A PEU

Com a molts, suposo, m’ha sorprès l’emprenyada del Pep i la vomitada que ha deixat anar en una roda de premsa i quan no venia a tomb. Dic que ens ha sorprès a molts perquè encara no he llegit ni he escoltat ningú que ens expliqués exactament la causa i el per què de tanta ràbia que semblava continguda de feia temps i deixada anar ara de cop.

De fet, qui ho ha d’explicar hauria de ser el mateix Guardiola i, no només no ho ha fet, sinó que ha enredat la troca de mala manera perquè no ha estat gens clar en les seves queixes. Si feia massa temps que s’aguantava, si tenia queixes i tenia ganes de dir coses, que les hagués dit, però que les hagués dit clares tal com les va dir al Mourinho aquella vegada a Madrid: tothom el va elogiar perquè ho va fer exactament quan tocava i quan ja feia massa temps que aguantava impertinències de tota mena d’aquell mal educat. Llavors va ser molt clar i tothom ho va poder entendre de seguida i li va reconèixer que tenia més raó que un sant. Per a mi, ara ho ha fet a destemps i malament; fora de temps, perquè no hi ha hagut causa clara (que se sàpiga) que hagi pogut encendre la metxa i malament, perquè ningú ha entès massa res del que realment ha pogut passar.

No tots sabem fer una queixa en el moment oportú i de la manera adequada i a tots ens ha passat alguna vegada que hem ficat la pota en el moment més inoportú. Per tant, també hem d’entendre que li hagi pogut passar a ell. Però, justament  perquè no hem acabat d’entendre massa com han anat les coses i perquè no ha estat gens clar, sí que tots esperem alguna explicació més d’aquesta explosió verbal quan les coses es refredin i s’assentin una mica. I si cal esperar-la d’algú, és justament del Pep, que té prou capacitat per fer-ho.

Tot el que he llegit i escoltat fins ara han estat especulacions sobre coses que han passat, malentesos, divergències lògiques i situacions que poden haver estat possibles causes de desavinences. Però totes aquestes coses no deixen de ser rumors i especulacions que ja fa temps que duren i que és possible que s’hagin anat incrementant fins al punt on hem arribat. Però és justament en arribar en aquest punt quan calia aclarir les coses i no pas confondre-les més de la forma en què ho ha fet el Pep, fent esclatar una bomba que ha sorprès tothom i malferit alguns.

Jo he estat el primer en no escatimar elogis al Guardiola perquè em semblava que se’ls mereixia prou, tant com a entrenador com a persona. I, com jo, molta gent. I justament perquè ens semblava conèixer el Pep no ens esperàvem aquesta reacció tan intempestiva i tan malgirbada. No sé quina n’ha estat la causa, però a vegades massa elogis i massa adulacions poden arribar a pujar al cap, poden marejar una mica i infondre més vanitat de la que podem suportar i hom pot creure que ja té dret a tot i carta blanca. I no és pas així, ni de bon tros, per més Guardiola que se sigui!.

Per tant, el que jo ara esperaria del Pep i de la Junta del Barça és que no seguís aquest serial per les ràdios i els diaris, que un dia es fessin una trucada, quedessin per dinar plegats i enraonessin (un mot molt català aquest d’ “enraonar”); o sigui, que exposessin les seves raons, es fessin els retrets que s’hagin de fer i es donessin les explicacions oportunes. En una paraula, que si fos possible fessin les paus i aclarissin les coses. Potser em direu que tinc massa bona fe i espero massa d’un submón com el de l’esport en què les aigües acostumen a baixar massa tèrboles i per on hi corre més merda de la que ens pensem. Però em sembla que tots els ho agrairíem molt i aniria molt bé a tothom. I, entretant, no puc deixar de dir-li al Pep: “No és això, Pep, no és això”.

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

Avui, mentre escoltava el Pep en la roda de premsa, m’ha vingut a la memòria aquesta dita de pagès que diu que “bon guaret fa bon esplet”. Deixar la terra en guaret era el sistema ordinari que feien servir els pagesos per tal que la terra descansés. Es deixava sense sembrar un any o dos per tal que la terra es regenerés.

El Pep prové de pagès i té la saviesa dels pagesos, saviesa que li surt quan parla sense que ni se n’adoni. Quan ha donat l’explicació del per què se’n va del Barça, ha dit que “quatre anys són una eternitat a can Barça”; “que el temps ho desgasta tot i que ell s’ha desgastat”; “que ha de recuperar les forces descansant”; “m’he buidat i ara necessito reomplir-me”. Paraules sàvies. Paraules plenes de sentit comú. Paraules d’algú que té la saviesa ancestral dels pagesos que saben que no es pot matar tot el que és gras i que s’ha de parar per poder seguir endavant amb més forces després.

Tots hauríem de deixar la nostra ànima en guaret de tant en tant. És imprescindible i no sempre ho sabem fer. La terra deixada en guaret es llaura per tal que hi entri l’aigua, s’oxigeni i agafi forces per quan torni a ser sembrat. Es fa per millorar, sabent que el temps desgasta però sabent també que el temps pot servir per millorar, per fer que la posterior collita sigui millor. Necessitem airejar la ment, airejar l’esperit per poder veure les coses amb més perspectiva, amb més objectivitat, per veure els defectes i els errors que hem tingut i que potser hem de corregir.

Cada vegada que donem i donem i donem…correm el risc de buidar-nos. Diuen que donar enriqueix i és cert. Però donar sense límit i sense mesura pot ser contraproduent i acabem buidant-nos i podem morir per inanició. Les ganes se’n van, les il·lusions també, els projectes s’esgoten, la rutina es fa present i l’esperit queda envaït pel no-res i tot es torna un sense sentit. Vivim per fora i estem morts per dins. És bo donar i és bo dosificar-se. És bo estimar els altres però és bo també estimar-se un mateix perquè no podrem donar si no tenim res per donar i no podrem estimar si no tenim forces per fer-ho.

Per tant, trobo molt bé la decisió del Pep i ara només cal donar-li les gràcies per tot els que ens ha donat, que descansi molt, que agafi forces perquè encara ens ha de donar moltes més bones collites. I desitjar-li al Tito Vilanova molta sort i molt bona feina.

Tags: Pep Guardiola

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

Tags: Barça, ECONOMIA, Eduardo Galeano, Futbol, POLÍTICA, Uruguai

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.

Tags: Barça, Catalunya, Guardiola

L’UN

és superb, mal educat, altiu, cregut, egoista, amb complex de superioritat mal curat, arrogant, amb constants sortides de to. Darrerament –quan les coses no li acaben de sortir prou bé- ha fet de la queixa i del llagrimall el seu recurs. I a fe de Déu que l’aprofita! No hi ha roda de premsa o entrevista que no faci servir aquest fàcil recurs de la queixa, justificada o no. Jo crec que més aviat són queixes injustificades, queixes inventades per a tapar errors o jugar a despistar.

No sé si és un tipus valent o no, però té tot el perfil d’un covard. Té el perfil d’aquell que es creix, es fa el fatxenda i es fica contra el petit i l’indefens, però es caga contra el potent. Diuen que és un tipus llest, però jo ho dubto. Se li ha vist de seguida el llautó. Se li han acabat massa d’hora els arguments -si és que en té algun, perquè jo no n’hi he vist cap- i ara apel.la al seu gloriós passat fet de títols en equips importants que li donaven tot el que volia i més. M’agradaria veure’l en equips modestos, d’aquells que han de patir per mantenir la categoria. Però, és massa prepotent i massa altiu per entrenar equips com aquests, segons acaba de dir avui mateix.

Però que no es preocupi que també li arribarà el dia i potser més aviat del que li pot semblar, sobretot si aquest anys es queda sense guanyar cap títol…

L’ALTRE

és tot el contrari. Ja n’he parlat altres vegades i només tindria el recurs d’afegir adjectius positius a tot el que ja he dit d’ell i a tot el que penso d’ell, per tant, no cal.

En qualsevol  cas, només un detall: L’un no para de queixar-se com una nen malcriat i l’altre no obre mai la boca. Ahir vam veure tots com es recargolava de dolor i no va dir res. S’ho va quedar per ell i pels metges. Resulta que és una hèrnia discal, que com se sap és molt dolorosa, però ell va voler anar a València de totes passades. Una lliçó per a tots, però sobretot per als seus jugadors, que estic segur que miraran de tornar-li amb escreix tot el que ell els dóna. Ell és una persona implicada i fa que els altres s’impliquin tant. No cal que el nomenin el millor entrenador del món: tots sabem que ho és.

I, per acabar, deixar-vos un article de DAVID TRUEBA que segur que us agradarà i que us animo a llegir. Hi ha un paràgraf que resumeix com és:

“Nadie valoró el hecho fundamental de que Guardiola es hijo de un paleta. Su padre, Valentí, representa para él un ejemplo de integridad y esfuerzo. La familia en la que ha crecido, en el pueblo de Santpedor, le ha inculcado valores antiguos, de cuando los padres no tenían ni dinero ni propiedades que transmitirles a los hijos, sino solo principios y dignidad. A la hora de juzgar o estudiar a Guardiola hay que tener en cuenta que debajo del traje elegante, el jersey de cachemir y la corbata elegida está el hijo de un paleta. Que dentro de los caros zapatos italianos hay un corazón en alpargatas”

David Trueba

Tags: Futbol, Guardiola, Mourinho

Avui el Pep Guardiola compleix 40 anys. Demà jo en compleixo 63. Som del mateix signe –Capricorn- tots dos, encara que no sé si ens assemblem massa (de fet, jo no hi crec massa en això de l’horòscop). Poques coses ens deuen unir a mi i al Pep, si no és aquest fet de ser del mateix signe i ser els dos uns enamorats del Barça i del futbol. Ell hi va destacar, en va fer una professió i s’ha fet un nom i un merescut prestigi en aquest món tan complicat. Per a mi era simplement una afició i no hi vaig destacar perquè em faltaven qualitats i interès. Però m’ho passava d’allò més bé jugant a futbol i amb això ja he quedat satisfet.

Però hi ha una cosa que us vull explicar, aprofitant aquest aniversari. Quan jo era jove i jugava a futbol en un club modest, anàvem a jugar a un poblet petit del Bages, que era encara més petit que la ciutat del meu equip: Solsona. El club de futbol de Solsona en aquells temps jugava a la categoria de Segona Regional i ens tocava jugar al mateix grup del Santpedor. Era cap als anys 70-72. Recordo molt bé el camp, els diversos partits que hi vaig jugar i el bé que ens ho passàvem. No guanyàvem ni un duro: simplement ens venien a buscar en taxi a tres o quatre companys, ens pagaven el dinar i ens portaven al camp. Jugàvem el partit i, amb el mateix taxi, ens retornaven a Sant Cugat del Vallès, que era on estudiàvem i residíem. Ens ho passàvem molt bé i amb això ja en teníem prou. Segurament que el Pep no m’havia vist jugar perquè en aquells anys només en tenia 1 o 2 i no crec que fos ja tan prematur com per anar a veure futbol…

És una simple anècdota que he recordat avui, mentre escoltava la roda de premsa que feia. Mentre l’escoltava anava augmentant la meva admiració pel Pep. M’agradava com a jugador, m’agrada molt com a entrenador, però encara m’agrada més com a persona. Considero que una persona així fa més senyor, més gran i més admirat un club com el Barça. Tant de bo ens duri molts anys i tant de bo seguim tenint entrenadors com ell quan ja no hi sigui.

És una persona amb molts més valors dels que aparentment es veuen. Alguns d’aquests valors es veuen de seguida, ja d’entrada. Però altres es van descobrint a mida que analitzes coses, entrevistes, paraules, gestos, comportaments… Però  si n’hagués de destacar alguns, diria que és una persona senzilla, humil, molt respectuosa amb els demés, treballadora, amb sentit comú, intel·ligent, assenyada, humana, líder, tenaç… Treballa ell, fa treballar els jugadors i, tots junts, fan un equip, una pinya que fa que uns facin millors els altres i amb l’esforç i la qualitat de tots, facin un equip extraordinari que a vegades ratlla l’excel·lència.

Per molts anys, Pep, i que et tinguem molts més més entre nosaltres i que puguem celebrar tants triomfs com fins ara!

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

El Barça és en el món del futbol el que la teoria de l’evolució de les espècies és a la biologia. Guardiola és el nou Darwin en el món del futbol; algú que ha estudiat, ha descobert i ha aplicat la teoria de l’evolució en un món que ha anat evolucionant al llarg dels anys però que ha ho fet poc. L’excel·lència a can Barça ha arribat a nivells tan alts que serà molt difícil poder-los superar, encara que ja sabem que partits com el del dilluns no es donen fàcilment. Són partits quasi perfectes i la perfecció costa d’assolir.

Davant de qui encara sosté que la teoria de l’evolució és simplement un conjunt d’hipòtesis encara no confirmades (Mourinho, per exemple),  Guardilola insisteix en confirmar dia rere dia que es tracta d’una teoria provada i prou confirmada. Ell mateix l’ha sabut aplicar i li ha sabut treure tot el suc. Guardiola és modern i intel·ligent i l’ha confirmat vàries vegades (davant del Realísimo, per exemple).

Mourinho encara viu en el creacionisme caspós, ranci, antic i passat de moda. És aquell personatge que es pensa que, perquè sap alguna cosa, ja ho sap tot. En realitat sap poc de tot i molt de res. Però no té consciència de la seva pròpia ignorància i només sap treure la cresta orgullós. No s’adona que fer-se el gallet no treu cap a res, com li va dir Manolo Preciado de paraula no fa gaires dies i li hi ha dit al camp Guardiola aquet dilluns. Després del partit  Mourinho va dir que “aquella era una derrota fàcil de digerir”…. Quin estómac! Es veu que és capaç de digerir-ho tot!. La pròxima vegada li donarem un plat de pedres; a veure si se les cruspeix i les digereix també tant bé! Mira que n’és de ruc!

Així com en la vida  hi ha evolució biològica de les espècies  i uns mecanismes que l’expliquen, en el futbol també hi pot haver evolució, tal com ha confirmat el Pep. La teoria de l’evolució afirma que les espècies es transformen al llarg de successives generacions i que, en conseqüència, estan emparentades entre si en descendir d’avantpassats comuns. La teoria de l’evolució constitueix la pedra angular de la biologia, ja que sense ella aquesta disciplina seria un recull de dades inconnexes. Històricament, la teoria de l’evolució s’ha hagut d’enfrontar al creacionisme fixista, és a dir, a la creença que les espècies, una vegada creades per Déu, romanen inalterables en el temps. En el món del futbol passa semblantment.

El futbol nou, modern, elaborat, creatiu, imaginatiu, d’equip que fa el Barça és fruit d’això. I qui encara no ho vulgui veure, que no ho vegi. Ja sabem que potser el Barça no ho guanyarà tot i que potser perdrà aquesta guspira d’excel·lència que té ara. Però ningú negarà a partir d’ara que s’ha fet un salt esplèndid i qualitatiu en el món del futbol i que tothom aprendrà d’aquest nou estil que ha implantat el Pep.

Tags: Futbol, Guardiola

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

Estàvem tan ben acostumats els culés que el que va passar ahir sembla que no pot ser. I això que ja estàvem advertits i tots sabíem que un dia o altre havia de passar. Però durant un any llarg havíem jugat molt bé, havíem tingut sort i ho havíem guanyat tot. Per tant, durant la segona part del partit d’ahir semblava que els gols arribarien d’un moment a l’altre i passaríem l’eliminatòria.

Però no va ser així. Estem eliminats. Una amarga victòria la d’ahir i una dolça derrota en veure com va jugar el Barça. Ara tornem a tocar de peus a terra després d’haver volat tan temps tan alt. Però és ara que els barcelonistes ens adonarem que el barça és una altra cosa. Sobretot ens n’ adonarem si seguim tenint confiança amb el Pep. Perquè el Pep, tal com deia un periodista un dia d’aquests, "ha humanitzat el vestidor". I jo diria més: ha dignificat la feina d’entrenador. Fa unes rodes de premsa que són lliçons constants de sentit comú, d’humilitat, de persona intel·ligent, educada, senzilla, respectuosa amb tothom…

En Guardiola és capaç d’anar a visitar a Milito acabat d’operar a l’hospital; a convidar a sopar un jugador que veu que està una mica deprimit; a proposar repartir els diners de les multes a una fundació benèfica, en lloc de fer un sopar; és capaç de renunciar a un AUDI perquè els altres membres de l’ staff no en podien tenir. I podríem seguir amb detalls d’aquests perquè el Pep en té un munt.

Amb un entrenador així, les derrotes mai seran massa amargants i amb les victòries mai ens passarem de rosca. Ja es cuidarà el Pep de fer-nos tocar de peus a terra sempre. Cuidem-lo aquest entrenador que no en trobarem masses com ell.

Una UTOPIA és la concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, quelcom impossible. Doncs no. Les utopies es poden imaginar, es poden realitzar, es poden assolir, encara que sembli una "contradictio in terminis".

Utopia significa literalment "el que no és enlloc". El terme va ser inventat per Thomas More, al segle XVI, per descriure una societat perfecta en tots els sentits. La mateixa ciutat que ell descriu s’anomena "Utopia". Així doncs, utòpic designaria allò que és ideal -particularment l’ideal de societat humana-, que se suposa màximament desitjable, però que és difícilment assolible.

"Utòpic" equivaldria a "modèlic i perfecte".  La diferència entre "allò que és" i "allò que hauria de ser" marca el terreny de la utopia.

Tot aquest discurs ve a raó del que ha fet el Barça aquest any, amb Pep Guardiola al davant. Ha estat el Pep qui ha somniat, qui ha lluitat, qui ha sofert, qui ha plorat, qui ha rigut, qui ha treballat dia a dia per tal que una cosa impossible s’hagi pogut fer possible. Per tal que el que no existeix, existeixi. Per tal que l’impossible hagi pogut esdevenir possible.

Gràcies, Pep. Gràcies a tots els que heu cregut en ell i heu fet possible tanta perfecció i heu donat tant de goig a tanta gent. La utopia preveu sempre un final feliç, una evolució cap a un futur millor, en contra de la distòpia, que preveu un futur apocalíptic. Hem de creure, per tant,  en noves utopies, en nous reptes i en noves fites perquè volem continuar essent feliços. I no només em refereixo a això del futbol que, a fi de comptes, no és tant important. Però sí que pot ser paradigmàtic per a fer-ho servir en altres ordres de la vida i poder construir un futur millor.

Eufòria esportiva, bon joc i resultats perfectes. Al camp un 10 ben gros. Una olla de grills a la directiva, un president massa xerraire i un ambient desestabilitzador. Un 0, també ben gros, als despatxos. Aquest és l’ambient actual a Can Barça.

I amb aquesta realitat al nostre entorn i a l’"entorn" del Barça, un company meu sociòleg m’ha fet arribar alguns articles que ha publicat darrerament perquè sap que m’agraden i me’ls llegeixo amb molt de plaer. Entre ells, hi he trobat aquest, (com veureu, fou escrit en plena eufòria de la temporada passada) prou deliciós per tal que el puguem compartir amb els seu degut permís. Que el gaudiu!

Del Timbaler del Bruc al Noi de Santpedor

(Jaume Farràs, sociòleg, UB)

Dos segles i un any separen la desfeta de tot un exèrcit napoleònic en mans d’un vailet que, a cops de timbal, havia fet ressonar la muntanya montserratina; amb aquest efecte de reverberació, recularia -cames ajudeu-me!- l’exèrcit que s’havia cruspit mig Europa. Era un memorable mes de juny, el de la falç al puny, segons el nostre refranyer més genuí. Els camperols catalans guardaven mal record del Corpus de sang. Tropes amunt i avall, la gent del Bages -cor del país- bategava de follia. Ràbia i bogeria capaces de mobilitzar exèrcits, mercenaris o no, i voluntaris. La imbatibilitat napoleònica queia retuda i befada al seu pas per la falda montserratina. Heus ací el cop de gràcia, natura et ingenio adiuvante!

Un minyó de Santpedor, de nom Isidre Lluçà i Casanoves (1791-1809), servint-se d’un timbal d’alguna de les Confraries existents –potser la dels Dolors-, seria l’artífex de tal malifeta, és clar! des de la perspectiva francesa. Heroi amb fusta de llegenda, per als interessos de la corona espanyola. Una tocada de bemolls, sostenen encara els partidaris de mirar Pirineus amunt abans que Ebre enllà. Mira-t’ho com vulguis, ironies d’avatars, i més avatars històrics. Lluites de corones i terra ultratjada, secularment. El tercer sol llepar, a fe de Déu! Aquest país no és l’espavilada Andorra, i els seus ciutadans, per tant, no saben fer-se l’andorrà! Caldrà aprendre d’aquella joia que és el “Manual Digest. De las Valls neutras de Andorra”.

Sigui com sigui, a aquell valerós minyó de Santpedor l’anomenarien ja l’any següent general en xefe, segons afirma en Cabanes. Que els experts de la historiografia entrin en joc i facin les seves anàlisis, precisions i conclusions. Tot el camp d’anàlisis rigoroses és al seu gust i abast. Ara bé, permeteu-me dir que fets i llegenda són d’aleshores ençà un puny, on cadascun dels dits apinyats multipliquen, arquetípicament, la seva força indestructible. I que li vagin al darrere amb un flabiol sonant! Ho diu la història, ho basteix la llegenda, ho transmeten els besavis, avis i els pares als fills, néts i besnéts. Cada poble, cada societat forja i escriu les seves veritats, les seves ardideses i fracassos i, arribat el cas, les seves mentides, tant se val!

El míster Pep emula aquell Lluçà i Casanoves.

No m’atreveixo, de debò, a titllar al Sr. Pep Guardiola de general, per més que d’estratègies, tàctiques i jocs amagats, talment poderosíssims timbals, no li’n falten. Semblant nomenclatura ens duria a estaments i institucions d’ingrat record. Ha senyorejat als millors estadis, primer amb calça curta i -quasi només- de color blaugrana, i ho fa avui impecablement encorbatat. Quedem-nos, doncs, amb això de míster, que és una digna denominació avui per a qui du la batuta d’exèrcits que actuen als estadis de bona part del món, mentre són observats a les ubiqües pantalles televisives, sacralitzades urbi et orbe per l’esport rei.

Dirigit per místers, aquell football és avui espectacle de masses; mou tota mena de capitals, passions, crea mites, divinitats, i s’alimenta d’una gran varietat de ritus, litúrgies i protocols. Joia de resultats equival a Xauxa. Sequera de pilotes a la xarxa pot esdevenir rauxa. I que el seny lideri l’apàtic cada dia de l’eina i la feina.

Ben mirat i des d’aquesta terra endins, hauríem de dir: pilota, oi?, sí, a l’olla, fent-hi xup-xup: carn d’olla! El que toca, però, des de l’ofici de futbolista, és clavar la pilota a la porteria, golejar l’adversari amb el corresponent Fair Play, i, millor encara, si la porteria foradada és la de rival(s) etern(s). Ben lligat i al sac,… Ho deixo per als creadors i col·leccionistes d’acudits.

Enguany això ha estat com reviure de ple dos-cents un anys més tard la befa del vailet Timbaler, fent pam-i-pipa sobre el timbal, i rifant-se els coratjosos exèrcits napoleònics, avui Manchester United, Real Madrid i València C. F., a més dels altres de la geografia espanyola i europea. Ànim, Pep, i a conquerir altres copes en la gran pilotassa de nom planeta terra! I que molts altres mesos de maig et permetin, amb el puny victoriós enlairat i brincant de joia enfollida, segar i recollir anyades curulles de resultats com la d’enguany! Als seus peus, i amb l’escaient reverència, míster!

Vailets de Santpedor, teia d’herois

Els dissenyadors de caganer de l’any van sobrats de motius i personatges. M’afiguro el Pep sense cames, corbata amb quatre barres, assegut damunt de tres copes joguinejant amb pilotes multicolors fent-li de cames les dues més galdoses, i servint-se de la tercera per l’afer que correspon a l’insigne caricatura pessebrística! Veurem Pep(s) plural(s) esdevinguts cendra en mans falleres; sí, el mateix que ha omplert primeres pàgines de la premsa mundial i obert blocs de telenotícies en fer-se amb les tres copes. Talment pandèmica, la febre barcelonista s’ha emparat aquestes setmanes de tots els racons de món, amb presència o no de penyes blaugranes.

Pastisssers bagencs, no oblideu, però, que les venes del míster Guardiola s’alimenten amb esforç i coratge de timbaler. Dediqueu-los, doncs, un lloc ben merescut i compartit en les vostres gormanderies de festa grossa: Nadal i Pasqua. Escaurà potser algun dia deixar-los compartir espai comú de monòlits. Que historiadors, urbanistes i agents culturals s’ho enraonin amb complaença atenent a idoneïtats i prioritats de caient política. Hi tenen la mà trencada. Armats de paciència i a còpia d’arxiu, cal seguir la nissaga Lluçà i Casanoves fins a completar l’arbre genealògic dels avantpassats dels Prat i Lluçà de cal Bacainó, i observar atentament com s’emparenten unes nissagues amb altres, establint ara relació de consanguinitat adés simple parentiu polític. Vàries generacions separen, certament, el Timbaler del míster, ara bé els èxits d’aquest i del seu exèrcit mostren fefaentment pura teia d’heroi.

Una invitació semblant adreço als lletraferits garrofers berguedans: Llobregat avall, al pla de Santpedor, s’hi feren grandiosos dos personatges: glosseu-ne els honors més que merescuts! A temps sou de referir-vos al bicentenari de l’espantafrancesos noi del Timbal. I, amb la vènia del Patronat ad hoc, deixeu-me preguntar: celebrarà les tres copes la Mulaguita aimada? Aprofitaran el Plens per fer petar l’onzè fuet –sí, onze!- que duien almenys fa uns 100 anys, segons que he trobat a la premsa de l’època?

Culs restrets i atemorits ha patit enguany la hipotètica prohibició, des del melic d’Europa, per la presència del foc en festes seculars i ancestrals. No volen brou? –És el moment d’oferir el perdut: quatre tasses! Filosofia i estil Isidre Lluçà i Pep Guardiola: Bon cop de timbal i pilotes a l’olla! Vencem pors i adversaris, lliguem sacs curulls de bons resultats i aixequem copes.

Bon Corpus festiu, joiosa Patum 2009!

El Pep Marí és cap del Departament  de Psicologia de l’ Esport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat CAR). En sap un munt del que significa "ser guanyador". I ja no només ser guanyador en el terreny esportiu, sinó en tots els terrenys de la vida perquè diu, encara que sigui un tòpic, que l’esport és una escola de la vida.

Sap molt bé com es fa una persona amb esperit guanyador i com es fa un equip. Llegint alguna cosa seva, m’ha interessat molt quan parla d’un equip guanyador, com per exemple el Barça de l’ any passat. Diu que fer un equip guanyador és un acte espiritual. Perquè el més important és que el col·lectiu predomini per damunt de les individualitats. Per crear un equip guanyador diu que s’ha de transcendir l’ego personal, una de les coses més difícils per a certes persones.

Ho veiem cada dia als equips de futbol, a les empreses, als partits polítics… i a tota la societat. Sempre hi ha aquell que ho sap tot; que no necessita ni tan sols consultar altres opinions; que es pensa que és imprescindible; que no pot viure si no el demanen per telèfon a cada moment; que no viu sense poder manar i pensant-se que és el "rei del mambo".

Aquests tipus de persones mai sabran fer un equip. Com a molt, sabran envoltar-se de llepa-culs que els adularan i sabran dictar ordres, però no sabran manar.

El Pep Marí, diu que en Guardiola, de manera implícita, ens dóna les claus per crear equips guanyadors en tots els terrenys de la vida. Ens dóna 4 regles:

-La primera regla: Algú ha de tenir una idea, una visió.

-Següent pas: S’ha de convertir aquesta idea en un sistema o estratègia i concretar-la en uns rols individuals que hauran de complir cada un dels membres d’aquest equip.

-Tercer pas: Assignar les persones més adequades per a cada rol.

-Quant pas: Aconseguir que aquests jugadors o treballadors, passi el que passi durant el partit, siguin fidels a aquest rol i no el traeixin. Es tracta d’aconseguir que la idea, que en un principi era únicament de l’entrenador, acabi sent de tot l’equip.

Els nostres polítics, els nostres empresaris, els nostres dirigents ho haurien d’aprendre. Hi guanyaria Catalunya; hi guanyarien les empreses; hi guanyarien els equips; hi guanyaríem tots perquè la feina de cada dia es multiplicaria i la satisfacció també.

En els moments complicats en què vivim seria molt important per tal d’aprofitar millor tots els pocs recursos de què disposa la nostra societat. I seria la millor manera d’integrar tanta diversitat de persones que composen la nostra societat i fer que hi hagi unes metes comunes on arribar. Que potser és el més greu que ens està passant: algú sap cap on anem?

Passats de copes en tots sentits. Això és el que ha fet en aquests moments el Barça. S’han passat en fer una temporada perfecta i portar a casa tres copes, cosa molts difícil de repetir. Amb el temps anirem agafant perspectiva i veurem com n’és de gran aquesta gesta esportiva.

I passats de copes ahir alguns jugadors en la rua i en els parlaments que es van fer en les celebracions del Camp Nou. Algun d’ells semblaven desconeguts. Per una vegada els hi podem perdonar? Jo crec que sí. L’ocasió valia la pena i alguna cervesa de més tampoc és res de l’altre món.

Però ara hauríem de guardar les copes i les emocions després d’haver-ho gaudit tot plegat. Les tres copes a les vitrines del museu. I la temporada sencera l’hauríem de guardar en la memòria personal i col·lectiva. Perquè la vida segueix, els problemes seguiran essent els mateixos i qui els haurem de resoldre serem nosaltres. Recordem que no tot s’acaba amb el futbol….

Tant de bo sapiguem trobar les claus adequades per resoldre’ls, tal com ho ha fet aquest gran grup liderat pel Guardiola.

Felicitats culers! Visca el Barça!

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

Tags: ESPORTS

Gràcies Pep! I no només perquè en poc temps ens has posat primers a la Lliga. També per això. Però, sobretot, gràcies per fer l’esforç de dignificar una mica les rodes de premsa utilitzant el català, siguis on siguis. Al Camp Nou era habitual fer les preguntes en català. Però no era així a fora. Hi havia com una espècie de pacte tàcit de fer les preguntes en castellà.l’altre dia això es va acabar. Se li varen fer preguntes en català i va respondre en català (amb alguna protesta inclosa d’algun periodista espanyol).A veure si això dura i es normalitza en català també en les rodes de premsa. A Guardiola li haurem de donar les gràcies si això s’aconsegueix d’una punyetera vegada.I els periodistes catalans que ara no “s’arruguin” …. perquè segur que les pressions seran importants. Però si tots plegats volen, se’n sortiran. De moment ja et podem dir: MOLTES GRÀCIES PEP!

Tags: Barça, Català, Futbol, Guardiola