A PEU

Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes paraules seves en què deia que “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Ja sé que en aquella ocasió no es referia als catalans farts d’aguantar un amo mal tractador, però no ens caldria fer gaires esforços per tal de poder-ho aplicar perfectament a la nostra relació política amb Espanya.

“El “crit d’independència” d’Hispanoamèrica va ser un crit nascut de la consciència de la falta de llibertats, d’estar essent oprimits i saquejats.  A aquell crit de llibertat propagat fa poc més de 200 anys no li va faltar convicció ni força, tot i que només va ser contundent quan va deixar els personalismes de banda.”

L’enorme despesa militar grega és una de les causes de l’endeutament del país hel·lè, del seu dèficit pressupostari i de la crisi. Una causa no massa posada en relleu i que hauria de fer reflexionar a Syriza i a tota l’esquerra en general.

Grècia és un país amb un fort militarisme que prové, en primer lloc, del nombre dels seus efectius militars. Referent a això, cal saber, que les forces armades gregues tenen la ràtio més alta d’efectius d’Europa, 12,9 per mil habitants (Espanya té 2,9 i França un 3,3). En segon lloc una despesa militar de 2,2% del PIB el 2014. Que si bé és cert ha disminuït des de l’arribada de la crisi, en l’última dècada va ser del 4%, quan la mitjana de la UE era del 1,7 % (Espanya té en l’actualitat un 0,9% i França que és qui més gasta un 2,2%). Llavors, si les seves forces armades haguessin estat més d’acord amb les mitjanes dels països de la UE, Grècia es podria haver estalviat no menys d’un 50% del PIB de la seva despesa militar, és a dir entre 4.800 i 6.000 MIL MILIONS d’euros a l’any (Sipri 2014).

La part més substancial de la despesa militar grega prové de l’adquisició de material militar a l’exterior, uns 10.000 milions d’euros en els últims deu anys. Això va fer arribar a Grècia al quart lloc en 2007 del rànquing mundial de compradors d’armes. Compres que van ser adquirides en la seva majoria a Alemanya (3.000 M €) i França (4.000 M €), precisament els principals creditors de Grècia. Llavors, l’enorme deute grec està relacionat amb aquestes adquisicions d’armes. Diverses fonts han denunciat que Alemanya forçava contractes de vendes d’armes com a condició per concedir préstecs. Tant Alemanya com França li van vendre a Grècia el 2010 divers material: Alemanya, 4 submarins (1.800 M €), 12 vaixells (1.700 M €) i 170 blindats Leopard (1.700 M €); França 25 avions Mirage, 6 fragates i 20 helicòpters de combat per 4.000 M €. Fets corroborats per la cancellera Àngela Merkel qui, recolzada per Nicolás Sarkozy, exposaven en el seu dia després de la concessió del primer préstec, que Grècia havia de complir amb els compromisos adquirits en els seus contractes a l’exterior, és a dir, la compra d’aquestes armes.

• Consum emulatiu: Volem tenir el que té el veí, volem tenir el que apareix a la televisió com a propi d’una classe social ideal a la què voldríem pertànyer.
• Afany de compensació. Quan algú ha tingut un disgust diu: «Doncs mira, vaig a comprar-me alguna cosa». O això que ara es diu tant: «Has d’estimar-te més» i llavors ve l’argumentació: «és que em diuen que m’he de voler més i me’n vaig a les Guaianes…».
• Demostrar èxit. I en què es mostra l’èxit? En mostrar béns de consum costosos. La gent s’adona llavors que «són algú». Aquest mecanisme és terrible, perquè si els altres m’estimen perquè jo estic lluint una gran quantitat de meravelles, jo també m’estimaré o no segons això.

• a) si ens sembla alliberador
• b) si ens sembla responsable
• c) si ens sembla just
• d) si ens sembla «felicitant»

En tots els àmbits i en totes les professions es troba bona gent; gent que mira de fer bé la seva feina, mira pels altres, està sempre disposada a donar un cop de mà i sabem que te’n pots refiar. I, per altra banda, també trobem gent de baixa estofa, de la pitjor mena, gent que només miren per ells i, si cal aixafar caps, els xafen sense cap mirament. És el que comunament anomenem gentussa. Com deia, arreu trobem de tot. Sempre considero que el món encara va rodant prou bé, malgrat tot, gràcies a aquesta bona gent que amb la seva aportació va greixant els mecanismes socials.

Per tant, tot i que potser parli més dels polítics, no em refereixo només a ells. Em referiré a tota la gentussa que trobem en el nostre dia a dia i que col·labora a que tots siguem una mica més infeliços, gràcies a que són especialistes a tocar allò que no sona al proïsme. Sembla com si alguns s’hi haguessin especialitzat i han après a fer-ho d’una forma tan refinada que quasi és d’admirar. Hi ha, per exemple, uns estils de fer política, d’exercir la medicina, de fer de mestre o de funcionari que són totalment condemnables i que s’haurien d’anar acabant per les bones o per les males. Vull dir que hi haurien d’haver lleis adequades per tal de que certes persones no poguessin exercir la seva professió de la manera com ho fan. M’hi ha fet pensar una notícia que he llegit avui sobre el relleu de l’alcaldia de Cádiz.  L’ anterior alcaldessa, María Teófila Martínez Saiz  del PP, ha hagut de plegar, després de 20 anys d’alcaldessa, perquè el líder de Por Cádiz sí se Puede, José María González Santos, Kichi, ha estat elegit nou alcalde. I ahir va dir això en la seva primera roda de premsa, tal com explica EL DIARIO DE CÁDIZ:

“Hoy hemos partido no de cero, sino de menos cero, porque han borrado todos los contactos de prensa, no hay wifi, la web está parada, no hay ordenador en el despacho, los teléfonos no funcionaban a primera hora porque las baterías estaban descargadas… Es un poco la metáfora del estado de la ciudad”

Com podeu veure, tot un relleu modèlic!.Hi han moltes maneres de fer política i, per desgràcia, en veiem algunes -més sovint del que seria desitjable- que no són gens exemplars. Com aquesta de Cádiz, per no anar més lluny. Sort n’hi ha que la majoria encara són gent honrada i honorable i fan que la cosa vagi marxant. Hi ha hagut durant massa anys -i encara en queda molts rastres- un estil o escola d’acció política representada per aquells polítics que es pensen que són els señoritos del cortijo i que poden fer i desfer al seu antull. Alguns fan política de forma paternalista i reparteixen segons els seu criteri els beneficis i els favors. Parlar de justícia, d’equitat o de democràcia és una cosa que no va amb ells. Alguns es creuen amb el dret a no donar explicacions de cap mena perquè obliden que han estat elegits pel poble. S’ocupen dels problemes de la gent, però abans s’ocupen de resoldre –sempre en benefici propi- els seus problemes. És una filosofia de govern que ha imperat durant una munt d’anys i que, per sort, sembla que la gent se’n va atipant i ja els va arraconant poc a poc. Necessitem una nova manera de fer política, una nova manera de construir el país, uns projectes que pensin molt més en la gent, que siguin més justos, menys mafiosos, més participatius, més democràtics…

Potser serà a partir dels Ajuntaments, que és la forma més propera al ciutadà de la política, que caldrà anar enviant cap a casa tota aquesta gentussa. Si volem un país nou, un país que vol renéixer i que no es resigna només a no morir d’inanició, un país que no es conforma en perllongar eternament la seva agonia, cal canviar les coses urgentment. I cal canviar la maleïda mentalitat o costum de dividir-nos i fraccionar-nos un i altre cop. Ara tampoc serem capaços d’anar junts a conquerir la nostra llibertat?

“El fútbol es la única religión que no tiene ateos”, deia Eduardo Galeano, potser amb un pèl d’exageració. Però, sí, una bona mica de raó ja la té, ja!. Aquesta nit hi haurà milions de creients –més o menys fanàtics, com els creients de qualsevol religió- embadalits i expectants davant de la tele. Alguns d’aquests fidels creients, tan creients, ja són a Berlín per tal de veure i viure més de prop i millor la final de la Champions al mateix camp, entre crits, soroll i molta, molta, adrenalina.

Per aquells que siguin agnòstics del futbol –que també n’hi ha molts- sempre queda el recurs d’un bon llibre. Els que som futbolers tenim el doble avantatge de poder gaudir dels dos plaers. No pas alhora, però sí que d’un després de l’altre (o abans, és clar). Tan el futbol com la lectura poden ser dos plaers fantàstics i de cap manera incompatibles. A mi sempre m’ha agradat el futbol, sigui practicant-lo quan era jove, sigui escoltant-lo per la ràdio o mirant-lo per TV. No sóc dels que van a veure’l al camp, ni al bar, ni a les penyes… Sóc més de mirar-lo a casa, acompanyat tranquil·lament d’una cervesa ben fresca i quatre cacauets torrats. Sóc també molt poc inclinat a acceptar tot aquest immens tinglado que es mou entorn del món futbolístic i de tot el conjunt de fenòmens quasi bé parapsicològics que formen part d’aquest gran negoci, generalment una mica fosc i massa sovint força complicat.

M’agrada el futbol, però també m’ha agradat llegir ja des de ben petit. Les dues coses poden fer gaudir moltíssim i poden arribar a ser un art ben noble. Ara que tinc més temps -per això de la jubilació-.em passa que llegeixo força més i, em plau rellegir llibres que feia anys que no havia llegit i he de confessar que és un gaudi extraordinari. I no sóc de llegir les gran novetats i els grans best-sellers. Fora de cassos molt concrets, sóc més de llegir llibres d’autors que ja conec, que m’agraden i que en algun moment em van deixar un bon gust de boca. Dono la raó al japonès Haruki Murakami que deia que “si només llegeixes els llibres que tothom llegeix, acabaràs pensant el mateix que tothom pensa”. Per desgràcia és una mica així i, semblantment com al cap de la música, només s’escolta i es llegeix allò a que se li fa molta publicitat i surt a la tele… Jo no he llegit Milennium de Stieg Larsson , ni ne vist ni llegit les Cinquanta ombres de Grey de E. L. James, ni Els pilars de la terrade Ken Follet. I no dic pas que no valguin la pena llegir-los. Segurament que deuen valer la pena. No ho sé. Però no tinc tirada als grans noms i sóc més d’autors potser més desconeguts i de llibres triats al meu gust o recomanats per algun amic, encara que sigui d’un autor desconegut.

Sigui mirant el futbol aquesta nit, sigui llegint un bon llibre, tan de bo puguem gaudir d’una bona vesprada. I si pot ser veient com el Barça guanya la Champions, molt millor.

“Ser un cap de carabassa” és una expressió  catalana que significa ser poc llest., ésser tòtil curt, ésser ruc, ésser pallús, ésser cap de suro o coses semblants. Després de veure els resultats de les eleccions municipals –que, la veritat sigui dita, m’han deixat un regust agredolç- em sembla que els catalans que volem la independència hauríem de fer alguna cosa per a pressionar els partits que la defenses per tal de que deixin de fer el pallús i vagin una mica més units cap a l’únic objectiu important en aquests moments. I que facin alguna cosa concreta per tal de que se sumi com més gent millor a aquest projecte il·lusionador.

Sí, em dóna la sensació de que som poc llestos i, si no canviem les estratègies i no anem plegats, no arribarem enlloc. S’han fet un munt d’anàlisis dels resultats de diumenge i encara se’n faran molts més. Durarà dies i dies la comèdia i hi donarem tombs i més tombs. Farem números a tort i a dret i,com sempre, tots tiraran l’aigua cap al seu molí. Pocs seran els que reconeixeran els propis errors i tots, de portes enfora, semblaran contents i satisfets. Si poguéssim entrar, però, a les cuines i poguéssim escoltar el que s’hi diu i veure el que s’hi cou, potser no veuríem tantes bones cares i hi trobaríem una mica més de preocupació. I trobo que, tot i els bons resultats globals per als independentistes, no podem estar satisfets de com han anat algunes coses i encara menys de com poden anar en aquests mesos que falten, si no s’esclareixen ràpidament certes qüestions i els partits no posen negre sobre blanc el que pensen sobre aquest tema. Cal pensar només en sumar i sumar per fer gruix i tenir més força.

Mentre uns s’organitzen, s’uneixen i fan front comú, els altres es dediquen a fer bullir l’olla de les diferències, a treure les volves de pols de tots els racons possibles i a barallar-se per futileses i coses sense cap importància. Per això dic que som uns caps de carbassa i molt poc llestos; i ho dic amb una certa decepció, perquè sembla que no sabem distingir el que és important d’allò secundari, l’urgent del que no ho és, les coses que ens uneixen de les que ens separen. Tenim davant nostre una lluna lluent, encisadora, somrient i a l’abast de la mà i no la veiem perquè ens dediquem a mirar el dit que l’assenyala, com diu la famosa dita taoista. El savi sap veure la lluna i el neci només veu el dit. Això és el que ens passa, per desgràcia…

Aquestes eleccions trobo que han donat prou pistes -i prou clares- com per pensar que la gent comença a estar farta del PP, d’alguns partits tradicionals i de les formes de fer política que tenim. Una bona majoria de gent vol un canvi i em sembla que està prou ben disposada a donar la confiança a qui vulgui fer-lo. Qui serà capaç de fer-lo? Serem tan estúpids, tan necis de no veure que hem d’anar junts cap al mateix objectiu i que ens hem de posar d’acord com sigui?

Demà serà un dia important i no hem de confondre’ns ni barrejar les coses. Aquests dies ens han predicat amb molt bones paraules i amb moltes promeses. Tantes, que potser se’ns fa difícil i tot poder distingir les unes de les altres. Des de fa temps que intenten per tots els mitjans possibles confondre’ns, dividir-nos i desanimar-nos. Des de fora, no cal dir-ho. Ho veiem cada dia i hi posen molts esforços. Hi ha ministres espanyols només dedicats a això des de fa temps. Però el més trist és que també intenten fer-ho alguns des d’aquí mateix. Tenim molts cavalls de Troia dins de casa i no ens en adonem. Les eleccions de demà són un pas més -molt important, això sí- per a la independència del nostre país i no l’hauríem de desaprofitar.

Siguem clars: Cal que recordem que només el vot a CDC, ERC, CUP,SI i Reagrupament garanteix la victòria independentista. Els altres, a la meva manera de veure, només són fum, teranyines i pals a les rodes per al futur d’una Catalunya lliure. Per tant, alerta i no ens deixem enredar. Ahir mateix ja va intentar enredar la troca des de Barcelona l’ Ada Colau quan va atribuir el suport de l’ex President d’ Uruguai, Pepe Mujica, a la seva candidatura BcnenComú. I, com ella, molts altres intentaran enredar-nos amb arguments i fal·làcies més o menys clares.  José Mujica ha hagut de desmentir el suport a la candidatura d’Ada Colau amb una carta prou dura com per fer pujar els colors a la cara a qui va donar la notícia i va manipular de forma tan barroera la foto que es van fer.

En una dura carta signada per l’assistent del ex-president d’Uruguai, Fernando Ferrón, aquest desmenteix el suport de José Mujica a la candidatura de Colau i l’acusa d’una burda manipulació. Recorda que l’ex-president es trobava de visita privada a Barcelona i, com fa sempre, mai no nega una salutació a qui se li atansa. Tothom sap l’estil proper i planer de Mujica. Davant de l’evidència, l’equip de coordinació de campanya de Barcelona en Comú ha explicat que va ser “un error” publicar un comunicat en què s’assegurava que José Mujica donava suport a Ada Colau. La demagògia i el populisme de Colau han quedat al descobert. Nou i lamentable lerrouxisme, molt poca ètica i força barra que, en plena campanya electoral i aprofitant que Mujica estava al Bar Zurich de Plaça Catalunya de Barcelona esmorzant, Colau ho aprofités en clau electoral. La foto va ser utilitzada i enviada als mitjans de comunicació, alguns dels quals van titular, “Mujica vota Ada Colau”. Ho han hagut de desmentir amb la següent carta:.

Estimada Montserrat,
Compartimos su malestar y su preocupación. El Sr. Mujica no dió ningún apoyo político a nadie, primero porque está en un viaje privado y como es característico en él no niega nunca ni un saludo ni una foto a nadie.
Lo lamentable y poco ético es que alguien en plena campaña electoral y donde el Sr. Mujica, en el bar Zurich de Plaza Cataluña donde estaba desayunando, permitió el poder hablar a varias personas entre ellas dos periodistas que ya le habían realizado reportajes en Uruguay y una tercera persona con la que había compartido mesa y charla en Montevideo.
Entendemos que hubo un aprovechamiento indebido de su figura y de su buen hacer.
Por parte nuestra lamentamos esta manipulación. Mujica no se lo merece.”
Un saludo,
Fernando Ferrón

Ens emplenem la boca massa sovint amb la paraula democràcia i després la fem servir molt malament. Caldria ser més curós i recordar que, en seu origen, la paraula grega es formada per dues paraules:demos (que es tradueix com “poble”) i kratós (que vol dir “poder” o “govern”). En l’ actualitat s’ entén que la democràcia és un sistema en el que el poder no radica en una sola persona sinó que es distribueix entre tots els ciutadans. Per tant, les decisions s’haurien de prendre segons l’opinió de la majoria. La qual cosa vol dir que, si en un Ajuntament la majoria de regidors vol posar una bandera determinada  al balcó ho hauria de poder fer. Avui, això tan elemental, no és possible perquè tenim una democràcia tutelada que fa més por que una pedregada i que, si en en volem deslliurar, només ho podrem fer essent independents i podent-nos organitzar per nosaltres mateixos per mitjà d’una Constitució força millor de que se’ns va imposar fa anys i que no els ha interessat modificar gens ni mica (o que han modificat al seu gust quan i en el què els ha interessat).

Hem de tenir ben clar, doncs, que PSC, PP, ICV-EUiA, Ciudadanos, Podemos I Barcelona en Comú només ens garantiran ajuntaments súbdits d’Espanya i, per tant, cal no fer-los cas. Demà, doncs, cal que fem un pas més cap al pas definitiu del proper 27 de setembre i votar llistes que ens puguin dur clarament cap a la independència. Sense els Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions en mans de persones que creguin de debò en la independència i sobretot sense una Barcelona independentista el procés resta tocat. Alerta, doncs, i no ens deixem entabanar. Que no ens omplin el cap d’il·lusions, d’idees agradables però falses i que no ens enganyin més amb bones paraules, que exactament això és el que vol dir la paraula “entabanar”…

Acabo de llegir el llibre “Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, del qual us parlava el dia 27 d’ Abril en l’apuntUNA ESGLÉSIA SIMPÀTICA. El llibre es presentava -acabat de sortir de la impremta i encara amb olor a tinta nova- el divendres 24 d’ Abril a Fondarella (Pla d’Urgell), en el marc del segon memorial dedicat al també desaparegut mossèn Jesús Huguet, fill d’aquesta localitat i estret col·laborador del bisbe Deig, que va morir l’any 2003.

Ara l’Associació d’Amics del bisbe Deig ens convida “a un esdeveniment llargament esperat i que es produirà a la ciutat deSolsona, el divendres 29 de maig, a les 9 del vespre, al Casal Cívic Xavier Jounou: la presentació de l’obra coral“Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, editada per l’Associació d’Amics del Bisbe Deig, que ha comptat amb la col·laboració de la Diputació de Lleida i en la qual han participat 17 personalitats ben reconegudes”.  Tots ells són persones que el van conèixer i tractar ben de prop i “entre tots ofereixen una pinzellada acurada de les diverses facetes i etapes d’un home tan polièdric i carismàtic com el navassenc Antoni Deig, bisbe de Menorca i de Solsona, i una de les personalitats cabdals de l’església catalana de finals del s. XX.
A l’acte hi prendran part: Carles Tejedor, Ramon Segués, Mn. Climent Forner i Salvador Cardús,  autors d’algun dels capítols del llibre”.

La veritat és que aquesta miscel·lània és un llibre que recomano vivament. Primer, perquè es fa molt fàcil de llegir degut a que tot el munt de col·laboradors ho fan tots molt bé. I desprès, perquè cadascú aporta alguna cosa interessant –algunes de ben inèdites- sobre el bisbe Deig. Entre tots fan un bon retrat d’aquest home que, en paraules del que fou el seu secretari –Jordi Orobitg-”tenia la ferma convicció que estimar Déu volia dir estimar la Pàtria i el Món” i això ha va saber fer sempre i molt bé, des del lloc on li va tocar estar en cada moment. Ho va fer sempre d’una manera ben discreta, amb naturalitat i fent-se estimar per tothom que el va conèixer de prop. La seva infantesa a Navàs, els seus anys al seminari, els anys a Sogorb i Tarragona com a secretari del bisbe Pont i Gol, el pas pel Bisbat de Menorca i després Solsona són alguns dels aspectes de la trajectòria del bisbe Deig que narren els autors del llibre, que acaba de veure la llum però que es va començar a gestar l’any 2010.

No en diré res més. Només recomanar que el llegiu.

Aquí a Mollerussa avui és “el dia del gos”. Segurament que molts dels que llegeixin l’expressió “dia del gos”preguntaran : dia del què? És normal que certes expressions només es facin servir en algunes comarques i siguin totalment desconegudes en altres. Aquí al Pla d’ Urgell és aquesta amb expressió que s’ha batejat des de temps immemorials l’endemà del dia de la festa major, que abans era considerat també com a mitja festa («el gos» significa la peresa de treballar en tal dia). Ens explica aquest significat el blog EL DIA DEL GOS: “L’explicació, com qualsevol expressió popular, no és única i varia en funció del lloc d’origen. D’aquesta manera, podria fer referència a l’aprofitament que s’acostuma a fer del que ha quedat, de les viandes de festa dels dies anteriors, però també podria fer referència al fet que l’endemà del dia gros de festa major, la gent dorm fins ben tard per recuperar forces, fent que tot el poble s’impregni d’un silenci que sols els lladrucs del gossos trenquen”. («El dia del què?», al blog El dia del gos (http://eldiadelgos.blogspot.com).

Deia que aquí a Mollerussa avui és el dia del gos perquè aquest darrer cap de setmana hem fet Festa Major en honor de Sant Isidori. La Viquipèdia ens diu que Isidor de Quios o Isidori (el nom pel que és anomenat a Mollerussa, d’on és patró) (Alexandria, Egipte, s. III –Quios, Grècia, 251) fou un marí egipci, cristià i màrtir durant les persecucions de l’emperador Deci. De totes maneres, això del dia del gos era abans. Ara, l’endemà de la Festa Major tothom ha d’anar a fitxar, tal com correspon a una societat moderna on ja no hi ha gaire temps per la mandra, a no ser que hom estigui jubilat (com és el meu cas), o s’estigui en l’atur, que malauradament és el cas de molts.

Parlem de Festa Major i no pas de Setmana Gran, senyors del BBVA! Això de Semana Grande és molt propi d’ Euskadi  i no sé si d’algun altre lloc, però aquí no ho fem servir i queda una mica ridícul (i poc entenedor) anar a treure diners d’un caixer i trobar-se amb un rètol que diu que canviarà l’horari del banc per la Setmana Gran. No sé de qui va ser la idea del cartell i qui n’és el responsable. Però trobo que és tenir molt poca sintonia amb el país i poca sensibilitat amb els clients catalans batejar com a Setmana Gran una cosa que s’ha dit sempre Festa Major. Deu ser cosa dels bancs que, en general, cada vegada tenen menys sensibilitat amb els clients per més que se n’omplin la boca tot sovint i no s’adonen que són els clients qui els donen vida i no pas al revés. Ahir mateix vaig decidir posar-me amb contacte amb un banc dels anomenats ètics per tan de fer-me’n client i anar abandonant progressivament el de sempre…

Tant de bo puguem anar celebrant moltes festes majors més i tant de bo que siguem capaços de transformar-les punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns –la plaça, els pavellons, l’església, els actes culturals, festius o esportius, etc – i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits, cosa cada cop més difícil amb la varietat d`ètnies i cultures cada com més diverses que conforma la nostra societat. Perquè m’he adonat que als actes de les Festes Majors hi participen molt poc els nouvinguts i caldria veure de fer alguna cosa més per tal de que també es convertís en una festa que trobessis propera i en la que s’hi trobessin còmodes. Caldrà pensar-ho.

Aquests dies una coneguda meva m’ha parlat de la Teràpia Gestalt. Com que no en sabia res i només n’havia sentit a parlar de lluny –molt de lluny-, aquesta persona m’ha orientat donant-me un enllaç per tal de poder-me’n informar una mica. I, com em passa quasi sempre que em poso a Google per buscar algun tema, d’una cosa passo a una altra, i d’aquesta a una altra i una altra i no acabo mai. Però quasi mai surto amb les mans buides i sempre trobo coses interessants, enriquidores i que m’ajuden a renovar algunes neurones.

Llegint, llegint, m’he trobat que en el pròleg del llibre Enfocament Gestàltic, Joel Latner parla del “temperament que afavoreix la gràcia i la sensibilitat” i desenvolupa “la teva manera pròpia de respondre al món”. Tots tenim els nostre propi temperament, és cert, però em pregunto si podem ser capaços de modificar-lo de tal manera que faci que puguem modificar també el món amb la nostra pròpia i particular resposta. Segons la teràpia Gestalt es veu que sí que ho podem fer perquè és bo revisar els nostres punts de vista i veure les coses des d’una perspectiva que no acostumem a mirar. Per exemple: Quan algú treu del contenidor de residus el que va quedar d’un Big Mac i se’l menja perquè té gana, ¿això és escombraries o aliment?. Normalment tenim la tendència a pensar que tot el que ha anat a parar a un contenidor automàticament s’ha convertit en escombraries. Però es veu que no es pas així i ho demostres tanta i tanta gent que es dedica a resseguir contenidors i tenen un mètode ben estudiat per aprofitar els mils i mils de quilos d’aliments que cada dia es llencen i que, segons diuen, són totalment aprofitables. Per tant, podríem preguntar-nos com ens mirem els aliments? No ens caldria canviar el punt de vista sobre el que llancem i sobre moltes altres coses?

Des de la meva supina ignorància, estava convençut que la Teràpia Gestalt servia només per tractar malalties. Doncs no. Serveix també –i segons alguns, de manera ben prominent i destacada- per a desenvolupar el potencial humà. La teràpia Gestalt s’enfoca més en els processos que en els continguts. Posa més èmfasi sobre el que està succeint, s’està pensant i sentint en el moment present que no pas en el passat. En aquest sentit, es parla de l’aquí i ara, no per deixar de banda la història de la persona, sinó que aquesta història es mira des del present, com es viuen les situacions, com afecten, els fets passats a dia d’avui. La persona és qui és, entre altres coses, pel que ha viscut. Des d’aquesta perspectiva, s’utilitza l’aproximació fenomenològica i el mètode de l’ “adonar-se’n” (awareness), prestant atenció a les percepcions, impactes emocionals i què fem amb tot això, com actuem. El terapeuta torna al pacient just això, deixant de banda els prejudicis i adoptant la postura de “no saber”, no donant res per suposat. Amb això, es pretén que la persona sigui conscient de com impacta i és impactada pel seu entorn, fent més conscient la seva manera de fer, així com la vivència d’això, amb el que podem discernir què són respostes fixades del passat, que a dia d’avui ja no tenen sentit, i descobrint noves maneres de fer que li siguin més útils, aprenent a adaptar-se i ajustar-se a cada situació.

Totes aquestes coses que he anat llegint, m’han fet pensar com massa vegades ens inventem els problemes i, en lloc de buscar una solució per a cada problema, busquem un problema per a les solucions que ja tenim mentalment preparades. Massa vegades els problemes no hi són sinó que ens els creem. Un “problema”, si ho mirem bé, és en realitat un “desafiament” i “una oportunitat”. No ens adonem que som els artífexs de les nostres pròpies vides i que ens hem de fer responsables dels nostres actes. Massa sovint busquem “excuses de mal pagador” -com es diu vulgarment- per no resoldre allò que no ens agrada de la nostra vida. Acostumem a ser poc valents i ens conformem amb la comoditat del que tenim i coneixem. Ens és més fàcil viure en la mentida i ens resistim ferotgement a la veritat.

Per a molta gent, la “realitat” –la veritat- és un lloc horrible en què els somnis moren. Si fóssim una mica més positius, sabríem sap que qualsevol cosa pot fer-se possible amb consistència i obstinació i, per tant, podem triar més sovint del que ens pensem la seva pròpia realitat. És clar que això resulta feixuc, comporta molta feina i no sempre hi estem disposats. La comoditat ens envaeix i ens mata la creativitat i la curiositat que tots portem dins nostre i fa que els pensaments negatius ens envaeixi. Per por, ja ni intentem les coses. Por al fracàs, al que diran, por als fantasmes personals que tots portem dins nostre. Massa vegades apuntem tan alt que, com que sabem que no hi arribarem, ja ni ho intentem. No tolerem la imperfecció, tot i sabent que la vida és ‘per se’  imperfecta.

La veritat és que aquesta persona, amb el petit i insignificant regal d’un simple enllaç a internet, m’ha regalat un profitós cap de setmana lector. Tant de bo hagi sabut aprofitar-lo una mica…

Som en temps d’eleccions municipals. Som, malauradament, en temps de xerrameca. mítings i tertúlies polítiques, com molt  bé sabem tots. En lloc de que els fets vagin acompanyats de paraules, resulta que les paraules es queden en pures paraules, sense ni tan sols anar acompanyats de fets. Ara és el temps de les promeses que no s’acompliran. Ara és l’hora en què tots ens prometran llocs de treball i una felicitat que s’acostarà al nirvana que, com bé sabeu, és l’ideal suprem de la felicitat, el lloc on tot és magnífic, no hi ha dolor i tot és pura felicitat.

És una desgràcia sense remei haver de patir, cada dos per tres, aquests tediosos períodes electorals on tot és pura xerrameca i promeses. Parole, parole, parole… que deia aquella famosa cançó italiana. Si us plau, polítics, estalvieu-nos aquests dies de sofriment, de pantomima i de rialla Colgate. Estalvieu-nos les mentides, les fantasies, les promeses que sabeu que no complireu i estalvieu-nos aquella sensació de que ens esteu prenent el pèl. Estalvieu-nos la sensació de que som una colla de rucs d’orelles llargues.

Perquè , a vegades, sí que semblem una mica rucs, perquè us tornem a votar quan no us ho mereixeu gens ni mica. No tot és culpa vostra, per tant. Si tots fóssim una mica més conseqüents i us neguéssim el vot quan no us l’heu merescut, tot aniria millor. Si miréssim una mica més prim i féssim marxar a casa seva els corruptes, els que només busquen el càrrec per poder cobrar a fi de mes, les coses anirien d’una altra manera. Si miréssim quines coses no funcionen i esbrinéssim qui n’és el culpable i li féssim pagar, tot aniria millor. Si votéssim més amb el cap que no pas amb el cor o per costum, també tot seria diferent. Si vosaltres no us tapéssiu tant les vergonyes els uns als altres o tots miréssim una mica més pel bé comú, el país aniria força més bé.

Massa gent –no tota, per sort- s’ha oblidat que la política és un servei al poble i per damunt de tot als més desfavorits. Massa gent és encara a la política per enriquir-se i la prova és que cada dia surten nous cassos de corrupció. I som tots tan rucs que seguim votant els mateixos, tot i sabent que són uns aprofitats. Estem dient que volem un país nou i millor. Doncs, posem-nos-hi! Comencem per buscar polítics honestos per als nostres Ajuntaments i comencem a arraconar tots aquells que han donat suficients proves de que no volen arreglar res i de que ja els va bé la situació actual. Hi han hagut tantes i tan evidents proves de que la forma tradicional de fer política no serveix, que potser ara començarem a veure que la gent n’està una mica tipa i que té ganes de canviar. Triar alcaldes i regidors hauria de ser el primer pas per trobar candidats honestos i amb capacitat de gestionar el dia a dia de la gent. A les eleccions municipals és on possiblement puguem deixar més de banda les ideologies i els principis filosòfics dels partits. És aquí on cal ser molt pràctic i buscar gent que arregli les coses que tenim més a prop i que lluiti pel seu municipi. És ara quan cal buscar gestors que no facin malbé els diners de tots i en treguin el millor profit possible dels impostos que tots paguem. I una cosa que jo considero essencial: cal triar gent amb capacitat de diàleg i d’entendre’s amb els contrincants dels altres partits. Cal saber triar gent que sàpiga anar unida per buscar el bé comú i no per fer només la punyeta al contrari.

De moment cal pensar en les municipals i no menystenir el poder dels municipis. Després ja vindran les altres i, entretant, ja podrem anar veient qui és qui i què vol fer cadascú. Perquè si un gran nombre de municipis catalans fan front comú davant d’aquesta mena de fer política tan bruta, tan traïdora i tan vomitiva del PP no hi tindran res a fer, per més que vulguin aniquilar-nos com sembla que volen fer.

Un text com per a pensar-hi una estona. I més si tenim en compte que tenim ministres d’ Educació com Wert o presidents de govern com Rajoy…

“Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l’Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge. Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l’escrit amb un “Benvolgut Sr. professor”.

Quan el meu fill ho ha llegit s’ha quedat esbalaït i m’ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era pel “profe”. I ha afegit: “Ni que fos el president del govern”.

I li he respost el següent:

Benvolgut fill, possiblement, un mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d’ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb coneixements.

D’ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.
Per les seves classes han passat totes les persones que ens trobarem en la nostra vida.

President de govern, pot ser-ho qualsevol, com pots veure en els últims temps.

Mestres només poden ser-ho alguns, únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant valors i coneixements al ben més preuat d’un pare: els seus fills.

Cada dia cedeixo el meu lloc al mestre durant gran part del dia perquè col·labori amb la teva educació, però MAI permetria que un president del govern ho fes.

És per això, que li demostro respecte i afecte.

Si aquest justificant fos per a un president de govern, possiblement ni ho escriuria, perquè a un president de govern, a qualsevol president de qualsevol govern, li importa poc la teva educació”.

M’ha mirat somrient, i m’ha dit: “tens raó”.

Aquest dijous vam enterrar el David. Tenia 81 anys i era el més vell de la Residència d’ ACUDAM. Feia 32 anys que va començar a treballar a l’ACUDAM i va ser dels que va estrenar la Residència que es va construir l’ any 1997. Vol dir que  hi va ser 18 anys.

Els que llegiu habitualment aquest blog ja sabeu que jo hi vaig treballar durant 29 anys i, per tant, vaig conèixer el David quasi des del principi. Els primers anys l’anava a buscar i el retornava cada dia a casa seva de Vila-Sana. Fins que va ingressar a la Residència  i ja hi va restar definitivament.

El David era tota una institució entre nosaltres i jo diria que a tot el Pla d’ Urgell. El fet que el seu germà tingués una empresa d’autocars i fes excursions i prestés serveis a tots els pobles de la plana i que als seus anys de joventut el David l’acompanyés en els viatges feia que el conegués quasi tothom. També era molt conegut perquè no faltava mai a les Festes Majors dels pobles de la comarca. Normalment hi anava a peu però, com que tothom el coneixia, de seguida trobava algú que el pugés al cotxe. No li calia aixecar el dit perquè la gent ja parava només en veure’l…

Com us deia, el David feia 32 anys que era a l’ ACUDAM i és ben conegut que la primera feina que es va fer al taller va ser enfilar tubs de plàstic en ganxos metàl·lics per a fer tires llargues que es tallaven a mida per a fer cortines per a portes i finestres. El David va ser, per tant, dels primers en fer aquesta feina i la va fer durant tants anys que ja la feia a ulls clucs. Un dia algú fa ver una foto de les seves mans enfilant tubs de cortina, foto que es va convertir posteriorment en una ceràmica -símbol d’ ACUDAM- que s’entrega en certes ocasions com a obsequi o record del centre. Les mans d’aquesta foto que teniu aquí al costat són, doncs, les mans del David treballant.

Amb motiu dels 35 any de l’associació es va fer fet un llibre que recollia els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intentava explicar tota la trajectòria fins llavors. Volent-me unir a aquell esdeveniment, vaig un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part de la gran família d’ ACUDAM. Aquest any ja en fem 40 i, per tant, el podem adaptar a aquesta celebració.

LES MANS D’ACUDAM

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 40 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’ il·lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 40 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

Perquè aquestes mans han sabut treballar,

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis.

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

Per a celebrar aquest 40 anys ACUDAM s’ha proposat ampliar l’actual Llar–Residència davant la necessitat d’atendre millor els seus membres més grans. Els anys passen i la realitat imposa nous servis per a donar millor atenció a tots els residents que, com en el cas del David, es van fent cada cop més grans. Per aquest motiu s’afegiran 12 places més a les 24 ja existents a la Residència i a les altres 24 dels pisos-llars. La construcció del nou equipament coincideix, doncs, amb els 40 anys de l’entitat que ha preparat un seguit d’activitats per celebrar-ho i que, des de la pàgina web, des del Facebook i des d’aquest mateix blog anirem comunicant i comentant.

El més important és, però, que les persones amb capacitats diferents trobin un lloc com ACUDAM que es converteixi en casa seva, una vegada han de deixar les seves famílies perquè els pares es fan molts grans, emmalalteixen, moren o per altres motius de força major. És en aquest moment quan és necessària una segona llar on s’hi trobi el caliu familiar del qual tots n’estem necessitats. A la residència d’ ACUDAM no hi ha aquella emblemàtica llar de foc que hi havia antigament a les cases i on hi havia penjats els clemàstecs  a la xemeneia de la llar, on s’hi penjaven les olles, els perols, etc., que s’havien de posar a escalfar al foc. Aquelles llars que durant els temps de fred no s’apagaven mai doncs de bon matí sempre es trobava caliu sota les cendres. Només calia enretirar una mica la cendra i allà sota hi trobàvem les brases sempre a punt per revifar el foc nou del dia i que encara servien per encendre els fogons per fer bullir la tassa de llet o per fer la torrada abans de marxar a l’escola.

A la residència d’ ACUDAM no hi ha llar de foc,  però sí que hi ha el caliu que donen els cuidadors i cuidadores. En donen testimoni cada dia les famílies i en podem donar constància també tots els que, com en al cas del David, han estat cuidats fins al darrer moment en què ha estat acompanyat en els seus darrers moments per la seva família natural i per tota l’altra gran família d’ACUDAM. Aquest tipus de residències assistides són cada cop més necessaris perquè estan adreçats a persones que necessiten una assistència integral per dur a terme les activitats de la vida diària, és a dir a persones amb un alt grau de dependència, que necessiten atenció i supervisió constant i que, per circumstàncies sociofamiliars, requereixen la substitució de la llar.

Amb iniciatives com aquesta crec que és la millor manera de celebrar 40 anys d’una institució com la nostra i espero i desitjo des d’aquí que en siguin molts més.

Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.

Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que  TV3 va emetre el dimarts.

No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corriasotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.

Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.

El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama.  Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel  i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.

La finalitat de l’Església no és ser simpàtica. La seva finalitat i missió és la de viure i difondre l’evangeli de Jesús. Però si això ho fa d’una manera simpàtica, atractiva, cordial, suggeridora, propera i molt humana, molt millor, no us sembla? En el seu origen, la paraula simpatia (que ve del grec) vol dir ‘patir amb’, o sigui sentir, patir, alegrar-se, estar al costat de l’altre. Exactament això és el que vam voler celebrar el divendres passat a Fondarella (El Pla d’Urgell) unes 200 persones al Segon memorial dedicat a Mossèn Jesús Huguet, un home savi, senzill, humil i que sabia transmetre amb el seu fer quotidià la imatge d’una Església simpàtica perquè la sabia fer molt propera a la vida de les persones. De totes les persones, sense distincions de cap mena. Proposava una església oberta a tothom i que compartia les alegries i les penes dels homes i dones del seu temps.

El president de la Diputació de Lleida i alcalde de Fondarella, Joan Reñé, va exercir d’amfitrió en l’acte dedicat a mossèn Jesús Huguet, fill de Fondarella (Pla d’Urgell) i estret col·laborador del també desaparegut bisbe Antoni Deig. Per això es va aprofitar l’acte per presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al Bisbe Antoni Deig, acabat de sortir de la impremta. En aquest segon memorial hi va haver com a convidada Sor Lucia Caram que, després de veure un audiovisual sobre mossèn Huguet, es va manifestar contenta de poder estar al poble natal de mossèn Huguet a qui va admirar, primer, pel seus escrits al Full Diocesà, quan la monja tot just havia arribat a Catalunya -després d’estar uns anys a València- i d’haver arribat de la seva Argentina natal i després com a persona. Ja sabem que Sor Lucia no decep mai i que sempre diu coses interessants. En aquesta ocasió va destacar el llenguatge senzill del mossèn a l’hora de parlar de la fe, que el feia molt proper a la gent i molt lluny del llenguatge dels alts estaments de l’Església “plens de paraules sense contingut”. Va seguir destacant que el mossèn era un home bo i lliure que “molestava la jerarquia per la seva llibertat” i que això li va comportar problemes com, per exemple,  que vetessin els seus escrits al Full Diocesà. I va destacar que, com també va passar amb el bisbe Deig, “la gent es va adonar a qui havien perdut” quan van morir. Va destacar per damunt de tot en la “bondat i tendresa” de mossèn Jesús, va parar-se una mica en analitzar la situació actual, social i política, on cal un compromís sincer de llibertat per superar la indignació i sensació d’estafa que han generat els estaments “macro polítics” i les jerarquies eclesiàstiques. Catalunya –va dir- ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat, fet que li permetrà recórrer “el camí de llibertat” en el que estem posats.

Mossèn Jesús Huguet i el bisbe Antoni Deig. Dues grans persones que fan que l’ Església sigui simpàtica per a tothom perquè la fan vertadera i propera. Dues persones que van col·laborar estretament, que es van enriquir mútuament i que van ser una llum que va il·luminar fortament el país en un moment determinat. Acabo de començar la lectura de la Miscel·lània, amb un ric recull de textos de persones que van conèixer i que van ser molt properes al Bisbe Deig, com Carles Tejedor, Joan Reñé, Josep M. Badia i Masgrau, Climent Forner, Miquel Barbarà, Francesc Romeu, Sebastià Taltavull, Ramon Segués, Lucía caram, Josep Pont, Jesús Huguet, Francesc Balcells, Jordi Orobitg, Salvador Cardús, Bernabé Dalmau, Francesc-Marc Álvaro, Enric Juliana, Antoni Puigverd, Albert Sáez  i Joan, J. Busqueta. Trobo que és un bon llibre; un llibre necessari perquè puguem conèixer encara més el Bisbe Deig en totes les seves distintes facetes ja que cadascú presenta aquella part de la seva vida que més coneix.

Mossèn Huguet, llavors rector de Navès i a qui el bisbe Antoni va donar importants responsabilitats a la Diòcesi de Solsona, explica aquella rica etapa de col·laboració  i recorda especialment l’any 1991, quan el Bisbe de Solsona va reclamar una Confederació Episcopal Catalana en el transcurs d’un seminari religiós organitzat a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Segons relata Mossèn Huguet en el llibre, el bisbe Deig s’havia convertit en una veu discordant per defensar obertament que ”a Catalunya l’Església ha de ser catalana i, com més catalana sigui, més universal serà”.

Un acte, doncs, aquest de divendres totalment just i necessari. Cal servar memòria agraïda de persones com ells que tant de bé han fet a l’ església i al país. Tant de bo es puguin seguir celebrant anualment els memorials de totes dues tal com pretenen fer les dues associacions: els Amics de Mossèn Huguet i els Amics del Bisbe Deig.

La coneguda dita popular de que més val enginy que força no és pas nova. Ja surt alcapítol 9 de l’ Eclesiastès, un llibre de la Bíblia escrit fa més o menys 2.200 anys. Aquest llibre és un llibre ple de saviesa, una saviesa que sembla que hem oblidat els homes i dones del segle XXI. Guaiteu què ens diu:

¹¹ Encara he vist més coses sota el sol: no són els més àgils els qui guanyen la cursa, ni els més forts els qui vencen en el combat; ni són els savis els qui tenen segur el menjar, ni els intel·ligents els qui es fan rics, ni els qui saben moltes coses els qui es guanyen l’amistat. Perquè a tothom li arriba el temps i el contratemps. ¹² De fet, l’home ignora la seva hora. Com els peixos agafats per la xarxa traïdora o com els ocells enxampats al parany, així són atrapats els homes per l’hora infausta que d’improvís els cau al damunt. ¹³ Encara he vist sota el sol un cas referent a la saviesa que m’ha semblat important. ¹⁴ Hi havia una ciutat petita, amb pocs habitants. Un rei poderós anà a atacar-la: hi va posar setge i va construir contra ella grans torres d’assalt.¹⁵ En aquella ciutat hi havia un home pobre però savi que, gràcies a la seva saviesa, hauria pogut salvar-la; però a ningú no se li va acudir de recórrer a un home pobre com ell. ¹⁶ Doncs bé, jo afirmo que val més la saviesa que la força. Tanmateix, quan un home savi és pobre, la gent el menysprea i no escolta els seus consells. ¹⁷ Val més escoltar les paraules d’un savi dites amb calma que els crits d’un capitost de necis. ¹⁸ Val més la saviesa que les màquines d’atac. Però un sol error malmet molta cosa bona.

Saviesa, enginy, esperit d’invenció, habilitat, aptesa a trobar els mitjans d’aconseguir o d’executar alguna cosa… Totes aquestes paraules amb significat tan semblant resumeixen el que els catalans hauríem de tenir ben present en aquests moments tan delicats que vivim i que em dóna la impressió que ens falta una mica. Ahir un munt de gent va omplir el Palau Sant Jordi i fins i tot alguns es van quedar fora en un acte convocat conjuntament per Òmnium, ANC i AMI. Molt bé. És un acte més d’afirmació d’allò que fa temps que diem que volem ser. Una demostració més de que molts catalans estan ben predisposats a fer els passos necessaris per a ser independents. Però no n’hi ha prou en dir-ho. Fins ara hem tingut molt bona voluntat, hem omplert carreteres, places, avingudes, hem fet tot el que ens han proposat, hem fet cas a les diverses crides, hem signat no sé pas quants manifestos i tot el que ha fet falta per dir ben alt i fort que ja no aguantem més aquests situació i que volem d’una vegada un estat català independent.

Per tant, tot això que hem fet fins ara ha estat molt bé i, si cal, encara farem més actes multitudinaris. Però amb això no no n’hi ha prou. Ara ens cal ser pràctics i posar els mitjans necessaris per guanyar. I, per guanyar, potser caldrà fer les coses una mica diferent de com s’han fet fins ara. L’anomenada societat civilha empès, ha passat al davant, ha tingut imaginació i crec que ha fet les coses molt ben fetes. Jo diria que quasi era impossible fer-les millor. Un 10 ben rodó per totes aquestes associacions que han passat al davant. Ara caldria que fessin les coses molt millor del que les han fetes els partits polítics. Fins ara no les han fes pas massa. Han posat massa sovint els seus interessos particulars, els del seu partit, per davant dels del país amb un miopisme difícil d’entendre. A parer meu em sembla que s’han equivocat de llarg en no voler anar junts, en no anar tots a la una en un objectiu prioritari en aquests moments i en no explicar-se millor. Des de Madrid se n’estan alegrant molt i no poden deixar de somriure veient com no ens acabem de posar d’acord.

Ara vindran les eleccions municipals i cadascú podrà veure les forces amb què compta. Alguns potser caldrà que deixin la por a l’armari i comencin a ser més decidits. Altres potser caldrà que facin el pas decisiu per deixar uns companys de viatge que no veuen gens clar això de la independència. Hi tenen tot el dret, és clar. Altres caldrà que clarifiquin al que creuen perquè fins ara només fan que nedar i guardar la roba. Com més clars siguin tots en aquest tema, millor. Ara bé, els que ho tinguin clar han de fer el pas per sumar. Els partits que creguin en una Catalunya independent que posin un punt comú al seu programa per tal de que ens hi puguem unir i fer els passos finals junts i, si pot ser, una mica ben avinguts.

Val més enginy que força, diu la dita popular plena de saviesa. Segurament que ens caldran les dues coses. D’enginy n’hi hem posat força i ens caldrà esprémer-lo fins a la darrera gota. Ens caldrà molta saviesa per poder decidir el millor per Catalunya i tota la força que tenim la veurem aviat. A veure si amb enginy i força ho acabem d’aconseguir…

La síndrome de Down (SD) és un trastorn genètic causat per la presència d’una còpia extra del cromosoma 21, o una part del mateix, en comptes dels dos habituals (trisomia del parell 21). Es caracteritza per la presència d’un grau variable de retard mental i uns trets físics peculiars que li donen un aspecte recognoscible. És la causa més freqüent de discapacitat psíquica congènita i deu el seu nom a John Langdon Haydon Down que va ser el primer a descriure aquesta alteració genètica en 1866, encara que mai va arribar a descobrir les causes que la produïen. Al juliol de 1958 un jove investigador, Jérôme Lejeune, va descobrir que la síndrome és una alteració en l’esmentat parell de cromosomes.(WIKIPÈDIA)

La Mònica Terribas va escriure un poema per a un ésser excepcional: per al seu fill Marc. Ho explica d’aquesta manera tan bonica:

“Cada dia entrevisto persones que ja sé el que em respondran. No són excepcionals. En canvi, en Marc cada dia em respon coses sorprenents perquè és un ésser excepcional”, va dir la periodista Mònica Terribas en l’acte de presentació, a l’FNAC de la plaça Catalunya, del seu poema Al cromosoma que et sobra, que va escriure just quatre dies després que va néixer el seu fill, que té síndrome de Down. “Vaig escriure aquest poema quan encara païa el significat del fet inesperat del naixement d’en Marc, quan encara estava en estat de xoc. Però suposo que en aquell moment i vist el que vaig escriure, el meu inconscient sabia millor que el meu conscient que m’havia passat una cosa excepcional”, va dir.

El poema, en què la Mònica parla del cromosoma 21 d’en Marc com d’un ésser amb vida i per això la il·lustradora Anna Terricabras l’ha dibuixat en forma de dent de lleó, fa així:

“AL CROMOSOMA QUE ET SOBRA”

Al cromosoma que et sobra
li direm el cromosoma tranquil
i l’anirem trobant, quan sigui,
barrejat en gestos i paraules.
Al cromosoma que et sobra
l’empaitarem pel pati
amb jocs i pilotes.
Al cromosoma que et sobra
el vestirem d’albades
i nits d’estels.
Al cromosoma que et sobra
el pentinarem amb colors
i l’adormirem amb rialles.
Al cromosoma que et sobra
l’ensenyarem a viure
feliç de ser qui és
dins dels teus ulls titànics.

Al cromosoma que et sobra, que ahir va recitar Beatriz Ruiz, ha ajudat moltes mares quan intentaven assumir la identitat del seu fill, com Alba Ayala, impulsora de l’edició del poema i autora del bloc Guillem21, on explica la seva experiència. Els diners de la venda del llibret aniran a parar a la Fundació Catalana Síndrome de Down, “que ha aconseguit que aquestes persones tinguin una vida incardinada a la societat, que s’ha enriquit amb la seva diversitat”. Creada per Montserrat Trueta, la Fundació la dirigeix la seva filla Katy Trias.

Fa un munt d’anys que sóc client del BBVA, com a conseqüència de que n’era de Banca Catalana i quan va ser absorbida pel BBVA em vaig quedar amb ells per pura inèrcia, per habitud, per costum i per sentit pràctic. Hi cobrava la nòmina, hi coneixia els empleats, hi tenia la hipoteca del pis, el compte corrent, hi pago els rebuts, i ara hi cobro la pensió… Com deia, tot plegat per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….

M’hi ha acabat de fer pensar una comunicació que vaig rebre del BBVA amb el següent títol: ¿Este año toca comunión? Llegiu-lo, que n’hi ha per sucar-hi pa!. Ja sé que un banc té, per definició, guanyar diners i un sentit monetari de les coses; ja sé que la vida i les persones per a ells existeixen per a treure’n profit. Ja sé també que davant dels diners no tenen cap mena d’escrúpols i que plantegen les coses per veure si els seus clients piquen l’ham i per veure com els poden esprémer una mica més. No acostumem a reaccionar tal com caldria.Som així de carallots, incloent-m’hi jo mateix.

La pregunta que ens fa el BBVA -per ella mateixa- ja té el seu quid? Això de que la comunió toqui fer-la, com si fos una obligació o una imposició social o familiar, em pensava que era cosa d’altres temps i que ara la gent era molt més lliure, molt més moderna i que no estava per brocs  ni per aquests romanços de capellans com és la primera comunió. Es veu que no. Sembla que la gent encara està molt enganxada als costums socials i que la primera comunió –que en molts cassos també és la darrera- encara és una cosa vigent per una bona majoria de famílies. No cal dir que, quan dic això, no em refereixo pas a aquelles famílies cristianes convençudes que creuen que han d’educar els seus fills segons unes creences que ells consideren bones i que, per tant, la primera comunió dels seus infants entra dins de la més absoluta normalitat. Quan parlo d’aquesta proposta del BBVA, em refereixo a aquelles famílies per les quals la primera comunió és purament un acte social sense gaire més sentit que el de celebrar una mena de festa sense saber massa què celebren. Per això la proposta que els fa el banc és la que és. Veiem com veu el BBVA aquest acte? Llegiu, llegiu…

 Blog BBVA by Equipo BBVA

En España somos de tradiciones: las verbenas del pueblo, la Semana Santa… y en mayo, cada año sin falta: las comuniones. Una costumbre que se mantiene con fuerza a pesar del gasto importante que supone para una familia: según la FUCI en 2014 el coste medio de una comunión fue de 2.412 €, la cifra supera los 3.000 € si vives en Madrid, Barcelona, Valencia o San Sebastián.

Si este año tienes una comunión entre manos y no la has previsto con suficiente antelación tranquilo, es posible celebrarla sin que suponga un enorme descalabro en tus finanzas familiares eso sí, tendrás que “trabajarla” un poco más para encajar el presupuesto, ¿hemos dicho presupuesto?, te ayudamos a darle forma recopilando las partidas que lo componen y dándote algunas ideas para adelgazarlas:

-Traje de comunión ( y lo que le rodea). Inversión importante, sobre todo si es para una niña (para que nos vamos a engañar, los vestidos cuestan más). Entre 80 y 300 € de presupuesto. Consejos para abaratar el coste: si no puedes (o no quieres) pedirlo prestado puedes alquilarlo o dar una vuelta por un outlet. Recomendación extra: que sea un traje o vestido reutilizable para otras ocasiones.  No olvides meter en el presupuesto los zapatos, adornos varios y peluquería;  puedes gastar desde 30€ hasta el infinito así que opta por un look sencillo ;).

-El “convite”. Si tienes en mente una comunión-boda calcula entre 40 – 65 € por cubierto. A ésto se le añaden el recuerdo para cada invitado (calendario con foto o similar, a 1 ó 2 € por persona) y, si hay muchos niños, algún espectáculo de animación (mago, etc.).  ¿Cómo abaratar esta partida?,dedica tiempo a buscar restaurante: algunos incluyen en el precio animación o disponen de parque infantil, otros lanzan ofertas pudiendo encontrar preciosdesde unos 15€ por cubierto.  Echa un vistazo al número de invitados, a lo mejor puedescelebrarla en casa contratando un catering (presupuesto libre) o preparando algo tú mismo. En cuanto al recuerdo para los invitados puedes diseñarlo tú mismo e imprimirlo a través de una imprenta online. Quizá estés pensando en hacerlo en casa con tu impresora: calcula antes cuánto vale el tóner y cuánta tinta necesitarás.

-Las fotos y el vídeo. Entre 250 y 700€ según los servicios contratados. Una buena idea para abaratarlo es contratar un único reportaje para la ceremonia para todos los niños. Para el convite probablemente sea suficiente  con las fotos familiares.

-La familia. Una partida que suele olvidarse: padre, madre, hermanos… ese día nuestra vestimenta debe ir acorde: ropa, algún complemento y peluquería es lo más habitual. Primero echa un vistazo al armario y a la hora de comprar, compra algo que puedas reutilizar y combinar con lo que ya tienes. Recuerda los consejos para el vestido de comunión que has leído más arriba.

¿Mucho verdad?, quizá por eso muchas familias se están planteando aplazarla a otro año. Otras buscan la manera de llevarla a cabo para que su hijo haga la comunión con el resto de sus compañeros. Si estás en ese segundo grupo aquí tienes tres opciones a valorar:

– Negocia con el restaurante, el fotógrafo, la tienda de trajes… y pacta un pago a plazos. Cada vez es más común ofrecerlo como una ventaja extra o se concede para no perder una venta.

–Tarjeta de crédito. Según la modalidad de pago es posible que no pagues interés, o que pagues poco.

– Préstamo personal. Dependiendo de la cantidad de dinero que necesites y de la liquidez con la que cuentes puede salirte más a cuenta solicitar un préstamo y pagar la comunión poco a poco en lugar de en pocos plazos o de un solo golpe.

Sobre todo, no pierdas el norte ni desesperes: dedícale tiempo y trata de ajustarse al presupuesto en la medida de lo posible, tus finanzas familiares te lo agradecerán.

Què us en sembla? No és una autèntica perla aquest text? Per desgràcia encara hi han massa cassos de famílies que es fan aquest plantejament i segueixen aquest esquemes tan tronats. Em costa que, des de fa molts anys, molts capellans malden per trobar algun tipus de solució i respostes adequades a aquesta trista realitat i que la catequesi als nens i als mateixos partes va dirigida a canviar aquesta mentalitat tan encarcarada. Però sé molt bé que no hi ha res a fer. Potser perquè una altra part de capellans ja els va bé seguir així i perquè es veu que costa molt canviar esquemes. Doncs, sí: aquest any toca comunió per a moltes famílies. El que potser caldria és que es plantegessin seriosament com ajudar a celebrar aquest sagrament de forma adequada als seus fills…

Aquest era el títol d’un coneguda telenovel·la mexicana dels anys 80 que es va fer famosa i que va donar la volta al món. No sé de què anava però considero que el títol era molt ben trobat i devia ser una bona part de l’èxit perquè, ja d’entrada cridava l’atenció. És evident que en algun moment de la vida a tots ens toca plorar i, per tant, també els toca als rics. I és llavors quan és una mica morbós i complaent per a certes persones veure com aquells que sempre riuen, viuen bé i sembla que no tinguin cap problema els arriba el moment de plorar. Vindria a ser com una espècie de callada i barata venjança que els pobres poden arribar a aconseguir: veure plorar i passar-ho malament un ric.

Quan parlo de rics, em refereixo a aquelles persones que, a més de tenir diners, tenen poder, fama, són famosos, tenen càrrecs importants, són una mica superbs, passen per damunt dels demés –xafant-los el cap, si cal- i van per la vida sense gaires miraments i contemplacions cap al proïsme. I si aquest proïsme és pobre i desgraciat encara sembla que s’ho passen millor acabant-los d’aixafar i ofegar. Diuen que al món hi ha més o menys 7.000 milions de persones. Entre totes elles n’hi ha 1.000 que són  molt i molt riques. Aquests 1,000 rics tenen tants diners com els 4.000 mil milions de pobres que consideren els entesos que hi ha. La resta deuen ser la classe mitja que van fent la viu-viu i que no són ni rics ni pobres. I, és clar, quan a algun d’aquest rics li arriba el moment de plorar, una bona part de gent sent una satisfacció interna que els retorna l’ànim per una temporada. El gènere humà té aquestes coses… Els pobres estan una mica tips de veure com els rics, generalment, es fan un tip de riure a costa dels altres. Si alguna vegada els veuen plorar és de tan riure (que també un tip de riure pot fer caure les llàgrimes) i de tant enriure’s i mofar-se dels demés.

Exactament això és el que deuen sentir milers de persones en veure el que li està passant a Rodrigo Rato ahir i avui. Els comentaris que darrerament s’anaven escoltant sobre aquest home sembla que ja feien preveure que arribaria aquest moment. Fa només una setmana que va haver d’escoltar en un avió que venia de Suïssa (què hi hauria anat a fer a Suïssa?) uns quants comentaris que no li devies agradar gaire. Alguns passatgers es va atrevir a engegar frases com: “Alguien ha robado un banco”; “Alguien se ha ido de putas con nuestro dinero”; “En este vuelo va un ladrón”. “Aquí hay una rata muy grande”… i coses per l’estil. I avui, quan sortia del seu despatx que acabaven de registrar els agents de Duanes ha hagut de sentir com la gent li deia “hijo de puta” y “cabrón”.

M’imagino que no deu ser gaire agradable trobar-se en una situació semblant. Però, dins de la desgràcia, encara se n’ha sortit prou bé. A alguns altres se’ls va veure emmanillats i van haver de dormir a la presó, cosa que a ell li han estalviat. A Rato li toca plorar en aquests moments, però després de riure molts anys i enriure’s de molta gent. Potser ara és el moment de recordar tot l’afer de Bankia, les black cards o targetes opaques al fisc en les quals s’haurien fet càrrecs d’uns 15,5 milions d’euros, el seu pas pel Fons Monetari Internacional i la manera com va fugir, etc., etc… Es veu que la llista d’irregularitats serà llarga i sortirà molta porqueria al voltant d’aquest home tan ben considerat i tan ben protegit pel PP fins fa ben poc. Quan van anar aflorant irregularitats i els diaris van anar explicant els escàndols prou grossos per no poder-se tapar, llavors el van abandonar. Rato es va veure obligat a retornar la meitat dels 100.000 euros quan el van enxampar i quan es va saber amb què s’havia gastat. part dels diners de les targetes, “que no va ser representant l’entitat sinó en marisqueries, viatges, clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars. I, és clar, després de la festa, la ressaca”, com ens explicava al diari El Punt/Avui.

I una pregunta que em faig constantment: ¿Fins quan les institucions de l’ Estat i el mateix Gobierno de España donaran diferent tracte a les persones, a les institucions, partits polítics o clubs de futbol? ¿Serà degut a si són o no de la mateixa corda o si són o no són catalans? M’agradaria que algú m’ho expliqués. I una altra cosa: avui m’ha agradat recordar aquell dia al Parlament quan David Fernàndez es va treure una sandàlia i la va mostrar a Rodrigo Rato tot dient-li: “Vostè no té por?”. “De vostè?”, va preguntat Rato, desafiador. “No, de perdre-ho tot, com els ha passat a milers de famílies, de veure que la gent se n’atipi”,va especificat el diputat de la CUP. “No respondré a aquesta pregunta“, va replicar l’expresident de Bankia. “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!”,

Doncs miri, senyor Rato, avui potser cal que comenci a tenir una mica de por perquè em sembla que ha començat el seu infern particular.

Abans d’ahir la casualitat va fer que ens arribés la desgraciada notícia de la mort al mateix dia de dos escriptors mundialment reconeguts: el Nobel alemany de literatura Günter Grass, 87 anys, i l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, 74 anys. Els coneixia a tots dos, però a Galeano el coneixia molt més i em quedava molt més proper. De Grass només vaig llegir –quan s’acabava de publicar fa ja molts anys-, la seva novel·la El timbal de llauna. Per tant, el conec molt poc i poca cosa en podria dir. Diguem, doncs, que era un escriptor que em quedava lluny, tot i que seguia les notícies d’ell que anaven sortint als diaris perquè li admirava molt el seu compromís amb la política i amb els drets humans.

Una altra cosa era Eduardo Galeano, del qual he parlat en moltes ocasions en aquest blog i que podeu repassar clicant AQUÍ si voleu. Per a mi era un escriptor molt interessant, que vaig descobrir l’any 1976 quan estava a punt d’anar a viure a l’ Uruguai i un amic em va donar Las venas abiertas de América Latina tot dient-me: “Si vols entendre una mica Amèrica Llatina has de llegir aquest llibre”. Des d’aquell precís moment em va enganxar aquest escriptor i ja no l’he deixat mai més. Em sembla que li he llegit tots els seus llibres més importants, un munt d’articles i he vist amb molt d’interès unes quantes entrevistes per televisió.

I per quin motiu em va enganxar tant, potser us preguntareu. Perquè era un gran pensador que sabia dir les coses d’una manera tan original, poètica i senzilla que enganxava. Només cal veure el munt de frases seves –curtes i rotundes- que corren per internet  i que sintetitzen tot un discurs, una opinió o una forma de pensar en un parell de línies Era un pensador d’esquerres que, com el seu col·lega alemany Günter Grass, estava compromès amb el món. Són d’aquella mena d’intel·lectuals que en podríem dir escriptors compromesos amb els febles, amb els perdedors, amb els que lluiten per alliberar-se i per la llibertat dels demés, amb els “Don Nadie” (que ell anomenava amb un neologisme que possiblement havia inventat ell mateix “els nadies” ); són gent que tenia una consciència moral molt alta i es convertien en consciència moral de tota una societat.

I aquí podríem entrar en l’etern debat de si els artistes, els escriptors, els intel·lectuals i tota aquella gent que té algun tipus d’influència ha de viure tancada en la seva torre d’ivori creant art, literatura o el que sigui per a ells mateixos i pel simple gaudi que aporta la creació pura; o si, al contrari, ha de viure ben en contacte amb els problemes de la gent, prenent partit i donant veu a aquells que no tenen veu, ficant-se enmig dels problemes, mullant-se –com vulgarment es diu- i complicant-se la vida. L’etern debat que sempre s’ha fet: apartar-se del món i mantenir-se pur o capbussar-s’hi fins a ofegar-s’hi, si cal, i tornar-se tan impur com sigui necessari. No cal dir que a mi m’agraden aquests darrers i segurament que és per això que m’agrada tant Eduardo Galeano.

Com que jo no sóc crític literari, ni sabria dir el que caldria i de la manera com caldria sobre l’obra de Galeano, només  vull animar-vos des d’aquí a que llegiu qualsevol llibre seu si encara no ho heu fet. M’imagino que des de dilluns a l’ Uruguai hi cau una suau i fina pluja de llàgrimes per al seu escriptor més il·lustre. I com els uruguaians, tots els seus lectors ens dóna la sensació que hem quedat una mica orfes i no ens podem acabar de creure que ens quedarem sense aquelles frases seves, tan ben dites, tan rodones, carregades amb aquella espurna d’ironia i de saviesa que només alguns grans escriptors són capaços de crear. Serà qüestió d’anar-lo repassant i rellegint. Serà la manera de no oblidar-lo i seguir tenint-lo viu en nosaltres.

“Hay un gran alboroto en el cielo. Està llegando Eduardo. El revoltoso, el poeta. Salen a recibirlo sus amigos de siempre, el gordo Soriano, Cortàzar, Benedetti, Juan Gelman con su hijo, y tantos otros… pero detràs de ellos, hay un rumor de alas, cobrizas y descalzas, humildes y màs inocentes que antes, son las almas de Latinoamèrica, aquellas que fueron ultrajadas, explotadas, contaminadas y torturadas, aquì en la Tierra.

Vienen a recibir al Hombre, ese que siempre los cuidò y los quiso, y los hizo visibles a travès de su inigualables palabras. Aquì abajo, los que sabemos su Verdad, estamos muy tristes, nos duelen las venas ahora màs abiertas que nunca. La sensibilidad ha perdido una mente y un corazòn, que nadie podrà reemplazar.

Don Eduardo era como mi papà. Y es muy grande decirle a un hombre que no conociste ni abrazaste, que es igual al hombre que màs amor te dio en la vida, pero es asì, los Maestros tienen ese don, ese aura, que nos ayuda a seguir siempre adelante aunque la herida duela infinitamente. Los pobres, las mujeres golpeadas, los poetas, la sabiduria, la humildad, el pueblo màs remoto de nuestro continente, los explotados, la alegrìa, los fumigados… todos absolutamente todos, nos sentimos un poco huèrfanos, un poco como esos niños que èl nos mostraba bañados de pureza, pese a los horrores.

¿Quien como èl para luchar contra los poderosos, los dictadores, la soberbia? ¿Quien como èl para mostrarnos que lo real es lo que sentimos, sea por una persona, por la naturaleza, o la justicia? Hoy somos màs pobres, se ha ido el Hombre sin fronteras, y el mejor homenaje es seguir leyendo sus Verdades, y ponernos siempre del lado de los que sufren las monstruosas injusticias humanas, sin dejar de lado la alegrìa y el buen romance. Me duele este dìa, aunque sabìa que podìa llegar, duele mucho, pero no me impide confesar que a Eduardo Galeano, lo amè y lo amarè siempre, como a aquel hombre de mi infancia, que por las tardes yo esperaba ansioso porque sabìa que en sus bolsillos habìa caramelos. Hasta siempre ser de luz, nos veremos siempre en un verso o en una puteada porque, “al fin y al cabo somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”

(Gaspar Ródenas)

De mentiders en volten més dels que caldria per aquests mons de Déu i –siguem sincers- tots hem dit alguna mentida piadosa (d’aquelles que se’n diu “de conveniència”, que serveixen per sortir del pas i que no fan mal a ningú). Però una cosa és dir mentides piadoses i una altra és ser mentider compulsiu que, com explica la psicologia,´pot arribar a ser un trastorn prou greu com per haver de ser tractat. Les persones afectades tenen la tendència a mentir molt sovint i de forma usual, generalment per cridar l’atenció o despertar admiració. L’objectiu que tenen és mirar de manipular la realitat per fer-la més cridanera de la que en realitat és i d’aquesta manera fer que els demés es fixin en ells.

Aquest matí escoltava a El Suplement de Catalunya Ràdio al director de l’agència de detectius Método 3, Francisco Marco, on assegurava que la presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, no va dir la veritat durant la seva compareixença en la comissió parlamentària contra el frau:“Va mentir en tot. Alícia Sánchez Camacho és una mentidera. Va anar al Parlament a mentir perquè és una mentidera compulsiva”, deia  durant l’entrevista. La veritat sigui dita, jo ja no sé a qui creure’m de tots els compareixents en aquesta comissió. Tot plegat fa un tuf de podrit que va venir basques i més aviat convida a apagar la ràdio. No sé qui té raó, però pels rastres que han anat deixant aquesta gent del PP jo cada cop em convenço més de que són una colla de mentiders compulsius, començant pel president del Govern, Mariano Rajoy, seguint pel seu ínclit ministre de l’ Interior Jorge Fernández Díaz i acabant per la ja molt desgraciadament coneguda nostra Alícia Sánchez-Camacho. EL PP és un partit de cínics i mentiders compulsius que, per continuar governant, faran tot el que sigui necessari, incloent-hi la mentida si és necessari. Aquest ministre de l’ Interior ja ens n’ha donat mostres massa sovint escampant merda damunt dels independentistes, propagant mentides en moments claus, deixant d’investigar el que caldria investigar per fer surar la veritat i esquitxar amb tota la mala fe l’independentisme català vinculant-lo amb el jihadisme. En una democràcia com Déu mana aquest home ja l’haurien enviat a casa seva a cuidar l’hort… A incompetents com ell i com gent del seu partit no puc entendre com els espanyols encara tenen els nassos de seguir votant-los…

Ningú es podia imaginar que es retrocedís tant en aquests anys de govern popular en quant a la pèrdua de llibertats democràtiques. Cada llei que fa aquesta gentussa representa un pas enrere pel que fa a respectar la democràcia. L’anomenada Llei Mordassa és l’exemple més clar per implantar i justificar una violència “legal” impensable en una societat democràtica moderna. Volen tornar al temps dels “grisos” i al temps de la dictadura franquista, quan manifestar-se comportava dures penes de presó i quan es detenia la gent per qualsevol causa justa o injusta. Aquest PP que governa Espanya amb majoria absoluta intenta això i, si badem massa, ho aconseguirà. Tenen nostàlgia del feixisme més caspós d’altres temps i faran el que sigui per tornar-hi amb la modificació de la Llei de Seguretat Ciutadana o amb totes les trampes que creguin convenients. Davant d’un Codi Penal, aprovat en solitari pel PP i denunciat per quasi tota l’oposició i per les organitzacions de Drets Humans de tot el món, fins i tot els Catedràtics de Dret Penal de 33 universitats hi han protestat i han exigit la seva derogació. La ONU i Amnistia Internacional, en concret, han presentat informes denunciant el “greu retrocés” per a les llibertats que significa en nou Codi Penal i la Llei de Seguretat Ciutadana. Serviran per alguna cosa totes aquestes protestes? Em temo que no si els espanyols no comencen a obrir els ulls i no els fan fora en les eleccions que aniran venint properament.

ACUDAM fa 40 anys! . Que una associació com aquesta arribi amb tan bona salut en els temps que corren és una excel·lent notícia. ACUDAM és una associació sense afany de lucre situada a Mollerussa i que vol ajudar a les persones de les nostres comarques amb discapacitat intel·lectual a dur una vida de qualitat i el més autònoma possible. Aquesta va ser la idea inicial i aquest és l’objectiu que encara avui –i esperem que sigui per molts anys més- persegueix.

ACUDAM sorgeix l’any 1975 a partir de l’afany d’uns pares que veien com la societat no facilitava els recursos necessaris per tal de que els seus fills amb algun grau de discapacitat intel·lectual es poguessin desenvolupar amb una certa normalitat. Eren uns temps on encara hi havia poca sensibilitat social i política en el tractament d’aquests temes. Tampoc hi havia gaires ajudes i només aquells pares que van embarcar-se en aquella aventura saben les dificultats de tota mena que van trobar; dificultats que al llarg dels anys han anat superant amb molt bona nota i molt encert.

Aquests pares, juntament amb un grup de voluntaris i amb l’ajuda d’algun polític i institucions que van endevinar la necessitat de donar un cop de mà a una iniciativa tan bona i que ja llavors van mostrar una gran sensibilitat, van buscar i trobar els recursos necessaris per començar aquesta bona obra i poder continuar-la amb tot els altres recursos que avui disposa. Un recursos que han anat creixent de mica en mica i que avui són molts i molt rics en tots sentits. Recursos pensats i basats en el treball, l’ocupació terapèutica i l’educació i cura de totes les persones que necessitin els seus serveis.

ACUDAM va començar constituint-se en quatre grans centres de serveis:

• els TALLERS PLA D’URGELL, situats primerament només a Mollerussa i en aquests moments també a Vila-Sana, on hi ha quasi tota la producció industrial i a Castellnou de Seana, on hi ha els vivers de plantes.
• la RESIDÈNCIA I LES LLARS, on hi ha les persones que s’han hagut de quedar a viure permanentment allà, degut a que les seves famílies no han pogut seguir atenent-los per raons diverses.
• el col·legi SILOÉ, actualment un col·legi públic situat a Mollerussa que està fent camí de forma autònoma però que sempre ha estat molt unit a l’ Associació.
• la LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, al terme de Penelles i que també s’ha tornat un centre totalment autònom però que segueix tenint múltiples vincles amb l’Associació.

Sempre s’ha procurat treballar en 4 grans àrees:

1. Àrea d’ ATENCIÓ A LA PERSONA: Atenció pedagògica directa al Col·legi Siloé  i als Tallers Pla d’ Urgell; atenció psicològica, treball social i fisioteràpia.
2. Àrea de TREBALL: Hi ha el Servei de Teràpia Ocupacional que atén les persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 65%, el Servei d’Orientació per la Integració, que procura integrar algunes d’aquestes persones  a la vida laboral d’empreses de la zona i el Centre Especial de Treball  on hi treballes totes aquelles persones que tenen capacitat laboral i que moltes d’elles estan donades d’alta a la Seguretat Social com un treballador més. A totes se’ls busca el lloc més adequat segons les seves capacitats o habilitats, pensant sempre el seu millor desenvolupament personal.
3. Àrea d’HABITATGE: La formen les Llar-Residència  les Llars-Apartaments i la Llar Santa Anna del Castell del Remei. Segons el grau d’incapacitat i la major o menor necessitat d’atenció a cada persona se li busca el lloc és adequat per a viure-hi.
4. Àrea d’ ESPORT I LLEURE: Es fan activitats esportives, d’oci, tallers, sortides, activitats d’integració social, etc. per a tots els que puguin fer-les

Durant aquests 40 anys s’ha fet un llarg camí i s’ha anat construint un bonic somni, pedra a pedra i amb molt d’esforç. Però com que aquell somni ACUDAM sap que no s’ha acabat, vol seguir treballant per aconseguint noves fites. Per això aquest any celebrarà amb una sèrie d’actes aquests 40 anys, amb molta il·lusió i amb l’entusiasme de que s’ha de seguir aquest camí. ACUDAM ens convida a tots a acompanyar-los en tots els actes que ha preparat i a celebrar-ho amb ells.

“Pienso que el real y verídico Viernes Santo tiene lugar en este olvidado continente africano. Hace pocos días los extremistas de Boko Haram volvían a secuestrar a un grupo de chicas que se unen al ya primero del cual por desgracia nadie habla. El ataque de ayer contra la Universidad de Garissa – el más sangriento de entre los perpetrados Al-Shabaab – apenas llega a los titulares de los medios de comunicación occidentales y menos aún goza de una atención mediática medio decente, porque los 150 estudiantes muertos y las decenas de heridos no iban en un avión europeo ni hubo occidentales entre las víctimas. Si un suceso así hubiera sido en otra universidad, en los medios occidentales se escribirían páginas reales o digitales sin fin pero, claro… “nos pilla lejos y además son negros…”

En este Viernes Santo, muchos de los crucificados de hoy se encuentran en este continente. Acuérdense también de ellos, que no caigan en el olvido.

Bona Pasqua

Bona Pasqua, bons amics.

Germans meus, molt bona Pasqua,

perquè en ella descobriu

que la vida venç l’hivern

en el clos de la vostra ànima,

i no vol que hi hagi fred

al voltant de vostra taula

ni paüres als carrers

ni mentida a les mirades.

Bona Pasqua, amics bons,

perquè avui endevineu

que hi ha ALGÚ que estima encara,

que hi ha ALGÚ que és vostra llum,

vostra força i vostra gràcia,

per cantar al vostre esguard

i plorar amb les vostres llàgrimes.

Bona Pasqua, amics meus,

perquè avui tots descobriu,

com Maria de Magdala,

Jesucrist el gran Vivent,

Jesucrist, nostra esperança,

que ens persigna el cor i el front

i les cendres torna flama.

Vull seguir avui amb algunes reflexions derivades del meu darrer apunt.

El dolor ens fa por. Ens fa basarda. Potser fins i tot més que la mateixa mort. Mirem d’allunyar-nos-en tan com podem, però tard o d’hora ens arriba, ens clava el seu fibló i ens toca ben de prop. Perquè és inevitable i és consubstancial amb la vida. De cop i volta ens arriba aquell dolor inesperat de l’accident d’algú que estimem i que ens deixa muts, zombis, absents, aclaparats. ‘¿Per què a mi?’, ens preguntem. Altres vegades ens toca aquell dolor llarg, constant, que dura i dura i al que els metges no hi troben remei. Unes altres, és el dolor del desamor, de la solitud, aquell dolor de la buidor interior que fa que no entenguem res, que ni ens entenguem nosaltres mateixos i que ens ho fa veure tot fosc. Aquell dolorós i aclaparant  dolor que ens fa veure la vida sense sentit i creure en el sense sentit de la vida. El dolor és una de les creus que la vida ens depara i que no podem defugir. Les moltes formes de creus que anem trobant, i que a vegades mirem d’amagar, de fer-nos els desentesos, de riure-ens-en per fora amb hi-hi-his i ha-ha-has que no fan més que camuflar i dissimular una gran buidor interior que pot ser molt més dolorosa que el dolor físic.

No ens ha de fer por parlar de creus i dolors perquè la vida, des de bon principi, comença amb un gran plor i ja ens indica una mica de com anirà la cosa. Durant la vida vivim entre dolors, buscant espurnes de felicitat en qualsevol raconet i, generalment, morim envoltats de dolor, tant propi com aliè. Potser l’únic consol que ens queda és mirar de no causar-ne gaire més del que ja ens ve donat, mirar de buscar sentit al que ens va tocant i, si és possible, acompanyar i fer més suportable el dolor dels altres. És el que va fer Jesús, que va mirar el món amb ulls de misericòrdia i amor, sobretot per als més febles i desvalguts. I tant la seva vida com la seva mort en creu no són res més que una mirada sobre les persones i una lliçó de com caldria dur una vida amb dignitat i sentit. Una vida que potser serà molt més complicada que no pas feliç per a una gran majoria. Una vida que no ens donarà potser massa satisfaccions i que, si les esperem massa amb candeletes, no serà res més que un miratge. Perquè tot sovint a l’instant feliç el segueix immediatament l’instant amarg. I si no el volem veure és perquè ens hem deixat les ulleres a casa o perquè volem dissimular. L’esclat d’un avió sobre els Alps quan en pura lògica no tocava, o la mala notícia que ens dóna fredament l’oncòleg quan fem una visita rutinària són part d’aquestes creus del camí. O les anades cada cop més sovintejades que ens toca fer al cementiri a mida que ens anem fent grans per dir l`últim adéu a persones estimades, amb les corresponents tornades a casa amb el cor cada cop més encongit i més arrugat.

Des dels principis dels temps –almenys des que en tenim coneixement- tots els grans cultes i religions tenen com un dels punts centrals la pregunta sobre el misteri de la vida (i, com a conseqüència, de la mort).  També Jesús va dir ( Jn 12, 24-25): “ En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol,  però si mor, dóna molt de fruit.  Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.”

Aquesta sembla ser l’experiència universal: només el gra de blat que queda colgat a terra i es podreix es torna fecund. El misteri de la vida consisteix en contínua paradoxa mort-vida. Uns moren per tal de que altres visquin. El gra de blat que es torna llavor és el que dóna més fruit. Es torna espiga i multiplica la vida, es torna pa compartit i aliment per tal de que la vida segueixi. Jesús mort a la creu és com el gra de blat entregat per amor i enterrat per tal de que es pugui tornar fecund. Però només amb la Creu no es pot explicar la fe cristiana i, per poder-la entendre del tot, es necessita el fet crucial de la Resurrecció de Jesús, sense la qual la vida cristiana seria absurda. El misteri pasqual consisteix en què el Crucificat “va ressuscitar el tercer dia segons les Escriptures” . Aquest és el punt clau i el centre de gravetat de la cristologia paulina. “Aquell que va ser crucificat i que va manifestar així l’immens amor de Déu cap a l’ésser humà, ha ressuscitat i viu enmig nostre”.

El cristianisme aporta a les contrarietats de la vida un nou sentit quan ens convida a deixar de mirar la creu i començar a mirar el crucificat. El crucificat –i no pas la creu- esdevé símbol de l’amor i ens ajuda a trobar respostes perquè Ell va vèncer la mort després de la creu. Per això després del dolor –i sense amagar-lo- hi veiem l’espurna esperançada d’una altra vida, que tot i no saber com serà, ens la imaginem com la de Jesús que s’acosta als seus amics i els diu: “¿Teniu aquí res per a menjar? .
 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se’l va menjar davant d’ells.”(Lc  24, 37-43)

Quan comprovem l’horror de certes notícies als diaris o a la tele; quan trobem que res té sentit i les coses semblen anar cada cop pitjor; quan ens quedem sense llàgrimes de tant plorar desgràcies pròpies o alienes, als cristians ens queda l’esperança d’alçar els ulls cap al Crucificat i sobretot cap al Ressuscitat per trobar aquest petit indici d’esperança en el dolor i en la mort. I, per altra banda, és una contínua invitació a trobar en la mirada de tants crucificats actuals els ulls d’Aquell innocent que, penjat a la creu, demanava perdó i salvació per a tots. Perquè no hi ha ningú que entengui millor els crucificats que un crucificat innocent i ningú que pugui donar tanta esperança com Algú que ha vençut la mort.

A partir de demà, diumenge de Rams, entrem en una setmana especial. És una setmana diferent per a la majoria de gent, sigui creient o no. En diem Setmana Santa, tot i que de santa no en tingui absolutament res per a una bona part de la societat. Per a molts serà només una setmana de vacances, de relaxació física i psíquica entre les vacances de Nadal i les de l’estiu o potser una setmana de turisme més o menys religiós. Per a molts cristians –però no pas per a tots, ni de bon tros- sí que ho és de santa perquè en aquests dies celebrem el que és el nucli de la nostra fe: passió, mort i resurrecció de Jesús. Seria bo, però, que uns i altres sabessin quin és el significat d’aquesta setmana per poder entendre el present a partir del passat, sense obviar-lo, amagar-lo o menystenir-lo. I a partir d’aquí, que cadascú actuï en conseqüència.

Per tant, caldrà veure quin és el sentit original d’allò que celebrem i veure en quina mesura respectem i vivim aquest sentit original. La mort violenta de Jesús, la seva crucifixió, és una conseqüència de la seva manera de viure. Seria bo no fixar-nos només en uns fets que ens fan aflorar els elementals sentiments humans de la compassió (=patir amb l’altre), de la solidaritat o de la justícia, sinó aprofundir una mica en les causes per les que va haver d’afrontar tot allò i analitzar una mica les actituds dels responsables d’aquells fets que, sota capa de pietat i respecte a la llei, van decidir eliminar-lo. No estaria de més que ens preguntéssim: ¿Qui i per què van matar Jesús? ¿Qui i per què segueixen matant-lo avui? Són aclaridores les paraules del teòleg E. Schillebeeckx: “La mort de Jesús en creu és la conseqüència d’una vida en servei radical a la justícia i l’amor; seqüela de l’opció pels pobres i desheretats; de l’opció pel seu poble, que patia explotació i extorsió. En aquest món, tota sortida a favor de la justícia i de l’amor és arriscar la vida “.

Si analitzem una mica  el que passa en el món, veurem com moltes societats segueixen reproduint, en grau i condicions diverses, la mateixa trama que en temps de Jesús i que avui portarien Jesús a ser de nou crucificat. El gran novel·lista grec Nikos Kazantzakis va fer una gran novel·la partint d’aquest tema  i amb el títol: ‘El Crist de nou crucificat’. Una obra mestra que recomano vivament. Seguim amb el mateix dilema de sempre: creure que aquest món està marcat fatalment per a la injustícia o creure que està fet per viure en fraternitat universal i, en conseqüència, per a una convivència solidària, que ens faci viure en pau i felicitat . En aquest sentit, la “derrota” de Jesús, celebrada pels seus enemics, es va convertir paradoxalment en victòria per a cadascun dels humans i de la humanitat sencera. És exactament això el que els cristians celebrem durant aquests dies: que la vida, la mort i la resurrecció de Jesús il·luminen amb llum inèdita el destí de la humanitat i assenyala que la vida de tots, però especialment dels desheretats i rebutjats, no queden perdudes per sempre.

Qualsevol creença religiosa té les seves raons i les seves desraons. Creure tot això que dèiem serà una bona raó per alguns i una completa i boja desraó per uns altres. El teòleg Juan Antonio Estrada en va fer un bon llibre fa ja una colla d’anys (Razones y sinrazones de la creencia religiosa, Madrid, Trotta, 2001) on diu que la pregunta pel sentit de la realitat, pel sentit mateix de la vida, és una pregunta que forma part consubstancialment en l’ésser humà. L’ésser humà no només es pregunta com és la realitat (ciència), ni quin és el seu significat i sentit racional (filosofia), sinó que la percep com una cosa misteriosa que suscita admiració, sorpresa i ansietat. No només s’afronta la vida des de la raó, sinó que és tota la persona amb els seus desitjos, mancances, expectatives, projectes i esperances, pors i temors què s’enfronta amb la realitat. Les creences i els sabers responen a expectatives humanes que superen la racionalitat. La religió pot tenir consistència perquè respon a preguntes i necessitats humanes que no poden ser resoltes per la ciència i tampoc per la filosofia, encara que sigui aquesta la que més s’acosta a la religió com a sistema metafísic de creences. Hi hagi Déu o no, la religió roman, perquè respon a preguntes existencials inevitables i manté el caràcter misteriós de l’univers i de l’home.

Preguntar-se per què creiem no és pas només una feina d’aquests dies de Setmana Santa. Podem i hem de preguntar-nos personalment per què creiem en qualsevol moment o circumstància en què un fet de la vida ens qüestioni o ens interrogui. Sempre ens caldrà donar raó i raons de la nostra fe –no tan pels demés, sinó fins i tot més per a nosaltres mateixos-, ens hem de comprometre amb una fe almenys raonable, plausible, convincent i segur que no demostrable. Segons quines coses no es poden demostrar, perquè tota pretensió global de sentit per a la vida humana sobrepassa el marc del que comprovable empíricament i del racionalment fonamentable. La necessitat de sentit justifica la recerca religiosa, però no legitima ni convalida la seva veritat. Per això la religió és compatible amb el dubte, un element que humanitza sempre la religió i que impedeix el fonamentalisme, s’obre a la interpel·lació d’altres religions i dels no creients i permet l’autoqüestionament.

Aquests dies de Setmana Santa ens poden ajudar a reflexionar sobre l’etern i mai resolt problema del mal en el món. ¿Quin paper hi juga Déu en això? ¿Quin sentit té la vida i per a què tant patiment?. Mai trobarem la resposta definitiva i mai podrem trobar una justificació racional del mal.  Com tampoc trobarem mai raons convincents per fer compatible l’experiència del mal i l’afirmació d’un Déu bo i omnipotent. Però sí que a partir de la vida i mort de Jesús potser ens serà possible trobar suports per afrontar cristianament el mal. I, finalment, creure en la resurrecció de Jesús vol dir creure en l’esperança, creure que darrere de totes les foscors, de tots els interrogants, creiem que hi ha una llum. En un món on molta gent s’ha acostumat a viure sense Déu, potser l’experiència de Déu que ofereixen alguns cristians com a testimonis pugui ser motivadora i interpel·ladora  per a l’home i la construcció de la societat. És el que K. Rahner i J.B. Metz defensaven en parlar del futur místic i polític del cristianisme, encarnat en figures com Oscar Romero, Ellacuría, Teresa de Calcuta, Ghandi i Luther King.

En una societat secularitzada com la nostra aquests dies tindran el sentit que cadascú els vulgui donar. Però podem caure en l’error de que la religió pugui tenir més sentit que la preocupació per Déu. Les funcions socials de la religió persisteixen, encara que modificades, en les societats post industrials i això ho podem veure amb les manifestacions folklòric-religioses i les festes consumistes de Nadal i Setmana Santa.Caldria analitzar una mica amb quina intenció i sentit la gent va ala Missa del Gall o a les processons de Setmana Santa. No és pas el mateix anar-hi com a creient o cam a turista per fer-hi un munt de fotos i escoltar saetas…Aquestes manifestacions religioses atrauen massivament a creients i no creients però en molts cassos neutralitzen i eliminen el significat de representació cristiana que podria legitimar-les.

Sigui com sigui, que tingueu una bona Setmana Santa!

Aeroport del Prat. Gent amunt i avall, cadascú amb la seva dèria, les seves presses o el seu avorriment, tot esperant l’hora d’embarcar. Un formiguer i un rum-rum, trencat només pels altaveus que van anunciant vols, arribades i partides.

Emocions d’alguns per tornar a casa i tornar a veure la família. Plans d’uns altres pels negocis que esperen. Cabòries i pensaments perduts en altres. Vol 4U9525 amb destí a Düsseldorf a punt de sortir. Poc a poc, tots es van atansant a la porta d’embarcament. Alguns havien passat pel Free Shop i havien aprofitat per comprar els darrers regals. Havien imaginat quina cosa els podria agradar a les persones que els esperaven. Potser una crema hidratant per la mare i un whisky pel marit. Ah!… i el peluix per a la filla petita, que en té molts, però que no en té mai prou… Una llaminadura per a l’altre fill, un perfum per a la germana, i aquell altre perfum que tan agrada a la padrina i que no es troba fàcilment –i sobretot tan barat- en altres llocs.

Hora d’embarcar. Ella remena la bossa per buscar els documents, el bitllet, la tarja d’embarcament… Em sembla que ja ho tinc tot. Ja havia deixat feia estona el carret, després de facturar les maletes Louis Vuitton, fent inconscientment una mica d’ostentació de la seva posició econòmica. Presenta els documents i entra al moll d’embarcament,. Un gran invent aquest túnel que permet que els passatgers accedeixin amb total comoditat des de la sala d’embarcament fins a l’interior de l’avió. En dies rúfols, de pluja o vent és una gran cosa i s’agraeix.

Amb la satisfacció i emoció que significa tornar a casa, va buscant delerosa el seu seient que toca a la finestreta. S’hi acomoda i comença a mirar cap a fora mentre els seus pensaments volen cap aDüsseldorf. Ja li semblen massa dies fora de casa. Els petits rostres somrients dels seus fills li venen suaument a la seva ment. Els ha enyorat molt, malgrat haver parlat amb ells cada dia. No era la primera vegada que havia hagut de viatjar per feina i la família ja s’hi havia acostumat. La recompensa del petit trasbals familiar eren els regals que tots esperaven amb il·lusió.

No ha d’esperar gaire estona perquè l’avió comenci a moure’s, a enfilar la pista llarga i agafar velocitat. L’enlairament ha estat fàcil, ràpid i aquell pes al pit que sentia cada cop que l’avió s’elevava se’n va  poc a poc. Agafa una revista i comença a fullejar-la sense massa interès. Més aviat és una manera de passar el temps. Mig s’adorm, tot escoltant la seva música preferida que sempre porta al seu MP4…

El cel és clar, el sol brilla i rebota sobre els núvols que va trobant de tant en tant escampant rajos brillants arreu. El dia és radiant. Tot sembla perfecte fins que un sotrac sec la desperta enmig dels crits de tota la gent. L’avió comença a baixar desesperadament sense control enmig de la desesperació, els esgarips i els xiscles de tothom…

Després d’una gran explosió, el silenci es fa omnipresent en aquells Alps freds i nevats. Allà han mort 150 persones, milers d’il·lusions, de projectes, d’afectes i un munt de vides queden segades de cop. El destí? La sort? La mala sort? La fatalitat? Les coses passen. I passen quan menys t’ho esperes. Potser sense raó. Potser sense raons o potser per alguna causa. No ho sabem. Potser no ho sabrem mai. Ens podrem revoltar contra aquest tràgic destí i podrem guardar inútilment el ressentiment dins nostre durant anys i panys. No sé si hi guanyarem res. Potser val més acceptar allò que ens ha tocat i seguir endavant… Qui sap!

Tenir bons veïns és una cosa molt interessant. I útil. A vegades, la família i els amics els tenim lluny i no gens a mà en aquells moments d’urgència en què necessitem algú. I aquest algú que tenim més a mà són els veïns que, si son bons i hi tens bones relacions, hi pots comptar per a tot el que convingui. En canvi, si no hi tens  confiança o directament estàs a mata-degolla amb ells –com a vegades succeeix- estàs ben fregit i et trobes amb una espècie d’indefensió total.

Pensava en això mentre llegia un text de Juan Martín Posadas(un conegut meu que havia estat senador a l’Uruguai i que ara es dedica a escriure) que parlava de com en poden ser de perillosos els veïns. Ell es referia a l’ Argentina i al Brasil, dos gegants que poden aixafar el ‘paisito’ només que moguin un mil·límetre un dit del peu, i que els seus respectius problemes político-econòmics hi arriben sempre com un tsunami molt perillós. Tot i que és un llarg debat, molt creuen que l’Uruguai va néixer gràcies als bons afers i múltiples tripijocs de Lord Ponsonby, un altiu i eficient diplomàtic anglès que el govern de Londres va enviar al Río de la Plata. Al desembre de 1824 el Parlament anglès va reconèixer les Províncies Unides del Rio de la Plata i hi va signar un acord comercial. Quan la província Cisplatina es va revoltar contra el seu aliat, l’Imperi de Brasil i Buenos Aires va donar suport als díscols orientals, Londres es va posar en campanya per arreglar les coses i va encarregar la tasca als seus hàbils diplomàtics i va enviar-hi a Lord John Ponsonby, com Enviat Extraordinari i Ministre Plenipotenciario. Tot i que va deixar escrit que allà no s’hi trobava gens a gust, Ponsonby es va mostrar extraordinàriament apte i eficient per a la tasca que li van encomanar. El seu objectiu era aconseguir la pau, mantenir les aliances i afavorir el comerç sense involucrar militarment Anglaterra. Per a això va identificar amb lucidesa cadascun dels actors, la seva personalitat i els seus interessos i va aconseguir una comprensió rica i complexa de tots ells. També va veure la potencialitat de la Banda Oriental per assumir el seu propi destí: el millor port del Plata, sòl fèrtil, el millor clima de la regió. “Molts dels seus habitants […] són tan cultes com qualsevol persona de Buenos Aires i molt capaços de constituir un govern independent, probablement […] ben administrat.”

Complerts els seus objectius va tornar a Londres i aviat li van encomanar una nova destinació amb una certa similitud amb la que acabava de dur a terme. El Congrés de Viena, que estava reorganitzant Europa, va reunificar després de tres segles Holanda i Bèlgica per aconseguir una potència forta enmig de Prússia i França. Però Guillem I, incapaç de tancar ferides seculars, no es comportava com a monarca del “Regne Unit dels Països Baixos” sinó com a rei holandès i ocupant de Bèlgica. El 25 d’agost de 1830 al teatre de la Monnaie de Brussel·les, es representava una òpera: “La Muette de Portici”. Quan el tenor cantava l’“Amor sagrat de la pàtria / doneu-nos l’audàcia i l’orgull”, el públic va sortir del teatre al crit de “Visca la llibertat”, i es va reunint una multitud revoltada per tot el país. Guillem I va enviar 12.000 soldats a Brussel·les, hi va haver uns 1.200 morts d’ambdós bàndols i al novembre un Congrés Nacional belga va declarar la independència.

L’1 de desembre va arribar Lord Ponsonby amb la recurrent missió d’aconseguir la pau i mantenir l’equilibri europeu sense involucrar militarment Anglaterra. Una altra vegada va posar en joc la seva mirada autònoma i de llarg termini, notable coneixement dels homes, energia i capacitat per adequar les seves apostes a la marxa dels esdeveniments. Primer va recolzar als “orangistes”, partidaris dels holandesos, per evitar que els belgues s’unissin a França. Però un dia, mentre caminava per Brussel·les va veure una baralla entre nens; un d’ells va insultar l’altre dient-li: “francès pollós”. Probablement li van venir a la memòria aquells llunyans orientals que toleraven malament als porteños i brasilers. L’endemà va anar a veure a Jean-Baptiste Nothomb, un dels líders belgues i li va dir: “Creu que els belgues tenen la força per esdevenir una nació lliure? Se sent capaç de respondre per aquest país? Si és així compti amb mi “. “El regne de Bèlgica va néixer en aquest moment”, diria després amb orgull. Per imposar l’alternativa del príncep bavarès Leopold, Ponsonby va proposar, va negociar i va amenaçar. Al Congrés es va llegir una carta seva on donava a entendre que si s’hi oposaven, les coses podrien anar tan malament que es podria arribar “fins a la mateixa extinció de la paraula` belga` “.

L’any 1832 va ser enviat a Turquia, un polvorí internacional que el va tenir com a protagonista durant nou anys. Altre cop hi va intervenir amb una certa reconeguda eficiència. Guizot, el polític i historiador francès, va realitzar una interessant observació sobre el caràcter de Ponsonby i per extensió a la diplomàcia britànica en general: No estava integrada per mers funcionaris, executors dòcils de les ordres d’un govern, sinó per aristòcrates amb segles de ” pràctica en un govern constitucional “. D’allí la seva independència de criteri respecte als seus propis ministres. “Lord Ponsonby va arribar a l’ambaixada de Constantinoble dient:`sóc aquí perquè vaig voler, i faré el que vulgui i me n’aniré quan em sembli bé`”. Era un diplomàtic que sabia fer la seva feina i creia de veritat que valia la pena fer-la bé.

Tota aquesta llarga història sobre aquest bon home m’ha fet pensar en què és molt important tot el que els catalans puguem anar fent en aquests temps tant interessants que estem vivint com a poble que necessita una sortida,que la busca i que segur que, tard o d’hora, la trobarà. Cal anar preparant el terreny, cal anar construint estructures d’estat i no deixar que ens prenguin les poques que tenim, tal com està decidit a fer el PP (ho veiem cada dia). I, si fos possible, tot això ho haurien de fer en bloc tots els partits que creuen en la independència –cadascú a la seva manera, però que hi creuen-.

Crec necessari i imprescindible que es facin les coses bé i sense presses. En moments com aquest cal no tenir pressa –tot i que en tinguem molta- i que és millor allò de ‘poc a poc i bona lletra’ o com diuen els castellans ‘vísteme despacio que tengo prisa’.  Nosaltres hem de mirar de fer les coses tan bé com sapiguem, però tot i així no hem d’oblidar mai que tenim uns veïns que poden ser aliats i facilitar-nos molt les coses o poden ser enemics aferrissats que mirin de posar tants pals a les rodes com els sigui possible. D’Espanya ja sabem que n’hem d’esperar. Però ¿i dels demés membres de la Comunitat Europea?. ¿Ho treballem prou? ¿Serem prou vius i pràctics com per anar a convèncer aquells que en realitat manen? Potser caldria que aprenguéssim una mica de la història i convèncer als que en realitat tenen l’autèntic poder i manen de veritat al món, que siguin tan pragmàtics com ho va ser Lord Ponsonby i Anglaterra en aquelles ocasions. Una mirada seriosa o una paraula de la Merkel, per exemple, val més que mil discursos abrandats de Rajoy i tots els pals a la roda que ens vulgui posar. Caldria no oblidar-ho.

Que la humanitat prospera em sembla que és una evidència, tot i que a vegades no ho sembli, veient el que veiem. Altre vegada acabem de viure una altra salvatjada a Tunísia. Un altre cop ha tret el cap l’integrisme islàmic, com en moltes altres ocasions en aquests darrers temps. Integrisme salvatge que mira d’emular, i fins i tot superar, altres integrismes que ells creuen que han hagut de patir els seus “germans musulmans” per part d’ Occident. Per això s’hi tornen. Com un acte de revenja que no ha fet més que començar. Diuen que és la primera gota d’una gran tempesta. I ho crec. Perquè aquest tipus d’accions són incontrolables i molt difícils de parar, per més policies que es posin als carrers.

Altres vegades he parlat d’integrismes en aquest blog perquè és un tema que em preocupa. Els integrismes són una lacra difícil d’eradicar. Les democràcies occidentals tenen també molts tics integristes, tot i que no els veiem perquè els tenim a casa nostra. Les religions també  tenen punts de vista integristes per part d’alguns dels seus membres. Els Estats es miren molts conflictes des d’un òptica integrista, tancada i parcial. Per aquest motiu equivoquen quasi sempre la solució. Són incapaços de veure els problemes en tota la seva globalitat i complexitat; per això les resolucions que prenen no són res més que pegats que no fan res més que dissimular el problema, aplaçar la solució, complicar generalment les coses i, en definitiva, amagar el cap sota l’ala.

Crec fermament que qualsevol integrisme –sigui del tipus que sigui- és un mal en si mateix perquè va contra la llibertat de les persones, contra la llibertat d’expressió, contra la dignitat de les persones i contra la llibertat  en general. L’integrisme vol aconseguir una unitat de pensament per la força allà on hi ha diversitat. Vol aconseguir una forma de pensar i actuar únic, granític, allà on les coses són necessàriament distintes. L’integrisme vol posar cadenes a un món on la llibertat de pensament s’ha constituït com un valor fonamental, intocable i irrenunciable. I quan dic llibertat de pensament vull dir de les distintes formes de pensament. Quan els Estats fan lleis massa restrictives i quan s’anul·la la llibertat, la pressió fa que tot exploti per algun costat i es radicalitzin les posicions. A menys llibertat, més mordasses, més temor i menys dignitat. Trobar el terme just no és mai fàcil, ja ho sé, però s’ha de buscar.

La nova cara del terrorisme serà l’integrisme i anirem veient com uns integristes respondran els atacs dels altres i tot plegat serà un mai acabar. Els uns amenacen els altres i, és clar, tots se senten amenaçats. I buscarem mil formes per protegir-nos. I comprovarem que no serviran absolutament de res. ¿Per on es pot trencar el cercle? Heus aquí el quid de la qüestió. Els més durs patrocinen enviar soldats, tropes, míssils mar/terra i el que faci falta contra els països que protegeixin jihadistes. Policia i més policia. controls i més controls. Presó i més presó. Condemnes ben dures i pena de mort, si cal… Cal atacar, diuen, i atacar fort. I d’aquesta manera es converteixen ells mateixos en integristes sense adonar-se’n. I no veuen que aquest és el camí equivocat. Cal controlar, però cal educar. Cal ser just amb els demés per tal de que els demés ho siguin amb tu. Cal donar llibertat per tal de que els demés et deixin viure amb llibertat a tu. Cal un nou ordre de relacions internacionals per tal de que tots ens sentim respectats. Un noi jove, sense feina, perseguit, maltractat, que la seva única perspectiva és viure en un gueto per a la resta de la seva vida quin camí buscarà? Siguem lògics i toquem de peus a terra: buscarà qualsevol sortida que li doni una mica d’esperança. Es deixarà entabanar per qualsevol que li parli amb paraules boniques des d’un xat de qualsevol xarxa social a internet. I, per més que ho vulguin controlar, això és incontrolable.

Ens pensàvem que les nostres societats occidentals, tan avançades, tan democràtiques i tan modernes podrien suportar tot el que vingués. I constatem amb horror que no és així. Veiem com qualsevol marrec desesperat pot ser fàcilment manipulat, sortir al carrer i fer disbarats. Per tant, aquest no és el camí. Anem molt equivocats si nosaltres també ens tornem integristes i deixem de dialogar, si no deixem de creure’ns superiors, si no canviem la mirada sobre l’altre i no deixem de mirar-lo com a enemic. O comencem a mirar l’altre com un igual i comencem a creure en ell, o no ens en sortirem. L’ altre –l’estrany, el desconegut, el d’una altra cultura, d’un altre color, etc…- no és dolent ‘per se ‘ ni ha vingut aquí a fer mal, a ser el nostre enemic. Ha vingut per treballar, per guanyar-se la vida, per viure més dignament que al seu país i potser per a poder menjar. L’únic camí per entendre’ns serà respectar-nos com a iguals, donar-los els mateixos drets i deures que tenim nosaltres. Posar menys murs, menys tanques i no considerar-los d’entrada ‘els dolents que ens venen a prendre el pa i a conquerir-nos’’ (com he llegit en algun lloc) i fer més exercici de la democràcia i dels drets humans. Per a mi és el camí vàlid. L’únic camí. I si em dieu somiatruites no m’importa gens ni mica…

Acabo de veure un altre cop, després de molts anys, la pel·lícula de Federico Fellini  ‘La Strada’. Un clàssic del cine de l’any 1954. Ara que tinc més temps, em ve de gust veure de tant en tant algunes pel·lícules que en aquell moment em van agradar o que van deixar en mi alguna cosa interessant, algun bon record, alguna escena que ha quedat en el meu cervell com una mena de pòsit que, a través dels anys, s’hi ha anat quedant i allà ha reposat sense ni adonar-me’n. A vegades aquest sediment, aquest solatge, es remou a causa d’algun esdeveniment actual, d’alguna conversa, d’alguna persona, d’algun record que porta coses que ni un mateix sabia que estaven ben guardades en algun replec del cervell.

La Strada va ser una d’aquestes pel·lícules, magistralment interpretades per Anthony Quinn i Giulietta Masina, que ara m’ha vingut el gust de veure. L’argument –per aquells que no ho sàpiguen- es basa en una relació molt peculiar entre dues persones: Zampanó i Gelsomina. L’atzar uneix per una temporada els seus destins, fins que arriba un punt en què es trenca definitivament una relació que ja es preveia impossible. Però la història és tan real, aquest tipus de relació està tan ben explicada, els personatges són tan de carn i ossos i tot sembla tan quotidià i proper, que la pel·lícula no passarà mai de moda i seguirà vigent del tot durant anys i panys. Retrata una realitat que deu haver existit sempre i, per tant, també ara mateix. Segueixen existint relacions estranyes, conflictives, insanes, de dominació entre persones i entre pobles. Històries d’amor impossibles entre persones violentes, perverses, egoistes, brutals, possessives o simplement molt primitives i altres persones innocents, bondadoses, dependents i que van per la vida amb el cor a la mà i amb la mirada plena de bondat. Relacions plenes d’incomprensió mútua, incomunicació i molta soledat i desemparament.

Són històries entre persones i podrien ser perfectament històries entre pobles. Històries personals o històries nacionals amb relacions més o menys pacífiques o conflictives que, a vegades, s’arrosseguen de segles. Al final de la pel·lícula Gelsomina és abandonada com un gos que ja no serveix per a res. Arraconada com una cosa que ja no serveix. Com aquell moble que portem a la deixalleria perquè no sabem on posar-lo. En altres ocasions, la única sortida possible per sobreviure és la fugida i el trencament definitiu d’uns lligams que potser en algun temps havien existit, però que jo no hi són. Les relacions entre pobles s’assemblen molt a les de les persones. No serveix el tracte degradant, forçat, de menys teniment, de superioritat d’un sobre l’altre, de menyspreu, de falta de respecte, de poc reconeixement i poca igualtat. En qualsevol relació, si falla la llibertat i el respecte, falla tot i tard o d’hora s’enderroca un castell que no tenia fonaments sòlids i que s’aguantava artificialment.

Recordo que una vegada una persona em va dir que la seva vida havia canviat arran d’una conversa-reflexió que una altra persona li havia fet i que tenia molt a veure sobre aquesta pel·lícula. Aquesta persona tenia una autoestima molt baixa, passava per un moment molt delicat i creia que la seva vida no tenia cap sentit. Llavors li van recordar unes frases que li diuen a la Gelsomina de La Strada.

“Gelsomina, tu et penses que no ets important. Gelsomina, fins i tot el que ens sembla que no té sentit, en té. I en té molt.. Alguna vegada has observat les pedretes que conformen ‘la strada (la carretera)?. La veritat és que semblen insignificants, són ignorades per tothom, aixafades; amb tot, mira si seran importants que, aplegades una a una, totes juntes, formen una via, una carretera, un camí. I per aquest lloc podem transitar. Tu ets molt més que això i la teva missió i la teva pròpia vida és i serà molt més important del que ho és ara. La teva vida serà alguna cosa amb sentit, alguna cosa gran”.

Aquesta persona m’explicava que el que li van dir va fer l’efecte d’un cafè italià: era fort i dolç, a la vegada. Reconeix que el que li van dir va suposar per a ella “una strada nel deserto”. Cadascú de nosaltres –siguem més o menys joves o més vells-  té el futur a les seves mans i tenim el futur de Catalunya a les nostres mans en un moment molt complicat i que pot semblar que no ens en sortirem. Caldrà rellegir i pensar altre cop aquestes frases de La Strada. Valen la pena.

Ser jubilat té els seus avantatges. Tot i que pràcticament cada dia em desperto i m’aixeco més o menys a la mateixa hora (potser pel costum de tants anys), el fet de no haver d’anar a fitxar em permet allargassar l’ esmorzar sense presses i estiregassar les primeres hores del matí l’estona que em dóna la gana. Ser jubilat porta annexada la condició favorable de disposar de més temps i de poder distribuir-lo de la manera que a un li sembli més convenient.

Una de les coses que no podia fer quan treballava era poder veure sencera l’entrevista a la persona convidada al programa “Els matins” de TV3 i la posterior tertúlia. No és que sempre m’interessi i hi pari atenció, però avui tenien de convidat al dirigent de Podemos, Juan Carlos Monedero. Me l’he escoltat amb atenció durant una estona. Exactament fins al moment que m’he adonat que feia les mateixes giragonses que la majoria dels polítics de “la casta” -que ells tan combaten i tant detesten- a l’hora de contestar les preguntes sobre la seva visió de Catalunya que li feia la periodista Lídia Heredia. Aquests de Podemos volen ser diferents i miren de presentar-s’hi de totes les maneres possibles, però cauen en els mateixos vicis dels polítics de “la caspa” (així els batejo jo), els polítics de sempre; aquells que poques vegades parlen clar i que acostumen a nedar i guardar la roba. Monedero considera que “la independència de Catalunya és un somni que no és real i que és un disbarat. El somni de tornar a començar pot semblar una solució adequada, però després no és real perquè fa cinc segles que vivim aquesta aventura en comú”. Si el gran argument és que fa cinc segles que vivim junts… pleguem. Jo creia que tenien millors i arguments una mica més sòlida i de més pes.

El que menys m’agrada d’un polític és que no parli clar. No m’agrada ni als  d’aquí, ni als d’allà. No m’agraden els polítics que ells denominen “casta”. Ni els d’aquí, ni els d’allà. No m’agrada cap polític- sigui d’on sigui- que no sigui honest, que s’aprofiti del seu càrrec, que no sàpiga desenganxar el cul de la cadira, que enyori massa el cotxe oficial, que no agafi mai el metro, el tren o l’autobús, que no s’embruti les sabates amb la pols del carrer, que s’embutxaqui diners públics, que faci servir el seu càrrec per endollar familiars o que no sigui a la política per a servir el poble. No m’agraden aquestes formes casposes, antigues -i, per desgràcia, massa corrents- de fer política, ni els els polítics casposos que coneixem.

No m’agrada que se segueixi fent el mateix discurs de sempre. Aquell discurs de moltes paraules, molta verborrea i moltes consignes sense contingut. Tot plegat, per no dir gran cosa o a vegades per a no dir res. Aquests de Podemos parlen de que “estamos viviendo un momento histórico, un momento de ilusión”;parlen de “combatir la casta” i parlen de “la gentuza que nos ha declarado la guerra a los ciudadanos”, a “los banqueros responsables de los desahucios”, a “los poderes ocultos que han secuestrado la democracia”, a “los políticos podridos que se llenan los bolsillos mientras los niños pasan hambre en los colegios. “La batalla contra la desigualdad es lo que Podemos representa, ante todo, y cuando llegue al poder “los peces pequeños se comerán a los peces grandes”.

Que no em vinguin a parlar de “casta” persones que consideren que Botín no és casta (qui ho és, doncs?) o que el Rei d’ Espanya “tendría muchas posibilidades de ganar unas elecciones como jefe de Estado porque tiene “enorme simpatía” por parte de los españoles”. Conceben una nova societat feta de castes semblants a les que ja tenim i que conceben una societat dividida tan jeràrquicament com fins ara. Per a la gent de Podemos, mana qui mana i Madrid ha de seguir manant. Catalunya no comptarà per a res si no és dins d’aquesta Espanya que ells conceben com una unitat intocable. Ja se li comença a veure la pota al llop i més que li veurem a mida que hagin d’anar concretant les coses. I quan governin ja sabem amb qui se n’aniran al llit i amb qui formaran societat anònima. Més o menys com el PP i el PSOE fan sempre que es tracti algun tema referent a Catalunya. Els costa poc unir-se contra els interessos de Catalunya. Caspa una altra vegada!. Més caspa! La caspa espanyola de sempre!

Parlen molt dels famosos “Círculos”, que són la base de Podemos. Diuen que són l’essència de la democràcia i que no es fa res sense ells. El model del que parlen sembla un model assembleari on tot es discuteix, on tot es vota i on es debaten les idees amb total llibertat i apertura. En teoria els cercles haurien de ser autònoms i haurien de ser escoltats. A la pràctica, ja comencem a veure que no és així.Podemos es basa totalment en un fort lideratge individual que no escolta gaire, manipula molt i on s’ha fet ben palès que certes idees que no hi caben dins d’aquest poti-poti informe, ple d’indefinicions i molt tèrbol que és Podemos.. Els catalans que creiem en la independència ho tenim força cru si volem el seu suport. En definitiva, volen que l’estructura de l’ Estat sigui la mateixa de sempre i que els grans canvis no entren dins de les seves perspectives. Caspa! La mateixa caspa de sempre!. Els mateixos tics de sempre! I, si no, que ens demostrin el contrari, que comencin a parlar clar i que mirin de fer-ho ben aviat perquè ens puguem assabentar ben bé què pensen.

Perdre un fill deu ser una experiència molt dura, ho reconec. Com que no he passat per aquesta experiència, no puc parlar en primera persona. Però m¡ho puc imaginar. Deu ser dur. Molt dur.  Algú ha dit que la pèrdua d’un fill és l’experiència més propera a la pròpia mort que pugui patir un ésser humà. Jo diria que en molts cassos encara pot ser més dur perquè la pròpia mort la podem arribar a digerir de mica en mica i en alguns cassos potser fins i tot la podem arribar a desitjar.

Que quedi clar, doncs, que haver de passar per aquesta experiència és quelcom que no desitjaria a ningú. D’alguna manera és haver de continuar viu després d’haver mort una part d’un mateix molt important. El que ha perdut un fill d’alguna manera ha mort, però segueix viu i ha de seguir vivint. Posar-se en aquest món de sentiments tan profunds i gosar-ne parlar potser és un atreviment. Però m’hi atreviré.

I m’hi atreviré, després d’haver llegit –ben bé per casualitat- el blog d’un pare que va perdre el seu fill d’accident. El blog es diuhttp://joanmasachs.blogspot.com.es/ i l’escriu el pare del Jordi. Ell mateix el presenta dient “Soc el pare d’en Jordi, una persona normal a qui li ha tocat viure la pitjor de les desgràcies: la mort d’un fill. Desprès de molt pensar-hi m’he decidit a engegar aquest Blog, com un petit homenatge al meu fill Jordi. El motiu no és altre que deixar constància del meu estat d’ànim i els meus pensaments a mesura que vagi passant el temps, degut a la desgràcia que m’ha tocat viure. La pretensió no és en cap cas ésser una guia ni un referent per aquell que pugui trobar-se, ara o en el futur, en una situació semblant, ja qui ni soc la persona adequada (només soc un pare a qui li ha tocat viure la pitjor de les desgràcies) i a més cada persona és diferent, com ho és cada situació.

M’ha cridat l’atenció el darrer apunt que hi ha fet  fa només quatre dies. He he descobert molta amargor, molt dolor i molta rebel·lia. M’ha semblat que hi havia un trauma molt gros. Un trauma no gens superat que he anat constatant a mida que l’anava llegint. N’he llegit només algun trossos i li he fet una ullada per damunt. Però m’he adonat que després de 6 anys encara hi ha una ferida molt oberta, Una ferida que encara supura i que no sembla que es vulgui tancar. Com deia al començament, no soc ningú per jutjar i de cap manera em puc ni em vull posar al seu lloc. El fill l’ha perdut ell i no pas jo. Per tant, he de respectar els seus sentiments.

Però sí que m’agradaria contrastar aquest blog amb un altre al que hi estic subscrit i que llegeixo amb una certa assiduïtat. Aquest altre blog https://gruporenacer.wordpress.com/ tracta del mateix tema. És el blog d’un grup que es diu RENACER i que és el lloc on un grup de pares que han passat per aquesta mateixa dolorosa experiència buiden el seu dolor, les seves amargors i el seu sofriment. Però també hi buiden les seves esperances, la seva actitud positiva davant d’una experiència com aquesta i el seu desig de superar la situació. Aquest blog és totalment diferent de l’anterior i és el que voldria destacar amb unes quantes reflexions.

La primera reflexió que en trec d’aquest blog és que “el dolor compartit, és menys dolor”. Potser com l’alegria que, si la compartim, és més alegria. Les persones no som illes. Ens necessitem, ens hem d’ajudar, hem d’estar al costat dels altres i haver de viure sol i sense cap afecte és molt dur. Aquest grup ens diu que és molt important estar al costat de l’altre. Que, en molts cassos, amb això sol ja n’hi ha prou. En certs moments no calen paraules (més aviat sobren) i només cal saber que tenim persones que ens estimen al nostre costat.

Una altra reflexió és que el dolor inevitable que produeix la pèrdua d’un fill s’ha de superar i es pot superar en la majoria dels cassos. És cert que cal temps, que s’han de passar les lògiques etapes i que a vegades deu costar molt. Però s’ha de seguir vivint i s’ha de seguir vivint de manera diferent a com es vivia quan es tenia el fill. El grup de pares que escriuen el blog estan per compartir aquest immens dolor; volem ajudar-se mútuament a seguir vivint amb dignitat i intentar trobar-li un sentit a la vida que encara els queda per davant. No tenen cap veritat per revelar, ni instruccions per superar la crisi, però ells mateixos reconeixen que tenen la vivència positiva del Renéixer d’altres pares que han viscut una experiència similar.

Els pares que han perdut un fill NO PODEN CANVIAR EL PASSAT, PERÒ PODEN TRIAR EL QUE FARAN  AMB AIXÒ QUE ELS HA PASSAT. El missatge d’aquest blog ens mostra que, en un instant tan crucial en la vida d’una família, han d’optar entre dir-li sí a la vida o deixar-se portar per les emocions i tancar portes i finestres, colgar-se al llit, no voler treballar, renunciar a arreglar-se, com si estiguessin morts en vida. Si en un moment així hom es mor en vida s’està tornant ell mateix en el seu propi botxí.

El missatge d’aquest blog ens mostra –a diferència de l’altre- que és possible assumir un canvi d’actitud, assumir una actitud positiva i fer dels fills morts, no ja els nostres botxins, sinó els nostres mestres. Seguint el pensament del gran psiquiatre Víctor Frankl, que reclòs en un camp de concentració va perdre la seva dona, un fill en gestació, la seva mare, el seu pare i un germà i va patir les vexacions pròpies del règim nazi, diu que cal tornar a construir una fe i una esperança de viure.  Cal salvar la pròpia vida ja que no podem fer res amb la vida del fill. Enfront del que ens passa a la vida, que no podem canviar, hi ha una cosa que sí que podem canviar: aquesta cosa és la nostra actitud davant la vida. Nosaltres no podem canviar el que ens ha passat, però podem canviar la nostra actitud i, en lloc de sentir-nos morir i caminar per aquest món amb el cap cot com si volguéssim aplegar totes les penes que trobem pel camí, caminar amb el front ben alt en homenatge a aquest fill i assumir una actitud positiva producte del nostre amor cap a ell.

Demà farà tres anys que va morir d’accidentMossèn Jesús Huguet. Avui, l’Associació d’Amics de Mossèn Huguet ha preparat un acte d’homenatge i record al Teatre Comarcal de Solsona. Ho fa amb una conferència i amb la presentació del llibre Testimoni d’amor. Església i País, un recull de textos del mossèn publicats prèviament a la revista El Pregó.

De Mossèn Huguet ja se n’han dit moltes coses. I totes bones, em sembla. No és fàcil que hi hagi tanta unanimitat entorn a una persona, però és que tots els que el coneixíem coincidim en reconèixer que era un home de moltes i grans virtuts. Una persona que es feia estimar, vaja. Jo en destacaria dues: la bonhomia que li traspuava per tots els porus  i la intel·ligència que amagava sota la capa de la modèstia i de la discreció. I encara n’hi afegiria una altra: el que deia o escrivia, ho feia d’una forma clara, diàfana i senzilla per tal de que tothom ho pogués entendre..Per això cal aplaudir i agrair tota la feina que ha fet l’ Associació per recollir en un altre llibre els seus articles d’opinió per tal de que els puguem tornar a assaborit o potser perquè alguns els descobreixin per primer cop. Segur que serà un bon complement al ja conegut llibre Xàldigues. I segur que valdrà la pena llegir-lo.

I ja que parlem de Mossèn Huguet, caldria parlar d’aquesta modesta revista que s’anomena EL PREGÓ i que va sortir a la llum pública per primera vegada el març de 1994. És una publicació quinzenal d’opinió i informació eclesial que surt els dies 1 i 15 de cada més. No és una publicació qualsevol. Va ser -i segueix essent- l’eina adequada i necessària  que un grup de cristians han trobar per impulsar el projecte d’una publicació que aportés una visió lliure i crítica i des d’una òptica creient, sobre fets i esdeveniments de l’àmbit eclesial i social. El Pregó té els dos objectius que figuren escrits en la mateixa capçalera: “El Pregó eclesial d’informació i opinió.” I això, en el marc de les línies marcades pel concili Vaticà II i amb l’atenció posada en l’evolució de la cultura i els costums de la nostra societat, en progressiu procés de secularització.  Mossèn Huguet en va ser un dels puntals des del mateix inici, junt amb el seu director Casimir Martí i tota una colla dels col·laboradors més lúcids que pot aportar el nostre país.

Si el cristianisme i el món no es pot mirar des d’una visió moderna i crítica ja el podem enterrar. No servirà per a res i serà un fòssil molt bonic per estar en un museu i per a ser estudiat. Però tota aquesta colla de gent va creure que el cristianisme no era res d’això i van intentar de dir-ho a través dels seus escrits i de la seva visió lúcida i lliure del món, de la fe i del diàleg que hi ha d’haver entre tots els camps del coneixement. Els temes més polèmics s’han de poder tractar, dialogar i debatre. Mai s’han d’amagar i s’hi ha de buscar resposta a través de formulacions de la fe noves, tant en el llenguatge com en les formulacions. Mossèn Huguet creia en tot això i va ser valent per dir-ho i escriure-ho encara que li comportés problemes, fins al punt de que un dia li van dir que no podia escriure més en els òrgans oficials. Però com que era un esperit lliure va seguir fent el que va creure que havia de fer; seguir escrivint. El Pregó va ser un dels llocs que el van seguir acollint. Per això cal donar-li les gràcies en aquest moment en que es recolliran tots els seus articles publicats en aquesta revista.

Que la memòria de Mossèn Huguet resti ben present entre nosaltres perquè s’ho val.

El Papa Francesc està fent, de mica en mica, una veritable revolució a l’Església. En la famosa entrevista que li va fer el jesuïta italià Antonio Spadaro, director de la Civilttà Cattolica, ja deixava anar tot un seguit de pistes per on volia anar i, per als que no el coneixíem, de seguida vam adonar-nos què pensava, com parlava i com volia actuar en un munt de qüestions. Manifestava un radical canvi de perspectiva en el dir i en el fer de com anaven les coses al Vaticà en aquests darrers anys.  En l’entrevista va dir:”Veig l’Església com un hospital de campanya després d’una batalla. Que inútil és preguntar-li a un ferit si té alts el colesterol o el sucre! Cal curar les ferides. Ja parlarem després de la resta “. Tot un signe de com s’hauria d’actuar de forma urgent en l’Església catòlica.

El Cardenal Arquebisbe emèrit de Madrid, Antonio María Rouco Varela, sembla que no s’ha assabentat que corren nous aires. Sis mesos després del seu cessament, per fi ha abandonat el palau arquebisbal. Sembla que li sabia molt greu marxar-ne i no en tenia cap ganes ni cap pressa… El “cardenal okupa” (com li diuen, amb cert sarcasme, els capellans de la diòcesi)  se n’ha anat a viure finalment a un altre lloc, però no pas a un lloc qualsevol. Ha anat a viure a un àtic de luxe  (370 metres quadrats, sis habitacions i quatre cambres de bany) que, segons diuen els diaris, només la reforma d’aquesta nova residència del purpurat ha costat més de mig milió d’euros, que haurà d’assumir el nou arquebisbe,Carlos Osoro. Quina gràcia que que li haurà fet!

Rouco Varela es veu que no llegeix ni escolta el Papa, que no es cansa de dir que vol “una Església pobra i per als pobres” i no para de fer gestos simbòlics per dir-nos el que vol de l’Església. Els gestos sempre són molt més importants que les paraules. O dit d’una altra manera: les paraules han d’anar acompanyades de gestos perquè, si no, no volen dir res. I no cal dir que els gestos que fa són a hores lluny de la manera de fer de Rouco. Els gestos simbòlics de Francisco tenen un profund regust evangèlic, fan olor de evangeli i a Jesús de Natzaret. Per això, no solament els seus gestos sinó les seves mateixes paraules són acollides ara d’una manera nova tant per creients com per no creients. A Buenos Aires ja ho feia i ara vol seguir fent-ho. Quan era cardenal ja era discutida la seva manera de fer i les seves paraules per tot un munt de gent que, tot i que es deia catòlica, estaven en l’extrem oposat de com era ell. Ara es troba amb el mateix problema a dins mateix del Vaticà. Es veu que hi ha un bon grup de gent que li fa la guitza –per dir-ho suaument- i no veu amb gens de bons ulls tots els canvis que està disposat a fer, sigui com sigui. Els que el coneixen diuen que és un home molt tossut i que no els serà gens fàcil fer-lo tirar enrere.

Rouco Varela no en fa gaire cas, però molts altres bisbes espanyols tampoc sembla que en vulguin fer perquè la majoria han callat com a morts i algun fins i tot ha sortit a defensar-lo dient que “una diòcesi té l’obligació de sostenir als seus bisbes emèrits, i buscar la manera d’oferir un lloc necessari i digne perquè pugui seguir mantenint una presència en aquesta diòcesi”. Concretament això ho va dir el portaveu de la Conferència Episcopal, José María Gil Tamayo, responent d’aquesta manera a la qüestió del famós àtic que la diòcesi ha pagat al cardenal Rouco Varela.

En un extrem hi tenim Rouco Varela. En l’altre,  Pere Casaldàliga, que fa anys que fa aquest camí que ara marca el Papa Francesc. Quan era bisbe i havia d’anar a les reunions de la Conferència Episcopal a Brasília li criticaven que perdés dos dies anant-hi en autobús, enlloc d’anar-hi en avió. Ell sempre donava la següent resposta: “Passo el mateix temps que els pagesos de la meva diòcesi, que han de perdre dos dies per anar a Brasília a vendre un sac de fesols”. Rouco se n’ha anat a viure en un àtic de luxe. Casaldàliga s’ha retirat en una casa humil enmig de la seva gent, tot i estar malalt de Parkinson. Durant tots els anys que ha estat bisbe ha lluitat a favor dels indígenes, dels camperols i dels més desfavorits. La seva gran causa va ser sempre la de la justícia. Es va negar sempre a vestir de forma estranya. Va viure sempre pobrament i va estar sempre al costat dels pobres. Ha estat un referent dins de l’ Església i ell sempre ha dit que els seus referents són Jesús de Natzaret, Francesc d’Assis, Teresa de Lisieux i Carles de Foucault.

Alguna vegada ha dit que les seves grans preocupacions són que l’Església, les Esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món de tal forma que tothom tingués el suficient i que no haguem de viure en un món on dos de les terceres parts sembla que no tenen dret a viure. Sempre ha manifestat el desig de que s’acabi la fam al món i s’acabi la fabricació d’armes i la carrera armamentista. I, per acabar, que s’acabin les guerres, sobretot les guerres de religions. Sempre explicava que quan era petit escoltava als seus pares dir “Nosaltres som pobres” i que això va fer que cregués fermament que aquesta havia de ser l’opció fonamental de l’ Església. Una opció que defineixi l’ Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar al bàndol dels pobres.’ Per a l’Església aquesta també ha de ser la única veritat.”

Una altra vegada va dir: “Si jo fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir ‘’l’Estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’ Estat. La segona, posar en suspens, en entredit la cúria romana, y la tercera convocar una trobada –diem-li Concili si voleu-, vertaderament ecumènica, per a refer totalment la cúria romana, per a redefinir el ministeri de Pere i per a proposar amb serietat la inculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podria  ser el propi celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, a vegades en la litúrgia i en la pastoral.”

Vaja, més o menys com Rouco Varela!

Demà diumenge, aquest petit gran país que és l’ Uruguai canviarà de president. José “Pepe” Mujica deixarà el seu càrrec i assumirà com a nou president Tabaré Vázquez, del mateix bloc d’esquerres Frente Amplio (FA) i que ja va ser president entre el 2005 i el 2010. Ahir al vespre es va voler acomiadar de la seva gent en un acte protocol·lari però amb un alt contingut d’emotivitat i agraïment emotiu. S’acomiadà del seu poble i el seu poble d’ell: “No me voy, estoy llegando. Me voy a ir con el último aliento”.“Querido pueblo: ¡Gracias por tus abrazos, críticas, cariño y, sobre todo, gracias por tu hondo compañerismo cada una de las veces que me sentí solo!”

A hores d’ara ja tothom coneix el Pepe. S’ha fet famós en tot el món pel seu tarannà, la seva manera de parlar -planera i popular-, els seus discursos plens de contingut social i per la seva manera de viure i veure la vida. Alguns adversaris polítics de pell massa fina (fonamentalment de dins del mateix país) no podien sofrir que s’expressés en la forma que ho feia, potser perquè se li entenia tot i no feia servir els circumloquis i les formes que fan servir la majoria de polítics. El Pepe, si convenia, les deixava anar pel broc gros i això li havia creat més d’un problema, cosa que semblava no importar-li massa de totes maneres. Cap dels seus adversaris, però, no li arriba a la sola de les sabates. Molts d’ells deuen tenir molta més cultura, moltes carreres, es deuen expressar amb molta més correcció, però cap d’ells podrà dir les coses que diu ell i com ho diu ell. Cap d’ells arribarà mai al poble com hi ha arribat el Pepe.

Una de les últimes frases que li he llegit, parlant de la justícia, ha estat la següent:

“La Justicia, esa señora que ponen con una venda en los ojos y una balanza en las manos… eso no existe, porque la Justicia refleja el peso de las clases que dominan en una sociedad”.

I ha afegit:“los instrumentos jurídicos están sometidos a la historia, y la historia es una lucha de clases”. I parlant de l’ Uruguai ha dit que “funciona con un sistema jurídico acorde con el pasado, pero no con los cambios necesarios en el presente”. “Si tú en Uruguay le querés poner un impuesto a la tierra, a la concentración de la tierra, te lo terminan declarando inconstitucional. Como en todo el mundo y siempre en la historia, la juridisprudencia fue pensada e instalada por las clases dominantes, las capas conservadoras”.

Déu n’hi do tot el que ha dit aquest bon home, no us sembla? Se’n va un home savi. Potser sense gaires estudis, però molt savi. Adéu Pepe! I segueix parlant que sempre dóna bo escoltar-te.

I de l’ Uruguai, passem cap aquests verals nostres, cada dia més tristos, més retrògrades i més cavernícoles. Recordeu què va dir Pedro Pacheco, fa ja uns quants anys?. Va dir que “la justicia es un cachondeo”  i se li van tirar al damunt amb judici inclòs. La diferència és clara: allà a l’ Uruguai hom pot dir les coses que ha dit el Pepe sobre la justícia i no passa res.Una autèntica democràcia permet això i més. La veritable democràcia aguanta tot tipus d’opinions sempre que s’expressin pacíficament. Aquí aquestes coses no es poden dir i, amb l’impressionant i vergonyós retrocés democràtic que està experimentant aquesta Espanya que diuen que és moderna i que no és res més la de “charanga y pandereta” de sempre, tampoc es poden fer certes coses.

Si no, que li diguin al jutge Santiago Vidal, que fa només un parell de dies l’ínclit CGPJ el sentencià i l’apartà tres anys de la carrera judicial per haver redactat un esbós de Constitució Catalana.  Benvingut jutge Vidal a la crua realitat i a la palestra. Ara li tocarà defensar les llibertats i la justícia sense toga, però la lluita serà exactament la mateixa. Al jutge Vidal l’han condemnat amb una sentència molt estranya i força in intel·ligible en els temps que corren. El mateix José María Mena(Jurista. Ex Fiscal en cap de Catalunya)sortia a la seva defensa i escrivia a LA LAMENTABLE

“Es inaceptable cualquier persecución por causa de las utopías, los sueños, las ideas, aunque discrepemos de ellas, cuando se expresan de forma pacífica, civilizada y democrática. Santiago Vidal, con su estudio, y con su ideal independentista, no ha quebrantado su lealtad a la suprema ley hoy vigente en España, no ha violado su deber de independencia judicial, no ha cometido ninguna conducta indigna. La grave amenaza que se cierne sobre él es injusta, contraria a los principios democráticos, y además, inútil.”

Aquesta justícia jo no la reconec. De quina justícia em parlen? La justícia, si no manté el criteri d’equitat que li és indispensable si vol ser justa, no pot caure en aquest tipus d’aberracions interpretatives com les del CGPJ. Jo no sóc jurista ni hi entenc res d’aquests temes, però hi han coses de sentit comú i tan evidents que cauen pel seu propi pes i tothom veu que a l’hora de ser jutjat tothom no és igual. Essent militant del PP es pot ser president de tribunals i es poden fer moltes coses i no passa res. Tothom veu que moltes de les sentències que surten d’aquests tribunals de Madrid no s’aguanten per enlloc i simplement es poden qualificar de molt poc democràtiques. No ho dic jo, sinó que ho diuen juristes tan ben preparats com els mateixos que les dicten. Simplement que uns són imparcials i els altres partidistes i molt parcials. Sembla que aquesta mena de justícia el que pretén fer és tot el contrari del que hauria de ser; en lloc de crear harmonia i entesa,  només fa que crear discòrdia. En lloc de buscar concòrdia, només fa que buscar brega.

La representació de la deessa JUSTÏCIA com una dona que porta els ulls tapats, la balança en una mà i l’espasa a l’altra i que vol representar que no mira ni fa distinció de persones; que sospesarà com cal les diverses proves a favor o en contra i que, finalment, castigarà als culpables aquesta mena de gent la converteix en una gran caricatura amb aquest tipus de sentències –i ja en tenim un bon grapat- que no fan més que desconcertar i empetitir el lliure pensament de la gent.

Molts presidents voldrien deixar la seva presidència com l’ha deixada Mujica, rebent l’escalfor i l’afecte d’una gran majoria del seu poble. No serà així com ho haurà de deixar Rajoy, n’estic segur. Si els espanyols són una mica llestos, el faran marxar amb la cua entre cames i, si es descuida, amb una puntada de peu al cul.

El paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell (un dels tres codirectors de les excavacions d’ Atapuerca) escrivia l’agost del 2013 al diari El Mundo una sèrie d’articles  en què reflexionava sobre l’evolució humana, la consciència que tenim de nosaltres mateixos, de com la humanitat s’està construint i de com el coneixement científic és l’únic que ens pot donar resposta a les eternes preguntes del “per què” i del “com” de les coses. Del perquè de tot plegat, que diria Quim Monzó. Carbonell té molt clar que “els humans humanitzats, així com els altres animals, també som productes de l’atzar, com tot el que ens envolta”.(Humanos construyendo la humanidad). Dit en altres paraules: ell creu fermament que fora de la ciència només hi ha superstició. És una afirmació una mica arriscada, crec jo, sobretot si abans s’ha fet l’afirmació de tot és producte de l’atzar i, fins ara, la ciència no n’ha pogut treure gaire l’entrellat de tot aquest immens atzar. Durant segles s’han fet aquestes mateixes preguntes fonamentals grans filòsofs, grans teòlegs i grans pensadors. També grans científics -per suposat- que, com a màxim, han arribat a la conclusió de que estem a les beceroles per entendre els grans misteris de la humanitat i que encara no hem estat capaços de respondre les grans preguntes.

Dit això, no veig com alguns es poden sentir tan orgullosos del seu saber científic quan -si volem ser sincers-, la ciència està en un estadi del coneixement bastant primari. Potser caldria ser una mica més humil i no ser tan atrevit per fer afirmacions tan rotundes. Quines respostes ens dóna la ciència, per exemple, sobre els sentiments de les persones, sobre l’amor, el dolor, la malaltia o la mort? Quines respostes ens dóna sobre l’origen de l’univers?. Respostes molt i molt limitades que no sempre deixen  prou conforme al personal. És cert que comparteixo una bona part de les teories del paleontòleg i que tota la ciència és fonamental per trobar respostes i ha de seguir buscant camins nous. Però d’aquí a creure cegament que tot és atzar i que la ciència ens ho respondrà tot, queda un bon tros de camí per fer. Certes respostes científiques més aviat creen frustració i per això una bona part de la humanitat ha anat a buscar-les en les religions o en els diferents déus.

Cal que posem la ciència al lloc que li pertoca. La ciència respon moltes qüestions (cada dia més), però no ho respon tot, ni de bon tros. I no acabo d’entendre la posició de superioritat  en què se situa Carbonell en algunes afirmacions d’aquest mateix article:

Ni Hegel, ni Kant, ni els filòsofs més genials que els van precedir, com els naturalistes grecs, tots ells grans pensadors, que malgrat tot el que ens han aportat teòricament, no han estat capaços d’obrir una fissura per la qual poguéssim començar a entendre d’on venim, qui som, cap a on anem i què és el que volem com a espècie.

Ni la filosofia ni la sociologia ni la teologia, ens acosten al que som; la ciència ho intenta. Aquesta es desmarca del que holístic, per vague, i només vol comprendre empíricament els problemes, intenta contestar després d’haver problematitzat. Això no vol dir que no tingui voluntat holística.

La ciència es basa en una cosa simple: interrogar-se sobre tot per poder explicar i descobrir la natura, la seva estructura i el seu funcionament. Ens fa humans gràcies al seu mètode, basat en l’empíric i no en l’especulació, però no ha resolt fins ara les preguntes seminals, encara que està en això. Probablement, en el futur pròxim, sense ciència no hi haurà pensament.

Sense ciència no hi haurà pensament, acaba dient. Molt rotund. Quina ciència? Les esferes del saber que ell no contempla com a ciències, realment no ho són, ni poden ajudar a respondre alguna cosa? Cal ser tan superb? Potser hauria estat més just dir que totes les ciències, tots els sabers, totes les cultures, totes les creences juntes ens poden ajudar a respondre grans o petites preguntes. Els que creuen en Déu no són uns ingenus que s’ho empassen tot, uns rucs amb clucales als ulls i uns curts de vista. O, almenys, són tan ingenus com aquells que creuen en una matèria que s’ho ha fet tota soleta i que tot és fruit de l’atzar. Més aviat jo crec que el salt al buit el fa tant aquell que creu només en aquesta ciència de la que parla Carbonell, com els que creuen en alguna cosa més enllà; alguna cosa indefinible, misteriosa, que no podem comprovar però sí que podem intuir. Reconèixer humilment que tots caminem dins la boira,  distingint només a mitges la realitat, fent molt passos a les palpentes, veient les coses difuminades i gens clares seria molt més correcte i segurament més respectuós i productiu.

I acabo amb una frase del famós filòsof francès Jean Guitton (Déu i la ciència)

“Suposem que vull explicar els àtoms d’un gra de sal i que sóc prou ràpid com per contar mil milions d’àtoms per segon. Malgrat aquesta notable gesta, necessitaria més de cinquanta segles per realitzar el cens complet de la població d’àtoms que conté aquest minúscul gra de sal”.

Avui em direu que sóc molt pessimista. Molt, molt, potser no, però una mica sí. Perquè si creiem que ens en sortirem amb la corrupció vol dir que som una colla d’ingenus irrecuperables que no saben en quin món viuen. La corrupció és tan antiga com la humanitat. Com els robatoris. Com els crims. Com la mentida i com tantes i tantes desgràcies que la humanitat arrossega, que ha hagut de patir des de bon inici i que no podrem eradicar mai del tot, per més esforços que fem. D’això en podríem dir pecat original (o poseu-li el nom que vulgueu) i tots el portem al damunt amb més o menys elegància. Alguns porten un farcellet com un mocador de butxaca i d’altres porten un bast tan carregat que cap ruc podria arrossegar.

Però de la mateixa manera que portem al damunt tota aquesta càrrega negativa, tots tenim el nostre raconet de bonesa i trobem també moltes bones persones; aquelles que són tan radicalment bones que sembla que no tenen pecat original; persones que fan molt més bé que no pas mal, que lluiten arreu per la justícia, que no són corruptes, que són generosos i milloren el món amb la seva feina diària. Per tant, és clar que no podem estar prou contents amb totes les coses dolentes que veiem, que patim i que, amb més o menys grau, tots fem; no podem estar contents amb tanta corrupció com estem veient i no podem conformar-nos de cap manera amb les situacions actuals. Considero que estem cridats a ser personalment millors cada dia i a millorar les coses, per més que no acabem d’aconseguir-ho. No hem de ser tan babaus com per pensar que, pel fet que en un cert moment no veiéssim la corrupció d’aquest país, no hi fos. Hi era ben present, tots ho sabíem –uns més que altres, és clar- i molts van fer servir la llei del silenci a discreció. Van callar com a morts i es van situar a la llista dels que fan servir l’ omertà, el famós codi d’honor de la màfia siciliana. Ara, de mica en mica, es van destapant moltes coses i surt molta porqueria. Benvinguda l’hora.

Potser em faré pesat i repetitiu, però jo torno a preguntar per què ara surten a la llum del dia tantes coses, que alguns deien que ja sabien i no van fer sortir abans. Em segueixo preguntant perquè alguns reconeguts periodistes, prestigiosos intel·lectuals, escriptors famosos i gent amb molt poder mediàtic callaven totes les malifetes d’alguns quan els convenia i les esbomben i divulguen ara perquè els sembla el moment més convenient  (per als seus interessos, és clar). El Rei feia temps que anava despullat i ningú no ho veia –quina casualitat!- i , de cop i volta, tots el veuen nu. Resulta que tots sabien que molts famosos anaven a Andorra durant anys i panys i fins els Guàrdia Civils de la frontera els deixaven passar tranquil·lament –segons va dir un comandament- i ningú va dir res al seu moment. Ningú no investigava res i tothom callava; resulta que tots sabien que alguns tenien més diners als paradisos fiscals que no pas als bancs d’aquí i ningú els anava al darrere; resulta que aquests mateixos que ara s’esqueixen les vestidures, llavors veien les coses de diferent manera segons fossin més o menys col·legues i amics. Per què tota aquesta comèdia que ha durat anys?

Ja sabem que alguns canvien fàcilment segons d’on vingui el vent. Un cas paradigmàtic és el de Mario Vargas Llosa, tan bon escriptor com caragirat. En els primers anys de la seva carrera es va acostar palesament als règims d’esquerres i, de mica en mica, va anar fent un viratge en les seves preferències polítiques. A què va ser degut? Només a les seves públicament proclamades ànsies de llibertat? A alguna revelació divina que li fes veure la realitat? No serà perquè van deixar de recolzar-lo les esquerres i ara només el recolzen les dretes degut a que s’ha anat acostant cap allà on li ha convingut i on n’ha pogut treure més profit? No serà pel seu rotund fracàs en l’intent de ser President del Perú, fet que no va aconseguir i que no ha pogut digerir? Ell parla molt de llibertat, però aquesta mena de llibertat seva li deu semblar molt millor si va acompanyada de calerons i prebendes de tot tipus. I és conegut de tothom que les dretes acostumen a pagar molt millor que les esquerres aquests coses.  I com Vargas Llosa, alguns diaris. Els diaris són lliures fins que no arriba algú amb la cartera ben plena i els compra. Compra redaccions, posa o treu directors i compra voluntats i llibertats. Alguns diaris s’han ben retratat i veiem que els grans i únics interessos que tenen són els de la butxaca. I, com ells, alguns polítics que sembla que amb el càrrec deixen també els principis (si mai n’havien tingut) i de seguida troben feina ben remunerada a grans empreses. S’endollen a la mamella per anar xarrupant i les empreses els fan servir per tots els contactes que tenen. Corruptes i contents. Corruptes i ben alimentats. La menjadora funcionava abans i funciona ara. Funcionava quan estaven en exercici i funciona ara que ja l’han deixat però que d’alguna manera han de cobrar els favors prestats.

Del trist espectacle que donen els diversos compareixents a les comissions d’investigació o als mateixos jutjats no cal ni parlar-ne. No només aclareixen poques coses, sinó que més aviat serveixen per enfosquir més el panorama i constatar que no treuen cap a res. Tothom hi fa el paperot i es busquen més els titulars que la veritat. I amb els jutges passa el mateix. Una bona part de jutges és evident que no són justos. Alguns que ho voldrien ser no ho poden ser en alguns cassos perquè no els deixen investigar com caldria i reben pressions de tot arreu. Els diputats de les comissions d’investigació és evident que no saben fer la seva feina. De tot plegat en queda un pòsit de desconfiança, de desànim, de pèrdua de temps i de simple intent de marejar la perdiu que fa semblar que mai ens en sortirem i la sensació de que la veritat poques vegades triomfa. Per totes aquestes coses deia al principi que era una mica pessimista. Malgrat tot, caldrà seguir tenint esperança que les coses poden millorar. Potser no massa, però caldrà conservar un bri d’esperança si no volem creure que tot està perdut. I jo sóc d’aquells que encara creuen que no tot està perdut.

La realitat és una. Podríem dir que és alguna cosa ben objectiva. Però la visió sobre la realitat és sempre molt subjectiva. Cadascú la veu des del seu angle, des de la seva situació, des del seu estat d’ànim, etc.  Podríem dir que la vida és tal com la veiem, tal com la percebem.

Sobre el tema de la discapacitat també se’n poden tenir moltes visions, no sempre coincidents. Però sí que en parlarem molt diferent si ens toca viure-la de prop. Això és el que ens diu la Mònica Terribas en una entrevista que li van fer el febrer de 3013 al blog 52 tallats i un tovalló, un blog que parla sobre discapacitat i salut mental. Recullo una resposta d’aquesta entrevista: