A PEU

Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.

Vistes les reclamacions de la Generalitat de Catalunya i les negacions sistemàtiques per part dels Governs de Madrid dels arguments esgrimits sembla que serà difícil posar-se d’acord. Mentre per a uns l’ Estat ens deu un fotimer de milions, per als altres no només no ens deuen res sinó que fins i tot ens ajuden a viure. Algun ministre fins i tot s’ha atrevit a dir que, si no fos per ells, Catalunya ja hauria fet figa. O sigui, que Catalunya viu de la caritat de Madrid.

El tema és d’aquells inacabables i que ja comencen a empudegar massa. Per a mi és tan evident qui té la raó que ja fa molt temps que no poso en dubte que els“paganos” (els que paguem) som nosaltres i que aquí retorna molt menys del que ens tocaria. Per tant, considero que tenim dret a reclamar el que se’ns deu i, sobretot, tenim dret a reclamar els nostres drets i la nostra terra. Per simple dignitat!. Anar per la vida, hom hi pot anar de moltes maneres: demanant constantment perdó, agenollat, amb complex d’inferioritat, amb por, amb vergonya o amb esperit de vassall. I crec que ja ha arribat l’hora de que ens traiem de sobre tots aquests complexos i ens comencem a sentir lliures interiorment per tal d’elegir el futur que nosaltres vulguem. I, justament, aquesta és la grandesa; perquè creure en els propis drets i en la pròpia llibertat és una cosa que depèn només de nosaltres mateixos. Després podrem parlar si podrem aconseguir o no les fites desitjades. Però la decisió de plantar cara a l’estat actual de coses és una decisió que només depèn de nosaltres.

El fons de la qüestió és si creiem o no en les nostres pròpies potencialitats i si volem construir un país diferent al que tenim; si volem transformar una societat que veiem massa malalta; si volem veure menys lladres i menys pobres; si volem més educació i més justícia social, més honestedat i una mica més d’il·lusió per un futur millor. Em direu que tot això és molt bonic de dir i molt utòpic. Potser sí. Però és la única forma que tenim de creure que la realitat pot ser una altra i que som nosaltres qui podem transformar-la.

Tags: Dignitat, Llibertat, Valors

La Norma Vaz Gadea és una amiga uruguaiana que fa anys que viu a Barcelona. De tant en tant, xerrem una mica pel Facebook i ens posem al dia de les respectives famílies, amistats i també d’alguna xafarderia.

Avui he trobat aquesta bonica història personal que ha escrit al seu Facebook i que no m’he pogut estar de robar-li. Norma, ja sé que em dones permís. Gràcies.

Estimades amics/amigues: Quants dies fa que no converso amb vosaltres, però no per això us  tinc oblidats. Ahir, quan venia de rehabilitació, vaig seure en un banc del carrer i em vaig posar a observar la gent que passava al costat meu. Al meu costat es va asseure una dona gran; vestia robes humils però molt netes, portava una bossa de compra d’aquestes que donen als supermercats. Em va donar la impressió que esperava alguna persona. La vaig observar amb curiositat, tenia una mirada dolça que irradiava bondat. Li vaig somriure i ella em va correspondre de la mateixa manera.

Començàrem a conversar, em va comentar que vivia sola, els seus fills feia molt temps que havien marxat a un altre país. Em va comentar que sempre venia a aquest banc, a la mateixa hora. Li vaig fer la broma de que avui li havia pres el lloc perquè jo havia arribat abans. Però la meva sorpresa va ser quan va arribar un noi mitjanament jove, la va saludar amb un petó, i es va asseure al seu costat. Ella li va donar la bossa que portava, vaig veure que a dins hi havia llet, pa, arròs i una alguna cosa més. Van estar una estoneta parlant i es va acomiadar d’ella. Potser, en veure la meva cara de sorpresa, va se que em va dir: aquest noi el conec des de petit, anava a l’escola juntament amb els meus fills, ara està a l’atur, viu en una casa abandonada amb la seva dona i dos nens; la noia fa neteges en cases de famílies, els arriba molt just per subsistir. El noi arreplega ferralla pels carrers, tenien pis però els van desnonar i els va quedar un deute. Els vaig oferir casa meva però no volen abusar mi. Per això vinc cada dos dies per aportar una miqueta del que tinc de pensió, que no és molta, però alguna cosa és alguna cosa. Penso que si algun dels meus fills estigués a la mateixa situació que aquest noi potser alguna persona faria el mateix.

Li vaig comentar que tant de bo moltes persones fossin com ella. Es va aixecar, em va regalar el millor somriure i va marxar carrer avall. Aquell matí vaig aprendre la millor lliçó de generositat. Amb poc podem ajudar i, sobretot, podem regalar un somriure, que  és la millor recompensa.

Que tingueu un bon cap de setmana. Jo ahir vaig tenir el millor regal: UN SOMRIURE.

Norma Vaz Gadea

Tags: Valors

Franco va morir el 1975 però el franquisme segueix força viu en algunes capes de la societat i, més o menys amagat, en punts neuràlgics d’organisme oficials, governs, funcionariat, cossos i forces de l’ Estat, poder judicial, etc. Massa sovint surten als diaris personatges que mostren, sens cap mena de vergonya ni rubor, tics franquistes que després de 40 anys ja seria hora que haguessin desaparegut.

La transició espanyola -que ens van vendre com a modèlica- cada vegada és més evident que no va ser res més que un cant a la impunitat i un intent d’amagar sota l’estora un munt de porqueria que, de fer-se evident, hauria estat insuportable per uns governs que es volien dir democràtics i que potser ho volien ser però que no ho han acabat d’aconseguir, justament perquè no han volgut fer net. I la prova més evident l’anem tenint a mida que passa el temps i anem veient tot el que s’amaga a les cloaques de l’ Estat i tota la pudor que desprèn després de tant temps de guardar cadàvers amagats als armaris. Diuen que el temps ho cura tot però em sembla que, en certs aspectes, no és ben bé així. A vegades el temps no fa més que mostrar encara més evidents unes cicatrius que potser inicialment no es veien massa, però que el pas del temps ha agreujat i ha profunditzat en lloc de curar-les.

Ara ha arribat la jutge argentina María Servini de Cubría disposada a regirar una mica aquest passat tan incòmode per a Rajoy i alguns dels seus, molts d’ells hereus del franquisme més terrorífic. Un franquisme que tenia personatges emblemàtics com “Billy el Niño” com a peons necessaris col·laboradors de la dictadura i que han estat protegits fins ara no se sap ben bé per qui. Però és evident que han estat ben protegits i no els ha calgut fugir ni amagar-se enlloc. Tots ells han seguit fent les seves vides, tenint els seus negocis i, alguns d’ells fins i tot traient pit. A Alemanya els nazis van haver de fugir i amagar-se a les selves d’alguns països sud americans. Aquí –per vergonya nostra- ni això han hagut de fer.  Alguns ja han mort, però altres són ben vius i viuen prou tranquils. Ara arriba una jutge argentina i demana a Rajoy que extradeixi quatre repressors del franquisme, als quals en podrien seguir molts més. En aquests assumptes tot és començar i tot és voler anar estirant el fil. Mai se sap on ens poden dur les coses… Entre aquests imputats hi trobem un personatge del qual, els que ja tenim certa edat, en vam sentir a parlar molt perquè era un dels torturadors més famosos:  l’ex inspector de la “Brigada Político Social” José Antonio González Pacheco, conegut per tothom com a  “Billy el Niño”, temible personatge que gaudia moltíssim interrogant, amenaçant, apallissant i agafant  les seves víctimes pels cabells i arrossegant-los per les cel·les de tortura. I un altre personatge imputat que també hi trobem és el famós “Comisario Muñecas”, l’ex guàrdia civil Jesús Muñecas Aguilar, que actualment viu tranquil·lament a Madrid on hi regenta un centre hípic.

Tant de bo arribem a temps de fer justícia a aquests personatges i serveixi per treure drapets al sol en una Espanya que darrerament s’ha especialitzat en mirar enrere massa nostàlgicament. ¿Serà que molts dels que ens governen pensen encara  allò de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?

Tags: Dictadura, Franco, Justícia

Ha tornat a passar un cop més. I cada cop que passa, em quedo meravellat de la capacitat de supervivència que tenen tots els éssers vius i, en conseqüència, la que tenim també els humans. D’on ens ve aquesta ancestral ànsia de voler seguir vivint de la manera que sigui i mirar d’esquivar buscant totes les sortides possibles a aquelles situacions crítiques que ens posen al límit?.

Ha tornat a passar un cop més a la serralada dels Andes (¿recordeu la tragèdia d’aquells estudiants uruguaians que van tenir un accident d’avió i es van estar 72 dies perduts entre la neu i el fred?). I un altre cop ha estat un uruguaià, Raúl Gómez, de 58 anys, que va ser trobat en molt precari estat de salut (deshidratat i havent perdut més de 20 quilos)  després d’haver estat perdut vora quatre mesos i haver-se pogut refugiar –finalment- en un refugi a 4500 metres i on el van trobar per casualitat uns tècnics que amidaven la quantitat de neu que hi havia a la zona.

Cada vegada que llegeixo notícies d’aquest tipus penso: què hi ha darrere de tot això?. Penso en el sentit de la vida i de la mort; penso en aquesta set infinita de viure que tots tenim i que no sabem massa bé d’on ens ve; penso si no tenim també un altre tipus d’instint bàsic (discutit per alguns i per uns altres gens ni mica) que podríem dir-ne espiritual o recerca de Déu. El que en podríem dir recerca de l’infinit.

Diuen els entesos que la supervivència és una de les capacitats que qualsevol ésser viu posseeix a l’hora de sobrepassar circumstàncies específiques que poden atemptar contra la seva vida i que, en tots els casos , l’instint de supervivència es dóna de manera espontània i immediata com a forma de calmar aquelles situacions de perill imminent. L’instint de supervivència forma part d’aquells instints vitals primaris que tenen per finalitat la conservació de l’existència de l’espècie (menjar, beure, reproduir-se, lluitar o fugir, buscar refugi davant les inclemències climàtiques). Després diuen que ja en venen altres instints que podríem qualificar de més secundaris (plaer i benestar, companyia, prestigi, poder, cultura…). Però, curiosament, també és dóna generalment un fet: moltíssimes vegades, després de que hom s’hagi trobat en situacions extremes, es veu la vida des d’una altra perspectiva de com es veia abans i hi ha uns canvis evidents de valors i de vida.

Per això em va fer gràcia el que va respondre aquest home quan li van preguntar si creia en Déu. Va respondre: “Abans no, però ara sí que hi he de creure per nassos”. Ell sabrà per quin motiu ho diu…

Tags: Valors, Vida i mort

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

Tags: Democràcia, Drets humans, Egipte, Espiritualitat, Justícia social, Llibertat, RELIGIÓ

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

Tags: Discapacitat, Immigració, Justícia social, Pobresa, SOCIETAT, Vellesa

El dia 23 de Juny publicava en aquest mateix blog  un apunt amb el títol de “Gent curiosa”, on em preguntava per què no es publica i s’investiga més a fons el que va dir el NEW YORK TIMES referent als comptes secrets a Suïssa i el frau fiscal d’alguns espanyols, tal com ha escrit el professor VICENÇ NAVARRO al seu blog?.

Inicialment havia publicat l’apunt –que havia recollit d’internet sense contrastar-lo- amb una llista de noms (del PP i d’altres partits) de defraudadors a Hisenda. Resulta que el mateix dia em va escriure un senyor (a qui no tinc el gust de conèixer) molt enfadat per haver publicat aquella llista, atribuïda al professor Navarro, i que m’exigia retirar immediatament del meu blog si no volia que em portés als tribunals ja que el mateix professor Navarro havia reconegut que li havien modificat l’article i hi havien afegit aquella llista apòcrifa. El primer que vaig fer va ser comprovar si era cert el que em deia aquell senyor i, efectivament, ho era. Vaig retirar de seguida la llista de noms però vaig deixar unes quantes frases de l’article perquè s’ajustava exactament a la intenció de fons del meu post: que la corrupció és molt gran i que caldria investigar-la molt millor. A vegades passen coses així i per internet corren coses que no són certes i, per tant, tots hauríem de ser més curosos amb les fonts.

Però, com deia, el fons de la qüestió segueix existint i ben vigent: Espanya s’ha convertit en un país de gran defraudadors i de grans lladres. Per això ja no podem parlar d’ “Alí babà i els 40 lladres” sinó que hem de parlar dels 4.000 i potser fins i tot dels 40.000… Alguns d’ells –ara sí- provats, comprovats i condemnats per la mateixa justícia. I cada dia en surten uns quants més!. I, cosa curiosa, podem comprovar que la gran part d’aquesta gent són dels dos partits més importants (com podeu veure a la imatge extreta de Wikipedia), amb trames molt ben organitzades, amb dobles comptabilitats, amb sobres, comissions, maletins i maletes plenes de diner negre.

Voleu passar una estona (amb el nas tapat, això sí, per no sentir la pudor que fan) per poder comprovar qui és tota aquesta patuleia?. Cliqueu aquí http://wiki.15m.cc/wiki/Lista_de_pol%C3%ADticos_condenados i trobareu tota la mostra fins l’any 2009 i en podreu seguir cada un dels cassos. 

La siguiente es una lista de políticos condenados.

El fiscal general del Estado Cándido Conde-Pumpido, reveló que en noviembre de 2009 se estaban tramitando un total de 730 causas contra cargos públicos por corrupción. PSOE y PP acumulaban entonces 464 del total de las causas (264 el PSOE y 200 el PP). En cuanto al resto de partidos políticos, Coalición Canaria acumulaba 43 causas, CiU 30, el Partido Andalucista 24, Izquierda Unida 20, el Grupo Independiente Liberal (GIL) 17, Unió Mallorquina 7, Esquerra Republicana de Catalunya 5, Bloque Nacionalista Galego 3 y PNV otras 3.^[1][2]

En mayo de 2012 había en España 800 cargos públicos y políticos imputados en casos de corrupción y 100 de ellos fueron en las listas a las elecciones.^[3]

A continuación se incluyen aquellos casos en los que ha habido condena por un tribunal. Para políticos imputados véase «Lista de políticos imputados» y para aquellos que han sido finalmente absueltos véase «Lista de políticos absueltos».

Ja veieu, un munt!. Però des del 2009 les coses han anat bastant pitjor i és justament ara que es comencen a destapar les olles més grans amb el Cas Bàrcenas, Gürtel, Caixa Bank, Caja Madrid, etc, etc. Tant de bo hi hagi jutges valents que facin la seva feina i llavors veurem com començaran a sortir malparats gent del PP, sobretot, amb un gran protagonisme de dirigents actuals o del passat més immediat. Protagonisme que, per més que vulguin amagar, no podran perquè les proves són tan evidents que ja no es creu ningú cap dels desmentits i dels silencis vergonyants que fan els actuals dirigents d’aquest partit corrupte que ja no gosen ni pronunciar alguns d’aquests noms tan il·lustres en les llistes del lladronici estatal. Em dóna la sensació que tindrem aviat grans sorpreses perquè alguns personatges no suporten gaire bé les reixes mentre veuen que alguns altres de la seva corda la campen tan alegrement a fora…

Tags: Corrupció

Les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011, no acaben d’arribar. És cert que hi han hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys. I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles  han estat capaços i que no sempre han acabat bé. I potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista. Fer una revolució enfront a una dictadura no és fàcil, doncs.

Un tret identificador de qualsevol dictadura  és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis…  Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida. I llavors és quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.

Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior en base a creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en les que hom creu fermament. I en base a moltes revolucions interiors, en base a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.

Això és el que està passant, crec jo, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquest revolució de mica en mica, amb gran sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen quela democràcia és possible. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.

Tant de bo Egipte, Tunísia, Algèria, El Líban, Líbia i tant altres països que estan buscant noves formes de vida en democràcia tinguin sort i forces per trobar això que busquen amb tanta ànsia i que tan necessiten.

Tags: Dictadura, Llibertat, Primaveres àrabs, Revolució

D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.

Demà dissabte -28 anys després- el Camp del Barça tornarà a vibrar altre cop en un concert que han anomenat “CONCERT PER LA LLIBERTAT” on hi participaran artistes catalans i internacionals de diverses generacions que interpretaran cançons pròpies en una primera part i les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach en la segona part del concert.

Aquesta vegada no hi seré, però sí que el seguiré en directe per TV3 perquè serà, sens dubte, un gran esdeveniment ple de sentit, de contingut i de significació. Podríem preguntar-nos si cal un concert “per la llibertat”. Sí que cal, perquè -com molt bé han dit els organitzadors- el Concert per la Llibertat serà un gran esdeveniment de país, un clam de la societat civil per reclamar, a través del llenguatge universal de la música, el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràtica el propi futur.

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el desig de poder exercir la pròpia sobirania cap a l’estat propi. El Concert per la Llibertat vol ser una nova ocasió perquè la veu del poble sigui escoltada dins i fora de Catalunya, i un esdeveniment que contribueixi a implicar tothom en la construcció del futur col•lectiu del país.

S’ha parlat aquest dies que hi han hagut fortes pressions a alguns artistes per tal que no hi participin i alguns ja s’han fet enrere. Jo crec que no cal donar massa importància a aquest fet ja que la participació cal que sigui ben lliure i espontània i qui no en tingui ganes, o no comparteixi la idea, que no hi participi. Cal sentir-se lliure per poder ser lliure. I ser lliure vol dir –abans de tot- respectat l’opinió dels demés i de cap manera hem de fer com la “caverna mediàtica” que pressiona amb males arts, amb males formes i fins i tot amb amenaces. No hem de ser com ells ni posar-nos a la seva altura perquè nosaltres som demòcrates i nosaltres cal que fem el camí que ens hem marcat i que s’hi afegeixi qui vulgui sense pressions de cap mena.

Sí, però, que serà un acte important per motius diversos: serà un acte únic que agruparà més de seixanta artistes, perquè és fa en un espai emblemàtic, perquè serà un acte històric, perquè serà una de les demostracions cíviques i polítiques més importants de l’any, perquè el món sabrà que volem ser lliures per decidir el nostre futur, perquè després de molts segles, ara és el moment, ara és la nostra oportunitat.

Tags: Catalunya, Independència, Llibertat, Música, SOCIETAT

Puc dir amic a una persona que no conec físicament? Què significa, en realitat, conèixer? Coneixem realment als que ens envolten? Totes aquestes preguntes em feia ahir mentre anava a conèixer, a trobar-nos i a passar una estona amb una persona que jo ja considerava amiga, tot i no haver-nos conegut encara “personalment”. Perquè, pensant-ho bé, què vol dir “conèixer personalment” (com solem dir ordinàriament) una persona?.  Per sintonitzar amb algú és necessari conèixer-se físicament, haver estat junts, haver parlat, haver conviscut?. Un munt de vegades convivim, treballem, compartim fins i tot moltes hores amb un grapat de persones amb les que no establim cap mena de comunicació profunda. De fet, si ho analitzem una mica, la majoria de relacions que tenim són relacions tirant a superficials.

Deia que ahir a la tarda em feia tot aquest munt de reflexions mentre anàvem amb la meva dona a conèixer físicament una persona amb la que havíem tingut una comunicació –que ara anomenaríem “virtual”- al llarg de vora dos anys. Ens vam conèixer a través d’aquest blog. Ell el llegia i un dia se li va ocórrer deixar un comentari, que jo li vaig contestar. I va venir un correu, i després un altre, i un altre… Durant aquest temps ens hem anat escrivint, hem comentat coses, hem compartit realitats ben dures (com la de la seva greu malaltia), ens hem sentit agermanats en una colla de coses i hem viscut un tros de vida –cadascú la seva, certament- en certa comunió. Des d’un moment determinat s’establiren uns llaços que jo qualificaria d’amistat, tot i sabent que era un tipus d’amistat una mica peculiar. Però quina amistat no és peculiar?

Llegia no fa gaire com Marcello Rosati Vitali, (doctor en Filosofia y professor de la Universidad de Pisa, autor de varis llibres i articles especialitzats sobre comunicacions, fenomenologia i corporeïtat) explicava que va el 1985 quan un informàtic anomenat Jaron Lanier va utilitzar per primera vegada la paraula "virtual" per qualificar el camp de les noves tecnologies. Si volem ser precisos, Lanier va utilitzar aquesta expressió per designar la realitat que estava en joc en les experiències sensorials completes -és a dir les experiències en les quals tots els sentits estan implicats- amb l’ajuda d’un mitjà electrònic. Aquesta realitat es diferencia evidentment d’aquella amb la qual estem en contacte habitualment. Per aquesta raó va sentir la necessitat d’utilitzar un adjectiu nou per caracteritzar-la: es tracta d’una "quasi-realitat", d’una "realitat virtual". Jaron Lanier segurament no s’imaginava que aquesta paraula -que ell utilitzava probablement com a sinònim de "fictici", o de "imaginari"- tenia significats filosòfics complexos i caracteritzava de manera inesperada les paraules a les quals es referia. Des que el terme "virtual" (del llatí “virtualis”) neix a l’Edat Mitjana com a traducció de la paraula aristotèlica “dinaton” fins arribar al sentit actual ha passat per moltes fases diverses i segurament que ha adquirit també molts sentits diferents fins que hem arribat al punt que aquest concepte de "virtual" comporta ara un significat alhora més vast, més profund, més ric i més precís el de “quasi-realitat o pseudo-realitat” de la que parlava Jaron Lanier. Deixo aquest estudi per als filòsofs i altres entesos en comunicació per tal de que ens en treguin l’entrellat i ens expliquin millor el que és…

La realitat-real, però, (sí, aquesta que en definitiva és la que compta) és que ahir a la tarda vam passar tres hores molt agradables parlant, compartint vida, història i històries personals i passant-nos d’allò més bé amb aquest amic, trobat i abraçat per primera vegada de forma física aquesta tarda, un amic virtual convertit en amic de carn i ossos (de fet, més ossos que carn… ja que encara s’està refent de la seva malaltia) en un pati i en un entorn molt tranquil i bucòlic d’un poblet petit de la Plana d’ Urgell, sota l’ombra d’un arbre, respirant aire pur i compartint una ratafia i una coca casolana  (gens virtuals, per cert) en les que hi cantaven els àngels. I van passar i repassar un munt de temes; i van arreglar el món; i si la marinada massa fresca no ens n’hagués fet fora potser encara hi seríem…

I pensava avui -mentre escrivia aquest apunt- que ja són 5 els amics virtuals que se m’han fet reals, que he pogut abraçar, des que l’ant 1996 vaig tenir el meu primer ordinador i des que, un parell d’anys més tard, em vaig començar a connectar a internet i vaig començar a retrobar antigues amistats i a fer-ne de noves. Aquest és el gran avantatge d’aquest món anomenat virtual –però que és ben real- que ens ofereix internet i que, ben aprofitat, té un munt de coses positives com aquesta que us acabo d’explicar.

Tags: Amistat, Internet, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Respectar la legalitat és bo i desitjable, però no sempre la legalitat és justa. Dit d’una altra manera: no sempre el que és legal és just, ni el que és il·legal és injust. Per tant, quan veiem que una cosa pot ser injusta –per legal que sigui- cal posar els mitjans per canviar-la. En això consisteix la democràcia i és el seu fonament.

Dic això pensant en la Constitució espanyola i en les interpretacions restrictives, parcials i interessades que en fa sempre el Tribunal Constitucional. La Constitució espanyola ha caigut en el més absolut descrèdit, de la mateixa manera que hi han caigut les institucions públiques, els partits polítics o la Monarquia. En una enquesta que es va fer l’any passat sortien un resultats que evidenciaven aquest fet: El 44,6% de la població creia que la Constitució es respectava "poc o gens", mentre que per a un 26,7% es respectava "una mica" i, només el 21,2% pensava que es complia "bastant o molt". L’estudi era del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS.  El 67,5% dels espanyols, segons el CIS està insatisfet del funcionament de la nostra democràcia i cada vegada són més les veus que defensen una reforma constitucional i, fins i tot, l’obertura d’un procés constituent. La presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, Maria Moretó deia que "la causa d’aquesta situació no és la Constitució, sinó la legislació que s’està aprovant i que va en contra de certs drets que, precisament, recull la Carta Magna, de manera algunes d’aquestes lleis podrien ser inconstitucionals".

Davant d’aquest panorama a un li queda la sensació que a España alguns juguen permanentment en camp contrari, amb arbitres comprats, amb una pilota trucada, amb el sol de cara, amb el camp sec i la graderia plena d’enemics. Amb aquestes condicions, abans de jugar el partit hom ja sap que el partit el perdrem sigui com sigui i juguem com juguem. I quan planteges canviar les condicions i les normes de joc et diuen que no, que ni parlar-ne d’aquest tema… Les valoracions que la majoria de la premsa ha fet de la nova composició del Tribunal Constitucional  han coincidit en que hi haurà una majoria de magistrats conservadors que seran la cadena de transmissió del Govern de PP. Ja sabem què ens espera, doncs, de cada resolució que hagin de dictar…

Quina sortida queda, doncs? Cada vegada hi ha més gent que ja sap quina és i la té prou clara. El que segurament no tenim massa clar és la manera com ho hem de fer per canviar aquesta situació i aquí trobo que és on rau fonamentalment el problema. Si no ens posem d’acord els que sempre en sortim perdedors no ens en sortirem, tot i que el nombre de desenganyats cada dia és més nombrós i caldrà veure fins on aguanta la pressió de l’olla abans no exploti. 

I per acabar, unes paraules que recull Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, citant la sentència del Tribunal internacional de justícia de La Haia sobre la independència de Kosovo.  Entre d’altres coses, diu: "Quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona".

Tags: Constitució, Justícia

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Tags: Corrupció, ECONOMIA, Ètica i Moral, Neoliberalisme, POLÍTICA, SOCIETAT

l va arribar a la plaça amb una barreta. Va redreçar l’estaca d’un arbret i la va afirmar colpejant amb la barreta.
Va lligar la planta a l’estaca i es va apartar com per mirar una obra d’art.
Em va incitar a entaular conversa:
– ¿Vostè és del Municipi?
– Sóc d’Alicia, la meva dona, fa quaranta-dos anys.
– Ah … Va ser vostè qui va plantar aquest arbre?

– Va ser el municipi. Un arbre vell va caure, van plantar aquest nou de qualsevol manera, però jo el vaig abonar, i li vaig posar aquesta estaca aquí.
-Però quina bellesa, ja està tot brotat.
-Cap al tard vinc a regar-lo.
– Es veu que a vostè li agraden les plantes!
– Les plantes, les bestioles, fins i tot la gent m’agrada, fillet.
– Gràcies per la part que em toca …
Ell va somriure, va treure un tisores del cinturó i va començar a podar un arbust.
– ¿Vostè és jubilat?
– Sóc des jubilat.
Va anar podant i explicant:
– Quan em vaig jubilar, ja havia vist a molts col · legues jubilar-se i marcir-se, com un arbre que es poda i es rega amb àcid de bateria …
Sap que hi ha comerciants que reguen l’arbre amb àcid de bateria per matar-lo i així deixar lliure la façana del seu negoci?
És així … I allà es queda amb la botiga torrant-se al sol!
Va picotejar les branques podades, formant una catifa de fulles al voltant de l’arbust.
– És bo per a la terra … Tot el que surt de la terra ha de tornar per la terra …
En aquells dies, jo ja havia vist molts col · legues jubilar-se i marcir-se. Usant bermudes i xinel·les i quedant-se a casa davant del televisor.
Traient panxa i engreixant …  Fins que van acabar amb vessament o infart, avorrits per la inactivitat i viure parlant només de malalties.
Va tallar unes flors, va fer un ram:
– Per a la meva nena. Alícia. Ella és un any més gran que jo, però sembla una nena quan li portes una flor.
Ella també està des jubilada.
Ajuda a l’escola de la nostra néta, ensenyant a la cuinera a fer confitura amb poc sucre i amanides amb les restes de les llegums que abans eren llençades a les escombraries. I ajuda a la llar d’infants també, a l’hospital.
AH …! Alícia viu ajudant a tothom, per això es val per si mateixa i no té temps per pensar en malalties.
Va lligar el manat amb un ram de gespa, i el va dipositar amb cura sobre un banc.
– Per regar les plantes he de portar la galleda amb aigua des de la casa.
Vaig anar al municipi a demanar que col·loquessin una aixeta aquí.
Me la van negar perquè la gent aniria a beure aigua i deixaria l’aixeta oberta.
Els vaig dir que col·loquessin una aixeta amb reixa i cadenat que jo la cuidaria.
Van insistir en la negativa.
Van dir que jo hauria de quedar-me amb la clau i llavors seria una canilla pública amb control particular, i això està prohibit.
Va somriure, mirant la plaça.
– Aquí els vaig dir: llavors puc tenir cura de la plaça, però no tinc poder per cuidar una aixeta?
Vaig preguntar, miri, si tinc autorització per tenir cura de la plaça!
Vaig guardar silenci i vaig tornar abans que em prohibissin tenir cura de la plaça …
-O abans que em fessin omplir formularis amb tres còpies amb impost i signatura autenticada, per fer el que faig aquí des que em vaig des jubilar …
Veu aquell pi femella allà? Va ser Alícia qui el va plantar. Només hi havia un pi mascle. Ara el mascle pol·linitzarà la femella i donarà pinyons.
– Jo desconeixia que hi ha pi mascle i pi femella.
– Jo també ho desconeixia, fill.
AH …! He après tantes coses cuidant d’aquesta plaça!
Avui conec els cants dels ocellets, les èpoques de floració de cada planta, i veig el pas dels climes com si fos una pel · lícula!
– Però la pinya tardarà a donar pinyons, oi? – Vaig dir, mirant el pinet encara de la nostra alçada.
Ell em va respondre que deixaria que el temps fluís.
– La nostra néta és una criatura i jo ja li vaig dir que serà ella qui recollirà els pinyons.
Sense que el municipi ho sàpiga … ja li vaig  a l’Alícia que, de cada pinya que ella recollís, haurà de plantar almenys un pi en algun lloc.
Així, al final de la seva vida, ella haurà plantat una pineda escampat per aquí.
Sense que el municipi ho sàpiga, és clar, perquè crearien un impost a qui planti arbres …
– És admirable veure algú amb tanta edat i tanta esperança!
Ell va riure:
-Si és admirable ho sabràs tu, fill, jo sé que és gratificant.
I ara, amb el teu permís, que em cal anar a buscar a l’Alicia per sortir a caminar.
La vida de des jubilat és així: els diners son escassos però el dia pot ser llarg, si la gent inverteix el temps!

DOMINGOS PELLEGRINI 
Text: Publicat la Gazeta do Povo, de 22/05/05,
Fortalesa-CE (Brasil)

Tags: Jubilació, Valors, Vellesa

En una carta del 1814 Thomas Jefferson, tercer president dels estats Units, assegurava que al seu país no hi havia pobres:

"La major part de la nostra població és treballadora; els nostres rics, que poden viure sense treballar, són pocs, i tenen una riquesa moderada. La majoria de la classe treballadora té propietats, conrea la seva pròpia terra, té una família, i pot establir preus competitius que els permeten alimentar-se abundantment, vestir molt per sobre de la mera decència, treballar moderadament i mantenir les seves famílies ".

El tercer president dels Estats Units estava obviant, però, la situació de tota la població afroamericana que vivia en l’esclavitud. No era poca cosa!. Per tant, l’afirmació no era gens certa perquè era feta des d’un punt de vista massa primari. Aquella societat nord-americana del segle XIX és cert que era relativament igualitària en termes econòmics però era totalment desigual en termes socials. Aquella situació idíl·lica que descrivia Jefferson s’ha anat deteriorant a mida que el capitalisme s’ha anat fent amo i senyor del món, tot i que en algun moment de la història semblava que podia ser certa. Ara no ho és de cap de les maners i la bretxa entre rics i pobres no ha parat de créixer: entre 1980 i 2007 la desigualtat ha augmentat en un escandalós 135%. Avui en dia, als EUA, l’1% de la població controla el 23,5% de la riquesa. I les xifres són similars a la resta dels països industrialitzats. La pressió dels rics, doncs, està condicionant clarament la política dels estats i, com a conseqüència, com més poder econòmic tenen, més poder i més influències de tota mena tenen a tot el món.

I quina és la conseqüència de tot plegat?. Doncs la pura i dura realitat és la que va descriure Lord Acton allà al 1887. Es coneix com “la sentència d’Acton”  una cèlebre frase encunyada per l’historiador catòlic britànic John Emerich Edward Dalkberg Acton, més conegut com Lord Acton en 1887. En la seva redacció original deia: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”. Lord Acton va remetre una carta al bisbe Mandell Creighton, autor d’una monumental Història del Papat, perquè trobava que no era prou contundent en jutjar la conducta d’alguns papes.  I el que trobem en el món eclesiàstic, ho trobem en el món polític, econòmic i en la societat en general. Malauradament, les persones que tenen poder –i com més en tenen, més es dóna- són gairebé sempre homes corruptes. Ja sé que no sempre és així i que hi han honroses excepcions, però la realitat ens fa tocar de peus a terra i ens fa veure la trista realitat.

El que em pregunto, però, és el següent: Per què només som capaços de destapar les cloaques en moments de crisi econòmica i no ho som en altres moments?. I la única resposta que troni plausible és que encara ens falta molta cultura democràtica i, en definitiva, molta democràcia. estem instal·lats en una mena d’autoengany i sembla que no volem obrir els ulls per veure la corrupció. Ens hauríem de preguntar per quin motiu es venen tants ventiladors a l’hivern… I la resposta és només una: per poder escampar millor la merda.

Tags: Corrupció

Ara per Carnaval alguns haurien de fer tot el contrari del que sembla preceptiu: en lloc de posar-se carotes se les haurien de treure. S’haurien de descarar, o sigui, treure’s la carota de persones bones i íntegres que porten tot l’any i mostrar-se tal com són. Quedaríem tan esgarrifats de tants “caradures”, tants caragirats, tants falsos, tants xoriços, tants aprofitats i tants corruptes que ens marxarien les ganes de celebrar res. Ens quedaríem tots a casa a fer una mica de neteja…

Posar-se carota o treure-se-la, heus aquí la qüestió. Ara veiem que molts ja fa temps que s’han descarat i han deixat la prudència i el pudor a casa i se n’han anat a fer fortuna a tot drap, a cara descoberta i sense gaires escrúpols . I a fe de déu que se n’han sortit!. I, pel que sembla, se’n sortiran barats perquè la justícia, en aquesta Espanya tan plena de brutícia, va tan lenta que -si per casualitat un dia arriba-, ja no hi ha res a fer perquè ja tots estaran morts i enterrats. O ja tot haurà prescrit. O seran tan vells que s’estalviaran la merescuda presó i encara els restarà forces i ganes de riure-se’n del mort i de qui el vetlla.

Encara que sembli una contradicció, tenim massa descarats i massa gent amb carota. Sí, tot alhora!

Tags: Corrupció, Ètica i Moral

Per internet corren textos que s’atribueixen a un autor i, més tard, resulta que són falsos. Aquest text que m’ha arribat l’atribueixen a Lucía Etxebarría i crec que val la pena llegir-lo, l’hagi escrit qui l’hagi escrit.

Rajoy es tonto y analfabeto  (Artículo de Lucía Etxebarría)

Este titular tiene por objeto llamar la atención. 
Hace un año escribí un artículo que tenía por título “ La infanta Cristina es tonta y analfabeta”. La versión suavizada del artículo no se pudo publicar en ninguna parte. Así que escribí una versión hardcore del artículo y lo colgué en mi perfil de Facebook. El  perfil de Facebook fue desactivado. Más tarde colgué el artículo en una web. Y la web fue hackeada. Pero eso no frenó el avance del texto… el  caso es que el artículo corrió de un lado a otro, vía mail, vía redes sociales,  y muchísima gente lo ha leído.
Ojalá pasase lo mismo con este artículo.
Señor Rajoy:
Usted es tonto.
Si le birlan 22 millones ( suponemos que bastante más porque esto es la punta del iceberg) y usted ni se entera, es tonto.
Si en su partido corren los sobres de dinero negro como la cocaína en un afterauers y usted ni se entera, usted es tonto.
Si usted ve normal que el marido de Andrea Fabra, elegido  A DEDO,  eligiera para  gestionar los análisis clínicos de la Comunidad a la empresa de la que es consejero, y  que  cuando, ocupando aún el cargo en la Comunidad, decidiera privatizar esos análisis ;  si usted ve normal lo del ático en Marbella del señor González, usted es tonto.
Y si usted es tonto , me pregunto cómo va a sacarnos de la crisis.
Ah… que no nos ha sacado.
Ah… que estamos peor que antes.
Ah, que están ustedes cerrando urgencias, privatizando sanidad, denegando becas escolares y echando a gente de su casa.
Ah, que en comparación con usted, Zapatero empieza a caernos  hasta bien.
Señor Rajoy, los del partido rival de usted tampoco son muy listos que digamos. Que en Andalucía también van perdiendo dinero como locos. Que sí, que lo sabemos.
Lo que yo no puedo entender es que una señora que hasta ahora ha estado casada con un ministro al que ha elegido usted, una señora que trabaja para una televisión controlada por usted, una señora, pues, afín a su partido (a Edurne Iriarte me refiero),  me venga poco menos que a soltar ayer que lo que pasa en su partido no es para tanto porque al fin y al cabo el PSOE ha hecho lo mismo con los ERES. Y que, a su lado,  otro tertuliano también afín a su partido tuviera la desfachatez de venir a decir que aquí en España quien más quien menos casi todo el mundo es corrupto y que eso es una cosa de la idiosincrasia del país.
Idioticracia, más bien.
Señor Rajoy: cada vez que alguien de su partido me viene a hablar de los ERES de Andalucía para justificar lo que pasa en su partido lo que me viene a decir es que aquí en España la corrupción es la norma, no la excepción, y que entonces nos tenemos que apoquinar con lo que hay. Que no podemos tener sanidad, becas escolares de comedor, urgencias rurales etc… porque aquí robar dinero es lo normal.
Señor Rajoy: A mí no me vale que la señora Cospedal me diga que en el PP “quien la hace la paga” .
No  me lo creo.
Repito: No me lo creo.
Mentira podrida.
Le recuerdo que en el PP se indulta a los corruptos.
Han indultado ustedes a Tomas Gomez Arrabal, exalcalde de la localidad malagueta de Valle de Abdalajis, condenado por corrupción, y con él a tres concejales condenados por delitos continuados de prevaricacion. Los cuatro eran militantes del Partido Popular. Salvaron de la cárcel a : Josep Maria Servitje (ex secretario general del Departamento de Trabajo de la Generalitat) y a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (empresario) que desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. Eso lo hicieron cuando aún eran socios de los convergentes.  Indultaron a Constancio Alvarado, ex secretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres,  a José Manuel Sánchez Donoso y a Luis Calle Fernández, que habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Indultaron  a Miguel Escudero Arias-Dávila, tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa. Han indultado ustedes a políticos, banqueros y empresarios… Y a cuatro mossos de escuadra condenados por torturas, en una decisión que ha soliviantado de tal forma a los jueces que casi 200 han firmado un documento en el que acusan al Ejecutivo de dinamitar la división de poderes (ahí es ná) con una decisión “abusiva” y “éticamente inasumible”.
En el PP el que la hace no la paga.
Cobra.
Y en negro.
Por si esto no fuera prueba de que en el PP el que la hace no es que la pague, sino que cobre le recuerdo a usted el escandaloso nombramiento de un hombre de La Caixa para la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo. Sí, aí la misma sala que acabará juzgando las preferentes, las cláusulas suelo y otros abusos bancarios.
Un autoblindaje del establishment
Señor Rajoy: de nada sirve legislar si los mismos que legislan garantizan la impunidad de los corruptos.
Pero para rizar el rizo, pretende usted llevar adelante una reforma penal según la cual…
Despojarían  al Juez Instructor de toda competencia, dejando en manos de Fiscalía toda  las diligencias de los sumarios.
¿Qué significa esto?
Pues que el sumario pasa de controlarlo un señor que, en teoría, es independiente, a uno que está regido por el principio de Obediencia Jerárquica, y cuyo jefe supremo es, ¡oh, sorpresa!, el Ministro de Justicia.
– Sustituirían el Principio de Legalidad, que preside nuestro Derecho, por el de Oportunidad.
¿Qué significa esto ?
La diferencia radica en que el primero, de manera sencilla, obliga a perseguir de oficio todo hecho que revista indicios de criminalidad, mientras que el segundo se basa en la economía de medios, o sea:
Se persigue… si compensa, o si interesa.
Viene a decir que, dependiendo de quien sea el posible imputado y posteriormente procesado y condenado, se investiga, o se deja pasar. Ya se sabe: me debes un favor de los grandes… y ya te lo cobraré.
Todo esto es lo que tiene en mente el Gallardón, pero no por iniciativa propia, no…
Porque estas medidas cuentan con el entusiasta apoyo de la clase política.
Y es que suponen el fin definitivo a sus problemas judiciales.
Es decir, esta reforma penal les viene bien a todos los corruptos: a los del PSOE, a los suyos, a los de CiU y  a los que vayan por libre
Señor Rajoy:
Si usted no se ha enterado de que su partido está corrupto hasta la médula, usted es tonto y analfabeto.
Y sí, me creo lo que dicen ustedes de que en el PSOE tampoco están mucho mejor. Y sí, de verdad, me creo que Pujol tenga cuentas en Suiza, porque si no, no se explica de dónde saca pá tanto como destaca su hijo, y porque Oriol y sus hermanos (una nueva versión de Rocco  y sus hermanos)  son miembros de al menos 73 empresas,  y porque todas ellas están relacionadas de una forma u otra con encargos de la Generalitat…
Me lo creo, de verdad que me lo creo.
Eso es lo peor: que me lo creo.
Pero que el partido de al lado también sea corrupto no hace que el suyo deje de serlo.
Y lo que a mí me queda claro es que usted no está haciendo nada, pero nada, para luchar contra la corrupción, y sí mucho por afianzarla.
Por lo tanto señor Rajoy, usted miente.
Usted no tiene ninguna intención de luchar contra la corrupción.
Le recuerdo a usted que la organización no gubernamental Access Info Europe, que lucha por la transparencia informativa, le preguntó a usted, sí, a usted , señor Rajoy, cuales eran las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción. En realidad se lo preguntó a su antecesor, pero resulta que la pelota le rebotó a usted. Usted la rebotó a su vez  al Ministerio de Justicia. Allí, el Supremo sostuvo que los datos solicitados son una forma de pedir explicaciones al Ejecutivo y no una petición de información en sí. Y Access Info fue condenada por el Tribunal Supremo a pagar 3.000 euros de costas por querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción
Señor Rajoy:  España es, precisamente, el único país europeo de más de un millón de habitantes que no tiene una legislación que ponga coto al secretismo de la Administración y abra los archivos de todas las instituciones que reciben fondos públicos.
Y ahora ya no me dirijo al señor Rajoy sino a vosotros que me estáis leyendo.
Esto se puede y se debe acabar.
La crisis en España no es una crisis financiera, es una crisis moral.
Y hemos llegado a un punto en el que esto se debe parar.
Y se puede parar.
Se puede exigir al gobierno del Señor Rajoy o al que venga después que tome medidas para que esto pare.
Medidas simples como:
-           Que el indulto, tal y como está concebido, desaparezca. Que el gobierno tenga que dar explicaciones claras sobre a quien indulta y por qué. Para que deje de ser la puerta por la que se escapan los corruptos

-          Que no se lleve a puerto la Reforma Penal proyectada por Gallardón.

-          Que se imponga la transparencia informativa: se deberían facilitar datos de toda   las obras públicas que cada ayuntamiento acomete.

-          Que se imponga la conservación de documentos.

-          Que se imponga la prohibición de aceptar regalos.

-          Que se imponga que cualquier compra que realicen las Administraciones públicas debería estar ejecutada a precios de mercado e incluir, necesariamente, al menos tres ofertas de proveedores diferentes, para poder elegir la más adecuada.

-         Que se imponga la transparencia total de las Administraciones públicas: que cualquier decisión tomada por un funcionario dentro del cumplimiento de su profesión pueda ser conocida por el resto de ciudadanos, excepto por cuestiones relacionadas con la seguridad. Y así, ingún miembro de la administración podría negarse a satisfacer las necesidades de información no sólo de los periodistas, sino de los votantes.

-          Que se imponga la ausencia de cargos de designación política: actualmente en todo el territorio nacional existe un elevado número de cargos cuya designación ha sido realizada sin ningún criterio de méritos. La hermana de Esperanza, el marido de la Fabra (sí, ese que siendo consejero de sanidad nombrado a dedo privatiza los análisis clínicos y luego consigue que sea su empresa la que se lleve la millonaria concesión de esos análisis), etc, etc. La guinda del pastel la pone una alcaldesa que no ha sido votada.

-          Para cubrir el lugar de los altos cargos de las Administraciones públicas deberían realizarse pruebas objetivas, en lugar de ser por designación partitocrática. Estos  cargos  deberían designarse por méritos propios, nunca por “soy pariente de, novia de, amante de, prima de la hermana de …” .

-          La remuneración de los sueldos públicos debería ser homogénea. No es lógico que un concejal en Alcalá de Henares pueda cobrar diez veces más que uno en Pontevedra, por ejemplo. Y debería ligarse a factores económicos medibles con el índice de precios de consumo (IPC).

-          Los políticos no deberían jamás poder decidir sus propios sueldos.

-          Que se imponga la incompatibilidad del cargo público con el ejercicio de actividades privadas relacionadas directamente con los asuntos en que tenga que intervenir por razón de su cargo.

Es decir,
Un político no debería, por  ley:
-          pertenecer a consejos de administración u órganos rectores de empresas cuya actividad esté relacionada con las que gestione el ayuntamiento;
-          desempeñar cargo representativo o ejecutivo en sociedades concesionarias,contratistas de obras, servicios o suministros, arrendatarias o administradoras de monopolios o con participación o aval del sector público local;
-          tener participación superior al 10 por ciento en el capital de dichas empresas.
– Y ya de paso, acabe usted con la amnistía fiscal. Si esa amnistía consiguió recaudar 85 millones de euros y diez eran de Bárcenas, es como para creer que hizo usted la ley a medida de su tesorero.
– Y por supuesto. Que los delitos de corrupción NO PRESCRIBAN, para que su (ex) amigo Bárcenas no pueda irse de rositas.
Tan simple como esto.
Se puede y se debe exigir.
¿Y cómo puede exigirse?
Acabando con la ignorancia.
«No es una crisis, es una estafa», oímos decir desde hace meses.
Es una historia de robo, de complicidad, de sumisión, de ignorancia generalizada y de maniobras de distracción.
Cuando los valores morales en una sociedad son la codicia desaforada, el consumismo, la frivolidad, el sensacionalismo, el culto a la apariencia, el culto al cuerpo, el yo-mí-me-conmigo, el hedonismo, el solipsismo, el egoísmo, el ni-lo-sé-ni-me importa, el no-leo-periódicos-porque-me-aburro-y-yo-sólo-leo-el-cuore, porque la frivolidad-es muy-moderna; cuando cada uno barre para casa y únicamente mira por lo suyo y le interesa menos que cero el bien común; cuando a los corruptos no sólo no se les condena sino que se les premia y se les admira, y se les vuelve a votar; cuando las palabras ética y moral se pasan de moda, antes o después el sistema cae, como ha quedado demostrado. Y se polariza: los ricos se hacen mucho más ricos; y los pobres, más pobres.
Pero hemos llegado a un punto en el que la única manera de salir adelante es desde la información, y la exigencia.
Información es conocimiento, conocimiento es sabiduría, sabiduría es poder.
Todos podemos salir a la calle a exigir una Ley de Tranparencia y una Ley Anticorrupción serias. Y ha llegado el momento de hacerlo
Si estás de acuerdo, haz correr este texto como hiciste correr el de la Infanta

Tags: Corrupció, Ètica i Moral, Lucía Etxebarría

Presumpte ve de presumir. I presumir ve del verb llatí praesumĕre: prendre per endavant; imaginar-se, creure una cosa fundant-se en la seva probabilitat, en indicis o senyals que hom en té.

I el verb “presumir” té encara un parell d’accepcions més: el fet de creure, i donar-ho a entendre amb les paraules, el capteniment, etc., de posseir una qualitat o un mèrit. I també vol dir fatxendejar, gastar fatxenda.

Espanya –infinitament més que Catalunya, aquesta és la veritat- aquests darrers anys ha viscut de la presumpció i de la fatxenderia en el sentit pitjor del terme. Espanya s’ha arribat a creure el que no era ni ha estat mai i el que tothom –amb una mica d’enteniment- sabia que no arribaria a ser mai. Espanya sempre ha estat força fatxenda i no ens hem d’estranyar perquè ja li ve d’antic. Li ve de quan “en su Imperio no se ponía nunca el sol”, recordeu?.

Zapatero ja treia pit sense cap mena de rubor i sense cap sentit del ridícul en algunes situacions i davant d’algunes persones de l’ Europa seriosa, fet que el retratava a ell i a tots els que li reien les gràcies. Espanya, segons ell, creixia sense aturador i els passaria a tots al davant!. I Aznar era un altre fatxenda que gosava posar els peus damunt la taula allà al ranxo d’en Bush sense adonar-se que era una simple comparsa. I ara tenim aquest calamitós, perillós i emmerdat  PPE que segueix el mateix camí. En aquest sentit, els espanyols de dretes i els d’esquerres són exactament iguals: els falta una mica de sentit del ridícul quan diuen i es creuen certes coses. Els partits polítics han caigut en el descrèdit justament perquè parlen molt i fan molt poc i perquè s’amaguen massa les vergonyes els uns als altres.

I això també va pels catalans, que també ens hem tornat una mica així i també hem presumit una mica massa, sense adonar-nos que no cal presumir de res per ser quelcom. O que potser, presumint massa, no fem altra cosa que fer realitat aquella dita castellana de "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Presumir massa de saber és el primer pas de la ignorància i presumir no serveix gaire de res si no es té allò de què es presumeix. Si som alguna cosa o si tenim algun mèrit val més que ens ho reconeguin els altres que no pas anar-ho esbombant. Perquè ens ho hem cregut massa, perquè hem fet vida de nous rics, perquè ens pensàvem que la bonança no s’havia d’acabar mai hem viscut moltes vegades per damunt de les nostres possibilitats i ara paguem els plats trencats.

Ens falta molt –als d’aquí i als d’allà- per ser països seriosos i, si no ens hi posem aviat, poc arribarem mai a res. La fatxenderia i la presumpció encara és massa present arreu, amb la única diferència –això sí- de que ara tots són presumptes innocents d’un allau de delictes que els cauen al damunt. O sigui, que de la única cosa que ara poden presumir és de ser presumptes… Gran cosa!

Tags: Ètica i Moral

Es tracta de ser lliure, tot i que sabem que no en serem mai del tot. Es tracta de caminar personalment i comunitàriament cap a la llibertat, tot i que sempre fem moltes giragonses i passos endavant i enrere. Es tracta de ser feliços, tot i que mai en serem totalment.

Parlem de petites i grans llibertats, com si la llibertat fos petita o gran segons el que hàgim de triar  i potser no ens adonem que la llibertat sempre és gran, sempre és necessària, sempre és fonamental perquè té valor per sí mateixa. Ja sabem que volem ser, volem fer, volem l’impossible i quasi mai ho aconseguim. I també sabem que moltes vegades la culpa és nostra i només nostra. Les pors personals ens tenallen, ens paralitzen, ens fan ser petits, conservadors, poc imaginatius i còmodes. Altres vegades les pors ens venen de fora, de gent amb aires ombrívols que ens miren malament, ens amenacen i ens quedem palplantats i desorientats.

Comencem a viure un d’aquests moments i ens tocarà viure’n de molt més durs perquè hi ha molta gent amb molt poder que s’ha proposat fer-nos por. Psicològicament potser molta gent jove no hi està preparada. La gent gran, segurament que  una mica més perquè van conèixer de ben a prop la dictadura de Franco i totes les seves calamitats. Ara tornen a apel·lar a la por –com a bons franquistes que són-per veure si molts es queden pel camí i si es caguen als pantalons. Apel·len a la por perquè no creuen en la llibertat ni en la democràcia, tot i que es diuen demòcrates. Però aquests demòcrates no fan més que amenaçar i coaccionar de la forma més barroera que troben. Si cal escanyar econòmicament, no tindran cap escrúpol i ho faran amb tota tranquil·litat. Si cal empresonar, ho faran. Si cal fer servir la mentida i les males arts, també ho faran exquisidament perquè en són especialistes. I a la nit se n’aniran a dormir sense remordiments i dormiran com un tronc. Dormiran contents i tot! Contents i satisfets perquè es pensaran que fins i tot han contribuït a salvar Espanya!

Poden permetre que triem petites coses que ells consideren sense importància, però de cap manera podrem traspassar les línies vermelles que ells han traçat. Són ells qui tenen el poder i són ells qui diran què podem fer i què no. Triar el nostre propi destí és massa important i per aquí no s’hi pot passar. No ho permetran!

Però nosaltres som tossuts i continuarem essent tossuts. Continuarem intentant-ho. Anirem fent forats al mur fins que caigui i estem segurs que un dia caurà, com va caure el mur de Berlin. No pararem de buscar sortides. No pararem de buscar la llibertat. No pararem ni ens pararan. Som massa tossuts i estem massa convençuts que el temps i la història van a favor nostre. Ara Europa mira i calla. Arribarà un dia que veurà tanta injustícia contra el poble català, veurà tanta mala baba, veurà tanta persecució que inevitablement haurà de dir i fer alguna cosa si vol dir-se demòcrata. Ens cal pensar que Europa vol ser demòcrata i vol salvar la democràcia. Per tant, constatarà que el que fan contra el poble català és una pràctica antidemocràtica i va contra els mateixos interessos d’Europa. És la nostra esperança i també ho és saber que estem carregats de raó i de raons i que reemplaçar la por per la raó no du enlloc. Tenen el poder, però no tenen la raó. Tenen l’insult, la desqualificació, el menyspreu i les males arts apreses en segles de govern imperialista, però segueixen sense tenir raó perquè no tenen raons. I nosaltres sabem que la veritat, tard o d’hora sempre triomfa i que els pobles, tard o d’hora, sempre deslliguen els lligams de l’opressió. El pla d’aquesta gent és fer que Catalunya segueixi oprimida, que no pugui triar el seu destí. Però que recordin que els catalans, “quan convé seguem cadenes”.

Tags: Drets humans, Independència, Llibertat

Després d’haver vist el resultat de la 21a edició de LA MARATÓ DE TV3  dedicada a recaptar fons per finançar projectes per la lluita contra el càncer s’ha de reconèixer que la mala fama de garrepes que arrastrem els catalans és totalment infundada. Tot i la crisi que patim, la Marató ha fet un rècord absolut de recaptació i va aconseguir una xifra total de 10.113.152 d’euros en acabar el programa. Tot un rècord!

Els catalans som solidaris i generosos. Sabem compartir quan se’ns tracta justament i no se’ns intenta espoliar, tal com s’ha vingut fent històricament de part d’un Estat que no ens ha tractat mai bé. La generositat i la solidaritat, per tant, han de ser lliures i exactament això és el que aconsegueix any rere any LA MARATÖ, tot un exemple d’una forma de ser d’un poble.

En general, les societats occidentals tenim moltes més coses de les que necessitem per a estar bé i, si ens hi fixem bé, veurem que no són tantes les coses indispensables per viure i viure bé. Per això som generosos quan se’ns fa una crida per una causa que considerem justa i sabem compartir temps i diners. Aquí rau la clau de l’assumpte: donar més enllà del que ens correspon per justícia o per obligació. Donar lliurement i donar perquè volem. Generalment volem fer-ho quan veiem que allò que donem és ben utilitzat i dóna rendiment.

Tant de bo fóssim tan generosos també en altres àmbits de la nostra vida, sobretot en aquests moments que ens toca i ens seguirà tocant viure als catalans. L’escola ha d’ensenyar aquests valors als nens. Les famílies, no cal dir-ho. Però potser qui més generós ha de ser en aquests moments son els polítics a l’hora de posar-se d’acord que, per sobre de tot, hi ha un bé general que cal servar: buscar el millor per a tots els catalans de la manera més justa. Han de saber escoltar el crit de la majoria i ells –els primers- han de ser generosos. Si saben fer-ho, seria un molt bon exemple per a tota la societat i la societat segur que els ho retribuirà amb el seu reconeixement.

Tags: Valors

Té raó el diari “EL MUNDO”:  a Suïssa, a Liechtenstein  -i s’han oblidat d’Andorra, de Barbados, de les Illes Cook , de les Illes Salomó, de Xipre, de Gibraltar, de les Bahames… i d’altres tants llocs- hi han uns comptes amb les inicials JP. No ho puc negar més: són meves!

Confesso que aquest diari, que acostuma a ser tan “seriós” i tan ben informat sempre – no s’equivoca en les sigles, però sí que ho fa en les persones. No són les inicials de la persona que ells diuen sinó que són les meves. En tots aquests països hi han comptes secrets amb les inicials JP – que repeteixo que són les meves inicials-, però el que no han descobert encara és que en tinc molts més que encara no han pogut descobrir. Per sort encara em queden molts més  paradisos fiscals on poder amagar les comissions que em donen uns i altres.

I per poder-me defensar ben defensat de totes aquestes descobertes tan impressionants, ja miraré de buscar-me algun informe  com el que aquest diari ha buscat –i ha trobat fàcilment- a la Unidad Central de Delinciencia Económica y Fiscal (UDEF). Quina casualitat, no?, que aquest informe surti a la llum justament ara, a una setmana de les eleccions catalanes!

I ara parlant seriosament. Hi ha un director de diari -un tal Pedro J. Ramírez- que es especialista en periodisme grog (jo en diria més aviat marronós, com a color de caca). Aquest director dirigeix una espècie de pamflet que es diu “EL MUNDO” (el “inmundo  EL MUNDO”, que deia aquell). Justament per això ven tants diaris en una Espanya casposa, antiga i àvida de carn podrida. Tots coneixem l’anticatalanisme furibund d’aquest diari i com en moltes altres ocasions s’ha inventat històries d’aquesta mena.

No sé si ara té raó o no. Si té proves serioses o no. M’agradaria creure que no és més que una invenció i una manipulació més com les que ja ens té acostumats. El bon periodisme és aquell que aporta proves i, fins ara, aquest diari marronós l’únic que fa és aportar misteriosos esborranys fets per un misteriós policia que ningú sap ben bé qui és. Ni el mateix Ministre de l’ Interior sap res d’aquest informe i diu que se n’ha assabentat pels diaris… Vergonyós!. Una pallassada més de les moltes que ens tenen acostumats aquesta gent del PP.

Jo només demano que si hi ha proves de qualsevol il·legalitat en qualsevol camp surtin a la llum, es publiquin i que els jutges actuïn. No em serveix que s’ocultin delinqüents monetaris ni delinqüents de cap tipus. Però tampoc em serveix que es donin notícies esbiaixades o directament falses i inventades. Si no hi han proves, o si se n’inventen, que actuïn també els jutges, i que ho facin amb una mica de celeritat. Els culpables d’un delicte –siguin quins siguin- seria bo que els coneguéssim. I si pogués ser abans de diumenge vinent, millor!

Tags: Ètica i Moral, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************

Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************

Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************

El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************

Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************

Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************

Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************

El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************

¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************

En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************

En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************

Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************

A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria…
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************

La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************

Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************

El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?

Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

Tags: América Llatina, Drets humans, Eduardo Galeano, España, Hispanidad, Història, Mentides

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.

Tags: FILOSOFIA, POLÍTICA, PSICOLOGIA, Valors

Ens diuen que…

podem escollir el que comprem

podem escollir la roba que ens posem

podem escollir el que estudiem

podem escollir a qui votem

podem escollir en què treballem

podem escollir on vivim

podem escollir com ens divertim

podem escollir a quin equip de futbol seguir

podem escollir el que mengem

podem… podem… podem fer moltíssimes coses

però es veu que no podem triar el nostre futur com a poble perquè hi ha una Constitució (com si fos la Sagrada Bíblia) que és intocable. El que està escrit, està escrit. Per sempre? Eternament? Es veu que sí…

Qui ho ha dit, però, que tot aquest “status quo” sigui intocable i perdurable pels segles dels segles? Ho diuen ells, els déus, els únics que poden disposar del nostre present i del nostre futur. Ells, els únics que tenen les raons i la raó i que són els que ens han de dir -com al paradís d’Adam i Eva- quina fruita podem menjar i quina no, quins són els arbres prohibits i quins els permesos…

Es pot triat quasi tot, es pot dir quasi tot… menys algunes coses molt determinades que, en realitat són les importants per a les persones i per als pobles.

Els farem cas? I fins quan els farem cas?

Tags: Llibertat

Foto de Paco Elvira

L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA en el programa de la convocatòria que va fer el dia 1 de Setembre d’enguany a la Conca de Barberà deia: ACABEM LA MARXA DE LA LLIBERTAT. COMENCEM LA DE LA INDEPENDÈNCIA.

Aquest mateix esperit era el que ens movia a molts en aquells temps Un esperit que, en lloc d’anar minvant, ha anat creixent amb els anys. Hem arribat a un moment decisiu d’aquest camí. El poble català es va posar a caminar molt abans de la Marxa de la LLibertat perquè els pobles que tenen ganes de viure van fent coses, dia a dia, moltes d’elles sense que es vegin o se sàpiguen. Però totes elles contribueixen a que es visqui i es creixi.

La Marxa per la llibertat fou una iniciativa política unitària no-violenta promoguda per l’organització catòlica Pax Christi. Consistí, a l’estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de diverses columnes de "marxaires" que difongueren, a desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionals i democràtiques. Ara som en un altre moment important i potser fins i tot decisiu de la vida del poble català. Per això he volgut recordar aquells temps amb aquests tres apunts per tal de que vegem la importància que pot tenir una cosa tan petita com va ser aquella. Però va ser un gra de blat plantat que ha anat donant els seus fruits.

Acabo avui amb dos testimonis que la revista EL SALÍ va concloure l’article sobre La Marxa. No són res més que uns records personals escrits després dels anys i, per tant i per la part que em pertoca, potser amb algunes inexactituds.

Dues persones que van prendre part de forma activa a l’episodi de la Marxa de la Llibertat en el seu pas per Súria, van ser Jaume Pubill –llavors capellà jove de parròquia de Súria-, i l’activista cultural surienc Albert Castellano. A tots dos els hem demanat que reflecteixin en directe records i vivències. La lectura dels seu testimoni permet arribar també a algunes conclusions.

Records d’aquell estiu

En tota aquella història, personalment m’hi vaig sentir implicat perquè els temps que corrien m’hi convidaven. Se’ns hi convidava a tots els catalans que teníem ganes de “Llibertat, d’Amnistia i d’Estatut d’ Autonomia”… I crec que érem molts. I la majoria de joves teníem moltes inquietuds. De seguida que vaig arribar a Súria una bona colla de joves ens reuníem al pis on vivia i allà fèiem les nostres trobades i parlàvem de les inquietuds polítiques, socials, religioses…que tots teníem.

Jo havia arribat a Súria el setembre del 74, amb 26 anys, com a vicari de mossèn Serrasolsas. Vaig ser-hi ben poc, però hi van quedar molts amics. El setembre del 1976 marxava cap a l’ Uruguai on m’ hi vaig estar 8 anys. Ara visc i treballo a Mollerussa en un taller de discapacitats psíquics.

El Rector era un home una mica peculiar. Però obert en els temes de política i catalanista declarat. Per això en el tema de la Marxa mai va posar-hi cap dificultat. En el fons ho veia bé i potser només temia que aquella colla de joves el posés en algun compromís. Però mai ens va dir res i ens va deixar fer. Crec que es refiava de nosaltres. Tampoc vam tenir cap mena de problema de part del Bisbe. Ens vam sentir lliures en tot moment.

En aquell pis va ser on vam fer les reunions per preparar el pas de la Marxa per Súria. Crec que va venir algun grup de Manresa per coordinar coses. Però no ho recordo massa. Nosaltres havíem de preparar l’acte de Súria, donar allotjament als marxaires i portar a l’Àngel Colom a Cardona, que era el pròxim poble on havia d’anar. Crec recordar que ens el van portar des de Manresa i l’endemà de l’acte jo mateix el vaig portar fins a La Coromina amb un 600 atrotinat que tenia però que ens va fer prou bon servei.

Havíem d’anar alerta perquè la Guàrdia Civil vigilava els llocs per on passava la Marxa i la seva estratègia era agafar el responsable, carregar-lo en un cotxe i deixar-lo ben lluny del lloc si no és que el detenien… Però la qüestió és que sempre s’espavilaven per ser al lloc que tocava en el moment oportú.

Allà al nostre pis vam preparar l’acte, que consistia en una manifestació pacífica i silenciosa des de la Rectoria fins a la plaça que hi ha vora el riu. Crec que havíem de llegir alguna cosa o, en cas de que no ens deixessin, entregar un manifest al caporal de la Guàrdia Civil. No recordo si vam poder llegir res. Crec que no. Recordo que la Guàrdia Civil es va atansar i ens va preguntar qui era el responsable i jo vaig sortir com a un d’ells. No recordo qui més va sortir, encara que naturalment érem una colla. Però vam pensar que el fet de que fos capellà encara comptava i sempre hi havia més possibilitats de que em respectessin. Vam parlar una mica sobre l’acte però de seguida van dir-nos que ens disperséssim i ho vam fer tornant cap a l’església i tancant-nos dins. Allà diria que es va llegir quelcom i es van donar instruccions de com anar sortint poc a poc per tal de no cridar l’atenció i que no detinguessin ningú.

La Guàrdia Civil ens vigilava i volia anotar els noms i el número del carnet d’ identitat. Recordo que vam negociar i, al final, crec que no es van quedar cap carnet ni cap nom. Teníem l’avantatge de que l’església es connectava amb la casa de la rectoria per una porta interna i teníem una sortida per darrera del teatre del Foment i per allà van anar sortint gent de mica en mica.

L’Àngel Colom i alguns més es van quedar a dormir al nostre pis i l’endemà cap a mig matí jo mateix el vaig acompanyar amb el 600 fins a La Coromina (sota Cardona). No ens vam atrevir a arribar fins a Cardona perquè ens havien dit que a l’entrada hi havia la Guàrdia Civil i l’agafarien. Crec que va pujar a peu per un camí…. En acabar la Marxa, al cap d’ un temps , va tornar l’Àngel Colom a visitar-nos per donar-nos les gràcies i saber com havia anat tot i si havíem tingut problemes.

Això és el que recordo. Poca cosa i amb no massa exactitud, potser. Perdoneu.

Però d’allò sempre n’he servat un bon record. Valoro molt tot el que es feia en aquells moments. Es vivia intensament la política i es tenien ganes d’obrir les portes a la democràcia i crec que tot plegat va servir de molt. Es posava molta pressió al Govern i crec que en algun moment es van sentir desbordats i van haver de fer coses contra la seva voluntat per pressió del poble i dels mateixos partits.

A una distància de 30 anys encara li dono més valor. Ara ens hem tornat molt “passotes” i crec que el resultat és a la vista. Catalunya ha avançat però no pas prou. L’Estatut que tenim n’és una bona prova. Haurem de continuar anant a Madrid a pidolar, pel que es veu. Possiblement per falta de la unitat que es donava en aquells anys. La lluita contra el franquisme va donar ànims i una certa unitat de mires comunes. Possiblement això és el que faltaria ara. Amb més unitat Catalunya hi sortiria guanyant perquè encara haurem de lluitar per moltes coses importants que des de Madrid se’ns continuaran negant.

Bé, res més. Espero que hagi pogut aportar alguna coseta. Poca cosa. Però he recordat vells temps, quasi sempre estem ben disposats a explicar “batalletes”….

Una abraçada a tots els suriencs i ànims amb la revista!

Jaume Pubill i Gamisans

“Circulen, señores, circulen…!”

Aquella tarda d’agost al Pla de la Font no era una tarda d’estiu normal. L’anunci de l’arribada a Súria de la Marxa de la Llibertat va fer que l’ambient que s’hi respirava en aquelles hores fos d’ una gran curiositat, tensió i, per què no dir-ho, un cert temor d’una possible repressió de l’acte previst.

Eren les set o vuit de la tarda, i des de feia unes quantes hores havien anat arribant varies dotacions del cos de la Guàrdia Civil que pràcticament havien ocupat els carrers i per descomptat la carretera i el Pla de la Font.

Jo, com molts més suriencs, amb predomini del jovent, érem allà. La majoria passejàvem per la vorera del carrer Salvador Vancell al davant de la plaça, esperant no se sabia ben bé què mentre es palpava una atmosfera de tibantor, doncs la Guàrdia Civil no deixava que els assistents es paressin a fer grupets de més de tres o quatre persones.

Així doncs, érem dos o tres amics que obligatòriament passejàvem amunt i avall per la vorera, i a l’arribar a l’alçada del que ara seria la rellotgeria Torrents ens vàrem trobar amb un parell més de coneguts que estaven allà parats. Jo, per fer broma, i parodiant a la Guàrdia Civil, els vaig dir: “-Circulen señores, circulen…”, sense adonar-me’n que uns metres més amunt, al davant de la cansaladeria Vila, hi havia una parella de la Guàrdia Civil que m’estava escoltant.

Eren una parella molt joves i de fora de Súria, i un d’ells es va dirigir a mi com una bala. No sé exactament les paraules que em va adreçar, però sí recordo que em va acusar de burlar-me de la Guàrdia Civil i em va comminar de males maneres a que els acompanyés, de manera que en breus moments em vaig trobar detingut i amb un guàrdia a cada cantó. Em van portar al mig de la plaça on hi tenien un furgó de la Guàrdia Civil i en un moment m’hi van ficar.

No recordo gaire quantes persones hi havia a dintre el furgó, però crec que hi érem dos o tres com a molt.

Al poc temps d’estar dintre la furgoneta va venir un guàrdia de la dotació de Súria al que jo coneixia i amb el que hi tenia una certa relació i al que l’hi deien “El Caballista”, perquè era un dels agents que muntava a cavall, i al mateix temps era l’encarregat de cuidar la reduïda quadra de dos o tres cavalls que en aquella època tenia el “Cuartel” de Súria i em va preguntar amb una certa incredulitat: “-Castellano, ¿qué has hecho?”. I en un moment l’hi vaig explicar ni més ni menys el que havia passat.

Després d’aquesta curta conversa em van portar al cuartel de la Guàrdia Civil de Súria, on sembla ser que, juntament amb altres “sediciosos” com jo, estava destinat a ser traslladat a Barcelona, cosa que en aquella època no presagiava rés de bo.

No sé si va passar gaire temps o no, però a mi se’m va fer una estona molt llarga. Va ser després quan el Caballista va venir altre vegada a parlar amb mi, i em va dir que ja podia marxar, no sense advertir-me, seriosa, però amistosament, que una altra vegada anés més en compte.

D’aquest agent sempre n’he tingut un bon record .“El Caballista”, que pocs anys després va marxar de Súria, i del qui no recordo el nom, era una bona persona, i sempre vaig estar segur que va ser gràcies a la seva mediació, que aquest succés, que pintava bastant malament, s’acabés de la millor manera possible per a mi.

Albert Castellano i Copons

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

Foto de Paco Elvira feta a  l’ Escala a l’ inici de la Marxa de la Llibertat

La revista EL SALÍ de Súria va publicar el dia 12 de setembre del 2006 un article recordant la Marxa de la Llibertat. Firma l’article l’ Amadeu Vives, però és fet amb aportacions de gent que en aquell temps es van implicar fortament en la Marxa. L’article fa constar els següents:  Albert Castellano, Magda Esquius, Alfons Vila, Jaume Pubill i Josep Peramiquel.

M’ha semblat interessant reproduir-lo per tal de poder-se fer una idea de com era l’ambient l’any 1976 i de com van anar les coses. Avui publicaré la part del reportatge on explica com van anar les coses i un altre dia acabaré amb els records personal de dues persones: els de l’ Albert Castellano i els meus propis records.

Ha fet 30 anys de la Marxa de la Llibertat de l’estiu de 1976

Amadeu Olives

Mig any després de la mort del general Franco, Catalunya va viure una significativa acció de reivindicació que va recórrer tot el país. Súria també va tenir el seu episodi. En el següent reportatge El Salí publica un zoom sobre aquells moments.

En el 1976 Espanya iniciava una tímida obertura política. Franco feia pocs mesos que havia mort. El Rei havia ratificat en el càrrec de president del govern central a Carlos Arias Navarro, que ja havia estat nomenat pel dictador, fins que fou substituït per Adolfo Suárez González el mes de juny d’aquell any, el qual elaborà una Llei de Reforma Política.

La dona no podia obrir un compte corrent ni treure el passaport sense el permís de l’home. Els anticonceptius estaven prohibits. L’adulteri es castigava amb presó: 350 dones complien condemna per aquest fet. Els jutges eren tots homes i la pàtria potestat dels fills la tenia el pare. La majoria d’edat era als 21 anys.

L’ensenyament del català estava restringit a l’àmbit privat, i la seva utilització en l’administració pública era nul·la. Aquell any, però, per Sant Jordi, va sortir el primer diari íntegrament en català des del final de la guerra civil: l’Avui. El 5 de setembre, Joaquim M. Puyal feia la primera emissió radiofònica d’un partit de futbol en català. Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet entre altres cantants de la Nova Cançó o Cançó de protesta omplien sales i pavellons. Es van fer molt populars les sis hores de Cançó de Canet. L’Estaca, Diguem No o Al Vent esdevingueren himnes de resistència. Els recitals eren llocs on espontàniament el públic, majoritàriament jove, llançava consignes a favor de la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives. Principalment es corejaven les conegudes “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Sovint a la sortida hi havia enfrontaments amb els antiavalots de la Policia Armada.

Precisament l’Assemblea de Catalunya havia convocat amb èxit unes grans manifestacions els dies 1 i 8 de febrer a Barcelona amb aquestes consignes com a fons. Unes manifestacions que van ser durament reprimides per la policia, els grisos, nom amb que popularment se’ls coneixia degut al color dels seus uniformes.

De fet, la policia, la guàrdia civil o l’ultradreta s’encarregaven de reprimir durament qualsevol intent, per tímid que fos, de recuperació democràtica tan a nivell polític com sindical, les detencions i tortures eren freqüents a les comissaries. Els partits i sindicats encara eren tots il·legals sí bé alguns, de més moderats, començaven a deixar-se veure públicament.

Aquell any es van formar partits polítics com ara Convergència Democràtica, Partit Socialista o Alianza Popular, antecessora de l’actual Partit Popular, entre molts altres, que juntament amb els que clandestinament ja existien, van formar el conglomerat polític de la transició.

En aquest context, Pax Christi, una organització internacional catòlica per la pau, a Catalunya vinculada amb el moviment d’Objecció de Consciència i de denúncia de la tortura, va llençar la idea d’organitzar aquell estiu la Marxa de Llibertat, que hauria de recórrer les terres catalanes amb l’objectiu de difondre amb mítings, concentracions i actes les reivindicacions nacionals i democràtiques de l’Assemblea de Catalunya.

Poble Català Posa’t a Caminar

Aquesta frase es transformaria amb l’eix de la mobilització continuada als Països Catalans. De mica en mica es començà a perfilar aquella idea i a posar-la en pràctica. El 12 de març es presentà oficialment la proposta i es lliurà a l’opinió pública el text de la convocatòria:

“Convoquem tot el poble català a participar en la Marxa de la Llibertat, que recorrerà les comarques dels Països Catalans durant aquest estiu en un anhel de llibertat i de pau, serà una marxa no violenta, fita de gent de totes les edats, de totes les tendències i condicions.

A partir d’un postulat mínim de llibertat, la Marxa vol connectar amb la realitat de tots els indrets dels Països Catalans, tot animant i desvetllant un procés de discussió, de crítica i de mobilització del nostre poble cap a l’alliberament.

Entenem que en el nostre país aquest postulat de llibertat es concreta en: l’Amnistia de tots els presos polítics i de consciència, les llibertats enteses com aquelles situacions en què la norma bàsica de convivència sigui el respecte dels Drets de l’Home i l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya.”

A mesura que el projecte anava prenen cos i la seva difusió s’estenia a totes les capes de la societat s’hi anaven adherint cada cop més entitats: culturals, excursionistes, esportives, veïnals, partits polítics, sindicats i un llarg encetarà d’organitzacions, així com també de personalitats i dirigents del món de la cultura i de la política.

Lluís M. Xirinacs, un conegut activista de la no violència en favor de l’amnistia pels presos polítics i exiliats, també va fer una crida perquè es participés activament en la preparació i la realització de la Marxa.

El comunicat arriba a Súria

A l’abril de 1976 el comunicat de la Marxa arriba al Centre Excursionista de Súria, entitat que en aquells temps era conduïda per gent molt jove: la Junta havia estat escollida feia pocs dies. S’estableix una discussió en el seu sí entre partidaris de l’adhesió a la marxa i els que defensaven que l’entitat s’havia de mantenir al marge de la política.

La primera proposta és la que finalment s’imposà i el Centre Excursionista que en aquell moment estava domiciliat als baixos del carrer de González Solesio, núm. 25, oferí el seu local per els preparatius locals de la Marxa, que esdevindria la primera manifestació de protesta política celebrada a Súria després de la guerra civil.

Es van celebrar un seguit de reunions amb la participació de força gent, majoritàriament joves influïts pel desig de fer quelcom per assolir les llibertats perdudes i negades tant temps per la dictadura franquista. Alguns, pocs, eren militants d’alguna organització política, altres membres d’entitats del poble i la majoria actuaven a títol individual. Van organitzar-se diferents comissions: propaganda, intendència i contactes entre altres.

La Marxa és prohibida

El 22 de maig, Ràdio Nacional de España, va emetre un comunicat del Ministeri de Governació -llavors encapçalat per Manuel Fraga Iribarne-, en el que prohibeix la realització de la Marxa, al·legant que pot alterar greument la convivència cívica i que no ofereix garanties mínimes de seguretat a més d’alterar la vida ordinària de les poblacions on havia de passar en una època de visites turístiques tant nacionals com estrangeres cosa que els podria incomodar. En conseqüència s’afirma que es mantindrà l’ordre públic i es desautoritza qualsevol publicitat.

Pax Christi i les entitats i partits que donen suport a la iniciativa, lluny d’espantar-se continuen mantenint la proposta i la convocatòria de la Marxa de la Llibertat. Des d’aquell moment, però, tot adquireix una nova dimensió: caldria anar més en compte, les reunions i actuacions serien clandestines.

El local del Centre Excursionista de Súria ja no oferia prou seguretat. Era un lloc molt cèntric i les seves activitats eren prou conegudes. Així és que calgué buscar un nou lloc de trobada per continuar amb els preparatius. S’optà pels locals de la Rectoria, al carrer Sant Antoni M. Claret, 14. L’església de base estava més compromesa amb els moviments veïnals i de recuperació de les llibertats nacionals i individuals del poble. Lluny de la postura oficial d’una part de la seva jerarquia encara ancorada en l’església que va donar suport durant anys a la dictadura del general Franco,

Els preparatius continuaren endavant, ara amb el suport dels capellans i del rector de la parròquia d’aquell moment. Va editar-se propaganda pròpia fent servir una màquina ciclostil que hi havia a la rectoria. L’eslògan Súria camina s’estampà en fulletons, adhesius i octavetes. Pocs dies abans de l’arribada de la Marxa a Súria es van fer les primeres pintades reivindicatives de el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Estructura i desenllaç de la Marxa

Entre l’1 i el 3 de juliol començà la Marxa de Llibertat en sis llocs diferents dels Països Catalans. Els marxaires estaven estructurats en sis columnes que prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana i és la que passà per Súria); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

Repressió policial

La vigilància policial en aquests llocs era nombrosa i la repressió va ser desmesurada per uns actes que no tenien cap altre finalitat que la reivindicació d’uns drets democràtics de la manera més pacifica i no violenta possible.

La participació es reduí a uns pocs marxaires fixes per columna i variable segons les dates i els llocs que anava travessant. L’arribada dels participants de la Marxa en pobles i ciutats despertava la curiositat de molta gent i l’adhesió de nombroses persones de cada lloc.

Els controls policials i de la Guàrdia Civil a les carreteres eren constants i les càrregues de la policia contra els manifestants també. Tot i així la Marxa de la Llibertat no s’aturà en cap moment i s’arribà a tots els racons previstos.

El final de la Marxa, el 12 de setembre, es programà a Poblet on hi confluïren totes les columnes. De nou, malgrat un fort dispositiu de la Guàrdia Civil, els marxaires aconseguiren entrar al monestir, on s’hi celebrà la cloenda.

Aquell any l’Assemblea de Catalunya havia aconseguit el permís governamental per celebrar per primera vegada la Diada de l’Onze de Setembre. S’havia de fer a Barcelona, al parc de la Ciutadella però finalment va traslladar-se a Sant Boi de Llobregat, indret on és enterrat Rafael de Casanova. Unes cent-mil persones van poder celebrar la primera Diada Nacional de Catalunya en llibertat, encara que vigilada per les forces de l’ordre, desprès de la dictadura. Allà si van fer parlaments en favor dels postulats de l’Assemblea de Catalunya i es va cantar Els Segadors.

La Marxa arriba a Súria

L’11 i el 12 d’agost la Marxa arribà a Súria. El dia anterior ja es va poder observar una forta vigilància per part de la Guàrdia Civil, que ja esperaven els 7 o 8 marxaires que integraven la columna Lluís Companys: Aquell dia es van aturar a Callús on, lluny de la intervenció de les forces d’ordre públic, van poder-se realitzar alguns actes en favor de la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

A Súria van arribar-hi el migdia del 12 d’agost: D’amagat pel camí ral que ve des de Callús per Antius, el Pou IV i el Pla de les Hortes. Des d’allà amb un parell de cotxes se’ls va portar a la rectoria on els esperaven uns quants activistes del poble.

El lloc escollit per realitzar els actes en favor de la Marxa era la plaça de Sant Joan. La consigna era que a les 7 de la tarda tothom es concentrés a la cabina de telèfons de la plaça. Un autocar ple de guàrdies civils estava estacionat davant de la mencionada cabina.

Una estona abans la majoria de gent es va anar trobant a la rectoria i des d’allà, juntament amb els integrants fixos de la columna, un total d’unes 25 persones, van decidir marxar plegats cap a la Plaça.

El carrer era ple de gent, passejant amunt i avall per la vorera. La manifestació va sortir de la rectoria encapçalada per una bandera catalana, enfilant el carrer Sant Antoni M. Claret i baixant per les escales del carrer Martí Sanglas, que donen a la plaça de Sant Joan. Les circumstàncies van fer que just arribar al capdavall de les escales, des d’on la guàrdia civil hauria vist aproximar-se el grup, un autocar de línia va fer un gir per entrar a la plaça, moment en que els manifestants van quedar amagats darrera l’autocar, de manera que quan aquests va sortir en direcció a Manresa els manifestants ja eren el mig de la plaça.

En aquell moment l’expectació va ser màxima. La gent que passejava per la vorera es va aturar a observar què passava. Els guàrdies civils van sortir del seu autobús en un tres i no res, rodejant als manifestants (en aquell temps anaven armats amb un fusell model “cetme” i amb cartutxera i pistola). Van dir que no es mogués ningú que el Tinent de Línia estava en camí i que ell era el que tenia de donar les ordres. L’espera es va fer molt llarga.

Àngel Colom i Colom, conegut anys més tard com a activista de la Crida a la Solidaritat, i desprès parlamentari i Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya, ERC, com a cap visible de la columna va ser durament increpat per un dels guàrdies que el tibava per la llarga barba que duia en aquells temps i li demanava que digués on era el dirigent Luís Companis, en una clara confusió amb el nom de la columna. Un altre integrant fixe de la columna era Jaume Collell i Obradors, dels Collell de Telefonos. Era resident a Barcelona però fill d’una antiga i coneguda família surienca.

Entre els concentrats hi havia el vicari de la parròquia de Súria, Jaume Pubill. Intervingué adreçant-se als guàrdies, identificant-se com a capellà, i dient-los que tan sols volien realitzar un petit parlament i que desprès ja marxarien. La resposta de la Guàrdia Civil va ser contundent recalcant-li que callés o que si no li donarien més bufetades que papes hi hagut.

El Tinent que comandava les forces ordenà dispersar la manifestació amb aquestes paraules “Cuando veais a un grupo de más de cuatro, atizadles fuerte…y disparad!.

En aquell moment es van prendre unes decisions molt ràpides. Pubill proposà fer una assentada al terra de la mateixa plaça, cosa que no va ser acceptada per por a la repressió. Es va dir també de traslladar la protesta a la plaça del Poble Vell, però finalment es decidí fer-ho a l’interior de l’església parroquial de Sant Cristòfol, al carrer Sant Antoni M. Claret.

El surienc Albert Castellano va ser detingut i conduït a l’interior de l’autocar de la guàrdia civil, tan sols per haver fet broma de la situació en una tertúlia a peu de carrer.

Llavors en petits grups, s’anà escampant i comunicant a la gent el missatge que el cap d’una estona es concentrés tothom a l’interior de l’església. Molta gent entrà per una petita porta lateral que hi havia entre el teatre del Foment i la nau lateral del temple. Altres entraren per la portalada principal.

L’acte es va fer amb tota normalitat, amb una assistència d’uns 400 suriencs i surienques. Es va fer un parlament en favor de la Marxa i dels postulats que defensava, es repartí un full amb reivindicacions locals i es va cantar Els Segadors i L’Estaca.

La guàrdia civil un cop assabentada de l’acte a l’església, va fer acte de presencia al carrer per identificar als assistents, cosa que no van poder fer per la quantitat de gent que va sortir-ne. Els marxaires i els activistes de Súria es van refugiar a la rectoria per la porta interior que hi condueix. Allà hi van estar fins altes hores de la nit degut a que la guàrdia civil en vàries ocasions va intentar entrar-hi per a detenir o identificar als marxaires, cosa que va ser impedida pel llavors rector de la parròquia Francesc d’Assis Serrasolsas. Fins i tot un surienc – el veí del carrer Ponent Celestino Gómez- va dur als assetjats a la rectoria una olla amb xocolata desfeta, passant pel mig del control policial.

Al cap d’una bona estona, veient que els activistes no sortien, van demanar la identificació d’algun membre del grup. Els joves amb edat d’anar al Servei Militar van tenir por de facilitar dades per possibles repressions. Al final van ser dues noies i alguns dels marxaires fixos els que van donar els seus carnets d’identitat cosa que va possibilitar que es retirés la vigilància del carrer. Finalment, els activistes de Súria van marxar a casa i els marxaires van fer nit a la rectoria.

Altre suport surienc

Encara dies més tard, els marxaires van tornar a requerir l’ajut dels activistes de Súria. El motiu era el trasllat entre Cardona i Solsona. Un parell de cotxes van acudir a auxiliar-los, el lloc de trobada era el l’indret llavors conegut pel nom “Merendero del Cardoner”, poc després de Cardona. Allà van ser recollits i havien d’arribar a Solsona. A Sant Ponç, un control de carretera va aturar els vehicles, van detenir els marxaires i els suriencs conductors dels vehicles també van estar retinguts unes hores. Van argumentar que havien agafat als marxaires fent autoestop i que no en sabien res de les seves activitats, de manera que poc desprès els van deixar tornar cap a Súria amb el degut espant.

Pax Christi

Moviment catòlic sorgit en la postguerra europea que proclama la reconciliació del pobles i l’avenç en la justícia social, que està per la mobilització per l’amnistia i les llibertats. En el seu sí sorgeix la proposta de fer a l’estiu de 1976 una marxa per les comarques catalanes que no tan sols reclami l’amnistia sinó que ajudi a "establir unes bases de llibertat i de sobirania popular", entroncat tot amb els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya.

Assemblea de Catalunya

Constituïda a finals de 1971, és un plataforma unitària de partits, organitzacions sindicals i organitzacions cíviques, que té la virtut política d’haver establert un programa mínim que tothom acceptà, els quatre punts: amnistia, llibertats, autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques de l’Estat. Es resumeixen en un crit que, com tots els eslògans polítics de l’època, serà engrescador: "Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia".

La No Violència

Estratègia de lluita activa contra la injustícia, utilitzant els mitjans que afavoreixen l’adveniment de la justícia, en lloc de la violència que sol agreujar els conflictes. La coherència entre fins i mitjans és la qualitat que permet una autèntica resolució dels conflictes, de manera que no quedin rancors. Malgrat la vistositat de les accions no violentes com les manifestacions, dimissions, objeccions, vagues, boicots, assegudes, ocupacions, encadenaments, etc., cal entendre també la No-Violència com un estil de vida, on la coherència personal, la fortalesa interior i l’actitud pacificadora s’estén a tots els àmbits.

La vida pública local

Al 1976, el municipi era governat per l’últim ajuntament d’abans de les primeres eleccions democràtiques, que van ser al 1979. L’alcalde de Súria, des de 1974, era Mateu Castellà i Suades, que fou informat dels detalls i organització de la Marxa de la Llibertat a Súria, de forma prèvia, per part d’una representació dels activistes locals. En aquella època els principals problemes municipals eren el projecte del pont de Salipota que havia de connectar el nucli de Súria amb aquest barri en procés de creixement i solucionar el deficient sistema d’abastament d’aigua potable a la població.

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

L’aspiració a la llibertat és antiga. Tan antiga com la mateixa humanitat. La tenen les persones i la tenen els pobles. Ja a la Bíblia ja hi trobem aquella gran marxa del poble jueu cap a llibertat per poder-se desempallegar de l’esclavatge dels egipcis. Moisès n’era el gran líder i va ser capaç de portar el seu poble cap a la terra promesa.

Ahir, a Poblet, s’acabava una marxa que feia 36 anys que havia començat i que no s’havia pogut acabar perquè l’autoritat pertinent (Fraga Iribarne) havia prohibit. Era la “Marxa de la llibertat”, que sota el lema "Poble català, posa’t a caminar", va recórrer diferents punts dels Països Catalans amb l’objectiu d’accelerar el procés democràtic i reivindicar els drets nacionals.

La marxa es va pensar amb sortides en uns quants punts de Catalunya, que havien de caminar des del 4 de juliol de 1976 fins a convergir, l’Onze de Setembre, al monestir de Poblet, cor simbòlic de Catalunya. La Marxa estava estructurada en forma de 6 columnes que, tal com estava previst, començà en sis llocs diferents dels Països Catalans. Les columnes prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

La Marxa va anar rebent la solidaritat dels veïns dels 300 pobles per on va passar però, en ser prohibida pel govern espanyol -que va detenir un total de 123 persones- es va anar fent cada cop més complicada per la vigilància i les detencions que la Guàrdia Civil anava fent. El 12 de setembre, la marxa va ser interrompuda a la plaça Major de Montblanc amb fortes càrregues policials i només uns quants van aconseguir arribar al seu destí, el monestir de Poblet.

La marxa va ser convocada el mes de març de l’any 1976 i ja va córrer a prohibir-la al mes de maig el ministre d’Interior espanyol d’aleshores, Manuel Fraga, perquè ja intuïen les conseqüències. Tot i això, es va mantenir la convocatòria, secundada per Lluís Maria Xirinacs (que aleshores feia la protesta davant la presó Model de Barcelona), i es va decidir començar-la. El 4 de juliol van sortir les marxes dels diferents punts de Catalunya, amb moltes detencions perquè l’acte ja era prohibit i, per tant, il·legal. Explica Arcadi Oliveres, que, de fet, ell no la va poder començar perquè va ser tres dies al calabós com a responsable de la marxa del sud. Però tots els pobles van mantenir els actes, malgrat la presència de la guàrdia civil, les detencions i les multes. A empentes i rodolons va continuar fins l’Onze de Setembre.

Recorda l’ Arcadi Oliveres que la concentració final era prevista a Montblanc, per recórrer el tram final fins a Poblet totes les columnes juntes. Però a Montblanc hi havia les forces d’ordre públic per prohibir l’acte i recordo que en el moment que les marxes volien sortir cap a Poblet, van pegar de debò. Això va impedir que la marxa arribés a Poblet, excepte alguns que van aconseguir arribar-hi. La marxa es va trencar a Montblanc, però es va aconseguir estendre l’esperit de llibertat per Catalunya, que és el que es volia.

L’any 1976 jo vivia a Súria i, com molta altra gent, em vaig implicar en l’organització i l’acolliment de la columna Lluís Companys, que era la que passava per Súria. Trenta anys després, el bon amic surienc Josep Peramiquel, em va demanar que escrigués els meus records d’aquells dies per tal de poder-los publicar a la revista local EL SALÍ, juntament amb els d’altres persones implicades. Ho aniré fent en dies successius tenint com a base el que va sortir publicat a la revista el 12 de setembre del 2006.

El fet que ahir es recorreguessis els darrers 10 quilòmetres de Montblanc fins a Poblet -que no es van poder fer llavors- és un acte simbòlic, com molts més actes simbòlics s’han anat fent durant aquests 36 anys. El que volem dir amb això és que els Països Catalans no han perdut l’aspiració a ser un poble lliure i que entre tots segur que anirem fent petits passos que ens duran a la llibertat. L’acte d’ahir ens ha de reforçar perquè l’Onze de Setembre “mostrem a Europa que Catalunya serà un estat”, com van assenyalar Colom i Oliveres. ‘Em pensava que mai no veuria la independència i ara estic convençut que sí’, va afegir Colom, que en aquells dies l’havien agafat i era a la presó. Per la seva banda, Oliveres va assegurar que s’havia tret una espineta que tenia clavada feia trenta-sis anys completant el recorregut i va advocar per una ‘Catalunya lliure, solidària i republicana’.

Tags: Catalunya, Llibertat, Marxa de la llibertat

Clarament no. Fins i tot la considero una aberració que, segons el diccionari, és la “desviació de la veritat, de la rectitud, d’un principi, de l’estat natural, del tipus ordinari”.

Dic això arrel de l’expulsió del diputat balear i alcalde de Manacor, Antoni Pastor, per trencar la disciplina de vot en defensa del català al Parlament balear després de desmarcar-se del seu partit en la votació de la Llei de Funció Pública que elimina el requisit del català. ANTONI PASTOR (del PP) va dir que “el català és la nostra llengua pròpia" i, per tant, no podia votar una cosa com aquesta.

Aquesta història de la “disciplina de vot” jo no l’entenc, sincerament. I no cal ser especialista en dret polític per entendre que aquest concepte és molt discutible i, en el fons, gens democràtic perquè només és vertadera aquella democràcia que salva en plenitud  -per igual  i sense desequilibris- tant l’home com la seva llibertat. Perquè quan l’home deixa de ser internament lliure, deixa de ser home, Home i llibertat són la mateixa cosa. I si les estructures de l’ Estat i els òrgans de govern ho impedeixen la democràcia es converteix en dictadura.

Quantes vegades hem criticat les dictadures de partit en els règims comunistes? Quantes vegades critiquem els grups de pressió, els mitjans de comunicació que transmeten les notícies segons un dictat superior? Quantes vegades critiquem l’Església perquè no permet la  llibertat de pensament i d’expressió? La disciplina de vot va exactament per aquest mateix camí i quan un membre del partit, seguint la seva consciència, la trenca és convidat a marxar o és acomiadat directament com en aquest mateix cas del que parlem avui. Dies enrere es va produir una situació similar en el PSC amb Ernest Maragall, a qui no han expulsat, però quasi… Per tant, aquest vici tan greu que anem arrastrant no és exclusiu dels partits de dreta sinó que malauradament és ben viu a quasi tots els partits. Què esperen a canviar la situació i deixar llibertat de vot als seus membres? Tenen por a la llibertat? Segurament que sí. I molts diputats també tenen por a exercir la seva llibertat perquè temen l’expulsió i  quedar-se sense el sou…

On és la llibertat?  Els partits cultiven la democràcia o el servilisme? La disciplina de vot no fa més que imposar una dictadura de partit aberrant i vergonyosa, que ja seria hora d’anar allunyant. Les dictadures d’avui en dia ja no són com les d’abans (en queden molt poques al món) però encara en queden i són les que s’encarnen en individus o grups poderosos que imposen la seva voluntat de maneres molt més refinades, però igualment dictatorials. L’autèntica llibertat neix d’un mateix i no s’imposa des de fora. La llibertat imposada no és llibertat sinó que és dictadura i imposició.

Per això cal lloar la valentia, la dignitat, l’honestedat i la lliure consciència d’ Antoni Pastor, que ha fet el que creia que havia de fer i que sap que és el natural: defensar la llengua del seu poble. Per això amb persones com aquest diputat les dictadures de tot tipus tenen els dies comptats perquè són aquestes persones les que enterren les dictadures i els dictadors.

Felicitats Antoni perquè t’has de sentir content i orgullós de la teva llibertat! El teu poble t’ho reconeixerà i t’ho agrairà si segueixes sent lliure i estant compromès amb el teu poble i la teva llengua!

Tags: Llibertat, POLÍTICA

Espanya no és el Regne d’ Espanya. Espanya és el Regne de la Impunitat perquè aquí sembla que a alguna gent no se’ls demani comptes.

Es veu que es poden demanar comptes a un arquitecte si li cau un edifici. Es pot demanar comptes a un metge si no cura prou bé. es pot demanar comptes a un mestre si no ensenya tal com li manen… Però aquí no es demana comptes als banquers, ni als polítics, ni al Rei, ni als bisbes. Es veu que al Regne de la Impunitat certes coses queden impunes per sempre.

Els bancs han empobrit i han portat a la misèria a molta gent amb el consentiment dels polítics. Aquí hi ha hagut molta gent que no ha vigilat ni ha controlat prou i ara no són ells qui ho paguen. Ho paguen els de sempre: els més pobres.

Les guerres deixen morts. Certes polítiques socials i econòmiques també en deixen i sembla que no passi res. Als criminals de guerra se’ls busca, se’ls jutja i se’ls engarjola. Als polítics i als banquers sembla que ningú gosa tocar-los. Deuen ser d’una casta especial. Ni que s’equivoquin no els cal demanar perdó. Heu vist algun polític demanant perdó’? Heu vist algun banquer tornar els diners que ha guanyat a l’esquena de molta gent? Aquí es poden fer aeroports que no tenen avions, però que tenen director cobrant un bon sou. I no els cau la cara de vergonya. Aquí es pot anar fent línies d’ Ave noves -que seran deficitàries- mentre el país s’omple d’aturats i de misèria. I no els cau la cara de vergonya i ningú ho impedeix…

Quan començarem a demanar responsabilitats? Quan aquest Regne d’Espanya deixarà de ser el regne de la Impunitat?

Tags: Corrupció, España

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

Si fóssim un país normal construiríem urgentment presons per tal d’engarjolar un munt de gent. Tanta, que les actuals presons no donarien abast.

Ens han enganyat tanta gent -de tots els partits- que en un país normal els jutges no sabrien per on començar.

Podrien començar per tots aquells polítics que fan fer lleis per tal que els promotors immobiliaris es poguessin enriquir ells i  –de al mateix temps- poguessin engreixar els números dels partits i dels seus dirigents. Hi havia tant diner a repartir que no calia mirar prim perquè n’hi havia per a tots. Van fer servir el diner públic sense seny i pensant-se que això era xauxa. Amb l’únic propòsit d’aconseguir la reelecció aquí tot valia i les obres es podien inaugurar dues o tres vegades perquè sortir a la foto donava molts vots. Tot el que es demanava –encara que no servís per a res i no tingués ni cap ni peus- es concedia perquè donava vots. Tot el munt d’aeroports que ara no tenen avions quants diners han costat? Les línies d’AVE sense viatgers, quan han costat? Les obres públiques sense cap sentit quan han costat? És clar que, a canvi, aquests mateixos partits han rebut centenars de milions de préstecs per anar guanyant les eleccions, ara un després un altre, que no tornen, i han pogut col · locar en els seus consells d’administració, o en els d’empreses participades, a dotzenes d’ex dirigents o socis.

Podríem seguir per jutjar –i empresonar- els capitostos dels bancs que sabien molt bé el que feien. Sabien que, un cop enriquits ells, podrien anar-se’n cap a casa amb les butxaques plenes que aquí ningú els demanaria responsabilitats de cap mena. Podien regalar préstecs a qui sabien que no els podrien tornar perquè sabien que algú enterraria l’últim mort i, si no es podia enterrar, ja se’l menjarien els voltors, que per això són aus carronyeres de la mateixa família que ells. Gràcies a tot això, els bancs espanyols es van convertir en els més rendibles de l’univers, just, això sí, en la mateixa mesura que situaven la nostra economia entre les més vulnerables del planeta.

Aquí tothom va fer trampa i tots van estirar més el braç que la màniga. Amb una única diferència: que uns sabien perfectament el què feien i eren ben conscients de la gran estafa que estaven fent i els altres –els pobres desgraciats que no entenen res d’economia- acceptaven els préstecs sense ni adonar-se que allò era impossible de retornar i, a més, en temps de crisi que molts prou que veien a venir i anunciaven clarament. Però els responsables la van negar fins la nit anterior… i aquí no passava res i tractaven els que ho deien de catastrofistes.

En aquest país hi han hagut molts irresponsables, molts mentiders i molts dirigents amb mala fe que ara s’haurien d’asseure als tribunals però que no tinc esperança de poder veure. Aquí s’ha deixat fer i s’ha induït al robatori sabent que tot quedaria impune. Per exemple, l’actual ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, deia el 2003: "no existeix una ‘bombolla immobiliària’ (…) el concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l’oposició que parla insensatament de l’economia del totxo i oblida que la construcció és un sector fonamental per a l’economia del país i en el qual treballen prop d’un milió de persones "(El Mundo 2 octubre 2003). I el que més tard seria ministre d’Economia, Pedro Solbes, afirmava que els que auguraven el risc de recessió per aquesta causa "no saben res d’economia" (El País, 11 de febrer de 2008). I el governador del Banc d’Espanya que havia col · locat el PP, Caruana, es passava per l’arc del triomf la denúncia dels seus inspectors que el 2006 li assenyalaven formalment que no es feia res davant d’un endeutament creixent i molt perillós de la banca espanyola.

Com diu Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla (i d’on he tret les principals idees d’aquest post), els dirigents d’un i altre partit negaven el que fes falta, per molt evident que fos per a la resta dels espanyols, per tal de deixar que els banquers i els grans empresaris de la construcció literalment es folressin a costa de tots els espanyols.

I ara tot això ha esclatat i ja no poden dissimular més. Així i tot, surten els actuals dirigents espanyols fent-se els milhomes, negant l’evidència i fent servir eufemismes. Tenen la cara de dir que això no és cap rescat i que encara hi sortirem guanyant. On és la solidesa d’alguns bancs tan ben protegits? On és aquella grandesa que ara s’ha convertit en ridiculesa?

Potser ha arribat el moment de demanar-los comptes a tots i fer-los fora per sempre,després d’haver-se assegut al banc dels acusats. A veure si d’una vegada per totes podem fer net de tanta porqueria. 

Tags: Corrupció, España

Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d’un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l’Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l’estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d’un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l’origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

Tags: Ètica i Moral, Horacio Quiroga, LITERATURA, SOCIETAT, Uruguai

Una bona part de la culpa d’estar on estem i trobar-nos al vagó de la cua del tren europeu la tenen els darrers presidents que ha tingut Espanya: Aznar, superb a més no poder i Zapatero vivint a la lluna. Tots dos amb aires de grandesa i dient que ja havíem aconseguit situar-nos entre la “crème de la crème” europea.

La supèrbia és l’excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres i desig immoderat de la pròpia exaltació. El resultat el tenim aquí: una crisi galopant que ens ha situat en el “pelotón de los torpes”. Ara estem pagant un preu ben car de fotos com la d’ Aznar amb els peus sobre la taula al ranxo de Bush  a Crawford (Texas, EE UU). Per uns moments aquell home del bigoti ridícul es va pensar que era el melic del món i un home important. La supèrbia el va guanyar i ja l’ha acompanyat sempre més. No es pot ser tan superb perquè el temps posa les coses al seu lloc i ara, vistes les coses amb perspectiva, es veuen les coses tal com són. I em sembla que els governants actuals d’aquesta Espanya ridícula que tenim van pel mateix camí.

Expliquen que en un dinar presidit per Mark Young, governador de Hong Kong, una dama de les més distingides es va sentir menyspreada en descobrir que estava asseguda a l’extrem de la taula, en comptes d’estar a prop de l’amfitrió.
En acabar el dinar, es va acostar a Mark i li va dir amb sequedat: "Segons sembla, vostè no es preocupa massa d’on s’asseuen els seus convidats."
"Senyora", va replicar el governador, "a la gent realment important no els interessa el lloc on seu, i a vegades passa que els que s’interessen pel lloc on seuen, no són importants”.

Una bona lliçó. A vegades caldria ser una mica més humil, no?

Tags: SOCIETAT, Valors

L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.

Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".

Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.

Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar  que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…

Tags: Autodeterminació, Catalunya, Independència, Insubmissió, Llibertat, POLÍTICA

Notícia llegida fa un parell de dies als diaris i que et deixen astorat::

Yamina Benhattab Haddou és una dona de 65 anys que viu modestament en un apartament dels afores de Lió. Amb ella, viu la seva filla, discapacitada en un 80%.Yamina cobra una modesta pensió mensual de 800 euros. Fa poc, mentre estava a l’hospital, el seu marit va morir d’un infart. Com es pot comprovar, la seva vida no és un camí de roses. No obstant això, tot podria ser molt diferent si un familiar molt directe l’ajudés una mica més.

Aquest familiar és Karim Benzema, jugador del Reial Madrid. Benzema cobra actualment uns 708.000 euros mensuals, contractes publicitaris a part. Fa un any, la seva àvia materna (que, a més, el va cuidar quan era petit) ja va haver de recórrer a la justícia perquè d’aquests 708.000 euros uns ridículs 1.500 fossin per a ella i la seva filla discapacitada, en concepte de pensió alimentària. El jutge va donar la raó a l’àvia del jugador, però a aquest no li sembla just. No li sembla just que sigui l’únic a pagar quan l’àvia té a altres familiars, això sí, que difícilment han de cobrar aquests 708.000 euros mensuals.

I per això, sense pensar-s’ho dues vegades Benzema ha decidit, segons explica la web francesa VSD.fr, denunciar una tia i una cosina perquè l’ajudin en el dolorós deure de pagar-li 1.500 euros a la seva àvia. I per aquest motiu el proper dia 5 d’abril, la tia i la cosina hauran de comparèixer a un jutjat de Lió i esperar a veure si el jutge els diu que han d’ajudar Benzema a pagar o ha de seguir sent el jugador del Reial Madrid qui ho faci.

Una mica sorprenent no? Com podríem qualificar una actitud com aquesta? A més de demostrar que no és gens solidari i que és un gran egoista, demostra que no té gens de cap. Té peus per a fer gols, però no té cap per pensar. Sembla que només té el cap per dur-lo sobre l’espatlla. I a dins d’aquest cap sembla haver-hi només merda. Perquè, si no, una actitud com aquesta no s’entén gens ni mica.

I demostra no tenir gaire cap quan més d’una vegada ha estat notícia als diaris dels seus problemes a les discoteques i a les carreteres. Fa ben poc ha sortit la notícia que en un mes ha destrossat dos cotxes: primerament un AudiQ7 i després un Lamborghini Gallardo que va alquilar per celebrar el seu aniversari a l’ Illa Reunión. En el recorregut entre la discoteca i l’hotel va anar a espetegar contra un arbre. 

En una ocasió com aquesta m’agradaria ser jutge i que em toqués aquest cas!.

Tags: Karim Benzema, Relacions humanes, Solidaritat

Ara que a Grècia s’ha destapat l’olla s’ha vist tot el que hi havia a dins de podrit. Aquí encara no s’ha destapat del tot però anem en camí de que ens la destapin. Ens podria passar com a Grècia i podrien trobar també un país en fallida. Em sembla que no n’acabem de ser conscients.

Diuen que la història ensenya que mai hi ha efecte sense causa. Experts encarregats per la Unió Europea per estudiar les causes que han portat Grècia a la present situació econòmica han trobat les següents coses:

– Falsejar la comptabilitat per entrar a l’euro i després van seguir falsejant la seva realitat, fins que la cosa va esclatar.   -Hi havia jubilacions massives als 50 anys
– Hi havia 50 conductors per cada cotxe oficial, de mitjana
-Hi havia 45 jardiners per un test amb 4 arbustos a l’hospital Evangelismos.
– Té la població fictícia més alta del món de persones de 110 anys perquè no es donen de baixa els morts i es cobra la seva pensió.
– La unió europea ha detectat que hi ha famílies que cobren 4 i 5 pensions que no els corresponen.
– Hi ha pensions que se segueixen cobrant amb morts que van morir el 1953, fa 48 anys.
– 40.000 senyoretes reben una pensió vi-ta-li-cia de 1.000 euros mensuals pel sol fet de ser filles solteres de funcionaris morts i que li costa a les arques de l’Estat 550 milions d’euros a l’any. Ara només la cobraran fins que compleixin 18 anys.
– Els marcapassos als hospitals grecs s’adquirien a un preu 400 vegades superior al que paguen els hospitals britànics.
– A Grècia són nombrosos els treballadors que s’han beneficiat de jubilacions anticipades fixades en 50 anys en el cas de les dones i 55 anys (aquesta llei va ser aprovada pel govern socialista de 1978) en el cas dels homes -per pertànyer a alguna de les 600 categories laborals considerades especialment extenuants, i entre les quals s’inclouen els perruquers (per allò de que els tints que utilitzen poden resultar nocius), músics d’instruments de vent (bufar una flauta és esgotador) o presentadors de televisió (se suposa que els micròfons provoquen danys en la salut).
– Hi ha milers de d’endolls, ministeris i instituts inservibles, dels que mengen un munt de grecs. Com ara l’Institut per a la Protecció del Llac Kopais, un llac que es va assecar el 1930. (1763 grecs són emprats per a la protecció del llac)
– El frau fiscal és massiu, més del 25% dels grecs no paga un duro a la renda de persones físiques.
– D’altra banda el pes del sector públic en l’economia és aclaparadora. Tenen prop d’un milió de funcionaris per 4 milions de grecs de població activa. Ells fan com que treballen i l’estat fa com que els paga.
– El salari mitjà dels empleats dels ferrocarrils públics grecs supera els 66.000 euros a l’any. I això inclou netejadors i altres treballadors de baixa qualificació. El metro d’Atenes (gairebé gratis) recapta uns 90 milions d’euros en tiquets cada dotze mesos, mentre que el cost total d’aquesta empresa pública és superior als 500 milions.
– Els francesos reben de mitjana com pensió un 51% del seu últim salari, els alemanys un 40%, els nord-americans un 41% i els japonesos un 34%. Mentrestant, els jubilats grecs s’embutxacaven un 96% del total del que cobraven treballant.
– En l’última dècada, s’han creat més de 300 noves empreses públiques.
– Grècia té quatre vegades més professors que Finlàndia, el país que millor nota va treure en l’últim Informe PISA, però aquesta superpoblació de docents només li ha servit per estar entre els països europeus amb pitjor nivell en gairebé totes les proves educatives.

En prendrem nota? Aquí també s’han començat a trobar exemples semblants als de Grècia? Els buscaran tots? Els trobaran tots? Si els troben, els veuran o faran veure que no els han vist?

Tags: Corrupció, Crisis, Grècia

El vídeo explica la història del Futbol Club Margatània, un equip de futbol 7 format l’any 2008 per l’Associaciò de Pares i Mares (AMPA) de les escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú. L’equip es caracteritzava per les derrotes successives al llarg del campionat, amb golejades que havien arribat fins i tot a 27-0.
Tot i això, el vídeo mostra la bona voluntat dels nens i nenes del Margatània, i permet veure que el més important en qualsevol competició esportiva és la il·lusió dipositada, les ganes de seguir endavant i la motivació tot i les dificultats. En definitiva, doncs, un vídeo d’un “equip petit” que transmet grandesa en els seus valors humans.

Jo em pregunto: Tots hem d’arribar a ser grans, importants, poderosos, rics, famosos? Què és essencial per a viure feliç: la grandesa o la petitesa? La vida ens posa exemples clars que la majoria de nosaltres no ens tocarà viure esdeveniments espectaculars i extraordinaris i que el nostre viure consisteix en un quotidià “anar fent” que potser no ens fa extraordinàriament feliços però tampoc ens fa massa desgraciats.

Si ho pensem bé, les coses que ens fan més feliços són les senzilles: un petó, una carícia, una paraula d’agraïment, una mirada de comprensió, una ajuda a temps, el sentir-se estimat… Normalment és en la petitesa i la senzillesa que es descobreix la grandesa de la vida. Que no cal ser guanyador per gaudir, com gaudeixen aquests nens de l’equip petit que sempre perd. Que una societat o una persona amb valors és una societat o una persona amb futur. Amb un futur quasi amb assegurança de felicitat, per més que potser no sigui mai un gran guanyador i li toqui passar dificultats.

La majoria dels nens que juguen a futbol no arribaran mai a ser Messi, no seran grans golejadors, no seran coneguts ni seran números 1, ni en el futbol ni en les seves professions. I, així i tot, poden ser feliços si els eduquem en uns valors que els facin descobrir que la il·lusió de la seva vida l’han de posar en certes coses i no pas en altres que segurament que no aconseguiran mai i que els faran viure amargats i desil·lusionats. La majoria no podrem arribar mai a ser grans, però sí que tots podem arribar a ser petits i trobar en el do de la petitesa la nostra felicitat.

A València ja es viu clima de falles. Les falles és d’aquelles realitats que, si no s’és valencià, em sembla que no s’acaben d’entendre del tot. Almenys és el que em passa a mi, així com em passa amb  la Patum de Berga, els correbous de les terres de l’Ebre o els Carnestoltes de Sitges, que es viuen profundament en aquests llocs i deixen força indiferent a la majoria que no acaba d’entendre algunes d’aquestes tradicions, justament perquè es veuen i es viuen a distància i no s’han mamat de petit.

A les Falles s’indulten Ninots. Aquest any es veu que han vingut una mica avançades i aquests dies passats ja han indultat dos NINOTS importants. Es diu que a partir d’ara els malfactors de guant blanc, tots aquells que són molt fins fent negocis o col·leccionant bitllets de banc de forma estranya, faran cua perquè els jutgin al País Valencià ja que allà la justícia es veu que és poc justa i surt barat fer segons quines coses. Si segueix corrent la veu hi haurà cua i fins i tot vindran de l’estranger per a ser jutjats aquí. Seria bo per rebaixar una mica les llistes de l’atur. Un tal Iñaki es veu que ja s’hi ha anotat i ja és a la llista (si és que abans fins i tot no s’escapa de ser jutjat!)

Tags: Justícia, Tradicions

"Va començar el segon interrogatori. Va ser semblant a l’anterior, encara que amb diferències: els cops als braços i les cames anaven acompanyats de cops als genitals i al cap; aquests últims es van efectuar amb una guia de telèfons. També em pegaven cops plans a les orelles amb les mans mentre no paraven d’insultar-me. Durant l’interrogatori em van fer agafar amb la mà uns cables i em van dir que estaven connectats a una bateria de camió i que si no deia el que ells volien connectarien el camió".

Aquest és una part del relat que el periodista PERE MARTÍ fa al diari ARA d’avui de les tortures que va patir un dels detinguts en l’anomenada operació Garzón, que va consistir a detenir 45 independentistes entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992, pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

L’operació del jutge Garzón va aixecar una onada d’indignació ciutadana, no només per la percepció que era desproporcionada, sinó també pel tuf polític que amagava: frenar la reivindicació independentista durant els Jocs .

Però el que va aixecar més polèmica van ser les tortures que van rebre els detinguts a les dependències de la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid. Molts d’ells, quan van passar a l’Audiència Nacional a declarar davant de Garzón, van denunciar les tortures i fins i tot van mostrar al jutge les seqüeles físiques que tenien als braços, a l’esquena o a la panxa. El jutge no es va creure les denúncies i no va obrir cap investigació. L’aleshores director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, avalava la decisió del jutge: "No s’ha detectat cap lesió procedent de maltractaments. Els detinguts de Terra Lliure són terroristes, i no pas àngels de la caritat i, per tant, el fet que se’ls emmanilli és raonable perquè els hem trobat cloratita i armes". Tot això ho va dir abans de ser processat per corrupció i fugir a Laos.

Al judici, el fiscal va demanar l’indult, total o parcial, per a la majoria dels detinguts i només 18 dels 45 detinguts van ser condemnats a penes lleus. Però els processats no van desistir i van portar les seves denúncies al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que el 2 de novembre del 2004 els va donar la raó i va condemnar l’estat espanyol per tortures. El ressò social d’aquest cas va laminar la credibilitat de Garzón a Catalunya i ara que el jutge ha estat apartat de la carrera molts li han retret aquell episodi.

Exactament és el que vull retreure-li jo. Entre les moltes coses bones que, sens dubte ha fet, n’ha fet moltes de dolentes, que també s’haurien de posar a la balança. El que passa és que mentre va ser un jutge estrella tothom li reia les gràcies, ningú gosava aturar-lo, el govern l’usava en profit propi i ningú li retreia res (bé, algú sí). Però poc ressò se’n feia l’opinió pública dels retrets, encara que anava col.leccionant enemics pel camí. Són els que ara li han caigut al damunt, potser de forma injusta i per actuacions prou  discutibles.

Jo ja havia parlat tres vegades del jutge Garzón perquè es veia venir el que finalment ha passat. Podeu veure-ho a

-El 7 d’abril de 2010 : MEMORIA SELECTIVA DEL JUTGE GARZÓN.

– El 25 de gener de 2010: Jutge de vius i morts.

– El 17 de Febrer de 2010: Veure passar el cadàver del teu enemic.

Fins aquí hem arribat. Que ha estat injusta la condemna? Potser sí. Però un jutge de la talla d’ell havia de saber i calibrar millor fins on podia arribar i què podia fer. Als seus enemics només els ha calgut esperar l’ocasió propícia…

I una vegada més queda patent com n’és de galdosa la justícia espanyola, que sembla no tenir criteris o que els criteris són molt esbiaixats. Tant esbiaixats, que acaben fent perdre tota la confiança en la justícia que moltes vegades fa pagar justos per pecadors i que sabem que els poderosos se n’escapen prou bé.  I -el que és pitjor- sembla que ningú vol fer res per arreglar-la.

CARLES BONAVENTURA I CABANES, en un treball que va obtenir el PREMI BARNILS titulat “El llarg camí per eradicar la tortura” (http://www.proutortura.net/cami-eradicar-tortura.pdf) , ja ens explica que encara avui es donen massa episodis injustos que queden impunes i on tothom mira cap a una altra banda. “Els maltractaments i les pràctiques degradants contra els detinguts encara persisteixen en ple segle XXI, també en estats del Primer Món com l’espanyol, en els quals, almenys sobre el paper, regeix l’estat de dret. Malgrat els silencis oficials, la pràctica de la tortura no és exclusiva dels països subdesenvolupats i sotmesos a règims dictatorials brutals. En el Primer Món, i també a l’Estat espanyol, els governs de la majoria d’estats "democràtics" no han renunciat a uns mètodes que els permeten obtenir informació d’una manera ràpida i efectiva encara que sigui a costa de vulnerar els principis més fonamentals, la Declaració de Drets Humans i els mateixos textos legals de què es doten les democràcies occidentals per salvaguardar l’estat de dret. Les denominades per algú en el seu dia "clavegueres de l’Estat" en la majoria dels casos continuen vigents”.

I, per acabar, deixo tres entrevistes prou interessants perquè les llegiu quan tingueu una mica de temps:

 
1.-JOSEP POVEDA. Portaveu de l’Associació Memòria Contra la Tortura
"Per derogar la legislació antiterrorista tan sols cal voluntat política"
– Com és que un cop guanyat el cas al Tribunal d’Estrasburg van decidir continuar la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol?
– "Abans que es dictés sentència, ja havíem iniciat els tràmits per constituir l’AMCT. L’associació és l’eina nascuda de la voluntat d’un grapat d’independentistes detinguts i torturats el 92 per dur a terme el compromís d’eradicar la tortura. La sentència favorable va ser una victòria de la qual podem treure i aportar una interessant experiència."
– Quins són els objectius de l’AMCT?
– "La finalitat de la nostra entitat és l’eradicació de la tortura. Per fer-ho hem previst treballar en diversos àmbits en suport a les víctimes tant jurídicament com psicològicament. La denúncia d’aquesta pràctica per contribuir a sensibilitzar l’opinió pública i mantenir la memòria col·lectiva són dos altres aspectes en què es basa la nostra tasca."
– A part de la proposició no de llei aprovada al Parlament i de la moció subscrita pel Congrés dels Diputats que més han fet fins ara?
– "Ens hem presentat com a acusació popular en els processos de Sergio López, detingut i torturat durant la Cimera Europea del 2002 celebrada a Barcelona, i de Jordi Vilaseca, del cas de Torà. Estem col·laborant en l’organització del I Encontre de Víctimes de Tortures, que es farà a l’octubre a Barcelona, organitzat per EXIL. I hem traduït al català el Protocol d’Istanbul, una eina de gran ajut per al col·lectiu professional mèdic sobre com actuar en un cas de maltractaments o tortures. A més, estem integrats en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que és la plataforma que fa el seguiment de la ratificació del Protocol Facultatiu contra la tortura, que l’Estat espanyol ha signat."
– Es deixarà de torturar algun dia a l’Estat espanyol?
– "Desgraciadament, la resposta no la tinc. El que sí que està a les nostres mans és el compromís per denunciar-la. De fet, si som capaços de fer que la tortura surti del silenci que la manté impune haurem recorregut bona part del camí."
– Per què en aquest Estat la majoria de víctimes de tortura són bascos i catalans?
– "Que la tortura és usada pels cossos policials contra tota dissidència política i social és obvi. A l’Estat espanyol això ha continuat invariablement després de la mort del dictador. El 2004 s’han recopilat quasi un miler de denúncies per maltractaments i tortures."
– Veu possible modificar la legislació antiterrorista espanyola?
– "Modificar-la no du enlloc. Cal derogar-la. Per fer-ho tan sols cal voluntat política."
– Com pot ser que hi hagi tantes denúncies per tortures en un estat com l’espanyol que signa gairebé tots els tractats internacionals en aquesta matèria?
– "La corrupció i el manteniment d’unes estructures gairebé intactes del passat règim franquista en la judicatura i cossos policials espanyols fan que funcioni quasi a la perfecció la maquinària que fa possible que s’aixequi entorn de la tortura un mur pràcticament insalvable de silenci i una quasi total impunitat."

2.-MARCEL DALMAU. Artista visual detingut i torturat l’any 1992
"La tortura afecta l’ànima, la destrossa"
– Per què es tortura en els estats pretesament democràtics?
– "Perquè la democràcia, en el millor dels casos, és només un horitzó a perseguir i perseverar. En realitat, vivim en societats plutocràtiques (mana el diner) i el nom no fa la cosa. Precisament, en nom de molts noms sacralitzats, déu, pàtria, llibertat, igualtat, etc., s’han comès i justificat tota mena d’atrocitats. Cal estar sempre alerta en la defensa dels
drets humans i molt especialment quan els estats creen espais opacs a la ciutadania."
– Per què els mitjans de comunicació són tan reticents a parlar obertament dels casos de tortura quan tenen lloc al propi país?
– "Perquè són més la veu de l’amo que la veu de la ciutadania a qui diuen servir. Per exemple, referent al nostre cas, l’any 92 van destituir de manera fulminant un periodista
de TV3 i tot l’equip que feia el programa radiofònic L’orquestra de Catalunya Ràdio."
– La gent del carrer veu la problemàtica de la tortura com una cosa aliena?
– "No només passa amb la tortura… La gent no vol “complicar-se la vida” i es construeix un mur d’ignorància interessada per tal que la consciència no els intranquil·litzi."
– A l’Estat espanyol hi ha prou garanties judicials per als detinguts?
– "No. Si algú en té cap dubte –sempre hi ha algun marcià–, només cal que llegeixi les recomanacions i els informes d’organismes internacionals creats pels mateixos estats per vetllar per aquestes qüestions."
– I pel que fa als polítics, quina valoració en fa en relació amb aquesta matèria?
– "Els polítics –hi ha alguna excepció– en són els responsables més conscients. Són els que creen els espais opacs abans esmentats, són els que fabriquen els veritables instruments de tortura: les lleis especials i els cossos per a la repressió. Però no en sortiran indemnes: que recordin la revisió recent de França amb Algèria. La història no perdona."
– Què es pot fer per lluitar contra els torturadors?
– "Molt fàcil: no alimentar-los ideològicament, no indultar-los, no condecorar-los. I, òbviament, perseguir-los jurídicament. Just el contrari del que es fa a l’Estat espanyol. Aquí persegueixen qui denuncia tortures. És un escàndol descomunal veure com es passegen pels mitjans de comunicació i són aplaudits personatges com Felipe González, que justifiquen grups criminals com els GAL, que van torturar persones fins a la mort."
– Com pot afectar la tortura la vida d’una persona?
– "La tortura afecta l’ànima, la destrossa. Si la persona torturada sobreviu, potser pot tornar a aixecar el cap, fins i tot amb més força, però alguna cosa es trenca definitivament. Ser objecte de la més extrema crueltat no crec que es pugui oblidar mai. No en va, tothom que és brutalment torturat implora una mort ràpida. Vaig passar dos anys i un dia a la presó (en quatre presons) i no m’ha traumatitzat. En canvi, aquell grapat de dies, aquelles hores, hores infinites i difícilment descriptibles, em re visiten encara diàriament, i ja fa tretze anys."

3.-SEBASTIÀ SALELLAS. Advocat del col·lectiu de demandants del 92
"L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut"
– Què ha de fer un ciutadà que ha estat torturat en una detenció?
– "Ha de ser visitat immediatament per un metge, que li ha de fer una revisió a fons per determinar les lesions físiques (amb radiografies, TAC…). És millor que sigui un metge de medicina interna. Cal fer fotografies dels hematomes, erosions… També ha de valorar amb un advocat de confiança quan ha de presentar la denúncia al jutjat. Caldrà
també una diagnosi del psicòleg clínic per determinar l’abast del xoc posttraumàtic de les tortures. Si està pres, ha de fer-hi intervenir la família perquè presenti la denúncia i faci valorar el cas per metges dels serveis penitenciaris i, si cal, per metges externs."
– De tota manera, la majoria de denúncies per tortures s’acaben arxivant, no?
– "El problema és de prova dels fets de la tortura i també dels autors o torturadors. Els metges forenses i de la policia que visiten els detinguts, especialment en el marc de les lleis antiterroristes, no tenen definit un protocol que concreti la normo praxi mèdica en aquests casos, i els reconeixements mèdics que es fan no preveuen el vessant psicològic, ni la tortura blanca (que no deixa rastre). Aparentment, és fàcil deduir que la bossa al cap, els taps a les orelles i les benes als ulls són tortures, però fan impossible la identificació de l’autor. A més, els jutges no tenen en compte la situació policial prèvia a la declaració. D’aquí, que cadascú tregui les conclusions de per què s’arxiven les denúncies."
– La legislació de l’Estat espanyol protegeix més els torturadors que els torturats?
– "L’Estat espanyol, i qualsevol estat, deixa al calaix el seu deure de garantir la dignitat de la persona detinguda. Des d’aquesta perspectiva, el detingut perd la condició de persona
i és tractat com una bèstia enemiga. Això, que per al ciutadà del carrer és increïble, quan estem en el marc de l’anomenat terrorisme es converteix en una cobertura del torturador i en una des protecció del torturat, que no té cap eina legal de defensa."
– El va sorprendre la resolució del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg?
– "No esperava una resolució tan clara sobre les tortures dels fets del 92, que esquitxa el senyor Garzón i tot el sistema de garanties als detinguts a l’Estat. Llàstima que la premsa, els col·legis d’advocats i les facultats de dret no hagin fet cas d’aquesta sentència."
– El rerefons de la pràctica de la tortura a l’Estat Espanyol és polític?
– "S’ha demostrat en el cas Laza-Zabala i en el nostre el rerefons polític d’un Estat obsessionat a amagar com sigui la realitat nacional d’un poble. La garzonada del 92 neix per trencar la dinàmica independentista de Catalunya davant el món durant els Jocs."
– Quin sentit té l’existència de l’Audiència Nacional?
– "Ara, amb les preteses reformes del model d’Estat, ha de desaparèixer. És la perversió de la justícia per culpa de les pressions a què està sotmesa políticament."
– Il·legalitzacions de partits, legislació antiterrorista… és prou independent la justícia espanyola del poder polític?
– "No."

Tags: Baltasar Garzón, Independència, Justícia, POLÍTICA

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

En aquesta Espanya de toreros, castanyoles, panderetes i caspa –molta caspa- l’imperi de la llei és un imperi molt particular: aquí la llei s’aplica depenent de qui és l’implicat. No us ho creguéssiu pas allò de que “todos los españoles son iguales ante la ley”!

En el cas del futbol la llei s’aplica molt sovint segons de quin color és la camiseta. I, per acabar-ho d’adobar, la llei l’aplica un jutge únic (una fórmula magistral per evitar controvèrsies) anomenat Alfredo Flórez Plaza. És jutge únic del Comité de Competición de la RFEF i té un llarg historial de sentències estranyes des de Febrer de 2003, que és quan va prendre possessió. Té només 85 anys.

El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol conté, perfectament definida, la facultat del jutge únic del Comitè de Competició per actuar "d’ofici" quan consideri que es cometen actes extra esportius en un partit de futbol i que no van ser recollits (qualsevol quina sigui la causa, sospitosa o no) pel "jutge de primera instància" (l’àrbitre). En una paraula, com en qualsevol altre"delicte".

Veurem què farà aquest senyor perquè, després d’una setmana, encara no ha tingut temps de reunir-se amb si mateix (no hem quedat que és jutge únic?). Però, per si encara no sap què hauria de fer, li recordaré algunes de les coses que els diaris van dir aquests dies:

El País: El Madrid perdió ante el Barça. Y Pepe pisó a Messi. El portugués, deliberadamente con el delantero en el suelo, apuntó con su pie al paso flanqueando al argentino, y atinó en la mano del ‘diez’. El jugador del Real Madrid es reincidente, tras los sonados casos de Casquero (Getafe) y Xavi Torres (Levante).

David Sánchez (Futboleros): "Pepe es un idiota".

José Damián González (Punto Pelota): "Yo no castigaría a Pepe, directamente no debe seguir en el Madrid. Pepe necesita una camisa de fuerza metafóricamente hablando".

Óscar Pereiro (Punto Pelota): "Es una vergüenza, no se puede permitir. Este tipo no sé qué hace jugando al fútbol, no tengo palabras".

Joaquín Ramos Marcos (Punto Pelota): "Lo de Pepe es para pensárselo bien. No sé si hay que quedarse con él hasta final de temporada o que se vaya ya. Esto yo no lo había visto en el Madrid".

Elías Israel (Punto Pelota): "La imagen del Madrid está quedando en entredicho con Pepe, es indigno".

Lluís Mascaró (Punto Pelota): "Lo de Pepe es lamentable. Alguien en el club le tendría que decir que no pierda los nervios porque no es normal".

Siro López (Punto Pelota): "Pepe es un impresentable, y no interesa que siga en la plantilla. Es más lo que resta que lo que suma".

Roberto Palomar: "El comportamiento de Pepe en el Clásico, y en otros muchos partidos que constituyen para él un auténtico historial delictivo, es intolerable. Sólo la providencia evita que cada uno de estos encuentros se convierta en una carnicería. El Real Madrid, en la persona de Florentino Pérez, debe valorar muy seriamente la posibilidad de deshacerse de un jugador que es una vergüenza para el Real Madrid, que no está ni a la altura de la historia del club, ni a la altura de sus compañeros ni de la profesión de futbolista".

Way Rooney: "Pepe. Menudo idiota. Hay gente que te hace perder la paciencia".

"Ja, ja. Este gol pone a Pepe en su sitio".

Joan Vehils (director de Sport) —"El Comité de Competición debería actuar de oficio"–: "El Comité de Competición debería servir para algo en una imagen tan clara que además es una agresión, y por lo tanto debería actuar de oficio al margen de que el Barça lo denuncie o el árbitro lo refleje en el acta".

Santi Nolla (director de Mundo Deportivo) —¡Pepe, fuera del fútbol!–: "No cabe en el fútbol de hoy. Pertenece al Jurásico de los carniceros. Pepe no salió ayer expulsado del Bernabéu, a pesar de protagonizar una acción vergonzante para él, su entrenador y su club. El tipo se detuvo, vio dónde estaba la mano de Messi, apoyada en el suelo, y la pisó al más puro estilo de un violento forajido".

J.M Artells (director adjunto Mundo Deportivo) —Pepe, pandillero y cobarde–: "Pepe simplemente es un cobarde y esas imágenes pisando malvadamente a Messi en el suelo dieron la vuelta al mundo para escarnio de un jugador violento e inestable y para vergüenza del club. El crack que hace feliz al mundo, pisoteado y volteado por un rival que destilaba rabia y resentimiento. Muy triste. Pepe da asco. Iracundo y farsante".

Quim Doménech: "No sé lo cree nadie, ahora Pepe es igual como humorista que como agresivo. El Madrid se equivoca más y lo ha empeorado con esta pseudodisculpa de Pepe. Para salir ahí, decir lo que ha dicho y reírse de la gente del fútbol, que no salga".

Piqué: "No tengo un compañero como Pepe en el vestuario. Pero todo el mundo lo vio, todo. Las opiniones marcan. No me planteo tener un compañero que actúe como Pepe. Hay un árbitro que lo puede ver o no, pero hay gente que se dedica a ello. Hay imágenes. Si hacen bien su trabajo, veremos qué deciden"

Després de tot això potser aquest senyor ho podria tenir una mica més clar. Veure…

Tags: Futbol, Justícia

Per si no ha quedat prou clar el títol, em refereixo als dos ex presidents del PP, Francisco Camps i Jaume Matas. Em sembla que estan justament al lloc que els toca i que han anat buscant amb tanta insistència. Tota una llarga carrera per arribar aquí!

La Ironia és una figura retòrica que consisteix a donar a entendre el contrari del que es diu. Per això la Ironia utilitza un to d’expressió sovint burlesc.  No sempre és fàcil entendre la ironia, sobretot si és ironia fina. En els moments que vivim no és fàcil parlar de política –i dels polítics- sense empipar-se i sense fer servir paraules gruixudes. Han fet tants desastres en aquests anys passats que n’hi hauria d’haver molts més dels que hi ha asseguts al banc dels acusats. Veiem que segueixen parlant com si res hagués passat i ara diuen tranquil.lament el contrari del que deien fa un parell de mesos.

Per això no sé massa com qualificar aquesta gent i tampoc tinc gaires ganes de parlar de política. De fet, sí que en tinc ganes , però no sé massa com fer-ho. Potser la manera millor de parlar de política seria fent servir la ironia. Però no és fàcil fer-ho bé. Se n’ha de saber. Normalment, els qui millor ho fan són els ninotaires quan publiquen aquests dies els acudits als diaris. Veure a tot un ex president Camps haver de donar la cara i haver d’escoltar certes gravacions és tot un gaudi. O bé un altre ex president -el senyor Matas- veient-se enredat en un assumptes econòmics molts foscos també és un altre gaudi.

El que no entenc massa és que, quan els veiem asseguts al banc dels acusats, no els veiem ni una sola llàgrima, ni un sol gest de penediment. Tot al contrari: segueixen amb el posat altiu de sempre, com si res hagués passat. El pobrets senten tant de dolor i penediment que les llàgrimes els ragen cara avall a raig fet! Per això seria bonic, per exemple, veure d’aquí un temps al senyor Camps estrenant un bon vestit a ratlles darrere d’unes reixes ben gruixudes. Que millor cosa que poder afegir un vestit més a la seva llarga col·lecció…

I una cosa pel senyor Rajoy: Encara no li he sentit dir que aquests dos senyors són coneguts seus i que tots dos són del PP. O és que ha perdut la memòria de repent i ara no el coneix?

Tags: Corrupció, Francisco Camps, Jaume Matas, Mariano Rajoy, POLÍTICA, PP

Chesterton diu que “el pitjor enemic de l’home és ell mateix”. Potser té raó. Perquè la majoria de les vegades som nosaltres mateixos qui ens posem les barreres que ens impedeixen ser lliures i, per tant, autèntics. Hi han moltes coses exteriors que ens poden limitar, sobretot si no són prou positives i alliberadores: el lloc on hem nascut, els mitjans econòmics, la salut, l’educació, la família… Totes aquestes coses objectivament ens limiten, certament. No és el mateix néixer en un barri pobre que en un barri ric. No és el mateix poder accedir a la cultura que no poder.hi accedir. No és el mateix tenir una família des estructurada que tenir una família on hi regni l’amor…

Tot això és cert. Però també és cert que altres vegades, aquestes mateixes coses poden estimular-nos i catapultar-nos cap a un millorament personal i ens poden enfortir. En una paraula: allò que realment ens limita la major part de les vegades som nosaltres mateixos quan ens neguem autonomia personal i no ens creiem que podem ser molt més lliures del que ens pensem.

Aquest dies he estat llegint llegendes orientals. M’ho he passat molt bé perquè considero que són fruit  de pobles amb gran gran riquesa espiritual. Una d’aquestes llegendes m’ha fet pensat en que la llibertat interior, si volem, no ens la pot robar ningú. Alguna vegada ho havia dit Mandela i, de fet, ho va demostrar palesament durant la seva llarga vida en captivitat. va sortir de la presó tan o més lliure de com hi va entrar.

Explica una d’aquestes llegendes que un general depravat sotmetia a pillatge a una zona rural atemorint els habitants. Era, segons es diu, particularment cruel amb els monjos del lloc, als quals menyspreava. Un dia, al final d’un assalt, un dels seus oficials li va informar que, per por a ell, tots els habitants havien fugit de la localitat, amb excepció d’un monjo que s’havia quedat al monestir prosseguint les seves activitats quotidianes. El general es va enfurismar davant l’audàcia del monjo i va enviar als seus soldats a buscar per fer-ho comparèixer davant seu.

-"Saps qui sóc?", va rugir enfurismat davant el monjo."Sóc aquell que et pot travessar amb una espasa en un instant".

Però el monjo va replicar assossegadament:

-"I tu saps qui sóc jo?. Sóc aquell que pot deixar que em travessis amb una espasa en un instant”.

Aquesta és l’autèntica llibertat interior que hem d’anar conquerint poc a poc, potser desfent-nos de molts i molts lligams que ens mantenen fermats a un munt de coses i a situacions que no ens agraden. Malgrat les coses i les situacions no hem d’oblidar que poder ser lliures.

Tags: Llibertat

La notícia que llegia avui sobre els països més corruptes i els menys corruptes m’ha fet entrar a llegir alguna cosa més sobre Transparència Internacional, una prestigiosa organització de la societat civil que lidera la lluita contra la corrupció arreu del món.

La missió de TI és crear consciència i produir un canvi cap a un món lliure de corrupció, cosa difícil però segons ells no pas impossible.  Des de la seva fundació el 1993, TI ha jugat un paper fonamental en la millora de la vida de milions de persones d’arreu del món, posant les bases per al moviment contra la corrupció. TI crea consciència i disminueix l’apatia i la tolerància cap a la corrupció i dissenya i executa accions pràctiques per afrontar-la.

No sempre els països que ens creiem millors ho som. I no pas ara, sino que la cosa ja ve de temps i, fins i tot, aquest any resulta que Espanya perd un lloc en el rànquing. Nosaltres que ens crèiem tan bons i ens posem d’exemple en tantes coses, ara resulta que en això som bastant dolents i hem de millorar força. Ocupem la posició 31 de  l’Índex de Percepció de la Corrupció 2011, que elabora cada any Transparència Internacional.

La llista de països menys corruptes l’encapçala Nova Zelanda –que obté una nota d’un 9,5 en transparència–, seguida de Dinamarca (9,4), Finlàndia (9,4), Suècia (9,3), Singapur (9,2) i Noruega (9). Xile, Uruguai, Les Bahames, Estònia, Qatar, els Emirats Àrabs o Xipre, per exemple, són menys corruptes que Espanya.

Al final del rànquing de 182 països hi ha Somàlia, Corea del Nord, Birmània i Afganistan.

QUÈ ÉS LA CORRUPCIÓ I DE QUINA MANERA LA MESURA AQUESTA ORGANITZACIÓ?

La corrupció és l’abús de poder fet en benefici propi i pot afectar tant als sectors públics com privats. L’IPC considera només la corrupció en el sector públic o corrupció que involucra a funcionaris i organismes públics i a polítics (suborn de funcionaris públics, pagaments irregulars en les contractacions públiques, malversació de fons públics). De totes aquestes coses es veu que en sabem força i en som bons mestres. Per això som on som.

Si volem veure aquest Índex de corrupció per països i ens hi voleu passar una estona -per contemplar-lo i meditar-lo- potser ens serà ben útil i saludable i ens pot portar a reflexions ben profundes. Jo ho he fet.

Tags: Corrupció, Transparència Internacional

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

– 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors

Hom pot elegir  parlar clar i català i dir el que vulgui, a qui vulgui i quan vulgui. També pot optar per callar si li sembla que el que ha de dir és massa gruixut i potser no és moment de dir-ho. A vegades potser val més callar que parlar…

Però sí que una de les coses pitjors és tenir doble cara o doble llenguatge, cosa que és corrent en molta gent i que ho és sobretot en els polítics en època d’eleccions.

És corrent en polítics, però també ho és en molta altra gent i es fa servir molt entre companys de feina, entre amics o entre familiars. És de les coses que fan més mal perquè es diuen coses que no sempre són exactes i, a més, l’altra persona no hi és present i no es pot defensar. I deixa en mal lloc i bastant malparat el que té doble cara.

Deia que era normal en polítics però també ho és en altres àmbits. Des de fa uns dies em crida l’atenció el canvi de to, de cara i d’actitud de Mourinho, per exemple, encara que en ell es fa ben patent allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Ara sembla que vol posar la seva cara més amable i sembla també que hi ha un pla per a fer-li un” lífting” i retocar-li la cara. Però per més que ho vulgui dissimular mai perdrà la seva essència i el que realment hi ha darrere d’aquesta cara. Hipocresia? Un pla ben pensat? Em sembla que una mica de tot. De totes maneres la cara de pomes agres permanent d’aquests anys, la bilis que dístil.la i la mala llet que gasta li han deixat una petjada que li serà difícil treure-se-la de damunt. Sota la disfressa hi trobareu el de sempre i li continua sortint en el moment que abaixa les defenses.

Aquest home és com és i no té remei. Un préssec és com és i un codony és com és. No podem pretendre que el codony sigui dolç i el préssec aspre. Cada cosa és com és per la seva pròpia naturalesa i es fa difícil que canviï per més vestits de seda que li posin. La roba es compra, els perfums es compren, però la classe i l’educació no s’improvisen i aquest senyor  es veu que aquestes coses no les toca gaire perquè se li nota una falta de classe, una falta d’educació i un ego formidables.

A fi de comptes tenir dues cares no surt a compte i val més mostrar-se tal com hom és,i dir les coses que hom pensa i no fer massa fingiments perquè, a la llarga, sempre es veuen.

Tags: Valors

Aquests dies llegíem als diaris que el Govern vol fer un pla per recuperar valors com la tolerància, l’esforç, l’autoestima, la solidaritat o el respecte. No estaria malament que s’hi treballés en profunditat i s’hi destinessin esforços perquè hem arribat a un moment en què alguns valors dels que consideràvem importants sembla que ja no valguin res. La realitat quotidiana ens ho fa palès i la degradació es veu al carrer, a les comunitats de veïns, a l’esport o als llocs d’esbarjo. La mateixa policia moltes vegades ja ni en fa cas i no apareix quan hi ha algun conflicte. Algú ha dit que ja se senten impotents i no donen l’abast. No ho sé.

El filòsof Immanuel Kant deia que "en termes legals, un home és culpable quan viola els drets d’altres. En ètica, ja ho és en el moment que pensa fer-ho." Quan érem petits a casa nostra o a l’escola ens parlaven de valors dient-nos que havíem de ser honestos, respectuosos, justos i responsables. Potser no ens parlaven de valors, però ens deien que si trobàvem  el llapis del  company a terra li tornéssim, que no havíem de fer bretolades, que no podíem molestar els veïns i, com aquests, una sèrie d’exemples que com nens se’ns feia pesat escoltar un dia sí i un altre també. Llavors no pensàvem que tots aquells sermons es convertirien en les principals eines que com a éssers humans tindríem per caminar per la vida.

A vegades penso com una persona pot tenir valors si ningú els hi ha ensenyat. O com pot tenir els valors de la nostra societat si ell ve d’una societat on els valors són totalment uns altres. Per tant, hi ha molta feina a fer perquè durant anys s’ha deixat de fer i, a més, tenim tot un munt de gent que no coneix com és la nostra societat perquè ningú els hi ha ensenyat.ç

I potser ens vindrà bé a tots recordar de nou certes coses que teníem apreses però també oblidades. Tots sabem el que hauríem de fer però no pas sempre ho fem. Sembla que els fraus, les estafes econòmiques, les promeses que mai s’acompliran i coses semblants, actualment ja no només no es veuen malament sinó que formen part de la cultura dels negocis i de la picaresca acceptada per la nostra societat. Molts, fins i tot se’n venten de ser tan “espavilats”!

Per tant, benvingut aquest pla que el Govern vol posar en pràctica. I que comenci ben aviat que és molt urgent! No podem oblidar
que si tenim valors i els considerem importants per a la nostra vida tard o d’hora rebrem un premi per això. Perquè, com deia Marc Tuli Ciceró “l’honradesa és sempre digna d’elogi, tot i que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”.

Tags: Valors

Els que venim d’una tradició religiosa entenem de seguida el que es la litúrgia i tot el seu significat: l’ordre i la forma amb que se celebren les cerimònies religioses tenen tot un significat, més enllà de la pròpia celebració i dels gestos i cerimònies en si mateixes.

Un grup de companys del Seminari de Solsona que cada any -arribada la tardor- ens trobem un dia per compartir records i vivències de temps passats i també de la  nostra vida actual; em sembla que ens prenem aquesta anual trobada com una espècie de litúrgia que podríem anomenar: “litúrgia de l’amistat”.

Perquè -com en els actes litúrgics- sota les formes repetitives i potser fins i tot a vegades una mica arcaiques, hi corre un filó de vida càlida i s’hi troba un contingut molt potent d’afecte i d’amistat cultivats durant una colla d’anys en aquell vetust Seminari de Solsona. Per tant, la trobada en realitat és molt més del que es veu. En les nostres trobades anuals sempre s’hi nota un caliu misteriós que fa que sempre siguin molt agradables i en ho passem molt bé entre anècdotes i records.

Alguns hi anem cada any sens falta. Hi estem ben enganxats i em sembla que les trobaríem a faltar. Altres, per diverses circumstàncies, no hi poden anar algun any, però apareixen sempre tard o d’hora. I no cal dir que trobem a faltar molt aquells que veiem només molt de tant en tant, encara que el record per ells es fa sempre permanent. Des d’aquí vull fer patent  un desig expressat per la majoria: volem veure tots aquells que, o no venen quasi mai, o només venen a la trobada de tant en tant. Els trobem a faltar!

Per a ells va dedicada aquesta senzilla història:

Diu que hi havia un home, que regularment assistia a les reunions d’un determinat grup i un dia, sense cap mena d’avís, va deixar de participar en les seves activitats.
Després d’algunes setmanes, el líder d’aquell grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda.
El líder va trobar l’home a casa, sol, assegut davant de la xemeneia, on cremava un foc brillant i acollidor.
Endevinant la raó de la visita, l’home va donar la benvinguda al líder, el va conduir cap  a una cadira gran prop de la xemeneia i es va quedar quiet, esperant.
Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames al voltant dels troncs de llenya que cremaven.
Al cap d’alguns minuts, el líder va examinar les brases que es van formar i acuradament va seleccionar-ne una d’elles, la més incandescent de totes, empenyent-la cap un costat.
Va tornar llavors a seure, romanent silenciós i immòbil. L’amfitrió prestava atenció a tot, fascinat i quiet.
Al cap de poc, la flama de la brasa solitària va anar disminuint, fins que només hi va haver una lluentor momentània i el seu foc es va apagar d’una vegada.
En poca estona, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d’una espessa capa de cendra grisenca.
Cap paraula havia eixit de la boca des del protocol·lària  salutació inicial entre els dos amics.
El líder, abans de preparar-se per sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, posant-lo de nou al mig del foc.
Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la llum i la calor dels carbons ardents al voltant d’ell.
Quan el líder va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir:
– Gràcies per la teva visita i pel bellíssim sermó que m’has fet. Tornaré al grup.

Als membres de qualsevol grup val recordar-los que ells formen part de la flama i que lluny del grup perden tota la seva brillantor.

A cada un dels components del grup val recordar-li que ell és responsables de mantenir encesa la flama de cadascun dels membres i de promoure la unió entre tots ells, perquè el foc sigui realment fort, eficaç i durador.

Fins l’any vinent i que siguem molts més!

Tags: Amistat

La impaciència és un dels mals del nostre temps perquè ho volem tot ara mateix, com més aviat millor. No sabem esperar. A les empreses les comandes es fan perquè es serveixin l’endemà i, si no es pot, ja reneguen. Quan anem a demanar hora al metge la volem per aquell mateix dia i, si no ens la donen, anem a urgències (moltes vegades sense necessitat). I tot acostuma a anar així actualment.

Abans la vida corria lentament i les hores es feien llargues -i a vegades feixugues fins i tot- perquè hi havia menys coses per fer. Millor dit: hi havia les mateixes coses per fer, però es feien amb tranquil·litat, sabent que hi ha més dies que llonganisses. La feina segurament que era la mateixa i potser més dura i tot, perquè hi havien menys màquines per ajudar-nos i fer-nos la vida una mica més fàcil. El que no es podia fer avui, quedava per fer demà.

Avui tot és urgent i ràpid. La societat ens empenys en tots sentits i en tots els ordres de la vida. I qui no corra, l’empenyen, cau i el xafen. Li passen pel damunt sense contemplacions. Els nens es tornen impacients i els grans –que no ho eren tant- també se’n tornen.

Ara que comença un nou curs hauríem de replantejant-nos a educar una mica la impaciència. Si ens tornem tots una mica més pacients segurament que hi sortirem guanyant. Cal respectar els processos naturals i només cal forçar-los quan sigui estrictament necessari. Tenir paciència donarà els seus fruits. És com plantar arbres que potser no els veurem mai grossos. Però cal plantar-los i algú recollirà els seus fruits si no podem ser nosaltres.

Això m’ha fet recordar aquell conte de les dues granotes i la llet, que vaig llegir fa temps en un llibre de Jorge Bucay. El recordeu?

Les granotes a la nata
Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient de llet. Van sentir que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar molta estona en aquell líquid massa espès.

Com més anava, més els costava nedar perquè la llet s’anava tornant més espessa i cada cop els costava més esforç no enfonsar-se i cada vegada era més difícil sortir a la superfície a respirar.

Una d’elles va dir en veu alta:
– No puc més. És impossible sortir d’aquí; aquest líquid no és per nedar. Ja que moriré, no veig motiu per prolongar aquest dolor. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril.
I dit això, va deixar de moure les potes i es va enfonsar amb rapidesa, essent literalment engolida per l’espès líquid blanc.

L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se:

– No hi ha manera! Res puc fer per avançar en aquesta mena de cosa blanca. No obstant això, ja que la mort m’arriba, prefereixo lluitar fins el meu últim alè. No voldria morir-me un segon abans que m’arribi la meva hora.

I va seguir movent les potes i xipollejant sempre en el mateix lloc, sense poder avançar un centímetre. Hores i hores!

De sobte … de tant xipollejar, moure’s i sacsejar-se … la llet es va tornar nata i , poc a poc, la nata es va transformar en mantega.

Sorpresa, la granota va fer un salt i patinant va arribar fins a la vora del recipient i des d’allà va poder saltar a terra i marxar raucant alegrement cap a casa seva.

Tags: Defectes, Impaciència, Paciència, Valors

Pel que es veu, la corrupció és un mal generalitzat en tots els àmbits de l’activitat humana, justament perquè aquestes activitats les desenvolupen persones i ja sabem que tota persona neix amb el que podríem anomenat pecat original. Es veu que des del Paradís terrenal la cosa va així: l’home i la dona són temptats i uns cauen en la temptació i altres són una mica més valents i no hi cauen.

La política és un camp abonat per ser posat a prova sobre la honestedat. Les propostes els venen de tots costats i s’ha de ser molt recte i d’una peça per no caure en la temptació.

Brasil, per exemple, ha estat vist sempre com un model  de corrupció degut possiblement a la magnitud que es mou en tots els camps. Aplicant un refrany català diríem que “com més oli es remena, més ens n’untarem els dits”. Lula va entrar al govern amb la promesa de fer neteja i va completar dos períodes de govern, retirant-se amb un alt índex de popularitat. El Brasil va prosperar en aquells anys i molta gent va sortir de la pobresa. Va lluitar contra la corrupció, però al seu partit (el Partit dels Treballadors) els escàndols de corrupció van ser tants que van haver d’anar renunciant el President del PT, el secretari del PT i el tresorer del P.T. successivament per evitar d’anar a la presó. Es va consolidar una pràctica de compra mensual tarifada de vots al parlament (el mensalao) que li va costar el càrrec a Dirceu, Cap de Gabinet de Lula i la seva mà dreta. Més endavant, també per motius de corrupció, van haver de dimitir Palocci, ministre d’Economia i el ministre de Comunicacions. Lula va minimitzar els escàndols i el tribunal d’ètica del PT mai va sancionar a ningú.

Després de Lula va venir Dilma Rouseff, del mateix partit, i la cosa ja ha canviat una mica. Quan es va saber de l’enriquiment inexplicable de Palocci, una altra vegada ministre, el va fer fora a l’acte. A la setmana de fer-se públic un cas de suborn en el Ministeri de Transport va fer fora el Ministre i al subsecretari. Va denunciar a més de 30 jerarques del Ministeri de Turisme, inclòs el vice ministre. El Tribunal de Comptes acaba de lliurar un informe, demanat per Dilma, sobre les compres de l’Estat realitzades pel govern anterior, entre 2006 i 2010. Apareixen irregularitats en quantitats industrials: contractes signats fora de termini, contractes de l’Estat amb empreses propietat de membres del Parlament, participació de jerarques del govern en negocis amb empreses de les quals són socis, etc. Segons la revista Veja en 142.524 contractes el Tribunal esmenta 80.000 indicis d’irregularitats: es tracta de xifres de dimensió realment brasilera.

I si això ho traslladéssim a Espanya? Doncs trobaríem el següent dibuix (amb alguna diferència segons el punt de vista del que parla):

“El fiscal general del Estado, Cándido Conde Pumpido, reconoce que el PSOE supera al PP en corrupción al revelar que en la actualidad hay un total de 730 casos de corrupción, entre procedimientos judiciales y diligencias de investigación, abiertos contra partidos políticos, de los que 264 son procedimientos penales abiertos contra cargos públicos o políticos del PSOE y 200 contra miembros del PP.”

“También hay 43 causas abiertas contra miembros de Coalición Canaria, 30 contra miembros de Convergencia i Unió, 24 del Partido Andalucista, 20 de Izquierda Unida, 17 del Grupo Independentista Liberal (GIL), 7 de Unión Mallorquina, 5 de Esquerra Republicana de Catalunya, 3 del Bloque Nacionalista Galego, otros 3 de PNV, uno de ANV y otro de Eusko Alkartasuna, además de otras 67 investigaciones seguidas contra miembros de otros partidos de implantación local.”

No és massa bonic tampoc el panorama, no trobeu? I, pel que es veu ningú se n’escapa. Dretes, esquerrers i centre hi estan implicats. Uns més que altres, això sí,  perquè “els que remenen més oli són els que tenen les mans més tacades”.

Tags: Corrupció, POLÍTICA

El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat.

De vegades el camí pot semblar-nos estèril, o tornar- se dificultós. Altres vegades se’ns fa agradable. Tot depèn del lloc per on ens toca passar, perquè no és el mateix passejar per valls fondes i ombrívoles o per assolellats prats de muntanya. La vida ens depara generalment moments de cada manera i ens dóna les eines per poder-hi transitar sense que morim en l’intent. No ens podem aturar massa ni en els moments feliços i tampoc podem fer-ho en moments tristos. El camí ha de seguir perquè la vida segueix.

Parlant  de com els homes passem per la vida  i de com l’hem de viure, recordo haver llegit una vegada unes paraules de Luter que deien: "Les coses no succeeixen segons la teva raó, sinó per sobre de la teva raó”. No sempre controlem la vida i no sempre l’hi trobem el sentit que nosaltres voldríem trobar-li. Ja sigui en la claredat del dia o en les fosques nits, en la pobresa o en la riquesa, el pa és l’aliment del qual no ens podem privar al nostre pelegrinatge: sustenta, restaura, enforteix i nodreix. Aquest pa per enfortir el nostre esperit se’ns ofereix de diverses maneres: amb paraules curosament triades d’altres viatgers de la vida per acompanyar-nos dia a dia en el camí.Se’ns ofereix aquest pa en forma d’amics que ens encoratgen i ens animen. Se’ns ofereix en forma d’oportunitats per créixer i per millorar. La vida quasi sempre ens dóna alguna sortida perquè jo crec allò de que “quan Déu tanca una porta, sempre obre alguna finestra”.

Tota aquesta llarga reflexió és fruit de tots els excel.lents regals que he rebut aquests dies en forma de paraules, de trucades, de correus, de gestos o d’abraçades.Tot plegat ha estat com petites engrunes que –totes juntes- han fet el pa que alimenta al caminant i al pelegrí que vol i ha de seguir caminant per la vida.Moltes gràcies a tots.

Tags: A PEU, Amistat

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

Tags: Crisi, Educació, Ensenyament, Escola, Ètica i Moral, Mestres, Valors