19 Feb 2010
Les capacitats dels discapacitats.
"Persona" en grec significa "màscara", "careta", rostre. La cara expressa o amaga. Depèn. La persona és -primerament i sobretot- un misteri difícil d’abastar, de definir i de comprendre. Per això com més infants, més senzills. La cara és el mirall de l’anima. Mostra el que hi ha. I a mida que anem madurant ens anem complicant i cada vegada es fa més difícil tot plegat perquè ens anem posant caretes. Per això els infants són tan directes, clars i diàfans: no amaguen res. No els cal amagar res. Mostren el que són sense complexes de cap mena i diuen el que senten. Són innocents. I la innocència és una de les coses que no hauríem de perdre mai però que perdem de seguida.
Els que treballem en centres de persones amb discapacitat intel·lectual sabem molt bé que la majoria d’aquestes persones tenen uns nivells d’innocència molt alts. Innocència, afecte, sensibilitat, senzillesa, capacitat de relació i d’amistat són virtuts -entre moltes altres- que ells tenen en grau molt més elevat que la majoria de nosaltres.
Per això a vegades a mi se’m fa difícil parlar de discapacitat, encara que entenc que potser no tenim cap més paraula més adequada o la societat en general no està prou preparada per entendre i valorar prou les persones des d’uns altres esquemes i amb uns altres paràmetres. Potser hauríem de començar a parlar més de capacitats que de discapacitats. Hauríem de parlar d’inclusió o no tant d’exclusió conceptual. Qui és vàlid i qui és invàlid? Qui és capaç i qui és incapaç? Capaç per a què i incapaç per a què? Qui és més savi que qui? Qui és més innocent que qui? Qui té més i qui té menys? Diners, virtuts, defectes, amistats, cotxes, llibres, raons, manies… tot això és pot valorar, medir, triar, guardar o rebutjar. Uns trien unes coses i altres en trien altres. La pitjor discapacitat és la auto discriminació i molts trien aquest camí.
Capacitats especials per unes coses i capacitats per unes altres. Jo puc no tenir gens de capacitat per dibuixar i, en canvi, tenir-ne molta per cantar. Al centre on treballo tenim nois amb habilitats enormes per a certes coses. Molt més hàbils que la majoria dels educadors que hi treballem. És cert que nosaltres en tenim unes altres. Però això em fa pensar que hauríem de ser una mica més humils ja que dia a dia ells ens ensenyen constantment moltes coses importants i essencials per a ser més persones, per a viure millor i per a ser més feliços. Potser ens caldria fixar-nos-hi una mica i mirar d’aprendre-ho.
A vegades cal deixar de parlar de temes transcendents, importants o d’actualitat per tocar de peus a terra i viure la vida quotidiana, amb tot el que té de bonic, de trist, de senzill, de monòton, de tendre o de nou. És la vida de cada dia de milions i milions de persones, -amb el seu viure quotidià i els els seus petits detalls sense importància- qui conforma el nostre món i el fa una mica més bo o més dolent cada dia. 
S’ha fet a Catalunya, al llarg d’una colla d’anys un estudi sobre envelliment i discapacitat intel·lectual. Aquest estudi, del qual n’ha sortit un informe, s’anomena "INFORME SÈNECA".
