Arxivar per agost de 2010

31 ag. 2010


Plaers barats

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

2 respostes

30 ag. 2010


Màrius Torres: 100 anys.

Classificat com a LITERATURA,Poesia

Avui, 30 d’Agost de 2010, fa 100 anys que va néixer Màrius Torres. Morí de tuberculosi als 32 anys. La mort en plena joventut va estroncar un poeta que apuntava molt alt.

 

La tuberculosi et va matar

però també et va fer poeta.

El dolor i la malaltia

et van transformar,

van afinar i purificar un esperit

que ja era prou fi i sensible.

Et recordem i seguirem recordant-te

poeta Màrius.

"Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit."
("Molt lluny d’aquí"-12 de juny, 1939)

Etiquetes de Technorati: ,,

3 respostes

30 ag. 2010


Família i amics

Classificat com a Amistat,Relacions humanes

image015 Aquesta foto em sembla que il·lustra perfectament el que són la família i els amics: punts necessaris de referència; punts on recolzar-se, anelles d’una cadena llarga d’afectes i de relacions que ens porten a ser més persones, a ser millors i a aconseguir els nostres propòsits a la vida.

Ahir vam tornar a fer la trobada anual de cosins, una costum que vam començar l’any 2002 i que va continuant. Vam trobar-nos i vam mirar-nos de nou. Vam posar-nos al dia de la vida de cada un; de les alegries i penes que ens toca passar necessàriament a la vida diària i que durant l’any no tenim temps de contar perquè anem massa enfeinats, perquè ens fa mandra o simplement per deixadesa. Aquestes reunions serveixen per enfortir les nostres relacions familiars i els llaços d’afecte tan necessaris per a tota persona.

Diuen que la família no es tria i, en canvi, els amics sí. És cert: però uns i altres ajuden a créixer i enriqueixen la persona perquè és el niu on ens refugiem en èpoques de malvestat. Amics i família són llocs on compartim, llocs on ens animem, on plorem i on riem sense cap mena de por. I caldria que penséssim també no només amb allò que ens dóna sinó amb allò que hi aportem, que hi hauríem d’aportar i que potser no fem…

De les famílies, com de tot ésser viu, se n’ha de tenir cura. Segurament que ens n’ hauríem de cuidar molt més del que fem perquè la família no deixa de ser una entitat, una espècie d’ésser que viu, creix i es transforma contínuament amb la vinguda de nous membres i amb la desaparició d’altres. És la vida mateixa amb tots els seus canvis continus i les seves transformacions…

Si volem que la vida sigui rica i plena cal buscar els elements que donin consistència, cal posar el ciment i l’argamassa que uneixi totes aquestes pedres que van formant la paret i l’edifici familiar a través dels anys.

Bon any a tots els cosins Gamisans i fins l’any vinent!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

28 ag. 2010


Morir d’amor

Classificat com a Amor,Poesia,Vida i mort

En arribar a casa -després d’uns dies de vacances- ens han donat una molt mala notícia: tres setmanes després de morir un amic nostre de 51 anys, (a causa d’un medicament inofensiu per a la majoria de persones com es el Nolotil, però que pot ser mortal de necessitat per altres), ens donen la notícia que la seva dona -també amiga nostra- s’ha suïcidat tirant-se a un pantà.

Jo crec que és cert. Es pot arribar a morir d’amor. El "mal d’amor" és una realitat i no passa només en les novel.les i en el cinema. Quan es mor la parella a qui s’estima molt, el que sobreviu, -en alguns cassos-, es veu tan desemparat que també es mor. O es deixa morir. O se suïcida. A vegades hi han altres motius i altres desequilibris psicològics que es fan evidents i suren justament en aquestes dures circumstàncies que toquen viure en algun moment determinat de la vida d’una persona, però en alguns cassos és simplement per amor.

O sigui, què ens podem morir d’amor i ja està? No, no és tan senzill. "Hi ha una depressió associada que sorgeix a partir de l’esdeveniment amorós", matisa el fisiòleg Alonso Fernández Guasti. "Seria més correcte dir que ‘es va matar d’amor’ o ‘es va matar per una depressió amorosa’, afegeix. "La gent és mor perquè es deixa morir", conclou el fisiòleg.

Aquest fet m’ha colpit profundament i m’ha fet pensar en una preciosa cançó argentina que, si no coneixeu, val la pena que l’escolteu. Es diu "Alfonsina y el mar" i és una zamba que van compondre Ariel Ramírez i Félix Luna. Al final de tot, us indico el lloc on podeu escoltar-la en la veu de Mercedes Sosa. La popular cançó és un homenatge a la poetessa Alfonsina Storni, que es va suïcidar a Mar del Plata l’any 1938 saltant a l’aigua des d’una escullera.

Alfonsina y el mar

Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más.
Un sendero solo de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas llegó
hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz,
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro
del mar, la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos harán
una ronda a tu lado;
y los habitantes del agua
van a jugar pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más,
déjame que duerma, nodriza, en paz
y si llama él no le digas que estoy,
dile que Alfonsina no vuelve más,
y si llama él no le digas nunca que estoy,
di que me he ido.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Podeu escoltar aquesta bonica cançó (que dedico a l’ Àngels i al seu marit Ferran, que ara tornaran a estar junts) a la següent adreça:

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

27 ag. 2010


Un estiu a Mallorca

Classificat com a Vacances

P8251777 El novembre de 1838, George Sand, els seus fills i Frédéric Chopin van arribar a Mallorca. L’escriptora i el músic, que feia dos anys que es coneixien i eren amants, van viatjar a l’illa empesos per un doble estímul: l’un relacionat amb la salut, i un altre, més profund, vinculat a l’esperit romàntic d’un retorn a la natura a la recerca de l’harmonia entre uns paisatges encara verges.

S’hi van estar quatre mesos, i de l’experiència en va sortir Un hivern a Mallorca, un testimoni literari que passa de l’enlluernament al desencís. Enlluernament per la meravella natural de l’illa, i desencís per les incomoditats, el menjar, el mal temps d’aquell hivern, la malaltia de Chopin, la malfiança dels nadius i la incapacitat per adaptar-se al decorat bucòlic que havien somiat.

Jo podria dir que m’ha succeït tot el contrari. Bé, tampoc ha estat un hivern, ni tot un estiu (ja ho hauria volgut…) . Ha estat només una setmana. Però quina setmana! Uns amics ens han convidat a passar uns dies amb ells i hem pogut gaudir a bastament d’uns dies inoblidables i he tornat "més xalest que unes castanyetes", com diuen allà i "més content que un ca amb un os". Gràcies, amics!

Mallorca va impactar Georges Sand. A mi m’han marcat fortament aquest pocs dies d’estiu perquè he descobert, he palpat, he tocat, he vist, he gaudit i he estimat una altra Mallorca. Una Mallorca que no coneixia ni imaginava. Coneixia la Mallorca turística, la Mallorca del moviment i del soroll. Ara he pogut conèixer la Mallorca pausada, tranquil.la i calma de l’interior de l’illa. La dels terrenys d’ametlers, dels garrovers i de les llargues parets de pedra seca. La Mallorca pagesa. La Mallorca que ha aconseguit conservar encara allò que s’ha perdut a tant llocs: la calma, l’afecte, les relacions tranquil.les, el xerrar pausat, el viure com s’hauria de viure.

Torno a l’activitat del blog. En algun moment us he enyorat una mica, us he de ser sincer. Però també he pensat que val la pena descansar de tot allò que es fa habitual: cal fer vacances de feina, de ment i d’esperit. He intentat fer-ho i, per tant, ja us amenaço sèriament que em tornareu a llegir…. És clar, si voleu. A mi m’agradaria molt que ens retrobéssim i que em tornéssiu a deixar els vostres comentaris.

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

22 ag. 2010


Salvador Espriu

Classificat com a Poesia,Salvador Espriu

La llarga dictadura franquista no va aturar la poesia amb rerefons crític. El 1960, Salvador Espriu va publicar, a

 

 

 

 

 

 

 

‘La pell de brau’, XXXVIII:

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: ‘Amén’.

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

21 ag. 2010


Corazón coraza

Classificat com a Poesia

 

CORAZÓN CORAZA

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza
porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Mario Benedetti (Uruguai)

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

20 ag. 2010


El canal Segarra-Garrigues

Reprodueixo un article interessant d’en Josep Maria Solé i Sabaté sobre el canal Segarra-Garrigues.

Aquesta obra havia de ser la culminació, ara fa uns 150 anys, de la construcció del Canal d’Urgell. La transformació d’una zona de les més pobres de Catalunya per convertir-la en una àrea què mercès a la inversió de la tecnologia industrial aplicada en un medi rural ha esdevingut una de les zones agrícoles i agroindustrials de les més avançades del món. Un somni nascut a la Catalunya medieval que va haver d’esperar cinc segles per començar a fer-se realitat, una transformació que s’explica de forma lúcida i crítica a l’Espai Cultural a la Casa Canal a Mollerussa. Els noms de Clot del Dimoni, Forat de l’Infern o Desert de l’Urgell que identificaven també aquest territori són una prova de la duresa climàtica i de l’escassetat de pluges d’aquestes terres. El Canal d’Urgell, operatiu a partir dels anys 60 del segle XIX, va canviar la mentalitat de la gent. Van passar de treballar zones pobres de secà a ser pagesos de les cada cop més ubèrrimes terres de regadiu, no sense haver de sofrir problemes de tota mena i pagant alhora un fort peatge fins a esdevenir propietaris de l’aigua i de la terra sobre la qual fins aleshores la gran majoria malvivien, els qui no emigraven. Una emigració forçosa que significava una sagnia demogràfica i que es dirigia a fer de mà d’obra de tot tipus a Barcelona i voltants.

La transformació en terra de regadiu de zones de les comarques de la Segarra i les Garrigues, de cota més alta, ha estat un afany volgut des dels inicis de la democràcia i la recuperació de la Generalitat. Ara, tothom creia, hi havia el govern del país pel impulsar-ho, que l’aigua de l’occident de Catalunya provinent del Pirineu s’usaria per desenvolupar les comarques del Ponent. Es va començar a treballar aviat, però també promptament van arribar els problemes. Començant per Europa i acabant amb la situació actual. Aquesta obra imprescindible per a la Catalunya interior mai no va ser ben explicada i defensada, quan es féu l’ingrés d’Espanya a la UE, pels representants espanyols, des de Marín, Cañete i cia. fins a tota mena de representants i tècnics que havien de defensar la complexitat dels interessos agrícoles. Polítics a priori políticament heterogenis, a posteriori d’igual infausta memòria –aquí podríem incloure el desastre matusser perpetrat al món de l’avellana–, malgrat els fastos i les festes que de tant en tant els dediquen els seus companys de partit corresponent, del PSOE o el PP.

L’Europa humida i la del nord –la de pes més determinant– no entén el regadiu, no comprèn el fet de regar fora del règim natural de pluges. Fins i tot havia arribat a plantejar la limitació de l’ajut a les zones que el feien. La UE acollí amb incredulitat la proposta d’ampliació a la zona nord-est del canal de la zona regada, cosa que significa elevar la cota al marge dret del canal i per decantació convertir en zona regada el territori adjacent. Per part catalana s’acceptaren totes les condicions que la UE dictà, això és, concentració parcel·lària i reg per pressió (aspersors, goters, pivots) en bé de l’eficiència, la disminució del consum de l’aigua, les garanties en la producció i fer els cultius en un calendari més precís i ajustat. La Catalunya de Ponent el que fa i pretén és produir aliments per a les persones i per al bestiar. En tot el conjunt la seva activitat final suposaria produir el 50% de les necessitats agrícoles de tot Catalunya. Un guany indiscutible. I un afegitó clau que hi ha (Mare de Déu!) qui l’oblida, garantir a la gent la possibilitat de viure al seu propi territori. A finals del segle XX i principis d’aquest s’avançà en el projecte. També aparegueren els indocumentats matussers o els qui posaven bastons a les rodes per un partidisme sectari. Alhora la UE reclamà la protecció de l’alosa becuda, el sisó i l’àliga de cua barrada a les zones estepàries. Fins al present mai no s’ha presentat cap projecte que afirmi que els cultius tradicionals –ametllers, oliveres, cereals autòctons– amb reg de suport siguin incompatibles amb aquestes aus. Tampoc mai s’ha signat cap informe de cap biòleg o científic reconegut on es digui quina és la superfície necessària per a cada una d’aquestes aus per viure amb plenes garanties naturals. S’ha vist i es coneix fins i tot que hi ha zones regades on les aus s’hi han instal·lat. Després de xifres que pugen i baixen per part del ministeri i una Generalitat dividida entre els partits que componen el govern, les inicials 70.000 ha de reg han passat a ser 30.000 ha. S’han perdut, de moment, pel camí, 40.000 ha. Bastant més de la meitat. I les negociacions amb Brussel·les pel pedregar.

La sensació que ha quedat al país és de profunda frustració; el que hauria de ser festa i il·lusió generalitzada s’ha convertit en un atzucac que no pot tapar inauguracions apressades. El súmmum més evident fou ni tan sols convidar a la inauguració de l’inici del reg del Canal Segarra-Garrigues els impulsors del Manifest de Vallbona, la gent del país que més han reflexionat i treballat per un canal més implicat en el territori. Una obra que generava les més grans esperances, el completar el somni d’aigua fet realitat. El canal principal el paga el ministeri i la xarxa secundària la Generalitat, per uns acords que des del darrer govern Pujol fins al present ningú discuteix i que han acabat provocant un gran malestar entre els pagesos i el món rural. Què hi ha darrere de tantes limitacions de superfície, dubtes en les decisions, incògnites i secretismes que van des de no saber el preu de l’aigua (sic!) als costos? Hom sospita que darrere de tota aquesta manca de transparència el que es vol és la connexió de conques i no hi ha coratge polític per dir-ho. Tothom creu que connectar conques de rius és obrir de forma vergonyant l’aixeta per dur aigua a les zones industrials de Catalunya, això és, Barcelona i zona metropolitana. La gent té memòria i se’n recorda de l’intent de prendre aigua del Segre fa només quatre dies.

I si es comencés a parlar clar, què passaria? Tots els implicats en aquest tema tan important per a les Terres de Lleida s’haurien de treure les màscares, des d’un ecologisme que no sempre és benintencionat, de vegades una argúcia per confondre els qui van de bona fe, a castradors de riquesa. D’opcions que només veuen les Terres de Lleida, plenes de rius d’aigua sense indústria, mirant alhora les zones industrials amb escassetat del preuat líquid. Una aigua necessària en tota zona industrial que, s’ha de recordar, ara per ara resulta cara, en part transvasada i amb fort impacte contaminador. I que en tindrà encara més amb la dessalinitzadora a ple rendiment. Particularment crec que s’hauria d’anar, com en tantes coses del país, cap un pacte nacional de l’aigua. Així es podria saber quina és la zona regable lògica i natural del Segarra-Garrigues sense perjudicar ni aus ni sers humans que volen viure, lògicament, allà on tenen el seu niu. Seguir el dictamen científic, signat amb noms i cognoms, fet per biòlegs i naturalistes. Si hi ha aigua sobrera –dictamen també avalat per tècnics de reconegut prestigi–, que sigui el territori que el té qui se’n beneficiï, ja sigui pel seu intercanvi, que garanteixi la modernització necessària a les actuals zones regables i la ferma aposta per crear un teixit agroindustruial a la Catalunya interior, o com es cregui més convenient a partir del pacte nacional. Un acord que pot marcar centúries en el futur de Catalunya. En definitiva, ser primer que tot honestos en el sentit nacional del país i valents per iniciar el vell somni d’aquells que per patriotisme, cultura i veritable ecologisme creien en l’equilibri territorial de Catalunya, lluny d’omplir-se la boca amb paraules buides de veritable sentit. Arreu del món hi ha empreses que negocien amb l’aigua de què disposen, i les Terres de Lleida necessiten capital. L’aigua que sí tenen les terres de Ponent és un bé de primer ordre. També cal no ser rucs o treure’s la bena dels ulls, els interessos dels partits d’abast estatal ja han demostrat a bastament la desconsideració que tenen per les zones regades de Ponent. Els seus interessos electorals passen per Espanya i les zones industrials, on hi ha la pedrera màxima de vots; a més a més, a Catalunya sempre apareixen els partits catalans, que en defensa dels seus interessos nacionals no els deixen via lliure per fer i desfer com, comèdia a banda, veritablement volen i desitgen.

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

18 ag. 2010


Fi de Lluís Companys

Classificat com a Poesia,POLÍTICA

La fi abrupta de la república, amb el cop d’estat reeixit de Francisco Franco, va continuar generant versos entre els poetes catalans. Josep Carner, arran de l’afusellament del president Lluís Companys al Castell de Montjuïc de Barcelona (14 d’octubre de 1940), va escriure ‘Fi de Lluís Companys’:

 

 

FI DE LLUÍS COMPANYS

Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

16 ag. 2010


Consells d’un pare als seu fill

Classificat com a Maternitat/paternitat

Hi havia una vegada…

un pare que no era un gran pensador, ni un Nobel de literatura. Era només un home comú, un pare preocupat per la felicitat del seu fill que va voler escriure uns simples ‘consells’ en el moment que aquest anà a estudiar a la Universitat, lluny de casa seva.

Al seu fill li van agradar va decidir fotocopiar-los i els va distribuir entre els seus companys d’estudi. Van tenir tant èxit, que una editorial li va demanar autorització a Brown per editar un llibre. Poc temps després, ampliat sota el títol ‘Viure Feliç’, es va convertir en un Best Seller que porta desenes d’edicions i milions d’exemplars, traduïts a diversos idiomes.

Heus aquí els seus consells:

* Observa la sortida del sol com a mínim un cop l’any.
* Estreny la mà amb fermesa i mira la gent als ulls.
* Tingues un bon equip de música.
* Tria a un soci de la mateixa manera que triaries a un company de tennis: busca que sigui fort on tu ets dèbil i viceversa.
* Desconfia dels fanfarrons: ningú presumeix del que li sobra.
* Recorda els aniversaris de la gent que és important per a tu.
* Evita les persones negatives perquè sempre tenen un problema per a cada solució.
* Condueix cotxes que no siguin molt cars, però dóna’t el gust de tenir una bona casa.
* Mai hi ha una segona oportunitat per causar una bona primera impressió.
* No facis comentaris sobre el pes d’una persona, ni li diguis a algú que està perdent el pèl. Ja ho sap.
* Recorda que s’aconsegueix més de les persones per mitjà de l’estímul que del retret.
* Anima’t a presentar-te a algú que et cau bé simplement amb un somriure i dient-li: El meu nom és "fulano de tal", encara no ens han presentat.
* Mai amenacis si no estàs disposat a complir.
* Mostra respecte extra per les persones que fan el treball més pesat.
* Fes el que sigui correcte, sense importar el que altres pensin.
* Dóna-li una mà al teu fill cada vegada que tinguis l’oportunitat. Arribarà el moment en què ja no deixarà que ho facis.
* Aprèn a mirar la gent des de les seves sandàlies i no des de les teves. Situa les teves pretensions en el marc de les teves possibilitats.
* Recorda el vell proverbi: "Sense deutes, sense perill".
* No hi ha res més difícil que haver de respondre les preguntes dels necis.
* Aprèn a compartir amb els altres i descobreix l’alegria de ser útil al teu proïsme. (El que no viu per servir, no serveix per viure).
* Acudeix als teus compromisos a temps. La puntualitat és el respecte pel temps aliè.
* Confia en Déu, però tanca el cotxe amb clau.
* Recorda que el gran amor i el gran desafiament inclouen també ‘el gran risc’.
* Mai confonguis riquesa amb èxit.
* No perdis mai el sentit de l ‘humor i aprèn a riure’t dels teus propis defectes.
* No esperis que un altre sàpiga el que vols si no ho dius.
* Fes dues còpies de les fotos que facis i envia-les a les persones que apareguin a les fotos.
* No oblidis que el silenci és a vegades la millor resposta.
* No rebutgis una bona idea perquè no t’agrada de qui ve.
* Mai compris un matalàs barat: ens passem la tercera part nostra vida sobre ell.
* No confonguis confort amb felicitat.
* Mai compris res elèctric en una fira artesanal.
* Escolta el doble del que parles (per això Déu ens va donar dues orelles i una sola boca).
* Quan necessitis un consell professional, demana-ho a professionals i no a amics.
* Aprèn a distingir qui són els teus amics i qui són els teus enemics.
* Mai envegis: l’enveja és l’homenatge que la mediocritat li ret al talent.
* Recorda que la felicitat no és una meta sinó un camí: gaudeix mentre el recorres.
* Si no vols sentir-te frustrat, no et posis metes impossibles
* La gent més feliç no necessàriament té el millor.
* Simplement gaudeix al màxim de tot el que Déu posa en el seu camí.

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

14 ag. 2010


Memòria usurpada

Classificat com a Amèrica Llatina,España,Història

  Aquests dies d’estiu aprofito per llegir alguna cosa nova i per rellegir coses velles que feia temps que no llegia.He agafat un llibre que tenia abandonat de feia temps: "Memoria del fuego (I)-Los nacimientos" d’ Eduardo Galeano.

És un llibre una mica inclassificable: el mateix autor diu que no sap ben bé si és història, antologia de relats històrics, assaig, novel-la, poesia èpica, testimoni o crònica. No és res d’això i ho és una mica tot. El cas és, que és un llibre molt interessant i molt il·lustrador de tots els disbarats que els colonitzadors espanyols van perpetrar a Amèrica .

"Memoria del fuego" pot ajudar a retornar a la història l’alè, la llibertat i la paraula que tantes i tantes vegades els historiadors oficials li han negat. Al llarg dels anys Amèrica llatina no sols ha sofert el robatori de l’or i de la plata, del salitre i del cautxú, del coure, de la fusta i del petroli; també ha sofert la usurpació de la memòria. Des de bon principi de la colonització ha estat condemnada a la amnèsia per aquells que li han impedit ser ella mateixa i poder existir. Galeano pretén retorna-li la veu pròpia amb aquest conjunt de trossos d’història, alguns d’ells molt desconeguts com aquest que cito a continuació i que en pot ser un simple exemple:

"Madrid-1571:

¿La culpa és del criminal o del testigo? ¡Del espejo o de la cara? El Rey no lo piensa dos veces, Por decreto ordena la incautación de todos los manuscritos que ha dejado fray Bartolomé de las Casas, para que no lleguen a manos de los malos españoles i los enemigos de España. Sobre todo preocupa a Felipe II que pueda publicarse o de alguna maneradifundirse la muy voluminosa Historia de las Indias, que Las Casas no pudo concluir y que vive, prisionera bajo llave, en el Monmasterio de San Gregorio".

(Juan Friede, Bartolomé de las Casas: precursor del anticolonialismo, México, Siglo XXI, 1976)

(Lewis Hanke, Bartolomé de las Casas, Buenos Aires, Eudeba, 1968)

Quan llegeixo totes aquestes coses em fa recordar coses ben actuals: informacions sobre el franquisme i la guerra civil que encara s’amaguen tan com es pot, Arxius de Salamanca que no es volen tornar als seus legítims propietaris, fosses que s’impedeixen obrir per ordre judicial… i tantes i tantes altres coses que jo dubto del que Espanya tingui autèntica democràcia i dubto que mai l’arribem a assolir perquè encara es veuen actualment actituds que van en aquest sentit. Sobretot en el PP, però també en altres persones de partits que ell mateixos s’anomenen progressistes i d’esquerra però que jo no veig que ho sigui per enlloc. Per a ser demòcrata s’ha de tenir sensibilitat cap a les minories, cap a la llibertat, cap a la veritat i no s’ha de tenir por a treure les brides al cavall per tal de que corri lliure. I de tot això, aquí on en diuen España, res de res encara… 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

12 ag. 2010


Dies d’estiu al Pla d’ Urgell

Classificat com a A PEU,GENERAL,Natura,Pla d' Urgell

 

La fidelitat germinarà de la terra

i la bondat guaitarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja

i la nostra terra donarà el seu fruit.

(Salm 85,12-12)

 

Els dies d’estiu al Pla d’ Urgell són dies febrosos i moguts. Una activitat frenètica sorgeix arreu i en cada tros hi ha algú fent  feina. L’estiu és l’època de la collita, l’època de recollir els fruits de la terra i els fruits de la suor del pagès. Uns esforços i una suor que van començar mesos enllà i que ara arriben a bon port, si pel camí no hi ha hagut la desgràcia d’alguna pedregada, d’alguna gelada o alguna altra inclemència del temps que ho hagi engegat tot a rodar.

Per això tanta pressa i tant frenesí. Els hi va la supervivència de la resta de l’any. És temps de collir la fruita i a cada racó hi veus un tractor i uns homes i dones enfeinats. A qualsevol racó sents els crits i la xerrameca de la gent mentre cull la fruita. Crits, riures i xerinola que fan la dura i suada jornada més curta i més amena. La gent va i ve formiguejant dels camps a les càmeres i de les càmeres als camps. Allà es guardarà amatentment la fruita per anar-la venent al llarg de l’any. Gràcies a aquests mètodes tan moderns d’atmosfera controlada podem tenir fruita variada quasi durant tot l’any.

El pagès és aquella persona que mira cap a terra i cap al cel al mateix temps. Inevitablement ho ha de fer així perquè les collites no depenen ni totalment d’ell, ni totalment del cel. Per això el pagès acostuma a ser un home fidel a la terra, arrelat a un lloc i ha après a ser un ésser sofert i esperançat. Perquè aquesta combinació de coses mamades i viscudes d’anys i panys i transmeses de pares a fills han fet que hagi esdevingut una persona completament distinta a la de la ciutat. El pagès acostuma a ser més calmat, més tranquil, més observador i una persona que toca de peus a terra. La mateixa terra l’ha fet ser com és.

El pagès és aquella persona que es relaciona amb la terra, que la mira i que l’observa veient-hi moltes més coses de les que hi veiem els que només hi passem de pas, passejant o com a simples turistes. El pagès no hi veu el que hi ha, sinó que hi veu el que hi haurà. Mira la terra amb amor i amb esperança albira totes les seves possibilitats futures i hi veu tot allò ocult que se’ns escapa als demés. No es limiten a recollir: sembren, planten, cuiden, ordenen, netegen, reguen, abonen….sabent que allà hi ha riquesa i que aflorarà tard o d’hora . Saben esperar, saben somiar tot tocant de peus a terra. Això és ser pagès.

I el que és més important: viuen aquí. No se n’han anat. La proverbial fidelitat del pagès és una de les lliçons que hauríem d’aprendre; i hauríem de recobrar urgentment -els que l’hàgim perduda- aquesta ànima pagesa tan necessària per a viure i transitar per la vida.

Bona collita!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

11 ag. 2010


"Nihil novum sub sole"

Classificat com a Estatut,POLÍTICA

No hi ha res nou sota la capa del sol. Aquesta frase tant antiga i tan sabuda es fa, una vegada més, realitat en el nostres dies per desgràcia nostra. És la vella cançó ja tocada, retocada i avorrida de sempre. Les coses amb Espanya han anat sempre així i es veu que aniran així pels segles dels segles, si no hi posem remei.

Som a l’estiu. Estem de vacances i han temes que fan mandra de tocar. Fins i tot  m’havia fet el ferm propòsit de no parlar de política perquè durant l’any ja en parlo prou i pensava que valia la pena descansar una mica d’aquest tema.

Però justament ahir vaig rebre un mail d’una persona desconeguda que em recriminava que al meu blog parlés massa de l’enfrontament Catalunya-Espanya. Ja l’he contestat personalment però també vull fer-me’n ressò des d’aquí perquè hi han moltes persones que deuen pensar de forma similar, encara que segurament no entren ni llegeixen el meu blog. Per, si per cas, jo els faria unes preguntes: Qui és qui provoca els enfrontaments? No tenim dret els catalans a opinar, a demanar i a decidir? Tan intocables són les coses com per no poder ni plantejar-nos les coses? Espanya és una unitat indissoluble per sempre més? Són imparcials els tribunals que jutgen sobre les nostres causes?  I podria anar continuant, és clar. Però no val la pena perquè les coses són prou conegudes i evidents.

I les coses es fan tan conegudes, repetitives, avorrides i enquistades, que el tema de l’ Estatut actual, -ribotat, retallat i fet servir com a pilota, on xutar-hi ben fort i amb ràbia contra els sentiments ben legítims dels catalans- és una fidel fotocòpia del que ja va passar  l’any 1931, quan Catalunya va aprovar i referendar l’estatut de Núria, que també va ser àmpliament retallat per les Corts republicanes espanyoles.

A l’època van córrer uns versos, (que tornen a ser ben d’actualitat ara), que van recuperar i van cantar els membres del grup "Coses" a la dècada de 1970:

Valga’ns el nostre Estatut,
coix i guenyo i geperut,
més petit que un esternut
d’una puça presumida.
Com que arriba de Madrid
no ens arriba pas a mida.
Mare de Déu, què esquifit!.

Doncs, això mateix passa ara. Qui està disposat a cantar aquesta cobla?

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

10 ag. 2010


Aquells ulls…

Classificat com a A PEU,Gossos,Vacances

Nen i gos pregant

Caminava a poc a poc, amb el pensament una mica lluny de mi mateix. Volava lliure pensant coses, algunes sense sentit i altres amb molt sentits. Am massa sentit, fins i tot, perquè m’entristien una mica.

Ja era fora del poble, camí de La Serra, i només hi havia camps de panís, d’alfals i de pomers. I, de cop i volta. el veig venir cap a mi. Em venia de cara. Decidit. De pressa. En un moment reconec que he sentit una mica de por. Era un gos gros i em mirava fixament mentre se m’atansava. No sabia ben bé què faria ell i què hauria de fer jo. M’he posat a l’aguait i pel meu cap han passat un munt d’idees. Deuen ser aquells recursos de supervivència que ens neixen de cop i ens surten de dins perquè els portem als nostres gens des de temps atàvics. Pur instint de supervivència davant d’un perill.

Però heus aquí que el gos s’acostava i s’acostava mirant-me d’una manera que m’ha semblat que no em faria res. De cop i volta i també de manera instintiva he vist i m’he convençut que no em faria res. Se m’ha plantat al davant meu i jo m’he parat i l’he mirat. Les nostres mirades s’han creuat. Hi he vist uns ulls implorants en aquella bèstia que feia cara d’anar perduda. En feia la car i en tenia tot l’aspecte perquè estava una mica prim i força brut.

Què faig, ara? Què fem? Serà un gos perdut o simplement s’haurà escapat d’alguna casa, d’alguna granja de les que hi ha escampades al Pla d’ Urgell?  Haurà deixat per una estona la seva feina mal pagada de guardià d’una propietat que no li va ni li ve. Que tant li fa i de la que no en treu cap més profit que cruspir-se alguna de les gallines que es moren… Poca paga per una feina tant necessària i imprescindible…

Només eren cabòries. Pensaments sense cap fil que els aguantés amb certa fermesa. Per tant, he pensat que el millor que podia fer era seguir el meu camí i que ell seguís el seu. Segurament ja sabia prou bé on havia d’anar… Però no. No ha marxat. M’ha anat seguint, fidel i mans, darrere i feia veure que volia ser el meu amic. Jo no n’estava massa segur que volgués ser amic seu. Què en faria jo d’un amic així, a qui no podia encabir a casa meva. Sempre he dit que un gos no m’agrada en  un pis. Un gos ha de poder moure’s amb certa llibertat, ha de caminar, ha de prendre l’aire…

No he dit ni he fet res. He pensat que millor que decidís ell perquè jo -la veritat- no me’n sentia capaç i del que tenia ganes era de treure’m  les puces de sobre i m’he volgut alliberar d’aquella responsabilitat pesada que ara tot just en vacances em queia. No en te´nia ganes de fer-me ara amic d’un gos desconegut!

I Llavors ha arribat la llum de l’alliberament de responsabilitats; la llum de l’esperança; la meva llibertat recobrada de nou! Allà lluny apareixia un home que -també de cop i volta- he sabut que era l’amo del gos. Però anava dubtant que ho podés ser perquè el gos no hi anava. No marxava de meu costat. Semblava que l’amo podia ser més aviat jo que no pas aquell home que cada cop estava més a prop.

I sí. Quan estava ja a pocs metres  aquell home l’ha cridat pel seu nom i el gos hi ha corregut. Quin descans, Déu meu! Llavors ens hem parat i li he dit: Ja em pensava que m’hauria de fer càrrec d’aquest gos perquè em pensava que anava perdut… Llavors m’ha explicat que no. Que era seu i que l’aviava una estona perquè era molt mans i era incapaç de fer mal a ningú. Que ho era tant, que se n’aniria amb el primer que passés i li fes una carícia…

Em seguit parlant una estona del temps, de la calor, de l’estiu i de les vacances. I jo he anat marxant pensant com en som de semblants els gossos i les persones…

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

09 ag. 2010


Hem d’aprendre un llenguatge diferent?

Imatge5 La nostra manera de parlar habitual segurament que no és la més adequada per a poder-nos entendre. Emprem termes tècnics, freds i asèptics que més aviat ens dificulten la comunicació. No és el llenguatge més adequat per a comunicar-se bé. Què ens impedeix parlar amb el llenguatge de l’Amor, que és el llenguatge universal que entén tothom?. Si realment volem aprendre a parlar amb el llenguatge de l’Amor serà millor que comencem a pensar molt seriosament en renunciar a diverses coses …

-No hem de reaccionar intempestivament. Potser el veritable motiu de la reacció que experimentem sigui originat per situacions antigues que ja han quedat en el passat, però que en recordar-les, conscient o inconscientment, estem anul.lant l’altra persona que tenim al davant en aquell moment i que no té res a veure amb el nostre passat…

-Evitem de totes totes l’ús d’expressions ofensives. Millor que no les fem servir, ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos, en cap moment. Amb aquestes frases "devastadores" que tan hàbilment fem servir, i que sabem que arriben
a la ferida de l’altra persona, a qui en realitat fem mal, és a nosaltres mateixos…

-No abandonem mai abruptament una conversa; és una manera de manifestar violència en contra de l’altra persona. Amb els monòlegs passa el mateix. En el fons, només es vol tenir "l’última paraula", no tenint en compte la perspectiva i els  arguments de l’altra persona, de manera que es pren la ruta fàcil de suspendre la conversa evitant encarar el que atempta contra el nostre poder, menyspreant l’altre amb la nostra fugida. Amb aquesta actitud, només aconseguirem quedar  sols.
No val la pena sermonejar perquè només és una forma de persecució que agredeix l’altre, obligant-lo a que t’escolti, manipulant la conversa i fent que es comporti com tu desitges.

-És inútil recrear-se en el passat. Reprendre picabaralles o ferides del passat per discutir sobre l’incident actual no permet que sanin les lesions que hi ha en tota  relació. El millor instrument per mantenir una comunicació pulcra, és el perdó.

-Acomiadem-nos de la ironia i el sarcasme. L’ús de frases irònico-sarcàstiques no només revesteix d’agressivitat el que es vol dir, sinó que fa que la comunicació es transformi en violenta …

-Necessitem tenir sempre la raó?. Lluitar per "tenir la raó" és lluitar per tenir el poder a la conversa, la qual cosa ens allunya dels altres, ja que "guanyar la batalla" per mitjà de la raó no ens farà feliços …

-Evitem les justificacions. "Explicació no demanada, acusació manifesta", diu el vell refrany. Fer aclariments que no s’han demanat, demostra que t’estàs sentint atacat, de manera que et defenses "a priori" en una reacció que és producte de la por i la ràbia.

-Abstenim-nos de censurar els sentiments aliens. Si respectem els sentiments dels altres, compartint els propis i explorant el que hi ha en el fons, podrem conèixer una mica millor l’altra persona, entendre-la i oferir el nostre suport.

-Ningú és infalible; no nosaltres mateixos en som! Sovint hem de practicar la prudència i cedir per arribar a un acord, ja que fins nosaltres mateixos ens podem equivocar …!

-No és necessari aixecar la veu. L’Amor mai crida sinó que més aviat xiuxiueja … Generalment no ens en adonem, però cada vegada que parlem a crits estem agredint el nostre interlocutor.

-Per a què disfressar missatges? És millor parlar amb claredat, transparència i veritat. Expressar-nos mitjançant "Indirectes"
verbals no condueix a res.

-Discutir és un sa intercanvi d’opinions, no un plet verbal. Darrere de tota discussió que s’ha fet repetitiva, generalment s’amaga un motiu totalment diferent del que aparentment va generar la discussió, però del qual no es va expressar res en el moment adequat, i resulta evident que encara van quedar coses per dir. Deixem d’acumular queixes, ofenses i  ressentiments. Si alguna cosa t’ha molestat de l’altra persona, parla-ho en el seu moment, o fes-ho a la major brevetat possible, si no ho pots fer en el mateix moment; però no acumulis motius per discutir alguna cosa fent que la situació es compliqui.
Oblida’t de

-Sempre guanyar les discussions no és el millor. Quan es guanya una discussió, gairebé sistemàticament perdem molt més del que podem imaginar.

-Renunciem a inferir amenaces o sembrar culpes. En amenaçar o culpabilitzar als altres, només juguem amb les seves emocions, la qual cosa aprofitem en benefici del nostre ego, alimentant-lo i sense adonar-nos que després, el nostre propi ego crescut es convertirà en el nostre pitjor enemic.

-No cedim a la temptació d’assumir coses i fer suposicions. Generalment els dubtes ens fan assumir o suposar allò que no entenem, i moltes coses simplement les donem "per fetes". És preferible preguntar i aclarir les coses per així tenir la certesa en el que diguem o fem.

-Mantinguem la discreció de les nostres discussions. No cal involucrar terceres persones en una discussió, ni buscar que altres intercedeixin per nosaltres o que es converteixin en els nostres defensors. Com a resultat de qualsevol d’aquestes actituds, la comunicació es dificulta, la qual cosa acaba per separar-nos dels altres, i conseqüentment, de l’Amor.

-Absolutament totes i cadascuna de les persones que trobem en la nostra vida representen una valuosa oportunitat d’aprendre alguna cosa. Segurament que hi ha algú en la teva vida amb qui et resulta particularment difícil
relacionar-te. Pren-lo com el teu mestre, perquè aquesta persona en realitat et mostra fins on arriba el teu veritable límit per estimar a algú.

-Sense excepció, totes les persones, incloent-te a tu mateix- donen o demanen amor en cada situació de les seves vides.
Cada estímul d’agressió que rebis, mira’l com una imploració d’amor per part de l’ "agressor" i respon davant aquest estímul amb amorosa comprensió. Recorda que cada vegada que et "defenses" amb un atac, a qui en realitat agredeixes és a tu mateix!

-Perdonar és veure la vida d’una altra manera; és veure-la des del cor, no des de la raó. Això que més et molesta dels altres, sí, d’aquesta persona en la qual estàs pensant, és precisament el que més necessites millorar en tu mateix, ja que l’agressió que veus en l’altre, en el fons no és més que un reflex de l’agressió que no ets capaç de veure en tu mateix, però que coneixes bé i per la qual et reconeixes en l’altre.

-Pots passar-te la vida esperant que els altres canviïn, i seguiràs esperant tota la vida perquè els altres no canviaran …
Només cal intentar una cosa molt senzilla … Descobreix el que l’altra persona sent, Identifica la causa d’aquesta emoció i troba a on vol en realitat arribar. Permet que l’altre expressi el que sent.

-No deixis fer vells els els problemes. Pregunta … Com a  humans, la nostra missió és tornar a l’amor,tornar a ser missatgers de l’Amor, provocar Amor al nostre voltant. No et permetis contaminar-te de l’absència de l’amor, que és on s’instal·la la por.

-El món sencer és un ressò: només repeteix el que tu dius
… És un mirall: reflecteix la teva pròpia imatge.
… És un bumerang: et torna el que li has enviat.
Tu pots decidir el que vols sentir, el que vols veure, el que vols rebre … si realment ho vols …

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

07 ag. 2010


EN HOMENATGE A LLUÍS M. XIRINACS

Classificat com a Lluís M. Xirinacs

Aquests dies fa 3 anys de la mort d’en Xirinacs. Ell va néixer un 6 d’ Agost i, pel que explica un amic seu, sembla que va decidir deixar-se morir enmig de la natura el dia que feia 75 anys.

El va trobar una persona el dia 11 d’ Agost, però ja feia dies que estava mort.  El cadàver de Lluís M. Xirinacs. Portava aquesta carta al damunt: “En ple ús de les meves facultats/ marxo/ perquè vull acabar els meus dies/ en la soledat i el silenci./ Si em voleu fer feliç/ no em busqueu./ Si algú em troba/ li prego que,/ estigui jo com estigui, /no vulgui ell pertorbar/ la meva soledat/i el meu silenci./ Gràcies!”

En homenatge d’ell els grup de capellans que forma el Fòrum Ondara va publicar aquest escrit que us transmeto:

EN HOMENATGE A LLUÍS M. XIRINACS

Només alguns van poder assistir al teu comiat a Santa Maria del Mar. Però tu saps que sempre havíem sentit per tu una profunda comprensió i simpatia. Quan vas sortir dels Escolapis, vas anar a parar a la gola (no del llop) del bisbe Bascuñana. Vicari de Balsareny i ecònom de Sant Jaume de Frontanyà. Fins que el bisbe et va foragitar a cops de bàcul de Sant Jaume, on vivies paupèrrimament, per haver-te negat a cobrar la nòmina del govern franquista. Aquest gest era per al bisbe Bascuñana una injúria intolerable al Caudillo.

Alguns diran que no eres cap model d’equilibri psicològic. Qui ho és? Però ningú no podrà negar que eres un home clarivident, bonhomiós, de grans conviccions i coherència. I, sobretot, d’un amor apassionat per la llibertat i per la terra. I també –aquesta va ser la teva perdició- políticament incorrecte per naturalesa, tant en l’aspecte civil com eclesiàstic. Però, qui més políticament incorrecte que Jesús de Natzaret, que ho va pagar amb la mort? O que Francesc d’Assís, que més d’una vegada van fer passar per beneit? Com pot ser políticament correcte qui de veritat estima Catalunya, quan la correcció política consisteix a acceptar una submissió incondicional a Espanya i considerar desfasats, anacrònics o sonats aquells que encara gosen parlar d’autodeterminació i independència?

Diu que l’autòpsia no va poder detectar la causa de la teva mort. Però nosaltres sabem molt bé de què vas morir: vas morir de tristesa i de vergonya.

Lluís M., que al cel siguis. Allà hauràs assolit la veritable sobirania. Lliure d’esclavatges i traïcions.

Agost de 2007

Fòrum Ondara

Etiquetes de Technorati:

2 respostes

06 ag. 2010


On es compra el sentit comú?

Classificat com a Barça,Futbol

GUARDIOLAEscoltar la ràdio, llegir els diaris, estar informat té els seus riscos durant l’estiu: et pot engegar a rodar el necessari relaxament que estem buscant i necessitant durant les vacances. És el que m’ha passat aquest matí: Quan he sortit a caminar com cada matí, disposat a gaudir de la fresca , m’he emportat el meu MP3 amb la música que m’agrada i em relaxa. Avui -greu error- enlloc d’escoltar la música que m’ajuda a passar-m’ho bé mentre camino, m’he decidit per escoltar la ràdio i ha estat llavors quan ha començat l’acumulació progressiva de mala llet que encara em dura ara. Espero que escrivint això m’anirà passant i anirà descendint el grau d’ira i mala llet acumulades aquest matí..

Em preguntareu quina ha sigut la causa tan rossa, tan important i tant transcendental que m’hagi trastornat tant… No, no ho és d’important. la veritat és que de transcendència no en té cap. Però, una vegada més, és el símptoma de que falta el ,és mínim sentit comú a gent que mana i, per tant, n’hauria de tenir una mica, és símptoma clar que a Espanya hi sobrem, que no ens cal ser-hi ni un moment més i que les coses en  lloc de fer-les amb el cap les fan amb el cul.

Em refereixo a la convocatòria de jugadors del Barça que Vicente del  Bosque (un home que creia assenyat) ha fet per un partit amistós de la "roja" a Mèxic. Ni més ni menys que 7. Jugadors que estan de vacances, que ho han jugat tot i més…..ara resulta que han d’anar a Mèxic a jugar una "pachanga" sense haver-se ni entrenat i -el que és més greu- havent de jugar un partit oficial -la Supercopa- tres dies després. Un partit que, per altra banda, organitza la mateixa Federació espanyola… Surrealista? Aquest adjectiu queda curt davant de tanta incompetència i tant poc tacte. Algú ha dit que és una punyalada per l’esquena al Barça, que és una traïció, que és una incompetència, que és la mostra que Espanya segueix essent un "país de pandereta". Sí, tot això és veritat. però hi han altres raons més subtils i més perilloses: no volen que un any més el barça ho pugui guanyar tot i deixi en ridícul altres clubs poderosos i nous rics que es gasten els calers i no guanyen res. Prenent-los hi els jugadors més decisius deixen el Barça en calçotets  i amb moltes dificultats per guanyar la Supercopa. No m’estranya l’emprenyada monumental d’en Guardiola, ell que és tot el contrari d’aquests inútils totals de la Federació; ell, que ho planeja tot, que ho mira i estudia amb lupa tot i que té en compte totes les circumstàncies i les persones. Potser se l’haurien de mirar una mica a l’entrenador del Barça i aprendre’n d’ell encara que només fos una mica.

Ja sé que tot plegat és simplement futbol i que no té més importància. Doncs sí que en té. Té la importància que li vulguem donar. I jo li’n dono perquè és la demostració fefaent i palpable que els que ens manen no tenen sentit comú, que no saben manar, que són una colla d’incompetents i que potser ja seria hora de plantar-se  i dir-los amb paraules i amb fets: "us podeu ficar la Supercopa on us càpiga". Enviar nois del juvenil i tots els jugadors reserves a jugar-la i que la guanyi el Sevilla i que se la confitin. I potser els jugadors també hi tindrien alguna cosa més a dir: si estic de vacances a mi que no em busquin. Potser ells també  podrien dir al Sr Del Bosque que estan de vacances i que en busqui uns altres…

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

05 ag. 2010


Passeig per l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana

Classificat com a Estany d' Ivars i Vila-sana

Estany d' Ivars 012 Seguint amb les meves passejades diàries, avui he anat a recórrer el perímetre sud-oest de l’ Estany d’ Ivars. No permeten fer la volta a tot l’estany perquè hi nidifiquen moltes aus i volen protegir tota una zona sense presència humana.

Avui hi he anat acompanyat. L’hem encertat perquè feia un dia radiant. Un dia d’estiu -clar i lluminós- que convidava a caminar i a gaudir del paisatge. A diferència de l’acabament de la caminada, feia encara fresqueta quan hem començat a caminar. Érem sols i el lloc era tot nostre. Poc a poc ha anat arribant gent. Gent tranquil·la que volia gaudir com nosaltres d’un lloc recuperat des de fa ben pocs anys… No molta gent. La necessària per a no trencar la pau del lloc; una pau tangible i evident. Els crits de les aus ressonaven cap a l’infinit. El paratge era idíl·lic en aquell moment del dia. 

El recuperat Estany d’ Ivars i Vila-sana (recuperat sobretot pel tenaç esforç del Ramon M. Guiu, alcalde d’ Ivars) ocupa un lloc important al Pla d’Urgell, comarca que ocupa la part central d’una gran plana estesa entre les primeres inclinacions de la Depressió Central Catalana i el marge esquerre del riu Segre, que per la banda de ponent és continuació de la plana de Lleida. Limita al nord amb les serres de Bellmunt i Almenara; i a l’est i al sud, amb els altiplans de la Segarra i els turons de les Garrigues. Havia constituït una gran superfície de caràcter estepari, dedicada bàsicament al pasturatge i al conreu blader, però la construcció del canal d’Urgell a mitjan segle XIX la convertí, un cop superades les dificultats inicials, en una rica zona de regadiu. El clima és mediterrani, de tendència àrida i continental, com correspon a tota la vasta plana de l’Ebre mitjà, amb grans contrastos entre el dia i la nit i una pluviositat molt baixa.

A l’ hivern en són molt característiques les boires, que a vegades cobreixen dies i dies la plana. La vegetació espontània ha estat totalment alterada pels conreus de regadiu, mentre que les sèquies han afavorit l’aparició d’arbres propis de l’Europa humida, com ara verns, freixes, salzes i oms.

El sistema hidrogràfic de la plana urgellenca comprèn els últims trams de les conques del riu Corb i del seu afluent, el riu d’Ondara, i dels desguassos, que arriben al Segre pels canals. A causa de l’erosió irregular –intenses accions torrencials associades a perllongades secades– la plana constituïa una conca endorreica que el drenatge fluvial convertia fàcilment en una zona d’aiguamolls, els quals esdevingueren estanys de nivell més estable amb els abocaments des del canal d’Urgell. Les zones més importants són les d’I vars d’Urgell, Vila-sana, Castellnou de Seana, el Poal i Linyola, al nord-est de la comarca. L’estany d’ Ivars, dessecat el 1945, tenia 2.500 metres de llarg per 800 metres d’ample i era la zona humida d’interior més gran de Catalunya. Actualment s’està treballant a fi de convertir aquesta zona natural, on es podia trobar una gran diversitat de fauna i vegetació (ànecs, barbs, anguiles, aus migratòries, etc.), en un espai protegit d’interès natural.
El Pla d’Urgell comprèn setze municipis que anteriorment formaven part de les comarques del Segrià, la Noguera, l’ Urgell i les Garrigues, amb centre a Mollerussa. L’economia té una base eminentment agrícola, amb conreus intensius de regadiu: farratges, cereals, hortalisses i arbres fruiters. Les explotacions ramaderes, especialment de porcí i boví, i també d’aviram, hi tenen un gran pes econòmic. (Dades extretes de la web de l’ Estany) ttp://www.estanyivars.com/dominis/default.htm

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

04 ag. 2010


Caminar i pensar

Classificat com a A PEU,Mollerussa,Natura,Pla d' Urgell

P8010001La meva segona caminada de l’estiu tenia el secret i autoimposat repte d’arribar al Salt del Duran, que són 10 quilòmetres -més o menys- des de Mollerussa. He sortit de casa a les 8 del matí i he pogut veure com començaven a muntar les parades del mercat els més matiners. És que els dimecres és mercat a Mollerussa. Un mercat que aplega tota la comarca del Pla d’ Urgell (formada per 16 municipis) i fins i tot gent de les comarques veïnes. És un mercat amb molta tradició i on s’hi troba una mica de tot i on la gent hi va no només a comprar sinó a badar, a passejar, a trobar-se amb els amics, a fer tertúlia i a passar un matí una mica diferent. Avui ja es notava que molta gent fa vacances perquè la presència de gent jove era més nombrosa. 

El fet de caminar a mi m’ajuda a pensar. Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passes desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginàriament, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats es passen la vida quiets i adormits i els gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant el trajecte m’he trobat una colla de gent que ja tornava quan jo només feia que començar el camí. M’he imaginat que era com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. He trobat joves i vells, gent que anava sola, matrimonis,  dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstància no es fa. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? de quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se però també relaxar-se. relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot transformar igual com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses les anava pensat avui mentre caminava i pensava també la sort que tenia de poder-ho fer, perquè no tothom pot caminar. I pensava també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents o poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Seguirem caminant i seguirem pensant…. Bon estiu a tots els que heu començat les vacances.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

03 ag. 2010


La primera caminada de l’estiu.

Classificat com a Pla d' Urgell,Vacances

M’he despertat a l’hora de cada dia. Els costums -potser no tant com els vicis, però Déu n’hi do també com n’estan d’ arrelats!- fan que hom faci automàticament les coses. Sense ni adonar-me’n, durant tot l’any em desperto a l’hora de sempre, em rento la cara com sempre, esmorzo i me’n vaig a treballar. Però avui he decidit canviar. Fa un parell de dies que vaig treure el pilot automàtic mental i he començat a canviar les seqüències del meus actes. És que faig vacances!. I durant aquest dies cal canviar, trencar esquemes, costums i horaris i buscar-se espais de llibertat nous i fer que l’esperit retrobi coses adormides i guardades durant l’any en l’armari dels mals endreços que tots tenim en algun racó de casa.

Us deia que m’he despertat a l’hora de sempre. És un d’aquells automatismes que ens costa de canviar. Però avui he volgut començar a dur a terme el meu íntim propòsit de caminar més del que acostumo a fer. Vull procurar moure el meu cul del seient una mica més. Per tant, avui -sense esmorzar- he sortit a caminar cap a La Serra, un dels llocs de Mollerussa on fa de més bon anar. Si us he de ser sincer, tinc encara un altre lloc preferit i millor per caminar: el camí del Salt del Duran. Per anar-hi, cal anar resseguint el Canal d’ Urgell -aigües amunt- i a 5 quilòmetres trobareu un raconet paradisíac (quan està net) que em fa retornar a la meva infància: El Salt del Duran. De petit ni anàvem a berenar i a passar la tarda a recer de l’ombra i fruint de les fonts que rajaven a desdir. En aquells llunyans temps encara es podia beure l’aigua. Ara ja no, perquè les fonts estan totes contaminades.

Avui no hi he volgut anar al Salt del Duran perquè és massa distància per un primer dia. Cinc quilòmetres d’anada i cinc de tornada són massa per començar. Però demà potser ja m’hi atreviré… Avui feia fresqueta i he caminat a gust, tot escoltant música. M’he dedicat a contemplar els camps de panís -amb fileres ben arrenglerades i les pinyes a mig madurar- i els camps de peres a punt de collir. Aquests camps que jo he contemplat s’han salvat de la pedregada que ahir va caure a molts llocs de la plana de Lleida i que ha destrossat la collita en més de 400 hectàrees. La pagesia encara depèn del cel…

Els camps de panís ja fan goig. Les pinyes estan en el punt adequat per a menjar-se-les fregides, cuites a la brasa o per a fer-ne un bon caldo junt amb altres verdures. Vaig menjar blat de moro (aquí al Pla d’Urgell en diem panís) per primera vegada a l’ Uruguai, on és una menja habitual i comuna amb molts altres països llatinoamericans. Allà hi han  varietats millors per a la cuina que no són els híbrids d’aquí, pensats més per a fer pinsos per a les bèsties. De seguida m’hi vaig acostumar i prou que em va agradar… Allà en diuen "choclo" (del quechua chuqllu) i, com us deia, és menja habitual. Cal fer bullir les pinyes senceres uns 15 minuts amb aigua i sal i el resultat és prou bo…

Arribat a casa, una bona dutxa, un bon esmorzar i a descansar ben relaxat. No sé si ha servit com a crònica del meu primer passeig oficialment estival. Però hi he fet el què he pogut! Fins demà, que penso seguir amb aquestes cròniques més relaxades…. 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

02 ag. 2010


Anar a peu

Classificat com a A PEU

Avui començo les meves vacances. Aquests dies tan esperats, tan enyorats tot l’any, tan somiats i, a vegades, tan poc aprofitats. Però, siguin com siguin, dies que tots necessitem per renovar-nos físicament i psíquica.

Una de les coses que em proposo fer durant les vacances és caminar. Ja ho sé que ho hauria de fer tot l’any, però la realitat és que em fa molta mandra i no ho faig quasi gens. Vull fer honor al títol d’aquest blog i miraré de caminar una bona estona cada dia. Anar a peu és bo. Ho és tant, que no m’he pogut resistir a mostrar-vos aquesta pàgina que l’Ajuntament de Barcelona té i que mostra totes les avantatges. Vosaltres mateixos podreu jutjar:

 

 

Avantatges d’anar a peu

Les 12 virtuts de caminar


  1. Estalvi

    Has calculat el que t’arribes a gastar al mes en transports? Aquí tens la paraula màgica: anar a peu… és gratis.
    (Només una despesa: les soles de les teves sabates!)


  2. Temps

    Utilitza el nostre calculador de temps i veuràs com molts dels trajectes que fas al llarg del dia si els fessis a peu hi guanyaries molt de temps!
    (En definitiva…més calerons per la teva butxaca i més temps per tu!)


  3. Salut

    Caminar és un dels hàbits més saludables: Sabies que ajuda a baixar el risc de patir càncer i infarts i allarga l’esperança de vida?. Ja ho saps! molts més anys per seguir caminant.
    (Vigila! Comences a moure els peus per sota la taula…)


  4. Ecològic

    Ajudar a regular els nivells de contaminació de la ciutat és als teus peus! Caminem junts cap a una Barcelona ecològica i amb menys pol·lució.
    (Increïble! i espera! que encara queden més avantatges…).


  5. Esport

    No tinc temps, estic cansat, és car, no tinc equip… Prou d’excuses!…camina i posa’t en forma d’una vegada! Fes esport a cada cantonada, a qualsevol hora del dia, a cada passa que facis.
    (Això que quedi entre nosaltres… pel carrer es lliga més que a cap altre lloc!)


  6. Trenca rutines

    Fes del teu camí diari una nova experiència cada dia: canvia la teva ruta, motiva’t a augmentar el teu rècord en temps…al carrer cada dia que passa és diferent.
    (Vigila que tornes a moure els peus per sota de la taula…)


  7. Relaxant

    És el teu moment. Relaxa’t mentalment i físicament i si tu vols… fes-ho en bona companyia o música de fons.
    (Aquesta si que t’agrada… eh!).


  8. No hi ha hores punta

    Gent, cues, engega, endarrere, espera… no n’estàs tip? Ara, arribar tard només depèn de tu!
    (Comences a imaginar-te en "plan correcaminos", no?).


  9. Conèixer la teva ciutat

    Descobreix-la i viu-la des de el carrer, pas a pas. Deixa’t seduir a la vegada per un semàfor i la Pedrera, per una vorera, per l’ ombra d’un plataner…
    (Tornem a avisar per si de cas! Abans de posar-te a caminar pensa que hauràs d’apagar l’ordinador!)


  10. És divertit

    I també és viure, sentir, avançar, gaudir, descobrir, qüestionar, canviar, conèixer, voltar.
    (T’ho pots creure que encara en quedin moltes més!)


  11. Al teu propi ritme

    Camina com vulguis: lent, despistat, observant, d’esquena, saltant, com un "correcaminos"… és igual! tu tries el teu camí i com vols fer-lo.
    (Espera que en queda una! Resisteix! Agafa’t a la taula de l’ordinador!)


  12. Cool!

    Nosaltres ho veiem així : cool, autèntic i actual! Recorda aquesta frase: anar a peu és un clàssic que es convertirà en avantguarda d’aquest segle.
    (Eh! que estaves avisat! no has apagat l’ordinador!)

© Ajuntament de Barcelona

http://www.bcn.es/apeu/ca/apeu_avantatges.html

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

01 ag. 2010


Eternament sotmesos

Classificat com a Catalunya,LITERATURA

Ernest Torra (Sabadell, 1918-Barcelona, 2002) va escriure  ‘Els anys dissortats’, auto editat el 1984.

Són uns versos patriòtics que refan les derrotes històriques de Catalunya, interpretades amb el contrapunt de la psicologia social. Són una colla de poemes dedicats cada un a una situació o personatge concret. Qui vulgui llegir-los tots ho podrà fer aquí (versió en pdf).

Avui us fai el regal del Preàmbul i de l’ Epíleg sabent que rellegir aquests textos és, no només rellegir història, sinó assistir a una gran lliçó del que ha hagut de suportar el nostre país al llarg de segles i el que encara li toca suportar ara per culpa de governants i persones que no han entès res de res. Ho n’han après i potser nosaltres catalans tampoc n’hem après…

 

ELS ANYS DISSORTATS

A la història de Catalunya hi ha tot un munt d’anys negatius;

són ELS ANYS DISSORTATS
(cròniques de I’ allò-que-no-haguera-hagut-de-ser)

Preàmbul 

Eternament sotmesos,
eternament burlats,
eternament pactistes,
eternament esclaus,
eternament minúsculs,
eternament callats,
eternament captaires,
eternament pardals,
eternament immòbils,
eternament sagnants,
eternament ofesos,
eternament covards,
eternament confusos,
eternament negats,
eternament submisos,
eternament infants,
eternament suspectes,
eternament vexats…
eternament eterna
I’eterna eternitat!

  Epíleg
Catalunya patidora
de vents de cròniques tristes…,
diana martiritzada,
dels dards cruents de les ires,
enclusa de malls ferotges,
esquer d’enveges malignes,
moneda d’amansar ceptres,
mal cobejada pubilla,
ase dels cops de la història,
ventafocs esporuguida,
peça de volums llescables
per mercadejar a la fira,
cavall de brides fermades,
buirac d’esquena propícia…
Catalunya caminera
per vials plens de cruïlles,
per foradades de segles,
boques de llum en fugida…
Corona d’anys dissortats,
garlanda d’ensurts d’espines;
honor dels anys dissortats,
cicatrius empedreïdes;
batzac dels anys dissortats,
abelliments del teu viure…
Catalunya gloriosa
per les dissorts maleïdes

No hi ha riure sense plor…
ja has plorat: mira de riure!
Mira de riure al demà,
visura el lluny, jovenívola!,
i empeny I’ oneig dels mil anys
de les quatre barres mítiques,
amb el present de mil anys
d’història ruda i viva,
amb el patir de mil anys
de negrors atapeïdes…
Catalunya, terra meva!,
gresol d’amors imperibles:
amor de terra d’amors
de la terra adolorida,
de tórtora enamorada,
de cérvola espantadissa…,
núvia de místics somnis,
intacta d’alba i de xiscle…,
terra meva encisadora,
estimada dolça aimia!

Ernest Torra

 

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta