A PEU

Acabo de llegir el llibre “Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, del qual us parlava el dia 27 d’ Abril en l’apuntUNA ESGLÉSIA SIMPÀTICA. El llibre es presentava -acabat de sortir de la impremta i encara amb olor a tinta nova- el divendres 24 d’ Abril a Fondarella (Pla d’Urgell), en el marc del segon memorial dedicat al també desaparegut mossèn Jesús Huguet, fill d’aquesta localitat i estret col·laborador del bisbe Deig, que va morir l’any 2003.

Ara l’Associació d’Amics del bisbe Deig ens convida “a un esdeveniment llargament esperat i que es produirà a la ciutat deSolsona, el divendres 29 de maig, a les 9 del vespre, al Casal Cívic Xavier Jounou: la presentació de l’obra coral“Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, editada per l’Associació d’Amics del Bisbe Deig, que ha comptat amb la col·laboració de la Diputació de Lleida i en la qual han participat 17 personalitats ben reconegudes”.  Tots ells són persones que el van conèixer i tractar ben de prop i “entre tots ofereixen una pinzellada acurada de les diverses facetes i etapes d’un home tan polièdric i carismàtic com el navassenc Antoni Deig, bisbe de Menorca i de Solsona, i una de les personalitats cabdals de l’església catalana de finals del s. XX.
A l’acte hi prendran part: Carles Tejedor, Ramon Segués, Mn. Climent Forner i Salvador Cardús,  autors d’algun dels capítols del llibre”.

La veritat és que aquesta miscel·lània és un llibre que recomano vivament. Primer, perquè es fa molt fàcil de llegir degut a que tot el munt de col·laboradors ho fan tots molt bé. I desprès, perquè cadascú aporta alguna cosa interessant –algunes de ben inèdites- sobre el bisbe Deig. Entre tots fan un bon retrat d’aquest home que, en paraules del que fou el seu secretari –Jordi Orobitg-”tenia la ferma convicció que estimar Déu volia dir estimar la Pàtria i el Món” i això ha va saber fer sempre i molt bé, des del lloc on li va tocar estar en cada moment. Ho va fer sempre d’una manera ben discreta, amb naturalitat i fent-se estimar per tothom que el va conèixer de prop. La seva infantesa a Navàs, els seus anys al seminari, els anys a Sogorb i Tarragona com a secretari del bisbe Pont i Gol, el pas pel Bisbat de Menorca i després Solsona són alguns dels aspectes de la trajectòria del bisbe Deig que narren els autors del llibre, que acaba de veure la llum però que es va començar a gestar l’any 2010.

No en diré res més. Només recomanar que el llegiu.

Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.

Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que  TV3 va emetre el dimarts.

No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corriasotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.

Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.

El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama.  Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel  i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.

La finalitat de l’Església no és ser simpàtica. La seva finalitat i missió és la de viure i difondre l’evangeli de Jesús. Però si això ho fa d’una manera simpàtica, atractiva, cordial, suggeridora, propera i molt humana, molt millor, no us sembla? En el seu origen, la paraula simpatia (que ve del grec) vol dir ‘patir amb’, o sigui sentir, patir, alegrar-se, estar al costat de l’altre. Exactament això és el que vam voler celebrar el divendres passat a Fondarella (El Pla d’Urgell) unes 200 persones al Segon memorial dedicat a Mossèn Jesús Huguet, un home savi, senzill, humil i que sabia transmetre amb el seu fer quotidià la imatge d’una Església simpàtica perquè la sabia fer molt propera a la vida de les persones. De totes les persones, sense distincions de cap mena. Proposava una església oberta a tothom i que compartia les alegries i les penes dels homes i dones del seu temps.

El president de la Diputació de Lleida i alcalde de Fondarella, Joan Reñé, va exercir d’amfitrió en l’acte dedicat a mossèn Jesús Huguet, fill de Fondarella (Pla d’Urgell) i estret col·laborador del també desaparegut bisbe Antoni Deig. Per això es va aprofitar l’acte per presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al Bisbe Antoni Deig, acabat de sortir de la impremta. En aquest segon memorial hi va haver com a convidada Sor Lucia Caram que, després de veure un audiovisual sobre mossèn Huguet, es va manifestar contenta de poder estar al poble natal de mossèn Huguet a qui va admirar, primer, pel seus escrits al Full Diocesà, quan la monja tot just havia arribat a Catalunya -després d’estar uns anys a València- i d’haver arribat de la seva Argentina natal i després com a persona. Ja sabem que Sor Lucia no decep mai i que sempre diu coses interessants. En aquesta ocasió va destacar el llenguatge senzill del mossèn a l’hora de parlar de la fe, que el feia molt proper a la gent i molt lluny del llenguatge dels alts estaments de l’Església “plens de paraules sense contingut”. Va seguir destacant que el mossèn era un home bo i lliure que “molestava la jerarquia per la seva llibertat” i que això li va comportar problemes com, per exemple,  que vetessin els seus escrits al Full Diocesà. I va destacar que, com també va passar amb el bisbe Deig, “la gent es va adonar a qui havien perdut” quan van morir. Va destacar per damunt de tot en la “bondat i tendresa” de mossèn Jesús, va parar-se una mica en analitzar la situació actual, social i política, on cal un compromís sincer de llibertat per superar la indignació i sensació d’estafa que han generat els estaments “macro polítics” i les jerarquies eclesiàstiques. Catalunya –va dir- ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat, fet que li permetrà recórrer “el camí de llibertat” en el que estem posats.

Mossèn Jesús Huguet i el bisbe Antoni Deig. Dues grans persones que fan que l’ Església sigui simpàtica per a tothom perquè la fan vertadera i propera. Dues persones que van col·laborar estretament, que es van enriquir mútuament i que van ser una llum que va il·luminar fortament el país en un moment determinat. Acabo de començar la lectura de la Miscel·lània, amb un ric recull de textos de persones que van conèixer i que van ser molt properes al Bisbe Deig, com Carles Tejedor, Joan Reñé, Josep M. Badia i Masgrau, Climent Forner, Miquel Barbarà, Francesc Romeu, Sebastià Taltavull, Ramon Segués, Lucía caram, Josep Pont, Jesús Huguet, Francesc Balcells, Jordi Orobitg, Salvador Cardús, Bernabé Dalmau, Francesc-Marc Álvaro, Enric Juliana, Antoni Puigverd, Albert Sáez  i Joan, J. Busqueta. Trobo que és un bon llibre; un llibre necessari perquè puguem conèixer encara més el Bisbe Deig en totes les seves distintes facetes ja que cadascú presenta aquella part de la seva vida que més coneix.

Mossèn Huguet, llavors rector de Navès i a qui el bisbe Antoni va donar importants responsabilitats a la Diòcesi de Solsona, explica aquella rica etapa de col·laboració  i recorda especialment l’any 1991, quan el Bisbe de Solsona va reclamar una Confederació Episcopal Catalana en el transcurs d’un seminari religiós organitzat a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Segons relata Mossèn Huguet en el llibre, el bisbe Deig s’havia convertit en una veu discordant per defensar obertament que ”a Catalunya l’Església ha de ser catalana i, com més catalana sigui, més universal serà”.

Un acte, doncs, aquest de divendres totalment just i necessari. Cal servar memòria agraïda de persones com ells que tant de bé han fet a l’ església i al país. Tant de bo es puguin seguir celebrant anualment els memorials de totes dues tal com pretenen fer les dues associacions: els Amics de Mossèn Huguet i els Amics del Bisbe Deig.

Fa un munt d’anys que sóc client del BBVA, com a conseqüència de que n’era de Banca Catalana i quan va ser absorbida pel BBVA em vaig quedar amb ells per pura inèrcia, per habitud, per costum i per sentit pràctic. Hi cobrava la nòmina, hi coneixia els empleats, hi tenia la hipoteca del pis, el compte corrent, hi pago els rebuts, i ara hi cobro la pensió… Com deia, tot plegat per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….

M’hi ha acabat de fer pensar una comunicació que vaig rebre del BBVA amb el següent títol: ¿Este año toca comunión? Llegiu-lo, que n’hi ha per sucar-hi pa!. Ja sé que un banc té, per definició, guanyar diners i un sentit monetari de les coses; ja sé que la vida i les persones per a ells existeixen per a treure’n profit. Ja sé també que davant dels diners no tenen cap mena d’escrúpols i que plantegen les coses per veure si els seus clients piquen l’ham i per veure com els poden esprémer una mica més. No acostumem a reaccionar tal com caldria.Som així de carallots, incloent-m’hi jo mateix.

La pregunta que ens fa el BBVA -per ella mateixa- ja té el seu quid? Això de que la comunió toqui fer-la, com si fos una obligació o una imposició social o familiar, em pensava que era cosa d’altres temps i que ara la gent era molt més lliure, molt més moderna i que no estava per brocs  ni per aquests romanços de capellans com és la primera comunió. Es veu que no. Sembla que la gent encara està molt enganxada als costums socials i que la primera comunió –que en molts cassos també és la darrera- encara és una cosa vigent per una bona majoria de famílies. No cal dir que, quan dic això, no em refereixo pas a aquelles famílies cristianes convençudes que creuen que han d’educar els seus fills segons unes creences que ells consideren bones i que, per tant, la primera comunió dels seus infants entra dins de la més absoluta normalitat. Quan parlo d’aquesta proposta del BBVA, em refereixo a aquelles famílies per les quals la primera comunió és purament un acte social sense gaire més sentit que el de celebrar una mena de festa sense saber massa què celebren. Per això la proposta que els fa el banc és la que és. Veiem com veu el BBVA aquest acte? Llegiu, llegiu…

 Blog BBVA by Equipo BBVA

En España somos de tradiciones: las verbenas del pueblo, la Semana Santa… y en mayo, cada año sin falta: las comuniones. Una costumbre que se mantiene con fuerza a pesar del gasto importante que supone para una familia: según la FUCI en 2014 el coste medio de una comunión fue de 2.412 €, la cifra supera los 3.000 € si vives en Madrid, Barcelona, Valencia o San Sebastián.

Si este año tienes una comunión entre manos y no la has previsto con suficiente antelación tranquilo, es posible celebrarla sin que suponga un enorme descalabro en tus finanzas familiares eso sí, tendrás que “trabajarla” un poco más para encajar el presupuesto, ¿hemos dicho presupuesto?, te ayudamos a darle forma recopilando las partidas que lo componen y dándote algunas ideas para adelgazarlas:

-Traje de comunión ( y lo que le rodea). Inversión importante, sobre todo si es para una niña (para que nos vamos a engañar, los vestidos cuestan más). Entre 80 y 300 € de presupuesto. Consejos para abaratar el coste: si no puedes (o no quieres) pedirlo prestado puedes alquilarlo o dar una vuelta por un outlet. Recomendación extra: que sea un traje o vestido reutilizable para otras ocasiones.  No olvides meter en el presupuesto los zapatos, adornos varios y peluquería;  puedes gastar desde 30€ hasta el infinito así que opta por un look sencillo ;).

-El “convite”. Si tienes en mente una comunión-boda calcula entre 40 – 65 € por cubierto. A ésto se le añaden el recuerdo para cada invitado (calendario con foto o similar, a 1 ó 2 € por persona) y, si hay muchos niños, algún espectáculo de animación (mago, etc.).  ¿Cómo abaratar esta partida?,dedica tiempo a buscar restaurante: algunos incluyen en el precio animación o disponen de parque infantil, otros lanzan ofertas pudiendo encontrar preciosdesde unos 15€ por cubierto.  Echa un vistazo al número de invitados, a lo mejor puedescelebrarla en casa contratando un catering (presupuesto libre) o preparando algo tú mismo. En cuanto al recuerdo para los invitados puedes diseñarlo tú mismo e imprimirlo a través de una imprenta online. Quizá estés pensando en hacerlo en casa con tu impresora: calcula antes cuánto vale el tóner y cuánta tinta necesitarás.

-Las fotos y el vídeo. Entre 250 y 700€ según los servicios contratados. Una buena idea para abaratarlo es contratar un único reportaje para la ceremonia para todos los niños. Para el convite probablemente sea suficiente  con las fotos familiares.

-La familia. Una partida que suele olvidarse: padre, madre, hermanos… ese día nuestra vestimenta debe ir acorde: ropa, algún complemento y peluquería es lo más habitual. Primero echa un vistazo al armario y a la hora de comprar, compra algo que puedas reutilizar y combinar con lo que ya tienes. Recuerda los consejos para el vestido de comunión que has leído más arriba.

¿Mucho verdad?, quizá por eso muchas familias se están planteando aplazarla a otro año. Otras buscan la manera de llevarla a cabo para que su hijo haga la comunión con el resto de sus compañeros. Si estás en ese segundo grupo aquí tienes tres opciones a valorar:

– Negocia con el restaurante, el fotógrafo, la tienda de trajes… y pacta un pago a plazos. Cada vez es más común ofrecerlo como una ventaja extra o se concede para no perder una venta.

–Tarjeta de crédito. Según la modalidad de pago es posible que no pagues interés, o que pagues poco.

– Préstamo personal. Dependiendo de la cantidad de dinero que necesites y de la liquidez con la que cuentes puede salirte más a cuenta solicitar un préstamo y pagar la comunión poco a poco en lugar de en pocos plazos o de un solo golpe.

Sobre todo, no pierdas el norte ni desesperes: dedícale tiempo y trata de ajustarse al presupuesto en la medida de lo posible, tus finanzas familiares te lo agradecerán.

Què us en sembla? No és una autèntica perla aquest text? Per desgràcia encara hi han massa cassos de famílies que es fan aquest plantejament i segueixen aquest esquemes tan tronats. Em costa que, des de fa molts anys, molts capellans malden per trobar algun tipus de solució i respostes adequades a aquesta trista realitat i que la catequesi als nens i als mateixos partes va dirigida a canviar aquesta mentalitat tan encarcarada. Però sé molt bé que no hi ha res a fer. Potser perquè una altra part de capellans ja els va bé seguir així i perquè es veu que costa molt canviar esquemes. Doncs, sí: aquest any toca comunió per a moltes famílies. El que potser caldria és que es plantegessin seriosament com ajudar a celebrar aquest sagrament de forma adequada als seus fills…

Vull seguir avui amb algunes reflexions derivades del meu darrer apunt.

El dolor ens fa por. Ens fa basarda. Potser fins i tot més que la mateixa mort. Mirem d’allunyar-nos-en tan com podem, però tard o d’hora ens arriba, ens clava el seu fibló i ens toca ben de prop. Perquè és inevitable i és consubstancial amb la vida. De cop i volta ens arriba aquell dolor inesperat de l’accident d’algú que estimem i que ens deixa muts, zombis, absents, aclaparats. ‘¿Per què a mi?’, ens preguntem. Altres vegades ens toca aquell dolor llarg, constant, que dura i dura i al que els metges no hi troben remei. Unes altres, és el dolor del desamor, de la solitud, aquell dolor de la buidor interior que fa que no entenguem res, que ni ens entenguem nosaltres mateixos i que ens ho fa veure tot fosc. Aquell dolorós i aclaparant  dolor que ens fa veure la vida sense sentit i creure en el sense sentit de la vida. El dolor és una de les creus que la vida ens depara i que no podem defugir. Les moltes formes de creus que anem trobant, i que a vegades mirem d’amagar, de fer-nos els desentesos, de riure-ens-en per fora amb hi-hi-his i ha-ha-has que no fan més que camuflar i dissimular una gran buidor interior que pot ser molt més dolorosa que el dolor físic.

No ens ha de fer por parlar de creus i dolors perquè la vida, des de bon principi, comença amb un gran plor i ja ens indica una mica de com anirà la cosa. Durant la vida vivim entre dolors, buscant espurnes de felicitat en qualsevol raconet i, generalment, morim envoltats de dolor, tant propi com aliè. Potser l’únic consol que ens queda és mirar de no causar-ne gaire més del que ja ens ve donat, mirar de buscar sentit al que ens va tocant i, si és possible, acompanyar i fer més suportable el dolor dels altres. És el que va fer Jesús, que va mirar el món amb ulls de misericòrdia i amor, sobretot per als més febles i desvalguts. I tant la seva vida com la seva mort en creu no són res més que una mirada sobre les persones i una lliçó de com caldria dur una vida amb dignitat i sentit. Una vida que potser serà molt més complicada que no pas feliç per a una gran majoria. Una vida que no ens donarà potser massa satisfaccions i que, si les esperem massa amb candeletes, no serà res més que un miratge. Perquè tot sovint a l’instant feliç el segueix immediatament l’instant amarg. I si no el volem veure és perquè ens hem deixat les ulleres a casa o perquè volem dissimular. L’esclat d’un avió sobre els Alps quan en pura lògica no tocava, o la mala notícia que ens dóna fredament l’oncòleg quan fem una visita rutinària són part d’aquestes creus del camí. O les anades cada cop més sovintejades que ens toca fer al cementiri a mida que ens anem fent grans per dir l`últim adéu a persones estimades, amb les corresponents tornades a casa amb el cor cada cop més encongit i més arrugat.

Des dels principis dels temps –almenys des que en tenim coneixement- tots els grans cultes i religions tenen com un dels punts centrals la pregunta sobre el misteri de la vida (i, com a conseqüència, de la mort).  També Jesús va dir ( Jn 12, 24-25): “ En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol,  però si mor, dóna molt de fruit.  Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.”

Aquesta sembla ser l’experiència universal: només el gra de blat que queda colgat a terra i es podreix es torna fecund. El misteri de la vida consisteix en contínua paradoxa mort-vida. Uns moren per tal de que altres visquin. El gra de blat que es torna llavor és el que dóna més fruit. Es torna espiga i multiplica la vida, es torna pa compartit i aliment per tal de que la vida segueixi. Jesús mort a la creu és com el gra de blat entregat per amor i enterrat per tal de que es pugui tornar fecund. Però només amb la Creu no es pot explicar la fe cristiana i, per poder-la entendre del tot, es necessita el fet crucial de la Resurrecció de Jesús, sense la qual la vida cristiana seria absurda. El misteri pasqual consisteix en què el Crucificat “va ressuscitar el tercer dia segons les Escriptures” . Aquest és el punt clau i el centre de gravetat de la cristologia paulina. “Aquell que va ser crucificat i que va manifestar així l’immens amor de Déu cap a l’ésser humà, ha ressuscitat i viu enmig nostre”.

El cristianisme aporta a les contrarietats de la vida un nou sentit quan ens convida a deixar de mirar la creu i començar a mirar el crucificat. El crucificat –i no pas la creu- esdevé símbol de l’amor i ens ajuda a trobar respostes perquè Ell va vèncer la mort després de la creu. Per això després del dolor –i sense amagar-lo- hi veiem l’espurna esperançada d’una altra vida, que tot i no saber com serà, ens la imaginem com la de Jesús que s’acosta als seus amics i els diu: “¿Teniu aquí res per a menjar? .
 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se’l va menjar davant d’ells.”(Lc  24, 37-43)

Quan comprovem l’horror de certes notícies als diaris o a la tele; quan trobem que res té sentit i les coses semblen anar cada cop pitjor; quan ens quedem sense llàgrimes de tant plorar desgràcies pròpies o alienes, als cristians ens queda l’esperança d’alçar els ulls cap al Crucificat i sobretot cap al Ressuscitat per trobar aquest petit indici d’esperança en el dolor i en la mort. I, per altra banda, és una contínua invitació a trobar en la mirada de tants crucificats actuals els ulls d’Aquell innocent que, penjat a la creu, demanava perdó i salvació per a tots. Perquè no hi ha ningú que entengui millor els crucificats que un crucificat innocent i ningú que pugui donar tanta esperança com Algú que ha vençut la mort.

A partir de demà, diumenge de Rams, entrem en una setmana especial. És una setmana diferent per a la majoria de gent, sigui creient o no. En diem Setmana Santa, tot i que de santa no en tingui absolutament res per a una bona part de la societat. Per a molts serà només una setmana de vacances, de relaxació física i psíquica entre les vacances de Nadal i les de l’estiu o potser una setmana de turisme més o menys religiós. Per a molts cristians –però no pas per a tots, ni de bon tros- sí que ho és de santa perquè en aquests dies celebrem el que és el nucli de la nostra fe: passió, mort i resurrecció de Jesús. Seria bo, però, que uns i altres sabessin quin és el significat d’aquesta setmana per poder entendre el present a partir del passat, sense obviar-lo, amagar-lo o menystenir-lo. I a partir d’aquí, que cadascú actuï en conseqüència.

Per tant, caldrà veure quin és el sentit original d’allò que celebrem i veure en quina mesura respectem i vivim aquest sentit original. La mort violenta de Jesús, la seva crucifixió, és una conseqüència de la seva manera de viure. Seria bo no fixar-nos només en uns fets que ens fan aflorar els elementals sentiments humans de la compassió (=patir amb l’altre), de la solidaritat o de la justícia, sinó aprofundir una mica en les causes per les que va haver d’afrontar tot allò i analitzar una mica les actituds dels responsables d’aquells fets que, sota capa de pietat i respecte a la llei, van decidir eliminar-lo. No estaria de més que ens preguntéssim: ¿Qui i per què van matar Jesús? ¿Qui i per què segueixen matant-lo avui? Són aclaridores les paraules del teòleg E. Schillebeeckx: “La mort de Jesús en creu és la conseqüència d’una vida en servei radical a la justícia i l’amor; seqüela de l’opció pels pobres i desheretats; de l’opció pel seu poble, que patia explotació i extorsió. En aquest món, tota sortida a favor de la justícia i de l’amor és arriscar la vida “.

Si analitzem una mica  el que passa en el món, veurem com moltes societats segueixen reproduint, en grau i condicions diverses, la mateixa trama que en temps de Jesús i que avui portarien Jesús a ser de nou crucificat. El gran novel·lista grec Nikos Kazantzakis va fer una gran novel·la partint d’aquest tema  i amb el títol: ‘El Crist de nou crucificat’. Una obra mestra que recomano vivament. Seguim amb el mateix dilema de sempre: creure que aquest món està marcat fatalment per a la injustícia o creure que està fet per viure en fraternitat universal i, en conseqüència, per a una convivència solidària, que ens faci viure en pau i felicitat . En aquest sentit, la “derrota” de Jesús, celebrada pels seus enemics, es va convertir paradoxalment en victòria per a cadascun dels humans i de la humanitat sencera. És exactament això el que els cristians celebrem durant aquests dies: que la vida, la mort i la resurrecció de Jesús il·luminen amb llum inèdita el destí de la humanitat i assenyala que la vida de tots, però especialment dels desheretats i rebutjats, no queden perdudes per sempre.

Qualsevol creença religiosa té les seves raons i les seves desraons. Creure tot això que dèiem serà una bona raó per alguns i una completa i boja desraó per uns altres. El teòleg Juan Antonio Estrada en va fer un bon llibre fa ja una colla d’anys (Razones y sinrazones de la creencia religiosa, Madrid, Trotta, 2001) on diu que la pregunta pel sentit de la realitat, pel sentit mateix de la vida, és una pregunta que forma part consubstancialment en l’ésser humà. L’ésser humà no només es pregunta com és la realitat (ciència), ni quin és el seu significat i sentit racional (filosofia), sinó que la percep com una cosa misteriosa que suscita admiració, sorpresa i ansietat. No només s’afronta la vida des de la raó, sinó que és tota la persona amb els seus desitjos, mancances, expectatives, projectes i esperances, pors i temors què s’enfronta amb la realitat. Les creences i els sabers responen a expectatives humanes que superen la racionalitat. La religió pot tenir consistència perquè respon a preguntes i necessitats humanes que no poden ser resoltes per la ciència i tampoc per la filosofia, encara que sigui aquesta la que més s’acosta a la religió com a sistema metafísic de creences. Hi hagi Déu o no, la religió roman, perquè respon a preguntes existencials inevitables i manté el caràcter misteriós de l’univers i de l’home.

Preguntar-se per què creiem no és pas només una feina d’aquests dies de Setmana Santa. Podem i hem de preguntar-nos personalment per què creiem en qualsevol moment o circumstància en què un fet de la vida ens qüestioni o ens interrogui. Sempre ens caldrà donar raó i raons de la nostra fe –no tan pels demés, sinó fins i tot més per a nosaltres mateixos-, ens hem de comprometre amb una fe almenys raonable, plausible, convincent i segur que no demostrable. Segons quines coses no es poden demostrar, perquè tota pretensió global de sentit per a la vida humana sobrepassa el marc del que comprovable empíricament i del racionalment fonamentable. La necessitat de sentit justifica la recerca religiosa, però no legitima ni convalida la seva veritat. Per això la religió és compatible amb el dubte, un element que humanitza sempre la religió i que impedeix el fonamentalisme, s’obre a la interpel·lació d’altres religions i dels no creients i permet l’autoqüestionament.

Aquests dies de Setmana Santa ens poden ajudar a reflexionar sobre l’etern i mai resolt problema del mal en el món. ¿Quin paper hi juga Déu en això? ¿Quin sentit té la vida i per a què tant patiment?. Mai trobarem la resposta definitiva i mai podrem trobar una justificació racional del mal.  Com tampoc trobarem mai raons convincents per fer compatible l’experiència del mal i l’afirmació d’un Déu bo i omnipotent. Però sí que a partir de la vida i mort de Jesús potser ens serà possible trobar suports per afrontar cristianament el mal. I, finalment, creure en la resurrecció de Jesús vol dir creure en l’esperança, creure que darrere de totes les foscors, de tots els interrogants, creiem que hi ha una llum. En un món on molta gent s’ha acostumat a viure sense Déu, potser l’experiència de Déu que ofereixen alguns cristians com a testimonis pugui ser motivadora i interpel·ladora  per a l’home i la construcció de la societat. És el que K. Rahner i J.B. Metz defensaven en parlar del futur místic i polític del cristianisme, encarnat en figures com Oscar Romero, Ellacuría, Teresa de Calcuta, Ghandi i Luther King.

En una societat secularitzada com la nostra aquests dies tindran el sentit que cadascú els vulgui donar. Però podem caure en l’error de que la religió pugui tenir més sentit que la preocupació per Déu. Les funcions socials de la religió persisteixen, encara que modificades, en les societats post industrials i això ho podem veure amb les manifestacions folklòric-religioses i les festes consumistes de Nadal i Setmana Santa.Caldria analitzar una mica amb quina intenció i sentit la gent va ala Missa del Gall o a les processons de Setmana Santa. No és pas el mateix anar-hi com a creient o cam a turista per fer-hi un munt de fotos i escoltar saetas…Aquestes manifestacions religioses atrauen massivament a creients i no creients però en molts cassos neutralitzen i eliminen el significat de representació cristiana que podria legitimar-les.

Sigui com sigui, que tingueu una bona Setmana Santa!

Demà farà tres anys que va morir d’accidentMossèn Jesús Huguet. Avui, l’Associació d’Amics de Mossèn Huguet ha preparat un acte d’homenatge i record al Teatre Comarcal de Solsona. Ho fa amb una conferència i amb la presentació del llibre Testimoni d’amor. Església i País, un recull de textos del mossèn publicats prèviament a la revista El Pregó.

De Mossèn Huguet ja se n’han dit moltes coses. I totes bones, em sembla. No és fàcil que hi hagi tanta unanimitat entorn a una persona, però és que tots els que el coneixíem coincidim en reconèixer que era un home de moltes i grans virtuts. Una persona que es feia estimar, vaja. Jo en destacaria dues: la bonhomia que li traspuava per tots els porus  i la intel·ligència que amagava sota la capa de la modèstia i de la discreció. I encara n’hi afegiria una altra: el que deia o escrivia, ho feia d’una forma clara, diàfana i senzilla per tal de que tothom ho pogués entendre..Per això cal aplaudir i agrair tota la feina que ha fet l’ Associació per recollir en un altre llibre els seus articles d’opinió per tal de que els puguem tornar a assaborit o potser perquè alguns els descobreixin per primer cop. Segur que serà un bon complement al ja conegut llibre Xàldigues. I segur que valdrà la pena llegir-lo.

I ja que parlem de Mossèn Huguet, caldria parlar d’aquesta modesta revista que s’anomena EL PREGÓ i que va sortir a la llum pública per primera vegada el març de 1994. És una publicació quinzenal d’opinió i informació eclesial que surt els dies 1 i 15 de cada més. No és una publicació qualsevol. Va ser -i segueix essent- l’eina adequada i necessària  que un grup de cristians han trobar per impulsar el projecte d’una publicació que aportés una visió lliure i crítica i des d’una òptica creient, sobre fets i esdeveniments de l’àmbit eclesial i social. El Pregó té els dos objectius que figuren escrits en la mateixa capçalera: “El Pregó eclesial d’informació i opinió.” I això, en el marc de les línies marcades pel concili Vaticà II i amb l’atenció posada en l’evolució de la cultura i els costums de la nostra societat, en progressiu procés de secularització.  Mossèn Huguet en va ser un dels puntals des del mateix inici, junt amb el seu director Casimir Martí i tota una colla dels col·laboradors més lúcids que pot aportar el nostre país.

Si el cristianisme i el món no es pot mirar des d’una visió moderna i crítica ja el podem enterrar. No servirà per a res i serà un fòssil molt bonic per estar en un museu i per a ser estudiat. Però tota aquesta colla de gent va creure que el cristianisme no era res d’això i van intentar de dir-ho a través dels seus escrits i de la seva visió lúcida i lliure del món, de la fe i del diàleg que hi ha d’haver entre tots els camps del coneixement. Els temes més polèmics s’han de poder tractar, dialogar i debatre. Mai s’han d’amagar i s’hi ha de buscar resposta a través de formulacions de la fe noves, tant en el llenguatge com en les formulacions. Mossèn Huguet creia en tot això i va ser valent per dir-ho i escriure-ho encara que li comportés problemes, fins al punt de que un dia li van dir que no podia escriure més en els òrgans oficials. Però com que era un esperit lliure va seguir fent el que va creure que havia de fer; seguir escrivint. El Pregó va ser un dels llocs que el van seguir acollint. Per això cal donar-li les gràcies en aquest moment en que es recolliran tots els seus articles publicats en aquesta revista.

Que la memòria de Mossèn Huguet resti ben present entre nosaltres perquè s’ho val.

El Papa Francesc està fent, de mica en mica, una veritable revolució a l’Església. En la famosa entrevista que li va fer el jesuïta italià Antonio Spadaro, director de la Civilttà Cattolica, ja deixava anar tot un seguit de pistes per on volia anar i, per als que no el coneixíem, de seguida vam adonar-nos què pensava, com parlava i com volia actuar en un munt de qüestions. Manifestava un radical canvi de perspectiva en el dir i en el fer de com anaven les coses al Vaticà en aquests darrers anys.  En l’entrevista va dir:”Veig l’Església com un hospital de campanya després d’una batalla. Que inútil és preguntar-li a un ferit si té alts el colesterol o el sucre! Cal curar les ferides. Ja parlarem després de la resta “. Tot un signe de com s’hauria d’actuar de forma urgent en l’Església catòlica.

El Cardenal Arquebisbe emèrit de Madrid, Antonio María Rouco Varela, sembla que no s’ha assabentat que corren nous aires. Sis mesos després del seu cessament, per fi ha abandonat el palau arquebisbal. Sembla que li sabia molt greu marxar-ne i no en tenia cap ganes ni cap pressa… El “cardenal okupa” (com li diuen, amb cert sarcasme, els capellans de la diòcesi)  se n’ha anat a viure finalment a un altre lloc, però no pas a un lloc qualsevol. Ha anat a viure a un àtic de luxe  (370 metres quadrats, sis habitacions i quatre cambres de bany) que, segons diuen els diaris, només la reforma d’aquesta nova residència del purpurat ha costat més de mig milió d’euros, que haurà d’assumir el nou arquebisbe,Carlos Osoro. Quina gràcia que que li haurà fet!

Rouco Varela es veu que no llegeix ni escolta el Papa, que no es cansa de dir que vol “una Església pobra i per als pobres” i no para de fer gestos simbòlics per dir-nos el que vol de l’Església. Els gestos sempre són molt més importants que les paraules. O dit d’una altra manera: les paraules han d’anar acompanyades de gestos perquè, si no, no volen dir res. I no cal dir que els gestos que fa són a hores lluny de la manera de fer de Rouco. Els gestos simbòlics de Francisco tenen un profund regust evangèlic, fan olor de evangeli i a Jesús de Natzaret. Per això, no solament els seus gestos sinó les seves mateixes paraules són acollides ara d’una manera nova tant per creients com per no creients. A Buenos Aires ja ho feia i ara vol seguir fent-ho. Quan era cardenal ja era discutida la seva manera de fer i les seves paraules per tot un munt de gent que, tot i que es deia catòlica, estaven en l’extrem oposat de com era ell. Ara es troba amb el mateix problema a dins mateix del Vaticà. Es veu que hi ha un bon grup de gent que li fa la guitza –per dir-ho suaument- i no veu amb gens de bons ulls tots els canvis que està disposat a fer, sigui com sigui. Els que el coneixen diuen que és un home molt tossut i que no els serà gens fàcil fer-lo tirar enrere.

Rouco Varela no en fa gaire cas, però molts altres bisbes espanyols tampoc sembla que en vulguin fer perquè la majoria han callat com a morts i algun fins i tot ha sortit a defensar-lo dient que “una diòcesi té l’obligació de sostenir als seus bisbes emèrits, i buscar la manera d’oferir un lloc necessari i digne perquè pugui seguir mantenint una presència en aquesta diòcesi”. Concretament això ho va dir el portaveu de la Conferència Episcopal, José María Gil Tamayo, responent d’aquesta manera a la qüestió del famós àtic que la diòcesi ha pagat al cardenal Rouco Varela.

En un extrem hi tenim Rouco Varela. En l’altre,  Pere Casaldàliga, que fa anys que fa aquest camí que ara marca el Papa Francesc. Quan era bisbe i havia d’anar a les reunions de la Conferència Episcopal a Brasília li criticaven que perdés dos dies anant-hi en autobús, enlloc d’anar-hi en avió. Ell sempre donava la següent resposta: “Passo el mateix temps que els pagesos de la meva diòcesi, que han de perdre dos dies per anar a Brasília a vendre un sac de fesols”. Rouco se n’ha anat a viure en un àtic de luxe. Casaldàliga s’ha retirat en una casa humil enmig de la seva gent, tot i estar malalt de Parkinson. Durant tots els anys que ha estat bisbe ha lluitat a favor dels indígenes, dels camperols i dels més desfavorits. La seva gran causa va ser sempre la de la justícia. Es va negar sempre a vestir de forma estranya. Va viure sempre pobrament i va estar sempre al costat dels pobres. Ha estat un referent dins de l’ Església i ell sempre ha dit que els seus referents són Jesús de Natzaret, Francesc d’Assis, Teresa de Lisieux i Carles de Foucault.

Alguna vegada ha dit que les seves grans preocupacions són que l’Església, les Esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món de tal forma que tothom tingués el suficient i que no haguem de viure en un món on dos de les terceres parts sembla que no tenen dret a viure. Sempre ha manifestat el desig de que s’acabi la fam al món i s’acabi la fabricació d’armes i la carrera armamentista. I, per acabar, que s’acabin les guerres, sobretot les guerres de religions. Sempre explicava que quan era petit escoltava als seus pares dir “Nosaltres som pobres” i que això va fer que cregués fermament que aquesta havia de ser l’opció fonamental de l’ Església. Una opció que defineixi l’ Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar al bàndol dels pobres.’ Per a l’Església aquesta també ha de ser la única veritat.”

Una altra vegada va dir: “Si jo fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir ‘’l’Estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’ Estat. La segona, posar en suspens, en entredit la cúria romana, y la tercera convocar una trobada –diem-li Concili si voleu-, vertaderament ecumènica, per a refer totalment la cúria romana, per a redefinir el ministeri de Pere i per a proposar amb serietat la inculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podria  ser el propi celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, a vegades en la litúrgia i en la pastoral.”

Vaja, més o menys com Rouco Varela!

El paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell (un dels tres codirectors de les excavacions d’ Atapuerca) escrivia l’agost del 2013 al diari El Mundo una sèrie d’articles  en què reflexionava sobre l’evolució humana, la consciència que tenim de nosaltres mateixos, de com la humanitat s’està construint i de com el coneixement científic és l’únic que ens pot donar resposta a les eternes preguntes del “per què” i del “com” de les coses. Del perquè de tot plegat, que diria Quim Monzó. Carbonell té molt clar que “els humans humanitzats, així com els altres animals, també som productes de l’atzar, com tot el que ens envolta”.(Humanos construyendo la humanidad). Dit en altres paraules: ell creu fermament que fora de la ciència només hi ha superstició. És una afirmació una mica arriscada, crec jo, sobretot si abans s’ha fet l’afirmació de tot és producte de l’atzar i, fins ara, la ciència no n’ha pogut treure gaire l’entrellat de tot aquest immens atzar. Durant segles s’han fet aquestes mateixes preguntes fonamentals grans filòsofs, grans teòlegs i grans pensadors. També grans científics -per suposat- que, com a màxim, han arribat a la conclusió de que estem a les beceroles per entendre els grans misteris de la humanitat i que encara no hem estat capaços de respondre les grans preguntes.

Dit això, no veig com alguns es poden sentir tan orgullosos del seu saber científic quan -si volem ser sincers-, la ciència està en un estadi del coneixement bastant primari. Potser caldria ser una mica més humil i no ser tan atrevit per fer afirmacions tan rotundes. Quines respostes ens dóna la ciència, per exemple, sobre els sentiments de les persones, sobre l’amor, el dolor, la malaltia o la mort? Quines respostes ens dóna sobre l’origen de l’univers?. Respostes molt i molt limitades que no sempre deixen  prou conforme al personal. És cert que comparteixo una bona part de les teories del paleontòleg i que tota la ciència és fonamental per trobar respostes i ha de seguir buscant camins nous. Però d’aquí a creure cegament que tot és atzar i que la ciència ens ho respondrà tot, queda un bon tros de camí per fer. Certes respostes científiques més aviat creen frustració i per això una bona part de la humanitat ha anat a buscar-les en les religions o en els diferents déus.

Cal que posem la ciència al lloc que li pertoca. La ciència respon moltes qüestions (cada dia més), però no ho respon tot, ni de bon tros. I no acabo d’entendre la posició de superioritat  en què se situa Carbonell en algunes afirmacions d’aquest mateix article:

Ni Hegel, ni Kant, ni els filòsofs més genials que els van precedir, com els naturalistes grecs, tots ells grans pensadors, que malgrat tot el que ens han aportat teòricament, no han estat capaços d’obrir una fissura per la qual poguéssim començar a entendre d’on venim, qui som, cap a on anem i què és el que volem com a espècie.

Ni la filosofia ni la sociologia ni la teologia, ens acosten al que som; la ciència ho intenta. Aquesta es desmarca del que holístic, per vague, i només vol comprendre empíricament els problemes, intenta contestar després d’haver problematitzat. Això no vol dir que no tingui voluntat holística.

La ciència es basa en una cosa simple: interrogar-se sobre tot per poder explicar i descobrir la natura, la seva estructura i el seu funcionament. Ens fa humans gràcies al seu mètode, basat en l’empíric i no en l’especulació, però no ha resolt fins ara les preguntes seminals, encara que està en això. Probablement, en el futur pròxim, sense ciència no hi haurà pensament.

Sense ciència no hi haurà pensament, acaba dient. Molt rotund. Quina ciència? Les esferes del saber que ell no contempla com a ciències, realment no ho són, ni poden ajudar a respondre alguna cosa? Cal ser tan superb? Potser hauria estat més just dir que totes les ciències, tots els sabers, totes les cultures, totes les creences juntes ens poden ajudar a respondre grans o petites preguntes. Els que creuen en Déu no són uns ingenus que s’ho empassen tot, uns rucs amb clucales als ulls i uns curts de vista. O, almenys, són tan ingenus com aquells que creuen en una matèria que s’ho ha fet tota soleta i que tot és fruit de l’atzar. Més aviat jo crec que el salt al buit el fa tant aquell que creu només en aquesta ciència de la que parla Carbonell, com els que creuen en alguna cosa més enllà; alguna cosa indefinible, misteriosa, que no podem comprovar però sí que podem intuir. Reconèixer humilment que tots caminem dins la boira,  distingint només a mitges la realitat, fent molt passos a les palpentes, veient les coses difuminades i gens clares seria molt més correcte i segurament més respectuós i productiu.

I acabo amb una frase del famós filòsof francès Jean Guitton (Déu i la ciència)

“Suposem que vull explicar els àtoms d’un gra de sal i que sóc prou ràpid com per contar mil milions d’àtoms per segon. Malgrat aquesta notable gesta, necessitaria més de cinquanta segles per realitzar el cens complet de la població d’àtoms que conté aquest minúscul gra de sal”.

Amb atemptats de l’islamisme radical com el d’avui a París sembla que la humanitat, no només no avança, sinó que retrocedeix una colla de segles. Tots tenim a la memòria les guerres santes -més o menys justificades per raons religioses- per part de quasi totes les religions. Les croades d’infausta memòria; les persecucions de tota mena contra heretges o membres d’altres religions, la imposició del cristianisme a Amèrica llatina, etc. Els més grans encara recordem com a l’escola ens anomenaven la guerra civil espanyola com una croada. Ha estat en vigència durant segles la temptació de voler imposar per la força la religió del vencedor o del més fort. I sembla que seguim així en molts llocs del món. En l’àmbit islàmic, molts conflictes actuals són qualificats de guerra santa (gihad) pels seus actors.

Quan fa uns anys em vaig interessar per conèixer una mica l’islam, vaig comprar un parell o tres de llibres que em van recomanar. Entre ells hi havia el de SEYYED HOSSEIN NASR, VIDA Y PENSAMIENTO EN EL ISLAM (Herder, 1985). Vaig intentar llegir-lo i entendre’l per tal de comprendre una mica millor l’islam. No me’n vaig sortir -ho confesso- tot i que aquest prestigiós autor és dels pocs autors musulmans contemporanis que escriuen en llengües europees. Ell ho fa concretament en anglès, per bé que aquest llibre que tinc a casa està traduït al castellà. Encara no fa gaires dies que el tornava a agafar per veure si podia digerir aquest conjunt d’assajos escrits des d’una perspectiva de l’historiador científic que reflexiona sobre temes com religió i secularització, sentit de la llibertat, ciència i filosofia en la tradició musulmana. En general no he pogut digerir-lo, fora de petis capítols, com per exemple, el que fa referència a Jesús vist a través de l’ islam o l’estudi tipològic de la cultura islàmica. Però, en general, aquesta lectura em resulta tan allunyada del meu pensament que se’m fa força estranya.

Tots hem sentit a dir moltes vegades que els 5 pilars bàsics de l’islam són: La professió de fe (xahada), la pregària ritual (salat), l’almoina (zakat), el dejuni durant el mes de ramadà (sawm) i el Pelegrinatge a la Meca (hajj). Pet tant, tots els punts són completament acceptables, bé que que potser ens resultin distants i estranys a la nostra cultura. Però, arribats en aquest punt, ens podríem preguntar d’on surt el concepte de gjihad (guerra santa) –del qual se’n parla tant-, interpretat de diversa manera dins del mateix món musulmà i tant distant de la forma de pensar de l’home modern occidental.. Segons alguns musulmans,Jihad , no és més que “l’esforç per guanyar el favor de Déu. El Gran jihad o intern és la lluita contra el mal dins de la pròpia ànima. El Petit jihad o extern, són els esforços que el creient ha de fer pel que fa a l’entorn exterior”. Per tant, no hi cabria la violència que alguns islamistes radicals propugnen i porten a la pràctica, com en el cas dels atemptats terroristes que cometen arreu i que, si hem de ser justos, no són compartits per la major part del mateix món musulmà.

Fa només un parell de dies que es va celebrar una conferencia contra el fonamentalisme islàmic en una de les més prestigioses universitats sunnites. Ens ho explica Mons. Anba Antonios Aziz Mina, bisbe copte catòlic de Guizeh : «La conferència organitzada per la Universitat d’al-Azhar (El Caire) per condemnar el terrorisme i l’extremisme islàmic és un fet de gran importància històrica. I no sé si a Occident algú se n’ha adonat ». La Universitat islàmica del Caire, considerada el centre teològic més important de l’Islam sunnita, va organitzar aquesta conferència per reflexionar sobre la controvertida qüestió de la relació entre el món islàmic i el fonamentalisme. Va comptar amb la participació de 700 acadèmics i representants de la vida política, social i religiosa – incloent alguns líders de les comunitats cristianes d’Orient – de 120 països i va fer una clara condemna del fonamentalisme.

«És la primera vegada – subratlla Mons. Anba Antonios Aziz – que una institució islàmica tan influent diu clarament que les teories utilitzades pels terroristes i extremistes per justificar les seves accions violentes amb l’Alcorà representen una perversió del veritable Islam. Fins ara, les institucions i acadèmies islàmiques eren gairebé sempre molt tímides en la condemna d’aquestes derives. La condemna més arribava sol davant fets atroços concrets de terrorisme, i es referia generalment un acte violent concret. Ara es dirigeix a tota la ideologia malalta que està darrere de les estratègies de l extremisme de marca islamista. És un pas important, i esperem que produeixi resultats concrets ».

I caldria recordar també com, ja al mes de març de 2005, la COMISSIÓ ISLÀMICA D’ESPANYA va emetre una fàtua condemnant el terrorisme i el grup Al Qaeda. En un dia trist com el d’avui caldria recordar-ho per no posar a tothom dins del mateix sac.

La seva línia teològica és molt oberta, molt crítica i gens convencional, la qual cosa no vol dir que no sigui molt seriosa, molt interessant i molt suggeridora. Quan arriben aquests dies de Nadal sempre m’agrada llegir alguna cosa que m’enriqueixi i em faci reflexionar sobre aquest tema. Aquest any ho he trobat en aquest autor que, la veritat sigui dita, no coneixia de res, però que un amic m’ha recomanat vivament. He triat un parell de textos seus que m’han semblat molt interessants. Us els deixo com a reflexió per aquests dies nadalencs.

Els mites, ¿Veritats de poeta o mentides de periodista?

“Nombrosos passatges considerats més determinants -en el Nou Testament sobretot- no poden ser entesos d’una manera “històrica”, encara que sigui cert que contenen imatges o símbols molt antics utilitzats pels homes. Sobre aquest punt particular, la majoria dels teòlegs i sacerdots cultiven una zona grisa de deshonestedat i d’ambigüitat. Per referir-me a un exemple clar, Nadal no caldria entendre’l en un plànol pròpiament històric.

Seria honrat admetre

que Jesús no va néixer a Betlem
que la seva mare no era verge en el sentit biològic del terme
que cap mag oriental va peregrinar fins al portal
que cap estrella es va parar a sobre del portal
que Herodes no va decidir la matança dels innocents de Betlem
que els àngels no van cantar ni els pastors van adorar
Tot això és llegenda.

En saber-ho, molts creuran que el cristianisme en el seu conjunt és erroni. Jo, en canvi, crec que és decisiu saber que, en si mateixes, aquestes imatges tenen un sentit i un contingut que denoten una profunda cohesió, com si d’un poema es tractés. Són aquestes imatges, en efecte, les que ens ensenyen de veritat el que representa en el fons la persona de Jesús. D’aquí, la meva preocupació perquè el mite torni a tenir el seu lloc i el seu significat. La Bíblia, en els seus passatges decisius, ens transmet, en efecte, les veritats últimes només amb una forma “mítica”.

I llavors arriben alguns teòlegs i em retreuen no prendre’m seriosament la història. ¿Significa no prendre’m seriosament la història si afirmo que la Bíblia relata certes experiències decisives a l’estil d’un poeta i no d’un periodista?

Eugen Drewermann (Del naixement dels déus al naixement de Crist)

—————————————————————————————

SEMPRE UNA NIT …

¿On es troba realment Betlem? ¿On és el lloc en el qual Déu pot néixer?

El Betlem dels evangelis no és la petita ciutat situada al sud de Jerusalem, sinó tot lloc en el qual els homes són capaços de patir per la manca d’humanitat i en el qualtenen fam i set de justícia (Mt 5, 6): només d’aquests homes i dones Déu és tan proper que pot viure en ells.

Dos mil anys de llegenda cristiana han pogut d’aquesta manera condensar, en les imatges de la Nit Santa, buscant en la riquesa de l’experiència personal, les úniques condicions amb capacitat per descriure aquest miracle de la humanitat i de la bondat del nostre Déu. I ara ens cal recórrer un cop més a tots aquests símbols per fer-nos a nosaltres mateixos la prova de la seva significació i experimentar-los.

Era de nit, ens diu Lluc, en aquella hora de Betlem. Però, ¿sabem de veritat què és la nit? Quan els homes miren i no troben cap horitzó, quan els seus somnis són morts i el món és per a ells només un abisme buit. A aquests homes de la nit -diu l’evangeli- Crist se’ls va aparèixer com la llum que brilla en les tenebres. Sobre ells, que mai havien conegut a Déu, “sobre el poble que avançava a les fosques una llum va brillar” (Is 9, 1).

Feia fred, ens diu la llegenda, en aquella hora de l’aparició del Salvador. Però, ¿sabem de veritat què és el fred? Quan el cor de l’home queda gelat dins de la tempesta de neu de les paraules, i quan els peus estan atrapats en els mil falsos colors de les superficialitats i els dits engarrotats i ja blaus pel fred d’uns sentiments gelats. A aquests homes del fred Crist els dirà: “Foc he vingut a encendre a la terra, i què més vull si ja ha calat!” (Lc 12,49).

La solitud i el rebuig regnaven, diu la llegenda, en aquella hora de Betlem. Però, ¿sabem de veritat què és la solitud? Quan els homes neixen sense sostre propi, davant de la porta dels altres, allà on no hi ha una llar, sinó només una recerca i una nostàlgia sense fi. Fills, no d’uns pares, sinó dels descendents de la mare Eva, l’avantpassada de tots els exiliats, de tots aquells que es troben llançats a la vida, sempre condemnats a trepitjar terra estranya, sempre només moguts per la por, sense drets , sense respir, sense lloc on residir. A aquests homes condemnats a la solitud Crist els dirà: “Les guineus tenen caus i els ocells nius, però aquest home no té on reposar el cap” (Lc 9,58). I també els dirà: “Apropeu-vos a mi els qui esteu rendits i aclaparats, que jo us faré reposar» (Mt 11,28).

És pobre, ens diu la llegenda, aquest Messies-Rei vingut al món. Però, ¿sabem de debò què és ser pobre? Quan l’ànima de l’home està tan xuclada com la boca del famolenc i tan buida com la mà del captaire. O quan el cos està tan esgotat que la dona ja no té energies per espantar les mosques dels ulls del seu nen famolenc o quan cal anar recollint pels carrers, des de primeres hores del matí, els diaris per no patir tant les mossegades nocturnes del fred. A aquests homes de la pobresa Crist els dirà: “Vosaltres esteu a prop de Déu”. Però també afegirà, ple de còlera: “Ai de vosaltres, els rics” (Lc 6,24).

Tots aquells que viuen en les tenebres, en el fred, en la solitud, tots els exclosos, els pobres comprendran la nit de Betlem, doncs a tots ells aquest nen de Déu els promet: “Feliços els qui ara ploreu, perquè vindrà dia que riureu! “(Lc 6,21)

El Betlem dels mapes està situat a vint quilòmetres de Jerusalem, però el veritable “Betlem” està al costat mateix de “Jerusalem”, en els nostres propis cors.

¿I on habitem nosaltres realment?

Eugen Drewermann (Déu immediat)

——————————————————–

BON NADAL A TOTS ELS AMICS I LECTORS D’AQUEST BLOG!

——————————————————–

Avui he rellegit Pere Casaldàliga. De tant en tant, m’agrada agafar algun llibre seu i rellegir algun fragment o algun poema. Sempre hi trobo frases brillants, pensaments profunds i interessants, conceptes vigorosos que quasi sempre em fan pensar una llarga estona. Casaldàliga té la virtut de dir grans veritats amb frases curtes i contundents i mostrant en tot moment un grau tan alt de llibertat interior que fa que pugui dir el que vulgui i de la manera que vulgui, sense pensar en com s’ho prendran (o potser sent ben conscient de com s’ho prendran) els que l’escoltin o el llegeixin.

Demà és el 12 d’Octubre i, com cada any, alguns celebraran el mal anomenat Descobriment d’Amèrica i coses semblants. Fets que, vistos en perspectiva, trobo que es fan difícils de celebrar i de digerir. Cal tenir un bon estómac per celebrar tots els crims i les barbaritats que es van cometre a Llatinoamèrica. Però es veu que hi ha gent que tenen un bon païdor! El mateix Pere ens recorda que l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món.

Avui he tornant a llegir uns versos de Casaldàliga en un llibre editat a Nicaragua que es titula “Cantares de la entera libertad” i que va escriure a l’any 1984 dedicat al que ell en diu la “Nueva Nicaragua”. Diuen:

¡Ay frágil Libertad,

espacio donde el aire se hace incómodo

como un útero abierto!

La llibertat, si és autèntica, sempre és incòmoda. Incòmoda per a un mateix i potser encara més per als altres. La llibertat demana, reclama i necessita sempre el seu espai, que no sempre és comprés pels demés que, a la vegada reclamen l’espai de la seva pròpia llibertat. Quan una persona no se sent lliure, quan la major part d’un poble no se sent lliure i reclama un espai de llibertat propi perquè la que té la veu insuficient, està fent un pas per a créixer i per a ser allò que vol ser. I és aquest xoc d’aspiracions el que fa que es creï un espai i un incòmode on sembli que es faci difícil respirar. I, per altra banda, és el desig d’aire nou el que es busca per a poder seguir respirant i vivint.

L’espai sempre incòmode de la llibertat !, que diu Casaldàliga. La vida i l’obra del Pere Casaldàliga és la d’un home lliure del que en podem aprendre molt i la paraula LLIBERTAT sempre ha estat present a la seva vida i en la qual ha cregut fermament en tots els moments de la seva vida. L’ Agenda Llatinoamericana d’aquest any 2014 fa de la llibertat el tema i el repte i on hi trobem un text  “a manera d’introducció fraterna”  escrit per Pere Casaldàliga que es titula LLIBERTAT, LLIBERTAT!. on ens torna a recordar unes quantes coses importants:

La primera: Tal com diu Mercedes Sosa “Hermano, dame tu mano, vamos juntos a buscar una cosa pequeñita que se llama libertad” . La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.

La segona: Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. El tema cal abordar-lo en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

La tercera: Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”.

La quarta: La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col•lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:

Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.

Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

Hi han gestos que són simbòlics, com ho poden ser certs objectes, paraules o signes. Tots sabem que una bandera no és només un drap amb uns colors determinats, com no ho és un himne o una imatge d’una marca esportiva famosa. El símbol és allò que sobrepassa el significat corrent i adquireix connotacions noves però entenedores. Si un símbol no s’entén, no serveix per gran cosa.

El Papa Francesc és un home de paraules entenedores i de gestos simbòlics. Les seves paraules tenen regust a evangeli i volen ser properes a les persones. Durant aquest temps que és Papa (com sembla que ja ho feia quan era cardenal a Buenos Aires) ha anat acompanyant les seves paraules amb un munt de gestos -més o menys importants- però tan entenedors que sovint tothom els comenta, els recull i els destaca. No cal enumera-los perquè tothom els té ben presents.  Tot i això, n’hi va haver un que va ser molt comentat: va deixar de viure a les estances dels Papes per anar a viure a Santa Marta. Ell mateix ho explica en una carta a un capellà argentí amic seu, el  Padre Enrique Martínez, rector de l’ Anunciación del Señor, al barri Cochangasta, de la diòcesis de La Rioja a l’ Argentina.

“Querido Quique: Hoy recibí la carta del pasado 1° de mayo. Me trajo mucha alegría, la descripción de la Fiesta Patronal me trajo aire fresco. Yo estoy bien y no he perdido la paz frente a un hecho totalmente sorpresivo, y esto lo considero un don de Dios. Procuro tener el mismo modo de ser y de actuar que tenía en Bs As, porque, si a mi edad cambio, seguro que hago el ridículo.

No quise ir al Palacio Apostólico a vivir, voy sólo a trabajar y a las audiencias. Me quedé a vivir en la Casa Santa Marta, que es una casa (donde nos alojábamos durante el Cónclave) de huéspedes para obispos, curas y laicos. Estoy a la vista de la gente y hago la vida normal: misa pública a la mañana, como en el comedor con todos, etc. Esto me hace bien y evita que quede aislado.

Quique, saludos a tus feligreses. Te pido, por favor, que reces y hagas rezar por mí. Saludos a Carlos y Miguel. Que Jesús te bendiga y la Virgen Santa te cuide. Fraternalmente, Francisco. Vaticano, 15 de mayo 2013“.

En el seu viatge a Brasil de l’estiu passat va fer un  extens discurs davant del comitè de coordinació de la Conferència Episcopal Llatinoamericana (Celam) que caldria recordar de tant en tant perquè marca un munt de pautes del que hauria de ser l’Església de Jesús. Era una clara i oberta crida a renovar l’Església. Entre altres coses, recalcava:

 “els bisbes han de homes que estimin la pobresa; homes que no tinguin psicologia de prínceps; que no siguin ambiciosos; capaços de vetllar sobre el ramat que se’ls ha confiat i ser vigilants del seu poble. Sobre tot, cuidar l’esperança del seu poble”.

Més d’una vegada he escrit sobre el bisbe de Solsona, Xavier Novell. Quasi sempre he estat crític –o molt crític- amb paraules o actituds seves. Avui no podia deixar passar l’oportunitat de fer tot el contrari. Avui toca felicitar-lo per dos motius: el primer, per la glossa dominical que publicarà el Full Diocesà aquest pròxim diumenge, on reitera el suport a que se celebri una consulta sobre el futur polític de Catalunya; i el segon, perquè cal felicitar-lo pel seu gest  de deixar el palau episcopal i anar a viure en una habitació de la residència del Seminari.

Trobo que les dues coses estan molt en la línia que marcava el Papa. Per una banda es posa al costat de la defensa d’un dels drets fonamentals del poble de Catalunya , com és el de poder votar el 9N i al costat dels desitjos d’un gran majoria de persones del poble català i, per altra banda, ha fet un gest de senzillesa i de més normalitat en la seva forma de viure. Gràcies, bisbe Xavier, per aquests dos gestos.

M’ha semblat bé recollir avui dues cartes que he trobat interessants, sobretot per un motiu: per la proximitat comunicativa que mostren totes dues. Una de les coses que normalment fallaven a l’ Església –i que tant es troben a faltar- era aquesta comunicació propera entre jerarquia i simples fidels. I com més alta era la jerarquia, més llunyania amb els fidels i amb el món en general (i, per tant, amb tot tipus de persones, siguin creient o no creient). Massa diplomàcia, massa política, massa semblança amb la manera de fer dels governants dels Estats, massa llunyania de la frescor evangèlica originària . Tot plegat, no ha fet gens de bé.

Sembla que aquest Papa va voler trencar amb això ja des del principi i ja des del primer moment va fer signes clars de que vol ser i actuar d’una altra manera. Crec que és un bon intent! Aquesta carta que recullo avui n’és una petita mostra. Un signe més d’esperança d’aquest intent de fer una Església més propera i més humana. I n’és una altra mostra l’altra carta que recullo; una carta que li dirigia una religiosa poc després d’haver estat elegit Papa.

Símptomes de que les coses van canviant? Segurament que sí. N’hi ha prou amb això? Segurament no. Serà possible una nova forma de comunicació i de comunió dins de l’ Església. Esperem-ho. Per exemple a l’hora de nomenar bisbes, les maneres haurien de ser totalment diferents i la feina dels Nuncis també s’hauria de revisar de dalt a baix. S’hauran d’anar fent passos en aquests sentits i aquesta és justament la gran esperança de molts en els moments actuals que viu l’Església, una esperança que no pot ser defraudada un cop més.

• Aquesta primera carta és del Papa Francesc i l’acaba d’enviar –manuscrita- a la presidenta de Abuelas de Plaza de Mayo, Estela de Carlotto.

Vaticano, 7 de agosto 2914

Sra. Estela de Carlotto

Muy estimada Señora:

Por medio de estas líneas quiero hacerme cercano a Usted en estos días en que usted se ha reencontrado con su nieto. Sé que es una alegría para la abuela que ha recorrido un largo camino de sufrimiento. Un sufrimiento que no la paralizó sino que la sostuvo en la lucha. Y hoy, por esa constancia en la lucha, no es solo su nieto el que la acompaña sino también otros 114 que han recuperado su identidad.

Gracias Señora por su lucha. Me alegro de corazón y pido al Señor que le retribuya tanto tesón y trabajo.

Quedo a su disposición, y por favor, le pido que no se olvide de rezar por mí. Que Jesús la bendiga y la Virgen Santa la cuide.

Cordialmente

Francisco

• I aquesta altra és la que DOLORES ALEIXANDRE, RSCJ, li enviava al Papa Francesc poc després de ser elegit Papa.
• Carta al Papa Francisco

  “Han ido a buscarte casi hasta el fin del mundteixy ha sido un acierto: gracias por haber aceptado quedarte, sin poder volver a recoger tus cosas. Menos mal que los zapatos que llevas parecen cómodos…”.

Hermano Francisco: Nunca pensé que me dirigiría así a un papa, pero como en tu saludo inicial no nos llamaste “hijos e hijas”, sino “hermanos y hermanas”, siento que tengo permiso para hacerlo. Y me sale también un tú, aunque llenísimo de respeto, porque no me imagino llamando de usted a un hermano de verdad, y el vos argentino no me va a salir.

En el diario La Nación del 14 de marzo, he leído que tu elección “ha resultado balsámica”, y me ha parecido un adjetivo perfecto para calificar lo que nos está pasando desde que nos saludaste desde el balcón, con aquel tono en el que se mezclaban la timidez y la confianza.

Primer efecto balsámico: te vemos distendido y hasta bromista (¡qué maravilla, un papa con sentido del humor…!), sin dar en ningún momento la impresión de estar abrumado por el peso de esa responsabilidad agobiante y desmesurada que los papas se han ido echando sobre los hombros, como si les tocara a ellos solos encargarse de toda la Iglesia universal. Como si no existieran los otros pastores, como si el Pueblo de Dios fuera un fardo con el que cargar y no una comunidad de hombres y mujeres capaces de iniciativa y con deseos de participar y de colaborar, como soñamos con el Concilio.

Tú, en cambio, estás consiguiendo comunicarnos la convicción de que ese camino que comienzas lo vas a hacer acompañado por todos nosotros. Qué manera tan franciscana por lo sencilla y tan ignaciana por su lucidez de señalar un nuevo estilo eclesial.

Porque si lo que deseas es que se nos reconozca por la fraternidad, el amor y laconfianza, empiezan a sobrar y a estorbar (hace tiempo que a bastantes ya nos estaban sobrando y estorbando…) tantas conductas, prácticas y costumbres en las que se han ido confundiendo la dignidad con la magnificencia y losolemne con lo suntuoso.

Resulta una sorpresa balsámica sentir que ahora te tenemos como cómplice en el deseo de ir cambiando esas usanzas e inercias que nadie se decidía a declarar obsoletas y ante cuya incongruencia habían dejado de dispararse las alarmas. No son cuestiones irrelevantes, son indicadores que revelan una preocupante atrofia de los sensores que tendrían que haber puesto alerta, hace mucho, de que estaban en contradicción con los usos de Jesús.

Así que bienvenida sea esa tarea que emprendes de volver a la frescura del Evangelio y a la radicalidad de sus palabras: ya nos estamos dando cuenta de que, en lo que toca a los pobres, no vas a darnos tregua.

Comienzas tu camino en momentos de extrema debilidad de la Iglesia. Lo mismo que aquel joven que huyó desnudo en el huerto, a ella le han sido arrancadas las vestiduras con las que se protegía: secretismo, hermetismo, ocultamiento, negación de lo evidente. Pero es precisamente ahora, cuando aparece desnuda y despojada ante la mirada enjuiciadora del mundo, cuando se le presenta inesperadamente una ocasión maravillosa: la de revestirse, por fin, únicamente, del manto de la gloria de su Señor.

Nos has confiado la tarea de sostenerte con nuestra oración, y en estos momentos estoy pidiendo para ti unas cuantas cosas: paciencia ante el rastreo que la prensa está haciendo de tu pasado y que es una consecuencia de lo que dijiste a los periodistas: “Habéis trabajado, ¿eh?, habéis trabajado…”. Pues eso, se han crecido y siguen trabajando.

También pido que no te agobien más de la cuenta las expectativas descomunales que estás despertando y que te sientas muy libre (y muy hábil también) para elegir a quienes creas que pueden ayudarte en el gobierno de la Iglesia, aunque suponga un ERE para la Curia.

Vas a encontrar muchas piedras en ese camino: críticas, resistencias y hasta zancadillas, así que, siguiendo la recomendación de tu preciosa homilía el día de san José, trata de custodiarte un poco a ti mismo. Y por si no aciertas del todo, que se ocupen de ello las santas de la Iglesia de Roma: Cecilia, Inés, Domitila, Tatiana, Agripina, Demetria, Martina, Basilisa, Melania, Anastasia, Digna, Emérita, Martina, Sabina.

Han ido a buscarte casi hasta el fin del mundo y ha sido un acierto: gracias por haber aceptado quedarte, sin poder volver a recoger tus cosas. Menos mal que los zapatos que llevas parecen cómodos.

Muchos nos sentimos ahora responsables de rezar por ti, aunque no seamos de tu diócesis, y nos alegra saber que estás también encargado de velar por la Iglesia universal. De pronto, está recobrando sentido llamar papa al obispo de Roma.

Que el Señor te bendiga, te guarde y derrame sobre ti el bálsamo de su paz.

Podreu trobar aquesta carta de DOLORES ALEIXANDRE al nº 2.842 de Vida Nueva.

Parlem molt sovint de bisbes i, en canvi, molt poc de bisbesses. I això és degut a que en la nostra cultura cristiana-catòlica aquest és un tema que no toca debatre, com molts altres temes, que històricament no s’han pogut debatre per ordre directa de Roma.

Aquesta setmana hem llegit la notícia quel’Església d’Anglaterra ha aprovat l’accés de les dones a l’episcopat, com ja tenen altres províncies de la Comunió Anglicana (Estats Units, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda). O sigui, que és possible que abans de nadal ja tinguem la primera bisbessa. No és que no hagi costat. Ha costat molt, però ha valgut la pena. Ja començava a ser hora que algú comencés seriosament a culminar dins d’una Església un camí que la societat ha començat ja fa una colla d’anys: el de la plena igualtat de la dona amb amb l’home en el si d’aquesta confessió. Un camí emprès el 1994, quan van ser ordenades les primeres sacerdotesses. El sínode de l’Església d’Anglaterra, reunit a York, ha donat finalment el seu suport al compromís assolit l’any passat per permetre l’accés de les dones a l‘episcopat. I el més interessant és que ha estat una decisió democràtica amb el beneplàcit dels dos terços de cada un dels tres col · legis que formen el sínode: el dels bisbes, el dels clergues i el dels laics. Ja començaria a ser hora que l’Església Catòlica en comencés a prendre nota i fes algun gest valent d’aquesta classe en temes com el del celibat, ordenació de dones, etc. No diuen que el Papa Francesc és un home valent. Que comenci a demostrar-ho remenant una mica aquests temes que preocupen més del que sembla als fidels, que fins ara han tingut molt poca veu i encara menys de vot.

Estic segur que aquest tipus de decisions són només qüestió de temps. Que arribaran, però que arribaran tard com sempre arriben les coses a l’Església catòlica. No és dogma de fe i és només qüestió de costums. Unes costums que necessàriament han de canviar, tal com ha canviat el món de forma imparable i inevitable. Possiblement sigui la mateixa necessitat i les pròpies pressions qui ho accelerin i crec que és un greu error frenar-ho com ho estan frenant a Roma.

Si ens en anem més a prop, caldria recordar com eren considerades les dones no fa pas massa anys aquí al nostre país. N’he trobat un document que val la pena rellegir amb atenció i pensar-lo seriosament. No m’he pogut resistir a la temptació de recollir-lo. El deixo en castellà perquè il·lustra millor la mentalitat i el vocabulari d’aquells anys. És un text que està tret del Manual que s’entregava a Espanya a les dones que feien el “Servicio Social en la Sección Femenina” (era obligatori, excepte que et casessis o no necessitessis algun document com el passaport, etc. però llavors havies de prometre que el faries en un termini determinat.

La Sección Femenina era una mena de servei militar en què moltes havien de fer un treball de costura que solia durar tres mesos. La senyora que recull aquests records explica que en la seva època, a les companyes per volien treure el passaport per anar als concerts dels Rollings, Pink Floyd i tota la gent que es negava a actuar a Espanya per la dictadura franquista, prometien fer el Servei Social, és a dir, que calia fer-ho, però ja en aquest temps moltes compraven la “canastra” (la cistella on hi havia totes les labors exigides i que s’havia de presentar a les autoritats), en una botiga, la lliuraven, i els donaven el paper a mesura que estava fet el servei.

Aquest text que recullo és del 1.960, però no m’estranyaria que encara trobéssim molta gent que es guiï per aquests principis

Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Què us en sembla? Tot un text com per estudiar-lo detingudament i fer-ne un estudi sociològic d’un temps i d’un país, no?

Feia temps que volia parlar de SOR LUCÍA CARAM, aquesta monja argentina que ha esdevingut mediàtica i que ara ja coneix tothom. Ahir va venir aquí a Mollerussa a presentar el seu llibre “A DIOS ROGANDO”. Ja ha vingut unes quantes vegades més, perquè en aquesta ciutat és molt respectada i apreciada . L’any passat, per exemple, va ser convidada a llegir la glossa de la Diada el dia 11 de Setembre, trencant el costum de que ho faci algú fill de la ciutat o de la comarca. I uns mesos abans va venir a presentar el seu llibre “MI CLAUSTRO ES EL MUNDO”.

Vaig conèixer Sor Lucía a través de l’associació AMICS DEL BISBE DEIG, de la que ella n’és una dels membres fundadors i de seguida em vaig interessar per saber més coses d’ella. Vaig saber que tenia un blog que es diu SINTONÍA CORDIAL i vaig començar a llegir-la. No ho he deixat de fer perquè m`he adonat  que és una persona que val la pena escoltar, pel què diu i per la manera com ho diu.

Ella és monja contemplativa, però viu més fora del convent que dins perquè li agrada estar en contacte amb la gent. Va néixer el 1966 a Tucumán (Argentina), però des del 1989 que viu aquí (5 anys a València i després a Manresa). El Convent, diu ella, és un espai privilegiat per pregar, estudiar, “contemplar”, i una plataforma immillorable per acollir, compartir, escoltar i predicar, amb la paraula i el silenci. Des del convent intenta obrir-se a l’experiència de Déu i al món; i a força de sintonitzar amb la Paraula, ho fa amb els seus germans els homes i dones de qualsevol raça, religió o condició social.

Tot un exemple del que hauria de ser l’Església de Jesús, una Església a qui estima molt tot i sent molt crítica amb ella. És una persona que sap comunicar el missatge de Jesús; ho fa amb valentia i sense pèls ala llengua, fet que li ha portat crítiques de tota mena. Ella, però, sembla insensible a tot aquest enrenou i sembla que encara l’estimulen més. Per això és tant mediàtica i s’ha fet tan popular

. Els mitjans la criden perquè saben que ella és un bon esquer i perquè saben que el que dirà no deixarà indiferent a ningú.

Aquesta dona és un esperit lliure que diu el que pensa i pensa prou bé el que diu, agradi o no. Sembla  incansable i hom no sap com pot aguantar tot el tràfec que porta dia a dia. Ella diu que té rere seu un bon equip de gent que treballa unida il·lusionada per unes causes que consideren nobles, justes i necessàries en un temps de crisi econòmica com la que estem vivint. És cert: llegint els seus articles, els seus llibres i escoltant-la atentament hom s’adona que té raó i que sap exposar molt bé i amb contundència les raons del que creu i del que viu. És d’aquelles persones que remouen consciències adormides; que desperten polèmica –dins i fora de l’Església- , però que ajuden a apropar a l’ Església a molta gent que passa olímpicament d’ella justament perquè la veuen –potser injustament- fora de la realitat o molt allunyada. Segurament que no és així i que hi ha de tot a la vinya del Senyor. Però persones com la Lucía caram són necessàries per remoure una mica el vesper. Com em deia una persona en sortir de l’acte d’ahir: “Amb aquesta Església jo també hi podria creure i fins i tot la fe que ella predica no em resulta una cosa estranya i allunyada”.

Quan llegiu aquest títol tan estrany, segurament que no entendreu res i us preguntareu on vull anar a parar. Miraré  d’explicar-me tan bé com pugui, tot i el risc de no aconseguir-ho prou bé…

Començaré recordant dues cites evangèliques que poden ajudar a entendre les coses: La primera és de l’evangeli de Sant Lluc 6,41-42 on Jesús diu: 

“Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”.

I la segona cita és de l’ evangeli de Sant Mateu 23.27 on Jesús torna a dir:

“Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa!”

Aquestes dues cites ens poden servir per entendre millor la notícia que he llegit avui i les seves derivades. Resulta que la repugnant cadena dels bisbes 13TV va alertar en un dels seus fastigosos programes (“Mas claro agua”) d’un vídeo que un jove de Jerez havia penjat a You Tube  i que aplaudia l’assassinat d’ Isabel Carrasco. Tres dies després la policia interrogava el jove i el detenia. No seré pas jo qui defensi aquells que per les xarxes socials publiquin injúries i opinions  manifestament ofensives contra persones o institucions. Crec fermament que certes coses no s’haurien de publicar mai de la vida i no està malament que la llei les persegueixi.

Però també és cert que, amb aquest mateix criteri, podríem condemnar als periodistes i a les cadenes que veuen les brosses a l’ull dels altres i no veuen les bigues del seu propi ull. I també és cert que al ministre de l’Interior li podríem recordar que tant injuriosa és una frase contra un membre del PP que contra el President dels catalans o contra els catalans en general; imjúries que constantment trobem a les xarxes i que ningú es cuida de perseguir judicialment. O tots moros, o tots cristians, no us sembla? Tant delicte deu ser una cosa com l’altra…

El fons de la qüestió és el de sempre: molt sovint veiem els petits defectes dels altres i no veiem els grans defectes propis o els dels nostres amics i aliats. Dit d’una altra manera: als mitjans que ens són afins i que ens defensen, els perdonem tots els defectes i els mirem amb tota la bondat del món. És el que fa el PP amb certs mitjans de comunicació que els són afins i que tenen patent de cors per dir el que vulguin i fer crítiques ben gruixudes a qui vulguin (amb mentides i distorsions de la realitat incloses) i no passa res. I quan un pobre noi –anònim i desgraciat- es passa en un comentari, tothom a córrer darrere seu per detenir-lo de seguida. Una manera d’entendre la llibertat d’expressió ben particular, no us sembla?

No sé si el Papa Francesc coneix de primera mà el que es diu en una cadena de televisió amb majoria d’accions de la Conferència Episcopal Espanyola com 13TV. Segurament que no en deu saber res; altrament no crec que ho permetés i segurament que els recordaria les paraules de Jesús contra els fariseus per abocar opinions contra els altres que no es permetrien contra sí mateixos i contra els seus amics; sepulcres blanquejats molt bonics per fora i plens de porqueria per dins. I els bisbes catalans –tots ells- ¿no haurien de fer alguna cosa més per tal que aquesta cadena de TV canviés la seva línia editorial i fos una mica més evangèlica i en la línia que vol el Papa Francesc?

I ara fem un salt i anem a un altre assumpte. Posats a dubtar, també dubto que el Papa Francesc estigués gaire d’acord amb normatives com la que acaba d’imposar el bisbe Novell, -bisbe més aviat amb olor a naftalina que no pas a ovella, com vol el Papa que facin olor els bisbes- sobre si els advocats que tramiten causes de nul·litat matrimonials han d’estar batejats o no. Aniria bé que el bisbe Novell repassés aquell passatge de l’ evangeli on els fariseus busquen Jesús per posar-lo a prova amb el tema del divorci: “Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?” (Mc 10,2-16). Els fariseus prou bé que sabien el que deia la llei de Moisès -la “recta doctrina” i l’oficial- però es dirigeixen a Jesús amb malícia per posar-li un parany, a veure què diu, i després acusar-lo d’anar contra la llei. Ells sabien prou bé que Jesús posava la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei.

Potser aquesta seria una bona oportunitat per a que el bisbe Novell es preguntés si el que diu el dret canònic (la llei oficial) és paraula de Déu o simplement paraula d’home que es pot canviar si cal i que es pot dispensar, com ara mateix ho fan la majoria de tribunals eclesiàstics en el cas que ens ocupa. Com molt bé li ha recordat Simeó Miquel, degà del col·legi d’advocats de Lleida, “les parts tenen el dret a escollir l’advocat que els inspiri més confiança, sense tenir en compte si està batejat o no” i “que no li sembla gens bé que es coarti aquesta llibertat per una qüestió de creença religiosa”.

I potser encara ens podríem fer algunes preguntes més: ¿Al bisbe Xavier no li caldria meditar una mica com ell se situa davant d’aquesta llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra –com sembla que ho vol ser el bisbe de Solsona-, però em sembla que profundament infidels a l’esperit. ¿Què és més important: que un advocat (estigui o no batejat), porti un cas de nul·litat amb honradesa i rectitud o que estigui batejat o sense batejar? ¿Què és més important: la lletra de la llei o l’esperit? ¿La llei ha de servir per fer justícia, per humanitzar i per ajudar a qui ho necessiti o per discriminar i posar les coses encara més difícils del que són? ¿No seria potser millor repassar les tasses judicials i mirar de rebaixar-les una mica, que no pas plantejar-se aquesta “collonada”que ha plantejat el bisbe? ¿No ens va ensenyar Jesús que cal posar per damunt de la lletra de la llei -per molt justa que ens sembla que pugui ser aquesta lletra- l’esperit d’aquesta mateixa llei?

I per acabar, us deixo aquí un comentari-aportació que he llegit avui a Religión Digital d’un tal TIBIO (espero que siguin certes les dades que dóna) referida a aquesta notícia

Pero si lo que hay que hacer es ELIMINAR la inutilidad del abogado en estos procedimientos (¡no digamos del procurador!)
DATOS REALES QUE JURO POR DIOS QUE CONOZCO EN CARNE PROPIA:
1er pago al abogado: 500 €
2º pago al abogado: 500 €
1er pago al tribunal eclesiástico: 365 €
Pago a la psicóloga: 225 €
2º pago al tribunal eclesiástico: 735 €
3er pago al abogado: 500 €
4º pago al abogado: 500 €
Pago al tribunal eclesiástico de la diócesis vecina: 300 €
Pago al procurador: 350 €
TOTAL: 3.975 €
Conclusión canallesca: abogado (precio de amigo por no hacer NADA, pues ni pisó el obispado) 2.000 € (más 350 procurador); para los curas 1.100 €, la mitad (que ya está bien también, ojo). ESTO NO PUEDE SER.

Quan parlo de divendres i diumenge –vull que m’entengueu- ho faig d’una perspectiva cristiana i en refereixo al Divendres de Passió i al Diumenge de Pasqua. Avui és PASQUA. I no podríem entendre de cap manera aquesta gran festa de  l’ esperança i de la vida si no féssim una ullada enrere i veiéssim els moments de dolor i de desesperança de Jesús i, amb ell, de tota la humanitat. És cert que la resurrecció de Jesús és la veritat fonamental dels cristians (una veritat que, potser vista des de la llunyania i sense la fe en Jesús, pot semblar una bogeria i una realitat sense sentit), però també és cert que no és menys fonamental per a la nostra fe saber que el ressuscitat no és cap altre que Jesús de Natzaret crucificat, com ho fa notar JON SOBRINO en el seu excel·lent article publicat a la revista “Sal Terrae” el 1982: EL RESUCITADO ES EL CRUCIFICADO

Ja en la primeríssima predicació cristiana (allò que tècnicament s’anomena kerigma i que prové del terme grec κήρυγμα (‘anunci’, ‘proclamació’) el nucli de la fe era aquest:

“Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou.  Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder”. (Fets dels Apòstols 2,22-24)

Per tant, avui celebrem un triomf i un  alliberament total: l’alliberament de la mort, símbol d’aquell límit  que la humanitat sap que no pot vèncer ni traspassar.

– Si, com diu el bisbe de Tànger Santiago Agrelo,

“El Viernes Santo podría ser un buen día para declararlo Jornada Mundial de la Legalidad Injusta porque en ese día, el Inocente fue legalmente azotado, legalmente condenado, legalmente despreciado, legalmente escarnecido, legalmente crucificado… El Emperador, el Procurador, el Centurión, el Ministro, el Delegado del Gobierno, el Sargento, cuando se les pregunta por la justicia, responden con la legalidad, y cuando se les pregunta por su hermano, dicen que en la ley que no consta que los tengan. Un día sabremos lo que pasará cuando Dios les pregunte por su Hijo, por sus hijos”…

-Si, com ens segueix recordant el mateix Santiago Agrelo,

“Las vallas se oponen; las cuchillas cortan; el mar separa, amenaza, ahoga. Las vallas son insensibles; las cuchillas son frías; el mar es hostil. Vallas, cuchillas y mar: cruces de última generación para hombres y mujeres a quienes crucificamos porque nos estorban”…

no podríem tenir cap mena d’esperança, perquè sembla que cada dia el món és més inhumà, més injust, i els crucificats cada cop són més: persones crucificades i països crucificats i condemnats per sempre més a la misèria material i moral; crucificats per la voracitat d’un capital sense escrúpols i mai satisfet del tot, com una bèstia voraç que no en té mai prou i destrueix i es menja tot el que troba per davant sense cap mena d’escrúpols, sense límits i sense aturador.

Però aquest bisbe Agrelos (que ell mateix confessa que s’ha “convertit” des que és a Tànger) creu el mateix que creien els primers cristians i escriu avui mateix al seu Facebook:

“Ayer noche, en la vigilia pascual, gocé, también lloré… Tenía la catedral llena de gente de color azabache: Tres de ellos recibieron los sacramentos de la iniciación cristiana; una joven fue confirmada; un niño recibió el bautismo. La catedral se le llenó al Señor de hijos sin papeles, de cantos sin papeles, de danzas sin papeles, y me imaginé el cielo y la alegría de Dios en una noche de resurrección, y lloré porque más allá de esa noche intuí el mar, las vallas, las cuchillas, el sufrimiento, la muerte… Pero no podía dejar de sentir la dicha de tenerlos allí para el Señor, para la esperanza, para el futuro, para la vida…
En realidad, siempre vivimos así, con el corazón lleno de paz, y la muerte espiándonos para amenazarnos… Pero está vencida, aunque siempre se presente con su crueldad indiferente… Está vencida. Ya sólo queda espacio para el amor”.

Això és exactament la Pasqua: la creença de que la mort està vençuda i que l’únic espai possible que pot quedar a la humanitat és l’espai de l’ AMOR.

FELIÇ PASQUA DE RESURRECCIÓ A TOTS!

Comença la Setmana Santa per als que som creients. En la missa d’avui, tot escoltant l’Evangeli, m’ha cridat l’atenció el passatge on s’explica l’indult de Barrabàs i la condemna de Jesús. Deu venir d’aquí la paraula “barrabassada”, que s’identifica a un gros disbarat o a alguna cosa feta amb insensatesa i sense massa seny. El poble va preferir que indultessin  Barrabàs abans que a Jesús. Recordem el passatge de l’evangelista Marc 15,6 (Mt 27,15-26; Lc 23,13-25; Jn 18,39-19,16)

Jesús, condemnat a mort
⁶ Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. ⁷ Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. ^* 8 La gent, doncs, va pujar ^* i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. ⁹ Pilat els digué:
—¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? ^*
10 Deia això perquè s’adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. ¹¹ Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. ¹² Pilat els replicà:
—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
¹³ Ells tornaren a cridar:
—Crucifica’l! ^*
14 Pilat els deia:
—Però quin mal ha fet?
Ells cridaren encara més fort:
—Crucifica’l!
¹⁵ Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, ^* perquè fos crucificat.

Deia que m’ha cridat l’atenció aquest passatge perquè l’he relacionat de seguida amb una notícia que vaig llegir ahir al diari PÚBLICO

“El Gobierno ha indultado a Francisco Segundo Domingo Vaquero, exdirector de una sucursal del Banco Santander condenado por robar 30.000 euros a un cliente. Domingo fue condenado por un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con otro delito continuado de apropiación indebida por extraer dinero de la cuenta de un cliente, cuando aún dirigía una sucursal del Santander en Esguevillas de Esgueva, Valladolid”.

Aquesta pràctica – cada dia més discutida i denunciada des de fa anys pel ‘Observatori de la Laïcitat’, per considerar-la “anacrònica i injustificada”- sembla que té l’origen al segle XVIII. El 1759, una epidèmia de pesta a Màlaga va obligar a les autoritats a suspendre les processons. Desobeint la prohibició, els presos de la presó malaguenya es van amotinar per escapar-se i poder anar a la processó pels carrers portant a coll la imatge d’un Crist.

Justos o no, els indults especials de Setmana Santa han anat continuant fins ara. L’actual  ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, no fa pas gaires dies que va pronunciar una conferència a Esade de Barcelona i on va dir que la funció dels indults és “no convertir en injustícia el que sembla una resolució justa”.  I va continuar fent una afirmació que cada dia es veu com a més discutible: “El Govern no ha concedit ni un indult a condemnats per corrupció”, i va garantint després: “I mentre sigui ministre de Justícia no en concedirà”. “Els indults han de reparar l’excés de rigor de l’aplicació de la llei en un cas concret. Això no vol dir desautoritzar els tribunals”, va aclarir.

És talment així, Sr Ministre? Potser caldria aclarir-ho una mica més tot això! Tampoc fa massa dies que el dirigent d’IU Gaspar Llamazares ha acusat Gallardón de mentir, i ha posat com a exemple els indults que el Consell de Ministres va atorgar a l’exalcalde i tres exregidors d’Abdalajis (Màlaga), tots del PP, acusats de prevaricació urbanística. El portaveu del PSOE a la Comissió de Justícia, Julio Villarrubia, i el diputat d’ERC Joan Tardá també han assenyalat que l’Executiu ha concedit “bastants” indults a condemnats per corrupció en aquests dos anys.

És tradicional que les confraries de penitents sol·licitin aquesta mesura de gràcia per a aquells reus de l’àmbit de la seva província que compleixen els requisits de qualsevol indult ordinari, com són: que estigui complint condemna en l’actualitat i que concorrin raons de justícia, equitat o utilitat pública.Doncs resulta que els últims quatre governs de Rajoy, Zapatero, Aznar i González han estat esquitxats per una polèmica comú: la concessió d’indults que han creat una gran controvèrsia, com són els d’un kamikaze defensat per un diputat del PP, el banquer Alfredo Sáenz, un col·laborador d’ETA, el jutge Javier Gómez de Liaño, els acusats per muntar el GAL, Rafael Vera i Barrionuevo, l’alcalde de Marbella, Jesús Gil i Gil (en dos ocasions) o Alfonso Armada, un dels colpistes del 23-F. Tots tenen en comú que s’han lliurat de les seves condemnes per aquesta mesura de gràcia dels governs.

La Fundació ciutadana CIVIO té una pàgina que s’anomena  EL INDULTÓMETRO. És interessant i molt pedagògic donar-hi una ullada. Podrem comprovar com la nostra democràcia té molta opacitat i molt poca transparència. En tots els àmbits, i no pas només en el judicial.Em sembla que seguim fent moltes més barrabassades del que pertocaria i en deixem passar de massa grosses. El silenci, el passotisme i l’omertà (aquells silencis que fan part del codi d’honor de la màfia siciliana) són moneda massa corrent en la nostra societat, que segueix condemnant justos com Jesús i segueix deixant anar Barrabassos i delinqüents de guant i coll de camisa blancs i emmidonats perquè tenen molta afinitat al poder. Ja justícia massa vegades es converteix en injustícia i deixa de ser justa. Hauríem de preguntar-nos més sovint qui fa la tria d’aquests indults i com es fa…

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d’Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: “La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida “.

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

A Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

A Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

“Requiescat in pace” (Reposi en pau), cardenal  Rouco Varela!. No li desitjo pas la mort, tot i que aquest acrònim s’acostuma a fer servir per acomiadar els difunts. Simplement li desitjo que descansi en pau ara que ja no és el president de la Conferència Episcopal Española. Que descansi en pau ell i que deixi descansar en pau als demés, que durant anys ha tingut massa temps i ànims per fer moure tots els fils de l’ Església espanyola. També és cert que els vents li anaven a favor i ningú s’atreví a trencar-li la girada perquè tothom sabia que a Roma hi tenia bons puntals.

Descansi en pau, cardenal Rouco Varela, després del llarg, monotemàtic i avorrit discurs d’ahir. Un discurs que, com era de suposar, era “més del mateix”: clamar contra l’avortament, posicionar-se a favor de la família tradicional, reivindicar les classes de Religió, lamentar-se per “l’amenaça de les possibles ruptures insolidàries”, més laments pel negre panorama que es viu a Espanya (que ell va definir de post cristianisme), vanagloriar-se d’haver lluitat en tot moment per tutelar la doctrina catòlica i contra la secularització i sempre amb un discurs fosc, carregat de paraules i conceptes tèrbols, partidistes, distorsionant la realitat social i eclesial, etc.

Va ser el cardenal Rouco Varela de sempre, al que ens tenia acostumats durant aquests llargs i foscos anys de mandat, on tot ho tenia controlat i en els quals va donar una imatge d’Església d’allò més tradicional, tancada i esbiaixada del tot cap a la dreta, com si no existís -ni pogués existir- un altre tipus d’Església, una Església de mirada oberta a la societat plural que és Espanya actualment i comprensiva amb els problemes que els toca viure als homes i dones d’avui.

Que descansi en pau i que deixi sortir els nous brots i les noves llavors que sembla que vol sembrar el Papa Francesc, un home amb un altre tipus de discurs i amb una altra mirada sobre el món i les persones. A veure si amb el nou President Ricardo Blázquez podem deixar enrere d’una vegada aquesta Església fosca, antiga en tots sentis, inquisidora, ancorada en el passat més atrotinat  i comencem a construir-ne una altra amb una cara nova, on hi hagi lloc per a la misericòrdia i per a tothom que vulgui atansar-s’hi. Necessitem i volem una església acollidora, mare, germana, propera, oberta, dialogant, lliure, pobra, senzilla, amable i més cristiana. Perquè, com ha dit algú, s’hauria de veure si bisbes i cardenals com Rouco Varela ho són gaire de cristians…

“Déu és d’esquerres”. Ho acaba de dir un arquebisbe. Un arquebisbe gallec amb molts pocs fidels i un home peculiar. És Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, qui ha dit aquesta frase, considerada ja com una espècie de “blasfèmia” per alguns. Però no ha dit només això, sinó que ha dit moltes coses més. I totes ben interessants i polèmiques. Tant interessants, que valdria la pena que tots les llegíssim, siguem creients o no creients. Les hauria de llegir tothom que cregui encara en la dignitat de les persona, siguin quines siguin i vinguin d’on vinguin. Podeu llegir aquesta interessant entrevista de Paco Cerdà al diari LEVANTE.

Recordo haver llegit, ja fa anys, un article de Manuel Vicent en el que deia que els intel·lectuals d’esquerra parlaven d’un Déu d’esquerres i que els reaccionaris parlaven d’un Déu de dretes quan, en realitat, la majoria de predicadors el situen -amb tota la seva bona voluntat- operant en la zona centre. Una bona mica de raó crec que té aquest escriptor, si fem cas de la majoria de paraules que escoltem en boca d’una gran majoria de la jerarquia, especialistes en tirar pilotes fora, nedar i guardar la roba i no parlar mai massa clar. La teologia i la pastoral que s’ensenya en les facultats de teologia és plena de “distingos” i subtileses intel·lectuals que no porten gaire enlloc. En certs moments postconciliars semblava que s’havia fet una mica de camí per tal de que la teologia toqués de peus a terra. Tot allò se’n va anar en orris.

A mi m’agrada que la gent sigui clara i diàfana i que els bisbes parlin clar, com en aquest cas ho fa l’arquebisbe Agrelo, o com ho ha fet sempre el bisbe Casaldàliga i, per suposat. molts altres. També és cert que parlen molt clar un altre tipus de bisbes. Està bé que cadascú es retrati. Jo entenc que Joan Pau II i Benet XVI hagin omplert el món de bisbes reaccionaris com Rouco Varela. És la manera que té Roma d’imposar les directrius que vol i de controlar les diòcesis. A Roma no agrada que hi hagi bisbes massa lliures. Els Nuncis proposen noms de gent de la seva corda, els fan bisbes i ja està. Res de consultar al poble de Déu perquè consultar és massa perillós. De tant en tant en pot sortir algun que surt una mica del camí, però ja s’asseguren prou que la majoria siguin ben fidels i obedients. Jo em pregunto, però, si no n’hi podria haver també alguns més com Agrelo, que parlen de problemes que viuen molt de prop, que algú ha de resoldre i que no es poden aplaçar fins a l’infinit? M’agradaria que els bisbe fossin persones d’esperit lliure i que poguessin parlar amb llibertat. El Papa Francesc és una mica així i aquest és un dels motius pels quals em cau molt bé.

Va ser el gran teòleg protestant Karl Barth qui solia dir que ell feia pregària amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra. Una vertadera intuïció perquè la teologia no consisteix només en parlar del sexe dels àngels i en fer equilibris en la corda fluixa. La teologia no pot ser un escapisme ni pot tenir una actitud evasiva dels problemes de les persones. Tal com deia el Vaticà II en la Constitució Pastoral el creient ha d’assumir “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de pateixen” (GS,1).  És el que fa l’arquebisbe Agrelo des de Tànger i és el que diu en veu alta per a tothom que el vulgui escoltar. Ell sap del què parla. El problema de l’emigració el viu de prop. Estaria bé que tant Espanya com els altres països de la Comunitat Europea escoltessin persones com ell. L’emigració no s’atura amb tanques de ganivetes afilades  ni amb parets ben altes, així com un riu no es para amb murs, perquè arriba un moment en què l’aigua passa per damunt o fa caure els murs. Déu no sé si és de dretes o d’esquerres; el que sé és que Déu creu en la persona humana, l’estima i la vol feliç. I aquests immigrants que es juguen la vida per poder arribar a Europa com sigui no ho deuen poder ser de feliços a casa seva, si fan el que fan per poder-ho ser una mica.

Ahir va fer un any que Benet XVI va renunciar al Pontificat. Un del Papes més conservadors dels darrers anys, una persona que havia ajudat a tancar tantes portes i tantes finestres, una persona que havia apostat  i marcat clarament els camins més tradicionals per on havia de caminar l’Església, paradoxalment va obrir amb la seva renúncia una finestra per on s’ha colat un aire nou al Vaticà.

No estic massa segur si aquesta corrent d’aire serà suficient per ventilar i airejar unes estances tancades i amb pudor de resclosit d’anys i anys. Feia molt temps que l’ Església havia tancat portes i finestres, havia mirat més cap endins que cap enfora com si s’hagués d’auto protegir d’alguna cosa o si tingués por al que passava al món. I a fora, el món anava avançant, es feia noves preguntes, vivia altres realitats i, en general, es feia poc cas del que venia de Roma, que es veia un clos tancat, poc permeable als problemes moderns i sense capacitat de respostes adequades. Però sí que és cert dóna la sensació que un aire nou ha entrat al Vaticà -i en això tothom hi està d’acord- amb el Papa Francesc. Però n’hi haurà prou amb això?

Un any després de la renúncia de Benet XVI les coses es veuen diferents, tant des de dins com des de fora. Aquest home va fer un gest revolucionari sense ser revolucionari i sense que sapiguem encara el fons de la qüestió i els motius profunds que el van portar a fer-lo. Un gest que no s’havia fet durant segles. Una renúncia que ha portat a una altra manera de veure l’ Església, el Papat; a unes noves esperances, a unes noves formes, uns nous aires i unes noves paraules. Unes paraules que es fan entenedores, properes i planeres i uns gestos que tothom entén. Però em torno a preguntar: n’hi haurà prou amb això?

Despertar esperances, crear expectatives, fer promeses i fer un pintat de façana no basta quan es necessita una reforma a fons, perquè la casa perilla de caure i hi ha esquerdes i forats per tot arreu. Voler apuntalar una edifici que està mig en ruïnes només serveix per passar una temporada mentre es dissenyen les actuacions a fons que tothom sap que s’han de fer i es decideixen les qüestions fonamentals. No sé si, després d’un any, es pot intuir alguna cosa… De promeses se n’han fet i algun intent també es veu. Però també s’hi entreveuen anades i vingudes, passos en fals, indecisions i contradiccions clamoroses.

Francesc té un altre aire, certament. Ve de Sud Amèrica. Ha mamat, tocat i patit altres realitats i ha viscut molt de prop situacions que molts altres dirigents de l’ església no han viscut mai de prop i que no s’aprenen a la Gregoriana de Roma.Hi ha coses que s’han de viure i hi han camins que s’han de recórrer enfangant-se o embrutant-se de pols. Ja sé que això no és garantia de res. Però pot ser un punt a favor de Francesc i una cosa a tenir en compte. Potser Francesc tampoc és cap revolucionari (quasi m’atreviria a afirmar rotundament que no ho és), però pot trobar-se en una tessitura i unes circumstàncies  que l’obliguin a fer una revolució, més o menys gran, dins de l’Església. Serà capaç? Ho podrà fer? Hi està disposat? Un any encara potser és poc temps, però sí que s’han de començar a veure coses concretes. Diuen que a partir de la tardor vinent se’n començaran a veure algunes. Esperarem.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2tEs9iCmP

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal Com cada any el bisbe Pere Casaldàliga ha enviat la seva felicitació de Nadal. Un text amb gran difusió que sempre ha fet marcat per l’actualitat i per la radicalitat evangèlica. Aquest any, la carta és en forma de poema.

Nadal 2013

Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d’aquest món”,
què véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l’Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!

Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga