A PEU

Tags: Educació, Ensenyament, Escola, Mestres

Ja m’hi he trobat moltes vegades i –si voleu que us sigui sincer- és molt desagradable: haver de defensar-se de mentides i de prejudicis és de les coses més difícils, perquè els estereotips i els esquemes mentals -creats des de fa temps i per mitjans molt poderosos- estan molt arrelats.

I una d’aquestes mentides és la que corre a les espanyes que aquí al nostre país està pràcticament prohibit el castellà i que a les escoles només s’ensenya català. És el tòpic que es cuida bé d’escampar la caverna mediàtica cada dia des de les seves emissores i diaris, refermats per les injustes sentències dels caducats i podrits tribunals espanyols.

Ara ens tornem a trobar amb el mateix de sempre: l’auto del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que fa complir la injusta sentència del Tribunal Constitucional. Dic injusta amb tota raó: perquè sempre escombren cap a casa i qualsevol interpretació que es pugui fer de la llei sempre (ho heu llegit bé) SEMPRE és en contra de Catalunya. Si això és justícia, que baixi Déu del cel i ho vegi!

Ho diu clarament Muriel Casals: "Ho vivim com una agressió i una persecució a la llengua catalana". Una agressió més que s’afegeix a la llarga llista d’agressions històriques contra el nostre país.

Jo no hi entenc gaire d’aquestes coses i no puc opinar sobre models educatius. Però sí que llegeixo coses de gent entesa que diuen que la immersió lingüística és de les millors coses que s’han fet en democràcia a Catalunya. I ara venen i ens ho foten per terra! Dramàtic!

Podeu llegir vosaltres mateixos un d’aquests articles que us deia. Es titula:

Gràcies a la immersió lingüística. Models d’escola i models d’educació lingüística.(Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15) d’un especialista en el tema que es diu Joan Badia Pujol i que demostra clarament que l’escola catalana s’ensenya com s’ha d’ensenyar.

“A Catalunya l’escola es defineix com a "escola catalana en llengua i en continguts". Això vol dir que, en principi, i tenint en compte el tractament de les llengües oficials –català, castellà–, no hi ha models diferents: totes les escoles de Catalunya fan un tractament similar de la llengua en el currículum.

• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català.

• L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura també es fa en català en la pràctica totalitat dels centres educatius.

• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.

• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària (entre 4, 3 i 2 hores, depenent del nivell i del curs).

• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera -i del castellà, òbviament.

• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també han augmentat els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès).

Pel que fa als continguts, hom segueix el currículum oficial prescrit per la Generalitat de Catalunya . De fet, el currículum català adapta els ensenyaments mínims dictats per l’Estat a la realitat catalana. Aquest és l’equilibri que hom ha trobat per encaixar les competències pròpies de la Generalitat en el marc de l’ensenyament comú que propugna la Constitució espanyola per a tots els ciutadans de l’Estat espanyol.”

Però, així i tot, la mentida continua!

Tags: CULTURA, Educació, Escola

La senyoreta Bosch és mestra. Ahir va acomiadar els nens i les nenes entre plors i abraçades. Era el darrer dia de classe i semblava que se n’anessin a la guerra i que no s’haguessin de veure mai més.

No se n’anaven a cap país llunyà sinó que simplement començaven les vacances d’estiu, massa llargues pels pares i massa curtes per als alumnes.

Durant el curs s’han establert uns lligams molt forts i, a vegades, inexplicables. Però uns lligams tan reals i tan vius que en aquest moment fa mal interrompre’ls. Lligams de companyonia, d’amistat, de complicitats, d’amors que comencen a despertar.

Moltes hores compartides: d’aula, de jocs, de riures i de baralles. Són moltes hores d’estar junts compartint la intimitat, les converses, les confessions íntimes i els secrets compartits.

Un curs escolar dóna per molt i es pot arribar a fer molt llarg en alguns moments. Però la realitat ens diu que ha estat molt curt i ha estat un vist i no vist. I ara se n’adonen. Ara que veuen que s’ha acabat i que demà ja no tindran l’amic o l’amiga al seu costat.

Entre les llàgrimes i les abraçades dels seus alumnes, la senyoreta Bosch mira de consolar-los i animar-los. Els diu que l’estiu passa volant i que el setembre és a tocar.

Ells es prometen xatejar, enviar-se SMS i telefonar-se. Es diuen que es trobaran molt a faltar. No es decideixen a marxar i, quan ho fan, les llàgrimes regalimen cara avall durant una bona estona.

La senyoreta Bosch ha hagut de fer el cor fort durant una bona estona. I quan la senyoreta Bosch entra cap dins de l’escola a buscar la seva bossa, li regalima una furtiva llàgrima galta avall. Ella també els trobarà a faltar.

Tags: Escola, Mestres

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

Tags: Crisi, Educació, Ensenyament, Escola, Ètica i Moral, Mestres, Valors

El mestre uruguaià José María Firpo (1917-1979)  es va fer famós per col.leccionar aquestes “perles” que es troben en qualsevol examen de qualsevol escola de qualsevol país del món. Ell les va recopilar i les va publicar en forma de llibres amb els títols  “Que porquería es el glóbulo” i “La mosca es un incesto”.

Us recomano aquests llibres per passar una bona estona.  Ara som en altres temps. Ens hem tornat tots més moderns i, a més dels exàmens escrits, tenim el telèfon mòbil amb els corresponents SMS. Un altre mestre uruguaià –Óscar Cabrera– n’ha fet també una recopilació. Esperem que un dia es decideixi a publicar-ho, sigui en forma de llibre electrònic o de blog per estar més al dia i amb les noves formes de comunicació dels actuals temps.

Us en deixo un tast i …que us hi divertiu!

Notas o SMS al maestro Oscar Cabrera

• Maestro mire que la Tati no yeba el CD del libro que lo perdió cuando junto con otros a la salida hicieron una competensia de lanzamiento de CD al aire y el de ella se voló para la casa de una gente y no lo pudimos recuperar.
———————————–
• Maestro: Después de saludarlo le comunico que hoy no boy porque me duele la cabeza y la barrija de unos guevos fritos rebueltos con pollo, ensalada, mayonesa con poroto con fariña boniato y arroz con leche que comí. Mi madre me hizo un te de carqueja si no mejoro me yebará al dotor porque puede ser apeniciti. Bairon.

———————————–

*Don Maestro: Mi hijo no fue a la escuela hoy porque le lavé los championes porque los que le dio la maestra Ana Mary no se los quiere poner porque dice que deben ser de algun chuleciento.
——————————–

*Maestro: Estoy muy malo con usted porque me dejó repetidor y no puedo seguir yunto con la Anita. Pero algún día, cuando yo sea dotor y uste esté viejito yeno de reuma y desacalabrado me boy a cobrar.

———————————

• Señor : Pedro no va a la escuela por que tiene gómitos
impulsivos de unos aperiás con porotos y moñatos que se comió.

——————————–
• El Nelson va tarde porque tuvo que dar vuelta que se le olvido la XO en el cagón.

——————————–

+ Señor maestro:  Le pido que lo deje al Raúl un mes en penitencia porque me falsificó la firma en el carné y ni siquiera me lo amostró.
—————————

* Maestro: Desearía que si mañana hay canto porque la profesora falta bastante, no la deje cantar porque le duele muncho la garganta, y que no vaya a la gimnasia porque anda con un mal yeito en un tendón de un porraso que se dió, que no la deje jugar al balón, ni tomara agua fría que le sige doliendo la garganta y que tampoco la mande a sentar muy atrás porque no ve nada, y que no se siente con el Nelson porque le roba los colores , o con el Robinson que le come la goma ni con Ana porque le enseña palabrotas y menos con Halizon que está yena de piojos y la contagia.
—————————–

• Maestro Jose no va al Club de ciencias porque hay mucho piche suelto y capaz que usted no lo cuida como debe.

—————————–

• La Cecilia no fue a la escuela esta semana porque anda putiando por la caye y no ay quien pueda con ella. Si la reto me amenasa con ir al INAME y si la dejo haser lo que quiera el INAME dise que no la cuido. Que hago? Podía venir usted a buscarla.
—————————-

*Carlitos no yeva los ranacuajo que le pidió porque las
canaletas solo tienen agua podrida, pero le lleva ese perrito que pa estudiarlo debe ser igual.

——————————-
• El Bruno no encontró los renacuajos, en su lugar le lleva esa araña que también tiene meta morfinosis porque los a los huevos los tiene en una bolsita..
——————————-

*Maestro la Noelia inventó que teníamos campo en Arbolito porque quería medir el viento con usted, pero es mentira solo tenemos una vaca, y si sigue diciendo eso la voy a moler a palos porque me van a sacar el Plan de Mergencia.

——————————
• No le voy a levantar la computadora a Nicolás porque no me hace caso ni me respeta. Que se quede sin computadora denla para otro niño de esos que no tienen células.
——————————

• Mire maestro que Robinson le comió la merienda a Sabrina solo por joder y no porque estuviera muerto de hambre. El padre está en Haití pero cuando venga lo acomoda, ahí le mando un pan con mortadela.

——————————–

* Señor maestro: La Leticia no se va a ser socia de CODEOM porque en esas cooperativas siempre hay una manga de comunistas.
——————————
• Anita perdio el cede que venía con el libro porque el hermano dijo que lindo y lo tiro contra el viento y hasta ahora lo estamos buscando no sabemos adonde voló, mi marido lo molio a lasasos y le digo que si no lo encuentra le va a sacar otro del lomo. Perdone maestro.

——————————–

• Las Mari puso el cede en el dbd del libro y asta ahora no lo
pudimos sacar parese que el dbd se trancó y ai que yabarlo a un ténico pero eso sera cuando tenga dinero asi que disculpe pero no puede yebar el cede.
——————————

*Cuando saqe una quinela con la plata del plan le pago todo el año la fomento. Menos mal que uste no pide plata pa fotocopias ni pa los viages porque sino se hiba a quedar alfabeto, poque mi compañero está sin trabajo y no tenemos mas remedio que ir juntando en la basura pa poder sustituirnos.
——————————

Tags: Educació, Escola, Mestres

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d’un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana– que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l’Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i… bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

Tags: Delinqüència, Educació, Ensenyament, Escola, Immigració, Manifestacions violentes, Salt, SOCIETAT

  Aquests dies rellegeixo a estones un deliciós llibre que em van regalar aquest estiu i que us recomano a tots: “Diccionari d’expressions lingüístiques”, d’ Antoni Llull Martí.

És un llibre deliciós perquè recull expressions del mallorquí col·loquial de principi del S. XX. Expressions que cada dia van quedant més arraconades per altres que en moltes ocasions no són gens legítimes ni tenen la meitat de gràcia d’aquestes.

Els experts ens poden dir (si és que es posen d’acord) el per què s’empobreix tant el nostre llenguatge. El de tots, quasi sense excepció. Serà la TV, serà l’escola, serà que no llegim prou  els clàssics antics i moderns, que són els que ens donen pautes de com parlar bé i escriure bé i ens fan tornar més rics i més expressius.

No sóc capaç de fer cap diagnòstic de la situació en què ens trobem, però sí que vull transmetre la meva preocupació en aquest sentit, sobretot quan escolto parlar per la ràdio i la TV a molta gent. També alguns periodistes, que sembla que haurien de ser d’alguna manera mestres de la paraula..

Aquest llibre ens regala expressions que ens diverteixen, que són gràfiques, justes i algunes d’elles prou profundes com per expressar la saviesa popular, que és d’allà on hem de pouar tots.

Un en cito alguns exemples:

-“Parlar d’asseguts”=parlar detingudament d’una cosa.

-“No treure fesomia”=tenir un aspecte demacrat, fer molt mala cara.

-“Dir la mala pèssima”=parlar molt malament d’algú.

-“Enamorat fins a les rels dels cabeis”

-“Cuca molla”=es diu d’una persona apocada i poruga.

-“Cridar a morir de l’enuig”.

-“Fer navegar els galindons”=caminar.

-“Quedar sense polsos”=quedar atordit.

-“Tastar la gràcia de Déu”=menjar alguna cosa.

-“No haver tastat la gràcia de Déu”=estar dejú.

-“menjar-se un ham per sa punta”=menjar massa o amb voracitat.

N’hi ha també una sèrie que comencen amb “Més que…” que tenen per finalitat no tant establir una comparació, sinó expressar una qualitat o defecte en grau molt alt. N’hi han de molt divertides:

-“Més atapits que ses pues d’un eriçó”.

-"Més aturat que un ase vei”.

-“Més atupat que un ase de llenyater”.

-“Més estirat que un parpal”.

-“Més eixut que un suro”.

-“Més tort que sa justícia”.

-“Més xalest que un gorà a’s mig d’una guarda de someres”.

-“Més sèrio que una patata”.

-“Més embuiós que una colla d’escrivans”.

Tags: Català, Ensenyament, Escola, Llengua catalana, Mallorca

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l’ interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

Tags: Castellnou de Seana, Ensenyament, Escola

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Tags: Ensenyament, Escola, Familia, Malalties mentals, Mestres

Avui és el dia dels Sants Innocents. Una tradició dels diaris era donar com a notícia vertadera una gran mentida;  això sí: ben disfressada de veritat per tal que no ho semblés.

Aquí va una notícia. Veritat? Mentida? Us puc ben assegurar que és tristament verídica. I així ens va a tots, gràcies a aquest tipus d’educació actual on tot pot ser traumàtic si no anem en compte. Protegim tant els nostres nens i nenes que només ens falta embolicar-los amb cotó fluix…

Moltes escoles a Gran Bretanya van renunciar a l’ús de la tinta vermella per corregir els treballs dels estudiants, per considerar "agressiu", "amenaçant", "inapropiat" i "desmotivant".
En aquestes escoles es van donar als docents instruccions clares: els errors s’han de marcar, sense exagerar, amb llapis o llapis que escriguin amb colors menys xocants, com el verd, el blau, el rosa o el groc.
"El color vermell, va explicar al Daily Mail el Sr.Richard Sammonds, director del Crofton Junior Scholl de Orpington (Kent), pot ser més aviat desmotivant per als alumnes. Té connotacions negatives, d’escola vella".
Però no tots estan d’acord: per a molts mestres, la tinta vermella segueix sent "la manera més ràpida d’identificar els errors".

i, que se sàpiga, la tinta vermella encara no ha traumatitzat ningú.

Santa Innocència!

Tags: Escola