A PEU

Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres  que "no és el mateix viure d’ il·lusions que viure d’esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d’ il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d’esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".

Aquesta frase tan catalana d’"anar tirant" caldria analitzar-la profundament perquè té una filosofia de la vida darrere seu més profunda del que aparentment pot semblar. "Anar tirant", tant serveix per dir que hom està bé com que no n’està tant. Serveix per a no dir el que l’altre vol saber i hom no vol dir. És el recórrer a  la màxima ambigüitat en certs moments que hom no té ganes d’esplaiar-se. És la filosofia del viure monòton i potser avorrit de cada dia, sense més al·licients que el sol fet de voler continuar vivint. Perquè -si ho analitzem bé- viure no és poca cosa; viure i voler seguir vivint, en certs moments de la vida, té molt mèrit, sobretot quan van maldades; quan et fan fora de la feina i tens una família darrera; quan has de tancar una empresa per la qual has lluitat anys i anys; quan se te’n va aquella persona que estimes tant…

Viure d’ il·lusions és bonic i fàcil. I serveix per agafar empenta. Calen aquests moments de color de rosa per viure i sobreviure. Però aquests moments són pocs i no duren gaire. Els moments més comuns i nombrosos són els altres: aquells d’anar estirant el carro, quan la vida te’l va carregant de problemes prou pesats. Són aquells moments en què la malaltia se t’acosta, la injustícia et forada l’ànima i el dia se’t fa llarg perquè el cansament acumulat amb els anys ja pesa massa. Aquest és el moment de viure d’esperança. És el moment d’anar al galliner a veure si alguna gallina ha post algun ou. Es recollir els fruits de l’amistat, l’afecte de la família i el recolzament de les pròpies certeses que no abandonen mai.

Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010

Sobre un fons totalment negre, ressalten aquestes paraules avui en la pàgina web de l’escriptor portuguès i premi Nobel de literatura José Saramago.

Jo el vaig descobrir llegint la seva novel·la "L’Evangeli segons Jesucrist" que va aixecar butllofes al Vaticà i va ser vetada a Portugal l’any 1992, perquè deien que "ofenia als catòlics". Com a protesta, un any després l’escriptor va decidir traslladar-se a viure a l’illa canària de Lanzarote on va residir fins al final dels seus dies.

Aquesta novel·la a mi em va agradar molt, encara que -em sembla recordar- es feia una mica difícil de llegir perquè no hi havia signes de puntuació. La recordo com un dels llibres que em va fer veure el personatge de Jesús de manera distinta. Era un Jesús molt humà, molt de carn i ossos, que utilitzava la ironia i el sentit de l’humor. Aquesta original cristologia, escrita per un escriptor comunista i gnòstic, l’haurien de llegir molts cristians. Potser els faria aterrar mica i els faria veure que creure en Jesús no és només mirar cap amunt. Que Jesús ens feia mirar també cap a baix, cap als que sofreixen i cap als més desgraciats de la terra. Era la visió de Jesús d’un comunista, naturalment, però era una visió que deu ser molt més veritat que moltes cristologies purament espiritualistes que no toquen de peus a terra.

No he llegir gran cosa més de Saramago -sincerament- perquè em resultava un escriptor dens, difícil i una mica pesat. Però era un home compromès, íntegre i de fermes conviccions. Una gran persona i un gran escriptor, reconegut a tot arreu. Homes com ell el nostre món els trobarà a faltar perquè saben ser crítics i dir les coses pel seu nom, generalment amb molta lucidesa.

Que descansi en pau!

Una notícia d’aquests dies: Els nens catalans no saben llegir i escriure prou bé. No arriben als nivells desitjats en les avaluacions que els han fet. Sembla que la mitjana ha anat baixant any rere any.

M’agradaria saber el per què d’aquest fet, perquè les explicacions que ens ha fet el Conseller d’ Ensenyament no em convencen gens ni mica. Inclús les he considerades pròpies d’aquell que vol amagar el cap sota l’ala i no voler fer-se responsable de la situació.

D’entrada he de dir que d’aquests assumptes no en sé gens ni mica i seria bo que algun educador o educadora hi digués la seva i em desmentís el que diré a continuació. Segurament que hi deu haver molta gent que ens ho sabria explicar. M’agradaria que ho fes en l’espai que hi ha per contestar.

Jo crec que una raó molt important de la incultura que es va apoderant d’una bona part del nostre jovent és deguda als models que veuen. Els nens i els joves estan convençuts que per a fer calés i triomfar en la vida no cal estudiar. Que no cal perdre temps estudiant llengua, història, geografia o matemàtiques. Pràcticament creuen que amb el Google ja n’hi ha prou i amb els ordinadors i les calculadores ja ho poden fer tot. Per això falla la comprensió d’un escrit, el saber-se expressar mitjanament bé, el poder entendre el món en si mateix i tot el que hi passa.

I per què passa això? perquè veuen futbolistes que no saben parlar i  triomfen. Veuen artistes de cine que són famosos només per la seva cara bonica o  pel físic que tenen. Hi han presentadors que no saben ni parlar ni expressar-se, però què importa això si els seus programes tenen un èxit total d’audiència?. Hi ha gent que "viu del conte"  i ja en té prou en portar un cognom famós o de provenir de la família d’on provenen.

I el pitjor de tot: aquesta gent encara presumeix de que no saben res i que no cal saber res. Ho criden amb veu alta sense cap tipus de rubor i tothom els aplaudeix. Jo em compadeixo dels pobres mestres que suposo que deuen fer el que poden però que no hi tenen res a fer.

Acabo d’arribar d’un sopar de comiat de dos companys de feina que es pre-jubilen. Ens ho hem passat bé. Hi han hagut acudits, cants i alegria. Potser també alguna llàgrima d’aquelles que no es veuen; una llàgrima d’aquelles que es ploren cap endins. En algun moment em sembla que més d’un ha fet el cor fort per no deixar-les anar… En aquestes ocasions hom riu cap enfora i plora cap endins.

Els que ens anem atansant a la jubilació anem posant la barba a remullar. Anem mirant enrere i hi veiem un munt de coses i una història llarga. Tenim menys futur que passat. O, si ho voleu dir d’una altra manera, tenim més passat que futur. Un passat que està carregat de coses boniques, d’històries impressionants i d’una fantasia que, amb els anys s’ha tornat realitat. També de coses lletges, però aquestes les prefereixo oblidar.

Sóc partidari de l’amnèsia i no pas de l’anestèsia. L’amnèsia la tria un. L’amnèsia pot ser selectiva i és bo que ho sigui. Jo sóc un amnèsic selectiu i això m’ajuda a viure millor.  No m’agrada l’anestèsia perquè aquesta te la provoquen els altres. Això no ho accepto.

Als amics Xavier i Esther moltes gràcies i molta sort en aquest temps de llibertat i noves possibilitats.

He rebut una d’aquestes cadenes força fastigoses que s’envien per correu i que deuen donar unes quantes voltes al món perquè periòdicament retornen (com les orenetes ala primavera).

Normalment, si veig que és una cadena, la trenco sense cap tipus de remordiment i quasi sempre l’esborro del meu correu. Però aquesta em va semblar diferent i penso que valia la pena guardar-la i fer-la conèixer perquè el que deia era tot molt raonable ( i no entenc massa per quin motiu no ens escandalitza).

Parlava sobre unes paraules que havia dit la Vicepresidenta del govern i que deien que "es indecente que mientras la inflación es -1%,y tengamos más de 4.000.000 de parados, haya gente que no esté de acuerdo en alargar la jubilación a los 70 años".

Aquesta cadena vol ser una resposta a les paraules d’aquesta senyora  i -de retruc- a tots els polítics. Potser no estaria d’acord el 100% a les afirmacions, però sí que en comparteixo la majoria. Diu la cadena:

Indecent, és que el salari mínim d’un treballador sigui de 624 € / mes i el d’un diputat de 3.996, podent arribar, amb dietes i altres prebendes, a 6.500 € / mes.
Indecent, és que un professor, un mestre, un catedràtic d’universitat o un cirurgià de la sanitat pública, guanyin menys que el regidor de festes d’un ajuntament de tercera.
Indecent, és que els polítics es pugin les seves retribucions en el percentatge que els vingui de gust (sempre per unanimitat, per descomptat, a l’ inici de cada legislatura).
Indecent, és que un ciutadà hagi de cotitzar 35 anys per percebre una jubilació i els diputats en tenen prou només amb set, i que els membres del govern, per cobrar la pensió màxima, només necessiten jurar el càrrec.
Indecent, és que els diputats siguin els únics treballadors (?) d’aquest país que estan exempts de tributar un terç del seu sou de l’ IRPF.
Indecent, és posar a l’administració a milers d’assessors = (llegiu amiguets amb sous que ja desitjarien els tècnics més qualificats.)
Indecent, és la quantitat ingent de diners destinats a sostenir els partits, aprovats pels mateixos polítics que viuen d’ells.
Indecent, és que a un polític no se li exigeixi superar una mínima prova de capacitat per exercir el seu càrrec. (Ni cultural ni intel.lectual.)
Indecent, és el cost que representa per als ciutadans els seus àpats, cotxes oficials, xofers, viatges (sempre en gran classe) i targetes de crèdit per tot arreu.
Indecent no és que no es congelin el sou ses senyories, sinó que no se’l baixin.
Indecent, és que ses senyories tinguin sis mesos de vacances l’any.
Indecent, és que ministres, secretaris d’estat i alts càrrecs de la política, quan cessen, són els únics ciutadans d’aquest país que poden legalment percebre dos salaris de l’erari públic.

I que, sigui quin sigui el color del govern, toooooooots els polítics es beneficien d’aquest modern "dret de cuixa" mentre no es canviïn les lleis que el regula. I qui les canviaran? ¿Ells mateixos? Segur que no!. Ajuntem signatures perquè hi hagi un projecte de llei amb "cara i ulls" per acabar amb aquests privilegis, i amb altres.
Fes que això arribi al Congrés a través dels teus amics.

AQUESTA SÍ que hauria de ser una d’aquestes CADENES QUE NO S’HA DE TRENCAR, PERQUÈ NOMÉS NOSALTRES PODEM posar-hi remei a AIXÒ. I AQUESTA, SI que portarà ANYS DE MALA SORT SI NO HI POSEM REMEI. Hi està en joc el nostre futur i el dels nostres fills.

Fer pedagogia: Paraula màgica, frase que es repeteix a tort i a dret. Sempre acabem dient el mateix: "Hem de fer pedagogia de…". Quan parlem de política des d’una visió catalana de les coses sempre acabem dient que no ens entenen i que hem de fer pedagogia per veure si finalment ens entenen.

Fa segles que no ens entenen. I , pel que sembla, no tenen massa intenció d’entendre’ns. Ni intenció, ni ganes ni -potser-capacitat. Hi ha coses que jo crec que són tan, tan difícils, que a mi em semblen ja impossibles. Hi han persones capacitades i persones incapacitades per a certes coses i , per tant, mai podran arribar a assolir aquells nivells de coneixements o comprensió que nosaltres volem que tinguin. Quan obres certs diaris i llegeixes certes coses ho veus. Quan veus aquest farsa del Tribunal Constitucional que no saben ni traure’s la feina de les mans comproves aquesta evidencia: no permetran mai que Catalunya tingui poder perquè no ho poden entendre.

La pedagogia és l’art, la tècnica o la ciència de l’ensenyament, o de l’educació. Pedagogia ve del grec,  (παιδαγωγία).  La paraula paida o paidos es refereix a nois. Un nen té sempre el cervell molt més obert que un adult. És molt més fàcil que un nen aprengui i entengui certes coses que un adult, que està ple de judicis i prejudicis difícils de canviar. Certament que un adult pot canviar però amb una tècnica apropiada per a fer-ho-

Per això potser caldria que parléssim d’andragogia  -del grec andros(home)- i que vol dir: ensenyar a adults. Hauríem de canviar molts paràmetres a hora de voler fer-nos entendre perquè la primera cosas que hauríem de fer és destruir mites i prejudicis enquistats en el cervell i en la societat. I s’hauria de fer sense por, obertament, amb cert ànim provocador, que és la única manera de que es trenquin els esquemes. Els nostres polítics haurien de fer urgentment classes d’andragogia. A Catalunya tenim molts bons professionals que ho podrien fer molt bé.

Uns quant mites a trencar:

Que fora de Madrid hi ha vida; que podem viure perfectament sent independents; que podem tenir una altra llengua, una altra manera de fer i no passa res; que no tots els catalans som dolents i que no tenim ganes de tocar els pebrots; que quan pretenem fer les coses a la nostra manera és per algun motiu; que quan diem que no ens entenen és "exactament-perquè-ens-adonem-que- no-ens-entenen"; que quan veus que les coses es fan amb els peus i no amb el cap (obres públiques, corredor mediterrani, ports i aeroports.) ja veus que mai les coses podran anar bé; que quan veus que la Constitució és per alguns un text més sagrat que la Santa Bíblia i que sembla que no es pot tocar ni una coma…. doncs ja es veu per on poden anar les coses.

Per tant, demano que a partir d’ara no es faci més pedagogia i que es comenci a fer urgentment andragogía. crac que l’educació d’adults és molt més urgent que l’educació de nens…. amb el permís dels mestres!

Ja vaig parlar fa uns mesos dels casos de pedofília dins de l’església i de com s’haurien d’haver tractat. Està bé que surtin al descobert i estaria encara més bé que acabessin als tribunals civils.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2010/02/16/si-lesglsia-fos-normal/

Però de la mateixa manera que això és notícia, també ho haurien de ser altres coses positives que també passen, dins i fora de l’església (això tant me fa). La llàstima és que el bé no fa soroll i generalment no surt als diaris..

Transcric una carta que ve a dir més o menys això.

Carta de un misionero uruguayo en Angola al New York Times

Montevideo (Uruguay), 26 May. 2010 (AICA)

El sacerdote salesiano Martín Lasarte envió una carta al diario New York Times respecto a la morbosa insistencia sobre los sacerdotes pedófilos, carta que el diario neoyorquino nunca publicó. La carta comienza diciendo: “Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero.
      Y continúa: “Me da un gran dolor por el profundo mal que personas que deberían ser señales del amor de Dios, sean un puñal en la vida de inocentes. No hay palabra que justifique tales actos. No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos. Por lo tanto todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños serán siempre de una prioridad absoluta.
      “Veo en muchos medios de información, sobre todo en vuestro periódico, la ampliación del tema en forma morbosa, investigando en los detalles de la vida de algún sacerdote pedófilo. Así aparece uno de una ciudad de los Estados Unidos, de la década del 70, otro en Australia de los años 80 y así de frente, otros casos recientes… ¡Ciertamente todo condenable! Se ven algunas presentaciones periodísticas ponderadas y equilibradas, otras amplificadas, llenas de preconceptos y hasta de odio.
      “Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía a hacerlo y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en Moxico mediante el único puesto médico en 90.000 kilómetros cuadrados, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños.
      “No es de interés que con otros sacerdotes hayamos tenido que socorrer la crisis humanitaria de cerca de 15.000 personas en los acuartelamientos de la guerrilla, después de su rendición, porque no llegaban los alimentos del Gobierno y de la ONU.
     “No es noticia que un sacerdote de 75 años, el padre Roberto, por las noches recorra las ciudad de Luanda curando a los chicos de la calle, llevándolos a una casa de acogida, para que se desintoxiquen de la gasolina, que alfabeticen cientos de presos; que otros sacerdotes, como padre Stefano, tengan casas para los chicos que son golpeados, maltratados y hasta violentados y buscan un refugio. Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando a los enfermos y desesperados.
     “No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a seropositivos, o sobre todo en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar.
     “No es noticia que mi amigo, el padre Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino; que el hermano Francisco, con cinco señoras catequistas, por ir a ayudar a las áreas rurales más recónditas hayan muerto en un accidente en la calle; que decenas de misioneros en Angola hayan muerto por falta de socorro sanitario, por una simple malaria; que otros hayan saltado por los aires, a causa de una mina, visitando a su gente. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región. Ninguno pasa de los 40 años.
     “No es noticia acompañar la vida de un sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve.
     “La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia, esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece.
     “No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir a sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura.
     “Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico con la cual me siento ofendido.
     “Sólo le pido, amigo periodista, que busque la Verdad, el Bien y la Belleza. Eso lo hará noble en su profesión”.

    Firma: Padre Martín Lasarte, misionero uruguayo en Angola.+

http://www.aica.org/index.php?module=displaystory&story_id=21758&format=html

Un dia d’aquests -no recordo a quin canal espanyol- vaig escoltar una perorada extraordinària sobre Sud-Àfrica i sobre la inseguretat que hi ha en aquell país, arrel d’un robatori que van sofrir uns periodistes espanyols i portuguesos.

Em va cridar l’atenció la manera com parlaven del país i de la mateixa organització, ja que ho feien des de la superioritat extrema i el menyspreu més absolut. Hi vaig notar un complex de superioritat molt comú, per altra banda, als espanyols quan parlen de l’ Àfrica o de Llatinoamèrica, per exemple. Ja ens hi tenen acostumats, però hom no s’hi acaba d’acostumar mai a aquesta mala educació i a aquests tons tan altius.

Pel que deia aquell locutor (que tampoc era cap perfecció de periodista) semblava que de robatoris i inseguretat aquí no en tinguéssim gens ni mica i que nosaltres fóssim la perfecció on emmirallar-se . Parlava com si es cregués superior als altres, o intentés semblar-ho i desenvolupava comportaments altius i orgullosos talment ben propis del que té un enorme complex de superioritat.

Els manuals de psicologia diuen que aquest tipus de persones es mostren com una persones perfeccionistes, segures de si mateixos i hàbils, encara que gairebé sempre la seva aparença és una màscara que amaga una enorme vulnerabilitat. La por de ser criticats i rebutjats és una altra constant, de qui mira als altres, per sobre l’espatlla.

Segons els experts, sota aquesta superioritat, s’amaga en realitat, un complex d’inferioritat. Qui ho desenvolupa és incapaç de relacionar-se bé amb els altres, perquè no els tracta d’igual a igual. Té barreres per a ser sincers i mostrar-se tal com és. El que va per la vida amb aires de grandesa, sembla indiferent davant les actituds i opinions alienes, però en realitat és molt susceptible a elles: fereixen fàcilment la seva sensibilitat i influeixen sobre la seva exagerada necessitat d’autoestima. Les crítiques dels altres, solen provocar un enorme estat d’angoixa, que es manifesta en totes les facetes de la seva vida.

Em temo que aquest dies els que escoltin els partits del Mundial per certes teles espanyoles s’hauran de vacunar contra aquesta plaga perquè hauran d’escoltar les grandeses de "la Roja" amb una intensitat tal que els pot arribar a fer mal a la seva salut psíquica. Ja ha començat a notar-se i cada cop anirà a més a mida que vagin guanyant partits (si és que en guanyes, es clar).

El que no sé és si a les farmàcies hi ha algun remei…

Avui s’ha obert de forma oficial l’Any Joan Maragall, que commemora el 150 aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.

No recordo quan vaig descobrir Joan Maragall,  però fou de ben jove. Recordo que hi havia un poema seu que em captivava i la seva lectura em feia volar muntanyes enllà, on hi imaginava les vaques pasturant tranquil·lament. Era "LA VACA CEGA". Feia que li tingués una immensa llàstima a la pobra vaca i feia que em posés trist imaginat-la "topant amb una i altra soca"

Ja de més jove, amb la lectura de la "Ciutat del Perdó", l’"Església cremada" -i altres articles i poesies- van fer que me n’enamorés i el considerés com un dels "meus poetes".

Tinc una especial devoció per aquest poema, que us el deixo per tal de que el gaudiu i el reflexioneu. Que aquest any ens serveixi per a repassar l’obra d’un dels grans poetes que ha tingut Catalunya.

Ja veureu que val la pena!

Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira 
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, 
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre, 
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor 
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure 
aquest cel blau damunt de les muntanyes, 
i el mar immens, i el sol que pertot brilla? 
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau 
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura’t" 
sinó al mateix que li dugué la mort, 
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria 
aturar a tants moments de cada dia 
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!… 
O és que aquest "fer etern" és ja la mort? 
Mes llavores, la vida, què seria? 
Fóra, només, l’ombra del temps que passa, 
i la il·lusió del lluny i del a prop, 
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, 
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial? 
Home só i és humana ma mesura 
per tot quant puga creure i esperar: 
si ma fe i ma esperança aquí s’atura, 
me’n fareu una culpa més enllà? 
Més enllà veig el cel i les estrelles, 
i encara allí voldria ésser-hi hom: 
si heu fet les coses a mos ulls tan belles, 
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, 
per què acluca’ls cercant un altre com? 
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap! 
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? 
Tot lo que veig se vos assembla en mi… 
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. 
I quan vinga aquella hora de temença 
en què s’acluquin aquests ulls humans, 
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans 
per contemplar la vostra faç immensa. 
Sia’m la mort una major naixença!

El dibuix d’en KAP retrata una realitat ben actual. I no només retrata una realitat econòmica o social, sinó que mostra una filosofia de la vida a la que hi estan abonats molts.

La nostra societat és molt fictícia. Vull dir que viu en la mentida, en la ficció, en l’aparença, en la irrealitat, sense tocar de peus a terra, estirant més el braç que la màniga. Hom gasta diners que no té i que no sap si tindrà mai. Els bancs deixaven diners sense to ni so. L’economia algú diu que és com una bicicleta: que si es para, cau. Serà així?

La realitat és que el govern estava fent la migdiada i quan s’ha despertat ha vist que el desgavell ja no el podia arranjar ningú. Els bancs han robat tant com han pogut i han fet la feina de l’escanya-pobres a la perfecció perquè ningú els posava fre ni control. I el pobre ciutadà és el que haurà de pagar els plats trencats i qui haurà de tirar endavant la seva família i el seu país.

Trista realitat. Però la realitat.

Poder treballar és una sort. Dignifica la persona, dóna capacitat de viure més dignament i fa que la persona pugui desenvolupar-se i créixer en molts ordres de la vida. Aquest axioma o principi jo me’l crec ara que no hi ha tanta feina, però me l’he cregut sempre. També me’l creia  en èpoques de bonança, quan semblava que hi havia feina per a donar i vendre.

Això ho escric després d’un dia de vaga en molts sectors, sobretot en sectors públics i funcionariat. I ho escric en un moment delicat per a tothom: treballadors, empresaris i funcionaris. Avui passen dificultats tots i en passen, sobretot, aquells que han perdut la feina. Per això caldria pensar una mica en el fet de tenir o no tenir feina i el que comporta socialment aquest fet.

Ja sé que, a vegades i en alguns sectors, això de treballar té mala fama i que no totes les feines són aquest ideal del qual parlava al principi.  També sé que s’han fet acudits de totes menes sobre el treball. Però avui voldria parlar seriosament i deixar els acudits per un altre moment. Alguns acudits ofenen aquells que no en troben i en busquen desesperadament.

Confuci deia: "Elegeix una feina que t’agradi i ja no treballaràs ni un dia més de la teva vida". Això està molt bé, però la dura realitat és que no sempre trobem aquella feina que ens agrada; no sempre podem elegir i no sempre l’encertem. A vegades elegim una cosa pensant que ens agradarà molt i després ens decep enormement.

També és cert que hi ha persones que s’amollen a tot i n’hi han d’altres que no estan mai contentes amb res. Alguns prefereixen quedar-se a l’atur abans d’agafar una feina que no els agrada. Sobretot això els passa a alguns joves que surten de la universitat i es pensen que es menjaran el món. Però la vida és dura i poc a poc van veient que és treballant quan hom va agafant experiència i és poc a poc que es va trobant el lloc que hom vol i desitja.

Una altra cosa també certa és que a vegades hom es queda amb la feina que no és la que més agrada sinó amb la que dóna més diners o més estabilitat. Es deixen molts principis arraconats i oblidats a la cuneta al llarg de la vida… Aquesta és la realitat.

Però a mi em sembla que el plantejament hauria de ser sempre el següent: Què necessito? Què prefereixo? Què puc fer i què no? Quines possibilitats reals tinc de millorar? Què puc aconseguir i què no, en uns moments de crisi com aquests? I després d’avaluar i pensar tot plegat, mirar de fer la decisió més encertada sabent que sempre correm el risc d’equivocar-nos o de no trobar mai el nostre ideal.

Ahir parlava del debat que han començat a protagonitzar els candidats a president del Barça i de les meves impressions en escoltar el primer. Però això ho considero irrellevant i no té cap més valor que la meva percepció personal.

El que sí considero rellevant -i que convindria ressaltar- és el fet que tots els candidats formessin part inicialment d’un grup anomenat Elefant Blau i que es van unir per posar una moció de censura al president Núñez. Més tard, van fer equip al voltant de Laporta per presentar-se a les eleccions, que van guanyar.

A què és degut que un equip que semblava tan unit i que havia d’anar junt fins a la fi del món, poc a poc s’anés enfrontant, dividint, desintegrant i marxant,  la majoria d’ells, cap a casa seva? Què ho fa que aquell grup d’amics, tan amics, hagin esdevingut en aquests moments enemics acèrrims? Eren tan amics llavors? Són tan enemics ara? L’Elefant Blau s’ha transformat en un cau de formigues vermelles que s’ataquen les unes a les altres…

Potser una resposta la podríem anar a buscar en la Psicologia Social, que és la ciència que estudia els fenòmens socials i intenta descobrir les lleis per les quals es regeix la convivència. Investiga les organitzacions socials i tracta d’establir els patrons de comportaments dels individus en els grups, els rols que exerceixen i totes les situacions que influeixen en la seva conducta. L’estudi dels grups i les tensions que s’hi generen és una qüestió apassionant.

La naturalesa humana té un paper en la conformació de la vida social, mentre que l’estructura social al seu torn, amb els seus hàbits, normes i costums també exerceix una influència en les persones. I aquí hi podríem trobar una possible resposta.

Plató deia que l’home té la idea del bé i tendeix a la perfecció, però el camí de la vida està ple d’obstacles i molts s’aferren a les coses materials, al bé personal i propi en detriment del bé comú provocant conflictes socials i crisi de valors. L’afany d’acumulació de poder, de riquesa i de la força, en totes les cultures, van atorgar el poder i els privilegis a alguns, generant el domini d’uns sobre els altres, les desigualtats, els abusos, els crims i les guerres. Tots els éssers humans tenen el seu costat fosc, de vegades necessari per defensar-se dels atacs, però molts el desenvolupen massa per atacar els més vulnerables i dominar en benefici propi.

Aquest grup humà que era l’ Elefant Blau ha acabat com el rosari de l’aurora però ha estat la llavor capaç de transformar un club de futbol. Aquells inicis han portat cap a camins inesperats, nous, transformadors, moderns, rupturistes i positius en algunes coses, i tan negatius com sempre en altres coses. No sempre conèixer i denunciar els errors del passat fa que hom no caigui de nou en els mateixos.

Les tribus, els imperis, les nacions i els grups han fet sempre la guerra i semblaria que això fos inevitable. Freud deia que el dia que l’home va aprendre a insultar al seu enemic en comptes de llençar-li una pedra, va ser el començament de la civilització. Les condicions socials han provocat guerres en totes les èpoques però és hora que les societats trobin la manera de resoldre els problemes sense recórrer a la força bruta. Es clar que val més "manya que força". És millor intel·ligència, bones maneres, debat educat i sense desqualificacions que no pas males arts, mentides i brutícia dels uns sobre els altres. Tant de bo durant aquesta setmana puguem veure-ho en les confrontacions que encara hi ha per fer.

El Barça hauria de ser un club senyor i els aspirants a president també ho haurien de procurar ser-ho sempre.

Aquest matí he seguit una mica (no tot) el debat que a Catalunya Ràdio (Cal Fuentes) han protagonitzat els quatre candidats a la presidència del Barça. Jo no sóc psicòleg, ni entès en comunicació, ni publicista, ni estudiós dels mitjans de comunicació, ni del llenguatge i del fet de comunicar-se. Per tant, del que diré a continuació no en feu gens de cas. Segurament que diré molts disbarats i, si voleu, corregiu-me. Simplement és la meva percepció.

D’aquest debat n’he tret unes quantes conclusions personals que, si fos soci i pogués votar, m’haurien ajudat força a decidir. Cadascú ja s’ha retratat tal com és i poca cosa més ens aportaran els pròxims debats que faran fins al dia de les eleccions. Per a mi, se’ls podrien estalviar.

La primera conclusió que n’he tret és que el Sr Ingla és un mal educat i un manipulador. Tenia un to acusador i manipulador que no li corresponia. Ell no era el moderador i no li pertocava el trist paper que estava fent. Manejava de forma fraudulenta la conversa. Atacava sense arguments. No escoltava. Reafirmava coses que el contrari li negava. En fi, que només amb això sol  jo no votaria el Sr Ingla de cap de les maneres perquè una de les pitjors coses que pot tenir un president del Barça és el fet de ser manipulador. El Barça pertany als socis i seguidors i "al soci no se’l pot enganyar", que deia aquell.

La manipulació és un tema greu perquè és molt trist sentir-se titella en mans d’una persona. El manipulador és intimidador, agressiu, descontrolat, autocràtic, superb, la major part de les vegades no té arguments i s’imposa per la força, per l’agressivitat i pel to de veu cada cop més elevat. Per a mi el Sr Ingla és el retrat del manipulador i que es preparessin els membres de la seva Junta directiva…

L’estratègia més eficaç per enfrontar? No enfrontar-lo; fer cas omís dels seus requeriments o postergar per a un altre moment la discussió (sempre que es pugui). Això és el que procurava fer el Sr Rosell: no fer-li massa cas i mirar d’explicar-se. Però era bastant inútil perquè no l’escoltava.

Els altres dos candidats m’han semblat persones educades, que sabien i podien parlar dels seus projectes i que exposaven els seus arguments amb naturalitat i força convenciment. El Sr Benedito m’ha semblat qui més obertament i amb més claredat exposava els seus arguments i qui parlava amb més brillantor. El Sr Ferrer trobo que és una persona massa apagada i que no és més que "la veu del seu amo".

Com a conclusió final: no sabria potser encara a qui votar. Però sí que tindria clar a qui no votar. Dels programes, promeses i xifres no en parlo perquè després tots faran el que bonament podran i no crec que les diferències entre uns i altres fossin massa grans. Però sí que m’agradaria que el meu Barça tingués una persona educada, tranquil·la, noble i sincera i que pogués anar per tot arreu com un senyor, donant una bona imatge de la institució..

Bé, per a ser exactes, qui l’ha descobert aquesta malaltia nova he estat jo fa uns dies. I per a ser més exacte encara, us he de dir que ja coneixia tots els símptomes però no en sabia el nom. Ara ja el sé i es diu EPANYOLITIS CRÒNICA I/O AGUDA.

Us deixo l’adreça de la pàgina d’una associació d’afectats per si voleu informar-vos millor i per, si arriba el cas, algú vol vacunar-se. Pot ser infecciosa!

http://www.facebook.com/home.php#!/group.php?gid=96020599553&ref=ts
Nom:

Associació Catalana d’afectats d’ EPANYOLITIS crònica i/o aguda

Categoria:

Interessos comuns – Salut i benestar

Descripció:

CT: Un trastorn mental i emocional que afecta només una part de la personalitat, s’acompanya d’una menor percepció distorsionada de la realitat que en una psicosi, no dóna lloc a pertorbacions de la utilització del llenguatge, i és acompanyada per diversos físics, fisiològics i mentals pertorbacions (com símptomes viscerals, ansietat o fòbies)

EN: Epanyolitis a mental and emotional disorder that affects only part of the personality, is accompanied by a less distorted perception of reality than in a psychosis, does not result in disturbance of the use of language, and is accompanied by various physical, physiological, and mental disturbances (as visceral symptoms, anxieties, or phobias).

 
Hem creat l’Associació ACAE, de moment virtual, amb l’objectiu de donar a conèixer totes aquestes malalties anomenades invisibles, com són la MONARQUIOSIS, la CASTELLONITIS, la MADRILITIS i la SENSIBILITAT MÚLTIPLE ESTRANJERA, que s’engloben en l’ anomenat SÍNDROME DE SENSIBILITAT EPANYOLA o simplement EPANYOLITIS
El desconeixement general que hi ha respecte a tots aquestes síndromes, afecta molt negativament a tots els malalts, els quals a més de patir totes les conseqüències psíquiques d’elles: malestar i dolor generalitzat, trastorns emocionals, suo freda, fatiga física i mental, problemes neurològics, i molts d’altres també hem de patir la incomprensió per part de la Societat i el rebuig per part de la Administració Pública central, regional i local.
Estem parlant de malalts aguts i crònics i sovint en estat greu i estem lluitant per tal que se’ns reconegui com a tal, a l’igual que d’altres malalts.
Esperem que, l’Associació ACAE ajuda a sensibilitzar a les persones davant de qui patim aquestes malalties i que entre tots, puguem aconseguir que finalment els organismes oficials de l’Estat ens doni el tracte, respecte, protecció i ajuda que necessitem i mereixem.
Missió:
Donar ajuda als afectats per Epanyolitis, tant crònica com aguda.
Sensibilitzar a les persones respecte aquestes malalties.
Assolir un tracte respectuós, comprensiu, i ajuda per part dels Organismes Oficials Públics.
Més involucració per part de les Administracions Públiques
Productes:
ÀNIMS
CONSELLS
AJUDA MUTUA

Tipus de privacitat:

Obert: tot el contingut és públic.

Informació de contacte

Correu electrònic:

[email protected]

Oficina:

A.C.A.E. Assiociació Catalana d’ Afectats d’ Epanyolitis

Ubicació:

El Poble Sec – Barcelona – Catalunya – PPCC – EU

Darreres notícies

Notícies:

En psicologia, el terme epanyolitis és un terme general que es refereix a qualsevol desequilibri mental que causa angoixa, però que no interfereix amb el pensament racional ni en l’habilitat de l’individu per a funcionar en la vida diària. Com a malaltia, representa una condició psiquiàtrica en la qual l’angoixa emocional o el conflicte inconscient s’expressa a través de diversos desordres físics, fisiològics i mentals (com a símptomes físics, ansietats, o fòbies).
Potser ha estat definida més simplement com una "pobre habilitat per a adaptar-se al entorn Epanyol, una inhabilitat per a canviar els propis patrons de vida, i la incapacitat de desenvolupar una personalitat més rica, més complexa i més satisfactòria.
La epanyolitis no s’hauria de confondre amb cap psicosi, que es refereix a desordres més severs.
El terme connota de fet una fòbia, desordre o malaltia normal als catalans dels països catalans i la majoria dels catalans estan afectades per la epanyolitis en algun aspecte.
Un problema psicològic es desenvolupa quan els epanyols comencen a interferir en l’ entorn immediat, Això però no danya significativament el funcionament normal però si causa ansietat a l’individu.
Amb freqüència els mecanismes existents per a "fer front" a l’ansietat només agreugen la situació, causant mes senyals d’alarma. Fins i tot ha estat definida en termes d’aquesta estratègia d’enfrontament, com un "comportament de defensa contra el dolor psicobiològic excessiu que és autoperpetuador perquè les satisfaccions ideològiques no poden satisfer les necessitats reals.
Algunes epanyolitis poden tenir la seva arrel en mecanismes de defensa de l’ego, però els dos conceptes no són sinònims. Els mecanismes de defenses són una manera normal de desenvolupar i mantenir un sentit consistent del català mentre que només aquells patrons de pensament i comportament que produeixen dificultats per viure s’haurien d’anomenar epanyolitis.
Una epanyolitis, en la teoria psicoanalítica, és un mecanisme d’ activa defensa en una situació on els esforços per resoldre conflictes emocionals entre l’epanyol i el català i així el català "només cau malalt d’epanyolitis si el seu català ha perdut la capacitat de conduir d’alguna manera la seva vida i entorn.
Efectes i símptomes
Hi ha moltes formes diferents i específiques de epanyolitis: piromania, desordre obsessiu-compulsiu, epanyolitis d’ansietat, histèria (en la qual l’ansietat pot ser descarregada a través d’un símptoma físic), i una interminable llista de varietats de fòbies: ansietat, tristesa o depressió, ràbia, irritabilitat, confusió mental, baixa autoestima, etc., símptomes del comportament com ara esquivar les fòbies, estat d’alerta, actes impulsius i compulsius, letargia, etc., problemes cognitius com ara pensaments desagradables o desequilibrants, repetició de pensaments i obsessió, fantasieig habitual, negativitat i cinisme, etc. Intersubjectivament, la epanyolitis involucra dependència, agressivitat, perfeccionisme, isolació esquizoide, comportaments socio-culturalment inapropiats, etc.
Tractament
El tractament de les epanyolitis se sol realitzar a través de la psicoanàlisi, psicoteràpia o altres tècniques psiquiàtriques. De tota manera hi ha encara certa controvèrsia sobre si aquests professionals poden realitzar diagnòstics acurats, i si els resultats dels tractaments són apropiats, efectius i fiables.
Mentre que les teràpies de la parla tradicionals (per ex. psicoanàlisi) encoratgen al pacient a explorar aquests patrons de pensament (neuròtics), la teràpia cognitiva ofereix al pacient guies específiques per a reformar i substituir vells patrons per d’altres de nous i més funcionals. De tota manera, com que les teràpies cognitives es basen en la comunicació lògica i raonable i els patrons de pensament, pot ser que molts pacients no estiguin suficientment avançats en autocontrol per a beneficiar-se d’aquestes tècniques. És necessària més recerca sobre els diferents tipus de personalitat i la resposta dels pacients a tècniques de tractament diferents.
Història, ús del terme i casos diagnosticats
El terme va ser emprat per primer cop per doctor Guillem Coll al 1719 per a referir-se a "desordres del sentir i actuar" causats per una "afecció general del sistema nerviós en catalans que visquin en entorn epanyolistes." Per ell, descrivia diversos desordres nerviosos i símptomes que no podien ser explicats psicològicament. Deriva de dues paraules: Epanya i osis (malaltia o condició anormal).
Al llarg de la història, el terme "epanyolitis", mentre que s’ha ajustat en general a les definicions de més amunt, ha estat utilitzat com un terme genèric per a molts fenòmens mèdics o psicològics. Parcialment degut a aquesta manca de definició, ja no s’usa gaire en entorns clínics. Els sistemes de classificació actuals han abandonat la categoria de epanyolitis.
Desordres formalment anomenats epanyolitis es descriuen ara sota termes més específics per al cas com ansietat, depressió, i desordres de la personalitat. A més, l’ús del terme epanyolitis és controvertit, i s’argumenta que és necessari un terme més apropiat per a substituir-lo.
El primer cas diagnosticat, va ser en Jordi Català i Sobirà al 2008 a Barcelona. Mostrava una aguda ansietat al veure banderes espanyoles i escoltar parlar castellà. En aquest estat fugia de la situació, perdent tota possibilitat de relació i comunicació social i de treball, i corria a refugiar-se en ambients solitaris.
Actualment, s’està debatin si és causa laboral justificada.
*************************
R E C O M A N A C I O N S
*************************
– Evitar símbols: Banderes epanyoles i escuts i himnes.
– Fugir de les Converses en castellà
– No mirar ni imaginar cap Torito
– Canviar canal als anuncis i entrevistes en castellà a TV3
– No fer gestions a Telefònica, Correos, VODAFONE
– No assistir a conferències per si de cas és en castellà
– No Partits de la selecció epanyola
– VOSE
– Portar un adhesiu JO NO PARLO EPANYOL
Fer vacances i viatjar a l’estranger, a on no és parla mai en castellà
SEGUIMENT DE LA PANDÈMIA. CASOS DETECTATS A CATALUNYA:
2009-04-26: 1 –
2009-04-27: 2 +1
2009-04-27: 4 +2 [1er cas crònic J.C.S.]
2010-02-09: 858 +856 [la pandèmia creix: Alerta!!]

Ara fa just un any escrivia un post en aquest mateix blog

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/05/26/s-la-fi-del-mn/

sobre l’economista SANTIAGO NIÑO BECERRA  El post me l’havia inspirat una entrevista que li vaig escoltar per la ràdio i que va fer que busqués de seguida alguns articles seus i els llegís amb avidesa. Era un economista diferent dels que havia sentit fins llavors.

I és que aquest home em va convèncer en el mateix moment que el vaig escoltar. No us ha passat mai que escoltes algú i, per més bé que parli i per bons arguments que utilitzi, no us el creieu? I, al contrari: escoltes algú que potser ni coneixes de res, i te’l creus. Amb Niño Becerra a mi em va passar això. Me’l vaig creure perquè em semblava un home que parlava clar i català, amb honradesa i posava una certa vehemència en les seves paraules, cosa que per a mi li donaven credibilitat. Una vehemència que difícilment es posa si hom parla per per quedar bé, perquè toca, perquè socialment és el que s’ha de dir i per fer el "paripé", o sigui per fer el paperot i fingir una mica.

A Niño Becerra el considero com aquells profetes de l’Antic Testament que parlaven en nom de Déu i repartien llenya a tort i a dret; personatges que cantaven les veritats a qui fos perquè estaven veient amb clarividència que les coses no anaven per bon camí. Aquest economista, a diferència d’altres que dissimulen molt bé, ja fa temps que diu les coses clares per aquells que el vulguin escoltar. La llàstima és que ningú dels que podien fer alguna cosa l’han escoltat. I ara ens trobem com ens trobem. O sigui: a un pas del precipici. Aquí a Espanya tenim uns polítics tan intel·ligents que ens han fet passar de "no tenir crisi" a que "ja hem sortit de la crisi". I resulta que entremig no hi ha hagut res. Un forat negre. El res absolut. La crisi no ha existit… Som rucs, però no tant!

Diu Niño Becerra que si Espanya fos una empresa, hauria de tancar immediatament perquè ja no té liquiditat. És tan elevat el deute en tots els sectors que ja no podrem pagar aquest deute fins qui sap quan. Resulta que no som competitius; que no som productius; que gastem en coses supèrflues; que gastem on no hem de gastar i, per tant, no treiem cap rendiment del que gastem; que tirem de la beta (de la VISA) amb total impunitat i encara no ens acabem de creure que les coses aniran a pitjor. Ell profetitza que arribarem a un 30% d’atur cap al 2012… 

Quan en una entrevista li preguntaven:

–Veu algun sector amb futur?
– Clarament sí. Però el lema serà que "el necessari és l’important". És necessari enviar fotos pel mòbil? No I menjar? Sí. Ara bé, per a un enginyer que està reparant un pont enviar una foto pel mòbil és necessari? Sí. I menjar caviar Beluga? No. Això significa que no és important. Això és eficiència. Crec que els sectors que tindran una gran importància són la biotecnologia, l’alimentació, la logística integral …

Si almenys algú l’escoltés… Però ell diu que la crisi ja es sistèmica i que ja no hi ha res a fer. Un sistema nou només comença quan n’ha fracassat un de vell. Per tant, ens esperen encara una bona colla d’anys dolents. Anem-nos preparant i comencem a guardar algun euro sota el matalàs.

Internet és una gran eina. No ho podem negar!. És un mon obert, que s’expandeix com l’univers. Un món quasi infinit. Internet és una caixa on s’hi troba de tot. Quan hom necessita alguna cosa, va a aquest calaix meravellós, l’obre, remena una estona i, oh meravella!, allà hi ha allò que buscaves. Molt més del que buscaves! Allà hi trobes allò que ni coneixies i ni imaginaves.

Però aquest calaix extraordinari que és internet, aquest calaix de sastre, també es pot convertir en un "calaix desastre". Hi pot trobar tot el millor i tot el pitjor. Aquesta és una de les grandeses i misèries d’internet (com, per altra banda, passa amb altres coses) Per internet hi corren moltes veritats però també hi corren moltes mentides. Hi ha veritats, mitges veritats, mentides, rumors, informacions deformades, informacions autèntiques, milions de dades, títols i més títols, blogs i pàgines web a desdir…

I , a vegades, aquesta immensitat d’informació juga males passades. Us n’explico una que he descobert quasi sense voler. Resulta que tot sovint -i des de diferents llocs. m’arriba un text preciós, que sempre guardo esperant oferir-vos-el un dia. Sempre m’agrada compartir amb els amics coses que m’agraden i que considero que són útils, boniques, necessàries o imprescindibles.

Aquest text m’ha arribat amb diferents títols: "Porque no tengo DVD", "Desechando lo desechable", "Principio del vacío"…i potser encara amb algun altre més. I no només això: resulta que sempre m’ha arribat el text atribuint-lo a l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Doncs, res d’això. Com us deia, avui he descobert que l’autor no és Galeano sinó que és MARCIANO DURAN, també uruguaià i que l’autèntic títol del tex és "Desechando lo desechable". El tex forma part d’un llibre seu que es diu "La cuestión es darse maña", si no ho he entès malament.

Resulta que sóc un gran admirador de Galeano i li he llegit força llibres i articles. Si no el coneixeu, us el recomano vivament perquè considero que és molt bon escriptor i, sobretot, és un bon analista de la realitat llatinoamericana, encara que no sempre estic totalment d’acord amb ell. Llegiu-lo i veureu que val la pena. Mai li havia llegit aquest text del qual parlem. Però com que escriu tant i a tants llocs, pensava que no era gens estrany que no el conegués! I també he de confessar que mai havia sentit a parlar de Marciano Duran i que per a mi ha estat un agradable descobriment i que , a partir d’ara, miraré de seguir-li el rastre.

Per tant, he volgut deixar clares les coses per bé de la veritat i perquè considero que està bé allò de que !a cadascú el que sigui seu". Si voleu llegir i gaudir d’aquest text tan bonic i amb el que m’hi sento molt identificat, podeu anar al següent link

http://www.marcianoduran.com.uy/?p=176

Aquests dies s’està parlant de les "primes" que cobraran els futbolistes espanyols de la selecció si guanyen el mundial. Es parla que cada futbolista podria arribar a guanyar 600.000 euros. Molt més que molts països bastant més rics que nosaltres…

Hi han hagut propostes d’alguns polítics i em sembla que creix una espècie de run-run de molts ciutadans que no estan d’acord amb que guanyin aquests diners en un clima de crisi econòmica com la que estem vivint. Alguns han parlat de "vergonya, d’excés i d’obscenitat", cosa que trobo que està força ben definida, encara que algú més s’hi podria apuntar en aquest tema d’estalviar diners públics. Perquè una cosa que no s’ha d’oblidar és que aquestes primes són diners públics. No haurien pogut estudiar fer una bona retallada també aquí?

Jo faria una proposta: com que parlen tant d’honor, jo els pagaria amb honor. Els donaria un pergamí a cada un que hi digués que han jugat amb Espanya. Y res més. Els que se sentin prou patriotes que hi vagin per defensar aquest dubtós honor i els que no en tinguin prou amb això, que no hi vagin. Per "money" ja juguen la resta de l’any.

Perquè ja sabem que són professionals i s’han de guanyar la vida amb això. Però no se la guanyen prou? No guanyen prou diners als seus clubs, que són qui realment els paguen (i generalment prou bé)?

O podrien fer una altra cosa, apel-lant als patriotisme que dèiem: que donin tot el que guanyin a ONG’s i així la seva sang, la seva suor i les seves llàgrimes donarien una mica de profit a la societat.

http://ciudad-futura.net/

Vaig llegir a LA VANGUARDIA una bonica entrevista feta per VÍCTOR-M. AMELA a un tuareg que es diu MOUSSA AG Assar. No vaig poder resistir la temptació de copiar-la i guardar-la perquè em va semblar un petit tresor   que ens hauria de fer pensar a tots.Aquí us la presento:

– No sé la meva edat: vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers …!
Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais  i vaques del meu pare. Avui estudi Gestió a la Universitat de Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.
– Quin turbant tan bonic …!
– És una fina tela de cotó: permet tapar la cara al desert quan s’aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant a través seu.
– És d’un blau bellíssim …
– Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix una mica i la nostra pell pren tints blavosos …
– Com elaboren aquest intens blau anyil?
– Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.
– Per què?
– És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.
Qui són els tuareg?
– Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és la amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.
– Quants són?
– Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix … "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!".  Denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.
– A què es dediquen?
– Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d’infinits i de silencis …
– De veritat que és tan silenciós el desert?
– Si estàs tot sol en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se un mateix.
– Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?
– Em desperto amb el sol. Trobo les cabres del meu pare, que ens donen llet i carn; nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba … Així va fer el meu besavi, el meu avi, i el meu pare … I jo. No hi havia una altra cosa al món més que allò, i jo era molt feliç en aquell món!
– Sí? No sembla molt estimulant. ..
– Ho era molt. Als set anys ja et deixen allunyar del campament i t’ensenyen les coses importants: a ensumar l’aire, escoltar, aguditzar la vista, orientar-te a través del sol i les estrelles … I a deixar-te portar pel camell; si et perds, et portarà on hi ha aigua.
– Saber això és valuós, sens dubte …
– I tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cadascuna té enorme valor!
– Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?
– Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada frec és valuós. ¡Sentim una enorme alegria pel simple fet de tocar-nos, d’estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, ¡perquè cada un ja és!
– Què és el que més li va xocar en el seu primer viatge a Europa?
– Vaig veure córrer a la gent per l’aeroport .. . Al desert només es
corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar …
– Només anaven a buscar les maletes, ha, ha …
– Sí, era això. També vaig veure cartells de noies nues:
Per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar … Després, a l’hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l’aigua … i vaig sentir ganes de plorar.
– Quina abundància, quin malbaratament, no?
– Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts públiques aquí i allà, encara segueixo sentint dins meu un dolor tan immens …
– Tant com això?
– Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts … Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir … Ella ho era tot per a mi! M’explicava històries i em va ensenyar a explicar-me bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.
– Què va passar amb la seva família?
– Vaig haver de convèncer al meu pare que em deixés anar a l’escola.
Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa seva … Vaig comprendre una cosa: la meva mare m’estava ajudant …
– D’on va sortir aquesta passió per l’escola?
– Que un parell d’anys abans havia passat pel campament el ral.li París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. El vaig recollir i l’hi vaig entregar. Me’l va regalar i em va parlar d’aquell llibre, que es deia "El Petit Príncep". I jo em vaig prometre a mi mateix que un dia seria capaç de llegir-lo …
– I ho va aconseguir.
– Sí I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.
– Un Tuareg a la universitat. ..!
– Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella … I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d’una altra, com és diferent cada cabra. Aquí, a la nit, mireu la tele.
– Sí .. Què és el que li sembla pitjor d’aquí?
– Teniu de tot, però no en teniu mai prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un Banc,i hi ha ànsia de posseir, hi ha frenesí, pressa … Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar ningú!
– Explica’m un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.
– Es fa realitat cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor,
i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd … 
– Fascinant, per descomptat …
– És un moment màgic … Entrem tots a la tenda i preparem el te. Asseguts, en silenci, escoltem com bull … La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al pot-pot del bull …
– Quina pau …
Aquí teniu rellotge, … Allà tenim temps!

Etiquetes de Technorati: Valors,Felicitat

Harry Truman, el president d’ Estats Units, pot ser una figura discutida perquè va prendre decisions transcendentals com a president, que podrien ser discutibles. Però va ser exemplar en moltes altres aspectes, sobretot quan va deixar la presidència i se’n va tornar cap a casa seva després de deixar la casa Blanca.

En aquests moments en què el prestigi de la classe política ha caigut fins a l’alçada de les sabates (més avall impossible) i en aquest moment en què es parla de baixar el sou de funcionaris i càrrecs públics potser caldria recordar algunes de les coses que ens va ensenyar Truman. Parafrasejant Laporta, podríem dir: "Que n’aprenguin!"

Quan Truman va morir la única cosa que tenia era la casa en qual vivia, a Independence (Missouri) i que havia heretat la seva dona dels seus pares i, a part dels anys que van passar a la Casa Blanca, va ser on van viure durant tota la vida .

Quan es va retirar de la vida oficial l’any 1952, tots els seus ingressos venien d’una pensió que venia de l’Exèrcit dels EUA de  13.507,72 $ l’any. El Congrés, assabentant que pagava els seus segells de correu i els enganxava personalment amb la seva saliva, li va atorgar un ‘allowance’ i, més tard, una pensió retroactiva de 25.000 $ per any.

Després de la presa de possessió del President Eisenhower, Harry and Bess van entornar-se’n cap a casa seva de Missouri conduint el seu cotxe, sense cap companyia del Servei Secret.

Quan veien la seva precarietat econòmica, alguns li oferien posicions Corporatives amb grans salaris. Els rebutjava, dient:"Vostès no em volen, el que volen és a la figura del president i aquesta no em pertany. Pertany al Poble Nord-americà i no està a la venda … ".

Quan el 6 de Maig del 1971, el Congrés estava preparant-se per atorgar-li la Medalla d’Honor en el seu 87 aniversari, ell  va refusar acceptar-la i va dir: "No considero que hagi fet res per a merèixer-me-la".

Quan era President es pagava totes les despeses de viatge i el menjar amb els seus propis diners.

Els nostres polítics potser podrien començar a emmirallar-s’hi una mica. Una bona colla de polítics actuals (no tots, per sort) es fan rics amb el càrrec, amb les influències que són inherents al càrrec i amb el nom públic que aconsegueixen sent polítics. Hi han pensions quasi vitalícies. Hi han conferències que es cobren a preu d’or. Han trobat un bon filó per enriquir-se i aquí no passa res. Sembla que hi ha un esperit corporatiu que fa fàtic i mai s’acaba de destapar del tot l’olla podrida d’on en mengen molts. No interessa suprimir institucions que no serveixen per a res perquè no fan més que doblar o triplicar estaments de l’administració. Les autonomies sembla que només serveixen per això. Ningú vols deixar anar cap privilegi…

Harry Truman va resumir aquesta manera de pensar i de fer en una frase lapidària: "Els meus objectius a la vida eren poder ser pianista d’una casa de putes o ser polític. I, si voleu que us sigui sincer, no hi ha gran diferència entre les dues "

Aicha López, nascuda a Albacete, porta nicab des del 28 de setembre, un dia després de casar-se amb l’imam de Lleida, Abdelwahab Houzi, a qui va denunciar davant la Guàrdia Civil al març per poligàmia. Ara, amb 42 anys, viu a Alacant.

–¿Com es veu la vida darrere?
–Jo no veia la vida, jo vull veure-hi bé. Estic convençuda que a la llarga el burca ha de donar problemes de visió. És una exageració. S’ha de mirar la gent, és vital veure-hi, mirar als ulls. En un viatge a Granada de totes dues amb els nostres marits, la gent ens deia coses. A mi em preguntaven: «¿Tu ets la liberal?»

(D’una entrevista de EL Periódico d’avui)

A mi m’agradaria saber també altres visions des de darrere. Nosaltres veiem aquests ulls, però aquests ulls també ens veuen a nosaltres. Així com nosaltres opinem, també ells haurien d’opinar. Potser caldria més explicacions i més diàleg per poder-nos entendre millor

Aquesta antiga masia catalana que veieu a la foto és Can Planes i es va aixecar l’any 1702 al barri de les Corts de Barcelona. Segurament que aquestes dades no us diuen res. Però si us dic que aquesta masia pertany al FC Barcelona des de l’any 1950, que és quan la va comprar, i és on hi viuen els nois que arriben de fora de la ciutat per formar-se com a futurs jugadors, ja us sonarà més i ja sabeu de què us parlo.

Aquesta Masia és on hi van viure molts dels cracs actuals del Barça i és on hi viuen els futurs. Perquè si les coses segueixen com ara i no es torcen, el planter del Barça seguirà essent important per molts anys.

Fa un temps, el diari Vila Web, va publicar unes dades molt interessants que us resumeixo tot seguit.

El renom de Can Planes, la Masia, va lligat al Futbol Club Barcelona des de 1950, quan el club la va comprar a Francesc Planes i Buera per convertir-la, sota l’ombra del Camp Nou, primer en taller i seu social del club i, des de 1979, en el centre formatiu i la residència dels joves jugadors del planter. A la Masia, hi han arribat a viure jugadors del primer equip com Andrés Iniesta, Pedro, Carles Puyol i Victor Valdés, i han passat per les seves estances Cesc Fàbregas, Guardiola, Bojan Krkić, Piqué, Reina i Xavi, entre molts altres noms. De fet, en els trenta anys de funcionament d’aquest singular centre de formació futbolística, n’han arribat a sortir trenta jugadors del primer equip, entre els quals hi ha un jove argentí, Lionel Messi, que l’any passat es va convertir en el primer ‘masover’ a obtenir la Pilota d’Or.

Lionel Andrés Messi (Rosario, 24 de juny de 1987) va començar a mostrar els seus dots de futbolista de ben petit. Però a onze anys se li va diagnosticar l’hormona del creixement inhibida. És a dir, que el seu creixement s’havia aturat. Només hi havia una manera de posar-hi remei, a través d’una teràpia amb l’hormona Gh. Però el tractament, d’injeccions de cinc-cents euros diàries, no era a l’abast de la família. El River Plate, un dels grans equips argentins, va mostrar interès en el progrés de Messi, però en època de vaques magres no tenia pressupost per a pagar la teràpia. Messi, tal com explica el periodista napolità Roberto Saviano al seu últim llibre "La bellesa i l’infern" (Empúries, 2010), no es va donar per vençut i va continuar demostrant que el futbol era la seva passió, tot i ser el més baixet del terreny de joc.

Fins que un dia de l’any 2000, Carles Rexach, el director esportiu del FC Barcelona, advertit del seu talent, es va comprometre a pagar el tractament si Messi, ‘la Puça’, estava disposat a començar una nova vida a la Masia. Amb tretze anys, Messi i la seva família van aterrar a Catalunya, d’on curiosament havien marxat cap a l’Argentina, gairebé un segle abans, un besavi (José Pérez Soler, de Bellcaire d’Urgell) i una besàvia seus (Rosa Mateu, de Blancafort de Noguera). Messi va ingressar a l’equip infantil del Barça i, des de llavors, la seva progressió per totes les categories del club ha estat espectacular. I en menys d’una dècada, ha arribat a ser el millor jugador del món.

Una cosa que vaig descobrir i que em va fer gràcia: resulta que Messi té arrels lleidatanes. Qui ho havia de dir? Resulta que es fa realitat allò de "Gira el món i torna al born".

Seguint amb el tema d’ahir que parlàvem de Mossèn  Antoni Viñas i de com de malament havia acabat la seva història, avui volia reflexionar una mica sobre els bisbes i el simbolisme dels seus signes externs que s’han anat acumulant al llarg de la història. Han quedat més els signes que demostren poder -com el bàcul-que els que demostren acollida -com la capa-.

En primer lloc em crida l’atenció que encara es conservin (i fins i tot augmentin) els tradicionals símbols de poder episcopal com són el bàcul i la mitra. Recordo que el Bisbe Pere Casaldàliga, en una entrevista que li van fer una vegada, deia que no eren signes i símbols evangèlics. Ell deia que mai els havia fet servir perquè estan vinculats a status i seria més lògic prescindir d’escut, de mitra, de bàcul i celebrar les eucaristies amb simplicitat i que tota aquesta simbologia no feia gens de bé a l’església.

Té una poesia molt bonica sobre això, que la va escriure quan el van fer bisbe i va voler que els seu bàcul fos un rem i la seva mitra un barret "sartanejo"(dels pagesos d’allà):

   TU MITRA

será un sombrero de paja sartanejos;

el sol y la luna;

la lluvia y el sereno;

el pisar de los pobres con quien caminas

y el pisar  glorioso de Cristo, el Señor.

     TU BÁCULO

será la verdad del Evangelio

y la confianza de tu pueblo en ti.

     TU ANILLO

será la fidelidad a la Nueva Alianza del Dios Liberador

y la fidelidad al pueblo de esta tierra.

                    No tendrás otro ESCUDO

que la fuerza de la Esperanza

y la liberdad de los hijos de Dios.

                    No usarás otros GUANTES

que el servicio del Amor.

És justament en aquest sentit que caldria veure les actuacions de molts bisbes, que són el paradigma de com és el funcionament de la jerarquia de l’església, que és una estructura totalment piramidal i sense gaire capacitat d’escoltar al "poble de Déu" ni els vents d’igualtat, de fraternitat, de democràcia que bufen al món actual. I cada dia hi caben menys dins de l’església persones lliures, profètiques i potser massa originals (perquè criden massa l’atenció i surten dels esquemes establerts) com Mossèn Viñas, Casaldàliga o gent prou lliure d’esperit i de llengua per dir i fer el que creuen convenient.

Aprofito un article ( molt dur, jo us aviso) de José María Castillo, un bon teòleg granadí, que parla del nomenament dels bisbes de part de Roma . Diu que que el que interessa és mantenir, costi el que costi, la mentalitat submisa. Per això es nomenen els bisbes que es nomenen: homes incondicionalment obedients a Roma, ja que no poden fer de bisbes sinó "en comunió jeràrquica amb el cap i amb els membres del Col.legi" (episcopal) (Càn. 375).

Això es justifica perquè l’obediència es considera indispensable per mantenir la unitat. El que en realitat es pretén, però, és assegurar la submissió, en un règim que funciona sobre la base de l’exaltació del poder papal. D’on resulta inevitablement que l’Església catòlica funciona com una fabulosa institució repressiva. Es reprimeix el pensament mitjançant els dogmes. Es reprimeix la llibertat mitjançant l’obediència. Es reprimeix l’amor i les relacions humanes mitjançant el celibat, el vot de castedat, la moral sexual, amb l’eficaç col.laboració dels predicadors, els confessors i els directors espirituals. Tot això no es diu mai, tal com ho estic dient aquí. Perquè una institució repressiva, per poder funcionar, ha de ser evidentment "una gran màquina de dissimular la veritat", a base de proposar sempre coses sublims, en lloc de presentar la realitat del desig més clamorós que brolla de la nostra intimitat profunda (cf. Pierre Legendre).

Ara bé, tot això comporta una conseqüència terrible: perquè un sistema així, funcioni bé, calen governants que, ells al seu torn, siguin autèntics esclaus. Perquè, com s’ha dit encertadament, "només els esclaus són aptes per a la repressió". Com se sap, els atenencs només empraven a esclaus per a fer de policies. Qui practica la repressió com a ofici ha de ser ell mateix un repressor exemplar. Aquesta és la causa profunda que l’obediència cega i els exercicis absurds d’instrucció exerceixin un paper tan important en l’exèrcit i en la policia. D’aquí també que, com se sap, entre els vigilants més fidels i segurs dels camps de concentració nazis hi havia els propis presoners (cf. Vicente Romà).

http://josemariacastillo.blogspot.com/2009/12/los-nombramientos-episcopales-como.html

Aquests dies s’ha parlat molt del rector de Sant Miquel de Fluvià i Sant Mori, Mn. Antoni Viñas per haver-se tret la roba en plena missa i quedar en banyador i sandàlies. Ha sortit als mitjans de comunicació la notícia i tot plegat ha creat un gran rebombori.   A causa de tot això el diumenge passat va oficiar la que va ser la seva darrera missa perquè el bisbe de Girona li ha acceptat la dimissió (segons ell, més aviat li han exigit la dimissió).

Fa de mal parlar d’un cas i d’una persona que no conec prou i d’un cas que només l’he pogut seguir pels diaris. Però, pel que he pogut entendre, el gest de Mn. Viñas volia ser un gest penitencial i profètic que una part de la gent no ha entès.

Però el que menys he entès és que el seu bisbe no li fes costat. Tot plegat em dóna la sensació que hauria pogut acabar d’una altra manera i, entre tots, podien haver explicat i fet entendre què volia dir amb aquest gest. El mateix Mn. Viñas va afirmar que en els darrers dies «he tingut una sensació d’abandonament, m’he sentit com un cuc. Però mai he estat tan feliç com aquests dies i m’he acollit a Crist més que mai». Per això, en referència a l’Evangeli va dir: «Tot s’ha acomplert, Pare. A les teves mans encomano el meu esperit. I expirà». I després d’esquinçar-se els vels del temple el Centurió va dir: «Realment aquest era fill de Déu».

Francesc d’ Assís va fer un gest semblant davant del bisbe d’ Assís i el seu pare. El seu pare, Pietro Bernardonne li recrimina que li ha donat tot i vol passar comptes amb ell perquè li ha malgastat la seva fortuna. Llavors, davant del bisbe d’ Assís, Francesco queda nu, tal com va néixer. El bisbe el tapa amb la seva capa…

No fa gaires dies que vaig assistir a una presentació aquí a Mollerussa del Cercle Català de Negocis amb motiu de la campanya "Mollerussa decideix". Va ser una presentació interessant i, en el fons, va ser un resum del més interessant que publiquen a la seva pàgina web    http://ccn.cat/ com més endavant vaig poder constatar xafardejant-hi una mica.

Aquesta associació, formada per petites i mitjanes empreses catalanes, compta més de 400 adherits i busca la separació d’Espanya sota un mateix lema: "L’estat propi és el millor negoci".

Així ho defensa el seu vicepresident, Jaume Vallcorba i Tura, que assegura en una entrevista a El Punt que ja no es pot estar amb l’Estat espanyol. Us deixo algunes de les coses que va dir:

-L’Estat espanyol "actua de manera irresponsable" amb els empresaris catalans: "No inverteix a Catalunya per raons polítiques i ho fa en llocs on el retorn és mínim. Un exemple: quan es va inaugurar l’aeroport de Ciudad Real, a 180 quilòmetres de Madrid, s’hi van gastar 1.100 milions d’euros. Per fer la T1 del Prat, s’han gastat 1.250 milions. De Ciudad Real surten 120 passatgers diaris i de Barcelona, 22.000".

-"Els catalans som ciutadans de ple dret de la Unió Europea; tenim una moneda única i una entitat superior que es diu Brussel·les. El segle passat 28 països van assolir la independència, per què no la podem aconseguir nosaltres?".

-"Aconseguir un estat propi pot ser tan fàcil o difícil com es vulgui. Només cal que hi hagi una majoria parlamentària, un 55% segons Europa, per proclamar la independència".

– "L’Estat espanyol, avui, està en contra de les empreses catalanes. No tenim un pla industrial seriós, per exemple. La independència és totalment viable. En aquest moment, Espanya ocupa la dotzena posició en el rànquing europeu de PIB per capità. Catalunya, dins d’Espanya, està entre la sisena i la vuitena posició. Si tinguéssim un estat propi passaríem al quart lloc en l’àmbit europeu".

Si entreu a la seva web hi trobareu una curiositat interessant que fa palès la realitat que ens toca viure cada dia i que retrata de forma clara el que hi sortim perdent. És el que ells en diuen la NÔMINA CATALANA: "És una eina per conscienciar el treballador de l’espoli fiscal que pateix la seva nòmina. Mitjançant un programa informàtic, els empleats podran posar les dades de la seva nòmina i el programa els la re calcularà sense l’espoli fiscal. L’ IRPF es pot reduir un 43%, l’aportació a la Seguretat Social, un 14%, i a l’empresari l’impost de societats li pot quedar al 9,5%; sempre entenent que el dèficit fiscal el restem d’aquests impostos".

El Cercle Català de Negocis és una associació que compta la independència amb números i que s’hi dirigeix cap aquest objectiu amb la força necessària: "Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut".

Benedetti i Viglietti, "Mucho más que dos".

Aquesta setmana s’ha acomplert un any del decés de Mario Benedetti. Als que ens agrada la seva poesia sempre tenim el recurs d’anar-la a buscar als seus llibres. Però un ésser excepcional com ell es troba a faltar.

El músic, amic i company de sempre, Daniel Viglietti, ha dit: "El nostre país, la nostra societat, la nostra gent, però també tota Llatinoamèrica i tants lectors d’arreu del món, hem quedat com orfes d’aquest ésser humà i creador excepcional. Quanta falta ens fa la seva persona lluminosa, la seva ploma tendra i forta al mateix temps, la seva consciència crítica, el seu compromís amb la veritat i la seva exemplar humilitat! ".

Avui, val la pena recordar alguns dels conceptes expressats per Viglietti en ocasió del decés del seu amic. Deia Daniel Viglietti:

"He tingut, per damunt de tot, el dolor de perdre un amic molt essencial i al voltant d’això, el que compartim tots: el gran poeta, el novel·lista, el contista, l’assagista, l’autor de lletres per cançons, alguna època de periodista. I tot això és inseparable de l’ésser humà, perquè aquesta unitat entre l’ètica que ell encarnava i l’estètica que ell produïa va ser molt sencera. Tranquil, d’una manera sòbria, d’un perfil modest, de gent senzilla. Quan havia de posar al seu lloc algú "desubicat" o enemic, tenia l’energia i caràcter per fer-ho, però en la seva vida habitual, en les seves actuacions, en els seus recitals de poesia, en les entrevistes que concedia era sempre molt humà, molt senzillament humà.

Mario era un ideal en si mateix. No tenia por dels diminutius, no xifrava la mida i la quantitat per expressar el seu amor, potser perquè havia après que en aquest país tan sofert i tan esperançat alhora, les coses són així, molt com era ell, de vegades sense soroll , sense gestos, com se’n va anar. Així es va anar. De vegades calladament, de vegades ".

TE QUIERO

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

(*) AQUEST ARTICLE ESTÀ SIGNAT PER 62 ARTICULISTES DE NOU DIARIS CATALANS I EL PUBLIQUEN CONJUNTAMENT AVUI NOU DIARIS CATALANS.

Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades.

Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es van proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats.

A l’Estatut de 1979, els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans.

Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’estat autonòmic està avui en perill mortal.

Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

21 de Maig de 2010

Unes 150 famílies uruguaianes demanen informació cada mes a l’ambaixada i consolats per a poder tornar a l’ Uruguai. El vicepresident de l’ Uruguai Danilo Astori es va reunir a Madrid amb compatriotes per tal de transmetre-li les preocupacions que tenen sobre les noves polítiques d’immigració del govern de Zapatero.

Fins aquí la notícia. Però què hi ha darrere de la notícia? Què s’hi amaga? Quines preocupacions reals tenen els uruguaians (i altres immigrants) que viuen a Espanya actualment?

Tot Europa està immersa en una greu crisi econòmica i Espanya és un dels països on es nota més. Aquí havien entrat emigrants sense control i sense to i so. No es van avaluar els riscos i, com que hi havia feina, no es mirava prim. Ara es començaran a veure les conseqüències d’aquesta desastrosa i insensata política. Que consti que jo estic obert a que el món es comuniqui i que la gent es mogui i vagi on millor es pugui guanyar la vida. Però les coses s’han de fer amb seny, amb equitat i sense descontrol. Una de les característiques de Zapatero és que diu SÍ a tot. Promet i promet i després es veu palesament que no pot complir. Amb el tema de l’ immigració ha passat exactament això a Espanya des de fa anys. Fins i tot abans de Zapatero ja passava.

I ara arriben les conseqüències en forma d’amargor i frustració. Perquè és molt trist tornar a casa amb un projecte frustrat i amb el desencís de que les coses no han anat bé.

La preocupació especial d’aquesta trobada entre Astori i el col·lectiu es va centrar en la situació de la colònia uruguaiana, l’efecte de la crisi en la immigració i l’entrada en vigor el desembre d’aquest any de la normativa europea anomenada "directiva del retorn" que afectaria fonamentalment als 12.000 a 15.000 uruguaians que es troben a Espanya sense regularitzar. Els uruguaians van destacar el fort setge policial indiscriminat als immigrants als carrers espanyols. També es va destacar el degoteig continu de rebuig als aeroports espanyols d’uruguaians que pretenen ingressar sense la "carta d’invitació" Al desembre comença a regir la Llei de Retorn, per la qual tots els immigrants indocumentats podran ser detinguts per un termini de 18 mesos i ser expulsats als seus respectius països, cosa que ha omplert de por i inseguretat a molta gent

Hi ha un informe que diu que només a Barcelona i Madrid, entre 6 i 8 famílies consulten a diari en els centres socials per tornar a l’Uruguai. Al seu torn, l’arribada de compatriotes a Espanya es va reduir en un 50%.
A Barcelona, entre 4 i 5 famílies consulten diàriament per aquest tema a centres d’uruguaians, mentre a Madrid són dues o tres per dia. La situació dels "il.legals" i els durs espeternecs de la crisi a Espanya són alguns dels causants d’aquest procés de retorn. Diàriament hi ha controls policials per diferents raons en les boques dels Metros o en les sortides de llocs on els immigrants van a renovar els seus papers. La policia fa la tria per la vestimenta o l’aspecte físic.

Aquesta crisi l’estem pagant tots una mica. Però qui més la paga són els més desfavorits, com sempre. ·"Nihil novum sub sole", que traduït vol dir: Res de nou!

Millet- Montull o Montull -Millet. Una parella més que perfecta: plusquamperfeta per fer estafes a tothom. Van saber fer tot el muntatge tan ben fet que s’ha tardat anys i panys en descobrir-se.

Només una pregunta: Per què aquesta parella no ha anat a la presó? Algú me la podria contestar? Suposo que sí. Més d’un ens la podria explicar i em sembla que jo mateix la sabria explicar…

Millet i Montull no han anat a la presó perquè en aquest país la justícia arriba a uns nivells de corrupció força notables i sap mirar cap al costat que correspon. Quan hi han coses que interessen, surten a la llum en el moment que els sembla millor. Quan les coses no toquen, queden a l’oblit o a l’obscuritat.

Montull i Millet no han anat a la presó perquè si comencen a parlar quedaria massa gent retratada. I això no interessa. Sembla que no interessa a ningú. I així estem: contents i enganyats.

Però espero que les coses aniran sortint poc a poc. Llàstima que, entretant, ells segueixen fent la seva vida. No la vida de sempre, és clar (això ja seria massa). Però segueixen fent barrabassades amb una cara-dura com el ciment.

I, entretant, els senyors jutges del TC van jugant amb tot un país!

Aquests dies s’està fent el judici per les obres d’art del Museu de Lleida. Com que Roma ja ha parlat i no s’ha fet -per sort- realitat allò de "Roma locuta, causa finita", ara haurem d’esperar que els tribunals civils diguin la seva. Almenys, esperem que no siguin tan injustos com els de Roma, tan finament treballats i tan ben influïts per la gent de l’ Opus Dei, que per aquells verals té molt de pes i molta influència.

L’advocat dels Amics del Museu de Lleida, Francesc Sapena, ha explicat que el seu objectiu és que, com sempre han demanat, es reconegui judicialment que les obres d’art pertanyen a Lleida. Després, si s’han d’exposar a l’ Aragó les exposarem tantes vegades com faci falta…

Sapena ha recordat que s’està parlant de béns adquirits fa 135 anys que de manera pacífica, pública i ininterrompuda ha tingut la diòcesi de Lleida i que, per tant, són seus per usucapió -mecanisme legal mitjançant el qual una persona o entitat pot esdevenir titular d’un bé o dret pel decurs del temps, per simple ocupació o utilització-.

Com que els que no sabem dret  i som una mica illetrats no entenem què volen dir aquestes paraulotes que fan servir els senyors lletrats, m’he n’he hagut d’anar al diccionari i hi he trobat el següent, que us ho copio per tal d’il·lustrar els pobres que – com jo- no sabem de què va la cosa:

usucapir
[1803; del ll. usucapĕre, íd., comp. de usu, ablatiu de usus ‘ús’ i capĕre ‘prendre, apoderar-se’, lit. ‘apoderar-se per ús, per prescripció’]

v tr DR CIV Adquirir el dret de propietat (d’una cosa) i altres drets reals possibles mitjançant la possessió continuada d’aquests drets en concepte de titular durant el temps que assenyala la llei.

A veure si els convencem!!!

* La religió no és només ‘una’, sinó centenars.

* L’ Espiritualitat és Una.

* La religió és per als que volen seguir els rituals i la formalitat.

* L’ Espiritualitat és per als que volen ‘assolir’ l’Ascensió                Espiritual sense dogmes.

* La religió és per als adormits.

* L’ Espiritualitat és per als desperts.

* La religió és per a aquells que necessiten que algú els digui què han de fer i que volen ser guiats.

* L’ Espiritualitat és per als que escolten la seva Veu Interior.

* La religió té un conjunt de regles dogmàtiques i inqüestionables que has de seguir sense cap queixa.

* L’ Espiritualitat et convida a raonar-ho tot, qüestionar-ho tot i decidir les teves accions ‘assumint-ne’ les conseqüències.

* La religió amenaça i acovardeix.

* L’ Espiritualitat et dóna pau interior.

* La religió parla de pecat i de culpa.

* L’ Espiritualitat et diu: "ja ha passat", no sentis remordiment de manera com va passar, sinó: Aixeca’t i aprèn de l’ ‘error’.

* La religió ho reprimeix tot, et torna fals.

* L’ Espiritualitat ho transcendeix tot, et fa veritable.

* La religió se t’inculca des de petit, com la sopa que no vols prendre.

* L’ Espiritualitat és l’aliment que tu mateix busques, que et ‘satisfà’ i és ‘gustós’ als sentits.

* La religió no és Déu.

* L’ Espiritualitat és el TOT i per tant és Déu.

* La religió inventa.

* L’ Espiritualitat descobreix.

* La religió no indaga ni qüestiona.

* L’ Espiritualitat ho qüestiona tot.

* La religió és humana, és una organització amb regles.

* L’ Espiritualitat és DIVINA,  sense ‘regles’.

* La religió és causa de divisió.

* L’ Espiritualitat és causa d’ unió.

* La religió et busca perquè creguis.

* L’ Espiritualitat l’has de buscar tu.

* La religió segueix els preceptes d’un llibre sagrat.

* L’ Espiritualitat busca el Sagrat en tots els Llibres.

* La religió s’alimenta de la por.

* L’ Espiritualitat s’alimenta de la confiança.

* La religió et fa viure en el pensament.

* L’ Espiritualitat et fa viure en la consciència.

* La religió s’ocupa del fer.

* L’ Espiritualitat s’ocupa del SER.

* La religió és lògica.

* L’ Espiritualitat és ‘dialèctica’.

* La religió t’alimenta l’ego.

* L’ Espiritualitat et fa transcendir.

* La religió et fa renunciar al món.

* L’ Espiritualitat et fa viure  Déu, no ‘renunciar’ a Ell.

* La religió és adoració.

* L’ Espiritualitat és Meditació.

* La religió és seguir formant part de la psicologia de les masses.

* L’ Espiritualitat és Individualitat.

* La religió somia amb la glòria i el paradís.

* L’ Espiritualitat et fa ‘viure’ Aquí i Ara.

* La religió viu en el passat i en el futur.

* L’ Espiritualitat ‘viu’ al Present, al Aquí i Ara.

* La religió és un tancament a la teva memòria.

* L’ Espiritualitat és LLIBERTAT i CONSCIÈNCIA.

* La religió creu en la vida eterna.

* L’ Espiritualitat et fa ‘conscient’ d’Ella.

* La religió et fa promeses per a després de la mort.

* L’ Espiritualitat et dóna la il·luminació. És trobar Déu en el teu interior en aquesta vida, en el Present, en l’ Aquí i l’Ara …

Que la Pau i l’Alegria segueixin ‘creixent’ en El teu Cor.

Acabo de trobar aquesta perla en el blog "Las malas lenguas"

http://www.lasmalaslenguas.es/wp-content/uploads/latrociniofachas.jpg

Hem de riure o plorar amb la justícia espanyola? Si girem el nas cap al País Valencià s’ensuma una pudor a podrit que no s’aguanta…  Entre els Camps, Fabra i Cia la botiga queda ben assortida…

Vegeu-ne un exemple:

Fabra propueso e intentó realizar durante su mandato varios proyectos, cuya factibilidad y/o estabilidad son dudables. Cabe destacar las siguientes:

• Aeroport de Castelló: el único en el mundo cuya pista está construida al revés para pillar más terreno del colega y poder cobrar más comisiones.

• Mundo Ilusión: el parque temático de Castellón. Después de rechazar la oferta de Eurodisney, Fabra se arrepintió y deicidió montar su parque temático, pero Fabra Empire sonaba demasiado cantoso.

• Marina d’Or, Ciudad de Comisiones: tras no permitir la venta del terreno dónde se hubiera situado Eurodisney por una peseta, pilló a los cuatro abuelos que querían vender el terreno y les pagó dos carajillos a cada uno a cambio de las mejores playas de Oropesa. Gracias a su amigo el de Porcelanosa, que invitó a Josemari Ansar de vacaciones a su villa de gran lujo en dicha localidad, usó su red de contactos para construir, a un precio irrisorio, un complejo de vacaciones con hoteles de todo tipo. En el 2083 el complejo cambió nombre a Drakulina d’Or, para acontentar a los nuevos dueños de este lado del Mediterráneo y que así le dejaran mandar tranquilo y seguir cobrando comisiones.

Aquests dibuixos són de dos nois del meu taller que els van fer ja fa dies i em van demanar que els publiqués al meu blog. Els vaig prometre que ho faria si el Barça guanyava. Promesa complerta.Per molts anys Barça! Aquest BARÇA fa feliç a la gent amb bon joc i, sobretot, amb molts valors de tots tipus: esportius, d’esforç, d’humilitat, de feina ben feta. Aquest és per a mi el millor Barça. Aquesta lliga ha estat encara més difícil perquè ha hagut de lluitar contra molts elements i l’ha haguda de suar de valent.Sobretot me n’alegro perquè hem hagut d’escoltar tantes tonteries de la “caverna mediàtica” madrilenya que sembla que encara tingui més valor. Han destil·lat tant verí aquelles serps que si se’l beguessin tot es moririen de cop.Gaudim-la i preparem-nos per la pròxima temporada, que ha de ser millor que aquesta!VISCA EL BARÇA!!!Etiquetes de Technorati: Barça

Passi el que passi aquest capvespre d’avui, hem de felicitar al Barça -a tot el Barça-, començant pel president i la junta, continuant pels tècnics i jugadors de totes les seccions i acabant pels milions de seguidors fidels de tot el món.

Perquè aquesta gran família que és el Barça i que s’estén per tot el món com una taca d’oli, avui pot tenir una altra alegria en proclamar-se campió de Lliga el primer equip de futbol de l’ entitat. El futbol és segurament el que és més representatiu perquè és l’esport més popular i el que té més seguidors. Però hi ha un munt de seccions que també són Barça i que també representen, mostren i dignifiquen el mateix sentiment barcelonista allà on van.

Els barcelonistes som patidors de mena, acostumats com estem a ser maltractats i espoliats durant anys. Ens han fet moltes injustícies, ens han pres molts títols i hem hagut d’empassar-nos l’amargor de la derrota injusta moltes vegades, sobretot durant el franquisme. Hem hagut de fer el doble d’esforç per aconseguir el mateix que altres. Per això no cantem victòria abans d’hora, ens hem tornat patidors de mena i no ens acabem de fiar de res. Guardiola ens ho acaba de recordar: abans hem de guanyar el partit i després ja ho celebrarem… Una bona filosofia que està donant ja bons fruits i que tant de bo continuï durant molts temps.

Aquest capvespre pot passar tot. Fins i tot podem perdre. Però, com deia ahir mateix, les casualitats quasi bé no es donen mai i tot plegat és fruit de causalitats. I les causes aquí són òbvies: feina ben feta (molt ben feta); moltes hores de preparació i d’estudi; molt esforç i molt ben dirigit; una estructura modèlica en molts sentits… Tot plegat ha fet que actualment el Barça sigui un club esportiu modèlic i amb qui s’emmirallen milers de clubs de tot el món.

Per tant, que aquest vespre tant de bo puguem celebrar un altre títol i encarem una nova temporada encara millor.

Visca el Barça!

Deia l’escriptor argentí Ernesto Sábato que "dues persones que no tinguin res a veure entre elles poden viure una al costat de l’altra sense trobar-se mai, ni tan sols en el propi carrer on viuen".

I Aristòtil deia "Ni la TYJE ni el ATÖMATON (casualitat, atzar, sort) són causes de res, no hi ha causes accidentals de res, hi ha causes substancials" referint-se a la seva teoria de les quatre causes i prossegueix: perquè alguna cosa passi, han d’intervenir almenys quatre causes. Res en l’univers és atzarós, sempre intervenen múltiples causes perquè alguna cosa es produeixi, segons  Aristòtil.

Aquestes frases que llegia no fa gaire en un blog, m’han fet pensar en l’atzar i la casualitat que fem servir moltes vegades per atribuir coses que ens passen. Per exemple: Atribuïm al fer de trobar una bona feina a l’atzar quan, la majoria de les vegades, és degut a la nostra preparació, al fet de buscar-la amb ganes, al nostre caràcter i a moltes diverses coses que fan que ens movem cap a una direcció determinada. I també passa el contrari: quan no trobem feina generalment no és per culpa de l’atzar sinó perquè no ens preparem bé ni ens movem cap a la direcció adequada.

Si ens aturem a pensar en una simple trobada amb un amic en un  determinat lloc que freqüentem, un comentari freqüent és dir: "Quina casualitat! Em vaig trobar amb el Joan en tal lloc". No obstant, si hi pensem una mica veurem que les dues persones som amics i sempre que triem una cosa hi ha algunes coses subtils que ens relacionen amb l’altre. Relacions inconscients, potser, però relacions. Ens relacionem amb algú perquè alguna cosa d’aquesta persona ens identifica,  com poden ser poden ser certs gustos o preferències similars a les nostres. Vist així trobar a tal altre en un lloc ja no és tanta casualitat perquè un lloc és d’alguna manera elegit per tots dos i, per tant, no és casual la trobada. Aquest és un simple exemple on la casualitat deixa lloc a la causalitat, o les múltiples causalitats que determinen un fenomen, un fet, o esdeveniment.

Moltes persones davant el temor que produeix la incertesa atribueixen a la casualitat, la sort, o el destí, la seva pròpia vida. Però és realment així? Podem deixar lliurat a l’atzar nostre propi destí? Per què preferim parlar de casualitats? Potser, és una forma de no ser responsables sobre els nostres actes, potser és una forma de minimitzar els riscos de les nostres pròpies eleccions. Deixar lliurat a l’atzar el nostre destí és una forma de minimitzar els riscos que suposa triar una opció a la vida. Sempre que triem alguna cosa en rebutgem d’altres. La nostra vida és plena d’eleccions que sense adonar-nos hem de fer minut a minut, des de la cosa més simple com pot ser l’elecció del que menjarem, fins a les més transcendentals i més complexes. Pot ser que no fem la millor elecció, i atribuïm les seves conseqüències a la casualitat, però realment és casual? Tota decisió o comportament que adoptem no és per casualitat, depèn de la nostra història personal, de les nostres vivències, de la nostra forma de veure el món. És per això que dues persones davant d’una mateixa situació opten per diferents formes de veure i actuen de diferent manera.

Des d’un punt de vista aristotèlic múltiples causes determinen el que anomenem casualitats. És cert que les coses no són generalment unicausals, és a dir determinades per una única causa, sinó que sempre hi ha causes múltiples que moltes vegades ens poden semblar alienes, desconegudes, però que exerceixen el seu poder i influència en el que anomenem atzar, sort, o casualitat.

Per tant, hem d’anar a buscar la sort i trobar-la (aconseguir-la) allà on sigui i posant-hi els nostres mitjans i el nostre esforç. La sort llavors ens recompensarà quasi bé sempre…

L’Ateneu Popular Plana d’Urgell va organitzar ahir el segon Acte d’Estat que es va definir com a ‘unitari, transversal i solemne’. Es va omplir el Teatre l’ Amistat i vam poder escoltar moltes coses interessants.

Van tenir lloc els parlaments de la represaliada i exdirigent de Maulets, Núria Cadenes; el sociòleg i escriptor Salvador Cardús; el jurista i membre del Consell Nacional de CDC Alfons López Tena; el President del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, mitjançant una videoconferència; l’eurodiputat d’Esquerra, Oriol Junqueras; i l’històric militant republicà lleidatà Víctor Torres.

A més, es va retre homenatge a Màrius Torres en l’any del centenari del seu naixement amb l’actuació de la cantautora Meritxell Gené que va interpretar alguns poemes musicats del poeta lleidatà. L’acte va servir també per reconèixer la tasca de les més de 50 comissions ciutadanes de les comarques de Ponent que fins a dia d’avui han organitzat consultes populars.

"No és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat d’una nacionalitat per constituir‐se en Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té, per aquest sol fet, el dret a posseir‐la.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets a cap nacionalitat. Car tota nacionalitat, pel sol fet d’existir, ja porta en si aquests drets. L’Estat té, però, l’obligació de reconèixer aquests drets i fomentar‐los."

(Mossèn Josep Armengou)

Quatre dies després de ser operat, el rei ha sortit de l’ Hospital. El Rei s’ha refet ràpid de la seva operació i, a més, ha sortit molt optimista i molt positiu de l’ Hospital Clínic. Escoltant-lo, a un inclús li venen ganes d’operar-se, jejejeje… Tot ha estat meravellós i la sanitat pública és un orgull. Què bé no?Hi ha una teoria psicològica que indica que l’empatia pot accelerar la curació de les malalties. Els pacients atesos per metges empàtics i atents es recuperen més ràpidament. El que han fet aquest investigació fins i tot arriben a asseverar que la grip pot durar menys d’un dia si tenim la sort de visitar un doctor molt empàtic; seria un remei més eficaç que qualsevol antigripal.Es veu que el Rei es va trobar amb metges, infermeres i personal en general amb un grau d’empatia enorme perquè ha tardat poquíssim a que li donessin l’alta mèdica. A més, ha trobat empatia a tots nivells: a més de la família també un munt de polítics i autoritats de tot tipus l’han anat a visitar a qualsevol hora i sense haver d’esperar torn. Suposo que tot plegat ha estat una cura de salut enorme i una càrrega d’energia positiva.Llàstima que  no hagués hagut de fer cua. Llàstima que no hagi hagut d’anar a urgències. Llàstima que no s’hagi hagut d’esperar un mes per a fer-se una radiografia. Llàstima que no hagi tingut de compartir habitació amb una altra persona. Llàstima que no hagi hagut de suportar alguns mals humors dels que han de suportar la gent “normal i corrent”…Llàstima!  Perquè potser hauria vist que la sanitat pública no sempre és tan meravellosa.Etiquetes de Technorati: Monarquia,Justícia,Ètica,Mentides,Psicologia

"Tocar el cel arrelats a la terra". Aquest seria un lema adequat pels castellers. Per tocar el cel i per poder pujar ben alt cal que la base sigui ben sòlida i àmplia.

Políticament parlant, passa quelcom similar i Catalunya haurà d’aprendre dels castellers la forma de fer un bon castell per tal de poder seguir endavant, pujar ben alt i no caure a mig camí. Els castells no sempre es fan ala primera. Per aconseguir-ne un, n’han de caure molts abans. Però al final s’aconsegueix.

Caldrà una base àmplia i unida. Fent força cap a la mateixa direcció i fent que el castell vagi pujant poc a poc. Caldrà corregir rumbs. Caldrà un bon cap de colla. Caldrà paciència, persistència i tenacitat.

Però ho aconseguirem. Segur que ho aconseguirem! 

Aquest text no és meu. És d’un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l’àvia . Bé, un retrat millorat per l’amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d’anys, també l’he visitat a ella i sempre m’ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m’estimo la Juana i m’hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ

El primer discapacitat espanyol amb síndrome de Down que ha acabat una carrera universitària es diu Pablo Pineda. Ha fet de mestre durant tres dies en una escola pública de la ciutat de Còrdova i ha inculcat la tolerància davant la diferència durant aquests dies. Després ho ha deixat perquè tenia altres coses importants en la seva vida.

Pablo Pineda, que va néixer amb síndrome de Down a Màlaga fa 30 anys, és diplomat en Magisteri i està a punt d’acabar la carrera de Psicopedagogia.
Pineda va explicar en declaracions exclusives a Efe que l’experiència que ha tingut en els últims tres dies, en què ha exercit de professor a una escola, ha estat "realment apassionant i inoblidable" ja que la resposta i la convivència amb els nens i els professors ha resultat "emocionant". En aquests dies ha respost als dubtes dels alumnes de tots els cursos de l’escola i ha participat en diverses activitats amb ells que, segons ell, "sentien curiositat per tot".
En aquest sentit, ha assenyalat que espera haver pogut canviar la mentalitat de molts d’aquests alumnes pel que fa a la síndrome de Down, perquè els nens "són esponges que es queden amb tot".

No obstant, ha subratllat que ha estat una explicació mútua, ja que s’ha sorprès de la mentalitat i de l’actitud de molts d’aquests nens, als quals ha explicat que el Down no és una malaltia, sinó "un conjunt de característiques" .
Pineda ha indicat que ha lluitat molt dur durant tota la seva vida contra la indiferència dels seus companys de classe, especialment durant la seva etapa a l’ institut, de manera que ha tractat d’inculcar als nens que "no han de discriminar les persones amb síndrome de Down ".

Pablo Pineda també ha fet d’actor. va ser guardonat amb la Concha de Plata al Festival Internacional de Cine de San Sebastián de 2009 por la seva participació a la pel·lícula Yo, también. A la pel·lícula interpreta el paper d’un llicenciat universitari amb Síndrome de Down, tal com és ell en la vida real que és llicenciat en Psicopedagogia.

Pineda viu a Màlaga i va treballar a l’ Ajuntament. És Diplomat en Magisteri, professor d’ Educació Especial i llicenciat en Psicopedagogia.

I , per acabar, unes reflexions que em faig a mi mateix:

-Qui no és discapacitat en algun aspecte de la seva vida?

-Qui pot dir que ho sap fer tot?

-Qui no necessita ajuda?

-Qui és tan autosuficient que no necessita de ningú més?

La Dunia és la meva fillola i ahir va complir 14 anys. Recordo el dia que va néixer, que vam córrer a conèixer-la a l’Hospital, tant bon punt els seus pares van avisar-nos que ja havia arribat al món.

I ja té 14 anys! Això de que el temps passa de pressa és tant cert com hi ha món! L’hem vist néixer i créixer i no ens en sabem avenir. Hem anat veient que s’ha anat fent gran, que s’ha anat tornant més reflexiva, potser no tant espontània, però ha conservat l’afectuositat que ha tingut sempre. En algun moment hem descobert una mica de tristesa als seus ulls i ens ha fet patir.

No li ha tocat una vida fàcil, sobretot des que els seus pares es van separar. Quan era molt petita, a casa seva van passar certes dificultats econòmiques. Després es va encaminar la cosa i durant una bona temporada van estar millor. Va canviar de casa vàries vegades. Va canviar de ciutat. Ha canviat d’ambient… però ella ha sabut lluitar per conservar el que volia, aconseguir coses noves i trobar amics i amigues. Ha estat una nena lluitadora des de petiteta i segueix conservant aquesta característica, sobretot ara que competeix fent esport i ha de lluitar de valent per arribar a la meta.

Dunia, et vull deixar com a regal d’aniversari aquesta preciosa carta de Joan Surroca i Sens, que et pot servir a tu i als adolescents actuals. Potser en aquests moments no l’entendràs de tot perquè diu coses molt profundes i molt importants. Però te la deixo i potser et farà servei.

Estimada B.,

El teu institut em va convidar i les meves paraules varen xarbotar la teva sensibilitat tan pròpia dels teus catorze anys. Vares venir a casa per seguir conversant de les teves inquietuds i sobre el futur que ningú veu clar. Em sentia interpel·lat pels teus sorprenents ulls verds de blat d’abril.

Sovint els grans no sabem donar respostes perquè hem estat maldestres, ens hem equivocat i sabem que deixem un món inacceptable per a vosaltres. T’escric a tu, i a tots els adolescents, en un intent de resumir el que necessitaria llibres per explicar-me amb correcció. T’ho dic clarament: res pot tenir solució amb l’actual sistema econòmic.

Si vols donar sentit a la teva vida, lluny del viure passiu de tantes existències, dedica’t a posar en evidència les contradiccions de la nostra organització econòmica. Cerca estratègies no violentes per acabar amb el robatori a gran escala provocat per la banca, els negocis sempre bruts del tràfic de persones, de les armes i de la droga i dels especuladors dels béns de la Terra que són de tots.

El capitalisme fomenta que aflorin els racons més obscurs de la naturalesa humana. Rousseau tenia raó: l’home és essencialment bo i no et creguis que l’home sigui un llop per a l’home com predicava Hobbes. La gent senzilla, la gent que no té gaire res, sigui d’on sigui, sol ser generosa i en els ulls porta la marca de la bondat. La cobdícia ens porta a l’abisme de la deshumanització.

Coopera amb tota la força de què siguis capaç per canviar un sistema malvat i no t’entretinguis posant pedaços, com tants equivocadament hem fet, perquè faràs contents els poderosos quan et vegin anul·lada amb l’os que ells mateixos hàbilment t’hauran llençat.

Que ningú et tapi la boca amb discursos sobre la bondat de la nostra democràcia inexistent. Estem en una plutocràcia on governen els rics i poderosos. Sigues valenta per resistir la forçosa soledat amb la qual viuràs.

No et deixis enquadrar mai tal com pretendran aquells que ignoren que el pensament necessita llibertat. Són els mateixos que es posaran nerviosos quan remoguis les tranquil·les aigües en què naveguen. Esforça’t amb passió sense admetre mai que el fi justifica els mitjans. Mai.

Sigues forta perquè, si actues així, tots aquells a qui molestaràs, incapaços de trobar arguments, et desqualificaran directament i t’acusaran de voler restar per damunt del bé i del mal. Quan escoltis això, et recomano que no t’hi tornis. Mira-te’ls compassivament i tu ja sabràs que també tu vius en el mal tot cercant el bé, perquè qui viu plenament en el bé –en un món tan cruel, injust i depredador– forçosament viu privat de llibertat física.

Cerca l’equilibri per no dimitir mai. Viu amb entusiasme i, malgrat tot, celebra la vida en comunió amb tots els éssers, especialment amb les persones estimades. Dedica temps a contemplar silenciosament el firmament des d’un punt elevat, sense contaminació i, des d’aquest lloc net, mira les estrelles i elles t’oferiran solucions a algunes de les preguntes que jo no he sabut respondre’t. Amb els meus millors desitjos.

Joan Surroca i Sens

Per molts anys Dunia i que en celebris molts més!

MOHAMMET: Em dic Mohammed. Vaig arribar el 20 de Maig del 2006. Al meu país era un ciutadà. Aquí no sóc res. No sóc ningú. No existeixo legalment. No tinc papers. Visc amb uns companys en un pis de mala mort. Treballo quan puc per quatre rals i sense cap tipus de contracte. Tinc la família lluny…

No trobeu que és una situació molt dura la que em toca viure? Em sento maltractat moralment. No vaig venir perquè volgués. M’hi vaig sentir obligat perquè al meu país passàvem gana jo i la meva família. Al Consolat espanyol no em van concedir el visat per a poder entrar pel pas fronterer de forma legal. I mira que ho vaig intentar vegades…

I un cop aquí, trobo que no és allò que m’havien explicat. No em sento gens acollit ni pels meus companys de feina (molts d’ells també van haver de venir fa uns anys del seu poble i haurien de saber el que és això). Més aviat em miren com a competidor no desitjat.

Molts de nosaltres som víctimes d’un dels comportaments més vergonyosos i més inhumans: el de les màfies, que s’aprofiten de la necessitat de l’ésser humà. Juguen amb les il·lusions de la gent, tot enriquint-se a base de transportar-los fins aquí en unes condicions degradants, amb informacions i promeses falses, i sense cap mena de garanties. I en aquests grups mafiosos (moderns compradors d’esclaus) hi han implicats gent dels nostres i gent d’aquí.

………………………………………….

JORDI: Mira, Mohammed, has arribat a una terra on, malgrat la seva bonança econòmica, no viu un dels seus millors moments. Molts de nosaltres, temps enrere, vam ser emigrants, però els diners tendeixen a fer-nos a tots desmemoriats i insolidaris..

Hauríem de lamentar que no us rebem precisament per esperit d’acollida sinó, senzillament perquè us necessitem. La nostra societat necessita trobar cada dia mà d’obra més barata per a poder fer rodar la màquina capitalista.

Hauríem d’exigir als governs dels països rics que no siguin garrepes en fer i aplicar Lleis d’ Estrangeria, la finalitat de les quals només és assegurar la mà d’obra necessària i tancar els braços de la solidaritat als pobles i persones que més pateixen. Caldria que tinguessin una visió una mica més oberta i que fessin lleis consensuades amb totes les forces polítiques i socials i que respectessin els drets fonamentals de tothom, també dels mal anomenats "il·legals", entre altres punts. Caldria que Europa, sobretot, fos una mica més solidària i recordés tot el mal que ha fet al països pobres i desenvolupats d’ Àfrica i Amèrica. Però és el que dèiem: el diner ens torna desmemoriats, insolidaris i egoistes.

Jo et dic: Benvingut siguis, Mohammed, tu i els que com tu necessiteu de veritat venir. I tant de bo tinguéssim més braços per acollir-vos i sabéssim fer-ho millor. Però també cal dir que aquells que vinguin més per avarícia que per necessitat han de saber que no solament poden fer mal a molts compatriotes necessitats de veritat, sinó que els tripijocs dels diners no acostumen a complir les seves promeses, i que es poden trobar aquí pitjor de com estaven a casa seva. I que els que vinguin amb ganes de delinquir tampoc no cal que es moguin de casa seva.

Agafant la frase de Nietzsche "Dios ha muerto" i fent-la servir com a títol del ser treball, l’Àlex Guàrdia Berdiell, que cursa 2n de Batxillerat a l’ Institut Màrius Torres de Lleida, ha quedat finalista del IV concurs periodístic Josep Pernau. Tot llegint el breu article m’anava esgarrifant i, en acabar, m’he esgarrifat del tot veient el nivell. He pensat: Si aquest article l’han donat com a finalista….quin era el nivell dels altres? També he de reconèixer, en honor a la veritat, que alguns dels premiats s’ho mereixien i que estaven molt bé tant en el fons com en la forma.

Però l’esgarrifança no l’he sentida tant per aquest article en si, sinó pel jurat que el va premiar (un jurat que no conec). Perquè trobo que és un article mal redactat, confús, desordenat, que empra arguments pseudofilosòfics amb pedanteria i mala traça, que només  serveixen per barrejar coses i enredar la troca. Segurament que el noi ha fet el que ha pogut però segur que no ho han fet les persones que n’han fet la valoració. Per això jo he afegit al títol "Dios ha muerto" la frase "i la intel·ligència també", perquè considero que no és intel·ligent, pedagògic i formatiu premiar un treball de tan baixa qualitat. Quan no s’arriba a un cert nivell sempre queda el recurs de declarar desert el premi i no pas baixar el llistó. Si l’ excel·lent periodista Josep Pernau aixequés el cap em sembla que no hi estaria d’acord i també s’esparveraria…

I per acabar. Una altra cosa que m’ha sorprès de la colla d’articles premiats que he estat llegint aquests dies, ha estat que n’hi ha un munt de redactats en castellà. Ja sé que qualsevol de les dues llengües es podia fer servir, però això em confirma el que un amic meu, professor de català d’un institut em deia: que el nivell de català tan oral com escrit ha baixat de forma tan accentuada que ja hi ha molts nois i noies que arriben a la universitat sense poder-lo fer servir de forma mitjanament correcta, cosa que no succeeix amb el castellà, em deia ell.

Potser caldrà que hi pensem una mica en tot això i que les autoritats competents mirin de fer alguna cosa.

"UN LUGAR EN EL BOSQUE"

Aquest deliciós llibre és un llibre de contes del meu amic Armando Quintero, un uruguaià que fa anys que viu a Veneçuela i que es dedica a alegrar la vida de la gent explicant-los-hi contes.

Aquest llibre és ple de contes curts que parlen d’un ramat de llops plens de tendresa, solidaritat i humor entorn a la vida al bosc

Els textos són de l’Armando Quintero i les il·lustracions de Manuel Pizcueta 1ª edició en castellà, Sevilla: Kalandraka, 2004.
L’obra va rebre els següents reconeixements:

– “Lo mejor del año” en el Banco del Libro de Venezuela.

– “Primer Premio Nacional de Literatura Infantil por obra édita” atorgat pel  Ministerio de Educación y Cultura de Uruguay l’any 2006.
-I aquest 30 d’ abril del 2010, acava de ser reconeguda entre "Los Treinta de los Treinta" del Banco del Libro, Caracas, Venezuela.

Voleu fer-ne un tast? Endavant, que us asseguro que us agradaran. I si voleu llegir-los directament al seu blog, aquí el teniu:

http://loscuentosquelescuento.blogspot.com/

Oír el silencio –
– Todos los momentos del día son hermosos. El amanecer, el mediodía, la tarde… -dijo Lobo Abuelo.
– ¿Y la noche? -preguntó Loba Pequeña.
– La noche también. Y no sólo por la luna y las estrellas. Hay un momento en que el río se queda mudo. Parece que el agua está quieta, como si no quisiera ir a ninguna parte. Ese silencio es tan hermoso como las voces del bosque.
– Tiene que ser hermoso oír el silencio – dijo Lobo Pequeño.
Muchachita del Bosque
– Escucha –dijo Lobo Grande a Lobo Pequeño-. Y pon mucha atención. Si por ese sendero pasa una niña con una cesta y una caperuza de este color –le mostró unas guindas-, ni le hables: ¡Es un ser muy peligroso! Esa muchachita tuvo mucho que ver con el triste final de tu tatarabuelo.
Cae la noche
Lobo Abuelo y Lobo Pequeño paseaban por el bosque cuando cayó la noche.
– ¡Qué poca luz! ¡Nos vamos a perder! –dijo Lobo Pequeño.
– No tengas miedo -lo tranquilizó Lobo Abuelo-. Nos guiaremos por las estrellas.
Mientras caminaban hacia la guarida, Lobo Abuelo le fue mostrando el cielo: contemplaron el planeta Marte y el luminoso Venus, cómo titilan las estrellas y los planetas no, y le enseñó a reconocer algunas constelaciones… Lobo Pequeño estaba asombrado.
Cuando llegaron, Lobo Abuelo le dijo:
– Una noche te mostraré la Loba Mayor y la Loba Menor; son constelaciones que sólo los viejos lobos conocemos.
Luz de luna
– ¡Aullad, aullad siempre! –decía Loba Abuela a sus lobeznos–. No es que la luna sea terca, es que es viejecita; por eso anda tan despacio y tarda en darse la vuelta para enseñar su cara oscura, y en dejarnos dormir. Pero lo consigue. Claro que con los años que tiene, está desmemoriada, y cada poco tiempo vuelve a mostrarse con toda su luz.
Boca de Lobo
Lobo Grande se había dormido.
En pleno sueño, abrió mucho la boca. Y quedó así un rato.
Lobo Chiquitito se le acercó, como echando cuentas.
– ¿Qué haces ahí? – le preguntó Loba Pequeña.
– Miraba. Para estar seguro de que la noche no es tan oscura como la boca de un lobo.
Temor de lobito
El sol brillaba en un cielo. Loba Abuela entró en la guarida y preguntó:
– Lobo Chiquitito, ¿has visto qué tarde? Estupenda para jugar en el bosque.
– Ya lo sé.
– Entonces, ¿qué haces ahí medio escondido?
– Medio escondido, no. Escondido. ¿Piensas que voy a salir a jugar en una tarde así? ¡Ni loco! ¡Seguro que el bosque está lleno de niños!
Por un amigo
– ¿Qué haces con esa pinta? – preguntó Lobo Abuelo a Lobo Pequeño.
Estaba blanco de punta a rabo, y con el pelo rizado.
Y colgado al cuello, con un lazo verde, llevaba un cencerro.
– Esta tarde quiero jugar en la pradera con mi mejor amigo. Pero su padre ni deja que me acerque al rebaño. Dice que los lobos no pueden jugar con los corderos.
Disfraces
Había llegado el Carnaval.
Todos andaban preparando sus disfraces.
Loba Pequeña se había embadurnado el cuerpo con pintura blanca.
– ¿Qué te parece? –le preguntó a Loba Abuela.
– No me vengas tú también con el cuento de que tienes una amiga cordera, ¿o acaso te has enamorado de alguno de ellos?
– ¡Ay, Loba Abuela, qué cosas tienes! Sólo quería disfrazarme de fantasma.
Jugando con lobo
Aquella tarde, Lobo Pequeño había a visitar a su mejor amigo a la pradera.
De pronto, los corderos lo rodearon y se pusieron a gritar:
-¡Quiero tirarle de las orejas!
-¡Yo voy a rizarle el pelo y ponerle un lazo!
-¡Pues yo me voy a montar en su lomo!
Entonces, Cordero Amigo le dijo a Lobo Pequeño:
– Cuando mis hermanos se cansen, dejarán de molestarte; pero ¿quién se resiste a la maravilla de poder jugar con un lobito bueno?
Lobo vegetariano
– Ya sabía que esto tenía que terminar mal -dijo Loba Grande a Lobo Pequeño-. Nunca me ha molestado tu amistad con un cordero, aunque, cuando dejaste de comer carne y empezaron a gustarte las frutas y las verduras, comencé a preocuparme. Pero esto ya es demasiado. ¿Qué van a decir tu padre y el resto de la manada? ¿Cómo explicarles que tu hermoso pelaje, orgullo de nuestra especie, se te está poniendo rojo por comer tantas zanahorias?
Guardar secretos
– Lobo Abuelo, tengo que contarte un secreto -le dijo al oído Lobo Chiquitito-. El corazón de Lobo Pequeño parece una cajita de música. Silba como una codorniz, ulula como un búho, canta como un gallo… Ni siquiera necesita cuerda. ¿Y sabes por qué? Porque está enamorado. Me lo dijo él. Me pidió que no se lo contase a nadie, pero me dolía la punta de la lengua y me temblaban las patas. Podrás guardar su secreto, ¿verdad?
Adagio
– Tenéis que saberlo de una vez, mis queridos lobeznos –explicaba Loba Abuela-. Nosotros somos así: siempre andamos en manada. Y nos sentimos mal cuando no lo hacemos. En nosotros, se cumple ese viejo adagio… Más vale acompañados, que bien solos.

Pintura de Ricardo Zorrilla de San Martín (Uruguai)

Text premiat en el concurs de "Cartes d’amor i desamor" de la Biblioteca de Mollerussa, de l’any 2000.

Lleida, 11 de Setembre de 1999

Estimada Teresa:

Et dec una explicació d’aquella separació tan sobtada. Havia arribat a Buenos Aires amb tota la il·lusió de descobrir un país i paisatges nous. Però al cap de tres dies ja m’havia atipat de ciutat i desitjava assaborir d’una vegada el camp argentí. Havia llogat un cotxe i em disposava a gaudir d’uns dies de sensacions noves. Portava ja molts quilòmetres damunt i estava una mica cansat. De sobte, veig aquell camió que se’m tirava al damunt i la maniobra justa per esquivar-lo. Però no vaig poder evitar sortir de la carretera. L’ imbècil no va ni parar!. El cotxe aixafat; jo amb un bon cop al cap i sense passar ni una ànima per aquells móns de Déu…

I, de cop, vas sortir tu com un àngel arribat del cel. No sé pas d’on vas sortir, si no es veia una ànima, ni una "estancia", ni cap senyal de vida per enlloc! Vas atansar-te poc a poc i vas preguntar-me si m’havia fet mal, si estava bé. "Ven conmigo!", vas dir-me en un to imperatiu i maternal que en aquell moment em va agradar. Estava totalment desemparat i em trobava sol i perdut.

Casa teva era allà darrera, -"detrás de aquel cerro"- vas dir-me. No gens lluny, la veritat. M’hi vas fer anar de totes maneres. Que el cotxe ja el trobarem, que si ara el que necessites és descansar, que si patatim, que si patatum…

Tenies ganes de parlar. I jo, que mai no havia après a escoltar i tampoc mai no havia fet cas a ningú, t’anava escoltant i escoltant i escoltant mentre tu parlaves dolçament i pausada. Jo, que anava sempre a la meva, que no havia fet més que pensar en mi mateix tota la vida, ara descobria una persona diferent a totes les que havia conegut i se’m feia interessant, alhora, la situació i la persona mateixa que tenia al davant.

Et va parir una minyona -m’explicaves a poc a poc i amb paraules senzilles- i em deies que també ella va néixer així, com els gats, en un catre sense potes i color de merda. De ben petiteta se t’arrapava a la roba i a la pell aquest tuf tossut de les cuines on s’hi barreja la pudor d’estalzí, fum i grassa. Sempre entre les cames de la mare com un gosset desemparat.

Amb prou feines dotze anys ja se’t marcaren els pits i la naixent rodonesa de les cuixes t’omplia el vestit vell i estripat i ja en aquella edat l’ aprofitat "patrón" o el majordom anaven buscant un racó on arrambar el teu cos. Res d’escola. Per no tenir, ni vas tenir temps de jugar. T’havies de guanyar el que menjaves. Eren moltes boques per omplir i molta feina per fer a l’ "estancia"!

I tan aviat com t’infla el ventre el primer fill, ja tots es creuen tenir dret a un lloc al teu catre i a la teva carn. Fins i tot els pobres peons de la "estancia", perquè tu, pobra infeliç, ets en aquell racó de món la única cosa que no té amo. Quasi bé cada any pareixis un nen ros, mulat o negre, perquè durant les nits fosques, llargues i avorrides es confonen els colors, i tant més si són dues vides solitàries les que barregen sang i sofriment.

Un aquí i l’altre allà, per les "estancias" de la comarca -manyocs de drap brut que fa rodolar el vent-, aquests fills sense pare els anaves distribuint, mentre tu anaves gestant l’ íntim i impossible desig d’ajuntar-los un dia en una senzilla caseta amb sol, alegre i endreçada. I així vas anar d’home en home, de cuina en cuina, de feina en feina envellint, fins que ja inútil , desmantellada, sense servir ni per a fregar, ni pels als besos ni per l’amor, pensaves acabar -com moltes altres- la teva existència  prenent "mate" asseguda a la porta d’un bordell de poble o d’un bar de mala mort d’aquests que es troben a les carreteres argentines.

Però tu, íntimament, no t’acabaves de conformar amb el teu destí. M’ho deies molt segura. Com si allò no fes per tu; encara que la teva vida havia estat molt negra i semblava que el més lògic fos que el destí te la fes acabar igual de negra.

Però jo tampoc vull que sigui així. Igual que tu, tampoc jo vull que aquest sigui el teu destí. Necessito tornar a veure’t, a buscar-te. Des d’aquell precís moment en què vaig seure al teu davant i vaig començar a escoltar-te en silenci va començar a néixer dins meu quelcom inexplicable, misteriós, pertorbador. Va néixer un futur nou. I no vaig saber dir-t’ho en aquell moment.

Tant bon punt vam separar-nos ja vaig començar a enyorar-te. Et vaig trobar a faltar immediatament. Com és possible això? M’ho he preguntat milers de vegades des de llavors. Mentre tornava cap a Buenos Aires, mentre anava cap a l’aeroport, mentre volava altre cop cap a Lleida…

T’enyoro massa. No he fet més que pensar en tu des d’aquell dia que em vas acollir d’una manera tan natural, amb una espècie d’amor que només és possible en una dona que ha sofert molt i ha estimat encara més i en una mare que s’ha buidat totalment i ha arribat a un moment que no té res més perquè ho ha donat tot.

Espero que t’hi trobaré. Espero que encara estaràs en aquella mateixa casa. No em facis la mala jugada d’haver marxat després de tants anys d’estar al mateix lloc! Espera’m, que vinc…

Robert.

PS: Ara m’adono que no sé pas on podré enviar-te la carta …perquè no sé ni el teu nom sencer, ni tinc la teva adreça. És igual. Si no t’has mogut del lloc, ja et trobaré. Ja he comunicat a l’empresa que deixava de treballar. Definitivament acabo de decidir que demà mateix compro un bitllet d’avió i me’n vaig a l’Argentina.

Això que en diem Espanya cada dia fa de més mal entendre i de més mal pair. Alguns ja ens en hem desdit. Altres encara hi confien i bategen amb diferents noms aquesta confiança. Pocs es creuen encara les promeses i les mentides que ens fan. Tots temem la pedregada que aviat ens caurà a sobre amb el tema de l’ estatut. S’han dit ja tantes coses del moment polític en què vivim que ja poques més se’n poden dir. O millor dit: són impublicables.

El Néstor Luján, ja fa una bona colla d’anys, semblava que ho tenia clar quan ja llavors ho veia tot molt negre i deia textualment: "España está agotada, hundida definitivamente. No se conmueve ya nadie. Las Universidades pobres y miserables, de una incultura sobrecogedora, la literatura raquítica, la industria sin haber dado un paso desde hace quince años (…) El ejército inerme, la riqueza exhausta, destrozado el país, sin carreteras, sin ferrocarriles, sin escuelas, sin política, sin religión. El espectáculo es desolador, la moral anda por los suelos. España es el país más triste del mundo”.

Quins passos hem fet? Potser algun més.. però cap al precipici. Caldria que preparéssim urgentment un altre Memorial de Greuges, que és el nom amb el qual va ser conegut popularment la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, enviada al rei Alfons XII d’ Espanya l’any 1885. Potser amb una diferència d’ara amb llavors: qui serà capaç de redactar i presentar conjuntament la llista de greuges si aquí no podem fer ni dos passos junts?

A qui elevarem la llista de greuges? Al Rei? A la mare superiora? Als catalans se’ns han rifat per activa i per passiva ja fa molts anys i sembla que la cosa continuarà infinitament, com aquelles novel·les sud americanes que no acaben mai i quan acaben, acaben malament.

Ja cal que ens espavilem perquè ningú ens traurà les castanyes del foc si no ho fem nosaltres mateixos. Ja no ens fan cas perquè saben que cridem molt i no fem res. I amb els polítics que tenim malament rai! Ens esperen temps dolents i aquí no surt cap líder amb cara i ulls que digui cap on hem d’anar. Tot plegat una llàstima!

És trist no tenir feina quan hom té necessitat i ganes de treballar. Avui, 1er de Maig, és el Dia dels Treballadors i de tots els aturats que tenen ganes de treballar i no poden fer-ho. Per solidaritat amb ells, avui ens n’hem de recordar i desitjar que aviat puguem sortir d’aquest atzucac. Mal dia per celebrar, docs, i una celebració força amarga la del dia d’avui.

Una de les principals xacres que té la nostra societat és el de la desocupació, un problema que s’ha acrescut després de la crisi financera i econòmica en la qual està immersa Espanya des del 2008 i que no té aspectes de solucionar-se en el curt i mig termini.

La desocupació com a tal, es pot definir com aquella situació per la qual travessa tota persona que estant en edat de treballar, es troba cercat un treball de manera activa i que també compleix el requisit d’estar disponible per incorporar-se a un treball de manera immediata, però que encara volent treballar, es troba sense treball.

Per calcular la taxa de desocupació d’un país solament n’hi ha prou amb expressar la relació que existeix entre el nombre d’aturats i el nombre de persones que es troben en edat de treballar i volen treballar, és a dir, formen la part de la població denominada activa econòmicament o també denominada força de treball. Taxa de desocupació= nombre aturats/força de treball.

La desocupació comporta un important cost econòmic i social per a la societat ja que no solament, l’individu en atur, que no té treball, no pot accedir a determinats béns i serveis, sinó que repercuteix en la producció de les empreses ja que produeixen menys béns davant una menor demanda.

Per tant, implica una pèrdua de riquesa tant per a empreses com per a l’individu que ja no podrà recuperar i a més la desocupació també comporta un altre cost que és el d’haver de formar als aturats i òbviament la desocupació en taxes elevades genera descontent a nivell social i polític.

La desocupació a Catalunya ha pujat durant el primer trimestre de l’any fins a les 676.200 persones i fixa la taxa d’atur en el 17,91%, gairebé un punt més que el darrer trimestre del 2009 (17,01%), segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) publicada per l’ Institut Nacional d’Estadística (INE).

En relació amb el trimestre anterior, el nombre d’aturats augmenta de 33.200 persones, el 5,17% més, i de 53.200 persones, el 8,6% més, si les xifres es comparen amb les de fa un any. La població ocupada se situa en 3.098.900 persones, cosa que suposa la destrucció de 37.500 nous llocs de treball, l’1,2% menys, respecte els tres últims mesos del 2009, i un 4,07% menys en relació al primer trimestre del 2009.

Al conjunt de l’Estat, el nombre de desocupats en el primer trimestre de l’any puja de 286.200 persones respecte el trimestre anterior i se situa ja en les 4.612.700 persones situant la taxa d’atur en el 20,05% de la població activa. Són les xifres més dolentes registrades a l’Estat des de finals del 1997.

(Tret dels diaris d’ahir)

  AVUI

ACUDAM

FA

35 ANYS

PER

MOLTS

ANYS!!

ACUDAM – Associació Comarcal Urgell d’Ajuda al Minusvàlid

L’any 2003 va ser concedida la CREU DE SANT JORDI a ACUDAM "Pel valuós treball que aquesta entitat, des de la seva creació l’any 1975, desenvolupa en el camp de l’atenció, la formació i la integració laboral i social dels discapacitats psíquics. La seva actuació, que abasta totes les poblacions de la comarca del Pla d’Urgell i algunes de l’ Urgell i de les Garrigues, constitueix un exemple de servei i l’expressió solidària dels millors valors humans".

Aquest breu text que il·lustrava la concessió de la Creu de Sant Jordi resumeix el que és ACUDAM o, millor dit, el que vol ser. Durant aquests anys hi han hagut moltes dificultats, molts esforços, molta gent compromesa i moltes hores de feina, la majoria de vegades ben feta. I no cal amagar que també hi ha hagut errors, injustícies i potser coses no prou ben fetes. Crec que en tota obra humana passa això però s’ha de valorar la feina feta amb un col·lectiu que no tenia res i ara té moltes coses gràcies a ACUDAM.

El diumenge passat, dia 25, més de 200 persones vam celebrar amb un dinar i una festa els 35 anys de la seva fundació.  Uns 35 anys que són tot un llarg camí recorregut i un punt de partida d’un camí per recórrer, que esperem que també sigui llarg. Hi han hagut algunes etapes claus i molt arriscades en el seu desenvolupament. Per sort, s’ha encertat sempre el camí correcte i s’ha pogut créixer i arribar a la gran obra i la gran empresa que ara és ACUDAM. Perquè també s’ha convertit en una gran empresa que dóna feina a discapacitats i no discapacitats, sobretot des que s’ha instal·lat la part de producció al polígon industrial de Vila-Sana.

L’any 2003  el President Jordi Pujol va inaugurar les instal.lacions de l’empresa ACUDAM (Polígon Industrial de Vila-sana, Clot Rodó, 4) per tal de poder seguir amb les feines tradicionals que s’han anat fent a través dels anys, com son la confecció de cortines de diferents tipus, persianes, alvèols per a envasar fruita i per a usos industrials, envasat de ferreteria, vivers d’oliveres, treballs per a tercers, etc. Aquestes noves instal.lacions industrials al polígon ocupaven 3.750 metres quadrats construïts i una superfície total de 4.250 mestres quadrats en aquesta primera fase. Posteriorment s’ha tornat a augmentar la capacitat, degut novament a una falta alarmant d’espai, a uns quants milers de metres quadrats més.

Com ja explicàvem un altre dia, ACUDAM va ser fundada l’any 1975. Primer va crear un col.legi d’educació especial, el CEE Siloè i l’any 1977 va començar a funcionar provisionalment un taller ocupacional, ubicat a les instal.lacions de la mateixa escola. Posteriorment, l’Ajuntament va facilitar uns locals i es van augmentar els serveis i recursos humans per donar atenció a les persones amb discapacitat de la comarca. L’any 1982 es creà el Centre Especial de Treball amb la finalitat d’assegurar un treball remunerat i normalitzat a les persones que hi realitzen un treball productiu integrador.

ACUDAM dóna atenció a més de 150 persones amb discapacitat intel.lectual, de les quals una seixantena estan contractades al Centre Especial de Treball i la resta són al Servei de Teràpia Ocupacional, en el qual es realitzen ocupacions amb objectius terapèutics.

Seguirem un altre dia amb la història….

En els sistemes capitalistes les crisis econòmiques són una constant que van variant el seu epicentre i
que, a vegades, com en aquest cas, tenen un diàmetre gairebé d’abast mundial. Així doncs, com en
altres ocasions no gaire llunyanes avui a Catalunya ens veiem afectats de ple per aquesta situació de
crisi econòmica. Però hi ha un fet diferencial, actualment a Catalunya les persones immigrades són
aproximadament un 15% de la població, fet que ens dibuixa un nou perfil de la classe treballadora, ja
que en aquests anys les persones immigrades han constituït i constitueixen en bona mesura la classe
obrera, que com sabem pateix amb més duresa les conseqüències de la crisi econòmica.

L’experiència d’altres països europeus en les crisis econòmiques dels anys 70 i 90, ens alerta de que en moments de crisi econòmica, quan moltes persones tenen greus problemes, una part de la societat
reacciona culpabilitzant als col·lectius més febles, als que suposa com a competidors. Al segle XXI un d’aquests col·lectius és el de les persones immigrades, als que els acompanyen una sèrie de tòpics i prejudicis, que sovint s’acaben traduint en actituds racistes i són víctimes de desigualtats de drets i oportunitats com a resultat de l’apartheid jurídic resultant de les llei i polítiques migratòries. Aquesta funció de boc expiatori de la població immigrada permet que les lleis i les polítiques migratòries siguin cada cop més dures.

En els darrers anys hem pogut veure com el racisme, lluny de desaparèixer, ha anat ocupant espais tant en l’àmbit social com en l’institucional i s’ha consolidat. Aquest té un origen complexe que inclou aspectes històrics, psicològics, econòmics, jurídics, culturals, etc.
Una crisi econòmica no hauria de comportar per si mateixa un enduriment o augment de les manifestacions de racisme i xenofòbia, però sabem que en funció de la gestió que se’n faci és un lamentable però possible resultat, alhora que els antecedents no són encoratjadors. Aquesta crisi econòmica succeeix en un moment en que a Europa les lleis i polítiques migratòries vulneren repetidament els drets humans i els principis democràtics. Amb un Estat del Benestar feble, a la cua d’Europa, fet que s’ha agreujat amb la crisi econòmica i l’anunci de retallades en despesa pública. I en un context en que els discursos xenòfobs han deixat de ser patrimoni de l’extrema dreta. Aquests s’han anat escolant per l’arc parlamentari amb la voluntat de no perdre vots i de culpabilitzar al col·lectiu immigrat, no oblidem sense dret a vot, de molts dels problemes de la nostra societat. I amb la mancança d’un discurs alternatiu fort que aposti per la pedagogia social i per garantir la convivència i la nostra salut democràtica.

Tot plegat ens situa en una divisió important entre “nosaltres” els autòctons i “ells” els immigrats. És a dir que afrontem la crisi partint d’una certa fractura social que pot avançar molt si no ens esforcem per evitar-la en un exercici de responsabilitat política i social. La ciutadania hem de ser capaços de no deixar-nos enganyar i d’identificar els autèntics problemes i els seus responsables. I ho hem de fer assumint que tots i totes patim la mateixa crisi econòmica independentment del nostre origen, i que els veritables culpables són els que provoquen les desigualtats. Els motius per fer-ho són de pes, amb la unitat de la classe treballadora tindrem força per tal d’exigir respostes reals i concretes, com l’ increment de les polítiques socials, pels autèntics problemes de la societat. Només així evitarem deixar espai al racisme i la xenofòbia, i avançarem en la construcció d’una societat cohesionada que aposta per la igualtat i la convivència.

Una producció de SOS Racisme-Catalunya
C/Hospital 49, ppal. 08001 Barcelona. www.sosracisme.org
Copyright © 2009, © Alfonso López. www.alfonsolopez.cat
Reservats tots els drets.
Copyright © 2009 SOS Racisme-Catalunya sobre la present edició.