A PEU

Aquesta frase que encapçala l’apunt d’avui l’acabo d’escoltar a la ràdio. L’ha dit l’economistaSala i Martín. Trobo que és una bona frase per resumir tot el que hem hagut d’escoltar, patir i viure aquests darrers temps. És un bon consell, tenint en compte que encara hi pot haver molta gent que, després d’amenaçar-nos amb tota mena de plagues, vagi a votar amb por o amb el cul petit, com se sol dir quan hom fa les coses amb por. També es fa servir l’expressió “fer una cosa amb el cul” quan volem dir que la fem de forma maldestra, sense pensar i sense gaire cura. Anar a votar diumenge s’ha de fer amb el cap, amb el cor però de cap manera amb el cul i encara menys amb el cul petit. Que això quedi ben clar!

Diumenge és un dia massa important com perquè no anem a depositar el nostre vot amb molta cura, tenint molt clar el què votarem i fer-ho sense cap tipus de por i amb toral llibertat d’esperit. Hem de votar allò que que el nostre cor desitja i allò que potser sempre hem somniat llargament i que mai havíem cregut del tot que fos possible aconseguir. Ara pot ser el moment de fer-ho possible i, per tant, hem d’actuar en conseqüència. Amb el cor lliure i el cap clar. Per això crec que és molt oportuna l’editorial conjunta que més de cent mitjans catalans publiquen a partir d’avui i que recullo a continuació. Les associacions catalanes de premsa, revistes i mitjans digitals membres de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals (AMIC, ACPC i APPEC) agrupa més de cinc-cents mitjans d’informació i ens diuen el següent:

VOTEU EN GRAN

És imminent l’instant en què milions de ciutadans d’aquest país, individualment davant l’urna, hauran de respondre a un emplaçament col·lectiu. D’aquesta jornada pot emergir, o no, un procés d’emancipació nacional basat en l’exercici democràtic, una superació del marc que deriva de la transició política de finals dels anys setanta del segle passat. Algun dia els historiadors fixaran l’inici del procés en el qual estem immersos com a societat però, avui, volem cridar l’atenció sobre els símptomes preocupants que s’han aguditzat al llarg d’aquests dies de campanya electoral.

És intolerable la pressió que s’ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d’aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d’una campanya que hauria d’haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.

Tots els mecanismes de l’estat s’han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d’un projecte d’emancipació s’hi ha contraposat l’amenaça d’una suposada venjança orquestrada per l’estat espanyol a nivell internacional. Contra l’acció d’un sí, la immobilitat d’un no.

Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent, forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.

«Por la impresión que dan los pueblos, tenemos que decir, a nuestro pesar, que la impresión que los viajeros se llevan no parece ser demasiado halagüeña. La condición, generalmente miserable, suscita unos juicios no siempre amables […] Pero, aparte del carácter miserable que se reconoce a esos pueblos, lo que más disgusta a los refinados florentinos es la suciedad que domina en ellos. Y no sólo pueblos, o pueblecitos como Torrija o Guadalajara, sino ciudades como Alcalá, las que presentan calles generalmente intolerables por el mal olor determinado por la costumbre de vaciar en ella, durante el día, las peores suciedades.»

Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) [Material gráfico] : láminas / [por
 Pier Maria Baldi] ; edición y notas por Ángel Sánchez Rivero y Ángela Mariutti de Sánchez Rivero
 . -- Madrid: Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios
Históricos, [1933] (Fototipia Hauser y Menet)
3 h., LXXI lám. en una carpeta ; 50 x 63 cm

[723] Mollerussa, un petit poble del segle XVII

La Golarda. Lleida: Lleida: Pagès, 1991

El jardí de la Boira. Lleida: Pagès, 1994

Les bigues mestres. Lleida: Pagès, 1999

El clot de l’aigua. Lleida: Pagès, 2002

Perfum d’alfàbrega. Lleida: Pagès, 2004

Pas de pardal. Lleida: Pagès, 2004

Soca d’olivera. Lleida: Pagès, 2007

Des de la plana verda. Pòrtic. 2007

Camp de concentració. Bolero. Lleida: Pagès, 2013

Una casa amb teulada. Lleida: Pagès 2014

Els arbres perduts. Lleida: Pagès 2008

Miquel Boldú, un home Hilton. Lleida: Pagès.2009

La raó trobada. Lleida: Pagès 2010

Francesc Pascual, El jardí de la boira.1993, p. 56-59 i 106-107 (fragments)

És una ofensa, un insult a la intel·ligència i un gran desvergonyiment entrar a la pàgina web d’ ADIF i llegir-hi:

Vergonya, molta vergonya hauria de tenir aquest Ministeri –que l’anomenen de Foment- i que, si fomenta alguna cosa és només la bogeria, la irracionalitat i el malbaratament dels recursos públics. En un país normal això no passaria i tots aquests irresponsables ja serien a la presó per no saber administrar de forma adequada el diner públic i ja no dic per lladres, que en alguns cassos s’ha ben provat que van posar la mà a la caixa i que les comissions a les empreses constructores corrien a dojo. Digueu-me, si no, quin sentit té deixar morir aquestes línies de rodalies i gestionar de la manera que ho fa les mitjanes i llargues distàncies.

Han fet des de fa anys l’absurda aposta per l’alta velocitat sabent que no surten els comptes ni els sortiran mai, segons han explicat els experts més experts en aquests temes.Entre 2011 i 2013, l’Estat va perdre prop de 1.000 milions d’euros en la gestió de la xarxa ferroviària, especialment per les inversions en alta velocitat. En temps de crisi és doblement pecat pressupostar diners per a construir noves línies, sabent com saben que l’operativa ferroviària no és capaç de cobrir despeses i, per tant, obliga a l’ Estat a posar fons per tal de compensar les pèrdues. Irracional, totalment irracional i fins i tot podria ser delicte. Van darrere dels que posen estelades posant multes i ningú es cuida de posar a la presó a aquests ineptes que ens governen. Com no hem de tenir ganes de marxar ben lluny i no veure’ls mai més a tota aquesta gentussa inepta i malbaratadora!

El mateix Tribunal de Cuentas ens diu que el deute d’ADIF es va situar per damunt dels 12.500 milions d’eurosl’any 2013 i es preveu que encara pugi més si segueixen entestant-se de la forma tan obstinada com ho han fet els diferents Gobiernos de España a voler completar la xarxa d’alta velocitat que tenen planejada. Semblen no tenir cervell ni capacitat per entendre que si aquests diners els destinessin al ferrocarril convencional –que és el que utilitza la majoria de ciutadans, i que utilitzarien molt més si fos una mica millor- afavoririen més gent, en un espai de temps més curt i amb menys impacte mediambiental. Tots els Estats seriosos s’estan replantejant això de l’alta velocitat i la tendència és readaptar les línies existents a les necessitats actuals. Aquí no. España es diferente i, a aquest pas, ho seguirà sent sempre. El ferrocarril convencional –els denominats Regionals, Rodalies i Llarga Distància–, és utilitzat per la immensa majori d’usuaris però rep només el 17% de las inversions. I, al contrari, el Tren d’ Alta Velocitat rep un 76% de las inversions. És el món al revés si es té en compte que la millora de les línies convencionals permetria circular a velocitats de fins a 220Km/h, aconseguint temps molt competitius comparats amb l’AVE, que té una velocitat mitjana de 222km/h, però només amb una quarta part de la inversió i un gran estalvi energètic. I, a més, podríem millorar moltíssim el transport de mercaderies que és només d’un 3,8% a Espanya, davant d’un 22% d’Alemanya o el 18% de mitjana a la UE.

Una autèntica ruïna en tots sentits i, a més, ben demostrada per una de les persones que més entén d’aquests temes:Germà Bel. Ell ho té molt clar: “l’AVE ha estat el prototipus d’uns anys meravellosos d’España. És una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. Bel, considera que ni tan sols les àrees metropolitanes de Madrid y Barcelona són prou grans com per a que la inversió tingui sentit. “L’alta velocitat només té sentit en ciutats molt poblades com París o les ciutats japoneses”, diu Germà Bel.

Té algun sentit tot això? És racional tot plegat? Vivim al primer món –on se suposa que les coses s’acostumen a fer amb cap i peus- o vivim en un país corrupte,i on les coses es fan per altres interessos i no pas pel bé i l’interès general? Ningú és capaç de fer parar les obres i tota aquesta bogeria que té entre cella i cella aquest PP inepte i corrupte? No es podria fer servir tot aquest munt de milions per altres finalitats més profitoses?  Sembla que no. Aquí som més quixots que ningú i ningú ens ha d’ensenyar res,  ni s’estila reconèixer ni corregir errors. Espanyols!!!

(Fotografies de Bernat Borràs- www.trenscat.com)

Antoni Coll i Gilabert  és un periodista i escriptor que va néixer a Ivars d’Urgell el 1943. Entre els seus llibres té una novel·la  titulada Com una barca al mig de l’estany (Barcelona, Proa, 2001).

Us en deixo un fragment:

Quan la Maria tancava els ulls, veia la seva vida com una barqueta al mig de l’estany, sota una tempesta. Vivia amb els seus pares en una masia vora l’estany d’Ivars, una casa de paret seca que havia pertangut als seus avis, ja morts. La Maria era de complexió prima, tenia els omòplats sortits, els braços musculosos i les cames àgils. La noia posseïa des de petita un rostre agraciat que anà canviant amb els anys, però que mai no perdé el seu atractiu natural. El seu treball consistia a vendre el peix de l’estany pels pobles de la rodalia, els plans d’Urgell, i també a cuinar-lo a la masia per als caçadors que hi anaven per matar ànecs i gaudir d’una jornada deliciosa al llac.

El seu pare, en Mingo Montanya, era un pagès de boina i faixa, un home d’aspecte esprimatxat, però amb més energia de la que podia fer suposar la seva figura escardalenca. Mai no tingué oportunitat de seguir estudis després de complir els dotze anys, però la seva intel·ligència natural i un seny i sentit comú innats acostumaven a compensar-li les limitacions culturals quan en tenia necessitat. No posseïa terres més enllà d’un hortet tocant a la masia, i es dedicava a les tasques agrícoles per a les cases benestants, els amos de les quals li tenien dipositada tota la confiança.

La Montserrat de l’Estany, com la gent de la contrada anomenava la mare de la Maria, era una dona menuda, popular a tots els pobles del voltant, que recorria sovint amb un ruquet que estirava una petita carreta, fins al dia que l’animal li va clavar una guitza que li afectà greument el nervi ciàtic. Des d’aleshores anava coixa i les seves filles miraven de substituir-la en els seus desplaçaments, sobretot la Maria, perquè la Rosa es casà ben jove amb un fuster de Mollerussa i se’n va anar a viure a casa del seu home.

La Maria es féu càrrec del treball més feixuc. Baixava a les sèquies a pescar anguiles i crancs, es ficava dins l’estany a pescar i es corbava damunt l’herba per buscar-hi cargols en temps de pluja.

Al castell del Remei, una finca propera on hi havia un col·legi de religioses, les monges li havien ensenyat les quatre coses elementals que a una noieta en aquella època li calia saber: cosir, rentar, planxar, cuinar, administrar la llar i també una mica de lletra i bon capteniment en la seva relació amb les persones; uns coneixements que li van resultar molt útils i que potenciaren els seus dons naturals de laboriositat i simpatia. Ni tan sols quan se sentia molt cansada no amagava als altres un somrís franc, que davallava de la seva mirada d’argent viu fins a la boca entreoberta, que mostrava unes dents perfectament arrenglerades.

El ruquet era tan fràgil que la Maria no pujava al carro per tal de no afegir-hi més càrrega de la que l’animalet podia arrossegar; només estirar la carreta ja era esforç suficient per al pobre ase. La noia l’agafava pel ronsal i caminava al seu costat sobre la pols d’aquells camins entrecreuats que formaven una autèntica xarxa i convertien el Pla d’Urgell en un intricat laberint per al foraster.

L’havia recorregut infinites vegades, aquell laberint, en totes direccions. Coneixia el punt exacte on es trobaria amb un desviament, un canyisser, l’ombra d’un salze o d’una noguera i la font d’aigua fresca en un talús del terreny. De retorn a casa, després d’aquests periples pels pobles veïns, arribava fatigada, posava els peus en remull en una petita sèquia que passava per sota la figuera i al cap de pocs moments reprenia l’activitat i ajudava la seva mare en les tasques domèstiques.

Guaitant des de les finestres altes de la masia podia veure el seu pare treballant els conreus de ca l’Aragonès. Ella acudia a ajudar-lo en el temps d’aplegar les ametlles o collir les olives. Tenia igualment experiència en la verema i s’enfilava als cirerers per disputar-ne el fruit als ocells durant les poques setmanes que passen des que comencen a acolorir-se fins que estan madures.

—Maria! —cridaven a vegades els pagesos en veure-la passar pel costat d’algun camp—. Vols fer un glopet? —i li oferien el càntir o el porró, amb aire paternal, tot mirant-se-la tan jove encara, amb les cames i els braços prims, la figura esvelta, els pits poc prominents i el cabell recollit en una trena.

—Mingo, tens una filla que val un imperi —deien al pare el diumenge al cafè del poble. I els mateixos elogis feien a la seva mare quan la Montserrat anava a comprar pa en una masia veïna que tenia forn.

El pare conreava l’hortet en una parcel·la de terreny inclinat vora el camí que davallava de la masia a l’estany. Allí hi feia mongetes, albergínies, pebrots, enciams, cols i tomaqueres que s’enfilaven en espiral per les canyes plantades i decantades expressament perquè es creuessin i es recolzessin les unes amb les altres. També destinava quatre o cinc solcs per fer-hi melons, síndries i carbasses.

De l’hort estant, es veien les dues barques lligades a una petita plataforma de fusta que servia d’embarcador i on acabava el camí que anava a la masia fins al llac.

Quan eren petites, a la Maria li agradava pujar en una barca en companyia de la seva germana, i travessar l’estany d’una vora a l’altra. Des de ben menudes, les dues noies havien après a nedar, cosa poc freqüent en aquell temps, però que donava tranquil·litat als seus pares, convençuts que les aventures aquàtiques de les noies no representaven cap perill. Prendre el bany, navegar, ajaçar-se a la barca i deixar-se encegar per la llum del sol, o contemplar la lluna en les nits plàcides, eren els jocs ingenus d’una infantesa que s’estroncà aviat per la necessitat de col·laborar en el treball familiar.

Antoni Coll, Com una barca al mig de l’estany, Barcelona, Proa, 2001, p. 9-12 (fragment).

Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes paraules seves en què deia que “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Ja sé que en aquella ocasió no es referia als catalans farts d’aguantar un amo mal tractador, però no ens caldria fer gaires esforços per tal de poder-ho aplicar perfectament a la nostra relació política amb Espanya.

“El “crit d’independència” d’Hispanoamèrica va ser un crit nascut de la consciència de la falta de llibertats, d’estar essent oprimits i saquejats.  A aquell crit de llibertat propagat fa poc més de 200 anys no li va faltar convicció ni força, tot i que només va ser contundent quan va deixar els personalismes de banda.”

Aquí a Mollerussa avui és “el dia del gos”. Segurament que molts dels que llegeixin l’expressió “dia del gos”preguntaran : dia del què? És normal que certes expressions només es facin servir en algunes comarques i siguin totalment desconegudes en altres. Aquí al Pla d’ Urgell és aquesta amb expressió que s’ha batejat des de temps immemorials l’endemà del dia de la festa major, que abans era considerat també com a mitja festa («el gos» significa la peresa de treballar en tal dia). Ens explica aquest significat el blog EL DIA DEL GOS: “L’explicació, com qualsevol expressió popular, no és única i varia en funció del lloc d’origen. D’aquesta manera, podria fer referència a l’aprofitament que s’acostuma a fer del que ha quedat, de les viandes de festa dels dies anteriors, però també podria fer referència al fet que l’endemà del dia gros de festa major, la gent dorm fins ben tard per recuperar forces, fent que tot el poble s’impregni d’un silenci que sols els lladrucs del gossos trenquen”. («El dia del què?», al blog El dia del gos (http://eldiadelgos.blogspot.com).

Deia que aquí a Mollerussa avui és el dia del gos perquè aquest darrer cap de setmana hem fet Festa Major en honor de Sant Isidori. La Viquipèdia ens diu que Isidor de Quios o Isidori (el nom pel que és anomenat a Mollerussa, d’on és patró) (Alexandria, Egipte, s. III –Quios, Grècia, 251) fou un marí egipci, cristià i màrtir durant les persecucions de l’emperador Deci. De totes maneres, això del dia del gos era abans. Ara, l’endemà de la Festa Major tothom ha d’anar a fitxar, tal com correspon a una societat moderna on ja no hi ha gaire temps per la mandra, a no ser que hom estigui jubilat (com és el meu cas), o s’estigui en l’atur, que malauradament és el cas de molts.

Parlem de Festa Major i no pas de Setmana Gran, senyors del BBVA! Això de Semana Grande és molt propi d’ Euskadi  i no sé si d’algun altre lloc, però aquí no ho fem servir i queda una mica ridícul (i poc entenedor) anar a treure diners d’un caixer i trobar-se amb un rètol que diu que canviarà l’horari del banc per la Setmana Gran. No sé de qui va ser la idea del cartell i qui n’és el responsable. Però trobo que és tenir molt poca sintonia amb el país i poca sensibilitat amb els clients catalans batejar com a Setmana Gran una cosa que s’ha dit sempre Festa Major. Deu ser cosa dels bancs que, en general, cada vegada tenen menys sensibilitat amb els clients per més que se n’omplin la boca tot sovint i no s’adonen que són els clients qui els donen vida i no pas al revés. Ahir mateix vaig decidir posar-me amb contacte amb un banc dels anomenats ètics per tan de fer-me’n client i anar abandonant progressivament el de sempre…

Tant de bo puguem anar celebrant moltes festes majors més i tant de bo que siguem capaços de transformar-les punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns –la plaça, els pavellons, l’església, els actes culturals, festius o esportius, etc – i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits, cosa cada cop més difícil amb la varietat d`ètnies i cultures cada com més diverses que conforma la nostra societat. Perquè m’he adonat que als actes de les Festes Majors hi participen molt poc els nouvinguts i caldria veure de fer alguna cosa més per tal de que també es convertís en una festa que trobessis propera i en la que s’hi trobessin còmodes. Caldrà pensar-ho.

Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.

Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que  TV3 va emetre el dimarts.

No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corriasotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.

Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.

El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama.  Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel  i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.

Abans d’ahir la casualitat va fer que ens arribés la desgraciada notícia de la mort al mateix dia de dos escriptors mundialment reconeguts: el Nobel alemany de literatura Günter Grass, 87 anys, i l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, 74 anys. Els coneixia a tots dos, però a Galeano el coneixia molt més i em quedava molt més proper. De Grass només vaig llegir –quan s’acabava de publicar fa ja molts anys-, la seva novel·la El timbal de llauna. Per tant, el conec molt poc i poca cosa en podria dir. Diguem, doncs, que era un escriptor que em quedava lluny, tot i que seguia les notícies d’ell que anaven sortint als diaris perquè li admirava molt el seu compromís amb la política i amb els drets humans.

Una altra cosa era Eduardo Galeano, del qual he parlat en moltes ocasions en aquest blog i que podeu repassar clicant AQUÍ si voleu. Per a mi era un escriptor molt interessant, que vaig descobrir l’any 1976 quan estava a punt d’anar a viure a l’ Uruguai i un amic em va donar Las venas abiertas de América Latina tot dient-me: “Si vols entendre una mica Amèrica Llatina has de llegir aquest llibre”. Des d’aquell precís moment em va enganxar aquest escriptor i ja no l’he deixat mai més. Em sembla que li he llegit tots els seus llibres més importants, un munt d’articles i he vist amb molt d’interès unes quantes entrevistes per televisió.

I per quin motiu em va enganxar tant, potser us preguntareu. Perquè era un gran pensador que sabia dir les coses d’una manera tan original, poètica i senzilla que enganxava. Només cal veure el munt de frases seves –curtes i rotundes- que corren per internet  i que sintetitzen tot un discurs, una opinió o una forma de pensar en un parell de línies Era un pensador d’esquerres que, com el seu col·lega alemany Günter Grass, estava compromès amb el món. Són d’aquella mena d’intel·lectuals que en podríem dir escriptors compromesos amb els febles, amb els perdedors, amb els que lluiten per alliberar-se i per la llibertat dels demés, amb els “Don Nadie” (que ell anomenava amb un neologisme que possiblement havia inventat ell mateix “els nadies” ); són gent que tenia una consciència moral molt alta i es convertien en consciència moral de tota una societat.

I aquí podríem entrar en l’etern debat de si els artistes, els escriptors, els intel·lectuals i tota aquella gent que té algun tipus d’influència ha de viure tancada en la seva torre d’ivori creant art, literatura o el que sigui per a ells mateixos i pel simple gaudi que aporta la creació pura; o si, al contrari, ha de viure ben en contacte amb els problemes de la gent, prenent partit i donant veu a aquells que no tenen veu, ficant-se enmig dels problemes, mullant-se –com vulgarment es diu- i complicant-se la vida. L’etern debat que sempre s’ha fet: apartar-se del món i mantenir-se pur o capbussar-s’hi fins a ofegar-s’hi, si cal, i tornar-se tan impur com sigui necessari. No cal dir que a mi m’agraden aquests darrers i segurament que és per això que m’agrada tant Eduardo Galeano.

Com que jo no sóc crític literari, ni sabria dir el que caldria i de la manera com caldria sobre l’obra de Galeano, només  vull animar-vos des d’aquí a que llegiu qualsevol llibre seu si encara no ho heu fet. M’imagino que des de dilluns a l’ Uruguai hi cau una suau i fina pluja de llàgrimes per al seu escriptor més il·lustre. I com els uruguaians, tots els seus lectors ens dóna la sensació que hem quedat una mica orfes i no ens podem acabar de creure que ens quedarem sense aquelles frases seves, tan ben dites, tan rodones, carregades amb aquella espurna d’ironia i de saviesa que només alguns grans escriptors són capaços de crear. Serà qüestió d’anar-lo repassant i rellegint. Serà la manera de no oblidar-lo i seguir tenint-lo viu en nosaltres.

“Hay un gran alboroto en el cielo. Està llegando Eduardo. El revoltoso, el poeta. Salen a recibirlo sus amigos de siempre, el gordo Soriano, Cortàzar, Benedetti, Juan Gelman con su hijo, y tantos otros… pero detràs de ellos, hay un rumor de alas, cobrizas y descalzas, humildes y màs inocentes que antes, son las almas de Latinoamèrica, aquellas que fueron ultrajadas, explotadas, contaminadas y torturadas, aquì en la Tierra.

Vienen a recibir al Hombre, ese que siempre los cuidò y los quiso, y los hizo visibles a travès de su inigualables palabras. Aquì abajo, los que sabemos su Verdad, estamos muy tristes, nos duelen las venas ahora màs abiertas que nunca. La sensibilidad ha perdido una mente y un corazòn, que nadie podrà reemplazar.

Don Eduardo era como mi papà. Y es muy grande decirle a un hombre que no conociste ni abrazaste, que es igual al hombre que màs amor te dio en la vida, pero es asì, los Maestros tienen ese don, ese aura, que nos ayuda a seguir siempre adelante aunque la herida duela infinitamente. Los pobres, las mujeres golpeadas, los poetas, la sabiduria, la humildad, el pueblo màs remoto de nuestro continente, los explotados, la alegrìa, los fumigados… todos absolutamente todos, nos sentimos un poco huèrfanos, un poco como esos niños que èl nos mostraba bañados de pureza, pese a los horrores.

¿Quien como èl para luchar contra los poderosos, los dictadores, la soberbia? ¿Quien como èl para mostrarnos que lo real es lo que sentimos, sea por una persona, por la naturaleza, o la justicia? Hoy somos màs pobres, se ha ido el Hombre sin fronteras, y el mejor homenaje es seguir leyendo sus Verdades, y ponernos siempre del lado de los que sufren las monstruosas injusticias humanas, sin dejar de lado la alegrìa y el buen romance. Me duele este dìa, aunque sabìa que podìa llegar, duele mucho, pero no me impide confesar que a Eduardo Galeano, lo amè y lo amarè siempre, como a aquel hombre de mi infancia, que por las tardes yo esperaba ansioso porque sabìa que en sus bolsillos habìa caramelos. Hasta siempre ser de luz, nos veremos siempre en un verso o en una puteada porque, “al fin y al cabo somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”

(Gaspar Ródenas)

Tenir bons veïns és una cosa molt interessant. I útil. A vegades, la família i els amics els tenim lluny i no gens a mà en aquells moments d’urgència en què necessitem algú. I aquest algú que tenim més a mà són els veïns que, si son bons i hi tens bones relacions, hi pots comptar per a tot el que convingui. En canvi, si no hi tens  confiança o directament estàs a mata-degolla amb ells –com a vegades succeeix- estàs ben fregit i et trobes amb una espècie d’indefensió total.

Pensava en això mentre llegia un text de Juan Martín Posadas(un conegut meu que havia estat senador a l’Uruguai i que ara es dedica a escriure) que parlava de com en poden ser de perillosos els veïns. Ell es referia a l’ Argentina i al Brasil, dos gegants que poden aixafar el ‘paisito’ només que moguin un mil·límetre un dit del peu, i que els seus respectius problemes político-econòmics hi arriben sempre com un tsunami molt perillós. Tot i que és un llarg debat, molt creuen que l’Uruguai va néixer gràcies als bons afers i múltiples tripijocs de Lord Ponsonby, un altiu i eficient diplomàtic anglès que el govern de Londres va enviar al Río de la Plata. Al desembre de 1824 el Parlament anglès va reconèixer les Províncies Unides del Rio de la Plata i hi va signar un acord comercial. Quan la província Cisplatina es va revoltar contra el seu aliat, l’Imperi de Brasil i Buenos Aires va donar suport als díscols orientals, Londres es va posar en campanya per arreglar les coses i va encarregar la tasca als seus hàbils diplomàtics i va enviar-hi a Lord John Ponsonby, com Enviat Extraordinari i Ministre Plenipotenciario. Tot i que va deixar escrit que allà no s’hi trobava gens a gust, Ponsonby es va mostrar extraordinàriament apte i eficient per a la tasca que li van encomanar. El seu objectiu era aconseguir la pau, mantenir les aliances i afavorir el comerç sense involucrar militarment Anglaterra. Per a això va identificar amb lucidesa cadascun dels actors, la seva personalitat i els seus interessos i va aconseguir una comprensió rica i complexa de tots ells. També va veure la potencialitat de la Banda Oriental per assumir el seu propi destí: el millor port del Plata, sòl fèrtil, el millor clima de la regió. “Molts dels seus habitants […] són tan cultes com qualsevol persona de Buenos Aires i molt capaços de constituir un govern independent, probablement […] ben administrat.”

Complerts els seus objectius va tornar a Londres i aviat li van encomanar una nova destinació amb una certa similitud amb la que acabava de dur a terme. El Congrés de Viena, que estava reorganitzant Europa, va reunificar després de tres segles Holanda i Bèlgica per aconseguir una potència forta enmig de Prússia i França. Però Guillem I, incapaç de tancar ferides seculars, no es comportava com a monarca del “Regne Unit dels Països Baixos” sinó com a rei holandès i ocupant de Bèlgica. El 25 d’agost de 1830 al teatre de la Monnaie de Brussel·les, es representava una òpera: “La Muette de Portici”. Quan el tenor cantava l’“Amor sagrat de la pàtria / doneu-nos l’audàcia i l’orgull”, el públic va sortir del teatre al crit de “Visca la llibertat”, i es va reunint una multitud revoltada per tot el país. Guillem I va enviar 12.000 soldats a Brussel·les, hi va haver uns 1.200 morts d’ambdós bàndols i al novembre un Congrés Nacional belga va declarar la independència.

L’1 de desembre va arribar Lord Ponsonby amb la recurrent missió d’aconseguir la pau i mantenir l’equilibri europeu sense involucrar militarment Anglaterra. Una altra vegada va posar en joc la seva mirada autònoma i de llarg termini, notable coneixement dels homes, energia i capacitat per adequar les seves apostes a la marxa dels esdeveniments. Primer va recolzar als “orangistes”, partidaris dels holandesos, per evitar que els belgues s’unissin a França. Però un dia, mentre caminava per Brussel·les va veure una baralla entre nens; un d’ells va insultar l’altre dient-li: “francès pollós”. Probablement li van venir a la memòria aquells llunyans orientals que toleraven malament als porteños i brasilers. L’endemà va anar a veure a Jean-Baptiste Nothomb, un dels líders belgues i li va dir: “Creu que els belgues tenen la força per esdevenir una nació lliure? Se sent capaç de respondre per aquest país? Si és així compti amb mi “. “El regne de Bèlgica va néixer en aquest moment”, diria després amb orgull. Per imposar l’alternativa del príncep bavarès Leopold, Ponsonby va proposar, va negociar i va amenaçar. Al Congrés es va llegir una carta seva on donava a entendre que si s’hi oposaven, les coses podrien anar tan malament que es podria arribar “fins a la mateixa extinció de la paraula` belga` “.

L’any 1832 va ser enviat a Turquia, un polvorí internacional que el va tenir com a protagonista durant nou anys. Altre cop hi va intervenir amb una certa reconeguda eficiència. Guizot, el polític i historiador francès, va realitzar una interessant observació sobre el caràcter de Ponsonby i per extensió a la diplomàcia britànica en general: No estava integrada per mers funcionaris, executors dòcils de les ordres d’un govern, sinó per aristòcrates amb segles de ” pràctica en un govern constitucional “. D’allí la seva independència de criteri respecte als seus propis ministres. “Lord Ponsonby va arribar a l’ambaixada de Constantinoble dient:`sóc aquí perquè vaig voler, i faré el que vulgui i me n’aniré quan em sembli bé`”. Era un diplomàtic que sabia fer la seva feina i creia de veritat que valia la pena fer-la bé.

Tota aquesta llarga història sobre aquest bon home m’ha fet pensar en què és molt important tot el que els catalans puguem anar fent en aquests temps tant interessants que estem vivint com a poble que necessita una sortida,que la busca i que segur que, tard o d’hora, la trobarà. Cal anar preparant el terreny, cal anar construint estructures d’estat i no deixar que ens prenguin les poques que tenim, tal com està decidit a fer el PP (ho veiem cada dia). I, si fos possible, tot això ho haurien de fer en bloc tots els partits que creuen en la independència –cadascú a la seva manera, però que hi creuen-.

Crec necessari i imprescindible que es facin les coses bé i sense presses. En moments com aquest cal no tenir pressa –tot i que en tinguem molta- i que és millor allò de ‘poc a poc i bona lletra’ o com diuen els castellans ‘vísteme despacio que tengo prisa’.  Nosaltres hem de mirar de fer les coses tan bé com sapiguem, però tot i així no hem d’oblidar mai que tenim uns veïns que poden ser aliats i facilitar-nos molt les coses o poden ser enemics aferrissats que mirin de posar tants pals a les rodes com els sigui possible. D’Espanya ja sabem que n’hem d’esperar. Però ¿i dels demés membres de la Comunitat Europea?. ¿Ho treballem prou? ¿Serem prou vius i pràctics com per anar a convèncer aquells que en realitat manen? Potser caldria que aprenguéssim una mica de la història i convèncer als que en realitat tenen l’autèntic poder i manen de veritat al món, que siguin tan pragmàtics com ho va ser Lord Ponsonby i Anglaterra en aquelles ocasions. Una mirada seriosa o una paraula de la Merkel, per exemple, val més que mil discursos abrandats de Rajoy i tots els pals a la roda que ens vulgui posar. Caldria no oblidar-ho.

Demà diumenge, aquest petit gran país que és l’ Uruguai canviarà de president. José “Pepe” Mujica deixarà el seu càrrec i assumirà com a nou president Tabaré Vázquez, del mateix bloc d’esquerres Frente Amplio (FA) i que ja va ser president entre el 2005 i el 2010. Ahir al vespre es va voler acomiadar de la seva gent en un acte protocol·lari però amb un alt contingut d’emotivitat i agraïment emotiu. S’acomiadà del seu poble i el seu poble d’ell: “No me voy, estoy llegando. Me voy a ir con el último aliento”.“Querido pueblo: ¡Gracias por tus abrazos, críticas, cariño y, sobre todo, gracias por tu hondo compañerismo cada una de las veces que me sentí solo!”

A hores d’ara ja tothom coneix el Pepe. S’ha fet famós en tot el món pel seu tarannà, la seva manera de parlar -planera i popular-, els seus discursos plens de contingut social i per la seva manera de viure i veure la vida. Alguns adversaris polítics de pell massa fina (fonamentalment de dins del mateix país) no podien sofrir que s’expressés en la forma que ho feia, potser perquè se li entenia tot i no feia servir els circumloquis i les formes que fan servir la majoria de polítics. El Pepe, si convenia, les deixava anar pel broc gros i això li havia creat més d’un problema, cosa que semblava no importar-li massa de totes maneres. Cap dels seus adversaris, però, no li arriba a la sola de les sabates. Molts d’ells deuen tenir molta més cultura, moltes carreres, es deuen expressar amb molta més correcció, però cap d’ells podrà dir les coses que diu ell i com ho diu ell. Cap d’ells arribarà mai al poble com hi ha arribat el Pepe.

Una de les últimes frases que li he llegit, parlant de la justícia, ha estat la següent:

“La Justicia, esa señora que ponen con una venda en los ojos y una balanza en las manos… eso no existe, porque la Justicia refleja el peso de las clases que dominan en una sociedad”.

I ha afegit:“los instrumentos jurídicos están sometidos a la historia, y la historia es una lucha de clases”. I parlant de l’ Uruguai ha dit que “funciona con un sistema jurídico acorde con el pasado, pero no con los cambios necesarios en el presente”. “Si tú en Uruguay le querés poner un impuesto a la tierra, a la concentración de la tierra, te lo terminan declarando inconstitucional. Como en todo el mundo y siempre en la historia, la juridisprudencia fue pensada e instalada por las clases dominantes, las capas conservadoras”.

Déu n’hi do tot el que ha dit aquest bon home, no us sembla? Se’n va un home savi. Potser sense gaires estudis, però molt savi. Adéu Pepe! I segueix parlant que sempre dóna bo escoltar-te.

I de l’ Uruguai, passem cap aquests verals nostres, cada dia més tristos, més retrògrades i més cavernícoles. Recordeu què va dir Pedro Pacheco, fa ja uns quants anys?. Va dir que “la justicia es un cachondeo”  i se li van tirar al damunt amb judici inclòs. La diferència és clara: allà a l’ Uruguai hom pot dir les coses que ha dit el Pepe sobre la justícia i no passa res.Una autèntica democràcia permet això i més. La veritable democràcia aguanta tot tipus d’opinions sempre que s’expressin pacíficament. Aquí aquestes coses no es poden dir i, amb l’impressionant i vergonyós retrocés democràtic que està experimentant aquesta Espanya que diuen que és moderna i que no és res més la de “charanga y pandereta” de sempre, tampoc es poden fer certes coses.

Si no, que li diguin al jutge Santiago Vidal, que fa només un parell de dies l’ínclit CGPJ el sentencià i l’apartà tres anys de la carrera judicial per haver redactat un esbós de Constitució Catalana.  Benvingut jutge Vidal a la crua realitat i a la palestra. Ara li tocarà defensar les llibertats i la justícia sense toga, però la lluita serà exactament la mateixa. Al jutge Vidal l’han condemnat amb una sentència molt estranya i força in intel·ligible en els temps que corren. El mateix José María Mena(Jurista. Ex Fiscal en cap de Catalunya)sortia a la seva defensa i escrivia a LA LAMENTABLE

“Es inaceptable cualquier persecución por causa de las utopías, los sueños, las ideas, aunque discrepemos de ellas, cuando se expresan de forma pacífica, civilizada y democrática. Santiago Vidal, con su estudio, y con su ideal independentista, no ha quebrantado su lealtad a la suprema ley hoy vigente en España, no ha violado su deber de independencia judicial, no ha cometido ninguna conducta indigna. La grave amenaza que se cierne sobre él es injusta, contraria a los principios democráticos, y además, inútil.”

Aquesta justícia jo no la reconec. De quina justícia em parlen? La justícia, si no manté el criteri d’equitat que li és indispensable si vol ser justa, no pot caure en aquest tipus d’aberracions interpretatives com les del CGPJ. Jo no sóc jurista ni hi entenc res d’aquests temes, però hi han coses de sentit comú i tan evidents que cauen pel seu propi pes i tothom veu que a l’hora de ser jutjat tothom no és igual. Essent militant del PP es pot ser president de tribunals i es poden fer moltes coses i no passa res. Tothom veu que moltes de les sentències que surten d’aquests tribunals de Madrid no s’aguanten per enlloc i simplement es poden qualificar de molt poc democràtiques. No ho dic jo, sinó que ho diuen juristes tan ben preparats com els mateixos que les dicten. Simplement que uns són imparcials i els altres partidistes i molt parcials. Sembla que aquesta mena de justícia el que pretén fer és tot el contrari del que hauria de ser; en lloc de crear harmonia i entesa,  només fa que crear discòrdia. En lloc de buscar concòrdia, només fa que buscar brega.

La representació de la deessa JUSTÏCIA com una dona que porta els ulls tapats, la balança en una mà i l’espasa a l’altra i que vol representar que no mira ni fa distinció de persones; que sospesarà com cal les diverses proves a favor o en contra i que, finalment, castigarà als culpables aquesta mena de gent la converteix en una gran caricatura amb aquest tipus de sentències –i ja en tenim un bon grapat- que no fan més que desconcertar i empetitir el lliure pensament de la gent.

Molts presidents voldrien deixar la seva presidència com l’ha deixada Mujica, rebent l’escalfor i l’afecte d’una gran majoria del seu poble. No serà així com ho haurà de deixar Rajoy, n’estic segur. Si els espanyols són una mica llestos, el faran marxar amb la cua entre cames i, si es descuida, amb una puntada de peu al cul.

(Col·laboració per a l’Anuari Castellnou de Seana 2014, que es va presentar per la Festa major d’ enguany) . En la foto, una vista general del centre de Castellnou de Seana.

—————————————————————————————

EL TREN DEL RECORD

Era un dia de finals de Setembre. Em sembla que era el dia de Sant Miquel de l’any 1959 quan agafava l’Alsina Graells, passada la costa del Pont del Rei de la Carretera Reial, amb destí al Seminari de Solsona. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs d’escuma marca Pirelli que havíem anat a comprar uns dies abans a Lleida i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por per la incertesa del que m’esperava. Només havia passat fora de casa alguna temporada d’estiu a casa dels avis materns i poca cosa més. Aquell dia, per tant, va ser quan vaig tenir la sensació de que marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana.

Pensant-ho bé ara, potser no va ser aquell dia que me’n vaig adonar, perquè amb 11 anyets un encara no s’adona de gran cosa. Però sí que en realitat aquell dia va resultar ser –amb la perspectiva dels anys- com una espècie de trencament amb el poble, amb els amics, amb una realitat que havia viscut des de la meva infantesa. Els Seminaris d’aquell temps et feien viure en un altre món, en una bombolla que es transformava sovint en una espècie d’absurda i cruel ruptura vital amb el teu món, el teu entorn i amb la teva gent. Allò era un dur internat on s’hi passava fred a l’hivern, una mica de gana i on et deixaven tornar al teu poble només tres mesos a l’estiu i dues setmanes per Nadal. I tot això, sempre amb un ferri control i un marcatge ben proper i directe del rector del poble. No et deixaven anar al cine –per allò de la moral i els bons costums-, et controlaven la vida, les amistats, els que feies i el que deixaves de fer. A final d’estiu el rector rubricava una espècie de certificat que donava compte de la teva conducta i que havies de presentar als superiors. Uns altres temps, certament, però uns temps que queden ben gravats al record.

Ja de més grandet, hom s’espavilava per buscar feina durant l’estiu, generalment fora del poble. Tot plegat feia que te n’anessis deslligant poc a poc i que els llaços s’anessin afluixant lentament i inevitable. Però, tot i aquesta espècie de trencament, he tingut sempre molt clar que Castellnou és el meu poble. Sempre he tingut ben clar d’on venia i quines eren les meves arrels i d’alguna manera també he tingut sempre ben present en mi aquell principi que diu: “Si no saps d’on vens, com pots saber on vas?”. La vida et porta per camins tan diversos, inimaginables, inesperats -i a vegades estranys- que és fàcil que un es pugui despistar (sortir de la pista), perdre el rumb i acabar sense saber ni on vas, ni d’on vens. I això trobo que no és bo. Caminar perdent el nord, sense saber –encara que només sigui una mica- on vols anar no ho recomano a ningú. Per això és sempre molt psicològicament saludable tenir referències exactes i segures, com pugui ser-ho el poble on has nascut o viscut, la família, els amics, l’olor d’aquella terra que t’impregna l’ànima o l’horitzó d’un paisatge que mai a la vida et podràs treure del cap.

Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, trepitjo els seus carrers, entro a l’església o veig de lluny la inconfusible silueta del campanar amb les cases arrecerades entorn seu, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Allò és quelcom meu! De cop em venen una colla de records que s’han quedat com a marques indelebles en el meu cervell. Recordo aquella plaça de terra, envoltada de grans plataners, on jugàvem a futbol; els horts on hi havia alguna fruita per anar a collir d’amagat; el grup d’amics que ens reuníem per anar a “fullar nius” amb una canya llarga, en la que hi lligàvem un filferro en forma de ganxo al cap; les guerres a cops de pedra contra els nens d’altres barris, o qualsevol altra malifeta que el Sr. Reynal es cuidava prou bé de repassar l’endemà a l’escola. Perquè, inevitablement, tot arribava a les oïdes del Sr. Reynal, que procurava anar redreçant com podia aquells nens una mica torçats i salvatges. Jo, que vivia més o menys a la meitat del carrer de Sant Blai, anava “al poble” quan havia d’anar a comprar a Cal Bessó, a l’església per fer d’escolà a Mn Josep, al cafè de Cal Jocs o a “estudi”. I anàvem a “les casetes” quan passàvem de Cal Manjon i anàvem a jugar a futbol en alguna d’aquelles eres que hi havia a la sortida del poble, amb la seguretat de que l’ Antoni de Ca l’Aranya tindria una pilota de cuir per jugar, en un temps que tenir una bona pilota era tot un luxe.

Recordo com de ben petit anava amb el padrí a prendre el sol als munts de feixos de llenya que el pastisser Macel·lí tenia per al seu forn. Allà s’hi reunien una colla de padrins a passar l’estona i fer petar la xerrada. Com a diversió ben barata, el vell Jandó s’havia acostumat a fer-nos córrer al voltant de la plaça als nens que voltàvem per allà i com a premi teníem algun caramel dels que sempre portava a la butxaca… I recordo com la Rosita, sempre riallera, em despatxava el pa de quilo que diàriament havia d’anar a buscar –pel fet de ser el germà gran- pel consum diari de casa…

Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar… Una coneguda cantant francesa de la meva joventut –Françoise Hardy– deia  en aquella cançó “La maison où j’ai grandi” (La casa en la què he crescut) “quan miro el passat i veig la casa on he crescut, em venen al cap un munt de coses”… “Quan vaig deixar aquell moment de la meva infància ja sabia que hi deixava el meu cor. Tots els meus amics envejaven la meva sort en anar a la ciutat, però jo encara penso en la seva felicitat i en les seves rialles i em deia: “Tornaré algun dia, un matí qualsevol, entre les vostres rialles; sí, algun dia agafaré el primer tren del record”… “El temps ha passat i aquí estic, buscant en va la casa que estimava”…

Tornar a un lloc després de molts anys -“agafar el tren del record”- és exposar-se a trobar que ja res no és igual, que les coses inevitablement han canviat molt, perquè el món sencer ha canviat molt, les persones hem canviat també molt i, naturalment, ja res no és com era. Però el poble és aquí i el podem reconèixer tot i que hagin canviat les places, les cases, els rostres… El poble, és el poble i sempre està disposat a que hi puguem tornar, sempre ens rep amb els braços oberts i sempre hi trobarem alguna cosa d’allò que ens va fer com som, d’allò que va alimentar el nostre cos i el nostre esperit; al nostre poble sempre li haurem d’agrair el que ens va donar i el que ens va oferir; haurem d’agrair la generositat dels mestres, dels amics, dels veïns, de la família, dels costums, dels infinits detalls d’una cultura antiga que es va passant de generació en generació, en silenci i sense adonar-nos-en. El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra –aquest altre Poble amb majúscula- que tant estimem i pel que tots lluitem, cadascú a la seva manera.

Alguns s’omplen la boca amb allò de que “són ciutadans del món”, com volent dir que són gent de mentalitat oberta, que no són pobletans, provincians, gent tancada, que accepten la diversitat cultural, que han corregut món, gent sense banderes, gent que creu molt en la globalitat… Està molt bé tot això de voler ser ciutadans del món. Però potser que no s’oblidessin que hi ha unes arrels i que el “món gran” comença amb el “petit món” que ens va parir i ens va veure néixer i créixer. En un gran arbre té la mateixa importància el que es veu com el que no es veu. Les arrels són tan importants com el tronc o les rames. Millor dit: sense arrels, ni tronc ni rames no són res i a la primera ventada se’n va tot a terra. Per poder ser de tot arreu, primerament s’ha de ser d’un lloc i s’ha de recordar que tots tenim uns orígens que ens han fet com som o el que som. Per tant, ens cal mirar enllà, sempre més lluny, però sense oblidar mirar de tant en tant aquell raconet on vam néixer.

Al darrer apunt que escrivia al blog -ja a les darreres escorrialles de l’any- deia que un canvi d’any ve a ser com una fita o un moment important en el cicle vital de cadascú. El simple fet de despenjar de la paret el calendari antic i substituir-lo per un de nou, ja ens indica que alguna cosa canvia. Acostumem a penjar calendaris novíssims, flamants i amb unes fotos resplendents que ens acompanyaran i alegraran la vista tot un any. Quan jo faig aquest gest tan insignificant sempre em faig la pregunta: què ens portarà aquest any?. I mai podem contestar amb certesa i la resposta sempre queda ballant a l’aire; realment mai no ho podem saber i quasi sempre l’any nou ens dóna alguna sorpresa… Cada nou any  -i de fet cada dia- ens porta moltes coses bones i dolentes; però també és cert que cada any es produeix algun fet força més transcendent que els altres, que ens deixa una marca significativa per bé o per mal.

Ara fa justament un any (era el dia 4 de gener) que rebia un correu electrònic d’un amic que no feia gaire que havia conegut. Feia més o menys un parell d’anys. Em refereixo al Josep M  (Zum) Boix Masramon. Ens vam conèixer a través d’aquest blog i, només per això sol,  considero que ja ha valgut la pena que un dia hagués tingut la bona idea de començar-lo. D’una altra manera, és molt probable que mai a la vida ens haguéssim trobat i conegut. Es veu que ell anava entrant al meu blog i, de tant en tant, m’anava deixant algun comentari. Jo no sabia qui era, fins que un dia em va escriure un correu molt bonic explicant-me que em llegia, qui era ell i com sintonitzaven els nostres pensaments en un munt de coses. Ben poc temps després -el 3 d’ abril de 2014- Josep M (Zum) Boix Masramon es moria d’un càncer a Sant Miquel de Campmajor als 69 any d’edat.

Deia que era el 4 de gener de 2014 quan rebia –suposo que juntament amb una altra bona colla d’amics i familiars- un correu seu. La malaltia no l’havia deixat felicitar el Nadal com ell hauria volgut. I se’n dolia. Voldria fer públic ara aquest correu, estant com estic ben segur que a ell no li sabria gens de greu i que potser fins i tot li agradaria prou. Deia així:

A m i c s,        

M’hauria agradat fer-vos aquestes ratlles camí del Nadal. O bé arribats ja com qui diu a Betlehem  amb Maria, Josep i l’Infant, embolcallats tots per la bondat, la justícia i la pau.

Però els dies han anat passant i la cavalcada imparable del 2014 se’ns endú endavant. De moment, segueixo hospitalitzat a l’hospital Josep Trueta de Girona, perquè m’han diagnosticat una  creixença del càncer que crèiem extingit. El tractament que estic rebent és immillorable, digne d’una Catalunya independent i millor que la que coneixem. Pel que fa a calendari, els metges prefereixen no arriscar res. En fi, pau, serenor i molta calma.

És veritat que de tant en tant em ve a trobar la recança per tantes coses precioses, les més habituals de cada dia que m’agradaria dur a terme. Però ara se’m va fent clar que el camí que se’m proposa és un altre: agafar el bastó i emprendre com a fill pròdig la direcció de la casa del Pare del Cel. M’han ensenyat que la seva compassió i comprensió sobrepassen tot el que podem entendre de manera que hi vaig amb tota confiança, dient amb el salmista i amb el Nabí Estic en mans del Senyor, ¿com podeu dir-me ves-te’n arran, ocell, per les muntanyes? sóc a les seves mans cosa a desfer i refer. ¿Què hi fa si passo d’aquest món? Déu ve.

El meu deute amb cadascun de vosaltres és molt gran, ja que n’he rebut molt més del que jo he donat. Us desitjo el bo i millor per aquest 2014 confiant que juntament amb el nostre país Catalunya, fareu passos decisius cap a la dignitat, la llibertat i  la justícia.

Rebeu una abraçada estreta,

Z u m

Com podeu veure, aquesta va ser un dels regals enverinats amb que ens va obsequiar l’any 2014 als familiars i amics seus. Una molt mala notícia per començar l’any. L’estiu anterior havíem tingut l’ocasió de poder-nos conèixer personalment aquí al Pla d’Urgell -on ell hi tenia molts antics i  bons amics-, en una trobada que vaig explicar al seu moment en un apunt del meu blog i que titulava  L’abraçada amb l’amic irreal. Va ser tota una tarda de xerrada tranquil·la a l’ombra d’una alzina. Era una persona amb qui feia de bon parlar i, sobretot, de bon escoltar. Vam acceptar la seva invitació a una proposta que ens havia fet un temps abans de veure’ns algun dia a casa seva a les Comaleres de Falgons, en un bonic paratge a cavall del Pla de l’Estany i la Garrotxa, a les envistes del Canigó. Em deia en una altre correu anterior:

No són pas poques les ocasions en què les vostres contribucions a la reflexió col.lectiva desvetllen ressons i sintonies dins meu. Tot plegat em porta a fer-vos una proposta un xic agosarada. Ens faria il·lusió conèixer-vos i compartir una estona del camí que tots estem fent. Com aquells qui coincidint en un entreforc, asseguts en un prat o a la vora de la llar de foc, posen en comú reflexions, notes de viatge, pistes, horitzons vitals, silencis… Per després reprendre la recerca, cadascú amb nou alè i cantant Amistat uneix-nos, llibertat deslliura’ns.

No vam arribar a temps de poder anar a visitar-lo casa seva i em va saber greu. Però sí que vam arribar a temps de poder-nos trobar una tarda sencera al Pla d’ Urgell i gaudir del seu somriure ample i de la seva serenor tranquil·la. Escoltant-lo ho notaves en ell un pou de saviesa, feta de meditacions i silencis i que sortia amb les paraules justes per expressar conviccions profundes. Per això voldria acabar aquest apunt amb unes altres paraules seves que podrien ser ben bé uns excel·lents desitjos per aquest any que acabem d’encetar:

Confio que els catalans, siguin quines siguin les seves arrels, trobarem com avançar resoltament cap a la dignitat i la llibertat. Ja sabeu com aprecio els altres pobles ibèrics, però ara penso que ens cal fer aquest pas en bé de tots. Hi ha hagut moltes oportunitats per a resoldre-ho  –no solament aquests trenta-cinc anys, sinó durant segles–, i no hem pogut, o no ho han volgut els qui podien. Tant de bo ara que la força bruta no pot impedir-ho fem aquest pas endavant amb fermesa. En bé de tots.

Que així sigui, Zum! I tu des del cel dóna’ns un cop de mà…

Joan Maragall, en el seu conegut poema Cant Espiritual, diu que li agrada el món on viu, sense especificar-ne un lloc concret:

“Si el món ja és tan formós, / Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida? // Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, / i el cor que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!” (Joan Maragall, Cant Espiritual).

Però tots tenim un paisatge preferit, que sentim nostre, que estimem potser més que els altres; potser perquè sentim que hi tenim posades ben fondes les nostres arrels i perquè, des que vam obrir els ulls, l’hem vista, ens ha acaronat, hem respirat el seu aire i hem begut de la seva llum. Els paisatges han ajudat molt a ser com som i d’alguna manera ens marca profundament. Una vegada vaig sentir a dir a un òptic-optometrista que fins i tot influeix més del que ens pensem en el tipus de visió que tenim perquè l’habitud de l’ull a un tipus de paisatge determinat fa que l’ull –i per tant la nostra visió- tendeixi a que tinguem miopia o hipermetropia. L’ull s’acostuma ja des del moment de la naixença a mirar grans distàncies o a mirar curt. Es veu que no és el mateix plana oberta o vall de muntanya tancada. No sé si és exactament així… Però sí que estic segur que el paisatge pot influir més o menys en l’estat d’ànim, en la nostra manera de veure les coses, en el caràcter, etc.

Jo sóc del Pla d’ Urgell i, per tant, estic acostumat i m’agrades les planures amb aquelles postes de sol llargues i de mil colors. Aquí a la nostra terra sembla que el sol no se’n vulgui anar, tot el contrari de les valls muntanyenques en què el sol es pon de patac i en un tres i no res es queden fosques. A mi m’agrada prou la plana d’ Urgell, amb els seus cultius, les seves sèquies i canals, els seus colors, les seves boires, els seus freds i les seves calors, els seus arbres i les quadrícules del seus cultius. La qual cosa, però, no treu que també m’agradi prou la muntanya i el mar o altres paisatges ben diferents. Però jo m’he acostumat al meu i m’hi sento còmode. Gaires dies de mar o de muntanya em cansen i sembla que ja tinc ganes de tornar a la plana riallera del meu Pla d’Urgell.

Perquè la mà de l’home ha convertit aquella plana agresta i dura en quelcom rialler, alegre i fàcil d’habitar. Les terres que integren aquesta plana interior del nostre país eren conegudes amb el topònim d’origen àrab «Mascançà» i també com el «clot de l’infern» o «la plana del diable». Tot això succeïa, és clar, molt abans de que Pau Vila en tracés uns límits aproximats el 1931, d’acord amb la topografia que marca uns límits naturals ben determinats i que actualment comprèn vàries comarques administratives La plana d’ Urgell sobrepassa, per tant, els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell. Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

M’agrada la plana d’ Urgell en les seves diferents estacions de l’any perquè trobo que la fan tan diferent que dóna bo contemplar-la en cada un dels seus moments. I tots els moments són bons i tots tenen la seva gràcia. Com les persones que, si sabem parar-nos-hi una mica, trobarem que són boniques en cada moment de la seva vida, des de la innocent infantesa fins a l’arrugada vellesa.

M’ha fet escriure aquest breu apunt algunes lectures ben interessants que acabo de llegir en aquesta pàgina web titulada  CENTRE DE RECERQUES DEL PLA D’URGELL “MASCANÇÀ”. Hi trobareu material de tota mena, sigui històric sociològic, econòmic, geogràfic, etc. d’aquesta plana. Que us sigui de bon profit la seva lectura.

Parlar de drets humans és sempre delicat. Les mirades es poden tornar molt primfilades o molt laxes. És difícil ser just i equilibrat i no decantar-se cap a un costat o cap a l’altre d’acord amb pre-judicis o preses de posició intel·lectuals o polítiques predeterminades. Amb tot, hi han circumstàncies que són prou clares per poder-les jutjar sense cap mena de por i hi han fets que són clarament condemnables o lloables sense cap mena de distincions.

El fet que L’Uruguai hagi complert amb una promesa feta al govern de Barack Obama i hagi rebut aquesta setmana passada 6 presos de la presó de Guantánamo és un esdeveniment que ha despertat polèmica, sobretot dins del petit país llatinoamericà. Però és un fet que jo jutjo com a molt positiu, si mirem en quines condicions estan els 150 presos acusats de terrorisme, però sense un judici just i amb unes condicions de conculcació dels drets humans evidents. Tal com deia el President Mujica: “Luego de algunas gestiones contestamos que sí, porque hoy y siempre, con la excepción de los dolorosos años de la dictadura, el Uruguay ha sido un país de refugio ypara nosotros esta es una cuestión de principio”. Mujica, un ex guerriller  que va passar 14 anys a la presó durant el règim militar al seu país, va dir que “no nos podemos hacer los distraídos ante la formidable tragedia de gente que lleva 12, 13 años sin comunicación con el mundo y detenida sin causa probada, ni haber visto un fiscal o un juez. Sin ningún tipo de garantía. Esta es una vergüenza humana”.

L’Uruguai, des de sempre, ha estat tradicionalment  un país de refugi. Només cal recordar els anarquistes i republicans espanyols i altres expulsats dels seus països per motius polítics. Allà se’ls va donar acolliment i feina, cosa que no ha donat pas mals fruits si resseguim una mica la història. L’Uruguai és un país obert, acollidor, modern i capaç de ser model en molts aspectes, sobretot a partir dels darrers governs progressistes i d’esquerres. Parlar de drets humans no és omplir-se la boca amb paraules boniques com es fa sovint, sino que és –sobretot- exercir-los amb actes concrets com ha fet l’ Uruguai en aquesta ocasió. Penso que els uruguaians n’haurien d’estar ben orgullosos.

I, en contrast, trobem el que Espanya fa amb els immigrants de Melilla. L’Uruguai acull; Espanya deporta i apallissa. L’Uruguai és un país cada cop més obert i progressista i Espanya cada cop és un lloc més tancat i més retrògrada. Ho ha denunciat reiteradament l’organització Human Rights Watch,que va demanat al Govern d’Espanya que investigués si la Guàrdia Civil va colpejar als immigrants enfilats a la tanca de Melilla el 13 d’agost després de difondre un vídeo en què suposadament es veu a agents espanyols utilitzar les porres contra els subsaharians perquè baixin del filat. Ho va fer en un comunicat en què ha denunciat de nou les “deportacions sumàries” al Marroc dels immigrants que aconsegueixen pujar a la tanca.

“El dret d’Espanya de protegir les seves fronteres no li dóna carta blanca per abusar dels emigrants“, va assenyalat el subdirector d’Europa i Àsia Central de HRW, Benjamin Ward, a la nota difosa per l’organització de drets humans. “El Govern central i les autoritats locals de Melilla han de parar les deportacions il·legals i emprendre accions contra qualsevol agent de la Guàrdia Civil que faci ús excessiu de la força contra els immigrants”. HRW va difondre un vídeo “filmat per un periodista”, corresponent al dia 13 d’agost, en què “agents uniformats colpegen migrants en la part intermèdia de la tanca, situada en territori espanyol, just dins de la frontera”. En una altra part del vídeo es veu a “dues persones que estan sent arrossegades per força per agents de la Guàrdia Civil al costat espanyol de la frontera, cap a una part en la tanca i retornades al Marroc”. HRW critica les “deportacions il·legals: “Retornar immigrants al Marroc sense respectar el degut procés podria posar vides en perill”. “Espanya ha d’acabar amb aquestes expulsions il·legals sense demora”. Segons HRW, aquestes “expulsions” priven als immigrants de demanar asil o una altra protecció internacional. L’organització insisteix que la llei espanyola d’estrangeria obliga la Guàrdia Civil a acompanyar qualsevol immigrant detingut una comissaria de la Policia Nacional per la seva identificació i iniciar els procediments de deportació. “Els immigrants té dret a rebre l’assistència d’un intèrpret i un advocat durant el procés, perquè tinguin l’oportunitat de reclamar protecció internacional”, assenyala HRW en una nota.

A Espanya els Drets Humans cada dia es veuen més retallats, com explicava aquí mateix en l’apunt de fa un parell de dies. Per sort, hi han països en que encara es tenen en compte i els sindicats són força diferents dels nostres, que s’han tornat descafeïnats i sense suc ni bruc. El Plenario Intersindical de Trabajadores – Convención Nacional de Trabajadores (PIT-CNT) és la central sindical única de l’Uruguai i és la que ha ofert allotjament transitori als sis refugiats. Després dels corresponents reconeixements mèdics, han anat a una casa comuna i corrent, acompanyats de gent que està per ajudar-los en l’idioma i integrar-los en una ciutat que no coneixen i en un país que els ha obert el cor. Els dóna refugi i assessorament mentre s’analitza la situació dels sis refugiats i s’estudia quina pot ser la millor forma de normalitzar la situació d’aquestes persones. “En l’eventualitat que aquestes persones decideixin establir-amb les seves famílies al nostre país, oferim tot el nostre suport, al costat del nostre Institut Costa Duarte, de la mateixa manera que ho hem fet amb les famílies sirianes que han vingut al nostre país”, ha remarcat la central única de treballadors. Així mateix, segons ha transcendit, algunes empreses privades han reaccionat en forma favorable davant la petició del govern uruguaià i ofereixen feina als refugiats que saben fer diferents oficis

EEUU, que té moltes coses bones en tots els aspectes, encara manté aquesta taca de Guantánamo i se  li hauria d’exigir que tanqués d’una vegada per totes aquesta presó de Guantánamo, vergonya de la humanitat. Gestos com els que ha fet l’ Uruguai, si fossin seguits per altres països, podrien ajudar a aconseguir-ho i donarien una gran lliçó d’humanitat i respecte als drets de les persones.

Serà difícil que hi hagi un altre President de Govern (ni a l’ Uruguai ni a cap altre lloc) semblant al Pepe Mujica. Demà, en aquest petit país de 3.3 milions d’habitants, s’elegeix un nou President de la República que totes les estadístiques diuen que seguirà sent del Frente Amplio. Sembla queTabaré Vázquez  (ja ho havia sigut) serà el nou President.

I no és pas per què sí que torna a guanyar el Frente. A més de Mujica, en té la culpa el tipus de polítiques que han fet en aquests 5 anys: Uruguai és avui un país amb una classe mitja que arriba fins al 68% de la població i han aconseguit arribar a que hi hagi només un 11% de pobresa i un 0,5% d’indigència. L’economia va créixer entre 2010 y 2013 a una mitja de 5,95%. La inflació arriba al 9% i l’atur al voltant del 6%. El PIB per càpita és de 16.351 dòlars.

Del Pepe Mujica ja s’ha dit quasi tot –tant de bo, com de dolent- i no cal repetir-ho perquè ja quasi bé ho sap tothom. El seu nom els seus gestos i la seva figura han donat la volta al món i han sortir a tots els mitjans. En general, se n’han dit d’ell moltes més coses bones que no pas dolentes, tot i que té els seus furibunds detractors (sobretot dins del país) com acostuma a passar sempre. Però una cosa ha aconseguit: deixarà el govern amb un alt grau de popularitat. Es enquestes diuen que un 62% d’uruguaians simpatitzen amb ell i un 58% aprova la seva gestió. Quants presidents no voldrien aquestes xifres!

El país que deixa Pepe Mujica jo trobo que està, doncs, prou bé i ell se’n sent satisfet perquè ha baixat molt el nivell de pobresa: Tot i això, quan un dia li van preguntar quin balanç en feia del seu mandat va dir que no li agradava gaire fer aquests tipus d’anàlisis perquè “eso es una cuestión de almacenero (tendero) y yo soy un luchador social”.

És això el que el fa únic i irrepetible: és un lluitador social, que sempre ha volgut ser molt proper al seu poble i ho ha aconseguit. L’estil de vida senzilla, la manera de parlar planera i les formes de govern poc habituals entre els mandataris del món l’han fet ser el que és i han despertat l’admiració mundial.

Sort, doncs, Uruguai i tant de bo pugueu seguir per aquest mateix camí una colla d’anys més!

El 9N em va agafar de viatge a Canàries, tal com us explicava en l’apunt anterior. Quan vaig saber que aquell dia podria votar el SÍ-SÍ i que justament m’agafaria a fora, vaig sentir una profunda decepció pensant que em perdria aquest moment tan esperat i tan excepcional. Però tenia el viatge demanat i em va semblar que no l’havia d’anular. Després vaig saber que podria anar a votar fins el dia 25 i vaig quedar més tranquil.

Encara no ho he fet, però ho faré. I tant que ho faré! Serà un granet d’arena més en aquest camí cap a la independència que entre tots anem fent mica en mica. Jo estava convençut que el 9N seria un èxit, tal com va ser, per més que alguns els menystinguessin i el tractessin de botifarrada… Per què s’empipen tant i tant els molesta si només era una botifarrada sense importància? La realitat autèntica és que s’han anat adonant que la cosa va seriosament i que un gran gentada està disposada i ben decidida a anar fent passos. Potser podien ser més, però jo trobo que no ha estat pas malament i que segur que s’hi afegirà molta més gent si fem les coses bé.

Aquell dia era a Tenerife. Quan feia la maleta el primer que vaig pensar va ser que no podia oblidar posar-hi la samarreta amb la V i la frase “ARA ÉS l’HORA”. De seguida vaig pensar que, ja que no podia ser a Mollerussa votant, faria el gest simbòlic de passejar-me tot el dia per Tenerife amb aquesta samarreta. I així va ser.

Ja a l’hora de l’esmorzar a l’hotel vaig trobar alguns catalans que ens vam saludar efusivament i algun d’ells va considerar que havia estat una bona pensada lluir-la justament aquell dia. Ens vam desitjar sort. I durant el dia. mentre passejàvem, notava que molts se la miraven (alguns amb curiositat i altres amb il·lusió). Ens anàvem informant de com anaven les coses i ens animàvem mútuament. No vaig recollir cap comentari negatiu o ofensiu i, en canvi, una bona colla de positius. Fins i tot un cambrer em va dir: “Bon dia y suerte para los catalanes” .

Deia que aniré a votar a la Subdelegació del Govern a Lleida i ho faré amb il·lusió, tot i que trobo que les coses no acaben d’anar bé del tot, segons la meva percepció i el meu entendre. Trobo a faltar més unitat entre els partits; trobo que hi hauria d’haver menys baralles, menys mirades de reüll i mirar més tots junts a la fita que hem d’assolir. Crec que és hora de deixar els tacticismes egoistes i saber que és l’hora de la unitat i de la generositat. Hem de pensar que ningú és imprescindible, però que tots som necessaris. Som una petita baula de la cadena o un petit gra d’arena. Però imprescindibles tots. Crec també que ara no és l’hora de les presses. Cal buscar la pedra ferma on posar el peu per travessar el riu en aquest moment delicat i no enfonsar-nos. Poc a poc i bona lletra, diuen. Cal fer passos segurs, meditats i ben calculats. I, per damunt de tot: UNITAT en l’objectiu. Crec que anem per bon camí si som capaços d’anar junts. El vot que depositaré a l’urna de cartró, el dipositaré amb aquesta secreta esperança de que les coses aniran bé i amb molta, molta il·lusió.

Tant els fa veure els carrers i les places plens de gent cridant independència. Ells segueixen immòbils amb la seva. Ningú els fa baixar del burro. “Els que es manifesten avui no representen el poble de Catalunya”, deia la Camacho avui mateix veient la Plaça de Catalunya de Barcelona plena. Segueixen obstinats en dir que tota aquesta gernació no representa res. Aquest no són catalans, ni representen Catalunya, ni res que s’hi assembli. Els únics bons catalans són ells. Els que volen que tot segueixi com sempre, que tot sigui com sempre ha estat i que diuen que no hi ha cap motiu per haver de triar entre el pare i la mare, encara que el pare o la mare (és igual qui sigui el mal tractador) et pegui, et maltracti, et faci passar gana i ni reconegui la teva existència. Res de res! Cal quedar-se a casa, aguantar amb cristiana resignació el que t’ha tocat i fer el que s’ha fet sempre. I la gran raó que donen és que Espanya fa no sé pas quants segles que existeix (segurament que ja existia abans de la creació del món, tot i que ells no ho sabessin). O sigui: com que Espanya existeix des de l’eternitat més eterna… no hi ha cap necessitat de moure’s.

Tant els fa que molta gent vulgui moure’s i hi tingui tot el dret. Tant els fa que potser fins i tot sigui una gran majoria qui ho vulgui. D’això no cal ni parlar-ne. Res de res! No, no i no! És igual que molts vulguin dir Sí i Sí. Que no se’n parli més. No es pot fer res, no es pot opinar, no es pot votar, no es pot obrir la boca. La democràcia no és res de tot això. L’autèntica democràcia és que tot segueixi com ells volen que segueixi. No s’atreveixen a dir-ho, però consideren que ja estem prou de sort que ens deixin viure, que ens deixin existir. Que encara gràcies de tenir tot el que tenim i que som prou afortunats. Que ens queixem de vici. Que som uns victimistes. Que mai en tenim prou i no estem mai contents…Van pel món de perdona-vides i dient-nos que hauríem d’estar prou orgullosos de ser espanyols i que – a més- n’hauríem d’estar ben agraïts.

Tant els fa que el món canviï i que nosaltres tinguem ganes de canviar certes coses. Ells no ho veuen,  no poden canviar i no deixen que els demés canviïn perquè creuen fermament que vivim en el millor dels mons possibles. Per tant, res no pot, ni cal canviar, ni poden entendre que altres sí que vulguin fer-ho. Com poden voler marxar, si Espanya és l’ Arcàdia, el paradís més feliç que el paradís terrenal de la Bíblia! Mira que hi ha catalans desagraïts!

Tant els fa que faci anys i panys que molts vulguin marxar d’aquesta Espanya maltractadora, altiva, poc justa i que no reconeix els altres com a iguals, sinó que només els reconeix com a súbdits. No ha volgut reconèixer mai que hi hagi molta gent que vulgui marxar; que no ha volgut escoltar veus que li han dit ben fort i ben clar; que ho han demanant una i cent vegades, que ho hagin escrit, que ho hagin intentat. No hi ha hagut manera… Mai han volgut escoltar ni els de dretes ni els d’esquerres. Ni abans ni ara. No és estrany que no ho pugui entendre gent tan justeta i illetrada del PP com José María Aznar, José Antonio Monago, José Ramón Bauzá o Alberto Fabra i CIA. Ho és una mica més, que tampoc ho entengui gent aparentment més moderna, llegida, viatjada i oberta del PSOE com Leguina, Felipe González o Alfonso Guerra i CIA. I ja no parlo de gent d’alguns altres partits que només van a buscar la poltrona i el diner fàcil que cau cada final de mes. Tampoc s’entén massa que no hi hagi cap intel·lectual espanyol (n’hi ha algun de perdut que em vulgui portar la contrària?) que en vulgui saber res. La majoria d’ells: “no saben, no contestan” o en són totalment contraris. És com una misteriosa impossibilitat natural i consubstancial en el fet de ser espanyol que els inhabilita; és com si no tinguessin orelles, ni ulls, ni cor, ni cervell, ni sensibilitat, ni res. Una incapacitat natural que els incapacita per copsar altres realitats que no siguin les acostumades, les familiars i les de sempre. Tot el nou els fa una por terrible i irracional.

En aquest aspecte –com en tants altres. hem retrocedit molt. Massa.  Per això vull acabar amb un article de José Martínez Ruiz, Azorín, que va escriure quan encara era un jove escriptor tot just arribat de la seva terra valenciana i que sembla que encara guardi record dels seus orígens, de les seves arrels i de la seva historia. Quan ho va escriure, encara no estava contaminat per un franquisme que ho va anar envaint tot i que va deixat aquesta terra erma que tenim avui. A veure si això fa pensar una mica a alguns cervells tancats…

En su integridad (1931)

Digamos dos palabras -sin importancia- acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos, frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. […]

Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. […]

Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están

ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco remolino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres de políticos y de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!

La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. […]

Una historia de siete o más siglos, […] y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. […] Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. […]

De l’article de José Martínez Ruiz, Azorín (Monòver, Alacant, 1873 – Madrid, 1967), inclòs a Crisol el 19 d’agost de 1931. (Copiat de peces històriques triades per Josep Maria Casasús)

Trobaríem avui a la premsa de Madrid opinions com la del gran articulista espanyol de la seva generació?. Em sembla que, ni mirades amb lupa, en trobarem cap. Quina vergonya d’ Espanya! Com no voler-ne marxar?

Avui he rellegit Pere Casaldàliga. De tant en tant, m’agrada agafar algun llibre seu i rellegir algun fragment o algun poema. Sempre hi trobo frases brillants, pensaments profunds i interessants, conceptes vigorosos que quasi sempre em fan pensar una llarga estona. Casaldàliga té la virtut de dir grans veritats amb frases curtes i contundents i mostrant en tot moment un grau tan alt de llibertat interior que fa que pugui dir el que vulgui i de la manera que vulgui, sense pensar en com s’ho prendran (o potser sent ben conscient de com s’ho prendran) els que l’escoltin o el llegeixin.

Demà és el 12 d’Octubre i, com cada any, alguns celebraran el mal anomenat Descobriment d’Amèrica i coses semblants. Fets que, vistos en perspectiva, trobo que es fan difícils de celebrar i de digerir. Cal tenir un bon estómac per celebrar tots els crims i les barbaritats que es van cometre a Llatinoamèrica. Però es veu que hi ha gent que tenen un bon païdor! El mateix Pere ens recorda que l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món.

Avui he tornant a llegir uns versos de Casaldàliga en un llibre editat a Nicaragua que es titula “Cantares de la entera libertad” i que va escriure a l’any 1984 dedicat al que ell en diu la “Nueva Nicaragua”. Diuen:

¡Ay frágil Libertad,

espacio donde el aire se hace incómodo

como un útero abierto!

La llibertat, si és autèntica, sempre és incòmoda. Incòmoda per a un mateix i potser encara més per als altres. La llibertat demana, reclama i necessita sempre el seu espai, que no sempre és comprés pels demés que, a la vegada reclamen l’espai de la seva pròpia llibertat. Quan una persona no se sent lliure, quan la major part d’un poble no se sent lliure i reclama un espai de llibertat propi perquè la que té la veu insuficient, està fent un pas per a créixer i per a ser allò que vol ser. I és aquest xoc d’aspiracions el que fa que es creï un espai i un incòmode on sembli que es faci difícil respirar. I, per altra banda, és el desig d’aire nou el que es busca per a poder seguir respirant i vivint.

L’espai sempre incòmode de la llibertat !, que diu Casaldàliga. La vida i l’obra del Pere Casaldàliga és la d’un home lliure del que en podem aprendre molt i la paraula LLIBERTAT sempre ha estat present a la seva vida i en la qual ha cregut fermament en tots els moments de la seva vida. L’ Agenda Llatinoamericana d’aquest any 2014 fa de la llibertat el tema i el repte i on hi trobem un text  “a manera d’introducció fraterna”  escrit per Pere Casaldàliga que es titula LLIBERTAT, LLIBERTAT!. on ens torna a recordar unes quantes coses importants:

La primera: Tal com diu Mercedes Sosa “Hermano, dame tu mano, vamos juntos a buscar una cosa pequeñita que se llama libertad” . La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.

La segona: Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. El tema cal abordar-lo en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

La tercera: Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”.

La quarta: La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col•lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:

Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.

Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

Espanya segueix  essent molt diferent. Els agrada que sigui diferent. Volen que sigui diferent. Recordeu aquell lema franquista que deia Spain is different? Doncs, això. Segueix ben vigent en molts aspectes.

A Espanya segueixen havent-hi temes que no es poden tocar i que molts creuen que han de seguir com sempre. Són temes tabús i, és clar, el que creuen aquests governants amb ADN franquista que tenim és dir NO. Sempre dir NO. MariaNO, MariaNO, MariANORajoy fa honor al seu nom i es veu que només li van ensenyar a dir que NO.

Ens hi podem empipar, poden fer-nos agafar mala llet, poden mirar de fer-nos perdre la paciència, poder mirar de cansar-nos. Ho faran. No hi ha dubte que ho faran de la manera que sigui. La seva democràcia és tan original que en podríem dir democràcia vigilada. Ja ho va dir l’ ínclit Alfonso Guerra: “Montesquieu ha muerto”. Els socialistes espanyols van ferit-lo de mort i aquests franquistes del PP l’han acabat de rematar. Ara ja és ben mort i enterrat. Allò de la divisió de poders ja no saben ni el que és. Aquests dies ho hem tornat a veure un cop més i, de forma vergonyant, tots han corregut darrere l’amo a llepar-li el cul i a dir que ells són els únics que poden dir què és o què no és la democràcia. Ells en tenen la tutela perquè creuen que en són els amos.

I als que pensem que la democràcia és tota una altra cosa, només ens queda el recurs de persistir sense desanimar-nos en la fidelitat a uns ideals de llibertat que creiem veritables.Creiem fermament tenir la raó i estem carregats d’arguments. De part seva no n’hem escoltat cap. Ens caldrà molta paciència i unitat… i anar fent el nostre camí pas a pas. I que ens detinguin a tots, si poden! Serà difícil que puguin detenir, jutjar i empresonar tot un poble. Perquè els mateixos que volem democràcia som els que volem que hi hagi habitatge per tothom i serveis socials dignes. Els que exigeixen un sostre també exigiran democràcia. Els que han perdut la feina i s’han vist al carrer veuran que la situació només es podrà arreglar amb més democràcia i amb més justícia. I la gent cada cop exigirà més i no podran emmordassar tothom, ni hi haurà prou policia per controlar-ho tot a cops de porra.

No podran fer callar tots els que s’adonin de mica en mica que tenim governants incapaços i que, si depèn d’ells, no podrem sobreviure en aquestes condicions. No podran detenir a tots els que es queixin i cada dia n’hi haurà més que es queixaran. Perquè els joves es cansaran de no trobar feina, els treballadors que estan a l’atur voldran treballar i les mares voldran donar menjar als seus fills. I els funcionaris es cansaran de no cobrar les pagues extres. I els metges es cansaran de no tenir mitjans. Els bombers de no poder apagar focs i els mestres de tenir les aules plenes i haver d’ensenyar el que el ministre Wert els dicti. Dubto que ens puguin domesticar a tots. No sé si podran tancar totes les boques. No sé si podran desallotjar totes les places. No sé si podran jutjar tots els desobedients…

Perquè, al cap i a la fi, potser l’últim recurs serà la desobediència civil. I no podran detenir tots els desobedients. No tindran prou jutges ni prou presons. Això sí: només ens podran vèncer si no anem units, si ens precipitem i si no sabem tenir paciència. Després de tants anys… ja no ens vindrà d’una mica més!

José Antonio Donaire és un home sensat, que escriu molt bé i és diputat  pel PSC al Parlament de Catalunya. Ell mateix explica que “Un dia, no sé ben bé perquè, em van escollir per anar a les llistes del PSC al Parlament i, per a la meva sorpresa vaig ser nomenat diputat”.  Te un  blog que es diu DE BAT A BAT, que us convido a llegir si teniu una estona vagarosa. Jo m’hi passo algunes estones i m’ho passo bé. El 12 de Setembre va escriure una anotació que es titula Siete argumentos para votar,  i que trobo que seria bo i molt saludable que llegís molta gent.. Gent d’aquí i gent d’allà, com ell mateix diu. Potser més la gent d’allà que la d’aquí…

Les seves refutacions a 7 possibles arguments per a no votar les resumeix en els següents apartats:

• Es ilegal. La soberanía del pueblo español reside en el pueblo español
• Es una imprudencia: Es mayoritario el sí
• Es táctico. Cataluña no se quiere ir, solo mejorar su situación
• Es falaz. Los catalanes están manipulados
• Es peligroso. Una consulta dividirá la sociedad
• Es absurdo. A Cataluña le iría peor fuera de España
• Es insolidario. A España le va a ir peor sin Cataluña

No estic pas d’acord amb tot el que diu, és clar, però trobo que és un escrit raonable (ple de raó i de raons), que es pot compartir o no, però que pot servir com a punt de partida per una bona reflexió i per un inexistent –però necessari- diàleg amb tots els que no es considerin talibans. Considero que ell és una mica optimista respecte a la societat espanyola, però és el seu respectable punt de vista que jo no acabo de compartir.

Aquest escrit el vaig llegir ahir a la tarda i avui, mentre feia el meu passeig matinal, l’anava mastegant, remugant i pensant poc a poc. Estem en un moment delicat en què la casa se’ns esquerda. Hi han hagut una sèrie de moviments sísmics que han remogut de tal manera la realitat que ja res no és igual com era.  La casa se’ns ha esquerdat  i se’ns ha tornat inhabitable. Una gran esquerda –d’aquelles en què hi passa la claror- fa de mal mirar, fa basarda, però té un avantatge: ens avisa de que el perill és gran i que cal fer alguna cosa (a no ser que fem com els estruços que amaguen el cap sota l’ala). Una esquerda ens deixa veure l’exterior i ens convida a sortir fora. Una gran escletxa en una paret deixa passar la llum exterior i il·lumina l’interior. Ens pot fer veure el què tenim, com vivim, com estem i, al mateix temps, ens diu que hi ha més vida fora de la casa i potser fins i tot vida millor, sense una atmosfera tan enrarida, un ambient nou i més confortable. Les escletxes grosses deixen passar l’aire i ens deixondeixen.

Davant un panorama de desfeta com el que estem vivint es poden fer tres coses:

-Deixar la casa com està -amb esquerdes i a punt de caure- i seguir vivint-hi com si res hagués passat. No cal dir que el risc de que ens caigui la casa al damunt és un risc força gran i , per tant, serem ben rucs de voler seguir vivint-hi.

-Mirar de reparar la casa. Avaluarem el mal que té i farem les necessàries correccions per tal de veure si podem seguir-hi vivint o no. Caldrà buscar un bon arquitecte, veure què s’hi pot fer i si es pot aprofitar alguna cosa o si cal derruir-ho tot. Caldrà asseure’s, avaluar la situació, conversar una bona estona i posar-se d’acord.

-Fer una casa nova. Després de veure que el terratrèmol ha deixat l’edifici molt tocat i que ja no es pot aprofitar gran cosa, decidim anar-nos-en a una altre lloc. Potser arribem a la conclusió de que l’estructura està tocada de mort i, per tant, haurem de fer una casa nova i començar de nou. La casa es pot fer al mateix carrer, al mateix barri, a la mateixa ciutat o marxar ben lluny (a un altre país).

Els terratrèmols tenen aquestes coses. Aquí no hi estem massa acostumats perquè no és país de grans sismes, però potser que ens hi anem acostumant. Es poden donar i, de fet, ja s’estan donant. Caldrà veure la resposta que uns i altres li donem.

Ahir vam celebrar una DIADA més. La nostra Festa Nacional d’aquest any era especial perquè recordàvem què va passar ara fa 300 anys. Recordàvem i reivindicàvem.

Ahir, centenars de milers de persones vam participat a Barcelona en la construcció de la V, “de votar, de voluntat i de victòria”, l’acte central de la Diada, convocat per l’ANC i Òmnium.

Centenars de milers de persones volíem dir al govern del PP que tenim la voluntat de votar i volíem mostrar al món que Catalunya vol ser lliure. Un estol d’ocells va arribar amb cants de festa i crits reivindicatius a Barcelona per fer fugir espantada la gavina del PP que encara ara no vol veure què és el que està passant a Catalunya. No hi ha pitjor ceguesa que la d’aquell que no vol veure. El PP mira i no veu. Mira i no entén res. Viuen a la lluna.

Però cada dia hi ha més gent que va entenent per on van les coses i cada dia s’afegeixen a l’estol d’ocells que criden Victòria; a aquest l’estol que creix i creix.

Anem fent passos. Un rere l’altre. Amb esperança. Amb voluntat. Anem caminant i algun dia arribarem allà on volem arribar. Pel camí s’hi anirà afegint gent. Cal que s’hi vagi afegint gent. Cal que marxem units cap al punt de destí. Volem votar per saber quants som. I el PP, a més de cec, sembla que és sord. No veu, no sent, calla, es fa el tòtil.

Però nosaltres persistirem i anirem fent camí. Ara sabem que, si no defallim, la Victòria és nostra.

Parlem molt sovint de bisbes i, en canvi, molt poc de bisbesses. I això és degut a que en la nostra cultura cristiana-catòlica aquest és un tema que no toca debatre, com molts altres temes, que històricament no s’han pogut debatre per ordre directa de Roma.

Aquesta setmana hem llegit la notícia quel’Església d’Anglaterra ha aprovat l’accés de les dones a l’episcopat, com ja tenen altres províncies de la Comunió Anglicana (Estats Units, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda). O sigui, que és possible que abans de nadal ja tinguem la primera bisbessa. No és que no hagi costat. Ha costat molt, però ha valgut la pena. Ja començava a ser hora que algú comencés seriosament a culminar dins d’una Església un camí que la societat ha començat ja fa una colla d’anys: el de la plena igualtat de la dona amb amb l’home en el si d’aquesta confessió. Un camí emprès el 1994, quan van ser ordenades les primeres sacerdotesses. El sínode de l’Església d’Anglaterra, reunit a York, ha donat finalment el seu suport al compromís assolit l’any passat per permetre l’accés de les dones a l‘episcopat. I el més interessant és que ha estat una decisió democràtica amb el beneplàcit dels dos terços de cada un dels tres col · legis que formen el sínode: el dels bisbes, el dels clergues i el dels laics. Ja començaria a ser hora que l’Església Catòlica en comencés a prendre nota i fes algun gest valent d’aquesta classe en temes com el del celibat, ordenació de dones, etc. No diuen que el Papa Francesc és un home valent. Que comenci a demostrar-ho remenant una mica aquests temes que preocupen més del que sembla als fidels, que fins ara han tingut molt poca veu i encara menys de vot.

Estic segur que aquest tipus de decisions són només qüestió de temps. Que arribaran, però que arribaran tard com sempre arriben les coses a l’Església catòlica. No és dogma de fe i és només qüestió de costums. Unes costums que necessàriament han de canviar, tal com ha canviat el món de forma imparable i inevitable. Possiblement sigui la mateixa necessitat i les pròpies pressions qui ho accelerin i crec que és un greu error frenar-ho com ho estan frenant a Roma.

Si ens en anem més a prop, caldria recordar com eren considerades les dones no fa pas massa anys aquí al nostre país. N’he trobat un document que val la pena rellegir amb atenció i pensar-lo seriosament. No m’he pogut resistir a la temptació de recollir-lo. El deixo en castellà perquè il·lustra millor la mentalitat i el vocabulari d’aquells anys. És un text que està tret del Manual que s’entregava a Espanya a les dones que feien el “Servicio Social en la Sección Femenina” (era obligatori, excepte que et casessis o no necessitessis algun document com el passaport, etc. però llavors havies de prometre que el faries en un termini determinat.

La Sección Femenina era una mena de servei militar en què moltes havien de fer un treball de costura que solia durar tres mesos. La senyora que recull aquests records explica que en la seva època, a les companyes per volien treure el passaport per anar als concerts dels Rollings, Pink Floyd i tota la gent que es negava a actuar a Espanya per la dictadura franquista, prometien fer el Servei Social, és a dir, que calia fer-ho, però ja en aquest temps moltes compraven la “canastra” (la cistella on hi havia totes les labors exigides i que s’havia de presentar a les autoritats), en una botiga, la lliuraven, i els donaven el paper a mesura que estava fet el servei.

Aquest text que recullo és del 1.960, però no m’estranyaria que encara trobéssim molta gent que es guiï per aquests principis

Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Què us en sembla? Tot un text com per estudiar-lo detingudament i fer-ne un estudi sociològic d’un temps i d’un país, no?

No sé si demà s’acomplirà una vegada més aquella frase tan aguda –i normalment encertada- que Gary Lineker va dir al Mundial d’ Itàlia del 1990, quan Anglaterra va ser eliminada –en la tanda de penals- per Alemanya en una semifinal d’aquest Mundial. En una frase brillant el jugador anglès va dir:“El futbol és un joc simple: 22 homes corren darrere d’una pilota durant 90 minut i, al final, els alemanys sempre guanyen”.

El futbol el van inventar els anglesos però, com deia un famós periodista anglès, cent anys després qualsevol país el juga molt millor que ells, que no han sabut evolucionar i s’han quedat amb el principi tan primari de “pilota llarga i que l’agafi el que més corri”. Avui el futbol és tota una altra cosa i per això acostuma a guanyar que més sap tocar, combinar, passar-se la pilota amb sentit i jugar en equip.

Gary Lineker era un jugador que, per la seva forma de jugar, no semblava anglès. Era un futbolista intel·ligent, educat i exquisit dins i fora del camp. No sé si és veritat, però he llegit que ha estat un dels pocs jugadors de tota la història del futbol que mai no va rebre ni una sola targeta groga. Tot un senyor, vaja! Aquesta mena de jugadors són els que a mi m’agraden i per això en la majoria de partits que he vist durant aquest Mundial he pogut comprovar que, així com “el rugbi és un esport de gent rústica practicat per cavallers”, el “futbol s’ha tornat un esport de cavallers practicat per gent rústica”. I per això veiem el que veiem i per això no s’acaba d’entendre que els àrbitres no protegeixin més aquells que juguen net, de forma fina, els que són artistes, creadors i facin espectacle.

Tampoc s’entén que els diaris esportius, les emissores de ràdio i els canals de TV posin els micròfons davant la boca de persones que només saben dir: “el futbol és així”, “ara cal pensar en el pròxim partit”, “hem estat de mala sort, ja que la pilota no ha volgut entrar” i frases semblants. Hauria d’estar prohibit que certs futbolistes –i també alguns tècnics- obrissin la boca i els mitjans de comunicació haurien de buscar i permetre parlar només aquells que sàpiguen raonar una mica, dir alguna cosa més i aportar alguna idea mitjanament passable. Els ho agrairíem tots els aficionats.

S’acaba el suspens i demà ja sabrem qui és el guanyador d’aquest mundial. Hi han hagut alguns països que han estat en “estat d’expectativa” durant un mes i els serà dur despertar a la realitat quotidiana altre cop. A Brasil ja li ha passat i, amb el cop tan dur que va rebre amb l’històric 7-1 i la corresponent eliminació, ha deixat en estat de xoc tot un país que viu i sent el futbol d’una manera difícil d’explicar. Que no li passi demà també a l’ Argentina, un altre país on el futbol és una espècie de religió i una bogeria! Tinc el pressentiment que altra vegada s’acomplirà la famosa dita de Lineker… Trobo que és una mica exagerat que durant un mes de Mundial alguns països estiguin com en suspens i tot es pari una mica i que només el centre d’atenció sigui el resultat dels partits. La vida hauria de seguir tenint com a essencial el que en realitat és important i tenint com a secundari i molt relatiu una cosa com el futbol. A tots els països els aturats, la feina, els hospitals, les escoles, l’economia i tot el que és important de veritat, no es para. El temps no es para, els infants segueixen naixent, els malats segueixen morint, els interessos de demora pel deute que els països tenen contret segueixen acumulant-se i creixent, els rics segueixen fent-se cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres. Tot això no es para per molts Mundials que hi hagi.

I, per acabar, jo em pregunto: com quedarà Brasil després dels Mundials? ¿Haurà servit aquest Mundial per ajudar un país com Brasil a que sigui una mica millor, més ric, més feliç… o més aviat haurà servit per empobrir-lo una mica més, haver construït unes infraestructures que no serviran per a gran cosa, haver desil·lusionat una mica més la gent, haver amagat desigualtats social i injustícies, portar al país a una astènia i a una minva de forces que dificultarà encara més tirar endavant un país que no haurà de viure del futbol sinó de la seva feina diària? Un munt de preguntes i reflexions que queden aquí. I queden aquí no només per als brasilers, sinó per a tots els països i per a tots els que a vegades donem més importància a si un jugador ha mossegat algú, si un altre ha fet tres gols i si un porter ha parat tres penals. El món segueix. La vida segueix. L’essencial segueix i cal posar l’accent on cal posar-lo.

Un amable lector del meu blog m’ha escrit un correu recriminant-me que hagi escrit en el meu darrer apunt que“ESPAÑA ES UNA PATRAÑA”. No està d’acord amb el que dic, però li he d’agrair la forma, la correcció i l’educació amb què m’ho diu. Diu que s’ha estimat més dir-m’ho privadament que no pas com a comentari públic al meu blog. De totes maneres em diu que el puc replicar, si em sembla convenient. Ho faré. I intentaré fer-ho també amb el major respecte possible.

El meu lector no ho diu clarament, però em dóna tota la impressió que és votant del PP i, per tant, li dol que critiqui tant aquest partit. D’entrada ja li dic al meu amable lector que no només critico el PP, sinó que entraria en el mateix sac el PSOE, la Monarquia, tot un munt de mitjans de comunicació públics i privats, així com també moltíssims intel·lectuals, polítics, empresaris i molta més gent. No tinc el mínim inconvenient de posar al mateix sac tots aquells que no han fet mai -ni fan ara- cap esforç d’entendre els catalans. Històricament ha estat així i segueix així, per més explicacions que hàgim donat i per més intents –sembla que tots ells fallits- que fem. He arribat a la conclusió de que NO ENS ENTENEM i que NO ENS ENTENDREM per més esforços que fem. No hi ha primeres, ni segones, ni terceres vies que valguin. No hi ha camins, no hi ha ponts, no hi ha sortida. I una bona part de catalans ja n’estem tips d’aquesta situació i per això volem marxat, quedant tan amics com puguem.

Teníem tots la secreta esperança que, acabada la fosca i llarga dictadura franquista, es trobarien camins d’entesa i que, poc a poc, es podria trobar el lloc per a cadascú durant la transició. Esperàvem que hi hauria un camí cap a una major democràcia, que hi hauria una major autonomia, que s’aniria obrint l’aixeta cap a un autogovern i cap a un respecte i reconeixement cap a la diversitat. I ha estat tot el contrari i ho està sent de forma encara més exagerada en aquest darrer govern del PP. Per aquest motiu es diu el que es diu, s’escriu el que s’escriu i es tenen les ànsies que es tenen. I per això jo escrivia el que escrivia en el meu darrer apunt, que arribava a la conclusió de que, tot plegat i analitzant una mica la situació, això d’España no era més que una “patraña”, un engany que ens han anat volent fer creure i que hem arribat a un punt que ja no estem disposats a creure més.

D’aquest intent continuat d’engany, jo en diria barra, desvergonyiment, descaradura, insolència o alguna cosa similar. Hi han prou evidències de que el Gobierno de Rajoy ha fet les coses tan malament, que voler-nos fer creure el contrari és d’un cinisme majúscul i ridícul. Hi han moltes formes de fer política i es poden encertar més o menys les accions d’un govern, però de seguida hom veu si hi ha bona voluntat, bona fe i ganes d’actuar correctament. I el que és evident i -cada cop més clar- és que en el de Rajoy únicament hi ha mala voluntat envers Catalunya i ganes de tocar els pebrots. Així de clar.

Com s’explica, sinó, aquest “decretazo” de 172 pàgines –una norma amb rang de llei- que regula una infinitat d’aspectes important per a la població sense passar pel Parlament? Semblava que no es podia anar gaire més enllà en les formes absolutistes d’exercir el poder i que no es podia fer  una befa tan clara a la democràcia parlamentària. Doncs hi han anat. Amb aquest decret-llei baixem una escala més en la degradació del sistema social. Van començar l’obra de demolició amb la Reforma Laboral del 2012 . Un any després 691.700 persones van entrar a la llista de l’atur i s’han destruït 850.000 llocs de treball, com diu la Encuesta de Población Activa (EPA). El nombre de persones ocupades havia baixat al nivell de l’any 2002 i els treballadors cobren el mateix de fa 5 anys enrere, tot i la recuperació que proclamen els nostres ínclits governants. En voleu més? cada dia hi ha més pensionistes i aturats que tenen seriosos problemes per re-pagar els medicaments i han de deixar de medicar-se, posant en greu perill la seva salut, tal com ens explica el diari  20minutos.es. I podríem seguir amb l’educació, les beques, el finançament de la sanitat en general. etc

És per aquest motiu que escrivia el que escrivia. Perquè ja no em crec res. No hi ha cap argument que mig en convenci de que volen actuar amb justícia. Al contrari. Cada dia estic més convençut que aquest Gobierno del PP només actua per afavorir i fomentar l’amiguisme dels rics i els poderosos. Si actuessin d’una altra manera possiblement hi hauria menys gent que volgués marxar. però veure com cada dia et desnonen (físicament i moralment), comprovar com cada dia intenten prendre’t alguna cosa que consideres teva i que penses que és sagrada i digna de defensar; veure com cada dia intenten llevar-te una mica de dignitat; veure com intenten calcular com ofegar-te sense que et moris del tot… doncs això no ho volem suportar més. No ens dóna la gana. Salvador Allende deia que “la història és nostra, il a fan els pobles”. Nosaltres volem fer la nostra pròpia història perquè ja estem tips de que altres –amb tota la mala fe- la facin per nosaltres. España ja sap el que és que les colònies li fugin i intentin alliberar-se. D’aquell imperi on no es ponia el sol ja no en queda res, i menys que en quedarà si segueixen així. Perquè a España ni els polítics, ni els jutges, ni la monarquia, ni la policia, ni els bancs ni ningú són capaços de veure la realitat i encara són menys capaços d’ aturar aquest desgavell. Per incapacitat manifesta i per mala voluntat. No ho sé.

A España hi ha molta gent decent, gent treballadora, gent que sabria comprendre les coses si els les expliquessin i no els les amaguessin. Hi ha molta gent digna, amb bona voluntat, gent comuna que cada dia es lleva per anar a treballar i li toca sofrir aquest desgavell de Gobierno. Gent que no entén que persones aparentment tan ben preparades no siguin capaces de canviar les coses per al bé de tothom i trobar unes quantes solucions dignes per a la societat. Hi ha pobresa, hi ha atur, hi ha poc futur per als joves, hi ha cada dia més misèria i aquest fabulós Gobierno del PP no fa més que acabar d’espatllar les poques coses que rutllaven una mica.Per això molta gent –no només la majoria de catalans- tenen pressa, molta pressa. Uns la tenim per poder marxar ben lluny de tota aquesta pesta i d’altres de fer marxar –també ben lluny- aquest Gobierno de pega.

Pepe Mujica, el president d’ Uruguai, -una persona a qui jo respecto molt, tot i no compartir algunes de les seves coses- deia que “els únics derrotats en el món són els que deixen de lluitar, de somiar i de voler”. I, per sort, encara som molts d’aquesta mena, amable lector que em va fer arribar la seva opinió i que agraeixo i respecto molt.

Sí, ho dic sense cap mena de rubor: “España es una patraña”. S’ha de dir en castellà perquè rimi. Però ho puc dir perfectament en català, sense rima, però amb el mateix sentit:Espanya és una gran mentida. I aquesta mentida la podem comprovar diàriament amb la ridícula “Marca España”, que prou que intenten salvar-li el prestigi amb esforços de tota mena (amb molta propaganda i força diners). Però no se’n surten, perquè cada dia en fan alguna de ben grossa que dóna la volta al món. La darrera de totes és ben fresca: feia temps que el PP es bolcava amb cos i ànima amb l’empresa  d’aquest  “emprenedor” anomenat Jenaro García, a qui li han concedit tots els honors, premis, reconeixements i facilitats per a tots préstecs haguts i per haver. Resulta que l’empresa d’aquest estafador professional –la popular i rutilant GOWEX– no era res més que fum, un bluf que treballava en base a mentides, sobretot amb administracions públiques (comunitats autònomes; ajuntaments, organismes públics, etc), els diners de les quals surten dels ciutadans i segueixen el conegut camí de sempre: cap a butxaques corruptes com les d’aquest home. I tot això sense gaires controls i sense gaires comprovacions. En aquests temes, com en tants altres, el que impera és l’amiguisme, els endolls i les comissions en diner negre que reben els barruts de sempre .

Ja veureu com aquests propers dies podrem començar a llegir tota la vida i miracles d’aquest senyor i segur que sortirà un munt de porqueria. Ara és hora! Es veu que ningú se n’havia adonat, perquè el que convenia era mirar cap a un altre costat. Podrem comprovar, una vegada més, com el descontrol total s’ha establert de forma permanent i ha rondat “como Pedro por su casa” en el Gobierno de España, que es cuida bé de fiscalitzar tot el que respecta a Catalunya i fa els ulls ben grossos amb altra gent de la seva corda. Ha hagut de venir la consultora nord americana Gotham City Research LLC per tal de que es descobrís tot el pastís. Els controladors d’aquí no se n’havien volgut adonar perquè un senyor que dia sí, dia també és rebut i es fotografia amb el mateix rei Felip VI, amb Rajoy, amb l’alcaldessa de Madrid Ana Botella, amb tots els ministres i amb un munt d’autoritats de tota mena no pot ser un tipus fals, perillós i no se’n pot desconfiar de cap de les maneres. Doncs ja ho veieu…

Segons explica eldiario.es , la festa l’haurem de pagar entre tots (com sempre) perquè  el que més crèdits li havia donat fou l’ Instituto Oficial de Crédito (ICO), que diu que “hasta finales de 2013, el ICO le había concedido créditos por valor de 8,92 millones de euros. Otros créditos blandos por valor de 4,8 millones procedían del Ministerio de Industria. También recibió ayudas del Banco Europeo de Inversiones (BEI) y del Fondo Europeo de Inversiones”. Ningú controlava l’empresa d’aquests senyor?

En un país on, segons el Gobierno, viure a casa dels pares i cobrar l’atur pot ser un frau i, en canvi, 62 diputats que tenen pis a Madrid -i hi viuen- són capaços de cobrar dietes per allotjament ja es veu que les coses no poden anar bé. En aquest país es controla molt ala pobres i molt poc als rics. Europa ja ha tocat el crostó a España unes quantes vegades perquè no es fia gens ni mica de com fa les coses Rajoy, de la mateixa manera que no es fiava de Zapatero. Aquí certes coses no es controlen i el més llest és aquell que és posa més diners a la butxaca. En aquesta “extraña España” estan més protegits els xoriços que la gent honrada. Ja sé que hi podríem afegir uns quants cassos ben sonats de Catalunya, certament, però no hi ha punt de comparació amb el que passa en altres comunitats i, sobretot, en alguns Ministerios que sembla que fan les coses amb els peus. ¿Com s’ha de refiar Europa d’uns governants tan ineptes, que només saben malgastar i viure dels fons europeus?. Europa ha abocat molts diners aquí i, ¿què n’hem tret? Aeroports sense avions, autovies sense cotxes i parcs temàtics sense gent, ajudes a empreses d’amics i a diaris que saben llepar el cul millor que ningú…Quan l’economia anava bé i érem en època de vaques grasses sabien treure pit i poca cosa més. En el moment de les vaques flaques han demostrat que no han sabut mai el què és crear riquesa, endreçar un país amb lleis justes i impostos equitatius, fomentar la responsabilitat de cadascú per tal de que uns no visquin a costa dels altres?  No fan, ni deixen fer. I tenim una justícia de vergonya que no no hi fa gran cosa per arreglar-ho. Només saben posar pals a les rodes.

El que dèiem: España s’ha convertit en una “patraña”, una gran mentida que cada dia es creu menys gent. S’estan destapant coses molt greus i encara ens volen fer creure que “todo va bien y ya estamos en la buena senda y saliendo del túnel”. Veurem fins quan hi haurà tants ingenus que es creguin aquesta mentida. Em dóna la sensació que molta gent comença a obrir el ulls.

Des que Luís Suárez va mossegar fa quatre dies l’espatlla del jugador italià Giorgio Chiellini no es parlava de cap altra cosa per part  dels “futbolers” -i també dels que no ho són tant- per les conseqüències que podria portar aquella acció. Doncs ja tenim el resultat: 9 partits sense poder jugar amb la seva selecció, 4 mesos sense poder jugar cap partit de futbol i una multa de 82.000 euros..

El tema, però, no és només un tema futbolístic, sinó que es relaciona lateralment amb molts més, tant o més importants. Per això se n’ha parlat tant i les reaccions han estat tan fortes i contradictòries, tant a l’ Uruguai com a fora. Conec bé l’ Uruguai, la seva gent, la passió amb què viuen el futbol, les típiques rivalitats dels seus equips (sobretot entre Peñarol i Nacional), el que significa per a un país de poc més de tres milions d’habitats el futbol, que sembla que ja forma part de la seva idiosincràsia. Trobareu pocs uruguaians que no el visquin amb intensitat.

De LUIS SUAREZ ja en vaig parlar quan va tenir el darrer conflicte amb Patrice Evra ara fa dos anys, Però és que abans ja havia tingut altres conflictes d’aquest mateix tipus o semblants, pels quals ja havia estat sancionat altres vegades. Per tant, la cosa ve de lluny i podríem dir que és un reincident. I ja sabem que les reincidències es paguen perquè d’alguna manera deixen marcada la persona. Com més reincident, més marcat. I aquest home està marcat i ben marcat, Per tant, hauria de vigilar si vol que la seva carrera de gran jugador segueixi uns quants anys més.

Per això voldria analitzar una mica aquest fet i també el significat de tot el que l’envolta, amb el perill de ser mal interpretat i potser no deixar prou conforme als meus molts amics uruguaians que no ho veuran igual que jo. Però vull donar igualment el meu punt de vista, procurant ser tant objectiu i respectuós com pugui.

Per curiositat i per l’interès natural del qui ha viscut en un lloc i se l’estima, aquests dies he entrat a llegir els diaris uruguaians com faig sempre i m’he esverat una mica llegint el que he llegit. També he pogut anar seguint el que els meus amics han anat escrivint al seu Faceboock i he pogut comprovar que hi ha una espècie de gran -i potser una mica exagerada- indignació nacional. Fins i tot el meu admirat president Mujica hi ha dit la seva. He pogut llegir coses com aquestes: “El mundo contra Suárez, el mundo contra Uruguay”, escrivia l’eminent politòleg Daniel Chasquetti;  o bé aquesta altra, ja una mica més matisada i objectiva: “Suárez es inmaduro y autodestructivo. Pero, ¿la FIFA hablando de “mordidas”? ¡Es un enorme cártel de delincuentes, coimeros y mafiosos!” del director del respectat setmanari BUSQUEDA, Claudio Paolillo, president de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP).

És justa la sanció? És excessiva? S’han aprofitat d’un home ja marcat per la seva forma de comportar-se en els camps de futbol? Tot això és discutible i jo no hi entraré. Però sí que vull fer unes quantes consideracions sobre aquest afer:

1. La nostra societat té la tendència a “marcar” les persones i a marcar-les per sempre. Ens costa  entendre que una persona es pugui rehabilitar, canviar i costa depositar altre cop la confiança a una persona després que ha anat a la presó o n’ha fet alguna de grossa. Això seria per pensar-hi una mica tots i  examinar-nos si no som massa estrictes en el nostre jutjar i si potser donem massa poques oportunitats a que les persones canviïn.
2. Cal tenir en compte que hi ha uns precedents objectius que no es poden amagar ni obviar. Llegeixo en algun diari (cosa que no sabia) que alguns psicòlegs ja li havien recomanat alguna forma de tractament per moderar aquests impulsos agressius que té. Pablo Martínez, psicòleg de la “Universidad La República de Uruguay” i especialitzat en medicina esportiva, explicava que a Luis Suárez ja se’l va tractar alguna vegada per la ira. “La mordida se da en aquellas personas que han tenido una niñez muy agresiva, muy carenciada y es una forma de defenderse de la agresión externa o de los mayores. En el caso de Suárez es como estar en un estadio de niño: ante la agresividad o la situación que lo desborda, otros jugadores dan un puñetazo, otros salivan, otros insultan y eso en el contexto del fútbol queda más desapercibido. Él ya estuvo tratado por un psicólogo por la ira y pensé que la tenía controlada. En este Mundial hubo alguna situación, algo que hizo que le saliera ese instinto más primario”.
3. Les persones tenim totes un passat que ens marca i una història personal en forma de motxilla no sempre fàcil de descarregar. A vegades és una motxilla molt i molt pesada on s’hi amaguen maneres de ser, caràcter, educació, problemes familiars, etc. Luís Suárez també la porta com tots i caldria tenir-ho en compte a l’hora de fer una valoració moral de les seves accions i de la seva persona. Tothom qui el coneix –familiars i amics- diu que és una persona diferent dins del camp i fora. Tots coincideixen que és una excel·lent persona, però que ja des de petit era “calentón” i que tenia unes arrencades estranyes, degudes potser a la dura infantesa que va tenir. “No sé por qué tiene esos arranques, cuando tiene todo para ser feliz”, deia Lila, la seva àvia paterna. “Quizás el divorcio de los padres, las privaciones que pasaron. Siempre fue “calentón”… al igual que su padre, militar y también jugador de fútbol. Nunca pensamos que Luisito iba a ser el más famoso de todos con ese carácter”, explica Lila. Roberto Mezza, amic del seu pare i que va jugar amb ell en el Deportivo Artigas, explica que Suárez té a qui sortir: “Es igual que su padre. Nunca fue agresivo. Muchos lo tienen catalogado como mala persona y no es así, es buenísimo, hay cosas que pasan en una cancha de fútbol y después son discutidas por gente que nunca transpiró la camiseta”, explicava aquest home.
4. Em sembla que la primera cosa que hauria de fer és demanar disculpes i començar immediatament un tractament seriós després d’aquest quart incident greu en la seva carrera professional. Per bé del seu bon nom i per no fer malbé un gran futur que encara té en el món del futbol. Però, per a que sigui creïble, ha de voler demostrar amb fets i  públicament que vol canviar aquesta manera de ser i demostrar que no és el tipus de persona que sembla que és.
5. I, per acabar, dir a tots els uruguaians que no s’han de sentir atacats, com sembla que molts d’ells se senten. Tot i que pugui semblar injusta i desproporcionada la sanció, jo entenc que és una penalització que va dirigida al jugador i només al jugador. Des de lluny i vivint-ho tot amb més fredor i distància, jo els diria no s’ha d’entendre de cap manera com un atac a un país i a tots els seus habitants. Almenys a mi no m’ho sembla pas.

Ah! I tant de bo es facin efectius aquests rumors que corren insistentment de que li va darrere el BARÇA. Jo, com a fidel seguidor d’aquest equip, ja m’agradaria poder tenir un gran jugador com ell. Això sí, sense que sigui conflictiu i es dediqui a partir d’ara només a fer gols. A veure si hi haurà sort… i calés! Em sembla que ho sabrem d’aquí a ben pocs dies.

Al maig passat ja va passar a Tàrrega, com ens explicava DIRECTE.CAT . Ara ha tornat a passar aSabadell, segons ens explica també el 3-24.CAT d’avui. Sembla que aquests no són els únics cassos i que darrerament està passant massa freqüentment com perquè sigui una casualitat. No són els dos únics cassos en què la Policia no accepta una signatura perquè –fent servir el seu cervell malalt- hi descobreix signes independentistes. En un altre cas, una persona explicava en un diari, que el policia de torn li va dir a un nen: “ni símbolos, ni dibujos, ni dedicatorias a la novia”.

A Tàrrega, aquesta rúbrica que podeu veure aquí mateix en forma d’estel d’una nena de 9 anys, de nom Laia (que tramitava el document d’identitat amb la seva mare) va ser el motiu de que el policia s’empipés com una mona i li negués el document d’identitat. A Sabadell, la signatura d’aquest noi de 16 anys –que també podeu veure aquí- tampoc va agradar al funcionari espanyol, que hi va descobrir unes quatre barres delatores del seu independentisme mal dissimulat… i li va denegar el passaport que sol·licitava. Davant d’aquests fets, només hi ha una pregunta: On anirem a parar?. Fins on arribarà la paranoiad’aquesta gent? Se’n pot dir d’això senzillament “caça de bruixes”?

Com tots sabeu, una paranoia és una malaltia mental que es caracteritza per l’aparició d’idees fixes, delirants, obsessives i absurdes, basades en fets falsos i infundats sobre un tema. Aquesta gent –o qui els ha donat les ordres pertinents- és clar que sofreixen paranoia i hauran de mirar de tractar-se urgentment si no volen acabar malament. Jo creia que la signatura i la rúbrica era quelcom personal i que es podia fer amb total llibertat. Es veu que no. A partir d’ara, qualsevol ratlla horitzontal, vertical, inclinada massa a la dreta o massa a l’esquerra, podrà ser interpretada com a independentista, persona de dretes, d’esquerres, pertanyent a una organització terrorista, col·leccionista de taps de cava, amant dels animals, constructor, dibuixant o artista de circ… A partir d’ara, haurem d’anar alerta amb la nostra signatura perquè podrien interpretar que som gent perillosa, disposada fins i tot a posar alguna bomba en algun lloc. Pel que es veu, tot és qüestió d’interpretació! A partir d’ara és ben clar que una professió amb molt de futur serà la de grafòleg, que ja sabeu que són aquells que endevinen tot el que hi ha darrere del que escrivim.

I la caça de bruixes és quelcom que va en la mateixa direcció: era un fenomen de l’edat mitjana i del renaixement a Europa occidental i consistia en un conjunt de mesures inquisitorials contra persones sospitoses de bruixeria o perilloses per a la societat. Milers de persones van ser perseguides, acusades i fins i tot ajusticiades per accions i idees que s’interpretaven com a perilloses. Modernament, en algunes societats s’ha seguit caçant bruixes de tota mena, buscant bocs expiatoris i considerant molta gent com a dissidents incòmodes i causant de problemes diversos. Tal com podem veure constantment, alguns polítics i alguns funcionaris fan ben vigent i ben actual aquesta realitat…

Ja que no hi ha gaire feina, jo suggereixo als nois i noies que en busquen i no en troben, que es dediquin al tema de la grafologia, a interpretar lletres, signatures i qualsevol cosa escrita a mà; però també tindran un gran futur si poden arribar a interpretar el que s’hagi escrit amb ordinador o lletra d’impremta. Serà interessant analitzar –i poder descobrir- per quin motiu una persona ha escrit el que ha escrit, la manera com ho ha fet, quin estil ha fet servir, el color de la lletra, etc. d’un text qualsevol. A partir d’ara potser hi haurà policies que interpretaran les paraules, les frases, si el text és curt o llarg, si s’ha fet servir tal o qual adjectiu, si té els marges massa amples o massa estrets, el tipus de paper, si hem fet servir tipografia True Type o Post Script…

Serà molt interessant, a partir d’ara, interpretar què vol dir fer servir un tipus de lletra o un altre. Per exemple: una persona que fa servir un tipus de lletra determinat voldrà dir que pensa d’una determinada manera i, per tant, se li podrà denegar el passaport o se’l podrà perseguir. No és el mateix –ni de bon tros- escriure un text amb un tipus de font tipogràfica o amb un altre. A partir d’ara caldrà estudiar disseny gràfic per tal de no ficar la pota, poder evitar alguna multa o fins i tot que algun funcionari policial massa rigorós, complidor i primmirat ens pugui posar a la presó. Ves a saber què en pot pensar de la nostra manera de presentar un text, una signatura o simplement què en pot pensar de la nostra manera de mirar-lo. Fins i tot potser buscaran policies experts en interpretar mirades per tal de saber el que pensem (vull dir en general, no pas el què pensem d’ells…).

I, per acabar, un exemple per tal de que vosaltres mateixos pugueu fer aquest exercici que us deia. Podreu comprovar de primera mà i personalment que de cap manera no vol dir el mateix i que es pot interpretar de manera molt diversa la següent frase:

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

El PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) té una patata calenta a les mans i no sap què fer-ne perquè dóna la impressió que no la vol servar ningú. No sé si perquè és massa calenta i tothom té por de cremar-se o si és perquè aquest PSC ja s’ha convertit només en una simple i humil patata amb molt poc valor. El cas és que tothom defuig la responsabilitat  i ha hagut de sortir un dinosaure com l’ Iceta (encara volta per aquí aquest home?) per dir-los que “aquí hi és ell per al que calgui”.

Ja us aviso que jo m’ho miro molt de fora i molt de lluny, però em fa una mica d’angúnia veure com han deixat caure tan avall aquest partit  i com ha quedat tan rebregat, polsós i brut que ara ja ningú el vol plegar de terra. Molts dels seus passen per la seva vora i fan com si no el veiessin, o bé li donen una puntada de peu amb tot el menyspreu de que són capaços. Alguns ho fan més discretament i dissimulada, però la passivitat o el fàstic que manifesten és el mateix. És un partit en hores baixes que sembla que ningú estima i que només l’emula el PP, amb la única diferència que aquest mana i l’altre no.

Quan hom diu aquesta frase “per al que calgui” vol dir dues coses: o bé que té molt poca autoestimai s’ofereix a fer qualsevol cosa i representar el paper de l’auca que li atorguin, quan ja sap per altra banda que està amortitzat del tot i ningú el vol per a res perquè fa temps que està a boxes (fora del circuït); o tot el contrari, que té una autoestima molt alta i es veu capaç de fer el que convingui. Dit d’una altra manera: que “tanto sirve para un roto como para un descosido”, o aquell antic concepte de “chica para todo”, que dirien els castellans.

Les dues coses trobo que són prou perilloses i una mica tristes en aquest moment tan delicat que passa el PSC. Si no tenen ningú apte i ben disposat que es vulgui fer càrrec d’aquest moribund, malament rai!  En els moments delicats és quan s’ha d’anar a buscar el millor metge i el millor especialista per tal de que el malalt no s’acabi de morir. No es pot recórrer al treballador que ha de fer la feina que no vol fer ningú. I si, per altra banda,  es recorre al “manetes” que ho sap fer una mica tot tampoc trobo que sigui la millor solució. Recordeu la dita: “home de molts oficis, pobre segur”? O aquella altra semblant: “Home de molts oficis, mestre de res”? El qui es dedica a moltes professions, no s’hi sol guanyar la vida i el qui es dedica a moltes feines, no sol ser hàbil en cap.

“Ho sap tothom i és profecia” que Miquel Iceta ha estat durant anys un pes pesat dins del PSC i que ha fet una mica de tot, amb èxits força discutibles, això sí… Tothom sap que és un gran conspirador, un polític hàbil, bon negociador a l’ombra, persuasiu i força maquiavèl·lic. Però això d’oferir-se ara “per al que calgui” davant aquesta gran crisi de cavall que sofreix el PSC no ho acabo d’entendre. Els que ens ho mirem des de fora i a la distància n’estem una mica tips de gent light, de terceres vies, de pactes i de conciliacions fins a l’infinit, de gent que pensa que encara es pot seguir creient amb els Reis Mags d’Orient. Dit d’una altra manera: estem una mica tips de Navarros i Rubalcabes!  I dels que s’ho miren des de dins em sembla que també n’hi ha una bona majoria que voldria una altra cosa del PSC i esperen que siguin molt més decidits, molt més clars i menys ambigus. Però ells sabran –o no- el que fan…

Ara bé, si l’ Iceta –membre històric de l’executiva del PSC- és l’única solució, em sembla que van malament i donen la penosa imatge de que no saben per on tirar. Tots ens hem pogut adonar que aquest partit és un partit estancat i -com l’aigua estancada- es va descomponent poc a poc. El que no s’entén és que ningú sembla que vulgui sentir la pudor que ja fa temps que fa i ningú s’atreveixi a posar-hi remei d’una vegada. Navarro recordava davant del consell nacional que el PSC va ser dissenyat per no haver de triar “entre Catalunya i Espanya”. No s’adonen que potser ha arribat l’hora d’haver de triar si volen salvar algun moble? Una autèntica llàstima, perquè Catalunya necessita un partit com aquell PSC d’altres temps…

Dubto que la jornada de reflexió, que en molts països és obligatori fer el dia abans dels comicis electorals, serveixi per a gran cosa. Em sembla que cada vegada serveix menys, en un món en que les xarxes socials i tota mena de formes comunicatives cada cop més sofisticades s’estan imposant de forma imparable. Una jornada de reflexió cada vegada s’assemblarà més a allò que es diu de “voler posar portes al camp”: serà totalment impossible i sortiran forats arreu.

No està gens malament que hi hagi jornades de reflexió perquè, en general, reflexionem poc. Ens falta temps, anem massa atrafegats i això de reflexionar no agrada massa. Amb tot, la reflexió és necessària i indispensable, i no només en el camp de la política. Però jo més aviat seria de la idea de passar aquesta jornada al dia posterior a les eleccions. O encara millor: obligaria a reflexionar a la gent –sobretot als partits polítics- des del primer minut posterior al que es coneguin els resultats. I justament ho faria perquè és a partir d’aquell moment quan es diuen més tonteries i quan més es distorsiona la realitat amb tota mena d’interpretacions, que van des de les més estranyes i rebuscades fins a les autènticament paranoiques.

És avui, doncs, quan tocaria fer una veritable jornada de reflexió per tal de que cada partit veiés com li ha anat de veritat, sense autoenganys de cap classe. Un examen de consciència, vaja, que ens ajudés a tots a veure i interpretar la realitat de la millor manera possible. I si fos necessari que l’Estat hagués de posar a disposició pública psicòlegs, psiquiatres, coatchs, entrenadors personals, directors espirituals i especialistes de tota mena, entenc que ho hauríem d’acceptar sense fer-ne escarafalls de cap tipus i sense cap prejudici, perquè els diners que invertís en aquesta tasca segurament que serien els més ben invertits i els més profitosos per a la societat. No sabeu pas el bé que aniria -i el saludable que seria- que els perdedors deixessin de creure’s vencedors i que els vencedors deixessin de creure’s que ja ho seran per sempre més; que els fessin veure a tots que les excuses d’un mal resultat, per exemple, normalment no són excuses, sinó conseqüències lògiques de les actuacions i de les paraules anteriors…

Una jornada de reflexió el dia posterior a unes eleccions seria per als partits una cura de salut mental i  als demés segur que ens ajudaria a reflexionar per quin motiu n’hem votat uns i hem deixat de votar-ne uns altres. Un bons professionals posats al nostre servei potser ens podrien ajudar fins i tot a reconèixer que ens hem equivocat, cosa que és més difícil reconèixer del que sembla. Als polítics els faria veure què han fet bé i què han fet malament; que proclamar als quatre vents i prometre certes coses no és garantia de vots perquè molt sovint se’ls veu el llautó; s’adonarien que normalment la collita acostuma a arribar després d’haver sembrat, haver cultivat i cuidat bé el camp i d’haver-hi esmerçat moltes hores; que generalment la collita és conseqüència de tot això i no pas de la bona sort i de les conjuncions astrals.  I a nosaltres, els anònims votants,  ens faria avaluar el nostre grau d’ingenuïtat i si seguim essent tan crèduls com sempre; una bona reflexió potser ens faria adonar que ens hem parat més en les formes que en el fons i que potser, una vegada més, hem escoltat massa els acostumats cants de sirena; que una vegada més hem depositat la confiança a qui no se la mereixia o que potser ens faria adonar que podem estar contents perquè segur que el nostre vot ha anat a parar on corresponia, tot i que no ho acabarem de saber fins passats uns anys.

Per això jo considero que és important anar a votar i reconsiderar després el que hem votat, tot i sabent que la política té molts aspectes bruts i amaga molta porqueria. Però és amb el meu vot que justament puc dir la meva paraula, puc castigar o premiar a cadascú. I no oblidem tampoc que la política és segurament la forma menys dolenta –i potser la única- que tenim per viure en una societat una mica ordenada. Potser no podem creure gaire en aquesta Europa, però sí que podem construir-ne una altra molt millor. Espanya ens omple d’arguments cada dia per marxar-ne com més aviat millor. Doncs, ja ho sabeu: això només ho aconseguirem amb una bona reflexió, una bona avaluació de les coses i votant aquells que ens poden ajudar a fer una Catalunya millor. I crec que és una llàstima que els partits catalans que desitgen això no vagin molt més units. Ara seria el moment de deixar de banda discrepàncies i anar junt cap aquest gran objectiu. Ho hauríem de poder veure en aquests mesos vinents.

La sèrie,“Obert per jubilació,1” comença AQUÍ

————————————————————————-

Una de les gràcies d’estar jubilat és que el temps s’esfilagarsa en hores sense fi.

Això que per a mi -de moment- em sembla una sort, per a molts pot semblar-los una fatalitat. Cal omplir les hores d’un dia que sembla que en tingui més de les que li pertoquen i potser no tothom ho sap fer. Sigui com sigui, jo trobo que és una sort disposar, cada dia de la setmana, d’oportunitats que només en podia disposar els dissabtes i diumenges. Tenir a la teva disposició tot el temps del món prou que ho voldrien molts! Però no us desespereu els que encara sou joves i treballeu, que tot arribarà… Com deia l’escriptor George Bernard Shaw “la joventut és una malaltia que es cura amb el temps” i només cal deixar que vagi passant, procurant que no faci massa destrosses. perquè, si no, tampoc podrem gaudir-ne gaire d’aquesta etapa privilegiada.

Un dels bons propòsits que em vaig fer quan estava a punt de jubilar-me -i que he confessat públicament-, és el de caminar, perquè diuen que és bo per la salut física i mental. I ja ho he començat a fer. Com ja sabeu, aquí a Mollerussa tenim un lloc excel·lent per fer-ho com és la 3a sèquia del Canal d’ Urgell i que justament aquest any han netejat i arreglat per tal de que s’hi pugui caminar per la mateixa banqueta del canal o pels camins laterals. Un bon passeig –aigües amunt- és arribar-se fins a l’emblemàtic Salt del Duran.

Com que justament aquest dies vaig llegir la notícia de que l’Ajuntament de Mollerussa hi estava fent feines de neteja i recuperació em van venir ganes d’anar-hi a xafardejar una mica. I, efectivament, vam trobar la brigada municipal en plena feina i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de que l’indret, força deixat de la mà de Déu durant tants anys, ara ja comença a fer bona pinta. Les obres que s’hi estan fent consisteixen principalment a condicionar la mina d’aigua, canalitzar i fer drenatges nous per conduir les aigües subterrànies i millorar els diferents sortidors d’aigua. També s’hi ha construït un banc de pedra que delimita la part interior aprofitant els desnivells del complex i s’ha pavimentat el camí de descens fins l’edifici on hi havia –i encara hi ha- la turbina que produïa electricitat per a la Forestal d’ Urgell i que es trobava en molt mal estat. S’hi està treballant encara i esperarem a veure com quedarà…

No cal dir que ara ja és molt agradable fer aquest passeig i cada dia t’hi trobes un munt de persones fent el recorregut, sigui passejant, corrent, amb bicicleta, sols o fent petar la xerrada en grup, acompanyats del gos, de la música o de la pròpia soledat, etc. És un circuit planer,ben cuidat i amb les indicacions adients del punt quilomètric per tal de que cadascú triï el que li sembli més adequat. L’han batejat amb molt bon encert com a CIRCUIT SALUDABLE), Comença davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra al camí de Belianes i acaba al Salt del Duran. En total són poc més de 8 quilòmetres que passen pels termes municipals de Mollerussa, Golmés i Vilanova de Bellpuig.

Jo, que hi havia anat de ben petit a fer-hi alguna berenada, sempre sentia una espècie de melangia i molta tristesa en veure-ho tot tan abandonat. I suposo que, com jo, la sentien tantes i tantes persones de tots els pobles veïns que hi havien passat moltes bones estones en uns temps que no hi havia –ni de bon tros- tants mitjans de distracció i per desplaçar-se com ara. Recordo que temps enrere llegia un text de l’amic Jimmi Romeu Prenafeta on descrivia les seves vivències de jovenet i explicava bé tota la història de l’indret. L’he buscat i l’he pogut recuperar per si el voleu llegir, cosa que us recomano a tots els que el vau conèixer de fa anys. El text es diu EL SALT DEL DURAN i està escrit al 2008, quan encara estava molt brut i deixat i ja llavors prometien arranjar-lo. El text és molt interessant i ho són també les fotos que l’acompanyen perquè podrem comparar l’estat del lloc d’aquells temps i l’estat actual. FOTOS ANTIGUES

Foto de  Jimmi Romeu

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/2014/05/el-salt-del-duran-obert-per-jubilacio-2.html#ixzz333LIJweh

Ahir donava bo fer la passejada entorn a l’ estany d’ Ivars i Vila-sana. Feia un dia esplèndid i tots els que hi vam anar vam poder fer la volta a l’estany, tot passejant relaxadament i en un clima molt agradable. “CAMINA AMB MI, NO PER MI” era el lema de la 3a. Volta Solidària que el Consorci de l’ Estany d’ Ivars i Vila-sana i ACUDAM organitzaren aquest any.

L’estany d’Ivars i Vila-sana, per a qui no ho sàpiga,  és una antiga llacuna d’aigua dolça que fa anys es va dessecar i que posteriorment es va recuperar definitivament l’any 2009. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions (126 hectàrees) i acull una important diversitat biològica.
Al llarg d’un perímetre de prop de 6 quilòmetres s’hi ha fet un camí per on poder passejar i contemplar una gran riquesa d’aus i peixos. La profunditat màxima no arriba als quatre metres i s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

La fauna de l’espai és un dels seus patrimonis principals amb espècies de gran interès, sobretot pel que fa als ocells. Els diferents estudis de seguiment ecològic han constatat la presència a l’espai de 241 espècies de vertebrats, 29 de les quals corresponen a mamífers, 201 a ocells, 6 a rèptils, 5 a amfibis i 5 a peixos. Pel que fa als invertebrats, existeixen algunes espècies interessants de libèl·lules i odonats.

El recorregut és totalment accessible i reuneix les condicions per gaudir-ne amb tota la família ja que es poden fer passejades tranquil·les a peu, en bicicleta o a cavall. També es poden fer passejades en barca per l’interior de l’estany. L’espai disposa de diferents equipaments: Dues àrees d’arribada: una al costat sud-est (accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd).
Aquestes àrees disposen de zona d’aparcament de vehicles, punts d’informació i serveis. Des d’aquestes Àrees parteix un itinerari de visita de 2,6 km que les enllaça. Durant el recorregut hi ha miradors de diversos tipus i situats en punts estratègics amb panoràmiques privilegiades sobre l’estany. Hi ha també casetes d’observació d’ocells, passarel·les de fusta, zones de descans amb taules de fusta i bancs, embarcadors en dues zones on és permesa la navegació en barques del propi estany i sense motor per no molestar la fauna. Al llarg del recorregut hi anirem trobant plafons informatius i interpretatius sobre l’espai, la fauna i la flora.

Fou en aquest entorn privilegiat que vam poder passejar ahir tots els amics i simpatitzants d’ ACUDAM. Els que seguiu aquest blog, ja sabeu que ACUDAM és una institució molt arrelada i amb molt de prestigi per la seva bona tasca en aquestes comarques de ponent. I no és per què sí: a l’octubre farà any 40 anysque treballa discretament –amb una feina callada però efectiva com la de les formigues-per donar unes condicions de vida millors als discapacitats intel·lectuals de les nostres comarques. La volta solidària a l’estany aquest any ha anat, per tant,  a favor d’ACUDAM no pas sense motius. La gent d’aquestes comarques de ponent considera i estima aquesta institució com una cosa pròpia i molt propera perquè acull, dóna feina i atén a més de 100 persones amb més o menys grau de discapacitat.

No és estrany, doncs, que aquesta III Volta Solidària de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que es va celebrar ahir diumenge, reunís més de 250 persones sota el lema Camina amb mi i no per mi. Familiars, amics, treballadors, socis de la institució i gent més o menys sensible i propera a aquest tema, es van desplaçar al parc natural, per gaudir de la caminada i al mateix temps solidaritzar-se amb les persones que tenen una discapacitat i que lluiten per a aconseguir el màxim d’autonomia i l’assoliment dels drets de les persones, segons va explicar Angelina Roure, presidenta d’ ACUDAM, entitat a qui es va destinar la recaptació de l’activitat. L’acció també ha promogut la reflexió entorn de la discapacitat, ja que al llarg del recorregut s’han pogut anar llegint cartells amb frases com si fossin aforismes. Durant tota la setmana es podrà continuar fent donatius per a l’ACUDAM a través del Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que lliurarà totes les donacions a l’entitat pròximament.

Totes les persones que han caminat, especialment famílies i socis de l’ACUDAM, han pogut fer-se una fotografia al photocall que ha muntat l’ACUDAM (les imatges es poden veure al seu Facebook) i també fer una beguda al punt d’avituallament que ha habilitat Cal Valls al final del recorregut. Les persones inscrites han rebut, a més a més, un obsequi, fruit d’un sorteig que ha premiat totes les butlletes.

Els detalls als participants els van aportar, l’associació ACUDAM, el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, el Patronat de Turisme del Pla d’Urgell, GUSTUM, l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, Gust d’Hort, Fruites Calvís, Vinagres Badia, Productes Naturals de Golmés, Nous del Palau, Nous Panadès del Poal, Castell del Remei, Espai Natura, Camamilla de Linyola, el Rebost de Ponent, Loteria Salado i el bar l’Ateneu de Tàrrega.

Recordem que, pròpiament,  el feixisme fou el sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial. Però, per extensió, el diccionari també aplica el terme a l’ Ideologia política, l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc., o també a un règim inspirat en aquesta ideologia o a l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup.

Després de veure a la tele l’ambient que es respirava pels carrers de València i llegir als mitjans el que va passar a Mestalla; després d’haver escoltat personalment com RAFA MARTÍN explicava les agressions que va sofrir per part de la Policia Nacional d’ Espanya em pregunto: tot això no és feixisme? Quin tipus de govern tenim a Espanya que permet actituds violentes com aquestes? Fins quan haurem de suportar agressions d’aquesta mena per ser “catalans de merda”, com li van dir aquells policies al Rafa. Al final de Copa del 2012 ja li va passar una cosa molt semblant a un altre noi barcelonista –el Jordi Mascort- quan també va ser atonyinat per uns quants policies i sembla que no s’hagi fet absolutament res per evitar aquestes situacions. No se n’han assabentat o ja els va bé que passin aquestes coses per tal de que aquests “catalans de merda” sàpiguen com van les coses a Espanya. Feixisme a dojo!.

Perquè no són només episodis aïllats. Aquell mateix dia es va permetre impunement que hi hagués penjades durant hores banderes de simbologia nazi i feixista en les carpes dels seguidors madridistes. Es va permetre que es cremessin estelades i senyeres sense que la policia intervingués ni demanés cap tipus de documentació. Ja ha fet notar el diputat republicà al congrés Joan Tardà a través d’un comunicat que ‘aquest tipus d’actuacions en què hi ha ciutadans que són colpejats, insultats i segrestats per la policia pel fet de portar banderes estelades, es vénen repetint des de fa molt de temps’. Tardà ha explicat que fa uns quants mesos ERC ja va presentar ‘un informe sobre les agressions patides per ciutadans per part de la guàrdia civil i la policia per haver parlar català‘. La llei, en aquests cassos, és quan és més evident que no és igual per tots. A uns no se’ls permeten certes banderes quan altres les poden mostrar impunement on vulguin i quan vulguin. La guerra de les banderes que la delegada del “Gobierno” a Catalunya es cuida prou bé d’alimentar es veu que només és per algunes banderes i per alguns símbols. I així amb tantes coses…

“L’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup” –tal com defineix el diccionari- s’ha de dir clarament que és feixisme pur i dur. I aquí sembla que ningú vulgui dir res. Ni el Ministre de l’Interior –Jorge Fernández Díaz-, ni el director general de la Policia diuen res. Aquí es poden filtrar als diaris fotos de “jutges independentistes” i el Ministre no en sap res ni mou un sol dit per esbrinar-ho.  Ni que fóssim en una dictadura i les llibertats personals no comptessin per a res!. Quina vergonya! Quina misèria moral que gasta aquesta gent! I després s’omplen la boca –quan els convé- amb la paraula democràcia… quan en qualsevol país mitjanament democràtic el ministre ja hauria dimitit i aquests policies ja estarien expedientats. I tampoc no s’adonen que aquest mal s’encomana i que pot no tenir aturador!. Com volen que molts no n’estiguem tips d’aquestes situacions i que vulguem marxar ben lluny i com més aviat millor…

La senyora ministra Cospedal pot dir tranquil·lament que “els escraches de les plataformes contra els desnonaments són una forma de nazisme” i aquí ningú la contradiu ni s’escandalitza. Aquí es poden publicar als diaris i escoltar sovint a les ràdios qualificar de nazis –i coses semblants- als independentistes catalans i ningú diu res. L’espectre del feixisme plana sobre alguns països d’Europa i aquesta Europa sense cara ni ulls tampoc sembla que no ho vulgui veure. A Espanya el PP cada dia retalla més llibertats, re centralitza tan com pot i permet que les actituds feixistes –tant de paraula com d’obra- siguin més corrents i sembla que ningú s’espanta. Sembla que només es doni importància als diners que uns i altres roben –tot i que això també és important-, i no sembla que la gent doni massa importància a les llibertats polítiques i socials que també és una altra forma de robatori. Quan se n’adonin i vulguin parar-ho ja no hi serem a temps.

Fornells de la Selva, Bescanó, Serinyà. Celrà, Ivars d’Urgell, Palau d’ Anglesola, Cabrils… Endevinalla: què tenen de comú aquests pobles? Segurament que ja ho heu endevinat, després de llegir avui els diaris: en tots ells s’ha tallat el pal on hi havia penjades estelades o bé s’han cremat directament. Com a bons feixistes, han actuat amb nocturnitat, premeditació i traïdoria.

Us imagineu que ara els independentistes sortíssim a la nit i ens poséssim tots a cremar banderes espanyoles? L’endemà, els diaris i les televisions ho aprofitarien per fer bullir l’olla uns quants dies i ens acusarien de tot el pitjor que ens puguem imaginar. Normalment, els independentistes no acostumem a actuar així o, si per cas, hauríem d’evitar fer-ho per tots els mitjans. hauríem de demostrar-los que nosaltres volem ser diferents i que no volem rebaixar-nos a la seva alçada. Hauríem de mostrar a tot el món que aquí volem fer les coses amb pau i respecte. Nosaltres no hauríem de consentir el joc brut i demostrar que no volem violència de cap mena. Nosaltres, si no ens agrada la bandera espanyola, no la posem i santes pasqües! I quan ens manen posar-la, ho fem “per imperatiu legal”, tal com ha fet l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, posant una placa on ho diu clarament. No seria pas una mala idea aquesta! A tots els llocs on hàgim de posar la bandera espanyola -perquè la llei així ho mana- hi podríem afegir una placa com aquesta ( tot i que em temo que aviat farien una altra llei que prohibiria posar plaques explicatives)…

Aquesta notícia d’avui reflexa tristament el que està passant actualment a Espanya: alguns es poden saltar la llei, poder fer les barrabassades que vulguin, poden robar, poden violentar les lleis amb interpretacions totalment personals i partidistes i no passa res. Amb aquesta mena de gent es fa la vista grossa i se’ls permet jugar amb les cartes marcades. Ells poden fer trampa. En canvi, altres estan en el punt de mira de jutges, fiscals i tribunals de tota mena per tal de tallar de soca-rel qualsevol intent que a ells els sembli que va més enllà del que consideren permès. I les seves permissions –tots ho sabem- són sempre tan subjectives que ja comença a fer fàstic! Aviat no ens permetran ni respirar…

Espanya és el país del No. Ho ha estat una mica sempre, però ara cada cop ho és més. Ahir ho vam poder comprovar, com ja era previsible, al Congrés dels Diputats. Una vegada més han dit No a tot. Sense cap escletxa. Sense cap sortida. Sense fissures en cap dels dos partits majoritaris. Aquí no es toca res. Aquí manen només uns i es fa el que ells volen. Els altres a obeir i prou!

Ahir no vaig voler escoltar res per no fer-me mala sang. Ja sabia què dirien i -el que és pitjor- com ho dirien. Avui ho he pogut repassar una mica als diaris i ja n’he tingut prou. Amb tants NO que estem rebent darrerament i amb tantes portes que només es tanquen, no ens queda altre remei que –recollint l’expressió del Raimon- dir-los que “nosaltres no som d’eixe món”. Jo també el dic No. I, com jo, estic segur que som molts els que no volem ser d’un lloc que tanca portes. Jo creia que les portes s’obrien i es tancaven. Però en aquest estrany país anomenat Espanya no és mai així. Aquí les portes només es tanquen. Som en un país que emmanilla, que tapa boques i que lliga peus. No volem pertànyer a un lloc on tot vingui imposat i on constantment et diguin que ets fora de la llei (una llei que fan ells a la seva conveniència). No volem pertànyer més a un lloc on aquest llei no es pugui tocar i on no sembla haver-hi cap possibilitat de modificar. Vivim en un país sense sortides i sense autèntica democràcia.

Raimon deia que no volia ser d’un món on la por era la llei per a tots, la fam era el pa dels treballadors, on els homes plens de raó eren tancats a la presó. Raimon no volia ser d’aquella fosca Espanya franquista. Jo -una bona colla d’anys després- continuo dient que no vull ser d’una Espanya com aquesta, tan semblant en massa coses a aquella. Prefereixo “estar sol, que mal acompanyat”, com diu la dita. Prefereixo rondar eternament per les galàxies que quedar-me quiet en aquest tètric racó de món anomenat Espanya.

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

A Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

A Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

No vull fer un joc de paraules amb aquest títol, encara que ho pugui semblar. Simplement vol ser una petita reflexió per referir-me a un fet que veig que s’ha produït molt quest dies en què, arrel de la mort de l’expresident Adolfo Suàrez,, tothom parla d’ell i d’aquells llunyans dies del que s’ha anomenat “transició”.

No seré jo qui deixi de reconèixer els molts valors de la transició. Es van fer coses que semblaven impensables i que, vistes en perspectiva, crec que van ser un gran encert i un gran pas endavant, sobretot si s’hagués seguit de forma decidida el procés que es va començar  i que va ser tallat d’arrel  amb l’intent de cop d’Estat (o com se li vulgui dir) del 23F de 1981. Reconeixent, doncs, les moltes coses positives que hi van haver aquells dies, cal fer memòria també del gran i vergonyant exercici de “desmemòria” que s’ha fet a partir de llavors. Desmemoriejar o desmemoriar-se pot ser per causa natural i involuntària (amb l’edat passa molt sovint que oblidem coses i que la memòria es torni fràgil), o pot ser degut a que sigui un procés volgut, ben voluntari i fins i tot buscat i desitjat. Quan parlem de memòria històrica volem dir exactament això: no s’ha d’oblidar mai el passat, no s’ha d’amagar i s’ha d’explicar a les generacions futures les coses tal com van succeir o, almenys, de la manera més aproximada possible a la realitat. És una mala tàctica amagar coses, callar-se’n d’altres i deformar la realitat, tot i que tots tenim la tendència natural de fer-ho.

Després d’aquells anys de transició a Espanya s’han esborrat moltes coses –massa- i s’ha fet un gran monument a la “desmemòria” col·lectiva. Ha estat un greu error, les conseqüències del qual encara arrosseguem i els problemes que no es van voler resoldre llavors ara surten molt més grossos i molt més reforçats. Per això aquest dies, que tant es parla de Suárez i de la transició modèlica que alguns diuen que es va fer, encara no ens atrevim a parlar clar i explicar-ho tot. S’expliquen i s’amplifiquen les llums i s’amaguen encara avui les ombres. No va ser només l’expresident Suárez qui va tenir Alzheimer sinó que ha estat una bona part d’Espanya qui n’ha tingut. Un dels símptomes més comuns d’aquesta malaltia és la pèrdua de memòria. Exactament això és el que ha passat a bona part de la societat espanyola: sembla que ens haguem oblidat de les coses i que hàgim començat a desenvolupar una espècie de memòria selectiva que fa que només recordem el que volem. I això és com jugar al solitari i fer-se trampa un mateix. No se’n treu res i, a la llarga, és contraproduent.

Ja seria hora, doncs, que aquí es comencés a parlar clar i que no tot va ser de color de rosa i tan bonic. Ja seria hora que es comencés a jutjar situacions i persones que no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja seria hora que es comencessis a destapar fosses i veure què hi ha a sota, cosa que no s’ha volgut fer i que sembla que no es vol fer encara. Una llàstima!