08 ag. 2009

Javier Methol

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

He trobat una carta, -que reprodueixo a sota- de Javier Methol a una adolescent, l’Agustina. Aquesta noia va enviar a les seves amigues un mail, explicant que estava llegint el llibre “La societat de la neu”, i que tan “atrapada” la tenia la lectura, que va decidir posar-se en contacte amb Javier Methol . Javier fou un altre dels sobrevivent dels Andes, pare de quatre fills quan l’accident, que estava casat amb Liliana, a la qual va perdre en l’allau de neu que van patir una nit quan dormien dins del fuselatge.
Li feia aquesta pregunta: ¿com és possible que vostè li donés tantes gràcies a Déu, si la seva dona va morir d’una forma tan horrible?
Methol va contestar la carta i l’ Agustina, impressionada, li va faltar temps per enviar a un munt de gent la seva resposta, que aquests al seu torn van enviar a altres i així successivament … i que avui m’arriba a mi.

Hola querida Agustina:Te voy a tratar así porque tienes la edad de mi hija menor, así que casi te conozco.Nada hubiéramos logrado nosotros sin el Amor con el que Dios nos unió en Su Mandamiento: “Ama a tu prójimo como a ti mismo”, porque así, unidos, logramos la fe y la esperanza que nos dieron la fuerza para luchar por la vida de todos por igual.Agustina: El accidente lo causó totalmente un error humano de los pilotos y no podemos culpar a Dios por los errores de los hombres. Y entonces se produjo el primer milagro: “Medio avión, sin alas ni pilotos, increíblemente aterrizó en medio de lo imposible”.Hoy día, expertos de las FFAA expresan que eso es imposible que suceda de nuevo, porque si se hubiera partido un metro antes o un metro después, nadie se hubiera salvado. Cómo podemos no agradecer a Dios.Cómo podemos no agradecer a Dios cuando nos mantuvo vivos a pesar de que el mundo nos había dado por muertos, dándonos los medios y el camino para salir. Sí, Agustina, yo sé lo que tú piensas.¿Cómo puedo agradecer cuando Liliana murió de una manera tan horrible? Pero yo te digo: Liliana no murió porque nos dejó tanto amor, que sigue viva en nuestros corazones.Sólo su cuerpo quedó enterrado en la nieve, porque su alma está junto al Señor y todo su amor quedó en mi corazón para que yo lo devolviera a nuestros hijos.Nadie la recuerda por cómo murió y sí, por cómo vivió. Fíjate qué injusto sería yo si viviera llorando su muerte y olvidando todos los momentos llenos de amor y felicidad que compartimos mientras vivimos juntos.Hoy, cuando la recuerdo o veo una foto suya, sonrío recordando su amor. Recuerda, Agustina: las personas mueren recién el día que las olvidamos y por lo tanto, nunca llores a los que amas porque los mantienes vivos en tu corazón. Además, la capacidad de amar del ser humano es infinita y puedes amar a varias personas al mismo tiempo y con la misma fuerza. Yo, después de ser padre y madre durante cinco años, me volví a casar con Ana María y con ella tuvimos cuatro hijos más. Amo a Ana María con todas mis fuerzas y ella lo sabe, pero no he dejado de amar ni a Liliana, ni a mis padres, ni a mis hermanos fallecidos.La muestra del amor infinito nos la da Jesús Cristo, que hasta su vida dio para salvarnos. Nunca reniegues de Dios ni de Cristo, que son una misma persona, porque es el único que permanecerá a tu lado en los peores momentos, consolándote y ayudándote y ten cuenta que, aunque tú no lo veas, Él siempre te escucha si le hablas desde el corazón, porque a tu corazón Él te contestará. Lo hace conmigo siempre que lo necesito. Prueba hacerlo con amor y lo comprobarás.Recibe querida Agustina un cariñoso beso y abrazo de padre, con mi deseo de que, junto a tus seres queridos, Dios te bendiga y proteja con el mismo Amor que lo hizo con nosotros en la montaña.Javier MetholEtiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

07 ag. 2009

POR GLOBAL.

Classificat com a Uruguai

Al gran Eduardo Galeano li van donar no fa gaires dies la condecoració de "la Orden de Mayo" de la República Argentina. Va fer un discurset curt però profund, com sempre ho és ell. És un home que no parla per parlar. Us exhorto a que llegiu el discurset que es titula "Los mapas del alma no tienen frontera" y que podeu trobar aquí:

http://www.jornada.unam.mx/2009/07/10/index.php?section=cultura&article=a44n1cul

 

Considero a Eduardo Galeano un mestre dels temps actuals; un pedagog excels que ens ajuda a entendre millor la vida, amb els seus problemes i les seves alegries, amb les lluites de cada dia i amb les victòries i derrotes inevitables. Algú que ens ajuda a pensar i veure la vida amb perspectiva i profunditat. Els seus textos sempre són enriquidors.

N’he trobat un que parla de la por. La por en temps de crisi és una cosa sempre present i, per tant, molt actual ara mateix.

Us el deixo:

 

MIEDO GLOBAL

Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.

Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.

Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.

Los automovilistas tienen miedo a caminar 

y los peatones tienen miedo de ser atropellados.

La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir.

Los civiles tienen miedo a los militares, 

los militares tienen miedo a la falta de armas,
las armas tienen miedo a la falta de guerras.

Es el tiempo del miedo.

Miedo de la mujer a la violencia del hombre

y miedo del hombre a la mujer sin miedo.

Miedo a los ladrones, miedo a la policía.
Miedo a la puerta sin cerradura, 

al tiempo sin relojes, al niño sin televisión.

Miedo a la noche sin pastillas para dormir

y miedo al día sin pastillas para despertar

Miedo a la multitud, miedo a la soledad, 

miedo a lo que fue y a lo que puede ser,

miedo de morir, miedo de vivir.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

06 ag. 2009

RTVE

"Espanya és diferent!. Aquest eslògan que va fer furor a l’època franquista continua vigent, i no pas en sentit positiu. Quan llavors deien que Espanya era diferent, volien fer notar aspectes positius que ells pensaven que no tenien altres països d’ Europa. No s’adonaven que la majoria de coses que feien notar eren totalment retrògrades i passades de moda ja en aquell temps. Se’n reien de tots nosaltres, i amb raó.

Aquest mateixos defectes segueixen arrastrant-los. L’Estat i tot l’aparell que arrastra segueixen sent un carro vell i atrotinat. Ni Estat de les Autonomies ni res de res. Aquí no s’han adonat que no tots hem de ser igual. Aquí uns són més afavorits que altres i la justícia que sembla que hi hauria d’haver per a tots els espanyols se la passen pel forro.

I l’exemple més paradigmàtic es Televisió Espanyola, que cada dia té més menyspreu a les altres llengües que no siguin el castellà. S’ha d’anular durant el mes d’agost un telenotícies en català? Doncs es fa i no passa res. S’ha de tancar l’aixeta a un centre de producció com és Sant Cugat? Es fa i no passa res… I així fins a l’infinit.

Aquí només segueix existint una llengua i una mentalitat centralista que fa fàstic. Almenys a mi me’n fa i me’n fa cada dia més.

Jo ho he dit moltes vegades. Ser espanyol és un mal negoci i cada dia ho serà més. Anem pensant en alguna sortida.

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

05 ag. 2009

Gustavo Zervino

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Gustavo Zervino va ser un altre dels supervivents de l’accident dels Andes. Ha fet unes reflexions molt interessant com va ser allò i com ara ho podríem fer servir per a organitzar la nostra feina i la nostra vida:1. Prioritzar les coses importants enfront de les accessòries. El que importava en aquells greus moments de supervivència era sobreviure, la resta, no importava.2. El desconeixement de l’envergadura del repte que tenien davant. Això va fer que ho abordessin de forma inconscient, i amb una il·lusió realment pura.3. LIDERATGE COMPARTIT pels 16 supervivents. Cadascú va tenir el seu moment i això va fer que tots se sentissin importants.4. Tots tenien un OBJECTIU COMÚ: Salvar la vida i tornar a casa.5. Cada supervivent va haver de donar el millor de si mateix. Hi va haver un compromís amb l’equip.6. Acceptar cada persona com era, sabent que tots eren diferents.7. Van tenir un plantejament COMPARTIT i OPTIMISTA de la situació. Compartit per tots.8. El sentit de l’ humor va ser un element clau de la supervivència. Havien de relativitzar la seva situació i divertir-se amb les anècdotes.9. No hi havia victimisme. Sempre hi ha algú en pitjor posició. El SERVEI als altres va contribuir a tenir una visió més positiva.Unes bones reflexions, no? Semblen de sentit comú, però moltes vegades les oblidem quan estem en un grup, treball, família, amics …No fa gaires dies va ser a Huelva per oferir una conferència sobre la ‘Gestió de l’adversitat en temps d’incertesa’. Va assegurar que “tots tenim capacitat per tirar endavant, quan l’ésser humà treu la grandesa que té adormida i no fa servir mai”, després que el passat dia 15 d’octubre es complissin 36 anys des d’aquest accident del que van sobreviure 16 persones i en van morir 29.Aquest succés va ser “una demostració permanent de l’ésser humà, que a 4.800 metres d’alçada, passant des de -40 graus centígrads a 40 graus de calor, en una glacera on mai hi havia hagut un ésser humà, van poder aguantar 73 dies sense menjar, sense roba” , per la qual cosa, segons va defensar, “la crisi no existeix, són situacions per aprendre”, així com que hi ha “tanta crisi com oportunitats”.Per Zervino, “l’ésser humà té capacitat per enfrontar-se a qualsevol situació i, segons siguin els estímuls, actuarà de forma diferent”. Va afegir que “l’humà es queixa permanentment, mai no actua ni assumeix responsabilitats i tots tenim el mateix potencial, del qual cal aprendre “.Al seu parer, “tots els éssers humans tenen un destí, una missió en la vida i aquesta experiència farà que s’acceleri l’aprenentatge interior de cada individu i  que en poc temps ens tornem tots molt forts, perdent així la innocència de la joventut”. Va afegir que “Alemanya la van destruir tota i dels fonaments van tornar a aixecar el que ara és. Això és un exemple de crisi”.Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

04 ag. 2009

Alvaro Mangino.

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Crisi? Tenim crisi? Doncs sí, i greu. Però per a l’ Àlvaro Mangino, un altre dels supervivents dels Andes, “sempre es pot estar pitjor”. I ho sap molt bé i en la pròpia pell. Té experiència, junt amb els seus amics, a superar situacions crítiques i podem aplicar tot el que diu per superar aquests moments que estem passant. Segons ell, es fa necessari el treball en equip, el lideratge eficaç i la motivació.En temps difícils de recessió i atur, Mangino somriu en sentir parlar de plans de rescat de les institucions financeres. El seu rescat va ser molt més complicat. Malgrat la dura experiència, Mangino creu que “és un avantatge haver viscut, perquè ara sabem que sempre hi ha una esperança si es prenen decisions. En lloc de lamentar, actuem. La queixa no condueix a res, i hem de treballar per sortir de les situacions difícils, perquè resulta desesperant estar pensant tot el dia ‘fins quan estaré així’. Pots caure, però et pots aixecar sempre “.Mangino es va trencar la tíbia en l’accident, i es va arrossegar durant 72 dies assegut en un coixí. Va decidir no ser una càrrega, i assumir responsabilitats. Era qui s’encarregava de saciar la set dels supervivents, fonent gel per fer aigua, perquè tot i estar envoltats de neu, aquesta els cremava i no els treia la set.Alvaro Mangino diu que cap de les dificultats va aconseguir-los derrotar-: “Ens van motivar per tirar endavant. També vam plorar i vam perdre l’esperança, però la unió del grup feia que aquest eliminés els aspectes negatius. Vam aprendre diverses coses: que a la vida sempre es pot estar pitjor; a agrair el que un té; que sempre es pot donar més; i que en moments de crisi sorgeixen les grans creativitats “.Mangino coincideix que “l’objectiu comú era tornar amb les nostres famílies i vam ser molt creatius en els mecanismes de motivació per tirar endavant; per tenir motius que ens fessin seguir lluitant al dia següent”. Afegeix que “cadascú té la seva pròpia serralada, i els helicòpters de rescat mai arriben sols”. En el seu cas, els lideratges van sorgint segons les necessitats: “Hi havia líders en creativitat, en expedicions o en ajudar a prendre decisions, com és el cas d’haver d’arribar a menjar carn humana per sobreviure. Es discutia en grup com prendre i executar les decisions. Els líders eren sempre persones que, pel seu exemple i capacitat de treball, gaudien d’un reconeixement especial. En un grup no hi ha un únic líder. N’hi han diversos. I aquests han de ser capaços d’identificar els lideratges puntuals, traient el millor de la resta “.Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

03 ag. 2009

Incloure i no excloure.

Classificat com a DISCAPACITAT,Educació,SOCIETAT

Acabo de llegir d’una experiència a Dinamarca d’una empresa que dóna feina a autistes. I ha estat un èxit. Tots els que treballem en el món dels discapacitats sabem que no és una cosa gens fàcil integrar-los en les empreses, diguem-ne "normals". Com no ho és integrar un nen amb certes discapacitats a l’escola i en la mateixa societat.

Si voleu llegir la notícia més llargament, us dono l’enllaç:

http://www.rosario3.com/noticias/enserio/noticias.aspx?idNot=53864

Ara es parla molt d’ EDUCACIÓ INCLUSIVA. No és només una moda més. És un enfocament educatiu, una actitud vital, basat en la valoració de la diversitat com a element enriquidor del procés d’ensenyament i aprenentatge i, en conseqüència, afavoridor del desenvolupament humà. El concepte d’educació inclusiva és més ampli que el d’integració. A fi de comptes, integrar és voler fer igual aquell que és diferent. I tampoc és ben bé això, encara que hi ha d’haver parcel·les de la vida en que han de ser més o menys homogènies en una societat per tal de que els mecanismes no grinyolin.

L’educació inclusiva implica que tots els nens i nenes d’una determinada comunitat aprenguin junts independentment de les seves condicions personals, socials o culturals, inclosos aquells que presenten una discapacitat. Es tracta d’una escola que no posa requisits d’entrada ni mecanismes de selecció o discriminació de cap tipus, per fer realment efectius els drets a l’educació, a la igualtat d’oportunitats i a la participació. A l’escola inclusiva  tots els alumnes es beneficien d’un ensenyament adaptat a les seves necessitats i no només els que presenten necessitats educatives especials.

Són temes complicats i difícils de solucionar a la realitat de cada dia però, pel que es veu, s’hi està reflexionant. I no hi ha res millor que els experts reflexionen i posin sobre la taula els temes per tan de confrontar-los i dialogar-los.

Ens hi va els nostre futur com a societat .

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

02 ag. 2009

Cerimònies civils.

Classificat com a Costums,Llibertat,SOCIETAT

AjuntamentAldaia és un municipi que pertany a la comarca de l’ Horta Oest del País valencià. En un dels darrers plens municipals s’ha aprovat un reglament que és una novetat i és quelcom pioner: les 4 cerimònies civils que es podran celebrar al municipi des d’ara mateix.

Crec personalment que és un encert aquesta decisió i penso que ja seria hora que molts ajuntaments en prenguessin nota i fessin semblantment. L’església hi sortiria guanyant perquè no s’omplirien els temples de gent que "no els hi va ni els hi ve" res d’allò que se celebra allà i hi assisteixen simplement per acomplir un tràmit social. I els ciutadans que no són creients també hi sortiran guanyant perquè tindran una nova opció per celebrar moments importants de la seva vida des  del més absolut respecte al dret a la llibertat religiosa que reconeix la Constitució.

L’Ajuntament d’Aldaia ofereix el nou servei de celebració de quatre cerimònies civils: Acollida Ciutadana després del naixement; Compromís Ciutadà, una "confirmació" dels valors cívics ; Matrimoni Civil; i exèquies o Comiat de la Comunitat quan una persona mor.
Aquestes quatre celebracions estan basades en normes de conducta democràtica, perquè els veïns puguin "donar rellevància" als moments més importants de la seva vida, des d’uns valors cívics i socials no adscrits a cap religió.

El ple de dijous va aprovar el Reglament Municipal de Cerimònies Civils per unanimitat de tots els grups polítics (PSPV, PP i Compromís), després de diversos mesos d’elaboració per regular el protocol i procediments de celebració d’aquests batejos, funerals o confirmacions civils, "compatibles i independents "dels religiosos.
Va ser a principis d’any quan l’alcaldessa socialista Empar Navarro llançava aquesta proposta integral, que és pionera a Espanya, perquè després de 30 anys d’ajuntaments democràtics "els veïns tenen dret a celebrar públicament els seus actes civils des de la llibertat religiosa i d’una forma digna ", perquè, a excepció de les bodes civils, la resta de celebracions que són importants per a una persona o família" o es realitzen en una església o no existeixen ".

L’objectiu del reglament és organitzar la col·laboració del consistori amb aquells veïns que vulguin ressaltar, en públic o en privat, com ells decideixin, els moments més importants de la vida ". Mitjançant una instància els ciutadans presentaran a alcaldia la seva proposta de celebració, per la qual l’ajuntament cedirà, a canvi del pagament d’un preu públic, el saló de plens, la Casa del Tio Carmelo o el cementiri o tanatori, que seran els espais on es podran celebrar aquestes cerimònies civils.
L’objectiu d’aquest reglament és "educar al ciutadà i ciutadana en els valors de l’ètica civil: la dignitat, la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la tolerància i la participació, la Democràcia i la Pau", així com per "crear sentiments de pertinença a la comunitat d’Aldaia ".

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

01 ag. 2009

Moncho Sabella.

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

“La vida ens va canviar en un moment: de tenir-ho tot, vam passar a no tenir res i estar condemnats a mort”. Això diu Ramon “Moncho” Sabella en les seves conferències en què explica què va ser l’accident dels Andes.Cada un d’ells ens dóna una lliçó, una opinió, una visió diferent perquè cada un ho va viure i ho ha processat de forma diferent. En Moncho ens diu que aquella no va ser una història d’herois sinó de desgraciats. Allà no hi havia lloc a heroismes ni lluïments.Aquest concepte pertany a la societat convencional. A la societat de la neu no hi havia res d’això i allà ningú se sentia campió de res ni protagonista. Érem un grup i cadascú feia la seva feina, sense que cap líder ni semidéu ho ordenés.La darrera nit que van passar junt amb els tres xilens que van anar a salvar-los i mentre esperaven l’helicòpter que al dia següent havia d’endur-se’ls a tots va aprendre un poema que diu que ha recordat tota la vida. Els hi recitava Sergio Díaz i el van repetir durant hores. Diu que ho feia per connectar-los amb la vida a través de la música i la poesia. Era el poema de José Martí, -el gran poeta cubà- “Cultivo una rosa blanca” i diu que resumeix perfectament allò que van viure.

“Cultivo una rosa blanca

en junio como en enero

para el amigo sincero

que me da su mano franca

y para aquel que me arranca

el corazón con el que vivo

cardo ni ortiga cultivo

cultivo una rosa blanca”

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

31 jul. 2009

Un acudit de vacances.

Classificat com a A PEU,Vacances

Avui m’han explicat un acudit que m’ha fet molta gràcia però que també m’ha fet pensar:

Un marit, ja una mica gran, sospita que la seva esposa està perdent l’oïda i vol fer una prova per comprovar-ho. Se’n va a l’habitació del costat on és ella i li pregunta: "Maria, em sents?". En no obtenir cap resposta, surt al passadís i li pregunta de nou: "Em sents?". Tampoc sent cap contesta. Llavors, finalment, decideix atansar-se al seu costat i li fa la mateixa pregunta: "Maria, em sents?". Llavors ella, ja una mica enfadada, li contesta: "Et dic que SÏ, per tercera vegada, pesat!"

A vegades no sentim perquè no escoltem.

A vegades escoltem però no sentim.

A vegades sentim però no escoltem.

A vegades ni sentim ni escoltem.

Sentir és una cosa i escoltar n’és una altra. A vegades sentim música, una conversa, etc però no hi prestem cap mena d’atenció perquè no ens interessa, perquè tenim el cap en un altre problema, perquè estem encaparrats amb les nostres cabòries.

I, com a l’acudit, a vegades pensem que la culpa és de l’altre i resulta que és únicament nostra, per falta d’atenció, perquè hem desconnectat, per estrès, per cansament…

Avui començo les vacances i penso descansar per poder recuperar forces, per poder escoltar millor i sentir el que em diuen les persones, la naturalesa, les flors, l’aire, les notícies dels diaris i de la ràdio. Sentir i escoltar, heus ací la qüestió!

En fi, miraré d’aprofitar aquests dies per viure la vida des de la pau, sense presses, amb més calma. Podré anar "A PEU" per la vida, com pretenia fer al posar el títol al blog. Anar a peu per poder observar millor la vida i treure’n les meves pròpies conclusions.

Bones vacances també als que em llegiu i que també en feu!

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

30 jul. 2009

Adolfo Strauch

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

“He arribat a creure que quan estàs a punt de morir et tornes més bondadós”. Això diu l’ Adolfo quan recorda ara, després de 30anys llarg de l’accident, aquells dies terribles. Treu importància a les coses. Diu que eren persones normals i que tots tenim dins nostre la solidaritat que aflora quan deixem que ho faci, perquè és allà: al més profund del cor. Que si et van traient elements, arribes al cor despullat, on l’ésser humà s’entrega per l’altre.Del n0-res, diu ell, vam anar fent coses i fonamentalment vam aprendre a portar d’una forma diferent la transició entre la vida i la mort. Els nostres amics mort ens van donar la possibilitat de viure. Per això sento que la vida em pertany, sí, però també sento que els pertany a ells. Que el que jo faci o deixi de fer també obeeix a la seva voluntat.El temps ha passat per a tots. Som més vells però més serens. El que abans produïa dolor, ara produeix compassió i tendresa. Nosaltres és com si tinguéssim tres vides: abans dels Andes, amb els vincles i les relacions que teníem llavors. l’intensa transició a la muntanya, i la posterior, que conserva un cordó subtil que la uneix eternament amb la història inacabada de la muntanya.Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

29 jul. 2009

Escriu 1000 vegades: "No diré mentides".

Classificat com a Toros

Antoni Vila Casas diu d’ell mateix, en una entrevista que li fa aquest diari, que és un empresari farmacèutic aficionat als toros. Per això en un dels espais de Can Framis que ell ha pagat- diu que prepara una exposició sobre l’obra taurina i sobre el cante jondo de Guinovart. "És una exposició que faig amb molt de gust perquè la tauromàquia té una gran tradició a Catalunya. Sóc un empresari farmacèutic aficionat als toros.

Cada un pot ser aficionat al que vulgui: a plegar caragols, a comptar les estrelles, a ensumar pudors, a fregir espàrrecs o al que vulgueu. De fet, hi han més aficions que persones perquè alguns entenen dos o tres alhora. I se’n troben algunes de ben estranyes. Fins aquí, d’acord.

Però amb el que no estic d’acord, és amb aquesta afirmació tan rotunda que fa de que la tauromàquia té una gran tradició a Catalunya. No ho veig per enlloc, encara que cada dia trobem algú ben disposat a demostrar-nos-ho. Però m’ho haurien d’explicar molt bé perquè ho pogués entendre. Si em diguessin el futbol, el hoquei, la natació, les bitlles, els castells…. potser hi estaria d’acord. Però amb la tauromàquia no hi estic d’acord de cap de les maneres. És simplement una mentida que van repetint i repetint a veure si ens la creiem.

I una altra cosa. Si per cas for certa aquesta afirmació, jo demanaria a tots aquests senyors (i senyores), que potser ja seria hora que abandonéssim certes tradicions. No dic prohibir, però sí arraconar-les al quarto dels trastos vells. Allà on deixem tot allò que no serveix, que ha passat de moda i que ja ens fa mal als ulls (i a la sensibilitat…) Es tracta d’anar avançat cap a una societat més moderna, menys cruel, més desenvolupada, menys troglodita, menys carronyaire, menys sanguinària, una mica millor en tots sentits.

És una afirmació que ells saben que és falsa. Saben perfectament que els toros en aquest país només agraden a una ínfima minoria i que potser en un temps ha estat de moda però que ara està de capa-caiguda (i mai més ben dit) i que és una "festa" (quina barra dir-ne festa!) cruel i retrògrada i que es manté perquè hi han uns empresaris que hi guanyen diners i uns turistes que volen veure coses noves que algú es cuida prou bé d’oferir-los.

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

28 jul. 2009

Galls de baralla.

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

El gall de baralla és aquell que està ensinistrat per a les lluites entre galls. Lluites a mort esfereïdores. Caníbals. Una vegada em van portar a veure’n una i vaig anar-hi per curiositat. No vaig aguantar ni cinc minuts veient aquell esgarrifós espectacle de sang entre dos pobres animals que hi deixaven la vida per una mica de pinso i per enriquir les butxaques d’un amos sense entranyes. Vaig marxar protestant i prometent-me que mai més aniria a espectacles d’aquesta mena.

A vegades els diaris reflecteixen lluites d’aquestes. Per sort no hi ha sang. Els duels ja són cosa de temps passats, per sort. Ara les coses es parlen, s’enraonen, es discuteixen i es polemitza. A mi això ja m’està bé, perquè vol dir que de la diferència d’opinions en pot sortir nova llum i que la melodia monocord no treu cap a res. Si hi ha arguments i hi ha intel·ligència, endavant les atxes! La polèmica sana ens enriqueix a tots i ens fa més demòcrates i més savis, pel fet de que podem escoltar més opinions.

Aquests dies s’ha encetat una discussió entre el Víctor Alexandre, persona a qui admiro, perquè considero un bon escriptor i un bon patriota, i el diari AVUI. No prendré partit perquè no sé prou de què va la cosa i em falten elements de judici. Però ja m’està bé aquesta polèmica. I el més bonic seria que es podés fer en el mateix diari. No m’agrada que el Víctor hagi de contestar des d’un altre mitjà. A veure si demostrem a tothom que els mitjans de comunicació catalans no són sectaris. O, almenys, que són una mica menys sectaris que altres de les espanyes.

Ah! I que la sang no arribi al riu. Millor dit: que a la sang la substitueixi la intel·ligència.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

27 jul. 2009

Foto robot del blocaire.

Classificat com a Blogs,MITJANS DE COMUNICACIÓ

M’ha fet gràcia un estudi fet per Fernando Garrido i Tiscar Lara sobre el perfil del blocaire hispà en Diàlegs de la Comunicació. Intenten crear el retrat robot d’aquest curiós personatge que escriu un bloc.
El perfil del blogger hispà és d’un home (73%) jove (el 51% té entre 20 i 30 anys), amb estudis universitaris (70%) i amb més de 5 anys d’experiència en la Xarxa en un 76% dels casos. A més de ser usuari actiu d’Internet, el blogger hispà es destaca per disposar de diversos dispositius tecnològics: la meitat té un mínim de 5 dispositius (telèfon mòbil, càmera fotogràfica digital, reproductor de MP3, ordinador portàtil i webcam).
Pel que fa als seus continguts, els blogs semblen estar dominats pel gènere autobiogràfic, tant en els hàbits de lectura com en els d’escriptura.

La pràctica d’escriptura del bloc està associada principalment a l’àmbit domèstic, amb un 85% dels blocaires que afirmen actualitzar des de casa i una dedicació diària d’una hora en la major part dels casos. No obstant això, més de la meitat afirma no tenir un horari precís i més d’una tercera part diu escriure des del treball, per la qual cosa és de presumir que es tracta d’una activitat que els acompanya al llarg del dia.

Els comentaris en els posts és un dels modes més habituals de contacte entre un blocaire i els seus lectors. En aquest sentit, prop de la totalitat dels bloggers entrevistats tenen habilitat aquest canal d’interacció (99%) i un 37% dels mateixos afirma haver hagut d’esborrar en alguna ocasió algun comentari del seu bloc.
Per últim, la major part dels enquestats afirma tenir una llista de blogs (70%), enfront d’un 28% que diu no tenir o no saber què és una llista de blogs.

L’estudi segueix amb un munt de dades força interessants. Però veig que ni el meu blog ni jo mateix entrem en molts d’aquests paràmetres. Si em preguntés el per què potser aniria molt lluny i no tinc temps ni ganes de fer-ho.  Però sí que estic totalment d’acord amb una cosa: ho considero una eina d’expansió i coneixement del blocaire  molt interessant. Saltant d’enllaç a enllaç es poden trobar autèntiques meravelles, i aquí és on rau la màgia d’Internet. No hi ha fronteres.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

26 jul. 2009

Daniel Fernández Strauch

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Daniel FernándezSegueixo amb un altre dels sobrevivents de la catàstrofe dels Andes. Un a un, penso recordar-los tots a través de les seves pròpies i interessants reflexions.L’any 1972 tenia 26 anys i era el més gran dels esportistes que viatjaven a l’avió. Diu que “si no hi hagués hagut un poder molt gran de l’esperit, la raó s’hagués desintegrat. El cor era qui governava”. Fins passats 30 anys no s’ha decidit parlar públicament del tema perquè ha estat la mateixa gent, a través dels seus correus, qui ha dit que “gràcies a l’experiència nostra, alguns s’adonaven que els seus problemes eren ínfims en relació amb el que ens havia passat nosaltres. Per això he pensat: Si jo vaig passar per això i ho puc explicar, i contant-ho ajudo a algú, ho he de fer. Perquè aquesta història a mi no em pertany, me la van prestar i l’he de tornar. Si no ho faig sóc un egoista”.El resum d’aquesta història és: qualsevol persona normal-com som nosaltres i són vostès-quan ens posen en una situació determinada com va ser aquest accident i el que ens va tocar viure, surt a llum un potencial de resistir i de tractar d’aconseguir un objectiu que tots tenim endins. El que passa és que potser mai no ho hem posat a prova.Nosaltres sempre ens fixem límits i nosaltres ens vam adonar que aquest límit el anàvem movent, a tal punt que si em pregunten avui quin és el límit de la resistència del meu cos els dic que no ho sé. Però també, darrere de tot això, està el grup. Si no hagués existit aquest grup i no hagués funcionat de la manera que va funcionar ens haguéssim mort tots. Quan s’escolta la notícia que s’havia suspès la recerca vam començar a funcionar realment com a grup. Perquè aquí depeníem de nosaltres mateixos i tots havíem de menjar. A partir d’aquest moment vam ser una sola cosa; és aquí quan comença a funcionar el grup. Havíem de pensar com sortir d’aquí perquè el món exterior ens havia donat per morts … no existia.I justament per això, en van sortir.Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

25 jul. 2009

Espanyolitis aguda i crònica.

Classificat com a Catalunya,Nacionalisme,POLÍTICA

El sociòleg Salvador Cardús manifesta en un article al diari AVUI que "l’espanyolitis aguda que vivim aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida".

http://paper.avui.cat/article/dialeg/170507/espanyolitis/aguda.html

Sempre que parla el Dr. Cardús cal escoltar-lo amb atenció perquè SEMPRE, SEMPRE posa el dit a la nafra. I quasi sempre encerta i és, llavors, quan la nafra més pica. Però com un bon metge, fa la diagnosi adequada perquè no s’espanta del que veu i del que troba després d’analitzar bé el pacient. No m’estranya que encerti perquè és un dels millors sociòlegs que tenim i ja fa anys que analitza el mateix pacient. El coneix al peu de la lletra.

Els nacionalistes espanyols van aconseguir el seu objectiu al País Basc posant a Patxi López al davant de l’exèrcit d’alliberament nacional. Ara es tracta d’espanyolitzar urgentment un territori comanxe que no poden suportar que se’ls escapi de les mans. Nacionalitzar-lo espanyol, naturalment. Ja ho han fet amb el mapa del temps de la televisió basca. Quan puguin ho faran amb TV3. A Andalusia ja fa anys que ho han aconseguit. I no cal parlar del País Valencià i altres indrets. Cal tornar a fer UNA España GRANDE i LIBRE de nacionalismes desintegradors. I a cada lloc van buscant, fins que els troben, els socis adequats, a vegades ben disfressats i altres vegades amb la cara ben descoberta.

Alguns catalans en comencem a estar tips de tanta propaganda i tanta manipulació de la realitat. Es volen fer combregar amb rodes de molí però ja som prou grans per no creure’ns-ho tot. Sabem que el que en realitat pretenen és ben bé una altra cosa del que diuen. I que per bé que ens presentin el paquetet, molt ben embolicat i amb llacet de regal i tot, a dins no hi ha res més que paraules buides i algun dineret per fer-nos callar. Però en realitat res de tot això no ens traurà de l’atzucac on estem ficats.

Deixem-nos de mirar de reüll Ebre enllà i comencem a mirar-nos nosaltres mateixos per veure si no ens fem llàstima i vergonya. No culpem més els de fora, quan una bona part de culpa la tenim nosaltres mateixos. No ens auto enganyem més, que no cal. Ara ja ens coneixem tots. No cal que esperem Estatuts ni romanços de finançaments, que ja sabem que no ens donaran res i ens prendran tot el que podran. Fer negoci amb Espanya sempre serà un mal negoci perquè, si els convé, tornaran a fer un boicot als productes catalans sense cap mena de pudor i sense cap remordiment. I si encara els riem les gràcies, rucs de nosaltres!

Quan  vinguin les properes eleccions ja sé a qui no votar. Tant de bo hi hagi nous partits que ens mereixin més confiança que els actuals. I si a l’hora de sumar i restar no podem fer una cosa millor que l’actual, malament rai! Perquè un altre tripartit no sé si el podrem suportar.

 

 

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

24 jul. 2009

Il Cavaliere ja no fa gràcia.

Classificat com a Ètica i Moral,Mentides,POLÍTICA

Planxat i replanxat com ha estat tantes vegades, ja no li queden arrugues. Té cabells implantats i tenyits. Porta quilos de maquillatge a la cara cada cop que surt en públic. Fa constantment el ridícul volent fer-se el jove essent, com és un vell. És una paròdia. Un acudit continu de mal gust. Tothom el coneix bé i tothom sap el peu que calça, però no l’havien pogut enxampar mai amb les mans a la massa, en tot el llarg historial d’assumptes tèrbols en que ha estat posat. On hi hagués porqueria, segur que allà hi era ell. Això durant anys… I ara resulta que el castell de cartes cau de cop per unes declaracions d’una prostituta!

No és un home gens ruc. Va estudiar Dret i va treure matrícula "Cum Laude" en una tesi sobre Publicitat. Es nota que és un tema que domina bé. No és ruc, però cada dia que passa fa més el ruc. Però ara sembla que se li ha acabat la carrera, perquè ja ha començat a aflorar tota la merda que ha anat acumulant durant la seva vida i això sembla que ja no tindrà aturador. Mentre hom és guanyador tothom està al seu costat, però quan l’arbre cau, tothom aprofita per a fer-ne llenya. I sembla que l’arbre ja ha començat a caure…

No entenc com encara la societat italiana aguanta un tipus com aquest. Encara té molta gent al seu costat. Però ja sabem que al costat de gent d’aquesta mena sempre s’hi aplega una gran "cort" d’aduladors i d’aprofitats. I gent que té tantes coses per amagar que necessita una persona pitjor i amb poder que els pugui tapar les vergonyes. Però aquesta farsa es va acabant. No pot ser que els italians siguin tan babaus i segueixin rient-li les gràcies. Unes gràcies que cada dia fan menys gràcia.

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

23 jul. 2009

Fem servir el nostre cervell?

Classificat com a Ciència,PSICOLOGIA

És molt clar que no fem servir el nostre cervell. El cervell és un orgue amb unes possibilitats immenses i en fem servir només una mínima part.

Un dels motius que, ara aviat farà un any, em van fer decidir a començar aquest blog fou el fet que m’adonava que estava perdent moltes facultats intel·lectuals. L’edat no perdona i ens anem rovellant, poc a poc, però sense aturador. Per això vaig pensar que si m’obligava a escriure sovint alguna cosa, encara que fos ben intranscendent, sempre m’ajudaria a que el meu cervell no s’acabés de rovellar del tot.

Mai he tingut bona memòria, però sí que tinc altres virtuts. Els experts diuen que hauríem de procurar millorar les coses bones que tots tenim i adquirir-ne de noves, sobretot aquelles que sabem que tenim poc desenvolupades. Per això es recomana fer exercicis i han sortit moltíssims jocs que ens ajuden a assolir aquesta fita.

Segurament que a internet en trobaríem un fotimer i la veritat és que no m’he dedicat a buscar-ne. Però sí que he trobat una pàgina que m’ha semblat prou interessant per començar els meus exercicis particulars. És la següent:

http://portal1.lacaixa.es/Channel/Ch_Redirect_Tx?dest=1-85-10-01000000

Ara que faré vacances penso passar-m’hi unes bones estones i penso buscar-ne de noves.

Bons exercicis!

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

22 jul. 2009

El cel, aquesta vegada, no ha esperat.

Classificat com a Vida i mort

 

El cel no ha volgut esperar per aquests bombers que han mort enmig de les flames, fent una feina que, segurament que els agradava, però que sabien que era de molt risc.

Un d’ells, el Ramon Espinet, vivia aquí  a Mollerussa. Tothom qui el coneixia se l’estimava i deia que ser bomber era la seva vocació, a més de la seva professió.

Hi han professions que no es poden fer sense vocació, per més diners que es guanyin. I ser bomber és una d’aquestes. Volen ser bombers perquè els atreu l’ajuda i l’acció, i això no està mai renyit amb el poder viure bé del producte de la seva feina que -no ens en oblidem-, té un component de risc real (accidents, malalties professionals, estrès etc. ) que a vegades, per desgràcia, comporta funestes conseqüències i això també s’ha de pagar i reconèixer en la seva justa mesura.

També ens caldria reflexionar en moments com aquests si fel prou per tenir els boscos prou nets; si tenim els camins i els tallafocs convenients; si es respecta prou el parer dels bombers voluntaris de la zona on hi ha un incendi, ja que són ells els que més coneixen la zona i tenen prou criteri…

No són moments d’acusar ningú. Més aviat són moments de tristesa i reflexió. I són moments de reconeixements per aquestes persones tan valuoses i que tant donen a la societat.

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

21 jul. 2009

"Coche" Inciarte

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

José Luís Inciarte (“Coche” per als amics) és un més dels sobrevivents dels Andes. Avui recolliré alguna de les seves reflexions, que considero prou interessants per anar per la vida….Explica ell, que en el mateix moment de l’accident ja va començar a viure de forma regressiva. Ja calculava quan durarien i quan moririen… Això, diu ell, que li va donar una certa serenitat.Explica, també,  que en un moment determinat es va crear en el grup un concepte nou, sobretot, des del moment que un allau de neu en va matar 8 de cop. Explica ell que en aquell moment “en vam sortir 8 menys, però en va sortir un de més, i aquest “mes un” immaterial ens va advertir que s’acabaven definitivament les mesquineses de la societat “civilitzada”, entre cometes. Fou en aquest moment que vaig entrar en un contacte més estret amb una força superior. No em vaig tornar més cristià ni menys cristià, simplement molt més creient en un mateix Déu per a tots, que s’expressa a través de l’home, a l’altar de la natura. És fàcil no creure des de la plana; és impossible no creure quan estàs sol amb la muntanya”.”Allà dalt molts companys van haver de tocar el cel. Tot m’ha afectat molt de prop. Demano no tornar a ser allò que era abans. El que he après és que no hi ha res millor i que doni més tranquil·litat d’esperit que brindar-se a l’altre; això és el que he après i amb això em sento en pau”.Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

20 jul. 2009

Fer un equip guanyador.

Classificat com a Barça,Guardiola,PSICOLOGIA

pep_mari_ok_6327.jpg

 

El Pep Marí és cap del Departament  de Psicologia de l’ Esport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat CAR). En sap un munt del que significa "ser guanyador". I ja no només ser guanyador en el terreny esportiu, sinó en tots els terrenys de la vida perquè diu, encara que sigui un tòpic, que l’esport és una escola de la vida.

Sap molt bé com es fa una persona amb esperit guanyador i com es fa un equip. Llegint alguna cosa seva, m’ha interessat molt quan parla d’un equip guanyador, com per exemple el Barça de l’ any passat. Diu que fer un equip guanyador és un acte espiritual. Perquè el més important és que el col·lectiu predomini per damunt de les individualitats. Per crear un equip guanyador diu que s’ha de transcendir l’ego personal, una de les coses més difícils per a certes persones.

Ho veiem cada dia als equips de futbol, a les empreses, als partits polítics… i a tota la societat. Sempre hi ha aquell que ho sap tot; que no necessita ni tan sols consultar altres opinions; que es pensa que és imprescindible; que no pot viure si no el demanen per telèfon a cada moment; que no viu sense poder manar i pensant-se que és el "rei del mambo".

Aquests tipus de persones mai sabran fer un equip. Com a molt, sabran envoltar-se de llepa-culs que els adularan i sabran dictar ordres, però no sabran manar.

El Pep Marí, diu que en Guardiola, de manera implícita, ens dóna les claus per crear equips guanyadors en tots els terrenys de la vida. Ens dóna 4 regles:

-La primera regla: Algú ha de tenir una idea, una visió.

-Següent pas: S’ha de convertir aquesta idea en un sistema o estratègia i concretar-la en uns rols individuals que hauran de complir cada un dels membres d’aquest equip.

-Tercer pas: Assignar les persones més adequades per a cada rol.

-Quant pas: Aconseguir que aquests jugadors o treballadors, passi el que passi durant el partit, siguin fidels a aquest rol i no el traeixin. Es tracta d’aconseguir que la idea, que en un principi era únicament de l’entrenador, acabi sent de tot l’equip.

Els nostres polítics, els nostres empresaris, els nostres dirigents ho haurien d’aprendre. Hi guanyaria Catalunya; hi guanyarien les empreses; hi guanyarien els equips; hi guanyaríem tots perquè la feina de cada dia es multiplicaria i la satisfacció també.

En els moments complicats en què vivim seria molt important per tal d’aprofitar millor tots els pocs recursos de què disposa la nostra societat. I seria la millor manera d’integrar tanta diversitat de persones que composen la nostra societat i fer que hi hagi unes metes comunes on arribar. Que potser és el més greu que ens està passant: algú sap cap on anem?

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

19 jul. 2009

Ens han dit més mentides que una llebre no fa salts.

Classificat com a Finançament,Mentides

Un company que m’ha llegit fa un parell de dies em deia que jo exagerava quan deia que "a partir d’ara ens robaran la meitat". I l’argument que em donava era sensacional: Em deia que no podia fer aquesta afirmació si jo mateix no entenia els números que el tripartit ha donat.

Jo li vaig contestar: Tu entens els números que ens han donat? I va haver de reconèixer que tampoc els entenia. I és que amb el tema del finançament tothom ha tirat l’aigua al seu molí i, el que considero pitjor: ens han cansat durant anys i ens han amagat números i arguments. Encara ara no es posen d’acord ells mateixos. Cada un hi diu la seva i, al final de tot, no en traurem l’aigua clara. Per tant, en lloc de matemàtiques (que són objectives), tot plegat serà bo o dolent segons la fe que posem en cadascú (on tot és purament subjectiu).

I una altra cosa que també fa fàstic en aquest tema: si llegiu alguns diaris de les Espanyes i escolteu certes veus, els catalans continuem essent més lladres encara que abans. Si abans érem uns fenicis de merda, ara ho som de merda i mitja. I tenint raó, ens haurem d’empassar les raons que ens donen sense raonaments. Perquè de raonaments no en veig cap ni un per part del PP, de la caverna mediàtica i de tota aquesta patuleia, que ens canta contínuament  la cançó de les mentides? La recordeu?

«Nostramo se’n va al mercat  a comprar una mula cega,  oidà!

Li talla els quatre peus  i ella se’n posa a córrer,  oidà!

Ella salta pels terrats,  pels terrats i les vinyes,  oidà!

La mula cau al pou  i un cego s’hi mirava,  oidà!

Un mut cridava gent, un sord se l’escoltava, oidà!

Ja en veu un cirerer  tot carregat de figues, oidà!

Una ametlla li cau als peus,  li fa sang a l’orella,  oidà!

La sang li va rajar  de set rieres plenes,  oidà!

La varen mesurar,  una avellana plena,  oidà!

Pel mar corren conills,  pels boscos les anguiles,  oidà!

La formiga fa córrer un molí,  un molí una casa,  oidà!

Una casa una ciutat,  la cançó ja s’ha acabat.

Aquesta és la cançó,  cançó de les mentides,  oidà!

Qui la vulgui saber,  que se’n vagi a Filipines,  oidà!»

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

18 jul. 2009

Roberto Canessa.

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Seguiré avui recollint les impressions d’un altre dels sobrevivents dels Andes. Potser dels més coneguts perquè, junt amb Parrado, van ser els que van caminar fins trobar a Sergio Catalán, el pastor que va donar la veu d’alerta per poder-los salvar.Roberto Canessa  és un home senzill, cardiòleg de professió, que ens recorda que el més important per poder deslliurar-se de la mort en aquells moments va ser  no defallir en cap moment. Ens diu “que cada pas a la neu ell creia que l’atansava a la vida i l’allunyava de la mort. Hom mai no ha de donar-se per vençut i que no s’ha de pensar mai en el gran projecte sinó en les petites fites. Avui recordo el sol quan sortia en aquells dies; l’indomable poder de la natura. Vaig aprendre a valorar el que es poder beure un vas d’aigua… Que hom no s’ha d’amargar per no poder pagar la quota del cotxe, sinó que hem d’agrair cada nou dia a Déu. La vida és sempre una muntanya que cal superar”Canessa ens fa reflexionar sobre les necessitats que tenim i que ens creem. Si els nostres valors no els hem trastocat una mica. Si per viure necessitem tantes coses i si els pares, l’escola i la societat en general educa els jovent  en aquesta virtut de la lluita i la superació personal.I una cosa que també em sembla molt important i que per ell va ser definitiva en aquells moments quan un company li va dir: “Quina sort que tens, Roberto, que tu pots caminar pels altres que no poden fer-ho!A la vida cadascú té un paper i a vegades hem de fer coses pels altres, que no poden fer-les. Així com els altres en faran per nosaltres, que tampoc podrem fer-les. Per això del llibre que han escrit n’han dit “La societat de la neu”. Per tirar endavant hem de plantejar la vida com una societat.Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

15 jul. 2009

Homenatge a Baltasar Porcel.

Classificat com a GENERAL

Fa dies que volia parlar de Porcel, però diversos motius m’ho han anat fent deixar. Ja fa 15 dies que va morir, als 72 anys, aquest gran escriptor de la llengua catalana.

La veritat és que no he llegit una gran part de la seva extensa obra. Va escriure molt i va tocar molts gèneres. Però sí que vull recordar una obra seva que em va captivar: "Les primaveres i les tardors". Amb aquest obra vaig descobrir un escriptor que ja feia anys que tothom coneixia, menys jo. reconec que m’ l’havia perdut, com m’he perdut tantes altres coses a la vida…

A partir d’aquí el vaig anar seguint i em sembla que encara l’hauria d’haver seguit més de prop. Va ser un gran escriptor. M’agradaven les seves columnes al diari; m’agradava molt sentir-lo a les tertúlies de Catalunya Ràdio. Era d’aquells tertulians que sempre tenia una cosa interessant a dir i no parlava per parlar, perquè tenia molta preparació intel·lectual i sabia com dir les coses. A vegades era massa directe, però això era justament el que a mi m’agradava.

En una paraula: hem perdut potser l’escriptor actual més important de les lletres catalanes. Des d’ Andratx seguiràs mirant el teu Mediterrani eternament. El mar no cansa mai, com tu no cansaves tampoc mai.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

14 jul. 2009

A partir d’ara només ens robaran la meitat.

Classificat com a Catalunya,Finançament,POLÍTICA

Això és el que els deu haver dit Zapatero al tripartit. Veig que tots estan molt content i satisfets….Serà perquè, a partir d’ara, ens robaran menys, ens espoliaran la meitat.

Mireu, jo de números no hi entenc. No agafo la calculadora perquè no sé ni per on s’encén i em cauria de les mans. Però sí que escolto la ràdio, llegeixo diaris, revistes, miro d’informar-me amb persones que saben de tot això i no n’he tret l’aigua clara. La impressió que trec de tot plegat és que hem assolit un finançament poc clar, difuminat, complicat, basat en futuribles, que ha arribat tard i que, pel que diuen molts, serà una enganyifa.

No l’entenem la gent normal; però és que no l’entenen ni els entesos. Han donat números que ningú sap ben bé d’on els treuen. Es parla de regal enverinat, molt ben embolicat i que fa molt goig. Però s’ha de veure que passarà perquè molts coincideixen que seguirem asfixiats.

I què voleu que us digui? Tant és morir d’asfíxia com morir a la forca. Almenys, si hem de morir, fem-ho amb dignitat, una virtut que aviat ja no sabrem què és.

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

13 jul. 2009

Adéu, Pau!

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT,Vida i mort

Avui hem enterrat el Pau, un company del centre on treballo. Tenia 59 anys i ja feia temps que estava força malalt. Tenia Síndrome de Down. Se n’ha anat poc a poc, cada cop fent menys soroll. Darrerament ja no parlava i li costava empassar-se el menjar, fins al punt que havia de donar-se-li tot ben triturat. A vegades ja no ens coneixia i altres et feia un somriure, com dient-te: "ja sé qui ets". A vegades t’agafava la mà i no te la volia deixar anat…

Quan jo vaig entrar a treballar al centre, ell ja hi era. Era un treballador infatigable enllaçant tubs de plàstic per a fer cortines. No parava en tot el dia. Era poc xerraire i no es distreia gaire…  En general, als Down els agrada fer feines repetitives una vegada han adquirit l’habilitat necessària.

La síndrome de Down es deu a una alteració genètica que passa en un de cada 1400 naixements i constitueix  de retard mental a tot el món. La causa  se sap que no està relacionat amb nacionalitat, raça, religió ni condició socioeconòmica. Aquest patiment s’origina en la trisomia del cromosoma 21, que passa perquè l’òvul o l’espermatozoide aporten 24 cromosomes en comptes de 23 que, units als 23 de l’altra cèl·lula germinal, sumen 47. Aquest cromosoma extra pertany al parell 21.

L’esperança de vida d’aquestes persones ha anat en augment, doncs mentre el 1900 era de gairebé 9 anys, en l’actualitat arriben als 50, i una de cada 10 viu fins als 70 anys.
Les persones amb aquesta síndrome poden presentar una sèrie de problemes mèdics associats, que en la seva majoria es controlen o solucionen si es diagnostiquen i tracten a temps i de forma correcta. Els més freqüents són: cardiovasculars, del tub digestiu, respiratoris, endocrinòlegs, auditius i oftalmològics.

Existeixen diversos organismes de la societat civil, que atenen aquest problema, el més antic és la Fundació John Langdon Down, la qual va sorgir fa 34 anys com la primera institució en el món, dedicada a oferir atenció i educació a nens, joves i adults amb aquest patiment, així com a les seves famílies, a través de programes que afavoreixen el desenvolupament integral del pacient i la seva inclusió en la vida social i laboral.

Adéu, Pau.

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

12 jul. 2009

Teclat virtual per a discapacitats.

Classificat com a Ciència,DISCAPACITAT,Educació

Quan llegia, fa ben pocs dies, la notícia de que la Universitat de Lleida ha desenvolupat un teclat i un ratolí virtuals per a discapacitats motrius me’n vaig alegrar sincerament perquè aquests petits passos faciliten enormement la vida d’un tipus de persones que, d’altra manera, es quedarien molt limitats de cara a poder fer servir les noves tecnologies.

Jo, que treballo amb nois discapacitats psíquics -però alguns d’ells també amb greus dificultats motrius-, me n’adono d’aquesta necessitat quan veig la dificultat d’alguns paralítics cerebrals, per exemple, per a fer servir l’ordinador degut al descontrol dels seus moviments.

En el centre on treballo, a més d’altres activitats educatives molt interessants, tenen un taller d’informàtica amb educadores especialitzades que han adaptat algun ordinador amb ginys especials com ara una pantalla tàctil o adaptacions diverses de ratolins i teclats. Tot plegar fa que els usuaris puguin gaudir (i de veritat que ho fan) amb l’ordinador connectant-se a internet, podent fer múltiples exercicis educatius i no quedant-se despenjats d’aquesta desenfrenada cursa tecnològica a la que ens empeny el món actual.

Per això notícies com aquesta de la Universitat de Lleida són notícies excel·lents. El "VIRTUALKEYBORD 1.0" el podreu trobar i descarregar gratuïtament, si us interessa, a

http://robotica.udl.es/

Expliquen que és una simulació virtual de pulsacions de teclat amb la que es facilita l’escriptura per mitjà d’un sistema de predicció de paraula. Permet reduir en un 40% les pulsacions de les tecles ja que el sistema aconsegueix predir automàticament algunes de les paraules escrites en textos de 15.000 a 20.000 paraules, fet que suposa un estalvi d’unes 7.000 paraules. Ofereix 5 diccionaris que incorpores les paraules  més usuals del català, castellà, anglès, francès i italià. A més, compta amb un sistema d’aprenentatge automàtic que permet ampliar la seva base de paraules i crear nous diccionaris en qualsevol llengua que tingui alfabet romànic.

Ben vinguda aquesta nova eina i gràcies a Dr. Jordi Palacin, director científic de la Càtedra INDRA i a tots els seus col·laboradors de la Universitat de Lleida.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

11 jul. 2009

Carta al Bisbe Jaume Traserra.

Classificat com a Església,Fòrum Ondara

Avui compleix 75 anys el Bisbe de Solsona. Vol dir que li ha arribat l’hora de presentar la seva renúncia. Personalment, crec que era un moment esperat per molts. És el que se sent a molta gent "sotto voce".

El Fòrum Ondara, de capellans de Solsona,

http://bisbatdesolsona.org/ondara/

ha escrit una carta al bisbe que he cregut interessant reproduir perquè recull el sentiment i el pensament de molta gent.

Arran dels 75 anys del Sr. Bisbe

Per la Guia de l’Església de Solsona, sabem que el nostre bisbe, Jaume Traserra, l’11 de juliol compleix els 75 anys. Per davant de tot la nostra felicitació: “Per molts anys, Sr. Bisbe! Que el Senyor li concedeixi molts més anys de vida ben fructífers i feliços”.

Segurament que, com a fidel observador que és de les normes de l’Església, presentarà al Sant Pare, si no l’ha presentada ja, la seva renúncia. I és possible que pensi també que aquest era un moment esperat pel Fòrum Ondara. Així ho podia fer entendre la broma del rellotge regressiu. Tanmateix podem assegurar-li que no estem especialment preocupats per la decisió que pugui prendre la Santa Seu.

Primer, perquè, tot i que estem convençuts que el bisbe pot influir molt en la bona marxa de la diòcesi, creant un bon clima en la comunitat diocesana, encoratjant-la en uns moments difícils a compartir i irradiar la seva fe, marcant el rumb de la pastoral i, sobretot, amb la proximitat als seus diocesans, hem de confessar tanmateix que, dissortadament, ens hem acostumat a no esperar-ne gaire. Per altra banda, sabem molt bé que no ens podem fer il•lusions amb un possible canvi, ja que, si mirem el panorama episcopal, tampoc no hi veiem tantes diferències.
Per la nostra banda, pot estar segur que, si la Santa Seu creu oportú prorrogar la seva estada entre nosaltres, encara que sigui sense un excessiu entusiasme, l’acceptarem amb un veritable esperit eclesial, amb la mateixa fidelitat que ens ha mantingut tothora al peu del canó. Creiem que amb el bisbe passa una mica com amb aquell arbre fruiter, que, encara que no et doni els fruits dolços que n’esperaves, sempre hi pots anar a buscar ombra. A més a més, ben segur que ha fet prou coses bones, que potser nosaltres no hem sabut apreciar degudament. Per tot, gràcies.

De totes maneres, els components del Fòrum Ondara –un fòrum que va néixer la tardor del 1999 (poc després del Fòrum Joan Alsina), no pas com un grup d’oposició al bisbe, sinó com una trobada mensual d’amics– no podíem estar d’acord amb algunes opcions bàsiques que el bisbe ha pres en el govern del bisbat, i així ho vam manifestar a partir del primer aniversari del seu  pontificat, primer confidencialment i després públicament. Ens va fer la impressió que el nostre bisbe (ara que estan de moda els símils futbolístics) no sabia amb quin equip comptava ni en quin camp jugava. I això és del que nosaltres volíem fer-lo adonar. Perquè, d’allò de pujar a un tren en marxa, com ens havia promès, res de res. Més aviat hauríem de dir que, en vuit anys que fa que està entre nosaltres, ha demostrat un interès especial a capgirar-ho tot.

Més concretament, no podíem estar d’acord: amb el seu capteniment autoritari, que ha portat a la pràctica desactivació dels consells diocesans;amb la primacia del dret i de l’ortodòxia per sobre de les persones i de la seva comunió, que ha fet que el bisbat de Solsona perdés aquell aire de família i bona companyonia que sempre havia tingut; amb una perniciosa discriminació que semblava que dividís el clergat, religiosos i fidels entre agents de primera línia i personal de farciment; amb la imposició de la jubilació forçosa, causa de moltes nafres personals, sobrepassant el to exhortatiu del cànon 538-3, especialment en una situació de tanta penúria de capellans; no podíem estar d’acord amb el desmantellament d’un sistema econòmic com el de l’Ajuda a l’Església, basat en la comunió de béns, elaborat amb la participació de tots i aprovat en una assemblea diocesana, substituint-lo, per decret, per un sistema que consagra una dicotomia radical entre l’economia de la cúpula i la de la base, entre la del bisbat i la de les parròquies i capellans, com si es tractés de dues empreses rivals.
Potser sí que les nostres acusacions o reflexions van anar sovint carregades d’una excessiva agressivitat. En demanem disculpes i, més cristianament, en demanem perdó. No era la nostra intenció ofendre ningú.

 
Repetim, per molts anys! No voldríem enterbolir-li pas el temps que pugui quedar-se entre nosaltres. Li desitgem una estada plàcida i fecunda i voldríem, per la nostra part, que les nostres relacions poguessin ser en endavant més fluïdes i afectuoses, sense que condicionin la nostra llibertat.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

10 jul. 2009

Els "encierros": una evident temeritat.

Classificat com a Toros

Etiquetes de Technorati:

L’ "encierro " d’avui als San Fermines de Pamplona s’ha endut una vida d’un jove de 27 anys.

Ho sento pel jove i per la família i amics. Però he de dir una cosa que em sembla fonamental: els "encierros" són una temeritat. I més actualment, que hi va gent de tota mena, sense haver vist un toro -ni pintat- en la seva vida. Si ja són perillosos en si mateixos, actualment són una temeritat. És exposar-se al perill de forma gratuïta i anar a buscar la mort o les ferides greus gratuïtament.

Ja he dit alguna altra vegada que les corrides de toros són, des del meu punt de vista un acte cruel, bàrbar i propi d’un poble que no ha evolucionat. Per més art que hi vulguin veure, per bé que ens ho pintin els taurins, per més que ho adornin amb boniques paraules…per a mi és simplement una forma fina de tortura a un animal indefens. Per més arguments que em donin, no els podré entendre mai.

Els "encierros" no són tan cruels pels animals però són un perill evident per a les persones. No sé si en aquests terrenys tan controvertits s¡ha de prohibir o no. En principi sóc més partidari de l’educació que de la prohibició. Però que cal educar, cal ensenyar, cal fer veure, cal fer prendre consciència que posar-se davant d’un toro no és un joc. I encara és menys joc quan s’està cansat, quan no s’ha dormit, quan s’ha begut, quan no se’n sap i es fa de forma totalment inconscient.

 

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

09 jul. 2009

Vergonya aliena.

Classificat com a Barça

Tenir sentit del ridícul crec que és bo perquè no et deixa fer certs disbarats. É bo ser espontani, però hi han espontaneïtats que maten. Als que tenim una mica de sentit del ridícul hi han coses que ens fan vergonya. Certes actituds personals i certs comportaments els cuidem més del compte, justament perquè tenim sentit del ridícul. Podem controlar tant com vulguem la vida personal, ja no podem fer-ho tant amb la vida familiar i menys encara podem fer-ho amb les amistats, entorn social o esportiu.

Alguna vegada he deixat d’anar a un lloc perquè m’hi sentia malament. No m’he vestit de determinada forma perquè em sentia ridícul i no he dit una opinió perquè em semblava que no era el lloc o el moment pertinent. Hi han coses que em produeixen vergonya aliena i procuro no fer-ne altres per tal que no em produeixin vergonya pròpia.

Posaré un exemple per entendre millor el que vull dir: posem per cas que sóc seguidor del Barça (que ho sóc i molt…) i sento que el meu club, les persones que el representen, i tot el que l’envolta (el president, per exemple) diu una bajanada, o fa alguna cosa que a mi em sembla fora de lloc, impròpia. Em sabrà greu. Un gran club com el Barça ha de tenir un president que estigui a l’ altura i sigui un senyor, una bona persona, exemplar en tot. Això seria l’ideal i ja sabem que no sempre s’aconsegueix. En el cas de Joan Laporta, i si ho comparem amb anteriors presidents, Déu n’ hi do el bé que ens deixa. És cert que alguna vegada he estat en desacord amb alguna declaració o actitud seva. Però, en general, sento que em representa, em deixa bé i que és una persona força digna pel càrrec que ostenta..

No és així el que passa, per exemple amb el president del Real Madrid, que ha arribat com "un nuevo rico" i ha començat a fer ostentació de riquesa. Sembla que es vulgui menjar el món i que el que no pugui fer ell, no ho pot fer ningú més. Aquest tipus de gent i d’actuacions desproporcionades em produeixen vergonya aliena i si fos seguidor del Madrid m’agradaria que marxés com més aviat millor. El desvergonyiment que està mostrant aquest dies de compres és colossal. I encara té els pebrots de dir que comptarà amb el planter. En fi, ells s’ho faran. I vull veure els resultats de tantes grandeses perquè no sempre comprar cromos és garantia d’un bon equip i menys de títols.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

08 jul. 2009

Pedro Algorta

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

 Pedro Algorta és un dels sobrevivents de la tragèdia dels Andes. Tots ells diuen coses tan interessants en el llibre que acabo de llegir ja vull dedicar uns quants posts a les seves vivències i a les seves opinions actuals sobre els fets. Quasi tots ells donen conferències i xerrades arreu del món. Pedro Algorta, a més té un blog molt interessant al que us recomano entrar.http://survivorwalk.blogspot.com/Avui deixo la veu a Pedro Algorta perquè ell mateix ens parli.”Estas son las ideas-fuerza que surgen en mis conferencias y talleres.1. La extraordinaria capacidad del ser humano para sobreponerse a las situaciones más adversas. Cuando uno está prácticamente derrotado o muerto, sacamos fuerzas de nuestro interior más profundo para continuar luchando por nuestra vida.2. Nosotros somos personas normales. Cualquiera en circunstancias parecidas habría hecho lo mismo y probablemente sobrevivido. No hicimos nada extraño, dejamos que se desarrollaran nuestros más básicos instintos de supervivencia personal y grupal. Todos tenemos nuestras montañas y todos podemos con ellas.3. No podríamos haber sobrevivido individualmente. Sobrevivir fue una experiencia grupal, pero requería a cada uno de nosotros estar enfocados en lo suyo y manteniéndose lo mejor posible. Había que trabajar para el grupo y para uno mismo.4. No había líderes absolutos. Distintos líderes emergieron en circunstancias distintas. Los lideres y los roles varían según las necesidades. Pero lo más importante, poder ser líder de uno mismo, y vivir la vida al 100% desde donde nos toque vivir.5. La caminata final, como objetivo de grupo, sin perder el foco en sobrevivir cada uno, un día más.6. No teníamos todas las respuestas. Queríamos vivir, trabajamos para sobrevivir, pero no estábamos seguros de que lo lograríamos.7. La enorme capacidad de recuperación. La capacidad de resiliencia. Después de esta tragedia, todos los sobrevivientes estamos vivos y hemos hecho una vida normal. La necesidad de poner nuestra tragedia en la mochila y mirar para adelante8. Las distintas percepciones. Para nosotros es un hecho normal, forma parte de nuestra vida. Por 35 años no ha sido un tema para mí.”Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

07 jul. 2009

Quina serà la pròxima prohibició?

Classificat com a Lleis,Prohibicions

Hi han prohibicions absurdes. N’hi han d’inútils. N’hi han d’injustes, de capcioses. Algunes, prou imaginatives, fins i tot,

Trobem prohibicions de totes menes i cada dia n’hi hauran més. A vegades reconec que són per necessitat, però altres són ben bé per caprici. Com la del nostre Conseller Saura, que aquest cap de setmana passat va prohibir recollir el blat als nostres pagesos en plena època de collita perquè deia que les maquines recol·lectores són les majors causants dels focs d’aquests dies passats.

Nois, s’han superat! Aquesta prohibició és tan insòlita, tan innovadora, tan original, tan imaginativa… que no sabria on classificar-la dins de les categories de les prohibicions.

Perquè jo em pregunto: tan alt és el risc de collir el blat, encara que faci calor? Quants anys fa que es recull el blat amb les màquines? O  es que als estius no feia calor i no hi havia secada? El poder s’ha de saber exercir. S’ha de tenir sentit comú per a fer una llei. Però s’ha de ser tonto per fer-ne una com la que va fer el Sr. Saura aquest fi de setmana.

Perquè per aquesta mateixa regla de tres i si no volen córrer riscos, haurien de fer una llei que no deixés circular camions repartidors de gasolina, perquè poden bolcar i encendre mitja Catalunya. Que prohibeixin volar els avions, perquè poden caure i causar una greu catàstrofe aèria. Ara que ve l’estiu i la gent va a la platja, podrien fer una llei que prohibís banyar-se perquè hi ha risc d’ofegar-se. I si volen minimitzar els riscos, que prohibeixin sortir de casa a la gent.

No m’estranya que els pagesos estiguin emprenyats i amenacin amb tallar carreteres. És que si encara queda una mica de sentit comú en el món, aquest el tenen les pagesos i veuen que aquesta llei no té solta ni volta.

En fi, que ens farem famosos per innovadors, imaginatius i…RIDÏCOLS!

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

06 jul. 2009

Un 8′5 sobre 10.

Classificat com a Amistat,Felicitat,PSICOLOGIA,Valors

Un 8’5 sobre 10 és la puntuació que donen els nens al seu grau de felicitat. Aquest és el resultat d’un estudi d’un grup de pedagogs de la Facultat d’ Educació de la Universidad Complutense fet a nens de 6 a 12 anys.

De l’estudi voldria destacar tres coses coses:

-Com més petits són els nens, més feliços són.

-El que més feliços els fa és tenir una família i sentir que en formen part. Quan es fan més grans ja valoren també el tenir amics i sentir-se acceptats per ells

-Valoren més la companyia que els béns materials.

I un comentari final que m’ha sorgit de la lectura d’aquest estudi:

Els infants se senten feliços. Jo diria que molt feliços. Això és bo. Si tenim una infantesa feliç estem posant les bases per crear adults madurs, equilibrats i que saben valorar les oportunitats que ens dóna la vida. En el fons de tot plegat hi ha l’element fonamental per a tota persona: l’amor, Sentir-se estimat, per a poder estimar després.

I cal destacar una altra cosa també: El tenir més coses no és signe de ser més feliç. Les societats riques, on els nens ho tenen tot, no són més felices i no creen nens més feliços. Caldria recordar-ho més sovint.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

05 jul. 2009

On són els límits?

 He acabat de llegir fa pocs dies un llibre preciós, que la meva amiga Hetery ha tingut el gest de fer-me arribar des de l’ Uruguai, aprofitant que la meva sogra venia a passar tres mesos amb nosaltres. Ja us en vaig parlar i també vaig prometre comentar-lo quan l’acabés de llegir. El llibre es diu “La sociedad de la nieve” i recull el punt de vista de cada un dels sobrevivents 35 anys després de la tragèdia.L’Hetery ja feia temps que em parlava d’aquest llibre, mentre jugàvem al Literati (una espècie de SCRABBLE on line) a través d’internet i fèiem petar la xerrada sobre tot l’ “hagut i per haver”. Generalment parlem de coses de l’ Uruguai, de coneguts comuns, de política, de les notícies del moment  i del que vingui a tomb. El joc permet escriure i tenir una conversa i ja feia dies que insistia amb aquest llibre i em deia que un dia me’l faria arribar per tal que el llegís i li donés el meu punt de vista. Gràcies, Hetery, per un regal tan valuós des de tots els punts de vista.El millor del llibre, per a mi, és la vivència personal que cada un d’ells té d’aquells dies i els diferents motius que van anar buscant per a no deixar-se morir. La perspectiva del temps (35 anys) fa que les seves reflexions siguin molt assentades, molt madures, molt fredes i totalment sinceres. Per això és un llibre tan cru, tan dolorós, que fa escruixir l’ànima quan el llegeixes però també tan positiu. Fa renéixer l’esperança en la humanitat i fa veure totes les capacitats que tenim amagades i el misteriós límit dels nostres límits.On és el límit de les capacitats humanes? Tenen límit?. Jo he trobat, llegint el llibre, que la resposta no la podem saber després de veure com sobrevivien en unes condicions extremes aquell grup de nois. Era impossible. Semblava impossible. Tots hauríem imaginat que ho era, però no ho fou.Per què no fou impossible sobreviure? Aquestes respostes són les que aniré comentant de tant en tant en el meu blog. Perquè penso treure’n molt suc del llibre, vull exprimir-lo fins al límit i tant de bo a algú li agafin ganes de llegir-lo perquè val la pena.Per tant, per avui prou i altre cop: Gràcies, Hetery!Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

03 jul. 2009

L’aigua és vida

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

Una resposta fins a ara

02 jul. 2009

Diaris esportius a l’estiu.

 

A la meva feina es parla molt de futbol. Hi han companys, la majoria discapacitats psíquics, que viuen l’esport en general d’una manera superlativa i el futbol en particular, frenèticament. Per tant, el tema esportiu deu ser el primer de tos en les converses.

N’hi ha un que cada dia ens porta un diari esportiu i, només arribar, ja ens anuncia amb grans crits que el Barça ha fitxat tal o qual jugador, o que va guanyar, o que la pròxima temporada tindrem un equip de faula. I és que ell repassa els titulars per damunt i es queda amb la meitat de la notícia i, a vegades mal interpretada. Segons ell, aquest estiu el Barça ja deu haver fitxat almenys 8 o 10 jugadors.

Jo penso: és tan necessari aixecar rumors -moltes vegades falsos-, crear notícies, deformar realitats i omplir portades amb titulats ficticis només per vendre diaris? És ètic? És seriós? És la premsa esportiva que ens mereixem? Ens la podem creure quan, després i de forma mol seriosa, ens dóna mil detalls d’una notícia que potser és prou vertadera?

Sincerament jo crec que tenim una premsa esportiva mol groga, molt sensacionalista i molt poc seriosa. Com diu el meu company de feina, en Barça aquest estiu ja ha temptejat quasi mig món i n’ha mig fitxat l’altre mig. Ha mantingut converses amb més o menys 50 jugadors. Jugadors que van i venen de les portades. Que tan aviat ja els tenim com se n’allunyen definitivament. I així anem passant l’estiu i així anem venent diaris no?

I és clar, quan que han sortit tant noms al llarg dels mesos, sempre n’endevinen algun i diuen llavors; "Tal com vam anunciar Fulano de Tal ha fitxat pel Barça per X milions d’euros". Així, fins i tot jo ho endevinaria….

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

30 juny 2009

Recordeu la xiulada?

Classificat com a Catalunya,España,Llibertat

Sí, em refereixo a la xiulada que hi va haver al camp de Mestalla a la final de Copa del Rei. Una xiulada molt reveladora de l’estat de les coses per aquests verals i, -vulguin negar o no la realitat- una xiulada que va deixar retratada a molta gent.

En primer lloc, aquella xiulada monumental deixava aflorar els sentiments de molta gent envers el Rei, la bandera, l’himne i  el que tot plegat significa: aquí hi ha nacions descontentes del tracte rebut des de fa segles i del tracte que se’ns segueix dispensant ara mateix. Des tracte que ens dispensa el mateix Rei fins al tracte que ens dispensa el govern central de torn.

En segon lloc, aquella xiulada va fer obrir els ulls a molta gent que només escolta una versió i només veu una cara de la moneda. A Espanya hi ha molta gent que només llegeix un diari, escolta una emissora i veu un canal de TV. Aquesta gent no se’n sap avenir que puguin passar aquestes coses i van posar el crit al cel de seguida i fins i tot busquen culpables per dur-los al jutjat.

En tercer lloc, dir i proclamar ben alt que els nacionalistes no anem contra ningú, ni tenim l’odi que tenen i generen ells. Nosaltres volem ser ciutadans lliures i volem fer -i que ens deixin fer- el nostre camí. No serem espanyols per la força. Ho seran els que ho vulguin ser. I ens sentirem només catalans també els que vulguem sentir-nos-en. I tot plegat sense imposicions perquè jo seré el que vulgui ser i no pas el que em diguin que he de ser. I no val això de condemnar els nacionalismes des d’un nacionalisme potser més exacerbat encara. No s’adonen que el nacionalisme espanyol és més potent i més profund que el nostre i que les portades dels diaris espanyols són quasi sempre un cant abrandat a l’espanyolisme i una negació constant a les coses que passen a la seva "perifèria". I haurien de saber que un ultratge a la bandera és ultratge a qualsevol bandera. Però aquest delicte només s’aplica a la bandera espanyola i mai s’ ha aplicat a cap més bandera. I aquell dia, al camp de Mestalla, es van requisar moltes banderes catalanes. Això no era un ultratge als drets de les persones i a la mateixa bandera?

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

29 juny 2009

Tomás Cacheiro Sánchez ja té pàgina web.

Classificat com a Ceràmica,Uruguai

Cacheiro dando de comer a un lagarto

La néta del gran ceramista uruguaià Tomás Cacheiro ha obert una pàgina a Facebook amb el nom del seu avi. No sabeu pas com me n’alegro! Ja havia explicat en altres posts anteriors l’admiració i l’estima que jo li tenia i crec que és una bona eina per a donar a conèixer la seva obra.

L’adreça d’aquesta pàgina és la següent:

http://www.new.facebook.com/tomascacheiro?ref=nf

La seva néta Ana Lía ens explica el que pretén en obrir aquesta pàgina:

"Página creada con el objetivo de agrupar el material que todos tenemos por ahí….con la sensación continua de que algo nos hace falta, y que quizás esto nos llene un poco el vacío que dejó tu partida. Para mi querido Apa.

Ana Lia Mesa Cacheiro"

Aprofito l’ocasió per donar la notícia que el dia 11 de Juny es va presentar el llibre  y que el programa de la presentació duia el següent text:

 

"Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay".

Se trata de una investigación realizada por Mercedes González, Rosina Rubio, y Carmen Zorrilla, resultado de un proyecto subvencionado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria. Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Estos 1000 libros se distribuirán gratuitamente en Centro Culturales: museos, bibliotecas, liceos, escuelas, etc., de nuestro país, buscando llegar a un público diverso.

 

El proyecto original premiado por el MEC consistía en un libro de 80 páginas de las cuales 64 eran en una tinta y 16 a color.

Gracias a la ayuda de las siguientes empresas y entidades hemos logrado hacer todo el libro en color.
Ellas son: SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.
Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

 

Per acabar, fer constar que entre els 5 ceramistes hi ha un català, que va néixer a Vic i va anar a viure a l’ Uruguai, on s’establí. Es diu  Josep Collell i es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ ús de l’ engalba. Un altre dia ja en parlarem…

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

28 juny 2009

Emilio Calatayud: un jutge com cal.

Classificat com a Justícia

Un altre cop aquest jutge singular ens fa propera la justícia. Escoltant-lo a ell, fins i tot ens sembla que un judici just és possible.

http://www.tv3.cat/videos/1249349

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

28 juny 2009

Teresa Forcades: una activista amb hàbit.

Classificat com a Església

Dins de l’ Església hi ha de tot. Hi hauria de cabre tothom. Aquesta monja n’és un exemple, gràcies a Déu.

L’ entrevista és una mica llarga però val la pena.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

27 juny 2009

No interessa.

Classificat com a Blogs

Alguna vegada, –no massa, tot sigui dit- m’arriba alguna resposta al que escric. Quan això passa me n’alegro. Entenc que no tothom que em llegeix està en disposició d’escriure en aquell moment. O no pot, o no en té ganes o ho deixa per un després que mai arriba. A mi em passa exactament el mateix i per això ho comprenc perfectament quan això passa.

Si us he de ser sincer, primer que res escric per a mi mateix. El blog el vaig iniciar per poder treure de dins el que en un moment determinat tenia ganes de dir i no trobava a qui, ni potser el moment concret. Tots tenim necessitat d’expressar coses i cada un ho fa a la seva manera. Algunes persones han de xerrar i xerrar i agafen al primer que troben (parella, veí, amic, conegut o saludat). Però han de xerrar. Han d’expressar parlant allò que senten. Altres, som menys xerraires i tendim a ser callats i necessitem expressar les coses per escrit. Jo sóc  d’aquests darrers.

Després ve allò de sentir que et llegeixen, opinen, critiquen o no diuen res. Aquella percepció de que t’estan llegint, analitzant i criticant és una sensació interessant. A vegades penso què sentiran, quina reacció tindran les meves paraules. He d’agrair públicament que mai he rebut una resposta desagradable i fora de to al que he escrit. Ho constato i ho agraeixo. Vol  dir que em llegeixen persones civilitzades.

A vegades tens la percepció que estàs fent soliloquis interminables que no duen enlloc i avorreixen el personal. Cada una d’aquestes percepcions tenen una resposta, una conseqüència, en un mateix. L’èxit dels blogs és justament aquest: Buscar i trobar (o no) la resposta que tots necessitem. Alguna. No trobar cap resposta és un fracàs. És sentir-se mort. Que no interesses a ningú. El nihilisme total.

La vida és feta de preguntes i respostes. Ens preguntem, ens responem, quedem més o menys satisfets amb les respostes i, –com que som inquiets de mena- al final de tot busquem la resposta definitiva que mai arribarà. Perquè no hi és. La resposta definitiva la trobarem en una altra dimensió. No pas aquí.

Algú em diu que em llegeix quasi cada dia. Jo també llegeixo algun blog cada dia. Sempre trobes aquell blog al que et sents proper, que respon preguntes semblants a les que et fas tu mateix, que comenta coses properes a les que tu penses; blogs als que t’uneix una sensibilitat semblant ala teva. Blocs que saps que, quan els llegeixes, t’enrabiaràs perquè, ja de bell antuvi, saps que feriran la teva sensibilitat. Però tots busquem una resposta.

Algun altre et visita de tant en tant i et deixa un petit comentari, com dient-te “sóc aquí. estic viu i et llegeixo”. S’agraeix infinitament. Vol dir que per aquella persona ets viu a través del que escrius. No el coneixes de res però t’uneix alguna cosa.

I, per acabar, el pitjor que et pot passar: Que mai rebis cap resposta. Que tinguis la sensació que no interesses, ni interessa el que dius; que el que escrius importa un rave; que tothom passa olímpicament del que dius o expliques. Que no arriba a ningú. Que no hi ha “feetback” de cap mena. Que tant se val. Que tant els fot…

Llavors és quan comences a preparar la soga i busques l’arbre on penjar-te. Eufemísticament i metafòricament parlant, és clar!

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

26 juny 2009

L’exèrcit a Alfés, què hi feia?

Classificat com a Exèrcit

Un altre cop aquesta institució que -en teoria- ens ha de “protegir”, ha tornat a fer-ne de les seves. La setmana passada una brigada de paracaigudistes, formada per més de 100 homes, va acampar sense els permisos pertinents i sense cap tipus de sensibilitat (com ja és costum) en un espai natural com és  la Timoneda d’ Alfés -formació de petits arbustos- que envolta l’aeròdrom d’Alfés. No hi devia haver cap més lloc una més adequat on fer les seves maniobres…

Ipcena va donat la veu d’alerta i ha dit que aquesta acampada està prohibida perquè ocupa part d’un espai protegit des del 1996 per Xarxa Natura, a banda que es tracta d’una àrea ZEPA, dedicada a la preservació de les aus.

Si l’exèrcit no és capaç de respectar un simple espai natural protegit, cóm pot protegir les persones?

Si no té la més mínima sensibilitats amb unes aus i uns arbustos, cóm la tindrà amb les persones?

S’han omplert la boca a més no poder dient-os que l’exèrcit havia canviat una mica i ja no era aquell exèrcit prepotent i gens democràtic, a qui no li calia demanar permisos per a res perquè estava per sobre del bé i del mal. Un exèrcit que tenia tots els drets del món i cap deure. Es veu que les coses segueixen més o menys igual. Perquè se’n van anar de la timoneda quan ells van voler, no pas quan se’ls va notificar que allà no hi podien ser.

I quantes vegades més el govern central, l’exèrcit, els jutges, el comitè  de competició de futbol. la conferència episcopal o qualsevol altre organisme estatal ens passarà per sobre i se’ns pixarà al damunt? Quin tipus d’autonomia tenim? Manem una mica, molt, poc o gens? Potser que hi pensem una mica, ara que durant l’estiu ens vindran males notícies per tots costats en forma de finançaments, estatus i tot el que vulgueu. Aprofitaran l’estiu perquè tothom fa vacances i ningú dirà res.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

25 juny 2009

Esperit de clan o esperit de grup?

No fa gaire que sortia als diaris la notícia que el Pla d’ Urgell multiplicava per cinc la recollida selectiva de residus, des de l’entrada en servei dels contenidors soterrats el passat mes de gener.

S’ha parlat de resultats “espectaculars”. Crec que, venint d’on veníem, tampoc no s’hauria de fer servir aquesta paraula i s’hauria d’esperar almenys un any sencer per a veure’n els resultats de forma objectiva i valorar-los com cal.

I una pregunta que ens fem tots i que no s’ha respost adequadament, des del meu parer: per què Mollerussa, la capital de la comarca, no participa de la recollida amb contenidors soterrats? Quins motius reals hi ha sota aquesta decisió? S’han donat respostes variades, però cap d’oficial que jo sàpiga. I respostes poc clarificadores.

Del que jo n’he pogut saber i escoltar sobre aquest tema, em dóna tota la sensació que darrera de tot hi ha més esperit de clan que esperit de grup. I m’explico:

L’esperit de clan és un esperit tancat, inaccessible, poc procliu a donar explicacions de les coses, una mica mafiós, amb ocultacions i poca transparència. Mira cap endins, cap a si mateix i només busca el seu propi profit. En una paraula; es mira el melic que, -com se sap-  és una de les parts del cos que arreplega més porqueria…

L’esperit de grup és tot el contrari. Mira cap enfora, és generós, busca el millor per a tots. Hi ha uns projectes comuns que es procuren compartir, encara que sigui poc a poc.

En aquests moments de crisi, no seria el moment de fer projectes comarcals comuns, compartits, per estalviar-se diners, per treure més profit dels pocs recursos de què disposem i que cada dia seran més minsos?

Ser bon governant és saber treure bon profit, de forma honesta, dels recursos en bé de la comunitat. I la comunitat es constituirà i es construirà fent que tots participin d’aquest projecte. El Pla d’ Urgell és una comarca relativament petita en territori, on els pobles són molt propers els uns als altres i on es podrien assajar projectes innovadors,sense costos econòmics tan elevats com en altres comarques.

I el rèdit que se’n trauria seria mot elevat perquè aglutinaria la gent, la faria sentir més integrada, faria sentir-la important i faria que l’autoestima pugés. Tot plegat faria que la nostra comarca fos coneguda com a pionera en idees innovadores.

Qui serà capaç de passar al davant?

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

24 juny 2009

Viure i morir al carrer.

Ahir parlava d’ EL CABITO. Al costat nostre tenim molts Cabitos, visquem al país on visquem. Aquí a Catalunya, -a qualsevol poble o ciutat-, tenim gent que viu i mort al carrer. Hi han països pobres on el més normal és viure al carrer per a molts dels seus ciutadans. Neixen, creixen, viuen i moren al carrer.

Hi ha una plana web, que visito de tant en tant, on es tracta de forma excel.lent aquest tema. I ho tracten amb excel.lència, amb sensibilitat, perquè són educadors socials que treballen cada dia al carrer amb aquestes persones, viuen i sofreixen amb elles.

Amb el seu permís (que no he demanat, però sé que em donen) us transcric una molt bona reflexió que ells fan:

http://todoeltiempodelmundo.wordpress.com/2009/05/25/dilema-etic-en-latencio-social/

Entre respecte per la llibertat personal i salvaguardar la salut

Un dels dilemes ètics que ens aborda als professionals i voluntaris que ens relacionem amb les persones que viuen al carrer és el del dubte entre el valor primordial de la salut i la vida de la persona i la seva llibertat personal de no voler canviar la seva situació.

Algunes persones ja han fet del carrer la seva llar i porten masses anys al carrer com per que un canvi en la manera com viuen sigui viscut per a ells com una millora de llur situació. Els pesen massa les mancances presents i les frustracions del passat com per a aventurar-se a qualsevol canvi que pogués suposar una redefinició del seu estatus i rol en la societat. Estan fets al carrer i per al carrer.

Per part nostra, l’actitud d’acompanyament té en compte, precisament, la comprensió del seu present a causa del seu passat. Podem comprendre la desídia, la desmotivació, la manca d’esperança,… Ho podem comprendre i ho respectem.

El dubte apareix quan ens adonem de símptomes en el comportament de la persona que ens fan sospitar que no està decidint lliurement, sinó que la seva decisió és fruit d’alguna possible demència o malaltia mental que l’impedeix actuar amb sentit comú. El dilema se’ns planteja entre les opcions de respectar la seva situació i la seva lliure decisió, o bé forçar alguna intervenció, normalment amb un ingrés hospitalari per a valorar diagnòstic. L’experiència ens demostra que, en alguns casos en què s’ha actuat en contra de la voluntat de la persona (o afavorint el seu estat de salut), aquesta ha aconseguit una millora de la situació i un replantejament en les seves intencions de canvi.

El dilema és més complicat quan la persona corre un risc vital a causa de l’empitjorament progressiu de la seva salut. És en aquests moments quan ens debatem entre continuar respectant la lliure decisió de la persona de no voler canviar llur situació o la necessitat urgent d’apartar la persona del medi que li és hostil sense que ella hi pugui posar remei.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

23 juny 2009

El CABITO.

El Cabito

Aquest de la foto és “EL CABITO”, un dels personatges més populars que hi ha hagut a Treinta y Tres, una ciutat d’ Urugui on vaig viure tres anys. Tothom el coneixia. Tothom l’estimava. Era com una espècie de figura emblemàtica, unida a un paisatge urbà determinat durant una bona colla d’anys. Fa ja uns quants anys que El Cabito va morir. Em diuen que el recorden i que el troben a faltar, recorrent els carrers de la ciutat amb passets curts i ràpids. Com si tingués pressa, com si tingués moltes coses a fer…

La seva figura s’ha anat fent gran amb el temps. Han escrit coses molt boniques d’ El Cabito. D’ell corrien una sèrie d’històries i anècdotes que s’han anat fent populars i que s’han anat transmetent de pares a fills. Fins on les coses eres verídiques o només fantasia, em sembla que mai se sabrà. Però del que no hi ha dubte és que El Cabito era tot un personatge.

Corrien les veus que quan era petit i anava a l’escola era un nen intel.ligentíssim que després es va anar tornant esquiu, rar i que possiblement devia tenir una malaltia mental. No sé si algú ho sap de cert, però no importa.

El Cabito tenia l’aspecte de la foto: Un home petitó, de barba blanca, amb americana i pantalons que arrossegava i que li tapaven les sabates: un sac a l’esquena on ningú sabia ben bé què hi duia i un pot de llauna a la mà que li servia per menjar, per veure i suposo que per mirar-se’l mentre parlava sol i mentre anava xiulant amb un xiulet molt característic. Un xiulet mescla de despreocupació i de “tant-se-me’n-fotisme”.

Se’l veia pels carrers de la ciutat, caminant o assegut en una ombra a l’estiu o bé prenent el sol a l’ hivern. A certes hores sabia perfectament on havia d’anar. Ja tenia unes famílies determinades que li donaven esmorzar, dinar o sopar. I sabia deambular per la ciutat de forma discreta, sense molestar a ningú i donant poca conversa, a no ser que algun conegut el parés i fes petar la xerrada amb ell una estoneta. No gaire, perquè sempre semblava que fugís.

Dormia a l’ intempèrie. Mai havia volgut lligar-se a cap lloc. Volia ser lliure. De cap de les maneres hauria volgut canviar la seva situació.  Em consta que alguna vegada li havien proposat, sobretot arran d’alguna malaltia. No acceptava. Ell volia estar al carrer. Alguna vegada jo mateix havia mirat de convèncer-lo, però no hi va haver forma humana de fer-ho.

La canalla a vegades se n’enreien d’ell i li preguntaven les taules de multiplicar, que se les sabia com ningú. Quan estava de bon humor, li agradava la canalla. Però la canalla a vegades és una mica cruel i li feien alguna broma pesada, que aguantava força estoicament. I quan, en una conversa, li preguntaves alguna cosa et responia el que ell volia. Sabia fer-se el sord.

De tant en tant recordo El Cabito quan veig alguna d’aquestes persones que viuen al carrer i que ja no en volen sortir. Cóm s’ha de fer per respectar la seva llibertat i la seva salut, tot a la vegada? No és fàcil saber-ho i sempre és molt difícil trobar una solució satisfactòria perquè la crida del carrer és una crida molt forta per a certa gent.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

22 juny 2009

Senyor agent: sóc minusvàlida.

Classificat com a DISCAPACITAT

El diari “20 minutos” publicava la següent notícia:

“Aquest any, els vigilants de zona blava i verd de Barcelona han imposat vuit multes a una minusvàlida. "Senyor agent: sóc minusvàlida, no em multi. Gràcies. (Eviti la multa i eviti’m haver de fer el recurs)". Al text segueix la transcripció del decret 97/2002, de 5 de març, que autoritza a les persones amb disminució i targeta d’aparcament a estacionar el seu vehicle "sense limitació de temps i sense comprovant".

Aquest és el cartell que, plastificat, llueix la Montse des de fa alguns dies en el seu cotxe, al costat d’una targeta d’aparcament de la Generalitat per a persones minusvàlides. I és que en el que portem d’any, ha hagut de recórrer vuit multes que li han imposat a Barcelona per estacionar el seu cotxe a zona verda o blava.

La Montse sap que el recurs el té guanyat per endavant. "Però és esgotador, em fan perdre temps i diners. Cada vegada que em posen una multa he de fer una còpia, fotocopiar la targeta, anar a Correus i enviar una carta certificada a l’ Institut Municipal d’Hisenda", diu la Montse, que lamenta la "ineptitud o mala llet" d’alguns agents que "desconeixen" la norma i la multen gairebé cada dia que va a treballar en cotxe. I ha imposat una queixa formal al responsable de mobilitat de l’Ajuntament. "Ja n’hi ha prou d’assetjament i discriminació als minusvàlids".

Com si la vida ja no fos prou complicada i dificultosa per a certa gent, només falta que vinguin funcionaris ineptes per acabar-te-la de complicar. No us ha passat mai (a mi si, i vàries vegades) que quan aneu a una finestreta a presentar algun paper, sempre en falta algun? I quan i tornes i trobes un altre funcionari et diu que en falta un altre i que dos dels que portes no calia portar-los. I quan hi tornes per tercera vegada….resulta que són tots a esmorzar i t’has d’esperar una hora perquè el que te l’ha de formar no hi és….

 

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

21 juny 2009

Confondre el teu cap amb una pastanaga…

El diari “la Mañana” de LLeida portava una notícia impactant. No sabia si prendre-me-la seriosament o en broma. Resulta que no era cap broma.

"Estava tallant pastanagues i, per un moment, vaig pensar que el cap del meu “jefe” era una pastanaga". D’aquesta manera Miao You Long explicava, per primera vegada, per què havia matat el propietari del restaurant Ni Hao de Balaguer després de clavar-li 15 punyalades.

Ahir va començar la vista oral amb un jurat popular a qui l’acusat li va posar molt fàcil, "el vaig matar jo", però que haurà de dilucidar si Miao estava en plenes facultats mentals quan va decidir assassinar Xahangsheng Ling després de confondre amb una hortalissa.

Davant d’aquesta al al.lucinació Miao va decidir practicar fins a 15 talls i quan se’n va adonar que era un ésser humà ho va rematar "perquè deixés de patir".

La notícia s’estén en uns quants detalls més i, pel que sembla, aquest home era un desequilibrat mental.

Però la notícia m’ha tornat a la memòria a rel d’una altra notícia d’aquests dies: la detenció d’una màfia de tallers de confecció clandestins a Mataró. I he pensat si en sabem gran cosa d’aquesta cada dia més gran colònia de xinesos, que no se sap massa on treballen, què fan, de què viuen, quines relacions tenen amb l’entorn, etc. perquè és un grup molt tancat en ells mateixos.

Degut al voluntariat que he fet durant uns anys ensenyant català i castellà a emigrants, he tingut relació amb alguns xinesos i inclús m’han convidat a menjar a casa seva, cosa que vaig acceptar molt gustosament. Costa conversar amb alguns d’ells perquè sabien expressar-se molt malament. Però d’una cosa m’he adonat: és un col.lectiu tant tancat en si mateix, tant dependents d’ells mateixos, tant tancat, que caldria plantejar-se seriosament con s’ha d’integrar un col.lectiu com aquest en una societat tant diferent de la seva, per tal que les condicions de treball que suporten alguns d’ells no els trastoqués l’enteniment, cosa bastant habitual en certes condicions de desarrelament, de situacions familiars i laborals difícils i humanament inaguantables. La persona pot passar fred, son, cansament, pobresa i mil coses més. Però no pot sentir-se sol i desvalgut per aquests móns de Déu, en un país estrany, sense poder-se comunicar i desarrelat completament. Per això crec que és una de les urgències socials d’aquest moment. I quan parlo dels xinesos, parlo també d’altres col.lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

20 juny 2009

Amb H o sense?

Avui dinava amb uns amics condeixebles i comentàvem, com habitualment i indefectible es fa en aquestes ocasions, de les “batalletes” que tots junts vam viure i, a vegades, sobreviure.

Comentàvem dels professors que vàrem tenir, de les classes, de si havíem aprofitat el temps o no. Alguns sortien molt mal parats i altres els elevàvem als altars. I parlàvem de com ens havien ensenyat a llegir, a escriure, a redactar, a no fer massa faltes d’ortografia, etc  I ho comparàvem amb el jovent actual que es diu que cada dia escriuen pitjor. Algú ho atribuïa, entre altres causes, als missatges de mòbil on fan servir unes paraules que, si hom no hi està acostumat, resulten d’allò tan misterioses i poc entenedores. Les escurcen i les malmeten de tal manera que faria plorar a un escriptor clàssic. Diuen que és un signe del temps i que no s’hi pot lluitar. No n’estic segur. Potser s’hi podria fer alguna cosa més…

No pot ser que ja no hi hagi esdrúixoles accentuades, hagin desaparegut les H, les SS i les S intercanviades, i la nostra Ç ja estigui en vies d’extinció. Les regles ortogràfiques ja no existeixen i la sintaxi ja ni se sap què és, perquè costa molt entendre què volen dir quan parlen. No se saben expressar mínimament en una conversa normal.  Yoani Sánchez, la bloguera cubana, explicava que un alumne, en un aparaula de 5 lletres havia fet 4 faltes. La paraula era “CIVIL” i l’alumne havia escrit “SIBIR”. Sort n’ hi va haver del context de la frase per poder entendre el que volia dir!.

Que potser la gramàtica s’hauria de modificar i que s’haurien de canviar certes regles? Potser si. No ho sé. Però segur que es podria fer alguna cosa més mentre tinguem la gramàtica que tenim, penso jo, i algunes normes sempre hi haurà d’haver, no’?

En la tertúlia d’avui tots nosaltres donàvem les gràcies a aquells professors que van esforçar-se en que escriguéssim i llegíssim bé. L’ortografia és l’expressió d’una cultura general que té la seva base en la lectura i els llibres

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

2 respostes

19 juny 2009

Un altre català universal.

Classificat com a Catalunya,Valors

Vicent Ferrer 240

Ha mort Vicent Ferrer, un català universal, que ha donat la seva vida als més desfavorits.

Va néixer a Barcelona el 9 d’abril de 1920 i va arribar a Mumbai com a missioner jesuïta el febrer de 1952. Des de llavors, ha treballat sobre el terreny per ajudar en una de les zones més pobres i necessitades de la Índia, Anantapur, on viuen algunes de les comunitats més desfavorides.

Un blogaire amic, el Quim Pla, li ha fet aquest poema, que amb el seu permís reprodueixo.

Salve, gegant de les llunyanes terres,
vell compatrici d’ ’il.lustres catalans,
tu, que deixares terra i llar segura
per endinsar-te dins d’un món estrany.

Vicent de nom, havies fet promesa
de lliurar tota ta vida a un Déu d’antany.
Però, ben tost, aquest Déu tu descobrires
en un poble menut d’aquells verals.

Vicent i Ferrer, noble és ta nissaga.
Més l’ennoblires quan et vas casar
i vas bastir plançons, amb fills i filles
del vell Anantapur, poble d’esclaus.

Visca, bon mestre, el cel avui esclata
amb rondó de llum, de música i colors.
D’ara endavant, quan tots mirem el mapa
veurem ta fita; l’esclat enmig dels cors.

Quim Pla.

Gràcies a aquesta mena de persones hom creu que val la pena viure i lluitar no pensant només en un mateix. Són persones que dignifiquen la humanitat i són un exemple. Descansi en pau!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

18 juny 2009

Amos del nostre destí?

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

No hi ha resposta

17 juny 2009

La foto.

Classificat com a Amistat

Fa un parell o tres de dies que vaig localitzar –ben bé de xiripa, o sigui de casualitat, una adreça electrònica d’una persona de la que no sabia res des de feia 25 anys. Aquesta és una de les meravelles d’internet!Aquesta persona llavors tenia dos o tres anys i, és clar, no es recordava de mi. Però a través d’ella m’he pogut posar en contacte amb la resta de la família: pare, mare i tres germanes més.

I avui m’ha enviat unes fotos de com és ara aquesta família i m’ha posat al corrent del que fa cada un, de com estan, etc. Gràcies a que en cada família hi ha aquell que es penja la càmera fotogràfica al coll i emmagatzema les imatges de tota una vida he pogut recordar-los a tots com eren abans i veure com són ara.

Reunions familiars, batejos, viatges, excursions … No hi ha succés que passi desapercebut per al paparazzi familiar. És una bonica activitat que reflecteix, en molts casos, el resum d’unes vivències. Però … és en realitat el reflex d’una vida? Hauria de ser-ho. Però, sovint, desitgem tant  fer una determinada fotografia que forcem la pròpia realitat i, llavors, aquest àlbum familiar es converteix en una simple col lecció d’imatges sense massa sentit. No hauríem de forçar mai les fotos i les hauríem de fer, si fos possible, de la forma més natural que és quan captem millor l’esperit de la persona, de la situació i del moment que –qui ho sap!- pot arribar a ser històric.
 

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

« Següents - Anteriors »