A PEU

Després de les consultes d’ahir a un munt de municipis i vistos els resultats, ens podríem preguntar: i ara què?

Doncs res: ara toca seguir pel mateix camí però amb més unió, amb més preparació, amb més vivesa.

Perquè els resultats tothom els interpretarà de manera diferent i tothom tirarà l’aigua cap al seu molí. Això ho fan tots els partits després de cada dia d’eleccions, on tots guanyen i ningú perd.

El camí cap a una Catalunya més sobirana ja fa molt anys que ha començat. La cosa no és d’un mes cap aquí. la cosa ve de lluny, al meu parer. Molts catalans -on m’incloc- no teníem cap necessitat de ser independents d’una Espanya que en un moment donat ens donà esperances. Esperances de que podríem ser nosaltres mateixos sense dificultats. Les esperances se n’han anat en orris de mica en mica i el que hem anat veient és que no han fet més que posar pals a les rodes. Un darrere l’altre. I no sols no ens han volgut deixar ser nosaltres mateixos, sinó que no en tenen cap ganes de cara al futur.

En una paraula: que el camí cap a l’ independentisme ha començat ja fa molts anys i s’ha anat dibuixant de mica en mica. I, és clar que serà llarg i gens fàcil. Però l’anirem fent de mica en mica. El que va passar ahir és un pas més del camí que ens tocarà fer, inevitablement.

Perquè les coses no canviaran i sembla que estan disposats a convertir Espanya a una fàbrica d’independentistes.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

L’Uruguai tindrà un president pagès. El "Pepe" Mujica ja ha dit que es reservarà almenys cinc hores a la setmana per a treballar la seva "chacra" (la granja, l’hort, els seus planters de flors, les seves gallines….) quan assumeixi la Presidència. Ha dit: "Cadascú té les seves coses i s’han de respectar".

En aquests moments ja no es pot arribar fins a la portera de la granja de José Mujica perquè la seguretat que li han assignat ja només deixa passar els veïns de la zona i la gent de la llista que la seva dona entrega a la policia cada dia. Hi ha un furgó policial que vigila constantment i una cinta de plàstic impedeix el pas als estranys. Apostats en una camioneta, els tres o quatre policies, cada vegada que fan el canvi de guàrdia,  passen als altres una llista elaborada per Mujica i per la seva dona, Lucía Topolansky (la senadora més votada), amb el nom dels veïns que tenen via lliure per entrar.

Per exemple: el dilluns passat a les 8 del matí, dins de la granja, mentre Topolansky atenia per telèfon una ràdio, Mujica s’afaitava ràpidament per atendre una entrevista periodística que tenia pactada des d’abans de diumenge. El president electe va dedicar part del matí a recollir flors i fer diferent feixos, que va deixar descansant a l’ombra. Com fa la majoria dels dies. Després Mujica, assegut a fora, jugava amb una de les seves gosses, a la que temps enrere li va tallar una pota amb un tractor per accident. Mujica diu que per això "es va guanyar el dret a ser la més mimada".

Aquesta és una més de les característiques que fan de Mujica un home diferent i a qui els més desfavorits de l’ Uruguai hi posen moltes esperances. Tant de bo no siguin defraudades.

Diu el monjo argentí Mamerto Menapace que som sang en moviment. I el vent és paisatge que camina. En canvi el vegetal s’aferra amb les seves arrels a un tros de paisatge, i acaba per ser part d’ell o per donar el seu nom al paratge.

I Atahualpa Yupanqui acaba amb aquesta estrofa la seva bonica cançó  "Cañada Zamora":

"Hoy tu recuerdo es mi amigo
y en esta zamba se agranda;
tú fuiste quien me enseñaste
que el hombre es paisaje que anda.

Yo sé que un mismo destino
lleva el fin de nuestro viaje;
que cuando el hombre sea libre
no tendrá dueño el paisaje".

Només els éssers que ens movem som amos del paisatge en plenitud, com ho són el riu, el núvol i el vent. Aquests entren en diàleg amb totes les realitats, però no s’aturen a prendre’n possessió d’elles. De totes les coses se n’emporten un record, un so, una vibració; potser una mica de llum o d’argila.

Els éssers que ens movem som éssers lliures i alliberadors. I hem de tractar a tots de la mateixa manera i, per tant, hem de ser tractats com a iguals. Aquestes reflexions me les faig aquests dies en que els catalans no ens sentim tractats amb igualtat. Almenys jo, no me’n sento. Sento que no em deixen ser amo del meu destí. Sento que volen que estem quiets com si fóssim arbres. Res de moure’s. Les coses han d’estar eternament tal com estan. Aquí ningú pot decidir res. Aquí ningú és sobirà. Aquí tothom és esclau (d’unes lleis, d’una Constitució vella i arrugada, d’un tribunal arbitrari….) i tothom ha de callar.

Tot el que està quiet és possessió  i el moviment és esperança. Un país, com les persones, és un ésser en moviment. Una realitat que anem fent i que anem construint i encara que ens vulguin fer estar quiets, tots sabem que un dia ens posarem en moviment perquè tot el que existeix està viatjant cap a una meta.

Aquesta setmana serà moguda amb el tema de les consultes a molts pobles de Catalunya. Més enllà de l’ Ebre això els fa més por que una pedregada. Saben bé el que poden significar aquests petits moviments i no saben on poden arribar. Saben que no som arbres sinó que som persones. Però em temo que s’hi hauran d’anar acostumant perquè hem arribat a un punt que molta gent ja en comença a estar tipa. Ha arribat l’hora del sobiranisme ?

Llegia ahir l’opinió d’un uruguaià que deia que el nou president faria quedar malament Uruguai perquè és un home vulgar, mal parlat, mal educat…. i no sé quantes coses negatives més deia d’ell.

Mireu: el Pepe Mujica serà moltes coses i tindrà molts defectes, però vulgar no ho és. Això us ho puc ben assegurar. Aquesta persona que escrivia això, no deu saber què és la vulgaritat o bé té un concepte molt pobre del que val una persona. Equipara vulgaritat amb poca formació, amb poca cultura, amb formes poc refinades. I no és això, amics meus, no és això!

Vulgar és aquell que no té mires, que es deixa portar per la rutina, que no té projectes, que és conformista amb tot.  No és la ignorància, ni l’escassetat d’intel ligència, no és la curtedat de vista intel.lectual, sinó la d’horitzons. L’home que ells anomenen"vulgar" pot ser discret, savi, dotat de talents, genial i fins i tot brillant en molts aspectes. Hi ha gent que no ha anat mai a l’escola i dóna mil voltes a grans intel·lectuals. Una cosa és ser curt de mires (hi ha gent molt culta ben curta de vista) i una altra saber veure l’important de la vida, tenir somnis i grans idees (i per això no s’ha d’haver anat a l’escola).

Mujica no sé si serà un bon president o no. Però de vulgar, res de res. I no farà quedar malament el país perquè no vesteixi bé, perquè no sigui elegant, perquè no sàpiga fer grans discursos. Si per cas, el farà quedar malament si no governa per a tothom, si no governa amb justícia, si no mira per al bé del més desfavorits, si roba tant com pot (com algun altre president anterior ha fet…).

No serà un heroi, potser. A la vida no cal ser heroi dels grans, dels que surten als llibres. A la vida tots podem i hem de ser herois quotidians, d’aquells que no fan gaire soroll. Tots ho som si sabem trencar el jou de la vulgaritat.

Avui estic força satisfet per la resposta que 12 diaris catalans, conjuntament, han donat a una indignitat que ja fa anys que dura. Almenys s”han posat d’acord per dir una part de les coses que una majoria de ciutadans pensa i diu cada dia. Ara ho han dit tots alhora per veure si així els escolten millor. potser havien d’haver dit algunes coses més encara. Però no està malament del tot!

Podem perdre-ho tot, menys la dignitat. El Tribunal Constitucional ja fa temps que l’ha perduda. A hores d’ara haurien d’haver dimitit per no haver sabut fer la feina que han de fer. I els dos gran partits polítics estatals (PP i PSOE) també són còmplices d’aquesta indignitat.

Us convido a llegir aquest editorial conjunt dels diaris catalans (fet sense precedents) per aquells que no hagin tingut oportunitat de fer-ho:

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091126/53831123016/la-dignidad-de-catalunya.html

Diumenge vinent, aquest home que veieu a la foto, serà el nou president d’ Uruguai. Tothom ho dóna per fet. Jo ja ho vaig pronosticar fa temps, sense cap mèrit de part meva. És que la cosa queia pel seu propi pes. Les coses s’han fet relativament bé durant aquesta darrera legislatura i, per tant, la gent prefereix seguir per aquest camí.

José “Pepe” Mujica és un ex tupamaro, encara que no té l’aspecte d’un ex guerriller que es va passar 15 anys a la presó i dos d’ells castigat dins d’un pou. N’hi havia per quedar boig i ressentit per a tota la vida. I, en canvi, respira sentit de l’ humor i positivisme per tot arreu.

Té fama -per altra banda ben guanyada- de ser una persona franca, sincera i de dir el que pensa, amb paraules que tothom entén i que fa servir la majoria de la gent en la seva vida diària. Potser no és un gran cervell, però segur que serà un president diferent i que molt possiblement toqui de peus a terra.

Per exemple, diu coses tan interessant com les següents:

-Nuestro país es pequeño pero serio. Vale la pena invertir en él. Esa es nuestra preocupación principal.

-La propuesta de Gobierno es llegar a 30 puntos del PIB. Necesitamos que la economía funcione.

-El Mercosur tiene defectos por todos lados, no es solamente negocio pero ni por asomo renunciaremos a él.

-Tenemos que propiciar acuerdos comerciales con Europa y con todos los países del mundo que podamos.

-De Lula me gusta el estilo, la manera de gobernar, su capacidad de transformar los conflictos en salida y no quedarse estancado en ellos. En América Latina me parece importante esa metodología… Dios, al parecer, no es uruguayo, es brasileño.

-Lo peor es no organizar lo que va a ser inevitable. Nuestra actitud va a ser siempre desmontar los líos. (Sobre tensiones con Argentina por los cortes de frontera)

-Berlusconi nos trata de sudacas, nos corre… Espero que pase esa tendencia. De momento, tenemos que procurar tener las mejores relaciones con todos.

-Uruguay es un país curioso, tenemos todas las vacas registradas electrónicamente pero hay compatriotas que no tienen sus papeles para poder votar.

-No parece razonable que una decisión ratificada por el pueblo la enmiende el Parlamento. Esa es la razón por la que sigue vigente. (Sobre la ley de caducidad de los delitos cometidos durante la dictadura de 1972-85)

-En el mundo de hoy el esfuerzo principalmente nos corresponde a nosotros. Ni las grandes naciones dependen sólo de sí mismas.

-A veces pienso con amargura que el subdesarrollo está en nuestras cabezas.

Trobo que no està gens malament aquesta filosofia i aquests projectes. Per això diumenge vinent, a la segona volta, una gran majoria d’ uruguaians el votaran. Que tinguis sort Pepe!

Armando Quintero Laplume coneixia i era amic de Tomàs Cacheiro. A la seva pàgina web, que us recomano visitar, http://cuentosdelavacaazul.blogspot.com/2009_11_01_archive.html

fa el següent retrat del seu amic:

Un río que sigue nutriendo nuestras vidas.
Tomás Cacheiro. Cacheiro. Cacharro. Barro y fuego. Docente. Maestro. Ceramista. Decidor. Combativo, inconforme, risueño. Como siempre, afortunadamente. ¿Religioso de tan ateo?Caudal de hombre. Dios antiguo vitalmente renovado, y desatado. Disfrutador de mesas, del “bon vin” y la vineta, con hongos asados, calamares rebosados o caracoles, por él mismo preparados. Gustador de atardeceres acompañado de Bach, Mozart, Albéniz o Vivaldi. Amigo. Hermano. Padre. Abuelo. Hemingway no de mar, de tierra adentro.Una y otra vez – en estos años de distancias, no de olvidos- uno vuelve a sentir cómo fluye la vida por sus venas, por sus músculos, por sus vellos; en el brillo de sus ojos; en el sonido de su voz de diablo viejo. Una y otra vez uno vuelve a verla, a oírla, a olerla en su cuerpo semidesnudo nadando por el río; remando en sus aguas; arrastrando los troncos de sus orillas; moviendo el barro de sus barrancos; creando sus cerámicas, tan imposibles de paciencia, tan a fuego lento en sus cocidas o; simplemente, descansando a la sombra de los árboles, al rumor de los vientos. Sacudiendo su energía que, más que de un Olimar, es de un Cebollatí crecido.Una y otra vez, a la luz y al tiempo, uno lo vuelve a escuchar depositando preguntas como frutos, como flores, como hojas recién nacidas para asombrarnos con su inefable persistencia por lo vivo. Una y otra vez: renovando como siempre la alegría, la ternura y la capacidad de asombro de todo ser humano que son, en él, más poderosas que las muertes, las separaciones y las dudas. Más vivas que la vida.

Semblanza tomada de ¿Quieres contar cuentos? de Armando Quintero: "Recuerdo III".
El texto fue leído en el homenaje al ceramista en la ciudad de Treinta y Tres al año de su fallecimiento y recogido como Testimonio en el libro Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay (2009 M. González, R. Rubio y C. Zorrilla)
http://rescatememoriaceramicauruguay.blogspot.com/

Ja fa anys que em van regalar una edició en català del conegut MARTIN FIERRO. No sabia que existís i em va fer molta il·lusió, perquè el text original l’he llegit vàries vegades i m’agrada mol perquè retrata molt bé la filosofia, la manera de fer i de pensar del gautxo, un personatge típic de la pampa argentina. 

Aquest dies he rellegit alguns fragments de l’edició catalana i he tornat a gaudir-lo. Sembla impossible poder traduir el llenguatge de José Hernández, ple de paraules típiques gautxes i de localismes difícils de traduir. Però trobo que l’autor se’n surt prou bé.

El traductor és l’ Enric Martí i Muntaner, un català que va marxar a l’ Argentina abans de la guerra civil. La primera traducció que en fa del poema és de l’any 1936 i ell mateix reconeix que és un català molt antic i força desfasat. El retoca per a la seva publicació l’any 1977, que és quan l’editorial Ancora de Buenos Aires el publica.

El Martín Fierro és l’autobiografia d’un gautxo, o sigui l’habitant de les primeres terres planes que es troben a l’entrada del vastíssim país de l’ample Río de la Plata. El gautxo sorgeix de l’espanyol colonitzador i de l’ índia; per tant, és el genuí element humà de la planura immensa  pampeana que té per tot horitzó el cel i la terra; la seva vivenda és un ranxo, de fang i palla, amb una sola obertura i el vehicle transportador i amic indispensable és el cavall. La seva alimentació és la carn, abundantíssima i a l’abast de tothom. Una persona d’ànima i vida lliure, constantment amenaçada per l’indi, primerament, i per l’organització cívico-militar d’una nova societat que va naixent i que és poc escrupolosa, dura i, a voltes, injusta i intolerable.

I el gautxo n’és la víctima d’aquesta bigarrada formació nacional, que se’n diu progrés. El gautxo sofreix la pressió del poblat incipient i del desert inconegut i queda enganxat en la teranyina de la nova llei, que no coneix i entén gaire.

"La llei, que s’ha fet per tots,

sols el pobre la sofreix.

La llei és la teranyina.

Com ignorant us ho dic.

No la temi l’home ric;

no la temi el poderós,

la trenca l’ insecte gros

i sols embolica al xic.

És la llei com una pluja:

mai pot veure allà on davalla.

Qui la rep no riu ni balla.

Però tot això ja és vell;

la llei és com el coltell:

a qui el maneja no talla"

Brasil és un continent dins un altre continent. Hi ha molts climes, molts paisatges, moltes costums, moltes ètnies. Hi ha de tot, una mica. "No Brasil, todas as coisas são maiores do mundo".

Han passat moltes dificultats en aquests darrers anys, però les coses es van arranjant de mica en mica, gràcies a Lula, que amb tots els defectes que vulgueu, està portant el país endavant i és un exemple per a molts. Sí, també per a nosaltres, els europeus, que ens creiem els reis del mambo!

Un gran defensor de Lula és Leonardo Boff, que aquests dies el tenim per aquí entre nosaltres, àgil de ment com sempre, home intel·ligent com pocs, encara que no ho mostri en la seva humilitat franciscana. Ens recorda que "la humanitat necessita somnis i que la religió és una font de somnis", per més que alguns diguin el contrari i actualment es vegi la religió com una cosa passada de moda. Els passats de moda, més aviat són ells, penso jo, però això seria una qüestió llarga.

La tesi que Boff sosté com a solució de futur per a la terra és la de  modelar una solució sobre la base de la Carta de la Terra: una qüestió social, solidària, però també ecològica. Al Brasil, a través del programa Petrópolis, ja han  aplicat la Teologia de l’Alliberament als barris, amb assessorament jurídic amb la finalitat d’arribar als joves i a la gent del carrer, però també a les víctimes de la violència domèstica. Han desenvolupat el programa Pa i Bellesa, que consisteix primer en una bona dutxa i després menjar per arribar a la bellesa.
Dit d’una altra manera: L’assumpció dels problemes a través del diàleg, la solidaritat i l’esforç personal. L’ajuda ha vingut del mateix Lula, que han aconseguit que s’impliqui amb les despeses de menjar i lavabo, que vénen de l’Administració.

Han parlat de nous hàbits, de noves maneres de fer. Venim d’una economia basada en l’explotació dels recursos de la terra per al consum humà. Aquest sistema ha provocat grans beneficis però només per una petita part de la humanitat. Noam Chomsky diu que hi ha tres persones que el món que produeixen més renda que 40 països junts. La riquesa està concentrada en poques mans… Això crea una injustícia i una tremenda desigualtat ecològica i social. El consum ha de ser més frugal i solidari.

Boff creu que vivim un moment de tornada a l’espiritualitat. Hi ha molt cansament de materialisme. Hi ha una recerca de dimensions noves no materials. Però la joventut no troba resposta en l’Església perquè és una institució molt rígida. Cal buscar l’espiritualitat al marge de la doctrina oficial.
Com? La humanitat necessita somnis. La religió és una font de somnis. La vida no és només diversió i consum. Amb això sol, l’ésser humà se sent buit. A més, diu ell, el domini global està en mans del G-20, però s’ignora la resta. La humanitat consumeix un 30% més dels recursos que hi ha i el problema de l’aigua potable és terrible. Cal escoltar els pobres i adoptar mesures solidàries.

Bones reflexions per pensar aquest cap de setmana, no?

Pamflets n’hi ha hagut sempre, sobretot en situacions de falta de llibertat. Per això m’estranya una mica que actualment, amb la gran llibertat que proporciona internet, sembla que tornin amb gran furor escrits de tipus pamfletari. És clar que ara potser ja no es podria anomenar pamflet un escrit d’aquesta mena perquè no circula clandestinament, sinó que ho fa amb total llibertat.

Internet fa que qualsevol notícia, sigui vertadera o no, contrastada o no, circuli amb una gran rapidesa i creui el món en qüestió de minuts. I és d’això que vull parlar avui. cada dia rebo PPS, vídeos, notícies, mails, etc… amb escrits o notícies de tota mena i em sembla que moltes d’elles trobo que són de tipus pamfletari. I em sembla que cada dia proliferen més aquest tipus d’escrits, cosa que considero que és una llàstima.

No fa massa, va arribar-me un escrit del Primer Ministre d’ Austràlia (que no he pogut contrastar enlloc) que carregava fort contra els emigrants que arriben a Austràlia i no es volen integrar. Avui, a les bústies del meu poble, hi hem pogut trobar una carta  basada amb aquest escrit, però adaptada a la nostra realitat catalana. La carta no té títol, però acaba amb l’adreça de correu següent [email protected]  i es diu que volen crear un espai on puguem opinar. El mal és que no diu qui són, ni d’on són, no dóna cap més explicació.

El text com a tal, jo l’he trobat senzillament pamfletari perquè convida a marxar de Catalunya tot aquell que no es vulgui integrar a la nostra cultura. Potser en el fons estaria d’acord en algunes coses de les que diuen, però no en puc estar de cap manera amb les formes que empren. A més, sembla que posen al mateix sac tots els emigrants, cosa que considero un disbarat total, perquè una de les coses que considero que s’ha de fer és justament acceptar que cada un té el seu ritme i els seus "tempos" personals de cara a una futura integració al seu nou país. 

A vegades les formes ens poden treure tota la raó que puguem tenir en el fons, no us ho sembla?

"Ens ho poden prendre tot, menys la fidel esperança".

Als seus 81 anys, el bisbe emèrit de la diòcesi de São Felix do Araguaia, Pere Casaldàliga, és un dels més destacats representants de la Teologia de l’Alliberament i s’ha convertit en un referent per a l’esquerra llatinoamericana. Des que fa quatre dècades va arribar a Brasil per quedar-se. El seu treball en defensa dels drets dels pobles indígenes i dels grups socials més oprimits, així com el seu suport als moviments brasilers de camperols sense terra i la revolució sandinista a Nicaragua en els anys vuitanta, fan que Pere Casaldàliga sigui part fonamental de la memòria viva de la lluita per la dignitat i per l’alliberament dels pobles a Amèrica Llatina.

Acabo de llegir una entrevista que li fa la revista PUEBLOS (Nº 39 del mes de Setembre) i m’ha semblat interessantíssima i veig que segueix en forma, tot i l’edat i la malaltia. El cap el segueix tenint molt clar i és meravellós i reconfortant que, un home que ho ha passat tant malament, segueixi tenint tanta esperança.

"La mundialització ens ha donat l’oportunitat de reconèixer que som una sola humanitat. Som tots iguals, hem de ser-ho, en dignitat i en oportunitats ". Així es donava inici a una conversa en la qual es va tractar des de la situació política del Brasil fins a les perspectives actuals de la Teologia de l’Alliberament, passant pel model de consum o els reptes de l’esquerra llatinoamericana.

http://www.revistapueblos.org/spip.php?article1735&var_recherche=casald%E1liga

Yoani Sánchez, de la qual ja he parlat altres vegades, és una bloguera cubana que llegeixo amb atenció perquè dóna la informació quotidiana de Cuba, és clar que des d’una altra perspectiva, d’un altre angle.

Una manera de donar a conèixer les penúries que passen els cubans amb els Castro és llegir-la de tant en tant. Aquesta vegada li ha tocat el rebre a ella i a una colla d’amics. Ens ho explica ella mateixa:

SECUESTRO, ESTILO CAMORRA.

Cerca de la calle 23 y justo en la rotonda de la Avenida de los Presidente, fue que vimos llegar en un auto negro –de fabricación china– a tres fornidos desconocidos: “Yoani, móntate en el auto” me dijo uno mientras me aguantaba fuertemente por la muñeca. Los otros dos rodeaban a Claudia Cadelo, Orlando Luís Pardo Lazo y una amiga que nos acompañaba a una marcha contra la violencia. Ironías de la vida, fue una tarde cargada de golpes, gritos y malas palabras la que debió transcurrir como una jornada de paz y concordia.  Los mismos “agresores” llamaron a una patrulla que se llevó a mis otras dos acompañantes, Orlando y yo estábamos condenados al auto de matrícula amarilla, al pavoroso terreno de la ilegalidad y la impunidad del Armagedón.

Me negué a subir al brillante Geely y exigimos nos mostraran una identificación o una orden judicial para llevarnos. Claro que no enseñaron ningún papel que probara la legitimidad de nuestro arresto. Los curiosos se agolpaban alrededor y yo gritaba “Auxilio, estos hombres nos quieren secuestrar”, pero ellos pararon a los que querían intervenir con un grito que revelaba todo el trasfondo ideológico de la operación: “No se metan, estos son unos contrarrevolucionarios”. Ante nuestra resistencia verbal, tomaron el teléfono y dijeron a alguien que debió ser su jefe: “¿Qué hacemos? No quieren subir al auto”. Imagino que del otro lado la respuesta fue tajante, porque después vino una andanada de golpes, empujones, me cargaron con la cabeza hacia abajo e intentaron colarme en el carro. Me aguanté de la puerta… golpes en los nudillos… alcancé a quitarle un papel que uno de ellos llevaba en el bolsillo y me lo metí en la boca. Otra andanada de golpes para que les devolviera el documento.

Adentro ya estaba Orlando, inmovilizado en una llave de kárate que lo mantenía con la cabeza pegada al piso. Uno puso su rodilla sobre mi pecho y el otro, desde el asiento delantero me daba en la zona de los riñones y me golpeaba la cabeza para que yo abriera la boca y soltara el papel. En un momento, sentí que no saldría nunca de aquel auto. “Hasta aquí llegaste Yoani”, “Ya se te acabaron las payasadas” dijo el que iba sentado al lado del chófer y que me halaba el cabello. En el asiento de atrás un raro espectáculo transcurría: mis piernas hacia arriba, mi rostro enrojecido por la presión y el cuerpo adolorido, al otro lado estaba Orlando reducido por un profesional de la golpiza. Sólo acerté a agarrarle a éste –a través del pantalón– los testículos, en un acto de desespero. Hundí mis uñas, suponiendo que él iba a seguir aplastando mi pecho hasta el último suspiro. “Mátame ya” le grité, con la última inhalación que me quedaba y el que iba en la parte delantera le advirtió al más joven “Déjala respirar”.

Escuchaba a Orlando jadear y los golpes seguían cayendo sobre nosotros, calculé abrir la puerta y tirarme, pero no había una manilla para activar desde adentro. Estábamos a merced de ellos y escuchar la voz de Orlando me daba ánimo. Después él me dijo que lo mismo le ocurría con mis entrecortadas palabras… ellas le decían “Yoani sigue viva”. Nos dejaron tirados y adoloridos en una calle de la Timba, una mujer se acercó “¿Qué les ha pasado?”… “Un secuestro”, atiné a decir. Lloramos abrazados en medio de la acera, pensaba en Teo, por Dios cómo voy a explicarle todos estos morados. Cómo voy a decirle que vive en un país donde ocurre esto, cómo voy a mirarlo y contarle que a su madre, por escribir un blog y poner sus opiniones en kilobytes, la han violentado en plena calle. Cómo describirle la cara despótica de quienes nos montaron a la fuerza en aquel auto, el disfrute que se les notaba al pegarnos, al levantar mi saya y arrastrarme semidesnuda hasta el auto.

Logré ver, no obstante, el grado de sobresalto de nuestros atacantes, el miedo a lo nuevo, a lo que no pueden destruir porque no comprenden, el terror bravucón del que sabe que tiene sus días contados.

La poca cultura que la nostra societat té sobre les pròpies coses cada dia s’empobrirà més si fem la substitució sistemàtica de les pròpies tradicions per les de forasteres. A tots ens fa falta una bona dosi de cultura tradicional, sobretot perquè durant molts anys les escoles franquistes havien imposat una certa cultura en detriment d’altres. Poc havíem pogut escoltar a les escoles les explicacions que un nen petit ha d’aprendre de les diverses tradicions del poble català!.  Estaven prou ben prohibides! I ai d’aquell mestre que se saltés la norma! El poc que sabem ho vam haver d’aprendre a casa, en un ambient familiar on encara era molt important la cultura oral, gràcies a que no hi havia televisió.

Ara tot ha canviat. Ara s’ha posat de moda la festa aquesta, tan estranya per a nosaltres, del Halloween, en contrast amb la nostra tradició de Tots Sants i Dia dels Difunts. El mot Halloween fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d’origen celta, que tan ràpidament s’han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Halloween)

Substituir una tradició pròpia per una d’estranya no té cap sentit i encara el té menys si això serveix per empobrir. Ja som prou pobres perquè ens hagin d’arrabassar el poc que ens queda.

Aviat ja no farem vacances de Nadal i Setmana Santa. Ara seran vacances d’hivern i de primavera. No farem cagar el tió, però començarem a creure en bruixes i posarem llum dins d’una carbassa, ens disfressarem i anirem passejant amunt i avall pels nostres carrers sense saber què fem, ni què vol dir el que fem.

I, entretant, els nostres infants perdran la llengua per no poder veure pel·lícules en català, ja que les sales de cinema les passes en castellà majoritàriament. I, empobrits del tot, anirem a menjar les engrunes que cauran de la taula de la cultura ianqui, que ens la servirà amb safates de plata i ens la portarà a casa per dos rals!

Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, 1080-1095 (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

El tema que tocàvem ahir sobre llengües i dialectes sempre serà polèmic i la notícia que citàvem, encara més perquè, si us he de ser sincer, no crec que es pugui dir que, al seu origen, una llengua pugui se dialecte d’una altra. Totes van anar naixent  a partir de la descomposició del llatí i van anar evolucionant paral·lelament i al mateix temps. Unes influïen a les altres i, entre si, s’influïen mútuament. I tenim molt poques proves per a ser estudiades. Justament, en aquests temes lingüístics costarà posar-se d’acord perquè possiblement els escrits més antics de cada llengua mai es trobaran. Queden vestigis. Però només són vestigis, frases curtes però no textos literaris pròpiament dits.

El text que citàvem ahir, "Les homilies d’ Organyà", és ja un text literari i per això té el valor que té. Però encara trobem textos anteriors, segons Josep Moran i Joan Anton Rabella de la Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans

"A l’hora de parlar de la formació i de l’aparició -les primeres mostres materials- de la llengua catalana, hem de dir que totes les llengües romàniques van néixer entre els segles VII i VIII de l’evolució del llatí vulgar, però que no s’aplicaren al començament en la documentació, perquè el llatí, après a les escoles, continuava essent l’única llengua escrita, si bé que en els documents llatins a partir d’aquesta època podem trobar traces de les noves llengües parlades.

En realitat, les primeres mostres de trets típics del català són del segle IX, encara escasses però ja ben característiques enmig de textos en llatí. Per exemple, el nom Palomera, del llatí Palumbaria, ja es troba en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, redactada al darrer terç del segle IX. I en aquest sentit, com va posar en relleu Joan Bastardas, volem assenyalar la importància d’un document de l’any 1034 provinent precisament d’ Organyà i publicat per J. Miret i Sans, en què enmig d’un text llatí apareixen en català el nom de set arbres fruites: "morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers".

D’altra banda, si a nosaltres no ens ha arribat cap text escrit del segle X en català, això no vol dir que no hagi existit, sinó simplement que no s’ha conservat. Però sabem que n’hi hagué un d’aquest període perquè, segons l’erudit il·lustrat Jaume Villanueva, en un manuscrit científic molt valuós de Ripoll del segle VIII, perdut al segle XIX, hi figuraven aquests mots escrits en el marge d’un document del final del segle X o al començament de l’XI: Magister meus no vol que me mires, novell; és, doncs, el primer text de què tenim notícia escrit expressament en català.

Però durant el segle XI apareixen progressivament mots i expressions en català en textos de caràcter feudal escrits en un llatí deficient, i al final d’aquest segle ja trobem documents feudals escrits totalment en català, que provenen precisament de l’àrea antiga del bisbat d’Urgell, que és on es va aplicar més aviat el català en l’escriptura, segons les mostres que en tenim. Ens referim concretament als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document escrit entre 1080 i 1095, provinent també d’ Organyà i publicat així mateix per J. Miret i Sans, el qual document sens dubte no s’ha valorat com es mereix en la seva localitat d’origen (malgrat que modernament se’n va fer una nova edició amb un estudi lingüístic: Joan Anton Rabella, "Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080-1095)", dins Estudis de Llengua i Literatures Catalanes XXXV. Homenatge a Arthur Terry, Barcelona, 1997, ps. 9-49). I també el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell, redactat probablement el 1098."

Aquests dies corre la notícia d’un estudi que té per títol: "Der Ursprung des Spanischen" realitzar pel Romanistische Abteilung de la Universitat de Friburg que diu demostrar que l’origen de la llengua castellana és el català.

El grup de lingüistes i historiadors alemanys van descobrir a la Biblioteca Vaticana una sèrie de textos de mitjans del segle IX dC. on escrivans de la cort de Ramon IV discutien la forta influència que estava exercint el català sobre el castellà "les gents de la castella usen ja nosos vocablas "," la gent de castella ja fa servir les nostres paraules "es pot llegir en el text d’un dels
escrivans. A mitjans del segle IX la influència catalana sobre la resta de la península va créixer de forma molt notòria. La gran influència econòmica i social que els catalans van exercir necessàriament va haver de deixar empremta.

"La preponderància de la cultura catalana, i el seu major grau de
desenvolupament va suposar en les zones de contacte i superposició un fenomen d’assimilació dels trets culturals "declarava Mark Vlamynck,
historiador del Romanistische Abteilung.

Aquest estudi es va acabar el gener del 2003 i es pot trobar documentació referent a aquest tema a:
http://www..jura.uni-freiburg.de/institute/rgesch1/
http://www.uni-freiburg.de/wiss-ges/
http://bav.vatican.va/it/v_home_bav/home_bav.shtml

No sé si la informació és certa o no. La veritat és que la notícia dóna poques proves i poques explicacions. No sóc lingüista i suposo que els historiadors que han fet l’estudi deuen donar-ne més dades. Els lingüistes són els que ara tenen la paraula i hauran de donar les explicacions pertinents per tal que la notícia sigui creïble. Desconec si ja ho han fet o no.

Sí, però, que tenim les Homilies d’Organyà, que són un dels documents literaris més antics escrits en català. Per l’època i l’arcaisme d’escriptura el seu llenguatge és troba entre el llatí vulgar i la llengua romanç del català. Es tracta del fragment d’un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli, i és el més vell de tots els escrits en qualsevol de les llengües peninsulars. Segons els experts, les Homilies d’ Organyà pertanyen al segle XI, i més concretament entre el 1080 i el 1095. El caràcter de la lletra és el propi de l’època de transició al gòtic, i la qualitat del pergamí, bastant gruixut i ordinari. Certes particularitats del llenguatge fan pensar als erudits que aquest manuscrit és del temps del rei Pere I el Catòlic (1196–1213). El text és escrit en català, no provençalista, tot i que s’hi trobin alguns mots poc coneguts en la llengua catalana.

Les Homilies van ser descobertes pel Dr. Joaquim Miret i Sans, historiador i jurista, el setembre de l’any1904, tot regirant en la rectoria d’Organyà els pergamins de l’arxiu de l’extingida col·legiata de Santa Maria, que fou fundada pels senyors de Caboet en el segle X o principis del IX. La troballa consistia en un petit quadern de pergamí de tres fulls doblegats per la meitat, sis folis de 18 centímetres d’alt per 12,5 d’ample, escrits en les dues cares, amb 23 ratlles d’escriptura en cada cara o plana, assenyalades fortament amb un punxó i amb una mitjana de 50 a 55 lletres cada ratlla. Ja més endavant van ser trobats altres fulls que complementaven els primers, de manera que avui el manuscrit consta de 8 folis escrits per ambdues parts, amb un total de 16 planes.

El text original es troba a la Biblioteca de Catalunya, mentre que a Organyà se n’exposa una reproducció. L’original es pot consultar digitalitzat.^[1]

^{(Podeu consultar el text a Wiquipèdia).}

Aquesta foto de Mario Benedetti dins d’un òmnibus, amb la Plaça de l’ Independència al fons i el monument d’ Artigas al bell mig, em retorna avui, dia d’eleccions, al meu estimat "paisito" d’ Uruguai, on hi vaig deixar tan bons amics, tants records i tantes il·lusions.

Voldria que guanyés el millor partit i el que pogués aportar més pel país. Jo ja sé qui és el millor: és la coalició d’esquerres que ha governat amb moltes dificultats aquests darrers 5 anys. Que no ha fet les coses prou bé? Doncs, potser no. Quin govern fa totes les coses bé? Cap! Però no podem negar que l’ Uruguai ha millorat molt aquests anys i, si guanya altre cop, millorarà molt més.

Benedetti, potser el millor escriptor que ha donat el país, va creure en aquesta utopia i durant uns anys va pertànyer al Frente Amplio com a independent. Després va veure que ell no servia per a la política i que la seva vida era la literatura, a la que s’hi va dedicar amb cos i ànima. Deia que la utopia és una cosa que hem de mantenir sempre, encara que mai l’aconseguirem. Per això és una utopia. Però si la nostra utopia es realitza un 10%, gràcies a aquest 10% la humanitat ha millorat una mica.

Com Benedetti, sempre una mica escèptic però optimista de mena, jo també seguiré creient en la utopia, -ja una mica realitzada- que les esquerres poden guanyar altre cop i que faran un país millor amb la col·laboració i el convenciment que entre tots ho podran aconseguir.

Endavant Uruguai i una forta abraçada a tots els amics d’allà!

Eduardo Galeano és l’intel·lectual més important de l’ Uruguai dels últims anys. Amb motiu de les eleccions de demà, va pronunciar un discurs a l’ Obelisc de Montevideo, en el tancament de  la campanya contra la "Ley de impunidad", la nit del dimarts, dia 20.

Us deixo les seves paraules i us recomano que les llegiu atentament, tant si us interessa la política, com si no; tant si us interessa Uruguai, com si no. Són unes sàvies i profitoses paraules per a tothom i per a tots els temps i ocasions…..

Eduardo Galeano
Falta muy poquito para que el pueblo uruguayo elija nuevo gobierno.
Al mismo tiempo, en las mismas urnas, se somete a plebiscito la posibilidad de liberarnos de dos palos metidos en la rueda de la democracia. Uno de esos palos es el que impide el voto por correo de los uruguayos que viven en el extranjero. La ley electoral, ciega de ceguera burocrática, confunde la identidad con el domicilio. Dime dónde vives y te diré quién eres. Los uruguayos de la patria peregrina, en su mayoría jóvenes, no tienen derecho de voto si no pueden pagarse el pasaje. Nuestro país, país de viejos, no sólo ha castigado a los jóvenes, durante años negándoles trabajo y obligándolos al exilio, sino que además les sigue negando el ejercicio del más elemental de los derechos democráticos. Nadie se va porque quiere. Los que se han ido, ¿son traidores? ¿Es traidor uno de cada cinco uruguayos? ¿Traidor o traicionado?
Ojalá los uruguayos acabemos de una vez con esta discriminación que nos mutila.
Y ojalá acabemos también con otra discriminación todavía peor, la ley de impunidad, ley de caducidad de la pretensión punitiva del Estado, bautizada con ese nombre rocambolesco por los especialistas en el arte de no llamar a las cosas por su nombre.
La Corte Suprema de Justicia acaba de dictaminar que esa ley viola la Constitución. Desde mucho tiempo antes se sabía que también viola nuestra dignidad nacional y nuestra vocación democrática. Es una triste herencia de la dictadura militar, que nos ha condenado al pago de sus deudas y al olvido de sus crímenes.
Sin embargo, hace veinte años, esta ley infame fue confirmada por un plebiscito popular. Algunos de los impulsores de aquel plebiscito estamos reincidiendo ahora, y a mucha honra: perdimos, por muy poco pero perdimos, y no nos arrepentimos. Creemos que aquella derrota nuestra fue en gran medida dictada por el miedo, un bombardeo publicitario que identificaba a la justicia con la venganza y anunciaba el apocalipsis, larga sombra de la dictadura que no quería irse; y creemos que nuestro país ha demostrado, en estos primeros años de gobierno del Frente Amplio, que ya no es aquel país que el miedo paralizaba.
Eso creemos, digo, y ojalá no me equivoque.
Ojalá triunfe el sentido común. El sentido común nos dice que la impunidad estimula al delincuente. El golpe de Estado en Honduras no ha hecho más que confirmarlo. ¿Quién puede sorprenderse de que los militares hondureños hayan hecho lo que han venido haciendo desde hace muchos años, con el entrenamiento del Pentágono y el visto bueno de la Casa Blanca?
La lucha contra la impunidad, impunidad de los poderes y los “poderitos”, se está desarrollando en los cuatro puntos cardinales del mundo. Ojalá nosotros podamos contribuir a desenmascarar a los defensores de la impunidad, que hipócritamente ponen el grito en el cielo ante la inseguridad pública, aunque bien saben que los ladrones de gallinas y los navajeros de barrio son buenos alumnos de los banqueros y los generales recompensados por sus hazañas criminales.
Ojalá el próximo domingo confirme nuestra fe en una democracia sin coronitas, ni las coronitas del uniforme militar, ni las coronitas del dinero.
Ojalá podamos envolver esta ley en papel celofán, en un paquete bien atado, con moña y todo, para enviársela de regalo a Silvio Berlusconi. Este gran mago de la impunidad universal, que ha atravesado más de sesenta procesos y no conoce la cárcel ni siquiera de visita, nos agradecerá el obsequio y seguramente sabrá encontrarle alguna utilidad.
Ojalá.
Lo único seguro es que, pase lo que pase, la historia continuará, y continuará el incesante combate entre la libertad y el miedo.
Yo suelo invocar una palabra, una palabra mágica, una palabra abrepuertas, que es, quizá, la más universal de todas. Es la palabra abracadabra, que en hebreo antiguo significa: Envía tu fuego hasta el final. A modo de homenaje a todos los fuegos caminantes, que van abriendo puertas por los caminos del mundo, la repito ahora:
Caminantes de la justicia,
portadores del fuego sagrado,
¡abracadabra, compañeros! 
*         Versión del discurso pronunciado en el Obelisco de Montevideo, en el cierre de la campaña contra la ley de impunidad, la noche del martes 20.

Diumenge vinent hi han eleccions a l’ Uruguai i, com sabeu molt bé, aquest país m’interessa molt i l’estimo encara més. Possiblement el pròxim president sigui José Mujica (el Pepe Mujica), del qual ja n’he parlat en alguna altra ocasió i que a mi personalment em cau molt bé. Si fos uruguaià i pogués votar, sens cap mena de dubte votaria al Pepe, un antic tupamaro que va passar-se mitja vida a la presó, amb tortures incloses.

El que més m’agrada d’ell és la seva sinceritat i la forma natural de dir les coses. Per a un polític això pot ser un gran inconvenient i el mateix Pepe ho ha reconegut. Però jo més aviat ho veig com una virtut, que ben administrada, pot tornar a fer creïble la política i els polítics.

Us deixo un text del mateix Mujica sobre això. El llibre a que es refereix és un que ha sortit fa poc i que es diu "Pepe coloquios" del periodista Alfredo García

A LO HECHO, PECHO

Nunca se es demasiado viejo para aprender.
En estos días estoy tomando dos cursos acelerados: el primero es para aprender a callarme la boca un poco más.
Ahora tengo responsabilidades políticas mayores y todo lo que diga no sólo me afecta a mi sino a la fuerza que represento. Por tanto las palabras tienen que ser sopesadas de otra manera y los juicios más meditados
El otro curso intensivo es para aprender a no ser tan nabo. Parece increíble que a esta altura y a mi edad, me agarre un periodista con careta de compañero y me tenga hablando durante 28 horas, 14 reuniones de 2 horas, de todos los temas del universo. A la segunda reunión uno es medio amigo y habla con el tipo como si hablara con su hermano. Decís todo lo que se te pasa por la cabeza con absoluta ligereza, total son cosas destinadas a quedar entre él y vos. Porque se supone que el señor iba a escribir un libro sobre Pepe Mujica, no un libro con las conversaciones que mantuviera con él.
En ese marco, uno se da permiso para ser frívolo, cuenta bolazos, hace comentarios sarcásticos. ¿De que hablás 28 horas sino es bobeando con los defectos de los demás?
Todos somos malos con el mundo en privado y en confianza.
Lo que más lamento es haber herido a algún compañero. Seguramente lo que se publica es sólo lo negativo que pueda haber mencionado. Lo positivo que también dije, quederá para los pocos que lean el libro entero. Pido disculpas y comprendo a quienes no las acepten.
Lo hecho, hecho está. Me engañaron alevosamente y perdí.
Mis adversarios se hicieron una fiesta ¡que la disfruten!
Pero vayan sabiendo que es la última vez que ocurre.

No sé exactament per què, però aquests dies em ve tot sovint a la memòria Lluís Maria Xirinacs. Suposo que és degut a que es torna a parlar força d’independentisme, tema que agradava molt a l ‘ex-senador i il·lustre pensador catalanista, que va dedicar anys i afanys al seu país i a la seua llibertat nacional.

No ens aniria gens malament a tots plegats recordar el seu darrer escrit en un moments que es parla molt i no sé si fem prou. Són temps de referèndums, de proclames, de moviments tàctics en els partits de cara a guanyar terreny i posicionar-se: hi haurà eleccions aviat i tothom competirà a veure qui la diu més grossa.

Ens diu Xirinacs:

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Segurament que ens posaran pals a les rodes per tots costats i potser ni nosaltres mateixos (em refereixo als catalans) estarem a l’alçada de les circumstàncies. Però per què no podem plantejar-nos seriosament fer coses a les que hi tenim tot el dret? Per què no podem somniar? Per què hem deixat de creure en la utopia quan altres països s’estan plantejant coses semblants?

Aquest cap de setmana passat, el diari El Punt entrevistava a Jim Mather, ministre d’Empresa, Energia i Turisme d’Escòcia. L’entrevista se centrada en la voluntat i la necessitat d’Escòcia d’aconseguir la independència.  Mather té una opinió clara sobre el futur del seu país: "La independència d’Escòcia és inevitable".  "Volem controlar directament la nostra economia, fer-la més eficient", diu, i es basa en que en els darrers trenta anys, en què Escòcia només ha crescut un 1’8% de mitjana cada any mentre que la resta del Regne Unit ho ha fet un 2’3%; Noruega, un 3’1 i Irlanda, un 5’2 i aquest baix creixement, segons el ministre, ve justificat perquè el control de l’economia és a Londres.

Després d’aquestes reflexions, la gran majoria lligades a temes econòmics, la pregunta és clara: "L’aspiració de la independència és per motius econòmics?" i la resposta, contundent "Els orígens del nacionalisme escocès tenien una vessant emocional per protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i que la identitat continua sent molt important, encara ho és més l’argument econòmic". "Sense poder de decisió no som un país gens òptim. El missatge ja és al carrer, la gent en parla, veu el potencial d’Escòcia, sobretot quan la comparen amb petites nacions independents com ara Noruega, Dinamarca i Finlàndia", afegeix Mather.

Pel que fa les relacions entre Escòcia i Catalunya, el ministre escocès ho té clar: "Plegades podem obtenir una combinació d’idees molt poderoses sobre què hauríem de fer o on hauríem de pressionar per aconseguir els objectius que busquem". "Volem reconnectar Escòcia amb la gent de Catalunya, però també de Flandes i el Quebec. […] Hem de mantenir unes bones relacions amb les grans nacions del món", sentencia de manera esperançadora i desacomplexada.

No puc negar que les poques estones que miro la tele aquests dies i veig la propaganda que fan del "Desfile del Dia de la Hispanidad" em poso nerviós. No caldria, però no ho puc evitar.

Sé molt bé què hi ha darrere d’aquesta "festa" nacionalista espanyola (ells que critiquen tant els nacionalismes!). Sé molt bé què han pretès i segueixen pretenent amb conceptes com "hispanidad", "raza", "civilización cristiana", "colonización española", "Alianza de civilizaciones" que segueixen mantenint i barrejant de forma permanent durant anys i panys.

Colonització (la paraula ve de Colon) és l’acció de dominar un país o territori amb pobladors d’una altra regió, que passa a denominar-se metròpoli. La regió ocupada es denomina colònia. El procés de colonització pot ser de caràcter econòmic, polític, violent o no violent, i inclús cultural.

Amb aquesta mentalitat viuen encara i treballen els governants espanyols, volent mantenir aquests conceptes rancis i passats de moda totalment vigents. Se’n van sortir una colla d’anys però ara es troben, cada cop més, que les colònies es reboten i cada cop accepten menys el sotmetiment i han optat per la llibertat, concepte molt més interessant, modern i enriquidor. Això ho podem comprovar cada dia si parlem i ens passegem una mica per aquells països, on ja no veuen les coses de la mateixa manera i ja moltes vegades parles directament de "genocidi"el que Espanya va perpetrar.

Per exemple a l’ Argentina l’ INADI (Instituto nacional contra la discriminación, xenofobia y el racismo)  va decidir començar amb la tasca de canviar una mentalitat d’anys i anys.

A 515 anys de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i a 90 de la primera commemoració del 12 d’octubre com a "Dia de la raça", la proposta de l’organisme és anomenar "Dia de la Diversitat Cultural Americana". Amb aquest fi va ser presentat un projecte de decret que tingués en compte l’endarreriment en la forma de denominació d’un "feriado" nacional. Així, proposen que la data es converteixi en "una jornada de valorament de les identitats ètniques i culturals i de reflexió històrica, efectuant les modificacions necessàries per incorporar el canvi en els calendaris escolars i en les currículums de capacitació a docents".

I això mateix passa a altres països llatinoamericans que per sort es van despertant. Diferents organitzacions socials d’alguns d’aquests països també reclamen que el concepte inadequat de "raça" sigui suprimit, almenys, de les efemèrides culturals nacionals que després es traslladen a les escoles. El 12 d’octubre és sinònim de dol per als pobles originaris d’Amèrica ja que pretén "celebrar" la dominació feta per la colonització espanyola a la seva cultura. Les comunitats indígenes recorden el dia anterior, l’11, l’últim dia de llibertat dels pobles originaris.
El terme "raça" podria haver estat predominant des d’el 1700 però avui ha estat abandonat tant per la seva manca de suport científic com per raons polítiques i culturals com són  els genocidis i actes discriminatoris en els quals ha servit de suposada justificació o pretext .

Al mateix temps ens caldria recordar a tots que la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial (proclamada per l’ ONU el 1963) determina que "tota idea o doctrina de superioritat basada en la diferenciació racial és científicament falsa, moralment condemnable i socialment injusta" .
Des de l’organisme contra la discriminació sostenen que la proposta implica "començar a harmonitzar la legislació nacional amb el dret dels pobles indígenes, consagrant i reconeixent que els drets humans tenen els caràcters d’universalitat, indivisibilitat i interdependència".
Octorina Zamora, de la comunitat indígena wichí que va estar present en l’acte del INADI va assenyalar que "el 12 d’octubre és un dia de reflexió sobre el etnocidi i genocidi que va començar el 1492 però que encara no ha parat ja que és dolorós veure que els nostres germans moren per inanició. Volem que s’aturin els desmunts i es regularitzin els títols de les nostres terres ".

Avui, cap científic utilitzaria el concepte de "raça" ni diria que una és superior a una altra. I el reclam pels drets indígenes és recolzat per amplis sectors de la societat i promogut pels organismes de drets humans. No obstant això, el reconeixement dels seus drets en les lleis dels països d’Amèrica Llatina és lent , pesat i desgastador. Potser la subtilesa de la paraula no canviï conductes socials. Tanmateix, crec que seria un bon començament deixar de celebrar diades d’aquesta mena.

Al 1969, a la Universitat de Stanford (EUA), el Prof Phillip Zimbardo va realitzar un experiment de  Psicologia social. Va deixar dos cotxes abandonats al carrer, dos cotxes idèntics, la mateixa marca, model i fins i tot color.  Un el va deixar en el Bronx,  llavors una zona pobra i conflictiva de Nova York i l’altre a Palo Alto, una zona rica i tranqui·lla de Califòrnia. Dos cotxes idèntics abandonats, dos barris amb poblacions molt diferents i un equip d’especialistes en psicologia social estudiant les conductes de la gent a cada lloc. 

Va resultar que el cotxe abandonat al Bronx va començar a ser destrossat en poques hores. Va perdre les llantes, el motor, els miralls, la ràdio, etc. Tot el que es podia aprofitar s’ho van emportar, i el que no ho destruir. En canvi l’altre abandonat a Palo Alto es va mantenir intacte. 
 
És comú atribuir a la pobresa les causes del delicte .. Atribució en què coincideixen les posicions ideològiques més conservadores, (de dreta i d’esquerra). No obstant això, l’experiment en qüestió no va finalitzar aquí: quan el cotxe abandonat al Bronx ja estava desfet i el de Palo Alto feia una setmana que estava impecable, els investigadors van trencar un vidre de l’ automòbil de Palo Alto.  El resultat va ser que es va desencadenar el mateix procés que en el Bronx, i el robatori, la violència i el vandalisme van reduir el vehicle al mateix estat que el del barri pobre. 
 
Per què el vidre trencat al cotxe abandonat en un veïnat suposadament segur és capaç de disparar tot un procés delictiu?No es tracta de pobresa. Evidentment és una cosa que té a veure amb la psicologia humana i amb les relacions socials. Un vidre trencat en un auto abandonat transmet una idea de deteriorament, de desinterès, de despreocupació que va trencant codis de convivència, com d’absència de llei, de normes, de regles, com que "tot val". Cada nou atac que pateix el cotxe reafirma i multiplica aquesta idea, fins que l’escalada d’actes cada vegada pitjors es torna incontenible, desembocant en una violència irracional. 
 
En experiments posteriors  (James Q. Wilson i George Kelling) van desenvolupar la ‘Teoria de les finestres trencades ‘, la mateixa que des d’un punt de vista criminològic conclou que el delicte és més gran en les zones on el descuit, la brutícia, el desordre i el maltractament són més grans. 
 
Si es trenca un vidre d’una finestra d’un edifici i ningú ho repara, aviat estaran trencats tots els altres. Si una comunitat exhibeix signes de  deteriorament i això sembla no importar-li a ningú, llavors allà es generarà el delicte. Si es cometen ‘petites faltes ‘(estacionar en lloc prohibit, excedir el límit de velocitat o passar-se un semàfor en vermell) i aquestes no són sancionades, llavors començaran faltes majors i després delictes cada vegada més greus. 
 
Si els parcs i altres espais públics deteriorats són progressivament abandonats per la majoria de la gent (que deixa de sortir de casa per temor a les bandes), aquests mateixos espais abandonats per la gent són progressivament ocupats pels delinqüents. 
 
La teoria de les finestres trencades va ser aplicada per primera vegada a mitjans de la dècada dels 80 al metro de Nova York, el qual s’havia convertit en el punt més perillós de la ciutat. Es va començar per combatre les petites transgressions: graffitis deteriorant el lloc, brutícia de les estacions, ebrietat entre el públic, evasions del pagament del bitllet, petits robatoris i desordres. Els resultats van ser evidents … Començant pel petit es va aconseguir fer del metro un lloc segur. Posteriorment, el 1994, Rudolph Giuliani, alcalde de Nova York, basat en la teoria de les finestres trencades i en l’experiència del metro, va impulsar una política de ‘tolerància zero’. 
 
L’estratègia consistia en crear comunitats netes i ordenades, no permetent transgressions a la llei i les normes de convivència urbana. El resultat pràctic va ser un enorme descens de tots els índexs criminals de la Ciutat de Nova York.  L’expressió ‘tolerància zero ‘sona a una mena de solució autoritària i repressiva, però el seu concepte principal és més aviat la prevenció i promoció de condicions socials de seguretat. No es tracta de linxar el delinqüent, ni augmentar  la prepotència de la policia; de fet,  respecte dels abusos d’autoritat també ha d’aplicar la tolerància zero. No és tolerància zero davant de la persona que comet el delicte, sinó tolerància zero davant del delicte mateix. Es tracta de crear comunitats netes, ordenades, respectuosos de la llei i dels codis bàsics de la convivència social humana. 
 
Si això ho traslladem al nostre país, potser ens seria prou útil, no us ho sembla? I potser podríem començar una nova etapa (amb Estatut retallat i tot) si es posessin davant del país unes persones catalanistes de veritat i que pensessin una mica més enllà dels bigotis i que estimessin i treballessin per Catalunya. Estic segur que les pròximes eleccions poden ser el punt d’inflexió per a construir un país ordenat, modern i equilibrat. I esperant aquest moment, millor que no trenquem més finestres perquè, si seguim així, hi arribarem amb un país totalment destruït del qual ja no en podrem aprofitar res.

Mentre milers de famílies ho passen malament -molt malament- amb aturats al seu si, quatre patriotes catalans dinaven (en taules separades) al prestigiós "7 portes". Avui ho hem sabut per boca de Jordi Portabella, al qual hem d’agrair, almenys, que faci pública la notícia ara que sembla temps propici per amagar coses.

Explicava que es van trobar per casualitat Benach i Portabella en una taula i Puigcercós i Carod en una altra. I continuava explicant que fou en aquest dinar que Puigcercós va dir a Carod que no seguiria en llocs preeminents d’ERC. En una paraula: que el descavalcava.

És clar que dinar en aquest restaurant no és cap pecat i que no cal amagar-se’n. Però jo em pregunto si cal anar a dinar en aquests llocs en temps de crisi. Continuo preguntant-me si pegaven ells o feien servir la Visa Oro del Parlament o del partit. Jo no ho sé i suposo que la majoria de ciutadans tampoc ho saben. I penso també que potser ens agradaria saber-ho.

I posats a pensar i a voler saber coses, també m’agradaria pensar que aquests patriotes catalans no es malgasten els diners de tots en dinars, viatges i festes. I m’agradaria pensar que a ells ningú els regala vestits, ni cobren comissions ni res de tot això… No estaria malament que aquestes coses s’expliquessin al ciutadans i que se n’hagin d’assabentar pels diaris de forma explosiva, talment bomba que explota i ho escatxiga tot.

A mi certs polítics, que s’omplen la boca amb el patriotisme però que després no es vegi que facin gran cosa pel país, no m’interessen gens ni mica. I tampoc crec que interessen al país. En un moment de crisi com l’actual jo esperava que el govern de Catalunya fes alguna cosa més. I que uns socis tan ben avinguts com els del tripartit es dedicarien a treballar pel país en lloc de mirar constantment de reüll les enquestes per veure si pugen o baixen. Esperava que farien alguna cosa més que pagar 2.000 € per un informe d’un foli que no diu res. O per informes de 18.000 € que no informen de res. O millor dit, de res que valgui la pena de ser informat.

Sincerament jo -i segurament molt ciutadans com jo- esperàvem més del nostre govern. O potser no: potser ja no n’esperàvem res des del principi i esperarem aquest temps que ens resta fins ales eleccions mirant cap al cel per si plou o neva manà, o per si baixa algun àngel o arcàngel amb alguna bona notícia que ens alegri els nostres monòtons i crítics dies…

Avui un amic que no és català m’escriu un missatge que em diu:

"Leo tu blog pero tengo que poner el traductor porque no entiendo el catalán. Y el traductor me traduce bastante mal. Y es peor todavía cuando pones algún chiste gráfico. Por que no escribes en español y así entendemos todos?"

Voldria contestar a aquest amic i donar-li les meves explicacions i els meus raonaments. Sé que els entendrà i que, a la vegada, poden anar bé per explicar aquesta mena de "tossuderia" que tenim alguns catalans en parlar i escriure la nostra llengua. L’anglès, el francès, el castellà (i altres llengües) són tan predominants que ja tenen qui els faci servir.

Primerament, he de dir que escric en català perquè és la meva llengua i si no la fem servir els catalans…qui la farà servir? Els catalans tenim el deure de fer-la servir tant com puguem. És clar que podria fer servir el castellà i no caldria traductor per a molts, però és que llavors abandonaria un dels deures que considero més sagrats: fer servir la llengua, patrimoni meu i del meu país. Ja va ser bandejat i prohibit prou anys perquè ara no el fem servir tant com puguem!

Segon: És cert que els traductors són sempre "traïdors". Els italians tenen una dita que diu:"Traduttore, traditore" i tenen tota la raó. Però també considero que el fonamental d’un text es pot entendre fent servir un traductor com el de Google que és el que tinc al meu blog.

Tercer: Considero que el major problema a l’hora d’escriure on tema no és tant la llengua com el context. Segons de què parli ja sé que algunes persones no entendran res perquè són temes molt locals i sense el context necessari no són intel·ligibles. A més, tampoc interessaran gens ni mica a certes persones. Però a la vida tot és així, més o menys, i no totes les coses interessen igual a tothom. També és cert que molts temes son d’interès general perquè les persones no som tan diferents i els valors, els problemes, les vivències, els interessos, les misèries…són generals. "En todas partes cuecen habas" i led faves són semblants arreu.

És clar que encara trobaria mil explicacions més, però no cal. Si per cas, un altre dia ja hi tornarem. Vull agrair, de totes maneres, a tots aquells que fan l’esforç de llegir-me en una llengua que no és la seva i que sé que ho fan amb tot el gust. I gràcies també als catalans, a qui és més fàcil fer-ho i que segur que poden entendre millor tot el que dic, encara que algunes vegades sé que no hi estan del tot d’acord…

www.bybalasch.com

Sense paraules!

Com sempre en Balasch, aquest bon ninotaire lleidatà,  l’encerta plenament!

El diumenge  va morir a Buenos Aires Mercedes Sosa, una de les més grans artistes de la Música Popular Llatinoamericana.

Hayden Mercedes Sosa, va néixer el dia 9 de Juliol de 1935 a la ciutat de San Miguel de Tucumán. Tenia, doncs, 74 anys d’edat i una trajectòria de 60 anys cantant per tot el món.

Jo feia anys que la coneixia i l’escoltava amb una certa devoció. Era una cantant que m’agradava molt. Pràcticament cada setmana escoltava alguna de les seves tan conegudes cançons com: "Todo cambia", "Alfonsina y el mar", "Gracias a la vida", "Sólo le pido a Dios", "Volver a los 17"… i fins a vora 300 cançons més.

"Me iré tranquila, me iré despacio" diu en la seva cançó "Yo vengo a ofrecer mi corazón". Així era ella: vivia sense fer soroll. Va passar per la vida sense fer soroll i va morir també d’aquesta manera. Discreta sempre, senyora sempre, estimant i essent estimada. Perquè era una bona persona que cantava molt bé i que sabé conservar sempre la dignitat entre la indignitat que li va tocar viure al seu estimat país. La seva veu va portar sempre un profund missatge de compromís social a través de la música d’arrel folklòrica.

Potser, les paraules del seu entranyable amiga, Teresa Parodi, resumeixin el sentiment de molts:

Santiago Agrelo és arquebisbe de Tànger i viu de ben a prop la mort a l’estret de centenars de persones que tenen com a únic objectiu de la seva vida anar a Europa. Com sigui.

Llegia avui una reflexió seva sobre aquest fet:

"Avui, de molts llocs del nord d’Àfrica, surten "mar endins", camí d’Europa, Zodíacs, pasteres, piragües, míseres embarcacions carregades d’humanitat jove, que somnia també la seva pesca miraculosa, una humanitat nascuda amb dret a somniar i condemnada a morir sense tocar la realitat del que somia.
No podem mesurar el dolor dels que pateixen a la frontera sud d’Europa, ni tan sols som capaços de comptar el nombre dels que hi moren. Això sí, dolor innecessari i mort violenta semblen formar part del paisatge, i correm el risc d’habituar-nos a veure’ls com es veu sortir el sol o ploure.
No fa gaire, en aigües de la Mediterrània, entre Líbia i Itàlia, van morir 73 immigrants. Cinc van ser rescatats amb vida. El dia que van ser rescatats de la mort, aquell mateix dia van començar a ser delinqüents per llei a l’estat italià.
Dissabte passat, de trenta-sis persones que, amuntegades en una zodiac, somniaven amb arribar a les costes d’Espanya, només 11 van ser rescatades amb vida. El mateix dia en què van ser rescatades, aquestes persones van començar a ser delinqüents per llei a l’estat marroquí.
Cadàver o delinqüent: tristíssima i inacceptable alternativa per als qui només han somniat l’alegria d’una pesca miraculosa".

És trist no poder posar fi a aquest trista realitat que seguirà mentre allà baix hi hagi tanta pobresa. Morir per morir, prefereixen fer-ho amb les butxaques plenes. Això és el que somnien però la gran majoria d’ells no ho aconseguiran mai. Aquí viuran un altre estil de pobresa, tant o més dura que la dels seus països on, almenys, tenien el recer dels seus amics, de la seva família i del seu poble. Aquí seran un éssers anònims que moriran al carrer o deixaran la pell esclavitzats per amos sense entranyes que els trauran tot el suc fins el dia que no els en quedi gens.

Sí, trista realitat per a ells i també per a nosaltres, europeus en crisi econòmica i en crisi d’identitat i de valors. Nosaltres, que som humanament tant pobres com ells, ens omplirem la boca amb paraules grandiloqüents mentre deixem morir aquests països de gana, de sida o de malària…   Una vella Europa que, a fi de comptes, segueix vivint com en segles passats a les costelles d’aquesta gent desesperada que  sembla que fa l’impossible per deixar la vida per aquests mars de Déu!

Llegint un article de Mathew Tree ("POR" -Avui 20/09/09) recordava una conversa que vaig tenir aquest estiu amb un amic andalús que vaig conèixer a l’ Uruguai fa 30 anys i que ara viu des de fa anys a Alcalà de Henares. Allà (a l’ Uruguai) ja discutíem amigablement el tema interminable de les relacions Catalunya-Espanya i el tema de la llengua catalana. Llavors ja no ens posàvem d’acord i 30 anys després seguim sense posar-nos d’acord.

Això no és greu. Com tampoc ho és que cadascú tingui la seva opinió de les coses. No necessàriament tots hem de pensar igual. Només faltaria!… L’amistat està per sobre de tot això i les maneres de pensar no han de separar les persones. El més greu és que la visió de cadascú de nosaltres no hagi canviat quasi gens, cosa que vol dir que certs esquemes no es trenquen fàcilment i que generalment som poc flexibles intel·lectualment.

Mathew Tree explica el cas d’una amiga seva "catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria de Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic)". Mathew diu que "no pot ser que estigui escoltant els gemecs d’una amiga agredida per uns fanàtics monolingües que cobren dels impostos que jo i ella paguem, no pot ser, no pot ser; i ara, mentre escric, dic un adéu cansat però més definitiu que mai, ja, a tots els representants habituals de l’Estat dit espanyol als quals m’he hagut d’habituar durant els últims 25 anys –policies, polítics, presentadors, opinadors, directors de diaris…– que de cop, al cap, veig fosos en un sol xiuxiueig aspre procedent d’una boca esdentegada que no deixa de repetir mots arnats cop rere  cop (“Constitución”, "solidaridad", “no-nacionalismo”…), un xiuxiueig ja llunyà, gairebé inaudible, a punt de desaparèixer a l’horitzó d’un futur proper, ben proper".

Aquest estiu, parlant, en una distesa sobretaula, amb el meu amic d’ Alcalà, mirava de fer-li entendre que no havia de fer cas a tot el que publiquen sobre Catalunya els diaris de Madrid perquè generalment deformen la realitat. No és que estiguin desinformats sinó que el que volen és desinformar. I li deia que ell ho podia saber prou bé perquè havia treballat a Catalunya i mai havia tingut cap problema amb la llengua, cosa que m’ho confirmava fil per randa. Però em deia una cosa que em va fer pensar i que em va indignar: em deia que els pitjors no són els catalans, sinó que són els vinguts de fora.

A fi de comptes sabeu què és el que més els indigna i el que més els molesta? Que un nouvingut s’integri a una nova societat, aprengui el català, el parli i se senti un més de la colla. Això no ho poden tolerar! Ells parteixen de la base que qualsevol nouvingut el que ha de fer és parlar castellà i deixar-se de punyetes amb aquesta cosa estranya del català…

Resulta que la meva dona és uruguaiana i des de fa anys que parla normalment el català. Quan, en un moment determinat, va voler intervenir en la conversa dient que a Catalunya no només no s’exclou el castellà sinó que més aviat és al revés, ell va dir: "¡Pero si tú eres la que menos puedes hablar porque eres una charnega!". No cal dir que no se li va posar gens bé. Ho va prendre com un insult, perquè no es veritat que sigui xarnega i ella sap prou bé què significa aquesta paraula. Segons el diccionari "xarnego" és aquella "persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país". La meva dona estarà més o menys adaptada, però el que no es pot tolerar és que no pugui opinar i no pugui triar la llengua amb la que vol  parlar; i no se li pot negar que ha fet prou esforços per ser una catalana més en molts aspectes….  I si ella tria el català per expressar-se, és el seu dret i semblaria que li hauria de ser respectat. Doncs no és així per alguns espanyols de "charanga y pandereta"; com tampoc és respectat el dret de l’amiga d’origen peruà del Mathew Tree.

Enteneu ara per què els catalans tenim tantes ganes de ser lliures i sobirans?

Allò tan sabut de "qui paga, mana" no sempre és veritat. I no és veritat pel que fa als nostres impostos. Ja n’hem parlat tantes vegades que el tema ja fa pudor… Però no per això crec que hem de deixar de parlar-ne. I encara que ens diguin que els catalans ens queixem sempre i no estem mai content, no hem de callar i dir ben alt i clar allò que creiem que han d’escoltar.

Aquesta introducció ve a tomb perquè comencem a estar tips de pagar impostos i que altres se n’aprofitin. M’explicaré: Els catalans paguem i no manem. Paguem tants impostos -o més- que Madrid i quan hem d’agafar un avió per anar a la majoria de països hem de passar inevitablement per Madrid, perdent temps i diners. Caldria fer només uns quants càlculs ben senzills per veure quants diners perdem els catalans (i també altres "perifèrics", és clar) quan hem d’agafar un avió per anar, per exemple a l’ Uruguai, que és el que em va tocar fer a mi la setmana passada.

La meva sogra ha estat amb nosaltres durant tres mesos. És una persona gran i vam voler estalviar-li maldecaps en fer canvis d’avió. Per tant, vam dir-li que agafés bitllet fins a Madrid i que ja l’aniríem a buscar allà. I així ho vam fer. I, és clar, la vam tenir d’acompanyar també a Madrid pel retorn a casa seva. NO hi ha vols directes des de Barcelona i no pas perquè a les companyies no els interessi. És perquè AENA no vol. L’aeroport de Barcelona no pot tenir vols internacionals directes a molts països, gràcies a AENA, que és qui mana en aquests assumptes. Cal dir-ho ben clar perquè és així. D’alguna manera s’ha d’alimentar el faraònic aeroport de Barajas, I tots a passar pel tub! Tothom cap a Madrid! És igual que hagis de perdre temps i diners… Difícil ho tindrà Spanair, establerta a Barcelona, si no es pot gestionar de forma autònoma…

Si un dia poguéssim ser amos dels nostres aeroports ens els podríem gestionar com volguéssim. I veuríem que, evidentment, molts destins es podrien fer directament des de Barcelona, amb els corresponents avantatges en tots sentits. Però això no convé a AENA i, per això el Govern farà mans i mànigues per no deixar-se escapar aquesta mamella tan plena i sempre a punt de munyir que és Barcelona.

I els nostres polítics incapaços de fer res més que anar escoltant promeses i terminis que no arriben mai. Una vergonya tot plegat!

Des de fa moltíssims anys que El Chaco viu en la misèria. Però mai tant com en aquests darrers temps en que la desnutrició i la pobresa extrema l’estant literalment matant.

Aquests dies de tardor per a mi són sempre diferents dels altres de la resta de l’any. És en aquesta estació de l’any que sento més intensament que el temps passa, que la vida segueix i que seguim ben vius.

Suposo que és degut al fet de que s’acaben les vacances, que s’inicia un nou curs amb tota una colla d’activitats diferents; que et retrobes amb persones, coses i temes nous; que la naturalesa canvia i que l’atmosfera ja mostra aires nous.

Hom s’adona que la vida continua, canvia, es renova… Que tot mor i neix contínuament i que res ho pot parar: ni els temes polítics del moment són els més importants i definitius i res és tan transcendent com per aturar el món. Per més obstacles que es posi a l’aigua, arriba un moment que desborda i irromp amb fúria colossal. Tapes un forat i se n’obren cent.

La força de la natura i la força dels pobles són una cosa semblant: tard o d’hora irromp, flueix i es manifesta obertament. Quan podem un arbre, rebrota per un altre lloc encara amb més força. La vida sempre es manifesta per un lloc o altre i és molt difícil emmudir-la.

Ahir, Diada Nacional de Catalunya, pensava tot això. Sembla com si cada any ens inventéssim una polèmica. I si no ens l’ inventem nosaltres ens l’imposen. Sembla que és inevitable. Però també veig que de mica en mica es va oblidant tot i altres temes i altres polèmiques sorgeixen noves. I que el nostre poble segueix endavant, malgrat totes les dificultats, com una riuada imparable cap a la llibertat…

LES QUATRE BANDERES

Tenia quatre banderes, 
tres les vaig perdre en combat; 
La bandera que fa quatre l’he desada en un calaix. 
No la’n trauré fins que bufi 
ben fort el vent de llevant 
i s’endugui aquest mal aire 
que ens toca de respirar. 
Tenia quatre banderes , 
tres les vaig perdre en combat. 

Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me’ls ha esfullat. 
Amb el jardí ple de fulles 
no fa de bon caminar. 
El mal vent encara bufa; 
Jo no em canso d’esperar: 
Per cada fulla caiguda 
als arbres hi neix un tany. 
Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me’ls ha esfullat. 

De dos amors que tenia 
l’un en terra, l’altre en mar, 
el de terra l’empresonen, 
l’altre viu exiliat . 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen? 
Gent que lluiti és el que cal. 
De dos amors que tenia, 
l’un en terra , l’altre en mar. 

Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 
Si quan parlo s’esparveren, 
jo que sí, em poso a cantar. 
Canto i canto i cantaria 
si pogués més fort i clar. 
Quan les cançons fossin pedres, 
vinga fones i al combat! 
Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 

Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Qui n’aprèn la cantarella 
mai més no l’oblidarà. 
Si de cas no l’heu apresa 
no us canseu de preguntar, 
que si els mots són com la pluja 
la terra som tots plegats. 
Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar.

Miquel Martí i Pol

Qui és Guillem Pascual? És un estudiant de Lleida, finalista del Nobel júnior amb un treball sobre el Segre. En la convocatòria del premi, que es va celebrar a Estocolm el mes d’agost, hi participen alumnes de 31 països de tot el món

Aquesta notícia, que ha passat ben desapercebuda, té la seva importància  si considerem que la feina de l’estudiant de batxillerat de Lleida sobre la qualitat de l’aigua del riu Segre ha estat elegida per representar a l’Estat en la final Stockholm Junior Water Prize (SJWP), més conegut com el ‘Premi Nobel’ de l’aigua.

L’estudi que Pascual va realitzar com un treball d’investigació d’una assignatura de batxillerat ha estat elegit entre els quatre que van arribar a la final espanyola, que al seu torn van ser seleccionats entre els 11 que van presentar alumnes de tot l’Estat.

Guillem Pascual, que en l’actualitat té 18 anys i està preparant-se per entrar a la facultat de Medicina, explica que es va interessar a aprofundir sobre la qualitat de l’aigua del riu Segre en intuir que l’explotació agrícola i hidràulica estaven comportant problemes de contaminació del mateix.

"Durant tot un estiu vaig estar recollint mostres d’aigua de diferents parts del tram del Baix Segre, ubicat entre Torres de Segre i Lleida. Aquestes mostres les vaig analitzar amb un kit que vaig instal·lar al garatge de casa meva i que em van prestar des del laboratori de l’institut: llavors vaig poder comprovar que les concentracions de nitrats i fosfats eren molt altes", ha explicat Pascual.

En concret, segons l’estudi d’aquest jove lleidatà, a les zones on hi havia menys cabal d’aigua a causa de les captacions per a regs, la concentració de pesticides era més alta. "Em va impactar molt veure -ha apuntat el jove- que el riu és dues i tres vegades més gran abans que connecti amb el canal de Balaguer i el de Seròs i que, a causa d’aquestes aportacions al reg agrícola, es queda gairebé sec i es pot veure la contaminació sense necessitat d’analitzar l’aigua".

A partir de les concentracions de fosfats i nitrats que Pascual va trobar en les mostres que va recollir, va calcular que l’excés de nitrogen i fòsfors dels cultius que es perd amb l’aigua de reg que va a parar al riu, té un cost aproximat de sis milions d’euros a l’any.

A més, Pascual ha assenyalat en la seva feina que els regants utilitzen com a mínim un 25% més de l’aigua de la que realment necessiten per als seus cultius.
"S’embruta i es perd molta aigua. Per això al final del meu estudi faig una crida a la població en general, no només als pagesos, perquè no oblidin que tots som consumidors d’energia elèctrica dels productes del camp i la ramaderia, i que com a tals fomentem la deixalla d’aquests recursos hídrics. Segons l’estudiant, "hem de conviure amb el medi ambient d’una forma més sostenible i fer compatible la seva protecció amb el desenvolupament econòmic".

El president del premi a l’Estat espanyol i catedràtic d’Enginyeria Ambiental de la UPC, Rafael Mujeriego, considera que la simple participació del treball de Pascual en el guardó ja és un premi per a ell a causa de la seva importància.

Trenta-tres anys després continua sent un supervivent, però la vida li ha donat tot el que tantes vegades va témer perdre entre les gelades cims dels Andes quan tot just tenia 20 anys.

"La meva és la història vista des de dins, amb una mirada crua, però real. Crec que els sentiments ens van salvar"

"Mai vam ser millors homes que allà dalt. Primitius com els de les cavernes, i amb l’educació d’avui"

"Estàvem al límit dels límits, però havíem estat educats en el respecte, l’honor, l’ètica i l’amistat. La majoria érem amics des de feia més de deu anys, ens coneixíem des de petits, i formàvem un equip de rugbi, això vol dir que estàvem entrenats per resistir. Deu minuts després de l’accident, ja actuàvem com un equip: el capità, Marcelo Pérez, assumia la seva funció, i Roberto i Gustavo, com a estudiants de medicina, es feien càrrec dels ferits. Al cap de poc, Marcelo ja estava pensant en com construir una paret per aturar el vent. Això ens va salvar. Si ell no hagués actuat amb tanta decisió haguéssim mort congelats la primera nit. Una resposta tan organitzada hauria estat molt difícil en un avió comercial, amb gent de diferents edats, països, cultures, idiomes …, gent que viatja sola i gent que va amb la seva família, perquè en aquest cas, si un té un tros de xocolata , ho reparteix o el guarda per als seus fills? Nosaltres ho vam posar tot en comú".

"El fred crema com un àcid. Quan l’única solució que tens és plorar, quan el vent es clava com un ganivet, quan l’única calor que tens, l’únic que t’alleuja, és la respiració del noi que tens al costat i li demanes que respiri damunt teu… El fred és molt lleig, produeix una sensació indescriptible, perquè no s’ en va, no marxa, i no et mors."

Eduardo Strauch, igual que la resta dels supervivents, han tornat al lloc de la tragèdia en diverses oportunitats. No és un lloc de molt fàcil accés, està situat a 3.500 m. entre els volcans Sosna i Tinguiririca, a la Serralada dels Andes, a la província argentina de Mendoza.
Segons Eduard, cada viatge al lloc de l’accident li depara noves i intenses emocions, perquè encara que molts no puguin entendre-ho, aquest lloc a més de representar un llarg patiment, també li va significar un lloc de pau, que el va portar a revelacions i descobriments interiors molt profunds , que el que van resultar molt positius al llarg de la seva vida.
Cada viatge li genera una infinitat d’expectatives i arribar fins a la tomba dels seus companys i amics morts, constitueix ja un ritus de peregrinació al lloc que els supervivents diuen "El Santuari".
Arribar al lloc no és tasca fàcil i només es pot accedir en els mesos d’estiu, guiats per guia, utilitzant cavalls i mules. El trajecte d’anada i tornada es realitza en dues jornades, en les quals cal cavalcar 4 hores per dia i acampar durant la nit. El lloc s’ha convertit en un atractiu turístic i cada any centenars de persones viatgen expressament a conèixer-lo.

L’expedició al lloc de l’accident realitzada el 1995.

El 1995 gairebé la totalitat dels supervivents van viatjar junts al lloc per primera vegada. A cada pas recordaven un moment o una anècdota. Especulaven amb el que podrien trobar, però descartaven poder veure les restes del fuselatge que durant 72 dies els havia reparat de les baixes temperatures i que ells havien arribat a sentir com a casa. El fusellatge havia desaparegut sota la neu feia molts anys, però aquell dia, es van acostar a una immensa esquerda i increïblement a uns 6 m. de profunditat, van poder veure les restes del fusellatge.
Entre els viatges, correspon destacar el realitzat a Xile per als supervivents el 2002, al complir 30 anys de l’accident. Com a part dels homenatges  es va organitzar el partit de rugbi que no s’havia pogut jugar l’octubre de 1972.

Eduardo a la serralada el 1995. Amb el traginer Sergio Catalán, en commemorar el 30è aniversari.

L’acte va ser molt emotiu i es va realitzar en una pista situada a la pre serralada. Va començar amb una missa i a continuació van arribar al lloc els mateixos helicòpters amb els que havien estat rescatats després de passar 72 dies als Andes.
El convidat especial va resultar ser el traginer Sergio Catalán, que es va estrènyer en una càlida abraçada amb tots els supervivents. Gràcies a aquest traginer, el missatge de comanda d’ajuda de Canessa i Parrado va arribar a destinació i van poder ser rescatats. Finalment, es va jugar el simbòlic i emotiu partit de rugbi d’Old Christians contra l’equip xilè.

Es poden congelar els sentiments i les emocions? Pancho Delgado diu que sí. Que d’aquella tragèdia el en va sortir amb les emocions congelades i que ha hagut de fer grans esforços per anar-les descongelant poc a poc. Li ha costat mol temps anar-se trobant amb ell mateix

Una vegada li van preguntar què havien après allà. I va respondre:

"Entre moltes altres coses vaig aprendre, amb la resta, una cosa imprescindible per conviure en la supervivència. Vaig aprendre a apretar les dents, a no a no mostrar els sentiments, a reprimir-me. Degut a les circumstàncies vaig aprendre a embolicar amb una espècie de closca exterior que impedia que els altres advertissin el que m’estava passant per dins. D’aquesta manera no ens fèiem mal, ens donàvem força. Amb aquesta closca jo podia aguantar-me i no vessar una sola llàgrima quan se’m va morir un amic, als dos mesos, faltant només deu dies per a la salvació. A mi, aquest amic, que era el company entranyable de la infància, se’m va morir als braços, però no vaig deixar veure les meves llàgrimes, perquè les llàgrimes d’un podien esfondrar al grup.
– Com va ser el fred?
-El fred, què fred és el fred … ! És tan difícil explicar que és el fred … quan fan 30 graus sota zero res no et pot mitigar el fred i llavors aprens una cosa que no sabies, una altra cosa que mai no hauries après: el que és la calor humana, la calor del cos i la calor de l’afecte, sobretot la calor que ve de veure algú amb fe i ganes de viure davant de metres i metres de neu. Sí després de l’accident haguéssim quedat vius només quatre o cinc, segur que no ens hauríem salvat perquè es depèn gairebé absolutament de  l’estat d’ànim de l’altre. En un grup de més de quinze sempre és possible trobar sis o set tipus de bon ànim que sostenen a la resta, quan aquests afluixen apareixen sis o set i així successivament. El fred dóna fred al cos, però sobretot a l’ànima. Nosaltres ens amuntegàvem en les interminables nits a l’interior de l’avió, ens apretàvem, ens sentíem respirar, ens donàvem aquest mutu calor que era indispensable per als ossos, però sobretot perquè l’esperit no ens vingués irremeiablement a terra. Mai havia sabut el que és la calor humana, ja ho vaig aprendre i no se’m va oblidar."

Aquests dies de vacances m’he dedicat a descansar i a llegir coses interessants (que és una forma de descansar de tanta estupidesa que hom escolta, veu o llegeix cada dia…). He llegit, entre altres altres autors a Mario Benedetti, que sempre m’ha agradat molt però que ara li he volgut fer un homenatge personal després de la seva recent mort.

Ja us dic que Benedetti sempre és interessant, enriquidor, poètic i profund. I escriu meravellosament bé. Aquests dies he llegit una de les coses més boniques que s’hagin pogut escriure (al meu gust). És un text que es diu "Pérdidas" i que ens explica de forma poètica quines són les seves pèrdues personals:

“El pasado es una colección de silencios, pero hay partículas calladas, irrecuperables provincias de mutismo, albas y crepúsculos que quedaron ocultos, más allá de ese horizonte tan poco hospitalario; tallos que nunca más se expandirán en rosas, oscuras golondrinas que se aclararán en uno que otro vuelo.

Lo perdido tuvo color pero ahora es incoloro. Los latidos del gastado corazón invaden nuestra noche, pero el insomnio actual tiene otra partitura. Lo perdido es también un par o dos de labios que probaron el sabor de los míos, y que ahora tan sólo puedo besar en mi memoria.

Lo perdido es la luna redonda que yo hacía ovalada en mi retina y el firmamento con estrellas que ahora es apenas un cielo raso azul.

Todo se va borrando, todo pasa a ser sombra y vacío. Y el obligado acabose no nos ayuda a hallarlo”

No em digueu que això no és obra d’un gran mestre de la literatura!

Una de les claus -entre altres- que va fer que aquells nois sobrevisquessin a la tragèdia dels Andes fou el fet que tenien l’esperit d’un equip de rugby, segons explica Tintín Vizintín. Eren joves, forts i amb esperit d’equip de rugby. Les tres coses foren importantíssimes  per a sobreviure.

"Tots teníem una base "rugbystica", no tots érem jugadors, però sí que teníem aquesta formació, aquests valors que es donen en l’equip. I aquest esperit va aparèixer en el moment en que el necessitàvem. El capità de l’equip va ser el que va prendre els primers dies la iniciativa, va prendre la bandera per organitzar-nos, i cap de nosaltres va posar en dubte les seves decisions: era el nostre capità. Tot es va diluir fins que va morir. "

"(…) El rugby t’ensenya a patir, i el lloc en el qual jo jugava, el pilar, t’ensenya a empènyer, a no defallir, a colpejar-te, un cop, dos i cent vegades contra la paret, que és el pilar contrari, generalment un tipus quadrat de més de cent quilos. I quan no pots més, has de seguir, perquè el límit del teu esforç sempre és flexible i pot estirar una mica més. T’acostumes a que aquest esforç suplementari és la teva condició natural. Sobre tot això vaig pensar-hi molt a la muntanya. Des del moment de l’accident em vaig imposar un objectiu, que prové del rugbi: si em moriria, si havíem de morir, ho faríem actuant, donant més dels que podíem. És a dir: moriria dret, no postrat sobre aquestes xapes xafades de l’avió. " (Tintin Vizintín, pag. 277, 278)

Un dels capítols del llibre "La societat de la neu" que més sacseja és, per la seva brutal sinceritat, el de Bobby François, un home que es va refugiar a l’interior de l’Uruguai per esquivar haver de parlar del tema dels Andes.

Bobby no ha volgut sortir mai en públic i la resta dels seus companys saben bé que no li agrada parlar dels Andes, per la qual cosa el seu testimoni en el llibre és un descobriment de tot el que no s’havia animat a explicar.

"(…) No m’agrada parlar perquè sé que els fa mal a alguns familiars dels que no van tornar. Jo crec que no hem de recordar permanentment el que va passar. Ha estat molt difícil enfrontar a les mares dels meus amics morts i escoltar dir, davant meu, que prefereixen no veure’m. Mai aniria a cap commemoració. No puc anar a un lloc que m’aplaudeixin. Amb la mà al cor dic que no comprenc ni mai vaig comprendre què és el que aplaudeixen. No m’agrada que em coneguin per l’accident dels Andes. Mai no vaig tornar ni vull tornar a la Serralada. Vaig aprendre la lliçó. Em va guanyar, per dir-ho de forma clara. La realitat és que jo no estava preparat per caure d’un avió en una serralada, menjar gent morta, suportar trenta graus sota zero, amb dinou anys d’edat. Però qui ho està? Hi ha gent que sent compassió o pietat per la meva actitud. Jo no la sento. I si algú l’experimenta, el corregeixo: no em tinguis llàstima. "

 
Aquest any sembla que ha estat el del reconeixement de Joan Solà. No és que no fos reconegut ja. Però ho era dins uns cercles determinats i ara ho ha est públicament degut a que ha rebut  l’honoris causa per la Universitat de Lleida, el Premi d’Honor i al discurs del Parlament de l’1 de juliol.
Solà ja té una llarga trajectòria com a professor i lingüista. “Sempre he parlat de lingüística, però no únicament. També m’he interessat per qüestions polítiques i socials”. “La satisfacció del sol fet d’escriure ja ho és per si mateixa, perquè quan et queda acceptable, ja estàs satisfet. El fet de fer-ho cada setmana et fa estar atent a les coses i et fa estar al dia, sinó la feina de filòleg et podria quedar reduïda a la teva feina professional, amb poca projecció”.
Ha escrit un llibre que ha tingut molta difusió: Plantem cara. Un títol que reconeix que ha ajudat a les vendes. El subtítol ha acabat de reblar el clau: Defensa de la llengua, defensa de la terra.“
"D’articles reivindicatius n’he fet sempre. Amb l’edat, les persones anem adquirint més seguretat de pensament. Jo sóc independentista, no et dic des d’abans d’Adam i Eva perquè seria fals. Ara ho sóc per una convicció profunda, no per raons sentimentals, però no vull posar l’accent en l’ independentisme. Molta gent està cansada de veure’s subordinada, siguin o no siguin independentistes, i han trobat en les meves paraules una certa resposta a les necessitats que tenien. Jo potser acceptaria no ser independent, mentre no ens emprenyessin, però Espanya és integrista”.

Què ho fa que cada dia la gent està més emprenyada? Serà que cada dia ens emprenyen més? Serà que no ens deixen en pau entre una cosa i una altra? Serà que una manera de guanyar vots és ficar-se amb Catalunya? Seràs que Catalunya ja en comença a estar tipa de tot plegat? Serà que cada dia sorgeixen més persones que aixequen la veu i diuen clarament el que pensen després de veure que no hi ha sortida per enlloc? Perquè ens estan tocant tant el botet que cada dia hi ha som més la que n’està tipa d’això que en diuen Espanya i que cada dia ens queda més lluny… I tant de bo s’allunyi del tot!

Josep Collell: la pintura a la ceràmica.

Si us he de ser sincer, no coneixia a Josep Collell. Ha estat a través d’un estudi que han fet a l’ Uruguai de ceramistes uruguaians importants (on hi ha el meu admirat Tomàs Cacheiro) que l’he descobert a Josep Collell. A partir d’aquí he llegit més coses i m’he interessat sobre la seva obra.

He trobat un article escrit per Carme Collell, -que és la seva neboda, ceramista i professora d’art-, publicat a la Revista Ceràmica d’Espanya, N. 96 del 2004.

També en el llibre "Rescate de la memoria cerámica en Uruguay", s’estudia la seva vida i la seva obra, que es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ús de l’engalba. Tal vegada el desig de trencar fronteres entre els diferents llenguatges artístics sigui un dels trets més fecunds de les avantguardes. El desig de fusió impregna les arts visuals en perfecta simetria amb el sentit d’unitat de les arts primitives que irrompen com una revelació en l’escenari artístic del segle XX. I aquesta mirada obliqua d’un gènere a un altre, que s’enriqueix en proporció directa a la seva permeabilitat, podria emmarcar l’obra de Josep Collell, en la qual es creuen la pintura i la ceràmica.

Josep Collell va néixer el 1920 a Vic i als trenta anys va marxar cap a Uruguai. Deixava enrere la precarietat i el buit cultural d’una llarga postguerra. L’única educació específica en dibuix i pintura que havia rebut era les classes que feia a l’escola municipal de dibuix un oncle polític seu, Llucià Costa, un muralista proper al moviment artístic català del Noucentisme. En aquesta corrent artístic de signe classicista, el pintor uruguaià Joaquín Torres-García va jugar un important paper. L’afició de Josep a la pintura, compartida per altres joves pintors, els va portar a la creació, el 1948, del grup d ‘ "Els 8" que, en un context academitzant, suposava un intent d’establir lligams amb els referents artístics de la modernitat anteriors a la guerra civil.
Arriba a la pròspera Montevideo amb una professió, la de torner mecànic, i una inquietud artística que el posa en contacte amb el Taller Torres-García. Allà coneix el pintor Julio Alpuy de la mà del qual descobreix una forma d’aproximar-se a la pintura que uneix la tradició de l’abstracció geomètrica europea i la visió primitiva de l’art precolombí. Torres havia anomenat aquesta síntesi Universalisme Constructiu i es plasmava en una estructura compositiva ortogonal, proporció àuria, sentit pla del color, i una captació del món a través de símbols esquemàtics i d’abast universal.
En el context del taller, l’apreciació de l’art americà pre hispànic a través dels seus objectes, des del teixit a la ceràmica o l’arquitectura, impulsa a l’experimentació amb diferents tècniques i materials locals en una clara voluntat de projectar la pintura cap a l’art aplicat i estimular unes afinitats que potenciaran la capacitat creativa dels alumnes.
En aquest escenari, l’escultor Gonzalo Fonseca i Josep Collell comencen a buscar argila local pels voltants de la ciutat i, en un experiment a quatre mans, couen la primera peça de ceràmica en un forn de pa.
La ceràmica es convertirà així en un camp de proves i d’entusiasme per altres alumnes del Taller (J. Alpuy, Horacio Torres, Manuel Paila Antonio Pezzino, José Gurvitch …), però serà Josep qui persisteixi en ell.
D’una banda, allà hi havia les peces de ceràmica precolombina que havia vist en la col lecció del pintor Francisco Matto, també alumne del taller, i per l’altre la seva pròpia visió de la pintura. Fins a la creació, el 1955, juntament amb la seva esposa Carme Cano, del seu propi taller de ceràmica discorren cinc anys en els que l’entusiasme i el vertigen per la novetat es combinen amb infinitat de proves, troballes, anècdotes i fracassos. El seu anhel era aconseguir un tipus de ceràmica que pogués emparentar estretament amb la pintura, amb la seva capacitat de donar amb el color exacte i poder aconseguir no només una paleta cromàtica de riquesa similar sinó una semblant justesa en el matís i tonalitat.
L’atracció per la calidesa del brunyit en les peces precolombines, i un rudimentari coneixement de la seva tècnica, el porten a descobrir una aproximació pròpia a l’engalba brunyit: pinta la peça ja seca, polida i sense bescuit amb engalba (la galba és una mena de creta blanca, tirant sovint a verda, groguenca o rogenca, emprada en terrisseria com a vernís) diluïts, la greixa i la brunyeix de manera que el color penetri en el fang, el acoloreix i al forn s’adhereixi a la superfície de la peça com si fos la paret d’un fresc.
Aquesta mirada pictòrica sobre la ceràmica es resol en la superfície pintada i envoltant cada peça – seva pell – i fa difícil endevinar si va ser primer la voluntat d’una manera o el fet pictòric. Les seves formes ceràmiques parteixen d’una geometria simple, i es construeixen a base de planxes que, amb l’ajuda de motlles de cartró, es converteixen en parets planes o corbades enfilades com si fossin els muntatges del metall. Es vincula així a la tradició del metall que, juntament amb la de la cistelleria, constitueixen les dues grans tradicions de la ceràmica. La qualitat tan pictòrica de les seves peces portarà al fet anecdòtic de participar en una exposició col lectiva que un crític titularà com de ceràmica i "anti ceràmica" per la incredulitat d’acceptar les seves peces com autèntic procediment ceràmic.
Entre 1955 i 1985 el Taller Collell ensenyarà ceramistes i pintors per igual i constituirà un referent indispensable en el panorama artístic de l’Uruguai. Se succeiran al llarg d’aquests anys les classes al taller i les exposicions individuals i col·lectives, primer i fins al 1960 en el context del Taller Torres-García i posteriorment en mostres individuals o amb els seus propis alumnes a Montevideo i en altres punts del país.
El 1982 realitza tres murals ceràmics per l’Ambaixada de l’Uruguai a Buenos Aires. Aquestes composicions marquen una gradual i ja anunciada tornada a la pintura sobre llenç que es farà formalment efectiva amb el tancament del taller, el dia de cap d’any de 1985. Dues exposicions de pintura, una a Vic, el 1994 i l’altra a Barcelona el 1996, juntament amb l’última a Montevideo el 2001, subratllen el retorn definitiu a la seva vocació primera.
En el conjunt de l’obra ceràmica de Josep Collell, les seves primeres peces s’inscriuen en el Universalisme Constructiu del Taller Torres-García, tant per la seva iconografia de signes com per la seva resolució formal. Però aviat es dibuixa un enfocament més personal i, sense abandonar la preocupació per la carcassa compositiva i un sentit eminentment plànol de la superfície, les seves peces aniran prenent una paleta de color més àmplia, i una temàtica figurativa d’arrel mediterrània. Contribueixen a això el viatge a Europa el 1970, que li permet un coneixement directe de la pintura mural italiana, la seva visita al Museu del Prado i el retrobament amb l’art romànic català arran de la seva estada a Catalunya.
A això s’afegeix la seva creixent admiració per la pintura de Picasso i el diàleg artístic amb el seu amic, el pintor Guillermo Fernández.
A la trajectòria artística de Josep Collell la cruïlla de la pintura i ceràmica constitueix un personal punt de trobada del que ambdues es nodreixen: la visió pictòrica acompanya el viatge conceptual i tècnic cap a la ceràmica però també aquesta retorna i enriqueix a la pintura, ampliant el seu camp d’aplicació i mantenint una an
helada simplificació formal.
I també present i passat es fonen en les seves peces en les quals una tecnologia ceràmica pròpia molt essencial, arrelada en l’art precolombí, tan laboriosa i subtil com aparentment senzilla vehicula una concepció formal pròpia de les inquietuds artístiques del segle XX
Vam ser molts els que vam tenir l’oportunitat d’aprendre al Taller Collell
al llarg de la seva trajectòria i compartir no només aquest espai comú, la generositat i calidesa humana de Josep i Carme, sinó també una manera d’entendre la ceràmica que per a alguns s’ha convertit en un autèntic mitjà d’expressió. Lydia Buzios, Adolfo Nigro i tants d’altres ens sentim agraïts i ens complau formar part d’aquesta tradició
Carme Collell
Ceramista
Professora d’Història de l’Art

Aprofitant les vacances, ahir vaig tornar a gaudir altre cop d’un lloc meravellós que tinc força a prop de casa i que, no sé per què, no és massa conegut.

És el Congost de Mont-rebei, a la serra del Mont-sec. El riu que el travessa i que és qui a través de milers d’any ha anat tallant la roca, és la Noguera Ribagorçana.

És un passeig molt bonic i que es fa perfectament en un matí sense cansar-se gaire. Això sí: heu d’entrar al Congost per Pont de Muntanyana, perquè si hi entreu per l’altra banda ja queda molt més lluny i s’ha de caminar molt més.

He trobat aquest vídeo per tal que en pugueu gaudir els qui vulgueu. l’ he trobat a You Tube i és del Pedro Guillem. Gràcies per prestar-me’l, Pedro.

http://www.youtube.com/watch?v=AZNODWoxWpQ

Vídeo de Pedro Guillem, extret de You Tube.

A Roy Harley és un dels qui menys li agrada parlar de “la Cordillera” com anomenen, genèricament aquells 72 dies terribles. Cada un ha reaccionat de forma distinta la vivència de l’accident perquè cada un d’ells tenia un perfil psicològic distint, com totes les persones humanes el tenim.Segurament que totes les reaccions són ben legítimes i, per tant, poc criticables. Roy és d’aquelles persones que no n’ha volgut parlar mai fins ara que tots han decidit de forma comuna parlar-ne en aquest llibre “La sociedad de la nieve”. Vejam què ens diu:”Jo hauria deixat el tema de “la cordillera” més per a nosaltres mateixos i menys per a l’exterior. L’hauria viscut més interiorment. No veig, no sento aquesta necessitat de que el grup hagi de donar un testimoni. sí que sento que el testimoni l’hem de donar a la vida diària i amb el que fem amb ella, en homenatge al que vam viure: ens va tocar experimentar quelcom molt particular i crec que el missatge l’hem de donar cada dia de forma permanent amb el que fem i no pas amb el que diem. En silenci, en honor als que van morir i ens van permetre seguir amb vida.A vegades em pregunto en què va canviar-me la vida allò i sempre arribo a una conclusió molt elemental: vaig aprendre a gaudir la vida, en especial les coses senzilles, la família, els amics. Riure, estar agraït, sense necessitat de viure en un paradís o amb diners a les butxaques. És bàsic, però això va ser el que vaig aprendre. També em va donar seguretat i confiança. Em va permetre plantar-me d’una altra forma davant la vida. Si camines 72 dies en un mur, t’acostumaràs a viure en una cornisa”.Etiquetes de Technorati: Roy Harley,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Era el més petit del grup de sobrevivents d’aquell tràgic accident. Era un noi de casa rica i de pare famós. Malcriat. Ell mateix diu que creia que no servia per a res fins que, en un moment donat, va començar a creure que també servia per alguna cosa, com tots els altres.

És una persona molt sincera i sempre diu les coses de forma clara i crua, sobretot quan reconeix que les pitjors muntanyes que va haver d’afrontar en la seva vida, -a part dels Andes- van ser les drogues i l’alcohol. Ser un sobrevivent d’una tragèdia semblant, tot i el privilegi que suposa continuar amb vida -o potser per això mateix- no és una tasca fàcil. Però sempre se n’ha anat sortint, sempre  lluitant molt.

"En el món es produeixen anualment 100.000 fortes tempestes. 10.000 inundacions o fortes crescudes. Milers d’esllavissades de terres. Més de 100 sismes destructors. Centenars d’incendis forestals. Diverses desenes d’huracans, ciclons, tifons i tornados, erupcions volcàniques i períodes de sequera.

Però només una vegada, fa 35 anys, un avió es va estavellar a la serralada dels Andes permetent Déu a un grup d’uruguaians, sobreviure per, – parafrasejant el gran poeta austríac Rilke – demostrar que "l’amor d’un ésser humà per un altre és tal vegada per a cada un de nosaltres la prova més difícil, el més elevat testimoni de nosaltres mateixos; l’obra suprema de la qual totes les altres només són preparatius ".

Així vaig sobreviure al dolor de veure morir a qui més volia – probablement els millors de nosaltres-. Sobreviure fins gairebé defallir de gana, "aquesta altra lloba", que ens va acorralar en una gàbia de muntanyes i neu sense límits a la vista. Sobreviure a la manca de respostes físiques adequades per intentar lluitar. Sobreviure a la certesa que ja ningú ens buscava al cap de deu dies d’haver-nos estavellat. Sobreviure a la convivència diària amb la mort. Conviure a la intempèrie només amb la fe, que una vegada més, va moure muntanyes per cedir novament el pas a la vida que crèiem perduda. Sobreviure per ser capaços de trobar lideratge, unió de grup, solidaritat, presa de decisions que eren a la vida o la mort, coratge i audàcia per a les condicions més adverses; creure que no ens podem donar per vençuts ni quan estem vençuts.

Que tremolant de por calia sentir-se valents, perquè tots depeníem de tots i cadascun sabia que era responsable de la vida de l’altre. Que malgrat tot, la vida era el millor que coneixíem i calia aferrar-se a ella amb ungles i dents. No anàvem a morir sense presentar batalla perquè ens ho van arrabassar tot, fins i tot les vides dels qui estimàvem, però cap circumstància va poder trencar la Fe. Una intangible muralla que va ser l’escut de l’ànima per assolir l’objectiu: VIURE.

I en això estem els que un dia ens vam estavellar en un avió per morir als Andes i aprendre que si Déu ens havia regalat un dia més després de l’accident era per plorar els nostres morts i rescatar els nostres vius. Així ho vam fer fa 30 anys. Així ho tornaríem a fer ara en les mateixes circumstàncies perquè davant el repte més alt que ens va tocar viure, justament això, "ens va tocar viure", i ho vam aconseguir per nosaltres mateixos. Ni el dolor, ni la fam, ni les inclemències, ni la immensitat de muntanyes i territoris sense fi ens va fer baixar els braços perquè Déu sabia que eren braços que estimant, tornarien a abraçar, a acariciar, a plantar llavor fecunda perquè nous fills reverenciessin la vida, l’essència mateixa de l’ésser humà, potser la millor condició que posseïm per intentar-ho tot. Tot allò que sembla impossible a la raó i a la lògica.

Busqueu amb Fe, i trobareu muntanyes de neu que es fon i com a Xile "el musguito en la piedra"  que  cantava la nostra germana Violeta Parra, creixent verd per anunciar que sempre hi ha un senyal que anuncia la presència de la vida. "
"S’ aconsegueixen grans coses quan l’home i la muntanya es troben"
– W. Blake

He trobat una carta, -que reprodueixo a sota- de Javier Methol a una adolescent, l’Agustina. Aquesta noia va enviar a les seves amigues un mail, explicant que estava llegint el llibre “La societat de la neu”, i que tan “atrapada” la tenia la lectura, que va decidir posar-se en contacte amb Javier Methol . Javier fou un altre dels sobrevivent dels Andes, pare de quatre fills quan l’accident, que estava casat amb Liliana, a la qual va perdre en l’allau de neu que van patir una nit quan dormien dins del fuselatge.

Li feia aquesta pregunta: ¿com és possible que vostè li donés tantes gràcies a Déu, si la seva dona va morir d’una forma tan horrible?

Methol va contestar la carta i l’ Agustina, impressionada, li va faltar temps per enviar a un munt de gent la seva resposta, que aquests al seu torn van enviar a altres i així successivament … i que avui m’arriba a mi.

Hola querida Agustina:Te voy a tratar así porque tienes la edad de mi hija menor, así que casi te conozco.Nada hubiéramos logrado nosotros sin el Amor con el que Dios nos unió en Su Mandamiento: “Ama a tu prójimo como a ti mismo”, porque así, unidos, logramos la fe y la esperanza que nos dieron la fuerza para luchar por la vida de todos por igual.Agustina: El accidente lo causó totalmente un error humano de los pilotos y no podemos culpar a Dios por los errores de los hombres. Y entonces se produjo el primer milagro: “Medio avión, sin alas ni pilotos, increíblemente aterrizó en medio de lo imposible”.Hoy día, expertos de las FFAA expresan que eso es imposible que suceda de nuevo, porque si se hubiera partido un metro antes o un metro después, nadie se hubiera salvado. Cómo podemos no agradecer a Dios.Cómo podemos no agradecer a Dios cuando nos mantuvo vivos a pesar de que el mundo nos había dado por muertos, dándonos los medios y el camino para salir. Sí, Agustina, yo sé lo que tú piensas.¿Cómo puedo agradecer cuando Liliana murió de una manera tan horrible? Pero yo te digo: Liliana no murió porque nos dejó tanto amor, que sigue viva en nuestros corazones.Sólo su cuerpo quedó enterrado en la nieve, porque su alma está junto al Señor y todo su amor quedó en mi corazón para que yo lo devolviera a nuestros hijos.Nadie la recuerda por cómo murió y sí, por cómo vivió. Fíjate qué injusto sería yo si viviera llorando su muerte y olvidando todos los momentos llenos de amor y felicidad que compartimos mientras vivimos juntos.Hoy, cuando la recuerdo o veo una foto suya, sonrío recordando su amor. Recuerda, Agustina: las personas mueren recién el día que las olvidamos y por lo tanto, nunca llores a los que amas porque los mantienes vivos en tu corazón. Además, la capacidad de amar del ser humano es infinita y puedes amar a varias personas al mismo tiempo y con la misma fuerza. Yo, después de ser padre y madre durante cinco años, me volví a casar con Ana María y con ella tuvimos cuatro hijos más. Amo a Ana María con todas mis fuerzas y ella lo sabe, pero no he dejado de amar ni a Liliana, ni a mis padres, ni a mis hermanos fallecidos.La muestra del amor infinito nos la da Jesús Cristo, que hasta su vida dio para salvarnos. Nunca reniegues de Dios ni de Cristo, que son una misma persona, porque es el único que permanecerá a tu lado en los peores momentos, consolándote y ayudándote y ten cuenta que, aunque tú no lo veas, Él siempre te escucha si le hablas desde el corazón, porque a tu corazón Él te contestará. Lo hace conmigo siempre que lo necesito. Prueba hacerlo con amor y lo comprobarás.Recibe querida Agustina un cariñoso beso y abrazo de padre, con mi deseo de que, junto a tus seres queridos, Dios te bendiga y proteja con el mismo Amor que lo hizo con nosotros en la montaña.Javier MetholEtiquetes de Technorati: Javier Methol,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Al gran Eduardo Galeano li van donar no fa gaires dies la condecoració de "la Orden de Mayo" de la República Argentina. Va fer un discurset curt però profund, com sempre ho és ell. És un home que no parla per parlar. Us exhorto a que llegiu el discurset que es titula "Los mapas del alma no tienen frontera" y que podeu trobar aquí:

http://www.jornada.unam.mx/2009/07/10/index.php?section=cultura&article=a44n1cul

Considero a Eduardo Galeano un mestre dels temps actuals; un pedagog excels que ens ajuda a entendre millor la vida, amb els seus problemes i les seves alegries, amb les lluites de cada dia i amb les victòries i derrotes inevitables. Algú que ens ajuda a pensar i veure la vida amb perspectiva i profunditat. Els seus textos sempre són enriquidors.

N’he trobat un que parla de la por. La por en temps de crisi és una cosa sempre present i, per tant, molt actual ara mateix.

Us el deixo:

MIEDO GLOBAL

Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.

Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.

Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.

Los automovilistas tienen miedo a caminar 

y los peatones tienen miedo de ser atropellados.

La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir.

Los civiles tienen miedo a los militares, 

los militares tienen miedo a la falta de armas,
las armas tienen miedo a la falta de guerras.

Es el tiempo del miedo.

Miedo de la mujer a la violencia del hombre

y miedo del hombre a la mujer sin miedo.

Miedo a los ladrones, miedo a la policía.
Miedo a la puerta sin cerradura, 

al tiempo sin relojes, al niño sin televisión.

Miedo a la noche sin pastillas para dormir

y miedo al día sin pastillas para despertar

Miedo a la multitud, miedo a la soledad, 

miedo a lo que fue y a lo que puede ser,

miedo de morir, miedo de vivir.

"Espanya és diferent!. Aquest eslògan que va fer furor a l’època franquista continua vigent, i no pas en sentit positiu. Quan llavors deien que Espanya era diferent, volien fer notar aspectes positius que ells pensaven que no tenien altres països d’ Europa. No s’adonaven que la majoria de coses que feien notar eren totalment retrògrades i passades de moda ja en aquell temps. Se’n reien de tots nosaltres, i amb raó.

Aquest mateixos defectes segueixen arrastrant-los. L’Estat i tot l’aparell que arrastra segueixen sent un carro vell i atrotinat. Ni Estat de les Autonomies ni res de res. Aquí no s’han adonat que no tots hem de ser igual. Aquí uns són més afavorits que altres i la justícia que sembla que hi hauria d’haver per a tots els espanyols se la passen pel forro.

I l’exemple més paradigmàtic es Televisió Espanyola, que cada dia té més menyspreu a les altres llengües que no siguin el castellà. S’ha d’anular durant el mes d’agost un telenotícies en català? Doncs es fa i no passa res. S’ha de tancar l’aixeta a un centre de producció com és Sant Cugat? Es fa i no passa res… I així fins a l’infinit.

Aquí només segueix existint una llengua i una mentalitat centralista que fa fàstic. Almenys a mi me’n fa i me’n fa cada dia més.

Jo ho he dit moltes vegades. Ser espanyol és un mal negoci i cada dia ho serà més. Anem pensant en alguna sortida.

Gustavo Zervino va ser un altre dels supervivents de l’accident dels Andes. Ha fet unes reflexions molt interessant com va ser allò i com ara ho podríem fer servir per a organitzar la nostra feina i la nostra vida:1. Prioritzar les coses importants enfront de les accessòries. El que importava en aquells greus moments de supervivència era sobreviure, la resta, no importava.2. El desconeixement de l’envergadura del repte que tenien davant. Això va fer que ho abordessin de forma inconscient, i amb una il·lusió realment pura.3. LIDERATGE COMPARTIT pels 16 supervivents. Cadascú va tenir el seu moment i això va fer que tots se sentissin importants.4. Tots tenien un OBJECTIU COMÚ: Salvar la vida i tornar a casa.5. Cada supervivent va haver de donar el millor de si mateix. Hi va haver un compromís amb l’equip.6. Acceptar cada persona com era, sabent que tots eren diferents.7. Van tenir un plantejament COMPARTIT i OPTIMISTA de la situació. Compartit per tots.8. El sentit de l’ humor va ser un element clau de la supervivència. Havien de relativitzar la seva situació i divertir-se amb les anècdotes.9. No hi havia victimisme. Sempre hi ha algú en pitjor posició. El SERVEI als altres va contribuir a tenir una visió més positiva.Unes bones reflexions, no? Semblen de sentit comú, però moltes vegades les oblidem quan estem en un grup, treball, família, amics …No fa gaires dies va ser a Huelva per oferir una conferència sobre la ‘Gestió de l’adversitat en temps d’incertesa’. Va assegurar que “tots tenim capacitat per tirar endavant, quan l’ésser humà treu la grandesa que té adormida i no fa servir mai”, després que el passat dia 15 d’octubre es complissin 36 anys des d’aquest accident del que van sobreviure 16 persones i en van morir 29.Aquest succés va ser “una demostració permanent de l’ésser humà, que a 4.800 metres d’alçada, passant des de -40 graus centígrads a 40 graus de calor, en una glacera on mai hi havia hagut un ésser humà, van poder aguantar 73 dies sense menjar, sense roba” , per la qual cosa, segons va defensar, “la crisi no existeix, són situacions per aprendre”, així com que hi ha “tanta crisi com oportunitats”.Per Zervino, “l’ésser humà té capacitat per enfrontar-se a qualsevol situació i, segons siguin els estímuls, actuarà de forma diferent”. Va afegir que “l’humà es queixa permanentment, mai no actua ni assumeix responsabilitats i tots tenim el mateix potencial, del qual cal aprendre “.Al seu parer, “tots els éssers humans tenen un destí, una missió en la vida i aquesta experiència farà que s’acceleri l’aprenentatge interior de cada individu i  que en poc temps ens tornem tots molt forts, perdent així la innocència de la joventut”. Va afegir que “Alemanya la van destruir tota i dels fonaments van tornar a aixecar el que ara és. Això és un exemple de crisi”.Etiquetes de Technorati: Gustavo Zervino. Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Crisi? Tenim crisi? Doncs sí, i greu. Però per a l’ Àlvaro Mangino, un altre dels supervivents dels Andes, “sempre es pot estar pitjor”. I ho sap molt bé i en la pròpia pell. Té experiència, junt amb els seus amics, a superar situacions crítiques i podem aplicar tot el que diu per superar aquests moments que estem passant. Segons ell, es fa necessari el treball en equip, el lideratge eficaç i la motivació.En temps difícils de recessió i atur, Mangino somriu en sentir parlar de plans de rescat de les institucions financeres. El seu rescat va ser molt més complicat. Malgrat la dura experiència, Mangino creu que “és un avantatge haver viscut, perquè ara sabem que sempre hi ha una esperança si es prenen decisions. En lloc de lamentar, actuem. La queixa no condueix a res, i hem de treballar per sortir de les situacions difícils, perquè resulta desesperant estar pensant tot el dia ‘fins quan estaré així’. Pots caure, però et pots aixecar sempre “.Mangino es va trencar la tíbia en l’accident, i es va arrossegar durant 72 dies assegut en un coixí. Va decidir no ser una càrrega, i assumir responsabilitats. Era qui s’encarregava de saciar la set dels supervivents, fonent gel per fer aigua, perquè tot i estar envoltats de neu, aquesta els cremava i no els treia la set.Alvaro Mangino diu que cap de les dificultats va aconseguir-los derrotar-: “Ens van motivar per tirar endavant. També vam plorar i vam perdre l’esperança, però la unió del grup feia que aquest eliminés els aspectes negatius. Vam aprendre diverses coses: que a la vida sempre es pot estar pitjor; a agrair el que un té; que sempre es pot donar més; i que en moments de crisi sorgeixen les grans creativitats “.Mangino coincideix que “l’objectiu comú era tornar amb les nostres famílies i vam ser molt creatius en els mecanismes de motivació per tirar endavant; per tenir motius que ens fessin seguir lluitant al dia següent”. Afegeix que “cadascú té la seva pròpia serralada, i els helicòpters de rescat mai arriben sols”. En el seu cas, els lideratges van sorgint segons les necessitats: “Hi havia líders en creativitat, en expedicions o en ajudar a prendre decisions, com és el cas d’haver d’arribar a menjar carn humana per sobreviure. Es discutia en grup com prendre i executar les decisions. Els líders eren sempre persones que, pel seu exemple i capacitat de treball, gaudien d’un reconeixement especial. En un grup no hi ha un únic líder. N’hi han diversos. I aquests han de ser capaços d’identificar els lideratges puntuals, traient el millor de la resta “.Etiquetes de Technorati: Alvaro Mangino,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES