A PEU

Mentre feia la meva caminada matinal d’avui escoltava trossos del debat sobre la corrupció al Congrés. Em feia una angúnia i una basca immenses tot allò que escoltava. És com si un estafador em parlés d’ètica o un capellà pederasta d’aquests que han enganxat a Granada em donés classes de moral.Rajoy, el President del partit més corrupte d’ Espanya – i amb diferència-, ens vol donar lliçons d’honradesa i ens vol ensenyar el que és la política neta. És com posar a la guineu a guardar el galliner! Com voleu que ens en fiem de personatges com aquest?

Ahir mateix va haver de dimitir la ministra del PP Ana Mato, després que el jutge Ruz la impliqués en un dels cassos de corrupció més sonats -el “cas Gürtel”- i que més gent del PP hi ha barrejada. Aquesta senyora es veu que tenia molt pes dins del partit i res semblava que la pogués fer caure. Una Ministra que no sabia gestionar, que no sabia comunicar, que s’havia ficat de peus a la galleda un munt de vegades, però que aguantava vents i temporals i que semblava que res ni ningú la pogués fer caure, ara resulta queha hagut de dimitir per culpa d’uns miserables 55.439 euros. La pèssima gestió que va fer dels cassos d’ebola no van poder matar Mato i l’ha matat la corrupció. Segons el jutge Ruz, la ministra va gaudir de serveis turístics, pagament d’esdeveniments familiars i altres articles i conceptes per valor de 55.439 euros, l’origen dels quals era suposadament delictiu. La ja famosa trama corrupta suposadament va sufragar articles de Loius Vuitton per a l’exministra i les festes d’aniversari i de primera comunió de la filla de la parella els anys 2001, 2002 i 2005. El seu exmarit i exalcalde de Pozuelo de Alarcón (Madrid), Jesús Sepúlveda sembla que ja hi està força més emmerdat i és un dels 43 imputats que s’asseuran al banc dels acusats en aquest macro judici.

Vist tot aquest panorama, podem dir que hem guanyat alguna cosa? Segurament, perquè és molt possible que només uns mesos enrere això s’hauria deixat passar i ella hauria continuat de ministra com si res. Tal com estan les coses ara i veient com veuen que el PP està en caiguda lliure, no es poden permetre tanta frivolitat. I és que el tema de la corrupció moral, política, econòmica s’està tornant un tema cada cop més sensible en la nostra societat i un cavall de batalla important. Ja era hora! Els ciutadans estan tan tips de veure tanta porqueria, tantes martingales, tantes mentides, tanta poca vergonya i tants poca-soltes que van pel carrer amb el cap ben alt que ja se’n comencen a cansar i sembla que estan disposats a castigar aquesta mena de conductes. Les enquestes electorals així ho mostren i crec que està molt bé i ja seria hora que passés una cosa així.

Mentre caminava aquest matí escoltava també a la ràdio l’economista de la Universitat Colúmbia Xavier Sala i Martín. M’ha agradat una frase que repeteix tot sovint. Ell diu que “els xoriços estan distribuïts uniformement pel planeta, la diferència només és què passa quan els enganxen”. En aquest sentit, ha recordat el cas de Bernard Madoff, que està en presó perpètua als EEUU, mentre que Fèlix Millet encara està lliure tot i que van ser detinguts en la mateixa època. El tema de la corrupció s’ha tornat, doncs, un tema cada cop més sensible i tots nosaltres hauríem de canviar de mentalitat. Tots nosaltres –jo el primer- podem fer un examen de consciència i comprovar que tots portem al sarró petits cassos de corrupció amb nosaltres. Caldria fer un esforç a les escoles i a tots els àmbits educatius per tal de que es creés una nova mentalitat si volem fer un país nou i millor del que tenim ara. No fa pas tant ( mes de febrer de 2014) la mateixa Comissió Europea va dir-nos que la lluita contra la corrupció és un capítol indispensable en qualsevol Tractat d’adhesió a la Unió Europea. Els països candidats han de complir amb una sèrie d’estàndards per adequar-se als nivells suposadament exemplars dels Estats membres. Fou la mateixa Comissió Europea qui revelà llavors que la corrupció dins de la UE és una pràctica altament estesa que costa a l’economia 120.000 milions d’euros cada any. Encara que no hi ha un rànquing oficial, l’Executiu comunitari situa en aquest inèdit estudi a Espanya com un dels socis europeus on més episodis de corrupció es produeixen. El text que va publicar llavors, de 16 pàgines, repassa amb detall el marc legal, jurídic i institucional de les administracions públiques espanyoles per concloure que les majors pràctiques de corrupció durant les últimes dècades s’han produït en el desenvolupament urbanístic, el finançament dels partits i en la contractació pública.

Un bon avís, doncs, el que han fet al Govern espanyol i, de passada, a tots els altres Governs. A veure si ara són capaços de posar les condicions adequades per canviar aquesta situació…

Avui, mentre prenia el cafè escarxofat al sofà, anava veient a la tele el reportatge de tots els disturbis que s’estan produint a la ciutat de Ferguson (Missouri) aquests darrers dies, després de la mort del jove Michael Brown a mans d’un policia. Em feien pensar les paraules del President Obama, procurant posar tranquil·litat i mirant de suavitzar les tensions en un moment molt delicat d’una població suburbana dels Estats Units majoritàriament negra i molt colpejada per la pobresa, amb la majoria de policies blancs i amb una administració molt deficient, segons ens expliquen els periodistes. Un autèntic còctel Molotov amb totes les condicions idònies per esclatar perillosament!

L’assassinat de Brown és només part d’un problema molt més seriós i arrelat en aquella població des de fa temps; un problema que s’uneix a la resta de factors que incrementen la tensió racial a la petita ciutat de Missouri. La petita ciutat de Ferguson té 21.135 habitants, dels quals al voltant de 15 mil són habitants afroamericans. Una proporció que no es veu reflectida en el seu cos policial, en què només tres dels 53 agents són negres. Una altra realitat és que en les últimes tres dècades, Ferguson ha patit una espectacular transformació a causa de la desocupació. Va passar de tenir un 85% d’habitants blancs, el 1980, a un 33% el 2012.

Un altre aspecte important és l’índex de pobresa, que registra un constant creixement. Un de cada quatre residents viu per sota del llindar de pobresa (establert pel Banc Mundial com les persones que reben menys de US $ 2 diaris) i un atur del 13%. Almenys 14 mil habitants de raça negra són pobres a Ferguson. Els alts índexs de pobresa suburbana en aquest llocs generen institucions policials, sanitàries i educatives amb administracions deficients i insuficients.

Aquest seria el retrat d’un gran problema que no és dóna només allà, sinó que es va generalitzant arreu ampliant les diferències de tot tipus entre les classes socials. I, és clar, els problemes, quan s’agreugen, s’enquisten i perduren en el temps, acostumen a créixer fins que un dia sorgeix una espurna que els fa explotar. En el fons, però, sempre hi trobem una cosa comú: el sentiment de discriminació, d’injustícia o de maltractament que perceben aquestes persones que van entrant en la cada cop més gran bossa dels pobres, degut a la precarietat de les infraestructures i de les institucions per afrontar els reptes i els problemes de tipus social d’unes institucions i d’uns governs que no fan ni de bon tros tot el que podrien fer. Aquest és el fons del problema, segons la meva manera de veure.

Els que entenen d’aquests temes de sentiments, sensacions i emocions diuen que tenim tres cervells:; l’emocional (cervell límbic), el racional (cervell prefrontal) i el de les sensacions (cervell de sensacions). Segons expliquen, el cervell emocional és més ràpid que el cervell racional i davant un estímul extern, és el primer en reaccionar. Emoció, sentiment i estats d’ànim no són termes que signifiquin la mateixa cosa, tot i que no és fàcil diferenciar-los. Les diferències tenen a veure amb el funcionament del cervell i també amb el temps i la variació i graduació que poden patir les emocions. Es veu que, a nivell general  -i salvant excepcions- l’emoció té una durada curta, és intensa i respon a estímuls externs. En canvi, l’estat d’ànim té una durada més llarga, és menys intensa i respon a estímuls interns. És el que diuen els entesos…

Les persones o els pobles que tenen aquest sentiment normalment busquen sortides quan veuen que ningú –a vegades ni elles mateixes- sap gestionar adequadament la diversitat i els problemes que aquesta mateixa diversitat porta inherents. La diversitat és bona i les diferències entre les persones existeixen i són normals. Els factors que distingeixen unes persones d’altres són molts i molt diversos: edat, sexe,  formació, capacitats, personalitat, ideologia, classe social, origen, creences…El que no és normal és que aquesta diversitat porti a desigualtats i injustícies flagrants. Si aquesta diversitat no se sap gestionar o es té la convicció de que es gestiona malament és quan afloren els conflictes i, en lloc de ser quelcom positiu, es torna un problema i una font de conflictes. Si hom se sent discriminat per motiu de sexe, color, ètnia, idees polítiques o religioses, etc. és quan neix i creix el sentiment d’injustícia i es desenvolupa al cap i a la fi algun tipus de desig de revolta, causa d’aquest mateix descontentament..

Les comparacions són odioses i no sempre adequades, ja ho sé. Tot i ser molt diferent el que està passant a EEUU del que passa a Catalunya o en altres parts d’ Europa, jo ho hi trobat algun tipus d’associació. Estem creant un món on sembla que el que menys compta són les persones i que es base en l’economia liberal pura i dura. Per què hi ha tan descontentament? Per què els partits tradicionals sembla que ja no són capaços de donar resposta a aquests reptes? No s’ha anat creant aquí a casa nostra –amb tota raó i fonament- aquest mateix sentiment de maltractament i d’injustícia? Alguns diran que no, però jo crec que sí. Cada dia hi ha més gent amb aquest sentiment de discriminació i amb ganes de canviar les coses. Qui té el sentiment de que no és tractat correctament, al final pren decisions. I la realitat és que les coses canviaran -tant si els poderosos i els governants volen com si no- i els canvis es faran per les bones o per les males, amb més o menys tranquil·litat social o amb violència…Per tant,  que en vagin prenent nota qui n’hagin de prendre.

Quan fa un parell de dies enrere escoltava a Catalunya Ràdio Javier Pérez Royo, eminent jurista andalús, Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, vaig pensar que això del dret i de les lleis és un terreny una mica movedís i que les interpretacions sempre poden ser prou obertes com per a poder fer el que hom vulgui. No sé si és exactament aquella frase tan popular que diu de “feta la llei, feta la trampa”, però sí que s’hi assembla molt. Vull dir que a les lleis se’ls hi pot fer dir el que cadascú vol i ja sabem el que el PP i el Tribunals diversos al seu servei els fan dir en aquests moments respecte al que Catalunya proposa.

Va dir Pérez Royo amb molta contundència:

“Hi ha un element de dignitat. Això que pretén el govern espanyol és humiliar. Un cop la Generalitat ha acceptat que no pot fer la consulta, ara l’humilia, diu al poble que calli. I els ciutadans diran, per què he de callar?’ Ara, ha recordat que, per més que el TC suspengui demà la votació del 9N i que el govern espanyol prengui mesures, ‘el dret de protestar no es pot suprimir’.

És qüestió, doncs, de dignitat per part nostra i de tancament i ganes d’humiliar per part del Gobierno del PP. Res més, ni res menys. No és qüestió de dret o de poder, sinó que és qüestió de voler. No és que no puguin. És que no volen.

Deia el President mexicà Benito Juárez: “Nunca abuses del poder humillando a tus semejantes, porque el poder termina y el recuerdo perdura”.  Ho hauria de recordar Rajoy i molts altres governants en aquest moment tan delicat perquè no haurien d’oblidar que la humiliació crea rancor en aquella persona que se sent injustament humiliada. I haurien de saber que ell no hi seran sempre i que potser algun dia hi haurà un partit amb seny i disposat a canviar ua situació que per a molts ha esdevingut insostenible. Haurien de saber que fa molt temps que hi ha una gran majoria de catalans que se senten humiliats i, per tant, indignants. I el diumenge sortiran a manifestar-ho cansats ja de que no els deixin cap més sortida digna. Molts d’aquests catalans segurament que ja fa anys que estaven convençuts de que la independència era la única sortida. Però també és cert que molts altres ho han anat veient poc a poc, després de tantes negacions, de tantes vexacions, de tantes humiliacions, de tants sotmetiments i de tanta altivesa. Molta gent s’ha cansat de les amenaces i dels càstigs com a únic sistema de vida i el diumenge sortirà per a dir prou.

La humiliació crea rancor i això és exactament el que no ens hauríem de permetre. I per això crec que serà molt beneficiós llegir atentament aquesta “recepta” que ens dóna el filòsof Francesc Torralba en un bonic article que es titula “Contra el ressentiment”:

… “el ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial i destructiva”. I segueix dient “que hi ha un ressentiment individual, però també hi ha el ressentiment col.lectiu. És el que sent un grup, una comunitat o un col.lectiu quan se sent maltractat, quan se sent humiliat i injustament valorat. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l’ànima d’aquell col.lectiu.
Quan un poble és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se’l vexa i se l’humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima.
El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Un poble ha de ser saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix. El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Els pobles no viuen del ressentiment. Més aviat al contrari: el ressentiment els enverina i els mata”.

Diumenge caldrà que sortim al carrer i ens atansem als nostres llocs de votació amb aquesta ferma convicció: no estem fent res més que expressar la nostra llibertat com a persones i com a poble i estem fent exercici de la nostra dignitat. Bon diumenge a tots!

No sóc gaire d’anar als cementiris. Però hi solo anar una vegada a l’any -el dia de difunts- a posar una flor al nínxol familiar. Més que un ram de flors, m’agrada portar-hi una planta viva. La deixo allà, reso un parenostre i al cap d’un dia o dos hi torno per emportar-me-la a casa. Aquella flor –que dura el que dura- em suggereix i em fa reflexionar d’alguna manera sobre el que és la vida: una constant transformació. La planta neix, creix, floreix i mort després d’un cicle més o menys llarg. Com tots els altres éssers vius.

Aquesta matí he anat a buscar la flor que hi vaig deixar el diumenge. El matí d’avui era plujós, rúfol, tirant a fresc. Al cementiri de Castellnou era jo sol. Era un silenci total, trencat només pel degoteig silenciós de la pluja i per algun colom que es movia inquiet pels vuit o deu únics xiprers  que assenyalen el cel amb la seva fosca capçada fastigiada de fulles perennes. Tot era silent misteri aquell lloc, del qual el darrer son s’ha fet amo i senyor. Lloc de sons eterns i de quietuds perennes. Perquè aquest nom de cementiri prové del grec i vol dir dormitori, lloc on dormen per sempre les persones que han acabat el cicle -o un dels cicles- de la vida.

Matí fred i plujós, d’una tardor que l’estiu anava estirant, com si no la volgués deixar marxar i que semblava que li fes mandra arribar. L’estiu s’havia anat quedant, mandrós i allargassat, fins avui que ha començat a nevar a la muntanya i a caure arreu una puja menuda que ho ha anant refrescant tot. El meus passos s’escoltaven en el silenci i les creus antigues que encara hi ha plantades a terra semblava que m’anessin donant el bon dia amb els seus braços oberts. No deixa de tenir la seva bellesa i la seva poesia un cementiri, tot i ser humil i discret com ho és el del meu poble!. Mentre caminava, pensava en les moltes vides tancades misteriosament  dins d’aquells nínxols, petits forats que guarden existències de tot tipus. Allà hi dormen un munt de persones que han passat més o menys discretament per aquesta vida, fent més o menys bé les coses que els va tocar fer, construint amb més o menys encert famílies, fent la petita història d’ un poble  i  fent un poble a base d’anys i de tota mena d’afanys.

Allà hi he pogut veure encara el carro amb el que es portaven els difunts quan jo era un nen i feia d’escolà. Quantes vegades havia anar darrere d’aquella mula que estirava aquest mateix carro negre carregat amb una caixa que jo em mirava amb cert recel, tot i que en aquells temps la canalla estàvem molt més familiaritzats amb la mort que no pas ara. Quan el mossèn anava a donar l’extrema unció i el viàtic als moribunds nosaltres l’acompanyàvem fins al peu del llit sense cap mena de problema i podíem contemplar aquelles cares de dolor deixant anar els darrers sospirs. És cert que ens ho miràvem amb una mica de respecte, però no pas amb tanta por i tanta distància com com ho fan els infant d’ara. La mort, llavors, no s’amagava ni es dissimulava tant i es vivia amb molta més naturalitat.

Atansant-me aquest matí amb el paraigua obert  cap al nínxol familiar, anava veient com de bé han arreglat el lloc, com ho han deixat de net i polit i m’anava fixant amb petits detalls que no m’havia fixat mai. He aprofitat per fer unes fotos, gaudir uns moments del silenci i sentir amb natural evidència  que aquest era el meu destí. Potser per això va bé atansar-se als cementiris alguna vegada… Ajuden a pensar com n’és de prim i tènue el fil que separa la vida de la mort. Podia veure fotografies de persones que havien mort ja molt velles i amb molt camí recorregut i altres, en canvi, molt joves i amb la vida per estrenar. Anava pensant en el misteri de la vida, de la mort, amb l’eternitat, amb l’aquí i en el més enllà en una barreja de pensaments dispersos i plens de preguntes. Perquè no hem d’oblidar que cada vida és un munt de preguntes que ens cal contestar i que s’acaba amb el definitiu interrogant sense resposta.

Temps enrere, ningú no sabia què era la UDEF.  Ara ja ho comencem a saber. Però no us confonguéssiu pas; de laUDEF que jo parlaré avui no és la Unidad de Delitos Económicos y Fiscales. Aquesta és una altra. La UDEFde la que vull parlar és exactament la Unión de Descarados y Estafadores Federados (UDEF), una espècie d’organisme mafiós que es dedica simplement a mentir i emmerdar per encàrrec. Voleu saber com treballen? Els donen uns noms de persones o institucions i, vinga, mans a la feina!. Comencen a fer córrer notícies fictícies, totalment falses i sense cap prova ni fonament, sobre tots aquells de la llista que algú els fa arribar. Algú que mana –i mana molt- els passa l’encàrrec i ells es cuiden d’assenyalar-lo amb el dit per tal d’emmerdar-lo, desprestigiar-lo i enfonsar-lo tant com calgui. No miren prim, ni avaluen les conseqüències personals, familiars, laborals, polítiques… És igual: quan cal empastifar, empastifen sense  gaires miraments. Ells en són especialistes i són els que en saben més i els que ho poden fer millor perquè disposen de tots els mitjans: informació privilegiada, protecció, mitjans de comunicació sense escrúpols, periodistes comprats amb diner negre, connexions íntimes amb les clavegueres del poder i moviment discrecional per aquests mateixos llocs…

Aquesta unió de cara-dures i poca-vergonyes federats han donat proves de que, quan s’hi posen, fan molt bé la seva feina i no es pot negar que són els millors. Ja ho han demostrat unes quantes vegades i saben que juguen a favor del temps, perquè el temps ho fa oblidar tot i creuen de veritat allò de que “menteix, menteix, que alguna cosa sempre queda”. Es nota que tenen un cap d’operacions molt ben bregat i que és un autèntic crack en aquesta feina. Sap jugar les seves bases en el moment oportú (per exemple abans d’unes eleccions, o en moments claus i importants de la vida d’una persona o d’un país). Tenen els còmplices necessaris en els llocs adequats. Només cal aixecar el telèfon i suggerir que seria bo fer córrer tal o qual notícia i de seguida s’hi posen. Aquests capitosts ja es cuidaran  de filtrar-los algunes dades més o menys precises per començar la feina d’embrutiment. No caldrà ni comprovar si aquestes dades són verídiques -o no- perquè aquesta associació mafiosa de poca-vergonyes tenen prou poder per fer creure a tothom que ells no s’equivoquen mai. Per això són tan eficaços! Aquests mafiosos poden fer córrer de tot: que algú té diners a bancs de Suïssa, que enganya la seva dona, que fa negocis bruts, que fa córrer molt diner negre o que ha llogat sicaris per fer matar algú. No s’hi posen pas per coca cosa i, com deia, no miren prim!

Posem un exemple fictici? Vinga, posem-s’hi! Si jo pertanyés a aquesta UDEF que us deia, podria dir tranquil·lament que al senyor ministre de l’ Interior d’ Espanya l’han expulsat de l’ Opus Dei per fals, mentider i perquè algun dia no ha anat a missa. Sé de bones fonts (pel seu mateix director espiritual) que no és prou devot i que algun dia s’oblida de resar a Sant Josemaría Escrivá de Balaguer (i aquí aportaria  la fotocòpia d’una fotocòpia d’una carta manuscrita pel mateix director espiritual -que no és tan bona persona com sembla- en què indica que aquesta persona no és adequada per per pertànyer a l’ Obra). Ho faria publicar a la portada del diari El Mundo i en faria fer uns quants articles sobre el tema a alguns escriptors il·lustres. També manaria que en parlessin durant uns quants dies en algunes tertúlies a ràdios i TV del règim (COPE, INTERECONOMIA, 13TV)…

Podríem seguir amb altres exemples, però no cal. Podríem dir que un munt de polítics estan emmerdats fins al coll (cosa que és veritat), però aquí caldria fer una bona tria per parlar bé d’uns i molt malament d’altres. Per afegir-hi una mica més de picant a l’assumpte, podríem arreglar-ho afegint-hi unes quantes coses inventades per fer més creïble la història. I és clar, podríem parlar de polítics catalans, d’institucions civils catalanes o de qui vulgueu. Això sempre ven molt!  I també, és clar, caldria evitar parlar malament d’algunes persones o institucions, tot i que hi hagi proves de que hagi fet coses mal fetes. No cal dir que s’ha de distingir ben bé entre banquers bons i banquers malvats; entre famílies amb provat prestigi i famílies sense cap tipus de pedigrí… N’hi ha de molt patriòtiques i d’altres que no ho són tant. Ara bé, cal tenir en compte que l’encàrrec sempre ha ve venir de dalt, que serà qui avaluï la situació i doni l’ordre oportuna. En aquell precís moment es comença a posar la maquinària en marxa, s’engreixen els mecanismes de tota la maquinària amb força diner negre perquè els pinyons rodin ben fi i comencen unes quantes trucades per determinar i tenir ben clar a qui es vol fer mal o es vol enfonsar. I en un parell de dies tenim la feina enllestida… Sí, amics, això és la UDEF de la que us parlo!

I recordeu que això no és res més que exemples ficticis i totalment inventats de les seves actuacions. Potser un altre dia podrem parlar de cassos reals i fins i tot podrem donar noms.

Avui he rellegit Pere Casaldàliga. De tant en tant, m’agrada agafar algun llibre seu i rellegir algun fragment o algun poema. Sempre hi trobo frases brillants, pensaments profunds i interessants, conceptes vigorosos que quasi sempre em fan pensar una llarga estona. Casaldàliga té la virtut de dir grans veritats amb frases curtes i contundents i mostrant en tot moment un grau tan alt de llibertat interior que fa que pugui dir el que vulgui i de la manera que vulgui, sense pensar en com s’ho prendran (o potser sent ben conscient de com s’ho prendran) els que l’escoltin o el llegeixin.

Demà és el 12 d’Octubre i, com cada any, alguns celebraran el mal anomenat Descobriment d’Amèrica i coses semblants. Fets que, vistos en perspectiva, trobo que es fan difícils de celebrar i de digerir. Cal tenir un bon estómac per celebrar tots els crims i les barbaritats que es van cometre a Llatinoamèrica. Però es veu que hi ha gent que tenen un bon païdor! El mateix Pere ens recorda que l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món.

Avui he tornant a llegir uns versos de Casaldàliga en un llibre editat a Nicaragua que es titula “Cantares de la entera libertad” i que va escriure a l’any 1984 dedicat al que ell en diu la “Nueva Nicaragua”. Diuen:

¡Ay frágil Libertad,

espacio donde el aire se hace incómodo

como un útero abierto!

La llibertat, si és autèntica, sempre és incòmoda. Incòmoda per a un mateix i potser encara més per als altres. La llibertat demana, reclama i necessita sempre el seu espai, que no sempre és comprés pels demés que, a la vegada reclamen l’espai de la seva pròpia llibertat. Quan una persona no se sent lliure, quan la major part d’un poble no se sent lliure i reclama un espai de llibertat propi perquè la que té la veu insuficient, està fent un pas per a créixer i per a ser allò que vol ser. I és aquest xoc d’aspiracions el que fa que es creï un espai i un incòmode on sembli que es faci difícil respirar. I, per altra banda, és el desig d’aire nou el que es busca per a poder seguir respirant i vivint.

L’espai sempre incòmode de la llibertat !, que diu Casaldàliga. La vida i l’obra del Pere Casaldàliga és la d’un home lliure del que en podem aprendre molt i la paraula LLIBERTAT sempre ha estat present a la seva vida i en la qual ha cregut fermament en tots els moments de la seva vida. L’ Agenda Llatinoamericana d’aquest any 2014 fa de la llibertat el tema i el repte i on hi trobem un text  “a manera d’introducció fraterna”  escrit per Pere Casaldàliga que es titula LLIBERTAT, LLIBERTAT!. on ens torna a recordar unes quantes coses importants:

La primera: Tal com diu Mercedes Sosa “Hermano, dame tu mano, vamos juntos a buscar una cosa pequeñita que se llama libertad” . La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.

La segona: Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. El tema cal abordar-lo en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

La tercera: Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”.

La quarta: La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col•lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:

Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.

Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

Quan, any rere any, ens anem reunint i ens mirem a la cara amb franquesa i sense voler caure en l’autoengany,  ens adonem que tots hem envellit molt. Portem tots molta cendra al cap, moltes arrugues a la cara, algunes al cor i ens hem acostumat a tenir massa converses sobre xacres i malalties. Però és llei de vida… I és que han passat molts anys, ha plogut molt i els vents de la vida han bufat de forma inexorable massa sovint i a vegades potser massa fort i tot. Uns vents que s’han endut molt lluny un munt d’il·lusions infantils, algunes esperances adolescents i molts dels projectes juvenils d’aquells noiets que, en aquells ja llunyans anys 60, corrien lleugers darrere una pilota, estudiaven llatí i passejaven pels boscos del Solsonès.

Alguns ja se n’hauran adonat: estic parlant una altra vegada de la trobada anual que fem un grup de companys que vam coincidir al Seminari de Solsona. Aquest any ens hem reunit a Capellades compartint el dia amb anècdotes, rialles, records i taula. Com sempre. Ens hi hem arreplegat una cinquantena, entre companys de Seminari i algunes dones que ens han volgut acompanyar. I hem compartit i hem recordat vida. Vida present i vida passada. També com cada any. Hem recordat, hem oblidat i hem evocat, en un procés normal en tota persona que ja porta un llarg rosari d’anys enfilats en aquest fil de la vida que ens ha anat portant per camins molt diferents i que, a la vegada, ens ha anat mantenint lligats d’una manera ben misteriosa durant anys, a través d’uns afectes i uns misteriosos lligams. Perquè,  si no, ¿de quina altra manera es pot explicar que tanta gent fem cap a una convocatòria anual com aquesta si no és perquè hem anat sabent mantenir aquest fil invisible durant anys i anys? Durant anys hem anat oblidant moltes coses i, sense saber ben bé com i per què, n’hem anant mantenint fidelment altres. Contínuament recordem i oblidem, oblidem i recordem en un procés continu que ens fa viure. Els psicòlegs diuen que és tant o més important oblidar que recordar perquè, si no, saturaríem “el sistema” i ens expliquen que l’oblit no és pas una fallida d’aquest sistema; expliquen que és necessari suprimir o inhibir allò que és irrellevant, per aconseguir una memòria eficaç i quedar-nos amb el que és més significatiu per nosaltres.

Sigui com sigui, jo estic segur que aquestes trobades nostres, que es van iniciar l’any 1987 i que no han parat des de llavors, tenen com a punt central la necessitat de compartir memòria i vida. Memòria d’uns temps més o menys durs o feliços, però temps que van deixar una empremta en un moment de la vida de cadascú de nosaltres. I seria bo estudiar-ne bé els motius i a què és deguda tanta persistència. Segurament que si ens convidessin a segon quins llocs o segons qui ens convidés, no en faríem cap cas i ho deixaríem córrer aviat. En canvi, segons qui ens convida o segons a què ens conviden en fem molt de cas perquè la nostra memòria evoca records de moments importants.

Qui no recorda –a vegades mitificant-hi una bona mica- amb devoció aquells moments o coses de la nostra infantesa com, per exemple, les olors d’algunes menges que ens feia la mare, alguns mobles o racons de casa, alguns pòsters que havíem penjat a la paret de la nostra habitació en uns moments de joventut recentment estrenada, algunes músiques i cançons que ens havien fascinat, algun amor d’estiu, alguna peça de roba estrenada amb més il·lusió del compte… De la mateixa manera, ahir recordàvem alguns professors, algunes excursions per la muntanya, alguns campionats de futbol, algunes frases escoltades en alguna classe i, tot mirant fotos antigues que algú havia portat, ens reconeixíem nosaltres a través dels altres i reconeixíem cares infantils que ens retrotreien al passat i ens feien retrobar moments d’aquell misteriós fil que potser se’ns havia perdut en els recòndits racons de la memòria. Quants anys han passat? 40? 50? Molts. Però en aquests moment d’evocació tot sembla tan proper i tan llunyà, a la vegada, que no sembla que hagin passat tants anys i que sembli impossible que alguns dels companys ja no hi siguin i que altres no estiguin en condicions de venir per l’atrotinament natural que els anys ens han anat portant.

Des de llavors ha canviat el país, la societat i hem canviat tots nosaltres. Tots hem envellit molt i potser a alguns ja no els queden llàgrimes, forces o motius de lluita per tirar endavant. Potser altres s’han tornat una mica uns autòmats que repeteixen gestos milers de vegades durant anys i anys. Potser altres s’han acostumat massa a la comoditat de la butaca davant la tele i ja no hi ha ningú que els faci moure. Potser comencem a mirar massa fotos antigues, o aquells trofeus plens de pols de l’estanteria o se’ns omple massa el cap de records d’absències de tota mena.  Potser alguns han recomençat un nou i il·lusionant cicle de la seva vida a través dels néts …Segur que cap de nosaltres està al cent per cent físicament i hem hagut de passar més d’una vegada per la ITV i pel taller. Però, malgrat tot, es mantenen intactes alguns records que el temps sembla que hagi volgut preservar i que també nosaltres sembla que estem ben disposats a guardar. Per això ja vam decidir ahir que, si Déu vol, l’any vinent hi tornarem. I si ens agafa amb un país independent o en vies cap a una imminent independència, encara millor, no trobeu?

Quan in illo tempore –en la meva llunyana joventut- vaig estudiar una mica de filosofia (no massa, no us penséssiu), recordo haver estudiat una mica Nietzsche. Recordo que parlava de la moral dels amos i dels esclaus, o la dels forts i la dels dèbils. Ell explica que hi ha hagut una inversió dels valors i que, d’alguna manera, els dèbils han guanyat als forts. Ho recorda ara el filòsof José Luis Pardo en el seu darrer llibre Esto no es música. Introducción al malestar en la cultura de masas. Ho llegia en una ressenya sobre aquest llibre, que m’ha resultat interessant i m’ha fet venir ganes de llegir-lo.

Inversió o canvi de valors?. Aquest concepte m’ha fet pensar en el que està passant en moltes parts del món actual, on sembla que els febles cada cop adquireixen més força i els forts cada cop es tornen més dèbils. Ja sé que parlar d’aquesta manera tan esquemàtica i tan primària pot resultar simplista, potser no és la forma més adequada i que caldria aprofundir més en aquest concepte. Però justament és el que mols filòsofs i sociòlegs fan i sembla que intueixen que el camí pot ser aquest. Intueixen que les coses es mouen. El malestar ja no es nota només en la cultura de les masses, sinó que aquest malestar els pateixen en els mil situacions de la seva vida diària milions de persones, que veuen amb insatisfacció i neguit que les coses no van bé i que han de fer alguna cosa per canviar amb urgència l’estatu quo. La crisi econòmica i la crisi de valors ha fet veure potser les coses amb més nitidesa i, per tant, ha fet que es vagi covant aquest estat de malestar que ningú sap predir on pot arribar.

I aquí a casa nostra em sembla que això es viu d’una forma ben clara i manifesta. Hi ha un descontent profund en tots els àmbits i, si hom para l’orella, sent molts comentaris de que això no es pot aguantar més i que cal canviar la situació. No cal dir que potser la queixa més manifesta i clara es refereix a la situació política. Però hi ha descontent en molts altres àmbits: els joves no tenen feina i no hi ha gaires perspectives de que en puguin tenir; els llocs de treball són precaris i estan molt mal pagats; el futur de les pensions es veu cada cop més fosc; els serveis socials són retallats; la democràcia sembla cada dia més feble i la corrupció ho envaeix tot. Els forts no volen canviar les coses i s’enroquen cada cop més, mentre que els febles sembla que tenen ganes de canviar les coses. La gent, fins ara, era molt pessimista i semblava que s’anava conformant amb la situació, però ha arribat el moment que sembla que vol començar a reaccionar…

Per tant, des de fa un temps, sembla que les coses comencen a canviar i sembla que s’estan donant poc a poc les condicions necessàries i suficients per tal de que aquest riu es faci cada cop més gran i la riuada s’emporti moltes coses que semblaven inamovibles. Sembla com si els partits tradicionals ja hagin donat tot el que havien de donar i estan naixent noves formacions amb ànim de canviar la situació. Jo no sóc analista de res ni sabria dir –pobre de mi- cap on aniran les coses. Però qui ho sap, realment?. El que sí que és cert, però, és que caldrà molta imaginació i alhora molta seriositat i també crec que, qui sàpiga fer-ho mitjanament bé,s’endurà el gat a l’aigua.

I parlant de gats… Tots recordem les aventures de dos personatges de còmic molt populars: els inseparables  gat Tom i  el ratolí Jerry; o bé aquells altres -també molt populars- els ratolins Pixie, Dixie  i el gat Mr. Jinks. Per què els recordo ara aquí? Doncs exactament perquè em sembla que hem arribat al punt exacte que retraten aquests fantàstics personatges de dibuixos animats. Tots dos còmics venen a explicar-nos els frustrats intents de Tom per atrapar Jerry i tot el caos i destrucció que això provoca. A primer cop d’ull pot semblar un joc intranscendent i divertit. Però, si ens hi fixem bé, ens adonarem que quasi sempre el ratolí –el dèbil, en principi- quasi sempre guanya. És molt més viu, més espavilat, molt més astut i s’inventa els tripijocs més inimaginables per tal de sortir-se amb la seva. El gat és molt més fort, és el que ostenta el poder, el guardià de la casa, l’amo de la situació, el perseguidor, el que marca paquet i territori. Però Tom poques vegades té èxit en els seus intents i el guanyador quasi sempre és Jerry, principalment a causa de la seva destresa i astúcia i també moltes vegades per la pròpia estupidesa de Tom.

Si això ho portem a les relacions Espanya-Catalunya jo crec que els catalans hauríem d’aprendre la lliçó del ratolí Jerry. Cal ser més llest, cal ser més astut, cal buscar tots els mitjans possibles per guanyar al fort, tot i essent objectivament més febles en molts aspectes. Em dóna la sensació que els febles estem prenent consciència de la nostra força –que també en tenim, i molta- i de la debilitat del fort. Potser ens estem adonant que hi ha una evident inversió dels valors o una transvaloració promoguda pels febles. Cada cop podem parlar menys de dretes i esquerres perquè la cosa està molt indefinida i  ja no se sap massa qui és qui i què és què. Fa molts anys que Bob Dylan deia que els temps estan canviant, i és cert que des de llavors han anat canviant. Però ara canvien més i més de pressa. S’intueix un futur pròxim complicat perquè la gent comença a estar farta de moltes coses. El poble ha intuït que pot començar a tenir molt més poder i que pot canviar les coses que els governants no volen canviar.

Avui voten a Escòcia. Surti el que surti és un signe de que alguna cosa es mou. En un futur ben pròxim votarem nosaltres sense cap mena de dubte. Ens caldrà  molta destresa, molta paciència, molta unió, molta fermesa, molta esperança… i  no tenir pressa. Perquè estic convençut que la història corre a favor nostre.

Recordeu la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen? Es tracta de dues noies que s’emboliquen en una relació, podríem dir que poc convencional, amb un pintor. Va ser famosa. Fa una bona temporada  que una Vicky, una Alícia i un artista que es diu Moragas estan rodant una nova pel·lícula a Barcelona, que poc a poc anem saben de què va i que, amb el temps,  pot fer-se més famosa que aquella. Dóna la impressió que serà prou divertida com per veure-la sencera quan hagi sortit a la llum tota la història…

Ha transcendit una cosa: la pel·lícula va d’animals carronyers. En són els protagonistes. Tots sabem que els carronyers miren de treure partit de les misèries alienes. Els agrada aprofitar la carn podrida i els serveix tota mena de cadàvers i porqueria. No miren gaire prim. Són animals necròfags. Alguns d’ells ni es molesten en caçar, sinó que s’aprofiten de la feina dels altres (normalment animals més poderosos). Alguns carronyers ben coneguts són els voltors, els trencalossos, els còndors, els marabús, els corbs, les gavines, les garses,  les hienes, el coiot, el xacal… Fins i tot, biològicament, diuen que ho pot arribar a ser l’ésser humà en algunes circumstàncies.

Pel que es va sabent, en aquesta peli han demostrat que hi ha éssers humans que són autèntics carronyers i que ni els animals els poden fer competència. Estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres, les deixalleries i els escorxadors que, quan en surten, sempre deixen rastre. I no cal dir que és un rastre de brutícia i de pudor. No s’ha sabut encara prou bé qui ha estat el guionista i el director, tot i que s’intueix. Sí que en coneixem algunes de les primeres figures.

Hi ha un seductor que es diu JORGE, un famós llepaculs molt conegut dins del PP. Diuen d’ell que no hi ha cap foto de Marianico “El corto” (també molt conegut com a Don Tancredo, aquell personatge  de les xarlotades que es queda totalment quiet i sap fer perfectament l’estàtua) que en un segon pla no hi surti aquest Jorge. Es veu que tant José María, com Marianico li tenen molta confiança i han deixat l’assumpte de Catalunya a les seves mans. Sembla que el Presi li va encomanar a ell les clavegueres catalanes, aquesta feina tan bruta –i tant interessant- que ara anem coneixent a través dels rastres que deixen els missatges de mòbil. Podria ser que el tal Jorge en fos el guionista.

Hi ha una amant despitada anomenada VICKY (dama de alta cuna y de baja cama) a qui sembla que li agraden molt els diners i, segons diuen, el seus llits podrien explicar moltes coses si poguessin parlar. A la pobra l’han posat en tal embolic que ara no sap com sortir-se’n, ni on ficar-se. Resulta que li van dir a aquesta VIcky : “Si dieses una entrevista y lo contases todo salvarías a España”. No sé si s’ho creu massa, però la frase queda bé i sembla que en aquell moment sí que s’ho va creure…

I falta el tercer peu del que podríem anomenar “el trio carronyer”. Falta la prima donna ALICIA, que fins ara es va fent la ximpleta, inventant-se un munt d’històries, traient-se la merda del damunt i esquitxant a tothom que se li posi al costat. A aquesta Alicia li agraden els primers plans, els focus, els micròfons i dóna la impressió que és una artista que sempre està encantada d’haver-se conegut.

Ja sospitàvem que en el món de la política no n’hi ha un pam de net i ja sabíem també que aquesta gent del PP no eren verges i que han fet més quilòmetres per les clavegueres que el Kilian Jornet per les muntanyes. Aquests dies s’omplen la boca dient que altres partits no poden donar lliçons d’ètica. Ells tampoc no gaire, pel que es va veient. Només cal anar llegint el que aquests dies publica el diari NACIÓ DIGITAL.CAT

No fa gaires dies que la “senyora” presidenta del PP català  ha presentat la campanya ‘Els catalans som gent legal’. Senyora, a qui es refereix?  Es refereix a la gent del PP? De veritat, sou gent legal? Ens ho hem de creure amb tot això que està sortint als diaris? I encara no us ha caigut la cara de vergonya? No patiu, que poc a poc anirem sabent coses i veurem com acaba aquesta nova pel·lícula que es va començar a rodar el 2010 a la Camarga ( no a la francesa, sinó a la barcelonina) i en altres escenaris ben coneguts. El guió no pinta gens malament i els artistes tampoc. Quasi tots saben fer prou bé la seva feina, una feina ben bruta, cal dir-ho. Potser hi trobem alguna actriu una mica amateur i encara no sap massa on és. De mica en mica es va adonant, però, que l’han portada a l’hort.  Però ara ja està entrampada i no pot fugir. Com deia aquell, “si mossegues la mà de qui et dona de menjar, hauràs també a llepar la bota de qui et tracta a puntades de peu”. Em sembla que a aquesta noia li tocarà aguantar unes quantes coses.

Però tranquil·la, noia, que ja t’arribaran  papers per a noves pelis. T’esperen les tertúlies a les TV de salsa rosa i, si et vols despullar –que potser no et vindrà d’aquí-, la revista Interviu et pagarà bé el reportatge.

Ja sé que això de ser jove o vell és una cosa relativa i discutible. L’edat és la que és -és cert- i l’any que vam néixer és el que marca la nostra edat real. Però segueix sent una cosa relativa perquè, primerament, no sabem quants anys més ens tocarà viure i, per tant, si ens en queda molts o pocs; i després, és com cadascú se sent o es vol sentir. Podem ser relativament vells i sentir-nos joves i podem ser relativament  vells i sentir-nos vells del tot. I també és possible –i potser cada cop més freqüent- que hi hagi joves que se sentin ben vells o que hi hagi persones que aquesta qüestió ni se la plantegen, ni els preocupi gens ni mica…

D’aquest tema (gens nou, per altra banda i potser una mica gastat i tot) en parlàvem el diumenge en la trobada del cosins Gamisans que fem cada any quan, a l’hora de comprar les entrades per visitar elConvent de Sant Bartomeu de Bellpuig, em vaig adonar que quasi tots els cosins estem jubilats o rondem l’edat de la jubilació. Pràcticament tots ja vam poder entrar amb el corresponent descompte que fan a jubilats i pensionistes.

Havíem anant una estona abans a veure el famós -i potser poc valorat- mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) que es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del seu marit, militar i marí bellputxenc que va va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. El mausoleu va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, que ell mateix va encarregat el 1507. Ramon Folc de Cardona i Anglesola, senyor de Bellpuig, que exercia el càrrec de virrei a Nàpols i Sicília tenia el propòsit de construir un marc on ubicar el seu mausoleu, influït pels costums de la noblesa napolitana per a la qual un mausoleu de marbre i capella pròpia era un senyal més de poder i magnificència. A la vegada, la donació als franciscans garantia la intercessió de la comunitat per a la salvació de la seva ànima. Allà va ser inhumat, doncs, el cos de Folch de Cardona-Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.(En podeu llegir més sobre el tema a l’estudi que en fa l’historiador del meu poble JOAN YEGUAS GASSÓ titulat “El mausoleu de Bellpuig: història i art del Renaixement entre Nàpols i Catalunya”)

Aquest personatge va morir als 55 anys. Comentàvem, entre els cosins, que era jove encara. Vist des d’una perspectiva actual sí que ho era, però en aquell temps no es vivia pas tants anys. Les epidèmies i les malalties arrasaven poblacions senceres i algunes no es podien curar. Per tant, això de ser jove o vell és molt relatiu i, en definitiva, el que ho marca és l’estat del propi cos i de l’esperit de cadascú. Quan ja no es camina tant lleuger; quan ja es pugen i baixen escales amb certa dificultat i esbufegant; quan ja et fan certs comentaris a l’estil de “Com et conserves per l’edat que tens!”; quan ja no et preocupes massa o gens per certes coses i comences a preocupar-te per altres; quan ja vas mirant enrere amb nostàlgia i endavant amb una mica més de respecte o fins i tot una certa por de com ho feies quan eres jove… vol dir que no et sents, no et veuen – i per tant no deus ser-  tan jove.

Ramon Folch de Cardona-Anglesola és representat al mausoleu en una posició com si dormís plàcidament. Jo, mirant aquella figura, em sentia atret sobretot pel seu rostre. Hi veia placidesa, serenitat i repòs. Sembla com si estigués somniant episodis  llunyans d’una vida plena de vivències de tota mena, de lluites, de victòries i de derrotes… Com qualsevol vida que, per més interessant i victoriosa que sigui, arriba fins aquets punt (amb mausoleu o sense). És com si ens digués a tots: “Fins aquí he arribat. Aneu-vos preparant, que també cada un de vosaltres hi arribarà!”.

I és que és així. Davant d’un monument funerari tan espatarrant com aquest hauríem de pensar, potser encara amb més raó, que la mort no és res més que una part de la vida, que enes iguala a tots i que tots ens anem atansant poc a poc a aquest moment. Segurament que la majoria de nosaltres no tindrem cap monument, cap estàtua, ni ens recordaran gaire. Com a molt sortirà una esquela més o menys gran als diaris. I poca cosa més. Però no ens equivoquéssim pas: cada un de nosaltres haurem viscut la nostra pròpia vida, sempre valuosa per sí mateixa, per més que ens hagi semblat anònima, anodina, sense cap interès o insubstancial del tot. No hi ha cap vida insubstancial i tots haurem deixat la nostra petita petja. Davant d’aquest monument pensava que ja he arribat a la tardor de la vida, però també sé que la tardor és una de les estacions més boniques de l’any.  És època de caure les fulles (els cabells de molts de nosaltres ja fa temps que han caigut) i és època d’anar-se preparant per al gran descans de l’hivern.

Tant de bo tots els cosins Gamisans que anualment ens reunim tinguem una llarga tardor i que puguem trobar-nos amb salut l’any vinent.

Als blogs hi acostumem a llegir les coses que passen. És clar que hi ha blogs especialitzats, que només parlen d’un tema o dos i deixen els temes d’actualitat de banda. No és el cas d’aquest blog. Jo parlo del que em sembla i quan em sembla, però generalment l’actualitat m’empeny a parlar del que passa.

I de què toca parlar avui? Podria escriure –més aviat que parlar- de molts temes. L’actualitat sempre té temes interessants. I si no els té, ens els inventem. Al mes d’agost diuen que no hi ha temes i que els diaris omplen las pàgines amb coses intranscendents que es tornen interessant de cop.  No és veritat. La vida és vida sempre. I la vida segueix el seu ritme estiu, hivern, primavera i tardor. I la vida sempre és interessant, sempre ens diu coses si la volem escoltar i sempre podem dir-hi la nostra.

Avui podria parlar de moltes coses: d’un tema frívol com és el de la sanció que el TAS ha mantingut al futbolista uruguaià Suárez per la seva mossegada repetitiva; del virus d’ Ebola que segueix matant africans; de les dificultats econòmiques que passen els països i les persones; dels emigrants que no paren d’arribar aquests dies amb pasteres o dels que estan hores i hores enfilats en les tanques per poder passar a Europa. Podria parlar de la fita històrica del bilió d’euros –sí, ho heu llegit bé: un bilió- que ha assolit el deute espanyol amb Rajoy (270 mil milions més des que va arribar ell el 2011). No sé si ens hi hem fixat prou bé, però un bilió d’euros és un milió de milions, o sigui que té ni més ni menys que 12 zeros= 1.000.000.000.000. Ens podríem fer la pregunta de “qui pagarà tot això?” i intentar buscar la resposta que tots ja sabem. Ningú. Això diuen els entesos que és impossible pagar-ho.Com que no entenc de números, ja ni m’hi poso…

Podríem parlar de moltes coses. Algunes greus, altres no tan greus. Algunes importants i d’altres gens ni mica. L’actualitat ens regala mil notícies cada dia. Però avui vull parlar d’una que acabo de saber i que ha passat aquí al meu costat:

“Un nen de 3 anys va morir ahir a Mollerussa després de passar pel CAP i per l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida sense que se li hagués detectat cap malaltia greu. El petit, Alassane Sané Ba, d’origen subsaharià, tenia una germana bessona i la seua família viu des de fa anys a la ciutat. L’informe mèdic remès als Mossos d’Esquadra i al jutjat indica que va morir d’una sèpsia generalitzada”.

La notícia sortirà a pocs diaris. La notícia no sortirà potser a la tele. La notícia és una notícia més? No pas per als seus pares i familiars. A l’ Àfrica moren molts nens i molts adults per l’ Ebola, per la malària, per falta d’aigua potable, de medicaments o d’aliments. Ja ho sabem i generalment en parlem poc –o gens ni mica-, o en parlem només quan alguna cosa se’ns presenta com una amenaça en forma d’epidèmia, o quan mor un missioner a qui traslladen amb tota la parafernàlia possible.

Però el dolor dels pares del nen africà que mor –el de l’ Àfrica i el d’aquí a Mollerussa- és el mateix. Potser els d’allà ja s’ho esperaven i preveien que la vida dels seus infants corria molts perills i podien morir. En canvi, els d’aquí se sentien prou segurs perquè eren a Europa i aquí aquestes coses no acostumen a passar…  Però resulta que no és veritat i que aquestes coses passen igual i els nens moren aquí i allà i les preguntes davant la mort són les mateixes, el dolor és el mateix i la nostra passivitat acostuma a ser la mateixa.

Suposo que quan uns pares perden un fill les llàgrimes són semblants arreu; el plor és igualment amarg i les preguntes de què hi ha darrere aquest dolor són les mateixes. A l’ Àfrica potser donen per suposat que un nen pot morir encara més fàcilment un adult i aquí donem per suposat que primer es moren els padrins, després els pares i finalment ens moren els nens quan arriben a vells. Sí, és clar, és la seva i la nostra lògica. És el que tocaria. Però la lògica a vegades falla… I les preguntes es queden sense resposta, tan aquí com allà… I nosaltres i ells ens quedem sense paraules davant la mort d’un innocent.

Són les mateixes preguntes sense resposta que es feia Albert Camus a “La pesta” fa una colla d’anys i l’únic sentit que hi trobava a tot plegat era el de la solidaritat d’uns metges que ho donen tot pels demés enmig d’una ciutat assetjada pel còlera. Són aquests valors potser els que fan que el món pugui anar rodant més o menys bé: metges que treballen amb condicions infames a l’ Àfrica i metges que deuen seguir fent el que poden aquí a Catalunya, tot i les retallades. Missioners i missioneres que donen la seva vida de forma anònima i desinteressada pels més pobres i desvalguts arreu del món; nois i noies pertanyents a ONG’S que regalen els millors anys de la seva vida per fer el bé. I així podríem anar seguint amb milers i milers d’exemples.

Tant de bo que aquestes morts i aquests actes de generositat ens comportin una reflexió profunda i la convicció de que un dels valors fonamentals de la humanitat és el de la solidaritat. Tant de bo que valorem la vida humana per si mateixa allà on sigui i siguin quines siguin les creences. Que la nostra indiferència estival no ens acabi d’adormir del tot i que, com Camus a La pesta, seguim creient fermament la seva màxima fonamental: “En l’home hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu ” .

Fa més o menys un any que em va arribar aquesta petició que veieu aquí a través de la coneguda organització CHANGE.ORG. La feia una tal Liliana Elizabeth Franco y demanava “A los ciudadanos catalanes: que vuelvan los toros a Cataluña”.

En vaig fer una captura de pantalla per simple curiositat. Com podeu comprovar (si feu la imatge més gran per tal de poder llegir el contingut) la campanya no va tenir gaire èxit. Van haver de tancar la campanya havent recollit l’astronòmic nombre de 8 signatures. I el més curiós de tot és llegir els arguments que donava aquesta noia per demanar la signatura.: “Es Importante recuperar la identidad española, y sobre todo la cantidad de fuentes de trabajo. Los que votaron por su abolicion que digan si son vegetarianos”.

Tenim la sort de que a Catalunya no hi ha més curses de braus des de l’1 de gener del 2012. La situació ha estat ben acceptada per la majoria de gent, excepte per una petita minoria de fanàtics i bàrbars que no s’adonen del sofriment de l’animal.. Aquesta petició demostra que són pocs i que són una espècie en extinció. A mi em fan gràcia la majoria d’arguments que fan servir els pro-taurins. Alguns parlen de que és un art. Un art de què? Deu ser l’art de fer patir. Els inquisidors també havien arribat a fer un art refinat la tortura…

Llegia en un blog uruguaià el següent text, escrit l’any 2010:

En Catalunya no habrá más corridas de toros a partir de 2012. Ya era hora.

Siguiendo el buen ejemplo de Canarias, que hace ya algunos años eliminó esta vergonzosa práctica, ahora son los catalanes los que le dicen que no a las corridas.
Lo que no me esperaba es la andanada de reacciones -en algunos casos histéricas- de quienes están a favor de esta “justa” lidia, en donde en “condiciones de igualdad”, varios humanos con lanzas y espadas torturan a un animal (que no lleva espadas obviamente) hasta matarlo.
He leído cosas que, si no fueran indignantes, serían humorísticas, como que los toros de lidia existen justamente para eso, que es su razón de ser.
Argumento similar fue dado en su momento para justificar la esclavitud, había razas que estaban para eso, si no tenían alma, joder!
Por allí alguno hablaba de la libertad y de la democracia… sería cómico si mañana alguien quisiera matarles a ellos en nombre de esos valores (aunque ahora que lo pienso es un argumento que ya se ha ensayado).
Otro directamente se iba al carajo y decía que había que prohibir las pollerías, porque, si de que los animales no sufriesen se trataba, las pollerías deberían desaparecer.
Espero ansioso escuchar argumentos de similar sensibilidad y profundidad pero refiriendo a insecticidas que matan a los mosquitos, o naftalina que mata las polillas, y por qué no, los desinfectantes que matan a los pobre gérmenes, por no meterse con los antibióticos.
Pero quizás el peor de todos no fue el del reaccionario que insiste en que es una tradición y como lo hizo su padre, y el padre de su padre, y el padre de éste, entonces está bien porque es una tradición.
El peor para mí fue el que salió a decir que esto era política pura, que los toros no importaban nada.
Que se trataba de una maniobra de los catalanes, que como no quieren ser españoles,porque no se sienten españoles, la emprenden contra la fiesta española por excelencia, un símbolo de España.
Es curioso porque vale justamente en el razonamiento inverso… por qué imponerle a los catalanes una fiesta española cuando ellos no se sienten españoles, y para colmo de males imponerles una fiesta bárbara donde se tortura a un animal.
Por si alguna razón les faltara a los catalanes…
…que si ser español pasa por algo tan miserable y salvaje como destripar animales para divertirse y regodearse en ello, entiendo que no quieran serlo.

José María Castillo és un teòleg que cal llegir. Jo procuro fer-ho de tant en tant i sempre en trec molt profit. Ahir llegia el darrer apunt que titula“Los corruptos vamos a misa”. El trobareu en el seu blog  “TEOLOGÍA SIN CENSURA”. En aquest apunt diu que hi ha dos tipus de corruptes: els actius i els passius. Els actius són els que maten, roben, menteixen, ofenen o fan mal de la manera que sigui. Els passius són els que callen o creuen els braços davant els atropellaments i les injustícies que cometen altres i que s’haurien de denunciar, però els corruptes passius callen o es queden quiets, per no complicar-se la vida. Amb l’activitat d’uns i la passivitat d’altres es produeix la societat corrupta, monstre de totes les violències i causa d’interminables sofriments.

Això m’ha fet pensar en unes paraules que va dirigir el papa Francesc fa uns mesos als membres de l’associació de ràdio i televisions d’inspiració catòlica presents a Itàlia. Més o menys els va dir que els pitjors pecats dels mitjans de comunicació són la calúmnia, la difamació, però sobretot, la desinformació. Vindria a ser, més o menys, el que deia el teòleg Castillo. Quan un mitjà menteix obertament, difama, s’inventa una notícia, diu mitges veritats, insinua fets no provats o manipula descaradament la realitat–com veiem tantes vegades- es transforma en un corrupte actiu. Perquè massa sovint pensem que la corrupció només és assumpte de diners. Sí, també ho és. Però potser n’hi han altres de molt pitjors que no pas la purament econòmica. Recordo que el papa Francesc deia que la falta de respecte per les persones o pels valors és una cosa greu, com ho són la calúmnia o difamació, que ell qualifica de “pecats mortals”. Però deia que encara era més greu la desinformació, “el dir les coses a mitges”, no no dir-les (amagar-les), perquè no permet a qui veu la televisió, escolta la ràdio o llegeix els diaris “fer-se un judici de valor, perquè no té elements per poder-se’l fer”.

La majoria de gent –pobres de nosaltres- no tenim els mitjans necessaris per contrastar les notícies i si ningú ens informa correctament traurem conseqüències equivocades de les coses i farem judicis de valor equivocats. Com a màxim disposem de fonts diverses que a vegades més aviat ens emboliquen la troca perquè sovint donen informacions totalment contràries de la realitat. Qui té raó? A qui hem de fer cas?. Quan fem un judici sobre una persona el podrem fer just? Tindrem els elements necessaris per fer-lo? Penso que, quan tothom cau amb crueltat sobre un cas de corrupció com ara el de Jordi Pujol, si no hauríem de veure abans qui ha pecat de passivitat i ha callat coses que potser sabia. Si hem de ser sincers, crec que la majoria no en sabia de la missa la mitat de tot aquest cas i per això ha sorprès tant. I no val allò de “jo ja ho deia”, “jo ja ho sospitava”, “tothom ho sabia”… Doncs, no. Perquè aquests havien d’haver denunciat les coses llavors i no pas ara.

I unes altres preguntes que ens caldria fer: Per què han esperat tant a destapar les coses si feia anys que diuen que ho sabien?. I l’Estat perquè no ho ha perseguit abans?. Tots els diners dels corruptes, tots els diners amagats en paradisos fiscals durant tants anys, han estat diners estafats al ciutadà més necessitat. Si volen fer pedagogia els que manen, primer de tot han de ser ells qui han de ser rectes i han de perseguir el malfactor. No n’hi ha prou de ser sensacionalista en un moment donat i aixecar la catifa per tal de que es vegi ben bé la merda que hi ha a sota. La catifa cal aixecar-la cada dia i la neteja s’ha de fer sense fer gaire soroll. Val més ser responsable, discret i efectiu que no pas espectacular i poc efectiu. Alguns diuen que encara hi ha massa diner brut i negre per aquests mons de Déu i que no posen massa interès en perseguir-lo perquè darrere hi ha interessos massa clars.

Els grans grups de comunicació espanyols em sembla que tindrien alguna cosa a dir i potser caldria que entonessin el “mea culpa”, perquè només aixequen la llebre quan els interessa. Segons què, prou que ho esbomben i ho divulguen ràpidament. Però segons quines altres coses bé prou que se les callen!. I aquí voldria fer un esment especial a 13TV i la COPE, els mitjans anomenats “dels bisbes” que són el paradigma més clar d’aquesta manera bruta, obscena i contaminadora d’informar. Ja seria hora que La Conferència Episcopal Espanyola hi fes alguna cosa!

En el discurs que citava abans, el papa Francesc reclamava al mitjans d’informació catòlics a Itàlia tres coses: “VERITAT, BONDAT i BELLESA”. Les tres juntes.  Donar la informació de la forma més veraç possible i contrastant les coses; fer-ho amb bondat, de forma amable i sense destil·lar verí;  i fer-ho de la forma ,és atractiva que es pugui, sense mal gust, sense expressions grolleres, de forma educada. Quina feinada, no? Però és el que correspondria i el que el poble necessita.

José Maria Castillo acabava el seu article recordant aquelles famoses paraules de Martin Luther King que deia que “quan parlem del segle XX, el més greu no seran les malifetes dels malvats sinó el silenci de les bones persones “. Doncs això és el que ens hauríem d’aplicar també cadascú de nosaltres.Perquè molts dels corruptes anem a missa
…

Paulo Slachevsky Chonchol és un prestigiós intel·lectual xilè, director-fundador de l’editorial LOM, que, a més, és jueu. Ha escrit un article clarificador sobre el conflicte entre Israel i Palestina, que tants morts està ocasionant.

Val la pena llegir-lo i pensa-lo detingudament perquè darrere el mur hi ha una població civil que en paga les conseqüències. L’article és el següent.

Ser judío, del orgullo a la vergüenza (Paulo Slachevsky).

Artículo publicado en REBELIÓN

Siempre me he sentido orgulloso de ser parte del pueblo judío, de una cultura que con todas sus contradicciones vio nacer a Montaigne, Spinoza, Marx, Freud, Einstein, Trotsky, Arendt, tantos hombres y mujeres que han hecho significativos aportes a la humanidad, en la creación y en la búsqueda de un mundo más justo y humano.

Me siento judío cuando pienso en los sueños que marcaron a generaciones de jóvenes que fueron ensanchando el mundo con sus aspiraciones de libertad, de comunidad, de justicia, de hermandad, que transversalmente han cruzado colores de piel y naciones. Desde el mismo texto bíblico Éxodo, está explícita la necesidad y experiencia de la libertad de un pueblo, de las aspiraciones y derechos cuando se está sometido al yugo, al sometimiento.

Me identifico con la historia emblemática de exilios y dolores del pueblo judío, en cuyas esperanzas de libertad se reflejan todos los pueblos. Y esa historia, con horas trágicas, me ha motivado, como a muchos otros, a defender irrestrictamente los derechos humanos, partiendo por el derecho a la vida y a la dignidad.

Me siento orgulloso de ser judío por el deber de memoria que marca su cultura, la cultura de la escritura, del comentario, la traducción y la crítica; por la constante interpelación ante la indiferencia. Por su reconocimiento a los justos que en horas de horror, a riesgo de sus vidas, hacían real la palabra solidaridad y todo por salvar a los perseguidos. Por una historia que ha interpelado a nuestra humanidad como seres humanos, más allá de razas y creencias, por su lucha contra la indiferencia.

Por todo ello me identifico también, y no puedo quedar indiferente, ajeno, a los dolores de otros pueblos, de otros seres humanos. Como no me es indiferente el dolor de los judíos a través de la historia y su derecho a constituirse en nación, tampoco me es indiferente ese derecho para el pueblo palestino, el pueblo kurdo, los pueblos indígenas de nuestro continente.

Y cuando es el Estado de Israel, en nombre del pueblo judío, quien repite en otros lo que le tocó vivir a este pueblo una y otra vez a lo largo de siglos, me avergüenza. Sí, me avergüenza.

Me avergüenza ver hoy cómo se masacra al pueblo palestino bajo el discurso de la defensa propia.

Me avergüenza que se diga “retírense para salvaguardar sus vidas”, cuando bien se sabe que no tienen adónde ir y se les tiene encerrados en un gueto de miseria, opresión y humillación.

Me avergüenza cuando se les pide cordura, pacifismo y racionalidad mientras día a día se les ocupa, se les maltrata y se les asesina, intentando cortar toda posibilidad de futuro.

Me avergüenza que la comunidad judía califique toda crítica y presión internacional como persecución o antisemitismo, cuando fue la misma solidaridad internacional y las Naciones Unidas las que dieron legitimidad al Estado de Israel.

Me avergüenza que como pueblo no seamos capaces de masivamente alzar la voz y dejemos que dominen las voces del egoísmo ciego, incapaz de mirar más allá de sus intereses a corto plazo.

Me horroriza cómo se usa toda la potencia guerrera contra la población civil, cómo se ejecuta el castigo “por cada baja de mi lado, tendrán 10 o 50 del vuestro” que han aplicado las peores tiranías de la historia.

Sin duda hoy y en estos años se ha manchado de triste manera la historia de un pueblo que para muchos era sinónimo de justicia y libertad. Bien nos ha enseñado la historia que no se acallan los anhelos de libertad y dignidad con la censura y la fuerza, que no se puede hacer cualquier cosa en nombre de la seguridad y del deseo de expansión territorial, que por la fuerza se pueden ganar varias batallas, pero sostenerse solo a través de ella pone en claro riesgo la perpetuidad.

Es hora de parar ya y no manchar irremediablemente nuestra memoria y sentidos de comunidad dejando a nuestros hijos un legado de infamia. Del otro lado del muro están nuestros hermanos.

Paulo Slachevsky. Fundador de la Editorial LOM (Chile)

Rebelión ha publicado este artículo con el permiso del autor mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.

M’han dit que he estat massa tou en el meu comentari sobre l’afer Jordi Pujol. En una paraula: que he estat massa benèvol en el meu judici sobre el cas que ocupa als mitjans (i ens ocupa a tots) aquest dies. Potser sí. Però aprofitaré aquest comentari d’un amic per dir algunes coses més sobre el tema.

La primera, és que jo no soc jutge. No em crec capacitat per jutjar el cas sense saber unes quantes  coses més. Potser alguns les saben. Jo no les sé. Jo només volia reflexionar a partir del que deia el comunicat i, certament, deia poca cosa i deixava molts fils penjant. Per això demanava en el meu comentari anterior més explicacions de part de Jordi Pujol. Si no les dóna ell per pròpia iniciativa, les hi farà donar el jutge. De totes maneres, a partir del seu comunicat, podem dir la seva actuació en aquest cas concret és reprovable sense cap tipus de discussió, la qual cosa no treu que en altres aspectes hagi estat un bon exemple per molta gent en la seva llarga trajectòria vital. I aquesta distinció (no tot és bo ni tot dolent) és la que jo volia deixar clara en el meu comentari. Potser per això li semblava tou al meu amic. Deia que no soc jutge però, si hagués de jutjar-lo, no el jutjaria només per aquest desgraciat afer.

La segona cosa que voldria dir és que cada cop tinc una sensació més gran d’incapacitat per fer judicis, amb l’intent i l’esperança de que puguin arribar a ser justos. I parlo en general. Per això moltes vegades m’indigno llegint el que llegeixo, perquè em pregunto què hi ha de veritat i de mentida en tot allò que escolto o llegeixo. Destriar el blat de la palla cada cop se’m fa més difícil veient els interessos de tota mena que hi ha darrere dels diaris, dels jutges, dels partits polítics, del gran capital, d’organismes i institucions, etc. Veig tanta brutícia, tant joc brut, tanta opacitat, tants tripijocs, tants interessos particulars, tanta injustícia… que la majoria de vegades no sé què pensar i encara menys sé què dir. Massa vegades veig com les cloaques de l’Estat (que és qui hauria de garantir la justícia i la bona informació) van tan plenes de merda que penso si puc refiar-me ja d’algú.

Una tercera cosa, que fa referència a una experiència personal i que pot ajudar a entendre el perquè aquest amic m’ha dit que vaig ser massa tou en el judici i no vaig ser més radical. Resulta que al centre on treballava fins fa poc es va creure convenient i necessari crear un “Espai de reflexió ètica” i em van convidar a formar-ne part, amb la condició de que havíem de fer un curset de com a mínim 20 hores per poder-nos formar una mica. El curs oferia la formació ètica bàsica per a professionals dels serveis socials i pretenia capacitar mínimament en el debat ètic i resolució de conflictes ètics. Una molt bona professional ens va fer el curset, posteriorment vam constituir aquest “Espai de Reflexió Ètica” i des del febrer que ja hem començat a treballar mirant de deliberar sobre alguns cassos concrets. I seguirem fent-ho. Explico això perquè m’he adonat que, a l’hora de jutjar un cas qualsevol, la complexitat és sempre molt més gran del que sembla i tots es fan difícils de jutjar. Els jutges –que són els que en darrer terme han d’aplicar les lleis- tenen prou dificultats i els resultats dels seus judicis a vegades són molt estranys, incomprensibles i fan molta por. Jo penso que tindria terror a caure en mans de segons quin jutge… Nosaltres podem fer judicis morals i poca cosa més. I la majoria de les vegades els fem en base a informacions de diaris, no sempre ben intencionats i equilibrats. Dona bo trobar un periodista que veus que dóna dades i ha investigat a fons un assumpte. La majoria de les vegades no és així. Quan jo -ja fa molts anys- estudiava moral, ens deien que hi havia dos tipus de consciència: la laxa i l’escrupolosa. Cada persona té un tipus determinat de consciència i fins i tot hi ha algú que sembla que no en tingui… Els valors, principis i normes a partir dels quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes no són iguals per a tothom i per això cal fer una reflexió ètica per posar-nos una mica d’acord, per això la societat fa lleis i, tot i això, no les interpretem mai de la mateixa manera i les lleis no són iguals a tot arreu. Quantes vegades diem que hi ha un munt de lleis injustes?…

I una darrera cosa: Jordi Pujol ha fet perdre la confiança a molta gent, certament, perquè a fi de comptes no li hem vist coherència i integritat en aquest tema dels diners d’Andorra i de Suïssa i la seva explicació ha quedat molt curta. En altres temes em sembla que no es pot negar que ha estat un home valent i amb molts valors positius. Alguns potser li discutiran fins i tot això. Jo no els hi discuteixo. M’agradaria que la justícia s’apliqués a tothom tal com s’aplicarà –cosa que trobo molt bé- a Pujol i a la seva família. No veig que acostumi a passar i no tinc massa esperances de que passi. Recordem que al Rei l’han convertit en intocable d’un dia per l’altre i han fet una llei a corre-cuita per preservar-lo de qualsevol conseqüència que se’n pugui derivar de tota la porqueria que porta al damunt acumulada d’anys i anys. I com ell, a molta més gent, que és públic i notori que no els passarà res perquè tenen ben cobertes les espatlles. Per desgràcia, en aquesta Espanya de pandereta i tant poc seriosa encara hi ha massa privilegis i està massa enquistada la corrupció sense que els poders de l’ Estat hi facin gran cosa. Més ben dit: actuen allà on els sembla i miren cap a un altre costat també quan els sembla. Només cal enumerar uns quants cassos d’aquests darrers anys: Gürtel, Bárcenas, Nóos, Pretoria, Palma Arena, Caso Emperador, Pokémon, Palau, Operación Poniente, Operación Campeón, Caso Cooperación a València, ITV, Operación Malaya, Cas Mercurio, ERE d’ Andalussia… Podríem seguir una bona estona. Alguns d’aquests cassos portem anys arrossegant-los. Alguns quedaran en res i a altres els tocarà el rebre. Algun entra a la presó, però en surt ben aviat…

En definitiva és d’això del que em queixo: “O tots moros, o tots cristians”, com vulgarment es diu. I no sembla que hagi de passar en aquest cas!

Per començar, ens podríem fer una pregunta: Podem estar totalment orgullosos d’algú o d’alguna cosa? La meva resposta seria: Sí i no. Si filem massa prim i ens posem massa puritans, segurament que no quedarem satisfets i no ens quedarà res ni ningú completament net, perfecte i polit. A tot arreu hi trobarem ben barrejats el jull i el blat (com ens recorda aquella paràbola de l’evangeli); en tota collita hi trobem gra, palla, pols i brutícia. La feina és saber-ho destriar bé. És com els diamants, que s’han de buscar entre el fang i quan surten, surten ben bruts. Però sota el fang hi ha el diamant.…

Dic tot això després de la confessió de Jordi Pujol.  És clar que no puc estar totalment orgullós d’en Jordi Pujol, com segurament ningú en pot estar totalment de mols altres polítics que ens governen, com no podem estar-ne totalment de la nostra família, on hi acostuma a haver gent de tota mena, alguns dels quals potser ens avergonyeixen més que no pas ens enorgulleixen. No sempre podem sentir orgull de tots els amics que tenim, perquè també entre ells hi deu haver de tot i potser alguns ens han defraudat més d’una vegada. No sempre podem enorgullir-nos del nostre poble, del nostre país i segurament que tampoc podem sentir-nos massa orgullosos de nosaltres mateixos. Jo no sempre m’he pogut sentir orgullós de mi mateix i no tinc recança en expressar-ho. No podem estar mai del tot orgullosos de les persones i de les coses perquè totes tenen els seus punts foscos. I qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Jordi Pujol ha decebut molta gent amb el que ens ha dit. Però ara és potser més urgent que mai destriar el gra de la palla. Amb el cas Pujol jo miraré de fer-ho, com miro de fer-ho en totes les circumstàncies. Cal posar en una balança tot el bo i tot el dolent i sospesar-ho amb la major equitat de què siguem capaços. Tots tenim tendència a aprofitar de fer llenya de l’arbre caigut. No em sentiré orgullós d’allò que no estigui bé en els altres, però tampoc me’n podré sentir d’aquelles coses que jo mateix no he fet bé. Per això crec que el que ha fet Jordi Pujol de demanar perdó és un bon començament. Una condició necessària però no suficient. Ara esperaria que després del comunicat vinguessin altres explicacions i les lògiques conseqüències del tipus que sigui. Un personatge públic n’ha de donar moltes més que no pas una persona sense cap rellevància. I valdria la pena que ho fes abans de que es veiés obligat a fer-ho per pressions externes (diguem-ne mitjans de comunicació o jutges).

No tinc cap inconvenient en dir que jo em sento ben orgullós de moltes de les coses que ha fet Pujol durant aquets anys i no n’estic tant –i ja no n’estava abans- de moltes altres. Avui n’estic força menys, és clar. Però també és cert que amb Pujol no s’acaba el món. El món anirà fent fent via, Catalunya anirà fent via i en la política, en el periodisme i en tots els àmbits de la vida hi haurà gent millor i altre no tan bona. Caldrà saber destriar i mirar enfora, però també seria bo que cadascú es mirés a si mateix i, abans de cremar-ho tot, veiés si pot sentir-se totalment orgullós d’ell mateix. Hem de poder criticar i denunciar el que no estigui bé (per això som en una democràcia) en els altres. Fins i tot és una obligació. Però haurem de deixar també que els altres ens critiquin a nosaltres i, posats a fer, no estaria gens malament que cadascú es mirés a si mateix. I una altra cosa: la lupa s’hauria de posar amb la mateixa intensitat a tot arreu i la justícia hauria de ser per tothom igual.

I per acabar voldria dir una cosa: era de preveure que, davant de la fita que els catalans tenim el 9 de Novembre, la situació s’aniria fent cada cop més complicada i més estressant. Hi haurà encara més sorpreses, més draps bruts, moltes mentides barrejades amb veritats, moltes interpretacions i acusacions de tota mena. Tothom carregarà les municions més potents. La guerra freda cada cop es tornarà més calenta a mida que ens anem atansant a la data. Per tant, caldrà anar-se preparant que encara hi haurà uns mesos de tempestes fortes.

Ha de ser terrible viure constantment amb l’udol de les sirenes. Quan sento la d’una ambulància de seguida penso coses terribles: qui anirà allà dins, debatent-se entre la vida i la mort; què haurà passat?, algun accident de tràfic?; potser algú que ha sofert un infart i està gronxant-se, en un inestable equilibri, en una corda fluixa que no se sap on el durà… O potser seran els bombers que corren a salvar vides per un foc o per un accident. Si una simple sirena ens provoca calfreds, què serà viure sota els míssils, sense saber en quin moment te’n poc caure un damunt del cap?

Aquests dies Palestina i Israel tornen a viure aquest clima esgarrifós i es torna a sentir udols de sirenes antiaèries. míssils que van i venen, atacs sobre civils, hospitals, mesquites, cases particulars. Atacs, alguns totalment indiscriminats i altres molt ben seleccionats. No són simulacres, com en altres temps. No és cap pel·lícula d’aquestes que veiem a la tele. És foc real, ben real. Foc que mata. Es tracta de trets indiscriminats que causen baixes, sigui de dones, nadons, ancians, malalts d’hospitals… No són només pedres llançades per un poble desposseït, tancat en una gàbia, enfurismat pel mal tracte constants d’uns i altres i per la barra d’uns governants sense escrúpols. Ara ja són míssils costosos i sofisticats, molts d’origen iranià. Míssils que tenen resposta de part d’ Israel amb una cruesa pitjor encara. Tots ataquen i tots es defensen. Amb una única i gran diferència: que els uns tenen infinitament més mitjans per matar que els altres.

La guerra és cruel i a l’hora de buscar culpables en trobarem un munt. De les dues bandes. Tots pateixen. Però no sé si tots pateixen igual. Segur que no. Per sort, jo no he tingut mai l’experiència d’estar en un refugi antiaeri. Però ha de ser terrible haver de córrer cap al cau, entaforar-s’hi i sentir després el ‘bum’, i altres explosions. I encara sort si un hi ha pogut arribar. Alguns queden pel camí. No hi han arribat a temps. I això repetint-se innombrables vegades en totes les zones. Haver de dormir vestit, mòbil en mà, amb el cor encongit i sempre a punt de córrer i sense saber què fer. Centenars de míssils llançats sobre civils en pocs dies.

Jo em sento incapaç de jutjar la raó i les raons de cadascú. De la única cosa de la que em sento capaç és de condemnar aquesta barbàrie. No hi ha ningú capaç de parar aquestes catàstrofes? Ser humans significa haver de matar per sobreviure? No hi ha manera d’arreglar les coses amb diàleg? Es veu que no. Desgraciadament es veu que no…Es parla de moviments terroristes, però no ho són els dos bàndols una mica –o molt- de terroristes? Terrorista és aquell que sembla indiscriminadament el terror i els dos bàndols el saben sembrar prou bé. Sembren terror i recullen morts, més odi i més violència. Tant de bo es pugui arribar a algun tipus de solució.

Sí, ho dic sense cap mena de rubor: “España es una patraña”. S’ha de dir en castellà perquè rimi. Però ho puc dir perfectament en català, sense rima, però amb el mateix sentit:Espanya és una gran mentida. I aquesta mentida la podem comprovar diàriament amb la ridícula “Marca España”, que prou que intenten salvar-li el prestigi amb esforços de tota mena (amb molta propaganda i força diners). Però no se’n surten, perquè cada dia en fan alguna de ben grossa que dóna la volta al món. La darrera de totes és ben fresca: feia temps que el PP es bolcava amb cos i ànima amb l’empresa  d’aquest  “emprenedor” anomenat Jenaro García, a qui li han concedit tots els honors, premis, reconeixements i facilitats per a tots préstecs haguts i per haver. Resulta que l’empresa d’aquest estafador professional –la popular i rutilant GOWEX– no era res més que fum, un bluf que treballava en base a mentides, sobretot amb administracions públiques (comunitats autònomes; ajuntaments, organismes públics, etc), els diners de les quals surten dels ciutadans i segueixen el conegut camí de sempre: cap a butxaques corruptes com les d’aquest home. I tot això sense gaires controls i sense gaires comprovacions. En aquests temes, com en tants altres, el que impera és l’amiguisme, els endolls i les comissions en diner negre que reben els barruts de sempre .

Ja veureu com aquests propers dies podrem començar a llegir tota la vida i miracles d’aquest senyor i segur que sortirà un munt de porqueria. Ara és hora! Es veu que ningú se n’havia adonat, perquè el que convenia era mirar cap a un altre costat. Podrem comprovar, una vegada més, com el descontrol total s’ha establert de forma permanent i ha rondat “como Pedro por su casa” en el Gobierno de España, que es cuida bé de fiscalitzar tot el que respecta a Catalunya i fa els ulls ben grossos amb altra gent de la seva corda. Ha hagut de venir la consultora nord americana Gotham City Research LLC per tal de que es descobrís tot el pastís. Els controladors d’aquí no se n’havien volgut adonar perquè un senyor que dia sí, dia també és rebut i es fotografia amb el mateix rei Felip VI, amb Rajoy, amb l’alcaldessa de Madrid Ana Botella, amb tots els ministres i amb un munt d’autoritats de tota mena no pot ser un tipus fals, perillós i no se’n pot desconfiar de cap de les maneres. Doncs ja ho veieu…

Segons explica eldiario.es , la festa l’haurem de pagar entre tots (com sempre) perquè  el que més crèdits li havia donat fou l’ Instituto Oficial de Crédito (ICO), que diu que “hasta finales de 2013, el ICO le había concedido créditos por valor de 8,92 millones de euros. Otros créditos blandos por valor de 4,8 millones procedían del Ministerio de Industria. También recibió ayudas del Banco Europeo de Inversiones (BEI) y del Fondo Europeo de Inversiones”. Ningú controlava l’empresa d’aquests senyor?

En un país on, segons el Gobierno, viure a casa dels pares i cobrar l’atur pot ser un frau i, en canvi, 62 diputats que tenen pis a Madrid -i hi viuen- són capaços de cobrar dietes per allotjament ja es veu que les coses no poden anar bé. En aquest país es controla molt ala pobres i molt poc als rics. Europa ja ha tocat el crostó a España unes quantes vegades perquè no es fia gens ni mica de com fa les coses Rajoy, de la mateixa manera que no es fiava de Zapatero. Aquí certes coses no es controlen i el més llest és aquell que és posa més diners a la butxaca. En aquesta “extraña España” estan més protegits els xoriços que la gent honrada. Ja sé que hi podríem afegir uns quants cassos ben sonats de Catalunya, certament, però no hi ha punt de comparació amb el que passa en altres comunitats i, sobretot, en alguns Ministerios que sembla que fan les coses amb els peus. ¿Com s’ha de refiar Europa d’uns governants tan ineptes, que només saben malgastar i viure dels fons europeus?. Europa ha abocat molts diners aquí i, ¿què n’hem tret? Aeroports sense avions, autovies sense cotxes i parcs temàtics sense gent, ajudes a empreses d’amics i a diaris que saben llepar el cul millor que ningú…Quan l’economia anava bé i érem en època de vaques grasses sabien treure pit i poca cosa més. En el moment de les vaques flaques han demostrat que no han sabut mai el què és crear riquesa, endreçar un país amb lleis justes i impostos equitatius, fomentar la responsabilitat de cadascú per tal de que uns no visquin a costa dels altres?  No fan, ni deixen fer. I tenim una justícia de vergonya que no no hi fa gran cosa per arreglar-ho. Només saben posar pals a les rodes.

El que dèiem: España s’ha convertit en una “patraña”, una gran mentida que cada dia es creu menys gent. S’estan destapant coses molt greus i encara ens volen fer creure que “todo va bien y ya estamos en la buena senda y saliendo del túnel”. Veurem fins quan hi haurà tants ingenus que es creguin aquesta mentida. Em dóna la sensació que molta gent comença a obrir el ulls.

Els que han visitat el camp d’extermini d’Auschwitz expliquen que és una visita que no es pot oblidar mai més. Cal fer-la amb silenci, lentament i amb esperit observador i reflexiu, perquè és un lloc on s’hi poden aprendre moltes coses. És el temple de l’horror i del dolor humà. Un testimoni viu d’on pot arribar la maldat humana. Un lloc de dolor i vergonya, per causa de les idees delirants d’un boig, que va voler dur-es fins a unes conseqüències extremes. El resultat ja el sabem: més de tres milions de persones mortes només en els camps d’extermini.

És una mica preocupant el que estem veient a Europa aquests darrers anys: sembla que augmenta la xenofòbia, el racisme, els discursos populistes i sembla que cada vegada hi ha més gent que pot expressar sense cap mena de pudor que és nazi. I la societat què fa? Dóna prou respostes i prou contundents a aquestes formes intolerables de violència? A vegades sembla que encara vivim en situació d’amnèsia col·lectiva i mirant cap a un altre costat fent-nos els desentesos. I la cosa és prou greu per tal de que comencem a reaccionar.

L’agressió racista al metro de Barcelona que els mitjans de comunicació expliquen aquests dies n’és una mostra més. Cada dia hi ha més beneits que graven i pengen –sense cap tipus de pudor i sense massa por- a les xarxes socials aquest tipus d’agressions. I, perquè normalment no passa res, ho segueixen fent i sembla que la cosa va en augment. El mateix noi que va penjar aquesta agressió titulava el video penjat a Youtube:  “Nazis agredint un xinès al metro de Barcelona”.  Quan va adonar-se que hi començaven a haver reaccions va afegir: “El del vídeo no sóc jo, jo sóc el que grava, ell és un camarada rus, el xinès ens estava insultant i el rus el va fer callar”.  I quedava tan tranquil…

El més positiu que trobo d’aquest trista història és que sembla que la gent ha començat a reaccionar. Se n’ha fet ressò de la noticia, s’ha seguit aquesta mala gent fins a saber qui són, com s’organitzen i amb quina impunitat actuen. És una notícia excel·lent que hi hagi reaccions d’aquest tipus. És bo i és signe de que , sortosament, no està tot perdut. La guerra no està guanyada encara, però potser anem guanyant petites batalles.

Partits com  Plataforma per Catalunya (PxC), partit xenòfob i d’extrema dreta, i personatges sinistres d’altres partits –com García Albiol del PP de Badalona, o alguns personatges de Ciudadanos que tenen relacions íntimes amb aquests grups pro-nazis- haurien de ser posats a la llum, que tothom pogués saber qui són, bandejats obertament per la ciutadania, denunciats de seguida, i perseguits per la policia. En països que es proclamen democràtics aquestes coses no succeeixen. A Alemanya tenen ben present on porten aquests camins i ho tallen radicalment. Caldria fer igual aquí perquè, com més temps passem, més costarà eradicar aquesta plaga.

A tots aquests nois tan eixerits i tan pinxos que es declaren obertament nazis, una de les coses que els jutges haurien de fer quan els portin al seu davant és fer-los fer una visita –guiada i ben explicada- als diferents camps d’extermini que encara es poden visitar a Europa. Potser aprendrien què s’hi amaga sota la la paraula d’origen grec Holocaust (“sacrifici per foc”), què és això de “races pures”,“races superiors i inferiors” i què vol dir respecte als drets de les persones i dels pobles.

Quan José Calvo Sotelo va dir allò de “Antes una España roja que una España rota” no parlava de la selecció de futbol espanyola. Aquests pròxims dies ens espera una “marea roja” molt forta. I tornarem a sentir les frases de sempre: “que la selecció espanyola uneix tots els espanyols” i que “una España unida favorece a todos” i que “los nacionalismos no hacen más que perjudicar a todos” i “romper España” i el bla, bla, bla de sempre…

Ja que aquest dies alguns recorden aquesta frase de Calvo Sotelo, també podrien recordar un altre text seu que en aquesta hora de crisi econòmica també ens podria anar bé:

“Muchas veces he pensado que la raíz real del problema de España no es política, sino económica, y que la receta de nuestros males, por ser de índole económica, se ahogará en germen ante el quietismo obstinado de gran parte de las clases conservadoras. La incomprensión egoísta de multitud de ciudadanos pudientes, aferrados a nociones quiritarias cual si viviésemos muchas centurias atrás, puede depararnos días desastrosos, porque las aguas represadas se sueltan en torbellino cuando rompen la esclusa”. (“Mis Servicios al Estado. Seis años de gestión”, 1931.)

I ens podria anar bé reflexionar-ho una mica quan aquest dies s’ha sabut que els premis dels internacionals de “la roja” per reeditar el seu triomf a la Copa del Món seran: 72.000 euros per cap per arribar a quarts; 180.000 per arribar a les semifinals; 360.000 per trepitjar la final i 720.000 per guanyar-la. O sigui, més que ningú (330.000 percebran brasilers i francesos i 300.000 alemanys). Ja era desorbitada i exagerada la xifra que li va tocar a cada jugador, al Mundial de Sudàfrica ara fa quatre anys. Ni més ni menys que 600.000 euros! Aquests nois –tots ells mig morts de gana- van guanyar 600.000 euros en un mes!. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un mestre, una infermera, un treballador de qualsevol fàbrica? Això vol dir 20.000 euros per dia. Així els 23 futbolistes que van guanyar el mundial fa quatre anys, van cobrar pràcticament 14 milions d’euros. I només per arribar a la final, ja haguessin aconseguit cadascun 120.000 euros. Però aquest any, tot i la crisi, les primes han augmentat…

Llegia fa uns mesos en aquest diari digital ANDALUCES.ES que hi havia un noi –JESÚS PARDAL– que es guanyava la vida fent xurros, fregint peix, fent pollastres a l’ast, venent assegurances, baixant les escombraries d’alguns veïns dels pisos als contenidors … Aquest noi de Cadis podria ensenyar a molta gent –futbolistes inclosos- què vol dir guanyar-se la vida. Estava desesperat. A punt de ser pare, aquest cuiner que va treballar fins i tot un any a París, va tornar a Cadis l’estiu de 2011 pensant que hauria feina a l’hostaleria en aquesta època, “com sempre”. Però es va equivocar i va passar l’estiu, la tardor i “no trobava res”. Sense ajudes, amb una nena en camí i vivint amb sis persones a casa de la seva sogra amb la pensió de l’àvia, no va veure altra sortida que convertir el contenidor en el seu lloc de treball. “Jo volia feina, no demanar almoina, i em van explicar que fa molts anys, un home baixava les escombraries i vaig pensar, per què no?”. Assegura “no sentir vergonya” i que “la gent més senzilla és la més solidària”. El seu anunci va obtenir resposta. Al voltant d’uns cinquanta clients -si se’ls pot dir així- van sol·licitar els seus particulars serveis. Molts eren gent gran però també “no tan grans” que, sobretot, ho feien “per ajudar”. De fet, encara avui li donen menjar per a la seva nena.

El Jesús compagina això amb un contracte a mitja jornada que ha aconseguit en un rostidor de pollastres. A la tarda, ven assegurances dels morts. A les set, agafa la bici o va caminant fins al barri del Turó del Moro per baixar les escombraries d’una desena de clients que segueixen fidels al servei. I a les vuit, torna al rostidor. I així, dia rere dia. Si teniu una mica de temps, llegiu la crònica que hi trobareu més detalls d’aquest noi que, tot i això, no perd l’esperança i diu que “el dia de demà, la meva filla no podrà dir que no m’he buscat la vida per poder tirar endavant la meva família. Amb això em quedo “.

Aquest noi no sé en quina situació està ara. Potser igual o pitjor. Potser no tindrà temps ni ganes de veure “la roja” perquè tornarà a casa cansat i amb ganes d’anar a dormir. Potser els jugadors li podrien donar un cop de mà i passar-li uns quants euros de tot el que guanyaran en aquest mes…

L’actualitat ens ofereix normalment tants temes que a vegades es fa difícil elegir-ne un, tot i que aquest blog no pretén només tocar els temes del dia a dia. És cert que puc triar parlar-ne o no i que sóc totalment lliure d’escriure del què vulgui. És cert també que els meus comentaris no serveixen absolutament per res més que per desfogar-me en algun moment o simplement per exposar públicament les meves reflexions o punts de vista. No arriben enlloc, no tinc pretensió de cap mena i no n’espero res més que fer-me passar les ganes d’escriure.

Avui, però,  no m’he pogut estar de comentar el degoteig de notícies que surten en relació a la revista “EL JUEVES” i de la colla de col·laboradors que la van abandonant. Tots ho deveu saber: RBA, propietària de la revista, fa retirar la portada sobre l’abdicació del rei –que ja estava feta i a punt de sortir- i els diu als col·laboradors que “prohibeix tocar, fins a nova ordre, la monarquia en portada” de la publicació. El grup propietari de la publicació els ha transmès el missatge que “a dintre podem fer el que vulguem, però a la portada no es pot tractar la monarquia”. D’això se’n diu simplement CENSURA i alguns col·laboradors no els ha donat la gana de passar per aquest tub imposat i se n’han anat donant cadascú la seva particular explicació.

Entenc el dret que té cadascú a casa seva de fer el que vulgui i imposar les normes que vulgui. El que no entenc tant és que es faci bandera d’una llibertat  que, en realitat, no existeix tant com sembla. Jo no comprava ni llegia EL JUEVES perquè no és una revista del meu gust i del meu estil, però entenc que en una societat oberta i democràtica hi han d’haver mitjans d’informació crítics. Però crítics amb tot i amb tots. El que ja no entenc tant és que només es pugui criticar algunes coses i altres no. No havíem quedat que érem lliberals, lliures, democràtics, moderns, avançats i tot el que vulgueu? No havíem quedat que no estava gens bé això de bloquejar comptes de Facebook o Twitter, com ha passat i encara passa en alguns països? No havíem quedat que no és tolerable que -com passa a la Xina- es vulgui controlar la missatgeria mòbil, els diaris o les cadenes de TV?

S’ha criticat –i amb raó- la Inquisició i Torquemada. Occident s’omple la boca sobre llibertats individuals i socials. Critiquem  que en alguns països àrabs tinguin les dones sotmeses i sense drets. Critiquem països (Veneçuela, Equador, Cuba, Turquia, Xina, Corea del Nord… i tant d’altres) que coarten les llibertats i la informació als seus ciutadans. Criticàvem a Franco i l’estricta censura que imposava en tots els àmbits… Podríem seguir una bona estona i podríem parlar també del que passa aquí a casa nostra i voltants. Els governs de tots colors s’ha fet un fart de prohibir, directament o indirecta, amb maneres obscures i sibil·lines, exposicions, notícies, programes de TV, llibres, obres d’art, etc

Però el pitjor de la censura no és la censura en sí mateixa. El pitjor és l’autocensura que ens imposem per por a represàlies, perquè no ens donaran feina, perquè ens retiraran les subvencions o ajudes, perquè no tindrem publicitat. El pitjor és la por i les múltiples formes de pors. El pitjor és que nosaltres mateixos ens tallem les ales per por a volar i nosaltres mateixos ens tanquem dins la gàbia. Deia abans que tothom té dret a fer el que vulgui a casa seva. Només faltaria! Però hem pensat què és el millor? El dret a callar hi és, però i el deure a parlar on queda? Tan greu pot ser un pecat de comissió que un d’omissió i, en canvi, acostumem a posar-los en sacs diferents, a no valorar-los igual i les balances amb que els pesem tampoc són massa afinades. El cas de El JUEVES és un exemple evident i només cal felicitar els professionals que han dit que no volen jugar en aquest joc, ni els semblen gens bé les regles farisaiques i interessades que els imposen.

Llegia una vegada que la periodista i escriptora ROSA MONTERO explicava que una revista estrangera li va demanar una col·laboració. Volien un article cada dos mesos i d’entrada li van dir que podia ser sobre un tema completament lliure. Però explica que després van afegir: “hi ha, però una petita, limitació: no podràs fer menció de política, de religió o de sexe”. I acabava dient irònicament la Rosa Montero: però és que hi ha potser altres temes de què parlar? Sí, ja ho sabem que hi ha milers de temes per poder parlar o escriure.

Però cal posar limitacions d’aquesta mena per no esverar el ramat? No farem un ramat de xais obedients que només caldrà que segueixin el pastor que algú els posa al davant? Parlem molt de llibertat, però a l’hora de la veritat potser en fem servir menys de la que caldria.

I aquesta és la portada de EL JUEVES que no van voler publicar. Tampoc n’hi havia per tant, em sembla… La publico en honor d’aquests professionals que han tingut la dignitat i el valor de deixar la revista

.

Quan ahir obria Google i em trobava el famós cub de Rubik, el meu cervell va fer un salt enrere. Sí, un perillós i una mica nostàlgic salt de 40 anys, que és el que deia que volia celebrar el nostre estimat i imprescindible cercador d’internet en honor de Ernö Rubik, un professor d’arquitectura hongarès, que va ser qui el va dissenyar. Sí, amics, jo també havia estat un dels milions i milions de persones que havien perdut el temps i la paciència intentant ordenar aquell infernal objecte que, una vegada desordenat, semblava una feina molt seductora però que a la fi va resultava impossible per a la majoria de les persones. Per a mi també ho va resultar. Prou que m’hi vaig passar hores intentant-ho, però no ho vaig aconseguir fins que en un diari vaig trobar tots els passos per arribar al feliç i buscat resultat final: que totes les cares d’aquell artefacte fossin del mateix color.

Ahir, en tornar-lo a veure després d’anys i anys d’haver-lo allunyat de la meva memòria, em va fer pensar una bona estona, pensant en tots els intents –aparentment inútils- que vaig fer en aquells ja  llunyans dies de la meva joventut mirant de construir-lo. I va ser llavors quan vaig pensar que la vida podria ser com l’intent de construir el cub de Rubik. El cub com a paradigma de la vida? I per què no?

Un paradigma vindria a ser un exemple o un model d’alguna cosa i els intents que cadascú fa per resoldre els problemes que va trobant en la seva existència podrien ser alguna cosa similar a l’intent de resoldre el cub. Algunes persones tenen l’estranya habilitat per resoldre fàcilment els problemes i són capaces d’arribar al triomf professional o personal aparentment sense massa esforç. En canvi, n’hi ha d’altres que fan mil i un intents i mai arriben a la fi desitjada i la seva vida es transforma en fracàs darrere fracàs.

La vida -com el cub- ens pot semblar alguna cosa misteriosa i impossible a vegades i, com a mi mateix em va passar amb amb el cub, la majoria necessitem molts intents i molta ajuda per anar-la tirant endavant i hi perdem molt sovint la paciència. Però el simple fet d’intentar-ho i de buscar camins i solucions ja és important, ens fa avançar i ens fa madurar. Jo recordo el content que vaig estar quan vaig poder ordenar dos pisos d’aquell diabòlic aparell. Em semblava que havia aconseguit una gran cosa. En la vida ens anem trobant petits problemes que, si som capaços de resoldre, ens deixen prou contents i ens injecten una dosi d’autoestima que ens fan tirar endavant per una bona temporada.

La vida -com el cub de sis colors- ens obliga a pensar, a parar-nos, a dissenyar nous intents i noves estratègies, a veure que hi han camins que no ens porten enlloc i que hem de retrocedir per tornar a començar des de zero; ens ensenya a tenir fe en nosaltres mateixos, a no desesperar fàcilment, a fixar-nos com ho fan els altres, a estudiar, a aprendre, a no ser massa creguts… Expliquen la història d’un paleta anglès que es va comprar el cub quan tenia 19 anys. Es va obsessionar tant en voler fer l’ordenació d’aquell artefacte sense cap tipus d’ajuda que va passar anys en l’intent. Es va enamorar, es va casar, va tenir un fill i anava intentant, entretant, completar el cub. Expliquen que ho va aconseguir quan tenia 45 anys! El dia que ho va aconseguir es va emocionar tant que va passar una bona estona plorant: havia passat 26 anys de la seva vida intentant-ho i al final ho va aconseguir. No em direu que no és un exemple de lluita, de constància, de paciència, de fe i de dedicació!. Jo diria que ho és, exactament com el de moltes persones que, potser amb molta lluita, arriben a aconseguir allò que tota la vida han intentat i que al final diuen: ara ja em puc morir; ara ja he aconseguit allò que tan volia.

Ahir, però, també pensava una altra cosa: no ens enganyéssim pas massa, perquè si tornem a desfer el cub és possible que ens torni a costar Déu i ajuda reconstruir-lo. Per tant, alerta i ull viu! Cal que anem aprenent la lliçó de no tocar massa allò que funciona i trobem que està bé o, si som atrevits, destruïm el que hem fet i volem retocar les coses, potser que hàgim estat una mica previsors i hàgim sabut guardar les eines, els ensenyaments i els camins per tornar a trobar la solució desitjada….

Recordem que, pròpiament,  el feixisme fou el sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial. Però, per extensió, el diccionari també aplica el terme a l’ Ideologia política, l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc., o també a un règim inspirat en aquesta ideologia o a l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup.

Després de veure a la tele l’ambient que es respirava pels carrers de València i llegir als mitjans el que va passar a Mestalla; després d’haver escoltat personalment com RAFA MARTÍN explicava les agressions que va sofrir per part de la Policia Nacional d’ Espanya em pregunto: tot això no és feixisme? Quin tipus de govern tenim a Espanya que permet actituds violentes com aquestes? Fins quan haurem de suportar agressions d’aquesta mena per ser “catalans de merda”, com li van dir aquells policies al Rafa. Al final de Copa del 2012 ja li va passar una cosa molt semblant a un altre noi barcelonista –el Jordi Mascort- quan també va ser atonyinat per uns quants policies i sembla que no s’hagi fet absolutament res per evitar aquestes situacions. No se n’han assabentat o ja els va bé que passin aquestes coses per tal de que aquests “catalans de merda” sàpiguen com van les coses a Espanya. Feixisme a dojo!.

Perquè no són només episodis aïllats. Aquell mateix dia es va permetre impunement que hi hagués penjades durant hores banderes de simbologia nazi i feixista en les carpes dels seguidors madridistes. Es va permetre que es cremessin estelades i senyeres sense que la policia intervingués ni demanés cap tipus de documentació. Ja ha fet notar el diputat republicà al congrés Joan Tardà a través d’un comunicat que ‘aquest tipus d’actuacions en què hi ha ciutadans que són colpejats, insultats i segrestats per la policia pel fet de portar banderes estelades, es vénen repetint des de fa molt de temps’. Tardà ha explicat que fa uns quants mesos ERC ja va presentar ‘un informe sobre les agressions patides per ciutadans per part de la guàrdia civil i la policia per haver parlar català‘. La llei, en aquests cassos, és quan és més evident que no és igual per tots. A uns no se’ls permeten certes banderes quan altres les poden mostrar impunement on vulguin i quan vulguin. La guerra de les banderes que la delegada del “Gobierno” a Catalunya es cuida prou bé d’alimentar es veu que només és per algunes banderes i per alguns símbols. I així amb tantes coses…

“L’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup” –tal com defineix el diccionari- s’ha de dir clarament que és feixisme pur i dur. I aquí sembla que ningú vulgui dir res. Ni el Ministre de l’Interior –Jorge Fernández Díaz-, ni el director general de la Policia diuen res. Aquí es poden filtrar als diaris fotos de “jutges independentistes” i el Ministre no en sap res ni mou un sol dit per esbrinar-ho.  Ni que fóssim en una dictadura i les llibertats personals no comptessin per a res!. Quina vergonya! Quina misèria moral que gasta aquesta gent! I després s’omplen la boca –quan els convé- amb la paraula democràcia… quan en qualsevol país mitjanament democràtic el ministre ja hauria dimitit i aquests policies ja estarien expedientats. I tampoc no s’adonen que aquest mal s’encomana i que pot no tenir aturador!. Com volen que molts no n’estiguem tips d’aquestes situacions i que vulguem marxar ben lluny i com més aviat millor…

La senyora ministra Cospedal pot dir tranquil·lament que “els escraches de les plataformes contra els desnonaments són una forma de nazisme” i aquí ningú la contradiu ni s’escandalitza. Aquí es poden publicar als diaris i escoltar sovint a les ràdios qualificar de nazis –i coses semblants- als independentistes catalans i ningú diu res. L’espectre del feixisme plana sobre alguns països d’Europa i aquesta Europa sense cara ni ulls tampoc sembla que no ho vulgui veure. A Espanya el PP cada dia retalla més llibertats, re centralitza tan com pot i permet que les actituds feixistes –tant de paraula com d’obra- siguin més corrents i sembla que ningú s’espanta. Sembla que només es doni importància als diners que uns i altres roben –tot i que això també és important-, i no sembla que la gent doni massa importància a les llibertats polítiques i socials que també és una altra forma de robatori. Quan se n’adonin i vulguin parar-ho ja no hi serem a temps.

Comença la Setmana Santa per als que som creients. En la missa d’avui, tot escoltant l’Evangeli, m’ha cridat l’atenció el passatge on s’explica l’indult de Barrabàs i la condemna de Jesús. Deu venir d’aquí la paraula “barrabassada”, que s’identifica a un gros disbarat o a alguna cosa feta amb insensatesa i sense massa seny. El poble va preferir que indultessin  Barrabàs abans que a Jesús. Recordem el passatge de l’evangelista Marc 15,6 (Mt 27,15-26; Lc 23,13-25; Jn 18,39-19,16)

Jesús, condemnat a mort
⁶ Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. ⁷ Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. ^* 8 La gent, doncs, va pujar ^* i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. ⁹ Pilat els digué:
—¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? ^*
10 Deia això perquè s’adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. ¹¹ Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. ¹² Pilat els replicà:
—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
¹³ Ells tornaren a cridar:
—Crucifica’l! ^*
14 Pilat els deia:
—Però quin mal ha fet?
Ells cridaren encara més fort:
—Crucifica’l!
¹⁵ Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, ^* perquè fos crucificat.

Deia que m’ha cridat l’atenció aquest passatge perquè l’he relacionat de seguida amb una notícia que vaig llegir ahir al diari PÚBLICO

“El Gobierno ha indultado a Francisco Segundo Domingo Vaquero, exdirector de una sucursal del Banco Santander condenado por robar 30.000 euros a un cliente. Domingo fue condenado por un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con otro delito continuado de apropiación indebida por extraer dinero de la cuenta de un cliente, cuando aún dirigía una sucursal del Santander en Esguevillas de Esgueva, Valladolid”.

Aquesta pràctica – cada dia més discutida i denunciada des de fa anys pel ‘Observatori de la Laïcitat’, per considerar-la “anacrònica i injustificada”- sembla que té l’origen al segle XVIII. El 1759, una epidèmia de pesta a Màlaga va obligar a les autoritats a suspendre les processons. Desobeint la prohibició, els presos de la presó malaguenya es van amotinar per escapar-se i poder anar a la processó pels carrers portant a coll la imatge d’un Crist.

Justos o no, els indults especials de Setmana Santa han anat continuant fins ara. L’actual  ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, no fa pas gaires dies que va pronunciar una conferència a Esade de Barcelona i on va dir que la funció dels indults és “no convertir en injustícia el que sembla una resolució justa”.  I va continuar fent una afirmació que cada dia es veu com a més discutible: “El Govern no ha concedit ni un indult a condemnats per corrupció”, i va garantint després: “I mentre sigui ministre de Justícia no en concedirà”. “Els indults han de reparar l’excés de rigor de l’aplicació de la llei en un cas concret. Això no vol dir desautoritzar els tribunals”, va aclarir.

És talment així, Sr Ministre? Potser caldria aclarir-ho una mica més tot això! Tampoc fa massa dies que el dirigent d’IU Gaspar Llamazares ha acusat Gallardón de mentir, i ha posat com a exemple els indults que el Consell de Ministres va atorgar a l’exalcalde i tres exregidors d’Abdalajis (Màlaga), tots del PP, acusats de prevaricació urbanística. El portaveu del PSOE a la Comissió de Justícia, Julio Villarrubia, i el diputat d’ERC Joan Tardá també han assenyalat que l’Executiu ha concedit “bastants” indults a condemnats per corrupció en aquests dos anys.

És tradicional que les confraries de penitents sol·licitin aquesta mesura de gràcia per a aquells reus de l’àmbit de la seva província que compleixen els requisits de qualsevol indult ordinari, com són: que estigui complint condemna en l’actualitat i que concorrin raons de justícia, equitat o utilitat pública.Doncs resulta que els últims quatre governs de Rajoy, Zapatero, Aznar i González han estat esquitxats per una polèmica comú: la concessió d’indults que han creat una gran controvèrsia, com són els d’un kamikaze defensat per un diputat del PP, el banquer Alfredo Sáenz, un col·laborador d’ETA, el jutge Javier Gómez de Liaño, els acusats per muntar el GAL, Rafael Vera i Barrionuevo, l’alcalde de Marbella, Jesús Gil i Gil (en dos ocasions) o Alfonso Armada, un dels colpistes del 23-F. Tots tenen en comú que s’han lliurat de les seves condemnes per aquesta mesura de gràcia dels governs.

La Fundació ciutadana CIVIO té una pàgina que s’anomena  EL INDULTÓMETRO. És interessant i molt pedagògic donar-hi una ullada. Podrem comprovar com la nostra democràcia té molta opacitat i molt poca transparència. En tots els àmbits, i no pas només en el judicial.Em sembla que seguim fent moltes més barrabassades del que pertocaria i en deixem passar de massa grosses. El silenci, el passotisme i l’omertà (aquells silencis que fan part del codi d’honor de la màfia siciliana) són moneda massa corrent en la nostra societat, que segueix condemnant justos com Jesús i segueix deixant anar Barrabassos i delinqüents de guant i coll de camisa blancs i emmidonats perquè tenen molta afinitat al poder. Ja justícia massa vegades es converteix en injustícia i deixa de ser justa. Hauríem de preguntar-nos més sovint qui fa la tria d’aquests indults i com es fa…

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d’Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: “La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida “.

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                              Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.

Recordeu aquell personatge que sortia ja fa uns anys a TV3 i que es deia Capità Enciam? Era un personatge de ficció que intentava fer-nos entendre -amb un sentit de l’humor ben peculiar- que era molt bo i molt útil reciclar, encara que fos a través de petits gestos. Per això sempre acabava proclamant el seu lema dient: “Els petits canvis són poderosos”.

I trobo que és molt cert. En tots els àmbits de la vida els petits gestos, les petites coses normalment són decisives i tenen molta importància. Primerament, perquè la majoria de nosaltres no estem capacitats, ni potser tenim oportunitat, de fer grans coses. La vida de la majoria de nosaltres consisteix en fer una vida d’allò més normal, una vida que no crida gaire l’atenció i que passa molt desapercebuda. Només algunes persones –poques- tenen molta rellevància i tenen el poder de canviar la història, per a bé o per a mal. A més, normalment només ens fixem amb aquests grans fets i menyspreem els petits detalls. Aquí podríem recordar aquella popular cançó anglesa que diu:

Per un clau es va perdre una ferradura,
per una ferradura, es va perdre un cavall,
per un cavall, es va perdre una batalla,
per una batalla, es va perdre un Regne.
I tot per un clau d’una ferradura.

Un dia m’explicava una persona que es va donar de baixa de Telefònica perquè la companyia havia contractat Rodrigo Rato, un dels imputats pel cas Bankia. En un primer moment vaig pensar que era un gest sense importància, però després, pensant´ho bé, vaig veure que no ho era i que si molta gent féssim petits gestos com aquest potser les coses canviarien. Això potser ho podríem fer amb companyies elèctriques, bancs, comerços, restaurants, etc. L’altre dia llegia una notícia a 20 minutos  de que 20 exministres i dos expresidents estan a sou de les grans companyies espanyoles. La notícia era de l’any 2012. En aquest moments ja deuen ser el doble perquè, si alguna cosa tenen aquesta gent, és que de seguida troben qui els fitxi perquè les empreses saben que en trauran un bon rendiment pels contactes a tots els nivells han anat fent durant la seva vida política. I no cobren pas poc!

Jo n’he fet algun d’aquest gestos i no me’n penedeixo. Fins i tot a vegades penso si no hauria de ser més valent i fer-ne alguns més. I potser ens hi hauríem de posar tots a fer-ne per tal de que no segueixin prenent-nos tant el pèl. I si ens el volem deixar prendre, almenys que sapiguem qui ens el pren. I una altra cosa: potser és tant important fer el gest com explicar-lo. Si vaig a un lloc i no m’atenen bé potser no n’hi ha prou de no tornar-hi a anar, sinó que potser cal que diem a l’amo o a l’encarregat que no n’hem quedat contents, que no hi tornarem més i que en farem difusió entre amics i familiars del nostre desencant. Un petit gest sense importància? Potser sí, però un munt d’aquests gestos poden fer canviar algunes coses com s’ha pogut comprovar amb el tema de les Preferents o dels desnonaments. Amb les xarxes socials actualment estan canviant moltes coses i els petits esforços se sumen molt ràpidament i creixen amb una rapidesa que comencen a fer por a alguns poderosos. Segur que no ho canviarem tot, però segur que podrem canviar-ne moltes.

Tinc telèfon mòbil, però com si no en tingués. I el que tinc és d’aquells tan antics, que el podríem situar a l’edat de pedra: res de pantalles tàctics, res d’internet, res de “guasaps”… Simplement el tinc per fer i rebre trucades. El tinc sempre apagat i només l’encenc quan surto amb el cotxe o m’he de comunicar amb algú per alguna causa molt concreta. Ja tinc dit als meus familiars i amics que no em truquin al mòbil i que ho facin al telèfon fix de la feina o de casa. En general, el telèfon no m‘agrada, tot i que reconec que pot arribar a ser molt útil -i fins i tot necessari- per algunes persones. Reconec sense massa rubor que sóc un antiquat.

Una vegada deixades clares les meves preferències i la meva postura una mica retrògrada en aquest tema, voldria reflexionar una mica sobre la dolça dictadura de l’electrònica en general i del mòbil en particular, aprofitant que aquests dies tothom parla del famós Mobile World Congress que s’està celebrant a Barcelona i que tant d’èxit té. Totes les novetats en el món del mòbils i les aplicacions que es presenten aquests dies em fan pensar en la bogeria en què estem posats amb els aparells electrònics. Si ho pensem bé, veurem que a casa nostra tenim un munt tan gros de ferralla electrònica que fa feredat. Reconec que algunes coses les fem servir, ens són ben útils i ens fan la vida més pràctica i amable, però tenim un bon grapat d’aparells que els fem servir ben poc i de totes les possibilitats que tenen en fem servir un molt petit tant per cent. És clar que parlo per mi i no sé si faig bé de generalitzar. Tots els aparells poden fer un fotimer de coses però, en realitat, en fem servir dues o tres de les més essencials per tal de no complicar-nos massa la vida…

No criticaré pas ni les fires, ni els congressos, ni el progrés, ni tot el que pugui portar riquesa, però sí que em sembla que hauríem de ser una mica més vigilants en el preu que paguem per aquesta pretesa riquesa i per aquest progrés. I ens hauríem de fixar també si aquesta riquesa no va a parar a les mans dels de sempre, de si es reparteix una mica equitativament i si ens fa més justos, més lliures i més humans.  Llegia que aquest matí un grup de gent reclamava davant del congrés de mòbils que  si “això que ens costa 100 milions d’euros públics en plena època de crisi  no podria anar també acompanyat d’una taula rodona que parlés del Congo i del conflicte del coltan, material imprescindible per als xips dels telèfons mòbils (que ha causat més de cinc milions de morts al Congo).

El progrés desenfrenat al que estem tots abocats on ens portarà? Serà possible mantenir aquest ritme molt més temps? El nostre món tindrà els recursos necessaris per poder mantenir aquesta cursa desenfrenada? Necessitem estar tot el dia permanentment connectats i dependents tant físicament com psicològica d’aparells com el mòbil? Cal comprar telèfons que durin un parell d’anys com a molt i després els hàgim de llençar a les escombraries? No es podrien fer aparells electrònics amb una vida més llarga, sense obsolescència programada, més senzills i sense tanta sofisticació innecessària? No es podrien buscar materials més barats en la fabricació dels aparells i que fessin servir els criteris del comerç just? El progrés no podria ser més humà?

Són preguntes que em faig i que deixo aquí. No entenc d’economia ni entenc gaire de res. Però el sentit comú –que acostuma a ser el menys comú dels sentits- és el que m’ho fa dir.

És indiscutible que certs titulars enganxen. Aquesta és una qualitat necessària per a un bon periodista, tot i que aquesta vegada no era el periodista qui feia el titular sinó el senyor Manuel Lara que deia sense cap mena de rubor que “ell era més catalanista que els independentistes”. El periodista que li fa l’entrevista és aquest xalat de Salvador Sostres, que ara escriu al diari EL MUNDO. Em repugnen força tant Salvador Sostres com Manuel Lara. I no cal dir que encara em fa venir més basques, nàusees i fàstic aquest immund diari (aquesta sòrdida cosa, que diria ell referint-se al diari El Punt/Avui) al que ara escriu. Com deia abans, avui el Sostres semblava que volia fer la gara-gara  a l’amo del Grup Planeta Planeta, tot i haver-ne parlat tan malament en altres ocasions.

El senyor Lara es despenja amb afirmacions com aquesta: «Soy más catalanista que los independentistas. Fíjate si soy catalanista, y fíjate si creo en Cataluña, que yo no quiero un país que en el peor de los casos sea como Moldavia y en el mejor, como Dinamarca. ¿Por qué tendríamos que conformarnos con estas migajas? Es mucho más importante y mucho más serio liderar España. Quiero una Cataluña fuerte, potente y brillante que lidere España». Però el senyor Lara no deu adonar-se que, amb la independència que reclamem, el que és justament busquem és tota una altra cosa de la que diu ell. I la busquem perquè mai ens han deixat liderar res ni ser res del que voldríem ser i mereixíem ser. Tal com diu el refrany “VAL MÉS SER CAP D’ARENGADA QUE CUA DE LLUÇ” o, com dirien en castellà, “Más vale ser cabeza de ratón que cola de león “.

El senyor Lara no en té prou amb aquesta “engruna” que és Dinamarca. Ell vol molt alguna cosa més que aquestes molles; ell vol el pa sencer i desitja una Catalunya forta, potent brillant i líder. Però, desgraciadament, no ens explica com ho aconseguirem i quins deuen ser els mitjans per aconseguir-ho. No es deu adonar d’una evidència clamorosa i diàriament constatable: constantment se’ns nega el pa i la sal i els mínims mitjans per poder ser tot això de veritat i tal com ens correspondria. No s’adona que estem tips de tanta befa, de tanta indignitat, de tant menyspreu, de tant espoli i estem tips d’una Espanya que no té cap mena de qualitat institucional ni moral i que, amb el pas que anem, enlloc de progressar adequadament no fem més que enfonsar-nos en el fang de la corrupció cada cop més.

Hi ha uns components essencials per fer un país de Champions, que és al que hauríem d’aspirar a ser: el nivell de la moral pública i la qualitat de les institucions. Cap de les dues coses són mitjanament bones a Espanya. Aquí ens podem permetre un alt grau de corrupció a tots els estament i no passa res (o passa poca cosa). Aquí la filla del Rei es pot permetre riure’s del mort i de qui el vetlla, tenir la fiscalia a favor seu i que un funcionari d’ Hisenda li faci les declaracions de renda per tal de que no la puguin enxampar per enlloc. Un país decent no es pot permetre aquestes coses i una societat que vulgui ser alguna cosa amb cara i ulls, decent i, per tant, tenir-se respecte a si mateixa i als seus ciutadans no pot permetre’s unes institucions corcades fins a la medul·la i on els tres poders de l’ Estat (legislatiu, executiu i judicial) no puguin ser autònoms, lliures i actuar sense pressions de cap mena.

Que potser tot això és massa utòpic? Potser sí. Però el senyor Lara sap molt bé que les coses ara no van pas així, que tampoc hi anaven en els temps de la dictadura franquista –que el seu pare va saber aprofitar prou bé- i que un imperi com el seu no surt de forma espontània com els bolets. El senyor Lara potser ha treballat molt, però també sap molt bé i de primera mà el que són les pressions, el joc brut i els camins foscos i pudents de les cloaques perquè ell mateix ha estat un d’aquests personatges que s’hi ha sabut moure com el peix a l’aigua en aquest sòrdid món. La indecència de molts s’ha convertit en virtut i sembla que ja li està bé que continuï essent així i que no és necessari canviar. En un altre país que vulgui aspirar a ser net i on les pautes de conducta d’una persona vulguin anar pel camí de la decència es veu que al  Sr. Lara no li interessa ser-hi i per això va dir una vegada que, si Catalunya esdevingués independent, “portaria el seu imperi a Sevilla, Saragossa, Madrid o Cuenca”. Per mi ja pot començar a preparar les caixes, que persones amb aspiracions com les seves trobo que tampoc ens fan cap falta per més que es vanti de que «soy la única persona que conozco que tengo la Creu de Sant Jordi y la Medalla de la Guardia Civil» i segurament que fins i tot un munt de medalles més. Per desgràcia ens consta poc donar medalles i les fem anar a dojo…

Ja he explicat alguna altra vegada que molts dels apunts del meu blog sorgeixen del  que escolto de bon matí a la ràdio. Una notícia, un comentari, una entrevista… Qualsevol paraula o concepte pot fer que comenci a fer rodolar la bola del meu pensament i llavors hom no sap ja on anirà a parar i on es deturarà. Aquest matí, tot escoltant a trossos la tertúlia de Catalunya Ràdio (com acostumo a fer mentre vaig amb la furgoneta) he escoltat que un dels tertulians –Miquel Sàmper– deia que havia perdut un parell d’amics per discrepància política. Resulta que un d’ells feia un any que no li parlava perquè el Miquel s’havia posicionat com a favorable a que hi hagués consulta a Catalunya.

No sé si jo tinc la sort de tenir una amics molt tolerants i si el fet que explica el Sr. Samper és  poc o molt freqüent. Crec que no ho és gaire i, si ho fos, voldria dir que els amics del Sr Sàmper no són amics de veritat o que són persones intransigents i de ment molt tancada. Aquest tipus de persona segurament que no és intransigent només amb el seu amic, sinó que també ho der ser amb la família, a la feina i en totes les seves relacions socials. I potser fins i tot ho és amb ell mateix.

En el meu blog sempre he expressat obertament la meva opció política, he criticat el que m’ha semblat i he expressat amb total llibertat els meus punts de vista sobre les coses. Alguna vegada he rebut comentaris en desacord amb el que deia i els he acceptat amb total normalitat perquè crec que és totalment natural que la gent no pensi igual. Amb algun amic que pensa molt diferent –políticament parlant- també n’hem parlat i no ens hem posat d’acord. Però no per això hem deixat de ser amics.

A tots –a mi també- ens aniria molt bé aprendre a ser més tolerants, a posar-nos al lloc de l’altre, a comprendre punts de vista diversos, a dialogar una mica més, a saber respectar-nos –no pel que diem o pensem, per l’estatus social que tenim, o per la ideologia- pel sol fet de que som persones humanes. Tota persona és digna de respecte, vingui d’on vingui, sigui del color de pell que sigui i de cap manera hauríem de posar-nos al seu nivell si ell no és capaç de tenir respecte als demés. El diàleg és intercanvi d’idees diverses i a vegades fins i tot contraposades. Diàleg és parlar i escoltar. Diàleg és obrir la pròpia ment per poder entendre una mica la ment de l’altre.El diàleg vertader sempre enriqueix i amplia el nostre pensament. El diàleg ajuda a ser tolerant i més respectuós i ens ajuda a creure allò que es diu sempre (però que potser no ens creiem massa) de que no hi ha una única veritat absoluta sinó que més aviat hi ha petites veritats, totes elles relatives però potser igual d’interessants.

Discrepància i respecte haurien d’anar sempre junts. Ja han passat els temps de la uniformitat total, dels totalitarismes, els temps en què discrepar significava presó o guillotina. Ja haurien d’haver passat els temps de la Inquisició, de les persecucions o dels gulags. El món cada cop és més gran, més obert, més complex  i les persones cada cop hem de tenir un pensament més flexible i més obert, la qual cosa no vol dir que no hàgim de tenir conviccions profundes. Una cosa no és contraposa a l’altra sinó tot al contrari.

Trencar una amistat perquè l’altre pensa diferent trobo que és una gran falta de maduresa. Com us deia abans, jo he tingut la sort de no perdre cap amic per discrepàncies polítiques, religioses o esportives, que són els temes que més frenètics ens posen normalment. Si trenquéssim una amistat per això, demostraria no saber conviure amb la diferència, seria no respectar l’altre, creure que només jo tinc la raó i, per tant, que d’alguna manera sóc més important i estic en una posició superior, amb la consegüent i lògica conseqüència que, tan aviat com pugui, imposaré el meu parer. No em caldrà demanar opinió, ni em caldrà consultar perquè partiré de la base de que jo tinc la raó i, per tant, puc imposar el meu punt de vista. Llavors, puc passar per damunt de l’altre, el puc trepitjar, el puc anihilar, el puc minoritzar, el puc liquidar i en puc fer el que vulgui. L’altre perd tot tipus de valor.

Aprendre a conviure des de la diferència amb respecte em sembla que és el repte que tenim tots en aquests moments. Han de començar els polítics  però hem de continuar tots els ciutadans i hem de mirar d’ajudar-los una mica.

No, l’amnèsia no és cap malaltia. És només un trastorn en què un individu ha perdut completament o parcialment la memòria i sorgeixen dificultats a l’hora de recordar fets, persones o dates. Com que jo de temes mèdics no hi entenc, he anat a veure què en diu la Wikipedia. Allà s’explica de forma abreujada quines poden ser les causes, els tipus i de si es cura o no. Ha estat una lectura ben profitosa per poder entendre algunes coses que van passar a Mallorca el dissabte passat. Ja us deveu imaginar del que parlo: d’una infanta de la casa dels Borbons que, pel que sembla, ha sofert un sobtat atac d’amnèsia…

S’ha parlat molt de les malalties que arrosseguen els Borbons. Però no s’havia sentit a dir mai que patissin d’amnèsia. Segons ens explica el Dr. Amadeu Martín Rey y Cabieses  (Doctor en Història. Llicenciat en Medicina i Cirurgia) la dinastia borbònica a Espanya, gairebé tan endogàmica com la precedent austríaca, no ha patit –no obstant això- els embats de les malalties pròpies dels matrimonis consanguinis. És cert i conegut que una de les malalties que acompanyen des des de fa segles als Borbons és la hemofília. I un altre doctor -Pedro Gargantilla , autor del llibre “Las enfermedades de los Borbones”- afirma que també s’hi troben altres coses en aquesta família: per exemple l’estranya depressió de Felip V, que el va sumir en el silenci més absolut i el va fer abandonar la seva higiene personal, conferint-li una imatge de captaire esparracat i fora de Ferran VI, que era una persona hipocondríaca, tuberculosa i amb atacs d’epilèpsia;  i si ens fixem en el primer rei espanyol de la Casa Borbó fins a la infanta Eliodor, hereva dels actuals Prínceps d’Astúries, passant per infants amb sífilis, reines amb asma i algun cas de bogeria, molts han estat els representants d’aquesta dinastia sobre els quals han sorgit nombroses polèmiques sobre la seva salut física i mental, la seva personalitat i el seu caràcter.

Jo, d’aquestes coses no en puc dir res perquè sé molt poca història i, a més sóc molt poc seguidor del que fan o han deixat de fer les monarquies. No només la d’aquí, sinó que cap monarquia m’emociona gaire i, per tant, no segueixo gaire res del que fan. Però una cosa sí que he pogut comprovar en l’ infanta Cristina: aquesta noia pateix un greu trastorn d’amnèsia. I, pel que sabem d’ella, no és ni per lesions cerebrals causades per un accident o tumors; ni per fets traumàtics en els que el cervell ha esborrat tota la informació com a causa de defensa i de manera temporal; ni per forts traumatismes o cops; ni se sap tampoc que consumeixi substàncies nocives com ara drogues i alcohol; ni tan sols té una edat avançada on podríem anar a buscar la causa. Res de tot això hi ha. És una noia normal i corrent –si volem considerar-ho així- que treballa a La Caixa i que deu fer prou bé la seva feina perquè no l’has acomiadada pas encara…

Per tant, on carai hem d’anar a buscar aquesta greu amnèsia que sofreix? Com us deia abans, he hagut de mirar la Wikipedia per poder tenir algun mínim indici d’on pot venir. I he trobat els següents tipus d’amnèsia:

• Amnèsia retrògrada: és la dificultat per a recordar fets que ocorregueren abans de la malaltia o el trauma cranial que provocà l’amnèsia de l’individu.
• Amnèsia anterògrada: és la dificultat per a guardar records que ocorren després de la malaltia o el trauma causant de l’amnèsia.
• Amnèsia global: és la dificultat per a recordar fets tant anteriors com posteriors a la malaltia o el trauma sofert.
• Amnèsia Específica: és la dificultat per a recordar informació referent a la via sensorial que degué guardar-la. Per exemple: sentir-se incapaç de recordar un nom o una xifra, però poder recordar perfectament un fet visual, tàctil o olfactiu.
• Amnèsia transitòria: és la dificultat per a recordar fets després de la malaltia o el traumatisme cranial, però que va desapareixent a poc a poc.
• Amnèsia progressiva: és la que va augmentant de forma progressiva, com en els casos de demència com l’Alzheimer altres demències.
• Pèrdua de la memòria de tipus senil: pèrdua de memòria benigna i està relacionada amb la vellesa.
• Amnèsia Psicògena o Simulada: és la que es caracteritza perquè els records propers i llunyans estan alterats de forma recognoscible. Per exemple: un individu que no recorda els seu nom.
• Hipoamnèsia: Disminució de la capacitat de la memòria degut a una dificultat tant en la fixació com l’evocació.

Una vegada llegit tot això ja vaig entenent –tot i no essent-ne expert- quina podria ser el tipus d’amnèsia d’aquesta noia: la seva amnèsia és diu amnèsia supersimulada i el  metge que la tracta es diu Roca i Junyent, un doctor que té una clínica amb 240 doctors  (ai no,  no són doctors sinó que són advocats) i que diuen que factura 28’5 milions d’euros a l’any. Segons explica El Confidencial diuen d’ell: “No és barat, però és segur”. I, si entrem a la seva pàgina web veurem, que té oficines a “Barcelona, ​​Madrid, Palma de Mallorca, Lleida, Girona i Xangai”.

No està malament. El Rei va saber triar i devia pensar: “No serà barat, però serà segur”.

Normalment llegim als diaris una frase que afegeixen a certs esdeveniments i que no ens parem  a analitzar. Ens passa per alt perquè ja ens hi hem acostumat.  La frase és “Per causes naturals…” .Dins l’apartat “Per causes naturals” s’hi pot encabir tot: des de la mort a la presó  d’Arkaitz Bellón al Centro Penitenciario Puerto 1 de Cádiz, que llegíem ahir,  fins a la mort per ofegament de 14 immigrants subsaharians a Ceuta causada pels trets de boles de goma de la Guàrdia Civil,a mida que anaven arribant aquesta pobra i desesperada gent a la platja .

Per “causes naturals” són els morts a la tanca plena de fulles metàl·liques, ben afilades i mortals, de Melilla. Ho són els morts que cada dia troben al carrer o als caixers automàtics. Són morts naturals perquè és natural que el fred mati. Com mata la calor, o l’aigua, o el foc. És natural que, de tant en tant, es trobin cadàvers d’ancians que vivien sols en un pis, abandonats de la mà de Déu.

És natural que a la mare Terra passin diferents tipus de desastres naturals. Però no sé si és tan natural si mirem els motius pels què passen. Potser són naturals, però potser no ho són tant si mirem la culpa que hi té l’ésser humà, que contamina el planeta i la contaminació al seu torn provoca un escalfament de la Terra que fa que el planeta es descontroli i per això els desastres succeeixin tan sovint. Són causes naturals els tsunamis, els huracans, les inundacions o els terratrèmols? Segurament que ho són. Però no s’hi pot fer res per tal de que no produeixin tants morts? No es pot fer res per tal de que la gent no construeixi les seves cases a segons quins llocs?

Quan un “sense sostre” mort de fred potser ens hauríem de preguntar si “és una causa natural” o si la societat no hi podia fer alguna cosa més. És natural haver de viure i dormir al carrer? És natural morir-se perquè no tens diners per comprar els medicaments bàsics i necessaris en una societat occidental que en té per un munt de despeses innecessàries i supèrflues? És natural haver de passar l’hivern sense calefacció i morir-se d’una infecció pulmonar? Són naturals les llistes d’espera de molts mesos per a ser atès per un especialista? És natural que es treguin les ajudes als centres de discapacitats intel·lectuals, a les residències de gent gran o als ancians que viuen a casa seva però que els han tret el cuidador que tenia unes hores a la setmana?

És natural que hagi de ser Càritas o creu Roja qui atengui la gent perquè no es mori de gana? És una causa natural que la gent hagi d’abandonar un pis i veure’s al carrer havent-hi milers de pisos buits? Són naturals els suïcidis per desesperació de molta gent perquè ja no sap com afrontarà el seu futur després de que ho hagin perdut tot? És natural que persones que han pagat impostos a l’ Estat durant anys ara es trobin sense ajuda de cap tipus?

No ens enganyem ni ens deixem enganyar: tot això no són “causes naturals” per més que ens ho vulguin fer creure. Tot això està ben buscat i ben pensat. Una societat que es mou entorn dels diners -i únicament entorn dels diners- arriba a aquestes fatals conseqüències. I potser la única causa que sigui totes aquestes coses siguin  naturals és que ens hi hàgim acostumat, ens ho hàgim buscat nosaltres mateixos per votar aquest tipus de gent que volen un model de societat com aquest. Potser no hi hi ha massa diners, però els pocs que hi ha estan volguda, expressa i conscientment mal repartits. I així ens va!

Entre la llarga col·lecció dels “Dies internacionals de…” n’hi podríem afegir un de nou. A partir de demà podríem afegir-hi el “Dia internacional de la rampa” en commemoració a la poc triomfal baixada –encara no se sap si en cotxe o a peu- que haurà de fer demà l’infanta Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia al Jutjat de Palma. Sembla que el nucli de la qüestió sigui aquest: si baixarà a peu o encotxada; si l’interrogatori serà llarg o no; si es podrà gravar només en àudio o també en vídeo.

Gastem saliva i tinta en aquestes coses sense importància i deixem de parlar de l’essencial: de si és culpable o no d’un delicte fiscal molt greu i de blanqueig de capitals, com sembla ser que és, junt amb el seu marit. Les proves són tantes i tan evidents que s’ha de mirar obertament cap a un altre costat per no veure-ho. Però ja sabem com acostuma a ser la justícia a a Espanya i recordem que un tal Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, va definir-la ara fa 30 anys com “La justicia es un cachondeo”. Si féssim una col·lecció dels cassos de “cachondeo” judicial que hi ha hagut en tots aquests anys, no acabaríem. La justícia a Espanya fa llàstima en tots sentits: és lenta, és imparcial i, per tant, injusta, els tribunals estan formats per gent caducada i nombrats pels grans partits per afavorir-los obertament quan toqui, els jutjats no tenen mitjans. La justícia en aquest país fa plorar i segueix essent “un cachondeo”. El mateix Felipe González –personatge gens dubtós- deixava anar al mes de març de 2010 aquestes dues perles: “La Justicia está hecha unos zorros por el ganao que hay dentro”; “Nos ha costado menos cambiar a las Fuerzas Armadas que a la Justicia”.

I ara, quan tenim cassos de corrupció a dojo (la majoria d’ells mal resolts) i amb polítics, banquers i personatges públics emmerdats fins al coll, ens entretenim en si l’ infanta baixarà aquell pla inclinat fins a la porta del darrere del Jutjat a peu o en cotxe. I quina importància té això! En el que s’haurien de fixar els periodistes i el que haurien d’investigar els diaris és en aquestes “menudeses” de fraus fiscals, contractes foscos i tripijocs escandalosos amb diners públics. Hi ha tanta gent esquitxada i tant poc investigada –i, per tant, condemnada-  que fa nàusees. En cassos com aquest de Nóos s’hauria d’estirar del fil fins a saber -i fer-ho públic- qui s’hi va embutxacar diners i a qui afavorien aquesta mena de contractes fantasma. S’hauria de saber quants diners públics s’han malversat, cosa que és molt més important que no pas fer públic quan guanya cada un dels membres de la Casa Reial (no us sembla una mica sospitós que ho hagin fet públic ara?). Aquí es prioritza  la investigació en alguns temes i s’envia els inspectors fiscals on els convé (sobretot si fan referència a Catalunya) i se’n deixen d’investigar molts altres infinitament més greus. Aquí es passen massa coses per alt i es tanca els ulls per no veure-ho a massa temes molt  més seriosos; passen tantes coses, que fa sospitar que hi ha molta gent mafiosa en aquest món i alguns jutges que han volgut ser una mica justos o han volgut anar una mica més enllà del que està permès ho han acabat pagant molt car. Com voleu que seguim creient en la justícia veient tot aquest panorama!

Demà es parlarà dels milers de periodistes que hi haurà a la famosa rampa, dels 200 policies que hi han posat per la seguretat de la infanta, de com anava vestida, dels molts canals de TV de tot el món i de tots els mitjans informatius que hi haurà a la famosa rampa, etc. Però ja veureu que, sobretot els mitjans espanyols, posaran l’èmfasi en tot allò més secundari i ningú parlarà del més important. I es mirarà de protegir per damunt de tot la quasi intocable Casa Reial. Deu ser per allò de que tots som iguals davant la llei…

Tampoc vull ser injust: Segur que alguns mitjans sí que en parlaran, però seran minoria i no seran pas els mitjans més importants i més influents. Com fins ara, vaja! I, si no, comprovem-ho i mirem demà els informatius i llegim els titulars i ho podrem comprovar. La justícia segueix essent “un cachondeo” i els mitjans de comunicació espanyols més influents un altre.

Considero que la llibertat és, per exemple,  poder-me donar de baixa d’una companyia elèctrica o telefònica que m’ha fet una marranada i contractar-ne una altra que em vingui més de gust. O si considero que al consell d’administració d’aquesta empresa hi han personatges que, essent ministres, polítics o personatges públics m’han tractat anteriorment molt malament.

La llibertat és poder deixar d’anar a un bar o a un restaurant on no m’hagin tractat prou bé o hagin fet veure que no m’entenien si parlava en català. Considero que la llibertat és poder deixar d’anar a un supermercat on, per exemple, no retolin en català, o que el seu propietari hagi reconegut haver donat diners a un partit polític que considero que tampoc no m’ha tractat gens bé. També penso que sóc lliure si puc deixar d’anar a fer turisme a un lloc que no em vingui de gust i, en canvi, triar-ne un altre que sí que em ve de gust anar-hi pel motiu que sigui. Considero que sóc lliure si ni tan sols em cal donar explicacions de si prefereixo un lloc o un altre. Simplement, trio les coses perquè vull, perquè tinc els meus arguments personals i potser perquè sóc una persona una mica estranya. Però em sento lliure perquè puc triar.

Puc triar el que vull menjar, com vull vestir, on vull viure. Puc triar els programes de la tele que vull veure i els diaris que vull llegir. Potser fins i tot puc canviar de feina si la que tinc no m’agrada gens ni mica, tot i que ara això cada cop sigui més difícil. Però sí que puc triar la música que vull escoltar i la marca de cotxe que vull comprar. Puc triar els amics que tinc, puc triar la forma de viure, el que vull llegir o si el diumenge vull anar a passejar o vull quedar-me a casa.

Tenim la sort –encara- de poder triar moltes coses en la nostra vida, sobretot si hem tingut la sort de que la vida ens hagi regalat tantes i tantes coses bones com ens ha regalat als que vivim en les riques societats occidentals. “Gracias a la vida, que nos ha dado tanto”, cantava Violeta Parra. I és veritat. La vida ens regala constantment moltes coses que no valorem si les tenim i que trobem molt a faltar si deixem de tenir-les. Diuen que és molt fàcil anar ascendint en l’escala social i, en canvi, és molt dur haver de descendir-ne. Com difícil és considerar que semblava que començaríem a ser una mica més lliures políticament i, de mica en mica, hem anant comprovant que tot plegat se n’ha anat a la merda i que estem fent passos enrere dia a dia.

I, com que vull ser lliure, considero que ja n’hi ha prou. Considero que podem seguir vivint conformats amb el que tenim, amb el que estem acostumats o podem triar formes noves de viure. Podem estar conformes, resignats, submisos i acceptar al que hi ha o podem revoltar-nos i estar disconformes amb les coses. Ser lliure també és poder fer aquesta tria interna i decidir com volem ser i triar els mitjans per ser-ho. Si no puc triar res important, considero que no em deixen ser lliure.

Aquests dies se senten veus que ens diuen que no vivim sols i que no podem decidir només nosaltres sols. Doncs decidim tots. Posem els mitjans necessaris per tal de que la gent es pugui sentir lliure i pugui triar. Ens diuen que és com si visquéssim en una escala de veïns on hi han molts pisos i, per tant, ens hem de posar d’acord de quin color pintarem la barana de l’escala o la façana. Doncs, posem-nos d’acord! I si no ens en posem i decidim marxar d’aquest edifici i anar-nos-en a un altre perquè aquest no ens agrada prou? No, això no ho podem decidir, ens diuen. Es veu que no podem marxar i hem d’estar eternament lligats a aquesta escala, a aquests veïns, a la manera de fer d’aquesta gent, tant si ens agrada com si no ens agrada…

És el que jo no entenc. Per què no puc triar? Per què he d’estar eternament lligat a una Sagrada Constitució que no es pot tocar en els temes que a ells no els interessen? Si em puc donar de baixa de tantes i tantes coses; si puc canviar i triar-ne tantes altres de la meva vida, per què no puc triar marxar d’aquest edifici i fer-me una casa nova al meu gust? Si considero que amb aquests veïns no m’hi podré entendre mai, que mai ens posarem d’acord, que el president de l’escala no escolta les meves queixes, que no veig cap futur a la manera de viure que jo voldria, per què no puc anar-me’n?

Espanya ens roba. Ens roba la llibertat!

Quan es mor algú que coneixem i que sentim proper, o quan es mor algú que potser no coneixem -però que d’alguna manera també sentim proper- normalment el nostre cap rebobina i comença a recordar coses que ens relacionen amb aquesta persona. Deu ser la manera que tenim els humans de fer reviure, de ressuscitar d’alguna manera aquella persona. Mentre algú la recordi, aquella persona restarà viva d’alguna manera. Viu en nosaltres i també en el record, l’amor i l’estima de moltes altres persones. A vegades, aquestes persones són tantes i esteses en tots els raconets del món que aquell record ja es torna memòria històrica universal. Ens passa, com deia, amb els familiars, els amics i els coneguts, però ens passa també amb famosos, com per exemple, cantants, escriptors, artistes, etc. Considero que és una bona cosa recordar la gent que ha fet coses bones per a la humanitat.

Quan mor algun escriptor, algun director o artista de cine, algun cantant o algun pintor tinc el costum d’ escoltar alguna música, rellegir alguna cosa o veure una pel·lícula del personatge en qüestió. Sobretot, com deia abans, si en algun moment anterior de la meva vida havien despertat en mi algun sentiment agradable i m’havien fet gaudir amb la seva obra. És la manera de fer-los reviure i retre’ls un petit i anònim homenatge personal.

És el que m’ha passat amb Juan Gelman, un escriptor que vaig llegir força en els anys que vaig viure a l’Uruguai. De fet, va ser llavors quan el vaig conèixer, en aquells anys foscos de les dictadures llatinoamericanes, que a ell  li van causar tant dolor. M’agrada d’ell sobretot la poesia, tot i que també l’havia seguit una mica com a articulista. Recordo un  text que va publicar un parell d’anys després que trobessin les restes del seu fill i que es titulava “Elogio de la culpa”. Allà feia algunes angoixants preguntes:

“Hubo que ser “inocente” para tener acceso a la categoría de “víctima de la dictadura militar”? Mi hijo no lo fue. No fue “inocente”, sí víctima. Marcelo Ariel Gelman tenía 20 años cuando fue secuestrado en su casa por un comando militar, el 24 de agosto de 1976. También fue secuestrada su esposa Claudia, encinta de 7 meses. Los restos de Marcelo fueron hallados a fines de 1989, gracias a la abnegada labor del Equipo Argentino de Antropología Forense. Fue asesinado de un tiro en la nuca disparado a medio metro de distancia. Ahora tiene sepultura y es éste un hecho sumamente importante para un padre huérfano de hijo, como soy, porque el rescate de sus restos fue el rescate de su historia.

Després de fer una breu història de totes les inquietuds polítiques i del recorregut del seu fill acaba dient:

Estoy orgulloso de la militancia de mi hijo. A veces pienso que algo tuve que ver yo con ella y eso redobla mi orgullo y mi dolor. Mi hijo no era un “inocente”. Le dolían la pobreza, la ignorancia, el sufrimiento ajeno, la estupidez, la explotación de los poderosos, la sumisión de los débiles. Nunca se sintió portador de una misión, pero quiso cambiar el país para que hubiera más justicia. Hizo lo que pudo, callada, humildemente. De todo eso fue “culpable”. ¿Y no fue por eso víctima de la dictadura militar? Repito la pregunta: ¿Hubo que ser “inocente” para tener acceso a categoría de “víctima de la dictadura militar”?

Preguntes fondes, interessants i transcendentals. Preguntes que continua fent-se cada dia molta gent que lluita per uns ideals. Gent que quasi sempre és acusada de “culpable” quan els autèntics culpables són ben bé uns altres. Els autèntics culpables s’escapen barat del càstig –si és que mai en reben algun- i poden fugir sense deixar-se gaires pèls a la gatera. Els plats trencats els paguen els pobres desgraciats de sempre i quan gosen alçar la veu resulta que encara són ells els acusats, els assenyalats, els culpables. És a tots aquests lluitadors per la justícia a qui se’ls pot aplicar altre cop aquest text i elogiar-los la seva culpa, les seves ànsies de canviar les coses, els seus somnis esperançats i les seves utopies realitzables.

I tota aquesta gent no és pas innocent. És clar que no són innocents!. I convé que que hi hagi molta gent que segueixi sense ser innocent. Recordeu la novel·la de Miguel Delibes “Los santos inocentes”? Avui, com en tantes altres circumstàncies ens ve com l’anell al dit. Els innocents de la novel·la era una pobre família al servei del “señorito del cortijo”; una família humiliada, explotada, arraconada i tinguda per no res. Bé que se n’adonaven prou i n’estaven ben tips. Però què faran? La seva única esperança era lluitar per a que els seus fills poguessin sortir d’aquella misèria moral i d’aquell indigne racó de món. Ja sabeu com acaba de malament la història…

Tota aquesta injustícia moral i social contra la que lluitava el fill de Juan Gelman i tants i tants lluitadors actuals víctimes “innocents” d’una greu crisi econòmica, no pas provocada per ells sinó per un capitalisme ferotge que té com a bons instruments i intermediaris els governs, els bancs, molts polítics i ex polítics que no tenen cap escrúpol d’asseure’s als consells d’administració de les grans empreses (que no fan res més que acabar d’escanyar els més pobres) és la causant de que cada dia hi hagi més “culpables”. Això sí. Tots aquests innocents contínuament culpabilitzats per governs com el del PP ja en comencen a estar tips de suportar tanta infàmia, tanta injustícia i formes de govern tan hipòcrites que no fan més que capgirar el sentit de les coses. Cada dia que passa sembla que anem veient més signes i avisos de que la cosa no pot continuar així. Aquests culpabilitzats innocents se’n van atipant. Alerta, doncs. És un avís que ens fan a tota la societat.

Una de les males notícies que llegeixo avui: El poeta i periodista argentí Juan Gelman ha mort als 83 anys a Mèxic. Ens diuen els diaris que “la seva obra es caracteritza per l’elevat grau de compromís social i contra les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure”.

Quines amargues experiències li va tocar viure? Al llarg d’una llarga vida com la seva, segurament que n’hi va haver de tots colors. Però, sense cap mena de dubte, una de les més amargues va ser la desaparició del seu fill Marcelo, de la seva nora Maria Claudia –embarassada de 7 mesos- i de la néta Macarena, a qui Juan Gelman va buscar durant 23 anys, fins que, al final, la va trobar a l’Uruguai, on vivia amb la família d’un policia a qui la van donar il·legalment quan va néixer.  La seva identitat original va poder ser, per fi, establerta l’any 2000, després d’anys i anys de buscar-la el seu avi Juan.  El pare de Macarena, Marcelo Gelman, va ser assassinat a Buenos Aires l’octubre de 1976 i les seves restes trobades i identificats el 1989. Però encara es desconeix el lloc on van ser sepultats a l’Uruguai les restes de la seva esposa, María Claudia García, nora del poeta.

L’any 1995, en plena recerca d’aquesta criatura (que no sabia si era nen o nena) va escriure aquesta emotiva carta que transcric a continuació.

Carta abierta a mi nieto

“Dentro de seis meses cumplirás 19 años. Habrás nacido algún día de octubre de 1976 en un campo de concentración. Poco antes o poco después de tu nacimiento, el mismo mes y año, asesinaron a tu padre de un tiro en la nuca disparado a menos de medio metro de distancia. El estaba inerme y lo asesinó un comando militar, tal vez el mismo que lo secuestró con tu madre el 24 de agosto en Buenos Aires y los llevó al campo de concentración Automotores Orletti que funcionaba en pleno Floresta y los militares habían bautizado “el Jardín”. Tu padre se llamaba Marcelo. Tu madre, Claudia. Los dos tenían 20 años y vos, siete meses en el vientre materno cuando eso ocurrió. A ella la trasladaron -y a vos con ella- cuando estuvo a punto de parir. Debe haber dado a luz solita, bajo la mirada de algún médico cómplice de la dictadura militar. Te sacaron entonces de su lado y fuiste a parar -así era casi siempre- a manos de una pareja estéril de marido militar o policía, o juez, o periodista amigo de policía o militar. Había entonces una lista de espera siniestra para cada campo de concentración: Los anotados esperaban quedarse con el hijo robado a las prisioneras que parían y, con alguna excepción, eran asesinadas inmediatamente después. Han pasado 12 años desde que los militares dejaron el gobierno y nada se sabe de tu madre. En cambio, en un tambor de grasa de 200 litros que los militares rellenaron con cemento y arena y arrojaron al Río San Fernando, se encontraron los restos de tu padre 13 años después. Está enterrado en La Tablada. Al menos hay con él esa certeza.

Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Me lo aseguró el padre Fiorello Cavalli, de la Secretaría de Estado del Vaticano, en febrero de 1978. Desde entonces me pregunto cuál ha sido tu destino. Me asaltan ideas contrarias. Por un lado, siempre me repugna la posibilidad de que llamaras “papá” a un militar o policía ladrón de vos, o a un amigo de los asesinos de tus padres. Por otro lado, siempre quise que, cualquiera hubiese sido el hogar al fuiste a parar, te criaran y educaran bien y te quisieran mucho. Sin embargo, nunca dejé de pensar que, aún así, algún agujero o falla tenía que haber en el amor que te tuvieran, no tanto porque tus padres de hoy no son los biológicos -como se dice-, sino por el hecho de que alguna conciencia tendrán ellos de tu historia y de como se apoderaron de tu historia y la falsificaron. Imagino que te han mentido mucho.

También pensé todos estos años en que hacer si te encontraba: si arrancarte del hogar que tenías o hablar con tus padres adoptivos para establecer un acuerdo que me permitiera verte y acompañarte, siempre sobre la base de que supieras vos quién eras y de dónde venías. El dilema se reiteraba cada vez -y fueron varias- que asomaba la posibilidad de que las Abuelas de Plaza de Mayo te hubieran encontrado. Se reiteraba de manera diferente, según tu edad en cada momento. Me preocupaba que fueras demasiado chico o chica -por ser suficientemente chico o chica- para entender lo que había pasado. Para entender lo que había pasado. Para entender por qué no eran tus padres los que creías tus padres y a lo mejor querías como a padres. Me preocupaba que padecieras así una doble herida, una suerte de hachazo en el tejido de tu subjetividad en formación. Pero ahora sos grande. Podés enterarte de quién sos y decidir después qué hacer con lo que fuiste. Ahí están las Abuelas y su banco de datos sanguíneos que permiten determinar con precisión científica el origen de hijos de desaparecidos. Tu origen.

Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Los sueños de Marcelo y Claudia no se han cumplido todavía. Menos vos, que naciste y estás quién sabe dónde ni con quién. Tal vez tengas los ojos verdegrises de mi hijo o los ojos color castaño de su mujer, que poseían un brillo especial y tierno y pícaro. Quién sabe como serás si sos varón. Quién sabe cómo serás si sos mujer. A lo mejor podés salir de ese misterio para entrar en otro: el del encuentro con un abuelo que te espera.”

12 de abril de 1995

Carta publicada al setmanari Brecha, Montevideo, el 23 de desembre de 1998

L’inefable Josep Anglada ens va “regalar” un començament d’any amb la piulada que us mostro en la foto. La va publicar al seu twitter el dia 3 de gener i, si voleu que us sigui sincer, no sabria com definir-la: lamentable?, llastimosa?, miserable?, penosa? racista? xenòfoba?… Segurament que aquesta piulada és tot això junt i força coses més, totes elles molt pejoratives. El Josep Anglada ja ens té acostumats a atzagaiades com aquesta i pitjors. És ben coneguda la seva ideologia racista i feixista i també la del partit que lidera “Plataforma x Catalunya” (PxC) que, com molt bé defineix la Viquipèdia, és un partit polític d’extrema dreta, populista i xenòfob. Aquesta vegada s’atreveix a dir, davant de la foto d’un nen negre amb una estelada penjada a l’esquena: “Estem ben arreglats. Si aquests han de ser els nous catalans, jo marxo de Catalunya. Primer els de casa!!!”.

La piulada em va fer pensar una colla de coses. Per exemple: qui és ell per dir qui és català i qui no ho és? Segons ell, els immigrants i les persones d’altres ètnies o cultures no deuen poder ser catalans i manifesta clarament que a ell li fan nosa. El president Pujol deia: “És català tota persona que viu i treballa a Catalunya”, frase amb la qual potser no hi estaria del tot d’acord perquè hi ha gent que viu i treballa a Catalunya i no són ni se senten catalans ni se’n voldran sentir mai. Simplement hi viuen o hi treballen per circumstàncies  de la vida. I, en canvi, d’altres que viuen i treballen fora de Catalunya  se senten del tot catalans, en volen continuar sent per molt lluny que siguin i per molts anys que portin fora del país. Per tant, podríem dir que és catalana tota aquella persona que vulgui ser-ho, vingui d’on vingui i estigui on estigui. Per tant, ni el senyor Anglada ni ningú  són qui per donar carnets de catalanitat.

I una altra cosa: prefereixo mil vegades algunes d’aquestes persones -que l’ Anglada no vol veure ni en pintura- que molts catalans com ell mateix o semblants a ell. L’Anglada no es deu adonar que molts catalans de soca-rel són força menys exemplars que alguns d’aquests nouvinguts que ell no vol. No cal dir que jo no desitjaria de cap manera tenir com a veïns, catalans com ell mateix… (ja n’he tingut algun…) i, en canvi, tinc veïns “forasters” amb els quals fa de molt bon estar.  Com a tot arreu, hi ha de tot… Quants d’aquests nouvinguts són més sensats que ell, més treballadors que ell, més respectables, més exemplars i segurament poden arribar a estimar més el país que no pas ell!. Hauria de recordar l’ Anglada que aquesta terra és una terra oberta, acollidora, mestissa des de fa segles i que aquí hi cap tothom que vulgui quedar-s’hi i que vulgui respectar i estimar el que aquí hi troba de bo i vulgui canviar allò que no ho és prou.

I, per acabar, li preguntaria al senyor Anglada: qui són els de casa? Només aquells que hi han nascut? Els fills dels que hi han nascut? Els de pell blanca? Els de Vic? Ja m’agradaria veure com m’ho explica això dels de casa i dels de fora; i m’agradaria que m’expliqués també quins són els drets i els deures de cadascú. I, posats a que m’expliqués coses, que m’expliqui si ell creu que les persones no són totes iguals o si els impostos que paga l’ Anglada valen més que els impostos d’un immigrant; o si ell creu que ha de tenir més drets que ningú; o si ell creu que la llei ha de protegir-lo més a ell que als altres; o si encara creu que hi han unes races superiors a altres… En fi, que m’hauria d’explicar tantes coses que no estic gaire segur que sabés fer-ho, vistos els arguments tan pedestres i de poca volada que acostuma a fer servir.

Ah! I si li sembla que ha de marxar de Catalunya, ja pot començar a preparar la maleta i tocar el dos, que no crec que el trobem a faltar gaire!

La darrera foto de la Família Real al complet a Palma es del 2007. Des de llavors han passat moltes coses…

Ja ho diuen prou que l’amor és cec i que per això a vegades acaben tan malament les coses… Cadascú que pensi com vulgui, però en el cas de la infanta Doña Cristina Federica de Borbón y Grecia és segur que és així, segons ens explica Jesús María Silva , un del dels advocats de la infanta Cristina en el ‘cas Nóos ‘. La infanta no veia res, no sentia res, no firmava res, no comprava res, no pagava res. Tot, tot, ho feia el seu marit! I amb aquest argument tan infantil i tan tronat despatxa l’assumpte, es treu la pols del damunt i llença tota la merda sobre el cap de. marit Iñaki Urdangarín. En declaracions als periodistes a les portes del bufet d’advocats Roca i Junyent, Silva ha sentenciat que la infanta està enamorada del seu marit i ha argumentat: “Quan una persona està enamorada d’una altra , confia , ha confiat i seguirà confiant contra vent i marea en aquesta persona: Amor, matrimoni i desconfiança són absolutament incompatibles “.

Aquest advocat s’ha oblidat de dir que matrimoni i targeta de crèdit també ho deuen ser d’incompatibles. Ja sabem que quan estem enamorats no veiem massa els defectes de la nostra parella; o potser sí que els veiem, però tanquem els ulls i fem veure que no en té o que no els volem veure. A vegades es tanquen els ulls per no veure una realitat prou coneguda però que no ens agrada prou o que ens pot semblar que d’aquesta manera no ens afectarà. Mal argument el d’aquest advocat i no crec que amb això vagi massa lluny. I menys encara si fem cas al jutge José Castro, que ha citat com a imputada aquesta noia per interrogar-la sobre delictes fiscals i blanqueig de capitals pel fet que participava de l’empresa AIZOON, una entitat privada propietat a parts iguals d’ella i del seu marit i a la que van anar a parar molts dels fons que suposadament va obtenir Iñaki de manera il·lícita. I no devia pas ser cega del tot quan d’aquests fons se’n va aprofitar no només l’Iñaki sinó també la Cristina. Com que sembla que a alguns els costa veure-ho (entre ells el fiscal anticorrupció Pedro Horrach) el jutge Castro s’ha hagut de posar a treballar de valent i ens ha regalat un extens auto de 227 pàgines en el que intenta fonamentar i donar resposta a totes i cadascuna de les al·legacions formulades per les distintes parts. Els que l’han llegit tot diuen que és molt interessant. Jo n’he llegit un resum  fet per ANDREU MANRESA / JOSÉ MANUEL ROMERO al diari EL PAÍS en el que en destacaria els 10 aspectes principals, que són aquests:

1. Coneixia la infanta que els fons d’ Aizoon procedien d’activitats il·lícites

2. Va fer pagaments hipotecaris amb fons de procedència il · lícita

3. Va haver-hi aprofitament propi i delicte de blanqueig de capitals

4. L’actuació dels Ducs de Palma va ser molt sospitosa amb la seva societat Aizoon

5. La infanta va ser cooperadora necessària del delicte fiscal

6. Hi va haver despeses personals de rendes procedents del capital mobiliari

7. Hi va haver coneixement i aquiescència de la infanta

8. Hi va haver delicte per omissió de mirar cap a un altre costat

9. Aizoon era una societat pantalla creada per delinquir

10. La infanta Cristina ,  era “un escut davant d’Hisenda”

Us recomano llegir-los més extensament a El País. Potser li hauríem de recordar al Rei que no ens calen els sermons anuals de fi d’any a que ens té acostumats i que si algú els necessita és ell mateix i la seva família que, pel que es veu, no és com els demés davant la llei i que, no en dubteu, en sortiran tots ells molt ben parats.

Això no sortirà bé…

Això no pot funcionar de cap  de les maneres…

No podrem…

Som massa poca cosa…

Som pocs i malavinguts…

Ells són massa poderosos…

Les utopies no existeixen…

Les utopies sí que existeixen. Existeixen, estan fetes de desitjos, somnis, esforços de moltes persones. Persones que toquen de peus a terra i, a la vegada, somnien. Persones que volen una altra cosa perquè aquesta no els agrada. Persones que són capaces de més coses de les que es poden imaginar.

Mafalda és una d’aquestes persones que sembla que somniï truites, però va dient coses que ens fan pensar que una altra realitat és possible.

Per això vull desitjar a tots els que entreu alguna vegada al meu blog, a tots els que em llegiu i a tots els que, a més, feu l’esforç de comentar-lo, un any ple d’utopies, tot pensant que res existia abans de que es fes realitat.

Bon any 2014!

¡Us desitjo a tots un any de PAU al món!

Mmmm… això no funcionarà…

Bé… ¡Us desitjo a tots un any de prosperitat!

Mmmm… això potser tampoc funcionarà…

Està bé… !!!!!!!!!! ¡Us desitjo un any ple d’amor!!!!!!!!!!!

¿¿¿Què és això???…

¿…?

Ja ho sé… ¡Us desitjo un any de justícia i equitat!

Mireu… ¡Us desitjo a tots un any ple d’èxits professionals i de recompensa pels esforços!

¿I quan has vist que es recompensés algú pels esforços?

Aghhhhhhhhh… ja em comença a venir mal de panxa…

Bé, ¡us desitjo un any en el que s’acompleixin tots els vostres desitjos!

A la gent se li acompleixen poques vegades els desitjos…

¡Doncs… desitjo a tots un món millor en el que s’acompleixin les utopies!