A PEU

Els poemes de MARIO BENEDETTI no perden actualitat.

Avui us en porto un que és ben actual en aquests moments de dificultats econòmiques, de retallades socials i de molt sofriment de tots tipus per a molta gent…

¿DE QUÉ SE RIE?

(Seré curioso)

En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles

tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste

aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse

los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países

ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles

cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple

cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde

y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite

allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve

después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.

MARIO BENEDETTI  (Paso de los Toros, Uruguai, 14 de setembre de 1920 – Montevideo, 17 de maig de 2009

Tags: Mario Benedetti, Poesia, Uruguai

Algú deia que portar un país és, més o menys, com portar una casa: s’han d’equilibrar les entrades i les sortides i, si és possible, tenir sempre un raconet pel que pugui passar. Hi estic totalment d’acord i, si ens creguéssim aquest principi de sentit comú, aniríem molt millor.

Potser ara estem vivim una situació excepcional perquè s’ha ajuntat la crisi provocada (i prou previsible si no haguéssim tancat els ulls a la realitat) amb el malbaratament de recursos que hem fet estirant més el braç que la màniga. Ara ens tocarà patir però uns anys, però ens em podem sortir si els governants posen una mica de sentit comú a les coses.

Gastar? Sí, l’imprescindible. Estalviar? Tot el que puguem i més. Evitar situacions similars en el futur? És clar que sí. No podem seguir el ritme que portàvem en cap sentit, pel nostre propi bé i pel bé de la humanitat sencera. Compartir? Segurament que haurem d’aprendre a compartir i els que tenen més hauran de començar a ajudar (voluntàriament o obligats) als que no tenen tant. Les futures lleis hauran d’anar per aquest camí.

Corre per la xarxa un text que ja m’ha arribat vàries vegades i que ahir el vaig rebre altre cop. M’hi vaig parar una estona. I vaig pensar que no seria una mala idea començar-lo a posar en pràctica.

El text ens proposa estalviar més de 45.000 milions d’euros sense massa esforça esforç i seria una cosa històrica i revolucionària. Jo no m’he parat a comptar ni tampoc sabria fer-ho. Per tant, el que diu aquest text ho deixo en consideració dels que en sapigueu més i ja em direu si és veritat el que diu i si és possible. Diu que AMB LA MEITAT de 45.000 milions, s’acabaria LA CRISI A ESPANYA.

Què passaria si en les eleccions del 20 de novembre -per al Govern- en obrir les urnes apareguessin buits tots els sobres dels vots per al senat? La interpretació lògica seria que els espanyols ¡no volem senadors! i, per tant, desapareixeria i ens estalviaríem l’innecessari Senat.

L’escriu ens proposa APUNTAR-NOS A LA IDEA i fer com NORUEGA, SUÈCIA, ​​DINAMARCA, QUE NO TENEN SENAT.

Amb la papereta del Senat en blanc es podrà ELIMINAR EL SENAT, ja que, si no surt cap nom triat, no podran nomenar  cap senador.

NORUEGA, SUÈCIA, ​​DINAMARCA, NO TENEN SENAT, ALEMANYA NOMÉS 100 SENADORS.
EEUU UN SENADOR PER CADA ESTAT.

ELS GRANS TEÒRICS DEL DRET INTERNACIONAL I CONSTITUCIONAL OPINEN QUE ÉS UNA CAMBRA INNECESSÀRIA, PRESCINDIBLE I QUE ESTÀ EN EXTINCIÓ,
Seria bonic que fóssim els primers a extingir-lo amb el vot i sense despeses afegides.

PER QUÈ HEM DE MANTENIR 260 SENADORS? D’aquesta manera estalviarem 3500 MILIONS D’EUROS CADA ANY.

El text proposa ELIMINAR LA PENSIÓ VITALÍCIA DE TOTS ELS DIPUTATS, SENADORS I ALTRES "PARES DE LA PÀTRIA".
ELIMINAR A TOTS els diplomàtics excepte un ambaixador i un cònsol a cada país. (No és possible que gastem en això més que Alemanya i el Regne Unit).

Amb això, i amb rebaixar un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT (Transferències a sindicats, partits polítics, fundacions opaques i diversos)
s’estalviarien més de 45.000 milions d’euros i no caldria tocar les pensions ni els sous dels funcionaris, com tampoc caldria retallar 6.000 milions d’euros en inversió pública.

AMB LA MEITAT DELS DINERS QUE L’ESTAT estalviaria AMB AQUESTES MESURES, s’acabaria LA CRISI A ESPANYA.
Hauríem de fer entre tots que canviés la llei electoral i fer que la democràcia sigui més participativa, on la nostra opinió -la dels ciutadans- sigui qui governi, no una papereta cada quatre anys i que facin amb ella el que vulguin sense donar comptes ni explicacions. D’alguna manera els anomenats INDIGNATS ja han començat a fer camí cap aquí… Ara potser caldria afegir-se a la comitiva i tant de bo s’hi posés algú al davant, si fos un partit polític potser millor.

Cal que espavilem d’una vegada! No podem seguir adormits i ensopits! SI HI ESTÀS D’ACORD, dóna-li la màxima difusió.

Tags: Crisi, ECONOMIA, POLÍTICA, Senat

El món del futbol té moltes i diverses cares. Algunes molt amables i molt boniques, sobretot quan es competeix noblement i es veu el que són capaços de fer algunes persones amb els peus. La cara amable acostuma a ser aquella del noi que surt d’un barri humil que aconsegueix fama i diners i que, a través d’aquest esport, aconsegueix un bon nivell de felicitat, tant ell com la seva família.

Però té altres cares, algunes molt fosques, de les quals no en sabem ni la meitat. Si ho sabéssim tot, tot, ens esgarrifaríem i seria com aquelles pel·lícules de terror que ens espanten tant que ens fan apagar la tele. El futbol crea uns vincles d’amor-odi amb el poder, amb els negocis, amb les aficions, amb els mitjans de comunicació, amb els polítics etc. Tots hem viscut episodis vergonyants de compra de partits, denúncies de corrupció, d’àrbitres lladres com el més lladre de tots, equips de futbol que fan requalificar terrenys per tal de guanyar diners i poder seguir fent malifetes…

Aquest esport –potser el més popular del món- comporta passió com no n’hi ha cap altre i aquestes passions desenfrenades ho arrastren tot: jugadors, presidents, clubs, entrenadors i afeccionats. I aquestes passions fan que amb el futbol s’hi barregi una mica tot: empresaris sense escrúpols, mitjans de comunicació sense entranyes que només miren guanyar diners, intermediaris que tracten els nois com si fossin esclaus moderns. Compren i venen sense escrúpol i vergonya; ofereixen el jovenet que destaca al mercat a veure qui pica. I, si convé, el prometen o el venen a tres clubs diferents!

Per què us penseu que tenen tant de ressò aquestes lluites intestines entre presidents, juntes, advocats,  i judicis? Perquè tots sabem coses que han passat i n’intuïm moltes més que no sabem del tot però que ens les imaginem. És una llàstima que el món del futbol tingui aquestes cares tan fosques, passin els anys i ningú miri de posar-hi mà i arreglar una mica aquesta mena de caos. És una llàstima, perquè el futbol com esport, el joc en si mateix, pot arribar a ser una cosa cosa preciosa. Això sí que és un art, per suposat, molt més art que els toros que no tenen res d’art i molt de maltractament. És una meravella veure a Messi fent les coses que fa sense pensar en res més que en la pilota i oblidant tots aquests món foscos que l’envolten. Poder quedar fora de tots aquests ambients té un gran mèrit i tant de bo que els jugadors es puguin dedicar només a jugar a futbol. Un bon futbol i res més.

Tags: Futbol

Expliquen que li van preguntar a Mahatma Gandhi quins són els factors que destrueixen l’ésser humà. Ell va respondre així:
La política sense principis, el Plaer sense compromís, la Riquesa sense treball, la Saviesa sense caràcter, els Negocis sense moral, la Ciència sense humanitat i l’Oració sense caritat.

La vida m’ha ensenyat que la gent és amable, si jo sóc amable, que les persones estan tristes si estic trist, que tots m’estimen si jo els estimo, que tots són dolents si jo els odio, que hi ha cares somrients si els somric, que hi ha cares amargues, si estic amargat, que el món és feliç si jo sóc feliç, que la gent s’enfada si jo m’enfado, que les persones són agraïdes si jo sóc agraït.

La vida és com un mirall: Si somric, el mirall em retorna el somriure. L’actitud que prengui davant la vida, és la mateixa que la vida prendrà davant meu.

"Si algú vol ser estimat, que estimi".

L’única raó per la qual ets feliç és perquè tu decideixes ser feliç …

Tags: PSICOLOGIA

L’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, s’ha esbravat amb unes explosives declaracions. Ha dit textualment: "els meus fills han hagut de marxar d’aquest país, així de clar". Jo em pensava que s’havien traslladat a Londres perquè un d’ells, Guim, ha fitxat per les categories inferiors de l’Arsenal.

Ha dit també parlant de la graderia jove: "Hi ha una part que són persones que tenen antecedents penals, que a més a més em van amenaçar a mi i a la meva família, que vaig haver d’interposar una denúncia, que va acabar posant-los a presó, i ara que han sortit els acull aquesta junta directiva". Que jo sàpiga, justament la junta de Rosell ha dit tot el contrari: que no hi entrarà ningú que tingui antecedents.

Sobre l’acord entre el FC Barcelona i la Qatar Foundation, Laporta ha indicat que "el que hauria de fer el senyor Rosell és explicar amb claredat i amb detall què passa amb el contracte de Qatar, perquè jo veig Qatar per tot arreu: a la samarreta, a la televisió, a la publicitat estàtica, Qatar a l’entorn del club…". Si patrocina el club, on vol que posin el logotip? Deu voler que paguin i l’amaguin perquè no es vegi.

També ha dit:"el senyor Sandro Rosell és un desagraït i un mentider. Nosaltres vam deixar en herència el millor Barça de la història, en tots els àmbits, en l’econòmic, en el social i en l’esportiu". Possiblement aquí té raó: ha estat el President del millor Barça de la història, però jo posaria en dubte que ell hagi estat el millor president.

És fàcil escampar merda esperant que algú en surti empastifat i esperant que algú la reculli. Jo li reconec molts mèrits a Laporta i que va fer moltes coses prou ben fetes i que en alguns aspectes em queia prou bé. Però no hi ha dret a que faci declaracions com aquestes perquè jo també li podria recordar unes quantes coses. Per exemple:

-Que va estar una bona temporada buscant patrocinador a la Xina (si no ens va enganyar), país que no és pas gaire més democràtic que Qatar, que jo sàpiga.

-Que hi van haver un cunyat que pertanyia a la “Fundación Francisco Franco”, que no era de la Junta però que manava força en l’àmbit àmbit de la seguretat i que es van veure obligats a fer fora per mentider.

-I l’assumpte prou obscur de les targetes de crèdit del seu xofer, que anaven que volaven? I els càterings de luxe on et posaves “com un bacó” segons les teves pròpies paraules? I els viatges de primera classe que van costar una fortuna a pagar el soci?

-I el nomenament tant democràtic de Cruyff com a President d’ Honor sense consultar a ningú. No hauria estat millor preguntar si els socis hi estaven d’acord en un nomenament tant important?

-I els foscos negocis a l’Uzbekistan en avions privats pagats pel Barça i en viatges amb la filla del dictador d’aquell país?

-I els rumors prou ben fonamentats de les comissions en els fitxatges de Keirrison i Henrique que amb paraules de Josep maria Minguella "freguen la malversació de béns"? 

I em sembla que encara podríem seguir. Però no val la pena. Valdria més que deixés l’actual Junta Directiva que faci la seva feina en pau, que ja arribarà el moment de fer balanç. Val més que es dediqui de ple al seu partit polític que -dit de passada- quan es va començar a dedicar a la política prou va fer servir de plataforma de llançament el Barça. No li retrec i hi tenia tot el dret. Però ara, millor que es comporti com un soci més i que el que hagi de dir que ho digui a les assemblees i no tant als diaris.

Tags: Barça, Joan Laporta

Ens arriba el PP. Veurem amb quina majoria, però ja el tenim aquí. Tothom ho diu i és profecia. Ells ja es van preparant fa temps. Ara, preparem-nos nosaltres!. Ens arriba Rajoy amb tot el glamur que pot donar una foto treballada i retocada amb el Photoshop. Més jove, més dinàmic, més modern. El volen presentar com un governant de centre. Aprèn anglès a corre-cuita per tal que no sigui dit que no en sap un borrall… Queda tan malament anar pel món sense saber un borrall d’anglès com l’antiquat ZP!  Expliquen que li fa classe d’anglès una estona cada dia el seu cap de gabinet, el diplomàtic nascut a Barcelona Jorge Moragas. Podria aprofitar-ho per ensenyar-li alguna paraula en català -que sempre queda bé- si és que el tal Jorge en sap una mica, que em temo que no massa. Però és igual: amb el castellà i l’anglès ja fa el fet.

No dirà mai en públic que a l’Estat hi ha llengües de primera divisió -el castellà- i llengües de segona, tercera, o regional  -com el català, el basc o el gallec. No ho dirà, però ho pensarà i farà el possible per tal que així segueixi sent pels segles dels segles…

Els belgues, els suïssos o els canadencs no podrien entendre mai aquestes coses, però és que Spain is different…  Fins i tot se n’enriuen que al Senat (Cambra de representació territorial) s’hagi de perdre el temps i els diners escoltant altres llengües.

L’any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d’ensenyament català trontolla gràcies a que uns tribunals imparcials han fet molt bé la feina (la feina bruta de sempre…). L’any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i… ni cas. Els tribunals ni s’hi van ficar en aquestes minúcies. El dret el tenen només uns i els deures només els tenen uns altres. És com aquesta cosa del bilingüisme que demanen:resulta que els bilingües ens toca ser-ho sempre els mateixos ja que els altres diuen que amb l’espanyol ja en tenen prou.

També a València 100.000 persones van demanar rebre el senyal d’una televisió pública en català i… ni cas. Els tribunals no defensen els drets d’aquests perquè es veu que poder escoltar el català no és un dret. Amb Canal 9 ja en tenen de sobres… Estem farts de sentències de tribunals aliens al nostre país, a sou dels enemics de la nostre cultura i la nostre llibertat!.

Hem de tenir clar que tenen un objectiu molt concret: destruir la immersió lingüística perquè és el millor mètode d’extermini lingüístic. L’objectiu ells el tenen molt clar i diàfan: la imposició, la submissió i l’extermini d’una cultura i d’una nació.

Arriba el PP. recordem-ho. Recordem-ho el 20N a l’hora de donar el nostre vot. No ens deixem enganyar per les paraules buides d’alguns partits i, sobretot, evitem que guanyi per majoria.

Hem de votar per una Catalunya independent i lliure. Per aconseguir-ho, potser que els partits que es diuen independentistes també ens hi ajudessin una mica, no? Potser que es posessin una mica d’acord en alguns temes fonamentals per Catalunya. Si no hio fan així, poca cosa podrem fer els ciutadans per més bona intenció i més bona voluntat que tinguem.

Tags: POLÍTICA

Veient la Noticia del dia 30 d’Agost passat que deia el següent:

“Insults a bombers i policies catalans per treure l’estelada als Jocs Mundials” hom es posa les mans al cap i es pregunta on hem arribat.

Us ho explico per aquells que no sàpiguen de què anava la cosa: Resulta que a Nova York es van fer uns Jocs Mundials de Policies i Bombers on hi participa gent d’aquests rams vinguda d’arreu del món. Em sembla que cada any es fan en una ciutat distinta i hi participen aquells cossos que volen. De l’Estat espanyol n’hi participaven de diversos llocs, entre ells de Catalunya. I va passar el que no hauria de passar però que malauradament encara passa perquè hi ha molta gent que es veu que encara no han entès res d’això que s’anomena democràcia i respecte als demés.

Es veu que diversos bombers i policies espanyols, carregats de banderes espanyoles –algunes d’elles amb la silueta del toro- van escridassar i insultar als companys de professió catalans mentre aquests darrers estaven realitzant una petita exhibició castellera, coronada amb una estelada, que va ser resposta pels bombers i policies espanyols amb crits de ‘Fuera, fuera’, ‘yo soy español, español, español’ i ‘hijos de puta’.

Llastimós? Patètic? Troglodita? Curtesa mental? No sé pas com qualificar-ho. Cadascú que ho faci com vulgui. Però que sàpiguen aquest tipus de gent que qualsevol símbol és tan respectable com els seus; que sàpiguen que qualsevol bandera representa sentiments i coses determinades que ens poden agradar més o menys però que s’han de respectar. Que unes banderes no són ni més maques ni millors que unes altres i que si aquests és el camí pel que ens volen fer caminar no crec que se’n surtin. N’estem ja massa tips d’imposicions de tota mena i, per tant, també la de voler fer que a tots ens agradi un tipus de símbol determinat.  Els símbols no s’imposen; els símbols s’accepten. Què té una bandera que no tingui l’altra?

Tags: Catalunya

Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és un lingüista espanyol.
És catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat diversos articles sobre la situació de la diversitat lingüística mundial i ha format part del comitè científic de l'”Informe sobre les Llengües del Món” de la Unesco. Destaca per les seves posicions polítiques en oposició a l’ús de l’idioma castellà en els territoris bilingües d’Espanya i en defensa dels drets de les llengües minoritzades. Ha dirigit l’adaptació al castellà de The Cambridge Encyclopedia of Language, de D. Crystal (Taurus, 1994). Va participar en el projecte Eurotyp (Tipologia de les Llengües d’Europa) de la European Science Foundation (1990-1994). Actualment, és membre del comitè científic de Linguamón – Casa de les Llengües.

—————————————————————————————————————

Segons un estudi d’enguany elaborat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura i l’Institut d’Estudis Catalans ( IEC ) sobre els usos lingüístics a la Catalunya del Sud, el 56’2 % dels seus habitants tenen l’espanyol com a llengua d’ús habitual, davant del 39’5% que s’expressen en català i el 4’1% que ho fan en altres idiomes.

Ras i curt, aquest estudi certifica que el català ha esdevingut una llengua minoritzada a la pròpia Catalunya autònoma i -ja se sabia de temps enrere- que la situació de la nostra parla a la resta del Principat de Catalunya (o sigui la Catalunya del Nord ) i al conjunt dels Països Catalans és encara pitjor.

Malgrat aquesta mala notícia, cal ressaltar la vigorositat del català ( mercès sobretot a la immersió lingüística del nostre sistema educatiu ), que fa que la nostra llengua esdevingui la parla d’ús habitual d’un percentatge remarcable de gent que com a llengua materna tenien el castellà i d’altres idiomes. Però la constant immigració que rebem, fa que malgrat aquesta integració de nous parlants, el català en conjunt recula.

Aquesta preocupant situació fa ben palesa una conclusió bàsica del sociolingüísme, que afirma que una llengua només pot sobreviure en el món actual si disposa d’un estat independent propi, sinó desapareix.

És clar, que vistes aquestes dades i l’evolució de la salut de la nostra llengua, aquesta ja és minoritzada al nostre país per culpa del bilingüisme, que no deixa de ser una situació transitòria en la qual la llengua més forta es menja a la més feble ( i en el nostre cas el marc legal espanyol subordina clarament el català, la qual cosa entre d’altres problemes, representa que es dificulta molt l’accès i ús del català als nouvinguts ).

Si volem que el català no desaparegui, es normalitzi plenament i esdevingui la llengua d’ús social del conjunt del país, si volem disposar dels mecanismes legals, socials i materials per a integrar a la immigració i els seus descendents i poder viure plenament en català, hem d’assolir inevitablement la independència.

Lluís Quintana i Bosch

http://www.vacarissesdigital.cat/imatges/cultura/col-laborador-fix/el-catala-ja-ha-esdevingut-una-llengua-minoritzada

Preparem-nos! D’aquí  fins al 20 de Novembre serà un calvari escoltar els polítics. Encara no ha començat la campanya electoral i ja s’hi han posat. Ja s’ha passejat per aquí Rubalcaba mostrant la bona cara i les bones paraules plenes de promeses i falses il·lusions. A Rajoy se l’espera i no tardarà pas massa a arribar. I els d’aquí s’hi posaran també qualsevol dia.

I tots ens diran més o menys el mateix: que la culpa és dels altres i que ells són els únics que ho faran bé si els fem confiança i els votem. Més o menys el de sempre. La mateixa cançó de l’enfadós de sempre.

En principi jo no defenso ningú i trobo que tots ho han fet prou malament com per malfiar-me d’entrada del que em puguin prometre. Em sento com un gat escaldat que fuig fins i tot de l’aigua tèbia. Tots ens diran que les retallades són culpa del Govern de Mas, sabent com saben que aquest senyor fa molt poc que és al Govern. Qui governava aquests anys passats?. La realitat és una: que tenim quasi 8.000 milions d’euros de dèficit públic a Catalunya. I quin govern ha generat aquest dèficit?. Suposo que no carregaran totes les culpes a Mas que, per altra banda, li ha tocat la feina més lletja: haver d’agafar les tisores i començar a retallar.

En els cinc darrers exercicis (2006-2010) el deute públic català s’ha doblat amb escreix i ha passat de 14.043 a 31.885 milions, és a dir, del 7,6% al 16,2% del PIB. Vam viure molt alegrement, potser massa, no trobeu? No us sembla que els causants d’aquest desastre haurien de parlar amb la boca petita i potser fins tot restar callats?

I això que passa a Catalunya passa, més o menys, arreu de l’Estat. No hi ha massa diferència entre els llocs on governen socialistes o populars. Això sí: els que sortim sempre en boca de tots com a mals administradors som els catalans, a qui se’ns exigeix molts més sacrificis que als altres. Una situació tan vergonyosa com aquesta feia temps que no la vivíem.

I si ens descuidem, encara ens faran pagar per poder parlar català o aranès els pocs o molts que encara en parlem…

Tags: POLÍTICA

Ha mort d’accident de cotxe Mossèn Josep Pleixats i Davins, nascut a Berga el dia 22 de novembre del 1926. Pertanyia a una família de fondistes, anomenada cal Llois i situada al centre de la ciutat. Per aquest motiu també se’l coneixia pel nom de Mossèn Llois.

La majoria dels que llegireu això segurament que no el coneixereu de res, encara que era molt popular a tota la diòcesi de Solsona pel seu caràcter alegre, senzill i humà. Jo sí que el coneixia molt perquè va ser professor meu i ens unia un parentesc llunyà.

Vull explicar simplement unes anècdotes que retrataran una mica com era Mossèn Pleixats. Era el nostre professor de Matemàtiques, Física i Química. Com a professor no puc dir que destaqués massa, possiblement perquè li van manar fer una feina que no li agradava, però que havia de fer perquè li havien manat. No sabrem matemàtiques, ni física ni química –certament-, però les seves classes eres inoblidables pel fet que ens llegia quasi  sempre “La Codorniz” i ens explicava el seu inacabable repertori d’acudits de tota mena. Les seves classes, per tant, es feien prou agradables com per perdonar-li en aquests moments el fet d’haver après una mica menys de ciències, però haver après amb ell molta humanitat i haver-nos alegrat aquells inacabables dies d’internat. Era un fet insòlit que en un Seminari dels anys 60-70 es llegís en una classe  “La Codorniz”, no trobeu? Jo l’havia vist ballar claqué pujat damunt d’una taula en una festa d’amics i explicar-nos acudits hores seguides. Semblava que no els acabava mai. I una altra qualitat: de tot en feia un acudit en el moment.

Mossèn Pleixats era un capellà de bar i carrer. El seu apostolat el feia a les barres del bars (quan era a Solsona al Bar Pau) i perdent el temps parant-se a xerrar pel carrer. Berguedà com era, suposo que ho havia après de mossèn Josep Armengou, a qui li agradava molt passejar Carrer Major amunt i avall, xerrant amb el poble. Eren de la mateixa escola, encara que molt diferents de caràcter.

Mossèn Pleixats era un capellà del Concili Vaticà II. Dels que ja en van quedant pocs: oberts al món i a les seves inquietuds; els agradava estar barrejats amb la gent i sense signes externs que els distingeixin. D’aquells que no els cal vestir de negre o gris, ni els cal sotana i collet per demostrar que són capellans. Ja en van quedant cada dia menys d’aquests i com els enyorarem!… Una autèntica llàstima!

I, per acabar, vull transcriure una poesia que ha escrit el seu amic i poeta (berguedà com ell) Mossèn Climent Forner amb motiu de la seva mort.

COMIAT AL FONDISTA DE CAL LLOIS

Adéu, amic. Adéu, germà prevere.

Des d’un funest revolt de carretera

t’has enfilat, com fent el salt mortal,

fins al cimal sublim del teu Queralt.

Tu combregant les penes i alegries

dels teus fidels, fill de cal Llois, servies,

Pleixats, els millors plats i per Davins,

el teu segon cognom, els vins divins.

Això mentre a la taula i sobretaula

havent llescat el pa de la paraula,

com tu sabies fer-ho, amb tot l’amor,

l’ungies amb la mel del bon humor.

Doncs ara prepareu-nos tu i la Mare

el benaurat convit a gust del Pare.

I com deia un amic seu en un escrit de comiat i emulant l’humor de mossèn Pleixats: “El cel també deu estar en crisi i Sant Pere se l’ha emportat perquè hi posi bon humor”.

Tags: Església, Mossèn Pleixats

Tots hem pogut llegir avui aquesta poca-soltada engegada com una importantíssima declaració de l’ínclit, il·lustre i gloriós  Cristiano Ronaldo:

“Em xiulen perquè sóc guapo, ric i bon futbolista. Em tenen enveja”.

De seguida –i sense massa esforç- l’he relacionada amb una altra que també he pogut llegir una estona després fullejant els diaris:

“ Juan Eduardo Esnáider, entrenador del Saragossa B, ha impedit que el defensa Ramiro Mayor es presentés a la Selectivitat al·legant que els estudis són incompatibles amb el futbol”. “Ets futbolista. Tens contracte professional. Els estudis són incompatibles amb el futbol. El què has de fer quan acabis d’entrenar és descansar, no estudiar”.

Amb aquesta mentalitat no m’estranya gens que després surtin cervells privilegiats com el de Cristiano i personatges amb un ego com el seu.

És una mica trist, però aquesta manera de pensar és més freqüent del que ens imaginem. Quants pares inculquen als seus fills, amb l’esperança de que seran figures de l’esport, que els estudis no compten massa? Jo n’he conegut algun… Com també sé que hi han pares de nens de països del tercer món que la seva única esperança és que el seu fill sigui fitxat per un club europeu per tal de poder sortir de la misèria.

No serien compatibles les dues coses: educació i esport? A mi em sembla que sí.

Tags: Futbol

Ens queixem sovint que mai tenim temps per a res: no tenim temps per a fer les coses, no tenim temps per descansar, no tenim temps per visitar els amics, no tenim temps per escriure, no tenim temps per llegir, no tenim temps per pensar… És una excusa que fem servir molt. Massa i tot.

Però,  vet aquí  que la única cosa que tenim en realitat és només temps. Mentre tinguem vida, tindrem temps a la nostra disposició. Fins ara n’hem tingut per a fer mil coses i l’hem fet servir de mil maneres. Altra cosa és com l’hem aprofitat i com l’aprofitem i quines són les nostres prioritats.

I tant bo és el temps de treballar com el de descansar. Tant bo és aquell que sembla que és útil com aquell que ens pot semblar inútil. La utilitat o el valor de les coses fa de mal avaluar. A vegades perdre el temps pot ser un guany personal i un guany comunitari. Conec un jubilat que diu que ara és quan millor, més feliç i més intensament viu perquè fa coses pels demés i sense cap ànim de lucre personal.

Hauríem de pensar si tenim temps per perdre’l en una de les millors activitats possibles: perdre el temps!

Tags: Autocrítica, Temps

11 de setembre.

És la nostra festa, però una festa que ens recorda una derrota que, per sort, no acaba mai de ser derrota. Fins i tot potser algun dia serà una victòria!

Però és una data que porta mal regust. Mals records.

Terroristes: gent que practica el terrorisme. Gent que busca causar terror i por. Busquen l l’impacte a través d’actes aïllats i aleatoris.

Terrorisme d’estat: Gent que es dedica també a causar por i terror. Són com els d’abans però ho fan d’una manera més fina i emparant-se en paraules com “democràcia”, “llibertats”, “institucions”, “lleis”…

Terrorisme intel·lectual: Gent encara més fins que els d’abans. Potser més malvats i tot, perquè miren de posar bombes al cor mateix del que els ciutadans estimen més: la llengua, la cultura, les emocions, el país…

Ho estan intentant. Ho aconseguiran?

Tags: Catalunya

Avui és 11 de setembre, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA.

El Parlament de Catalunya, l’any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L’article 8.1 de l’Estatut d’Autonomia de 2006 declara: “Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne”. L’article 8.3 estableix: “La festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre”.

Celebrar això que és tan evident  i tan natural pels catalans ben nascuts –per això s’ha  convertit en llei- es veu que no ho és tant per algú com l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol. Li fa nosa això de Nacional atribuït a Catalunya. Per als del PP, aquesta paraula només es pot reservar per Espanya. Els fa nosa la festa nacional i els fa vergonya atribuir la paraula “nacional” a Catalunya. I L’alcalde de Badalona ha trobat la solució més senzilla: suspendre la celebració a la ciutat. Vergonya, molta vergonya! Els badalonins haurien de fer alguna cosa amb aquest alcalde, que no es mereix ser-ho perquè no representa una gran majoria de badalonins.

Hi ha un tipus de conductes que afarten, cansen i fastiguegen. Cada any, arribats a la Diada, hi ha algun tipus de polèmica, generada i atiada per aquests partits sectaris (on hi han trobat refugi molts franquistes) com són el PP i Ciutadans (Ciudadanos). Que si banderes, que si vídeos, que si història deformada, que si insinuacions… Sempre troben una causa per atiar el foc; tot s’hi val.

I cada any el mateix. Cansen. Avorreixen. Fastiguegen. El poble de Catalunya arriba a un punt de saturació que pot arribar a ser perillós. Algun dia algú prendrà mal, com diria aquell. Estiren i estiren la corda fins que un dia es trencarà. Sort n’hi ha que encara hi ha molt de seny i la rauxa es va controlant. Però algun dia algú prendrà mal amb aquesta mena d’insult constant a Catalunya.

Tot i això, avui el poble de Catalunya recordarà altre cop aquell 11 de setembre de 1714. Recordarem també aquell altre 11 de setembre de 1973 on hi va haver un cop d’Estat a Xile i recordarem l’altre 11 de setembre, el de 2001, amb els atemptats de les torres bessones de NY. El nostre record i el nostre reconeixement per a tots els que van donar la vida en cadascuna d’aquestes circumstàncies.

Bona DIADA NACIONAL DE CATALUNYA!

Tags: Catalunya

Fa un any i mig que PEPE MUJICA és el President d’ Uruguai. Quan l’ex tupamaro va guanyar les eleccions va despertar gran expectació: per ser qui  havia estat  i per ser com era. Era un President que despertava moltes fílies i moltes fòbies. Des de bon principi va ser molt discutit i no li van donar ni una setmana de treva.

Un any i mig després ja es pot començar a fer un balanç del seu mandat. jo he anat seguint des de lluny aquesta trajectòria, he llegit diaris, opinions i m’he fet la meva pròpia imatge del Pepe. Però reconec que les esperances que vaig dipositar en el Pepe , en general, no han estat defraudades.

Però les meves opinions no serveixen de gran cosa, ni tenen cap mena autoritat perquè sóc un simple observador aficionat. Per això he volgut recollir l’opinió d’un expert com és OMER FREIXA (Argentí. Historiador y periodista free-lance. Professor d’ historia UBA, Facultad de Filosofía y Letras 2005.  Africanista i interessat en els conflictes mundials contemporanis) que em sembla una persona prou neutral com per a fer un retrat d’aquest moment que està vivint el President i l’ Uruguai.

És normal que la balança ofereixi èxits i fracassos en el desenvolupament del projecte del Frente Amplio. Veiem-les de forma resumida?

ÈXITS

-L’economia uruguaiana es troba estable i en creixement. La inflació està relativament sota control, en un 8% per al 2012. Els èxits són històrics: Uruguai registra la taxa d’atur més baixa de la seva història. Segons dades oficials, és del 6,3% durant aquest any. El mateix rècord es dóna amb la quantitat de gent empleada, 60% sobre la PEA, quan el 2001 era de 51,4%.

-El dèficit no és gaire alt, hi ha un augment sostingut de les exportacions i la restitució de reserves, indicador que abans de la crisi de 2002 era negatiu. El país el 2008 va aconseguir desviar l’impacte de la crisi internacional.

-Hi ha hagut un bon maneig de l’economia i més preocupació pels temes socials i la millora del sistema de salut.

-El país registra una taxa de mortalitat baixíssima (0,96%), una minva important del nombre d’indigents i un índex de pobresa que del 31,9% del 2004, avui es troba en 18,6%. El 43,6% de la població rep algun pla assistencial, mentre el 2004 era el 15,4%.

-En matèria de relacions exteriors, Uruguai és un actor respectable, les seves relacions amb la regió han millorat, i en particular amb l’Argentina.

-La continuïtat respecte de la gestió de Tabaré Vázquez marca la pauta. El govern de Vázquez va impulsar les grans reformes que l’esquerra venia prometent des dels noranta i l’actual govern sembla dedicat a perfeccionar i aprofundir les línies.

-"Respecte del Mercosur, Mujica denota més entusiasme que el seu predecessor. De fet, es veu una millora en les relacions bilaterals en general, amb acostaments a Brasil i Xile, les dues primeres nacions amb les quals comercia. Amb l’Argentina, l’efecte simbòlic d’un millor vincle resulta significatiu. Les agendes comprenen temes diversos i hi va haver resultats tangibles com el del tren Concòrdia-Salto, la planta de gas i el dragatge de Martín García que contribueixen a un millor clima enfront de traves comercials i altres provinents de sectors específics.
-La gestió de Mujica comporta un esperit més llatinoamericanista que la de Tabaré Vázquez i es mostra com un soci compromès. Mujica és part de l’esquerra moderada de la regió al costat de líders com Dilma Rousseff, Ricardo Lagos i Michelle Bachelet. En aquest sentit, hi ha una actitud coherent.

FRACASSOS

-Absència d’actitud presidencial i un estil que a vegades es torna capritxós en la presa de decisions.

-La popularitat així com la imatge sobre la gestió de Mujica han baixat: del 79% el juny de 2010 al 42% al juliol d’aquest any. Hi ha consens que aquesta caiguda sensible en els sondejos marca el final d’una ‘lluna de mel’, un fenomen que és usual en política.

-El principal problema polític el té a l’interior del seu partit. Posseïa en els primers temps una capacitat de seducció extraordinària, però ara s’observa que no troba la talla presidencial, no mostra una agenda ben pensada ni una capacitat de negociació aconseguida, aliant-se segons la conjuntura amb diversos sectors del Frente Amplio.

-Són tres els desafiaments que no ha acabat d’ afrontar:

El primer és la Llei de Caducitat, on les anades i tornades entorn de la seva anul·lació van minar el prestigi presidencial, en haver de xocar amb grups opositors dins del partit.

L’educació no va bé i no sembla haver acord en les solucions que formula el president i, d’altra banda, altres dirigents del FA.

I el darrer desafiament és la reforma de l’Estat, on es veuen les grans complicacions perquè apareixen focus de resistència per tot arreu i el mandatari es mostra feble per contenir-los.

El Cronista Comercial (Buenos Aires, Argentina)

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

L’escriptor Antonio Muñoz Molina, en el seu blog “Escrito en un instante”, fa la següent afirmació en un post del dia 3 de setembre:

“A los funcionarios públicos les rebajan los sueldos. A los profesores les exigen más horas de clase. A los farmaceúticos no les pagan. A los enfermos de otras comunidades se les escatima la atención. Las bibliotecas han dejado de comprar libros. Los presupuestos de investigación se reducen.  Misteriosamente, no he leído en ninguna parte que se proponga no ya eliminar, sino reducir siquiera el gasto ingente que suponen las televisiones autonómicas.”

Jo em vaig “atrevir” a contestar-li, sabent com sé i convençut com estic des de fa temps i salvant honroses excepcions, que en aquests temes el més semblant a un espanyol de dretes ….és un espanyol d’esquerres. Estava convençut que la meva resposta no cauria bé i, efectivament, així va ser. Aquest senyor diuen que és d’esquerres però en temes de llengua és exactament com els del PP i com qualsevol espanyol de dretes. De fet, ja ens ho han demostrat prou vegades els intel·lectuals espanyols a l’hora de donar-nos suport als catalans en moments delicats. Suport més aviat cap ni un…

Jo li deia a aquest senyor: I per què han de ser les TV autonòmiques les que han de tancar? Per què no suprimeixen TVE? Posats a fer, a tot arreu hi trobem programes bons i dolents i possiblement en moltes coses sigui molt millor TV3 que TVE; totes les TV públiques tenen pèrdues i és normal que sigui així si estan fent un servei públic (possiblement qui s’enduu el primer premi és TVE, a qui hi han hagut de posar diners moltes vegades per tapar els molts forats negres que s’hi han produït en la seva llarga història).

No vol dir que jo no estigui d’acord que s’ha de retallar i que s’han de mirar bé on i com es gasten els diners. Però és que des de la seva perspectiva espanyola sempre hem de ser els que ells anomenen perifèrics els que hem de retallar i a qui ens toca el rebre. La progressia espanyola va a la mateixa òptica a comprar les ulleres que els “peperos”. I com diem dels intel·lectuals progres  podríem dir-ho –amb les excepcionals excepcions que dèiem abans-, d’un pagès, d’un botiguer, d’un polític, d’un metge o d’un escombriaire. És qüestió de perspectiva i d’ulleres i que, en el fons, no es creuen de veritat això que ells en diuen autonomies i nosaltres en diem país o nació que aspira a ser sobirana.

Tags: Crisi

Quan vaig llegir el títol d’aquest llibre en passar per davant d’una llibreria em va venir al cap una història que havia oblidat completament feia molts anys. Resulta que quan vivia a l’ Uruguai –concretament a una ciutat anomenada Treinta y Tres- vaig passar per davant d’un bar de mala mort i amb pinta de deixat i força brut que es deia “Bar El Ombligo”. Em va fer gràcia el nom i vaig preguntar quin seria el motiu d’aquell nom. I em van comentar (amb aquell humor uruguaià tan característic) que li havien posat aquell nom perquè “allá se juntaba toda la mugre del pueblo”. Em va fer gràcia i vaig trobar que el nom era prou adequat perquè tots sabem que als melics s’hi va posant tota la porqueria del món -i més- sense saber com ni de quina manera. Però el fet és que, quan te n’adones, el tens ple de porqueria…

Quan vaig llegir el títol d’aquest llibre “España, ombligo del mundo” vaig pensat que podia ser un llibre-propaganda, un llibre ple de tòpics sobre aquesta Espanya de toros, flamenc, pandereta i totes aquests coses que tant agraden a alguns i de les que tant se’n vanaglorien.  Vaig interessar-me per veure qui l’havia escrit i de què parlava. Resulta que l’ha escrit una periodista que es diu Rosa María Artal, que ha treballat fins no fa massa a “Informe Semanal” .  I resulta que no té res de tot això que deia abans, sinó exactament tot el contrari. Segons llegeixo, és una lúcida crítica del que és Espanya en aquests moments. Jo no l’he llegit, però sí que he llegit algunes crítiques i, la veritat és que el deixen prou bé.

Podríem dir que fa un repàs de l’ Espanya més bruta i més “mugrienta”, com dirien a l’ Uruguai. Fa un bon repàs de les veritats a mitges i de les descarades mentides que es van dient sobre Espanya i que tan ben acceptades i tant agraden a la majoria d’espanyols. Expliquen aquests mateixos crítics que la periodista va desgranant tot un rosari dels mals que pateix Espanya i que farien pujar els colors a la cara de la majoria, si en fossin prou conscients: corrupció, atur, sous precaris i salaris milionaris, el difícil accés a la vivenda, l’especulació, els problemes mediambientals i la gran crisi que sofrim gràcies als mals governs d’aquests darrers anys.

Podria ser un bon moment per llegir-lo, ara que toquem la trista realitat de la crisi i hem baixat dels núvols on havíem estat vivint tots aquests anys i que alguns governants com Zapatero ens havien fet creure que viuríem per sempre més. Segons Zapatero creixíem i creixíem de forma quasi infinita. Però ja ho veieu on hem arribat i on som ara.

És allò de que s’agafa abans a un mentider que a un coix…

Tags: España

Catalunya sap bé el que és resistir perquè fa segles que ho fa. Hi està ben entrenada i, per aquest mateix motiu, és on és, encara existeix i esperem que algun dia encara pugui existir amb més llibertat. De fet, l’aspiració de molts és que un dia sigui independent i no hagi d’acatar decrets forans.

Dic això, seguint amb el tema d’ahir sobre el tema de la immersió lingüística, els decrets i tot l’enrenou que s’acosta amb aquest tema. La majoria d’entesos estan d’acord que la immersió lingüística ha estat un èxit, tot i les seves mancances. No hi ha res perfecte i tot és perfectible. Els nens catalans no s’han de separar per la seva llengua d’origen.

Per això aquest tema és molt seriós i si els pares, els mestres, el Govern i la societats catalana majoritària hi ha de posar resistència estic segur que li posarà. Quan la majoria vol una cosa i està convençuda d’allò que vol, no hi ha res a pelar i allò s’aconsegueix tard o d’hora. Això sí: caldrà ben unit i amb els nostres governants al davant.

El dret de revolta, el dret a la revolució o dret a la resistència és un dret reconegut als pobles enfront de governants d’origen il · legítim (no democràtic) o que tenint origen legítim (democràtic) han esdevingut il · legítims durant el seu exercici, que autoritza la desobediència civil i l’ús de la força per tal de enderrocar i reemplaçar-los per governs que tinguin legitimitat. Aquest dret -que serveix en general- també ens serveix per a coses específiques i concretes com aquesta. Estic segur que no caldrà arribar fins aquí i que trobaran camins per arranjar les coses. Però hem se saber que tenim drets i que els hem de fer valer. I aquest és un d’ells.

Tags: Drets humans

Ja m’hi he trobat moltes vegades i –si voleu que us sigui sincer- és molt desagradable: haver de defensar-se de mentides i de prejudicis és de les coses més difícils, perquè els estereotips i els esquemes mentals -creats des de fa temps i per mitjans molt poderosos- estan molt arrelats.

I una d’aquestes mentides és la que corre a les espanyes que aquí al nostre país està pràcticament prohibit el castellà i que a les escoles només s’ensenya català. És el tòpic que es cuida bé d’escampar la caverna mediàtica cada dia des de les seves emissores i diaris, refermats per les injustes sentències dels caducats i podrits tribunals espanyols.

Ara ens tornem a trobar amb el mateix de sempre: l’auto del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que fa complir la injusta sentència del Tribunal Constitucional. Dic injusta amb tota raó: perquè sempre escombren cap a casa i qualsevol interpretació que es pugui fer de la llei sempre (ho heu llegit bé) SEMPRE és en contra de Catalunya. Si això és justícia, que baixi Déu del cel i ho vegi!

Ho diu clarament Muriel Casals: "Ho vivim com una agressió i una persecució a la llengua catalana". Una agressió més que s’afegeix a la llarga llista d’agressions històriques contra el nostre país.

Jo no hi entenc gaire d’aquestes coses i no puc opinar sobre models educatius. Però sí que llegeixo coses de gent entesa que diuen que la immersió lingüística és de les millors coses que s’han fet en democràcia a Catalunya. I ara venen i ens ho foten per terra! Dramàtic!

Podeu llegir vosaltres mateixos un d’aquests articles que us deia. Es titula:

Gràcies a la immersió lingüística. Models d’escola i models d’educació lingüística.(Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15) d’un especialista en el tema que es diu Joan Badia Pujol i que demostra clarament que l’escola catalana s’ensenya com s’ha d’ensenyar.

“A Catalunya l’escola es defineix com a "escola catalana en llengua i en continguts". Això vol dir que, en principi, i tenint en compte el tractament de les llengües oficials –català, castellà–, no hi ha models diferents: totes les escoles de Catalunya fan un tractament similar de la llengua en el currículum.

• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català.

• L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura també es fa en català en la pràctica totalitat dels centres educatius.

• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.

• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària (entre 4, 3 i 2 hores, depenent del nivell i del curs).

• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera -i del castellà, òbviament.

• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també han augmentat els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès).

Pel que fa als continguts, hom segueix el currículum oficial prescrit per la Generalitat de Catalunya . De fet, el currículum català adapta els ensenyaments mínims dictats per l’Estat a la realitat catalana. Aquest és l’equilibri que hom ha trobat per encaixar les competències pròpies de la Generalitat en el marc de l’ensenyament comú que propugna la Constitució espanyola per a tots els ciutadans de l’Estat espanyol.”

Però, així i tot, la mentida continua!

Tags: CULTURA, Educació, Escola

La impaciència és un dels mals del nostre temps perquè ho volem tot ara mateix, com més aviat millor. No sabem esperar. A les empreses les comandes es fan perquè es serveixin l’endemà i, si no es pot, ja reneguen. Quan anem a demanar hora al metge la volem per aquell mateix dia i, si no ens la donen, anem a urgències (moltes vegades sense necessitat). I tot acostuma a anar així actualment.

Abans la vida corria lentament i les hores es feien llargues -i a vegades feixugues fins i tot- perquè hi havia menys coses per fer. Millor dit: hi havia les mateixes coses per fer, però es feien amb tranquil·litat, sabent que hi ha més dies que llonganisses. La feina segurament que era la mateixa i potser més dura i tot, perquè hi havien menys màquines per ajudar-nos i fer-nos la vida una mica més fàcil. El que no es podia fer avui, quedava per fer demà.

Avui tot és urgent i ràpid. La societat ens empenys en tots sentits i en tots els ordres de la vida. I qui no corra, l’empenyen, cau i el xafen. Li passen pel damunt sense contemplacions. Els nens es tornen impacients i els grans –que no ho eren tant- també se’n tornen.

Ara que comença un nou curs hauríem de replantejant-nos a educar una mica la impaciència. Si ens tornem tots una mica més pacients segurament que hi sortirem guanyant. Cal respectar els processos naturals i només cal forçar-los quan sigui estrictament necessari. Tenir paciència donarà els seus fruits. És com plantar arbres que potser no els veurem mai grossos. Però cal plantar-los i algú recollirà els seus fruits si no podem ser nosaltres.

Això m’ha fet recordar aquell conte de les dues granotes i la llet, que vaig llegir fa temps en un llibre de Jorge Bucay. El recordeu?

Les granotes a la nata
Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient de llet. Van sentir que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar molta estona en aquell líquid massa espès.

Com més anava, més els costava nedar perquè la llet s’anava tornant més espessa i cada cop els costava més esforç no enfonsar-se i cada vegada era més difícil sortir a la superfície a respirar.

Una d’elles va dir en veu alta:
– No puc més. És impossible sortir d’aquí; aquest líquid no és per nedar. Ja que moriré, no veig motiu per prolongar aquest dolor. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril.
I dit això, va deixar de moure les potes i es va enfonsar amb rapidesa, essent literalment engolida per l’espès líquid blanc.

L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se:

– No hi ha manera! Res puc fer per avançar en aquesta mena de cosa blanca. No obstant això, ja que la mort m’arriba, prefereixo lluitar fins el meu últim alè. No voldria morir-me un segon abans que m’arribi la meva hora.

I va seguir movent les potes i xipollejant sempre en el mateix lloc, sense poder avançar un centímetre. Hores i hores!

De sobte … de tant xipollejar, moure’s i sacsejar-se … la llet es va tornar nata i , poc a poc, la nata es va transformar en mantega.

Sorpresa, la granota va fer un salt i patinant va arribar fins a la vora del recipient i des d’allà va poder saltar a terra i marxar raucant alegrement cap a casa seva.

Tags: Defectes, Impaciència, Paciència, Valors