Arxivar per octubre de 2009

31 oct. 2009


I si repartíssim una mica millor la feina?

Classificat com a Feina

En aquesta època de crisi econòmica hi han famílies que ho passen malament. Persones que tenien una feina que, potser amb certes dificultats, els permetia pagar un lloguer i mantenir una família dignament, ara es troben sense feina i amb totes les dificultats del món.

El tema de la feina és delicat. Alguns empresaris han fet molts diners en aquests anys de bonança, sobretot en sectors com el de la construcció i afins. Ara han tancat i santes pasqües! Altres, han anat sobrevivint ells mateixos i han donat feina a molts altres. Durant anys els sindicats no han fet gran cosa per tal que la feina fos més ben repartida i ara encara en fan menys. Ara seria el moment de pactar solucions imaginatives per tal de que no es quedés encara més gent fora del mercat de treball.

No aniria bé un repartiment més equitatiu de la poca feina que hi ha entre tots? Potser treballant menys hores hi hauria feina per a més. Algunes empreses han optat per aquesta solució i sembla que ha anat bé, encara que alguns treballadors  hagin de sacrificar-se una mica durant uns anys.

I, parlant de feina, el que no entenc és com algunes persones poden tenir tanta capacitat de treball que són presents en 20 llocs diferents(cobrant de tots ells, és clar). Potser serà que tenen el do de la ubiqüitat o els seus dies tenen 35 o 40 hores…. Pobrets! Aquesta gent deu passar moltes dificultats per arribar a fi de més! No us fan llàstima? Mira que deuen arribar cansats a casa seva!, pobrets! Per què no deixen alguna de les seves moltes feines i les passen a persones ben preparades i capacitades que són a l’atur?

Com a exemple, us poso un cas d’una persona d’aquestes. A veure si endevineu qui por ser? Podríem fer un concurs sense premi… S’accepten nom! A veure qui ho encerta! Aquesta persona té els següents càrrecs o feines (no sé ben bé si és el mateix. Segurament que no, perquè hi han càrrecs que no porten feina, però sí diners….)

-Secretari/a de Secretari Comarcal Federació Baix Llobregat.

-Conseller/a Nacional.

-Secretari/a de Política Institucional Agrupació de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a d’Urbanisme Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a d’Habitatge Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a de Medi Ambient Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a de Política Territorial Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

– 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

– Presidenta de PROMUSA.

– Presidenta de PROECSA.

– Gerent del Consorci de la Colònia Güell.

– Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.

– Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.

– Consellera del Túnel del Cadí, Concesionaria S.A.

– Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.

– Consellera del Barri de la Mina.

– Delegada de L’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la      Diputació   de Barcelona.

– Consellera de La Caixa.

– Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

– Vocal del Consorci Sanitari Integral.

– Vocal de la Fundació Caviga.

– Consellera de L’Àrea de Salut de L’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Vosaltres mateixos podeu jutjar! Ah! i em deixava una cosa també important: el seu marit porta cada mes a casa 13.670 euros d’una sola feina. No sé si en porta més d’altres feines que a mi no em consten!

Etiquetes de Technorati:
Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

30 oct. 2009


1a. pregunta: Què és més greu, robar o matar?

Classificat com a Ètica i Moral

Si volen fer neteja, ja cal que s’hi posin! No sabran pas per on començar. Com a l’acudit de dalt, aviat no sabrem a quin contenidor tirar la porqueria…

Però si fos d’ells, començaria pel més gros, pel més greu. Jo, si fos d’ells, començaria a perseguir aquells que maten, aquells que violen, aquells que trepitgen drets elementals de les persones, aquells que trafiquen amb drogues o amb persones.

Jo, si fos d’ells, miraria que la justícia fos més justa, posaria a la presó només aquells a qui no hi hagués més remei que tancar-los, -que realment no serien tants com ara. Potser en lloc de tancar-los, caldria fer-los fer alguna tasca en bé de la comunitat, que prou que n’hi ha i prou que en trobaríem.

Robar no està bé, ja ho sabem. Però què és més greu, robar a un milionari 10.000 euros o robar-ne 10 a un pobre que no en té ni per menjar? I, si els cacen a tots dos, qui tindrà millor defensa? Qui se’n sortirà millor? Qui podrà pagar un bon advocat? Robar no està bé, però uns robatoris són bastant pitjors que altres.

I aquells que trafiquen amb droga i maten desenes de nois a la flor de la joventut? I aquells que amb el tràfic i la distribució de droga destrueixen famílies senceres? A aquests no cal perseguir-los? No cal emmanillar-los i fer-los sortir a tots els Telenotícies per tal que tothom ho vegi?. És just el tracte que es dóna a uns i altres? Hi ha un jutge famós, un jutge estrella,  que cada any organitza un partit de futbol contra la droga. Per quedar bé? Per poder sortit a la TV? Quants traficants agafen cada any?

No seré pas jo qui defensi als xoriços i encara menys els xoriços de camisa blanca i corbata. Els xoriços més fins són molt més perillosos que els que roben carteres. No seré pas jo qui els defensi, però demanaria als jutges que fossin una mica més justos, i que obrissin l’objectiu de la càmera a tota la realitat per veure on cal començar a fer neteja.

Continuarem amb més preguntes si no hi ha res de nou…

Etiquetes de Technorati: ,,

3 respostes

29 oct. 2009


El zoom del jutge Garzón.

Classificat com a Sense categoria

Els jutges, com qualsevol persona normal, -com tu o jo- ens mirem la vida, els esdeveniments, les persones, la realitat en general, amb ulls interessats. Vull dir que a cada persona li interessen unes certes coses (no massa) i ens en deixen d’interessar moltíssimes més; la majoria, diria jo. Això és el que en podríem dir "òptica zoom". Quan utilitzem el zoom d’una càmera tenim dues opcions: l’apropar  la realitat o allunyar-la; el mirar-nos les coses de prop, o el mirar-nos-les de lluny. Si les mirem de prop, focalitzem la realitat en una part molt petita i a vegades minúscula. Tant minúscula, que en perdem la perspectiva i una formiga ens pot arribar a semblar un elefant. I si mirem la realitat de lluny, veiem moltes coses, però res en concret per poder filar prim.

Amb això vull dir que les intervencions d’un jutge s’han de valorar positivament només si la SEVA VISIÓ DE LES COSES ÉS EQUILIBRADA, si no és parcial, si no ha posat el zoom tant a prop que ha perdut la perspectiva de la justícia. I la justícia, primer que res, ha de ser justa. Els jutges han d’investigar i jutjar tota la porqueria que hi ha a tots nivells de la societat. Fins aquí d’acord. Però ho ha de fer amb justícia. O tots moros , o tots cristians. Garzón també ho ha de fer. Però em temo que aquesta estrella mediàtica que massa vegades ha volgut ser l’estrella de la pel·lícula, posa el zoom a la màxima disminució i la realitat que veu li sembla que és única. Jo li recomanaria que posés el zoom a mida normal i mirés més en general. Llavors veuria que la porqueria és una mica a tot arreu i que caldria investigar més en general. Potser s’emportaria una sorpresa. Millor dit: no s’emportaria cap sorpresa, perquè ja ho sap. però això és una cosa que no li interessa massa. Li interessa investigar coses que el facin sortir als diaris, coses que el facin popular.

I posats a investigar, també podríem investigar tots plegats les seves actuacions, sobretot al País Basc i a Catalunya, algunes ben ridícules per cert, i que no treien cap a res, com el temps ha demostrat. També és cert que n’ha encertat algunes. Però també les encerten els altres jutges treballant des de l’anonimat i la modèstia.

Podríem investigar, per exemple, per què el jutge Garzón va cobrar del banc Santander, o sigui d’ Emílio Botín, 2 milions d’euros per 10 conferències al centre Rey Juan Carlos de la Universitat de Nova York. Les 10 conferències li van permetre fer un any sabàtic  a Nord Amèrica (el 2005-2006) i va poder oblidar-se d’ un sumari contra Botín que no s’investigarà, s’arxivarà.

 

Etiquetes de Technorati:

 

 

No hi ha resposta

28 oct. 2009


Llengües i dialectes.

Classificat com a Català

Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, 1080-1095 (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

El tema que tocàvem ahir sobre llengües i dialectes sempre serà polèmic i la notícia que citàvem, encara més perquè, si us he de ser sincer, no crec que es pugui dir que, al seu origen, una llengua pugui se dialecte d’una altra. Totes van anar naixent  a partir de la descomposició del llatí i van anar evolucionant paral·lelament i al mateix temps. Unes influïen a les altres i, entre si, s’influïen mútuament. I tenim molt poques proves per a ser estudiades. Justament, en aquests temes lingüístics costarà posar-se d’acord perquè possiblement els escrits més antics de cada llengua mai es trobaran. Queden vestigis. Però només són vestigis, frases curtes però no textos literaris pròpiament dits.

El text que citàvem ahir, "Les homilies d’ Organyà", és ja un text literari i per això té el valor que té. Però encara trobem textos anteriors, segons Josep Moran i Joan Anton Rabella de la Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans

"A l’hora de parlar de la formació i de l’aparició -les primeres mostres materials- de la llengua catalana, hem de dir que totes les llengües romàniques van néixer entre els segles VII i VIII de l’evolució del llatí vulgar, però que no s’aplicaren al començament en la documentació, perquè el llatí, après a les escoles, continuava essent l’única llengua escrita, si bé que en els documents llatins a partir d’aquesta època podem trobar traces de les noves llengües parlades.

En realitat, les primeres mostres de trets típics del català són del segle IX, encara escasses però ja ben característiques enmig de textos en llatí. Per exemple, el nom Palomera, del llatí Palumbaria, ja es troba en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, redactada al darrer terç del segle IX. I en aquest sentit, com va posar en relleu Joan Bastardas, volem assenyalar la importància d’un document de l’any 1034 provinent precisament d’ Organyà i publicat per J. Miret i Sans, en què enmig d’un text llatí apareixen en català el nom de set arbres fruites: "morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers".

D’altra banda, si a nosaltres no ens ha arribat cap text escrit del segle X en català, això no vol dir que no hagi existit, sinó simplement que no s’ha conservat. Però sabem que n’hi hagué un d’aquest període perquè, segons l’erudit il·lustrat Jaume Villanueva, en un manuscrit científic molt valuós de Ripoll del segle VIII, perdut al segle XIX, hi figuraven aquests mots escrits en el marge d’un document del final del segle X o al començament de l’XI: Magister meus no vol que me mires, novell; és, doncs, el primer text de què tenim notícia escrit expressament en català.

Però durant el segle XI apareixen progressivament mots i expressions en català en textos de caràcter feudal escrits en un llatí deficient, i al final d’aquest segle ja trobem documents feudals escrits totalment en català, que provenen precisament de l’àrea antiga del bisbat d’Urgell, que és on es va aplicar més aviat el català en l’escriptura, segons les mostres que en tenim. Ens referim concretament als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document escrit entre 1080 i 1095, provinent també d’ Organyà i publicat així mateix per J. Miret i Sans, el qual document sens dubte no s’ha valorat com es mereix en la seva localitat d’origen (malgrat que modernament se’n va fer una nova edició amb un estudi lingüístic: Joan Anton Rabella, "Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080-1095)", dins Estudis de Llengua i Literatures Catalanes XXXV. Homenatge a Arthur Terry, Barcelona, 1997, ps. 9-49). I també el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell, redactat probablement el 1098."

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

27 oct. 2009


El castellà, dialecte del català?

Classificat com a Català

Aquests dies corre la notícia d’un estudi que té per títol: "Der Ursprung des Spanischen" realitzar pel Romanistische Abteilung de la Universitat de Friburg que diu demostrar que l’origen de la llengua castellana és el català.

El grup de lingüistes i historiadors alemanys van descobrir a la Biblioteca Vaticana una sèrie de textos de mitjans del segle IX dC. on escrivans de la cort de Ramon IV discutien la forta influència que estava exercint el català sobre el castellà "les gents de la castella usen ja nosos vocablas "," la gent de castella ja fa servir les nostres paraules "es pot llegir en el text d’un dels
escrivans. A mitjans del segle IX la influència catalana sobre la resta de la península va créixer de forma molt notòria. La gran influència econòmica i social que els catalans van exercir necessàriament va haver de deixar empremta.

"La preponderància de la cultura catalana, i el seu major grau de
desenvolupament va suposar en les zones de contacte i superposició un fenomen d’assimilació dels trets culturals "declarava Mark Vlamynck,
historiador del Romanistische Abteilung.

Aquest estudi es va acabar el gener del 2003 i es pot trobar documentació referent a aquest tema a:
http://www..jura.uni-freiburg.de/institute/rgesch1/
http://www.uni-freiburg.de/wiss-ges/
http://bav.vatican.va/it/v_home_bav/home_bav.shtml

No sé si la informació és certa o no. La veritat és que la notícia dóna poques proves i poques explicacions. No sóc lingüista i suposo que els historiadors que han fet l’estudi deuen donar-ne més dades. Els lingüistes són els que ara tenen la paraula i hauran de donar les explicacions pertinents per tal que la notícia sigui creïble. Desconec si ja ho han fet o no.

Sí, però, que tenim les Homilies d’Organyà, que són un dels documents literaris més antics escrits en català. Per l’època i l’arcaisme d’escriptura el seu llenguatge és troba entre el llatí vulgar i la llengua romanç del català. Es tracta del fragment d’un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli, i és el més vell de tots els escrits en qualsevol de les llengües peninsulars. Segons els experts, les Homilies d’ Organyà pertanyen al segle XI, i més concretament entre el 1080 i el 1095. El caràcter de la lletra és el propi de l’època de transició al gòtic, i la qualitat del pergamí, bastant gruixut i ordinari. Certes particularitats del llenguatge fan pensar als erudits que aquest manuscrit és del temps del rei Pere I el Catòlic (11961213). El text és escrit en català, no provençalista, tot i que s’hi trobin alguns mots poc coneguts en la llengua catalana.

Les Homilies van ser descobertes pel Dr. Joaquim Miret i Sans, historiador i jurista, el setembre de l’any1904, tot regirant en la rectoria d’Organyà els pergamins de l’arxiu de l’extingida col·legiata de Santa Maria, que fou fundada pels senyors de Caboet en el segle X o principis del IX. La troballa consistia en un petit quadern de pergamí de tres fulls doblegats per la meitat, sis folis de 18 centímetres d’alt per 12,5 d’ample, escrits en les dues cares, amb 23 ratlles d’escriptura en cada cara o plana, assenyalades fortament amb un punxó i amb una mitjana de 50 a 55 lletres cada ratlla. Ja més endavant van ser trobats altres fulls que complementaven els primers, de manera que avui el manuscrit consta de 8 folis escrits per ambdues parts, amb un total de 16 planes.

El text original es troba a la Biblioteca de Catalunya, mentre que a Organyà se n’exposa una reproducció. L’original es pot consultar digitalitzat.[1]

(Podeu consultar el text a Wiquipèdia).

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

26 oct. 2009


Aeroports.

Actualment les comunicacions són fonamentals. Moltes empreses s’estableixen en un lloc determinat, o en marxen, segons tinguin bona o mala comunicació. Em sembla que no li donem la importància que té aquesta qüestió, encara que cada dia hi han més experts que fan notar la importància de les comunicacions en l’economia de qualsevol país.

S’ha guanyat moltíssim en els darrers anys, sobretot amb internet, el correu electrònic i les noves tecnologies. Però falten millors carreteres, millor ferrocarril i, sobretot, bons aeroports. Els experts continuen dient que hauríem de buidar més les carreteres de camions i emplenar més les vies de trens de mercaderies.

I l’avió. La importància de l’avió cada dia serà més gran perquè el món s’ha fet petit i la gent cada vegada es mou més. I aquí hi ha el problema. Si els aeroports que tenim ni tan sols els podem gestionar nosaltres, estem ben fregits. L’aeroport del Prat, gestionat per una AENA com l’actual, sempre serà una ventafocs i mai el deixaran ser gran i un aeroport de primeríssima categoria.

I després tenim el problema dels petits aeroports, com el que estem a punt de posar en marxa a Lleida-Alguaire. La planificació que en faci la Generalitat és tan fonamental que en depèn la vida o la mort. Pot ser un aeroport que doni vida a les terres de ponent catalanes i a una bona part de la franja d’Aragó o pot ser un aeroport que es mori de fàstic. Les promeses són moltes i constants, però de moment les perspectives no són massa bones. Som molt a prop de la inauguració i, de moment, les companyies disposades a operar-hi sembla que no són gaires i que no s’acaben de decidir.

Penso que s’hi haurien de posar molts més esforços: tant al del Prat, per poder-lo gestionar des d’aquí, com als de Lleida, Reus, Girona, La Seu d’ Urgell i altres petits aeròdroms que farien d’un país ben comunicat.

Caldrà veure com aniran les coses aquests pròxims mesos i anys, però sembla que no acaben d’anar bé del tot. 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

25 oct. 2009


Tornarem a vèncer!

Classificat com a Uruguai

Aquesta foto de Mario Benedetti dins d’un òmnibus, amb la Plaça de l’ Independència al fons i el monument d’ Artigas al bell mig, em retorna avui, dia d’eleccions, al meu estimat "paisito" d’ Uruguai, on hi vaig deixar tan bons amics, tants records i tantes il·lusions.

Voldria que guanyés el millor partit i el que pogués aportar més pel país. Jo ja sé qui és el millor: és la coalició d’esquerres que ha governat amb moltes dificultats aquests darrers 5 anys. Que no ha fet les coses prou bé? Doncs, potser no. Quin govern fa totes les coses bé? Cap! Però no podem negar que l’ Uruguai ha millorat molt aquests anys i, si guanya altre cop, millorarà molt més.

Benedetti, potser el millor escriptor que ha donat el país, va creure en aquesta utopia i durant uns anys va pertànyer al Frente Amplio com a independent. Després va veure que ell no servia per a la política i que la seva vida era la literatura, a la que s’hi va dedicar amb cos i ànima. Deia que la utopia és una cosa que hem de mantenir sempre, encara que mai l’aconseguirem. Per això és una utopia. Però si la nostra utopia es realitza un 10%, gràcies a aquest 10% la humanitat ha millorat una mica.

Com Benedetti, sempre una mica escèptic però optimista de mena, jo també seguiré creient en la utopia, -ja una mica realitzada- que les esquerres poden guanyar altre cop i que faran un país millor amb la col·laboració i el convenciment que entre tots ho podran aconseguir.

Endavant Uruguai i una forta abraçada a tots els amics d’allà!

Etiquetes de Technorati:

3 respostes

24 oct. 2009


Demà Uruguai vota.

Classificat com a Democràcia,Uruguai

Eduardo Galeano és l’intel·lectual més important de l’ Uruguai dels últims anys. Amb motiu de les eleccions de demà, va pronunciar un discurs a l’ Obelisc de Montevideo, en el tancament de  la campanya contra la "Ley de impunidad", la nit del dimarts, dia 20.

Us deixo les seves paraules i us recomano que les llegiu atentament, tant si us interessa la política, com si no; tant si us interessa Uruguai, com si no. Són unes sàvies i profitoses paraules per a tothom i per a tots els temps i ocasions…..

Eduardo Galeano
Falta muy poquito para que el pueblo uruguayo elija nuevo gobierno.
Al mismo tiempo, en las mismas urnas, se somete a plebiscito la posibilidad de liberarnos de dos palos metidos en la rueda de la democracia. Uno de esos palos es el que impide el voto por correo de los uruguayos que viven en el extranjero. La ley electoral, ciega de ceguera burocrática, confunde la identidad con el domicilio. Dime dónde vives y te diré quién eres. Los uruguayos de la patria peregrina, en su mayoría jóvenes, no tienen derecho de voto si no pueden pagarse el pasaje. Nuestro país, país de viejos, no sólo ha castigado a los jóvenes, durante años negándoles trabajo y obligándolos al exilio, sino que además les sigue negando el ejercicio del más elemental de los derechos democráticos. Nadie se va porque quiere. Los que se han ido, ¿son traidores? ¿Es traidor uno de cada cinco uruguayos? ¿Traidor o traicionado?
Ojalá los uruguayos acabemos de una vez con esta discriminación que nos mutila.
Y ojalá acabemos también con otra discriminación todavía peor, la ley de impunidad, ley de caducidad de la pretensión punitiva del Estado, bautizada con ese nombre rocambolesco por los especialistas en el arte de no llamar a las cosas por su nombre.
La Corte Suprema de Justicia acaba de dictaminar que esa ley viola la Constitución. Desde mucho tiempo antes se sabía que también viola nuestra dignidad nacional y nuestra vocación democrática. Es una triste herencia de la dictadura militar, que nos ha condenado al pago de sus deudas y al olvido de sus crímenes.
Sin embargo, hace veinte años, esta ley infame fue confirmada por un plebiscito popular. Algunos de los impulsores de aquel plebiscito estamos reincidiendo ahora, y a mucha honra: perdimos, por muy poco pero perdimos, y no nos arrepentimos. Creemos que aquella derrota nuestra fue en gran medida dictada por el miedo, un bombardeo publicitario que identificaba a la justicia con la venganza y anunciaba el apocalipsis, larga sombra de la dictadura que no quería irse; y creemos que nuestro país ha demostrado, en estos primeros años de gobierno del Frente Amplio, que ya no es aquel país que el miedo paralizaba.
Eso creemos, digo, y ojalá no me equivoque.
Ojalá triunfe el sentido común. El sentido común nos dice que la impunidad estimula al delincuente. El golpe de Estado en Honduras no ha hecho más que confirmarlo. ¿Quién puede sorprenderse de que los militares hondureños hayan hecho lo que han venido haciendo desde hace muchos años, con el entrenamiento del Pentágono y el visto bueno de la Casa Blanca?
La lucha contra la impunidad, impunidad de los poderes y los “poderitos”, se está desarrollando en los cuatro puntos cardinales del mundo. Ojalá nosotros podamos contribuir a desenmascarar a los defensores de la impunidad, que hipócritamente ponen el grito en el cielo ante la inseguridad pública, aunque bien saben que los ladrones de gallinas y los navajeros de barrio son buenos alumnos de los banqueros y los generales recompensados por sus hazañas criminales.
Ojalá el próximo domingo confirme nuestra fe en una democracia sin coronitas, ni las coronitas del uniforme militar, ni las coronitas del dinero.
Ojalá podamos envolver esta ley en papel celofán, en un paquete bien atado, con moña y todo, para enviársela de regalo a Silvio Berlusconi. Este gran mago de la impunidad universal, que ha atravesado más de sesenta procesos y no conoce la cárcel ni siquiera de visita, nos agradecerá el obsequio y seguramente sabrá encontrarle alguna utilidad.
Ojalá.
Lo único seguro es que, pase lo que pase, la historia continuará, y continuará el incesante combate entre la libertad y el miedo.
Yo suelo invocar una palabra, una palabra mágica, una palabra abrepuertas, que es, quizá, la más universal de todas. Es la palabra abracadabra, que en hebreo antiguo significa: Envía tu fuego hasta el final. A modo de homenaje a todos los fuegos caminantes, que van abriendo puertas por los caminos del mundo, la repito ahora:
Caminantes de la justicia,
portadores del fuego sagrado,
¡abracadabra, compañeros! 
*         Versión del discurso pronunciado en el Obelisco de Montevideo, en el cierre de la campaña contra la ley de impunidad, la noche del martes 20.

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

24 oct. 2009


Eduquem?

Classificat com a Educació,Escola

Etiquetes de Technorati:

 

Amb el permís de:

 www.e-faro.info

No hi ha resposta

23 oct. 2009


Una incultura enciclopèdica.

Classificat com a CULTURA

No us ho creureu, però és verídic. Vaig tenir un professor (que no era d’història, per cert) que era famós per alguna de les frases cèlebres que deixava anar de tant en tant. Una vegada, parlant de la batalla de Lepanto va dir: "Mare de Déu, quina polseguera!". Nosaltres, com a bons nois amb ganes de gresca i aprofitant l’ocasió per mofar-nos-en sense pietat, dèiem que aquest home tenia una "incultura enciclopèdica.

He recordat això quan, esperant a la cua del banc, he sentit la següent conversa:

-"Com es diu vostè?"

-"José Bordoy".

L’empleat que l’atenia li pregunta: "Amb B alta o amb V baixa? "

-Amb B de Vicente, contesta el senyor.

-"Però Vicente va amb V baixa", li diu l’empleat.

I el senyor contesta: "El meu cognom va amb la més alta, però vostè escrigui-ho com vulgui".

M’ha fet gràcia la sortida. No té més importància, però és un bon acudit. I m’ha fet recordar aquell meu professor.

Els mestres actuals es queixen que els nois escriuen amb moltes faltes d’ortografia, tot i estar escolaritzats normalment. Possiblement, el senyor que us deia abans no havia tingut passa oportunitat d’anar a l’escola. Era ja un senyor bastant gran i en aquells temps posaven els nois a treballar de ben jovenets per poder ajudar a l’economia familiar. Per tant, ell no tenia cap culpa de no saber això de les B i les V. Però els estudiants d’ara sí que en tenen més culpa.

De qui és la culpa? Dels nois, dels professors, de l’escola, del mateix sistema d’ensenyament? Jo no ho sé, ni estic pas preparat per dictaminar res en aquest camp. Però sí que confirmo que els estudiants actuals escriuen amb moltes faltes d’ortografia i ja seria hora de corregir aquesta greu mancança.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

22 oct. 2009


Aznar, catedràtic d’ Ètica!

Classificat com a Educació,Ètica i Moral

"El ex presidente del Gobierno José María Aznar, será, a partir del 9 de noviembre, catedrático de la Universidad Católica San Antonio (UCAM), donde dirigirá la cátedra Ética, política y humanidades, que contará, entre otros profesores, con dirigentes del PP como Manuel Pizarro, Jaime Mayor Oreja o Ramón Luis Valcárcel."

Amb la mateixa estupefacció que ho llegiu vosaltres ho he llegit jo. Acudit de mal gust? Innocentada fora de temps? Doncs sembla que no. Sembla que és veritat. Amb la quantitat d’assignatures que hi ha, i li donen la càtedra d’ Ètica! Voleu dir que sap el que vol dir aquesta paraula? Voleu dir que n’ha sentit a parlar mai d’ Ètica?

Jo suggeriria altres matèries per a les que sí que el crec molt preparat i que demà mateix podria començar a donar classes. Per exemple:

-Teoria i pràctica de la mentida.

-Cóm anar pel món amb una cara ben dura i amb bigoti hitlerià.

-Cóm ser franquista sense que ho sembli gaire.

-Cóm parlar català "en la intimidad".

-Cóm justificar guerres injustificables.

I si m’apureu, trobaríem encara moltes més assignatures per aquest "paio" tan culte, que faria quedar bé qualsevol lloc on vagi. Sobretot, quedarien molt bé tots els seus amics valencians del PP (Camps, Correa, El Bigotes, Roca, etc…) Per què no els dóna abans unes classes accelerades d’ Ètica a tots aquests amiguets seus que sembla que no en saben massa?

Perquè no els parla d’ Ètica als seus amics Bush i Berlusconi, als del PP de Mallorca i València, especialment?

En fi, que aquest any sembla que els Sants Innocents han arribat abans d’hora! I una cosa: jo us aconsellaria que no us hi matriculéssiu, ni a aquesta assignatura…ni a aquesta "Universitat UCAM" tan singular.

 

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

21 oct. 2009


Les mascotes.

Classificat com a Gossos

Ahir parlava d’una noia del meu taller a qui se li havia mort la gosseta. Avui me n’ha tornat a parlar i m’ha explicat amb tota mena de detalls com la va veure sofrir i morir. Es veu que havia menjat alguna cosa enverinada… I m’ha tornat a repetir el molt que va plorar i com va demanar a la seva mare que l’enterressin en un racó de l’hort on ja hi havien enterrat tres o quatre gossos més. És el seu cementiri d’animals particular.

Com passa amb altres pèrdues, les persones que pateixen la d’un animal  que estimen han de passar per un procés de dol, que a vegades fins i tot pot durar un parell de mesos. Avui he volgut llegir una mica sobre aquest tema, més per curiositat que per res més. Llegia que fins i tot hi ha persones que han d’anar al psicòleg perquè problemes com aquest i, fins i tot més banals, poden afectar la persona més del compte si aquesta situació dura un temps llarg.

El dol per una mascota comprèn diverses fases que poden superposar i que no necessàriament segueixen un ordre consecutiu. Una de les classificacions d’aquestes diferents fases és la d’Elisabeth Kübler Ross, psiquiatra i autora de diversos llibres sobre el procés de morir: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació.
– La primera fase, de negació, és una etapa d’incredulitat, en la qual els afectats per la mort d’un ésser estimat no acaben de creure’s la seva pèrdua i la neguen constantment i, fins i tot, segons Kowalski, alguns arriben a sentir respirar l’animal .
– En fase de la ira o enuig, la segona, afloren sentiments de ràbia i frustració per la pèrdua experimentada.
– En la tercera fase, o de negociació, la ira es va dissipant a la vegada que es va afrontant els fets.
– En la quarta fase o de depressió-que també es pot experimentar des de les anteriors fases de la ira i la negociació-se sent la pena per la separació de l’ésser estimat.
– I en la cinquena, o d’acceptació, s’accepta la pèrdua i es recobra l’esperança en la vida.

Una vegada que s’ha superat el dol, els amants dels animals poden plantejar-se la convivència amb una nova mascota. Encara que la mort d’una d’aquestes criatures sigui recent, la veterinària Beatriz Morén recomana no demorar molt l’adquisició d’una altra mascota a les persones que estiguin segures de voler viure amb animals. També diu que mai substituiran totalment el buit que senten.

Sobre això, afirma que reemplaçar l’animal mort amb una nova mascota pot ser una bona mesura per recuperar-se del cop, encara que mai cal fer-ho de seguida  a la seva mort. "Abans cal passar el dol per la pèrdua, igual que amb una persona. És bo sentir-se trist, plorar i, fins i tot, enfadar-se amb el món, negar-ho i, amb el temps, reemplaçar la mascota".

Adquirir-la massa aviat podria ser contraproduent per als nens, que podrien arribar a "agafar mania al nou animal, en tenir un altre caràcter i ser diferent" a l’estimat company de jocs que han perdut. I, en el cas d’una persona d’edat avançada, cal assegurar-se que està en condicions de fer-se càrrec d’un nou amic i que aquest estarà ben atès.

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

20 oct. 2009


La mort de la gosseta.

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT,Gossos

http://www.youtube.com/watch?v=AR4PQ30VkBk

Avui una noia del taller on treballo m’ha dit, tota compungida, que se li havia mort la gosseta que tenia. M’explicava que a la nit s’havia fet un tip de plorar i que estava molt trista.

M’ha emocionat la forma com m’ho ha explicat i he comprès el que són les emocions profundes. Molt nois i noies del taller on treballo són com nens. No per l’edat, naturalment, sinó pel nivell d’intel·ligència i en la forma de mostrar les emocions. Moltes vegades reacciones amb l’espontaneïtat dels nens i nenes i aquesta és una de les coses més meravelloses de la meva feina. M’han ensenyat tantes coses aquests companys de feina! Altra cosa és que jo les hagi sabut aprendre, que crec que no pas del tot. Una vertadera llàstima, perquè mai he tingut tan bons professors en el que respecta al control de les emocions.

Pensant en la mort de la gosseta d’aquesta noia ho he relacionat amb el tracte que dispensem als animals i en com s’ha guanyat molt en pocs anys. Ara es respecten i s’estimen molt més que fa uns anys. Jo no sóc massa "animaler", possiblement perquè comprenc que és difícil tenir un animal en un pis  ( o així ho crec jo) i tenir el temps necessari per dedicar-li. Però entenc les persones que tenen un animal i se l’estimen, sense arribar a fer les ruqueries que alguna vegada he vist fer o  he llegit que feien alguns, fins al punt de deixar herències al seu gos o al seu gat quan es moren.

Com que també he trobat aquest deliciós vídeo d’aquesta nena cantant el Parenostre, us convido a escoltar-lo i a recordar-vos de la meva amiga i de la seva gosseta morta.

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

19 oct. 2009


Cobdícia o moderació?

Tampoc és que sigui d’ara. La cosa ve de lluny. Sempre hi ha hagut persones cobdicioses i si repasséssim la història en trobaríem un munt. Tenir ganes de "tenir cada cop més" sense aturador de cap mena, de progressar sense fi, de tenir munts de diners, de "tenir poder per poder tenir més poder i més diners" ( i no és un joc de paraules…) deu ser una cosa natural en l’home. I que sigui natural no vol dir que sigui bona. La cobdícia ha estat l’origen de guerres, de persecucions, de conquestes, de crisis econòmiques com l’actual i de malvestats de tota mena. Això és tan evident, que ni cal explicar-ho ni cal donar-ne gaires exemples perquè tots en tenim un munt en la nostra memòria.

Malauradament, aquests dies ho veiem a casa nostra un cop més amb el cas Millet. De tant en tant es destapen pastissos d’aquesta mena i podem veure com algun polític o algun empresari hi estan embolicats fins a la medul·la i se’ls han ben repartit en benefici propi i pagant els contribuents. La cobdícia és l’apetit incontrolat de béns de tota mena, però especialment econòmics, perquè, com deia Groucho Marx, "hi ha moltes coses a la vida més importants que els diners, però costen molts diners". Amb diners s’arriba a tot arreu i s’aconsegueix tot. "Poderoso caballero es Don Dinero" deia Quevedo…

Però, posats a pensar una mica en el tema, jo em pregunto: Cóm pot una  persona que està ja prou bé econòmicament, voler més i més sense fi? Cóm pot una persona "honorable" posar en perill la seva honorabilitat, la seva situació personal, la seva llibertat, el seu mateix patrimoni per no saber parar a temps en aquest desig de tenir i tenir?

La moderació seria tot el contrari d’aquest actitud i potser seria hora ja d’educar una mica en el sentit de la moderació, de l’equilibri, de l’austeritat i de la justícia. Ens cal tenir tant per ser feliços? Cal fer trampes i més trampes per poder viure bé? No podríem passar amb bastant menys?  Veurem en que quedarà tot plegat l’assumpte Millet perquè no ha fet més que començar. Però, si us he de ser sincer, em temo que quedarà en res i que una bona part del que ha robat no retornarà al poble. Com ha passat en altres ocasions en que, com a molt, han passat un temps a la presó, però mai han refet el mal causat a tantes i tantes persones. No sé si ens haurem de conformar una vegada més en que les coses quedin així. Potser si.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,,,,,

No hi ha resposta

18 oct. 2009


El Pepe

Classificat com a Pepe Mujica,POLÍTICA,Uruguai

Diumenge vinent hi han eleccions a l’ Uruguai i, com sabeu molt bé, aquest país m’interessa molt i l’estimo encara més. Possiblement el pròxim president sigui José Mujica (el Pepe Mujica), del qual ja n’he parlat en alguna altra ocasió i que a mi personalment em cau molt bé. Si fos uruguaià i pogués votar, sens cap mena de dubte votaria al Pepe, un antic tupamaro que va passar-se mitja vida a la presó, amb tortures incloses.

El que més m’agrada d’ell és la seva sinceritat i la forma natural de dir les coses. Per a un polític això pot ser un gran inconvenient i el mateix Pepe ho ha reconegut. Però jo més aviat ho veig com una virtut, que ben administrada, pot tornar a fer creïble la política i els polítics.

Us deixo un text del mateix Mujica sobre això. El llibre a que es refereix és un que ha sortit fa poc i que es diu "Pepe coloquios" del periodista Alfredo García

 

A LO HECHO, PECHO

Nunca se es demasiado viejo para aprender.
En estos días estoy tomando dos cursos acelerados: el primero es para aprender a callarme la boca un poco más.
Ahora tengo responsabilidades políticas mayores y todo lo que diga no sólo me afecta a mi sino a la fuerza que represento. Por tanto las palabras tienen que ser sopesadas de otra manera y los juicios más meditados
El otro curso intensivo es para aprender a no ser tan nabo. Parece increíble que a esta altura y a mi edad, me agarre un periodista con careta de compañero y me tenga hablando durante 28 horas, 14 reuniones de 2 horas, de todos los temas del universo. A la segunda reunión uno es medio amigo y habla con el tipo como si hablara con su hermano. Decís todo lo que se te pasa por la cabeza con absoluta ligereza, total son cosas destinadas a quedar entre él y vos. Porque se supone que el señor iba a escribir un libro sobre Pepe Mujica, no un libro con las conversaciones que mantuviera con él.
En ese marco, uno se da permiso para ser frívolo, cuenta bolazos, hace comentarios sarcásticos. ¿De que hablás 28 horas sino es bobeando con los defectos de los demás?
Todos somos malos con el mundo en privado y en confianza.
Lo que más lamento es haber herido a algún compañero. Seguramente lo que se publica es sólo lo negativo que pueda haber mencionado. Lo positivo que también dije, quederá para los pocos que lean el libro entero. Pido disculpas y comprendo a quienes no las acepten.
Lo hecho, hecho está. Me engañaron alevosamente y perdí.
Mis adversarios se hicieron una fiesta ¡que la disfruten!
Pero vayan sabiendo que es la última vez que ocurre.

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

17 oct. 2009


Vells xirucaires.

Classificat com a Amistat

Fa 50 anys que una cinquantena de nens es trobaven per primer cop al Seminari de Solsona per començar uns estudis amb la intenció d’arribar a ser capellans. El món ha donat moltes -moltíssimes- voltes sobre si mateix i la vida també les ha donades en cada un d’aquells marrecs, avui convertits en vells xirucaires  que es tornen a trobar a Verdú i dinaran junts a Guimerà, reproduint una ja també vella tradició de 22 anys en que ens retrobem cada any.

Avui serem una vintena d’aquells cinquanta, alguns amb les corresponents parelles. Algun hi faltarà perquè ja no hi és i alguns altres perquè aquest any no poden, però amb la promesa explícita que "l’any vinent si". Avui tornarem a calçar-nos les xiruques i tornarem a pujar a la muntanya de la nostàlgia, de les anècdotes i de la vella amistat que van iniciar al seminari de Solsona.

Quan ara fa poc més d’un any que vaig iniciar aquest blog , sobretot animat per les lectures de molts altres blogs escampats per aquesta immensa blogosfera que és el món, pensava en el que és la vida de molta gent i en com alguns la saben pintar i la saben explicar tan bé. En molts casos són vides que no tenen res a veure amb la meva, però m’he adonat que tampoc ens separen tantes coses, almenys no essencials. Ens passem mitja vida intentant protegir  idees pròpies, creient que són diferents i úniques i després descobreixes que en un elevat percentatge comparteixes el gust per pel·lícules, moments, llibres, músiques, paisatges… que et lliguen i t’agermanen en alguna cosa més que unes aficions comunes, perquè connecten amb el que ets i amb el que t’importa. Segurament que aquest matí, quan ens hem aixecat cadascú per anar a la trobada anual, hem pensat que hi anem perquè encara ens uneixen coses semblants i que per això val la pena anar-hi.

Algú ha dit que no s’han comptabilitzat més de 10.000 idees diferents en el món. No sé si això és veritat i només es pot aplicar a la societat occidental, però estic segur que ens sorprendríem amb la quantitat de gent que es desperta als matins pensant en el mateix, amb els milers de persones a les que els fa mal el mateix i a les que els fan feliços coses molt semblants. Si no fóssim tan egòlatres i si no anéssim tan de pressa per la vida, ens adonaríem que no som tan diferents i que actes com el d’avui són essencials i necessaris per la supervivència de l’espècie. Segueixo pensant que les persones, a més del menjar i el beure, tenim les necessitats vitals de l’amistat, de l’afecte, de la família, del passar una estona junts per riure i menjar plegats.

Tant de bo ens duri molts anys més aquesta tradició i tant de bo per molts anys puguem anar-nos retrobant tots.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

16 oct. 2009


És l’hora de desacomplexar-nos.

Classificat com a Catalunya,Independència,PAÏSOS

No sé exactament per què, però aquests dies em ve tot sovint a la memòria Lluís Maria Xirinacs. Suposo que és degut a que es torna a parlar força d’independentisme, tema que agradava molt a l ‘ex-senador i il·lustre pensador catalanista, que va dedicar anys i afanys al seu país i a la seua llibertat nacional.

No ens aniria gens malament a tots plegats recordar el seu darrer escrit en un moments que es parla molt i no sé si fem prou. Són temps de referèndums, de proclames, de moviments tàctics en els partits de cara a guanyar terreny i posicionar-se: hi haurà eleccions aviat i tothom competirà a veure qui la diu més grossa.

Ens diu Xirinacs:

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Segurament que ens posaran pals a les rodes per tots costats i potser ni nosaltres mateixos (em refereixo als catalans) estarem a l’alçada de les circumstàncies. Però per què no podem plantejar-nos seriosament fer coses a les que hi tenim tot el dret? Per què no podem somniar? Per què hem deixat de creure en la utopia quan altres països s’estan plantejant coses semblants?

Aquest cap de setmana passat, el diari El Punt entrevistava a Jim Mather, ministre d’Empresa, Energia i Turisme d’Escòcia. L’entrevista se centrada en la voluntat i la necessitat d’Escòcia d’aconseguir la independència.  Mather té una opinió clara sobre el futur del seu país: "La independència d’Escòcia és inevitable".  "Volem controlar directament la nostra economia, fer-la més eficient", diu, i es basa en que en els darrers trenta anys, en què Escòcia només ha crescut un 1’8% de mitjana cada any mentre que la resta del Regne Unit ho ha fet un 2’3%; Noruega, un 3’1 i Irlanda, un 5’2 i aquest baix creixement, segons el ministre, ve justificat perquè el control de l’economia és a Londres.

Després d’aquestes reflexions, la gran majoria lligades a temes econòmics, la pregunta és clara: "L’aspiració de la independència és per motius econòmics?" i la resposta, contundent "Els orígens del nacionalisme escocès tenien una vessant emocional per protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i que la identitat continua sent molt important, encara ho és més l’argument econòmic". "Sense poder de decisió no som un país gens òptim. El missatge ja és al carrer, la gent en parla, veu el potencial d’Escòcia, sobretot quan la comparen amb petites nacions independents com ara Noruega, Dinamarca i Finlàndia", afegeix Mather.

Pel que fa les relacions entre Escòcia i Catalunya, el ministre escocès ho té clar: "Plegades podem obtenir una combinació d’idees molt poderoses sobre què hauríem de fer o on hauríem de pressionar per aconseguir els objectius que busquem". "Volem reconnectar Escòcia amb la gent de Catalunya, però també de Flandes i el Quebec. […] Hem de mantenir unes bones relacions amb les grans nacions del món", sentencia de manera esperançadora i desacomplexada.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

15 oct. 2009


El Maradona més mal educat.

Classificat com a ESPORTS,Futbol

Que Maradona fou un gran futbolista no hi ha cap dubte. Que Maradona, poc a poc, s’ha anar tornant en una escombraria tampoc no hi ha cap dubte. Va arribar  fins al precipici amb la droga i els descontrols de tota mena i encara no s’acaba d’entendre com se’n va sortir. Darrerament semblava que el fet d’haver vist el perill tant d’a prop l’havia fet reflexionar i fins i tot havia dit alguna cosa mig coherent. Semblava que se n’havia sortit mitjanament bé però ja es veu que no. Que Maradona no acabarà bé, ni com a seleccionador, ni com a persona, es veu a venir tant clarament que no tinc cap por del vaticini.

Les crítiques lògiques pel pèssim rendiment de la selecció argentina en les eliminatòries han afectat a Maradona. Tant és així que, quan va acabar el partit amb l’Uruguai i el triomf argentí es va convertiren  una realitat, Maradona, amb cara desencaixada, molt nerviós i més mal educat que mai es va retratar tal com el que és: una vergonya. Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

"Pero hay un sector que no se lo merece y ellos lo saben bien. Yo tengo memoria y ahora voy a recordar más que nunca. Esto es para los que no creyeron en la Selección y me trataron como una basura. Hoy estamos en el Mundial sin ayuda de nadie".

"A los que no creyeron, con perdón de las damas, que la chupen y la sigan chupando. Yo soy blanco o negro, gris no voy a ser nunca. Ustedes, que me trataron como me trataron, sigan mamando".

"Vos la tenés adentro", li va dir a un periodista, entre crits desaforats i lamentable imatge.

Un personatge així ha de continuar essent seleccionador? Els argentins han de seguir aguantant un tipus així? No hi haurà cap autoritat que sancioni aquest tipus?

Ja es veia venir que com a tècnic no en té ni idea i que mai l’ Argentina havia jugat tan malament al futbol com ara. Ja es venia venir que aviat el farien fora si ell mateix no té la dignitat de marxar. Però després de veure i sentir el que vam sentir ahir, no es mereix seguir ni un minut més.

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

14 oct. 2009


"And the winner is… Obama"

Classificat com a Obama,POLÍTICA

"And the winner is…Obama". Potser no cal que torni el Nobel, tal com ha demanat un periodista del The Daylly Telegrapf.  Potser no tenien ningú millor en aquestes èpoques de crisis generals. No només estem en època de crisi econòmica, sinó que estem en plena crisis de valors, encara que ja sé que això m’ho discutiran alguns. Però sí que jo sóc dels que crec que al món hi ha molta gent que es mereix el Nobel, no per promeses fetes sinó per realitats suades i treballades de fa molts anys: hi ha molta gent al món (per sort per a tots plegats) que està fent el bé i està deixant la pell en feines anònimes i en racons del món deixats de la mà de Déu. Possiblement això no interessa als senyors del Nobel perquè no dóna prestigi, no seria popular i no se’n parlaria gaire. No cal que torni el premi perquè els senyors del Nobel no sabrien a qui donar-lo. A vegades sembla que no tenen massa imaginació o que hi ha més interessos del que aparentment sembla que no hi ha.

Obama va ser una gran esperança i continua essent una gran esperança. El que no por ser és que segueixi essent una eterna esperança. Està molt bé que tingui bones paraules, bons gestos i una certa bona educació que contrasta enormement amb Bush, per exemple. Però no n’hi ha prou i tots n’esperàvem alguna cosa més del President amb més poder del món mundial. No podria fer alguna cosa més en els països on hi té soldats, en l’ecologia, l’economia, en lleis socials?. Potser no. La realitat és tossuda a vegades i no és fàcil canviar-la, ni essent President d’ EEUU.

Però jo dono una bona part de raó a aquells que diuen que és molt aviat per premiar Obama i que havia d’haver fet alguna cosa més per a merèixer-lo. Tot i així, també sóc d’aquells que continuarà creient en Obama perquè hem guanyat molt en actituds, en formes i en bones intencions. Esperem que tingui bona sort en els projectes, que no se’n cansi massa aviat i que les dretes americanes no li posin massa pals a les rodes. Perquè hem de tenir ben present que les dretes americanes són molt poderoses. Més que el mateix Obama? Doncs potser sí!

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

13 oct. 2009


Gervasio Sánchez, periodista, fotògraf…i home valent.

Gervasio Sánchez és periodista i fotògraf. Va recollir un del premis  de periodisme Ortega y Gasset el 7 de maig.

Va aprofitar l’acte d’entrega on hi estaven presents la Vicepresidenta del Govern, varis ministres, ex ministres del PP, la Presidenta de la Comunidad de Madrid. l’ Alcalde de Madrid, el President del Senat i centenars de persones per dir unes paraules.

Però quines paraules! És cert que tots tenim coses a dir, que potser ens agradaria dir-les i no tenim oportunitat o no sabríem dir-les. O potser quan tenim oportunitat no ens atrevim. Sobretot si qui tenim al davant és qui ens dóna de menjar, o té poder, o és algú important.

La qüestió és que Gervasio Sánchez va voler i va saber aprofitat el moment i l’ocasió. I va dir això següent:

 

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

12 oct. 2009


Del Timbaler del Bruc al Noi de Santpedor

Classificat com a Barça,ESPORTS,Futbol,Guardiola

  

Eufòria esportiva, bon joc i resultats perfectes. Al camp un 10 ben gros. Una olla de grills a la directiva, un president massa xerraire i un ambient desestabilitzador. Un 0, també ben gros, als despatxos. Aquest és l’ambient actual a Can Barça.

I amb aquesta realitat al nostre entorn i a l’"entorn" del Barça, un company meu sociòleg m’ha fet arribar alguns articles que ha publicat darrerament perquè sap que m’agraden i me’ls llegeixo amb molt de plaer. Entre ells, hi he trobat aquest, (com veureu, fou escrit en plena eufòria de la temporada passada) prou deliciós per tal que el puguem compartir amb els seu degut permís. Que el gaudiu!

 

Del Timbaler del Bruc al Noi de Santpedor

(Jaume Farràs, sociòleg, UB)

Dos segles i un any separen la desfeta de tot un exèrcit napoleònic en mans d’un vailet que, a cops de timbal, havia fet ressonar la muntanya montserratina; amb aquest efecte de reverberació, recularia -cames ajudeu-me!- l’exèrcit que s’havia cruspit mig Europa. Era un memorable mes de juny, el de la falç al puny, segons el nostre refranyer més genuí. Els camperols catalans guardaven mal record del Corpus de sang. Tropes amunt i avall, la gent del Bages -cor del país- bategava de follia. Ràbia i bogeria capaces de mobilitzar exèrcits, mercenaris o no, i voluntaris. La imbatibilitat napoleònica queia retuda i befada al seu pas per la falda montserratina. Heus ací el cop de gràcia, natura et ingenio adiuvante!

Un minyó de Santpedor, de nom Isidre Lluçà i Casanoves (1791-1809), servint-se d’un timbal d’alguna de les Confraries existents –potser la dels Dolors-, seria l’artífex de tal malifeta, és clar! des de la perspectiva francesa. Heroi amb fusta de llegenda, per als interessos de la corona espanyola. Una tocada de bemolls, sostenen encara els partidaris de mirar Pirineus amunt abans que Ebre enllà. Mira-t’ho com vulguis, ironies d’avatars, i més avatars històrics. Lluites de corones i terra ultratjada, secularment. El tercer sol llepar, a fe de Déu! Aquest país no és l’espavilada Andorra, i els seus ciutadans, per tant, no saben fer-se l’andorrà! Caldrà aprendre d’aquella joia que és el “Manual Digest. De las Valls neutras de Andorra”.

Sigui com sigui, a aquell valerós minyó de Santpedor l’anomenarien ja l’any següent general en xefe, segons afirma en Cabanes. Que els experts de la historiografia entrin en joc i facin les seves anàlisis, precisions i conclusions. Tot el camp d’anàlisis rigoroses és al seu gust i abast. Ara bé, permeteu-me dir que fets i llegenda són d’aleshores ençà un puny, on cadascun dels dits apinyats multipliquen, arquetípicament, la seva força indestructible. I que li vagin al darrere amb un flabiol sonant! Ho diu la història, ho basteix la llegenda, ho transmeten els besavis, avis i els pares als fills, néts i besnéts. Cada poble, cada societat forja i escriu les seves veritats, les seves ardideses i fracassos i, arribat el cas, les seves mentides, tant se val!

El míster Pep emula aquell Lluçà i Casanoves.

No m’atreveixo, de debò, a titllar al Sr. Pep Guardiola de general, per més que d’estratègies, tàctiques i jocs amagats, talment poderosíssims timbals, no li’n falten. Semblant nomenclatura ens duria a estaments i institucions d’ingrat record. Ha senyorejat als millors estadis, primer amb calça curta i -quasi només- de color blaugrana, i ho fa avui impecablement encorbatat. Quedem-nos, doncs, amb això de míster, que és una digna denominació avui per a qui du la batuta d’exèrcits que actuen als estadis de bona part del món, mentre són observats a les ubiqües pantalles televisives, sacralitzades urbi et orbe per l’esport rei.

Dirigit per místers, aquell football és avui espectacle de masses; mou tota mena de capitals, passions, crea mites, divinitats, i s’alimenta d’una gran varietat de ritus, litúrgies i protocols. Joia de resultats equival a Xauxa. Sequera de pilotes a la xarxa pot esdevenir rauxa. I que el seny lideri l’apàtic cada dia de l’eina i la feina.

Ben mirat i des d’aquesta terra endins, hauríem de dir: pilota, oi?, sí, a l’olla, fent-hi xup-xup: carn d’olla! El que toca, però, des de l’ofici de futbolista, és clavar la pilota a la porteria, golejar l’adversari amb el corresponent Fair Play, i, millor encara, si la porteria foradada és la de rival(s) etern(s). Ben lligat i al sac,… Ho deixo per als creadors i col·leccionistes d’acudits.

Enguany això ha estat com reviure de ple dos-cents un anys més tard la befa del vailet Timbaler, fent pam-i-pipa sobre el timbal, i rifant-se els coratjosos exèrcits napoleònics, avui Manchester United, Real Madrid i València C. F., a més dels altres de la geografia espanyola i europea. Ànim, Pep, i a conquerir altres copes en la gran pilotassa de nom planeta terra! I que molts altres mesos de maig et permetin, amb el puny victoriós enlairat i brincant de joia enfollida, segar i recollir anyades curulles de resultats com la d’enguany! Als seus peus, i amb l’escaient reverència, míster!

Vailets de Santpedor, teia d’herois

Els dissenyadors de caganer de l’any van sobrats de motius i personatges. M’afiguro el Pep sense cames, corbata amb quatre barres, assegut damunt de tres copes joguinejant amb pilotes multicolors fent-li de cames les dues més galdoses, i servint-se de la tercera per l’afer que correspon a l’insigne caricatura pessebrística! Veurem Pep(s) plural(s) esdevinguts cendra en mans falleres; sí, el mateix que ha omplert primeres pàgines de la premsa mundial i obert blocs de telenotícies en fer-se amb les tres copes. Talment pandèmica, la febre barcelonista s’ha emparat aquestes setmanes de tots els racons de món, amb presència o no de penyes blaugranes.

Pastisssers bagencs, no oblideu, però, que les venes del míster Guardiola s’alimenten amb esforç i coratge de timbaler. Dediqueu-los, doncs, un lloc ben merescut i compartit en les vostres gormanderies de festa grossa: Nadal i Pasqua. Escaurà potser algun dia deixar-los compartir espai comú de monòlits. Que historiadors, urbanistes i agents culturals s’ho enraonin amb complaença atenent a idoneïtats i prioritats de caient política. Hi tenen la mà trencada. Armats de paciència i a còpia d’arxiu, cal seguir la nissaga Lluçà i Casanoves fins a completar l’arbre genealògic dels avantpassats dels Prat i Lluçà de cal Bacainó, i observar atentament com s’emparenten unes nissagues amb altres, establint ara relació de consanguinitat adés simple parentiu polític. Vàries generacions separen, certament, el Timbaler del míster, ara bé els èxits d’aquest i del seu exèrcit mostren fefaentment pura teia d’heroi.

Una invitació semblant adreço als lletraferits garrofers berguedans: Llobregat avall, al pla de Santpedor, s’hi feren grandiosos dos personatges: glosseu-ne els honors més que merescuts! A temps sou de referir-vos al bicentenari de l’espantafrancesos noi del Timbal. I, amb la vènia del Patronat ad hoc, deixeu-me preguntar: celebrarà les tres copes la Mulaguita aimada? Aprofitaran el Plens per fer petar l’onzè fuet –sí, onze!- que duien almenys fa uns 100 anys, segons que he trobat a la premsa de l’època?

Culs restrets i atemorits ha patit enguany la hipotètica prohibició, des del melic d’Europa, per la presència del foc en festes seculars i ancestrals. No volen brou? –És el moment d’oferir el perdut: quatre tasses! Filosofia i estil Isidre Lluçà i Pep Guardiola: Bon cop de timbal i pilotes a l’olla! Vencem pors i adversaris, lliguem sacs curulls de bons resultats i aixequem copes.

Bon Corpus festiu, joiosa Patum 2009!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

11 oct. 2009


12 d’Octubre: "celebrar"què ?

wichis_en_choza_chica.jpgNo puc negar que les poques estones que miro la tele aquests dies i veig la propaganda que fan del "Desfile del Dia de la Hispanidad" em poso nerviós. No caldria, però no ho puc evitar.

Sé molt bé què hi ha darrere d’aquesta "festa" nacionalista espanyola (ells que critiquen tant els nacionalismes!). Sé molt bé què han pretès i segueixen pretenent amb conceptes com "hispanidad", "raza", "civilización cristiana", "colonización española", "Alianza de civilizaciones" que segueixen mantenint i barrejant de forma permanent durant anys i panys.

Colonització (la paraula ve de Colon) és l’acció de dominar un país o territori amb pobladors d’una altra regió, que passa a denominar-se metròpoli. La regió ocupada es denomina colònia. El procés de colonització pot ser de caràcter econòmic, polític, violent o no violent, i inclús cultural.

Amb aquesta mentalitat viuen encara i treballen els governants espanyols, volent mantenir aquests conceptes rancis i passats de moda totalment vigents. Se’n van sortir una colla d’anys però ara es troben, cada cop més, que les colònies es reboten i cada cop accepten menys el sotmetiment i han optat per la llibertat, concepte molt més interessant, modern i enriquidor. Això ho podem comprovar cada dia si parlem i ens passegem una mica per aquells països, on ja no veuen les coses de la mateixa manera i ja moltes vegades parles directament de "genocidi"el que Espanya va perpetrar.

Per exemple a l’ Argentina l’ INADI (Instituto nacional contra la discriminación, xenofobia y el racismo)  va decidir començar amb la tasca de canviar una mentalitat d’anys i anys.

A 515 anys de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i a 90 de la primera commemoració del 12 d’octubre com a "Dia de la raça", la proposta de l’organisme és anomenar "Dia de la Diversitat Cultural Americana". Amb aquest fi va ser presentat un projecte de decret que tingués en compte l’endarreriment en la forma de denominació d’un "feriado" nacional. Així, proposen que la data es converteixi en "una jornada de valorament de les identitats ètniques i culturals i de reflexió històrica, efectuant les modificacions necessàries per incorporar el canvi en els calendaris escolars i en les currículums de capacitació a docents".

I això mateix passa a altres països llatinoamericans que per sort es van despertant. Diferents organitzacions socials d’alguns d’aquests països també reclamen que el concepte inadequat de "raça" sigui suprimit, almenys, de les efemèrides culturals nacionals que després es traslladen a les escoles. El 12 d’octubre és sinònim de dol per als pobles originaris d’Amèrica ja que pretén "celebrar" la dominació feta per la colonització espanyola a la seva cultura. Les comunitats indígenes recorden el dia anterior, l’11, l’últim dia de llibertat dels pobles originaris.
El terme "raça" podria haver estat predominant des d’el 1700 però avui ha estat abandonat tant per la seva manca de suport científic com per raons polítiques i culturals com són  els genocidis i actes discriminatoris en els quals ha servit de suposada justificació o pretext .

Al mateix temps ens caldria recordar a tots que la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial (proclamada per l’ ONU el 1963) determina que "tota idea o doctrina de superioritat basada en la diferenciació racial és científicament falsa, moralment condemnable i socialment injusta" .
Des de l’organisme contra la discriminació sostenen que la proposta implica "començar a harmonitzar la legislació nacional amb el dret dels pobles indígenes, consagrant i reconeixent que els drets humans tenen els caràcters d’universalitat, indivisibilitat i interdependència".
Octorina Zamora, de la comunitat indígena wichí que va estar present en l’acte del INADI va assenyalar que "el 12 d’octubre és un dia de reflexió sobre el etnocidi i genocidi que va començar el 1492 però que encara no ha parat ja que és dolorós veure que els nostres germans moren per inanició. Volem que s’aturin els desmunts i es regularitzin els títols de les nostres terres ".

Avui, cap científic utilitzaria el concepte de "raça" ni diria que una és superior a una altra. I el reclam pels drets indígenes és recolzat per amplis sectors de la societat i promogut pels organismes de drets humans. No obstant això, el reconeixement dels seus drets en les lleis dels països d’Amèrica Llatina és lent , pesat i desgastador. Potser la subtilesa de la paraula no canviï conductes socials. Tanmateix, crec que seria un bon començament deixar de celebrar diades d’aquesta mena.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

No hi ha resposta

10 oct. 2009


Teoria de les finestres trencades.

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA,SOCIETAT

 

Al 1969, a la Universitat de Stanford (EUA), el Prof Phillip Zimbardo va realitzar un experiment de  Psicologia social. Va deixar dos cotxes abandonats al carrer, dos cotxes idèntics, la mateixa marca, model i fins i tot color.  Un el va deixar en el Bronx,  llavors una zona pobra i conflictiva de Nova York i l’altre a Palo Alto, una zona rica i tranqui·lla de Califòrnia. Dos cotxes idèntics abandonats, dos barris amb poblacions molt diferents i un equip d’especialistes en psicologia social estudiant les conductes de la gent a cada lloc. 

Va resultar que el cotxe abandonat al Bronx va començar a ser destrossat en poques hores. Va perdre les llantes, el motor, els miralls, la ràdio, etc. Tot el que es podia aprofitar s’ho van emportar, i el que no ho destruir. En canvi l’altre abandonat a Palo Alto es va mantenir intacte. 
 
És comú atribuir a la pobresa les causes del delicte .. Atribució en què coincideixen les posicions ideològiques més conservadores, (de dreta i d’esquerra). No obstant això, l’experiment en qüestió no va finalitzar aquí: quan el cotxe abandonat al Bronx ja estava desfet i el de Palo Alto feia una setmana que estava impecable, els investigadors van trencar un vidre de l’ automòbil de Palo Alto.  El resultat va ser que es va desencadenar el mateix procés que en el Bronx, i el robatori, la violència i el vandalisme van reduir el vehicle al mateix estat que el del barri pobre. 
 
Per què el vidre trencat al cotxe abandonat en un veïnat suposadament segur és capaç de disparar tot un procés delictiu?No es tracta de pobresa. Evidentment és una cosa que té a veure amb la psicologia humana i amb les relacions socials. Un vidre trencat en un auto abandonat transmet una idea de deteriorament, de desinterès, de despreocupació que va trencant codis de convivència, com d’absència de llei, de normes, de regles, com que "tot val". Cada nou atac que pateix el cotxe reafirma i multiplica aquesta idea, fins que l’escalada d’actes cada vegada pitjors es torna incontenible, desembocant en una violència irracional. 
 
En experiments posteriors  (James Q. Wilson i George Kelling) van desenvolupar la ‘Teoria de les finestres trencades ‘, la mateixa que des d’un punt de vista criminològic conclou que el delicte és més gran en les zones on el descuit, la brutícia, el desordre i el maltractament són més grans. 
 
Si es trenca un vidre d’una finestra d’un edifici i ningú ho repara, aviat estaran trencats tots els altres. Si una comunitat exhibeix signes de  deteriorament i això sembla no importar-li a ningú, llavors allà es generarà el delicte. Si es cometen ‘petites faltes ‘(estacionar en lloc prohibit, excedir el límit de velocitat o passar-se un semàfor en vermell) i aquestes no són sancionades, llavors començaran faltes majors i després delictes cada vegada més greus. 
 
Si els parcs i altres espais públics deteriorats són progressivament abandonats per la majoria de la gent (que deixa de sortir de casa per temor a les bandes), aquests mateixos espais abandonats per la gent són progressivament ocupats pels delinqüents. 
 
La teoria de les finestres trencades va ser aplicada per primera vegada a mitjans de la dècada dels 80 al metro de Nova York, el qual s’havia convertit en el punt més perillós de la ciutat. Es va començar per combatre les petites transgressions: graffitis deteriorant el lloc, brutícia de les estacions, ebrietat entre el públic, evasions del pagament del bitllet, petits robatoris i desordres. Els resultats van ser evidents … Començant pel petit es va aconseguir fer del metro un lloc segur. Posteriorment, el 1994, Rudolph Giuliani, alcalde de Nova York, basat en la teoria de les finestres trencades i en l’experiència del metro, va impulsar una política de ‘tolerància zero’. 
 
L’estratègia consistia en crear comunitats netes i ordenades, no permetent transgressions a la llei i les normes de convivència urbana. El resultat pràctic va ser un enorme descens de tots els índexs criminals de la Ciutat de Nova York.  L’expressió ‘tolerància zero ‘sona a una mena de solució autoritària i repressiva, però el seu concepte principal és més aviat la prevenció i promoció de condicions socials de seguretat. No es tracta de linxar el delinqüent, ni augmentar  la prepotència de la policia; de fet,  respecte dels abusos d’autoritat també ha d’aplicar la tolerància zero. No és tolerància zero davant de la persona que comet el delicte, sinó tolerància zero davant del delicte mateix. Es tracta de crear comunitats netes, ordenades, respectuosos de la llei i dels codis bàsics de la convivència social humana. 
 
Si això ho traslladem al nostre país, potser ens seria prou útil, no us ho sembla? I potser podríem començar una nova etapa (amb Estatut retallat i tot) si es posessin davant del país unes persones catalanistes de veritat i que pensessin una mica més enllà dels bigotis i que estimessin i treballessin per Catalunya. Estic segur que les pròximes eleccions poden ser el punt d’inflexió per a construir un país ordenat, modern i equilibrat. I esperant aquest moment, millor que no trenquem més finestres perquè, si seguim així, hi arribarem amb un país totalment destruït del qual ja no en podrem aprofitar res.

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

09 oct. 2009


Patriotes al "7 portes".

Mentre milers de famílies ho passen malament -molt malament- amb aturats al seu si, quatre patriotes catalans dinaven (en taules separades) al prestigiós "7 portes". Avui ho hem sabut per boca de Jordi Portabella, al qual hem d’agrair, almenys, que faci pública la notícia ara que sembla temps propici per amagar coses.

Explicava que es van trobar per casualitat Benach i Portabella en una taula i Puigcercós i Carod en una altra. I continuava explicant que fou en aquest dinar que Puigcercós va dir a Carod que no seguiria en llocs preeminents d’ERC. En una paraula: que el descavalcava.

És clar que dinar en aquest restaurant no és cap pecat i que no cal amagar-se’n. Però jo em pregunto si cal anar a dinar en aquests llocs en temps de crisi. Continuo preguntant-me si pegaven ells o feien servir la Visa Oro del Parlament o del partit. Jo no ho sé i suposo que la majoria de ciutadans tampoc ho saben. I penso també que potser ens agradaria saber-ho.

I posats a pensar i a voler saber coses, també m’agradaria pensar que aquests patriotes catalans no es malgasten els diners de tots en dinars, viatges i festes. I m’agradaria pensar que a ells ningú els regala vestits, ni cobren comissions ni res de tot això… No estaria malament que aquestes coses s’expliquessin al ciutadans i que se n’hagin d’assabentar pels diaris de forma explosiva, talment bomba que explota i ho escatxiga tot.

A mi certs polítics, que s’omplen la boca amb el patriotisme però que després no es vegi que facin gran cosa pel país, no m’interessen gens ni mica. I tampoc crec que interessen al país. En un moment de crisi com l’actual jo esperava que el govern de Catalunya fes alguna cosa més. I que uns socis tan ben avinguts com els del tripartit es dedicarien a treballar pel país en lloc de mirar constantment de reüll les enquestes per veure si pugen o baixen. Esperava que farien alguna cosa més que pagar 2.000 € per un informe d’un foli que no diu res. O per informes de 18.000 € que no informen de res. O millor dit, de res que valgui la pena de ser informat.

Sincerament jo -i segurament molt ciutadans com jo- esperàvem més del nostre govern. O potser no: potser ja no n’esperàvem res des del principi i esperarem aquest temps que ens resta fins ales eleccions mirant cap al cel per si plou o neva manà, o per si baixa algun àngel o arcàngel amb alguna bona notícia que ens alegri els nostres monòtons i crítics dies…

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

08 oct. 2009


Per què en català?

Classificat com a Blogs,Català,Catalunya

Avui un amic que no és català m’escriu un missatge que em diu:

"Leo tu blog pero tengo que poner el traductor porque no entiendo el catalán. Y el traductor me traduce bastante mal. Y es peor todavía cuando pones algún chiste gráfico. Por que no escribes en español y así entendemos todos?"

Voldria contestar a aquest amic i donar-li les meves explicacions i els meus raonaments. Sé que els entendrà i que, a la vegada, poden anar bé per explicar aquesta mena de "tossuderia" que tenim alguns catalans en parlar i escriure la nostra llengua. L’anglès, el francès, el castellà (i altres llengües) són tan predominants que ja tenen qui els faci servir.

Primerament, he de dir que escric en català perquè és la meva llengua i si no la fem servir els catalans…qui la farà servir? Els catalans tenim el deure de fer-la servir tant com puguem. És clar que podria fer servir el castellà i no caldria traductor per a molts, però és que llavors abandonaria un dels deures que considero més sagrats: fer servir la llengua, patrimoni meu i del meu país. Ja va ser bandejat i prohibit prou anys perquè ara no el fem servir tant com puguem!

Segon: És cert que els traductors són sempre "traïdors". Els italians tenen una dita que diu:"Traduttore, traditore" i tenen tota la raó. Però també considero que el fonamental d’un text es pot entendre fent servir un traductor com el de Google que és el que tinc al meu blog.

Tercer: Considero que el major problema a l’hora d’escriure on tema no és tant la llengua com el context. Segons de què parli ja sé que algunes persones no entendran res perquè són temes molt locals i sense el context necessari no són intel·ligibles. A més, tampoc interessaran gens ni mica a certes persones. Però a la vida tot és així, més o menys, i no totes les coses interessen igual a tothom. També és cert que molts temes son d’interès general perquè les persones no som tan diferents i els valors, els problemes, les vivències, els interessos, les misèries…són generals. "En todas partes cuecen habas" i led faves són semblants arreu.

És clar que encara trobaria mil explicacions més, però no cal. Si per cas, un altre dia ja hi tornarem. Vull agrair, de totes maneres, a tots aquells que fan l’esforç de llegir-me en una llengua que no és la seva i que sé que ho fan amb tot el gust. I gràcies també als catalans, a qui és més fàcil fer-ho i que segur que poden entendre millor tot el que dic, encara que algunes vegades sé que no hi estan del tot d’acord…

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

07 oct. 2009


Grans xoriços de Catalunya

Classificat com a Catalunya,Ètica i Moral,Humor

www.bybalasch.com

Sense paraules!

Com sempre en Balasch, aquest bon ninotaire lleidatà,  l’encerta plenament!

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

06 oct. 2009


Adéu, Mercedes!

Classificat com a Amèrica Llatina,Argentina

El diumenge  va morir a Buenos Aires Mercedes Sosa, una de les més grans artistes de la Música Popular Llatinoamericana.

Hayden Mercedes Sosa, va néixer el dia 9 de Juliol de 1935 a la ciutat de San Miguel de Tucumán. Tenia, doncs, 74 anys d’edat i una trajectòria de 60 anys cantant per tot el món.

 

Jo feia anys que la coneixia i l’escoltava amb una certa devoció. Era una cantant que m’agradava molt. Pràcticament cada setmana escoltava alguna de les seves tan conegudes cançons com: "Todo cambia", "Alfonsina y el mar", "Gracias a la vida", "Sólo le pido a Dios", "Volver a los 17"… i fins a vora 300 cançons més.

 

"Me iré tranquila, me iré despacio" diu en la seva cançó "Yo vengo a ofrecer mi corazón". Així era ella: vivia sense fer soroll. Va passar per la vida sense fer soroll i va morir també d’aquesta manera. Discreta sempre, senyora sempre, estimant i essent estimada. Perquè era una bona persona que cantava molt bé i que sabé conservar sempre la dignitat entre la indignitat que li va tocar viure al seu estimat país. La seva veu va portar sempre un profund missatge de compromís social a través de la música d’arrel folklòrica.

Potser, les paraules del seu entranyable amiga, Teresa Parodi, resumeixin el sentiment de molts:

 

“…Mercedes, salmo en los labios

amorosa madre amada

mujer de América herida

tu canción nos pone alas y hace que la patria toda

menudita y desolada no se muera todavía,

no se muera porque siempre cantarás en nuestras almas…”

La seva família ha escrit aquest text d’agraïment a tots els que l’estimaven, l’admiraven i la ploren en aquests moments:

A todos…

Somos los nietos, los hermanos, los sobrinos, el hijo de quien fue  para nosotros algo más y distinto que una gran artista popular. Con ella compartimos la vida, las alegrías y las angustias privadas. Porque esa gran artista fue además nuestra abuela, nuestra hermana, nuestra tía, nuestra mamá. Es por eso que queremos llegar a ustedes desde ese lugar íntimo, lejos de la severidad y la dureza de los comunicados oficiales: porque sabemos que también la quisieron y la siguen queriendo aún mucho más allá de la cantante y de la artista que los acompañó tantas veces, a la que han hecho parte de su familia aún sin tener lazos de sangre.

Es desde este lugar que queremos contarles que Mercedes -la mamá, la tía, la abuela, la hermana-abandonó este mundo el día de hoy. Pero también queremos decirles que estuvo siempre acompañada-inclusive cuando ya no podía saberlo- por un desfile interminable de amigos y artistas populares, y en cada uno de ellos: Ustedes. Y que a pesar de lo triste de cualquier agonía, pasó esos últimos momentos en paz, peleando aguerridamente contra una muerte que terminó ganándole la pulseada.

Por cierto estamos conmovidos y queremos compartir con ustedes esta tristeza. Aunque, al mismo tiempo, nos queda la tranquilidad de que todos hicieron lo posible- incluida nuestra Negra- para quedarse un ratito más entre nosotros.

Lo que más feliz la hacía a Mercedes era cantar. Y seguramente ella hubiera querido cantarles también en este final. De modo que así queremos recordarla y así los invitamos a hacerlo con nosotros.

Infinitas gracias por ese acompañamiento que jamás dejó de estar presente.

Familia de Mercedes

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

05 oct. 2009


Jubilats

Classificat com a Jubilació

 

Ahir comentava que, segons el Dr. Niven, la segona meitat de la vida pot ser millor que la primera. Perquè això passi cal tenir en compte una sèrie de recomanacions basades en investigacions profundes sobre la conducta, els hàbits de vida i la felicitat dels que ja tenen arrugues i cabells blancs Resumeixo alguns d’aquestes suggeriments que més em van cridar l’atenció:
*
La felicitat no és un accident. Es pot augmentar si un pren consciència del que està fent i del que està deixant de fer i assumeix el compromís de canviar el que no li agrada.
*
Cal intentar sempre fer coses noves. Les persones que viuen en la rutina són un 26% menys optimistes sobre el seu futur quan se’ls compara amb els que estan constantment fent petites o grans innovacions en la seva vida.
Les moltes coses belles que hi ha al nostre voltant: un alba, una flor, una obra d’art, una peça musical, una bona jugada en el futbol, el somriure d’un estrany, la tendresa d’un nadó o el retorn a casa, etc …. són coses meravelloses que cada dia succeeixen i que no gaudim a plenitud.
*
Mai es jubili de la vida. Les persones que fan poca cosa o res, pateixen de depressió i altres malalties en molt major proporció que els que viuen la seva vida activament. Mantenir la ment i el cos en acció és la millor manera de conservar un esperit jove.
*
Expressi la seva pròpia personalitat. Faci el que faci, després dels 50 anys cal que ho faci amb el seu propi estil, amb la seva pròpia veu, deixant sempre la seva empremta personal a cada pas.
.
Els diners no compren la felicitat. Aquesta afirmació que sembla no ser certa a la primera meitat de la vida, es converteix en una realitat a la segona part. Les persones s’adonen donen compte que, pràcticament gairebé sempre, els moments feliços que van vivint tenen poc a veure amb els diners.
*
Mantingui els seus temors a ratlla. Imaginar problemes futurs, preocupar-se més del compte, viure espantat, és la millor manera d’amargar-se la vida. Cal procurar mantenir la ment clara i fresca l’ànima.
*
Els dies per venir poden ser millors que els dies del passat. Com més credibilitat tingui aquest plantejament, més gran és la probabilitat que aquest desig es materialitzi. Molt del que ens passa és producte de l’actitud que tinguem davant la vida.
*
No s’aïlli, sigui obert, sigui receptiu, relacioneu-vos bé amb molta gent, interesseu-vos per les seves vides. Així descobrirà aficions comuns, experiències enriquidores i companyia en els moments difícils. Marginar-se de la família o de la societat és una forma d’accelerar l’envelliment del cor.
*
Cal veure el que és bo i no només el dolent de les transicions. Després dels 50 es presenten canvis durs d’acceptar, però en molts casos aquests canvis tenen un component positiu i s’obren portes a noves possibilitats.
*
Gaudeixi de la natura. Sortir al camp és molt saludable per al cos, la ment, l’esperit i el cor. Per aquestes coses màgiques de la vida, la bellesa de la natura inspira, relaxa i distreu.
*
Fixi’s i reconegui que després dels 50 la vida en molts aspectes es des complica. És cert que per a algunes coses ser jove porta els seus avantatges, però també és veritat que per a moltes altres tenir certa edat implica alleujament. El 60 per cent de la gent gran de 50 anys afirma que sent menys estrès, menys ansietat i més estima per la vida que quan tenien 10 o 20 anys menys.
*
Feu treball voluntari. Ajudar a persones necessitades no només és una noble causa, sinó un gran remei per a tensions pròpies. Qui ajuda el proïsme que pateix registra 72% més de satisfacció amb la vida, que els que no ho fan.
*
Mai no es rendeixi. Sigui el que sigui, passi el que passi, simplement mai es rendeixi.
*
En la mesura del possible camini, no utilitzeu el cotxe. Estudis demostren que les persones que es desplacen a peu tenen menors nivells d’estrès que els que recorren trajectes similars en vehicles. La medicina preventiva prescriu que es camini una o dues hores cada dia.
*
Comparteixi el que sap. A la primera meitat de la vida s’acumulen abundants i valuosos coneixements. Compartir amb una altra persona el que s’ha après és una forma de contribuir al seu millor futur. I és una manera d’augmentar l’autoestima i la sensació d’haver viscut una vida interessant.
*
No es guardi els seus problemes. Explicar les seves dificultats a amics i familiars, sense convertir-se en una càrrega, és una fórmula efectiva per a alleujar pressions nocives. Els adults joves, per orgull, s’empassen les seves preocupacions, la qual cosa produeix una gran indigestió emocional.
*
Converteixi la seva llar en un paradís. Feu tot el possible perquè la seva casa sigui un lloc ideal: espai per al descans, l’entreteniment, una bona convivència familiar, font de tranquil·litat, lloc per desenvolupar els seus passatemps, un recés de pau. Això l’ajudarà a alleujar més fàcilment les hostilitats del món extern.
*
Perdoni. Pensem que perdonar és una cosa que fem a favor dels que ens ofenen, però en realitat el principal beneficiari del perdó és qui el dóna, perquè descarrega la seva ràbia i el seu dolor. Perdonar no és un signe de debilitat sinó de fortalesa. Provi de perdonar i veurà quant guanya.
*
Assegureu-vos que les vostres alegries siguin més sorolloses i més freqüents que les seves irritacions.
*
Vagi més enllà dels formalismes. A partir de certa edat, per realment aprofitar les relacions interpersonals cal oblidar-se dels títols, dels comptes bancaris i dels cognoms il.lustres, per concentrar-se en l’essència dels éssers humans. Així és que es descobreixen les veritables joies que són les que en realitat alegren la vida.
*
Feu exercici. Practicar exercici com a mínim mitja hora diària és fonamental per conservar no només la bona salut física sinó la mental i l’emocional. Investigacions que s’han fet, comproven que el principal benefici de l’esport freqüent és de naturalesa psicològica, més que física. És una manera eficaç d’aclarir els núvols i les teranyines que es posen sobre els caps sedentaris.
*
Tingueu amics molt propers. La gent que té bons amics aconsegueix nivells de satisfacció amb la seva vida superiors al que tenen els "llaneros solitarios". I són més optimistes.
*
Passar a la versió NEN. En el possible, i sense exagerar, tracti de mantenir sanes actituds infantils: curiositat, vitalitat, capacitat de riure amb facilitat, gust pels jocs, sinceritat i un sentit de simplicitat.
*
Escolteu la música que li agrada, tot el que pugui. La música produeix esplèndids efectes positius en totes les dimensions de l’ésser humà. Per treballar, per llegir, per sopar, per cantar, per estudiar, per somiar, etc., La música és una companyia perfecta. Quan pugui balli sol o sola, deixant-se portar per la música. No cal parella per ballar, simplement el desig de fer-ho.

El resum ha estat una mica llarg. Però no em digueu que no val la pena! 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

04 oct. 2009


Trobades de cosins

Classificat com a familia,SOCIETAT

Acabo d’arribar d’una trobada de cosins. La fem cada any i ja en fa 8. Som tots ja granadets. Fa dies que hem deixat de ser joves. Per tant, una de les millors coses de la trobada anual és, primer, que hi siguem tots i, segon, que hi continuem essent amb salut i amb la bona cara que he vist que fèiem tots.

Tots nosaltres ja anem recorrent fa una bona temporada la segona meitat de la vida. Hi ha un famós doctor, el Professor Niven, que té la teoria que aquesta segona part de la vida pot ser molt millor que la primera si tenim en compte una sèrie de recomanacions basades en investigacions profundes sobre la conducta, els hàbits de vida i la felicitat dels que ja tenim arrugues i cabells blancs.

Avui no tinc temps ni humor per a comentar aquestes recomanacions del Dr. Niven, però sí que penso fer-ho un dia d’aquests perquè són prou interessants. Però sí que vull destacar que considero molt interessant trobar-se, explicar-se coses, riure una estona plegats, posar-se al dia de les darreres novetats familiars i estrènyer llaços.  Si sempre és bo i profitós estrènyer llaços entre les persones, ho és molt més fer-ho entre família, en un moment que la família està canviant tant i s’estan discutint valors fonamentals que han estat vigents durant dècades. Jo estic profundament convençut que, encara que canviïn moltes coses, el fonamental no canviarà i els fills continuaran necessitant el caliu dels pares i els pares necessitaran -com sempre- l’amor les seus fills. La família ens dóna seguretat, ens enriqueix i ens forneix d’unes eines elementals per anar per la vida. I no esperem que aquestes eines en les proporcioni ni l’escola, ni els amics, ni els governs, ni les institucions, ni la societat en general. Aquests valors només ens els proporcionarà la família.

Per tant, benvingudes trobades familiars, que ens donen tanta alegria i tanta felicitat. I que per molts anys puguin seguir!

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

03 oct. 2009


Tatuem-nos el cervell!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

 

Jo no sé per a que serveixen els tatuatges. No els entenc. No entenc per què la gent es tatua. Què vol dir? Què vol aconseguir? Per què és tanta moda? En fi, que no ho entenc…

Ja sé que és moda i que tot el que es posa de moda una gran majoria de gent ho segueix fidelment. Serà veritat que cada dia som més ramat de bens? Si es tatuen per distingir-se tampoc no ho acabo d’entendre perquè la única cosa que fan és canviar el dibuix (i ni això!) però el fet és el mateix: tothom va marcat. Abans marcaven els xais, les vaques, etc per a distingir-los. Ens hem de marcar per a distingir-nos? Som tan iguals i volem ser tan diferents que ens hem de fer una marca al braç. al cul o a la panxa? I aquests que es tatuen la cara i bona part del cos saben exactament el que fan i el que significa?

En fi, que cadascú faci el que li sembli. Només faltaria! Però jo proposo una nova moda i farà que encara es puguin distingir més del ramat: a partir d’ara tatuaria els cervells. A veure si així podem fer persones diferents, úniques, personals, no clòniques. Potser marcar el cervell farem que la gent pensi diferent, sigui una mica més original, més creativa i ens podem distingir una mica més els uns dels altres.

I, entretant, la indústria que envolta aquestes noves arts fa calers a munts. I l’any vinent s’inventarà una nova moda. I els colors i els tatuatges canviaran una mica per tal que res canviï. Una mica semblant a com passa amb la roba: que la moda i els colors han de canviar cada temporada per tal que la indústria no pari….

Què en som de rucs!

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

01 oct. 2009


Nens "amb problemes" (2)

Classificat com a DISCAPACITAT

Continuant amb el tema d’ahir, avui voldria recomanar un llibret molt pràctic i que està molt relacionat amb el que escrivia ahir. Els autors són Àngels Ponce i Miguel Gallardo. Trobareu tota la informació a la següent pàgina web

http://que-le.blogspot.com/

Què li passa a aquest nen? és un llibre-guia especialment indicat per a pares, mestres, cuidadors i totes aquelles persones que es relacionen amb nens que pateixen alguna discapacitat o la viuen de prop, en germans, amics o companys d’escola. El llibre és molt il.lustratiu i pedagògic i aconsegueix explicar de forma entenedora els límits i el comportament d’aquests nens, amb exemples senzills a l’abast de lectors de totes les edats.

El llibre està especialment indicat per a adults que tracten amb nens amb discapacitats i amb els seus germans, o petits que per la seva relació familiar, d’amistat o qualsevol altre vincle social es relacionen amb nens que pateixen alguna alteració . El seu format i estil semblant a un llibre infantil, ajuda als més petits a compartir la seva lectura i els dibuixos amb els grans.
Aquest llibre ha estat guardonat amb el Premi de la Crítica de la revista Serra d’Or 2006 a l’apartat Coneixements-juvenil, així com una menció especial en els premis Junceda.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta