29 juny 2010
Així és com ens volen deixat als catalans: Sense sortida!.
Què volen aquesta gent? . Què hem de fer davant d’una senyal tan explícita com aquesta?
Esperem que algú es posi al davant i sàpiga liderar una resposta adequada, perquè ja en comencem a estar farts de ser trepitjats.
Ara queda ben clar que haurem de començar a pensar que si no ens hi volem n’ haurem de marxar. ESTATUT=ESTAT-OUT.
28 juny 2010
Depressió? Problemes amb el cap? Excés de feina? Preocupacions familiars? No arribes a fi de mes?…
ET RETALLEN L’ESTATUT?
AQUÍ TENS LA SOLUCIÓ
KELEDÉN
ARA AMB UNA NOVA FÈRMULA!!!!
KELESDÉN
27 juny 2010
Gonnzález-Faus en alguns àmbits de la societat potser és un desconegut. Però parlar d’ell en àmbits eclesials i religiosos és parlar d’un mite. És un dels millors teòlegs que hi ha al nostre país i arreu del món. Els seus llibres els han llegit milers de persones de tot el món.
Encara recordo les seves classes magistrals a la Facultat de Teologia de Sant Cugat del Vallès. Unes classes plenes de gom a gom, que seguíem embaladits centenars de joves, perquè aquell home ens deia coses noves i interessants. Ara, ja retirat de professor però no retirat de la vida i de l’estudi, segueix treballant per allò en què sempre ha cregut. Té escrits més de 50 llibres i un munt d’articles i és el responsable teològic de CRISTIANISME I JUSTÍCIA.
Arran de l’últim llibre que ha escrit "Presencia pública de la Iglesia, ¿fermento de fraternidad, o camisa de fuerza?", José Manuel Vidal li ha fet una entrevista que caldria llegir i meditar. Us deixo l’enllaç per si algú ho vol fer i us deixo algunes de les frases que ha deixat anar sense immutar-se i esperant que algú les llegeixi i en prengui bona nota, en uns temps en que la jerarquia de l’ església està més a la defensiva que pensant com donar una resposta adequada a les preguntes, inquietuds i problemes dels homes i dones del nostre temps que esperen una resposta des de l’evangeli.
ESGLÉSIA L’Església oficial està massa ficada en una estructura de poder.
L’Església hauria de ser útil i molesta.
L’Església ha d’estar en els llocs on no està ningú.
L’estament més oficial de l’Església està sent profundament infidel al Vaticà II.
Els Papes són presoners de la Cúria romana.
L’Església està nomenant avui els seus bisbes en contra de l’Evangeli.
Ningú li ha dit a l’Església que ha d’estar lliure de problemes.
La missió de l’Església no és ser secta, sinó llevat i ferment.
Hi ha un sector en l’episcopat, més gran del que sembla, que dissenteix de la línia oficial de l’Església.
A Roma li agradaria que les congregacions religioses anessin del breviari al menjador i del menjador al breviari.
L’Església, primer de tot, és la comunitat dels creients.
L’Església accepta les coses amb 200 anys de retard.
Rouco té el poder absolut de la CEE només per un vot.
El que no deixa dormir tranquil a l’Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l’Evangeli.
El problema d’Espanya és que l’Església s’ha ajuntat a la dreta més recalcitrant.
L’Església ha estat la "tonta" ben pagada de la dreta espanyola.
La dreta ha usat a l’Església.
TEÒLEGS
Seguirem a les catacumbes durant algun temps.
El que ha passat aquí amb Pagola, seria impossible a França o Alemanya.
La delació és un dels grans pecats que es donen en l’Església.
A Roma fan cas als "tocats de l’ala" perquè saben que no tenen connexió amb el poble.
Mentre Déu em doni vida, no callaré per tal impedir que es desfiguri l’Evangeli.
CAPELLANS
El problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat.
Els futurs capellans conservadors no salvaran el cristianisme a Espanya.
Els capellans del futur convertiran el cristianisme d’Espanya en una secta. Els moviments neoconservadors solen ser molt piadosos i molt poc il.lustrats.
M’agradaria veure quin tipus de vocacions surten dels moviments neoconservadors.
BASES
Si el poble no passa el seu petit xarampió a temps, acabarà perdent la fe més tard.
El poble ja hauria de saber alguna cosa de la crítica històrica de la Bíblia.
Després d’aquest tast, no us venen ganes de llegir l’entrevista sencera? Jo us aconsellaria que ho féssiu perquè és clarivident, lúcida, il·luminadora i necessària en uns temps en que l’església torna a viure èpoques ben fosques. Podeu trobar-la aquí:
http://www.periodistadigital.com/religion/opinion/2010/04/05/gonzalez-faus-iglesia-obispos-evangelio.shtml
26 juny 2010
Per començar, reconec que no sé escriure i que m’agradaria saber-ne més. A l’hora d’escriure m’agrada ser senzill i directe. No m’agrada l’estil recarregat i, a vegades, m’abstinc de posar certes paraules per aquest mateix motiu.
Per això m’ha agradat trobar aquestes regles de George Orwell, que era un bon escriptor i, sobretot, un bon periodista. Segurament per aquest mateix motiu el setmanari britànic The Economist encapçala el seu llibre d’estil amb sis regles d’escriptura d’Orwell:
Aquestes regles són les següents:
1) Mai utilitzis una metàfora, símil o qualsevol altra figura d’estil que ja hagis llegit moltes vegades.
2) Mai utilitzis una paraula llarga quan puguis reemplaçar-la per una de curta.
3) Si pots escurçar una frase, escurça-la.
4) Mai utilitzis el mode passiu quan puguis utilitzar l’estil actiu i directe.
5) Mai utilitzis una expressió estrangera o científica si existeix un equivalent en la teva llengua.
6) Trenca qualsevol d’aquestes regles si t’obliguen a escriure alguna cosa que soni fatal.
Els que som simples afeccionats ho fem com podem. Però el cert és que d’escriure se n’aprèn escrivint i cal llegir molt per escriure una mica bé. Són dues coses que van lligades i que massa vegades no se’ls hi dóna importància. De totes formes, he de dir que estic completament d’acord amb aquestes normes i justament -sense saber-ho- és el que procuro fer la majoria de les vegades.
25 juny 2010
Sang, sang, molta sang. A la via, al tren, a terra, a tot arreu.
Tota l’estació de Castelldefels-Platja era un calvari, un sofriment, un cementiri, un hospital, un esgarip punyent. Un crit interrogador al cel. Un infern concentrat en aquell punt i en aquella hora de la nit de Sant Joan.
Cossos destrossats entre la foscor. Somnis esfumats, riures i xivarri emmudits de cop. Paraules estroncades a mig dir. Frases que no s’acabaran mai. Segons eterns. Crits, llàgrimes, esgarrifances, tremolors, corredisses…
Una nit alegre i esperançada, convertida -de cop i volta- en una nit tràgica. Una nit que havia de ser llarga convertida en una nit eterna.
Corredisses de bombers i d’ambulàncies; sirenes udolant semblants a udols de llop rabiós que ha atacat el ramat de nit i ha fet destrosses en un moment. Comencen les trucades plenes de llàgrimes cap aquí i cap allà. Sembla que no pugui ser. Però si fa mitja hora s’estava dutxant a casa… Però és. Ha passat. malauradament ha passat…
Vides joves segades de cop; pares, germans i amics destrossats. Solidaritat que entra corrents i de pressa en tubs de sang transfusionada. Litres de solidaritat vermella que salva alguna vida i no pot fer res en alguna altra.
Caos i més caos en un primer moment. I silenci, indagacions, càlculs, pressuposicions i dubtes després.
Metges que fan la seva feina. Declaracions afortunades i altres no tant…
Això va ser Castelldefels el dimecres a la nit. Que descansin en pau els que puguin fer-ho…
25 juny 2010
Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l’entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d’administració estava rodejada d’homes i que a ella no se l’escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis.
Aquesta senyora va dir unes paraules que em van cridar l’atenció i que vaig considerar molt justes i molt adequades per retratar la situació que es viu entre homes i dones, des de fa molt temps, en el món del treball i de les empreses.
Deia aquesta senyora: "En el món de les dones en la feina hi han dues etapes: La primera és aquella en la que els homes que tens al costat es pensen que ets "tonteta". La segona és aquella en què els homes que tens al costat es pensen que ets més llesta del que en realitat ets. Jo, ara, estic en aquesta segona etapa".
Sincerament crec que retraten exactament la realitat. Hi han donen que entren a la feina amb un complex de superioritat tan gran i amb ànim de conqueridora que es fan insuportables. Entren com una elefant en una tenda amb ànim de fer-se notar i destrossant-ho tot. Es tornen ridícules. Fins aquell moment res s’ha fet bé i els canvis han de ser imminents i dràstics per tal que es notin força. Són dones que saben de tot, entenen de tot i tant poden opinar duna cosa com d’una altra. Saben molt d’organització, saben encara més de decoració, saben de neteja perquè a casa seva l’han fet durant anys i han provat tots els productes de moda, saben de cuina, saben d’esport…
És ben cert que fins fa ben pocs anys els homes ho dominaven tot i les donen poc podien dir. Llavors eren els homes qui tenien el complex de superioritat. És veritat que les dones han hagut de fer molts esforços per posar-se al seu lloc. És veritat que en aquests moments hi ha tantes dones com homes preparats tots als mateixos nivells i tan valuoses com els homes. Però d’aquí a voler ser més, a voler-se fer notar, a creure que són més pel fet de ser dona, ja no ho accepto. Hom no és més que l’altre pell fet de ser home o dona; ni per raó de nom i de "pedigree".
El plus no ve pel fet de ser home o dona. El plus ve pel fet de ser persona justa i equilibrada.
24 juny 2010
Pren-te el temps per:
Treballar: és el preu de la realització.
Dormir: és la manera de recuperar l’energia.
Jugar: és el secret de la joventut.
Relaxar-te: és el camí de la tranquil.litat.
Llegir: és la base del coneixement.
Fer l’amor: és un dels regals de la vida.
Divertir-te: és part de la l’alegria.
Meditar: és la sendera que condueix cap a Déu.
Fer exercici: és garantia de salut.
Somiar: és el secret per arribar a les estrelles.
Escoltar: és portar pau als que t’envolta.
Ajudar: és una manera de créixer com a ésser humà.
Riure: és el millor remei contra les preocupacions.
Oferir la teva amistat: és el més valuós que pots regalar.
Estimar: és la clau de la felicitat.
22 juny 2010
Sort en tenim de persones com Jaume Cabré (web), el flamant Premi d’ Honor de les Lletres Catalanes! És d’aquelles persones que durant anys han anat fent feina i més feina sense fer soroll. Jaume cabré ha fet llibres, classes, guions per a sèries de TV, guions de pel·lícules… Ha fet una mica de tot, però sempre fent la feina ben feta. Ell -i altres persones com ell- són persones cultes que han procurat atansar la cultura al poble. Perquè un poble necessita dels savis però també necessita que algú li atansi la saviesa i sàpiga posar-la a l’abast. Necessita persones compromeses amb el país i amb la cultura. Ell ha sabut fer-ho i per això aquest premi merescut.
Va fer un discurs que val la pena llegir, encara que sigui una mica llarg. El podeu trobar en el blog del Martí Cabré [blog]. Però jo només voldria destacar algunes de les paraules que va dir:
"La meva llengua és la meva pàtria. I treballar per la pervivència de la llengua és una raó de pes per treballar per la independència política".
"Que sigui Espanya la que prohibeixi, en ple segle XXI, que la gent expressi la seva opinió sobre el tema".
"Vull una llengua que visqui en pau, en igualtat de condicions, que no hagi de demanar constantment perdó ni permís per existir".
"Amor, honestedat, veritat. Em temo que no està gaire de moda parlar d’això. No em puc expressar de cap altra manera. La veritat en literatura és un terme que costa d’explicar: és més fàcil viure-la. L’escriptor no escriu allò que la gent preveu que ha d’escriure sinó allò que, si no ho expulsés, no el deixaria dormir; escriu allò que li urgeix expressar per treure-s’ho de sobre. La veritat està íntimament lligada a l’honestedat de què parlava al principi. El lector és capaç de captar-la perquè és inconfusible. El que és previsible, el que provoca indiferència, està renyit amb l’art".
"Però no patiu: la literatura, que també burxa en la història, s’escriu no des de la confortabilitat del pensament únic sinó des de l’austeritat de les soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort, l’escriuen persones lliures".
21 juny 2010
Percebre adequadament la realitat no és fàcil. Massa vegades ens deixem portar pels nostres pre-judicis que , com diu la mateixa paraula, és un judici anticipat, fet abans d’hora, precipitat, sense els elements necessaris. I generalment és aquí on ens equivoquem perquè, ja d’entrada, jutgem malament i comencem a fer cabòries..
Ahir parlava amb una amiga d’això mateix i li deia que el que hauríem de fer és anar amb el cor més obert cap a les persones, inclús amb el risc de que ens enganyin. No és fàcil aquesta actitud, ni còmoda. Ens han enganyat tantes vegades! Quan ens atansem a una persona ja hi anem pensant quina ens en farà! Entenc que és difícil anar per la vida amb aquest tarannà. Però n’ hauríem d’aprendre i hi sortiríem tots guanyant. "Piensa mal y acertarás", diuen en castellà. Doncs no, jo no hi crec en això i no vull creure-hi. No vull ser massa càndid, però tampoc vull ser malpensat.
Una vegada vaig llegir un conte hindú que deia que hi havia un gos sense amo que li agradava tafanejar tots els racons i anar amunt i avall. Sempre havia estat un vagabund i gaudia molt amb la seva forma de vida. Però en una ocasió va entrar en un palau, les parets del qual estaven recobertes de miralls. El gos va entrar corrent a una de les envidrades habitacions i a l’instant va veure que innombrables gossos corrien cap a ell. Aterrit, es va girar cap a la dreta per intentar fugir, però llavors va comprovar que també hi havia gran nombre de gossos en aquesta direcció. Es va tombar cap a l’esquerra i va començar a bordar espaordit. Desenes de gossos, per l’esquerra, li bordaven amenaçadors. Va sentir-se acorralat i envoltat de furiosos gossos i li va semblar que no tenia escapatòria. Va mirar a tots costats i a tot arreu va contemplar gossos enemics que no deixaven de bordar. En aquest moment el terror va paralitzar el seu cor i va morir víctima de l’angoixa.
No trobeu que massa sovint ens passa això mateix a nosaltres?
20 juny 2010
La meva amiga Ventafocs té un blog acabat d’estrenar, que l’ha anomenat"INTERESSANT". La meva amiga tot just comença, però ho ha fet amb tanta il·lusió, que estic segur que ho serà de veres d’interessant el seu blog. Aneu-hi i passegeu-vos-hi una estona. L’adreça és la següent:
http://ventafocs-interessant.blogspot.com/
La meva amiga Ventafocs és mallorquina i ahir ens va regalar un post que comença dient: "Sóc mallorquina, parlo mallorquí i xerr català, o a l’inrevés, com vosaltres vulgueu". Ens diu que alguns no ho entenen això tan evident. I és cert. Això de la llengua comuna és tan senzill i evident que alguns han esmerçat molts esforços en complicar-ho i enverinar-ho.
La gràcia de tot plegat jo trobo que està en el fet que les tonalitats, la musicalitat i l’accent divers d’aquesta llengua comuna ens dóna una riquesa incomparable. I de totes aquestes tonalitats, possiblement la més musical de totes és la que parlen a les illes daurades, que -al seu torn- també té cada una el seu color i la seva guspira encesa. És com un gran arc de Sant Martí que ens aixopluga i ens aplega a tots amb tota la varietat de colors. I en aquesta varietat hi ha la riquesa, una riquesa que no hem de deixar perdre cuidant i mimant la nostra llengua i fent-la servir tant com puguem.
Hem tingut la immensa sort que, al llarg dels anys, moltes persones d’arreu d’aquesta comunitat han treballat molt per aquesta llengua comuna. Només cal destacar la ingent tasca que va significar el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. I la de tants altres lingüistes que seria llarg enumerar.
Però avui voldria destacar-ne un, que aquest dijous passat acaba de donar la seva darrera classe com a professor de la Universitat de Barcelona. És el Joan Solà, una persona senzilla i humil que ha fet una feina de formiga, una feina callada però que donarà fruits amb total seguretat. Acaba les classes, però continuarà treballant per la llengua comuna en una tasca que ja ha començat: l’elaboració de la nova gramàtica que ha de publicar l’ Institut d’Estudis Catalans, institució de la qual Solà, n’és vicepresident des del juny del 2009.
Per molts anys Dr. Solà!
19 juny 2010
Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres que "no és el mateix viure d’ il·lusions que viure d’esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d’ il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d’esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".
Aquesta frase tan catalana d’"anar tirant" caldria analitzar-la profundament perquè té una filosofia de la vida darrere seu més profunda del que aparentment pot semblar. "Anar tirant", tant serveix per dir que hom està bé com que no n’està tant. Serveix per a no dir el que l’altre vol saber i hom no vol dir. És el recórrer a la màxima ambigüitat en certs moments que hom no té ganes d’esplaiar-se. És la filosofia del viure monòton i potser avorrit de cada dia, sense més al·licients que el sol fet de voler continuar vivint. Perquè -si ho analitzem bé- viure no és poca cosa; viure i voler seguir vivint, en certs moments de la vida, té molt mèrit, sobretot quan van maldades; quan et fan fora de la feina i tens una família darrera; quan has de tancar una empresa per la qual has lluitat anys i anys; quan se te’n va aquella persona que estimes tant…
Viure d’ il·lusions és bonic i fàcil. I serveix per agafar empenta. Calen aquests moments de color de rosa per viure i sobreviure. Però aquests moments són pocs i no duren gaire. Els moments més comuns i nombrosos són els altres: aquells d’anar estirant el carro, quan la vida te’l va carregant de problemes prou pesats. Són aquells moments en què la malaltia se t’acosta, la injustícia et forada l’ànima i el dia se’t fa llarg perquè el cansament acumulat amb els anys ja pesa massa. Aquest és el moment de viure d’esperança. És el moment d’anar al galliner a veure si alguna gallina ha post algun ou. Es recollir els fruits de l’amistat, l’afecte de la família i el recolzament de les pròpies certeses que no abandonen mai.
18 juny 2010
.jpg?resize=221%2C146)
Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010
Sobre un fons totalment negre, ressalten aquestes paraules avui en la pàgina web de l’escriptor portuguès i premi Nobel de literatura José Saramago.
Jo el vaig descobrir llegint la seva novel·la "L’Evangeli segons Jesucrist" que va aixecar butllofes al Vaticà i va ser vetada a Portugal l’any 1992, perquè deien que "ofenia als catòlics". Com a protesta, un any després l’escriptor va decidir traslladar-se a viure a l’illa canària de Lanzarote on va residir fins al final dels seus dies.
Aquesta novel·la a mi em va agradar molt, encara que -em sembla recordar- es feia una mica difícil de llegir perquè no hi havia signes de puntuació. La recordo com un dels llibres que em va fer veure el personatge de Jesús de manera distinta. Era un Jesús molt humà, molt de carn i ossos, que utilitzava la ironia i el sentit de l’humor. Aquesta original cristologia, escrita per un escriptor comunista i gnòstic, l’haurien de llegir molts cristians. Potser els faria aterrar mica i els faria veure que creure en Jesús no és només mirar cap amunt. Que Jesús ens feia mirar també cap a baix, cap als que sofreixen i cap als més desgraciats de la terra. Era la visió de Jesús d’un comunista, naturalment, però era una visió que deu ser molt més veritat que moltes cristologies purament espiritualistes que no toquen de peus a terra.
No he llegir gran cosa més de Saramago -sincerament- perquè em resultava un escriptor dens, difícil i una mica pesat. Però era un home compromès, íntegre i de fermes conviccions. Una gran persona i un gran escriptor, reconegut a tot arreu. Homes com ell el nostre món els trobarà a faltar perquè saben ser crítics i dir les coses pel seu nom, generalment amb molta lucidesa.
Que descansi en pau!
17 juny 2010
Una notícia d’aquests dies: Els nens catalans no saben llegir i escriure prou bé. No arriben als nivells desitjats en les avaluacions que els han fet. Sembla que la mitjana ha anat baixant any rere any.
M’agradaria saber el per què d’aquest fet, perquè les explicacions que ens ha fet el Conseller d’ Ensenyament no em convencen gens ni mica. Inclús les he considerades pròpies d’aquell que vol amagar el cap sota l’ala i no voler fer-se responsable de la situació.
D’entrada he de dir que d’aquests assumptes no en sé gens ni mica i seria bo que algun educador o educadora hi digués la seva i em desmentís el que diré a continuació. Segurament que hi deu haver molta gent que ens ho sabria explicar. M’agradaria que ho fes en l’espai que hi ha per contestar.
Jo crec que una raó molt important de la incultura que es va apoderant d’una bona part del nostre jovent és deguda als models que veuen. Els nens i els joves estan convençuts que per a fer calés i triomfar en la vida no cal estudiar. Que no cal perdre temps estudiant llengua, història, geografia o matemàtiques. Pràcticament creuen que amb el Google ja n’hi ha prou i amb els ordinadors i les calculadores ja ho poden fer tot. Per això falla la comprensió d’un escrit, el saber-se expressar mitjanament bé, el poder entendre el món en si mateix i tot el que hi passa.
I per què passa això? perquè veuen futbolistes que no saben parlar i triomfen. Veuen artistes de cine que són famosos només per la seva cara bonica o pel físic que tenen. Hi han presentadors que no saben ni parlar ni expressar-se, però què importa això si els seus programes tenen un èxit total d’audiència?. Hi ha gent que "viu del conte" i ja en té prou en portar un cognom famós o de provenir de la família d’on provenen.
I el pitjor de tot: aquesta gent encara presumeix de que no saben res i que no cal saber res. Ho criden amb veu alta sense cap tipus de rubor i tothom els aplaudeix. Jo em compadeixo dels pobres mestres que suposo que deuen fer el que poden però que no hi tenen res a fer.
16 juny 2010
Acabo d’arribar d’un sopar de comiat de dos companys de feina que es pre-jubilen. Ens ho hem passat bé. Hi han hagut acudits, cants i alegria. Potser també alguna llàgrima d’aquelles que no es veuen; una llàgrima d’aquelles que es ploren cap endins. En algun moment em sembla que més d’un ha fet el cor fort per no deixar-les anar… En aquestes ocasions hom riu cap enfora i plora cap endins.
Els que ens anem atansant a la jubilació anem posant la barba a remullar. Anem mirant enrere i hi veiem un munt de coses i una història llarga. Tenim menys futur que passat. O, si ho voleu dir d’una altra manera, tenim més passat que futur. Un passat que està carregat de coses boniques, d’històries impressionants i d’una fantasia que, amb els anys s’ha tornat realitat. També de coses lletges, però aquestes les prefereixo oblidar.
Sóc partidari de l’amnèsia i no pas de l’anestèsia. L’amnèsia la tria un. L’amnèsia pot ser selectiva i és bo que ho sigui. Jo sóc un amnèsic selectiu i això m’ajuda a viure millor. No m’agrada l’anestèsia perquè aquesta te la provoquen els altres. Això no ho accepto.
Als amics Xavier i Esther moltes gràcies i molta sort en aquest temps de llibertat i noves possibilitats.
15 juny 2010
He rebut una d’aquestes cadenes força fastigoses que s’envien per correu i que deuen donar unes quantes voltes al món perquè periòdicament retornen (com les orenetes ala primavera).
Normalment, si veig que és una cadena, la trenco sense cap tipus de remordiment i quasi sempre l’esborro del meu correu. Però aquesta em va semblar diferent i penso que valia la pena guardar-la i fer-la conèixer perquè el que deia era tot molt raonable ( i no entenc massa per quin motiu no ens escandalitza).
Parlava sobre unes paraules que havia dit la Vicepresidenta del govern i que deien que "es indecente que mientras la inflación es -1%,y tengamos más de 4.000.000 de parados, haya gente que no esté de acuerdo en alargar la jubilación a los 70 años".
Aquesta cadena vol ser una resposta a les paraules d’aquesta senyora i -de retruc- a tots els polítics. Potser no estaria d’acord el 100% a les afirmacions, però sí que en comparteixo la majoria. Diu la cadena:
Indecent, és que el salari mínim d’un treballador sigui de 624 € / mes i el d’un diputat de 3.996, podent arribar, amb dietes i altres prebendes, a 6.500 € / mes.
Indecent, és que un professor, un mestre, un catedràtic d’universitat o un cirurgià de la sanitat pública, guanyin menys que el regidor de festes d’un ajuntament de tercera.
Indecent, és que els polítics es pugin les seves retribucions en el percentatge que els vingui de gust (sempre per unanimitat, per descomptat, a l’ inici de cada legislatura).
Indecent, és que un ciutadà hagi de cotitzar 35 anys per percebre una jubilació i els diputats en tenen prou només amb set, i que els membres del govern, per cobrar la pensió màxima, només necessiten jurar el càrrec.
Indecent, és que els diputats siguin els únics treballadors (?) d’aquest país que estan exempts de tributar un terç del seu sou de l’ IRPF.
Indecent, és posar a l’administració a milers d’assessors = (llegiu amiguets amb sous que ja desitjarien els tècnics més qualificats.)
Indecent, és la quantitat ingent de diners destinats a sostenir els partits, aprovats pels mateixos polítics que viuen d’ells.
Indecent, és que a un polític no se li exigeixi superar una mínima prova de capacitat per exercir el seu càrrec. (Ni cultural ni intel.lectual.)
Indecent, és el cost que representa per als ciutadans els seus àpats, cotxes oficials, xofers, viatges (sempre en gran classe) i targetes de crèdit per tot arreu.
Indecent no és que no es congelin el sou ses senyories, sinó que no se’l baixin.
Indecent, és que ses senyories tinguin sis mesos de vacances l’any.
Indecent, és que ministres, secretaris d’estat i alts càrrecs de la política, quan cessen, són els únics ciutadans d’aquest país que poden legalment percebre dos salaris de l’erari públic.
I que, sigui quin sigui el color del govern, toooooooots els polítics es beneficien d’aquest modern "dret de cuixa" mentre no es canviïn les lleis que el regula. I qui les canviaran? ¿Ells mateixos? Segur que no!. Ajuntem signatures perquè hi hagi un projecte de llei amb "cara i ulls" per acabar amb aquests privilegis, i amb altres.
Fes que això arribi al Congrés a través dels teus amics.
AQUESTA SÍ que hauria de ser una d’aquestes CADENES QUE NO S’HA DE TRENCAR, PERQUÈ NOMÉS NOSALTRES PODEM posar-hi remei a AIXÒ. I AQUESTA, SI que portarà ANYS DE MALA SORT SI NO HI POSEM REMEI. Hi està en joc el nostre futur i el dels nostres fills.
14 juny 2010
Fer pedagogia: Paraula màgica, frase que es repeteix a tort i a dret. Sempre acabem dient el mateix: "Hem de fer pedagogia de…". Quan parlem de política des d’una visió catalana de les coses sempre acabem dient que no ens entenen i que hem de fer pedagogia per veure si finalment ens entenen.
Fa segles que no ens entenen. I , pel que sembla, no tenen massa intenció d’entendre’ns. Ni intenció, ni ganes ni -potser-capacitat. Hi ha coses que jo crec que són tan, tan difícils, que a mi em semblen ja impossibles. Hi han persones capacitades i persones incapacitades per a certes coses i , per tant, mai podran arribar a assolir aquells nivells de coneixements o comprensió que nosaltres volem que tinguin. Quan obres certs diaris i llegeixes certes coses ho veus. Quan veus aquest farsa del Tribunal Constitucional que no saben ni traure’s la feina de les mans comproves aquesta evidencia: no permetran mai que Catalunya tingui poder perquè no ho poden entendre.
La pedagogia és l’art, la tècnica o la ciència de l’ensenyament, o de l’educació. Pedagogia ve del grec, (παιδαγωγία). La paraula paida o paidos es refereix a nois. Un nen té sempre el cervell molt més obert que un adult. És molt més fàcil que un nen aprengui i entengui certes coses que un adult, que està ple de judicis i prejudicis difícils de canviar. Certament que un adult pot canviar però amb una tècnica apropiada per a fer-ho-
Per això potser caldria que parléssim d’andragogia -del grec andros(home)- i que vol dir: ensenyar a adults. Hauríem de canviar molts paràmetres a hora de voler fer-nos entendre perquè la primera cosas que hauríem de fer és destruir mites i prejudicis enquistats en el cervell i en la societat. I s’hauria de fer sense por, obertament, amb cert ànim provocador, que és la única manera de que es trenquin els esquemes. Els nostres polítics haurien de fer urgentment classes d’andragogia. A Catalunya tenim molts bons professionals que ho podrien fer molt bé.
Uns quant mites a trencar:
Que fora de Madrid hi ha vida; que podem viure perfectament sent independents; que podem tenir una altra llengua, una altra manera de fer i no passa res; que no tots els catalans som dolents i que no tenim ganes de tocar els pebrots; que quan pretenem fer les coses a la nostra manera és per algun motiu; que quan diem que no ens entenen és "exactament-perquè-ens-adonem-que- no-ens-entenen"; que quan veus que les coses es fan amb els peus i no amb el cap (obres públiques, corredor mediterrani, ports i aeroports.) ja veus que mai les coses podran anar bé; que quan veus que la Constitució és per alguns un text més sagrat que la Santa Bíblia i que sembla que no es pot tocar ni una coma…. doncs ja es veu per on poden anar les coses.
Per tant, demano que a partir d’ara no es faci més pedagogia i que es comenci a fer urgentment andragogía. crac que l’educació d’adults és molt més urgent que l’educació de nens…. amb el permís dels mestres!
13 juny 2010
Ja vaig parlar fa uns mesos dels casos de pedofília dins de l’església i de com s’haurien d’haver tractat. Està bé que surtin al descobert i estaria encara més bé que acabessin als tribunals civils.
http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2010/02/16/si-lesglsia-fos-normal/
Però de la mateixa manera que això és notícia, també ho haurien de ser altres coses positives que també passen, dins i fora de l’església (això tant me fa). La llàstima és que el bé no fa soroll i generalment no surt als diaris..
Transcric una carta que ve a dir més o menys això.
Carta de un misionero uruguayo en Angola al New York Times
Montevideo (Uruguay), 26 May. 2010 (AICA)
El sacerdote salesiano Martín Lasarte envió una carta al diario New York Times respecto a la morbosa insistencia sobre los sacerdotes pedófilos, carta que el diario neoyorquino nunca publicó. La carta comienza diciendo: “Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero.
Y continúa: “Me da un gran dolor por el profundo mal que personas que deberían ser señales del amor de Dios, sean un puñal en la vida de inocentes. No hay palabra que justifique tales actos. No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos. Por lo tanto todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños serán siempre de una prioridad absoluta.
“Veo en muchos medios de información, sobre todo en vuestro periódico, la ampliación del tema en forma morbosa, investigando en los detalles de la vida de algún sacerdote pedófilo. Así aparece uno de una ciudad de los Estados Unidos, de la década del 70, otro en Australia de los años 80 y así de frente, otros casos recientes… ¡Ciertamente todo condenable! Se ven algunas presentaciones periodísticas ponderadas y equilibradas, otras amplificadas, llenas de preconceptos y hasta de odio.
“Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía a hacerlo y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en Moxico mediante el único puesto médico en 90.000 kilómetros cuadrados, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños.
“No es de interés que con otros sacerdotes hayamos tenido que socorrer la crisis humanitaria de cerca de 15.000 personas en los acuartelamientos de la guerrilla, después de su rendición, porque no llegaban los alimentos del Gobierno y de la ONU.
“No es noticia que un sacerdote de 75 años, el padre Roberto, por las noches recorra las ciudad de Luanda curando a los chicos de la calle, llevándolos a una casa de acogida, para que se desintoxiquen de la gasolina, que alfabeticen cientos de presos; que otros sacerdotes, como padre Stefano, tengan casas para los chicos que son golpeados, maltratados y hasta violentados y buscan un refugio. Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando a los enfermos y desesperados.
“No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a seropositivos, o sobre todo en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar.
“No es noticia que mi amigo, el padre Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino; que el hermano Francisco, con cinco señoras catequistas, por ir a ayudar a las áreas rurales más recónditas hayan muerto en un accidente en la calle; que decenas de misioneros en Angola hayan muerto por falta de socorro sanitario, por una simple malaria; que otros hayan saltado por los aires, a causa de una mina, visitando a su gente. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región. Ninguno pasa de los 40 años.
“No es noticia acompañar la vida de un sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve.
“La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia, esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece.
“No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir a sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura.
“Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico con la cual me siento ofendido.
“Sólo le pido, amigo periodista, que busque la Verdad, el Bien y la Belleza. Eso lo hará noble en su profesión”.
Firma: Padre Martín Lasarte, misionero uruguayo en Angola.+
http://www.aica.org/index.php?module=displaystory&story_id=21758&format=html
12 juny 2010
Un dia d’aquests -no recordo a quin canal espanyol- vaig escoltar una perorada extraordinària sobre Sud-Àfrica i sobre la inseguretat que hi ha en aquell país, arrel d’un robatori que van sofrir uns periodistes espanyols i portuguesos.
Em va cridar l’atenció la manera com parlaven del país i de la mateixa organització, ja que ho feien des de la superioritat extrema i el menyspreu més absolut. Hi vaig notar un complex de superioritat molt comú, per altra banda, als espanyols quan parlen de l’ Àfrica o de Llatinoamèrica, per exemple. Ja ens hi tenen acostumats, però hom no s’hi acaba d’acostumar mai a aquesta mala educació i a aquests tons tan altius.
Pel que deia aquell locutor (que tampoc era cap perfecció de periodista) semblava que de robatoris i inseguretat aquí no en tinguéssim gens ni mica i que nosaltres fóssim la perfecció on emmirallar-se . Parlava com si es cregués superior als altres, o intentés semblar-ho i desenvolupava comportaments altius i orgullosos talment ben propis del que té un enorme complex de superioritat.
Els manuals de psicologia diuen que aquest tipus de persones es mostren com una persones perfeccionistes, segures de si mateixos i hàbils, encara que gairebé sempre la seva aparença és una màscara que amaga una enorme vulnerabilitat. La por de ser criticats i rebutjats és una altra constant, de qui mira als altres, per sobre l’espatlla.
Segons els experts, sota aquesta superioritat, s’amaga en realitat, un complex d’inferioritat. Qui ho desenvolupa és incapaç de relacionar-se bé amb els altres, perquè no els tracta d’igual a igual. Té barreres per a ser sincers i mostrar-se tal com és. El que va per la vida amb aires de grandesa, sembla indiferent davant les actituds i opinions alienes, però en realitat és molt susceptible a elles: fereixen fàcilment la seva sensibilitat i influeixen sobre la seva exagerada necessitat d’autoestima. Les crítiques dels altres, solen provocar un enorme estat d’angoixa, que es manifesta en totes les facetes de la seva vida.
Em temo que aquest dies els que escoltin els partits del Mundial per certes teles espanyoles s’hauran de vacunar contra aquesta plaga perquè hauran d’escoltar les grandeses de "la Roja" amb una intensitat tal que els pot arribar a fer mal a la seva salut psíquica. Ja ha començat a notar-se i cada cop anirà a més a mida que vagin guanyant partits (si és que en guanyes, es clar).
El que no sé és si a les farmàcies hi ha algun remei…
11 juny 2010
Avui s’ha obert de forma oficial l’Any Joan Maragall, que commemora el 150 aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.
No recordo quan vaig descobrir Joan Maragall, però fou de ben jove. Recordo que hi havia un poema seu que em captivava i la seva lectura em feia volar muntanyes enllà, on hi imaginava les vaques pasturant tranquil·lament. Era "LA VACA CEGA". Feia que li tingués una immensa llàstima a la pobra vaca i feia que em posés trist imaginat-la "topant amb una i altra soca"
Ja de més jove, amb la lectura de la "Ciutat del Perdó", l’"Església cremada" -i altres articles i poesies- van fer que me n’enamorés i el considerés com un dels "meus poetes".
Tinc una especial devoció per aquest poema, que us el deixo per tal de que el gaudiu i el reflexioneu. Que aquest any ens serveixi per a repassar l’obra d’un dels grans poetes que ha tingut Catalunya.
Ja veureu que val la pena!
Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué "-Atura’t"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què acluca’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
10 juny 2010
El dibuix d’en KAP retrata una realitat ben actual. I no només retrata una realitat econòmica o social, sinó que mostra una filosofia de la vida a la que hi estan abonats molts.
La nostra societat és molt fictícia. Vull dir que viu en la mentida, en la ficció, en l’aparença, en la irrealitat, sense tocar de peus a terra, estirant més el braç que la màniga. Hom gasta diners que no té i que no sap si tindrà mai. Els bancs deixaven diners sense to ni so. L’economia algú diu que és com una bicicleta: que si es para, cau. Serà així?
La realitat és que el govern estava fent la migdiada i quan s’ha despertat ha vist que el desgavell ja no el podia arranjar ningú. Els bancs han robat tant com han pogut i han fet la feina de l’escanya-pobres a la perfecció perquè ningú els posava fre ni control. I el pobre ciutadà és el que haurà de pagar els plats trencats i qui haurà de tirar endavant la seva família i el seu país.
Trista realitat. Però la realitat.
09 juny 2010
Poder treballar és una sort. Dignifica la persona, dóna capacitat de viure més dignament i fa que la persona pugui desenvolupar-se i créixer en molts ordres de la vida. Aquest axioma o principi jo me’l crec ara que no hi ha tanta feina, però me l’he cregut sempre. També me’l creia en èpoques de bonança, quan semblava que hi havia feina per a donar i vendre.
Això ho escric després d’un dia de vaga en molts sectors, sobretot en sectors públics i funcionariat. I ho escric en un moment delicat per a tothom: treballadors, empresaris i funcionaris. Avui passen dificultats tots i en passen, sobretot, aquells que han perdut la feina. Per això caldria pensar una mica en el fet de tenir o no tenir feina i el que comporta socialment aquest fet.
Ja sé que, a vegades i en alguns sectors, això de treballar té mala fama i que no totes les feines són aquest ideal del qual parlava al principi. També sé que s’han fet acudits de totes menes sobre el treball. Però avui voldria parlar seriosament i deixar els acudits per un altre moment. Alguns acudits ofenen aquells que no en troben i en busquen desesperadament.
Confuci deia: "Elegeix una feina que t’agradi i ja no treballaràs ni un dia més de la teva vida". Això està molt bé, però la dura realitat és que no sempre trobem aquella feina que ens agrada; no sempre podem elegir i no sempre l’encertem. A vegades elegim una cosa pensant que ens agradarà molt i després ens decep enormement.
També és cert que hi ha persones que s’amollen a tot i n’hi han d’altres que no estan mai contentes amb res. Alguns prefereixen quedar-se a l’atur abans d’agafar una feina que no els agrada. Sobretot això els passa a alguns joves que surten de la universitat i es pensen que es menjaran el món. Però la vida és dura i poc a poc van veient que és treballant quan hom va agafant experiència i és poc a poc que es va trobant el lloc que hom vol i desitja.
Una altra cosa també certa és que a vegades hom es queda amb la feina que no és la que més agrada sinó amb la que dóna més diners o més estabilitat. Es deixen molts principis arraconats i oblidats a la cuneta al llarg de la vida… Aquesta és la realitat.
Però a mi em sembla que el plantejament hauria de ser sempre el següent: Què necessito? Què prefereixo? Què puc fer i què no? Quines possibilitats reals tinc de millorar? Què puc aconseguir i què no, en uns moments de crisi com aquests? I després d’avaluar i pensar tot plegat, mirar de fer la decisió més encertada sabent que sempre correm el risc d’equivocar-nos o de no trobar mai el nostre ideal.
08 juny 2010
Ahir parlava del debat que han començat a protagonitzar els candidats a president del Barça i de les meves impressions en escoltar el primer. Però això ho considero irrellevant i no té cap més valor que la meva percepció personal.
El que sí considero rellevant -i que convindria ressaltar- és el fet que tots els candidats formessin part inicialment d’un grup anomenat Elefant Blau i que es van unir per posar una moció de censura al president Núñez. Més tard, van fer equip al voltant de Laporta per presentar-se a les eleccions, que van guanyar.
A què és degut que un equip que semblava tan unit i que havia d’anar junt fins a la fi del món, poc a poc s’anés enfrontant, dividint, desintegrant i marxant, la majoria d’ells, cap a casa seva? Què ho fa que aquell grup d’amics, tan amics, hagin esdevingut en aquests moments enemics acèrrims? Eren tan amics llavors? Són tan enemics ara? L’Elefant Blau s’ha transformat en un cau de formigues vermelles que s’ataquen les unes a les altres…
Potser una resposta la podríem anar a buscar en la Psicologia Social, que és la ciència que estudia els fenòmens socials i intenta descobrir les lleis per les quals es regeix la convivència. Investiga les organitzacions socials i tracta d’establir els patrons de comportaments dels individus en els grups, els rols que exerceixen i totes les situacions que influeixen en la seva conducta. L’estudi dels grups i les tensions que s’hi generen és una qüestió apassionant.
La naturalesa humana té un paper en la conformació de la vida social, mentre que l’estructura social al seu torn, amb els seus hàbits, normes i costums també exerceix una influència en les persones. I aquí hi podríem trobar una possible resposta.
Plató deia que l’home té la idea del bé i tendeix a la perfecció, però el camí de la vida està ple d’obstacles i molts s’aferren a les coses materials, al bé personal i propi en detriment del bé comú provocant conflictes socials i crisi de valors. L’afany d’acumulació de poder, de riquesa i de la força, en totes les cultures, van atorgar el poder i els privilegis a alguns, generant el domini d’uns sobre els altres, les desigualtats, els abusos, els crims i les guerres. Tots els éssers humans tenen el seu costat fosc, de vegades necessari per defensar-se dels atacs, però molts el desenvolupen massa per atacar els més vulnerables i dominar en benefici propi.
Aquest grup humà que era l’ Elefant Blau ha acabat com el rosari de l’aurora però ha estat la llavor capaç de transformar un club de futbol. Aquells inicis han portat cap a camins inesperats, nous, transformadors, moderns, rupturistes i positius en algunes coses, i tan negatius com sempre en altres coses. No sempre conèixer i denunciar els errors del passat fa que hom no caigui de nou en els mateixos.
Les tribus, els imperis, les nacions i els grups han fet sempre la guerra i semblaria que això fos inevitable. Freud deia que el dia que l’home va aprendre a insultar al seu enemic en comptes de llençar-li una pedra, va ser el començament de la civilització. Les condicions socials han provocat guerres en totes les èpoques però és hora que les societats trobin la manera de resoldre els problemes sense recórrer a la força bruta. Es clar que val més "manya que força". És millor intel·ligència, bones maneres, debat educat i sense desqualificacions que no pas males arts, mentides i brutícia dels uns sobre els altres. Tant de bo durant aquesta setmana puguem veure-ho en les confrontacions que encara hi ha per fer.
El Barça hauria de ser un club senyor i els aspirants a president també ho haurien de procurar ser-ho sempre.
07 juny 2010
Aquest matí he seguit una mica (no tot) el debat que a Catalunya Ràdio (Cal Fuentes) han protagonitzat els quatre candidats a la presidència del Barça. Jo no sóc psicòleg, ni entès en comunicació, ni publicista, ni estudiós dels mitjans de comunicació, ni del llenguatge i del fet de comunicar-se. Per tant, del que diré a continuació no en feu gens de cas. Segurament que diré molts disbarats i, si voleu, corregiu-me. Simplement és la meva percepció.
D’aquest debat n’he tret unes quantes conclusions personals que, si fos soci i pogués votar, m’haurien ajudat força a decidir. Cadascú ja s’ha retratat tal com és i poca cosa més ens aportaran els pròxims debats que faran fins al dia de les eleccions. Per a mi, se’ls podrien estalviar.
La primera conclusió que n’he tret és que el Sr Ingla és un mal educat i un manipulador. Tenia un to acusador i manipulador que no li corresponia. Ell no era el moderador i no li pertocava el trist paper que estava fent. Manejava de forma fraudulenta la conversa. Atacava sense arguments. No escoltava. Reafirmava coses que el contrari li negava. En fi, que només amb això sol jo no votaria el Sr Ingla de cap de les maneres perquè una de les pitjors coses que pot tenir un president del Barça és el fet de ser manipulador. El Barça pertany als socis i seguidors i "al soci no se’l pot enganyar", que deia aquell.
La manipulació és un tema greu perquè és molt trist sentir-se titella en mans d’una persona. El manipulador és intimidador, agressiu, descontrolat, autocràtic, superb, la major part de les vegades no té arguments i s’imposa per la força, per l’agressivitat i pel to de veu cada cop més elevat. Per a mi el Sr Ingla és el retrat del manipulador i que es preparessin els membres de la seva Junta directiva…
L’estratègia més eficaç per enfrontar? No enfrontar-lo; fer cas omís dels seus requeriments o postergar per a un altre moment la discussió (sempre que es pugui). Això és el que procurava fer el Sr Rosell: no fer-li massa cas i mirar d’explicar-se. Però era bastant inútil perquè no l’escoltava.
Els altres dos candidats m’han semblat persones educades, que sabien i podien parlar dels seus projectes i que exposaven els seus arguments amb naturalitat i força convenciment. El Sr Benedito m’ha semblat qui més obertament i amb més claredat exposava els seus arguments i qui parlava amb més brillantor. El Sr Ferrer trobo que és una persona massa apagada i que no és més que "la veu del seu amo".
Com a conclusió final: no sabria potser encara a qui votar. Però sí que tindria clar a qui no votar. Dels programes, promeses i xifres no en parlo perquè després tots faran el que bonament podran i no crec que les diferències entre uns i altres fossin massa grans. Però sí que m’agradaria que el meu Barça tingués una persona educada, tranquil·la, noble i sincera i que pogués anar per tot arreu com un senyor, donant una bona imatge de la institució..
06 juny 2010
Bé, per a ser exactes, qui l’ha descobert aquesta malaltia nova he estat jo fa uns dies. I per a ser més exacte encara, us he de dir que ja coneixia tots els símptomes però no en sabia el nom. Ara ja el sé i es diu EPANYOLITIS CRÒNICA I/O AGUDA.
Us deixo l’adreça de la pàgina d’una associació d’afectats per si voleu informar-vos millor i per, si arriba el cas, algú vol vacunar-se. Pot ser infecciosa!
CT: Un trastorn mental i emocional que afecta només una part de la personalitat, s’acompanya d’una menor percepció distorsionada de la realitat que en una psicosi, no dóna lloc a pertorbacions de la utilització del llenguatge, i és acompanyada per diversos físics, fisiològics i mentals pertorbacions (com símptomes viscerals, ansietat o fòbies)
EN: Epanyolitis a mental and emotional disorder that affects only part of the personality, is accompanied by a less distorted perception of reality than in a psychosis, does not result in disturbance of the use of language, and is accompanied by various physical, physiological, and mental disturbances (as visceral symptoms, anxieties, or phobias).
Hem creat l’Associació ACAE, de moment virtual, amb l’objectiu de donar a conèixer totes aquestes malalties anomenades invisibles, com són la MONARQUIOSIS, la CASTELLONITIS, la MADRILITIS i la SENSIBILITAT MÚLTIPLE ESTRANJERA, que s’engloben en l’ anomenat SÍNDROME DE SENSIBILITAT EPANYOLA o simplement EPANYOLITIS
El desconeixement general que hi ha respecte a tots aquestes síndromes, afecta molt negativament a tots els malalts, els quals a més de patir totes les conseqüències psíquiques d’elles: malestar i dolor generalitzat, trastorns emocionals, suo freda, fatiga física i mental, problemes neurològics, i molts d’altres també hem de patir la incomprensió per part de la Societat i el rebuig per part de la Administració Pública central, regional i local.
Estem parlant de malalts aguts i crònics i sovint en estat greu i estem lluitant per tal que se’ns reconegui com a tal, a l’igual que d’altres malalts.
Esperem que, l’Associació ACAE ajuda a sensibilitzar a les persones davant de qui patim aquestes malalties i que entre tots, puguem aconseguir que finalment els organismes oficials de l’Estat ens doni el tracte, respecte, protecció i ajuda que necessitem i mereixem.
Missió:
Donar ajuda als afectats per Epanyolitis, tant crònica com aguda.
Sensibilitzar a les persones respecte aquestes malalties.
Assolir un tracte respectuós, comprensiu, i ajuda per part dels Organismes Oficials Públics.
Més involucració per part de les Administracions Públiques
Productes:
ÀNIMS
CONSELLS
AJUDA MUTUA
El Poble Sec – Barcelona – Catalunya – PPCC – EU
05 juny 2010
Ara fa just un any escrivia un post en aquest mateix blog
http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/05/26/s-la-fi-del-mn/
sobre l’economista SANTIAGO NIÑO BECERRA El post me l’havia inspirat una entrevista que li vaig escoltar per la ràdio i que va fer que busqués de seguida alguns articles seus i els llegís amb avidesa. Era un economista diferent dels que havia sentit fins llavors.
I és que aquest home em va convèncer en el mateix moment que el vaig escoltar. No us ha passat mai que escoltes algú i, per més bé que parli i per bons arguments que utilitzi, no us el creieu? I, al contrari: escoltes algú que potser ni coneixes de res, i te’l creus. Amb Niño Becerra a mi em va passar això. Me’l vaig creure perquè em semblava un home que parlava clar i català, amb honradesa i posava una certa vehemència en les seves paraules, cosa que per a mi li donaven credibilitat. Una vehemència que difícilment es posa si hom parla per per quedar bé, perquè toca, perquè socialment és el que s’ha de dir i per fer el "paripé", o sigui per fer el paperot i fingir una mica.
A Niño Becerra el considero com aquells profetes de l’Antic Testament que parlaven en nom de Déu i repartien llenya a tort i a dret; personatges que cantaven les veritats a qui fos perquè estaven veient amb clarividència que les coses no anaven per bon camí. Aquest economista, a diferència d’altres que dissimulen molt bé, ja fa temps que diu les coses clares per aquells que el vulguin escoltar. La llàstima és que ningú dels que podien fer alguna cosa l’han escoltat. I ara ens trobem com ens trobem. O sigui: a un pas del precipici. Aquí a Espanya tenim uns polítics tan intel·ligents que ens han fet passar de "no tenir crisi" a que "ja hem sortit de la crisi". I resulta que entremig no hi ha hagut res. Un forat negre. El res absolut. La crisi no ha existit… Som rucs, però no tant!
Diu Niño Becerra que si Espanya fos una empresa, hauria de tancar immediatament perquè ja no té liquiditat. És tan elevat el deute en tots els sectors que ja no podrem pagar aquest deute fins qui sap quan. Resulta que no som competitius; que no som productius; que gastem en coses supèrflues; que gastem on no hem de gastar i, per tant, no treiem cap rendiment del que gastem; que tirem de la beta (de la VISA) amb total impunitat i encara no ens acabem de creure que les coses aniran a pitjor. Ell profetitza que arribarem a un 30% d’atur cap al 2012…
Quan en una entrevista li preguntaven:
–Veu algun sector amb futur?
– Clarament sí. Però el lema serà que "el necessari és l’important". És necessari enviar fotos pel mòbil? No I menjar? Sí. Ara bé, per a un enginyer que està reparant un pont enviar una foto pel mòbil és necessari? Sí. I menjar caviar Beluga? No. Això significa que no és important. Això és eficiència. Crec que els sectors que tindran una gran importància són la biotecnologia, l’alimentació, la logística integral …
Si almenys algú l’escoltés… Però ell diu que la crisi ja es sistèmica i que ja no hi ha res a fer. Un sistema nou només comença quan n’ha fracassat un de vell. Per tant, ens esperen encara una bona colla d’anys dolents. Anem-nos preparant i comencem a guardar algun euro sota el matalàs.
04 juny 2010
Internet és una gran eina. No ho podem negar!. És un mon obert, que s’expandeix com l’univers. Un món quasi infinit. Internet és una caixa on s’hi troba de tot. Quan hom necessita alguna cosa, va a aquest calaix meravellós, l’obre, remena una estona i, oh meravella!, allà hi ha allò que buscaves. Molt més del que buscaves! Allà hi trobes allò que ni coneixies i ni imaginaves.
Però aquest calaix extraordinari que és internet, aquest calaix de sastre, també es pot convertir en un "calaix desastre". Hi pot trobar tot el millor i tot el pitjor. Aquesta és una de les grandeses i misèries d’internet (com, per altra banda, passa amb altres coses) Per internet hi corren moltes veritats però també hi corren moltes mentides. Hi ha veritats, mitges veritats, mentides, rumors, informacions deformades, informacions autèntiques, milions de dades, títols i més títols, blogs i pàgines web a desdir…
I , a vegades, aquesta immensitat d’informació juga males passades. Us n’explico una que he descobert quasi sense voler. Resulta que tot sovint -i des de diferents llocs. m’arriba un text preciós, que sempre guardo esperant oferir-vos-el un dia. Sempre m’agrada compartir amb els amics coses que m’agraden i que considero que són útils, boniques, necessàries o imprescindibles.
Aquest text m’ha arribat amb diferents títols: "Porque no tengo DVD", "Desechando lo desechable", "Principio del vacío"…i potser encara amb algun altre més. I no només això: resulta que sempre m’ha arribat el text atribuint-lo a l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Doncs, res d’això. Com us deia, avui he descobert que l’autor no és Galeano sinó que és MARCIANO DURAN, també uruguaià i que l’autèntic títol del tex és "Desechando lo desechable". El tex forma part d’un llibre seu que es diu "La cuestión es darse maña", si no ho he entès malament.
Resulta que sóc un gran admirador de Galeano i li he llegit força llibres i articles. Si no el coneixeu, us el recomano vivament perquè considero que és molt bon escriptor i, sobretot, és un bon analista de la realitat llatinoamericana, encara que no sempre estic totalment d’acord amb ell. Llegiu-lo i veureu que val la pena. Mai li havia llegit aquest text del qual parlem. Però com que escriu tant i a tants llocs, pensava que no era gens estrany que no el conegués! I també he de confessar que mai havia sentit a parlar de Marciano Duran i que per a mi ha estat un agradable descobriment i que , a partir d’ara, miraré de seguir-li el rastre.
Per tant, he volgut deixar clares les coses per bé de la veritat i perquè considero que està bé allò de que !a cadascú el que sigui seu". Si voleu llegir i gaudir d’aquest text tan bonic i amb el que m’hi sento molt identificat, podeu anar al següent link
03 juny 2010
Aquests dies s’està parlant de les "primes" que cobraran els futbolistes espanyols de la selecció si guanyen el mundial. Es parla que cada futbolista podria arribar a guanyar 600.000 euros. Molt més que molts països bastant més rics que nosaltres…
Hi han hagut propostes d’alguns polítics i em sembla que creix una espècie de run-run de molts ciutadans que no estan d’acord amb que guanyin aquests diners en un clima de crisi econòmica com la que estem vivint. Alguns han parlat de "vergonya, d’excés i d’obscenitat", cosa que trobo que està força ben definida, encara que algú més s’hi podria apuntar en aquest tema d’estalviar diners públics. Perquè una cosa que no s’ha d’oblidar és que aquestes primes són diners públics. No haurien pogut estudiar fer una bona retallada també aquí?
Jo faria una proposta: com que parlen tant d’honor, jo els pagaria amb honor. Els donaria un pergamí a cada un que hi digués que han jugat amb Espanya. Y res més. Els que se sentin prou patriotes que hi vagin per defensar aquest dubtós honor i els que no en tinguin prou amb això, que no hi vagin. Per "money" ja juguen la resta de l’any.
Perquè ja sabem que són professionals i s’han de guanyar la vida amb això. Però no se la guanyen prou? No guanyen prou diners als seus clubs, que són qui realment els paguen (i generalment prou bé)?
O podrien fer una altra cosa, apel-lant als patriotisme que dèiem: que donin tot el que guanyin a ONG’s i així la seva sang, la seva suor i les seves llàgrimes donarien una mica de profit a la societat.
02 juny 2010
01 juny 2010
Vaig llegir a LA VANGUARDIA una bonica entrevista feta per VÍCTOR-M. AMELA a un tuareg que es diu MOUSSA AG Assar. No vaig poder resistir la temptació de copiar-la i guardar-la perquè em va semblar un petit tresor que ens hauria de fer pensar a tots.Aquí us la presento:
– No sé la meva edat: vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers …!
Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais i vaques del meu pare. Avui estudi Gestió a la Universitat de Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.
– Quin turbant tan bonic …!
– És una fina tela de cotó: permet tapar la cara al desert quan s’aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant a través seu.
– És d’un blau bellíssim …
– Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix una mica i la nostra pell pren tints blavosos …
– Com elaboren aquest intens blau anyil?
– Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.
– Per què?
– És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.
Qui són els tuareg?
– Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és la amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.
– Quants són?
– Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix … "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!". Denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.
– A què es dediquen?
– Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d’infinits i de silencis …
– De veritat que és tan silenciós el desert?
– Si estàs tot sol en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se un mateix.
– Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?
– Em desperto amb el sol. Trobo les cabres del meu pare, que ens donen llet i carn; nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba … Així va fer el meu besavi, el meu avi, i el meu pare … I jo. No hi havia una altra cosa al món més que allò, i jo era molt feliç en aquell món!
– Sí? No sembla molt estimulant. ..
– Ho era molt. Als set anys ja et deixen allunyar del campament i t’ensenyen les coses importants: a ensumar l’aire, escoltar, aguditzar la vista, orientar-te a través del sol i les estrelles … I a deixar-te portar pel camell; si et perds, et portarà on hi ha aigua.
– Saber això és valuós, sens dubte …
– I tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cadascuna té enorme valor!
– Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?
– Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada frec és valuós. ¡Sentim una enorme alegria pel simple fet de tocar-nos, d’estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, ¡perquè cada un ja és!
– Què és el que més li va xocar en el seu primer viatge a Europa?
– Vaig veure córrer a la gent per l’aeroport .. . Al desert només es
corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar …
– Només anaven a buscar les maletes, ha, ha …
– Sí, era això. També vaig veure cartells de noies nues:
Per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar … Després, a l’hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l’aigua … i vaig sentir ganes de plorar.
– Quina abundància, quin malbaratament, no?
– Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts públiques aquí i allà, encara segueixo sentint dins meu un dolor tan immens …
– Tant com això?
– Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts … Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir … Ella ho era tot per a mi! M’explicava històries i em va ensenyar a explicar-me bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.
– Què va passar amb la seva família?
– Vaig haver de convèncer al meu pare que em deixés anar a l’escola.
Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa seva … Vaig comprendre una cosa: la meva mare m’estava ajudant …
– D’on va sortir aquesta passió per l’escola?
– Que un parell d’anys abans havia passat pel campament el ral.li París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. El vaig recollir i l’hi vaig entregar. Me’l va regalar i em va parlar d’aquell llibre, que es deia "El Petit Príncep". I jo em vaig prometre a mi mateix que un dia seria capaç de llegir-lo …
– I ho va aconseguir.
– Sí I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.
– Un Tuareg a la universitat. ..!
– Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella … I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d’una altra, com és diferent cada cabra. Aquí, a la nit, mireu la tele.
– Sí .. Què és el que li sembla pitjor d’aquí?
– Teniu de tot, però no en teniu mai prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un Banc,i hi ha ànsia de posseir, hi ha frenesí, pressa … Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar ningú!
– Explica’m un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.
– Es fa realitat cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor,
i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd …
– Fascinant, per descomptat …
– És un moment màgic … Entrem tots a la tenda i preparem el te. Asseguts, en silenci, escoltem com bull … La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al pot-pot del bull …
– Quina pau …
Aquí teniu rellotge, … Allà tenim temps!
Etiquetes de Technorati: Valors,Felicitat
