Arxivar per abril de 2010

30 abr. 2010


Per molts anys ACUDAM!

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

 

  AVUI

ACUDAM

FA

35 ANYS

PER

MOLTS

ANYS!!

 

 

 

 

 

DSC00213DSC00231 DSC00219

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

29 abr. 2010


ACUDAM 35 anys: I aquesta història seguirà… (3)

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

ACUDAM – Associació Comarcal Urgell d’Ajuda al Minusvàlid

L’any 2003 va ser concedida la CREU DE SANT JORDI a ACUDAM "Pel valuós treball que aquesta entitat, des de la seva creació l’any 1975, desenvolupa en el camp de l’atenció, la formació i la integració laboral i social dels discapacitats psíquics. La seva actuació, que abasta totes les poblacions de la comarca del Pla d’Urgell i algunes de l’ Urgell i de les Garrigues, constitueix un exemple de servei i l’expressió solidària dels millors valors humans".

Aquest breu text que il·lustrava la concessió de la Creu de Sant Jordi resumeix el que és ACUDAM o, millor dit, el que vol ser. Durant aquests anys hi han hagut moltes dificultats, molts esforços, molta gent compromesa i moltes hores de feina, la majoria de vegades ben feta. I no cal amagar que també hi ha hagut errors, injustícies i potser coses no prou ben fetes. Crec que en tota obra humana passa això però s’ha de valorar la feina feta amb un col·lectiu que no tenia res i ara té moltes coses gràcies a ACUDAM.

El diumenge passat, dia 25, més de 200 persones vam celebrar amb un dinar i una festa els 35 anys de la seva fundació.  Uns 35 anys que són tot un llarg camí recorregut i un punt de partida d’un camí per recórrer, que esperem que també sigui llarg. Hi han hagut algunes etapes claus i molt arriscades en el seu desenvolupament. Per sort, s’ha encertat sempre el camí correcte i s’ha pogut créixer i arribar a la gran obra i la gran empresa que ara és ACUDAM. Perquè també s’ha convertit en una gran empresa que dóna feina a discapacitats i no discapacitats, sobretot des que s’ha instal·lat la part de producció al polígon industrial de Vila-Sana.

L’any 2003  el President Jordi Pujol va inaugurar les instal.lacions de l’empresa ACUDAM (Polígon Industrial de Vila-sana, Clot Rodó, 4) per tal de poder seguir amb les feines tradicionals que s’han anat fent a través dels anys, com son la confecció de cortines de diferents tipus, persianes, alvèols per a envasar fruita i per a usos industrials, envasat de ferreteria, vivers d’oliveres, treballs per a tercers, etc. Aquestes noves instal.lacions industrials al polígon ocupaven 3.750 metres quadrats construïts i una superfície total de 4.250 mestres quadrats en aquesta primera fase. Posteriorment s’ha tornat a augmentar la capacitat, degut novament a una falta alarmant d’espai, a uns quants milers de metres quadrats més.

Com ja explicàvem un altre dia, ACUDAM va ser fundada l’any 1975. Primer va crear un col.legi d’educació especial, el CEE Siloè i l’any 1977 va començar a funcionar provisionalment un taller ocupacional, ubicat a les instal.lacions de la mateixa escola. Posteriorment, l’Ajuntament va facilitar uns locals i es van augmentar els serveis i recursos humans per donar atenció a les persones amb discapacitat de la comarca. L’any 1982 es creà el Centre Especial de Treball amb la finalitat d’assegurar un treball remunerat i normalitzat a les persones que hi realitzen un treball productiu integrador.

ACUDAM dóna atenció a més de 150 persones amb discapacitat intel.lectual, de les quals una seixantena estan contractades al Centre Especial de Treball i la resta són al Servei de Teràpia Ocupacional, en el qual es realitzen ocupacions amb objectius terapèutics.

Seguirem un altre dia amb la història….

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

28 abr. 2010


Immigració i crisi.

Classificat com a Catalunya,Crisi,Immigració

image

En els sistemes capitalistes les crisis econòmiques són una constant que van variant el seu epicentre i
que, a vegades, com en aquest cas, tenen un diàmetre gairebé d’abast mundial. Així doncs, com en
altres ocasions no gaire llunyanes avui a Catalunya ens veiem afectats de ple per aquesta situació de
crisi econòmica. Però hi ha un fet diferencial, actualment a Catalunya les persones immigrades són
aproximadament un 15% de la població, fet que ens dibuixa un nou perfil de la classe treballadora, ja
que en aquests anys les persones immigrades han constituït i constitueixen en bona mesura la classe
obrera, que com sabem pateix amb més duresa les conseqüències de la crisi econòmica.

L’experiència d’altres països europeus en les crisis econòmiques dels anys 70 i 90, ens alerta de que en moments de crisi econòmica, quan moltes persones tenen greus problemes, una part de la societat
reacciona culpabilitzant als col·lectius més febles, als que suposa com a competidors. Al segle XXI un d’aquests col·lectius és el de les persones immigrades, als que els acompanyen una sèrie de tòpics i prejudicis, que sovint s’acaben traduint en actituds racistes i són víctimes de desigualtats de drets i oportunitats com a resultat de l’apartheid jurídic resultant de les llei i polítiques migratòries. Aquesta funció de boc expiatori de la població immigrada permet que les lleis i les polítiques migratòries siguin cada cop més dures.

En els darrers anys hem pogut veure com el racisme, lluny de desaparèixer, ha anat ocupant espais tant en l’àmbit social com en l’institucional i s’ha consolidat. Aquest té un origen complexe que inclou aspectes històrics, psicològics, econòmics, jurídics, culturals, etc.
Una crisi econòmica no hauria de comportar per si mateixa un enduriment o augment de les manifestacions de racisme i xenofòbia, però sabem que en funció de la gestió que se’n faci és un lamentable però possible resultat, alhora que els antecedents no són encoratjadors. Aquesta crisi econòmica succeeix en un moment en que a Europa les lleis i polítiques migratòries vulneren repetidament els drets humans i els principis democràtics. Amb un Estat del Benestar feble, a la cua d’Europa, fet que s’ha agreujat amb la crisi econòmica i l’anunci de retallades en despesa pública. I en un context en que els discursos xenòfobs han deixat de ser patrimoni de l’extrema dreta. Aquests s’han anat escolant per l’arc parlamentari amb la voluntat de no perdre vots i de culpabilitzar al col·lectiu immigrat, no oblidem sense dret a vot, de molts dels problemes de la nostra societat. I amb la mancança d’un discurs alternatiu fort que aposti per la pedagogia social i per garantir la convivència i la nostra salut democràtica.

Tot plegat ens situa en una divisió important entre “nosaltres” els autòctons i “ells” els immigrats. És a dir que afrontem la crisi partint d’una certa fractura social que pot avançar molt si no ens esforcem per evitar-la en un exercici de responsabilitat política i social. La ciutadania hem de ser capaços de no deixar-nos enganyar i d’identificar els autèntics problemes i els seus responsables. I ho hem de fer assumint que tots i totes patim la mateixa crisi econòmica independentment del nostre origen, i que els veritables culpables són els que provoquen les desigualtats. Els motius per fer-ho són de pes, amb la unitat de la classe treballadora tindrem força per tal d’exigir respostes reals i concretes, com l’ increment de les polítiques socials, pels autèntics problemes de la societat. Només així evitarem deixar espai al racisme i la xenofòbia, i avançarem en la construcció d’una societat cohesionada que aposta per la igualtat i la convivència.

Una producció de SOS Racisme-Catalunya
C/Hospital 49, ppal. 08001 Barcelona. www.sosracisme.org
Copyright © 2009, © Alfonso López. www.alfonsolopez.cat
Reservats tots els drets.
Copyright © 2009 SOS Racisme-Catalunya sobre la present edició.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

27 abr. 2010


Transició exemplar?

Classificat com a España,POLÍTICA

  • Durant anys alguns s’han omplert la boca dient que a Espanya s’ha fet una transició exemplar des del franquisme cap a la democràcia. Molta gent s’ho havia cregut i molts hi teníem posades moltes esperances en aquella transició. He de confessar que jo mateix n’hi havia posat d’esperances i no preveia de cap de les maneres que es pogués retrocedir de la manera com s’ha fet.

    El desengany ha estat majúscul i la sensació de sentir-se enganyat ha anat avançant al llarg dels anys fins arribar a la conclusió de que no hi ha res a fer. S’han anat sumant desenganys, frustracions, mentides, promeses incomplertes i sensacions de que no només no es volen donar passos endavant, sinó que se’n volen donar molts cap enrere.  

    Posarem un exemple de coses que són d’actualitat aquests dies amb el jutge Garzón pel mig. A Espanya més de 150,000 persones continuen  desaparegudes en fosses clandestines i tenim un nombre indeterminat de nens robats per la dictadura de Franco a les seves veritables famílies. Nens que al seu moment van ser lliurats a altres famílies afins al règim franquista perquè eren considerades "famílies més adequades". De fet "la Cambodja de Pol Pot" potser és l’únic país del món amb més desapareguts que l’Espanya de Franco.

    L’apropiació de nens i nenes durant les últimes dictadures militars a l’Argentina i l’Uruguai va ser una pràctica corrent i sistemàtica. Les forces armades i altres repressors, emparats en l’Estat, van segrestar a centenars de nens i nenes, els van separar de les seves famílies biològiques i els van lliurar a altres "no subversives" (en alguns casos les dels assassins dels seus propis pares). La tasca de restitució de la identitat de cada un d’aquests nens i nenes que van ser il · legítimament apropiats, avui joves, compta amb el suport de totes les forces socials, democràtiques compromeses amb la justícia, perquè constitueix la violació, per part de l’Estat, d’un dels drets humans fonamentals: el de conèixer el seu origen i tenir una identitat que no hagi estat falsejada.

    Això a Espanya encara ho estan esperant centenars de famílies. No sols no se n’ha volgut parlar sinó que es fa tot el possible perquè no es destapi. Alguns potser sí que han fet els deures i han fet una transició mig decent. Però qui no els ha fet aquests deures de forma clara i rotunda és la justícia. Tenim una justícia que fa basca, pena i fa venir vòmits, per més que la senyora Casas s’hagi esforçat a defensar aquesta pantomima de Tribunal Constitucional.

    Etiquetes de Technorati: ,

  • No hi ha resposta

    26 abr. 2010


    Mostraris de monstres.

    Classificat com a Humor,POLÍTICA

    http://bybalasch.blogspot.com/search/label/Zapatero

    ZP té una colla de monstres que l’estan vigilant d’aprop. El que passa és que ell mateix s’ha tornat un monstre per a tots nosaltres. I , per acabar-ho d’arrodonir, tenim un altre monstre encara més gros amb el PP.

    Estem ben arreglats!!!

    Etiquetas de Technorati: ,

    No hi ha resposta

    25 abr. 2010


    Què votem?

    Ara mateix surto de casa i me’n vaig a votar! Aquests dies he estat pensant les múltiples raons que tinc per anar a votar i n’he trobat un fotimer. No fa gaires dies que n’apuntava un munt.

    Pensant i repensant en aquests referèndums que es fan arreu de Catalunya arribo a la conclusió que d’alguna manera tots estem fent les nostres pròpies eleccions constantment durant tota la nostra vida. Constantment elegim milers de coses, a vegades sense importància, però que sumades fan que sigui una gran elecció vital que ens retrata: tots sabem el que més o menys som i el que més o menys volem ser. I també tots sabem el que hem estat, el que som i -probablement- el que serem.

    Anant a votar elegim. No anant-hi, també. Votant SÍ, elegim unes coses determinades i votant NO, unes altres. I votant EN BLANC, també volem dir alguna cosa concreta.

    D’alguna manera diem el que volem ser; el que som i voldríem no ser; el que podríem ser i no ens deixen ser; votem per un futur i unes il·lusions que potser molts no podrem tocar amb els dits però ho fem per tal de que altres puguin abastar-les. Votar segueix tenint un significat i abstenir-se o passar olímpicament també en té un altre ben diferent, òbviament.

    PER TOT PLEGAT, US EXHORTO A ANAR TOTS ELS QUE PUGUEU A VOTAR, QUE COM MÉS SEREM MÉS FORÇA TINDREM.

    Etiquetes de Technorati: ,,

    No hi ha resposta

    24 abr. 2010


    Manuel de Pedrolo tindrà raó?

    Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

    Manuel de Pedrolo era un home que parlava i escrivia clar i contundent. Era un home brillant i un defensor acèrrim dels nostres drets nacionals. La veritat és que en els moments actuals es troben a faltar unes quantes persones més com ell. Tenim alguns intel·lectuals que parlen clar i català però potser ens en caldria algun més.

    A través dels articles i columnes a la premsa, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs els catalans que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.

    Convindria entrar de tant en tant a la pàgina que manté oberta la FUNDACIO PEDROLO

    http://www.fundaciopedrolo.cat/

    per adonar-nos-es de quin tipus de persona era i poder tornar a repassar els seus articles i recordar les seves idees, algunes ben actuals encara.

    Va néixer el primer d’abril de 1918 a l’Aranyó, a la Segarra, i de ben petit se’n va anar a Tàrrega i , després a Barcelona, on ja s’hi va quedar. Però sempre fou un home arrelat a la "terra ferma" i un home que ens va indicar un camí clar per on transitar.

    Demà es fan consultes per a la independència en una colla de pobles de Catalunya. Ens aniria bé tornar a llegir Pedrolo que ens diu:

     Moriré com un estrany a casa meva, 1978

    Article recollit en el volum "A casa amb papers falsos", Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981

    “Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres… No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

     

    Etiquetes de Technorati: ,,,

    2 respostes

    23 abr. 2010


    SANT JORDI GLORIÓS

    Classificat com a Catalunya

    rosa[1]

    SANT JORDI GLORIÓS

    Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
    pintada de vermell i de neguit;
    Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
    i Sant Jordi la porta sobre el pit.

    La rosa li ha contat gràcies i penes
    i ell se l’estima fins qui sap a on,
    i amb ella té més sang a dins les venes
    per plantar cara a tots els dracs del món.

    Josep Maria de Segarra (1894-1961)

    Etiquetes de Technorati:

    2 respostes

    22 abr. 2010


    De la dependència cap a l’autonomia.

    Els nois i noies de l’ACUDAM ens han regalat amb motiu de Sant Jordi un llibret molt bonic, fruit de la feina que han anat fent amb la Gemma i la Irene, les dues educadores que treballen amb ells en els cursos de formació que fan al llarg de l’any.

    Un altre dia ja us presentaré els seus textos i els dibuixos deliciosos que els acompanyen. Però avui vull fixar-me amb el títol del llibret, que l’han titulat : "EL PAS DE LA DEPENDÈNCIA CAP A L’AUTONOMIA". Ells fan referència a la vida de les persones amb alguna discapacitat intel·lectual i de les ajudes que necessiten per poder fer les activitats bàsiques de la vida diària i poder arribar a una certa autonomia personal en la seva vida diària. Com us dic, un altre dia ja en parlarem més llargament d’aquest llibret tan interessant que han fet.

    Però a mi el títol m’ha suggerit una altra cosa i he pensat que també podríem dir: "DE LA DEPENDÈNCIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA" en la vida de tots nosaltres.

    El procés de creixement en tots els sentits -també en el sentit polític- és el procés natural que va des de la dependència cap a l’autonomia, per tornar altra volta cap a la dependència al final del cicle vital. Ho tenim com a exemple en l’ésser humà o en qualsevol altra espècie animal. Naixem indefensos, immadurs, dependents, fràgils… i, a mida que ens anem fent grans, anem madurant i ens anem fent independents i autònoms fins que arribem a la vellesa que ens tornem fràgils i dependents altra volta. És la indefugible llei de la vida que ens toca recórrer a tots.

    Políticament parlant passa (o hauria de passar) igualment.  En sentit polític cal dir que aquest procés no pot ser truncat així com així. No és lògic, ni natural ni res… Un poble -igual que una persona- no pot tenir marcat al seu front el jou de l’esclavatge sinó que té el dret a la llibertat plena i a l’autonomia total i cal que vagi fent el recorregut natural de qualsevol ésser.

    potser caldria pensar-hi una mica aquests dies que tenim l’oportunitat de contestar com a poble el nostre futur votant el que volem ser. El sol fet d’anar a votar ja és important, no us sembla.

     

    Etiquetes de Technorati: ,,,

    No hi ha resposta

    21 abr. 2010


    De President a President.

    Classificat com a POLÍTICA,Uruguai

    He trobat una carta molt interessant del President de Costa Rica, Oscar Arias, al President d’ Uruguai José Mujica. Planteja un tema interessant, important i més profund del que a primera vista es podria pensar. Ha estat una carta polèmica perquè alguns han vist una greu ingerència a la vida interna d’un país.

    Jo no ho veig pas així. Però és el meu punt de vista. Si aquesta idea s’anés estenent com una taca d’oli el nostre món podria tenir una esperança d’un futur millor. Esperem que poc a poc es faci camí cap aquesta direcció. La carta diu el següent:

    Excelentísimo señor Presidente:

    No le escribo hoy a don José Alberto Mujica Cordano, sino al "Pepe" revolucionario, a ese hombre que en medio del fango del horror, conservó siempre intacta la flor de la justicia; a ese soñador que no apagó la luz de la utopía, ni en el más oscuro rincón de su celda olvidada; a ese idealista que defendió, ante ofensas y amenazas, una fe inquebrantable en un futuro mejor para Uruguay y para América Latina. Le escribo al "Pepe" para decirle que queda todavía, en el morral del tiempo, una última utopía: la abolición del ejército uruguayo.

    Mis palabras emergen del cariño y de la buena voluntad. Sé que no tengo ningún mandato sobre los destinos de su pueblo. No pretendo irrespetar la soberanía de una nación hermana. Tan sólo quiero brindar un consejo que veo escrito en el muro de la historia de la humanidad: los ejércitos son enemigos del desarrollo, enemigos de la paz, enemigos de la libertad y enemigos de la alegría.

    En gran parte del mundo, y sobre todo en América Latina, las fuerzas armadas han sido la fuente de la más ingrata memoria colectiva. Fue la bota militar la que pisoteó los derechos humanos en nuestra región. Fue la voz del general la que pronunció las más cruentas órdenes de captura contra estudiantes y artistas. Fue la mano del soldado la que disparó en la espalda del pueblo inocente. En el mejor de los escenarios, los ejércitos latinoamericanos han significado un gasto prohibitivo para nuestras economías. Y en el peor, han significado una trampa permanente para nuestras democracias.

    Uruguay no necesita un ejército. Su seguridad interna puede estar a cargo del cuerpo de policía, y su seguridad nacional no gana nada con un aparato militar que jamás será más poderoso que el de sus vecinos, que además son países democráticos. No importa cuánto invierta en sus fuerzas armadas, Uruguay no logrará ganar una carrera armamentista contra Brasil, Colombia, Argentina, Chile y Venezuela. En las circunstancias actuales, la indefensión es mejor política de seguridad nacional para su pueblo, que un aparato militar inferior al de sus vecinos.

    Lo digo por experiencia. Costa Rica fue el primer país en la historia en abolir su ejército y declararle la paz al mundo. Hace más de sesenta años, otro Pepe revolucionario, el Comandante José Figueres, decidió proscribir para siempre las fuerzas armadas de mi país. Desde entonces, los costarricenses no han vuelto a vivir una guerra. No han vuelto a derramar su sangre en un enfrentamiento civil. No han vuelto a temer un golpe de Estado, una dictadura o un régimen de persecución política. Mi pueblo vive en paz porque apostó a la vida; vive en paz porque confío en el poder de la razón para gobernar los impulsos de la violencia.

    Me dirá, querido amigo, que Costa Rica vive en medio de países pacíficos. Pero eso no fue siempre así. Hubo una época en que mi pueblo colindaba al norte y al sur con la dictadura. Hubo una época en que el silbido de la metralla sonaba muy cerca de nuestras fronteras. En lugar de tomar las armas, Costa Rica salió a luchar por la paz en Centroamérica. No nos hizo falta el ejército. Por el contrario, estar desmilitarizados nos permitió ser percibidos como aliados de todas las partes del conflicto. En verdad le digo que no ha habido decisión que más haya fortalecido la seguridad nacional costarricense, que la de eliminar el ejército.

    Otros dos países latinoamericanos han seguido nuestro ejemplo: Panamá y Haití. En 1994, el Congreso panameño aprobó, por medio de una reforma constitucional, la abolición de las fuerzas armadas. Desde entonces, Costa Rica y Panamá comparten la frontera más pacífica del mundo. Y no es casualidad que sean, también, las dos economías más exitosas del istmo centroamericano. Porque el dinero que destinábamos a nuestros ejércitos, lo destinamos ahora a la educación de nuestros niños, a la salud de nuestros ciudadanos y a la competitividad de nuestras industrias y comercios. Hemos cosechado los dividendos de la paz, así como también los cosechó, aunque en menor medida, el pueblo de Haití, que con la abolición del ejército puso fin a un eterno rosario de golpes de Estado.

    ¡Hay tantos mártires en la historia contra la tutela militar! Usted que padeció bajo el yugo de la opresión, tiene ahora la posibilidad de librar para siempre de ese yugo a los hijos del mañana. Cuando el futuro venga, en palabras de Mario Benedetti, "con su afilada hoja y su balanza, preguntando ante todo por los sueños, y luego por las patrias, los recuerdos y los recién nacidos", tenemos que saber qué le diremos. Tenemos que saber lo que hemos sido. Ojalá que ese futuro reconozca en usted, amigo Presidente, al "Pepe" revolucionario que declaró la paz al mundo y decretó sagrada la vida en Uruguay.

    Un abrazo fraterno,

    Óscar Arias Sánchez

    Presidente de la República de Costa Rica

    Etiquetes de Technorati: ,

    Una resposta fins a ara

    20 abr. 2010


    Vergonya a València.

     Llegeixo la notícia que l’Ajuntament de València va prohibir La Muixeranga i l’Himne de la República en l’acte d’homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementiri de València que es va celebrar el diumenge 18 d’abril a les 12 hores al mateix Cementiri de València.

    I l’"argument" que donen per a poder autoritzar l’acte és d’allò més surrealista, per no dir-ho d’una altra manera, ja que més aviat es podria titllar de partidista, antidemocràtic i feixista de totes totes. Us explicaré l’argument per tal de que us hi feu un tip de riure o de plorar, depèn de com us ho agafeu…

    En la comunicació enviada per Fax el divendres 16 d’abril a migdia, l’Ajuntament autoritza l’acte amb la condició de que no s’interpreti la música per no "torbar als altres visitants", ja que "el cementiri està obert a persones de diferents ideologies i confessions".

    I llavors jo em pregunto: Si és així, com s’explica que la capella del cementiri, de culte catòlic, està dotada d’altaveus exteriors de gran potència que obliguen a totes les persones que es troben al cementiri a escoltar les pregàries, misses i litúrgies de l’Església Catòlica, a més d’interpretar música en tot tipus d’actes i homenatges que se celebren dins del cementiri?.

    Ras i curt: Aquesta prohibició no es pot interpretar més que com un acte de censura per part de l’Ajuntament a l’homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes, a més de coartar la llibertat d’expressió.

    El PP ha fet bona feina en terres valencianes…

    Etiquetes de Technorati: ,,,

    No hi ha resposta

    19 abr. 2010


    Eyjafjallajökull frá Valahnúk

    Classificat com a Natura

    El déu Vulcà, fill de Júpiter i Juno i marit de Venus, era en la mitologia romana, el déu del foc, dels metalls i del volcans; forjador del ferro i creador d’art, armes i armadures per a déus i herois.

    El déu Vulcà sembla que ara s’ha enfadat a Islàndia i ha manat a les seves forces subterrànies que es revoltin una mica. Ha manat a un volcà de nom impronunciable que en faci una de les seves i espanti una mica al personal.

    Que ja està bé de tanta prepotència i tantes ínfules!. Ja està bé de que aquests idiotes i pobres mortals de pa sucat amb oli es creguin que són immortals i posseïdors de poders absoluts i que ho poden fet tot!

    Que ja està bé que es creguin dominadors de la naturalesa i de l’univers sencer. Es pensen que ho poden tot, pobrets infeliços!

    No volen recordar que ells són un puntet dins de l’univers que ni es veu. No volen recordar que abans d’ells l’univers va anar fent de les seves durant milions d’anys i que encara no ha parat.

    En el principi dels temps, quan les fosques nits cobrien la creació i el foc candent corria per terra enmig de la roca viva, sense més vida que un lleu oxigen, un primer símptoma de vida va anar fent-se pas en aquesta llarga història de la creació.

    D’aquesta humil vida n’hem sortit nosaltres, amb la nostra tècnica moderna, els nostres invents, els nostres avions, els nostres ordinadors que calculen l’incalculable…

    Però ens hem oblidat que un simple volcà de nom impronunciable, allà en un raconet d’ Islàndia, pot paralitzar-ho quasi tot: aeroports tancats, gent dormint a terra, esperant no se sap què ni quan podran tornar a casa seva. Un simple volcà de nom impronunciable fa baixar les borses i fa caure les accions de les grans, potents i prepotents companyies aèries.

    Potser estaria bé que hi penséssim una mica en tot el nostre "poder" que, de cop i volta, se’ns torna no-res i ens fa ser una mica més humils del que generalment acostumem a ser…

     

    Etiquetes de Technorati:

    No hi ha resposta

    18 abr. 2010


    Caducats com els iogurts.

    Classificat com a Catalunya,Estatut,Justícia

    El Tribunal Constitucional d’Espanya està format per dotze juristes.
    Un dels membres, Roberto García Calvo, va morir el maig del 2008 (fa gairebé dos anys) i encara no ha estat substituït. En queden onze més, dels quals María Emilia Casas Baamonde (presidenta), Guillermo Jiménez Sánchez (vicepresident), Vicente Conde Martín de Hijas i Jorge Rodríguez-Zapata Pérez van finalitzar el seu mandat el 2007 (fa ja més de dos anys), de manera que en estricta aplicació de la legislació vigent, en queden set.

    No obstant això, la institució segueix com si res i fan mans i mànigues per decidir si l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és constitucional o no, tot i que ha estat aprovat per majoria tant en el parlament autonòmic com a les Corts Generals de l’Estat. A més de moltes altres resolucions i dictàmens … Fa quatre anys que arrosseguen el mort i no hi ha manera de que l’enterrin. Ja fa pudor i encara el van remenant…

    Un Tribunal Constitucional com aquest és constitucional? És constitucional el funcionament d’una institució que incompleix les normes legals que la regeixen?

    I si analitzem una mica més en profunditat les coses encara fa més pudor el tema aquest: Vegem-ho:

    El magistrat mort i els quatre caducats no han estat substituïts perquè el PP ha impedit el tràmit. Per què? Estant en minoria a les Corts, el partit de la dreta sap que la nova composició del Constitucional serà contrària als seus criteris ideològic-religiosos i interessos de partit. ¿Solució?, Que segueixin els que estan encara que això suposi posar al Constitucional en una delicada situació, ja que podria ser formalment acusat d’inconstitucional.

    I si parlem d’un magistrat en particular (aquest de la foto), encara la porqueria es fa més evident. Si parlem de JORGE RODRÍGUEZ-ZAPATA (nascut a Montevideo (Uruguai) el1948) veurem que aquest senyor va ser ponent de la recusació de Pablo Pérez Tremps, plantejada pel PP i un dels 7 magistrats que va votar a favor d’estimar-la. Per "dignitat moral" s’hauria d’haver abstingut en la discussió sobre el recurs de l’Estatut i, en particular sobre la recusació de Pérez tremps. Però ja es veu que alguns de dignitat en tenen molt poca…

    A Pérez Tremps se’l ha recusar per haver fet un informe sobre l’ Estatut de Catalunya per a la Generalitat. Doncs resulta que aquest "charrua" anomenat Rodríguez Zapata va fer també un informe sobre l’Estatut per a la Generalitat, ergo, hauria de ser recusat també, no?.

    La diferència, i això és el que li fa mal de ventre al PP, és que Pérez Tremps va presentar un informe partidari de l’ Estatut y Rodríguez Zapata contrari al text. Si el PP tracta d’evitar la recusació de Rodríguez Zapata quedarà clar que par a ells el problema no era el fet en sí d’haver fet un un informe per a la Generalitat (motiu pel qual sí que se’l pot recusar), sinó que aquest informe era favorable a l’Estatut.

    Quina barra, no?  I, a més es podria donar una altra paradoxa: que el senyor Rodríguez Zapata podia ser recusat per la mateixa persona que el va convidar a fer la conferència sobre l’ Estatut l’ any 2000 a la Fundació Pi i Sunyer (i que naturalment va cobrar els seus bons dinerons…). El lletrat que va elevar la demanda és Jaume Galofré, en aquell temps patró de la fundació i des del 7 de Gener de 2004 és el director del Gabinet Jurídic de la Generalitat, i com a tal, és l’encarregat d’elaborar i presentar iniciatives judicials com la recusació del seu conegut Jorge Rodríguez-Zapata.

     

    Etiquetes de Technorati: ,,,

      No hi ha resposta

      17 abr. 2010


      Tenim 7 milions de RAONS i TENIM RAÓ.

      PERQUÈ ÉS IMPORTANT QUE ELS CATALANS I LES CATALANES VOTEM I PARTICIPEM EN LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DEL NOSTRE MUNICIPI?

       

      1) Perquè el dret democràtic de decidir (que inclou el dret a l’autodeterminació dels pobles i a la independència política) és un dret universal, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides. Així ho enuncia el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, signat també per l’Estat espanyol, en el seu article primer tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.

      2) Perquè els catalans i les catalanes conformem un poble amb els mateixos drets que tots els altres pobles del món i tenim, per tant, el dret de decidir també sobre la independència de la nostra nació. Els catalans i les catalanes no podem, ni volem, renunciar a cap dret que ens és propi.

      3) Perquè la Consulta sobre la Independència permet votar lliurement Sí, No o en Blanc, i això permetrà conèixer l’opinió real de la ciutadania sobre aquesta qüestió tan rellevant, sense distorsions ni manipulacions interessades.

      4) Perquè la consulta és perfectament legal, i complirà amb un protocol que assegurarà la fiabilitat i seguretat que requereix qualsevol procés democràtic per poder ser homologat per observadors internacionals.

      5) Perquè hi haurà observadors internacionals i premsa acreditada d’arreu que validaran i valoraran la Consulta. Els catalans i les catalanes hem de demostrar el nostre civisme al món que ens estarà observant.

      6) Perquè la Consulta sobre la Independència representa un aprofundiment de la democràcia directa. L’èxit de la Consulta obrirà les portes a més i millors mecanismes de democràcia participativa.

      7) Perquè la Consulta s’organitza des de la societat civil i és un exemple del compromís i la maduresa de la ciutadania catalana que cal respectar i afavorir.

      8) Perquè podem demostrar al món que la nació catalana està preparada per afrontar l’exercici del dret a l’autodeterminació.

      9, 10, 11, 12…. i fins a 7 milions de raons. Cada ciutadà de Catalunya té la seva pròpia raó per anar a votar el que cregui convenient. Per què no hi va? Qui li ha fet creure que no cal? Qui li diu que no és convenient? Qui menysté aquest referèndum? Totes aquestes preguntes ens les hauríem de fer urgentment.

      Qui treu o dóna raó són els arguments i no pas la por. Ves a votar al teu municipi que jo ho faré al meu.

      UN BON NIVELL DE PARTICIPACIÓ IMPULSARÀ LA CONVOVATÒRIA D’UN REFERÈNDUM NACIONAL D’INDEPENDÈNCIA AMB CARÀCTER VINCULANT RECONEGUT PER LA COMUNITAT INTERNACIONAL

      Etiquetes de Technorati: ,,,,,

      No hi ha resposta

      16 abr. 2010


      ACUDAM 35 anys: Segueix la història (2)

      Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

      ACUDAM és una entitat que va néixer per cobrir unes necessitats concretes: ajudar el discapacitat psíquic. Per això molts socis són pares, familiars i amics de famílies que tenen al seu si algun discapacitat. I per això ajuden desinteressadament i sense cap ànim de lucre aquesta associació de de fa 35 anys.

      L’associació és com un gran tronc amb tres rames:PA130021

      1- El TALLER PLA D’URGELL, amb tres grans divisions: El Taller Ocupacional, on hi ha els nois amb menys capacitat de treball i , per tant, amb més grau de discapacitat. El Centre Espacial de Treball, on hi han el nois amb una certa  capacitat de treballar i, per tant, afiliats a la Seguretat Social com un treballador més. El SOI, que és el servei d’orientació a la integració i pretén oferir un espai en el que es treballen aspectes laborals i d’ajustament social i personal de cara a una possible integració al centre especial de treball.

      2.- El COL·LEGI SILOÉ, que és un col·legi públic d’educació especial per a nois  i noies amb discapacitats psíquiques de diferents nivells. Normalment s’escolaritzen fins als 18 o 20 anys, que és quans molts d’ells passen al Taller Pla d’Urgell.

      3- LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, gestionada i dirigida totalment pels Germans Franciscans de Creu Blanca des de fa més de 30 anys, on hi són acollides persones greument afectades i que viuen allà en règim de residència permanent. 

      SERVEIS

      ACUDAM dóna servei a les famílies d’una colla de pobles de la comarca del Pla d’ Urgell i d’algun de fora de la comarca. Els serveis que ofereix s’han anat incrementant de mica en mica a mida que ha anat creixent.

      Servei de transport i Residència: Als primers temps, els nois que anaven a treballar a ACUDAM  eren recollits als seus pobles amb una furgoneta de bon matí i se’ls tornava a casa seva a la tarda. Actualment, a més d’aquest servei de transport, també hi ha una residència i uns pisos tutelats per a nois i noies que ja no tenen pares o a qui la família ja no pot atendre a casa seva.

      Servei de menjador: També ofereix un servei de menjador per als que vulguin fer-ne ús que evita desplaçaments i facilitat treballar una de les àrees funcionals més importants i que seria difícil treballar en un altre espai i en una altra situació: la d’habilitats de la llar.

      Serveis d’Ajustament personal i social: Hi ha també uns altres serveis que es consideren fonamentals per a donar un servei complert i necessari actualment. Sense ells, els nois i noies d’ ACUDAM no serien ben atesos.

      Entre aquests serveis hi ha el Servei psicobiològic i conductual que té com a objectiu assumir el màxim nivell de salut mental.

      També hi ha el Servei Psicopedagògic i social que té per objectiu oferir atenció individualitzada a les persones que assisteixen i treballen al Centre, així com a les seves famílies.

      Un altre servei és el de Suport a la integració laboral, que té com a objectiu potenciar la integració social i laboral, posant especial èmfasi en el pas del Centre Ocupacional al Centre Especial de Treball i des d’aquí a la empresa normalitzada en els cassos que sigui possible.

      També tenim Servei mèdic, complementari a la sanitat pública i específicament destinat al tipus de persones i malalties d’un lloc com ACUDAM. Dins d’aquest apartat s’hi podria incloure el Servei d’ Optometria i el Servei de Rehabilitació.

      També es dóna molta importància a la Gimnàstica i l’esport com a activitats que ajuden a evitar i prevenir el deteriorament psicomotriu. Els esports que es fan al llarg de l’any són el futbol, el bàsquet, l’atletisme, la natació i encara algun altre. Es participa a totes les competicions que organitza l’ ACELL (Associació Catalana de l’ Esport i el Lleure), de la qual en som membres.

      I per tal que els dies festius i caps de setmana no s’avorreixin, s’ofereix també un servei d’ Oci, lleure i temps lliure que ofereix sortides, cine, ball, teatre i activitats diverses.

      Etiquetes de Technorati: ,,,

      No hi ha resposta

      15 abr. 2010


      La gran injustícia amb EGUNKARIA.

      Classificat com a General

        Ho han dit els diaris aquests dies: Martxelo Otamendi i la resta de directius del diari basc Egunkaria encausats han estat absolts set anys després que esclatés l’episodi de censura més greu viscut a l’estat espanyol els darrers trenta anys.

      Però les conseqüències són irreparables: la desaparició d’un diari en euskera i les presumptes tortures que van patir els acusats qui les repara?. Espanya encara pot mostrar a tot al món vergonyes d’aquest tipus. Unes vergonyes que són massa corrents en un estat de dret i que no s’haurien de donar.

      La sentència de l’audiència nacional espanyola determina que el diari i els processats -Martxelo Otamendi, Xabier Oleaga, Txema Auzmendi, Iñaki Uria i Joan Mari Torrealdai- no tenien “la més mínima relació amb ETA”. La causa se sustentava únicament amb les acusacions de les entitats ultres Dignidad y Justicia i Asociación de Víctimas del Terrorismo, després que la pròpia fiscalia demanés l’arxivament del cas.
      Absoluta manca de proves
      Els 33 fulls que formen la sentència mostren l’escandalosa manca de rigorositat i de proves que hi ha al cas, posa en dubte la cobertura constitucional del tancament i admet que es podrien haver produït tortures (“No hi va haver eficiència de les condicions de la incomunicació”). D’altra banda, “tampoc s’ha acreditat” que l’Egunkaria “hagi defensat els postulats de la banda terrorista”, afirma l’escrit, i el que és més escandalós i mostra el caràcter i la voluntat política del procés, “fins i tot els membres de la guàrdia civil que van comparèixer com a pèrits van reconèixer que no s’havia investigat si la línia del diari era o no de recolzament a ETA”. Senzillament espectacular.
      Pel que fa a la mesura de tancar el diari “temporalment”, fet que va suposar la seva mort, la sentència  entén que “no tenia habilitació constitucional directa i estava falta d’una norma legal especial i expressa que l’autoritzés”.

      En referència a les denuncies de tortures, el tribunal destaca que “té especial rellevància que les denúncies d’aquests [els directius acusats] sobre maltractaments i tortures patides durant la detenció incomunicada són compatibles amb allò exposat als informes medicoforenses emesos”. Tot i això, “el Tribunal no pot arribar a conclusions jurídica penalment rellevants sobre el tema excepte constatar que no hi va haver un control judicial suficient i eficient de les condicions d’incomunicació”.

      Etiquetes de Technorati:

      Una resposta fins a ara

      14 abr. 2010


      Algunes preguntes sobre la justícia i la injustícia.

      Classificat com a General

      Hi han preguntes amb resposta. Altres sense resposta o, almenys, sense una resposta satisfactòria. Però sempre és bo per un mateix i per als altres fer-se preguntes, intentar contestar-les i debatre-les públicament. Ajuden a fer pensar.

      I tots plegats ens fem infinites preguntes sobre la justícia i la injustícia  perquè els diaris van plens de cassos incomprensibles per a la majoria de la gent.

      Vegem-ne algunes?:

      -És justa la justícia que apliquen els nostres jutges, un dia sí i l’altre també? És una justícia raonable, lògica, fonamentada, assenyada… o més aviat sembla que és la justícia del món al revés?

      -Quan un Tribunal Constitucional totalment deslegitimat per múltiples raons tarda quasi quatre anys en dictar una sentència per interessos més foscos que la nit, qui se’l pot creure? Qui en pot fer cas?

      -Qui és el terrorista: el que provoca o el que respon?  De què són culpables els pobladors d’Atenco, a Mèxic, o els indígenes maputxes de Xile, o els kekchí de Guatemala, o els camperols sense terra del Brasil, acusats tots de terrorisme per defensar el seu dret a la terra? Si sagrada és la terra, encara que la llei no ho digui, no són sagrats, també, els que la defensen?

      -Qui són els justos i qui els injustos? Si la justícia internacional de debò existeix, per què mai jutja als poderosos? No van presos els autors de les més ferotges carnisseries. Serà perquè són ells qui tenen les claus de les presons?

      -I hom es pregunta: ja que aquests justiciers tenen tantes ganes de matar, per què no exigeixen la pena de mort contra la injustícia social? És just un món que cada minut destina tres milions de dòlars a les despeses militars, mentre cada minut moren quinze nens per fam o malaltia curable? Contra qui s’arma l’anomenada comunitat internacional? Contra la pobresa o contra els pobres?

      En aquest món que a vegades sembla que és "el món al revés", fan por fins i tot els més elementals actes de justícia i sentit comú. En aquest món fan por els drets dels ciutadans; la seva veu i el seu vot; fan por les demandes de llibertat; fan por les diferències; fan por les raons i els raonaments; fan por les coses "noves" que no hi ha manera que entren en caps "vells" i en esquemes mentals passats de moda.

      La justícia d’aquesta gent és un greu i flagrant injustícia que no es mereixem els pobres mortals que ens mirem aquest teatre grotesc amb uns ulls oberts com unes taronges i sense entendre res de res…

       

      Etiquetes de Technorati:

      2 respostes

      13 abr. 2010


      ACUDAM 35 anys: Una mica d’història(1).

      Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

      ACUDAM (Associació Comarcal d’ Ajuda al Minusvàlid) va néixer un dia d’abril de l’any 1975. Vol dir això que aquest mes fem 35 anys, que ja són una colla d’anys!

      I ha durat tants anys -i en durarà molts més, si Déu vol- perquè va ser la resposta a una necessitat d’aquells moments a un problema determinat d’uns pares d’una comarca. En aquells temps encara no existia la comarca d’ El Pla d’ Urgell, com existeix ara, però si que aquestes nostres terres eren conegudes com la plana d’Urgell.

      El problema d’aquells pares era que tenien uns fills i unes filles amb discapacitat intel·lectual o amb disminució psíquica i no hi havia cap recurs per poder-los atendre. I gràcies a l’empenta d’aquell petit grup de pares; gràcies a la seva il·lusió i a que era gent molt emprenedora, ara encara tenim ACUDAM i podrem celebrar els 35 anys aquest pròxim diumenge 25 d’ Abril

      I ho celebrarem amb una caminada popular al matí, un dinar de germanor i una festa a la tarda que animarà la coneguda Regina Do Santos, amiga i col·laboradora de Special Olympics Catalunya.

      Tots els grans arbres van començar amb una petita llavor. Totes les gran obres generalment comencen amb una petita il·lusió d’ algú que va creixent amb l’esforç i l’ajuda de molta altra gent. Aquells primers pares van començar a fer unes reunions per parlar del tema que els preocupava i ben aviat van aprovar uns Estatuts i es van fixar la meta de fer una escola per als seus fills. I van posar-se a treballar seriosament i al cap de ben pocs dies ja havien fet més de 200 socis amb quota de socis protectors. Això va permetre iniciar els tràmits per crear un Col·legi d’ Educació Especial.

      Al mes de Novembre de 1975 ja es va inaugurar l’escola d’ educació especial "SILOÉ" amb 16 alumnes procedents de diversos pobles de la plana en un edifici provisional cedit desinteressadament per una empresa local. L’ any 1980 ja es va poder disposar d’un edifici propi i va aconseguir passar a ser un Centre Públic amb una dotació de tres unitats amb els seus corresponents professors especialistes en seu d'AcudamPedagogia Terapèutica.

      Però faltaven encara dos serveis imprescindibles per a poder acomplir els objectius proposats: un servei de transport i un servei de menjador.

      El 5 de juliol de 1977 es va iniciar de forma provisional i precària el funcionament d’ un TALLER OCUPACIONAL que va començar amb 12 persones, dedicat a fabricar cortines de plàstic. eren nois i noies que ja havien superat l’edat escolar i que s’havien de quedar a casa seva, voltar pels carrers o ser internats en centres psiquiàtrics.

      Aquest taller va començar de forma experimental durant un estiu a les aules del col·legi SILOÉ i l’experiència va resultar tan positiva que l’Ajuntament de Mollerussa va cedir temporalment uns locals on s’hi van arribar a atendre 17 joves.

      De seguida aquell local va fer-se petit i després de llargues negociacions es va comprar per 13.860.000 pts l’antic xalet de la Casa Canal d’ Urgell. Aquesta quantitat va ser pagada mitjançant un crèdit bancari avalat pels mateixos pares.DSC00158

      Amb els anys l’espai ha anat creixent i ha anat variant segons les   necessitats fins que van arribar en una primera fase a 2.500 m2 construïts sobre un terreny de 4.000 m2. Actualment ha crescut molt més, degut a la compra d’unes quantes grans naus industrials al polígon de Vila-sana, cosa que ens permet tenir un Centre Especial de Treball que dona ocupació a un munt de nois i noies i tenir lloc suficient per poder treballar amb comoditat.

      I un altre dia continuarem amb aquesta història tan bonica…

       

      Etiquetes de Technorati: ,

      4 respostes

      12 abr. 2010


      El concepte de discapacitat.

      Classificat com a DISCAPACITAT

      El Col.lectiu Zotikos està format per Óscar Martínez i Jordi Planella. Neix l’any 2008 amb la finalitat de produir i provocar mirades crítiques sobre la discapacitat. La major part dels seus treballs i temes de discussió, així com la docència que imparteixen, van dirigits a la formació d’educadors socials, psicopedagogs, treballadors familiars, treballadors socials, etc.

      Exerciten la mirada crítica cap a les formes establertes d’anomenar  l’ALTRE (sense opció de rèplica). El seu fonament teòric s’inscriu en el marc general dels Disability Studies.

      Parlar de la discapacitat és sempre difícil i és un repte continu perquè la discapacitat és un prisma amb moltes cares. I és un prima viu i evolutiu. Aquesta evolució s’ha fet tan ràpidament que la mateixa societat està tenint dificultats de digerir aquests constants canvis de visió, deguts a professionals i estudiosos que hi posen il·lusió, imaginació i temps.

      Els autors del llibre que us presento avui, l’Òscar Martínez i el Jordi Planella" són persones que pretenen això que us deia. I és sempre d’agrair que hi hagi persones prou valentes per crear noves visions sobre aquest tema.

      Un dels autors favorits seus, i que citen al seu llibre, és Tomás Castillo, (del qual ja us en vaig parlar un dia en aquest mateix blog) http://blogs.avui.cat/jaumepubill?s=tomas+castillo 

      fa una reflexió interessant:  "Es un fenómeno común, todas las personas conoceremos la discapacidad, sobre todo en la ancianidad
      Hace unos años, los discapacitados estaban condenados a permanecer en el ámbito privado. ¿Para ser cuidados o para ser olvidados? Hoy hay evidencias de que ninguna persona con discapacidad necesita vivir recluida. Al contrario, vivir en sociedad abierta lleva a un grado cada vez mayor de independencia y desarrollo personal. Y de enriquecimiento para la sociedad".

      Això és el que els autors d’aquest llibre pretenen també.

      ALTERANDO LA DISCAPACIDAD

      AUTORS: Jordi Planella i Óscar Martínez Rivera (Col.lectiu Zotikos)
      COL · lecció: Manuals
      NÚM. COL · lecció: 154
      TEMA: Psicologia i CC. de l’Educació
      NÚM. Pàgines: 158
      ISBN :978-84-9788-120-3
      FORMAT: 14 x 21 cm., Rústica
      PUBLICACIÓ: 03/2010
      "ALTERANDO LA DISCAPACIDAD" fa una anàlisi de la discapacitat que pretén no deixar indiferent al lector. Sota una mirada crítica, el Col.lectiu Zotikos, exposa idees sobre la construcció històrica, social, antropològica i corporal de la discapacitat, així com aspectes rellevants al voltant de l’habitatge i l’ocupació lligat a la nova economia. El text fa referència tant al passat (construint els aspectes més rellevants fins arribar al segle XXI) com al present (amb pinzellades que fan referència a temes pendents, com tot el referent a l’àmbit laboral). Sens dubte, és una publicació tant per a professionals del sector com per a aquelles persones amb ganes de qüestionar sobre els límits, però també les capacitats i les diferències. El text, en alguns aspectes és contundent, emotiu i amb ràfegues de preguntes sense respostes per generar reflexió i promoure d’aquesta manera que la lectura continuï després de l’última pàgina.

      La presentació del llibre la realitzaran el dimecres, 21 d’abril, a la Biblioteca de la Fundació Pere Tarrés (C. Santaló, 37 de Barcelona) (cal confirmar assistència a [email protected]).

      La informació sobre la presentació la trobareu a: http://www.peretarres.org/wps/wcm/connect/peretarres_ca/peretarres/home/informacio_corporativa/comunicacio/agenda/agenda/agenda/presentaciollibreoscarmartinez

      I la informació detallada sobre el llibre la poden trobar a http://www.editorialuoc.cat/index.php?main_page=product_info&cPath=1&products_id=596

      http://www.colectivozotikos.org

       

      Etiquetes de Technorati:

      No hi ha resposta

      11 abr. 2010


      Immigració i català.

      Classificat com a Català,Immigració

       Immigració i els futurs, incerts, del català.

      Jaume Farràs, sociòleg, UB.

      “Han abandonat la terra dels pares, deixant enrere certeses i familiaritats, i s’han traslladat a contrades de les quals, sovint, sabien ben poca cosa. Alguns han vingut moguts per la inquietud, per la feina, pel clima, fins i tot per l’amor; molts altres, però, han estat empesos per la injustícia i per la necessitat. Vénen tant del nord com del sud, d’orient com d’occident, sovint sols, il·lusionats i esporuguits alhora, sense carta de navegació ni destinació prefixada. Haurien pogut passar de llarg, i els hauríem perdut per sempre. Però han acabat vivint amb nosaltres, com a nous ciutadans del País Valencià, de les Illes, de Catalunya… I, com ells, n’arribaran molts més”. (Butlletí virtual del Cercle XXI: “Nos(i)altres: la llengua catalana i les noves  immigracions”

      Era Sant Jordi, ara fa 7 anys. Cridaven l’atenció paraules penetrants com aquestes, rere d’un títol també suggeridor. És un repte, certament! Fa rumiar veure com podrem les contrades del Principat encaixar més d’1.500.000 de nouvinguts, i assolir la indispensable i justa conciliació d’un afirmatiu “nosaltres”, que sigui alhora un sí, decididament integrador, cap “aquests altres”.

      És això justament el rostre cru del fenomen migratori; d’alguns ventres buits per la pobresa als seus llocs d’origen, cercant obrir-se al futur en altres verals, amb coratge i no menys il·lusió; de tot de mirades possesses potser per la ubiqua TV mostrant urbi et orbe miratges d’opulència en una freturosa societat de consum, de masses. Destinataris, part d’ells, d’expectatives frustrades en comprovar que esdevenen aquí escarràs d’aquelles feines que els autòctons no volem fer, estricta mà d’obra econòmica per al tren i vagons de la construcció, avui paralitzat, corglaçat quasi.

      No és fàcil assolir el primum vivere, fer-se amb el pa, l’aigua i la sal diaris en un ordre en debat constant en termes de glocalització i mitja dotzena de crisis encadenades. Voilà el dilema, punyent, de la 1ª: desigualtat d’oportunitats, carestia d’aliments, FAM més estricta, més enllà de les dites 2ª: financera, 3ª: econòmica, 4ª: del totxo en països i economies no precisament emergents; d’una 5ª: crisi sistèmica al capdavall, a més de la 6ª: la de confiança que, conjuntades, han dut al nostre país industrialitzat a les actuals taxes del 20% d’atur, a índex sense parió de pobres, llars esquerdades -ferides de mort-, al bell llindar d’una societat anomenada de la informació, seguint compassos i vaivens de processos migratoris. Remeis? -És realment conscient l’espècie humana glocalitzada de l’extrema complexitat que estem generant? Podrem, gosarem posar-hi ordre? Què podem fer-hi des del cor de Catalunya, i des de les comarques veïnes?

      * * *

      Devem al poble romà d’invasors, juristes i pensadors l’expressiu i intercomunicatiu postea philosophare. Bany i intercanvi d’idees. Conversar-raonar-enraonar: beceroles, crosses elementals de la comunicació lingüística quan se’n comparteix necessitats, signes, símbols, valors, voluntats i cultura. L’amalgama plurilingüística i heterocultural és avui tot un nou repte, sigui l’ indret on sigui. I el panorama s’obre francament més favorable a la Catalunya central que a comarques metropolitanes. Serem, tanmateix, capaços de salvar els mots, amb la seva vitalitat, genuïnitat i pluralitat de matisos?

      Raons mil hi ha per viure dies, dècades i segles en català; a condició de no estalviar dosis d’autoestima, i d’arremangar-nos la llengua i, ben esmolada amb la fresca d’un matí primaveral, donar-li el to, ritme i melodia escaients. Atents, però, car és més fàcil seduir i incorporar al·lòctons a l’ús del català que trencar hàbits de defecció lingüística arrelats d’esma en el temps. Estem els autòctons convençuts que tenim una llengua, cultura i història pròpies? Estan els mitjans de comunicació de masses a l’alçada de les necessitats de supervivència que té Catalunya? Són de debò pensats en català?

      És cert que sentim com a nostra la llengua que vam aprendre en la dolçor dels llavis, a la falda de pares i avis. La més nostra no és, però, necessàriament l’apresa ni la llegada, ans la que adoptem com a pròpia allà on treballem, vivim, madurem i envellim i, sobretot, la que decidim transmetre. Són a les mans de cadascú, doncs, la torxa i el timó de la transmissió lingüística. Ningú més ho farà per mi ni per tu. Cal, a més, exigir al Govern de la Generalitat que hi posi el coll, amb menys gestos protocol·laris, i amb accions fefaentment decidides, si no volem beure oli. Bon cop de llengua, doncs!

      Jaume Farràs, sociòleg, UB.

      Etiquetes de Technorati: ,

      Una resposta fins a ara

      10 abr. 2010


      Justo Molinero i "el dret a decidir".

      Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

      De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

      ‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

      -‘Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

      -‘Estem igual d’acollonits que a l’any 1970’, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

      Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

      Etiquetes de Technorati: ,,,

      No hi ha resposta

      09 abr. 2010


      Pel forat del pany.

      Classificat com a Ètica i Moral,Mentides,POLÍTICA

      Si ens hi fixéssim prou, ens quedaríem encantats mirant el món. Ens quedaríem paralitzats davant de mil i una meravelles que el món ens regala constantment.

      Només caldria que féssim una prova: passegem un dia pel qualsevol mercat i mirem la cara de la gent, els seus gestos i les seves actituds. De seguida ens adonarem d’aquell que té pressa i no veu res ni ningú. Aquell altre que ja ho té tot fet i vagareja d’una parada a l’altra simplement per passar el temps i matar les hores. Aquell que busca desesperadament alguna cosa i no la troba. Aquell que es para a xerrar amb amics, coneguts i saludats, com diria en Pla.

      Per sí mateix això ja és prou interessant. Aquest tipus d’observació l’hauríem de fer més sovint que ens enriquiria no sabeu pas quant. Però si anéssim una mica més enllà i poguéssim veure tota aquests gent, totes aquestes persones -una a una- pel forat d’un pany; si les poguéssim observar discretament sense que ho sabessin i sense que se n’adonessin quedaríem esgarrifats. I si els altres ho fessin amb nosaltres segurament que també.

      La corrupció que aflora aquests dies, i que surt a la superfície des de les cloaques dels partits polítics, no ens hauria d’estranyar: no és res més que el reflex del que cada un de nosaltres fa moltes vegades en la seva vida de cada dia i de la brutícia innata que ens acompanya a tots.

      No és una llàstima que hàgim de viure entre tanta falsedat, tantes aparences i tantes mentides? O bé és que la única i possible  manera de viure és no saber la meitat de les coses que passen?

       

      Etiquetes de Technorati: ,,

      No hi ha resposta

      08 abr. 2010


      Les cadenes d’internet.

      Classificat com a General

      Voldria agrair a totes les persones que m’han enviat cadenes durant tots aquests anys ja que, gràcies a vosaltres:

      1: Ja no prenc Coca-Cola des que vaig descobrir que el fan servir per treure la tosca dels wàters.
      2: Ja no vaig al cinema perquè tinc por de seure sobre una agulla infectada amb el virus de la SIDA o alguna altra marciana malaltia.
      3: Faig pudor perquè ja no uso aquell desodorant que em pot provocar càncer.
      4: Ja no estaciono el meu cotxe en cap estacionament perquè tinc por que em donin una mostra gratis de perfum per adormir-me i robar-me.

      5: Ja no contesto el telèfon perquè em poden demanar bestieses i després tindré un rebut infernal amb trucades a Uganda, Singapur o Tòquio.
      6: Ja no prenc begudes en llaunes per por d’ enverinar-me amb orina de rates.

      7: Quan surto a una discoteca ja no miro a ningú doncs tinc por que em portin a un hotel per drogar-me i després treure’m un ronyó per vendre’l al mercat negre, i em deixin mort en una banyera.
      8: Vaig donar tots els meus estalvis al compte d’Amy Bruce, una pobra nena que va estar malalta més o menys 7.000 vegades. (Què estrany que aquesta nena tingui sempre 8 anys des de 1995).
      9: El meu GSM Nokia gratuït mai va arribar; ni les entrades que he guanyat per unes vacances pagades a Disneyland; ni el meu portàtil.
      10: Vaig afegir el meu el meu nom entre altres 3000 per a una petició i vaig salvar una mena d’esquirols en perill.
      11: Vaig poder saber 287 vegades que MSN Hotmail esborraria el meu compte si no reenviava el missatge.
      12: He acumulat 3800 anys de mala sort (més o menys) i he mort 107 vegades per totes les cadenes que no he reenviat a 8772 persones.

      13: Hauria de tenir no se quants rebuts doncs des del 1r d’agost el Messenger no és gratis.
      14: Vaig estar enviant no sé quantes vegades aquest correu pressionant  f6 o f8 al final. Llavors el nom de la persona que m’estima apareixia en lletres grosses.
      15: No he acceptat ni obert cap correu en aquest últim mes per por que m’ entri un virus infernal que em destrueixi la memòria zero del meu disc dur (com si això existís), i vaig gastar més de 50.000 € en neteja de virus del meu PC.

      16 : Vaig intentar 87 vegades per tal que la meva icona del Messenger es tornés blava (cosa que mai passà).
      17: Vaig deixar de menjar pollastre i hamburgueses perquè no són més que carn d’ engendres horripilants sense ulls ni plomes, cultivats en un laboratori.
      18: Tampoc vaig anar més a McDonald’s per no menjar hamburgueses fetes amb (a més de la carn del punt anterior) una mena de cucs mutants.
      19: No compro llet en envasos tetrapack, ja que ha estat reciclada no sé quantes vegades.
      20: Ja no trec diners dels caixers perquè em poden posar una pantalla falsa que em fa creure que s’ha empassat la targeta i després em buiden el compte.
      .
      A tots MOLTES GRÀCIES. Tot això m’ha canviat la vida!!!
      .
      IMPORTANT: Si no envies aquest mail a almenys 8.500.000 persones en els propers 3 segons, un dinosaure morat que canta vindrà a menjar-se  la teva família demà cap a les 5:34 pm, i en sortir de la feina un colom defecarà sobre el teu ull, deixant-te cec.

      . Qualsevol semblança amb la realitat és …. vertadera!!!!

       

      Etiquetes de Technorati:

      Una resposta fins a ara

      07 abr. 2010


      Memòria selectiva de Garzón.

      Classificat com a General

      El jutge instructor de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón revela en el seu llibre de memòries "Un mundo sin miedo", que publicà l’any 2005,  que coneixia la infiltració d’un agent del CESID a l’ independentisme radical català. Aquesta infiltració policial i la posterior ràtzia indiscriminada de detencions l’estiu del 1992 va acabar, tres anys després, en un macro judici a 25 dels més de 40 independentistes detinguts inicialment.

      L’any 1996 tots ells van ser indultats. Una vintena van denunciar tortures per part de la Guàrdia Civil. El Tribunal Internacional de Drets Humans d’Estrasburg va fer pública la sentència del judici fet el 18 de novembre de 2003 contra l’estat espanyol, per l’anomenada ‘Operació Garzón’: el cas de les tortures infligides per la guàrdia civil a una colla d’independentistes catalans l’estiu del 1992, quan Baltasar Garzón era el jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola. El Tribunal va condemnat l’estat per no investigar les denúncies de tortures fetes pels independentistes, però establia que no podia acreditar els maltractaments i les tortures per ‘falta de proves’ perquè va passar fa massa temps. El Tribunal obligà l’estat a indemnitzar per danys morals amb 8.000 euros cadascun dels 15 denunciants (120.000 euros) i a pagar les costes del procés (12009 euros).

      En aquests moments en que Garzón passa moments delicats i que segurament serà suspès de sou i feina i inhabilitat entre 12 i 20 anys vull recordar que no tot són èxits en la carrera d’aquest jutge mediàtic i que s’ha equivocat moltes vegades i de forma greu  tal com explico al principi. Això no vol dir que jo no hagi aplaudit moltes de les seves actuacions i que moltes vegades ha estat just i valent. Això cal reconèixer-ho i ho reconec sense recança.

      Però així com ell en el seu llibre de memòries  és selectiu i passa de puntetes sobre alguns dels seus sonats fracassos (hi dedica al tema dels independentistes catalans només dues pàgines) i recorda només el que vol recordar, cal que nosaltres també siguem una mica selectius i tinguem una mica de memòria. Cal que recordem també aquestes "actuacions estranyes" de Garzón, i aquesta en particular que van ser "durament criticada" pel sector nacionalista català i altres forces polítiques, que la van titllar d’oportunista". Entre altres, la va criticar el mateix president de la Generalitat Jordi Pujol.

      D’un metge n’hem d’esperar que curi; d’un mestre, que ensenyi i eduqui; d’un mecànic, que ens arregli el cotxe espatllat. D’un jutge se n’ha d’esperar que sigui just i que no miri només cap a un costat. El panorama és prou ampli i el paisatge té coses boniques i lletges a tots costats. Per tant, cal mirar a tot arreu i no només allà on convé.

      Ara aquest jutge, -que té complex de "Jesucrist, jutge de vius i morts"-, tal com l’ha anomenat el filòsof Gustavo Bueno, tindrà temps  per reflexionant que no es pot anar per la vida pensant que sempre es guanya. Tenia massa enemics que l’estaven esperant a la cantonada…

       


      Etiquetes de Technorati: ,

      No hi ha resposta

      06 abr. 2010


      Mossèn Armengou, altre cop.

      És una mica llarg el text, però val la pena. Llegim altre cop Mossèn Josep Armengou en un fragment d’un text de fa anys però completament actual..

      "L’home només és lliure quan se sent fort. I només se sent fort quan es troba formant part dels seus.

      Per això el centro‐totalitarisme espanyol, a un català sempre li permetrà de dir jo, però ni li consentirà mai de dir nosaltres.

      El totalitarisme espanyol ens permet de satisfer tants egoismes individuals com puguem, però ens prohibeix de tenir cap aspiració de signe col∙lectiu, cap desig de projectar‐nos en una comunitat que ens identifiqui. I àdhuc a tenir cap idea pròpia sobre la vida comunitària. Ells sols, els colonitzadors, són els amos del país. Et permetran de tenir cotxe, però ells et marcaran els itineraris i et taxaran el carburant.
      Només el petit Estat nacional, fet a la mesura de l’home pot salvar aquest enfront del perill de massificació que comporta la superpoblació i la supercivilització. El dia que hauran desaparegut del món les petites Pàtries carnals, haurà desaparegut el tipus històric d’home que hem conegut fins ara. I no pas per donar entrada al superhome.

      No podem parlar dels problemes de convivència internacional o a l’interior dels estats. Ni podem pensar en la solució del problema d’Espanya ni en l’endegament legítim de la unitat europea, sense admetre prèviament la distinció entre Nació i Estat. Nació, comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles, i Estat, entitat jurídico‐administrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressora, sobretot quan cada Nació no pot tenir el seu Estat propi.
      Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un Estat foraster o plurinacional, té dret a organitzar‐se un Estat independent pel seu compte.

      L’Estat no és mai la Pàtria. La Pàtria és la Nació. La Pàtria és la forma sentimental de la Nació, de la mateixa manera que, segons Prat de la Riba, la Nació és la forma intel∙lectual de la Pàtria. La Pàtria és la Nació sentida.
      L’home no és fill de l’Estat, sinó de la Nació. La llengua, el folklore, l’alegria popular són producte de la nació. L’Estat no té esperit, és essencialment utilitari. Pot donar lleis, pot fundar centres d’ensenyament, però no pot crear una cultura ni des‐vetllar uns sentiments. La Nació és amable, l’Estat antipàtic. No hi ha dia de difunts més aclaparador que una celebració oficial, ni hi ha literatura més insuportable que la dels decrets i ordenances. L’única forma de fer l’Estat més amable, més humà, és que sigui nacional: cada Nació un Estat.

      Aquesta és la fórmula ideal de la convivència internacional. I com que les veres nacionalitats són necessàriament petites, per evitar l’atomització cal establir el sistema confederal general, sense hegemonies ni colonialismes interiors. Si no és per aquest camí, ni arribarem mai a una vera unitat europea ni menys mundial.

      Una forma o altra d’Estat és necessària, però la Nació és imprescindible. Per la Nació esdevenim homes amb drets de ciutadà, per l’Estat ens convertim en súbdits. L’home que ofega en si mateix el sentiment de Pàtria, de Nació, per substituir‐lo per la idea de l’Estat, deixa d’ésser fill del seu país, ciutadà de qualsevol ciutadania, per esdevenir un número, una fitxa, un autòmata, un “hijo del cuerpo”.

      L’home naturalment té la seva Pàtria com naturalment té la seva mare. La mare engendra el fill, la Nació engendra l’home. La Pàtria, la nacionalitat, no poden ésser imposades a l’home per un decret de l’Estat, ni per les consignes d’un règim polític, de la mateixa manera que ningú no ve al món per una ordre del Butlletí Oficial. Els catalans tenim, des de fa molts segles, la nostra Pàtria, la nostra única Pàtria: Catalunya. Però, per dictat de l’Espanya oficial, ens és imposada una Pàtria nova, desconeguda i agressiva: en diuen Espanya.

      L’Estat, necessari i tot, és, pel seu poder, l’enemic nat de l’home. La Nació, en canvi, és la que possibilita la realització de l’home.
      La nacionalitat és aquell clima ambiental que converteix l’entitat individual home en una persona social i sociable, capaç de relacionar‐se i solidaritzar‐se amb els altres homes. La nacionalitat forneix la personalitat a l’home, el classifica i el qualifica, i el posa en relació amb la humanitat. La Nació crea l’ambient propici al desenvolupament de la personalitat, i en aquest ambient hom s’hi troba bé, hom s’hi adhereix sense violència. La Nació és la llar, l’escola, l’estadi i el santuari de l’home. Desnacionalitzar un home és deshumanitzar‐lo, és capar‐lo.

      L’Estat, quan no és profundament democràtic, és sempre patrimoni d’uns quants; de castes, partit únic, grups de pressió econòmica, etc. La Nació és patrimoni de tots. I per a l’home humil és, moltes vegades, l’únic patrimoni. És el patrimoni del poble menut. Qui no té prou personalitat o prou mitjans de tot ordre per fer‐se una cultura, participa més que ningú i viu espiritualment de la cultura, de les idees i de l’ambient nacionals –cultura, idees i ambient que els estats opressors pretenen de suplantar, valent‐se sobretot dels poderosos mitjans de comunicació social, per una falsa cultura oficial, per unes idees prefabricades i per la creació d’un clima i d’un ambient artificials. Per això les classes populars i treballadores han estat arreu el suport de la Nació, i no solen sentir, com les classes burgeses, la temptació de desertar‐ne. Les classes poderoses són arreu –Rússia inclosa– el suport de l’Estat.

      D’això en resulta que tota coacció antinacional és essencialment antidemocràtica, antisocial i antihumana. I en resulta també la contradicció en què cauen els indocumentats que tenen el nacionalisme per un prejudici burgès.

      L’home no en té prou de poder satisfer totes les seves aspiracions individuals, tots els seus gustos, tots els seus egoismes. Quan li arriba la malaltia o la decrepitud veu com tota planificació d’àmbit personal és provisional i caduca. Aleshores necessita de sentir‐se inserit i continuat en una comunitat humana, entranyable, seva, no jurídicament, sinó afectivament. És la Nació."

      "Nacionalisme català. Idees i pensaments de Mossèn Josep Armengou".

      Etiquetes de Technorati: ,,,,

      No hi ha resposta

      04 abr. 2010


      Màrius Torres: poeta.

      Classificat com a LITERATURA,Poesia

       

      Màrius Torres i Pereña (Lleida, 30 d’agost de 1910Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 29 de desembre de 1942) fou un poeta català, en l’òrbita del simbolisme.

       

      Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i va passar la resta de la seua curta vida al Sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Allà es va dedicar a la lectura i l’escriptura, produint la seua breu obra. Morí als trenta-dos anys.

      La seua producció poètica, amb el títol Poesies, es va publicar pòstumament a Cocoayán, (Mèxic, 1947) gràcies al seu amic l’escriptor Joan Sales, a qui va conèixer al mateix sanatori de Pigdolena.

      La vessant més íntima i personal de Màrius Torres és el leitmotiv d’una exposició que es pot veure a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida (UdL) fins el proper 15 de juny. Manuscrits, aquarel·les i, fins i tot, una composició musical formen part del llegat que es conserva a la UdL i que ara es posa a l’abast del públic, coincidint amb el centenari del naixement del poeta lleidatà.

      Els documents exposats recullen la polifacètica personalitat de l’autor, metge de professió, que no solament escrivia poemes, contes i teatre; sinó que llegia i traduïa en diverses llengües, pintava, ocasionalment componia música i exercia tant de crític literari i musical com de comentarista polític. L’exposició mostra tanmateix el ressò universal de Màrius Torres, que ha estat traduït a diverses llengües i musicat per diferents cantautors, mitjançant llibres i discos.

      L’ innat amor pel saber de Torres fou alimentat encara més per un altre que conegué al sanatori. El de Mercè Figueres, una pacient amb qui Torres compartí lectures, passejos i converses; i que amb la seva mort inspirà alguns dels versos més bells del poeta. Mercè Figueres esdevingué Mahalta (malalta) a l’imaginari personal de Màrius Torres i Lluís Llach musicà la «Cançó a Mahalta» i la inclogué al seu disc «I si canto trist» de 1974.

      http://enfilat-al-baobab.blogspot.com/2007_08_01_archive.html

      Màrius Torres i Mercè Figueres

      CANÇÓ A MAHALTA

      Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
      Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

      No podem acostar les nostres vides calmes:
      entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

      En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
      sento, com si em seguís, el teu batec suau

      i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
      de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

      Març 1937

      Etiquetes de Technorati: ,,

      2 respostes

      03 abr. 2010


      De la mort a la vida.

       

      Y entonces vio la luz.

       

      Y entonces vio la luz.

      La luz que entraba
      por todas las ventanas de su vida.
      Vio que el dolor precipitó la huida
      y entendió que la muerte ya no estaba.

      Morir sólo es morir. Morir se acaba.
      Morir es una hoguera fugitiva.
      Es cruzar una puerta a la deriva
      y encontrar lo que tanto se buscaba.

      Acabar de llorar y hacer preguntas;
      ver al Amor sin enigmas ni espejos;
      descansar de vivir en la ternura;

      tener la paz, la luz, la casa juntas
      y hallar, dejando los dolores lejos,
      la Noche-luz tras tanta noche oscura.

       

      José Luis Martín Descalzo, (Madridejos, (Toledo, 27/8/1930- Madrid, 11/6/1991). Sacerdot, periodista y escriptor.

       

      Etiquetes de Technorati: ,,,,

      2 respostes

      02 abr. 2010


      La mort -i resurrecció- de Jesús.

      Avui és Divendres Sant. Recordem la mort d’un home -Jesús-, que molta gent al llarg de la història ha cregut que era Déu (el Crist). Jo crec que els éssers humans som animals religiosos -diguin el que diguin alguns- perquè és psicològicament difícil transitar per la vida sense la justificació i l’esperança d’alguna cosa transcendent. Ja sé que hi ha gent que viu sense aquesta transcendència, però "la pregunta principal" tots ens l’hem fet alguna vegada i on no ens hem posat d’acord és en la resposta. Però, sobretot, perquè no som capaços de trobar una resposta satisfactòria. El resultat de la resposta no treu la importància fonamental de la pregunta i tots fem mans i mànigues per justificar el sentit de la nostra vida i cada un ho fa com pot.

      Perquè el gran problema de la vida és la mort. I el sentit de la vida serà més o menys el sentit que donem a la nostra mort. O al revés, si voleu. Hi han coses que poden donar sentit a la vida però generalment aquestes coses no són materials: ni els diners, ni el poder, ni la fama valen res davant de la malaltia i de la mort. Els diners ajuden però no donen la felicitat. Ni donen el sentit de la vida, perquè per més diners que tinguem tots morirem. Ens podran ajudar a posposar la mort però no pas a evitar-la ni a justificar que som animals mortals.. El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d’acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà.

      Umberto Eco diu que el paper de la religió és proporcionar aquesta justificació de la nostra existència i reconciliar-nos amb la mort. Busquem sistemes de valors que donin sentit a la nostra vida i, quan els hem substituït per ideologies materialistes, generalment hem fracassat rotundament.

      S’atribueix a  Chesterton  l’afirmació següent: "Quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa" . L’escepticisme porta a la credulitat ingènua. La "mort de Déu", o almenys la mort del Déu cristià, ha estat acompanyat pel naixement d’un munt de nous ídols. S’han multiplicat com bacteris multitud d’estranys cultes i sectes paganes de tota mena i supersticions sub-cristianes com d’El Codi Da Vinci de Dan Brown..

      Al pianista Arthur Rubinstein li van preguntar una vegada si creia en Déu. Ell va dir: "No. Jo no crec en Déu. Jo crec en alguna cosa més gran." La nostra cultura pateix una tendència inflacionista i troba que les religions existents senzillament no són prou grans: exigim una mica més de Déu del que les representacions existents en la fe cristiana poden oferir. Així que tornem a l’ocult, al secret, al misteriós.  El gran avantatge d’això és que permet a cada persona omplir el seu propi, buit i secret "contenidor" amb els seus propis temors i esperances. 

      Joyce diu: "Quin tipus d’alliberament seria aquest d’abandonar un absurd que és lògic i coherent i abraçar-nos a quelcom il lògic i incoherent?" La celebració religiosa de la mort i resurrecció de Jesús és un absurd, si voleu veure-ho així. Però un absurd clara i coherent. La celebració comercial és ni tan sols això.

      Etiquetes de Technorati: ,,,,,

      3 respostes