Arxiu per a 'CULTURA' Categories

03 abr 2013


Jaume Pubill

PAIDEIA EN FAMÍLIA

Classificat com a Educació

Fa un parell d’anys que vaig escoltar una paraula anglesa que no havia escoltat mai (jo, d’anglès no en sé gens ni mica) en una entrevista per la ràdio. L’entrevista em va interessar i vaig voler saber més del tema. La famosa paraula que us deia era “homeschooling” que vol dir “educació a la llar”. Buscant per internet sobre el tema vaig anar a parar a un blog que es diu PAIDEIA EN FAMILIA i que he anat seguint més o menys fidelment durant aquest temps. Resulta que aquest blog s’acomiada de tots els molts seguidors que té. Una llàstima, perquè era molt interessant i, almenys a mi, em feia repensar moltes coses justament perquè era una visió diferent sobre molts aspectes de la vida.

El dia que hi vaig entrar per primera vegada em va enganxar una frase de la famosa antropòloga cultural Margaret Mead que hi ha com a subtítol del blog. Diu: “LA MEVA IAIA VOLIA QUE FOS UNA DONA CULTA, PER AIXÒ NO EM VA PORTAR A L’ESCOLA”. La frase em va fer pensar i vaig creure que, en molts aspectes, tenia molta raó. I possiblement cada dia en té més, gràcies als plans d’educació que els diferents governs s’han anat inventant i que sembla que competeixen per veure si el nou pot ser més dolent que l’anterior.

No sóc pas especialista en educació ni voldria pensar que el meu parer pugui tenir cap valor. però sí que el meu sentit comú (el menys comú del tots els sentits massa vegades) em diu que cada dia s’educa pitjor. I les mostres són cada dia més evidents i només ens cal resseguir algunes opinions dels entesos i del que diuen alguns professors d’universitat de com els arriben els estudiants. Alguns professors diuen que no saben escriure sense faltes d’ortografia, que llegeixen tan malament que moltes vegades no són capaços de comprendre el que llegeixen i que es fa molt difícil seguir els programes…

L’educació a casa és un tema molt debatut i no tots s’hi posen d’acord. Deu tenir les seves pegues i les seves avantatges. En molts aspectes deu ser molt fàcil i en altres molt difícil. I el que potser és més important: per a la majoria de famílies és impossible de fer.

Us deixo les raons que l’autora d’aquest blog donava per tal de que la seva família fes  homeschooling. Cadascú que opini el que vulgui.

Nuestras razones para hacer homeschooling

Educamos en familia porque la única alternativa que conocemos sería la escuela y ese es un lugar feo para los niños.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos sigan siendo siempre sabios.
Educamos en familia porque nos encanta ver crecer a nuestros pequeños, un poco salvajes, fuertes, sanos y sobre todo libres.
Educamos en familia porque necesitamos tener tiempo para soñar, para ser…sin prisas ni horarios ajenos a nuestros ritmos.

Educamos en familia porque nuestra obligación es proteger a nuestros hijos mientras ellos no estén preparados para hacerlo solos.
Educamos en familia porque no nos interesa que esta sociedad absurda y egoísta les inculque sus anti valores.
Educamos en familia porque tenemos la certeza de que si nuestros cuatro hombrecitos crecen seguros de si mismos y felices, de alguna manera estamos haciendo de este mundo un lugar más habitable.
Educamos en familia porque el tiempo de estar con los críos pequeños es muy corto y no queremos perderlo en despedidas.

Educamos en familia porque aunque amamos el silencio, es lindo oír y sentir la casa, siempre tan llena de vida.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos puedan ver nacer, amamantar, acariciar, consolar, criar a sus hermanos pequeños.
Educamos en familia pues pensamos que los primeros años del ser humano son especialmente "sagrados" y que hay que cuidarlos mucho.
Educamos en familia pues es la opción educativa que mejor se adapta a nuestra manera de vivir y entender la vida.
Educamos en familia porque nos encantaría que cuando nuestros hijos fuesen maduros, aún les repiqueteasen porqués.

Educamos en familia pues aunque a veces es sacrificado, por lo general es una labor muy gratificante.
Educamos en familia pues nos gusta la belleza. ¿Puede existir algo más bonito que aprender día a día junto a tus hijos?
Educamos en familia porque no admitimos etiquetas para nuestros hijos.
Educamos en familia porque los niños han de poder ser niños, y necesitan jugar y jugar, sin obligaciones desmesuradas para su edad.
Educamos en familia porque ya hay bastantes fracasos escolares.
Educamos en familia pues queremos una educación de calidad.
Educamos en familia pues creemos en la familia como educadora y no en el Estado.
Educamos en familia porque es bueno que los niños pasen muchas horas al día en contacto con la naturaleza.
Educamos en familia porque nos gustan los retos.
Educamos en familia porque nuestros hijos necesitan y desean estar junto a nosotros.
Educamos en familia pues la vida es la gran escuela. No queremos tenerlos en una "burbuja".
Educamos en familia porque como padres responsables tenemos derecho a ello y a que se reconozca y apoye nuestra opción.
Educamos en familia porque como todos los padres del mundo deseamos lo mejor para nuestros pequeños y hoy por hoy nuestro corazón nos dice que estamos bien así…

No hi ha resposta

21 feb 2013


Jaume Pubill

LivesOn: parlar després de morir

Classificat com a Tecnologia,Vida i mort

Llegia fa una estona que Twitter presenta LivesOn, una aplicació que permetrà escriure un cop mort. Es veu que aquesta aplicació està basada en l’anàlisi de l’historial dels usuaris de Twitter i podrem donar permís a alguna persona perquè els vagi actualitzant. Dit d’una altra manera: la mateixa aplicació anirà repassant i reactualitzant tots aquells  continguts que eren d’interès per a l’usuari abans de morir. Els lemes de la nova aplicació de Twitter són "Quan el teu cor deixi de bategar, continuaràs tuitejant" o "Benvingut a la teva vida social després de mort".

Llegint la notícia he pensat en un primer moment: Quina ruqueria! Ja no saben què inventar per cridar l’atenció! Però després he anat reflexionant sobre això i he vist que potser no és tanta ruqueria. M’explico: La majoria de gent creiem en la vida i, en el fons del nostre cor i del nostre cap, hi ha un gran desig per viure i fins i tot alguns tenim l’esperança de creure que la vida continua d’alguna manera després de morts. La mort, d’alguna manera, és un límit darrere del qual no sabem què hi ha i és un interrogant sense resposta. I prou que ens agradaria saber-ho!

La vida és un constant canvi i la mort és el canvi absolut al que li tenim una mica de respecte i a vegades fins i tot molta por. Ens costa acceptar-lo i ens hi revoltem però molts creiem que, encara que el nostre cos mor, la vida segueix misteriosament d’alguna manera o altra. Per això aquesta gent de Twitter han trobat que podia ser interessant que poguéssim seguir parlant des del més enllà.

I de què parlarem? Doncs, naturalment, del que hem parlat sempre i d’allò que ens ha servit per donar la tabarra durant anys i panys… Altra cosa serà que algú ens vulgui seguir escoltant (o llegint)  i potser pensaran que ja era hora que aquest home o aquesta dona deixi de donar-nos la tabarra amb els mateixos temes de sempre. Perquè, qui ens assegura que la mort no és només una separació temporal i un canvi d’estat i que a través del Twitter no puguem seguir sentint-nos units amb la persona que estimàvem? Potser la mort és només viure d’una altra manera i en una altra dimensió…

Després d’una estona de pensar sobre aquesta notícia he  canviat d’opinió i estic segur que aquesta nova aplicació anomenada LivesOn  no és cap ruqueria i que tindrà molt èxit i molt bona acollida. I, si no, temps al temps!

No hi ha resposta

14 des 2012


Jaume Pubill

Wert vol inventar la sopa d’all

Classificat com a CULTURA,Educació

Parlar d’educació no és fàcil i tampoc em sento gens capacitat per fer-ho. Però, des del sentit comú, sí que em sento amb dret de dir-hi la meva sobre aquesta llei que vol fer aquest cap WERT que és Ministro de Cultura, Educación y Deporte d’aquesta cosa anomenada España.

El ministre Wert es pensa que ha inventat la sopa d’all i no s’adona que la cosa és força més complicada del que sembla i que la reforma d’una Llei d’Educació hauria de ser, com a mínim, parlada i consensuada perquè afecta a milers de nens i nenes i a milers de mestres i professors que hauran d’aplicar-la.

La frase “INVENTAR LA SOPA D’ALL” ja se sap que s’aplica en sentit indeterminat -però sempre poc respectuós- als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència i el ministre Wert és una d’aquestes persones plenes de fanfarroneria i estic segur que també de molta mala intenció. Forma part d’un Govern que feia temps que tenia ganes de reformar una llei que no li agradava gens ni mica i ara que té majoria absoluta ho ha aprofitat sense mirar les conseqüències que això pot portar.

El ministre Wert assegura que es tracta d’una reforma pràctica i instrumental que busca millorar la competitivitat dels alumnes espanyols i nega un caràcter ideològic o re centralitzador de competències. El projecte eleva al 75% la capacitat de l’Estat de regular els continguts educatius, retallant el marge d’actuació de les comunitats autònomes i estableix un sistema de fins a quatre exàmens obligatoris i comuns per a tots els alumnes entre els 8 i els 17 anys. Wert justifica els canvis per "els mals resultats del sistema educatiu i per la dispersió de continguts a nivell territorial". Com podeu suposar, tot plegat són excuses de mal pagador que no se les creu ningú.

L’educació és un material molt sensible i ple de desafiaments, sobretot en un món que està canviant a mil per hora. Segurament que no tot està inventat, però sí que hi han molts aspectes que ja han estat ben provats i s’ha vist que no han donat resultats bons. El ministre Wert s’entesta en ensopegar amb la mateixa pedra altre cop i vol encaminar l’educació espanyola cap a l’utilitarisme capitalista, cap al pensament únic i no pas cap a l’humanisme i cap a la llibertat. Segons ell, s’ha de preparar estudiants per un mercat on el capital és amo i senyor i de cap manera es pot preparar gent que pensi. No cal formar. N’hi ha prou en instruir. No cal fer persones lliures. Cal fer robots que, una vegada programats, no donen cap problema i són peces molt valuoses pel mercat capitalista. Educar implica no només aprendre  a fer sinó que, sobretot, implica aprendre a ser, a conviure, a cuidar, a ser persona lliure com molt bé deia el gran educador brasiler Paulo Freire.

Wert vol fer persones-robot amb un pensament únic i controlades des d’una sala situada a Madrid. Des d’allà es dirà el que es pot fer i el que no es pot fer, el que s’ha de dir i el que no. Visca el pensament únic i mori la intel·ligència! Wert és un bon deixeble de Millan Astray quan va deixar anar la famosa frase davant d’ Unamuno:“¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!”

Wert no creu que els pobles puguin ser lliures i creatius. No creu que puguin buscar els seus propis camins amb les seves pròpies maneres de ser. Wert no creu en la diversitat. Wert –en una paraula- vol fer un salt enrere de 50 anys i tornar a una espanya d’esclaus, que és el que era llavors. Si una llei d’ educació no ajuda a fer la gent més lliure i no respecta les diversitats culturals dels pobles no servirà per a res i ja d’inici neix morta. El ministre Wert s’equivoca i s’entesta en l’equivocació. Però no se’n sortirà!

No hi ha resposta

17 nov 2012


Jaume Pubill

“Españolizar” o el pecat de ser català

Classificat com a CULTURA,Llengua,POLÍTICA

 XAVIER CUBERO

Francisco Javier Cubero Egea va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.

Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).

És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines més importants…

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.
De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».
Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

         

 

31 respostes

01 nov 2012


Jaume Pubill

Viure com el sants

Classificat com a CULTURA,Poesia,RELIGIÓ

Avui és el dia de Tots Sants. És festa dedicada al record dels avantpassats  i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, el dia dels difunts. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre, els morts visiten als vius. És la unió de dos mons: el dels morts i la dels vius. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià, encara que l’origen de la festa tradicional de Tots Sants  es troba, en concret, en una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts.

El cas és que avui es vol honorar i recordar a totes aquelles persones conegudes o desconegudes que van morir violentament per defensar la seva fe o que van ser models de vida. Durant la història de la humanitat han estat milions les persones que mereixen ser sants i que, per més que siguin anònimes, avui és també el seu dia. Sants morts però també sants vius. I quan dic sants, no vull cenyir-me només en l’aspecte explícitament religiós sinó en tots els homes i dones que han entregat i estan entregant la seva vida al bé de la humanitat des de les seves fes i esperances personals.

Per això vull portar avui dos poemes de Leonel Rugama, un jove poeta nicaragüenc que -en paraules de José María Valverde- “ja per sempre serà el més jove dels bons poetes nicaragüencs” perquè va morir en combat als 20 anys contra la dictadura de Somoza després d’haver escrit, en anticipada ironia, que “los héroes no dijeron que morían por la patria, sino que murieron». Ho va escriure en un aparent comiat de la poesia i ho va recollir Pere Casaldàliga per posar-ho a l’inici del seu llibre « Nicaragua: combate y profecía»:

“Ya platicamos.
Ahora vamos
a vivir como los santos.”

Julio Buitrago
Nunca contestó nadie
porque los héroes no dijeron
que morían por la patria
sino que murieron.
En julio nació Julio
seis más nueve quince
de seis y nueve sesenta y nueve
nació matando al hambre (aunque sea antipoético)
nació peleando solo
contra trescientos.
Es el único que nació en el mundo
superando a Leónidas,
a Leónidas el de las Termópilas.
"Viajero ve y di a esparta que morimos
por cumplir sus sagradas leyes".
Eso está en la casa
donde nació Julio
lo único que está en español.
Pues sí
nació sin camisa
y cantando mientras disparaba su M-3
nació cuando trataban de matarlo
con guardias
con tanques
con aviones
nació cuando no pudieron matarlo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
platíquenlo duro
platíquenlo duro siempre
duro siempre
con la tranca en la mano
con el machete en la mano
con la escopeta en la mano.
¡Ya platicamos!
¡AHORA VAMOS A VIVIR COMO LOS SANTOS!

El 15 de gener de 1970, 300 guàrdies somocistes van envoltar la casa on hi havia una cèl·lula guerrillera del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, al costat del Cementiri Oriental de Managua. Van portar granades, una tanqueta, un helicòpter … I van disparar fins a destruir la casa. Van ser tres hores d’intens foc. Milers de persones van veure aquell combat desigual.

El rector del barri Larreynaga, pare Francisco Mejía (oncle dels germans Mejía Godoy), va anar al lloc i va demanar a la guàrdia: "Respecteu les seves vides! …" Per això va caure pres i va ser torturat. La guàrdia es va portar de la casa més llibres que armes. També es van endur la Bíblia de Leonel Rugama.

En aquella casa només hi havia tres nois: Róger Núñez Dávila, 18 anys, Maurici Hernández Baldizón, 19 anys, i Leonel Rugama Rugama, 20 anys. Ferits i dessagnant-se, van cantar l’himne nacional. I quan la guàrdia els va cridar: "¡Ríndanse!". Rugama va rugir el seu últim poema: "Que se rinda tu madre!"

Leonel va quedar serè i gairebé somrient … Va viure feliç el que havia escrit: "El lliurament de la nostra vida orientada a l’alliberament del poble representa la nostra mort, però amb ella estem donant vida".

COMO LOS SANTOS

Ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes.

Con vos

con vos tunco carretonero

con vos estoy hablando.

Con vos carbonero

carbonero encontilado

vos

vos que llevás ese cipote

enganchado

sobre el carretón

y lo llevás sosteniendo la lata

y todo encontilado.

Vos amarraste una vez

hace tiempo

un trapo

un trapo acabado de lavar

todo ajado

ajado y niste

y que lo amarraste en uno de los brazos del

carretón

para secarte el sudor

y la tierra

y el tilde

y todo revuelto

y el trapo

está mugroso

y hasta echa un olor agrio

que vos lo sentís de viaje

cuando te secás la cara

o el pescuezo.

A vos te hablo.

A vos que te suben el rango de la miseria

cada vez que te sale otra tira guindando del

pantalón

vos que sos marca mundial

en el récord de los ayunos

¡qué cuarenta días!

¡y qué cuarenta noches!

A vos que se te asoma

curioso el calzoncillo nacido

por todo lo roto del pantalón

y hay gente que sale a la puerta

y que se pone a reír

hasta que doblás la esquina

chapaleando tufo

y seguís empujando

y con las rodillas peladas

y con el pecho consumido

y desnudo.

Con vos estoy hablando

con vos mismo

sí, sí

a vos te digo.

Con vos también

aseado chofer particular

engrasado taxista

camionero polvoso

busero gordo

soldador borracho

zapatero remendón

judío errante afilador de cuchillos

de hachas

machetes y tijeras

con todos los vende sorbetes y raspados

y con todos los vendedores ambulantes.

Con vos también

cipote vende chicles

y con el otro

el que vende bolis congelados

y el que vende gelatinas

y también con el de la bolsa de confites de coco

y con el de la bolsa de leche burras

y con todos los lustradores vulgares

(aunque digan que más vulgar es mi madre)

y también háblenle a los ciegos

a los ciegos que piden limosna en las paradas

y a los otros ciegos de guitarras o sin guitarras

(y a los proletarios de la música)

y a los tullidos de toda clase

y a los tísicos del estadio

y a los mudos y sordos de nacimiento.

Pásenle la voz a los basucas

y díganles que vengan

llamen a los chivos sifilíticos

y a los rateros

y a los busca pleito en las cantinas

en los estancos y en los putales

tráiganse también

a toda la mancha de vagos

a todos los vagos de todos los barrios

que ahorita están jugando janbol

y si no desmoche

aunque se quede el que tenga mico doble

que se vengan todos los demás

y aunque estén esperando con dos embolones.

Que se vengan todos los que están bateando

y los que están sirviendo

que se deshagan las apuestas

y que vengan

y que bajen las pandillas de todos lados.

Saquen a todos los esqueletos

a todos los esqueletos que se mueran

en Los Cauces

en Miralagos

en el Valle Maldito

en Acahualinca

en La Fortaleza

en El Fanguito

en las Calles del Pecado

en La Zona

en La Perla

en la colonia Alta Vista

en la colonia López Mateos

en La Salinera

en Cabo Haitiano

en La Fossette

y que traigan a sus cipotes

a sus cipotes que "no nacen por hambre

y que tienen hambre de nacer

para morirse de hambre"

Que vengan todas las mujeres

la verdulera nalgona

y la vieja asmática del canasto

la negra vende vigorón

y la sombreruda vende baho

la vende chicha helada

y la vende cebada

la vende naranjada

y la lavandera con las manos blanquiscas de jabón

las poncheras de la fiesta

y las vende gallo pinto y carne asada

las mondongueras

y las nacatamaleras mantecosas

las sirvientas

las picheles

las rufianas

con todo y sus zorras

y aquella muchacha hermosa que vende pan con mantequilla

y la chavalita

que está empezando a echar tetitas

y que vende pasteles

y todas las cipotas que venden guineos

naranjas

y mandarinas

y que por un peso dan una bolsa.

Que vengan también las carteristas

las cantineras

y las putas

y las putas viejas y tetonas

y las putas iniciadas

háblenle a los espiritistas

y a las medium

y a las endemoniadas

a las perseguidas por los duendes

y por los malos espíritus

a las hechiceras

y a las hechizadas

a las vende filtros

y a las compra filtros.

Ahora que están todos aquí

que están todos aquí reunidos

reunidos y oyéndome,

ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes

quiero empezar a hacerles una plática

y quiero que todos ustedes le platiquen

a todos los que no vinieron

y que les platiquen en voz alta cuando estén solos,

y que les platiquen en las calles

en las casas

en los buses

en los cines

en los parques

en las iglesias

en los billares

en los patios montosos

en los barrios sin luz

y a orilla de los cercos que se están cayendo

y a orilla de los ríos

sentados en las cunetas

arrimados en las mochetas de las puertas

y asomados por las ventanas

y en fin

en todas partes

y que platiquen en voz baja

cuando no estén solos

o mejor dicho cuando está un rico cerca

o cuando está un guardia de un rico cerca.

Yo les quería platicar

que ahora vivo en las catacumbas

y que estoy decidido a matar el hambre que nos mata

cuando platiquen esto

platíquenlo duro

cuando no esté uno de los que siembra el hambre

o un oreja de los que siembra el hambre

o un guardia de los que siembra el hambre.

Cállense todos

y síganme oyendo

en las catacumbas

ya en la tarde cuando hay poco trabajo

pinto en las paredes

en las paredes de las catacumbas

las imágenes de los santos

de los santos que han muerto matando el hambre

y en la mañana imito a los santos.

Ahora quiero hablarles de los santos.

No hi ha resposta

10 oct 2012


Jaume Pubill

12 de octubre: poc per celebrar i molt per explicar

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************

Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************

Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************

El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************

Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************

Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************

Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************

El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************

¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************

En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************

En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************

Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************

A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria…
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************

La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************

Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************

El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?

Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

No hi ha resposta

28 ago 2012


Jaume Pubill

Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera

Classificat com a Història

576_1319562476La_Masia_de_Cal_SastreAhir parlava de la visita que vam fer diumenge al Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera, al Solsonès. La primera notícia que vaig tenir de l’existència d’aquest museu em va venir d’una bona amiga, la Montserrat Rius de Solsona. Recordo que m’ho va fer saber quan el van inaugurar i ja feia temps que tenia ganes de fer-hi una visita. Com acostuma a passar molt sovint, les coses que tenim a prop les anem deixant, pensant que sempre tindrem ocasió de visitar-les. Ahir li comentava també a un bon amic de joventut -l’ Agustí Angrill, de Castellar de la Ribera- que havia estat al seu poble i em va dir tot content que en aquesta escola ell hi havia anat des dels 5 anys fins als 11. O sigui, que era una visita quasi obligada…

La Montserrat em va fer saber la notícia de la reconversió de Cal Sastre en Museu perquè teníem un molt bon amic comú, la mare del qual havia nascut en aquesta casa. El nostre amic era Mn Llorenç Mambrilla, capellà del Bisbat de Solsona que va passar mitja vida a l’ Uruguai i on va morir, encara ben jove. Vaig tenir la sort de poder compartir alguns anys amb ell allà. Ens visitàvem sovint perquè era un plaer passar el dia amb. Era el millor amfitrió que mai he conegut. Feia el que fos per tal de que et trobessis bé a casa seva i sempre estava disposat a donar un cop de mà. Era un home amb molt bon sentit de l’humor, molt intel·ligent, i amb una gran capacitat per aprendre idiomes. I el que és més important: era molt estimat, tant com a persona com a capellà. Tinc un munt d’anècdotes divertides d’ell que algun dia potser explicaré…

Tornant al tema. A Cal Sastre hi va néixer la mare i la tia del Llorenç. A la seva mare, la Maria, vaig tenir oportunitat de conèixer-la i tractar-la algunes vegades. La Neus Ollé de Can Gaspà de Castellar de la Ribera i la meva amiga Montserrat van fer una entrevista a la tia monja del Llorenç per a la revista de Castellar de la Ribera “El BOCAMOLL” on els hi explicà bocins d’història dels “Pujol” que visqueren a Cal Sastre. Heus ací un tros d¡aquesta entrevista:

Bocins de la nostra història (EL BOCAMOLL núm. 3 -desembre 2004).

Per Neus Ollé Torrent i Montserrat Riu Mas

CAL SASTRE DE CASTELLAR DE LA RIBERA EN EL RECORD DE DOLORS PUJOL LASÚS

(Berga, 13 d’agost de 2004)

A Castellar de la Ribera, la llinda de la porta de Cal Sastre (MANVEL PVJOL. MES­TRE D CASAS PROPIETARIHO HA FET LO ANI 1783) ha vist pas­sar i traspassar unes gene­racions que no es dedica­ren a la pagesia, com era habitual en aquest poblet, sinó que feren de sas­tres. Llorenç Pujol Sancebrià, nat al 1881, havia après aquest ofici del seu pare i el seu avi, i fou l’últim a exercir-lo en aquesta casa. Era l’any 1925 quan amb la seva muller Rosa Lasús Meya i les dues filles que tenien, la Maria i la Dolors, decidi­ren anar a viure a Solsona. El trasllat s’efectuà a final d’agost o principi de setembre, fora del curs escolar perquè la Rosa era mestra de Lladurs i comportà la venda a l’Ajuntament de Castellar de tota la seva propietat. Cal Sastre tenia un camp gran a prop de la Masia que arrendaven per a blat i arbres fruiters, tampoc no hi faltava la font del mateix nom. En el tracte hi intervingué Felip Gaspà Alsina, llavors jutge de Pau del municipi.

P8262782El nou museu, s’ubica a l’edifici de Cal Sastre, una masia en què antigament hi vivien sastres, i que l’any 1926 va ser adquirit per l’Ajuntament del municipi. En aquell moment, el consistori va instal·lar-hi l’escola del poble, ja que fins aleshores els alumnes feien classes en cases particulars. A Cal Sastre s’hi van instal·lar les aules i també l’habitatge del mestre. La coordinadora del projecte, Esther Miralles, ha explicat que a l’escola s’hi van fer classes durant gairebé mig segle i, fins i tot, "també durant la Guerra Civil".

L’any 2007 l’Ajuntament de Castellar de la Ribera va obrir al públic l’aula que es conserva igual com era durant la postguerra i ara, quatre anys després, ha enllestit el projecte de museïtzació de l’edifici de Cal Sastre per convertir-lo en el Museu de l’Escola Rural. D’aquesta manera, el nou centre mostrarà no només el cas particular de Castellar de la Ribera, sinó l’evolució de l’escola rural a Catalunya des de principis del segle XX i fins l’actualitat.

Dins del museu, ha detallat Miralles a Nació Digital en la seva edició de Solsona , s’hi troba exposat material original de l’època en què l’escola va estar en funcionament, "ja que molts exalumnes encara són vius i ens han cedit els seus llibres, quaderns, etc". A més, també s’han instal·lat plafons on s’explica l’evolució de l’escola rural al llarg dels anys. Finalment, ha explicat Miralles, hi ha un espai dedicat a l’escola d’avui dia que "hem reconstruir a partir del material que ens han cedit escoles rurals de la comarca que estan en actiu".

Alguns dels alumnes que havien anat a escola a Castellar de la Ribera encara són vius i han ajudat a construir el projecte del Museu de l’Escola Rural. És el cas de Ramona Santaeulària, que va estudiar a l’escola rural del municipi durant els anys setanta. "Vaig anar a l’escola des dels quatre anys fins als set o vuit que em van enviar interna a Solsona", ha relatat.

"Quan vaig marxar de l’escola m’enyorava molt perquè la mestra ens estimava molt i ens cuidava molt bé". Així s’expressa Santaeulària quan recorda els anys que va estudiar a l’escola de Castellar de la Ribera i admet que ara, quan hi torna, té un record "molt entranyable" i "em produeix molta emoció", ha expressat.

Algun del material que s’exposa al museu és de la família de Santaeulària, com un maletí en què el seu germà hi guardava els llibres però també la clau amb què cada matí obria l’escola. "Nosaltres fèiem un quilòmetre a peu per arribar a l’escola, però la majoria d’alumnes n’havia de caminar tres o quatre".

A més, l’exalumna ha explicat que en aquest centre també hi va estudiar la seva tieta i la seva mare. "Quan la meva mare venia a l’escola, els mestres, moltes vegades, els enviaven de molt lluny i no es volien estar aquí per l’hostilitat del lloc i per això molts cops feia classe el capellà que vivia a la rectoria que hi ha al davant de l’escola", ha relatat Santaeulària. A més, l’exalumna ha afegit que la seva mare "durant els anys quaranta va aprendre a llegir i a escriure en català en aquesta escola gràcies al capellà"

No hi ha resposta

27 ago 2012


Jaume Pubill

Un salt en el temps

Classificat com a Educació

Ahir, en la trobada anual que fem els cosins Gamisans, vam fer una visita al Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera, al Solsonès. Un autèntic, interessant –i una mica nostàlgic, per què no reconèixer-ho?- salt en el temps de més de 50 anys! Tots els cosins tenim una edat similar i tots vam tenir una experiència també semblant de l’escola de la nostra infantesa.

El Museu de l’Escola Rural de Castellar de la Ribera vol donar a conèixer l’evolució de l’escola rural al llarg del segle XX i fins als nostres dies. El Museu de l’Escola Rural està ubicat a Cal Sastre. Es tracta d’una masia que des del 1926 i fins el 1974 va acollir l’escola rural del municipi i proposa un recorregut per l’escola durant el primer terç del segle XX, l’escola rural a la Segona República i durant el franquisme i l’escola rural actual. El museu mostra també una aula de l’escola rural del poble de manera intacta i tal com era a la postguerra.P8262776

Entrant en aquella aula retornàvem, d’alguna manera, a la nostra infantesa en veure aquelles parets plenes de fotos, de mapes i d’ objectes plens de records (a vegades bons i altres potser no tant). Llegint frases d’aquells llibres, oberts estratègicament en certes pàgines molt ben triades, et retrobaves amb un tipus d’educació implantada pel franquisme i que ens va marcar molt a tots. L’educació durant el franquisme fou el model d’organització de l’educació implantat durant la dictadura del Generalísimo Franco (1939-1975). Com qualsevol model educatiu, aquest pretenia la  transmissió de valors propis del sistema polític franquista i, a la vegada, eliminar l’obra educativa de la Segona República Espanyola, difonent a les escoles els principis ideològics dels vencedors de la Guerra (In)Civil Espanyola, establint un ideari pedagògic basat en el nacionalcatolicisme i depurar del magisteri el personal docent no afí al règim.

Si et fixes en els llibres que hi són exposats pots veure que els materials lectius o els mitjans de d’expressió emprats havien de passar la censura eclesiàstica o la governamental per tal d’evitar continguts que podien ser considerats massa liberals. Els llibres de text havien de ser fidels als principis del Movimiento i per tant quedaven prohibits tots aquells aspectes relacionats amb els corrents científics i pedagògics europeus. L’escola, com la resta d’Espanya, es trobava immersa en una autarquia cultural, amb omnipresència dels continguts i valors de la religió catòlica.

P8262775Tal com explica l’article corresponent de la Wiquipèdia, l’escola franquista, com tots els sistemes educatius, es caracteritzava sobretot en l’etapa del primer franquisme (1939-59), per aportar a les aules els valors patriòtics i religiosos del règim:

  • Es penjaven el crucifix, el quadre de la Immaculada i el retrat de Franco a cada aula.
  • Obligació de resar el Parenostre a l’inici de la jornada lectiva.
  • Per entrar a l’aula calia dir la frase, a tall de cortesia "Ave Maria Purísima" que s’havia de respondre amb "sin pecado concebida".
  • Pujar i abaixar la bandera a l’inici de la jornada escolar i quan aquesta finalitzava, acompanyant l’acció de la cantada de l’himne de la falange el Cara al Sol.

En els primers temps del franquisme, professors i alumnes havien d’assistir obligatòriament a la missa dels diumenges, processons.

L’ensenyament es feia tot en castellà (tret de llocs petits i apartats com en el cas d’aquesta escola rural) i hi havia una separació de matèries a cursar per als nois i les noies. Els nois havien de cursar la matèria de "Formación del Espíritu Nacional" i les noies "Labores del Hogar".

S’invertia poc en educació i per aquest motiu les escoles públiques o Nacionales, amb pocs recursos i condicions precàries, acollien els alumnes de les classes populars; mentre que les classes benestants duien els seus fills/es a les escoles privades, la majoria d’ordes religiosos, que comptaven amb més recursos i tenien el control de l’ensenyament secundari i la formació de les elits.

En fi, tota una bonica experiència que us convido a tastar a tots aquells que ja comenceu a tenir uns anyets i que segur que aquestes imatges us diran alguna cosa. Nosaltres ens ho vam passar molt bé i la visita ens va agradar.

Una resposta fins a ara

21 jul 2012


Jaume Pubill

El Miquel Galitó i Pubill

220784_1832276818688_5531902_oFa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

4 respostes

03 jun 2012


Jaume Pubill

Diccionario Biográfico Español

Classificat com a CULTURA,Història

Ejpaña no té remei. Ejpaña és Ejpaña i es veu que porta des del seus origens uns gens que fan que sigui impossible que pugui canviar. Seguirà sent la “gloriosa Ejpaña” de sempre, concebuda de tal manera que la major part del seus súbdits no hi caben i constantment els conviden a marxar-ne com més aviat millor.

Llegeixo que ara fa més o menys un any els diaris anaven plens amb la notícia de que la Real Academia de la Historia (per què –em pregunto jo- en aquest país tot ha de ser Real, des d’un club de futbol fins a una Acadèmia?) havia editat un diccionari biogràfic i havia decidit encomanar la biografia del General Franco a un tal Luís Suárez (un senyor amb nom de futbolista) que havia tingut un alt càrrec amb el mateix Franco, que és membre de l’ Opus Dei, que ara mateix és membre la Fundación Francisco Franco i president de la Hermandad del Valle de los Caídos. Recordo bé haver-me’n fet ressò en aquest mateix blog de la notícia i en vaig fer un comentari.

Doncs bé, havent vist la polseguera que va aixecar la notícia de com aquest senyor havia redactat aquesta biografia, la mateixa Acadèmia va decidir crear una comissió que estudiés l’assumpte. Doncs sabeu què ha passat? ha passat el que us podeu imaginar: que aquesta mateixa comissió ha decidit donar per bo el perfil que va escriure Luís Suárez. Cal recordar que aquest senyor deia exactament això:

Franco NO fue un dictador, fue un general valeroso y católico, un "jefe riguroso y eficaz", que participó en un golpe de Estado con el único fin de restaurar la monarquía democrática.

Aquest mateix senyor en un article titulat Hablemos de Franco, publicat l’any 2007 deia el següent:

 “Franco vivió, gobernó y murió siempre como católico. Así lo han reconocido amigos y enemigos. Fue el último de los grandes Jefes de Estado que invocó esta condición como un sometimiento. Los tiempos habían cambiado y él contaba con edad suficiente para no comprender qué ventajas podían lograrse con este cambio: si el aborto, la eutanasia, la homosexualidad y la manipulación de la vida genética humana deben reputarse como bienes, según ahora se dice, es indudable que él era incapaz de entenderlo. Su obra es como cimiento invisible para el nuevo edificio. Deberíamos pensar más en los aspectos positivos y menos en los fallos que, como en toda obra humana, no pueden faltar”.

Cal fer notar també -ja que hi som posats- que aquesta desastrosa i faraònica obra de 50 volums, que han parit els eminents acadèmics espanyols sense cap mena de vergonya, ens ha costat a tots els que encara som espanyols encara que no vulguem 6,4 milions d’euros. Si hi ha algun despistat que el vulgui comprar li costarà només 3.355 euros. I entre tots els espanyolets haurem de pagar 163.790 euros a l’any per poder tenir actualitzada (actualitzada?) aquest diccionari que ens hauria d’omplir de vergonya pel sol fet d’existir i que ningú sigui capaç de parar aquest desastre. 

I després volen que creiem en la democràcia i en la política? No són capaços ni de dissimular el franquisme que està encara enquistat al moll de l’os de les institucions espanyoles i que no hi ha forma d’eliminar. Un diccionari com aquest és la conseqüència i el resultat de tota una mentalitat que encara existeix en moltes institucions.

Un exemple el tenim en una altra Acadèmia –la Real Academia de la Lengua- on ja en el segle XXi encara hi trobem definicions com aquestes:

gobernante.

(Del ant. part. act. de gobernar).

1. adj. Que gobierna. Partido gobernante. U. m. c. s.

2. m. coloq. Hombre que se mete a gobernar algo.

gobernanta.

1. f. Mujer que en los grandes hoteles tiene a su cargo el servicio de un piso en lo tocante a limpieza de habitaciones, conservación del mobiliario, alfombras y demás enseres.

2. f. Encargada de la administración de una casa o institución.

El gobernant, HOME, governa un estat.

La gobernanta, DONA, governa, com a molt, casa seva, o un hotel (netejant catifes, ordenant roba als armaris i cosetes semblants. Estem ben arreglats no?

No hi ha resposta

03 mar 2012


Jaume Pubill

Nomofòbia

Classificat com a Malaltia,Tecnologia

Aquests dies que a Barcelona els telèfons han estat el centre del món m’he assabentat que han descobert una nova malaltia. He de confessar que no n’havia sentit a parlar mai fins avui, que n’he llegit alguna cosa als diaris. La nomofòbia, és la por irracional (una fòbia) a sortir de casa sense el telèfon mòbil. El terme, és una abreviatura de l’expressió anglesa "no-mobile-phone phobia"= “nomofòbia”.

Es veu que és una fòbia que la pateix el 53% d’usuaris de telèfons mòbils i és considerada una patologia tecnològica. Es veu que cada dia hi ha més gent que té la por irracional a sortir al carrer sense el mòbil, a deixar-se’l a casa, perdre’l, que es descarregui la bateria o estar en una zona sense cobertura. Els homes són els més afectats: 58% enfront d’un 48% de les dones. Els qui posseeixen un “smartphone” (telèfon intel·ligent) són més propensos a patir la nomofòbia.

Entre els principals símptomes que presenten aquests malalts tecnològics del segle XXI hi ha l’agressivitat, la dificultat per concentrar-se i la inestabilitat emocional. No tenir el mòbil a mà, la descàrrega de la bateria o estar en una zona sense cobertura és un via crucis per aquesta gent. No s’acaba d’entendre que un avenç tecnològic que hauria de facilitar i fer més agradable la vida, es converteix en un element d’estrès i creant dependència psicològica.

Un símptoma de que som nomofòbics serà si en sortir de casa ens adonem que hem oblidat l’aparell i això ens genera tanta ansietat que hem de tornar a recollir-lo, siguem o siguem. Altres símptomes: si en les reunions amb amics, a la universitat, a la feina, a casa i fins al bany parlem pel mòbil o manipulem el telèfon per llegir missatges. Si com a mínim cada 2 minuts mirem la pantalla, encara que no esperem cap trucada, segur que tenim aquesta fòbia. Ho podem oblidar tot menys el mòbil. Els llocs que no permeten l’ús del mòbil, com cinemes, bancs, avions, certs restaurants, esglésies -entre d’altres-, generen estrès a aquesta gent.

Pensar que fa 50 anys enrere no teníem la majoria d’aparells que avui ens fan la vida més fàcil i que ara ens són totalment imprescindibles! No teníem rentadores i les dones anaven a rentar la roba al rentador públic. Allà s’assabentaven en un moment de tot el que passava al poble o al barri, es feia tertúlia i milloraven les relacions socials. No teníem nevera i la gent s’espavilava com podia, posant les coses amb l’aigua fresca del pou que encara es podia beure sense por i era més bona que totes aquestes d’ampolla que hi han ara, tan sofisticades i amb tantíssimes qualitats. No teníem TV i tots ens reuníem entorn a la ràdio per escoltar les novel.les que ens mantenien l’atenció durant setmanes, o per escoltar els programes de discos dedicats. De telefonar, res de res. Escrivíem cartes i, si era molt urgent (cosa que no passava gaire perquè la gent vivia sense tantes presses) anàvem a la centraleta telefònica on una senyora escoltava atentament tot el que dèiem, fos més o menys privat o íntim. En teoria les converses havien de ser per aquelles senyores com una espècie de secret de confessió (que es guardava amb més o menys fidelitat segons com era l’operadora de torn).

Doncs ja veieu fins on hem arribat! Ara és estressant per alguns tenir mòbil. Fins i tot diuen que ho és triar-lo entre tanta i tanta varietat. Hi ha qui es passa fins a sis mesos tractant de triar l’equip i el pla de pagament més adequats, mentre que les ofertes, la publicitat i les tendències els van confonent perquè, entretant, van sortint nous models o noves modalitats. Tot això fa comprendre millor la nomofòbia: per a molts la seva vida social, amorosa, familiar i de treball, la seva identitat i estil depenen d’un aparell, a falta d’habilitats socials que els permetin un altre tipus de llaços. Haurem de vigilar!

Una resposta fins a ara

25 feb 2012


Jaume Pubill

Cultura casino

Classificat com a CULTURA,Catalunya,ECONOMIA,SOCIETAT

La meva relació amb els casinos és molt minsa i efímera. És de quan era jove i feia de guia de turisme durant els estius per guanyar algun dineret. Treballava en una agència de viatges de Vielha, a la Vall d’ Aran, i portàvem gent a passejar per aquell tan bonic Pirineu francès, que teníem allà a la vora mateix. Entre els viatges habituals hi havia un passeig per la veïna ciutat de Luchon, una petita, bonica i ja una mica decadent ciutat on la burgesia francesa prenia passava els estius prenent banys termals, tal com era moda antigament. En la visita a la ciutat no hi podia faltar mai el passeig pels jardins del Casino, que ens obrien una estona especialment per nosaltres i ens permetien fer algunes jugades a la ruleta, cosa que en aquell temps no estava permès aquí.

Aquesta és la meva única relació amb els casinos o amb el joc. No m’agrada jugar i no entenc massa com la gent encara espera fer-se rica amb el joc i li agrada tant aquest ambient de moviment desenfrenat, soroll, llums i presses. Per això no acabo d’entendre massa aquest terrabastall que s’ha format aquests dies amb el projecte Eurovegas per si ve o no ve a Catalunya. I tampoc acabo d’entendre massa aquest deler dels nostre Govern que sembla voler tornar a repetir el famós “Bienvenido Mr Marshall”. No seria millor posar la vista en altres metes més productives?

Que aquest projecte podria portar turisme de qualitat, feina i riquesa? Potser sí, però també n’hi han molts que hi entenen una mica i diuen que no és tant així i que junt amb els avantatges –que és cert que n’hi ha alguns- hi han molt i grans inconvenients i que projectes d’aquesta mena no porten enlloc. El President Mas deia que portaria a Catalunya un turisme de qualitat i no "de borratxera". "Es tracta de fer hotels, restaurants, comerços, centres de lleure, espectacles permanents i convencions. Això és atraure turisme que ens interessa, no és el de borratxera, sinó el que deixa diners", ha argumentat Mas, que ho ha considerat "perfectament compatible" amb el model industrial i de recerca català. De fet, el president ho ha comparat amb Califòrnia, on Silicon Valley conviu amb Hollywood. "Ho farem el millor que puguem per intentar atraure aquesta inversió".

Ja veurem què queda de tot plegat i, de fet, jo no ho acabo de veure gens de clar després del que he anant escoltant. Per això m’han vingut al cap les reflexions del prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman i de l’intel·lectual francès George Steiner que parlen de la “cultura casino” com la cultura de l’ instantani i episòdic i que comporta la fi de la política tal com la coneixem. La nostra és una època de menjar ràpid, però també de pensadors ràpids i d’oradors ràpids "(Zigmunt Bauman,  “La societat assetjada”).

I segueix dient Steiner: “No resulta sorprenent que els productes culturals avui dia es calculin "per a un màxim impacte i una instantània obsolescència": per capturar l’atenció han de ser impactants (més impactants que els seus competidors); però només poden tenir una durada efímera, perquè estan obligats a fer-los lloc a nous impactes”. Steiner descriu la manera resultant de ser-en-el-món com a cultura casino: cada partida és breu, una partida reemplaça a l’altra en ràpida successió, i els premis en joc canvien amb velocitat sorprenent, i sovint es devaluen abans que el joc acabi. I, per descomptat, en tot casino hi ha una varietat de jocs, cadascun dels quals intenta atreure potencials jugadors amb llums de colors i promeses de premis inaudits calculades per eclipsar els altres jocs del mateix edifici.

En un casino, i així mateix en una cultura casino, no té gaire sentit planificar a llarg termini. Un ha de prendre cada partida com ve. Cada partida és un episodi tancat en si mateix: guanyar o perdre una partida no influeix sobre el resultat de les partides següents. El temps que es passa en un casino és una sèrie de nous començaments, cadascun dels quals porta ràpidament a un fi, i la vida que compon la cultura casino es llegeix com un recull de relats breus, i no com una novel·la.
La televisió sintonitza bé amb les habilitats i les conductes que la cultura casino fomenta i conrea i, induïda pel seu instint de supervivència, s’esforça per sintonitzar cada vegada millor. És per això que els presentadors de notícies fan els seus parlaments drets, i no asseguts darrere de les taules, alhora que les paraules que pronuncien vénen acompanyades de sons rítmics, com els d’un metrònom, que els serveixen per emfatitzar el ràpid pas del temps . Les sales d’urgències dels hospitals es converteixen en l’ambientació predilecta dels programes de ficció: en cap altre costat la vida es veu amb major realisme, i es posa de manifest de manera més ostensible la fugacitat de la fortuna i l’infortuni. En innombrables programes de preguntes i respostes, guanya el dit que fa sonar el timbre més ràpid, i no la ment que més pensa. La velocitat per respondre compte més que el cabal de coneixements del que provenen les respostes: el coneixement que demora en sortir a la llum més que l’instant fugaç que se’ls concedeix als participants no compta per a res: surfejar ràpid, no bussejar profund, d’això es tracta la vida "com se la veu a la televisió". L’èxit d’un surfista depèn de la seva habilitat per mantenir-se sobre la superfície.

La cultura casino de la instantaneïtat i episòdic comporta la finalitat de "la política tal com la coneixem". Per això els nostres governants no miren lluny ni tenen cap mena de perspectiva. Necessiten sobreviure el dia a dia i són capaços de vendre’s la pell del primer llop que cacen per poder anar passant, fent ben seva la màxima de “qui dia passa, any empeny”.

No hi ha resposta

22 feb 2012


Jaume Pubill

El morro de Sánchez Camacho

Classificat com a CULTURA,Catalunya

Quan popularment es diu que una persona té “morro” o té “cara” es vol dir que s’està extralimitant en alguna cosa que diu o que fa, que supera tot tipus de complex, que no té cap tipus de vergonya, etc Això és el que ha demostrat tenir Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta del PP català, quan ha dit en una entrevista a "Els matins" de TV3, que prefereix no subvencionar entitats com Òmnium Cultural quan falten diners per a l’educació o la sanitat. Les seves paraules textuals són: "Per a mi és molt més important que no es paguin subvencions a Òmnium Cultural o a qualsevol altra entitat cultural quan hi ha famílies que no poden pagar la guarderia dels seus fills perquè costa 500 euros, i perquè no poden arribar a final de mes, o quan necessitem diners per a l’educació o la sanitat (…)  Els diners públics són per mantenir les prioritats".

Quan va fer aquesta afirmació ningú va notar que la seva cara es va convertir en una cara de ciment armat i el seu morro es va tornar més gros que la seva boca (que ja és dir!)?. Ella sap bé quines són les prioritats de cada cosa i té tanta mala llet aquesta senyora que sap atacar Catalunya fent veure que la defensa. Ella sap prou bé (i no li agrada gens) que Òmnium Cultural he fet una feina enorme i essencial durant els anys més durs del franquisme i que ara ha de continuar fent-la perquè el Govern de Madrid (cap d’ells) ha ajudat gaire a la cultura catalana i més aviat ha posat pals a les rodes. Però, com que a la senyora Camacho no li agrada la feina que fa òmnium, li nega el pa i la sal, sense adonar-se que la gent no és burra del tot i sap bé que hi han altres subvencions a activitats o organitzacions que segurament que fans bastant menys feina que Òmnium Voleu veure’n algunes?

Aquesta senyora sap prou bé que la “Fundación Ideas” y la “Fundación FAES”, lligades respectivament al PSOE y al PP, acaparen el 80% de les subvencions públiques que el Govern de Madrid ha repartit entre les organitzacions culturals de caràcter polític. Així consta en el repartiment dels ajuts atorgats pel Ministeri de Cultura que ha publicat el Butlletí Oficial de l’Estat, recollit per Servimedia, on queda reflectit que les fundacions de PSOE i PP es reparteixen més de quatre milions d’euros dels cinc milions adjudicats amb el següent ordre:

-La Fundació FAES, que presideix José María Aznar, rep un total de 2.072.549,55 d’euros per les seves activitats durant l’any 2011.

-La Fundació Idees, que presideix José Luis Rodríguez Zapatero, es queda amb 1.961.101,83 euros.

-La Fundació Campalans, vinculada al Partit Socialista de Catalunya, 345.238,17 euros adjudicats pel Govern.

-La Fundació per l’Europa dels Ciutadans, d’Esquerra Unida, 160.699,06 euros.

-La Fundació Catalanista i Demòcrata (Catdem), de Convergència Democràtica, 119.423,71 euros.

-La Fundació Sabino Arana, del PNB, 62.540 , 02 euros

-La Fundació Progrés i Democràcia, d’UPyD, 62.530,01 euros.

-Així mateix, reben subvencions la Fundació Josep Irla, d’Esquerra Republicana, amb 59.558,15 euros; la Fundació Galiza Sempre, del BNG, amb 43.421,20 euros; l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll, d’Unió Democràtica, amb 39.807,90; la Fundació Privada Nous Horitzons, d’Iniciativa per Catalunya, amb 37.454,80 euros, i la Fundació Canària Centre d’Estudis Segle XXI, de Coalició Canària, amb 35.675,60 euros.

Per què no demana també aquesta senyora a totes aquestes fundacions que donin les subvencions que reben per tapar alguns dels forats que ells mateixos s’han cuidat de fer? Només així podrà demanar al Govern de la Generalitat que deixi de subvencionar Òmnium. Sort que el Govern de la Generalitat –en un gest que l’honora. no només no ha fet cas de les seves paraules, sinó que ha anunciat immediatament que seguirà ajudant a Òmnium Cultural amb 1’4 milions d’ euros per tal que pugui seguir fent la seva magnífica tasca. Trobo que ha estat una bona resposta.

6 respostes

05 feb 2012


Jaume Pubill

Això que en diuen llibre

Classificat com a CULTURA,GENERAL

Els llibres són per mirar-los amb atenció, amb amor.

Són per obrir-los, per tocar-los, per acariciar-los..


Ah! i també són per llegir-los!.


Sens dubte que a una illa deserta m’emportaria una biblioteca sencera…

perquè sé que em farien molta companyia,

em despertarien la imaginació

i em mantindrien la il·lusió.


Els llibres són el darrer i  més gran descobriment!

<a href="http://youtube.com/watch?v=U4FwS4_SK_w&amp;feature">http://youtube.com/watch?v=U4FwS4_SK_w&amp;feature</a>

2 respostes

08 gen 2012


Jaume Pubill

Utopia: Una altra lliçó de Galeano

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

<a href="http://youtube.com/watch?v=ICsnSAyJABY&amp;feature">http://youtube.com/watch?v=ICsnSAyJABY&amp;feature</a>

2 respostes

07 gen 2012


Jaume Pubill

Els malentesos

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

2 respostes

30 des 2011


Jaume Pubill

Adéu a la revista “L’INFANTIL/TRETZEVENTS”

Classificat com a CULTURA,Catalunya

Aquesta és la darrera portada de la revista. Acomiadem l’any 2011, doncs, amb una molt mala notícia: el tancament, per falta de suport econòmic, de la revista L’INFANTIL/TRETZEVENTS, després de 60 anys de fer una molt bona feina en tots sentit. Era la revista més antiga de les que es publiquen en català.

No hi haurà cap forma d’impedir-ho encara? Deixarem perdre una joia més del nostre patrimoni? Ens anirem empobrint una mica més sense cap tipus de reacció? La Cultura del nostre país també és això, per molt que alguns dels que manen no se n’adonin i només es pensin que és el teatre, el cine o els museus…

Potser direu que no n’hi ha per tant. Per a mi sí, perquè va ser la primera revista en català que jo llegia religiosament cada mes. L’esperava amb candeletes! I per una altra raó de tipus personal: en els seus primers temps hi col.·laborava un cosí meu –el Miquel Galitó Pubill- que entrevistava esportistes famosos; entrevista que sortia publicada amb una sempre excel·lent caricatura d’en “Cera” a la llavors senzilla i humil revista, però llegida àvidament sobretot per la quitxalla del Bisbat de Solsona.

Crec que hi ha raons de pes per estar tristos i per protestar, perquè situacions com aquesta són un símptoma de que les coses no es fan prou bé en aquest país. Deixar morir una de les poques revistes que els nens i nenes poden llegir en català és força greu. I més, si considerem que la seva continuïtat podia assegurar-se amb una ajuda no massa important. Se segueixen donant encara subvencions per milers de coses sense tanta transcendència i importància per l’esdevenidor d’aquest país com ho podia ser l’ INFANTIL/TRETZEVENTS.

La revista L’INFANTIL (després rebatejada com TRETZEVENTS) va néixer al Seminari de Solsona l’any 1951, amb l’empara, el caliu, l’aixopluc de l’ Església i l’aprovació del llavors bisbe Vicent Enrique i Tarancón i el seu primer director va ser Climent Forner. En aquells temps no era fàcil publicar en català, i menys una revista per a nens.

Des del 1963 agafà nou impuls i, radicada a Barcelona, fou dirigida durant molts anys pels germans Manuel i Miquel Àngel Sayrach. Publicava còmics, contes, notes històriques… per a infants. L’any 1968 va passar a dependre de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i el 1973 va adoptar el nom actual de Tretzevents. A partir del 1995, amb Montserrat Ginesta com a directora, va passar a ser mensual. El 1988 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Hi han col·laborat els millors especialistes en literatura infantil i, entre els dibuixants, destaquen el recentment desaparegut Joaquim Calderer (el que dibuixava i va fer famós En Quimet Trapella que tot ho esgavella) en els seus primers temps, Cera, Coll, Picanyol, Rué, Ivà, Perich, Raf,  Clavé, Asensio, Daniel Boada i molts altres.

La crisi no ha de ser excusa perquè s’acabin coses tan importants com aquestes. Podem ser pobres però mai hem de ser miserables. I que desaparegui una de les poquíssimes revistes infantils en català és signe de misèria, cosa que Catalunya no és mereix.

NOTA: El col·lectiu bibliotecari i els mediadors especialistes en literatura infantil han penjat un bloc en contra del tancament de Tretzevents. Ho podreu veure aquí Contra el tancament de Tretzevents i hi podreu deixar els vostres comentaris.

No hi ha resposta

12 des 2011


Jaume Pubill

Oblidar el passat?

Classificat com a Història,Uruguai

Parlant sobre la memòria històrica, a vegades he escoltat l’opinió de que el millor és passar pàgina sobre alguns fets del passat. Aquí a l’estat espanyol ho sabem prou bé. Durant anys i anys es va voler enterrar un passat fosc, originat per fets procedents d’una guerra civil i, alguns d’ells, com a conseqüència nefasta d’aquesta mateixa guerra.No cal dir que els anys de dictadura franquista van ajudar molt perquè només podia sortir ala llum pública una versió (la dels guanyadors) i, per tant, era el que  tocava en aquella situació, per més que a fora es publiquessin coses i historiadors prou seriosos posessin en qüestió la versió oficial en blanc i negre que es donava.

Va arribar la democràcia i es va fer una cosa que se n’ha dit “transició” i que alguns han dit que ha estat modèlica. Potser sí que al principi ho semblava, però a mida que han passat els anys dada cop és més discutible, primer que fos transició i segon que fos modèlica. I aquí estem ara pagant moltes de les conseqüències d’aquest fet i parlant de coses que ja fan una mica de vergonya haver-les de parlar després de tants anys. Un exemple és el que passa amb el Valle de los Caídos o el que passa e l’hora de desenterrar fosses comunes.Encara n’hi ha que s’apunten a la teoria de que és millor passar pàgina. És obsessió pel passat? És no voler oblidar? És tenir ànims de venjança? Jo crec que no. simplement és voler construir una societat sobre fonaments segurs com és la veritat de les coses, saber què va passar, qui va tenir culpa i qui no, recobrar l’honor de persones deshonrades per anys i estar segurs que no construirem un país sense reconstruir el passat.

Això mateix és el que està passant a l’ Uruguai en aquests moments. Un amic m’ha fet arribar un escrit del Sr Miguel Soler Roca, amic de Julio Castro, de qui vaig parlar fa ben pocs dies en aquest mateix blog (UNA HISTÒRIA TRISTA). El Sr Miquel Soler Roca va néixer a Barcelona l’any 1922 i de ben petit va arribar a Montevideo amb la seva família i després va ser mestre, pedagog i va adquirir gran prestigi i tenir càrrecs importants en el mon de l’educació a l’ Uruguai. Amb Julio Castro i Enrique Brayer Blanco, l’any 1949, van ser membres de la “Comisión redactora de los programas de estudio para las Escuelas Rurales en Uruguay”.

El Sr Miguel Soler Roca, ara a la seva vellesa, ha fet una emotiva declaració personal per deixar al seu lloc les coses. Us recomano que la llegiu perquè és molt alliçonadora. la podreu trobar, si us interessa, a la següent adreça http://www.pp.org.uy/?p=2529 DECLARACIÓN PERSONAL SOBRE LA IDENTIFICACIÓN DE LOS RESTOS DE JULIO CASTRO.

Esclarir la veritat és feina de tots i crec que tots hi hem de col · laborar amb el nostre petit o gran granet de sorra. Això que ara estan mirant de fer els uruguaians després de tants anys també ho hauríem de mirar de fer nosaltres aquí, cosa que no resultarà gens fàcil, i ja sabeu per quin motiu. El partit que ha guanyat les darreres eleccions no sembla estar per la labor i ha torpedinat durant anys alguns esforços que s’han fet en aquest sentit. Ara que són al poder seguiran fent-ho encara amb més força. Però cal dir als historiadors que segueixin la seva feina, que segur que a a llarga donarà fruit.

No hi ha resposta

30 nov 2011


Jaume Pubill

La humanitat va enrere?

Classificat com a CULTURA

L’escriptor colombià, Fernando Vallejo escrivia a "La Nación" sobre el  Segon Fòrum Atlàntida (trobada de gent dedicada al món del llibre i que promouen editors catalans), el següent:

"¡Qué bueno que a los editores de Cataluña se les hizo poder celebrar su segundo Forum Atlántida! Se tienen que apurar porque dentro de poquito van a ser como el cóndor de los Andes, una especie en extinción. Y no por catalanes, sino por editores. Cuando cunda en serio el libro electrónico, esta profesión tan honorable que empezó algo después de Gutenberg, hace quinientos años, va a quedar más descontinuada que la de relojero o la de deshollinador."

Algú diu que els llibres de paper viuen temps difícils i altres pronostiquen que moriran aixafats pel cavall desbocat -que arriba arrasant-ho tot- anomenat electrònica. Ja ho veurem. Jo només he llegit un llibre sencer a l’ordinador  i he de confessar que no és el mateix –ni de bon tros!- que tenir-lo a la mà, poder-lo tocar i sentir l’olor a tinta quan el llibre es nou; poder acaronar el llom i les tapes, ara que cada dia són més fines i delicades i tenen dissenys molt atractius, és un sensació indefinible.

Fernando Vallejo deia en la seva exposició

“los hombres sólo van para atrás y una prueba es el libro electrónico”.

Tampoc n’hi ha per tant, dic jo. Els més optimistes diuen que el llibre de paper no morirà mai i que coexistiran tots dos i cada un tindrà el seu lloc i el seu moment. Segurament que serà així.

Llegia en un diari uruguaià -entre les moltes notícies estranyes que s’escriuen cada dia- que dos lladres van assaltar una llibreria. De seguida vaig pensar que el llibre tenia llarga vida mentre hi hagués gent disposada  a entrar amb una pistola en una llibreria i emportar-se uns quants sacs de llibres. Però de seguida em va caure l’anima als peus: resulta que els lladres van assaltar la llibreria, es van endur els diners de la caixa i van marxar corrents… sense endur-se ni un sol llibre.

No saben el que es van perdre!

17 respostes

24 nov 2011


Jaume Pubill

Els castells, patrimoni immaterial de la humanitat.

Classificat com a CULTURA,Catalunya

<a href="http://youtube.com/watch?v=aeyTr43cEYw">http://youtube.com/watch?v=aeyTr43cEYw</a>

Acabo de veure el documental “Enxaneta”. M’ha impactat i m’ha agradat molt i us el recomano vivament, tant si us agraden els castells com si no.

És un documental en 3D, produït per Televisió de Catalunya, sobre el món dels castells, la tradició popular catalana amb 210 anys d’història que consisteix a fer construccions humanes. L’any passat, els castells van rebre el reconeixement de la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat.

El documental “Enxaneta” fa una aproximació a tots els valors que contenen els castells i que van ser mereixedors del reconeixement de la Unesco. Partint de la gravació íntegra en 3D del Concurs de Castells de Tarragona del 2010, “Enxaneta” explica amb la veu d’una nena tot el que experimenten els castellers quan afronten la consecució d’un castell. L’esperit de superació, el treball en equip, la integració de les dones i de gent de totes les classes socials, de totes les edats i de qualsevol nacionalitat fan dels castells una valuosa eina de cohesió social en el si de les 61 colles castelleres que hi ha a Catalunya.

Amb la participació de rellevants castellers de diverses colles, “Enxaneta” representa un viatge de tota la família castellera a través dels conceptes que sempre han definit els castells: valor, força, equilibri i seny. I aborda temes poc tractats fins ara, com la por i el risc que representen les caigudes.

A les imatges en 3D del Concurs de Tarragona, s’hi afegeixen les captades en diades de Valls, Vilafranca i Terrassa, on durant el 2010 es van assolir castells inèdits, com la torre de 8 sense folre, castells que només s’han vist en comptades ocasions, com el 3 de 10, i fets inusuals, com l’ascens d’una colla a la categoria de gamma extra, després de 14 anys sense aconseguir-ho ningú.

Seguint el compromís de difusió que TV3 ha tingut sempre amb els castells, “Enxaneta” és un dels primers documentals produïts íntegrament en 3D al nostre país i s’ha concebut com un treball divulgatiu que pugui ser entès per qualsevol persona, de qualsevol nacionalitat, que no hagi vist mai castells. Al mateix temps vol ser el reflex de tots els sentiments, de tot el treball i de tot l’esperit de superació totalment desinteressat que, dia a dia, aporten els castellers perquè el seu país, Catalunya, se senti cada vegada més orgullosa d’aquesta tradició centenària.

No hi ha resposta

Anteriors »