A PEU

Quan a uns pares que acaben de tenir un fill el metge els diu que "el nen o la nena té problemes", el primer que es dóna és un el sentiment de "xoc" i de dolor, així com els dubtes sobre el diagnòstic que posteriorment els faran.

Tot i tenir aquests sentiments tan turbulents els pares han d’afrontar, de seguida, tot el que els està passant. Necessiten posar-se de seguida en estat  d’alerta. He escoltat algun testimoni en aquest sentit i és colpidor. Hom s’adona del dolor d’aquell moment. El recordaran tota la vida.

Una mare que va tenir un fill autista explicava "que aviat es van posar en estat d’alerta a causa del comportament tan complex del seu fill. Alguns nens són hiperactius, no es queixen quan els fa mal alguna cosa o estan malalts i tenen problemes de son. Molts nens tenen dificultats amb el menjar.
I, mentrestant, les persones que envolten a la família continuen donant els seus "bons" i "savis" consells. La gent els diu que tots els nens tenen problemes per dormir i per menjar. Encara que els pares del nen amb autisme saben quins són els "veritables" problemes que té el seu fill. Especialment si el nen amb autisme no és el seu primer fill, poden comparar-lo amb el que és el desenvolupament d’un nen "normal". Fins i tot si el seu fill "normal" té alguna dificultat concreta, aquesta no es pot comparar amb les dificultats que  mostren els nens amb autisme.
Els terapeutes haurien d’explicar als pares que és possible trobar els mateixos problemes en els nens "normals", però que la diferència és que aquests problemes ni es donen amb la mateixa intensitat ni solen aparèixer tots alhora com succeeix en els nens amb autisme".

Aquest comentari ha sorgit avui a causa d’una conversa amb una mare amb un fill autista.

Acabo de veure el Barça. Un Barça més imperfecte que altres vegades, cosa que m’ha semblat prou bé per tal de que no ens ho creguem massa…

La perfecció és admirable però, massa perfecció fa angúnia. Som imperfectes i vivim en un món imperfecte. O sigui, que la imperfecció és la cosa habitual i normal. La imperfecció també és bonica.

Venim d’un temps d’un Barça tan, tan perfecte, que ja feia una mica d’angúnia! Avui he vist un Barça més humà, no tant estratosfèric i més normal. Però hem guanyat igual, que és el que importa.

Esperem continuar gaudint i que quan arribi el Madrid puguem tornar a recordar això del dibuix….

De tant en tant m’agrada reflexionar sobre el meu blog: sobre el que escric?; sobre el que tinc ganes d’escriure i no escric; sobre el que em comenten i sobre el que no em comenten…

Un blog per a mi és una experiència nova i prou interessant com per a que tingui ganes de seguir-lo. Alguna altra vegada ja n’he parlat. Però avui vull continuar amb les meves reflexions.

Fonamentalment, per a mi  el meu blog és un motiu de reflexió sobre la vida, el que passa i el que em passa. El que passa al món cada dia és quelcom tan inabastable que fa que sigui impossible comentar-ho tot. Per tant, aquest sol fet ja fa que hom hagi de seleccionar. I per a seleccionar s’ha de pensar una mica abans. Després s’ha de pensar en el que es diu i com es diu. Això obliga a ser breu, clar, concret, etc, cosa que no és fàcil ni s’aconsegueix sempre.

Quan s’arriba al moment de seleccionar què s’escriu, a vegades no és gens fàcil perquè hi han molts temes atractius. Llavors, és quan hom ha d’optar en publicar allò important, conegut, que surt als diaris… o allò petit que també passa, però que passa desapercebut per a la majoria de gent, però que personalment té prou importància per a un mateix com per a ser explicat o comentat. A vegades s’explica pel simple plaer de voler-ho explicar. Altres, perquè potser por ajudar a algú o pel fet d’haver-ho comentat abans amb alguna altra persona.  O com a resposta d’algun comentari…

Moltes coses de la vida diària em semblen importants però ni les cito: Crec que és perquè no estic segur que puguin interessar a altres, no pel tema en si mateix, sinó pel que jo pugui posar i com pugui fer-ho. A vegades són notícies tant comentades ( i ben comentades) pels diaris que hom pensa que ja no val la pena dir-hi res més. Ja està quasi tot dit!

És a dir: M’agradaria que els lectors del meu blog sàpiguen que sempre escric sobre el que m’importa, però, també, que no escric sobre tot el que m’importa.
Només sobre algunes coses. Sempre hi han aquells temes que són massa personals, o massa intranscendents, o massa gastats que fan que es quedin al tinter. I sempre hi ha el consol d’aquella dita catalana que diu: "Hi han més dies que llonganisses". Algun dia aquests temes abandonats podran tornar a sortir.

Ahir parlava de morir ric. De com ens esforcem i fem el que sigui per aconseguir coses, estatus social i riqueses. Bé: uns més que altres, és clar. Ahir mateix em telefonava un amic que acabava de llegir l’entrada del blog i em comentava el que havia escrit. I vam parlar una mica del que significa ser ric per a la nostra societat i de les ànsies, dels esforços i del temps que hi dediquem. Jo li deia que si dediquéssim tant temps i esforços en ser bons tindríem força més felicitat: no tindríem tantes coses però seríem més feliços.

He estat pensat una estona en això i recordava una frase que vaig llegir fa temps a Mamerto Menapace, un monjo argentí que té uns deliciosos llibres, plens de saviesa. Recordo que deia:

"Rico no es el que tiene más, sino el que necesita menos. Como no es más sano el que dispone de más remedios sino el que no necesita ninguno"
Mamerto Menapace

Aquesta és per a mi la gran saviesa que no tenim en compte. Busquem i busquem coses completament inútils. Entenc que el que no té res busqui el necessari per a subsistir. Com els africans que arriben en pastera a Europa; perquè si al seu país no tenen absolutament res, comprenc que vinguin jugant-se literalment la vida, encara que potser no ho aconsegueixin mai. Però els que ja tenim el necessari (i més del necessari) què busquem? Tantes coses necessitem? Tant pobres som que hem d’acumular i acumular coses i més coses. Les nostres cases, plenes de cosetes en tots els racons, no fan res més que manifestar el pobres que som. Omplim les cases de coses perquè tenim els cors buits i molt poca autoestima.

Santiago Agrelo és arquebisbe de Tànger i viu de ben a prop la mort a l’estret de centenars de persones que tenen com a únic objectiu de la seva vida anar a Europa. Com sigui.

Llegia avui una reflexió seva sobre aquest fet:

"Avui, de molts llocs del nord d’Àfrica, surten "mar endins", camí d’Europa, Zodíacs, pasteres, piragües, míseres embarcacions carregades d’humanitat jove, que somnia també la seva pesca miraculosa, una humanitat nascuda amb dret a somniar i condemnada a morir sense tocar la realitat del que somia.
No podem mesurar el dolor dels que pateixen a la frontera sud d’Europa, ni tan sols som capaços de comptar el nombre dels que hi moren. Això sí, dolor innecessari i mort violenta semblen formar part del paisatge, i correm el risc d’habituar-nos a veure’ls com es veu sortir el sol o ploure.
No fa gaire, en aigües de la Mediterrània, entre Líbia i Itàlia, van morir 73 immigrants. Cinc van ser rescatats amb vida. El dia que van ser rescatats de la mort, aquell mateix dia van començar a ser delinqüents per llei a l’estat italià.
Dissabte passat, de trenta-sis persones que, amuntegades en una zodiac, somniaven amb arribar a les costes d’Espanya, només 11 van ser rescatades amb vida. El mateix dia en què van ser rescatades, aquestes persones van començar a ser delinqüents per llei a l’estat marroquí.
Cadàver o delinqüent: tristíssima i inacceptable alternativa per als qui només han somniat l’alegria d’una pesca miraculosa".

És trist no poder posar fi a aquest trista realitat que seguirà mentre allà baix hi hagi tanta pobresa. Morir per morir, prefereixen fer-ho amb les butxaques plenes. Això és el que somnien però la gran majoria d’ells no ho aconseguiran mai. Aquí viuran un altre estil de pobresa, tant o més dura que la dels seus països on, almenys, tenien el recer dels seus amics, de la seva família i del seu poble. Aquí seran un éssers anònims que moriran al carrer o deixaran la pell esclavitzats per amos sense entranyes que els trauran tot el suc fins el dia que no els en quedi gens.

Sí, trista realitat per a ells i també per a nosaltres, europeus en crisi econòmica i en crisi d’identitat i de valors. Nosaltres, que som humanament tant pobres com ells, ens omplirem la boca amb paraules grandiloqüents mentre deixem morir aquests països de gana, de sida o de malària…   Una vella Europa que, a fi de comptes, segueix vivint com en segles passats a les costelles d’aquesta gent desesperada que  sembla que fa l’impossible per deixar la vida per aquests mars de Déu!

A. Al Japó, on es consumeixen molt pocs greixos, l’índex d’atacs de cor és menor que a Anglaterra i els Estats Units.

B. D’altra banda, a França, on es consumeixen força greixos, també l’índex d’atacs de cor és menor al d’Anglaterra i els Estats Units.

C. A l’Índia, on gairebé no es beu vi negre, l’índex d’atacs de cor és menor que a Anglaterra i els Estats Units.

D. A Espanya, on es beu molt vi negre i es menja massa xoriço, l’índex d’atacs de cor és menor que a Anglaterra i els Estats Units.

E. A Algèria, on gairebé no es fa l’amor, l’índex d’atacs al cor és menor que a Anglaterra i Estats Units.

F. Al Brasil, on es fa molt l’amor, l’índex d’atacs de cor és menor que a Anglaterra i Estats Units.

CONCLUSIÓ:
Beu, menja, fornica i diverteix-te sense parar: EL QUE MATA ÉS PARLAR ANGLÈS.

Deu ser per això que jo no sé ni un borrall d’anglès ni n’he volgut estudiar mai!

El món àrab són molts móns. És com el món cristià, que també són molts móns. Són tan diversos, tan distants, tan propers i tan llunyans que, a vegades, són totalment desconeguts justament perquè els valorem amb els ulls del que veiem a la nostra escala.

Tenim molts prejudicis en general i amb el món àrab en particular. Parlem sense saber-ne massa. Pensem, per exemple, que la dona en el món àrab no compta per a res i que la seva veu no se sent.  No és pas sempre així. Si veiem la literatura, per exemple, veurem que moltes dones àrabs estan destacant en la poesia, en la novel·la i en el periodisme. I són combatives com les que més amb coses que creuen que han de canviar i que al segle XXI no se sustenten per enlloc.

Una d’elles, per exemple, és Fàtima Mernissi que en la seva novel·la "Somnis de l’harem" critica ferotgement l’estil de vida de la dona en els països àrabs. O  Chahdortt Djavann, que en la seva novel·la  "La muda" ens explica el diari d’una noia iraniana de quinze anys, Fatemeh, condemnada a mort per haver degollat  a un mullah (religiós xiïta) quan estava a punt de violar-la. La història està basada en fets reals i la protagonista va ser Delara Darabi, de vint-i-tres anys, condemnada a mort per un tribunal després de cinc anys de presó per un homicidi del qual sempre s’havia declarat innocent.  
Una altra és la destacada jurista iraniana Simin Behbahani, que afirma clarament que la lluita per la igualtat no és cosa de un grup sinó de totes les dones. L’escriptora afirma que “per sobreviure hem de destruir el silenci”. Aquesta dona escrivia poemes abans de la revolució islàmica, però amb el canvi de règim s’ha passat a la prosa per parlar de les experiències traumàtiques viscudes.

I podríem seguir, que en trobaríem moltes més. Dones que són feministes en un món molt masclista. Dones que són engarjolades per expressar opinions que a nosaltres ens semblarien lògiques i ingènues però que en alguns llocs són totalment revolucionàries. La llàstima, em sembla a mi, és que el món occidental les té oblidades i les defensa poc.  

Recordeu aquell famós "AVUI NO TOCA" de Pujol? A vegades era raonable i necessari i altres vegades era malvat. Vull dir que no sempre s’ha de contestar al que et pregunten perquè hi han coses que es pregunten quan no és el moment adequat. Altres vegades, per falta de temps, cal anar "a la idea" i deixar qüestions més o menys menors per una altra ocasió. És en aquestes circumstàncies quan el "AVUI NO TOCA" és raonable i necessari.

Però altres vegades és una resposta malvada, amb mala llet, amb ànim d’amagar coses i amb ganes de no aclarir res. I és quan ens enfadàvem amb Pujol perquè feia servir la frase massa sovint o perquè tenia la innegable habilitat de "fugir d’estudi" i de defugir certes qüestions espinoses que no volia respondre.

En aquest moments que estem vivint a Catalunya crec que és urgent i necessari un "AVUI SÍ QUE TOCA!" . Perquè crec que és urgent que tothom parli clar i net. Ja comencem a estar tips de tant teatre com fa el tripartit (teatre del bo, que diria Mourinho) i del papers galdosos que fan la majoria dels membres del nostre Govern, per exemple. Ja no sabem qui és qui i què defensa cadascú. No seria hora de clarificar postures i deixar-se de tantes mitges paraules i de tants silencis? Els ciutadans tenim dret a que els nostres polítics ens parlin una mica clar i net en tots els temes importants.

Parlar avui de la crisi, dels diners que rebrem amb el nou Estatut, de l’ afer del Palau, de les retallades que ha sofert l’ Estatut i del que s’espera del Tribunal Constitucional, -i de moltes altres coses- és urgent que se’ns en parli clarament i puguem esbrinar qui té responsabilitat en cada cosa.

Després, a l’ hora de votar, cadascú ho tindrà en compte perquè justament les eleccions serveixen per això: ratificar o retirar la confiança als Governs.

 Imatge treta de http://partido.marianistas.org/

Potser sí que hauríem de crear un altre "Monopoly", tal com diu el còmic. Sobretot en aquests temps que comença a surar la porqueria amagada des de fa temps. Seria tot més real. Real com la mateixa vida!

Serà degut a la crisi?

Avui llegia que les malalties neurològiques aniran en augment en els propers anys d’una forma mai vista fins ara. Avui, que és el dia de l’ Alzheimer, (la malaltia de la memòria) caldria recordar com funciona el nostre cervell. És interessantíssim llegir els experts quan parlen del cervell i veure si nosaltres mateixos o alguna persona pròxima a nosaltres pateix alguna malaltia d’aquest tipus.

Hi ha molta gent que està angoixada perquè perd la memòria. Jo, com que no n’he tingut mai massa, no m’angoixo gens. De moment. Potser algun dia algú  farà adonar-me que ja no puc estar tan tranquil…

Diu l’ Eduard Punset que en diversos experiments s’ha demostrat que la gent perd uns 55 minuts cada dia intentant recordar on ha deixat un objecte o un número de mòbil. Gairebé una hora de temps, de les vuit que un inverteix en treballar, és molt de temps. Ara hem descobert que la raó d’aquests forats a la memòria té poc a veure, de mitjana, amb l’edat o el grau de concentració.

La causa és que, al contrari dels ordinadors, que tenen un sistema d’arxiu codificat, el nostre és purament contextual, és a dir, tenim tendència a recordar un fet determinat en funció del context en què es va produir. Per això recordem millor les coses que ens han ocorregut en llocs inoblidables que en entorns rutinaris o avorrits. "No recordo gens ni mica del que vaig menjar per dinar ahir" – ¡sort! -. Per què no intentem aprofundir en el concepte del context en què es va produir el fet oblidat, en lloc de dir que ens oblidem de tot perquè es fem vells o, el que és pitjor, escoltar les bestieses que ens està deixant anar a la tele ?

L’Eduard Punset diu que una darrera pista per resoldre els problemes importants de la vida quotidiana és no voler apostar per les solucions perfectes i a tota prova. Si algú ofereix solucions utòpiques i inexpugnables, és que no coneix els racons del cervell interessat, sobretot, a sobreviure. Tria l’opció que millora les coses, però no les resol per sempre. Deixem al cervell una mica de llibertat. Ens sentirem millor i, sobretot, no haurem posat atenció en el que deia la ràdio mentre rumiàvem.

Llegint un article de Mathew Tree ("POR" -Avui 20/09/09) recordava una conversa que vaig tenir aquest estiu amb un amic andalús que vaig conèixer a l’ Uruguai fa 30 anys i que ara viu des de fa anys a Alcalà de Henares. Allà (a l’ Uruguai) ja discutíem amigablement el tema interminable de les relacions Catalunya-Espanya i el tema de la llengua catalana. Llavors ja no ens posàvem d’acord i 30 anys després seguim sense posar-nos d’acord.

Això no és greu. Com tampoc ho és que cadascú tingui la seva opinió de les coses. No necessàriament tots hem de pensar igual. Només faltaria!… L’amistat està per sobre de tot això i les maneres de pensar no han de separar les persones. El més greu és que la visió de cadascú de nosaltres no hagi canviat quasi gens, cosa que vol dir que certs esquemes no es trenquen fàcilment i que generalment som poc flexibles intel·lectualment.

Mathew Tree explica el cas d’una amiga seva "catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria de Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic)". Mathew diu que "no pot ser que estigui escoltant els gemecs d’una amiga agredida per uns fanàtics monolingües que cobren dels impostos que jo i ella paguem, no pot ser, no pot ser; i ara, mentre escric, dic un adéu cansat però més definitiu que mai, ja, a tots els representants habituals de l’Estat dit espanyol als quals m’he hagut d’habituar durant els últims 25 anys –policies, polítics, presentadors, opinadors, directors de diaris…– que de cop, al cap, veig fosos en un sol xiuxiueig aspre procedent d’una boca esdentegada que no deixa de repetir mots arnats cop rere  cop (“Constitución”, "solidaridad", “no-nacionalismo”…), un xiuxiueig ja llunyà, gairebé inaudible, a punt de desaparèixer a l’horitzó d’un futur proper, ben proper".

Aquest estiu, parlant, en una distesa sobretaula, amb el meu amic d’ Alcalà, mirava de fer-li entendre que no havia de fer cas a tot el que publiquen sobre Catalunya els diaris de Madrid perquè generalment deformen la realitat. No és que estiguin desinformats sinó que el que volen és desinformar. I li deia que ell ho podia saber prou bé perquè havia treballat a Catalunya i mai havia tingut cap problema amb la llengua, cosa que m’ho confirmava fil per randa. Però em deia una cosa que em va fer pensar i que em va indignar: em deia que els pitjors no són els catalans, sinó que són els vinguts de fora.

A fi de comptes sabeu què és el que més els indigna i el que més els molesta? Que un nouvingut s’integri a una nova societat, aprengui el català, el parli i se senti un més de la colla. Això no ho poden tolerar! Ells parteixen de la base que qualsevol nouvingut el que ha de fer és parlar castellà i deixar-se de punyetes amb aquesta cosa estranya del català…

Resulta que la meva dona és uruguaiana i des de fa anys que parla normalment el català. Quan, en un moment determinat, va voler intervenir en la conversa dient que a Catalunya no només no s’exclou el castellà sinó que més aviat és al revés, ell va dir: "¡Pero si tú eres la que menos puedes hablar porque eres una charnega!". No cal dir que no se li va posar gens bé. Ho va prendre com un insult, perquè no es veritat que sigui xarnega i ella sap prou bé què significa aquesta paraula. Segons el diccionari "xarnego" és aquella "persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país". La meva dona estarà més o menys adaptada, però el que no es pot tolerar és que no pugui opinar i no pugui triar la llengua amb la que vol  parlar; i no se li pot negar que ha fet prou esforços per ser una catalana més en molts aspectes….  I si ella tria el català per expressar-se, és el seu dret i semblaria que li hauria de ser respectat. Doncs no és així per alguns espanyols de "charanga y pandereta"; com tampoc és respectat el dret de l’amiga d’origen peruà del Mathew Tree.

Enteneu ara per què els catalans tenim tantes ganes de ser lliures i sobirans?

Plata en los cabellos.
Oro en los dientes.
Piedras en los riñones.  
Azúcar en la sangre
Plomo en los pies.
Hierro en las articulaciones.
Y una fuente inagotable de Gas Natural.

¡¡¡¡Nunca se pensó que a partir de los 50 se pudiera llegar a tener

        tanta riqueza!!!!

Sóc un gran admirador de Quino perquè amb els seus personatges ens explica com és el món. Una frase de Mafalda, per exemple, ens explica més coses que tot un tractat d’economia. O, almenys, ens ho explica més clar i més breu.

Els còmics de Quino haurien de ser lectura obligada a les escoles i analitzar paraula per paraula les seves frases plenes de saviesa i sentit comú que, com molt bé tots sabem, és el menys comú dels sentits.

El món és molt complicat i l’economia, la política, les relacions humanes i lesa relacions internacionals cada vegada són més complexes i difícils d’entendre. Per això és tan necessari que vinguin els dibuixants i amb un parell de ninots i una frase ens diguin tot allò que d’altra manera és inintel·ligible.

Argentina hauria de fer president del seu govern a Quino. Veuríeu que anirien molt millor del que van ara! I el món mundial hauria de fer una estàtua més gran que la de la Llibertat a Mafalda, personatge entranyable que diu sempre al que pensa amb frases sàvies i sinceres tal com acostumen a fer els nens.

Tots plegats hauríem de deixar sortir el nen que tenim dins nostre, ésser menys complicats, més simples, més senzills, més tendres, més humans, més sincers…

De les poques coses que he après a la vida és que la democràcia no pot existir sense llibertat. Així de senzill i així de clar. Aquest principi tan clar -a priori- sembla que no tothom l’entén de la mateixa manera. Per exemple: No és demòcrata un estat que no reconegui la llibertat d’opinió i d’expressió.

Chávez a Veneçuela ha fet tancar més de 60 emissores en un mes. Tancar emissores i tancar diaris no és gens democràtic, entenc jo.

Espanya no ha anat tant lluny, però des de fa una temporada anem per mal camí: al País Basc no van deixar presentar algun partit amb l’excusa sibil·lina de que no condemnava la violència. La sacrosanta constitució que tenim s’estira i s’arronsa d’acord amb les necessitats de cada moment de l’Estat. Si convé fer lectures obertes es fan sense cap pudor. I si convé fer-les restrictives també es fan. Les lleis ja no són per a complir-les segons el sentit comú sinó que són per interpretar-les.

Eduardo Galeano, -a qui jo admiro molt i respecto encara més- fa uns dies que parlava de Chávez en un to que no em va agradar gens ni mica. Deia que no era cap dictador perquè el poble l’ha votat vàries vegades. No em faci riure senyor Galeano: tots sabem els "apaños" que ha fet per tal de quedar-se al poder i com va tapant boques per tal de que no se sàpiguen les coses. Tots els països de la regió estan preocupats i amb motiu: Colòmbia, Brasil, Uruguai, Paraguai i Argentina estan ben preocupats perquè Veneçuela vol entrar al Mercosur. Països que ja havien votat l’ adhesió ara s’ho repensen, en veure els camins cap on corre el dictador veneçolà.

No fa gaires dies que  Chávez es va passejar per Madrid i va entrar en una llibreria fent-se el populista. Es veu que s’hi va concentrar força gent a l’entrada i va haver d’escoltar-se coses que no li van agradar gens. Va marxar emprenyat. Al seu país ja no se li poden dir aquestes coses… Doncs potser que s’hi vagi acostumant perquè cada dia hi haurà més gent en contra si segueix per aquest camí de tancar diaris, emissores i tapar boques.

Un país mai pot ser demòcrata si no deixa llibertat per expressar-se. Ho sabia això senyor Zapatero? Encara que sigui a través d’una consulta popular…

Allò tan sabut de "qui paga, mana" no sempre és veritat. I no és veritat pel que fa als nostres impostos. Ja n’hem parlat tantes vegades que el tema ja fa pudor… Però no per això crec que hem de deixar de parlar-ne. I encara que ens diguin que els catalans ens queixem sempre i no estem mai content, no hem de callar i dir ben alt i clar allò que creiem que han d’escoltar.

Aquesta introducció ve a tomb perquè comencem a estar tips de pagar impostos i que altres se n’aprofitin. M’explicaré: Els catalans paguem i no manem. Paguem tants impostos -o més- que Madrid i quan hem d’agafar un avió per anar a la majoria de països hem de passar inevitablement per Madrid, perdent temps i diners. Caldria fer només uns quants càlculs ben senzills per veure quants diners perdem els catalans (i també altres "perifèrics", és clar) quan hem d’agafar un avió per anar, per exemple a l’ Uruguai, que és el que em va tocar fer a mi la setmana passada.

La meva sogra ha estat amb nosaltres durant tres mesos. És una persona gran i vam voler estalviar-li maldecaps en fer canvis d’avió. Per tant, vam dir-li que agafés bitllet fins a Madrid i que ja l’aniríem a buscar allà. I així ho vam fer. I, és clar, la vam tenir d’acompanyar també a Madrid pel retorn a casa seva. NO hi ha vols directes des de Barcelona i no pas perquè a les companyies no els interessi. És perquè AENA no vol. L’aeroport de Barcelona no pot tenir vols internacionals directes a molts països, gràcies a AENA, que és qui mana en aquests assumptes. Cal dir-ho ben clar perquè és així. D’alguna manera s’ha d’alimentar el faraònic aeroport de Barajas, I tots a passar pel tub! Tothom cap a Madrid! És igual que hagis de perdre temps i diners… Difícil ho tindrà Spanair, establerta a Barcelona, si no es pot gestionar de forma autònoma…

Si un dia poguéssim ser amos dels nostres aeroports ens els podríem gestionar com volguéssim. I veuríem que, evidentment, molts destins es podrien fer directament des de Barcelona, amb els corresponents avantatges en tots sentits. Però això no convé a AENA i, per això el Govern farà mans i mànigues per no deixar-se escapar aquesta mamella tan plena i sempre a punt de munyir que és Barcelona.

I els nostres polítics incapaços de fer res més que anar escoltant promeses i terminis que no arriben mai. Una vergonya tot plegat!

Des de fa moltíssims anys que El Chaco viu en la misèria. Però mai tant com en aquests darrers temps en que la desnutrició i la pobresa extrema l’estant literalment matant.

Imatge treta de http://partido.marianistas.org/

Hem convertit l’emigrant en una "cosa"  que ens resulta útil o ens molesta. La cultura de "l’usar i llençar" ha fet que la nostra societat hagi anat buscat en cada moment allò que li és més útil: quan ha necessitat mà d’obra barata ha portat emigrats d’allà on ha convingut, sense miraments de cap mena. Ara que ja no hi ha feina, ens fan nosa i cal que se’n vagin. Ja els hem fet servir i ara ja els podem llençar a les escombraries.

Aquesta és la trista realitat que percebo en converses amb la gent. Ara que les places són plenes de gent sense feina (la majoria gent de fora) els comentaris són: no sé pas què hi fan aquí aquesta gent! Se n’haurien de tornar als seus països! Ara fan lleig i fan nosa. No es valora que són persones que tenen darrere seu una família i uns fills que potser ja han començat a integrar-se aquí. No es valora tota la riquesa que ens han donat, fruit del seu treball. No es valora gran cosa més i em sembla que és una llàstima perquè la nostra societat, poc a poc, va perdent valors i continguts morals. Ni tan sols sabem valorar aquells que són bona gent, treballadors, que s’han integrat a la nostra societat i que són uns ciutadans exemplars. Els posem a tots al mateix sac i els convertim a tots en sospitosos. Alguns sí que ho són, no ho negaré pas. Alguns sí que són mals ciutadans, mals veïns i males persones. D’acord. Més o menys com els catalans de soca-rel…. Diuen que a la vinya del Senyor hi ha de tot. De tota mena i de tots colors.

I la crisi econòmica ho agreuja tot plegat. Però això no ens ha de fer persones injustes i sense criteri. Hem de pensar que potser és un bon moment per la solidaritat i per ser més justos socialment.

El nom d’ ULPIANO CHECA (1860-1916) a mi no em sonava de res. Reconec que no sabia qui era, ni mai ningú me n’havia parlat. Resulta que és un dels gran pintors espanyols del segle XIX, nascut a Colmenar de Oreja, un poble petit proper a Madrid.

En aquest poble hi tinc un amic de fa molts anys i una vegada que el vaig visitar em va dir que havia d’anar a veure el museu que el poble ha anat bastint a aquest pintor, fill il·lustre del poble. Llavors no hi vaig poder anar, com tampoc vaig poder fer-ho en una altra visita, ara fa un parell d’anys. Però llavors va donar-me un fulletó sobre el museu i vaig entrar a internet per buscar més informació sobre aquest pintor, que em va captivar de bon principi. Ara fa una setmana, en una altra visita que vaig fer al meu amic, he tingut l’ocasió d’anar al museu. Us puc donar garantia que és una excel·lent visita, recomanable a tots els amants de la pintura. Un museu que va començar sent petit i modest i que ara ja és tot un senyor museu, integrament dedicat al pintor fill del poble.

No sóc entès en pintura, ni en sé prou per poder-vos-en parlar. Però m’agrada i gaudeixo veient certs quadres d’alguns pintors determinats. Checa em va captivar de seguida. Té un estil propi i molt personal. No seguia gens les tendències del moment, sinó que més aviat obria camins amb la seva gran virtut: la imaginació. Un home de gran imaginació i amb una gran tècnica posada al servei d’aquest imaginació.

Ho deixaré aquí, perquè no sabria dir gaires coses més. Però sí que vull donar constància de la llum dels seus quadres i de com sap captar-la i pintar-la. Llum i moviment. Moviment, sobretot quan pinta cavalls. És un dels pintors que pinta millor els cavalls i el moviment i la vida que desprenen. En definitiva un gran pintor, força desconegut per la gran majoria de la gent.

Gràcies, José Luís, per fer-me descobrir aquest pintor i fer-me el regal de la visita al museu.

En la foto, Aldyr García Schlee mostra la foto amb l’uniforme clàssic que va crear.

He llegit una història curiosa que vull explicar als "futbolers". Resulta que un dels símbols nacionals més importants del Brasil, la "canarinha",  és la creació d’un seguidor de la selecció de l’Uruguai. Us ho explico.

L’escriptor "gaucho"  Aldyr García Schlee, que va crear el mundialment conegut uniforme verd i groc, pentacampió mundial, és un aficionat del Nacional de Montevideo (Uruguai) i de la selecció uruguaiana.

Schlee té passió pel futbol del Riu de la Plata ja des de petit perquè quan ell era petit eres les millors seleccions del món. Va néixer a Jaguarâo-RS, a uns 600 km de Porto Alegre, a 200 metres de la frontera amb l’Uruguai. (És un poble que pertany la meitat al Brasil i la meitat a l’ Uruguai). Quan era un nen, seguia els diaris de futbol d’Uruguai i d’Argentina, que arribaven a la frontera. Per descomptat, es va convertir en un seguidor acèrrim de l’Uruguai campió Olímpic.

Schlee va crear l’uniforme de color verd i groc l’any 1953, guanyant 201 candidats en un concurs patrocinat pel diari de Rio de Janeiro  Correio da Manhâ, Abans de l’elecció de la nova equipació el Brasil anava vestit de blanc: camiseta, pantalons curts i mitjons, amb detalls de blau al canell i el coll. La idea de canviar l’uniforme va venir després de la derrota del Brasil a la Copa del Món del 1950, contra l’Uruguai. Irònicament, el guanyador estava encantat amb la victòria uruguaiana, que va seguir per ràdio.

El reglament exigia que el nou uniforme havia de tenir els quatre colors de la bandera nacional: verd, groc, blau i blanc.  El reglament deia que no era necessari un equilibri de colors en l’uniforme. Vaig posar a la camiseta verd i groc, i als pantalons el blau i els mitjons blancs, explica, Aldyr García, que tenia 18 anys quan va guanyar el concurs.

L’autor admet que en aquell moment, no veia molt de futur en la seva creació. A més, explica que no hi va haver una inspiració especial. Només va de seguir les regles del que es demanava: l’ús dels quatre colors.
"Vaig pensar que no passaria del 1954 a causa del fracàs de l’equip a la fase final a Suïssa. Però amb el temps es va convertir en un símbol nacional. Vaig tenir sort en la creació" – diu ell.

Curiosa la història no?

Imatge treta de http://partido.marianistas.org/

Avui, a Arenys de Munt, fan un referèndum. O una consulta. O com vulgueu dir-ho. Una consulta independentista.

Però l’Estat Espanyol no contempla aquest tipus de coses, sembla. L’ Estat Espanyol no ha sentit a parlar mai del "Dret d’autodeterminació dels pobles"… Alguns drets humans deuen ser menys humans que d’altres, dic jo… No sé on és la gravetat tan greu d’una consulta… Però es veu que sí, que fer una consulta és quelcom molt greu. Que és un gran perill… Perill per a qui? Perill per què? Jo ja intueixo els motius de tantes cagarrines. Saben molt bé que tot plegat està embastat amb quatre agulles i que si s’estira una mica, caurà tot plegat. Com l’estaca aquella, que estava podrida…

I diuen que aquí hi ha llibertat! Ja, ja, ja!

Santa Innocència!

Aquests dies de tardor per a mi són sempre diferents dels altres de la resta de l’any. És en aquesta estació de l’any que sento més intensament que el temps passa, que la vida segueix i que seguim ben vius.

Suposo que és degut al fet de que s’acaben les vacances, que s’inicia un nou curs amb tota una colla d’activitats diferents; que et retrobes amb persones, coses i temes nous; que la naturalesa canvia i que l’atmosfera ja mostra aires nous.

Hom s’adona que la vida continua, canvia, es renova… Que tot mor i neix contínuament i que res ho pot parar: ni els temes polítics del moment són els més importants i definitius i res és tan transcendent com per aturar el món. Per més obstacles que es posi a l’aigua, arriba un moment que desborda i irromp amb fúria colossal. Tapes un forat i se n’obren cent.

La força de la natura i la força dels pobles són una cosa semblant: tard o d’hora irromp, flueix i es manifesta obertament. Quan podem un arbre, rebrota per un altre lloc encara amb més força. La vida sempre es manifesta per un lloc o altre i és molt difícil emmudir-la.

Ahir, Diada Nacional de Catalunya, pensava tot això. Sembla com si cada any ens inventéssim una polèmica. I si no ens l’ inventem nosaltres ens l’imposen. Sembla que és inevitable. Però també veig que de mica en mica es va oblidant tot i altres temes i altres polèmiques sorgeixen noves. I que el nostre poble segueix endavant, malgrat totes les dificultats, com una riuada imparable cap a la llibertat…

LES QUATRE BANDERES

Tenia quatre banderes, 
tres les vaig perdre en combat; 
La bandera que fa quatre l’he desada en un calaix. 
No la’n trauré fins que bufi 
ben fort el vent de llevant 
i s’endugui aquest mal aire 
que ens toca de respirar. 
Tenia quatre banderes , 
tres les vaig perdre en combat. 

Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me’ls ha esfullat. 
Amb el jardí ple de fulles 
no fa de bon caminar. 
El mal vent encara bufa; 
Jo no em canso d’esperar: 
Per cada fulla caiguda 
als arbres hi neix un tany. 
Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me’ls ha esfullat. 

De dos amors que tenia 
l’un en terra, l’altre en mar, 
el de terra l’empresonen, 
l’altre viu exiliat . 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen? 
Gent que lluiti és el que cal. 
De dos amors que tenia, 
l’un en terra , l’altre en mar. 

Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 
Si quan parlo s’esparveren, 
jo que sí, em poso a cantar. 
Canto i canto i cantaria 
si pogués més fort i clar. 
Quan les cançons fossin pedres, 
vinga fones i al combat! 
Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 

Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Qui n’aprèn la cantarella 
mai més no l’oblidarà. 
Si de cas no l’heu apresa 
no us canseu de preguntar, 
que si els mots són com la pluja 
la terra som tots plegats. 
Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar.

Miquel Martí i Pol

Ara resulta que és un advocat de l’Estat franquista (falangista, concretament) qui ha de defensar que no es pot fer un referèndum a Arenys. Quin tipus d’ Estat tenim? No els fa vergonya? És com si poséssim un llop a cuidar un ramat d’ovelles. O si ens refiéssim d’un lladre per a cuidar un banc. O que poséssim de professor a un analfabet…  El món al revés. El món capgirat.

Si, aquesta és la trista realitat espanyola després d’un grapat d’anys de democràcia (democràcia?). Una democràcia de molt baix to. Tan descafeïnada que a vegades hem de dubtar seriosament si en podem dir democràcia. Una democràcia que no respon gens als desitjos de milers de ciutadans.

Perquè per a mi no és democràcia el fet de que no es pugui fer una consulta en un local cedit per l’Ajuntament. Aneu a Suïssa i veureu que cada setmana es fan consultes de tot tipus. Jo entenc que la democràcia és també això, a més d’anar a votar cada quatre anys. I els nostres representants més propers són els Ajuntaments i són els Ajuntaments qui haurien de fer consultes periòdiques sobre el tema que creguin convenient.

Els ajuntaments representen el lloc on la democràcia més estretament conviu amb la ciutadania, i més directament atén la seva legítima demanda de participació. Els ajuntaments són, en conseqüència, pilars bàsics que sustenten tot l’edifici del sistema democràtic. Allà on la qualitat de la democràcia dels Ajuntaments es degrada, tot el sistema se’n ressent.
La democràcia és el govern del poble i per al poble. Així ho entenc jo i així espero que sigui. Perquè si no és així, no m’interessa.

Quan un Parlament fa una llei com l’ Estatut i un grup de magistrats, sense cap tipus de credulitat i amb una colla d’interessos polítics evidents, són els que han de dir si està bé o no…. doncs ja començo a no entendre les coses. Quan ja no puc ni votar el que jo vull ser, doncs tampoc no ho entenc. Una cosa és que la meva opinió guanyi o perdi, però almenys que deixin expressar-me.

No us ho sembla?

Qui és Guillem Pascual? És un estudiant de Lleida, finalista del Nobel júnior amb un treball sobre el Segre. En la convocatòria del premi, que es va celebrar a Estocolm el mes d’agost, hi participen alumnes de 31 països de tot el món

Aquesta notícia, que ha passat ben desapercebuda, té la seva importància  si considerem que la feina de l’estudiant de batxillerat de Lleida sobre la qualitat de l’aigua del riu Segre ha estat elegida per representar a l’Estat en la final Stockholm Junior Water Prize (SJWP), més conegut com el ‘Premi Nobel’ de l’aigua.

L’estudi que Pascual va realitzar com un treball d’investigació d’una assignatura de batxillerat ha estat elegit entre els quatre que van arribar a la final espanyola, que al seu torn van ser seleccionats entre els 11 que van presentar alumnes de tot l’Estat.

Guillem Pascual, que en l’actualitat té 18 anys i està preparant-se per entrar a la facultat de Medicina, explica que es va interessar a aprofundir sobre la qualitat de l’aigua del riu Segre en intuir que l’explotació agrícola i hidràulica estaven comportant problemes de contaminació del mateix.

"Durant tot un estiu vaig estar recollint mostres d’aigua de diferents parts del tram del Baix Segre, ubicat entre Torres de Segre i Lleida. Aquestes mostres les vaig analitzar amb un kit que vaig instal·lar al garatge de casa meva i que em van prestar des del laboratori de l’institut: llavors vaig poder comprovar que les concentracions de nitrats i fosfats eren molt altes", ha explicat Pascual.

En concret, segons l’estudi d’aquest jove lleidatà, a les zones on hi havia menys cabal d’aigua a causa de les captacions per a regs, la concentració de pesticides era més alta. "Em va impactar molt veure -ha apuntat el jove- que el riu és dues i tres vegades més gran abans que connecti amb el canal de Balaguer i el de Seròs i que, a causa d’aquestes aportacions al reg agrícola, es queda gairebé sec i es pot veure la contaminació sense necessitat d’analitzar l’aigua".

A partir de les concentracions de fosfats i nitrats que Pascual va trobar en les mostres que va recollir, va calcular que l’excés de nitrogen i fòsfors dels cultius que es perd amb l’aigua de reg que va a parar al riu, té un cost aproximat de sis milions d’euros a l’any.

A més, Pascual ha assenyalat en la seva feina que els regants utilitzen com a mínim un 25% més de l’aigua de la que realment necessiten per als seus cultius.
"S’embruta i es perd molta aigua. Per això al final del meu estudi faig una crida a la població en general, no només als pagesos, perquè no oblidin que tots som consumidors d’energia elèctrica dels productes del camp i la ramaderia, i que com a tals fomentem la deixalla d’aquests recursos hídrics. Segons l’estudiant, "hem de conviure amb el medi ambient d’una forma més sostenible i fer compatible la seva protecció amb el desenvolupament econòmic".

El president del premi a l’Estat espanyol i catedràtic d’Enginyeria Ambiental de la UPC, Rafael Mujeriego, considera que la simple participació del treball de Pascual en el guardó ja és un premi per a ell a causa de la seva importància.

Una cosa és la política i una altra els polítics. Estic força avorrit dels polítics. No en puc estar de la política perquè els assumptes de la "polis" ens afecten a tots i, per tant, també a mi.

Però és que els polítics sembla que es dediquin a tot, menys a la "polis". Es dediquen al seu partit, a quedar bé, a dir paraules boniques, a no dir el que pensen, a callar, a dissimular… però no es dediquen al que realment afecta a les persones.

Jo espero que els meus polítics -els meus representants- parlin clar. Que quan jo hagi de votar, sàpigui què voto, a qui voto i què és el que defensarà aquella persona. Llavors podré fer-li confiança. Només si els polítics són clars, si no amaguen la mà després de tirar la pedra i si són una mica conseqüents amb el que discursegen en els períodes electorals, llavors podrem creure en ells.

Jo ja començo a estar-ne tip de no saber a qui votar per la gran ambigüitat  que hi ha actualment en la política. Política SI. Polítics com els que tenim, NO!

Avui he tornat a la feina després d’unes -crec que merescudes- vacances. He tornat al meu ACUDAM de fa un munt d’anys. Una empresa que no és només empresa. Una empresa que dóna feina, que fa una molt bona feina  però que és molt més que tot això.

He tornat a la feina content. Gràcies a Déu, tinc feina. En aquests moments de crisi econòmica que vivim és una sort tenir feina.  Per això no em queixo. I tampoc em queixo de tenir la feina que tinc. No puc dir el que diu el raspall de l’acudit de dalt…

Penso que és una sort tenir feina i és una sort tenir la feina que tinc. Treballar amb els nois i noies amb qui treballo és tant enriquidor i tant bonic que no tinc dret a queixar-me quasi de res més.

És cert que podríem millorar moltes coses i que les nostres relacions podrien ser millors. Hauríem de procurar que  la nostra empresa fos cada dia millor, certament. Però no em puc queixar. Només voldria que haguéssiu vist els petons i les abraçades que ens feien els nois i noies als educadors a mida que anàvem retrobar-nos aquest matí… I les ganes que manifestaven tots de tornar a treballar. Això, estic convençut que no ho trobareu a cap més empresa!

No només no puc dir que tinc una mala feina sinó que he de dir que en dec tenir una de les més boniques que hi ha… Tant de bo tinguem un bon any i ens vagi a tots molt bé.

Miraré de retornar amb il·lusió al ritme del bloc , després d’uns dies de descans, per tal de poder comentar, reflexionar i recollir coses que a mi em semblin interessants. Als que em llegiu, moltes gràcies. Els vostres comentaris em donen ànims per anar continuant.

Trenta-tres anys després continua sent un supervivent, però la vida li ha donat tot el que tantes vegades va témer perdre entre les gelades cims dels Andes quan tot just tenia 20 anys.

"La meva és la història vista des de dins, amb una mirada crua, però real. Crec que els sentiments ens van salvar"

"Mai vam ser millors homes que allà dalt. Primitius com els de les cavernes, i amb l’educació d’avui"

"Estàvem al límit dels límits, però havíem estat educats en el respecte, l’honor, l’ètica i l’amistat. La majoria érem amics des de feia més de deu anys, ens coneixíem des de petits, i formàvem un equip de rugbi, això vol dir que estàvem entrenats per resistir. Deu minuts després de l’accident, ja actuàvem com un equip: el capità, Marcelo Pérez, assumia la seva funció, i Roberto i Gustavo, com a estudiants de medicina, es feien càrrec dels ferits. Al cap de poc, Marcelo ja estava pensant en com construir una paret per aturar el vent. Això ens va salvar. Si ell no hagués actuat amb tanta decisió haguéssim mort congelats la primera nit. Una resposta tan organitzada hauria estat molt difícil en un avió comercial, amb gent de diferents edats, països, cultures, idiomes …, gent que viatja sola i gent que va amb la seva família, perquè en aquest cas, si un té un tros de xocolata , ho reparteix o el guarda per als seus fills? Nosaltres ho vam posar tot en comú".

"El fred crema com un àcid. Quan l’única solució que tens és plorar, quan el vent es clava com un ganivet, quan l’única calor que tens, l’únic que t’alleuja, és la respiració del noi que tens al costat i li demanes que respiri damunt teu… El fred és molt lleig, produeix una sensació indescriptible, perquè no s’ en va, no marxa, i no et mors."

Eduardo Strauch, igual que la resta dels supervivents, han tornat al lloc de la tragèdia en diverses oportunitats. No és un lloc de molt fàcil accés, està situat a 3.500 m. entre els volcans Sosna i Tinguiririca, a la Serralada dels Andes, a la província argentina de Mendoza.
Segons Eduard, cada viatge al lloc de l’accident li depara noves i intenses emocions, perquè encara que molts no puguin entendre-ho, aquest lloc a més de representar un llarg patiment, també li va significar un lloc de pau, que el va portar a revelacions i descobriments interiors molt profunds , que el que van resultar molt positius al llarg de la seva vida.
Cada viatge li genera una infinitat d’expectatives i arribar fins a la tomba dels seus companys i amics morts, constitueix ja un ritus de peregrinació al lloc que els supervivents diuen "El Santuari".
Arribar al lloc no és tasca fàcil i només es pot accedir en els mesos d’estiu, guiats per guia, utilitzant cavalls i mules. El trajecte d’anada i tornada es realitza en dues jornades, en les quals cal cavalcar 4 hores per dia i acampar durant la nit. El lloc s’ha convertit en un atractiu turístic i cada any centenars de persones viatgen expressament a conèixer-lo.

L’expedició al lloc de l’accident realitzada el 1995.

El 1995 gairebé la totalitat dels supervivents van viatjar junts al lloc per primera vegada. A cada pas recordaven un moment o una anècdota. Especulaven amb el que podrien trobar, però descartaven poder veure les restes del fuselatge que durant 72 dies els havia reparat de les baixes temperatures i que ells havien arribat a sentir com a casa. El fusellatge havia desaparegut sota la neu feia molts anys, però aquell dia, es van acostar a una immensa esquerda i increïblement a uns 6 m. de profunditat, van poder veure les restes del fusellatge.
Entre els viatges, correspon destacar el realitzat a Xile per als supervivents el 2002, al complir 30 anys de l’accident. Com a part dels homenatges  es va organitzar el partit de rugbi que no s’havia pogut jugar l’octubre de 1972.

Eduardo a la serralada el 1995. Amb el traginer Sergio Catalán, en commemorar el 30è aniversari.

L’acte va ser molt emotiu i es va realitzar en una pista situada a la pre serralada. Va començar amb una missa i a continuació van arribar al lloc els mateixos helicòpters amb els que havien estat rescatats després de passar 72 dies als Andes.
El convidat especial va resultar ser el traginer Sergio Catalán, que es va estrènyer en una càlida abraçada amb tots els supervivents. Gràcies a aquest traginer, el missatge de comanda d’ajuda de Canessa i Parrado va arribar a destinació i van poder ser rescatats. Finalment, es va jugar el simbòlic i emotiu partit de rugbi d’Old Christians contra l’equip xilè.

Demanar almoina a les portes dels temples deu ser una de les coses més antigues que existeixen. També és ben antiga l’existència d’aquelles persones que anaven de casa en casa i que jo recordo bé de quan petit al meu poble. En dèiem "demanar caritat".

Un dels records ben patents també en mi, és quan de ben petitet anava a passar l’estiu a la masia de la meva àvia -al Solsonès- i com els captaires passaven periòdicament i com se’ls donava sopar calent i un jaç on poder passar la nit. Era una cosa acostumada, normal, familiar. Ja els coneixien i la relació era molt bona.

Ara les coses han canviat radicalment. Llegia, no fa gaire, que a la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona els problemes amb els mossens i amb els parroquians eren greus i constants. I veig que no és un cas aïllat, sinó que és ben present a tot arreu i cada dia. Moltes vegades han d’intervenir els municipals per baralles i conflictes.

Al Full Parroquial de la Parròquia de Sant Feliu de Girona s’hi llegia el següent comentari, amb el títol  "Demanar ‘caritat’ a la porta de l’església":

"Sovint a les portes de les esglésies hi ha algun transeünt, algun sense sostre, algun alcohòlic, algun emigrant. . . que pidola ‘caritat’. I n’hi ha alguns que es mostren especialment empipadors i, fins i tot, violents. Hi ha hagut feligresos que s’han sentit insultats i intimidats. Hi ha queixes de veïns i, fins i tot, a algun pidolaire provocador se l’ha hagut de denunciar". En aquest cas, els capellans assenyalen que "el tema s’ha comentat als responsables municipals i confiem que -entre tots- hi sapiguem trobar sortides humanes i positives".
Els capellans denuncien que s’ha intentat el diàleg amb els captaires, però afirmen que no volen entendre la situació. És un tema gens fàcil de solucionar i que s’hauria de treballar des d’àmbits diferents, encara que els resultats no són garantits, ni de bon tros. Entre aquesta gent hi trobes persones ben educades, amb bona fe i amb necessitats reals. També hi trobes gent aprofitada, amb vicis i costums  molt arrelats i amb clares malalties mentals i sense cap ganes de ser ajudats; a vegades amb mala fe i molt mala educació. Els voluntaris que treballen a les Càritas Parroquials ho saben prou bé i se’ls hauria de fer un monument per la paciència que tenen quan els han de tractar.