Hi han llengües que realment són minoritàries perquè les parlen poca gent. Però n’hi han d’altres, com el català, que no ho són. Però els nostres polítics s’empenyen en que ho sigui. No és minoritària sinó que la minoritzen, que és molt diferent!

I no ho és perquè parlen català més de 9 milions de persones, encara que amb les lògiques varietats dialectals. Molta més gent que un bon grapat de llengües europees.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Català

Françoise Ploquin (Le Monde diplomatique) fa notar que es mostra un sentiment de malaltia quan un francès usa l’anglès per demanar informació en un carrer de Florència, Sevilla o Coïmbra, sense parlar de Montevideo o Porto Alegre. O quan un hispanòfon o un lusòfon actuen de la mateixa manera a París. Aquesta actitud ignora el parentesc entre les llengües del sud d’Europa (i per tant de l’Amèrica Llatina) nascudes del llatí.

Entre les llengües romàniques —francès, italià, espanyol, català, portuguès, romanès—, la intercomprensió no solament és desitjable, sinó que és possible i fàcil d’adquirir. La intercomprensió és el fet d’entendre llengües sense parlar-les: cada un parla o escriu en la seva llengua, i entén o llegeix la de l’altre. Aquesta gestió, que no necessita cap coneixement previ del llatí, té la naturalesa de soldar un conjunt de països que pertanyen a la mateixa família de llengües, i que tenen interessos i cultures pròximes.
Els escandinaus han entès bé aquesta noció de família de llengües, i des de fa molt de temps: un danès, un noruec i un suec s’entenen entre ells parlant cadascú la seva llengua. El costum d’ajudar-se en les semblances (utilitzant-les preferentment quan s’expressen) i l’estudi de les diferències sistemàtiques (coneixent les que no pertorben la comprensió) permeten als escandinaus comunicar-se fàcilment entre ells, i així existir com a comunitat. Així, després d’un segle, cada un d’aquests tres països ensenya a l’escola les bases de la gramàtica de les llengües dels dos altres.
Els treballs dirigits amb equips d’estudiants voluntaris, però no especialistes (Eurom4), demostren que en seixanta hores un locutor d’una llengua romànica pot aconseguir llegir i entendre textos en tres de les altres llengües (llibres, enciclopèdia, articles de premsa). En la majoria de temes, no obstant això cal una mica més de temps per aconseguir una bona gestió de la comprensió oral (conversació, pel·lícules, ràdio i televisió).

Aquí a l’estat espanyol de totes aquestes coses encara no se n’han assabentat i sembla que no se’n volen assabentar. I segueixen amb la guerra de la llengua dia rere dia. I ni els passa pel cap que el català o el gallec també es podria ensenyar a altres llocs de l’estat, com es pot ensenyar el francès, l’italià o l’anglès. Però això aquí no ho entendran mai i ja ni cal que ens hi escarrassem. Resulta que el català s’ensenya en més universitats fora de la península que en la mateixa península ibèrica.

La llengua de l’Imperio segueix essent la única llengua possible d’un Imperio que va de capa caiguda perquè el món cada dia està més interconectat. I si algú ha de guanyar, no serà el castellà. Però d’això no se n’adonen.

Ja sé que no ho hauria de fer i que si ho sabés el meu metge m’ho prohibiria. Però hom és dèbil a la temptació o és que necessito la meva dosi de masoquisme; però us he de confessar que, de tant en tant, (tampoc massa sovint, eh!) entro a la pàgina web de la COPE. Escoltar-la no ho faig. Em sembla que no aguantaria i vomitaria…

Ja podeu suposar que hi trobo moltes “perles”. La COPE no canviarà per més que marxis dos de les seves estrelles. A vegades aquestes perles fan plorar de tanta tristesa que produeixen i a vegades  fan riure per l’exageració o la bestiesa que s’hi detecta.

Aquets dies estan eufòrics amb el País Basc i amb els acords que han arribat els dos gran partits nacionalistes espanyols (PSOE y PP). Ens recorden a tots els grans i “democràtics” pactes que han fet. Es veu que entenen la democràcia com els convé. I, per altra banda, venen a dir que fins ara no hi havia democràcia al País Basc. Durant tots aquests anys no es va votar potser?

“Treinta años. Ese es el tiempo que el PNV ha gestionado y gobernado el País Vasco a su antojo. En algunas ocasiones – las menos – lo ha hecho con piel de cordero y en otras – las más – recogiendo las nueces que caían del árbol que agitaba ETA con sus atentados, sus secuestros y su extorsión.”

Haurem d’esperar a veure com gestionen tot això i quan temps duren plegats. Certament no els veig massa futur. Però tampoc no en veia aquí a Catalunya i ja veieu: un tripartit darrere l’altre.

Què tindrà la política que enganxa tants culs als seients?

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Si, altre cop estan a punt d’aixecar-nos la camisa als catalans. Dit d’una altra manera: ja podem començar a omplir fulls de denúncia perquè el robatori està a punt de perpetrar-se.

Parlo simplement per pura intuïció. No tinc fonts informatives fiables ni tinc conductes secrets. Tampoc sóc un entès en política. Simplement olfacte, intuïció i sentit comú.

El raonament de tal afirmació simplement l’he fet pel que veig i escolto. Veig moviments en els partits força sospitosos. Veig canvis de llenguatge molt subtils, però canvis a fi de comptes. Escolto paraules i promeses que fa un mes enrere no escoltava. I tot plegat perquè Zapatero necessita urgentment suports. S’ha quedat més sol que la una i necessita aliats per sobreviure. I qui millor que els catalans?

Els catalans ja han demostrat infinitat de vegades que ens prestem a tot i ens ho creiem tot. Els catalans fa segles que som enganyats i ens han aixecat tantes vegades la camisa que ja no ve d’aquí…

Ara, de cop,  ens ho prometen tot: rodalies, Estatut, diners a cabassos. Aviat ens diran que som generosos i tot! En pocs dies han canviat tant el llenguatge que fa por i tot! En castellà hi ha una dita que diu: “Si la limosna es muy grande hasta el Santo desconfía”. Jo , de vosaltres, desconfiaria. Almenys això és el que em passa a mi: que cada dia sóc més desconfiat i ja quasi no em crec res.

I, sinó, temps al temps. Volen tancar les coses ben aviat perquè s’atansen eleccions. Com menys problemes sobre la taula i menys gent descontenta, millor. I tot el que fins ara era dolent s’ho tornat bo de cop i volta. Ja veureu que els socialistes catalans començaran a trobar-ho tot bé. I ja veureu que Esquerra callarà i acceptarà, com està fent des de fa una bona temporada, si els segueixen donant-los alguna engruna que els faci contents.

Es veu que els corresponsals a Madrid dels diaris anglesos tenen alguns problemes de comprensió de la realitat. O tenen problemes o més aviat crec que són opinions interessades. Vull dir que opinen per interès. Perquè en treuen bon profit. Perquè darrere seu hi ha algú prou potent que els diu el que han de dir i els suca fort per tal que ho diguin. Si no és així, jo sóc incapaç d’entendre-ho.

Ara és el corresponsal a Madrid (on, si no?) del Financial Times qui em sembla que va una mica despistat. Tant despistat, que cita a De Gaulle on no ve al cas. Per què ens diu que “ni Charles de Gaulle ni els seus successors no haurien tolerat mai que es promoguessin oficialment tantes llengües i dialectes a Espanya avui”.

Després de llegir això, dic:

-Charles De Gaulle què hi pinta en la seva cita. Aquest senyor no podia ni tolerar ni deixar de fer-ho absolutament res a Espanya perquè em sembla que fou president de França. Per tant, poca cosa podia dir o deixar de dir a l’estat espanyol. Em sembla que el corresponsal s’ha posat de peus a la galleda. Ruc no ho deu ser pas tant… Interessat és possible que si. Caldria veure quins són els seus interessos i de qui cobra per aquests comentaris tan verinosos.

-Tots coneixem com n’era de centralista Charles De Gaulle i els seus successors. França és l’exemple perfecte d’un estat centralista. El resultat és prou evident a França on les llengües que ells en diuen regionals no compten per a res i són despectivament considerades encara ara. Res de nou, per tant.

-El corresponsal ve del Regne Unit, que és una unió política de quatre països que el constitueixen:Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. Per tant, podria saber de què va la cosa aquesta de les “regions” que diu ell. No tinc cap dubte de que ho sap. Altra vegada em pregunto: qui li fa dir això? Quin interès té en criticar una cosa que al seu país és evident i més o menys normal des de fa segles? Encara que cap llengua és oficial al Regne Unit, la llengua predominant és l’anglès però hi han altres llengües nadiues com són les llengües celtes insulars: gal·lès, còrnic, irlandès i gaèlic escocès. L’escocès (la llengua més propera al anglès) es parla a Escòcia. Això ja indica de les diversitats amb que estan acostumats a conviure els anglesos.

Farien bé aquests diaris d’enviar gent una mica més independent i al quals no se’ls veiés tant el llautó.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ja us vaig parlar d’aquest llibre presentat a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major d’aquest any. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts.

Aquest petit poble del Pla d’ Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit. I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra.

El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis. I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som. Personalment tinc un gran record del Sr. Josep Reynal. Estic segur que el gust per la lectura va ser una de les llavors que va sembrar ell en la meva vida. Recordo que em regalava uns llibres de l’editorial Bruguera que eres obres clàssiques reduïdes i adaptades als nens. Entre el text hi havia intercalada la mateixa història en forma de còmic. Era un sistema ben enginyós: normalment es començava pel còmic i s’acabava llegint el text sencer. A mi personalment, això és el que em despertà el gust a llegir i és de les coses que recordo amb més intensitat del Sr. Reynal, un dels mestres “històrics” al nostre poble i desaparegut ja fa uns quants anys. He de confessar que el dia del seu enterrament vaig plorar a l’església a la missa de cos present. Contínuament em venien a la memòria petits detalls de la nostra relació. Una relació molt rica que va durar tota la vida a través de visites personals, primerament i per carta posteriorment degut a la distància. Però el que sí que us puc assegurar és de les moltes llavors que lle va sembrar, que va anar regant durant molts anys, juntament amb moltes altres persones i que segur que han donat el seu fruit, potser no tant abundós com hauríem d’haver esperat: però fruit agraït, a fi de comptes, per la molta get que l’hem pogut recollir.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana

Jordi Benplantat em contesta un post del dia 12 d’aquest mes d’abril que portava com a títol: “Cap a una tercera república?”, amb els següents termes:

Jordi Benplantaten 12 Abr 2009 en 22:262

aixó de “republica espanyola” es un oximoron, oi?
A mi m’es indiferent si es republica bananera o monarquia taronjera, si es “espanyola” no m’interesa. Aixó ja ho hem vist.

Volia aclarir algunes coses:

1.- No és un oxímoron. Fa servir un terme molt culte però que a mi no em sembla que correspongui en aquest lloc. “Oxímoron”, segons el diccionari, és “un procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea”. Els mots “República” i “espanyola” no veig per enlloc que siguin contradictoris. Ni tan sols aparentment contradictòries. Ja ha existit. Jo acceptaria una Federació de Repúbliques Ibèriques, una República Catalana i fins i tot acceptaria una República, purament i simple. Ja hauríem avançat un bon tros…

2. Confesso per endavant que no sé gaire història. Però és que en aquest cas jo no volia parlar d’història. Simplement volia parlar d’una realitat que es va donar a Catalunya, Espanya, Federacions de Repúbliques Ibèriques (o com vulgueu di-ho) i que va fer que les coses canviessin i s’establissin novetats en la política espanyola i, de retruc, en la catalana. Que la cosa no va durar i no va acabar bé…. doncs ja ho sabem.

3.- A mi m’agradaria prou que Catalunya fos independent. Però les coses són com són. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer el que bonament pugui cadascú. Però també he de dir que si jo em sentís respectat, tractat amb igualtat, escoltat per govern d’Espanya, potser tampoc el somnis anirien tan lluny… i demanaria certes coses. Però el cert és que em sento enganyat, tractat injustament, espoliat, sense vot ni veu per a res. Per tant, tinc dret a demanar un altre estat de coses per a mi i per al meu país.

4.- Cada vegada confio menys en els partits polítics. En tots. Reconec que en tots els llocs hi ha gent de bona fe i gent prou vàlida. Però ens han estat prometent tantes coses, xerren tant, i ens respecten tan poc… que ja ni els faig cas. Ja no hi confiava gaire però ara he deixat de confiar-hi del tot. A no ser que surtin nous partits rejovenits i renovats i que vulguin canviar de veritat les coses. Dels que hi ha no me’n serveix cap. I m’avergonyeixo del meu Govern i del meu President pel poc dignes que els considero. I pel poc que defensen Catalunya.

5.- Em deceben moltes coses però em segueixen esperançat moltes altres. El món es renova constantment i estic segur que de tot plegat en sortirà alguna cosa nova i potser una nova realitat política. Per què no?

Ja sé que molts dels que em llegeixen ja saben prou bé el que és la Mona de Pasqua. Per tant, deixeu-ho córrer i aneu-vos-en a llegir alguna cosa més profitosa.

Però és que també em llegeix gent de fora de Catalunya i alguns llatinoamericans que sempre em pregunten com és que el dilluns de Pasqua no vaig a treballar. Llavors els he d’explicar ´per què faig festa i el que és la tradició de la mona. Per tant, és més per a ells el post d’avui, tret en la seva major part de Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullat, que porta un ou o molts d’ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d’algun objecte o animal, d’una gallina, d’un simi, d’un minyó, etc.

En la meva comarca del Pla d’Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d’ous i recoberta de llavors d’anís, i la mona d’adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d’ou i voltades d’ous durs a la part inferior.

El nom de MONA sembla que ve, igual que el portuguès monda, del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). Encara que també hi ha alguna altra opinió que deriva mona de l’àrab munna ‘provisions de boca’ (Assin: Al-Andalus, ix, 34).

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l’ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d’ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l’ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Bona mona a tots els qui en mengeu!

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Costums,Societat

El 14 d’Abril de 1931 la Segona República es proclamà en un entorn festiu i esperançat. La República va ser el marc polític que va possibilitar els majors avenços socials de tots els temps en el nostre país. Un projecte de país que es va veure truncat pel cop d’estat feixista de 1936.

Recordar aquests avenços, recordar el moment en el qual els espanyols van deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans, i recordar  aquelles persones que van defensar las llibertats des del 18 de juliol del 1936 fins a la fi del franquisme, és un deute moral de tothom.
Aquest any 2009 es compleix el 70 aniversari del final de la guerra i del començament de l’exili.

No seria hora de mirar cap al futur, plantejant-nos noves fites i nous projectes de llibertat?

Veient com van les coses en aquesta Espanya de “charanga y pandereta”, que no vol canviar ni vol deixar canviar, no haurem de fer alguna cosa per sortir d’aquest impàs on estem ficats?

Estem en un context de crisi financera i econòmica, corrupció i impunitat, en un clima de neoliberalisme desenfrenat, d’un Estatut que no es vol aprovar, d’un encaix de Catalunya en un Estat desencaixat…. Tot plegat va creant un caldo de cultiu prou apte per a somniar nous passos a fer i per a tenir noves expectatives. Els partits no faran gran cosa per canviar la situació, ni cal esperar-ne gaire. Però la consciència social creix i el món canvia molt ràpidament i tots plegats ens adonem que els esquemes actuals no serveixen. Un canvi econòmic i social s’està forjant diuen alguns experts. Serà veritat?

El temps ho anirà dient, però em sembla que les coses necessàriament aniran canviant per la mateixa força de la raó i des raons.

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs s’uneix al malestar que cada dia es nota més contra el nostre govern que fa ben poc per Catalunya i pels catalans.

Un govern que ha fracassat perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I un govern profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Per mitjà dels blogs, -cadascú a la seva manera-, seguirem donant a conèixer el nostre malestar. Ja som més de 50. Ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Tags: Autodeterminació, PAÏSOS

Quan anem als països àrabs, una de les coses que més criden l’atenció són els mercats i la forma de comprar i vendre que tenen. Sobretot, crida l’atenció el constant regateig que hi ha entre el que ven i el que compra. És la seva manera de fer tradicional, acceptada per tothom i en la que tots saben ben bé les regles del joc.

Ara això ja ens ha arribat també aquí perquè en els nostres mercats hi han moltes parades amb àrabs venent. Molts de nosaltres ja ens hem acostumat també al regateig. Aquí no hi estàvem massa acostumats i, a mi personalment, em feia sempre com una espècie de vergonya. De petit ho havia vist fer al meu pare i a mi mai m’havia agradat. I continua sense agradar-me. Posats a mercadejar regatejant, hom no sap si compra bé, si li prenen el pèl o si ha fet el gran negoci de la seva vida. Em refereixo quan hom no té referències clares del preu objectiu del preu d’una cosa.d’una cosa. És clar que caldria parlar també si les coses tenen preus objectius: algú deia que el preu d’una cosa és el que el comprador vol pagar. Potser sí….

Tota aquest llarga introducció és per dir que Catalunya està immersa en un autèntic “mercat persa”, en un mercadeig avorridor amb l’Estat. Ja fa massa que dura i em sembla que tot plegat és una presa de pèl.

Primerament, aquí sabem prou bé tot el deute històric. S’ha calculat per activa i per passiva. Hi han estimacions altes, baixes i mitjanes. Ni així sembla possible posar-se d’acord.

I el motiu és només un: no hi ha nivell equitatiu en el mercadeig. Una part té la força i els diners i l’altra, la necessitat urgent. És com aquell que si es mor de gana, pagarà el que sigui per un tros  de pa. I a Catalunya la fan delir dient-li: si voleu alguna cosa, haureu d’acceptar el que us donem o si no, res de res!

I aquí és on hi ha el frau absolut, el robatori, la cara dura, o com vulguem anomenar-ho. Sense igualtat de condicions no podem fer res. Bé, res si que podem fer: plantar-nos com a país. Però això és encara una cabòria, quelcom inassolible. Per dignitat potser un dia s’haurà de fer.

Però queda dignitat, encara, a Catalunya?

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

Ahir, amb uns amics vam anar a passejar -aprofitant el pont i el bon dia que feia- al recuperat estany d’ Ivars. Ens ho vam passar molt bé.

Ja s’ha assolit la fita d’omplir-lo del tot. Gràcies a les abundoses pluges d’aquest hivern i a la neu de la muntanya l’ estany ja és ple. És bonic. Dóna bo veure’l.

Crec que la gent del Pla d’ Urgell hem d’estar contents i agraïts d’haver recuperat alguna cosa nostra que ens havien pres. La recuperació de la memòria històrica passa també per aquí: recuperar persones, fets, documents, paisatges, etc.

Un poble digne que vulgui conservar la seva dignitat ha de donar importància també a aquestes coses. Cal que es creixi econòmicament; cal que recuperem i conservem la llengua, les costums i el que sempre ha estat nostre. També els paisatges que un dia es van destruir per interessos particulars, no sempre massa clars. Generalment sempre per interessos econòmics de particulars. Només cal veure algunes platges o alguns racons de muntanya, abans paradisíacs i ara fets una porqueria.

I crec que no seria just si aquí no fes una especial menció i un reconeixement agraït al batlle d’Ivars Ramon Maria Guiu, que ha estat l’ impulsor, amb la seva tossuderia, les seves ganes i la seva il·lusió d’aquesta bonica realitat que és avui l’estany.

Ja és bonic, però encara ho serà més amb els futurs projectes d’introduir cavalls al canyissar, posar-hi barques per fer passejos per dins de l’aigua i plantar-hi arbres. Ara bé: també cal que tots plegats ho sapiguem aprofitar i respectar. Per això cal que es repeteixi l’escena que vam veure ahir: un grups de nens petits, que amb els seus mestres i els guies feien una visita a l’estany on descobrien, potser per primera vegada a la seva vida, la fauna i flora del seu país.

Per molts anys es puguin fer semblants obres!

Tags: Ecologia, Estany d'Ivars i Vila-Sana, Fauna, Flora

El nom de la malaltia prové del déu Príap.

Diu la Viquipèdia:

El priapisme és una erecció mantinguda i dolorosa del penis, sense relació amb l’estímul sexual. Aquesta erecció només afecta als cossos cavernosos del penis, de tal manera que els cossos esponjosos no hi participen (el gland es mostra flàccid, per tant). Els cossos cavernosos es congestionen i no poden evacuar correctament la sang que contenen, que pot coagular-se i mantenir el procés.

El mot deriva del llatí Príap, un déu masculí de la fertilitat.

El priapisme pot ser primari o secundari i pot ser degut a diverses causes, com l’anèmia de cèl·lules falciformes, el mieloma múltiple, la policitèmia, l’esclerosi múltiple, prostatitis, uretritis, amiloïdosi, neoplàsies, alcohol, marihuana, andrògens, corticoides, entre d’altres factors desencadenants o contribuents.

És possible la remissió espontània, però un priapisme perllongat, de durada superior a dues o tres hores és tributari d’atenció mèdica urgent. La principal conseqüència de priapismes perllongats és una disfunció erèctil permanent.

El gran filòsof de tots els temps IMMANUEL KANT tenia priapisme perllongat.

Fins aquí l’enciclopèdia. Ara afegeixo jo:

El gran filòsof Kant tenia priapisme. Però Catalunya també en té: amb l’assumpte de l’Estatut, amb l’assumpte del finançament, amb mil assumptes no resolts ni amb ganes de resoldre.

Des de Madrid ens van donant Viagra perquè anem aguantant ben drets, erectes. Sobretot que no cessi la tensió, que no s’abaixi la “cosa”. Cal trempar i seguir trempant fins a les pròximes eleccions i fins quan sigui…. I llavors ens tocarà tornar-nos a creure les repetitives mentides de sempre. Catalunya ja no és una autonomia, ni una regió, ni una nació: és una malaltia crònica. Catalunya sofreix priapisme. Vegeu, sinó:

-Ens anem mantenint  dolorosament erectes com podem. És un anar aguantant sense remissió. Bé hem de viure, no?

-D’estímuls bons no en rebem cap ni un des de fa temps. Només ens venen garrotades. I a callar! Ens perdonen la vida constantment i encara n’hem d’estar agraïts. Fa vergonya aliena escoltar alguns dirigents catalans del PSC com el Sr. Zaragoza, el Sr. Ferran i alguns altres. Almenys podrien callar com el Sr. Montilla, que no té mai res a dir.

-Els cossos cavernosos (els més foscos) són els que fan el fet. Els esponjosos  (els actius) no hi participen. La societat civil catalana està muda, quieta. Només els polítics són els que fan i desfan; els que prometen i prometen coses que no arriben mai.

-Entretant, ens anem ofegant amb la nostra pròpia sang. Per a algunes Comunitats el finançament arriba quan toca. Amb les Comunitats lleials es pot complir. Amb nosaltres no. Catalunya sempre ha estat deslleial, segons ells. Som uns inconformistes i no en tenim mai prou. Val més que ens anem fent la idea que aquesta mena de coses són incurables. No hi ha res a fer. És una disfunció permanent. Ja ni cal que anem al metge.

Jo només demano que ens enterrin amb un taüt ben bonic. Ah! i que el govern de Madrid pagui els funerals. És el mínim que pot fer.

Tags: Humor

Avui fa un mes que tinc parella lingüística. I avui, com cada dissabte, ens trobarem una estona a la tarda amb l’ Ahmed per a fer petar la xerrada en una mena de llengua que no se sap ben bé què és. El dissabte és el dia que em va millor a mi perquè no treballo. A ell li va bé sempre perquè va tenir un greu accident laboral i ja fa molt temps que no treballa.

Ens trobem i anem a fer un cafè o a passejar i, entretant, parlem del que s’escau. Aquesta és la finalitat. També és cert que seria millor que hi hagués una certa base de català. La parella és més per a millorar el català que hom té i acostumar-se a fer-lo servir.

Però no em queixo. Encara no ens hem divorciat i espero que, de moment, no ho fem. Ell fa els seus esforços que, la veritat, no són gaire grans. Jo li dic que miri més TV catalana i que escolti la ràdio. No té gaires oportunitats, em diu ell, de parlar el català perquè viu amb marroquins, no treballa i no té amics catalans. El català no l’entén massa. Li he de traduir moltes coses encara.

I d’això és del que em queixava l’altre dia que parlava d’aquest mateix tema i que voldria profunditzar una mica avui. La nostra xarxa social cada cop és menys catalana a mida que els pobles creixen i es fan diversos. Les escoles salven una mica,  i de moment, la situació. Almenys la quitxalla que puja aprèn el català i és capaç de parlar-lo. Vull dir que la base hi és. Altra cosa és que després es faci servir aquesta llengua apresa a l’escola.

És quan arribem en aquest punt quan penso que els ajuntaments i les associacions civils haurien de posar els seus esforços. Els esplais, els clubs esportius, les associacions diverses de tot tipus i les empreses privades és on haurien d’esmerçar més esforços per tal que la vida social es pogués fer en català. Si anem al cine i no hi ha pel·lícules en català no farem res. Si anem a un bar i el cambrer no entén un borrall de català no farem res. Si anem a una escola de futbol i la llengua normal és el castellà, no farem res. Si no fem una mica d’esforç tots plegats a parlar en català a tots aquests nouvinguts que el volen aprendre, no farem res.

S’ha escrit molt sobre el tema i ni els expert es posen massa d’acord com s’han de fer les coses. Però el govern català crec que hauria de fer més esforços i pressionar més a Madrid. I ell mateix posar més diners i més mitjans, per més que partits com el PP o Ciutadans només facin que posar pals a les rodes de forma constant. Són una autèntica vergonya aquests partits!!!

El català –com qualsevol altra llengua- mai s’ha d’imposar, però sí que s’ha d’ajudar si no volem que mori d’inanició i es converteixi en llengua de museu o una llengua morta com el llatí. Des de Madrid no ens hi ajudaran pas. I possiblement tampoc ens hi ajudaran a Brusel·les. Serà una tasca que ens pertocarà fer a nosaltres els catalans.

, Política

Tags: Ciutadans, PP

 Ahir vaig menjar caragols. Em sembla que m’agraden de totes maneres: a la llauna, a la cassola, a la gormanta, a la brutesaca, caragols amb conill, etc.  I suposo que m’agradaria qualsevol tipus de plat amb caragols que es fa per aquests móns de Déu i que encara no he tastat.Parlant amb una amiga veneçolana d’aquest tema dels caragols s’esgarrifava que mengéssim “semejantes bichos, parecidos a gusanos”. A molts països i a moltes persones no els parleu de menjar caragols, que els agafa, de cop, com una espècie de fàstic que els deixa K.O. A vegades , quan els parles de caragols, es pensen que són els de mar. Aquests encara els toleren. Però quan els expliques que no, que els que també mengem –a més dels de mar- són els de terra, llavors sí que ja no s’ho poden creure ni imaginar.Els caragols de terra (també anomenats cargols) son mol·luscs gasteròpodes de l’ordre dels pulmonats, que han desenvolupat un pulmó per a respirar l’aire atmosfèric; tenen la conquilla helicoïdal i generalment dextrorsa, de mida i color variables segons les espècies. El cap és proveït de quatre tentacles: els inferiors són petits, i els superiors, més llargs; hi porten dos ulls simples a l’extrem.Un dels plats més apreciats i més populars de les nostres terres lleidatanes són els Caragols a la llauna . És una especialitat culinària de la cuina catalana. És un plat ben senzill en què els caragols són cuites al forn o a la brasa amb una llauna. Solen anar acompanyats d’una salsa picant. Aquest és especialment típic de les terres de Lleida, on organitzen des del 1980 l’Aplec del Caragol de Lleida, un esdeveniment que dura tot un cap de setmana i on es mengen tones de caragols cuinats i menjats en Colles d’amics enmig de gran xerinola ( i amb Canals i Nubiola o quelcom semblant…)També es pot trobar la caragolada (o cargolada i caragolà), una preparació similar, al Camp de Túria, l’Empordà i el Rosselló.A les Terres de l’Ebre, els Ports i el Maestrat valencià, es mengen les vaquetes, un tipus de caragol de terra que sol anar acompanyat amb xai o conill.Els caragols cuits són una especialitat d’altres cuines, com ara la cuina francesa.Bon profit a tots. I qui no els hagi tastat mai, l’animo a fer-ho. Ja veureu que no quedarà decebut.Etiquetes de Technorati: Caragols,Gastronomia catalana

Tags: Gastronomia catalana

Cal que expliqui per alguns amics no catalans que sé que em llegeixen des de molt lluny i que no saben gaires coses de la realitat catalana que el pa amb oli és una menja ben humil. Però, a la vegada és simbòlica. És simbòlica o bé s’hi ha tornat gràcies a la popular cançó:

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Si no ens en donen, si no ens en donen
no callarem…

o amb la variant:

ens el prendrem.

Dit en altres paraules: el menjar, o te’l donen o bé te’l prens. Tots tenim dret a menjar, encara que sigui un humil “pa amb oli”. Però també tots tenim dret a escollir el que volem menjar i a que no ens prenguin el poc o molt que és nostre i que ens hem guanyat amb les nostre pròpies mans i amb el suor del nostre front.

1. Demanar pa amb oli és no demanar res i demanar-ho tot. Podem començar per demanar pa amb oli i acabar amb un gran dinar. Les utopies s’aconsegueixen fent un primer pas.

L’acte dels “10.000 a Brusel·les per l’autodeterminació
de la nació catalana “ és quelcom similar: És demanar-ho tot. Alguns diuen que per no aconseguir res. Ja ho veurem. Tot és començar. A vegades, quan es comença un camí ningú sap on ens portarà. Tot depèn de les ganes, dels mitjans i de l’esforç que hi posem i també, no cal dir-ho de la paciència i la perspectiva històrica que tinguem. Totes les coses grans van començar essent petites.

Els de la plataforma “10.000 a Brusel·les per l’ autodetermi9nació” ens ho recorden:
La  nació  catalana  és  una  nació  sense  estat  propi  amb  més  de  mil  anys  d’història, actualment  té  la  majoria  del  seu  territori  dins  de  l’Estat  Espanyol,  compta  amb  13 milions d’habitants oficials, amb un llengua pròpia que  compta amb una important i extensa literatura, amb una economia basada en els serveis i industrial i un PIB de 482
miliards (milers de milions) de dòlars (que representa el 30,5% del PIB  espanyol i un PIBpc de més de 37.000 dòlars). 
Històricament,  la nació catalana fou una gran  potencia dins  d’Europa,  arribant  en  el segle XIV a ser la nació més poderosa del Mar Mediterrani. Però al principi del segle XVIII, va perdre la independència en una guerra contra una aliança entre els espanyols i francesos.  
Des  de  fa  300  anys  els  catalans  han  intentat  sempre  reconquerir  la  seva  llibertat  i malgrat  guerres,  persecucions  polítiques  i  els  darrers  40  anys  de  dictadura  feixista, que  ha  estat  sotmès  la  seva  llengua  i  cultura,  la  identitat  catalana  segueix  ferma  i
plena de força per demanar poder ser reconeguda com un estat propi dins d’Europa.  
La  societat  civil  catalana,  des  de  totes  les  seves  institucions  culturals,  esportives  i cíviques,  està  duent  a  terme  moltes  iniciatives  per  reivindicar  el  nostre  dret d’autodeterminació com a poble europeu. 

2. Per què ho demanem ara? 
Ara  que  vivim  en  un  món  cada  cop  més globalitzat,  Catalunya,  i  per  extensió  el  conjunt dels  Països  Catalans,  travessa  una  cruïlla
històrica  difícil  i  confusa.  El  manteniment  de  la submissió  durant  tres-cents  anys  de  la  nostra nació  per  part  de  l’estat  espanyol  constitueix  la llosa més gran per al nostre desenvolupament i,  encara  més,  posa  en  perill  la  nostra supervivència  com  a  nació  dins d’una Europa on només es reconeixen els estats. 
Ha  arribat  l’hora.  El  cul-de-sac  a  què  ens  han portat les recents reformes estatutàries com la de l’Estatut  de  Miravet,  aprovat  el  2006,  després d’una  forta retallada (i  actualment a  les mans  del
Tribunal Constitucional espanyol, que pretén limitar-ne encara més les competències), hauria  de  fer  reflexionar  molt  seriosament  el  conjunt  de  la  classe  política  i  de  la societat  civil  del nostre  país que  vol  un futur  millor.  Ha  arribat  el  moment  que  els catalans i les catalanes decidim el nostre futur, és l’hora d’esdevenir sobirans com
a  nació  plenament  reconeguda  en  el  context  internacional  per  desplegar  totes  les nostres capacitats col·lectives. 
Els darrers anys la política, tant catalana, com espanyola i europea, ens ha ensenyat que no hi ha cap més alternativa, per poder ser catalans amb els mateixos drets i deures  que altres pobles  d’Europa, que  disposar d’un estat  propi.  Per  això  cal que anem a Brussel·les a demostrar la nostra voluntat de ser un estat membre de
la Unió Europea.

Tags: Autodeterminació

Que la Renfe no vagi de cap manera, ho suportarem com sigui. Ja hi estem acostumats.

Que el flamant aeroport ens el segueixin gestionant des de Madrid sembla que serà inevitable. I que sembla que parlarà més castellà que català també ho aguantarem ferms i decidits. Només faltaria!

Que els diners que ens deuen des de temps immemorials i que van arribant amb compta gotes ara sembla que arriben al dia iens volen fer creure que són uns grans complidors de promeses….. doncs, també ens ho creurem. Acostumem a ser crèduls els catalans.

Que l’Estatut arribarà un dia o altre, doncs també ens ho creurem. La fruita, quan està madura del tot, –quasi podrida- ella sola cau de l’arbre.

Que el finançament serà el millor de tota la història i que, quan arribi, podrem viure sense treballar perquè els diners ens sortiran per les orelles….. també ens ho empassarem.

Els catalans ho aguantem tot. Les mentides contínues sobre Catalunya, sobre el català com a llengua imposada de l’ imperi català, al final ens les creurem fins i tot nosaltres.

Tenim una infinita paciència, ben pròpia del de ruc català. Però demanaria que, almenys, no els seguim fent el joc des d’aquí. Ja seria hora que els nostres polítics, les nostres institucions, els nostres jerarques diguessin alguna cosa i no ens fessin combregar amb rodes de molí.

Perquè llavors, a més de rucs, serem imbècils.

Joan Maragall, el gran poeta català – allà al 1898, quan Espanya perdia les seves colònies- escrigué aquest poema. Vol dir que el debat ve de llarg. És un debat llarg i avorrit.Avorrit perquè Espanya mai ha escoltat les veus dels seus “fills que parles llengües no castellanes”, com diu Maragall. I quan després de segles no t’escolten, quan has de parlar des de la inferioritat hom decideix que val més callar, o tirar pel dret, o revoltar-se, o enfadar-se, o fugir, o claudicar, o ves a saber què…El poema mostra desafecció. És la desafecció i l’avorriment que sentim els catalans després de tant picar sobre ferro fred i d’escoltar tantes promeses incomplertes. L’avorriment d’aquell que no se sent escoltat ni espera que l’escoltin mai. L’avorriment del ruc que està fart de rebre: el fan treballar i ni tan sols li donen de menjar.ODA A ESPANYA (Joan Maragall)Escolta, Espanya, la veu d’un fillque et parla en llengua no castellanaparlo en la llengua que m’ha donatla terra aspraen aquesta llengua pocs t’han parlaten l’altra, massa.T’han parlat massa dels saguntinsi dels que per la pàtria morenles teves glòries i els teus records,records i glòries només de mortshas viscut trista.Jo vull parlar-te molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes vida és la sang,vida pels d’ara i pels que vindranvessada és morta.Massa pensaves en ton honori massa poc en el teu viuretràgica duies a morts els fills,te satisfeies d’honres mortals,i eren tes festes els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos marxar replensdels fills que duies a que morissinsomrients marxaven cap a l’atzari tu cantaves vora del marcom una folla.On són els barcos? On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona bravatot ho perderes, no tens ningú.Espanya, Espanya, retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva’t, oh!, salva’t de tant de malque el plor et torni fecunda, alegre i vivapensa en la vida que tens entornaixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? no et veig enlloc.No sents la meva veu tronadora?No entens aquesta llengua que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre en els teus fills?Adéu, Espanya!Etiquetes de Technorati: Espanya,Catalunya,Política,Oda a Eespanya,Joan Maragall

Tags: Espanya, Joan Maragall, Oda a Espanya

“Voluntariat per la llengua” és un programa que facilita aprendre a parlar català, per mitjà de converses cara a cara i individualitzades, entre una persona que normalment el parla i una persona que el vol aprendre.

Ahir vaig tenir la meva primera trobada com a voluntari amb la persona que se m’ha assignat: l’Ahmed. Quan ens vam trobar a la plaça de Mollerussa per anar fer un cafè -després d’haver quedat per telèfon- em vaig endur una agradable sorpresa: ja coneixia l’ Ahmed de les classes de castellà que li vaig fer anys enrere. També ell va dir-me que li agradava que jo fos altre cop el “seu professor”, ara de català, perquè tenia ganes d’aprendre’n.

Però no és aquest el tema, pròpiament, del que vull parlar. La trobada amb l’ Ahmed m’ha fet pensar en com han organitzat els nostres governs el tema de l’ aprenentatge del català per als nouvinguts. Des del meu punt de vista, força malament. Si volem que el nouvingut aprengui català i el faci servir en la seva vida diària li hem de donar més facilitats. L’ hem d’ajudar. Hi hem de destinar més recursos. No n’hi ha prou que persones com jo mateix, amb més bona voluntat que res més, fem el que haurien de fer els governs.

Jo no en sóc pas expert en aquest tema  –pobre de mi-, però sí que puc parlar amb una certa experiència de com hem dut aquest tema aquí a Mollerussa. Durant vora de 15 anys he fet voluntàriament classes de català i castellà a emigrants, en un programa que porten junts Càritas i Creu Roja. Les classes les havíem de fer els dissabtes a la tarda o als vespres, sense gaires mitjans i sense cap recolzament oficial. Dificultats en trobar professors i dificultats en donar continuïtat a les classes. Dificultats en trobar locals i espais adequats (des d’aquí gràcies als germans de La Salle i a l’ Institut per oferir.nos  de forma desinteressada les seves aules). En fi, més bona voluntat que res més. Hem fet els que hem pogut un bon grapat de voluntaris, però em sembla que amb això no n’hi ha prou.

La realitat és que la majoria (fora dels llatinoamericans) primerament volien aprendre castellà. En certa manera és lògic ja que moltes vegades són gent que no sap si es quedarà a Catalunya o no. Però després jo sempre mirava de despertar-los la necessitat d’aprendre també català si es quedaven aquí entre nosaltres.

He tingut experiències de tots tipus: Alguns que han fet el pas i els trobes pel carrer i ja parlen català i altres (la majoria) que no han fet el pas i s’han quedat amb el castellà.

Per això aquest any, després de deixar un parell d’anys les classes una mica decebut, he volgut experimentar aquest programa de “Voluntaris per la llengua”, que sé que funciona prou bé. Ja us explicaré com em va aquesta nova experiència i us animo a sumar-vos-hi si teniu temps i ànims per a fer-ho.

  Segons explica Natxo Sorolla, reconegut sociolingüista de la Franja,des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que segueix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar tots los seus ciutadans. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la seua diversitat lingüística. Ja tenia aquest honor a nivell de tot l’Estat, des de fa un temps.

• El gallec té la seua pròpia legislació a Galícia i Astúries
• L’asturià a Astúries
• El basc a Euskadi i Navarra
• Eo català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears
• L’occità a la Vall d’Aran
• Però ni el català ni l’aragonès són llengües oficials a l’ Aragó.

I a més, avui hem descobert que fins i tot la democràcia més homogeneïtzadora de les que ens envolten, la República Francesa, mitjançant el Consell Regional dels Pirineus Orientals ha aprovat la Carta del català.A efectes reals, segons ens explica Natxo Sorolla. significa que han aprovat la Llei de llengües de la Catalunya Nord. I Marcelino Iglesias, polític clau durant la declaració de Mequinensa i que fins i tot s’havia allistat al PSC, va a la seua protegint lo patrimoni cultural d’Aragó, parlant amb els morts si cal. S’ofereix a protagonitzar les polèmiques que calgui per als béns dels capellans. Però en totes les seus legislatures no ha aprovat una simple Llei de llengües per a Aragó, ni ha deixat per escrit a l’Estatut d’Aragó que s’hi parla català i aragonès.En tot cas, en saber la notícia que la Catalunya del Nord ja tenia la seva Llei , en Natxo diu que s’’ha posat a buscar informació, sense massa èxit, de quins territoris de llengua catalana queden per tenir Llei de llengües.“ La web de Bibiloni m’ha ajudat. I com que la Wikipedia no tenia la informació centralitzada, he creat l’article de Dret lingüístic del català. Podeu completar-lo si voleu (també el del Marc Belzunces, que demana que completem de la traducció de la Carta). En definitiva, tots los territoris tenen legislació sobre el català.Una vegada tancat m’ha començat a vindre un escalfred, tal com anava descomptant territoris que no tenen Llei de llengües. M’he quedat en la Franja sola. I si voleu, hi podeu afegir els 700 habitants del Carxe. Aquí a la Franja només tenim un Estatut que té modalitats lingüístiques sense nom, i una llei de patrimoni cultural que té nom per a les llengües no oficials, sense arribar a desenvolupar mesures de normalització lingüística”.Natxo Sorolla, sociolingüista de la Franja.Etiquetes de Technorati: Llengua,Franja

Tags: Franja de Ponent, Llengua catalana

El primer nadó de l’any és diu Laia en homenatge a Barcelona, la ciutat d’escollida dels seus pares, Enrique Broggy i Izabela Armesto, tots dos procedents d’Uruguai i residents a la capital catalana des de fa quatre anys i mig, segons han explicat ells mateixos aquest primer d’any a l’Hospital de Sant Pau, on ha nascut la primera catalana del 2009.La nena es diu Laia en homenatge a la capital catalana, que va tenir durant molts anys a Santa Eulàlia com a patrona, abans que passés a ser l’actual Mare de Déu de la Mercè. A banda d’escollir-lo perquè és un nom molt “dolç”, a parer de la mare, també és un gest d’estimació a la ciutat d’acollida, de la qual els pares de la primera catalana es confessen “enamorats” i “molt integrats”.A banda de la Laia, el primer bebè de Girona, Angely, és filla d’una parella colombiana, mentre que la primera criatura nascuda a Tarragona, Hayam, té pares d’origen algerià, i el primer lleidatà del 2009, Adam, és fill d’un matrimoni d’origen marroquí.La notícia, en sí mateixa, no hauria de ser notícia en un país normal. I sí que ho haurien de ser els molts comentaris racistes, poca-soltes i imbècils que he llegit als diaris.Estem condemnats a ser un país anormal i ple d’estults tota la vida? Estem condemnats a no entendre’ns mai a la vida, els d’aquí i els que arriben? Hem de posar al mateix calaix a tothom? No som prou intel·ligents per entendre d’una vegada allò tan assenyat que deia en Pujol que “són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya”. O allò altre que deia sempre la mare d’en Serrat, que era aragonesa: “La meva pàtria és allà on el meu marit treballa i el lloc que ens dóna de menjar”?Potser ens caldria llegir a tots el llibre d’entrevistes de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre ,”Nosaltres, els catalans” (Pòrtic), on recull testimonis de catalans nascuts a l’estranger però plenament integrats al país. L’autor ha volgut destacar que a l’hora de triar els protagonistes del seu llibre no va buscar una uniformitat ideològica però sí una voluntat de formar part de la societat on han triat viure. En aquest sentit, Alexandre ha advertit: “Prefereixo molts catalans no nascuts aquí als que tenen dos cognoms de soca-rel però també molt d’auto-odi”. En aquest sentit, l’autor s’ha mostrat desacomplexadament a favor que algun dia “Catalunya tingui un president senegalès”.L’editor Isidor Cònsul ha destacat la “necessitat” d’un llibre “que m’estranya que no haguéssim fet abans” i Mathew Tree ha volgut cridar l’atenció sobre el fet que “el llibre apunta a una possible solució contra el racisme”. Segons Tree, “a Catalunya hi ha bastant de racisme, com gairebé a tot arreu, però Catalunya no té una tradició arrelada d’identitat ètnica. Catalunya és societat de barreja i amb llibres com aquest es pot fer molta pedagogia. A Anglaterra, per exemple, seria impossible editar un llibre semblant titulat We, the english”.El conjunt dels entrevistats al llibre són: Patrícia Gabancho (Argentina), Najat El Hachmi (Marroc), Sam Abrams (Estats Units), Matthew Tree (Anglaterra), Asha Miró (Índia), Txiki Begiristain (Euskal Herria), Mbaye Gaye (Senegal), Sachimi Sasaki (Japó), Cathy Sweeney (Irlanda), Pius Alibek (Iraq), Klaus-Jürgen Nagel (Alemanya), Adriana Gil (Mèxic), Mia Ramondt (Holanda), Salah Jamal (Palestina), Gabrielle Deakin (Austràlia), Lluís Cabrera (Espanya), Cillie Motzfeldt (Noruega), Raimundo Viejo (Galícia), Saoka KingoloLa Catalunya que ens espera, la real –tant si volem com si no volem- serà una Catalunya diversa i rica en la mateixa diversitat. Això sí: haurem de demanar a les nostres autoritats que siguin capaços de crear aquest fil integrador que ens lligui a tots i, si cal, ser ferms davant de tots els intents que, un dia sí i l’altre també, faran des de Madrid per tal que no puguem fer les necessàries polítiques integradores que inevitablement s’hauran de fer.I és aquí on jo començo a tenir els meus dubtes, veient com van les coses i veient la debilitat en la que ens estem establint.Etiquetes de Technorati: Catalunya,Racisme,Política

S’està preparant tormenta. Tot fa olorar que les coses vénen maldades. Ens podem equivocar, però tothom, menys el PSC-PSOE (més PSOE que PSC), tenen poques paraules d’esperança i optimisme. Tot anirà bé, segons ells i Catalunya sortirà afavorida; Zapatero complirà la seva paraula (jajaja…) i tot seran flors i violes.

Però el que se’ns atansa és tota una altra cosa. El xàfec serà gros, segons comenta la resta del món assenyat i lúcid. I és que no hi ha motius que ens puguin fer pensar el contrari. Vegem:

-El diner ha desaparegut. Els que en tenen, l’amaguen i els que no en tenen no en troben per enlloc. El mercats estan parats del tot i seguiran parats una bona temporada. Quant Bancs aniran tancant?…

-L’Estatut sortirà més pelat que una gallina abans d’anar cap a l’olla. Ja podem preparar plans A,B, C i D…. que no hi haurà res a fer per contestar amb una mica de dignitat a un Tribunal que de constitucional no en té res. En podrien dir Tribunal Polític, que seria més exacte. I com a bona “voz de su amo” i com a bons tutors de lo “ejpañol” de la “unidad de España” donaran café para todos i ben descafeïnat per tal de que no ens faci mal i no ens posi nerviosos. Heu vist que satisfets n’han sortit de la Moncloa una tal Aguirre, un tal Camps i genteta d’aquest tipus?.

-Ara no tenim una RENFE que funcioni ni la tindrem. Com que no hi ha diners, no hi haurà RENFE, ni Rodalies ni res de res. Condemnats a anar en bici, a peu o en cotxe particular (caldrà aprofitar-ho ara que la gasolina és barata i abans de que es tripliqui el preu, cosa que passarà aviat, diu algú…)

-Tindrem un gran aeroport a Barcelona però mig buit. Com que no tindrem vols internacionals, la meitat de l’aeroport no servirà de res. L’economista Tremosa “dixit”. I els catalans que vagin demanant un aeroport internacional amb cara i ulls que a les Castilles ni se n’assabenten ni se’n volen assabentar per cuidar els propis interessos de Barajas.

-El finançament de Catalunya  ja us podeu imaginar el que serà. De bon principi pinten bastos perquè és el pitjor moment de la història i, és clar, no ens podran donar ni la meitat del que ens mereixem per justícia i necessitem si no volem ser un vagó de cua. Ara ja no sm locomotora ni res. Som el vagó del carbó per seguir alimentant unes altres locomotores.

-I la llengua, i la cultura. I les ajudes socials que ja no arribaran a temps per a molts vells, i la sanitat i les empreses que tancaran, i la gent que quedarà sense feina, i els emigrants que es tornaran conflictius quan no puguin ni menjar ni tornar al seu país….

-Internacionalment, Catalunya és desconeguda i maltractada (tema Seleccions esportives) i ningú la defensa ni diu res. Al contrari, és Ejpaña mateixa qui posa pals a la roda a tot arreu on puguem aixecar una mica el cap.

Podríem anar seguint una bona estona. Ens esperen problemes grans i governs petits. El PSC no ha estat a l’alçada , ni hi està i no cal pas esperar que hi estigui. ERC està fent el ridícul, un dia sí i l’altre també llepant el cul de qui mana. La facció més digna ha de callar, de moment.

Ja podem obrir el paraigües que caurà una pedregada que ens matarà si no ens aixopluguem aviat. D’aquí a pocs dies començarem a veure-ho i ja no pararem per una bona temporada.

Mala manera de començar l’any!

Tags: ECONOMIA

El ruc català té moltes virtuts. Li són reconegudes per tothom i diuen que és la raça millor del món. És de més grans proporcions, té un temperament plàcid i enèrgic a la vegada, un pelatge curt i suau degut al clima mediterrani, etc. Tot això està molt bé.

Però també estaria bé que se li reconeguessin els defectes que, com a bon ruc té. Vegem-ne alguns:

-Aguanta molt. Potser massa…
-Calla i calla. Potser ja seria hora que digués alguna cosa, no?…
-És molt passiu. Potser ha arribat el moment de fer alguna cosa…
-Va molt a la seva. Potser si cada un estira pel seu compte no arribarem enlloc…
-Ha servit per animal de càrrega sempre. Encara ha de seguint sent-ho?

Encara en podríem trobar més de defectes. Però ho deixaré per un altre dia. De moment, caldria pensar si podem modificar-ne algun d’aquests.

Tags: Ruc català

Acabo de llegir un article de Sala i Martín, en aquest mateix diari, titulat “Avergonyit”. Si li hagués de posar nota, li posaria un 10 rodó.

El trobo perfecte. Perfecte perquè rebat, un a un, tots els punts de l’acusació pública que ens feia un diari no fa massa dies. El que s’havia d’haver fet des del Govern -si s’havia de fer alguna cosa- era el que ha fet el professor: defensar-se amb arguments. Opinió tothom en pot tenir. Raó, només en tenen els que tenen arguments vàlids. Jo puc opinar sobre química o meteorologia i dir tants disbarats com vulgui. Com que no en sé un borrall d’aquests temes, puc dir mil tonteries, dir que és la meva opinió i quedar tan ample. Però si algú que en sap em fa explicar aquesta opinió, faré el ridícul.

Per tant, considero que, amb tants arguments com tenim, no els hem fet servir. No hem sabut defensar-nos. La Generalitat tenia prou gent preparada per a posar les coses al seu lloc. Aquest article s’hauria d’enviar al diari. Professors, tècnics, especialistes en mil matèries haurien de parlar més i millor. Sala i Martín serà discutible en moltes coses (segur que en les jaquetes de colors ho és….) però no ho serà en el fet de que parla “clar i català”. A Sala i Martín se l’entén. Sap divulgar. I, a més d’opinió, té raons.

I, el que és més important: TË RAÓ. Ara només cal que, persones com ell ho facin saber. A diaris, a revistes. On sigui. S’ha de fer saber que la veritat no és aquella que la COPE, EL Mundo, The Economist, Ciutadans, etc volen imposar. La veritat és una altra ben diferent. La veritat és la que exposa en Sala i Martín.

Tags: ECONOMIA

He trobat aquesta perla. No puc resistir-me a difondre-la perquè, tot i que hauria de ser normal, no ho són -lamentablement – actituds com la de la Sra. Abelló. La dignitat només roman en la gent com la Montserrat Abelló? Gràcies, senyora AbellóDissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. ‘Nacionals’ i de ‘Cultura’ en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l’entén, i des d’aquell instant l’assaig passa a la llengua del país veí. Tot d’una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: ‘Jo no entenc el castellà’. Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l’assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta. I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d’opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: ‘He dit que jo no entenia el castellà’. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.  Em lleve el barret, senyora.Vicent PartalMail obert

Tags: Dignitat

Jo et critico a tu perquè has gastat no sé quant en el cotxe oficial.Tu em critiques a mi perquè he dit el que no s’havia de dir.Ell ens critica a nosaltres porque volem fer coalició amb ells.Nosaltres critiquem els altres perquè no volen donar-nos el que ens pertoca.Vosaltres ens critiqueu a nosaltres perquè vam dir no sé quines coses abans d’ahir.Ells es critiquen a ells mateixos perquè la facció tal no diu el que va dir la facció qual…I, entre tots, la casa per escombrar!!!Què en som de desgraciats els catalans!!

Avui m’he trobat un amic quan sortia a passejar. Els dissabtes tinc més temps. Hem caminat una bona estona junts tot parlant de mil temes.

Però el tema estrella ha estat la crisi, com quasi en totes les converses intrascendents d’aquest intrascendent país nostre.

I dic això perquè la conversa ha derivat cap a com ens afectarà la crisi al nostre país. Perquè no tinc cap mena de dubte que ens afectarà més que a altres països. Sobretot perquè  tenim uns governants que no saben enfrontar els problemes importants units. És clar que cada partit té el dret -i el deure- de seguir el seu propi camí. Però enfront a problemes com els que ens venen no hi ha dret que estiguin tan dividits. Madrid se’ns menjarà vius. 

Li deia al meu amic que Catalunya dóna la impressió que no sap on va. I els catalans (és clar que parlo per mi mateix, però ho sento sovint a altres) no sabríem a qui votar per tal que ens representessin dignament. I això considero que és de les coses més tristes que poden passar en un país.

És clar que no passarem gana. Però les reivindicacions nacionals  de molta gent es veuran estroncades i abandonades per més endavant. I els de més enllà de l’ Ebre es faran un tip de riure.

El meu amic -que està prejubilat- diu que ell ja no vota. Que ja se n’ha cansat de tanta farsa i tantes promeses incomplertes. Em sembla que aquesta bossa cada cop es farà més gran i els polítics continuaran impertèrrits. No sé fins quan… 

• aamp.cat
• creatib.cat
• aciduric.cat
• drupalhost.cat
• botanch.cat

Posa’m a la teva pàgina!

Tags: Dominis CAT

 11 de Setembre, 12 d’Octubre, 13 de Novembre….i així fins a la fi del món…. 

La pervivència de Catalunya no depén d’un dia, d’una conmemoració, d’un president, d’un partit, d’una circumstància concreta, d’un estat de gràcia o de desgràcia determinada.

La PERVIVÈNCIA  o la supervivència de Catalunya com a poble dependrà de la suma de petits i grans esforços, de petites voluntats diàries de pervivència, de la voluntat de ser i de viure.

La voluntat de ser nosaltres mateixos, tot sumant esforços de gent nova, de saba nova, de somnis nous….

Tant de bo anem trobant el camí que ens porti a fer un país, una nació i un estat ric, pròsper, just, solidari, exemplar…

BON 11 DE SETEMBRE A TOTS!!!

Tags: Diada

     Ara s’acosta l’11 de Setembre i els nostres polítics s’ompliran la boca          amb discursos. Com cada any.No seria hora de que fessin un gest de dignitat nacional? Encara que          fos  un petit gest.Com per exemple: plantar cara tots junts. No parlar cada un pel seu compte i fer moviments d’amagatotis dels altres. Fer un front comú. Dir a Madrid que quan vingui un ministre, aquí no serà ben rebut si no ha complert amb el seu deure…No sé si el poble català pot esperar alguna cosa semblant dels nostres polítics (tots, sense excepció). Perquè em sembla que ens estem acostumant al fatalisme: acceptem l’inacceptable com si fos l’ordre natural de les coses i com si les coses no poguessin anar d’ una altra manera: Catalunya pot seguir essent expoliada, cal pagar molt i cobrar poc, cal que als hospitals s’hagi de fer cua…. “O ESO O NADA”, com ha dit l’eminent Solbes. O això, o nosaltres farem el que voldrem. O agafes les engrunes, o et quedes sense res. El fatalisme condemna els catalans a ser , no uns pobres infeliços,  sino uns POBRES FELIÇOS.No pot ser que a Catalunya no hi hagi cap persona capacitada per dir-li que no té raó i plantar-li cara de veritat…En aquests propers dies podrem veure si ens continuen prenent el pèl i si ens el deixem prendre com fins ara.

Tags: Nació

L’ estelada fa 100 anys!

Visca Catalunya lliure!Serà lliure si els catalans som lliures.I la llibertat personal o la llibertat d’ un poble s’ha d’aconseguir amb esforç constant i fents passos de formiga.

Tags: Estelada

És aquesta l’exacta sensació que tinc des de fa ja temps. Amb els pressupostos, amb l’ estatut, amb els  serveis que rebem, amb les declaracions que sentim, amb els manifestos…. Sempre sóm els catalans els dolents, els insolidaris, els estranys, els egoïstes…. El que deia: sóm cornuts i encara ens toca pagar el beure. I, pel camí que anem, encara ens el tocarà pagar durant una bona temporada.

Tags: Catalans, POLÍTICA