Arxivar per 12, octubre de 2011

12 oct. 2011


999 entrades i 888 comentaris

Classificat com a A PEU,Blogs

 

image

Aquesta és la captura de pantalla que he fet avui del tauler del meu blog. Aquestes són, doncs, les curioses dades del meu blog al dia d’avui:

999 Entrades al blog

888 Comentaris

Un munt de temes més o menys ben escrits i un munt d’hores passades al blog.

A PEU vol ser un blog sense pretensions de cap mena. És un blog humil, senzill, obert a qualsevol tema i –per tant- potser una mica superficial. No sóc especialista en cap tema, no sé molt de res i molt poc de moltes coses. Per tant, no hi veniu a buscar gran cosa que no hi trobareu res que valgui massa la pena.

El dia de Sant Bartomeu –o sigui el 24 d’Agost- de 2008 començava e escriure el meu primer post que deia així:

Hola a tothom.

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els paisatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretensiós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.

Vol dir que ja fa tres anys que tinc el blog. Acabava d’arribar del Delta de l’ Ebre on havia passat uns dies de vacances. feia temps que llegia blogs i m’hi havia enganxat una mica. Durant aquells dies em vaig decidir a obrer-ne un, cosa que vaig fer tant aviat com vaig arribar a casa, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, però també amb total desconeixement d’aquest mitjà.

I aquí em teniu! Demà, si Déu vol, escriuré el post número 1000. No serà cap post especial ni penso dir res de l’altre món, però sí que m’ha fet gràcia fer-ho notar. Els números rodons sempre tenen alguna cosa d’especial. O potser no en tenen res d’especial, però som nosaltres que els hi donem un significat. Potser és la il·lusió que ens fa…

No me’n penedeixo gens ni mica d’haver-lo començat, ni he sentit –encara- la temptació de deixar-lo. Tot al contrari: hi he passat molts bons moments i crec que m’ha servit de teràpia. Com que no esperava res, tampoc m’he sentit defraudat de res. M’hauria agradat tenir més comentaris per tal de poder debatre opinions i punts de vista. És veritat que algunes vegades n’he tingut algun que no s’ha fet públic perquè m’ha arribat via Mail. Però estic content dels que he rebut i dono les gràcies a tots els que, de forma assídua o ocasional, hi han entrat i segueixen entrant-hi. Alguns sé que em seguiu amb molta fidelitat perquè m’ho heu dit personalment i m’heu animat a continuar, sense entendre de la meva part què és el que hi trobeu exactament per seguir al peu del canó. És igual. A vegades fem les coses sense massa raons i sense motius explícits.

Per tant, seguiré mentre en tingui ganes i vosaltres també seguiu llegint-me mentre en tingueu ganes. Ni jo, ni vosaltres, ens hem de sentir obligats a res.

Moltes gràcies.

4 respostes

12 oct. 2011


El Hornero: treball alegre i humil

Classificat com a Blogs

El “hornero”  (Furnarius) és  un gènere d’aus que es troben a Sud Amèrica i s’anomenen així perquè el seu niu té forma de forn de fang. Es poden trobar al Brasil, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Equador, República Dominicana i Argentina (que la té com a au nacional).

Segons el país se la coneix amb diversos noms: hornero, casero, Alonso García, alonsito, joão-de-barro o forneiro i encara amb alguna altra denominació.

El més característic d’aquest ocell és la manera com fa el niu i la gran feina que hi posa, com podreu comprovar si mireu el vídeo que us mostro. L’interès que posa el hornero en l’elaboració del seu meravellós niu exemplifica la profunda virtut de treballar amb alegria i humilitat. Per a la seva construcció, la parella treballa contínuament, des del matí al crepuscle, i utilitza fang, arrels, palletes, fem o crinera de cavall, tenint el seu pic com a única eina. Amb temps favorable i disponibilitat de fang (4 o 6 kg) acaba el seu niu en 6 o 8 dies, en condicions menys favorables trigarà 15. De tant en tant, el hornero fa una parada en la seva feina, i la seva parella es posa al seu costat, aleshores canten i aletegen com si ho volguessin celebrar.

El niu, un cop sec, adquireix gran resistència. L’interior està dividit per mitjà d’un envà en dues zones: una major, on s’instal·larà la càmera de cria, i una anterior, més petita, que és la continuació de l’entrada.

Per què us parlo avui del hornero? Doncs perquè la construcció d’un blog trobo que és -més o menys- com la construcció d’un niu: esforç continuat, feina menuda i senzilla, passar-se moltes estones rumiant, buscant o escrivint i esperant sempre que el resultat sigui bo, cosa que no s’aconsegueix sempre.

Aquest blog s’acosta als 1000 posts i he pensat que una forma de celebrar-ho és recordant tot l’esforç que hi he anat posant, talment la construcció d’un niu d’ hornero que, per cert en tinc un a casa i sempre l’he trobat una obra admirable en tots els sentits.

2 respostes