A PEU

Posats a somiar,

podríem somiar un nou any una mica millor que aquest,

on la gent tingués una mica més de feina

on deixéssim enrere  mals "rollos"

on hi hagués una mica més d’il·lusió i solidaritat

on obríssim una mica més les finestres

de les nostres cases i del nostre cor

que fóssim una més agraïts per tot el que tenim de massa

que sapiguem somiar un món nou

diferent

i millor.

Bon any nou a tots els amics que entreu aquí!

Normalment qualifiquem de "república bananera" aquells països on les lleis hi són per no complir-les; on no hi ha ni drets ni deures o, si existeixen, passen totalment desapercebuts. Són aquells països dels quals fem befa perquè els governants fan i desfan al seu lliure arbitri, tothom va a la seva i el que més té, més pot. Són aquells països on la majoria de gent és pobre i una ínfima minoria és rica. I és aquesta minoria la que fa i desfà, la que posa i treu governants, la que fa fer les lleis a favor seu, etc, etc.

Doncs, veient el que veig darrerament, penso que hauríem de parlar de monarquies bananeres perquè són calcades a les repúbliques de les que parlava fa poc i cauen en aquets dels mateixos defectes. I ja sabeu a quines monarquies em refereixo…

Ja sabem que alguns espanyols, -aquells que només veuen el nacionalisme en altres llocs i no veuen el propi-, tenen complex de superioritat. Ells diuen que som els catalans qui el tenim però, si anem a comparar, el seu és infinitament superior. És un complex tan gran i accentuat que no els deixa veure els defectes propis d’una monarquia bananera. D’exemples en trobaríem un munt: el mateix discurs de Nadal de cada any del Monarca d’aquesta monarquia (reiteratiu, buit i verborreic); les maneres embafadores de fer política a que ens estan acostumant els partits majoritaris; el poc respecte al ciutadans, a la seva llengua, als seus drets i als seus costums; el malament que van algunes infraestructures i serveis (Renfe, per exemple); el desprestigi d’unes institucions que diuen que són democràtiques i que no fan més que sentenciar a favor de les majories i sense respectar els drets de les minories;  el poc control que s’exerceix a les institucions i a les finances públiques; el poc respecte -encara que no ho sembli i ho dissimulin- als ciutadans…. I podríem continuar una bona estona amb més exemples, encara que em sembla que no cal.

En una paraula: a vegades penso que algunes monarquies no són pas millors que moltes d’aquestes repúbliques que diem "bananeres". En alguns aspectes ens  passen la mà per la cara a nosaltres. I si no ens la passen els seus governants (que certament moltes vegades són uns lladres impresentables i  indesitjables) sí que ens la passen els seus ciutadans que, des de la pobresa, han de patir les mateixes desgràcies que nosaltres. Amb la diferència que nosaltres som bastant més rics i hem de pertànyer -de grat o per força- a aquesta monarquia bananera ancorada al passat, un passat ben caspós i passat de moda.

Es pot fer el ridícul per massa o per massa poc. Els llatins deien: “Virtus in medio” i és veritat. No és fàcil l’equilibri en qualsevol dels aspectes de la vida i, per tant, tampoc ho és a l’hora de celebrar el Nadal o en adoptat actituds ecològiques, per exemple.

He trobat en un blog amic aquesta perla, que us deixo aquí, i que us convido a llegir-lo al seu lloc original, on hi trobareu altres coses que valen molt la pena. El lloc és

http://lo-lleidata.blogspot.com/

ATAC SOBTAT DE SOSTENIBILITAT

Miri, després de veure el paper fo-na-men-tal que han tingut aquests homes (i dones, i animals i coses) d’Iniciativa en la negociació de l’ Impost de Successions (un gran paper el seu) m’han agafat unes ganes irreversibles de convertir-me en un personatge amb grans dosis de sostenibilitat. Vull lluir sostenibilitat per tots cantons durant aquestes festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se’m podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural).

A casa enguany he posat un tronc i una tronca (per allò de la paritat, sap?). A la tronca no la picaré ja que podria denunciar-me amb la llei de violència de gènere a la mà. El tronc el faré cagar però sempre abans parlant i dialogant amb ell de forma tolerada. Per evitar que el pobre tronc pateixi, el bastó biodegradable que hauré comprat en un botiga de Comerç Just sense que em donin ni bossa ni paper per embolicar-lo el folraré d’escuma de matalàs reciclat. Mentre celebrem la cerimònia de la cagada del tronc, tant el tronc com la tronca tindran a la seva disposició un GPS i un telèfon mòbil en posar-se en contacte amb Sanitat Respon o el 012 per si consideren que el tracte donat és vexatori. Observadors d’Amnistia Internacional faran un informe sobre el tracte al tronc de Nadal.

Al pessebre, a part del rei negre (que ja no li diré negre sinó que serà anomenat rei de pell fosca) hi haurà un rei asiàtic, un homosexual, un bisexual i un transexual. Evidentment hi haurà reines magues també amb una pancarta sobre l’avortament lliure. Per tal de no patir amb els sentiments dels pobres camells (i camelles) seran els reis mags (i reines magues) qui portaran els camells a sobre, això sí,sense superar els 80 km/h. L’establia serà una casa okupada per una família progre i monoparental amb el nen Jesús i la nena Jesusa. Els pastorets (i pastoretes) estaran manifestant-se a favor dels drets d’autor (i autora) de la SGAE i acompanyats de pòsters d’Aminatu Haider. La presència de figuretes serà paritària i la caganera podrà exhibir el seu cul a partir dels 16 anys sense permís patern(ni matern). La durada estipulada del pessebre ha de ser des de Halloween fins a Carnaval, per tal de no fer-la coincidir amb la Setmana Blanca del febrer.

I el dinar de Nadal serà a base de kus-kus, falafel i shuarma. Tots els productes seran ecològics i no transgènics com les tomates amb gust de tomates. I a l’hora de la sobretaula una mica de marihuana legalitzada mentre tots els convidats (i convidades) cantem “fum, fum, fum” en diferents idiomes de diferents continents.

I tot això amb la calefacció apagada per no augmentar la temperatura mitjana del planeta i no contribuir amb l’escalfament global. Miri que fins i tot podríem obrir els aires condicionats.

EL QUE US DEIA, UNA PERLA!

Ja sé que la festa dels Sants Innocents es refereix a una altra situació, a una altra època i a unes altres persones. Es refereix als nens morts per Herodes. Però podria ser interessant, que en un dia com aquest, ens recordéssim de tants i tants innocents que han estat morts, empresonats o condemnats injustament. Nous màrtirs d’una societat i una justícia injusta. A vegades, volgudament injusta.

Recordeu el cas de Nicola Sacco  i Bartolomeo Vanzetti ? Eren dos Italians anarquistes, que van ser arrestats, jutjats, i electrocutats a Massachusetts el 1927 sota l’acusació de robatori de 15,766.51 dòlars d’una fàbrica de sabates, assassinat del seu comptable anomenat Frederick Parmenter i d’un guàrdia de seguretat anomenat Alessandro Berardelli, tot i haver-hi molts dubtes de la seva culpabilitat.  No seria fins el 23 d’agost de 1977, quan el governador de torn de Massachusetts, Michael Dukakis, va exhortar-los de manera simbòlica constatant nombrosos errors en procés judicial.

Quants empresonats ho són de forma injusta? La nostra societat, tant garantista i tan "màniga ampla" en tantes coses, no ho és tantes altres i moltes vegades comet flagrants injustícies. I no parlem del països amb règim autoritari on la gent entra a la presó sense proves i no sap si en sortirà mai més….

El director de Justícia i Pau, l’advocat Eduard Ibáñez, assegura que cal reformar urgentment la regulació de la presó provisional perquè sovint s’aplica amb criteris arbitraris i comporta l’empresonament freqüent d’innocents. Ha guanyat el III Premi de recerca en drets humans amb un estudi crític amb l’abús de la “presó provisional”. L’estudi premiat conclou que la regulació actual presenta greus deficiències que vulneren les garanties penals i processals d’un estat democràtic. Així, argumenta que la deficient regulació pot facilitar que la presó provisional s’apliqui amb criteris arbitraris, aboni la confusió entre pena i presó provisional, es converteixi en un càstig anticipat, comporti l’empresonament freqüent de persones innocents..etc.

Ibáñez proposa una nova regulació més coherent amb un model garantista. Aquesta reforma exigiria suprimir alguns dels actuals criteris legals que autoritzen la seva aplicació (com ara els antecedents penals del detingut o el pronòstic de possible reincidència), així com preveure mesures alternatives a la “presó provisional” (arrest domiciliari, confinament en un territori, control electrònic..). També proposa reduir-ne la durada màxima, que mai hauria de ser superior a un any i atribuir la potestat de dictar presó provisional exclusivament a un tribunal “de garanties” enlloc del jutge instructor, així com establir una indemnització automàtica quan el procés no acabi amb una condemna.

La nostra felicitat no depèn de que ens toqui la loteria ni que tot sigui fàcil a la vida. És una qüestió d’actitud davant les circumstàncies de la vida. Aquests dies de Nadal no fem més que desitjar-nos felicitat i bons desitjos. Ja està bé.  Però no n’hi ha prou. Tots hem de fer alguna cosa de la nostra part perquè esdevingui realitat. 
No sé quan ni qui em va enviar  uns consells i els vaig guardar, Avui els vull compartir perquè trobo que són prou adequats, realistes, sensats i gratuïts. Tots els podem fer i els seus resultats poden ser màgics. Ho intentem?.
-Camina de 10 a 30 minuts cada dia. Mentre camines, somriu.
-Seu en silenci com a mínim 10 minuts cada dia. Tanca’t, si és necessari.
-Escolta bona música cada dia; és autèntic aliment per a l’esperit.
-A l’aixecar-te al matí diguis el següent: El meu propòsit avui és …
-Viu amb les 3 "E": Energia, Entusiasme i Empatia.
-Juga més que l’any passat. Els jocs que més t’agradin. 
-Llegeix més llibres que l’any passat.
-Mira al cel com a mínim un cop al dia i tingues en compte la majestuositat del món que t’envolta.
-Somia més mentre estàs despert.
-Menja més aliments que creixin en els arbres i en les plantes i menys aliments que siguin manufacturats en plantes industrials o que requereixin un sacrifici.
-Menja ametlles i nous. Pren te verd, molta aigua i una copa de vi al dia (assegura’t de brindar per alguna cosa bonica de les moltes que hi ha a la teva vida i, si és possible, fes-ho en companyia de qui estimes).
-Tracta de fer riure a com a mínim 3 persones cada dia.
-Elimina el desordre de casa teva, del teu cotxe i de l’escriptori i deixa que nova energia flueixi en la teva vida.
-No gastis el teu preciós temps a xafarderies, coses del passat, pensaments negatius o coses fora del teu control. Més aviat inverteix la teva energia en quelcom el positiu.
-Tingues en compte que la vida és una escola i tu estàs aquí per aprendre. Els problemes són lliçons que van i vénen, el que aprens d’ells és per  tota la vida.
-Esmorza com un rei, dina com un príncep i sopa com un captaire.
-Somriu i riu més.
-No deixis passar l’oportunitat d’abraçar a qui estimes.
-La vida és molt curta com per malgastar el temps odiant algú.
-No et prenguis a tu mateix tan seriosament. Ningú més ho fa.
-No has de guanyar totes les discussions. Accepta que no estàs d’acord i aprèn de l’altre.
-Estiguis en pau amb el teu passat, així no arruïnarà el teu present.
-No comparis la teva vida amb la d’altres. No tens idea del camí que ells han fet a la vida .
-Ningú és amo de la teva felicitat excepte tu mateix.
-Recorda que tu no tens el control de tot el que et passa, però sí del que fas amb que et passa.
-Aprèn alguna cosa nova cada dia.
-El que l’altra gent pensi de tu no és de la teva incumbència.
-Aprecia el teu cos i gaudeix-ne.
-No importa que sigui bona o dolenta la situació. Sempre canviarà.
-El teu treball no s’ocuparà de tu quan estiguis malalt. Els teus amics sí que ho faran. Estigues en contacte amb ells.
-Rebutja qualsevol cosa que no sigui útil, bonica o divertida.
-L’enveja és una pèrdua de temps. Tu ja tens tot el que necessites.
-El millor està encara per venir.
-No importa com et sentis; aixeca’t, vesteix-te i ves-hi.
-Tinguis sexe meravellós, sempre amb plenitud del teu ésser.
-Truca als teus familiars amb freqüència i envia’ls correus dient-los: estic pensant en tu!
-Cada nit abans d’anar a dormir diguis el següent: Dono gràcies per …   -Avui aconseguiré o he aconseguit …
-Recorda que estàs massa important com per estar estressat.
-Gaudeix dels viatges. Només tens una oportunitat, treu-li el major profit.
-Envia aquest missatge a qui estimis.

**
*****

M’agradaria

guarnir, aquests dies,

un arbre de Nadal

molt especial
i penjar-hi, en lloc de regals,
els noms
de tots els meus amics. Els de prop
i els de més lluny. Els de sempre i els que
tinc ara.
Els que veig cada dia, i els que trobo molt de

tant en tant.

Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido.

Els constants i els inconstants. Els de les hores

alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig

ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec

profundament, i aquells a qui només conec per la seva

aparença.

Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils

i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han

passat per la meva vida. Els que rebeu aquest missatge i els que no el rebran.

Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai.

Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porti il·lusió, salut, amor i pau.

Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos

d’esperança,

donant una mica

de felicitat a aquells

que ho han perdut tot.

Aquesta felicitació és per a tots aquells que vulguin acceptar-la. Ja sé que a molts això del Nadal els llisca per sobre i altres no en volen sentir ni a parlar. Però també n’hi ha molts que encara creiem en l’esperit del Nadal. No en l’esperit del Nadal de llumetes, regals i disbauxa econòmica i gastronòmica. No, això no és el Nadal!

Nadal és un nou naixement de Jesús. Un Jesús que ha transformat el cor i la vida de moltes persones i ha transformat també el món. El món no seria el que és si no hagués nascut Jesús i no continués naixent cada dia en milions de llocs de la terra donant esperança d’un “món nou i d’una terra nova”. Només així és com té un sentit profund el Nadal.

Enmig de felicitacions, llums i cava també hi ha el lament profund de les mares i esposes que tenen els seus fills i marits lluny; el fred del cos i del cor que experimenten els que viuen al carrer, sense família, sense amics i sense esperances; la tristesa del malalt que se sent morir sense haver acomplert cap dels seus somnis; el desencís del jove que no troba feina i que sap que no en trobarà….

Però Nadal és, sobretot, un nen que neix. És esperança. I és en aquesta esperança on cal agafar-nos com a un clau roent. Perquè és l’esperança que ens salvarà i salvarà el nostre món. I els que som cristians sabem que Jesús, el seu esperit i els seus ensenyaments, ens hi poden ajudar. Aquest és el meu Nadal i el Nadal que us desitjo a tots vosaltres!

Ja he parlat alguna altra vegada que no fa pas massa que vaig tenir l’oportunitat de descobrir un gran pintor que no coneixia. És Ulpiano Checa(1860-1916), nascut a Colmenar de Oreja (Madrid). Un gran pintor que sap fer meravelles amb la llum, pinta con ningú els cavalls i el moviment.

El que tampoc sabia, i que he anat descobrint llegint un llibre sobre ell, era la seva amistat amb el gran poeta uruguaià Juan Zorrilla de San Martín, del qual algun altre dia n’ haurem de parlar. L’obra cabdal de Zorrilla de San Martín és el gran poema èpic TABARË, que va publicar el 1904 i que va il·lustrar íntegrament amb 15 gravats Ulpiano Checa i que, a la vegada, va ser font d’inspiració per a pintar altres quadres.

Aprofitant les vacances de Nadal, miraré d’acabar i de gaudir del llibre sobre Checa i ja en tornarem a parlar. Però, entre tant, deixo l’adreça de la plana web http://www.colmenarte.es/Flash/Inicio/espanol.swf

"Un home no és pobre quan no té res, sinó quan no treballa". Aquesta afirmació de Montesquieu podrien subscriure-la avui quatre milions de persones a Espanya, que potser no els falta tot, però sí que els falta quelcom essencial: la possibilitat de viure mitjançant el seu propi esforç.

Potser és això, al marge de les dificultats materials, el més dolorós de suportar, perquè es basa en el més profund del nostre ésser, allà on guardem la dignitat i on no pot arribar cap mesura social ni cap regal per benintencionat que sigui. Per poc que hom tingui consciència de si mateix, no pot ser fàcil viure amb l’evidència que les seves qualitats personals, la seva preparació, la seva voluntat de treball i la seva possibilitat d’aportar a la societat allò que és capaç, han estat anul.lades i s’ha de resignar a viure sustentat pels altres, sigui l’administració o la família.

També cal fer notar que hi ha excepcions: vividors i aprofitats, encantats de ser molt llestos. Però a qualsevol que tingui en alta estima la seva dignitat això és el que li resultarà més difícil de portar. I haurà de viure en la soledat de si mateix. Mai podrà veure reflectit en cap dels saberuts anàlisis econòmics.
Si tota crisi permet veure per sota del seu violent onatge els sediments permanents que no pot arrossegar, la d’ara està posant al descobert aspectes ocults de la nostra societat, que sempre van estar aquí, però que sembla que últimament no es volien veure.

Una situació com aquesta, amb quatre milions de persones sense feina i sense perspectives de trobar-la, posaria a qualsevol societat a la vora de la mobilització popular, es exigirien mesures al carrer, hi hauria una crisi de confiança en el govern, podria fins i tot derivar en esclat social. Si això no passa a Espanya es deu en bona mesura al nostre concepte de la família com a dipositària de valors tradicionals. La família com a últim reducte enfront de tot, únic refugi en el qual trobar una solidaritat que pot arribar fins al sacrifici. Quants jubilats estan fent un esforç per ajudar els seus fills en les hipoteques, quants avis dediquen la seva minsa pensió a atendre necessitats peremptòries dels seus néts, quantes famílies compartint els ingressos en espera d’un canvi de situació, quanta generositat callada. M’ho deia un pare de família parat, amb la sensibilitat ferida i la dignitat aparcada: "La necessitat es fa més dolorosa quan els éssers més estimats han d’acudir a la teva ajuda, però si no fos per ells …"

Una UTOPIA és la concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, quelcom impossible. Doncs no. Les utopies es poden imaginar, es poden realitzar, es poden assolir, encara que sembli una "contradictio in terminis".

Utopia significa literalment "el que no és enlloc". El terme va ser inventat per Thomas More, al segle XVI, per descriure una societat perfecta en tots els sentits. La mateixa ciutat que ell descriu s’anomena "Utopia". Així doncs, utòpic designaria allò que és ideal -particularment l’ideal de societat humana-, que se suposa màximament desitjable, però que és difícilment assolible.

"Utòpic" equivaldria a "modèlic i perfecte".  La diferència entre "allò que és" i "allò que hauria de ser" marca el terreny de la utopia.

Tot aquest discurs ve a raó del que ha fet el Barça aquest any, amb Pep Guardiola al davant. Ha estat el Pep qui ha somniat, qui ha lluitat, qui ha sofert, qui ha plorat, qui ha rigut, qui ha treballat dia a dia per tal que una cosa impossible s’hagi pogut fer possible. Per tal que el que no existeix, existeixi. Per tal que l’impossible hagi pogut esdevenir possible.

Gràcies, Pep. Gràcies a tots els que heu cregut en ell i heu fet possible tanta perfecció i heu donat tant de goig a tanta gent. La utopia preveu sempre un final feliç, una evolució cap a un futur millor, en contra de la distòpia, que preveu un futur apocalíptic. Hem de creure, per tant,  en noves utopies, en nous reptes i en noves fites perquè volem continuar essent feliços. I no només em refereixo a això del futbol que, a fi de comptes, no és tant important. Però sí que pot ser paradigmàtic per a fer-ho servir en altres ordres de la vida i poder construir un futur millor.

PERSISTIR:  Vol dir mantenir-se ferm en una actitud.

Aquesta paraula màgica la va dir Guardiola en fer-se càrrec del BARÇA. Va dir que persistirien i ho han fet.

Els culés hem d’estar contents i feliços per aquest any rodó.

En un any, 6 títols de 6:

1- Mundial de Clubs.

2- Copa d’Europa.

3- Super copa d’Europa.

4-Lliga.

5- Copa del rei.

6- Super copa d’Espanya.

Millor impossible. Es pot fer igual, però no millor. Ara, a continuar en aquest mateix camí per molts anys i els fruits continuaran.

VISCA EL BARÇA!

Fa un parell de dies que van morir a Lleida un parell de nois senegalesos mentre dormien en una casa abandonada, sembla que a causa d’inhalar monòxid de carboni. Van trobar un braser mig apagat a l’habitació on dormien.

Molts temporers s’han quedat sense feina i sense mitjans per sobreviure. Mengen el que poden i dormen on poden. Aquests dies d’hivern i de tant fred és quan ho passen més malament i els serveis socials no donen l’abast. Els veus remenant contenidors i refugiant-se on poden durant la nit. Moren de fred i de tristesa. Alguns demanen poder tornar al seu país.

Fa pocs dies que, sobre aquesta crisi que afecta tanta gent, en parlava la Sílvia Soler a l’Avui i ens recordava un sonet de la seva mare Carme Guasch (1928-1998) va escriure l’any 1977.

“Aquest carrer, el meu, és una onada

d’homes que criden uns mots elementals

com ara “pa” o “pau” o l’ oblidada

realitat que tots hem de ser iguals.

Amb el cor oprimit, sentim que es bada

als nostres peus l’ inici d’un trasbals

que sotraga el camí on fem petjada

i ens fa veure que té quelcom de fals.

Darrere la finestra que ens acusa

i és la causa i l’efecte de l’excusa

amb què justifiquem el nostre fer,

meditem, sense dir-nos cap paraula,

si no hem fet de Nadal una gran faula,

per a mirar, instal·lats, aquest carrer”.

Carme Guasch i Darné (Figueres, 1928 – Badalona, 1998), poetessa i narradora.

  Fa ja molts anys (els més grans ens en recordarem prou) que es va fer aquella campanya de "VOLEM BISBES CATALANS". Es va fer molta pressió a Roma i va donar prou bon resultat, veient les intencions que tenien en aquell temps de castellanitzar l’episcopat català. Ara haurem de fer una nova campanya per demanar "bisbes normals". I quan dic normals, vull dir persones que coneguin la terra, la gent, la llengua, els costums del lloc on hauran de viure i treballar.

Ara, ja fa una temporada, que corre la brama que hi haurà relleu al bisbat de Solsona i que l’elegit serà Vicente Juan, actual bisbe d’ Eivissa en la mateixa línea d’actuació que s’ha fet amb Munilla al País Basc. Com ja fa una bona colla d’anys, van fent bisbes a persones d’una tendència dretana ben declarada i gent que no és representant -ni de bon tros- de la diversitat del Poble de Déu.

Davant d’aquestes veus que van corrent jo em faig algunes preguntes:

-S’ha consultat al Poble de Déu de Solsona? Respon a les esperances que els fidels de Solsona tenen posades en el nou bisbe?

-S’ha de portar una persona de fora? No hi ha ningú al propi bisbat que pugui ser un bon pastor de la pròpia comunitat? Antigament els responsables de les comunitats els elegia la mateixa comunitat i sempre era algun dels seus membres.

-S’ha tingut en compte la perversitat que té l’actual sistema de nomenament de bisbes? Creieu que aquest sistema és prou evangèlic? Recordem el que deia Sant Cebrià a mitjan S. III: "Cap bisbe ha de ser imposat".

-Serà una persona que integrarà o exclourà; unirà o dividirà? Segons els precedents que en tenim més aviat serà això darrer.

-Roma nomena pastors o funcionaris controladors? "De Roma ve allò que a Roma va", es diu amb tota raó. I ja sabem qui informa Roma, qui proposa, quina mentalitat es vol imposar a través dels nous bisbes que, de mica en mica (com la gota malaia) van imposant a tot arreu com a corretges de transmissió del Vaticà.

Jesús no va designar cap mena de bisbe i no va elegir els 12 apòstols per ser dirigents de les comunitats. De fet, no ho van ser mai. La teoria segons la qual els bisbes són successors dels apòstols no és de Jesús, ni de Pere, ni de Pau, sinó d’ Irineu de Lió a finals del segle II, i quan ell parla de successió apostòlica no parla només del bisbe de Roma. Per ell tots els bisbes tenen la mateixa autoritat.

També s’ha de recordar que Roma no s’arrogà el dret de nomenar bisbes fins al segle XIV, i que ho va fer justament per aturar la ingerència creixent de les naixents monarquies europees. Avui no té cap sentit. Com podrà ser l’ església llar d’humanitat, profecia d’alliberament, sagrament de Jesús? Quin sentit té que el bisbe de Roma tingui el poder de nomenar els més de 5.000 bisbes dels cinc continents i que d’aquesta manera manegi tota l’Església d’acord a la seva teologia particular, amb la seva nombrosa cort de nuncis i de presidents polititzats de Conferències episcopals i enmig d’innombrables intrigues curials i polítiques?

Podem anomenar això Església de Jesús, animada per l’Esperit de Déu que allibera i consola?

Ara ve Nadal, matarem el gall!, diu la cançó. Bé, això de matar el gall ja no es fa. Ja el comprem mort i preparat i tot. Però sí que per Nadal sembla que cada vegada més ens vegem obligats a fer regals. Em sembla que inclús ens passem una mica en aquest tema. Jo considero que hi ha uns regals que valen molt més la pena que qualsevol altre i que no sempre sabem fer, començant per mi mateix. Hauríem d’aprendre a fer regals diferents.  Per exemple:

1 .- El regal d’escoltar: Però realment escoltar, sense interrompre, badallar o criticar. Només escoltar.
2 .- El regal de l’afecte: Ser generós amb petons, abraçades, copets a l’esquena i encaixades de mans, aquestes petites accions demostren l’afecte per la teva família i amics.
3 .- El regal del somriure: Omple la teva vida d’imatges amb somriures, dibuixos i caricatures, i el teu regal dirà "m’agrada riure amb tu"
4 .- El regal d’una nota escrita: Això pot ser un simple "gràcies per ajudar-me", un detall com aquests pot ser que sigui recordat tota la vida i potser canviar-la i tot.
5 .- El regal del reconeixement: Un simple però sincer "estàs molt bé amb aquest vestit", "has fet una gran feina" o "va ser un deliciós sopar" pot fer especial un dia.
6 .- El regal del favor: Tot els dies procura fer un favor.
7 .- El regal de la solitud: Hi ha dies que no hi ha res millor que estar sol. Busca algun dia d’aquests i fes-te aquest regal i demana’l de tant en tant als altres.
8 .- El regal de la disposició a la gratitud: La forma més fàcil de fer sentir bé las demés és dir-li coses que no són difícils de dir com:!! "Hola"!! i!! "Moltes Gràcies"!!

Fa un parell de dies que citava un antic i interessant article del Xavier Sala i Martín, que podreu trobar sencer a la següent adreça http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

El professor desmentia rotundament aquells que diuen que una Catalunya independent no és viable econòmicament. Posava l’exemple de Suïssa, un país semblant al nostre. I desmenteix, un per un, els principals arguments d’aquells que diuen això.

"Aquests arguments són els següents:

– Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent.

-Un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té.

–No n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?"

-Marxar d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran.

–La dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to.

–Per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga Iugoslàvia?.

I segueix dient el següent:

"Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat), o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi".

Es veu que aquest article no l’han llegit els fatxes d’ "Intereconomia", perquè encara ahir feien servir repetitivament algun d’aquests arguments. Almenys cal estar una mica informat per parlar de certs temes. Potser el professor Sala i Martín els podria il·lustrar una mica si lo ho demanessin….

Després de les consultes d’ahir a un munt de municipis i vistos els resultats, ens podríem preguntar: i ara què?

Doncs res: ara toca seguir pel mateix camí però amb més unió, amb més preparació, amb més vivesa.

Perquè els resultats tothom els interpretarà de manera diferent i tothom tirarà l’aigua cap al seu molí. Això ho fan tots els partits després de cada dia d’eleccions, on tots guanyen i ningú perd.

El camí cap a una Catalunya més sobirana ja fa molt anys que ha començat. La cosa no és d’un mes cap aquí. la cosa ve de lluny, al meu parer. Molts catalans -on m’incloc- no teníem cap necessitat de ser independents d’una Espanya que en un moment donat ens donà esperances. Esperances de que podríem ser nosaltres mateixos sense dificultats. Les esperances se n’han anat en orris de mica en mica i el que hem anat veient és que no han fet més que posar pals a les rodes. Un darrere l’altre. I no sols no ens han volgut deixar ser nosaltres mateixos, sinó que no en tenen cap ganes de cara al futur.

En una paraula: que el camí cap a l’ independentisme ha començat ja fa molts anys i s’ha anat dibuixant de mica en mica. I, és clar que serà llarg i gens fàcil. Però l’anirem fent de mica en mica. El que va passar ahir és un pas més del camí que ens tocarà fer, inevitablement.

Perquè les coses no canviaran i sembla que estan disposats a convertir Espanya a una fàbrica d’independentistes.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Si voleu que us sigui sincer, aquestes paraules noves i estranyes que la informàtica inventa cada dia a mi em sonen a xinès. Deu ser perquè sóc d’una altra generació, d’un altre temps, en que les coses anaven més a poc a poc i durant la vida d’una persona canviava poques coses fonamentals.

Alguns de nosaltres acabàvem de descobrir les Amèriques de la informàtica més elemental i encara no ens havíem acostumat a això de la Web1.0 que ja ens arriba la 2.0 i la 3.0. Davant d’això hi han dos reptes: o ficar-s’hi de ple i mirar de pujar al carro o deixar-ho estar. Em sembla que jo optaré per aquesta segona via, vist el complicat que és tot plegat. I, si quedo despenjat, doncs m’hi quedaré tan tranquil….

Segons expliquen els entesos, la Web 2.0 és la representació de l’evolució de les aplicacions tradicionals cap a aplicacions web enfocades a l’usuari final. El Web 2.0 és una actitud i no precisament una tecnologia. La Web 2.0 és la transició que s’ha donat d’aplicacions tradicionals cap a aplicacions que funcionen a través del web enfocades a l’usuari final. Es tracta d’aplicacions que generin col·laboració i de serveis que reemplacin les aplicacions d’escriptori.

Diuen que és una etapa que ha definit nous projectes a Internet i és preocupa d’oferir millors solucions per a l’usuari final. Molts asseguren que hem re inventat el que era l’Internet, altres parlen de bombolles i inversions, però la realitat és que l’evolució natural del medi realment ha proposat coses més interessants.

I també ens expliquen aquests mateixos entesos que, per existir al ciberespai, és a dir, per actuar dins d’Internet, cal tenir una representació virtual, real o fictícia. Aquesta representació l’anem construint de mica en mica, a mesura que ens connectem a la xarxa, ens donem a conèixer i interactuem amb altres individus, nadius o immigrants digitals.

La identitat virtual fa que els altres ens reconeguin i ens tinguin en consideració a la societat xarxa, una comunitat amb normes de convivència pròpies. La socialització en el món virtual arribarà a ser tan important com en el món físic, i això és, senzillament, perquè les relacions de confiança (o desconfiança) i de poder (o contrapoder) també s’estan construint a Internet.
Conèixer els avantatges i els riscos de tenir una presència a Internet és fonamental per gestionar adequadament la identitat digital. Dominar les formes i les eines amb què cada persona pot construir la seva presència, visibilitat i reputació a la xarxa és imprescindible per continuar vivint en societat en l’era de la informació.

Jo sempre havia cregut que la identitat era el fet d’ésser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. Això és el que diu el diccionari. Sembla que ara ja no serà exactament així perquè les identitats podran ser reals, però també fictícies.. A veure si ens passarà allò que un dia vaig llegir: una empresa havia contractat una persona que treballava només per internet. Mai s’havien vist les cares. Es pensaven que era un home jove i que vivia a Barcelona. Quan un bon dia es van haver de veure les cares va resultar que "allò" era una dona ja bastant gran i que vivia a Saragossa….

Coses d’ internet, de la nova societat, de les noves relacions i de les identitats indefinides. On anirem a parar?

L’activista sahrauí Aminatu Haidar va declarar ahir que era conscient de tot el que fa i que no acceptarà pressions o que l’alimentin de manera forçada. El que hi ha en joc, va dir, no és la meva salut sinó la meva dignitat.

«Només vull tornar al Sàhara Occidental, amb passaport o sense, viva o morta», va tornar a dir ahir l’activista sahrauí des de l’aeroport de Lanzarote, on des de fa 26 dies fa vaga de fam.

Els sahrauís són un més dels pobles petits i febles d’arreu del món que no tenen ni vot ni veu. No compten perquè no tenen res material per donar. No tenen estat i no són presents als fòrums internacionals Aquesta és la trista realitat de tants i tants pobles que hi ha al món sense vot ni veu i esclavitzats per estats omnipotents.

Ningú surt a defensar-los. Hi han interessos comuns superiors. Hi han mil promeses però, a l’hora de la veritat, només alguns persones influents són capaços de posar-se al seu costat. Aquí Zapatero està fent un paper ben galdós. I ningú s’atreveix a plantar cara al rei del Marroc, un reietó dèspota, dictador, amb molts diners i amb molt mal humor, diuen. El nostre rei (algú li havia dit el germà gran) no és capaç de fer creure al seu germà petit. En fi, que entre tots es dediquen a llençar els drets humans a les escombraries.

Només els queda la dignitat.

Us sona d’alguna cosa tot això?

AVUI, 10 DE DESEMBRE, DIA UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

«Tots els és humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets». O no?

Un home discapacitat queda automàticament descartat quan la feina l’obliga a treballar en un edifici al qual no té possibilitats d’accés.

Es nega al nen indígena el dret a aprendre la seva pròpia llengua com a part de l’ensenyament ordinari.

La dona dóna a llum i no té dret a traspassar la seva nacionalitat al fill, que haurà de ser inscrit amb les dades del pare.

Aquesta estudiant és objecte d’assetjament a causa del color de la pell, al seu accent i a la seva manera de vestir.

A tot el món, milions de persones mantenen una lluita diària contra la discriminació, tant de manera directa, valent-se de les lleis i la policia, com indirecta, rebutjant actituds i prejudicis socials. En casos extrems, aquesta discriminació ha donat lloc fins i tot a polítiques de depuració ètnica i genocidi.

No obstant això, en els darrers temps s’han aconseguit molts èxits, des de l’enderrocament del règim d’apartheid a Sud-Àfrica fins a l’aprovació de la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes i el reconeixement del dret al vot de la dona en molts països, el que hauria de servir d’esperó perquè demostra que es pot lluitar contra la desigualtat i la discriminació i eradicar-les.

Tant de bo anem fent passos en aquest sentit.

L’Uruguai tindrà un president pagès. El "Pepe" Mujica ja ha dit que es reservarà almenys cinc hores a la setmana per a treballar la seva "chacra" (la granja, l’hort, els seus planters de flors, les seves gallines….) quan assumeixi la Presidència. Ha dit: "Cadascú té les seves coses i s’han de respectar".

En aquests moments ja no es pot arribar fins a la portera de la granja de José Mujica perquè la seguretat que li han assignat ja només deixa passar els veïns de la zona i la gent de la llista que la seva dona entrega a la policia cada dia. Hi ha un furgó policial que vigila constantment i una cinta de plàstic impedeix el pas als estranys. Apostats en una camioneta, els tres o quatre policies, cada vegada que fan el canvi de guàrdia,  passen als altres una llista elaborada per Mujica i per la seva dona, Lucía Topolansky (la senadora més votada), amb el nom dels veïns que tenen via lliure per entrar.

Per exemple: el dilluns passat a les 8 del matí, dins de la granja, mentre Topolansky atenia per telèfon una ràdio, Mujica s’afaitava ràpidament per atendre una entrevista periodística que tenia pactada des d’abans de diumenge. El president electe va dedicar part del matí a recollir flors i fer diferent feixos, que va deixar descansant a l’ombra. Com fa la majoria dels dies. Després Mujica, assegut a fora, jugava amb una de les seves gosses, a la que temps enrere li va tallar una pota amb un tractor per accident. Mujica diu que per això "es va guanyar el dret a ser la més mimada".

Aquesta és una més de les característiques que fan de Mujica un home diferent i a qui els més desfavorits de l’ Uruguai hi posen moltes esperances. Tant de bo no siguin defraudades.

Diu el monjo argentí Mamerto Menapace que som sang en moviment. I el vent és paisatge que camina. En canvi el vegetal s’aferra amb les seves arrels a un tros de paisatge, i acaba per ser part d’ell o per donar el seu nom al paratge.

I Atahualpa Yupanqui acaba amb aquesta estrofa la seva bonica cançó  "Cañada Zamora":

"Hoy tu recuerdo es mi amigo
y en esta zamba se agranda;
tú fuiste quien me enseñaste
que el hombre es paisaje que anda.

Yo sé que un mismo destino
lleva el fin de nuestro viaje;
que cuando el hombre sea libre
no tendrá dueño el paisaje".

Només els éssers que ens movem som amos del paisatge en plenitud, com ho són el riu, el núvol i el vent. Aquests entren en diàleg amb totes les realitats, però no s’aturen a prendre’n possessió d’elles. De totes les coses se n’emporten un record, un so, una vibració; potser una mica de llum o d’argila.

Els éssers que ens movem som éssers lliures i alliberadors. I hem de tractar a tots de la mateixa manera i, per tant, hem de ser tractats com a iguals. Aquestes reflexions me les faig aquests dies en que els catalans no ens sentim tractats amb igualtat. Almenys jo, no me’n sento. Sento que no em deixen ser amo del meu destí. Sento que volen que estem quiets com si fóssim arbres. Res de moure’s. Les coses han d’estar eternament tal com estan. Aquí ningú pot decidir res. Aquí ningú és sobirà. Aquí tothom és esclau (d’unes lleis, d’una Constitució vella i arrugada, d’un tribunal arbitrari….) i tothom ha de callar.

Tot el que està quiet és possessió  i el moviment és esperança. Un país, com les persones, és un ésser en moviment. Una realitat que anem fent i que anem construint i encara que ens vulguin fer estar quiets, tots sabem que un dia ens posarem en moviment perquè tot el que existeix està viatjant cap a una meta.

Aquesta setmana serà moguda amb el tema de les consultes a molts pobles de Catalunya. Més enllà de l’ Ebre això els fa més por que una pedregada. Saben bé el que poden significar aquests petits moviments i no saben on poden arribar. Saben que no som arbres sinó que som persones. Però em temo que s’hi hauran d’anar acostumant perquè hem arribat a un punt que molta gent ja en comença a estar tipa. Ha arribat l’hora del sobiranisme ?

Segurament que no és el millor per a una economia en crisi, com la nostra d’aquest moment, això de fer pont. Però què voleu que us digui: pels que hem de treballar un dia sí i un altre també, els ponts són una benedicció: Ajuden a desconnectar, tallen la monotonia, des estressen, permeten fer coses que vas deixant per un altre dia i crec que milloren la productivitat (almenys a la llarga….). Com que jo no sóc dels que van a la neu, ni sóc massa de sortir, em quedaré a casa més feliç que un gínjol…

Quan aquest matí he obert els ulls, he pensat: avui no em cal anar a treballar: Què puc aprofitar per fer? He d’anar al banc, he d’anar a una oficina a canviar unes dades, he de portar el cotxe al mecànic, he d’arreglar una persiana que s’ha trencat, he d’arxivar papers, puc anar a caminar una estona…. Tot plegat un munt de coses, però coses diferents a les que faig habitualment. Ompliré d’una altra manera el meu temps i la vida serà la mateixa però diferent.

He anat al mecànic i també feia pont. He arreglat la persiana. He anant al banc. He anat a l’oficina de recaptació d’impostos per canviar unes dades. He caminat una estona. He badat una altra estona a la plaça tot mirant el desplegament que feia TV3 per no sé quins motius. Allà s’hi movia un munt de gent que no us podeu imaginar. Devies estar per gravar alguna cosa… He fet altres minúcies i ara sé que tinc tota la tarda per fer el que em sembli. I demà encara és festa!

Ja ho deia: beneïts ponts! Que el gaudiu els que també en feu. I els altres paciència…que és la mare de la ciència.

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Avui demano una mica d’imaginació. Imaginem-nos el dia que vam fer la primera comunió (els que la vam fer, és clar) i imaginem-nos aquell vestidet ridícul de mariner, de capità d’aviació o de núvia… Imaginem-nos nosaltres en aquelles dates. Alguns ja ni ens en recordem de tants anys com fa!

Doncs si d’aquella data en fa 20, 30, 40 o 50 anys, tots ens podem imaginar els canvis que hi ha hagut a la nostra vida, tant a nivell físic com a tots nivells. Llavors fèiem poc més d’un metre i pesàvem poquets quilos. Ara, alguns hem crescut una mica i d’altres molt i -això segur- tots tenim bastants quilos de més.

La Constitució Espanyola és com el vestit de la primera comunió. El 29 de desembre de 2008 es  van complir trenta anys de la seva promulgació. Quan una cosa dura 30 anys en el món  actual ja la considerem vella. Només cal fixar-se amb els cotxes, els televisors o els electrodomèstics, per exemple. Que una norma assoleixi tres dècades de vigència ja és significatiu, i encara ho és més si es tracta de la norma suprema de l’ordenament jurídic d’un estat. D’altra banda, l’aprovació de la Constitució va suposar, després d’una llarga dictadura, la restauració de la democràcia a Espanya i el començament d’un període de convivència pacífica, de desenvolupament dels drets i llibertats i d’estabilitat política. La Constitució va venir avalada, a més, per un ampli consens de gairebé totes les forces polítiques i pel suport massiu del poble, expressat en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Va néixer, doncs, per ser la Constitució «de tothom» i no sols una norma imposada per la formació política predominant, com havia passat amb moltes constitucions precedents de la nostra història. En definitiva, la Constitució de 1978, com diu el primer article, féu d’Espanya un Estat social i democràtic de dret i, per tant, un lloc de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme.

Fins aquí anem bé, oi? Em sembla que hi estaríem quasi bé tots d’acord amb aquests meravellosos principis. Però també podríem estar d’acord en que alguns d’aquests principis no es compleixen; que s’ha fet vella i ens ha quedat petita. Hem crescut, hem evolucionat, el món ha donat molts tombs i ja no ens serveix un text que deixa fora moltes maneres de pensar i de sentir; perquè hi ha molta gent a qui no li satisfan gens ni mica molts aspectes del funcionament de la nostra democràcia. De fet,  les constitucions —i també la Constitució espanyola— preveuen la seva pròpia reforma per poder introduir les modificacions o innovacions que permetin adaptar la norma a la realitat que ha de regir. No obstant això, la reforma constitucional ha estat un tema pràcticament tabú a Espanya, que les forces polítiques sempre han procurat evitar. I la  realitat és que aquest reforma no es vol fer i no tenen cap intenció de fer en un futur proper.

Per això mateix i perquè no hi veiem camí de sortida, molts opten per la sobirania i la independència. Volem un vestit nou i no ens deixen anar al sastre. Segueixen entestats en que hem de seguir amb el vestit de la primera comunió. Allà ells!

www.bybalasch.com

S’ha fet a Catalunya, al llarg d’una colla d’anys un estudi sobre envelliment i discapacitat intel·lectual. Aquest estudi, del qual n’ha sortit un informe, s’anomena "INFORME SÈNECA".

Després d’un treball molt detallat  fet per prestigiosos professionals han arribat a la conclusió que "les persones amb discapacitat intel·lectual envelleixen prematurament ". És clar que això ja se sabia, em direu. Doncs, si. Però ara se n’ha estudiat en profunditat les causes.

Entre les causes detectades, apunten diverses realitats i mancances que afecten a aquestes persones i que porten a aquesta situació. Per exemple, es noten les següents:

-La necessitat de realitzar un millor i major seguiment de la salut:
• Nutrició
• Obesitat
• Hipertensió arterial
• Salut bucodental
• Dèficits visuals
• Problemes auditius
• Malalties cròniques, neurològiques, cardiovasculars, renals, reumàtiques, etc.

-L’ús de medicaments, -freqüent en aquestes persones-, ha de ser ajustat i adequat a  les seves necessitats, amb l’imprescindible seguiment puntual del metge.

-Les persones amb discapacitat intel·lectual registren un menor accés als serveis sanitaris que la població en general.

-A més de totes aquestes recomanacions, cal proporcionar oportunitats
per a l’oci i el gaudi que permetin millorar la qualitat de vida.

-La mobilitat i l’activitat física contribueixen favorablement a una bona salut.

Aquest important estudi, aborda totes les àrees de la vida i les seves conseqüències en l’envelliment d’aquestes persones.
L’estudi es troba disponible a:
http://www.feaps.org/biblioteca/documentos/envejecimiento.htm

Té tota la raó el professor Santiago Niño Becerra quan diu que Zapatero, quan presenta "a bombo y platillo" la llei d’economia sostenible només diu que paraules buides. Diu l’economista que darrera de la llei no hi ha res. Diu que és una façana de cartró-pedra. Diu que fent lleis no s’arregla res. Les lleis serveixen de poca cosa.

Aquest matí l’escoltava per TV i, com sempre era diàfan i clar com sempre: deia que l’autèntic problema de l’economia espanyola era Espanya. Espanya té un model econòmic que no va enlloc o, si voleu, no va massa lluny. Està tan basat en sectors que han fet figa i que ja no seran mai més el que van ser, que ja no ens en sortirem ni la meitat de bé de com se’n sortiran els països del nostre voltant.

Santiago Niño Becerra  va ser dels primers a dir que les coses anirien molt malament quan encara Zapatero y el seu govern deien que no hi havia crisi. Que de crisi, res de res. El professor Becerra ja pronosticava mals temps i que la cosa duraria més del que ens pensàvem i del que deien.

"Parole, parole, parole…". D’això Zapatero en sap molt. Jo li recomanaria que deixés de ser president del govern i es fes equilibrista, o venedor de fum, o firaire… Tindria molt més futur que fent el que fa.

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

Llegia ahir l’opinió d’un uruguaià que deia que el nou president faria quedar malament Uruguai perquè és un home vulgar, mal parlat, mal educat…. i no sé quantes coses negatives més deia d’ell.

Mireu: el Pepe Mujica serà moltes coses i tindrà molts defectes, però vulgar no ho és. Això us ho puc ben assegurar. Aquesta persona que escrivia això, no deu saber què és la vulgaritat o bé té un concepte molt pobre del que val una persona. Equipara vulgaritat amb poca formació, amb poca cultura, amb formes poc refinades. I no és això, amics meus, no és això!

Vulgar és aquell que no té mires, que es deixa portar per la rutina, que no té projectes, que és conformista amb tot.  No és la ignorància, ni l’escassetat d’intel ligència, no és la curtedat de vista intel.lectual, sinó la d’horitzons. L’home que ells anomenen"vulgar" pot ser discret, savi, dotat de talents, genial i fins i tot brillant en molts aspectes. Hi ha gent que no ha anat mai a l’escola i dóna mil voltes a grans intel·lectuals. Una cosa és ser curt de mires (hi ha gent molt culta ben curta de vista) i una altra saber veure l’important de la vida, tenir somnis i grans idees (i per això no s’ha d’haver anat a l’escola).

Mujica no sé si serà un bon president o no. Però de vulgar, res de res. I no farà quedar malament el país perquè no vesteixi bé, perquè no sigui elegant, perquè no sàpiga fer grans discursos. Si per cas, el farà quedar malament si no governa per a tothom, si no governa amb justícia, si no mira per al bé del més desfavorits, si roba tant com pot (com algun altre president anterior ha fet…).

No serà un heroi, potser. A la vida no cal ser heroi dels grans, dels que surten als llibres. A la vida tots podem i hem de ser herois quotidians, d’aquells que no fan gaire soroll. Tots ho som si sabem trencar el jou de la vulgaritat.