A PEU

EDITORIAL DE L’AVUI

APAGADA DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

Ja no és una amenaça. Des d’ahir l’apagada de TV3 al País Valencià és una realitat. Una lamentable realitat.TV3 i la resta de canals públics de Televisió de Catalunya (TV3, 3/24, Super 3- 3XL i Canal 33) van deixar d’emetre arreu del País Valencià ahir cap a les deu de la nit, coincidint amb el final del Telenotícies, després que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va decidir interrompre les emissions. Un canvi fet a mida de la legislació permetia que el govern del PP a la Generalitat Valenciana pogués forçar la clausura de les emissions des d’ahir amb l’amenaça d’una allau de multes inassumibles per a l’entitat cívica valenciana. Un atac que culmina la dura ofensiva judicial que durant anys ha impulsat el govern del PP contra les emissions de TV3.

L’apagada de TVC al País Valencià afecta una part de la ciutadania valenciana, que té dret a optar lliurement per veure la televisió pública catalana. I és un greuge nacional que persegueix esborrar tot allò que recordi els lligams del País Valencià amb Catalunya. És especialment indignant la politització del tema que ha promogut el PP amb una falta de lleialtat absoluta en no respectar els acords de reciprocitat entre els dos governs perquè Canal 9 es veiés a Catalunya i TV3 al País Valencià. Tampoc es pot oblidar la responsabilitat del govern espanyol pel rebuig a solucionar el problema per la via legislativa blindant les emissions de Televisió de Catalunya. Una iniciativa popular va impulsar les emissions de TV3 al País Valencià fa 25 anys. Era una demanda ciutadana. Però a la ciutadania no se li pot demanar heroïcitats. Ahir es va apagar TV3 tot just en un moment en què la proliferació de canals de televisió per la implantació de la TDT i les plataformes de televisió és més gran que mai. Els valencians i les valencianes podran veure desenes de canals de televisió, però no TV3. Un greu atac a la llibertat d’expressió i d’informació que afebleix el nostre sistema democràtic.

Tags: TV3

Si algú hauria de callar i ben callat, hauria de ser el Sr Quim Nadal. Ha estat una ridiculesa allò que ha augurat: que “la llista de parents col·locats serà inacabable”. Doncs segurament que la llista seguirà allargant-se a la que van deixar vostès.  Sr Nadal, vostè gosa parlar?

D’això se’n diu nepotisme i sembla que és molt antic –i més que ho serà- perquè no sembla que es vulgui acabar. Afavorir parents, amics, coneguts i saludats -que diria en Pla- fa mal d’ulls. En fa ara, que CIU sembla que va tapant forats amb aquest tipus de taps casolans (deu ser perquè són els que tenen més a mà…) i en feia en temps del primer i –sobretot- del segon tripartit. Recordeu els Maragalls, Carods, Nadals, Benachs i demés. Ja en temps de Jordi Pujol això es donava sovint i s’havia criticat molt. Es donava al PSOE de Felipe González amb el germà  de Guerra. I si anéssim furgant una mica en els diversos Ministeris i Conselleries, en trobaríem un fotimer.

Infinitat de vegades hem escoltat i llegit que "els polítics no només han de ser honestos sinó que, a més, ho ha de semblar". És útil recordar l’origen d’aquesta frase. Juli Cèsar (100-44AC), es va divorciar de Pompeia poc després de ser ungit emperador. Pompeia pertanyia a una família d’alt llinatge. Era néta de Luci Cornel-li Sil·la, llegendari i victoriós general. Sent cònjuge de Juli Cèsar, Pompeia va assistir a una Saturnalia: una orgia de sexualitat que es permetien, de tant en tant, les dames aristocràtiques de Roma. Proclamat el divorci, les més conspícues senyores de les altes nissagues romanes van demanar al Cèsar la revocació del seu divorci,argumentant que Pompeia s’havia limitat a ser una espectadora i que no havia comès cap acte deshonest. Juli Cèsar va replicar: "La dona del Cèsar no només ha de ser honesta sinó que, a més, ho ha de semblar".

Des de llavors es cita, en paràfrasi, aquesta frase de Juli Cèsar quan una persona de notorietat política cau sota sospita d’haver incorregut en un acte deshonest, tot i que el fet no estigui demostrat. Fer nepotisme és una cosa que costarà acabar, però almenys que no s’acusin els uns al altres del mateixos defectes i del mateixos vicis en els que incorren uns i altres.

Tags: Nepotisme, POLÍTICA