04 des. 2016
LA IMMACULADA CONSTITUCIÓ
Al pas que anem, aviat els joves no sabran si aquests dies se celebra la diada de la Immaculada Concepció o de la immaculada constitució. Simplement sabran que són uns dies de pont pels que tenen la sort de treballar i que potser hauran de fer llargues cues a les carreteres. Ahir em preguntava una noia de 20 anys què era això de la Immaculada i per quin motiu se celebrava. Jo li vaig preguntar si sabia perquè també se celebrava el dia de la Constitució i, tal com esperava, tampoc en treia massa l’aigua clara. Fa anys, el famós periodista Salvador Alsius va escriure un llibre que es titulava HEM PERDUT L’OREMUS (Edicions La Campana, 1998). Hauria de ser un llibre imprescindible pels temps que vivim perquè es diu, i amb raó, que els nois i les noies d’avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l’àmbit cultural en el qual vivim. Això fa que els joves –però tambè tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals– no puguin entendre el significat de moltes obres d’art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d’ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
Tothom que vulgui adquirir –o recuperar– unes mínimes nocions sobre fets i pautes que han influït d’una manera molt profunda en la cultura social que respirem pels quatre costats hauria de llegir aquest llibre i no n’hauria de fer una lectura ràpida sinó que s’hi hauria de parar una estona. De fet, a tots ens aniria prou bé tornar a repassar i a raonar perquè hi ha tanta cultura cristiana amagada sota les frases i les paraules del nostre viure quotidià i ni ens en adonem. Salvador Alsius va triat 1.000 temes d’una gran diversitat –personatges i fets històrics, ritus, referències bíbliques i evangèliques, costums religiosos, etc.–, i cada un el va explicar amb tot rigor i, alhora, amb la màxima concisió informativa i amb un llenguatge precís i clar. El volum es completa amb un índex de mès de 600 expressions lingüístiques que, provenint de l’àmbit religiós, són usades en la llengua col·loquial, com estripar-se les vestidures, fer la pasqua, passar un calvari, plorar com una Magdalena, sancta sanctorum, època de vaques grasses, vendre’s per un plat de llenties,etc. Hem perdut l’Oremus. Petita Enciclopèdia de la Cultura Catòlica és un llibre imprescindible per a no confondre les festes que celebrarem -o ja no- aquesta setmana. No és el mateix la Immaculada Concepció que la diada de la Costitució, per més que els noms puguin ser semblants i molts els confonguin, com he pogut comprovar més d’una vegada. O potser més que confondre’ls, simplement és fruit d’una incultura enciclopèdica (com deia un professor meu). M’agradaria que aquests dies alguna tele sortís al carrer i comencés a preguntar què és i què significa cada una de les dues festes; segurament que tindríem moltes sorpreses, degut a la indigència cultural i religiosa d’alguna gent.
No sé si encara té massa sentit celebrar festes com aquestes. Vull dir celebrar-les tal com se celebren ara, havent-se buidat de sentit per una gran part de la societat. Potser caldria un bon sotrac -cultural, polític i religiós- per tal de que hi hagués una reacció forta que despertés la gent del somni dels justos en el què estan instal·lats. Quan les coses no van gaire bé (per no dir molt malament) cal una bona sotragada. Caldria veure si aquesta Constitució és la adequada i respon a les inquietuts dels moments actuals que viu Espanya. I potser caldria revisar també si certes creences religioses han d’anar unides a dogmes com el de la Immaculada. Si la fe s’ha de basar en dogmes com aquests anem bén arreglats!. Jo penso que la fe hauria de ser tota una altra cosa i hauria d’anar més lligada amb la vida i amb els problemes de la gent…
Eduardo Galeano, en el seu llibre «Los hijos de los días» explicava que quan Pepe Figueres va arribar a la presidència de Costa Rica i va veure que s’havien de fer molts canvis per tal de que les coses canviessin una mica al país, va dir la cèlebre frase: «Aquí lo único que anda mal es todo». I el primer que va fer va ser suprimir les forces armades, tot i que molts van anunciar que seria una gran catàstrofe pel país i quasi la fi del món. Però el món va seguir donant voltes i Costa Rica es va salvar d’una vegada per totes de les guerres i dels cops d’ Estat i ara és un país prou pròsper, si el comparem amb altres de la zona.
Aquí caldria fer canvis dràstrics per tal de que les coses es moguessin una mica i poguéssim sortir d’aquest estancament d’aigües podrides on estem instal·lats en tots nivells. Aquí també podem comprovar quel’únic que va malement és tot plegat i que potser hi hauria d’haver algú que es decidís d’una punyetera vegada a fer canvis de veritat i en profunditat. Però ja veiem que ningú vol sentir a parlar de res que s’hi assembli. Tot al contrari: els grans partits fan els seus tripijocs per tal de que, fent veure que fan algun canvi, res canviï de veritat. Per tant, amics meus, no tindrem més remei que per decret seguim celebrant la Immaculada Costitució i els que encara som creients seguirem celebrant la festa de la Immaculada Concepció, festa que teològicamenttambé és força discutible, per més que sigui dogma de fe (un concepte que va ser afirmat com a dogma pel papa Pius IX el 8 de desembre de 1854 i que va ser fruit d’unes ciscumstàncies una mica especials).
Ni políticament ni eclesialment parlant anirem gaire lluny seguint pels camins vells de sempre. M’agrada la decissió que han pres alguns ajuntaments de no tancar les portes dels Ajuntaments i treballar com si res passés. Haurien de ser molts més els que ho fessin. És una llàstima, però les coses costen massa de canviar i tenim massa tendència cap a l’immovilisme. O el què és pitjor: a caminar enrere com els crancs.
En el darrer apunt que feia en aquest blog reflexionava que l’emigració és un problema com qualsevol altre, que s’ha de plantejar bé per poder-lo resoldre. Deia també que l’emigració té pros i contres i que les solucions simples no porten enlloc (no s’arregla posant tanques i muralles). 
Sí, què ens queda?. La pregunta que encapçala aquest apunt és ben pertinent per a tothom i convindria que ens la féssim de tant en tant, afanats com estem empaitant certes coses. Correm molt, però què queda després de tantes corredisses, tants afanys, tants mal-de-caps, tates presses, tanta activitat frenètica, tantes frisances, tants desficis i tantes preocupacions? Els que ja som grans és possible que poguem valorar en la seva justa proporció les coses perquè tenim més perspectiva i ens les podem mirar amb més distància. Però, i els joves? El seu apassionament, els grans anhels que es desperten en èpoques juvenils , la vehemència que posen amb les coses i les aspiracions que de manera natural els planteja la vida poden ocasionar més d’una decepció. La vida d’un jove comporta -pel mateix fet de ser-ho- tenir esperances, treballar per aconseguir coses, preocupar-se, buscar amb vehemència i afanyar-se molt. Però també comporta desenganys, no poder trobar allò que hom desitja vivament i no poder desenvolupar les capacitats que hom té.
El darrer apunt que vaig fer al blog acabava dient que el remei per sentir-se com a casa en qualsevol lloc és no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar, sinó que és simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment i amb aquelles experiències que em toqui viure. Per dir-ho d’una altra manera: per poder sentir-se com a casa no es pot tenir el cap en un lloc i els peus en un altre.
malvestats. 
El títol d’aquest apunt pot semblar simplement un joc de paraules. Però potser no ho és. Podria ser també el punt de partida d’una reflexió, que és el que intentaré fer sense cap intent de que sigui profunda ni res d’això. Possiblement l’origen de l’apunt surt de dues circumstàncies que s’han correlacionat casualment durant aquests dies.
Si posar filats de pues a una Europa que ens havíem imaginat i ens havien promès sense fronteres és l’única solució que han trobat els Estats membres de la Unió Europea a la crisi dels refugiats, estem ben arreglats… És evident que aquesta no és la solució. Què quina és la solució?, em direu. No ho sé. Ni sóc polític, ni em paguen per trobar solucions als problemes. Aquesta és la feina dels polítics i trobo que l’haurien de saber fer bastant millor.
Que el món canvia molt ràpidament –molt més que en qualsevol època passada- és un fet que ningú no pot negar. Canvia el món i necessàriament han de canviar les persones i la seva manera de pensar si no es volen quedar fora de joc. Els que ja som grandets ho veiem cada dia: si no fem una mica d’esforç en posar al dia la nostra manera de pensar i si no aprenem les noves tecnologies, ens adonem que aviat no entendrem res i quedarem analfabets totals. Ordinadors, mòbils i tota mena d’artefactes estranys ens sorprenen cada dia i s’imposen ràpidament. Els nens i els joves assimilen ràpidament tots aquests canvis i aparells, els fan servir i s’hi mouen com el peix a l’aigua. Els grans no tenim sempre l’ànim, l’agilitat mental i la preparació per a poder seguir el ritme. És clar que parlo de la majoria i que hi han algunes excepcions.
Quan veiem algunes de les calamitats que alguns humans infligeixen a altres, se’ns fa evident la tesi de que encara la humanitat està en un procés d’evolució en fase força primària i que ens costa molt fer-la una mica ben feta. Guerres que provoquen grans èxodes, pobles que n’esclavitzen d’altres, sistemes econòmics totalment injustos, lluites fratricides sense massa sentit, parts de la humanitat molt riques i altres parts molt pobres, governs que no miren l’interès general sinó que només miren per ells mateixos i tants i tants despropòsits i sense sentits que constatem cada dia són la prova fefaent d’una humanitat que no ha acabat de prendre consciència de que, o ens salvem junts, o junts anem cap a la desastre total.
Ja són 14! Ahir vam fer la catorzena trobada de cosins. Em sembla que ja ens hi hem acostumat i ja l’esperem d’un any per altre. Algú ja va ser elegit per preparar la de l’any vinent que, si Déu vol, tornarem a fer. Esperarem poder-hi ser tots, cosa que amb el pas dels anys cada cop és més difícil. Tots ens fem grans i anem col·leccionant petites o grans avaries. Els metges ja miren prou d’anar recautxutant tot el que poden però no sempre se’n surten.
Fa poc més d’una setmana que va arribar la notícia. Es rumorejava de feia temps, però sempre hi havia l’esperança de que a última hora algú el salvaria. No ha estat així. Les entranyes dels bancs no acostumen a tenir sentiments. La pela és la pela!
aquí no ho fem servir i queda una mica ridícul (i poc entenedor) anar a treure diners d’un caixer i trobar-se amb un rètol que diu que canviarà l’horari del banc per la Setmana Gran. No sé de qui va ser la idea del cartell i qui n’és el responsable. Però trobo que és tenir molt poca sintonia amb el país i poca sensibilitat amb els clients catalans batejar com a Setmana Gran una cosa que s’ha dit sempre Festa Major. Deu ser cosa dels bancs que, en general, cada vegada tenen menys sensibilitat amb els clients per més que se n’omplin la boca tot sovint i no s’adonen que són els clients qui els donen vida i no pas al revés. Ahir mateix vaig decidir posar-me amb contacte amb un banc dels anomenats ètics per tan de fer-me’n client i anar abandonant progressivament el de sempre…
Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.
La paraula selfie s’ha posat de moda. Les selfies –les autofotos- són les que ens fem nosaltres mateixos, en general amb un telèfon intel·ligent o webcam i que s’ha posat de moda pujar-les a un lloc web o a les xarxes socials. No és cap cosa nova: els pintors famosos quasi tots s’han fet sempre autoretrats. Ara, degut a la popularització de les càmeres digitals i dels telèfons mòbils amb càmera, tothom se’n fa. Els adolescents més que ningú potser perquè estan en un moment de la seva vida en que han d’afermar la seva personalitat i les fotos són un mitjà, tal com ha destacat algun psicòleg..
Aquests dies es parla molt de fanatismes, integrismes, fonamentalismes i actituds extremes, referits a religions o corrents religioses. Però, si ho pensem bé, aquestes actituds les trobem en molts camps de la nostra societat. Dit planament i senzilla: trobem gent agressiva, intolerant, intransigent i fanàtica als camps de futbol, a l’escala o ascensor del nostre bloc, als bars, als partits polítics, a les places, a les esglésies, a les tertúlies de ràdio… Gent així, la trobem a tot arreu i em sembla que n’hi ha hagut en tots els temps. Segur que són una minoria, però sempre hi ha hagut persones que s’han pensat que tenien la possessió de la veritat total i l’han volguda imposar per la força. Els integrismes són, en el fons, això i res més.
Estic a favor dels toros. No pas de les corrides de toros, aquesta cosa vergonyosa, cruel i primitiva que alguns anomenen art i espectacle, en el que un pobre animal, cansat, marejat, mig ferit i espantat pel lloc i els crits de la gent ha d’envestir un drap de colors i que té com a objectiu final ser mort per l’espasa d’un “artista”. Respecto a qui encara li agradi (tinc bons amics a qui els agraden molt els toros) aquesta mena de coses, però jo no puc compartir gens ni mica aquest punt de vista, aquestes estètiques estranyes i unes explicacions que ja no duen enlloc de tant passades de moda, tan ràncies i tan poc convincents per a una persona del S XXI. A mi no m’hi trobaran pas defensant aquesta tradició.
Parlar de drets humans és sempre delicat. Les mirades es poden tornar molt primfilades o molt laxes. És difícil ser just i equilibrat i no decantar-se cap a un costat o cap a l’altre d’acord amb pre-judicis o preses de posició intel·lectuals o polítiques predeterminades. Amb tot, hi han circumstàncies que són prou clares per poder-les jutjar sense cap mena de por i hi han fets que són clarament condemnables o lloables sense cap mena de distincions.
para nosotros esta es una cuestión de principio”. Mujica, un ex guerriller que va passar 14 anys a la presó durant el règim militar al seu país, va dir que “no nos podemos hacer los distraídos ante la formidable tragedia de gente que lleva 12, 13 años sin comunicación con el mundo y detenida sin causa probada, ni haber visto un fiscal o un juez. Sin ningún tipo de garantía. Esta es una vergüenza humana”.
I, en contrast, trobem el que Espanya fa amb els immigrants de Melilla. L’Uruguai acull; Espanya deporta i apallissa. L’Uruguai és un país cada cop més obert i progressista i Espanya cada cop és un lloc més tancat i més retrògrada. Ho ha denunciat reiteradament l’organització Human Rights Watch,que va demanat al Govern d’Espanya que investigués si la Guàrdia Civil va colpejar als immigrants enfilats a la tanca de Melilla el 13 d’agost després de difondre un vídeo en què suposadament es veu a agents espanyols utilitzar les porres contra els subsaharians perquè baixin del filat. Ho va fer en un comunicat en què ha denunciat de nou les “deportacions sumàries” al Marroc dels immigrants que aconsegueixen pujar a la tanca.
il·legals: “Retornar immigrants al Marroc sense respectar el degut procés podria posar vides en perill”. “Espanya ha d’acabar amb aquestes expulsions il·legals sense demora”. Segons HRW, aquestes “expulsions” priven als immigrants de demanar asil o una altra protecció internacional. L’organització insisteix que la llei espanyola d’estrangeria obliga la Guàrdia Civil a acompanyar qualsevol immigrant detingut una comissaria de la Policia Nacional per la seva identificació i iniciar els procediments de deportació. “Els immigrants té dret a rebre l’assistència d’un intèrpret i un advocat durant el procés, perquè tinguin l’oportunitat de reclamar protecció internacional”, assenyala HRW en una nota.
Avui, mentre prenia el cafè escarxofat al sofà, anava veient a la tele el reportatge de tots els disturbis que s’estan produint a la ciutat de Ferguson (Missouri) aquests darrers dies, després de la mort del jove Michael Brown a mans d’un policia. Em feien pensar les paraules del President Obama, procurant posar tranquil·litat i mirant de suavitzar les tensions en un moment molt delicat d’una població suburbana dels Estats Units majoritàriament negra i molt colpejada per la pobresa, amb la majoria de policies blancs i amb una administració molt deficient, segons ens expliquen els periodistes. Un autèntic còctel Molotov amb totes les condicions idònies per esclatar perillosament!
Durant una bona colla d’anys vaig fer de voluntari a Càritas de Mollerussa ensenyant català i castellà a immigrants. En general, tinc molt bons records d’aquella experiència de voluntariat. Els darrers anys, però, vaig notar que havia baixat molt l’interès inicial per part de les persones inscrites als cursos i vaig decidir deixar-ho. M’havia cansat una mica perquè vaig notar com queia dia a dia l’assistència als cursos i vaig notar una falta d’interès alarmant. Vaig decidir deixar-ho i fer un respir durant uns anys. Ara que m’he jubilat i tinc més temps, m’han proposat tornar a reprendre aquest mateix servei. Ho he acceptat i ja fa un parell de dies que hem començat.
porque no se sienten españoles, la emprenden contra la fiesta española por excelencia, un símbolo de España.
Podríem dir que “els del setè dia” som els jubilats. M’ha semblat que els podria anomenar així en record del passatge del llibre del Gènesi on diu que “Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet”. No sabem si es va cansar molt o poc. Hem de pensar que, si era Déu, no es devia cansar massa…
