A PEU

Tags: Benet XVI, Església, Papa Francesc

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2nlRbeTu5

Tags: Església, Nadal, Nadala, Pere Casaldàliga

Llibertat, llibertat!

“Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.” ens diu Pere Casaldàliga, en un deliciós text que publica la coneguda Agenda Llatinoamericana 2014. Us convido a llegir-lo:

Amb la seva veu tel·lúrica, eco de moltes veus ancestrals, Mercedes Sosa ens fa una invitació entranyablement humana:
“Hermano, dame tu mano,
vamos juntos a buscar
una cosa pequeñita
que se llama libertad”.

La nostra Agenda 2014 acull la invitació fent de la llibertat el tema i el repte. La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.
Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.

Abordem a l’Agenda el tema llibertat en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des
de sota i a l’esquerra”.

La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col·lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

En ocasió de les commemoracions del mal anomenat Descobriment d’Amèrica, l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món. I seguim destacant a cada Agenda el moment històric i crític d’aquelles Grans Causes. Els textos firmats són responsabilitat de l’autor, però és tota l’Agenda que acull temes conflictius, de candent actualitat, amb esperit amplament ecumènic i macro ecumènic. Dialogant ens humanitzem. Repassant els 22 números de la nostra Agenda conforta veure com aquest diàleg s’ha fet efectiu i actualitzat; com han entrat en el cercle militants populars, estudiants i professors, polítics, agents de pastoral, animadors de comunitat.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:
Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.
Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

PERE CASALDÀLIGA – L’Agenda Llatinoamericana Mundial 2014

Tags: Llibertat, Pere Casaldàliga

Parlar de primavera en plena tardor aquí al Pla d’ Urgell pot semblar un estirabot i un contrasentit  perquè fa tres o quatre dies que se’ns hi ha instal·lat una boira baixa i pixanera que deixa els cossos i l’ambient general gèlids de veritat. Per això potser tenim tantes ganes de fugir d’aquesta grisor meteorològica  i anar a buscar el sol que alegra els ulls i dóna caliu.

I també potser  perquè hem tingut molts anys –massa anys-  de cru hivern eclesial, és que ara tenim tantes ganes de buscar el sol primaveral al que ens convida Balsareny amb el seu Fòrum per trobar una mica de caliu als cors. Parlo de la primavera que vam anar a buscar i que vam trobar ahir a Balsareny tot el bon grup d’assistents al 2n Fòrum de Balsareny, on es va reflexionar durant tot el dia entorn de les causes del bisbe Pere Casaldàliga, fill del poble i profeta universal d’un món i d’una Església diferents.

L’any passat es va celebrar el primer Fòrum, dedicat al 50è aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II i a les causes del bisbe Pere, una de les persones que més i millor va saber copsar l’esperit i la lletra del Concili. Aquest any s’ha volgut commemorar els 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII amb unes molt interessants reflexions de dues persones que hi tenen molt a dir sobre aquests temes i que en saben molt:el jesuïta Josep M Benítez i l’Arcadi Oliveres.

El P. Benítez, historiador i professor de la Universitat Gregoriana de Roma, va fer unes reflexions molt interessants, agudes i en algun moment amb cert sentit de l’humor, sobre l’ Encíclica. Va fer-nos reflexionar sobre el text i els seus conceptes claus i sobre el context i moment històric en que va néixer la “Pacem in Terris”. Com a bon professor d’ història ho va brodar i ens va fer entendre molt més aquesta encíclica, que va ser clau per encetar una nova etapa dins de l’Església i el món.

I va deixar a l’ Arcadi Oliveres que ens parlés del meta text i de tot allò que l’encíclica va remoure i de les conseqüències que encara avui són evident en el món actual. Com sempre, l’ Arcadi ens va metrallar amb un munt de dades que sempre ajuden molt a entendre els camins actuals per on transcorre el món i els sistemes econòmics que el fan rutllar (o potser justament fan que no rutlli massa)…

I un plat fort del Fòrum va arribar a la tarda amb la presentació per part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena, en un primer passi, per a tots els assistents al Fòrum i, en un segon passi, per a tot el poble de Balsareny. Varen ser tres hores d’autèntic gaudi. Un treball molt ben realitzat sobre els any del bisbe Pere al Brasil i tota la feina que hi ha intentat fer durant tots aquests anys. Ens va confessar el Francesc Escribano que, quan el bisbe Pere va veure la mini sèrie, acompanyat d’alguns pocs familiars i amics va confessar que tots els fets i personatges reals que apareixen a la sèrie eren totalment fidels a la realitat. I que els fets i personatges ficticis (que també inevitablement apareixen en qualsevol pel·lícula) podien ser també perfectament reals. En una paraula: que hi va donar el seu vistiplau total. Ara, a esperar que s’estreni (segurament que al febrer) a TV3 i posteriorment a TV1 en versió castellana. S’està treballant encara en la versió brasilera per tal de portar-la també al Brasil.

Com us deia al principi, un autèntic dia de primavera pel clima, les paraules i l’ambient que es va respirar al Fòrum i que sembla que es comença a respirar a l’ Església amb el Papa Francesc. Hem passat una llarga i fosca travessia per un desert eclesial (que també reflexa molt bé la mini sèrie amb els interrogatoris força inquisitorials que va haver de sofrir a Roma el bisbe Pere en mans del llavors Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, cardenal Ratzinger), on  s’han tancat més portes i finestres que no pas se n’han obert; una època en què l’Església s’ha anat quedant enrere i fins i tot ha retrocedit en molts aspectes, mentre el món en general feia molts passos endavant en la majoria d’ àmbits. L’Església, si no vol perdre el carro i quedar fora de joc, s’ha de fer present arreu i ha de donar respostes amb paraules que s’entenguin, tal com ho fa Francesc, uns aspecte que jo valoro molt personalment i que trobo que és urgent que es posi de manifest. La fustigada teologia de l’ alliberament era una de les coses que va aconseguir: fer que vida i fe fossin una sola cosa, anessin de la mà i que fossin  intel·ligibles per a les persones d’avui.

Un grup d’amics del bisbe Pere publica un petit butlletí titulat “’Araguaia amb el bisbe Casaldàliga” on recull cartes  i notícies del bisbe Pere. A la carta número 75 (novembre 2013) , hi ha un article sobre el Papa Francesc i el bisbe Pere. Un dels paràgrafs explica que a l’agost es va celebrar el Capítol General de l’ordre dels Agustins i la Missa d’obertura va ser celebrada pel Papa Francesc, el qual va voler saludar a cadascun dels presents un cop acabada la celebració. Quan va tocar el torn, va parlar amb el P. Paulo Gabriel, que li va dir: “Els agustins tenim una comunitat a la Prelazia de Sâo Felix do Araguaia. Jo he viscut 20 anys amb Dom Pedro Casaldàliga i ara vinc de ser-hi quasi tot el mes d’agost amb ell”. El Papa Francesc li va respondre: “Digui-li que el porto al cor.”

Cal que portem al cor el bisbe Pere, però sobretot cal que hi portem les seves causes i que surti molta gent atrevida com ell per tal de que puguin fer el relleu necessari. Gent com la que ha preparat el Fòrum en són un bon exemple. Gràcies.

Tags: Església, Pere Casaldàliga

El Bisbe de Roma -altrament anomenat Papa Francesc, tot i que diuen que a ell li agrada més sentir-se bisbe de Roma- s’ha posat en un bon embolic amb l’enquesta que ha proposat de fer. Perquè ja se sap que d’una enquesta en pot sortir la cosa més inesperada. O potser la més esperada, ves a saber! Potser el Papa Francesc busca els motius necessaris per donar consistència als seus projectes renovadors. És una manera de donar arguments i reforçar el propi projecte, si surten els resultats que hom ensuma que poden sortir.

Ja deveu saber de què parlo. El papa Francesc vol saber el que els catòlics de tot el món pensen sobre temes relacionats amb la família i que fa molts anys que se’n parla, justament perquè hi han molts catòlics que no estan gens d’acord amb la doctrina actual sobre aquest tema. Perquè el quid de la qüestió no està en l’enquesta en si mateixa sinó a qui va dirigida: no només als bisbes, sinó a tothom. Fins i tot podrien contestar-la els no catòlics a través de canals totalment lliures que s’han anat creant i que faran arribar les respostes a Roma. De fet, hi podrà opinar tothom qui vulgui, cosa que estaria prou bé.

Per això deia abans que aquest Papa es pot haver posat en un bon embolic si surten respostes i aspiracions completament diferents a com estan les coses actualment. Perquè, segons el que surti, l’obligarà moralment a fer canvis i  plantejaments de fons molt nous i potser una mica atrevits pel pensament de tants i tants integristes con hi ha dins de l’església. Hi han molts bisbes, capellans i laics que no volen sentir a parlar gens ni mica de canviar la doctrina actual sobre homosexualitat, separats i divorciats, avortament, imatge de família, sexualitat, etc. La doctrina actual ja els està bé a una bona colla de gent i no ho està gens ni mica per una altra bona part que pensa completament diferent i que durant molts anys no han estat escoltades gens ni mica les seves opinions. Ja sabem que l’Església no ha estat cap exemple de democràcia al llarg de la història…però també sabem que potser és hora de començar a canviar coses perquè ho sigui una mica més. El món canvia i ja seria hora de que l’església comencés a canviar una mica en coses que són totalment opinables i modificables i que, fins tot, amb el temps s’han anat tornant  exemple i paradigma del que no és l’evangeli. Jesús no anava per la vida condemnant la gent, ni fent lleis que empresonessin les persones. L’Església no ha de ser cap duana, diu Francesc. Tot el contrari: si alguna cosa va fer Jesús, va ser alliberar la persona en tota la seva dimensió, sobretot intentant alliberar-la interiorment.

Deia que el papa s’ha posat en un bon embolic perquè no tindrà altre remei que passar a l’acció. Les bones paraules i la bona intenció que sembla tenir ja les coneixem. Ara vindrà l’hora dels fets i és quan es començaran a escoltar els xerics i les exclamacions d’alguns que ja sabem que són molt refractaris als canvis. Perquè aquest Papa, si alguna cosa ha fet clarament, ha estat donar senyals clares de voler canviar d’estil, formes de fer i coses que no s’avenen gaire amb l’ evangeli. N’ha donat prova fefaent en mil detalls -i ara ho acaba de reblar- amb aquesta espècie d’encíclica (tot i que només és una Exhortació Apostòlica) que titula EVANGELII GAUDIUM i que ja ha fet molt d’enrenou. Jo no l’he llegida sencera encara, però sí que he llegit alguns comentaris d’experts que afirmen que potser descol·locarà a molts i que pot ser molt important en l’esdevenidor d’aquesta església que vol reconstruir Francesc (com va intentar fer-ho Francesc d’Assís). La majoria d’experts coincideixen en que la seva voluntat és la d’ impulsar un canvi molt profund en l’ Església a partir de la seva obsessió pels pobres i el compromís per la justícia. Un compromís que ens hauria de remoure a tots i que hauria d’anar canviant les nostres consciències massa adormides.

Tags: Església, Papa Francesc

Un grup de cristians/es de base de Balsareny -el poble on va néixer Pere Casaldàliga- tenia un somni que es va fer realitat ara fa un any. El somni era celebrar el “1r Fòrum de Balsareny. Les causes del bisbe Pere Casaldàliga”, centrat en el Concili Vaticà II, amb motiu dels 50 anys d’aquest gran esdeveniment eclesial.

Però a la gent de Balsareny no se’ls acaben fàcilment els somnis i, com que segueixen somniant, aquest any han convocat un Segon Fòrum  pel proper dia 7 de Desembre seguint el consell que el mateix Pere els donava:  “Que aquest sigui l’inici de molts altres Fòrums, sempre en la caminada que fem junts per les causes del Regne. Sigui on sigui em tindreu al vostre costat”.

En la convocatòria que fan ens ho expliquen millor:

“És per això que un any després seguim somiant. I, malgrat que les notícies i informacions diverses que ens transmeten els mitjans de comunicació són poc esperançadores, nosaltres seguim somiant en un món millor (la utopia de la qual parla el P. Pere i que és la de l’Evangeli), on la justícia, la fraternitat, la pau, l’amor…omplin la Terra a vessar. Somiem igual com fa 50 anys somiava el papa Joan XXIII en escriure l’Encíclica “Pacem in Terris” (11 d’abril de 1963) i com també fa 50 anys somiava el Dr. Martin Luther King (28 d’agost de 1963), dos referents que tenim ben presents en el Fòrum 2013, juntament amb els germans cristians de l’Orient Mitjà, Síria i Palestina, que any rere any criden i expressen el seu anhel profund de ser alliberats del mal i del pecat de l’ocupació militar de llurs terres, alhora que alcen les seves veus en solidaritat amb tots aquells que han sentit la tirania de la injustícia .

Ens diu la Constitució Gaudium et Spes: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles del Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor.” Enguany pretenem ajuntar aquests somnis i esperem que també hi podem afegir el somni del Papa Francesc, d’una església més pobra, oberta i acollidora als sense veu i als més necessitats. Desig i somni que enllaça i uneix al Papa Joan XXIII, al bisbe Pere Casaldàliga i al Papa Francesc. Que la gran causa de la justícia, la pau, els drets humans, que és causa del bisbe Casaldàliga, del papa Joan XXIII, del Dr. Martin Luther King, dels cristians de Palestina, descendents dels primers cristians, de multitud d’homes i dones de bona voluntat, i que hauria d’esdevenir causa de tot ésser humà, sigui un motiu més per a la joia i per a l’esperança en contemplar-se la seva aplicació i la seva presència arreu del món, pel bé de tota la humanitat. Que aquest segon Fòrum de Balsareny ens ajudi a reflexionar-hi i a ser-ne artífexs”.

Una de les moltes coses interessants que tindrà el Fòrum serà l’estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, sobre la vida del bisbe Pere Casaldàliga a Sao Félix do Araguaia, al Brasil, basada en l’obra del Francesc Escribano.

Aquest és el programa per si a algú li interessa:

Dissabte, 7 de Novembre, a la Sala el Sindicat de Balsareny (Bages)
2n FÒRUM DE BALSARENY AMB LES CAUSES DE PERE CASALDÀLIGA
Els anhels i els somnis d’un món basat en la Pau i la Justícia (als 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII)

9,30 h. Inscripcions
10 h. Benvinguda i presentació de la Jornada
10,15 h. Vídeo introductori
10,30 h. Taula rodona: “Als 50 anys de l’encíclica PAU A LA TERRA.
Les condicions necessàries per construir la pau”
– Josep Antoni Benítez, jesuïta i ex-degà de la Universitat Gregoriana de Roma.
– Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau
– Lucía Ramon, teòloga
12 h. Reconeixement del 2n Fòrum de Balsareny
12,30 h. Debat per grups
13 h. Posada en comú
14 h. Dinar
16 h. Presentació del document : “Kairós per la Pau de cara a treballar l’Advent i el Nadal” a càrrec de Martí Olivella, de NOVA
16,30 h. Semblances entre Joan XXIII, Pere Casaldàliga i el Papa Francesc, a càrrec de Ramon Cabana, sacerdot de la diòcesi de Solsona
17 h. Presentació pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, a càrrec de Francesc Escribano, autor del llibre original, i la presència d’alguns actors
17,30 h. Passi de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”
21 h. Pre-estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella” per a la gent del poble de Balsareny
21,30 h. Pregària interreligiosa per la Pau i la Justícia

Només des dels pobres es pot construir la veritable pau,
que és fruit de la justícia. Estem massa acostumats a
veure la pau com una amnistia d’armes simplement.
Les armes poden callar, però la injustícia, l’opressió,
la dependència, el deute extern…segueixen cridant.
La pau és, abans que res, un sinònim de la justícia.
I un sinònim de la solidaritat.
Aquest és el nou nom de la pau.
Només hi haurà pau quan hi hagi un sol món,
humanament fratern.
Pere Casaldàliga

Tags: Església, Pere Casaldàliga

La cosa fa temps que és prou greu com per a que algú hi digués alguna cosa. I, per fi, el bisbe Pardo de Girona l’ha dit, l’ha dit prou bé i ha parlat clar. Ja era hora! I els altres bisbes catalans no hi tenen res a dir?. El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, va aprofitar l’homilia que va fer ahir per Sant Narcís per lamentar l’actitud de la cadena de televisió 13 TV.

Aquest canal de TV té com a principal accionista en aquests moments la “Conferencia Episcopal Española” i diu que “la seva programació es basa en la difusió dels valors i credo de l’Església Catòlica, tot centrant-se en continguts per a tots els membres de la família”. Això seria molt discutible en alguns programes i totalment fals en altres. Perquè atiar el foc constantment contra Catalunya en les tertúlies, ser tant partidistes com són i tan poc objectius en la majoria de les opinions i ser tant poc plurals no és cap “valor” i més aviat seria un “contravalor”. Això mateix ja passava exactament amb la Cadena COPE (ara força menys) i ja n’havia parlat alguna vegada que m’estranyava que ningú de pes de l’església catalana digués res. O, almenys, que no ho digués clar i alt. Em consta que “sotto voce” sí que s’havia dit alguna cosa i s’havien fet algunes gestions perquè algun locutor deixés d’insultar i, fins i tot, al final van fer-lo fora de l’emissora. Ara hauria de passar el mateix en aquest canal de TV i, almenys els bisbes catalans, haurien d’elevar la seva protesta com ho ha fet el bisbe de Girona amb aquestes paraules: “Demano perdó públicament pels insults i els menyspreus d’una cadena de televisió vinculada als bisbes”.

Aquesta és la primera cosa que volia destacar del bisbe Pardo. Però n’hi ha un parell més que són tan o més importants i que potser poden passar desapercebudes. Les va dir en la mateixa homilia ahir a la Catedral. Va dir que és ‘“una gran riquesa que hi hagi projectes polítics diferents que desitgin diverses configuracions polítiques per a Catalunya”. En aquest sentit, va fer una crida perquè l’Església sigui “promotora del diàleg”, “demani informació i raons de cada opció política i de les seves conseqüències”. També va reclamar, però, que no es menystingui ni s’atemoreixi “el qui té opcions diferents de les pròpies” i s’evitin els insults i menyspreus. Així mateix, va tornar a reivindicar el dret dels ciutadans a participar en una consulta. “Com a Església cal recordar i defensar els drets fonamentals dels ciutadans, entre els quals el de poder opinar i ser escoltats en decisions fonamentals que afecten la seva vida i la societat”, va exposar. (Diari El Punt/AVUI).

I, finalment n’hi ha una tercera -que vull destacar de forma especial perquè ens toca molt de prop al sector social en el que treballo- i és que va aprofitar l’homilia per fer un toc d’atenció als governants sobre les polítiques d’ajustaments pressupostaris: “Permeteu-me que, com a captaire, faci un prec als qui teniu la responsabilitat de la polis, els polítics: si és del tot necessari retallar, feu-ho per dalt no per baix.” I va destacar especialment “els actes de generositat de moltes i moltes persones que, d’una manera anònima, han ajudat d’altres persones perquè puguin viure”, reconeixent el treball d’entitats com ara Càritas, el Banc dels Aliments, la Creu Roja i els patronats.

Justament aquest dies els centres lleidatans que donen suport a les persones amb discapacitat intel·lectual estan fent una recollida de firmes i una “Campanya en defensa de les persones amb discapacitats intel·lectuals” per tal de que puguin tenir dret a una vida digna, al treball i a l’habitatge. Des del 2010 s’han reduït tant les subvencions que corren perill aquests drets i, per tant, corre perill una de les parts més febles de la societat com són els discapacitats intel·lectuals. Un retrocés en aquest àmbit tal com s’està produint la societat no se’l pot permetre. Com deia el bisbe Pardo molt encertadament: “SI ÉS DEL TOT NECESSARI RETALLAR, FEU-HO PER DALT I NO PER BAIX”.

Tags: Bisbe Francesc Pardo, Crisi, Discapacitats intel·lectuals, Església, POLÍTICA, SOCIETAT

Molt poca gent deu saber –com tampoc ho sabia jo- qui era la Germana Genoveva, una de les monges de la comunitat que treballa a la Prelatura de São Félix do Araguaia (diòcesi del Bisbe Pere Casaldàliga) des dels seus orígens.  En una comunicació que rebo setmanalment de SERVICIOS KOINONIA -on hi escriu Leonardo Boff- se’ns dóna aquesta notícia. Per considerar que l’article de  Boff és interessantíssim us el vull transcriure.

Mort i sepultura de la germaneta Genoveva, llevadora del poble Tapirapé (2013.10.11)

El 24 setembre 2013 va morir en el llogaret dels indígenes Tapirapé, a l’Araguaia, la Germaneta de Jesús Genoveva, francesa d’origen. Ella i les seves companyes han viscut una experiència que l’antropòleg Darcy Ribeiro considerava una de les més exemplars de tota la història de l’antropologia: la trobada i la convivència d’algú de la cultura blanca amb la cultura indígena. Aquest és el testimoni de Canuto, que sap bé de la vida i obra de la Germaneta Genoveva. Així descriu la seva mort:

« Al matí del dimarts 24 Genoveva estava bé. Havia pastat fang per a l’arranjament de la casa. Dinava tranquil·lament amb la germaneta Odile. Estaven descansant quan es va queixar de dolor al pit. Odile va anar ràpidament a aconseguir transport per portar-la al hospital de Confresa. Durant el camí la respiració es va anar fent més difícil. Va morir abans d’arribar a l’hospital.

De tornada al llogaret, consternació general. Genoveva havia vist néixer gairebé al 100% dels Apyãwa (així es deien a si mateixos els Tapirapé. Així es tornen a auto denominar avui), en aquests 61 anys de vida compartida.

Els Apyãwa van voler sepultar-la segons els seus costums, com si hagués mort una altra Apyãwa. Els cants fúnebres, ritmats amb els passos, es van perllongar per molt temps, durant la nit i el dia següent. Se sentien molts plors i lamentacions.

Segons el ritual Apyãwa, Genoveva va ser enterrada dins de la casa on vivia. La tomba va ser oberta amb tota cura pels Apyãwa, acompanyada de càntics rituals. A una alçada d’uns 40 centímetre de terra van ser col·locats dos travessers, un a cada extrem. A aquests travessers va ser amarrada l’hamaca que va quedar com una hamaca estesa com qui està dormint. Per sobre dels travessers es van col·locar posts i sobre les posts es va col·locar la terra. Tota la terra que van posar al damunt va ser porgada per les dones, com és la tradició. L’endemà aquesta terra es va mullar i es va modelar de manera que quedés ferma i espessa com la terra batuda. Tot acompanyat de càntics rituals.

En la seva hamaca on dormia cada dia, Genoveva dorm el somni etern entre aquells que va escollir perquè fossin el seu poble.

La notícia de la seva mort va volar per la regió, per Brasil i pel món. Van venir molts Agents de Pastoral. Els coordinadors del CIMI ( Consell Indígena Missioner ) de Cuiabá, van arribar després d’un viatge de més de 1.100 Quilòmetres quan el cos estava ja a la tomba, encara cobert només amb les fustes. Els Apyãwa les van retirar perquè els que acabaven d’arribar la veiessin per última vegada en la seva hamaca.

Als càntics rituals dels Tapirapé es van anar barrejant altres càntics i testimonis de la caminada cristiana de la germaneta Genoveva. Al final, el cacic va dir que els Apyãwa estaven tots molt tristos amb la mort de la germaneta. Parlant en portuguès i en tapirapé va ressaltar el respecte amb què sempre van ser tractats per les germanetes durant aquests seixanta anys de convivència. Va recordar que els Apyãwa deuen la seva supervivència a les germanetes, ja que quan elles van arribar, ells eren molt pocs i avui arriben a gairebé mil persones.

Plantada en territori Tapirapé està Genoveva, un monument de coherència, silenci i humilitat, de respecte i reconeixement de la diferència, provant com és possible  amb accions simples i petites, salvar la vida de tot un poble. Salutacions: Antonio Canuto » .

***

Al setembre de 2002 després d’ una trobada amb la Germaneta Genoveva vaig escriure un petit article al Jornal do Brasil que reprenc aquí a part.

Les Germanetes de Foucauld són testimoni de la nova forma d’evangelització, somiada per tanta gent a Amèrica Llatina: en comptes convertir les persones, ensenyar-los la doctrina i construir esglésies, van decidir encarnar-se en la cultura dels indígenes i viure i conviure amb ells. En el nostre temps aquest camí va ser viscut pel Germà Carles de Foucauld que al principi del segle XX va anar al desert d’Algèria, entre els musulmans, no per anunciar, sinó per conviure amb ells i acollir la diferència de la seva cultura i de la seva religió. Això mateix han fet les Germanetes de Jesús entre els indis Tapirapé al nord-oest del Mato Grosso, prop del riu Araguaia.

El dia 17 setembre 2002 vaig assistir a la celebració dels cinquanta anys de la seva presència al costat dels Tapirapé. Allà hi havia la pionera, la Germaneta Genoveva, que a l’octubre de 1952 va començar la seva convivència amb la tribu.

Com van arribar-hi? Les germanetes van saber a través dels frares dominics francesos que missionaven en terres de l’Araguaia, que els Tapirapé s’estaven extingint. Dels 1500 que hi havia antigament s’havien reduït a 47, a causa de les incursions dels Kayapó, de les malalties dels blancs i de la manca de dones. En l’esperit del Germà Carles, d’anar per conviure i no per convertir, van decidir unir-se a l’agonia d’un poble.

En arribar, la Germaneta Genoveva va escoltar del cacic Marc: "Els Tapirapé desapareixeran. Els blancs ens destruiran. Terra val, caça val, peix val. Només l’indi no val res ". Ells havien interioritzat que no valien res i que estaven condemnats a desaparèixer inexorablement.

Elles van arribar i els van demanar hospitalitat. Van començar a viure amb ells l’evangeli de la fraternitat, al camp, en la lluita per la iuca de cada dia, a aprendre la seva llengua i a incentivar tot el d’ells, religió inclosa, en un recorregut solidari i sense retorn. Amb el temps van ser incorporades com a membres de la tribu.

L’autoestima d’ells va créixer. Gràcies a la mediació d’elles van aconseguir que dones karajá es casessin amb homes Tapirapé i es garantís així la multiplicació del poble. De 47 avui arriben a gairebé mil. En 50 anys elles no convertir ni a un sol membre de la tribu. Però van aconseguir molt més: es van fer llevadores d’un poble, a la llum d’aquell que va entendre la seva missió de "portar vida i vida en abundància", Jesús .

Quan vaig veure la cara d’una índia tapirapé i el rostre envellit de la germaneta Genoveva, vaig pensar: si s’hagués tenyit el cabell blanc amb tucum podria passar per una perfecta dona tapirapé. Va realitzar de fet la profecia de la fundadora: "Les germanetes es faran Tapirapé, per des d’aquí anar als altres i estimar-los, però seran sempre Tapirapé " .

No hauria de seguir per aquest camí el cristianisme si volgués tenir futur en un món globalitzat? ¿L’evangeli sense poder i la convivència tendra i fraterna?

 LEONARDO BOFF

Tags: Església, Germana Genoveva, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ

Ahir al vespre vaig voler mirar “El Convidat” a TV3 per escoltar el que diria el Bisbe Novell. El programa em va deixar un mal regust de boca per tot un munt d’afirmacions que vaig escoltar i per una colla d’actituds que no acabo de comprendre a aquestes alçades. Els bisbes haurien de ser “Pastors” però alguns d’ells s’empenyen en voler esdevenir “pastorets”, recordant com de ridículs surten retratats alguns pastors del popular gènere teatral nadalenc que anomenem “pastorets”.

Dic això perquè, escoltant el bisbe Novell, em va semblar viure encara en aquell ingenu somni del Lluquet i el Rovelló la nit de Nadal que els fa viatjar fins a les calderes d’en Pere Botero i que fa que l’espectador no se’ls pugui prendre gens seriosament. Com no podrà prendre’s seriosament la major part de la societat (cristians i no cristians) algunes afirmacions que vaig escoltar ahir i que encara ressonen en la boca d’alguns bisbes, que sembla que que només van estudiar eclesiologia tridentina i el Vaticà II els ha relliscat olímpicament.

El Papa Francesc no fa massa va dir que “els sacerdots i els bisbes han de ser pastors amb olor a ovella”, “que no siguin mers gestors” i que “han de sortir a les perifèries on hi ha sofriment i sang vessada” i “que deixin de ser col·leccionistes d’antiguitats o de novetats en lloc de ser pastors amb olor a ovella”. I què vol dir ser pastor amb olor a ovella?. Segons el que jo entenc -quan llegeixo la interpretació que alguns molt  bons teòlegs fan de l’ Eclesiologia del Vaticà II- un pastor ha de ser proper a les persones, ha de saber escoltar els signes dels temps i llegir i escoltar les penes i alegries, les angoixes i les esperances quotidianes de la gent (també dels no creients). Perquè l’ Església ha de tenir una paraula d’esperança i d’acolliment per a tothom, com la tenia Jesús, i no sols ha de servir per condemnar, crear complexos, fer gent sense criteri ni veu pròpia i enviar-los de cap a l’infern si no fan el que ella diu.

Avui mateix llegia CATALUNYA RELIGIÓ.CAT com Salvador Pié  (teòleg, president de la Fundació Blanquerna) destacava que de la llarga i ja famosa entrevista del Papa Francesc a la revista Civiltà Cattolica se’n podien treure alguns punts claus:

1) Una Eclesiologia clarament arrelada en el concili Vaticà II i crítica envers els ideòlegs de la tradició, els tradicionalistes:

2) Una Església abocada totalment al món i a les seves necessitats, agudament comparada a “un hospital de campanya” i a la figura evangèlica del Samarità:

“3) Una Església més sinodal –amb un lloc més visible de la dona-, tot revisant l’exercici del Ministeri Petrí

Llegint l’entrevista del Papa no seria hora de començar a escoltar el repte que ell fa a renovar l’ Església i replantejar preguntes que podien estar molt bé èpoques passades però que ara necessiten respostes noves i plantejaments molt més lliures i moderns?. El Papa, a l’audiència que va fer a residència de l’ arquebisbe de Rio, va demanar davant de 40 bisbes de “cuidar l’esperança” del poble i fer-se noves preguntes. Va dir, per exemple:

Cal que , com a pastors , ens plantegem interrogants que fan referència a la marxa de les Esglésies que presidim . Aquestes preguntes serveixen de guia per examinar l’estat de les diòcesis en l’assumpció de l’esperit d’Aparecida i són preguntes que convé ens fem freqüentment com a examen de consciència .
1 . ¿Procurem que el nostre treball i el dels nostres Preveres sigui més pastoral que administratiu? ¿Qui és el principal beneficiari de la tasca eclesial, l’Església com a organització o el Poble de Déu en la seva totalitat?.
2 . ¿Superem la temptació d’atendre de manera reactiva els complexos problemes que sorgeixen? ¿Creem un hàbit proactiu? ¿Promovem espais i ocasions per manifestar la misericòrdia de Déu? Som conscients de la responsabilitat de replantejar les actituds pastorals i el funcionament de les estructures eclesials, buscant el bé dels fidels i de la societat?
3 . A la pràctica , fem partícips de la Missió als fidels laics ? ¿ Oferim la Paraula de Déu i els Sagraments amb la clara consciència i convicció que l’Esperit es manifesta en ells ?
4 . És un criteri habitual el discerniment pastoral, servint-nos dels Consells Diocesans? Aquests consells i els Parroquials de Pastoral i d’Afers Econòmics ¿són espais reals per a la participació laïcal en la consulta, organització i planificació pastoral? El bon funcionament dels consells és determinant. Crec que estem molt endarrerits en això .
5 . Els pastors, bisbes i preveres, tenim consciència i convicció de la missió dels fidels i els donem la llibertat perquè vagin destriant, d’acord amb el seu procés de deixebles, la missió que el Senyor els confia? Els donem suport i acompanyem, superant qualsevol temptació de manipulació o submissió indegudes? Estem sempre oberts per deixar-nos interpel·lar en la recerca del bé de l’Església i la seva Missió en el món?
6 . Els agents de pastoral i els fidels en general ¿se senten part de l’Església, s’identifiquen amb ella i l’acosten als batejats distants i allunyats? ".

Totes aquestes paraules i aquesta manera de parlar em sonen molt millor i les considero paraules de Pastor, d’algú que sap dirigir i que té autoritat no pas perquè se l’ha pren per la força sinó perquè  li han donat i se l’ha guanyada. Tot el demés són paraules de “pastoret”, molt apropiades per riure una estona en una tarda nadalenca.

Tags: Bisbe Novell, Església, RELIGIÓ

Devia ser l’any 1978 o 79, no ho recordo bé. Feia un parell o tres d’anys que jo havia arribat a l’ Uruguai i tenia un company que havia fet un curs de formació d’agents de pastoral al COM (Centre d’ Orientació Missionera) de Caxias do Sul , un centre que havia aconseguit renom gràcies a la categoria dels seus professors i a l’orientació progressista que tenia, en un ambient de fosques dictadures a tot el con sud d’ Amèrica Llatina. Sempre em parlava molt bé d’aquest curs i em va fer venir ganes de fer-lo. Un dels organitzadors d’aquests cursos era un company nostre que es deia Juan Martín Posadas (jesuïta uruguaià) i entre els professors convidats hi va haver durant molts anys el bisbe Pere Casaldàliga que, deia ell, hi anava amb molt de gust a compartir i a aprendre.

Des de la seva senzillesa i humilitat deia que a Caxias hi aprenia molt, tot i que estic segur que era molt més el que ell hi sembrava. Ja és prou coneguda la lluita que el bisbe Pere va tenir, des del principi del seu episcopat a la seva diòcesi, en favor d’unes causes que va fer seves i que l’han acompanyat fins ara, ja vell, malalt i bisbe emèrit.

Aprofitant aquesta circumstància va ser quan, amb el meu amic Sebastià, vam proposar-nos fer-li una visita per tal de poder-lo conèixer personalment i poder compartir un parell de dies amb ell. A nosaltres ens feia molta il·lusió i sabíem que a ell també segurament també n’hi podria fer poder xerrar una mica en català i poder parlar de la comuna diòcesi de Solsona a la que pertanyíem ell i nosaltres. Ell, un home obert a tot el món, sempre ha tingut unes arrels catalanes ben clares, que no ha amagat mai i a les que no ha renunciat ni negat tampoc mai.

D’aquesta manera és que vaig conèixer el bisbe Pere, un bon record que guardaré sempre. Vam compartir moltes estones de conversa durant aquells dos dies que hi vam ser i recordo especialment la seva senzillesa i la seva proximitat en el tracte amb tothom. Recordo que un dia li vaig demanar permís per gravar-li una d’aquestes xerrades per tal de poder-la enviar a Mn. Climent Forner per si creia convenient publicar-la al Full Diocesà de Solsona, del quan n’era director. Vaig fer la gravació, certament, però va quedar tan malament (no sé si per culpa de la cinta o de l’aparell) que costava molt poder-la escoltar bé. Una autèntica llàstima!.Igualment, però, la vaig enviar i no recordo si la van publicar o no.

Tot això ho recordo ara que -aprofitant les vacances- he tingut ocasió de rellegir algun dels articles que formen el llibre que van fer un grup de personalitats amb motiu dels 80 anys del bisbe Pere. És un llibre que recomano vivament si encara no l’heu llegit. Es titula “"PEDRO CASALDÁLIGA. Las causas que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad”. Podeu llegir-ne l’índex clicant aquí. 

El bisbe Pere ha estat un exemple de fidelitat durant tota una vida a un munt de “grans causes”, resumides en un amor incondicional a la “Patria Grande Latinoamericana” i a la seva gent més pobra: indígenes, camperols sense terra. Tot, des d’una visió d’un Déu que allibera a través de persones amb consciència social i eclesial. Benjamín Forcano, coordinador d’aquest llibre, recull unes paraules del bisbe Pere on ho resumeix tot:

“Va ser ell qui ens va donar la pista: parlar de mi mateix i de la meva vida, no; parlar de les causes que han centrat la meva vida, si. Perquè les causes de la meva vida valen més que la meva vida. A vegades els periodistes em pregunten més per la meva vida que per les meves causes. Això és quedar-se a la superfície. Jo sempre dic canviant la d’Ortega i Gasset, que jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida .

Causes meves, i no només meves, són: la terra, l’aigua, l’ecologia, les nacions indígenes, el poble negre, la solidaritat, la veritable integració continental, l’eradicació de tota marginació, de tot imperialisme, de tot colonialisme, el diàleg interreligiós i intercultural, la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humà, que és l’existència d’un primer món i un tercer món (i un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, fills del Déu de la vida ".

Sense voler, diu Forcano, el bisbe Pere ens ofereix tot un programa. Un programa ben definit, amb punts bàsics i el camí per solucionar-los.

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Ja fa més de quatre mesos que va ser escollit aquest argentí que la majoria de gent no coneixíem de res i que ara ja coneix tothom. En aquest curt temps s’ha fet popular, ha despertat moltes esperances i també molts recels. S’ha parlat molt dels seus gestos, de la seva manera de fer, dels petits canvis que ha començat a fer. Però em dóna la sensació que això només ha estat l’aperitiu i que ara, passat l’estiu, començarà el dinar de veritat.

L’aperitiu acostuma a dir com serà el dinar que vindrà després. L’aperitiu, des del meu punt de vista, ha estat bo i no ha estat allò de sempre i que no crida l’atenció. Aquest bon home ja ha començat a servir algunes coses originals. Però no ens podem quedar de cap manera amb això perquè jo em sentiria defraudat i decebut. Ens ha posat la mel a la boca i si després no ve res més…

Però estic segur que vindran coses. Ara va de bo. Aquests dies a Rio segurament que ja veurem i escoltarem coses interessants, tot i que aquestes concentracions i viatges multitudinaris a mi no m’agraden gens ni mica. Aquesta visita ja la trobar programada i l’havia de fer tant sí com no, però seria molt millor que no continués per aquest camí i sembla que ja ha insinuat que alguns tipus de viatges no el farà. Veurem.

Fins ara ha estat el moment dels gestos. Ara comença el moment dels fets. Fins ara no ha fet coses que el comprometessin massa. Ara comença l’hora de la veritat i serà quan haurà de fer la feina bruta, difícil i sempre dura dels canvis a la Cúria. I aquí s’hi pot agafar els dits perquè allà hi ha molts llops amb pell de corder que li posaran tants pals a la roda com puguin. Això ja s’espera i ell ja s’ho espera. També ho ha dit.

N’hi haurà prou en fer reformes a la cúpula? N’hi haurà prou de fer reformes en la forma i no fer-les en el fons?. Darrere de cada reforma, darrere de cada gest, darrere de cada sermó o encíclica hi ha d’haver una teologia nova i una nova forma d’entendre Déu, l’ Església, la societat, la persona, l’economia… i tantes i tantes coses. L’església no pot quedar-se tancada en sí mateixa i desconnectada de la realitat. Els teòlegs han de poder dir lliurement les coses i no tallar-los les ales tal com s’ha fet aquests darrers anys. Els bisbes de tot el món han de poder dir la seva d’acord amb les diferents cultures i les diferents sensibilitats, que no es poden negar ni ofegar tal com s’ha fet també en aquests darrers anys. Si cal fer un altre Concili, que el faci. S’hi s’ha d’escombrar casa, que es faci i que es faci sense amagar la porqueria sota les catifes, que al Vaticà i als palaus episcopals n’hi ha massa. Potser caldrà treure catifes i tot i deixar el terra original ja que massa vegades les catifes amaguen la realitat que hi ha a sota. A vegades el terra no és prou bonic però és l’autèntic. És el que hi ha i és el que volem.

Les coses no són fàcils de canviar i els canvis sempre són difícils i lents perquè significa un canvi de mentalitat. Però a mi em sembla que ja faria molt aquest bon home d’ insinuar camins i alguns punts importants cap on anar. Traçar rutes i camins per tal d’anar-los fent poc a poc; anar traient pedres del mig del camí per tal de que s’hi pugui caminar millor; netejar de males herbes i treure les bardisses… Molta, molta feina l’espera!

Jo ja fa temps que segueixo la major part dels gestos, dels sermons i del que va dient sense que sembli que li doni importància. Però va deixant anar coses… La música m’agrada i ara falta veure com serà la lletra. Una bona cançó ha de tenir les dues coses interessants i ben treballades. Ara és el moment de posar-se a treballar de valent. Caldrà escoltar-lo a Rio, calia haver-lo escoltat a Lampedusa, cal escoltar els breus comentaris que fa a les misses diàries, cal anar escoltant el que diuen els que el coneixen de fa temps i els que saben les seves dèries. Tot plegat fa que l’esperança que la majoria de gent hi tenim posada es vagi convertint en realitats i en canvis, no sols de cara sinó de fons. Fins ara ha agradat molt més, que no pas ha disgustat, tot i que una minoria deu tenir posada la por al cos. Pregarem per ell –tal com va demanar que ho féssim- per tal de que Déu l’ajudi a ser valent i pugui fer el que s’ha proposat fer i que trobi les persones adequades  per fer-ho.

Tags: Papa Francesc, RELIGIÓ, Teologia

Lluís Bou recull al diari EL SINGULAR DIGITAL una carta de Mossèn Ballarín on defensa Mas i el procés independentista.

Mossèn Josep Maria Ballarín ha fet una contundent defensa del president Artur Mas i del procés independentista que viu Catalunya, en el nou llibre que ha escrit titulat "Pluja neta, bassals bruts", en el qual ha decidit parlar de política.

En la forma d’una carta adreçada a Mas, Ballarín fa un repàs molt gràfic d’episodis històrics i surt en defensa del president de la Generalitat per tal que condueixi el procés sobiranista, davant els atacs que ha rebut. L’autor de ‘Mossèn Tronxo’ aposta amb realisme escèptic de pagès per "una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa".

Publiquem com avenç editorial la carta completa de Ballarín, que inicialment era un article a El Matí Digital. Es pot llegir com un dels capítols del volum editat per Efadós.

"President

Amic Mas, no et tracto d’honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i  honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t’entengui, no tens res de l’èpica gloriosa del President Macià ni d’aquella follia urgellenca del malaurat Companys.  I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t’acabi d’entendre en allò més bell que ets.

Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaires de la política del país.

Ets el tipus d’home més estrany que produeix la política d’aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d’ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves què et dic, ets un home normal, la mena més estranya d’homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l’instint de mestre Pujol no l’enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d’enllà.  Com que no em ve d’una ratlla t’ho explicaré com un dels meus records del temps de la República.  Discutint de l’Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d’Espanya" i feia l’elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d’Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l’esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d’ençà de la transició, tots els governs d’enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu.  Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans, i molt menys anant de gairell com l’edifici de Bankia, mai no serà capaç de saber què s’amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d’independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se’ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.

I vet ací.  Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense  els pollastrets de vuit rals t’han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític.  Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l’únic camí.

Tu ets l’únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T’han bastonejat, amb el que diuen els diaris d’enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se’ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarín"

Tags: Independència, Josep M. Ballarín

Els que llegiu el meu blog i potser no sou “de missa” potser us farà estrany que durant dos dies seguits us parli del Papa Francesc. De tant en tant, sí que m’agrada comentar temes d’església però fer-ho tan seguit normalment no ho faig. Però és que aquests dies –com us deia en el post anterior- m’he enganxat amb el que aquest home diu i no puc superar la temptació de compartir-ho.

No sé –ni m’interessa massa- si Francesc és de dretes, d’esquerres, conservador, lliberal o el què sigui…No m’interessa gens. Però sí que m’interessa que a Roma es parli un altre llenguatge i es facin uns altres gestos. Llenguatge i gestos plens de sentit, de contingut i d’importància, des de la meva manera de pensar.

Avui us torno a portar unes quantes perles extretes d’un diàleg amb els membres de la CLAR el dia 06.06.13. En un gest sense precedents, el Papa Francesc va rebre i va dialogar durant una hora amb la directiva de la Confederació Llatinoamericana i Caribenya de Religioses i Religiosos (CLAR). Va conversar amb ells asseguts en cercle, entre iguals, com era en les primeres comunitats fundades per Jesús…. Tot un signe i una manera de fer completament diferent a la que estàvem acostumats aquests darrers temps i, per altra banda, tal com hauria de ser.

En un ambient de confiança i senzillesa, Francesc va instar els líders de la a CLAR a no tenir por a continuar portant la seva missió als límits i les fronteres … "Coratge! ¡Avanceu per nous horitzons! No tingueu por de córrer riscos anant als pobres i els nous subjectes emergents en el continent", va assenyalar el Papa Bergoglio, qui al final de la trobada va agrair emfàticament a la vida religiosa ser "senyal i testimoni de l’Evangeli "en molts llocs d’Amèrica Llatina i Carib. Els va dir:

· Obriu portes … obriu portes!

Us equivocareu, ficareu la pota, això passa! Potser fins i tot us arribarà una carta de la Congregació per a la Doctrina (de la Fe) dient que vau dir tal o qual cosa … Però no us preocupeu. Expliqueu el que hagueu d’explicar, però seguiu endavant … Obrin portes, feu alguna cosa aquí on la vida clama. Prefereixo una Església que s’equivoca per fer alguna cosa que una que es emmalalteix per quedar tancada …

· (Sobre la seva elecció) No vaig perdre la pau en cap moment, sabeu? I això no és el meu tarannà, jo sóc més de preocupar-me, de posar-me nerviós … Però no vaig perdre la pau en cap moment. Això em confirma que això és de Déu …

· (En referir-li l’esperança que ens han portat els seus gestos, fa referència a haver-se quedat a viure a Santa Marta) … aquests gestos … no han vingut de mi. No m’han passat a mi. No és que jo portés un pla, ni que n’hagi pensat i triat un. Ho faig perquè vaig sentir que era el que el Senyor volia. Però aquests gestos no són meus, hi ha algú ALTRE aquí … això em dóna confiança …

Jo venia amb la roba justa, la rentava a la nit, i de sobte això … Si jo no tenia cap possibilitat! A les apostes de Londres era al lloc 44, fixin-se vostès, el que va apostar per mi va guanyar moltíssim, és clar …! Això no ve de mi …

· Cal donar la volta a la truita. No és notícia que a Ottaviano mori un ancià de fred a la nit, o que hi hagi tants nens sense educació, o amb gana, penso en l’Argentina … En canvi, les principals borses del món pugen o baixen 3 punts i això és un esdeveniment mundial. ¡Cal donar-li la volta! No pot ser. Els ordinadors no estan fets a imatge i semblança de Déu, són un instrument, sí, però no més. Els diners no és imatge i semblança de Déu. Només la persona és imatge i semblança de Déu. Cal donar-li volta. Això és l’evangeli.

· Cal anar a les causes, a les arrels. L’avortament és dolent, però és que això és clar. Però què hi ha darrere d’aprovar aquesta llei, quins interessos hi han darrere … són de vegades les condicions que posen els grans grups per donar suport amb diners, saben vostès? Cal anar a les causes, no ens podem quedar només en els símptomes. No tinguin por de denunciar … ho passaran malament, tindran problemes, però no tinguin por de denunciar, aquesta és la profecia de la vida religiosa …

· Jo els comparteixo dues preocupacions. Una és una corrent pelagiana que hi ha a l’Església en aquest moment. Hi ha certs grups restauracionistes. Jo en conec alguns, em va tocar rebre’ls a Buenos Aires. I hom sent que és com tornar 60 anys enrere! Abans del Concili … Hom se sent en 1940 … Una anècdota, només per il·lustrar, no és per riure, jo la vaig prendre amb respecte, però em preocupa: quan em van elegir, vaig rebre una carta d’un d’aquests grups, i em deien: "Santedat, li oferim aquest tresor espiritual; 3.525 rosaris". Per què no diuen preguem per vostè, demanem … però això de portar els comptes … I aquests grups tornen a pràctiques i a disciplines que jo vaig viure -vostès no, perquè cap és vell- a disciplines, a coses que en aquell moment es vivien, però no ara, avui ja no existeixen …

La segona és per un corrent gnòstica. Aquests panteismes … Les dues són corrents d’elit, però aquesta és d’una elit més formada … Vaig saber d’una superiora general que encoratjava a les germanes de la seva congregació a no resar al matí, sinó a donar-se un bany espiritual en el cosmos, coses així … Em preocupen perquè se salten l’encarnació! I el Fill de Déu es va fer carn nostra, el Verb es va fer carn, i a Amèrica Llatina tenim carn per donar i vendre! Què passa amb els pobres, els dolors, aquesta és la nostra carn …

L’evangeli no és la regla antiga, ni tampoc aquest panteisme. Si mires a les perifèries, els indigents … els drogats! El tràfic de persones … Aquest és l’evangeli. Els pobres són l’evangeli …

· (En referir-li la dificultat de fer-se càrrec de la Cúria romana, i de la comissió de cardenals que li donarà suport, etc.) I, sí … és difícil. A la cúria hi ha gent santa, de veritat, hi ha gent santa. Però també hi ha un corrent de corrupció, també n’hi ha, és veritat … Es parla del "lobby gai", i és veritat, és aquí … caldrà veure què podem fer …

La reforma de la Cúria romana és una cosa que demanàrem gairebé tots els cardenals en les congregacions prèvies al Conclave. Jo també la vaig demanar. La reforma no la puc fer jo, aquests temes de gestió … Jo sóc molt desorganitzat, mai he estat bo en això. Però els cardenals de la comissió la tiraran endavant. Aquí hi ha Rodríguez Maradiaga, que és llatinoamericà, que porta la batuta, hi ha Errázuriz, són molt ordenats. El de Munic també és molt ordenat. Ells la portaran endavant.

· Preguin per mi … que m’equivoqui el menys possible …

· “APARECIDA” no va acabar. “Aparecida” no és només un document. Va ser un esdeveniment.

Aparecida va ser una mica diferent. Partint de la base que no va tenir document de treball. Va tenir aportacions, però no un document. I tampoc tenia un document, si el dia anterior a l’acabament teníem 2.300 "esmenes" … Aparecida va enviar el Continent a la missió. Aquí acaba Aparecida, en l’impuls a la missió.

El que va tenir Aparecida d’especial és que no es va celebrar ni en un hotel, ni en una casa de recessos … es va celebrar en un santuari marià. Entre setmana celebràvem l’eucaristia i hi havia unes 250 persones, perquè era dia normal de treball. Però els caps de setmana això estava ple …! El poble de Déu acompanyava els bisbes, demanant l’Esperit Sant …

Jo veia –l’anomeno a ell perquè el veig més estirat, més així, és bo, però és així- veia al prefecte, a João, que sortia amb la seva mitra, i la gent s’acostava, i li acostaven als nens, i ell saludava, i els abraçava així … Aquest mateix bisbe després votava. No podia haver votat igual que si hagués estat en un hotel!

Teníem les sales de reunions sota del Santuari. Així que la música de fons eren els cants, les celebracions al Santuari … Això va donar una cosa molt especial.

· Hi ha alguna cosa que em preocupa, però, no sé com llegir-ho. Hi ha congregacions religioses, grups molt, molt petits, unes poques persones, gent molt gran … No tenen vocacions, què sé jo, l’Esperit Sant no vol que segueixin, potser han complert la seva missió a l’Església, no ho sé … Però aquí estan , aferrades als seus edificis, aferrades als diners … Jo no sé per què passa això, no sé com llegir-ho. Però els demano que es preocupin d’aquests grups … El maneig dels diners … és una cosa que necessita ser reflexionada.

· Aprofitin aquest moment que vivim a la Congregació per a la Vida Consagrada ... És un moment de sol … Aprofitin-lo. El Prefecte és bo. I el secretari, que va ser "lobbyat" per vosaltres! No, en realitat, sent el president de la USG, ¡el més lògic era que fos ell! Què millor …

· Posin tota la seva obstinació en el diàleg amb els Bisbes. Amb el CELAM, amb les conferències nacionals … Jo sé que hi ha alguns que tenen una altra idea de la comunió, però … Parlin, discuteixin amb ells, diguin-los …

(Text original en castellà tret de www.reflexionyliberacion.cl . La traducció és meva).

Tags: Església, Papa Francesc

Si voleu que us digui la veritat, feia anys que no llegia sermons i discursos del Papa. Els darrers que vaig llegir van ser els de Joan Pau I, però el pobre va durar tan poc que quasi no va tenir temps de dir-nos res. De totes maneres, recordo que eren discursos senzills i, alguns d’ells, plens de bon humor.Les seves paraules retrataven un Papa que va ser durar només 33 dies però que inspirava confiança amb el seu somriure permanent i amb paraules plenes de confiança.

Després va venir Joan Pau II i els seus discursos i encícliques ja van deixar d’interessar-me, de la mateixa manera –i potser encara menys- que no m’interessava gaire Benet XVI, tot i ser reconegut per tothom com un gran intel·lectual. Seria llarg d’explicar el per què d’aquest desinterès (potser algun altre dia ho intentaré fer), però si ho hagués de resumir en poques paraules diria que van deixar d’interessar-me les paraules que venien de Roma perquè la majoria d’elles les sentia llunyanes, complicades, molt intel·lectuals,  molt racionals, molt teològiques i, en definitiva, molt allunyades de la vida de la gent. Digueu-me superficial, si voleu, i digueu-me que això no és raó de res. Però jo ho sentia així i el fet va ser que vaig deixar de prestar atenció als dos darrers Papes…

I ara ens arriba el Papa Francesc i torno a llegir les coses que diu. No pas totes, evidentment, però sí que cada dia sento ganes de llegir-ne més. És com si m’hagués enganxat la seva manera de fer i de dir les coses. Trobo que “m’arriba”, que l’entenc fàcilment i que les seves paraules i els seus gestos responen a les preocupacions de la gent.

Un exemple: ahir mateix llegia les paraules que va dir en l’Audiència als estudiants de les escoles dels jesuïtes d’Itàlia i Albània, acompanyats dels seus pares i professors, a l’Aula Pau VI del Vaticà (7 de juny de 2013) i trobo que valen la pena perquè són intel·ligibles i properes. Potser alguns em direu que no n’hi ha per tant: Potser no, però a mi m’han agradat i m’han animat. Sembla que tornem a tenir un Papa que parla de forma senzilla i entenedora. Jo trobo que ja és molt, no trobeu?

Si voleu passar-hi una estoneta, les podreu trobar a CATALUNYA RELIGIÓ.CAT.  Aquí us en deixo un tast:

Papa Francesc: Ara estic a disposat a contestar algunes preguntes que em fareu: els nois, els educadors. Estic a la vostra disposició. He dit al Pare provincial que m’ajudi en això.

Pare provincial: Santedat, les preguntes no estaven preparades, o sigui que les agafa així com arribin? D’acord…

Un noi: (…) Jo intento creure. Jo intento… intento, sí… ser fidel. Però tinc dificultats. A vegades em venen dubtes (…) Et volia demanar alguna paraula per sostenir-me en aquest creixement i sostenir tots els nois com jo.

Papa Francesc: Caminar és un art, perquè si caminem sempre de pressa, ens cansem i no podem arribar al final, al final del camí. En canvi, si ens parem i no caminem, tampoc no arribem al final. Caminar és justament l’art de mirar l’horitzó, pensar on vull anar, però també suportar el cansament del camí. I moltes vegades, el camí és difícil, no és fàcil. (…) Hi ha la fosca, hi ha dies de fosca, hi ha dies de fracàs, també alguna caiguda… un cau, cau. Però penseu sempre això: no tingueu por dels fracassos, no tingueu por de les caigudes. En l’art de caminar  el que compta no és no caure, sinó no “quedar-se caiguts”. Aixecar-se aviat, de seguida, i continuar endavant. I això és maco: això és treballar tots els dies, això és treballar humanament. Però també és lleig caminar sols, lleig i avorrit. Caminar en comunitat, amb els amics, amb els qui ens estimen: això ens ajuda, ens ajuda a arribar precisament a la meta a la qual hem d’arribar. No sé pas si he contestat a la teva pregunta. Hi ets? No tindràs por del camí? Gràcies.

Una noia: (…) Volia preguntar-li, vostè, com tots els nens, quan era a l’escola primària, tenia amics, oi? I ara que és papa, si encara es veu amb aquests amics…

Papa Francesc: Fa dos mesos i mig que sóc papa. Els meus amics es troben a 14 hores d’avió d’aquí, són lluny. Però et vull dir una cosa: tres d’ells han vingut a veure’m i a saludar-me, i els veig i m’escriuen, i els estimo molt. No es pot viure sense amics: això és important, és important.

Una nena: Però volies ser papa? Francesc, volies ser papa?

Papa Francesc: Tu saps que vol dir que una persona no s’estimi gaire a si mateixa? Una persona que vol, que té ganes de ser papa no s’estima. Déu no el beneeix. No, jo no he volgut ser papa. Estàs bé? Vine, vine, vine…

Una senyora: Em preguntava perquè vostè, tu, has renunciat a totes les riqueses d’un papa, com un apartament de luxe, o un cotxe enorme, i en canvi has anat a un pis petit aquí a prop, o has agafat l’autobús dels bisbes. Per què has renunciat a la riquesa?

Papa Francesc: Bé, jo crec que no sigui només una qüestió de riquesa. Per mi és un problema de personalitat: és això. Jo necessito viure entre la gent, i si jo visqués sol, potser una mica aïllat, no seria bo per a mi. Aquesta pregunta me la va fer un professor: ‘Però per què vostè no se’n va a viure a allà?’ I jo li vaig contestar: ‘Miri, per motius psiquiàtrics’. És la meva personalitat. I l’apartament aquell (del Palau Apostòlic) no és pas tan luxós, tranquil·la… Però no puc viure sol, ho entens? I, a més, penso, que sí: els temps ens parlen de tanta pobresa en el món, i això és un escàndol. La pobresa del món és un escàndol. En un món on hi ha tanta, tanta riquesa, tants recursos per donar de menjar a tothom, no es pot entendre com és que hi ha tants nens que passin gana, tants nens sense educació, tants pobres! La pobresa, avui, és un clam. Tots nosaltres hem de pensar si podem ser una mica més pobres: això també, tothom ho ha de fer. Com puc ser una mica més pobre per assemblar-me més a Jesús, que era el Mestre pobre. Aquest és el punt. Però no és un problema de virtut meva personal, és només que jo no puc viure sol, i això del cotxe, això que tu dius: no tenir tantes coses i ser una mica més pobre. És això.

Un professor: (…) Jo m’interrogo sobre el nostre compromís polític, social, en la societat, com a adults en les escoles jesuïtes. Digui’ns alguna paraula sobre com el nostre compromís, el nostre treball d’avui, a Itàlia, al món, pot ser jesuïta, pot ser evangèlic.

Papa Francesc: Molt bé. Implicar-se en política és una obligació per al cristià. Nosaltres, els cristians, no poden "jugar com Pilat," rentar-nos les mans: no podem. Hem d’involucrar-nos en la política, perquè la política és una de les formes més elevades de la caritat, perquè busca el bé comú. I els cristians laics han de treballar en la política. Vostè em dirà: ‘Però no és fàcil’. Però tampoc no és fàcil arribar a ser un sacerdot. No hi ha coses senzilles a la vida. No és fàcil, la política s’ha embrutat molt, però jo em pregunto: s’ha embrutat, per què? Perquè els cristians no s’han involucrat en la política amb l’esperit evangèlic? Jo et deixo amb una pregunta: és fàcil dir ‘la culpa és d’aquell’. Però jo, què faig? És un deure! Treballar pel bé comú,  és el deure d’un cristià! I moltes vegades el camí per treballar és la política. Hi ha altres camins: professor, per exemple, és una altre camí. Però l’activitat política pel bé comú és un dels camins. Això és ben clar.

Un jove: Pare, volia preguntar-li… Nosaltres, els joves, com podem viure amb la pobresa del món? Què hem de fer?

Papa Francesc: En primer lloc, voldria dir-vos una cosa, a tots vosaltres, els joves: no deixeu que us robin l’esperança, sis plau, no deixeu que us la robin. I qui et roba l’esperança? L’esperit del món, la riquesa, l’esperit de la vanitat, la supèrbia, l’orgull… Totes aquestes coses et roben l’esperança. On trobo esperança? En Jesús pobre: Jesús, que es va fer pobre per nosaltres. I tu has parlat de pobresa. La pobresa ens crida a sembrar esperança I això sembla difícil una mica d’entendre. El Pare Arrupe (…) va parlar de com s’ha d’estudiar el problema social. Però, al final, va dir: ‘Mireu, no es pot parlar de pobresa sense fer una experiència amb els pobres’. (…) No es pot parlar de la pobresa, de la pobresa abstracta: no existeix! La pobresa és la carn de Jesús pobre, en aquell nen que té gana, en el malalt, en les estructures socials injustes… Anar-hi, mirar allà la carn de Jesús. Però no deixeu robar-vos l’esperança per l’esperit del benestar, per l’esperit del benestar que al final et porta a convertir-te en un no-res en a vida! El jove han d’apostar per assolir ideals nobles. Aquest és el consell. Però l’esperança, on la trobo? En la carn de Jesús que pateix i en la veritable pobresa. Existeix una connexió entre totes dues coses”.  

Traducció: Marta Nin

Tags: Església, Papa Francesc

I no ho dic jo. Ho diu molta gent. Gent entesa: economistes, pensadors, filòsofs, periodistes, alguns bisbes i alguns capellans… I ho diu Càritas! I ja sabem que Càritas és de fiar perquè deu ser, de totes les institucions, la que toca més de peus a terra i toca la realitat de ben a prop. Ens diu que hem d’anar cap a un nou model econòmic i social perquè:
1. El Sistema Econòmic actual NO ÉS DE FIAR. No vol que visquem SENZILLAMENT.
2. El Sistema ens diu: Treballi per VIURE EN LA RIQUESA tancat en el seu món de benestar. Vostè s’ho mereix tot. Per això treballa.
3. VISQUI EN LA RIQUESA consumint. Nosaltres pensem per vostè. Estigui a l’última moda en tot. Per això treballa.
4. VISQUI EN LA RIQUESA indiferent al que passa al món.
5. VISQUI EN LA RIQUESA retent culte al senyor del Sistema. En ell té tot el seu Crèdit.
Sacrifiqui-li el seu temps i esforç. El sistema és feliç amb el seu lliurament fidel i devot.
6. …Fins que arribà la CRISI del Sistema… I el senyor del Sistema va prémer el botó
d’alarma per salvar-se…
7. El Sistema prescindeix de les persones més vulnerables.
8. LES PERSONES SÓN EL MÉS IMPORTANT.
Prou d’utilitzar-nos a benefici d’uns quants!. “El primer capital que cal SALVAGUARDAR i VALORAR és l’ÉSSER HUMÀ, la persona en la seva integritat: car l’home i la dona són l’autor, el centre i el de tota activitat econòmica-social.” (Cf. Caritas in Veritate, núm. 25)
9. La crisi actual i els problemes amb què s’enfronta el desenvolupament requereixen una nova síntesi humanista que superi les desviacions i els problemes dramàtics a què ens han conduït el sol creixement econòmic, l’absolutització de la tècnica i la redacció de la interioritat i espiritualitat humana, i que ens ofereixi valors de fons sobre els quals construir un futur millor. Aquest valor de fons és la dignitat de la persona.(Cf. Caritas in Veritate, núms. 21 i 27)
10. CÀRITAS és el compromís decidit i organitzat de la comunitat cristiana per atendre, ajudar i acompanyar les PERSONES EXCLOSES pel sistema i DIGNIFICAR-LES.
11. AVUI, la principal font d’exclusió és la DESOCUPACIÓ provocada pel Model econòmic.
Davant els milions de persones sense feina, a les Càritas parroquials i diocesanes han sorgit diverses iniciatives:
Acompanyar en la cerca de feina. Orientar i informar laboralment; Promoure espais de trobada d’aturats, grups d’autoajuda; Captar o rebre ofertes de treball d’empreses i contractadors de les zones on hi ha les Càritas.Promoure la realització i l’accés a cursos i tallers formatius;Ajudar a l’autofeina mitjançant assessorament, microcrèdits;Crear empreses d’inserció i donar-hi suport; Sensibilitzar, implicar i mobilitzar la comunitat per tal de crear xarxes de contactes i d’informació on es detectin ofertes de treball o necessitats.
Des de Càritas promovem un treball que permeti a tothom viure amb DIGNITAT, realitzar-se com a persones,contribuir al bé comú i lluitem per aconseguir-ho. No promovem un treball la finalitat del qual sigui viure EN LA RIQUESA, sinó viure DIGNAMENT, amb senzillesa.
12. Càritas és també un punt de trobada on acudeixen les PERSONES COMPROMESES i CREIENTS per, junt amb els exclosos, canviar aquest Sistema Econòmic i Social.          13. ¿Però què puc fer jo per canviar aquest Sistema?¿Per on puc començar?
14. Càritas et proposa fer alguna cosa que està a les teves mans…                                                                             15. Per canviar el Sistema, abans has de començar per tu mateix, i trencar allò del Sistema que tens a dins.
16. Agafeu el martell de la SENZILLESA per trencar amb l’estil de vida que ens imposa el Sistema Econòmic i Social actual, i promoure el canvi… en allò que depèn de nosaltres.                                                                                                                  17. Trencar amb el viure muntats a l’onada del CONSUMISME, del desitjar TENIR i POSSEIR sempre més i més…
18. Trencar amb el viure INDIVIDUALISTAMENT… amb l’anar sempre a la meva, a la meva conveniència.                           19. “Avui la humanitat apareix molt més activa que abans. Aquest major veïnatge ha de transformar-se en vertadera comunió… Que es reconeguin com a part d’una sola família,
que col·labora amb vertadera comunió i està integrada per éssers que no simplement viuen els uns al costat dels altres (…) La criatura humana, quant a naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura també en la pròpia identitat personal. La persona es valoritza no pas aïllant-se sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu.  (Caritas in Veritate,53).                                                                             20. Trencar amb el viure ACCELERADAMENT… descurant les coses importants de la Vida.                                              21. “El desenvolupament de l’ésser humà i dels pobles depèn també de les solucions que es donen als problemes de caràcter espiritual. El desenvolupament ha d’abraçar, a més d’un progrés material, un d’espiritual, perquè l’home és un en cos i ànima… L’ésser humà es desenvolupa quan creix espiritualment, quan la seva ànima es coneix a si mateixa i la veritat que Déu li ha imprès germinalment, quan dialoga amb ell mateix i amb el seu Creador (…) Una societat del benestar, materialment desenvolupada però que oprimeix
l’ànima (esperit), no està ben orientada cap a un autèntic desenvolupament.” (Caritas in Veritate,76)                        22. Si de debò trenques amb tot el que aquí t’ha proposat Càritas, viuràs SENZILLAMENT i faràs possible que altres, senzillament, puguin viure.                                                   23. Tenim a les nostres mans el poder de la SENZILLESA. Amb ella, senzillament, podrem
canviar aquest Model Econòmic i Social.“Sou la llum del món” (Mt 5,14) … per ser testimonis que una altra manera de viure és possible ARA.

(Extret de la Campanya de Càritas d’enguany)

Tags: CÀRITAS, ECONOMIA, Església, SOCIETAT

El director de RELIGIÓN DIGITAL, José Manuel Vidal, escrivia el diumenge passat una frase referida al bisbe de Roma – el Papa Francesc- que jo considero tan encertada que no m’he pogut resistir a compartir-la amb tots els que entreu al meu blog. Deia: “Si Joan XXIII va obrir les finestres de l’ Església, el Papa Francesc està obrint les seves portes… per tal que no es tornin a tancar”.

Aquesta frase resumeix tota una nova manera de fer al Vaticà i no estaria de més que molts dels nostres bisbes comencessin a llegir els nous sermons, les noves expressions i comencessin a connectar amb els nous aires que sembla que corren per Roma. Perquè no sé si s’han assabentat que allà hi ha un nou Papa força diferent –pel que s’intueix i com sembla que pinta la cosa- del que eren aquests dos Papes anteriors. Potser els costarà una mica, sabent la mentalitat que tenen molts d’ells i elegits com han estat per aquests darrers Papes. De moment ja comencen a sentir-se els clams i les lamentacions de les forces més tradicionalistes del catolicisme. S’exclamen molt però serà el seu deure intentar ajustar el pas a la nova forma de caminar que sembla que es va insinuant.…

Ja us aviso que el post d’avui serà una mica llarg però també us aviso que, si teniu la paciència de llegir-lo, podreu llegir coses molt boniques i que alegren força l’esperit. Em refereixo a l’homilia que el bisbe de Roma va fer a la missa diària del lloc on viu (la Residència Santa Marta). M’ha semblat que calia copiar aquesta homilia i donar-la a conèixer i això és el que faré. L’he copiat de CATALUNYA RELIGIÓ i les conclusions deixo que les tregui cadascú.

Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 25 de maig de 2013

L’Evangeli d’avui ens parla de Jesús que renya els deixebles perquè volen allunyar els nens que la gent porta al Senyor per fer-los beneir. “Jesús els abraça, els feia petons, els tocava, a tots. Però Jesús es cansava molt i els deixebles” volien impedir-li-ho. Jesús s’indigna: “Jesús s’enfadava, algunes vegades”. I els diu: “Deixeu que vinguin a mi, no els ho impediu. El Regne de Déu és dels qui són com ells”. “La fe del Poble de Déu – afirma el papa – és una fe senzilla, potser sense gaire teologia, però amb una teologia de dins que no s’equivoca, perquè al darrere hi ha l’Esperit”.

Francesc cita el Concili Vaticà I i el Vaticà II on es diu que “el Poble Sant de Déu… no es pot equivocar en la creença”. I per explicar aquesta formulació teològica afegeix: “Si tu vols saber qui és Maria vas a veure el teòleg, i t’explicarà bé qui és Maria. Però si tu vols saber com s’estima Maria ves amb el Poble de Déu que t’ho ensenyarà millor”. El Poble de Déu “sempre s’atansa per demanar alguna cosa a Jesús: algunes vegades és massa insistent. Però és la insistència del qui creu”.

“Recordo una vegada, a la Festa patronal de la ciutat de Salta, hi havia una senyora humil que va demanar la benedicció a un capellà. El capellà li va dir: ‘Però, senyora, vostè surt ara de missa!’ i l’home li va explicar tota la teologia de la benedicció de la missa. Ho va fer bé… ‘Ah, gràcies, pare; sí, pare’, va dir la senyora. Quan el capellà se’n va anar, la senyora s’adreça a un altre capellà:‘Doni’m la benedicció!’. Totes aquelles paraules no havien entrat, perquè ella tenia una altra necessitat: la necessitat que el Senyor la toqués. Aquesta és la fe que trobem sempre i aquesta fe la suscita l’Esperit Sant. Nosaltres hem de facilitar-la, fer-la créixer, ajudar-la a créixer”.

El papa cita després l’episodi del cec de Jericó; els deixebles també el van renyar perquè cridava cap al Senyor: “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!”.

“L’Evangeli diu que volien que no cridés, volien que no cridés, i ell cridava més, per què? Perquè tenia fe en Jesús! L’Esperit Sant havia posat la fe en el seu cor. I ells deien: ‘No, es pot! Al Senyor no se’l crida. El protocol no ho permet. És la segona Persona de la Trinitat! Mira que estàs fent…’ Era com si diguessin això, oi?"

El papa pensa en l’actitud de molts cristians:

“Pensem en els cristians bons, de bona voluntat; pensem en el secretari de la parròquia, o en una secretària de la parròquia… ‘Bona tarda, bon dia, nosaltres dos –promès i promesa- ens volem casar’. I en lloc de contestar-los: ‘Que maco!’. Diuen: ‘Ah, perfecte, seieu. Si voleu una missa, costa tant…’. Els promesos, en lloc de rebre una bona acollida – ‘És una cosa bona casar-se!’, reben això: ‘Teniu la fe de baptisme? Doncs, tot correcte…’. I troben una porta tancada quan aquest cristià o aquesta cristiana tenien en canvi la possibilitat d’obrir una porta, agraint Déu per aquest fet d’un nou casament…. Massa vegades controlem  la fe de la gent, en lloc de facilitar-los-la, la fe”.

És una temptació que existeix des de sempre –explica Francesc – que és la “d’ensenyorir-nos, d’apropiar-nos una mica del Senyor”. I explica un altre episodi:

“Penseu en una mare soltera, que va a l’església, a la parròquia i li diu al secretari: ‘Vull batejar el nen’. I aquest cristià, aquesta cristiana, li diu: ‘No, tu no pots, perquè no estàs casada!’. Però miri que aquesta noia ha tingut la valentia de portar endavant el seu embaràs, i de no tornar el fill al remitent…! I què troba? Una porta tancada! Aquest zel no és pas bo! Allunya el Senyor! No obre portes! I quan anem per aquest camí, amb aquesta actitud, no fem cap bé a les persones, a la gent, al Poble de Déu. Jesús va instituir set sagraments i nosaltres amb aquesta actitud n’instituïm un vuitè: el sagrament de la duana pastoral!”.

“Jesús s’indigna quan veu aquestes coses” perquè qui pateix és  “el seu poble fidel, la gent que Ell tant estima”.

“Avui pensem en Jesús, que sempre vol que tots ens atansem a Ell; pensem en el Sant Poble de Déu, un poble senzill, que vol atansar-se a Jesús; i pensem en molts cristians de bona voluntat que s’equivoquen, i que en lloc d’obrir una porta la tanquen… I demanem al Senyor que tots els qui s’atansen a l’Església trobin les portes obertes, obertes per trobar aquest amor de Jesús. Demanem aquesta gràcia”.

Tags: Església, Papa Francesc

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, va presentar el passat 12 d’ octubre una PROPOSTA DE PLA DIOCESÀ
PASTORAL 2012-2020 en el marc del que s’ha anomenat Nova Evangelització i de la qual ell n’és un ferri defensor. El Pla proposa 9 prioritats d’actuació, la darrera de les quals fa referència a l’ ACCIÓ CARITATIVA de l’ Església i diu així:

9. L’acció caritativa
Establir un procés de formació en clau d’evangelització per a tots els professionals i col·laboradors de Càritas, com a curs preparatori per a esdevenir col·laborador.
Crear institucions vinculades a Càritas, però independents, per atendre camps específics: presos, drogoaddictes, dones maltractades, acollida de dones embarassades, discapacitats físics i psíquics, immigrants, transeünts, aturats.
Calendari:
– Des de l’octubre de 2015: Iniciar la formació en clau d’evangelització.
– Des d’octubre de 2017: Promoure la creació d’institucions que atenen necessitats específiques de col·lectius necessitats.

Avançant-se força al calendari inicial, ara ens ha sorprès enviant una carta a tots els Rectors del Bisbat, comunicant-los que vol canviar el marc normatiu de les Càritas de les diferents Parròquies del Bisbat. Basant-se en un “Motu propio” del Papa Benet XVI diu que s’han de canviar els estatuts de totes les Càritas – diocesana, arxiprestal i parroquial- d’acord amb algunes normatives que el proper dia 18 de maig presentarà a tots els presidents de Càritas. Vegem alguns punts d’aquesta carta:

– “Els seus estatuts però hauran d’establir que el rector, l’arxipreste o el bisbe, segons correspongui, tindrà sempre la darrera paraula en totes les decisions, ja que la forma pròpia de Caritas no és la d’una associació de fidels sinó l’església parroquial, arxiprestal o diocesana en acció a favor dels més pobres”). 

– “El nomenament de president de qualsevol junta de Caritas correspondrà al bisbe a proposta del Rector, a partir d’una terna elaborada per votació en l’assemblea. En situacions extraordinàries es podrà nomenar el president sense convocar l’assemblea. Els altres membres de la Junta seran nomenats pel rector a proposta del president”.

– “Tothom que respecti la identitat eclesial de Caritas podrà col·laborar amb Caritas. Tenint present però el que estableix el dret sobre les condicions per a ser membre d’una associació pública de fidels caldrà establir dos tipus de pertinença a Caritas: membre i col·laborador. Podran ser membres els fidels catòlics que rebuts els sagraments de la iniciació cristiana, trobant-se en situació canònica regular, participen habitualment de l’eucaristia dominical. Podran ser col·laboradors fins i tot els no batejats sempre que respectin la identitat eclesial de Caritas. Els membres tindran vot en les assemblees i podran ostentar càrrecs en l’estructura de Caritas (membres de la junta i responsables de programes). Els col·laboradors podran col·laborar en les accions i programes de Caritas però no podran participar en les assemblees, ni ser elegits per a ostentar cap càrrec en l’estructura de Caritas. El rector membre nat de les junta de Caritas expedirà el document que acredita la condició de membre de Caritas. Els qui no gaudeixin d’aquesta condició tindran per defecte la condició de col·laboradors.

Determino que, des del dia 2 de maig i fins a l’aprovació de les modificacions dels estatuts de cada Caritas, s’obri un temps de provisionalitat durant el qual no es pugui prendre cap decisió extraordinària, especialment cap renovació de president i dels altres membres de les juntes i de les comissions de Caritas – diocesana, arxiprestal i parroquial -. Encarrego als rectors que vetllin per a que es respecti aquesta mesura.

Atentament,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 2 de maig de 2013

El juliol passat el Bisbe ja va fer una declaració que indicava el camí cap on volia que es transités. Deia: "També som una Església per als pobres, perquè dediquem un gran nombre de col·laboradors a l’atenció dels pobres", però creia que manca  ser una Església dels pobres, "una comunitat que fa realitat l’anunci de Jesús a la sinagoga de Natzaret: els pobres són evangelitzats, es converteixen i entren a formar part de l’Església."

El bisbe Novell conclou que cal arribar a un treball caritatiu que porti els pobres a la conversió, al camí de fe i a la incorporació a la comunitat parroquial. En aquest sentit, apunta a que els col·laboradors de Càritas "han d’aprendre a evangelitzar, sense deixar de realitzar la tasca d’acolliment, de promoció d’inserció laboral, de formació, d’ajuda material. Han de descobrir la mística de fer tot això de tal manera que suscitin interrogants, propiciïn el diàleg sobre el perquè de llur caritat, fins a fer possible l’anunci significatiu de Jesús i la proposta d’un camí de conversió." Aquest "plus" de la pastoral caritativa, -explica,- demana "una formació en clau d’evangelització per als actuals professionals i col·laboradors de Càritas", que es tradueix en un curs de capacitació evangelitzadora que ha d’esdevenir el curs introductori per a arribar a ser col·laborador de l’acció caritativa parroquial.

Davant d’aquests plantejaments jo em pregunto: quin és el paper dels laics en l’església si sempre la darrera paraula en tot la tenen els capellans i el bisbe?.

Què pretén aquesta distinció que fa el bisbe  entre “membres” i “col·laboradors”?.  No entenc massa què pretén. O potser sí que es pot entendre, si hom pensa en el desfici que encara tenen alguns bisbes de controlar i fiscalitzar les parròquies, les institucions i, a fi de comptes, les persones que formen part de l’església. Encara s’ha de seguir pensant que els laics i laiques no poden tenir veu pròpia i que, justament per això, potser algunes vegades no concordaran necessàriament amb el pensar del que anomenem autoritat?.

Penso que hi ha molta gent que col·labora amb Càritas o amb altres activitats de l’ Església i fa una extraordinària labor i que, a partir d’ara, no tindrà vot ni veu perquè potser no són prou “gent de missa”?. És necessària aquesta distinció que pretén fer el bisbe?.

Hem de seguir pensant encara que l’Església només ha de pensar en evangelitzar els pobres o potser també hauríem de pensar que és més important deixar-se evangelitzar per ells?. I quan dic “pobres” no ho dic només en sentit material, ja m’enteneu.

Potser seria hora de tornar a reflexionar aquell passatge de l’ Evangeli (Mc. 12, 38-44) en què Jesús alerta la gent sobre els escribes del temple i la seva falsa religió que només busca la pròpia glòria i explotar els més dèbils. I, en canvi, seguidament enalteix el gest que ha observat en una pobra vídua que és generosa fins a l’extrem.

Vanitat i falsedat dels escribes.— 38 En el seu ensenyament deia: «Guardeu-vos dels escribes. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, de ser saludats a   les places 39 i d’ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als convits; 40devoren les cases de les viudes i amb intenció fingida fan llargues oracions; aquests sofriran una condemna més severa».

Ofrena d’una viuda pobra.— 41 Es trobava assegut davant la sala del tresor, i mirava com la gent hi tirava diners; i molts rics hi tiraven molt. 42 S’hi presentà una viuda pobra i va tirar-hi dues peces menudes, que fan un quadrant. 43 Llavors va cridar els deixebles, i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra hi ha tirat més que tots els qui tiren al tresor; 44 perquè tots hi han tirat d’allò que els sobra; ella, en canvi, de la seva indigència, hi ha tirat tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».

Per tant, em sembla que no ens hauríem d’equivocar: moltes de les persones més valuoses que col·laboren a l’ Església són aquestes persones senzilles, de cor gran i generós, que treballen a Càritas o en altres camps i que fan el que sigui necessari per acollir els germans necessitats. Potser algunes d’elles no van a missa sempre, ni són considerats fidels exemplars segons els esquemes mentals d’alguns bisbes. Potser ni pertanyen explícitament a l’ Església, tot i que la seva religió potser és la més autèntica perquè són les que millor segueixen Jesús i perquè elles són les que més se li assemblen.

Potser el Papa Francesc ens volia dir alguna cosa nova amb els signes que va fer el Dijous Sant passat i amb algunes altres paraules que ha dit durant aquest breu temps i ens pot donar pistes del que és més important en l’exercici de la caritat. La societat canvia i l’Església també pot canviar si es vol intel·ligible Jesús als homes i dones actuals.

Tags: CÀRITAS, Església, Xavier Novell

CÀRITAS EUROPA ha publicat recentment un estudi realitzat en col · laboració amb les Càritas nacionals de Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal i Espanya, entre altres,

En un informe de 68 pàgines, s’intenta avaluar l’impacte de les crisis i les anomenades polítiques d’austeritat implementades pels governs dels països amb dificultats de finançament en els mercats financers, amb el suport de les institucions comunitàries i el Fons Monetari Internacional.

L’originalitat d’aquesta anàlisi és haver posat el punt de vista en els efectes d’aquestes mesures en les persones, especialment les més afectades. Les Càritas nacionals coneixen les seves cares i els drames que hi ha darrere. Els tècnics que van fer l’estudi coneixen les dades estadístiques i en fan la corresponent interpretació. El resultat d’aquesta combinació virtuosa és que estem davant d’una obra de gran valor que representa justament la situació en el conjunt de la Unió Europea i, amb més detall, l’experiència concreta dels 5 països en crisi (Irlanda, Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya).

L’evidència empírica presentada en aquest estudi demostra clarament que la política de donar prioritat a l’austeritat per reduir el deute públic i imposar reformes estructurals basades en la despesa pública no funciona en termes macroeconòmics i imposa a la gent, especialment als més vulnerables , un alt cost social, en forma d’atur, redueixen el poder adquisitiu i creen més desigualtat en l’accés als béns essencials, creen empobriment i totes les seves conseqüències indirectes. És un camí que no solament és injust, és contraproduent des de la perspectiva del desenvolupament i una amenaça per a la cohesió social i la democràcia. Aquest camí és, d’altra banda, igual de perillós i nociu per un altre motiu: posa en perill la cohesió europea i legitimitat política de la mateixa UE i soscava el seu futur.

Malgrat la retòrica del discurs polític europeu que parla ​​ara de la necessitat de creixement econòmic, aquest discurs està sent desafiat per la mateixa realitat, per la manifesta falta de voluntat política i la incapacitat institucional de la UE per fer front a aquesta situació. L’informe no es limita a un diagnòstic de la situació sinó que conté un conjunt de recomanacions ben raonades i oportunes per trencar el cercle viciós del deute i l’austeritat.

En una entrevista molt interessant feta per EL INVERSOR INQUIETO a JUAN JOSE LOPEZ, tècnic de l’ Equip d’ Estudis de Càritas Española (us la recomano vivament) ens diu que a Espanya la crisi ha provocat que la pobresa severa s’hagi multiplicat per dos en cinc anys.

La crisi és molt més que números, són drames personals i familiars darrere d’aquests números patint les conseqüències d’un país que supera els 6.200.000 aturats. La desesperació, la falta d’ànim, la pobresa en totes les seves vessants -no només l’econòmica-  arriba a les famílies espanyoles. Càritas ho sap de bona mà ja que està en la primera línia d’ajuda per intentar portar esperança allà on la crisi l’ha fet desaparèixer.

Tags: CÀRITAS, Crisi

EL MATÏ DIGITAL publicava el 22 de Novembre passat una altra  carta a un polític, després del ressò que va tenir la que va dirigir a Alicia Sánchez Camacho al mes d’Octubre. Suposo que volia que s’assabentessin, tant els del PP com els del PSOE, del que pensem una bona part de catalans. I ho feia amb el seu estil directe i sense pèls a la llengua –tal com ha de ser, per altra banda- perquè sembla que cap dels dos grans partits espanyols ho volen entendre. Aquí teniu la carta:

Carta al Sr.Bono

Respetado señor.

Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral.

Así que fué al biés que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales sin dejar de ser bondadoso.

Usted repudiaba aqeullas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares.

Lo dejo porque voy a por más.

Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español.

Compréndame.  A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas.

Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un español olvidado en la pedagogía.

Dejémoslo.  No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes.

Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano.  Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo.

Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes.

Así hemos llegado a este momento.  Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende.

Con todos mis respetos.

Mn. Josep Maria Ballarín

Tags: Josep M. Ballarín, POLÍTICA

Darrerament ens arriben de Roma bones notícies. Ja era hora!. Avui en llegia una d’aquelles que valen la pena: Monsenyor Romero ( Sant Romero d’Amèrica, com l’ha batejat Pere Casaldàliga) podrà ser aviat sant. El Papa Francesc així ho vol i ha desbloquejat el procés de beatificació, segons ha explicat Vincenzo Paglia, president del Pontifici Consell per la Família.

Qui va ser arquebisbe de SAN SALVADOR va ser assassinat d’un tret al cor mentre celebrava missa el 24 de març de 1980, ara fa 33 anys. L’any 1994 es va obrir el procés de beatificació a El Salvador. Una vegada acabat el procés diocesà, l’any 1996 el procés va passar al Vaticà i allà es va parar tot. Joan Pau II i després Benet XVI no ho veien amb bons ulls, com tampoc els agradava gens la teologia de l’alliberament. Per sort, el Papa Francesc veu les coses d’una altra manera i sembla que vol donar resposta al clam popular de fer sant al màrtir Romero. Un signe més d’esperança que ens dóna aquest Papa!

Pere Casaldàliga li va fer aquest poema, que ja s’ha fet clàssic.

San Romero de América, Pastor y Mártir nuestro

El ángel del Señor anunció en la víspera…
El corazón de El Salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
-el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
-¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!
El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.
¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!
Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.
Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).
Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.
Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!
Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma-aureola de sus mares,
en el retablo antiguo de los Andes alertos,
en el dosel airado de todas sus florestas,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!
San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Pere Casaldàliga

Tags: Església, Monsenyor Romero, Pere Casaldàliga

Veni, vidi, vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer) és la locució llatina que va fer servir Juli Cèsar per descriure la seva ràpida i exitosa victòria a la batalla de Zela. Això mateix podríem aplicar-ho a l’actual bisbe de Roma (que estaria molt més bé que no pas dir-li Papa) per descriure tot el que ha passat durant el mes exacte que avui es compleix de la seva elecció.

Avui fa un mes i ja ha tingut temps de rebre elogis per tot arreu. Quasi tothom el mira amb bons ulls, ha estat un èxit mundial en els diaris, revistes,TV, i mitjans de comunicació en general i podríem dir que ha estat un èxit total la seva elecció. Seria allò que els catalans en diem “arribar i moldre”. Això ha estat així, però ara arriba el més difícil perquè –com diu la dita- el més difícil no és arribar sinó mantenir-se. Ara caldrà mantenir tota aquesta expectativa i tota aquesta esperança que ha despertat arreu. Ho sabrà fer?

Avui fa exactament un més i ja ha fet una cosa molt interessant des del meu punt de vista: ha nomenat 8 cardenals d’arreu del món per tal de posar fil a l’agulla per a la reforma de la Cúria Romana, orgue clau pel govern de l’ Església Catòlica (que vol dir universal). I considero que és un pas important si el que pretén amb aquests nomenaments és que a la Cúria hi hagi una mirada universal, oberta a les inquietuds, als problemes i a les necessitats tan diverses de les esglésies locals d’arreu del món. Una mirada diversa per donar resposta a problemes i realitats molt diverses. Si és capaç d’aconseguir això serà un pas importantíssim. El Concili Vaticà II parlava del principi de col·legialitat que havia d’inspirar als bisbes, fet que s’havia oblidat massa i que s’havia guardat a l’armari durant anys. La Cúria romana feia i desfeia al seu aire i segons la visió centralista romana més rància i preservant més els interessos romans que no pas els de les esglésies locals. Centralisme marcat per lluites internes entre faccions oposades i grups de poder gens exemplars que van acabar amb el tristament famós “Vatileaks”.

Llegia aquests dies el que ha escrit un laic “porteño” –Sergio Zalba- que coneix Bergoglio des de fa una colla d’anys. Explica que “aquest jesuïta és un gran jugador d’escacs i calcula tots els moviments amb esbalaïdora habilitat” i que segurament seguirà fent a Roma el mateix que feia a Buenos Aires. Sergio Zalba explica que, de moment, Francesc es manté quasi idèntic a Bergoglio i “provoca los mismos asombros que ya supo provocar, aunque ahora se magnifiquen por su estatus de Papa y por la nueva dimensión real y mediática de su contexto. También, y por ello mismo, genera importantes expectativas aún entre personas asociadas a los sectores menos tradicionales y conservadores de la iglesia. Pero mucho me temo que les ocurra lo mismo que a aquel cura que mencioné en mi relato: que tales expectativas se les transformen en decepción. Cuán lamentable sería la Iglesia si sus transformaciones sustanciales deviniesen, simplemente, de los gestos del papa o de su austeridad, como si el obispo de Roma estuviese eximido de ese imperativo evangélico. Sin profundas revisiones y reformulaciones teológicas, no puede haber más que pequeños cambios cosméticos, aunque resulten simpáticos para muchos y hasta emotivos para otros tantos”. ( SERGIO ZALBA EN ATRIO 12/04/2013).

Totalment d’acord amb aquest senyor! Ara serà quan es farà realitat allò de que és més difícil mantenir-se que no pas arribar. Serà important –i difícil- mantenir enceses totes aquestes esperances que ha despertat el Bisbe de Roma, Francesc. Però això és el que esperem una bona part de cristians.

Tags: Església, Papa Francesc

Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat.

Llegia avui un article que m’ha fet retrocedir a aquells anys d’anys i m’ha semblat interessant recollir-lo. És clar que a mi m’ha interessat de forma especial perquè algunes de les persones que s’hi citen les coneixia personalment i les vaig poder tractar. El jesuïta Mons. Carlos Mullin, bisbe de Minas, era el meu bisbe i també vaig tractar Perico Pérez Aguirre que, entre altres coses, feia una gran feina amb menors sense família, que vivien al carrer i que ell recollia en un centre per donar-los menjar i educació. Vaig tenir la sort de poder conèixer de ben a prop varis centres de menors d’aquest tipus dirigits per capellans i he de confessar que feien una labor molt meritòria.

M’ha semblat interessant recollir aquest article del jesuïta JORGE SCURO perquè es parla molt –i segur que se’n seguirà parlant molt temps encara- del paper que va jugar l’actual Papa en el temps de la dictadura argentina. Aquest article és un testimoni més que pot ajudar a contrastar punts de vista ben diversos i d’aquesta manera formar-nos el nostre propi criteri.

Jesuitas en los años de plomo

Jorge Scuro- Montevideo
Conocí a Jorge Mario Bergoglio en febrero de 1966, estábamos en la década de los 20 años de edad. Él cursaba la licenciatura de teología y yo filosofía en el Colegio Máximo de San Miguel (Buenos Aires). Además de la convivencia en la misma casa religiosa se dio un particular vínculo, pues él era adjunto en la Cátedra de Metodología Científica que cursé ese año. En ese tiempo me delegó tareas de especial interés para mí, por lo tanto nuestros encuentros pasaron a ser más frecuentes.

En diciembre de 1969 fue ordenado sacerdote.
Unos años después fue designado provincial de la Provincia Argentina, es decir superior regional para la Argentina. Yo pertenecía a la Provincia Uruguaya, en aquel momento independiente, hoy anexada a la argentina.
Un hecho circunstancial hizo que volviéramos a encontrarnos. El viernes santo de 1975 fue detenido (raptado) por las Fuerzas Conjuntas uruguayas el padre provincial de Uruguay, Carlos Meharu, quien celebraba la liturgia de ese día, alrededor de las 20 horas en la Comunidad Cabré de los jesuitas, en la calle Soriano y Ejido. Estaban también “Perico” Pérez Aguire, cinco jesuitas más y 30 jóvenes laicos.
Estaba invitado a participar pero opté por ir a la liturgia del Colegio Seminario, a una cuadra de allí.
Eran las cinco y media de la madrugada del sábado santo cuando me despierta el teléfono. Era Jorge, un compañero jesuita. (Yo vivía en la Comunidad Pedro Fabro, el cias, en la calle Agraciada.) Me dice que Carlitos, el padre provincial, no había ido a dormir esa noche a su casa de Larrañaga y Caiguá. Esta comunicación ahora puede sorprender al lector. Pero recordemos que estábamos en plena dictadura y un cambio no avisado de rutinas podía ser indicio de cualquier cosa.
Inmediatamente me dirigí al Colegio Seminario, la casa principal y referente de los jesuitas en Uruguay. Allí me encuentro con Pablo, otro compañero, madrugador vocacional, quien me entera de lo sucedido en la noche anterior y me dice que están en la Jefatura de Policía. Camino-corro esas cuadras, confirmo la noticia, cruzo al bar de enfrente y acarreo más de cuarenta milanesas al pan. “Atendamos primero el cuerpo”, pensé. Luego llevamos unas frazadas.
¿Y ahora qué hacemos? Quien podía tomar decisiones estaba preso, el “socio” o sea el número dos, el padre Miguel Artola estaba en Colombia. El “consultor” más antiguo, el padre Andrés Assandri, estaba en Colonia del Sacramento. El rector de la comunidad más importante, Luis del Castillo, estaba en Rio de Janeiro. ¿Entonces? ¿Quién nos quedaba a mano para encarar un plan de acción?: el secretario, el padre Sancho, hombre mayor que quedó abatatado con la noticia. Nos miramos con Pablo constatando que estábamos solos.
Necesitábamos un interlocutor de absoluta confianza y a la mano. Se nos ocurre llamar a monseñor Carlos Mullin, jesuita, obispo de Minas. Sabíamos que tenía contactos con algunos gobernantes. Llegó esa misma tarde. Fue una buena elección pues los dos teníamos buen relacionamiento con él y su gesto paternal nos dio algo de calma.
Enseguida llamó al presidente de la República, Juan María Bordaberry: le contestan que estaba en su estancia de Durazno. Llama al ministro del Interior: estaba en la Semana de la Cerveza en Paysandú. Llama al general “Goyo” Álvarez, estaba en la Semana de Lavalleja en Minas. No se podía creer. Llegué a pensar que si Dios Padre llegara al Uruguay durante una santa y criolla Semana de Turismo tendría que recorrer las rutas de la patria montado en bicicleta para encontrar a alguno de sus fieles.
El paciente y tenaz monseñor Carlos Mullin, a quien no vi retroceder ante ninguna adversidad en varios años que conviví con él, se atrevió a jugar su última carta. Llamó al comandante en jefe de las Fuerzas Armadas y éste sí contesta. Monseñor saluda y rápidamente le dice que ponga en libertad, ya, al padre provincial y a todos los jesuitas y laicos que tenían presos. El general contesta: “Lo llamo en diez minutos, déjeme averiguar de qué se trata”.
Al rato suena el teléfono: “No pueden ser liberados pues pasarán el lunes a la justicia militar”. “¡De ningún modo!”, fue la respuesta. “Si no los libera mañana, domingo de Pascua, con las iglesias repletas hago leer un comunicado del Episcopado entablando juicio eclesiástico al Estado uruguayo.”
Yo pensaba que esta escena surrealista sólo podía darse entre monseñor Mullin y el general Vadora. La respuesta del general fue que no podía hacer eso pues él pondría soldados en las puertas de todas las iglesias y capillas de la República. La respuesta de monseñor fue fulminante: “Usted no tiene fuerza para hacer eso pues no puede controlar todos esos lugares entre las 6 de la mañana y las 21 horas”.
En el correr del domingo saldrían libres los laicos más jóvenes. En cuanto a los jesuitas, decían los militares, el martes podrían ser liberados quienes no tuvieran “antecedentes”. Perico y Carlitos no podrían salir.
Aquello no terminaría fácilmente. Había que hacer algo más fuerte.
El domingo de la pascua de resurrección fui a las cinco y veinte de la madrugada al aeropuerto pues sabía que había un vuelo a Buenos Aires. En esa época había vuelos con aviones pequeños de cuatro compañías, con frecuencias de unos 45 minutos. En ese primer vuelo matutino ya habíamos sacado en anteriores oportunidades a algún compañero perseguido. Me arriesgué a probar suerte.
Iba a Buenos Aires a encontrarme con mi amigo Jorge Mario Bergoglio. Estaba seguro de que me ayudaría, él era el provincial argentino. Nos encontramos en un bar en Corrientes y Callao. Llegó a la hora establecida. Le conté y me preguntó sin indagar: “¿Qué querés que haga?”. “¡Quiero hablar con el padre Arrupe!”, le dije. (Era nuestro padre general, en Roma, le dicen el “papa negro”.)
Sin más me dijo “Vamos”. “Esperame en la puerta del Salvador, necesito conseguir un auto.” Cuando llega subo y ya en marcha se saca el cuello romano, lo guarda en la guantera. Empieza a dar vueltas por Buenos Aires, ninguna telefónica le servía. “Nadie tiene que reconocerme.” Terminamos en Avellaneda en una casucha telefónica. En la cabina disca y habla directamente con el general. El alma me estaba volviendo al cuerpo. Le explica muy brevemente y me pasa el teléfono. Me presento, ¡no podía creerlo, se acordaba de mí! Hacía unos meses habíamos conversado en Roma. (Éramos unos 36 mil jesuitas en el mundo.). Le pedí que pidiera a la Santa Sede que enviara telegramas al Presidente, ministros del Interior y Defensa y a las FF.CC.
El lunes a primera hora llegaron todos los telegramas. Siguieron liberando a los laicos, los jesuitas y el martes por la mañana sin más trámite a Pérez Aguirre y Meharu.
Pasaron muchos años. En 1997, imprevistamente, me viene a ver Juan Luis Moyano, el viceprovincial argentino de los jesuitas, para pedirme que reciba a Orlando Yorio, uno de los jesuitas argentinos, junto a Francisco Jalics, secuestrado en 1976, de quienes tanto se ha hablado en los últimos días. Ambos, junto a Luis Dourron fueron mis compañeros y amigos durante los años de seminario. Jalics se radicó en Alemania, hasta hoy. Nunca escuché una sola palabra de reproche ni resentimiento en privado o en público contra el hoy Papa Francisco. En cambio Yorio, recuperada la democracia, volvió a la Argentina y fue nombrado párroco en Berazategui.
Un día, sufrió un atentado, pero quien resultó muerto fue su teniente cura, un joven sacerdote.
Instalamos a Yorio en una casita en la Costa de Oro y al poco tiempo Mons. Gottardi le confió la parroquia de Santa Bernardita, en Avenida Italia. Nos volvimos a tratar con frecuencia y conversamos mucho. Falleció tres años más tarde, el 9 de agosto de 2000.
Hay quienes hacen gárgaras con los dolores ajenos. Que se animen a presentar pruebas y no suspicacias, el que se sienta libre de errores que acuse con evidencias. Siento a Francisco como uno más de nosotros. ¿No era eso lo que queríamos? ¿O esperábamos al Arcángel Gabriel?"

Tags: Argentina, Dictadura, Església, Uruguai

En els temps que corren ja està bé que un Papa es presenti al món amb les formes que hem vist i amb alguns detalls que avui, Dijous Sant, resulten més significatius. Perquè tots els Dijous Sants hi ha un gest en la litúrgia que resulta molt significatiu: és el de rentar els peus, recordant aquell gest de Jesús que, com ens explica Sant Lluc

“ Es va originar també rivalitat entre ells sobre quin d’ells havia de ser tingut per més gran.  Però ell els digué: «Els reis de les nacions en disposen com a amos, i els qui les dominen s’anomenen benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així, sinó que el més gran d’entre vosaltres es faci com el més jove, i el qui mana, com el qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran: el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs, jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix”.(Lc 22, 25-27),

El gest de rentar els peus significa servei i és el centre de la vida de Jesús. Des d’aquest anorreament (kenosi és el terme grec que fa servir Sant Pau a la carta als Filipencs) és quan agafa sentit la seva mort i la seva vida. Aquest gest servicial està íntimament lligat al nou manament de l’amor. El Papa avui  (com acostumava a fer a la seva terra, que celebrava en una presó, en un hospital o en un hospici per a pobres i marginats) i  com faran a tot el món milers de bisbes i capellans, rentarà els peus a 12 joves en un centre de menors de Roma seguint el gest de Jesús. És el signe-sagrament que hauria d’esdevenir realitat en aquesta Església que s’ha de renovar urgentment.

Si alguna cosa té  -i tots hi estan d’acord- aquest Papa és que és una persona senzilla. A Buenos Aires solia passejar-se per les Villas Miseria amb les sabates gastades de tant caminar. Li agrada xafar terra i caminar pels carrers perquè es va criar al barri porteño de Flores, una zona on hi viuen gent d’escassos recursos econòmics. El seu pare, maquinista, va tirar endavant una família de 5 fills amb l’ajuda de la seva mare que feia la molta feina que hi devia haver en aquella casa. Sap, per tant, el que és viure senzillament i amb naturalitat. Els seus gestos són analitzats amb lupa i criden l’atenció perquè feia temps que no es donaven al Vaticà: va passar a pagar la factura de la pensió on vivia, menjava enmig dels altres cardenals, vol deixar les luxoses estances papals, s’apropa a la gent, etc.

El dissabte passat, els periodistes van ser rebuts en audiència i allà va aparèixer ell amb les sabates gastades que portava de Buenos Aires i que havien recorregut els carrers, els metros i les villas miseria on la pobresa, la violència i la marginació són evidents en tots els seus racons. Aquestes mateixes sabates negres gastades ara vesteixen un Papa i les vermelles que li havien preparat han quedat guardades en un armari. Tant de bo no surtin més i també sigui un signe que cert tipus d’ Església s’ha acabat definitivament. Ja sé que només és un detall i que potser no vol dir res. Però també pot ser que vulgui dir molt després d’haver escoltat el que deia en la seva primera homilia que va fer com a Papa i on les sabates poden adquirir un valor simbòlic. Va insistir en el “moviment” i va dir que la vida i l’ Església estan en moviment. “La nostra vida és un camí. Quan ens parem, la cosa no va. Caminar sempre, en la presència del Senyor, a la llum del Senyor, buscant viure de manera irreprensible que Déu demana a Abraham en la seva promesa”.

Que aquest Dijous Sant sigui per a tots els cristians un camí de servei, de buscar i d’estimar aquells que més ho necessitin.

Tags: Església, Papa Francesc, Pobresa, poder

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, acaba de demanar la dimissió de l’ arxipreste de la Segarra i ho ha comunicat amb la següent carta a tots els capellans del bisbat:

Benvolgut Mossèn,

Malauradament, li he de comunicar que he demanat la dimissió de Mn. Eduard Ribera com a arxipreste de la Segarra. Ell, lleialment, ha acceptat de deixar el càrrec.

D’acord amb ell, justifico breument una decisió que he mirat d’evitar, però que finalment, fidel a l’encàrrec de bisbe de la diòcesi, he hagut de prendre.

Des del mes d’octubre, Mn. Eduard Ribera i els altres responsables del Full Inter parroquial “Fent camí”, publicaven escrits propis i d’altres autors a voltes manifestant opinions contràries a la doctrina de l’Església i, sobretot, criticant obertament la jerarquia i el seu servei ministerial. He de reconèixer, però, que sempre m’ha fet conèixer el contingut del full abans de la seva difusió.

Des d’aleshores, he corregit Mn. Eduard en tres ocasions, dues d’elles mitjançant entrevista personal, demanant-li que deixés de publicar textos d’aquests tipus i notificant-li en la darrera que, tenint present que la condició per nomenar-lo arxipreste fou evitar precisament aquest tipus de publicacions, si no s’esmenava li hauria de demanar la dimissió.

Aquest darrer cap de setmana, el Full “Fent Camí” ha publicat novament un article en la mateixa línia, aprofitant un comentari al recent homenatge a Mn. Huguet. Després d’escoltar l’opinió dels membres del Consell de Govern, dissabte li vaig demanar personalment la dimissió d’arxipreste, reconeixent-li que m’entristia fer-ho perquè reconec el bon treball realitzat com a arxipreste i la magnífica visita pastoral que vàrem fer l’any passat.

Tenint present la realitat actual dels capellans de l’arxiprestat de la Segarra, he decidit nomenar arxipreste a Mn. Xavier Romero, rector de Cervera, sense més consulta.

A l’espera de veure’ns a la propera missa crismal, el saludo cordialment,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 18 de març de 2013

Davant d’aquest fet, voldria fer uns quants comentaris:

1. Conec, des de fa anys, Mn. Eduard Ribera i algun altre responsable del full setmanal “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”. El rebo totes les setmanes, el llegeixo i el valoro molt positivament. No hi he llegit mai textos que siguin contraris a la fe  i, per tant, condemnables; tot al contrari: hi descobreixo en els seus responsables i en els escrits setmanals una gran estima per l’Església i sé de primera mà (en tinc testimonis) que és molt valorat per la majoria de feligresos d’aquelles petites parròquies rurals.  Em sembla que el bisbe Novell confon el que és la doctrina de l’ Església amb altres qüestions perfectament opinables.

2. El text a que es refereix la carta sobre l’homenatge a Mn. Huguet és un text que vaig publicar en aquest mateix blog (10 de Març) i que els responsables del butlletí van recollir, com han fet en moltes altres ocasions amb textos molt interessants d’altres autors, alguns d’ells teòlegs reconeguts. No crec que cap d’aquests escrits pugui donar motiu  per a cap condemna. Més aviat ho considero un pretext episcopal per amagar obscures raons o conveniències  i per apagar veus discordants a una manera de fer i pensar, al meu parer massa oficialista i monolítica per part del bisbe. En qualsevol bisbat és mala política arraconar un tipus de gent ben valuosa (potser, és cert, una mica crítica) i promoure’n només una altra d’una determinada tendència ( i ben  dòcil).

3.  Considero que tot el que es publica en aquest full són textos escrits des de la llibertat que ens dóna la nostra mateixa fe (“on hi ha l’Esperit del Senyor hi ha la llibertat” -2 Cor 3, 18) i que diuen el que sent el cor. A vegades poden no agradar, però potser convindria que ho llegissin i ho escoltessin amb els ulls i el cor obert i sense tant esperit inquisitorial. Justament una de les creus per les que va haver de passar Mn. Huguet va ser la condemna al silenci, com tantes altres vegades ha passat a moltes altres persones–molt injustament- en el si de l’ Església.

4. El bisbe Novell hauria de saber que el mateix dret i deure té ell de corregir els seus diocesans, com els diocesans tenen el dret i el deure de corregir-lo a ell.  O no? Perquè la condició de Capellà, Bisbe, Cardenal o Papa no fa ser ni més bo ni més dolent, ni més perfecte ni més imperfecte, ni més intel·ligent ni més ruc, com tothom sap molt bé i es pot comprovar dia a dia. Per tant, seria hora que les relacions dins de l’Església anessin canviant, s’exercís més el diàleg que la inquisició, que la correcció fraterna a la que fa referència el bisbe anés en les dues direccions i que es tinguin més en compte la bona fe i les coses fonamentals que ens uneixen que no pas les secundàries (la majoria d’elles relatives, opinables i canviables) que ens separen.

5. Tant de bo el Papa Francesc –amb la convenient i necessària l’ajuda de l’ Esperit- sigui capaç d’obrir ràpidament finestres perquè entri aire nou en aquesta Església que fa pudor de resclosit en algunes de les seves estructures i comportaments, en molts cassos tan allunyada de les persones i de les seves inquietuds. Que aquest nou esperit arribi ben aviat a tots els racons del món on qualsevol cristià o cristiana vulgui viure lliurament la seva fe.

6. I, per acabar, li recomanaria al bisbe Novell aquella màxima tan sàvia del bisbe Deig: “Fer, fer fer i deixar fer”.

Tags: Bisbe Novell, Església

EL NOU BURXETA és un blog que segueixo amb assiduïtat. És d’un capellà de Girona que es diu Joaquim Pla. Avui recordava un text molt interessant que es va escriure després del Concili vaticà II i que jo he volgut recollir al meu blog. Caldria tornar-lo a llegir amb molta atenció.

Crec que és just i necessari recordar, ara que tenim un nou Papa, el que es va esdevenir al final del Concili Vaticà II, l’any 1965. Quaranta pares conciliars (bisbes), encapçalats per Helder Camara, bisbe d’Olinda i Recife, al Brasil, es van reunir per celebrar una missa a les catacumbes de santa Domitila, a Roma, i per signar un pacte que, des de llavors, s’ha conegut com a “pacte de les catacumbes”. Aquest document, signat per tots els bisbes presents, té 13 apartats. Em plau transcriure’l, amb alguns alleugeriments estilístics, però respectant absolutament el contingut.

“Nosaltres, bisbes i pares conciliars del Concili Vaticà II, ens comprometem al que diguem a continuació:

1.- Procurarem viure tal com viu el nostre poble pel que fa a casa, menjar, mitjans de locomoció i tot el que té relació amb aquests aspectes.

2.- Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de la riquesa, especialment en el vestit (vestits luxosos, colors cridaners) i en símbols de metall preciós (aquests símbols han de ser evangèlics. Ni or ni plata).

3.- No posseirem béns mobles o immobles, no tindrem comptes al banc a nom propi. I, si necessitem posseir alguns béns, els posarem a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives.

4.- Confiarem la gestió financera i material de la nostra diòcesi a una comissió de laics competents i conscients del seu paper apostòlic. Nosaltres volem ser més pastors i apòstols, i menys administradors.

5.- No permetrem que, verbalment o per escrit, ens imposin noms i títols que expressen grandesa i poder (Eminència, Excel.lència, Monsenyor…). Preferim que ens donin el nom evangèlic de pare (del llatí pater. En català: mossèn).

6.- En el nostre tarannà i relacions socials evitarem tot allò que pugui semblar privilegis, primacia, o inclús preferència, als rics i poderosos (per exemple, en banquets que ens ofereixin o que nosaltres hàgim d’oferir, en serveis religiosos…).

7.- Si hem de demanar ajudes procurarem no adular la vanitat de qui ens les pot concedir. Invitarem els fidels a aportar les seves almoines com una participació normal al culte, a l’apostolat i a l’acció social.

8.- Dedicarem tot el nostre esforç i capacitat al servei apostòlic i pastoral de les persones i dels treballadors, especialment els més febles i subdesenvolupats, sense que això pugui perjudicar altres persones i grups de la diòcesi. Recolzarem els laics, religiosos, diaques o capellans enviats a evangelitzar els pobres i els treballadors i que vulguin compartir la seva vida i el seu treball (capellans que viuen i treballen com els altres treballadors).

9.- Sabent què ens exigeix la justícia i la caritat, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials, basades en la caritat i la justícia. Que tinguin en compte tothom, com un humil servei als organismes públics.

10.- Farem tot el que puguem perquè els responsables del nostre govern i dels serveis públics creïn i posin en pràctica lleis, estructures i institucions socials necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenvolupament harmònic i total de tots els homes. Perquè assolim un ordre social nou, digne dels homes, fills de Déu.

11.- Perquè la col.legialitat episcopal sigui evangèlica i es posi al servei dels qui viuen en la misèria física, moral i espiritual -dos terços de la humanitat. Per això ens comprometem:

. a compartir, segons les nostres possibilitats, aquests anhels al servei dels projectes urgents dels episcopats de les nacions pobres.

. a demanar als organismes internacionals, tal com va fer Pau VI a les Nacions Unides, l’adopció d’estructures econòmiques i culturals que no fabriquin més pobres en un món cada dia més ric. Que permetin que les majories pobres surtin de la misèria.

12.- Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, capellans, religiosos i laics perquè el nostre ministeri sigui un verdader servei. Per això:

. ens esforçarem a revisar la nostra vida amb ells.

. cercarem col.laboradors per poder esdevenir animadors en l’Esperit abans que caps (“jefes”).

. procurarem ser, tant com sigui humanament possible, presents i acollidors.

. estarem oberts a tothom, siguin de la religió que siguin.

13.- Quan tornem a les nostres diòcesis publicarem aquestes decisions i les comunicarem als nostres diocesans. Els demanarem que ens ajudin amb la seva comprensió, la seva col.laboració i les seves pregàries. Que Déu ens ajudi a ser-hi fidels”.

Trobareu la versió castellana a Eclesalia.

Que bonica que era aquesta utopia eclesial i conciliar! Aviat la màquina curial es va cuidar d’esclafar-la. Tot i que tinc les meves pors, tant de bo que aquest nou Papa pugui avançar i treballar en aquesta línia. Per posar-me en òrbita, tornaré a llegir la Utopia, de Thomas More.

Tags: Església

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

Tags: Argentina, Dictadura, Drets humans, Església, Papa Francesc I, Tortura

Segons el diccionari un oasi és, enmig d’un desert, un illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l’existència d’aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d’un pou, d’una font, d’un uadi o d’un riu. Però també té una segona accepció : Un oasi és aquell lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc.

És d’aquest segons sentit del que vull parlar en aquest breu apunt: Avui ens hem aplegat a Solsona un munt de gent (el teatre Comarcal ple) per recordar Mn. Jesús Huguet, que justament avui feia un any que va morir d’accident. Un grup d’amics seus han preparat un acte amb la voluntat d’homenatjar-lo. En el programa deia que Mn. Jesús Huguet era “una de les figures clau de l’ Església catalana contemporània” i que, amb aquest Primer Memorial, es “vol mantenir viu el seu llegat intel·lectual, religiós i ideològic”.

Hi ha hagut una taula rodona, una glosa, un audiovisual i un dinar de germanor per a tots els que s’hi han volgut o pogut quedar. Tot plegat un autèntic oasi d’ombra fresca, un temps de recer reparador i confortable enmig d’un desert eclesial i social que fa massa temps que ens toca patir. Les paraules que s’han escoltat avui, l’ambient que s’ha creat, el retrobament amb un munt d’amics que compartim les mateixes idees, les mateixes creences, els mateixos neguits i les mateixes esperances de Mn. Huguet ha fet que hàgim pogut viure un gran dia. Un dia reparador.

Quan alguns cristians creiem que hem hagut de fer -sense motius aparents- una travessa pel desert massa llarga (50 anys d’un Concili Vaticà II, amagat i silenciat per l’ Església oficial) ja teníem ganes de trobar un ambient tan esperançat com el que hem trobat avui, submergir-nos-hi amb ganes i beure l’aigua fresca que surt de la font de la plaça i que és oferta a tots sense límit i gratuïtament Aquesta metàfora-comparació (FONT-ESGLÉSIA) li agradava molt a Mn. Huguet i això és el que ha estat el dia d’avui.

Hem viscut un oasi i hem palpat una Església que pot ser -i ha de ser- molt diferent de l’ oficial, vella, encarcarada i captiva per part d’alguns sectors cristians . M’ha agradat molt una piulada que el Salvador Cardús ha enviant mentre es feia l’ acte i que deia així:”Teatre comarcal de Solsona, ple de gom a gom. Alta emoció. Hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits”. Millor no es podia dir!

I per acabar dir-vos que ens han anunciat dues bones notícies:el proper naixement de l’ associació “Amics de Mn. Huguet” per tal de que aquest primer memorial tingui una merescuda continuació. I també que s’està preparant un llibre amb un recull de la seva obra dispersa en revistes i diaris. S’ho val la pena!.Tant de bo reïxin aquests bon propòsits perquè Mn. Huguet, com a bon capellà, bona persona, bon amic i bon patriota, s’ho mereix. Moltes gràcies a tots els que ho han preparat.

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Jesús Huguet, SOCIETAT

Extret del blog FILS DE VIDA

De Pere de l’Araguaia

per a Pere de Roma

“Deixa la Cúria, Pere”
Deixa la Cúria, Pere,
Desmunta el sanedrí i les muralles,
ordena que tots els pergamins impecables siguin sacsejats
per les paraules de vida i amor.
Anem al jardí de les plantacions de bananes,
revestits i de nit, a qualsevol risc,
que allí el Mestre sua la sang dels pobres.
La túnica és aquesta carn humil desfigurada,
tants crits de canalla sense resposta,
és memòria brodada dels morts anònims.
Legió de mercenaris assetjant la frontera de l’alba naixent
i Cèsar els beneeix des de la seva arrogància.
En un recipient net, Pilat es renta, legalista i covard.
El poble es a penes “la resta”,
un vestigi d’esperança
Que ningú El deixi sol entre els guàrdies i els prínceps.
Es l’hora de suar amb la seva agonia,
Es l’hora de beure la copa dels pobres
I aixecar la Creu, nua de certeses
I trencar la construcció – llei i segell – de la tomba romana
i l’alba
la Pasqua.
Digueu, digueu-nos a tots
que segueixen amb una força indestructible,
la gruta de Belem,
les benaurances
i la prova de l’amor fet aliment.
No et trasbalsis més!
Com l’estimes,
estima’ns a nosaltres,
simplement
d’ igual a igual, germà.
Dóna’ns, amb els seus somriures, les seves llàgrimes noves,
el peix de l’alegria,
el pa de la paraula
les roses de les brases…
…la claredat de l’horitzó lliure,
el mar de Galilea, ecumènicament obert al món.
Pere Casaldàliga
(original portuguès; traducció catalana revisada pel mateix Pere Casaldàliga)

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Al butlletí nº 16 del mes de Gener d’aquest any el FÒRUM ONDARA de capellans del Bisbat de Solsona -del qual ja n’he parlat altres vegades- hi ha una reflexió molt interessant i molt actual sobre el que viu el nostre País. Per això m’ha semblat bé recollir-la i ampliar-la a través del meu blog.

 L’Orant de Pedret (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona)

Butlletí Núm 16 – gener de 2013

Poc abans d’iniciar la campanya per a les eleccions passades de Catalunya, férem una crida contra la por, les mentides i calúmnies que començaven a arribar de més enllà de l’Ebre i de més a prop. Hom diria que tals missatges van aconseguir, en part, l’objectiu intimidador, o almenys va sembrar l’ombra de dubtes: “Ves a saber que hi ha de veritat”, deien alguns. Ras i curt, això és injustícia i immoralitat, que atempten contra la dignitat de persones i de tot el poble.

Aquestes accions, indignes, ens demostren que tenim davant i en contra uns partits polítics
imperialistes, colonitzadors, centralistes. Ens diuen separatistes, però ells són separadors.
Diuen que estimen Catalunya. Millor que no ens estimessin tant, perquè “de tan que ens estimen, ens abonyeguen”. Per molts vots que hagin recaptat, alguns ocupen indignament els seus càrrecs. Els atacs, reiterats i a la descarada, contra la cultura, la llengua, la història, les institucions, etc. fan que els sentim com autèntics enemics del nostre poble. Alguns estats, democràtics de debò, que s’han sentit hereus d’un passat que va tractar indignament un altre poble, han tingut la noblesa de demanar perdó i fins i tot d’indemnitzar-los d’alguna manera. Els Governs Espanyols han actuat i actuen vers Catalunya totalment al revés: ni reconeixen les persecucions passades (fa poc, feien dir al Rei que “nunca la lengua catalana ha sido perseguida”), ens estan sotmetent a un autèntic espoli fiscal i es neguen reiteradament a complir els pactes econòmics de l’Estatut. I com s’han posat quan s’ha parlat del dret a decidir que té tot poble. Ho digué ben clar Gallardón. “España sin Cataluña no puede vivir”.

I per últim, ara que ja tenen majoria absoluta,uns botons per mostra:
1.- L’afer d’aquest ministre d’educació (de quina?) que diu que “hay que españolitzar a los
niños catalanes” i que “soy un toro bravo, el castigo me estimula”. Amb la reforma que vol millorar l’ensenyament, si no hi ha marxa enrere interpretativa, posa en qüestió la immersió lingüística aplicada tan exitosament a Catalunya. Un país amb una llarga història de grans pedagogs reconeguts internacionalment (Galí, Montessori i Frixinat, etc), ara està rebent impunement la tossada d’un “toro español”: quina vergonya! Es veu que la sagrada constitució espanyola (que tant es passen per la cara quan es tracta del dret a decidir) el toro la pot incomplir tranquil•lament i impunement quan es tracta de protegir la llengua catalana. Els fa nosa la nostra llengua; la de Cervantes, que està crisi a Catalunya, aquesta sí s’ha de protegir. Qui s’ho pot creure, que ens estimeu tant, Soraya de Santamaria?
2.- Les amenaces de l’ínclit Sr. Aznar: “Ellos no dividiran España; nosotros dividiremos Catalunya”. Més clar contra Catalunya i el nostre model d’integració a les escoles, ja no es por dir res més: Aquest és l’intent i la tàctica que fa tres segles va posar en pràctica Felip V i continuen els seus devots seguidors. Potser prenen per model Bèlgica on valons i flamencs diuen que ni se saluden. Aquesta Catalunya la volen ells, nosaltres l’hem evitat amb el model del nostre d’ensenyament, ara posat en qüestió.

Creiem que ja ha arribat l’hora de dir PROU: a la Constitució (que incompleixen), al Tribunal Constitucional (que l’apliquen al seu gust), a les Corts i Senat de Madrid (que ignoren la nostra llengua), a la Delegació del Govern i a l’Hisenda nacional (que ens fan sentit colonitzats, controlats i espoliats). D’aquesta decisió, ells (els separadors) ens n’han fornit les raons obvies. Creiem, que els catalans fins i tot hem d’estar disposats a acceptar que potser que ens ho passem malament (cosa que ningú sap perquè es digui), ja que és preferible la llibertat a la ignomínia de sentir-nos maltractats com a poble.

Agraïm, finalment, les paraules dites a Catalunya Ràdio pel bisbe de Girona, Francesc Pardo, que recollint l’experiència de les escoles cristianes de Catalunya, ha defensat l’actual model d’inversió lingüística. Segons ell, el projecte de reforma de Wert que relega la presència del català a l’escola “és incomprensible per la importància i el valor que té la nostra llengua catalana” i que “més aviat caldria tenir-hi una atenció molt especial, promoure-la, i no només en l’ensenyament”. Afirma que “qui estima la pròpia llengua té un respecte absolut per les altres llengües. I les estima. Per tant, no entenc aquest projecte”. També diu que “seria més que un pas enrere: seria no tenir en compte el valor i el tresor que significa la nostra llengua” i per tant, provocaria “un empobriment molt important de la nostra cultura, i no només de la cultura de Catalunya, sinó de la cultura d’Espanya i de la cultura universal”. I, finalment, espera que “hi haurà seny per retirar-ho” i que “és el que hem de demanar des d’aquí”. Defensa, doncs, “l’ensenyament en català tan normalitzat com fins ara l’hem tingut, que no ha portat cap problema”.

Tags: Església, Fòrum Ondara, SOCIETAT

Escric aquest post entorn de les 8 de la tarda d’aquest 28 de febrer de 2013, dia i hora en que Benet XVI renuncia al Papat. Per tant, “Non habemus Papam” (no tenim Papa) fins que el conclave n’elegeixi un altre.

Se n’ha parlat i escrit molt aquests dies sobre el que significa aquesta renúncia, sobre el gest, sobre el Papa i sobre el Papat, sobre els motius i sobre les conseqüències d’aquesta renúncia. Se n’han dit tantes coses –algunes trobo que molt ben dites i altres força fantasioses i sense fonament clar- que no m’estendré a escriure’n més. Però sí que voldria dir, simplement, que tant de bo aquest sentiment de “non habemus Papam” que aquest dies tenim el seguíssim tenint en el futur. Vull dir que tant de bo el Papa ( i el Papat) canviïn el sentit, les formes de ser i de fer que han tingut al llarg de la història i que encara segueixen tenint. Dit en poques paraules: que el Papa sigui essent menys Papa i que la col·legialitat dels Bisbes d’arreu del món tingui més preponderància. Tant de bo el Papa i la cúria romana deixin de tenir tant poder i la darrera paraula de tot i en tinguin més els bisbes, que haurien de ser més consultats i més escoltats del que ho són ara.

Tant de bo les coses canviessin força a partir d’aquest gest i a partir d’aquest Papa i tant de bo l’ Esperit Sant faci hores extres per tal de que el conclave elegeixi una persona força diferent al prototipus que estem acostumats i sigui profètica per tal d’endevinar el camí per on hauria de caminar aquesta Església “santa i pecadora” que encara molts seguim estimant i creient.

Tant de bo el nou Papa escolti aquestes paraules profètiques que va escriure Pere Casaldàliga:

DEJA LA CURIA, PEDRO

Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas.
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.
La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.
Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.
Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.
¡No nos conturbes más!
Como Lo amas,
ámanos,
simplemente,
de igual a igual, hermano.
Danos, con tus sonrisas, con tus lágrimas nuevas,
el pez de la Alegría,
el pan de la Palabra,
las rosas del rescoldo…
…la claridad del horizonte libre,
el Mar de Galilea ecuménicamente abierto al Mundo.

(Pere Casaldàliga)

Tags: Església

DAVANT LA DIMISSIÓ DEL PAPA BENET XVI. (NOTA DE PREMSA DE MOCEOP)

Davant la sorprenent notícia de la dimissió del Papa volem manifestar el següent:
Valorem i aplaudim la seva decisió de dimitir. És un gest digne de ser valorat, quan veiem que no sol ser gens habitual que els dirigents dimiteixin.
Sense entrar ara a analitzar les causes veritables de la seva dimissió, pensem que els greus problemes de la pederàstia a l’Església i també les intrigues vaticanes que van donar lloc a l’anomenat Vatileaks i que van culminar amb el judici i posterior condemna del seu propi secretari particular, hagin pogut influir en la seva decisió.
Valorem com a molt negativa la gestió d’aquests gairebé vuit anys de pontificat durant els quals ha actuat amb uns criteris molt conservadors, acostant-se als integristes lefevbrians, reactivant de nou la missa en llatí, atacant als teòlegs més aperturistes i renovadors i recolzant-se sempre en els moviments més conservadors de l’Església: Opus Dei, moviments neocatecumenals, Comunió i Alliberament etc …. i sempre marginant, atacant i castigant teòlegs progressistes, comunitats de base, moviment de capellans casats, bisbes que qüestionaven l’obligatorietat del celibat per als sacerdots o moviments eclesials que defensen que la dona pugui accedir al sacerdoci.
No ha estat capaç de renunciar a les pompes pròpies d’un cap d’Estat, com va quedar de manifest en els diferents viatges que va realitzar (tres d’ells a Espanya), on sempre va ser rebut com el Cap d’Estat. Lamentablement, se li prepara també el dia 27 un comiat, amb la presència d’alts mandataris mundials, plantejament aquest amb el que no estem d’acord per antievangèlic.
La dimissió del Papa pot i ha de ser un oportunitat perquè l’Església nomeni un nou Papa que afronti els canvis profunds que l’Església necessita en aquests moments. No pot seguir, com fins ara, ancorada en el passat.
Ha de ser el moment històric perquè sigui escollida la persona que reuneixi el perfil idoni que els temps presents requereixen, recolzant-se en els principis aperturistes del Vaticà II que ha quedat obnubilat amb aquests últims papes Joan Pau II i Benet XVI, per actualitzar-los i adequar-los al món d’avui.

És absolutament prioritari per a l’Església que opti pels més pobres. Per això el papa ha de renunciar a ser cap d’Estat del Vaticà, i al poder amb tot el que això comporta.
El celibat ha de ser opcional. Les dones han de tenir accés als càrrecs eclesials en igualtat de drets que els homes. S’ha de permetre que els divorciats tornats a casar participin en l’eucaristia. S’han d’establir comunitats eucarístiques entre les diferents confessions i establir vies de diàleg amb altres religions i amb el món científic. Ha de fomentar l’estil democràtic en tots els nivells eclesials, prescindint de l’estil vertical i autoritari actual.
Seria un gest molt necessari del nou papa que aixequés la sanció als prop de 600 teòlegs expedientats pels anteriors papes. Que s’acostés als moviments progressistes de l’Església i recolzés la teologia de l’alliberament, les comunitats eclesials de base i els moviments de sacerdots casats.
Un papa nou per uns temps nous.
Aquesta és l’hora per a l’esperança encara som escèptics respecte als canvis a la cúpula vaticana perquè el nou papa ha de ser elegit entre cardenals molt grans que han estat elegits pels dos últims papes que han estat molt conservadors.
Podem esperar aquest miracle tan necessari per al futur de l’Església?
MOCEOP (Moviment pel celibat opcional)
14 febrer 2013

Tags: Església

El 25 d’ Agost del 2011 publicava en aquest mateix blog un post titulat “Líder espiritual?” (extret del moviment “SOM ESGLÉSIA”) que vaig considerar molt interessant.  Avui el torno a recuperar íntegrament ja que torna a ser d’actualitat arran de la dimissió del Papa.

Aquest és el document:

Un Papa pels nous temps: Bisbe de Roma i Pastor Universal

Introducció:

L’hora favorable

"Ara és l’hora favorable" (2Cor. 6) perquè els catòlics i les catòliques de tot el món reflexionin sobre el tipus de lideratge, i el que encara és més, sobre el model d’església que necessitem en el mil·lenni vinent. El Concili Vaticà II (1962-65) ens va invitar a tots i a totes a llegir els signes dels temps a la llum de l’Evangeli. Va exhortar la nostra comunitat de fe a la renovació contínua. Hem intentat ser fidels a aquesta crida i examinar la vida de la nostra església i la necessitat que sentim d’un Bisbe de Roma que sàpiga liderar la nostra comunitat de fe en un "àgape universal" o assemblea de caritat.

El mil·lenni que s’acaba ha sigut una època de divisió entre els cristians. Ens anima l’esperança que el tercer mil·lenni sigui una època de reconciliació i d’unitat.

En aquest esperit, el Papa Joan Pau II va invitar tots els cristians a meditar sobre el futur del papat "que puguem cercar, evidentment units, les formes en les quals aquest ministeri [de Pere] pugui realitzar un servei d’amor reconegut pels uns i pels altres i altres… de trobar una forma d’exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a allò que és essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova." (Ut unum sint, nº 95).

Al mateix temps s’alcen veus dins el Consell Mundial de les Esglésies per invitar totes les esglésies cristianes a comprometre’s a iniciar l’any 2000 la preparació d’un Concili Cristià Universal.

Volem ajuntar les nostres veus a les d’aquestes crides i declarem la nostra disponibilitat per a renovar la nostra comunitat de fe a la llum dels signes del nostre temps i per a dialogar i cooperar amb altres esglésies sobre la base de la igualtat.

Per aconseguir aquests somnis oferim les nostres reflexions sobre les qualitats que es necessiten a la nostra època pel pròxim Bisbe de Roma. Compartim els nostres pensaments amb l’esperit de la dona de l’Evangeli que va barrejar un xic de llevat amb farina a fi que el seu pa creixés i nodrís una comunitat. Heus aquí el nostre "llevat".

Un model d’Església per al nostre temps:

Sempre vella, sempre nova

Per a construir una església vibrant en el mil·lenni que ve, necessitem tornar a escoltar Jesús i els seus primers deixebles que predicaven la igualtat de totes les persones (Mat. 23, 11-12; Lc. 22, 24-26; Gàl. 3, 28). Ens cal construir estructures en la nostra església que siguin el reflex de la igualtat, perquè puguem viure, pregar i servir-nos mútuament en un "discipulat d’iguals." Només aleshores seguirem l’exemple de Jesús que envia l’Esperit, no per a un petit grup sinó per a tota la comunitat de fe. Només aleshores viurem els ensenyaments del Vaticà II que ens reconeix a tots i a totes com Poble de Déu, corresponsables en la presa de decisions de la vida de la nostra Església.

Cal retornar a una església que valori el diàleg i la justícia en el si de la seva pròpia vida com també en el seu apropament al món. Ens cal restablir una església que respecti i celebri la nostra diversitat planetària, una església on regni la llibertat de viure la nostra fe de diverses maneres en cultures diferents. Ens cal ressuscitar una església que reconegui la importància de les esglésies locals on es proclami la Paraula d’una manera que pugui ésser compresa per les diferents cultures. La construcció d’aquesta església rescatada és tasca de tot el Poble de Déu, no només del Bisbe de Roma, dels altres bisbes i del clero.

Comencem demanant que es re instauri la pràctica de l’església primitiva i que es desenvolupin estructures que permetin participar de forma eminent el Poble de Déu, en l’elecció d’aquells que hagin de dirigir l’església. També inclouria l’elecció del Papa, el Bisbe de Roma. Aquesta renovació d’una antiga tradició seria el reconeixement de l’acció de l’Esperit en comunió amb els fidels.

El pròxim Bisbe de Roma

Seria una ajuda important en la renovació de la nostra església que hi hagués un líder capaç de llegir els "signes dels temps" d’acord amb el poble, un Bisbe de Roma col·laborador, capaç tant d’escoltar com de proclamar, de dialogar com d’ensenyar. Necessitem un líder que aculli de debò i consulti el sensus fidelium (sentit dels fidels).

Necessitem sobretot un líder que reconegui el despertar de la consciència de les dones com un rellevant "signe dels nostres temps." Les dones que representen més de la meitat de la nostra església han adquirit consciència de la seva dignitat i igualtat amb els barons. Estant demanant a la comunitat de fe que respecti i posi en pràctica aquesta igualtat en el si de la seva pròpia vida.

Necessitem un Bisbe de Roma que respecti les nostres diferències i que ens esperoni a viure l’Evangeli.

Necessitem un Papa que distingeixi entre el seu ministeri pastoral com Bisbe de Roma i el ministeri de Pere en el qual es troba en diàleg amb l’església universal. Com bisbe de Roma, serveix als fidels de Roma com qualsevol altre bisbe està al servei de la seva diòcesi. S’hauria de jubilar a l’edat establerta per a tots els bisbes. Com a president de l’«àgape» mundial, actuaria com un germà bisbe que convida els bisbes de tot el món a compartir el lideratge amb ell i amb altres membres del Poble de Déu cridats a aquesta tasca pels fidels. Amb aquest esperit, reformaria la Cúria (el gabinet papal) perquè, enlloc de dominar, serveixi als altres bisbes i a l’Església universal.

Necessitem un Bisbe de Roma i un Pastor Universal que sigui, primordialment:

· Un líder amb visió de futur que promogui un profund discerniment sobre els ministeris per tot el Poble de Déu i els cridi per estudiar la possibilitat d’acollir totes aquelles persones que tinguin la necessària qualificació per seguir la crida a un ministeri, sense fer distincions ni per raó de gènere, ni pel seu estat matrimonial, ni per la seva orientació sexual;

· Una persona respectuosa de la consciència dels catòlics i les catòliques que impulsi un autèntic diàleg públic sobre les teologies, l’ensenyament moral i els comportaments dins de l’església a fi que la nostra comunitat de fe pugui compartir experiències, començar a guarir-se de la seva alienació i ressuscitar un sentit d’unitat i d’entusiasme per la fe;

· Un pastor que encoratgi la llibertat acadèmica pels teòlegs i teòlogues i altres estudiosos amb la finalitat de promoure una sana diversitat d’opinions en l’església;

· Un reconciliador que aculli tan els "liberals" com els "conservadors" per a compartir la mateixa església;

· Un líder que reconegui el pluralisme cultural de l’Església i celebri la diversitat que floreix en diferents llocs del nostre món;

· Un col·laborador amb sensibilitat històrica, disposat a restaurar la tradició de la plena participació del poble en l’església, que convidi a tots els catòlics i catòliques a compartir el govern i la presa de decisions, incloent-hi l’elecció dels líders eclesials;

· Un pioner que convidi a prendre iniciatives i a experimentar i que demana als catòlics i catòliques que desenvolupin un sentit adult de responsabilitat envers la seva comunitat de fe;

· Un ecumenista que es comprometi en un diàleg seriós amb els cristians de les tradicions de la Reforma i de l’Ortodòxia, en un esforç per aconseguir el somni de la unitat de la Cristiandat;

· Un germà del poble jueu que treballi pel desmantellament de qualsevol vestigi d’antisemitisme i construeixi llaços forts de parentiu espiritual, reconeixent la nostra herència comuna que prové d’Abraham i de Sara;

· Un estudiós de les altres tradicions religioses, fora del Cristianisme i del Judaisme, que aprovi el diàleg interreligiós i procuri aprendre de la rica diversitat de comprensions d’aquestes tradicions;

· Una persona els braços de la qual s’obrin amorosament per abraçar el món i que la seva política sigui expressió d’una solidaritat especial amb els pobres i els oprimits;

· Un profeta que promogui incansablement la justícia, la igualtat, la pau i la no-violència en el nostre món i en la nostra església;

· Un amant de la terra que reconegui i promogui la integritat de la creació;

· Una ànima generosa amb sentit de l’humor i

· Un Germà Bisbe que eviti joiosament els paranys dels poderosos d’aquest món (Lc. 22, 25-26) i que camini amb nosaltres a fi que tots plegats recreem la nostra comunitat de fe a fi que l’Esperit de Jesús sigui viu en el tercer mil·lenni.

El que necessitem pel nou mil·lenni

és un Bisbe de Roma que sigui un Pastor Universal

Tags: dimissió, Església, Papa

Recordeu aquell famós passatge de l’evangeli de Sant Joan (6, 1-15) en que se’ns narra la multiplicació dels pans i els peixos?  Això és el que està passant a Lleida des de fa una temporada. El fet va sortir als diaris uns dies abans de Nadal quan el Bisbe Piris es va presentar a una reunió de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) i, després d’escoltar en silenci tot el que allà s’hi va dir, va fer la proposta de cedir unes estances buides del Seminari per acollir famílies desnonades. El bisbat posaria l’edifici però s’hauria de buscar la manera d’adequar-lo per poder-hi viure. A hores d’ara ja s’ha posat fil a l’agulla i s’hi està treballant per tal de que aquell projecte es faci realitat.

D’alguna manera s’ha donat allò de l’evangeli: Jesús demana que nosaltres posem els nostres cinc pans i els dos peixos i ell ja s’encarregarà de fer el miracle. Un miracle que s’ha d’interpretar simplement com que hem de ser una mica més fraterns i ser capaços de mirar les necessitats dels altres i veure què hi podem fer cadascú de nosaltres…

A Lleida es calcula que hi ha més de 3.000 pisos buits i cada dia hi han més famílies desnonades que es queden al carrer. I com a Lleida, a la resta d’ Espanya. Realment no hi ha res a fer per parar aquest desastre? Sí que s’hi podrien fer moltes coses i s’hi podrien trobar solucions no pas tant complicades. Només caldria que els governs s’hi posessin seriosament (fent un parell o tres de lleis), com s’hi ha posat el bisbe Piris. A Lleida s’han ofert un munt de professionals i un munt de gent per poder arreglar aquest espai. Ells han ofert els seus pans i els seus peixos i els resultats es veuran amb la multiplicació generosa i fraternal del que cadascú té. No es tracta tant de donar sinó de compartir, cosa que normalment ens resulta molt més difícil perquè tendim a donar el que ens sobra i no sabem compartir el poc que tenim i que potser fins i tot necessitem.

En temps de Jesús també hi havia un munt de col · lectius humans que eren molt necessitats i als que Jesús s’hi va atansar: cecs, paralítics, leprosos, malalts i marginats de tota mena… Si alguna cosa va fer Jesús fou la de remeiar els seus mals físics i morals. El bisbe Piris ens dóna a tots una bona lliçó del que ha de ser i ha de fer l’ església en aquests moments socialment tan delicats. Tant de bo aprenguem tots la lliçó!

Si voleu ampliar la notícia podeu clicar aquí: http://www.catalunyareligio.cat/articles/33894

Tags: Bisbat de Lleida, Església, RELIGIÓ

La frase de Jesús “La veritat us farà lliures” , que recull l’Evangelista Joan (Jo. 8,31) en el seu evangeli, hauria de ser com una espècie d’estrella polar que orientés la comunicació de l’ Església. D’alguna manera és el que el cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, va demanar als periodistes dels diferents mitjans de comunicació que es van reunir amb ell en un dinar de germanor per tal de celebrar la festivitat del sant patró d’aquesta professió, Sant Francesc de Sales, que es va escaure aquest dijous passat, 24 de gener.

El cardenal va agrair als mitjans de comunicació la seva col·laboració en divulgar la “bona notícia de l’Església, i la tasca eclesial a favor dels més desafavorits, especialment en aquest temps de crisi”. “Necessitem la vostra tasca – va afegir – per comunicar, encara millor, el paper de l’Església en la nostra societat, compromesa a construir una societat més justa, més humana; i necessitem, també, la vostra col·laboració per fer arribar l’anunci de l’Evangeli, a tanta gent que cerca un sentit a la seva vida. Us agraeixo profundament la vostra col·laboració, sempre professional i eficaç”.

S’ha de ser cec o molt curt de vista per no veure tota la bona tasca que fa l’ església arreu del món. I, és cert, que cal divulgar-la com es mereix, cosa que no sempre es fa i que, per tant, fa molt bé de demanar el cardenal Sistach als periodistes.

Però també és cert que no sempre l’església és exemple de transparència i de veritat en els seus propis mitjans de comunicació; això mateix que ell demana als periodistes, tota la societat li demana a l’església. En són dos bons exemples d’aquesta falta d’ètica i de menyspreu a la pluralitat i a la veritat la Cadena COPE i 13tv, que tenen com a principals accionistes la Conferència Episcopal Española. La COPE era  famosa en aquest sentit quan tenia Jiménez Losantos  -amb els seus atacs indiscriminats, furibunds i plens d’odi contra institucions i autoritats catalanes- com a mascaró de proa i principal avalador de la línia editorial d’aquella cadena. Al final, van ser tantes les crítiques i les pressions que el van fer fora i la cosa es va temperar una mica.

Però resulta que el 2010 va néixer 13tv i sembla que segueix també amb els mateixos defectes de la COPE. Ells diuen que tenen dues màximes: pluralitat i respecte, i també diuen que està oberta a totes les postures, opinions i creences, cosa que no he vist massa quan alguna vegada –realment poques- he escoltat algun noticiari o tertúlia. Potser l’episcopat català hi hauria de dir alguna cosa davant de tanta impunitat d’alguns comentaristes d’aquesta cadena…

I no només són alguns mitjans d’informació de l’església els que no fan massa cert això de que “la veritat us farà lliures”, sinó que és el mateix Vaticà i molts bisbes els que amaguen massa coses que, quan es descobreixen, fan molt de mal justament perquè es veu la clara intencionalitat d’amagar-les. El Vaticà mateix és un bon exemple de traïcions i un niu de males arts; de cardenals que es fan la punyeta els uns als altres; de bancs i diners que són massa opacs; de nomenaments de bisbes més moguts per criteris polítics que no pas pastorals, etc. etc.

Per tant, està bé que es demani respecte a l’Església, però l’ Església també hauria de mostrar una cara força més neta cap a la societat i hauria de fer un esforç bastant més gran en dir la veritat i en denunciar la corrupció i la injustícia amb valentia i sense por.

Tags: Església, MITJANS DE COMUNICACIÓ

“YO MORIRÉ DE PIE, COMO LOS ÁRBOLES”

Yo moriré de pie, como los árboles:
Me matarán de pie.
El sol, como testigo mayor,
pondrá su lacre
sobre mi cuerpo doblemente ungido,
y los ríos y el mar
se harán camino de todos mis deseos,
mientras la selva amada
sacudirá sus cúpulas de júbilo.

Yo diré a mis palabras:
No mentía gritándoos.
Dios dirá a mis amigos:
Certifico que vivió con vosotros
esperando este día.

De golpe, con la muerte,
se hará verdad mi vida.
¡Por fin habré amado!

Pere Casaldàliga

Aquest poema   "yo moriré de pie, como los árboles"  el podeu trobar al blog de Pere Casaldáliga a PERIODISTA DIGITAL

—————————————————

Jesús Bastante li fa aquest altre preciós poema com a resposta A Dom Pedro Casaldáliga

També el podreu trobar al blog de Jesús Bastante a PERIODISTA DIGITAL

“A DOM PEDRO CASALDÁLIGA”

Tú no morirás
Ni de pie, ni frente al río
Ni colgado de un árbol, ni escondido
Tú verás la vida de Aquel que vino a darla
Sin más reflejos que la luz de Dios

Irán a buscarte los malditos
Los asesinos, los “sin-dios”
Te encontrarán junto a los benditos del Padre,
los escogidos, los pobres, los hambrientos
Los niños sin padres, sin hogar

No opondrás resistencia
mas nada podrán contra quien Te sostiene
El Dios del Amor, el que nace
en pesebres sin bueyes ni mulas, sin Magos ni estrellas
El que tiene Todos los Nombres

Él te arropará, cual tú lo hiciste
con tantos benditos-malditos de la Tierra
con tantos hambrientos de amor, sedientos de justicia

Vendrán a buscarte, y hallarán Vida
Y a muchos que, contigo, aún hoy,
se empeñan en crear Fraternidad, un Mundo Nuevo

No vencerán la espada, el fuego, la ira
No podrán pasar allí,
donde florecen las semillas de esperanza, de paz, de estima

Allí donde esperamos Pura Vida en Abundancia

Jesús Bastante

Tags: Pere Casaldàliga, Poesia

Amagueu bé el bisbe Pere Casaldàliga que el volen matar! Aquests dies hem sabut que, una vegada més, ha rebut amenaces de mort per defensar la causa indígena i que ha hagut de sortir en avió, escortat per la policia, per amagar-se en un lloc desconegut. Un vellet de 84 anys, xacrós i afectat de Parkinson però encara valent i capaç de seguir dient les veritats i plantar cara, encara fa por als poders econòmics i polítics de Brasil.

La causa? El fan culpable de que els terratinents i els colons que van ocupar les terres que eren dels indis xavante hauran de desallotjar-les per tal de donar acompliment a l’ordre ministerial -que des de fa 20 anys està pendent  d’ acompliment- de retornar les terres als indis. Ara al desembre es començarà a fer complir i, aquest fet, ha creat un clima de violència extrema a la zona amb constants enfrontaments armats entre terratinents i policia.

Ara fa 40 anys que per aquelles terres va sortir a la llum un llibre emblemàtic: "JESUCRIST L’ALLIBERADOR" del teòleg Leonardo Boff que, junt amb altres textos i altres personatges, van donar origen al que s’ha anomenat la Teologia de l’Alliberament. Ja fa 40 anys i aquests dies s’està celebrant aquest esdeveniment amb la presència dels seus principals representants d’Amèrica Llatina, especialment, el seu primer formulador, el peruà Gustavo Gutiérrez. Curiosament en aquest mateix any de 1971, sense que cap sabés dels altres, Gutiérrez a Perú, Hugo Assman a Bolívia, Juan Luis Segundo a Uruguai i el mateix Boff al Brasil publicaven els seus escrits, que són considerats els fundadors d’aquest tipus de teologia.

El mateix Leonardo Boff es pregunta si no seria la irrupció de l’Esperit que bufava en el continent americà per posar al descobert tantes i tantes opressions. Opressions que, pel que es veu, segueixen ben vigents i repeteixen els mateixos esquemes de llavors. Leonardo Boff explica que per burlar els òrgans de control i repressió dels militars, publicava tots els mesos un article en una revista per religioses Sponsa Christi (Esposa de Crist) amb el títol: Jesucrist l’Alliberador. El març de 1972 va reunir tots els articles i es va arriscar a publicar-los en forma de llibre.  Explica que es va haver d’amagar durant dues setmanes perquè la policia política el buscava. Les paraules «alliberament» i «alliberador» havien estat prohibides i no podien ser usades públicament.

Aquell llibre porta avui 21 edicions. Presentava, fundada en una exegesi rigorosa dels evangelis, una figura de Jesús com alliberador de les diferents opressions humanes. Contra dues d’elles va haver d’enfrontar directament: la religiosa en forma de fariseisme en compliment estricte de les lleis religioses. L’altra, política, l’ocupació romana que implicava reconèixer l‘ Emperador com «déu» i assistir a la penetració de la cultura hel·lenística pagana a Israel.

Anunciar un Jesucrist alliberador en el context d’opressió que existia i encara persisteix al Brasil i a Amèrica Llatina era i és perillós. Ho veiem avui en el cas del Bisbe Pere i en altres mils de casos d’injustícies flagrants que queden impunes i que no es volen corregir. Seguim tenint un tipus de societat on manen fèrriament les classes dominants i on encara imperen els esquemes discriminatoris més del compte. I s’està imposant també –en detriment del model d’Església que proposava la Teologia de l’ Alliberament- un model d’Església que discrimina dones, laics i pensaments lliures.

Per això el somni d’aquesta mena de profetes del món modern sempre serà reprès per aquelles persones que es neguen a acceptar el món així com existeix. “Potser és aquest el sentit d’un llibre escrit fa 40 anys”, diu en mateix Boff.

Tags: Església, Leonardo Boff, Pere Casaldàliga, Teologia

Altres vegades he parlat del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Ara que sembla que certes veus dins de l’ església no compten gaire per a res, crec que val la pena escoltar aquests capellans –molts d’ells ja una mica grans- que fan de contrapès a altres veus molt més potents i juvenils que semblen comptar més perquè tenen altaveus molt més grans. Què ho deu fer, em pregunto, que aquests tipus de Fòrums (com el Fòrum Alsina de Girona) tenen una majoria de membres amb una edat ja avançada? Serà -em pregunto- que els capellans joves (els que han sortit dels Seminaris aquests darrers anys són molt obedients a Roma i molt poc crítics amb el que està passant dins de l’Església? Deixo la pregunta aquí…

El Fòrum Ondara es reuneix més o menys cada més i, com podeu veure a la seva web Fòrum Ondara, en la reunió del dia 2 d’octubre de 2012 van recordar a Mn. Jesús Huguet que –diuen ells- “havia donat qualitat al nostre Fòrum amb la seva saviesa, memòria, cultura, finor, preparant escrits que després posava a discussió als membres del Fòrum, corregint, ampliant i donant unitat d’estil a la redacció de les actes”. I, a continuació, ens donen una bona notícia per tal que la memòria de Mn. Huguet no es perdi: “En aquest sentit s’ha posat a la consideració i a la col·laboració del Fòrum i d’altres persones preservar el llegat molt gran i extens de Mn. Huguet. També ens han explicat les propostes per digitalitzar tots els seus escrits i així poder-los oferir a tothom qui hi estigui interessat, com per exemple si algú vol fer una tesi sobre Mn. Huguet. També ens han fet saber el camí que s’està fent per  publicar en petits formats el pensament de Mn. Huguet a través dels seus articles i escrits”. Com deia, una molt bona notícia.

I avui, 8 de Novembre, ens obsequien amb aquest Manifest que ens pot servir de reflexió per als temps que estem vivint al nostre país.

Davant la situació de Catalunya

Manifest del Fòrum Ondara

Davant la situació que està vivint Catalunya, nosaltres, capellans de la diòcesi de Solsona que formem i ens reunim en el Fòrum Ondara, no solament contemplem com a espectadors el que està passant, sinó que volem ser actors de la nostra realitat. L’Església –i nosaltres som Església– ha d’estar immersa dins la societat que vivim i, per tant hem d’exercir de ciutadans i aportar el nostre gra de sorra també des del punt de vista cristià.

La crisi general que vivim ens ha portat a adornar-nos, d’una manera més realista i crua, de la situació social i política que viu Catalunya des que va perdre les seves institucions per la força de les armes i de la violència genocida i la repressió sistemàtica, i a punt ha estat al llarg de la història de perdre també la seva llengua i la seva cultura mil·lenària. Gràcies a Déu, la dignitat s’ha anat conservant i això ha fet que hagi perviscut en mig de les tempestes. L’Església no hi ha estat al marge.

Si el que va passar ara fa tres-cents anys passés ara, seria objecte d’un judici als tribunals internacionals –com ho veiem en esdeveniments recents–. Tanmateix, no podem judicar la història passada, però sí que se n’ha de rescabalar les conseqüències. L’única manera, però, de fer-ho és amb els valors de la democràcia i de la voluntat majoritària del poble. I ara el poble està manifestant el seu desig noble d’independència per mitjans pacífics i respectuosos. I els polítics, si veritablement són demòcrates, han d’escoltar el poble i fer possible que manifesti per les urnes el que vol.

Contemplem, no obstant, atònits, com des d’Espanya s’intenta segar l’herba sota els peus i, amb amenaces explícites o velades i amb falsedats i maquinacions antidemocràtiques, atemoreix el poble, perquè acoti una vegada més el cap, perquè calli i continuï la dependència.

Des de la nostra fe i des dels valors evangèlics de respecte a la dignitat de les persones i dels pobles, de pau, convivència i llibertat, denunciem les manipulacions per fer callar la voluntat popular i animem la nostra gent i totes les persones de Catalunya a què no tinguin por i manifestin pacíficament i per mitjans democràtics la seva voluntat. I si aquesta voluntat es dirigeix majoritàriament cap a la independència de Catalunya, no tinguem por, que la nostra dignitat com a nació farà que ens en sortim.

Solsona, 8 de novembre de 2012

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Fòrum Ondara

Fa dies que volia parlar  del 1er. FORUM DE BALSARENY, al que no vaig poder assistir, tot i que en tenia moltes ganes. Per això he recorregut al blog  AMICS DE CLIMENT FORNER, on hi he trobat una bona informació sobre tot el que es va viure allà aquells dos dies. També un bon amic de Balsareny m’ha fet arribar el número 417 de la Revista SARMENT, on en fa una bona crònica i, si en voleu més, podeu anar a http://sarment.blogspot.com.es/2012/10/primer-forum-balsareny.html

Heus aquí la crònica.

Les causes del bisbe Pere Casaldàliga

El dia 13 d’octubre, es va convocar al “1er. Fòrum de Balsareny”, organitzat en homenatge al bisbe Pere Casaldàliga, celebrat amb motiu dels 50 anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i dels 40 anys d’apostolat del fill predilecte del poble de Balsareny. Prop de 200 persones van seguir amb molta atenció els diferents parlaments dels membres que assistien al debat, en acabar es van sentir moltes veus demanant una església més plural i oberta.

L’endemà a les 12 del matí es va concelebrar una missa solemne en recordança del bisbe. Va intervenir la coral de Balsareny, i l’homilia anà a càrrec del Mn. Climent, que ens va fer una llarga exposició de la vida i l’amistat que l’uneix amb l’homenatjat; per acabar emotiu i complet sermó, va recitar un poema adreçat al seu amic i admirat bisbe Pere Casaldàliga, que us transcriuré a continuació.

EXTRACTE DE L’HOMILIA PRONUNCIADA PER Mn. CLIMENT FORNER

…Mirem el nostre germà Pere tot un referent i un exemple en el doble aspecte de fidelitat evangèlica i conciliar (ni que a vegades la seva fidelitat sigui rebel discrepant del magisteri eclesiàstic). Ell si que hi va creure de veritat, i hi creurà fins a la mort, en la Paraula de Déu, encarnant-la sàviament en la seva vida com a cristià i com a bisbe…

..Ell sí que ha seguit fidelment Jesús malgrat les seves possibles mancances i debilitats, deixant-ho tot per Jesús i pel seu Evangeli: casa, germans i germanes, pare, mare, tot… (Encara veig la seva mare en el llit d’agonia ensenyant-me l’anell del seu fill dolorosament absent).

…Si el papa Pau VI es va treure tot seguit la tiara de nosa que li feia, el pare Pere en la targeta-invitació de la seva consagració episcopal ja hi escrivia: “ Tu mitra serà un sombrero de paja sertanejo; el sol i el claro de luna; la lluvia i el sereno mirar de los pobres con quien caminas y el mirar glorioso de Cristo el Senyor.” Literalment, com els apòstols enviats per Jesús: sense sarró, ni calçat, ni bastó…

… Podria parlar de Pere com a poeta, colossal com és, així com de les cartes paulines que publica al butlletí ARAGUAIA i que fan tant de bé, però m’allargaria massa…

…Si el Pere és un capdavanter destacat de l’anomenada” teologia de l’alliberament” (que, ben entesa, no és marxista sinó evangèlica a tot ser-ho), jo, pobre de mi, sóc un defensor de l’Església i de Catalunya, els dos meus grans amors, a favor dels quals la fe insubornable amb Jesucrist m’ha portat a treballar i lluitar tenaçment i pacífica com a capellà i com a escriptor.

…I per posar punt final a aquesta meva homilia us recitaré, també si m’ho permeteu, el poema CANT A LA PAU que (l’any noranta-dos em penso que era), li vaig dedicar en homenatge: “Pere, germà de lluita i d’esperança…”

CANT A LA PAU

Pere, germà de lluita i d’esperança,

el fill de cal Lleter de Balsareny,
poeta al vent, profeta de cor fort,
veu flamejant que clama en el desert
i encén en plena nit de nits d’aurora,
hereu de tots els pobles de la terra,
màrtir vivent de l’única croada
que el cel ha beneït i beneeix,
tu, l’home lliure en un país d’esclaus:
Ara que hem compartit el mateix pa
i ens hem embriagat del mateix calze,
des del castell que ens vetlla i et recorda
-tot ell de pedra ferma i vol ardit-,
hissem una bandera de banderes.
Fondes, molt fondes són avui les aigües
del Llobregat que es fon amb l’Araguaia,
i van creixent fins a sortir de mare
i convertir-se en mar, no el mar que un dia
solcaren caravel·les colombines,
sinó el mar Roig de sang que travessem
a peu eixut i amb càntics de victòria
cap a la terra nova i el cel nou.
La llibertat dels homes i dels pobles
és tan sagrada com el cos de Crist.
Hem declarat la guerra de la pau
i lluitarem fins a la mort amb totes
les armes invencibles de l’amor.
Ell és la Pau, i és el primer a combatre.
Ell és la Pau que ja corona els cims.
Va caure un mur i tots els murs cauran
i no hi haurà fronteres que ens deturin.
Si els homes i les parles són diversos,
han convingut molts noms en un sol nom.
Ja no hi ha nord ni sud, que tot és centre,
el centre de l’Amor, el cor de cors
que és el batec del mateix cor de Déu.
Fem un sol mon dels quatre mons, un sol,
casa pairal oberta als quatre vents
on tots els fills esdevinguts germans
seuen com reis a la mateixa taula.
Ja els tancs blindats i els míssils són ferralla
que es ven a muntegueres al drapaire
i ni tan sols se’n guarden als museus.
L’anyell juga amb el llop i la pantera
s’ajoca amb el cabrit, mentre el vedell
pastura amb el lleó, tots ells menats
per un infant que espaordeix les serps.
Mireu els camps de blat, i com peüllen,
llaurats amb relles d’or i no amb espases!
Totes les llances es tornaven falçs
i a l’hora de la sega, com fulguren!
Ai, del qui s’atreveixi a violar
aquesta tendra primavera en flor!
Més li valdria no haver nascut.
Pere, germà, atleta dels atletes
que corres a l’estadi i ens avances
cap a la fita adelerant del Regne,
passa’ns la torxa de la teva fe.
Climent Forner

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Ahir va morir a Xile el sacerdot francès Pierre Dubois. Tenia 80 anys i patia, des de feia anys, Parkinson. Un home recordat i estimat pels pobres als que havia dedicat la seva vida, S’havia tornat una icona de la lluita pels dels drets humans durant la dictadura de Pinochet.

Va néixer a França el 1931. Va arribar a Xile per treballar en l’Arxidiòcesi de Santiago, on va desenvolupar la seva tasca a les poblacions José María Caro, el Sagrado Corazón de Jesús de Lo Espejo  i la Victòria.

Va ser en aquest últim lloc on va desenvolupar la seva tasca de rector en companyia del seu amic, el també sacerdot André Jarlan, qui va ser mort a mans de carrabiners durant una protesta el 4 de setembre de 1984.

Arran de la seva apassionada lluita, el 1986 va haver d’abandonar Xile. No obstant això, va tornar el 1990 a la seva estimada població La Victòria i després, el 2001 va obtenir la nacionalitat xilena per gràcia.

Documents desclassificats del Departament d’Estat dels EUA esmentaven al recentment desaparegut sacerdot Pierre Dubois com “una espina molt irritant” quan expliquen la seva expulsió de Xile el 1986.

Al setembre d’aquell any agents de Carrabiners i la CNI van violar el domicili a la població La Victòria que Dubois compartia amb els sacerdots Daniel Caruette i Jacques Lancelot, que van ser detinguts i expulsats del país hores després de l’atemptat al dictador Augusto Pinochet a causa de la reinstauració del “estado de sitio”.

L’escrit que fa el Servei d’ intel·ligència  diu que “els sacerdots, especialment Pierre Dubois, eren actius en l’organització d’activitats de l’església en la població La Victòria, que té la reputació de ser un bastió esquerrà. El Govern de Xile aparentment ha tret avantatge de l’estat de setge , que permet l’expulsió indiscriminada d’estrangers, desfent-se d’aquesta manera d’una espina molt irritant “.

Segons un document de la Vicaria de la Solidaritat que relata la violació de domicili de Dubois, així com també l’expulsió dels tres sacerdots, els agents li van donar “un cop de culata d’arma de foc al cos” a Dubois, mentre el tenien en una camioneta. Després els van traslladar a la tinença del sector i allà “novament Dubois és insultat i colpejat a la cara”.  L’11 de setembre els tres capellans van ser embarcats en un vol de Varig amb destinació a França. Pierre Dubois només va poder tornar a Xile amb el retorn a la democràcia el 1990.

Un record agraït per a ell en aquest moment de la seva mort i per tants altres -com el català Joan Alsina- que van lluitar per un poble a qui estimaven i que va sofrir una cruel dictadura. Que descansi en pau!

Ahir va morir a Milà el cardenal Carlo Maria Martini. Tenia 85 anys i als darrers mesos s’havien agreujat les conseqüències del Parkinson que patia. El cardenal jesuïta es va convertir en una icona del sectors renovadors de l’Església i havia estat considerat un dels candidats a succeir Joan Pau II. Va ser una llàstima que no fos escollit perquè, per desgràcia, les coses han derivat cap un altre cantó ben diferent.

Pere Casaldàliga va fer un escrit el 2009 sobre ell: el vull reproduir avui perquè el considero molt interessant i de gran actualitat. Que serveixi d’homenatge al Cardenal Martini en el moment de la seva partença cap a la casa pairal.

«AVUI JA NO TINC AQUESTS SOMNIS», diu el Cardenal

El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acollida, de renovació a fons, tant de l’Església com de la societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, diu: "Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món, en la qual es extirpés d’arrel la desconfiança, que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud, que donés ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove.

Avui ja no tinc més aquests somnis ». Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és
la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell i milions de persones a l’Església somiem amb l ‘«altra Església possible», al servei de «l’altre Món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant en l’Església (en l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la societat (que són diversos pobles, vàries cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «cal instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat »; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, nostres màrtirs, els nostres famolencs …

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament ment al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetidament «el somni de Luther King », volent actualitzar aquest somni, i, en ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serventa i pobre. En el 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars celebrar l’Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari de naixement del qual estem celebrant aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la coresponsabilitat de l’Església com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acollida fraterna.

Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que sepulta en la pobresa i la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC …). Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral», propiciant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d ‘«alta intensitat».

Com Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem, l ‘Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Ja n’hi ha prou amb fer del nostre Déu l’únic Déu veritable. «El meu Déu, em deixa veure a Déu?». Amb tot respecte per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no només és possible, és necessari. Farem de la coresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres »(Mt 21,26). Sigui l’autoritat servei. El Vaticà deixarà de ser Estat i el Papa no serà més cap d’estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, en les
grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern »(Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenim a la paraula de Jesús: «Foc he vingut a portar a la Terra, i què puc voler sinó que cremi »(Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Seguirà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les Vies Camperoles, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, una vegada més i sempre «jo m’atinc al que s’ha dit: l’Esperança».

Cadascun i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d’aquests somnis.

Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra», no necessàriament de claudicació.

El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.
Pere Casaldàliga
Circular 2009

Tags: Cardenal Martini, Església

Fotos de Cecília Canudas

Hi pensava mentre resàvem un Parenostre davant del nínxol del nostre estimat Jesús. Van venir a visitar-nos uns amics i, junts, vam anat a visitar-lo a ell, el nostre comú amic Jesús.

Sota el sol de migdia -que queia a plom en aquest petit poble del Pla d’Urgell que és Fondarella- caminàvem cap al cementiri contents de trobar-nos. Les vacances també serveixen per això: per retrobar velles –i belles- amistats i compartir la vida en llargues sobretaules. Abans d’anar a dinar plegats vam voler arribar-nos fins al nínxol on està enterrat Mossèn Jesús Huguet. En aquest mateix poble hi va néixer i ara hi ha retornat per a que hi  reposessin les seves despulles. Només les seves despulles, perquè ell és amb el seu Pare del cel a qui tant estimava.

No feia gaires dies que havia rellegit pausadament algunes de les seves xàldigues, tan riques en contingut malgrat la seva brevetat. I em va impactar una de les xàldigues més curtes del llibre, però una de les més tendres i boniques. Diu així:

LA GERRETA DE LES CENDRES

Ja fa anys. Però me’n recordaré sempre. Es deia Laia. Va morir als set mesos de fibrosi quística. Sobre aquell ventre, que uns quants mesos abans aixoplugava un niu de vida i d’il·lusions, la mare portava ara la gerreta de les cendres.

Em va consolar pensar que la Laia només havia canviat de falda. Que la mort havia guarit el seu mal. Que mentre els seus ploraven, la Laia estaria jugant entremaliada als genolls del Pare, qui sap si estirant-li la bondadosa barba.

Pensava que el Jesús també només havia canviat de falda. I que la mort també li havia guarit tots els seus patiments. Que havia passat de la falda d’una Mare-Església que, amb els anys, se li havia anat tornant madrastra (encara que ell se la continuava estimant igual i amb la passió de sempre) i que ara havia passat a la falda sempre acollidora del Pare del cel, on, com la Laia, s’hi trobarà a gust per sempre més. La Laia hi juga com a nena que és. El Jesús hi podrà parlar seriosament com a gran intel·lectual que era i hi podrà parlar de tot i amb la total llibertat dels fills de Déu. Allà ningú li dirà el que pot dir i el que no pot dir, el que pot escriure i el que no. Podrà ser tan agosarat com vulgui perquè el Pare del cel sap prou bé que tot ell era bonhomia i tot el que deia, pensava o escrivia eren crítiques benignes i plenes de bona intenció per a millorar l’església, les persones i el món sencer.

Perquè Mossèn Jesús va fer sempre honor a l’epitafi que, amb molt bon encert, han posat a la seva sepultura:

“Va passar pel món fent el bé i alliberant els homes del mal”.

Sempre, sempre t’estimarem i mai oblidarem el que hem compartit plegats.

Tags: Església, Jesús Huguet

del

Vistes les reflexions i propostes del bisbe Novell sobre la Nova Evangelització i, en concret, sobre la pastoral infantil i juvenil (en concret sobre l’elecció de monitors d’esplai i caps d’agrupaments escoltes d’algunes parròquies) m’agradaria fer les meves pròpies reflexions, extretes algunes d’elles de Jesús Peláez i deixar algunes preguntes a l’aire.

-Per què aquesta distinció tan maniquea entre valors humans i valors cristians?

-Per què –tal con diu el teòleg Juan José Tamayo- l’ Església ha passat de la “modernització del cristianisme” propugnada pel Concili Vaticà II a la “cristianització de la modernitat” a través del programa de l’esmentada Nova Evangelització dissenyat des de Roma i portat a la pràctica per uns determinats moviments eclesials, que són el braç executor de l’actual pontífex: carismàtics de tipus pentecostalista, o els moviments integristes, com l’ Opus dei, els legionaris de crist, els Kikos, Solidalitium, etc.?

– Si Jesús apareix en els evangelis com el punt de trobada entre la cimera o prototipus de l’ humà (el Fill de l’ Home) i la realitat de Déu (el Fill de Déu), per què seguim insistint en trobar Déu al cel i no pas en el més profund de l’ ésser humà, que és on habita Déu? La transcendència es fa immanència i el cristià ha de trobar Déu no tant el el temple sinó més aviat en el proïsme, tal com diu Bonhoeffer.

-Per què els agradada tant fer el tall brusc i sense cap tipus de connexió entre la humanitat a la divinitat si no hi ha cap necessitat de superar el natural profund pel sobrenatural, ni l’humà pel diví, ni la raó per la fe?. Tot al contrari: quant més natural i humà, més sobrenatural i diví; quant més raonable, més creïble.

-Si aquest és el projecte de Déu sobre l`ésser humà ens podem preguntar si existeixen uns valors especialment cristians o si més aviat és l’evangeli qui propugna valors purament humans que ajudin a tota persona a aconseguir la seva plena maduració. Dit d’una altra manera: hi ha una moral específicament cristiana? Els criteris ètics generals són diferents dels cristians?

-Valors humans com la llibertat, la igualtat, l’obertura a l’altre, l’amor solidari o l’austeritat solidària no han de ser també valors cristians? Dit d’una altra manera: es pot ser cristià sense aquests valors? Per què es posa tant d’èmfasi en altres coses molt més secundàries  i es deixa de posar en les coses fonamentals? La Nova Evangelització aproparà els joves i els no creients a Crist o més aviat els allunyarà? No s’assembla la jerarquia eclesiàstica a una gerontocràcia vestida de manera estranya que ha perdut el contacte amb la realitat?

-Amb la Nova Evangelització transmetrà l’Església (no només la jerarquia, sinó tots plegats) els valors que propugna l’ evangeli o més aviat ens allunyarem d’aquests mateixos valors? M’ho pregunto molt seriosament.

Tags: Església, RELIGIÓ

Navès ja té una placa commemorativa del pas de mossèn Jesús Huguet per les parròquies de Sant Feliu de Lluelles, Sant Andreu de Linya i Santa Margarida de Navès. Els veïns van aprofitar la celebració de les festes de la patrona d’aquesta darrera parròquia per homenatjar el reconegut capellà -traspassat el mes de març passat-, el qual va deixar una forta empremta tant per les seves aportacions en el camp pastoral com en l’àmbit cultural del municipi. Els veïns, d’altra banda, han volgut contribuir a la difusió de l’ideari d’Huguet i ho van fer per mitjà de la publicació de Crítiques benignes, un recull dels articles que Huguet va escriure com a col·laborador del diari Regió7.

Us deixo aquí un dels darrers articles que va escriure i que val realment la pena.

PER QUÈ CONTINUO A L’ESGLÉSIA

Aquesta és la pregunta que m’han fet més de quatre. Com és que un home obert i crític com vostè continua en aquesta Església? La puc respondre, perquè jo mateix me l’he feta més d’una vegada. Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu com J. A. Pagola, B. Häring o L. Boff, de les injustícies i tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l’afer dels museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la.

La meva resposta és molt senzilla: si un dia vaig creure en Jesucrist gràcies a aquesta Església que me’l va fer conèixer (només ella n’ha conservat la memòria viva), ara crec en l’Església gràcies a Jesucrist. Crec que Jesucrist es va comprometre i continua compromès amb aquesta Església santa i pecadora, mare i meretriu, que l’anomenava sant Agustí. El dia que Jesucrist deixés de creure en aquesta Església, jo també deixaria de creure-hi. Però, mentre Jesucrist continuï confiant en ella, jo no tinc dret a deixar de confiar-hi.

La meva fe ha estat sempre difícil i dolorosa. Com la de Teresa de Calcuta. O la de Teresa de Lisieux, els dos darrers anys de la seva vida. Però fa temps que he fet de Jesús el garant de la meva existència, el mòbil i referència de la meva vida. En els moments difícils sempre em ve al cap la resposta de Pere, quan Jesús, en una situació crítica, pregunta als seus apòstols si ells també volen deixar-lo: "Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna".

Certament, no és l’Església que voldria, ni ben segur, l’Església que hauria volgut Jesús i que havia somiat el Vaticà II. Però, a fi de comptes, amb totes les seves xacres, és l’Església de Jesucrist.

Seria una pedanteria pensar que jo puc viure sol, pel meu compte, la fe cristiana. I encara ho seria més pretendre crear una altra Església que fos pura, irreprotxable, totalment fidel a Jesús. O, simplement, millor que la que tenim. Jo també reconec les meves mancances i errors. I sé que, mentre l’Església no deixi de ser humana, mai no estarà exempta de febleses i infidelitats.

Per això crec que la millor opció és la de treballar pacientment i coratjosament, amb implicació i compromís, per renovar des de dins aquesta nostra malmesa Església. Per això de vegades sóc tan crític, més del que voldrien els bisbes. Però no em sap greu. Més d’una vegada ho he dit: voldria estimar més, tenir més caritat, per poder ser més valent. Voldria sobretot extirpar de l’Església totes aquelles coses que no vénen de Jesús i que fan patir la gent, voldria que l’Església fos, com deia Joan XXIII, aquella font de plaça de poble, en què tothom pogués trobar una mica d’aigua fresca per saciar la set, que la fe cristiana fos, enmig de les tribulacions de la vida, una font inesgotable de goig, de coratge i d’esperança.

Sí, tinc encara altres raons per seguir en aquesta Església. En les meves hores baixes, em conforta l’Església que jo anomeno de sotabosc, que no fa soroll ni crida l’atenció, però que fa un treball incalculable sigui als barris i carrers de Barcelona, sigui a Missions, sigui en el clos humil i abnegat de la família, on sovint es registren veritables heroïcitats. Tinc, a més, un munt de persones, creients i no creients, que m’aprecien i m’estimen molt més del que em mereixo, que d’alguna manera em tenen com a punt de mira i que difícilment entendrien la meva deserció.

És per totes aquestes raons que penso continuar i morir en aquesta meva "pobra, bruta, trista, dissortada" Església.

Mossèn Jesús Huguet

Tags: Església, Jesús Huguet, RELIGIÓ

Recull EL PERIODICO la notícia de que el Bisbe Novell l’últim cap de setmana de juny va haver de cridar l’atenció a tres noies que es van anar a confirmar amb minifaldilla per considerar que vestien inapropiadament. El Bisbe Novell ho explica –millor dit, “explicava” perquè ja ho han esborrat- en el seu Facebook i fins i tot hi va penjar aquesta foto (que ja no hi és en aquests moments) on es veu el bisbe amb un grup de joves i on apareixen diverses noies vestides amb faldilla, i algunes amb minifaldilla, per damunt del genoll.

Novell escriu: "al final de la celebració ho vaig dir públicament, per corregir-les i recordar a tots els fidels que a l’Església s’han d’evitar els vestits inadequats". I, finalment, remata: "moltes persones em van felicitar per aquestes paraules, perquè també els va semblar escandalós la manera de vestir d’aquelles noies".

Esclar que tot és opinable. Però a mi no em semblen gens inadequats ni escandalosos els vestits d’aquestes noies. Em sembla que simplement van vestits (nois i noies) com hi van la majoria de companys/es seus i no veig cap escàndol enlloc. Però, com deia, tot és opinable i l’opinió del Bisbe Novell és tan vàlida com la meva.

Però sí que vull dir que els que ja tenim una certa edat recordem prou bé les normes morals dels anys 50 i aquelles lluites d’alguns capellans per tal que les dones anessin al temple amb mantellina, mànigues llargues i gens d’escot. En aquell temps no existia la minifaldilla i, per tant, no s’hi podien fixar. La moral estipulava fins i tot els centímetres de braç i de turmell que es podia ensenyar. Amb el temps es va anar abandonant aquesta ridícula dèria i semblava que el sentit comú havia tornat i les coses s’havien posat al seu lloc. En aquells temps la moral es fixava molt en alguns aspectes i en passava per alt molts altres bastant més greus, com tots sabem.

Es veu que certes coses sempre tornen i la minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica, no només aquí, sino en altres llocs. Tots hem pogut llegir a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l’ús d’aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l’any 1989 per exculpar un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l’agressor.

Per tant, em sembla que l’Església faria bé en fixar-se més en altres aspectes que no pas insistir en aquest. I les millors normes morals que jo conec són les del sentit comú.

Tags: Bisbe Novell, Església, RELIGIÓ

Aquests dies celebrem el Corpus, dia de la Caritat dedicat a l’ajuda als germans. La campanya institucional d’enguany recomana “Viu senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure”. És una apel·lació al nostre compromís personal i social, com a membres d’una mateixa comunitat global, la família humana. És un crit per tal de que prenguem consciència de que ens en sortim tots o no se’n sortirà ningú.

Temps enrere potser potser no ens semblava tan urgent ser solidari perquè la pobresa no la vèiem tant a prop (la qual cosa no volia dir que no hi fos). Actualment és tan evident, tan visible, la tenim tant a tocar de casa, la trobem tant a cada cantonada, que em sembla que aquest lema d’enguany és molt encertat. Hem de viure de forma més solidària si volem subsistir com a humanitat. Ja no és només una crida als cristians, sinó que és una crida a tothom que tingui una mica de cor i de sentit comú. Hem de canviar d’estil de vida al que estàvem acostumats perquè ja veiem on ens porta. No és urgent rescatar països, sinó que el que és urgent és rescatar persones. I potser seria necessari i el moment oportú per preguntar als Governs si abans de rescatar els bancs no caldria rescatar les persones. Si ells no ho fan, potser ho haurem de fer nosaltres, entre tots, començant pels que tenim més a la vora.

I cóm podem començar? Potser podríem mirar de viure el decàleg de la senzillesa.

1. Viure la senzillesa és no necessitar tenir moltes coses per ser feliç, i no caure en el consumisme ni en les modes que ens obliguen a comprar tot el que surt nou, tot allò que acaba de sortir.

2. Viure la senzillesa és tenir més alegria a donar, a compartir, que a rebre, perquè has descobert el poder misteriós de la paraula gratuïtat.

3. Viure la senzillesa és buidar el cor de totes les coses innecessàries que l’ocupen i omplir-lo del tresor de l’amistat, la proximitat i de la trobada humana amb els altres.

4. Viure la senzillesa és creure que la teva vàlua i dignitat està en tot el que ets com a persona, i no el que tens o en la posició social que ocupes.

5. Viure la senzillesa és solidaritzar-te amb tants germans de la família humana que viuen injustament en la pobresa i la necessitat, i mobilitzar-te i implicar-te perquè no vols viure millor que ells.

6. Viure la senzillesa és posar la confiança i la seguretat no en el diner o les possessions, sinó en els béns espirituals, en les conviccions i creences, en la Fe, en les capacitats, en la teva força interior i en la dels qui t’estimen i et valoren.

7. Viure la senzillesa és treballar per viure, i no viure per treballar.

8. Viure la senzillesa és gaudir dels innombrables obsequis que la vida, la natura, et fa constantment cada dia i que passen desapercebuts per a la majoria de la gent.

9. Viure la senzillesa és respectar la naturalesa i tenir-ne cura amb la teva forma de viure, reciclant, reutilitzant i reduint el consum innecessari.

10. Viure la senzillesa és utilitzar els teus diners perquè tu i la teva família visqueu amb dignitat, i perquè els altres també puguin viure amb dignitat si els inverteixes en la banca ètica i si t’acostumes a exigir productes que provenen del comerç just i del comerç local.

Si vivim així, contribuirem a fer possible una societat més humana i més humanitzadora i ens convertirem en un senyal d’ESPERANÇA en aquest món.

Tags: CÀRITAS

Tenia guardada a l’ordinador una entrevista que RAC1 va fer el 01/03/2012 al bisbe Pere Casaldàliga. Hi han coses que s’han de guardar per tal de poder-les rellegir de tant en tant, poder-les pensar tranquil·lament i –com en aquest cas- poder-les compartir amb els que no l’hàgiu escoltat o llegit.

Pere Casaldàliga és ja gran, té Parkinson, està jubilat però té l’esperit molt jove i el cap molt clar. I diu veritats com temples; veritats que fan de bon sentir en temps foscos i depressius com els que vivim. Són paraules de bon escoltar perquè donen esperança, explicació i també sentit a tota aquesta crisi tan profunda que afecta la majoria d’àmbits del nostre viure i de les nostres relacions. Llegiu-la ben a poc a poc i no us en penedireu.

Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia,  ha dit:

– “Em trobo bé, esperançat, amb molts motius per donar gràcies a Déu.”

– “El Parkinson el porto com un germà que sap abusar de la confiança, sabent que limita els moviments, però no fa mal.”

– “Ara mateix, amb la famosa crisi, vivim exclusions. La passen els petits, els normals, els grans no passen crisi. Es fa servir per reforçar el poder econòmic. Però també està servint per aixecar consciències. Els indignats, fins i tot als Estats Units, són un senyal que les coses canvien, un pas important, una consciència unitària mundial contra la disparitat.”

– “Em posiciono clarament al costat dels indignats. Ara bé, s’ha de lluitar amb indignació i amb esperança.”

– “Hi ha certa jerarquia a l’església que no aporta res. En lloc d’obrir-se al diàleg i la comprensió, excomuniquen i prohibeixen. Donen la impressió d’un Déu jutge.”

– “És una injustícia que les dones quedin relegades a un segon o tercer rol dins de l’Església. L’Església ja està sent sostinguda, sobretot, per les dones. En les celebracions, el 70% són dones. Voler marginar les dones dins de l’Església és una ruqueria garrafal. Però això se superarà.”

– “Les dones arribaran a tots els ministeris de l’Església. No hi ha cap argument teològic que demostri que els dones no poden ser ministres de culte. Si no ho han estat fins ara és perquè les societats han estat masclistes.”

– “Tothom mereix un respecte total per la seva identitat. Hi ha hagut un procés històric que ha marginat els homosexuals, que els ha titllat de perversos dins de la societat.”

– Sobre el matrimoni homosexual: “L’Església ha de considerar la naturalesa humana amb les condicions particulars de cada poble, cultura i persona. No podem fer definicions genèriques que no tinguin en consideració unes circumstàncies concretes.”

– “Déu no pot ser motiu de guerra, ha de ser motiu de pau. Hi ha hagut massa guerres per motius religiosos.”

– “Quan ens morim ens trobarem l’abraçada de Déu. És la nostra esperança. Ens ho poden prendre tot, menys l’esperança.”

– “Europa ha de reconèixer que té una missió: salvar Grècia de les mans dels que la volen salvar posant per davant els seus interessos i no la dignitat del poble grec.”

– “Mentre el lucre i els bancs siguin els amos i senyors de la vida i la història humana, tindrem crisi: d’economia i de dignitat.”

– “Europa se salvarà per la solidaritat dins d’Europa i en tot el món. Heu de vigilar molt la temptació d’excloure els emigrants. És un desafiament: si no sabem rebre els de fora, no sabrem conviure amb els de casa.”

– “No he sortit pas mai de Catalunya. Encara hi sóc. Essent lluny, som a prop. Tinc un poema que diu que com més anem, més tornem. Les arrels hi són. Encara menjo pa amb tomàquet cada dia.”

– Sobre la sèrie que faran en honor a la seva figura: “Quan m’ho van proposar, vaig dir que no. Tenia por que fessin un far west religiós. Però tinc confiança en qui ho porta, començant pel Paco Escribano. He insistit en aquesta idea: no és la meva vida, són les nostres causes.”

– “Han triat un bon protagonista [Eduard Fernández]. Va ser aquí, ens vam conèixer. L’havia vist a Pa negre. Em sembla un home molt sensible i compenetrat i interessat en el paper.”

– “[El meu dia a dia és] llegir, resar, rebre visites, respondre correus electrònics, i espero, amb molta esperança. Ja sóc més a prop de la casa pairal.”

Tags: Pere Casaldàliga

Tal com informa el blog PAU A LATERRA, aquest Sant Jordi sortirà publicada la segona edició del llibre XÀLDIGUES de Mossèn Jesús Huguet, gràcies a l’esforç d’una colla d’amics que han volgut fer-ho realitat en record a Mossèn Jesús, recentment desaparegut.

Amb motiu de la seva mort, ja parlava d’aquest llibre en aquest mateix blog LA DARRERA XÀLDIGA DE MOSSÈN JESÚS HUGUET. N’estic molt content d’aquesta iniciativa perquè el llibre estava exhaurit i em sembla que ja no es trobava a les llibreries. I era una llàstima perquè són escrits curts que valen molt la pena tots ells. L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

En moments com l’actual, on surten bisbes –dia sí, dia també- fent el ridícul amb declaracions, des del punt de vista de molts cristians, poc evangèliques, poc rigoroses, retrògrades, anti conciliars i força vergonyants no estaria de més que els regalessin aquest llibre de Mossèn Huguet i que se’l llegissin tranquil·lament, pausadament i el meditessin una mica. No caldria que hi dediquessin gaire temps perquè és un llibret curt i fa de molt bon llegir.

Recomano a tothom que no l’hagi llegit que ho faci. Sigui cristià o no; sigui creient o no. Són reflexions sobre temes diversos (la majoria de caire religiós, és cert) que ens podrien anar bé a tots i que dóna una visió de l’Església, de la moral, de la fe, del sexe,del que significa creure, del sentit de l’educació…força diferent de la que ens ofereixen els nostres bisbes. Per sort! Perquè molts dels que ens sentim cristians ens trobem cada vegada més orfes de mestres com Mossèn Jesús.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, RELIGIÓ

No ens enganyem: des de Constantí, l’Església s’ha estimat més el palau que la catacumba, encara que la catacumba sigui molt més coherent amb les paraules i l’actitud de Jesús que no pas el còmode benestar dels palaus dels bisbes i de les estances vaticanes. Potser seríem injustos si diguéssim que tota l’església. Però sí que la jerarquia s’ha ha estimat més.

Tenim el Papa de gira. Mèxic i Cuba són dos dels països visitats. Molta gent, molta expectació i força desencís. Acabo de repassar uns quants diaris i tots coincideixen que la visita a Mèxic “ni fu, ni fa”, Que acabarà sent un plàcid passeig ple de discursos edulcorats i sense gaires novetats. Molt “júbilo y alegría” i coses d’aquestes que deixen content a tothom i a ningú.

I Cuba? Doncs a Cuba més o menys igual. Com deia algú, a Cuba ja no es persegueixen els rosaris però es continuen perseguint les idees i les opinions (quan es pot opinar, ja que no acostuma a ser fàcil). I el Papa sembla que no farà gran cosa per denunciar-ho i dir-ho ben clar i alt. Aquell Gener de 1998 Joan Pau II va fer néixer una mica d’esperança entre els cubans, esperança que ha anat decaient perquè la mateixa església cubana en aquest temps ha anat canviant i ha agafat camins de col·laboracionisme (almenys això és el que expressen molts cubans). Un exemple?. El que va passar ahir mateix al començament de la missa i, com deia un escriptor cubà, la tribuna de la Plaça d’ Orient semblava més aviat una escena de Monty Python en la Vida de Brian: un malentès còsmic, un conciliàbul grotesc. Possiblement el màxim líder de l’Església catòlica ignora que, tant en la missa d’ahir, com quan oficiï la seva missa pública a la Plaça Cívica de l’Havana demà, no només estarà oferint la seva benedicció al poble de Cuba, sinó que segellarà també el primer acte de reafirmació revolucionària convocat pel govern cubà en el marc d’una celebració religiosa, amb l’anuència i beneplàcit de la més alta jerarquia catòlica de l’Illa.

Un altre exemple? Ahir a Santiago de Cuba un home va trencar el cordó de seguretat en començar la missa i va cridar “Abajo el comunismo!”.De seguida els esbirros se li van abalançar i el van neutralitzar.  I – per a més inri- un membre de la Creu Roja  ( ho heu sentit bé: de la Creu Roja!) es va acostar al detingut i li va clavar una salvatge trompada. La bufetada, retransmesa per una TV colombiana i que es pot trobar en vídeo als diaris, va ressonar a la cara de tots els cubans que encara es consideren dignes. L’home de la  Creu Roja al pit no en va tenir prou i va seguir donant cops de llitera al cap del detingut… La Creu Roja agredint, o sigui, fent tot el contrari del que hauria de fer. Semblava que estava disposat, per la tranquil·litat del General Hugo Castro i de Benet XVI, a propinar-li cops de llitera al mateix Messies si se li posava davant. Caldrà preguntar-se de quina part estava Crist en aquell moment? Hi haurà una altra escena que simbolitzi millor la segona visita del Papa a Cuba?

Fins i tot a Cuba sembla que l’església prefereix els palaus a les catacumbes.

Tags: Cuba, Església, Mèxic

"No te puedo prometer un gran sueldo, pero te prometo un trabajo fijo". D’aquesta manera comença la campanya vocacional d’aquest any per captar capellans, Campanya molt discutida, bastant criticada des de tots els àmbits (també ho ha estat molt des de dins mateix de l’Església) i, com a mínim, jo la qualificaria de campanya esbiaixada i feta amb força mal gust. Potser des del punt de vista “comercial” és afortunada perquè crida l’atenció. Diuen que un anunci que no crida l’atenció no serveix per a res. Però també és cert que un anunci que presenti un producte fals o falsegi el seu contingut, a la llarga tampoc serveix per a res i és contraproduent.

Per això a mi em sembla que aquest anunci deforma “el producte” que ven o, almenys el presenta de forma molt parcial i esbiaixada. Perquè… ser capellà avui és això? Aquesta forma de ser capellà que ens presenta l’anunci és la única i la bona? Tots els capellans és imprescindible que vagin amb “collet”, vesteixin de forma tradicional i tinguin una visió de la fe i de l’Església tan tradicional que fa feredat i que a mi em sembla que, més que atreure, allunya ? A mi em sembla que no hauria de ser així. Però per ells faran!

S’ha de fer broma amb això de “la feina fixa” i amb un “sou mileurista”, quan hi ha milers de persones que no tenen feina, no tenen sou i quan la mateixa societat qüestiona tant la forma de finançar-se l’Església? I a aquesta meitat de població que són les dones què els ofereix l’Església? Fer de minyones, de dones de neteja i d’actrius secundàries? S’ha d’estar tant segur que fer de capellà “és cosa de hombres” com l’ antic conyac Soberano? Es pot seguir per aquest camí d’excloure, excloure i excloure?  A més garanteix, “tu riqueza será eterna”,”trabajo fijo”, “una vida apasionante”, “te prometo que nunca te arrepentirás”. Voleu dir que és tant així tot plegat? No s’hauria d’anar més al fons, ser una mica més crític i veure quins capellans i bisbes té l’Església actualment i si tots ells responen al que Jesús esperava i al que la societat n’espera d’ells.

Una bona part de la societat (homes i dones) em sembla que espera una altra cosa de l’Església i espera que la fe es presenti amb formes i categories noves; que es rellegeixin els textos antics amb ulls nous; que no hi hagi tanta fixació i una mica més de llibertat; que els dogmes i les Escriptures serveixin per donar sentit a la vida dels homes i dones d’avui. Que es deixi opinar també a veus considerades avui dissidents però que segurament que tenen moltes coses –i molt interessants- a dir.

Per acabar, vull recollir algunes parts d’una xerrada pronunciada por Deme Orte a l’ Aula Magna de la Universitat de València, per iniciativa de “Somos Iglesia en Valencia! i el “Foro de debates de la Universidad”. Textos que ens poden fer qüestionar aquestes veritats que semblen tan intocables i que no ho són gens.

• Encara que es dóna per fet que celibat i ministeri han anat units, això no ha estat així sempre. Començant pel grup de deixebles de Jesús, i pels Dotze Apòstols, que poden semblar l’origen de l’estructura clerical, tampoc eren cèlibes. Pere, el primer Papa, era casat (en l’evangeli es parla de la sogra de Pere). (Mt 8,14)
• A l’Església primitiva, en les primeres comunitats, per a res es parla que els responsables fossin cèlibes. Recordem que la carta a Timoteu aconsella: "que el bisbe (o dirigent) ha de ser irreprotxable, fidel a la seva dona, assenyat …; ha de governar bé la seva pròpia casa i fer-se obeir dels seus fills amb dignitat. Un que no sap governar casa seva com cuidarà d’una assemblea de Déu? … (1Tm 3,1-6); també "els auxiliars siguin fidels a la seva dona i governin bé al seu fills i les seves pròpies cases …". d’això , sembla comú que algunes dones, que acollien a casa a les comunitats, eren les que les dirigien i presidien. Prisca: 1 Cor 16,19; Nimfa: Col 4,16; Fil 1,3 …
• A la història de l’Església, que no repassarem a fons, veiem, però, que fins al segle IV no es va començar a plantejar restringir la sexualitat dels clergues, i això, només per tallar els excessos i abusos que es cometien: clergues amb dones i concubines , amb nombrosos fills que en casos suposava un malbaratament del patrimoni eclesiàstic. El famós Concili d’Elvira, que tant es cita com a primera norma per exigir el celibat, en realitat va ser un concili local, celebrat l’any 300 prop de l’actual Granada, en què van participar 17 bisbes (només ells tenien vot) i 24 preveres. Diversos concilis locals i regionals (no hi havia el centralisme de Roma que hi ha ara) van tornar a insistir en exigir que els clergues s’abstinguessin de les seves dones i d’engendrar fills. Però sembla que amb poc èxit, ja que durant diversos segles després se segueixen fent els mateixos crides. El concili Laterà, el 1123, va ratificar la llei del celibat.
• En tota l’Edat Mitjana i el Renaixement (recordem els compatriotes Borja), encara que existís una llei, la pràctica era un generalitzat incompliment. El concili de Trento, en plena contrareforma, va ser qui va imposar la més rígida ortodòxia moral i disciplina canònica també per al clergat
• Parlem només de l’Església Catòlica, i ni tan sols de tota, ja que hi ha ritus orientals (com el ritu maronita), que sent catòlics, sí que admeten el matrimoni dels seus sacerdots. I altres esglésies cristianes, com l’ortodoxa, les luteranes i l’anglicana. I no per això són menys cristianes, i de vegades tampoc menys clericals.
• Però, bé. Això no vol demostrar res, sinó només ser una referència de que la llei del celibat ministerial és només una norma disciplinar, i que el mateix que es va posar, es pot treure, i no trontollaria per a res la fe, ni la veritat ni l’evangeli . Només una mica l’estructura clerical de l’Església especialment patriarcal i classista.

Tags: Església

Extret de CATALUNYA RELIGIÓ Dm, 13/03/2012

“Descansi un pau un home bo, el capellà, el patriota, l’amic mossèn Huguet”

En el funeral d’aquest dilluns de Jesús Huguet a Solsona va pronunciar l’homilia mossèn Jordi Orobitg, gran amic de mossèn Huguet, exsecretari del bisbe Antoni Deig i actual rector de Mollerussa. No és el mateix un escrit que sentir-la proclamada però es un bon retrat de l’emotivitat amb que es va viure durant funeral en una catedral plena de gom a gom. En el digital NacióDigital podeu trobar un ampli recull fotogràfic del funeral.

(Jordi Orobitg) El senyor bisbe m’ha demanat si podia fer l’homilia en aquesta missa exequial per mossèn Jesús. He acceptat aquesta confiança, que agraeixo, amb emoció i amb respecte.

Amb emoció perquè els lligams amb la família de mossèn Jesús, la del Poal, venen de lluny, dels temps d’infantesa a Sant Guim. La Mundeta i l’Emilio (acs), el Facundo (acs) i la Lluïsa, les nenes i el Facundo petit. Encara diumenge vinent havíem de venir, el Jesús i un servidor, a dinar. No oblido, tampoc, el Sebastià i la Conxita; ell fidel ajudant a les misses de clausura a Mollerussa.

A aquest lligam familiar, cal afegir-hi el lligam afectiu nascut amb mossèn Jesús quan ambdós vam viure una estreta col·laboració amb l’estimat bisbe Antoni Deig, així com quan ell va ser rector de Solsona i un servidor col·laborava amb ell.

Però dic també amb respecte, perquè la figura de mossèn Jesús és tan gran i tan rica, que no sé si reeixiré a fer-li justícia. Ben segur que molts de vosaltres ho faríeu millor que jo. I ben segur que cal, en un altre moment, parlar-ne molt més abastament. Ara, que parli el cor.

“¿Ho creus això?”

La mort sempre ens sorprèn i suscita en nosaltres preguntes, queixes, interrogants. No podem banalitzar el sense sentit de la mort. Davant la mort, oi més la d’algú a qui coneixíem i estimàvem, no restem mai indiferents. És una realitat punyent, que ens provoca dolor, ens fa mal. Per això, la queixa de Marta, en la mort del germà, que hem escoltat a l’evangeli, ens sembla legítima: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. Ho diu amb el cor trencat i adolorit, com també nosaltres avui ho manifestem en la mort de mossèn Jesús. En Marta hi ha, tanmateix, una espurna d’esperança: “però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu”. També en nosaltres, que confiem en les paraules de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més. ¿Ho creus això?”.

I aquesta és la gran pregunta, la pregunta que mossèn Jesús va intentar respondre amb la seva vida. En la seva mort, però, es dóna la paradoxa, ha trobat la resposta. Aquella llavor de plenitud que fou plantada en ell el dia del seu baptisme, a Fondarella, ara ha arribat al seu terme.

Una ullada als evangelis ens fa descobrir que tota la vida de Jesús de Natzaret fou una aposta per la lluita contra el mal: “Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena” (Mt 4, 23). Bona part de les narracions evangèliques contemplen aquesta actuació de Jesús sanant i guarint, alliberant del dolor, del mal i de la mort.

Amb dolor, però amb esperança, nosaltres en dir adéu a mossèn Jesús, creiem que Déu també hi és present en la seva mort i, sobretot, en la seva Pasqua.

El nostre cos de resurrecció ja es va construint des d’ara, quan vivim segons l’Esperit de Senyor. Ara, purificada la memòria, sapiguem fer nostre tot allò de bo, bell i bonic pel que mossèn Jesús va viure i va lluitar.

Amorosament crític

Sota aquella bonhomia que el caracteritzava, s’amagava un cor tendre i inquiet, lúcida i amorosament crític; apassionat per la llibertat de l’home i de la dissortada pàtria, insubornable en els seus principis, amic fidel, company de caminada.

Aquest dies al Pla d’Urgell, als vorals dels camps i dels camins o en els turonets erms, els ametllers estan florint. Talment com l’ametller que entafora les arrels en l’aspra terra, i viu a la intempèrie, suportant estius xardorosos i freds hiverns, vigilant sempre atent, que amb la seva bella florida anuncia la primavera que s’acosta, també mossèn Jesús amb aquella finor i aquella aguda mirada a la realitat, ens avançava, amb encert, el seu punt de vista sobre les qüestions més diverses.

El capellà que estimava apassionadament Déu i l’Església. Un “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!” (Ex 34, 6), “el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol” (2Co 1, 3). Un Déu que de ben jove, li va seduir el cor i ha estat el referent de tota la seva vida.

I una Església, que volia més mare que mestra, més fidel i arrelada al seu Senyor, gratuïta, acollidora, pobra i dels pobres, fraternal i coresponsable, alliberadora i guaridora, en comunió. Aquesta seva estimació a l’Església sovint va fer-lo patir, i també, ell, en algun moment, va fer-la patir.

Va col·laborar d’una manera extraordinària i amb exquisida discreció, en el ministeri pastoral del bisbe Deig en la seva etapa solsonina: la conferència de Prada de Conflent i l’Assemblea Diocesana, en aplicació del Concili Provincial Tarraconense a casa nostra en són dos referents.

Dotat d’excel·lents capacitats per a l’estudi, tot i ser d’una diòcesi rural, va saber sempre cultivar-se. Bon teòleg i argumentador convincent, va posar al servei de l’Església el seu saber, malgrat a voltes no va ser prou valorat i incomprès.

Estimava de cor la seva gent, aquells que se li havien confiat a Solsona, al Pi de sant Just, a Navès, a Linya, i a tants racons d’aquest Solsonès, que havia fet seu. Ens sentim, avui, una mica orfes. De tots és prou coneguda la seva dedicació als malalts i a la gent gran, acompanyant persones i famílies en els moments de dolor i de joia. Home de carrer major, capellà de trobada i de diàleg. Catequista donat als infants i educadors de tants.

I amb quina passió estimava Catalunya!, la pàtria dissortada, que delia perquè fos més lliure, més plena, més solidària, generosament solidària, no imposadament solidària. Era una manera, com sovint recordava el bisbe Deig, de concretar l’amor al proïsme.

Aquella vivor i aquella frescor

Els seus escrits i les seves Xàldigues han ajudat a molts. Amb aquella vivor i aquella frescor tocaven el cor i el cap.

Voldria llegir aquest escrit, publicat a Regió7 el desembre de 2010, a tall de felicitació de Nadal. Parla per ell sol:

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9). Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.

Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.

No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.

No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.

No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.

Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.

Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.

Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.

Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.

Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles.

Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.

Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.

Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

La darrera Xàldiga, però, la va escriure divendres al matí, i fou escrita a sang i a foc d’amor. Una doble paràbola:

-A mossèn Jesús l’home de poble, ara ja del poble, la mort el va sorprendre al mig del carrer, un dia de mercat, de la seva Solsona estimada. Donació i lliurament fins al final.

-No ho he vist, però m’ho han comptat: El cos de mossèn Jesús estirat al bell mig del carrer, debatent-se en la darrera agonia. El bisbe Xavier, agenollat davant d’ell. Et veig Xavier amb els ulls entelats de llàgrimes, un nus al coll i el cor encongit, impossible ja cap diàleg, donant-li la benedicció i retrobant-vos, en la mort, purificades les memòries, en la Pau i l’Amor d’Aquell que tot ho pot.

Descansi un pau un home bo, el capellà, el catequeta, el patriota, l’amic mossèn Jesús Huguet Serrano. Prega per nosaltres al Senyor.

Jordi Orobitg. Rector de Mollerussa.

Solsona, 12 de març de 2012.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, Vida i mort