A PEU

Normalment darrere d’una estètica determinada hi ha una ètica. Podríem dir (encara que hi hagi excepcions) que certes estètiques ja delaten. Resulta que al Parlament Europeu a Brusel·les s’hi exposa de manera permanent un exemplar de la Constitució espanyola amb simbologia franquista de l’àliga, el jou i les fletxes. li va portar el Sr. Trillo del PP i allà ha quedat. No sé sí algú no se n’havia adonat en tots aquests anys o és que ja els va bé que hi sigui a la majoria de diputats.

Ara es veu que ara algú ha protestat (entre ells, els catalans) i sembla que la retiraran. Si a la política a vegades ens queixem de falta d’ètica, almenys podem demanar que cuidin una mica l’estètica…

O millor: que cuidin l’ètica i l’estètica, que no ens farà pas mal! A hores d’ara ja no hi hauria d’haver cap rastre de signes franquistes enlloc. I ja sabem tots que no és pas així. Moltes promeses que es trauran, però no es fa. I quan es fa, encara molts protesten. Que els governs del PP no ho fessin té una certa explicació, però que no ho hagin fet encara els governs del PSOE ja no en té tanta. O és que tampoc no hi pateixen massa?

Estàvem tan ben acostumats els culés que el que va passar ahir sembla que no pot ser. I això que ja estàvem advertits i tots sabíem que un dia o altre havia de passar. Però durant un any llarg havíem jugat molt bé, havíem tingut sort i ho havíem guanyat tot. Per tant, durant la segona part del partit d’ahir semblava que els gols arribarien d’un moment a l’altre i passaríem l’eliminatòria.

Però no va ser així. Estem eliminats. Una amarga victòria la d’ahir i una dolça derrota en veure com va jugar el Barça. Ara tornem a tocar de peus a terra després d’haver volat tan temps tan alt. Però és ara que els barcelonistes ens adonarem que el barça és una altra cosa. Sobretot ens n’ adonarem si seguim tenint confiança amb el Pep. Perquè el Pep, tal com deia un periodista un dia d’aquests, "ha humanitzat el vestidor". I jo diria més: ha dignificat la feina d’entrenador. Fa unes rodes de premsa que són lliçons constants de sentit comú, d’humilitat, de persona intel·ligent, educada, senzilla, respectuosa amb tothom…

En Guardiola és capaç d’anar a visitar a Milito acabat d’operar a l’hospital; a convidar a sopar un jugador que veu que està una mica deprimit; a proposar repartir els diners de les multes a una fundació benèfica, en lloc de fer un sopar; és capaç de renunciar a un AUDI perquè els altres membres de l’ staff no en podien tenir. I podríem seguir amb detalls d’aquests perquè el Pep en té un munt.

Amb un entrenador així, les derrotes mai seran massa amargants i amb les victòries mai ens passarem de rosca. Ja es cuidarà el Pep de fer-nos tocar de peus a terra sempre. Cuidem-lo aquest entrenador que no en trobarem masses com ell.

I què n’esperàveu del Govern d’ Espanya? Jo ja no n’espero quasi res. Només una mica de respecte i poca cosa més. Del Zapatero ja no cal esperar-ne res perquè ja ha acomplert la quota  de mentides. És difícil prometre més coses i acomplir-ne menys.

Jo ja m’esperava això, si us he de ser franc, del resultat que avui ens han notificat de la gestió de l’aeroport del Prat. En una paraula: el Govern de Catalunya hi tindrà poca cosa a dir. Com sempre. Com quasi en tot. En poques coses podem tenir la darrera paraula. Ara ja fa anys que ho hauríem de saber perquè cada dia ens donen proves d’aquesta desconfiança envers nosaltres.

Enganyifes, promeses, paraules. Això de les Autonomies ja fa temps que es veu que no té sortida per cap costat. Alguns ja fa anys que ho deien. Altres, encara no fa tants anys que hi teníem posada alguna esperança. Jo mateix pensava que encara es podia fer alguna cosa.

Ara ja fa temps que no n’espero res d’ Espanya. Es pensen que són els amos de casa meva i són ells els que contínuament em diuen quines obres puc fer o no. Em diuen si puc pintar, o no, les parets de casa meva. Fins i tot em diuen de quin color he de pintar. Resulta que no som amos de res i no es veu cap símptoma de que algun dia ho puguem ser.

Avui ens n’han donat una prova més. I potser avui alguns han donat un pas més cap a la decisió de votar Independència…. Això ja es veurà.

Deia Manuel de Falla (1876-1946), el famós compositor que va néixer a Cádiz i va morir a l’Argentina:

"Error funesto es decir que hay que comprender la música para
gozar de ella. La música no se hace, ni debe jamás hacerse para que se comprenda, sino para que se sienta."

Crec que això és absolutament veritat. Almenys, per a mi és veritat. No sé res de música, ni de solfeig, ni res de tot això. Però durant  tota la meva vida m’he fet un tip d’escoltar música. Música quasi de tota mena. Sense seleccionar, sense saber massa què escoltava, sense anar-la a buscar, la major part de les vegades.

La meva manera d’escoltar música és una mica peculiar: gran part de les vegades l’escolto perquè trobo que acompanya. I l’escolto mentre faig una altra feina. Sense posar-hi massa interès, sense saber massa què escolto. Per això no sé res d’autors, ni de títols, ni de compositors, ni de tendències musicals. Com diu Falla, escolto música simplement perquè la sento.

I "sentir"no és el mateix que "escoltar". A vegades simplement escolto música i pràcticament no me’n assabento de res. Altres vegades, la sento, la gaudeixo. És clar que hi han autors que m’agraden molt i els vaig a buscar intencionadament. I els escolto una i altra vegada. Altres vegades, descobreixo algun autor o alguna cançó que em captiva per alguna cosa que no sabria dir què és. Però em fa sentir quelcom de la mateixa manera que diu Falla.

Tot això ho dic perquè moltes vegades recorro a la música si no puc dormir. Són els meus somnífers. No ho heu provat mai? i una cosa curiosa que em passa a vegades: quan em desperto, dins del meu cap es passeja alguna melodia i s’hi queda una bona estona. Deu ser de les que he escoltat mentre m’adormia o quan ja estava adormit del tot….

Sota aquest paisatge nevat, impol·lut meravellós,

hi ha el mateix de sempre:

les mateixes impureses, les mateixes brutícies, els mateixos defectes.

Per fora blanc i per dins negre. Com el cor de molta gent.

Potser la neu ho tapa. Però la realitat quotidiana és la que és.

I amb això no vull dir que una sigui millor que l’altra.

Cada realitat és la que és; cada una al seu temps:

temps de neu, temps de calor,

temps de gaudi i temps de sofrença,

temps de viure, temps de sobreviure i temps de morir.

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa.

Ocupar-se és millor que pre-ocupar-se.

Gaudim de la neu i del fred, encara que costi.

Gaudim d’aquest paisatge que durarà poc.

Com la vida mateixa, que és prou curta.

Una abraçada des del fred.

  Els que em llegiu, ja sabeu que segueixo molt d’ a prop les coses que passen a l’Uruguai, la meva segona pàtria després de Catalunya. I sabeu també que tinc una especial debilitat i una gran esperança posada en el nou president, del qual seguiré parlant-ne de tant en tant.

La investidura del proper president de l’Uruguai, Pepe Mujica, és prevista per l’1 de març pròxim i serà diferent de totes les que hi ha hagut fins ara. Vol fer una cerimònia senzilla , diferent i original. Tal com és ell, ni més ni menys. A mi em sembla que és un signe de que comencem bé.

Durant els anys de govern del Frente Amplio s’han fet les coses bé. Només cal veure que Tabaré Vàzquez deixa el poder amb un 80% de popularitat i que no es torna a presentar perquè no pot. Si no, hauria tornat a guanyar. El que digui el contrari, menteix. I la prova és que que la població ha tornat a votar altre cop el Frente àmpliament.

Mujica planeja una investidura a l’aire lliure i sense desfilada militar. Diu que la seva investidura serà al mig de la Plaça Independència, "en una estrada no molt alta, per no marejar-se, a sota de l’estàtua d’Artigas, el pròcer de la pàtria. Curiosament serà la dona de Mujica, Lucía Topolansky, -també del Frente Amplio-, qui li prendrà jurament per ser la senadora més votada en les últimes eleccions.

La investidura del proper president de l’Uruguai, José Mujica, diu que serà pagada per "amics i no comptarà amb desfilada militar, encara que sí amb actuacions musicals. "Me les enginyaré perquè tot això no ho pagui l’Estat. Ho han de ‘bancar’ (assumir) els meus amics", va afirmar al setmanari "Búsqueda" el futur governant, de 74 anys, en aparent al.lusió a grups afins al seu partit i als militants d’esquerra.

"Després del discurs al Parlament i a la Plaça Independència penso anar en un cachilo (cotxe d’època) o caminant, depèn de com estigui el temps", va afegir el governant electe. Tradicionalment la jornada d’investidura a l’Uruguai comença amb el jurament del càrrec dels nous president i vicepresident -en aquest cas Mujica i Danilo Astori- al Senat, en una sessió solemne amb la presència de convidats il.lustres, entre ells, caps d’Estat estrangers.
Després del Senat, l’antic Palau de Govern era habitualment el lloc on es produïa el traspàs de la banda presidencial, seguit de la salutació del nou governant a la població des del balcó. Posteriorment tenia lloc la desfilada militar.

Tant de bo que aquest línea de senzillesa continuï durant tot el mandat. Ho anirem seguint perquè pot ser prou interessant…

Una notícia d’avui mateix:

"Dos immigrants marroquins troben una bossa amb 500 euros a Solsona i la lliuren a la policia. La bossa pertanyia a una veïna d’ Odèn que la va perdre a l’aparcament d’un supermercat. Els immigrants van trobar la bossa i la van portar a la policia local, que va poder localitzar la propietària gràcies al fet que aquesta havia denunciat la seva pèrdua davant els Mossos d’Esquadra".

Podria explicar algun altre cas que conec. Un de primera mà: la meva senyora va deixar la bossa de mà vora la porta del cotxe a l’hora d’aparcar-lo i va marxar. A cap d’una estona hi va tornar i ja no hi era. Ja el donava per perdut quan , al cap d’una estona, una amiga li truca per telèfon i li diu: "Has perdut la bossa?. Mira, m’ha trucat un senyor i m’ha dit que ha trobat una bossa de mà i ha trucat al primer telèfon de l’agenda que ha trobat. M’ha dit que l’anessis a recollir a tal adreça".

Va anar-hi corrent, no cal dir-ho. I no era pels diners, que quasi no n’hi havia. Era per la documentació, sobretot. I es va trobar amb una família d’origen senegalès amb tres o quatre nens, que no va voler de cap de les maneres cap tipus de recompensa. Van dir-li que ells eren persones honrades i que ho feien per principi.

De persones honrades n’hi ha a tot arreu. A tots els països hi ha persones bones i persones dolentes…. Hi ha gent honrada i gent molt poc honrada a tot arreu.

Cassos com aquests em fan pensar: Som sempre justos amb els emigrants? Els jutgem justament? Em penso que a vegades no i encara estem moguts moltíssimes vegades per un munt de prejudicis, no us ho sembla?

Avui comencen oficialment les rebaixes. Tots hem anat alguna vegada de rebaixes i, d’entrada, no les criticaré pas. Estaria prou bé que els preus que es troben aquests dies fossin preus corrents, preus normals de qualsevol dia de l’any.

Per tant, potser ens hauríem de preguntar unes quantes coses,  si no volem que el que ens rebaixin sigui la nostra intel·ligència:

-Els preus que normalment paguem per les coses són preus reals? No són preus inflats artificiosament pel mercat, per la propaganda, per la moda, per la necessitat de consum que ens fan venir?.

-Tenim veritable necessitat de comprar, encara que les coses siguin en aquesta època més barates? Necessitem la majoria de coses que comprem? Per a poder encabir les coses noves no hem de llençar coses "velles", que en realitat no són gens velles, sinó simplement coses que ja hem fet servir unes quantes vegades, però perfectament útils, bones i aprofitables?.

-Quan anem a comprar sabem què és el que volem, el que necessitem i el que ens és imprescindible?

David Loy, en un article que va provocar àmplia discussió, va argumentar amb cura i eloqüència que la religió dominant, la més estesa en el nostre món contemporani, és la «Religió del Mercat». Especialment en països desenvolupats com els Estats Units, Europa i Japó aquesta és la religió a la qual pertany la majoria de la població, i és la que reclama els seus compromisos religiosos fonamentals. La seva devoció a la Religió del Mercat precedeix i modifica la seva devoció al cristianisme, el judaisme o el budisme [David Loy, «The Religion of the Market», Journal of the American Academy of Religion, 65/2 (1997) 275-90).

Trobo que té tota la raó: els grans temples del consumisme aquests dies estan oberts tots els dies. Obren els dies de festa per tal que es pugui consumir encara una mica més. Avui ja no hi ha, com diu Samuel Huntington, un «xoc de civilitzacions». Crec que el xoc que en realitat està passant no és entre civilitzacions: és entre religions! No obstant això, les religions que lluiten entre si no són les comunitats religioses tradicionals. Em refereixo més aviat al xoc, a l’oposició fonamental, entre les anomenades religions mundials d’una banda, i la nova Religió del Mercat, de l’altra part. Perquè no em negareu pas que la única i vertadera religió actual és la del lliure mercat global i la del consumisme desenfrenat….

He rebut una carta que un noi de capellades va enviar a Telemadrid. Vosaltres mateixos jutgeu.

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un traductor.
He visto su documental llamado ‘Ciudadanos de segunda’ ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ‘la Anoia’ (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,  llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el  argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a  decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.
La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o ‘la Celestina’? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.
¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, éste demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas…
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. ‘Ladran, luego cabalgamos’, como se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

Una amiga que entra de tant en tant al meu blog em preguntava com podia trobar tema per escriure cada dia. Avui us faré una confessió ben personal de com ho faig això d’escriure al blog. Serà la manera de contestar a la meva amiga i d’explicar a qui li interessi com faig el blog.

Ja he parlat alguna altra vegada que em vaig decidir a escriure un blog més per inquietud personal que no pas perquè em llegissin. És una forma d’obligació moral que m’imposo per tal de que el meu cervell -ja de per si poc brillant- no s’apagui del tot. Alguns llegeixen, altres fan esport, altres van al bar. Jo he elegit buscar una estona per escriure perquè considero que és un bon exercici per mantenir en activitat la meva poca matèria grisa que em queda.

He de dir-vos que moltes vegades la llumeta s’encén de cop i em dic: això és tema per al blog. Vol dir que aquell dia ja no em cal triar. Ho veig clar de seguida. Altres vegades, els temes són molts i t’obliguen a triar-ne un. I també és veritat que hi ha dies que no sé de què parlar. És llavors quan vaig a la meva nevera particular i miro què hi tinc. Tal com deuen fer las dones que han de preparar el dinar cada dia per a les seves famílies. Hi ha dies que ho tenen clar. Però hi ha dies que obren la nevera i fan el que poden amb el que hi troben.

La meva nevera particular són els articles, les notícies, les frases, alguns blogs que llegeixo en un moment determinat i que m’agraden. Llavors els guardo i és d’allà que agafo el que necessito. Per tant, ja veieu que el problema no és escriure quasi cada dia si hom té temps i no té coses més importants a fer. El problema més aviat el tinc a l’hora d’elegir o a l’hora d’escriure de manera que no sigui massa llarg, massa avorrit o que no pugui interessar a ningú.

Per tant, ja veieu com m’ho manego. Ho aniré fent així fins que em cansi. m’avorreixi o no tingui res a dir. I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar. Gràcies a tots.

De tant en tant m’agrada passejar-me per webs d’associacions i tallers que treballen amb discapacitats. És un món prou ric i interessant per "perdre-hi" una mica de temps. En un d’aquests passejos he trobat aquest testimoni, que us el deixo tal qual:

TESTIMONIO

Me llamo Merce Coso. Lo que voy a contaros es fruto de muchos años y no resulta nada fácil explicarme.

Se trata de un proceso que no sé exactamente cuando comenzó, pero que aún no ha terminado. Quizá sea mejor narrar esta historia como un cuento, ya que os resultará más amena. Además, de este modo me facilitáis las cosas

Esta aventura, empieza no hace demasiado tiempo, en un lugar no muy lejano. Un día como otro cualquiera nació una niña que, con el paso de los años, sabría que no sería capaz de saltar a la comba o montar en bici. Cosas que se consideran normales. La protagonista de este relato, lejos de ser una persona triste, se sentía alegre y aprendió a ser feliz con sus limitaciones: es decir, las acepto. Pero eso no significa que se quedara sin ilusión por descubrir e intentar cosas que a veces, salían bien y otras no tanto o resultaban un completo desastre.

Un buen día, gracias al apoyo de mucha gente, a la que no le faltó paciencia, fue capaz de leer y escribir aún en contra de un pronóstico. En el momento que ello sucedió, todo un mundo de posibilidades y descubrimientos aparecieron de repente. Poder expresar lo se siente y comprender lo que hay en un papel es muy importante, abre caminos y da mucha alegría y satisfacción conseguirlo.

Sí, amigos, yo soy la protagonista de este relato. Lo quiero manifestar con este artículo. Es lo que supone expresar lo que siento, no sólo hablando y escuchando a los demás, sino leyendo libros que oteros han escrito; pues a través de muchos de ellos, he descubierto grandes cosas que han contribuido a formarme como persona. En un libro puedes encontrar un sin de respuestas o de momentos alegres vividos o inventados que pueden llevarte a lugares lejanos y pasar un buen rato.

http://mercecoso.webcindario.com/#Hola

"Imagine"
de John Lennon

Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes.
Sense infern sota nostre,
damunt nostre només el cel blau.
Imagina tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….
Diràs que sóc un somiador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.
Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.
Diràs que sóc un somiador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

La cançó és prou bonica per començar un nou any…

…però la realitat és que hi ha cel, hi ha infern, hi ha països, hi ha religions, persones que maten i moren per una causa, una mica de pau i molta guerra, propietat i propietats. Hi ha enveges i fam i la terra poc compartida i poca germanor…

Per començar un nou any no està malament tenir somnis, però també cal tocar de peus a terra i veure que la realitat no és tan bonica. Cal saber que els somnis es realitzen amb moltes dificultats i cal saber que a vegades no es fan realitat.

…i ens caldrà viure viure sense angoixes si volem sobreviure i sabent que les coses seran millors si nosaltres les fem una mica millors (només cal una mica)…

…i ens caldrà seguir tenint esperança en les persones, ens caldrà seguir estimant una mica i, tocant de peus a terra, alçar els ulls al cel…

Les meves cartes als Reis de la infantesa eres molt curtes i anaven al gra. Em deien que els Reis no tenien gaire temps per llegir i que demanés coses ben senzilles i no gaire cares perquè els Reis havien de portar regals a molts nens del món i si jo demanava massa coses no en tindrien pels demés.

Aquells Reis eren molt pràctics: que si estoigs de colors pel "cole", que si alguna peça de roba que em fes falta, alguna pilota de goma….. i poca cosa més. Com que ja sabia que hi havia molts més nens al món que també esperaven, ja quedava content, feliç i enganyat.

Ara els nens ja fan cartes també al Pare Noel. Vol dir que aquesta cosa dels regals ja està més distribuïda. El pes ja no se l’han de carregar només uns. L’altre dia llegia una llista de coses que un grup d’adolescents uruguaians demanava al Pare Noel (ho transcric tal qual):

“ Trabajar unidos". (Matías)

"Que a nadie le falte alimento" (Rocío)

"Que no nos olvidemos nunca" (Sol)

"Escuchar y ser escuchado" (Johanna)

"Dibujar para y por los demás" (Roy)

"Que se acabe la violencia" (Yamila)

"Viajar a España a jugar en el Barça" (Chistian)

"Paz Mundial" (Matías)

"Más confianza en uno mismo" (Melody)

"Crecer" (Karina)

"Aprovechar las oportunidades" (Maxi)

"Amistad y sinceridad" (Gladys)

"Ir a Méjico" (Jorge)

"Los sueños si se pueden alcanzar" (Ricardo)

"Un principio y un final feliz" (Jessica Vicente)

"Felicidad" (Karen)

"Que termine la droga" (Kassandra)

"NO a la discriminación" (Sebastián)

"Más cariño, menos discriminación" (Sebastián P.)

"No decaer nunca" (Winston)

"Lograr nuestras metas" (Cynthia).

Estan prou bé aquests desitjos, no? Jo, com que encara sóc dels Reis i aquest any no he escrit la meva carta, els demano el següent:

-Que els pares i els mestres es comprometin amb el rol que han de desenvolupar en la societat, és a dir: que els nens i adolescents tinguin una veritable educació que els permeti construir una societat nova i més justa.

-Que els estudiants, especialment els estudiants universitaris amb una visió més àmplia de la realitat, participin en un canvi positiu de la societat.

-Que les esglésies deixin de cridar i cantar a Jesús en els temples i parlin amb Jesús i de Jesús als carrers, a les feines i a tot arreu. Tant els pastors com els fidels.

-Que els polítics mirin pel bé dels pobles.

-Que els empresaris creïn riquesa i llocs de treball.

-Que no ens falti a tots  la il · lusió que ens permeti viure aquest nou any amb més plenitud.

-I que a vosaltres, Reis d’Orient, no us faltin els diners per poder portar tantes coses importants a tanta gent necessitada. Jo us suggereixo que recorreu (si no podeu vosaltres sols) als moderns i totpoderosos reis d’orient  (els xeics del petroli) que a ells els sobren els petrodòlars i ho poden aconseguir quasi tot…

Nosaltres, ben mirat

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, alguna vegada, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol
Paraules al vent (1954)

Posats a somiar,

podríem somiar un nou any una mica millor que aquest,

on la gent tingués una mica més de feina

on deixéssim enrere  mals "rollos"

on hi hagués una mica més d’il·lusió i solidaritat

on obríssim una mica més les finestres

de les nostres cases i del nostre cor

que fóssim una més agraïts per tot el que tenim de massa

que sapiguem somiar un món nou

diferent

i millor.

Bon any nou a tots els amics que entreu aquí!

Normalment qualifiquem de "república bananera" aquells països on les lleis hi són per no complir-les; on no hi ha ni drets ni deures o, si existeixen, passen totalment desapercebuts. Són aquells països dels quals fem befa perquè els governants fan i desfan al seu lliure arbitri, tothom va a la seva i el que més té, més pot. Són aquells països on la majoria de gent és pobre i una ínfima minoria és rica. I és aquesta minoria la que fa i desfà, la que posa i treu governants, la que fa fer les lleis a favor seu, etc, etc.

Doncs, veient el que veig darrerament, penso que hauríem de parlar de monarquies bananeres perquè són calcades a les repúbliques de les que parlava fa poc i cauen en aquets dels mateixos defectes. I ja sabeu a quines monarquies em refereixo…

Ja sabem que alguns espanyols, -aquells que només veuen el nacionalisme en altres llocs i no veuen el propi-, tenen complex de superioritat. Ells diuen que som els catalans qui el tenim però, si anem a comparar, el seu és infinitament superior. És un complex tan gran i accentuat que no els deixa veure els defectes propis d’una monarquia bananera. D’exemples en trobaríem un munt: el mateix discurs de Nadal de cada any del Monarca d’aquesta monarquia (reiteratiu, buit i verborreic); les maneres embafadores de fer política a que ens estan acostumant els partits majoritaris; el poc respecte al ciutadans, a la seva llengua, als seus drets i als seus costums; el malament que van algunes infraestructures i serveis (Renfe, per exemple); el desprestigi d’unes institucions que diuen que són democràtiques i que no fan més que sentenciar a favor de les majories i sense respectar els drets de les minories;  el poc control que s’exerceix a les institucions i a les finances públiques; el poc respecte -encara que no ho sembli i ho dissimulin- als ciutadans…. I podríem continuar una bona estona amb més exemples, encara que em sembla que no cal.

En una paraula: a vegades penso que algunes monarquies no són pas millors que moltes d’aquestes repúbliques que diem "bananeres". En alguns aspectes ens  passen la mà per la cara a nosaltres. I si no ens la passen els seus governants (que certament moltes vegades són uns lladres impresentables i  indesitjables) sí que ens la passen els seus ciutadans que, des de la pobresa, han de patir les mateixes desgràcies que nosaltres. Amb la diferència que nosaltres som bastant més rics i hem de pertànyer -de grat o per força- a aquesta monarquia bananera ancorada al passat, un passat ben caspós i passat de moda.

Es pot fer el ridícul per massa o per massa poc. Els llatins deien: “Virtus in medio” i és veritat. No és fàcil l’equilibri en qualsevol dels aspectes de la vida i, per tant, tampoc ho és a l’hora de celebrar el Nadal o en adoptat actituds ecològiques, per exemple.

He trobat en un blog amic aquesta perla, que us deixo aquí, i que us convido a llegir-lo al seu lloc original, on hi trobareu altres coses que valen molt la pena. El lloc és

http://lo-lleidata.blogspot.com/

ATAC SOBTAT DE SOSTENIBILITAT

Miri, després de veure el paper fo-na-men-tal que han tingut aquests homes (i dones, i animals i coses) d’Iniciativa en la negociació de l’ Impost de Successions (un gran paper el seu) m’han agafat unes ganes irreversibles de convertir-me en un personatge amb grans dosis de sostenibilitat. Vull lluir sostenibilitat per tots cantons durant aquestes festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se’m podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural).

A casa enguany he posat un tronc i una tronca (per allò de la paritat, sap?). A la tronca no la picaré ja que podria denunciar-me amb la llei de violència de gènere a la mà. El tronc el faré cagar però sempre abans parlant i dialogant amb ell de forma tolerada. Per evitar que el pobre tronc pateixi, el bastó biodegradable que hauré comprat en un botiga de Comerç Just sense que em donin ni bossa ni paper per embolicar-lo el folraré d’escuma de matalàs reciclat. Mentre celebrem la cerimònia de la cagada del tronc, tant el tronc com la tronca tindran a la seva disposició un GPS i un telèfon mòbil en posar-se en contacte amb Sanitat Respon o el 012 per si consideren que el tracte donat és vexatori. Observadors d’Amnistia Internacional faran un informe sobre el tracte al tronc de Nadal.

Al pessebre, a part del rei negre (que ja no li diré negre sinó que serà anomenat rei de pell fosca) hi haurà un rei asiàtic, un homosexual, un bisexual i un transexual. Evidentment hi haurà reines magues també amb una pancarta sobre l’avortament lliure. Per tal de no patir amb els sentiments dels pobres camells (i camelles) seran els reis mags (i reines magues) qui portaran els camells a sobre, això sí,sense superar els 80 km/h. L’establia serà una casa okupada per una família progre i monoparental amb el nen Jesús i la nena Jesusa. Els pastorets (i pastoretes) estaran manifestant-se a favor dels drets d’autor (i autora) de la SGAE i acompanyats de pòsters d’Aminatu Haider. La presència de figuretes serà paritària i la caganera podrà exhibir el seu cul a partir dels 16 anys sense permís patern(ni matern). La durada estipulada del pessebre ha de ser des de Halloween fins a Carnaval, per tal de no fer-la coincidir amb la Setmana Blanca del febrer.

I el dinar de Nadal serà a base de kus-kus, falafel i shuarma. Tots els productes seran ecològics i no transgènics com les tomates amb gust de tomates. I a l’hora de la sobretaula una mica de marihuana legalitzada mentre tots els convidats (i convidades) cantem “fum, fum, fum” en diferents idiomes de diferents continents.

I tot això amb la calefacció apagada per no augmentar la temperatura mitjana del planeta i no contribuir amb l’escalfament global. Miri que fins i tot podríem obrir els aires condicionats.

EL QUE US DEIA, UNA PERLA!

Ja sé que la festa dels Sants Innocents es refereix a una altra situació, a una altra època i a unes altres persones. Es refereix als nens morts per Herodes. Però podria ser interessant, que en un dia com aquest, ens recordéssim de tants i tants innocents que han estat morts, empresonats o condemnats injustament. Nous màrtirs d’una societat i una justícia injusta. A vegades, volgudament injusta.

Recordeu el cas de Nicola Sacco  i Bartolomeo Vanzetti ? Eren dos Italians anarquistes, que van ser arrestats, jutjats, i electrocutats a Massachusetts el 1927 sota l’acusació de robatori de 15,766.51 dòlars d’una fàbrica de sabates, assassinat del seu comptable anomenat Frederick Parmenter i d’un guàrdia de seguretat anomenat Alessandro Berardelli, tot i haver-hi molts dubtes de la seva culpabilitat.  No seria fins el 23 d’agost de 1977, quan el governador de torn de Massachusetts, Michael Dukakis, va exhortar-los de manera simbòlica constatant nombrosos errors en procés judicial.

Quants empresonats ho són de forma injusta? La nostra societat, tant garantista i tan "màniga ampla" en tantes coses, no ho és tantes altres i moltes vegades comet flagrants injustícies. I no parlem del països amb règim autoritari on la gent entra a la presó sense proves i no sap si en sortirà mai més….

El director de Justícia i Pau, l’advocat Eduard Ibáñez, assegura que cal reformar urgentment la regulació de la presó provisional perquè sovint s’aplica amb criteris arbitraris i comporta l’empresonament freqüent d’innocents. Ha guanyat el III Premi de recerca en drets humans amb un estudi crític amb l’abús de la “presó provisional”. L’estudi premiat conclou que la regulació actual presenta greus deficiències que vulneren les garanties penals i processals d’un estat democràtic. Així, argumenta que la deficient regulació pot facilitar que la presó provisional s’apliqui amb criteris arbitraris, aboni la confusió entre pena i presó provisional, es converteixi en un càstig anticipat, comporti l’empresonament freqüent de persones innocents..etc.

Ibáñez proposa una nova regulació més coherent amb un model garantista. Aquesta reforma exigiria suprimir alguns dels actuals criteris legals que autoritzen la seva aplicació (com ara els antecedents penals del detingut o el pronòstic de possible reincidència), així com preveure mesures alternatives a la “presó provisional” (arrest domiciliari, confinament en un territori, control electrònic..). També proposa reduir-ne la durada màxima, que mai hauria de ser superior a un any i atribuir la potestat de dictar presó provisional exclusivament a un tribunal “de garanties” enlloc del jutge instructor, així com establir una indemnització automàtica quan el procés no acabi amb una condemna.

La nostra felicitat no depèn de que ens toqui la loteria ni que tot sigui fàcil a la vida. És una qüestió d’actitud davant les circumstàncies de la vida. Aquests dies de Nadal no fem més que desitjar-nos felicitat i bons desitjos. Ja està bé.  Però no n’hi ha prou. Tots hem de fer alguna cosa de la nostra part perquè esdevingui realitat. 
No sé quan ni qui em va enviar  uns consells i els vaig guardar, Avui els vull compartir perquè trobo que són prou adequats, realistes, sensats i gratuïts. Tots els podem fer i els seus resultats poden ser màgics. Ho intentem?.
-Camina de 10 a 30 minuts cada dia. Mentre camines, somriu.
-Seu en silenci com a mínim 10 minuts cada dia. Tanca’t, si és necessari.
-Escolta bona música cada dia; és autèntic aliment per a l’esperit.
-A l’aixecar-te al matí diguis el següent: El meu propòsit avui és …
-Viu amb les 3 "E": Energia, Entusiasme i Empatia.
-Juga més que l’any passat. Els jocs que més t’agradin. 
-Llegeix més llibres que l’any passat.
-Mira al cel com a mínim un cop al dia i tingues en compte la majestuositat del món que t’envolta.
-Somia més mentre estàs despert.
-Menja més aliments que creixin en els arbres i en les plantes i menys aliments que siguin manufacturats en plantes industrials o que requereixin un sacrifici.
-Menja ametlles i nous. Pren te verd, molta aigua i una copa de vi al dia (assegura’t de brindar per alguna cosa bonica de les moltes que hi ha a la teva vida i, si és possible, fes-ho en companyia de qui estimes).
-Tracta de fer riure a com a mínim 3 persones cada dia.
-Elimina el desordre de casa teva, del teu cotxe i de l’escriptori i deixa que nova energia flueixi en la teva vida.
-No gastis el teu preciós temps a xafarderies, coses del passat, pensaments negatius o coses fora del teu control. Més aviat inverteix la teva energia en quelcom el positiu.
-Tingues en compte que la vida és una escola i tu estàs aquí per aprendre. Els problemes són lliçons que van i vénen, el que aprens d’ells és per  tota la vida.
-Esmorza com un rei, dina com un príncep i sopa com un captaire.
-Somriu i riu més.
-No deixis passar l’oportunitat d’abraçar a qui estimes.
-La vida és molt curta com per malgastar el temps odiant algú.
-No et prenguis a tu mateix tan seriosament. Ningú més ho fa.
-No has de guanyar totes les discussions. Accepta que no estàs d’acord i aprèn de l’altre.
-Estiguis en pau amb el teu passat, així no arruïnarà el teu present.
-No comparis la teva vida amb la d’altres. No tens idea del camí que ells han fet a la vida .
-Ningú és amo de la teva felicitat excepte tu mateix.
-Recorda que tu no tens el control de tot el que et passa, però sí del que fas amb que et passa.
-Aprèn alguna cosa nova cada dia.
-El que l’altra gent pensi de tu no és de la teva incumbència.
-Aprecia el teu cos i gaudeix-ne.
-No importa que sigui bona o dolenta la situació. Sempre canviarà.
-El teu treball no s’ocuparà de tu quan estiguis malalt. Els teus amics sí que ho faran. Estigues en contacte amb ells.
-Rebutja qualsevol cosa que no sigui útil, bonica o divertida.
-L’enveja és una pèrdua de temps. Tu ja tens tot el que necessites.
-El millor està encara per venir.
-No importa com et sentis; aixeca’t, vesteix-te i ves-hi.
-Tinguis sexe meravellós, sempre amb plenitud del teu ésser.
-Truca als teus familiars amb freqüència i envia’ls correus dient-los: estic pensant en tu!
-Cada nit abans d’anar a dormir diguis el següent: Dono gràcies per …   -Avui aconseguiré o he aconseguit …
-Recorda que estàs massa important com per estar estressat.
-Gaudeix dels viatges. Només tens una oportunitat, treu-li el major profit.
-Envia aquest missatge a qui estimis.

**
*****

M’agradaria

guarnir, aquests dies,

un arbre de Nadal

molt especial
i penjar-hi, en lloc de regals,
els noms
de tots els meus amics. Els de prop
i els de més lluny. Els de sempre i els que
tinc ara.
Els que veig cada dia, i els que trobo molt de

tant en tant.

Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido.

Els constants i els inconstants. Els de les hores

alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig

ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec

profundament, i aquells a qui només conec per la seva

aparença.

Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils

i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han

passat per la meva vida. Els que rebeu aquest missatge i els que no el rebran.

Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai.

Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porti il·lusió, salut, amor i pau.

Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos

d’esperança,

donant una mica

de felicitat a aquells

que ho han perdut tot.

Aquesta felicitació és per a tots aquells que vulguin acceptar-la. Ja sé que a molts això del Nadal els llisca per sobre i altres no en volen sentir ni a parlar. Però també n’hi ha molts que encara creiem en l’esperit del Nadal. No en l’esperit del Nadal de llumetes, regals i disbauxa econòmica i gastronòmica. No, això no és el Nadal!

Nadal és un nou naixement de Jesús. Un Jesús que ha transformat el cor i la vida de moltes persones i ha transformat també el món. El món no seria el que és si no hagués nascut Jesús i no continués naixent cada dia en milions de llocs de la terra donant esperança d’un “món nou i d’una terra nova”. Només així és com té un sentit profund el Nadal.

Enmig de felicitacions, llums i cava també hi ha el lament profund de les mares i esposes que tenen els seus fills i marits lluny; el fred del cos i del cor que experimenten els que viuen al carrer, sense família, sense amics i sense esperances; la tristesa del malalt que se sent morir sense haver acomplert cap dels seus somnis; el desencís del jove que no troba feina i que sap que no en trobarà….

Però Nadal és, sobretot, un nen que neix. És esperança. I és en aquesta esperança on cal agafar-nos com a un clau roent. Perquè és l’esperança que ens salvarà i salvarà el nostre món. I els que som cristians sabem que Jesús, el seu esperit i els seus ensenyaments, ens hi poden ajudar. Aquest és el meu Nadal i el Nadal que us desitjo a tots vosaltres!

Ja he parlat alguna altra vegada que no fa pas massa que vaig tenir l’oportunitat de descobrir un gran pintor que no coneixia. És Ulpiano Checa(1860-1916), nascut a Colmenar de Oreja (Madrid). Un gran pintor que sap fer meravelles amb la llum, pinta con ningú els cavalls i el moviment.

El que tampoc sabia, i que he anat descobrint llegint un llibre sobre ell, era la seva amistat amb el gran poeta uruguaià Juan Zorrilla de San Martín, del qual algun altre dia n’ haurem de parlar. L’obra cabdal de Zorrilla de San Martín és el gran poema èpic TABARË, que va publicar el 1904 i que va il·lustrar íntegrament amb 15 gravats Ulpiano Checa i que, a la vegada, va ser font d’inspiració per a pintar altres quadres.

Aprofitant les vacances de Nadal, miraré d’acabar i de gaudir del llibre sobre Checa i ja en tornarem a parlar. Però, entre tant, deixo l’adreça de la plana web http://www.colmenarte.es/Flash/Inicio/espanol.swf

"Un home no és pobre quan no té res, sinó quan no treballa". Aquesta afirmació de Montesquieu podrien subscriure-la avui quatre milions de persones a Espanya, que potser no els falta tot, però sí que els falta quelcom essencial: la possibilitat de viure mitjançant el seu propi esforç.

Potser és això, al marge de les dificultats materials, el més dolorós de suportar, perquè es basa en el més profund del nostre ésser, allà on guardem la dignitat i on no pot arribar cap mesura social ni cap regal per benintencionat que sigui. Per poc que hom tingui consciència de si mateix, no pot ser fàcil viure amb l’evidència que les seves qualitats personals, la seva preparació, la seva voluntat de treball i la seva possibilitat d’aportar a la societat allò que és capaç, han estat anul.lades i s’ha de resignar a viure sustentat pels altres, sigui l’administració o la família.

També cal fer notar que hi ha excepcions: vividors i aprofitats, encantats de ser molt llestos. Però a qualsevol que tingui en alta estima la seva dignitat això és el que li resultarà més difícil de portar. I haurà de viure en la soledat de si mateix. Mai podrà veure reflectit en cap dels saberuts anàlisis econòmics.
Si tota crisi permet veure per sota del seu violent onatge els sediments permanents que no pot arrossegar, la d’ara està posant al descobert aspectes ocults de la nostra societat, que sempre van estar aquí, però que sembla que últimament no es volien veure.

Una situació com aquesta, amb quatre milions de persones sense feina i sense perspectives de trobar-la, posaria a qualsevol societat a la vora de la mobilització popular, es exigirien mesures al carrer, hi hauria una crisi de confiança en el govern, podria fins i tot derivar en esclat social. Si això no passa a Espanya es deu en bona mesura al nostre concepte de la família com a dipositària de valors tradicionals. La família com a últim reducte enfront de tot, únic refugi en el qual trobar una solidaritat que pot arribar fins al sacrifici. Quants jubilats estan fent un esforç per ajudar els seus fills en les hipoteques, quants avis dediquen la seva minsa pensió a atendre necessitats peremptòries dels seus néts, quantes famílies compartint els ingressos en espera d’un canvi de situació, quanta generositat callada. M’ho deia un pare de família parat, amb la sensibilitat ferida i la dignitat aparcada: "La necessitat es fa més dolorosa quan els éssers més estimats han d’acudir a la teva ajuda, però si no fos per ells …"

Una UTOPIA és la concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, quelcom impossible. Doncs no. Les utopies es poden imaginar, es poden realitzar, es poden assolir, encara que sembli una "contradictio in terminis".

Utopia significa literalment "el que no és enlloc". El terme va ser inventat per Thomas More, al segle XVI, per descriure una societat perfecta en tots els sentits. La mateixa ciutat que ell descriu s’anomena "Utopia". Així doncs, utòpic designaria allò que és ideal -particularment l’ideal de societat humana-, que se suposa màximament desitjable, però que és difícilment assolible.

"Utòpic" equivaldria a "modèlic i perfecte".  La diferència entre "allò que és" i "allò que hauria de ser" marca el terreny de la utopia.

Tot aquest discurs ve a raó del que ha fet el Barça aquest any, amb Pep Guardiola al davant. Ha estat el Pep qui ha somniat, qui ha lluitat, qui ha sofert, qui ha plorat, qui ha rigut, qui ha treballat dia a dia per tal que una cosa impossible s’hagi pogut fer possible. Per tal que el que no existeix, existeixi. Per tal que l’impossible hagi pogut esdevenir possible.

Gràcies, Pep. Gràcies a tots els que heu cregut en ell i heu fet possible tanta perfecció i heu donat tant de goig a tanta gent. La utopia preveu sempre un final feliç, una evolució cap a un futur millor, en contra de la distòpia, que preveu un futur apocalíptic. Hem de creure, per tant,  en noves utopies, en nous reptes i en noves fites perquè volem continuar essent feliços. I no només em refereixo a això del futbol que, a fi de comptes, no és tant important. Però sí que pot ser paradigmàtic per a fer-ho servir en altres ordres de la vida i poder construir un futur millor.

PERSISTIR:  Vol dir mantenir-se ferm en una actitud.

Aquesta paraula màgica la va dir Guardiola en fer-se càrrec del BARÇA. Va dir que persistirien i ho han fet.

Els culés hem d’estar contents i feliços per aquest any rodó.

En un any, 6 títols de 6:

1- Mundial de Clubs.

2- Copa d’Europa.

3- Super copa d’Europa.

4-Lliga.

5- Copa del rei.

6- Super copa d’Espanya.

Millor impossible. Es pot fer igual, però no millor. Ara, a continuar en aquest mateix camí per molts anys i els fruits continuaran.

VISCA EL BARÇA!

Fa un parell de dies que van morir a Lleida un parell de nois senegalesos mentre dormien en una casa abandonada, sembla que a causa d’inhalar monòxid de carboni. Van trobar un braser mig apagat a l’habitació on dormien.

Molts temporers s’han quedat sense feina i sense mitjans per sobreviure. Mengen el que poden i dormen on poden. Aquests dies d’hivern i de tant fred és quan ho passen més malament i els serveis socials no donen l’abast. Els veus remenant contenidors i refugiant-se on poden durant la nit. Moren de fred i de tristesa. Alguns demanen poder tornar al seu país.

Fa pocs dies que, sobre aquesta crisi que afecta tanta gent, en parlava la Sílvia Soler a l’Avui i ens recordava un sonet de la seva mare Carme Guasch (1928-1998) va escriure l’any 1977.

“Aquest carrer, el meu, és una onada

d’homes que criden uns mots elementals

com ara “pa” o “pau” o l’ oblidada

realitat que tots hem de ser iguals.

Amb el cor oprimit, sentim que es bada

als nostres peus l’ inici d’un trasbals

que sotraga el camí on fem petjada

i ens fa veure que té quelcom de fals.

Darrere la finestra que ens acusa

i és la causa i l’efecte de l’excusa

amb què justifiquem el nostre fer,

meditem, sense dir-nos cap paraula,

si no hem fet de Nadal una gran faula,

per a mirar, instal·lats, aquest carrer”.

Carme Guasch i Darné (Figueres, 1928 – Badalona, 1998), poetessa i narradora.

  Fa ja molts anys (els més grans ens en recordarem prou) que es va fer aquella campanya de "VOLEM BISBES CATALANS". Es va fer molta pressió a Roma i va donar prou bon resultat, veient les intencions que tenien en aquell temps de castellanitzar l’episcopat català. Ara haurem de fer una nova campanya per demanar "bisbes normals". I quan dic normals, vull dir persones que coneguin la terra, la gent, la llengua, els costums del lloc on hauran de viure i treballar.

Ara, ja fa una temporada, que corre la brama que hi haurà relleu al bisbat de Solsona i que l’elegit serà Vicente Juan, actual bisbe d’ Eivissa en la mateixa línea d’actuació que s’ha fet amb Munilla al País Basc. Com ja fa una bona colla d’anys, van fent bisbes a persones d’una tendència dretana ben declarada i gent que no és representant -ni de bon tros- de la diversitat del Poble de Déu.

Davant d’aquestes veus que van corrent jo em faig algunes preguntes:

-S’ha consultat al Poble de Déu de Solsona? Respon a les esperances que els fidels de Solsona tenen posades en el nou bisbe?

-S’ha de portar una persona de fora? No hi ha ningú al propi bisbat que pugui ser un bon pastor de la pròpia comunitat? Antigament els responsables de les comunitats els elegia la mateixa comunitat i sempre era algun dels seus membres.

-S’ha tingut en compte la perversitat que té l’actual sistema de nomenament de bisbes? Creieu que aquest sistema és prou evangèlic? Recordem el que deia Sant Cebrià a mitjan S. III: "Cap bisbe ha de ser imposat".

-Serà una persona que integrarà o exclourà; unirà o dividirà? Segons els precedents que en tenim més aviat serà això darrer.

-Roma nomena pastors o funcionaris controladors? "De Roma ve allò que a Roma va", es diu amb tota raó. I ja sabem qui informa Roma, qui proposa, quina mentalitat es vol imposar a través dels nous bisbes que, de mica en mica (com la gota malaia) van imposant a tot arreu com a corretges de transmissió del Vaticà.

Jesús no va designar cap mena de bisbe i no va elegir els 12 apòstols per ser dirigents de les comunitats. De fet, no ho van ser mai. La teoria segons la qual els bisbes són successors dels apòstols no és de Jesús, ni de Pere, ni de Pau, sinó d’ Irineu de Lió a finals del segle II, i quan ell parla de successió apostòlica no parla només del bisbe de Roma. Per ell tots els bisbes tenen la mateixa autoritat.

També s’ha de recordar que Roma no s’arrogà el dret de nomenar bisbes fins al segle XIV, i que ho va fer justament per aturar la ingerència creixent de les naixents monarquies europees. Avui no té cap sentit. Com podrà ser l’ església llar d’humanitat, profecia d’alliberament, sagrament de Jesús? Quin sentit té que el bisbe de Roma tingui el poder de nomenar els més de 5.000 bisbes dels cinc continents i que d’aquesta manera manegi tota l’Església d’acord a la seva teologia particular, amb la seva nombrosa cort de nuncis i de presidents polititzats de Conferències episcopals i enmig d’innombrables intrigues curials i polítiques?

Podem anomenar això Església de Jesús, animada per l’Esperit de Déu que allibera i consola?

Ara ve Nadal, matarem el gall!, diu la cançó. Bé, això de matar el gall ja no es fa. Ja el comprem mort i preparat i tot. Però sí que per Nadal sembla que cada vegada més ens vegem obligats a fer regals. Em sembla que inclús ens passem una mica en aquest tema. Jo considero que hi ha uns regals que valen molt més la pena que qualsevol altre i que no sempre sabem fer, començant per mi mateix. Hauríem d’aprendre a fer regals diferents.  Per exemple:

1 .- El regal d’escoltar: Però realment escoltar, sense interrompre, badallar o criticar. Només escoltar.
2 .- El regal de l’afecte: Ser generós amb petons, abraçades, copets a l’esquena i encaixades de mans, aquestes petites accions demostren l’afecte per la teva família i amics.
3 .- El regal del somriure: Omple la teva vida d’imatges amb somriures, dibuixos i caricatures, i el teu regal dirà "m’agrada riure amb tu"
4 .- El regal d’una nota escrita: Això pot ser un simple "gràcies per ajudar-me", un detall com aquests pot ser que sigui recordat tota la vida i potser canviar-la i tot.
5 .- El regal del reconeixement: Un simple però sincer "estàs molt bé amb aquest vestit", "has fet una gran feina" o "va ser un deliciós sopar" pot fer especial un dia.
6 .- El regal del favor: Tot els dies procura fer un favor.
7 .- El regal de la solitud: Hi ha dies que no hi ha res millor que estar sol. Busca algun dia d’aquests i fes-te aquest regal i demana’l de tant en tant als altres.
8 .- El regal de la disposició a la gratitud: La forma més fàcil de fer sentir bé las demés és dir-li coses que no són difícils de dir com:!! "Hola"!! i!! "Moltes Gràcies"!!

Fa un parell de dies que citava un antic i interessant article del Xavier Sala i Martín, que podreu trobar sencer a la següent adreça http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

El professor desmentia rotundament aquells que diuen que una Catalunya independent no és viable econòmicament. Posava l’exemple de Suïssa, un país semblant al nostre. I desmenteix, un per un, els principals arguments d’aquells que diuen això.

"Aquests arguments són els següents:

– Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent.

-Un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té.

–No n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?"

-Marxar d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran.

–La dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to.

–Per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga Iugoslàvia?.

I segueix dient el següent:

"Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat), o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi".

Es veu que aquest article no l’han llegit els fatxes d’ "Intereconomia", perquè encara ahir feien servir repetitivament algun d’aquests arguments. Almenys cal estar una mica informat per parlar de certs temes. Potser el professor Sala i Martín els podria il·lustrar una mica si lo ho demanessin….

Després de les consultes d’ahir a un munt de municipis i vistos els resultats, ens podríem preguntar: i ara què?

Doncs res: ara toca seguir pel mateix camí però amb més unió, amb més preparació, amb més vivesa.

Perquè els resultats tothom els interpretarà de manera diferent i tothom tirarà l’aigua cap al seu molí. Això ho fan tots els partits després de cada dia d’eleccions, on tots guanyen i ningú perd.

El camí cap a una Catalunya més sobirana ja fa molt anys que ha començat. La cosa no és d’un mes cap aquí. la cosa ve de lluny, al meu parer. Molts catalans -on m’incloc- no teníem cap necessitat de ser independents d’una Espanya que en un moment donat ens donà esperances. Esperances de que podríem ser nosaltres mateixos sense dificultats. Les esperances se n’han anat en orris de mica en mica i el que hem anat veient és que no han fet més que posar pals a les rodes. Un darrere l’altre. I no sols no ens han volgut deixar ser nosaltres mateixos, sinó que no en tenen cap ganes de cara al futur.

En una paraula: que el camí cap a l’ independentisme ha començat ja fa molts anys i s’ha anat dibuixant de mica en mica. I, és clar que serà llarg i gens fàcil. Però l’anirem fent de mica en mica. El que va passar ahir és un pas més del camí que ens tocarà fer, inevitablement.

Perquè les coses no canviaran i sembla que estan disposats a convertir Espanya a una fàbrica d’independentistes.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Si voleu que us sigui sincer, aquestes paraules noves i estranyes que la informàtica inventa cada dia a mi em sonen a xinès. Deu ser perquè sóc d’una altra generació, d’un altre temps, en que les coses anaven més a poc a poc i durant la vida d’una persona canviava poques coses fonamentals.

Alguns de nosaltres acabàvem de descobrir les Amèriques de la informàtica més elemental i encara no ens havíem acostumat a això de la Web1.0 que ja ens arriba la 2.0 i la 3.0. Davant d’això hi han dos reptes: o ficar-s’hi de ple i mirar de pujar al carro o deixar-ho estar. Em sembla que jo optaré per aquesta segona via, vist el complicat que és tot plegat. I, si quedo despenjat, doncs m’hi quedaré tan tranquil….

Segons expliquen els entesos, la Web 2.0 és la representació de l’evolució de les aplicacions tradicionals cap a aplicacions web enfocades a l’usuari final. El Web 2.0 és una actitud i no precisament una tecnologia. La Web 2.0 és la transició que s’ha donat d’aplicacions tradicionals cap a aplicacions que funcionen a través del web enfocades a l’usuari final. Es tracta d’aplicacions que generin col·laboració i de serveis que reemplacin les aplicacions d’escriptori.

Diuen que és una etapa que ha definit nous projectes a Internet i és preocupa d’oferir millors solucions per a l’usuari final. Molts asseguren que hem re inventat el que era l’Internet, altres parlen de bombolles i inversions, però la realitat és que l’evolució natural del medi realment ha proposat coses més interessants.

I també ens expliquen aquests mateixos entesos que, per existir al ciberespai, és a dir, per actuar dins d’Internet, cal tenir una representació virtual, real o fictícia. Aquesta representació l’anem construint de mica en mica, a mesura que ens connectem a la xarxa, ens donem a conèixer i interactuem amb altres individus, nadius o immigrants digitals.

La identitat virtual fa que els altres ens reconeguin i ens tinguin en consideració a la societat xarxa, una comunitat amb normes de convivència pròpies. La socialització en el món virtual arribarà a ser tan important com en el món físic, i això és, senzillament, perquè les relacions de confiança (o desconfiança) i de poder (o contrapoder) també s’estan construint a Internet.
Conèixer els avantatges i els riscos de tenir una presència a Internet és fonamental per gestionar adequadament la identitat digital. Dominar les formes i les eines amb què cada persona pot construir la seva presència, visibilitat i reputació a la xarxa és imprescindible per continuar vivint en societat en l’era de la informació.

Jo sempre havia cregut que la identitat era el fet d’ésser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. Això és el que diu el diccionari. Sembla que ara ja no serà exactament així perquè les identitats podran ser reals, però també fictícies.. A veure si ens passarà allò que un dia vaig llegir: una empresa havia contractat una persona que treballava només per internet. Mai s’havien vist les cares. Es pensaven que era un home jove i que vivia a Barcelona. Quan un bon dia es van haver de veure les cares va resultar que "allò" era una dona ja bastant gran i que vivia a Saragossa….

Coses d’ internet, de la nova societat, de les noves relacions i de les identitats indefinides. On anirem a parar?

L’activista sahrauí Aminatu Haidar va declarar ahir que era conscient de tot el que fa i que no acceptarà pressions o que l’alimentin de manera forçada. El que hi ha en joc, va dir, no és la meva salut sinó la meva dignitat.

«Només vull tornar al Sàhara Occidental, amb passaport o sense, viva o morta», va tornar a dir ahir l’activista sahrauí des de l’aeroport de Lanzarote, on des de fa 26 dies fa vaga de fam.

Els sahrauís són un més dels pobles petits i febles d’arreu del món que no tenen ni vot ni veu. No compten perquè no tenen res material per donar. No tenen estat i no són presents als fòrums internacionals Aquesta és la trista realitat de tants i tants pobles que hi ha al món sense vot ni veu i esclavitzats per estats omnipotents.

Ningú surt a defensar-los. Hi han interessos comuns superiors. Hi han mil promeses però, a l’hora de la veritat, només alguns persones influents són capaços de posar-se al seu costat. Aquí Zapatero està fent un paper ben galdós. I ningú s’atreveix a plantar cara al rei del Marroc, un reietó dèspota, dictador, amb molts diners i amb molt mal humor, diuen. El nostre rei (algú li havia dit el germà gran) no és capaç de fer creure al seu germà petit. En fi, que entre tots es dediquen a llençar els drets humans a les escombraries.

Només els queda la dignitat.

Us sona d’alguna cosa tot això?

AVUI, 10 DE DESEMBRE, DIA UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

«Tots els és humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets». O no?

Un home discapacitat queda automàticament descartat quan la feina l’obliga a treballar en un edifici al qual no té possibilitats d’accés.

Es nega al nen indígena el dret a aprendre la seva pròpia llengua com a part de l’ensenyament ordinari.

La dona dóna a llum i no té dret a traspassar la seva nacionalitat al fill, que haurà de ser inscrit amb les dades del pare.

Aquesta estudiant és objecte d’assetjament a causa del color de la pell, al seu accent i a la seva manera de vestir.

A tot el món, milions de persones mantenen una lluita diària contra la discriminació, tant de manera directa, valent-se de les lleis i la policia, com indirecta, rebutjant actituds i prejudicis socials. En casos extrems, aquesta discriminació ha donat lloc fins i tot a polítiques de depuració ètnica i genocidi.

No obstant això, en els darrers temps s’han aconseguit molts èxits, des de l’enderrocament del règim d’apartheid a Sud-Àfrica fins a l’aprovació de la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes i el reconeixement del dret al vot de la dona en molts països, el que hauria de servir d’esperó perquè demostra que es pot lluitar contra la desigualtat i la discriminació i eradicar-les.

Tant de bo anem fent passos en aquest sentit.

L’Uruguai tindrà un president pagès. El "Pepe" Mujica ja ha dit que es reservarà almenys cinc hores a la setmana per a treballar la seva "chacra" (la granja, l’hort, els seus planters de flors, les seves gallines….) quan assumeixi la Presidència. Ha dit: "Cadascú té les seves coses i s’han de respectar".

En aquests moments ja no es pot arribar fins a la portera de la granja de José Mujica perquè la seguretat que li han assignat ja només deixa passar els veïns de la zona i la gent de la llista que la seva dona entrega a la policia cada dia. Hi ha un furgó policial que vigila constantment i una cinta de plàstic impedeix el pas als estranys. Apostats en una camioneta, els tres o quatre policies, cada vegada que fan el canvi de guàrdia,  passen als altres una llista elaborada per Mujica i per la seva dona, Lucía Topolansky (la senadora més votada), amb el nom dels veïns que tenen via lliure per entrar.

Per exemple: el dilluns passat a les 8 del matí, dins de la granja, mentre Topolansky atenia per telèfon una ràdio, Mujica s’afaitava ràpidament per atendre una entrevista periodística que tenia pactada des d’abans de diumenge. El president electe va dedicar part del matí a recollir flors i fer diferent feixos, que va deixar descansant a l’ombra. Com fa la majoria dels dies. Després Mujica, assegut a fora, jugava amb una de les seves gosses, a la que temps enrere li va tallar una pota amb un tractor per accident. Mujica diu que per això "es va guanyar el dret a ser la més mimada".

Aquesta és una més de les característiques que fan de Mujica un home diferent i a qui els més desfavorits de l’ Uruguai hi posen moltes esperances. Tant de bo no siguin defraudades.

Diu el monjo argentí Mamerto Menapace que som sang en moviment. I el vent és paisatge que camina. En canvi el vegetal s’aferra amb les seves arrels a un tros de paisatge, i acaba per ser part d’ell o per donar el seu nom al paratge.

I Atahualpa Yupanqui acaba amb aquesta estrofa la seva bonica cançó  "Cañada Zamora":

"Hoy tu recuerdo es mi amigo
y en esta zamba se agranda;
tú fuiste quien me enseñaste
que el hombre es paisaje que anda.

Yo sé que un mismo destino
lleva el fin de nuestro viaje;
que cuando el hombre sea libre
no tendrá dueño el paisaje".

Només els éssers que ens movem som amos del paisatge en plenitud, com ho són el riu, el núvol i el vent. Aquests entren en diàleg amb totes les realitats, però no s’aturen a prendre’n possessió d’elles. De totes les coses se n’emporten un record, un so, una vibració; potser una mica de llum o d’argila.

Els éssers que ens movem som éssers lliures i alliberadors. I hem de tractar a tots de la mateixa manera i, per tant, hem de ser tractats com a iguals. Aquestes reflexions me les faig aquests dies en que els catalans no ens sentim tractats amb igualtat. Almenys jo, no me’n sento. Sento que no em deixen ser amo del meu destí. Sento que volen que estem quiets com si fóssim arbres. Res de moure’s. Les coses han d’estar eternament tal com estan. Aquí ningú pot decidir res. Aquí ningú és sobirà. Aquí tothom és esclau (d’unes lleis, d’una Constitució vella i arrugada, d’un tribunal arbitrari….) i tothom ha de callar.

Tot el que està quiet és possessió  i el moviment és esperança. Un país, com les persones, és un ésser en moviment. Una realitat que anem fent i que anem construint i encara que ens vulguin fer estar quiets, tots sabem que un dia ens posarem en moviment perquè tot el que existeix està viatjant cap a una meta.

Aquesta setmana serà moguda amb el tema de les consultes a molts pobles de Catalunya. Més enllà de l’ Ebre això els fa més por que una pedregada. Saben bé el que poden significar aquests petits moviments i no saben on poden arribar. Saben que no som arbres sinó que som persones. Però em temo que s’hi hauran d’anar acostumant perquè hem arribat a un punt que molta gent ja en comença a estar tipa. Ha arribat l’hora del sobiranisme ?

Segurament que no és el millor per a una economia en crisi, com la nostra d’aquest moment, això de fer pont. Però què voleu que us digui: pels que hem de treballar un dia sí i un altre també, els ponts són una benedicció: Ajuden a desconnectar, tallen la monotonia, des estressen, permeten fer coses que vas deixant per un altre dia i crec que milloren la productivitat (almenys a la llarga….). Com que jo no sóc dels que van a la neu, ni sóc massa de sortir, em quedaré a casa més feliç que un gínjol…

Quan aquest matí he obert els ulls, he pensat: avui no em cal anar a treballar: Què puc aprofitar per fer? He d’anar al banc, he d’anar a una oficina a canviar unes dades, he de portar el cotxe al mecànic, he d’arreglar una persiana que s’ha trencat, he d’arxivar papers, puc anar a caminar una estona…. Tot plegat un munt de coses, però coses diferents a les que faig habitualment. Ompliré d’una altra manera el meu temps i la vida serà la mateixa però diferent.

He anat al mecànic i també feia pont. He arreglat la persiana. He anant al banc. He anat a l’oficina de recaptació d’impostos per canviar unes dades. He caminat una estona. He badat una altra estona a la plaça tot mirant el desplegament que feia TV3 per no sé quins motius. Allà s’hi movia un munt de gent que no us podeu imaginar. Devies estar per gravar alguna cosa… He fet altres minúcies i ara sé que tinc tota la tarda per fer el que em sembli. I demà encara és festa!

Ja ho deia: beneïts ponts! Que el gaudiu els que també en feu. I els altres paciència…que és la mare de la ciència.

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Avui demano una mica d’imaginació. Imaginem-nos el dia que vam fer la primera comunió (els que la vam fer, és clar) i imaginem-nos aquell vestidet ridícul de mariner, de capità d’aviació o de núvia… Imaginem-nos nosaltres en aquelles dates. Alguns ja ni ens en recordem de tants anys com fa!

Doncs si d’aquella data en fa 20, 30, 40 o 50 anys, tots ens podem imaginar els canvis que hi ha hagut a la nostra vida, tant a nivell físic com a tots nivells. Llavors fèiem poc més d’un metre i pesàvem poquets quilos. Ara, alguns hem crescut una mica i d’altres molt i -això segur- tots tenim bastants quilos de més.

La Constitució Espanyola és com el vestit de la primera comunió. El 29 de desembre de 2008 es  van complir trenta anys de la seva promulgació. Quan una cosa dura 30 anys en el món  actual ja la considerem vella. Només cal fixar-se amb els cotxes, els televisors o els electrodomèstics, per exemple. Que una norma assoleixi tres dècades de vigència ja és significatiu, i encara ho és més si es tracta de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’un estat. D’altra banda, l’aprovació de la Constitució va suposar, després d’una llarga dictadura, la restauració de la democràcia a Espanya i el començament d’un període de convivència pacífica, de desenvolupament dels drets i llibertats i d’estabilitat política. La Constitució va venir avalada, a més, per un ampli consens de gairebé totes les forces polítiques i pel suport massiu del poble, expressat en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Va néixer, doncs, per ser la Constitució «de tothom» i no sols una norma imposada per la formació política predominant, com havia passat amb moltes constitucions precedents de la nostra història. En definitiva, la Constitució de 1978, com diu el primer article, féu d’Espanya un Estat social i democràtic de dret i, per tant, un lloc de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme.

Fins aquí anem bé, oi? Em sembla que hi estaríem quasi bé tots d’acord amb aquests meravellosos principis. Però també podríem estar d’acord en que alguns d’aquests principis no es compleixen; que s’ha fet vella i ens ha quedat petita. Hem crescut, hem evolucionat, el món ha donat molts tombs i ja no ens serveix un text que deixa fora moltes maneres de pensar i de sentir; perquè hi ha molta gent a qui no li satisfan gens ni mica molts aspectes del funcionament de la nostra democràcia. De fet,  les constitucions —i també la Constitució espanyola— preveuen la seva pròpia reforma per poder introduir les modificacions o innovacions que permetin adaptar la norma a la realitat que ha de regir. No obstant això, la reforma constitucional ha estat un tema pràcticament tabú a Espanya, que les forces polítiques sempre han procurat evitar. I la  realitat és que aquest reforma no es vol fer i no tenen cap intenció de fer en un futur proper.

Per això mateix i perquè no hi veiem camí de sortida, molts opten per la sobirania i la independència. Volem un vestit nou i no ens deixen anar al sastre. Segueixen entestats en que hem de seguir amb el vestit de la primera comunió. Allà ells!

www.bybalasch.com

S’ha fet a Catalunya, al llarg d’una colla d’anys un estudi sobre envelliment i discapacitat intel·lectual. Aquest estudi, del qual n’ha sortit un informe, s’anomena "INFORME SÈNECA".

Després d’un treball molt detallat  fet per prestigiosos professionals han arribat a la conclusió que "les persones amb discapacitat intel·lectual envelleixen prematurament ". És clar que això ja se sabia, em direu. Doncs, si. Però ara se n’ha estudiat en profunditat les causes.

Entre les causes detectades, apunten diverses realitats i mancances que afecten a aquestes persones i que porten a aquesta situació. Per exemple, es noten les següents:

-La necessitat de realitzar un millor i major seguiment de la salut:
• Nutrició
• Obesitat
• Hipertensió arterial
• Salut bucodental
• Dèficits visuals
• Problemes auditius
• Malalties cròniques, neurològiques, cardiovasculars, renals, reumàtiques, etc.

-L’ús de medicaments, -freqüent en aquestes persones-, ha de ser ajustat i adequat a  les seves necessitats, amb l’imprescindible seguiment puntual del metge.

-Les persones amb discapacitat intel·lectual registren un menor accés als serveis sanitaris que la població en general.

-A més de totes aquestes recomanacions, cal proporcionar oportunitats
per a l’oci i el gaudi que permetin millorar la qualitat de vida.

-La mobilitat i l’activitat física contribueixen favorablement a una bona salut.

Aquest important estudi, aborda totes les àrees de la vida i les seves conseqüències en l’envelliment d’aquestes persones.
L’estudi es troba disponible a:
http://www.feaps.org/biblioteca/documentos/envejecimiento.htm

Té tota la raó el professor Santiago Niño Becerra quan diu que Zapatero, quan presenta "a bombo y platillo" la llei d’economia sostenible només diu que paraules buides. Diu l’economista que darrera de la llei no hi ha res. Diu que és una façana de cartró-pedra. Diu que fent lleis no s’arregla res. Les lleis serveixen de poca cosa.

Aquest matí l’escoltava per TV i, com sempre era diàfan i clar com sempre: deia que l’autèntic problema de l’economia espanyola era Espanya. Espanya té un model econòmic que no va enlloc o, si voleu, no va massa lluny. Està tan basat en sectors que han fet figa i que ja no seran mai més el que van ser, que ja no ens en sortirem ni la meitat de bé de com se’n sortiran els països del nostre voltant.

Santiago Niño Becerra  va ser dels primers a dir que les coses anirien molt malament quan encara Zapatero y el seu govern deien que no hi havia crisi. Que de crisi, res de res. El professor Becerra ja pronosticava mals temps i que la cosa duraria més del que ens pensàvem i del que deien.

"Parole, parole, parole…". D’això Zapatero en sap molt. Jo li recomanaria que deixés de ser president del govern i es fes equilibrista, o venedor de fum, o firaire… Tindria molt més futur que fent el que fa.

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

Llegia ahir l’opinió d’un uruguaià que deia que el nou president faria quedar malament Uruguai perquè és un home vulgar, mal parlat, mal educat…. i no sé quantes coses negatives més deia d’ell.

Mireu: el Pepe Mujica serà moltes coses i tindrà molts defectes, però vulgar no ho és. Això us ho puc ben assegurar. Aquesta persona que escrivia això, no deu saber què és la vulgaritat o bé té un concepte molt pobre del que val una persona. Equipara vulgaritat amb poca formació, amb poca cultura, amb formes poc refinades. I no és això, amics meus, no és això!

Vulgar és aquell que no té mires, que es deixa portar per la rutina, que no té projectes, que és conformista amb tot.  No és la ignorància, ni l’escassetat d’intel ligència, no és la curtedat de vista intel.lectual, sinó la d’horitzons. L’home que ells anomenen"vulgar" pot ser discret, savi, dotat de talents, genial i fins i tot brillant en molts aspectes. Hi ha gent que no ha anat mai a l’escola i dóna mil voltes a grans intel·lectuals. Una cosa és ser curt de mires (hi ha gent molt culta ben curta de vista) i una altra saber veure l’important de la vida, tenir somnis i grans idees (i per això no s’ha d’haver anat a l’escola).

Mujica no sé si serà un bon president o no. Però de vulgar, res de res. I no farà quedar malament el país perquè no vesteixi bé, perquè no sigui elegant, perquè no sàpiga fer grans discursos. Si per cas, el farà quedar malament si no governa per a tothom, si no governa amb justícia, si no mira per al bé del més desfavorits, si roba tant com pot (com algun altre president anterior ha fet…).

No serà un heroi, potser. A la vida no cal ser heroi dels grans, dels que surten als llibres. A la vida tots podem i hem de ser herois quotidians, d’aquells que no fan gaire soroll. Tots ho som si sabem trencar el jou de la vulgaritat.

Fa una mica de vergonya llegir notícies com la que llegíem  fa pocs dies sobre l’aeroport Lleida-Alguaire.  Després de mesos de parlar-ne i després de totes les proves pertinents, fixaren la data d’obertura per abans de Nadal. Ara resulta que falten permisos. Exactament "una autorització aèria i unes publicacions de caràcter internacional, imprescindibles per obrir".

D’això jo en dic mala gestió. Si en fos el responsable em produiria vergonya. Poca feina i mal feta, podríem dir-ne també. El govern català tampoc té tants aeroports per gestionar, dic jo! I un que n’estrena i del qual en té la total responsabilitat ja comença gestionant-lo malament. Ens queixem d’ AENA ( i amb raó) i de Madrid, però aquí no sabem fer les coses gaire més bé i ja estem acostumats a nyaps d’aquest calibre (carreteres, túnels, cinturons, metro…. Els exemples serien molts i no cal enumerar-los perquè són al cap de tothom.

A hores d’ara no se sap exactament quan obrirà, quines companyies hi operaran, quin objectius reals (sense voler fer volar coloms) tindrà aquest aeroport. Estem una mica tips de les paraules reiteradament incomplertes del conseller Nadal, que ha dit vàries vegades que obriria abans de Nadal. Us sembla correcte que una obra d’aquesta envergadura no pugui obrir per falta d’ un permís? No sabien quins permisos feien falta? D’això en podem dir gestió? Per gestionar un país, abans s’ha de saber gestionar la pròpia casa i el tripartit ha donat  la sensació de paràlisi per falta d’objectius comuns. Cada conselleria va al seu aire i un conseller en desdiu un altre com passa sovint. El que dèiem: poca feina i encara mal feta.

Quan arriba una visita a casa, se la fa entrar ("passeu..passeu!"), se la fa seure i se la convida a beure o menjar alguna cosa. Això és el que voldria fer jo amb les visites al meu blog. Però és que són moltes i algunes no sé d’on venen, ni sé qui són. Però igualment el meu desig seria fer-les passar a casa i poder fer petar la xerrada una estona.

Quan vaig començar aquest blog no em podia imaginar mai a la vida que seria visitat per tanta gent. Sincerament ho dic. Ara fa poc més d’un any que vaig posar un mapa de visites per la simple curiositat de saber des d’on et poden arribar a llegir i quanta gent et pot arribar a llegir. Aquest mapa s’arxiva de forma automàtica cada any. Aquí el teniu, tot tenyit de taquetes vermelles i amb un total de 5.791 visites des del 16 de Novembre de 2008 fins al 17 de Novembre de 2009. Si comptem que el blog va començar uns mesos abans, vol dir que possiblement aquest blog ha estat visitat al voltant de 6.000 persones.

Ja sé que això no és res i que comparat amb altres blogs és una autèntica misèria i una ridiculesa. Ja ho sé. Però és que aquesta no era pas el meu primer objectiu quan m’hi vaig decidir. Jo ho he dit alguna altra vegada: el primer objectiu era poder buidar el pap i dir-hi la meva als temes que em vinguessin de gust. Que després algú et llegeix, opina i comenta? Doncs molt millor.

Per tant, gràcies a tots els que han perdut un minut del seu temps en llegir-me. Alguns sé que ho fan cada dia i altres només de tant en tant. Alguns m’ho han fet saber per escrit i altres cara a cara. Amb alguns hem continuat la conversa a rel d’un tema que he escrit. Alguns no han estat d’acord amb alguna cosa de les que he escrit i altres m’han felicitat. Tot plegat anima a seguir. I seguiré escrivint pel simple gust d’escriure, per a mi mateix i pels que vulgueu llegir-me. Però dóna bo que el que hom escriu algú ho llegeixi i, per tant, vull donar-vos les gràcies.

Avui estic força satisfet per la resposta que 12 diaris catalans, conjuntament, han donat a una indignitat que ja fa anys que dura. Almenys s”han posat d’acord per dir una part de les coses que una majoria de ciutadans pensa i diu cada dia. Ara ho han dit tots alhora per veure si així els escolten millor. potser havien d’haver dit algunes coses més encara. Però no està malament del tot!

Podem perdre-ho tot, menys la dignitat. El Tribunal Constitucional ja fa temps que l’ha perduda. A hores d’ara haurien d’haver dimitit per no haver sabut fer la feina que han de fer. I els dos gran partits polítics estatals (PP i PSOE) també són còmplices d’aquesta indignitat.

Us convido a llegir aquest editorial conjunt dels diaris catalans (fet sense precedents) per aquells que no hagin tingut oportunitat de fer-ho:

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091126/53831123016/la-dignidad-de-catalunya.html

Diumenge vinent, aquest home que veieu a la foto, serà el nou president d’ Uruguai. Tothom ho dóna per fet. Jo ja ho vaig pronosticar fa temps, sense cap mèrit de part meva. És que la cosa queia pel seu propi pes. Les coses s’han fet relativament bé durant aquesta darrera legislatura i, per tant, la gent prefereix seguir per aquest camí.

José “Pepe” Mujica és un ex tupamaro, encara que no té l’aspecte d’un ex guerriller que es va passar 15 anys a la presó i dos d’ells castigat dins d’un pou. N’hi havia per quedar boig i ressentit per a tota la vida. I, en canvi, respira sentit de l’ humor i positivisme per tot arreu.

Té fama -per altra banda ben guanyada- de ser una persona franca, sincera i de dir el que pensa, amb paraules que tothom entén i que fa servir la majoria de la gent en la seva vida diària. Potser no és un gran cervell, però segur que serà un president diferent i que molt possiblement toqui de peus a terra.

Per exemple, diu coses tan interessant com les següents:

-Nuestro país es pequeño pero serio. Vale la pena invertir en él. Esa es nuestra preocupación principal.

-La propuesta de Gobierno es llegar a 30 puntos del PIB. Necesitamos que la economía funcione.

-El Mercosur tiene defectos por todos lados, no es solamente negocio pero ni por asomo renunciaremos a él.

-Tenemos que propiciar acuerdos comerciales con Europa y con todos los países del mundo que podamos.

-De Lula me gusta el estilo, la manera de gobernar, su capacidad de transformar los conflictos en salida y no quedarse estancado en ellos. En América Latina me parece importante esa metodología… Dios, al parecer, no es uruguayo, es brasileño.

-Lo peor es no organizar lo que va a ser inevitable. Nuestra actitud va a ser siempre desmontar los líos. (Sobre tensiones con Argentina por los cortes de frontera)

-Berlusconi nos trata de sudacas, nos corre… Espero que pase esa tendencia. De momento, tenemos que procurar tener las mejores relaciones con todos.

-Uruguay es un país curioso, tenemos todas las vacas registradas electrónicamente pero hay compatriotas que no tienen sus papeles para poder votar.

-No parece razonable que una decisión ratificada por el pueblo la enmiende el Parlamento. Esa es la razón por la que sigue vigente. (Sobre la ley de caducidad de los delitos cometidos durante la dictadura de 1972-85)

-En el mundo de hoy el esfuerzo principalmente nos corresponde a nosotros. Ni las grandes naciones dependen sólo de sí mismas.

-A veces pienso con amargura que el subdesarrollo está en nuestras cabezas.

Trobo que no està gens malament aquesta filosofia i aquests projectes. Per això diumenge vinent, a la segona volta, una gran majoria d’ uruguaians el votaran. Que tinguis sort Pepe!

"L’espiritualitat és la distància entre tu i la vida".
La frase la va dir un un jesuïta en una entrevista al Canal 33. Parlava de que tothom busca l’espiritualitat d’alguna manera o altra. Uns l’anomenen zen, altres naturalesa, altres cristianisme, altres "pau interior "…. però al final, li posem el nom que li posem -deia- no és més que l’espai que deixem entre nosaltres mateixos i la vida, perquè si no deixéssim aquest espai patiríem moltíssim. Em va agradar la definició i em va semblar que el que deia era una gran veritat.

Normalment sabem fer poc aquest exercici de distanciament que ens fa veure’ns a nosaltres mateixos des de la distància i des de la perspectiva. I és justament des d’aquesta perspectiva que podem entrar dins de nosaltres mateixos i veure què som, què ens passa, què podem fer, on podem anar, què és l’important i necessari i què és el superflu.

En fi, que la frase em va agradar i l’ he volgut compartir.