A PEU

Tags: Autoestima, Relacions humanes, Relacions socials

Tags: Relacions humanes

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

Seguint amb el tema que va ser notícia ahir (el cara acara de Manrique i Caride) m’agradaria fer algunes reflexions que em sembla que són interessants. Són reflexions que m’han sorgit després de llegir algun article sobre el tema del perdó en general i sobre el fet en concret que es va produir ahir. No cal dir que no intento entrar en cap reflexió filosòfica perquè ni sabria fer-la prou bé i altres ja l’han fet abans, encara que no sempre es posin d’acord. Però sí que he trobat alguns aspectes comuns (la majoria són de MAURILIO FRANCO PÉREZ), que crec que són essencials per entendre el tema una mica millor. Els punts que voldria destacar són els següents:

1. M’alegro que a la sortida de la trobada Manrique l’hagués qualificat amb un 10. Vol dir que en va sortir satisfet i va trobar que va ser profitosa. Tant de bo la cosa segueixi.

2. He llegit que Caride no vol demanar perdó perquè per a ell el perdó té un sentit religiós. Prefereix dir que es penedeix del que va fer i que és conscient del mal causat. Em sembla que hauríem de donar per bona aquesta decisió i ja ens ja hauria de servir igualment perquè el que compta, en definitiva, és l’actitud interior que demostra.

3. Si no existís el perdó estaríem condemnats a triar una de les quatre opcions següents: perpetuar en nosaltres mateixos i en els altres el dany sofert, viure amb ressentiment, romandre aferrats al passat o venjar-nos. Cap d’aquestes coses resulta positiva ni a curt ni a llarg termini i cap d’aquestes coses ens fa sortir del bucle negatiu en el que estem endinsats.

4. El perdó vertader no és qualsevol cosa i cal allunyar-se d’algunes concepcions falses com la de que perdonar és oblidar. Perdonar no és oblidar perquè tots tenim memòria i no podem esborrar certes coses ni que vulguem. Al contrari, el procés del perdó exigeix ​​una bona memòria i una consciència lúcida de l’ofensa, si no, no és possible la cirurgia del cor que el perdó requereix. És una equivocació pensar que oblidar l’ofensa és senyal de perdó, perquè el mateix perdó ajuda a guarir la memòria, i el record de l’ofensa perd els seus nefastos efectes.

5. Perdonar no significa tampoc negar l’ofensa. Quan es rep un cop dur, una de les reaccions freqüents és negar el dolor i l’emergència d’emocions negatives. Aquesta reacció defensiva, si arriba a negar l’ofensa i si persisteix el reflex de defensa, pot ser contraproduent. La persona ofesa no ha d’ignorar ni la seva vergonya ni la seva còlera, sinó que ha de trobar formes d’expressió acceptables, ha de respectar la seva emotivitat.

6. Perdonar requereix no és només un un acte de voluntat sinó que és un procés més o menys llarg en funció de la ferida i reaccions de l’ofensor i els recursos de l’ofès. Per descomptat, la voluntat ha de cooperar en el procés del perdó, però no ho fa per si sola; cal mobilitzar altres instàncies de la persona: la sensibilitat, el cor, la intel·ligència, el judici, la imaginació i la fe.

7.Perdonar no pot ser una obligació sinó que és un acte lliure o no existeix. Reduir al perdó a una obligació moral és llevar-li el seu caràcter gratuït i espontani.

8. Perdonar no significa sentir-se com abans de l’ofensa.
Moltes persones confonen el perdonar amb el reconciliar-se, que vol dir seguir com abans. Com si l’acte de perdonar consistís a seguir tenint unes relacions com abans de l’ofensa. El perdó en si mateix no és sinònim de reconciliació, perquè pot tenir la seva raó de ser sense que aquesta existeixi.

9. Perdonar no exigeix ​​renunciar als nostres drets. Perdonar no significa renunciar als drets propis i que es faci justícia. El perdó que no combat la injustícia, lluny de ser un signe de valor, ho és de debilitat i de falsa tolerància, i incitarà a la perpetuació del crim.

10. Perdonar l’altre no significa disculpar. Perdonar no significa descarregar-a l’altre de tota responsabilitat per més que hi hagi moltes "raons", com l’herència, l’educació, la cultura ambiental etc. Però, si fos així, gairebé ningú seria responsable de les seves accions, per manca de llibertat suficient. Estar segur que l’ofensor no és responsable dels seus actes implica que, si no és estúpid, si més no és ximple.

11. Perdonar no és una demostració de superioritat moral. El perdó pot ser un gest molt subtil de superioritat moral; sota una aparença de benevolència i magnanimitat, es pot amagar un gran menyspreu per la persona ofensora. Com explicar que en ocasions es perdona, intentant donar una imatge de grandesa? No serà que tracta d’ocultar el seu dolor i profunda humiliació? Crec que es tracta d’ocultar la seva humiliació, amb gestos de generositat i misericòrdia. Fer això, és una caricatura de l’autèntic perdó. El veritable perdó neix de la humilitat del cor. Mentre que el fals perdó només serveix per humiliar l’ofensor. És una espècie subtil de venjança.

12. I pels que som cristians hem de pensar que perdonar no consisteix a traspassar la responsabilitat a Déu. "El perdó només correspon a Déu". Aquesta màxima s’ha interpretat com si l’ésser humà no tingués res a veure amb l’acte del perdó. L’aportació humana al perdó, per humil que sigui, té gran importància, i seria un mal pretext, per descarregar la nostra responsabilitat en Déu. Déu no fa per nosaltres el que correspon a la nostra iniciativa humana. Hem d’assumir les nostres ferides per penoses que siguin. Naturalment, això no vol dir que no anem a Déu, com un factor essencial en el perdó, però crec que hem de preparar en el pla humà, per obtenir la gràcia del perdó. Recordem, finalment, que, si bé emprendre la via del perdó veritable exigeix ​​molt valor, evitar cedir als miratges dels falsos perdons no requereix menys.

Tags: Penediment, Perdó, Relacions humanes, SOCIETAT

Demà es farà realitat una experiència esperançadora que s’hauria de donar més sovint: demà es trobaran cara a cara Robert Manrique, una de les moltes víctimes de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor del 19 de juny del 1987 amb  Rafael Caride Simón, un dels autors de la massacre, que va deixar 21 morts i nombrosos ferits. Rafael Caride Simón compleix pena de presó al centre penitenciari de Zaballa (Vitòria) i el maig de l’any passat va enviar una carta a Manrique demanant-li perdó. Mesos després s’ha concretat el contacte, que es farà a la presó alabesa demà divendres a partir de les 10 del matí i sense límit de temps.

Fets com aquest no haurien de passar desapercebuts i s’hi hauria de donar més relleu perquè és la forma d’arribar a l’autèntica reconciliació si es poguessin anar fent passos com aquest i si hi hagués bona voluntat per les dues parts.

No vull -ni puc- jutjar les consciències de cadascú, però una cosa m’ha entristit una mica quan he llegit la notícia. I és la disposició amb que intueixo que va a visitar Manrique a Caride  (i vull deixar clar que és una simple intuïció sorgida de les seves mateixes paraules). La notícia diu que no hi haurà cap intermediari i Manrique no preveu entregar-li cap objecte, ni carta ni fotografia. De fet, l’expresident de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT) ha explicat que no tindrà cap contacte físic amb Caride per "respectar la dignitat" de les víctimes. Li traslladarà preguntes seves i d’altres víctimes i espera que el terrorista li demani perdó cara a cara i ho faci també a les altres víctimes i en públic. Moltes víctimes s’han posat en contacte amb Manrique per animar-lo en la trobada d’aquest divendres i han confiat en ell per decidir quin tipus de relació hi haurà durant la reunió.

I aquesta espècie de fredor i de buscada llunyania és el que no m’acaba d’agradar per part de Manrique, que inclús ha dit que si Caride li demana perdó “s’ho pensarà si el perdona”.

Entenc que perdonar sigui molt difícil en certes situacions, però és bàsic per reiniciar vides. I dic “vides” en plural, perquè són les vides tant del que perdona com la del que que és perdonat. Deia Mahatma Gandhi que “perdonar és el valor dels valents i que només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”.

Perdonar de cor i sentir-se perdonat és el començament del camí per curar les ferides i que ens fa ser millors. Els psicòlegs diuen que és una experiència alliberadora. Perdonar no és el mateix que justificar, excusar o oblidar. Perdonar no vol dir reconciliar-se perquè exigeix ​​que dues persones que es respecten mútuament, es reuneixin de nou. El perdó és la resposta moral d’una persona a la injustícia que l’altra ha comès contra ella. Un pot perdonar i no obstant això no reconciliar-se, com en el cas d’una dona contínuament maltractada pel seu company.

El fet de perdonar no esborra el mal fet ni treu la responsabilitat de l’ofensor pel dany causat. Tampoc nega el dret a fer justícia a la persona que ha estat ferida ni li lleva la responsabilitat a l’ofensor pel dany fet… Perdonar és un procés complex. És una cosa que només nosaltres mateixos podem fer… Paradoxalment, en oferir la nostra bona voluntat a l’ofensor, trobem el poder per curar-nos… En oferir aquest regal a l’altra persona, nosaltres també el rebem.

La pedagogia del perdó és fonamental per conviure, per començar un camí nou i per transformar la realitat. Quan no arribem a perdonar de tot seguim donant a qui ens va ofendre l’oportunitat de seguir maltractant o matant permanentment. En canvi, quan hi ha perdó sincer per part de l’ofès i el sentir-se perdonat per part de l’ofensor, d’alguna manera desactivem totalment l’arma mortal, la causa de la ferida perquè aquella situació violenta ja no es tornarà a produir més. S’hauran establert uns llaços nous basats ja no en l’odi sino en l’amor.

Per aquest motiu, situacions com la que es produirà demà les considero tant importants i de cor desitjo que vagin bé i se’n puguin produir moltes més pel bé de tots.

Tags: Perdó, Relacions humanes, SOCIETAT, Terrorisme

Notícia llegida fa un parell de dies als diaris i que et deixen astorat::

Yamina Benhattab Haddou és una dona de 65 anys que viu modestament en un apartament dels afores de Lió. Amb ella, viu la seva filla, discapacitada en un 80%.Yamina cobra una modesta pensió mensual de 800 euros. Fa poc, mentre estava a l’hospital, el seu marit va morir d’un infart. Com es pot comprovar, la seva vida no és un camí de roses. No obstant això, tot podria ser molt diferent si un familiar molt directe l’ajudés una mica més.

Aquest familiar és Karim Benzema, jugador del Reial Madrid. Benzema cobra actualment uns 708.000 euros mensuals, contractes publicitaris a part. Fa un any, la seva àvia materna (que, a més, el va cuidar quan era petit) ja va haver de recórrer a la justícia perquè d’aquests 708.000 euros uns ridículs 1.500 fossin per a ella i la seva filla discapacitada, en concepte de pensió alimentària. El jutge va donar la raó a l’àvia del jugador, però a aquest no li sembla just. No li sembla just que sigui l’únic a pagar quan l’àvia té a altres familiars, això sí, que difícilment han de cobrar aquests 708.000 euros mensuals.

I per això, sense pensar-s’ho dues vegades Benzema ha decidit, segons explica la web francesa VSD.fr, denunciar una tia i una cosina perquè l’ajudin en el dolorós deure de pagar-li 1.500 euros a la seva àvia. I per aquest motiu el proper dia 5 d’abril, la tia i la cosina hauran de comparèixer a un jutjat de Lió i esperar a veure si el jutge els diu que han d’ajudar Benzema a pagar o ha de seguir sent el jugador del Reial Madrid qui ho faci.

Una mica sorprenent no? Com podríem qualificar una actitud com aquesta? A més de demostrar que no és gens solidari i que és un gran egoista, demostra que no té gens de cap. Té peus per a fer gols, però no té cap per pensar. Sembla que només té el cap per dur-lo sobre l’espatlla. I a dins d’aquest cap sembla haver-hi només merda. Perquè, si no, una actitud com aquesta no s’entén gens ni mica.

I demostra no tenir gaire cap quan més d’una vegada ha estat notícia als diaris dels seus problemes a les discoteques i a les carreteres. Fa ben poc ha sortit la notícia que en un mes ha destrossat dos cotxes: primerament un AudiQ7 i després un Lamborghini Gallardo que va alquilar per celebrar el seu aniversari a l’ Illa Reunión. En el recorregut entre la discoteca i l’hotel va anar a espetegar contra un arbre. 

En una ocasió com aquesta m’agradaria ser jutge i que em toqués aquest cas!.

Tags: Karim Benzema, Relacions humanes, Solidaritat

El text d’avui és d’aquells que, de tant en tant, rebo per correu d’algun amic o conegut i que el guardo ràpidament per tal de reproduir-lo algun dia al blog. Hi han dies que potser hom no està prou motivat per fer un post o no troba res interessant per dir. Aquests dies és quan me’n  vaig al meu rebost particular on hi guardo textos, vídeos o fotos que m’han agradat especialment i en trec algun com és el cas del d’avui.

Perdoneu que no posi d’on l’he tret perquè desconec l’autor. Com us he dit, me’l va fer arribar un amic per correu.

Explica una història que hi havia un jueu que treballava en una planta envasadora de carn a Noruega. Un dia, acabant el seu horari de treball, va anar a una de les cambres frigorífiques per inspeccionar alguna cosa; de cop, es va tancar la porta amb l’assegurança posada i es va quedar atrapat dins de la nevera. Va colpejar fortament la porta i va començar a cridar, però ningú el podia escoltar. La majoria dels treballadors se n’havien anat cap a casa, i era gairebé impossible sentir-lo gruix que tenia aquella porta.
Ja portava cinc hores dins la cambra frigorífica i ja estava a prop de la mort per congelació.

Tot d’una es va obrir la porta. El guàrdia de seguretat va entrar i el va rescatar. Després d’això, li van preguntar al guàrdia a què es devia que se li hagués ocorregut obrir aquella porta si no era part de la seva rutina de treball. Ell va explicar: porto treballant en aquesta empresa 35 anys; centenars de treballadors entren a la planta cada dia, però ell és l’únic que em saluda al matí i s’acomiada de mi a la tarda quan plega. La resta dels treballadors em tracten com si fos invisible. Avui m’ha dit "hola" a l’entrada, però no he escoltat el "fins demà" de la tarda. Jo espero  aquest “hola, bon dia, i aquest adéu o fins demà al matí” cada dia. Sabent que encara no s’havia acomiadat de mi, vaig pensar que havia d’estar en algun lloc de l’edifici, de manera que el vaig buscar i el vaig trobar.

La història parla per si mateixa i no cal afegir-hi gran cosa més. A vegades menystenim el valor i la importància de la salutació. Sé que jo mateix d’aprendre aquesta lliçó i que potser ens cal valorar més aquest petit-gran gest de dir ·bon dia” o bona tarda”.

Tags: Relacions humanes

És evident que no totes les dites populars són veritat. I no ho és aquella que diu “estar com gat i gos”. Per sort, els animals no sempre són com les persones. Generalment són millors, sobretot si han pogut viure junts. En estat salvatge és una altra història i allà impera la llei de la selva o la llei del més fort que la mare naturalesa posa en els gens de cadascú.

Aquest vídeo ens pot fer pensar que les persones podríem entendre’ns bastant millor del que ens entenem ara. Sobretot, si fóssim capaços de relacionar-nos sense prejudicis.

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

Tags: Costums, Futbol, Luís Suárez, Relacions humanes, SOCIETAT, Uruguai

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

Tags: Familia, PSICOLOGIA, Relacions humanes, Vacances

Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

Tags: Acudam, Amistat, Amor, Emocions, Felicitat, PSICOLOGIA, Relacions socials

Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, es transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.

Amb els mòbils, els ordinadors (un conegut meu els anomena “orinadors”), el twitter, el facebook i les xarxes socials estenem la nostra roba íntima i particular a les cordes públiques sense cap mena de pudor ni vergonya. La màxima de que “la roba bruta es renta a casa” ja no serveix més. Ara es renta al carrer, als platós de TV, a les ràdios, a les xarxes socials i es fa bugada de tot. Allò que abans s’amagava per pudor ara ja no s’amaga. Amb gran normalitat el privat es fa públic i es comparteix fàcilment. No sé si ens hi han anat acostumant a aquest canvi les TV, amb els seus programes del cor on els sentiments afloren, es critiquen, surten a la llum i es fa la dissecció d’allò més íntim dels éssers humans, o a què és degut. El cas és que s’ha fet un gir copernicà en aquest aspecte..

La quotidianitat, allò que és normal perquè passa cada dia, -com el caminar cap a la feina, dinar, rentar-nos la cara o anar a fer un cafè- ho donem a conèixer, li donem importància, ho piulem, ho twitegem, ho convertim en SMS i anunciem com a grans novetats que “en aquest moment estic pujant a l’autobús”, “estic menjant a un xinès” o estic a punt de dutxar-me.

Això és bo o és dolent? No ho sé. Sí que sé, però que és símptoma de què la gent és molt més desinhibida, més lliure (?) i més espontània. Ens felicitem públicament pel Face i el que ens diem ho sap mig món.  On ens portarà tot això? Tampoc no ho sé. Potser a un Wikileaks universal que se’ns engolirà com un diluvi….

Tags: Informació, Internet, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Relacions socials

SET POEMES D’ANIVERSARI

No t’ennueguis amb records. Set claus

barren set portes. Saps prou bé què hi ha

darrera cadascuna per tornar-hi

amb el pretext d’enyors o negligències.

No s’esmena la vida ja viscuda

i aquest crepuscle de balaix desvetlla

noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets

al fons obscur de qualsevol butxaca.

Que no t’exclogui el vent dels seus combats

ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te

de nou la pell hauràs d’obrir finestres.

No sentis massa pietat de tu.

Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

Gràcies a tots els que m’heu felicitat avui, dia del meu aniversari.

Gràcies a aquells amb els que ens coneixem des de fa molts anys i gràcies als nou arribats a la meva vida.

Tots sou importants perquè tots m’heu regalat la vostra amistat, el vostre afecte i tots m’heu donat alguna cosa.

Faig servir un poema que m’ha arribat amb una de les felicitacions i trobo que és molt bonic, com tot el d’en Martí i Pol.

Gràcies a tots i que en puguem celebrar molts més en vida vostra.

Tags: Aniversari, Miquel Martí i Pol, Relacions humanes

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

Tags: Comunicació, Informació, Llengua catalana, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Les persones som totes molt iguals. Tenim els mateixos sentiments, estimem més o menys igual, sofrim més o menys per les mateixes coses i ens fem més o menys les mateixes preguntes fonamentals i treballem per aconseguir la felicitat més o menys de la mateixa manera.

Però també som diferents. M’explico. A pesar d’aquest fons tant semblant, cada continent, cada país, cada comarca i fins i tot cada poble, marquen diferències  prou importants.

Mossèn Ballarín en el seu llibre “Camins i silenci” fa una reflexió interessant: com pot ser que en un país tan petit com Catalunya hi hagi tanta diversitat en la manera de ser de la gent?. Mossèn Ballarín diu:

“Cada home és un món i cada comarca un univers. Hi ha contrades en que la gent té un traça comú. És gent de llar i foc. Feta a hores i hores i hores d’escó mirant el foc sense dir res, sense pensar res, només sentint la barreja de buidor i de silenci que tots duem dintre.

Enllà i enllà, hi ha gent d’altra mena. Picarols de les planes de ponent, pagesos del seny a les planes altes, vinya menuda al rerepaís, fàbriques i fabricants als clots de riu, amuntegats a la ciutat, els nouvinguts i els de sempre a cada mitja galta de carrer, pescadors de platja plana o de costa brava”.

Escric aquest post després d’una reunió des veïns de la meva escala que m’ha deixat molt mal regust de boca. Les reunions de veïns ja de per si tenen mala fama, suposo que amb raó. Surten a la llum totes les mesquineses, les rancúnies, les diferències i les males marors que s’acumulen portes endins en cada un dels mons que és un pis. Actualment moltes comunitats de veïns estan formades per famílies de diversa cultura, vingudes de diversos països, amb sensibilitats i educacions molt diverses que fa tot plegat molt més difícil la convivència. I tot això acostuma a sortir en les reunions de forma molt violenta massa vegades.

Aquest retrat de Catalunya que Mossèn Ballarín fa amb quatre pinzellades de paraules ben triades em fa pensar que si ni els mateixos catalans de sempre ens entenem prou, cada vegada se’ns farà més difícil d’entendre’ns amb tota la gent que ens ha vingut i ens continuarà venint. Les persones a vegades deixem d’entendre’ns per petites diferències que  fem més grans del compte. Anem acumulant prejudicis sense adonar-nos-es fins que ens trobem allunyats uns dels altres, posant barreres i fent la convivència difícil quan no ho hauria de ser tant.

La reunió d’escala d’ahir m’ha fet pensar en el que ens espera a Catalunya si no hi posem remei tots plegats…

Tags: Relacions humanes

El meu post d’avui segurament que interessarà a poca gent. Però l’escriuré igual, tot pensant en el que ens va passar ahir a una colla de companys i amics.

Va passar que ens vam trobar un any més una colla de companys d’estudis. Si no vaig errat ja fa 23 anys que, quan arriba la tardor, ens trobem un dia i compartim taula, records i vida. Aquest dia no és per pensar; aquest dia és només per recordar temps passats. A mida que ens anem fent grans sembla que els fantasmes de la memòria també es van fent més grans i ens van acorralant…

"Tenir més memòria que un elefant". Frase que hem sentit un munt de vegades. Un dia vaig llegir una frase en un llibre que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir de forma més o menys solitària. Nosaltres -al contrari dels elefants- ens reunim periòdicament per recordar. I pel fet de trobar-nos, retrobar-nos uns als altres i -potser- retrobar-nos nosaltres mateixos. Recordem anècdotes i vivències; retrobem els fils allargassats dels afectes, els anem seguint anys enllà i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment.

Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, conserven molt bona la memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de coses compartides, moments i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens en hem oblidat, de cop i volta surt diàfana a la llum. En el fons, l’oblit és un gran simulacre. Ningú pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències, certes emocions, i aquest gran espai ple de fantasmes, aquests peregrins que caminen solitaris i perduts per les vides d’algunes persones. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la; no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta estança està tan plena de fantasmes i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i hauríem de furgar una mica, fer surar i donar una mica més de lloc als bons records i tirar per la borda alguns de dolents que no ens deixen mirar amb justa perspectiva les coses. Els dolents, per dir-ho d’alguna manera, ocupen tant de lloc que els bons records s’han quedat sense on posar-se.

Penso que ens trobem perquè tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar i d’explicar-nos. No podem desenterrar contínuament la gent ni el temps que ja ha passat. Però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem a sobre i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol, perquè vam viure plegats massa coses i vam compartir massa vida. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?. Una pregunta que sempre queda amb una resposta més o menys satisfactòria. L’any vinent, si Déu vol, hi tornarem. Fins llavors, doncs.

 En la vida diària hi trobem persones,escenes o circumstàncies inesperades. I, per inesperades, colpidores. Només cal saber mirar-les; no pas només amb els ulls sinó amb una mirada interior. Una mirada d’aquelles que sobrepassen l’extern i se’n van directes al cor, al nucli , a l’interior i al que té sentit vertader a la vida.Us transmeto una d’aquestes escenes:”Per la seva proximitat a l’estació, gairebé sempre hi havia algun captaire acampat en un dels bancs, compartint la plaça amb els ancians i les mares joves del barri, que hi anaven amb els seus fills.Aquella tarda, mentre la brisa refrescava el començament de l’estiu, en va arribar un. Es va desprendre de la motxilla, es va asseure i va començar a beure d’una ampolla gran de cervesa. Una olor densa es va precipitar capa mi i em van venir nàusees. Estava a punt d’aixecar-me, quan la meva nena, que tot just donava els seus primers passos, se li va acostar. El captaire va deixar a terra l’ampolla, va fixar la seva mirada en la nena i, amb gran sorpresa meva, li va somriure dolçament, embolcallant la nena amb una tendresa infinita, projectant una llum interior -que eclipsà la brutícia i la deixadesa- carregada d’humanitat, i encara avui commou el meu cor”.

Tags: Relacions humanes

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Aquesta foto em sembla que il·lustra perfectament el que són la família i els amics: punts necessaris de referència; punts on recolzar-se, anelles d’una cadena llarga d’afectes i de relacions que ens porten a ser més persones, a ser millors i a aconseguir els nostres propòsits a la vida.

Ahir vam tornar a fer la trobada anual de cosins, una costum que vam començar l’any 2002 i que va continuant. Vam trobar-nos i vam mirar-nos de nou. Vam posar-nos al dia de la vida de cada un; de les alegries i penes que ens toca passar necessàriament a la vida diària i que durant l’any no tenim temps de contar perquè anem massa enfeinats, perquè ens fa mandra o simplement per deixadesa. Aquestes reunions serveixen per enfortir les nostres relacions familiars i els llaços d’afecte tan necessaris per a tota persona.

Diuen que la família no es tria i, en canvi, els amics sí. És cert: però uns i altres ajuden a créixer i enriqueixen la persona perquè és el niu on ens refugiem en èpoques de malvestat. Amics i família són llocs on compartim, llocs on ens animem, on plorem i on riem sense cap mena de por. I caldria que penséssim també no només amb allò que ens dóna sinó amb allò que hi aportem, que hi hauríem d’aportar i que potser no fem…

De les famílies, com de tot ésser viu, se n’ha de tenir cura. Segurament que ens n’ hauríem de cuidar molt més del que fem perquè la família no deixa de ser una entitat, una espècie d’ésser que viu, creix i es transforma contínuament amb la vinguda de nous membres i amb la desaparició d’altres. És la vida mateixa amb tots els seus canvis continus i les seves transformacions…

Si volem que la vida sigui rica i plena cal buscar els elements que donin consistència, cal posar el ciment i l’argamassa que uneixi totes aquestes pedres que van formant la paret i l’edifici familiar a través dels anys.

Bon any a tots els cosins Gamisans i fins l’any vinent!

La nostra manera de parlar habitual segurament que no és la més adequada per a poder-nos entendre. Emprem termes tècnics, freds i asèptics que més aviat ens dificulten la comunicació. No és el llenguatge més adequat per a comunicar-se bé. Què ens impedeix parlar amb el llenguatge de l’Amor, que és el llenguatge universal que entén tothom?. Si realment volem aprendre a parlar amb el llenguatge de l’Amor serà millor que comencem a pensar molt seriosament en renunciar a diverses coses …

-No hem de reaccionar intempestivament. Potser el veritable motiu de la reacció que experimentem sigui originat per situacions antigues que ja han quedat en el passat, però que en recordar-les, conscient o inconscientment, estem anul.lant l’altra persona que tenim al davant en aquell moment i que no té res a veure amb el nostre passat…

-Evitem de totes totes l’ús d’expressions ofensives. Millor que no les fem servir, ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos, en cap moment. Amb aquestes frases "devastadores" que tan hàbilment fem servir, i que sabem que arriben
a la ferida de l’altra persona, a qui en realitat fem mal, és a nosaltres mateixos…

-No abandonem mai abruptament una conversa; és una manera de manifestar violència en contra de l’altra persona. Amb els monòlegs passa el mateix. En el fons, només es vol tenir "l’última paraula", no tenint en compte la perspectiva i els  arguments de l’altra persona, de manera que es pren la ruta fàcil de suspendre la conversa evitant encarar el que atempta contra el nostre poder, menyspreant l’altre amb la nostra fugida. Amb aquesta actitud, només aconseguirem quedar  sols.
No val la pena sermonejar perquè només és una forma de persecució que agredeix l’altre, obligant-lo a que t’escolti, manipulant la conversa i fent que es comporti com tu desitges.

-És inútil recrear-se en el passat. Reprendre picabaralles o ferides del passat per discutir sobre l’incident actual no permet que sanin les lesions que hi ha en tota  relació. El millor instrument per mantenir una comunicació pulcra, és el perdó.

-Acomiadem-nos de la ironia i el sarcasme. L’ús de frases irònico-sarcàstiques no només revesteix d’agressivitat el que es vol dir, sinó que fa que la comunicació es transformi en violenta …

-Necessitem tenir sempre la raó?. Lluitar per "tenir la raó" és lluitar per tenir el poder a la conversa, la qual cosa ens allunya dels altres, ja que "guanyar la batalla" per mitjà de la raó no ens farà feliços …

-Evitem les justificacions. "Explicació no demanada, acusació manifesta", diu el vell refrany. Fer aclariments que no s’han demanat, demostra que t’estàs sentint atacat, de manera que et defenses "a priori" en una reacció que és producte de la por i la ràbia.

-Abstenim-nos de censurar els sentiments aliens. Si respectem els sentiments dels altres, compartint els propis i explorant el que hi ha en el fons, podrem conèixer una mica millor l’altra persona, entendre-la i oferir el nostre suport.

-Ningú és infalible; no nosaltres mateixos en som! Sovint hem de practicar la prudència i cedir per arribar a un acord, ja que fins nosaltres mateixos ens podem equivocar …!

-No és necessari aixecar la veu. L’Amor mai crida sinó que més aviat xiuxiueja … Generalment no ens en adonem, però cada vegada que parlem a crits estem agredint el nostre interlocutor.

-Per a què disfressar missatges? És millor parlar amb claredat, transparència i veritat. Expressar-nos mitjançant "Indirectes"
verbals no condueix a res.

-Discutir és un sa intercanvi d’opinions, no un plet verbal. Darrere de tota discussió que s’ha fet repetitiva, generalment s’amaga un motiu totalment diferent del que aparentment va generar la discussió, però del qual no es va expressar res en el moment adequat, i resulta evident que encara van quedar coses per dir. Deixem d’acumular queixes, ofenses i  ressentiments. Si alguna cosa t’ha molestat de l’altra persona, parla-ho en el seu moment, o fes-ho a la major brevetat possible, si no ho pots fer en el mateix moment; però no acumulis motius per discutir alguna cosa fent que la situació es compliqui.
Oblida’t de

-Sempre guanyar les discussions no és el millor. Quan es guanya una discussió, gairebé sistemàticament perdem molt més del que podem imaginar.

-Renunciem a inferir amenaces o sembrar culpes. En amenaçar o culpabilitzar als altres, només juguem amb les seves emocions, la qual cosa aprofitem en benefici del nostre ego, alimentant-lo i sense adonar-nos que després, el nostre propi ego crescut es convertirà en el nostre pitjor enemic.

-No cedim a la temptació d’assumir coses i fer suposicions. Generalment els dubtes ens fan assumir o suposar allò que no entenem, i moltes coses simplement les donem "per fetes". És preferible preguntar i aclarir les coses per així tenir la certesa en el que diguem o fem.

-Mantinguem la discreció de les nostres discussions. No cal involucrar terceres persones en una discussió, ni buscar que altres intercedeixin per nosaltres o que es converteixin en els nostres defensors. Com a resultat de qualsevol d’aquestes actituds, la comunicació es dificulta, la qual cosa acaba per separar-nos dels altres, i conseqüentment, de l’Amor.

-Absolutament totes i cadascuna de les persones que trobem en la nostra vida representen una valuosa oportunitat d’aprendre alguna cosa. Segurament que hi ha algú en la teva vida amb qui et resulta particularment difícil
relacionar-te. Pren-lo com el teu mestre, perquè aquesta persona en realitat et mostra fins on arriba el teu veritable límit per estimar a algú.

-Sense excepció, totes les persones, incloent-te a tu mateix- donen o demanen amor en cada situació de les seves vides.
Cada estímul d’agressió que rebis, mira’l com una imploració d’amor per part de l’ "agressor" i respon davant aquest estímul amb amorosa comprensió. Recorda que cada vegada que et "defenses" amb un atac, a qui en realitat agredeixes és a tu mateix!

-Perdonar és veure la vida d’una altra manera; és veure-la des del cor, no des de la raó. Això que més et molesta dels altres, sí, d’aquesta persona en la qual estàs pensant, és precisament el que més necessites millorar en tu mateix, ja que l’agressió que veus en l’altre, en el fons no és més que un reflex de l’agressió que no ets capaç de veure en tu mateix, però que coneixes bé i per la qual et reconeixes en l’altre.

-Pots passar-te la vida esperant que els altres canviïn, i seguiràs esperant tota la vida perquè els altres no canviaran …
Només cal intentar una cosa molt senzilla … Descobreix el que l’altra persona sent, Identifica la causa d’aquesta emoció i troba a on vol en realitat arribar. Permet que l’altre expressi el que sent.

-No deixis fer vells els els problemes. Pregunta … Com a  humans, la nostra missió és tornar a l’amor,tornar a ser missatgers de l’Amor, provocar Amor al nostre voltant. No et permetis contaminar-te de l’absència de l’amor, que és on s’instal·la la por.

-El món sencer és un ressò: només repeteix el que tu dius
… És un mirall: reflecteix la teva pròpia imatge.
… És un bumerang: et torna el que li has enviat.
Tu pots decidir el que vols sentir, el que vols veure, el que vols rebre … si realment ho vols …

En moments de crisi com els actuals en què tendim a veure-ho tot una mica fosc hi ha una cosa que diuen que va molt bé: una bona abraçada!

Una abraçada no es pot negar mai perquè sempre és una expressió d’algun dels tipus d’amor que existeixen.  Diversos Autors, entre els quals podem trobar  Walter Riso, diuen que l’amor pot ser de diversos tipus: "eros", "àgape" o "filios". L’ "eros" és l’amor passional, l’ "àgape" és l’amor desinteressat cap a les persones i el "filios" és l’amor "familiar".

Una abraçada -sigui a qui sigui-, és sempre bona i terapèutica. De fet veig que hi ha tota una disciplina anomenada "Abraçadateràpia". Alguns dels beneficis que es poden assolir són:

-Ens rescaten de la soledat i de l’aïllament. No estem sols. NO som el centre de l’Univers. Som L’Univers.
-Guien l’auto-coneixement potenciant l’autoestima.
-Faciliten els desbloquejos físics i emocionals.
-Ens permeten vivenciar la integració de cos, ment i emocions.
-Ens exerciten en l’empatia.
-Ens situen plenament en el Aquí i el Ara.
-Afavoreixen la comunicació afectiva amb nosaltres i amb l’altre.
-Estimulen la gratitud.
-Desperten la creativitat.
-Impulsen a una actitud pro-activa en la vida.
-Connecten amb la intuïció.
-Afavoreixen l’entrenament de respostes assertives.
-Retornen la il.lusió, l’alegria i el bon humor, ja que el riure és el seu fidel company.
-Ofereix reconeixement i protecció al nostre "nen interior".
-Potencia la resiliència.
-Si et fa por donar una abraçada, has analitzar el perquè dels teus temors.

I una darrera cosa molt important: És gratuïta!!! Abracem-nos?

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

La gent treballarà per viure
en lloc de viure per treballar.

Els historiadors no creuran
que als països els encanta ser envaïts.

Els polítics no creuran
que als pobres els agrada menjar promeses.

El món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida.

Els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer.

La justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, es tornaran a ajuntar.

Els desesperats seran esperats i els perduts trobats, perquè són els que es van desesperar de tant esperar i es van perdre de tant buscar.

En aquest món cada nit serà viscuda com si fos la darrera i cada dia com si fos el primer.

 (M. Asun y Regina.)

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".

Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".

No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.

Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l’entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d’administració estava rodejada d’homes i que a ella no se l’escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis.

Aquesta senyora va dir unes paraules que em van cridar l’atenció i que vaig considerar molt justes i molt adequades per retratar la situació que es viu entre homes i dones, des de fa molt temps, en el món del treball i de les empreses.

Deia aquesta senyora: "En el món de les dones en la feina hi han dues etapes: La primera és aquella en la que els homes que tens al costat es pensen que ets "tonteta". La segona és aquella en què els homes que tens al costat es pensen que ets més llesta del que en realitat ets. Jo, ara, estic en aquesta segona etapa".

Sincerament crec que retraten exactament la realitat. Hi han donen que entren a la feina amb un complex de superioritat tan gran  i amb ànim de conqueridora que es fan insuportables. Entren com una elefant en una tenda amb ànim de fer-se notar i destrossant-ho tot. Es tornen ridícules. Fins aquell moment res s’ha fet bé i els canvis han de ser imminents i dràstics per tal que es notin força. Són dones que saben de tot, entenen de tot i tant poden opinar duna cosa com d’una altra. Saben molt d’organització, saben encara més de decoració, saben de neteja perquè a casa seva l’han fet durant anys i han provat tots els productes de moda, saben de cuina, saben d’esport…

És ben cert que fins fa ben pocs anys els homes ho dominaven tot i les donen poc podien dir. Llavors eren els homes qui tenien el complex de superioritat. És veritat que les dones han hagut de fer molts esforços per posar-se al seu lloc. És veritat que en aquests moments hi ha tantes dones com homes preparats tots als mateixos nivells i tan valuoses com els homes. Però d’aquí a voler ser més, a voler-se fer notar, a creure que són més pel fet de ser dona, ja no ho accepto. Hom no és més que l’altre  pell fet de ser home o dona; ni per raó de nom i de "pedigree".

El plus no ve pel fet de ser home o dona. El plus ve pel fet de ser persona justa i equilibrada.

Percebre adequadament la realitat no és fàcil. Massa vegades ens deixem portar pels nostres pre-judicis que , com diu la mateixa paraula, és un judici anticipat, fet abans d’hora, precipitat, sense els elements necessaris. I generalment és aquí on ens equivoquem perquè, ja d’entrada, jutgem malament i comencem a fer cabòries..

Ahir parlava amb una amiga d’això mateix i li deia que el que hauríem de fer és anar amb el cor més obert cap a les persones, inclús  amb el risc de que ens enganyin. No és fàcil aquesta actitud, ni còmoda. Ens han enganyat tantes vegades! Quan ens atansem a una persona ja hi anem pensant quina ens en farà! Entenc que és difícil anar per la vida amb aquest tarannà. Però n’ hauríem d’aprendre i hi sortiríem tots guanyant. "Piensa mal y acertarás", diuen en castellà. Doncs no, jo no hi crec en això i no vull creure-hi. No vull ser massa càndid, però tampoc vull ser malpensat.

Una vegada vaig llegir un conte hindú que deia que hi havia un gos sense amo que li agradava tafanejar tots els racons i anar amunt i avall. Sempre havia estat un vagabund i gaudia molt amb la seva forma de vida. Però en una ocasió va entrar en un palau,  les parets del qual estaven recobertes de miralls. El gos va entrar corrent a una de les envidrades habitacions i a l’instant va veure que innombrables gossos corrien cap a ell. Aterrit, es va girar cap a la dreta per intentar fugir, però llavors va comprovar que també hi havia gran nombre de gossos en aquesta direcció. Es va tombar cap a l’esquerra i va començar a bordar espaordit. Desenes de gossos, per l’esquerra, li bordaven amenaçadors. Va sentir-se acorralat i envoltat de furiosos gossos i li va semblar que no tenia escapatòria. Va mirar a tots costats i a tot arreu va contemplar gossos enemics que no deixaven de bordar. En aquest moment el terror va paralitzar el seu cor i va morir víctima de l’angoixa.

No trobeu que massa sovint ens passa això mateix a nosaltres?

Aquest text no és meu. És d’un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l’àvia . Bé, un retrat millorat per l’amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d’anys, també l’he visitat a ella i sempre m’ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m’estimo la Juana i m’hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ

Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

–‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

-‘Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

-‘Estem igual d’acollonits que a l’any 1970’, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.

Cal ajudar, d’acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d’aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre’n…

He trobat una una bonica història:

"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l’animal, que va caure a l’aigua i de nou s’estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure’l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
– Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure’l de l’aigua el picarà?
– La naturalesa de l’escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d’una branca, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida".

No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.

Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.

Tenia cinc anys quan va marxar. Va créixer en un altre país, va parlar una altra llengua. Quan va tornar, ja havia viscut molta vida.

Felisa Ortega va arribar a la ciutat de Bilbao, va pujar a dalt del mont  Artxanda i va fer el camí, que no havia oblidat, cap a la casa que havia estat casa seva.

Tot li semblava petit, encongit pels anys, i li feia vergonya que els veïns escoltessin els cops de tambor que li sacsejaven el pit.

No va trobar el seu tricicle, ni les butaques de vímet de colors, ni la taula de la cuina on la seva mare, que li llegia contes, havia tallat d’una tisorada el llop que la feia plorar. Tampoc va trobar el balcó, des d’on havia vist els avions alemanys que anaven a bombardejar Guernica.

Al cap d’una estona, els veïns es van animar a dir-ho: no, aquesta casa no era casa seva. Casa seva havia estat aniquilada. Aquesta que ella estava veient s’havia construït sobre les ruïnes.

Llavors, algú va aparèixer, des del fons del temps. Algú que va dir:
-Sóc l’Helena.
Es van abraçar llarga estona.

Havien corregut molt, juntes, per aquelles arbredes de la infància.
I l’ Helena va dir:
-Tinc una cosa per a tu.

I li va portar una plata de porcellana blanca, amb dibuixos blaus. Felisa la va reconèixer. La seva mare oferia, en aquesta plàtera, les galetes d’avellanes que feia per a tots.

L’Helena l’havia trobada, intacta, entre la runa, i l’havia guardat durant cinquanta-vuit anys i ara l’oferia a la seva amiga d’infància.

Segons Eduardo Galeano el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d’hora. El temps, els records i la vida mateixa, viscuda de maneres diverses fan de cada persona algú diferent. Però hi ha una pàtina, una marca que deixa el temps de la infantesa de cada un que resulta inesborrable i que aflora en molts moments de la nostra vida en forma de nostàlgies, paisatges, records i pensaments.

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka. Com podeu veure al gràfic superior, que vaig treure del diari EL País perquè em va semblar clar i alliçonador, la burka és la peça que tapa completament el cos, amb cara i ulls inclosos.

Les  preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix…

Ara ve Nadal, matarem el gall!, diu la cançó. Bé, això de matar el gall ja no es fa. Ja el comprem mort i preparat i tot. Però sí que per Nadal sembla que cada vegada més ens vegem obligats a fer regals. Em sembla que inclús ens passem una mica en aquest tema. Jo considero que hi ha uns regals que valen molt més la pena que qualsevol altre i que no sempre sabem fer, començant per mi mateix. Hauríem d’aprendre a fer regals diferents.  Per exemple:

1 .- El regal d’escoltar: Però realment escoltar, sense interrompre, badallar o criticar. Només escoltar.
2 .- El regal de l’afecte: Ser generós amb petons, abraçades, copets a l’esquena i encaixades de mans, aquestes petites accions demostren l’afecte per la teva família i amics.
3 .- El regal del somriure: Omple la teva vida d’imatges amb somriures, dibuixos i caricatures, i el teu regal dirà "m’agrada riure amb tu"
4 .- El regal d’una nota escrita: Això pot ser un simple "gràcies per ajudar-me", un detall com aquests pot ser que sigui recordat tota la vida i potser canviar-la i tot.
5 .- El regal del reconeixement: Un simple però sincer "estàs molt bé amb aquest vestit", "has fet una gran feina" o "va ser un deliciós sopar" pot fer especial un dia.
6 .- El regal del favor: Tot els dies procura fer un favor.
7 .- El regal de la solitud: Hi ha dies que no hi ha res millor que estar sol. Busca algun dia d’aquests i fes-te aquest regal i demana’l de tant en tant als altres.
8 .- El regal de la disposició a la gratitud: La forma més fàcil de fer sentir bé las demés és dir-li coses que no són difícils de dir com:!! "Hola"!! i!! "Moltes Gràcies"!!

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

Demanar almoina a les portes dels temples deu ser una de les coses més antigues que existeixen. També és ben antiga l’existència d’aquelles persones que anaven de casa en casa i que jo recordo bé de quan petit al meu poble. En dèiem "demanar caritat".

Un dels records ben patents també en mi, és quan de ben petitet anava a passar l’estiu a la masia de la meva àvia -al Solsonès- i com els captaires passaven periòdicament i com se’ls donava sopar calent i un jaç on poder passar la nit. Era una cosa acostumada, normal, familiar. Ja els coneixien i la relació era molt bona.

Ara les coses han canviat radicalment. Llegia, no fa gaire, que a la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona els problemes amb els mossens i amb els parroquians eren greus i constants. I veig que no és un cas aïllat, sinó que és ben present a tot arreu i cada dia. Moltes vegades han d’intervenir els municipals per baralles i conflictes.

Al Full Parroquial de la Parròquia de Sant Feliu de Girona s’hi llegia el següent comentari, amb el títol  "Demanar ‘caritat’ a la porta de l’església":

"Sovint a les portes de les esglésies hi ha algun transeünt, algun sense sostre, algun alcohòlic, algun emigrant. . . que pidola ‘caritat’. I n’hi ha alguns que es mostren especialment empipadors i, fins i tot, violents. Hi ha hagut feligresos que s’han sentit insultats i intimidats. Hi ha queixes de veïns i, fins i tot, a algun pidolaire provocador se l’ha hagut de denunciar". En aquest cas, els capellans assenyalen que "el tema s’ha comentat als responsables municipals i confiem que -entre tots- hi sapiguem trobar sortides humanes i positives".
Els capellans denuncien que s’ha intentat el diàleg amb els captaires, però afirmen que no volen entendre la situació. És un tema gens fàcil de solucionar i que s’hauria de treballar des d’àmbits diferents, encara que els resultats no són garantits, ni de bon tros. Entre aquesta gent hi trobes persones ben educades, amb bona fe i amb necessitats reals. També hi trobes gent aprofitada, amb vicis i costums  molt arrelats i amb clares malalties mentals i sense cap ganes de ser ajudats; a vegades amb mala fe i molt mala educació. Els voluntaris que treballen a les Càritas Parroquials ho saben prou bé i se’ls hauria de fer un monument per la paciència que tenen quan els han de tractar.