El títol d’aquest apunt me l’ha suggerit un molt bon llibre que estic llegint aquests dies -que tenia pendent de feia molt temps- i que es titula OLOR DE COLÒNIA de la Sílvia Alcàntara. L’autora fa servir el mot colònia en un doble sentit: com a aigua de colònia (perfum) i com a colònia industrial (aquells conjunts d’instal·lacions industrials separats dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències). I ja de passada, us recomano vivament la lectura del llibre, del qual en parlaré un altre dia.

Tags: Corrupció

Hi ha una pel·lícula anglesa titulada «Sufragistas» en castellà (dir. Sarah Gavron, 2015) que ens parla del moviment sufragista que va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Ens explica la lluita d’unes dones que volen i lluiten per la igualtat. Primer ho intenten amb protestes pacífiques i, quan veuen que no en treuen res, es van radicalitzant de mica en mica amb el perill de perdre tot el que tenen i fins i tot jugant-s’hi la vida.

La pel·lícula comença amb els arguments d’alguns polítics contraris al vot femení durant el debat parlamentari celebrat l’any 1912 i que decidia sobre aquesta qüestió:

«Les dones no tenen el temperament calmat, ni l’equilibri mental per a emetre un judici sobre assumptes polítics. Si permetem que les dones votin, es perdrà l’estructura social. Les dones estan ben representades pels seus pares, germans i marits. Una vegada concedit el vot, serà impossible parar-les. A continuació les dones exigiran el dret a convertir-se en parlamentàries, en ministres, en jutges…»

La lluita d’aquestes dones -com tantes i tantes lluites titàniques que s’han donat al llarg de la història- ha donat fruit i ara tenim parlamentàries, ministres i jutges i la societat és molt millor del que era. Vist en perspectiva aquelles situacions provoquen una barreja d’incredulitat i indignació. Però gràcies a aquelles sufragistes, als que van lluitar de forma incansable contra l’esclavatge o contra la discriminació racial, el món avui és una mica més just, tot i que caldrà seguir lluitant en molts fronts. L’arbitrarietat jurídica o fins i tot lleis clarament injustes segueixen vigents en moltes parts del món, violentant clarament drets fonamentals de les persones o manipulant les lleis a caprici dels poderosos.

La lluita que molts catalans estem lliurant aquests dies contra un Estat que s’ha dedicat a fer lleis a mida d’una majoria que no respecta les minories em recorda totes aquestes lluites. Negar el vot i la veu a milions de ciutadans, jugar brut, fer servir els fils del poder que controlen i que utilitzen sempre en bé seu, no és democràtic, per més que s’omplin la boca amb la paraula democràcia. Un Estat així no és digne de seguir estant dins d’una Europa que té per objectiu la llibertat i el benestar dels ciutadans. No podem ni volem seguir sent ciutadans de tercera i hem de fer valer la nostra dignitat. Ara més que mai hem de donar suport als polítics nostres que lluiten per poder aconseguir-ho. Cal donar-los suport i demanar la unitat de tots els demòcrates. I quan la història miri enrere dirà que aquella colla de catalans valents tenia raó, tot i ser minoria dins d’un Estat espanyol podrit i corromput fins al moll de l’os per polítics corruptes. A vegades els més racionals són aquells que són tractats d’irracionals i somiatruites ridículs.

Tags: Catalunya, Drets humans, Independència

El Tribunal Constitucional és un patata. Fa una temporada que s’ha proposat -o li han proposat- cridar l’atenció amb sentències contràries a tot el que els va arribant del que es va cuinant a foc lent a Catalunya. Però la Constitució que ells interpreten, molt a la seva manera i conveniència, ja es veu que no serveix en molts camps de la vida política i social. Perquè ja no és només en el tema polític català, sinó en molts altres temes. El món canvia ràpidament i tant el text constitucional com aquests senyors i senyores que l’interpreten estan tan ancorats al passat i amb una mentalitat tan caduca que ja no saben respondre a les inquietuds i als nous problemes que molta gent té avui. Les seves respostes a les qüestions que els proposen cada cop són més inconstitucionals o, dit d’una altra manera, cada vegada toquen menys de peus a terra.

Per exemple -i en un terreny que no és el polític- els membres del Tribunal (in) Constitucional d’aquest país van sentenciar que la segregació dels alumnes, la funcionalitat dels quals no s’ajustés a la de la majoria estadística de la població, era legal. Aquesta sentència va ser dictada ja fa tres anys i, des de llavors, diverses famílies han tingut la valentia de recórrer-la davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i segueixen a l’espera que es reconegui als seus fills el dret a una educació inclusiva i a les seves famílies el de la lliure elecció del centre (dret que només es compleix per a l’alumnat normo-funcional).

Un altre exemple que vaig llegir no fa gaires dies: aquest mateix Tribunal ha rebutjat admetre a tràmit el recurs presentat per una altra família que demanava que es restablís el dret al vot a la seva filla amb discapacitat intel·lectual. No sé si sabíeu que a les persones amb discapacitat intel·lectual se’ls hauria d’examinar per poder votar. Per què no a tothom i només a ells, pregunten molts pares? (Podeu ampliar la informació sobre el cas en aquest fantàstic article de Melisa Tuya). Els membres del (in) Constitucional segueixen amb pas ferm cap a aquesta sentència definitiva que confirmi legalment el que ja es va aplicant sovint en la pràctica: que les persones amb diversitat funcional no són SUBJECTES de dret, sinó OBJECTES de favors.

I encara un altre exemple: Per si algú no ho sap encara, l’article 56 del Codi Civil Espanyol exigeix a les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin contraure matrimoni un informe mèdic favorable i un certificat expedit per un notari. Per acabar-ho d’adobar, a finals del passat any es va produir una gran mobilització en el món de la diversitat arran de la reforma de l’esmentat article que ampliava els supòsits inclosos en aquesta exigència i afegia a les deficiències mentals (alerta amb l’expressió …) i intel·lectuals, també les sensorials. És a dir, que a partir de llavors també les persones sordes, cegues i sordcegues necessitarien el “permís” de dos complets desconeguts per poder casar-se:

“Quienes deseen contraer matrimonio acreditarán previamente en acta o expediente tramitado conforme a la legislación del Registro Civil, que reúnen los requisitos de capacidad y la inexistencia de impedimentos o su dispensa, de acuerdo con lo previsto en este Código. Si alguno de los contrayentes estuviere afectado por deficiencias mentales, intelectuales o sensoriales, se exigirá por el Secretario judicial, Notario, Encargado del Registro Civil o funcionario que tramite el acta o expediente, dictamen médico sobre su aptitud para prestar el consentimiento.”

Ho podeu llegir altra vegada en aquest article de la mateixa Melisa Tuya.

Algunes sentències dels tribunals espanyols (no sé si a altres països passa el mateix de forma tan exagerada com aquí) són tan desconcertant, tan partidistes, tan estanyes, tan allunyades del sentit comú, que farien riure si no afectessin tanta gent i la fessin sofrir. Una justícia que el poble no entengui, no és justícia per més que diguin que s’ajusta a la llei. Tots sabem que hi ha lleis injustes i, per tant, que s’han de canviar urgentment. A Espanya creuen que posant pedaços ja n’hi haurà prou i no entenen que el que ja no serveix és la mateixa Constitució i que conservar un cadàver no treu cap a res. Perquè aquesta Constitució ja no és res més que un cadàver putrefacte.

Tags: Constitució, Justícia

La famosa novel·la de Gabriel García Márquez «Crónica de una muerte anunciada» ja ens diu com com acaba des de la primera frase de la primera pàgina: “El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana…” L’escriptor no ens vol amagar res. Per tant, la sorpresa no cal que la busquem en cap moment i només ens cal saber que el més interessant de la novel·la és tota la narració dels fets i com García Márquez, aquest gran mestre de la narració, ens ho explica.

La sentència que s’ha conegut aquest matí sobre el Cas Nóos no podíem esperar que fos altra cosa que la «crònica d’una sentència anunciada» per ser qui eren els personatges jutjats i per com veiem que funciona la justícia espanyola. ¿Recordeu aquells discursos nadalencs del Rei on cada dos per tres se’ns recordava que tots els espanyols som iguals davant la llei i que, quan els escoltàvem, tots ens fèiem un tip de riure perquè allò no s’ho creia ningú? Doncs exactament això és el que ha passat: que hem pogut comprovar que no tots som iguals davant la llei, per més que l’insigne advocat Roca i Junyent ens hagi refregat pels morros aquest mateix matí que «això demostra que tots som iguals davant la llei», mentre levitava d’alegria, segons les seves pròpies paraules.

Quan el 2014 Cristina de Borbó va declarar davant del jutge Castro es va fer la distreta i la desmemoriada. Ens recorden les cròniques que només va contestar a 15 de les 400 preguntes del jutge, al·legant la «confiança que tenia en el seu marit». Durant la vista, com es va anar veient, les paraules de la infanta es van centrar en tirar pilotes fora. En concret va dir 59 vegades ‘no ho recordo’, 189 ‘no ho sé’, 23 ‘no recordo’ i 58 ‘ho desconec’. Ja ho veieu: com per regalar-li una carretada de cues de pansa, que diuen que conserven la memòria.

Una altra desmemoriada famosa que hem pogut escoltar aquests dies als tribunals ha estat la exministra del PP, Ana Mato, enredada juntament amb el seu exmarit i un munt de càrrecs públics en l’anomenada «trama de la Gürtel». Ella tampoc no sabia quan guanyava el seu marit, no sabia res de les nombroses i elevades despeses familiars, dels cotxes d’alta gama que tenien al garatge de casa i d’un Jaguar que va aparèixer al jardí de casa sense que ningú sabés d’on havia sortit. Es va fer la beneita i va tirar tantes pilotes fora com va poder. I ja veureu com en surt sense deixar gaires pèls al forat de la gatera…

Ens prenen per rucs i potser ho semblem i tot. Aquí tothom calla i ningú s’atreveix a dir res a personatges tan importants perquè certes coses en aquesta Espanya torera encara es toleren massa bé. ¿Ningú els ha explicat a aquestes senyores -i als seus advocats- que estem al segle XXI i que hi han coses que no se les creu ningú?. No s’adonen aquests insignes advocats i jutges que aquest tipus de defenses que fan de les seves clientes més aviat haurien de ser agreujants que no pas atenuants? Ningú els ha explicat que a mitjans del segle passat sí que podia passar alguna cosa així perquè a les dones en aquells temps se’ls imposaven unes altres obligacions i poc podien posar cullerada en els assumptes familiars considerats importants?. En aquell temps, per desgràcia, la majoria de dones encara eren poc considerades socialment i la majoria no accedia encara als estudis.

Els senyors jutges que els ha tocat jutjar aquestes egrègies senyores els podien haver regalat, juntament amb la sentència, el següent Manual que s’entregava a les dones que en temps franquistes havien de fer l’anomenat «Servicio Social» a la Seccion Femenina i que va ser vigent almenys fins l’any 1960 (i potser algun més encara).

Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Tags: Justícia

Tags: Justícia

Tags: Llibertat

Un dels contes preferits de JORGE BUCAY es titula “El elefante encadenado”. Hi he pensat inmediatament quan he vist la foto d’aquest cavall. Copio a continuació el conte per aquells que no els coneguin.

De pequeño me gustaba el circo. Me encantaban los espectáculos con animales y el animal que más me gustaba era el elefante. Me impresionaban sus enormes dimensiones y su fuerza descomunal. Después de la función, al salir de la carpa, me quedaba extrañado al ver el animal atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que le aprisionaba una de las patas. La cadena era gruesa, pero la estaca era un ridículo trozo de madera clavado a pocos centímetros de profundidad. Era evidente que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo también podía tirar de aquel minúsculo tronco y huir.

—¿Por qué no la arranca y se escapa? —pregunté a mis padres.

Me contestaron que era porque estaba amaestrado. La respuesta, sin embargo, no me satisfizo. «Si estaba amaestrado, ¿por qué lo tenían atado?». Pregunté a parientes y maestros y pasó mucho tiempo, mucho, hasta que alguien que resultó ser un sabio me dio una respuesta convincente: «El elefante del circo no se escapa porque está atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño ».

Entonces me imaginé el elefante recién nacido y atado a una estaca. Seguro que el animal tiró y tiró tratando de liberarse. Debía terminar el día agotado porque aquella estaca era más fuerte que él. Al día siguiente debía volver a probar con el mismo resultado y al tercer día igual. Y así hasta que un día terrible para el resto de su vida, el elefante aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Desde entonces, el elefante tenía grabado el recuerdo de su impotencia. Y lo que es peor, nunca más volvió a cuestionarse ese recuerdo y nunca más volvió a poner a prueba su fuerza.

A menudo a las personas nos pasa lo mismo. Vivimos encadenados a estacas que nos quitan libertad. Pensamos que «no podemos» hacer tal cosa o tal otra sencillamente porque un día, hace mucho tiempo, lo intentamos y no lo conseguimos. Entonces nos grabamos en la memoria este mensaje: «no puedo y no podré nunca». Esta creencia autoimpuesta nos ha limitado desde entonces y no la hemos cuestionado más. Seguramente ahora somos más fuertes y estamos más preparados, pero aquel recuerdo nos frena a la hora de intentar liberarnos.

El filòsof John Dewey ja deia que una societat lliure ha de produir persones lliures; o sigui, persones amb capacitat d’elecció i de descenniment per comprendre el que passa i el que els passa. Persones que que siguin capaces de canviar la seva situació si així lliurament ho decideixen. No han de ser persones que es regeixin pel que s’anomena «la indefensió apresa», terme que fa referència a la condició d’un ésser humà o un animal que ha après a comportar-se passivament, sense poder fer res, tot i tenint oportunitats, per canviar la seva situació. És trist que encara hi hagi un munt de persones que siguin incapaces de tenir el control de la seva situació vital per culpa de que els hagin fet creure que no poden fer res i que tot ha de seguir igual per sempre més.

El PP ens vol fer creure als catalans que no podem canviar la situació en la que estem. Fins i tot diuen més: que ells no poden ni volen canviar-la. Per tant, haurem de pensar que la única alternativa serà voler canviar-la nosaltres mateixos i no acceptar més com a «inevitable» l’actual situació. La seva consigna és que ens hem de resignar a seguir com estem i que , fem el què fem, no servirà de res perquè ells miraran d’evitar-ho com sigui. Saben que tenen el poder de la majoria i que poden evitar qualsevol legítima aspiració que surti dels seus esquemes i que a base de lleis i decrets convertiran en il·legítima.

Per tant, em faig algunes preguntes: Hem de ser elefants encadenats tota la vida sense poder elegir el nostre destí? Quina sortida tenim per canviar aquesta situació si se’ns barren tots els camins? Es pot parlar de democràcia en una situació com aquesta o més aviat hem de parlar d’autocràcia? Per què es mira en lupa determinades persones i s’ignoren altres que estan fent exactament el mateix? La llei és igual per a tothom, tal com ens prediquen contínuament?…

Tags: Llibertat

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.

16 coses

que he après

aquest 2016

1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.

2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.

3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.

4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.

7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.

9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.

10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.

15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.

30 de desembre del 2016 DIARI ARA

Tags: Autoestima, Valors

“Tots tenim un costat bo. O molt bo” és el lema de La Marató d’aquest any, que se centrarà en l’ictus i les lesions cerebrals i medul·lars traumàtiques. No cal dir que és una d’aquelles bones causes perquè hi col·laborem tots d’una manera o altra.

Però no em voldria fixar tant en el tema, sinó més aviat en el lema. Es parla molt sovint de com la societat va perdent valors, de les dificultats que tenim per sortir de la crisi justament perquè, en general, som poc solidaris, perquè cadascú va a la seva i perquè hi ha unes minories molt espavilades que s’aprofiten de les debilitats dels altres. Tot això té una part de veritat i és molt cert que si hi hagués una mica més de justícia social i equitat, les coses serien molt diferents. Però no podem generalitzar de cap de les maneres i jo no estic gens d’acord amb aquesta cançoneta de que tot és dolent, tot va malament i que no hi ha res a fer. Potser, de tant repetir-la, al final anirà quallant com aquelles mentides que, després de repetir-les moltes vegades alguns se les creuen.

I el meu desacord no és només conceptual sinó que és un desacord empíric. Vull dir que conec moltíssims cassos de gent absolutament bona i profundament solidària. Gent que, com diu el lema de La Marató, no té només un costat bo -o molt bo-, sinó que són gent bona per tots els costats per on els miris. I no és qüestió només de sort o de casualitat conèixer molts cassos impressionants de solidaritat. És més aviat procurar fixar-se una mica en les moltes persones que tenen bon cor i són bona gent. Entre molts irresponsables, trobem molts més responsables; entre molts lladres, hi trobem moltes més persones honrades; entre molts egoistes, hi trobem molts més generosos i solidaris. Tots sabem, per exemple, com són en aquests dies les condicions laborals de molta gent. Hi ha una precarietat total i fa molta llàstima i mal al cor escoltar algunes històries de gent que ha de treballar en condicions inhumanes i que a final de mes arriba amb un sou que no el permet viure dignament. Però, al costat d’això, trobes una altra gent que tenen treballadors al seu càrrec i miren de buscar les condicions necessàries per millorar-los les condicions encara que això els resti rendibilitat. Entre molts empresaris que es pensen que encara viuen en el temps dels esclaus i no s’adonen que el nom d’explotadors els va com l’anell al dit, també n’hi trobem d’altres que són honestos, que tenen sentit de la justícia, que són amables i considerats amb els seus treballadors. I potser no són tanta excepció de com ens podríem pensar. Si anéssim repassant totes les persones que han passat per la nostra vida possiblement el balanç no seria tan negatiu com ens podríem pensar i trobaríem moltes bones persones que ens influït o ajudat d’una manera o altra.

Tots sabem que hi ha molt poques persones perfectes, però també és veritat que tots tenim algun costat bo, o molt bo, com diu el lema de La Marató. La major part de la gent, encara que no sempre siguem del tot generosos, sí que ho som moltes vegades; encara que no sempre diguem la veritat, sí que la diem la majoria de les vegades i em sembla que la majoria de les vegades procurem actuar de la millor manera que sabem i com les circumstàncies ens permeten. Cal seguir creient que la majoria de les persones són bona gent, perquè estic convençut que en són. I si no ho són més és perquè potser no en saben més.

Propostes com les de La Marató -i tantes i tantes de similars- em fan creure que la humanitat no està perduda i que junt amb les queixes i les crítiques que hem de fer -perquè cal fer-les per no ser indolents i submisos- hem d’actuar de forma positiva deixant de banda la passivitat i el derrotisme. Potser no podrem canviar la realitat, però sí que podem canviar la nostra postura i la mirada davant de la realitat. Caldrà ser inflexibles amb aquells que facin les coses malament, però caldrà reconèixer i emmirallar-nos en aquells que fan les coses bé. I per sort, hi ha tanta i tanta gent en qui emmirallar-nos…

Deia Samuel Smiles que “la vida té el seu costat ombrívol i el seu costat brillant; de nosaltres depèn triar el que més ens plagui”. Les persones també tenen quasi sempre algun costat bo: mirem-lo.

Tags: Valors

Tags: Vida i mort

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del que un catòlic hauria de fer amb les cendres d’un difunt a rel d’una instrucció del Vaticà que es titula «Ad resurgendum cum Christo». Em dóna la sensació que no tindrà gaire èxit aquesta recomanació i que la gent seguirà fent el que li sembli. El sentit comú fa que certes coses passin desapercebudes i que a fi de comptes poca gent les escolti. Trobo que és força ridícul «no permetre dispersat les cendres a l’aire, a la terra o a l’aigua o en qualsevulla altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles».

Encara que l’Església catòlica accepti la cremació, no li agraden certes pràctiques que s’han posat de moda i que, segons diuen, són ritus pagans. I a fe de Déu que les empreses que fan negoci amb la mort s’han exprimit el cervell i han posat infinita imaginació per oferir coses noves. Jo no entraré en què és millor. Simplement penso que la gent ha de fer allò que li sembli i que poca importància té aquesta qüestió.

M’ha fet recordar aquest tema un bonic poema d’una de les poetesses més gran de la literatura uruguaiana, Juana de Ibarbourou, titulat «Vida-garfio»

Vida-garfio

Amante: no me lleves, si muero, al composanto.

A flor de tierra abre mi fosa, junto al riente

alboroto divino de alguna pajarera,

o junto a la encantada charla de alguna fuente.

A flor de tierra, amante. Casi sobre la tierra

donde el sol me caliente los huesos, y mis ojos

alargados en tallos, suban a ver de nuevo

la lámpara salvaje de los ocasos rojos.

A flor de tierra, amante. Que el tránsito así sea

más breve. Yo presiento

la lucha de mi carne por volver hacia arriba,

por sentir en sus átomos la frescura del viento.

Yo sé que acaso nunca allá abajo mis manos

podrán estarse quietas.

Que siempre como topos arañarán la tierra

en medio de las sombras estrujadas y prietas.

Arrójame semillas. Yo quiero que se enraicen

en la greda amarilla de mis huesos menguados.

Por la parda escalera de las raíces vivas

yo subiré a mirarte en los lirios morados.

(Poemas. Austral Bs. As. 7a. ed. 1950 p. 131)

Tags: Vida i mort

Si mireu el meu Facebook veureu que tinc en aquests moments 227 amics. Segurament que en algun moment fins i tot n’havia tingut algun més. Com podeu comprendre és impossible tenir tants amics de veritat. Facebook fa trampa i fa que anomenem amics a simples companys, coneguts, saludats o fins i tots a persones completament desconegudes que, per alguna circumstància ens han demanat «amistat» i els hem posat a la llista.

Això no tindria més importància si fóssim conscients que d’amics, en realitat, n’acostumem a tenir ben pocs i que del que es tracta és de no acabar de devaluar la paraula que aquesta xarxa social tan alegrement ha posat de moda. D’aquesta classe d’amics del Facebook me’n surten 227, però en podria tenir 5000. Tot és qüestió de posar-s’hi i començar a demanar de manera desaforada amistat a tort i a dret. ¿Recordeu quan el cantant brasiler Roberto Carlos cantava aquella cançó que es va fer tan popular «Yo quiero tener un millón de amigos»? Doncs si mireu la seva pàgina oficial de Facebook veureu que ja en té 5.852.364. Com deia un: com per convidar-los a tots a fer una cervesa!

I, en canvi, considero que és molt important tenir amics. Però amics de veritat -i no pas d’aquests dels que parlava-; que no en cal gaires i aquí podríem fer bona aquella dita de «pocs i bons». No sempre és fàcil fer amics i encara és més difícil conservar-los. Anem tots molt atrafegats pensant en les nostres coses i en els nostres assumptes i no tots sabem perdre el temps en les coses que realment són essencials; en canvi, ens costa ben poc perdre’l en coses sense importància. Qüestió de saber triar… L’amistat pot néixer de diverses maneres. A vegades neix ja en la infantesa o en l’adolescència i perdura tota la vida. Altres vegades neix per casualitat en algun moment de la nostra vida simplement perquè dues persones tenen unes afinitats que fa que d’allà en neixin afectes perdurables sense saber ben bé com. La vertadera amistat és com un fil que es va estirant i estirant i no es trenca mai. Per lluny que estiguem físicament; per molt temps que passem sense veure’ns i fins i tot sense comunicar-nos gaire l’amistat pot perdurar d’una forma una mica misteriosa i sense que la puguem explicar. I tots necessitem aquell caliu, aquell lloc on sabem que serem escoltats i acollits si alguna vegada ho necessitem. I qui no ho necessita? Qui no necessita afectes, complicitats, carícies físiques o carícies a l’ànima?

Acabo de llegir una notícia que m’ha fet pensar com n’és de necessària l’amistat i com tots necessitem tenir el caliu d’algun amic. I si no és possible un amic, almenys l’afecte d’algú que se’ns acosti i que mostre algun tipus d’afecte amb nosaltres. La història tracta d’un adolescent anglès que es diu Ollie Jones i pateix l’anomenat autisme clàssic. Es tracta d’una forma moderada del trastorn que no el porta a comportaments compulsius, però retarda el seu desenvolupament. La seva condició fa que Ollie tingui pocs amics i, per tant, se senti sol. A punt de fer 15 anys, va escriure dues targetes d’aniversari per a si mateix. Hi posava:“De: Ollie. Per: Ollie. Per molts anys, Ollie! “. Quan la seva mare ho va llegir el seu cor es va encongir perquè reconeix que el seu fill no té amics perquè l’autisme és un trastorn complicat per poder tenir unes relacions normalitzades amb les altres persones. Llavors ella, des d’Exmouth (Regne Unit) va decidir compartir les targetes de l’Ollie a Facebook, esperant que algunes persones se sentissin motivades per enviar-li missatges al seu fill. Demanava que 10 o 12 persones li enviessin postals al seu fill pel seu aniversari. Deia així la nota que va posar el passat mes d’agot: “El meu fill és autista i complirà 15 anys. Li encanten les postals i se’n va escriure algunes a si mateix. Som una família petita i no té amics … Em podeu ajudar? Si tens una targeta vella al calaix, envia-li! Tens temps fins diumenge. Moltes gràcies “. Va afegir la direcció de la família i va esperar.

N’hi va haver prou en 48 hores perquè el post fos compartit més de 22 mil vegades i inspirés ni més ni menys que a 8 mil persones a enviar targetes d’aniversari a Ollie, a més d’un allau enorme de missatges a Facebook. Ah, i una ràdio local, commoguda per la història, va decidir reforçar la demanda de de targetes de la mare, multiplicant d’aquesta manera els resultats.

I van arribar postals del món sencer. El carter va haver de buscar el reforç d’un company perquè eren caixes i més caixes; i va dir-los que encara n’hi havia més al magatzem de Correus. Un detall: la gran majoria de les cartes i missatges enviats a l’Ollie provenien justament d’altres famílies amb algun membre que pateix autisme. “Només puc dir gràcies per la gentilesa, per l’amor i per la bona voluntat de tots, que és increïble. Moltes gràcies “, va dir la mare d’Ollie, emocionada i feliç.

Això no és encara amistat. però qui diu que d’aquest petit gest no en pugués sorgir alguna. A vegades justament ens falta aquest petit pas per tal de que sorgeixin amistats autèntiques….

Quan volem dir que una cosa està corrompuda o plena d’irregularitats fem servir aquesta expressió que encapçala aquest apunt. Aquest dimarts als EUA hi haurà eleccions a president i podem fer servir perfectament aquesta expressió per fotografiar el què passa allà. El Joan Gil, que és un amic meu que fa més de 30 anys que viu allà i coneix bé aquell país i té també un blog a EL PUNT/AVUI (es diu Els EUA són diferents) acaba d’escriure un apunt esfereïdor parlant d’aquestes eleccions. Podeu llegir-lo clicant AQUÍ.

El Joan -un bon coneixedor del món nord-americà, com deia- es lamenta de com han anat les coses en tot aquest llarg camí cap a l’elecció del president -o presidenta- possiblement més influent del món. Quan llegeixes els intríngulis que s’amaguen darrere d’una elecció i algú que els coneix a bastament te’ls explica una mica, te’n fas creus i podem dir amb tota la raó del món que en política -com en tants altres àmbits- no n’hi ha un pam de net i que l’ètica que hauria d’acompanyar qualsevol governança que es vulgui fer apreciar allà no es veu per cap costat. Com en tants altres llocs, per altra banda. I no cal anar pas massa lluny per a comprovar-ho…

Fa justament un parell de dies que en un dinar d’amics va sortir aquest tema i es va debatre una bona estona. Algú em va suggerir que ja tenia tema per parlar al meu blog, sabent que de tant en tant parlo de política. És veritat. És un tema del qual se’n pot treure suc abundantment i, per desgràcia, de manera massa habitual. Entre uns i altres, els companys van anar farcint la discussió d’anècdotes ben sucoses que jo anava escoltant atentament. Algunes feien riure i altres feien plorar de llàstima. Hi havia algú que va tenir un càrrec municipal i podia donar testimoni de primera mà de tot plegat…

Als afers públics la corrupció, en major o menor grau, sempre n’hi ha hagut i tots ho sabem. Hi ha estat en tots els temps, en totes les cultures i en totes les religions. Ja en el famós Codi d’Hammurabi (1700 anys abans de Crist) es fixaven clarament penes per als governants corruptes. Moltes d’aquestes lleis

s’assemblen, tant pel que fa al contingut com a la redacció, a les que trobem al Deuteronomi i que Jahvè transmeté a Moisès. El famós Ciceró va denunciar la corrupció de Verres al món romà. El cardenal Mazarino en la seva obra Breviari dels polítics parla en un capítol dels regals. I així podríem seguir fins avui en l’àmbit municipal i en àmbits nacionals o estatals. A la política s’hi hauria d’arribar per vocació i esperit de servei i no pas com un trampolí per a fer diners. Hi han personatges que no han treballat (i per tant, cobrat) mai fora del seu partit o partits (si parlem de transfuguisme, que també existeix més del que sembla). Molta d’aquesta gent no té cap tipus de principis ètics personals i, per tant, tampoc els tindran quan toquin assumptes públics. Molts dels nostres polítics no saben el què és la imparcialitat, la honradesa i l’equitat i per això anem com anem. Ja no està de moda parlar d’ètica o de valors morals i per això mateix poden arribar a presidenta o president dels EUA persones tan sospitoses com Hillary Clinton o Donald Trump. Si l’una és dolenta, l’altre és encara pitjor.

Però ja s’ho faran! El que sí que hauríem de mirar és de no caure nosaltres en els mateixos errors i defectes ara que estem en un moment tan delicat. Persones íntegres poden ajudar a fer un país íntegre, just i modern. I poden ser exemple i estímul per a tothom. A veure si en som capaços.

Tags: Ètica i Moral, POLÍTICA

El teòleg Romano Guardini, en la seva obra sobre les edats de la vida, ens fa una advertència: seria una visió molt infantil considerar la joventut com l’etapa més valuosa de la vida. De fet, sembla que en l’actualitat un dels models de realització personal que la nostra societat subratlla és el de l’ “etern adolescent”. L’adultesa i encara més, l’ancianitat, semblen etapes a les quals ningú vol arribar i a les que no es vol mirar, fent-les invisibles socialment. Com a màxim, els jubilats es valoren com un estament amb una bona font d’ingressos de la qual se’n pot treure bon profit. Potser de mica en mica ens anirem convencent i valorarem haver pogut arribar on hem arribat i serem conscients del gran valor que pot tenir l’etapa que ens toca viure.

De totes maneres, sempre arriba aquell moment en la nostra vida que, per causa d’un desgavell de la salut o d’algun altre inesperat daltabaix, sembla que agafem consciència i ens enfrontem silenciosament amb el fet d’envellir i, per tant, amb les nostres pròpies pors. I un dia com el d’avui –dia dels difunts– és un moment especialment alliçonador, sobretot si fem un passeig pausat i tranquil pel cementiri. Allà hom s’adona que som ben poca cosa i que la vida és una realitat ben efímera. Només cal mirar les fotos i veurem com hi ha molts vells, però també s’hi veuen cares ben joves. Per tant, faríem bé de valorar en el seu just valor cada etapa de la vida, amb les seves pròpies virtuts i les seves inevitables limitacions. Cada etapa els tenen i no cal amagar-los; més aviat caldria acceptar-los.

La vellesa és, especialment, un temps d’acceptació de la pròpia vulnerabilitat, de les limitacions i de la relativització que ens caldria fer de les coses. No cal ser tan ric com l’ Amancio Ortega (propietari de la cadena de roba Zara i, com acaben de dir a la TV, l’home més ric d’Espanya) per a intentar ser feliç. Una de les experiències més enriquidores i alliberadores és l’amor d’acceptació: saber estimar i saber-se estimat i acceptat; saber mirar més cap endins que no pas cap enfora; canviar la mirada sobre les coses, sobre les persones i, en definitiva, sobre la vida. Escriu Guardini: “Deixen de ser prioritaris alguns successos i realitats que marquen el moment. Cedeix la vehemència amb que absorbeixen el pensament i la força emocional del cor. Moltes coses que semblaven de màxima importància deixen de ser-ho, mentre que d’altres, que semblaven insignificants, adquireixen intensitat i pes “.

Per poder viure realitats noves cal morir al que ja no és; per obrir-se al que ve, cal deixar anar el que ja no podrà ser. Diu el filòsof jueu Martin Buber que no s’aconsegueix envellir satisfactòriament sense més ni més i que cal preparar-se bé per a aquesta etapa en què es perden moltes coses i cal desprendre’s de moltes altres per poder alliberar-se interiorment. Per a Buber el gust perdut pel que vam viure amb anterioritat ens obliga a recomençar constantment, amb un horitzó d’esperança en el que vindrà. No és fàcil trobar una resposta als dolors i pèrdues que porta l’envelliment, però tots els testimonis dels que viuen la seva vellesa amb alegria, coincideixen que el millor camí és l’acceptació d’un mateix i de la realitat tal com se’ns presenta. El viure en la veritat i des d’allà reconciliar amb si mateix, acceptant els propis límits i curar les ferides del passat des de l’experiència de l’amor incondicional (de Déu, els que som creients i dels homes qui no ho sigui). L’amor ens mou a veure les coses amb una nova mirada i ens torna la pau. La vida només pot realitzar-se si ens acceptem amb tot: amb els nostres èxits i fracassos.

Els autors d’espiritualitat de la tradició jueva i cristiana sostenen que és necessari el cultiu de certes virtuts pròpies de l’ancianitat, per envellir bé. I quines són aquestes virtuts fonamentals?

Entre elles podem trobar la paciència, que en el seu origen grec (hipomoné) significa mantenir-se ferm, resistir o carregar, és una virtut on els ancians sostenen als joves que malgrat les seves forces, desesperen i no saben suportar. Els pacients són com columnes que sostenen als que no saben esperar, són persones que regalen esperança.

La benevolència n’és una altra. És un eixamplament del cor, una mirada que no jutja i que regala misericòrdia perquè accepta la fragilitat en la seva pròpia història personal. Les persones que han mirat de que el seu cor es torni com una casa gran on tots puguin sense sentir-se jutjats, irradien tendresa i suavitat en el tracte amb els altres.

Una altra virtut més fàcil de conrear a la vellesa és la llibertat, perquè ja no necessiten guiar-se per les expectatives alienes i expressen les seves opinions sense por. No necessiten crear una imatge, són lliures per ser qui són de veritat. Tot i que es sentin més dependents físicament, poden créixer en una independència interior que no és fàcil d’aconseguir en la joventut. Haver de desprendre’s de moltes coses els fa guanyar llibertat per no lligar-se a res. No han de demostrar res! I ells sembren un espai de llibertat on altres tenen por de ser ells mateixos.

El cultiu d’un cor agraït determina la qualitat de vida. La gratitud ens fa viure feliços, en canvi, la queixa ens va assecant interiorment. En l’ancianitat la gratitud és una llum sobre els records, perquè qui té alguna cosa per agrair té un tresor que ningú li podrà treure, ni encara en els moments de major patiment.

Una virtut que la societat d’avui necessita rebre més que mai de la gent gran és la serenitat. No una indiferència estoica, sinó la capacitat de veure amb més profunditat els esdeveniments i les persones, de contemplar la realitat sense voler canviar-la deixant que les coses es manifestin des del que són. La serenitat es necessita per poder conversar amb profunditat, per poder arribar al cor dels altres, per rescatar-los de la seva enrenou quotidià. La serenitat és una consciència madura del temps i no es deixa arrossegar per pressions de cap tipus.

El teòleg alemany Karl Rahner estava convençut que una tasca important que han de complir les persones grans és la de ser un pont entre les generacions i mediar entre les vellesa i la joventut, sent mediadors que ens ensenyen a veure amb major obertura i profunditat la vida. Que no visquin aïllats sinó enmig de la societat, lliurant la riquesa de la seva saviesa i de les seves virtuts.

Molts també narren com la vellesa els va fer més sensibles als altres, als gestos quotidians d’atenció i amistat i van adquirir una sensibilitat més gran per agrair detalls de la vida que en altres etapes passen desapercebuts. Un món necessitat de compassió i tendresa, necessita d’homes i dones que ens tornin la sensibilitat pels altres i per la natura.

Envellir és un art, va dir algun autor. Però envellir també és un do i una tasca. Acompanyar algunes persones en diferents etapes de la vida m’ha confirmat el que tants ancians m’han ensenyat: que envellir és un art que requereix preparació. De nens ens preparen per a la nostra joventut, en la joventut ens preparem per a la nostra vida adulta, però no es parla encara gaire de la preparació per a l’envelliment. Com bé va ensenyar Heidegger, l’home és un ésser-per-la-mort, que no només mor, sinó que sap que morirà i això l’ angoixa, perquè la mort és l’única possibilitat present en tots els moments de la seva existència. I més encara, la vida autèntica només és possible quan no es nega la realitat de la mort vivint en la frivolitat, sinó quan es viu amb la consciència de la pròpia finitud. El coneixement de la pròpia limitació és la possibilitat d’una existència autèntica. Aquesta consciència es fa més real de manera particular en l’ancianitat i les preguntes pel sentit de la vida ja no són tan fàcils d’evadir.

Tags: Vellesa, Vida i mort

Ahir escoltava l’Albert Om en un programa de ràdio que parlava sobre la mort i els cadàvers. Deu ser perquè s’acosta el dia dels difunts i deu tocar parlar-ne, encara que la resta de l’any és un tema força tabú. L’Albert entrevistava a Quim Berrocal, tanatopràctic del Tanatori de Vic. Va ser una conversa que em va despertar la curiositat. Podeu escoltar-la, si voleu, clicant AQUÍ.

Jo no sabia ben bé què era això de la tanatopràxia. Es veu que s’anomena d’aquesta manera tot el conjunt de tècniques de conservació i agençament de cadàvers, que inclou els mètodes de refrigeració, congelació, conservació transitòria, embalsamament, tanatoplàstia i la tanatoestètica. Consisteix a aplicar-hi mètodes per a la higienització, conservació transitòria, embalsamament, restauració i cura estètica del cadàver com a suport de la seva presentació d’acord amb les normatives higienicosanitàries. La finalitat bàsica de la tanatopràxia és la d’aconseguir no només una bona conservació del cos, sinó també una aparença natural i tranquil·la.

Explicava el Quim que va començar a tractar amb els difunts fa més de 30 anys i creu que “la gent hauria de perdre la por de la mort”. Té raó. Quan jo era petit recordo que el tema de la mort no era un tema tabú com ho és ara, que sembla que la societat condemna a la clandestinitat la cosa més natural del món i la que tots hem d’esperar que ens arribi encara que no ens agradi. Vida i mort van sempre juntes; són les dues cares de la mateixa moneda i crec que hauríem de mirar-les amb la naturalitat amb què les miràvem quan jo era petit. Amagar la mort, dissimular-la o maquillar-la no treu cap a res perquè el fet de morir és una cosa natural i res tan universal. Hi ha aquella dita de que «ningú queda per a llavor i que de vell, no se’n passa»…

Per tant, jo no crec que valgui massa la pena maquilla la mort i, per tant, tampoc els morts. Com tampoc val la pena mirar de maquillar la vida -cosa que també fem tot sovint- i que no serveix més que per emmalaltir l’anima. La naturalitat, la sinceritat, el mostrar-se tal com som és el millor. Perquè les disfresses, les carotes i la dissimulació no fan més que amagar la realitat per una estona. Però darrere hi ha el que hi ha i la nostra consciència no la podem amagar. No val gaire la pena amagar-se i amagar als altres el que som perquè tard o d’hora surt i ho mostrem. Qui és bo, acostuma a mostrar-ho sense voler i qui és dolent, també.

No fa gaire que el Papa Francesc parlava de la vanitat com «l’osteoporosi de l’ànima». La vanitat té la mateixa vida que una bombolla de sabó, que tots sabem que dura el que dura i no ens proporcionarà gaire benefici. Ens cansem per aparentar, per fingir, per semblar més del que en realitat som. Ens agrada inflar els currículums perquè sembla que el nostre món competitiu ens ho demana. Això no és res més que vanitat i, si ho volem dir d’una forma senzilla, la vanitat és maquillar la pròpia vida. El Papa Francesc deia que això a fi de comptes emmalalteix l’anima, perquè un maquilla la seva vida per aparentar, per fingir, i al final què guanya? «La vanitat és com una osteoporosi de l’ànima: els ossos per fora semblen estar bé, però per dins estan destruïts. La vanitat ens porta a l’engany “. És com els estafadors, que marquen les cartes per poder guanyar sempre. Però l’autoengany no serveix per gran cosa i, com deia Sant Bernat, «pensem en el que serem: pastura de cucs».

Per tant, si no val la pena maquillar la vida encara val menys la pena maquillar la mort, tot i que els tanatopràctics s’hi guanyin la vida.

Tags: Vida i mort

Fa més d’un any vaig escriure un apunt en aquest mateix blog que es titulava ENS EN SORTIREM AMB LA CORRUPCIÓ?. Ja començava dient que era un apunt una mica pessimista o força realista (ja diuen que un pessimista és un realista ben informat). Segueixo essent pessimista en aquest tema, tot sabent que no ens en sortirem mai del tot perquè jo crec en el pecat original. Ho podria dir d’una altra manera per als que no són creients: l’home no és naturalment bo, sinó que tenim racons foscos. Tots. No se n’escapa ningú.

Hi ha dues armes efectives per a poder combatre la corrupció: la premsa, que la treu a la llum del dia i la justícia que la persegueix i castiga. Un analista polític uruguaià feia una comparació entre la corrupció a l’ Argentina i la corrupció al Brasil que vaig trobar molt encertada quan el vaig llegir: A l’Argentina les denúncies que alguna premsa i alguns jutges feien als insignes Kirchner (marit i muller), quedaven guardades anys en els calaixos dels jutjats i els principals jutges eres visitants assidus de la Casa Rosada. Hi havia una gran majoria de jutges comprats, intimidats i cecs fins que no van caure aquells governs totpoderosos. La justícia i una bona part dels jutges eren corruptes i no hi havia res a fer perquè els Kirchner tenien poder i diners per corrompre tot el que tocaven.

Al Brasil –un país on la corrupció és una cosa institucionalitzada-, en canvi, el motor de la lluita contra la corrupció al govern va estar des del primer moment en òrgans del govern. El govern argentí frenava la lluita i al Brasil Dilma Rousseff mai va interferir ni va frenar res i els jutges han pogut fer la seva feina i investigar on va ser necessari. Només quan intervé la justícia de manera eficient es pot posar fre (encara que no sigui de forma total) a la corrupció. Justícia i corrupció no s’haurien de barrejar mai perquè qui està en contra de la corrupció necessàriament ha d’estar a favor de la justícia.

Per què he fet aquesta introducció i he comparat aquests dos països? Doncs perquè considero que espanya s’assembla molt més a l’ Argentina que al Brasil. Aquí el Tribunal Constitucional i una bona majoria de jutges són els braços que fa servir el PP per anar aguantant el tipus, amagar la porqueria que s’ha anat acumulant durant anys i no fer neteja per tal de què les coses quedin en evidència. A més, A Espanya hi ha un agreujant: aquí la premsa cada com és més mansoia, menys crítica, més venuda, menys valent i cada cop és més clar que a les grans empreses periodístiques el que els importa és fer diners i aguantar com sigui un estatus quo que ja els va prou bé. A més, amb l’excusa dels separatismes i algunes altres pors irracionals i infundades –però molt arrelades en aquesta Espanya cada cop més de pandereta- no s’atreveixen a aixecar la veu i destapar coses. I quan algun diari valent ho fa, ja es cuiden ben aviat de tapar-ho tot. Tenen el poder per fer-ho i el fan servir. I la gran premsa queda muda i els Tribunals muts i mirant cap a una altra banda.

Per això continuo sent pessimista. Mentre no tinguem una premsa lliure i valenta i una justícia justa no podrem fer net. Espanya seguirà sent un cau de corruptes que campen al seu aire i el PP seguirà guanyant eleccions i fent els tripijocs que siguin necessaris per a no haver d’aixecar el cul de les poltrones. Mala peça al teler té aquesta Espanya amb aquests governs corruptes i amb aquesta premsa covarda i vergonyant!

Tags: Corrupció

Václav Havel, el dramaturg txec que va encapçalar la resistència en la seva pàtria i que, un cop lliure dels soviètics, va ser el seu primer president electe, assenyala en els seus “Assaigs Polítics” que el seu enfrontament amb el règim comunista al seu país no es va basar tant en diferències ideològiques, de teoria econòmica o en estructures de classe; ell es va enfrontar al sistema per un supòsit bàsic: prendre’s la vida com a veritat enfront de la vida com a mentida. I afegeix: “El poder és presoner de les seves pròpies mentides i és per aquesta causa que ha de continuar falsificant el passat, el present i el futur (…). L’individu no ha de creure forçosament totes les mistificacions que li expliquen, però a vegades ha de comportar-se com si les cregués o tolerar en silenci o, fins i tot, estar en bones relacions amb els que les produeixen. I, a fi de comptes, tot això obliga a viure en la mentida “.
Ahir va fer 80 anys d’un dels dies més foscos i tristos de la història d’Espanya: el començament de la guerra civil. El 18 de juliol de 1936 es van iniciar 2 anys, 8 mesos i 11 dies de la sagnant contesa bèl·lica. Una guerra que va esquinçar les famílies, els pobles i la societat espanyola sencera. Va ser l’inici d’un punt sense tornada i d’una repressió que va condemnar a centenars de milers d’espanyols a una repressió o un exili que es perllongaria durant més de quatre dècades. I l’inici d’un relat històric fals i desfigurat per part dels que van guanyar la guerra. L’inici d’una gran mentida en la que hi van col·laborar molts amb més o menys de bon grat. Una dictadura sempre produeix màrtirs, herois, col·laboracionistes, covards i gent silenciosa que ha de fer forçosament teatre per poder seguir vivint ells i la seva família. Es va imposar un règim de terror i es va anar construint una memòria històrica desfigurada. Encara duren moltes d’aquestes coses, més o menys dissimulades. Encara queden molts franquistes amagats en ells mateixos i silenciosos. I també en queden alguns ben des acomplexats i tolerats. Potser massa tolerats per una societat que no s’ha atrevit a fer net del tot.
En en seu càlid esllanguiment, el temps de vacances permet, sigui a l’ombra fresca d’un arbre de muntanya o en un sofà amb aire condicionat, que hom tingui més temps per llegir allò que durant l’any ha anat deixant o rellegir allò que a un més li agrada. Un autor que us recomano llegir, si no ja ho heu fet, és Vàclav Havel perquè ens farà reflexionar una mica en les mentides en què tant sovint estem instal·lats potser sense adonar-nos-en. A mi m’ha fet reflexionar també sobre aquestes coses un amic escriptor uruguaià que he llegit aquests dies: Juan Martín Posadas.
Hável va viure de ben a prop aquell imperi de la Unió Soviètica, que va ser una vasta construcció política i social, producte d’una revolució que es va fonamentar damunt d’ossos triturats i consciències mordassades tant dels seus enemics com dels seus propis fills. Uns van ser devorats per les purgues i en els camps de treballs forçats i els altres es van anar consumint en una il·limitada entrega personal a una pretesa causa comunista que amb els temps ha resultat inútil, falsa, mentidera i que ha sortit massa cara pels resultats que se n’han tret. Fou un cost molt gran per a milers i milers d’homes i dones arrencats de les seves famílies, dels seius paissatges familiars, de les seves rutines i afectes i condemnats als calabossos, a judicis simulats, a l’afusellament o al desterrament a Sibèria. I tota aquesta tragèdia era coneguda per tothom i silenciada també per tothom. Uns, eren simples peons de la revolució, els buròcrates de l’estat que ho callaven tot i ho imputaven com a costos necessaris, quasi insignificatnts, per a la construcció del sistema. Els altres, les víctimes, els seus familiars, veïns i gent corrent i anònima, sabien i callaven per tal de poder conservar la casa, el reconeixement social, la feina… o la vida.

L’imperi de la Unió de Repúbliques Socialistes es va desintegrar, com tots sabem, i la influència d’aquesta ideologia és ben minsa actualment. Les causes d’aquest des inflament ha estat vàries, però rellegint alguns autors com Hável hom s’adona que una de les principals causes fou instal·lació de la mentida en forma de política. es va adoptar una tergiversació sistemàtica de la versió de les coses: la lleialtat destruïa la veritat.
Més o menys com aquí, vaja… Potser seria hora d’analitzar tant i tants silencis còmplices, des emmascarar moltes persones que van fer molt de mal amb els seus silencis o les seves inhibicions, recuperar la memòria històrica i insistir una mica més en ensenyar la veritat de com van anar les coses. Si no, també nosaltres serem còmplices com ho van ser ells.

Ahir TV3 va estrenar en el seu programa “Sense ficció”el documental “Xirinacs, a contracorrent”. El vaig mirar amb interès perquè Xirinacs va ser una figura que em va cridar l’atenció ja des de ben jove i perquè considero que Catalunya no hauria d’oblidar alguna de les seves lliçons en uns moments en que la ètica i la dignitat política sembla que s’han fos per art de màgia. A Xirinacs se li podran discutir moltes coses i se li podran retreure molts errors, però va ser una persona que ens va donar una lliçó de dignitat admirable tant en la seva vida com sobretot i de forma especial amb la seva lúcida i peculiar mort.

El documental  (que es pot recuperar clicant AQUÍ) fa una evolució cronològica de la vida de Xirinacs, destacant tots els episodis de la lluita contra el poder en el context en què succeïren. Recorda la seva trajectòria i aprofundeix en les motivacions d’aquest excapellà que va acabar passant per la presó, que va acabar fent vagues de fam i enfrontant-se al poder. I alhora també parla del seu entorn, dels seus amics, dels qui el van seguir i dels qui el van oblidar i menysprear i per què.

Xirinacs, a contracorrent ressegueix la vida de Lluís Maria Xirinacs a través de les aportacions de diversos entrevistats entre els quals hi ha les seves germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs, l’economista Arcadi Oliveres, l’escriptor Lluís Busquets, els activistes polítics Jaume Asens i David Fernández i figures històriques del catalanisme com Miquel Sellarès i Jordi Carbonell.

Xirinacs va ser candidat tres anys consecutius al Premi Nobel de la Pau, va fer diverses vagues de fam i es va passar més de sis-cents cinquanta dies davant la presó Model de Barcelona demanant l’amnistia. Però també va ser un home polèmic: l’any 2002 es va declarar “Amic d’ETA” i va fracassar en l’intent de crear un partit polític, que no va obtenir representació parlamentària. A més de l’acció política, també va elaborar un model filosòfic que encara avui es desenvolupa i va treballar en un sistema econòmic alternatiu al capitalisme i el comunisme. Acusat d’il·luminat o boig per alguns, per a d’altres es tracta d’un referent de la no violència i la pau.

El documental acaba amb unes declaracions molt aclaridores del seu metge de capçalera i que jo –ni potser la majoria de gent- desconeixia. Resulta que fou el seu metge qui l’acompanyà el 6 d’agost de 2007, dia del seu 75è aniversari, al paratge de Can Pegot, al terme municipal d’Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Xirinacs li va demanar. Aquell lloc va ser escollit per ell per a ser el seu punt Omega. Va ser l’11 d’agost que van trobar el seu cadàver en aquest bosc del Ripollès, on va voler passar els seus últims dies amb “la meva soledat i el meu silenci”. Aquesta voluntat, la declarava un escrit que deixà al seu despatx, en el qual recordava també haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava als líders polítics catalans llur “covardia” en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet que s’havia suïcidat, l’autòpsia revelà que Xirinacs s’havia deixat morir per inanició, en un acte de sobirania pròpia.

Fou justament aquest acabament del programa el que a mi em va fer pensar en un interessant llibre de Hans Küng, un text breu de l’any 2014 amb el que als seus 86 anys, afectat per un Parkinson progressiu, va voler coronar la seva vida i la seva obra. El títol “Mort feliç”constitueix molt més que un simple testament vital i vol ser tot un programa de vida. Jo no he llegit el llibre, però sí que vaig llegir i guardar un bonic text de José Arregi on el comentava.

Küng diu que triar la forma i el moment de morir no és cap contradicció sinó que és simplement la realització de la paradoxa de la vida: només es pot ser feliç donant-se. I és també la paradoxa de la mort que es fa donació i es torna decisió, expressió, culminació de la vida. La mort pot ser feliç, ja que la vida que es dóna no mor. I per a H. Küng això no és cap joc de paraules buit, sinó que és l’horitzó que il·lumina la seva vida sencera inclosa la mort. Sap del que parla, doncs a això ha consagrat els seus inesgotables energies físiques, emocionals, intel·lectuals, espirituals.

Mort feliç o eutanàsia significa morir sense tristesa i sense dolor, o amb el mínim de tristesa i de dolor inevitable. Morir en plena consciència. Acomiadar serenament dels éssers estimats. Assumir sense angoixa la pena de la separació; a la pena hi ha consol, en l’angoixa no; la pena no impedeix la felicitat, l’angoixa sí.

Morir en profund assentiment a tota la vida, acceptant-ho tot, dient sí a tot, també a les ferides sofertes i, el que és molt més difícil, a les ferides infligides: no he estat perfecte, ho sento, però a això he arribat, i així està bé; m’agradaria que moltes coses haguessin estat millors, però està bé com està; dic sí a tot, sense justificar res. Dir: “La meva obra està acabada: aquí us la deixo”. I no cal que sigui una “gran obra”, com la de Hans Küng, ni ningú pot mesurar la grandesa de l’obra per la grandària o el nombre o la qualitat dels llibres escrits, ni per l’èxit aconseguit, o l’influx exercit. Coronar la vida humilment. Morir en pau.

Doncs bé, com a creient, pensador i humanista, afirma Küng: en el moment en que la meva vida ja no posseeix per a mi qualitat humana suficient, puc i he de triar aquesta “mort feliç”, digna, bella, bona. Mort germana, no enemiga. Hi ha un temps per viure i un temps per morir. I jo puc, he de decidir-ho responsablement. “L’ésser humà té el dret a morir quan no té cap esperança de seguir portant el que segons la seva opinió és una existència humana”. Refusar, perllongar indefinidament la vida temporal forma part de l’art de viure i de la fe en la vida eterna. Ja s’havia pronunciat en el mateix sentit fa 20 anys, el 1995, en un altre llibre (Morir dignament, Trotta 1997) escrit en col·laboració amb el seu amic i col·lega Walter Jens.

Assistim a un canvi radical de paradigma. La legislació social dels diversos països -amb comptades excepcions com Holanda o Suïssa- pateix encara un gran retard respecte de l’opinió social. I el retard és més gran en el cas de la jerarquia eclesial. Sostenir, com sosté, que només és lícita l’ajuda passiva” (desconnectar un aparell d’alimentació o de respiració, per exemple) no deixa de ser una ficció. ¿Hi ha tanta diferència entre desconnectar un aparell i proporcionar una dosi major de morfina que em portarà a la mort o al descans final? La jerarquia eclesiàstica corre el risc de tornar a equivocar-se, com es va equivocar a propòsit dels mètodes de contracepció o de fecundació anomenats “artificials”.

Triar la mort de manera humana és la forma final de triar la vida de manera humana. I la humanitat no està definida ni dictada per una divinitat exterior ni representada per cap religió. El creient hauria de poder tenir una mort feliç com a definitiva donació confiada de si a la Realitat primera i última, com a trànsit a la Realitat profunda, a la Realitat Fontal, a la Vida sense origen ni fi.

Dir que no podem triar la mort perquè no som amos de la vida és una màxima tramposa. No som amos de la vida ni de la mort, però som responsables de la vida i, per tant, també de la mort, i aquí no és decisiva la distinció entre creient i no creient. No només podem, sinó que hem de triar responsablement -dic responsablement- quan i com morir, sense altre límit que el nostre benestar i el benestar comú, començant pel de les persones més properes. I els metges i les persones més properes haurien de poder  atendre la demanda de qui lliurement els demana -o de qui lliurement hagués deixat expressada aquesta demanda-un ajut per a ben morir.

És una exigència de la cura de la vida, i no hi ha un altre mandat diví ni una altra divinitat que la Vida, la cura d’aquesta vida, la Bondat i el Bon Viure.

Tags: Lluís M. Xirinacs, Vida i mort

Tags: Justícia

La justícia ha de ser justa i proporcionada. Això que sembla una perogrullada no ho és sempre i aquí a Espanya encara menys. Ho veiem cada dia amb uns tribunals i uns jutges que no paren de fer el ridícul sempre que poden. No tots, és clar, però sí que una bona majoria. I l’escala podria anar des del món de l’esport (Déu n’hi do la parcialitat de les sentències esportives!) fins a les sentències del Tribunal Constitucional. La parcialitat, la discrecionalitat, l’arbitrarietat, la vel·leïtat, la capritxositat i la volubilitat de que fan gala alguns tribunals faria caure la cara de vergonya a una persona mitjanament normal. Però com que sembla que no en tinguin –i si en tenen, la dissimulen prou bé- no passa res i ells segueixen anant per aquests mons de Déu tan amples i amb el cap ben alt i, el que és pitjor, tenint-nos a tots per rucs.

De fet, el principi de proporcionalitat hauria de servir per a regir-nos en tots els ordres de la nostra vida i per això aquest principi és una columna fonamental en l’ordenament jurídic de tots els països que volen ser civilitzats. Ja ho deia Sant Tomàs en la seva Summa Teològica (I-II, c. 95, a. 3) quan es referia a com havia de ser la llei humana: deia que havia de ser justa, possible segons les naturalesa i les costums del país, proporcionada als llocs i als temps i convenient per a la conducta humana. El pensament de Sant Tomàs segueix vigent en molts aspectes encara avui i hauria d’estar present en els diversos debats sobre la legitimitat de les lleis que promulguen els estats i que haurien de servir per garantir la convivència o la justícia per a tots els membres, especialment per aquells que tenen menys garanties pel fet de ser socialment dèbils, desvalguts o que no tenen veu.

He fet tota aquesta llarga introducció perquè demà surt de la presó Arnaldo Otegi, un d’aquests cassos paradigmàtics de tot això que deia més amunt. En un cert moment de la seva vida va formar part d’un comando d’ETA, va participar en un segrest, el van jutjar i va anar a la presó els anys que li corresponien. En un altre moment de la seva vida aquest home va anar canviant -com molt bé ens explica Antoni Batista, un dels periodistes que millor coneixen el país basc i que millor coneixen Otegi- cap a posicions dialogants i encarades a que l’ETA més dura i sanguinària deixés definitivament la violència i entrés a un camí de pau. L’Antoni Batista l’ha entrevistat vàries vegades, s’hi ha acostat, l’ha escoltat i diu que aquest home tindrà un gran paper en l’ Euskadi del futur. El que sí que és clar és que aquest home ha estat un dels que ha patit aquesta discrecionalitat de la justícia espanyola. Quan va sortir de la presó la única cosa que va intentar fou re encaminar una organització violenta cap a la vida política normal, fet que la hipòcrita llei de partits espanyola va considerar il.legal.

En Toni Soler en ho explica al seu blog: “Per aquest delicte polític, Otegi haurà passat més de sis anys a la presó, ni un dia menys, sense cap opció a reducció de pena. Perquè ens en fem una idea, el general Galindo, condemnat per la mort de Lasa i Zabala, només va passar 4 anys a la presó (i l’havien condemnat a 70 anys). I el general Armada, cervell del 23-F, va ser condemnat a 30 anys i només en va complir 5. En el cas d’Otegi, doncs, es pot parlar de desproporció i fins i tot d’acarnissament, que només s’explica per motius polítics. En efecte, els poders de l’Estat l’han vist com una amenaça justament perquè semblava l’únic líder capaç d’apartar el món abertzale de la violència i convertir-lo en una força de govern. L’empresonament d’Otegi ha estat condemnat per tots els partits bascos, tret de PP i Ciutadans, i el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel l’ha considerat “una ofensa a la humanitat”.

“A l’Estat no l’interessa ETA, però sí que li interessa agitar el fantasma d’ETA perquè amb aquest fantasma contamina l’independentisme”, assegura Antoni Batista. L’Estat espanyol el que no pot guanyar a les urnes ho porta als tribunals. Als seus tribunals. A aquells tribunals dels quals parlava al principi d’aquest apunt. I així ens va… Cap persona civilitzada i mitjanament raonable i democràtica; cap país que apreciï una mica la democràcia i que l’estimi una mica i la vulgui, no podrà entendre això que passa a Espanya.

Tags: Justícia, POLÍTICA

No he llegit El nom de la rosa (diuen que se n’han venut 30 milions d’exemplars) i tampoc he llegit  El pèndol de Foucault. No estic “à la page”, com dirien els francesos. Ha mort UMBERTO ECO i jo, malauradament, he de reconèixer que no “estic al dia” sobre el que escrivia i tampoc no poc fardar d’estar al dia en el tema de lectures importants. Em fa una mica de gràcia veure que quan mort un escriptor famós, tothom diu que ho ha llegit tot d’ell. Alguns periodistes se’n vanten, ostenten el seu alt nivell de cultura, es glorien d’haver-lo conegut abans de ningú, i es vanaglorien d’haver escrit sobre el personatge alguna cosa quan encara no era conegut pel gran públic. Vivim en uns temps en que això de presumir de les coses és massa comú. Jo he de confessar que, tot i que he llegit algunes coses al llarg de la meva vida, em falta llegir autors i obres de les que són considerades fonamentals i imprescindibles i prou que ho lamento. Alguns d’ells ja no els llegiré mai i sé que m’hauré perdut grans coses. Hauria de llegir més perquè llegir enriqueix tant que et fa viure vides noves, llocs desconeguts, experiències meravelloses i realitats inimaginables. Llegir obre la ment, obre horitzons i eixampla totes les dimensions de la persona humana. Aquests dies en que tothom ha parlat d’aquest gran savi que ens ha deixat vaig llegir que Eco havia dit que “el que no llegeix, als 70 anys hauré viscut només una vida. Qui llegeix haurà viscut 5.000 anys. La lectura és una immortalitat cap enrere”.

D’Umberto Eco jo només n’he llegit unes cartes que es van intercanviar amb el cardenal de Milà, Carlo Maria Martini, acceptant una proposta de la revista Liberal l’any 1995. Després es va recopilar tot aquest material i va sortir publicat en forma de llibre amb el títol ¿En qué creen los que no creen? Un dialogo sobre la ética., Ed. Temas de hoy, Madrid, 2005 [1996], 166 pág. Per tant, jo no puc jutjar aquest personatge des del punt de vista literari, ni com a filòsof , ni tan sols com a intel·lectual perquè el conec molt poc. Però sí que l’intercanvi de cartes amb el cardenal Martini em va deixar el bon sabor de boca d’un personatge, representant de la cultura laica, ateu confés, però molt respectuós amb les creences cristianes de les quals ells pervenia. En la seva joventut  va formar part activa dels moviments juvenils d’Acció Catòlica, va estudiar Filosofia a Torí i es va doctorar en 1954 amb una tesi sobre l’estètica de Sant Tomàs d’Aquino, qui, segons va publicar llavors en una nota irònica, va tenir molt a veure amb la seva progressiva descreença i el seu final abandonament de l’Església catòlica. Aquella nota deia: “Podríem dir que ell, Tomàs d’Aquino, m’ha curat miraculosament de la fe”. De totes formes, mai va deixar d’interrogar-se sobre Déu, el més enllà i el sentit de la vida. Deia ja cap al final de la seva vida que “el gran problema que afronten els éssers humans és el de trobar un camí per acceptar el fet de que cada un de nosaltres haurà de morir” i deixava entreveure la possibilitat de que hi ha alguna cosa sobrenatural. Va reconèixer públicament la seva admiració envers el papa Francesc. “Estic convençut de que el papa Francesc està representant un fet absolutament nou en la història de l’ Església i, potser, en la història del món”. Per a ell, el diàleg entre el món laic i el món catòlic ha de donar-se sobretot entorn als temes ètics. L’ètica d’Eco se sosté en allò que ell anomena “ètica del reconeixement de la importància dels demés”.

Tothom reconeix que ha mort un gran intel·lectual, un home de pensament lliure, crític amb aquell periodisme que es ven al millor postor i que tan abunda actualment; un home que deia el que pensava; un home dialogant, respectuós i amb una gran capacitat d’anàlisi del món i de la societat. Ha deixat un llibre pòstum que sortirà d’aquí uns dies i que es titula Pape Satàn Aleppe —fet en base ales columnes que publicava al setmanari L’Espresso—, i on hi ha segons el seu editor, “la història dels darrers 15 anys, i per això porta com a subtítol: Cròniques d’una societat líquida”.

Tags: CULTURA, Ètica, LITERATURA

11 dels 14 ministres d’Aznar estan imputats, van cobrar sobresous o han hagut de dormir alguns dies a la presó.

——————————————————————-

Un dels articles més durs, més directes, més indignats i més inflamats contra Rajoy i contra el PP que he llegir darrerament l’ha escrit avui el professor Ramón Cotarelo. Us deixo l’enllaç per si voleu anar al seu blog per poder-lo llegir: DESDE MI MAS PROFUNDO DESPRECIO

Del professor Cotarelo ja n’he parlat altres vegades. L’acostumo a llegir perquè considero que és dels analistes polítics més clarividents que hi ha i crec que fa uns comentaris sobre l’actualitat política prou ajustats perquè ens l’escoltem. I sobre el que passa a Catalunya és dels qui millor ho entenen enllà de l’ Ebre. En el seu article d’avui parla del menyspreu que li mereix aquesta gent del PP i ho fa des de la justa indignació. I amb raó, perquè jo estic també d’acord amb ell en què darrerament hem tingut una colla de governants indignes, mira’ls per on els miris.

Per a mi és mereixedor de menyspreu aquell que fa les coses malament essent-ne conscient.  I aquest principi val tant per un dentista, per un polític, per un professor, per un bisbe o per un pagès. Val per tots i per totes les professions. En altres temps més llunyans hi havia com una espècie de codi d’honor personal per fer les coses bé i es valorava la professionalitat, la paraula donada, les coses ben fetes, alguns valors socials i personals que sembla que darrerament s’han anat perdent. Parlant de política, concretament, dóna la impressió que els principis fundacionals dels partits i els principis morals personals s’haguessin anat quedant pel camí i alguns partits resulten ja irrecognoscibles. Ser íntegre sembla que ja no cal per a ser polític i sembla que més aviat s’ha de ser tot el contrari si es vol subsistir en aquest món força obscur, ple de paranys i de sucoses temptacions. Aquells anys de vaques grasses estava ben vist fer negocis tèrbols i operacions arriscades –per dir-ho d’alguna manera- i al límit de la llei. I si alguna vegada es podia fer servir la llei de l’embut per portar l’aigua al propi molí i es trepitjava aquella subtil línia vermella entre legal·litat i il·legalitat, no passava res. Tothom ho sabia i tothom callava per allò de que ‘tots ho fan’ i hi havia diners per a tot i per a tots. Si desapareixia algun bitllet del munt ningú ho notaria… Però va arribar la crisi i les coses anaven seguint igual perquè els vicis costa molt de canviar-los.

És cert que tots podríem trobar en la nostra memòria accions personals o de grup que potser en cert moment de la nostra vida eren ben vistes o tolerades i que ara ens repugnarien i no les faríem de cap de les maneres. En consciència social crec que s’ha avançat força i la societat cada cop accepta menys les desigualtats, certs privilegis i certes posicions heretades de naixement. Sí, em refereixo a això de la Corona que encara ens toca arrossegar… També la societat acceptarà cada vegada menys l’actual forma de fer política. Les coses canviaran encara que aquestes marmotes que tenim no vulguin fer-ho. Si no ho fan de grat, ho hauran de fer per força, tot i que uns resultats del baròmetre del CIS que han sortit avui mateix sobre la intenció de vot fan posar els pèls de punta. Sembla mentida que la gent no s’adoni del que està passant!

Fa temps que es veu venir que aquest estat de coses i aquestes maneres de fer han d’acabar malament i no cal ser profeta per endevinar-ho. A la sortida final de les clavegueres es veu sortir la merda, encara que la portin mar endins perquè no en vagi massa. Resulta que ningú s’havia adonat de res, ningú sabia res i encara ara –quan tenen un peu i mig a la presó-  tenen la barra de negar l’evidència. Per això mateix, aquesta gent que ara haurà de passar pel jutjat -i més d’un per la presó- i que encara són capaços de negar les coses més evidents és que necessàriament han de ser objecte de menyspreu. Per això el professor Cotarelo diu el que diu  i té més raó que un sant, tot i que ell no hi cregui massa…

Tags: Corrupció, POLÍTICA

Tags: Jubilació, Vellesa, Vida i mort

Tags: SOCIETAT, Solidaritat, Valors, Vida i mort, Voluntariat

Tags: Castellnou de Seana, El Pla d'Urgell, Emocions, Familia, Jubilació, Vellesa, Vida i mort

Tags: Partido Popular (PP), POLÍTICA, Terrorisme

Un dels ministres d’Interior espanyols més cínics i miserables -que jo recordi- és Jorge Fernández Díaz. Aquest personatge acaba d’afirmar que Catalunya “té un risc singular” d’atemptats. Entenc que es deu referir a atemptats jihadistes perquè d’alguns altres fa temps que no només en tenim riscos sinó que es produeixen de forma habitual i en rebem de tots colors. El diccionari diu que ‘un atemptat és un acte fet amb la intenció de danyar greument alguna cosa. I en una altra accepció diu que un atemptat és un delicte consistent en l’ús de violències, d’amenaces i de resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l’exercici de llurs funcions’.

Tags: POLÍTICA, Terrorisme

Tags: Amistat, Església, Seminari de Solsona

Quant al mes d’ Abril vaig escriure en aquest mateix blog un apunt que titulava AQUEST ANY TOCA COMUNIÓ ho feia perquè havia rebut un comunicat del meu banc que em va fer plantejar unes quantes coses. Si ho voleu llegir, només cal que cliqueu d’amunt de l’enllaç que us he posat. Deia allà que seguia amb el BBVA, el meu banc de molts anys, per pura inèrcia i, si he de ser sincer, per mandra. No sabeu pas com de llarg i pesat és canviar certes coses als bancs o a les oficines públiques una vegada t’han enganxat! Fer un canvi de dades pot ser un calvari, una font d’absurdes equivocacions i un munt de trucades telefòniques i molta paciència. Per ser client d’alguna companyia o entitat tot són facilitats i tot és de color de rosa. Per sortir-ne ja tot és una altra cosa…

El cas és que, a partir d’aquell dia, vaig començar a plantejar-me seriosament si calia canviar la meva modesta i gens boiant situació econòmica de lloc. Anar-la portant des del meu banc de sempre a algun altre que tractés amb més cura els meus diners. Ja sé que és un petit gra de sorra sense importància, però molts grans de sorra fan una platja sencera. Deia llavors: “Sóc a aquest banc per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….”. Ja ho he fet. Des de fa un parell de mesos que sóc client de TRIODOS BANK i no sabeu pas com de content vaig quedar ahir quan llegia: TRIODOS BANK ES DESMARCA DEL PRONUNCIAMENT DE LA BANCA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

Els bancs i els diners tenen una relació íntima, indestriable, pecaminosa, necessària. Els diners són la seva raó de ser. És el seu objectiu. És la seva lògica: fer-ne cada dia més, tenir-se cada cop més i fer-los servir allà on produeixin més sense miraments de cap mena. Això ja ho sabíem tots, encara que intenten amagar-ho tot dient que ells estan al servei de la gent, que hi són per ajudar-nos. Però no ens ho creiem. Cada cop ens ho creiem menys. El diner no té entranyes i sabem que, entre moltes altres coses, dóna poder. I ja sabem que tenir poder és el que compta. Molt poder. Tant com sigui possible. Amb el poder es pot fer quasi tot amb total impunitat i sense cap tipus de conseqüències com veiem cada dia.  Ja ho deia Francisco de Quevedo: “PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO” (…Y pues es quien hace iguales al rico y al pordiosero… da autoridad al gañán y al jornalero… su fuerza humilla al cobarde y al guerrero… Más valen en cualquier tierra, (Mirad si es harto sagaz), sus escudos en la paz, que rodelas en la guerra, pues al natural destierra, y hace propio al forastero. Poderoso caballero es don Dinero).

Mammó era el déu sirià de la riquesa i aquest terme és utilitzat al Nou testament per a descriure l’abundància o avarícia material. És una paraula d’origen arameu que significa “riquesa”, però té una etimologia confusa. Sembla que pot derivar de la paraula hebrea “matmon“, que significa “tresor”.  També s’utilitza en hebreu aquesta paraula per a simbolitzar “diners” (ממון.). La paraula grega per Mammó, és μαμωνας (mamonas). Com deia, la trobem -entre altres llocs- al Sermó de la muntanya, a la paràbola de l’administrador injust (Lluc 16,13) o a l’Evangeli de Mateu (Mt 6,24): ²⁴ »Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”. És veritat això que diu Jesús? Sempre és tan dolent el diner?. De veritat que no té entranyes? No en podria tenir? Si es fa servir tal com l’acostumen a fer servir els bancs potser sí que l’afirmació és correcta. Només cal tenir una mica de memòria –com escriu Vicent Sanchis en un article al Punt Avui mateix- i recordar que

 “només fa quatre dies de les preferents, dels desnonaments, del desastre de les caixes, de les targetes de Rodrigo Rato, de les indemnitzacions milionàries als executius més descarats del món i del rescat europeu. Per acabar d’arrodonir el descrèdit, els executius dels principals bancs espanyols han tornat a anunciar beneficis descomunals entre la indiferència o la ràbia de la majoria de l’opinió pública. Els mateixos senyors que s’han equivocat en tot i que han alterat les consciències més santes, ara gosen donar lliçons d’estratègia nacional als seus clients. O no tenen vergonya o són uns desgraciats i han hagut de cedir a les pressions del govern de Rajoy, que els controla fins al punt de fer-los fer el més magre paper. Diuen que se’n van si Catalunya s’independitza? Bon viatge. Es pensen que fan caritat? Es mouen per negoci. Si ells no en volen fer, vindran uns altres a aprofitar-se’n.

Potser aquests altres bancs dels que parla Vicent Sanchis és la banca ètica. Em sembla que la gent cada com som més sensibles a certs temes i crec fermament que ha arribat l’hora de la banca ètica si aquesta sap aprofitar el moment. La crisi ens ha ajudat a veure moltes coses. Ens ha obert els ulls i ens ha fer enfrontar-nos amb la crua realitat, com diu Charles Eisenstein en el seu llibre Economía Sagrada. La crisi ens ha fet afrontar la realitat i hem hagut de reconèixer que els deutes de molts països no podran ser pagats mai a la vida. “El que necessitarem és una versió moderna de les reformes econòmiques de Soló a Atenes fa 2.600 anys. Caldrà perdonar el deute i canviar les nostres convencions sobre els diners i la propietat”, diu Eisenstein. Potser ha arribat el moment de sortir de  l’Era de la Usura i anar cap a una altra Era que encara no té nom, però que s’anirà definint poc a poc. Mentre arriba la reforma “solónica” caldrà anar fent passos. En països com Grècia i Espanya, on l’economia “monetària” ja no funciona, la gent està redescobrint la necessitat de sortir a l’encontre de les necessitats reals i retirar-se parcialment de les estructures econòmiques existents. Els pagesos o els ramaders, per exemple, han trobat fórmules per arribar directament als consumidors. S’estan creant més i més cooperatives, bancs de temps , monedes complementàries i altres alternatives “.

Eisenstein vaticina que assistirem a una reinvenció dels sistemes d’intercanvi que esborrarà les tradicionals fronteres entre el «regne monetari» i el “no monetari”. “No estic parlant de la completa desmonetització de la nostra societat”, adverteix. “Seguirem necessitant els diners, sobretot per funcionar a nivell internacional o a gran escala. Però part de la resposta serà tornar a la producció local per a moltes de les coses que fem servir diàriament i que enriqueixen les nostres vides. I no parlo només de la relocalització del sistema de producció d’aliments, també en sectors com la construcció i els serveis “.

I els catalans davant de tot això tenim ara l’ocasió d’or per respondre a les amenaces de la gran banca: passar-nos -poc a poc i amb bona lletra- a la banca ètica.

Tags: ECONOMIA, Ètica i Moral

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.

Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.

El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.

Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

Tags: Dignitat, Independència, Llibertat

“Plegaria para un niño dormido” és una cançó composta pel músic argentí Luis Alberto Spinetta. La va fer famosa als anys 70 el grup de rock Almendra.

La podem dedicar a aquest nen bressolat fins a la mort per unes ones que el deixen adormit per sempre més –com tants altres- en unes humides i injustes platges d’aquesta injusta Europa sense gaires sentiments i abocada només a l’ euro….

Plegaria para un niño dormido

Plegaria para un niño dormido
quizás tenga flores en su ombligo
y además en sus dedos que se vuelven pan
barcos de papel sin altamar.
Plegaria para el sueño del niño
donde el mundo es un chocolatín.

A dónde van
mil niños dormidos que no están
entre bicicletas de cristal.
Se ríe el niño dormido
quizás se sienta gorrión esta vez
jugueteando inquieto en los jardines de un lugar
que jamás despierto encontrará.

Que nadie, nadie, despierte al niño
déjenlo que siga soñando felicidad
destruyendo trapos de lustrar
alejándose de la maldad.

Se ríe el niño dormido
quizás se sienta gorrión esta vez
jugueteando inquieto en los jardines de un lugar
que jamás despierto encontrará.

Plegaria para un niño dormido
quizás tenga flores en su ombligo
y además en sus dedos que se vuelven pan
barcos de papel sin altamar.

Tags: Drets humans, Emigració, Exili, Vida i mort

Tags: Corrupció, Partido Popular (PP), Partits polítics

Tags: Justícia

Quan parlem dels pallassos hauríem de tenir ben present que la paraula té dues accepcions molt diferents. Ens ho diu el diccionari. Per una banda, la paraula ‘pallasso’  té el significat d’artista còmic i és l’aspecte positiu de la paraula. I per altra banda, fem servir també la paraula en sentit pejoratiu quan l’apliquem a aquella persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix d’ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment.

No sé si l’ Albert Boadella va ser en algun moment un bon actor, un bon còmic o un bon pallasso. Jo no vaig tenir l’oportunitat de veure’l actuar, però era tingut com a bon actor i, sobretot, va triomfar fent papers satírics. Ell i els Joglars eren especialistes fer sàtires ben àcides. Jo no sé si és sempre veritat allò que diuen en castellà de “quien tuvo, retuvo”. Potser sí. Però també és veritat que les coses s’acostumen a degradar amb el temps i la bis còmica del Boadella s’ha anat degradant de tal manera que ara aquest personatge ja no fa riure. Més aviat fa plorar de pena. És un ressentit que, de tant en tant, va deixant anar la bilis acumulada durant una temporada. I té una fixació tal envers Catalunya i tot el que faci olor a català que, quan té la mínima oportunitat, ho deixa anar sense miraments. Ho dic perquè vaig llegir que en una entrevista a ‘La Razón’  havia dit que “una ciutat com Barcelona, que es creu el melic del món, hagi passat a mans de la Colau i el seu equip és de la les coses més divertides“. I afegia que “una part de la burgesia catalana ha pujat al carro nacionalista i l’altra s’ha immers en un silenci absolut. Veure-la en aquest ridícul, en aquesta cosa tan casposa que ara domina la ciutat, em diverteix”.

Al Boadella li podríem recordar com n’era de casposa i ridícula l’alcaldessa de Madrid fins no fa gaire. Ell no ho devia voler veure perquè menjava de les seves mans.També era una cosa força divertida l’espectacle que donava. Però aquí no m’hi posaré pas perquè considero que cada ciutat és ben lliure d’escollir a qui vulgui. Això sí: que després cadascú s’atengui a les conseqüències.  Per tant, no defensaré la Colau, ni denigraré la Botella. Cadascú és ben lliure de tenir la seva opinió de les coses. Però sí que li recordaria al pallasso Boadella (i vull fer ús aquí de la segona accepció del terme) que la llibertat hauria de ser una cosa sagrada, tot i que sabem prou bé que mai podrem decidir amb total independència; però sí que tenim dret a escollir per nosaltres mateixos allò que considerem millor per a tots. És, per tant, ser lliure és una aspiració que mai farem realitat totalment però sí que podem tenir la legítima aspiració de voler-ho ser. I ho podrem ser si podem exercir el dret a decidir el que ens sembli millor, fins i tot amb el rics de no encertar-ho.

El Concili Vaticà II, va afirmar que la consciència és el “recinte sagrat” inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència” (Dignitatis humanae 2). I això no val només per als subjectes individuals sinó que val també per als subjectes col·lectius. O sigui, que val per a totes les nacions sense Estat com nosaltres. Hem de poder decidir sobre el nostre destí. És un dret natural i és un dret democràtic. I cap Constitució hauria d’impedir-ho i, si ho impedeix, vol dir que és una mala Constitució i caldria reformar-la a l’instant. Jo no vull pertànyer de cap manera a un Estat que aixequi parets tant per als qui vulguin entrar-hi com per als que en vulguin marxar. No vull pertànyer a un Estat que m’imposi una unió forçada. Vull un Estat que sigui prou democràtic com per poder-me oferir poder-me quedar a gust o poder triar una separació pactada si la vull. I si no és capaç d’això és un estat que no val la pena i no m’interessa per a res.

Tags: Llibertat

Tags: Abusos, Dictadura, Educació, Església, España, Franco

Tags: Corrupció, Ètica i Moral, Partido Popular (PP)

Tags: Cristianisme, Fe, RELIGIÓ, Setmana Santa, Vida i mort

Tags: Vida i mort

Tags: Drets humans, Terrorisme

Tags: Vida i mort

Tags: Justícia, Pepe Mujica, POLÍTICA, Santiago Vidal, Uruguai

Tags: Corrupció

Avui vull compartir un text molt bonic que he trobat de casualitat al blog de l’ ESTER BACH COBACHO i que es titula La vida: Un sí als llavis i un gràcies al cor. No sé qui és l’autor, però trobo que val la pena llegir-lo.

Tags: Vida i mort

Veient la foto que tenim aquí al damunt i veient el que està succeint aquests dies, m’adono que una de les coses que més ressalten és la hipocresia en la que la majoria de països estem permanentment instal·lats. No descobreixo res de nou i ja ho han dit i escrit molts altres. Però voldria recalcar-ho i parar-m’hi una mica perquè em sembla que no ens acabem d’adonar que aquest és el nucli de la qüestió i el moll de l’os de molts problemes.

No ens agrada que ens enganyin, que ens prenguin per babaus, per criatures, per gent sense criteri i sense capacitat de discerniment. No ens agrada que ens prenguin el pèl, que ens vulguin fer creure que és blanc el que és negre o que ens vulguin fer beure a galet, com vulgarment es diu. No ens ho hauríem de creure tot: ni el que escoltem a les tertúlies, ni el que s’escriu, ni el que diu la televisió, ni el que corre per les xarxes socials. Normalment som massa crèduls i per això ens enreden tan sovint. I no em refereixo només als polítics. Que també, i molt! Com que veuen que ens ho empassem tot i ens deixem enredar tant sovint, cada dia hi ha més gent disposada a exercir aquesta mena d’esport que s’ha posat tant de moda. Jo crec que cada dia que passa hauríem d’obrir més l’ull, estar més desperts i ser més crítics, perquè la hipocresia, la mentida, els rumors i les ganes que tenen alguns de prendre’ns el pèl van en augment. Hi ha moments en què sembla que tot s’hi val, que tothom pot dir coses i fer acusacions sense massa fonament i, al cap i a la fi, cridar l’atenció per tal de vendre –o de vendre’s- una mica més.

La paraula hipocresia (hipokrisía) ve del grec i significa ‘representació teatral’. Quan anem al teatre sabem –o hauríem de saber- que allò és només una representació, que no és real. Quan els actors ho fan prou bé, fins i tot poden fer que ho oblidem i se’ns emporten durant una estona a un terreny indeterminat, a una dimensió on es barreja realitat i ficció. Són capaços de simular tan bé, d’assumir la mera aparença, de fingir una cosa que no és real –però que ho sembla- que són capaços de riure o plorar ells mateixos i de fer-nos riure, plorar, patir o sentir-nos transportats a un altre món als espectadors. Això està molt bé que ho facin els actors i les actrius, però ja no està tan bé que ho facin polítics, periodistes o banquers. Ens tornem tan infantils, que per moments ens ho creiem tot i inexplicablement deixem de ser crítics, objectius, madurs i equilibrats, per tornar-nos persones que comencem a creure’ns-ho tot, encara que ningú no ens donin arguments, dades, ni detalls. O que aquests siguin falsos, que és pitjor!

Estem immersos en l’imperi de la ficció, dels rumors i de la hipocresia infinita, en un temps en què ens envaeix tanta informació que no som capaços d’analitzar-la una mica, de contrastar-la, de digerir-la i per això estem força ben disposats empassar-nos-la sencera, tal com ve i sense ganes de fer gaires comprovacions. No tenim temps –ni ganes, a vegades- i tenim massa pressa. Exactament com quan tenim molta gana i poc temps per menjar; en aquestes situacions no sabem esperar, no masteguem i deglutim tal com ve i sense valorar-ne les conseqüències. Aquest any que comencem serà molt transcendent en molts aspectes. Políticament parlant, ens farem un tip de votar i em temo que ens comportarem altra vegada com acostumem a fer-ho: sense massa crítica, deixant-nos portar més pels sentiments que no pas per la raó, sense avaluar prou les coses. I justament aquest és el terreny abonat que esperen els entabanadors de sempre, els polítics hipòcrites i mentiders, aquells que prometen l’oro i el moro i després no donen res més que xavalla i encara se’ns n’ enriuen a la cara. Polítics que són capaços de treure’ns el pa de la boca per vendre’l i endur-se els diners a casa seva; polítics que són capaços de posar-se al davant d’una manifestació per la llibertat d’opinió quan al seus països no fan més que repudiar-la. Polítics que són capaços de dir ara, sense cap mena de rubor, tot el contrari del que deien ben pocs anys enrere. O periodistes que parlen sense gaires proves i basant-se en rumors i mitges frases tretes d’aquí i d’allà. O banquers que enganyen al mateix Banc d’ Espanya i, per tant, els costa ben poc d’enganyar-nos a nosaltres. O de catedràtics que fan llibres ben grossos plens de cites falses i de teories delirants… I podríem seguir una bona estona amb el ram dels entabanadors.

¿Què hi feien, entre els 50 líders que van assistir a la manifestació a París com a condemna del terrorisme i per la llibertat d’expressió, l’espanyol Mariano Rajoy, el turc Ahmet Davutoglu, l’hongarès, Viktor Orban, el gabonès Ali Bongo, els jordans, Abdalá II i Rania, el rus Serguéi Lavrov, l’egipci Sameh Shoukry, el jueu Benjamin Netanyahu? Tots ells incompleixen en els seus països la llibertat d’expressió i retallen de manera flagrant  alguns dels drets humans essencials. Hipocresia, hipocresia, pura i infinita hipocresia. La foto d’aquests dirigents ens la podien haver estalviat per no haver de passar vergonya aliena. No calia que haguessin anat a la manifestació i que als seus respectius països estiguessin una mica més alerta en respectar les llibertats dels ciutadans i en no mentir tant.

¿Quan serem prou valents i tindrem prou dignitat per dir prou i per canviar a través dels nostres vots aquest sistema podrit, corrupte i hipòcrita? Com per tenir-ho ben present aquest any, que haurem de votar-los unes quantes vegades…

Tags: SOCIETAT, Volors

Tags: Amistat, Amor, Emocions, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Tags: Amistat, Catalunya, Independència

Tags: Autocrítica, PSICOLOGIA, Valors

Tags: Corrupció

Tags: Drets humans, España, Immigració, Uruguai

Tags: Drets humans