A PEU

Demà diumenge, aquest petit gran país que és l’ Uruguai canviarà de president. José “Pepe” Mujica deixarà el seu càrrec i assumirà com a nou president Tabaré Vázquez, del mateix bloc d’esquerres Frente Amplio (FA) i que ja va ser president entre el 2005 i el 2010. Ahir al vespre es va voler acomiadar de la seva gent en un acte protocol·lari però amb un alt contingut d’emotivitat i agraïment emotiu. S’acomiadà del seu poble i el seu poble d’ell: “No me voy, estoy llegando. Me voy a ir con el último aliento”.“Querido pueblo: ¡Gracias por tus abrazos, críticas, cariño y, sobre todo, gracias por tu hondo compañerismo cada una de las veces que me sentí solo!”

A hores d’ara ja tothom coneix el Pepe. S’ha fet famós en tot el món pel seu tarannà, la seva manera de parlar -planera i popular-, els seus discursos plens de contingut social i per la seva manera de viure i veure la vida. Alguns adversaris polítics de pell massa fina (fonamentalment de dins del mateix país) no podien sofrir que s’expressés en la forma que ho feia, potser perquè se li entenia tot i no feia servir els circumloquis i les formes que fan servir la majoria de polítics. El Pepe, si convenia, les deixava anar pel broc gros i això li havia creat més d’un problema, cosa que semblava no importar-li massa de totes maneres. Cap dels seus adversaris, però, no li arriba a la sola de les sabates. Molts d’ells deuen tenir molta més cultura, moltes carreres, es deuen expressar amb molta més correcció, però cap d’ells podrà dir les coses que diu ell i com ho diu ell. Cap d’ells arribarà mai al poble com hi ha arribat el Pepe.

Una de les últimes frases que li he llegit, parlant de la justícia, ha estat la següent:

“La Justicia, esa señora que ponen con una venda en los ojos y una balanza en las manos… eso no existe, porque la Justicia refleja el peso de las clases que dominan en una sociedad”.

I ha afegit:“los instrumentos jurídicos están sometidos a la historia, y la historia es una lucha de clases”. I parlant de l’ Uruguai ha dit que “funciona con un sistema jurídico acorde con el pasado, pero no con los cambios necesarios en el presente”. “Si tú en Uruguay le querés poner un impuesto a la tierra, a la concentración de la tierra, te lo terminan declarando inconstitucional. Como en todo el mundo y siempre en la historia, la juridisprudencia fue pensada e instalada por las clases dominantes, las capas conservadoras”.

Déu n’hi do tot el que ha dit aquest bon home, no us sembla? Se’n va un home savi. Potser sense gaires estudis, però molt savi. Adéu Pepe! I segueix parlant que sempre dóna bo escoltar-te.

I de l’ Uruguai, passem cap aquests verals nostres, cada dia més tristos, més retrògrades i més cavernícoles. Recordeu què va dir Pedro Pacheco, fa ja uns quants anys?. Va dir que “la justicia es un cachondeo”  i se li van tirar al damunt amb judici inclòs. La diferència és clara: allà a l’ Uruguai hom pot dir les coses que ha dit el Pepe sobre la justícia i no passa res.Una autèntica democràcia permet això i més. La veritable democràcia aguanta tot tipus d’opinions sempre que s’expressin pacíficament. Aquí aquestes coses no es poden dir i, amb l’impressionant i vergonyós retrocés democràtic que està experimentant aquesta Espanya que diuen que és moderna i que no és res més la de “charanga y pandereta” de sempre, tampoc es poden fer certes coses.

Si no, que li diguin al jutge Santiago Vidal, que fa només un parell de dies l’ínclit CGPJ el sentencià i l’apartà tres anys de la carrera judicial per haver redactat un esbós de Constitució Catalana.  Benvingut jutge Vidal a la crua realitat i a la palestra. Ara li tocarà defensar les llibertats i la justícia sense toga, però la lluita serà exactament la mateixa. Al jutge Vidal l’han condemnat amb una sentència molt estranya i força in intel·ligible en els temps que corren. El mateix José María Mena(Jurista. Ex Fiscal en cap de Catalunya)sortia a la seva defensa i escrivia a LA LAMENTABLE

“Es inaceptable cualquier persecución por causa de las utopías, los sueños, las ideas, aunque discrepemos de ellas, cuando se expresan de forma pacífica, civilizada y democrática. Santiago Vidal, con su estudio, y con su ideal independentista, no ha quebrantado su lealtad a la suprema ley hoy vigente en España, no ha violado su deber de independencia judicial, no ha cometido ninguna conducta indigna. La grave amenaza que se cierne sobre él es injusta, contraria a los principios democráticos, y además, inútil.”

Aquesta justícia jo no la reconec. De quina justícia em parlen? La justícia, si no manté el criteri d’equitat que li és indispensable si vol ser justa, no pot caure en aquest tipus d’aberracions interpretatives com les del CGPJ. Jo no sóc jurista ni hi entenc res d’aquests temes, però hi han coses de sentit comú i tan evidents que cauen pel seu propi pes i tothom veu que a l’hora de ser jutjat tothom no és igual. Essent militant del PP es pot ser president de tribunals i es poden fer moltes coses i no passa res. Tothom veu que moltes de les sentències que surten d’aquests tribunals de Madrid no s’aguanten per enlloc i simplement es poden qualificar de molt poc democràtiques. No ho dic jo, sinó que ho diuen juristes tan ben preparats com els mateixos que les dicten. Simplement que uns són imparcials i els altres partidistes i molt parcials. Sembla que aquesta mena de justícia el que pretén fer és tot el contrari del que hauria de ser; en lloc de crear harmonia i entesa,  només fa que crear discòrdia. En lloc de buscar concòrdia, només fa que buscar brega.

La representació de la deessa JUSTÏCIA com una dona que porta els ulls tapats, la balança en una mà i l’espasa a l’altra i que vol representar que no mira ni fa distinció de persones; que sospesarà com cal les diverses proves a favor o en contra i que, finalment, castigarà als culpables aquesta mena de gent la converteix en una gran caricatura amb aquest tipus de sentències –i ja en tenim un bon grapat- que no fan més que desconcertar i empetitir el lliure pensament de la gent.

Molts presidents voldrien deixar la seva presidència com l’ha deixada Mujica, rebent l’escalfor i l’afecte d’una gran majoria del seu poble. No serà així com ho haurà de deixar Rajoy, n’estic segur. Si els espanyols són una mica llestos, el faran marxar amb la cua entre cames i, si es descuida, amb una puntada de peu al cul.

No us l’heu fet mai aquesta pregunta? Oi tant que sí!, em respondreu la majoria. I ens la fem en aquells moments en què els mosquits són més molestos, com per exemple, quan estem prenent la fresca sota un arbre un captard d’estiu, amb una cervesa ben fresca a les mans. En aquell precís moment de glòria celestial, arriben un parell de mosquits i es posen a brunzir al nostre voltant per tal d’aigualir-nos la festa. No em digueu que no és així! I és llavors quan els pobres ignorants d’aquests temes ens fem la transcendental i repetida pregunta: Aquests remaleïts mosquits serveixen per alguna cosa més que no sigui per emprenyar? I de seguida surt l’entès  (en tota reunió que s’ho valgui sempre hi ha l’entès de torn, el saberut que ho sap tot i dóna respostes a la qüestió més peluda) i ens diu que i tant que sí que són imprescindibles per equilibrar els ecosistemes, ja que alimenten alguns peixos, pol·linitzen algunes flors i serveixen per transportar bacteris i virus. Potser tenen raó aquests entesos, però Déu Nostre Senyor no se’ls hauria pogut estalviar i no hauria pogut donar aquest encàrrec a algú altre menys empipador, em pregunto jo? Es veu que no.

Aquests mosquits torracollons a mi em fan pensar amb l’actual Gobierno de España. No sé si serveix per alguna altra cosa, si no és per causar molèsties. Aparentment no serveix per altra cosa que no sigui tocar allò que no sona, sobretot als catalans. Avui mateix llegíem que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, lamentava els continus i constants ‘pals a les rodes’ que posa l’estat espanyol a Catalunya i es referia en concret a la possibilitat que el govern espanyol porti al Tribunal Constitucional espanyol la taxa del cinema aprovada el novembre pel Parlament, un impost a les companyies d’Internet que ha de servir per finançar produccions audiovisuals catalanes. No entraré a polemitzar si la taxa és necessària i útil; o si és justa o no. Aquest és un altre tema que podríem discutir un altre dia.  El que és un fet molt evident i indiscutible és que en aquests darrers anys “l’ínclit, il·lustre i gloriós” Gobierno del PP no fa més que re centralitzar tant com pot, menystenir-nos i posar-nos dificultats de tota mena, amb joc brut si cal. Ministre Fernández Díaz, vostè en sap molt d’aquestes qüestions, no? Ministre Montoro: vostè també deu saber què significa fer joc brut i protegir els seus amics, no? Ho ha definit prou bé el conseller Mascarell  avui mateix quan ha dit que això forma part del seu ADN… Deu ser veritat, vistes les les contínues actuacions d’aquests poca soltes que tenim de ministres..

Perquè, si no, com s’entén que només en aquests dos darrers anys hagi interposat un total de 12 recursos davant el Constitucional contra normes, decrets i lleis del Govern de Catalunya. Des que es va re instaurar la Generalitat  portem un total de 57 recursos davant el Constitucional. Vol dir que, en proporció, la cosa s’ha disparat força durant aquests darrers anys i la velocitat amb què ho fan està duent un ritme desenfrenat, que encara pot augmentar més en aquests mesos que vindran. Fa ben poc van denunciar –d’una forma miserable com només ells ho saben fer- el decret llei contra la pobresa energètica aprovat per l’Executiu català. Aquest decret llei permetia a un determinat col·lectiu de persones amb greus necessitats suspendre i aplaçar el pagament de les factures d’electricitat i gas durant els mesos d’hivern amb la garantia de que no se’ls tallaria el subministrament. Doncs això: ni amb els més pobres tenen cap mena de contemplació!.

Fa també ben pocs dies que l’Executiu de Rajoy ha anunciat que està estudiant interposar un recurs contenciós-administratiu per l’obertura de les delegacions que la Generalitat pensa obrir a l’exterior. No fa tampoc tant, la Llei d’horaris comercials. Abans, la famosa Llei Wert que pretén desmuntar tot un sistema educatiu que ha estat modèlic; tenim el tema de l’euro per recepta mèdica, la tassa turística, l’impost sobre els dipòsits bancaris, la llei de consultes populars via referèndum, la llei de l’aranès, la de promoció de l’activitat econòmica, la de la Llei d’Urbanisme… I podríem anar seguint una bona estona. Amb lleis recargolades, recursos fets a mida i escanyant-nos econòmicament sense deixar cap possibilitat de finançament si no és a través del FLA, el Gobierno del PP vol tenir Catalunya sota els seus peus i prement el coll fins al punt just de no ofegar-la del tot (per no matar la vaca), però sense deixar-la viure autònomament. Perquè, és clar, té tots els asos a les seves mans i els tribunals a favor seu. És com jugar amb les cartes marcades i amb l’àrbitre comprat, i així és ben complicat jugar…

Ni fa ni deixa fer.Talment com els mosquits, que només serveixen per picar, empipar el personal i no deixar viure a gust. Com deia abans, molts d’aquests temes poden ser discutibles fins a cert punt. Però si no tenim ni autonomia per aquestes coses i si el nostre Parlament cada cop que fa una llei ha de ser desautoritzat… ja em direu per a què serveix. Quina mena d’autonomia és aquesta? Si hem de viure només per defensar-nos dels atacs d’un enemic que és sempre superior perquè té tots els mitjans als seu abans; d’un enemic que fa joc brut dia sí i dia també; d’un enemic que sembla que només ens vol per munyir la mamella… ja em direu si no tenim suficients motius per voler marxar! Voleu dir que no podríem viure sense mosquits? Alguns científics asseguren que hi han molt poques coses -de les que fan els mosquits- que no poguessin ser fetes per altres organismes. La seva feina la farien d’altres i –ves a saber- potser molt millor encara.  Només una cosa ningú no la fa millor que els mosquits (i en aquest cas també el Gobierno de Madrid): xuclar la sang i propagar els microbis patògens de forma més eficaç que ells.

Per tant, estic convençut que, com també afirmen cada dia més científics, l’univers no patiria cap pertorbació significativa si no hi hagués mosquits. I jo dic –també amb el recolzament de reconeguts especialistes en les diverses matèries- que sense Espanya nosaltres podríem viure perfectament. I segurament que molt millor!

José Figueres Ferrer, conegut com  “Don Pepe” va ser per tres cops President de Costa Rica. Ell sempre havia destacat el seu origen català i deia que havia nascut a Costa Rica de casualitat, ja que ho va fer un parell de mesos després que els seus pares hi haguessin arribat des de Catalunya -concretament des d’ Os de Balaguer- com qualsevol emigrant que busqués nous horitzons. El seu pare era un metge d’Os de Balaguer, Mariano Figueres Forges, i la seva mare una mestra d’escola de Reus, Francisca Ferrer Minguella. La llengua que sempre van parlar a casa va ser el català i sempre va estar en contacte amb catalans ja que de ben jove acompanyava el seu pare a les tertúlies polítiques que un nombrós grup de catalans tenien a la Impremta Alsina, propietat d’un d’ells. Per això, quan el 9 de Novembre de 1956 –en la seva tercera presidència- va voler anar a conèixer el poble dels seus orígens, va poder fer servir el català durant tota la visita que hi va fer i en els discurs, cosa que no va agradar gaire a les autoritats d’aquell temps que l’acompanyaven. Ho explica un periodista de Costa Rica en un deliciós article Don Pepe Figueres al diari La Nación.

Don Pepe era tot un personatge. Tenia un gran caràcter i una gran personalitat, tal com ho mostra el documental Don Pepe Figueres, de Claudi Lauria  i que va produir i passar TV3 fa uns anys. Se n’han dit moltes coses i molt bones d’aquest home perquè no va ser un President qualsevol i la seva biografia és apassionant. No era només polític, sinó que era un intel·lectual de talla i un reformista avançat al seu temps. Quan el President Calderón va pretendre desconèixer el resultat de les eleccions del 1948, que atorgaven la victòria a Otilio Ulate, Figueres va liderar el moviment revolucionari que va aconseguir finalment el poder. Des del mateix moment que va ser President de la Junta Provisional va dictar una sèrie de mesures de gran transcendència com la dissolució de l’exèrcit i la nacionalització de la banca, abans d’entregar el poder a Otilio Ulate, que és a qui li tocava. Després va ser elegit President ell mateix  per tres mandats i va fer una política molt interessant  que va convertir-lo en un referent per a l’esquerra democràtica d’Amèrica Llatina.

És cert, però, que una de les coses que més s’han destacat de la seva biografia ha estat sempre el fet de que l’ 1 de desembre de 1948 abolís l’exèrcit al Cuartel Bellavista (actual Museo Nacional de Costa Rica), amb les paraules següents: «No quiero un ejército de soldados, sino uno de educadores». Sempre va mostrar interès en millorar el nivell d’educació del país, amb la qual cosa Costa Rica es va convertir en una de les primeres nacions al món en no contar amb forces armades. Un episodi que ha passat a la història: L’1 de desembre de 1948, després d’una dolorosa confrontació armada que va deixar uns 2.000 morts, el president José Figueres Ferrer, que havia triomfat en la contesa, es va dirigir a l’antic Cuartel Bellavista, a la capital, i amb un cop de mall contra una torrassa va convertir el recinte militar en un centre de cultura, on encara ara funciona el Museu Nacional. L’abolició de l’Exèrcit constitueix la major gesta d’abast històric i cívic que des de Costa Rica hagi dictat cap govern, i que sense cap dubte constitueix un dels actes més significatius i de major rellevància que s’hagués adoptat a Llatinoamèrica al llarg del segle XX.

La Història ressalta el fet que José Figueres Ferrer hagi estat l’únic general victoriós que va decidir dissoldre el seu exèrcit i que va comunicar la decisió en els següents termes:

“L’Exèrcit regular de Costa Rica, digne successor de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, fa lliurament avui la clau d’aquesta caserna a les escoles, perquè sigui convertit en un centre cultural. La Junta Fundadora de la Segona República declara oficialment dissolt l’Exèrcit nacional, per considerar suficient per a la seguretat del nostre país l’existència d’un bon cos de Policia (…). Els homes que tacaren de sang recentment  un país de pau comprenem la gravetat que poden assumir aquestes ferides en Amèrica Llatina i la urgència que deixin de sagnar. No esgrimim el punyal de l’assassí, sinó el bisturí del cirurgià. Com a cirurgians ens interessa ara, més que l’operació practicada, la futura salut de la nació, que exigeix que aquesta ferida tanqui aviat, i que sobre ella es formi una cicatriu més sana i més forta que el teixit original (…). Som sostenidors definits de l’ideal d’un nou món a Amèrica. A aquesta pàtria de Washington, Lincoln, Bolívar i Martí, volem avui dir-li: Oh Amèrica altres pobles fills teus també t’ofrenen les seves grandeses. La petita Costa Rica desitja oferir-te sempre, com ara, juntament amb el seu cor, el seu amor a la civilitat, a la democràcia, a la vida institucional “.

Boniques paraules, que no es van quedar només en paraules, com passa massa vegades en els discursos dels polítics. Va ser capaç de posar els fonaments a un país que ha estat model de tantes i tantes coses, que molts n’haurien d’aprendre. Llibertat i democràcia és el que fa falta a tants i tants llocs que veuen retrocedir uns drets conquerits que mai s’haurien d’haver perdut. Tal com deia Genís Sinca en un article al diari ARA “sembla que la història d’emigració dels pares, sempre tan clavada a dins, li havia fet prendre consciència de la pobresa endèmica que afectava Costa Rica.

Quan va ajuntar i entrenar un petit exèrcit de voluntaris revolucionaris que els van seguir fidelment i amb els que va guanyar la guerra els va dir: “Quan el poble perd la seva sobirania, no només té el dret sinó el deure de lluitar per recuperar-la”.  I quan va abolir l’exercit que ell mateix havia vençut militarment va dir: “Si l’abolim, tindrem menys gent per mantenir”. A canvi, es va comprometre a desfer el seu. Encara més: un cop va tenir la milícia desmantellada, la seva i la dels altres, com a president del país va dimitir: “Ara farem una cosa que es diu democràcia: Ara votarem”.

Paraules que fan de bon escoltar i que alguns haurien de mirar de seguir…

Fa vora de 200 anys que l’escriptor Ramón de Campoamor va escriure aquella famosa quarteta que diu: “En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”.Podríem dir-ne d’això relativisme? No ho sé. El que sí que sé és que la veritat universal i única no existeix o, dit d’una altra manera, que  en tota afirmació s’hi amaga inevitablement la subjectivitat. És molt possible que, per fas o per nefas, haguem de concloure que quasi tot és així. Tant de bo tot fos tan objectiu com ho és la suma del 2+2=4… tot i que, fins i tot aquí, segurament que algun matemàtic prou savi hi trobaria alguna cosa a dir..

Tots tenim uns filtres, que podem anomenar educació, cultura, país, família, classe social, edat, etc., que fan que el nostre pensament sigui parcial, subjectiu i una mica curt de vista. Recordeu aquella cançó que cantaven Els Esquirols i que es titulava “Tot depèn” ? Segueix sent ben actual:

No serem, no serem moguts…
No serem, no serem moguts…
Tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn,tot depèn, del vent
Tot depèn, tot depèn.
De quin color és la pell de Déu…
Vull ser lliure, vull ser lliure…
“Donde están las llaves”…
La caca de la muntanya no fa pudor…
Tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn,tot depèn, del vent
Tot depèn, tot depèn.
Si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, pel vent,
Tot depèn d’on bufa el vent.

Tot depèn d’on bufa el vent. Tot depèn de com ens posem les ulleres o de com tintem els vidres. I si això sempre ha estat així, també deu ser-ho ara, penso jo. Quina raó hi ha perquè les coses hagin canviat? Fins i tot m’atreviria a dir que actualment la situació s’ha agreujat. O si no, preguntem-nos per quin motiu hi ha tanta diferència en els titulars dels diaris. A qui pertanyen els diaris? Quins capitals hi ha darrere? Qui posa cada dia en lletres ben grosses uns titulars i, en canvi, n’amaga d’altres? Aquest senyor Lara que va morir ahir, on invertia els seus diners? Què patrocinava i què deixava de patrocinar? Què volia aconseguir i què volia evitar de totes maneres? Per més elogis que ara li facin, tots sabem quines eren les seves intencions perquè, a diferència d’altres, tenia la virtut de parlar clar. Almenys sabíem tots el què pensava. Existeix la informació totalment lliure, sense interessos de cap mena? Tant de bo!

Parlem molt de la veritat i cada dia se’ns fa més difícil saber on és i si realment existeix. Recordeu el filòsof grec Diògenes, que sortia al carrer amb la seva llanterna encesa  a ple dia de sol i quan els seus deixebles li van preguntar perquè ho feia, ell va respondre que buscava un home. Amb aquesta resposta, Diògenes donava a entendre que encara no havia trobat cap mortal digne d’aquest nom.

Cal trobar homes justos que es dediquin a la política, que estimin la veritat  per tal de prendre les decisions més adequades per al poble. No és fàcil saber què és el millor per a la majoria i és fàcil equivocar-se. Però parlem  de persones que vagin amb bona fe. Parlem de que tot no està permès i de que algunes línies vermelles no s’haurien de traspassar mai. Parlem del dret a la informació veraç i lliure i del dret que té una societat democràtica a riure’s de tot -del mort i de qui el vetlla- però amb honestedat i buscant la veritat per damunt de tot. Podem riure’ns de tot bitxo vivent si ho fem amb respecte i sabent que també poden riure’s de nosaltres. Parlem de que tots tenim un tros de veritat, però que no la tenim mai sencera.

I a què ve tota aquesta peroració, em direu? On vol anar a parar aquet? Doncs, ja us ho diré: voldria que algú em respongués a què venen tantes diferències a l’hora d’amidar, d’avaluar i valorar la concentració d’ahir de PODEMOS a Madrid i, per exemple, comparar-les amb les concentracions que hem fet a Catalunya aquests darrers anys. Són justos els diaris i les televisions? PODEMOS va aconseguir aplegar cent, dues centes o tres centes mil persones a Madrid. I nosaltres aquí quants érem? Allò d’ahir va ser un toc d’atenció que feia molta gent descontenta i tipa de la situació actual, tipa de tota mena de castes –així ho anomenen ells– i, per damunt de tot, de la situació política, econòmica i social actual. I les nostres manifestacions què són? Per què s’apleguen multitudinàriament els catalans? Per què protesten? I, és clar, de seguida entrem en distincions i en allò del tot depèn i que no és el mateix. Es veu que PODEMOS pot manifestar el desacord i el malestar però nosaltres no. Voler la independència, voler marxar d’una Espanya corrupta i pudent es veu que no és el mateix que el que demanen ells. El que nosaltres demanem deu estar en una escala de valors inferior. El nostre no compta. Allò d’ahir es veu que té més valor que les nostres manifestacions i el nostre descontentament… La seva protesta és totalment legítima, però la nostra es veu que no.

A aquests de Podemos només els demanaria una cosa: si la seva Marcha del cambio és totalment legítima i si una bona part dels seus postulats són totalment assumibles per a mi, per quin motiu ells no poden assumir els meus postulats, les meves aspiracions i les meves ànsies de canvi? La seva República Española és totalment legítima; la República Catalana no ho és? L’acte d’ahir el van acabar amb la cançó del gran poeta i cantant uruguaià Alfredo Zitarrosa “Adagio a mi país” . Potser caldria que es fixessin bé en la lletra i que no fossin tan pobres de mires, tan tebis i tan curts de vista com per no veure que el que demanem els catalans també ho poden compartir ells i que s’haurien d’afegir a les nostres aspiracions si no volen ser també ells la casta de la que tan reneguen…

Adagio en mi país

En mi país, qué tristeza,
la pobreza y el rencor.
Dice mi padre que ya llegará
desde el fondo del tiempo otro tiempo
y me dice que el sol brillará
sobre un pueblo que él sueña
labrando su verde solar.
En mi país, qué tristeza,
la pobreza y el rencor.

Tú no pediste la guerra,
madre tierra, yo lo sé.
Dice mi padre que un solo traidor
puede con mil valientes;
él siente que el pueblo en su inmenso dolor
hoy se niega a beber en la fuente
clara del honor.
Tú no pediste la guerra,
madre tierra, yo lo sé.

En mi país somos duros,
el futuro lo dirá.
Canta mi pueblo una canción de paz.
Detrás de cada puerta
está alerta mi pueblo,
y ya nadie podrá
silenciar su canción
y mañana también cantará.
En mi país somos duros,
el futuro lo dirá.

En mi país, qué tibieza
cuando empieza a amanecer.
Dice mi pueblo que puede leer
en su mano de obrero el destino
y que no hay adivino ni rey
que le pueda marcar el camino
que va a recorrer.
En mi país, qué tibieza
cuando empieza a amanecer.

Coro
En mi país somos miles y miles
de lágrimas y de fusiles,
un puño y un canto vibrante,
una llama encendida, un gigante
que grita: ¡Adelante… adelante…!

Solo
En mi país brillará,
yo lo sé,
el sol del pueblo arderá
nuevamente, alumbrando mi tierra.

(Alfredo Zitarrosa–1972-1973)

Mentre escoltava fa una estona alguns trossos del discurs de Mariano Rajoy – l’ínclit Presidente del Gobierno de España- a la clausura de la Convenció del PP, la indignació m’anava pujant de mica en mica. Havia de fer un esforç notable per seguir escoltant tanta mentida, tanta mala fe i tanta estultícia juntes. Ja han escrit i descrit molt millor que jo d’aquest nefast personatge dues persones que el coneixen bé: l’un ésAlbano Dante Fachín Pozzi en un article antològic titulat El Presidente Rajoy es un imbécil que cal llegir. I l’altre és el catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia Ramon Cotarelo que, en un altre article que publica avui mateix i que titula Moción de censura a un imbécil corrupto, afegeix a la qualificació d’imbècil, la de corrupte. No està gens malament… Llegiu-los si teniu una estona.

Són paraules gruixudes les que fan servir, ho reconec. No m’agrada titllar d’imbècils les persones i fer servir aquesta mena de paraules. No cal. Però reconec que la indignació que desperta aquest personatge -i molts altres del PP- fa que a vegades no es trobi la paraula adequada per poder-los definir bé. Aquesta gent del PP són prou barruts, mentiders, hipòcrites, i desvergonyits com per atrevir-se a fer discursos com el que hem sentit avui i no caure’ls la cara de vergonya a trossets. La imatge estilitzada d’una gavina damunt de les dues PP del logotip ens indica el pitjor d’aquesta au marina. Les gavines són ocells bàsicament oportunistes, gairebé  carronyaires, que cada dia s’han acostumat més a buscar l’aliment  entre les deixalles de les ciutats i estan encantats movent-se entre els abocadors. Aprofiten tota la porqueria que troben i no els fa basca res. Realment aquests del PP no podien haver trobat un animal que els identifiqués millor!

Per això he buscat aquest dibuix per il·lustrar l’apunt d’avui. Un filat que es trenca a trossos i es converteix en ocells que volen lliures. “A desalambrar” , deia una coneguda cançó  de Daniel Viglietti Indart,demanant que els filats caiguessin per tal de deixar lliures les persones. Un dibuix que vol ser un  cant a la llibertat. Aquests del PP fan tot el contrari: fan servir la seva gavina, el seu poder i les seves males arts per posar filats, barreres i empetitir les llibertats de les persones tant com poden. Són els típics carronyers que miren de picotejar allà on poden, tot el que poden i sempre que poden, sense miraments i sense gaires escrúpols. Són els més corruptes i viuen de la corrupció i són capaços de fer discursos com si fossin el més purs de tots. Vergonya, molta vergonya per a ells i per a tots els que els voten o els tapen les vergonyes. I vergonya també per als altres partits que no són capaços de netejar una mica l’ambient en un moment de crisi com el que vivim. vergonya perquè no són capaços d’unir-se per fer-los fora d’una vegada. És culpa una mica de tots deixar governar a un partit tan corrupte i que ens ha portat la brutícia que tenim ara mateix. Ells ja han començat a prometre de cara a les eleccions que a partir d’ara tot anirà molt millor, que hem arribat a la glòria i que a partir d’ara Espanya serà xauxa i tot serà flors i violes. No patiu, que ja ho anirem veient i la crua realitat posarà a tots allà on han d’estar…

La paraula selfie s’ha posat de moda. Les selfies –les autofotos- són les que ens fem nosaltres mateixos, en general amb un telèfon intel·ligent o webcam i que s’ha posat de moda pujar-les a un lloc web o a les xarxes socials. No és cap cosa nova: els pintors famosos quasi tots s’han fet sempre autoretrats. Ara, degut a la popularització de les càmeres digitals i dels telèfons mòbils amb càmera, tothom se’n fa. Els adolescents més que ningú potser perquè estan en un moment de la seva vida en que han d’afermar la seva personalitat i les fotos són un mitjà, tal com ha destacat algun psicòleg..

Quan en alguna ocasió ens mirem al mirall  amb més atenció i ens observem durant una estona (cosa que acostumem a fer quan no ens trobem gaire bé, o algú ens ha dit que fem mala cara), d’alguna manera ens estem fent una selfie mental. En aquestes ocasions ens observem i ens veiem tal com som, amb els nostres defectes i les nostres virtuts. Llavors ve el moment en què comencem a fer els retocs pertinents per millorar una mica la nostra imatge, sobretot d’aquelles coses que no ens acaben d’agradar de nosaltres mateixos. Moltes de les selfies que ens fem –reconeguem-ho-  són una gran mentida perquè ens les fem amb la nostra millor cara possible.

Grècia fa eleccions aquest diumenge i, encara que Espanya no és Grècia, sí que ens pot servir de selfieper emmirallar-nos-hi una mica perquè tenim moltes coses en comú. Sembla que la gent s’ha anat desencantant dels grans partits perquè troben que els han fallat rotundament en tots els aspectes. Cada dia hi ha més gent amb el nivell de vida retallat i, pel camí que anem, també en els seus drets fonamentals. És cert que el malestar a Grècia és molt més gran perquè ells han tocat fons del tot. Difícilment un país pot caure més avall i per això han hagut de sortir al carrer amb infinitat de protestes i vagues. I per aquest motiu el poble ha dit prou i el diumenge canviaran el seu vot, que tothom diu que anirà cap a Syriza i que ara només cal esperar a veure si arriba a guanyar per majoria absoluta o no.

A Espanya– amb menor intensitat- han passat coses similars i ara s’haurà de veure si el paper de Siriza el fa Podemos. Que aquí les coses no han anat gens bé durant aquests darrers anys, no ho pot negar ningú, per més que el PP vulgui maquillar-ho amb mentides i dissimulacions de tot tipus. Si volem ser francs i no volem fingir, cal que ens mirem al mirall per veure com hem quedat després d’una colla d’anys de trànsit pel desert dolorós de la crisi, que ha deixat les cunetes plenes de cadàvers i gent malferida. És urgent que ens fem l’autoretrat per veure com estem i veure els propis defectes sense hipocresia. I actuar en conseqüència… Per més que el PP ho digui, no som els que ens veiem al mirall. Tots som totalment uns altres; els que han patit la crisi i els que no l’hem patida tant. La societat sencera ha canviat i ha canviat molt. S’han empobrit les nostres butxaques, el nostre ànim i la nostra personalitat.

És hora de deixar de ser narcisistes i mirar-nos de veritat per veure tal com som i tal com hem quedat. Recordeu el mite de Narcís? Nèmesi, la deessa de la venjança, va fer que Narcís s’enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d’un llac, després d’haver rebutjat tots els aspirants al seu amor. En una contemplació absorta, incapaç d’apartar-se de la contemplació de la seva pròpia imatge, va acabar llençant-se dins les aigües i ofegar-s’hi. Es va enamorar de si mateix, però va ser totalment incapaç de reconèixer-se a si mateix. Serem nosaltres també incapaços de mirar-nos a la cara i reconèixer-nos? En un moment com aquest no hem de deixar que ens adormin amb boniques paraules i tampoc que ens auto enganyem com si no hagués passat res. I tant que ha passat! I per a fer aquest exercici  (que no pot ser d’autocomplaença sinó de realisme) no tenim més remei que mirar-nos primer a la cara: després tancar els ulls i mirar el nostre interior. I si ens volem fer la selfie, en l’hem de fer-la sense retocs ni hipocresies de cap mena. I actuar després en conseqüència.

Al darrer apunt que escrivia al blog -ja a les darreres escorrialles de l’any- deia que un canvi d’any ve a ser com una fita o un moment important en el cicle vital de cadascú. El simple fet de despenjar de la paret el calendari antic i substituir-lo per un de nou, ja ens indica que alguna cosa canvia. Acostumem a penjar calendaris novíssims, flamants i amb unes fotos resplendents que ens acompanyaran i alegraran la vista tot un any. Quan jo faig aquest gest tan insignificant sempre em faig la pregunta: què ens portarà aquest any?. I mai podem contestar amb certesa i la resposta sempre queda ballant a l’aire; realment mai no ho podem saber i quasi sempre l’any nou ens dóna alguna sorpresa… Cada nou any  -i de fet cada dia- ens porta moltes coses bones i dolentes; però també és cert que cada any es produeix algun fet força més transcendent que els altres, que ens deixa una marca significativa per bé o per mal.

Ara fa justament un any (era el dia 4 de gener) que rebia un correu electrònic d’un amic que no feia gaire que havia conegut. Feia més o menys un parell d’anys. Em refereixo al Josep M  (Zum) Boix Masramon. Ens vam conèixer a través d’aquest blog i, només per això sol,  considero que ja ha valgut la pena que un dia hagués tingut la bona idea de començar-lo. D’una altra manera, és molt probable que mai a la vida ens haguéssim trobat i conegut. Es veu que ell anava entrant al meu blog i, de tant en tant, m’anava deixant algun comentari. Jo no sabia qui era, fins que un dia em va escriure un correu molt bonic explicant-me que em llegia, qui era ell i com sintonitzaven els nostres pensaments en un munt de coses. Ben poc temps després -el 3 d’ abril de 2014- Josep M (Zum) Boix Masramon es moria d’un càncer a Sant Miquel de Campmajor als 69 any d’edat.

Deia que era el 4 de gener de 2014 quan rebia –suposo que juntament amb una altra bona colla d’amics i familiars- un correu seu. La malaltia no l’havia deixat felicitar el Nadal com ell hauria volgut. I se’n dolia. Voldria fer públic ara aquest correu, estant com estic ben segur que a ell no li sabria gens de greu i que potser fins i tot li agradaria prou. Deia així:

A m i c s,        

M’hauria agradat fer-vos aquestes ratlles camí del Nadal. O bé arribats ja com qui diu a Betlehem  amb Maria, Josep i l’Infant, embolcallats tots per la bondat, la justícia i la pau.

Però els dies han anat passant i la cavalcada imparable del 2014 se’ns endú endavant. De moment, segueixo hospitalitzat a l’hospital Josep Trueta de Girona, perquè m’han diagnosticat una  creixença del càncer que crèiem extingit. El tractament que estic rebent és immillorable, digne d’una Catalunya independent i millor que la que coneixem. Pel que fa a calendari, els metges prefereixen no arriscar res. En fi, pau, serenor i molta calma.

És veritat que de tant en tant em ve a trobar la recança per tantes coses precioses, les més habituals de cada dia que m’agradaria dur a terme. Però ara se’m va fent clar que el camí que se’m proposa és un altre: agafar el bastó i emprendre com a fill pròdig la direcció de la casa del Pare del Cel. M’han ensenyat que la seva compassió i comprensió sobrepassen tot el que podem entendre de manera que hi vaig amb tota confiança, dient amb el salmista i amb el Nabí Estic en mans del Senyor, ¿com podeu dir-me ves-te’n arran, ocell, per les muntanyes? sóc a les seves mans cosa a desfer i refer. ¿Què hi fa si passo d’aquest món? Déu ve.

El meu deute amb cadascun de vosaltres és molt gran, ja que n’he rebut molt més del que jo he donat. Us desitjo el bo i millor per aquest 2014 confiant que juntament amb el nostre país Catalunya, fareu passos decisius cap a la dignitat, la llibertat i  la justícia.

Rebeu una abraçada estreta,

Z u m

Com podeu veure, aquesta va ser un dels regals enverinats amb que ens va obsequiar l’any 2014 als familiars i amics seus. Una molt mala notícia per començar l’any. L’estiu anterior havíem tingut l’ocasió de poder-nos conèixer personalment aquí al Pla d’Urgell -on ell hi tenia molts antics i  bons amics-, en una trobada que vaig explicar al seu moment en un apunt del meu blog i que titulava  L’abraçada amb l’amic irreal. Va ser tota una tarda de xerrada tranquil·la a l’ombra d’una alzina. Era una persona amb qui feia de bon parlar i, sobretot, de bon escoltar. Vam acceptar la seva invitació a una proposta que ens havia fet un temps abans de veure’ns algun dia a casa seva a les Comaleres de Falgons, en un bonic paratge a cavall del Pla de l’Estany i la Garrotxa, a les envistes del Canigó. Em deia en una altre correu anterior:

No són pas poques les ocasions en què les vostres contribucions a la reflexió col.lectiva desvetllen ressons i sintonies dins meu. Tot plegat em porta a fer-vos una proposta un xic agosarada. Ens faria il·lusió conèixer-vos i compartir una estona del camí que tots estem fent. Com aquells qui coincidint en un entreforc, asseguts en un prat o a la vora de la llar de foc, posen en comú reflexions, notes de viatge, pistes, horitzons vitals, silencis… Per després reprendre la recerca, cadascú amb nou alè i cantant Amistat uneix-nos, llibertat deslliura’ns.

No vam arribar a temps de poder anar a visitar-lo casa seva i em va saber greu. Però sí que vam arribar a temps de poder-nos trobar una tarda sencera al Pla d’ Urgell i gaudir del seu somriure ample i de la seva serenor tranquil·la. Escoltant-lo ho notaves en ell un pou de saviesa, feta de meditacions i silencis i que sortia amb les paraules justes per expressar conviccions profundes. Per això voldria acabar aquest apunt amb unes altres paraules seves que podrien ser ben bé uns excel·lents desitjos per aquest any que acabem d’encetar:

Confio que els catalans, siguin quines siguin les seves arrels, trobarem com avançar resoltament cap a la dignitat i la llibertat. Ja sabeu com aprecio els altres pobles ibèrics, però ara penso que ens cal fer aquest pas en bé de tots. Hi ha hagut moltes oportunitats per a resoldre-ho  –no solament aquests trenta-cinc anys, sinó durant segles–, i no hem pogut, o no ho han volgut els qui podien. Tant de bo ara que la força bruta no pot impedir-ho fem aquest pas endavant amb fermesa. En bé de tots.

Que així sigui, Zum! I tu des del cel dóna’ns un cop de mà…

Mentre feia la meva caminada matinal d’avui escoltava trossos del debat sobre la corrupció al Congrés. Em feia una angúnia i una basca immenses tot allò que escoltava. És com si un estafador em parlés d’ètica o un capellà pederasta d’aquests que han enganxat a Granada em donés classes de moral.Rajoy, el President del partit més corrupte d’ Espanya – i amb diferència-, ens vol donar lliçons d’honradesa i ens vol ensenyar el que és la política neta. És com posar a la guineu a guardar el galliner! Com voleu que ens en fiem de personatges com aquest?

Ahir mateix va haver de dimitir la ministra del PP Ana Mato, després que el jutge Ruz la impliqués en un dels cassos de corrupció més sonats -el “cas Gürtel”- i que més gent del PP hi ha barrejada. Aquesta senyora es veu que tenia molt pes dins del partit i res semblava que la pogués fer caure. Una Ministra que no sabia gestionar, que no sabia comunicar, que s’havia ficat de peus a la galleda un munt de vegades, però que aguantava vents i temporals i que semblava que res ni ningú la pogués fer caure, ara resulta queha hagut de dimitir per culpa d’uns miserables 55.439 euros. La pèssima gestió que va fer dels cassos d’ebola no van poder matar Mato i l’ha matat la corrupció. Segons el jutge Ruz, la ministra va gaudir de serveis turístics, pagament d’esdeveniments familiars i altres articles i conceptes per valor de 55.439 euros, l’origen dels quals era suposadament delictiu. La ja famosa trama corrupta suposadament va sufragar articles de Loius Vuitton per a l’exministra i les festes d’aniversari i de primera comunió de la filla de la parella els anys 2001, 2002 i 2005. El seu exmarit i exalcalde de Pozuelo de Alarcón (Madrid), Jesús Sepúlveda sembla que ja hi està força més emmerdat i és un dels 43 imputats que s’asseuran al banc dels acusats en aquest macro judici.

Vist tot aquest panorama, podem dir que hem guanyat alguna cosa? Segurament, perquè és molt possible que només uns mesos enrere això s’hauria deixat passar i ella hauria continuat de ministra com si res. Tal com estan les coses ara i veient com veuen que el PP està en caiguda lliure, no es poden permetre tanta frivolitat. I és que el tema de la corrupció moral, política, econòmica s’està tornant un tema cada cop més sensible en la nostra societat i un cavall de batalla important. Ja era hora! Els ciutadans estan tan tips de veure tanta porqueria, tantes martingales, tantes mentides, tanta poca vergonya i tants poca-soltes que van pel carrer amb el cap ben alt que ja se’n comencen a cansar i sembla que estan disposats a castigar aquesta mena de conductes. Les enquestes electorals així ho mostren i crec que està molt bé i ja seria hora que passés una cosa així.

Mentre caminava aquest matí escoltava també a la ràdio l’economista de la Universitat Colúmbia Xavier Sala i Martín. M’ha agradat una frase que repeteix tot sovint. Ell diu que “els xoriços estan distribuïts uniformement pel planeta, la diferència només és què passa quan els enganxen”. En aquest sentit, ha recordat el cas de Bernard Madoff, que està en presó perpètua als EEUU, mentre que Fèlix Millet encara està lliure tot i que van ser detinguts en la mateixa època. El tema de la corrupció s’ha tornat, doncs, un tema cada cop més sensible i tots nosaltres hauríem de canviar de mentalitat. Tots nosaltres –jo el primer- podem fer un examen de consciència i comprovar que tots portem al sarró petits cassos de corrupció amb nosaltres. Caldria fer un esforç a les escoles i a tots els àmbits educatius per tal de que es creés una nova mentalitat si volem fer un país nou i millor del que tenim ara. No fa pas tant ( mes de febrer de 2014) la mateixa Comissió Europea va dir-nos que la lluita contra la corrupció és un capítol indispensable en qualsevol Tractat d’adhesió a la Unió Europea. Els països candidats han de complir amb una sèrie d’estàndards per adequar-se als nivells suposadament exemplars dels Estats membres. Fou la mateixa Comissió Europea qui revelà llavors que la corrupció dins de la UE és una pràctica altament estesa que costa a l’economia 120.000 milions d’euros cada any. Encara que no hi ha un rànquing oficial, l’Executiu comunitari situa en aquest inèdit estudi a Espanya com un dels socis europeus on més episodis de corrupció es produeixen. El text que va publicar llavors, de 16 pàgines, repassa amb detall el marc legal, jurídic i institucional de les administracions públiques espanyoles per concloure que les majors pràctiques de corrupció durant les últimes dècades s’han produït en el desenvolupament urbanístic, el finançament dels partits i en la contractació pública.

Un bon avís, doncs, el que han fet al Govern espanyol i, de passada, a tots els altres Governs. A veure si ara són capaços de posar les condicions adequades per canviar aquesta situació…

Espanya està governada per franquistes purs i durs. Com que ells ja ni tan sols ho intenten dissimular i alguns se’n senten ben orgullosos, jo em sento amb tot el dret i ben lliure d’anomenar-los així. Són franquistes i fatxes reconeguts (amb totes les lletres) i sense cap ganes de canviar. Pel seu gust, seguirien així durant anys i panys perquè els ha donat molt bon rendiment aquest estatus i aquesta manera de fer. No els fa cap vergonya governar com governen (el famós mando i ordeno xulesc de sempre perquè ho senten com una cosa natural. Van néixer en aquest caldo de cultiu i és un ambient en el que s’hi troben com peix a l’aigua; per això troben normal que tot segueixi així. Van ser pujats i educats d’aquesta manera i pensen que no hi ha raó per canviar perquè encara no s’han adonat que el món ha canviat molt. Fixem-nos, si no, quanta gent que forma part del Gobierno de España i dels capitostos que manen en tots els àmbits espanyols    -i que alguns han definit molt adequadament com “la casta”- no són directament o indirecta fills de franquistes reconeguts o gent molt afins al règim franquista. Una transició força mal feta i molt poc autocrítica ens ha portat on som ara: una España cada dia menys democràtica, re centralitzadora, retrògrada i cada cop més tancada en sí mateixa.

Hi han hagut un conjunt de circumstàncies que han afavorit el desenvolupament dels defectes més carpetovetònics (dels carpetans i dels vetons, o sigui d’aquells pobles preromànics més tancats) als quals no els ha arribat ni han ensumat mai la modernitat. Es consideren espanyols a ultrança i consideren que els influxos estrangers són tots dolents, molt perversos i que ens portaran la perdició de les nostres essències.  Alguns, han anomenat força encertadament aquest tipus de gent com “la casta” perquè, tot i que sigui gent molt diversa, tenen uns interessos i unes connexions comuns que fa que s’entenguin de seguida i es protegeixin mútuament davant del que ells consideren un perill. El que més temen és perdre els privilegis i el poder. Per això són tan recelosos, tan negatius i tan tancats a tota mena de diàleg; com que se senten sempre amenaçats, la seva primera reacció és protegir-se, tancar els ulls, negar la realitat. Els fa una por terrible la veritat  i destapar la història, com en el cas de la anomenada Querella argentina, en què la jutge de Buenos Aires María Servini de Cubría demana la detenció amb fins d’extradició de 20 imputats pels crims del franquisme. El Gobierno de España s’hi ha negat en rodó perquè s’hi veurien involucrats massa gent dels seus i aquesta causa destaparia masses coses.

Ens governen franquistes, ja ho he dit. Cada dia n’estic més convençut i les conseqüències les podem veure a diari: la Delegada del Gobierno español a Catalunya –María de los Llanos de Luna Tobarra-perd el temps  fixant-se si hi ha, o no, banderes espanyoles als ajuntaments i, en canvi el PP no ha retirat ni un sol símbol franquista dels 135 que encara hi ha als distints Ministeris o edificis governamentals, com consta en la página web de memoria histórica. Perden el temps posant querelles a tort i a dret, enlloc de dialogar i fer que el tracte cap a Catalunya sigui més just; s’omplen la boca dient que ens ajuden a pagar els deutes que la Generalitat ha contret amb els proveïdors i no paguen els deutes que arrosseguem d’antic i històricament reconeguts; saben que hi ha un finançament injust i no fan res per arreglar-ho; porten les nostres lleis als tribunals i retallen tan com poden les nostres competències; persegueixen tot el que els sembla que fa massa regust identitari i, per aconseguir-ho, fan servir totes les estratagemes i martingales legals d’unes institucions manipulades que estan al seu servei i per vetllar pels seus interessos… I podríem seguir una bona estona… Com volen que no tinguem unes ganes enormes de marxar ben ràpid i ben lluny! Ja en vam tenir prou amb Franco i ara n’estem una mica farts de tants franquistes.

El 9N em va agafar de viatge a Canàries, tal com us explicava en l’apunt anterior. Quan vaig saber que aquell dia podria votar el SÍ-SÍ i que justament m’agafaria a fora, vaig sentir una profunda decepció pensant que em perdria aquest moment tan esperat i tan excepcional. Però tenia el viatge demanat i em va semblar que no l’havia d’anular. Després vaig saber que podria anar a votar fins el dia 25 i vaig quedar més tranquil.

Encara no ho he fet, però ho faré. I tant que ho faré! Serà un granet d’arena més en aquest camí cap a la independència que entre tots anem fent mica en mica. Jo estava convençut que el 9N seria un èxit, tal com va ser, per més que alguns els menystinguessin i el tractessin de botifarrada… Per què s’empipen tant i tant els molesta si només era una botifarrada sense importància? La realitat autèntica és que s’han anat adonant que la cosa va seriosament i que un gran gentada està disposada i ben decidida a anar fent passos. Potser podien ser més, però jo trobo que no ha estat pas malament i que segur que s’hi afegirà molta més gent si fem les coses bé.

Aquell dia era a Tenerife. Quan feia la maleta el primer que vaig pensar va ser que no podia oblidar posar-hi la samarreta amb la V i la frase “ARA ÉS l’HORA”. De seguida vaig pensar que, ja que no podia ser a Mollerussa votant, faria el gest simbòlic de passejar-me tot el dia per Tenerife amb aquesta samarreta. I així va ser.

Ja a l’hora de l’esmorzar a l’hotel vaig trobar alguns catalans que ens vam saludar efusivament i algun d’ells va considerar que havia estat una bona pensada lluir-la justament aquell dia. Ens vam desitjar sort. I durant el dia. mentre passejàvem, notava que molts se la miraven (alguns amb curiositat i altres amb il·lusió). Ens anàvem informant de com anaven les coses i ens animàvem mútuament. No vaig recollir cap comentari negatiu o ofensiu i, en canvi, una bona colla de positius. Fins i tot un cambrer em va dir: “Bon dia y suerte para los catalanes” .

Deia que aniré a votar a la Subdelegació del Govern a Lleida i ho faré amb il·lusió, tot i que trobo que les coses no acaben d’anar bé del tot, segons la meva percepció i el meu entendre. Trobo a faltar més unitat entre els partits; trobo que hi hauria d’haver menys baralles, menys mirades de reüll i mirar més tots junts a la fita que hem d’assolir. Crec que és hora de deixar els tacticismes egoistes i saber que és l’hora de la unitat i de la generositat. Hem de pensar que ningú és imprescindible, però que tots som necessaris. Som una petita baula de la cadena o un petit gra d’arena. Però imprescindibles tots. Crec també que ara no és l’hora de les presses. Cal buscar la pedra ferma on posar el peu per travessar el riu en aquest moment delicat i no enfonsar-nos. Poc a poc i bona lletra, diuen. Cal fer passos segurs, meditats i ben calculats. I, per damunt de tot: UNITAT en l’objectiu. Crec que anem per bon camí si som capaços d’anar junts. El vot que depositaré a l’urna de cartró, el dipositaré amb aquesta secreta esperança de que les coses aniran bé i amb molta, molta il·lusió.

Quan fa un parell de dies enrere escoltava a Catalunya Ràdio Javier Pérez Royo, eminent jurista andalús, Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, vaig pensar que això del dret i de les lleis és un terreny una mica movedís i que les interpretacions sempre poden ser prou obertes com per a poder fer el que hom vulgui. No sé si és exactament aquella frase tan popular que diu de “feta la llei, feta la trampa”, però sí que s’hi assembla molt. Vull dir que a les lleis se’ls hi pot fer dir el que cadascú vol i ja sabem el que el PP i el Tribunals diversos al seu servei els fan dir en aquests moments respecte al que Catalunya proposa.

Va dir Pérez Royo amb molta contundència:

“Hi ha un element de dignitat. Això que pretén el govern espanyol és humiliar. Un cop la Generalitat ha acceptat que no pot fer la consulta, ara l’humilia, diu al poble que calli. I els ciutadans diran, per què he de callar?’ Ara, ha recordat que, per més que el TC suspengui demà la votació del 9N i que el govern espanyol prengui mesures, ‘el dret de protestar no es pot suprimir’.

És qüestió, doncs, de dignitat per part nostra i de tancament i ganes d’humiliar per part del Gobierno del PP. Res més, ni res menys. No és qüestió de dret o de poder, sinó que és qüestió de voler. No és que no puguin. És que no volen.

Deia el President mexicà Benito Juárez: “Nunca abuses del poder humillando a tus semejantes, porque el poder termina y el recuerdo perdura”.  Ho hauria de recordar Rajoy i molts altres governants en aquest moment tan delicat perquè no haurien d’oblidar que la humiliació crea rancor en aquella persona que se sent injustament humiliada. I haurien de saber que ell no hi seran sempre i que potser algun dia hi haurà un partit amb seny i disposat a canviar ua situació que per a molts ha esdevingut insostenible. Haurien de saber que fa molt temps que hi ha una gran majoria de catalans que se senten humiliats i, per tant, indignants. I el diumenge sortiran a manifestar-ho cansats ja de que no els deixin cap més sortida digna. Molts d’aquests catalans segurament que ja fa anys que estaven convençuts de que la independència era la única sortida. Però també és cert que molts altres ho han anat veient poc a poc, després de tantes negacions, de tantes vexacions, de tantes humiliacions, de tants sotmetiments i de tanta altivesa. Molta gent s’ha cansat de les amenaces i dels càstigs com a únic sistema de vida i el diumenge sortirà per a dir prou.

La humiliació crea rancor i això és exactament el que no ens hauríem de permetre. I per això crec que serà molt beneficiós llegir atentament aquesta “recepta” que ens dóna el filòsof Francesc Torralba en un bonic article que es titula “Contra el ressentiment”:

… “el ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial i destructiva”. I segueix dient “que hi ha un ressentiment individual, però també hi ha el ressentiment col.lectiu. És el que sent un grup, una comunitat o un col.lectiu quan se sent maltractat, quan se sent humiliat i injustament valorat. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l’ànima d’aquell col.lectiu.
Quan un poble és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se’l vexa i se l’humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima.
El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Un poble ha de ser saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix. El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Els pobles no viuen del ressentiment. Més aviat al contrari: el ressentiment els enverina i els mata”.

Diumenge caldrà que sortim al carrer i ens atansem als nostres llocs de votació amb aquesta ferma convicció: no estem fent res més que expressar la nostra llibertat com a persones i com a poble i estem fent exercici de la nostra dignitat. Bon diumenge a tots!

Popularment fer el mico és sinònim de fer el ridícul. És tan grotesc i ridícul el que estem  veient aquests darrers temps en el panorama polític espanyol que, si ho mirem amb una mica de perspectiva, ningú ho pot entendre. Espanya està immersa en un mar de merda i corrupció que està a punt d’ofegar-nos a tots perquè ja ens arriba fins al coll i sobreïx per tots costats i, tot i així, sembla que l’únic objectiu que tenen molts és el procés català. Corren i fan córrer tots els Consells d’Estat, tots els tribunals Constitucionals, tots els Consells de Ministres per prohibir i prohibir tot el que es pugui prohibir. Com deia algú, si ens descuidem ens prohibiran fins i tot la castanyada i sortir de casa el dia 9N per si a algú se li acut anar a posar una papereta dins una urna per a poder expressar el seu pensar (de moment això encara no ho han prohibit).

Falten 9 dies pel 9N i, com si no tinguessin problemes més greus, es preocupen d’enfocar l’òptica cap a Catalunya per tapar una mica els greus problemes que tenen i els cassos de corrupció que se’ls mengen vius. Els faria falta obrir l’òptica i veure les coses amb una mica de perspectiva. El seu desig seria convertir-nos a tots en micos i tancar-nos dins d’una gàbia per tal de poder-nos controlar i no s’adonen que els qui fan el mico són ells. Falten només 9 dies i no s’adonen que el poble de Catalunya farà allò que vulgui fer i expressarà d’alguna manera o altra el que vulgui expressar (com ha fet ja moltes altres vegades). Ja res no és com abans en què les notícies no corrien, no se sabien fins al cap d’un temps i es podia mentir impunement. Les coses han canviat molt (tot i que no se n’adonen) i ara hi ha internet, xarxes socials, diaris i Tv estrangeres, noves formes d’acció social, al marge o en paral·lel amb les formes clàssiques de representació democràtica, que són possibles mitjançant els ràpids i incontrolables avenços de la tecnologia de la comunicació. No volen adonar-se que els micos que ells voldrien tancats en una gàbia (sords, muts i cecs) ara tots tenen telèfons mòbils, internet i, per tant, es comuniquen amb tot el món en qüestió de segons. I el món sencer veu i veurà a l’instant tot el que està passant i prendrà nota del ridícul que fan amb les seves ànsies de posar portes al camp amb prohibicions sense sentit. Catalunya cada dia es més observada per tothom i analitzat amb curiositat el procés democràtic que està fent. Algú ha dit que possiblement som pioners en molts aspectes i per aquest mateix motiu som tan observats.

Em sembla que nosaltres mirem les coses dins d’un context molt més ampli i no som el peix que només veu el que hi ha dins de la peixera. Nosaltres tenim tot l’oceà com a perspectiva i per això volem sortir d’aquesta peixera que ens limita per totes bandes. No estem conformes amb el que veiem, amb el que tenim i amb com es fan les coses i volem canvis profunds. No estem conformes amb les coses tal con van, tal com són i per això busquem i tenim ànsies de millorar. I no som únicament nosaltres, sinó que constantment surten focus d’aquest tipus en moltes parts del món (primaveres àrabs, els indignats, Brasil, Hong Kong, Síria…). El món vol canvis substancials en molts sentits i els necessita urgentment si no volem que arribi a un col·lapse total. Ni Europa sembla adonar-se’n, ni semblen adonar-se’n alguns governs que segueixen les polítiques de sempre i no fan absolutament res per canviar. Encara estem lluny de comprendre les conseqüències a llarg termini d’aquest immobilisme. Només faltaria que ens paréssim una mica davant les estadístiques sobre la pobresa mundial que han sortit aquests dies.

Aquí a Catalunya el dia 9N farem un intent de canviar coses amb tota l’oposició -haguda i per haver- del Govern d’ Espanya i d’una colla de partits que segueixen miops i que es contradiuen vergonyosament amb el que prediquen (Podemos, per exemple) i que parlen de transformar la situació. Ara que tenen una ocasió d’or per donar suport a una causa com la nostra, es fan enrere porucs davant la casta que tant critiquen. En el fons  sembla que aquest statu quo ja els vagi bé a tots i pensen que “qui dia passa, any empeny”. Tots estan més atents en el seu propi hortet i en la seva pròpia peixera (això de perdre vots els fa una por esgarrifosa!) i no s’atreveixen a mirar cap a fora i amb perspectiva de futur. No saben comprendre les conseqüències pràctiques a llarg termini d’aquestes actituds temoroses i porugues. En lloc d’avançar-se als esdeveniments deixen que els fets els passin pel damunt. Llavors es lamentaran d’haver estat tan curts de vista. I tant que se’n lamentaran!

Mariano Rajoy està nerviós. De no dir res, de no fer res, de fer només de Don Tancredo, ha passat a posar-se una mica nerviós amb el que està passant a Catalunya i ha obert una mica la boca aquesta tarda al Senat. Se’l notava nerviós i enfadat, llençant a l’aire un un reguitzell de preguntes:

“Que vol dir que he de fer una proposta?? S’ha de donat alguna cosa a tot aquell que anunciï un referèndum il·legal?? I què és el que s’ha de donar?? S’ha de donar alguna cosa a canvi d’anunciar una convocatòria il·legal?? Vol dir que els he de donar el pacte fiscal?? No em parli del model federal perquè no els convé… Què faria vostè??”.

Ha conclòs amb les següents paraules, que han sonat com a epitafi:

A Catalunya només li puc oferir “la Constitució i la llei”. “Què més es pot oferir?

Doncs miri, Sr. Rajoy: vostè, per no oferir, no ofereix res. Vostè és un estaquirot plantat enmig de la plaça que no ha sabut gestionar la mala maror creixent. La única cosa que fa és escudar-se en la llei i la Constitució per dir NO a tot. No sap que “Llei no és sinònim de justícia”. Vostè no deu saber que hi han lleis absolutament injustes. Que van néixer injustes i segueixen injustes fins que algú no les canvia. El fet de que existeixi una llei durant anys i panys no vol dir que sigui justa i el temps no transforma una llei injusta en justa. Com a molt, fa que la injustícia d’aquella llei perduri en el temps. Res més. Fins i tot podríem dir que moltes vegades el  temps normalment les envelleix, les fa caduques i -si no ho eren en el moment de fer-les- s´hi poden arribar a tornar amb el temps. Vostè no vol canviar cap llei i no dóna cap sortida perquè es pugui canviar alguna cosa.

Les lleis injustes s’han de canviar o derogar. I aquesta Constitució que vostè considera tan sagrada i intocable possiblement s’havia d’haver canviat ja fa temps i s’havia d’haver canviat a fons. Fa temps que ja no serveix. I sap qui l’ha de canviar? Ho ha de fer el poble. I perquè el poble pugui fer-ho, se li ha de donar l’oportunitat i els instruments. I encara que vostè no se’n vulgui assabentar, cada dia hi ha més gent que ho demana. Vostès veuran (em refereixo als dos gran partits, que són qui poden fer-ho) si en fan cas o si segueixen fent el sord… No pateixin, que sortiran altres partits que els arraconaran ben aviat si continuen així.

Vostès han fet servir la llei per al seu profit. Han fet un sistema de lleis en el que només es pot tocar allò que a vostès els convé. I ja es veu que no els convé tocar res perquè, amb aquestes lleis, s’han omplert i s’omplen la butxaca uns quants vius i barruts. El seu partit n’és un bon exemple, Sr. Rajoy, tot i que no ho vulguin reconèixer i li sembli que demanant perdó ja n’hi ha prou. Tothom sap sota quines pressions es va fer aquesta Constitució i tothom sap que amb aquestes condicions no es podien fer unes lleis justes, per més que en aquells moments molta gent les votés, degut al moment en què en vivia. També Franco feia lleis. I totes les dictadures en fan. I fan Constitucions. I no pas per això són totes justes. Qui ha d’acceptar i votar les lleis que ens regeixen és el poble, cosa que a vostès els fa molta por preguntar directament perquè potser els farien fora. Molts ciutadans estan massa tips de lleis injustes i manipulades; de partits podrits, d’un sistema que no s’aguanta per enlloc i de maneres de fer política com la que es fa. Estan farts del que fan vostès i del que no deixen fer.

A finals dels anys 60, el psicòleg Martin Seligman va realitzar un experiment. Dins d’una caixa de laboratori, un gos era exposat a xocs elèctrics que no podia evitar. En canvi, en una altra caixa, un altre gos sí que podia interrompre aquests xocs prement una palanca. Més tard, els gossos eren situats sobre una superfície electrificada de la qual podien escapar simplement saltant una petita barrera. El gos que havia pogut controlar els xocs la saltava, mentre que l’altre gos, en lloc de buscar la sortida exitosa a la situació adversa, romania allà aguantant les descàrregues de manera passiva. Havia, doncs, “assimilat” la seva indefensió.

Això és exactament el que ens ha passat durant molts anys: ens han fet sentir indefensos i semblava que ens hi havíem conformat. Aquest psicòleg batejava aquesta actitud amb el nom d’ “indefensió apresa”.Si ho volguéssim expressar amb altres paraules, podríem dir que hem après a comportar-nos passivament davant de moltes situacions que ens haurien d’haver revoltat. Ens semblava que no podíem fer res i que no teníem capacitat de resposta, tot i que hi hagués oportunitats, per poder-nos ajudar a nosaltres mateixos.

Aquesta espècie de “tantsemenfotisme” sembla que aquí a Catalunya ha començat a canviar, degut a que ens han fet sentir indefensos, maltractats i menystinguts de manera tant evident i injusta que una bona majoria ha arribat a la conclusió que cal dir prou i al convenciment de que fins aquí podíem arribar. A partir d’ara molta gent està disposada a fer alguna cosa més que restar amb una mà damunt de l’altra sense fer res. Hem començat sortint al carrer unes quantes vegades sense que a Madrid se n’hagin volgut assabentar. Hem fet intents de tota mena i ens hem mirat de carregar de raons. I res de res. Tot al contrari: sembla que encara vulguin collar més i que facin tots els intents possibles per ofegar i frenar de la forma que sigui els intents del poble català per tirar el país endavant.

Han volgut fer evident que les regnes i el control del poder els tenen ells. I ho demostren sempre que poden i cada cop més, fent gala de tota la fanfarroneria, petulància, insolència i arrogància que aquest govern del PP sap tenir. Ens han buscat les pessigolles i han buscat –no sé si conscientment o inconscient- totes les  formes possibles per revoltar-nos i a fe que ho estan aconseguint: a través del Tribunal Constitucional, d’una bona part dels jutges, de la Fiscalia, de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional, de la interpretació esbiaixada de les lleis, del joc brut del CNI, de l’ Agència Tributària, dels mitjans de comunicació comprats i afins al que s’anomena “poder de l’ Estat”, de la manipulació mediàtica constant, de les mentides i fent servir les clavegueres per on ells s’hi mouen tan i tant bé. Ho han fet servir tot i no han aconseguit parar aquest procés de llibertat i d’alliberament en el que estem immersos. Tot al contrari: han revoltat encara més els ànims i han fet sorgir la ràbia continguda davant l’evidència de tanta injustícia en tots els àmbits. No han complert les promeses de donar-nos allò que ens deuen i colgant-nos de mentides. Segueixen fent uns pressupostos clarament lesius pels interessos de Catalunya, segueixen robant-nos cada cop que poden (per més que no ho vulguin reconèixer). Ara ja ningú no es creu les seves promeses i malfiem de les seves intencions perquè sabem que sempre són dolentes. Sembla que, per fi, molta gent ha començat a sentir-se lliure per expressar-se. I, si no, ja em direu d’on han sorgit aquestes ànsies  per voler votar que es noten d’un temps ençà. És simplement voler tenir capacitat de decisió i fer el que ens sembli millor davant d’una situació que considerem injusta i insostenible. La indignació social davant de tanta corrupció, de tanta ineficàcia i de tantes males arts sembla que vulgui donar un pas més i molta gent s’adona que ja no n’hi ha prou en sortir al carrer. Saben que cal fer alguna cosa més i estan disposats a fer-la. Votar és una alternativa i la volen fer servir per posar en evidència al govern espanyol davant d’Europa i de tot el món que no volen seguir així.

Per això és important el 9N. Ho és la unitat dels partits en aquest tema, la pressió de la societat civil i la ferma determinació de tirar endavant tots junts el procés iniciat. Cadascú que hi digui la seva, però que no es perdi la unitat perquè, si no, estem pells. Almenys veurem on és cadascú i qui hi ha a cada lloc. Servirà per fer un retrat robot del que vol la societat i els resultats que vagin sortint posaran cadascú al lloc que triï i s’acabarà el cinisme de molts brandant ostensiblement la Constitució i omplint-se la boca constantment amb la paraula Democràcia, que la fan servir molt i no saben el què vol dir.

Aquesta España del PP (amb una bona ajuda d’altres partits del mateix estil) cada dia s’assembla més a la del Caudillo (aquell “de España por la gracia de Dios”). En direu que exagero molt. Em direu que en aquell temps no hi havia Constitució i que la única llei era la de l’embut, que Franco es cuidava prou bé de fer complir. Em podeu dir que no hi ha punt de comparació i que en aquell temps les coses anaven d’una altra manera. Em podreu dir que llavors no hi havien partits i ara sí. Que llavors no hi havia llibertat de premsa i ara sí…  ¿N’esteu segurs que, tal com anem, no tornem cap a una llei de l’embut semblant a aquella i cap al model de “l’ordeno i mando” i de la testosterona, això sí, fet amb més elegància i a l’empara d’una Constitució que serveix per al que els convé?

Veient el que anem veient en aquests darrers anys podem comprovar que tenim uns intèrprets oficials de les lleis que els fan dir el que ells volen, quan volen i que són els primers en saltar-se-les quan els interessa. Han anat llimant i rosegant de forma tan descarada tot tipus de drets (personals, polítics i socials) i han anat conformant un tipus d’informació tan uniforme i unànime en alguns temes que a mi em recorden altres temps. Vocabulari, expressions, maneres de comportar-se certs polítics, certs periodistes, certes cadenes de TV, certs  “intel·lectuals” de pacotilla fa que es desprengui força pudor d’alguns llocs. Per exemple, avui mateix podem llegir que els acadèmics de la RAE han decidit canviar subtilment el concepte de certes paraules de contingut polític: un “plebiscit” ja no és exactament el que era; un“referèndum” tampoc””; i la “sobirania nacional” ha desaparegut del diccionari (deu ser per allò de “muerto el perro, muerta la rabia”); varia el concepte de termes  com “nacionalitat”, “Estat”, “Estat federal”, “democràcia”, i alguns més…

Quan alguns membres del govern del PP -o alguns polítics d’altres partits que sembla que haurien de cantar altres melodies- parlen per la tele, fan rodes de premsa o es reuneixen d’urgència per fer corrents i de pressa decrets que són sempre només per prohibir coses, em fa l’afecte que som en altres temps i que només els falta dir: “Nos llena de orgullo y satisfacción volver a tiempos y modos anteriores, que esos sí que eran buenos tiempos”… L’ ADN que molta d’aquesta mala gent que ens governa porta a la sang és -sense cap mena de dubte-  el dels “padres fundadores” d’aquelles èpoques passades i que – sense adonar-se’n-  els surt de dins el franquisme que porten a la sang cada cop que obren la boca o firmen un decret. Només els fa falta dir: “Queridos vasallos nuestros, aquí nadie se mueve sin nuestro permiso. Nosotros somos los que sabemos lo que es mejor para vosotros. Vosotros no sois nadie sin el resto de los españoles. Y como el resto de los españoles no quieren esas cosas raras que vosotros quereis… pues nada, a callar, a obedecer y cada uno calladito para su casa”.

I em pregunto: Seré només jo que tinc aquesta sensació quan els escolto?

No sé si són curts d’enteniment i de  gambals o són directament estúpids. Però fan molts mèrits per tal de que els puguem considerar així. Com diria aquell, no són més rucs perquè no han estudiat per ser-ho… Em refereixo a alguns governants espanyols en especial. No cal dir noms perquè són públicament coneguts i considerats. El seus cervells aniran directament a algun museu de la ciència per a ser estudiats!

Ens volen governar a cops de bastó i volen fer entrar el clau per la cabota.Volen fer creure que per damunt de tot hi ha unes lleis que en diuen Constitució i que són més sagrades que la mateixa Bíblia, l’ Alcorà i tots els llibres sagrats junts. Creuen només en la lletra de llei i no en volen saber res de l’esperit. No entenen que “el dissabte va ser fet per a l’home i no pas l’home per al dissabte”. No entenen que ells no són qui ens han de donar els drets sinó que els drets ja els tenim de sempre. Com diu una frase que he vist que corre per aquí: “Un dret no és allò que algú t’ha de donar, sinó que un dret és allò que ningú t’ha de prendre”.

Es pensen que són els guardians del foc sagrat, quan no han après ni tan sols a encendre foc. Són els que creuen que la manera de governar és posant portes al camp, dics de contenció de tota mena, fer lleis i més lleis per prohibir, dir a tot que no i procurar de que cap corder s’escapi del seu ramat. Perquè ens consideren el seu un ramat.

No saben que els ocells volen per damunt de les tanques, que les riuades s’emporten els murs i que el temps es cuida prou de posar les coses al seu lloc. No s’adonen que quan un poble creu de veritat en la seva llibertat, al final l’aconsegueix. Tardarem més o menys, però tot arribarà…

A aquesta gent se’ls pot aplicar la famosa Teoria de l’estupidesa que va desenvolupar el professor d’història del pensament econòmic Carlo Maria Cipolla en una llibret titulat Allegro ma non tropo. Aquesta teoria científica considera que la majoria de coses dolentes passen per causa de l’estupidesa humana d’alguns. L’autor ens cita Cinc Lleis de l’Estupidesa, que són simplement genials:

1a Llei. Sempre subestimem el nombre de gent estúpida. Persones que havíem pensat que eren racionals i intel·ligents, de sobte resulten ser estúpides sense cap mena de dubte. I  cada dia ens veiem afectats en qualsevol cosa que fem per gent estúpida que invariablement es apareixen en els llocs menys apropiats.

2a Llei. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3a Llei. “La Llei d’Or”. Una persona estúpida és algú que ocasiona dany a una altra persona, o un grup de persones, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa, o fins i tot resultant-ne danyada ella mateixa.

4a Llei. La gent que no és estúpida sempre subestima el poder que tenen els estúpids de causar dany. Constantment obliden que, en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, el fet d’associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error que els costarà molt car.

5a Llei. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir. És conegut per tothom que la gent intel·ligent, sense importar el perillosos que poden arribar a ser, són predictibles, mentre que les persones estúpides són tot el contrari.

I com deia també el famós Murphy en les seves lleis:  «Si aquesta persona té una manera de cometre un error, el cometrà». I la millor mostra i espècimen d’aquest govern d’ineptes i d’estúpids és “l’home de la pantalla de plasma”. La possibilitat que tenia Espanya d’elegir els pitjors governants és va donar un altre cop. Com les lleis de Murphy, que s’acompleixen sempre!

Espanya segueix  essent molt diferent. Els agrada que sigui diferent. Volen que sigui diferent. Recordeu aquell lema franquista que deia Spain is different? Doncs, això. Segueix ben vigent en molts aspectes.

A Espanya segueixen havent-hi temes que no es poden tocar i que molts creuen que han de seguir com sempre. Són temes tabús i, és clar, el que creuen aquests governants amb ADN franquista que tenim és dir NO. Sempre dir NO. MariaNO, MariaNO, MariANORajoy fa honor al seu nom i es veu que només li van ensenyar a dir que NO.

Ens hi podem empipar, poden fer-nos agafar mala llet, poden mirar de fer-nos perdre la paciència, poder mirar de cansar-nos. Ho faran. No hi ha dubte que ho faran de la manera que sigui. La seva democràcia és tan original que en podríem dir democràcia vigilada. Ja ho va dir l’ ínclit Alfonso Guerra: “Montesquieu ha muerto”. Els socialistes espanyols van ferit-lo de mort i aquests franquistes del PP l’han acabat de rematar. Ara ja és ben mort i enterrat. Allò de la divisió de poders ja no saben ni el que és. Aquests dies ho hem tornat a veure un cop més i, de forma vergonyant, tots han corregut darrere l’amo a llepar-li el cul i a dir que ells són els únics que poden dir què és o què no és la democràcia. Ells en tenen la tutela perquè creuen que en són els amos.

I als que pensem que la democràcia és tota una altra cosa, només ens queda el recurs de persistir sense desanimar-nos en la fidelitat a uns ideals de llibertat que creiem veritables.Creiem fermament tenir la raó i estem carregats d’arguments. De part seva no n’hem escoltat cap. Ens caldrà molta paciència i unitat… i anar fent el nostre camí pas a pas. I que ens detinguin a tots, si poden! Serà difícil que puguin detenir, jutjar i empresonar tot un poble. Perquè els mateixos que volem democràcia som els que volem que hi hagi habitatge per tothom i serveis socials dignes. Els que exigeixen un sostre també exigiran democràcia. Els que han perdut la feina i s’han vist al carrer veuran que la situació només es podrà arreglar amb més democràcia i amb més justícia. I la gent cada cop exigirà més i no podran emmordassar tothom, ni hi haurà prou policia per controlar-ho tot a cops de porra.

No podran fer callar tots els que s’adonin de mica en mica que tenim governants incapaços i que, si depèn d’ells, no podrem sobreviure en aquestes condicions. No podran detenir a tots els que es queixin i cada dia n’hi haurà més que es queixaran. Perquè els joves es cansaran de no trobar feina, els treballadors que estan a l’atur voldran treballar i les mares voldran donar menjar als seus fills. I els funcionaris es cansaran de no cobrar les pagues extres. I els metges es cansaran de no tenir mitjans. Els bombers de no poder apagar focs i els mestres de tenir les aules plenes i haver d’ensenyar el que el ministre Wert els dicti. Dubto que ens puguin domesticar a tots. No sé si podran tancar totes les boques. No sé si podran desallotjar totes les places. No sé si podran jutjar tots els desobedients…

Perquè, al cap i a la fi, potser l’últim recurs serà la desobediència civil. I no podran detenir tots els desobedients. No tindran prou jutges ni prou presons. Això sí: només ens podran vèncer si no anem units, si ens precipitem i si no sabem tenir paciència. Després de tants anys… ja no ens vindrà d’una mica més!

Fa tres dies, Pedro Sánchez va dir als catalans (ho va dir a  Bilbao): ‘Os queremos, queremos vivir unidos porque juntos somos más fuertes’.

Després de milers de menyspreus per part d’un munt d’espanyols pertanyents a tot tipus de partits, a tot tipus de classes socials, d’estaments, de professions… ara ve aquest marrec i ens diu que ens estima.

I jo em pregunto: Per què redimonis, de cop i volta, ens deuen voler tant?

Serà perquè seguim essent cornuts i anem pagant el beure? Serà per dir-nos allò que ells volen que hem fer nosaltres? Serà per poder seguint esprement la mamella? Serà por poder seguir maltractant-nos? Serà per poder seguir manant i nosaltres obeint? Serà per poder seguint fent-se el pinxo? Serà per seguir escanyant-nos? Serà per seguir faltant-nos el respecte? Serà per seguir pujant-nos a cavall? Serà per seguir considerant-se superiors a nosaltres? Serà per dir-nos què podem fer i què no? Serà per poder-nos donar els corresponents permisos per exercir els nostres drets? Serà per dir-nos quina llengua hem de parlar? Serà per dir-nos què, com i quan s’ha d’ensenyar a les escoles? Serà per fer-nos marcar el pas al seu ritme? Serà perquè algunes comunitats autònomes puguin seguir tenint el triple de funcionaris que Catalunya? Serà perquè les balances fiscals segueixin perjudicant-nos sempre? Serà perquè puguin seguir insultant-nos impunement a les xarxes socials sense que ningú hi faci res? Serà perquè el Tribunal Constitucional sempre trobi que les nostres lleis no van enlloc? Serà per poder seguir dient-nos insolidaris? Serà per poder tenir un enemic sempre a mà i així treure’n força rendiment? Serà per poder seguir exercint la catalanofòbia? Serà per poder seguir tuitejant que és bonic veure com es cremen els boscos de Catalunya? Serà perquè es pugui dir impunement que s’ha de posar una bomba al Nou Camp i així poder matar una bona colla de catalans? Serà perquè les chirigotas de Cadis puguin seguir cantant “a la mierda los catalanes” i que l’insult a Catalunya es retransmeti per la TV oficial i pública d’Andalusia i rebi el segon premi de l’Ajuntament? Serà perquè puguin seguir prohibint presentacions de llibres que no els agraden prou? Serà perquè el Govern d’Espanya pugui seguir mantenint una incomprensible deslleialtat institucional acusant les autonomies de causar gairebé exclusivament el dèficit de l’Estat malgrat que el 60% del total correspon al Govern central?. Serà perquè  volen seguir administrant la major part dels impostos que es paguen a Catalunya i d’aquesta manera el Govern central pugui seguir decidint quants diners tornen a Catalunya?. Serà per poder seguir amenaçant? Serà per poder seguir dient que “els països petits no compten gens” i poder seguir mostrant el menyspreu de sempre? Serà per complex de superioritat? Serà perquè els funcionaris de les ambaixades i consolats espanyols arreu del món puguin seguir posant pals a les rodes als catalans que volen votar? Serà per poder-nos refregar a la cara que els catalans som tots una colla de corruptes comparats amb ells?…

Serà per por? Serà per poder amagar les seves pròpies vergonyes? Serà per allò tan gastat de posar la pastanaga davant els ulls del ruc per tal de que calli, vagi fent el que l’amo vol i vagi estirant el carro?…

José Antonio Donaire és un home sensat, que escriu molt bé i és diputat  pel PSC al Parlament de Catalunya. Ell mateix explica que “Un dia, no sé ben bé perquè, em van escollir per anar a les llistes del PSC al Parlament i, per a la meva sorpresa vaig ser nomenat diputat”.  Te un  blog que es diu DE BAT A BAT, que us convido a llegir si teniu una estona vagarosa. Jo m’hi passo algunes estones i m’ho passo bé. El 12 de Setembre va escriure una anotació que es titula Siete argumentos para votar,  i que trobo que seria bo i molt saludable que llegís molta gent.. Gent d’aquí i gent d’allà, com ell mateix diu. Potser més la gent d’allà que la d’aquí…

Les seves refutacions a 7 possibles arguments per a no votar les resumeix en els següents apartats:

• Es ilegal. La soberanía del pueblo español reside en el pueblo español
• Es una imprudencia: Es mayoritario el sí
• Es táctico. Cataluña no se quiere ir, solo mejorar su situación
• Es falaz. Los catalanes están manipulados
• Es peligroso. Una consulta dividirá la sociedad
• Es absurdo. A Cataluña le iría peor fuera de España
• Es insolidario. A España le va a ir peor sin Cataluña

No estic pas d’acord amb tot el que diu, és clar, però trobo que és un escrit raonable (ple de raó i de raons), que es pot compartir o no, però que pot servir com a punt de partida per una bona reflexió i per un inexistent –però necessari- diàleg amb tots els que no es considerin talibans. Considero que ell és una mica optimista respecte a la societat espanyola, però és el seu respectable punt de vista que jo no acabo de compartir.

Aquest escrit el vaig llegir ahir a la tarda i avui, mentre feia el meu passeig matinal, l’anava mastegant, remugant i pensant poc a poc. Estem en un moment delicat en què la casa se’ns esquerda. Hi han hagut una sèrie de moviments sísmics que han remogut de tal manera la realitat que ja res no és igual com era.  La casa se’ns ha esquerdat  i se’ns ha tornat inhabitable. Una gran esquerda –d’aquelles en què hi passa la claror- fa de mal mirar, fa basarda, però té un avantatge: ens avisa de que el perill és gran i que cal fer alguna cosa (a no ser que fem com els estruços que amaguen el cap sota l’ala). Una esquerda ens deixa veure l’exterior i ens convida a sortir fora. Una gran escletxa en una paret deixa passar la llum exterior i il·lumina l’interior. Ens pot fer veure el què tenim, com vivim, com estem i, al mateix temps, ens diu que hi ha més vida fora de la casa i potser fins i tot vida millor, sense una atmosfera tan enrarida, un ambient nou i més confortable. Les escletxes grosses deixen passar l’aire i ens deixondeixen.

Davant un panorama de desfeta com el que estem vivint es poden fer tres coses:

-Deixar la casa com està -amb esquerdes i a punt de caure- i seguir vivint-hi com si res hagués passat. No cal dir que el risc de que ens caigui la casa al damunt és un risc força gran i , per tant, serem ben rucs de voler seguir vivint-hi.

-Mirar de reparar la casa. Avaluarem el mal que té i farem les necessàries correccions per tal de veure si podem seguir-hi vivint o no. Caldrà buscar un bon arquitecte, veure què s’hi pot fer i si es pot aprofitar alguna cosa o si cal derruir-ho tot. Caldrà asseure’s, avaluar la situació, conversar una bona estona i posar-se d’acord.

-Fer una casa nova. Després de veure que el terratrèmol ha deixat l’edifici molt tocat i que ja no es pot aprofitar gran cosa, decidim anar-nos-en a una altre lloc. Potser arribem a la conclusió de que l’estructura està tocada de mort i, per tant, haurem de fer una casa nova i començar de nou. La casa es pot fer al mateix carrer, al mateix barri, a la mateixa ciutat o marxar ben lluny (a un altre país).

Els terratrèmols tenen aquestes coses. Aquí no hi estem massa acostumats perquè no és país de grans sismes, però potser que ens hi anem acostumant. Es poden donar i, de fet, ja s’estan donant. Caldrà veure la resposta que uns i altres li donem.

Recordeu la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen? Es tracta de dues noies que s’emboliquen en una relació, podríem dir que poc convencional, amb un pintor. Va ser famosa. Fa una bona temporada  que una Vicky, una Alícia i un artista que es diu Moragas estan rodant una nova pel·lícula a Barcelona, que poc a poc anem saben de què va i que, amb el temps,  pot fer-se més famosa que aquella. Dóna la impressió que serà prou divertida com per veure-la sencera quan hagi sortit a la llum tota la història…

Ha transcendit una cosa: la pel·lícula va d’animals carronyers. En són els protagonistes. Tots sabem que els carronyers miren de treure partit de les misèries alienes. Els agrada aprofitar la carn podrida i els serveix tota mena de cadàvers i porqueria. No miren gaire prim. Són animals necròfags. Alguns d’ells ni es molesten en caçar, sinó que s’aprofiten de la feina dels altres (normalment animals més poderosos). Alguns carronyers ben coneguts són els voltors, els trencalossos, els còndors, els marabús, els corbs, les gavines, les garses,  les hienes, el coiot, el xacal… Fins i tot, biològicament, diuen que ho pot arribar a ser l’ésser humà en algunes circumstàncies.

Pel que es va sabent, en aquesta peli han demostrat que hi ha éssers humans que són autèntics carronyers i que ni els animals els poden fer competència. Estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres, les deixalleries i els escorxadors que, quan en surten, sempre deixen rastre. I no cal dir que és un rastre de brutícia i de pudor. No s’ha sabut encara prou bé qui ha estat el guionista i el director, tot i que s’intueix. Sí que en coneixem algunes de les primeres figures.

Hi ha un seductor que es diu JORGE, un famós llepaculs molt conegut dins del PP. Diuen d’ell que no hi ha cap foto de Marianico “El corto” (també molt conegut com a Don Tancredo, aquell personatge  de les xarlotades que es queda totalment quiet i sap fer perfectament l’estàtua) que en un segon pla no hi surti aquest Jorge. Es veu que tant José María, com Marianico li tenen molta confiança i han deixat l’assumpte de Catalunya a les seves mans. Sembla que el Presi li va encomanar a ell les clavegueres catalanes, aquesta feina tan bruta –i tant interessant- que ara anem coneixent a través dels rastres que deixen els missatges de mòbil. Podria ser que el tal Jorge en fos el guionista.

Hi ha una amant despitada anomenada VICKY (dama de alta cuna y de baja cama) a qui sembla que li agraden molt els diners i, segons diuen, el seus llits podrien explicar moltes coses si poguessin parlar. A la pobra l’han posat en tal embolic que ara no sap com sortir-se’n, ni on ficar-se. Resulta que li van dir a aquesta VIcky : “Si dieses una entrevista y lo contases todo salvarías a España”. No sé si s’ho creu massa, però la frase queda bé i sembla que en aquell moment sí que s’ho va creure…

I falta el tercer peu del que podríem anomenar “el trio carronyer”. Falta la prima donna ALICIA, que fins ara es va fent la ximpleta, inventant-se un munt d’històries, traient-se la merda del damunt i esquitxant a tothom que se li posi al costat. A aquesta Alicia li agraden els primers plans, els focus, els micròfons i dóna la impressió que és una artista que sempre està encantada d’haver-se conegut.

Ja sospitàvem que en el món de la política no n’hi ha un pam de net i ja sabíem també que aquesta gent del PP no eren verges i que han fet més quilòmetres per les clavegueres que el Kilian Jornet per les muntanyes. Aquests dies s’omplen la boca dient que altres partits no poden donar lliçons d’ètica. Ells tampoc no gaire, pel que es va veient. Només cal anar llegint el que aquests dies publica el diari NACIÓ DIGITAL.CAT

No fa gaires dies que la “senyora” presidenta del PP català  ha presentat la campanya ‘Els catalans som gent legal’. Senyora, a qui es refereix?  Es refereix a la gent del PP? De veritat, sou gent legal? Ens ho hem de creure amb tot això que està sortint als diaris? I encara no us ha caigut la cara de vergonya? No patiu, que poc a poc anirem sabent coses i veurem com acaba aquesta nova pel·lícula que es va començar a rodar el 2010 a la Camarga ( no a la francesa, sinó a la barcelonina) i en altres escenaris ben coneguts. El guió no pinta gens malament i els artistes tampoc. Quasi tots saben fer prou bé la seva feina, una feina ben bruta, cal dir-ho. Potser hi trobem alguna actriu una mica amateur i encara no sap massa on és. De mica en mica es va adonant, però, que l’han portada a l’hort.  Però ara ja està entrampada i no pot fugir. Com deia aquell, “si mossegues la mà de qui et dona de menjar, hauràs també a llepar la bota de qui et tracta a puntades de peu”. Em sembla que a aquesta noia li tocarà aguantar unes quantes coses.

Però tranquil·la, noia, que ja t’arribaran  papers per a noves pelis. T’esperen les tertúlies a les TV de salsa rosa i, si et vols despullar –que potser no et vindrà d’aquí-, la revista Interviu et pagarà bé el reportatge.

Hi han gestos que són simbòlics, com ho poden ser certs objectes, paraules o signes. Tots sabem que una bandera no és només un drap amb uns colors determinats, com no ho és un himne o una imatge d’una marca esportiva famosa. El símbol és allò que sobrepassa el significat corrent i adquireix connotacions noves però entenedores. Si un símbol no s’entén, no serveix per gran cosa.

El Papa Francesc és un home de paraules entenedores i de gestos simbòlics. Les seves paraules tenen regust a evangeli i volen ser properes a les persones. Durant aquest temps que és Papa (com sembla que ja ho feia quan era cardenal a Buenos Aires) ha anat acompanyant les seves paraules amb un munt de gestos -més o menys importants- però tan entenedors que sovint tothom els comenta, els recull i els destaca. No cal enumera-los perquè tothom els té ben presents.  Tot i això, n’hi va haver un que va ser molt comentat: va deixar de viure a les estances dels Papes per anar a viure a Santa Marta. Ell mateix ho explica en una carta a un capellà argentí amic seu, el  Padre Enrique Martínez, rector de l’ Anunciación del Señor, al barri Cochangasta, de la diòcesis de La Rioja a l’ Argentina.

“Querido Quique: Hoy recibí la carta del pasado 1° de mayo. Me trajo mucha alegría, la descripción de la Fiesta Patronal me trajo aire fresco. Yo estoy bien y no he perdido la paz frente a un hecho totalmente sorpresivo, y esto lo considero un don de Dios. Procuro tener el mismo modo de ser y de actuar que tenía en Bs As, porque, si a mi edad cambio, seguro que hago el ridículo.

No quise ir al Palacio Apostólico a vivir, voy sólo a trabajar y a las audiencias. Me quedé a vivir en la Casa Santa Marta, que es una casa (donde nos alojábamos durante el Cónclave) de huéspedes para obispos, curas y laicos. Estoy a la vista de la gente y hago la vida normal: misa pública a la mañana, como en el comedor con todos, etc. Esto me hace bien y evita que quede aislado.

Quique, saludos a tus feligreses. Te pido, por favor, que reces y hagas rezar por mí. Saludos a Carlos y Miguel. Que Jesús te bendiga y la Virgen Santa te cuide. Fraternalmente, Francisco. Vaticano, 15 de mayo 2013“.

En el seu viatge a Brasil de l’estiu passat va fer un  extens discurs davant del comitè de coordinació de la Conferència Episcopal Llatinoamericana (Celam) que caldria recordar de tant en tant perquè marca un munt de pautes del que hauria de ser l’Església de Jesús. Era una clara i oberta crida a renovar l’Església. Entre altres coses, recalcava:

 “els bisbes han de homes que estimin la pobresa; homes que no tinguin psicologia de prínceps; que no siguin ambiciosos; capaços de vetllar sobre el ramat que se’ls ha confiat i ser vigilants del seu poble. Sobre tot, cuidar l’esperança del seu poble”.

Més d’una vegada he escrit sobre el bisbe de Solsona, Xavier Novell. Quasi sempre he estat crític –o molt crític- amb paraules o actituds seves. Avui no podia deixar passar l’oportunitat de fer tot el contrari. Avui toca felicitar-lo per dos motius: el primer, per la glossa dominical que publicarà el Full Diocesà aquest pròxim diumenge, on reitera el suport a que se celebri una consulta sobre el futur polític de Catalunya; i el segon, perquè cal felicitar-lo pel seu gest  de deixar el palau episcopal i anar a viure en una habitació de la residència del Seminari.

Trobo que les dues coses estan molt en la línia que marcava el Papa. Per una banda es posa al costat de la defensa d’un dels drets fonamentals del poble de Catalunya , com és el de poder votar el 9N i al costat dels desitjos d’un gran majoria de persones del poble català i, per altra banda, ha fet un gest de senzillesa i de més normalitat en la seva forma de viure. Gràcies, bisbe Xavier, per aquests dos gestos.

Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell… i la butxaca plena. A la seva bodega no hi faltava cap dels millors vins, als seus garatges hi tenia un munt de cotxes i als bancs un munt de diners. Era un rei “muy marchoso y campechano”.  Mai ningú va poder investigar com s’ho havia fet per ser tan ric. Alguns dels seus súbdits especulaven i especulaven. Havien fet córrer moltes xafarderies però cap es va poder comprovar i ningú en va poder treure mai l’aigua clara. Era un rei aforat.

-Pare, què vol dir aforat? Que tenia els diners a fora?

-No, fillet, els diners a fora són molts els qui els hi tenen. Aforat vol dir que tenia una legislació privilegiada. Com t’ho podria dir perquè ho puguis entendre? Que ningú el podia investigar. Que ell podia treure tots els beneficis de les coses i no tenia mai cap risc de pèrdua. Podia treure profit del seu càrrec, en treia tota la rendibilitat i lucre possibles i ningú li podia dir res. En una paraula: que ell i la seva família havien trobat la millor manera de treure’n un bon profit d’això de ser rei.

-És una bona cosa això de ser rei. Jo també vull ser rei!

-Ai, fillet! No és tan fàcil! S’ha d’haver nascut en una família determinada i, segons explicaven abans i encara molts creuen, havien de ser elegits per Déu. Es veu que els reis són reis per voluntat divina. No cal que siguin escollits pels seus súbdits ni per ningú. I, el que és millor, no ha de donar explicacions a ningú del que fa o no fa. Un rei només és responsable dels seus actes davant d’ell mateix i davant de Déu. De ningú més! Ah! i una altra cosa: han de tenir la sang blava!

Aquí sí que el nen va quedar sorprès i  bocabadat del tot. Això no ho sabia. Ell es pensava que els reis ho eren perquè eren persones bones, fortes, valentes, rectes, justes, generoses, que eren escollits i que buscaven sempre el bé del seu poble…

Pobre nen! Li havia caigut l’ànima als peus. Havia estat un desengany semblant al que li va passar aquella vegada que va anar amb la mestra a visitar el zoològic. Ell sempre havia cregut que el rei de la selva era el lleó. Així ho explicaven els contes que llegia i les pel·lícules que veia.., “El rei lleó”, aquella peli que li havia agradat tant! Resulta que, quan va anar a visitar el zoo per primera vegada, es va adonar que de rei, el lleó res de res. El va veure tancat en una gàbia, avorrit, mig adormit. No tenia cap imatge de rei i feia un pla de carallot que esgarrifava. En canvi, va veure el paó que es movia lliure i majestuós per tot el parc, lluint la seva cua tornassolada i brillant i movent-se majestuosament entre les gàbies. Allò sí que era un rei!

El pobre marrec, que vivia en la seva tendra i idíl·lica  infantesa, encara no havia tingut temps de sentir ni saber què s’hi amagava darrere paraules com FILESA, GAL, BARCENAS, NÓOS, PALAU, ERES, GÜRTEL, EMPERADOR, PALMA ARENA, MERCURIO, PRETORIA… Ell sabia només que hi havia reis que tenien el nas vermell i no sabia gran cosa més.

Com que era petit, no havia pogut llegir el que publicava el 28 de setembre del 2012, The New York Times. Resulta que aquell dia el famós diari va publicar un extens reportatge titulat Chastened King Seeks Redemption, for Spain and His Monarchy (Rei escalivat cerca salvació, per a Espanya i per a la seva monarquia) en què calculava que la fortuna de l’aleshores rei d’Espanya Juan Carlos I arribava als 2.300 milions de dòlars (1.800 milions d’euros).També feia sucosos comentaris com el de l’estil de vida luxós i feia referència a la fortuna opaca de l’ex rei espanyol. Aquest mateix diari es preguntava com podia ser encara un secret la manera com s’ho havia arreglat per arreplegar la seva considerable riquesa personal, cosa de mal aclarir a Espanya, on el cap d’Estat no té obligació de declarar el seu patrimoni. Segons The New York Times, els béns d’en Juan Carlos quan el feren rei, posat per en Franco, eren pràcticament no res. De llavors ençà, segons el diari, el monarca deu haver fet una feinada per generar la seva pròpia fortuna personal, a més dels 8,3 milions d’euros de pressupost anual de la Casa del Rei d’Espanya.

A partir d’aquell dia el nen va aprendre que en alguns països hi havia reis que tenien el nas vermell, la butxaca molt plena i molta cara dura…

M’han dit que he estat massa tou en el meu comentari sobre l’afer Jordi Pujol. En una paraula: que he estat massa benèvol en el meu judici sobre el cas que ocupa als mitjans (i ens ocupa a tots) aquest dies. Potser sí. Però aprofitaré aquest comentari d’un amic per dir algunes coses més sobre el tema.

La primera, és que jo no soc jutge. No em crec capacitat per jutjar el cas sense saber unes quantes  coses més. Potser alguns les saben. Jo no les sé. Jo només volia reflexionar a partir del que deia el comunicat i, certament, deia poca cosa i deixava molts fils penjant. Per això demanava en el meu comentari anterior més explicacions de part de Jordi Pujol. Si no les dóna ell per pròpia iniciativa, les hi farà donar el jutge. De totes maneres, a partir del seu comunicat, podem dir la seva actuació en aquest cas concret és reprovable sense cap tipus de discussió, la qual cosa no treu que en altres aspectes hagi estat un bon exemple per molta gent en la seva llarga trajectòria vital. I aquesta distinció (no tot és bo ni tot dolent) és la que jo volia deixar clara en el meu comentari. Potser per això li semblava tou al meu amic. Deia que no soc jutge però, si hagués de jutjar-lo, no el jutjaria només per aquest desgraciat afer.

La segona cosa que voldria dir és que cada cop tinc una sensació més gran d’incapacitat per fer judicis, amb l’intent i l’esperança de que puguin arribar a ser justos. I parlo en general. Per això moltes vegades m’indigno llegint el que llegeixo, perquè em pregunto què hi ha de veritat i de mentida en tot allò que escolto o llegeixo. Destriar el blat de la palla cada cop se’m fa més difícil veient els interessos de tota mena que hi ha darrere dels diaris, dels jutges, dels partits polítics, del gran capital, d’organismes i institucions, etc. Veig tanta brutícia, tant joc brut, tanta opacitat, tants tripijocs, tants interessos particulars, tanta injustícia… que la majoria de vegades no sé què pensar i encara menys sé què dir. Massa vegades veig com les cloaques de l’Estat (que és qui hauria de garantir la justícia i la bona informació) van tan plenes de merda que penso si puc refiar-me ja d’algú.

Una tercera cosa, que fa referència a una experiència personal i que pot ajudar a entendre el perquè aquest amic m’ha dit que vaig ser massa tou en el judici i no vaig ser més radical. Resulta que al centre on treballava fins fa poc es va creure convenient i necessari crear un “Espai de reflexió ètica” i em van convidar a formar-ne part, amb la condició de que havíem de fer un curset de com a mínim 20 hores per poder-nos formar una mica. El curs oferia la formació ètica bàsica per a professionals dels serveis socials i pretenia capacitar mínimament en el debat ètic i resolució de conflictes ètics. Una molt bona professional ens va fer el curset, posteriorment vam constituir aquest “Espai de Reflexió Ètica” i des del febrer que ja hem començat a treballar mirant de deliberar sobre alguns cassos concrets. I seguirem fent-ho. Explico això perquè m’he adonat que, a l’hora de jutjar un cas qualsevol, la complexitat és sempre molt més gran del que sembla i tots es fan difícils de jutjar. Els jutges –que són els que en darrer terme han d’aplicar les lleis- tenen prou dificultats i els resultats dels seus judicis a vegades són molt estranys, incomprensibles i fan molta por. Jo penso que tindria terror a caure en mans de segons quin jutge… Nosaltres podem fer judicis morals i poca cosa més. I la majoria de les vegades els fem en base a informacions de diaris, no sempre ben intencionats i equilibrats. Dona bo trobar un periodista que veus que dóna dades i ha investigat a fons un assumpte. La majoria de les vegades no és així. Quan jo -ja fa molts anys- estudiava moral, ens deien que hi havia dos tipus de consciència: la laxa i l’escrupolosa. Cada persona té un tipus determinat de consciència i fins i tot hi ha algú que sembla que no en tingui… Els valors, principis i normes a partir dels quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes no són iguals per a tothom i per això cal fer una reflexió ètica per posar-nos una mica d’acord, per això la societat fa lleis i, tot i això, no les interpretem mai de la mateixa manera i les lleis no són iguals a tot arreu. Quantes vegades diem que hi ha un munt de lleis injustes?…

I una darrera cosa: Jordi Pujol ha fet perdre la confiança a molta gent, certament, perquè a fi de comptes no li hem vist coherència i integritat en aquest tema dels diners d’Andorra i de Suïssa i la seva explicació ha quedat molt curta. En altres temes em sembla que no es pot negar que ha estat un home valent i amb molts valors positius. Alguns potser li discutiran fins i tot això. Jo no els hi discuteixo. M’agradaria que la justícia s’apliqués a tothom tal com s’aplicarà –cosa que trobo molt bé- a Pujol i a la seva família. No veig que acostumi a passar i no tinc massa esperances de que passi. Recordem que al Rei l’han convertit en intocable d’un dia per l’altre i han fet una llei a corre-cuita per preservar-lo de qualsevol conseqüència que se’n pugui derivar de tota la porqueria que porta al damunt acumulada d’anys i anys. I com ell, a molta més gent, que és públic i notori que no els passarà res perquè tenen ben cobertes les espatlles. Per desgràcia, en aquesta Espanya de pandereta i tant poc seriosa encara hi ha massa privilegis i està massa enquistada la corrupció sense que els poders de l’ Estat hi facin gran cosa. Més ben dit: actuen allà on els sembla i miren cap a un altre costat també quan els sembla. Només cal enumerar uns quants cassos d’aquests darrers anys: Gürtel, Bárcenas, Nóos, Pretoria, Palma Arena, Caso Emperador, Pokémon, Palau, Operación Poniente, Operación Campeón, Caso Cooperación a València, ITV, Operación Malaya, Cas Mercurio, ERE d’ Andalussia… Podríem seguir una bona estona. Alguns d’aquests cassos portem anys arrossegant-los. Alguns quedaran en res i a altres els tocarà el rebre. Algun entra a la presó, però en surt ben aviat…

En definitiva és d’això del que em queixo: “O tots moros, o tots cristians”, com vulgarment es diu. I no sembla que hagi de passar en aquest cas!

Per començar, ens podríem fer una pregunta: Podem estar totalment orgullosos d’algú o d’alguna cosa? La meva resposta seria: Sí i no. Si filem massa prim i ens posem massa puritans, segurament que no quedarem satisfets i no ens quedarà res ni ningú completament net, perfecte i polit. A tot arreu hi trobarem ben barrejats el jull i el blat (com ens recorda aquella paràbola de l’evangeli); en tota collita hi trobem gra, palla, pols i brutícia. La feina és saber-ho destriar bé. És com els diamants, que s’han de buscar entre el fang i quan surten, surten ben bruts. Però sota el fang hi ha el diamant.…

Dic tot això després de la confessió de Jordi Pujol.  És clar que no puc estar totalment orgullós d’en Jordi Pujol, com segurament ningú en pot estar totalment de mols altres polítics que ens governen, com no podem estar-ne totalment de la nostra família, on hi acostuma a haver gent de tota mena, alguns dels quals potser ens avergonyeixen més que no pas ens enorgulleixen. No sempre podem sentir orgull de tots els amics que tenim, perquè també entre ells hi deu haver de tot i potser alguns ens han defraudat més d’una vegada. No sempre podem enorgullir-nos del nostre poble, del nostre país i segurament que tampoc podem sentir-nos massa orgullosos de nosaltres mateixos. Jo no sempre m’he pogut sentir orgullós de mi mateix i no tinc recança en expressar-ho. No podem estar mai del tot orgullosos de les persones i de les coses perquè totes tenen els seus punts foscos. I qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Jordi Pujol ha decebut molta gent amb el que ens ha dit. Però ara és potser més urgent que mai destriar el gra de la palla. Amb el cas Pujol jo miraré de fer-ho, com miro de fer-ho en totes les circumstàncies. Cal posar en una balança tot el bo i tot el dolent i sospesar-ho amb la major equitat de què siguem capaços. Tots tenim tendència a aprofitar de fer llenya de l’arbre caigut. No em sentiré orgullós d’allò que no estigui bé en els altres, però tampoc me’n podré sentir d’aquelles coses que jo mateix no he fet bé. Per això crec que el que ha fet Jordi Pujol de demanar perdó és un bon començament. Una condició necessària però no suficient. Ara esperaria que després del comunicat vinguessin altres explicacions i les lògiques conseqüències del tipus que sigui. Un personatge públic n’ha de donar moltes més que no pas una persona sense cap rellevància. I valdria la pena que ho fes abans de que es veiés obligat a fer-ho per pressions externes (diguem-ne mitjans de comunicació o jutges).

No tinc cap inconvenient en dir que jo em sento ben orgullós de moltes de les coses que ha fet Pujol durant aquets anys i no n’estic tant –i ja no n’estava abans- de moltes altres. Avui n’estic força menys, és clar. Però també és cert que amb Pujol no s’acaba el món. El món anirà fent fent via, Catalunya anirà fent via i en la política, en el periodisme i en tots els àmbits de la vida hi haurà gent millor i altre no tan bona. Caldrà saber destriar i mirar enfora, però també seria bo que cadascú es mirés a si mateix i, abans de cremar-ho tot, veiés si pot sentir-se totalment orgullós d’ell mateix. Hem de poder criticar i denunciar el que no estigui bé (per això som en una democràcia) en els altres. Fins i tot és una obligació. Però haurem de deixar també que els altres ens critiquin a nosaltres i, posats a fer, no estaria gens malament que cadascú es mirés a si mateix. I una altra cosa: la lupa s’hauria de posar amb la mateixa intensitat a tot arreu i la justícia hauria de ser per tothom igual.

I per acabar voldria dir una cosa: era de preveure que, davant de la fita que els catalans tenim el 9 de Novembre, la situació s’aniria fent cada cop més complicada i més estressant. Hi haurà encara més sorpreses, més draps bruts, moltes mentides barrejades amb veritats, moltes interpretacions i acusacions de tota mena. Tothom carregarà les municions més potents. La guerra freda cada cop es tornarà més calenta a mida que ens anem atansant a la data. Per tant, caldrà anar-se preparant que encara hi haurà uns mesos de tempestes fortes.

Un amable lector del meu blog m’ha escrit un correu recriminant-me que hagi escrit en el meu darrer apunt que“ESPAÑA ES UNA PATRAÑA”. No està d’acord amb el que dic, però li he d’agrair la forma, la correcció i l’educació amb què m’ho diu. Diu que s’ha estimat més dir-m’ho privadament que no pas com a comentari públic al meu blog. De totes maneres em diu que el puc replicar, si em sembla convenient. Ho faré. I intentaré fer-ho també amb el major respecte possible.

El meu lector no ho diu clarament, però em dóna tota la impressió que és votant del PP i, per tant, li dol que critiqui tant aquest partit. D’entrada ja li dic al meu amable lector que no només critico el PP, sinó que entraria en el mateix sac el PSOE, la Monarquia, tot un munt de mitjans de comunicació públics i privats, així com també moltíssims intel·lectuals, polítics, empresaris i molta més gent. No tinc el mínim inconvenient de posar al mateix sac tots aquells que no han fet mai -ni fan ara- cap esforç d’entendre els catalans. Històricament ha estat així i segueix així, per més explicacions que hàgim donat i per més intents –sembla que tots ells fallits- que fem. He arribat a la conclusió de que NO ENS ENTENEM i que NO ENS ENTENDREM per més esforços que fem. No hi ha primeres, ni segones, ni terceres vies que valguin. No hi ha camins, no hi ha ponts, no hi ha sortida. I una bona part de catalans ja n’estem tips d’aquesta situació i per això volem marxat, quedant tan amics com puguem.

Teníem tots la secreta esperança que, acabada la fosca i llarga dictadura franquista, es trobarien camins d’entesa i que, poc a poc, es podria trobar el lloc per a cadascú durant la transició. Esperàvem que hi hauria un camí cap a una major democràcia, que hi hauria una major autonomia, que s’aniria obrint l’aixeta cap a un autogovern i cap a un respecte i reconeixement cap a la diversitat. I ha estat tot el contrari i ho està sent de forma encara més exagerada en aquest darrer govern del PP. Per aquest motiu es diu el que es diu, s’escriu el que s’escriu i es tenen les ànsies que es tenen. I per això jo escrivia el que escrivia en el meu darrer apunt, que arribava a la conclusió de que, tot plegat i analitzant una mica la situació, això d’España no era més que una “patraña”, un engany que ens han anat volent fer creure i que hem arribat a un punt que ja no estem disposats a creure més.

D’aquest intent continuat d’engany, jo en diria barra, desvergonyiment, descaradura, insolència o alguna cosa similar. Hi han prou evidències de que el Gobierno de Rajoy ha fet les coses tan malament, que voler-nos fer creure el contrari és d’un cinisme majúscul i ridícul. Hi han moltes formes de fer política i es poden encertar més o menys les accions d’un govern, però de seguida hom veu si hi ha bona voluntat, bona fe i ganes d’actuar correctament. I el que és evident i -cada cop més clar- és que en el de Rajoy únicament hi ha mala voluntat envers Catalunya i ganes de tocar els pebrots. Així de clar.

Com s’explica, sinó, aquest “decretazo” de 172 pàgines –una norma amb rang de llei- que regula una infinitat d’aspectes important per a la població sense passar pel Parlament? Semblava que no es podia anar gaire més enllà en les formes absolutistes d’exercir el poder i que no es podia fer  una befa tan clara a la democràcia parlamentària. Doncs hi han anat. Amb aquest decret-llei baixem una escala més en la degradació del sistema social. Van començar l’obra de demolició amb la Reforma Laboral del 2012 . Un any després 691.700 persones van entrar a la llista de l’atur i s’han destruït 850.000 llocs de treball, com diu la Encuesta de Población Activa (EPA). El nombre de persones ocupades havia baixat al nivell de l’any 2002 i els treballadors cobren el mateix de fa 5 anys enrere, tot i la recuperació que proclamen els nostres ínclits governants. En voleu més? cada dia hi ha més pensionistes i aturats que tenen seriosos problemes per re-pagar els medicaments i han de deixar de medicar-se, posant en greu perill la seva salut, tal com ens explica el diari  20minutos.es. I podríem seguir amb l’educació, les beques, el finançament de la sanitat en general. etc

És per aquest motiu que escrivia el que escrivia. Perquè ja no em crec res. No hi ha cap argument que mig en convenci de que volen actuar amb justícia. Al contrari. Cada dia estic més convençut que aquest Gobierno del PP només actua per afavorir i fomentar l’amiguisme dels rics i els poderosos. Si actuessin d’una altra manera possiblement hi hauria menys gent que volgués marxar. però veure com cada dia et desnonen (físicament i moralment), comprovar com cada dia intenten prendre’t alguna cosa que consideres teva i que penses que és sagrada i digna de defensar; veure com cada dia intenten llevar-te una mica de dignitat; veure com intenten calcular com ofegar-te sense que et moris del tot… doncs això no ho volem suportar més. No ens dóna la gana. Salvador Allende deia que “la història és nostra, il a fan els pobles”. Nosaltres volem fer la nostra pròpia història perquè ja estem tips de que altres –amb tota la mala fe- la facin per nosaltres. España ja sap el que és que les colònies li fugin i intentin alliberar-se. D’aquell imperi on no es ponia el sol ja no en queda res, i menys que en quedarà si segueixen així. Perquè a España ni els polítics, ni els jutges, ni la monarquia, ni la policia, ni els bancs ni ningú són capaços de veure la realitat i encara són menys capaços d’ aturar aquest desgavell. Per incapacitat manifesta i per mala voluntat. No ho sé.

A España hi ha molta gent decent, gent treballadora, gent que sabria comprendre les coses si els les expliquessin i no els les amaguessin. Hi ha molta gent digna, amb bona voluntat, gent comuna que cada dia es lleva per anar a treballar i li toca sofrir aquest desgavell de Gobierno. Gent que no entén que persones aparentment tan ben preparades no siguin capaces de canviar les coses per al bé de tothom i trobar unes quantes solucions dignes per a la societat. Hi ha pobresa, hi ha atur, hi ha poc futur per als joves, hi ha cada dia més misèria i aquest fabulós Gobierno del PP no fa més que acabar d’espatllar les poques coses que rutllaven una mica.Per això molta gent –no només la majoria de catalans- tenen pressa, molta pressa. Uns la tenim per poder marxar ben lluny de tota aquesta pesta i d’altres de fer marxar –també ben lluny- aquest Gobierno de pega.

Pepe Mujica, el president d’ Uruguai, -una persona a qui jo respecto molt, tot i no compartir algunes de les seves coses- deia que “els únics derrotats en el món són els que deixen de lluitar, de somiar i de voler”. I, per sort, encara som molts d’aquesta mena, amable lector que em va fer arribar la seva opinió i que agraeixo i respecto molt.

Al maig passat ja va passar a Tàrrega, com ens explicava DIRECTE.CAT . Ara ha tornat a passar aSabadell, segons ens explica també el 3-24.CAT d’avui. Sembla que aquests no són els únics cassos i que darrerament està passant massa freqüentment com perquè sigui una casualitat. No són els dos únics cassos en què la Policia no accepta una signatura perquè –fent servir el seu cervell malalt- hi descobreix signes independentistes. En un altre cas, una persona explicava en un diari, que el policia de torn li va dir a un nen: “ni símbolos, ni dibujos, ni dedicatorias a la novia”.

A Tàrrega, aquesta rúbrica que podeu veure aquí mateix en forma d’estel d’una nena de 9 anys, de nom Laia (que tramitava el document d’identitat amb la seva mare) va ser el motiu de que el policia s’empipés com una mona i li negués el document d’identitat. A Sabadell, la signatura d’aquest noi de 16 anys –que també podeu veure aquí- tampoc va agradar al funcionari espanyol, que hi va descobrir unes quatre barres delatores del seu independentisme mal dissimulat… i li va denegar el passaport que sol·licitava. Davant d’aquests fets, només hi ha una pregunta: On anirem a parar?. Fins on arribarà la paranoiad’aquesta gent? Se’n pot dir d’això senzillament “caça de bruixes”?

Com tots sabeu, una paranoia és una malaltia mental que es caracteritza per l’aparició d’idees fixes, delirants, obsessives i absurdes, basades en fets falsos i infundats sobre un tema. Aquesta gent –o qui els ha donat les ordres pertinents- és clar que sofreixen paranoia i hauran de mirar de tractar-se urgentment si no volen acabar malament. Jo creia que la signatura i la rúbrica era quelcom personal i que es podia fer amb total llibertat. Es veu que no. A partir d’ara, qualsevol ratlla horitzontal, vertical, inclinada massa a la dreta o massa a l’esquerra, podrà ser interpretada com a independentista, persona de dretes, d’esquerres, pertanyent a una organització terrorista, col·leccionista de taps de cava, amant dels animals, constructor, dibuixant o artista de circ… A partir d’ara, haurem d’anar alerta amb la nostra signatura perquè podrien interpretar que som gent perillosa, disposada fins i tot a posar alguna bomba en algun lloc. Pel que es veu, tot és qüestió d’interpretació! A partir d’ara és ben clar que una professió amb molt de futur serà la de grafòleg, que ja sabeu que són aquells que endevinen tot el que hi ha darrere del que escrivim.

I la caça de bruixes és quelcom que va en la mateixa direcció: era un fenomen de l’edat mitjana i del renaixement a Europa occidental i consistia en un conjunt de mesures inquisitorials contra persones sospitoses de bruixeria o perilloses per a la societat. Milers de persones van ser perseguides, acusades i fins i tot ajusticiades per accions i idees que s’interpretaven com a perilloses. Modernament, en algunes societats s’ha seguit caçant bruixes de tota mena, buscant bocs expiatoris i considerant molta gent com a dissidents incòmodes i causant de problemes diversos. Tal com podem veure constantment, alguns polítics i alguns funcionaris fan ben vigent i ben actual aquesta realitat…

Ja que no hi ha gaire feina, jo suggereixo als nois i noies que en busquen i no en troben, que es dediquin al tema de la grafologia, a interpretar lletres, signatures i qualsevol cosa escrita a mà; però també tindran un gran futur si poden arribar a interpretar el que s’hagi escrit amb ordinador o lletra d’impremta. Serà interessant analitzar –i poder descobrir- per quin motiu una persona ha escrit el que ha escrit, la manera com ho ha fet, quin estil ha fet servir, el color de la lletra, etc. d’un text qualsevol. A partir d’ara potser hi haurà policies que interpretaran les paraules, les frases, si el text és curt o llarg, si s’ha fet servir tal o qual adjectiu, si té els marges massa amples o massa estrets, el tipus de paper, si hem fet servir tipografia True Type o Post Script…

Serà molt interessant, a partir d’ara, interpretar què vol dir fer servir un tipus de lletra o un altre. Per exemple: una persona que fa servir un tipus de lletra determinat voldrà dir que pensa d’una determinada manera i, per tant, se li podrà denegar el passaport o se’l podrà perseguir. No és el mateix –ni de bon tros- escriure un text amb un tipus de font tipogràfica o amb un altre. A partir d’ara caldrà estudiar disseny gràfic per tal de no ficar la pota, poder evitar alguna multa o fins i tot que algun funcionari policial massa rigorós, complidor i primmirat ens pugui posar a la presó. Ves a saber què en pot pensar de la nostra manera de presentar un text, una signatura o simplement què en pot pensar de la nostra manera de mirar-lo. Fins i tot potser buscaran policies experts en interpretar mirades per tal de saber el que pensem (vull dir en general, no pas el què pensem d’ells…).

I, per acabar, un exemple per tal de que vosaltres mateixos pugueu fer aquest exercici que us deia. Podreu comprovar de primera mà i personalment que de cap manera no vol dir el mateix i que es pot interpretar de manera molt diversa la següent frase:

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Ja fa dies que ha començat una comèdia bufa, que segur que persistirà una llarga temporada. Aquests pròxims dies agafarà gruix, pujarà com el suflé i s’escamparà com una taca d’oli per la majoria de mitjans espanyols sense cap mena de dubte ni de rubor. Ja l’hem començat a veure d’una manera ben descarada en les anomenades “revistes del cor” on, des del mateix moment que es va saber que Juan Carlos I abdicava, es van posar frenèticament mans a l’obra per començar a omplir pàgines  i pàgines molt ben farcides d’idíl·liques fotos d’una monarquia que fa figa, però que sembla que -entre tots- estiguin obligats a salvar rentant-li la cara tan bé com poden. Després han anat seguint alguns diaris, emissores de ràdio i canals de TV…

Una bona colla de mitjans de comunicació espanyols s’han posat  la granota de treball per tal d’adular i afalagar tant com sigui possible els nous monarques (l’antic i el nou). Com que aquí no ens estem de res, sembla que no en tenim prou amb un monarca sol i, per decret llei, el govern espanyol de Mariano Rajoy s’ho ha fet venir bé per aprovar els títols i honors que els corresponen als reis Joan Carles i Sofia quan el seu fill Felip assumeixi la corona espanyola després de l’abdicació de el seu pare: seguiran sustentant els títols de reis. I, posats a fer, també s’elabora una norma perquè el monarca tingui una protecció legal especial quan deixi el tron​​. Tot lligat i ben lligat, a imatge i semblança del que va voler fer Franco…

Els mitjans, doncs, s’han disposat a afalagar servilment -tant com sigui possible, i més- la monarquia i li busquen totes les virtuts i les excel·lències que no tenen o que no es veuen per enlloc (si més no, en el cas de l’espanyola). En una paraula: s’han posat en la millor disposició llepaire, a veure qui llepa el cul millor i demostrar qui la té més llarga (la llengua, s’entén….). A veure qui ho fa millor, de manera més fina i més complerta, se suposa que per treure’n després els màxims beneficis. S’ha de mirar de caure en gràcia des de bon principi. Trobo que és molt poc edificant i massa servil aquesta actitud de voler-nos vendre –tant sí com no- un peix ja molt passat o bé l’oferta d’un altre que encara s’ha de pescar.

No sé on vaig llegir-ho (perdoneu la meva mala memòria), però algun periodista dels que encara es mantenen dignes va dir una frase que vaig trobar molt encertada: “Jo que creia que teníem una monarquia exemplar, i el que teníem era una merda de llibertat de premsa”. Perquè en aquest país, quan es tracta de criticar certes coses no es pot fer; quan es tracta, en canvi, de fer de llepaculs ja és tota una altra cosa. Corrents i de pressa –com si hi hagués molta por- la Zarzuela i els dos grans partits polítics s’han posat d’acord per fer coses que són vergonyants i quan algun dia se sàpiguen quedaran tots ben retratats. I potser ho anirem sabent tot més aviat del que ells mateixos es pensen. Espanya és encara un país de cecs on el borni és rei i, si m’apureu, fins i tot un cec pot ser rei sense gaire esforç; fins no fa gaire hi ha hagut molta por a criticar aquesta institució on tot es feia bé i tot era de color de rosa. Per sort, sembla que ja han començat a sortir coses i més que en sortiran. I sembla també que Espanya no és tan monàrquica com semblava.

I, PER ACABAR, UNA RECOMANACIÓ: haurem de comprar el nou còmic de 75 pàgines titulat“ORGULLO Y SATISFACCIÓN” que demà publicaran els dibuixants que van dimitir de EL JUEVES després de la censura imposada per l’editorial RBA. Tots els detalls es poden trobar AQUÍ . Els autors ens expliquen que amb aquest còmic volen dir adéu a Juan Carlos I i donar la benvinguda a Felipe VI. Molta sort!

http://jaumepubill.blogspot.com.es/

El PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) té una patata calenta a les mans i no sap què fer-ne perquè dóna la impressió que no la vol servar ningú. No sé si perquè és massa calenta i tothom té por de cremar-se o si és perquè aquest PSC ja s’ha convertit només en una simple i humil patata amb molt poc valor. El cas és que tothom defuig la responsabilitat  i ha hagut de sortir un dinosaure com l’ Iceta (encara volta per aquí aquest home?) per dir-los que “aquí hi és ell per al que calgui”.

Ja us aviso que jo m’ho miro molt de fora i molt de lluny, però em fa una mica d’angúnia veure com han deixat caure tan avall aquest partit  i com ha quedat tan rebregat, polsós i brut que ara ja ningú el vol plegar de terra. Molts dels seus passen per la seva vora i fan com si no el veiessin, o bé li donen una puntada de peu amb tot el menyspreu de que són capaços. Alguns ho fan més discretament i dissimulada, però la passivitat o el fàstic que manifesten és el mateix. És un partit en hores baixes que sembla que ningú estima i que només l’emula el PP, amb la única diferència que aquest mana i l’altre no.

Quan hom diu aquesta frase “per al que calgui” vol dir dues coses: o bé que té molt poca autoestimai s’ofereix a fer qualsevol cosa i representar el paper de l’auca que li atorguin, quan ja sap per altra banda que està amortitzat del tot i ningú el vol per a res perquè fa temps que està a boxes (fora del circuït); o tot el contrari, que té una autoestima molt alta i es veu capaç de fer el que convingui. Dit d’una altra manera: que “tanto sirve para un roto como para un descosido”, o aquell antic concepte de “chica para todo”, que dirien els castellans.

Les dues coses trobo que són prou perilloses i una mica tristes en aquest moment tan delicat que passa el PSC. Si no tenen ningú apte i ben disposat que es vulgui fer càrrec d’aquest moribund, malament rai!  En els moments delicats és quan s’ha d’anar a buscar el millor metge i el millor especialista per tal de que el malalt no s’acabi de morir. No es pot recórrer al treballador que ha de fer la feina que no vol fer ningú. I si, per altra banda,  es recorre al “manetes” que ho sap fer una mica tot tampoc trobo que sigui la millor solució. Recordeu la dita: “home de molts oficis, pobre segur”? O aquella altra semblant: “Home de molts oficis, mestre de res”? El qui es dedica a moltes professions, no s’hi sol guanyar la vida i el qui es dedica a moltes feines, no sol ser hàbil en cap.

“Ho sap tothom i és profecia” que Miquel Iceta ha estat durant anys un pes pesat dins del PSC i que ha fet una mica de tot, amb èxits força discutibles, això sí… Tothom sap que és un gran conspirador, un polític hàbil, bon negociador a l’ombra, persuasiu i força maquiavèl·lic. Però això d’oferir-se ara “per al que calgui” davant aquesta gran crisi de cavall que sofreix el PSC no ho acabo d’entendre. Els que ens ho mirem des de fora i a la distància n’estem una mica tips de gent light, de terceres vies, de pactes i de conciliacions fins a l’infinit, de gent que pensa que encara es pot seguir creient amb els Reis Mags d’Orient. Dit d’una altra manera: estem una mica tips de Navarros i Rubalcabes!  I dels que s’ho miren des de dins em sembla que també n’hi ha una bona majoria que voldria una altra cosa del PSC i esperen que siguin molt més decidits, molt més clars i menys ambigus. Però ells sabran –o no- el que fan…

Ara bé, si l’ Iceta –membre històric de l’executiva del PSC- és l’única solució, em sembla que van malament i donen la penosa imatge de que no saben per on tirar. Tots ens hem pogut adonar que aquest partit és un partit estancat i -com l’aigua estancada- es va descomponent poc a poc. El que no s’entén és que ningú sembla que vulgui sentir la pudor que ja fa temps que fa i ningú s’atreveixi a posar-hi remei d’una vegada. Navarro recordava davant del consell nacional que el PSC va ser dissenyat per no haver de triar “entre Catalunya i Espanya”. No s’adonen que potser ha arribat l’hora d’haver de triar si volen salvar algun moble? Una autèntica llàstima, perquè Catalunya necessita un partit com aquell PSC d’altres temps…

Ha abdicat el Rei. Però n’hi ha prou amb això? No n’hi ha prou, perquè la monarquia no ha abdicat i seguirà. Amb una cara més jove, potser fins i tot amb una altre estil, però el fons de la qüestió seguirà igual. Canviar alguna cosa per tal de que tot segueixi igual. Abdicar vol dir renunciar a privilegis, a drets adquirits no se sap ben bé com  i a poders que venen misteriosament, no se sap ben bé d’on tampoc. A a tot això no hi renunciaran pas…

Ara hauria de ser un bon moment –el millor en anys- de plantejar la qüestió de si monarquia, república o el que el poble volgués. També, és clar, independència. Un bon moment per parlar amb urnes.  Però aquest tema costarà molt tocar-lo. És un tema tabú perquè la majoria d’espanyols tenen la Síndrome d’Estocolm que, com tothom sap, és la reacció de la persona que ha estat víctima d’un segrest, o retinguda contra la seva voluntat i desenvolupa una dependència còmplice amb qui l’ha segrestat. Fins i tot, aquestes persones, les víctimes, poden acabar ajudant als seus botxins a assolir els seus objectius. Espanya segueix essent segrestada i no se n’adonen. Els dos gran partits en són una bona mostra. Si voleu, podria tenir una certa explicació que el PP  donés suport a aquesta forma de govern, però ja no s’entén tant que també ho faci el PSOE, amb l’excusa de l’estabilitat. De quina estabilitat parlen? Es podria entendre també que s’acceptés aquest “apaño” després de la mort de Franco, però ara ja no s’entén gens, si és que no partim de la base que hi ha una molt ben arrelada síndrome d’Estocolm, ben forta i amb molta bona salut.

O, si no, com es pot entendre que encara hi hagi tanta gent que accepti -enlluernada i bocabadada- donar suport a una monarquia que n’ha fet de tots els colors i que, com a única explicació a tants abusos, gosa dir únicament: “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”. O sigui, una confessió sense cap tipus de penitència i, quasi estic segur que sense ni un bri de penediment veient com ha preparat la sortida aquest home…

I, justament perquè molts espanyols tenen aquesta síndrome que deia, oblidaran l’assumpte de Botswana, el de l’ós borratxo a Rússia, els obscurs negocis d’uns tals Iñaki i Cristina, les conegudes relacions amb Bàrbara Rey, la princesa Corinna i, pels rumors que corren, unes quantes dones més… Cal recordar potser que el Rei Juan Carlos és la quarta fortuna  de l’ Estat espanyol i que ningú sap be bé com l’ha feta? O potser sí que ho podem intuir: durant anys i panys ha anat per aquest mons de Déu de bracet amb les oligarquies fent negocis de tota mena. I ja se sap que els favors es paguen i es paguen bé!

Com es pot obviar tan fàcilment l’encobriment que aquesta família va fer de forma tan matussera de la mort del seu germà per un tret d’escopeta? Com poden oblidar els espanyols el trist paper en aquell obscur 23F, mai prou aclarit i on han posat al Rei en un lloc on s’ha anat veient que no li correspon perquè s’està comprovant que sabia moltes més coses del que sembla?… Com poden oblidar tots els escàndols sexuals i els problemes econòmics en què s’ha vist embolicat juntament amb una colla d’amics que han hagut d’anar a la presó per haver fet les coses mal fetes (Javier De la Rosa, Mario Conde, Manuel Prado y Colón de Carvajal) ? Con es poden oblidar tots els tractes a favor que li han fet els rics i poderosos en forma de regals de tota mena (un gran iot inclòs) i com oblidar les formes en què han mirat de tapar-li tots els pecats (els de joventut i els de maduresa)?

Silenci. Pràctiques mafioses. Mentides. Pressions. Mitjans de comunicació fent-li reverències i la gara-gara, rient-li les gràcies, tapant-li els pecats fins fa ben poc i fent servir photo-shops per millorar la imatge. I, tot això sabent que la Constitució Española diu que “la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. Per això se’n pot anat tan tranquil.

No tenir present tot això, jo en diria Síndrome d’ Estocolm! I, si no, com se’n podria dir?

Dubto que la jornada de reflexió, que en molts països és obligatori fer el dia abans dels comicis electorals, serveixi per a gran cosa. Em sembla que cada vegada serveix menys, en un món en que les xarxes socials i tota mena de formes comunicatives cada cop més sofisticades s’estan imposant de forma imparable. Una jornada de reflexió cada vegada s’assemblarà més a allò que es diu de “voler posar portes al camp”: serà totalment impossible i sortiran forats arreu.

No està gens malament que hi hagi jornades de reflexió perquè, en general, reflexionem poc. Ens falta temps, anem massa atrafegats i això de reflexionar no agrada massa. Amb tot, la reflexió és necessària i indispensable, i no només en el camp de la política. Però jo més aviat seria de la idea de passar aquesta jornada al dia posterior a les eleccions. O encara millor: obligaria a reflexionar a la gent –sobretot als partits polítics- des del primer minut posterior al que es coneguin els resultats. I justament ho faria perquè és a partir d’aquell moment quan es diuen més tonteries i quan més es distorsiona la realitat amb tota mena d’interpretacions, que van des de les més estranyes i rebuscades fins a les autènticament paranoiques.

És avui, doncs, quan tocaria fer una veritable jornada de reflexió per tal de que cada partit veiés com li ha anat de veritat, sense autoenganys de cap classe. Un examen de consciència, vaja, que ens ajudés a tots a veure i interpretar la realitat de la millor manera possible. I si fos necessari que l’Estat hagués de posar a disposició pública psicòlegs, psiquiatres, coatchs, entrenadors personals, directors espirituals i especialistes de tota mena, entenc que ho hauríem d’acceptar sense fer-ne escarafalls de cap tipus i sense cap prejudici, perquè els diners que invertís en aquesta tasca segurament que serien els més ben invertits i els més profitosos per a la societat. No sabeu pas el bé que aniria -i el saludable que seria- que els perdedors deixessin de creure’s vencedors i que els vencedors deixessin de creure’s que ja ho seran per sempre més; que els fessin veure a tots que les excuses d’un mal resultat, per exemple, normalment no són excuses, sinó conseqüències lògiques de les actuacions i de les paraules anteriors…

Una jornada de reflexió el dia posterior a unes eleccions seria per als partits una cura de salut mental i  als demés segur que ens ajudaria a reflexionar per quin motiu n’hem votat uns i hem deixat de votar-ne uns altres. Un bons professionals posats al nostre servei potser ens podrien ajudar fins i tot a reconèixer que ens hem equivocat, cosa que és més difícil reconèixer del que sembla. Als polítics els faria veure què han fet bé i què han fet malament; que proclamar als quatre vents i prometre certes coses no és garantia de vots perquè molt sovint se’ls veu el llautó; s’adonarien que normalment la collita acostuma a arribar després d’haver sembrat, haver cultivat i cuidat bé el camp i d’haver-hi esmerçat moltes hores; que generalment la collita és conseqüència de tot això i no pas de la bona sort i de les conjuncions astrals.  I a nosaltres, els anònims votants,  ens faria avaluar el nostre grau d’ingenuïtat i si seguim essent tan crèduls com sempre; una bona reflexió potser ens faria adonar que ens hem parat més en les formes que en el fons i que potser, una vegada més, hem escoltat massa els acostumats cants de sirena; que una vegada més hem depositat la confiança a qui no se la mereixia o que potser ens faria adonar que podem estar contents perquè segur que el nostre vot ha anat a parar on corresponia, tot i que no ho acabarem de saber fins passats uns anys.

Per això jo considero que és important anar a votar i reconsiderar després el que hem votat, tot i sabent que la política té molts aspectes bruts i amaga molta porqueria. Però és amb el meu vot que justament puc dir la meva paraula, puc castigar o premiar a cadascú. I no oblidem tampoc que la política és segurament la forma menys dolenta –i potser la única- que tenim per viure en una societat una mica ordenada. Potser no podem creure gaire en aquesta Europa, però sí que podem construir-ne una altra molt millor. Espanya ens omple d’arguments cada dia per marxar-ne com més aviat millor. Doncs, ja ho sabeu: això només ho aconseguirem amb una bona reflexió, una bona avaluació de les coses i votant aquells que ens poden ajudar a fer una Catalunya millor. I crec que és una llàstima que els partits catalans que desitgen això no vagin molt més units. Ara seria el moment de deixar de banda discrepàncies i anar junt cap aquest gran objectiu. Ho hauríem de poder veure en aquests mesos vinents.

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”

Recordem que, pròpiament,  el feixisme fou el sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial. Però, per extensió, el diccionari també aplica el terme a l’ Ideologia política, l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc., o també a un règim inspirat en aquesta ideologia o a l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup.

Després de veure a la tele l’ambient que es respirava pels carrers de València i llegir als mitjans el que va passar a Mestalla; després d’haver escoltat personalment com RAFA MARTÍN explicava les agressions que va sofrir per part de la Policia Nacional d’ Espanya em pregunto: tot això no és feixisme? Quin tipus de govern tenim a Espanya que permet actituds violentes com aquestes? Fins quan haurem de suportar agressions d’aquesta mena per ser “catalans de merda”, com li van dir aquells policies al Rafa. Al final de Copa del 2012 ja li va passar una cosa molt semblant a un altre noi barcelonista –el Jordi Mascort- quan també va ser atonyinat per uns quants policies i sembla que no s’hagi fet absolutament res per evitar aquestes situacions. No se n’han assabentat o ja els va bé que passin aquestes coses per tal de que aquests “catalans de merda” sàpiguen com van les coses a Espanya. Feixisme a dojo!.

Perquè no són només episodis aïllats. Aquell mateix dia es va permetre impunement que hi hagués penjades durant hores banderes de simbologia nazi i feixista en les carpes dels seguidors madridistes. Es va permetre que es cremessin estelades i senyeres sense que la policia intervingués ni demanés cap tipus de documentació. Ja ha fet notar el diputat republicà al congrés Joan Tardà a través d’un comunicat que ‘aquest tipus d’actuacions en què hi ha ciutadans que són colpejats, insultats i segrestats per la policia pel fet de portar banderes estelades, es vénen repetint des de fa molt de temps’. Tardà ha explicat que fa uns quants mesos ERC ja va presentar ‘un informe sobre les agressions patides per ciutadans per part de la guàrdia civil i la policia per haver parlar català‘. La llei, en aquests cassos, és quan és més evident que no és igual per tots. A uns no se’ls permeten certes banderes quan altres les poden mostrar impunement on vulguin i quan vulguin. La guerra de les banderes que la delegada del “Gobierno” a Catalunya es cuida prou bé d’alimentar es veu que només és per algunes banderes i per alguns símbols. I així amb tantes coses…

“L’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup” –tal com defineix el diccionari- s’ha de dir clarament que és feixisme pur i dur. I aquí sembla que ningú vulgui dir res. Ni el Ministre de l’Interior –Jorge Fernández Díaz-, ni el director general de la Policia diuen res. Aquí es poden filtrar als diaris fotos de “jutges independentistes” i el Ministre no en sap res ni mou un sol dit per esbrinar-ho.  Ni que fóssim en una dictadura i les llibertats personals no comptessin per a res!. Quina vergonya! Quina misèria moral que gasta aquesta gent! I després s’omplen la boca –quan els convé- amb la paraula democràcia… quan en qualsevol país mitjanament democràtic el ministre ja hauria dimitit i aquests policies ja estarien expedientats. I tampoc no s’adonen que aquest mal s’encomana i que pot no tenir aturador!. Com volen que molts no n’estiguem tips d’aquestes situacions i que vulguem marxar ben lluny i com més aviat millor…

La senyora ministra Cospedal pot dir tranquil·lament que “els escraches de les plataformes contra els desnonaments són una forma de nazisme” i aquí ningú la contradiu ni s’escandalitza. Aquí es poden publicar als diaris i escoltar sovint a les ràdios qualificar de nazis –i coses semblants- als independentistes catalans i ningú diu res. L’espectre del feixisme plana sobre alguns països d’Europa i aquesta Europa sense cara ni ulls tampoc sembla que no ho vulgui veure. A Espanya el PP cada dia retalla més llibertats, re centralitza tan com pot i permet que les actituds feixistes –tant de paraula com d’obra- siguin més corrents i sembla que ningú s’espanta. Sembla que només es doni importància als diners que uns i altres roben –tot i que això també és important-, i no sembla que la gent doni massa importància a les llibertats polítiques i socials que també és una altra forma de robatori. Quan se n’adonin i vulguin parar-ho ja no hi serem a temps.

Fornells de la Selva, Bescanó, Serinyà. Celrà, Ivars d’Urgell, Palau d’ Anglesola, Cabrils… Endevinalla: què tenen de comú aquests pobles? Segurament que ja ho heu endevinat, després de llegir avui els diaris: en tots ells s’ha tallat el pal on hi havia penjades estelades o bé s’han cremat directament. Com a bons feixistes, han actuat amb nocturnitat, premeditació i traïdoria.

Us imagineu que ara els independentistes sortíssim a la nit i ens poséssim tots a cremar banderes espanyoles? L’endemà, els diaris i les televisions ho aprofitarien per fer bullir l’olla uns quants dies i ens acusarien de tot el pitjor que ens puguem imaginar. Normalment, els independentistes no acostumem a actuar així o, si per cas, hauríem d’evitar fer-ho per tots els mitjans. hauríem de demostrar-los que nosaltres volem ser diferents i que no volem rebaixar-nos a la seva alçada. Hauríem de mostrar a tot el món que aquí volem fer les coses amb pau i respecte. Nosaltres no hauríem de consentir el joc brut i demostrar que no volem violència de cap mena. Nosaltres, si no ens agrada la bandera espanyola, no la posem i santes pasqües! I quan ens manen posar-la, ho fem “per imperatiu legal”, tal com ha fet l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, posant una placa on ho diu clarament. No seria pas una mala idea aquesta! A tots els llocs on hàgim de posar la bandera espanyola -perquè la llei així ho mana- hi podríem afegir una placa com aquesta ( tot i que em temo que aviat farien una altra llei que prohibiria posar plaques explicatives)…

Aquesta notícia d’avui reflexa tristament el que està passant actualment a Espanya: alguns es poden saltar la llei, poder fer les barrabassades que vulguin, poden robar, poden violentar les lleis amb interpretacions totalment personals i partidistes i no passa res. Amb aquesta mena de gent es fa la vista grossa i se’ls permet jugar amb les cartes marcades. Ells poden fer trampa. En canvi, altres estan en el punt de mira de jutges, fiscals i tribunals de tota mena per tal de tallar de soca-rel qualsevol intent que a ells els sembli que va més enllà del que consideren permès. I les seves permissions –tots ho sabem- són sempre tan subjectives que ja comença a fer fàstic! Aviat no ens permetran ni respirar…

Espanya és el país del No. Ho ha estat una mica sempre, però ara cada cop ho és més. Ahir ho vam poder comprovar, com ja era previsible, al Congrés dels Diputats. Una vegada més han dit No a tot. Sense cap escletxa. Sense cap sortida. Sense fissures en cap dels dos partits majoritaris. Aquí no es toca res. Aquí manen només uns i es fa el que ells volen. Els altres a obeir i prou!

Ahir no vaig voler escoltar res per no fer-me mala sang. Ja sabia què dirien i -el que és pitjor- com ho dirien. Avui ho he pogut repassar una mica als diaris i ja n’he tingut prou. Amb tants NO que estem rebent darrerament i amb tantes portes que només es tanquen, no ens queda altre remei que –recollint l’expressió del Raimon- dir-los que “nosaltres no som d’eixe món”. Jo també el dic No. I, com jo, estic segur que som molts els que no volem ser d’un lloc que tanca portes. Jo creia que les portes s’obrien i es tancaven. Però en aquest estrany país anomenat Espanya no és mai així. Aquí les portes només es tanquen. Som en un país que emmanilla, que tapa boques i que lliga peus. No volem pertànyer a un lloc on tot vingui imposat i on constantment et diguin que ets fora de la llei (una llei que fan ells a la seva conveniència). No volem pertànyer més a un lloc on aquest llei no es pugui tocar i on no sembla haver-hi cap possibilitat de modificar. Vivim en un país sense sortides i sense autèntica democràcia.

Raimon deia que no volia ser d’un món on la por era la llei per a tots, la fam era el pa dels treballadors, on els homes plens de raó eren tancats a la presó. Raimon no volia ser d’aquella fosca Espanya franquista. Jo -una bona colla d’anys després- continuo dient que no vull ser d’una Espanya com aquesta, tan semblant en massa coses a aquella. Prefereixo “estar sol, que mal acompanyat”, com diu la dita. Prefereixo rondar eternament per les galàxies que quedar-me quiet en aquest tètric racó de món anomenat Espanya.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2y6LcJHbo

No vull fer un joc de paraules amb aquest títol, encara que ho pugui semblar. Simplement vol ser una petita reflexió per referir-me a un fet que veig que s’ha produït molt quest dies en què, arrel de la mort de l’expresident Adolfo Suàrez,, tothom parla d’ell i d’aquells llunyans dies del que s’ha anomenat “transició”.

No seré jo qui deixi de reconèixer els molts valors de la transició. Es van fer coses que semblaven impensables i que, vistes en perspectiva, crec que van ser un gran encert i un gran pas endavant, sobretot si s’hagués seguit de forma decidida el procés que es va començar  i que va ser tallat d’arrel  amb l’intent de cop d’Estat (o com se li vulgui dir) del 23F de 1981. Reconeixent, doncs, les moltes coses positives que hi van haver aquells dies, cal fer memòria també del gran i vergonyant exercici de “desmemòria” que s’ha fet a partir de llavors. Desmemoriejar o desmemoriar-se pot ser per causa natural i involuntària (amb l’edat passa molt sovint que oblidem coses i que la memòria es torni fràgil), o pot ser degut a que sigui un procés volgut, ben voluntari i fins i tot buscat i desitjat. Quan parlem de memòria històrica volem dir exactament això: no s’ha d’oblidar mai el passat, no s’ha d’amagar i s’ha d’explicar a les generacions futures les coses tal com van succeir o, almenys, de la manera més aproximada possible a la realitat. És una mala tàctica amagar coses, callar-se’n d’altres i deformar la realitat, tot i que tots tenim la tendència natural de fer-ho.

Després d’aquells anys de transició a Espanya s’han esborrat moltes coses –massa- i s’ha fet un gran monument a la “desmemòria” col·lectiva. Ha estat un greu error, les conseqüències del qual encara arrosseguem i els problemes que no es van voler resoldre llavors ara surten molt més grossos i molt més reforçats. Per això aquest dies, que tant es parla de Suárez i de la transició modèlica que alguns diuen que es va fer, encara no ens atrevim a parlar clar i explicar-ho tot. S’expliquen i s’amplifiquen les llums i s’amaguen encara avui les ombres. No va ser només l’expresident Suárez qui va tenir Alzheimer sinó que ha estat una bona part d’Espanya qui n’ha tingut. Un dels símptomes més comuns d’aquesta malaltia és la pèrdua de memòria. Exactament això és el que ha passat a bona part de la societat espanyola: sembla que ens haguem oblidat de les coses i que hàgim començat a desenvolupar una espècie de memòria selectiva que fa que només recordem el que volem. I això és com jugar al solitari i fer-se trampa un mateix. No se’n treu res i, a la llarga, és contraproduent.

Ja seria hora, doncs, que aquí es comencés a parlar clar i que no tot va ser de color de rosa i tan bonic. Ja seria hora que es comencés a jutjar situacions i persones que no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja seria hora que es comencessis a destapar fosses i veure què hi ha a sota, cosa que no s’ha volgut fer i que sembla que no es vol fer encara. Una llàstima!

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                              Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.

Hi ha un text a l’Evangeli (Mt 7,6) que diu: «No doneu als gossos les coses santes ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos».  Entenc que el text vol dir que hi ha moments o situacions en què és inútil donar gaires explicacions a qui és incapaç de comprendre-les o oferir alguna cosa valuosa a qui no pot valorar-la. Aquesta incapacitat pot venir per diverses raons: per curtedat intel·lectual, per incapacitat involuntària de comprendre  la realitat (altres vegades, però, aquesta incapacitat és ben voluntària i culpable, a fe de Déu!), per l’educació rebuda, per falta de crítica, per costum, per mandra, etc.

M’ha vingut a la ment aquesta frase de l’ Evangeli tot veient les manifestacions i les actuacions reiterades d’alguns polítics  espanyols que manifesten una curtesa de mires preocupant. Amb aquesta gent tan poc apta és impossible que un Estat pugui anar bé. Sembla que juguin a veure qui troba la pitjor solució ala problemes. Hi han persones amb la ment oberta, amb una mica de sentit comú i amb voluntat d’escoltar i d’entendre situacions noves; persones capaces de dialogar, d’observar noves realitats, nous comportaments, obrir-se a canvis, a noves idees i formes de fer, a nous països, a nova gent o a noves llengües. I n’hi han d’altres que són incapaces d’entendre res del que passa al seu voltant i davant dels seus mateixos morros. Hi han ments tancades amb pany i forrellat que no les obrirem ni amb un trepant. Trobo que sempre val la pena donar explicacions i fer esforços amb qui veus que està disposat a entendre i està obert. En canvi, arriba un moment en que veus que no val la pena perdre temps i esforços amb el que no vol veure i està hermèticament tancat i ben protegit en la seva fortalesa mental o en la seva torre d’ivori. Espanya té un bon pom de polítics i intel·lectuals d’aquesta mena. Ja podem fer intents, que no hi ha res a fer! Per desgràcia és així i, per tant, qualsevol esforç és com tirar perles als porcs.

No fa gaires dies el govern del PP va menysprear els esforços d’intermediaris internacionals per posar fi al problema d’ETA. Era una oportunitat que se’ls oferia i, una vegada més, van deixar-la passar de llarg. Una vegada més, perles als porcs! Fa anys que hi ha malestar i disconformitat de com van les coses a Catalunya i sembla que ningú ho vulgui veure. Buscar solucions? Cap ni una! Perles als porcs!.I com aquestes en trobaríem un munt perquè sovint sembla que fan les lleis justament per crear problemes nous i deixar descontent tothom. Incapacitat? Mala fe? Interessos inconfessables? Em sembla que hi trobaríem una mica de tot, menys el fet de pensar amb la ment una mica oberta. Ja em direu, per exemple, què li hem de dir al President d’Extremadura quan agafa les balances fiscals i les interpreta tan barroerament tal com ho fa? Perles als porcs! No val la pena perdre-hi ni un minut…

Aquí no trobem ningú disposat a dialogar de veritat i, pel que anem veient en els darrers temps, a Espanya hi ha un munt de gent incapaç d’entendre i interpretar la realitat. Postures inamovibles, replegament, no voler baixar del ruc de cap de les maneres. El problema no és nou i fa segles que s’arrossega. Les diferències culturals, religioses o lingüístiques a Espanya no s’han acabat d’entendre mai i la solució ha estat massa vegades la dels Reis Catòlics (?) amb els jueus: expulsió, acusacions i, si cal, presó. I les conseqüències ja veiem quines són: els problemes no s’arreglen i cada cop es fan més grans.Perles als porcs!

I per acabar i parlant de porcs: fins i tot han estat capaços de crear un problema on no hi era amb l’assumpte dels purins Una cosa que semblava prou ben solucionada i de la que se’n treia un bon rendiment (fer electricitat dels residus dels porcs) han tingut la brillant idea d’espatllar-la i fer-ne un greu problema per a centenars de famílies i per un munt de territoris. Si a vegades sembla fins i tot que els porcs siguin més intel·ligents que ells!

És indiscutible que certs titulars enganxen. Aquesta és una qualitat necessària per a un bon periodista, tot i que aquesta vegada no era el periodista qui feia el titular sinó el senyor Manuel Lara que deia sense cap mena de rubor que “ell era més catalanista que els independentistes”. El periodista que li fa l’entrevista és aquest xalat de Salvador Sostres, que ara escriu al diari EL MUNDO. Em repugnen força tant Salvador Sostres com Manuel Lara. I no cal dir que encara em fa venir més basques, nàusees i fàstic aquest immund diari (aquesta sòrdida cosa, que diria ell referint-se al diari El Punt/Avui) al que ara escriu. Com deia abans, avui el Sostres semblava que volia fer la gara-gara  a l’amo del Grup Planeta Planeta, tot i haver-ne parlat tan malament en altres ocasions.

El senyor Lara es despenja amb afirmacions com aquesta: «Soy más catalanista que los independentistas. Fíjate si soy catalanista, y fíjate si creo en Cataluña, que yo no quiero un país que en el peor de los casos sea como Moldavia y en el mejor, como Dinamarca. ¿Por qué tendríamos que conformarnos con estas migajas? Es mucho más importante y mucho más serio liderar España. Quiero una Cataluña fuerte, potente y brillante que lidere España». Però el senyor Lara no deu adonar-se que, amb la independència que reclamem, el que és justament busquem és tota una altra cosa de la que diu ell. I la busquem perquè mai ens han deixat liderar res ni ser res del que voldríem ser i mereixíem ser. Tal com diu el refrany “VAL MÉS SER CAP D’ARENGADA QUE CUA DE LLUÇ” o, com dirien en castellà, “Más vale ser cabeza de ratón que cola de león “.

El senyor Lara no en té prou amb aquesta “engruna” que és Dinamarca. Ell vol molt alguna cosa més que aquestes molles; ell vol el pa sencer i desitja una Catalunya forta, potent brillant i líder. Però, desgraciadament, no ens explica com ho aconseguirem i quins deuen ser els mitjans per aconseguir-ho. No es deu adonar d’una evidència clamorosa i diàriament constatable: constantment se’ns nega el pa i la sal i els mínims mitjans per poder ser tot això de veritat i tal com ens correspondria. No s’adona que estem tips de tanta befa, de tanta indignitat, de tant menyspreu, de tant espoli i estem tips d’una Espanya que no té cap mena de qualitat institucional ni moral i que, amb el pas que anem, enlloc de progressar adequadament no fem més que enfonsar-nos en el fang de la corrupció cada cop més.

Hi ha uns components essencials per fer un país de Champions, que és al que hauríem d’aspirar a ser: el nivell de la moral pública i la qualitat de les institucions. Cap de les dues coses són mitjanament bones a Espanya. Aquí ens podem permetre un alt grau de corrupció a tots els estament i no passa res (o passa poca cosa). Aquí la filla del Rei es pot permetre riure’s del mort i de qui el vetlla, tenir la fiscalia a favor seu i que un funcionari d’ Hisenda li faci les declaracions de renda per tal de que no la puguin enxampar per enlloc. Un país decent no es pot permetre aquestes coses i una societat que vulgui ser alguna cosa amb cara i ulls, decent i, per tant, tenir-se respecte a si mateixa i als seus ciutadans no pot permetre’s unes institucions corcades fins a la medul·la i on els tres poders de l’ Estat (legislatiu, executiu i judicial) no puguin ser autònoms, lliures i actuar sense pressions de cap mena.

Que potser tot això és massa utòpic? Potser sí. Però el senyor Lara sap molt bé que les coses ara no van pas així, que tampoc hi anaven en els temps de la dictadura franquista –que el seu pare va saber aprofitar prou bé- i que un imperi com el seu no surt de forma espontània com els bolets. El senyor Lara potser ha treballat molt, però també sap molt bé i de primera mà el que són les pressions, el joc brut i els camins foscos i pudents de les cloaques perquè ell mateix ha estat un d’aquests personatges que s’hi ha sabut moure com el peix a l’aigua en aquest sòrdid món. La indecència de molts s’ha convertit en virtut i sembla que ja li està bé que continuï essent així i que no és necessari canviar. En un altre país que vulgui aspirar a ser net i on les pautes de conducta d’una persona vulguin anar pel camí de la decència es veu que al  Sr. Lara no li interessa ser-hi i per això va dir una vegada que, si Catalunya esdevingués independent, “portaria el seu imperi a Sevilla, Saragossa, Madrid o Cuenca”. Per mi ja pot començar a preparar les caixes, que persones amb aspiracions com les seves trobo que tampoc ens fan cap falta per més que es vanti de que «soy la única persona que conozco que tengo la Creu de Sant Jordi y la Medalla de la Guardia Civil» i segurament que fins i tot un munt de medalles més. Per desgràcia ens consta poc donar medalles i les fem anar a dojo…

Llegeixo avui mateix la notícia que l’Associació Catalana de Sociologia “assegura en el seu últim anuari que ens trobem en l’inici d'”un canvi d’època” suscitat pel descontentament ciutadà davant la situació econòmica i política actual. Un malestar que al llarg de l’any passat va continuar fent créixer la indignació i la insubmissió ciutadana i els moviments socials”.

Els sociòlegs són els tècnics que ens saben explicar d’una manera científica com és la societat, com es mou, quines tendències es van imposant, etc. Ells són els que ”expliquen” coses que la majoria dels mortals només som capaços de veure o intuir. Les veiem, les ensumem, però no sabem massa com explicar-les. Els sociòlegs saben fer la dissecció d’aquest cos tan complicat com és una societat, el saben analitzar i saben trobar les explicacions pertinents del seu comportament, de les seves malalties, de les seves potencialitats i de les seves virtuts. Jo els comparo -sense saber si és ben bé així- als metges. Quan estem malalts i anem al metge el primer que fan és fer-nos fer anàlisis, radiografies, proves de tot tipus i llavors, amb tota la carpeta plena de paperassa, tornem al metge per tal de que interpreti tot allò tan enigmàtic per nosaltres, ens ho tradueixi, en faci un diagnòstic i ens recomani els tractaments necessaris.

Jo diria que aquest “canvi d’època” que l’ Associació Catalana de Sociologia afirma que s’està produint ja l’estem veient tots des de fa temps i el comentem a la feina, amb amics i familiars, el llegim als diaris en forma de notícies que van caient inexorablement com una gota malaia que ens va torturant i ens va indignant per dins. Per tant, no m’estranya gens que aquella “incipient crisi econòmica que començàvem a patir fa uns anys i la seva traducció en retallades i pèrdues de drets socials s’hagi anat transformant des de la perplexitat a la indignació i des de la indignació a la mobilització”. I estic segur que ara ens tocarà fer un pas més en aquesta gradació. Ja vam quedar prou astorats, sobtats i perplexes sense entendre massa què passava. Ja ens vam indignar i vam sortir als carrers. Ja ens hem mobilitzat i molta gent continua fent-ho cada cop més carregada de motius… Què ens queda? Què li queda a aquesta societat que veu que li cauen castanyots per tots costats, que veu que els governs no fan gran cosa, que veu que les lleis li van en contra, que veu un futur cada cop més negre? Li queda la insubmissió com a única sortida i com una forma extrema de mobilització.

En aquest Anuari del 2013, coordinat pel sociòleg Jordi Estivill,  es destaca “la distància creixent entre ciutadans i polítics, sobretot pels casos de corrupció destapats, i la progressiva desafecció dels catalans, que s’ha anat traduint en una afirmació força massiva en favor del dret a decidir i d’una potencial independència”. Constata també “el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la insubmissió civil, fiscal, social i cultural”. No ho diuen pas perquè sí i sense motius. Ells saben bé –com ho sabem nosaltres- que possiblement la insubmissió sigui la darrera sortida davant de tantes provocacions. Quan ja no es pot aguantar més, quan ets sents desemparat, quan les lleis van clarament en contra teva, et queda només  la insubmissió (de la que ja en parlava en aquest mateix blog el 21 d’ abril de 2012) que és la forma extrema de la indignació. És el dir “ja n’hi ha prou”; és el dir “fins aquí hem arribat”. És una fita que s’ensumava de feia temps perquè la tàctica del Gobierno de España és anar acorralant, anar tallant camins, deixar sense sortides als més dèbils i, en canvi, obrir espais i aplanar camins als poders fàctics de tot tipus (exèrcit, Església, bancs, Casa Reial…). Protegim els forts, que ells ens protegiran a nosaltres, deuen pensar. Però no pensen que algun dia tot es pot acabar i que una fera acorralada es torna molt perillosa. Estan acorralant de tal manera una bona part de la societat i uns territoris concrets que potser arribi el moment que es plantin i es defensin amb la única cosa que poden defensar-se i que els queda: amb la insubmissió. Ja sé que és un camí tortuós i difícil de fer. Però quan no en queda altre, qui diu que no el puguem fer?

Jo no sé què hi podran dir més els sociòlegs i els entesos que no hagin dit ja. No sé quins avisos es poden donar més que no s’hagin donat ja, però trobo que no procurar sortides dignes a les coses és voler dur la gent a un cul de sac i a carrerons sense sortida. I això sempre és molt perillós…

Considero que la llibertat és, per exemple,  poder-me donar de baixa d’una companyia elèctrica o telefònica que m’ha fet una marranada i contractar-ne una altra que em vingui més de gust. O si considero que al consell d’administració d’aquesta empresa hi han personatges que, essent ministres, polítics o personatges públics m’han tractat anteriorment molt malament.

La llibertat és poder deixar d’anar a un bar o a un restaurant on no m’hagin tractat prou bé o hagin fet veure que no m’entenien si parlava en català. Considero que la llibertat és poder deixar d’anar a un supermercat on, per exemple, no retolin en català, o que el seu propietari hagi reconegut haver donat diners a un partit polític que considero que tampoc no m’ha tractat gens bé. També penso que sóc lliure si puc deixar d’anar a fer turisme a un lloc que no em vingui de gust i, en canvi, triar-ne un altre que sí que em ve de gust anar-hi pel motiu que sigui. Considero que sóc lliure si ni tan sols em cal donar explicacions de si prefereixo un lloc o un altre. Simplement, trio les coses perquè vull, perquè tinc els meus arguments personals i potser perquè sóc una persona una mica estranya. Però em sento lliure perquè puc triar.

Puc triar el que vull menjar, com vull vestir, on vull viure. Puc triar els programes de la tele que vull veure i els diaris que vull llegir. Potser fins i tot puc canviar de feina si la que tinc no m’agrada gens ni mica, tot i que ara això cada cop sigui més difícil. Però sí que puc triar la música que vull escoltar i la marca de cotxe que vull comprar. Puc triar els amics que tinc, puc triar la forma de viure, el que vull llegir o si el diumenge vull anar a passejar o vull quedar-me a casa.

Tenim la sort –encara- de poder triar moltes coses en la nostra vida, sobretot si hem tingut la sort de que la vida ens hagi regalat tantes i tantes coses bones com ens ha regalat als que vivim en les riques societats occidentals. “Gracias a la vida, que nos ha dado tanto”, cantava Violeta Parra. I és veritat. La vida ens regala constantment moltes coses que no valorem si les tenim i que trobem molt a faltar si deixem de tenir-les. Diuen que és molt fàcil anar ascendint en l’escala social i, en canvi, és molt dur haver de descendir-ne. Com difícil és considerar que semblava que començaríem a ser una mica més lliures políticament i, de mica en mica, hem anant comprovant que tot plegat se n’ha anat a la merda i que estem fent passos enrere dia a dia.

I, com que vull ser lliure, considero que ja n’hi ha prou. Considero que podem seguir vivint conformats amb el que tenim, amb el que estem acostumats o podem triar formes noves de viure. Podem estar conformes, resignats, submisos i acceptar al que hi ha o podem revoltar-nos i estar disconformes amb les coses. Ser lliure també és poder fer aquesta tria interna i decidir com volem ser i triar els mitjans per ser-ho. Si no puc triar res important, considero que no em deixen ser lliure.

Aquests dies se senten veus que ens diuen que no vivim sols i que no podem decidir només nosaltres sols. Doncs decidim tots. Posem els mitjans necessaris per tal de que la gent es pugui sentir lliure i pugui triar. Ens diuen que és com si visquéssim en una escala de veïns on hi han molts pisos i, per tant, ens hem de posar d’acord de quin color pintarem la barana de l’escala o la façana. Doncs, posem-nos d’acord! I si no ens en posem i decidim marxar d’aquest edifici i anar-nos-en a un altre perquè aquest no ens agrada prou? No, això no ho podem decidir, ens diuen. Es veu que no podem marxar i hem d’estar eternament lligats a aquesta escala, a aquests veïns, a la manera de fer d’aquesta gent, tant si ens agrada com si no ens agrada…

És el que jo no entenc. Per què no puc triar? Per què he d’estar eternament lligat a una Sagrada Constitució que no es pot tocar en els temes que a ells no els interessen? Si em puc donar de baixa de tantes i tantes coses; si puc canviar i triar-ne tantes altres de la meva vida, per què no puc triar marxar d’aquest edifici i fer-me una casa nova al meu gust? Si considero que amb aquests veïns no m’hi podré entendre mai, que mai ens posarem d’acord, que el president de l’escala no escolta les meves queixes, que no veig cap futur a la manera de viure que jo voldria, per què no puc anar-me’n?

Espanya ens roba. Ens roba la llibertat!

“Yo quiero que la niña que nace en España tenga una familia y una vivienda y unos padres con trabajo. Esto es lo mínimo que debemos exigirnos para todos: una familia, una vivienda, y unos padres con trabajo.

Aquest país tan fantàstic i tan irreal del que ens parla el Sr. Rajoy és exactament això: una fantasia, un somni, una ficció, una imatge il·lusòria, una quimera. No el reconec. Mes aviat és tot el contrari del que diu que és i que diu que vol construir.

El PP és incapaç de fer un país així, per la pròpia incapacitat manifesta que ha mostrat quasi sempre i perquè està moralment incapacitat per fer-lo. Perquè no hi creu. Perquè els seus valors són totalment uns altres.

La família de la que parla aquest home, curt de vista i de gambals, ja la va trobar feta i no és cap mèrit seu. Fer que les famílies estiguessin millor ja és tota una altra cosa i ja hem pogut comprovar que ha fracassat en l’intent. El PP no ha sabut donar vivenda ni feina a ningú. El PP no ha sabut donar educació a aquesta nena de la que parla i que vol que vagi per tot el món orgullosa de ser espanyola. Aquesta nena no sap idiomes –com no en sap ell mateix-, els títols professionals que vol que mostri no són gaire cotitzats i, la majoria, hauran de marxar a fer de cambrers o a cuidar nens.

Un altre país de fantasia del que ens parla el PP és aquest de la llibertat, la tolerància i els drets humans. Però si no ha fet més que retallar drets des que ha arribat al poder! Amb el PP hem retrocedit un munt d’anys en els avenços socials que s’havien anat produint. I, com sempre, ho han fet pagar als més febres i els que més hi han guanyat són els seus amics banquers. Han tingut diners per rescatar bancs i caixes i no n’han tingut per apujar les pensions dels jubilats, per fomentar la vivenda social  o per ajudar els discapacitats.

La “niña” de Rajoy ha hagut de marxar a treballar a fora perquè aquí no té cap mena de futur;  Amb el PP la sanitat pública s’espatlla cada dia més i, el que queda, es regala a grups privats perquè hi puguin fer força negoci; les beques als estudiants es retallen de la mateixa manera que es retallen les llibertats i els drets socials. Aquesta España de la que parla amb tant d’orgull fa aigües per tot arreu i només se salven els seus amics, endollats tots en consells d’administració de les grans empreses que, com és sabut, miren més pels seus interessos que no pas pel bé comú. I ja sabem que les coses no canviaran perquè tots els passos que fan són per seguir protegint delinqüents de camisa blanca i corbata o monarquies podrides.

No, Sr. Rajoy, no volem seguir caminant amb aquesta España que ens vol seguir venent. Aquesta España fa temps que no ens interessa. Per què es pensa que cada dia som més que en volem fugir? Una España que, com en el vídeo del començament, només fa servir la porra i el garrot no ens interessa. D’una España així cada dia seran més els que en voldran marxar i no cal que intenti retenir-los a cops de bastó o de lleis. No en traurà res i ja veurà que es farà evident en cada elecció que vingui. Cada dia hi ha gent més farta de vostès i no se n’adonen…

L’arribada d’un circ a qualsevol poble sempre desperta expectació. Sobretot a la canalla. I, si eren com el d’abans que portaven animals, encara més. Jo sóc de poble petit i, per tant, els circs que venien al meu poble eren de pa sucat amb oli, o sigui, circs petits,  i poc importants. Com a màxim, portaven alguns gossos ensinistrats i poca cosa més… Però sempre feia que hi hagués una mica de moviment en un lloc on no hi passava mai res. La canalla de seguida hi anàvem per xafardejar una mica i fer passar la natural curiositat d’un nen que potser no n’havia vist mai cap. I a la nit, gran part del poble era allà a la plaça per veure la funció. D’alguna manera era d’agrair poder matar l’avorriment i la monotonia típiques d’un poble petit!

L’arribada dels “peperos” a Barcelona aquests dies és com l’arribada d’un circ. Però un circ gran, important, amb animals ben grossos i ben cuidats, ben lluents i amb artistes de primera fila per tal de que es noti ben notat. La Convención del PPC d’aquests dies aBarcelona reunirà peixos grossos, animals exòtics, feres d’aquelles que ensenyen unes bones dents i amb rugir potent. Diuen que vindran fins a 5 ministres del Gobierno de España, a més d’altres grans càrrecs i amb la clausura de la gran estrella mediàtica Mariano Rajoy. Aquesta mateixa tarda ja ha començat la piuladissa de tots aquests “pájaros” i ja han començat a fer força soroll i a fer-se notar amb algunes declaracions espectaculars. Si d’alguna cosa estic convençut és que de soroll en faran molt i en deixaran anar de molt gruixudes. Es nota que arriben amb molta prepotència i amb un complex de superioritat que no se l’acaben.

Venen a fer una convenció. Jo tenia entès que les conveccions les organitzaven les empreses, reunint els seus empleats per tal de donar consignes, posar-se al dia, fer el llançament d’algun producte nou, organitzar-se millor, motivar el personal i, com a darrera i més important finalitat, millorar l’empresa. En aquesta convenció “pepera” el que predominaran seran les amenaces i ensenyar el bastó. No hi haurà res de nou i les repetides consignes seran les de sempre. Després de dir-nos que som molt rucs, que ens creiem totes les mentides que ens diu el nostre Govern i els partits independentistes, ens diran que si no fem bondat ens castigaran amb tot el rigor de les lleis, que en tenen moltes i per a tota ocasió. I, que si no les tenen, ja en faran de noves pel moment adequat. Pot ser que algú hi intercali algun “piropo” per fer-nos veure que són bona gent i que tot ho fan per al nostre bé.

Però, tot plegat, un autèntic circ amb molts pallassos (amb perdó dels pallassos) que ens faran fer un tip de riure si ens els escoltem. Però, com que els acudits seran tots vells i molt gastats, jo us aconsellaria de que no en fem massa cas. deixem que vagin dient, que vagin amenaçant, que vagin fent el ridícul. Nosaltres… a la nostra.

Senyors  Alberto Fabra i José Ramón Bauzà:

No sé ben bé com adreçar-me a vostès. Podria parlar-los com a Presidents de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears; podria dirigir-me a vostès simplement com a polítics d’unes Comunitats Autònomes, tal com a vostès els agrada dir. Prefereixo, però, dirigir-me a vostès com a persones que haurien de saber què és una llengua, una cultura, un país, una història, uns costums i unes arrels que mereixen ser respectats, guardats i transmesos a unes persones que ho esperen, s’ho mereixen i hi tenen dret.

I el primer que se m’acut de dir és que vostès són uns genocides culturals. Potser aquesta paraula els semblarà una mica gruixuda i els farà mal a les orelles però si anem al diccionari veurem que la definició de “genocida” és prou adequada per a vostès.  El diccionari diu el següent:

GENOCIDA: adj i m i f Dit de l’estat, l’organització, la persona, etc., que ordena o comet un genocidi.

I si anem a veure què és un “genocidi”, el diccionari ens diu:

GENOCIDI: m 1 POLÍT Extermini d’un poble o d’una ètnia.

    2 genocidi cultural Etnocidi.

ETNOCIDI: m ANTROP Extinció deliberada d’una cultura per una altra.

Per tant, senyors Fabra i Bauzà, a vostès se’ls pot anomenar etnocides amb total propietat perquè durant el seu mandat  vostès no han fet més que intentar matar una cultura, extingir-la, negar-la, amagar-la i implantar-ne una altra. I ho han fet amb tots els mitjans dels que disposen, que són molts.

Vostès, senyors Fabra i Bauzà, són una peça més i uns conspicus seguidors de tota una llarga tradició, molt ben apresa i executada pel partit al qual vostès pertanyen: el Partido Popular. Tots sabem d’on arrenca aquest partit i com al seu moment va anar arreplegant totes les molles i tota l’herència franquista. Tots sabem com aquest partit ha anat representant i segueix representant tot el més ranci, el més tronat, el pitjor de la cultura espanyola. La cultura espanyola té molta més riquesa i moltes més coses interessants i dignes de guardar i divulgar que les que vostès volen imposar amb una gran miopia, curtedat de mires i molta, molta, mala fe. A la seva pàgina web diuen que “al PP le interesan las personas, lo que piensan, sus preocupaciones y sus necesidades”. Ho diuen seriosament això o han pretès fer una broma de mal gust?

Amb excuses de mal pagador i amb arguments que fan riure han anat buscant la manera d’anar desmuntant tot el que pot fer olor a català. Han fet les lleis pertinents per treure competències, per impedir el que vostès en diuen “excesos autonómicos” i que no són més que competències que qualsevol Govern hauria de poder tenir. No només no reconeixen competències, maneres de ser i de fer que feia anys que funcionaven, sinó que ara fan tot el possible per treure-les i imposar-ne unes altres. Per aquesta raó a vostès se’ls pot anomenar etnocides i no s’haurien d’ofendre.

Escric aquesta carta mentre escolto per la ràdio que d’aquí una hora les emissions de Catalunya Ràdio no es podran escoltar més al país Valencià, com ja fa temps que no es pot veure TV3. Els valencians podien escoltar català gràcies a la xarxa de repetidors d’Acció Cultural del País Valencià, xarxa que havia pagat amb els seus diners i que mantenia gràcies als seus migrats mitjans justament perquè encara hi han persones prou dignes com per lluitar per una llengua i una cultura pròpies. A les Balears s’han fet lleis per tal que el català s’ensenyi menys a les aules. Tot plegat, un autèntic pla genocida.

I així com encara hi ha un munt de persones dignes, lluitadores i generoses a tots aquests llocs, també se’n troben altres com vostès mateixos que són tot el contrari: persones que no estimen ni tan sols el seu patrimoni cultural, que no miren un bé comú que s’ha de conservar com és una llengua i una cultura, no estimen la seva gent i les coses pròpies. Per això els torno a repetir que són vostès uns etnocides amb tots els ets i uts. Vostès no són dignes de presidir pobles tan dignes com són els valencians i els balears i no en són dignes perquè no miren pel bé del seu poble i per conservar una riquesa que han heretat de segles. Vostès són indignes, però també són ignorants. Vostès no entenen ni saben què és una cultura, un poble. Vostès no saben res i no ho volen saber, que és molt pitjor

Però estiguin ben segurs que vostès no guanyaran. Als pobles que volen viure no els fan morir fàcilment persones com vostès. Franco prou que ho va intentar i no ho va aconseguir. Aprenents franquistes com vostès tampoc aconseguiran matar una cultura i una llengua que és prou forta per aguantar adversitats com aquestes que ens toca sofrir altra vegada. Ja ho poden anar tenint ben clar i se’n poden anar convencent: al País Valencià se seguirà parlant valencià i a les Balears les diverses variants balears del català; i això perquè molta gent ho seguirà volent i lluitarà per tal de que així sigui.

I, per acabar, només desitjar que aqueta malvestat passi com més aviat millor. Esperem que el poble sigui prou lúcid com per castigar amb els seus vots persones nefastes com vostès i com mereixen les  accions i les polítiques d’un PP que ha fet retrocedir les coses 50 anys enrere. Potser els pot semblar que estan guanyant batalles, però estiguin ben segurs que no guanyaran la guerra.

Una de les males notícies que llegeixo avui: El poeta i periodista argentí Juan Gelman ha mort als 83 anys a Mèxic. Ens diuen els diaris que “la seva obra es caracteritza per l’elevat grau de compromís social i contra les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure”.

Quines amargues experiències li va tocar viure? Al llarg d’una llarga vida com la seva, segurament que n’hi va haver de tots colors. Però, sense cap mena de dubte, una de les més amargues va ser la desaparició del seu fill Marcelo, de la seva nora Maria Claudia –embarassada de 7 mesos- i de la néta Macarena, a qui Juan Gelman va buscar durant 23 anys, fins que, al final, la va trobar a l’Uruguai, on vivia amb la família d’un policia a qui la van donar il·legalment quan va néixer.  La seva identitat original va poder ser, per fi, establerta l’any 2000, després d’anys i anys de buscar-la el seu avi Juan.  El pare de Macarena, Marcelo Gelman, va ser assassinat a Buenos Aires l’octubre de 1976 i les seves restes trobades i identificats el 1989. Però encara es desconeix el lloc on van ser sepultats a l’Uruguai les restes de la seva esposa, María Claudia García, nora del poeta.

L’any 1995, en plena recerca d’aquesta criatura (que no sabia si era nen o nena) va escriure aquesta emotiva carta que transcric a continuació.

Carta abierta a mi nieto

“Dentro de seis meses cumplirás 19 años. Habrás nacido algún día de octubre de 1976 en un campo de concentración. Poco antes o poco después de tu nacimiento, el mismo mes y año, asesinaron a tu padre de un tiro en la nuca disparado a menos de medio metro de distancia. El estaba inerme y lo asesinó un comando militar, tal vez el mismo que lo secuestró con tu madre el 24 de agosto en Buenos Aires y los llevó al campo de concentración Automotores Orletti que funcionaba en pleno Floresta y los militares habían bautizado “el Jardín”. Tu padre se llamaba Marcelo. Tu madre, Claudia. Los dos tenían 20 años y vos, siete meses en el vientre materno cuando eso ocurrió. A ella la trasladaron -y a vos con ella- cuando estuvo a punto de parir. Debe haber dado a luz solita, bajo la mirada de algún médico cómplice de la dictadura militar. Te sacaron entonces de su lado y fuiste a parar -así era casi siempre- a manos de una pareja estéril de marido militar o policía, o juez, o periodista amigo de policía o militar. Había entonces una lista de espera siniestra para cada campo de concentración: Los anotados esperaban quedarse con el hijo robado a las prisioneras que parían y, con alguna excepción, eran asesinadas inmediatamente después. Han pasado 12 años desde que los militares dejaron el gobierno y nada se sabe de tu madre. En cambio, en un tambor de grasa de 200 litros que los militares rellenaron con cemento y arena y arrojaron al Río San Fernando, se encontraron los restos de tu padre 13 años después. Está enterrado en La Tablada. Al menos hay con él esa certeza.

Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Me lo aseguró el padre Fiorello Cavalli, de la Secretaría de Estado del Vaticano, en febrero de 1978. Desde entonces me pregunto cuál ha sido tu destino. Me asaltan ideas contrarias. Por un lado, siempre me repugna la posibilidad de que llamaras “papá” a un militar o policía ladrón de vos, o a un amigo de los asesinos de tus padres. Por otro lado, siempre quise que, cualquiera hubiese sido el hogar al fuiste a parar, te criaran y educaran bien y te quisieran mucho. Sin embargo, nunca dejé de pensar que, aún así, algún agujero o falla tenía que haber en el amor que te tuvieran, no tanto porque tus padres de hoy no son los biológicos -como se dice-, sino por el hecho de que alguna conciencia tendrán ellos de tu historia y de como se apoderaron de tu historia y la falsificaron. Imagino que te han mentido mucho.

También pensé todos estos años en que hacer si te encontraba: si arrancarte del hogar que tenías o hablar con tus padres adoptivos para establecer un acuerdo que me permitiera verte y acompañarte, siempre sobre la base de que supieras vos quién eras y de dónde venías. El dilema se reiteraba cada vez -y fueron varias- que asomaba la posibilidad de que las Abuelas de Plaza de Mayo te hubieran encontrado. Se reiteraba de manera diferente, según tu edad en cada momento. Me preocupaba que fueras demasiado chico o chica -por ser suficientemente chico o chica- para entender lo que había pasado. Para entender lo que había pasado. Para entender por qué no eran tus padres los que creías tus padres y a lo mejor querías como a padres. Me preocupaba que padecieras así una doble herida, una suerte de hachazo en el tejido de tu subjetividad en formación. Pero ahora sos grande. Podés enterarte de quién sos y decidir después qué hacer con lo que fuiste. Ahí están las Abuelas y su banco de datos sanguíneos que permiten determinar con precisión científica el origen de hijos de desaparecidos. Tu origen.

Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Los sueños de Marcelo y Claudia no se han cumplido todavía. Menos vos, que naciste y estás quién sabe dónde ni con quién. Tal vez tengas los ojos verdegrises de mi hijo o los ojos color castaño de su mujer, que poseían un brillo especial y tierno y pícaro. Quién sabe como serás si sos varón. Quién sabe cómo serás si sos mujer. A lo mejor podés salir de ese misterio para entrar en otro: el del encuentro con un abuelo que te espera.”

12 de abril de 1995

Carta publicada al setmanari Brecha, Montevideo, el 23 de desembre de 1998

La darrera foto de la Família Real al complet a Palma es del 2007. Des de llavors han passat moltes coses…

Ja ho diuen prou que l’amor és cec i que per això a vegades acaben tan malament les coses… Cadascú que pensi com vulgui, però en el cas de la infanta Doña Cristina Federica de Borbón y Grecia és segur que és així, segons ens explica Jesús María Silva , un del dels advocats de la infanta Cristina en el ‘cas Nóos ‘. La infanta no veia res, no sentia res, no firmava res, no comprava res, no pagava res. Tot, tot, ho feia el seu marit! I amb aquest argument tan infantil i tan tronat despatxa l’assumpte, es treu la pols del damunt i llença tota la merda sobre el cap de. marit Iñaki Urdangarín. En declaracions als periodistes a les portes del bufet d’advocats Roca i Junyent, Silva ha sentenciat que la infanta està enamorada del seu marit i ha argumentat: “Quan una persona està enamorada d’una altra , confia , ha confiat i seguirà confiant contra vent i marea en aquesta persona: Amor, matrimoni i desconfiança són absolutament incompatibles “.

Aquest advocat s’ha oblidat de dir que matrimoni i targeta de crèdit també ho deuen ser d’incompatibles. Ja sabem que quan estem enamorats no veiem massa els defectes de la nostra parella; o potser sí que els veiem, però tanquem els ulls i fem veure que no en té o que no els volem veure. A vegades es tanquen els ulls per no veure una realitat prou coneguda però que no ens agrada prou o que ens pot semblar que d’aquesta manera no ens afectarà. Mal argument el d’aquest advocat i no crec que amb això vagi massa lluny. I menys encara si fem cas al jutge José Castro, que ha citat com a imputada aquesta noia per interrogar-la sobre delictes fiscals i blanqueig de capitals pel fet que participava de l’empresa AIZOON, una entitat privada propietat a parts iguals d’ella i del seu marit i a la que van anar a parar molts dels fons que suposadament va obtenir Iñaki de manera il·lícita. I no devia pas ser cega del tot quan d’aquests fons se’n va aprofitar no només l’Iñaki sinó també la Cristina. Com que sembla que a alguns els costa veure-ho (entre ells el fiscal anticorrupció Pedro Horrach) el jutge Castro s’ha hagut de posar a treballar de valent i ens ha regalat un extens auto de 227 pàgines en el que intenta fonamentar i donar resposta a totes i cadascuna de les al·legacions formulades per les distintes parts. Els que l’han llegit tot diuen que és molt interessant. Jo n’he llegit un resum  fet per ANDREU MANRESA / JOSÉ MANUEL ROMERO al diari EL PAÍS en el que en destacaria els 10 aspectes principals, que són aquests:

1. Coneixia la infanta que els fons d’ Aizoon procedien d’activitats il·lícites

2. Va fer pagaments hipotecaris amb fons de procedència il · lícita

3. Va haver-hi aprofitament propi i delicte de blanqueig de capitals

4. L’actuació dels Ducs de Palma va ser molt sospitosa amb la seva societat Aizoon

5. La infanta va ser cooperadora necessària del delicte fiscal

6. Hi va haver despeses personals de rendes procedents del capital mobiliari

7. Hi va haver coneixement i aquiescència de la infanta

8. Hi va haver delicte per omissió de mirar cap a un altre costat

9. Aizoon era una societat pantalla creada per delinquir

10. La infanta Cristina ,  era “un escut davant d’Hisenda”

Us recomano llegir-los més extensament a El País. Potser li hauríem de recordar al Rei que no ens calen els sermons anuals de fi d’any a que ens té acostumats i que si algú els necessita és ell mateix i la seva família que, pel que es veu, no és com els demés davant la llei i que, no en dubteu, en sortiran tots ells molt ben parats.