Corre per internet un text, que trobo molt assenyat i que haurien de llegir tots aquelles persones que troben mil raons diferents per no vacunar-se. A vegades penso si estem perdent el sentit comú, que s’està tornant cada cop més escàs en molts àmbits: jutges que desmenteixen els metges en el tema de les vacunes o fan lleis sobre educació, quan no en tenen punyetera idea. El text que corre és el següent:

«Sí, estic vacunada. I, no, no sé què hi ha en aquesta vacuna. Tampoc no sé què hi ha en molts altres tractaments, ja sigui pel càncer, la SIDA, l’artritis, etc. No sé tampoc què hi ha a l’ibuprofèn, el paracetamol o altres medicaments que es venen en venda lliure. Els faig servir perquè curen els meus mals de cap i altres dolors. No sé què hi ha a la tinta per a tatuatges, als “hot dogs”, hamburgueses, coca-cola o xocolata. Tampoc sé quins són tots els ingredients del meu sabó, xampú o desodorant. No sé quin serà l’efecte a llarg termini de l’ús del mòbil en la meva salut i la dels meus. Com puc saber si aquest restaurant on acabo de menjar realment va fer servir aliments nets i frescos o si el personal es va rentar bé les mans? De tota manera, hi ha moltes coses que no sé i que mai no coneixeré.
Només sé una cosa: la vida és curta, molt curta i vull poder fer alguna cosa més que anar a treballar cada dia o quedar-me tancat a casa meva. Vull poder viatjar i abraçar la gent sense por i recuperar un petit sentiment de vida com abans.
De nena i adulta, em van vacunar contra les galteres, el xarampió, la poliomielitis, el tètanus i moltes altres malalties. Els meus pares i jo confiem en la ciència i mai no vam haver de patir ni transmetre cap d’aquestes malalties abans esmentades.
Per això vaig confiar en el meu metge quan va dir que la vacunació era necessària. Estic vacunada, no per complaure el govern i no, no soc una ovella, però em vaig vacunar per:
*no morir de la Covid-19,
*no ocupar un llit d’hospital si emmalalteixo,
*abraçar els meus éssers estimats,
*no haver de fer cap prova PCR o antigènica per sortir a ballar, anar a un restaurant, anar de vacances i moltes coses més que vindran,
*viure la meva vida,
*que la Covid-19 sigui un vell record,
*protegir-me, protegir-nos.
Tingues en compte que hi ha més perill menjant certes coses que rebent una vacuna contra un virus mundial.
Cadascú pren les seves decisions. Jo he pres la meva».

Cadascú és lliure de prendre algunes decisions. Però no ho és de poder-ne prendre altres si vol viure en societat. Viure en societat vol dir haver de fer algunes coses que potser no ens agraden prou, però que la majoria ha acceptat com a bones i necessàries per a protegir aquesta mateixa societat. És de sentit comú? Jo crec que sí que ho és perquè, des d’una perspectiva sociològica, el sentit comú es defineix “com un conjunt de principis, percepcions, expectatives, pràctiques i creences que són compartides pels membres d’una comunitat, i que es consideren immediats i autoevidents”.

Cal ser crític i és bo que hi hagi persones que ho siguin per tal que les coses millorin. La crítica, si és feta amb bona intenció, sempre és bona i ajuda a afinar els principis i les lleis que ens regeixen. Però em pregunto si amb el tema de les vacunes no estem perdent el seny i el sentit comú. Sobretot si escoltem la gran majoria de metges i científics, que en saben molt més que la gran majoria de nosaltres i que s’hi han cremat les celles estudiant el tema. A més, l’evidència científica dona raó a aquesta immensa majoria.

Tags: Malaltia

La filla d’uns molt bons amics meus ha escrit un llibre que encara no he tingut ocasió de llegir. A l’autora, la Núria Viladomat i Canudas, la conec de ben petita i per això li he anat seguint la seva trajectòria i l’he poguda escoltar en les diferents entrevistes i tertúlies que ha hagut de fer aquests dies amb motiu de la presentació del seu llibre «Solteres i encantades». Ella parteix de la base que la solteria femenina encara segueix sent per a molta gent un estigma. Diu que això ja seria hora que s’anés acabant i es pregunta per què la solteria no pot ser una decisió triada lliurement com es trien moltes altres situacions personals a la vida. No és un parèntesi que s’ha d’omplir necessàriament, sinó que pot ser perfectament un estat de vida permanent, triat lliurament i totalment ple de sentit.

Això m’ha fet pensar que potser molta gent es casa o es posa a viure en parella per por a la solitud. I no només passa en les dones, sinó també en els homes. Viure en solitud a vegades ens pot fer por i ho podem viure més com un patiment que no pas com una oportunitat per créixer. Restar solter -i encara més soltera- tenint certa edat podia arribar a ser un drama que, per sort, cada cop ho és menys. Les noves generacions ja ho veuen i ho viuen d’una altra manera. En català fem servir l’apel·latiu «conco» per referir-nos a algú que ha assolit o sobrepassat l’edat en què, es consideraria propi casar-se. I a les fadrines que a certa edat no tenien xicot de seguida els deien si potser tenien ganes de «quedar-se per vestir sants». La solitud, com la solteria, pot ser a molts un drama, un problema que resoldre, una mica del que es vol escapar, i no poques vegades va acompanyat de sentiments d’abandó i desesperança.

Ens fa paor la solitud i ens en volem escapar perquè a vegades pot fer evident un buit interior, posar davant nostre la veritat del nostre ésser. És evident que sovint quan arribem a casa la primera cosa que fem és encendre la TV, la ràdio, o connectar-nos a una xarxa social, com una forma de «no estar sols». I això ens passa quan no l’hem triada i ens ve imposada per circumstàncies de la vida. Una altra cosa és també que busquem necessaris moments de solitud sabent que triem nosaltres lliurement el lloc i la durada. I també és cert que hi ha persones que la trien lliurement com a opció de vida i la trien com una oportunitat per al creixement interior. Incomptables són els testimonis de la solitud creativa de filòsofs, escriptors, artistes i místics de tots els temps. Per això podem parlar d’una solitud negativa, no desitjada, que fa patir i d’una solitud positiva, que ens ajuda a créixer.

L’ésser humà és un ésser social, fet «per la relació», però l’experiència demostra que únicament qui sap viure sol, sap també viure plenament les seves relacions. Enzo Bianchi diu que «només qui no té por baixar a la interioritat sap també afrontar la trobada amb els altres. És significatiu que molts dels desajustos i malalties actuals referides a la subjectivitat, afecten notablement la qualitat de les relacions humanes. La incapacitat per a la interioritat es converteix en incapacitat per crear relacions sòlides, profundes i duradores amb els altres».

Per tant, hem de convenir que no qualsevol solitud és positiva perquè hi ha formes d’aïllament i fugida dels altres que són malaltisses, però sí que la solitud ben viscuda és equilibri entre l’aïllament i l’activisme; la solitud ben viscuda pot ser font de força interior i solidesa. Per tant, seria bo aconseguir un equilibri entre soledat i companyia, i el primer pas és aprendre a estar sol en el seu sentit més positiu, per poder gaudir de la nostra interioritat i de la contemplació de tot el que ens envolta. El segon pas és obrir-se als altres, en tots els àmbits que ens sigui possible. Qui pot estar bé a soles amb si mateix, és capaç d’establir relacions noves i crear amistats sanes. Cal no dependre dels amics per apagar la soledat, ni servir-se’n per no sentir-se sol. L’amistat és sempre un regal, que només és autèntica en la gratuïtat. L’amistat que sorgeix de la llibertat interior ens torna més agraïts i més feliços, experimentant als amics com una veritable benedicció a la vida.

Tags: Solitud

Ens volen acostumar a viure sota xantatge a base de formes diverses. A vegades fan servir formes molt subtils; altres vegades molt clares, evidents, directes i sense cap mena de vergonya. En algunes ocasions fan servir directament la por i l’amenaça. En altres ocasions la culpa, el sentit del deure o altres formes. Sigui com sigui, és un abús i un xantatge el que ens fan certes persones o institucions.

Els xantatges són molt típics de les religions –o més ben dit, d’alguns dirigents d’aquestes religions-, que fan creure als seus fidels que han de seguir al peu de la lletra el que ells diuen i que no poden sortir ni un mil·límetre del solc. Els infantilitzen i els presenten una imatge molt deformada de Déu. Ja ens ho advertia el teòleg Gonzàlez-Ruiz, als anys 70, en el seu llibre «Dios es gratuito, però no supérfluo»: «Cuando Dios muere en una sociedad, de su cadáver salen dioses alienantes. Pero el único Dios vivo es el Dios de Jesucristo. Un Dios en lucha radical contra los dioses. Cuya presencia no es una explicación sino una salvación. Un Dios que no se impone, sino que se entrega. Un Dios gratuito, però no supérfluo, liquidador de la alienación religiosa».

Alguns dirigents han ensenyat un Déu fals i una manera perversa d’entendre’l i d’adreçar-s’hi. Converteixen les seves pregàries sovint en un intercanvi comercial: “Si el meu fill troba feina, pujaré a Montserrat a posar un ciri a la Moreneta”, “Si em curo del càncer, dormiré a terra dues vegades per setmana”. I així la religió es prostitueix reduint-se a un comerç entre una divinitat i l’ésser humà. Sovint hem vist que alguns representants d’aquestes religions (no tots, sortosament) fomenten aquesta faceta de grans magatzems en rebaixes, donant a entendre que els déus satisfan la seva divinitat amb el sofriment humà. Com aquells déus antics que feien un gran festí de sang perquè els aportava plaer i poder. En totes les religions hi ha certs dies o certes coses de rebaixes. En aquestes ocasions és més fàcil obtenir els favors dels déus a un preu més barat. Són intercanvis plens de xantatges. I segurament que tots hi hem caigut en aquest parany alguna vegada i no sempre n’hem sortit satisfets. Talment com a les rebaixes, que no sempre en sortim satisfets dels resultats.

Els polítics han copiat les religions. Ja durant la campanya electoral prometen l’”oro i el moro” i ens diuen que tot farà baixada i tots navegarem amb el vent en popa. Després, durant la legislatura, el partit de torn -amb el seu president al capdavant- governa el país amb uns criteris que a vegades no fan més que conduir-los a la misèria. “No hi havia una altra alternativa”, diuen com a excusa de mal pagador. Després se sap que el que han fet ha estat només fer els rics més rics a costa de fer els pobres més pobres. S’obliden ràpidament de les seves promeses i d’aquell ungüent meravellós que ho cura tot (cura els dependents mitjançant un xec d’ajuda; asseguren que abaixaran els impostos; que tindran cura a les dones maltractades; que acabaran amb la fam i els desnonaments; que es crearan centenars de milers de llocs de treball; que si els aturats, els joves, l’educació, la sanitat…). Promeses. Tot promeses. Però abans caldrà sotmetre’s al xantatge: «Et donaré tot això sempre que em votis a mi».

I com les religions i els polítics, trobem altres grups, empreses, bancs, persones… que també intenten fer-nos xantatge. Cadascú a la seva manera. No hauríem de caure en aquest parany i fer l’esforç de distingir entre uns i altres. No hem de caure en el tòpic que «tots són iguals, tots roben, tots busquen el poder per endollar la seva sortida a Telefònica o Endesa. Ja no queda ningú que sigui honrat». Els déus exerceixen el xantatge més destructor. Els polítics el xantatge més evident.

Us asseguro que jo cada cop miro més quan he de comprar alguna cosa, quan escolto algú o he de fer una tria una mica important. I així i tot, a vegades m’enreden. Ens passa sovint quan comprem de rebaixes. Les rebaixes són les disminucions que es fan sobre el preu d’un bé o un servei, però les fan sobretot per poder vendre més de pressa, per treure’s del damunt articles que ja no preveuen poder vendre o per vendre més quantitat de gènere atraient més gent. Reconec que, tot i no ser un gran partidari de les rebaixes, sí que les he aprofitat algunes vegades. I no sempre paguen la pena, la veritat…

Comença un nou curs i veig un munt d’ofertes revestides de xantatge. Promeses que no van enlloc i paraules que cansen després d’escoltar-les mil vegades. No sé si només sóc jo, però noto cansament i, sobretot, l’avorriment del hàmster donant voltes infinites en la mateixa roda.

Tags: PSICOLOGIA

Què passaria si d’ara endavant ens veiéssim obligats a viure mig tancats a casa, o potser fins i tot tancats del tot, durant un temps llarg? La Covid ens ha llevat llibertat física i psicològica sense cap mena de dubte. I si seguim així, potser no serà un virus, sinó les forces de la natura desfermades les que ens mantindran a ratlla tant si volem com si no volem. La natura no la tenim ni de bon tros dominada encara, per més que ens ho haguéssim pensat en alguns moments. La natura té més capacitat que nosaltres, pot canviar el món i ens pot canviar a nosaltres més del que podem imaginar. Només cal veure, el poder destructor del foc; o de l’aigua desfermada: o del vent i els temporals…

No sé si algun dia podrem controlar la natura perquè ella també té els seus límits i des del principi dels temps que hi lluitem. Però no ens n’hem sortit encara. Aquests pròxims anys diuen els científics que seran decisius per veure què fem i cap on tirem. Potser sí que, si pensem i actuem d’una altra manera, podrem endreçar una mica aquest món tan desendreçat, tan castigat i tan fet malbé. L’alliberament i la felicitat de la humanitat dependrà molt de l’actitud que prenguem.

Veient les notícies de desastres hauríem de pensar què pensen fer els grans mandataris per posar fil a l’agulla. Hi ha un haiku, l’autor del qual ignoro, que diu: “Com cabies, oh incendi, al petit ventre de l’espurna?”. Sí, tots hauríem de preguntar-nos com pot desencadenar una gran catàstrofe una petita acció sense importància i aparentment sense valor. Qui s’imaginava que hauríem d’estar tancats i confinats a casa a causa d’una pandèmia que inicialment quasi ningú li va donar importància? Haurem de tornar a allunyar-nos uns dels altres, limitar molt la vida social de sempre i tancar-nos a casa nostra? Qui ens pot assegurar que no ens torni a passar? Potser anem massa confiats i amb posat de milhomes pensant que la tècnica i la ciència ens ho pot arreglar tot. Sabrem fer front a un altre tancament llarg si s’arriba a produir?

El psiquiatre japonès Tamaki Saito va ser qui ja va posar nom el 1998 a aquesta síndrome d’aïllament social que, amb xifres de març de 2019, regia la vida de mig milió de persones, només al Japó. I això s’ha estès de forma alarmant a tot el món. Saito explica que el “hikikomori” (així l’anomena) no és una malaltia sinó una situació en què algú no participa en activitats socials durant un mínim de sis mesos i reconeix als “hikikomori” com a persones normals que es troben en una situació molt difícil. Al cap de cinc mesos de viure com un ermità, en una situació difícil per incerta, amb dies en què no tinc ganes de parlar amb ningú per telèfon, ni veure ningú per Zoom, dependent quasi totalment de la tecnologia, enganxat a alguna sèrie o distret amb el mòbil, diu ell que ja es pot complicar molt la salut psicològica d’algú.

Quanta gent, en veure’s forçats a instal·lar-se indefinidament dins de casa, en no poder fer la vida social de sempre, sentirà l’angoixa del “hikikomori” perquè, en la nostra ment -i ressalto això d’ “en la nostra ment” -, la vida anirà perdent sentit per ells, creient que ja no valem res perquè deixem de fer o sentir el que considerem eix de la nostra identitat. Si aquesta situació dura gaire més potser ens caldrà fer un esforç mental extra per trencar aquesta campana que ens aïllarà d’un món exterior i d’unes persones que seguirem necessitant com l’aire que respirem els humans. Perquè no hem d’oblidar que som humans per més esforços que fem per conquerir la lluna i les estrelles…

Tags: PSICOLOGIA

Ja fa un any que hem hagut de canviar moltes coses de la nostra vida. Més de les que pensem i suposem. Per algunes persones la seva vida ha donat un tomb total; en alguns casos cap a bé, però per la gran majoria cap a malament. Pèrdues de tota mena: d’éssers estimats, de feina, de negocis, de diners, de llibertat, de moviment, de maneres de treballar i de relacionar-se… Alguns diuen que el virus els ha robat part de la seva vida, sense adonar-se que la vida mai no és totalment nostra i que depèn de tot un munt de circumstàncies que mai no podrem controlar de la forma que nosaltres voldríem. I cal acceptar-ho així.

Entre les moltes coses que ens ha robat la pandèmia – per dir-ho d’alguna manera – ha estat el no poder veure la cara de la gent per culpa de la mascareta. Almenys pel que fa a una part de la cara tan important com és la boca i els llavis. Tots sabem que una de les funcions de la boca és que col·labora amb el llenguatge i la parla i que també expressa sentiments d’acord amb l’estat d’ànim. Riem, plorem, expressem admiració, estranyesa, ira, pau, confiança… Ara ens hem de fixar molt més en altres gestos, en els ulls, en l’expressió corporal i, així i tot, ens sentim una mica estranys i no ens hi acabem d’acostumar perquè la nostra veu tampoc no és la mateixa de sempre amb la mascareta posada. I no cal dir com n’és de molesta per als que han sofert problemes respiratoris a causa de la Covid o de veu, com és el meu propi cas amb el problema que he tingut a les cordes vocals.

Durant aquest temps he tingut curiositat per llegir una mica sobre el complicat mecanisme de la veu i de la parla, que fem servir sense adonar-nos-en i de forma tan natural que no li donem gens d’importància, com ens acostuma a passar sempre. No acostumem a valorar les coses fins que deixem de tenir-les. Resulta que el so és produït per la laringe en fer vibrar l’aire que procedeix dels pulmons mitjançant un parell de cordes vocals elàstiques. Després la boca transforma aquests sons amb l’articulació, en fonemes emprant les dents, la llengua, el paladar, els llavis i els músculs facials. Una cadena de fonemes dóna com a resultat la paraula. Quan parlem o cantem, l’aire passa per les cordes vocals i les fa vibrar. Escurçant i tensant les cordes s’emeten sons de més alta freqüència, més aguts; en canvi en relaxar-les s’allarguen i produeixen vibracions de més baixa freqüència. A més quan l’aire passa per les cordes més ràpidament i amb més força, més gran és el volum del so. En una sola paraula hi pot col·laborar la llengua, les dents, els llavis, les galtes, les paletes de les dents, el vel del paladar…

La molesta mascareta, però, també té coses bones: ens protegeix a nosaltres i protegeix als altres. Alguns ja s’atreveixen a afirmar fins i tot que serà una peça més del nostre guarniment diari. Benvinguda sigui, però, si ajuda a protegir-nos d’aquest maleït virus.

Tags: Emocions, Malaltia

Fa un parell de dies que TV3 va passar un petit reportatge sobre una monja eremita que fa 10 anys que viu sola en una ermita del Priorat. Podeu veure la notícia aquí Una eremita que s’ha quedat sense ermita – Telenotícies (ccma.cat) i aquí Facebook

Persones com ella (n’hi ha 10 més a Catalunya) no cal dir que ens criden l’atenció i fan què ens preguntem el sentit d’aquesta solitud buscada lliurement i les motivacions que poden tenir per fer-ho. S’han fet molts estudis i s’ha escrit molt sobre el valor intrínsec de la solitud, que pot ser un deliciós acompanyant o, per contra, una cosa que pot arribar a trasbalsar una persona.

«La solitud és el fet més profund de la condició humana. L’home és l’únic ésser que sap que està sol», deia Octavio Paz. No sé si és veritat del tot, però sí que d’una banda som innegablement “animals socials” que estem dissenyats per interactuar amb els nostres semblants i de l’altra trobem que hi ha moments al llarg de la nostra vida en què necessitarem alguns moments per estar sols. Hi ha hagut grans creadors que han necessitat i buscat la solitud per poder crear les seves obres.

Aquesta pandèmia ens ha obligat a estar més sols, més reclosos a casa nostra i, per tant, amb nosaltres mateixos i amb els del nostre cercle més íntim. Pel que ens expliquen els psicòlegs, no tothom ho ha sabut entomar prou bé i ha estat una font de problemes prou important. El fet és que cada dia ens costa més i ens agafa més por d’estar sols. I tampoc està massa ben vist socialment perquè ho associem a persones estranyes, asocials i extravagants. Aquesta mena de persones no podem negar que susciten desconfiança i no ens n’acabem de refiar.

Em sembla que era José Luís Borges que deia que necessitem que hi hagi algú al mirall, que necessitem miralls on veure algú. Ens costa mirar-nos a nosaltres mateixos. Per això triomfen tant els mòbils i les xarxes socials. Necessitem estar connectats, necessitem xatejar, necessitem que hi hagi algú amb qui comunicar-nos perquè no sabem comunicar-nos amb nosaltres mateixos. I em sembla que no hauríem d’oblidar que per poder-nos comunicar bé amb els altres, abans ens hem d’haver comunicat amb nosaltres mateixos; ens hauríem d’haver conegut nosaltres mateixos, una cosa molt més difícil del que podem suposar.

Potser la solitud excessiva pot ser perjudicial, però no ho pot ser també la necessitat imperiosa d’estar comunicats tothora? No ho sé. Potser serà veritat allò que deien els llatins de la «virtus in medio» i que la solució està en l’exacta dosi de cada cosa. Que tampoc és fàcil de trobar.

Tags: Solitud

El 29 de maig escrivia el meu darrer apunt d’aquest blog, que portava per títol TEMPS DE CALLAR. Deia llavors que en plena pandèmia “m’anava adonant que em marxaven les ganes d’escriure res. I, com que encara em dura aquesta espècie d’indolència i apatia, he decidit fer un temps de silenci i deixar d’escriure en aquest blog. No sé fins quan. He pensat que per no tenir res a dir, val més callar. Per tant, adéu. Potser ens retrobarem algun dia quan aquesta «nova normalitat» no sigui tan nova i sigui més normalitat”.

De fet, no era exactament que no tingués res a dir, sinó que el que em passava era que m’havien marxat les ganes d’escriure. No era tant per falta de temes per comentar, sinó per falta de ganes. El que mai no m’imaginaria llavors era que, al silenci d’escriptura, s’hi afegiria un silenci de veu. Us ho explicaré una mica i potser d’aquesta manera s’entendrà encara més aquest llarg silenci.

Aquell darrer apunt, vist en perspectiva actual, podria semblar una premonició del que em passaria en aquests darrers mesos. Al temps de desgana d’escriure s’hi va afegir un silenci físic imposat per un pòlip a les cordes vocals que m’ha acompanyat –i preocupat una mica, tot val a dir-ho- durant un temps. Vaig deixar d’escriure a finals de maig i a principis de juliol em vaig quedar afònic d’un dia per l’altre. Semblava la típica afonia que marxaria en pocs dies. Però no va marxar. Es va anar quedant dies i dies, fins que vaig haver de demanar hora al metge, que em va receptar uns antibiòtics que no van fer cap mena d’efecte i al mateix temps em va enviar a l’otorrinolaringòleg. Ja sabeu, però, que ens aquests temps de pandèmia les consultes als CAPS no han estat gens fluides i en alguns moments han quedat totalment col·lapsats per la qüestió de la COVID, que evidentment és la urgència més peremptòria. Veient el panorama, i que les consultes al metge de capçalera es tornaven dificultoses, vaig decidir anar a la consulta particular d’un otorrinolaringòleg per tal de treure l’aigua clara de la meva disfonia (he après que allò meu no era una afonia, sinó una disfonia…). Em va diagnosticar un pòlip a les cordes vocals que s’hauria de treure com més aviat millor si volia recuperar la veu. Em va passar al Sistema Català de Salut on, una vegada a la llista d’espera i després d’una sèrie de vicissituds, em van operar aquest passat 5 de novembre. Sembla que la cosa ha anat bé i, després d’uns dies de silenci total, ja començo a parlar de nou. Veig que no m’he oblidat pas de parlar…

Tota aquesta explicació serveixi per justificar una mica aquest silenci tan llarg. La meva motivació d’escriure normalment va acompanyada d’una situació psicològica d’una certa tranquil·litat d’esperit, que no he tingut en aquests mesos. Al dolor, al neguit, al sentit de precarietat i vulnerabilitat que a molts ha tocat de ben a prop i que ens portaven les notícies de la pandèmia dia rere dia, s’hi afegia la inquietud personal que feia que no m’acabés de decidir a emprendre de nou el blog.

Hem escoltat com molta gent deia allò que «la pandèmia ens farà millors», però jo en dubto una mica i penso que, com a molt, no està fent altra cosa que canviar-nos algunes formes de viure, les agendes, molts plans de futur que havíem fet i algunes prioritats. No sé si per a bé o per a mal, però poca cosa més. Em fa la sensació que no n’acabem d’aprendre prou i quan a l’estiu la COVID ens va donar una mica de treva vam tornat a caure en els mateixos errors de sempre. Potser l’única alternativa que ens quedarà serà “fer virtut de la necessitat” perquè no tindrem altre remei i perquè el virus ens hi obligarà. Personalment puc dir que he experimentat un sentiment de fragilitat com mai no havia sentit mai i la creixent convicció que les nostres vides pengen d’un fil molt prim que es pot trencar en qualsevol moment. I en la societat hi noto una mena de desconcert difícil de gestionar per part d’aquells que han de fer-ho. A veure si serem capaços de sortir-nos-en entre tots…

Tags: Malaltia, Silenci

Avui, si no he perdut el compte, portem ja 66 dies de quarantena. El govern d’Espanya, degut als molts casos de contagi de la COVID-19 que anaven sortint, va declarar un estat d’alarma que començaria el dia 15 de març, la qual cosa va portar associada la imposició d’una quarantena (i els primers dies de confinament total als domicilis) que a hores d’ara encara dura.

Els que més o menys m’aneu seguint ja haureu vist que durant tot aquest temps no he escrit res de tipus personal en aquest blog, on només he anat recollint poesies de tant en tant. No tenia esma, ni ganes, ni ànims per a escriure res des del moment en què em vaig assabentar que el meu germà tenia tots els símptomes de la Covid-19 i que segurament haurien d’ingressar-lo. Ha estat, per tant, un temps estrany, ple de neguits, pors i temors. Durant aquests dies he llegit molts diaris, algun llibre que no necessités gaire esforç de concentració, he procurat informar-me molt sobre aquesta malaltia, he vist alguna pel·lícula i força televisió. Em costava concentrar-me en lectures una mica serioses i profundes, i encara més escriure. Sí que he procurat fer cada dia una petita crònica basada en els informes que diàriament em donaven els metges per tal d’anar-la passant a familiars i amics que s’interessaven per la salut del meu germà. Ell va començar amb els primers símptomes al cap de pocs dies d’haver-se iniciat la quarantena i el dia 1 d’abril ja van haver-lo d’internar. Va arribar a estar molt greu durant uns quants dies, però sembla que poc a poc se’n va sortint. Avui encara segueix internat però amb perspectives de que li donin l’alta ben aviat.

Deia que portem 66 dies de quarantena i que hem hagut se suportar uns quants dies de confinament total. Una experiència que la majoria no havíem tingut mai i de la qual ens en recordarem tota la vida. El fet d’haver-nos de confinar a casa em feia plantejar moltes coses: de quina manera ho estaria passant aquella gent que no tenia casa, o que havia de viure amuntegada en petits espais, sense les mínimes comoditats?. En situacions com aquestes pensava que és quan es fa més evident les diferències entre rics i pobres, i que molts de nosaltres som uns afortunats. Pensava en aquells que fa anys que són a la presó i que potser ja s’hi han acostumat a aquesta mena de confinaments. Pensava en els nostres polítics i líders socials que els ha tocat d’estar injustament a la presó i que aquesta pandèmia ha agreujat l’estat que alguns d’ells havien pogut començar a tastar.

I també vaig pensar de seguida en un llibre que havia llegit feia molts anys i que ara em semblava que era un bon moment per rellegir. Es titula «Memorias del calabozo», un relat testimonial publicat entre 1987 i 1988 de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. En el llibre es narra l’experiència carcerària que van viure entre setembre de 1973 i març de 1985 junt amb José Mujica, durant la darrera dictadura militar a l’Uruguai. El fet fou conseqüència de la seva militància en el Movimiento de Liberación Nacional – Tupamaros. Entre els centenars de presos polítics que va haver-hi a l’Uruguai la situació d’uns quants d’ells va ser molt particular: nou dels principals integrants de la conducció de l’organització van ser presos per la justícia militar en qualitat d’ostatges, és a dir, a risc de ser ajusticiats davant de qualsevol acció subversiva que atemptés contra l’ordre militar. Van ser separats del Penal de Libertad on es trobava la majoria dels militants de l’organització guerrillera i d’altres agrupacions i partits igualment proscrits, i traslladats en tres grups de tres, durant onze anys pels calabossos dels diferents casernes militars de país, romanent cada un en absolut aïllament i incomunicació, i sotmesos al tractament ja conegut cap als presos polítics a les dictadures militars del con sud d’Amèrica Llatina. Al dos anys del seu alliberament, Rosencof i Huidobro reprenen el diàleg truncat en aquelles dates en un registre d’àudio i que posteriorment és editada en forma de llibre.

Deia que aquests dies he tingut oportunitat de rellegir-lo (val molt la pena rellegir i acostuma a ser molt enriquidor) i també he tingut oportunitat de veure la pel·lícula que el 2018 es va filmar amb el títol de LA NOCHE DE LOS 12 AÑOS, basada en el llibre. No havia tingut oportunitat de veure-la i considero que val la pena. Es molt fidel al llibre i està molt ben feta.

Per tant, no tot ha estat dolent durant aquest llarg temps de confinament. Entre les moltes males notícies de mort, por i sofriment que es deriven de la pandèmia del coronavirus a casa nostra i a tot el món també hi trobem brins d’esperança com aquest:

«Maria Branyas, la persona més longeva de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb

113 anys, ha superat la malaltia en una residència on han mort diverses persones positives. La seva família i les cuidadores de la residència Santa Maria del Tura d’Olot, on resideix des de fa més de vint anys, ja remarcaven abans de la crisi de la covid-19 que la Maria tenia una salut de ferro. Sens dubte, ha

quedat ben demostrat».

Ara només falta que trobin ben aviat una vacuna…

Tags: Malalties

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

Tags: Malaltia, SOCIETAT, Solitud, Vida i mort

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

Tags: Malalties, Monarquia, POLÍTICA

El divendres, dia 27 de Desembre, vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació d’un llibre a la Casa Canal d’aquí a Mollerussa. Vaig acceptar la invitació d’una amiga que és, a la vegada, amiga de l’autora. Realment no era massa conscient d’on anava, però us he de confessar que va valer la pena, tant l’acte de la presentació com la lectura del llibre.

Es tracta del llibre «TENIM UN COR PER A TU», editat per Pagès Editors. El llibre narra l’experiència viscuda per l’autora Marta Gubau en primera persona, durant i després de rebre un trasplantament de cor. Gubau ha volgut recollir d’aquesta manera una experiència vital que pot ser útil per a altres persones i que vol sensibilitzar sobre la importància de fer-se donant d’òrgans. “Escriure m’ha suposat un procés catàrtic. He reviscut tot el que m’ha ocorregut mèdicament al llarg de la vida fins ara, i ha estat dur i dolorós recordar segons quins episodis”, explica la Marta.

Es tracta d’un llibre escrit a quatre mans que ha comptat amb la col·laboració de Mariona Visa, professora i Doctora en Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida (UdL) i amiga personal de l’autora. Al llarg de dos anys, les dues han compartit tot el procés de redacció i edició dels textos fins ara quan el llibre veu la llum.

“Tot el seu recorregut vivencial està impregnat de positivitat, d’amor, de força indescriptible i sempre amb la mirada i el pensament posats en tots els qui l’estimen i l’envolten”, explica sobre el llibre el Dr. Josep Sánchez de Toledo, antic Cap de Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica del Hospital Infantil Vall d’Hebron.

La vida de la Marta és tot un exemple de superació personal ja que s’ha vist afectada per diverses malalties: entre elles un càncer, un ictus i finalment un trasplantament cardíac. La lluita per la supervivència és una constant fins que arriba un moment que ho canviarà tot: quan en ple concert de Sopa de Cabra al Festival de Cap Roig, la truquen de l’Hospital per dir-li: “Tenim un cor per a tu”. Aquella trucada de la que ja fa tres anys, marcarà un abans i un després i la portarà a prendre una decisió: complir els somnis pendents amb els seus éssers estimats, família i amics.

“Just al mig del concert, mentre sonava una cançó que es diu Eix de rotació, (la Marta) va rebre el missatge que havia arribat el cor i va haver de sortir corrents per operar-se, per poder viure. M’escrivia dient que cada cop que sent aquesta cançó recorda aquell moment, per ella és el moment que va tornar a néixer”, explicava Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, fa uns dies al programa ‘El Suplent’ de TV3.

Vull acabar dient només que els beneficis de la venda aniran destinats a la Unitat de seguiment dels supervivents, de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i que el llibre val molt la pena i a mi em va fer prendre consciència de tot el que pot significar per una persona rebre un òrgan que li pot salvar la vida.

Tags: Malaltia

Tags: Democràcia, PSICOLOGIA

Andrés Oppenheimer, un prestigiós periodista i escriptor argentí que fa anys que viu a EEUU, deia que quan va llegir la notícia de què la primera ministra britànica Theresa May va nomenar una Ministra de la Solitud la seva primera reacció va ser la de fer una sonora riallada. Però explica també que, després d’entrevistar alguns funcionaris britànics i alguns especialistes, ja no va riure més i va pensar que és una bona idea que molts altres països haurien de començar a estudiar seriosament i copiar-la tan aviat com puguin.

La solitud té una doble cara: per un costat ens fa por viure sols (o gairebé sols) i és una cosa que ens espanta una mica quan pensem en el nostre futur, tinguem fils o no, tinguem més o menys família. Ja sabem com rutllen les coses ara i com es preveu que rutllin de cara al futur. Ningú ens assegura en aquests moments poder estar més o menys ben cuidats en la nostra vellesa. Si hi pensem seriosament, a tots ens espanta una mica la solitud. Però, per un altre costat, tots sentim la necessitat d’alguns moments de solitud i fins i tot algunes persones l’elegeixen com a forma de vida i s’hi troben còmodes en aquesta situació.

No podem negar que hi ha una epidèmia de solitud al món i el problema empitjorarà a mesura que l’expectativa de vida creix. Cada dia hi ha més persones que viuen soles i que es refugien a Facebook i altres xarxes socials per fugir-ne una mica. Però també és veritat que es dóna la paradoxa de que algunes persones tenen desenes d’amics virtuals però no en tenen cap de real.

La soledat produeix depressió i altres malalties que costen als països un ronyó en despeses de salut pública. El nomenament de Tracey Crouch com a Ministra de la Solitud del Regne Unit té com a objectiu combatre la solitud i ajudar al govern a estalviar en despeses de salut.“La solitud destrueix vides, i li costa a l’erari públic una gran quantitat de diners”, va dir en una entrevista Sir Simon McDonald, cap del Servei Diplomàtic del Regne Unit. “Així que aquesta nova ministra estarà coordinant la política d’habitatge, la política social, la política de salut, la política educativa, per donar suport als programes que ajudin als que estan sols”.

Segons McDonald apunta que hi ha moltes coses simples que pot fer el govern per combatre la soledat, com fer un ús més efectiu dels llocs públics ja existents per la gent gran i els centres juvenils. Alguns estudis han demostrat que la soledat produeix estrès i que pot ser tan perjudicial per a la salut com fumar, o beure en excés. Som animals socials, i no comunicar-nos amb els nostres semblants té efectes perillosos en la nostra salut.

Entre els joves, l’addicció a la tecnologia està causant no només aïllament social sinó també trastorns d’atenció, depressió, ansietat i idees suïcides, segons una nova campanya privada nord-americana contra l’addicció tecnològica anomenada “La veritat sobre la tecnologia”. La meitat dels adolescents es consideren addictes als seus dispositius mòbils, i el 60 per cent dels pares senten que els seus fills són addictes a les xarxes socials, segons un informe de l’organització Common Sense.

Què poden fer els països per combatre la soledat de la gent, a més de ressuscitar centres comunitaris infrautilitzats?. Facundo Manes, un conegut neuròleg, neurocientífic i escriptor argentí, proposa una idea interessant: fer que la gent solitària faci treball voluntari. En altres paraules: ajudem-los a fer que puguin treballar junts per bones causes, i al mateix temps se sentin menys sols.“El treball voluntari és molt important, perquè tots necessitem un propòsit a la vida i ser altruista activa certes parts del cervell que produeixen plaer, en forma semblant a quan la gent consumeix cocaïna, o menja una hamburguesa amb formatge, o guanya diners”.Manes ha afegit que a menys que eduquem a la gent perquè romangui activa i tingui un propòsit a la vida, “els governs hauran de pagar totes les complicacions de salut que sorgeixen quan les persones porten vides passives”.

Hi ha molts exemples de comportaments altruistes entre animals com formigues, abelles i fins i tot goril·les, el que ha portat a alguns científics a concloure que pot ser que els humans siguem biològicament altruistes. Llavors, per què no aprofitar això i convertir l’altruisme en una eina per ajudar a combatre la solitud? Potser ha arribat l’hora d’experimentar amb noves idees, per més boges que semblin, per combatre-la.

Tags: Solitud

Tags: Catalunya, Mentides, PSICOLOGIA

Tags: Vacances

Quan encara era ben joveneta, la cantant Marisol tenia una cançó que deia que la vida era una tómbola. No sé si tenia raó o no, però sovint ho sembla. A alguns els toca premi jugant una sola vegada i a altres no els toca mai res, tot i jugar diàriament. Una tómbola, una loteria, la sort, el destí, la casualitat… o diguem-ho com vulguem.

Fa ja una colla d’anys -al començament del meu blog- vaig escriure un apunt que es titulava CAUSALITAT O CASUALITAT on recollia opinions contràries a la creença -més habitual del que pugui semblar- de què realment la vida es mou per casualitats. Alguns diuen que de casualitats res de res i que el realment es dóna són causalitats, o sigui que les coses normalment passen per alguna causa o per un conjunt de causes, a voltes evidents i lògiques i altres potser no tant si les observem només a corre-cuita i no mirem d’analitzar-les una mica en profunditat .

Sigui com sigui -i és allà on vull anar ara-, el cas és que avui ens hem trobat dues persones després de 42 anys de no veure’ns. Exactament des de l’any 1975. Jo ara tinc 69 anys i ell en té 58. Llavors tots dos érem força més joves i vam conviure durant un any en un mateix centre escolar, ell com alumne i jo com a professor. Hem fet petar la xerrada durant una estona, hem recordat amb dissimulada nostàlgia vells temps, algunes persones amb les quals vam conviure, hem pouat records que a mi m’ha fet l’afecte que eren més bons que no pas dolents, i hem convingut que ara no passarem tant de temps sense veure’ns. No cal dir que la meva proverbial mala memòria m’ha jugat més d’una mala passada durant la conversa i que ha estat ell qui m’anava donant detalls precisos dels esdeveniments. Com a excusa li he dit que jo era molt més vell que no pas ell… M’ha fet gràcia, per exemple, com recordava amb total precisió que em venia a veure quan jo jugava a futbol i corria la banda dreta amb el C. de F. Solsona; em recordava amb tot detall el color blau de la camiseta amb l’escapulari blanc (que era l’equipació del club) i fins i tot em deia que recordava perfectament com jo portava a l’esquena el número 13…

Casualitat de la trobada? Podríem dir que sí i que no. I miraré d’explicar-ho. Per una banda cal dir que tots dos som del mateix poble i que la trobada ha estat aquí al poble, tot i que jo fa ja un any que hi he tornat a viure i encara no ens havíem vist. Per tant, no tot és casualitat sinó que hi ha una causa ben evident: que és molt més fàcil trobar-se en un poble petit com Castellnou que no pas en un altre lloc qualsevol. I més si fem notar que jo he viscut en molts altres indrets, alguns d’ells ben allunyats d’aquí i, per tant, era força més difícil poder-se trobar. Però, per altra banda, podríem dir que ha estat una casualitat trobar-nos justament en el moment en què jo anava a llençar les escombraries al contenidor i ell parava el cotxe per anar a fer una feina. Cal dir que la feina, era ben a prop de casa meva i, per tant, podem apuntar una causa més a la llista i no deixar-ho tot a la pura xiripa, com diem per aquestes contrades.

Podríem, doncs, tornar a encetar l’eterna qüestió de si la vida és una tómbola o què és exactament. I probablement no arribaríem a cap conclusió, trobaríem opinions i arguments de tot tipus que apuntalarien les opinions d’una banda i de l’altra i cadascú veurà les coses segons la seva psicologia, creences o manera de pensar. Per tant, us convido a tornar a llegir l’apunt que vaig escriure 7 anys enrere i que es titula «CAUSALITAT O CASUALITAT» i que cadascú en tregui les seves pròpies conseqüències.

Tags: PSICOLOGIA

Tags: Felicitat

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.

16 coses

que he après

aquest 2016

1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.

2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.

3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.

4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.

7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.

9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.

10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.

15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.

30 de desembre del 2016 DIARI ARA

Tags: Autoestima, Valors

Amb l’entrada de la tardor han arribat les pluges i amb les pluges els caragols. És ben sabut que als caragols els agrada sortir després d’un bon ruixat i aquests dies n’hem tingut uns quants. Aprofitant que al voltant de casa tinc molt lloc per sortir a plegar-ne i veient que, només en sortir al patí, ja se’m passegen davant dels nassos amb tot el desvergonyiment del món, he sortit tres o quatre vegades i n’he fet una bona collita. A casa ens agraden molt i els cuinem de diverses maneres.

Sí, aquí al Pla d’ Urgell pleguem els caragols. Ni els collim, ni els cacem ni els agafem, com fan en altres contrades. Són maneres diverses de dir les coses que no fan més que demostrar cóm de ric és el llenguatge, que fa que una cosa es pugui dir de diverses maneres, totes elles ben correctes. A les terres de Lleida, com que veiem que s’arrosseguen per terra i van deixant aquella ratlla brillant com dient-nos: «seguiu-me», senzillament ens acotem i els pleguem. La pluja i la humitat els fa sortir a pasturar i és justament en aquell moment quan s’ha d’agafar una galleta i aprofitar l’ocasió perquè, tot i que van a pas de caragol, si et descuides, es tornen a amagar.

Deia que aquests dies he sortir a plegar-ne després de molt temps de no anar-hi. Temps enrere aprofitava qualsevol pluja per agafar el cotxe i sortir a les afores de la ciutat i endinsar-me en algun camp de fruiters. Darrerament m’havia emmandrit i semblava que havia anat abandonant el costum, influït segurament perquè darrerament van molt buscats. Hi ha molta gent que degut a la crisi no troba feina i anar a plegar caragols és una forma de subsistència. Per això no se’n troben gaires. Hi ha més buscadors que no pas caragols… I una altra de les causes és degut a allò que la nostra societat ens està portant: per un costat l’acceleració i per l’altre el sedentarisme. Anem molt atrafegats i, potser per això mateix, quan arribem a casa ens quedem escarxofats i sense massa ganes de fer res.

Però com deia el professor Bill Nye: «Alguna cosa no va prou bé en una societat que va al gimnàs en cotxe per pujar en una bicicleta estàtica». Podent sortir a sortir a passejar, a caminar o a córrer, no s’acaba d’entendre gaire que hi hagi encara tanta gent que es tanca en un gimnàs, sua la cansalada corrent rutinàriament i sense cap mena de gràcia damunt d’una cinta que es mou mentre aprofita per mirar la televisió. Jo, ara que faig vida poble, m’adono que surto més al sol, prenc més l’aire, faig més exercici físic i miro de prendre’m la vida amb més calma. De fet, és el que recomana aquest creixent moviment anomenat SLOW (i que té com a símbol el caragol), una filosofia de vida que s’està imposant de mica en mica i que recomana frenar una mica la nostra activitat massa frenètica, prioritzar l’ésser al tenir, prendre consciència de cada una de les nostres accions, viure l’instant present i recuperar alguns valors comunitaris una mica oblidats.

Ahir, mentre m’anava passejant pel tros que tenim vora casa -entre matolls i arbres-, ben a poc a poc i amb els ulls ben oberts per poder veure bé els caragols que es passejaven ufanosos amb les banyes ben altes, anava pensant en la importància d’anar per la vida a poc a poc, prendre’s moments per pensar, per badar, per observar i per observar-se. Plegar caragols és ideal perquè no et cal córrer. Anar a caçar qualsevol altre animal és haver de caminar molt, córrer, estar molt alerta perquè, si no, s’escapa. Amb els caragols no passa res d’això. Ells van fent lentament el seu camí i et fan adonar que no cal córrer i que pots anar al seu ritme. Per plegar caragols no cal córrer; només cal anar passejant, observant i mirant atentament aquí i allà; l’un porta l’altre i si t’acotes a plegar-ne un, segurament que en veuràs un parell més al seu costat. Plegar caragols ens ensenya una lliçó: si camines massa de pressa i vas per la vida massa ràpid no veus res, no t’adones de res i només passes per la superfície de les coses sense poder-ne aprofundir cap. Diuen que la pressa és enemiga de la perfecció. I és veritat; com també ho és allò que diuen quan hom té pressa: «Vesteix-me poc a poc, que tinc pressa», o allò altre de que «anant a poc a poc es va molt lluny».

Ja a l’antiga Grècia el gran filòsof Aristòtil va fundà l’escola dels peripatètics. El nom de l’escola procedeix de la paraula grega περίπατος (‘passeig’), ja que moltes classes d’Aristòtil es donaven passejant o, també, en una galeria o portal del Liceu, conegut com a perípatoi, pels enramats elevats sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. I actualment hi han països tan avançats com Suècia on ja fa anys que s’aplica aquesta filosofia de vida. Un país de només 9 milions de persones, ha estat capaç de crear empreses de la talla de Volvo, Ericsson o Electrolux i comportaments socials que caldria imitar. Llegia en en un blog l’experiència d’un treballador de Volvo que ens il·lustra en aquest sentit: Explica que fa 18 anys que va ingressar a l’empresa i que qualsevol projecte tarda almenys dos anys en concretar-se, encara que la idea inicial sigui brillant i simple. És una regla de Volvo el treballar lentament i ponderar tranquil·lament totes les coses, sense ansietat i sense buscar resultats immediats. També explica una altra anècdota:

«La primera vegada que vaig anar a Suècia, l’any 1990, un dels meus col·legues em recollia a l’hotel cada matí. Era el mes de setembre i començava a nevar i a fer vent. Arribàvem d’hora a la Volvo i ell estacionava el cotxe molt lluny de la porta d’entrada (són 2000 empleats els que van a l’empresa en cotxe). El primer dia no en vaig fer cas i no vaig fer cap comentari. Tampoc el segon, ni el tercer. Però uns dies més tard vaig preguntar-li si tenien un lloc fix per estacionar, doncs notava que arribaven d’hora i, tot i havent-hi llocs buits prop de la porta d’entrada, deixava el cotxe lluny… Com a resposta em va dir simplement -i de forma ben natural- que, com que arribàvem d’hora, teníem temps per caminar. I el que arriba més tard ja va atraçat i és millor que trobi lloc més a prop de la porta, no et sembla?»

Aprenguem, doncs dels caragols. Prenem-nos temps per pensar. Anem més a poc a poc. Passegem i fem cas a allò que diuen que la pressa és mala consellera.

Tags: PSICOLOGIA

Sí, què ens queda?. La pregunta que encapçala aquest apunt és ben pertinent per a tothom i convindria que ens la féssim de tant en tant, afanats com estem empaitant certes coses. Correm molt, però què queda després de tantes corredisses, tants afanys, tants mal-de-caps, tates presses, tanta activitat frenètica, tantes frisances, tants desficis i tantes preocupacions? Els que ja som grans és possible que poguem valorar en la seva justa proporció les coses perquè tenim més perspectiva i ens les podem mirar amb més distància. Però, i els joves? El seu apassionament, els grans anhels que es desperten en èpoques juvenils , la vehemència que posen amb les coses i les aspiracions que de manera natural els planteja la vida poden ocasionar més d’una decepció. La vida d’un jove comporta -pel mateix fet de ser-ho- tenir esperances, treballar per aconseguir coses, preocupar-se, buscar amb vehemència i afanyar-se molt. Però també comporta desenganys, no poder trobar allò que hom desitja vivament i no poder desenvolupar les capacitats que hom té.

Tags: Dignitat, Feina, Mario Benedetti

Hi han persones que tenen la virtut d’encantar, de fascinar, d’encisar. Hi han persones que, com més les coneixes i les tractes de prop, semblen encara molt millors del que t’imaginaves. També n’hi han altres que d’entrada poden semblar aspres, poc simpàtiques, gens atraients però, un cop tractades, et fan canviar de parer. I també passa el contrari. Hi han persones que d’entrada et produeixen un dolç arravatament i quedes fascinat a l’instant, però que una vegada les vas coneixent et van desencantant i desenganyant.

Això passa molt sovint amb els polítics que, amb tota la bona fe que encara ens queda, hi depositem moltes esperances, o bé ja de bon començament els les retirem totes. Possiblement no hauríem de fer ni una cosa ni l’altra. Més aviat hauríem de fer cas a aquella dita de l’ Evangeli que diu : «Per les seves obres els coneixereu» (Mt 7,15). Vull dir que d’entrada no ens hauríem de deixar encaterinar tan fàcilment i potser tampoc hauríem de ser tan desconfiats. És un bon principi aquell de deixar 100 dies de coll a qualsevol polític i, seguint aquest mateix criteri, també a qualsevol altra persona que no coneguem prou. Ja anirem veient com es comporten i el temps ja anirà dient la seva i aniran deixant rastre les seves bones o males obres…

No puc deixar de confessar que jo m’he tornat un més d’aquesta llarga i àmplia munió de desencantats que va deixant això que denominem «procés» i tot l’ambient que l’acompanya. I no pas perquè no hi cregui, ni perquè no vegi que la independència de Catalunya sigui l’únic camí que ens queda i que seria la millor solució per a tots. El desencantament em ve pel fet de que veig que falta més unitat i que no hi ha un camí prou clar i compartit per la majoria d’independentistes; i també perquè cada cop es fa més patent allò de «tants caps, tants barrets» i, per tant, si no aconseguim una mica d’unitat d’acció i criteris no arribarem a bon port. Està bé que les coses es debatin i que el procés no es pugui fer amb la velocitat que esperàvem i de la manera que s’intuïa de bon començament. Potser les expectatives eren massa elevades i -ingenus de nosaltres- ens havíem fet més il·lusions del compte. Potser vam posar el nivell massa alt i ara veiem que ens resulta molt difícil arribar-hi. Però el que jo imaginava no era cap utopia o, si voleu, seguix essent la mateixa utopia de sempre. Perquè d’alguna manera s’ha de seguir creient en utopies tot pensant que que es poden realitzar. I creure en utopies amb els peus ben plantats a terra és el que dóna esperança.

De mica en mica ens hem anant preparant psicològicament i ideològica per aquest moment que, tard o d’hora, estic segur que arribarà. Cal trobar la forma millor, la més eficaç, la més pacífica, la més democràtica, la menys conflictiva sense deixar de ser audaços i valents quan arribi el moment. Però cal ser astuts com les serpents, però candorosos com els coloms, com diu l’evangeli (Mt 10,26). Creure en la independència de Catalunya és creure que podem fer un país nou, millor per a tots, més just, menys corrupte, tenint en compte els sectors més desfavorits, mirant de no deixar ningú a les cunetes de la vida.

Creure en la independència de Catalunya és voler aconseguir objectius audaços i allunyar aquells defectes arrelats de segles. Sabem que no ho aconseguirem mai del tot perquè l’ambició humana, el diner, les poltrones i els càrrecs (amb tots els privilegis que comporten), les temptacions de tota mena que tots tenim en major o menor grau no ens permetran fer un país perfecte. Ja ho sabem. Però hem d’aspirar a fer-lo molt millor que el que tenim. Hem de procurar allunyar les il·legalitats i procurar elegir gent que pensi més en al país que no pas en ells mateixos. No hem de ser conformistes podent arribar tan lluny com hem somiat. Potser una mica desencantats, però molt esperançats.

Tags: PSICOLOGIA

Tags: Blogs, PSICOLOGIA, Vacances

Aquesta setmana acabem les classes de llengua que des de fa ja una colla d’anys un grup de voluntaris fem a grups d’immigrants. Darrerament la majoria d’alumnes que m’han tocat procedeixen dels països del Magrib (que parlen diverses llengües i dialectes d’origen àrab) i subsaharians (amb predomini del francès i anglès). Aquest any m’ha tocat un grup en què la majoria no coneixien gens –o molt poc- ni el català ni el castellà. Alguns d’ells analfabets són totals. Les dificultats que sorgeixen per comunicar-nos ja us podeu imaginar que són grans. Però anem fent el que podem i el cas és que d’una manera o altra la comunicació sorgeix. No cal dir que un dels mitjans al que més hem de recórrer és a dibuixos o fotos i el que primer treballem és el vocabulari bàsic. Fa ben pocs dies que, tot parlant d’arbres i fruites, va sortir la paraula arrel i, és clar, vaig haver de fer el corresponent dibuix d’un arbre que de seguida va donar-los la idea exacta del que és una rel, un tronc o unes fulles.

I el fet de parlar de les arrels m’ha fet pensar en el que aquests dies estic vivint. A casa nostra estem en ple procés de mudança de casa i de poble. Després de 30 anys de viure a Mollerussa –on hi vaig tenir la feina fins que em vaig jubilar- ens en tornem a Castellnou de Seana, el meu poble natal. Després d’haver recorregut “la ceca, la meca i les valls d’Andorra”, per dir-ho d’alguna manera, torno a les arrels i es fa palès que aquella dita “RODA EL MÓN I TORNA AL BORN” no ha perdut actualitat. És bo que tinguem inquietuds per veure món i conèixer coses noves; és bo sortir de l’ou, experimentar coses noves, caminar per nous camins, però en molts cassos és fa cert allò de que finalment acabem tornant a casa, amb els nostres i amb allò que coneixem i reconeixem. També hi ha aquella altra dita popular amb significat semblant que fa: “Rodaràs, rodaràs i a casa te’n tornaràs”. I és que hi ha unes rels primigènies que mai cabem d’abandonar del tot…

Però voldria anar una mica més enllà i dir que, tot i havent-hi aquestes arrels que podríem dir-ne físiques (poble, casa, família, amics d’infància…), també n’hi ha unes altres d’espirituals que anem fent al llarg de la vida per allà on passem. Unes i altres ens alimenten i ens han permès ser el que som. Hi han molts tipus d’arrels, però en definitiva, entenem com arrel aquella part oculta d’alguna cosa, de la qual procedeix la part visible. Les arrels són el que et subjecten i et lliguen a la terra, a les persones. I, si volem ser sincers, hem de reconèixer que no només a una terra en concret sinó a moltes. A totes aquelles persones i coses que t’han donat la vida, t’han  format i educat. Les arrels d’una persona són aquestes subjeccions a la vida que t’han fet i et fan feliç que t’empenyen a seguir endavant, a viure la vida com mereix ser viscuda. La família, el poble, la casa pairal, tot allò que quan érem infants ens va marcat tant, són unes arrels poderoses, certament, que ens acompanyen durant tota la vida. Són arrels inoblidables i que queden dins nostre encara que el paisatge hagi canviat amb el temps.

Però hi ha també aquelles altres arrels que vam anar fent aquí i allà.  Les d’aquelles persones que ens van sostenir en un moment de desànim; aquelles que ens van animar, les que ens van enriquir ensenyant-nos coses noves o obrint-nos nous horitzons; aquelles que ens van fer somriure o ens van deixar reposar el cap entre els seus braços; les arrels que vam plantar en aquell paisatge, en aquell riu o en aquell bosc que ens va meravellar en un moment determinat; aquelles arrels que ens vam regalar la gasolina necessària per posar al nostre motor per seguir caminant –i ensopegant- per la vida; aquelles que ens han permès arribar fins on som amb una certa il·lusió i ens han permès ser l’arbre que som amb els fruits més o menys abundants que hàgim pogut donar.

Per això cal ser sempre molt agraïts a totes les arrels per més que estiguin amagades, hagin restat anònimes o no es vegin. Les arrels sempre acostumen a ser molt discretes tot i sabent que la funció que fan és fonamental.

El darrer apunt que vaig fer al blog acabava dient que el remei per sentir-se com a casa en qualsevol lloc és no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar, sinó que és simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment i amb aquelles experiències que em toqui viure. Per dir-ho d’una altra manera: per poder sentir-se com a casa no es pot tenir el cap en un lloc i els peus en un altre.

Crec que val la pena seguir amb el tema de què deu voler dir això de “sentir-se com a casa” i aprofundir-lo una mica. Sentir-se com a casa significa trobar un lloc que em sigui familiar, on m’hi trobo segur, aquell lloc que m’acull com el ventre de la mare i on hi trobo la calma i l’equilibri suficients per a viure i trobar aquella identitat personal a la que tots aspirem. No sempre és fàcil aconseguir-ho quan som lluny de casa perquè la distància ens fa idealitzar tot aquell món que hem deixat i les situacions i entorns nous no sempre són fàcils d’entomar i ens poden produir fàcilment ansietat, pors de tota mena, nostàlgia i tristesa.

Tots nosaltres hem après des de petits una sèrie de pautes culturals que ens afaiçonen d’una determinada manera; costums, menjars, relacions, clima… Quan ens falta això ens podem arribar a sentir com desarmats, despullats i indefensos; ens pot fer sentir que som en un lloc que no ens pertany i al que tampoc nosaltres li pertanyem. Ens podem sentir com si ens trobéssim penjats d’un fil i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Ens pot crear molta inseguretat i estranyesa el fet d’enfrontar-nos  amb tota la ambigüitat que ens proporciona aquell entorn nou. Totes les cultures proporcionen una sèrie de claus culturals i pautes conegudes de forma inconscient que fa que ens donin sensació de pertinença. Quan arribem a un altre país cal fer l’esforç de captar-les, d’aprendre-les i fer-les nostres si no ens volem sentir eternament forasters. I el mateix pot passar quan tornem al nostre país després de molt temps de ser fora perquè moltes d’aquelles pautes que ens eren familiars i conegudes potser han canviat durant els anys d’absència.

Tota experiència nova ens pot fer qüestionar aquells valors propis que fins llavors vivíem amb una normalitat absoluta i que mai ens havíem parat a repensar. Una nova cultura, un nou país i unes noves formes de fer i de relacionar-se ens poden fer sentir inestabilitat emocional perquè posen en qüestió els nostre valors i les nostres creences més primàries. I tota aquesta moguda emocional els experts ens expliquen que es produeix en diverses fases o etapes: de l’eufòria inicial que sentim davant de qualsevol novetat es passa al rebuig perquè comences a comparar situacions. Llavors és quan comencen a sortir alguns problemes que no sabem com resoldre. D’aquí es passa a aquella situació de començar a trobar en falta la pròpia casa i comences a veure els defectes del nou lloc. Arribes en aquell moment en què et planteges si t’hi quedes o te’n vas; si et capaç de fer l’ajustament necessari o si et sents incapaç de poder-t’hi aclimatar. Si t’hi sents capaç, arriba llavors el moment de l’adaptació lenta i el moment de la incorporació de tot aquell món nou que et vas fent teu. És el que s’anomena biculturalitat. Hi ha gent que és capaç d’arribar a aquest punt i ha gent que no n’és mai capaç. Gent que és capaç d’entendre altres cultures i gens que no arriba a entendre mai res. Gent que és capaç de viure feliç en un altre entorn i gent que no i que sempre viurà amargat, fins i tot si torna al seu propi país perquè sent allò d’aquella cançó que diu: “no soy de aquí ni soy de allá”. Pot arribar a sentir que no és d’enlloc, una de les sensacions més dures que hom pot sentir perquè tots necessitem tenir arrels i sentir que en tenim.

I acabaré amb unes bones recomanacions que ens caldria tenir en compte quan marxem de casa per un temps per viure en un altre país. Aquestes són: intentar conèixer el nou lloc i intentar submergir-se en la nova cultura (és essencial conèixer-ne la llengua); mirar de ser justos i equilibrats i no veure només les coses dolentes perquè segur que, junt amb les dolentes, també en té un munt de bones. I finalment, fer l’esforç d’ incorporar tot allò de bo que ens proporciona la nova situació. Només així podrem trobar sentir-nos com a casa allà on sigui i amb les condicions que sigui.

Tags: Emigració, PSICOLOGIA

Acabo de deixar a l’autobús que la durà a l’aeroport una amiga uruguaiana  que ha estat uns dies a casa. Ha vingut per a fer el Camí de Sant Jaume i, de pas, hem pogut estar uns dies junts. Com és natural, hem parlat molt de l’ Uruguai (un país que estimo molt pel fet d’haver-hi viscut una bona colla d’anys), de Catalunya, d’Espanya i hem fet les inevitables comparacions de temps, de llocs, de costums, de formes de viure, etc, etc… Hem parlat de com de diferents són les formes de vida en els diversos llocs i de quina manera se sent el xoc quan hom baixa d’un avió i comença a veure i escoltar la vida d’un altre lloc.

és clar que també és cert que anar a un altre país de visita o de turisme no és el mateix que haver-hi d’anar a viure per alguna força major (econòmica, com a refugi per escapar-se d’alguna dictadura) o per la simple raó de buscar una vida millor. Podríem dir que no és el mateix fer-ho per obligació que fer-ho per devoció. Parlant amb l’amiga recordàvem el dur que havia estat per alguns haver hagut de sortir del país corrents i de pressa, sense poder-se emportar res i sense ni tan sols haver-se pogut acomiadar dels parents o amics. I potser una de les coses pitjors: sense saber quan s’hi podrà tornar.

Recordeu aquella cançó de Facundo Cabral que diu: “No soy de aquí…, ni soy de allá,
no tengo edad, ni porvenir, y ser feliz es mi color de identidad”. Expliquen que Facundo Cabral i Jorge Cafrune van haver de sortir de l’Argentina per motius polítics i van anar cap a l’Uruguai, el país veí i més fàcil d’escapar-se. Allà es guanyaven la vida cantant on podien. Un dia, després d’una funció on van coincidir tots dos, van sortir a prendre unes copes i tots dos portaven dins l tristesa per haver hagut de deixar l’Argentina, sense data fixa per tornar. Temps abans Cafrune li havia demanat a Cabral que li compongués un tema i la promesa mai no s’acabava de complir. Aquella nit Cafrune li va tornar a demanar el tema i sembla que fou en aquell moment quan Cabral va agafar la guitarra i va improvisar “No soy de aquí, ni soy de allá”. L’endemà Cafrune li hauria demanat la lletra de la cançó a Cabral i aquest no la recordava. Sort n’hi va haver que algú havia gravat la cançó en una gravadora casolana i van poder refer el tema a partir d’allà.

Marxar d’un lloc sense perspectives clares de quan s’hi podrà tornar, establir-se en un altre país per una temporada llarga, haver de viure en una altra cultura –a vegades ben diferent de la pròpia- i després tornar al cap dels anys al propi país, crea una situació personal estranya que s’ha estudiat en psicologia i que se n’ha dit “Xoc cultural invers” o “Síndrome de l’etern viatge”. El cantant cubà Carlos Puebla també ho va expressar amb la  cançó “Este es mi pueblo”; una cançó molt bonica i que fa així:

Hoy he vuelto a mi pueblo después de una ausencia muy larga,
y encontré que ni el pueblo es el mismo ni yo soy igual
al que ayer, con pupilas aldeanas, cantó su alegría
en las noches, aquellas transidas de orgullo local.
Hay tristeza en las calles desiertas y el parque vacío.
Hay tristeza en los muelles sin barcos y en el litoral.
Hay tristeza en las tardes que mueren enfermas de hastío.
Hay tristeza en la gente del pueblo, tristeza mortal.
Pero así, con su amarga tristeza, sin sol y sin luna,
y con toda la angustia presente de un suelo sin paz.
Ese pueblo es mi pueblo, el de siempre, el de toda la vida,
el que ofrenda su vida y su sangre por la libertad.

Tornar a casa per a quedar-s’hi després d’una temporada expatriat és sentir-se pletòric, és alegria, energia, abraçades a preu fet, festes continuades de benvinguda i una  situació com la de sentir-se al cel. Normalment, com més llarg hagi estat el temps a fora i com més llarga  la distància, més gran seran aquestes sensacions, però també igual de gros serà el cop de realitat que sorprendrà a un expatriat retornat. Els experts diuen que aquest “xoc cultural invers” o aquest sentiment tan especial “no es pot descriure si no s’ha viscut. És com una caiguda lliure, com surar sense rumb en unes aigües tranquil·les. Et sents fora de lloc “, explica Corey Heller.

Comença quan el retornat comprova que la vida ha seguit mentre ell no hi era. Era obvi, és clar, però no se n’adonava ni l’afectava perquè era lluny. No vivia el canvi de costums i de rutines, el tancament dels bars de sempre o l’aparició de paraules com noces, hipoteca o nadó al vocabulari dels teus amics. I ell, que aparentment era a casa seva, on tot seria fàcil i normal, es troba amb que, desapareguda l’eufòria inicial, ha de començar el procés de readaptació a una vida, que creia la de sempre, però que resulta ser encara més nova que la que acaba de deixar enrere. Ha de començar una feina de reconstrucció enorme i que mai havia imaginat amb el risc de no sentir-te mai com a casa si no la fa bé. “Viure en un altre país et canvia per sempre. Mai seràs el mateix i mai veuràs les coses de la mateixa manera “, diu Heller.

Entre tant desconcert, cerca de lloc i més davallades anímics de les que t’esperaves, un dia es descobreix pensant amb nostàlgia en aquella ciutat d’acollida de la que abans tantes ganes tenia de marxar. Troba a faltar la que va ser casa seva en els últims temps, però que mai va arribar a sentir com a tal, de la mateixa manera que ara no sent com a casa seva el lloc on ha tornat. En definitiva, comença a sentir de forma molt intensa allò que alguns especialistes n’han dit el síndrome de l’etern viatger, el d’aquells que un cop van marxar i ara no saben tornar, dels que no saben a quin lloc pertanyen i a quin lloc poden considerar la seva llar.

I la única solució, ens diu Heller, és posar-hi remei quan hom és fora de casa. I el remei és “no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar. És simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment, amb aquestes experiències, trobant, així, en cada moment la manera de tornar a casa “.

Tags: Emigració, PSICOLOGIA

Tags: A PEU, PSICOLOGIA

L’apunt d’avui potser és una mica llarg però el considero molt valuós. I no és pel que jo pugui dir, sinó que és pel que ens ensenya el gran psiquiatra Víktor Frankl en les seves obres, que no és res més que l’oferiment d’un model molt interessant per ajudar l’home en la seva lluita per trobar sentit als interrogants existencials que la vida li planteja, ajudant a trobar els seus valors i a ser conscient de la seva llibertat i responsabilitat. És un model de psicologia no determinista que s’assenta sobre tres pilars bàsics que són: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida.

Ai la vida! La vida ens porta a tots –en un moment o altre- per camins embrancats i complicats. Tots sabem molt bé que no sempre és plàcida i la podem viure serenament. A vegades se’ns torna tragèdia, túnel obscur sense aparent sortida i sofriment sense sentit. És en aquests moments que ens venen les preguntes que no ens fem quan tocaria i que, si en algun moment ens les vam proposat fer,segurament que les vam deixar arraconades per una altra ocasió més propícia que no acostuma a arribar fins que hi xoquem de morros i ens les trobem cara a cara i les hem de respondre sense escapatòria. És en aquells moments de màxima incertesa i sofriment que ens preguntem on és el sentit de les coses i si algun dia veurem una mica de llum entre les tenebres. No és fàcil convertir en triomf una tragèdia aparentment sense sentit perquè no estem gaire acostumats a creure en nosaltres mateixos i encara menys en miracles. Un miracle no és res més que un signe i no estem acostumats a interpretar signes. No creiem en miracles, com tampoc sabem veure sentit en el sofriment, el dolor o les pèrdues. Totes aquestes coses poden servir de despertador però se’ns ha acumulat tanta cera a les orelles que ja ens hem tornat sords del tot. Ens hem acostumat tant a mirar a curt termini i a viure el dia a dia que ens ha fugit la capacitat de mirar en perspectiva, més lluny i a llarg termini.

Ens recorda Viktor Frankl que la nostra vida té un sentit i que com a éssers humans estem sempre orientats cap a la recerca d’aquest sentit, que jeu ocult en cada situació de les nostres vides. És justament en les situacions més extremes quan se’ns convida a caminar amb dignitat la resta de la nostra vida, que ens hauríem de sentir impulsats a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos, tenint accés a la dimensió espiritual del nostre ésser. Més d’una vegada m’ho ha confessat sincerament alguna persona i ho he pogut llegir com un emotiu testimoni escrit en alguna altra persona que ha sofert càncer.Coincideixen en afirmar que la malaltia els ha canviat i els ha fet veure les coses de diferent manera i ha canviat també el món emocional de la seva psique. Quan l’ésser humà es veu enfrontat a situacions que no poden ser canviades i sembla que som enduts per la força d’un destí sense sentit, llavors és quan més necessari i urgent és prendre una decisió valenta i existencial, en un acte suprem de llibertat que només pot ser de fe en Déu, en la vida o en un mateix -home o dona- plenament conscients de la seva vida i del valor que sempre té. Davant de certes realitats ben crues, quan hem caigut el més baix possible, quan hem sentit el fred de la nit i del terra pelat és quan hem de saber que qualsevol interpretació merament psicològica de la nostra existència, no només la redueix, sinó que en fer-ho, ens priva de la nostra llibertat que és, precisament, on ens podem impulsar per fer el salt a la transcendència i assumir una actitud que ens permeti convertir les nostres petites o grans tragèdies en un triomf humà.

Seguint amb les sempre suggestives reflexions de Frankl, ser lliure vol dir llibertat d’opció, sabent que no som lliures dels condicionaments que la realitat ens imposa, però sí que ho som per enfrontar-nos-hi i ser capaços d’assumir una actitud positiva. La percepció de sentit és el descobriment d’una possibilitat que hi ha amagada en el fons de la realitat i que és la possibilitat de modificar-la en la mesura que sigui necessari.Pel que fa al sentit de la vida, Frankl afirma que la vida té un sentit incondicional que no es perd en cap circumstància, ni tan sols quan l’home s’enfronta amb la triada tràgica de la seva existència, com són el sofriment, la culpa i la mort, que poden ser enfrontats amb l’adequada compostura i actitud positiva. Insisteix sàviament que l’home no arriba a ser tal, fins que no s’oblida de si mateix, ja sigui per arrimar-se a algú a qui estimar, a una tasca per complir o a un sofriment al qual trobar-li sentit.

Sosté que l’essència de l’home és la auto transcendència, és a dir, que ser home significa estar orientat a alguna cosa o algú que no és ell mateix. D’acord a aquesta concepció l’home és, necessàriament, un ésser obert al món; ser jo, és ser conscient i responsable. Per Frankl, l’autorealització es produeix com a resultat de la realització no de qualsevol possibilitat, sinó d’aquella que sigui la correcta. No es tracta, doncs, de fer el que es pot, sinó de fer el que s’ha de fer.

Frankl ens diu que “la vida no és un llibre que hagi de ser llegit, sinó un pergamí que està esperant ser escrit”. En altres paraules: quan l’home pregunta quin és el sentit de la vida, l’anàlisi existencial el fa ser conscient de que, en última instància, no és ell qui pregunta, sinó que en realitat ell és l’interrogat; és la mateixa vida la que li planteja contínuament preguntes que ell ha de respondre. Frankl parteix de la dimensió espiritual de l’home, com a explicació de l’existència personal i el seu pensament no fa més que estendre un pont entre la filosofia i la psicoteràpia quan insisteix en què l’home ha de trobar el sentit de a seva vida i que aquest sentit ha de ser descobert pel mateix home, no li pot ser donat. L’home no és una joguina del destí, que si bé aquest fa les preguntes, sempre li quedarà a l’home la llibertat de com respondre-les. I així com anteriorment Sartre havia dit que l’home estava condemnat a ser lliure, ara Frankl ens diu que aquest mateix home està condemnat a ser no només lliure, sinó també responsable, ja que en la responsabilitat de ser home es basa la filosofia existencial frankliana.

Això que ell ens proposa és un repte personal i social. Veiem així com ser persona, en definitiva, és ser conscient i responsable personalment i socialment. L’anàlisi existencial, en ajudar l’home a prendre consciència de la seva responsabilitat, el porta al màxim desplegament possible de la força indòmita de l’esperit per assumir el sofriment; la consciència vaga de responsabilitat es converteix en la consciència específica de missió, en la noció de la seva ubicació dins del món amb una tasca personal molt concreta. Res fa a l’home més capaç de superar el seu sofriment com l’experiència viscuda d’haver acomplert una missió especial en aquesta vida. Per això mateix podem requerir-li a aquesta persona sofrent que es faci les preguntes que van ser plantejades pel rabí Hillel 70 anys abans de Crist: ”Si no ho faig jo, qui ho farà ?; Si no ho faig ara, quan ho faré ?; Si ho faig només per mi, llavors què sóc jo?”

Una bona filosofia, crec jo, per a qualsevol moment delicat tant personalment com social. Una filosofia prou adequada com per a donar-nos ànims, ajudar-nos a creure en el gran miracle de la pròpia transformació i ajudar-nos a fer el que ens toca fer, fer-ho tan bé com sapiguem i sense defallences.

Tags: PSICOLOGIA

Tags: PSICOLOGIA, RELIGIÓ

Tags: Castellnou de Seana, El Pla d'Urgell, Emocions, Familia, Jubilació, Vellesa, Vida i mort

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.

Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.

El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.

Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

Tags: Dignitat, Independència, Llibertat

Tags: Gestalt, PSICOLOGIA

Tags: Autoestima, Relacions humanes, Relacions socials

Tags: Amistat, Amor, Emocions, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Tags: Autocrítica, PSICOLOGIA, Valors

Tags: Justícia social, PSICOLOGIA, SOCIETAT

Tags: Autodeterminació, Dignitat, Drets, POLÍTICA

Tags: Relacions humanes

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ – El capítol anterior el trobareu AQUÍ

Tags: Cesare Pavese, Feina, Jubilació, Solitud

Tags: Bombers, PSICOLOGIA, SOCIETAT

Tags: Futbol, Luís Suárez, PSICOLOGIA, Uruguai

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

Tags: PSICOLOGIA, Valors, Vida i mort

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zq9P1t6M

Tags: Independència, Mariano Rajoy, PSICOLOGIA

Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics…  N’hi han per a tots els caps de la ciència, de la tècnica i de tots els àmbits de la vida: de filosofia, mèdics, d’art, d’esports… També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions.  Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).

Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera perillosa a Catalunya, tot i que hi han les autoritats pertinents molt ben disposades a aturar-ho. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!

Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se),  d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona  col·lecció- comprovava que n’hi faltaven moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes es manies que tenim els humans. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla?

Tags: Catalunya, Humor, Independència, Llibertat, PSICOLOGIA

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2w2Os0V3v

Tags: Crisi, Dignitat, ECONOMIA, Jubilació, Valors

Tags: Crisi, Dignitat, Independència

Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.

Vistes les reclamacions de la Generalitat de Catalunya i les negacions sistemàtiques per part dels Governs de Madrid dels arguments esgrimits sembla que serà difícil posar-se d’acord. Mentre per a uns l’ Estat ens deu un fotimer de milions, per als altres no només no ens deuen res sinó que fins i tot ens ajuden a viure. Algun ministre fins i tot s’ha atrevit a dir que, si no fos per ells, Catalunya ja hauria fet figa. O sigui, que Catalunya viu de la caritat de Madrid.

El tema és d’aquells inacabables i que ja comencen a empudegar massa. Per a mi és tan evident qui té la raó que ja fa molt temps que no poso en dubte que els“paganos” (els que paguem) som nosaltres i que aquí retorna molt menys del que ens tocaria. Per tant, considero que tenim dret a reclamar el que se’ns deu i, sobretot, tenim dret a reclamar els nostres drets i la nostra terra. Per simple dignitat!. Anar per la vida, hom hi pot anar de moltes maneres: demanant constantment perdó, agenollat, amb complex d’inferioritat, amb por, amb vergonya o amb esperit de vassall. I crec que ja ha arribat l’hora de que ens traiem de sobre tots aquests complexos i ens comencem a sentir lliures interiorment per tal d’elegir el futur que nosaltres vulguem. I, justament, aquesta és la grandesa; perquè creure en els propis drets i en la pròpia llibertat és una cosa que depèn només de nosaltres mateixos. Després podrem parlar si podrem aconseguir o no les fites desitjades. Però la decisió de plantar cara a l’estat actual de coses és una decisió que només depèn de nosaltres.

El fons de la qüestió és si creiem o no en les nostres pròpies potencialitats i si volem construir un país diferent al que tenim; si volem transformar una societat que veiem massa malalta; si volem veure menys lladres i menys pobres; si volem més educació i més justícia social, més honestedat i una mica més d’il·lusió per un futur millor. Em direu que tot això és molt bonic de dir i molt utòpic. Potser sí. Però és la única forma que tenim de creure que la realitat pot ser una altra i que som nosaltres qui podem transformar-la.

Tags: Dignitat, Llibertat, Valors

Ricardo Darín és un actor argentí que a mi m’agrada especialment perquè sempre es fa creïble. És clar que un bon actor ho és perquè aconsegueix que la gent se’l cregui, faci el paper que faci. Però no tots ho aconsegueixen i a molts actors se’ls veu el llautó; especialment es nota en algunes sèries llatinoamericanes on tot sembla de cartó-pedra. Ahir escoltava una entrevista que li feien a Darín on deia una sèrie de coses que em van agradar i que ara vull comentar. Va dir, referint-se a si voldria un altre Oscar:

"Per què he d’anar a l’Oscar ? Què creuen que passa allà?. Jo ja vaig ser una vegada, ja ho vaig veure, no em va deixar massa content i estic aquí. La fantasia que hom té des de fora del que és un ambient … És fals. No és seriós. Té a veure més amb la parafernàlia que envolta una cosa que amb la cosa en si mateixa”.

Es va veure un Darín diferent , amb una mirada diferent al que els actors del "star system" solen brindar i es va acabar de fer patent quan va parlar del seu rebuig pels Oscars i Hollywood. Explicava que una vegada li fan oferir un gran paper i el va rebutjar pels seus principis: .

"A mi em van oferir una sola vegada una cosa contundent i seriosa a la qual vaig dir que no. Em va molestar una mica que m’ho presentessin de tal manera que no acceptaven el NO com a resposta . Es deia “Home en flames” , el director era Tony Scott . Jo estava treballant a Espanya en teatre i l’únic que volia era acabar la temporada per venir i estar amb la meva dona i els meus fills a casa meva. M’ oferien fer el paper d’un narcotraficant mexicà ! Per què?. Per a ells tots els narcotraficants són llatinoamericans. No em va agradar i també perquè volia tornar a casa".

L’entrevistador li va fer notar que “havia perdut molts diners”, a la qual Darín li va contestar amb una altra pregunta, tan simple com complexa. "Per a què serveix?. Per a què?". "Per viure millor", li va dir l’entrevistador .

"Millor del que jo visc?. Jo em regalo dues dutxes calentes per dia. M’estava anant bé. Estava treballant genial al teatre. L’ambició et pot portar a un lloc molt fosc.Tinc un cotxe d’alta gamma i em produeix rubor, perquè és massa. Sóc feliç quan puc agafar el cotxe del meu fill. Sempre he trobat una mà estesa que m’ha ajudat. Si encara vols més que això és perquè estàs veient una altra pel·lícula. Tinc molt més del que necessito".

Aquestes respostes em van fer recordar allò que explicava el filòsof Kierkegard quan deia que un home caminava per la carretera de Londres i, creuant-se amb un vilatà, aturà el seu pas i li preguntà:–Senyor, és aquesta la carretera de Londres?.  Al que el vilatà respongué: "Sí , Senyor ". Però els vilatans tenen una intuïció especial i immediatament li va preguntar : "Però vostè a on vol anar?. Perquè, la carretera és la de Londres, però si vol arribar a Londres ha de girar-se, perquè Londres queda a la seva esquena.

Acabo amb una reflexió: Què busquem exactament les persones?. El camí de la felicitat?. Si és això moltes vegades i potser massa persones anem caminant d’esquena a la felicitat i potser ens en anem allunyant en lloc d’apropar-nos-hi. No haurem de canviar molts esquemes?. No haurem de buscar altres coses?. No haurem d’escoltar altres lletres i altres músiques?. No haurem de fressar altres camins?.

Tenir moltes coses no sempre fa feliç una persona i segurament la felicitat no la trobarem en tenir molt sinó en ésser més i millors; no ho trobarem en les grans aparences, sinó en una vida senzilla i coherent amb uns pocs valors que són els únics importants i que, en definitiva, són els que hauríem de procurar.

Tags: Felicitat, Ricardo Darín

Quan parlem diem tots moltes coses i ens en callem encara moltes més. Ho fa tota la gent assenyada per tal de no crear contínuament conflictes, ja que seria impossible viure si tots diguéssim el que pensem. No és convenient dir tot el que hom pensa i, si podem coincidir en què ser franc és bo, també potser coincidirem en què ser-ho massa i dir les coses pel broc gros és ser curt de gambals i per parlar massa i a deshora ens posem sovint en jardins dels qual després no sabem com sortir-ne.

En qualsevol conversa, manifestació o escrit quasi sempre és tant important el que es diu com el que no es diu. Són important les paraules, però ho són igualment el to, el context, l’actitud, la forma, la gestualitat, les metàfores, el mateix rostre o els ulls. A vegades sobren les paraules i altres vegades falten. No és fàcil trobar el punt just per tal de no crear mals entesos i perquè l’altra persona rebi exactament allò que volem transmetre i el que espera. Entre amics de veritat o entre persones que es coneixen molt, sovint sobren les paraules perquè de seguida endevinem el que vol dir l’altre i comprenem exactament el que vol transmetre. Els especialistes en comunicació ho saben bé i de seguida guipen les coses, cosa que als profans generalment ens passa desapercebut.

Parlar o callar, heus ací la qüestió, que va dir aquell. No sempre és fàcil encertar-ho ni sempre els altres han de fer el que nosaltres esperem. Un exemple el podríem trobar en la notícia que va saltar ahir als mitjans: el Tito Vilanova deixa de ser entrenador del Barça perquè ha d’iniciar un nou tractament per al seu càncer i no pot fer compatible les dues coses. Les reaccions ja les vam poder veure ahir mateix als medis de comunicació i a les xarxes socials. Avui han seguit i segur que aquests pròxims dies seguiran. Hem pogut veure les reaccions dels jugadors, d’altres entrenadors, dels amics, dels dirigents de clubs rivals, dels seguidors del Barça i fins i tot dels seguidors del Madrid o de l’ Espanyol, els equips més rivals d’entre els rivals. Tots s’han comportat com a senyors davant un fet que psicològicament ens toca a tots el cor i les fibres més sensibles de la nostra persona. Davant del dolor o de la malaltia d’una altra persona s’ha de ser molt insensible o molt dolent per no posar-se al seu costat i fins els enemics més acèrrims a vegades canvien la visió i es mires l’altra persona de manera diferent. És normal, és humà i és el que a tota persona amb un pèl de sensibilitat i humanitat li surt de dins.

Per tant, en alguns moments podríem aplicar aquella frase que diu que “qui vol entendre alguna cosa, no necessita gaires paraules”. És cert: en alguns moment sobren les paraules i prenen rellevància els gestos i les actituds. Davant del dolor que sofreix l’altra persona pot ser més important una bona abraçada en silenci, una mirada, unes llàgrimes o una simple i breu paraula. No calen gaires disquisicions ni grans discursos. Més aviat sobren, si m’apureu!. Per això és important el que diem, el que callem i el que fem…Exactament per això, davant del que li passa a Tito Vilanova, trobo que la majoria de reaccions han estat molt positives, de la qual cosa me n’alegro molt. Justament és en certs moments que es demostra la grandesa o la mesquinesa de les persones. Torno a dir que me n’alegro molt. Tito, aquesta batalla la guanyaràs!

POST SCRIPTUM: He de confessar que aquest post no acabava d’aquesta manera. Ja l’havia penjat al blog i fins i tot algú ja l’havia llegit. Acabava d’una forma massa dura i fent una afirmació que el temps ha desmentit, de la qual cosa me n’alegro molt.. Per tant, crec que era de justícia rectificar i així ho he fet, i he de dir que amb molt de gust. He esborrat al final i l’he acabat d’una altra manera. Simplement en volia deixa constància.

Tags: PSICOLOGIA

Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.

Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.

Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!

Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…

No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.

Tags: Independència, PSICOLOGIA