A PEU

Internet és una gran eina. No ho podem negar!. És un mon obert, que s’expandeix com l’univers. Un món quasi infinit. Internet és una caixa on s’hi troba de tot. Quan hom necessita alguna cosa, va a aquest calaix meravellós, l’obre, remena una estona i, oh meravella!, allà hi ha allò que buscaves. Molt més del que buscaves! Allà hi trobes allò que ni coneixies i ni imaginaves.

Però aquest calaix extraordinari que és internet, aquest calaix de sastre, també es pot convertir en un "calaix desastre". Hi pot trobar tot el millor i tot el pitjor. Aquesta és una de les grandeses i misèries d’internet (com, per altra banda, passa amb altres coses) Per internet hi corren moltes veritats però també hi corren moltes mentides. Hi ha veritats, mitges veritats, mentides, rumors, informacions deformades, informacions autèntiques, milions de dades, títols i més títols, blogs i pàgines web a desdir…

I , a vegades, aquesta immensitat d’informació juga males passades. Us n’explico una que he descobert quasi sense voler. Resulta que tot sovint -i des de diferents llocs. m’arriba un text preciós, que sempre guardo esperant oferir-vos-el un dia. Sempre m’agrada compartir amb els amics coses que m’agraden i que considero que són útils, boniques, necessàries o imprescindibles.

Aquest text m’ha arribat amb diferents títols: "Porque no tengo DVD", "Desechando lo desechable", "Principio del vacío"…i potser encara amb algun altre més. I no només això: resulta que sempre m’ha arribat el text atribuint-lo a l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Doncs, res d’això. Com us deia, avui he descobert que l’autor no és Galeano sinó que és MARCIANO DURAN, també uruguaià i que l’autèntic títol del tex és "Desechando lo desechable". El tex forma part d’un llibre seu que es diu "La cuestión es darse maña", si no ho he entès malament.

Resulta que sóc un gran admirador de Galeano i li he llegit força llibres i articles. Si no el coneixeu, us el recomano vivament perquè considero que és molt bon escriptor i, sobretot, és un bon analista de la realitat llatinoamericana, encara que no sempre estic totalment d’acord amb ell. Llegiu-lo i veureu que val la pena. Mai li havia llegit aquest text del qual parlem. Però com que escriu tant i a tants llocs, pensava que no era gens estrany que no el conegués! I també he de confessar que mai havia sentit a parlar de Marciano Duran i que per a mi ha estat un agradable descobriment i que , a partir d’ara, miraré de seguir-li el rastre.

Per tant, he volgut deixar clares les coses per bé de la veritat i perquè considero que està bé allò de que !a cadascú el que sigui seu". Si voleu llegir i gaudir d’aquest text tan bonic i amb el que m’hi sento molt identificat, podeu anar al següent link

http://www.marcianoduran.com.uy/?p=176

No fa gaires dies que vaig assistir a una presentació aquí a Mollerussa del Cercle Català de Negocis amb motiu de la campanya "Mollerussa decideix". Va ser una presentació interessant i, en el fons, va ser un resum del més interessant que publiquen a la seva pàgina web    http://ccn.cat/ com més endavant vaig poder constatar xafardejant-hi una mica.

Aquesta associació, formada per petites i mitjanes empreses catalanes, compta més de 400 adherits i busca la separació d’Espanya sota un mateix lema: "L’estat propi és el millor negoci".

Així ho defensa el seu vicepresident, Jaume Vallcorba i Tura, que assegura en una entrevista a El Punt que ja no es pot estar amb l’Estat espanyol. Us deixo algunes de les coses que va dir:

-L’Estat espanyol "actua de manera irresponsable" amb els empresaris catalans: "No inverteix a Catalunya per raons polítiques i ho fa en llocs on el retorn és mínim. Un exemple: quan es va inaugurar l’aeroport de Ciudad Real, a 180 quilòmetres de Madrid, s’hi van gastar 1.100 milions d’euros. Per fer la T1 del Prat, s’han gastat 1.250 milions. De Ciudad Real surten 120 passatgers diaris i de Barcelona, 22.000".

-"Els catalans som ciutadans de ple dret de la Unió Europea; tenim una moneda única i una entitat superior que es diu Brussel·les. El segle passat 28 països van assolir la independència, per què no la podem aconseguir nosaltres?".

-"Aconseguir un estat propi pot ser tan fàcil o difícil com es vulgui. Només cal que hi hagi una majoria parlamentària, un 55% segons Europa, per proclamar la independència".

– "L’Estat espanyol, avui, està en contra de les empreses catalanes. No tenim un pla industrial seriós, per exemple. La independència és totalment viable. En aquest moment, Espanya ocupa la dotzena posició en el rànquing europeu de PIB per capità. Catalunya, dins d’Espanya, està entre la sisena i la vuitena posició. Si tinguéssim un estat propi passaríem al quart lloc en l’àmbit europeu".

Si entreu a la seva web hi trobareu una curiositat interessant que fa palès la realitat que ens toca viure cada dia i que retrata de forma clara el que hi sortim perdent. És el que ells en diuen la NÔMINA CATALANA: "És una eina per conscienciar el treballador de l’espoli fiscal que pateix la seva nòmina. Mitjançant un programa informàtic, els empleats podran posar les dades de la seva nòmina i el programa els la re calcularà sense l’espoli fiscal. L’ IRPF es pot reduir un 43%, l’aportació a la Seguretat Social, un 14%, i a l’empresari l’impost de societats li pot quedar al 9,5%; sempre entenent que el dèficit fiscal el restem d’aquests impostos".

El Cercle Català de Negocis és una associació que compta la independència amb números i que s’hi dirigeix cap aquest objectiu amb la força necessària: "Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut".

Benedetti i Viglietti, "Mucho más que dos".

Aquesta setmana s’ha acomplert un any del decés de Mario Benedetti. Als que ens agrada la seva poesia sempre tenim el recurs d’anar-la a buscar als seus llibres. Però un ésser excepcional com ell es troba a faltar.

El músic, amic i company de sempre, Daniel Viglietti, ha dit: "El nostre país, la nostra societat, la nostra gent, però també tota Llatinoamèrica i tants lectors d’arreu del món, hem quedat com orfes d’aquest ésser humà i creador excepcional. Quanta falta ens fa la seva persona lluminosa, la seva ploma tendra i forta al mateix temps, la seva consciència crítica, el seu compromís amb la veritat i la seva exemplar humilitat! ".

Avui, val la pena recordar alguns dels conceptes expressats per Viglietti en ocasió del decés del seu amic. Deia Daniel Viglietti:

"He tingut, per damunt de tot, el dolor de perdre un amic molt essencial i al voltant d’això, el que compartim tots: el gran poeta, el novel·lista, el contista, l’assagista, l’autor de lletres per cançons, alguna època de periodista. I tot això és inseparable de l’ésser humà, perquè aquesta unitat entre l’ètica que ell encarnava i l’estètica que ell produïa va ser molt sencera. Tranquil, d’una manera sòbria, d’un perfil modest, de gent senzilla. Quan havia de posar al seu lloc algú "desubicat" o enemic, tenia l’energia i caràcter per fer-ho, però en la seva vida habitual, en les seves actuacions, en els seus recitals de poesia, en les entrevistes que concedia era sempre molt humà, molt senzillament humà.

Mario era un ideal en si mateix. No tenia por dels diminutius, no xifrava la mida i la quantitat per expressar el seu amor, potser perquè havia après que en aquest país tan sofert i tan esperançat alhora, les coses són així, molt com era ell, de vegades sense soroll , sense gestos, com se’n va anar. Així es va anar. De vegades calladament, de vegades ".

TE QUIERO

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

(*) AQUEST ARTICLE ESTÀ SIGNAT PER 62 ARTICULISTES DE NOU DIARIS CATALANS I EL PUBLIQUEN CONJUNTAMENT AVUI NOU DIARIS CATALANS.

Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades.

Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es van proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats.

A l’Estatut de 1979, els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans.

Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’estat autonòmic està avui en perill mortal.

Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

21 de Maig de 2010

Unes 150 famílies uruguaianes demanen informació cada mes a l’ambaixada i consolats per a poder tornar a l’ Uruguai. El vicepresident de l’ Uruguai Danilo Astori es va reunir a Madrid amb compatriotes per tal de transmetre-li les preocupacions que tenen sobre les noves polítiques d’immigració del govern de Zapatero.

Fins aquí la notícia. Però què hi ha darrere de la notícia? Què s’hi amaga? Quines preocupacions reals tenen els uruguaians (i altres immigrants) que viuen a Espanya actualment?

Tot Europa està immersa en una greu crisi econòmica i Espanya és un dels països on es nota més. Aquí havien entrat emigrants sense control i sense to i so. No es van avaluar els riscos i, com que hi havia feina, no es mirava prim. Ara es començaran a veure les conseqüències d’aquesta desastrosa i insensata política. Que consti que jo estic obert a que el món es comuniqui i que la gent es mogui i vagi on millor es pugui guanyar la vida. Però les coses s’han de fer amb seny, amb equitat i sense descontrol. Una de les característiques de Zapatero és que diu SÍ a tot. Promet i promet i després es veu palesament que no pot complir. Amb el tema de l’ immigració ha passat exactament això a Espanya des de fa anys. Fins i tot abans de Zapatero ja passava.

I ara arriben les conseqüències en forma d’amargor i frustració. Perquè és molt trist tornar a casa amb un projecte frustrat i amb el desencís de que les coses no han anat bé.

La preocupació especial d’aquesta trobada entre Astori i el col·lectiu es va centrar en la situació de la colònia uruguaiana, l’efecte de la crisi en la immigració i l’entrada en vigor el desembre d’aquest any de la normativa europea anomenada "directiva del retorn" que afectaria fonamentalment als 12.000 a 15.000 uruguaians que es troben a Espanya sense regularitzar. Els uruguaians van destacar el fort setge policial indiscriminat als immigrants als carrers espanyols. També es va destacar el degoteig continu de rebuig als aeroports espanyols d’uruguaians que pretenen ingressar sense la "carta d’invitació" Al desembre comença a regir la Llei de Retorn, per la qual tots els immigrants indocumentats podran ser detinguts per un termini de 18 mesos i ser expulsats als seus respectius països, cosa que ha omplert de por i inseguretat a molta gent

Hi ha un informe que diu que només a Barcelona i Madrid, entre 6 i 8 famílies consulten a diari en els centres socials per tornar a l’Uruguai. Al seu torn, l’arribada de compatriotes a Espanya es va reduir en un 50%.
A Barcelona, entre 4 i 5 famílies consulten diàriament per aquest tema a centres d’uruguaians, mentre a Madrid són dues o tres per dia. La situació dels "il.legals" i els durs espeternecs de la crisi a Espanya són alguns dels causants d’aquest procés de retorn. Diàriament hi ha controls policials per diferents raons en les boques dels Metros o en les sortides de llocs on els immigrants van a renovar els seus papers. La policia fa la tria per la vestimenta o l’aspecte físic.

Aquesta crisi l’estem pagant tots una mica. Però qui més la paga són els més desfavorits, com sempre. ·"Nihil novum sub sole", que traduït vol dir: Res de nou!

L’Ateneu Popular Plana d’Urgell va organitzar ahir el segon Acte d’Estat que es va definir com a ‘unitari, transversal i solemne’. Es va omplir el Teatre l’ Amistat i vam poder escoltar moltes coses interessants.

Van tenir lloc els parlaments de la represaliada i exdirigent de Maulets, Núria Cadenes; el sociòleg i escriptor Salvador Cardús; el jurista i membre del Consell Nacional de CDC Alfons López Tena; el President del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, mitjançant una videoconferència; l’eurodiputat d’Esquerra, Oriol Junqueras; i l’històric militant republicà lleidatà Víctor Torres.

A més, es va retre homenatge a Màrius Torres en l’any del centenari del seu naixement amb l’actuació de la cantautora Meritxell Gené que va interpretar alguns poemes musicats del poeta lleidatà. L’acte va servir també per reconèixer la tasca de les més de 50 comissions ciutadanes de les comarques de Ponent que fins a dia d’avui han organitzat consultes populars.

"No és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat d’una nacionalitat per constituir‐se en Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té, per aquest sol fet, el dret a posseir‐la.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets a cap nacionalitat. Car tota nacionalitat, pel sol fet d’existir, ja porta en si aquests drets. L’Estat té, però, l’obligació de reconèixer aquests drets i fomentar‐los."

(Mossèn Josep Armengou)

Això que en diem Espanya cada dia fa de més mal entendre i de més mal pair. Alguns ja ens en hem desdit. Altres encara hi confien i bategen amb diferents noms aquesta confiança. Pocs es creuen encara les promeses i les mentides que ens fan. Tots temem la pedregada que aviat ens caurà a sobre amb el tema de l’ estatut. S’han dit ja tantes coses del moment polític en què vivim que ja poques més se’n poden dir. O millor dit: són impublicables.

El Néstor Luján, ja fa una bona colla d’anys, semblava que ho tenia clar quan ja llavors ho veia tot molt negre i deia textualment: "España está agotada, hundida definitivamente. No se conmueve ya nadie. Las Universidades pobres y miserables, de una incultura sobrecogedora, la literatura raquítica, la industria sin haber dado un paso desde hace quince años (…) El ejército inerme, la riqueza exhausta, destrozado el país, sin carreteras, sin ferrocarriles, sin escuelas, sin política, sin religión. El espectáculo es desolador, la moral anda por los suelos. España es el país más triste del mundo”.

Quins passos hem fet? Potser algun més.. però cap al precipici. Caldria que preparéssim urgentment un altre Memorial de Greuges, que és el nom amb el qual va ser conegut popularment la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, enviada al rei Alfons XII d’ Espanya l’any 1885. Potser amb una diferència d’ara amb llavors: qui serà capaç de redactar i presentar conjuntament la llista de greuges si aquí no podem fer ni dos passos junts?

A qui elevarem la llista de greuges? Al Rei? A la mare superiora? Als catalans se’ns han rifat per activa i per passiva ja fa molts anys i sembla que la cosa continuarà infinitament, com aquelles novel·les sud americanes que no acaben mai i quan acaben, acaben malament.

Ja cal que ens espavilem perquè ningú ens traurà les castanyes del foc si no ho fem nosaltres mateixos. Ja no ens fan cas perquè saben que cridem molt i no fem res. I amb els polítics que tenim malament rai! Ens esperen temps dolents i aquí no surt cap líder amb cara i ulls que digui cap on hem d’anar. Tot plegat una llàstima!

En els sistemes capitalistes les crisis econòmiques són una constant que van variant el seu epicentre i
que, a vegades, com en aquest cas, tenen un diàmetre gairebé d’abast mundial. Així doncs, com en
altres ocasions no gaire llunyanes avui a Catalunya ens veiem afectats de ple per aquesta situació de
crisi econòmica. Però hi ha un fet diferencial, actualment a Catalunya les persones immigrades són
aproximadament un 15% de la població, fet que ens dibuixa un nou perfil de la classe treballadora, ja
que en aquests anys les persones immigrades han constituït i constitueixen en bona mesura la classe
obrera, que com sabem pateix amb més duresa les conseqüències de la crisi econòmica.

L’experiència d’altres països europeus en les crisis econòmiques dels anys 70 i 90, ens alerta de que en moments de crisi econòmica, quan moltes persones tenen greus problemes, una part de la societat
reacciona culpabilitzant als col·lectius més febles, als que suposa com a competidors. Al segle XXI un d’aquests col·lectius és el de les persones immigrades, als que els acompanyen una sèrie de tòpics i prejudicis, que sovint s’acaben traduint en actituds racistes i són víctimes de desigualtats de drets i oportunitats com a resultat de l’apartheid jurídic resultant de les llei i polítiques migratòries. Aquesta funció de boc expiatori de la població immigrada permet que les lleis i les polítiques migratòries siguin cada cop més dures.

En els darrers anys hem pogut veure com el racisme, lluny de desaparèixer, ha anat ocupant espais tant en l’àmbit social com en l’institucional i s’ha consolidat. Aquest té un origen complexe que inclou aspectes històrics, psicològics, econòmics, jurídics, culturals, etc.
Una crisi econòmica no hauria de comportar per si mateixa un enduriment o augment de les manifestacions de racisme i xenofòbia, però sabem que en funció de la gestió que se’n faci és un lamentable però possible resultat, alhora que els antecedents no són encoratjadors. Aquesta crisi econòmica succeeix en un moment en que a Europa les lleis i polítiques migratòries vulneren repetidament els drets humans i els principis democràtics. Amb un Estat del Benestar feble, a la cua d’Europa, fet que s’ha agreujat amb la crisi econòmica i l’anunci de retallades en despesa pública. I en un context en que els discursos xenòfobs han deixat de ser patrimoni de l’extrema dreta. Aquests s’han anat escolant per l’arc parlamentari amb la voluntat de no perdre vots i de culpabilitzar al col·lectiu immigrat, no oblidem sense dret a vot, de molts dels problemes de la nostra societat. I amb la mancança d’un discurs alternatiu fort que aposti per la pedagogia social i per garantir la convivència i la nostra salut democràtica.

Tot plegat ens situa en una divisió important entre “nosaltres” els autòctons i “ells” els immigrats. És a dir que afrontem la crisi partint d’una certa fractura social que pot avançar molt si no ens esforcem per evitar-la en un exercici de responsabilitat política i social. La ciutadania hem de ser capaços de no deixar-nos enganyar i d’identificar els autèntics problemes i els seus responsables. I ho hem de fer assumint que tots i totes patim la mateixa crisi econòmica independentment del nostre origen, i que els veritables culpables són els que provoquen les desigualtats. Els motius per fer-ho són de pes, amb la unitat de la classe treballadora tindrem força per tal d’exigir respostes reals i concretes, com l’ increment de les polítiques socials, pels autèntics problemes de la societat. Només així evitarem deixar espai al racisme i la xenofòbia, i avançarem en la construcció d’una societat cohesionada que aposta per la igualtat i la convivència.

Una producció de SOS Racisme-Catalunya
C/Hospital 49, ppal. 08001 Barcelona. www.sosracisme.org
Copyright © 2009, © Alfonso López. www.alfonsolopez.cat
Reservats tots els drets.
Copyright © 2009 SOS Racisme-Catalunya sobre la present edició.

Ara mateix surto de casa i me’n vaig a votar! Aquests dies he estat pensant les múltiples raons que tinc per anar a votar i n’he trobat un fotimer. No fa gaires dies que n’apuntava un munt.

Pensant i repensant en aquests referèndums que es fan arreu de Catalunya arribo a la conclusió que d’alguna manera tots estem fent les nostres pròpies eleccions constantment durant tota la nostra vida. Constantment elegim milers de coses, a vegades sense importància, però que sumades fan que sigui una gran elecció vital que ens retrata: tots sabem el que més o menys som i el que més o menys volem ser. I també tots sabem el que hem estat, el que som i -probablement- el que serem.

Anant a votar elegim. No anant-hi, també. Votant SÍ, elegim unes coses determinades i votant NO, unes altres. I votant EN BLANC, també volem dir alguna cosa concreta.

D’alguna manera diem el que volem ser; el que som i voldríem no ser; el que podríem ser i no ens deixen ser; votem per un futur i unes il·lusions que potser molts no podrem tocar amb els dits però ho fem per tal de que altres puguin abastar-les. Votar segueix tenint un significat i abstenir-se o passar olímpicament també en té un altre ben diferent, òbviament.

PER TOT PLEGAT, US EXHORTO A ANAR TOTS ELS QUE PUGUEU A VOTAR, QUE COM MÉS SEREM MÉS FORÇA TINDREM.

Manuel de Pedrolo era un home que parlava i escrivia clar i contundent. Era un home brillant i un defensor acèrrim dels nostres drets nacionals. La veritat és que en els moments actuals es troben a faltar unes quantes persones més com ell. Tenim alguns intel·lectuals que parlen clar i català però potser ens en caldria algun més.

A través dels articles i columnes a la premsa, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs els catalans que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.

Convindria entrar de tant en tant a la pàgina que manté oberta la FUNDACIO PEDROLO

http://www.fundaciopedrolo.cat/

per adonar-nos-es de quin tipus de persona era i poder tornar a repassar els seus articles i recordar les seves idees, algunes ben actuals encara.

Va néixer el primer d’abril de 1918 a l’Aranyó, a la Segarra, i de ben petit se’n va anar a Tàrrega i , després a Barcelona, on ja s’hi va quedar. Però sempre fou un home arrelat a la "terra ferma" i un home que ens va indicar un camí clar per on transitar.

Demà es fan consultes per a la independència en una colla de pobles de Catalunya. Ens aniria bé tornar a llegir Pedrolo que ens diu:

 Moriré com un estrany a casa meva, 1978

Article recollit en el volum "A casa amb papers falsos", Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981

“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres… No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

He trobat una carta molt interessant del President de Costa Rica, Oscar Arias, al President d’ Uruguai José Mujica. Planteja un tema interessant, important i més profund del que a primera vista es podria pensar. Ha estat una carta polèmica perquè alguns han vist una greu ingerència a la vida interna d’un país.

Jo no ho veig pas així. Però és el meu punt de vista. Si aquesta idea s’anés estenent com una taca d’oli el nostre món podria tenir una esperança d’un futur millor. Esperem que poc a poc es faci camí cap aquesta direcció. La carta diu el següent:

Excelentísimo señor Presidente:

No le escribo hoy a don José Alberto Mujica Cordano, sino al "Pepe" revolucionario, a ese hombre que en medio del fango del horror, conservó siempre intacta la flor de la justicia; a ese soñador que no apagó la luz de la utopía, ni en el más oscuro rincón de su celda olvidada; a ese idealista que defendió, ante ofensas y amenazas, una fe inquebrantable en un futuro mejor para Uruguay y para América Latina. Le escribo al "Pepe" para decirle que queda todavía, en el morral del tiempo, una última utopía: la abolición del ejército uruguayo.

Mis palabras emergen del cariño y de la buena voluntad. Sé que no tengo ningún mandato sobre los destinos de su pueblo. No pretendo irrespetar la soberanía de una nación hermana. Tan sólo quiero brindar un consejo que veo escrito en el muro de la historia de la humanidad: los ejércitos son enemigos del desarrollo, enemigos de la paz, enemigos de la libertad y enemigos de la alegría.

En gran parte del mundo, y sobre todo en América Latina, las fuerzas armadas han sido la fuente de la más ingrata memoria colectiva. Fue la bota militar la que pisoteó los derechos humanos en nuestra región. Fue la voz del general la que pronunció las más cruentas órdenes de captura contra estudiantes y artistas. Fue la mano del soldado la que disparó en la espalda del pueblo inocente. En el mejor de los escenarios, los ejércitos latinoamericanos han significado un gasto prohibitivo para nuestras economías. Y en el peor, han significado una trampa permanente para nuestras democracias.

Uruguay no necesita un ejército. Su seguridad interna puede estar a cargo del cuerpo de policía, y su seguridad nacional no gana nada con un aparato militar que jamás será más poderoso que el de sus vecinos, que además son países democráticos. No importa cuánto invierta en sus fuerzas armadas, Uruguay no logrará ganar una carrera armamentista contra Brasil, Colombia, Argentina, Chile y Venezuela. En las circunstancias actuales, la indefensión es mejor política de seguridad nacional para su pueblo, que un aparato militar inferior al de sus vecinos.

Lo digo por experiencia. Costa Rica fue el primer país en la historia en abolir su ejército y declararle la paz al mundo. Hace más de sesenta años, otro Pepe revolucionario, el Comandante José Figueres, decidió proscribir para siempre las fuerzas armadas de mi país. Desde entonces, los costarricenses no han vuelto a vivir una guerra. No han vuelto a derramar su sangre en un enfrentamiento civil. No han vuelto a temer un golpe de Estado, una dictadura o un régimen de persecución política. Mi pueblo vive en paz porque apostó a la vida; vive en paz porque confío en el poder de la razón para gobernar los impulsos de la violencia.

Me dirá, querido amigo, que Costa Rica vive en medio de países pacíficos. Pero eso no fue siempre así. Hubo una época en que mi pueblo colindaba al norte y al sur con la dictadura. Hubo una época en que el silbido de la metralla sonaba muy cerca de nuestras fronteras. En lugar de tomar las armas, Costa Rica salió a luchar por la paz en Centroamérica. No nos hizo falta el ejército. Por el contrario, estar desmilitarizados nos permitió ser percibidos como aliados de todas las partes del conflicto. En verdad le digo que no ha habido decisión que más haya fortalecido la seguridad nacional costarricense, que la de eliminar el ejército.

Otros dos países latinoamericanos han seguido nuestro ejemplo: Panamá y Haití. En 1994, el Congreso panameño aprobó, por medio de una reforma constitucional, la abolición de las fuerzas armadas. Desde entonces, Costa Rica y Panamá comparten la frontera más pacífica del mundo. Y no es casualidad que sean, también, las dos economías más exitosas del istmo centroamericano. Porque el dinero que destinábamos a nuestros ejércitos, lo destinamos ahora a la educación de nuestros niños, a la salud de nuestros ciudadanos y a la competitividad de nuestras industrias y comercios. Hemos cosechado los dividendos de la paz, así como también los cosechó, aunque en menor medida, el pueblo de Haití, que con la abolición del ejército puso fin a un eterno rosario de golpes de Estado.

¡Hay tantos mártires en la historia contra la tutela militar! Usted que padeció bajo el yugo de la opresión, tiene ahora la posibilidad de librar para siempre de ese yugo a los hijos del mañana. Cuando el futuro venga, en palabras de Mario Benedetti, "con su afilada hoja y su balanza, preguntando ante todo por los sueños, y luego por las patrias, los recuerdos y los recién nacidos", tenemos que saber qué le diremos. Tenemos que saber lo que hemos sido. Ojalá que ese futuro reconozca en usted, amigo Presidente, al "Pepe" revolucionario que declaró la paz al mundo y decretó sagrada la vida en Uruguay.

Un abrazo fraterno,

Óscar Arias Sánchez

Presidente de la República de Costa Rica

El Tribunal Constitucional d’Espanya està format per dotze juristes.
Un dels membres, Roberto García Calvo, va morir el maig del 2008 (fa gairebé dos anys) i encara no ha estat substituït. En queden onze més, dels quals María Emilia Casas Baamonde (presidenta), Guillermo Jiménez Sánchez (vicepresident), Vicente Conde Martín de Hijas i Jorge Rodríguez-Zapata Pérez van finalitzar el seu mandat el 2007 (fa ja més de dos anys), de manera que en estricta aplicació de la legislació vigent, en queden set.

No obstant això, la institució segueix com si res i fan mans i mànigues per decidir si l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és constitucional o no, tot i que ha estat aprovat per majoria tant en el parlament autonòmic com a les Corts Generals de l’Estat. A més de moltes altres resolucions i dictàmens … Fa quatre anys que arrosseguen el mort i no hi ha manera de que l’enterrin. Ja fa pudor i encara el van remenant…

Un Tribunal Constitucional com aquest és constitucional? És constitucional el funcionament d’una institució que incompleix les normes legals que la regeixen?

I si analitzem una mica més en profunditat les coses encara fa més pudor el tema aquest: Vegem-ho:

El magistrat mort i els quatre caducats no han estat substituïts perquè el PP ha impedit el tràmit. Per què? Estant en minoria a les Corts, el partit de la dreta sap que la nova composició del Constitucional serà contrària als seus criteris ideològic-religiosos i interessos de partit. ¿Solució?, Que segueixin els que estan encara que això suposi posar al Constitucional en una delicada situació, ja que podria ser formalment acusat d’inconstitucional.

I si parlem d’un magistrat en particular (aquest de la foto), encara la porqueria es fa més evident. Si parlem de JORGE RODRÍGUEZ-ZAPATA (nascut a Montevideo (Uruguai) el1948) veurem que aquest senyor va ser ponent de la recusació de Pablo Pérez Tremps, plantejada pel PP i un dels 7 magistrats que va votar a favor d’estimar-la. Per "dignitat moral" s’hauria d’haver abstingut en la discussió sobre el recurs de l’Estatut i, en particular sobre la recusació de Pérez tremps. Però ja es veu que alguns de dignitat en tenen molt poca…

A Pérez Tremps se’l ha recusar per haver fet un informe sobre l’ Estatut de Catalunya per a la Generalitat. Doncs resulta que aquest "charrua" anomenat Rodríguez Zapata va fer també un informe sobre l’Estatut per a la Generalitat, ergo, hauria de ser recusat també, no?.

La diferència, i això és el que li fa mal de ventre al PP, és que Pérez Tremps va presentar un informe partidari de l’ Estatut y Rodríguez Zapata contrari al text. Si el PP tracta d’evitar la recusació de Rodríguez Zapata quedarà clar que par a ells el problema no era el fet en sí d’haver fet un un informe per a la Generalitat (motiu pel qual sí que se’l pot recusar), sinó que aquest informe era favorable a l’Estatut.

Quina barra, no?  I, a més es podria donar una altra paradoxa: que el senyor Rodríguez Zapata podia ser recusat per la mateixa persona que el va convidar a fer la conferència sobre l’ Estatut l’ any 2000 a la Fundació Pi i Sunyer (i que naturalment va cobrar els seus bons dinerons…). El lletrat que va elevar la demanda és Jaume Galofré, en aquell temps patró de la fundació i des del 7 de Gener de 2004 és el director del Gabinet Jurídic de la Generalitat, i com a tal, és l’encarregat d’elaborar i presentar iniciatives judicials com la recusació del seu conegut Jorge Rodríguez-Zapata.

 Immigració i els futurs, incerts, del català.

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

“Han abandonat la terra dels pares, deixant enrere certeses i familiaritats, i s’han traslladat a contrades de les quals, sovint, sabien ben poca cosa. Alguns han vingut moguts per la inquietud, per la feina, pel clima, fins i tot per l’amor; molts altres, però, han estat empesos per la injustícia i per la necessitat. Vénen tant del nord com del sud, d’orient com d’occident, sovint sols, il·lusionats i esporuguits alhora, sense carta de navegació ni destinació prefixada. Haurien pogut passar de llarg, i els hauríem perdut per sempre. Però han acabat vivint amb nosaltres, com a nous ciutadans del País Valencià, de les Illes, de Catalunya… I, com ells, n’arribaran molts més”. (Butlletí virtual del Cercle XXI: “Nos(i)altres: la llengua catalana i les noves  immigracions”

Era Sant Jordi, ara fa 7 anys. Cridaven l’atenció paraules penetrants com aquestes, rere d’un títol també suggeridor. És un repte, certament! Fa rumiar veure com podrem les contrades del Principat encaixar més d’1.500.000 de nouvinguts, i assolir la indispensable i justa conciliació d’un afirmatiu “nosaltres”, que sigui alhora un sí, decididament integrador, cap “aquests altres”.

És això justament el rostre cru del fenomen migratori; d’alguns ventres buits per la pobresa als seus llocs d’origen, cercant obrir-se al futur en altres verals, amb coratge i no menys il·lusió; de tot de mirades possesses potser per la ubiqua TV mostrant urbi et orbe miratges d’opulència en una freturosa societat de consum, de masses. Destinataris, part d’ells, d’expectatives frustrades en comprovar que esdevenen aquí escarràs d’aquelles feines que els autòctons no volem fer, estricta mà d’obra econòmica per al tren i vagons de la construcció, avui paralitzat, corglaçat quasi.

No és fàcil assolir el primum vivere, fer-se amb el pa, l’aigua i la sal diaris en un ordre en debat constant en termes de glocalització i mitja dotzena de crisis encadenades. Voilà el dilema, punyent, de la 1ª: desigualtat d’oportunitats, carestia d’aliments, FAM més estricta, més enllà de les dites 2ª: financera, 3ª: econòmica, 4ª: del totxo en països i economies no precisament emergents; d’una 5ª: crisi sistèmica al capdavall, a més de la 6ª: la de confiança que, conjuntades, han dut al nostre país industrialitzat a les actuals taxes del 20% d’atur, a índex sense parió de pobres, llars esquerdades -ferides de mort-, al bell llindar d’una societat anomenada de la informació, seguint compassos i vaivens de processos migratoris. Remeis? -És realment conscient l’espècie humana glocalitzada de l’extrema complexitat que estem generant? Podrem, gosarem posar-hi ordre? Què podem fer-hi des del cor de Catalunya, i des de les comarques veïnes?

* * *

Devem al poble romà d’invasors, juristes i pensadors l’expressiu i intercomunicatiu postea philosophare. Bany i intercanvi d’idees. Conversar-raonar-enraonar: beceroles, crosses elementals de la comunicació lingüística quan se’n comparteix necessitats, signes, símbols, valors, voluntats i cultura. L’amalgama plurilingüística i heterocultural és avui tot un nou repte, sigui l’ indret on sigui. I el panorama s’obre francament més favorable a la Catalunya central que a comarques metropolitanes. Serem, tanmateix, capaços de salvar els mots, amb la seva vitalitat, genuïnitat i pluralitat de matisos?

Raons mil hi ha per viure dies, dècades i segles en català; a condició de no estalviar dosis d’autoestima, i d’arremangar-nos la llengua i, ben esmolada amb la fresca d’un matí primaveral, donar-li el to, ritme i melodia escaients. Atents, però, car és més fàcil seduir i incorporar al·lòctons a l’ús del català que trencar hàbits de defecció lingüística arrelats d’esma en el temps. Estem els autòctons convençuts que tenim una llengua, cultura i història pròpies? Estan els mitjans de comunicació de masses a l’alçada de les necessitats de supervivència que té Catalunya? Són de debò pensats en català?

És cert que sentim com a nostra la llengua que vam aprendre en la dolçor dels llavis, a la falda de pares i avis. La més nostra no és, però, necessàriament l’apresa ni la llegada, ans la que adoptem com a pròpia allà on treballem, vivim, madurem i envellim i, sobretot, la que decidim transmetre. Són a les mans de cadascú, doncs, la torxa i el timó de la transmissió lingüística. Ningú més ho farà per mi ni per tu. Cal, a més, exigir al Govern de la Generalitat que hi posi el coll, amb menys gestos protocol·laris, i amb accions fefaentment decidides, si no volem beure oli. Bon cop de llengua, doncs!

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

És una mica llarg el text, però val la pena. Llegim altre cop Mossèn Josep Armengou en un fragment d’un text de fa anys però completament actual..

"L’home només és lliure quan se sent fort. I només se sent fort quan es troba formant part dels seus.

Per això el centro‐totalitarisme espanyol, a un català sempre li permetrà de dir jo, però ni li consentirà mai de dir nosaltres.

El totalitarisme espanyol ens permet de satisfer tants egoismes individuals com puguem, però ens prohibeix de tenir cap aspiració de signe col∙lectiu, cap desig de projectar‐nos en una comunitat que ens identifiqui. I àdhuc a tenir cap idea pròpia sobre la vida comunitària. Ells sols, els colonitzadors, són els amos del país. Et permetran de tenir cotxe, però ells et marcaran els itineraris i et taxaran el carburant.
Només el petit Estat nacional, fet a la mesura de l’home pot salvar aquest enfront del perill de massificació que comporta la superpoblació i la supercivilització. El dia que hauran desaparegut del món les petites Pàtries carnals, haurà desaparegut el tipus històric d’home que hem conegut fins ara. I no pas per donar entrada al superhome.

No podem parlar dels problemes de convivència internacional o a l’interior dels estats. Ni podem pensar en la solució del problema d’Espanya ni en l’endegament legítim de la unitat europea, sense admetre prèviament la distinció entre Nació i Estat. Nació, comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles, i Estat, entitat jurídico‐administrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressora, sobretot quan cada Nació no pot tenir el seu Estat propi.
Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un Estat foraster o plurinacional, té dret a organitzar‐se un Estat independent pel seu compte.

L’Estat no és mai la Pàtria. La Pàtria és la Nació. La Pàtria és la forma sentimental de la Nació, de la mateixa manera que, segons Prat de la Riba, la Nació és la forma intel∙lectual de la Pàtria. La Pàtria és la Nació sentida.
L’home no és fill de l’Estat, sinó de la Nació. La llengua, el folklore, l’alegria popular són producte de la nació. L’Estat no té esperit, és essencialment utilitari. Pot donar lleis, pot fundar centres d’ensenyament, però no pot crear una cultura ni des‐vetllar uns sentiments. La Nació és amable, l’Estat antipàtic. No hi ha dia de difunts més aclaparador que una celebració oficial, ni hi ha literatura més insuportable que la dels decrets i ordenances. L’única forma de fer l’Estat més amable, més humà, és que sigui nacional: cada Nació un Estat.

Aquesta és la fórmula ideal de la convivència internacional. I com que les veres nacionalitats són necessàriament petites, per evitar l’atomització cal establir el sistema confederal general, sense hegemonies ni colonialismes interiors. Si no és per aquest camí, ni arribarem mai a una vera unitat europea ni menys mundial.

Una forma o altra d’Estat és necessària, però la Nació és imprescindible. Per la Nació esdevenim homes amb drets de ciutadà, per l’Estat ens convertim en súbdits. L’home que ofega en si mateix el sentiment de Pàtria, de Nació, per substituir‐lo per la idea de l’Estat, deixa d’ésser fill del seu país, ciutadà de qualsevol ciutadania, per esdevenir un número, una fitxa, un autòmata, un “hijo del cuerpo”.

L’home naturalment té la seva Pàtria com naturalment té la seva mare. La mare engendra el fill, la Nació engendra l’home. La Pàtria, la nacionalitat, no poden ésser imposades a l’home per un decret de l’Estat, ni per les consignes d’un règim polític, de la mateixa manera que ningú no ve al món per una ordre del Butlletí Oficial. Els catalans tenim, des de fa molts segles, la nostra Pàtria, la nostra única Pàtria: Catalunya. Però, per dictat de l’Espanya oficial, ens és imposada una Pàtria nova, desconeguda i agressiva: en diuen Espanya.

L’Estat, necessari i tot, és, pel seu poder, l’enemic nat de l’home. La Nació, en canvi, és la que possibilita la realització de l’home.
La nacionalitat és aquell clima ambiental que converteix l’entitat individual home en una persona social i sociable, capaç de relacionar‐se i solidaritzar‐se amb els altres homes. La nacionalitat forneix la personalitat a l’home, el classifica i el qualifica, i el posa en relació amb la humanitat. La Nació crea l’ambient propici al desenvolupament de la personalitat, i en aquest ambient hom s’hi troba bé, hom s’hi adhereix sense violència. La Nació és la llar, l’escola, l’estadi i el santuari de l’home. Desnacionalitzar un home és deshumanitzar‐lo, és capar‐lo.

L’Estat, quan no és profundament democràtic, és sempre patrimoni d’uns quants; de castes, partit únic, grups de pressió econòmica, etc. La Nació és patrimoni de tots. I per a l’home humil és, moltes vegades, l’únic patrimoni. És el patrimoni del poble menut. Qui no té prou personalitat o prou mitjans de tot ordre per fer‐se una cultura, participa més que ningú i viu espiritualment de la cultura, de les idees i de l’ambient nacionals –cultura, idees i ambient que els estats opressors pretenen de suplantar, valent‐se sobretot dels poderosos mitjans de comunicació social, per una falsa cultura oficial, per unes idees prefabricades i per la creació d’un clima i d’un ambient artificials. Per això les classes populars i treballadores han estat arreu el suport de la Nació, i no solen sentir, com les classes burgeses, la temptació de desertar‐ne. Les classes poderoses són arreu –Rússia inclosa– el suport de l’Estat.

D’això en resulta que tota coacció antinacional és essencialment antidemocràtica, antisocial i antihumana. I en resulta també la contradicció en què cauen els indocumentats que tenen el nacionalisme per un prejudici burgès.

L’home no en té prou de poder satisfer totes les seves aspiracions individuals, tots els seus gustos, tots els seus egoismes. Quan li arriba la malaltia o la decrepitud veu com tota planificació d’àmbit personal és provisional i caduca. Aleshores necessita de sentir‐se inserit i continuat en una comunitat humana, entranyable, seva, no jurídicament, sinó afectivament. És la Nació."

"Nacionalisme català. Idees i pensaments de Mossèn Josep Armengou".

Analía, una néta de l’artista Tomàs Cacheiro, té una pàgina al Facebook que manté i cuida amb molt amor, recordant el seu avi.

Allà hi va publicant de mica en mica fotos de les seves obres i els seus amics hi podem deixar comentaris. És un luxe poder gaudir d’obres que per a molts eren desconegudes.

Cacheiro es dedicava més a la ceràmica però, com que era un artista, transformava tot allò que veia i que tenia a mà. Vivia vora un riu i del fang en feia ceràmiques. Dels troncs i fustes que el riu deixava a les vores ell en feia art com aquesta cadira que veiem a la foto.

Darrerament ha publicat fotos d’unes fustes que van servir per a fer les bases del pont que hi havia vora casa seva. Un any en que el riu baixava amb molta poca aigua les fustes van quedar a la superfície i Cacheiro se’n va enamorar i les va acabar de transformar en aquestes meravelles que veieu a les fotos. L’aigua havia fet una part de la feina i ell en va fer una altra…

  Ell mateix deia en una entrevista que com a turista ho hauria pogut fer el que feia perquè la seva obra requeria "temps, observació i paciència" i ell en tenia. I com que ell mateix reconeix que li agradava "lo sobrenatural", va ser capaç de construir móns fantàstics i encantats a partir del paisatge i dels elements primaris de l’univers com són l’aigua, la terra i el foc. I per això va acabar la seva vida vivint en una caseta vora el riu. Diu que la joventut d’avui viu en "estat d’aeroport". Jo diria que no només la joventut sinó que hi vivim tots en aquest estat…

Explica que ja des de nen, amb 11 o 12 anys se n’anava al riu tot sol i s’hi estava dos o tres dies. La seva mare ja intuïa el que ell volia i el deixava fer. Es quedava sol a les nits als bosquets de vora el riu mort de por; però aquelles pors li regalaven un món encantat que no trobava a la ciutat. Les ombres de la nit, la lluna, les guspires dels troncs al foc de nit, la soledat… I de dia, gaudia dels banys al riu, dels arenals, dels peixos, de la llibertat.

La fantasia neix de totes aquestes coses i quan hom es queda quiet en un lloc. Llavors ja neix la contemplació, la imaginació i la fantasia i la capacitat de transformació de la realitat que té l’artista. En aquesta mateixa entrevista diu que la seva obra parla del recolliment de la matèria, que és la "mater" de la seva obra. Ell mateix ho diu en un dels seus poemes:

"De las formas que formado
nunca sabré la verdad
Si soy yo el que las crea
o es el barro el que las da".

Als 16 anys va agafar una tuberculosi que el portà a un pas de la mort. Diu que aquella por que en un moment va sentir i la lenta recuperació jugant amb el fang vora una llacuna van fer-lo artista. Li agradava construir móns de fang. Després de la malaltia va fer una exposició de quadres, un d’ells amb el títol: "Mi pesadilla de tuberculoso" (un arc de triomf amb culleres, cullerots i forquilles plens d’insectes i dues avingudes de cases sense portes ni finestres) i una "Piedad" amb un Crist desfet, a la falda de la Verge. L’altra obra va ser "La Virgen de la madera" feta amb un tronc de "guayabo" que va tallar del riu Tacuarí, una fusta fresca, sensual i d’escorça molt fina. "Donava la impressió d’una certa humitat i tenia el tors d’una dona: les cames, el sexe, els pits ben nítids. Vaig tallar el troc a cop de ganivet i em va fer butllofes a les mans".

I no fou fins més endavant que va començar amb la ceràmica. Va ser cofundador de l’ Institut Normal de Treinta y Tres i allà hi donava classes d’ Història de l’ Art i va començar amb un taller per a poder conèixer l’ofici, barrejant i canviant textures i tonalitats, que són infinites.

I acaba l’ entrevista citant Carl Segan  que diu que el terrissaire és com l’astrònom: "som una petita partícula de pols en l’univers". Així hom guanya en humilitat: "s’ha d’indagar, s’ha d’elegir i s’ha d’arribar a les profunditats i descobrir que l’art no és una mercaderia".

Gran mestre i gran persona aquest Tomàs Cacheiro! I savi!

 http://www.facebook.com/tomascacheiro

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món

1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.

10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders
Manresa. Pla de Bages, 2010

S’han complert 30 anys de l’assassinat de de Monsenyor Romero a El Salvador. Aquell 24 de març de 1980 el món va poder comprovar la trista realitat i la bogeria que vivia aquest país. A El Salvador, l’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero va comprovar que la justícia, com les serps, només mossega als que van descalços. Ell va morir a trets, per denunciar que al seu país els descalços naixien ja condemnats per endavant, per delicte de naixement.

El resultat de les darreres eleccions a El Salvador, no és d’alguna manera un homenatge? Un homenatge a l’arquebisbe Romero i als milers que com ell van morir lluitant per una justícia justa en el regne de la injustícia?

De vegades acaben malament les històries de la Història, però la HISTÔRIA, no acaba. Quan diu adéu, diu fins després. Ella va fent camí amb el temps i va esclarint coses. La HISTÔRIA va posant les coses i les persones al seu lloc. La HISTÔRIA, encara que costi, quasi mai perdona i quasi sempre fa justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga va escriure -i va llegir davant de la seva tomba- el següent poema dedicat a Monsenyor Romero.

San Romero de América, pastor y mártir.

El ángel del Señor anunció en la víspera…

El corazón de El salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!

El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.

¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!

Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua Latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.

Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).

Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.

Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!

Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma aureola de sus mares,
en el dosel airado de los Andes alertos,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!

San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova". Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el "chapurriau".

Millor dit: jo sabia de l’existència del "chapurriau" però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán:  "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU"

Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga. Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.

I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Memories

Vay a fe unes memories,
de fa cincuenta y vuit añs
y de les costums d´Albelda
en los petits y en los grans.

Ancomensen pels petits,
de cuan yo anaba a l´ascuela
que a la hora acostumbrada,
tocabe una campaneta.

Acabat de llevantá,
Mincha sopes y crostó
d´aquell pa pastat a casa,
que ere d’alimen y bo.
(…)
Joaquín Carrera Quinquillá.
1979. Albelda.

Sort que no són analfabets!

Seguint amb les idees de Mossèn Josep Armengou sobre el nacionalisme a les que fèiem referència ahir, avui aportaré un text seu que ens reforça el nostre pensament, la nostra idea de que el nacionalisme ben entès no només no és excloent sinó que és integrador i fa projectar l’home cap a visions més globals partint de si mateix i de la seva pròpia realitat on viu. Una visió global de les coses no es pot tenir si abans no es té una visió aprofundida d’un mateix, del que li toca viure i del que li toca patir. El pi no traurà branques cap al cel si no està profundament arrelat en la seva pròpia terra. En una paraula, doncs: Mirarem millor cap a fora i abans mirem cap endins.

Mossèn Armengou ho diu de la següent manera:

"Servir el propi país és la manera més eficaç i més a l’abast de tothom de servir la humanitat.
El món es va fent petit, però per a ésser ciutadà del món encara cal ésser ciutadà de la “civitas” pròpia. Al món no existeix l’home, sinó els homes. No hi ha la huma‐nitat en abstracte, sinó que hi ha anglesos i alemanys, coreans i japonesos, espanyols i catalans. Per a ésser alguna cosa al món encara és necessari de sentir‐se immers en una comunitat humana delimitada i caracteritzada, cordial i a l’abast. Allò que en diem la pàtria, la nació, com a palanca de projecció vers la humanitat.
La nació és per a l’home una possessió indiscutible i inalienable, mentre que l’estat és, de si, indiferent i canviable. Un home pot canviar d’estat, o un estat pot canviar radicalment de forma, però un home no pot llevar‐se del damunt la pròpia nació, quan aquesta l’ha marcat amb la seva empremta inesborrable. Tampoc una nacionalitat no cessa ni canvia per reial decret, sinó que s’ha anat congriant, performant a través dels segles. Per a l’home, desnacionalitzar‐se és degenerar‐se.
Per salvar l’home de la despersonalització i de la massificació, hem de salvar per a ell un petit país fet a la seva mesura.
On és cohibida la nacionalitat, és cohibit l’home.
La nacionalitat constitueix una necessitat espiritual de l’home i, per això mateix, és per a ell un font de drets. L’home té dret a viure nacionalment, segons la seva pròpia nació ‐llengua, cultura, formes de vida i de pensament, tradicions‐, i aquest dret és anterior a tots els drets que sobre l’home pugui invocar l’Estat.
El primer servei que l’Estat ha de prestar a l’home, és d’assegurar‐li el dret a viure nacionalment. Dret que l’Estat espanyol ens nega als catalans en privar‐nos de viure en català.
Quan l’Estat no assegura aquest dret, o quan es constitueix en obstacle, com és el nostre cas, aquest estat ha perdut el dret d’existir per a aquella nacionalitat discriminada. La desaparició d’un tal Estat és la premissa indispensable per a tot alliberament humà, social, polític i cultural dels qui el pateixen.
La Pàtria som els homes. Cal crear‐nos una Pàtria on l’home del futur hi sigui possible".

Per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia ja hi tornarem sobre aquest mateix tema perquè s’ho val la pena.

Alguns pensen -i ho diuen sense embuts- que els nacionalismes són excloents. I jo dic que no pas necessàriament. És clar que n’hi pot haver, però són nacionalismes mal entesos, des del meu punt de vista. No ho és d’excloent el nacionalisme amb el que crec i amb el que voldria que fos el govern del meu país.

Mossèn Josep Armengou i Feliu (Berga 1910 – 1976), capellà, escriptor, músic, pensador i una figura reconeguda dins del món nacionalista, sempre deia que la justícia es basa en el respecte. Frases seves són: "Benvinguts els immigrants que vénen a treballar a Catalunya, però els que vénen a manar i administrar no els necessitem. Això ja ho sabem fer, i hem de fer-ho nosaltres".

Dit d’una altra manera: Els catalans no exclourem ningú, però tampoc volem ser exclosos. Els catalans no farem diferències, però tampoc volem que ens facin diferents i ens menystinguin. Nosaltres serem justos però volem que els demés ho siguin amb nosaltres.

"A Catalunya hi ha els catalans i els no catalans. El que no pot haver-hi són els altres catalans. Perquè de catalans només n’hi ha d’una mena: els catalans", segueix dient Mossèn Armengou". "L’home té dret a viure on pugui i on vulgui. Però el dret a ficar-se a casa d’un altre implica
l’obligació de respectar les formes de vida del país d’entrada. El contrari és un acte d’hostilitat i una traïció. Els drets dels naturals d’un país no són pas menys que els drets dels immigrants".

Totes aquestes coses caldria que les anéssim pensant ara que sembla renéixer a Catalunya un sentiment nacionalista, revifat sobretot pel menyspreu que ens tenen els diferents governs d’Espanya i per l’espoli continuat al que estem sotmesos. Ens sentim greument maltractats i sentim que la injustícia és fa massa present a Catalunya.

S’atansa una altra tongada de consultes per a la independència. Al meu poble n’hi haurà una el 25 d’ Abril. Sembla que continuen essent vistes amb mal d’ulls.  Jo em pregunto: No tindrem tan sols el dret a decidir? Haurem d’esperar que ens atorguin aquest dret o directament l’exercim i ja està? Doncs espero que el sapiguem exercir amb llibertat i maduresa.

Uruguai ja té nou president des de fa 15 dies. Vaig tenir curiositat per llegir el discurs del president Mujica per veure què deia i com ho deia. Les dues coses crec que eren molt interessants, venint de qui venien.

El discurs em va agradar, encara que ja sé que una cosa són les paraules i una altra són els fets. Però em va agradar, sobretot, per una cosa: va ser un discurs que era realista i mirava cap al futur.

Les dues coses son importants. Mujica és un home que toca de peus a terra i sap que no li serà fàcil governar. Però tothom coincideix que ha començat amb molt bon peu i és molt ben vist i considerat per tothom. En una paraula: s’ha guanyat un respecte que semblava que no li concedien.

I és un home que mira cap al futur. És clar que ell té un passat molt especial (guerriller que es va passar un munt d’anys a la presó) i el país també el té (cop d’estat militar que va dividir el país i va expulsar molts uruguaians cap a l’exterior). Però en el discurs deixa de banda aquest tema i diu clarament que el futur és de tots i l’han de construir entre tots. Em sembla que és el missatge més interessant que va donar.

I ara és l’hora de la feina i no de les paraules. Mujica haurà d’aconseguir tirar endavant reformes que va començar el seu antecessor també del Frente Amplio però que no va aconseguir dur a terme. Tabaré Vázquez va dur a terme tres reformes per al país que jo considero indiscutibles: la productiva, la distributiva i la social. Ara, al país n’hi falten dues més: la reforma de l’ Estat i la comunicativa. Si Mujica ho aconsegueix farà que Uruguai canviï de fesomia i sigui un país completament diferent del que era.

Tant de bo ho aconsegueixi. I un petit (de fet, potser no tant….) detall per acabar: Llegeixo en un diari la següent notícia:

MÚJICA PREDICA LA AUSTERIDAD DANDO EJEMPLO

El Mundo, 15/02/2010

El Presidente de Uruguay, José Mújica, ha decidido que el 87% de su salario vaya destinado a la construcción de viviendas populares. Mujica predica la austeridad dando ejemplo, ya que desde que asumió el poder ni ha cambiado de residencia ni de coche, ya que ha renunciado a la limusina oficial.

El que dèiem: Menys paraules i més fets com aquest!!!

Avui he rebut una grata notícia. M”han notificat que sóc finalista d’un concurs de relats curts sobre el "mate" "Mate en 100 Palabras".

Quan era a l’ Uruguai vaig prendre molt mate. M’hi vaig acostumar i m’agradava. Prendre mate no és només prendre una espècie de té calent típic d’una colla de països llatinoamericans, sinó que té un sentit més profund. El mate és sagrament i signe de tota una sèrie de coses. Prendre mate amb algú sempre té un sentit més profund . Ho explicava en un post d’aquest mateix blog fa uns mesos i que podeu rellegir, si voleu, clicant aquest enllaç

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/03/04/el-mate/

Heus ací la carta que m’han enviat:

Amigo:

Tu relato quedó entre los 5 finalistas de "El mate en 100 palabras". Invita a votar por tu texto en el blog www.cebate100palabras.blogspot.com o directamente en el perfil de la página Yerba Mate de Facebook.

Felicitaciones y un gran abrazo!

Miguel Fauré

administrador de la página matera

El 6 de julio de 2009 18:46, Jaume Pubill Gamisans <[email protected]>escribió:

Quiero unirme al concurso con un hecho verídico que me sucedió nada más llegar a Uruguay. Yo soy catalán.

Ahí va el relato.

HASTA QUE ESCUCHES UN RUIDITO…

Mirá que me habían avisado! Mirá que ya me había dado cuenta de que los uruguayos son un poco avivados y aprovechan todas las ocasiones… Pero ni así.

Era mi primer mate. Me leyeron el libro de instruccuiones: Se chupa, hasta que se escuche un ruídito. Me pongo la bombilla a la boca y empiezo a chupar…. Se ve que aquello estaría tapado porque no subía nada… Meta chupar! Hasta que me pongo el mate en la oreja y les digo…. "Yo no escucho ningún ruídito!" Gallego tenía que ser, gritaron a coro, riéndose y tomándome del pelo….

Pero les aseguro que aprendí rápido y tomé muchos mates luego.

Un abrazo grande

Jaume Pubill
http://blogs.avui.cat/jaumepubill/

CURRICULUM

MARIO BENEDETTI

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

A l’ Uruguai ho tenen molt clar:

"La sobirania radica essencialment en la Nació i la majoria ha de governar respectant els drets de tots".(Cabildo Abierto del 21 de setiembre de 1808, Oración de Abril de 1813).

Demà, 1er de març, un president d’esquerres imposarà la banda presidencial a un altre president d’esquerres. Tabaré Vázquez imposarà la banda a José Mujica. És un fet històric en la història del país perquè no s’havia donat mai. Però no és un fet que s’esdevingui per xiripa o per casualitat. Vol dir que l’esquerra ha fet les coses ben fetes i ha convençut una gran part dels votants.

Demà, un guerriller torturat en les fosques i humides cel·les de la dictadura militar uruguaiana (José Mujica) serà el nou President de la República Oriental de l’ Uruguai. Aquest minut històric en què s’esdevindrà aquest fet serà emocionant per a tots els que seguim creient en la democràcia perquè voldrà dir que les coses no han de ser indefinidament iguals i que poden canviar.

De fet, l’ Uruguai -un país que m’ estimo molt- ha anat canviant de mica en mica gràcies a tots. No només gràcies al govern d’esquerres sinó també gràcies a que la gent uruguaiana té un gran sentit de la democràcia i una especial sensibilitat amb el fet polític. Estic segur que molts amics meus, que llegiran aquestes paraules, no estaran gens d’acord amb mi. Però seguirem essent amics i seguirem discutint de política perquè -uns i altres- sabem que ningú té la raó complerta de les coses ni la veritat sencera. Tots tenim una mica de raó i tots tenim les nostres raons per defensar els nostres punts de vista. Això és el més bonic de la democràcia: el respecte mutu. I els uruguaians tenen aquest do tan seu i que, tant de bo, conservin per molts anys.

Des d’aquest humil blog vull felicitar a José "Pepe" Mujica, que essent president de la República, no té previst modificar gaire la seva manera de viure. Vol  viure en el mateix habitatge de sempre; una caseta-granja que no modificarà ni per fora ni per dins. La ja famosa "granja", una caseta en camp obert envoltada de cultius de flors i hortalisses, no tindrà murs, malles, tanques o filferros que l’aïllin de la resta del món. Com a molt, tindrà més presència policial per salvaguardar la seva seguretat.  "-No es pot posar portes al camp", remuga als seus amics el president electe.  Diu que "després d’estar tancat en un forat gairebé quinze anys de cap manera aixecaré tàpies. Veurem com se soluciona el tema de seguretat però amb cadenats, no". Aquest comentari li va fer Mujica a Luis Reyes, mestre d’obres, company de files, de militància -no d’armes- i constructor, amb el propi Mujica d’un dipòsit d’aigua que hi ha davant de la granja per "combatre la sequera". Amic entre els amics, la seva fe en "Pepe" és infinita: "És un revolucionari, com Jesucrist".

Jo crec en aquest home. Tant de bo no defraudi les esperances de tantes i tantes persones que confien en ell. Des d’aquí la meva felicitació al nou President d’ Uruguai! Endavant, PEPE!

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Eduardo Galeano és d’aquells escriptors que , amb poques paraules, saben contar una història per tal que arribi al cor. Un bon escriptor és aquell que sap explicar bé una història, sigui en prosa o en vers.

En els llibres de Galeano n’hi trobem un munt. Però avui us en vull transmetre una que és deliciosa i emocionant.  En poques paraules ens fa entendre què és una llar, una casa, una família, uns records.

Les coses tenen ànima. Les coses, els paisatges, els llocs, les olors, les llums i els sorolls. Les campanes, per exemple, ens diuen coses, s’ expressen, fan sentir.

Heus ací la història de Galeano:.

"Había sido albañil desde la infancia.

Cuando cumplió dieciocho años, el servicio militar lo obligó a interrumpir el oficio.

Lo destinaron a la artillería. En la práctica del tiro de cañón, debía disparar contra una casa vacía, en medio del campo. Le habían enseñado a tomar puntería, y todo lo demás; pero no pudo hacerlo. El había construido muchas casas, y no pudo hacerlo. A los gritos le repitieron la orden, pero no.

El quería decir que una casa tiene piernas, hundidas en la tierra, y tiene cara, ojos en las ventanas, boca en la puerta, y tiene en sus adentros el alma que le dejaron quienes la hicieron y la memoria que le dejaron quienes la vivieron. Eso quería decir, pero no lo dijo. Si hubiera dicho eso, lo hubieran fusilado por imbécil. Plantado en posición de firmes, se calló la boca; y fue a parar al calabozo.

En un fogón de las sierras argentinas, en rueda de amigos, Carlo Barbaresi cuenta esta historia de su padre. Ocurrió en Italia, en tiempos de Mussolini."

Eduardo Galeano.

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

Des del bloc Antaviana, s’ha iniciat un acte conjunt en homenatge a la figura de Salvador Espriu en motiu del 25è aniversari de la seva mort. Així que el dia 22 de febrer tots els blocaires que vulguin participar poden penjar un post sobre la figura de l’escriptor de Santa Coloma de Farners i enviar l’enllaç al correu  [email protected] o al mateix bloc citat.

Animeu-vos i uniu-vos-hi!

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

Tots els països han de mirar enrere si volen un futur millor. Cal mirar enrere per no caure en errors passats, veure el que hem fet bé o malament i, d’aquesta manera, projectar-se cap al futur.

Ho dic per la mateixa Catalunya, el meu país, però també ho dic en general. Tenim tendència a amagar les coses mal fetes però no hi guanyem res. Podem passar desapercebuts durant molts anys però, entretant, les coses es van covant, van madurant i algun dia exploten. Els crims de la nostra guerra "incivil", per exemple, que aquests dies tornen a aflorar als diaris; els crims del franquisme, que alguns han mirar d’ofegar, emmudir i fer que no surtin a la llum. Tot, tot plegat es va sabent i els historiadors van descobrint coses. Alguns -massa prudents  diuen que això és jugar amb foc. Però la veritat és que el foc purifica i certes purificacions són prou necessàries.

L’ Uruguai, per exemple, darrerament ha anat canviant. És un país que conec força bé i li conec una mica la història. Tot i les dificultats econòmiques que experimenta va sortint endavant gràcies a la presidència del socialista Tabaré vázquez, que ha desenvolupats alguns programes socials ben interessants per a lluitar contra la pobresa. A més, s’ha preocupat del destí dels aproximadament dos-cents seixanta presoners desapareguts de la dictadura civil i militar (1973-1985).  Aquesta forma de mirar enrere és de justícia que es faci per bé les famílies i pel bé del país. S’han pogut anar acumulant proves flagrants contra l’ex President Juan María Bordaberry, de 77 anys d’edat. Va ser elegit el 1971, i dos anys més tard clausurava el Congrés i suprimia totes les llibertats constitucionals, atorgant plens poders a l’exèrcit per tal de «restablir l’ordre». Raons: descontentament popular i l’amenaça de la guerrilla dels Tupamaros.

El 16 de novembre del 2006, el jutge Roberto Timbal dictava una ordre d’arrest contra Bordaberry i el Ministre d’afers exteriors d’aquella època, Juan Carlos Blanco, per l’assassinat dels parlamentaris Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez, així com dels militants tupamaros Rosario Barredo i William Whitelaw, els cossos dels quals van ser trobats el 18 de maig de 1976 en un cotxe abandonat a Buenos Aires, aclivellats per les bales (“Para el juicio de la historia”, Brecha, Montevideo, 20 d’octubre de 2006).  Han calgut tres dècades perquè la justícia hagi pogut iniciar diligències. L’esdeveniment és històric, segons escriu el periodista Edouard Bailby.

 
Per posar fi a la dictadura, els dos partits que es repartien el poder des de 1865 –el Partido Colorado (liberal), gairebé hegemònic, i el Partido Nacional (conservador)– havien signat la «Llei de caducitat de la vocació punitiva de l’Estat» amb els generals. Aquesta llei amnistiava els militars i els policies implicats en atemptats contra els drets humans. No comptaven, però, amb el creixement de les forces d’esquerres reunides al Frente Amplio. A partir de 1990, aquests guanyarien tres cops a l’ajuntament de Montevideo. Però el gran esdeveniment va arribar l’octubre de 2004: Tabaré Vázquez, candidat socialista del Frente, és escollit President de la República en primera volta amb un 50,4% dels vots. L’esquerra obtenia la majoria absoluta a la Cambra de representants i al Senat. Per primera vegada en la història del país, unes eleccions democràtiques apartaven del poder els dos partits tradicionals.

 
Des de la presa del càrrec de Tabaré Vázquez, l’1 de març de 2005, les veus que reclamaven la veritat del passat recent es van fer sentir. Hi ha investigacions obertes, declaracions de testimonis i exhumacions de restes en zones militars. A poc a poc les proves es multipliquen, s’han empresonat militars i ex policies. A molts els pesa l’ordre d’extradició, des de l’Argentina i Xile, sobre el cap.

”La recerca de la veritat no és una venjança, sinó el camí cap a la justícia”, subratlla el senador Alberto Couriel, persona influent del Frente Amplio. “Pel futur de la democràcia, és essencial que s’aclareixin totes les responsabilitats”.

Doncs això mateix és el que s’hauria d’anar fent arreu i aquí a l’ estat espanyol també perquè em dóna la sensació que no hem tancat prou bé les coses….

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l’Estat o d’Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d’or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n’hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se’n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l’Estat o d’Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l’Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d’Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d’Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l’hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l’espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

Diuen que ho va dir una vegada Miguel de Unamuno i la frase ha fet fortuna i s’ha anat repetint. Diuen que Don Miguel va dir: "A LOS CATALANES LES PIERDE LA ESTÉTICA".  Miguel de Unamuno era basc però de mentalitat castellana. Tenia un esperit castellà com el més castellà dels castellans. I ja és prou conegut per tothom que els castellans (i molts altres tampoc) no ens acaben d’entendre als catalans, amb les honroses i pertinents excepcions. Ben excepcionals, això sí!. Jo tinc molts bons amics castellans, he estat moltes vegades a Castella, he parlat moltes vegades amb ells de Catalunya, del català, dels nostres problemes, de la nostra manera de ser i de veure el món. La majoria de les vegades no ens hem entès. És clar que no generalitzo. També trobaríem molts catalans amb mentalitat castellana, sobretot degut als llargs anys d’educació franquista a les escoles que ha perviscut i perviu en molta gent.

Aquesta llarga introducció la faig perquè he rebut un correu d’un bon amic castellà on em diu que llegeix sovint el meu blog i que, segons ell, "parlo massa de nacionalisme", que tinc una visió de les coses massa catalana i que això no li agrada. M’ho diu de forma molt educada i, per tant, li he d’agrair el comentari. I des d’aquí li demano que segueixi llegint el blog i que segueixi comentant-lo, que amb molt de gust podrem discutir la jugada, encara que mai ens arribem a entendre.

Després d’anys i panys que existeix "el problema catalán" jo ja m’he rendit en això de donar explicacions i d’esperar que un dia ens entenguin. De tant en tant en trobes algun que ens entén, però n’hi han pocs. I quan en trobes algun jo me n’alegro profundament i penso que no devem ser tan rars, tan estranys i tant perillosos… I un d’aquests que sembla que ens entén una mica és Francisco Umbral. Una vegada vaig llegir una columna seva ( i que vaig guardar) en la que descrivia la fascinació que li va produir una jornada de Sant Jordi a Barcelona. Deia Umbral: " Queda uno bañado en azules intelectuales del Mediterráneo, en el impresionismo ilustrado y vivo de las Ramblas, en el clima del catalán hablado, y comprendo que todo eso era lo que le molestaba a Unamuno, lo que él rechazaba. Había optado por la Castilla terruñera y le parecía pecado mortal esa educada orgía de europeísmo que recibe al forastero en Barcelona el día de la Rosa y cualquier otro día".

Segueix dient Umbral: "En Castilla todo es conflicto entre el hombre y el tiempo. En Cataluña todo es armonía entre el tiempo y el hombre. En estos días nos ha rozado el ala de lo catalán y piensa uno que es la fecha de devolverle su desdichada frase casi un exabrupto al maestro salmantino. Para un castellano, aunque sea de adopción, esta manera mediterránea y cosmopolita de vivir tiene, sí, algo de pecado mortal, porque nos han educado en la disciplina de que lo intelectual ha de ser árido y lo espiritual ha de ser místico".

Jo crec que, en el fons de tot plegat i a fi de comptes, el que hi ha és una visió distinta de les coses, de la realitat, del món i de l’existència en si mateixa. Potser tot plegat soni molt filosòfic. Però no ho és. És simplement el fet que les coses es veuen diferents segons l’angle d’on es miren. Vull dir amb això que potser nosaltres haurem de fer l’esforç de mirar des del seu angle. Però, si us plau, vosaltres castellans procureu mirar les coses també des del nostre. Potser Francisco Umbral us hi pot ajudar.

Per fi els lleidatans hem estrenat aeroport. Ahir va sortir el primer vol cap a París a les 14:10 i el segon cap a Palma de Mallorca ales 18:25.  I això és tot. Una mica pobre tot plegat, no trobeu?

Diuen que a partir de l’ abril s’ hi afegiran destins. Parlen de Milà i Frankfurt. Esperem-ho i esperem que qualli tot plegat i la gent de les terres de ponent puguem viatjat a més destins sense haver d’anar a Barcelona. I tant de bo sigui una porta oberta al turisme, sobretot al de muntanya. Per això caldrà fer millors carreteres. De moment, la muntanya encara queda molt mal comunicada i el nostre bonic Pirineu seguirà rebent els turistes amb cotxe i autocar com fins ara.

De totes maneres és una esperança. Si voleu que us sigui sincer, a mi em sembla una molt petita esperança perquè temo que a aquest aeroport li costarà arrencar. Tant de bo m’equivoqui i ben aviat les notícies siguin ben bones.

Una altra cosa que s’ha dit és que pot ser una porta per exportar fruita cap a mercats estrangers. Jo he escoltat opinions diverses en aquest sentit. Algunes que considero prou assenyades diuen que el transport de mercaderies per avió surt molt car i que, de moment, no té futur si no és amb avions molt grossos, cosa que aquí no està prevista. No ho sé…

De totes maneres, felicitats. A veure si preparo algun viatge a París que fa molts anys que no hi vaig…

Castellnou de Seana -a la comarca del Pla d’ Urgell- és el meu poble. Ahir, festa de Sant Blai, va celebrar la Festa Major, que s’allargarà fins al cap de setmana.

Vull destacar dues característiques de la Festa Major de Castellnou:

En primer lloc, que mai hi falten les orelletes per a tot el poble i per als visitants. Aquest any he llegit que se n’han fet 600, que es van repartir després de la missa com ja és tradicional.

Les orelletes són un dolç de pasta plana, fina i rodona, fregit i ensucrat. Segons ens explica la Viquipèdia, és idèntic a les orellanes balears, les bunyetes nord-catalanes i els crespells d’Argelers (a Menorca i Mallorca, aquest nom designa uns pastissets o galetes amb forma de flor: vegeu crespell), el crespeth a la Vall d’Aran, les aurelhetas occitanes o lesorejuelas, un dolç de Castella.

Al Pla d’Urgell se’n fan generalment durant les diferents Festes Majors d’hivern. Els ingredients principals són: els ous, la farina, el llevat, l’anís, el moscatell, la matafaluga i l’oli d’oliva.

I en segon lloc, l’altra cosa que ja s’ha fet tradicional i que ja l’any passat vaig destacar-ne la importància: la presentació del 20è volum de la col·lecció Estudis Castellnouencs que es farà diumenge vinent. Aquest any ha fet el llibre la Ramona Sanfeliu, mestra filla del poble, amb el títol “Passejant pel meu poble”.

I cal destacar-ne la importància perquè és un poble molt petit que ha estat capaç de fer un llibre cada any -i ja són 20-; perquè tots els escriptors són fills del poble i perquè són interessants i necessaris, ja que recullen la història, els fets i les tradicions nostres.

Per tant, des d’aquí vull felicitar-los a tots per la feina que fan i per l’esforça que hi posen tots plegats a fer-la ben feta.

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

Heu vist la pel·lícula "Invictus"? Heu llegit la novel·la "El factor humà"? No us podeu perdre cap de les dues coses. El film tracta sobre la figura de Nelson Mandela i està basada en aquesta novel·la. A part d’evidenciar la grandesa de la talla humana i política de Mandela, a mi m’ha desvetllat la comparació amb Pepe Mujica, el proper president de l’ Uruguai. No sé si és prou justa aquesta comparació o si és exagerada. Tant de bo d’aquí uns anys es pugui fer. Segurament que en aquests moment no és prou justa perquè, des del punt de vista polític, Mandela ja ho ha fet tot i ja ha passat a la histèria i Mujica encara ho ha de fer. Però hi ha un aspecte humà -comú als dos- que sí que té un punt de comparació i és el que vull fer notar.

Mandela diu en un moment del film: "Dono gràcies a Déu per la meva ànima invicta. Sóc l’amo del meu destí. Sóc el capità de la meva ànima". I un altre personatge diu: "Com pot un home que ha estat tancat quasi 30 anys en una diminuta presó pot perdonar qui l’hi va ficar, quan surt en llibertat?".

Mujica va dir només sortir de la presó: "Només una actitud democràtica permetrà una maduració política massiva d’aquesta immensa potencialitat. Cal ser democràtics, tremendament democràtics. És l’hora de tenir clar que davant el dilema centralisme o democràcia, cal inclinar-se per més democràcia ".

El Pepe Mujica, el 16 de març de 1985, dos dies després d’haver estat alliberat després de més de 12 anys de dur captiveri, va ser designat pels líders del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros -rapats al zero i rostres curtits pels àrids calabossos i els humits pous de la presó per on havien desfilat en condició d’ostatges de la dictadura (1973-1985) – per a fer un discurs en un acte al club Platense. El grup de "vells", com es coneixia als líders tupamaros que van sobreviure primer a la guerra, després a la tortura i finalment a la presó, van designar per a pronunciar aquell discurs, en un moment històric tan delicat, a José Mujica. Casualitat?, es pregunta el periodista Gabriel Pereyra en un article de fa uns mesos. Jo diria que no i jo diria que sabien ben bé el que feien.

Mujica es va plantar aquell dia davant d’un públic bàsicament juvenil i, davant d’un cartell que deia "som un poble que camina cap a l’alliberament nacional", va improvisar un llarg discurs, amb un estil no gaire diferent del que se li coneixeria després, quan s’ha transformat en aquests darrers mesos en un fenomen polític i comunicador. Cóm ha estat possible que en un país on la democràcia, la pau i la mitjania són religió, hagi pogut guanyar un home que va assumir la més radical i violenta de la posicions polítiques en un determinat moment de la seva vida?.

Doncs aquí hi ha la resposta, segons el meu parer, i és on podem comparar els dos homes. Darrere de les respectives històries personals de lluites per ideals, d’empresonaments i de sofriment, s’hi troba una història d’estratègia política, de transició fonamentada en la reconciliació, de creació d’una nova consciència nacional damunt de bases noves. Com diu l’escriptor Vicenç Villatoro avui mateix en el diari AVUI, "el film esdevé una faula eterna i emocionant sobre el perdó. Sobre la força del perdó". Sobre el perdó i la reconciliació s’hi pot construir qualsevol cosa, que sempre aguantarà ferma, cosa que no passarà mai si es construeix sobre el ressentiment. A Sud-Àfrica, a l’ Uruguai o al Congo.

Aquí hi ha el quid de la qüestió i és per això que els uruguaians han donat el seu vot de confiança a aquest home. Pepe, no els defraudis!

Un amic català em demana que li expliqui per quin motiu tinc tanta esperança en el nou govern d’Uruguai i, en concret, amb Pepe Mujica. Faré un resum del seu perfil i de la història dels darrers anys del país que fa un periodista uruguaià que es diu Hugo Machín. Pot ajudar a entendre una mica millor les coses i podrem entendre millor qui és i com és el futur president.

José Mujica (74 anys), és un dels dirigents tupamaros que el 1963, comandats per Raúl Sendic (1925 – 1989), van iniciar la guerrilla urbana que aspirava a prendre el poder quan governava l’Uruguai un dels dos partits tradicionals (el Partit Nacional)  i l’esquerra no superava el 10 per cent de l’electorat.

Mujica, decebut de la política, va abandonar 47 anys enrere el Partit Nacional, on havia estat secretari d’un ministre, i va contribuir a fundar el Moviment d’Alliberament Nacional (Tupamaros), una organització integrada per ex militants del Partit Socialista, estudiants universitaris fortament influenciats per sacerdots catòlics i anarquistes partidaris de l’acció directa.

En el context de la Guerra Freda en que Amèrica Llatina va patir reiterades intervencions nord-americanes, alliçonats per la revolució cubana i recolzats per Fidel Castro, els tupamaros uruguaians van reeditar el fenomen guerriller sorgit a la veïna República Argentina. Les encara avui anomenades per Mujica expropiacions a bancs i empreses, van reportar a la guerrilla la suma equivalent a més de tres milions de dòlars actuals.

A partir de la consigna "tanto peor, tanto mejor", que suposava una exacerbació de les contradiccions socials amb l’objectiu de generar consciència en sectors de la ciutadania, els tupamaros protagonitzar homicidis, segrestos i atemptats que van contribuir a generar un clima de polarització que va facilitar la intervenció de sectors ultra reaccionaris amb la consegüent dialèctica d’acció i reacció.

El 1972, convocades pels partits tradicionals, les forces armades uruguaianes, sota règim d’ "estat de guerra intern", en sis mesos derroten els tupamaros. Com a  saldo dels enfrontaments va haver diversos morts en ambdós bàndols i la guerrilla va patir gran quantitat de baixes. La direcció tupamara i centenars de guerrillers van ser empresonats i jutjats en el fur de la justícia militar, rebent condemnes que sumaven desenes d’anys. Després del cop d’estat de Juan María Bordaberry, el 27 de juny de 1973, que va instaurar una dictadura de 12 anys, i de patir infrahumanes condicions de reclusió, els dirigents tupamaros, igual que milers de presos polítics empresonats per ser opositors a la dictadura, van ser amnistiats pel govern del Partit Colorado, encapçalat per Julio María Sanguinetti, iniciat el març de 1985.

Durant la següent dècada els tupamaros no renunciaren a tornar a prendre les armes si, segons ell, la "democràcia burgesa", ho hagués exigit, segons ha quedat documentat per estudiosos del tema. Sense perjudici d’això, el Frente Amplio, força d’esquerra que governa a la capital Montevideo des de fa dues dècades, convertit en el major partit polític uruguaià, el 1989 vota l’ingrés dels tupamaros al FA.

El 1994 Mujica és elegit diputat i ha resumit els seus gairebé quinze anys com a legislador i ministre de Ramaderia amb el seu llenguatge que permanentment apel.la al lunfardo: "Aquesta ‘changa’ (treball informal i ocasional) de legislador cal agafar-se-la per a ‘laburar’, (treballar) aquí està la qüestió ".

Mujica va desenvolupar una campanya electoral sui generis. Va agafar la bicicleta i amb el seva dona -una altra connotada ex guerrillera i senadora- recorria barris populars, acompanyat de nombrosíssims partidaris, tots ells en bicicleta. De vegades pujava als òmnibus com "home-sandvitx", per difondre les seves "dues o tres idees" que "repetia una i altra vegada com feien les mestres".

Coneixedor de les trampes politiqueres i conscient del rebuig que generen en la ciutadania, sobretot en la de menor educació, conrea una semi crítica al sistema polític – "Malauradament hi ha molt de discurs i poc ‘laburo’" – o amb qüestionaments que el fan assemblar a un polític d’oposició al seu propi partit, el Front Ampli en el govern des de 2005.

Ha realitzat també valoracions populistes com la seva admiració per una tribu africada – els Kung San-"perquè els tipus treballen dues hores per viure i la resta ho passen de diversió i xafarderia", o la seva "ràbia als bancs per com se li emporten els diners a la gent, tot això em sembla ‘joda’ ".

Però es va beneficiar del percentatge d’acceptació (61%), amb la que culmina el seu període l’actual president Tabaré Vázquez, que es va negar a la reelecció amb que li van temptar.

El president Vázquez durant la seva gestió va mantenir certa distància respecte a la política exterior del president de Veneçuela, Hugo Chávez. Mujica en el seu discurs, per moments contradictori, i en determinades actituds, ha demostrat major sintonia amb Chávez, que li ha demostrat la seva preferència respecte a Vázquez. Però també el flamant president electe dispensa elogis al president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva o conceptes sobre Cuba, consignades al matí "El País" de Montevideo: "Cau a trossos. Cau de vellesa. ¿Has vist la premsa a Cuba? No es pot llegir. No es pot llegir d’avorrida que és ".

A Francisco Luzón, conseller director general per a Amèrica Llatina del Banc Santander, Mujica va impressionar "com un líder del Primer Món", va relatar Jorge Jourdan, gerent general de la filial uruguaiana del Santander, després d’una entrevista a Montevideo entre Luzón i Mujica realitzada al maig.

"Tal com ara et dic una cosa,després te’n dic una altra", és un lloc comú en la parla popular uruguaiana. Fa referència a que la vida no ofereix exclusivament una via per solucionar problemes però també com a expressió d’ambigüitat. Mujica va quedar identificat amb aquesta expressió, que no és la més recomanable per a un polític.

El que és inqüestionable és la forma de vida de l’ex guerriller tupamaro. En una austera granja suburbana conrea flors per a la venda al detall, l’acompanya en les seves gires polítiques Manuela, una gosseta de tres potes, no usa corbata, i prescindeix absolutament de qualsevol tipus de polidesa, al punt d’aparèixer davant les càmeres de televisió sense la seva pròtesi dental. Aquesta imatge és garantia d’honestedat per a bona part del seu electorat, però molt pocs volen viure com "el Pepe".

Una de les notes més inexplicables per a la lògica política uruguaiana, la va aportar un acèrrim enemic dels votants de Mujica: el llavors president George W. Bush. Durant la seva visita a l’Uruguai el març de 2007, mentre esperaven que el "asado criollo" estigués a punt en les grans graelles de la casa presidencial de Anchorena, el president dels Estats Units amablement va agafar pel Mujica i tots dos es van internar en bosquet, en un diàleg del qual l’ex guerriller va retornar "amb els ulls plens de llàgrimes", segons testimonis.

Mujica en el seu primer discurs després de conèixer el seu triomf a les urnes va exterioritzar la seva intenció de tenir en compte a la principal força opositora, el Partit Nacional, per la seva futura administració, el que ha impressionat positivament a analistes i dirigents polítics. El primer de març jurarà respectar la mateixa constitució contra la qual es va aixecar en armes 47 anys enrere. El jurament li prendrà la seva dona, la senadora Lucía Topolansky, també com ell ex tupamara que va romandre a la presó durant 13 anys i va encapçalar la llista més votada a l’octubre,
per la qual cosa presideix el poder legislatiu fins que assumeixi al març, com a vicepresident, l’ex ministre d’Economia del govern sortint, Danilo Astori.

Avui vull tornar a parlar de Cacheiro. La seva néta Ana Lía Mesa Cacheiro m’ha fet arribar un llibret que van editar ja fa uns anys i que jo no coneixia. En aquest llibret titulat  "RIO.MONTE.BARRO" Tomás Cacheiro fa una presentació de si mateix. Com sempre, -com a home modest que era-, fa una presentació de si mateix massa modesta. Cacheiro era molt més del que diu d’ell mateix.

"Nací en el año 21. Viví en la ciudad de Treinta y Tres. Ingresé en la docencia en el año 1942 (por concurso). Dicté clases de Dibujo e Historia del Arte en Enseñanza Secundaria y en el Instituto Normal.

Autodidacta. Con mucho entusiasmo y poco talento, hice lo que pude por la enseñanza, el erte, la política y el gremialismo.

Instalado el gobierno de facto se me impide ejercer la docencia y "toda actividad pública". En atención a tales circunstancias y en busca de una geografía libre de polución, me fui a vivir a las costas del río Cebollatí. Y su consecuencia, además de otros valores que me reveló el entorno del río, y que mucho aprecié es la cerámica que usted ve aquí".

El libre consisteix en dibuixos i esbossos de la seva obra i poesies que acompanyen. Són poesies senzilles, tendres, evocadores d’un paisatge i d’una obra que es va construint dia a dia.

La dictadura va voler evitar un mestre i va crear un artista. No va poder exercir més de mestre a les escoles però va començar un mestratge en el món de la ceràmica. I "Averías", el petit poblat al costat del riu Cebollatí, al nord-est de l’ Uruguai, va començar a ser una espècie de santuari on la gent hi peregrinava per poder veure, conversar i gaudir de la presència amiga i sempre disposada per atendre de Cacheiro.

Allà va continuar el seu mestratge. M’agradaria que alguns deixebles seus expliquessin de primera mà com eren les seves classes. Jo només ho he pogut escoltar de la seva boca. Però tots coincidien: les seves classes eren magistrals. No passava mai llista i no hi faltava ningú. Més encara: si podien, assistien a les seves classes alumnes d’altres cursos simplement per curiositat i gaudi intel·lectual. Perquè parlar i -sobretot- escoltar Cacheiro era un gaudi, uns moments de cel aquí a la terra, sobretot si això es podia fer allà vora el riu, al seu taller, sota un arbre prenent "mate" o amb un bon "asado" i un bon vi…

Perdoneu, però era un amic a qui a quest llibret m’ha fet reviure i m’ha retornat mil records. Gracias Ana Lía!

Acabo de rebre un llibre de Tomás Cacheiro amb el títol  "RÏO.MONTE.BARRO"

És un llibre senzill, il·lustrat amb dibuixos del mateix Cacheiro. Són petits poemes inspirats en la seva mateixa obra. Ell diu que és un referent al seu lloc i a la seva feina. Us en deixo un tast.

SABER…

Con muy poco el alfarero

pasa su vida existiendo,

con el barro y con las manos

va sus días removiendo.

Sabe poco el alfarero

más sabe que su saber,

lo que no compra el dinero

le da bien para tener.

Ese poco que bien sabe

le da calma verdadera,

los que más saben, quien sabe,

si su paz es duradera.

En el mundo de los sabios

el saber ocupa lugar

porque los que mucho saben

pueden hacernos naufragar.

Saber mucho, o saber poco,

no es el problema en cuestión,

es saber si lo sabido

le da a la vida razón.

Acabo d’escoltar per la ràdio que continuen havent-hi rèpliques del terratrèmol a Haití. El que fou un paradís natural s’ha anat convertint en un infern insuportable. Un infern humà i social en un paradís natural.

Estats Units va envair Haití el 1915 i va governar el país fins 1934. Es va retirar quan va aconseguir els seus dos objectius: cobrar els deutes del City Bank i derogar l’article constitucional que prohibia vendre plantacions als estrangers.  Van marxar dient: "Aquest és un poble inferior, incapaç de governar-se per si mateix i conservar la civilització que van deixar els francesos".

Haití havia estat la perla de la corona, la colònia més rica de França: una gran plantació de sucre, amb mà d’obra esclava.  Montesquieu ho havia explicat sense pèls a la llengua: "El sucre seria massa car si no treballessin els esclaus en la seva producció. Aquests esclaus són negres des dels peus fins al cap i tenen el nas tan aixafat que és gairebé impossible tenir-los llàstima. Resulta impensable que Déu, que és un ésser molt savi, hagi posat una ànima, i sobretot una ànima bona, en un cos completament negre ".

En aquell temps ho justificaven tot. Si calia apel·lar a les lleis, a Déu o al que fos, s´hi apel·lava sense cap mena de rubor. "La pela és la pela" diríem els catalans. Han passat els anys i seguim justificant-ho tot quasi bé amb els mateixos arguments. No tant directes; no tan rudes i més sofisticats. Però en el fons fem el mateix, nosaltres, els europeus rics amb els immigrants que venen a guanyar-se la vida. Quan els necessitem, són benvinguts. Quan no, ens molesten massa i millor que marxin, com més aviat millor i com més lluny millor.

Sabem que l’empobriment no sempre és causa de les mateixes societats pobres i que la major part de les vegades és degut a les circumstàncies que van donar-se en un cert període històric en que els imperis van deixar abandonada la gent després d’haver-ne tret tot el suc que van poder. Però d’això ens en recordem poc i alguns continuen justificant-se i dient que els esclaus no es distingien per la seva voluntat de treball. Els negres han de ser esclaus per naturalesa i ganduls també per naturalesa, i la natura, còmplice de l’ordre social, és obra de Déu: l’esclau ha de servir l’amo i l’amo ha de castigar l’esclau, que no mostra el menor entusiasme a l’hora de complir amb el designi diví.  Seguim tenint el fuet a la mà actualment a les nostres societats riques tal com el tenien els esclavistes.

Karl von Linné, contemporani de Montesquieu, havia retratat al negre amb precisió científica: "Vagabund, mandrós, negligent, indolent i de costums dissoluts". Més generosament, un altre contemporani, David Hume, havia comprovat que el negre "pot desenvolupar certes habilitats humanes, com el lloro que parla algunes paraules".

Jo he escoltat paraules semblants no fa pas massa dies…

Explica el bisbe Pere Casaldàliga que una de les preguntes que més li fan en els seus viatges a l’ Amèrica Central és la següent:

"Monsenyor, on és el Déu dels pobres?". Diu que sempre respon:- Amb els pobres!
Reconeix, però, que més que una resposta, aquesta resposta és més aviat una nova pregunta:
– Com es demostra que Déu està amb els pobres? Com es pot veure el rostre i el cor de Déu al mig d’aquestes situacions inhumanes, sota la fèrula de la injustícia i l’opressió, en la desolació de la misèria?

Jo diria que aquesta és la gran pregunta que ens fem tots plegats (creients i no creients) aquests dies d’immens desastre a Haití i en altres situacions similars. Als més pobres sempre els toca els rebre. O, si voleu, és a qui toca més el rebre. El bisbe Pere, intenta donar la seva resposta personal a l’eterna pregunta del dolor i la mort del més innocent.

La vida dels pobres – allà, aquí, a Centreamèrica molt concretament- no és de dia, és de nit, "nit fosca". Menys poètica i menys mística que la nit fosca de Joan de la Creu … Aquells, aquests pobres, tenen tots els motius humans per revoltar-se contra el Déu vida-amor-alliberament. La seva esperança -aquesta sí, "contra tota esperança" – justifica àmpliament la sorpresa que Péguy posa a la boca de Déu pel que fa a la "més petita" de les tres virtuts teologals: la incomprensible esperança dels humans.

En tot el Tercer Món, però molt específicament a l’Amèrica Central, que és un Tercer Món de creients cristians, oprimits per altres cristians, la temptació de la blasfèmia podria ser decididament normal, ateses les situacions en que el Poble centreamericà viu o malviu i mor. Perquè tot hi conflueix per dubtar, per revoltar-se contra tot i contra tots, per negar la vida mateixa. Des de la naturalesa -amb els seus volcans i terratrèmols i sismes submarins- fins al poder civil o religiós, potser.

Els successius governs es venen, lacais dels imperis sempre, i les institucions – fins i tot les anomenades democràtiques- no funcionen quan es tracta dels drets dels pobres. L’atur arriba a un 60 per cent, almenys, de la població centreamericana. És la regió amb més índex de migració a tot el continent. Li han fallat les revolucions o les seves transformacions estructurals han estat castrades -en la reforma agrària, en la salut, en l’educació, a l’habitatge, a la participació popular efectiva-i alguns líders revolucionaris no han estat dignes del seu passat heroic ni d’ les esperances que hi va dipositar el seu Poble.

Per a Amèrica Central, sobretot, "pati del darrere" de l’imperi capitalista, la caiguda de la utopia socialista ha estat l’entrada cega en una nova nit, mentre per als pocs de sempre una altra vegada es fa realitat la nova reptant utopia del Capital i el Mercat divins, senyors definitius d’una història humana (!) que ja ha arribat al seu "no hi va més".

Qui podria sustentar millor l’esperança d’aquests pobles -cristians, he dit- seria evidentment la pròpia Església de Jesús. Però en certs països centreamericans aquesta església, en la seva oficialitat, en les seves estructures o en la rutina dels seus religiosos o dels seus fidels més rics, amb massa freqüència ha estat, o és, una nova pedra d’ ensopegada per a l’esperança dels Pobres. Amb la qual cosa, la nit de la societat -la seva Economia de fam, la seva Política de marginació i / o repressió- s’ha estès també sobre l’Església. "En el món – en la societat humana-, podria explicitar millor Jesús, passareu moltes dificultats, i en l’Església-que hauria de ser la meva comunitat fraterna-els passareu també". (¿Afegiria Jesús, conseqüent sempre Ell, "però no tingueu por, que jo he vençut el món i" aquesta "Església"?).

No estic acusant a ningú. O m’estic acusant a mi mateix igualment, en tot cas. Perquè aquesta insensibilitat o la connivència eclesiàstica davant la misèria, la marginació i la injustícia institucionalitzada fàcilment es tornen hàbit en nosaltres, que ni som Pobres ni estem molt a prop, i diàriament, dels Pobres, ni tenim l’humil coratge martirial d’enfrontar a els rics i als poderosos i als injustos d’aquest món. La pregunta "On és el Déu dels pobres?", Hauria de desdoblar-se en aquesta altra: "On és l’església del Déu dels pobres, si aquest és el Déu de Jesús?"

La qual cosa no disculpa a la societat -considereu cristiana o no- ni justifica la iniquitat de governs, exèrcits i oligarquies, més o menys genocides. Sé molt bé que aquesta "nit fosca" no és d’avui. Des de Job a Guamán Poma o des de Camus a César Vallejo, Déu ve sent emplaçat, amb diferents tons, a respondre per el dolor dels innocents i per la desolada nit dels pobres. I aquesta sí que va ser "l’última temptació de Crist": "Déu meu, Déu meu, per què ens has abandonat?" Ell la va viure i la va morir, com una nit fosca personal i com la nit fosca de tots els seus germans i germanes pobres de tots els temps. Però Ell -i aquí hi ha la resposta definitiva per a la nostra fe cristiana- també la va "ressuscitar", superant amb la seva victòria sobre la injustícia i sobre la mort.

Sense que això impedeixi que continuï sent "nit fosca" la vida dels Pobres. Sense que això justifiqui ni la seva esperança ni la bona consciència dels que no som Pobres. Sense que això ens dispensi -ni als Pobres ni als seus aliats- de la pregària d’agonia o de la rebel.lia solidària o de la lluita política o de l’organització popular.

Només vivint la nit fosca dels Pobres es pot viure el Dia de Déu. Les estrelles només es veuen de nit …

Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Terretrèmol d’ Haití,Pobresa,Mort

  Els que em llegiu, ja sabeu que segueixo molt d’ a prop les coses que passen a l’Uruguai, la meva segona pàtria després de Catalunya. I sabeu també que tinc una especial debilitat i una gran esperança posada en el nou president, del qual seguiré parlant-ne de tant en tant.

La investidura del proper president de l’Uruguai, Pepe Mujica, és prevista per l’1 de març pròxim i serà diferent de totes les que hi ha hagut fins ara. Vol fer una cerimònia senzilla , diferent i original. Tal com és ell, ni més ni menys. A mi em sembla que és un signe de que comencem bé.

Durant els anys de govern del Frente Amplio s’han fet les coses bé. Només cal veure que Tabaré Vàzquez deixa el poder amb un 80% de popularitat i que no es torna a presentar perquè no pot. Si no, hauria tornat a guanyar. El que digui el contrari, menteix. I la prova és que que la població ha tornat a votar altre cop el Frente àmpliament.

Mujica planeja una investidura a l’aire lliure i sense desfilada militar. Diu que la seva investidura serà al mig de la Plaça Independència, "en una estrada no molt alta, per no marejar-se, a sota de l’estàtua d’Artigas, el pròcer de la pàtria. Curiosament serà la dona de Mujica, Lucía Topolansky, -també del Frente Amplio-, qui li prendrà jurament per ser la senadora més votada en les últimes eleccions.

La investidura del proper president de l’Uruguai, José Mujica, diu que serà pagada per "amics i no comptarà amb desfilada militar, encara que sí amb actuacions musicals. "Me les enginyaré perquè tot això no ho pagui l’Estat. Ho han de ‘bancar’ (assumir) els meus amics", va afirmar al setmanari "Búsqueda" el futur governant, de 74 anys, en aparent al.lusió a grups afins al seu partit i als militants d’esquerra.

"Després del discurs al Parlament i a la Plaça Independència penso anar en un cachilo (cotxe d’època) o caminant, depèn de com estigui el temps", va afegir el governant electe. Tradicionalment la jornada d’investidura a l’Uruguai comença amb el jurament del càrrec dels nous president i vicepresident -en aquest cas Mujica i Danilo Astori- al Senat, en una sessió solemne amb la presència de convidats il.lustres, entre ells, caps d’Estat estrangers.
Després del Senat, l’antic Palau de Govern era habitualment el lloc on es produïa el traspàs de la banda presidencial, seguit de la salutació del nou governant a la població des del balcó. Posteriorment tenia lloc la desfilada militar.

Tant de bo que aquest línea de senzillesa continuï durant tot el mandat. Ho anirem seguint perquè pot ser prou interessant…

He rebut una carta que un noi de capellades va enviar a Telemadrid. Vosaltres mateixos jutgeu.

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un traductor.
He visto su documental llamado ‘Ciudadanos de segunda’ ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ‘la Anoia’ (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,  llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el  argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a  decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.
La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o ‘la Celestina’? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.
¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, éste demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas…
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. ‘Ladran, luego cabalgamos’, como se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

Ja he parlat alguna altra vegada que no fa pas massa que vaig tenir l’oportunitat de descobrir un gran pintor que no coneixia. És Ulpiano Checa(1860-1916), nascut a Colmenar de Oreja (Madrid). Un gran pintor que sap fer meravelles amb la llum, pinta con ningú els cavalls i el moviment.

El que tampoc sabia, i que he anat descobrint llegint un llibre sobre ell, era la seva amistat amb el gran poeta uruguaià Juan Zorrilla de San Martín, del qual algun altre dia n’ haurem de parlar. L’obra cabdal de Zorrilla de San Martín és el gran poema èpic TABARË, que va publicar el 1904 i que va il·lustrar íntegrament amb 15 gravats Ulpiano Checa i que, a la vegada, va ser font d’inspiració per a pintar altres quadres.

Aprofitant les vacances de Nadal, miraré d’acabar i de gaudir del llibre sobre Checa i ja en tornarem a parlar. Però, entre tant, deixo l’adreça de la plana web http://www.colmenarte.es/Flash/Inicio/espanol.swf

Fa un parell de dies que citava un antic i interessant article del Xavier Sala i Martín, que podreu trobar sencer a la següent adreça http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

El professor desmentia rotundament aquells que diuen que una Catalunya independent no és viable econòmicament. Posava l’exemple de Suïssa, un país semblant al nostre. I desmenteix, un per un, els principals arguments d’aquells que diuen això.

"Aquests arguments són els següents:

– Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent.

-Un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té.

–No n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?"

-Marxar d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran.

–La dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to.

–Per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga Iugoslàvia?.

I segueix dient el següent:

"Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat), o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi".

Es veu que aquest article no l’han llegit els fatxes d’ "Intereconomia", perquè encara ahir feien servir repetitivament algun d’aquests arguments. Almenys cal estar una mica informat per parlar de certs temes. Potser el professor Sala i Martín els podria il·lustrar una mica si lo ho demanessin….