17 març 2014
Diccionari de manies
Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics… N’hi han per a tots els caps de la ciència, de la tècnica i de tots els àmbits de la vida: de filosofia, mèdics, d’art, d’esports… També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions. Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).
Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera perillosa a Catalunya, tot i que hi han les autoritats pertinents molt ben disposades a aturar-ho. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!
Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se), d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona col·lecció- comprovava que n’hi faltaven moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes es manies que tenim els humans. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla?
Ja he explicat alguna altra vegada que molts dels apunts del meu blog sorgeixen del que escolto de bon matí a la ràdio. Una notícia, un comentari, una entrevista… Qualsevol paraula o concepte pot fer que comenci a fer rodolar la bola del meu pensament i llavors hom no sap ja on anirà a parar i on es deturarà. Aquest matí, tot escoltant a trossos la tertúlia de Catalunya Ràdio (com acostumo a fer mentre vaig amb la furgoneta) he escoltat que un dels tertulians –Miquel Sàmper– deia que havia perdut un parell d’amics per discrepància política. Resulta que un d’ells feia un any que no li parlava perquè el Miquel s’havia posicionat com a favorable a que hi hagués consulta a Catalunya.
Considero que la llibertat és, per exemple, poder-me donar de baixa d’una companyia elèctrica o telefònica que m’ha fet una marranada i contractar-ne una altra que em vingui més de gust. O si considero que al consell d’administració d’aquesta empresa hi han personatges que, essent ministres, polítics o personatges públics m’han tractat anteriorment molt malament.
El diputat de la CUP David Fernández li ha acabat dient a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato, davant la comissió d’investigació de les caixes al Parlament: “Fins aviat, gàngster”. Potser les formes de David Fernández podien ser millors. Potser les paraules que acostuma a fer servir aquest diputat poden sonar massa fortes a l’oïda. Potser es podria dir el mateix d’una altra manera… Potser les formes podrien ser unes altres tot i que en el fons té tota la raó en el que diu. Davant personatges com Rodrigo Rato, la duresa deu ser la única forma que es pot fer servir per tal de que es puguin colar per alguna escletxa d’aquesta muralla de pedra amb que es presenta aquesta gent alguna cosa que els pugui tocar els sentiments (si és que en tenen). A cara dura no els guanya ningú, certament i a vegades fins i tot sembla que no tinguin cor. Ningú com ells sap espolsar-se millor les puces de damunt i sembla que ells no hi tinguin cap responsabilitat en els desastres de bancs com Bankia i semblants. Si te’ls escoltes una estona, fins i tot poden fer-te creure que són uns sants que no han trencat mai cap plat. Per això no acabo de trobar malament del tot que hi hagi algú que els digui a la cara que són uns gàngsters perquè, en realitat és el que són.
En el meu darrer apunt escrivia com d’ignominiós ha sigut el PP valencià en tots aquests anys de govern i com la cirereta d’aquest pastís l’han posada en tancar la RTV pública valenciana.
El Govern de la Generalitat Valenciana ja fa anys que dóna mostres de tenir molt poca vergonya i molta cara dura en els seus comportaments. No ho he comprovat, però estic segur que és al PP del País Valencià on hi ha hagut més corrupció, més imputats i més condemnats per corrupció. Vist en perspectiva i després d’una bona colla d’anys d’ostentar el poder, podem afirmar –sense por a equivocar-nos i sense cap mena de por a fer un judici esbiaixat- que la conducta del PP valencià mereix el qualificatiu que he posat com a títol a aquest post: IGNOMÍNIA, conducta ignominiosa, menyspreu públic i un cabàs ple fins dalt d’accions infames. Tota una col·lecció d’irregularitats i males pràctiques és el que hem pogut comprovar durant els anys de Govern del PP. La darrera peça d’aquesta col·lecció l’estem vivint aquest dies amb el tancament de Canal 9 (la TV pública valenciana), que s’acaba d’anunciar.
Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.
La Norma Vaz Gadea és una amiga uruguaiana que fa anys que viu a Barcelona. De tant en tant, xerrem una mica pel Facebook i ens posem al dia de les respectives famílies, amistats i també d’alguna xafarderia. 
Franco va morir el 1975 però el franquisme segueix força viu en algunes capes de la societat i, més o menys amagat, en punts neuràlgics d’organisme oficials, governs, funcionariat, cossos i forces de l’ Estat, poder judicial, etc. Massa sovint surten als diaris personatges que mostren, sens cap mena de vergonya ni rubor, tics franquistes que després de 40 anys ja seria hora que haguessin desaparegut.
La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.
Les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011, no acaben d’arribar. És cert que hi han hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys. I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles han estat capaços i que no sempre han acabat bé. I potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista. Fer una revolució enfront a una dictadura no és fàcil, doncs.
D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.
Puc dir amic a una persona que no conec físicament? Què significa, en realitat, conèixer? Coneixem realment als que ens envolten? Totes aquestes preguntes em feia ahir mentre anava a conèixer, a trobar-nos i a passar una estona amb una persona que jo ja considerava amiga, tot i no haver-nos conegut encara “personalment”. Perquè, pensant-ho bé, què vol dir “conèixer personalment” (com solem dir ordinàriament) una persona?. Per sintonitzar amb algú és necessari conèixer-se físicament, haver estat junts, haver parlat, haver conviscut?. Un munt de vegades convivim, treballem, compartim fins i tot moltes hores amb un grapat de persones amb les que no establim cap mena de comunicació profunda. De fet, si ho analitzem una mica, la majoria de relacions que tenim són relacions tirant a superficials.
Respectar la legalitat és bo i desitjable, però no sempre la legalitat és justa. Dit d’una altra manera: no sempre el que és legal és just, ni el que és il·legal és injust. Per tant, quan veiem que una cosa pot ser injusta –per legal que sigui- cal posar els mitjans per canviar-la. En això consisteix la democràcia i és el seu fonament.
Es tracta de ser lliure, tot i que sabem que no en serem mai del tot. Es tracta de caminar personalment i comunitàriament cap a la llibertat, tot i que sempre fem moltes giragonses i passos endavant i enrere. Es tracta de ser feliços, tot i que mai en serem totalment.
Després d’haver vist el resultat de la 21a edició de LA MARATÓ DE TV3 dedicada a recaptar fons per finançar projectes per la lluita contra el càncer s’ha de reconèixer que la mala fama de garrepes que arrastrem els catalans és totalment infundada. Tot i la crisi que patim, la Marató ha fet un rècord absolut de recaptació i va aconseguir una xifra total de 10.113.152 d’euros en acabar el programa. Tot un rècord!
Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.
Ens diuen que…
Dues persones que van prendre part de forma activa a l’episodi de la Marxa de la Llibertat en el seu pas per Súria, van ser Jaume Pubill –llavors capellà jove de parròquia de Súria-, i l’activista cultural surienc Albert Castellano. A tots dos els hem demanat que reflecteixin en directe records i vivències. La lectura dels seu testimoni permet arribar també a algunes conclusions. 
El fet que ahir es recorreguessis els darrers 10 quilòmetres de Montblanc fins a Poblet -que no es van poder fer llavors- és un acte simbòlic, com molts més actes simbòlics s’han anat fent durant aquests 36 anys. El que volem dir amb això és que els Països Catalans no han perdut l’aspiració a ser un poble lliure i que entre tots segur que anirem fent petits passos que ens duran a la llibertat. L’acte d’ahir ens ha de reforçar perquè l’Onze de Setembre “mostrem a Europa que Catalunya serà un estat”, com van assenyalar Colom i Oliveres. ‘Em pensava que mai no veuria la independència i ara estic convençut que sí’, va afegir Colom, que en aquells dies l’havien agafat i era a la presó. Per la seva banda, Oliveres va assegurar que s’havia tret una espineta que tenia clavada feia trenta-sis anys completant el recorregut i va advocar per una ‘Catalunya lliure, solidària i republicana’.
Clarament no. Fins i tot la considero una aberració que, segons el diccionari, és la “desviació de la veritat, de la rectitud, d’un principi, de l’estat natural, del tipus ordinari”.
Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar. 
L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.
Notícia llegida fa un parell de dies als diaris i que et deixen astorat::
A València ja es viu clima de falles. Les falles és d’aquelles realitats que, si no s’és valencià, em sembla que no s’acaben d’entendre del tot. Almenys és el que em passa a mi, així com em passa amb la Patum de Berga, els correbous de les terres de l’Ebre o els Carnestoltes de Sitges, que es viuen profundament en aquests llocs i deixen força indiferent a la majoria que no acaba d’entendre algunes d’aquestes tradicions, justament perquè es veuen i es viuen a distància i no s’han mamat de petit.
No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre… 
Chesterton diu que “el pitjor enemic de l’home és ell mateix”. Potser té raó. Perquè la majoria de les vegades som nosaltres mateixos qui ens posem les barreres que ens impedeixen ser lliures i, per tant, autèntics. Hi han moltes coses exteriors que ens poden limitar, sobretot si no són prou positives i alliberadores: el lloc on hem nascut, els mitjans econòmics, la salut, l’educació, la família… Totes aquestes coses objectivament ens limiten, certament. No és el mateix néixer en un barri pobre que en un barri ric. No és el mateix poder accedir a la cultura que no poder.hi accedir. No és el mateix tenir una família des estructurada que tenir una família on hi regni l’amor…
Aquests dies un expresident del Congrés espanyol ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-
Aquests dies llegíem als diaris que el Govern vol fer un pla per recuperar valors com la tolerància, l’esforç, l’autoestima, la solidaritat o el respecte. No estaria malament que s’hi treballés en profunditat i s’hi destinessin esforços perquè hem arribat a un moment en què alguns valors dels que consideràvem importants sembla que ja no valguin res. La realitat quotidiana ens ho fa palès i la degradació es veu al carrer, a les comunitats de veïns, a l’esport o als llocs d’esbarjo. La mateixa policia moltes vegades ja ni en fa cas i no apareix quan hi ha algun conflicte. Algú ha dit que ja se senten impotents i no donen l’abast. No ho sé.
El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat. 
