A PEU

Hi han notícies que fan mal de veritat. Deixen mal gust a la boca i a l’estómac. Fan mal a l’ànima. Em refereixo a la notícia que ha sorgit aquests dies dels abusos a menors a internats d’Irlanda.

El problema, en si mateix, no és si els abusos són d’algunes persones de l’Església Catòlica. Que també ho és, i gros. El problema és  per què es produeixen aquest mena d’abusos a menors, en molts camps de la nostra societat i en la majoria de països. Per què es produeixen abusos constants a persones indefenses i atemorides pel pes de l’autoritat moral d’una altra persona?.

Perquè la decepció profunda, quan llegeixes aquest tipus de notícies, la produeix el fet de saber, per exemple, que un policia és el cap d’una banda de lladres; o el cap de la presó és un extorsionador d’interns; o que un metge es dedica a operar il·legalment sense cap tipus d’higiene i precaució; que una autoritat política deixa distribuir droga perquè se’n beneficia econòmicament… En fi, que podríem seguir la llista d’abusos. A menors, a desvalguts, a gents indefensa i analfabeta, a gent pobra.

En el cas de l’ Església Catòlica crec que encara és més greu perquè es juga amb el llegat sagrat de Jesús de Natzaret. En totes les institucions hi han persones nobles i incorruptes, ja ho sabem. Però també és cert que n’hi han de corruptes i innobles i que els responsables haurien de filar més prim i no deixar passar certes coses. O, el que és pitjor, deixar-les passar a uns sí i a altres no. O fer públiques algunes i amagar-ne altres. És cert que la roba bruta a vegades és millor rentar-la dins de casa. Però s’ha de rentat. El que no pot ser és tenir la casa plena de roba bruta i fer veure que no n’hi ha.

Tots tenim la nostra responsabilitat (institucions i persones) en els nostres actes i tots hauríem d’intervenir quan sabéssim algun cas. Tots som una mica hipòcrites a vegades. O covards. Doncs bé: en certes coses no hauríem de transigir i hauríem de ser nosaltres els primers responsables en denunciar aquest tipus d’abusos. I si és a menors, molt més perquè la cosa és molt més greu encara.

És essent responsables que serem més lliures.

La mort de Benedetti m’ha fet pensar aquests dies amb un fet que estan vivint milions de persones amb més o menys sort. És el fet de l’exili, no pas voluntari sinó forçós. L’exili voluntari no és mai tan dur com l’exili forçós. I dins d’aquest darrer hi ha l’exili de la persona que troba acolliment i el de la persona que no en troba i se sent desarrelada, buida i psicològicament sola.

Hi ha l’exili i, a vegades hi ha el ‘desexili’, que no deixa de ser també prou dur. Benedetti el reflexiona magistralment en una petita i deliciosa novel·la força autobiogràfica anomenada “Andamios”. Amb aquest símil tan diàfan i clar d’una bastida, que es posa i després es treu, parla de la vida que es construeix en un lloc i potser al cap d’un temps hom ha d’anar plegant les seves coses per anar a un altre lloc a bastir , de nou, una nova vida. I resulta que aquell lloc que, inicialment era teu (el teu lloc en el món, on havies nascut i viscut) ara ja no ho és perquè les coses, les persones i els llaços afectius ja són uns altres. I novament et tornes a trobar desarrelat i sol.

Aquesta realitat es podria il·lustrar amb dos textos del Mateix Benedetti:

L’exili

«Me echaban y me amenazaban de muerte. De Uruguay tuve que irme porque estaban a punto de meterme preso y torturarme. De Buenos Aires, porque una asociación profascista me puso en una lista de condenados a muerte y me dieron 48 horas para que me fuera. Me marché a Perú y me metieron preso sin que yo hubiera hecho absolutamente nada político. Me deportaron a Argentina, donde estaba amenazado de muerte. Me ofrecieron asilo en Cuba, donde dirigí un departamento de literatura en La Casa de las Américas —por primera vez me gané la vida literariamente—. Y de La Habana, a Madrid». ( de ‘Poemas revelados’)

EL ‘desexili’

«El exilio es el aprendizaje de la vergüenza. El desexilio, una provincia de la melancolía».

Benedetti va aconseguir tornar a l’ Uruguay el 1985. «El país había cambiado después de diez años de dictadura, pero yo también, después de 12 años domiciliado en cuatro países tan distintos. De los gobiernos no se aprende nada, pero de la gente de la calle yo aprendí mucho y entonces volví diferente, más maduro, otra persona, aunque siempre con el arraigo de mi ciudad». (de ‘Poemas revelados’)

Aviat arribarà l’estiu i tornaran les corrides de toros. Ja sé que hi han persones i associacions que fa anys que lluiten contra els toros. Simplement m’hi vull sumar.

Fa pocs dies que llegia al periodista Santi Capella i Rabassó parlant dels toros. Entre altres coses, deia:

“I no accepto (perquè senzillament tinc 52 anys i molta via feta) que ara em vingui, en ple segle XXI, cap pseudosaberut erudit i estudiós del taurinisme, a explicar-me que la tauromàquia això, o allò, perquè jo li proposaré una altra cosa: canviar els braus per jaguars, panteres, tigres de bengala o lleons africans, a veure quants es deixen impressionar per una capa vermella i un homenet amanerat, vestit amb sabates de dona i marcant el cul i els testicles, amb una jaqueteta ridícula i tot arrebossat de brillantets, amb un barret que sembla una cassola girada, un clown vaja…, i a veure quants d’aquests homenets tan valents amb els remugants, tenen bemolls de clavar-los les banderilles a aquests felins, sobretot si estan una mica famolencs. “

Ara que venen les eleccions europees ens diran que hem d’anar a votar perquè són molt importants. Ens diran que la major part de les lleis que ens regiran es fan allà. Jo em pregunto per què els partits no ens diuen que proposaran lleis que aboleixin les tortures. I quan parlo de tortures parlo de totes les que es puguin fer a qualsevol ésser viu. Per tant, així com es prohibeixen les lluites de galls, per exemple, per quin motiu no s’han de prohibir les corrides de toros i tot allò que faci sofrir els animals més enllà del que és necessari?

Hem començat un nou segle però seguim vivint molt endarrerits en moltes coses. Una d’elles és permetre que se segueixi conservant aquesta gran salvatjada que són les corrides de toros. I de cap manera podré acceptar mai que aquesta brutalitat s’anomeni art. Si per cas, art de fer sofrir un animal.

Quant temps més haurem d’arrossegar aquest debat infame de “toros si, toros no”?

En una visita d’un amic al centre de discapacitats on treballo em va dir: Quina feina tan dura que és aquesta! Jo li vaig contestar: No pas tan dura com moltes altres i molt més agraïdes que la majoria.

I crec que és la veritat. Almenys així és com sincerament ho sento. La convivència que diàriament tenim entre els nois i noies, monitors i tècnics és la normal de qualsevol altra feina. Però amb alguna particularitat que també fa que tot plegar sigui diferent. Per això m’ha semblat oportú explicar, de tant en tant coses del meu taller, com ja ho he fet alguna altra vegada. Ho faré a través de breus flaixos

1.-El Quico avui ha arribat enfadat amb tot al món i em sembla que també amb part de la nostra galàxia. No cal pas que li preguntis què li passa perquè t’engegarà a fregir espàrrecs amb els seu llenguatge enfarfollat i amb els seus soliloquis interminables. Com sempre, ningú

l’entén massa bé. Però tots hem sabut que està enfadat perquè el diumenge esperava que el visitessin els seus familiars i, per alguna raó, la visita es va aplaçar per algun altre dia… Això  ell no s’ho acaba i passarà un parell de dies d’aquells de “mira’m i no em toquis”.  I tant simpàtic que és quan vol!

2.-El Josep s’ha passat una bona estona telefonant i telefonant amb el telèfon mòbil espatllat que li van regalar, com si es tractés vertaderament d’algun negoci a punt de tancar. Segur que estava telefonant al seu germà o a la seva mare per explicar-los alguna de les seves dèries. Però el telèfon que no li toquin! I si no en té cap a mà, li serveix qualsevol cartró retallat a mida d’un telèfon. La línea és la mateixa i la comunicació és la mateixa.

3.-Els dos Alberts ja fa dies que van “flipant” amb les victòries consecutives del Barça. Aquests dies l’eufòria no és la de sempre que hi ha un bon resultat. Ara ja és una eufòria totalment desfermada! Tots sabem que aquests dies i fins que no arribem a Roma, el tema únic, continu i repetitiu serà el futbol. Per a ells dos quasi res més existirà al món tan important com això.

Ja ho veieu, doncs: Com podem estar avorrits amb uns companys tan entranyables com aquests?

És bo, és necessari, és just, és saludable, és beneficiós en tots els sentits treure a passejar el gos. Conec molta gent que el treu a passejar de manera educada, civilitzada, com correspon. D’aquests no me’n puc queixar. Al contrari. Els admiro perquè a mi em faria una mandra enorme haver de treure a passejar el gos quan arribo de treballar, o quan plou, o quan fa fred, o quan fa calor. A mi em faria mandra treure a passejar el gos sempre. Per això no tinc gos.

Per això i per altres raons. No sóc gaire amant dels animals en general. I tenir un animal en un pis no m’agrada. Em sembla que si visqués en una casa de pagès o en una casa amb pati ho veuria diferent..

Deia que no em queixo dels ben educats. Em queixo dels mal educats i mal educades que treuen a passejar el gos i deixen que ho embrutin tot a qualsevol lloc i mai no recullen res. A més, m’he assabentat que hi ha gent que s’hi guanya la vida. No està malament i més ara que no hi ha feina. Podria ser una sortida per alguns. Però això sí: demanaria que fossin ells qui passegessin el gossos i no pas que el gossos els passegessin a ells. Perquè hi han gossos infinitament millors que les persones que els passegen. No són ni de bon tros tan bèsties!

Ja una vegada vaig parlar d’aquest tema. Hi ha una noia al meu barri que cada dia treu a passejar 7 o 8 gossos. Però ara m’adono que són ells qui la treuen a passejar a ella. Estan més nets els gossos que ella. Crec que és una bona manera de que prengui l’aire i no es mori asfixiada dins casa seva.

Ara només falta que algun Policia Municipal la vegi algun dia i tingui la delicadesa de dir-li que ha de plegar les caques…

No sé qui deia que “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”. Si no és veritat sempre, ho és en moltíssims cassos. En aquesta mateixa línea podríem dir que el poder fa dictadors. Els fabrica del no-res. Misteriosament.

Gent que era demòcrata, oberta, dialogant es converteix des del mateix moment que toca una mica de poder en dèspota, dictatorial, superba i individualista. Com més poder, més gran és el dictador. No sé què ho fa, però és així. Només cal veure molts ministres de govern, caps d’estat, presidents d’empresa, presidents d’escala, directors de col·legi, presidents d’equips de futbol…. La llista és immensa i tant llarga que no l’acabaríem.

Poseu-vos a pensar per un moment la quantitat de gent que coneixeu i com el poder (petit o gran) els ha anat transformant. Jo en conec molts i segur que a vosaltres us en sortirà una llista ben llarga.

La personalitat humana és complicada. No és gens senzilla, encara que ho pugui semblar en molts cassos. Perquè si no, no s’expliquen les transformacions que s’esdevenen en moltes persones. Persones que eren dialogants, que tenien els seus amics amb qui parlaven i consultaven coses, persones que reconeixien els seus límits i de cop i volta ho saben tot, entenen de tot i no els cal consultar res més. Això ho veiem cada dia.

Per exemple: un professor que sap de paleta més que els mateixos paletes. Un metge que entén de cotxes més que qualsevol mecànic. Un cap de personal que comença a introduir reformes sense solta ni volta en la seva empresa com si tingués un títol de la millor universitat del món. Ministres que, abans de ser-ho, deien unes coses i després en diuen –i fan- unes altres completament distintes, com si els hagués arribat de cop i volta la inspiració divina i els mateix Esperit Sant els hagués inspirat la nit abans.

I podríem seguir…. Però no cal perquè em sembla que ja m’enteneu.

No parlo de les de l’Índia. Parlo de les grans figures de l’esport, de l’espectacle o de la política.

Els diem “vaques sagrades” perquè són intocables, inabastables, sagrats, excelsos, grandiosos, rics…. i tot el que vulgueu afegir. Però  això mateix és la causa de la seva vulnerabilitat. Això és el que els torna fràgils, llunyans i, a fi de comptes, ídols caiguts. Perquè quasi tots ells, quan cauen del pedestal, es foten grans trompades. Molts d’ells ja són irrecuperables. Han perdut el sentit de la realitat i ja no saben viure amb els peus a terra. De tant viure a les estrelles, dalt de tot del firmament, quan posen els peus a terra s’entrebanquen. Ronaldinho i Maradona , per exemple, són alguns d’ells.

Aquest tipus de gent necessita que tothom estigui al seu servei, que estiguin rodejats constantment de gent que els digui que són els millors. Quan obren el diari s’han de veure a primera plana, constantment lloats. Per això es beuen l’enteniment i no duren massa temps i es cansen de fer bé la seva feina.

A més petit nivell trobem gent d’aquesta mena en la nostra vida diària. Només cal mirar la necessitat constat d’algunes persones d’estar envoltades de gent. No saben estar ells sols en un despatx, en una feina ´qualsevol sense que algú els elogiï constantment i els digui el “macos” que són, el bé que ho fan tot i que sense ells no podríem viure.

I, és clar, s’ho creuen i immediatament ens perdonen la vida a tots els altres pobres mortals que som uns pobres desgraciats i que servim per a res. Però resulta que els que realment fan la feina són aquest pobres desgraciats des del seu silenci i el seu anonimat. Un dia rere l’altre. Anys i anys!. Anys i panys! I com aquelles piles que no s’acaben mai, duren i duren, fan el seu camí dia rere dia i són els que tiren el món endavant sense sortir mai a les portades del diari ni a la TV.

Aquest any, el nostre estimat Barça s’ha després d’algunes d’aquests vaques sagrades i ja veieu la campanya que fa. S’han vestit tots d’obrers i s’han posat a treballar seriosament. I el barça està fent història i història de la bona.

I per acabar una cosa: no cal que busqueu aquest síndrome a cap llibre de psicologia perquè me l’acabo d’inventar i no el trobareu enlloc.

Llars-Residència Acudam- Mollerussa

Aquesta és la sensació que traspuava a la cara d’aquells nois i noies quan un dia d’aquesta Setmana Santa vam anar a visitar les Llars d’ Acudam amb uns amics.

I no només se sabien i se sentien feliços, sinó que no tenien cap reparo en manifestar-ho clarament. La felicitat els sortia per tots els porus del seu cos quan ens ensenyaven el seu “piset” i ens deien que allò era casa seva. Amb els petits detalls que trobem a qualsevol casa: les fotos dels pares, de la família,  dels amics… Les flors al balcó, cuidades amb amor. Els peluixos a sobre el llit…

Acudam ja tenia una Residència des de feia temps per a nois i noies discapacitats psíquics que havien perdut els pares i que no poden estar amb els germans. Però estaven tots junts tots i calia fer alguna cosa per a les persones amb discapacitat intel·lectual més autònomes o semi autònomes. I es va pensar en fer 14 pisets (7 per planta), compartits per dues persones, amb els seus dormitoris, banys, estar-menjador, cuina… A més d’uns espais comuns per a activitats comunes…. Ara ja fa més d’un any que hi viuen.

Tota una meravella, que fa que la qualitat de vida d’aquestes persones millori considerablement i que mostrin obertament tanta satisfacció. Els meus amics van quedar bocabadats amb tanta comoditat. Un d’ells deia amb humor: Cóm s’ha de fer per fer la sol·licitud d’entrada? És que qualsevol de nosaltres viuria en un piset d’aquests, havent vist les comoditats que tenen.

Tots necessitem el nostre raconet on sentir-nos nosaltres mateixos, on podem somniar i viure. Aquest nois i noies ja l’han trobat: reconeixen que allò és seu, que allà hi tenen les seves coses, la seva roba, els seus records, les seves copes guanyades en competicions, les seves fotos, les seves colònies i perfums, els seus amics, la seva vida…

Ja sé que molts dels que em llegeixen ja saben prou bé el que és la Mona de Pasqua. Per tant, deixeu-ho córrer i aneu-vos-en a llegir alguna cosa més profitosa.

Però és que també em llegeix gent de fora de Catalunya i alguns llatinoamericans que sempre em pregunten com és que el dilluns de Pasqua no vaig a treballar. Llavors els he d’explicar ´per què faig festa i el que és la tradició de la mona. Per tant, és més per a ells el post d’avui, tret en la seva major part de Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullat, que porta un ou o molts d’ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d’algun objecte o animal, d’una gallina, d’un simi, d’un minyó, etc.

En la meva comarca del Pla d’Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d’ous i recoberta de llavors d’anís, i la mona d’adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d’ou i voltades d’ous durs a la part inferior.

El nom de MONA sembla que ve, igual que el portuguès monda, del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). Encara que també hi ha alguna altra opinió que deriva mona de l’àrab munna ‘provisions de boca’ (Assin: Al-Andalus, ix, 34).

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l’ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d’ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l’ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Bona mona a tots els qui en mengeu!

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Costums,Societat

Avui venia de comprar i m’he trobat un senyor gran, amic meu. Com que aquests dies no treballo i tinc més temps, ens hem quedat xerrant una bona estona. Ell anava al CAP a curar-se la cama. Diu que fa 9 mesos que hi va pràcticament cada dia.

M’ha comentat, molt enfadat, de que l’atenen força malament i del mal caràcter de la seva infermera. Diu que es passa hores mortes esperant que l’atenguin i que, moltes vegades metges i infermeres se’n van a fer el cafetó mentre tenen els pacients esperant. Que tot el dia hi ha les llums enceses, encara que faci un sol que espetegui i s’hi vegi prou. Que tot això passa perquè aquesta gent són funcionaris i cobren igual a final de mes, treballin millor o pitjor i que poc els controlen si fan bé la seva feina o no. En fi, tot un memorial de greuges contra els funcionaris.

M’explicava que a ell no li importava massa esperar perquè està jubilat i tampoc té altres obligacions. Mentre espera, parla amb uns i altres i diu que s’ho passa prou bé observant com és la gent i com es comporta. Em deia que allà hi coneixia tot tipus de persones i tot tipus de maneres de fer: des del que arriba altiu i tibat i ni diu “bon dia”, fins al pobre emigrant que és d’allò tant atent amb tothom i ajuda a aixecar-se de la cadira a qui veu que no pot.

Jo no tinc massa relació amb funcionaris i, la veritat, he tingut experiències de tota mena. També tindria alguna anècdota força desagradable per contar. però no ho faré avui perquè amb el que us he explicat del meu amic ja en deveu tenir ben bé prou.

Però sí que us vull fer aquest “regalet” que he trobat: és una carta de reclamació al departament de Trànsit de la Generalitat de Catalunya.

“Bon dia,

No entenc com podem tenir un servei tan dolent en quan a atenció al client; he trucat 3 o 4 cops i no hi ha manera que agafeu el telèfon. He enviat també un correu electrònic i tampoc me l’ heu contestat.

Total perquè les cartes de multes (això si que funciona bé, d’alguna cosa heu de menjar suposo) concretament les de Requeriment de Dades del conductor, no està indicat a quina direcció s’han d’enviar aquestes dades.

Ho he intentat fer a traves de la web, cosa que m’ha estat impossible, ja que la web que posa a la carta et porta a la pàgina d’inici. I degut al meu baix nivell informàtic, (només tinc el títol de enginyer informàtic de gestió), no dec haver aconseguit arribar al formulari online.

En fi, millor paro de perdre el temps, que amb uns quants que el perdin ja n’hi ha prou. Espero que una carta per correu certificat sigui suficient, i que els responsables d’aquest mal funcionament tinguin 20 segons lliures per llegir la carta i intentar que això sigui més fàcil per a tothom, sinó d’aquí uns anys en comptes de  la unió europea, ens fitxaran per a la unió africana subdesenvolupada.

Salutacions”

Són així realment la majoria de funcionaris? T’ho posen sempre tan difícil? Van a escalfar només els culs de les cadires com es diu? A veure si algun funcionari defensa una mica el seu gremi.

Bones vacances de Setmana Santa per a tots aquells que en feu!

Tags: Funcionaris

La paraula ESTIGMA prové del grec i vol dir: SENYAL, MARCA. Té diverses accepcions  segons el diccionari, però la que ens interessa aquí és la primera:|| 1. Senyal o marca indeleble. La calvície era considerada un estigma de la naturalesa, Pla SB 173. Especialment: a) Marca feta amb ferro roent com a signe d’infàmia o d’esclavatge.Atribut que converteix el seu portador en una persona diferent i poc atraient, de manera que el desacredita socialment. La paraula prové del grec στίγμα ‘senyal, marca’.L’ escriptora nord americana Susan Sontag té un llibre, que vaig llegir fa ja molts anys, que es diu “La malaltia com a metàfora”. Ella sempre va ser una escriptora polèmica per les seves reflexions crítiques sobre la societat, la guerra, la política, et. Sempre va tenir visions innovadores de les coses, que van xocar frontalment amb moltes maneres de pensar de la societat del seu temps. Era una persona molt crítica amb la societat en general i amb la nord americana en particular.En aquest llibre parla dels prejudicis col·lectius que es tenen sobre algunes malalties determinades. Les seves reflexions sobre la malaltia i les metàfores negatives que l’acompanyen les va fer, sobretot, a partir de la seva leucèmia, malaltia que la va dur a la tomba. Va parlar de la tuberculosi (la malaltia més cèlebre del S XIX), de la Sida i, sobretot del càncer. A aquestes, s’hi podria afegir la lepra com a malaltia típica de temps primitius i les malalties mentals com a representatives dels temps actuals.Tota malaltia greu és vista amb molta prevenció. Però, ens hem preguntat per què unes les mirem amb tanta prevenció, amb tanta por, amb tanta càrrega negativa? I per quin motiu estem posant en aquest mateix calaix les malalties mentals actualment?  Suposo que deu ser degut a que cada dia es descobreix més coses del cervell humà i de les emocions que mouen la persona. Però això no fa que es puguin curar encara certs tipus de malalties mentals. estem encara en l’època del misteri, del descobriment, de la por.De les metàfores associades amb una malaltia greu, Sontag assenyala una en particular, sens dubte la més nociva: la metàfora militar. El cos es concep com un camp de batalla; el cos lliura enfront del càncer un combat aferrissat del que amb molta freqüència surt vençut. Contràriament a la tuberculosi, una afecció molt localitzada, i fins fa poc molt controlada, el càncer representa l’horror d’una invasió generalitzada, amb escaramusses imprevisibles, i teràpies brutals que representen una mena de contraofensiva militar.Fins fa poc, el càncer era la malaltia tabú per excel·lència, la que persistia en la seva malignitat i encara ara  malgrat les múltiples victòries que oferia la ciència mèdica sobre molts altres patiments. L’escriptora resumeix així: “Es pensava en la tuberculosi com una mort decorativa, sovint lírica. El càncer és un tòpic estrany i encara escandalós per a la poesia, i es preveu inimaginable tornar estètica aquesta malaltia “.La malaltia, com a metàfora, és també una esplèndida reflexió sobre l’estigma social: una malaltia greu deixa de ser un patiment merament clínic per esdevenir una marca infamant. A l’ inici del seu llibre, Sontag parla de la malaltia com el costat nocturn de la vida, com una ciutadania incòmoda, i afegeix: “Cada persona en néixer posseeix una ciutadania dual, en el regne dels sans i en el regne dels malalts . Encara que tots preferiríem només utilitzar el passaport bo, tard o d’hora cada un es veu obligat, almenys per un temps, a identificar-se com a ciutadà d’aquell altre lloc “. El propòsit declarat de l’escriptora és despullar a la malaltia d’una càrrega metafòrica nociva que només engendra discriminació, segregació i estigma, i un gran ostracisme per al malalt, és a dir, per a qui no s’inscriu amb aplom suficient en el món dels saludables .Etiquetes de Technorati: Malalties,Relacions socials

Tags: Malalties, Relacions socials

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

Nikosia és l’última ciutat dividida. Per muralles, idees, religions i un suposat abisme cultural.

Creiem que, d’una o altra manera, tots portem una certa Nikosia dins de la geografia del cos i la ment. Algú va separar en dues a Nikosia, però nosaltres viatgem constantment a banda i banda d’aquesta frontera. I és des d’aquest dualisme, des d’aquest vaivé que explicarem  la nostra història; que és tan real i legítima com qualsevol altra.

Això és el que diuen unes persones que, fa una temporada ja, han començat una experiència innovadora, original, trencadora de límits i de fronteres. Reconec que encara no conec massa què és, ni coneixia la seva existència. Però el poc que he pogut veure i sentir m’ha sobtat positivament. Crec que és una experiència que s’ha de divulgar.

Nikosia és un programa realitzat per un trentena de persones que pateixen malalties mentals com l’esquizofrènia. S’emet cada dimecres a través de Ràdio Contrabanda i per internet. Aquest projecte és un sistema de rehabilitació per a malalts mentals. 

Us deixo unes adreces per si voleu saber-ne més.

http://www.vilaweb.tv/?video=4799

http://ayudanikosia.blogspot.com/

http://pod-serve.com/podcasts/show/radio-nikosia

Tags: Malalties mentals, Relacions socials

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Tags: Ensenyament, Escola, Familia, Malalties mentals, Mestres

Sortosament, cada cop ho són menys d’ invisibles. Sobretot en la societat occidental. En altres societats són tan invisibles com ho han estat al llarg de la història.A mi m’agrada més que se celebri el Dia internacional de la DONA, en general, que no pas de la DONA TREBALLADORA. El que s’ha de valorar és la persona. sigui home o dona. De treballador ja s’hauria de suposar que ho som tots. Cadascú fa la seva feina i tots hauríem de valorar la feina dels demés, siguin homes o dones.El mal és que al llarg de la història hi han hagut molts INVISIBLES, com diu Eduardo Galeano en el seu llibre ESPEJOS: indis, negres, esclaus, dones, infants, etc. Gent invisible, (generalment els més febles) perquè han sofert, anònimament, mil i una calamitats sense veu ni sense drets a piular. I el mal és que encara queden molts invisibles arreu del món.En alguns llocs de Mèxic manava la tradició que els melics de les nounades fossin enterrats sota la cendra de la cuina, perquè des de petites aprenguessin quin és el lloc de la dona, i que d’allà no se surt.Quan va esclatar la revolució mexicana, moltes van sortir, però portant la cuina a coll. Per les bones o per les dolentes, per segrest o per ganes, van seguir els homes de batalla en batalla. Portaven el nadó enganxat a la mamella i a l’esquena les olles i les cassoles. I les municions: elles s’ ocupaven que no faltessin “tortitas” a les boques ni bales als fusells. I quan l’home queia, elles agafaven l’arma.En els trens, els homes i els cavalls ocupaven els vagons. Elles viatjaven al sostre, pregant a Déu que no plogués.Sense elles, la revolució mexicana no hagués existit. A cap se li va pagar pensió.Com no es paga pensió, ni es poden jubilar, tantes i tantes dones que es cuiden de la casa i dels fills i treballen tan o més que molts homes.Etiquetes de Technorati: Dia de la Dona

Ja sé que sóc una mica “raret”en moltes coses. Ho reconec.Hi han moltes coses que no m’agraden i que em fan anar a contra corrent infinitat de vegades i en moltes ocasions.Per exemple: no m’agraden certes revistes (Lectures, Hola, Glamour, 10 Minutos, Cuore, Mia, Clara…). No m’agraden certs programes de TV (per entendre’ns, el que en diuen “del cor”). No m’agrada cert tipus de literatura, per ben escrita que sigui. No m’agrada cert tipus de música…I no m’agrada gens disfressar-me per Carnaval. Mai ho he fet. Ni de petit. I no crec que sigui per sentit del ridícul. Crec que és quelcom més. Ho hauria d’estudiar algun entès, d’aquests que fan tests i sessions llarguíssimes (i cares) de psicoanàlisi….És que aquests dies només veus disfresses per tot arreu. Els nens van i venen disfressats. Les colles de nois i noies surten a ballar disfressats. Les discoteques fan concursos de disfresses.Els polítics no cal que es disfressin perquè normalment en van tot l’any i aquests dies no se’ls nota res diferent.Tampoc cal que es disfressin els banquers. De fet, ja ni ho intenten. Podrien disfressar els resultats dels seus respectius bancs per no donar sensació d’abundància infinita. Però ja no ho intenten. Públicament fan ostentació dels seus robatoris a plena llum del dia i, per tant, dels seus resultats sempre bons. Cada any millors.A mi no m’agrada disfressar-me, ni l’ostentació, ni els “xismes”, ni les converses sense suc ni bruc, ni seguir sempre la corrent; no m’agrada seguir la moda, ni el dolç, ni tantes altres coses que fan que a vegades en mirin com a bitxo rar, una mica malament (d’on ha sortit aquest “tio”?)Per tant, no us estranyi si, un any més no em veieu disfressat. I no intenteu tampoc convèncer-me que ho faci.Bon Carnestoltes. Bon Carnaval. Bones “Carnes tollendas”. Bones “Carnes tollitas”. Bon “Carnevalle” a tots els que el celebreu.Etiquetes de Technorati: Carnestoltes,Carnaval,disfresses

Tags: Carnestoltes

“Voluntariat per la llengua” és un programa que facilita aprendre a parlar català, per mitjà de converses cara a cara i individualitzades, entre una persona que normalment el parla i una persona que el vol aprendre.

Ahir vaig tenir la meva primera trobada com a voluntari amb la persona que se m’ha assignat: l’Ahmed. Quan ens vam trobar a la plaça de Mollerussa per anar fer un cafè -després d’haver quedat per telèfon- em vaig endur una agradable sorpresa: ja coneixia l’ Ahmed de les classes de castellà que li vaig fer anys enrere. També ell va dir-me que li agradava que jo fos altre cop el “seu professor”, ara de català, perquè tenia ganes d’aprendre’n.

Però no és aquest el tema, pròpiament, del que vull parlar. La trobada amb l’ Ahmed m’ha fet pensar en com han organitzat els nostres governs el tema de l’ aprenentatge del català per als nouvinguts. Des del meu punt de vista, força malament. Si volem que el nouvingut aprengui català i el faci servir en la seva vida diària li hem de donar més facilitats. L’ hem d’ajudar. Hi hem de destinar més recursos. No n’hi ha prou que persones com jo mateix, amb més bona voluntat que res més, fem el que haurien de fer els governs.

Jo no en sóc pas expert en aquest tema  –pobre de mi-, però sí que puc parlar amb una certa experiència de com hem dut aquest tema aquí a Mollerussa. Durant vora de 15 anys he fet voluntàriament classes de català i castellà a emigrants, en un programa que porten junts Càritas i Creu Roja. Les classes les havíem de fer els dissabtes a la tarda o als vespres, sense gaires mitjans i sense cap recolzament oficial. Dificultats en trobar professors i dificultats en donar continuïtat a les classes. Dificultats en trobar locals i espais adequats (des d’aquí gràcies als germans de La Salle i a l’ Institut per oferir.nos  de forma desinteressada les seves aules). En fi, més bona voluntat que res més. Hem fet els que hem pogut un bon grapat de voluntaris, però em sembla que amb això no n’hi ha prou.

La realitat és que la majoria (fora dels llatinoamericans) primerament volien aprendre castellà. En certa manera és lògic ja que moltes vegades són gent que no sap si es quedarà a Catalunya o no. Però després jo sempre mirava de despertar-los la necessitat d’aprendre també català si es quedaven aquí entre nosaltres.

He tingut experiències de tots tipus: Alguns que han fet el pas i els trobes pel carrer i ja parlen català i altres (la majoria) que no han fet el pas i s’han quedat amb el castellà.

Per això aquest any, després de deixar un parell d’anys les classes una mica decebut, he volgut experimentar aquest programa de “Voluntaris per la llengua”, que sé que funciona prou bé. Ja us explicaré com em va aquesta nova experiència i us animo a sumar-vos-hi si teniu temps i ànims per a fer-ho.

Si us dic que el pop és un animal de la nostra fauna de terra endins em direu que estic tocat de l’ala. Però és veritat: de pops en trobareu a tot arreu: mar endins i terra enllà.El pop és un animaló amb un munt de tentacles. No sé quants, però molts. I els fa servir tots! I més en tingués! Els ocupa tots en tots moments. Mira de fer-se seu tot el que té al seu voltant. Ho agafa tot molt fort i no ho deixa. Costa molt desfer-se dels pops. Viu del que pot arreplegar. Se n’aprofita. Se n’alimenta.A més de tentacles, té uns bons ulls. Ben grossos i ben oberts. De cervell no sé si en té massa, però tampoc té massa importància. No li cal, perquè la feina li fan els altres.Li agrada controlar. Li agrada fer-se seu tot el que l’envolta. S’amaga i espera. I sempre cau algun incaut. Llavors, l’agafa, l’estreny fort i …ja ha begut oli! Ja no se’n pot desfer més.I també hi ha una altra classe de pops:Els mol·luscs cefalòpodes que posseeixen vuit braços amb dues fileres de ventoses en cadascun d’ells. Es caracteritza per tenir el cos tou amb un cervell ben desenvolupat i dos ulls grans i complexos que li donen una bona visió.Poden arribar a canviar, de forma molt ràpida, el color i la textura de la seva pell. Passen gran part de la seva vida amagats entre les roques i forats naturals i moltes espècies, com el pop comú, poden arribar a créixer fins a 1 m. de llarg.Viu en fons rocosos a les zones litorals. A l’hivern el pop comença a acostar-se a la costa per realitzar la reproducció, romanent al litoral fins a la primavera. És un animal de costums nocturnes i s’alimenta de crustacis, peixos petits i mol·luscs.Però aquests darrers no m’interessen gens ni mica… si no és al plat.Etiquetes de Technorati: Fauna,Flora

Tags: Fauna, Flora

Sant Tornem-hi!.  Vol dir que ja s’han acabat les vacances de Nadal. Demà passat ens tornarem a trobar tota la colla. Parlarem de com han anat les Festes, de si hem menjat molts torrons… En fi, les converses normals després d’uns dies de descans.

Però una cosa noto després de les vacances, després de molts anys de conviure amb nois amb discapacitat intel·lectual: Tots tenen ganes de tornar al taller. No és pas que a casa seva s’avorreixin (potser alguns si, com m’avorreixo jo també en algun moment) o que no s’ho passin bé descansant uns dies de la feina i activitats quotidianes del taller. No és això. En el fons crec que el taller per a ells és una necessitat.

Necessitat de poder estar amb els companys; necessitat de relació; necessitat de sentir que estan fent una activitat útil i, per tant, sentir-se útils, necessaris i important en la vida.

El taller els fa sentir tot això i els professionals que hi treballem també sentim això mateix, tot fent-los-ho sentir a ells. També nosaltres ens sentim realitzats, ens sentim important i ens sentim útils i necessaris. Perquè també nosaltres –tothom- som discapacitats d’alguna forma. Per això penso que també tots nosaltres tenim ganes de tornar al taller.

Tota persona al llarg de la seva vida s’ha de fer autònoma i amo de la seva pròpia persona. Ha d’anar creixent i madurant i aquesta és una lluita que no s’acaba mai. Tinc la meva pròpia vida i he de decidir què faig amb ella, gràcies també a moltes persones que em van ajudant durant tota la vida.

Aquest és el sentit d’anar a treballar -d’anar al taller-, d’engarçar tubs de cortina o envasar ferreteria, fent taller d’autodeterminació o de cuina, fent estimulació multi sensorial, fent atenció fisioterapèutica, fent activitats esportives o qualsevol altra activitat de les moltes que es realitzen al taller.

Tot plegat val la pena perquè ens ajudem els uns als altres i perquè un dia ningú pugui dir:

“Vaig morir-me veient sempre el mateix arbre de casa meva, veient les mateixes formigues, les mateixes parets i el mateix terra”.

Anant al taller, tots veurem més arbres, formigues de diferents colors i mides; cares, cases i paisatges nous. Tots descobrirem una altra realitat i que hi han moltes més coses darrera dels nostres murs. Sabrem obrir un foradet a la paret per tal d’atansar-hi l’ull i veure que, darrera, hi ha un paisatge immens per descobrir.

Hi ha un tipus de persones que, com que no sóc psicòleg no sabria classificar, que tenen l’habilitat de posar sempre la gent que els envolta“sota sospita”. Vull dir que sempre estan com a receloses, que sempre pensen malament de l’altre. Són suspicaços.

Quan poses una altra persona sota sospita vol dir que no li tens prou confiança, que tens sempre la impressió que et trairà, que no és recta, que té ganes de fer mal. Per això cal vigilar-la de ben a prop. Si no hi ha indicis, cal buscar-los. Cal inventar-los. La qüestió és pensar que els altres sempre busquen el pitjor i sempre van contra tu.

Aquestes persones sempre tenen el lloc assegurat a les empreses i a certs cercles de la societat. Els caps sempre els busquen i els tenen ben a prop. Són els que porten sempre la notícia, el comentari, la xafarderia. I això els va com l’anell al dit: sempre estan ben informats de tot el que passa a l’empresa o al voltant seu.

Però no s’adonen d’una cosa: Aquestes persones deformen la realitat. Trien les notícies i classifiquen les persones segons el seu punt de vista, a vegades molt esbiaixat. I, per tant, són injustos. I, en el fons de tot plegat, vol dir que tenen molt baixa autoestima i són força envejoses perquè no assoleixen llocs o no poden arribar on arriben altres. I per protegir-se ells, no els importa de fer mal als altres. Són extremadament perilloses. On hi ha aquest tipus de persones, sempre hi ha embolics i sempre veuen males intencions on no n’hi han.

La injustícia de  posar  una persona “sota sospita” és un mal del que ens hauríem de vacunar perquè, si no, es converteix en plaga que ho arrasa tot. Arrasa les relacions familiars i laborals i fa que la vida es torni complicada per culpa nostra. I fa que les relacions socials no siguin franques. I fa que tot sigui una xafarderia. I fa que ho vulguem saber tot de tots i a totes hores. I fa que deformem la realitat i que les notícies corrin i corrin… I, ja se sap, quant més corre una notícia, més deformada arriba al seu destí final.

Tags: Empresa, Sospita

Posar-se roba interior vermella (en alguns països posar-se alguna peça blanca), menjar raïm, estripar el calendari de paret, posar espelmes de colors, canviar l’escombra o menjar llenties són algunes de les coses que es fan per atraure la bona sort l’any que comença.Si a les 00:01 del 1r de gener una persona corre pels carrers amb un parell de maletes a la mà mentre intenta menjar 12 panses de raïm, llençar un vas d’aigua i menjar llenties possiblement ens pensarem que està boja . Més que un pacient psiquiàtric, aquesta persona és algú que segueix al peu de la lletra les càbales i supersticions que comunament es fan per atraure la bona sort.Depenent del que es vol obtenir el 2009 és la càbala que s’ha de realitzar. En la majoria dels casos es tracten de ritus fàcils de fer que fins i tot són traspassats a les famílies de generació en generació. Un dels més vells és menjar 12 raïms al ritme de les campanades del rellotge. La variant d’aquesta càbala és menjar panses de raïm. Per atraure la fortuna i els diners hi ha diverses opcions que van des de menjar una cullerada de llenties cuites per obtenir l’abundància, fins a tenir un bitllet dins de la sabata per a la prosperitat econòmica. Una altra opció menys coneguda consisteix a posar un anell d’or a la copa de xampany amb la que es realitzarà el brindis a les 00:00, amb això que assegurarà que no falti els diners durant tot l’any.Per als qui volen deixar enrere tots els moments dolents del 2008 hi ha diverses càbales que poden implementar per començar l’any amb bona energia. Una de les més conegudes és la de llençar una mica d’aigua cap a fora de casa com a símbol de llançar els mals pensaments. Els que vulguin arrencar l’any amb el peu dret hauran de repetir en veu alta o mentalment la frase “Seré feliç aquest any” al costat de les dotze campanades. Altres de les recomanacions que cal tenir en compte és que al moment de sortir al carrer a saludar veïns o amics s’haurà de tractar que la primera persona que es vegi sigui jove perquè mentre menor sigui major serà la felicitat.L’amor és un altre dels desitjos més recurrents per aquestes dates i per aconseguir-lo existeixen diverses supersticions que es poden aplicar. Les que volen que d’una punyetera vegada el seu xicot li demani casament hauran de seure i tornar a aixecar amb cadascuna de les dotze campanades. Les solteres hauran d’utilitzar roba interior rosa per tenir un amor l’any que comença o vermella si el que volen és passió. A més es pot utilitzar roba interior groga la nit de cap d’any, per assegurar felicitat i els bons moments en la parella. Els efectes es potencien si s’usa la roba interior al revés i es canvia al dret després de mitjanit.Per als que volen tenir un any agitat, ple de viatges i sortides hauran de treure les maletes a la porta de la casa i serà encara millor si la persona s’anima a donar la volta a l’illa de cases amb les maletes a la mà.Després de tot aquest recull de supersticions penso: si en serem de superficials, rucs i supersticiosos! Ens cal fer tanta comèdia un any rere l’altre per aconseguir aquesta felicitat tant desitjada? No l’hauríem d’anar a buscar a algun altre lloc?Bon any a tots!Etiquetes de Technorati: Supersticions,Any nou

Tempus fugit ens deia Virgili a  “Les Geòrgiques” ( “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”).El temps vola, se’ns escapa de les mans. Ens ho recorden sovint els rellotges de sol.Un any més.Un any menys.Amb aquesta suada i simple reflexió m’acomiado d’un any que no ha estat del tot bo però que me l’imagino millor que el que ens espera.Tant de bo els pronòstics s’equivoquin.Bon any 2009!Etiquetes de Technorati: Pas del temps

Tags: Pas del temps

Avui és el DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES I també una altra commemoració important: EL 60è. ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

Les dues diades són prou importants per dir quelcom de cada una. Però avui les vull unir perquè crec que tenen prou punts en comú.

Jo vaig néixer l’any de la DECLARACIÓ. O sigui, que tinc 60 anys. I des del meu primer moment de raó i des del meu primer record sempre he vist el mateix en aquest món de mones. Que els drets hi són per vulnerar-los i que els rics i poderosos són els que dicten les lleis (que, per suposat, són sempre les lleis del més fort).Sembla que els drets són per passar-se’ls pel folre. Sembla que per més que es protesti no hi ha res a fer; sembla que aquest món no té remei… Doncs no: si no ho fan els grans, ho hem de fer els petits. Però les coses s’han de dir. I a base de dir-les van empapant les ments con una pluja fina.

És gràcies a això que els indígenes ja no viuen com vivien. Més malament, em direu. En cert sentit potser sí. Els han pres tot el més valiós que tenien: la terra, les costums, la seva manera de viure… Però no els han pres la dignitat. La dignitat i les ganes de lluitar de molts d’ells, com diu mol bé Pere Casaldàliga, amic dels indígenes i bon coneixedor del tema.

Una experiència que m’ha marcat la resta de la vida la vaig viure l’any 1977 a Rio Grande do Sul.Amb un amic vam anar a visitar una “reducció indígena” d’ indis xarrúes. Jo vivia llavors a l’ Uruguai, país d’indis xarrúes fins que van emportar-se els darrers a una exposició a París per mostrar-los quasi com animals rars. A l’ Uruguai ja era creença comuna que no n’existien. Docs, sí. En un poble del sud del brasil, anomenat justament “Charrua” encara llavors hi havia una “reducció” on hi vivien un parell de centenars d’indis. I allà estaven passant el dia sense fer quasi res, amb uns “cuidadors” del govern brasiler que els vigilaven d’a prop (no pas respectaven) per tal de que no caiguessin en l’alcoholisme i no els enredessin massa quan anaven a vendre els pocs productes artesans que fabricaven.Tot plegat, una autèntica llàstima.

Drets humans conculcats , indígenes, nens i nenes explotats, semi esclaus en molts països encara ara etc. etc, tot plegat és un còctel explosiu molt perillós que els rics no ens acabem d’imaginar.El dia que ens exploti a les mans, llavors ens adonarem del per què haurien de servir els drets humans i de com hauríem de treballar tots plegats a fer un món mes just mirant de respectar-los i fer-los respectar.

Tags: Drets humans, indígenes

 
A ningú li agrada ser anònim. Ser anònim, no tenir nom, no ser ningú, no ser reconegut per ningú ni per res no agrada ni és bo. No és bo ni per la persona ni per la mateixa societat.

L’anonimat ens fa sentir i ser ningú. Sense drets i sense deures. Les pitjors coses que es fan, es fan en l’anonimat. No hauria de ser així però, malauradament és així. La persona anònima, la que no compta, se sent exclosa. En realitat és una exclosa. No compta per res ni per ningú.

Si no ens agrada viure en una societat anònima hem de conèixer els nostres veïns, hem de parlar-hi i hem d’escoltar-los. Això se’ns fa cada dia més difícil (per cultura, per costums, per idioma, per diferències de tot tipus cada dia més accentuades) però cada dia serà més necessari si no volem excloure o sentir-nos exclosos. 

Tags: SOCIETAT

Moltes persones, -ecologistes o no-, considerem  que el pla d’enllumenat nadalenc de la majoria de les ciutats  suposa un malbaratament social i ecològicament inacceptable, que lluny del suposat esperit nadalenc, intenta reflotar la cultura del consumisme perquè el comerç pugui continuar fent caixa.
Les llums d’aquestes festes costaran 7.557 euros diaris a la ciutadania de Valladolid, 3.600 euros diaris a la d’Oviedo, un 15% més que l’any passat a la de Madrid, o un 20% més a la de Barcelona, segons notícies del diari.Tot això, amb l’objectiu, inequívoc i declarat pels titulars dels ajuntaments, de fomentar el consumisme. 
Les llums de Nadal d’enguany abunda en el malbaratament energètic. Fins a 30 milions de kWh. es dilapidaran, el que suposa unes emissions d’uns 15 milions de kg. de CO2. L’equivalent al consum d’una ciutat de 100.000 habitants durant un mes. Això sí, per intentar salvar la cara d’allò políticament correcte, les llums que utilitzaran els ajuntaments són de baix consum.
Però el malbaratament va molt més enllà, ja que aquestes xifres només es refereixen a la il·luminació nadalenca oficial. Cal tenir en compte, a més, el desorbitat desplegament de llums nadalenques dels milers de grandes centres comerciales repartits per tota la geografia. Es calcula que en els més de mil grans centres comerciales es consumeixen, només per les llums de Nadal, uns 50 milions de kWh., sense comptar el consum afegit derivat de la gran afluència de persones que els visiten.
El consum elèctric de les llums nadalenques està cobert pràcticament en la seva totalitat, donat el seu caràcter extraordinari, per centrals tèrmiques que generen i emeten tones de CO2 a l’atmosfera. Un regal de Nadal per l’efecte hivernacle que causa el canvi climàtic. Limitar la il·luminació al període nadalenc, és a dir, des de Nadal a Reis, suposaria reduir a més de la meitat tot aquest malbaratament. Ni tan sols a aquesta mesura semblen disposats els titulars de les corporacions locals, malgrat que seria, sens dubte, ben rebuda.

No podríem fer res per canviar aquesta realitat? Els ciutadans no hauríem de dir res? Amb aquests KWS quants nens podrien menjar? Quantes vides podríem salvar als hospitals de l’ Àfrica, per exemple?I no em digueu que això és demagògia. I si dieu que ho és, doncs sóc demagog.

Tags: Consumisme

Les entrevistes que algunes empreses fan a l’hora de buscar una feina crec que no serveixen de res.Ja sé que, d’alguna manera, s’ha d’avaluar el candidat/a. Però em sembla que la majoria de vegades es fa tan malament, amb criteris tan tronats o tant estranys, que l’entrevista no serveix per a res. El que es mira no són precisament les qualitats per la feina sinó altres coses que no tenen res a veure, ni amb les qualitats per fer una tasca ben feta ni amb les qualitats de la persona.
Almenys, aquest és el meu parer, després d’haver observat alguns cassos de ben a prop i haver llegit les condicions que es demanen en els anuncis dels diaris (edat, presència física, etc )
Això em recorda un acudit que un dia algú em va explicar sobre aquest tema. Perdoneu si no el trobeu de massa bon gust. Segurament que els psicòlegs entrevistadors seran qui el trobaran de pitjor gust. Però que, per una vegada, s’aguantin…
Va un candidat a una entrevista de feina i el psicòleg li diu:
– Li faré un test final per a la seva admissió.
– Perfecte, diu el candidat.
– Llavors el psicòleg li pregunta:
– Vostè està en un carrer fosc i veu allà lluny dos fars venint a la seva direcció, vostè què pensa que és?
– Un cotxe, diu el candidat.
– Un cotxe és molt poc, quin tipus de cotxe? Un BMW, un Audi, un Volkswagen?
– I com ho sabré?- Hummm …, diu el psicòleg, que continua: li faré una altra pregunta:
– Vostè és al mateix carrer fosc i veu només un llum venint a la seva direcció, què és?
– Una moto, diu el candidat.- Si, però quin tipus de moto? Una Yamaha, una Honda, una Suzuki?
– Però si és un carrer fosc com ho sabré? (ja mig nerviós)
– Hummm …, diu el psicòleg. Heus aquí la darrera pregunta:
– Al mateix carrer fosc vostè veu de nou un sol llum però més petit i percep que ve més lent, què és?
– Una bicicleta.
– Si, però quin tipus de bicicleta?, Una Caloi, una Raleigh?
– No ho sé!!.- ¡Ha estat vostè. Desqualificat! diu el psicòleg.
Llavors el candidat, mig trist amb el resultat, diu al psicòleg:
– Encara que he estat desqualificat, el test m’ha semblat molt interessant. Puc fer-li una pregunta, en la mateixa línia de raonament? I el psicòleg satisfet respon;
– ¡És clar que pot!
– Vostè, senyor, està a la tarda, gairebé de nit, en un carrer mal il·luminat. Heus ací que veu una dona molt maquillada, amb un vestit vermell molt curt, contornejant-se i movent la bossa, què és?
– Ah! – Diu el psicòleg – és una dona… bé… una dona de mala vida, per dir-ho finament.
– Si, però quin tipus de dona?: ¿La seva germana? La seva filla? La seva dona? O la seva mare?

Tags: Feina

Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

Tags: CÀRITAS, PSICOLOGIA, Voluntariat

Gestionar adequadament una empresa en aquests moments de crisi deu ser força difícil. Però fer-ho en moments d’eufòria econòmica no té cap gràcia ni cap mèrit. 

Se’ns acosten dies complicats en aquest sentit. Ja han començat a sortir els treballadors a protestar als carrrers perquè es queden sense feina. I ja comencen a tancar moltes empreses.

Aquest panorama a mi em fa pensar unes quantes coses:

1. Que moltes empreses no s’han preparat gens ni mica per aquest moment.

2. Que quedar-se sense feina, d’un dia per l’altre, també ha d’ésser molt fotut.

3. Que aprofitar el moment de crisi per fer neteja és immoral.

4. Que sortir al carrer a destrossar mobiliari públic que és de tots i paguem entre tots  també és immoral.

5. Que s’hauria de parlar i dialogar molt més del que es fa actualment.

Ramon Pàmies, blocaire d’aquest diari, em comentava en un correu personal, parlant d’aquest tema en el que ell n’és especialista perquè ha treballat tota la vida de Director de Personal en grans empreses:

“Fa anys que dic, a qui em vulgui escoltar, que la crisi del

capitalisme es una crisi de mal directius, que només busquen diners i poder”.

 Doncs potser sí que té raó…

Tags: Crisi, Feina, Violència

Els Mossos d’Esquadra han desarticulat al Segrià i al Pla d’Urgell una xarxa que es dedicava a falsificar targetes de crèdit i a estafar comerços de les comarques de Lleida. La policia ha detingut deu persones, totes de nacionalitat romanesa, i ha escorcollat tres pisos de Lleida, Bell-lloc d’Urgell i Mollerussa. Els arrestats obtenien targetes de crèdit de forma legal, però després hi haurien gravat una numeració que haurien aconseguit fraudulentment per internet. Posteriorment, els falsificadors utilitzaven les targetes per comprar en diversos comerços de les comarques de Lleida.

Aquesta és la notícia. Quan l’he llegida m’ha semblat que és molt possible que algun d’aquests viuen -o millor dit, vivien-  a la meva escala. No és que en sàpiga més que els Mossos, però tots hem vist els  moviments d’alguns d’ells. Tota l’escala ho sap. Hem denunciat a la Policia moltes vegades activitats il·legals i in cíviques dels nostres veïns d’escala: Portaven gent il·legal i ens els posaven a dormir a les golfes; encabien una multitud de gent en pisos de capacitat normal; es venia droga…

Encara ara (quan ja fa temps que no hi viuen) arriben cartes de companyies telefòniques amb factures mensuals de més de 500 euros a nom de gent que ja no viu a l’escala de fa temps. Es veu que es donen d’alta i després se’n van…. En fi, que la picaresca cada dia està més estesa i no sé si es fa prou per combatre-la. 

La societat no s’hauria de defensar d’alguna manera d’aquests individus?

 No serà això llavor de futurs racismes? Segur que aquí hi ha gent tan in cívica com ells però els diaris i la TV tenen la rara virtut de fer notar que són estrangers els qui cometen els delictes.

No crea tot plegat un caldo de cultiu una mica perillós? 

Són preguntes i reflexions que em faig sovint. Tant de bo que no.

Tags: Delinqüència, SOCIETAT

Tots els fanàtics diuen que no ho són i, generalment, titllen de fanàtics els altres.Quan parlo de fanatismes, parlo de tot tipus: religiosos, polítics, intel·lectuals, esportius, etc.  Els fanàtics veuen la realitat esbiaixada. Ho veuen tot per un sol forat i sota un sol prisma. La realitat té moltes cares i ells només en veuen una. Es pensen que només tenen dret a existir ells. Que la veritat és una sola: la seva.Ho dic tot això perquè un amic meu ha tingut un des encontre molt desagradable amb un integrista que, tot dient-li que no ho era, quasi el fot calent!Em fan riure aquells que diuen que no són racistes però millor que els negres no vinguessin per aquests verals. O aquells que diuen que els disminuïts haurien d’estar a casa seva (això ho he sentit alguna vegada…) perquè l’economia de la nostra societat actual no pot aguantar gent que surti dels estàndards.Hi han fanàtics del futbol, de la política o d’una idea. És igual. Penso que una part important de l’educació hauria de ser aquesta: desterrar els fanatismes. I tots hi sortiríem guanyant

Tags: Fanatismes, Racisme

La crisi financera, econòmica, i de confiança ja té avui, ailàs!, rostre humà (Jaume Farràs, sociòleg, UB)

Com la gallineta del Llach que no volia pondre cap més ou, les vaques grasses de qui proclamava continents enllà que España va bien han quedat totalment escorregudes, esprimatxades, seques i exhaustes, a còpia de dieta forçada, amb els successius encariments del petroli, alimentació, lloguers i hipoteques. Eren grasses, les vaques, i no pas cegues –a l’estil de la del poeta Maragall- engreixades, entre altres impostos directes o indirectes, amb aportacions calòriques dels fons estructurals europeus. A fe que se les va esprémer, cegament i sense pietat, mentre gota en sortia. I tanta llet celestial, en arribar als Pirineus, volava directament al Govern Central des d’on era redistribuïda als diversos vedells, atenent a prioridades políticas.

Les legislatures d’Aznar, la segona sobretot, duen flamant i quixotesc segell d’especulació pura i dura (desaforada construcció al Llevant, Plan Hidrológico Nacional, amén del llarg enfilall d’altres ídems, seguint hàbits administratius consuetudinaris) i mentides, a cabassos, sobretot mentides com España va bien, les digo toda la verdad sobre les armes de destrucció massiva, amb un bigoti, posat i mirada inamovibles. Mancat era igualment de cintura, i incapaç de rectificar aquell trist personatge en exhibir exòtic panxacontentisme i peus damunt la taula, allà al Ranxo Grande de l’amigo Bush. I les imatges televisives no paraven de vendre fullaraca, fal·làcia, verdades, irresponsabilitat, i en aquest cas, un cop més mala educació. Quina llar governada amb un minúscul fragment de senderi i de sentit comú resistiria semblants quadres de pandereta, amb pare o mare eixancarrats al sofà, peus damunt la tauleta de centre de la privada sala d’estar de casa, i un finestral televisiu oferint al món l’esperpèntic espectacle! Grotesca i delirant l’estampa. Rebrots d’imperialisme en un nou ordre glocalitzat i de braçet amb un imperi nordamericà decadent, rodant cap a la seva autodestrucció.

Recorda el lector els equilibris de circ en el cas Prestige, oi? I la tramesa de responsabilitat mirant cegament i interessada cap a ETA en el sagnant atemptat de Madrid? Per respecte a les víctimes, hi passo de puntetes, però no m’estaré de denunciar la participació injusta i antidemocràtica del govern Aznar en la guerra de l’Irak. Miserable trinitat d’endeuats, el trio de les Açores, garants(!) d’un nou ordre mundial, instaurat des de l’11-S. Llegat enverinat el rebut pels socialistes en el relleu de la torxa del poder després de l’11-M. Heus ací tal vegada factors a considerar en els processos que s’han anat produint.

1. De crisi financera a crisi econòmica

Fa mesades ja que es parlava de crisi de finançament més que de crisi econòmica. Talment Guadiana, la malvada balena anava surant de tant en tant els darrers anys sota el signe d’alentiment del sector del totxo que, diuen els experts de l’activitat econòmica, sol ser-ne el seu pilar i motor central. Xops com ànecs, havia petat i esquitxat la bombolla, forjada a la española, marca i identitat pàtries.

L’actual crisi immobiliària castiga moltes economies familiars que, a més, hagueren de suportar amb resignació l’encariment dels carburants. La cintura del President Zapatero ballava descompassadament els primers valsos amb el sector pesquer i camperol. Bé és cert que no proclamava bonança a l’espanyola però sí que asseveraria amb autocomplaença que el país “juga a primera divisió” i augurava “superar a França i Itàlia en renda”. Màgiques –líquides també- havien estat les paraules del President referides a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya que sortís del Parlament. I marco en fort vermell el record de qui va “cepillarse”, l’Estatut, ribot en mà ferma i cínic somriure.

Hi ha – i hi havia- qui s’entesta a no voler parlar d’alentiment, de crisi ni avui de recessió -en cap de les tribunes des d’on proclamen xerrameca quan se’ls demana comptes (les hemeroteques guarden la memòria, senyores i senyors diputats d’una o altra banda de l’hemicicle!)-, i limita el fenomen en tot cas als USA i al seu problema de crisi financera, en alguna de les puntes visibles de l’iceberg de les hipoteques-escombraria, subprime, recol·locades al mercat com a productes financers sans. I no s’esperava, talment joc i dinàmica de dòmino –o es defugia imaginar-se l’escenari- que una estafa d’aquestes dimensions podria des-encadenar tot de conseqüències perverses en un món, mercat i economia glocalitzats, avui a l’abast d’un mer clic. La bona o mala flaire d’un pet a Wall Street aireja optimisme, cautela o pessimisme a Tòquio i posa a prova el so de la Borsa de Barcelona, o a les d’altres ciutats en un món convertit en un puny. Barcelona és bona si la bossa sona, deia la dita. I com que les Borses desafinen des de fa setmanes i mesos, els diversos mercats mundials han emmudit, reduït les plantilles laborals i agafat desprevingudes les butxaques de les llars, familiaritzades i seduïdes pel consum.

Els plats buits i trencats resten, aquests sí! a les mans de la gent que -talment formiguetes, arrelades a un cada dia laboral que els permet amb sort encadenar estius-hiverns-estius si són capaces d’aprovisionar recursos-, no entén d’especuladors ni especulacions micro, meso o macro, ni de nou ordre mundial, ni de propostes tendents a refundar el capitalisme, ni de solucions- urgència per rescatar la crisi financera per part d’alguns governs, ni,… com tampoc de la noció diner, més enllà d’unes monedes que bescanvia amb barretes de pa, ampolles d’aigua, llet, etc., ni de valor o mercats quan no sigui l’edifici i les parades del costat de casa on fa les seves compres.

Cansat, esmaperdut i a la deriva, el ciutadà X es veu abocat a aprendre a navegar en una mar de turbulències, sotmesa a maregasses d’índole diversa, i mentre busca desesperadament restablir un cert sistema de coordenades, i posicionar-hi de nou els rols i funcions a acomplir, quan no se les heu amb un xàfec constant de missatges ara catastròfics, adés tranquil·litzadors provinguin d’instàncies locals, autonòmiques, estatals, europees o transatlàntiques, tan se val!. La ciutadana Y i el ciutadà X incuben sentiments d’inseguretat, por, angoixa quan no ràbia en aquest trajecte diari de dragoncan. I mentre, desubicats, marejats i sofrents no paren de gratar-se la butxaca i adonar-se de l’escàs diner tocant i sonant que hi resta i veuen, atònits ara, que el crèdit s’ha evaporat també de les oficines bancàries, com si d’un fantasma es tractés.

2. De crisi econòmica a crisi de confiança.

Això és l’economia real de qualsevol família quan surt amb el cabàs o el carro de la compra o veu, al setembre, que el material escolar li costa un ull i mig de la cara. Una cara on les galtes entomen diàriament de forma alterna bufetada rere bufetada sense saber de què és responsable ni el per què n’és, ni entendre res de si la dita situació econòmica va bé o malament. Seguint màxima nostrada del paga que és gata, afronta increments en les factures d’aigua, llum, gas i telefonies mil, bombardejada, també en aquest cas, pel lleonisme que impera en el sector. Bé continua, tanmateix, observant un paisatge urbà amb un cert moviment de grues i veritables tancs o cotxes fantàstics més que mers vehicles en aparadors ben visibles; bé ha vist encara les passades vacances que les cues de gent eren llargues als aeroports, i ben conscient és aquest ciutadà, astorat fins i tot, que s’han estat aprovant lleis que ben poc s’apliquen sobre dependència o altres decrets per ajudar el jove a accedir a l’habitatge. Acabat de dir, … acabat d’oferir! Paper … mullat? De les anunciades polítiques socials, dels compromisos contrets, i de les iniciatives ja aprovades, què en queda, sospesa una i altra vegada. Confiança, en què, en qui?

Si boirines o xàfecs percep a l’horitzó o mullader a la butxaca, el ciutadà X malda, tanmateix, un cop esfumada la liquiditat, per anar surant en un cada dia més i més incert. Bé prou que, amorrat a la caixa dels trons, intenta seguir debats i discursos dels dits entesos en l’afer econòmic i en la política activa, quan no s’empassa, per més que es quedi a l’escapça, emboirat, acomplexat quan no perplex, densos articles amb taules i gràfiques incorporades, números i percentatges i uns resultats finals demolidors: índexs de creixement a la baixa, increment de morosos i la gèlida ratificació estadística mensual d’encariment de preus. El front solcat pel treball, neguit i problemes econòmics dels joseps, joans, jaumes i ases conviuen amb la crua realitat de totes les crisis financeres, econòmiques o de confiança quan la seva bossa, liquada, ja no sona. Economia real. I els drets a viure en dignitat humana, treballar, habitatge, etc, on són quan de debò els necessita?

3. Les crisis solquen el rostre humà i posen en dura prova persones i institucions.

Batut un cop més i retut pel ball de xifres, pels embolicats jocs de la Borsa –jugar a la Borsa, rebla l’expressió- i per la màgia que envolta els parquets en un setembre qualificat de negre –en esfondrar-se la borsa i trontolla el difícil joc d’equilibris del sistema financer internacional-, el nostre ciutadà, capficat i recelós ja de bones paraules, desconfia de tot tipus d’enginyeria econòmica- ell està avesat a treballar i no pas a jugar!-, més quan dia a dia veu i conviu amb altres rostres humans igualment neguitosos, vençuts davant l’imparable augment de persones pobres, aturades, víctimes d’expedients de regulació i ocupació, de la reducció o pèrdua d’hores de formigueta o des del moment que se l’envia a casa, a l’INEM, foragitant-lo potser del sistema laboral, disminuint-li les garrofes i anul·lant-li, per tant, les possibilitats de fer-se amb el pa i la sal del cada dia, i de poder fer front al lloguer o la hipoteca que bé prou el duien de corcó. Voltes i més volts demanant-se, … què farà quan ja no tingui res per posar el pa a taula? Quan li restin barrades les portes de les ONG’s que ja clamen al cel cercant aportacions d’un voluntariat que cada cop és més escadusser. Benestar social, on? Quin? Quan? Què resta de la qualitat de vida? On anirem a raure?

A aquest ciutadà responsable i treballador, a més, que fa –feia- la seva feina i que malda, així, per anar fent la viu viu, no li exigiu, senyors governants, que desxifri, a més, els missatges i les recomanacions del FMI del BCE, del Banc d’Espanya ni l’encaborieu amb altres índexs borsaris, diner interbancari o altres endergues de l’envitricollat món econòmic o polític; indignament colpejat per les crisis, prou càrrega duu en intentar arribar a finals de mes i entomar l’encariment de productes alimentaris bàsics, carburants, transport, lloguers, costos hipotecaris quan no altres associats als àmbits de salut, educació o justícia.

Ens havíem avesat a bosses, cabassos i carros grans a l’hora d’anar de compres. Lluu talment or el consumisme regnant, amb menys adeptes. Paradisíaques eren les vacances, i els weekends nevats. El cabasset de la compra resulta avui massa gran i gegantins els carros de les grans superfícies quan saldo ni crèdit no s’estiren més i es fa notòria la crisi en no poder accedir a aliments bàsics.

4. Sobrepoblació mundial i carestia d’aliments

La FAO es referia fa pocs mesos a l’encariment de productes agrícoles, blat i blat de moro sobretot, indispensables per alimentar persones i animals i poder satisfer, així, la demanda d’una població mundial que no para de créixer. L’increment de la renda de països com Xina, l’Índia o el Brasil exigeix poder compartir taula amb els països més avançats. Vés a saber si qualsevol forma d’exclusió o privilegi mal atesa no temptarà sismes amb prou empenta com per endur-se’n d’una revolada murs infranquejables com ho fou –semblava- el de Berlín. Ho hauran previst els nostres planifciadors? Quin rumb duem? Cap on naveguem? Quin far orienta les nostres veles, dies i mesos, vides i economies familiars? La nova distribució de poder a nivell planetari mou i remou fitxes en un tauler superestructural i de primera divisió, mentre a peu pla la infanteria, la gran majoria de persones, pobles, societats i països, malviuen en un cada dia més ple d’incerteses, sobresalts i lluen això sí, ben estampat al seu rostre humà, el flagell de la multiforme globalització.

Asseguren alguns que la humanitat està infantant i que trontollen de ple el sistema capitalista i l’enginyeria econòmica mundial. L’equip mèdic en aquest cas està format de pocs membres. La bombolla immobiliària ha trencat aigües, esquitxant de ple la Borsa, els seus actors, també la roda del consum i l’activitat econòmica. Usuaris i consumidors tenen a les mans els plats bruts i trencats. L’ànsia vital és no resoldre de nou cap crisi de component econòmica o altra a còpia de guerres, ni calentes ni fredes. Cal crear d’urgència aquelles noves regles de joc que generin recursos i confiança, pautes clares a seguir en un hipotètic nou ordre mundial que permeti renovar il·lusió i albirar un demà esperem que proper que deixi enrere els tràngols actuals que avui flagel·len de ple quan no fereixen de mort rostres de persones amb cara i ulls humans, d’existència real, efectiva, ara i aquí. Sabem, altrament, que la necessitat crea l’òrgan i que són trigèmines Fam, Imaginació i Rebel·lió.         

No tota l’emigració és igual. Els que venen en pastera són uns i els que arriven amb Mercedes són uns altres. Uns arriben del sud i altres arriben del nort. Alguns s’estableixen aquí per acabar tranquils la seva existència i altres arriben per guanyar-se les garrofes per a ells i per a les seves famílies que són terra enllà.

Alguns són gent amable, educada i feliç. Altres són gent fosca, maleducada i poc acostumada als nostres costums.

Els uns no ens fan nosa. Fins i tot n’esterm content que vinguin i es quedin. Els altres ens fan nosa i voldríem que marxessin com més aviat millor.

No puc amagar que el tema de l’emigració em preocupa. En conec de ben a prop molt. N’he tractat molts. He anat a casa de molts d’ells i ells han vingut a casa meva. N’he conegut de totes menes. I ara em fa patir aquest tema perquè em sembla que no el sabrem resoldre prou bé.

Corre per internet un text d’un alcalde australià que sembla que té molt d’èxit. M’ha arribat diverses vegades i per molts canals. Ell diu que s’ ha de ser valent i que han “d’assimilar-se” (fer-se igual a nosaltres ) , cosa que jo veig impossible.

Integració no és assimilació. Respecte mutu; respecte a les coses de cada un seria un bon camí. Però això vol dir temps, diners, educació, polítiques….

Em fa por que no hi haurà res de tot això. Temps al temps. 

Tags: Emigració

 Cada dia es veu més gent sense feina. Els veig a les places, a la sortida dels supermercats demanant alguna cosa. Pel que diuen els experts -i el sentit comú- cada dia n’hi haurà més.

Ens caldrà pensar què hem de fer amb aquesta gent si no volem que es dediquin a robar o a fer coses pitjors. Mentre necessitàvem les seves mans, la seva força i la seva joventut bé els vam aprofitar… No hauríem de fer alguna cosa per a ells?

Em dóna la sensació que, amb l’excusa que ara no hi ha diners, ningú farà res. Totes les administracions s’espolsaran el problema. Si no hi ha diners per a altres coses, menys n’hi haurà per això. I les famílies que hi ha darrere d’aquests treballadors sense feina?

Hem creat un tipus de societat capitalista que llança tot allò que ja no serveix. I com que ara aquesta gent no ens serveix….doncs cap a l’abocador!

Potser caldria que ens  plantegéssim si això és la millor sortida per a tots plegats. 

Tags: Atur

Una amiga de Saragossa em va convidar a casa seva per tal de visitar l’Expo. Hi vaig anar l’endemà de la Diada.En mala hora vaig acceptar la invitació!Vam passar fred a darrera hora i cues durant tot el dia.

I, per acabar-ho d’adobar, hi havia de visita la Reina, que te la trobaves per on anessis.Tot plegat per formar encara més cues doncs per allà on passava ho trobaves tot tancat..

En fi, que mai més! Aquesta mena d’exposicions em sembla que ja només serveixen per arranjar zones de la ciutat que, d’altra manera, no s’arranjarien mai.La cosa aquesta anava sobre el tema de l’aigua. Suposo que aquella burrada que deien que farien als Monegros no es farà mai. Perquè això sí que seria una contradicció!

Tags: Expo

Ahir parlava de les caques de gos. Després vaig pensar en la feina important i necessària que fan els escombriares.M’he adonat que darrerement hi han més dones que homes. Serà perquè les dones surten més barates? Els ajuntaments, cada cop més, contracten les feines a empreses privades. I aquestes donen feina a qui els surt millor de preu.Penso que gràcies a aquestes bones persones -la majoria de vegades estrangeres- tenim els nostres carrers i places força nets. Quan vaig xino-xano a treballar, cada dia em trobo la mateixa escombriaire, més o menys al mateix lloc,  netejant les restes de la terrassa d’un bar que durant l’estiu ha posat taules al carrer. Penso: què en sóm de porcs! Tot ho tirem a terra sense pensar-nos-ho dues vegades.Si en serà de necessària l’assignatura d’ educació per a la ciutadania!!! No ja només per aquells que treuen a cagar els gossos al carrer i no arrepleguen les caques,  sinó per a la gran majoria de gent que llencem els papers a terra.El meu agraïment a tant oficis senzills que ens fan la vida més agradable. Els escombriaires, per exemple.

Tags: Escombriaire

Anant cap a la feina, ahir vaig aixafar una caca de gos. Tinc la sort de tenir la feina a tres minuts de casa a peu. Per tant, vol dir que hi vaig xino-xano, tot pasejant.Hi ha una noia prop de casa que cada dia treu 6 gossos a passejar o, millor dit, a cagar a la gespa que hi ha vora el canal que travessa Mollerussa. Un dia li vaig dir que si havia calculat mai quants quilos de merda deixaven els seus gossos durant un any al mig del carrer…  Em va contestar malament i va dir-me que valia més que em cuidés de la meva feina… És d’aquelles noies que encara no han après educació i que encara mai ningú els ha explicat que, si tenen gos, haurien de recollir les caques.Ahir em va tocar el rebre a mi, però segur que molts han hagut de fregar-se els peus per culpa d’aquest 6 (a vegades són 7) gossos. Em sembla que als col·legis hauran d’incorporar  -si no hi és encara- una classe en la que s’explique això: que els carrers són de tots i que certes coses no s’hi poden fer. Caca, per exemple.

Tags: Caques de gos, Educació, SOCIETAT

Demà altre cop a la feina.

Després d’unes bones vacances ja en tinc ganes.

Qui ho diria, no?

Docs sí. Tinc ganes de retrobar tota la gent tant

maca amb qui treballo.

Ja us ho explicaré com m’ha anat.