Arxivar per 10, agost de 2010

10 ag. 2010


Aquells ulls…

Classificat com a A PEU,Gossos,Vacances

Nen i gos pregant

Caminava a poc a poc, amb el pensament una mica lluny de mi mateix. Volava lliure pensant coses, algunes sense sentit i altres amb molt sentits. Am massa sentit, fins i tot, perquè m’entristien una mica.

Ja era fora del poble, camí de La Serra, i només hi havia camps de panís, d’alfals i de pomers. I, de cop i volta. el veig venir cap a mi. Em venia de cara. Decidit. De pressa. En un moment reconec que he sentit una mica de por. Era un gos gros i em mirava fixament mentre se m’atansava. No sabia ben bé què faria ell i què hauria de fer jo. M’he posat a l’aguait i pel meu cap han passat un munt d’idees. Deuen ser aquells recursos de supervivència que ens neixen de cop i ens surten de dins perquè els portem als nostres gens des de temps atàvics. Pur instint de supervivència davant d’un perill.

Però heus aquí que el gos s’acostava i s’acostava mirant-me d’una manera que m’ha semblat que no em faria res. De cop i volta i també de manera instintiva he vist i m’he convençut que no em faria res. Se m’ha plantat al davant meu i jo m’he parat i l’he mirat. Les nostres mirades s’han creuat. Hi he vist uns ulls implorants en aquella bèstia que feia cara d’anar perduda. En feia la car i en tenia tot l’aspecte perquè estava una mica prim i força brut.

Què faig, ara? Què fem? Serà un gos perdut o simplement s’haurà escapat d’alguna casa, d’alguna granja de les que hi ha escampades al Pla d’ Urgell?  Haurà deixat per una estona la seva feina mal pagada de guardià d’una propietat que no li va ni li ve. Que tant li fa i de la que no en treu cap més profit que cruspir-se alguna de les gallines que es moren… Poca paga per una feina tant necessària i imprescindible…

Només eren cabòries. Pensaments sense cap fil que els aguantés amb certa fermesa. Per tant, he pensat que el millor que podia fer era seguir el meu camí i que ell seguís el seu. Segurament ja sabia prou bé on havia d’anar… Però no. No ha marxat. M’ha anat seguint, fidel i mans, darrere i feia veure que volia ser el meu amic. Jo no n’estava massa segur que volgués ser amic seu. Què en faria jo d’un amic així, a qui no podia encabir a casa meva. Sempre he dit que un gos no m’agrada en  un pis. Un gos ha de poder moure’s amb certa llibertat, ha de caminar, ha de prendre l’aire…

No he dit ni he fet res. He pensat que millor que decidís ell perquè jo -la veritat- no me’n sentia capaç i del que tenia ganes era de treure’m  les puces de sobre i m’he volgut alliberar d’aquella responsabilitat pesada que ara tot just en vacances em queia. No en te´nia ganes de fer-me ara amic d’un gos desconegut!

I Llavors ha arribat la llum de l’alliberament de responsabilitats; la llum de l’esperança; la meva llibertat recobrada de nou! Allà lluny apareixia un home que -també de cop i volta- he sabut que era l’amo del gos. Però anava dubtant que ho podés ser perquè el gos no hi anava. No marxava de meu costat. Semblava que l’amo podia ser més aviat jo que no pas aquell home que cada cop estava més a prop.

I sí. Quan estava ja a pocs metres  aquell home l’ha cridat pel seu nom i el gos hi ha corregut. Quin descans, Déu meu! Llavors ens hem parat i li he dit: Ja em pensava que m’hauria de fer càrrec d’aquest gos perquè em pensava que anava perdut… Llavors m’ha explicat que no. Que era seu i que l’aviava una estona perquè era molt mans i era incapaç de fer mal a ningú. Que ho era tant, que se n’aniria amb el primer que passés i li fes una carícia…

Em seguit parlant una estona del temps, de la calor, de l’estiu i de les vacances. I jo he anat marxant pensant com en som de semblants els gossos i les persones…

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara