05 jul. 2014
Solitud interior (Obert per jubilació-5)
La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ – El capítol anterior el trobareu AQUÍ
——————————————————————–
No és el mateix estar sol que sentir-se sol. Es pot estar sol envoltat de gent i- al contrari-, no sentir-se sol, tot i vivint sol. El sentiment de solitud s’experimenta sempre d’una forma totalment subjectiva (a no ser que un hagi naufragat i estigui sol en una illa deserta) i pot tenir com a base raons diverses.
Em serveix aquesta petita introducció per entendre millor el que vull explicar: des que m’he jubilat tothom em fa les mateixes preguntes: ja t’hi acostumes? Com te trobes en aquesta nova vida? No t’avorreixes? Ho portes bé?… Diuen que un dels perills d’un jubilat és el de sentir aquesta espècie de solitud interior, de buidor i desconcert que senten aquelles persones que tenen la sensació de que la vida ja no és la mateixa i sembla que ja no acabi de tenir sentit. Això ho pot sentir un jubilat que no sàpiga com omplir les llargues, lentes i monòtones hores que s’enfilen un dia rere un altre, que són hores buides i que s’han d’omplir d’una manera o una altra. Es veu que hi han persones que no saben fer-ho, sobretot després d’una vida marcada per moltes hores de feina i a vegades molt estrès. De cop i volta senten com si els haguessin robat un dels seus principals motius de viure: treballar. Es veu que aquest és un quadre més freqüent del que ens podem imaginar amb què es troben els metges. A partir de la jubilació hi han moltes persones que es comencen a trobar malament sense saber massa el motiu.
Per sort, també passa el contrari i suposo que hi ha una gran majoria de jubilats que senten la jubilació com una espècie d’alliberament i com una autèntica“jubilatio” (paraula llatina que vol dir alegria). Fins ara aquest és el meu cas, i que duri!. Tot és qüestió de saber omplir les hores amb coses que donin sentit i “alegria” a la nova vida. I, com ja he dit més d’una vegada que una de les coses que més m’agrada és llegir, ara llegeixo molt més del que feia. Justament avui llegia, al sempre interessant blog de la NÚRIA AUPÍ, la traducció d’un poema de Cesare Pavese (poeta, novel·lista, crític literari i traductor italià) que durant tota la seva vida va tractar de vèncer la soledat interior, que veia com una condemna i, a la vegada, una vocació. El poema es titula “Treballar cansa”
Treballar cansa
Travessar un carrer i escapar-se de casa
ho fa només un nen, però aquest home que roda
tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,
ni s’escapa de casa.
Hi ha sempre a l’estiu
migdiades on places i tot són ben buides, esteses
sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba
per camins de plantes inútils s’atura.
Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?
Solament de rodar-hi, són buides les places
i els carrers. Caldria aturar una dona
i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.
Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades
hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos
i explica els projectes de tota una vida.
No és pas esperant a la plaça deserta
que es pot trobar algú, però qui roda els carrers
de vegades s’atura. Si no estigués sol,
bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa
on hi ha aquella dona i valdria la pena.
A la nit altre cop és deserta la plaça
i aquest home que passa no veu ja les cases
entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:
sent només l’empedrat que han fet altres homes
amb les mans endurides, igual que les seves.
No és just de quedar-se a la plaça deserta.
Hi haurà ben segur al carrer aquella dona
que, pregada, voldria posar mà a la casa.
(Pavese “El treball cansa”)
Dono la raó al poeta en part. Treballar cansa, certament. Però fer allò que agrada, cansa molt menys. Per tant, la clau és –tant el la vida laboral com a la jubilació- trobar allò que ens agrada, per poder-ho fer en el moment que vulguem i durant tanta estona que vulguem. Durant la vida laboral això es fa molt difícil. Arribada la jubilació ja no ho és tant. Treballar està prou bé, però no ho és tot a la vida ni cal ser un addicte al treball. Pavese escrigué molts bons versos sobre el treball i el sentit que hauria de tenir en la vida de cada persona. I certament que no era gaire optimista, com tampoc ho és la Bíblia quan ens explica que Adam i Eva al paradís van ser “castigats” amb el treball en el moment que van tenir la gosadia d’anar més enllà del que Déu els havia marcat. Fins llavors vivien com uns panxacontents i ho tenien tot molt fàcil. Però, ah renoi, Déu s’enfadà i “va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”. (Gn 3, 17-19).
Des de llavors que el treball cansa. De ben antic que cansa! De fet, cansa des de sempre perquè l’home sempre s’ha hagut de guanyar el tiberi, ha hagut de fer llenya per escalfar-se en els freds dies d’hivern o per fer el foc necessari per cuinar. De sempre ha hagut de treballar per construir un lloc per viure amb cert confort. I el treball cansa encara molt més quan el treball és brut, quan s’ha de fer amb males condicions laborals, quan és mal remunerat, quan és fet en règim d’esclavitud; el treball cansa encara més als nens i nenes dels països pobres que són explotats laboralment i el treball cansa i fins i tot a vegades mata. Mata el cos i mata l’esperit. Alguns cops mata les ganes de viure perquè és un treball sense esdevenidor, sense esperança i sense que es vegi cap llum al final.
El treball cansa. El treball a vegades mata. I la falta de treball també pot matar les il·lusions de milers de joves que saben que no treballaran mai. La solitud interior la podem sentir treballant o sense treballar. De joves o de vells. Per això Pavese podia dir en un altre dels seus versos:
“Val la pena que el sol s’alci del mar
i que comenci la llarga jornada?”.
(Pavese, L’estrella del matí).
Els que han visitat el camp d’extermini d’Auschwitz expliquen que és una visita que no es pot oblidar mai més. Cal fer-la amb silenci, lentament i amb esperit observador i reflexiu, perquè és un lloc on s’hi poden aprendre moltes coses. És el temple de l’horror i del dolor humà. Un testimoni viu d’on pot arribar la maldat humana. Un lloc de dolor i vergonya, per causa de les idees delirants d’un boig, que va voler dur-es fins a unes conseqüències extremes. El resultat ja el sabem: més de tres milions de persones mortes només en els camps d’extermini.
Parlar de jubilació feliç -pròpiament- no és pas gaire diferent del que tota persona aspira al llarg la seva vida: poder tenir una infància feliç, treballar a gust i sentir que el què fa l’omple internament, poder tenir una vida familiar rica, tenir una estabilitat econòmica i emocional que faci que se senti content, tenir unes relacions d’amistat i socials que facin que no se senti sol i desemparat… Per tant, quan arriba aquest moment de canvi important en la vida d’una persona també aspirem a poder gaudir d’aquesta etapa amb plenitud i amb la major felicitat possible, tal com hem procurat fer-ho en totes les altres. Una etapa aquesta, sens dubte, tan important com les altres i tan decisiva per a procurar seguir essent feliç.
Recordem que, pròpiament, el feixisme fou el sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial. Però, per extensió, el diccionari també aplica el terme a l’ Ideologia política, l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc., o també a un règim inspirat en aquesta ideologia o a l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup.
Una interpretació és sempre una acció que admet matisos, tonalitats, variacions. La vida és un estat dinàmic, canviant, ple de circumstàncies interpretables i, per tant, plena de matisos. I, com la vida, les lleis, les obres teatrals, els textos, les obres d’art, les execucions musicals, el clima i fins i tot els mateixos fets que, en un principi, poden semblar totalment objectius. És cert que existeix una realitat física inqüestionable, però aquesta mateixa realitat es veu d’una altra manera en els últims anys, a partir de les investigacions en el camp de la Física que han ampliat la visió de la realitat del món físic. Les aportacions de la teoria de la relativitat (matèria i energia intercanviables) i la mecànica quàntica (l’energia no s’emet de manera contínua sinó en paquets o quàntums) ha fet que la incertesa ha passat a constituir l’element predominant del món físic i humà. I aquest concepte de realitat també es pot aplicar a diferents àmbits : físic, psíquic o mental, humà, social-polític, cultural… I en tots aquests àmbits podem fer servir claus d’interpretació d’aquesta mateixa realitat que ens deixaran unes conclusions molt obertes. Hem de vigilar quan diem que una realitat és completament objectiva. Quan diem que fa fred, què volem dir? Sempre podem discutir si en fa molt o poc i segurament que cadascú hi dirà la seva d’acord amb la seva percepció objectiva.
“Déu és d’esquerres”. Ho acaba de dir un arquebisbe. Un arquebisbe gallec amb molts pocs fidels i un home peculiar. És Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, qui ha dit aquesta frase, considerada ja com una espècie de “blasfèmia” per alguns. Però no ha dit només això, sinó que ha dit moltes coses més. I totes ben interessants i polèmiques. Tant interessants, que valdria la pena que tots les llegíssim, siguem creients o no creients. Les hauria de llegir tothom que cregui encara en la dignitat de les persona, siguin quines siguin i vinguin d’on vinguin. Podeu llegir aquesta interessant entrevista de Paco Cerdà al diari 
Ja he explicat alguna altra vegada que molts dels apunts del meu blog sorgeixen del que escolto de bon matí a la ràdio. Una notícia, un comentari, una entrevista… Qualsevol paraula o concepte pot fer que comenci a fer rodolar la bola del meu pensament i llavors hom no sap ja on anirà a parar i on es deturarà. Aquest matí, tot escoltant a trossos la tertúlia de Catalunya Ràdio (com acostumo a fer mentre vaig amb la furgoneta) he escoltat que un dels tertulians –Miquel Sàmper– deia que havia perdut un parell d’amics per discrepància política. Resulta que un d’ells feia un any que no li parlava perquè el Miquel s’havia posicionat com a favorable a que hi hagués consulta a Catalunya.
Espanya és un Estat aconfessional segons diu la Constitució Espanyola: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”.( Article, 16,3). Deixem de banda la qüestió sempre discutida entre laïcitat i aconfessionalitat. Tampoc els experts s’acaben de posar d’acord en la interpretació d’aquest article de la Constitució. El que sí és cert, però, és que cap confessió religiosa té caràcter estatal i l’Estat hauria de tenir relacions d’igualtat amb totes les creences religioses i, a la vegada, hauria de respectar les reclamacions de col·lectius no creients que reclamen poder discutir altres coses com, per exemple, el finançament de l’ Església catòlica, el matrimoni homosexual, l’eutanàsia, l’avortament i altres qüestions.
Quan arriba aquest temps, i com cada captard vaig a acompanyar amb la furgoneta un parell de nois del centre on treballo a casa seva, quedo encantat amb l’espectacle que brinden de forma ben generosa i desinteressada els immensos estols d’estornells a tothom que es vulgui parar una estona a contemplar-los. Un autèntic espectacle -meravellós i gratuït- i que em sembla que no sabem valorar prou.
Les muntanyes canvies d’aspecte i és quan són més boniques; els boscos es tornen misteriosos i encantats amb tota la simfonia de colors que són capaços de produir els seus arbres. Es despullen de dalt i omplen el terra amb les seves fulles que ajuden a guardar la humitat necessària i són el caliu pels deliciosos bolets que després aniran a collir tanta i tanta gent. 
El diputat de la CUP David Fernández li ha acabat dient a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato, davant la comissió d’investigació de les caixes al Parlament: “Fins aviat, gàngster”. Potser les formes de David Fernández podien ser millors. Potser les paraules que acostuma a fer servir aquest diputat poden sonar massa fortes a l’oïda. Potser es podria dir el mateix d’una altra manera… Potser les formes podrien ser unes altres tot i que en el fons té tota la raó en el que diu. Davant personatges com Rodrigo Rato, la duresa deu ser la única forma que es pot fer servir per tal de que es puguin colar per alguna escletxa d’aquesta muralla de pedra amb que es presenta aquesta gent alguna cosa que els pugui tocar els sentiments (si és que en tenen). A cara dura no els guanya ningú, certament i a vegades fins i tot sembla que no tinguin cor. Ningú com ells sap espolsar-se millor les puces de damunt i sembla que ells no hi tinguin cap responsabilitat en els desastres de bancs com Bankia i semblants. Si te’ls escoltes una estona, fins i tot poden fer-te creure que són uns sants que no han trencat mai cap plat. Per això no acabo de trobar malament del tot que hi hagi algú que els digui a la cara que són uns gàngsters perquè, en realitat és el que són.
La cosa fa temps que és prou greu com per a que algú hi digués alguna cosa. I, per fi, el bisbe Pardo de Girona l’ha dit, l’ha dit prou bé i ha parlat clar. Ja era hora! I els altres bisbes catalans no hi tenen res a dir?. El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, va aprofitar l’homilia que va fer ahir per Sant Narcís per lamentar l’actitud de la cadena de televisió 13 TV. 
La 
Un conservador, en termes generals, podríem dir que és aquell que té per missió conservar alguna cosa. És bo que hi hagi persones que es dediquin a conservar amb sentit certes coses com, per exemple, el patrimoni d’un país. Conservar, en principi, podríem dir que és una cosa bona perquè la humanitat sempre ha evolucionat a partir del que ha anat aprenent i transmetent a través dels segles.
La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.
Un altre sudaca!, vaig sentir que deia una persona, referint-se al nou entrenador del Barça i parlant d’ell amb força menyspreu. Segurament que no en sabia res d’aquest bon home i també molt segur que fa només una setmana que en va començar a sentir parlar. Per no saber, no devia saber ni si és bon entrenador o no, quin és el seu currículum i tampoc si ho farà bé o no a can Barça. De fet, ningú ho pot saber això i potser cal que esperem una mica per jutjar-lo.
Una de les coses que més m’han impressionat de la notícia que escoltava avui sobre els 22 nens morts per enverinament a l’Índia és la forma com acabava la notícia:
L’economista 
D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.
Eduardo Galeano a “BOCAS DEL TIEMPO” ens aporta unes quantes preguntes prou interessants –i algunes ben simpàtiques- per tal que ens facin pensar una mica:
I no ho dic jo. Ho diu molta gent. Gent entesa: economistes, pensadors, filòsofs, periodistes, alguns bisbes i alguns capellans… I ho diu Càritas! I ja sabem que Càritas és de fiar perquè deu ser, de totes les institucions, la que toca més de peus a terra i toca la realitat de ben a prop. Ens diu que hem d’anar cap a un nou model econòmic i social perquè: 
Cada vegada es veu més gent gran a les universitats, a cursos de tota mena, a xerrades i conferències. La gent gran, actualment, té moltes més inquietuds intel·lectuals i vitals que les de fa uns anys enrere, segurament perquè molts d’ells ja van tenir més oportunitats d’estudiar de joves que no pas els seus pares que els va tocar els foscos i tristos temps de la guerra, de la postguerra i de la cruel i empobridora dictadura franquista.
Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.
Facundo Cabral deia en una cançó seva “No soy de aquí ni soy de allá”. Això deu ser el que sent en el fons del seu ésser aquell que s’ha allunyat del seu país de forma voluntària o forçosa. La paraula “exiliar-se” prové del llatí “exsilīre” (saltar a fora) i expressa la separació, el salt, que ha de fer una persona de la terra que l’ha vist nàixer. Una situació que acostuma a ser en la majoria de cassos força dura en alguns aspectes.
Generalitzant una mica –cosa que no s’ha de fer massa sovint- podríem dir que no sabem escoltar. La majoria no en sabem (jo també m’hi incloc aquí). Saber escoltar és una de les gran virtuts que hauríem de tenir ben present tots, però especialment les autoritats de tota mena (aquí ens hauríem d’adonar que tots tenim parcel·les d’autoritat més grans o més petites). Com més autoritat i com més poder, més hauríem d’escoltar. 
