Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

Tags: Familia, PSICOLOGIA, Relacions humanes, Vacances

La Plana d’ Urgell des del Pilar d’ Almenara, prop d’ Agramunt.

Guillem Viladot –l’escriptor d’ Agramunt-  (Agramunt, Urgell 1922 – Barcelona 1999) acaba el seu llibre “La gent i el vent” rememorant la famosa cançó de Jacques Brel “El clar país”. Ho fa després de fer el turista per terres de França i de la Gran Bretanya i portant encara a les ninetes del ulls retalls de paisatges verds, lluminositats de capvespres, boires matinals i records frescos d’unes felices vacances.

Torna a casa i obre els ulls de nou, poc a poc, per veure com seria el nou despertar davant els garrics, davant la pols, davant els llangardaixos de sempre. Aquest reobrir els ulls és el que hauríem de fer tots -de tant en tant- per redescobrir el nostre país, les nostres coses, la nostra gent, la nostra forma de ser i de fer, les nostres arrels.. Per tocar de peus a terra i així poder alçar la mirada cap al cel. Anem tan atabalats que entreobrim només una mica els ulls per veure la immediatesa diària dels nostres problemes i de les nostres inquietuds i no aixequem el cap per mirar més enllà. Hem perdut una bona mica l’esperit de contemplació, tan necessari en tota persona que es vulgui tenir per tal. Allò que ens fa reconèixer-nos, que ens fa ser i ens fa esperar a seguir essent.

Ara que començo vacances miraré de fer aquest exercici diari de cames i de mirada. Caminar i mirar. Caminar i contemplar. Caminar i mirar cap endins i cap enfora. Badoquejar, que dirien aquí al Pla d’Urgell. No vol dir que alguns dies no badoquegi en terres més llunyanes, però la major part del temps ho faré aquí, “al clar país -al meu- del Pla d’ Urgell.

Guillem Viladot explica que quan va arribar de nou a Agramunt, després de les seves vacances, va sentir unes ganes immenses d’arrencar a córrer i que no parà fins al Pilar d’ Almenara. Va ser una migdiada. I fou llavors que assaborí, des d’aquella meravellosa atalaia de nom inconfusiblement àrab, tota la Plana d’ Urgell. I allà hi pogué assaborir, de nou, les arrels, unes arrels que tornaven amb la mesura de sempre. I explica que va estendre els braços per tal de rebre damunt el cos l’embat del sol calcinant i espès; i damunt la cara, l’esclat llampurnant d’una tarda que s’encetava enlluernadora. Fou llavors que mirà, com per primera vegada, el miracle ardent de la llum meridional: daurats, sienes, ocres, grocs, torrats, blancs, liles…, del sol, dels blats, dels tossals, de les ribes, dels guarets, de la palla, del paisatge proper i remot…

I explica que tastà, un cop més, el gust dels timons i fità ben fort el blau del cel i digué:

-Quin bell país, aquest país tan clar, el meu!

Si voleu assaborir aquest llibre d’en Guillem Viladot, per conèixer una mica millor aquests terres de ponent, la seva gent i per poder gaudir de la seva prosa rica i acurada us recomano aquest llibre: “LA GENT I EL VENT” –Editorial Selecta- Premi Víctor Català 1966

Tags: A PEU, Catalunya

El Punt i l’ Avui a partir de demà es convertiran en una sola capçalera. Ara que s’han tornat a posar de moda el Barrufets en forma de pel·lícula, podríem dir que aquests dos diaris barrufaran junts a partir de demà encara amb més força. Una de les accepcions de la paraula Barrufet és la de “Vent fort i arremolinat, que alça molta polseguera i, segons diu la gent, porta el dimoni dintre”. Portin o no portin el dimoni dintre, sí que estic segur que aquest nou-vell diari aixecarà molta polseguera amb la renovada força que agafarà a partir d’ara.

Jo li demanaria, des d’aquest humil raconet, que EL PUNT AVUI, a partir d’ara, sigui una mica més dimoni (una altra accepció de la paraula Barrufet que s’empra encara a Mallorca), una mica més dolentó, una mica més valent. Caldrà que sigui més dimonió, més agosarat, més ferm, més crític amb les injustícies, per tal de que Catalunya tingui un diari de referència que aixequi la veu a l’hora de defensar les causes justes i els atacs que contínuament pateix.

Ja sé que tots dos diaris sempre han estat un referent en aquest sentit i sempre s’han posat a primera fila a l’hora d’aixecar la veu per Catalunya. Però ara ho hauran de fer més perquè estan bufant aires de tempesta. Una tempesta que ens pot agafar a tots amb el cul a l’aire si no vigilem, perquè sembla que tots plegats estan disposats a retrocedir en aquest invent que se’n diu “Estado de las autonomías”. Ara ja no creuen ni en les autonomies ni en res que pugui significar escapar-se’l-hi una mica de poder de les mans. Estan disposats a tornar a un enyorat Estat jacobí-franquista on tot el poder el tinguin ells i puguin fer i desfer a pleret. Ja ho veurem ben aviat…

La intenció que ha manifestat el Grup Hermes Comunicacions en el  blog que ha obert per anar explicant els projectes, ha estat la d’unir forces, fer més gran el diari en tots sentits, fer-lo més potent unint col·laboradors de prestigi i tenint una sana ambició de cara a un futur molt competitiu, però també molt prometedor si les coses es fan bé. I fins ara les coses s’han fet prou bé com per pensar que seguirem tenint per molts anys un diari de prestigi on poder anar a pouar bona informació, bones opinions cada dia i on poder gaudir de plomes de gran nivell.

Que hi hagi molta sort!

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Hi han persones barrudes que saben dissimular-ho molt bé. Suposo que perquè els fa una mica de vergonya de que se’ls hi noti massa. Altres, són tan i tant barruts que ja tant els fa que se’ls hi noti o no. Entre aquests darrers hi trobem el PP. Ara que veuen davant seu un futur lluminós de majoria absoluta ja perden tots els complexes i es mostren més barruts que mai. Barruts i desvergonyits.

A València ja sabíem com era el PP, amb l’inefable i ben vestit (per dintre i per fora) president Camps. Ara li toca el torn al PP de Balears que, una de les primeres coses que fa és que als empleats públics no els calgui saber el català. Ni la llengua dels seus avantpassats són capaços de cuidar. La cultura per aquesta mena de gent no vol dir res. Només compta la cartera ben plena (encara que sigui amb diner negre i pudent). No caldrà saber parlar mallorquí o menorquí o català o eivissenc…o com vulgueu dir-li. No estimen ni respecten la llengua de la mare que els va parir. No tenen ni mare. Només tenen cartera. Resultarà que quan vagin a una finestra pública hauran de parlar necessàriament en castellà perquè no els entendran en la seva pròpia llengua. On s’ha vist això! En cap més país del món es donen situacions semblants. No cal saber català perquè el que compta és saber anglès o alemany per tal de poder fer força calés i molts negocis, encara que siguin bruts.

Ara tancaran la Ràdio i la TV pública perquè, segons ells, té moltes pèrdues. No la consideren un servei públic. Voleu dir que saben el que és un servei públic? Voleu dir que aquest tipus de polítics saben el que és governar en bé dels ciutadans? Ja ho anirem veient, però ens esperen temps foscos. Molt i molt foscos.

Tags: POLÍTICA, PP

Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.

Aquest text que m’ha arribat l’he trobat molt adequat en aquests moments i us el deixo, esperant que us agradi tant com em va agradar a mi.

“AQUESTS BOJOS QUE ENSENYEN”. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten ben d’hora al matí i ja són a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden anar-hi a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100Km d’anada i 100 més de tornada. Són bojos.

A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen tasques per al curs següent. A l’hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimona a la butxaca, altres van sempre amb una ampolla d’aigua al damunt. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il.lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els seus alumnes i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra.

Què serà d’ells i elles. A la nit somien amb l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la tarda anterior a casa seva.

Són dones i homes, casats, solters, … de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents.

Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi pares que no els valorin, els critiquin i fins i tot els treguin autoritat, (de vegades fins els agredeixen), però ells segueixen endavant.

Estan malament del cap. A les tardes es queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus alumnes avancen.

Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Si en coneixeu algun envieu-li aquest text, potser s’hi senti identificat i potser estarà content. "
Amb afecte per a tots els mestres. BON ESTIU!

Tags: Educació, Ensenyament, Mestres

“Panem et circenses” (Pa i Circ) és una frase llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials.

La frase la creà el poeta romà Juvenal i es troba a la seva Sàtira (10 81). En el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ (curses de carros i altres) per tal de mantenir al poble distret de la política.

Aquesta introducció ve a tomb pel que va passar ahir a la Copa Amèrica que va guanyar ben merescudament URUGUAI i que va fer feliç tot un país i els milers i milers d’uruguaians escampats pel món. Ho he pogut comprovar a través dels molts amics “charrúas” que tinc i que deixaven frases d’alegria exultant al Facebook i missatges al correu electrònic.

Un país petit com l’ Uruguai, poc conegut a l’esfera mundial i que no dóna generalment grans notícies, es troba –de cop- amb un gran triomf esportiu que l’enorgulleix i li fa créixer l’autoestima. N’hi ha per tant, us preguntareu? Depèn de com es miri. Un triomf esportiu no deixa de ser simplement això. Però darrera hi ha tot un munt de connotacions. Els catalans ho entenem prou bé quan el nostre BARÇA guanya títols, prestigi i dóna una bona imatge a nivell mundial.

A l’ Uruguai li ha passat això: després d’una colla d’anys de pocs triomfs i amb un passat llunyà molt brillant, ara sembla que vol tornar a revifar tot aquell passat gloriós. L’Uruguai és campió d’Amèrica. Tan simple i tan complex a la vegada, perquè s’ha fet una feina ben feta; s’ha tornat a treballar amb humilitat des de fa un temps i el país s’ha pogut tornar a creure que, encara que sigui petit, pot tornar a ser gran si es continuen fent les coses ben fetes. Perquè aquest triomf significa molt més que un triomf del futbol i –com deia un diari uruguaià- perquè aquest circ dels pobles, que per aquells països és la gran forma de catarsi social, ha aconseguit una espècie de revolució en aquest petit país que és l’ Uruguai. L’entrenador -“el Maestro Tabárez”, com li diuen- ha dit que el fet que la gent surti als carrers a fer festa quan en tingui ganes i que s’alliberi  dels fantasmes del passat té molta importància. Que la gent sigui feliç, amb lo complicat que és quasi sempre…

El futbol pot fer feliç i et pot fer oblidar per una estona els problemes de la vida diària; pot fer pujar l’autoestima i pot fer-te creure que pots, si vols i hi poses tots els elements per fer les coses ben fetes. Fa créixer la il·lusió i fa veure les coses d’una altra manera. Això sí: pensant que només és un circ i que el pa no s’ha d’esperar del governant sinó que cal que te’l guanyis cada dia amb el teu esforç.

Tags: Futbol, Uruguai

En silenci -i amb silencis- parlen les nostres mirades

perquè saben dir millor el que els llavis voldrien dir.

Entre silencis i mirades passen aquelles hores curtes

-massa curtes al meu gust- però plenes de sentiments.

Les paraules són les justes i les necessàries

per tal que no semblin invasores

d’un territori sagrat, on el silenci és amo i senyor

perquè és qui millor expressa els sentiments.

Quan el meu cor trist s’arrastra pel terra polsós

entre cards, pedres i espines

els meu ulls busquen adelerats alguna cosa esperançadora.

I troben aquell sol que surt temorós i tímid entre boires

mentre va transformant silenciosament i lenta les coses,

mentre va canviant la freda realitat i ja sembla tot menys trist.

I mentre me’n vaig amb el cor encongit penso

que no podré dir mai que he oblidat un amor;

diré, només, que he aconseguit parlar-ne sense plorar

perquè un amor és inoblidable per sempre més.

Tags: Poesia

Algú diu que els somnis són tan delicats

que a la mínima distracció es trenquen en mil trossos.

Diu algú que se’ls ha de tractar amb molta cura,

no remoure’ls massa,

no fer massa soroll prop seu,

deixar que vagin creixent al seu propi ritme

i mai, mai de la vida, empènyer-los,

ni obligar-los a que s’afanyin.

Algú també diu que els somnis són més somnis

si travessen el temps a cavall de l’amor,

si es mantenen assedegats en la nit

sense pressa a l’abraçada i a la carícia.

Tags: Poesia

http://www.bondia.cat/ dibuix de by Balasch

M’han arribat veus que la direcció del diari gratuït BON DIA de Lleida ha decidit prescindir de la persona que ens feia somriure cada dia des de la darrera pàgina del diari. Em refereixo al responsable de fer l’acudit diari, en JORDI BALASCH. La crisi, que està arribant poc a poc a tots els racons de la nostra societat, també ha arribat fins aquí. Tant de bo sigui circumstancial i ben aviat puguem tornar a gaudir dels seus acudits, tant bons com aquest d’avui per exemple.

Jordi, et trobarem a faltar. Trobo que el Jordi Balasch és un dels que estan a primera línia dels molts humoristes gràfics que treballen als diaris i revistes catalans. L’humor gràfic és fonamental en un diari. Dóna aquella visió distinta de la notícia; aquella visió que ens fa pensar i ens fa veure la cara que potser no veiem normalment. En bon humorista sap concentrar amb una frase o amb un dibuix tota una manera de fer, una notícia, un esdeveniment o un personatge que, d’altra manera, necessitaríem mitja hora per explicar-ho. Ells tenen la traça de fer-ho en 10 segons. 10 segons per a qui ho llegeix, però potser un parell d’hores de donar-hi voltes i una bona estona de feina per a ells… Aquí hi ha el mèrit!

Esperem que algun altre mitjà el sàpiga aprofitar i que BON DIA el recuperi com més aviat millor. Entretant, estic segur que anirà madurant humor dins del seu cap i que d’una manera o altra sortirà encara molt millor. Molta sort Jordi!

Tags: Humor

SIR KEN ROBINSON té una conferència meravellosa a YouTube (Sir Ken Robinson, Les escoles maten la creativitat, TED 2006) en la qual explica la història d’una famosa coreògrafa anglesa, Gillian Lynne, que quan era una nena va estar a punt de ser diagnosticada de trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) perquè no era capaç de romandre asseguda a la seva cadira. Als sis anys la va portar la seva mare a un especialista i després d’una estona d’entrevista amb la mare i amb Gillian, l’especialista li va dir a la nena que la mare i ell sortirien fora, que ella esperés una estona asseguda allà fins que tornessin. En sortir li va posar música i va dir a la mare que mirés per una finestreta la seva filla.

Efectivament, gairebé només començar la música Gillian va començar a moure’s al seu ritme d’una forma sorprenent per la seva naturalitat i la seva gràcia. "Senyora, -li va dir després d’uns minuts l’especialista a la mare de Gillian- la seva filla no és hiperactiva, la seva filla és ballarina. "Gillian, després d’educar i desenvolupar en una escola de dansa el seu do, va ser una internacionalment reconeguda coreògrafa pel seu treball en musicals com ara Cats o El fantasma de l’òpera.

¿Això del do, o del talent, és només una cosa que algunes persones afortunades tenen, o és quelcom intrínsec a l’ésser humà, amb independència de les seves variacions i diversitat d’una persona a una altra? Jo sóc dels que pensen que tots en tenim, però moltes vegades tenim els suports i oportunitats necessaris  per desenvolupar-los. És feina de l’escola? Potser sí; però no només de l’escola sinó de tota la societat, començant per casa. És la societat  -en tots els seus àmbits- qui ha d’ajudar i posar els elements necessaris perquè tothom pugui desenvolupar els seus talents.

Tags: Educació

De la mateixa manera que les entitats financeres han hagut de passar les proves anomenades “estrès test” (o proves de resistència), jo faria passar aquestes mateixes proves als partits polítics espanyols per veure el seu nivell de democràcia, la seva transparència, la manera de gestionar els diners de tots nosaltres, etc Segurament que tindríem algunes sorpreses.

Podríem veure com la màfia valenciana del PP -amb el senyor Camps al davant- es quedaria molt lluny de l’aprovat. Amb tot el reguitzell de judicis pendents, tota la brutícia evident que mostra per tot arreu  i tot l’historial que té, segur que es queda molt lluny de l’aprovat.

Podríem seguir després pel PSOE, que durant aquests anys de govern ha donat mostra de ineptitud total i de bastanta mala fe. Ha fet les coses tan mal fetes que a les pròximes eleccions ho pagaran car. Llàstima que se’n beneficiaran els del PP, que són iguals o pitjors.

Els altres partits tampoc no són gaire exemple de res i no crec pas que aprovessin. Els dos tripartits que hem hagut de sofrir els catalans en són un bon exemple. Els partits anomenats d’esquerra només serveixen per anar ala contra i poques solucions són capaços de proposar.

Els partits anomenats nacionalistes (catalans, bascos o gallecs) tampoc han fet els deures. només són capaços de veure a quatre passes dels ulls i sense cap mena de perspectiva i sentit de les coses. Si anessin una mica junts hi guanyaríem tots, però només saben mirar cadascú els seus interessos. En fi, un autèntic desastre!

Què en podem esperar de tanta ineptitud política? Què en podem esperar de governs que fan obres que no es necessiten? Què en podem esperar de gent que no sap administrar els pocs o molts diners que es recullen en forma d’impostos? Què en podem esperar de gent que prefereix privatitzar en lloc de descentralitzar? Què podem esperar de gent que només aspira a tornar a fer un Estat central (com més franquista millor) i que no han entès res d’això de les autonomies?.

Els partits polítics espanyols són incapaços de mirar pel bé del conjunt dels ciutadans i arribar a una entesa sobre qüestions fonamentals per sortir de la crisi i crear una mica d’ocupació. Són incapaços de fer POLÍTICA i es dediquen a der politiquetes curtes de mires i de gambals. Fan plorar. O fan riure per tal de no plorar.

Què els facin les proves de resistència d’una vegada! Veureu quins resultats que en sortiran!

Tags: POLÍTICA

A vegades critiquem els polítics i els posem tots, de forma injusta, dins d’un mateix sac. Hi ha de tot, com a tot arreu. Per això, ara que s’han constituït nous consistoris i han canviat molts alcaldes, cal destacar els gestos que han fet molts d’ells en un moment que el país està en crisi. Segurament que són molts els alcaldes que han tingut sensibilitat i s’han abaixat el sou o, almenys, han fet gestos més o menys significatius en aquest sentit. N’he trobat alguns exemples, un dels quals és l’alcalde del meu poble. trobo que són gestos que els honoren:

L’alcalde de Mollerussa, Marc Solsona (CiU), cobrarà 2.500 euros bruts mensuals per una dedicació exclusiva, un 34% menys que els 3.800 euros mensuals que cobrava l’anterior alcaldessa, Teresa Ginestà, al principi de la legislatura anterior. Solsona ha apuntat que “en un context de crisi cal fer un esforç per reduir i ajustar al màxim el cost de la classe política”. A més, el consistori de la capital del Pla d’Urgell també rebaixarà un 27% el pressupost destinat a retribuir els càrrecs electes, passant dels 13.750 euros bruts mensuals als 10.000 euros. L’alcalde ha insistit que “aquesta reducció ens avala per prendre determinades decisions de cara al futur”.

Aquesta reducció del 27% és conseqüència del fet que els sous dels cinc tinents d’alcaldia també s’han vist rebaixats, passant dels 7.350 euros bruts al mes als 5.300 actuals. A més, la massa salarial de la resta de regidors de l’equip de govern també es redueix un 15%. En aquest sentit, Solsona ha explicat que, a banda de l’alcalde, hi haurà tres regidors més amb dedicació exclusiva que seran Josep Àngel Lavin, Teresa Grañó i Jaume Segura, que cobraran 1.500 euros bruts al mes.

L’alcaldessa de Viladamat, Irene Palol (CUP), renuncia a bona part del seu sou, així com a la dedicació exclusiva. Justament al contrari que el seu predecessor que cobrava 12.000 euros l’any per dedicació exclusiva. Així, Palol cobrarà 150 euros nets al mes.

També trobem l’alcalde de Navàs, Jaume Casals (CUP), que s’ha abaixat el sou un 51%, mentre que la tinent d’alcalde, Hortènsia Font (ERC) se l’ha abaixat un 21%. Aquesta rebaixa permetrà estalviar com a mínim 35.000 euros anualment. Casals cobrarà 1.600 euros nets -ha demanat una excedència com a professor de secundària per poder-se dedicar a l’alcaldia a dedicació completa- mentre que Font en rebrà 1.200 per la seva dedicació. La resta de regidors, amb dedicacions parcials, tindran la retribució de 521,64 euros nets cadascun. S’han eliminat també els càrrecs de confiança.

Segurament que en trobaríem molts més. Segur. Però els desconec. Cal que no oblidem que la política hauria de ser un servei al ciutadà i qui vulgui fer diners seria millor que se n’anés a altres territoris on en podrà guanyar més.

Tags: POLÍTICA

El poble cada dia compta menys. La posició social de la majoria de la gent és menystinguda per tothom.  Eduardo Galeano va escriure un text que retrata exactament aquesta realitat.

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres,
que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca.

Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre,
muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano

La classe mitja es torna pobre. Els pobres es tornen miserables perquè ja no tenen casa ni tenen res. De fet, tenen alguna cosa: deutes. Deutes que els deixaran penjats tota la vida. Ni feina, ni casa, ni drets, ni família…. i aviat ni dignitat. La crisi és dura i arreplega a qui se li posi al davant i, a vegades, fins i tot aquells que s’atreveixen a enfrontar-la. La crisi es fa gran, es torna terrible i va deixant a la cuneta milers i milers de persones. Els bancs no tenen ànima ( ja ho sabíem). Els partits polítics i els sindicats no fan els que haurien de fer – cosa que no esperàvem- i en temps de vaques grasses es cuidaven prou d’estar callats. Ara que criden ja ningú els fa cas. Uns quants tenen el poder d’enfonsar països. La majoria no tenen poder per a res. són els ningú. Els que no compten. Els que quedaran a la cuneta i oblidats de tothom. Per no tenir, no tindran ni fossa comuna. No tindran ni memòria històrica. No tindran ni memòria. Seran ningú. No seran…

Tags: Crisi, SOCIETAT

No estás deprimido, estás distraído, distraído de la vida que puebla.
Distraído de la vida que te rodea: delfines, bosques, mares, montañas, ríos. No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano cuando en el mundo hay 5,600 millones. Además no es tan malo vivir solo.
Yo la paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer, y gracias a la soledad me conozco, algo fundamental para vivir.
No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene 70 años, olvidando que Moisés dirigía el éxodo a los 80 y Rubinstein interpretaba como nadie Chopin a los 90. Solo por citar dos casos conocidos.
No estás deprimido, estás distraído, por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un solo pelo de tu cabeza por lo tanto no puedes ser dueño de nada. Además, la vida no te quita cosas, te libera de cosas. Te aliviana para que vueles mas alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela, por eso lo que llamas problemas son lecciones.
No perdiste a nadie, el que murió simplemente, se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón. Quién podría decir que Jesús está muerto? No hay muerte: hay mudanza. Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Michelangelo, Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuela y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas, y nos aleja por que nos hace desconfiados.
Haz sólo lo que amas y serás feliz, y el que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser será, y llegará naturalmente. No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible. Y sin esfuerzo porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban 3 ó 4 meses de vida.
Dios te puso un ser humano a cargo, y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz, después podrás compartir la vida verdadera con los demás.
Recuerda a Jesús: “Amarás al prójimo como a ti mismo”. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios; y decide ahora mismo ser feliz porque la felicidad es una adquisición.
Además, la felicidad no es un derecho sino un deber, porque si no eres feliz, estás amargando a todos los que te aman. Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir, mandó a matar seis millones de hermanos judíos.
Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perugia, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el vino chileno, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileiros, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, Mahler, Mozart, Chopin, Bethoven, Caravaggio, Rembrant, Velásquez, Picasso y Tamayo entre tantas maravillas.
Y si tienes cáncer o sida, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas; si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto: tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas….y si le ganas, serás humilde, más agradecido, por lo tanto fácilmente feliz.
Libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad, y la vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente como debe ser.
No estás deprimido, estás desocupado. Ayuda al niño que te necesita, ese niño será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos, y los jóvenes te ayudarán cuando lo seas. Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar a la naturaleza y cuidarla para el que vendrá. Da sin medida y te darán sin medidas.
Ama hasta convertirte en lo amado, más aún hasta convertirte en el mismísimo amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas, el bien es mayoría pero no se nota porque es silencioso, una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que le destruya hay millones de caricias que alimenta a la vida.
Facundo Cabral

Llegia avui un article de Jordi Galceran que parlava de la felicitat que mostrava Messi en aquesta foto. Un article molt bo, ple d’ironia i bon humor.

La lectura contrastava amb el que llegia -una estona després- sobre el mal partit que va fer la selecció argentina a la Copa Amèrica de la qual és amfitriona. Ha començat tan malament  la Copa que la tensió, els nervis i les guspires han començat a saltar al planter que comanda Sergio Batista. Avui la premsa destaca un dur encreuament de paraules entre el defensa Nicolás Burdisso i el davanter Lionel Messi, figura de l’equip.

“Pendejo, la última jugada se corre, no te podés dejar anticipar la puta que te parió", li va dir el defensor del Roma al seu company del Barça, mentre es retiraven del camp després del 0-0 a Santa Fe. Després d’escoltar aquestes paraules, Messi va reaccionar, es va girar i va veure qui era qui l’insultava. Diuen que va respondre amb un gest amb el seu braç per demanar-li al defensa que el deixés en pau i que marxés lluny.

“Pendejo”, en argentí, és un terme despectiu que s’aplica a un jovenet que no sap gran cosa i es fa l’interessant o a un adult que té comportaments infantils.

Jo he pensat de seguida què hi fa Messi jugant amb la seva selecció si sempre té problemes, l’escridassen, no juga bé (perquè allò no és un equip ni és res) i es veu de lluny que no gaudeix jugant i no és feliç. Que els engegui al carall!. He pensat en el contrast entre aquesta foto i aquell moment.

Li cal a Messi haver de fer aquest paperot cada vegada que juguen aquesta banda (no pas equip) de futbolistes dispersats arreu d’Europa, que estan plens de diners i d’ego i que cada un va a la seva per fer-se veure i situar-se a l’aparador per si algú els compra a bon preu? No seria més feliç jugant amb els seus nebots que no pas jugant la Copa Amèrica?

Aquests nois, que tenen tants diners com volen, no serien més feliços fent unes bones vacances després d’un any dur, ple de partits i després de mesos i mesos de jugar a futbol sense parar?

No es fa cada vegada més evident que el futbol cada dia es mou més per diners i interessos comercials  i cada vegada és menys joc, esport i ganes de passar-s’ho bé?

No seria hora ja d’arreglar aquest desgavell que fa que hi hagin Copes Amèrica, Copes d’Àfrica, Champions, Copes de la UEFA, Copes Intercontinentals, recopes i recontrarecopes?

Quan començarà a entrar el sentit comú en el món del futbol i començarà a tornar a ser un esport per gaudir-ne jugant i gaudir-ne veient-lo com el juguen artistes com el Messi?

Moltes preguntes que –em temo- seguiran sense resposta un any més perquè els interessos són massa grossos. Tan grossos com la infelicitat que causen a aquests nois que juguen amb una pilota als peus, rodant apressats per tot el món, amb “jet lags” inhumans i veient com són comprats i venuts com en moderns mercats d’esclaus. Els castellans diuen que “sarna con gusto no pica”. Deu ser això!

Tags: Felicitat, Futbol, Leo Messi

He llegit una llista de coses que no hauríem de fer mai per poder tenir una vida saludable. No sé si totes són encertades i si algun metge –o algú que en sabés més- hi tindria alguna cosa a dir. Però em semblen coses de sentit comú i crec que no poden fer mal a ningú. Al contrari: més aviat em sembla que poden millorar la nostra salut.

Són les següents:

1. No esmorzar
La gent que no esmorza té baix nivell de sucre a la sang. Això genera insuficient subministrament de nutrients al cervell causant la seva degeneració gradual.
2 . Menjar de més
Això causa l’enduriment de les artèries del cervell, causant més baixa capacitat mental.
3. Fumar
Causa un munt de malalties ja prou conegudes.
4. Consumir altes quantitats de sucres
L’alt consum de sucre interromp l’absorció de proteïnes i nutrients causant malnutrició i pot interferir en el desenvolupament del cervell.
5. Respirar aire contaminat
El cervell és l’òrgan del nostre cos que consumeix més oxigen. Inhalar aire contaminat disminueix la seva oxigenació generant una disminució de l’eficiència cerebral.
6. Dormir poc
El dormir permet al cervell descansar. La manca de son durant períodes perllongats accelera la pèrdua de cèl·lules del cervell.
7. Dormir amb el cap tapat
Dormir amb el cap cobert augmenta la concentració de diòxid de carboni i disminueix l’oxigen causant efectes adversos al nostre cervell.
8. Fer treballar al cervell quan estem malalts
Treballar i estudiar quan estàs malalt, a més de la dificultat del cervell per respondre en aquest estat, el danya.
9. Falta d’estimulació
Pensar és la millor manera d’estimular el nostre cervell. No fer-ho fa que el cervell disminueixi la seva grandària i per tant la seva capacitat.
10. Practica la conversa intel ligent
Converses profundes i intel.ligents promouen l’eficiència cerebral.

Tags: salut

Suposo que l’ hospital Arnau de Vilanova de Lleida haurà sofert les retallades com tots els altres hospitals catalans. Si les urgències dels hospitals públics ja normalment tendeixen a estar saturades, aquests dies n’estan més, degut sobretot a les vacances i a les conseqüències de les retallades que dèiem.

El dilluns ens va tocat patir aquests efectes i he pogut comprovar de primera mà el que he anat llegint als diaris darrerament i també he pogut escoltar de primera mà les queixes de metges i infermeres. Us ho explicaré breument:

-El dilluns vam haver d’anar a urgències amb un quadre relativament preocupant. Van ser tres hores llargues d’espera en un passadís fins que no ens van assignar un box.

-No vam poder fer l’ingrés a cap habitació perquè no hi havia llits disponibles. Hem passat un dia i mig dins d’un box, cosa que no seria comú en unes altres circumstàncies. Ja se sap que un box no és massa agradable, ni pel malalt ni per l’acompanyant.

-Ens van fer les proves pertinents, això sí, però ens van haver de donar l’alta abans d’hora, amb un diagnòstic fet però sense una confirmació de com seria l’evolució de la malaltia. L’evolució l’hauríem d’anar veien a casa nostra…. En altres circumstàncies segurament ens hi hauríem estat algun dia més i ens haurien donant l’alta amb molta més seguretat de que la malaltia estava controlada.

Les urgències d’un hospital em van donar la sensació d’un formiguer. Un anar i venir constant de gent, cadascú fent el seu camí i anant a la seva, dins de la lògica organització que s’hi veia. Era un esplèndid retrat de la vida, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb totes les coses bones que té, però també amb totes les seves mancances.

Allà hi he pogut observat el que és la diversitat: de gent, de races, de cultures, de llengües. Sense entendre la llengua que parlaven, però escoltant la seva fonètica i veient els colors de les pells, hom podia deduir més o menys les diverses procedències. En vaig comptar almenys 6 o 7.

Allí he pogut escoltar converses de tot tipus: gent enfadada i queixosa, gent comprensiva i més tolerant, gent mal educada que parlava a crits, gent que embrutava, gent discreta, gent amable… L’observació donaria per molts comentaris.

He observat el personal, que trobo que és prou eficient dins de les limitacions en què es troben (uns més que altres, com a tot arreu); he observat actituds, maneres de comportar-se, capteniments reprovables i capteniments modèlics… Una mica de tot, com un retrat de la vida mateixa que deia abans. Tota la riquesa de la vida concentrada ens uns metres quadrats que, potser a causa de la malaltia i el dolor, fan que suri tot el que portem a dins i sigui tot plegat més evident i sincer.

I per acabar un fet que em va impressionar molt: en un moment determinar va arribar un noi jove treballador, acompanyat d’un altre de més gran i van asseure’s al meu costat. Per això vaig poder seguir la seva conversa. Els dos tenien la mà esquerra ferida; el senyor gran ja la portava destapada i se li veia una gran cicatriu, fruit d’un accident amb una màquina. El noi jove la portava tapada encara i explicava que també una màquina se li havia emportat dos dits. Ho explicava amb un cert humor i amb una sang freda admirable i li deia al senyor gran que ara li faria la competència… Jo no deia res, però pensava en la perillositat que encara tenen certes feines, i com un moment de distracció pot canviar-te la vida. Deien, però, que a partir d’ara tindrien una altra actitud i es prendrien les coses d’una altra manera perquè la vida i la salut valen bastant més del valor que normalment els donem. Hi estic totalment d’acord.

Tags: Crisi, Hospitals, SOCIETAT, Urgències

Es fotut viure amb la permanent sensació de que t’estafen per tot arreu. Aquesta és –em sembla- la sensació que s’ha establert al país. Una sensació massa generalitzada per poder sortir de la crisi.

Els joves se senten estafats perquè no poden treballar després d’anys d’estudis, preparació i sacrificis. Ara resulta que no hi ha futur per a ells!

Els que no se senten emparats pels tribunals, després que els bancs i caixes els ho hagin pres tot per no poder tornar els crèdits, també se senten estafats. Els bancs els havien deixat més diners dels que lògicament podien tornar, diners en forma de contractes swaps i altres enganys molt sofisticats que la majoria de la gent del carrer no entén  (ni té cap obligació d’entendre) i ara ens trobem amb milers de persones amb els dits enganxats en un immens parany.

Se senten estafades les petites empreses, que els han tallat els crèdits encara que moltes d’elles tenen feina, ganes de treballar i ampliar l’empresa. Resulta que els bancs no els deixen els diners que el Govern els ha deixat a ells i que fan servir per seguir especulant.

Se senten estafades les organitzacions de tipus social perquè les ajudes promeses i esperades no arriben i, a mig partit, han canviat les regles del joc. Jo treballo en un taller de discapacitats i tots sabem que depenem molt de les ajudes dels governs. Aquestes ajudes no arriben, o arriben amb molt de retard. Hi han tallers que han hagut de tancar per no poder pagar el personal. I altres, que havien fet ampliacions esperant les subvencions, ara no poden obrir portes perquè aquestes subvencions ja no arribaran mai.

Cal que tots estalviem en aquests moments però també cal que la societat no es fraccioni i quedi massa gent a la cuneta, ja irrecuperables del tot. Aquest és el greu perill que jo veig en aquests delicats moments que estem vivint, gràcies a una crisi que ha tocat –com sempre- als més febles i que els poderosos no sembla que vulguin posar-hi solució. Cal fer noves lleis que endureixin les penes als estafadors, als vius, als que fan negoci com sigui sense cap mirament ètic. Cal demanar responsabilitats a tants irresponsables que han causat tot aquest desgavell. I no pot ser que el govern de Zapatero, per exemple, vagi fent la viu-viu sense prendre mesures molt més dràstiques, ell que no va voler veure la crisi quan ja la tenia al damunt. Cal demanar responsabilitats a polítics ineptes i a directius de bancs que no van saber fer la seva feina. Cal demanar als mitjans d’informació que siguin més seriosos, no amaguin res i siguin capaços de posar a la llum pública tots els tripijocs que constantment es fan i que callen per interès quan els descobreixen. 

Si aquesta sensació d’estafa generalitzada segueix establerta en la nostra societat i la gent veu que no es fa res… malament rai! Cal reformes urgents, àmplies i radicals per tal de canviar coses i canviar tendències. Cal signes de que no es permetrà que les coses segueixin fent-se malament. I no s’hauria de permetre que polítics corruptes i encausats segueixin com si res hagués passat (a València en tenim un bon ram d’aquest tipus de flors verinoses). Així la societat no recobrarà mai la confiança.

Tags: Estafes, SOCIETAT

Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar. (Eduardo Galeano)

La utopia és allò que no sabem si podrem assolir però que tenim dret a somniar. És el dret al deliri. Tenir deliri per alguna cosa en català és tenir fal·lera, il·lusió. En definitiva és somniar. I ja sabem que els somnis es fan realitat si volem que se’n facin. Encara que no podem endevinar quan serà, sí que tenim, almenys, el dret a imaginar el que volem que siguin.

La cita de Galeano (ja sabeu que és una debilitat meva aquest autor) sobre la utopia m’ha vingut ràpidament al cap pel que deia en el post d’ahir i per alguns comentaris que he rebut sobre la independència de Catalunya. Galeano deia que l’any 1948 i el 1976, les Nacions Unides van proclamar extenses llistes de drets humans, però que la immensa majoria de la humanitat no ha assolit més drets que el dret a veure, sentir i callar. Ell ens convida a començar a exercir el mai proclamat dret a somiar. Què tal si delirem, per una estoneta? Per què no podem clavar els ulls més enllà de la infàmia, per endevinar un altre món possible?

Els somnis de Galeano venen a tomb en aquests moments. Vinga, posem-nos-hi!:

L’aire estarà net de tot verí que no vingui de les pors humanes i de les humanes passions; als carrers, els automòbils seran aixafats pels gossos; la gent no serà manipulada per l’automòbil, no serà programada pels ordinadors, no serà comprada pel supermercat, ni serà mirada pel televisor; la televisió deixarà de ser el membre més important de la família, i serà tractat com la planxa o la rentadora.

La gent treballarà per viure, en lloc de viure per treballar;

s’incorporarà als codis penals el delicte d’estupidesa, que cometen els que viuen per tenir o per guanyar, en lloc de viure per viure només, com canta l’ocell sense saber que canta i com juga el nen sense saber que juga;

en cap país aniran a la presó els nois que es neguin a complir el servei militar; els economistes no diran nivell de vida al nivell de consum, ni diran qualitat de vida a la quantitat de coses;

els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les cuinin vives;

els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts;

els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses;

la solemnitat es deixarà de creure que és una virtut, i ningú prendrà seriosament a ningú que no sigui capaç de prendre’s el pèl a si mateix;

la mort i els diners perdran els seus màgics poders, i ni per defunció ni per fortuna es convertirà el canalla en virtuós cavaller;

ningú serà considerat heroi ni ximple per fer el que creu just en lloc de fer el que més li convé;

el món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida;

el menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació un negoci, perquè el menjar i la comunicació són drets humans;

ningú morirà de fam, perquè ningú morirà d’indigestió;

els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer;

els nens rics no seran tractats com si fossin diners, perquè no hi haurà nens rics;

l’educació no serà el privilegi dels que puguin pagar-la;

la policia no serà la maledicció dels que no puguin comprar-la;

la justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben unides, esquena contra esquena;

una dona, negra, serà presidenta del Brasil i una altra dona, negra, serà presidenta dels Estats Units d’Amèrica, una dona índia governarà Guatemala i una altra, Perú;

a l’Argentina, les boges de Plaça de Maig seran un exemple de salut mental, perquè elles es van negar a oblidar en els temps de l’amnèsia obligatòria;

la Santa Mare Església corregirà les errades de les taules de Moisès, i el sisè manament ordenarà fer festa al cos;

l’Església també dictarà un altre manament, que se li havia oblidat a Déu: «Estima la naturalesa, de la qual formes part";

seran reforestats els deserts del món i els deserts de l’ànima;

els desesperats seran esperats i els perduts seran trobats, perquè ells són els que es van desesperar de tant esperar i els que es van perdre de tant buscar;

serem compatriotes i contemporanis de tots els que tinguin voluntat de justícia i voluntat de bellesa, hagin nascut on hagin nascut i hagin viscut quan hagin viscut, sense que importin ni una miqueta les fronteres del mapa o del temps;

la perfecció seguirà sent l’avorrit privilegi dels déus, però en aquest món malgirbat i fotut, cada nit serà viscuda com si fos l’última i cada dia com si fos el primer.
-Eduardo Galeano–

 

Tags: Eduardo Galeano, Utopia

En un referèndum d’autodeterminació, un 42’9% dels catalans del Principat votaria a favor de la secessió, un 28’2% ho faria en contra i un 23’3% s’abstindria.

El resultat de l’enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha posat molt nerviosos a alguns. A mi em sembla que no cal que se n’hi posin tant perquè les enquestes –com moltes altres coses-es poden interpretar de moltes maneres. No em fixaré i m’aturaré en els números que, per altra banda i veient com se’ns maltracta reiteradament als catalans- em semblen curts. De veritat que m’imaginava que encara serien més els independentistes.

Però, com dic, no m’aturaré en els números sinó que em vull fixar en les reaccions i el nerviosisme que ha despertat en alguns, que han criticat fins i tot que s’hagi fet la pregunta. Segons Rivera (de Ciudadanos) veu dimonis amb llargues banyes per tot arreu i ell –que li sembla ser tan demòcrata- resulta que nega fins i tot el dret a preguntar. Que jo sàpiga en una democràcia es deu poder preguntar tot. Altra cosa és que no agradin les preguntes. però això ja és un altre tema….

Tampoc ha agradat la pregunta a la portaveu adjunta del PSC al Parlament, Laia Bonet, que l’ha titllat de "perversa". Jo no sé veure la perversitat per enlloc i, en tot cas, seria bo que m’ho expliqui. Com no ha agradat a la caverna mediàtica madrilenya, encara que amb això ja s’hi havia de comptar.

En tot plegat el que hi percebo és una sola cosa: por. Molta por i fins i tot terror a que Catalunya es manifesti cada dia més independentista. I jo, com deia abans, m’estranya que Catalunya no se’n manifesti més encara veient com ens ataconen per tots costats, ens munyen fins a deixar la mamella seca i fent-nos sempre els dolents de la pel·lícula. Els catalans sabem veure les grans infraestructures mig inútils o inútils del tot que es fan en llocs on no es necessiten: línies d’ AVE infrautilitzades, aeroports buits, autovies que van buides, ministeris que ja fa dies que haurien d’haver desaparegut, aeroports i ports manipulats obertament per AENA en benefici de Madrid per tal de que nosaltres no puguem créixer etc etc Els retrets serien tants que ja cansen de repetits. A  nosaltres no se’ns dóna el que se’ns deu, no se’ns deixa decidir i tot costa un munt de suor, temps i llàgrimes per tal de que se’ns reconeguin algunes de les nostres aspiracions. Se’ns passa el ribot repetidament per un Estatut que vam votar la majoria de catalans i reiteradament se’ns nega el pa i la sal.

Què volen? Negar-nos fins i tot el dret a respondre una pregunta? Volen que els que aspirem a ser un dia independents de manera democràtica no ho puguem manifestar? Volen acabar-nos d’ofegar tapant-nos la boca i l’esperit? Em sembla que van per mal camí i no sols no ho aconseguiran sinó que faran que cada dia creixin els independentistes. Però aquest és un altre tema.

Tags: Independència

LES ARRUGUES

Cada arruga és un solc,

cada solc un passat,

cada passat un dolor,

cada dolor un creixement.

A cada solc una llavor,

a cada llavor un futur,

a cada futur un somni,

a cada somni una realitat.

Els presents són fets de passats,

els passats fonamenten els futurs,

els futurs ho aplegaran tot.

Benaurat temps que ens fas viure!

Benaurat viure que ens fas créixer!

Benaurat créixer que ens fa arrugues!

Benaurades arrugues que ens fan únics!

El temps  pot ser feixuc, esperançat,

dur, relatiu, creatiu,

decebedor o il·lusionador…

però el temps sempre és un regal!

Tags: Poesia

“Los jóvenes del 15-M no conocen a Dios”. Amb aquestes paraules s’ha despatxat tan alegrement el Cardenal Rouco Varela.

Jo em pregunto: “Els Cardenals i Bisbes espanyols coneixen Déu?. I si el coneixen, ho demostren? Potser coneixen un Déu llunyà dels homes, que és el aquests bisbes que prediquen. Però coneixen Jesús, que va ser l’ Home-Déu que es va voler apropar als homes, fent-se home ell mateix?

Han mirat una mica cap endins de l’Església Catòlica i han vist quants joves hi tenen? I tots aquests joves que ara aniran a Madrid després els tornaran a veure durant la resta de l’any a les respectives parròquies?

Estan segurs aquests capellans i bisbes del collet i del vestit negre -a qui el Vaticà II sembla que els ha relliscat i que sembla que per a ells no va existir- que es poden fer diagnòstics d’aquest tipus?

És millor la seva visió de l’ Església que la dels “empestats” teòlegs de l’alliberament i dels capellans i bisbes que miren més els pobres que no pas les empreses que pagaran la trobada de joves de Madrid?

Sap el Sr Cardenal de Madrid què fan aquests bancs i aquestes empreses amb els més pobres i desfavorits? Sap que a molts d’ells els ha deixat al carrer sense casa i amb la vida hipotecada i destrossada?

Aquesta Església del Sr. Cardenal de Madrid –i de molts bisbes semblants a ell- cada dia interessa a menys gent. I, en canvi, estic segur que el moviment M-15 interessa cada dia més a la societat, que no és burra, no es mama el dit i que possiblement té moltes més ànsies de justícia i llibertat de les que sembla tenir aquesta Església que ells volen…

Tags: Església, Rouco Varela

Relat inspirat en una “milonga campera” de José Larralde que porta per títol “Un perro muerto nomás”.

El vaig veure aixafat, tot passejant, en una cuneta de la carretera. Un gos mort tot plegat, que al final poc interessa a ningú. Segur que va voler esquivar algun cotxe i va quedat atrapat sota una roda o potser, distret com anava, ni va tan sols va veure el perill. Potser per ser massa mansoi i confiat va voler travessar sense ni mirar (que els gossos també tenen dret a anar distrets de tant en tant –com les persones- i capficats amb alguna pena)

I perquè aquella tarda jo caminava amb el cap fresc és que vaig seguir pensant en aquella mort al costat de la carretera. I em va anar donant voltes pel cap i ho vaig anar fent-ho meu i vaig començar a pensar que aquell pobre gos tenia amo i devia ser d’algú… Me l’imaginava d’algun pastor a qui ajudava a cuidar les ovelles o convertit en guardià d’alguna masia i em va semblar escoltant-lo bordant a una mostela o esperant algun ratolí al costat d’una pila de llenya, que els gossos més d’un servei ens fan.

Com qui no vol la cosa se’m va acudir per pensar que va poder ser d’algun nen a qui acompanyava a l’escola i, mentre ell estudiava, va sortir a perseguir alguna presa i només va trobar la mort a un costat de la carretera. I llavors sí. Aquí sí, que aquella idea em va posar més trist que l’anterior perquè un gos per un nen -encara que algú no s’ho cregui-  és amic, germà i joguina per passar hores senceres.

Es diria Blanquet, Dic, Pinta, Sorpresa, Brau, Capità, (el nom que vulgueu posar-li) però ara que està mort això tampoc interessa massa. Només cal pensar que en alguna casa l’esperen i no faltarà algú que digui que se n’ha anat darrere d’una gosseta ben jove i elegant i que ni pensa en tornar, el molt pillastre! Mai més sortirà a córrer pel camp sota la mirada atenta del seu amo, ni seguirà un noiet que avui s’ha entristit amb la seva absència i no tindrà mai més cura de la casa ajagut a un costat de la porta.

Però he de parar de pensar, que això no posa remei a res i aquestes coses, com qualsevol altra, al final s’obliden… El veig aixafat allà un costat de la carretera però no puc deixar de pensar que només és un gos mort… que, a fi de comptes, poc interessa. A algú sí que li interessa. I molt!

Tags: LITERATURA

La senyoreta Bosch és mestra. Ahir va acomiadar els nens i les nenes entre plors i abraçades. Era el darrer dia de classe i semblava que se n’anessin a la guerra i que no s’haguessin de veure mai més.

No se n’anaven a cap país llunyà sinó que simplement començaven les vacances d’estiu, massa llargues pels pares i massa curtes per als alumnes.

Durant el curs s’han establert uns lligams molt forts i, a vegades, inexplicables. Però uns lligams tan reals i tan vius que en aquest moment fa mal interrompre’ls. Lligams de companyonia, d’amistat, de complicitats, d’amors que comencen a despertar.

Moltes hores compartides: d’aula, de jocs, de riures i de baralles. Són moltes hores d’estar junts compartint la intimitat, les converses, les confessions íntimes i els secrets compartits.

Un curs escolar dóna per molt i es pot arribar a fer molt llarg en alguns moments. Però la realitat ens diu que ha estat molt curt i ha estat un vist i no vist. I ara se n’adonen. Ara que veuen que s’ha acabat i que demà ja no tindran l’amic o l’amiga al seu costat.

Entre les llàgrimes i les abraçades dels seus alumnes, la senyoreta Bosch mira de consolar-los i animar-los. Els diu que l’estiu passa volant i que el setembre és a tocar.

Ells es prometen xatejar, enviar-se SMS i telefonar-se. Es diuen que es trobaran molt a faltar. No es decideixen a marxar i, quan ho fan, les llàgrimes regalimen cara avall durant una bona estona.

La senyoreta Bosch ha hagut de fer el cor fort durant una bona estona. I quan la senyoreta Bosch entra cap dins de l’escola a buscar la seva bossa, li regalima una furtiva llàgrima galta avall. Ella també els trobarà a faltar.

Tags: Escola, Mestres

Acaba de morir Víctor Torres – històric dirigent d’ ERC i qui va ser secretari general de la Generalitat a l’exili- als 96 anys d’edat. Catalunya necessita en aquests moments i potser com mai, gent de pedra picada i que estimi la terra com ell. Són gent que han lluitat aferrissadament per la nostra pàtria i que ens han de servir de model.

Víctor Torres i Perenya (Lleida, 19 de gener de 1915 – Lleida, 19 de juny de 2011) fill d’Humbert Torres i de Maria Perenya, membres de dues il·lustres nissagues lleidatanes que han produït destacades personalitats en el camp de les lletres, la medicina, la pedagogia i la política. El matrimoni Torres-Perenya va tenir tres fills: Màrius, que amb els anys esdevindria metge i un dels millors poetes catalans del segle XX; Víctor i Núria.

Víctor Torres començà a militar de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, la històrica entitat catalanista de les terres de ponent que fundada el 1915 i dirigida pel seu pare Humbert Torres i el seu oncle
Alfred Perenya, s’adherí a ERC el 1931.

Completats els estudis primaris i secundaris a Lleida, Víctor Torres es decidí pels estudis jurídics que inicià el 1931 a la Universitat de Barcelona —on s’afilià a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya— i culminà el 1935 amb l’obtenció de la llicenciatura de Dret.

La Fundació Josep Irla va fer un homenatge a Víctor Torres el 28 d’ Abril de 2001 a Cornellà de Llobregat. D’aquí n’he tret aquest aquest breu apunt.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb que braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres (Setembre 1939)

Estança
Cada un dels moments que passen d’esquitllentes
pot ser el de la teva mort
La guerra és lluny; i les notícies són tan lentes,
tan muda la veu de la sort…
Les meves llàgrimes calentes,
són encara per tu, o ja pel teu record?

Màrius Torres (25 de novembre de 1936)

Tags: Catalunya, POLÍTICA, SOCIETAT, Víctor Torres

Es pot anar amb una pistola carregada, es pot anar amb una pistola descarregada, però no es pot anar amb una pistola que no se sap si està carregada o descarregada

Mark Twain 

Aquesta frase m’ha fet pensar aquests dies sobre el moviment 15-M, tema estrella des de fa una colla de dies en els mitjans de comunicació. I dic que aquesta frase m’hi ha fet pensar, perquè em temo que molts membres que  pertanyen a aquest moviment (i potser el mateix moviment en si) no saben si porten la pistola carregada o descarregada. M’explicaré.

Entenc que les persones han d’anar per la vida amb un mínim de ”programa” personal. Vull dir em sembla que haurien de tenir un mínim d’idees, haurien de creure en un mínim de valors i haurien de ser conseqüents amb ells. Ja sé que tots, en cada rentada, perdem alguna peça de roba. És natural i inevitable. Però mirem de substituir-les per altres peces semblant. En que no podem fer és canviar tant de roba que sembli que anem disfressats i que ningú ens conegui;  o que no substituïm res i al final del camí –i després d’anar perdent peces- ens quedem despullats del tot.

Pel que he anat veien durant aquest dies, aquest moviment del 15-M em sembla que no sap si té la pistola carregada o descarregada. Té algun programa? És un programa compartit per tots? La gent que es va anar a manifestar ahir pels carrers pensen més o menys el mateix o simplement estan indignats, cabrejats, farts de com van les coses i han dit que ja en tenen ben bé prou d’aquest pa.

Però n’hi ha prou amb això? El suposat programa del moviment (dic suposat perquè no sé si és tant sols un programa) el formaven 4 punts: 1.Reforma del sistema electoral. 2.Lluita contra la corrupció. 3.Millores en matèria de divisió de poders i 4.Control sobre els responsables polítics. Què n’ha quedat d’aquest quatre punts? Els comparteix tothom? Els comparteixen tots? S’han concretat en alguna cosa? Com pensen concretar-los en la realitat? Sorgeixen una infinitat de preguntes que no acabaríem mai més.Segueixo pensant que no saben la majoria si tenen la pistola carregada o descarregada, que no és pas el mateix. Les dues coses `poden ser igualment perilloses i encara ho pot ser més no saber-ho, com em sembla que és el cas.

Indignació? Sí, la que vulgueu i més? Motius d’indignació? En trobarem un fotimer. Qui ens indicarà camins per canalitzar tot això? Aquí hi ha el quid de la qüestió segons els meu parer, perquè sense algú que ho dirigeixi una mica acabarà tot com el rosari de l’aurora…Jo no sé pas tampoc com hauria de canalitzar-se tota aquesta indignació però potser la forma més clara hauria de ser amb iniciatives populars que arribessin un dia al Parlament. I que s’hi unís qui volgués! D’altra forma, no hi veig camí perquè hi ha massa punts de vista que potser uniran a uns i dividiran a uns altres.com ja s’està veient. Segueixo pensant que el mètode assembleari no serveix per a coses tant transcendentals i de tant contingut.

Tags: 15-M, SOCIETAT

Julio Anguita era d’aquells polítics que, tant si hi estaves d’acord com no amb les seves idees, es feien respectar perquè veies que eren persones íntegres. Ho va demostrar en tot el curs de la seva llarga vida política barallant-se amb la gent del seu propi partit i ho acaba de demostrar ara que s’ha sabut (i no pas perquè ho expliqués ell) que fa set anys que ha renunciat a la seva pensió vitalícia d’ex parlamentari.

Crec que és un molt bon exemple i més  en els temps que corren. Tant de bo li sortissin més imitadors!!! M’ha arribat aquest text a través d’un amic i crec que ho hem de fer córrer perquè és d’aquelles coses que val la pena que se sàpiguen.

Julio Anguita renuncia a su pensión vitalicia como ex-parlamentario

de Raul Andreu Tena, el Viernes, 04 de marzo de 2011  http://alhaurindigital.com/

Julio Anguita renunció por escrito a la paga de pensión máxima vitalicia a la que tenía derecho como ex-parlamentario, argumentando que  con la pensión que le correspondía como maestro tenía bastante”. Julio Anguita o ¿por qué no todos los políticos son iguales?

Cuando José María Aznar y Felipe González nos dictan al común de los ciudadanos una lección de indecoro e insolidaridad, cuando nos enteramos que María Dolores de Cospedal gana al año 241.000   con el cobro de tres sueldos públicos y la Pajin otro tanto por el estilo, cuando sabemos que el presidente de la Diputación de Castellón no tiene mas remedio que declarar un patrimonio de 3,9 millones de euros cuando hace cinco años NO declaraba ninguno, nos enteramos que, de manera totalmente accidental, se ha sabido que hace siete años, Julio Anguita renunció por escrito a la paga de pensión máxima vitalicia a la que tenía derecho como ex parlamentario, argumentando que con la pensión que le correspondía como maestro tenía bastante .

Genio y figura. Julio Anguita viene a demostrarnos que el dicho populista de  todos los políticos son iguales  no se verifica, al menos en su totalidad. Que hay distintas formas de ser y estar en la política, de entender los compromisos éticos y ejemplarizantes de un cargo público y que la erosión que afecta a nuestra moral pública tiene un freno.  

No todo es poder y dinero. Tengo la fortuna de ser amigo personal y haber sido de un equipo de gobierno de Julio. Conozco la sobriedad espartana de su espíritu. Sé que en pocas personas se verifica una mayor consecuencia entre lo que dice y piensa y su modo de vida. Nunca había acabado de entender por qué considera un punto de felicidad dormir la siesta en verano sobre una manta tendida en el suelo, ni por qué su mayor consideración del lujo y del ocio es jugar una partida de dominó al atardecer, cuando está de vacaciones.

En esta dura mitología del capitalismo, Julio juega contracorriente. Y su compromiso consigo mismo y con la sociedad, gana. Julio Anguita hace suyo el lema de Ghandi de  vivir sencillamente, para que los demás puedan, sencillamente, vivir . Y desde su antisimetría con el político al uso nos aporta soluciones a nuestros graves problemas con la ética y la estética del cargo público. Maestro vocacional, traslada la pedagogía a cualquier escenario, y cuando la acción política diaria, quema y unta, Julio la quiere convertir en lección a pequeña y gran escala.

Los ideólogos y profetas de la modernidad, reunidos en torno a un gran medio informativo nacional, pensaron que lo invalidaban para la política cuando acuñaron aquello de  honrado pero desfasado . Su huella llegó hasta el Parlamento en voz de algún replicante moderno . ¡Bendito desfasamiento!

Es decir, exentos de las jactanciosas modernidades de los políticos pendientes de la dieta, la nómina y el futuro cargo en el Consejo de Administración de cualquier sucursal del Gran Capital, Julio Anguita, sin contárselo a nadie, y mucho menos a esos sistemas mediáticos que encumbran la vulgaridad y el populismo, le había dado una soberana patada en el culo al sistema. ¡Métanse su degradante paga vitalicia donde les quepa! ¿Porqué no seguiran su ejemplo otros ? Esto tambien lo hizo la cantante griega Nana Mouskouri que estuvo en politica, hasta llegó a ser la representante de Grecia en el Parlamento Europeo y viendo la situación que se avecinaba en su pais hizo lo mismo. ¡Qué pocos actuan así!, contados con una mano y sobran dedos…
                                                                                                                                                                                                                                                    De: Raul Andreu Tena

Tags: Julio Anguita, POLÍTICA

Vist com aquella colla de nois (i noies, que no s’ho prenguessin malament…) han fet un hort enmig de la Plaça Catalunya de Barcelona, he pensat que jo podria fer el mateix aquí al meu poble. Posats a fer, suposo que hi dec tenir el mateix dret que ells. O no?Ara estic mirant quina de les rotondes (de les moltes que hi ha) m’aniria millor… N’hi ha una que em vindria molt bé perquè té aigua i m’aniria molt bé per poder regar l’hortet que m’hi penso fer. I posats a fer, potser m’hi podria fer també una caseta i ja tindríem allò de la “caseta i l’hortet” que deia el President Macià. És clar que la caseta haurà de ser petita, però potser encara la podria llogar, ara que hi ha tanta gent que es queda al carrer per no poder pagar el pis…

En fi, com veieu, podríem seguir posant més ironia a l’assumpte i podríem anar imaginant coses i més coses sense saber on aniríem a parar. El que està passant aquest dies a les places de moltes ciutats em deixa una mica estupefacte i cada vegada més desconcertat. Cada vegada entenc menys què volen i on volen anar a parar. Em sembla que les coses comencen anar per camins perillosos –per dir-ho de forma senzilla- perquè els darrers passos i les darreres decisions que han pres aquests indignats no els entenc i cada cop els comparteixo menys. Donen la imatge de no saber on volen anar i que no troben el camí. Al final, és la protesta per la protesta. Aquelles boniques propostes que tenien de bon principi i que tots podíem compartir s’han convertit en confuses manifestacions inintel·ligibles, en accions violentes i totalment contràries a la única  i pobra democràcia que tenim. Però és la que tenim! I si no ens agrada, l’haurem de canviar. Però de la manera que ho fan aquests indignats segur que no.

Simplement els recomanaria que busquessin urgentment un líder que els digués cap on s’ha d’anar. Perquè les assemblees que fan es veu que són una olla de grills. Quina llàstima que la cosa acabi tan malament!

Tags: SOCIETAT

Ahir reflexionava sobre el fracàs a partir d’un text d’un autor argentí que vaig llegir. Avui he rebut un mail d’una persona que no conec de res, però que diu “ser i sentir-se fracassada”. Un mail que no puc publicar perquè és molt personal però que m’ha semblat molt sincer i molt dur. Per això avui vull continuar aquesta reflexió sobre el fracàs, no tant per contestar aquesta persona, sinó perquè aquest mail m’ha servit per continuar fent-me reflexionar. I això és el que pretenc avui: seguir fent una senzilla i modesta reflexió.

Normalment tenim la sensació de fracàs perquè teníem unes perspectives massa altes. Està bé a aspirar ben alt per quedar-se a mig camí, deien abans. Això pot ser una arma de doble tall perquè, per una banda, l’aspiració a metes altes pot ser estimulant. Però, per altra banda, pot conduir-nos a la desmoralització si no tenim prou maduresa per acceptar-nos tal com som i veure que potser mai podrem assolir allò que volíem.

Perquè no tots som alts, rossos, guapos, rics, intel.ligents, estimats… No tots tenim les qualitats que voldríem. Tenim les que tenim i, amb aquestes, hem de viure. El que hem de fer -i moltes vegades no fem- és aprendre a fer-les servir i a millorar-les. Sempre podem començar camins que no sabem on ens portaran però segur que ens duran a algun lloc. I en el camí mateix hi trobarem l’aprenentatge de les coses positives i negatives. La vida és aprendre i és feta de múltiples intents, no sempre tots reeixits.

Hem d’aprendre del fracàs (en tenim tots de fracassos) i hem de saber analitzar-lo. Llavors ens adonarem que el nostre “jo real” no coincideix amb el nostre “jo ideal” i que potser ens caldrà ajustar les perspectives i els enfocaments. Per tant, per això podem fer un elogi del fracàs: perquè pot ser un episodi positiu en la nostra vida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT

Alejandro Dolina és un escriptor argentí que té un llibre titulat “CRÓNICAS DEL ÁNGEL GRIS” on explica la història del que podria ser un fracàs.

Els fracassos generalment no s’expliquen i queden enterrats en l’anonimat. Els carrers, els bancs de les places i a les nits els caixers automàtics de bancs i caixes saben bé què són els fracassos i els fracassats. Saben de les seves llàgrimes barrejades amb vòmits de vi, de la pudor enganxada al cos pels molts dies sense dutxar-se  i sabrien dir-nos millor que ningú –si poguessin parlar- el que hi ha darrere d’aquells cossos que arrosseguen el fracàs retratat a la cara. Aquests serien els fracassos que es fan més evidents, els públics els que es mostren a la societat amb tota la seva clamorosa duresa.

Després hi ha els altres. Els anònims. Els que es viuen de portes i d’ànima endins. Fracassos que s’arrosseguen tota la vida i es porten callats. Fracassos que no s’expliquen a ningú o, com a molt, a l’amic o amiga íntims. Aquests són la majoria…

Llegint aquest text de Dolina he pensat en tots els milers i milers de persones que es troben descoratjats perquè la seva vida no ha acomplert les expectatives que hi havien posat i que han provocat en ells aquest sentiment de derrota o de fracàs que els acompanyarà silenciosament tota la vida.

"Francisco va ser sempre crac. Dominava la pilota com ningú, era ràpid i rematava amb les dues cames. Els veïns del carrer Granaderos s’admiraven en veure’l fer meravelles al mig del carrer. Va jugar en molts equips infantils i després en alguns equips de barri bastant millors.
El seu somni era jugar a primera. Conèixer la fama, banyar-se en ovacions. També cobejava la fortuna: cases, actuacions, diners, seguretat per a la seva família.
Una tarda, cert dirigent d’un club gran el va veure en un partit de barri.
Va realitzar alguns entrenaments amb els professionals i va anar bastant bé la cosa. Al final el van provar en un amistós d’estiu contra el Ferencvaros d’Hongria.
El camp estava ple. Faltava un minut i estaven zero a zero. Va agafar la pilota, serè en la seva acció. Va eludir dos contraris i va enfrontar al porter. Va pensar en el futur, en el contracte, en nom repetit per les multituds, en els viatges, en la glòria.
Li va sortir un xut miserable, fluix, enredat i la pilota va passar a tres metres de la porteria.
Va jugar un parell de partits amb el reserva i després va aconseguir una feina bastant bona al ferrocarril ".

Tags: Decepció, Fracàs, PSICOLOGIA, SOCIETAT

En els temps que corren potser ens caldria repensar les nostres pobreses i les nostres riqueses que, en definitiva, són les mateixes pobreses i riqueses de la societat que toca viure a cada un. M’hi han fet pensar aquests dies els indignats (alguns potser no tant) que aquests dies han viscut, han dormit i han debatut en interminables assemblees a les places idees que han acabat en manifestos plens de bones intencions però inconcrets i difícils de dur a terme.

El millor d’aquests dies ha sigut el fet mateix de debatre coses i posar sobra la taula visions noves. Debatre sobre la crisi, els factors que l’han originada, veure nous camins per a la nostra societat ha estat bo i ha estat bé. Ara, més que mai, ens adonem que ser pobre o ser ric ja no és només tenir o no tenir diners, tenir o no tenir coses materials sinó que és sentir-se ple i feliç amb el que poc o molt es té, viure amb pau interior i amb una relació relativament equilibrada amb el que ens envolta, tenir amics, tenir possibilitats de realització personal, etc. La pobresa és, no només no tenir res d’això, sinó veure que potser ja no es podrà tenir mai més i no es podrà omplir mai aquesta sensació de buit que sentim i veure que allò al que havíem aspirat no es podrà realitzar mai.

Tot això que dic, ho dic pensant en la nostra societat occidental que ens ha ensenyat a preguntar-nos quant guanyem, quina casa tenim, quants cotxes, de què treballem, quant guanyem, on hem anat de vacances… En altres societats aquestes preguntes no tenen sentit i no se les fan mai durant la seva vida. La visió de la seva vida és una altra i, implícitament, ens recorden que els seus valors són uns altres.

Potser haurem d’administrar d’una altra manera les nostres pobreses i les nostres riqueses veient com van les coses. Potser haurem d’aprendre a estar contents amb el que tenim, encara que sigui poc i a creure’ns allò de que “el més ric és aquell que té menys necessitats i no pas aquell que més coses té”. Haurem d’aprendre, potser, a no ofegar-nos en les nostres riqueses i saber que no serem feliços si no tenim amb qui compartir-les? No tenir res en la nevera no és ser pobre, ni tenir-la plena significa ser ric; ni és exactament el mateix no tenir res a la nevera que no tenir res dins el cor. La quan cosa no vol dir a que no haguem d’aspirar a poder tenir el mínim per viure dignament, a poder treballar, a poder mantenir una família, etc. Però potser haurem de començar a enterrar velles aspiracions i vells esquemes que ja mai més seran realitzables. Potser haurem de començar a distingir entre preu i valor de les coses i saber que aquestes paraules no volen dir pas el mateix; potser haurem de saber que les seguretats d’abans no són les mateixes d’ara i que les coses canvien molt de pressa i de forma definitiva. 

La nostra major pobresa seria no saber viure més o menys feliços amb el que tenim, encara que sempre tinguem aspiracions, cosa lògica en l’ésser humà. La nostra major pobresa seria tenir por a “ser pobres” i no creure’ns que podem viure amb molt menys i de formes noves i distintes a les d’abans. Per sort, alguns ja s’ho estan creien i han començat noves formes de viure i de conviure que no sabem si fructificaran. Aquells hippies d’abans, que semblava que havien fracassat, potser ara estan tornant amb formes distintes i amb totes les seves utopies… Ves a saber!

Tags: Pobresa, Riquesa, SOCIETAT

El músic i cantautor José Larralde és una destacada figura del folklore argentí, encara que potser una mica desconegut aquí a Europa. En les seves cançons ha sabut representar, descriure i enaltir de forma excelsa la lluita de l’ésser humà per la dignitat i la llibertat.

Aquest artista, nascut a la localitat de Huanguelén (1937) i descendent de bascos i àrabs, fou descobert per Jorge Cafrune, a qui va escoltar en un “asado” l’any 1966. Des de llavors, no ha parat mai de cantar i gravar, encara que li agrada fer-ho fora dels circuïts comercials normals. Això no li ha impedit ser un cantor molt popular, que ha venut més de 12 milions de discos. De la seva cançó més popular, "HERENCIA PA´ UN HIJO GAUCHO", porta  venudes més de 5 milions de còpies.

Un deixo aquí la lletra d’una de les cançons que més m’agraden i que és d’actualitat en moments com els que estem vivint. El llenguatge és el que es fa servir al camp argentí i potser tindreu dificultat amb alguna paraula. Però crec que , en general s’entén molt bé. Si voleu escoltar aquesta cançó podeu fer-ho a la següent adreça

http://www.youtube.com/watch?v=-3pck79XZPg

COSAS QUE PASAN
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan.
El asunto, una zoncera, un simple cambio e palabras,
y el olvido de un mocoso, del que puedo ser su tata.
Y yo que no aguanto pulgas, a pesar de mi inorancia,
ya no más pedí las cuentas, sin importarme de nada.
No hubiera pasado ésto, si el padre no se marchara,
pero los patrones mueren, y después los hijos mandan.
Y hasta parece mentira, pero es cosa señalada,
que de una sangre pareja, salga la cría cambiada.
Los treinta años al servicio, pal mozo no fueron nada,
se olvidó mil cosas buenas, por una que salió mala.
Yo me había aquerenciao, nunca conocí otra casa,
que apegao a las costumbres, me hallaba en aquella estancia.
Si hasta parece mentira, mocoso sin sombra e barba,
que de guricito andaba, prendido de mis bombachas.
Por él le quité a unos teros, dos pichoncitos.
Malaya!, y otra vez, nunca había bajao un nido,
y por él gatié las ramas.
Cuando ya se hizo muchacho, yo le amansé el Malacara,
y se lo entregué de riendas, pa que él sólo lo enfrenara.
Tenía un lazo trenzao, que gané en una domada,
pal santo se lo osequié, ya que siempre lo admiraba.
Y la única vez que el patrón me pegó una levantada,
fue por cargarme las culpas, que a él le hubieran sido caras.
Zonceras, cosas del campo, la tranquera mal cerrada,
y el terneraje e plantel, que se sale de las casas,
y eso, pal finao patrón, era cosa delicada.
Y bueno, pa que acordarme de una época pasada,
me dije pa mis adentros, todo eso no vale nada.
Sin mirarnos, arreglamos, metí en el cinto la plata,
le estiré pa despedirme mi mano, pa que apretara,
y me la dejó tendida, cosa que yo no esperaba.
Porque ese mozo no sabe, si un día de hacerle falta…
Tranqueando me fui haste el catre, alcé un atao que dejara,
y me rumbié pal palenque, echándome atrás el ala,
ensillé, gané el camino, pegué la última mirada
al monte, al galpón, los bretes, el molino, las aguadas.
De arriba abrí la tranquera, eché el pañuelo a la espalda,
por costumbre, prendí un negro, talonié mi moro Pampa,
y ya me largué al galope, chiflando como si nada.
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan…

Tags: Argentina, José Larralde, Música

Sóc dels que creuen que tenim una democràcia molt imperfecta, però és el què hi ha i és el què tenim. És el sistema del que ens hem dotat (o ens han dotat), encara que aquí hauríem de fer un aclariment: totes les democràcies no són pas iguals i potser podríem fer alguna cosa més per millorar la nostra.

Els indignats de les places –amb els que no m’identifico en moltes coses, però en aquesta sí- demanen “Democràcia real, ja”. Tenen tota la raó perquè a vegades el que tenim em sembla una mala caricatura del que hauria de ser una democràcia com Déu mana.

La participació dels ciutadans és a través del vot cada quatre anys i no tots els vots valen exactament el mateix perquè hi ha una sèrie de correccions molt discutibles que generalment afavoreixen els partits grans. Els partits tampoc són gaire democràtics a l’hora de triar els seus caps. O sigui: que ens hem de menjar el plat que ens posen a taula o quedar-nos sense menjar.

Una altra dificultat: La informació que es dóna al ciutadà és molt pobra i els programes electorals no s’expliquen i, el que és pitjor, després no es compleixen i ningú els demana explicacions. Els representats de partits minoritaris quasi ni poden expressar-se perquè no se’ls concedeix espais.

Alguns diran que els ciutadans ja els ho faran pagar a les properes eleccions a qui no compleixi. El temps ho fa oblidar tot i els resultats els saben maquillar tan bé que semblen mags. La separació de poders hauria de ser clara i uns haurien de controlar els altres. Res de tot això: Aquí no hi ha separació de poders en no ser aquests independents entre si (el poder judicial depèn del polític, el poder executiu depèn del legislatiu, el poder polític depèn de l’econòmic, etc.) I per tant no hi ha control mutu dels mateixos, ni per suposat control per part del poble.

El poder dels mitjans de comunicació és tan gran que eleven o ensorren a qui ells volen. És difícil accedir a una informació lliure, plural i veraç perquè els grans grups de comunicació estan molt controlats pel poder econòmic. Parlar de llibertat de premsa és una mica utòpic perquè, en realitat, no n’hi ha massa. Els mitjans alternatius són petits, minoritaris, pobres i no compten massa i, per tant, no hi ha igualtat ni forma de competir.

Per tant, aquesta és la dura realitat. Una realitat que demà es farà present a l’hora de constituir els Ajuntaments, que hauria de ser el lloc on el ciutadà s’hi sentís més representat perquè és el més proper. Però em temo que no serà així i haurem de seguir reclamant “Democràcia real, ja”

Tags: POLÍTICA

Marit i muller van al psicòleg després de 20 anys de matrimoni.
Quan el psicòleg els pregunta quin és el problema, la dona treu una llista llarga i detallada de tots els problemes que han tingut durant els 20 anys de matrimoni:
… poca atenció, falta d’intimitat, buit, soledat, no sentir-se estimada, no sentir-se desitjada …

La llista és interminable. Finalment, el terapeuta s’aixeca, s’acosta a la dona, li demana que s’aixequi i l’abraça i besa apassionadament mentre que el marit els observa atònit i amb la mosca al nas. La dona es queda muda i s’asseu a la cadira mig atordida.

El terapeuta es dirigeix ​​al marit i li diu: "Això és el que la seva dona necessita almenys 3 vegades per setmana. Podrà fer-ho?"

El marit ho medita un moment i respon:
– Bé, la puc portar els dilluns, els dimarts i els dijous, perquè els dimecres … tinc futbol.

Tags: Humor

Alguns veuran el tercer miracle del Sant en el fet de que en un sobre amb un vot d’ ERC hi anés adjuntada una estampeta del Sant. No em direu que és una mica estranya aquesta combinació: ERC i Josemaría… Estranya i potser miraculosa, perquè tothom sap que Sant Josemaría no era massa afí a les tesis catalanistes que defensa aquest partit catalanista. I, sinó, vegeu la seva biografia.

Aquest partit hauria de fer una aïrada protesta contra la Junta Electoral Central per no haver donat com a bo el sobre electoral on un votant d’ ERC hi havia introduït una estampeta de sant i, en canvi, ha donat com a bon dos sobres o hi havia -a més del vot- propaganda electoral. No us sembla que és un greuge comparatiu?  Per culpa d’aquest vot no han pogut obtenir representació a Girona.

Ha estat un acudit (de molt mal gust) que algú va voler fer? Ha estat un miracle de Sant Josemaría? Ves a saber! Jo tinc la meva pròpia teoria del que devia passar (sense descartar, però que hagi estat un fet miraculós): Segurament que el votant era una persona totalment indecisa, desorientada i aclaparada pel fet de noi saber a qui votar; no sabia a qui votar perquè, certament, cada cop es fa més difícil. I, per tal de que el cel l’inspirés una mica, va anar a missa abans de votar per tal que el cel l’il.luminés una mica. Allà devia trobar l’estampa en el fons de l’església (normalment n’hi ha sempre unes quantes per triar) i, entre parenostre i parenostre a Sant Josemaría, va sentir la inspiració directa del Sant i va posar el vot dins el sobre, sense adonar-se que hi anava també adjuntada a la papereta del vot la famosa estampa.

Que la cosa no lliga massa? Potser no. Però veient com han estat els altres dos miracles que Roma ha donat per bons en les causes de beatificació i santificació, no m’estranya massa que aquest podria ser el tercer miracle… Un miracle que no haurà fet massa gràcia a ERC!

Tags: Humor

El prestigiós teòleg José Ignacio González Faus, en el seu blog “MIRADAS CRISTIANAS” fa un lúcid anàlisi del que són en realitat i des de fa un munt d’anys -per una gran majoria de nens i nenes (i per als seus pares)- les primeres comunions. Val la pena llegir la carta, sobretot tenint en compte que EL CORTE INGLËS és un dels patrocinadors de la Jornada Mundial de la Juventud a Madrid.

Un altre dia ja tornaré a parlar-ne però avui només voldria fer una pregunta: Jesús hauria acceptat ser patrocinat per empreses que, com ha dit algú, són els “usurers del temple”? Els temples del consumisme col.laboren amb l’església perquè en trauran bon profit. Voleu dir que Jesús no hauria agafat el fuet i els hauria fet fora a tots? Mireu-ne alguns: El Corte Inglés, Telefónica, Santander, Coca Cola, Mahou, Endesa, Cope, La Razón, ABC, El Mundo, Marca… i un munt més.

Us deixo amb l’article de González Faus.

De la primera carta de San  Pablo a los Coringles  (23.05.11)

Cuando os reunís para las primeras comuniones, eso ya no es celebrar la Cena del Señor. Porque una gran cadena comercial que encabeza tanto las listas de grandes beneficios como las de salarios y condiciones laborales injustas, acaba de publicar un espectacular folleto en papel “couché”, de 22 páginas, donde anuncia trajes para la primera comunión, entre 400 y 1000 €, con descripciones como: “vestido de fantasía, de seda, de organza, cuerpo bordado con torera, falda de gasa con vuelo”… para niñas y niños, rubitas ellas en su mayoría.

También vestidos para niñas invitadas, cadenas y pulseras de oro, relojes Swacht o Viceroy, zapatos, libros de recuerdo, servicio de imprenta para invitaciones… Y finalmente “la gran idea”: listas de primera comunión, paralelas a las listas de boda (“porque te aseguras de recibir justo lo que más te gusta”). En ellas hay desde joyeros y pulseras, hasta sillas giratorias, bicicletas, juguetes electrónicos… ¡incluso biblias!.. De modo que, entre eso y el inevitable convite igualmente fatuo, apenas habrá auténtica primera comunión que no supere el medio millón de las antiguas pesetas. Demasiado dinero para recibir al Dios de los pobres. Tanto que algunas familias han retrasado la primera comunión de sus niños por la crisis económica.

¿Es que no tenéis otros días del año para todas esas fatuidades? ¿O es que despreciáis a la Iglesia de Dios y avergonzáis a los que no tienen?. La verdad es que en esto no puedo alabaros. Porque yo mismo recibí del Señor lo que ya os he transmitido: que el Señor Jesús, en la hora más negra de su vida, cuando iba a ser entregado por uno de los suyos y condenado a muerte por los sacerdotes, se sentó a la mesa a cenar con sus discípulos y, en aquella cena, tomó el pan, símbolo de la necesidad humana, lo partió y se lo pasó diciendo que aquel pan compartido era su persona entregada por nosotros. También tomó una copa de vino, símbolo de la alegría humana y se la pasó diciendo que aquel vino era su sangre (sede de la vida para los judíos) con la que Dios sellaba una alianza nueva e irrompible con el género humano. Y añadió que repitiéramos esos gestos como memorial suyo: de modo que cada vez que celebráis la comunión estás anunciando esa vida de Jesús entregada hasta la muerte por solidaridad con nosotros.

Por eso debemos examinarnos seriamente, porque quien come el cuerpo del Señor sin discernimiento se traga su propia condena… (cf. 1ª Cor 11, 20sss) ¿No habéis oído el ejemplo de vuestros hermanos filipenses que han decidido celebrar la primera comunión de sus hijos del modo más sobrio posible, sin trajes ni alharacas, para dar todo el importe que eso hubiera supuesto a los niños de Haití? ¿No sabéis todavía que en ese mundo que habéis montado mueren cada hora mil niños menores de cinco años, por desnutrición o enfermedad (lo que hace unos once millones de niños al año)? ¿Creéis que el Señor entregó su persona y su vida (su cuerpo y su sangre) para que haya esas diferencias entre vosotros? ¿Es así como queréis preparar la jornada mundial de la juventud? ¿No sabéis que, además, esa forma de primera comunión, se convierte para la gran mayoría de los niños en su última comunión?

Por eso quiero recordaros palabras de los antiguos profetas: “Detesto vuestras primeras comuniones -dice el Señor-, estoy harto de vestidos de seda, se me han vuelto una carga vuestras diademas y pulseras; aprended a practicar la justicia, enderezad a los oprimidos, proteged a los que no pueden valerse… Porque ésta es la primera comunión que yo quiero: aprende a partir tu pan con el hambriento, a hospedar a los sin techo, a vestir al desnudo y a no cerrarte a los que son tu propia carne… Entonces irradiará tu luz como una aurora y tus oscuridades interiores se volverán mediodía” (cf. Isaías 1 y 58).

“Y no os contentéis con decir: vamos a la iglesia, vamos a la iglesia… ¿creéis que la casa del Señor es una pasarela de modelos?” (cf. Jeremías 7). ¿No sabéis que el rico sólo puede traer a la iglesia su humillación porque Dios eligió a los pobres como ricos en el mundo de la fe y herederos del reino de Dios? ¿No son acaso los ricos los que nos zarandean y luego nos llevan a los tribunales, y afrentan el hermoso nombre de cristianos? (carta de Santiago 1,10; 2, 5ss)…

Hace años, y por estas razones aquí expuestas, el mes de mayo ya fue calificado como “el mes de los sacrilegios”. Por favor, no me ofendáis de esa manera, dice el Señor.

José Ignacio González Faus

http://blogs.periodistadigital.com/miradas-cristianas.php?cat=11711

Tags: Església

Ha passat a Minas Gerais (Brasil). Actes com aquest, que he recollit d’un diari brasiler, n’hi han un munt cada dia. La llàstima és que no surten als diaris i no són massa coneguts. Milers i milers d’actes d’amor callat, d’amistat profunda o d’altruisme generós fan que el món segueixi girant sense sortir del seu eix i no tingui la temptació de descarrilar i dir-nos: Ja us ho fareu!.

El bé és el que mou el món i actes com aquest són els que animen una mica. Els fets van anar així:

L’estudiant Lucas Ataíde Avelino, de 17 anys, va impulsar el moviment que va culminar amb el raspat del cap dels estudiants d’una escola secundària a Governador Valadares (MG), degut a que un amic de la classe patia càncer i li havien caigut els cabells.

Explica aquest noi que al seu amic li van tremolar les cames en entrar a la classe i veure que la majoria dels estudiants de la seva classe s’havien afaitat el cap en solidaritat amb ell. Els estudiants es van rapar el cap de setmana  i van  sorprendre el seu amic el matí del dilluns en arribar aquest a l’aula. L’episodi va ser filmat i publicat a Internet.

“El nostre amic es va quedar sense paraules. Va tenir un xoc i es va quedar amb les cames tremolant, de manera que estava molt emocionat “, va explicar el Lucas. Segons Lucas, el seu amic Arthur Gill va descobrir fa dos mesos que tenia un tipus de càncer anomenat sarcoma d’Ewing, “en trobar-se-li un bony després d’anar al barber per tallar-se els cabells”.

La iniciativa es va tirar endavant en considerar que l’amic de la classe estaria deprimit per la pèrdua dels cabells després de l’inici de les sessions de quimioteràpia que van haver de fer-li per lluitar contra la malaltia. “Quan ens vam assabentar que tenia càncer, ens vam sentir molt tristos. Llavors vaig proposar que ens afaitéssim tots nosaltres el cap i la idea la van seguir 23 estudiants més. “Va començar les sessions de quimioteràpia fa un mes i el seus cabells van començar a caure fa més o menys una setmana”, va explicar el Lucas. Alguns professors del col.legi també es van voler unir unir a la iniciativa dels estudiants. L’estudiant encara haurà de sotmetre’s a set sessions més de quimioteràpia a intervals de 30 dies. Entretant, ells l’acompanyaran amb el cap pelat.

Si voleu veure la reacció que va tenir el noi en entrar a l’aula, cliqueu aquí:

http://noticias.uol.com.br/ultnot/multi/2011/06/03/04028D1B366AD4B11326.jhtm?colegas-de-aluno-com-cancer-raspam-a-cabeca-em-minas-04028D1B366AD4B11326

Alguns tenen mala memòria.  O tenen mala llet. Segons un Diccionari Biogràfic que està de moda aquests dies, Franco no era dictador. Tot un acadèmic de la “Real de Historia” (un tal Luís Suárez) és capaç de fer la següent afirmació:«No llamo a Franco dictador porque no lo fue». I diu que no rectificarà perquè no hi ha res per rectificar. A més, es permet fer filigranes lingüístiques i conceptuals per defensar el Caudillo: “Totalitario, que es lo que dicen que fue el régimen de Franco y no fue, es un sistema político que somete el Estado al partido, y autoritario, que es lo que yo defiendo, significa lo contrario. Es un sistema que somete el partido al Estado.”

O mala memòria, o mala llet, o potser l’evidència del que se’ns ve al damunt amb el PP i amb personatges que treuen el cap sense cap mena de pudor i vergonya com Josep Anglada, Xavier García Albiol. Sembla que ningú els pugui o vulgui parar els peus. Anglada fins i tot té la cara dura de parlar de Catalunya, quan a ell Catalunya sempre li ha sobrat. L’important per a ell sempre ha estat Espanya, el franquisme i el feixisme en estat pur. Ha ha fet un discurs que a Vic se l’ha cregut molta gent. Molts desmemoriats em sembla que hi ha per aquí perduts. O no recorden aquells temps o no els volen recordar, no sé ben bé per quins motius.

García Albiol. Un bon altre! Potser una mica més fi i més educat. Però en el fons de tot plegat, “más de lo mismo”. El PP arriba i arriba amb força. Si arriben a tenir majoria absoluta ja ens podem anar preparant. Amb el PSOE Catalunya ho ha passat malament. Amb el PP ho passarà pitjor…

I, entretant, els nacionalistes dormint a la palla.

Tags: POLÍTICA

Podríem parlar d’acampades a les places, de protestes, de garrotades de la Policia, d’insatisfacció, de crisi econòmica… Podríem parlar de moltes coses negatives perquè el món i els diaris n’està plens de coses negatives. Podem veure l’ampolla mig buida o mig plena. Podem veure el món en blanc o en negre.

Però no parlaré de cap d’aquestes coses en concret perquè no m’hi veig massa capaç. Molts entesos han analitzat -sense posar-se massa d’acord, per altra banda- aquests moviments de protesta generalitzats concentrats en les places de moltes ciutats. Per tant, no seré pas jo qui pretengui posar-hi cullerada, encara que m’agradaria poder-hi dir la meva, de manera molt modesta lògicament.

I la meva opinió és que estem en un moment de transició molt delicat on sabem el que no volem, però no sabem gens el què volem. O dit d’una altra manera: sí que sabem el què volem però no sabem com aconseguir-ho, ni quins són els mitjans adequats que hem de fer servir. No ens agrada el sistema econòmic, polític i social que ens toca viure però no sabem com crear-ne un de nou. De fet, això no és nou i en tots els temps hi han hagut persones -sobretot joves- que han estat inconformistes i han lluitat per canviar les coses. Però és que ara sembla que ho hi ha res que ens representi i no hi ha res que serveixi. Sembla que ha arribat el moment d’un canvi molt més profund en tot plegat i no sabem massa com fer-lo.

Ens han traït els banquers (cosa normal i que era d’esperar); ens han traït els polítics (cosa ja no tan normal i que potser ja no era tant d’esperar); ens han traït els intel.lectuals (sembla que els grans mestres s’hagin amagat)… La societat s’ha quedat orfe i desorientada. Les protestes i la mala maror que hi ha arreu i que és evident es quedarà en res (o si voleu en poca cosa) i s’anirà morint d’avorriment i inanició. La única confiança que em queda veient tot aquest neguit és que tots obrirem una mica els ulls i potser es començaran a crear les condicions adequades per crear nous esquemes: ens adonarem que hem de viure amb menys coses, que haurem de compartir més (feina, riquesa, espai, recursos…), que haurem de fer servir el diner i la llibertat d’una altra manera si no volem seguir essent esclaus. Perquè en el fons de tot plegat jo crec que hi ha un problema de llibertat i d’estar massa lligats (als monopolis de tot tipus, a un tipus d’energies determinats, a uns hàbits de consum caducs, a uns sistemes polítics que ja no representen el poble, a un sistema educatiu poc crític i desfasat, etc)

A veure si entre tots som capaços de trobar la sortida i a veure si surten les persones adequades per indicar nous i efectius camins. Que tinguem molta sort i que no morim altre cop en l’intent!

Tags: SOCIETAT

En l’enterrament de la mare una amiga va llegir-hi uns versos que jo no coneixia i que em van agradar molt. A la sortida de l’església vaig demana-li de qui eren aquells versos tan bonics i em va ensenyar el llibre. Eren d’un poeta mallorquí  anomenat GUILLEM COLOM I FERRÀ a qui de seguida vaig buscar i llegir-ne alguna cosa. Si voleu saber-ne més, us recomano una petita ressenya que vaig trobar de la Isabel Graña,

Guillem Colom (Sóller, 1890-Palma de Mallorca, 1979), fou poeta, traductor, assagista i dramaturg.  Pertanyia al grup de poetes de l’Escola Mallorquina i junt amb els seus companys de l’anomenada generació de 1917, fou un dels membres fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), que contribuí decisivament a la consolidació de la consciència nacional dels mallorquins i actuà com a nucli aglutinador dels intel·lectuals de l’època.

Uns dels seus millors poemes és el titulat “mai no sabrà la jovenesa” que és dins el llibre “Primavera d ‘hivern”; llibre que  suposa el pas a una poesia que mira més al món interior i subjectiu del poeta, tot distanciant-se dels llibres anteriors, en que sobretot pretenia parlar de la terra, dels costums i de les gestes seculars.

El llibre recull altres poemes de maduresa, com ja ens suggereix el títol. El poeta hi reflexiona sobre la pèrdua de la joventut i l’entrada a la vellesa, si bé constata com
la passió encara es pot gaudir en la última etapa de la vida.

En aquest poema la vellesa és presentada com un guany i no com una decrepitud. heu ací el poema:

MAI NO SABRÀ LA JOVENESA
Mai no sabrà la jovenesa
dins l’ardor extrema del seu foc
la gran delícia incompresa
de fer-se vell poc a poc.

La veu, abans garlaire i vana,
es va endolcint d’un so aflautat,
s’acurça amb ritme de pavana
el pas ardit i confiat.

El món, a força de fregar-hi,
perd mica a mica els caires vius,
i el gest es torna estatuari
i els pensaments meditatius.

Minva el seu brill la llambregada,
de tant guaitar horitzons mesquins,
i es fa profunda la mirada
tant com s’enfonsa ànima endins.

Guillem Colom: Mai no sabrà la jovenesa

Us hi adjunto també una traducció lliure feta al castellà per tal que els que no entenen el català puguin llegir-la amb una mica de sentit ja que , malauradament, els traductors automàtics no ho fan prou bé.

Nunca sabrá la juventud
en el ardor extremo de su fuego
la gran delicia incomprendida
de hacerse viejo poco a poco.
La voz, antes charlatana y vana
va endulzándose con tono aflautado;
se acorta con ritmo de pavana
el paso decidido y confiado.
El mundo, de tanto rozarlo,
pierde poco a poco sus aristas,
y el gesto se vuelve estatuario
y los pensamientos meditativos.
Pierde su brillo la mirada,
de tanto mirar horizontes mezquinos
y la mirada profundiza
cuando se hunde bajo el alma.

Tags: Poesia

Passejant per blogs –com faig habitualment- em trobo amb aquesta foto del nínxol de Mario Benedetti. En el blog “Mi herencia” de un tal Genín (a qui no conec de res) s’explica que el gran escriptor uruguaià està enterrat en un senzill nínxol d’un cementiri de Montevideo que, per no tenir, no té ni el nom del poeta.

No sé si és veritat o no tot això. I no sé exactament els motius pels quals el gran escriptor no va ser enterrat en un lloc on hi hagi –almenys- els seu nom. No n’he pogut treure l’aigua clara i prou que m’agradaria.

En lloc del seu nom hi la les lletres IMM ( Intendencia Municipal de Montevideo), que són les sigles equivalents al que nosaltres en diríem Ajuntament. Algú diu que és perquè va morir pobre i no tenia diners per a pagar-se un nínxol. També he trobat per aquí altres opinions totalment diferents, com per exemple que hi ha conflictes amb la seva herència i que aquest fet pot ser degut a això. Com us he dit, no n’he tret l’aigua clara. Si algú ho sap que m’ho ho expliqui.

És una mica trist que un dels més grans escriptors uruguaians estigui en un lloc tan senzill i com si fos un desconegut. No demano pas que el posin en un gran panteó, ni res de tot això. però alguna cosa més digna sí que m’ho esperaria. Algú hi va posar una foto d’ell i una petit marbre amb una inscripció que no he pogut llegir què hi diu. També hi ha un petit ram de flors.

És cert que Benedetti ha estat un gran escriptor i que el més important d’ell és la persona que va ser i els magnífics poemes que ens ha deixat. Però no ho trobeu una mica trist tot plegat? Penso que algú hi hauria de fer alguna cosa, no us sembla?

Tags: Mario Benedetti

EL WAKA WAKA DEL BARÇA (Wembley 2011)

(Versió lliure i adaptada per l’ocasió)

Ha arribat el moment, han caigut les muralles
ha començat la millor de les batalles.
Els cops no fan mal, no existeix la por
espolseu-vos la pols, aixequeu-vos i torneu a l’arena.

La passió creix i se sent,
espera molt de vosaltres la vostra gent.

Ara anem a per tot
i que us acompanyi la sort
Tsamina mina zangalewa
perquè AIXÒ ÉS  EL BARÇA!

Tsamina mina eh, eh
Waka Waka eh, eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Escolteu el vostres déus i no estareu sols.
Heu arribat aquí per a brillar i i ho teniu tot per fer-ho

L’hora ha arribat, és el moment

guanyarem la batalla, jo ho present.

S’ha de començar de zero
per a poder tocar el cel.

Ara anem a per tot,
ara anem a per ells
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Tsamina mina eh, eh
Waka Waka eh, eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Awela Majoni Biggie Biggie Mama One A To Zet
Athi sithi LaMajoni Biggie Biggie Mama From East To West
Bathi . . . Waka Waka Ma Eh Eh Waka Waka Ma Eh Eh
Zonke zizwe mazi buye
Cause this is BARÇA.

Voice: Tsamina mina, Anawa, ah ah
Tsamina mina
Tsamina mina, Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè això és el BARÇA!

Yango eh eh
Yango eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Yango eh eh
Yango eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè això és el BARÇA!

Awelé Majoni Biggie Biggie mare Un A Per Zet
Ati Sithi LaMajoni Biggie Biggie Mama D’Orient a Occident
Bathi. . . Waka Waka Ma Ei Ei Waka Waka Ma Ep Ep
Zonko Mazi zizwe bueix
Perquè això és el BARÇA!

Tsamina Tsamina, Anawa, ah ah: Veu

Tsamina mina
mina Tsamina, Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Yanguas eh eh
Yanguas eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Yanguas eh eh
Yanguas eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

VISCA EL BARÇA!

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

No és mai de més que un escriptor i intel.lectual de la talla d’Eduardo Galeano ens recordi –i de pas recordi a tothom- que el dret a l’autodeterminació és, primerament, un dret; i que recordi també, que és un dret que es pot reivindicar sense complexos i sense falses vergonyes, com a vegades es retreu encara a qui aixeca la veu reivindicant drets que no es poden exercir perquè hi ha estats que es diuen democràtics a qui no els sembla bé que s’exerceixin.

L’uruguaià Eduardo Galeano, ha reivindicat sense embuts el dret a l’autodeterminació dels pobles en l’acte d’entrega del Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán, celebrat a l’auditori del Palau de la Generalitat.  Va recordar a tothom que ”és més necessari que mai defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles” i ha destacat que la defensa irrenunciable d’aquest dret era un dels aspectes en els que coincidia amb el periodista català, i l’ha justificat explicant que ”el món és cada vegada més desigual en les oportunitats que ofereix i més igualador en els costums que imposa” i que pateix una ‘obligatòria mcdonalització”.

Aquest és el Galeano polític. Però hi ha també el Galeano apassionat pel futbol, passió que compartia amb Montalban. A l’hora de recollir el premi va voler dedicar-lo a la memòria de l’expresident del FC Barcelona Josep Sunyol, afusellat pel franquisme –"els enemics de la democràcia", ha expressat- l’any 1936.

La passió pel futbol li ve de lluny. Cal recordar que Galeano té com una de les seves obres destacades en la seva trajectòria el llibre “El futbol a sol y a sombra”, publicat l’any 1995, "Memorias del fuego" (1986) i "Las venas abiertas de América latina" (1971).

Si us agrada el futbol us recomano el seu llibre "El fútbol a sol y sombra"  que és un clàssic i una obra mestra del gènere del periodisme esportiu. Com apassionat del futbol i com a bon escriptor que és és una autèntica delícia llegir-lo. El mes passat va ser reeditat amb nous textos que es refereixen al campionat mundial que es va jugar a Sudàfrica.

En aquest llibre, l’escriptor compatriota reuneix episodis i personatges que li permeten descriure glòries i misèries d’un esport els efectes del qual transcendeixen els fets que passen en un estadi de futbol. Diu Galeano en el seu llibre: "La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber. A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí.
En este mundo del fin de siglo, el fútbol profesional condena lo que es inútil, y es inútil lo que no es rentable. A nadie da de ganar esa locura que hace que el hombre sea niño por un rato, jugando como juega el niño con el globo y como juega el gato con el ovillo de lana: bailarín que danza con una pelota leve como el globo que se va al aire y el ovillo que rueda, jugando sin saber que juega, sin motivo y sin reloj y sin juez.
El juego se ha convertido en espectáculo, con pocos protagonistas y muchos espectadores, fútbol para mirar, y el espectáculo se ha convertido en uno de los negocios más lucrativos del mundo, que no se organiza para jugar sino para impedir que se juegue.
La tecnocracia del deporte profesional ha ido imponiendo un fútbol de pura velocidad y mucha fuerza, que renuncia a la alegría, atrofia la fantasía y prohibe la osadía".

Tags: Eduardo Galeano, Futbol

A vegades fem servir eufemismes per no dir les coses clarament, sobretot si són una mica dures de digerir o si no són políticament correctes o socialment ben acceptats. Els defectes físics, per exemple, normalment mirem de minimitzar-los i fem veure que no els veiem: ens els callem per davant encara que potser  ens en riem per darrere, cosa que és pitjor.

Hi han eufemismes que possiblement siguin prou lògics. Altres, els trobo ben ridículs i fins i tot fan riure. Per exemple, ara sembla que ja no es pot fer servir la paraula vell i fem servir succedanis com “persona gran”, “gent de la tercera edat”, etc… ; no diem negre i fem servir “persona de color”; no diem presó i fem servir “centre penitenciari”; no diem moro i fem servir “magrebí”. I així en podríem trobat un fotimer.

He trobat un escrit fet per un nen d’Angola que il·lustra perfectament el que és la realitat, de com ell la veu i de com potser no cal amagar o disfressar tant les coses. Diu així:

Quan jo vaig néixer, era negre;
Quan vaig créixer, era negre;
Quan em poso al sol, sóc negre;
Quan sento fred, continuo sent negre;
Quan tinc un ensurt, també segueixo negre;
Quan estic malalt, sóc negre;
I quan em mori, continuaré sent negre!

I tu, home blanc;
Quan neixes, ets rosat;
Quan creixes, ets blanc;
Quan prens el sol et tornes vermell
Quan sents fred, et tornes morat;
Quan tens un ensurt,  et tornes groc;
Quan estàs malalt, et poses verd;
Quan mors, quedes gris.

I justament ets tu qui em diu a mi que sóc un home de color ?!!!!"

Tags: SOCIETAT

Les millors coses de la vida no es veuen;

per això tanquem els ulls

quan ens besem,

plorem

i somiem.

Tags: Poesia

Les coses no passen perquè sí. Tenen els seus orígens, els seus motius i, tard o d’hora, les seves conseqüències. També tenen els seus ritmes naturals que no es poden forçar.

Sembla que ara ha arribat el moment de la indignació general. No sé per quins motius molts han obert els ulls i s’han posat a protestar just en aquest moment, quan els motius hi eren des de ja fa molt de temps. Serà perquè han llegit el llibre de Stéphane Hessel? No ho crec pas, encara que possiblement hi deu haver influït una mica i potser ha servit de catalitzador de consciències.

La indignació generalment arriba quan la injustícia et va envoltant de mica en mica, se’t va fent evident dia a dia, et va rondant i, de cop, et toca ben de prop, et sacseja, és fa tan evident i irresistible que ja no podem aguantar més. La indignació i la revolta arriben de forma irada o pacífica quan la gota omple el vas. A vegades arriba de forma una mica irracional i impetuosa. Però normalment arriba després de reflexionar-hi molt i donar moltes voltes sobre les coses. Les coses les pensem i les repensem per poder trobar una sortida i, quan la sortida no es veu, és quan arriba l’angúnia, el crit, la desesperació i l’actuació.

Hessel, va néixer a Berlín el 1917, però ha viscut des dels set anys a París i, amb noranta-tres anys, conserva l’esperit d’un jove. És l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Aquest home acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

Stéphane Hessel  s’adreça a tothom, però sobretot als joves tot dient que segueix havent-hi prou raons com per indignar-se: tots podem veure que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara ni tan sols ha arribat.

Avui és jornada de reflexió. Demà podrem posar la nostra indignació, la nostra protesta, les nostres esperances dins d’una urna per tal que algú escolti tot això, ho canalitzi i faci les coses tal com vol la majoria. El pitjor que pot passar és que el que guanyi ho reculli, s’ho guardi en un calaix i no en faci cas. Llavors és quan arriba la frustració i la conseqüent i lògica indignació. Si els nostres polítics volen seguir tenint un mínim de credibilitat, que escoltin la veu del carrer en aquests moments tan crítics en tots els sentits perquè, sinó, la indignació pot desbordar-se i ningú sap fins on pot arribar.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

M’havia proposat no parlar de les eleccions municipals però les ganes i la necessitat han pogut més que la voluntat. I no en volia parlar perquè les campanyes electorals ja m’han avorrit del tot. M’atipen tant les xerrameques des polítics que en aquesta campanya no he llegit cap programa, no he anat a cap míting, no he vist cap debat i quan era l’hora de les falques electorals canviava d’emissora.

Penso que en la política en general –com en la vida- els pactes són essencials. Però és que en la política municipal els considero necessaris i imprescindibles. Les necessitats d’un poble les sabem tots perquè les patim cada dia. Per tant, on millor que els Ajuntaments per anar units, fer pressió, buscar diners i fer les coses amb cap i peus?

Doncs es veu que no. Els partits es passen hores reunits i estudiant estratègies. Els partits es passen hores mirant per on poden agafar in fraganti l’adversari per tal de treure-li públicament les vergonyes. Perden el temps mirant quants vots poden treure si diuen això i es callen allò; si acusen a un i deixen d’acusar un altre perquè potser després el necessitaran per governar. En fi, una total pèrdua de temps i de forces que jo  no estic disposat a aguantar.

Parodiant aquella frase que es deia dels cristians que “a la fi dels temps, quan torni Jesús, els trobarà reunits però no pas units”, també es pot aplicar als polítics: no seran capaços d’anar units pel bé d’un poble; seran incapaços de mirar de fer allò que considerin millor pel bé dels ciutadans; seran incapaços de mirar pel bé comú i miraran només el bé del partit, seguint fidelment les seves instruccions.

La unió donaria el doble de força i multiplicaria el rendiment dels esforços. Al pobles petits, sobretot, la unió és fonamental però normalment és on més diferències i distanciament hi ha perquè la gent es coneix molt. Massa, fins i tot. Qualsevol obra o decisió municipal no es jutja per si està ben feta o no, per si és necessària o no, per si convé i és bona pel poble o no… Es jutja per qui l’ha duta a terme i, a partir d’aquest moment, li comencen a sortir detractors acèrrims arreu.

El que fa la força és la unió. I el que no en fa gens ni mica són les reunions, les paraules, les promeses, les visites protocol.làries –i ridícules- a les empreses i als comerços; el repartir bossetes de propaganda o floretes pels mercats amb somriures falsos a la boca i salutacions que volen semblar afectuoses. Jo demanaria als polítics municipals que fossin més normals, més propers, que visitessin les empreses o les associacions més sovint i no només en època d’eleccions; que escoltessin una mica més i parlessin una mica menys. I una cosa: que no prometin el que saben perfectament que no podran acomplir.

Ah! i una cosa per acabar: fastiguejat i tot, el diumenge aniré a votar.

Tags: POLÍTICA