Arxivar per 11, juny de 2010

11 juny 2010


Any Joan Maragall

Classificat com a LITERATURA,Poesia

Avui s’ha obert de forma oficial l’Any Joan Maragall, que commemora el 150 aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.

No recordo quan vaig descobrir Joan Maragall,  però fou de ben jove. Recordo que hi havia un poema seu que em captivava i la seva lectura em feia volar muntanyes enllà, on hi imaginava les vaques pasturant tranquil·lament. Era "LA VACA CEGA". Feia que li tingués una immensa llàstima a la pobra vaca i feia que em posés trist imaginat-la "topant amb una i altra soca"

Ja de més jove, amb la lectura de la "Ciutat del Perdó", l’"Església cremada" -i altres articles i poesies- van fer que me n’enamorés i el considerés com un dels "meus poetes".

Tinc una especial devoció per aquest poema, que us el deixo per tal de que el gaudiu i el reflexioneu. Que aquest any ens serveixi per a repassar l’obra d’un dels grans poetes que ha tingut Catalunya.

Ja veureu que val la pena!

 

Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira 
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, 
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre, 
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor 
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure 
aquest cel blau damunt de les muntanyes, 
i el mar immens, i el sol que pertot brilla? 
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau 
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura’t" 
sinó al mateix que li dugué la mort, 
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria 
aturar a tants moments de cada dia 
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!… 
O és que aquest "fer etern" és ja la mort? 
Mes llavores, la vida, què seria? 
Fóra, només, l’ombra del temps que passa, 
i la il·lusió del lluny i del a prop, 
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, 
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial? 
Home só i és humana ma mesura 
per tot quant puga creure i esperar: 
si ma fe i ma esperança aquí s’atura, 
me’n fareu una culpa més enllà? 
Més enllà veig el cel i les estrelles, 
i encara allí voldria ésser-hi hom: 
si heu fet les coses a mos ulls tan belles, 
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, 
per què acluca’ls cercant un altre com? 
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap! 
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? 
Tot lo que veig se vos assembla en mi… 
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. 
I quan vinga aquella hora de temença 
en què s’acluquin aquests ulls humans, 
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans 
per contemplar la vostra faç immensa. 
Sia’m la mort una major naixença!

Etiquetes de Technorati: ,

4 respostes