A PEU

Harry Truman, el president d’ Estats Units, pot ser una figura discutida perquè va prendre decisions transcendentals com a president, que podrien ser discutibles. Però va ser exemplar en moltes altres aspectes, sobretot quan va deixar la presidència i se’n va tornar cap a casa seva després de deixar la casa Blanca.

En aquests moments en què el prestigi de la classe política ha caigut fins a l’alçada de les sabates (més avall impossible) i en aquest moment en què es parla de baixar el sou de funcionaris i càrrecs públics potser caldria recordar algunes de les coses que ens va ensenyar Truman. Parafrasejant Laporta, podríem dir: "Que n’aprenguin!"

Quan Truman va morir la única cosa que tenia era la casa en qual vivia, a Independence (Missouri) i que havia heretat la seva dona dels seus pares i, a part dels anys que van passar a la Casa Blanca, va ser on van viure durant tota la vida .

Quan es va retirar de la vida oficial l’any 1952, tots els seus ingressos venien d’una pensió que venia de l’Exèrcit dels EUA de  13.507,72 $ l’any. El Congrés, assabentant que pagava els seus segells de correu i els enganxava personalment amb la seva saliva, li va atorgar un ‘allowance’ i, més tard, una pensió retroactiva de 25.000 $ per any.

Després de la presa de possessió del President Eisenhower, Harry and Bess van entornar-se’n cap a casa seva de Missouri conduint el seu cotxe, sense cap companyia del Servei Secret.

Quan veien la seva precarietat econòmica, alguns li oferien posicions Corporatives amb grans salaris. Els rebutjava, dient:"Vostès no em volen, el que volen és a la figura del president i aquesta no em pertany. Pertany al Poble Nord-americà i no està a la venda … ".

Quan el 6 de Maig del 1971, el Congrés estava preparant-se per atorgar-li la Medalla d’Honor en el seu 87 aniversari, ell  va refusar acceptar-la i va dir: "No considero que hagi fet res per a merèixer-me-la".

Quan era President es pagava totes les despeses de viatge i el menjar amb els seus propis diners.

Els nostres polítics potser podrien començar a emmirallar-s’hi una mica. Una bona colla de polítics actuals (no tots, per sort) es fan rics amb el càrrec, amb les influències que són inherents al càrrec i amb el nom públic que aconsegueixen sent polítics. Hi han pensions quasi vitalícies. Hi han conferències que es cobren a preu d’or. Han trobat un bon filó per enriquir-se i aquí no passa res. Sembla que hi ha un esperit corporatiu que fa fàtic i mai s’acaba de destapar del tot l’olla podrida d’on en mengen molts. No interessa suprimir institucions que no serveixen per a res perquè no fan més que doblar o triplicar estaments de l’administració. Les autonomies sembla que només serveixen per això. Ningú vols deixar anar cap privilegi…

Harry Truman va resumir aquesta manera de pensar i de fer en una frase lapidària: "Els meus objectius a la vida eren poder ser pianista d’una casa de putes o ser polític. I, si voleu que us sigui sincer, no hi ha gran diferència entre les dues "

Aicha López, nascuda a Albacete, porta nicab des del 28 de setembre, un dia després de casar-se amb l’imam de Lleida, Abdelwahab Houzi, a qui va denunciar davant la Guàrdia Civil al març per poligàmia. Ara, amb 42 anys, viu a Alacant.

–¿Com es veu la vida darrere?
–Jo no veia la vida, jo vull veure-hi bé. Estic convençuda que a la llarga el burca ha de donar problemes de visió. És una exageració. S’ha de mirar la gent, és vital veure-hi, mirar als ulls. En un viatge a Granada de totes dues amb els nostres marits, la gent ens deia coses. A mi em preguntaven: «¿Tu ets la liberal?»

(D’una entrevista de EL Periódico d’avui)

A mi m’agradaria saber també altres visions des de darrere. Nosaltres veiem aquests ulls, però aquests ulls també ens veuen a nosaltres. Així com nosaltres opinem, també ells haurien d’opinar. Potser caldria més explicacions i més diàleg per poder-nos entendre millor

Aquesta antiga masia catalana que veieu a la foto és Can Planes i es va aixecar l’any 1702 al barri de les Corts de Barcelona. Segurament que aquestes dades no us diuen res. Però si us dic que aquesta masia pertany al FC Barcelona des de l’any 1950, que és quan la va comprar, i és on hi viuen els nois que arriben de fora de la ciutat per formar-se com a futurs jugadors, ja us sonarà més i ja sabeu de què us parlo.

Aquesta Masia és on hi van viure molts dels cracs actuals del Barça i és on hi viuen els futurs. Perquè si les coses segueixen com ara i no es torcen, el planter del Barça seguirà essent important per molts anys.

Fa un temps, el diari Vila Web, va publicar unes dades molt interessants que us resumeixo tot seguit.

El renom de Can Planes, la Masia, va lligat al Futbol Club Barcelona des de 1950, quan el club la va comprar a Francesc Planes i Buera per convertir-la, sota l’ombra del Camp Nou, primer en taller i seu social del club i, des de 1979, en el centre formatiu i la residència dels joves jugadors del planter. A la Masia, hi han arribat a viure jugadors del primer equip com Andrés Iniesta, Pedro, Carles Puyol i Victor Valdés, i han passat per les seves estances Cesc Fàbregas, Guardiola, Bojan Krkić, Piqué, Reina i Xavi, entre molts altres noms. De fet, en els trenta anys de funcionament d’aquest singular centre de formació futbolística, n’han arribat a sortir trenta jugadors del primer equip, entre els quals hi ha un jove argentí, Lionel Messi, que l’any passat es va convertir en el primer ‘masover’ a obtenir la Pilota d’Or.

Lionel Andrés Messi (Rosario, 24 de juny de 1987) va començar a mostrar els seus dots de futbolista de ben petit. Però a onze anys se li va diagnosticar l’hormona del creixement inhibida. És a dir, que el seu creixement s’havia aturat. Només hi havia una manera de posar-hi remei, a través d’una teràpia amb l’hormona Gh. Però el tractament, d’injeccions de cinc-cents euros diàries, no era a l’abast de la família. El River Plate, un dels grans equips argentins, va mostrar interès en el progrés de Messi, però en època de vaques magres no tenia pressupost per a pagar la teràpia. Messi, tal com explica el periodista napolità Roberto Saviano al seu últim llibre "La bellesa i l’infern" (Empúries, 2010), no es va donar per vençut i va continuar demostrant que el futbol era la seva passió, tot i ser el més baixet del terreny de joc.

Fins que un dia de l’any 2000, Carles Rexach, el director esportiu del FC Barcelona, advertit del seu talent, es va comprometre a pagar el tractament si Messi, ‘la Puça’, estava disposat a començar una nova vida a la Masia. Amb tretze anys, Messi i la seva família van aterrar a Catalunya, d’on curiosament havien marxat cap a l’Argentina, gairebé un segle abans, un besavi (José Pérez Soler, de Bellcaire d’Urgell) i una besàvia seus (Rosa Mateu, de Blancafort de Noguera). Messi va ingressar a l’equip infantil del Barça i, des de llavors, la seva progressió per totes les categories del club ha estat espectacular. I en menys d’una dècada, ha arribat a ser el millor jugador del món.

Una cosa que vaig descobrir i que em va fer gràcia: resulta que Messi té arrels lleidatanes. Qui ho havia de dir? Resulta que es fa realitat allò de "Gira el món i torna al born".

Seguint amb el tema d’ahir que parlàvem de Mossèn  Antoni Viñas i de com de malament havia acabat la seva història, avui volia reflexionar una mica sobre els bisbes i el simbolisme dels seus signes externs que s’han anat acumulant al llarg de la història. Han quedat més els signes que demostren poder -com el bàcul-que els que demostren acollida -com la capa-.

En primer lloc em crida l’atenció que encara es conservin (i fins i tot augmentin) els tradicionals símbols de poder episcopal com són el bàcul i la mitra. Recordo que el Bisbe Pere Casaldàliga, en una entrevista que li van fer una vegada, deia que no eren signes i símbols evangèlics. Ell deia que mai els havia fet servir perquè estan vinculats a status i seria més lògic prescindir d’escut, de mitra, de bàcul i celebrar les eucaristies amb simplicitat i que tota aquesta simbologia no feia gens de bé a l’església.

Té una poesia molt bonica sobre això, que la va escriure quan el van fer bisbe i va voler que els seu bàcul fos un rem i la seva mitra un barret "sartanejo"(dels pagesos d’allà):

   TU MITRA

será un sombrero de paja sartanejos;

el sol y la luna;

la lluvia y el sereno;

el pisar de los pobres con quien caminas

y el pisar  glorioso de Cristo, el Señor.

     TU BÁCULO

será la verdad del Evangelio

y la confianza de tu pueblo en ti.

     TU ANILLO

será la fidelidad a la Nueva Alianza del Dios Liberador

y la fidelidad al pueblo de esta tierra.

                    No tendrás otro ESCUDO

que la fuerza de la Esperanza

y la liberdad de los hijos de Dios.

                    No usarás otros GUANTES

que el servicio del Amor.

És justament en aquest sentit que caldria veure les actuacions de molts bisbes, que són el paradigma de com és el funcionament de la jerarquia de l’església, que és una estructura totalment piramidal i sense gaire capacitat d’escoltar al "poble de Déu" ni els vents d’igualtat, de fraternitat, de democràcia que bufen al món actual. I cada dia hi caben menys dins de l’església persones lliures, profètiques i potser massa originals (perquè criden massa l’atenció i surten dels esquemes establerts) com Mossèn Viñas, Casaldàliga o gent prou lliure d’esperit i de llengua per dir i fer el que creuen convenient.

Aprofito un article ( molt dur, jo us aviso) de José María Castillo, un bon teòleg granadí, que parla del nomenament dels bisbes de part de Roma . Diu que que el que interessa és mantenir, costi el que costi, la mentalitat submisa. Per això es nomenen els bisbes que es nomenen: homes incondicionalment obedients a Roma, ja que no poden fer de bisbes sinó "en comunió jeràrquica amb el cap i amb els membres del Col.legi" (episcopal) (Càn. 375).

Això es justifica perquè l’obediència es considera indispensable per mantenir la unitat. El que en realitat es pretén, però, és assegurar la submissió, en un règim que funciona sobre la base de l’exaltació del poder papal. D’on resulta inevitablement que l’Església catòlica funciona com una fabulosa institució repressiva. Es reprimeix el pensament mitjançant els dogmes. Es reprimeix la llibertat mitjançant l’obediència. Es reprimeix l’amor i les relacions humanes mitjançant el celibat, el vot de castedat, la moral sexual, amb l’eficaç col.laboració dels predicadors, els confessors i els directors espirituals. Tot això no es diu mai, tal com ho estic dient aquí. Perquè una institució repressiva, per poder funcionar, ha de ser evidentment "una gran màquina de dissimular la veritat", a base de proposar sempre coses sublims, en lloc de presentar la realitat del desig més clamorós que brolla de la nostra intimitat profunda (cf. Pierre Legendre).

Ara bé, tot això comporta una conseqüència terrible: perquè un sistema així, funcioni bé, calen governants que, ells al seu torn, siguin autèntics esclaus. Perquè, com s’ha dit encertadament, "només els esclaus són aptes per a la repressió". Com se sap, els atenencs només empraven a esclaus per a fer de policies. Qui practica la repressió com a ofici ha de ser ell mateix un repressor exemplar. Aquesta és la causa profunda que l’obediència cega i els exercicis absurds d’instrucció exerceixin un paper tan important en l’exèrcit i en la policia. D’aquí també que, com se sap, entre els vigilants més fidels i segurs dels camps de concentració nazis hi havia els propis presoners (cf. Vicente Romà).

http://josemariacastillo.blogspot.com/2009/12/los-nombramientos-episcopales-como.html

Aquests dies s’ha parlat molt del rector de Sant Miquel de Fluvià i Sant Mori, Mn. Antoni Viñas per haver-se tret la roba en plena missa i quedar en banyador i sandàlies. Ha sortit als mitjans de comunicació la notícia i tot plegat ha creat un gran rebombori.   A causa de tot això el diumenge passat va oficiar la que va ser la seva darrera missa perquè el bisbe de Girona li ha acceptat la dimissió (segons ell, més aviat li han exigit la dimissió).

Fa de mal parlar d’un cas i d’una persona que no conec prou i d’un cas que només l’he pogut seguir pels diaris. Però, pel que he pogut entendre, el gest de Mn. Viñas volia ser un gest penitencial i profètic que una part de la gent no ha entès.

Però el que menys he entès és que el seu bisbe no li fes costat. Tot plegat em dóna la sensació que hauria pogut acabar d’una altra manera i, entre tots, podien haver explicat i fet entendre què volia dir amb aquest gest. El mateix Mn. Viñas va afirmar que en els darrers dies «he tingut una sensació d’abandonament, m’he sentit com un cuc. Però mai he estat tan feliç com aquests dies i m’he acollit a Crist més que mai». Per això, en referència a l’Evangeli va dir: «Tot s’ha acomplert, Pare. A les teves mans encomano el meu esperit. I expirà». I després d’esquinçar-se els vels del temple el Centurió va dir: «Realment aquest era fill de Déu».

Francesc d’ Assís va fer un gest semblant davant del bisbe d’ Assís i el seu pare. El seu pare, Pietro Bernardonne li recrimina que li ha donat tot i vol passar comptes amb ell perquè li ha malgastat la seva fortuna. Llavors, davant del bisbe d’ Assís, Francesco queda nu, tal com va néixer. El bisbe el tapa amb la seva capa…

No fa gaires dies que vaig assistir a una presentació aquí a Mollerussa del Cercle Català de Negocis amb motiu de la campanya "Mollerussa decideix". Va ser una presentació interessant i, en el fons, va ser un resum del més interessant que publiquen a la seva pàgina web    http://ccn.cat/ com més endavant vaig poder constatar xafardejant-hi una mica.

Aquesta associació, formada per petites i mitjanes empreses catalanes, compta més de 400 adherits i busca la separació d’Espanya sota un mateix lema: "L’estat propi és el millor negoci".

Així ho defensa el seu vicepresident, Jaume Vallcorba i Tura, que assegura en una entrevista a El Punt que ja no es pot estar amb l’Estat espanyol. Us deixo algunes de les coses que va dir:

-L’Estat espanyol "actua de manera irresponsable" amb els empresaris catalans: "No inverteix a Catalunya per raons polítiques i ho fa en llocs on el retorn és mínim. Un exemple: quan es va inaugurar l’aeroport de Ciudad Real, a 180 quilòmetres de Madrid, s’hi van gastar 1.100 milions d’euros. Per fer la T1 del Prat, s’han gastat 1.250 milions. De Ciudad Real surten 120 passatgers diaris i de Barcelona, 22.000".

-"Els catalans som ciutadans de ple dret de la Unió Europea; tenim una moneda única i una entitat superior que es diu Brussel·les. El segle passat 28 països van assolir la independència, per què no la podem aconseguir nosaltres?".

-"Aconseguir un estat propi pot ser tan fàcil o difícil com es vulgui. Només cal que hi hagi una majoria parlamentària, un 55% segons Europa, per proclamar la independència".

– "L’Estat espanyol, avui, està en contra de les empreses catalanes. No tenim un pla industrial seriós, per exemple. La independència és totalment viable. En aquest moment, Espanya ocupa la dotzena posició en el rànquing europeu de PIB per capità. Catalunya, dins d’Espanya, està entre la sisena i la vuitena posició. Si tinguéssim un estat propi passaríem al quart lloc en l’àmbit europeu".

Si entreu a la seva web hi trobareu una curiositat interessant que fa palès la realitat que ens toca viure cada dia i que retrata de forma clara el que hi sortim perdent. És el que ells en diuen la NÔMINA CATALANA: "És una eina per conscienciar el treballador de l’espoli fiscal que pateix la seva nòmina. Mitjançant un programa informàtic, els empleats podran posar les dades de la seva nòmina i el programa els la re calcularà sense l’espoli fiscal. L’ IRPF es pot reduir un 43%, l’aportació a la Seguretat Social, un 14%, i a l’empresari l’impost de societats li pot quedar al 9,5%; sempre entenent que el dèficit fiscal el restem d’aquests impostos".

El Cercle Català de Negocis és una associació que compta la independència amb números i que s’hi dirigeix cap aquest objectiu amb la força necessària: "Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut".

Benedetti i Viglietti, "Mucho más que dos".

Aquesta setmana s’ha acomplert un any del decés de Mario Benedetti. Als que ens agrada la seva poesia sempre tenim el recurs d’anar-la a buscar als seus llibres. Però un ésser excepcional com ell es troba a faltar.

El músic, amic i company de sempre, Daniel Viglietti, ha dit: "El nostre país, la nostra societat, la nostra gent, però també tota Llatinoamèrica i tants lectors d’arreu del món, hem quedat com orfes d’aquest ésser humà i creador excepcional. Quanta falta ens fa la seva persona lluminosa, la seva ploma tendra i forta al mateix temps, la seva consciència crítica, el seu compromís amb la veritat i la seva exemplar humilitat! ".

Avui, val la pena recordar alguns dels conceptes expressats per Viglietti en ocasió del decés del seu amic. Deia Daniel Viglietti:

"He tingut, per damunt de tot, el dolor de perdre un amic molt essencial i al voltant d’això, el que compartim tots: el gran poeta, el novel·lista, el contista, l’assagista, l’autor de lletres per cançons, alguna època de periodista. I tot això és inseparable de l’ésser humà, perquè aquesta unitat entre l’ètica que ell encarnava i l’estètica que ell produïa va ser molt sencera. Tranquil, d’una manera sòbria, d’un perfil modest, de gent senzilla. Quan havia de posar al seu lloc algú "desubicat" o enemic, tenia l’energia i caràcter per fer-ho, però en la seva vida habitual, en les seves actuacions, en els seus recitals de poesia, en les entrevistes que concedia era sempre molt humà, molt senzillament humà.

Mario era un ideal en si mateix. No tenia por dels diminutius, no xifrava la mida i la quantitat per expressar el seu amor, potser perquè havia après que en aquest país tan sofert i tan esperançat alhora, les coses són així, molt com era ell, de vegades sense soroll , sense gestos, com se’n va anar. Així es va anar. De vegades calladament, de vegades ".

TE QUIERO

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

(*) AQUEST ARTICLE ESTÀ SIGNAT PER 62 ARTICULISTES DE NOU DIARIS CATALANS I EL PUBLIQUEN CONJUNTAMENT AVUI NOU DIARIS CATALANS.

Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades.

Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es van proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats.

A l’Estatut de 1979, els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans.

Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’estat autonòmic està avui en perill mortal.

Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

21 de Maig de 2010

Unes 150 famílies uruguaianes demanen informació cada mes a l’ambaixada i consolats per a poder tornar a l’ Uruguai. El vicepresident de l’ Uruguai Danilo Astori es va reunir a Madrid amb compatriotes per tal de transmetre-li les preocupacions que tenen sobre les noves polítiques d’immigració del govern de Zapatero.

Fins aquí la notícia. Però què hi ha darrere de la notícia? Què s’hi amaga? Quines preocupacions reals tenen els uruguaians (i altres immigrants) que viuen a Espanya actualment?

Tot Europa està immersa en una greu crisi econòmica i Espanya és un dels països on es nota més. Aquí havien entrat emigrants sense control i sense to i so. No es van avaluar els riscos i, com que hi havia feina, no es mirava prim. Ara es començaran a veure les conseqüències d’aquesta desastrosa i insensata política. Que consti que jo estic obert a que el món es comuniqui i que la gent es mogui i vagi on millor es pugui guanyar la vida. Però les coses s’han de fer amb seny, amb equitat i sense descontrol. Una de les característiques de Zapatero és que diu SÍ a tot. Promet i promet i després es veu palesament que no pot complir. Amb el tema de l’ immigració ha passat exactament això a Espanya des de fa anys. Fins i tot abans de Zapatero ja passava.

I ara arriben les conseqüències en forma d’amargor i frustració. Perquè és molt trist tornar a casa amb un projecte frustrat i amb el desencís de que les coses no han anat bé.

La preocupació especial d’aquesta trobada entre Astori i el col·lectiu es va centrar en la situació de la colònia uruguaiana, l’efecte de la crisi en la immigració i l’entrada en vigor el desembre d’aquest any de la normativa europea anomenada "directiva del retorn" que afectaria fonamentalment als 12.000 a 15.000 uruguaians que es troben a Espanya sense regularitzar. Els uruguaians van destacar el fort setge policial indiscriminat als immigrants als carrers espanyols. També es va destacar el degoteig continu de rebuig als aeroports espanyols d’uruguaians que pretenen ingressar sense la "carta d’invitació" Al desembre comença a regir la Llei de Retorn, per la qual tots els immigrants indocumentats podran ser detinguts per un termini de 18 mesos i ser expulsats als seus respectius països, cosa que ha omplert de por i inseguretat a molta gent

Hi ha un informe que diu que només a Barcelona i Madrid, entre 6 i 8 famílies consulten a diari en els centres socials per tornar a l’Uruguai. Al seu torn, l’arribada de compatriotes a Espanya es va reduir en un 50%.
A Barcelona, entre 4 i 5 famílies consulten diàriament per aquest tema a centres d’uruguaians, mentre a Madrid són dues o tres per dia. La situació dels "il.legals" i els durs espeternecs de la crisi a Espanya són alguns dels causants d’aquest procés de retorn. Diàriament hi ha controls policials per diferents raons en les boques dels Metros o en les sortides de llocs on els immigrants van a renovar els seus papers. La policia fa la tria per la vestimenta o l’aspecte físic.

Aquesta crisi l’estem pagant tots una mica. Però qui més la paga són els més desfavorits, com sempre. ·"Nihil novum sub sole", que traduït vol dir: Res de nou!

Millet- Montull o Montull -Millet. Una parella més que perfecta: plusquamperfeta per fer estafes a tothom. Van saber fer tot el muntatge tan ben fet que s’ha tardat anys i panys en descobrir-se.

Només una pregunta: Per què aquesta parella no ha anat a la presó? Algú me la podria contestar? Suposo que sí. Més d’un ens la podria explicar i em sembla que jo mateix la sabria explicar…

Millet i Montull no han anat a la presó perquè en aquest país la justícia arriba a uns nivells de corrupció força notables i sap mirar cap al costat que correspon. Quan hi han coses que interessen, surten a la llum en el moment que els sembla millor. Quan les coses no toquen, queden a l’oblit o a l’obscuritat.

Montull i Millet no han anat a la presó perquè si comencen a parlar quedaria massa gent retratada. I això no interessa. Sembla que no interessa a ningú. I així estem: contents i enganyats.

Però espero que les coses aniran sortint poc a poc. Llàstima que, entretant, ells segueixen fent la seva vida. No la vida de sempre, és clar (això ja seria massa). Però segueixen fent barrabassades amb una cara-dura com el ciment.

I, entretant, els senyors jutges del TC van jugant amb tot un país!

Aquests dies s’està fent el judici per les obres d’art del Museu de Lleida. Com que Roma ja ha parlat i no s’ha fet -per sort- realitat allò de "Roma locuta, causa finita", ara haurem d’esperar que els tribunals civils diguin la seva. Almenys, esperem que no siguin tan injustos com els de Roma, tan finament treballats i tan ben influïts per la gent de l’ Opus Dei, que per aquells verals té molt de pes i molta influència.

L’advocat dels Amics del Museu de Lleida, Francesc Sapena, ha explicat que el seu objectiu és que, com sempre han demanat, es reconegui judicialment que les obres d’art pertanyen a Lleida. Després, si s’han d’exposar a l’ Aragó les exposarem tantes vegades com faci falta…

Sapena ha recordat que s’està parlant de béns adquirits fa 135 anys que de manera pacífica, pública i ininterrompuda ha tingut la diòcesi de Lleida i que, per tant, són seus per usucapió -mecanisme legal mitjançant el qual una persona o entitat pot esdevenir titular d’un bé o dret pel decurs del temps, per simple ocupació o utilització-.

Com que els que no sabem dret  i som una mica illetrats no entenem què volen dir aquestes paraulotes que fan servir els senyors lletrats, m’he n’he hagut d’anar al diccionari i hi he trobat el següent, que us ho copio per tal d’il·lustrar els pobres que – com jo- no sabem de què va la cosa:

usucapir
[1803; del ll. usucapĕre, íd., comp. de usu, ablatiu de usus ‘ús’ i capĕre ‘prendre, apoderar-se’, lit. ‘apoderar-se per ús, per prescripció’]

v tr DR CIV Adquirir el dret de propietat (d’una cosa) i altres drets reals possibles mitjançant la possessió continuada d’aquests drets en concepte de titular durant el temps que assenyala la llei.

A veure si els convencem!!!

* La religió no és només ‘una’, sinó centenars.

* L’ Espiritualitat és Una.

* La religió és per als que volen seguir els rituals i la formalitat.

* L’ Espiritualitat és per als que volen ‘assolir’ l’Ascensió                Espiritual sense dogmes.

* La religió és per als adormits.

* L’ Espiritualitat és per als desperts.

* La religió és per a aquells que necessiten que algú els digui què han de fer i que volen ser guiats.

* L’ Espiritualitat és per als que escolten la seva Veu Interior.

* La religió té un conjunt de regles dogmàtiques i inqüestionables que has de seguir sense cap queixa.

* L’ Espiritualitat et convida a raonar-ho tot, qüestionar-ho tot i decidir les teves accions ‘assumint-ne’ les conseqüències.

* La religió amenaça i acovardeix.

* L’ Espiritualitat et dóna pau interior.

* La religió parla de pecat i de culpa.

* L’ Espiritualitat et diu: "ja ha passat", no sentis remordiment de manera com va passar, sinó: Aixeca’t i aprèn de l’ ‘error’.

* La religió ho reprimeix tot, et torna fals.

* L’ Espiritualitat ho transcendeix tot, et fa veritable.

* La religió se t’inculca des de petit, com la sopa que no vols prendre.

* L’ Espiritualitat és l’aliment que tu mateix busques, que et ‘satisfà’ i és ‘gustós’ als sentits.

* La religió no és Déu.

* L’ Espiritualitat és el TOT i per tant és Déu.

* La religió inventa.

* L’ Espiritualitat descobreix.

* La religió no indaga ni qüestiona.

* L’ Espiritualitat ho qüestiona tot.

* La religió és humana, és una organització amb regles.

* L’ Espiritualitat és DIVINA,  sense ‘regles’.

* La religió és causa de divisió.

* L’ Espiritualitat és causa d’ unió.

* La religió et busca perquè creguis.

* L’ Espiritualitat l’has de buscar tu.

* La religió segueix els preceptes d’un llibre sagrat.

* L’ Espiritualitat busca el Sagrat en tots els Llibres.

* La religió s’alimenta de la por.

* L’ Espiritualitat s’alimenta de la confiança.

* La religió et fa viure en el pensament.

* L’ Espiritualitat et fa viure en la consciència.

* La religió s’ocupa del fer.

* L’ Espiritualitat s’ocupa del SER.

* La religió és lògica.

* L’ Espiritualitat és ‘dialèctica’.

* La religió t’alimenta l’ego.

* L’ Espiritualitat et fa transcendir.

* La religió et fa renunciar al món.

* L’ Espiritualitat et fa viure  Déu, no ‘renunciar’ a Ell.

* La religió és adoració.

* L’ Espiritualitat és Meditació.

* La religió és seguir formant part de la psicologia de les masses.

* L’ Espiritualitat és Individualitat.

* La religió somia amb la glòria i el paradís.

* L’ Espiritualitat et fa ‘viure’ Aquí i Ara.

* La religió viu en el passat i en el futur.

* L’ Espiritualitat ‘viu’ al Present, al Aquí i Ara.

* La religió és un tancament a la teva memòria.

* L’ Espiritualitat és LLIBERTAT i CONSCIÈNCIA.

* La religió creu en la vida eterna.

* L’ Espiritualitat et fa ‘conscient’ d’Ella.

* La religió et fa promeses per a després de la mort.

* L’ Espiritualitat et dóna la il·luminació. És trobar Déu en el teu interior en aquesta vida, en el Present, en l’ Aquí i l’Ara …

Que la Pau i l’Alegria segueixin ‘creixent’ en El teu Cor.

Acabo de trobar aquesta perla en el blog "Las malas lenguas"

http://www.lasmalaslenguas.es/wp-content/uploads/latrociniofachas.jpg

Hem de riure o plorar amb la justícia espanyola? Si girem el nas cap al País Valencià s’ensuma una pudor a podrit que no s’aguanta…  Entre els Camps, Fabra i Cia la botiga queda ben assortida…

Vegeu-ne un exemple:

Fabra propueso e intentó realizar durante su mandato varios proyectos, cuya factibilidad y/o estabilidad son dudables. Cabe destacar las siguientes:

• Aeroport de Castelló: el único en el mundo cuya pista está construida al revés para pillar más terreno del colega y poder cobrar más comisiones.

• Mundo Ilusión: el parque temático de Castellón. Después de rechazar la oferta de Eurodisney, Fabra se arrepintió y deicidió montar su parque temático, pero Fabra Empire sonaba demasiado cantoso.

• Marina d’Or, Ciudad de Comisiones: tras no permitir la venta del terreno dónde se hubiera situado Eurodisney por una peseta, pilló a los cuatro abuelos que querían vender el terreno y les pagó dos carajillos a cada uno a cambio de las mejores playas de Oropesa. Gracias a su amigo el de Porcelanosa, que invitó a Josemari Ansar de vacaciones a su villa de gran lujo en dicha localidad, usó su red de contactos para construir, a un precio irrisorio, un complejo de vacaciones con hoteles de todo tipo. En el 2083 el complejo cambió nombre a Drakulina d’Or, para acontentar a los nuevos dueños de este lado del Mediterráneo y que así le dejaran mandar tranquilo y seguir cobrando comisiones.

Aquests dibuixos són de dos nois del meu taller que els van fer ja fa dies i em van demanar que els publiqués al meu blog. Els vaig prometre que ho faria si el Barça guanyava. Promesa complerta.Per molts anys Barça! Aquest BARÇA fa feliç a la gent amb bon joc i, sobretot, amb molts valors de tots tipus: esportius, d’esforç, d’humilitat, de feina ben feta. Aquest és per a mi el millor Barça. Aquesta lliga ha estat encara més difícil perquè ha hagut de lluitar contra molts elements i l’ha haguda de suar de valent.Sobretot me n’alegro perquè hem hagut d’escoltar tantes tonteries de la “caverna mediàtica” madrilenya que sembla que encara tingui més valor. Han destil·lat tant verí aquelles serps que si se’l beguessin tot es moririen de cop.Gaudim-la i preparem-nos per la pròxima temporada, que ha de ser millor que aquesta!VISCA EL BARÇA!!!Etiquetes de Technorati: Barça

Passi el que passi aquest capvespre d’avui, hem de felicitar al Barça -a tot el Barça-, començant pel president i la junta, continuant pels tècnics i jugadors de totes les seccions i acabant pels milions de seguidors fidels de tot el món.

Perquè aquesta gran família que és el Barça i que s’estén per tot el món com una taca d’oli, avui pot tenir una altra alegria en proclamar-se campió de Lliga el primer equip de futbol de l’ entitat. El futbol és segurament el que és més representatiu perquè és l’esport més popular i el que té més seguidors. Però hi ha un munt de seccions que també són Barça i que també representen, mostren i dignifiquen el mateix sentiment barcelonista allà on van.

Els barcelonistes som patidors de mena, acostumats com estem a ser maltractats i espoliats durant anys. Ens han fet moltes injustícies, ens han pres molts títols i hem hagut d’empassar-nos l’amargor de la derrota injusta moltes vegades, sobretot durant el franquisme. Hem hagut de fer el doble d’esforç per aconseguir el mateix que altres. Per això no cantem victòria abans d’hora, ens hem tornat patidors de mena i no ens acabem de fiar de res. Guardiola ens ho acaba de recordar: abans hem de guanyar el partit i després ja ho celebrarem… Una bona filosofia que està donant ja bons fruits i que tant de bo continuï durant molts temps.

Aquest capvespre pot passar tot. Fins i tot podem perdre. Però, com deia ahir mateix, les casualitats quasi bé no es donen mai i tot plegat és fruit de causalitats. I les causes aquí són òbvies: feina ben feta (molt ben feta); moltes hores de preparació i d’estudi; molt esforç i molt ben dirigit; una estructura modèlica en molts sentits… Tot plegat ha fet que actualment el Barça sigui un club esportiu modèlic i amb qui s’emmirallen milers de clubs de tot el món.

Per tant, que aquest vespre tant de bo puguem celebrar un altre títol i encarem una nova temporada encara millor.

Visca el Barça!

Deia l’escriptor argentí Ernesto Sábato que "dues persones que no tinguin res a veure entre elles poden viure una al costat de l’altra sense trobar-se mai, ni tan sols en el propi carrer on viuen".

I Aristòtil deia "Ni la TYJE ni el ATÖMATON (casualitat, atzar, sort) són causes de res, no hi ha causes accidentals de res, hi ha causes substancials" referint-se a la seva teoria de les quatre causes i prossegueix: perquè alguna cosa passi, han d’intervenir almenys quatre causes. Res en l’univers és atzarós, sempre intervenen múltiples causes perquè alguna cosa es produeixi, segons  Aristòtil.

Aquestes frases que llegia no fa gaire en un blog, m’han fet pensar en l’atzar i la casualitat que fem servir moltes vegades per atribuir coses que ens passen. Per exemple: Atribuïm al fer de trobar una bona feina a l’atzar quan, la majoria de les vegades, és degut a la nostra preparació, al fet de buscar-la amb ganes, al nostre caràcter i a moltes diverses coses que fan que ens movem cap a una direcció determinada. I també passa el contrari: quan no trobem feina generalment no és per culpa de l’atzar sinó perquè no ens preparem bé ni ens movem cap a la direcció adequada.

Si ens aturem a pensar en una simple trobada amb un amic en un  determinat lloc que freqüentem, un comentari freqüent és dir: "Quina casualitat! Em vaig trobar amb el Joan en tal lloc". No obstant, si hi pensem una mica veurem que les dues persones som amics i sempre que triem una cosa hi ha algunes coses subtils que ens relacionen amb l’altre. Relacions inconscients, potser, però relacions. Ens relacionem amb algú perquè alguna cosa d’aquesta persona ens identifica,  com poden ser poden ser certs gustos o preferències similars a les nostres. Vist així trobar a tal altre en un lloc ja no és tanta casualitat perquè un lloc és d’alguna manera elegit per tots dos i, per tant, no és casual la trobada. Aquest és un simple exemple on la casualitat deixa lloc a la causalitat, o les múltiples causalitats que determinen un fenomen, un fet, o esdeveniment.

Moltes persones davant el temor que produeix la incertesa atribueixen a la casualitat, la sort, o el destí, la seva pròpia vida. Però és realment així? Podem deixar lliurat a l’atzar nostre propi destí? Per què preferim parlar de casualitats? Potser, és una forma de no ser responsables sobre els nostres actes, potser és una forma de minimitzar els riscos de les nostres pròpies eleccions. Deixar lliurat a l’atzar el nostre destí és una forma de minimitzar els riscos que suposa triar una opció a la vida. Sempre que triem alguna cosa en rebutgem d’altres. La nostra vida és plena d’eleccions que sense adonar-nos hem de fer minut a minut, des de la cosa més simple com pot ser l’elecció del que menjarem, fins a les més transcendentals i més complexes. Pot ser que no fem la millor elecció, i atribuïm les seves conseqüències a la casualitat, però realment és casual? Tota decisió o comportament que adoptem no és per casualitat, depèn de la nostra història personal, de les nostres vivències, de la nostra forma de veure el món. És per això que dues persones davant d’una mateixa situació opten per diferents formes de veure i actuen de diferent manera.

Des d’un punt de vista aristotèlic múltiples causes determinen el que anomenem casualitats. És cert que les coses no són generalment unicausals, és a dir determinades per una única causa, sinó que sempre hi ha causes múltiples que moltes vegades ens poden semblar alienes, desconegudes, però que exerceixen el seu poder i influència en el que anomenem atzar, sort, o casualitat.

Per tant, hem d’anar a buscar la sort i trobar-la (aconseguir-la) allà on sigui i posant-hi els nostres mitjans i el nostre esforç. La sort llavors ens recompensarà quasi bé sempre…

L’Ateneu Popular Plana d’Urgell va organitzar ahir el segon Acte d’Estat que es va definir com a ‘unitari, transversal i solemne’. Es va omplir el Teatre l’ Amistat i vam poder escoltar moltes coses interessants.

Van tenir lloc els parlaments de la represaliada i exdirigent de Maulets, Núria Cadenes; el sociòleg i escriptor Salvador Cardús; el jurista i membre del Consell Nacional de CDC Alfons López Tena; el President del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, mitjançant una videoconferència; l’eurodiputat d’Esquerra, Oriol Junqueras; i l’històric militant republicà lleidatà Víctor Torres.

A més, es va retre homenatge a Màrius Torres en l’any del centenari del seu naixement amb l’actuació de la cantautora Meritxell Gené que va interpretar alguns poemes musicats del poeta lleidatà. L’acte va servir també per reconèixer la tasca de les més de 50 comissions ciutadanes de les comarques de Ponent que fins a dia d’avui han organitzat consultes populars.

"No és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat d’una nacionalitat per constituir‐se en Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té, per aquest sol fet, el dret a posseir‐la.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets a cap nacionalitat. Car tota nacionalitat, pel sol fet d’existir, ja porta en si aquests drets. L’Estat té, però, l’obligació de reconèixer aquests drets i fomentar‐los."

(Mossèn Josep Armengou)

Quatre dies després de ser operat, el rei ha sortit de l’ Hospital. El Rei s’ha refet ràpid de la seva operació i, a més, ha sortit molt optimista i molt positiu de l’ Hospital Clínic. Escoltant-lo, a un inclús li venen ganes d’operar-se, jejejeje… Tot ha estat meravellós i la sanitat pública és un orgull. Què bé no?Hi ha una teoria psicològica que indica que l’empatia pot accelerar la curació de les malalties. Els pacients atesos per metges empàtics i atents es recuperen més ràpidament. El que han fet aquest investigació fins i tot arriben a asseverar que la grip pot durar menys d’un dia si tenim la sort de visitar un doctor molt empàtic; seria un remei més eficaç que qualsevol antigripal.Es veu que el Rei es va trobar amb metges, infermeres i personal en general amb un grau d’empatia enorme perquè ha tardat poquíssim a que li donessin l’alta mèdica. A més, ha trobat empatia a tots nivells: a més de la família també un munt de polítics i autoritats de tot tipus l’han anat a visitar a qualsevol hora i sense haver d’esperar torn. Suposo que tot plegat ha estat una cura de salut enorme i una càrrega d’energia positiva.Llàstima que  no hagués hagut de fer cua. Llàstima que no hagi hagut d’anar a urgències. Llàstima que no s’hagi hagut d’esperar un mes per a fer-se una radiografia. Llàstima que no hagi tingut de compartir habitació amb una altra persona. Llàstima que no hagi hagut de suportar alguns mals humors dels que han de suportar la gent “normal i corrent”…Llàstima!  Perquè potser hauria vist que la sanitat pública no sempre és tan meravellosa.Etiquetes de Technorati: Monarquia,Justícia,Ètica,Mentides,Psicologia

"Tocar el cel arrelats a la terra". Aquest seria un lema adequat pels castellers. Per tocar el cel i per poder pujar ben alt cal que la base sigui ben sòlida i àmplia.

Políticament parlant, passa quelcom similar i Catalunya haurà d’aprendre dels castellers la forma de fer un bon castell per tal de poder seguir endavant, pujar ben alt i no caure a mig camí. Els castells no sempre es fan ala primera. Per aconseguir-ne un, n’han de caure molts abans. Però al final s’aconsegueix.

Caldrà una base àmplia i unida. Fent força cap a la mateixa direcció i fent que el castell vagi pujant poc a poc. Caldrà corregir rumbs. Caldrà un bon cap de colla. Caldrà paciència, persistència i tenacitat.

Però ho aconseguirem. Segur que ho aconseguirem! 

Aquest text no és meu. És d’un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l’àvia . Bé, un retrat millorat per l’amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d’anys, també l’he visitat a ella i sempre m’ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m’estimo la Juana i m’hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ

El primer discapacitat espanyol amb síndrome de Down que ha acabat una carrera universitària es diu Pablo Pineda. Ha fet de mestre durant tres dies en una escola pública de la ciutat de Còrdova i ha inculcat la tolerància davant la diferència durant aquests dies. Després ho ha deixat perquè tenia altres coses importants en la seva vida.

Pablo Pineda, que va néixer amb síndrome de Down a Màlaga fa 30 anys, és diplomat en Magisteri i està a punt d’acabar la carrera de Psicopedagogia.
Pineda va explicar en declaracions exclusives a Efe que l’experiència que ha tingut en els últims tres dies, en què ha exercit de professor a una escola, ha estat "realment apassionant i inoblidable" ja que la resposta i la convivència amb els nens i els professors ha resultat "emocionant". En aquests dies ha respost als dubtes dels alumnes de tots els cursos de l’escola i ha participat en diverses activitats amb ells que, segons ell, "sentien curiositat per tot".
En aquest sentit, ha assenyalat que espera haver pogut canviar la mentalitat de molts d’aquests alumnes pel que fa a la síndrome de Down, perquè els nens "són esponges que es queden amb tot".

No obstant, ha subratllat que ha estat una explicació mútua, ja que s’ha sorprès de la mentalitat i de l’actitud de molts d’aquests nens, als quals ha explicat que el Down no és una malaltia, sinó "un conjunt de característiques" .
Pineda ha indicat que ha lluitat molt dur durant tota la seva vida contra la indiferència dels seus companys de classe, especialment durant la seva etapa a l’ institut, de manera que ha tractat d’inculcar als nens que "no han de discriminar les persones amb síndrome de Down ".

Pablo Pineda també ha fet d’actor. va ser guardonat amb la Concha de Plata al Festival Internacional de Cine de San Sebastián de 2009 por la seva participació a la pel·lícula Yo, también. A la pel·lícula interpreta el paper d’un llicenciat universitari amb Síndrome de Down, tal com és ell en la vida real que és llicenciat en Psicopedagogia.

Pineda viu a Màlaga i va treballar a l’ Ajuntament. És Diplomat en Magisteri, professor d’ Educació Especial i llicenciat en Psicopedagogia.

I , per acabar, unes reflexions que em faig a mi mateix:

-Qui no és discapacitat en algun aspecte de la seva vida?

-Qui pot dir que ho sap fer tot?

-Qui no necessita ajuda?

-Qui és tan autosuficient que no necessita de ningú més?

La Dunia és la meva fillola i ahir va complir 14 anys. Recordo el dia que va néixer, que vam córrer a conèixer-la a l’Hospital, tant bon punt els seus pares van avisar-nos que ja havia arribat al món.

I ja té 14 anys! Això de que el temps passa de pressa és tant cert com hi ha món! L’hem vist néixer i créixer i no ens en sabem avenir. Hem anat veient que s’ha anat fent gran, que s’ha anat tornant més reflexiva, potser no tant espontània, però ha conservat l’afectuositat que ha tingut sempre. En algun moment hem descobert una mica de tristesa als seus ulls i ens ha fet patir.

No li ha tocat una vida fàcil, sobretot des que els seus pares es van separar. Quan era molt petita, a casa seva van passar certes dificultats econòmiques. Després es va encaminar la cosa i durant una bona temporada van estar millor. Va canviar de casa vàries vegades. Va canviar de ciutat. Ha canviat d’ambient… però ella ha sabut lluitar per conservar el que volia, aconseguir coses noves i trobar amics i amigues. Ha estat una nena lluitadora des de petiteta i segueix conservant aquesta característica, sobretot ara que competeix fent esport i ha de lluitar de valent per arribar a la meta.

Dunia, et vull deixar com a regal d’aniversari aquesta preciosa carta de Joan Surroca i Sens, que et pot servir a tu i als adolescents actuals. Potser en aquests moments no l’entendràs de tot perquè diu coses molt profundes i molt importants. Però te la deixo i potser et farà servei.

Estimada B.,

El teu institut em va convidar i les meves paraules varen xarbotar la teva sensibilitat tan pròpia dels teus catorze anys. Vares venir a casa per seguir conversant de les teves inquietuds i sobre el futur que ningú veu clar. Em sentia interpel·lat pels teus sorprenents ulls verds de blat d’abril.

Sovint els grans no sabem donar respostes perquè hem estat maldestres, ens hem equivocat i sabem que deixem un món inacceptable per a vosaltres. T’escric a tu, i a tots els adolescents, en un intent de resumir el que necessitaria llibres per explicar-me amb correcció. T’ho dic clarament: res pot tenir solució amb l’actual sistema econòmic.

Si vols donar sentit a la teva vida, lluny del viure passiu de tantes existències, dedica’t a posar en evidència les contradiccions de la nostra organització econòmica. Cerca estratègies no violentes per acabar amb el robatori a gran escala provocat per la banca, els negocis sempre bruts del tràfic de persones, de les armes i de la droga i dels especuladors dels béns de la Terra que són de tots.

El capitalisme fomenta que aflorin els racons més obscurs de la naturalesa humana. Rousseau tenia raó: l’home és essencialment bo i no et creguis que l’home sigui un llop per a l’home com predicava Hobbes. La gent senzilla, la gent que no té gaire res, sigui d’on sigui, sol ser generosa i en els ulls porta la marca de la bondat. La cobdícia ens porta a l’abisme de la deshumanització.

Coopera amb tota la força de què siguis capaç per canviar un sistema malvat i no t’entretinguis posant pedaços, com tants equivocadament hem fet, perquè faràs contents els poderosos quan et vegin anul·lada amb l’os que ells mateixos hàbilment t’hauran llençat.

Que ningú et tapi la boca amb discursos sobre la bondat de la nostra democràcia inexistent. Estem en una plutocràcia on governen els rics i poderosos. Sigues valenta per resistir la forçosa soledat amb la qual viuràs.

No et deixis enquadrar mai tal com pretendran aquells que ignoren que el pensament necessita llibertat. Són els mateixos que es posaran nerviosos quan remoguis les tranquil·les aigües en què naveguen. Esforça’t amb passió sense admetre mai que el fi justifica els mitjans. Mai.

Sigues forta perquè, si actues així, tots aquells a qui molestaràs, incapaços de trobar arguments, et desqualificaran directament i t’acusaran de voler restar per damunt del bé i del mal. Quan escoltis això, et recomano que no t’hi tornis. Mira-te’ls compassivament i tu ja sabràs que també tu vius en el mal tot cercant el bé, perquè qui viu plenament en el bé –en un món tan cruel, injust i depredador– forçosament viu privat de llibertat física.

Cerca l’equilibri per no dimitir mai. Viu amb entusiasme i, malgrat tot, celebra la vida en comunió amb tots els éssers, especialment amb les persones estimades. Dedica temps a contemplar silenciosament el firmament des d’un punt elevat, sense contaminació i, des d’aquest lloc net, mira les estrelles i elles t’oferiran solucions a algunes de les preguntes que jo no he sabut respondre’t. Amb els meus millors desitjos.

Joan Surroca i Sens

Per molts anys Dunia i que en celebris molts més!

MOHAMMET: Em dic Mohammed. Vaig arribar el 20 de Maig del 2006. Al meu país era un ciutadà. Aquí no sóc res. No sóc ningú. No existeixo legalment. No tinc papers. Visc amb uns companys en un pis de mala mort. Treballo quan puc per quatre rals i sense cap tipus de contracte. Tinc la família lluny…

No trobeu que és una situació molt dura la que em toca viure? Em sento maltractat moralment. No vaig venir perquè volgués. M’hi vaig sentir obligat perquè al meu país passàvem gana jo i la meva família. Al Consolat espanyol no em van concedir el visat per a poder entrar pel pas fronterer de forma legal. I mira que ho vaig intentar vegades…

I un cop aquí, trobo que no és allò que m’havien explicat. No em sento gens acollit ni pels meus companys de feina (molts d’ells també van haver de venir fa uns anys del seu poble i haurien de saber el que és això). Més aviat em miren com a competidor no desitjat.

Molts de nosaltres som víctimes d’un dels comportaments més vergonyosos i més inhumans: el de les màfies, que s’aprofiten de la necessitat de l’ésser humà. Juguen amb les il·lusions de la gent, tot enriquint-se a base de transportar-los fins aquí en unes condicions degradants, amb informacions i promeses falses, i sense cap mena de garanties. I en aquests grups mafiosos (moderns compradors d’esclaus) hi han implicats gent dels nostres i gent d’aquí.

………………………………………….

JORDI: Mira, Mohammed, has arribat a una terra on, malgrat la seva bonança econòmica, no viu un dels seus millors moments. Molts de nosaltres, temps enrere, vam ser emigrants, però els diners tendeixen a fer-nos a tots desmemoriats i insolidaris..

Hauríem de lamentar que no us rebem precisament per esperit d’acollida sinó, senzillament perquè us necessitem. La nostra societat necessita trobar cada dia mà d’obra més barata per a poder fer rodar la màquina capitalista.

Hauríem d’exigir als governs dels països rics que no siguin garrepes en fer i aplicar Lleis d’ Estrangeria, la finalitat de les quals només és assegurar la mà d’obra necessària i tancar els braços de la solidaritat als pobles i persones que més pateixen. Caldria que tinguessin una visió una mica més oberta i que fessin lleis consensuades amb totes les forces polítiques i socials i que respectessin els drets fonamentals de tothom, també dels mal anomenats "il·legals", entre altres punts. Caldria que Europa, sobretot, fos una mica més solidària i recordés tot el mal que ha fet al països pobres i desenvolupats d’ Àfrica i Amèrica. Però és el que dèiem: el diner ens torna desmemoriats, insolidaris i egoistes.

Jo et dic: Benvingut siguis, Mohammed, tu i els que com tu necessiteu de veritat venir. I tant de bo tinguéssim més braços per acollir-vos i sabéssim fer-ho millor. Però també cal dir que aquells que vinguin més per avarícia que per necessitat han de saber que no solament poden fer mal a molts compatriotes necessitats de veritat, sinó que els tripijocs dels diners no acostumen a complir les seves promeses, i que es poden trobar aquí pitjor de com estaven a casa seva. I que els que vinguin amb ganes de delinquir tampoc no cal que es moguin de casa seva.

Agafant la frase de Nietzsche "Dios ha muerto" i fent-la servir com a títol del ser treball, l’Àlex Guàrdia Berdiell, que cursa 2n de Batxillerat a l’ Institut Màrius Torres de Lleida, ha quedat finalista del IV concurs periodístic Josep Pernau. Tot llegint el breu article m’anava esgarrifant i, en acabar, m’he esgarrifat del tot veient el nivell. He pensat: Si aquest article l’han donat com a finalista….quin era el nivell dels altres? També he de reconèixer, en honor a la veritat, que alguns dels premiats s’ho mereixien i que estaven molt bé tant en el fons com en la forma.

Però l’esgarrifança no l’he sentida tant per aquest article en si, sinó pel jurat que el va premiar (un jurat que no conec). Perquè trobo que és un article mal redactat, confús, desordenat, que empra arguments pseudofilosòfics amb pedanteria i mala traça, que només  serveixen per barrejar coses i enredar la troca. Segurament que el noi ha fet el que ha pogut però segur que no ho han fet les persones que n’han fet la valoració. Per això jo he afegit al títol "Dios ha muerto" la frase "i la intel·ligència també", perquè considero que no és intel·ligent, pedagògic i formatiu premiar un treball de tan baixa qualitat. Quan no s’arriba a un cert nivell sempre queda el recurs de declarar desert el premi i no pas baixar el llistó. Si l’ excel·lent periodista Josep Pernau aixequés el cap em sembla que no hi estaria d’acord i també s’esparveraria…

I per acabar. Una altra cosa que m’ha sorprès de la colla d’articles premiats que he estat llegint aquests dies, ha estat que n’hi ha un munt de redactats en castellà. Ja sé que qualsevol de les dues llengües es podia fer servir, però això em confirma el que un amic meu, professor de català d’un institut em deia: que el nivell de català tan oral com escrit ha baixat de forma tan accentuada que ja hi ha molts nois i noies que arriben a la universitat sense poder-lo fer servir de forma mitjanament correcta, cosa que no succeeix amb el castellà, em deia ell.

Potser caldrà que hi pensem una mica en tot això i que les autoritats competents mirin de fer alguna cosa.

"UN LUGAR EN EL BOSQUE"

Aquest deliciós llibre és un llibre de contes del meu amic Armando Quintero, un uruguaià que fa anys que viu a Veneçuela i que es dedica a alegrar la vida de la gent explicant-los-hi contes.

Aquest llibre és ple de contes curts que parlen d’un ramat de llops plens de tendresa, solidaritat i humor entorn a la vida al bosc

Els textos són de l’Armando Quintero i les il·lustracions de Manuel Pizcueta 1ª edició en castellà, Sevilla: Kalandraka, 2004.
L’obra va rebre els següents reconeixements:

– “Lo mejor del año” en el Banco del Libro de Venezuela.

– “Primer Premio Nacional de Literatura Infantil por obra édita” atorgat pel  Ministerio de Educación y Cultura de Uruguay l’any 2006.
-I aquest 30 d’ abril del 2010, acava de ser reconeguda entre "Los Treinta de los Treinta" del Banco del Libro, Caracas, Venezuela.

Voleu fer-ne un tast? Endavant, que us asseguro que us agradaran. I si voleu llegir-los directament al seu blog, aquí el teniu:

http://loscuentosquelescuento.blogspot.com/

Oír el silencio –
– Todos los momentos del día son hermosos. El amanecer, el mediodía, la tarde… -dijo Lobo Abuelo.
– ¿Y la noche? -preguntó Loba Pequeña.
– La noche también. Y no sólo por la luna y las estrellas. Hay un momento en que el río se queda mudo. Parece que el agua está quieta, como si no quisiera ir a ninguna parte. Ese silencio es tan hermoso como las voces del bosque.
– Tiene que ser hermoso oír el silencio – dijo Lobo Pequeño.
Muchachita del Bosque
– Escucha –dijo Lobo Grande a Lobo Pequeño-. Y pon mucha atención. Si por ese sendero pasa una niña con una cesta y una caperuza de este color –le mostró unas guindas-, ni le hables: ¡Es un ser muy peligroso! Esa muchachita tuvo mucho que ver con el triste final de tu tatarabuelo.
Cae la noche
Lobo Abuelo y Lobo Pequeño paseaban por el bosque cuando cayó la noche.
– ¡Qué poca luz! ¡Nos vamos a perder! –dijo Lobo Pequeño.
– No tengas miedo -lo tranquilizó Lobo Abuelo-. Nos guiaremos por las estrellas.
Mientras caminaban hacia la guarida, Lobo Abuelo le fue mostrando el cielo: contemplaron el planeta Marte y el luminoso Venus, cómo titilan las estrellas y los planetas no, y le enseñó a reconocer algunas constelaciones… Lobo Pequeño estaba asombrado.
Cuando llegaron, Lobo Abuelo le dijo:
– Una noche te mostraré la Loba Mayor y la Loba Menor; son constelaciones que sólo los viejos lobos conocemos.
Luz de luna
– ¡Aullad, aullad siempre! –decía Loba Abuela a sus lobeznos–. No es que la luna sea terca, es que es viejecita; por eso anda tan despacio y tarda en darse la vuelta para enseñar su cara oscura, y en dejarnos dormir. Pero lo consigue. Claro que con los años que tiene, está desmemoriada, y cada poco tiempo vuelve a mostrarse con toda su luz.
Boca de Lobo
Lobo Grande se había dormido.
En pleno sueño, abrió mucho la boca. Y quedó así un rato.
Lobo Chiquitito se le acercó, como echando cuentas.
– ¿Qué haces ahí? – le preguntó Loba Pequeña.
– Miraba. Para estar seguro de que la noche no es tan oscura como la boca de un lobo.
Temor de lobito
El sol brillaba en un cielo. Loba Abuela entró en la guarida y preguntó:
– Lobo Chiquitito, ¿has visto qué tarde? Estupenda para jugar en el bosque.
– Ya lo sé.
– Entonces, ¿qué haces ahí medio escondido?
– Medio escondido, no. Escondido. ¿Piensas que voy a salir a jugar en una tarde así? ¡Ni loco! ¡Seguro que el bosque está lleno de niños!
Por un amigo
– ¿Qué haces con esa pinta? – preguntó Lobo Abuelo a Lobo Pequeño.
Estaba blanco de punta a rabo, y con el pelo rizado.
Y colgado al cuello, con un lazo verde, llevaba un cencerro.
– Esta tarde quiero jugar en la pradera con mi mejor amigo. Pero su padre ni deja que me acerque al rebaño. Dice que los lobos no pueden jugar con los corderos.
Disfraces
Había llegado el Carnaval.
Todos andaban preparando sus disfraces.
Loba Pequeña se había embadurnado el cuerpo con pintura blanca.
– ¿Qué te parece? –le preguntó a Loba Abuela.
– No me vengas tú también con el cuento de que tienes una amiga cordera, ¿o acaso te has enamorado de alguno de ellos?
– ¡Ay, Loba Abuela, qué cosas tienes! Sólo quería disfrazarme de fantasma.
Jugando con lobo
Aquella tarde, Lobo Pequeño había a visitar a su mejor amigo a la pradera.
De pronto, los corderos lo rodearon y se pusieron a gritar:
-¡Quiero tirarle de las orejas!
-¡Yo voy a rizarle el pelo y ponerle un lazo!
-¡Pues yo me voy a montar en su lomo!
Entonces, Cordero Amigo le dijo a Lobo Pequeño:
– Cuando mis hermanos se cansen, dejarán de molestarte; pero ¿quién se resiste a la maravilla de poder jugar con un lobito bueno?
Lobo vegetariano
– Ya sabía que esto tenía que terminar mal -dijo Loba Grande a Lobo Pequeño-. Nunca me ha molestado tu amistad con un cordero, aunque, cuando dejaste de comer carne y empezaron a gustarte las frutas y las verduras, comencé a preocuparme. Pero esto ya es demasiado. ¿Qué van a decir tu padre y el resto de la manada? ¿Cómo explicarles que tu hermoso pelaje, orgullo de nuestra especie, se te está poniendo rojo por comer tantas zanahorias?
Guardar secretos
– Lobo Abuelo, tengo que contarte un secreto -le dijo al oído Lobo Chiquitito-. El corazón de Lobo Pequeño parece una cajita de música. Silba como una codorniz, ulula como un búho, canta como un gallo… Ni siquiera necesita cuerda. ¿Y sabes por qué? Porque está enamorado. Me lo dijo él. Me pidió que no se lo contase a nadie, pero me dolía la punta de la lengua y me temblaban las patas. Podrás guardar su secreto, ¿verdad?
Adagio
– Tenéis que saberlo de una vez, mis queridos lobeznos –explicaba Loba Abuela-. Nosotros somos así: siempre andamos en manada. Y nos sentimos mal cuando no lo hacemos. En nosotros, se cumple ese viejo adagio… Más vale acompañados, que bien solos.

Pintura de Ricardo Zorrilla de San Martín (Uruguai)

Text premiat en el concurs de "Cartes d’amor i desamor" de la Biblioteca de Mollerussa, de l’any 2000.

Lleida, 11 de Setembre de 1999

Estimada Teresa:

Et dec una explicació d’aquella separació tan sobtada. Havia arribat a Buenos Aires amb tota la il·lusió de descobrir un país i paisatges nous. Però al cap de tres dies ja m’havia atipat de ciutat i desitjava assaborir d’una vegada el camp argentí. Havia llogat un cotxe i em disposava a gaudir d’uns dies de sensacions noves. Portava ja molts quilòmetres damunt i estava una mica cansat. De sobte, veig aquell camió que se’m tirava al damunt i la maniobra justa per esquivar-lo. Però no vaig poder evitar sortir de la carretera. L’ imbècil no va ni parar!. El cotxe aixafat; jo amb un bon cop al cap i sense passar ni una ànima per aquells móns de Déu…

I, de cop, vas sortir tu com un àngel arribat del cel. No sé pas d’on vas sortir, si no es veia una ànima, ni una "estancia", ni cap senyal de vida per enlloc! Vas atansar-te poc a poc i vas preguntar-me si m’havia fet mal, si estava bé. "Ven conmigo!", vas dir-me en un to imperatiu i maternal que en aquell moment em va agradar. Estava totalment desemparat i em trobava sol i perdut.

Casa teva era allà darrera, -"detrás de aquel cerro"- vas dir-me. No gens lluny, la veritat. M’hi vas fer anar de totes maneres. Que el cotxe ja el trobarem, que si ara el que necessites és descansar, que si patatim, que si patatum…

Tenies ganes de parlar. I jo, que mai no havia après a escoltar i tampoc mai no havia fet cas a ningú, t’anava escoltant i escoltant i escoltant mentre tu parlaves dolçament i pausada. Jo, que anava sempre a la meva, que no havia fet més que pensar en mi mateix tota la vida, ara descobria una persona diferent a totes les que havia conegut i se’m feia interessant, alhora, la situació i la persona mateixa que tenia al davant.

Et va parir una minyona -m’explicaves a poc a poc i amb paraules senzilles- i em deies que també ella va néixer així, com els gats, en un catre sense potes i color de merda. De ben petiteta se t’arrapava a la roba i a la pell aquest tuf tossut de les cuines on s’hi barreja la pudor d’estalzí, fum i grassa. Sempre entre les cames de la mare com un gosset desemparat.

Amb prou feines dotze anys ja se’t marcaren els pits i la naixent rodonesa de les cuixes t’omplia el vestit vell i estripat i ja en aquella edat l’ aprofitat "patrón" o el majordom anaven buscant un racó on arrambar el teu cos. Res d’escola. Per no tenir, ni vas tenir temps de jugar. T’havies de guanyar el que menjaves. Eren moltes boques per omplir i molta feina per fer a l’ "estancia"!

I tan aviat com t’infla el ventre el primer fill, ja tots es creuen tenir dret a un lloc al teu catre i a la teva carn. Fins i tot els pobres peons de la "estancia", perquè tu, pobra infeliç, ets en aquell racó de món la única cosa que no té amo. Quasi bé cada any pareixis un nen ros, mulat o negre, perquè durant les nits fosques, llargues i avorrides es confonen els colors, i tant més si són dues vides solitàries les que barregen sang i sofriment.

Un aquí i l’altre allà, per les "estancias" de la comarca -manyocs de drap brut que fa rodolar el vent-, aquests fills sense pare els anaves distribuint, mentre tu anaves gestant l’ íntim i impossible desig d’ajuntar-los un dia en una senzilla caseta amb sol, alegre i endreçada. I així vas anar d’home en home, de cuina en cuina, de feina en feina envellint, fins que ja inútil , desmantellada, sense servir ni per a fregar, ni pels als besos ni per l’amor, pensaves acabar -com moltes altres- la teva existència  prenent "mate" asseguda a la porta d’un bordell de poble o d’un bar de mala mort d’aquests que es troben a les carreteres argentines.

Però tu, íntimament, no t’acabaves de conformar amb el teu destí. M’ho deies molt segura. Com si allò no fes per tu; encara que la teva vida havia estat molt negra i semblava que el més lògic fos que el destí te la fes acabar igual de negra.

Però jo tampoc vull que sigui així. Igual que tu, tampoc jo vull que aquest sigui el teu destí. Necessito tornar a veure’t, a buscar-te. Des d’aquell precís moment en què vaig seure al teu davant i vaig començar a escoltar-te en silenci va començar a néixer dins meu quelcom inexplicable, misteriós, pertorbador. Va néixer un futur nou. I no vaig saber dir-t’ho en aquell moment.

Tant bon punt vam separar-nos ja vaig començar a enyorar-te. Et vaig trobar a faltar immediatament. Com és possible això? M’ho he preguntat milers de vegades des de llavors. Mentre tornava cap a Buenos Aires, mentre anava cap a l’aeroport, mentre volava altre cop cap a Lleida…

T’enyoro massa. No he fet més que pensar en tu des d’aquell dia que em vas acollir d’una manera tan natural, amb una espècie d’amor que només és possible en una dona que ha sofert molt i ha estimat encara més i en una mare que s’ha buidat totalment i ha arribat a un moment que no té res més perquè ho ha donat tot.

Espero que t’hi trobaré. Espero que encara estaràs en aquella mateixa casa. No em facis la mala jugada d’haver marxat després de tants anys d’estar al mateix lloc! Espera’m, que vinc…

Robert.

PS: Ara m’adono que no sé pas on podré enviar-te la carta …perquè no sé ni el teu nom sencer, ni tinc la teva adreça. És igual. Si no t’has mogut del lloc, ja et trobaré. Ja he comunicat a l’empresa que deixava de treballar. Definitivament acabo de decidir que demà mateix compro un bitllet d’avió i me’n vaig a l’Argentina.

Això que en diem Espanya cada dia fa de més mal entendre i de més mal pair. Alguns ja ens en hem desdit. Altres encara hi confien i bategen amb diferents noms aquesta confiança. Pocs es creuen encara les promeses i les mentides que ens fan. Tots temem la pedregada que aviat ens caurà a sobre amb el tema de l’ estatut. S’han dit ja tantes coses del moment polític en què vivim que ja poques més se’n poden dir. O millor dit: són impublicables.

El Néstor Luján, ja fa una bona colla d’anys, semblava que ho tenia clar quan ja llavors ho veia tot molt negre i deia textualment: "España está agotada, hundida definitivamente. No se conmueve ya nadie. Las Universidades pobres y miserables, de una incultura sobrecogedora, la literatura raquítica, la industria sin haber dado un paso desde hace quince años (…) El ejército inerme, la riqueza exhausta, destrozado el país, sin carreteras, sin ferrocarriles, sin escuelas, sin política, sin religión. El espectáculo es desolador, la moral anda por los suelos. España es el país más triste del mundo”.

Quins passos hem fet? Potser algun més.. però cap al precipici. Caldria que preparéssim urgentment un altre Memorial de Greuges, que és el nom amb el qual va ser conegut popularment la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, enviada al rei Alfons XII d’ Espanya l’any 1885. Potser amb una diferència d’ara amb llavors: qui serà capaç de redactar i presentar conjuntament la llista de greuges si aquí no podem fer ni dos passos junts?

A qui elevarem la llista de greuges? Al Rei? A la mare superiora? Als catalans se’ns han rifat per activa i per passiva ja fa molts anys i sembla que la cosa continuarà infinitament, com aquelles novel·les sud americanes que no acaben mai i quan acaben, acaben malament.

Ja cal que ens espavilem perquè ningú ens traurà les castanyes del foc si no ho fem nosaltres mateixos. Ja no ens fan cas perquè saben que cridem molt i no fem res. I amb els polítics que tenim malament rai! Ens esperen temps dolents i aquí no surt cap líder amb cara i ulls que digui cap on hem d’anar. Tot plegat una llàstima!

És trist no tenir feina quan hom té necessitat i ganes de treballar. Avui, 1er de Maig, és el Dia dels Treballadors i de tots els aturats que tenen ganes de treballar i no poden fer-ho. Per solidaritat amb ells, avui ens n’hem de recordar i desitjar que aviat puguem sortir d’aquest atzucac. Mal dia per celebrar, docs, i una celebració força amarga la del dia d’avui.

Una de les principals xacres que té la nostra societat és el de la desocupació, un problema que s’ha acrescut després de la crisi financera i econòmica en la qual està immersa Espanya des del 2008 i que no té aspectes de solucionar-se en el curt i mig termini.

La desocupació com a tal, es pot definir com aquella situació per la qual travessa tota persona que estant en edat de treballar, es troba cercat un treball de manera activa i que també compleix el requisit d’estar disponible per incorporar-se a un treball de manera immediata, però que encara volent treballar, es troba sense treball.

Per calcular la taxa de desocupació d’un país solament n’hi ha prou amb expressar la relació que existeix entre el nombre d’aturats i el nombre de persones que es troben en edat de treballar i volen treballar, és a dir, formen la part de la població denominada activa econòmicament o també denominada força de treball. Taxa de desocupació= nombre aturats/força de treball.

La desocupació comporta un important cost econòmic i social per a la societat ja que no solament, l’individu en atur, que no té treball, no pot accedir a determinats béns i serveis, sinó que repercuteix en la producció de les empreses ja que produeixen menys béns davant una menor demanda.

Per tant, implica una pèrdua de riquesa tant per a empreses com per a l’individu que ja no podrà recuperar i a més la desocupació també comporta un altre cost que és el d’haver de formar als aturats i òbviament la desocupació en taxes elevades genera descontent a nivell social i polític.

La desocupació a Catalunya ha pujat durant el primer trimestre de l’any fins a les 676.200 persones i fixa la taxa d’atur en el 17,91%, gairebé un punt més que el darrer trimestre del 2009 (17,01%), segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) publicada per l’ Institut Nacional d’Estadística (INE).

En relació amb el trimestre anterior, el nombre d’aturats augmenta de 33.200 persones, el 5,17% més, i de 53.200 persones, el 8,6% més, si les xifres es comparen amb les de fa un any. La població ocupada se situa en 3.098.900 persones, cosa que suposa la destrucció de 37.500 nous llocs de treball, l’1,2% menys, respecte els tres últims mesos del 2009, i un 4,07% menys en relació al primer trimestre del 2009.

Al conjunt de l’Estat, el nombre de desocupats en el primer trimestre de l’any puja de 286.200 persones respecte el trimestre anterior i se situa ja en les 4.612.700 persones situant la taxa d’atur en el 20,05% de la població activa. Són les xifres més dolentes registrades a l’Estat des de finals del 1997.

(Tret dels diaris d’ahir)