A PEU

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: [email protected].

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

Tags: Baltasar Garzón, Democràcia, Drets humans, Tortura

Navès ja té una placa commemorativa del pas de mossèn Jesús Huguet per les parròquies de Sant Feliu de Lluelles, Sant Andreu de Linya i Santa Margarida de Navès. Els veïns van aprofitar la celebració de les festes de la patrona d’aquesta darrera parròquia per homenatjar el reconegut capellà -traspassat el mes de març passat-, el qual va deixar una forta empremta tant per les seves aportacions en el camp pastoral com en l’àmbit cultural del municipi. Els veïns, d’altra banda, han volgut contribuir a la difusió de l’ideari d’Huguet i ho van fer per mitjà de la publicació de Crítiques benignes, un recull dels articles que Huguet va escriure com a col·laborador del diari Regió7.

Us deixo aquí un dels darrers articles que va escriure i que val realment la pena.

PER QUÈ CONTINUO A L’ESGLÉSIA

Aquesta és la pregunta que m’han fet més de quatre. Com és que un home obert i crític com vostè continua en aquesta Església? La puc respondre, perquè jo mateix me l’he feta més d’una vegada. Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu com J. A. Pagola, B. Häring o L. Boff, de les injustícies i tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l’afer dels museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la.

La meva resposta és molt senzilla: si un dia vaig creure en Jesucrist gràcies a aquesta Església que me’l va fer conèixer (només ella n’ha conservat la memòria viva), ara crec en l’Església gràcies a Jesucrist. Crec que Jesucrist es va comprometre i continua compromès amb aquesta Església santa i pecadora, mare i meretriu, que l’anomenava sant Agustí. El dia que Jesucrist deixés de creure en aquesta Església, jo també deixaria de creure-hi. Però, mentre Jesucrist continuï confiant en ella, jo no tinc dret a deixar de confiar-hi.

La meva fe ha estat sempre difícil i dolorosa. Com la de Teresa de Calcuta. O la de Teresa de Lisieux, els dos darrers anys de la seva vida. Però fa temps que he fet de Jesús el garant de la meva existència, el mòbil i referència de la meva vida. En els moments difícils sempre em ve al cap la resposta de Pere, quan Jesús, en una situació crítica, pregunta als seus apòstols si ells també volen deixar-lo: "Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna".

Certament, no és l’Església que voldria, ni ben segur, l’Església que hauria volgut Jesús i que havia somiat el Vaticà II. Però, a fi de comptes, amb totes les seves xacres, és l’Església de Jesucrist.

Seria una pedanteria pensar que jo puc viure sol, pel meu compte, la fe cristiana. I encara ho seria més pretendre crear una altra Església que fos pura, irreprotxable, totalment fidel a Jesús. O, simplement, millor que la que tenim. Jo també reconec les meves mancances i errors. I sé que, mentre l’Església no deixi de ser humana, mai no estarà exempta de febleses i infidelitats.

Per això crec que la millor opció és la de treballar pacientment i coratjosament, amb implicació i compromís, per renovar des de dins aquesta nostra malmesa Església. Per això de vegades sóc tan crític, més del que voldrien els bisbes. Però no em sap greu. Més d’una vegada ho he dit: voldria estimar més, tenir més caritat, per poder ser més valent. Voldria sobretot extirpar de l’Església totes aquelles coses que no vénen de Jesús i que fan patir la gent, voldria que l’Església fos, com deia Joan XXIII, aquella font de plaça de poble, en què tothom pogués trobar una mica d’aigua fresca per saciar la set, que la fe cristiana fos, enmig de les tribulacions de la vida, una font inesgotable de goig, de coratge i d’esperança.

Sí, tinc encara altres raons per seguir en aquesta Església. En les meves hores baixes, em conforta l’Església que jo anomeno de sotabosc, que no fa soroll ni crida l’atenció, però que fa un treball incalculable sigui als barris i carrers de Barcelona, sigui a Missions, sigui en el clos humil i abnegat de la família, on sovint es registren veritables heroïcitats. Tinc, a més, un munt de persones, creients i no creients, que m’aprecien i m’estimen molt més del que em mereixo, que d’alguna manera em tenen com a punt de mira i que difícilment entendrien la meva deserció.

És per totes aquestes raons que penso continuar i morir en aquesta meva "pobra, bruta, trista, dissortada" Església.

Mossèn Jesús Huguet

Tags: Església, Jesús Huguet, RELIGIÓ

Espanya no és el Regne d’ Espanya. Espanya és el Regne de la Impunitat perquè aquí sembla que a alguna gent no se’ls demani comptes.

Es veu que es poden demanar comptes a un arquitecte si li cau un edifici. Es pot demanar comptes a un metge si no cura prou bé. es pot demanar comptes a un mestre si no ensenya tal com li manen… Però aquí no es demana comptes als banquers, ni als polítics, ni al Rei, ni als bisbes. Es veu que al Regne de la Impunitat certes coses queden impunes per sempre.

Els bancs han empobrit i han portat a la misèria a molta gent amb el consentiment dels polítics. Aquí hi ha hagut molta gent que no ha vigilat ni ha controlat prou i ara no són ells qui ho paguen. Ho paguen els de sempre: els més pobres.

Les guerres deixen morts. Certes polítiques socials i econòmiques també en deixen i sembla que no passi res. Als criminals de guerra se’ls busca, se’ls jutja i se’ls engarjola. Als polítics i als banquers sembla que ningú gosa tocar-los. Deuen ser d’una casta especial. Ni que s’equivoquin no els cal demanar perdó. Heu vist algun polític demanant perdó’? Heu vist algun banquer tornar els diners que ha guanyat a l’esquena de molta gent? Aquí es poden fer aeroports que no tenen avions, però que tenen director cobrant un bon sou. I no els cau la cara de vergonya. Aquí es pot anar fent línies d’ Ave noves -que seran deficitàries- mentre el país s’omple d’aturats i de misèria. I no els cau la cara de vergonya i ningú ho impedeix…

Quan començarem a demanar responsabilitats? Quan aquest Regne d’Espanya deixarà de ser el regne de la Impunitat?

Tags: Corrupció, España

Fa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

Tags: Castellnou de Seana, CULTURA, Història, Miquel Galitó i Pubill, SOCIETAT, Vida i mort

Motxila21 és un grup de música format per 12 nois amb Síndrome de Down i 9 voluntaris, sorgit per l’amor a la música i l’esforç de la superació.

D’on sorgeix el nom del grup? La Motxilla és aquesta “càrrega” que porten a l’esquena aquestes persones per ser com són i el 21 fa referència al cromosoma 21 que marca la seva diferència amb la resta de persones. Aquest cromosoma que fa que les persones amb Síndrome de Down siguin el que són: Persones que necessiten expressar-se, divertir-se, comunicar-se. En definitiva, fer el que tots desitgem i estimem.

El grup sorgeix l’any 2005 per iniciativa de Mari Jose (ajudant de saxos), mare de Borja, un xaval amb Síndrome de Down i Ainhoa ​​(acordió) germana de Aintzane, també amb Síndrome de Down, a causa de la inquietud d’ambdues per la música i la discapacitat. Posteriorment, es va demanar ajuda a Mikel Barrenetxea (direcció i plats) i també es van unir al grup Maribi (timbal) i Ainhoa ​​(baix). Va ser llavors quan aquell grup de percussió, es va convertir en Motxila 21.

Les seves variades melodies es barregen amb les veus. Els seus ritmes accelerats es barregen amb la més enèrgica melodia. L’agitada personalitat d’alguns es barreja amb la quietud d’altres. Però el talent i la creativitat són de tots ells.

Tots naixem amb una motxilla a l’esquena. Això sí: alguns la porten plena de pedres i d’altres de monedes d’or. Però cadascú ha de portar la seva i, el que és més important, ha d’aprendre a portar la pròpia motxilla.

Diuen que hi havia uns joves deixebles d’un monjo tibetà que li demanaven insistentment que els ensenyés què era el perdó. Així, sol · lícit el mestre, els va demanar que l’endemà portessin una motxilla, una pedra de 3 quilos, un quilo de carn de bou i tres bonics tomàquets ben vermells, i ell els ensenyaria el que és el perdó. L’endemà van arribar els deixebles amb els seus elements i es van asseure en cercle amb el seu mestre. Ell els va demanar que posessin la pedra, la carn i els tomàquets dins de la motxilla. Quan ho van fer els va demanar que es posessin drets i que es carreguessin la motxilla a l’esquena, i els va dir: “Ara, anireu a fer el que feu sempre, però no us podeu treure la motxilla de l’esquena per cap motiu i tornareu en aquest mateix lloc exactament d’aquí a 10 dies”.

Tot seguit es va acomiadar de tots. A mesura que transcorria el temps, la motxilla de cada un s’anava fent més i més desagradable. La carn va començar a podrir-se i els tomàquets es van rebentar i el suc corria per l’esquena i les cames dels deixebles. El pes de la pedra semblava fer-se cada vegada més insuportable. La carn es deteriorava cada dia més. Al desè dia van aparèixer cada un d’ells i els va rebre el monjo, demanant-los-hi les motxilles i fent-los passar a rentar-se. Un cop van estar llestos tots els va demanar que compartissin el que havien après. I ells van reportar el següent:

· El pes de la motxilla em feia corbar l’esquena

· La motxilla m’impedia descansar adequadament

· L’olor de la motxilla no em permetia respirar

· La motxilla m’impedia fer les meves obligacions diàries

· La molèstia constant de la motxilla m’ha fet desatendre els meus assumptes

· Les persones s’allunyaven de mi quan jo apareixia

· No podia riure per la molèstia de la motxilla

· Em vaig veure impedit de passar la motxilla a algú, ningú la volia

· Les mosques i altres insectes no em donaven respir i no tenia tranquil · litat

· No vaig poder ajudar a ningú mentre vaig carregar la meva motxilla

Llavors el monjo els va dir que no perdonar era precisament mantenir-se en el disgust, la negativitat, el ressentiment, la ràbia i el dolor. Era caminar amb la motxilla a l’esquena.

Perdonar és treure la motxilla. Perdonar és no tenir-la. El perdonar és una expressió d’amor. Perdonar és poder recordar sense dolor.

Perdonar és acceptar el que va passar, i que va ser una lliçó apresa. No vol dir donar la raó a qui et va fer mal, a qui et va ferir, a qui et va ofendre. Ni tampoc vol dir que el que va passar hagi estat alguna cosa sense importància. Però ja va passar, i no tornarà. El passat és passat, i el passat no torna.

En acceptar el que va passar comença el procés d’alliberament. La falta de perdó ens fa esclaus del ressentiment, del dolor, de la ràbia, de la frustració. La falta de perdó ens manté en una presó sense reixes. Freda. Fosca. Lúgubre. Negativa. La falta de perdó ens acosta a la malaltia. Encara més, una de les claus principals del perdó és perdonar-se un mateix.

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

«Els fadrins de Sant Boi | molta fatxenda en gasten, | si n’hi havia un | que en gasta més que els altres» (cançó pop. empordanesa).

Aquest matí he tingut ocasió d’escoltar una estona al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell en una entrevista que Manel Fuentes li ha fet a ‘El matí de Catalunya Ràdio. És la vegada que he escoltat  Mas-Colell emprenyat de veritat. Ha vingut a dir -per activa i per passiva i en termes molt agres- que a Madrid els prenen el pèl i que no val la pena asseure’s en una taula per negociar amb aquest tipus de gent.

Andreu Mas-Colell s’ha queixat del tarannà del govern espanyol després de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera d’ahir: "Una mica fatxendós, de mal gust". Segons el conseller, l’executiu central respon amb l’actitud de dir: "Escolta, els mercats encara els tinc oberts i tu els tens tancats, i per tant aquí tinc la paella pel mànec, eh?”.

Mas-Colell lamenta el paper que Madrid està adoptant en relació amb Catalunya: "Nosaltres volem ser socis i volem ser tractats com a socis. Clarament, aquesta no és la manera com el ‘gobierno’ s’està plantejant aquest tema. Crec que és una pena, crec que això va contra els interessos del vaixell comú en el qual estem tots". El conseller ha afegit: "Es pensa que si dóna cops de puny sobre la taula se li aclarirà l’horitzó. Sembla que les coses són bastant més complicades."

Senyor Mas-Colell: tot això ja ho sabíem tots els catalans i vostès ja fa temps que ho pateixen. No ens ha vingut de nou aquesta mena d’actituds i sembla mentida que el Govern català encara mantingui un bri de confiança en individus que farien millor feina assaltant gent pels camins que fent de ministres.

Ja ho deia Max Weber “la societat moderna està amenaçada pel fenomen creixent de la concentració del poder dins de les organitzacions”. Els governs tendeixen a fer exactament això. I el seu deixeble Robert Michels va advertir que “en les organitzacions modernes, tant privades com estatals, es tendeix a quedar sota el control de reduïts, però poderosos grups polítics o financers. Encara que els líders siguin escollits democràticament i amb amb la millor intenció, per les dues parts, s’observa una tendència a integrar-se en elits de poder que es preocupen bàsicament per la defensa dels seus propis interessos i posicions costi el que costi.”

Dit en altres paraules: en l’actualitat correm el perill que les elits del poder, nascudes en la societat a través de procediments legítims, entrin en un procés mitjançant el qual el poder augmenta i es perpetua a si mateix retro alimentant i produint, per tant, més poder. I quan els sembla que el seu poc poder que ja els queda corre perill el defensen com sigui. Exactament això és el que passa en aquest moments en el Govern de Rajoy. Estan perdent poder per tots costats i s’adonen que pràcticament ja no els en queda gens perquè Brussel·les es cuida bé de dir-los què han de fer i cada cop els marcaran més de prop. Solució: fer-se el merdós i el fatxenda amb les autonomies, amenaçant-les de treure el Sant Cist gros i, si cal, fotre’ls-hi pel cap. Fins quan durarà tot això? “Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

Depèn una bona mica de tots nosaltres. Depèn de tots els catalans, que a mida que es vagin traient la bena dels ulls, aniran veient la crua realitat del que ens tocarà patir amb governs inútils i malintencionats. Em sembla que ja seria hora que algú fes alguna cosa més que anar rebent amenaces i marxar amb el cap cot i la cua entre cames. Alguna cosa més es deu poder fer, penso jo. La dignitat de la Generalitat no hauria d’aguantar més situacions com aquesta. Si no troba còmplices, que ho faci tota sola. Però em temo que si fa alguna acció ben feta i contundent algú més seguirà. El personal s’anirà atipant de veure aquesta obra de teatre tan repetida i tan avorrida i pensarà que ja n’hi ha prou d’aquesta broma!

Tags: POLÍTICA

Ara fa un any, milers de persones ocupaven places i carrers plens d’indignació. Era el moviment dels indignats. Què se n’ha fet de tot allò? Avui, amb el que ha dit Rajoy al Congrés i amb les mesures econòmiques que  ens esperen, haurien de sortir altre cop al carrer. Perquè avui tots som una mica més pobres. Molts d’ells potser ja s’han mort de gana. O potser s’han mort de fàstic. O d’avorriment.

La indignació s’ha fet més gran dia a dia. però la reacció a aquesta indignació no s’ha vist gaire per enlloc. Però em sembla que la cosa canviarà i aquests propers mesos poden passar coses greus, com han passat a Grècia o a Portugal.

Eduardo Galeano, en el seu llibre Los hijos de los días, recull algunes de les frases que es van poder veure escrites en parets i pancartes:

Nos dijeron “¡a la puta calle!”, y aquí estamos.

Apaga la tele y enciende la calle.

La llaman crisis, pero es estafa.

No falta dinero: sobran ladrones.

Los mercados gobiernan. Yo no los voté.

Ellos toman las decisiones por nosotros, sin nosotros.

Se alquila esclavo económico.

Estoy buscando mis derechos. ¿Alguien los ha visto?

Si no nos dejan soñar, no los dejaremos dormir.

Potser serà hora de posar-nos a pensar qui ens ha enganyat tant i tant i com ens han enganyat. Potser serà hora de pensar com hem pogut ser tant rucs per deixar-nos enganyar tant i tant. Primer ens va enganyar Zapatero i, com que alguns sembla que no em van tenir prou, van votar Rajoy, que encara ha estat més mentider i serà molt pitjor governant perquè es fa el fatxenda sabent que  no pot fer altra cosa que obeir i dir “sí, senyora Merkel”.

L’any passat estàvem indignats. Ara estem indignats i som molt més pobres.

Tags: Crisi, ECONOMIA

Tots hem sentit a parlar de Les lleis de Murphy, tot i que potser no sapiguem massa què són i què és el que sentencien. Jo només coneixia aquella que diu que “la torrada sempre cau del costat de la melmelada”. Però resulta que hi ha un senyor nord-americà que es diu Arthur Bloch que ha decidit pensar-les en profunditat i ha decidit resumir l’existència humana en una sèrie de paradigmes fatalistes però no exempts del millor humor. Ho ha compendiat tot sota el nom de les famoses lleis de Murphy. L’expressió i la força d’aquestes sentències han cobrat carta de naturalesa d’autèntics lleis (gairebé físiques) informadores de la vida quotidiana. Des que aquest senyor ha dividit tots els àmbits de la vida humana i els ha posat sota l’empara d’aquestes lleis ja res s’escapa a les Lleis de Murphy.

Al principi les lleis de Murphy es van dictar amb caràcter general, però de l’observança de la vida diària i amb el suport de col · laboradors voluntaris Arthur Bloch ha decidit publicar varis llibres entorn a les lleis: “Les lleis de Murphy del 2000, ”Les lleis de Murphy i els advocats” i “Les lleis de Murphy i els metges”.

Però no acaba aquí l’expansió i seqüeles de l’obra d’A. Bloch. Internet –com no podia ser d’altra manera- també recull el món de Murphy i són nombroses les pàgines que recullen les lleis de Murphy en qualsevol de les seves versions i, per tant, també existeixen a la xarxa lleis de Murphy per a informàtics, estudiants, per a la vida amorosa, per a la ciència, lleis de Murphy en línia, fòrums de discussió, Lleis de Murphy off-line i una infinitat de webs el tema central són les maleïdes però irrefutables lleis de Murphy o millor dit lleis d’ Arthur Bloch.

Avui he entrat en una d’aquestes i m’he fet un tip de riure, cosa que sempre va bé (sobretot en temps de crisi). Vegeu-ne algunes de ben divertides i no em direu pas que la majoria de vegades no siguin certes.

• LLEI de la perversitat de LA NATURA.
  No es pot determinar a priori a quin costat de la torrada cal posar la mantega.
• LLEI DE LA GRAVETAT SELECTIVA.
  Tots els objectes cauen a terra de la forma que causin més desperfectes.
  • Corol·lari de Jenning.
    La probabilitat que la torrada caigui amb la mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.
    Corol · lari de KlipsteinLa peça més delicada serà la que caurà abans.
• DE FULTON SOBRE LA GRAVETAT.
  L’esforç per recollir al vol un objecte que es pot trencar, produirà un desastre molt més gran que deixar-lo caure.
• LLEI DE RUSH SOBRE LA GRAVETAT.
  Quan una màquina de tabac o de xiclet li torna el canvi, els cèntims li cauran als peus, mentre que les monedes d’euro rodaran ben lluny de nosaltres.
• LLEI DE ANTHONY SOBRE EL TALLER.
  Qualsevol eina, quan se’ns escapa de les mans, roda fins al racó més inaccessible de tot el taller.
  • Corol · lari.
    Quan vulguis recollir-la, ensopegaràs amb altres eines i et faràs mal als dits dels peus.
• LLEI DE JOHNSON.
  Si un artefacte mecànic falla, ho farà en el moment més inoportú.
• LLEI DE SATTINGER.
  Les màquines funcionarien millor si les endollés.
• LLEI DE ANTHONY SOBRE LA FORÇA.
  No ho forci. Compri un martell més gran.
• AXIOMA DE CAHN.
  Quan tot falli, llegeixi les instruccions.
• LLEI DE JENKINSON.
  De tota manera, res no funcionarà.
• LLEI DE LES REPARACIONS.
  Si no s’ha trencat, no ho podrà arreglar.
• REGLA DEL PENSAMENT INTEL · LIGENT.
  Deseu totes les peces.
• QUATRE PRINCIPIS DE TALLER.
  La clau anglesa o el trepant que vostè necessiti seran precisament els que faltin a la caixa d’eines.
  Per a la majoria dels muntatges fan falta tres mans.
  Les femelles sobrants mai s’ajusten amb els cargols sobrants.
  Com més acuradament es planifiqui un projecte, major confusió es produirà quan alguna cosa vagi malament.
• OBSERVACIÓ DE BARUCH.
  Si només tens un martell, qualsevol cosa que vegis et semblarà un clau.
• LLEI DE KEN.
  Una partícula que es desplaça, buscarà l’ull més proper.
• LLEI DE MILLER.
  No es pot saber la profunditat d’un toll fins que no s’hi ha ficat el peu.
• MARIO BENEDETTI SOBRE LA TERMODINÀMICA.
  Tot empitjora a elevades pressions.
• LLEI de PATTISON sobre L’ELECTRÒNICA.
  Si els cables es poden connectar de dues o més formes diferents, la primera d’elles és la que fon els ploms.
• TEOREMA DE BELL.
  Quan un cos se submergeix en aigua, sona el telèfon.
• LLEI DE BALLANCE SOBRE LA RELATIVITAT.
    La durada d’un minut depèn del costat de la porta del bany en què et trobis.

Tags: Humor, Lleis de Murphy

Recull EL PERIODICO la notícia de que el Bisbe Novell l’últim cap de setmana de juny va haver de cridar l’atenció a tres noies que es van anar a confirmar amb minifaldilla per considerar que vestien inapropiadament. El Bisbe Novell ho explica –millor dit, “explicava” perquè ja ho han esborrat- en el seu Facebook i fins i tot hi va penjar aquesta foto (que ja no hi és en aquests moments) on es veu el bisbe amb un grup de joves i on apareixen diverses noies vestides amb faldilla, i algunes amb minifaldilla, per damunt del genoll.

Novell escriu: "al final de la celebració ho vaig dir públicament, per corregir-les i recordar a tots els fidels que a l’Església s’han d’evitar els vestits inadequats". I, finalment, remata: "moltes persones em van felicitar per aquestes paraules, perquè també els va semblar escandalós la manera de vestir d’aquelles noies".

Esclar que tot és opinable. Però a mi no em semblen gens inadequats ni escandalosos els vestits d’aquestes noies. Em sembla que simplement van vestits (nois i noies) com hi van la majoria de companys/es seus i no veig cap escàndol enlloc. Però, com deia, tot és opinable i l’opinió del Bisbe Novell és tan vàlida com la meva.

Però sí que vull dir que els que ja tenim una certa edat recordem prou bé les normes morals dels anys 50 i aquelles lluites d’alguns capellans per tal que les dones anessin al temple amb mantellina, mànigues llargues i gens d’escot. En aquell temps no existia la minifaldilla i, per tant, no s’hi podien fixar. La moral estipulava fins i tot els centímetres de braç i de turmell que es podia ensenyar. Amb el temps es va anar abandonant aquesta ridícula dèria i semblava que el sentit comú havia tornat i les coses s’havien posat al seu lloc. En aquells temps la moral es fixava molt en alguns aspectes i en passava per alt molts altres bastant més greus, com tots sabem.

Es veu que certes coses sempre tornen i la minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica, no només aquí, sino en altres llocs. Tots hem pogut llegir a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l’ús d’aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l’any 1989 per exculpar un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l’agressor.

Per tant, em sembla que l’Església faria bé en fixar-se més en altres aspectes que no pas insistir en aquest. I les millors normes morals que jo conec són les del sentit comú.

Tags: Bisbe Novell, Església, RELIGIÓ

Hem pogut comprovar a bastament com el PP de les Illes balears no ha ha tingut cap escrúpol per a fer diners i barrabassades de tota mena. La prova és que s’han hagut de passejar pels tribunals una bona colla de gent important i representativa del PP i que han estat condemnats. No tenen cap mena d’ètica.

I ara resulta que tampoc tenen estètica, vista la notícia que acabo de llegir del President Bauzá. Resulta que el van convidar a les festes patronals a la parròquia de Sant Marçal de Sa Cabaneta, un barri de Marratxí –el poble d’on ell havia estat batle-.  El rector Antoni Garau va convidar el pare Gabriel Seguí, missioner del Sagrat Cor i rector de Sant Bernat al monestir de la Real, perquè fes l’homilia amb motiu de les festes patronals. El religiós va viure de jove a Sa Cabaneta i havia format part de la parròquia. El seu sermó, però, centrat en la realitat actual i en què parlà de crisi de valors, de pobres, d’immigrants i “d’oprimits en la cultura a la pròpia terra”, ferí la susceptibilitat del president balear José Ramón Bauzá. Fins al punt  que en acabar la missa el cap de l’Executiu, acompanyat per l’actual primera vara, Tomeu Oliver, anà a la sagristia i demanà pel pare Seguí, a qui recriminà que més que un sermó havia fet un “míting”.

Ja veieu! Ara resulta que el Sr Bauzá fins i tot s’atreveix a donar lliçons de teologia i es posa a valorar un sermó, que segons va dir el seu propi autor “Bauzá va interpretar com si fos un míting i jo li vaig recalcar que allò era una homilia, perquè em basava en la doctrina papal i en el Concili Vaticà II”. El missioner del Sagrat Cor afegí que “no hi don més importància. L’única cosa és que si un polític se sent al·ludit, ell sabrà per què. No sé si es va sentir ofès. No puc entrar en els seus sentiments, però sí que és cert que em va fer un comentari sobre el tema dels oprimits de la cultura a la pròpia terra. Em va dir que això era una novetat per ell. Si ell troba que això és una novetat, ell sabrà”, subratllà.

O sigui, que a més d’estar ben provat i de ser ben evident que no tenen ètica, ara ja ni es molesten per tenir almenys una mica d’estètica. Cap de les dues coses sobren en els dies que corren. No sobren enlloc i tampoc a les Balears.

Tags: Mallorca, POLÍTICA, RELIGIÓ

Aquesta és l’afirmació que feia en un article al diari ABC la periodista Irene Gómez Peña i que va fer furor a les xarxes socials. L’article diu que Mujica "és el cap d’Estat d’Uruguai i viu amb 1.000 euros, perquè els altres 9.000 del seu sou els destina a projectes d’ajuda".

"Diuen de José Mujica -Pepe per als amics- és l’home més honrat del món". "Es tracta d’un senyor de 76 anys, d’aspecte planer, amant del bon menjar i de la natura, que vesteix texans, camisa i boina. Fins aquí tot bé si no es tractés d’un president de govern, en aquest cas el de Uruguai ", comença la nota.

Després de fer un repàs de la vida del mandatari, el seu sou actual i les donacions que realitza per a fins socials, el text assenyala que "per sorpresa de tots, fa tan sols una setmana el president Mujica va oferir a través del Ministeri de Desenvolupament Social (Mides ) el palauet presidencial com a refugi per a indigents, en vista de la arribada de l’hivern a Uruguai, el proper 21 de juny ".

La nota inclou referències al passat de Mujica però també posa l’accent en el patrimoni del president i la seva dona la senadora Lucía Topolansky. En aquest sentit, assenyala que aquest ascendeix als 165.480 euros (4,2 milions de pesos) i inclou tres terrenys, tres tractors i dos cotxes de 1987, segons les dades presentades a la Junta de Transparència i Ètica de Uruguai, el passat mes d’abril. El seu salari com a cap d’Estat és de 10.237 euros al mes (260.259 pesos). A més, recorda l’article, des del mes de desembre va donar 125.000 euros (uns 2,5 milions de pesos uruguaians) al Plan Juntos, un programa oficial d’habitatge per a persones sense recursos, segons informava la publicació governamental "Polítiques". Fidel als seus ideals, afegeix ABC, José Mujica ha declarat que quan es retiri donarà part de la jubilació al Fons Raúl Sendic.

Aquest és l’article. Jo ja n’he parlat altres vegades d’aquest personatge perquè -tot i els seus defectes i sense compartir del tot la seva ideologia- és una persona fascinant. És un polític atípic del tot, ple de gestos que la majoria de polítics haurien d’aprendre. És un home admirable per la seva integritat en tots els àmbits. Per això el que diu l’article fa pensar una mica, sobretot quan en els països que sofreixen la crisi actual tan forta s’ han de retallar serveis públics i es mira de treure diners d’on sigui, generalment a costa dels més febles. És llavors quan molta gent es fa la pregunta: I per què els polítics no es retallen ells mateixos el sou?. Els cotxes, els helicòpters, els avions oficials per anar a veure partits de futbol, dobles i triples sous, dietes, recepcions, inauguracions i un munt de coses més fan que la gent que ho passa malament no acabi d’entendre el que passa.

Per això caldria llegir amb molta atenció la resposta que va donar el mateix Mujica a l’article quan algú li va preguntar què li semblava. Responia Mujica:

“Quiero tener tiempo para dedicarlo a las cosas que me motivan. Y si tuviera muchas cosas tendría que ocuparme de atenderlas y no podría hacer lo que realmente me gusta. Esa es la verdadera libertad, la austeridad, el consumir poco.La casa pequeña, para poder dedicar el tiempo a lo que verdaderamente disfruto. Si no, tendría que tener una empleada y ya tendría una interventora dentro de la casa. Y si tengo muchas cosas me tengo que dedicar a cuidarlas para que no me las lleven. No, con tres piecitas me alcanza. Les pasamos la escoba entre la vieja y yo; y ya, se acabó. Entonces sí tenemos tiempo para lo que realmente nos entusiasma. No somos pobres”.

No està malament, no us sembla?

Tags: Pepe Mujica, POLÍTICA, Uruguai

És complicat fer una anàlisi del que ha passat a Paraguai. Però, després de llegir moltes opinions de divers signe i sense treure’n massa l’aigua clara, me n’he fet una opinió personal. I em sembla que no dic cap tonteria  si afirmo que darrere de la destitució de Lugo hi ha l’intent de desestabilitzar no només un país –Paraguai- sinó de tota la zona. Hi ha tot un projecte molt ben pensat que tendeix a colpejar la integració llatinoamericana.

Segurament que hi han moltes coses amagades, que encara no sabem, però que es poden entreveure una vegada vist com han anat les coses. Alguns opinen obertament que la destitució de Lugo és una maniobra política dels Estats Units. Per exemple: Mentre es realitzava el judici polític exprés contra el president democràticament electe de Paraguai, Fernando Lugo, el 22 de juny, considerat "il · legal" pels països veïns, diputats paraguaians es reunien amb militars dels Estats Units per negociar la instal · lació d’una base castrense al Chaco, territori extens i despoblat del país sud-americà. L’excusa per a un possible acord bilateral seria portar "ajuda humanitària de tropes nord-americans" per a la població local. Com se sap, l’ “acció cívica" i l "ajuda humanitària", que ja han realitzat tropes dels Estats Units a Paraguai, a les quals es va donar immunitat diplomàtica el maig de 2005, és un esquema de contra insurgència, espionatge i control poblacional i territorial.

Aquesta podria ser una de les causes de la rapidesa amb què es va treure a Lugo del govern, pels compromisos amb el Mercat Comú del Sud (Mercosur) i la Unió de Nacions Sud-americanes, cosa que no hauria permès avançar en el procés de bases castrenses. Lugo no ho veia bé. Solució? Buscar una excusa per fer-lo fora. Paraguai és un país d’importància GEO estratègica molt gran, perquè limita amb Bolívia, Brasil, Argentina i està relativament a prop d’altres on hi ha bases castrenses nord-americanes i perquè està sobre l’extens aqüífer guaraní, un dels més grans d’aigua potable del món, ubicat a la triple frontera que té Paraguai amb l’Argentina i Brasil.La notícia dels acords esmentats entre els diputats lligats amb la dictadura passada i els generals nord-americans no sorprèn en aquestes circumstàncies.

I una altra raó és el permanent conflicte social que hi ha al Paraguai per la lluita per les terres robades i mal adquirides per grans corporacions agroalimentàries, com ha dit la Comissió per la Memòria, la Veritat i la Justícia (lluita que també existeix a altres zones de Llatinoamèrica). Per als camperols, recuperar les seves terres és qüestió de vida o mort. Hi han grans empresaris lligats a la soja del Brasil -com sosté Martín Almada, defensor dels drets humans- que formen part de les grans corporacions, com Monsanto, que avancen sobre el continent per tal de defensar els seus interessos de la manera que sigui, fins i tot derrocant governs legítims.

Aquestes són les “gran raons” de la destitució de Lugo i d’altres intents que anirem veient ben aviat amb el suport de països amb governs més conservadors. Temps al temps.

Tags: América Llatina, Fernando Lugo, Paraguai, POLÍTICA

Construir un país no és només fer-lo progressar econòmicament. Ser més rics no vol dir ser millors ni és cap signe que les coses es facin bé. Tot Europa, certament, és més rica que anys enrere però això no vol dir necessàriament que sigui millor i que les coses s’hagin fet bé. I aquí hi podríem posar Espanya en general i Catalunya en particular. Serem millors quan prenguem consciència de que s’ha de créixer harmònicament, amb sentit i mirant que no hi hagi desigualtats. Aquests darrers anys hem crescut sense cap sentit. O, si voleu, en un únic sentit: el creixement econòmic que semblava que no teníem aturador degut a les circumstàncies favorables que vivia Europa. A Espanya, particularment, el totxo la feia sentir rica i poderosa. I segurament que érem més rics, però també més rucs perquè no ens adonàvem que no anàvem enlloc. Quan ens n’hem adonat ha estat quan les coses no anaven prou bé i ha estat ara que ens hem posat a pensar si anàvem per bon camí.

I, esclar, de cop i volta hem estat conscients que si volíem construir un país com Déu mana havíem de canviar les coses. Ara és quan ens hem posat a reflexionar sobre aquest creixement econòmic i tot el que ha significat. Durant aquest anys, ni els formadors d’opinió ni els dirigents polítics no hi han pensat gaire, ni ens han ajudat a pensar-hi. Només algunes persones –no gaires, per cert- ens deien que no anàvem bé. I no els fèiem gaire cas i els tractàvem de catastrofistes.

Durant aquests anys ens posàvem les mans a les butxaques i les trobàvem sempre plenes. Semblava que allò era una mina que no s’havia d’acabar mai! I vinga comprar cotxes nous, vinga a fer vacances a l’estranger, vinga empenyorar-nos amb pisos nous, teles de plasma i tots els capricis inimaginables. I ara ens han de rescatar a corre-cuita! 

En aquest beneït país nostre ens havien ensenyat que l’estalvi era una virtut i els rics miraven de fer coses útils per a la societat, tot i guanyant diners ells. Era evident que tenien una idea de fer país i tenien projectes interessants.Tot això sembla que ha canviat i jo ja no sé quina idea de país tenim.

Perquè puguem fer un país amb cara i ulls ha d’haver-hi gent amb mires de futur, amb sentit de nació, amb confiança en si mateixa i amb empenta col · lectiva, siguin empresaris, educadors, polítics, poetes, juristes o una combinació de tots ells. El que cal és l’aspiració per construir un país, reincorporar la noció de que un país és un emprenedoria col · lectiva on hi cap tothom i que només quan tothom s’hi sent partícip pot florir el patriotisme, que no és res més que l’orgull pel que podem fer junts amb el nostre esforç, el nostre enginy i la nostra pròpia força.

Per això floreix i creix, dia a dia, el sentit d’independència i creixen les ganes de desempallegar-nos d’aquest feix pesat que es diu Espanya. Per això ara més que mai ens adonem que ens han estat robant anys i panys i no tenen cap ganes de deixar-nos ser nosaltres mateixos. Per això ara també ens adonem de la necessitat de que els nostres polítics estiguin a l’alçada de les circumstàncies, cosa que no s’ha donat darrerament i cosa que no es dóna encara. No sé si els nostres dirigents saben massa cap on anem i cap on volen anar…. Si no ho saben ells, potser ha arribat l’hora de que el poble els ho digui clarament. Per això segueixen tenint més sentit que mai coses com la Marxa cap a la Independència, el Correllengua o qualsevol altra cosa que ens desperti sentit de poble  que té ganes de sentir-se lliure i amo del seu destí d’un punyetera vegada.

Tags: Catalunya

Jo a vegades m’he lamentat de tenir molt mala memòria. En sóc conscient i sé que és un defecte o una mancança que no m’ha ajudat massa. També és cert que els experts diuen que la memòria es pot millorar amb tècniques, cosa que no m’he proposat mai seriosament. Tenir poca memòria és dolent, però tenir-ne massa també pot ser-ho, tal com ens mostra Jorge Luís Borges en un deliciós conte titulat “Funes el memorioso” (Ficciones, 1944) on ens diu que desconfia de la memòria perfecta

En “Funes el memorioso” el protagonista era un home d’aquestes qualitats. Funes ho recordava tot, amb prodigiosa exactitud, i així, tan vives com el seu record eren les seves percepcions. No obstant això, Funes no era un home massa intel·ligent. "Pensar és oblidar diferències, és generalitzar, abstraure", ens diu Borges en el conte i Funes és incapaç d’això. Recordar un dia complet comportava a Funes exactament un altre dia complet de temps, cosa que el feia infeliç.

El psiquiatre Luís Rojas Marcos ens diu que  “si no podem oblidar el cap se’ns omple d’escombraries”. Per tant, a vegades convé tenir mala memòria per salut mental.Gràcies a l’oblit, perdonem i girem full.  Sempre hem de continuar perdonant, donant noves oportunitats i deixant enrere coses desagradables que ens puguin fer mal. Per això, fora de les persones deprimides, la memòria recorda més les coses bones que les dolentes.La memòria ens protegeix d’alguna manera.De vegades, fem coses i ens sentim malament, però la memòria busca la manera de justificar-ho: no va ser culpa meva, va ser mala sort…

L’oblit també forma part de la memòria. Les persones excessivament memorioses, que són poques, et diuen que això interfereix en les seves relacions. Són una minoria, però se’n recorden de tot, sobretot perquè en guarden imatges. El millor mètode, i el més antic, per recordar coses és posar-hi imatges. Si no pots oblidar, fins i tot la bajanada més inútil, el cap s’omple d’escombraries. Gràcies a l’oblit, perdonem, girem full i obrim nous capítols de la vida.

I això que Borges ens explica en forma de conte, sembla que es dóna a la vida real. Encara que sembli difícil de creure això és exactament el que li passa a Brad Williams, un locutor de ràdio nord-americà de 53 anys. Després d’escoltar una data a l’atzar, Williams, originari de La Crosse (Wisconsin), només necessita uns segons per enumerar sense problema tots els detalls d’aquesta jornada: què va fer, quin va ser el plat que va sopar aquell dia, quines notícies van donar a la televisió , si va ploure o no … Ha estat així des que té ús de raó, i no li va donar la major importància, perquè va pensar que era una cosa normal en totes les persones. No obstant això, metges i neuròlegs, com el Dr James McCaugh, de la Universitat de Califòrnia, saben valorar aquesta capacitat tan extraordinària. Per aquest motiu han sotmès a diverses proves a Williams, així com una altra dona de 40 anys que posseeix una ‘habilitat’ similar. Encara que en el cas d’aquesta última, més que un do es tracta d’una tortura: només cal que escolti una data perquè els records flueixin sense control des del més profund de la seva ment.

Existeixen al món molts pocs casos de persones amb aquesta magnífica habilitat, coneguda com hipertimèsia. Actualment, el cervell de Brad està sent estudiat per neuròlegs del Centre de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria, a la Universitat de Califòrnia i, per la seva altra banda, el seu germà, anomenat Eric, està duent a terme la realització d’un documental al que Brad competeix contra el cercador d’internet, Google, avançant-se en els resultats en 18 de 20 consultes realitzades.
"Sempre vaig ser una espècie de Google per a la meva família. Sempre vaig tenir aquesta habilitat per recordar coses ".

Per tant, podríem concloure que cal recordar sempre certes coses. Però també és cert que cal oblidar-ne igualment algunes altres per higiene mental i per poder ser feliços.

Tags: Memòria, PSICOLOGIA, Psiquiatria

Ahir els diaris ens donaven la notícia de la mort de Miki Roqué, un noi trempolí que jugava a futbol i que fa poc més d’un any li van diagnosticar un càncer. Tenia 24 anys. No és una bona edat per morir. Però és que hi ha alguna edat bona? I si n’hi ha alguna, quina és?

La mort, aquest gran misteri; aquesta gran pregunta sense resposta; aquest moment sabut, temut, potser esperat per alguns i segurament ignorat per la majoria perquè fa basarda. I si no fa basarda, sí que fa respecte quan ens posem a pensar-hi seriosament. Mort i vida. Vida i mort. Tot tan unit en un mateix interrogant i en un mateix destí…

No fa gaires dies que vaig llegir una història impressionant que m’ha fet pensar molt en aquesta realitat tan simple i tan complicada com és això de viure i morir. De fet, hauria de dir més aviat “això de viure i morir amb sentit”. És la història d’una dona italiana que es deia Chiara Corbella. Va morir a principis de desembre, als 28 anys d’edat per defensar la vida del seu nadó. Francesco era el seu tercer fill, que va néixer el 30 de Maig del 2011. La seva primera nena (Maria), va néixer amb greus malformacions i va morir a la mitja hora de néixer. Chiara i Enrico sabien que les seves malformacions eren incompatibles amb la vida, però van decidir seguir endavant i deien que el dia que va néixer la seva filla va ser el més feliç de les seves vides i que ho recordaven amb gran pau. Al poc temps es torna a quedar embarassada i de nou el nadó (David), té gravíssims problemes, però també l’acullen i li permeten néixer encara que als pocs minuts del seu naixement marxa amb la seva germana. En contra de tota lògica humana i dels consells de la gent, no dubten a seguir oberts a la vida i Chiara es queda embarassada de Francesco, que segons les ecografies i els diagnòstics està perfectament sa.

Però …. al cinquè mes de gestació, li diagnostiquen a la mare, un carcinoma a la llengua. Ella no dubta a retardar el tractament fins al moment del part per protegir al seu fill.
Francesco neix estupendament, però per a ella era massa tard … Va morir, com diu el seu marit, no amb pau sinó amb felicitat. Tot un exemple de fe, a la qual segons van dir al funeral, va anar arribant amb "petits passos possibles" …
Un funeral al qual van assistir un miler de persones, un funeral ple de nens, de cants, d’alegria i de flors ja que per desig d’ella tots els assistents se’n van emportar de regal una planteta.

"La sento més viva avui que abans. I a més, el fet d’haver-la vist morir feliç per a mi ha estat una victòria sobre la mort. A mi em feia molta por pensar, després de les experiències dels meus fills, de David i Maria, poder veure morir també el meu fill Francesco. Avui sé que hi ha alguna cosa bellíssim més enllà, que ens espera "(Enrico, espòs de Chiara)

Aquest tipus d’històries, aquestes realitats tan impactants, aquestes morts en plena jovenesa, són les que ens fan replantejar moltes coses. I si no ens les fan replantejar… és que ja no tenim remei  i demostra que vivim tan superficialment que ni viure ni morir té cap sentit per nosaltres. I seria una llàstima no’?

Tags: Vida i mort

Facundo Cabral (La Plata, 1937 – Ciutat de Guatemala, 2011) fou un cantautor argentí. La seva cançó més coneguda era“No soy de aquí ni soy de allá”, que va improvisar durant un dels seus concerts. Va cantar a molts llocs del món i va esdevenir popular a l’Argentina a principi de la dècada de 1980. Facundo Cabral va ser designat Ambaixador de la Pau per la UNESCO el 1996.

Va morir en ser disparats almenys vuit trets al seu cotxe quan feia una gira a Guatemala i es dirigia a l’aeroport de La Aurora el 9 de juliol de 2011. El govern de Guatemala va informar al d’Argentina que aquest era un atac planificat. La premi Nobel guatemalenca, Rigoberta Menchú, va acudir a l’escena del crim i va dir que per a ella Facundo Cabral “era un mestre”, i que ell “s’estimava Guatemala moltíssim”.

Té uns textos riquíssims de contingut. Avui n’estava escoltant un que m’agrada especialment i que vull compartir aquí.

No estás deprimido, estás distraído

No estás deprimido, estás distraído. Distraído de la vida que te puebla, distraído de la vida que te rodea delfines, bosques, mares, montañas, ríos. No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano, cuando en el mundo hay 5,600 millones. Además, no es tan malo vivir solo. Yo la paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer y gracias a la soledad me conozco…… algo fundamental para vivir.No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene 70 años, olvidando que Moisés dirigía el éxodo a los 80 y Rubinstein interpretaba como nadie a Chopin a los 90, sólo por citar dos casos conocidos.

No estás deprimido, estás distraído. Por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un solo pelo de tu cabeza, por lo tanto no puedes ser dueño de nada. Además, la vida no te quita cosas: te libera de cosas… te aliviana para que vueles más alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela; por eso, lo que llamas problemas, son lecciones. No perdiste a nadie: el que murió, simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además, lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón.

Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Miguel Ángel, Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuela y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas y nos aleja, porque nos hace desconfiados.

Haz sólo lo que amas y serás feliz. El que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser será y llegará naturalmente. No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible y sin esfuerzo, porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban 3 ó 4 meses de vida. Luna_1

Dios te puso un ser humano a cargo y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz. Después podrás compartir la vida verdadera con los demás. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios y decide ahora mismo ser feliz, porque la felicidad es una adquisición. Además, la felicidad no es un derecho, sino un deber; porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio.

Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir, mandó matar a seis millones de hermanos judíos. Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el Pisco peruano, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileños, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, la música de Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven; las pinturas de Caravaggio, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

Y si tienes cáncer o SIDA, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas: si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto (tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas)…y si le ganas, serás más humilde, más agradecido… por lo tanto, fácilmente feliz, libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad y la vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente, como debe ser.

No estás deprimido, estás desocupado. Ayuda al niño que te necesita, ese niño será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos y los jóvenes: te ayudarán cuando lo seas. Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar a la naturaleza y cuidarla para el que vendrá. Da sin medida y te darán sin medida. Ama hasta convertirte en lo amado; más aún, hasta convertirte en el mismísimo Amor.

Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría, pero no se nota porque es silencioso. Una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que destruye, hay millones de caricias que alimentan a la vida. Vale la pena, ¿verdad?.

Si Dios tuviera un refrigerador, tendría tu foto pegada en él.

Si El tuviera una cartera, tu foto estaría dentro de ella.

El te manda flores cada primavera.

El te manda un amanecer cada mañana.

Cada vez que tú quieres hablar, El te escucha.

El puede vivir en cualquier parte del universo, pero El escogió Tu corazón.

Enfréntalo, amigo -El está loco por ti!.

Dios no te prometió días sin dolor, risa sin tristeza, sol sin lluvia, pero El si prometió fuerzas para cada día, consuelo para las lágrimas, y luz para el camino.

“Cuando la vida te presente mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y un razones por las cuales sonreír”.

Tags: Cabral, Música, Poesia

A Rajoy i a Espanya els han situat on els correspon: a Oceania, ben lluny, per tal de que no facin més el ridícul traient pit per aquests mons de Déu. Va ser en la conferència de l’ONU sobre el desenvolupament sostenible Rio+20 i diuen que va ser un error de protocol. Jo crec que no. Jo estic segur que van fer-ho saben ben bé el que feien quan, precedint la intervenció del president espanyol Mariano Rajoy, el president del plenari el va presentar en anglès com “el primer ministre de les Illes Salomó”, situades al Pacífic Sud.

Perquè aquests governants que tenim saben fer el ridícul com ningú. Sembla que es fan la competència uns als altres. Cada dia surt algú per veure si la diu més grossa que el del dia anterior…

Heu escoltat aquests dies això del rescat que no és rescat i que han buscat tots els eufemismes possibles per no dir la maleïda paraula?

Heu escoltat aquella senyora catalano-aragonesa parlant de “l’aragonès oriental” per no dir “català”, una altra paraula maleïda.

Ens governen inútils i d’aquesta manera serà difícil que aquest país del Pacífic Sud pugui sortir endavant. Per començar es neguen les evidències. Ja ho feia Zapatero amb la paraula “crisi” que també era maleïda i no es podia pronunciar quan ja la teníem al damunt i tothom la veia. I ara aquests Peperos fan el mateix! Ens venen a dir que no ens cal patir, que tot sortirà bé i que som millors que ningú. No ens cal patir, que el vaixell no s’enfonsa. Quan siguem al fons del mar ningú podrà dir res i ningú podrà reclamar amb la boca plena d’aigua.

I, entretant, mirant d’eliminar del mapa tot el que sigui català a Mallorca, al País Valencià, a l’ Aragó… Una batalla en tota regla! Però no se’n sortiran.

Tags: POLÍTICA

He de confessar que m’agrada el futbol. Però també he de confessar que no m’agrada qualsevol futbol i encara m’agraden menys algunes de les coses que l’envolten. A l’entorn al futbol hi viuen i hi malviuen massa coses lletges, massa negocis tèrbols, massa diner negre i massa brutícia. El futbol mou massa diner i els futbolistes d’elit cobren també massa, sobretot en en temps de crisi i quan tanta gent ho està passant malament. De tant en tant es descobreixen algunes coses d’aquesta immensa cloaca, com és el cas recent d’Itàlia ara i com van descobrir-se fa uns anys enrere. En aquests fets hi estaven emmerdats dirigents, jugadors, clubs, àrbitres, la màfia i una mica “tutti quanti”.

En l’Eurocopa que es juga aquests dies tornem a veure coses massa fosques i vergonyants. Sembla que es mira massa poc on es juga i amb quines condicions es juga.Tant la UEFA com la FIFA sembla que només miren el negoci pur i dur i poca cosa més.Els drets humans sembla que no compten per a res, tal com passa -per altra banda- amb grans esdeveniments d’aquesta mena. Ara s’ha donat el vergonyós episodi a Ucraïna de l’holocaust de gossos i gats que viuen al carrer per tal d’embellir la ciutat i fer més bonic el teatre… I aquí no passa res i cap dirigent dirà ni piu. El futbol no pot servir de tapadora de la galleda de les escombraries.

El futbol com a esport no és això. El futbol com a espectacle i negoci és tot això i moltes coses pitjors. Potser seria el moment de recuperar una mica l’essència del futbol no us sembla?

Us deixo un text d’ Eduardo Galeano, autor a qui li agrada molt el futbol i que ha escrit textos molt bonics sobre aquest esport.

EL ESTADIO (Eduardo Galeano)

¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie.

En Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa. El Estadio Centenario, de Montevideo, suspira de nostalgia por las glorias del fútbol uruguayo. Maracaná sigue llorando la derrota brasileña en el mundial del 50. En la Bombonera de Buenos Aires, trepidan tambores de hace medio siglo. Desde las profundidades del Estadio Azteca, resuenan los ecos de los cánticos ceremoniales del antiguo juego mexicano de pelota. Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao. En Milán, el fantasma de Guiseppe Meazza mete goles que hacen vibrar al estadio que lleva su nombre. La final del Mundial del 74, que ganó Alemania, se juega día tras día y noche tras noche en el Estadio Olímpico de Munich. El estadio del Rey Fahd, en Arabia saudi, tiene palco de mármol y oro y tribunas alfombradas, pero no tiene memoria ni gran cosa que decir.

El fútbol a sol y sombra

Tags: Futbol

Seguint amb el tema que va ser notícia ahir (el cara acara de Manrique i Caride) m’agradaria fer algunes reflexions que em sembla que són interessants. Són reflexions que m’han sorgit després de llegir algun article sobre el tema del perdó en general i sobre el fet en concret que es va produir ahir. No cal dir que no intento entrar en cap reflexió filosòfica perquè ni sabria fer-la prou bé i altres ja l’han fet abans, encara que no sempre es posin d’acord. Però sí que he trobat alguns aspectes comuns (la majoria són de MAURILIO FRANCO PÉREZ), que crec que són essencials per entendre el tema una mica millor. Els punts que voldria destacar són els següents:

1. M’alegro que a la sortida de la trobada Manrique l’hagués qualificat amb un 10. Vol dir que en va sortir satisfet i va trobar que va ser profitosa. Tant de bo la cosa segueixi.

2. He llegit que Caride no vol demanar perdó perquè per a ell el perdó té un sentit religiós. Prefereix dir que es penedeix del que va fer i que és conscient del mal causat. Em sembla que hauríem de donar per bona aquesta decisió i ja ens ja hauria de servir igualment perquè el que compta, en definitiva, és l’actitud interior que demostra.

3. Si no existís el perdó estaríem condemnats a triar una de les quatre opcions següents: perpetuar en nosaltres mateixos i en els altres el dany sofert, viure amb ressentiment, romandre aferrats al passat o venjar-nos. Cap d’aquestes coses resulta positiva ni a curt ni a llarg termini i cap d’aquestes coses ens fa sortir del bucle negatiu en el que estem endinsats.

4. El perdó vertader no és qualsevol cosa i cal allunyar-se d’algunes concepcions falses com la de que perdonar és oblidar. Perdonar no és oblidar perquè tots tenim memòria i no podem esborrar certes coses ni que vulguem. Al contrari, el procés del perdó exigeix ​​una bona memòria i una consciència lúcida de l’ofensa, si no, no és possible la cirurgia del cor que el perdó requereix. És una equivocació pensar que oblidar l’ofensa és senyal de perdó, perquè el mateix perdó ajuda a guarir la memòria, i el record de l’ofensa perd els seus nefastos efectes.

5. Perdonar no significa tampoc negar l’ofensa. Quan es rep un cop dur, una de les reaccions freqüents és negar el dolor i l’emergència d’emocions negatives. Aquesta reacció defensiva, si arriba a negar l’ofensa i si persisteix el reflex de defensa, pot ser contraproduent. La persona ofesa no ha d’ignorar ni la seva vergonya ni la seva còlera, sinó que ha de trobar formes d’expressió acceptables, ha de respectar la seva emotivitat.

6. Perdonar requereix no és només un un acte de voluntat sinó que és un procés més o menys llarg en funció de la ferida i reaccions de l’ofensor i els recursos de l’ofès. Per descomptat, la voluntat ha de cooperar en el procés del perdó, però no ho fa per si sola; cal mobilitzar altres instàncies de la persona: la sensibilitat, el cor, la intel·ligència, el judici, la imaginació i la fe.

7.Perdonar no pot ser una obligació sinó que és un acte lliure o no existeix. Reduir al perdó a una obligació moral és llevar-li el seu caràcter gratuït i espontani.

8. Perdonar no significa sentir-se com abans de l’ofensa.
Moltes persones confonen el perdonar amb el reconciliar-se, que vol dir seguir com abans. Com si l’acte de perdonar consistís a seguir tenint unes relacions com abans de l’ofensa. El perdó en si mateix no és sinònim de reconciliació, perquè pot tenir la seva raó de ser sense que aquesta existeixi.

9. Perdonar no exigeix ​​renunciar als nostres drets. Perdonar no significa renunciar als drets propis i que es faci justícia. El perdó que no combat la injustícia, lluny de ser un signe de valor, ho és de debilitat i de falsa tolerància, i incitarà a la perpetuació del crim.

10. Perdonar l’altre no significa disculpar. Perdonar no significa descarregar-a l’altre de tota responsabilitat per més que hi hagi moltes "raons", com l’herència, l’educació, la cultura ambiental etc. Però, si fos així, gairebé ningú seria responsable de les seves accions, per manca de llibertat suficient. Estar segur que l’ofensor no és responsable dels seus actes implica que, si no és estúpid, si més no és ximple.

11. Perdonar no és una demostració de superioritat moral. El perdó pot ser un gest molt subtil de superioritat moral; sota una aparença de benevolència i magnanimitat, es pot amagar un gran menyspreu per la persona ofensora. Com explicar que en ocasions es perdona, intentant donar una imatge de grandesa? No serà que tracta d’ocultar el seu dolor i profunda humiliació? Crec que es tracta d’ocultar la seva humiliació, amb gestos de generositat i misericòrdia. Fer això, és una caricatura de l’autèntic perdó. El veritable perdó neix de la humilitat del cor. Mentre que el fals perdó només serveix per humiliar l’ofensor. És una espècie subtil de venjança.

12. I pels que som cristians hem de pensar que perdonar no consisteix a traspassar la responsabilitat a Déu. "El perdó només correspon a Déu". Aquesta màxima s’ha interpretat com si l’ésser humà no tingués res a veure amb l’acte del perdó. L’aportació humana al perdó, per humil que sigui, té gran importància, i seria un mal pretext, per descarregar la nostra responsabilitat en Déu. Déu no fa per nosaltres el que correspon a la nostra iniciativa humana. Hem d’assumir les nostres ferides per penoses que siguin. Naturalment, això no vol dir que no anem a Déu, com un factor essencial en el perdó, però crec que hem de preparar en el pla humà, per obtenir la gràcia del perdó. Recordem, finalment, que, si bé emprendre la via del perdó veritable exigeix ​​molt valor, evitar cedir als miratges dels falsos perdons no requereix menys.

Tags: Penediment, Perdó, Relacions humanes, SOCIETAT

Demà es farà realitat una experiència esperançadora que s’hauria de donar més sovint: demà es trobaran cara a cara Robert Manrique, una de les moltes víctimes de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor del 19 de juny del 1987 amb  Rafael Caride Simón, un dels autors de la massacre, que va deixar 21 morts i nombrosos ferits. Rafael Caride Simón compleix pena de presó al centre penitenciari de Zaballa (Vitòria) i el maig de l’any passat va enviar una carta a Manrique demanant-li perdó. Mesos després s’ha concretat el contacte, que es farà a la presó alabesa demà divendres a partir de les 10 del matí i sense límit de temps.

Fets com aquest no haurien de passar desapercebuts i s’hi hauria de donar més relleu perquè és la forma d’arribar a l’autèntica reconciliació si es poguessin anar fent passos com aquest i si hi hagués bona voluntat per les dues parts.

No vull -ni puc- jutjar les consciències de cadascú, però una cosa m’ha entristit una mica quan he llegit la notícia. I és la disposició amb que intueixo que va a visitar Manrique a Caride  (i vull deixar clar que és una simple intuïció sorgida de les seves mateixes paraules). La notícia diu que no hi haurà cap intermediari i Manrique no preveu entregar-li cap objecte, ni carta ni fotografia. De fet, l’expresident de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT) ha explicat que no tindrà cap contacte físic amb Caride per "respectar la dignitat" de les víctimes. Li traslladarà preguntes seves i d’altres víctimes i espera que el terrorista li demani perdó cara a cara i ho faci també a les altres víctimes i en públic. Moltes víctimes s’han posat en contacte amb Manrique per animar-lo en la trobada d’aquest divendres i han confiat en ell per decidir quin tipus de relació hi haurà durant la reunió.

I aquesta espècie de fredor i de buscada llunyania és el que no m’acaba d’agradar per part de Manrique, que inclús ha dit que si Caride li demana perdó “s’ho pensarà si el perdona”.

Entenc que perdonar sigui molt difícil en certes situacions, però és bàsic per reiniciar vides. I dic “vides” en plural, perquè són les vides tant del que perdona com la del que que és perdonat. Deia Mahatma Gandhi que “perdonar és el valor dels valents i que només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”.

Perdonar de cor i sentir-se perdonat és el començament del camí per curar les ferides i que ens fa ser millors. Els psicòlegs diuen que és una experiència alliberadora. Perdonar no és el mateix que justificar, excusar o oblidar. Perdonar no vol dir reconciliar-se perquè exigeix ​​que dues persones que es respecten mútuament, es reuneixin de nou. El perdó és la resposta moral d’una persona a la injustícia que l’altra ha comès contra ella. Un pot perdonar i no obstant això no reconciliar-se, com en el cas d’una dona contínuament maltractada pel seu company.

El fet de perdonar no esborra el mal fet ni treu la responsabilitat de l’ofensor pel dany causat. Tampoc nega el dret a fer justícia a la persona que ha estat ferida ni li lleva la responsabilitat a l’ofensor pel dany fet… Perdonar és un procés complex. És una cosa que només nosaltres mateixos podem fer… Paradoxalment, en oferir la nostra bona voluntat a l’ofensor, trobem el poder per curar-nos… En oferir aquest regal a l’altra persona, nosaltres també el rebem.

La pedagogia del perdó és fonamental per conviure, per començar un camí nou i per transformar la realitat. Quan no arribem a perdonar de tot seguim donant a qui ens va ofendre l’oportunitat de seguir maltractant o matant permanentment. En canvi, quan hi ha perdó sincer per part de l’ofès i el sentir-se perdonat per part de l’ofensor, d’alguna manera desactivem totalment l’arma mortal, la causa de la ferida perquè aquella situació violenta ja no es tornarà a produir més. S’hauran establert uns llaços nous basats ja no en l’odi sino en l’amor.

Per aquest motiu, situacions com la que es produirà demà les considero tant importants i de cor desitjo que vagin bé i se’n puguin produir moltes més pel bé de tots.

Tags: Perdó, Relacions humanes, SOCIETAT, Terrorisme

No anem massa sobrats de qualitats i virtuts i, en canvi, ens sobra massa defectes i vicis. I em refereixo tant pel que fa a l’aspecte personal com al social. I una d’aquests qualitats que no es fan gaire patents és la dignitat, una qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se i no tolera d’ésser ofès. És allò que alguns tenen com a principi de que prefereixen morir dempeus que no pas viure agenollats.

Darrerament –i no és només d’ara, sinó que ja massa anys que dura- sembla que gaudeixin ferint la dignitat de Catalunya i d’alguns catalans des de molts llocs, però especialment des del Govern de Madrid, d’algunes altes institucions de l’ Estat i dels seus representants “regionals”. Això és el que ha passat amb motiu de la mort de Josep Lluís Bausset i Ciscar (Paiporta, 19 d’agost de 1910 – L’Alcúdia, 3 de juny de 2012), que fou un mestre, activista cultural i polític valencià.

Reconec que no el coneixia, la qual cosa no treu que fos molt conegut, reconegut i valorat al País Valencià. Però amb motiu de la seva mort vaig llegir una notícia que em va alegrar i que em va fer pensar que encara hi ha esperança de tirar en nostre país endavant mentre hi hagi persones que tinguin dignitat, com l’ha tinguda la seva família. Us ho explico tal com ho he llegit al diari digital VILAWEB.

La família de Josep Lluís Bausset ha retornat els telegrames de condol enviats pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, i pel el conseller Serafín Castellano perquè havien estat escrits únicament en castellà. Un dels seus fills explica que no els han retornat per ser escrits en castellà ‘sinó per haver menyspreat la llengua’ que el seu pare ‘va defensar tota la vida’.

També diu que agraeixen les mostres de condol del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, que els ha fet arribar una carta, en aquest cas, en català.

El mestre, activista i polític Josep Lluís Bausset es va morir diumenge passat a l’Alcúdia. Tenia 101 any, i deixava una llarga trajectòria de compromís cívic amb la nació l’havia portat a rebre molts homenatges i reconeixements els últims anys de vida.

El director del diari, Vicent Partal,  fa notar Josep Lluís Bausset tenia cent un any i des de la seua més tendra joventut no havia parat ni un segon de treballar pel País Valencià, per la nació catalana i per una societat més justa. Per això crec que, precisament en uns moments en què sentim tanta tristesa i desconcert per com van les coses i per com les porten els qui tenen la responsabilitat de dirigir la cosa pública, el seu exemple és un revulsiu que cal posar en relleu i honorar com cal.

Quan fa uns quants mesos li van retre un homenatge més que merescut a València i quan la Muixeranga va sonar en honor seu va posar-se dempeus, malgrat l’edat i malgrat l’evident dificultat física, fet que emocionà tothom. Podia haver restat assegut i ningú no se n’hauria estranyat ni li ho haguera retret de cap manera. Però, com havia fet tota la vida, es va posar dempeus, no perquè els altres li ho reclamaren, sinó perquè ell volia. La força interior que el va obligar tota la vida a ser un home honest, lliure i responsable és, en definitiva, l’origen de l’estatura moral que tots li reconeixem avui.

D’això jo en dic dignitat. I cal que aprenguem la lliçó.

Tags: Dignitat, Josep Lluís bausset

Si fóssim un país normal construiríem urgentment presons per tal d’engarjolar un munt de gent. Tanta, que les actuals presons no donarien abast.

Ens han enganyat tanta gent -de tots els partits- que en un país normal els jutges no sabrien per on començar.

Podrien començar per tots aquells polítics que fan fer lleis per tal que els promotors immobiliaris es poguessin enriquir ells i  –de al mateix temps- poguessin engreixar els números dels partits i dels seus dirigents. Hi havia tant diner a repartir que no calia mirar prim perquè n’hi havia per a tots. Van fer servir el diner públic sense seny i pensant-se que això era xauxa. Amb l’únic propòsit d’aconseguir la reelecció aquí tot valia i les obres es podien inaugurar dues o tres vegades perquè sortir a la foto donava molts vots. Tot el que es demanava –encara que no servís per a res i no tingués ni cap ni peus- es concedia perquè donava vots. Tot el munt d’aeroports que ara no tenen avions quants diners han costat? Les línies d’AVE sense viatgers, quan han costat? Les obres públiques sense cap sentit quan han costat? És clar que, a canvi, aquests mateixos partits han rebut centenars de milions de préstecs per anar guanyant les eleccions, ara un després un altre, que no tornen, i han pogut col · locar en els seus consells d’administració, o en els d’empreses participades, a dotzenes d’ex dirigents o socis.

Podríem seguir per jutjar –i empresonar- els capitostos dels bancs que sabien molt bé el que feien. Sabien que, un cop enriquits ells, podrien anar-se’n cap a casa amb les butxaques plenes que aquí ningú els demanaria responsabilitats de cap mena. Podien regalar préstecs a qui sabien que no els podrien tornar perquè sabien que algú enterraria l’últim mort i, si no es podia enterrar, ja se’l menjarien els voltors, que per això són aus carronyeres de la mateixa família que ells. Gràcies a tot això, els bancs espanyols es van convertir en els més rendibles de l’univers, just, això sí, en la mateixa mesura que situaven la nostra economia entre les més vulnerables del planeta.

Aquí tothom va fer trampa i tots van estirar més el braç que la màniga. Amb una única diferència: que uns sabien perfectament el què feien i eren ben conscients de la gran estafa que estaven fent i els altres –els pobres desgraciats que no entenen res d’economia- acceptaven els préstecs sense ni adonar-se que allò era impossible de retornar i, a més, en temps de crisi que molts prou que veien a venir i anunciaven clarament. Però els responsables la van negar fins la nit anterior… i aquí no passava res i tractaven els que ho deien de catastrofistes.

En aquest país hi han hagut molts irresponsables, molts mentiders i molts dirigents amb mala fe que ara s’haurien d’asseure als tribunals però que no tinc esperança de poder veure. Aquí s’ha deixat fer i s’ha induït al robatori sabent que tot quedaria impune. Per exemple, l’actual ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, deia el 2003: "no existeix una ‘bombolla immobiliària’ (…) el concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l’oposició que parla insensatament de l’economia del totxo i oblida que la construcció és un sector fonamental per a l’economia del país i en el qual treballen prop d’un milió de persones "(El Mundo 2 octubre 2003). I el que més tard seria ministre d’Economia, Pedro Solbes, afirmava que els que auguraven el risc de recessió per aquesta causa "no saben res d’economia" (El País, 11 de febrer de 2008). I el governador del Banc d’Espanya que havia col · locat el PP, Caruana, es passava per l’arc del triomf la denúncia dels seus inspectors que el 2006 li assenyalaven formalment que no es feia res davant d’un endeutament creixent i molt perillós de la banca espanyola.

Com diu Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla (i d’on he tret les principals idees d’aquest post), els dirigents d’un i altre partit negaven el que fes falta, per molt evident que fos per a la resta dels espanyols, per tal de deixar que els banquers i els grans empresaris de la construcció literalment es folressin a costa de tots els espanyols.

I ara tot això ha esclatat i ja no poden dissimular més. Així i tot, surten els actuals dirigents espanyols fent-se els milhomes, negant l’evidència i fent servir eufemismes. Tenen la cara de dir que això no és cap rescat i que encara hi sortirem guanyant. On és la solidesa d’alguns bancs tan ben protegits? On és aquella grandesa que ara s’ha convertit en ridiculesa?

Potser ha arribat el moment de demanar-los comptes a tots i fer-los fora per sempre,després d’haver-se assegut al banc dels acusats. A veure si d’una vegada per totes podem fer net de tanta porqueria. 

Tags: Corrupció, España

Aquests dies celebrem el Corpus, dia de la Caritat dedicat a l’ajuda als germans. La campanya institucional d’enguany recomana “Viu senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure”. És una apel·lació al nostre compromís personal i social, com a membres d’una mateixa comunitat global, la família humana. És un crit per tal de que prenguem consciència de que ens en sortim tots o no se’n sortirà ningú.

Temps enrere potser potser no ens semblava tan urgent ser solidari perquè la pobresa no la vèiem tant a prop (la qual cosa no volia dir que no hi fos). Actualment és tan evident, tan visible, la tenim tant a tocar de casa, la trobem tant a cada cantonada, que em sembla que aquest lema d’enguany és molt encertat. Hem de viure de forma més solidària si volem subsistir com a humanitat. Ja no és només una crida als cristians, sinó que és una crida a tothom que tingui una mica de cor i de sentit comú. Hem de canviar d’estil de vida al que estàvem acostumats perquè ja veiem on ens porta. No és urgent rescatar països, sinó que el que és urgent és rescatar persones. I potser seria necessari i el moment oportú per preguntar als Governs si abans de rescatar els bancs no caldria rescatar les persones. Si ells no ho fan, potser ho haurem de fer nosaltres, entre tots, començant pels que tenim més a la vora.

I cóm podem començar? Potser podríem mirar de viure el decàleg de la senzillesa.

1. Viure la senzillesa és no necessitar tenir moltes coses per ser feliç, i no caure en el consumisme ni en les modes que ens obliguen a comprar tot el que surt nou, tot allò que acaba de sortir.

2. Viure la senzillesa és tenir més alegria a donar, a compartir, que a rebre, perquè has descobert el poder misteriós de la paraula gratuïtat.

3. Viure la senzillesa és buidar el cor de totes les coses innecessàries que l’ocupen i omplir-lo del tresor de l’amistat, la proximitat i de la trobada humana amb els altres.

4. Viure la senzillesa és creure que la teva vàlua i dignitat està en tot el que ets com a persona, i no el que tens o en la posició social que ocupes.

5. Viure la senzillesa és solidaritzar-te amb tants germans de la família humana que viuen injustament en la pobresa i la necessitat, i mobilitzar-te i implicar-te perquè no vols viure millor que ells.

6. Viure la senzillesa és posar la confiança i la seguretat no en el diner o les possessions, sinó en els béns espirituals, en les conviccions i creences, en la Fe, en les capacitats, en la teva força interior i en la dels qui t’estimen i et valoren.

7. Viure la senzillesa és treballar per viure, i no viure per treballar.

8. Viure la senzillesa és gaudir dels innombrables obsequis que la vida, la natura, et fa constantment cada dia i que passen desapercebuts per a la majoria de la gent.

9. Viure la senzillesa és respectar la naturalesa i tenir-ne cura amb la teva forma de viure, reciclant, reutilitzant i reduint el consum innecessari.

10. Viure la senzillesa és utilitzar els teus diners perquè tu i la teva família visqueu amb dignitat, i perquè els altres també puguin viure amb dignitat si els inverteixes en la banca ètica i si t’acostumes a exigir productes que provenen del comerç just i del comerç local.

Si vivim així, contribuirem a fer possible una societat més humana i més humanitzadora i ens convertirem en un senyal d’ESPERANÇA en aquest món.

Tags: CÀRITAS

El Salvador, un seguidor del meu blog i també blogaire i traductor al català de poemes i cançons que podreu trobar al seu blog http://eltraductorcatala.wordpress.com/ , m’escriu un amable correu dient que li ha agradat i l’ha colpit l’entrada que feia ahir parlant del “Moviment Slow”, sobretot pel fet que acabava de tornar d’un viatge a l’illa de Còrsega. M’explica el següent:

“He passat tres setmanes en un poblet perdut a les muntanyes vivint en una casa construïda el 1683. El poble té uns 40 habitants, una sola botiga com les que hi havia a Catalunya fa cent anys, una petita fàbrica artesanal de formatges i una dona que feia borregos de castanyes.

En aquest poble, com quasi a tot arreu a l’illa, ningú tenia mai pressa. A migdia els gossos dormien a la plaça (mira les fotos que t’envio) i les vaques, sense pastor, es passejaven pel mig de la carretera.

Ahir quan vàrem arribar a Barcelona ens va xocar el fet de què aquí tothom corre, als carrers, a les carreteres, a les botigues. Sembla que tothom hagi d’anar a apagar un foc”.

Trobo que té tota la raó. Recordo que quan era jo estudiant i traduíem textos llatins em van impactar les Èglogues  de Virgili on es parlava de la felicitat que proporcionava el contacte amb la vida rural. D’aquí ve l’expressió beatus ille, convertit després en tòpic literari que consisteix a lloar la vida del camp enfront la de la ciutat. El seu nom ve d’un vers de les Èpodes d’Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. El tòpic està molt present a la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradisíac i rural que evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat. . El beatus ille s’entén com el motiu de feliç de qui ha fugit del brogit del món urbà i troba la pau i l’oci en el camp. Horaci l’incorpora en les seves odes, i Fray Luis de León el fa transcendent en el seu cant de vida retirada.

Ja sé que la vida del camp no sempre és tan idíl·lica ni tan senzilla com els poetes i escriptors ens pinten. La vida del camp és una vida dura (sobretot abans, quan encara no hi havia maquinària i les feines es feien a mà) però també és una vida agraïda. El fet és que molta gent de ciutat ha tronat al camp i alguns que potser no no l’havien descobert, s’hi han quedat quan han vist que actualment s’hi pot viure molt millor que a la ciutat.

I per acabar d’arrodonir el tema, he recollit uns quants consells que m’han semblat prou interessants per tal d’ajudar a calmar l’enrenou quotidià:

-Pren-te una infusió amb els peus recolzats fora de la finestra.

-Inverteix qualitat de temps a la banyera, i si és acompanyat millor.

-Escriu aquestes paraules en un lloc visible: Fer diverses tasques alhora és no fer-ne cap bé.

– No et vegis forçat a respondre amb rapidesa, pren-te el teu temps.

-No portis rellotge; no et preocupis que ja sabràs l’hora.

-Badalla sovint. Badallar és bo per a la salut.

-Escolta una peça de música de Mozart en el seu tempo original.

-A l’aixecar-te dedica temps per esmorzar tranquil i visionar el dia que tens per davant.

-Practica un hobbie assossegat … Pescar, pintar, plantar, però tracta de fer una sola cosa alhora.

-Menja poc a poc. Gaudeix de la soledat o d’una conversa si estàs amb gent.

– Fes migdiada i pren-te una hora extra al llit, t’ho mereixes.

-Escriu qualsevol cosa.

-Submergeix-te en el dia que has tingut.

-Surt de casa i practica el noble art del “dolce fare niente”.

-Llegeix un diari, observa les façanes …

-Sopa un menú amb alt contingut en fruites i verdures.

–Llegeix un llibre al llit, abandona’t als teus pensaments i flueix.

Ja veuràs com la gent dirà: Beatus ille!

Tags: SOCIETAT, Vida i mort

Han hagut de passar 25 anys perquè la aquest moviment conegut amb la paraula anglesa “SLOW” comenci a guanyar pes específic a tot el món. Fidel a la seva bandera, la propagació s’ha fet sense pressa, però sense pausa. La seva influència s’ha fet notar més a Europa que en cap altra banda, encara que milers de persones viuen sota el mantell del dinamisme slow per tot el planeta.

A mi m’agrada aquesta filosofia. Per això el meu blog es diu A PEU i té com a lema “Caminant a poc a poc, s’observa millor la vida”. Jo diria que no només s’observa millor la vida sinó que es viu millor. El que passa és que no sempre sabem anar a poc a poc, ni sabem viure en plenitud –i, per tant, lentament els petits moments de cada dia, que acostumen a ser més importants i necessaris del que ens podem imaginar. Massa sovint busquem el moviment pel moviment, som culs inquiets, necessitem grans viatges, necessitem grans experiències vitals, necessitem canviar de feina i de lloc… I tot plegat per no arribar enlloc la majoria de les vegades i quedar més insatisfets que mai. És necessari córrer per viure en plenitud?

El moviment Slow té la seva gènesi a la Plaça d’Espanya romana, l’any 1986. El seu naixement és indissociable de certa actitud contestatària en clara oposició a l’americanització d’Europa. Quan el periodista Carlo Petrini va topar amb l’obertura d’un conegut establiment de menjar ràpid en aquest enclavament històric de la capital italiana, alguna cosa es va remoure en el seu interior. Definitivament, s’havien traspassat els límits de l’acceptable i va entendre, de forma gairebé visionària, els perills que planaven sobre els hàbits alimentaris de la població del vell continent, ofuscat per imitar el tempo vital marcat a l’altre costat de l’Atlàntic. La resposta no es va fer esperar, fundant-se la llavor del moviment, Slow Food. La idea era simple; protegir els productes estacionals, frescos i autòctons de l’assetjament del menjar ràpid i defensar els interessos dels productes locals, sempre en un règim sostenible, a través del culte a la diversitat, alertant dels perills evidents de l’explotació intensiva de la terra amb fins comercials. A darrere de Slow Food, apareixerien noves aplicacions a altres àmbits essencials de les nostres existències com el sexe, la salut, el treball, l’educació o el lleure que acabarien per conformar les àrees d’influència del moviment Slow.

Per si en voleu saber més coses sobre aquest moviment podeu anar a http://movimientoslow.com/es/filosofia.html

Per què sempre tenim pressa?

Per a què fem totes les coses a contrarellotge?

Per arribar abans … on?

Al final?

Al final de què? .

Com diu l’escriptora Isabel Allende, a "Afrodita":

Vivim corrent per arribar abans a la mort.

Tags: Moviment Slow, SOCIETAT, Vida i mort

Ejpaña no té remei. Ejpaña és Ejpaña i es veu que porta des del seus origens uns gens que fan que sigui impossible que pugui canviar. Seguirà sent la “gloriosa Ejpaña” de sempre, concebuda de tal manera que la major part del seus súbdits no hi caben i constantment els conviden a marxar-ne com més aviat millor.

Llegeixo que ara fa més o menys un any els diaris anaven plens amb la notícia de que la Real Academia de la Historia (per què –em pregunto jo- en aquest país tot ha de ser Real, des d’un club de futbol fins a una Acadèmia?) havia editat un diccionari biogràfic i havia decidit encomanar la biografia del General Franco a un tal Luís Suárez (un senyor amb nom de futbolista) que havia tingut un alt càrrec amb el mateix Franco, que és membre de l’ Opus Dei, que ara mateix és membre la Fundación Francisco Franco i president de la Hermandad del Valle de los Caídos. Recordo bé haver-me’n fet ressò en aquest mateix blog de la notícia i en vaig fer un comentari.

Doncs bé, havent vist la polseguera que va aixecar la notícia de com aquest senyor havia redactat aquesta biografia, la mateixa Acadèmia va decidir crear una comissió que estudiés l’assumpte. Doncs sabeu què ha passat? ha passat el que us podeu imaginar: que aquesta mateixa comissió ha decidit donar per bo el perfil que va escriure Luís Suárez. Cal recordar que aquest senyor deia exactament això:

Franco NO fue un dictador, fue un general valeroso y católico, un "jefe riguroso y eficaz", que participó en un golpe de Estado con el único fin de restaurar la monarquía democrática.

Aquest mateix senyor en un article titulat Hablemos de Franco, publicat l’any 2007 deia el següent:

 “Franco vivió, gobernó y murió siempre como católico. Así lo han reconocido amigos y enemigos. Fue el último de los grandes Jefes de Estado que invocó esta condición como un sometimiento. Los tiempos habían cambiado y él contaba con edad suficiente para no comprender qué ventajas podían lograrse con este cambio: si el aborto, la eutanasia, la homosexualidad y la manipulación de la vida genética humana deben reputarse como bienes, según ahora se dice, es indudable que él era incapaz de entenderlo. Su obra es como cimiento invisible para el nuevo edificio. Deberíamos pensar más en los aspectos positivos y menos en los fallos que, como en toda obra humana, no pueden faltar”.

Cal fer notar també -ja que hi som posats- que aquesta desastrosa i faraònica obra de 50 volums, que han parit els eminents acadèmics espanyols sense cap mena de vergonya, ens ha costat a tots els que encara som espanyols encara que no vulguem 6,4 milions d’euros. Si hi ha algun despistat que el vulgui comprar li costarà només 3.355 euros. I entre tots els espanyolets haurem de pagar 163.790 euros a l’any per poder tenir actualitzada (actualitzada?) aquest diccionari que ens hauria d’omplir de vergonya pel sol fet d’existir i que ningú sigui capaç de parar aquest desastre. 

I després volen que creiem en la democràcia i en la política? No són capaços ni de dissimular el franquisme que està encara enquistat al moll de l’os de les institucions espanyoles i que no hi ha forma d’eliminar. Un diccionari com aquest és la conseqüència i el resultat de tota una mentalitat que encara existeix en moltes institucions.

Un exemple el tenim en una altra Acadèmia –la Real Academia de la Lengua- on ja en el segle XXi encara hi trobem definicions com aquestes:

gobernante.

(Del ant. part. act. de gobernar).

1. adj. Que gobierna. Partido gobernante. U. m. c. s.

2. m. coloq. Hombre que se mete a gobernar algo.

gobernanta.

1. f. Mujer que en los grandes hoteles tiene a su cargo el servicio de un piso en lo tocante a limpieza de habitaciones, conservación del mobiliario, alfombras y demás enseres.

2. f. Encargada de la administración de una casa o institución.

El gobernant, HOME, governa un estat.

La gobernanta, DONA, governa, com a molt, casa seva, o un hotel (netejant catifes, ordenant roba als armaris i cosetes semblants. Estem ben arreglats no?

Tags: CULTURA, Història

Aquesta podria ser la filosofia de Murphy: “Somrigui, demà tot pot ser pitjor”. I això és el que ens passa cada dia quan ens llevem i escoltem la ràdio: les notícies cada dia són pitjors, tot i semblar impossible. Quan va entrar Rajoy de President alguns  (no era el meu cas) hi van posar la confiança pensant que no ho podia fer pitjor que Zapatero: Error! Zapatero quedarà com un gran estadista al costat d’aquest home que intenta governar i que no sap on va. És com aquells mals estudiants, que no només no estudien sino que no saben ni copiar als exàmens.

Rajoy va dir tantes mentides com va poder per poder arribar a President i ara surten totes al descobert i ens les hem d’empassar. Entre que m’enganyin i estar informat de la veritat, prefereixo la segona cosa. La veritat sempre és més consistent que la il·lusió, encara que aquesta veritat sigui amarga i gens agradable d’escoltar. Tots intuíem que la crisi seria forta i els entesos que volien ser sincers ja vaticinaven des de feia temps que venien temps durs. Zapatero es va enganyar ell mateix, va tancar els ulls a la realitat i ens va enganyar a tots plegats. Rajoy sabia exactament com trobaria les coses i també va intentar enganyar-nos fent promeses que sabia que no podria complir. Però la gent, com que acostuma a ser una mica curta de vista, se’l va creure i li va donar la majoria absoluta. I ara és quan ens trobem cada dia amb la crua realitat.

Voleu recordar algunes de les coses que va dir Rajoy?

-“No subiremos los impuestos”. “No habrá copago”. “No abarataremos el despido”. Ho va repetir ell i tota la gent del PP els mesos anteriors a les eleccions.

– “Quiero dejarlo muy claro para que nadie se llame a engaño. Nos vamos a oponer a cualquier subida de impuestos. Subir los impuestos hoy significa más paro y más recesión y darle un vuelta de tuerca más a la maltrecha economía de las familias y las empresas”. Rajoy a Soutomaior (setembre de 2011).

– “El PP no pretende abaratar el despido, sino promover que el contrato indefinido sea la regla general”. Twitter oficial del PP, recollint declaracions a Tele 5 de Rajoy (setembre de 2011).

– “Una amnistía fiscal sería impresentable, antisocial e injusta”. “Se les está diciendo a los ciudadanos que pagan que les van a subir los impuestos y a los que defraudan que se los van a perdonar”. María Dolores de Cospedal (juny de 2010).

– “Le voy a meter la tijera a todo salvo a las pensiones públicas, a la sanidad y a la educación”. Rajoy (4 noviembre 2011).

-  “Nuestro objetivo es avanzar en la consolidación fiscal y cumplir impecablemente con nuestros objetivos de déficit” Rajoy (diciembre de 2011).

-  “Yo no soy como usted. (…) Le subió el IVA a la gente y no lo llevaba en su programa (…) Yo lo que no llevo en mi programa, no lo hago”. Rajoy a Rubalcaba, al debat electoral (novembre de 2011).

– “Decir siempre la verdad, aunque duela, sin adornos y sin excusas: llamar al pan, pan, y al vino, vino”. Rajoy, el dia de la seva investidura (desembre de 2011).

Ha fet tot el contrari del que deia, punt per punt. I per no reconèixer les mentides que va dir, ho tapa tot amb eufemismes com per exemple a la amnistia fiscal “una ley de regularización”; a la reforma laboral “flexibilización de las condiciones para evitar el despido”; a les tisorades sanitàries “copago progresivo de los medicamentos”; a l’augment del IRPF “recargo temporal de solidaridad” i al de l’ IVA “subida de impuestos indirectos en términos hacendísticos”.

Mireu: es pot criticar el President Mas per moltes coses, però no perquè no hagi dit les coses pel seu nom i hagi parlat “clar i català”. Reconèixer la realitat és el primer pas per poder-la canviar. Doncs, a Madrid ni això!. Per això em fa molta ràbia escoltar segons qui  donant totes les culpes a les autonomies. Algunes potser sí, però altres en deuen tenir força menys de culpa, no us sembla? A Catalunya no ens paguen ni els deutes i ens tenen agafats pels pebrots i resulta que encara som nosaltres els únics culpables. Els que diuen això voleu dir que no erren el tret? Voleu dir que no pixen fora de test? Voleu dir ho haurien de canviar de punt de mira? Voleu dir que amb aquesta gent que ens governa ens en sortirem? Voleu dir que no seria millor que vinguessin de fora i ens intervinguin d’una vegada? .

Com diu Murphy: “Somriguem, demà tot pot ser pitjor”.

Tags: POLÍTICA. Lleis de Murphy

Aquest majúscul escàndol de Bankia té culpables. Altra cosa és que es vulguin investigar. En un Estat amb cara i ulls i que no fes riure com fa riure Espanya, les coses s’investigarien, se sabrien i es depurarien responsabilitats. Aquí no ho crec perquè hi ha massa vergonyes per tapar i són experts especialistes en tapar-se-les els uns als altres. Hi tenen la mà trencada, vaja!

Per començar caldria assenyalar els principals culpables, cosa que fa E-NOTICIES en un bon article-resum històric del procés que ha portat Bankia on és ara. Tots ells són 10 coneguts personatges del PP i són ells els responsables d’enfonsar l’entitat. Ells i tot un munt de maniobres polítiques, la deixadesa d’alguns banquers i la passivitat dels reguladors

Alguns dels principals responsables de la situació són:
– Esperanza Aguirre. La presidenta de la Comunitat de Madrid va provocar la destitució de Miguel Blesa de la presidència de Caja Madrid per controlar l’entitat en el seu enfrontament amb Alberto Ruiz Gallardón. Aguirre va intentar posar en la presidència a la seva mà dreta, Ignacio González, vicepresident de la Comunitat. Ruiz Gallardón va donar suport a Blesa i, després, com a alternativa, a Rodrigo Rato. Rajoy va decidir a favor de Rato.
– Alberto Ruiz Gallardón. L’alcalde de Madrid va utilitzar Caja Madrid per enfrontar-se a Esperanza Aguirre. Va intentar que Blesa es mantingués en la presidència de l’entitat, i després, quan va comprendre que era inviable, va impulsar la candidatura de Rodrigo Rato, que va guanyar gràcies al suport de Rajoy.
– Rodrigo Rato. L’exvicepresident econòmic d’Aznar, que havia protagonitzat una fuga no explicada de la presidència del Fons Monetari Internacional, va mantenir des de la presidència de Caja Madrid, i després de BFA-Bankia, l’entramat d’interessos polítics i immobiliaris creat pel PP.
– José María Aznar. Va reforçar el control del PP sobre Caja Madrid imposant al seu amic Miguel Blesa a la presidència.Igualment, des del PP i la Generalitat del País Valencià, va mantenir en l’òrbita del partit a Bancaixa i la seva filial, el Banc de València, recentment intervingut pel Banc d’Espanya.
– Miguel Ángel Fernández Ordóñez. El governador del Banc d’Espanya, que va ser secretari d’Estat amb Felipe González i amb José Luis Rodríguez Zapatero, va incomplir totalment les seves funcions de regulador i va permetre que Caja Madrid, Bancaixa i posteriorment Bankia adquirissin un risc immobiliari insostenible. Va mantenir la ficció de la suposada solidesa del sistema financer espanyol.
– Miguel Blesa. Com a president de Caja Madrid nomenat pel seu amic Aznar, va impulsar l’entrada de la caixa en negocis immobiliaris immobiliaris molt arriscats financerament però beneficiosos per a empreses i entitats afins al partit.Recolzat per Alberto Ruiz Gallardón, va ser destituït per la pressió d’Esperanza Aguirre.
– Elena Salgado. La vicepresidenta econòmica de Zapatero no s’ha atrevit a prendre mesures contra la politització i l’excessiu risc immobiliari de Caja Madrid i de Bancaixa i, després, de BFA-Bankia. Amb la complicitat de Zapatero i del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va fer desistiment de les seves responsabilitats davant la gran influència del sector de la construcció i la politització de les caixes.
– Francisco Camps. Tant Bancaixa com la CAM-intervinguda i després venuda al Banc Sabadell-van ser un dels escenaris de l’enfrontament d’interessos entre l’expresident de la Generalitat valenciana i el seu antecessor en el càrrec, Eduardo Zaplana. Tots dos van fomentar la implicació d’ambdues entitats en el sector immobiliari, amb uns riscos financers excessius.
– Eduardo Zaplana. President de la Generalitat valenciana fins que Aznar el va portar al Govern de l’Estat, va intentar fusionar Bancaixa amb la CAM per reforçar el control del PP sobre les finances del País Valencià. Camps, enfrontat amb Zaplana, va impedir la fusió, i les dues caixes van patir les conseqüències dels seus enfrontaments. Va col · locar a les dues entitats en un risc excessiu en el sector immobiliari.
– José Luis Olivas. És l’home fort del PP en el sistema financer valencià. Va ser conseller d’Economia i vicepresident de la Generalitat, i va ocupar la presidència interinament entre la sortida de Zaplana i l’entrada de Camps. President de Bancaixa i del Banc de València-intervingut pel Banc d’Espanya-, filial de la caixa, va arribar a la vicepresidència dels BFA-Bankia, i va haver d’abandonar el càrrec després enfrontar-se amb Rato, durant el procés d’intervenció del Banc d’ València.

I si amb això no n’hi hagués prou, podem exposar públicament quins són els càrrecs assignats a dit que “treballen” a Bankia. Aquell aforisme que diu que"la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també ho ha de semblar" ells se’l passen pel forro. No només no són honrats sinó que ja ni es preocupen de semblar-ho. Creuen amb la impunitat total a ulls cecs i saben que aquí ningú investigarà res ni els demanaran comptes. tant de bo la pressió popular fos ben elevada i comencessin a citar-los als jutjats…

Aquí teniu tota la colla d’endollats:

–Santiago Alarcó Canosa. Consejero de Deoleo en representació de la Sociedad de Promoción y Participación Empresarial Caja Madrid. Alarcó és ex cunyat del presidente de Bankia, Rodrigo Rato i germà d’ Ángeles, recientment nombrada Presidenta de Paradores Nacionales.

–Claudio Aguirre Pemán. Conseller de Caja Madrid. Cosí d’ Esperanza Aguirre. Fou el responsable de Merrill Lynch a Espanya i Portugal.

–Juan Chozas Pedreño. Director de Recursos de Bankia. Exsecretari general de Empleo y Relaciones Laborales durant els boverns d’ Aznar. Col·laborador entusiasta de la FAES.

–Jesús Pedroche Nieto. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Expresident de l’ Asamblea de Madrid. Exconseller del Gobierno Regional de Madrid.

–Ricardo Romero de Tejada.Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Exsecretari General del PP a la Comunidad de Madrid. Exalcalde de Majadahonda.

–Mayte Jiménez. Esposa de Salvador Victoria, Consejero de Asuntos Sociales del Gobierno d’ Esperanza Aguirre. Fou nombrada consellera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada per Bankia el 2009.

–Nieves Alarcón Castellanos. Esposa de l’ exsecretari General del PP madrileny, Francisco Granados i actualment Senador. Fou nombrada l’any 2008 Consellera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada per Bankia.

–Ángel Acebes. Exministre de l’ Interior del Gobierno de Aznar. Exdiputat per Ávila. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

–Manuel Lamela. Consejero de Cibeles Corporación. Exconseller de Sanidad y de Transportes d’ Esperanza Aguirre. Exdirector de Gabinet de Rodrigo Rato en la seva etapa de Ministro de Economía. President del Comité de Auditoría de Bankia.

–Carmen Cavero Mestre. Cunyada de Ignacio González, Vicepresidente del Gobierno de Aguirre. Vocal del Consejo de Caja Madrid Cibeles. Consejera de Bankia.
Mercedes de la Merced. Exeurodiputada i exteniente de Alcalde del Ayuntamiento de Madrid. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

–Estanislao Rodríguez- Ponga. Exsecretario de Estado de Hacienda amb Rodrigo Rato. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

–José Manuel Fernández Norniella. Expresident del Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Exsecretario de Estado de Comercio y Turismo . Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

–Mercedes Rojo Izquierdo. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Exasesora d’Esperanza Aguirre.

–Maria Zaplana Barceló. Filla d’ Eduardo Zaplana. Becària a Caja Madrid.

–Elena Pisonero. Consellera de Caja Madrid. Exjefa de Gabinete de Rodrigo Rato. Exdiputada i en l’ actualitat Presidenta d’ Hispasat.

Quin gran pomell de floretes, no? Si investiguessin una mica a fons haurien de fer les presons de l’ estat espanyol més grans perquè em sembla que n’hi hauria d’anar una bona colla.

Tags: BANKIA, ECONOMIA

Aquí no vull parlar del músic italià Niccolò Paganini, (Gènova, 27 d’octubre de 1782 – Niça, 27 de maig de 1840) sinó que vull parlar dels pobres desgraciats que ens toca pagar sempre i que popularment es coneix com a “paganinis”. Aquí no paguen els que més tenen, ni paguen el pato els que han causat la trencadissa econòmica que ens toca sofrir, ni és veritat allò de “qui paga mana”. Tenim el món al revés i els que paguem no manem, els que ho han fet malament són els únics que se’n van amb les butxaques plenes i qui menys s’ho mereix està dalt de tot simplement per ser més espavilat que els altres….

He rebut un correu amb una colla de dades interessants que vull donar a conèixer. Per exemple:

Polítics

-Per fi se sap el nombre de polítics que pul·lulen per aquestes nostres Espanyes. I com era d’esperar, resulta que tenim més polítics vivint dels pressupostos que cap país d’Europa.
-Resulta que tenim EL DOBLE de polítics que el segon país amb més polítics d’Europa (Itàlia).
-Resulta que tenim 300.000 polítics més que Alemanya ¡ amb la meitat de població! A més Alemanya està molt més descentralitzada que Espanya. Alemanya compta amb 6 nivells administratius (Estat – Länders – Regions Administratives – Districtes – Mancomunitats – Municipis) i Espanya només amb 4 (Estat – Comunitat Autònoma – Província – Municipi).
-Resulta que tenim 445.568 polítics. (Any 2011)
165.967 metges
154.000 policies
19.854 bombers
Resulta que tenim més polítics que metges, policies i bombers … junts!

Sous

Mestre: 1.400 euros per preparar-te per la vida.
Policia: 1.600 euros per arriscar per tu la seva vida.
Bomber: 1.800 euros per salvar la teva vida.
Metge: 2.200 euros per mantenir-te amb vida.
Diputat: 30.000 euros per fotre’t la vida, i els 30.000 són …, per a tota la vida!.

Preparació
Només falta per afegir que per treballar com:
– Policia: cal tenir el Batxillerat Superior i fer una Oposició.
– Bomber: cal tenir el Batxillerat Superior i fer una Oposició.
– Mestre:cal tenir el Batxillerat Superior, Títol Universitari (quatre anys) i una Oposició.
– Metge: cal tenir el Batxillerat Superior, la nota mitjana més alta a la selectivitat. Títol Universitari (sis anys), Oposició a MIR. Especialitat (obligatori 4 anys per a medicina general o cinc anys la resta d’especialitats) Oposició. Total onze anys en el millor dels casos.
– Diputat: CAP REQUERIMENT, ni titulació ni oposició, només cal ser assignat a dit per la gent del teu partit.

En una paraula: en aquesta Espanya de “castañuelas y pandereta” alguns hi són per cobrar i altres per pagar. Per manar no cal ser ni honrat, ni massa preparat, ni massa treballador, ni tenir vocació de servei. La feina no cal fer-la ben feta perquè, si tens un càrrec important, sempre hi surts guanyant i saps que en sortiràs amb les butxaques plenes. Ja sé que no hauria de generalitzar i que sempre hi trobarem honroses excepcions, que no fan més que confirmar que l’excepció confirma la regla. Però és que, veient les coses com van, em sembla que la situació fa pensar una mica, no us sembla?

Tags: SOCIETAT

Quan era petit, a l’escola em van ensenyar una poesia que he recordat tota la vida, cosa difícil de creure donada la meva reconeguda mala memòria. Després he sabut que era una dècima de Calderón de la Barca, treta de la seva obra La vida es sueño.  La dècima parla d’un savi molt pobre, molt pobre i diu així:

Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.

Pedro Calderón de la Barca, La vida es sueño, siglo XVII

M’ha vingut a la memòria aquest poema avui que TV3 fa la Marató per la pobresa i que ens convida a reflexionar sobre aquesta xacra que cada dia s’estén més. No és fàcil fabricar pobres amb la perfecció que ho fa la nostra societat capitalista i consumista. S’ha de convèncer a la gent que vulgui cada dia més coses, que gasti cada cop més –endeutant-se, si cal, fins al moll de l’anima- i que compri i compri més allà de les necessitats bàsiques. Però ens ho planegen tant bé, ho pensen tan bé i ho organitzen tant bé, que al final ho aconsegueixen i fabriquen persones amb necessitats artificials que es convertiran inevitablement en pobres. Ens proposen ser tots cada dia una mica més egoistes. Ens diuen que cal mirar, per damunt de tot, per nosaltres mateixos i pels nostres desitjos que, si els podem aconseguir, ens faran feliços…

I així anem creant les condicions ideals per fabricar pobres. Fabriquem pobres materials i pobres espirituals: nois i noies que no cal que pensin massa. El que cal és que tinguin i gastin en telèfons mòbils, roba, modes… No cal que pensin en un futur millor per a ells i per al món en general. Només cal que pensin en l’ara, en el present. No cal que llegeixin massa, no cal que siguin massa crítics. Només cal que segueixin les directrius que els vagi marcant la TV.

Però, de cop i volta, es troben que no poden aconseguir res de tot això perquè no troben feina i perquè les coses sembla que han canviat de cop. I ara què? Doncs ara potser és arribat el moment d’aprendre’s de memòria aquesta dècima de Calderón de la Barca i mirar una mica al voltant nostre.

Els pobres no existeixen per si sols, som tots responsables en certa mesura que la "màquina" els segueixi produint. Potser que comencem a creure i ensenyar que un altre món és possible. Que és l’únic possible!

Tags: Pobresa, SOCIETAT

No vull parlar d’economia ni de finances, que no hi entenc. Per tant, quan parlo d’ Espanya com a bo porqueria vull parlar d’ Espanya com a Estat, com a país o com vulgueu dir-li. Aquí el nom no fa la cosa i tothom l’anomena com vol o com pot.

Espanya s’ha convertit tota ella en un bo porqueria perquè ja ningú és fia de ningú ni de res. Perquè Espanya no és res, pura façana a punt de caure. Tot és pura aparença i mentida. Espanya és una caricatura d’ella mateixa, del que vol ser i del que alguns diuen que és o que voldrien que fos. Ningú no se’n fia. Caps dels poders funcionen com haurien de funcionar: El poder legislatiu fa i desfà lleis sense to ni so en una dinàmica diabòlica i sense sentit. Les fa tard i malament. Sempre a remolc de les circumstàncies. Els que entren desfan les dels que se n’han anat. Saben que les lleis no serveixen per a res i en són conscients. Algunes, ni entren en vigor perquè han nascut sense sentit.

El poder executiu no sap el que executa. Bé, sí que ho sap: executa el que li diuen des de Brussel·les i, darrerament, vigilats ben de prop per tal que no els tornin a enredar amb més mentides. Han amagat tant, han mentit tant, que ja no són creïbles.

I el darrer, el judicial, potser és el que causa més riota i pena. Tenim uns jutges que jutgen amb el cul i no pas amb el cap. La seva norma és “feta la llei, feta la trampa”, fer la vista grossa en segons quines qüestions i fer-la ven petita en segons quines altres. Fer pagar justos per pecadors i a escombrar sempre cap a casa!

És el que hi ha. A l’Estat espanyol es pot requisar xiulets i banderes en un partit de futbol. A l’Estat espanyol es pot manipular la TV per tal que els xiulets no tapin l’himne. Es pot fer el que els sembli però no es poden portar als tribunals a qui ens ha anat robant descaradament. Es poden destinar milionades a ajudar els bancs i no es pot ajudar la gent que passa gana i que ho passa fatal gràcies a aquest desgavell provocat per ells mateixos. Es pot permetre quasi tot el que convingui a uns quants i es pot prohibir també quasi tot el que no convingui a aquests mateixos. I si se’t pixen a la cara has de dir que plou. I a callar i a pagar, que per això ets una simple autonomia i un simple individu sense drets i amb molts deures.

I així anem fem. Esperant a veure si ens intervenen del tot, cosa que potser seria la millor…

Tags: España

Juan Gelman és un poeta excepcional que va néixer a Buenos Aires el 1930. La seva primera obra publicada, Violín y otras cuestiones,  va rebre de seguida que va sortir l’elogi de la crítica. Considerat per molts com un dels més grans poetes contemporanis, la seva obra delata una ambiciosa recerca d’un llenguatge transcendent, ja sigui a través del "realisme crític" i l’intimisme, primerament, i després amb l’obertura cap a altres modalitats, la singularitat d’un estil, d’una manera de veure el món, la conjugació d’una aventura verbal que no descarta el compromís social i polític, com una forma de temperar la poesia amb les grans qüestions del nostre temps.

Va ser obligat a un exili de dotze anys per la violència política estatal, que a més li va arrencar un fill i  la seva nora, embarassada, que van passar a formar part de la dolorosa multitud de "desapareguts".

El 1997 va rebre el Premi Nacional de Poesia. La seva obra ha estat traduïda a deu idiomes.
Resideix actualment a Mèxic, tot i que "Volver, vuelvo todos los años, pero no para quedarme. La pregunta para mí no es por qué no vivo en la Argentina sino por qué vivo en México. Y la respuesta es muy simple: Porque estoy enamorado de mi mujer, eso es todo".

Perdonant-li aquest romanticisme tan gran, la ciutat de Buenos Aires el va honrar recentment amb el títol de ciutadà il · lustre.

Oración de un desocupado

Padre,
desde los cielos bájate, he olvidado
las oraciones que me enseñó la abuela,
pobrecita, ella reposa ahora,
no tiene que lavar, limpiar, no tiene
que preocuparse andando el día por la ropa,
no tiene que velar la noche, pena y pena,
rezar, pedirte cosas, rezongarte dulcemente.
Desde los cielos bájate, si estás, bájate entonces,
que me muero de hambre en esta esquina,
que no sé de qué sirve haber nacido,
que me miro las manos rechazadas,
que no hay trabajo, no hay,
bájate un poco, contempla
esto que soy, este zapato roto,
esta angustia, este estómago vacío,
esta ciudad sin pan para mis dientes, la fiebre
cavándome la carne,
este dormir así,
bajo la lluvia, castigado por el frío, perseguido
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
tócame el alma, mírame
el corazón,!
yo no robé, no asesiné, fui niño
y en cambio me golpean y golpean,
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
si estás, que busco
resignación en mí y no tengo y voy
a agarrarme la rabia y a afilarla
para pegar y voy
a gritar a sangre en cuello

JUAN GELMAN (de "Violín y otras cuestiones")

Tags: Juan Gelman, Poesia

En el post d’ahir feia una crítica de la glossa setmanal que el bisbe Xavier Novell feia el dia 13 de maig al Full Diocesà. Algú m’ha fet arribar una crítica del meu post dient que posicions com la meva trenquen la unitat de l’Església i que no són tolerables per part d’algú que es diu catòlic.

Aprofitaré aquesta avinentesa per fer alguns aclariments i estendre’m una mica més sobre el que vaig escriure ahir, si m’ho permeteu.

Primerament dir que l’escrit del bisbe es mou en el context del que es diu Nova Evangelització i que jo no entenc massa què vol dir. O potser sí que ho sé; massa que ho sé! Més que de “nova”, jo parlaria de “vella i tradicional” i crec que es fan molt passos enrere quan actualment es pretén evangelitzar de la manera com ho proposen molt bisbes (i, per suposat, el Vaticà), condemnant “la dictadura del relativisme” que diuen que impera en el  ramat. El ramat, pensen ells, ha de ser això: un ramat que segueixi fidelment el seu pastor i que -si convé- faci servir un munt de gossos d’atura per tal que cap ovella marxi un pas més enllà d’on el pastor vol aconduir-lo. No s’adonen que condemnant la “dictadura del relativisme” cauen en la “dictadura del dogmatisme”, tant o més pitjor que l’altra.

Alguna cosa semblant deia el bisbe Pere Casaldàliga parlant d’aquest tema, quan deia que el Déu únic és plural en les seves revelacions i de forma plural ha de ser trobat i estimat. La Teologia de l’ Alliberament, de la que el bisbe Pere en forma part, pretén justament l’alliberament del pensament i de la teologia, durant segles massa encartonada i encotillada en forma de dogmes que gens interpretables si no es volia rebre algun cop de bàcul. I quan no es deixa opinar als teòlegs, malament rai! Actualment les coses em sembla que haurien de canviar perquè no hi ha altra alternativa: o hi ha diàleg interreligiós o el xoc frontal entre religions és inevitable. O hi ha convivència plural i respectuosa entre religions, o hi ha guerra i enfrontament total.

I arribats en aquest punt cal aclarir que per «pluralisme religiós» no hem d’entendre la simple pluralitat o multiplicitat de religions sinó que entenem el pluralisme com un paradigma, una forma concreta de veure les religions, contraposada a dues formes més, encara molt actuals: l’exclusivisme i l’ inclusivisme.

L’exclusivisme ha estat la forma de comprendre la religió (qualsevol d’elles) pensant que només ella és la veritable. L’inclusivisme és la visió per la qual una religió pensa que ella segueix sent la veritable, la plena, la volguda per Déu, però que fora d’ella hi ha també elements religiosos  amb els que les altres religions participen del que Déu li va donar en plenitud només a ella.

El Pluralisme, en canvi, és la forma de mirar la religió que pensa que Déu ha actuat a través de moltes vies i que totes elles són camins de salvació, d’alguna manera autònoms. En sentit teològic profund, «ser pluralista» significa el reconeixement de la pluralitat legítima de vies de realització religiosa autònomes, sense normativitat i sense privilegis per part d’una única religió.

L’esperit que impregna la Nova Evangelització, que es proposa amb tant d’entusiasme ara, està molt en sintonia amb la Declaració de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, “Dominus Iesus” de l’any 2000. La Dominus Iesus va xocar frontalment amb la Teologia del Pluralisme religiós que s’estava desenvolupant de forma creixent a l’interior del cristianisme. No només va xocar contra els desenvolupaments més recents d’aquesta teologia, sinó també contra els avenços ja antics que el mateix Concili Vaticà II havia realitzat i que van ser assumits i acollits amb entusiasme  en  el si del Poble  de  Déu. El to, el llenguatge, la
posició adoptada per la Dominus Iesus és tal, que resulta impossible el diàleg teològic.  Són unànimes les veus que testimonien el que veuen: estem en un impàs. L’ecumenisme està bloquejat. Les bones paraules que, tanmateix, es prodiguen amb freqüència en elogi d’aquest diàleg interreligiós i l’ecumenisme, no troben crèdit. La contradicció amb la doctrina teològica oficial les fa senzillament increïbles. El bloqueig i l’impàs només se superarà corregint el plantejament teològic oficial, cosa que no sembla que es vulgui fer perquè justament es vol anar de nou pels camins de la dictadura del dogmatisme i els ulls de Roma es concentraran en el “perillós relativisme” que veuen per tot arreu i que combatran amb tots els mitjans possibles.

Per això mateix no entenc ni puc estar d’acord amb l’escrit del bisbe Xavier quan parla de convertir musulmans.

Tags: Déu, Fe, RELIGIÓ

“En el nostre treball evangelitzador no hem de descartar l’anunci de la fe als musulmans que habiten als nostres pobles i ciutats”. “Si Crist és l’únic salvador, també ho és per a les persones que professen l’Islam i per tant hem de pretendre la seva conversió al cristianisme”,  escriu el bisbe Novell en la seva glossa setmanal d’aquest diumenge i que va avançar ahir el diari Segre.

Doncs no, Xavier, no hi estic d’acord. No cal que pretenguem la seva conversió així com tampoc cal que ells pretenguin la nostra, esclar. Em sembla que confons la fe amb les creences i això és una mica perillós al segle XXI. Aquesta confusió – que potser es podia comprendre en els segles XVI i XVII- ara ja no s’hauria de produir.

Quan s’acabava de descobrir Amèrica es va produir una emigració molt gran d’ àrabs i jueus conversos que fugien de l’incompliment per part de la Monarquia espanyola dels acords de capitulació d’El Andalus, que comprenia entre ells, el respecte a les religions musulmanes i jueva i a la seva herència cultural i patrimoni. No obstant això, l’ordre d’expulsió dels jueus primer i musulmans després, va ser el resultat de l’incompliment dels acords, que ha estat la tònica històrica dels imperis europeus. Als jueus i musulmans se’ls va donar l’oportunitat de quedar-se, només si abjuraven de la seva religió, deixessin de parlar àrab, canviessin els seus costums i tradicions i castellanitzessin seus cognoms. I per tal que això s’acomplís es va crear la "santa inquisició". Molts van emigrar cap al nord d’Âfrica i altres cap a Amèrica, una zona acabada de descobrir, allunyada del poder central.

Això no s’hauria de produir mai més, ni aquí ni enlloc. I tampoc s’hauria de produir aquesta confusió de barrejar fe amb religió o creences. Una cosa és anunciar la fe i una altra és tractar de convertir, imposant una fe amb formes dictatorials o amb formes  més o menys sibil·lines. Diu José Arregi, en un escrit de no fa gaires dies, que la fe és aquest consol que et permet trepitjar la terra, com a sòl sagrat, i donar un pas cap al teu germà. Fa una definició de la fe molt maca i poètica quan diu: Fe és aquesta flameta que espurneja sense parar en tots els cors, també en el teu, encara que de vegades la sentis apagada. És el mateix foc que crema al cor de la Terra i de les estrelles, dels àtoms i de les galàxies. És la flama de la Vida. I la flama de la Vida és el Cor de l’Univers, i batega en cadascuna de les teves cèl · lules i neurones”.

Jesús ens va ensenyar que la fe no té a veure amb religions ni creences, sinó amb el batec lliure i universal de la Vida.  A aquesta Vida poderosa i tendra l’anomenava "Déu" i l’ invocava tendrament com Abbà. Per aquesta Vida se sentia feliç i lliure, i per la seva causa va arriscar la vida.

El cristianisme -catòlic en el nostre cas- com a sistema de creences, ritus i normes morals, com a organització jeràrquica, com a estructura de poder, com entramat de complexos i de vegades tèrbols interessos … això és una altra història. No és el de Jesús.

Quan 70 bisbes espanyols es reuneixen en Assemblea Plenària, això és el sistema que necessita funcionar, i no dic que estigui malament: depèn que per a què volen que segueixi funcionant el sistema.

Quan el president de la Conferència Episcopal espanyola, el cardenal Rouco, davant la dramàtica situació de la crisi i l’atur creixent, i davant les mesures del Govern que empobreixen més als més pobres, es limita a apel · lar vagament a la fe i a la caritat , em dic que això no és la fe que animava al cor de Jesús.

Quan el Govern de Rajoy acaba d’aprovar un decret que nega als immigrants en situació irregular el dret a ser atesos per un metge o un hospital, i Mons Rouco no ha alçat la veu ni ha exigit a tota l’Assemblea que es posi en peu i cridi NO contra aquest decret en nom de Jesús i de l’Evangeli, llavors em dic que ells estan en una altra cosa: que l’Evangeli de Jesús no els interessa, que a ells els importen les creences i el manteniment del sistema, però no els dolors de la pobra gent, no la flama del cor, no la Vida.

Quan Mons Rouco ha repetit per enèsima vegada l’obsessiva i errònia consigna del papa actual: "sense fe no pot haver-hi veritable caritat", identifica la fe amb creences, i així professa una gran mentida. Només cal obrir l’Evangeli i llegir la paràbola del bon samarità o del bon no-creient. Només cal mirar la història: quina guerra, tortura, explotació i dictadura no ha estat legitimada per la jerarquia catòlica amb totes les seves creences? Fa just 75 anys, Gernika va ser bombardejada per un cabdill catòlic creient i practicant que comptava amb el beneplàcit i la benedicció de tots els bisbes espanyols (només un, Mateo Múgica, va alçar la veu i va ser desterrat).

Siguis o no creient, cuida la fe: aquesta flama profunda i secreta, ja que en depèn la brillantor del teu somriure i el futur de la Terra. Cuida el cor de la teva vida, el cor de la Vida. No deixis de bategar i de sentir. No deixis de respirar, de sentir-te lliure i d’estendre la mà a la Vida que, molt a prop teu, reclama cura. I les creences? Estan bé si et fan més bo i feliç. Estan bé, si no t’aferres massa a elles. Si t’aferres massa a elles, acabaran impedint ser més bo i feliç.

Per tant, Xavier, em sembla que ja no es pot seguir anant per la vida amb sermons com aquests i no vulguis reproduir situacions que haurien de quedar llunyanes en el temps i ja no s’haurien de donar mai més. Com aquella que es va fer famosa durant una visita a principis del 2004 als EUA del ministre israelià de Turisme, el Rabí Ben Elon,  quan es va presentar davant líders del cristianisme renovat i durant la seva intervenció, va animar a aquests a realitzar esforços per intentar convertir al cristianisme musulmans que defensen «mètodes assassins en la seva lluita contra Israel i contra Occident». «Aneu de mesquita en mesquita i porteu la llum als musulmans», va dir Elon i va afegir: «Aneu a tots els assassins musulmans que han oblidat que està prohibit matar. Convertiu els musulmans en cristians creients i en bones persones ».

Tags: Fe, José Aregi, RELIGIÓ, Teologia

Té raó en Josep Maria Rañé, President del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, quan diu que «les coses barates, al final surten cares».

En temps de retallades -inevitables, imposades i fins i tot necessàries- cal mirar bé on es retalla. Perquè el problema no és retallar, sinó d’on es retalla. Si li prenem mil euros a un ric no li farem gaire mal. Però si n’hi prenem 20 a un pobre n’hi fem molt perquè segurament que ho haurà de treure del que menja. El problema de les retallades és que es fan malament, molt malament. S’està fent pagar els plats trencats als que menys culpa en tenen de la trencadissa i se’ls pren l’únic plat que els queda per poder anar menjant alguna engruna que cau de la taula dels rics.

Es corre el gran risc que les retallades de les aportacions als programes socials, així com a les ONG i les entitats socials que es dediquen a l’atenció dels col · lectius més febles, acabin resultant molt més cares que l’estalvi que suposen. La nostra, tot i el que es diu, no és una societat subsidiada. És més, el nivell d’organitzacions privades sense ànim de lucre, que mitjançant el voluntariat supleixen les evidents mancances del nostre feble Estat del Benestar són una expressió evident d’autoorganització social i solidaritat organitzada.

Moltes d’elles són reconegudes (Caritas, Creu Roja, FIAS) en la seva lluita contra la pobresa o la marginació social i d’altres no tant, com passa amb els centres especials de treball i centres ocupacionals destinats a les persones amb discapacitats. No obstant això, totes aquelles persones que reben les seves atencions estan en deute permanent amb elles. Però ja sigui mitjançant les retallades de la renda mínima, o ara la supressió de les polítiques actives d’ocupació i els programes d’ajuda a les persones amb discapacitat no només s’està posant en risc la cura dels més febles, sinó la viabilitat dels que organitzaven l’aportació desinteressada.
Els criteris comptables no poden ser els únics per governar l’economia. Recuperar a les persones que abandonem en el camí i reconstruir el teixit associatiu que les cuida costarà molt en el futur. El barat ens sortirà molt car, en termes de cohesió social.

Per aquesta raó aquest diumenge 20 de maig omplirem l’Arc de Triomf de Barcelona en un acte reivindicatiu en resposta als pressupostos del govern espanyol en els quals la partida destinada a les politiques actives d’ocupació a Catalunya, es redueix un 56% respecte al passat any.

Entitats, treballadors, familiars i representants d’entitats socials i d’institucions, junts farem pinya per aglutinar suports i generar consens per defensar el dret al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn mental. Esperem a tots els que vulguin solidaritzar-se amb aquesta causa tant justa en defensa d’una part de les persones més dèbils de la nostra societat.

Dades de l’acte:

Data: Diumenge 20 de maig de 2012
Hora: 10.30h – 13:30h
Lloc: Passeig Lluís Companys (Arc de Triomf), Barcelona

Fa un parell de dies una amiga em deixa un comentari al meu blog i em diu que passi pel seu blog que hi ha un regal per a mi. Hi passo encuriosit i trobo que es tracta d’un premi molt especial que es diu Liebster Blog Awards. Sincerament he de dir que jo no en coneixia l’existència, però reconec que m’ha fet il·lusió -molta il·lusió- rebre’l. I me n’ha fet per dos motius:

Primerament pel fet de venir de meva amiga Ventafocs, que té el blog INTERESSANT (http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/ ) un blog ple de sensibilitat, poesia i que el llegeixo sempre amb molta complaença.

I un segon motiu és perquè aquests premis els donen els mateixos blogaires a altres blogs que, segons el seu criteri, s’ho mereixen. Funcionen com una cadena i el seu origen és imprecís, tot i que sembla que van començar a Alemanya. Quan un blogaire rep el premi (consistent en un "banner" amb un logo) l’ha d’enganxar al seu blog i llavors n’ha de premiar cinc més. Han de ser, això sí, blogs amb menys de 200 seguidors, i ha de publicar els seus noms i fer un breu comentari dels motius pels quals els ha premiat. Són uns premis humils i anònims que ja han donat la volta al món i que converteixen a qui els rep en premiat i jurat alhora, i suposen un petit reconeixement públic.

Tinc per costum llegir diàriament alguns blogs i en tinc a la llista un munt -tots ells molt interesants. que llegeixo quan puc. El món dels blogaires és un molt molt ric, molt interessant i molt divers. Justament per això sempre s’hi troben sorpreses agradables i sempre hi trobes algun blog que t’enganxa, a vegades sense saber massa per què, però el fet és que t’hi quedes i en fas casa teva amb el permís –o no- de l’amo. Justament aquí hi trobo la gràcia: hi entres quan vols; no cal saludar ni cal acomiadar-se (encara que sempre fa gràcia que et deixin algun comentari….); pots xafardejar tant com vols i pots estar d’acord o no amb el que hi diuen, però trobo que sempre és bo trobar punts de vista diversos que enriqueixen el propi.

He de dir que m’ha costat molt triar-ne només 5 perquè trobo que n’hi han molts que en són mereixedors. Alguns d’ells els hauria premiat però he vist que ja tenien aquest premi i tampoc és qüestió d’acaparar trofeus (això només ho pot fer el Barça!). Però, com que les normes diuen que se n’ha de triar només 5, ho faré esperant que també tots ells els faci il·lusió rebre el premi i segueixin la cadena si els plau fer-ho.

Els meus 5 blogs premiats són els següents:

1. ELNOUBURXETA

2. PAU A LA TERRA

3. IRÒNICAMENT

4. OLGA XIRINACS

5.TONI CASANY

Cada un d’aquest blogs és molt diferent dels altres en contingut, en estil, en maneres d’enfocar els temes. Cada un té la seva personalitat  i tots ells els considero molt interessants i enriquidors. Tots ells m’agraden molt.

Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

Tags: Blogs, Liebster Blog Awards

Sóc un discapacitat intel·lectual indignat. Encara que sigui discapacitat per a moltes coses, em queda intacta la meva capacitat d’indignació. Estic indignat amb tot el que ens caurà al damunt si s’aproven els pressupostos que ha preparat el PP i que, com que té majoria, podrà tirar endavant de la manera que li sembli millor.

L’imminent aprovació d’aquets pressupostos del Govern Espanyol redueix la partida destinada a Catalunya, per a la nostra reinserció laboral, un 56% respecte a l’any passat. Això farà que els nostres drets adquirits durant anys, la nostra qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual se sentiran notablement disminuïts i gens garantits.

Vull recordar a aquest PP, que té milers de milions per ajudar bancs que han fet fallida per la negligència i la mala fe del seus dirigents, que nosaltres també som persones amb els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà i que l’Estat té l’obligació de vetllar per nosaltres justament perquè som més febles que altres.

Vull recordar al PP que la persona amb discapacitat és un ciutadà de ple dret, subjecte a drets i deures com qualsevol altre. Això vol dir que té dret a aspirar al nivell de qualitat de vida més alt possible, en totes les seves dimensions: Benestar emocional; bones relacions interpersonals; benestar material; desenvolupament de la persona, tant en l’àmbit personal com en el social i laboral; benestar físic; autodeterminació; inclusió social; exercici dels seus drets i obligacions.

Per això, perquè estic molt indignat i perquè veig que se’ns prendran tots aquest drets, aniré el proper diumenge 20 de maig a la trobada reivindicativa, participativa i cívica que la federació DINCAT ha convocat a l’ Arc de Triomf de Barcelona junt amb els meus companys d’altres centres i molts familiars i amics.

DINCAT (Discapacitat intel·lectual de Catalunya) és una entitat federativa que agrupa 310 entitats socials d’arreu de Catalunya que dóna serveis i recolzament a les persones amb discapacitat i especials dificultats. Actualment representa 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, el 70% de les persones afectades. La missió de Dincat és vetllar perquè aquest col·lectiu tingui assegurats els seus drets socials, econòmics i polítics, pugui exercir-los en igualtat de condicions amb la resta de la ciutadania i tingui les màximes oportunitats per desenvolupar el seu projecte de vida amb
dignitat i qualitat.

Com diu Pere Casaldàliga, amb la famosa crisi vivim massa exclusions. Però aquestes exclusions la passen els petits, la gent normal; els poderosos, no passen crisi. Els poderosos fan passar la crisi als més dèbils i als més febles i fan servis la crisi com excusa per reforçar el seu poder econòmic.

Però potser també té una part positiva: està servint per despertar consciències. La creixent indignació que es produeix arreu és un senyal que les coses canvien o que les coses poden i han de canviar. És un pas important, perquè fa que vagi naixent poc a poc una consciència unitària mundial contra la desigualtat. I, com diu també Pere Casaldàliga, “s’ha de lluitar amb indignació però també amb esperança.”

Tags: Crisi, Discapacitat, SOCIETAT

Jairo Aníbal Niño (Moniquirá (Boyacá), 5 de setembre de 1941 – Bogotà, 30 d’agost de 2010) va ser un escriptor, poeta i dramaturg colombià que es va destacar principalment en el camp de la literatura infantil i juvenil.

Lección de música

Do,
re,
mi,
fa,
sol,
la,
si.

Jairo Aníbal Niño
Lección de Música
"La Alegría de Querer"

Tags: Poesia

Eduardo Galeano ha presentat el seu darrer llibre aquests dies. Es diu “Los hijos de los días” i té forma de calendari. N’he pogut llegir algunes pàgines i he tingut l’oportunitat d’escoltar-ne una llarga lectura feta pel mateix autor. No cal dir que és el Galeano de sempre: profund, crític, interessant, poètic, visionari… De cada dia de l’any en fa néixer una història sempre suggeridora.

El dia 11 de setembre, Dia contra el terrorisme, diu el següent:

Se busca a los secuestradores de países.

Se busca a los estranguladores de salarios y a los exterminadores de empleos.

Se busca alos violadores de la tierra, a los envenenadores del agua y a los ladrones del aire.

Se busca a los traficantes del miedo.

Si no hi teniu inconvenient, jo hi afegiria:

Es busquen els polítics incompetents que han portat als països fam i misèria per la seva incompetència o per la seva mala fe.

Es busquen els banquers que només han servit per enriquir-se sense fre i sense consciència moral de cap tipus.

Es busquen els mafiosos que només saben fer servir la mentida i l’engany per sobreviure, encara que sigui aixafant els demés.

Es busca aquesta gent “honorable” que fa servir els títols  per enriquir-se a espatlles dels que no tenen ni vot, ni veu i que no compten a la societat. 

Es busca als Governs de dretes, d’esquerres, de centre -o com vulgueu anomenar-los- que només han servit per servir el partit, els seus militats o no pas la societat a la que estaven cridats a servir.

Es busquen tots els càrrecs de confiança –de desconfiança, en diria jo, vist el que han fet- que han mirat cap una altra banda quan veien clarament que caminàvem cap al precipici i no van ser capaços d’alertar del perill.

Es busquen tots aquest gàngsters que han marxat a casa seva amb les butxaques plenes després d’haver deixat les caixes i els bancs buits i amb l’aigua al coll.

Es busquen tots aquests governs que no han estat ni són equitatius amb les retallades i que només saben ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.

Es busquen tots els diputats, senadors, assessors, càrrecs de confiança, alcaldes, presidents d’organismes que ningú sap de la seva existència, que han fet de la seva ineficàcia i l’enriquiment la única raó de ser.

Es busquen els jutges injustos que no saben o no volen jutjar tanta injustícia contra persones o pobles que no saben com defensar-se.

Es busquen Reis, Prínceps i famílies nobles que ningú sap veure on tenen amagada la seva noblesa.

Es busquen els responsables dels equips de futbol que gasten milions i milions en època de crisi profunda.

Es busquen tots els rics i poderosos d’aquest món que no són gens ni mica sensibles amb el sofriment de tants i tants pobres.

Es busquen tots els mentiders que abans de les eleccions deien una cosa i ara en fan una altra, com per desgràcia acostuma a passar massa sovint.

Es busca tota aquesta gent sense ànima que són capaços de deixar famílies senceres al carrer, sense menjar i sense res.

ES BUSQUEN POLÍTICS,PERSONES I ESTATS UNA MICA MILLORS DELS QUE TENIM. PERSONES QUE SIGUIN UNA MICA MÉS RESPECTUOSES AMB LA DIGNITAT HUMANA.

QUI EN TROBI ALGUN D’AQUESTS QUE AVISI!

Tags: Crisi, SOCIETAT

Avui fa un any que va morir la nostra mare…

A vegades quan miro el cel

o miro el mar

et veig allà lluny,

entre dos núvols.

A vegades quan miro el mar

et veig en la línia de l’horitzó,

allà al fons de tot,

en un raconet,

feliç, petita, quieta, pensativa,

fent ganxet, passant el rosari

o escoltant la ràdio.

A vegades, moltes vegades,

et voldria aquí per poder estar junts

i acompanyar-nos mútuament una estona

sense dir-nos gran cosa.

Però sí que parlaríem del temps,

del fred o de la calor,

de com estàs o com deixes d’estar,

de la família i dels amics,

i de les darreres notícies.

I també del Barça,

perquè t’agradava saber que havia guanyat.

Parlaríem d’aquesta maleïda crisi

que ho ha fet malbé tot

i em diries que ja passarà

i em parlaries amb paraules tranquil·les

com si fos la teva darrera cançó de bressol,

els teves darreres paraules protectores,

els teus darrers consells

aquells que ho tranquil·litzen tot,

aquells que ens tranquil·litzen a tots.

Però haurem d’anar fent el nostre camí sense tu

-o amb tu-

però acompanyant-nos des de lluny,

guiant-nos en aquests moments foscos,

traient esperança d’on n’hi hagi

buscant aquí i allà ,

i encenent guspires

que ens vagin il·luminant el nostre caminar.

No ens deixis mai, mare, que et necessitem

per no anar perduts i errants

pels camins incerts d’aquest món.

Tags: Mare, Mort

Els aniversaris són, d’alguna manera, una mirada a la vida, un cop d’ull per mirar on som, on volem arribar, veure el que hem estat. Fites que a vegades serveixen per valorar pèrdues i guanys, dolors i alegries, fracassos i conquestes, pors i certeses, incerteses i seguretats. Però un aniversari no ha de ser mai una paràlisi en la nostra vida per més anys que acomplim. Mai hauries de ser la mort del somni o dels sentiments encara que a mida que ens fem grans ens pugui resultar més difícil mantenir la flama de la il·lusió encesa.

Els aniversaris haurien de ser sempre una reivindicació del passat que ens ha portat a ser el que som avui i un moment adequat per projectar el nostre futur, fins i tot si aquest futur no el preveiem massa llarg. De fet, el futur mai el sabrem i sí que ens el podem imaginar i projectar a través de possibilitats esperançades.

ANIVERSARI

Fer anys és sumar afanys

fer anys és sumar penes

és sentir que encara

corre la sang per les venes.

Fer anys és sumar vida

fer anys és restar etapes

és sentir que encara

se n’obriran de més guapes.

Fer anys és porgar records

fer anys és girar el rostre

és sentir que encara

tot pot ser nostre.

Fer anys és sentir-se viu

fer anys és estar masegat

és sentir que encara

tot afany no està rosegat.

Fer anys és amorosir l’ànima

fer anys és abassegar afanys

és sentir que encara

podem posar molta vida als anys.

Tags: Poesia, Vida i mort

Heu escoltat avui el president d’Extremadura responent a Trias? Inclús s’ha atrevit a respondre amb un parell de paraules en extremeny-català!  Anem bé!

Resulta que José Antonio Monago replica a les declaracions de l’alcalde de Barcelona, que ha qualificat de "catàstrofe" l’AVE d’Extremadura i no ho fa amb arguments sinó que només ho fa amb testosterona com a bon espanyol. No importa que l’AVE sigui greument deficitari en uns moments de restriccions de tota mena o que aquest AVE s’hagi de quedar a la frontera amb Portugal perquè ells no pensen connectar-lo. És igual. S’ha de fer l’ AVE per no ser menys. I Es farà l’ AVE de Galícia amb aquests mateixos arguments. És allò del “cafè para todos” encara que no hi hagi diners per comprar cafè o encara que la majoria no en vulgui. El cafè s’ha de servir per no ser menys que els altres i el cafè els hi hem de pagar nosaltres en moments que no hi ha diners per a coses fonamentals. A nosaltres no ens donen els diners que ens deuen, però és veu que és igual.

Explica Germà Bel –un expert en aquests temes- que les paraules de Monago denoten que hi ha un problema de fons. I aquest problema és que els governants espanyols consideren que l’AVE ha de ser utilitzat com un element d’igualtat entre espanyols, més enllà del retorn econòmic de la inversió i del flux de passatgers. "Després tenim reaccions com aquesta", apunta el catedràtic d’Economia Aplicada. Aquesta voluntat de construir "igualtat" entre espanyols via quilòmetres d’AVE comporta, segons argumenta Bel, que aquest any es destinin més de 4.000 milions d’euros en una infraestructura que no tindrà retorn econòmic suficient com per fer-la rendible.

Tags: Humor

Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d’un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l’Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l’estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d’un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l’origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

Tags: Ètica i Moral, Horacio Quiroga, LITERATURA, SOCIETAT, Uruguai

‘El crit’, d’Edvard Munch  s’ha convertit aquest dijous en l’obra més cara venuda mai en una subhasta. Ha assolit un preu de gairebé 120 milions de dòlars (91 milions d’euros) durant una licitació a la seu de Sotheby’s a Nova York en la qual es van recaptar 330 milions de dòlars (251 milions d’euros).

El crit és un reflex del món de l’artista. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort: la seva germana va morir de tuberculosi als quinze anys; quan ell tenia cinc anys va perdre la seva mare per culpa de la mateixa malaltia; el 1889 morí el seu pare…
Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit:

«Anava caminant amb dos amics pel passeig -el sol es ponia- el cel es tornava de cop i volta vermell -jo em vaig aturar, cansat em vaig recolzar en una barana, damunt de la ciutat i el fiord blau fosc no sinó sang i llengües de foc- els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por -i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa»

Motius per cridar sempre n’hi ha hagut, i molts. Motius de protesta, motius de revolta, motius rebel·lia… Sí, tants com vulgueu. Però també hi han motius per l’esperança. Per sort, encara hi han molts motius per l’esperança. I com que jo no sabria dir-ho tan bé com Benedetti, us deixo aquest bonic poema que ens diu que hi ha sempre motius d’esperança.

Por qué cantamos
M. Benedetti y A. Favero

Si cada hora vino con su muerte,
si el tiempo era una cueva de ladrones,
los aires ya no son tan buenos aires,
la vida nada más que un blanco móvil
y usted preguntará por qué cantamos…

Si los nuestros quedaron sin abrazo,
la patria casi muerta de tristeza,
y el corazón del hombre se hizo añicos
antes de que estallara la vergüenza
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque el río está sonando,
y cuando el río suena suena el río.
Cantamos porque el cruel no tiene nombre
y en cambio tiene nombre su destino.
Cantamos porque el niño y porque todo
y porque algún futuro y porque el pueblo.
Cantamos porque los sobrevivientes
y nuestros muertos quieren que cantemos.
Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la Vida
y porque no podemos, ni queremos
dejar que la canción se haga cenizas.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto, ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.
Cantamos porque el Sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo, en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta…

"Canciones del desexilio", 1983

Tags: Pintura, Poesia

Una bona part de la culpa d’estar on estem i trobar-nos al vagó de la cua del tren europeu la tenen els darrers presidents que ha tingut Espanya: Aznar, superb a més no poder i Zapatero vivint a la lluna. Tots dos amb aires de grandesa i dient que ja havíem aconseguit situar-nos entre la “crème de la crème” europea.

La supèrbia és l’excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres i desig immoderat de la pròpia exaltació. El resultat el tenim aquí: una crisi galopant que ens ha situat en el “pelotón de los torpes”. Ara estem pagant un preu ben car de fotos com la d’ Aznar amb els peus sobre la taula al ranxo de Bush  a Crawford (Texas, EE UU). Per uns moments aquell home del bigoti ridícul es va pensar que era el melic del món i un home important. La supèrbia el va guanyar i ja l’ha acompanyat sempre més. No es pot ser tan superb perquè el temps posa les coses al seu lloc i ara, vistes les coses amb perspectiva, es veuen les coses tal com són. I em sembla que els governants actuals d’aquesta Espanya ridícula que tenim van pel mateix camí.

Expliquen que en un dinar presidit per Mark Young, governador de Hong Kong, una dama de les més distingides es va sentir menyspreada en descobrir que estava asseguda a l’extrem de la taula, en comptes d’estar a prop de l’amfitrió.
En acabar el dinar, es va acostar a Mark i li va dir amb sequedat: "Segons sembla, vostè no es preocupa massa d’on s’asseuen els seus convidats."
"Senyora", va replicar el governador, "a la gent realment important no els interessa el lloc on seu, i a vegades passa que els que s’interessen pel lloc on seuen, no són importants”.

Una bona lliçó. A vegades caldria ser una mica més humil, no?

Tags: SOCIETAT, Valors

Una senyora argentina m’ha escrit molt enfadada perquè vaig tractar la seva Presidenta de “patotera” (17 d’Abril de 2012). Es veu que es va sentir injuriada i, per contraatacar, m’ha enviat un parell de mails amb coses sobre Espanya, Repsol i no sé pas quantes coses més… Però cap explicació del per què es va sentir tan ofesa i sense rebatre cap dels meus arguments. No m’estranya: els peronistes són fidels obcecats d’una religió que no els deixa veure la realitat.

Ja Borges havia escrit molt contra Perón i el peronisme. No els podia veure! Sempre deia que Perón era una persona abominable i la tirania que va exercir va ser realment monstruosa. Borges opinava que “los peronistas no eran ni buenos ni malos. Eran simplemente incorregibles”. Tenia raó. L’episodi d’aquests dies amb l’expropiació de Repsol ho demostra. Només cal llegir un llibre que va escriure Adolfo Bioy Casares sobre les seves experiències amb Borges (el llibre es titula “Borges” i està editat per Ediciones Destino (Editorial Planeta).

És coneguda la tírria mútua que es tenien i és famós l’episodi aquell en què Perón, només arribar a President, va degradar Borges de bibliotecari a "inspector de aves y conejos en los mercados públicos". El mateix Borges explica que davant d’aquell curiós, irònic i degradant nomenament "me presenté en la municipalidad a fin de averiguar qué había ocurrido. Vea usted -dije- resulta más bien extraño que entre tantos empleados como hay en la biblioteca haya sido justamente yo el elegido para ese puesto. Bien, -respondió el empleado-, usted estaba de parte de los Aliados, ¿qué esperaba? Su argumento era concluyente y no admitía réplica alguna, al día siguiente presenté la renuncia." No cal tenir massa imaginació per saber què diria l’escriptor avui sobre els Kirchner si a Perón l’obria en canal com tots sabem.

No discutiré les raons de fons que hi pugui haver per nacionalitzar Repsol/YPF. Potser, en el fons, tenen raó de fer-ho i tot, sobretot veient com Repsol va comprar l’empresa petroliera argentina. Però el que repugna és la manera en què ho han fet. Unes maneres de fer típiques dels peronistes que, sempre han fet el que sigui per atreure vots i generar simpaties de forma populista. Per això deia que aquestes formes de matonisme i de xuleria no es poden acceptar i les autoritats internacionals haurien de donar una bona lliçó a l’ Argentina, cosa que no faran, com no van fer quan fa uns anys van declarar la suspensió de pagaments del deute sobirà. Allò va quedar impune i això em temo que quedarà igual. Per això no puc entendre com els Estats encara s’atreveixen a fer negocis en països com aquests, on la llei se la passen pel forro i no hi ha cap tipus de seguretat jurídica. I encara responen amb to amenaçador dient que hi han més empreses espanyoles que poden rebre (Telefònica, els bancs Santander i Bilbao Vizcaya)…

Per això no entenc que alguns es puguin ofendre tant quan es fan notar aquestes obvietats i aquestes trampes. No es pot ofendre cap argentí quan es diu que la Presidenta és una “patotera”, una lladre i una tramposa.

Tags: Argentina, Peronisme

La pensadora alemanya Hannah Arendt va fer una observació -potser ja fa 50 anys- que no deixa de guanyar vigència cada dia que passa: la crisi d’autoritat que viu el món contemporani no prové dels qui haurien obeir, sinó dels qui haurien de manar. Els que haurien  de fer aquesta tasca tan important i tan imprescindible com és manar no ho saben fer, no ho volen fer o ho fan tan malament com saben. Aquesta és la trista realitat. I no l’exerceixen per no fer-se antipàtics o per no assumir responsabilitat.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Qui no vulgui manar, que no es posi al davant. Manar no és fàcil i no és donar el que la gent vol. Manar potser vol dir fer justament el que la gent no voldria però que es considera necessari. Els principals responsables de la crisi actual són gent que no ha sabut o no ha volgut assumir la responsabilitat de parar les coses quan era ben clar que no anaven pel camí adequat (des dels bancs nord americans que van omplir el món de bons-porqueria, fins als polítics que havien de controlar-los i no ho van fer).

Acceptar una posició d’autoritat significa assumir el rol de representant d’un ordre vigent que no sempre és just i que potser cal canviar. Exercir l’autoritat no significa resguardar en qualsevol ocasió l’ordre vigent, sobretot si aquest ordre és manifesta injust. Si jo accepto posar-me al capdavant d’un organisme, estic acceptant ser la cara d’aquest organisme davant la societat. Si jo accepto un càrrec que em dóna poder de decisió, estic acceptant la legitimitat i l’orientació de les regles que em permetran exercir-lo de la forma més justa possible. Excepte en el cas que algú cregui haver estat designat per Déu o per la Història per manar sobre els altres (que encara n’hi ha d’aquest que creuen això), els llocs d’autoritat són part d’un entramat institucional que estem acceptant com a vàlid en el moment en que acceptem exercir-los. Per això caldria revisar urgentment les nostres institucions perquè cada dia responen menys a les necessitats socials. La nostra societat necessita urgentment canvis que no hi ha manera de fer perquè hi han massa interessos creats i no convé tocar massa coses perquè als que mantenen el poder no els convé. I els polítics ja sabem que parlen molt a l’hemicicle però després no fan res al carrer (o fan tot el contrari del que han dit des de la tribuna).

Per tant, malament ho veig per poder sortir d’aquest pou profund en què hem caigut si algú no és capaç de posar-se al davant i liderar un canvi profund de les coses. No sé qui ho haurà de fer, però algú ho haurà de fer. Entretant, els més febles segueixen rebent les greus conseqüències d’aquesta ineptitud. Com sempre.

Tags: Autoritat, SOCIETAT

Avui, mentre escoltava el Pep en la roda de premsa, m’ha vingut a la memòria aquesta dita de pagès que diu que “bon guaret fa bon esplet”. Deixar la terra en guaret era el sistema ordinari que feien servir els pagesos per tal que la terra descansés. Es deixava sense sembrar un any o dos per tal que la terra es regenerés.

El Pep prové de pagès i té la saviesa dels pagesos, saviesa que li surt quan parla sense que ni se n’adoni. Quan ha donat l’explicació del per què se’n va del Barça, ha dit que “quatre anys són una eternitat a can Barça”; “que el temps ho desgasta tot i que ell s’ha desgastat”; “que ha de recuperar les forces descansant”; “m’he buidat i ara necessito reomplir-me”. Paraules sàvies. Paraules plenes de sentit comú. Paraules d’algú que té la saviesa ancestral dels pagesos que saben que no es pot matar tot el que és gras i que s’ha de parar per poder seguir endavant amb més forces després.

Tots hauríem de deixar la nostra ànima en guaret de tant en tant. És imprescindible i no sempre ho sabem fer. La terra deixada en guaret es llaura per tal que hi entri l’aigua, s’oxigeni i agafi forces per quan torni a ser sembrat. Es fa per millorar, sabent que el temps desgasta però sabent també que el temps pot servir per millorar, per fer que la posterior collita sigui millor. Necessitem airejar la ment, airejar l’esperit per poder veure les coses amb més perspectiva, amb més objectivitat, per veure els defectes i els errors que hem tingut i que potser hem de corregir.

Cada vegada que donem i donem i donem…correm el risc de buidar-nos. Diuen que donar enriqueix i és cert. Però donar sense límit i sense mesura pot ser contraproduent i acabem buidant-nos i podem morir per inanició. Les ganes se’n van, les il·lusions també, els projectes s’esgoten, la rutina es fa present i l’esperit queda envaït pel no-res i tot es torna un sense sentit. Vivim per fora i estem morts per dins. És bo donar i és bo dosificar-se. És bo estimar els altres però és bo també estimar-se un mateix perquè no podrem donar si no tenim res per donar i no podrem estimar si no tenim forces per fer-ho.

Per tant, trobo molt bé la decisió del Pep i ara només cal donar-li les gràcies per tot els que ens ha donat, que descansi molt, que agafi forces perquè encara ens ha de donar moltes més bones collites. I desitjar-li al Tito Vilanova molta sort i molt bona feina.

Tags: Pep Guardiola

Tenia guardada a l’ordinador una entrevista que RAC1 va fer el 01/03/2012 al bisbe Pere Casaldàliga. Hi han coses que s’han de guardar per tal de poder-les rellegir de tant en tant, poder-les pensar tranquil·lament i –com en aquest cas- poder-les compartir amb els que no l’hàgiu escoltat o llegit.

Pere Casaldàliga és ja gran, té Parkinson, està jubilat però té l’esperit molt jove i el cap molt clar. I diu veritats com temples; veritats que fan de bon sentir en temps foscos i depressius com els que vivim. Són paraules de bon escoltar perquè donen esperança, explicació i també sentit a tota aquesta crisi tan profunda que afecta la majoria d’àmbits del nostre viure i de les nostres relacions. Llegiu-la ben a poc a poc i no us en penedireu.

Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia,  ha dit:

– “Em trobo bé, esperançat, amb molts motius per donar gràcies a Déu.”

– “El Parkinson el porto com un germà que sap abusar de la confiança, sabent que limita els moviments, però no fa mal.”

– “Ara mateix, amb la famosa crisi, vivim exclusions. La passen els petits, els normals, els grans no passen crisi. Es fa servir per reforçar el poder econòmic. Però també està servint per aixecar consciències. Els indignats, fins i tot als Estats Units, són un senyal que les coses canvien, un pas important, una consciència unitària mundial contra la disparitat.”

– “Em posiciono clarament al costat dels indignats. Ara bé, s’ha de lluitar amb indignació i amb esperança.”

– “Hi ha certa jerarquia a l’església que no aporta res. En lloc d’obrir-se al diàleg i la comprensió, excomuniquen i prohibeixen. Donen la impressió d’un Déu jutge.”

– “És una injustícia que les dones quedin relegades a un segon o tercer rol dins de l’Església. L’Església ja està sent sostinguda, sobretot, per les dones. En les celebracions, el 70% són dones. Voler marginar les dones dins de l’Església és una ruqueria garrafal. Però això se superarà.”

– “Les dones arribaran a tots els ministeris de l’Església. No hi ha cap argument teològic que demostri que els dones no poden ser ministres de culte. Si no ho han estat fins ara és perquè les societats han estat masclistes.”

– “Tothom mereix un respecte total per la seva identitat. Hi ha hagut un procés històric que ha marginat els homosexuals, que els ha titllat de perversos dins de la societat.”

– Sobre el matrimoni homosexual: “L’Església ha de considerar la naturalesa humana amb les condicions particulars de cada poble, cultura i persona. No podem fer definicions genèriques que no tinguin en consideració unes circumstàncies concretes.”

– “Déu no pot ser motiu de guerra, ha de ser motiu de pau. Hi ha hagut massa guerres per motius religiosos.”

– “Quan ens morim ens trobarem l’abraçada de Déu. És la nostra esperança. Ens ho poden prendre tot, menys l’esperança.”

– “Europa ha de reconèixer que té una missió: salvar Grècia de les mans dels que la volen salvar posant per davant els seus interessos i no la dignitat del poble grec.”

– “Mentre el lucre i els bancs siguin els amos i senyors de la vida i la història humana, tindrem crisi: d’economia i de dignitat.”

– “Europa se salvarà per la solidaritat dins d’Europa i en tot el món. Heu de vigilar molt la temptació d’excloure els emigrants. És un desafiament: si no sabem rebre els de fora, no sabrem conviure amb els de casa.”

– “No he sortit pas mai de Catalunya. Encara hi sóc. Essent lluny, som a prop. Tinc un poema que diu que com més anem, més tornem. Les arrels hi són. Encara menjo pa amb tomàquet cada dia.”

– Sobre la sèrie que faran en honor a la seva figura: “Quan m’ho van proposar, vaig dir que no. Tenia por que fessin un far west religiós. Però tinc confiança en qui ho porta, començant pel Paco Escribano. He insistit en aquesta idea: no és la meva vida, són les nostres causes.”

– “Han triat un bon protagonista [Eduard Fernández]. Va ser aquí, ens vam conèixer. L’havia vist a Pa negre. Em sembla un home molt sensible i compenetrat i interessat en el paper.”

– “[El meu dia a dia és] llegir, resar, rebre visites, respondre correus electrònics, i espero, amb molta esperança. Ja sóc més a prop de la casa pairal.”

Tags: Pere Casaldàliga