A PEU

El Cazo de Lorenzo d’ Isabelle Carrier és un excel·lent llibre sobre “la diferència”. Som tots diferents (encara que a vegades no ho sabem o no ho vulguem saber) però moltes vegades no sabem comprendre “la diferència”.

Amb paraules simples i unes tendres il·lustracions l’autora recrea el dia a dia d’un nen diferent: les seves dificultats, els obstacles que ha d’afrontar, les ajudes que troba per superar-les, les formes de fer-ho, etc.

És un conte metafòric que commou el lector de l’edat que sigui perquè és d’aquells llibres que van directes al cor i que els entén tothom amb un mínim de sensibilitat. He trobat un vídeo on hi han totes les il·lustracions del llibre i que estic segur que us agradarà.

10 NORMES BÀSIQUES SOBRE “LA DIFERÈNCIA”

A Espanya encara hi queda gent amb molta barra. Amb tanta, que ara que vindran eleccions, seran capaços de tornar a demanar-nos el vot. Després d’haver gestionat la crisi tan malament com han sabut; després de riure’s de tots nosaltres amb promeses incomplertes, després d’haver-nos fet sentit inferiors quan hauríem de ser, almenys, iguals en drets i deures.

Als catalans se’ns han rifat Literalment, se’ns han rifat. No només no ens donen els que ens pertoca, sinó que s’emporten el que hauria de ser nostre a dreta llei. Estatu rebaixat, promeses incomplertes i mentides diàries. Heus ací el panorama. I on van tots aquests diners?  Aquí ens ho expliquen.

El diari "Le Monde" (02/10/2010) dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l’aeroport de Ciudad Real. Es tracta d’un equipament d’última generació, amb una de les pistes més llargues d’Europa (4 Km), capaç fins i tot de permetre l’aterratge de l’Airbus A380, l’avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l’any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

"Avui, un silenci de catedral regna en l’immens hall de les sortides", escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l’aeroport de Ciudad Real només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia. Una obra d’aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d’entrada, 500 milions d’euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que ha estat intervinguda pel Banc d’Espanya i ha hagut d’avalar 9.000 milions d’euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l’aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants. Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d’estació de TGV i aeroport internacional.

Iñaki Anasagasti, portaveu del grup parlamentari de senadors nacionalistes, conclou en el seu bloc que l’explicació a aquest fracàs és que el veritable benefici es va obtenir en la seva construcció.
"Una trista desviació de les finances públiques", titula Bozonnet a Le Monde, alhora que detalla les irregularitats que es van forjar en paral.lel a la seva construcció i que al seu dia van denunciar grups ecologistes com Ecologistes en Acció: "El feixuc i presumptament il legal procés de requalificació urbanística dels terrenys, la seva adjudicació, l’explotació, els retards burocràtics i trampes polítiques, o l’incompliment de la legislació ambiental”.

I encara tindran morro de demanar-nos el vot?

Tags: Corrupció

Tags: Mario Benedetti, Poesia

Portava dins el cor una bossa de llàgrimes

que deixà anar damunt la seva cara.

Portava riures amagats i esperances marcides

que van anar desvetllant plegats.

Portava també una bossa de fruites tropicals

que van menjar tots dos àvidament.

Portava un munt de somnis despenjats de la lluna

que van contemplar tots dos plegats.

Portava un sac de terra vermella

que omplí en els seus viatges al planeta feliç.

Portava il.lusions, fracassos i una llarga història

que ara comparteixen els seus cors ben junts.

I al seu cor hi portava esperança.

I al seu interior hi quedava encara força.

I a la ment molta imaginació.

I, junts, van anar reconstruint llaços,

trenant somnis,

i donant-se vida.

Tags: Poesia

Aquí estan els miners xilens. Ja són fora. Contents i una mica fotuts. Allà a baix era una cosa i aquí dalt n’és una altra. Veig angoixes que aniran aflorant a partir d’ara, barrejades amb la pols de la mina  i amb la pols del desert d’ Atacama. Totes dues realitats igualment dolentes i polsoses. A partit d’ara hauran de conviure altre cop amb la mateixa pols de sempre dels carrers i de les cases. Amb la pols de l’ànima acumulada en la foscor.

Han nascut de nou i segurament han nascut amb ells somnis nous que els faran caminar cap al mar o cap al cel. I en el camí hi trobaran rierols i serralades; pedres i més pols. Pluges i tempestes. I soroll, molt soroll, que els farà enyorar potser el silenci de les profunditats.

La seva vida serà una nova vida. Però, a la vegada, serà la mateixa vida de sempre que eternament dóna voltes al voltant de la pobresa. Es retrobaran de nou amb les boniques llunes plenes que hi ha sota el coll de les seves dones; amb les selves verges prop del melic ; amb el doble sol sota l’esquena protegint tota la seva figura. I en el centre, el lloc del plaer, el lloc de l’inici de tot, el lloc on viuen els éssers, el seu ventre d’aigua pura. D’allí van sortir aquells nens que els esperaven frisosos a la boca de la mina i segurament que en sortiran més. Un fills que els tocarà tornar a les profunditats; uns fills que hauran de tornar inevitablement a la mina; un fills que potser els tocarà quedar altra vegada enterrats en la pobresa i la foscor de les seves vides. Unes vides que quedaran segurament preses en la presó d’un desert on les sortides són molt poques i la pobresa és molta.

Tags: Vida i mort

Amèrica "va ser descoberta" per Castella, gràcies a la tenacitat visionària de Colom, el dia 12 d’octubre de l’any 1492. Colom mai no va saber que havia descobert un nou continent; pensava haver donat amb "Cipango" i esperava trobar-se amb el "Gran Khan", és a dir, l’Índia, la Xina i el Japó. Bartolomé de las Casas va arribar a l’illa anomenada "La Espanyola" el 1502. Va viatjar en un dels 32 navilis, juntament amb unes altres 2.500 persones.

Van partir el dia 13 de febrer de 1502. La flota va salpar dividida en dues parts; la meitat va arribar a Santo Domingo el dia 15 d’abril, mentre l’altra meitat va abordar uns dotze o quinze dies després. Amb els "indis" americans, el jove sevillà Bartolomé no s’hi trobà de debò fins a l’any 1514.

Las Casas sembla que tenia llavors 17 o 18 anys. La ciutat de Santo Domingo era llavors una petita vila. Entre els records que ens explicarà ell mateix, diu que els espanyols establerts allà estaven alegres perquè s’havia descobert recentment molt or i perquè alguns indis s’havien "alçat", cosa que els permetia ja justificar les seves guerres i el consegüent esclavatge i "repartiment" dels indis. Aquestes són les "bones noves" que donaven els residents als nouvinguts; i que llavors amb prou feines Las Casas entenia; o que fins i tot aprovava en algun grau, ja que ell mateix buscà també l’or i va rebre indis sota confiança bens aviat.

El futur defensor dels "indis oprimits" que escriu aquestes memòries el 1552, almenys a la seva redacció actual, no deixa d’assenyalar la tràgica qualificació de "bona nova", d’"evangeli" per als "cristians" espanyols, el fet que puguin fer guerra i capturar els indis, per vendre’ls per esclaus a Espanya. "Per manera que donaven per bones noves i matèria d’alegria que els indis s’haguessin alçat, per poder fer-los guerra, i per tant, capturar-los per enviar-los a vendre a Castella per esclaus". No pot deixar de fer memòria crítica d’aquesta deformació del fi últim de tota l’empresa americana, tal com la va acabar veient i promovent aquest campió de la causa indígena, que era la causa del pobre i de la víctima en aquell moment històric. En comptes d’anunciar-los, de paraula i amb fets, el vertader Evangeli, acaben fent "bona nova" del major antievangeli per als indis.

Aquest va ser també abans el pla del seu admirat Almirall Cristòfol Colom, quan veu que no apareix tot aquest or i riqueses que pensava trobar a les Índies. I serà també el del seu respectat governador, Nicolás de Ovando, "baró prudentíssim i digne de governar molta gent, però no indis"…, perquè va acabar sent l’inventor dels "repartiments" i futures "encàrrecs" d’indis als espanyols, que va ser pràcticament un esclavatge. Per més que fos un home de "gran autoritat, amic de justícia", no valia per governar els indis, ja que no els va tractar com iguals als castellans, encara que fossin només vassalls del regne de Castella. Però l’error principal, a judici de fra Bartolomé que escriu gairebé cinquanta anys després, és que no va acomplir la finalitat primordial de tota aquesta empresa i la seva justificació última amb la famosa "donació papal": l’evangelització de les Índies.

Les Cases pensa que la reina Isabel la Catòlica tenia molt clara aquesta finalitat primera i primordial; per això li havia encarregat a Nicolás d’Ovando que "tots els indis veïns i pobladors d’aquestes illes fossin lliures i no subjectes a servitud… que visquessin com a vassalls lliures governats i conservats en justícia, com ho eren els vassalls del regne de Castella", a més que "donés ordre que en la nostra santa fe catòlica fossin instruïts". Anys més tard entendrà que fallar en això va ser el més nefast, perquè es tracta d’un "error sobre la finalitat": no l’or ni el poder, sinó l’evangelització dels indis és el que justificava el "dret" dels espanyols a trepitjar terra americana i continuar-hi. Però els indis van entendre ben aviat que el veritable motiu dels acabats d’arribar era precisament l’or, l’auri sacra fames, que podria traduir-se com "l’endiablada set de l’or", o el culte a Mammón.

Alguns anys després viatjà a Roma, on va ser ordenat sacerdot sembla que cap l’any 1507; però aviat retornà a L’Espanyola, cap allà el 1510.

Aviat passarà a l’illa recentment poblada o per dir-ho millor despoblada de Cuba, com a capellà de Diego Velásquez; allà arribarà a tenir la seva pròpia encomanda d’indis, junt amb el pietós laic Pedro de Rentería. Bartolomé conversaria durant tot el procés colonial i el seu intern amb aquest bon amic Pedro, lector del Nou Testament, i proper a la solució franciscana d’educar els nens, que aconsegueixin escapar a la mort, com a futurs cristians. Però abans ha estat testimoni impotent de la mort per gana de set mil d’aquests mateixos nens indis en uns tres mesos: "Les criatures nascudes, morien petitetes, perquè les mares, amb el treball i la gana, no tenien llet al pit". Li va impressionar tant això que ho narra fins a cinc vegades en les seves obres.

Ens explica que abans, en els primers anys de govern de Diego Colón, un cacic seu anomenat Hatuey, escapat a l’illa de Cuba amenaçada d’invasió, mostra als seus germans una panera plena d’or, proposa ballar-li els seus ritus sacres com a un déu, ja que els cristians el tenen com a tal, perquè ell els digui que no els facin mal; i després els demana de llançar-la al riu, perquè no els busquin a ells per treure’ls-la i adorar-ho. "No guardem a aquest Senyor dels cristians en cap lloc, perquè encara que el tinguem a les tripes ens el trauran". Anys més tard, assabentat ja del cas molt més cruel de Pizarro amb Atahualpa, comenta que els espanyols són tals "que si els dimonis tinguessin or, els emprendrien per robar-los-el". Aquest va acabar sent, si no l’únic fi darrer, almenys un dels primordials per als espanyols emigrats i també per a qui els enviaven i utilitzaven des de la metròpoli. No s’equivocava el cacic dominicà; fins i tot s’avançava a assenyalar la causa última que va motivar el famós crit de fra Antón Montesino, un dels quatre dominics que van arribar a Amèrica el 1510.

Las Casas sap molt bé que el déu Diner és un ídol, i per això necessita alimentar-se de víctimes humanes. Per extreure’n l’or, la plata o el que sigui, els espanyols no dubtaran a explotar els indis. S’han tornat un mer instrument al servei del seu culte idolàtric; i, a la fi, "instrument mort", víctimes. No és que en directe desitgin la seva mort; el que desitgen és ser rics "i abundar en or, que és la seva finalitat, amb treball i suor dels afligits i anguniats indis, usant-los com de mitjans i instruments morts; a la qual cosa segueix, de necessitat, la mort de tots ells". Per això el text que motivarà finalment el seu "conversió als indis", per l’any 1514, és Eclesiàstic 34,21: "Qui ofereix un sacrifici a costa de la vida dels pobres, és com qui sacrifica a un fill davant del seu pare". Aquest text serà citat moltes vegades a l’àmplia obra lascasiana, la qual cosa indica l’enorme pes que va tenir la reflexió profètica i sapiencial i tota la Paraula de Déu en la seva valoració i pràctica cristianes. Des d’aquella data, i sobretot des de la seva entrada en la vida religiosa dominicana, la vida i obra sencera de fra Bartolomé de Las Casas va estar dedicada a la causa indígena; a la defensa, primer de la vida, després de la seva llibertat i dignitat, per desembocar en la lluita pels seus enters drets polítics de pobles lliures i capaços de realitzar una nova societat i una nova església més properes a l’Evangeli que les velles cristiandats.

Però, sens dubte, el primer pas cap aquesta conversió té bastant a veure amb aquest famós "crit de l’Espanyola", llançat per Antón Montesino en nom de tota la comunitat dominica, presidida pel venerable fra Pedro de Córdoba. Corria l’any 1511, i estaven en el quart diumenge d’advent, que va ser 21 de desembre. A propòsit del "jo sóc la veu del que clama al desert" de Joan 1,23 que es llegia aquell dia, el predicador de la veritat, pura i dura com l’amor als pobres i les víctimes, etzibà aquestes paraules als seus oïdors espanyols: "tots esteu en pecat mortal i en ell viviu i moriu, per la crueltat i tirania que useu amb aquesta gent innocent! Digueu, amb quin dret i amb quina justícia teniu aquests indis en tan cruel i horrible servitud?… Aquests, que no són homes? No tenen ànimes racionals? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no enteneu? Això no sentiu? Com podeu estar adormits en un somni tan profunt i tan letàrgic?

Aquest crit ha de continuar sonant a Amèrica Llatina i al món sencer, ja que existeix aquest tercer i quart món, aquests submóns dels explotats o, pitjor encara, dels exclosos de la vida. Ens tocarà actualitzar-lo, cridar-lo davant d’oïdes que no voldran escoltar-lo i davant d’ulls que no volen veure la realitat del sofriment de milions d’homes; que fan qualsevol marrada per no apropar-se als ferits a la vora del camí; que no volen saber res de la sang dels seus germans, encara que siguin els seus Caïms de coll blanc i mans netes. S’haurà d’acabar amb aquest "Deute Extern" que importa capital dels països pobres cap al món ric, a costa de la gana i la mort de milions de persones, febles i nens especialment. Per entendre això, s’ha de sentir-ho, i s’ha de despertar del "son letàrgic" de la globalització triomfant, amb el seu "final de la història", perquè s’han acabat totes les utopies per als que creuen haver assolit ja la seva meta. Una meta inhumana, per inhumanitzant i deshumanitzadora.

Vegi el text en una versió molt més àmplia, amb notes i bibliografia, a: http://latinoamericana.org/2002/textos

Eduardo Frades (Caracas)

Tags: América Llatina, Colonialisme, Espanya, indígenes

Interessants -molt interessants- les respostes que donen alguns presidents d’entitats llatinoamericanes sobre aquests conceptes i que recull   ELSINGULARDIGITAL.CAT i que podeu llegir en tota la seva extensió clicant-hi damunt.

En tot el territori català, només una organització d’immigrants llatinoamericans celebra el dia de la Hispanitat. Es tracta de la boliviana Espíritu de Santa Cruz de la Sierra. "No tenim ressentiment a la corona espanyola, la barreja entre la cultura hispana i la guaraní ha forjat la nostra identitat", explica la seva presidenta. Però aquesta és l’excepció. La resta d’entitats immigrants creades a Catalunya es miren amb antipatia o indiferència aquesta festa. "La madre patria és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola", explica el president del casal argentí a Barcelona, Diego Arcos.

Davant de la pregunta:

-Ha canviat la seva visió de la "madre patria" des que va arribar aquí?

responen així:

María Gabriela González, Presidenta d’Espíritu de Santa Cruz de la Sierra (Bolívia)
-Sí, la meva visió d’Espanya ha canviat bastant. Quan estàs al teu país veus a la “Madre Patria” amb estima, amb ganes de conèixer-la i fins i tot l’admires. No obstant, quan vaig venir a Catalunya em vaig adonar de l’opressió que existeix per part del Govern central cap aquesta regió autònoma, que s’assembla a la que vivim els cruceños al meu país. Entenc que els estats plurinacionals com aquest i com el meu, intentin acabar amb les nacions culturals que engloben, negant la seva identitat nacional com a protecció d’un “Nacionalisme nacional” fals, que no existeix perquè no és capaç de reconèixer la diversitat i pluralitat de les diverses nacionalitats que acull. I encara és menys capaç de representar-les, perquè ni les entén ni ho vol fer.


Jorge Castro, Vicepresident de la Federació d’Entitats Equatorianes a Catalunya (FEECAT)

-Absolutament. Quan un ve cap aquí està venint a Espanya. I clar, arribes a Barcelona i comences a veure una realitat completament diferent respecte d’on et pensaves que arribaries.

Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona (CAB)
-En el meu cas personal no havia de canviar gaire perquè el meu pare és donostiarra i va arribar a l’Argentina com a exiliat. La madrastra espanyola, com ho diem nosaltres, és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola. A Amèrica llatina el que realment es celebra són cinc-cents anys de resistència. El moment àlgid d’aquest concepte va ser al cinquè centenari, mentre aquí es va fer una festa, a Amèrica llatina es va celebrar que havíem estat capaços de resistir durant 500 anys. Això de la "madre patria" és una ultra minoria que té aquesta visió, no és una realitat. La majoria dirà "tu puta madre patria". Quan arribes a Espanya i t’apliquen la llei d’estrangeria ja te n’adones de quina mena de mare és Espanya.

Laura Rojas, presidenta de la Federació d’Associacions Americanes a Catalunya (FASAMCAT)
-Moltíssim, nosaltres veníem aquí amb el xip de la madre patria i quan arribes, en un segon perds la madre patria i la lingua materna. Et trobes amb una altra realitat que costa d’entendre. Fa molt temps, a Amèrica llatina, nosaltres pensàvem que el català, l’euskera o el gallec no eren llengües sinó que eren dialectes. I aquí hem après que no, que això és una cultura mil•lenària i que té la seva realitat i identitat.

——————-

Veient això, jo suggeriria a molts messetaris i cavernícoles espanyols (sí, d’aquests tan savis que parles per les ràdios i les TV d’enllà de l’ Ebre) que ho llegissin i que potser veurien que les coses no són tan com a ells els sembla. I no ho diuen els “polacos” sinó que ho diuen altres que, en teoria, són imparcials…

Tags: Día de la raza, España, Hispanidad, Història, Nacionalisme espanyol

Cadascú hauria de poder viure autònomament la seva vida, però no sempre és possible i fàcil fer-ho. Alguns neixen amb les capacitats necessàries per aconseguir-ho i, de mica en mica, les van adquirint i desenvolupant a mida que creixen. És la típica maduració que s’aconsegueix amb l’educació, la família i la mateixa societat, que fan que hom pugui esdevenir autònom.

Altres, no ho aconseguiran mai perquè la seva discapacitat molt profunda els ho impedeix. Però hi han molts graus de discapacitat i amb les ajudes necessàries (d’un altre tipus i adaptades a ells)  algunes persones també podran aconseguir un grau prou alt i satisfactori d’autonomia. Perquè, com dèiem abans, d’ajudes n’hem hagut de menester tots, encara que potser d’un altre tipus.-

Aquest és el cas que vull comentar avui: El cas de vuit joves amb síndrome de Down que, des de fa quasi un any, viuen l’experiència de viure soles en un pis. És la notícia que portava La Vanguardia del dia 4 d’Abril de 2010. És un nou programa a la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD) que dóna suport a la gent per independitzar-se i que s’anomena “Me’n vaig a casa”.

L’Ariadna, la Clara i l’Eugènia són tres exemples dels vuit únics casos de persones amb síndrome de Down que formen part del programa, que ara atén a 42 persones i és pioner a Espanya. Bàsicament, ofereix l’ajuda essencial i personalitzada a les persones discapacitades per emancipar-se."Donem una xarxa de suports professionals i familiars que s’adapten a les necessitats de cada persona. Prèviament se’ls prepara per afrontar l’economia de la llar-quant cobren i quant gastaran-, la cuina, la higiene i altres aspectes de la casa. Després , reben la visita periòdica d’una educadora -dues o quatre vegades per setmana-que segueix planificant amb ells les despeses de la llar, el control de metges, l’agenda, i els ajuda a reflexionar sobre les vicissituds viscudes. A mesura que les persones s’assenten a la llar, aquestes visites van dilatant. També es crea un "cercle de confiança" que està format per algun familiar, amic, company de treball i / o veí. Són persones de referència que es reuneixen de tant en tant per si necessiten alguna cosa  i a les que saben que poden recórrer si es veuen necessitats.

Interessant, no?

Tags: Discapacitats psíquics

Aquell nen que no va néixer a vegades torna.

Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap

de la mare a qui encara li plora l’ànima….

i li demana contes i cançons….

i mirades tendres…

i abraçades llargues.

Aquell nen que no va néixer a vegades torna…

i demana jugar una estona…

i que l’ajudin a fer els deures…

i que el portin a jugar a futbol…

i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.

Aquell nen que no va néixer…

ha entrat a la universitat…

ara està enamorat d’una noia molt maca….

i comença a treballar i a patir per les coses que veu…

a patir per un món que no li agrada.

Aquell nen que no va néixer …

somia somnis impossibles…

i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….

i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…

que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..

en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…

i quan torna li diu que l’estima molt…

que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…

i que la vida continua i que ha de ser feliç.

Aquell nen que no va néixer…

quan torna silenciosament i en qualsevol moment…

dóna les gràcies a la seva mare per tot…

per  tot l’amor que li va donar…

per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…

per tot el que van compartir junts…

i li diu: Gràcies, mare!

Tags: Poesia

  Aquests dies rellegeixo a estones un deliciós llibre que em van regalar aquest estiu i que us recomano a tots: “Diccionari d’expressions lingüístiques”, d’ Antoni Llull Martí.

És un llibre deliciós perquè recull expressions del mallorquí col·loquial de principi del S. XX. Expressions que cada dia van quedant més arraconades per altres que en moltes ocasions no són gens legítimes ni tenen la meitat de gràcia d’aquestes.

Els experts ens poden dir (si és que es posen d’acord) el per què s’empobreix tant el nostre llenguatge. El de tots, quasi sense excepció. Serà la TV, serà l’escola, serà que no llegim prou  els clàssics antics i moderns, que són els que ens donen pautes de com parlar bé i escriure bé i ens fan tornar més rics i més expressius.

No sóc capaç de fer cap diagnòstic de la situació en què ens trobem, però sí que vull transmetre la meva preocupació en aquest sentit, sobretot quan escolto parlar per la ràdio i la TV a molta gent. També alguns periodistes, que sembla que haurien de ser d’alguna manera mestres de la paraula..

Aquest llibre ens regala expressions que ens diverteixen, que són gràfiques, justes i algunes d’elles prou profundes com per expressar la saviesa popular, que és d’allà on hem de pouar tots.

Un en cito alguns exemples:

-“Parlar d’asseguts”=parlar detingudament d’una cosa.

-“No treure fesomia”=tenir un aspecte demacrat, fer molt mala cara.

-“Dir la mala pèssima”=parlar molt malament d’algú.

-“Enamorat fins a les rels dels cabeis”

-“Cuca molla”=es diu d’una persona apocada i poruga.

-“Cridar a morir de l’enuig”.

-“Fer navegar els galindons”=caminar.

-“Quedar sense polsos”=quedar atordit.

-“Tastar la gràcia de Déu”=menjar alguna cosa.

-“No haver tastat la gràcia de Déu”=estar dejú.

-“menjar-se un ham per sa punta”=menjar massa o amb voracitat.

N’hi ha també una sèrie que comencen amb “Més que…” que tenen per finalitat no tant establir una comparació, sinó expressar una qualitat o defecte en grau molt alt. N’hi han de molt divertides:

-“Més atapits que ses pues d’un eriçó”.

-"Més aturat que un ase vei”.

-“Més atupat que un ase de llenyater”.

-“Més estirat que un parpal”.

-“Més eixut que un suro”.

-“Més tort que sa justícia”.

-“Més xalest que un gorà a’s mig d’una guarda de someres”.

-“Més sèrio que una patata”.

-“Més embuiós que una colla d’escrivans”.

Tags: Català, Ensenyament, Escola, Llengua catalana, Mallorca

En el Diari de Balears d’avui mateix trobo una notícia que, per desgràcia, es fa massa habitual en els Països Catalans (sí, a mi segueix agradant-me aquesta manera de nombrar els territoris on es parla el català en les seves diferents modalitats, encara que ja sé que a molts no els agrada…). La notícia és la següent:

“Un grup de pares ha iniciat una recollida de signatures contra la responsable del Col·legi Son Caliu, Maria Morell. La llengua del material didàctic i el fet que les matemàtiques s’imparteixin enguany en català han provocat la rebel·lió”.

Per sort, sembla que la Conselleria d’Educació fa costat a la directora de l’escola de Son Caliu. Però la meva pregunta és la següent:

Si a casa nostra no podem ensenyar el català, on es podrà ensenyar i on es podrà aprendre? Què volen aquests pares? Es pensen que el castellà no l’aprendran els seus nins i que no podran anar pel món, pobrets?

Ja és ben trist que el català no hi sigui present en un bon nombre d’Universitats espanyoles. Jo m’ho prenc com un menyspreu evident, cosa que no passa en un munt d’ Universitats estrangeres on sí que hi és present i s’ensenya amb total normalitat com qualsevol altra llengua estrangera.

En cassos així és quan les diferents Conselleries haurien de posar-se fermes. I si no ho fan, com passa al País Valencià on el PP fa de les seves, mal ho tindrem. Per tant, exhorto als pares que tinguin una mica de sentit comú que lluitin quan es donin cassos com aquest. En depèn el futur de la nostra llengua.

Tags: Català, Llengua catalana

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Tags: América Llatina, Democràcia, Dictadura, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

MOHAMMED

Em dic Mohammed. Vaig arribar el 20 de Maig del 2000. Al meu país era un ciutadà. Aquí no sóc res. No sóc ningú. No existeixo legalment. No tinc papers. Visc amb uns companys en un pis de mala mort. Treballo quan puc per quatre rals i sense cap tipus de contracte. Tinc la família lluny…

No trobeu que és una situació molt dura la que em toca viure? Em sento maltractat moralment. No vaig venir perquè volgués. M’hi vaig sentir obligat perquè al meu país passàvem gana jo i la meva família. Al Consolat espanyol no em van concedir el visat per a poder entrar pel pas fronterer de forma legal. I mira que ho vaig intentar vegades…

I un cop aquí, trobo que no és allò que m’havien explicat. No em sento gens acollit ni pels meus companys de feina (molts d’ells també van haver de venir fa uns anys del seu poble i haurien de saber el que és això). Més aviat em miren com a competidor in desitjat.

Molts de nosaltres som víctimes d’un dels comportaments més vergonyosos i més inhumans: el de les màfies, que s’aprofiten de la necessitat de l’ésser humà. Juguen amb les il·lusions de la gent, tot enriquint-se a base de transportar-los fins aquí en unes condicions degradants, amb informacions i promeses falses, i sense cap mena de garanties. I en aquests grups mafiosos (moderns compradors d’esclaus) hi han implicats gent dels nostres i gent d’aquí.

JAUME

Mira, Mohammed, has arribat a una terra on, malgrat la seva bonança econòmica en el moment que vas arribar, potser no viu un dels seus millors moments. Molts de nosaltres, temps enrere, vam ser emigrants, però els diners tendeixen a tornar-nos a tots desmemoriats i insolidaris..

Hauríem de lamentar que no us rebem precisament per esperit d’acollida sinó, senzillament perquè us necessitem. La nostra societat necessita trobar cada dia mà d’obra més barata per a poder fer rodar la màquina capitalista.

Hauríem d’exigir al nostre govern que no sigui garrepa en fer i aplicar una Llei d’ Estrangeria, la finalitat de la qual només sigui assegurar la mà d’obra necessària i tancar els braços de la solidaritat als pobles i persones que més pateixen. Que fos una Llei consensuada amb totes les forces polítiques i socials i que respecti els drets fonamentals al mal anomenats "il·legals", entre altres punts.

Benvingut siguis, Mohammed, tu i els que com tu necessiteu de veritat venir. I tant de bo tinguéssim més braços per acollir-vos i sabéssim fer-ho millor Però també cal dir que aquells que vinguin més per avarícia que per necessitat han de saber que no solament poden fer mal a molts compatriotes necessitats de veritat, sinó que el joc dels diners no acostuma a complir les seves promeses, i que es poden trobar aquí pitjor de com estaven a casa seva.

Com a reflexió final i per acabar: No ens hauríem de preguntar tots (autoritats, sindicats, partits polítics, ONG, esglésies, societat tota…) si no estem vivint en uns hipocresia col·lectiva, enfront de la qual no ens interessa d’obrir els ulls?

Tags: Immigració, SOCIETAT

El meu post d’avui segurament que interessarà a poca gent. Però l’escriuré igual, tot pensant en el que ens va passar ahir a una colla de companys i amics.

Va passar que ens vam trobar un any més una colla de companys d’estudis. Si no vaig errat ja fa 23 anys que, quan arriba la tardor, ens trobem un dia i compartim taula, records i vida. Aquest dia no és per pensar; aquest dia és només per recordar temps passats. A mida que ens anem fent grans sembla que els fantasmes de la memòria també es van fent més grans i ens van acorralant…

"Tenir més memòria que un elefant". Frase que hem sentit un munt de vegades. Un dia vaig llegir una frase en un llibre que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir de forma més o menys solitària. Nosaltres -al contrari dels elefants- ens reunim periòdicament per recordar. I pel fet de trobar-nos, retrobar-nos uns als altres i -potser- retrobar-nos nosaltres mateixos. Recordem anècdotes i vivències; retrobem els fils allargassats dels afectes, els anem seguint anys enllà i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment.

Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, conserven molt bona la memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de coses compartides, moments i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens en hem oblidat, de cop i volta surt diàfana a la llum. En el fons, l’oblit és un gran simulacre. Ningú pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències, certes emocions, i aquest gran espai ple de fantasmes, aquests peregrins que caminen solitaris i perduts per les vides d’algunes persones. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la; no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta estança està tan plena de fantasmes i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i hauríem de furgar una mica, fer surar i donar una mica més de lloc als bons records i tirar per la borda alguns de dolents que no ens deixen mirar amb justa perspectiva les coses. Els dolents, per dir-ho d’alguna manera, ocupen tant de lloc que els bons records s’han quedat sense on posar-se.

Penso que ens trobem perquè tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar i d’explicar-nos. No podem desenterrar contínuament la gent ni el temps que ja ha passat. Però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem a sobre i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol, perquè vam viure plegats massa coses i vam compartir massa vida. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?. Una pregunta que sempre queda amb una resposta més o menys satisfactòria. L’any vinent, si Déu vol, hi tornarem. Fins llavors, doncs.

UNA LLISTA DEL DECRET DE NOVA PLANTA QUE CAL NO OBLIDAR, PER SI DE CAS…  (Text copiat del Setmanari IMATGES)
¿Vols conèixer, llegidor, els motius que els catalans tenim per a no oblidar la memòria del rei borbó Felip V, i perquè, igualment quan anem al WC ens referim com a Can Felip?
Passa els teus ulls per aquesta relació d’algunes de les disposicions dictades pel primer Borbó, després d’haver-se apoderat de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

 
-Abolició de les Corts de Catalunya.
-Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
-Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
-Extinció de la Generalitat de Catalunya.
-Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
-Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
-Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien trobat la mort en lluita.
-Establiment a Catalunya de l’encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
-Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes de Felip V.
-Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d’ensenyar Retòrica i Gramàtica.
-Empresonament dels vint-i-cinc principals cabdills de la defensa de
Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida en llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebatià, malgrat haver estat promès en l’acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
-Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
-Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
-Cessantia, sense cap excepció, de tots els empleats de la ciutat de
Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
-Prohibició als paisans de Barcelona d’anar pel carrer en grups de més
de dos després del toc de retreta.
-Creació de l’ominós "donativo" pel qual s’exigia als catalans un
repartiment de més d’un milió de lliures catalanes.
-Al que no volia pagar el que li exigien, li enviaven un esquadró de soldats a casa seva amb ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l’ impost.
-Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos,
nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d’altres estaments que es distingien per llur amor a la terra.
-Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars
criminals, de l’il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, que es distingiren en defensa de Barcelona.
-Execució en garrot, el dia 5 d’abril de 1715, d’en Francesc Casllar i
Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, el qual es cobrí de glòria en el setge de la ciutat.
-Empresonament durant els mesos de febrer i abril de 1715, de 3.876
persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
-Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans,
Noi d’Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
-Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar burlant la persecució dels soldats de Felip V.
-Modificació del règim municipal de Catalunya, establint-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
-Disposició manant que els que no fossin fills de Catalunya poguessin
ocupar els seus càrrecs públics.
-Disposició manant que els regidors de la ciutat portessin -banda- i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l’Ajuntament.
-Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
Prohibició del Sometent en tots els indrets de Catalunya.
-Supressió dels càrrecs d’arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de
Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
-Prohibició que els catalans poguessin usar cap mena d’armes,
recollint-se totes les, aleshores, existents a Catalunya.
-Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra en favor de la causa catalana.
-Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels
quals no convenia a l’absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que, per aquest motiu, van desaparèixer.
-Abolició, el primer d’octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
-Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda,
disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda anomenada "ardits de Catalunya".
-Prohibició de l’ús de l’espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
-Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de
llescar pa, i encara lligat a la taula amb una cadena.
-Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
-Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s’hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
-Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l’hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".
-Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i
feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" ‘haver tocat a sometent durant el setge.
-Construcció d’un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
-Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van
haver d’enderrocar més d’un miler d’edificis, sense cap tipus de compensació, i obligant als seus propietaris a fer l’enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a aixecar.
-Obligació als barcelonins de treballar en la construcció de la Ciutadella. Perquè es vegi de quina manera els pagaven, sols direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, amb la condició que, si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
-Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat,
dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s’havien concedit a diferents poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.

(Setmanari "Imatges")

Un dia d’aquests llegia fragments d’una carta que un dels miners que estan enterrats a 700 metres de profunditat en una mina xilena. És una carta dirigida a la seva esposa. Pensava fins a quin punt certes persones tenen un esperit tant positiu i lluitador; un esperit d’aquells que no donen res per perdut. És admirable poder conservar aquest esperit positiu en aquestes situacions i vull compartir alguns d’aquests fragments de carta amb vosaltres:

"No et molestis per mi. Passaré com pugui aquí sota. Corro dins de la mina on estem presos ".
"Lluitarem per viure i no esperaré assegut a que em salvin ".
"Ha canviat molt. Abans no li donava molt valor a res i només procurava anar vivint. Però ara és una persona molt profunda, es nota en les seves cartes ", comentava la seva esposa.

Emocionada, Angélica Álvarez, esposa d’ Edison Peña, relata la forta connexió que ha format amb el seu marit en els últims dies. Des de les profunditats, el miner l’ha enviat dibuixos de  paisatges amb muntanyes, flors i un cotxe que ell mateix condueix, segons s’explica en les cartes que s’adjunta. "Estant aquí dins puc somiar", diu en una de les missives que ha rebut Angélica.

Tanta ha estat l’emoció d’aquests somnis, que el miner Peña li va demanar a la seva dona que capturés una foto del sol per recordar la llum del dia. Ella la va fer i després la va enviar a través d’una "paloma"(els aparells que fan servir per enviar-los coses).

En els dies d’espera, la dona va escriure un poema per al seu espòs.

“Mi vida es como mirar una ola al golpear la roca, y si tan sólo pudiera besar tu boca, y terminar con esta sed que me vuelve loca, que sólo tus besos pueden saciar”, diu una de les estrofes de l’escrit de Angélica.
Contenta, diu que ell es manté amb forces, a l’espera del seu rescat. "Té molta esperança, l’únic que vol és que el rescat sigui ràpid. No vol més foscor ", conclou.

I el que em va fer més gràcia: "Va demanar una foto del sol".

Hi ha mil raons per fer vaga. N’hi han mil més per no fer-ne. Cadascú té les seves i totes són legítimes. El que no és legítim és no deixar treballar a qui vulgui fer-ho amb amenaces de tot tipus.

Sí, us vull parlar dels piquets "informatius", que seria millor anomenar-los coercitius. Escoltant alguns sindicalistes i sobretot veient el que fan i deixen fer avui he retrocedit molt i mols anys enrere. Ja us asseguro jo que s’hi han ben lluït!. No en tenien prou de fer el ridícul durant una bona colla d’anys, callant vergonyosament quan havien d’haver hagut de parlar, que ara han parlat (amb paraules i obres) quan havien d’haver callat. Encara que només fos per vergonya!

Els sindicats s’han tornat un anacronisme, com s’hi han tornat moltes altres institucions d’aquest país. Amb la diferència que amb algunes institucions tothom s’hi atreveix i amb els sindicats no. Molts sindicalistes (no tots segurament) encara ho són perquè tenen un "modus vivendi" còmode, fàcil i allà hi tenen el cul calent.

Aquests dies he escoltat un llenguatge antic, rònec, passat de moda, faltat d’arguments, gastat i cavernícola. No sols no han dit res de nou, sinó que han repetit el de sempre, però ara sense arguments. O millor dit: amb uns arguments que fan riure perquè, en aquests moments concrets de crisi profunda, un Govern com el que tenim poca cosa pot fer.Tot el que s’havia de perdre ja s’ha perdut i no és ara el moment de perdre més coses sinó de mirar de començar-ne a reconquerir algunes amb idees noves i convencent-se que el mon econòmico-social que ens toca viure ja no és el d’abans. Aquests senyors no se n’han adonat encara i em sembla que ja no se n’adonaran.

Fomentar piquets coercitius per no deixar treballar, per paralitzar una societat que necessita treballar i aprofitar tots els recursos no té sentit, és una injustícia que els treu tota la raó que puguin tenir i una falta total d’ètica. No deixar treballar amb formes violentes, punxar rodes, escridassar, tancar polígons industrials i calar foc a pneumàtics  són mètodes cavernícoles. Segueixen fent servir les eines de sempre. la silicona, les pedres, els barrots, el foc i la por. D’això se’n diu senzillament coerció física i moral.

D’aquí una estona els escoltarem dient que la vaga ha estat un èxit. Èxit de què? Èxit per què? Èxit de qui?. I ara què? Canviarà alguna cosa?  En traurem alguna cosa de tot aquest vandalisme o simplement alguns intentaran pescar en les aigües brutes que corren aquests dies?

Tot plegat vergonyós, indigne, repetitiu i digne d’un país  que de cap manera podem dir-ne desenvolupat. Em sembla que per aquests verals hi ha unes quantes institucions que s’haurien de posar urgentment al dia.

M’agradaria poder un dia escriure aquest testament…

En arribar, fill meu, l’hora de marxar

et deixaré en herència els meus núvols,

cotons per fer-te més tebis els nius de l’absència.

Núvols encara calents de suor i de sang,

el vapor de la terra que engendra els ideals.

Et deixaré les claus de totes les meves presons

i unes ales ansioses de superar antigues repressions

de somriures negats, de braços rebutjats,

de pors admeses, de goigs mutilats.

En el mateix manat, amb ales i amb núvols,

et deixaré -doblegat- un horitzó

perquè el puguis desplegar cada matí

i poder obrir la teva aventura vital cap a noves direccions.

I un carretada de coratge

perquè no t’enganyin els que menteixen,

perquè no et trepitgin els que manen,

perquè no et comprin els que tenen.

El que et deixo és el que jo he tingut i cultivat

i si ho acceptes, fill,

quan somiïs i volis i lluitis i protestis

jo viuré amb tu.

Convidat per l’ amic Josep Peramiquel, que junt amb la M. Alba Esquius són els directors d’aquesta magnífica representació que s’ha fet durant una colla de dies a Súria, vaig poder assistir ahir al retaule "Pell de Poble" que recorda la tragèdia que va significa l’epidèmia de còlera que assetjà la vila l’any 1885.

Ara fa 25 anys se celebrà el centenari del Vot de Poble a Sant Sebastià i per aquest motiu un grup d’emprenedors van demanar a l’escriptor Agustí Soler i Mas un text que recordés, el més fidelment possible, aquells esdeveniments. Així, doncs, es va representar per primera vegada "Pell de Poble" llavors. Va quedar tan bon regust de boca que ara s’hi ha volgut tornar i -pel que m’han explicat- amb total èxit ja que s’ha omplert en totes les representacions i inclús se n’ha hagut de fer dues més que inicialment no estaven previstes.

"Pell de Poble" és un autèntic espectacle popular en tots els sentits: perquè recorda uns fets tràgics que van succeir a la Súria de la segona meitat del segle XIX; perquè la representació neix del mateix poble; perquè s’hi comprometen a fons vora 300 persones del poble; perquè va dirigit sobretot a la gent del poble, per tal de fer-los memòria històrica d’uns fets molt seus; perquè la manera com es fa la representació és totalment popular ja que hi participen entitats, grups i gent de tot tipus del poble de Súria i es fa a la Plaça Major de Súria. Es representa als mateixos llocs on van passar els fets ara fa 125 anys.

Això té un gran valor en tots els sentits, per l’esforç que significa i pel que representa per Súria. És una manera de fer poble. És recordar. És reviure. És ensenyar a les actuals generacions tota la història passada i és un cant a la vida, a la solidaritat davant d’una desgràcia com va ser l’epidèmia del còlera que va infectar més de 269 persones i va causar la mort d’uns 90 malalts de la població que llavors comptava amb 1.800 habitants, segons explica Jordi Algué Sala, historiador i assessor històric de l’obra que es representa..

És un espectable entranyable, emotiu, senzill i complex alhora. Dura quasi dues hores però es fa curt. Hi ha una mica de tot: teatre, música, cant, ball… I tot plegat en el marc incomparable del Poble Vell de Súria, que ja fa molts anys que el tenen cuidat i arreglat i que val la pena visitar.

Només em resta donar les gràcies per aquesta generosa invitació que van fer-me i felicitar-los a tots per l’èxit aconseguit. I que per molts anys segueixin tenint tantes ganes de fer coses tan boniques.

L’accident de la mina xilena que ha atrapat 33 miners m’ha fet pensar en aquell tràgic accident del 13 d’Octubre de 1972, en què un avió uruguaià transportava 45 passatgers a Xile, entre ells jugadors de l’equip de rugbi Old Christians, que viatjaven per enfrontar-se amb els xilens Old Boys i que es va precipitar a la Serralada dels Andes. Diversos van morir en la caiguda, altres poc a poc, a 3.600 metres d’alçada, pel fred de 30 graus Celsius sota zero i la manca d’aliment. No obstant això, com una espècie de miracle es va conèixer 72 dies després de l’accident: hi havia 16 supervivents, trobats primer pel traginer xilè Sergio Catalán i després per un grup de rescat, també xilè.

Solitud a la muntanya i solitud a les profunditats. Amb la diferència que els uns es pensaven que ja no els buscaven i els altres saben que es fa l’ humanament possible per rescatar-los. Una gran diferència, certament. Però la solitud existeix en tots ells. Però també l’esperança…

La gratitud amb Xile dels supervivents a la tragèdia dels Andes va quedar segellada per sempre. Per això, quan el grup dels setze va saber dels miners atrapats a la mina San José, van sentir la necessitat de retornar una mica del que van rebre i portar un missatge d’esperança als familiars. Dir-los que els miracles existeixen; que si fa 38 anys la vida els va treure de la tempesta blanca i després van viure vides normals, ells també sortiran del seu forat i podran tenir una vida normal. Per això, Ramón Sabella, José Luis Inciarte, Gustavo Zervino i Pedro Algorta, emocionats supervivents de 1972, acompanyats per un diputat xilè, construint un nou capítol de l’esperança han anat al cor de l’hecatombe.

Ells mateixos expliquen que han quedat impressionats per la tasca tècnica i pel suport i contenció psicològica que es brinda als miners i les seves famílies. El més emocionant de la seva visita va ser la trobada amb les famílies dels miners. Per a un supervivent dels Andes és inevitable recordar la pròpia família, que va estar al peu de la muntanya mentre estaven absents. Les famílies dels miners els van sorprendre amb una cançó de benvinguda i van acabar abraçats i plorant d’emoció. Ells saben que encara estan en una etapa d’alegria i esperança perquè hi ha bones notícies, encara els queda molt per fer per poder treure els seus familiars de la mina i reconstruir a la llum del sol la vida que hi ha allà sota a la foscor.

Atrapats a les altures o atrapats en les profunditats. En el fons de tot plegat és l’etern misteri de la persona:  tots estem atrapats en nosaltres mateixos per mil circumstàncies de la vida i podem optar per ser lliures o no, també per nosaltres mateixos, amb l’ajuda dels altres i per saber aprofitar -o no- les oportunitats que ens brinda la vida.

El misteri d’estar viu i no poder incorporar-se al permanent fluir de l’existència és el que uneix els setze d’abans als trenta-tres que batallen avui per les seves vides. L’esperança de tots és el que fa viure i tirar endavant en les vides personals de cadascú. Cal tenir fe que la terra xilena tornarà a la llum els seus fills que estan en aquest refugi, així com la muntanya xilena va donar una nova oportunitat a aquests altres fills adoptius, que l’ abracen ara amb gratitud. Cal que tots tinguem fe en que la vida ens obre sempre una porta per on sortir, encara que sembli que no hi ha sortida.

Tenir amistats és important. Les persones necessitem amics per viure, prosperar i per sentir-nos connectats. Els amics ens ajuden a mirar-nos a nosaltres mateixos. Ens fan veure les nostres bones i males qualitats i reforcen la nostra autoestima. A través de rialles i bons moments ens ajuden a passar per moments d’estrès o tensió. Poden ajudar-nos a seguir endavant. Els amics estan al nostre costat en moments difícils i celebren amb nosaltres els moments de fortuna i èxit. Les amistats són enriquidores i compensen el temps i la feina que tenim en cuidar-les.

La bona comunicació i la lleialtat és el secret d’una amistat saludable, duradora i la clau per solucionar els problemes. Per això és tant important cuidar-les i conservar-les. Mirar de que l’amistat no es refredi. Mirar de no perdre les que un té. Si busquem l’amic perfecte mai el trobarem.  Els altres veuen els nostres defectes tant com nosaltres veiem els seus. Però heus aquí la grandesa de l’amistat: així i tot ens podem estimar i respectar.

Ser amic és ser respectuós i no jutjar; no mirar més els defectes que les virtuts; mirar més els moments bons passats junts i no pas els dolents.

Ser amic o amiga és respectar-se; ser sincer i sencer. Mostrar-se tal cóm hom és. Vull dir que s’ha de dit tot el que és cregui oportú i sembli millor. D’un mateix i de l’altre. Sense ofendre i amb ànim d’ajudar. Ser amic vol dir aguantar coses i ser molt generós. No mirar el temps que hom hi dedica. Fer l’impossible per ajudar, per estar allà quan l’amic o l’amiga ho necessiti.

No cal tenir-ne gaires. Pocs i bons, seria el meu lema. I no cal que siguin a prop. Des de lluny es pot continuar essent amics i ajudar-se molt. A vegades el sol fet de saber que hi són ja et dóna forces per continuar. Una telefonada al seu moment val un imperi.

Ser amic és un continu anar i venir d’emocions, de regals, d’afectes. És un pou d’on es treu aigua per dalt i s’omple per sota contínuament. Ser amic és un transvasament continu de coses, de sentiments, de paraules, d’afectes. Es donar per rebre. Es enriquir-se tot buidant-se. Donant és quan més es rep.

Quan hi hagi conflictes (que algunes vegades és inevitable) hi han unes normes que jo crec elementals:

-Romandre calmat. Reconèixer quan s’està a la defensiva o massa emocional.
-No culpar-se o acusar-se mútuament.
-Enfocar-se en el problema actual, mirar d’analitzar-lo i aclarir-lo.
-Descobrir els factors relacionats amb el problema per tal de corregir-los, si cal.
-Acceptar que la perspectiva de cada un és diferent, no equivocada.
-Estar disposat a demanar disculpes i/o perdó i estar disposat sempre a donar el primer pas per un apropament.

S’atansa una jornada de vaga general i cada dia ens bombardegen amb mil raons, tant per seguir-la, com per no seguir-la. La veritat és que em sembla que no s’hi haurien d’esforçar tant ni els uns ni els altres: simplement deixar que cadascú faci el que li sembli i que cada un valori si té motius o no per fer-ne. Ja som grandets i se suposa que cadascú farà (amb tot el dret del món) el que més li convingui.

Però jo diria que haurien de fer vaga de forma obligatòria:

–els sindicalistes. Haurien de fer vaga de xerrameca. Aniria bé que ja comencessin a callar des d’avui mateix. Ja estem tots informats i prou informats.

–els piquets informatius. Aquell dia haurien de mirar de fer vaga i no presentar-se a la “feina” bruta que acostumen a fer quan “informen” pressionant als que volen treballar i a trompades, si cal.

–els que rebenten rodes de camió. O els que posen silicona als panys de les fàbriques, o als trens, o als que trenquen vidres dels autobusos…

–als que no saben el que significa ser lliure. Potser seria bo que aquest dia deixessin ser lliures els altres i reconeguessin que ningú és bo o dolent pel fet de que faci vaga o no.

–aquell que cobren de l’atur i fan feines a l’economia submergida. Podrien fer vaga de cobrar l’atur…

I podríem seguir: Aquell dia (i, posats a fer, ja sempre) podrien fer vaga els aprofitats, els mal educats, els prepotents, els escanyapobres, els vividors, els mafiosos, els explotadors, els que es canvies de jaqueta, els lladres, els delinqüents, els xulos, els ordinaris, els tramposos, els mesquins, les males persones, els covards… i tanta i tanta gent que fa que el món no sigui tan agradable com seria de desitjar.

Bona vaga els que en facin i bona feina als que treballin i santa llibertat per a tothom!

Feia temps que no podia més. Ja no l’aguantava més i l’estrès li havia anat augmentant dia a dia i havia arribat a un punt que ja estava al límit d’explotar.

Va anar a veure la treballadora social de l’Ajuntament i li va explicar el problema que tenia a casa i li va dir que ja no podia més. La noia –jove, eficient, maca, molt atent, molt moderna- va explicar-li que les Residències estaven molt plenes i que possiblement s’hauria d’esperar. I que el seu cas era molt especial i que no entrava dins dels paràmetres fixats. Que era la primera vegada que li venien amb una demanda d’aquesta mena i va mirar de convèncer-la com va poder. Però, aparentment, no hi va haver manera perquè insistia i insistia.

Tant li feia esperar! Si podia fer que entrés a la llista ja estava contenta. Esperar un temps era el mal menor i ja s’hi conformava.

Aquell matí es va llevar amb la decisió presa: la Trini, -una bona dona de 75 anys i amb el cap ben clar-, tipa de que el seu fill de 40 anys l’amenacés un dia sí i un altre també de que la portaria a una Residència per a gent gran, va decidir ingressar-lo a ell. Va pensar: Què és això de que a les Residències no més hi hagi d’anar gent gran. Per què els fills ha de decidir sempre sobre els pares grans? Ja n’hi havia prou! Ja estava bé! Va pensar que a partir d’ara s’havia de reivindicar Residències per a fills que no estimen, per a fills que no cuiden, per a fills que només pensen en ell mateixos, com era el cas del seu fill Ramon. Trobava que era just , no?

Si anéssiu a matricular al vostre fill a un Institut i, en lloc d’un cartell de benvinguda us trobéssiu una pissarra amb el text que cito a continuació, a quin país diríeu que esteu?

Acerca del uniforme: Las hembras no usarán más de un par de aretes. Las camisas y blusas se usarán por dentro. No se les harán pinzas, recortes para ajustar al cuerpo o que queden por encima de la saya o pantalón. No sustraer los bolsillos. Las sayas deberán tener  un largo de 4 centímetros por encima de  las rótulas de las rodillas. No se permitirán sayas pélvicas, decoloradas o con marcas de planchado. Los pantalones deberán ajustarse a la altura de los zapatos. No se permiten pantalones pélvicos. Las hembras no usarán maquillaje. No se permiten pulsos, collares, cadenas ni anillos. Los atributos religiosos no podrán estar visibles. Los zapatos serán cerrados y las medias blancas y largas. No se portarán MP3, MP4, celulares. Los varones no usarán aretes, presillas ni piercing . Los cintos deberán ser sencillos y sin hebillas excéntricas, grandes o a la moda, estos deberán ser de color negro o carmelita.

Acerca del cabello: Los pelados, peinados y afeitados deben ser los correctos, eliminando toda excentricidad y modismos ajenos al  uso del uniforme. No se permite en los varones: el pelo largo, pintado, pinchos largos, ni figuras en el cabello. Las hembras no usarán aretes colgantes. Las prendas a usar en el cabello deben ser: azul, blancas o negras. Estas tendrán un tamaño acorde. El cabello de los varones no debe exceder los 4 centímetros.

Ho heu endevinat? Potser no, però segur que us en heu imaginat algun. Doncs sí: aquest país és Cuba.  I això ho explica Yoani Sánchez en el seu blog; diu que és el que es va trobar el dia que va acompanyar a matricular el seu fill Teo al preuniversitari.

Sobra cap més comentari, em sembla.

El meu ordinador ha fet figa; ha fet catacrac; ha dit prou; ha acabat els torrons; s’ha mort. R.I.P.

M’ha sabut greu perquè m’acompanyava des de feia una colla d’anys. S’ha mort de vell. Ha resistit virus, cucs, troians, espanyols, romans i cartaginesos. Ho ha anat resistint tot estoicament  durant més de 10 anys. Un atac de cor fulminant i el seu disc dur ha dit prou. Què hi farem! A tots ens tocarà fer la mateixa fi del Cagaelàstics!. Pobret! me l’estimava molt però és llei de vida.

Ara en tinc un de nou: jove, lleuger, flamant, més ràpid que “El Fill del Vent”. El tinc al davant i em diu: Engega’m ja! Vinga, fes-me servir. Des d’avui sóc tot teu i estaré totalment al teu servei. Jo li agraeixo la bona disposició amb que veig que ha arribat a casa i em disposo a engegar-lo per primera vegada.

Serà la il.lusió de la primera vegada (la primera vegada de qualsevol cosa sempre fa molta il·lusió…) o no sé què però jo encara estic més emocionat i feliç que ell.

L’engego amb una certa inquietud. Anirà tot bé? No sorgirà cap problema imprevist?. No. Tot  ha ant bé i se’m mostra davant meu una pantalla nova, amb tota l’exuberància del Windows 7. Nítida, elegant, moderna… Quina il·lusió!

I em decideixo a estrenar-lo escrivint el meu primer post. estic completament segur que, a partir d’ara, els meus posts seran molt millors, més frescos, més joves. Com l’ordinador, vaja! Ell ja se’n cuidarà d’ajudar-m’hi.

Però heus aquí que a mida que vaig escrivint més content que un gínjol veig que sorgeix un problema: quan vull escriure certes paraules l’ordinador no me les accepta. Ho trobo estrany. Pitjo les tecles i allà no hi surt res. Res! Busco un sinònim .Res de res. Canvio la frase. Tampoc no l’accepta.Arribo a la conclusió, després de meditar-hi una estona, que el meu flamant ordinador no accepta paraules lletges, frases altisonants o conceptes negatius. M’escriu tot el que sigui positiu i em rebutja tot el que tingui una connotació negativa… Es veu que aquest noi només vol contar històries maques i de color de rosa.

No sé pas quina solució buscar-hi, però ho hauré de solucionar ràpidament perquè a mi m’agrada comentar les coses que passen, la vida… I la vida té moltes cares i també té la cara negativa… La vida no seria vida si no tingués una mica de tot, no us sembla?

Espero la vostra ajuda i els vostres suggeriments… I, entretant, aniré mirant de parlar-li tranquil.·lament, suaument i miraré de fer-li alguna carícia… a veure si el convenço que no ha de ser així.

LA ALBADA de Jose A. Labordeta

Adiós a los que se quedan
y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.

Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.

Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.

Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.

Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra.

http://www.youtube.com/watch?v=GY9M_x5PVmU&feature=fvsr

Amb aquesta cançó vaig conèixer Labordeta sense saber-ho. Resulta que era a l’ Uruguai i el duo més famós del país (LOS OLIMAREÑOS) cantava aquesta cançó. Jo no sabia de qui era però l’escoltava amb delectança.

Anys més tard vaig saber que era de Labordeta i en una actuació que va fer aquí a Mollerussa ens hi vam poder atansar amb la meva dona per explicar-li l’anècdota. Ell ens ho va confirmar: ens va dir que Los Olimareños, -que s’havien hagut d’exiliar del país- van recalar a Barcelona i allà van conèixer Labordeta i li van demanar permís per cantar la cançó.

Va estar molt content  de saber l’anècdota i inclús va tenir el detall de firmar-nos una postal per entregar al Pepe Guerra –un del duo- que nosaltres coneixíem perquè vivia a Treinta y Tres (el poble de la meva dona). Li vam prometre entregar-la en mà  perquè estàvem a punt de viatjar a l’ Uruguai i allà el veuríem. I, efectivament, no només el vam veure sinó que vam poder presenciar una actuació seva i fer-nos una foto amb ell.

Labordeta era moltes coses. Però si ho hagués de dir en una sola paraula diria que era un REFERENT. Una persona íntegra que va lluitar per la seva terra i per les llibertats en uns anys difícils.

Descansa en pau, que nosaltres seguirem escoltant les teves cançons, que seguiran donant-nos la força i l’esperança que tenia la teva veu.

Aquests dies no es fa més que parlar de Sarkozy. Pel que està fent amb els gitanos romanesos a França i per l’estirada d’orelles que li han fet des del Parlament Europeu. Però Sarkozy és molt Sarkozy i s’ho passa tot plegat pel forro, deixa que cantin  i ell va fent la seva.

Llegia un dia a EDUARD PUNSET que feia una anàlisi de l’amor químic entre el president francès i la que ara és la seva dona, Carla Bruni. Punset deia que aquesta parella era justament el paradigma de la força imparable de les emocions per damunt de la raó d’Estat. Dit en altres termes: el cor preval sobre la raó quasi sempre.

Això que se sap des que l’home va començar a caminar es veu ara confirmat per la neurociència moderna. Tornaré a valer-me del professor Punset per explicar-ho perquè jo –pobre de mi- no en sé gens d’aquestes coses.

Segons ell, els ulls tenen unes comunicacions nervioses que condueixen directament a un suport cerebral vinculat a la coordinació de les emocions i l’empatia. La zona cerebral del lòbul òrbitofrontal de Sarkozy i Carla es veu que que va connectar instantàniament la zona límbica, que gestiona les emocions, amb els mecanismes automàtics característics del cervell reptilià i l’experiència planificadora de la neoescorça. 

Jo em pregunto què passaria si el cervell de Sarkozy fes un tomb de cop i volta i es comencés a mirar els gitanos romanesos amb ulls d’enamorat? No trobaríem cap gitana romanesa (amb aquells ulls negres i profunds que tenen) que l’anés a veure al Palau de l’ Elisi i l’enamorés una mica amb la mirada?. Perquè quan dues persones creuen la mirada i entre elles hi ha “feeling” es connecten les seves àrees òrbitofrontals, particularment sensibles al contacte visual; aquestes àrees executen un càlcul social instantani (tipus superordinador!) que ens indica com ens cau de bé o malament una persona, què pensa de nosaltres i les decisions que prendrà en funció d’aquests resultats.

Jo penso que una bona manera d’arreglar aquest problema tan greu i tan actual a França seria buscar una gitana romanesa. És urgent fer-ho, no us ho sembla?. A partir d’aquell mateix moment es començaria a arreglar el problema i començaria a mirar els gitanos amb uns altres ulls…

El Joan tenia pressa. Havia endrapat en una esgarrapada els fideus freds que la seva dona li havia deixat a la nevera. Ell era un autèntic desastre: no sabia fer-se ni una truita. A les tres havia de ser a la feina perquè havien quedat amb un client.

Va córrer cap a l’estació. sort que li quedava prop de casa. Si podia agafar el tren de les 2:30 encara hi arribaria a temps.

Va arribar a l’estació dos minuts abans de l’hora i va seure en un seient que va veure buit al fons del vagó tot fent un esbufec d’alleujament.

Es disposava a aprofitar la mitja hora del trajecte per fer una becaina. Estava ja camí del seu planeta feliç  quan la megafonia el va deixondir: “Senyores i senyors passatgers:Tenim un problema. El maquinista s’ha deixat la màquina al dipòsit. El tren sortirà amb retràs. Disculpin les molèsties!”

Ha passat l’estiu. Ha començat un nou curs. He anat escrivint al meu blog més o menys assíduament  i ja fa dies que m’estic replantejant quins camins ha de seguir.

Un blog –ja ho he dit en alguna altra ocasió- és el reflex més o menys transparent d’un mateix. Encara que hom no es despulli (perquè em sembla que no és el lloc), sí que surten temes que et preocupen, tems que t’interessen, temes que es parlen amb companys, temes que són al carrer… En fi, un blog reflexa una manera de ser, de pensar en un moment  de la vida d’una persona.

Durant el curs passat vaig parlar moltes vegades de política. Algú, fins i tot, m’ho retreia una mica. Però és que el tema polític m’interessa molt i m’agrada opinar i no defugir-lo quan algú treu el tema. Però reconec que no tinc prou opinió ni prou preparació per parlar de certs temes. Si n’he parlat molt és perquè en algun moment m’ha preocupat molt la deriva que ha pres Catalunya i Espanya, en general.

El tema polític no s’acaba mai i sempre hi ha alguna cosa a dir, per criticar o per aplaudir. Aviat entrarem en campanya electoral. Aviat tornarem a veure el trist espectacle de com s’esbatussen els líders sabent que tot plegat és pantomima. Això és justament el més trist de la situació i el que a vegades em fa bullir la sang.

Per tant, he decidit no parlar tant de política durant un temps (ho faré quan ho cregui oportú, això sí) i obrir més el blog a altres temes que m’interessen més i que crec que valen la pena. Per exemple, la literatura, la problemàtica social, la crisi que tanta i tanta gent pateix,etc. Miraré de parlar més de literatura, de poesia, d’autors interessants i de coses que m’agradarà seguir compartint amb tots els que seguireu entrant, llegir-me i donant-me la vostra opinió i la vostra confiança-

Moltes gràcies a tots i bon curs!

Reconec que aquest matí m’he llevat una mica estrany. Notava alguna cosa que no sabia definir. Alguna cosa em passava i no sabia ben bé què era. El cas és que he anat al quarto de bany com cada dia, m’he mirat al mirall i no m’he vist. No m’he vist! Allà, davant meu, no hi hi havia ningú. Ho he començat a trobar estrany, si voleu que us digui la veritat. Després, pensant-ho bé i ja no tant endormiscat, m’he esfereït una mica.

Resulta que no hi sóc al mirall. Però jo sóc allà! Em pessigo i veig que sí, que sóc jo mateix que em pessigo i que em faig mal. I començo a preguntar-me: No existeixo, potser? Cóm és possible que hi sigui i no em vegi?

he trucat corrents al meu psiquiatra. tampoc l’he trobat al seu número de sempre. El contestador em deia que allà hi vivia una altra persona. Ara resultarà que el meu psiquiatra tampoc existeix!. I el món?. I les coses?. I jo?

Bé, ja veig que se’m presenta feina pel cap de setmana. serà una qüestió per tractar sèriament.

A la cançó de la vida cal que li posem les notes.

Avui una, demà una altra.

La cançó de la vida no s’acaba d’acabar mai.

Podem cantar per tot:

pel dia que neix i per la nit que se’n va;

pel sol, per la pluja o per la boira;

La cançó de la vida

és cantar l’ahir i el demà;

és cantar aquest dia trist que volem que s’acabi

o aquell ahir que no s’havia d’haver acabat mai.

Podem cantar l’haver marxat o l’espera de tornar;

La cançó de la vida és anar posant i treient notes

per tal de fer una bona melodia

aquell dia que ens toqui interpretar-la de veritat.

M’han arribat unes respostes de nens entre 6 i 8 anys a la pregunta: "Què és un avi?". Algunes respostes són simpàtiques. Altres fan pensar una mica. I alguna fa pensar molt!

Us les deixo per tal que vosaltres mateixos les valoreu.

-Els avis són una senyora i un senyor que com que no tenen nens propis els agraden molt els dels altres.

-Un avi és una àvia però home.

-Els avis són gent que no tenen res a fer, només estan ocupats quan nosaltres els anem a visitar.

-Els avis són tan vellets que no haurien de córrer.

-Els avis són persones amb les que és molt divertit anar a comprar.

-Quan sortim a passejar amb ells, s’aturen per ensenyar coses boniques com fulles de diferents formes, un centpeus de molts colors o la casa del llop.

-Ells no ens diuen: "Afanya’t!"

-En general, les àvies són unes senyores grasses, però així i tot s’ajupen per lligar-nos les sabates.

-Són uns senyors que per a llegir fan servir ulleres i sempre les perden.

-Alguns avis tenen pares, aquests sí que són molt vellets, la mare de la meva àvia, es pot treure les genives i les dents ….. a la vegada.

-Ens responen preguntes com: "Per què Déu no està casat?" o "Per què els gossos persegueixen als gats?"

-No els importa explicar el mateix conte diverses vegades i els encanta llegir-nos històries.

-Tothom ha de buscar uns avis, són les úniques persones grans que sempre estan contentes d’estar amb nosaltres.

-Ells saben que abans de dormir podem menjar algunes llaminadures i abans d’anar a dormir els encanta resar amb nosaltres i ens besen i ens consenteixen encara que ens haguem portat una mica malament.

-A un nen de 6 anys li van preguntar on vivia la seva àvia i ell va contestar: Ella viu a l’aeroport. Quan la necessitem anem allà i l’anem a buscar i quan volem que torni a casa seva la tornem a portar el seu aeroport.

Antoni Maria Alcover i Sureda

Aquest estiu, a Mallorca, una bona amiga em van fer el preuat regal d’un llibre extraordinari: el “DICCIONARI D’EXPRESSIONS LINGÜÍSTIQUES” recollides de les “Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó. El llibre és d’ANTONI LLULL MARTÍ i és editat per l’Editorail MOLL.

Jordi des Racó  és el nom que va fer servir Mn. Antoni M. Alcover a l’hora de publicar el recull de les seves rondaies. Parlar de Mn. Alcover és parlar d’un personatge riquíssim en tots sentits i és també parlar d’una de les persones que, sense cap mena de dubte, han fet més per la nostra llengua.

Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda (Santa Cirga, Manacor, 1862 – Palma, 1932) fou un escriptor mallorquí modernista, eclesiàstic, lingüista, folklorista, dissenyador de diverses esglésies i capelles i publicista. Molt popular arreu dels Països Catalans per la seva tasca a favor de la llengua catalana, fou anomenat apòstol de la llengua.

Les principals obres d’Antoni M. Alcover foren el Diccionari català-valencià-balear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans i la direcció i finançament de l’Edició de les Obres de Ramon Llull.

Formà, procedent de fonts orals, l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, editat finalment en 22 volums. Es tracta d’una col·lecció de rondalles populars refetes per Antoni M. Alcover a partir de les diferents versions recollides, gràcies al seu propi do de rondallaire i amb el sedàs de la censura moral com a clergue que era.

Doncs bé: el llibre del que us vull parlar avui és el recull de més de 5.600 locucions,dites,refranys i tota casta d’expressions lingüístiques, que constitueixen una bona mostra del mallorquí col·loquial de principis del S. XX. Al llibre s’hi explica el significat de cada una d’elles i el lloc on es troba dins dels 24 toms de les Rondaies.

És un treball exhaustiu, molt ben fet, molt amè i fet no per a lingüistes i gent especialitzada sinó per al lector de tot tipus, que vulgui passar-s’ho bé amb aquestes expressions tan riques i que algunes d’elles, o ja s’han perdut o es perdran si no les fem servir.

Els dies que vaig passar a Mallorca em van fer adonar que encara és ben ric el llenguatge allà i que tenen unes expressions pròpies que la gent del Principat haurien de conéixer una mica més. Segons el meu punt de vista, caldria que els mateixos mallorquins escrivissin més tal com parlen, encara que hi hagi unes normatives clares per part de l’ Institut d’ Estudis Catalans. Aquest català potser és el que s’ha d’ensenyar a les escoles. Però la riquesa del llenguatge popular, el que es parla al carrer, cada dia es reivindica més i s’hi poden trobar molt arguments per fer-ho. No volem una llengua catalana rígida, uniforme, de cartró i igual a tot arreu. La volem viva, diferent, amb els diversos tons i les diferents paraules i expressions que ens farà més rics a tots.

Els mallorquins hi tenen molt a dir. O els valencians. Però també nosaltres des d’aquí al Principat. Hauríeim d’aconseguir que els mitjans de comunicació acceptessin encara més la gent de Mallorca o de València amb totes les seves variacions dialectals i la seva riquesafonètica. I tant de bo també passés als altres territoris de parla catalana. Només llavors podrem parlar d’una llengua comuna, es digui com es vulgui dir (valencià, balear, català…) i l’anomenem com volguem. La riquesa la tenim i les eines també. Ara només cal fer-les

servir.

Avui, 11 de Setembre de 2010, és la Diada nacional de Catalunya. Cal que recordem que aquest ha estat un any molt dur  després de la partidària, injusta i vergonyosa decisió del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’ Estatut de Catalunya.

Ja hi ha 90 municipis catalans (i el nombre va creixent de mica en mica) que, com a repulsa a aquesta decisió, han decidit exlcoure’s "moralment" de la Constitució espanyola.

Fins ara són els municipis els que simbòlicament fan aquest gest de dignitat. Ara ens toca a nosaltres com a persones fer-ho. Una ocasió la tindrem a les pròximes eleccions quan podrem decidir votar partits que hagin deixat clara –ben clara- la decisió de que Catalunya sigui independent.

Entretant, no estaria de més que cadascú personalment fes aquesta decisió de sentir-se moralment exclòs d’una Costitució que ens exclou, que no ens hi vol i en la que no hi podem ser de cap manera amb les regles de joc que ens imposa.

Per tant: JO EM SENTO MORALMENT EXCLÒS DE LA COSTITUCIÓ ESPANYOLA.

Feia vora dos mesos que es trobaven cada nit al Fecebook. Cap dels dos havia posat el nom vertader i s’havien conegut de casualitat a través d’una amiga que era amiga de l’amiga. Total; que s’havien acceptat mútuament la invitació i es van fer amics.

Cada nit el ritual era semblant: Hola! Cóm estàs? Bé, i tu?. I començava una conversa, al principi curta i convencional, però cada cop més llarga, més densa i més trascendent. En el fons, sempre hi havia un deix d’afecte i la necessitat de compartir coses. Semblava que hi havia sintonia emocional.

En el fons de tot plegat el que hi havia era una necessitat de compartir la soledat d’unes vides trencades. Es donava la casualitat que els dos s’havien separat feia 6 mesos; els dos vivien a Barcelona; als dos els agradava el cinema i els dos tenien 40 anys.

No sabien gran cosa més l’un de l’altra. Fins llavors no havia sorgit la necessitat d’explicar-se gaires intimitats i més aviat semblava que tinguessin ganes de bandejar aquesta qüestió.

Però una nit va sortir a la conversa el fet de trobar-se un dia i sopar junts. La proposició va sortir d’ell i la resposta va ser un silenci llarg, dens i poc habitual fins aleshores…. Però va acceptar, no sabia ben bé per quin motiu, A fi de comptes, feia ja força temps que xatejaven i es tenien prou confiança.

Van quedar per al pròxim dissabte, a les 10- al restaurant “El Racó”, a la part alta de Barcelona. El nerviosisme va anar creixent durant aquells dies en els dos. Aquell dissabte els dos es van passar una bona estona triant la roba que es posarien. Els dos consideraven que aquell moment era important i que podia ser el punt de partença d’una nova vida. Els dos hi havien posar molta expectació i una amaga i incerta esperança.

Quan ella va entrar al restaurant hi va veure poca gent. Només dues o tres taules ocupades per parelles que ja estaven sopant. Va fer una ullada ràpida i va ser llavors quan allà en un racço del fons va veure-hi una persona sola. Havia de ser ELL necessàriament. No hi havia cap més persona sola en tot el local, S´hi va anar atansant poc a poc mentre el cor li batia a cent per hora. I, de cop, es va parar; paralitzada; immòbil.

Aquella persona era el seu ex marit. Va adonar-se, de cop i volta, que havia estat xatejant durant dos mesos amb el seu ex.

Va donar mitja volta i se’n va anar corrents. L’aire fresc del carrer va anar-la retornant de l’ensurt i va anar caminant carrer avall hores i hores,,,

Aquella llàgrima s’havia anat formant poc a poc; s’havia anat carregant a dins del cor d’en Miquel i havia anat pujant calladamant, silenciosament, cap als ulls. S’havia anat carregant de sentiments diversos, alguns molt negatius i altres molt positius.

Tenia ganes de sortir cap enfora. A dins del cor i del cos d’en Miquel ja no aguantava un minut més. Tenia ganes d’exterioritzar tots aquells sentiments perquè havia trobat el moment i la persona adequada per a fer-ho.

Els ulls d’en Miquel van començar a brillar. Una brillantor desconeguda. O potser una brillantor oblidada. Mentre parlava amb aquella persona li va semblar que es creava un moment màgic, únic, celestial.

I fou llavors quan la llàgrima va esclatar als seus ulls i va sortir regalimant felicitat, amor, lluentor, paraules, afectes, amor…

I després d’aquella primera en van sortir moltes más. Un riu de llàgrimes que van inundar-ho tot. Van inundar dues vides de claror i d’esperança…

I em sembla que els ulls d’en Miquel segueixen brillant i la seva claror ha il·luminat altres mirades, altres cors i altra gent.

Aquella llàgrima ho ha transformat tot.

 En la vida diària hi trobem persones,escenes o circumstàncies inesperades. I, per inesperades, colpidores. Només cal saber mirar-les; no pas només amb els ulls sinó amb una mirada interior. Una mirada d’aquelles que sobrepassen l’extern i se’n van directes al cor, al nucli , a l’interior i al que té sentit vertader a la vida.Us transmeto una d’aquestes escenes:”Per la seva proximitat a l’estació, gairebé sempre hi havia algun captaire acampat en un dels bancs, compartint la plaça amb els ancians i les mares joves del barri, que hi anaven amb els seus fills.Aquella tarda, mentre la brisa refrescava el començament de l’estiu, en va arribar un. Es va desprendre de la motxilla, es va asseure i va començar a beure d’una ampolla gran de cervesa. Una olor densa es va precipitar capa mi i em van venir nàusees. Estava a punt d’aixecar-me, quan la meva nena, que tot just donava els seus primers passos, se li va acostar. El captaire va deixar a terra l’ampolla, va fixar la seva mirada en la nena i, amb gran sorpresa meva, li va somriure dolçament, embolcallant la nena amb una tendresa infinita, projectant una llum interior -que eclipsà la brutícia i la deixadesa- carregada d’humanitat, i encara avui commou el meu cor”.

Tags: Relacions humanes

El debat sobre el català ha creuat les fronteres de Catalunya i Espanya i ha arribat als EEUU. Llegia fa poc que el Col·lectiu Emma (col·lectiu que mira de "desfacer entuertos" i desmuntar mentides que corren sobre Catalunya) recollia una resposta del diari NYTIMES a una estudiant que volia saber quina ciutat de l’Estat espanyol era millor per anar-hi a estudiar.

Carolyn Fanning mirava de decidir on anar per al semestre d’hivern el 2011, i tenia cinc ciutats: Barcelona, València, Alacant, Sevilla i Granada. Va demanar als diaris que l’ajudessin a on anar. Tenia la inquietud de que "el català a Barcelona podia ser un problema", segons va dir en la seva pregunta el diari.

I el diari li va respondre que Barcelona és una ciutat internacional i cosmopolita, plena d’estrangers que van triar la capital catalana com a lloc per viure, treballar o simplement passar-hi uns dies de descans. Ningú els ha obligat a fer-ho i crec que la seva elecció es va basar en diverses raons: la societat de la pròpia ciutat i també la pròpia cultura catalana, de ment oberta, així com el seu sabor mediterrani i europeu, entre d’altres.

Tot i que hi ha idees errònies i moltes vegades tendencioses sobre les lleis que regulen l’ús del català  i sobre el mateix nacionalisme català, el NY TIMES li dóna una resposta precisa per tal que Carolyn Fanning i altres estudiants universitaris puguin oblidar les seves preocupacions: "[Barcelona] és una metròpoli bilingüe amb els rètols dels carrers, els diaris i programes de televisió en català i espanyol".

D’altra banda, el diari recomana Barcelona com la "millor aposta" sobre la llista que té en ment perquè és una ciutat amb un "clima excel lent, fàcil accés a les històriques ciutats de Girona (sic) i Tarragona i els Pirineus, així com la seva espectacular arquitectura, la cuina notable i una vida nocturna hedonista ", i per altra banda, el Nytimes afegeix:" De les cinc ciutats, és la més propera a la resta d’Europa, i tot just a una o dues hores de vol al nord d’Àfrica ".

Molt bé per al NYTIMES! Primerament, perquè és veritat i perquè la resposta evita les mentides que alguns polítics espanyols i els mitjans de comunicació estan repetint tots els dies sense proves de cap mena. Només hi ha un petit error: Barcelona no és una ciutat bilingüe en el sentit estricte de la paraula: Barcelona és una ciutat catalana, que hauria de tenir com a llengua pròpia el català en tots els sentits si les coses fossin normals. Les persones que viuen a la ciutat i tenen el català com a llengua habitual diària és inferior al 50 per cent. I totes les que no el tenen, no troben cap inconvenient per a fer-hi una vida normal en tots els sentits. I no són perseguits. I a Barcelona -i a Catalunya en general- fins ara hi ha cabut tothom i hi seguirà cabent tothom que vingui en so de pau.

I si no parla català, en molts àmbits ho tindrà molt més fàcil que els mateixos catalans a poder-lo fer servir. Només cal mirar una cartellera de cinema i veure quantes pel·lícules hi ha en català i quantes en castellà. Només cal veure els canals de TV que hi ha en català i en castellà, Només cal veure quantes classes en català i quantes en castellà en dicten a les universitats…. El camí que ens cal recórrer és molt llarg encara; però és molt fàcil per a qui vulgui fer-ho encara que vingui de l’altra part de món. La mostra la tenim en tants i tants d’estrangers que ja parlen català per vergonya del que fa tota una vida que viuen aquí i encara no saben que un "cafè amb llet" és un "café con leche"…

El fet d’estar de vacances fa que ens desvinculem una mica del món, del què passa en general i ens centrem en el particular: deixes de llegir diaris, deixes de veure la tele, et despreocupes una mica de les coses que passen… La proximitat guanya a la llunyania. Es deixen una mica de banda els projectes i ens centrem en el concret i en l’immediat.

Per això, en arribar a casa, llegeixo als diaris que aquest estiu s’ha produït el fenomen César Cabo, un noi molt maco que és portantveu d’un dels sindicats de controladors aeris i que ha enamorat les senyores de mitja Espanya. Home, veient aquest noi tan eixerit ja ho comprenc…. No es pot negar que no està malament i que té planta d’actor de cine.

La nostra societat -i a l’estiu encara més- dóna molta importància a la imatge i bastant poca al contingut. Només cal veure com triomfen els anuncis i com se les enginyen per a fer-nos entrar pels ulls els productes de tota mena. El que ha passat amb aquest noi ros, alt i guapo no té massa precedents, si ens fixem a qui representa i la feina que fa. Vull dir que una negociació com la que porten a terme els controladors i el govern és una cosa prou seriosa per a tots com per donar relleu al que és important de veritat i no en el que dóna la cara i surt a fer declaracions. Però els diaris, les revistes del cor i les TV s’han cuidat prou de vendre aquest producte light, agradós i bonic, que hom s’empassa sense mastegar i sense cap mena d’esforç, que tan èxit té i tan agrada. I del tema de la vaga com a tal, poca cosa, ben poca cosa. I pensar que una negociació mal portada i una vaga pot perjudicar a milers de passatgers i danyar l’economia d’un estat abocat a l’atur i a la crisi. Cinc mesos de negociacions i aquí ningú deia res. Ni se’n parlava. I ara, correm-hi tots! Tots sabem els alts sous que tenen aquestes persones (200.000 euros a l’any), que no tenen pas més responsabilitat que molta altra gent de la nostra societat que fan feines tant essencials com les seves.

I qui té la responsabilitat d’aquest boom? mediàtic: César Cabo, naturalment, però  amb la connivència de molta més gent, és clar. Els mitjans de comunicació han fet una feina ben feta. Els mitjans espanyols -tan seriosos com volen ser a vegades- s’ho haurien de fer mirar perquè encara que ja coneixem precedents d’aquesta mena, sembla que la cosa va en augment cada estiu. I s’ho haurien de fer mirar aquests grups de Facebook que anuncien que "Volem perdre el control amb César Cabo", "César Cabo, controla’m" i pàgines per l’estil… Avui mateix escoltava com una periodista, (conductora d’un programa de tarda de Catalunya Ràdio) mig perdia el cap, el cul i les bragues parlant amb ell… Pel que he pogut escoltar, ja venia de temps la cosa i  el tema l’han remenat ben remenat tot l’estiu. A mi em faria una mica de vergonya, què voleu que us digui… En fi, que aquest noi, alt, ros i guapo ha esdevingut tot un símbol sexual sense ni imaginar-s’ho. I les negociacions segueixen, el tema no està tancat i d’això no en parla quasi ningú… Anem bé!!!

Fer de la vida un blog o fer un blog amb la vida. Això és més o menys el que pretenem els blogaires, cada un amb les seves dèries, les seves manies, les seves "neures" i fent que es faci realitat allò de "cada loco con su tema".

El dia 31 va ser el DIA DEL BLOG i, per tant dels blogaires. Això de tenir un dia serveix només per recordar-nos la importància de certes coses. I aquest fenomen dels blogs n’és d’important, no es pot negar! Altra cosa és els blogs en si, que en trobem de tota mena. alguns molt ben fets i que val la pena llegir i altres que són autèntiques porqueries. Entre tants milions com n’hi ha haurem de saber triar (com ho hem de fer en tantes altres coses de la vida). Però no hi ha dubte que alguns enganxen i, sense voler, ens tornem una mica addictes de tal o qual blog. Almenys a mi em passa quan engego l’ordinador: vaig directe a aquell parell o tres de blogs que sé del cert que m’enriquiran i em diran coses interessants.

Des de fa més de 10 anys que existeix aquest fenomen i no sembla pas que s’hagi d’acabar. Es poden anomenar com vosaltres vulgueu: bitàcores, blogs, blocs, webblogs, pàgines personal… És igual: en el fons de tot plegat el que reflecteixen   -o volen reflectir- és la vida i la mirada que cada un de nosaltres té sobre aquesta vida. A vegades la mirada se’ns torna una mica esbiaixada; altres ben clara; algunes vegades tímida i altres ben agosarada. Tot depèn del dia i de l’estat de cadascú en el moment d’escriure el post. Però és veritat que sempre reflecteix alguna cosa de nosaltres mateixos per a bé o per a mal.

Un tal Albert Barra (a qui no tinc el gust de conèixer) ha escrit una cosa molt bonica sobre el que és un blog i que comparteixo al cent per cent:

"Per a mi, el meu blog és com el saló de casa meva. Convidar persones, conversar amb ells i ells amb tu, els ensenyes els teus àlbums de fotos i veieu alguna pel lícula junts. De tant en tant, amb aquestes persones sorgeix alguna cosa més que conversa, i és justament quan aquestes persones passen a altres estances de la casa, potser racons més íntims. Ningú està obligat a venir a casa, i els que vénen, ho fan atrets per diferents motius, uns pel cafè, altres per la conversa ".

No trobeu que és molt bonica aquests descripció? Jo li’n trobo molt i ja la vull aprofitar per dir-vos: BENVINGUTS A CASA MEVA, QUE TAMBÉ ÉS CASA VOSTRA PER AQUI HI VOLGUEU ENTRAR!

Imaginem que estic tip i força avorrit del cotxe que tinc perquè cada dos per tres em deixa tirat a mig camí i decideixo comprar-ne un de nou. Em poso a rumiar els motius que tinc i si tinc vertadera necessitat de fer el canvi.

Decideixo que sí: que ha arribat el moment del canvi i poc a poc la idea va rondant pel meu capet i em poso a pensar en la marca i el model i a il·lusionar-me amb el color, l’ entapissat, els mil i un detallets que incorporen els cotxes actuals i ja començo a frisar per tenir-lo ben aviat.

Decideixo anar als diversos concessionaris per anar mirant i poder anar fent la tria… M’omplen de fulletons preciosos on hi diu que tots són meravellosos. Fotos molt boniques i textos encara més bonics. I unes explicacions excelses les que em fan els venedors.

I així dies i dies donant voltes a la idea. Entretant, ja vaig fent la tria i descarto algunes marques: són massa cares i no fan per a mi, pobre desgraciat mileurista. En descarto altres perquè no em serveixen per a fer la feina que necessito fer. Uns són massa grans, altres massa petits; uns bassa bonics i uns altres massa lletjos.

Però necessito cotxe i el vull comprar!. I el vull comprar a gust. Necessito que després m’hi senti còmode perquè m’ha de durar una colla d’anys. Què faig? Dubtes i més dubtes. Ho parlo amb un amic; busco informació per internet; vaig al meu mecànic de sempre per tal que m’aconselli, ja que hi tinc molta confiança i sap molt del tema. Fa dies que hi dono voltes i no m’acabo d’aclarir del tot. De totes maneres, al final la tria ha quedat reduïda a tres o quatre models. Tots ells molt semblants. Tots ells amb prestacions similars. Tots ells bonics, il.lusionadors, llampants i perfectes pel que jo vull.

Però justament és ara quan m’envaeixen tots els dubtes inimaginables de cop: per què no en trio un i en trio un altre? Per què aquell no té allò que sí que té aquest? Per què m’agraden tots força i no me n’acaba d’agradar del tot cap? Em sembla que els venedors, en lloc d’ajudar-me, no han fet més que crear-me confusió i dubtes.

I acabo preguntant-me (aquesta deu ser la pregunta cabdal, la que cap filòsof s’ha fet al llarg de la història, la pedra filosofal de tot plegat): per què no hi ha cap fàbrica de cotxes que fabriqui aquell model que reuneixi la majoria de les condicions que jo vull? És tant impossible?

Es veu que si. És impossible que els partits independentistes catalans siguin radicalment incapaços de posar-se d’acord i d’unir-se per anar a les pròximes eleccions amb força. Es veu que és impossible fer un partit o una coalició de partits per tal de que Catalunya sigui una mica forta davant dels seus enemics i es pugui fer sentir d’una punyetera vegada on hagi de fer-se sentir!.

Pel camí que anem, arribo a la conclusió que no serem capaços de fabricar aquest model que faria contents a un bon munt de catalans que esperen una altra cosa dels nostres partits i dels nostres polítics.

Una autèntica llàstima!

L’escriptor mexicà Fernando del Paso ha aixecat polèmica a Mèxic quan ha pres posició a favor de l’adopció de nens orfes per part de parelles homosexuals. El fet de que una parella homosexual pugui adoptar un nen, donar-li afecte, protegir-lo, cuidar-lo i educar-lo es veu que a Mèxic se n’ha parlat molt i ha dividit la societat.

Sembla mentida que en el segle XXI encara hi hagin prejudicis d’aquesta mena: per alguns, val més que aquests nens i nenes malvisquin al carrer, siguin violats físicament i espiritualment, passin gana, fred i calor i mil penúries més…, que no pas que puguin ser adoptats i estimats.

Per aquest motiu Fernando del Paso va escriure aquesta "Plegaria de los niños huérfanos" que he trobat molt bonica, -plena d’ironia i de denúncia, això sí- i que m’ha semblat bé reproduir per tal de donar-la a conéixer i escampar-la.

Plegaria de los huérfanos

Nosotros, Señor, los niños huérfanos y las niñas huérfanas de México te rogamos:
Déjanos gozar la plenitud de nuestra orfandad.
Nuestros padres murieron porque fue tu Voluntad. Nuestros padres nos abandonaron porque fue tu Voluntad. Porque Tú así lo quisiste, nuestras madres fueron violadas por desconocidos a los que nunca volvieron a ver, y ellas nos arrojaron a un basurero o nos dejaron a las puertas de un Templo.
Déjanos, Señor, honrar tu Divina Voluntad.
Es nuestro privilegio.
No nos entregues a la adopción de parejas del mismo sexo. Por mucho amor que piensen darnos.
Por mucho amor que, de verdad, nos den.
Preferimos el desamor del abandono.
Preferimos el desamor de la indiferencia.
Es nuestro privilegio.
Preferimos, a tener dos padres amorosos o dos madres amorosas, vivir como vinimos a este mundo: sin un solo padre, sin una sola madre. Preferimos, a tener el amor toda la vida de dos hombres o dos mujeres de buenas intenciones y buena alma, no tener el amor de nadie desde siempre y para siempre.
Preferimos el desamor de la orfandad.
Déjanos, Señor, la libertad de vivir como huérfanos en un orfanatorio. De vestir como huérfanos, el uniforme del orfanatorio. De comer, como huérfanos, la miserable comida del orfanatorio. De dormir, como huérfanos, en los multitudinarios dormitorios de los orfanatorios. Déjanos, Señor, que cuando lleguemos a los albores de nuestra adolescencia nos echen a la calle, como a todos los huérfanos, del orfanatorio.
Es nuestro privilegio.
Así honramos tu Divina Voluntad.
Déjanos, Señor, quedarnos sin estudios, crecer sin moral y sin religión, sin nadie a quien aprendamos a amar, sin nadie que nos enseñe a amarte.
Déjanos ser niños de la calle, hombres de la calle, mujeres de la calle.
Déjanos disfrazarnos de payasos y malabaristas para malganarnos la vida en las esquinas.
Déjanos ser franeleros toda la vida. Déjanos ser mendigos.
Es nuestro privilegio.
Déjanos dedicarnos a limpiar los parabrisas de los automóviles.
Déjanos ser presa fácil del crimen y de la droga, del alcohol.
Déjanos ser criminales. Déjanos ser ladrones y narcos.
Déjanos caer muertos a los veinte años de una sobredosis.
Déjanos morir de hambre en un callejón, déjanos ser asesinados en la flor de nuestra juventud.
Déjanos vivir parte de nuestra orfandad en las cárceles.
Es nuestro privilegio.
Danos la oportunidad, como se la diste a nuestros padres biológicos, de fundar hogares que podamos destruir para poder tener hijos que, con su orfandad, sean el espejo de la orfandad de sus padres y de sus madres, de su crueldad, de su irresponsabilidad, de su desapego.
Déjanos, Señor, prostituirnos a los doce, a los trece, a los catorce años.
Déjanos, Señor, ser las putitas y los putitos de los proxenetas.
Déjanos, Señor, ser pasto de los pederastas en las escuelas, en tus templos.
Pero no nos des por guía a dos mujeres, o a dos hombres, aunque todos sean, como nosotros, tus hijos, y todos, como nosotros, seres humanos. Por mucho amor que nos prometan. Por mucho amor que nos tengan. Y así nos colmen con alegrías y comprensión. Así nos dignifiquen como pobres criaturas de Dios y por mucho amor que tengan a ti mismo. No merecen nuestro amor recíproco porque no merecen, siquiera, el tuyo.
Preferimos el desamor de la ausencia. Preferimos el desamor del olvido.
Pero si es tu Divina Voluntad, Señor, darnos un hogar y arrancarnos así el privilegio de no haberlo tenido, Señor, haz que las buenas familias cristianas de México que ya tienen hijos, nos adopten; haz que todas las parejas sin hijos de México, nos adopten. A todos, Señor. Cualquiera sea el color de nuestra piel. Así seamos blancos o indios, negros. Así estemos ciegos, o cojos, o mudos. Tú, si te lo propones, Señor, puedes hacerlo.
Diles a esas buenas familias cristianas que así aliviarán sus conciencias: evitándonos ser adoptados por parejas del mismo sexo.
No nos des dos padres o dos madres, Señor. Tú nos diste el frío de la ciudad y el silencio de la noche: los preferimos al calor de sus hogares y a la dulzura de sus palabras.
Y si nada de esto puedes hacer porque no lo quieres hacer, porque tu Divina y misteriosa e inescrutable Divina Voluntad se impone a tu Divina Omnipotencia, Señor, déjanos tranquilos.
Déjanos, así como nacimos parias, ser parias toda la vida para salvaguardar tu Voluntad. Déjanos crecer desprotegidos en el desamor de la intemperie, en la periferia de la sociedad, en el vacío del rechazo y el desdén.
Déjanos Tú, tú, el Señor sin cuya voluntad no se mueve la hoja de un árbol, déjanos, Señor, que como hojas nos arrastre el viento de la soledad y la derelicción.
Es nuestro privilegio: somos los privilegiados de la Tierra porque sabemos que, gracias a tu infinita Misericordia, le has prometido, a aquellos que en esta vida habitan un infierno, que en la otra vida serán ciudadanos del Reino de los Cielos.
Gracias, Señor.

Fernando del Paso

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Avui, 30 d’Agost de 2010, fa 100 anys que va néixer Màrius Torres. Morí de tuberculosi als 32 anys. La mort en plena joventut va estroncar un poeta que apuntava molt alt.

La tuberculosi et va matar

però també et va fer poeta.

El dolor i la malaltia

et van transformar,

van afinar i purificar un esperit

que ja era prou fi i sensible.

Et recordem i seguirem recordant-te

poeta Màrius.

Aquesta foto em sembla que il·lustra perfectament el que són la família i els amics: punts necessaris de referència; punts on recolzar-se, anelles d’una cadena llarga d’afectes i de relacions que ens porten a ser més persones, a ser millors i a aconseguir els nostres propòsits a la vida.

Ahir vam tornar a fer la trobada anual de cosins, una costum que vam començar l’any 2002 i que va continuant. Vam trobar-nos i vam mirar-nos de nou. Vam posar-nos al dia de la vida de cada un; de les alegries i penes que ens toca passar necessàriament a la vida diària i que durant l’any no tenim temps de contar perquè anem massa enfeinats, perquè ens fa mandra o simplement per deixadesa. Aquestes reunions serveixen per enfortir les nostres relacions familiars i els llaços d’afecte tan necessaris per a tota persona.

Diuen que la família no es tria i, en canvi, els amics sí. És cert: però uns i altres ajuden a créixer i enriqueixen la persona perquè és el niu on ens refugiem en èpoques de malvestat. Amics i família són llocs on compartim, llocs on ens animem, on plorem i on riem sense cap mena de por. I caldria que penséssim també no només amb allò que ens dóna sinó amb allò que hi aportem, que hi hauríem d’aportar i que potser no fem…

De les famílies, com de tot ésser viu, se n’ha de tenir cura. Segurament que ens n’ hauríem de cuidar molt més del que fem perquè la família no deixa de ser una entitat, una espècie d’ésser que viu, creix i es transforma contínuament amb la vinguda de nous membres i amb la desaparició d’altres. És la vida mateixa amb tots els seus canvis continus i les seves transformacions…

Si volem que la vida sigui rica i plena cal buscar els elements que donin consistència, cal posar el ciment i l’argamassa que uneixi totes aquestes pedres que van formant la paret i l’edifici familiar a través dels anys.

Bon any a tots els cosins Gamisans i fins l’any vinent!

En arribar a casa -després d’uns dies de vacances- ens han donat una molt mala notícia: tres setmanes després de morir un amic nostre de 51 anys, (a causa d’un medicament inofensiu per a la majoria de persones com es el Nolotil, però que pot ser mortal de necessitat per altres), ens donen la notícia que la seva dona -també amiga nostra- s’ha suïcidat tirant-se a un pantà.

Jo crec que és cert. Es pot arribar a morir d’amor. El "mal d’amor" és una realitat i no passa només en les novel.les i en el cinema. Quan es mor la parella a qui s’estima molt, el que sobreviu, -en alguns cassos-, es veu tan desemparat que també es mor. O es deixa morir. O se suïcida. A vegades hi han altres motius i altres desequilibris psicològics que es fan evidents i suren justament en aquestes dures circumstàncies que toquen viure en algun moment determinat de la vida d’una persona, però en alguns cassos és simplement per amor.

O sigui, què ens podem morir d’amor i ja està? No, no és tan senzill. "Hi ha una depressió associada que sorgeix a partir de l’esdeveniment amorós", matisa el fisiòleg Alonso Fernández Guasti. "Seria més correcte dir que ‘es va matar d’amor’ o ‘es va matar per una depressió amorosa’, afegeix. "La gent és mor perquè es deixa morir", conclou el fisiòleg.

Aquest fet m’ha colpit profundament i m’ha fet pensar en una preciosa cançó argentina que, si no coneixeu, val la pena que l’escolteu. Es diu "Alfonsina y el mar" i és una zamba que van compondre Ariel Ramírez i Félix Luna. Al final de tot, us indico el lloc on podeu escoltar-la en la veu de Mercedes Sosa. La popular cançó és un homenatge a la poetessa Alfonsina Storni, que es va suïcidar a Mar del Plata l’any 1938 saltant a l’aigua des d’una escullera.

Alfonsina y el mar

Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más.
Un sendero solo de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas llegó
hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz,
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro
del mar, la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos harán
una ronda a tu lado;
y los habitantes del agua
van a jugar pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más,
déjame que duerma, nodriza, en paz
y si llama él no le digas que estoy,
dile que Alfonsina no vuelve más,
y si llama él no le digas nunca que estoy,
di que me he ido.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Podeu escoltar aquesta bonica cançó (que dedico a l’ Àngels i al seu marit Ferran, que ara tornaran a estar junts) a la següent adreça:

El novembre de 1838, George Sand, els seus fills i Frédéric Chopin van arribar a Mallorca. L’escriptora i el músic, que feia dos anys que es coneixien i eren amants, van viatjar a l’illa empesos per un doble estímul: l’un relacionat amb la salut, i un altre, més profund, vinculat a l’esperit romàntic d’un retorn a la natura a la recerca de l’harmonia entre uns paisatges encara verges.

S’hi van estar quatre mesos, i de l’experiència en va sortir Un hivern a Mallorca, un testimoni literari que passa de l’enlluernament al desencís. Enlluernament per la meravella natural de l’illa, i desencís per les incomoditats, el menjar, el mal temps d’aquell hivern, la malaltia de Chopin, la malfiança dels nadius i la incapacitat per adaptar-se al decorat bucòlic que havien somiat.

Jo podria dir que m’ha succeït tot el contrari. Bé, tampoc ha estat un hivern, ni tot un estiu (ja ho hauria volgut…) . Ha estat només una setmana. Però quina setmana! Uns amics ens han convidat a passar uns dies amb ells i hem pogut gaudir a bastament d’uns dies inoblidables i he tornat "més xalest que unes castanyetes", com diuen allà i "més content que un ca amb un os". Gràcies, amics!

Mallorca va impactar Georges Sand. A mi m’han marcat fortament aquest pocs dies d’estiu perquè he descobert, he palpat, he tocat, he vist, he gaudit i he estimat una altra Mallorca. Una Mallorca que no coneixia ni imaginava. Coneixia la Mallorca turística, la Mallorca del moviment i del soroll. Ara he pogut conèixer la Mallorca pausada, tranquil.la i calma de l’interior de l’illa. La dels terrenys d’ametlers, dels garrovers i de les llargues parets de pedra seca. La Mallorca pagesa. La Mallorca que ha aconseguit conservar encara allò que s’ha perdut a tant llocs: la calma, l’afecte, les relacions tranquil.les, el xerrar pausat, el viure com s’hauria de viure.

Torno a l’activitat del blog. En algun moment us he enyorat una mica, us he de ser sincer. Però també he pensat que val la pena descansar de tot allò que es fa habitual: cal fer vacances de feina, de ment i d’esperit. He intentat fer-ho i, per tant, ja us amenaço sèriament que em tornareu a llegir…. És clar, si voleu. A mi m’agradaria molt que ens retrobéssim i que em tornéssiu a deixar els vostres comentaris.

La llarga dictadura franquista no va aturar la poesia amb rerefons crític. El 1960, Salvador Espriu va publicar, a

‘La pell de brau’, XXXVIII:

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: ‘Amén’.

CORAZÓN CORAZA

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza
porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Mario Benedetti (Uruguai)

Etiquetes de Technorati: Mario Benedetti,Poesia,Uruguai