Reprodueixo un article interessant d’en Josep Maria Solé i Sabaté sobre el canal Segarra-Garrigues.

Aquesta obra havia de ser la culminació, ara fa uns 150 anys, de la construcció del Canal d’Urgell. La transformació d’una zona de les més pobres de Catalunya per convertir-la en una àrea què mercès a la inversió de la tecnologia industrial aplicada en un medi rural ha esdevingut una de les zones agrícoles i agroindustrials de les més avançades del món. Un somni nascut a la Catalunya medieval que va haver d’esperar cinc segles per començar a fer-se realitat, una transformació que s’explica de forma lúcida i crítica a l’Espai Cultural a la Casa Canal a Mollerussa. Els noms de Clot del Dimoni, Forat de l’Infern o Desert de l’Urgell que identificaven també aquest territori són una prova de la duresa climàtica i de l’escassetat de pluges d’aquestes terres. El Canal d’Urgell, operatiu a partir dels anys 60 del segle XIX, va canviar la mentalitat de la gent. Van passar de treballar zones pobres de secà a ser pagesos de les cada cop més ubèrrimes terres de regadiu, no sense haver de sofrir problemes de tota mena i pagant alhora un fort peatge fins a esdevenir propietaris de l’aigua i de la terra sobre la qual fins aleshores la gran majoria malvivien, els qui no emigraven. Una emigració forçosa que significava una sagnia demogràfica i que es dirigia a fer de mà d’obra de tot tipus a Barcelona i voltants.

La transformació en terra de regadiu de zones de les comarques de la Segarra i les Garrigues, de cota més alta, ha estat un afany volgut des dels inicis de la democràcia i la recuperació de la Generalitat. Ara, tothom creia, hi havia el govern del país pel impulsar-ho, que l’aigua de l’occident de Catalunya provinent del Pirineu s’usaria per desenvolupar les comarques del Ponent. Es va començar a treballar aviat, però també promptament van arribar els problemes. Començant per Europa i acabant amb la situació actual. Aquesta obra imprescindible per a la Catalunya interior mai no va ser ben explicada i defensada, quan es féu l’ingrés d’Espanya a la UE, pels representants espanyols, des de Marín, Cañete i cia. fins a tota mena de representants i tècnics que havien de defensar la complexitat dels interessos agrícoles. Polítics a priori políticament heterogenis, a posteriori d’igual infausta memòria –aquí podríem incloure el desastre matusser perpetrat al món de l’avellana–, malgrat els fastos i les festes que de tant en tant els dediquen els seus companys de partit corresponent, del PSOE o el PP.

L’Europa humida i la del nord –la de pes més determinant– no entén el regadiu, no comprèn el fet de regar fora del règim natural de pluges. Fins i tot havia arribat a plantejar la limitació de l’ajut a les zones que el feien. La UE acollí amb incredulitat la proposta d’ampliació a la zona nord-est del canal de la zona regada, cosa que significa elevar la cota al marge dret del canal i per decantació convertir en zona regada el territori adjacent. Per part catalana s’acceptaren totes les condicions que la UE dictà, això és, concentració parcel·lària i reg per pressió (aspersors, goters, pivots) en bé de l’eficiència, la disminució del consum de l’aigua, les garanties en la producció i fer els cultius en un calendari més precís i ajustat. La Catalunya de Ponent el que fa i pretén és produir aliments per a les persones i per al bestiar. En tot el conjunt la seva activitat final suposaria produir el 50% de les necessitats agrícoles de tot Catalunya. Un guany indiscutible. I un afegitó clau que hi ha (Mare de Déu!) qui l’oblida, garantir a la gent la possibilitat de viure al seu propi territori. A finals del segle XX i principis d’aquest s’avançà en el projecte. També aparegueren els indocumentats matussers o els qui posaven bastons a les rodes per un partidisme sectari. Alhora la UE reclamà la protecció de l’alosa becuda, el sisó i l’àliga de cua barrada a les zones estepàries. Fins al present mai no s’ha presentat cap projecte que afirmi que els cultius tradicionals –ametllers, oliveres, cereals autòctons– amb reg de suport siguin incompatibles amb aquestes aus. Tampoc mai s’ha signat cap informe de cap biòleg o científic reconegut on es digui quina és la superfície necessària per a cada una d’aquestes aus per viure amb plenes garanties naturals. S’ha vist i es coneix fins i tot que hi ha zones regades on les aus s’hi han instal·lat. Després de xifres que pugen i baixen per part del ministeri i una Generalitat dividida entre els partits que componen el govern, les inicials 70.000 ha de reg han passat a ser 30.000 ha. S’han perdut, de moment, pel camí, 40.000 ha. Bastant més de la meitat. I les negociacions amb Brussel·les pel pedregar.

La sensació que ha quedat al país és de profunda frustració; el que hauria de ser festa i il·lusió generalitzada s’ha convertit en un atzucac que no pot tapar inauguracions apressades. El súmmum més evident fou ni tan sols convidar a la inauguració de l’inici del reg del Canal Segarra-Garrigues els impulsors del Manifest de Vallbona, la gent del país que més han reflexionat i treballat per un canal més implicat en el territori. Una obra que generava les més grans esperances, el completar el somni d’aigua fet realitat. El canal principal el paga el ministeri i la xarxa secundària la Generalitat, per uns acords que des del darrer govern Pujol fins al present ningú discuteix i que han acabat provocant un gran malestar entre els pagesos i el món rural. Què hi ha darrere de tantes limitacions de superfície, dubtes en les decisions, incògnites i secretismes que van des de no saber el preu de l’aigua (sic!) als costos? Hom sospita que darrere de tota aquesta manca de transparència el que es vol és la connexió de conques i no hi ha coratge polític per dir-ho. Tothom creu que connectar conques de rius és obrir de forma vergonyant l’aixeta per dur aigua a les zones industrials de Catalunya, això és, Barcelona i zona metropolitana. La gent té memòria i se’n recorda de l’intent de prendre aigua del Segre fa només quatre dies.

I si es comencés a parlar clar, què passaria? Tots els implicats en aquest tema tan important per a les Terres de Lleida s’haurien de treure les màscares, des d’un ecologisme que no sempre és benintencionat, de vegades una argúcia per confondre els qui van de bona fe, a castradors de riquesa. D’opcions que només veuen les Terres de Lleida, plenes de rius d’aigua sense indústria, mirant alhora les zones industrials amb escassetat del preuat líquid. Una aigua necessària en tota zona industrial que, s’ha de recordar, ara per ara resulta cara, en part transvasada i amb fort impacte contaminador. I que en tindrà encara més amb la dessalinitzadora a ple rendiment. Particularment crec que s’hauria d’anar, com en tantes coses del país, cap un pacte nacional de l’aigua. Així es podria saber quina és la zona regable lògica i natural del Segarra-Garrigues sense perjudicar ni aus ni sers humans que volen viure, lògicament, allà on tenen el seu niu. Seguir el dictamen científic, signat amb noms i cognoms, fet per biòlegs i naturalistes. Si hi ha aigua sobrera –dictamen també avalat per tècnics de reconegut prestigi–, que sigui el territori que el té qui se’n beneficiï, ja sigui pel seu intercanvi, que garanteixi la modernització necessària a les actuals zones regables i la ferma aposta per crear un teixit agroindustruial a la Catalunya interior, o com es cregui més convenient a partir del pacte nacional. Un acord que pot marcar centúries en el futur de Catalunya. En definitiva, ser primer que tot honestos en el sentit nacional del país i valents per iniciar el vell somni d’aquells que per patriotisme, cultura i veritable ecologisme creien en l’equilibri territorial de Catalunya, lluny d’omplir-se la boca amb paraules buides de veritable sentit. Arreu del món hi ha empreses que negocien amb l’aigua de què disposen, i les Terres de Lleida necessiten capital. L’aigua que sí tenen les terres de Ponent és un bé de primer ordre. També cal no ser rucs o treure’s la bena dels ulls, els interessos dels partits d’abast estatal ja han demostrat a bastament la desconsideració que tenen per les zones regades de Ponent. Els seus interessos electorals passen per Espanya i les zones industrials, on hi ha la pedrera màxima de vots; a més a més, a Catalunya sempre apareixen els partits catalans, que en defensa dels seus interessos nacionals no els deixen via lliure per fer i desfer com, comèdia a banda, veritablement volen i desitgen.

La fi abrupta de la república, amb el cop d’estat reeixit de Francisco Franco, va continuar generant versos entre els poetes catalans. Josep Carner, arran de l’afusellament del president Lluís Companys al Castell de Montjuïc de Barcelona (14 d’octubre de 1940), va escriure ‘Fi de Lluís Companys’:

FI DE LLUÍS COMPANYS

Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.

Hi havia una vegada…

un pare que no era un gran pensador, ni un Nobel de literatura. Era només un home comú, un pare preocupat per la felicitat del seu fill que va voler escriure uns simples ‘consells’ en el moment que aquest anà a estudiar a la Universitat, lluny de casa seva.

Al seu fill li van agradar va decidir fotocopiar-los i els va distribuir entre els seus companys d’estudi. Van tenir tant èxit, que una editorial li va demanar autorització a Brown per editar un llibre. Poc temps després, ampliat sota el títol ‘Viure Feliç’, es va convertir en un Best Seller que porta desenes d’edicions i milions d’exemplars, traduïts a diversos idiomes.

Heus aquí els seus consells:

* Observa la sortida del sol com a mínim un cop l’any.
* Estreny la mà amb fermesa i mira la gent als ulls.
* Tingues un bon equip de música.
* Tria a un soci de la mateixa manera que triaries a un company de tennis: busca que sigui fort on tu ets dèbil i viceversa.
* Desconfia dels fanfarrons: ningú presumeix del que li sobra.
* Recorda els aniversaris de la gent que és important per a tu.
* Evita les persones negatives perquè sempre tenen un problema per a cada solució.
* Condueix cotxes que no siguin molt cars, però dóna’t el gust de tenir una bona casa.
* Mai hi ha una segona oportunitat per causar una bona primera impressió.
* No facis comentaris sobre el pes d’una persona, ni li diguis a algú que està perdent el pèl. Ja ho sap.
* Recorda que s’aconsegueix més de les persones per mitjà de l’estímul que del retret.
* Anima’t a presentar-te a algú que et cau bé simplement amb un somriure i dient-li: El meu nom és "fulano de tal", encara no ens han presentat.
* Mai amenacis si no estàs disposat a complir.
* Mostra respecte extra per les persones que fan el treball més pesat.
* Fes el que sigui correcte, sense importar el que altres pensin.
* Dóna-li una mà al teu fill cada vegada que tinguis l’oportunitat. Arribarà el moment en què ja no deixarà que ho facis.
* Aprèn a mirar la gent des de les seves sandàlies i no des de les teves. Situa les teves pretensions en el marc de les teves possibilitats.
* Recorda el vell proverbi: "Sense deutes, sense perill".
* No hi ha res més difícil que haver de respondre les preguntes dels necis.
* Aprèn a compartir amb els altres i descobreix l’alegria de ser útil al teu proïsme. (El que no viu per servir, no serveix per viure).
* Acudeix als teus compromisos a temps. La puntualitat és el respecte pel temps aliè.
* Confia en Déu, però tanca el cotxe amb clau.
* Recorda que el gran amor i el gran desafiament inclouen també ‘el gran risc’.
* Mai confonguis riquesa amb èxit.
* No perdis mai el sentit de l ‘humor i aprèn a riure’t dels teus propis defectes.
* No esperis que un altre sàpiga el que vols si no ho dius.
* Fes dues còpies de les fotos que facis i envia-les a les persones que apareguin a les fotos.
* No oblidis que el silenci és a vegades la millor resposta.
* No rebutgis una bona idea perquè no t’agrada de qui ve.
* Mai compris un matalàs barat: ens passem la tercera part nostra vida sobre ell.
* No confonguis confort amb felicitat.
* Mai compris res elèctric en una fira artesanal.
* Escolta el doble del que parles (per això Déu ens va donar dues orelles i una sola boca).
* Quan necessitis un consell professional, demana-ho a professionals i no a amics.
* Aprèn a distingir qui són els teus amics i qui són els teus enemics.
* Mai envegis: l’enveja és l’homenatge que la mediocritat li ret al talent.
* Recorda que la felicitat no és una meta sinó un camí: gaudeix mentre el recorres.
* Si no vols sentir-te frustrat, no et posis metes impossibles
* La gent més feliç no necessàriament té el millor.
* Simplement gaudeix al màxim de tot el que Déu posa en el seu camí.

  Aquests dies d’estiu aprofito per llegir alguna cosa nova i per rellegir coses velles que feia temps que no llegia.He agafat un llibre que tenia abandonat de feia temps: "Memoria del fuego (I)-Los nacimientos" d’ Eduardo Galeano.

És un llibre una mica inclassificable: el mateix autor diu que no sap ben bé si és història, antologia de relats històrics, assaig, novel-la, poesia èpica, testimoni o crònica. No és res d’això i ho és una mica tot. El cas és, que és un llibre molt interessant i molt il·lustrador de tots els disbarats que els colonitzadors espanyols van perpetrar a Amèrica .

"Memoria del fuego" pot ajudar a retornar a la història l’alè, la llibertat i la paraula que tantes i tantes vegades els historiadors oficials li han negat. Al llarg dels anys Amèrica llatina no sols ha sofert el robatori de l’or i de la plata, del salitre i del cautxú, del coure, de la fusta i del petroli; també ha sofert la usurpació de la memòria. Des de bon principi de la colonització ha estat condemnada a la amnèsia per aquells que li han impedit ser ella mateixa i poder existir. Galeano pretén retorna-li la veu pròpia amb aquest conjunt de trossos d’història, alguns d’ells molt desconeguts com aquest que cito a continuació i que en pot ser un simple exemple:

"Madrid-1571:

¿La culpa és del criminal o del testigo? ¡Del espejo o de la cara? El Rey no lo piensa dos veces, Por decreto ordena la incautación de todos los manuscritos que ha dejado fray Bartolomé de las Casas, para que no lleguen a manos de los malos españoles i los enemigos de España. Sobre todo preocupa a Felipe II que pueda publicarse o de alguna maneradifundirse la muy voluminosa Historia de las Indias, que Las Casas no pudo concluir y que vive, prisionera bajo llave, en el Monmasterio de San Gregorio".

(Juan Friede, Bartolomé de las Casas: precursor del anticolonialismo, México, Siglo XXI, 1976)

(Lewis Hanke, Bartolomé de las Casas, Buenos Aires, Eudeba, 1968)

Quan llegeixo totes aquestes coses em fa recordar coses ben actuals: informacions sobre el franquisme i la guerra civil que encara s’amaguen tan com es pot, Arxius de Salamanca que no es volen tornar als seus legítims propietaris, fosses que s’impedeixen obrir per ordre judicial… i tantes i tantes altres coses que jo dubto del que Espanya tingui autèntica democràcia i dubto que mai l’arribem a assolir perquè encara es veuen actualment actituds que van en aquest sentit. Sobretot en el PP, però també en altres persones de partits que ell mateixos s’anomenen progressistes i d’esquerra però que jo no veig que ho sigui per enlloc. Per a ser demòcrata s’ha de tenir sensibilitat cap a les minories, cap a la llibertat, cap a la veritat i no s’ha de tenir por a treure les brides al cavall per tal de que corri lliure. I de tot això, aquí on en diuen España, res de res encara… 

La fidelitat germinarà de la terra

i la bondat guaitarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja

i la nostra terra donarà el seu fruit.

(Salm 85,12-12)

Els dies d’estiu al Pla d’ Urgell són dies febrosos i moguts. Una activitat frenètica sorgeix arreu i en cada tros hi ha algú fent  feina. L’estiu és l’època de la collita, l’època de recollir els fruits de la terra i els fruits de la suor del pagès. Uns esforços i una suor que van començar mesos enllà i que ara arriben a bon port, si pel camí no hi ha hagut la desgràcia d’alguna pedregada, d’alguna gelada o alguna altra inclemència del temps que ho hagi engegat tot a rodar.

Per això tanta pressa i tant frenesí. Els hi va la supervivència de la resta de l’any. És temps de collir la fruita i a cada racó hi veus un tractor i uns homes i dones enfeinats. A qualsevol racó sents els crits i la xerrameca de la gent mentre cull la fruita. Crits, riures i xerinola que fan la dura i suada jornada més curta i més amena. La gent va i ve formiguejant dels camps a les càmeres i de les càmeres als camps. Allà es guardarà amatentment la fruita per anar-la venent al llarg de l’any. Gràcies a aquests mètodes tan moderns d’atmosfera controlada podem tenir fruita variada quasi durant tot l’any.

El pagès és aquella persona que mira cap a terra i cap al cel al mateix temps. Inevitablement ho ha de fer així perquè les collites no depenen ni totalment d’ell, ni totalment del cel. Per això el pagès acostuma a ser un home fidel a la terra, arrelat a un lloc i ha après a ser un ésser sofert i esperançat. Perquè aquesta combinació de coses mamades i viscudes d’anys i panys i transmeses de pares a fills han fet que hagi esdevingut una persona completament distinta a la de la ciutat. El pagès acostuma a ser més calmat, més tranquil, més observador i una persona que toca de peus a terra. La mateixa terra l’ha fet ser com és.

El pagès és aquella persona que es relaciona amb la terra, que la mira i que l’observa veient-hi moltes més coses de les que hi veiem els que només hi passem de pas, passejant o com a simples turistes. El pagès no hi veu el que hi ha, sinó que hi veu el que hi haurà. Mira la terra amb amor i amb esperança albira totes les seves possibilitats futures i hi veu tot allò ocult que se’ns escapa als demés. No es limiten a recollir: sembren, planten, cuiden, ordenen, netegen, reguen, abonen….sabent que allà hi ha riquesa i que aflorarà tard o d’hora . Saben esperar, saben somiar tot tocant de peus a terra. Això és ser pagès.

I el que és més important: viuen aquí. No se n’han anat. La proverbial fidelitat del pagès és una de les lliçons que hauríem d’aprendre; i hauríem de recobrar urgentment -els que l’hàgim perduda- aquesta ànima pagesa tan necessària per a viure i transitar per la vida.

Bona collita!

No hi ha res nou sota la capa del sol. Aquesta frase tant antiga i tan sabuda es fa, una vegada més, realitat en el nostres dies per desgràcia nostra. És la vella cançó ja tocada, retocada i avorrida de sempre. Les coses amb Espanya han anat sempre així i es veu que aniran així pels segles dels segles, si no hi posem remei.

Som a l’estiu. Estem de vacances i han temes que fan mandra de tocar. Fins i tot  m’havia fet el ferm propòsit de no parlar de política perquè durant l’any ja en parlo prou i pensava que valia la pena descansar una mica d’aquest tema.

Però justament ahir vaig rebre un mail d’una persona desconeguda que em recriminava que al meu blog parlés massa de l’enfrontament Catalunya-Espanya. Ja l’he contestat personalment però també vull fer-me’n ressò des d’aquí perquè hi han moltes persones que deuen pensar de forma similar, encara que segurament no entren ni llegeixen el meu blog. Per, si per cas, jo els faria unes preguntes: Qui és qui provoca els enfrontaments? No tenim dret els catalans a opinar, a demanar i a decidir? Tan intocables són les coses com per no poder ni plantejar-nos les coses? Espanya és una unitat indissoluble per sempre més? Són imparcials els tribunals que jutgen sobre les nostres causes?  I podria anar continuant, és clar. Però no val la pena perquè les coses són prou conegudes i evidents.

I les coses es fan tan conegudes, repetitives, avorrides i enquistades, que el tema de l’ Estatut actual, -ribotat, retallat i fet servir com a pilota, on xutar-hi ben fort i amb ràbia contra els sentiments ben legítims dels catalans- és una fidel fotocòpia del que ja va passar  l’any 1931, quan Catalunya va aprovar i referendar l’estatut de Núria, que també va ser àmpliament retallat per les Corts republicanes espanyoles.

A l’època van córrer uns versos, (que tornen a ser ben d’actualitat ara), que van recuperar i van cantar els membres del grup "Coses" a la dècada de 1970:

Valga’ns el nostre Estatut,
coix i guenyo i geperut,
més petit que un esternut
d’una puça presumida.
Com que arriba de Madrid
no ens arriba pas a mida.
Mare de Déu, què esquifit!.

Doncs, això mateix passa ara. Qui està disposat a cantar aquesta cobla?

Caminava a poc a poc, amb el pensament una mica lluny de mi mateix. Volava lliure pensant coses, algunes sense sentit i altres amb molt sentits. Am massa sentit, fins i tot, perquè m’entristien una mica.

Ja era fora del poble, camí de La Serra, i només hi havia camps de panís, d’alfals i de pomers. I, de cop i volta. el veig venir cap a mi. Em venia de cara. Decidit. De pressa. En un moment reconec que he sentit una mica de por. Era un gos gros i em mirava fixament mentre se m’atansava. No sabia ben bé què faria ell i què hauria de fer jo. M’he posat a l’aguait i pel meu cap han passat un munt d’idees. Deuen ser aquells recursos de supervivència que ens neixen de cop i ens surten de dins perquè els portem als nostres gens des de temps atàvics. Pur instint de supervivència davant d’un perill.

Però heus aquí que el gos s’acostava i s’acostava mirant-me d’una manera que m’ha semblat que no em faria res. De cop i volta i també de manera instintiva he vist i m’he convençut que no em faria res. Se m’ha plantat al davant meu i jo m’he parat i l’he mirat. Les nostres mirades s’han creuat. Hi he vist uns ulls implorants en aquella bèstia que feia cara d’anar perduda. En feia la car i en tenia tot l’aspecte perquè estava una mica prim i força brut.

Què faig, ara? Què fem? Serà un gos perdut o simplement s’haurà escapat d’alguna casa, d’alguna granja de les que hi ha escampades al Pla d’ Urgell?  Haurà deixat per una estona la seva feina mal pagada de guardià d’una propietat que no li va ni li ve. Que tant li fa i de la que no en treu cap més profit que cruspir-se alguna de les gallines que es moren… Poca paga per una feina tant necessària i imprescindible…

Només eren cabòries. Pensaments sense cap fil que els aguantés amb certa fermesa. Per tant, he pensat que el millor que podia fer era seguir el meu camí i que ell seguís el seu. Segurament ja sabia prou bé on havia d’anar… Però no. No ha marxat. M’ha anat seguint, fidel i mans, darrere i feia veure que volia ser el meu amic. Jo no n’estava massa segur que volgués ser amic seu. Què en faria jo d’un amic així, a qui no podia encabir a casa meva. Sempre he dit que un gos no m’agrada en  un pis. Un gos ha de poder moure’s amb certa llibertat, ha de caminar, ha de prendre l’aire…

No he dit ni he fet res. He pensat que millor que decidís ell perquè jo -la veritat- no me’n sentia capaç i del que tenia ganes era de treure’m  les puces de sobre i m’he volgut alliberar d’aquella responsabilitat pesada que ara tot just en vacances em queia. No en te´nia ganes de fer-me ara amic d’un gos desconegut!

I Llavors ha arribat la llum de l’alliberament de responsabilitats; la llum de l’esperança; la meva llibertat recobrada de nou! Allà lluny apareixia un home que -també de cop i volta- he sabut que era l’amo del gos. Però anava dubtant que ho podés ser perquè el gos no hi anava. No marxava de meu costat. Semblava que l’amo podia ser més aviat jo que no pas aquell home que cada cop estava més a prop.

I sí. Quan estava ja a pocs metres  aquell home l’ha cridat pel seu nom i el gos hi ha corregut. Quin descans, Déu meu! Llavors ens hem parat i li he dit: Ja em pensava que m’hauria de fer càrrec d’aquest gos perquè em pensava que anava perdut… Llavors m’ha explicat que no. Que era seu i que l’aviava una estona perquè era molt mans i era incapaç de fer mal a ningú. Que ho era tant, que se n’aniria amb el primer que passés i li fes una carícia…

Em seguit parlant una estona del temps, de la calor, de l’estiu i de les vacances. I jo he anat marxant pensant com en som de semblants els gossos i les persones…

La nostra manera de parlar habitual segurament que no és la més adequada per a poder-nos entendre. Emprem termes tècnics, freds i asèptics que més aviat ens dificulten la comunicació. No és el llenguatge més adequat per a comunicar-se bé. Què ens impedeix parlar amb el llenguatge de l’Amor, que és el llenguatge universal que entén tothom?. Si realment volem aprendre a parlar amb el llenguatge de l’Amor serà millor que comencem a pensar molt seriosament en renunciar a diverses coses …

-No hem de reaccionar intempestivament. Potser el veritable motiu de la reacció que experimentem sigui originat per situacions antigues que ja han quedat en el passat, però que en recordar-les, conscient o inconscientment, estem anul.lant l’altra persona que tenim al davant en aquell moment i que no té res a veure amb el nostre passat…

-Evitem de totes totes l’ús d’expressions ofensives. Millor que no les fem servir, ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos, en cap moment. Amb aquestes frases "devastadores" que tan hàbilment fem servir, i que sabem que arriben
a la ferida de l’altra persona, a qui en realitat fem mal, és a nosaltres mateixos…

-No abandonem mai abruptament una conversa; és una manera de manifestar violència en contra de l’altra persona. Amb els monòlegs passa el mateix. En el fons, només es vol tenir "l’última paraula", no tenint en compte la perspectiva i els  arguments de l’altra persona, de manera que es pren la ruta fàcil de suspendre la conversa evitant encarar el que atempta contra el nostre poder, menyspreant l’altre amb la nostra fugida. Amb aquesta actitud, només aconseguirem quedar  sols.
No val la pena sermonejar perquè només és una forma de persecució que agredeix l’altre, obligant-lo a que t’escolti, manipulant la conversa i fent que es comporti com tu desitges.

-És inútil recrear-se en el passat. Reprendre picabaralles o ferides del passat per discutir sobre l’incident actual no permet que sanin les lesions que hi ha en tota  relació. El millor instrument per mantenir una comunicació pulcra, és el perdó.

-Acomiadem-nos de la ironia i el sarcasme. L’ús de frases irònico-sarcàstiques no només revesteix d’agressivitat el que es vol dir, sinó que fa que la comunicació es transformi en violenta …

-Necessitem tenir sempre la raó?. Lluitar per "tenir la raó" és lluitar per tenir el poder a la conversa, la qual cosa ens allunya dels altres, ja que "guanyar la batalla" per mitjà de la raó no ens farà feliços …

-Evitem les justificacions. "Explicació no demanada, acusació manifesta", diu el vell refrany. Fer aclariments que no s’han demanat, demostra que t’estàs sentint atacat, de manera que et defenses "a priori" en una reacció que és producte de la por i la ràbia.

-Abstenim-nos de censurar els sentiments aliens. Si respectem els sentiments dels altres, compartint els propis i explorant el que hi ha en el fons, podrem conèixer una mica millor l’altra persona, entendre-la i oferir el nostre suport.

-Ningú és infalible; no nosaltres mateixos en som! Sovint hem de practicar la prudència i cedir per arribar a un acord, ja que fins nosaltres mateixos ens podem equivocar …!

-No és necessari aixecar la veu. L’Amor mai crida sinó que més aviat xiuxiueja … Generalment no ens en adonem, però cada vegada que parlem a crits estem agredint el nostre interlocutor.

-Per a què disfressar missatges? És millor parlar amb claredat, transparència i veritat. Expressar-nos mitjançant "Indirectes"
verbals no condueix a res.

-Discutir és un sa intercanvi d’opinions, no un plet verbal. Darrere de tota discussió que s’ha fet repetitiva, generalment s’amaga un motiu totalment diferent del que aparentment va generar la discussió, però del qual no es va expressar res en el moment adequat, i resulta evident que encara van quedar coses per dir. Deixem d’acumular queixes, ofenses i  ressentiments. Si alguna cosa t’ha molestat de l’altra persona, parla-ho en el seu moment, o fes-ho a la major brevetat possible, si no ho pots fer en el mateix moment; però no acumulis motius per discutir alguna cosa fent que la situació es compliqui.
Oblida’t de

-Sempre guanyar les discussions no és el millor. Quan es guanya una discussió, gairebé sistemàticament perdem molt més del que podem imaginar.

-Renunciem a inferir amenaces o sembrar culpes. En amenaçar o culpabilitzar als altres, només juguem amb les seves emocions, la qual cosa aprofitem en benefici del nostre ego, alimentant-lo i sense adonar-nos que després, el nostre propi ego crescut es convertirà en el nostre pitjor enemic.

-No cedim a la temptació d’assumir coses i fer suposicions. Generalment els dubtes ens fan assumir o suposar allò que no entenem, i moltes coses simplement les donem "per fetes". És preferible preguntar i aclarir les coses per així tenir la certesa en el que diguem o fem.

-Mantinguem la discreció de les nostres discussions. No cal involucrar terceres persones en una discussió, ni buscar que altres intercedeixin per nosaltres o que es converteixin en els nostres defensors. Com a resultat de qualsevol d’aquestes actituds, la comunicació es dificulta, la qual cosa acaba per separar-nos dels altres, i conseqüentment, de l’Amor.

-Absolutament totes i cadascuna de les persones que trobem en la nostra vida representen una valuosa oportunitat d’aprendre alguna cosa. Segurament que hi ha algú en la teva vida amb qui et resulta particularment difícil
relacionar-te. Pren-lo com el teu mestre, perquè aquesta persona en realitat et mostra fins on arriba el teu veritable límit per estimar a algú.

-Sense excepció, totes les persones, incloent-te a tu mateix- donen o demanen amor en cada situació de les seves vides.
Cada estímul d’agressió que rebis, mira’l com una imploració d’amor per part de l’ "agressor" i respon davant aquest estímul amb amorosa comprensió. Recorda que cada vegada que et "defenses" amb un atac, a qui en realitat agredeixes és a tu mateix!

-Perdonar és veure la vida d’una altra manera; és veure-la des del cor, no des de la raó. Això que més et molesta dels altres, sí, d’aquesta persona en la qual estàs pensant, és precisament el que més necessites millorar en tu mateix, ja que l’agressió que veus en l’altre, en el fons no és més que un reflex de l’agressió que no ets capaç de veure en tu mateix, però que coneixes bé i per la qual et reconeixes en l’altre.

-Pots passar-te la vida esperant que els altres canviïn, i seguiràs esperant tota la vida perquè els altres no canviaran …
Només cal intentar una cosa molt senzilla … Descobreix el que l’altra persona sent, Identifica la causa d’aquesta emoció i troba a on vol en realitat arribar. Permet que l’altre expressi el que sent.

-No deixis fer vells els els problemes. Pregunta … Com a  humans, la nostra missió és tornar a l’amor,tornar a ser missatgers de l’Amor, provocar Amor al nostre voltant. No et permetis contaminar-te de l’absència de l’amor, que és on s’instal·la la por.

-El món sencer és un ressò: només repeteix el que tu dius
… És un mirall: reflecteix la teva pròpia imatge.
… És un bumerang: et torna el que li has enviat.
Tu pots decidir el que vols sentir, el que vols veure, el que vols rebre … si realment ho vols …

Aquests dies fa 3 anys de la mort d’en Xirinacs. Ell va néixer un 6 d’ Agost i, pel que explica un amic seu, sembla que va decidir deixar-se morir enmig de la natura el dia que feia 75 anys.

El va trobar una persona el dia 11 d’ Agost, però ja feia dies que estava mort.  El cadàver de Lluís M. Xirinacs. Portava aquesta carta al damunt: “En ple ús de les meves facultats/ marxo/ perquè vull acabar els meus dies/ en la soledat i el silenci./ Si em voleu fer feliç/ no em busqueu./ Si algú em troba/ li prego que,/ estigui jo com estigui, /no vulgui ell pertorbar/ la meva soledat/i el meu silenci./ Gràcies!”

En homenatge d’ell els grup de capellans que forma el Fòrum Ondara va publicar aquest escrit que us transmeto:

EN HOMENATGE A LLUÍS M. XIRINACS

Només alguns van poder assistir al teu comiat a Santa Maria del Mar. Però tu saps que sempre havíem sentit per tu una profunda comprensió i simpatia. Quan vas sortir dels Escolapis, vas anar a parar a la gola (no del llop) del bisbe Bascuñana. Vicari de Balsareny i ecònom de Sant Jaume de Frontanyà. Fins que el bisbe et va foragitar a cops de bàcul de Sant Jaume, on vivies paupèrrimament, per haver-te negat a cobrar la nòmina del govern franquista. Aquest gest era per al bisbe Bascuñana una injúria intolerable al Caudillo.

Alguns diran que no eres cap model d’equilibri psicològic. Qui ho és? Però ningú no podrà negar que eres un home clarivident, bonhomiós, de grans conviccions i coherència. I, sobretot, d’un amor apassionat per la llibertat i per la terra. I també –aquesta va ser la teva perdició- políticament incorrecte per naturalesa, tant en l’aspecte civil com eclesiàstic. Però, qui més políticament incorrecte que Jesús de Natzaret, que ho va pagar amb la mort? O que Francesc d’Assís, que més d’una vegada van fer passar per beneit? Com pot ser políticament correcte qui de veritat estima Catalunya, quan la correcció política consisteix a acceptar una submissió incondicional a Espanya i considerar desfasats, anacrònics o sonats aquells que encara gosen parlar d’autodeterminació i independència?

Diu que l’autòpsia no va poder detectar la causa de la teva mort. Però nosaltres sabem molt bé de què vas morir: vas morir de tristesa i de vergonya.

Lluís M., que al cel siguis. Allà hauràs assolit la veritable sobirania. Lliure d’esclavatges i traïcions.

Agost de 2007

Fòrum Ondara

Tags: Lluís M. Xirinacs

Escoltar la ràdio, llegir els diaris, estar informat té els seus riscos durant l’estiu: et pot engegar a rodar el necessari relaxament que estem buscant i necessitant durant les vacances. És el que m’ha passat aquest matí: Quan he sortit a caminar com cada matí, disposat a gaudir de la fresca , m’he emportat el meu MP3 amb la música que m’agrada i em relaxa. Avui -greu error- enlloc d’escoltar la música que m’ajuda a passar-m’ho bé mentre camino, m’he decidit per escoltar la ràdio i ha estat llavors quan ha començat l’acumulació progressiva de mala llet que encara em dura ara. Espero que escrivint això m’anirà passant i anirà descendint el grau d’ira i mala llet acumulades aquest matí..

Em preguntareu quina ha sigut la causa tan rossa, tan important i tant transcendental que m’hagi trastornat tant… No, no ho és d’important. la veritat és que de transcendència no en té cap. Però, una vegada més, és el símptoma de que falta el ,és mínim sentit comú a gent que mana i, per tant, n’hauria de tenir una mica, és símptoma clar que a Espanya hi sobrem, que no ens cal ser-hi ni un moment més i que les coses en  lloc de fer-les amb el cap les fan amb el cul.

Em refereixo a la convocatòria de jugadors del Barça que Vicente del  Bosque (un home que creia assenyat) ha fet per un partit amistós de la "roja" a Mèxic. Ni més ni menys que 7. Jugadors que estan de vacances, que ho han jugat tot i més…..ara resulta que han d’anar a Mèxic a jugar una "pachanga" sense haver-se ni entrenat i -el que és més greu- havent de jugar un partit oficial -la Supercopa- tres dies després. Un partit que, per altra banda, organitza la mateixa Federació espanyola… Surrealista? Aquest adjectiu queda curt davant de tanta incompetència i tant poc tacte. Algú ha dit que és una punyalada per l’esquena al Barça, que és una traïció, que és una incompetència, que és la mostra que Espanya segueix essent un "país de pandereta". Sí, tot això és veritat. però hi han altres raons més subtils i més perilloses: no volen que un any més el barça ho pugui guanyar tot i deixi en ridícul altres clubs poderosos i nous rics que es gasten els calers i no guanyen res. Prenent-los hi els jugadors més decisius deixen el Barça en calçotets  i amb moltes dificultats per guanyar la Supercopa. No m’estranya l’emprenyada monumental d’en Guardiola, ell que és tot el contrari d’aquests inútils totals de la Federació; ell, que ho planeja tot, que ho mira i estudia amb lupa tot i que té en compte totes les circumstàncies i les persones. Potser se l’haurien de mirar una mica a l’entrenador del Barça i aprendre’n d’ell encara que només fos una mica.

Ja sé que tot plegat és simplement futbol i que no té més importància. Doncs sí que en té. Té la importància que li vulguem donar. I jo li’n dono perquè és la demostració fefaent i palpable que els que ens manen no tenen sentit comú, que no saben manar, que són una colla d’incompetents i que potser ja seria hora de plantar-se  i dir-los amb paraules i amb fets: "us podeu ficar la Supercopa on us càpiga". Enviar nois del juvenil i tots els jugadors reserves a jugar-la i que la guanyi el Sevilla i que se la confitin. I potser els jugadors també hi tindrien alguna cosa més a dir: si estic de vacances a mi que no em busquin. Potser ells també  podrien dir al Sr Del Bosque que estan de vacances i que en busqui uns altres…

Seguint amb les meves passejades diàries, avui he anat a recórrer el perímetre sud-oest de l’ Estany d’ Ivars. No permeten fer la volta a tot l’estany perquè hi nidifiquen moltes aus i volen protegir tota una zona sense presència humana.

Avui hi he anat acompanyat. L’hem encertat perquè feia un dia radiant. Un dia d’estiu -clar i lluminós- que convidava a caminar i a gaudir del paisatge. A diferència de l’acabament de la caminada, feia encara fresqueta quan hem començat a caminar. Érem sols i el lloc era tot nostre. Poc a poc ha anat arribant gent. Gent tranquil·la que volia gaudir com nosaltres d’un lloc recuperat des de fa ben pocs anys… No molta gent. La necessària per a no trencar la pau del lloc; una pau tangible i evident. Els crits de les aus ressonaven cap a l’infinit. El paratge era idíl·lic en aquell moment del dia. 

El recuperat Estany d’ Ivars i Vila-sana (recuperat sobretot pel tenaç esforç del Ramon M. Guiu, alcalde d’ Ivars) ocupa un lloc important al Pla d’Urgell, comarca que ocupa la part central d’una gran plana estesa entre les primeres inclinacions de la Depressió Central Catalana i el marge esquerre del riu Segre, que per la banda de ponent és continuació de la plana de Lleida. Limita al nord amb les serres de Bellmunt i Almenara; i a l’est i al sud, amb els altiplans de la Segarra i els turons de les Garrigues. Havia constituït una gran superfície de caràcter estepari, dedicada bàsicament al pasturatge i al conreu blader, però la construcció del canal d’Urgell a mitjan segle XIX la convertí, un cop superades les dificultats inicials, en una rica zona de regadiu. El clima és mediterrani, de tendència àrida i continental, com correspon a tota la vasta plana de l’Ebre mitjà, amb grans contrastos entre el dia i la nit i una pluviositat molt baixa.

A l’ hivern en són molt característiques les boires, que a vegades cobreixen dies i dies la plana. La vegetació espontània ha estat totalment alterada pels conreus de regadiu, mentre que les sèquies han afavorit l’aparició d’arbres propis de l’Europa humida, com ara verns, freixes, salzes i oms.

El sistema hidrogràfic de la plana urgellenca comprèn els últims trams de les conques del riu Corb i del seu afluent, el riu d’Ondara, i dels desguassos, que arriben al Segre pels canals. A causa de l’erosió irregular –intenses accions torrencials associades a perllongades secades– la plana constituïa una conca endorreica que el drenatge fluvial convertia fàcilment en una zona d’aiguamolls, els quals esdevingueren estanys de nivell més estable amb els abocaments des del canal d’Urgell. Les zones més importants són les d’I vars d’Urgell, Vila-sana, Castellnou de Seana, el Poal i Linyola, al nord-est de la comarca. L’estany d’ Ivars, dessecat el 1945, tenia 2.500 metres de llarg per 800 metres d’ample i era la zona humida d’interior més gran de Catalunya. Actualment s’està treballant a fi de convertir aquesta zona natural, on es podia trobar una gran diversitat de fauna i vegetació (ànecs, barbs, anguiles, aus migratòries, etc.), en un espai protegit d’interès natural.
El Pla d’Urgell comprèn setze municipis que anteriorment formaven part de les comarques del Segrià, la Noguera, l’ Urgell i les Garrigues, amb centre a Mollerussa. L’economia té una base eminentment agrícola, amb conreus intensius de regadiu: farratges, cereals, hortalisses i arbres fruiters. Les explotacions ramaderes, especialment de porcí i boví, i també d’aviram, hi tenen un gran pes econòmic. (Dades extretes de la web de l’ Estany) ttp://www.estanyivars.com/dominis/default.htm

La meva segona caminada de l’estiu tenia el secret i autoimposat repte d’arribar al Salt del Duran, que són 10 quilòmetres -més o menys- des de Mollerussa. He sortit de casa a les 8 del matí i he pogut veure com començaven a muntar les parades del mercat els més matiners. És que els dimecres és mercat a Mollerussa. Un mercat que aplega tota la comarca del Pla d’ Urgell (formada per 16 municipis) i fins i tot gent de les comarques veïnes. És un mercat amb molta tradició i on s’hi troba una mica de tot i on la gent hi va no només a comprar sinó a badar, a passejar, a trobar-se amb els amics, a fer tertúlia i a passar un matí una mica diferent. Avui ja es notava que molta gent fa vacances perquè la presència de gent jove era més nombrosa. 

El fet de caminar a mi m’ajuda a pensar. Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passes desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginàriament, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats es passen la vida quiets i adormits i els gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant el trajecte m’he trobat una colla de gent que ja tornava quan jo només feia que començar el camí. M’he imaginat que era com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. He trobat joves i vells, gent que anava sola, matrimonis,  dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstància no es fa. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? de quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se però també relaxar-se. relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot transformar igual com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses les anava pensat avui mentre caminava i pensava també la sort que tenia de poder-ho fer, perquè no tothom pot caminar. I pensava també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents o poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Seguirem caminant i seguirem pensant…. Bon estiu a tots els que heu començat les vacances.

M’he despertat a l’hora de cada dia. Els costums -potser no tant com els vicis, però Déu n’hi do també com n’estan d’ arrelats!- fan que hom faci automàticament les coses. Sense ni adonar-me’n, durant tot l’any em desperto a l’hora de sempre, em rento la cara com sempre, esmorzo i me’n vaig a treballar. Però avui he decidit canviar. Fa un parell de dies que vaig treure el pilot automàtic mental i he començat a canviar les seqüències del meus actes. És que faig vacances!. I durant aquest dies cal canviar, trencar esquemes, costums i horaris i buscar-se espais de llibertat nous i fer que l’esperit retrobi coses adormides i guardades durant l’any en l’armari dels mals endreços que tots tenim en algun racó de casa.

Us deia que m’he despertat a l’hora de sempre. És un d’aquells automatismes que ens costa de canviar. Però avui he volgut començar a dur a terme el meu íntim propòsit de caminar més del que acostumo a fer. Vull procurar moure el meu cul del seient una mica més. Per tant, avui -sense esmorzar- he sortit a caminar cap a La Serra, un dels llocs de Mollerussa on fa de més bon anar. Si us he de ser sincer, tinc encara un altre lloc preferit i millor per caminar: el camí del Salt del Duran. Per anar-hi, cal anar resseguint el Canal d’ Urgell -aigües amunt- i a 5 quilòmetres trobareu un raconet paradisíac (quan està net) que em fa retornar a la meva infància: El Salt del Duran. De petit ni anàvem a berenar i a passar la tarda a recer de l’ombra i fruint de les fonts que rajaven a desdir. En aquells llunyans temps encara es podia beure l’aigua. Ara ja no, perquè les fonts estan totes contaminades.

Avui no hi he volgut anar al Salt del Duran perquè és massa distància per un primer dia. Cinc quilòmetres d’anada i cinc de tornada són massa per començar. Però demà potser ja m’hi atreviré… Avui feia fresqueta i he caminat a gust, tot escoltant música. M’he dedicat a contemplar els camps de panís -amb fileres ben arrenglerades i les pinyes a mig madurar- i els camps de peres a punt de collir. Aquests camps que jo he contemplat s’han salvat de la pedregada que ahir va caure a molts llocs de la plana de Lleida i que ha destrossat la collita en més de 400 hectàrees. La pagesia encara depèn del cel…

Els camps de panís ja fan goig. Les pinyes estan en el punt adequat per a menjar-se-les fregides, cuites a la brasa o per a fer-ne un bon caldo junt amb altres verdures. Vaig menjar blat de moro (aquí al Pla d’Urgell en diem panís) per primera vegada a l’ Uruguai, on és una menja habitual i comuna amb molts altres països llatinoamericans. Allà hi han  varietats millors per a la cuina que no són els híbrids d’aquí, pensats més per a fer pinsos per a les bèsties. De seguida m’hi vaig acostumar i prou que em va agradar… Allà en diuen "choclo" (del quechua chuqllu) i, com us deia, és menja habitual. Cal fer bullir les pinyes senceres uns 15 minuts amb aigua i sal i el resultat és prou bo…

Arribat a casa, una bona dutxa, un bon esmorzar i a descansar ben relaxat. No sé si ha servit com a crònica del meu primer passeig oficialment estival. Però hi he fet el què he pogut! Fins demà, que penso seguir amb aquestes cròniques més relaxades…. 

Avui començo les meves vacances. Aquests dies tan esperats, tan enyorats tot l’any, tan somiats i, a vegades, tan poc aprofitats. Però, siguin com siguin, dies que tots necessitem per renovar-nos físicament i psíquica.

Una de les coses que em proposo fer durant les vacances és caminar. Ja ho sé que ho hauria de fer tot l’any, però la realitat és que em fa molta mandra i no ho faig quasi gens. Vull fer honor al títol d’aquest blog i miraré de caminar una bona estona cada dia. Anar a peu és bo. Ho és tant, que no m’he pogut resistir a mostrar-vos aquesta pàgina que l’Ajuntament de Barcelona té i que mostra totes les avantatges. Vosaltres mateixos podreu jutjar:

Avantatges d’anar a peu

Les 12 virtuts de caminar

1. 
   

   Estalvi

   Has calculat el que t’arribes a gastar al mes en transports? Aquí tens la paraula màgica: anar a peu… és gratis.
   (Només una despesa: les soles de les teves sabates!)

2. 
   

   Temps

   Utilitza el nostre calculador de temps i veuràs com molts dels trajectes que fas al llarg del dia si els fessis a peu hi guanyaries molt de temps!
   (En definitiva…més calerons per la teva butxaca i més temps per tu!)

3. 
   

   Salut

   Caminar és un dels hàbits més saludables: Sabies que ajuda a baixar el risc de patir càncer i infarts i allarga l’esperança de vida?. Ja ho saps! molts més anys per seguir caminant.
   (Vigila! Comences a moure els peus per sota la taula…)

4. 
   

   Ecològic

   Ajudar a regular els nivells de contaminació de la ciutat és als teus peus! Caminem junts cap a una Barcelona ecològica i amb menys pol·lució.
   (Increïble! i espera! que encara queden més avantatges…).

5. 
   

   Esport

   No tinc temps, estic cansat, és car, no tinc equip… Prou d’excuses!…camina i posa’t en forma d’una vegada! Fes esport a cada cantonada, a qualsevol hora del dia, a cada passa que facis.
   (Això que quedi entre nosaltres… pel carrer es lliga més que a cap altre lloc!)

6. 
   

   Trenca rutines

   Fes del teu camí diari una nova experiència cada dia: canvia la teva ruta, motiva’t a augmentar el teu rècord en temps…al carrer cada dia que passa és diferent.
   (Vigila que tornes a moure els peus per sota de la taula…)

7. 
   

   Relaxant

   És el teu moment. Relaxa’t mentalment i físicament i si tu vols… fes-ho en bona companyia o música de fons.
   (Aquesta si que t’agrada… eh!).

8. 
   

   No hi ha hores punta

   Gent, cues, engega, endarrere, espera… no n’estàs tip? Ara, arribar tard només depèn de tu!
   (Comences a imaginar-te en "plan correcaminos", no?).

9. 
   

   Conèixer la teva ciutat

   Descobreix-la i viu-la des de el carrer, pas a pas. Deixa’t seduir a la vegada per un semàfor i la Pedrera, per una vorera, per l’ ombra d’un plataner…
   (Tornem a avisar per si de cas! Abans de posar-te a caminar pensa que hauràs d’apagar l’ordinador!)

10. 
    

    És divertit

    I també és viure, sentir, avançar, gaudir, descobrir, qüestionar, canviar, conèixer, voltar.
    (T’ho pots creure que encara en quedin moltes més!)

11. 
    

    Al teu propi ritme

    Camina com vulguis: lent, despistat, observant, d’esquena, saltant, com un "correcaminos"… és igual! tu tries el teu camí i com vols fer-lo.
    (Espera que en queda una! Resisteix! Agafa’t a la taula de l’ordinador!)

12. 
    

    Cool!

    Nosaltres ho veiem així : cool, autèntic i actual! Recorda aquesta frase: anar a peu és un clàssic que es convertirà en avantguarda d’aquest segle.
    (Eh! que estaves avisat! no has apagat l’ordinador!)

© Ajuntament de Barcelona

http://www.bcn.es/apeu/ca/apeu_avantatges.html

Ernest Torra (Sabadell, 1918-Barcelona, 2002) va escriure  ‘Els anys dissortats’, auto editat el 1984.

Són uns versos patriòtics que refan les derrotes històriques de Catalunya, interpretades amb el contrapunt de la psicologia social. Són una colla de poemes dedicats cada un a una situació o personatge concret. Qui vulgui llegir-los tots ho podrà fer aquí (versió en pdf).

Avui us fai el regal del Preàmbul i de l’ Epíleg sabent que rellegir aquests textos és, no només rellegir història, sinó assistir a una gran lliçó del que ha hagut de suportar el nostre país al llarg de segles i el que encara li toca suportar ara per culpa de governants i persones que no han entès res de res. Ho n’han après i potser nosaltres catalans tampoc n’hem après…

ELS ANYS DISSORTATS

A la història de Catalunya hi ha tot un munt d’anys negatius;

són ELS ANYS DISSORTATS
(cròniques de I’ allò-que-no-haguera-hagut-de-ser)

Preàmbul 

Eternament sotmesos,
eternament burlats,
eternament pactistes,
eternament esclaus,
eternament minúsculs,
eternament callats,
eternament captaires,
eternament pardals,
eternament immòbils,
eternament sagnants,
eternament ofesos,
eternament covards,
eternament confusos,
eternament negats,
eternament submisos,
eternament infants,
eternament suspectes,
eternament vexats…
eternament eterna
I’eterna eternitat!

  Epíleg
Catalunya patidora
de vents de cròniques tristes…,
diana martiritzada,
dels dards cruents de les ires,
enclusa de malls ferotges,
esquer d’enveges malignes,
moneda d’amansar ceptres,
mal cobejada pubilla,
ase dels cops de la història,
ventafocs esporuguida,
peça de volums llescables
per mercadejar a la fira,
cavall de brides fermades,
buirac d’esquena propícia…
Catalunya caminera
per vials plens de cruïlles,
per foradades de segles,
boques de llum en fugida…
Corona d’anys dissortats,
garlanda d’ensurts d’espines;
honor dels anys dissortats,
cicatrius empedreïdes;
batzac dels anys dissortats,
abelliments del teu viure…
Catalunya gloriosa
per les dissorts maleïdes

No hi ha riure sense plor…
ja has plorat: mira de riure!
Mira de riure al demà,
visura el lluny, jovenívola!,
i empeny I’ oneig dels mil anys
de les quatre barres mítiques,
amb el present de mil anys
d’història ruda i viva,
amb el patir de mil anys
de negrors atapeïdes…
Catalunya, terra meva!,
gresol d’amors imperibles:
amor de terra d’amors
de la terra adolorida,
de tórtora enamorada,
de cérvola espantadissa…,
núvia de místics somnis,
intacta d’alba i de xiscle…,
terra meva encisadora,
estimada dolça aimia!

Ernest Torra

Un coneguda cadena de venda d’aparells (d’aquests que moltes vegades comprem quan estem avorrits o deprimits i que després no ens serveixen per a gran cosa) ha divulgat una frase que ha fet fortuna: "Jo no sóc tonto".

Jo em penso que no ho sóc, però sí que estic segur que m’hi prenen massa vegades per tonto. Moltes vegades al dia i en reiterades ocasions. Ser tonto, ser estúpid o ser imbècil, generalment no és culpa de ningú, sinó que és simplement una de les tantes fatalitats que ens toquen a la vida i que no podem canviar. És com haver nascut lleig, alt, geperut, sa o malalt. Però hi han altres ocasions en que sí que podem fer-hi alguna cosa per a no ser tan imbècils. Un amic meu em va enviar fa uns dies una frase que em vaig anotar  perquè és molt certa. Deia així: "Mai discuteixis amb un imbècil. Et farà baixar un esglaó i allà et guanyarà per experiència".

Em prenen per imbècil quan em volen fer combregar amb rodes de molí, em volen fer pensar amb el seu cap i em volen fer creure que no tenim dret a canviar res del "status quo" on estem ingratament instal·lats. Em volen fer creure que la sentència del tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovë no té res a veure amb nosaltres. S’han afanyat a dir-ho ben alt -perquè els catalans ho sentíssim i ens ho creguéssim- alguns membres del Govern central i algú més d’aquí ben a prop nostre.

Però com que no tots els catalans som tontos, alguns no ens ho hem cregut i hem vist que aquesta sentència sí que hi té molt a veure amb nosaltres i que deixa ben clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés independentista. Deixa ben clar també que la independència de Kosovë és ben legal.

I també deixa amb la cua entre cames  alguns que deien que això no podria arribar mai de la vida a llocs com Espanya i, per altra banda,  dóna ales i esperances a molts que pensem que sí que una cosa semblant pot esdevenir a Catalunya si ho sabem treballar, anem una mica units i busquem les complicitats necessàries i indispensables..

I per acabar, una altra bona notícia:

Nou diputats del Parlament de Londres han presentat una moció a la cambra a favor d’un referèndum per la independència de Catalunya.
– Punt 509 de la web indicada al final de l’article
– "Que aquesta Cambra observa que més d’un milió de persones han participat en la manifestació del 10 juliol 2010 a Barcelona a favor dels drets reals de Catalunya; es felicita el continuat debat sobre la Constitució de Catalunya; creu que Catalunya és una nació; reconeix que votacions organitzades amb independència mostren una majoria a favor de la independència; expressa preocupació perquè la voluntat democràtica del poble de Catalunya mostrada pel referèndum de 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia ha estat violada per la justícia de Madrid en el seu fallo de juny 2010; expressa una preocupació addicional perquè futurs desenvolupaments constitucionals pateixin retallades judicials d’organitzacions que no són neutrals o independents en aquesta matèria; i crida perquè l’Estatut de 2006 s’apliqui tal com s’ha votat a les urnes i perquè els residents de Catalunya puguin lliurement determinar democràticament el seu propi futur." Signat per Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford, diputats del Parlament de Londres.
(Catalan Statute of Autonomy, Early Day Motion, Parliament UK, 14 juliol 2010)  
http://www.publications.parliament.uk/pa/cm/cmedm/100714e01.htm

Us recordo la frase: No baixem cap esglaó que allà els imbècils ens guanyaran per experiència!

Nolasc Acarín és neuròleg i ha publicat un llibre sobre l’ Alzaimer que vol ser un manual pràctic d’instruccions pels mateixos malalts i per a qui els han de cuidar. El llibre es titula: "Alzheimer. Manual d’instruccions", RBA (Columna en català).

Les malalties mentals i les discapacitats psíquiques són realitats que actualment s’afronten de manera molt distinta -i molt millor- que anys enrere. Però encara se’n sap poca cosa d’algunes d’aquestes malalties i els metges a vegades no ajuden prou a donar pautes als cuidadors. Perquè cuidar aquestes persones pot ser dur, molt dur; llibres com aquest ajuden i ajuden molt en tots sentits.

En una entrevista que li fa Núria Escur al Dr. Acarín hi vaig trobar una sèrie de consells, de reflexions i de conceptes que vaig guardar per tal de poder-los compartir aquí. Heus aquí alguns:

"El metge ha d’acompanyar el pacient en la seva malaltia sense envair la intimitat, respectant que pugui escollir les condicions en què vol viure i morir, respectant que vulgui saber molt o bé prefereixi saber poc", escriu després de l’experiència de molts anys comunicant a malalts i familiars el que passa i el que pot passar. Després de tot, apunta el professor, la vida és una història que sempre acaba malament.

Millor saber o no saber?
Saber. Però, en tot cas, mai cal explicar coses sobre les quals el pacient no pregunta.S’informa per petició.

Signes d’alerta
No admetre el trastorn és el primer. És el que s’ anomena anosognòsia. De vegades ens porten un pacient que s’aixeca a les 3 de la matinada per anar a treballar i és jubilat o que surt nu al carrer. El segon és oblidar els noms dels fills, pares o cònjuge. I el tercer, desorientar. En el temps no té tanta importància ("ja hem menjat?"), però després ve perdre’s en l’espai.

L’alzheimer a vegades és més cruel amb els familiars. Algun consell essencial?
Un: amb el pacient s’ha de ser afectuós. Dos: no lluitin contra la seva incoherència, no li discuteixin. I si vol visitar un amic que fa anys que va morir? Li diu que sí, que "ja el trucarem". Però mai castigar-lo dient-li: "No veus que és mort? No veus que això només és la teva imaginació?", Això acovardeix el malalt i acaba per no fiar-se dels altres. S’aïllen. ¿Que té al·lucinacions i veu gent al menjador? Responeu: "Mare, no et preocupis, ara els dic que se’n vagin …".

Què és l’esbarjo?
Tot familiar o cuidador ha de prendre obligatòriament les seves 3 o 4 hores lliures al dia, per a ell. Que el substitueixi una altra persona. O acaben víctimes de l’estrès, emmalaltint ells. Tenir cura dia i nit d’ algú del que no reben res a canvi, ni les gràcies, ni una mirada, és molt dur.

Per a quan recursos terapèutics com en el Parkinson?
No hi ha ni consens en les anomenades "pastilles per la memòria", sobre si alenteixen la progressió en els cinc primers anys. Però hi ha recursos molt eficaços per evitar en el pacient l’ insomni, l’angoixa, la depressió, l’agressivitat. És el que necessiten.

Som l’única espècie animal que el pateix?
No hi ha animals lliures amb alzheimer ni amb esquizofrènia.

Dibuix de by Balasch

Avui el Parlament de Catalunya ha decidit prohibir els toros a partir de l’any 2012.Des del meu modest punt de vista, ja era hora! En alguna cosa, almenys són una mica sensats els nostres polítics,per bé que ara hauran d’escoltar invectives de tots tipus, sobretot de la caverna mediàtica madrilenya, que ja s’hi han posat de seguida.

TOREJAR pot tenir dos sentit, segons els diccionari: 1. Lluitar amb el toro esquivant les seves escomeses i procurant matar-lo. | 2. fig. Burlar-se d’ algú hàbilment, aconseguint enganyar-lo.

Parlant del primer sentit no cal dir-ne gaires coses perquè és tot prou clar: El "maestro" torero procura esquivar el toro en tot moment, però el que té entre cella i cella i el seu objectiu final és matar-lo, després d’haver-lo foradat per tot arreu i haver-lo fet sofrir una bona estona.

I el segon sentit encara és més interessant: Torejar vol dir enganyar, burlar-se d’ algú amb habilitat. Us sona tot això? Els catalans ens hem sentit torejats tantes i tantes vegades que alguns avui hem sentit una gran alegria interna. Algú ha dit que no s’ha de barrejar toros amb política…. Mireu els diaris madrilenys i veureu si ho fan o no.

Els grans "maestros" de l’engany, de la burla i de la mentida ara se senten maltractats en el seu honor perquè el Parlament de Catalunya ha tingut la gosadia de tocar la "fiesta nacional". Es veu que tampoc hi tenim dret… Jo em pregunto a què tenim dret els catalans. Algú m’ho sabria dir?

Us he de dir que durant una bona colla d’anys jo em creia que Espanya seria capaç -potser un dia llunyà- d’entendre Catalunya. Pobre de mi! He estat massa crèdul i ho he estat massa temps. Ara ja fa una bona temporada que he deixat de creure veient com estant anant les coses.

Recordo que fa uns mesos llegia que Ambler Moss , que va ser vicecònsol dels Estats Units a Barcelona durant els difícils anys de la dictadura, deia "No veig cap impediment perquè els catalans no facin del seu país el que vulguin. Les limitacions són autoimposades.".

Entre les frases que em van fer pensar hi havia les següents: "Miro la Catalunya dels anys seixanta i la d’ara, i la història és la mateixa. Com deia Gaziel, el debat continua sent: Quina mena de gent som." Moss diu que Catalunya continua en "un camí de decisió permanent". "Quaranta anys més tard el debat és el mateix. Què volem fer, cap a on anem, quina mena de gent som. No és una indecisió, és el contrari; massa decisions polítiques diferents que s’entrecreuen."

Per tant, si en tants anys no s’ha fet camí i no s’ha entès res, vol dir que ja no s’arribarà a entendre mai. Ni en dictadura, ni en democràcia. Res de res. les posicions són les mateixes tant a la dreta com a l’esquerra.
Moss, que va viure només dos anys a Barcelona, s’expressa en un molt bon correcte català i  es confessa un enamorat del país i de la seva gent, i en fa proselitisme. En aquesta entrevista que vaig llegir a l’ Avui veia que ell tenia una visió molt menys pessimista que la que sovint es té des de dins: "Catalunya és un país universal, internacionalista, amb un tarannà molt concret, amb lligams comercials i culturals a tot el món. Catalunya va fent i va fent molt bé."

La gent que no és espanyola ens mira força millor que els mateixos espanyols que sempre s’han malfiat de nosaltres no sé ben bé per quin motiu. Ja sabem, doncs on hem de buscar els aliats en el llarg camí cap a la independència… A Espanya no els trobarem, segur. D’aquells intel.Lectuals d’esquerres que semblava que ho entenien tot i que podrien ser els nostres aliats no n’hi ha cap que piuli. S’han amagat  quasi tots sota les pedres i ha de sortir Santiago Carrillo a defensar-nos. Estem ben arreglats!!!

Moss, continua dient en aquesta entrevista,  que la sentència del Tribunal Constitucional (que encara no s’havia donat llavors) sobre l’Estatut pot marcar un punt d’inflexió i obligar el poble català a decidir. "Són interessants les consultes d’independència d’aquests dies perquè impliquen un esperit creixent cap a la voluntat de decidir."
Creu que si els catalans es decantessin per la independència d’una manera clara a les urnes no hi hauria marxa enrere. Europa ho hauria d’assumir i els Estats Units hi donarien suport: "En pocs anys han nascut nous estats a Europa. Eslovènia és un cas molt interessant. És molt més petit que Catalunya, té 2 milions d’habitants. Mai en tota la història no havia estat un país independent com fins ara. I ara és un estat sobirà membre de la UE. Amb un mercat i una moneda, amb la unitat europea, qualsevol petit territori pot arribar a ser independent. Financerament no es impossible. Abans ho era, però ara no."

I ara hi podríem afegir Kosovo…

Aquest home que veieu aquí, als seus hivernacles de flors, és el Pepe Mujica, actual President d’Uruguai.

Se n’havien rigut molt d’ell perquè deien que un pagès com ell faria quedar malament el país i que no el representaria bé. S’ha dit d’ell quasi tot el que es podia dir de dolent. Els seus detractors se n’han cuidat bé… Però també se n’han dit moltes coses bones, sobretot aquells que el coneixen de ben a prop.

Políticament pot ser discutible i no sé si serà un bon President o no. Cal donar-li una mica de temps i esperar una mica, no us sembla?

Jo ja estaria content que el meu President -i molts altres Presidents- diguessin i creguessin les coses que diu ell en aquest text que us poso a continuació.Són coses que s’entenen i no són paraules buides. Tot al contrari: marquen molt bé tot un camí que, si es pogués seguir, podria transformar un país.

José Mujica  (Presidente de Uruguay):

Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.

Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entraen una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.

Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.

¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!

Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.

No porque sea elegante sino porque es placentero.

Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.

¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!

Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shoppingcenters.

En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.

No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.

Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.

Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.

Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.

Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.

Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.

En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.

LA EDUCACION ES EL CAMINO

Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.

Y mire que es un puente largo y difícil de cruzar.

Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.

Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.

Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.

Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.

Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión encolores, después las transmisiones por satélite.

Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.

Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.

Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.

Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.

Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.

O como los que vieron el fuego por primera vez.

Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.

Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.

Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.

Es abrumador.

Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.

Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.

Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.

Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.

Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano deinformación, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.

Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.


Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.

Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo.

No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.

Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.

Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..

Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación. No hay tarea más grande delante de nosotros.

Et sents sol? No tens ningú per anar al pub? Doncs el que necessites és un servei de lloguer d’amics. Això és el que s’està posant de moda als EEUU, segons explica el diari The Guardian.

Però, què se sent en passar un dia amb algú que està pagant per ser el seu amic? Seria interessant analitzar les dues vessants del tema: Primerament, per què hem arribat a aquest punt d’haver de llogar un amic. Tant incapaços ens hem tornat per a no poder-ne fer? Tant poc temps tenim per a les relacions humanes que necessitem llogar algú que ens faci companyia o per poder xerrar? I després, què deu sentir "l’amic" fent aquest tipus de feina?. Quin tipus de preparació s’ha de tenir? Quina mena de psicologia s’ha d’estudiar per a fer-la ben feta?

La nota del diari en si mateixa possiblement no és més que una curiositat. Però si ens poséssim a analitzar-la en profunditat donaria molt de si. En una societat tan canviant, on tot es compra, es lloga o es ven, no resulta estrany que surtin aquestes coses que de moment ens semblen tan estranyes i tan allunyades dels nostres esquemes. Però tot arribarà. Abans buscàvem els amics entre els companys de col·legi, al barri o a la feina. Ara els anirem a llogar per unes hores o per uns dies. Igual com es lloga un cotxe o un apartament. I si no ens serveix l’amic l’acomiadarem i en buscarem un altre de més simpàtic, ros i alt. És que a mi m’agraden més els que tenen els ulls clars i saben parlar de futbol…

Es veu que als EEUU hi ha una companyia que fa la primera pela amb aquest tema. Es diu  "rentafriend.com" i està estudiant de quina manera ampliarà el negoci de tant bé com li va. No tardarem massa a veure com aquí a casa nostra algun espavilat copiarà la idea i la posarà en marxa. I segurament que li anirà bé!

AMPLA ÉS CASTELLA

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

 Joan Salvat-Papasseit

( ‘Les Conspiracions’-1922)

La inutilitat revestida de verborrea, de càrrecs de confiança o de seients al Parlament és més habitual del que ens podem imaginar en molts àmbits de la vida política. Però si en algun àmbit destaca  aquesta inutilitat és en el dels polítics del nostre país, gent que fa feines de les quals no en té ni idea i que la majoria de les vegades els han posat allà més per motius de confiança que de preparació. Són persones que tenen experiència en una professió determinada, que deuen tenir tota la bona fe del món, però que de cop i volta tenen responsabilitat en coses que no ha vist mai ni de lluny.

Acostumem moltes vegades a donar la culpa a Madrid ( i amb molta raó algunes vegades) de certes inutilitats que són ben pròpies nostres, ben de casa. Feina mal feta, falta de respostes, tacticisme curt de vista, esperit de casta i molt defectes més es deixen notar cada dia més en els nostres polítics.

Un exemple del que dic és la mort dels 5 bombers, avui fa un any, a Horta de Sant Joan. La germana d’un dels bombers morts -Ramon Espinet- acaba d’escriure un llibre amb el títol "La veritat crema", deixant al descobert totes aquestes misèries. Explica tot un munt de coses que s’han amagat, que s’han enredat i que s’han callat, de tal manera que un any després de la desgràcia no hi ha explicacions clares de part de les autoritats, no hi han dimissions i en la única persona que confien és en la jutgessa que s’ha encarregat de l’assumpte i que sembla que se l’ha pres molt seriosament.

En els actes de record i homenatge que s’han fet avui a Horta hi ha hagut fredor entre l’alcalde i les autoritats. Hi ha hagut distància, cares llargues i paraules, paraules i més paraules de part de les autoritats. Discursets que no porten enlloc, no expliquen res i que no acontenten ningú. No ens en cal més de paraules buides!

La mostra d’aquest descontent és que cap familiar s’hi ha volgut fer present i allà s’hi han vist fent pinya totes les mateixes autoritats de l’any passat com si res hagués passat; sense que cap d’elles hagi pensat ni un moment en dimitir. Vergonya, molta vergonya sento dels nostres polítics i dels governants del meu país.

L’amic Jaume Obradors recull al seu blog un article d’el prestigiós lingüista, Joan Solà. . L’amic Jaume el qualifica d’ interessant i contundent. Jo el qualificaria també de valent, oportú, imprescindible i que hauria de ser obligatori de llegir. Per tant, us el reproduïm tot seguit:

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’ integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres.

Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país. I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!

Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.

Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.

Joan Solà

El setmanari uruguaià BUSQUEDA  publicava la setmana passada un article interesantíssim en al que comparava dos Diegos famosos: Diego Forlán i Diego Maradona.(BÚSQUEDA –  8 de juliol de 2010  "Lo que va de un Diego al otro " por Kid Gragea).

Dic que és article interessant perquè està fet amb molt sentit de l’ humor i a la vegada diu les coses molt clares. Coses que molts argentins no volen sentir, però que ho haurien de fer.

Diego Forlán és un exemple d’equilibri, modèstia, alegria, seny i qualitat, tant humana com esportiva. Ha estat elegit millor jugador del Mundial. 
És un tipus ubicat, simpàtic, modèlic, exemple i referent per a nens i joves. I fins i tot el van nomenar ambaixador de la Unicef. Tot un luxe tenir-lo. Campió en la vida, que és on és més difícil i meritori guanyar. Juga en un país petit que ha lluitat fins al final i ha deixat una bona impressió per la lluita i la modèstia que han mostrat.

I, si agafem el vaixell i travessem el Rio de la Plata, ens trobarem amb  l’altre Diego: Diego Armando Maradona, un dels tipus més abominables que existeixen i que ha fet que molta gent s’alegrés de que la "seva " selecció quedés eliminada.

Només cal recordar les declaracions "sexoràliques" que va fer després del triomf de la seva selecció sobre la Celeste en les eliminatòries, que van recórrer el món, i li van costar dos mesos de suspensió de la FIFA. Ara bé: l’extraordinari d’aquest fenomen repulsiu del món de l’esport  és que per tota la resta del món " el Diego "és un ésser menyspreable, mal educat, superb, groller i des ubicat. Però a l’Argentina és Déu. És difícil de comprendre, no? En lloc de retirar-lo de seleccionador i posar-hi algú una mica més digne i una mica més persona, no han fet més que riure-li les gràcies, deixar que seguís fent el ridícul i fer quedar malament tot un país.

I l’article acaba amb un toc d’humor: "Deia un psicòleg nord-americà que al nen rebel cal persuadir-lo a canviar d’actitud passant-li un raspall de cerres suaus sobre el seu caparró, i si el procediment no funciona, cal usar l’altra part del raspall a l’altra part del nen. És que els nens – i els homes – tenen dues parts ben diferents en ambdós extrems. Maradona tenia màgia a la part de baix, i un curtcircuit impressionant a la part de dalt. Hauria estat millor que s’hagués quedat així, deixant-nos el record del les seves "gambetas", de les seves "moñas" i dels seus golassos, sense tractar de ser després el que no pot ser!" . Perquè el que no pot ser, no pot ser. I si no pot ser, és impossible! És impossible que aquest tipus pugui tornar a ser una persona digna perquè ha demostrat cabalment que no sap aprofitar el munt d’oportunitats i ocasions que li ha donat la vida.

L’article ho diu quasi tot i el que no diu ho insinua. La majoria de gent pensem diferent de com pensen tots aquests argentins que l’exalcen i el posen als altars. I els uruguaians  es poden alegrar de tenir el Diego que tenen i de no tenir l’altre.

Un matrimoni de l’ Uruguai ha volgut registrar la seva filla, que ha nascut aquests dies de Mundial, com a Maria Vuvuzela, en honor d’aquest embafador instrument  que han hagut de suportar els que han seguit els partitsl i també en honor del bon paper que l’equip uruguaià ("la Celeste") ha fet en el campionat.

Després de viure 8 anys a l’ Uruguai us puc ben garantir que en pocs llocs del món hi deu haver noms propis tan estranys i extravagants. A mi em va sorprendre tant escoltar certs noms, que no me’n podia ni avenir i quasi bé no m’ho podia creure.

Jo a l’ Uruguai -i us ho puc ben garantir-,he vist noms com Atinencia Rodríguez o Enero Valiente. I d’aquest estil en trobaríem un munt perquè sembla que hi havia una certa tradició a posar noms una mica estranys i rebuscats.

Julio Barrenengoa Sañudo explica que al cementiri de Montevideo hi va veure una vegada una làpida amb el simpàtic nom de: Santiago Santiago Santiago. Hi ha un famós article de Leonardo Haberkom sobre noms extravagants que ell ha trobat a l’ Uruguai. Un exemple de noms estranys que ell cita podrien ser el següents:

-Flash

-Filete

-Democrático

-Amada Inglaterra

-Feo Lindo

-Libre Albedrío

-Marca Registrada

-Trademark

-Desdichado

-Preciosísima del Campo

-Subterránea Gadea

-Caricias de la Quintana

-Esclavitud Sánchez

-América Heroica

-Lucas Delirio (conocido político)

-Flor de un Día

-Napoleón Beethoven Javier

Explica  Amílcar Urrutuzú, director del Registro de Estado Civil, que canviar la identitat no és un tràmit que es faci habitualment ja que l’oficial encarregat de les inscripcions té la facultat de no acceptar els noms que el futur puguin provocar hilaritat, acudits o burles. Però, de fet, aquesta facultat queda a criteri del funcionari, ja que no existeix una llista de noms prohibits. I ja se sap que els criteris poden ser molt divergents i molt arbitraris.

Això ho ha arreglat una mica el Decreto Ley 15.462 que diu: "Los oficiales de la Dirección Nacional de Registros no inscribirán nombres de pila que sean extravagantes, ridículos, inmorales o que susciten equívocos respecto al sexo de la persona". Explica Urrutuzú que "anteriorment a la vigència d’aquesta llei, els noms que es posaven eren un autèntic disbarat" i ell mateix en dóna uns quants exemples que ha vist durant la seca carrera:

-Viva Nacional (Equip de futbol),

-Viva Peñarol (Equip de futbol)

-Hitler,

-Gaucho Punteador

-Milonguero

-José Ramón del Corazón de Jesús.

El subdirector del Registro Civil, Leader De Los Santos, afirma que és habitua a l’hora d’elegir un nom, fer-ho d’acord amb la moda de la telesèrie de moda o d’un esdeveniment important.  Recorda De Los Santos que igual va passar a la dècada del 50, quan molts nens se’ls va batejar amb el nom Maracaná (pel campionat guanyat en aquest estadi), o Obdulio (pel jugador Obdulio Varela, heroi d’aquell partit).

Per tant, no ens ha d’estranyar que ara uns pares vulguin posar Maria Vuvuzela a una filla seva nascuda aquests dies de glòria per la "celeste". No és estrany, però jo segueixo pensant que és de força mal gust…

Un acudit d’en FORGES.

A vegades, a la vida, es tenen tantes ganes de fer una cosa, o de dir-la, o d’assolir-la… que hom es nega fins i tot l’oportunitat de somiar-la.

Això passa, per exemple, quan estem a disgust en una feina i no ens atrevim a deixar-la, encara que ens en morim de ganes. Quan estem a disgust en una situació volem marxar-ne, -desitgem enormement marxar-ne-, desitgem fugir i abandonar-ho però no ens atrevim.

Personalment -i com a poble- necessitem tenir el somni d’emprendre el vol, deixar de ser gallines de corral i començar a ser àguiles o voltors que volen alt, ben alt, i la necessitat de no quedar-nos amb la miserable realitat que, dia rere dia, ens empastifa la TV i els diaris: Polítics corruptes, drets humans aixafats, relacions humanes brutes i embrutidores, països sotmesos, injustícia i pobresa, avorriment infinit…

Cal somniar la realitat i realitzar somnis. Cal transformar la realitat somniant que podem fer-la nova. Les dues coses ens passen a la nostra vida i les dues coses ens fan una mica de por…

Somnis

No ho vull, no…

Ni ho vull pensar, no…

Ni m’ho vull imaginar…

Però, per altra banda, sé que puc arribar al planeta feliç

i que sóc un caçador de somnis perfectament abastables.

Vull que la tempesta, la pluja, el fred o el sol no em deixin sortir de casa

i, al mateix temps, desitjo emprendre el camí costerut i difícil

que sé que em durà a la glòria.

Vull lligar-me de mans i peus, buscar mils arguments,

cercar milers d’excuses per no haver de dir que SI

i, al mateix temps, sento unes ganes enormes

de deslligar-me amb les dents, amb les ungles i començar el camí.

I dic que no, que no cal, que no és necessari, que no cal somniar

que ja estic bé com estic, que potser és perillós,

i, al mateix temps, sento aquell desig intern de superar-me, de millorar,

aquell desig indesxifrable

de trobar el que hom vol i ha desitjat tota la vida.

En moments de crisi com els actuals en què tendim a veure-ho tot una mica fosc hi ha una cosa que diuen que va molt bé: una bona abraçada!

Una abraçada no es pot negar mai perquè sempre és una expressió d’algun dels tipus d’amor que existeixen.  Diversos Autors, entre els quals podem trobar  Walter Riso, diuen que l’amor pot ser de diversos tipus: "eros", "àgape" o "filios". L’ "eros" és l’amor passional, l’ "àgape" és l’amor desinteressat cap a les persones i el "filios" és l’amor "familiar".

Una abraçada -sigui a qui sigui-, és sempre bona i terapèutica. De fet veig que hi ha tota una disciplina anomenada "Abraçadateràpia". Alguns dels beneficis que es poden assolir són:

-Ens rescaten de la soledat i de l’aïllament. No estem sols. NO som el centre de l’Univers. Som L’Univers.
-Guien l’auto-coneixement potenciant l’autoestima.
-Faciliten els desbloquejos físics i emocionals.
-Ens permeten vivenciar la integració de cos, ment i emocions.
-Ens exerciten en l’empatia.
-Ens situen plenament en el Aquí i el Ara.
-Afavoreixen la comunicació afectiva amb nosaltres i amb l’altre.
-Estimulen la gratitud.
-Desperten la creativitat.
-Impulsen a una actitud pro-activa en la vida.
-Connecten amb la intuïció.
-Afavoreixen l’entrenament de respostes assertives.
-Retornen la il.lusió, l’alegria i el bon humor, ja que el riure és el seu fidel company.
-Ofereix reconeixement i protecció al nostre "nen interior".
-Potencia la resiliència.
-Si et fa por donar una abraçada, has analitzar el perquè dels teus temors.

I una darrera cosa molt important: És gratuïta!!! Abracem-nos?

Eduardo Galeano és un dels millors escriptors que hi ha actualment a l’ Uruguai i a tot Amèrica Llatina. Escriptor i intel·lectual d’esquerres, compromès amb el seu país i amb les causes universals que ell creu justes i que, a vegades, massa persones creiem causes perdudes. Ell encara hi creu i lluita per defensar-les.

És un enamorat del futbol i no se n’amaga. Sempre diu que ser intel·lectual i ser amant del futbol no només no són coses contradictòries sinó que poden ser perfectament complementàries. Això sí: darrere del futbol a vegades hi han altres coses. Ell ens ho explica…

Té un llibre que és una delícia. Es titula "El fútbol, a sol y sombra". Avui us en vull deixar un fragment.

La pelota como bandera

En el verano de 1916, en plena guerra mundial, un capitán inglés se lanzó al asalto pateando una pelota. El capitán Nevill saltó del parapeto que lo protegía, y corriendo tras la pelota encabezó el asalto contra las trincheras alemanas. Su regimiento, que vacilaba, lo siguió. El capitán murió de un cañonazo, pero Inglaterra conquistó aquella tierra de nadie y pudo celebrar la batalla como la primera victoria del fútbol inglés en el frente de guerra.

Muchos años después, ya en los fines del siglo, el dueño del club Milan ganó las elecciones italianas con una consigna, Forza Italia!, que provenía de las tribunas de los estadios. Silvio Berlusconi prometió que salvaría a Italia como había salvado al Milan, el superequipo campeón de todo, y los electores olvidaron que algunas de sus empresas estaban a la orilla de la ruina.

El fútbol y la patria están siempre atados; y con frecuencia los políticos y los dictadores especulan con esos vínculos de identidad. La escuadra italiana ganó los mundiales del ’34 y del ’38 en nombre de la patria y de Mussolini, y sus jugadores empezaban y terminaban cada partido vivando a Italia y saludando al público con la palma de la mano extendida.

También para los nazis, el fútbol era una cuestión de Estado. Un monumento recuerda, en Ucrania, a los jugadores del Dínamo de Kiev de 1942. En plena ocupación alemana, ellos cometieron la locura de derrotar a una selección de Hitler en el estadio local. Le habían advertido:
-Si ganan mueren.

Entraron resignados a perder, temblando de miedo y de hambre, pero no pudieron aguantarse las ganas de ser dignos. Los once fueron fusilados con las camisetas puestas, en lo alto de un barranco, cuando terminó el partido.

Fútbol y patria, fútbol y pueblo: en 1934, mientras Bolivia y Paraguay se aniquilaban mutuamente en la guerra del Chaco, disputando un desierto pedazo de mapa, la Cruz Roja paraguaya formó un equipo de fútbol, que jugó en varias ciudades de Argentina y Uruguay y juntó bastante dinero para atender a los heridos de ambos bandos en el campo de batalla.

Tres años después, durante la guerra de España, dos equipos peregrinos fueron símbolos de la resistencia democrática. Mientras el general Franco, del brazo de Hitler y Mussolini, bombardeaba a la república española, una selección vasca recorría Europa y el club Barcelona disputaba partidos en Estados Unidos y en México. El gobierno vasco envió al equipo Euzkadi a Francia y a otros países con la misión de hacer propaganda y recaudar fondos para la defensa. Simultáneamente, el club Barcelona se embarcó hacia América. Corría el año 1937, y ya el presidente del club Barcelona había caído bajo las balas franquistas. Ambos equipos encarnaron, en los campos de fútbol y también fuera de ellos, a la democracia acosada.

Sólo cuatro jugadores catalanes regresaron a España durante la guerra. De los vascos, apenas uno. Cuando la República fue vencida, la FIFA declaró en rebeldía a los jugadores exiliados, y los amenazó con la inhabilitación definitiva, pero unos cuantos consiguieron incorporarse al fútbol latinoamericano. Con varios vascos se formó, en México, el club España, que resultó imbatible en sus primeros tiempos. El delantero del equipo Euzkadi, Isidro Lángara, debutó en el fútbol argentino en 1939. En el primer partido metió cuatro goles. Fue en el club San Lorenzo, donde también brilló Angel Zubieta, que había jugado en la línea media de Euzkadi. Después, en México, Lángara encabezó la tabla de goleadores de 1945 en el campeonato local.

El club modelo de la España de Franco, el Real Madrid, reinó en el mundo entre 1956 y 1960. Este equipo deslumbrante ganó al hilo cuatro copas de la Liga española, cinco copas de Europa y una intercontinental. El Real Madrid andaba por todas partes y siempre dejaba a la gente con la boca abierta. La dictadura de Franco había encontrado una insuperable embajada ambulante. Los goles que la radio transmitía eran clarinadas de triunfo más eficaces que el himno Cara al sol. En 1959, uno de los jefes del régimen, José Solís, pronunció un discurso de gratitud ante los jugadores, "porque gente que antes nos odiaba, ahora nos comprende gracias a vosotros". Como el Cid Campeador, el Real Madrid reunía la virtudes de la Raza, aunque su famosa línea de ataque se parecía más bien a la Legión Extranjera. En ella brillaba un francés, Kopa, dos argentinos, Di Stéfano y Rial, el uruguayo Santamaría y el húngaro Puskas.

A Ferenk Puskas lo llamaban Cañoncito Pum, por las virtudes demoledoras de su pierna izquierda, que también sabía ser un guante. Otros húngaros, Ladislao Kubala, Zoltan Czibor y Sandor Kocsis, se lucían en el club Barcelona en esos años. En 1954 se colocó la primera piedra del Camp Nou, el gran estadio que nació de Kubala: el gentío que iba a verlo jugar, pases al milímetro, remates mortíferos, no cabía en el estadio anterior. Czibor, mientras tanto, sacaba chispas de los zapatos. El otro húngaro del Barcelona, Kocsis, era un gran cabeceador. Cabeza de oro, lo llamaban, y un mar de pañuelos celebraba sus goles. Dicen que Kocsis fue la mejor cabeza de Europa, después de Churchill.

En 1950, Kubala había integrado un equipo húngaro en el exilio, lo que le valió una suspensión de dos años, decretada por la FIFA. Después, la FIFA sancionó con más de un año de suspensión a Puskas, Czibor, Kocsis y otros húngaros que habían jugado en otro equipo en el exilio desde fines de 1956, cuando la invasión soviética aplastó la resurrección popular.

En 1958, en plena guerra de la independencia, Argelia formó una selección de fútbol que por primera vez vistió los colores patrios. Integraban su plantel Makhloufi, Ben Tifour y otros argelinos que jugaban profesionalmente en el fútbol francés.

Bloqueada por la potencia colonial, Argelia sólo consiguió jugar con Marruecos, país que por semejante pecado fue desafiliado de la FIFA durante algunos años, y además disputó unos pocos partidos sin trascendencia, organizados por los sindicatos deportivos de ciertos países árabes y del este de Europa. La FIFA cerró todas las puertas a la selección argelina y el fútbol francés castigó a esos jugadores decretando su muerte civil. Presos por contrato, ellos nunca más podrían volver a la actividad profesional.

Pero después Argelia conquistó la independencia, el fútbol francés no tuvo más remedio que volver a llamar a los jugadores que sus tribunas añoraban.

COMIAT

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra corrent.

Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

Joan Colomines

("Poemes clam"-1969)

Aquesta fotografia fou feta a la Rambla de Barcelona el 24 d´abril de 1932. Ja llavors demanaven "UN ESTATUT TAL COM L’APROVA EL POBLE DE CATALUNYA"

La història, es repeteix o és sempre la mateixa?

Avui, ja no cal demanar res més. Cal protestar alt, for i clar. Cal fer-nos sentir, fer.nos respectar, però també fer-nos valer. Nosaltres som una nació, hem de fer les nostres pròpies lleis i hem d´acabar decidint sense pidolar.

Fa 300 anys que ens menystenen i ens deshonren. Potser ha arribat el moment de no mirar més enrere i mirar només endavant.

La protesta d’avui a Barcelona, el gran riu de gent manifestant-se i dient prou, ha de mirar cap a Espanya però -sobretot-  ha de mirar cap a Europa  i cap al món per tal de trobar els aliats necessaris que ens puguin ajudar a tenir un estat propi digne, modern i poderós, connectat al món i respectat per les altres nacions d’Europa.

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

La gent treballarà per viure
en lloc de viure per treballar.

Els historiadors no creuran
que als països els encanta ser envaïts.

Els polítics no creuran
que als pobres els agrada menjar promeses.

El món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida.

Els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer.

La justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, es tornaran a ajuntar.

Els desesperats seran esperats i els perduts trobats, perquè són els que es van desesperar de tant esperar i es van perdre de tant buscar.

En aquest món cada nit serà viscuda com si fos la darrera i cada dia com si fos el primer.

 (M. Asun y Regina.)

Que hi ha animals força més intel·ligents que moltes persones ja era sabut. També és sabut que els pops són molt intel·ligents. El que no era conegut és que tinguessin el do d’endevinar el futur com el "Mago Félix". En vista de tants encerts com a aconseguit aquest pop alemany a l’hora d’endevinar els resultat dels partits del Mundial de Futbol, corre el rumor que el fitxarà Zapatero i el farà Ministre d’Economia, a veure si el seu govern comença a encertar algunes de les prediccions que en aquests darrers temps ha anat fent i que no se n’ha acomplert cap ni una…

Aquest animal -amb perdó dels altres animals- (i ara no em refereixo als polítics, no sigueu mal pensats) a partir d’ara podrà preveure les tensions de l’economia, dels bancs i, fins i tot les diverses i quotidianes tensions dels matrimonis. D’aquesta manera la nostra economia hi sortirà guanyant perquè sabrem una mica més per on s’ha d’anar i tot serà més previsible i no hi haurà tants ensurts. Hi sortirà guanyant el "Gobierno de Ejpaña" (Zapatero no crec que ja hi tingui res a fer, ni amb el pop endevinaire) i hi sortirà guanyant també  l’economia de tots perquè podrem invertir els pocs calés que ens sobrin en valors segurs a la borsa…

I , sobretot, hi sortirà guanyant el pop Paul perquè entretant no se’l menjaran i potser li faran fins i tot un bon contracte laboral o simplement com a assessor del Govern que, sigui com sigui, tenen tots un bon sou. L’únic inconvenient que tindrà el pop serà que haurà de fer acte de presència a l’oficina cada dia (encara que no treballi). Ara només ha de treballar cada 4 anys, o sigui quan hi ha Mundial de Futbol.

És veritat allò de que no es pot tenir tot a la vida!

Som a diumenge, dia 11 de Juliol de 2010. Ens hem despertat amb la ressaca de l’eufòria que produeix la multitud, els crits, l’alegria desfermada, el sentir-se per una estona transportat a un altre món que sembla possible perquè l’hem somniat  massa vegades, perquè massa vegades l’hem construït, ens l’han destruït i l’hem tornat a construir.

La manifestació va ser un èxit. Hi havia molta gent. I encara hem de comptar tota la gent que no hi va poder anar però que té el mateix sentiment d’aquell riu humà que recorria els carrers de Barcelona. Com diria en Raimon,“en som molts més dels que ells volen i diuen”. No hi eren tot els que ho són, però sí que ho són tots els que hi eren.

Però, avui, -l’endemà de la gran manifestació- potser cal que què amb més tranquil·litat ens preguntem què ens cal fer? Als catalans ens  agrada perseguir quimeres ( quimera, segons el diccionari, és una creació imaginària de l’esperit que hom pren per una realitat). Però és que a nosaltres els catalans, el que no pot ser, l’impossible, l’inabastable se’ns torna un repte i ens agrada i volem fer possible l’impossible… Perquè és bo somiar i somiar coses impossibles. I és millor encara, perseguir els nostres somnis per aconseguir fer-los realitat. Somnien, somnien adormits però somniem també desperts i ben desperts, perquè així podrem veure cap on volem anar.

Avui, l’endemà de la gran manifestació, ens cal baixar dels núvols i tocar de peus a terra. I ser ben realistes perquè ser realista significa pensar a qui haurem de votar a les properes eleccions. Deixem de banda aquells partits i aquells polítics que no siguin clars. Deixem de banda aquells partits que ens han enredat massa vegades. Deixem de banda aquells partits que no ens portaran enlloc i que no ens faran aixecar mai el vol. Deixem aquells partits que són sucursalistes. Castiguem aquells partits que van clarament -o de forma sibil·lina- contra Catalunya.

Avui, dia 11 de Juliol del 2010,  constatem que“en som molts més dels que ells volen i diuen” i, per tant, es constata que l’ independentisme guanya terreny socialment. Ara és l’hora de deixar de banda "personalismes inevitables, enfrontaments estèrils, fragmentacions pernicioses, pugnes -sovint- patètiques", com deia fa pocs dies Joan Alcaraz a "El singular Digital". "Passa en aquest país i a tot arreu, però a voltes tens la impressió que aquí –segurament pel nostre tarannà- passa més", deia ell.

Per tant, catalans, ara hem d’estar alerta i ja podem anar sospesant a qui fem confiança per tal que ens representi dignament i ens ajudi a arribar algun dia a aquesta quimera, a aquest somni impossible que entre tots -n’estic segur- farem possible.

Sí, per a mi ja us en podeu anar a fer punyetes, polítics catalans! Som on som, ens han pres el pèl fins a l’infinit, ens clavat una bufetada al mig de la cara….i ara resulta que discutiu per una pancarta.

Que si ha de dir o no ha de dir… Que si el Presi ha d’anar al davant o al darrere… Que si la meitat de pancarta amb text i l’altra meitat sense text… Que si la bandera catalana vol dir això o allò….

Aneu-vos-en a fer punyetes!!!. Si davant d’un moment tan greu i crucial com aquest no sou capaços de posar-vos d’acord i si no sou capaços de veure que depèn molt de vosaltres que el nostre país i la nostra Nació Catalana  (sí, la NACIÓ CATALANA existeix, tant si volen com si no, aquests jutges caducats) faci un pas endavant no teniu dret a representar-nos. Almenys jo no vull ser representat per vosaltres. No n’hi ha cap de vosaltres que em representi dignament i de forma valenta i clara.

A Madrid, uns us abaixeu els pantalons i acoteu el cap cada cop que els vostres amos us diuen què heu de dir, quan ho heu de dir i com ho heu de dir… Altres parleu un llenguatge diferent del que parleu a Catalunya. Altres, només parleu -allà i aquí- contra Catalunya; altres només hi sou per a  buscar burina i mirar d’espatllar-ho tot… A Catalunya no sou capaços de posar-vos d’acord en res fonamental… I així ens va!

Entretant, en cada bugada anem perdent un llençol i ens seguiran prenent el pèl fins a la fi del món. Tenim força i no sabem ni volem fer-la servir. Ens tenen més por del que ens pugui semblar, però mentre ens vegin desunits ells guanyaran sempre, retallaran sempre, i munyiran la mamella també sempre.

I sabeu què us dic?  Que jo ja n’estic tip i que tots plegats us en aneu a fer punyetes!

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".

Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".

No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.

Hagamos un trato

Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar
cuenta conmigo

(de una canción de Carlos Puebla)

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo

MARIO BENEDETTI, poeta uruguaià.

Exactament 852.787 euros és el que ha cobrat l’exdirector general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, com a indemnització per haver deixat el càrrec un any abans del que  estava previst.

Jo trobo que és molt, no? Tant bona feina feia? Tots els bons professionals com ell cobren aquests sous tan alts i, si els acomiaden, pacten aquestes altes indemnitzacions? A mi em sembla que no, encara que no sóc entès en aquest tipus de coses. Però, pel que he pogut escoltar d’ algú que sí que ho és d’entès, no és comú això.

Joan Laporta ha fet moltes coses bones durant el seus anys de president del Barça i les hi reconec clarament. N’ha fet algunes de molt discutibles i alguna de ben negativa, a parer meu. Aquesta és una de les més discutibles i negatives. Ha volgut ser un premi ben generós        -massa generós- a una persona que li ha estat fidel fins a graus extrems. Massa fidel i massa mesell, em sembla. Aquesta indemnització immoral, injusta i incomprensible ara n’ha estat la recompensa. Jo n’esperava una altra cosa de Joan Oliver i, per suposat, de Joan Laporta. El que feia l’ Oliver era una feina, però per a un barcelonista hauria d’haver estat, sobretot, un honor. N’havia de viure i viure bé. Però no hi era per abusar del càrrec. Aquest pacte ha estat fosc, brut i injust pels socis, que paguen cada mes els seus diners.

"Malgrat que el director general corporatiu havia manifestat la seva voluntat d’abandonar la seva ocupació no ha estat una baixa voluntària sinó que ha estat negociada i la seva indemnització ha estat de 852.787 euros", ha dit Freixa, portantveu de la nova junta.

Doncs ja no veieu. De bon barcelonista res de res. De negociant una mica mafiós ja força més. S’han acabat de confirmar rumors que ho deien i que feia temps que corrien, sobretot des dels espionatges personals que havia fet fer a alguns directius. Allò va ser immoral. Això d’ara encara ho és més. Quan s’acabaran aquestes coses? Quan arribarà algú que sigui una mica transparent. Rosell ho ha promès. Mirarem de recordar-nos de les seves promeses i tant de bo puguem dir que, a més de títols, ha recuperat transparència.

Des d’aquí, sort a la nova Junta.

"Visto lo visto" -com dirien els castissos- Espanya no m’interessa gens. Bé, ja feia temps que no m’interessava però ara, com era previsible, me n’he acabat d’assabentar perquè una colla de jutges caducats se n’han cuidat prou de fer-m’ho saber.

Aquests dies diuen que està corrent pels mòbils un missatge amb aquest text: "Adéu Espanya…passa-ho". A mi no m’ha arribat perquè acostumo a tenir el mòbil apagat i encara no m’he avesat a aquest aparell tan modern, tan útil a vegades i tan inútil la majoria… Generalment tinc el mòbil apagat i quasi no el faig servir; però si el fes servir potser sí que ho faria córrer. Però… si ho penso bé, a qui li enviaria el missatge si la majoria de amics, coneguts i saludats meus ja n’estan convençuts d’aquesta realitat…

Els meus amics, coneguts i saludats saben prou bé que cada mes -des de fa anys- marxen de Catalunya 1.000 milions d’euros que no tornen mai més. Que en un any fan 12.000 milions….. Aneu sumant! Aquest és el dèficit de Catalunya respecte a l’ Estat. Diners que haurien de tornar i no tornen.

Ara només falta aclarir una cosa: Ens deixaran marxar si veuen que fan un molt mal negoci? Voleu dir que no necessiten molt (cada dia més) aquests diners i que el trobarien massa a faltar? A mi em sembla prou clar que en aquests moment no cal mirar més cap a Espanya i que ens cal mirar només cap a la Unió Europea. I ser prou intel.ligents per aglutinar les forces necessàries per dir: aquí us quedeu. No sols no us necessitem sinó que ens feu més nosa que servei…

No n’hi haurà prou de fer una gran manifestació, cridar molt, exclamar-nos encara més i seguir pel mateix camí de sempre. Ara és l’hora que surti algú que es posi al davant i sàpiga aplegar -sense aires de messiànics- voluntats diverses i transversals i, de mica en mica, traçar un nou camí. I que els polítics no siguin tan curt de vista, si us plau! Mirant-se només el melic i fent contes de quant vots trauran o deixaran de treure a les properes eleccions no anirem enlloc…

Així és com ens volen deixat als catalans: Sense sortida!.

Què volen aquesta gent? . Què hem de fer davant d’una senyal tan explícita com aquesta?

Esperem que algú es posi al davant i sàpiga liderar una resposta adequada, perquè ja en comencem a estar farts de ser trepitjats.

Ara queda ben clar que haurem de començar a pensar que si no ens hi volem n’ haurem de marxar. ESTATUT=ESTAT-OUT.

Depressió? Problemes amb el cap? Excés de feina? Preocupacions familiars? No arribes a fi de mes?…

ET RETALLEN L’ESTATUT?

AQUÍ TENS LA SOLUCIÓ

KELEDÉN

ARA AMB UNA NOVA FÈRMULA!!!!

KELESDÉN

Gonnzález-Faus en alguns àmbits de la societat potser és un desconegut. Però parlar d’ell en àmbits eclesials i religiosos és parlar d’un mite. És un dels millors teòlegs que hi ha al nostre país i  arreu del món. Els seus llibres els han llegit milers de persones de tot el món.

Encara recordo les seves classes magistrals a la Facultat de Teologia de Sant Cugat del Vallès. Unes classes plenes de gom a gom, que seguíem embaladits centenars de joves, perquè aquell home ens deia coses noves i interessants. Ara, ja retirat de professor però no retirat de la vida i de l’estudi, segueix  treballant per allò en què sempre ha cregut. Té escrits més de 50 llibres i un munt d’articles i és el responsable teològic de CRISTIANISME I JUSTÍCIA.

Arran de l’últim llibre que ha escrit "Presencia pública de la Iglesia, ¿fermento de fraternidad, o camisa de fuerza?", José Manuel Vidal li ha fet una entrevista que caldria llegir i meditar. Us deixo l’enllaç per si algú ho vol fer i us deixo algunes de les frases que ha deixat anar sense immutar-se i esperant que algú les llegeixi i en prengui bona nota, en uns temps en que la jerarquia de l’ església està més a la defensiva que pensant com donar una resposta adequada a les preguntes, inquietuds i problemes dels homes i dones del nostre temps que esperen una resposta des de l’evangeli.

ESGLÉSIA                                                                                               L’Església oficial està massa ficada en una estructura de poder.
L’Església hauria de ser útil i molesta.
L’Església ha d’estar en els llocs on no està ningú.
L’estament més oficial de l’Església està sent profundament infidel al Vaticà II.
Els Papes són presoners de la Cúria romana.
L’Església està nomenant avui els seus bisbes en contra de l’Evangeli.
Ningú li ha dit a l’Església que ha d’estar lliure de problemes.
La missió de l’Església no és ser secta, sinó llevat i ferment.
Hi ha un sector en l’episcopat, més gran del que sembla, que dissenteix de la línia oficial de l’Església.
A Roma li agradaria que les congregacions religioses anessin del breviari al menjador i del menjador al breviari.
L’Església, primer de tot, és la comunitat dels creients.
L’Església accepta les coses amb 200 anys de retard.
Rouco té el poder absolut de la CEE només per un vot.
El que no deixa dormir tranquil a l’Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l’Evangeli.
El problema d’Espanya és que l’Església s’ha ajuntat a la dreta més recalcitrant.
L’Església ha estat la "tonta" ben pagada de la dreta espanyola.
La dreta ha usat a l’Església.

TEÒLEGS
Seguirem a les catacumbes durant algun temps.
El que ha passat aquí amb Pagola, seria impossible a França o Alemanya.
La delació és un dels grans pecats que es donen en l’Església.
A Roma fan cas als "tocats de l’ala" perquè saben que no tenen connexió amb el poble.
Mentre Déu em doni vida, no callaré per tal  impedir que es desfiguri l’Evangeli.

CAPELLANS
El problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat.
Els futurs capellans conservadors no salvaran el cristianisme a Espanya.
Els capellans del futur convertiran el cristianisme d’Espanya en una secta.    Els moviments neoconservadors solen ser molt piadosos i molt poc il.lustrats.
M’agradaria veure quin tipus de vocacions surten dels moviments neoconservadors.

BASES
Si el poble no passa el seu petit xarampió a temps, acabarà perdent la fe més tard.
El poble ja hauria de saber alguna cosa de la crítica històrica de la Bíblia.

Després d’aquest tast, no us venen ganes de llegir l’entrevista sencera? Jo us aconsellaria que ho féssiu perquè és clarivident, lúcida, il·luminadora i necessària en uns temps en que l’església torna a viure èpoques ben fosques. Podeu trobar-la aquí:

http://www.periodistadigital.com/religion/opinion/2010/04/05/gonzalez-faus-iglesia-obispos-evangelio.shtml

Tags: Teologia

Per començar, reconec que no sé escriure i que m’agradaria saber-ne més. A l’hora d’escriure m’agrada ser senzill i directe. No m’agrada l’estil recarregat i, a vegades, m’abstinc de posar certes paraules per aquest mateix motiu.

Per això m’ha agradat trobar aquestes regles de George Orwell, que era un bon escriptor i, sobretot, un bon periodista. Segurament per aquest mateix motiu el setmanari britànic The Economist encapçala el seu llibre d’estil amb sis regles d’escriptura d’Orwell:

Aquestes regles són les següents:

1) Mai utilitzis una metàfora, símil o qualsevol altra figura d’estil que ja hagis llegit moltes vegades.

2) Mai utilitzis una paraula llarga quan puguis reemplaçar-la per una de curta.

3) Si pots escurçar una frase, escurça-la.

4) Mai utilitzis el mode passiu quan puguis utilitzar l’estil actiu i directe.

5) Mai utilitzis una expressió estrangera o científica si existeix un equivalent en la teva llengua.

6) Trenca qualsevol d’aquestes regles si t’obliguen a escriure alguna cosa que soni fatal.

Els que som simples afeccionats ho fem com podem. Però el cert és que d’escriure se n’aprèn escrivint i cal llegir molt per escriure una mica bé. Són dues coses que van lligades i que massa vegades no se’ls hi dóna importància. De totes formes, he de dir que estic completament d’acord amb aquestes normes i justament -sense saber-ho- és el que procuro fer la majoria de les vegades.

Sang, sang, molta sang. A la via, al tren, a terra, a tot arreu.

Tota l’estació de Castelldefels-Platja era un calvari, un sofriment, un cementiri, un hospital, un esgarip punyent. Un crit interrogador al cel. Un infern concentrat en aquell punt i en aquella hora de la nit de Sant Joan.

Cossos destrossats entre la foscor. Somnis esfumats, riures i xivarri emmudits de cop. Paraules estroncades a mig dir. Frases que no s’acabaran mai. Segons eterns.  Crits, llàgrimes, esgarrifances, tremolors, corredisses…

Una nit alegre i esperançada, convertida -de cop i volta- en una nit tràgica. Una nit que havia de ser llarga convertida en una nit eterna.

Corredisses de bombers i d’ambulàncies; sirenes udolant semblants a udols de llop rabiós que ha atacat el ramat de nit i ha fet destrosses en un moment. Comencen les trucades plenes de llàgrimes cap aquí i cap allà. Sembla que no pugui ser. Però si fa mitja hora s’estava dutxant a casa… Però és. Ha passat. malauradament ha passat…

Vides joves segades de cop; pares, germans i amics destrossats. Solidaritat que entra corrents i de pressa en tubs de sang transfusionada. Litres de solidaritat vermella que salva alguna vida i no pot fer res en alguna altra.

Caos i més caos en un primer moment. I silenci, indagacions, càlculs, pressuposicions i dubtes després.

Metges que fan la seva feina. Declaracions afortunades i altres no tant…

Això va ser Castelldefels el dimecres a la nit. Que descansin en pau els que puguin fer-ho…

Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l’entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d’administració estava rodejada d’homes i que a ella no se l’escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis.

Aquesta senyora va dir unes paraules que em van cridar l’atenció i que vaig considerar molt justes i molt adequades per retratar la situació que es viu entre homes i dones, des de fa molt temps, en el món del treball i de les empreses.

Deia aquesta senyora: "En el món de les dones en la feina hi han dues etapes: La primera és aquella en la que els homes que tens al costat es pensen que ets "tonteta". La segona és aquella en què els homes que tens al costat es pensen que ets més llesta del que en realitat ets. Jo, ara, estic en aquesta segona etapa".

Sincerament crec que retraten exactament la realitat. Hi han donen que entren a la feina amb un complex de superioritat tan gran  i amb ànim de conqueridora que es fan insuportables. Entren com una elefant en una tenda amb ànim de fer-se notar i destrossant-ho tot. Es tornen ridícules. Fins aquell moment res s’ha fet bé i els canvis han de ser imminents i dràstics per tal que es notin força. Són dones que saben de tot, entenen de tot i tant poden opinar duna cosa com d’una altra. Saben molt d’organització, saben encara més de decoració, saben de neteja perquè a casa seva l’han fet durant anys i han provat tots els productes de moda, saben de cuina, saben d’esport…

És ben cert que fins fa ben pocs anys els homes ho dominaven tot i les donen poc podien dir. Llavors eren els homes qui tenien el complex de superioritat. És veritat que les dones han hagut de fer molts esforços per posar-se al seu lloc. És veritat que en aquests moments hi ha tantes dones com homes preparats tots als mateixos nivells i tan valuoses com els homes. Però d’aquí a voler ser més, a voler-se fer notar, a creure que són més pel fet de ser dona, ja no ho accepto. Hom no és més que l’altre  pell fet de ser home o dona; ni per raó de nom i de "pedigree".

El plus no ve pel fet de ser home o dona. El plus ve pel fet de ser persona justa i equilibrada.

Pren-te el temps per:
Treballar: és el preu de la realització.
Dormir: és la manera de recuperar l’energia.
Jugar: és el secret de la joventut.
Relaxar-te: és el camí de la tranquil.litat.
Llegir: és la base del coneixement.
Fer l’amor: és un dels regals de la vida.
Divertir-te: és part de la l’alegria.
Meditar: és la sendera que condueix cap a Déu.
Fer exercici: és garantia de salut.
Somiar: és el secret per arribar a les estrelles.
Escoltar: és portar pau als que t’envolta.
Ajudar: és una manera de créixer com a ésser humà.
Riure: és el millor remei contra les preocupacions.
Oferir la teva amistat: és el més valuós que pots regalar.
Estimar: és la clau de la felicitat.

Sort en tenim de persones com Jaume Cabré (web), el flamant Premi d’ Honor de les Lletres Catalanes! És d’aquelles persones que durant anys han anat fent feina i més feina sense fer soroll. Jaume cabré ha fet llibres, classes, guions per a sèries de TV, guions de pel·lícules… Ha fet una mica de tot, però sempre fent la feina ben feta. Ell -i altres persones com ell- són  persones cultes que han procurat atansar la cultura al poble. Perquè un poble necessita dels savis però també necessita que algú li atansi la saviesa i sàpiga posar-la a l’abast. Necessita persones compromeses amb el país i amb la cultura. Ell ha sabut fer-ho i per això aquest premi merescut.

Va fer un discurs que val la pena llegir, encara que sigui una mica llarg. El podeu trobar en el blog del  Martí Cabré [blog]. Però jo només voldria destacar algunes de les paraules que va dir:

"La meva llengua és la meva pàtria. I treballar per la pervivència de la llengua és una raó de pes per treballar per la independència política".

"Que sigui Espanya la que prohibeixi, en ple segle XXI, que la gent expressi la seva opinió sobre el tema".

"Vull una llengua que visqui en pau, en igualtat de condicions, que no hagi de demanar constantment perdó ni permís per existir".

"Amor, honestedat, veritat. Em temo que no està gaire de moda parlar d’això. No em puc expressar de cap altra manera. La veritat en literatura és un terme que costa d’explicar: és més fàcil viure-la. L’escriptor no escriu allò que la gent preveu que ha d’escriure sinó allò que, si no ho expulsés, no el deixaria dormir; escriu allò que li urgeix expressar per treure-s’ho de sobre. La veritat està íntimament lligada a l’honestedat de què parlava al principi. El lector és capaç de captar-la perquè és inconfusible. El que és previsible, el que provoca indiferència, està renyit amb l’art".

"Però no patiu: la literatura, que també burxa en la història, s’escriu no des de la confortabilitat del pensament únic sinó des de l’austeritat de les soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort, l’escriuen persones lliures".

Percebre adequadament la realitat no és fàcil. Massa vegades ens deixem portar pels nostres pre-judicis que , com diu la mateixa paraula, és un judici anticipat, fet abans d’hora, precipitat, sense els elements necessaris. I generalment és aquí on ens equivoquem perquè, ja d’entrada, jutgem malament i comencem a fer cabòries..

Ahir parlava amb una amiga d’això mateix i li deia que el que hauríem de fer és anar amb el cor més obert cap a les persones, inclús  amb el risc de que ens enganyin. No és fàcil aquesta actitud, ni còmoda. Ens han enganyat tantes vegades! Quan ens atansem a una persona ja hi anem pensant quina ens en farà! Entenc que és difícil anar per la vida amb aquest tarannà. Però n’ hauríem d’aprendre i hi sortiríem tots guanyant. "Piensa mal y acertarás", diuen en castellà. Doncs no, jo no hi crec en això i no vull creure-hi. No vull ser massa càndid, però tampoc vull ser malpensat.

Una vegada vaig llegir un conte hindú que deia que hi havia un gos sense amo que li agradava tafanejar tots els racons i anar amunt i avall. Sempre havia estat un vagabund i gaudia molt amb la seva forma de vida. Però en una ocasió va entrar en un palau,  les parets del qual estaven recobertes de miralls. El gos va entrar corrent a una de les envidrades habitacions i a l’instant va veure que innombrables gossos corrien cap a ell. Aterrit, es va girar cap a la dreta per intentar fugir, però llavors va comprovar que també hi havia gran nombre de gossos en aquesta direcció. Es va tombar cap a l’esquerra i va començar a bordar espaordit. Desenes de gossos, per l’esquerra, li bordaven amenaçadors. Va sentir-se acorralat i envoltat de furiosos gossos i li va semblar que no tenia escapatòria. Va mirar a tots costats i a tot arreu va contemplar gossos enemics que no deixaven de bordar. En aquest moment el terror va paralitzar el seu cor i va morir víctima de l’angoixa.

No trobeu que massa sovint ens passa això mateix a nosaltres?

La meva amiga Ventafocs té un blog acabat d’estrenar, que l’ha anomenat"INTERESSANT". La meva amiga tot just comença, però ho ha fet amb tanta il·lusió, que estic segur que ho serà de veres d’interessant el seu blog. Aneu-hi i passegeu-vos-hi una estona. L’adreça és la següent:

http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

La meva amiga Ventafocs és mallorquina i ahir ens va regalar un post que comença dient: "Sóc mallorquina, parlo mallorquí i xerr català, o a l’inrevés, com vosaltres vulgueu". Ens diu que alguns no ho entenen això tan evident. I és cert. Això de la llengua comuna és tan senzill i evident que alguns han esmerçat molts esforços en complicar-ho i enverinar-ho.

La gràcia de tot plegat jo trobo que està en el fet que les tonalitats, la musicalitat i l’accent divers d’aquesta llengua comuna ens dóna una riquesa incomparable. I de totes aquestes  tonalitats, possiblement la més musical de totes és la que parlen a les illes daurades, que -al seu torn- també té cada una el seu color i la seva guspira encesa. És com un gran arc de Sant Martí que ens aixopluga i ens aplega a tots amb tota la varietat de colors. I en aquesta varietat hi ha la riquesa, una riquesa que no hem de deixar perdre cuidant i mimant la nostra llengua i fent-la servir tant com puguem.

Hem tingut la immensa sort que, al llarg dels anys, moltes persones d’arreu d’aquesta comunitat han treballat molt per aquesta llengua comuna. Només cal destacar la ingent tasca que va significar el  Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. I la de tants altres lingüistes que seria llarg enumerar.

Però avui voldria destacar-ne un, que aquest dijous passat acaba de donar la seva darrera classe com a professor de la Universitat de Barcelona. És el Joan Solà, una persona senzilla i humil que ha fet una feina de formiga, una feina callada però que donarà fruits amb total seguretat. Acaba les classes, però continuarà treballant per la llengua comuna en una tasca que ja ha començat: l’elaboració de la nova gramàtica que ha de publicar l’ Institut d’Estudis Catalans, institució de la qual Solà, n’és vicepresident des del juny del 2009.

Per molts anys Dr. Solà!