A PEU

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Tags: América Llatina, Democràcia, Dictadura, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

LA ALBADA de Jose A. Labordeta

Adiós a los que se quedan
y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.

Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.

Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.

Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.

Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra.

http://www.youtube.com/watch?v=GY9M_x5PVmU&feature=fvsr

Amb aquesta cançó vaig conèixer Labordeta sense saber-ho. Resulta que era a l’ Uruguai i el duo més famós del país (LOS OLIMAREÑOS) cantava aquesta cançó. Jo no sabia de qui era però l’escoltava amb delectança.

Anys més tard vaig saber que era de Labordeta i en una actuació que va fer aquí a Mollerussa ens hi vam poder atansar amb la meva dona per explicar-li l’anècdota. Ell ens ho va confirmar: ens va dir que Los Olimareños, -que s’havien hagut d’exiliar del país- van recalar a Barcelona i allà van conèixer Labordeta i li van demanar permís per cantar la cançó.

Va estar molt content  de saber l’anècdota i inclús va tenir el detall de firmar-nos una postal per entregar al Pepe Guerra –un del duo- que nosaltres coneixíem perquè vivia a Treinta y Tres (el poble de la meva dona). Li vam prometre entregar-la en mà  perquè estàvem a punt de viatjar a l’ Uruguai i allà el veuríem. I, efectivament, no només el vam veure sinó que vam poder presenciar una actuació seva i fer-nos una foto amb ell.

Labordeta era moltes coses. Però si ho hagués de dir en una sola paraula diria que era un REFERENT. Una persona íntegra que va lluitar per la seva terra i per les llibertats en uns anys difícils.

Descansa en pau, que nosaltres seguirem escoltant les teves cançons, que seguiran donant-nos la força i l’esperança que tenia la teva veu.

Aquests dies no es fa més que parlar de Sarkozy. Pel que està fent amb els gitanos romanesos a França i per l’estirada d’orelles que li han fet des del Parlament Europeu. Però Sarkozy és molt Sarkozy i s’ho passa tot plegat pel forro, deixa que cantin  i ell va fent la seva.

Llegia un dia a EDUARD PUNSET que feia una anàlisi de l’amor químic entre el president francès i la que ara és la seva dona, Carla Bruni. Punset deia que aquesta parella era justament el paradigma de la força imparable de les emocions per damunt de la raó d’Estat. Dit en altres termes: el cor preval sobre la raó quasi sempre.

Això que se sap des que l’home va començar a caminar es veu ara confirmat per la neurociència moderna. Tornaré a valer-me del professor Punset per explicar-ho perquè jo –pobre de mi- no en sé gens d’aquestes coses.

Segons ell, els ulls tenen unes comunicacions nervioses que condueixen directament a un suport cerebral vinculat a la coordinació de les emocions i l’empatia. La zona cerebral del lòbul òrbitofrontal de Sarkozy i Carla es veu que que va connectar instantàniament la zona límbica, que gestiona les emocions, amb els mecanismes automàtics característics del cervell reptilià i l’experiència planificadora de la neoescorça. 

Jo em pregunto què passaria si el cervell de Sarkozy fes un tomb de cop i volta i es comencés a mirar els gitanos romanesos amb ulls d’enamorat? No trobaríem cap gitana romanesa (amb aquells ulls negres i profunds que tenen) que l’anés a veure al Palau de l’ Elisi i l’enamorés una mica amb la mirada?. Perquè quan dues persones creuen la mirada i entre elles hi ha “feeling” es connecten les seves àrees òrbitofrontals, particularment sensibles al contacte visual; aquestes àrees executen un càlcul social instantani (tipus superordinador!) que ens indica com ens cau de bé o malament una persona, què pensa de nosaltres i les decisions que prendrà en funció d’aquests resultats.

Jo penso que una bona manera d’arreglar aquest problema tan greu i tan actual a França seria buscar una gitana romanesa. És urgent fer-ho, no us ho sembla?. A partir d’aquell mateix moment es començaria a arreglar el problema i començaria a mirar els gitanos amb uns altres ulls…

Avui, 11 de Setembre de 2010, és la Diada nacional de Catalunya. Cal que recordem que aquest ha estat un any molt dur  després de la partidària, injusta i vergonyosa decisió del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’ Estatut de Catalunya.

Ja hi ha 90 municipis catalans (i el nombre va creixent de mica en mica) que, com a repulsa a aquesta decisió, han decidit exlcoure’s "moralment" de la Constitució espanyola.

Fins ara són els municipis els que simbòlicament fan aquest gest de dignitat. Ara ens toca a nosaltres com a persones fer-ho. Una ocasió la tindrem a les pròximes eleccions quan podrem decidir votar partits que hagin deixat clara –ben clara- la decisió de que Catalunya sigui independent.

Entretant, no estaria de més que cadascú personalment fes aquesta decisió de sentir-se moralment exclòs d’una Costitució que ens exclou, que no ens hi vol i en la que no hi podem ser de cap manera amb les regles de joc que ens imposa.

Per tant: JO EM SENTO MORALMENT EXCLÒS DE LA COSTITUCIÓ ESPANYOLA.

Imaginem que estic tip i força avorrit del cotxe que tinc perquè cada dos per tres em deixa tirat a mig camí i decideixo comprar-ne un de nou. Em poso a rumiar els motius que tinc i si tinc vertadera necessitat de fer el canvi.

Decideixo que sí: que ha arribat el moment del canvi i poc a poc la idea va rondant pel meu capet i em poso a pensar en la marca i el model i a il·lusionar-me amb el color, l’ entapissat, els mil i un detallets que incorporen els cotxes actuals i ja començo a frisar per tenir-lo ben aviat.

Decideixo anar als diversos concessionaris per anar mirant i poder anar fent la tria… M’omplen de fulletons preciosos on hi diu que tots són meravellosos. Fotos molt boniques i textos encara més bonics. I unes explicacions excelses les que em fan els venedors.

I així dies i dies donant voltes a la idea. Entretant, ja vaig fent la tria i descarto algunes marques: són massa cares i no fan per a mi, pobre desgraciat mileurista. En descarto altres perquè no em serveixen per a fer la feina que necessito fer. Uns són massa grans, altres massa petits; uns bassa bonics i uns altres massa lletjos.

Però necessito cotxe i el vull comprar!. I el vull comprar a gust. Necessito que després m’hi senti còmode perquè m’ha de durar una colla d’anys. Què faig? Dubtes i més dubtes. Ho parlo amb un amic; busco informació per internet; vaig al meu mecànic de sempre per tal que m’aconselli, ja que hi tinc molta confiança i sap molt del tema. Fa dies que hi dono voltes i no m’acabo d’aclarir del tot. De totes maneres, al final la tria ha quedat reduïda a tres o quatre models. Tots ells molt semblants. Tots ells amb prestacions similars. Tots ells bonics, il.lusionadors, llampants i perfectes pel que jo vull.

Però justament és ara quan m’envaeixen tots els dubtes inimaginables de cop: per què no en trio un i en trio un altre? Per què aquell no té allò que sí que té aquest? Per què m’agraden tots força i no me n’acaba d’agradar del tot cap? Em sembla que els venedors, en lloc d’ajudar-me, no han fet més que crear-me confusió i dubtes.

I acabo preguntant-me (aquesta deu ser la pregunta cabdal, la que cap filòsof s’ha fet al llarg de la història, la pedra filosofal de tot plegat): per què no hi ha cap fàbrica de cotxes que fabriqui aquell model que reuneixi la majoria de les condicions que jo vull? És tant impossible?

Es veu que si. És impossible que els partits independentistes catalans siguin radicalment incapaços de posar-se d’acord i d’unir-se per anar a les pròximes eleccions amb força. Es veu que és impossible fer un partit o una coalició de partits per tal de que Catalunya sigui una mica forta davant dels seus enemics i es pugui fer sentir d’una punyetera vegada on hagi de fer-se sentir!.

Pel camí que anem, arribo a la conclusió que no serem capaços de fabricar aquest model que faria contents a un bon munt de catalans que esperen una altra cosa dels nostres partits i dels nostres polítics.

Una autèntica llàstima!

La fi abrupta de la república, amb el cop d’estat reeixit de Francisco Franco, va continuar generant versos entre els poetes catalans. Josep Carner, arran de l’afusellament del president Lluís Companys al Castell de Montjuïc de Barcelona (14 d’octubre de 1940), va escriure ‘Fi de Lluís Companys’:

FI DE LLUÍS COMPANYS

Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.

No hi ha res nou sota la capa del sol. Aquesta frase tant antiga i tan sabuda es fa, una vegada més, realitat en el nostres dies per desgràcia nostra. És la vella cançó ja tocada, retocada i avorrida de sempre. Les coses amb Espanya han anat sempre així i es veu que aniran així pels segles dels segles, si no hi posem remei.

Som a l’estiu. Estem de vacances i han temes que fan mandra de tocar. Fins i tot  m’havia fet el ferm propòsit de no parlar de política perquè durant l’any ja en parlo prou i pensava que valia la pena descansar una mica d’aquest tema.

Però justament ahir vaig rebre un mail d’una persona desconeguda que em recriminava que al meu blog parlés massa de l’enfrontament Catalunya-Espanya. Ja l’he contestat personalment però també vull fer-me’n ressò des d’aquí perquè hi han moltes persones que deuen pensar de forma similar, encara que segurament no entren ni llegeixen el meu blog. Per, si per cas, jo els faria unes preguntes: Qui és qui provoca els enfrontaments? No tenim dret els catalans a opinar, a demanar i a decidir? Tan intocables són les coses com per no poder ni plantejar-nos les coses? Espanya és una unitat indissoluble per sempre més? Són imparcials els tribunals que jutgen sobre les nostres causes?  I podria anar continuant, és clar. Però no val la pena perquè les coses són prou conegudes i evidents.

I les coses es fan tan conegudes, repetitives, avorrides i enquistades, que el tema de l’ Estatut actual, -ribotat, retallat i fet servir com a pilota, on xutar-hi ben fort i amb ràbia contra els sentiments ben legítims dels catalans- és una fidel fotocòpia del que ja va passar  l’any 1931, quan Catalunya va aprovar i referendar l’estatut de Núria, que també va ser àmpliament retallat per les Corts republicanes espanyoles.

A l’època van córrer uns versos, (que tornen a ser ben d’actualitat ara), que van recuperar i van cantar els membres del grup "Coses" a la dècada de 1970:

Valga’ns el nostre Estatut,
coix i guenyo i geperut,
més petit que un esternut
d’una puça presumida.
Com que arriba de Madrid
no ens arriba pas a mida.
Mare de Déu, què esquifit!.

Doncs, això mateix passa ara. Qui està disposat a cantar aquesta cobla?

Un coneguda cadena de venda d’aparells (d’aquests que moltes vegades comprem quan estem avorrits o deprimits i que després no ens serveixen per a gran cosa) ha divulgat una frase que ha fet fortuna: "Jo no sóc tonto".

Jo em penso que no ho sóc, però sí que estic segur que m’hi prenen massa vegades per tonto. Moltes vegades al dia i en reiterades ocasions. Ser tonto, ser estúpid o ser imbècil, generalment no és culpa de ningú, sinó que és simplement una de les tantes fatalitats que ens toquen a la vida i que no podem canviar. És com haver nascut lleig, alt, geperut, sa o malalt. Però hi han altres ocasions en que sí que podem fer-hi alguna cosa per a no ser tan imbècils. Un amic meu em va enviar fa uns dies una frase que em vaig anotar  perquè és molt certa. Deia així: "Mai discuteixis amb un imbècil. Et farà baixar un esglaó i allà et guanyarà per experiència".

Em prenen per imbècil quan em volen fer combregar amb rodes de molí, em volen fer pensar amb el seu cap i em volen fer creure que no tenim dret a canviar res del "status quo" on estem ingratament instal·lats. Em volen fer creure que la sentència del tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovë no té res a veure amb nosaltres. S’han afanyat a dir-ho ben alt -perquè els catalans ho sentíssim i ens ho creguéssim- alguns membres del Govern central i algú més d’aquí ben a prop nostre.

Però com que no tots els catalans som tontos, alguns no ens ho hem cregut i hem vist que aquesta sentència sí que hi té molt a veure amb nosaltres i que deixa ben clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés independentista. Deixa ben clar també que la independència de Kosovë és ben legal.

I també deixa amb la cua entre cames  alguns que deien que això no podria arribar mai de la vida a llocs com Espanya i, per altra banda,  dóna ales i esperances a molts que pensem que sí que una cosa semblant pot esdevenir a Catalunya si ho sabem treballar, anem una mica units i busquem les complicitats necessàries i indispensables..

I per acabar, una altra bona notícia:

Nou diputats del Parlament de Londres han presentat una moció a la cambra a favor d’un referèndum per la independència de Catalunya.
– Punt 509 de la web indicada al final de l’article
– "Que aquesta Cambra observa que més d’un milió de persones han participat en la manifestació del 10 juliol 2010 a Barcelona a favor dels drets reals de Catalunya; es felicita el continuat debat sobre la Constitució de Catalunya; creu que Catalunya és una nació; reconeix que votacions organitzades amb independència mostren una majoria a favor de la independència; expressa preocupació perquè la voluntat democràtica del poble de Catalunya mostrada pel referèndum de 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia ha estat violada per la justícia de Madrid en el seu fallo de juny 2010; expressa una preocupació addicional perquè futurs desenvolupaments constitucionals pateixin retallades judicials d’organitzacions que no són neutrals o independents en aquesta matèria; i crida perquè l’Estatut de 2006 s’apliqui tal com s’ha votat a les urnes i perquè els residents de Catalunya puguin lliurement determinar democràticament el seu propi futur." Signat per Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford, diputats del Parlament de Londres.
(Catalan Statute of Autonomy, Early Day Motion, Parliament UK, 14 juliol 2010)  
http://www.publications.parliament.uk/pa/cm/cmedm/100714e01.htm

Us recordo la frase: No baixem cap esglaó que allà els imbècils ens guanyaran per experiència!

Us he de dir que durant una bona colla d’anys jo em creia que Espanya seria capaç -potser un dia llunyà- d’entendre Catalunya. Pobre de mi! He estat massa crèdul i ho he estat massa temps. Ara ja fa una bona temporada que he deixat de creure veient com estant anant les coses.

Recordo que fa uns mesos llegia que Ambler Moss , que va ser vicecònsol dels Estats Units a Barcelona durant els difícils anys de la dictadura, deia "No veig cap impediment perquè els catalans no facin del seu país el que vulguin. Les limitacions són autoimposades.".

Entre les frases que em van fer pensar hi havia les següents: "Miro la Catalunya dels anys seixanta i la d’ara, i la història és la mateixa. Com deia Gaziel, el debat continua sent: Quina mena de gent som." Moss diu que Catalunya continua en "un camí de decisió permanent". "Quaranta anys més tard el debat és el mateix. Què volem fer, cap a on anem, quina mena de gent som. No és una indecisió, és el contrari; massa decisions polítiques diferents que s’entrecreuen."

Per tant, si en tants anys no s’ha fet camí i no s’ha entès res, vol dir que ja no s’arribarà a entendre mai. Ni en dictadura, ni en democràcia. Res de res. les posicions són les mateixes tant a la dreta com a l’esquerra.
Moss, que va viure només dos anys a Barcelona, s’expressa en un molt bon correcte català i  es confessa un enamorat del país i de la seva gent, i en fa proselitisme. En aquesta entrevista que vaig llegir a l’ Avui veia que ell tenia una visió molt menys pessimista que la que sovint es té des de dins: "Catalunya és un país universal, internacionalista, amb un tarannà molt concret, amb lligams comercials i culturals a tot el món. Catalunya va fent i va fent molt bé."

La gent que no és espanyola ens mira força millor que els mateixos espanyols que sempre s’han malfiat de nosaltres no sé ben bé per quin motiu. Ja sabem, doncs on hem de buscar els aliats en el llarg camí cap a la independència… A Espanya no els trobarem, segur. D’aquells intel.Lectuals d’esquerres que semblava que ho entenien tot i que podrien ser els nostres aliats no n’hi ha cap que piuli. S’han amagat  quasi tots sota les pedres i ha de sortir Santiago Carrillo a defensar-nos. Estem ben arreglats!!!

Moss, continua dient en aquesta entrevista,  que la sentència del Tribunal Constitucional (que encara no s’havia donat llavors) sobre l’Estatut pot marcar un punt d’inflexió i obligar el poble català a decidir. "Són interessants les consultes d’independència d’aquests dies perquè impliquen un esperit creixent cap a la voluntat de decidir."
Creu que si els catalans es decantessin per la independència d’una manera clara a les urnes no hi hauria marxa enrere. Europa ho hauria d’assumir i els Estats Units hi donarien suport: "En pocs anys han nascut nous estats a Europa. Eslovènia és un cas molt interessant. És molt més petit que Catalunya, té 2 milions d’habitants. Mai en tota la història no havia estat un país independent com fins ara. I ara és un estat sobirà membre de la UE. Amb un mercat i una moneda, amb la unitat europea, qualsevol petit territori pot arribar a ser independent. Financerament no es impossible. Abans ho era, però ara no."

I ara hi podríem afegir Kosovo…

La inutilitat revestida de verborrea, de càrrecs de confiança o de seients al Parlament és més habitual del que ens podem imaginar en molts àmbits de la vida política. Però si en algun àmbit destaca  aquesta inutilitat és en el dels polítics del nostre país, gent que fa feines de les quals no en té ni idea i que la majoria de les vegades els han posat allà més per motius de confiança que de preparació. Són persones que tenen experiència en una professió determinada, que deuen tenir tota la bona fe del món, però que de cop i volta tenen responsabilitat en coses que no ha vist mai ni de lluny.

Acostumem moltes vegades a donar la culpa a Madrid ( i amb molta raó algunes vegades) de certes inutilitats que són ben pròpies nostres, ben de casa. Feina mal feta, falta de respostes, tacticisme curt de vista, esperit de casta i molt defectes més es deixen notar cada dia més en els nostres polítics.

Un exemple del que dic és la mort dels 5 bombers, avui fa un any, a Horta de Sant Joan. La germana d’un dels bombers morts -Ramon Espinet- acaba d’escriure un llibre amb el títol "La veritat crema", deixant al descobert totes aquestes misèries. Explica tot un munt de coses que s’han amagat, que s’han enredat i que s’han callat, de tal manera que un any després de la desgràcia no hi ha explicacions clares de part de les autoritats, no hi han dimissions i en la única persona que confien és en la jutgessa que s’ha encarregat de l’assumpte i que sembla que se l’ha pres molt seriosament.

En els actes de record i homenatge que s’han fet avui a Horta hi ha hagut fredor entre l’alcalde i les autoritats. Hi ha hagut distància, cares llargues i paraules, paraules i més paraules de part de les autoritats. Discursets que no porten enlloc, no expliquen res i que no acontenten ningú. No ens en cal més de paraules buides!

La mostra d’aquest descontent és que cap familiar s’hi ha volgut fer present i allà s’hi han vist fent pinya totes les mateixes autoritats de l’any passat com si res hagués passat; sense que cap d’elles hagi pensat ni un moment en dimitir. Vergonya, molta vergonya sento dels nostres polítics i dels governants del meu país.

L’amic Jaume Obradors recull al seu blog un article d’el prestigiós lingüista, Joan Solà. . L’amic Jaume el qualifica d’ interessant i contundent. Jo el qualificaria també de valent, oportú, imprescindible i que hauria de ser obligatori de llegir. Per tant, us el reproduïm tot seguit:

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’ integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres.

Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país. I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!

Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.

Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.

Joan Solà

COMIAT

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra corrent.

Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

Joan Colomines

("Poemes clam"-1969)

Aquesta fotografia fou feta a la Rambla de Barcelona el 24 d´abril de 1932. Ja llavors demanaven "UN ESTATUT TAL COM L’APROVA EL POBLE DE CATALUNYA"

La història, es repeteix o és sempre la mateixa?

Avui, ja no cal demanar res més. Cal protestar alt, for i clar. Cal fer-nos sentir, fer.nos respectar, però també fer-nos valer. Nosaltres som una nació, hem de fer les nostres pròpies lleis i hem d´acabar decidint sense pidolar.

Fa 300 anys que ens menystenen i ens deshonren. Potser ha arribat el moment de no mirar més enrere i mirar només endavant.

La protesta d’avui a Barcelona, el gran riu de gent manifestant-se i dient prou, ha de mirar cap a Espanya però -sobretot-  ha de mirar cap a Europa  i cap al món per tal de trobar els aliats necessaris que ens puguin ajudar a tenir un estat propi digne, modern i poderós, connectat al món i respectat per les altres nacions d’Europa.

Som a diumenge, dia 11 de Juliol de 2010. Ens hem despertat amb la ressaca de l’eufòria que produeix la multitud, els crits, l’alegria desfermada, el sentir-se per una estona transportat a un altre món que sembla possible perquè l’hem somniat  massa vegades, perquè massa vegades l’hem construït, ens l’han destruït i l’hem tornat a construir.

La manifestació va ser un èxit. Hi havia molta gent. I encara hem de comptar tota la gent que no hi va poder anar però que té el mateix sentiment d’aquell riu humà que recorria els carrers de Barcelona. Com diria en Raimon,“en som molts més dels que ells volen i diuen”. No hi eren tot els que ho són, però sí que ho són tots els que hi eren.

Però, avui, -l’endemà de la gran manifestació- potser cal que què amb més tranquil·litat ens preguntem què ens cal fer? Als catalans ens  agrada perseguir quimeres ( quimera, segons el diccionari, és una creació imaginària de l’esperit que hom pren per una realitat). Però és que a nosaltres els catalans, el que no pot ser, l’impossible, l’inabastable se’ns torna un repte i ens agrada i volem fer possible l’impossible… Perquè és bo somiar i somiar coses impossibles. I és millor encara, perseguir els nostres somnis per aconseguir fer-los realitat. Somnien, somnien adormits però somniem també desperts i ben desperts, perquè així podrem veure cap on volem anar.

Avui, l’endemà de la gran manifestació, ens cal baixar dels núvols i tocar de peus a terra. I ser ben realistes perquè ser realista significa pensar a qui haurem de votar a les properes eleccions. Deixem de banda aquells partits i aquells polítics que no siguin clars. Deixem de banda aquells partits que ens han enredat massa vegades. Deixem de banda aquells partits que no ens portaran enlloc i que no ens faran aixecar mai el vol. Deixem aquells partits que són sucursalistes. Castiguem aquells partits que van clarament -o de forma sibil·lina- contra Catalunya.

Avui, dia 11 de Juliol del 2010,  constatem que“en som molts més dels que ells volen i diuen” i, per tant, es constata que l’ independentisme guanya terreny socialment. Ara és l’hora de deixar de banda "personalismes inevitables, enfrontaments estèrils, fragmentacions pernicioses, pugnes -sovint- patètiques", com deia fa pocs dies Joan Alcaraz a "El singular Digital". "Passa en aquest país i a tot arreu, però a voltes tens la impressió que aquí –segurament pel nostre tarannà- passa més", deia ell.

Per tant, catalans, ara hem d’estar alerta i ja podem anar sospesant a qui fem confiança per tal que ens representi dignament i ens ajudi a arribar algun dia a aquesta quimera, a aquest somni impossible que entre tots -n’estic segur- farem possible.

Sí, per a mi ja us en podeu anar a fer punyetes, polítics catalans! Som on som, ens han pres el pèl fins a l’infinit, ens clavat una bufetada al mig de la cara….i ara resulta que discutiu per una pancarta.

Que si ha de dir o no ha de dir… Que si el Presi ha d’anar al davant o al darrere… Que si la meitat de pancarta amb text i l’altra meitat sense text… Que si la bandera catalana vol dir això o allò….

Aneu-vos-en a fer punyetes!!!. Si davant d’un moment tan greu i crucial com aquest no sou capaços de posar-vos d’acord i si no sou capaços de veure que depèn molt de vosaltres que el nostre país i la nostra Nació Catalana  (sí, la NACIÓ CATALANA existeix, tant si volen com si no, aquests jutges caducats) faci un pas endavant no teniu dret a representar-nos. Almenys jo no vull ser representat per vosaltres. No n’hi ha cap de vosaltres que em representi dignament i de forma valenta i clara.

A Madrid, uns us abaixeu els pantalons i acoteu el cap cada cop que els vostres amos us diuen què heu de dir, quan ho heu de dir i com ho heu de dir… Altres parleu un llenguatge diferent del que parleu a Catalunya. Altres, només parleu -allà i aquí- contra Catalunya; altres només hi sou per a  buscar burina i mirar d’espatllar-ho tot… A Catalunya no sou capaços de posar-vos d’acord en res fonamental… I així ens va!

Entretant, en cada bugada anem perdent un llençol i ens seguiran prenent el pèl fins a la fi del món. Tenim força i no sabem ni volem fer-la servir. Ens tenen més por del que ens pugui semblar, però mentre ens vegin desunits ells guanyaran sempre, retallaran sempre, i munyiran la mamella també sempre.

I sabeu què us dic?  Que jo ja n’estic tip i que tots plegats us en aneu a fer punyetes!

"Visto lo visto" -com dirien els castissos- Espanya no m’interessa gens. Bé, ja feia temps que no m’interessava però ara, com era previsible, me n’he acabat d’assabentar perquè una colla de jutges caducats se n’han cuidat prou de fer-m’ho saber.

Aquests dies diuen que està corrent pels mòbils un missatge amb aquest text: "Adéu Espanya…passa-ho". A mi no m’ha arribat perquè acostumo a tenir el mòbil apagat i encara no m’he avesat a aquest aparell tan modern, tan útil a vegades i tan inútil la majoria… Generalment tinc el mòbil apagat i quasi no el faig servir; però si el fes servir potser sí que ho faria córrer. Però… si ho penso bé, a qui li enviaria el missatge si la majoria de amics, coneguts i saludats meus ja n’estan convençuts d’aquesta realitat…

Els meus amics, coneguts i saludats saben prou bé que cada mes -des de fa anys- marxen de Catalunya 1.000 milions d’euros que no tornen mai més. Que en un any fan 12.000 milions….. Aneu sumant! Aquest és el dèficit de Catalunya respecte a l’ Estat. Diners que haurien de tornar i no tornen.

Ara només falta aclarir una cosa: Ens deixaran marxar si veuen que fan un molt mal negoci? Voleu dir que no necessiten molt (cada dia més) aquests diners i que el trobarien massa a faltar? A mi em sembla prou clar que en aquests moment no cal mirar més cap a Espanya i que ens cal mirar només cap a la Unió Europea. I ser prou intel.ligents per aglutinar les forces necessàries per dir: aquí us quedeu. No sols no us necessitem sinó que ens feu més nosa que servei…

No n’hi haurà prou de fer una gran manifestació, cridar molt, exclamar-nos encara més i seguir pel mateix camí de sempre. Ara és l’hora que surti algú que es posi al davant i sàpiga aplegar -sense aires de messiànics- voluntats diverses i transversals i, de mica en mica, traçar un nou camí. I que els polítics no siguin tan curt de vista, si us plau! Mirant-se només el melic i fent contes de quant vots trauran o deixaran de treure a les properes eleccions no anirem enlloc…

Així és com ens volen deixat als catalans: Sense sortida!.

Què volen aquesta gent? . Què hem de fer davant d’una senyal tan explícita com aquesta?

Esperem que algú es posi al davant i sàpiga liderar una resposta adequada, perquè ja en comencem a estar farts de ser trepitjats.

Ara queda ben clar que haurem de començar a pensar que si no ens hi volem n’ haurem de marxar. ESTATUT=ESTAT-OUT.

Depressió? Problemes amb el cap? Excés de feina? Preocupacions familiars? No arribes a fi de mes?…

ET RETALLEN L’ESTATUT?

AQUÍ TENS LA SOLUCIÓ

KELEDÉN

ARA AMB UNA NOVA FÈRMULA!!!!

KELESDÉN

He rebut una d’aquestes cadenes força fastigoses que s’envien per correu i que deuen donar unes quantes voltes al món perquè periòdicament retornen (com les orenetes ala primavera).

Normalment, si veig que és una cadena, la trenco sense cap tipus de remordiment i quasi sempre l’esborro del meu correu. Però aquesta em va semblar diferent i penso que valia la pena guardar-la i fer-la conèixer perquè el que deia era tot molt raonable ( i no entenc massa per quin motiu no ens escandalitza).

Parlava sobre unes paraules que havia dit la Vicepresidenta del govern i que deien que "es indecente que mientras la inflación es -1%,y tengamos más de 4.000.000 de parados, haya gente que no esté de acuerdo en alargar la jubilación a los 70 años".

Aquesta cadena vol ser una resposta a les paraules d’aquesta senyora  i -de retruc- a tots els polítics. Potser no estaria d’acord el 100% a les afirmacions, però sí que en comparteixo la majoria. Diu la cadena:

Indecent, és que el salari mínim d’un treballador sigui de 624 € / mes i el d’un diputat de 3.996, podent arribar, amb dietes i altres prebendes, a 6.500 € / mes.
Indecent, és que un professor, un mestre, un catedràtic d’universitat o un cirurgià de la sanitat pública, guanyin menys que el regidor de festes d’un ajuntament de tercera.
Indecent, és que els polítics es pugin les seves retribucions en el percentatge que els vingui de gust (sempre per unanimitat, per descomptat, a l’ inici de cada legislatura).
Indecent, és que un ciutadà hagi de cotitzar 35 anys per percebre una jubilació i els diputats en tenen prou només amb set, i que els membres del govern, per cobrar la pensió màxima, només necessiten jurar el càrrec.
Indecent, és que els diputats siguin els únics treballadors (?) d’aquest país que estan exempts de tributar un terç del seu sou de l’ IRPF.
Indecent, és posar a l’administració a milers d’assessors = (llegiu amiguets amb sous que ja desitjarien els tècnics més qualificats.)
Indecent, és la quantitat ingent de diners destinats a sostenir els partits, aprovats pels mateixos polítics que viuen d’ells.
Indecent, és que a un polític no se li exigeixi superar una mínima prova de capacitat per exercir el seu càrrec. (Ni cultural ni intel.lectual.)
Indecent, és el cost que representa per als ciutadans els seus àpats, cotxes oficials, xofers, viatges (sempre en gran classe) i targetes de crèdit per tot arreu.
Indecent no és que no es congelin el sou ses senyories, sinó que no se’l baixin.
Indecent, és que ses senyories tinguin sis mesos de vacances l’any.
Indecent, és que ministres, secretaris d’estat i alts càrrecs de la política, quan cessen, són els únics ciutadans d’aquest país que poden legalment percebre dos salaris de l’erari públic.

I que, sigui quin sigui el color del govern, toooooooots els polítics es beneficien d’aquest modern "dret de cuixa" mentre no es canviïn les lleis que el regula. I qui les canviaran? ¿Ells mateixos? Segur que no!. Ajuntem signatures perquè hi hagi un projecte de llei amb "cara i ulls" per acabar amb aquests privilegis, i amb altres.
Fes que això arribi al Congrés a través dels teus amics.

AQUESTA SÍ que hauria de ser una d’aquestes CADENES QUE NO S’HA DE TRENCAR, PERQUÈ NOMÉS NOSALTRES PODEM posar-hi remei a AIXÒ. I AQUESTA, SI que portarà ANYS DE MALA SORT SI NO HI POSEM REMEI. Hi està en joc el nostre futur i el dels nostres fills.

Fer pedagogia: Paraula màgica, frase que es repeteix a tort i a dret. Sempre acabem dient el mateix: "Hem de fer pedagogia de…". Quan parlem de política des d’una visió catalana de les coses sempre acabem dient que no ens entenen i que hem de fer pedagogia per veure si finalment ens entenen.

Fa segles que no ens entenen. I , pel que sembla, no tenen massa intenció d’entendre’ns. Ni intenció, ni ganes ni -potser-capacitat. Hi ha coses que jo crec que són tan, tan difícils, que a mi em semblen ja impossibles. Hi han persones capacitades i persones incapacitades per a certes coses i , per tant, mai podran arribar a assolir aquells nivells de coneixements o comprensió que nosaltres volem que tinguin. Quan obres certs diaris i llegeixes certes coses ho veus. Quan veus aquest farsa del Tribunal Constitucional que no saben ni traure’s la feina de les mans comproves aquesta evidencia: no permetran mai que Catalunya tingui poder perquè no ho poden entendre.

La pedagogia és l’art, la tècnica o la ciència de l’ensenyament, o de l’educació. Pedagogia ve del grec,  (παιδαγωγία).  La paraula paida o paidos es refereix a nois. Un nen té sempre el cervell molt més obert que un adult. És molt més fàcil que un nen aprengui i entengui certes coses que un adult, que està ple de judicis i prejudicis difícils de canviar. Certament que un adult pot canviar però amb una tècnica apropiada per a fer-ho-

Per això potser caldria que parléssim d’andragogia  -del grec andros(home)- i que vol dir: ensenyar a adults. Hauríem de canviar molts paràmetres a hora de voler fer-nos entendre perquè la primera cosas que hauríem de fer és destruir mites i prejudicis enquistats en el cervell i en la societat. I s’hauria de fer sense por, obertament, amb cert ànim provocador, que és la única manera de que es trenquin els esquemes. Els nostres polítics haurien de fer urgentment classes d’andragogia. A Catalunya tenim molts bons professionals que ho podrien fer molt bé.

Uns quant mites a trencar:

Que fora de Madrid hi ha vida; que podem viure perfectament sent independents; que podem tenir una altra llengua, una altra manera de fer i no passa res; que no tots els catalans som dolents i que no tenim ganes de tocar els pebrots; que quan pretenem fer les coses a la nostra manera és per algun motiu; que quan diem que no ens entenen és "exactament-perquè-ens-adonem-que- no-ens-entenen"; que quan veus que les coses es fan amb els peus i no amb el cap (obres públiques, corredor mediterrani, ports i aeroports.) ja veus que mai les coses podran anar bé; que quan veus que la Constitució és per alguns un text més sagrat que la Santa Bíblia i que sembla que no es pot tocar ni una coma…. doncs ja es veu per on poden anar les coses.

Per tant, demano que a partir d’ara no es faci més pedagogia i que es comenci a fer urgentment andragogía. crac que l’educació d’adults és molt més urgent que l’educació de nens…. amb el permís dels mestres!

Harry Truman, el president d’ Estats Units, pot ser una figura discutida perquè va prendre decisions transcendentals com a president, que podrien ser discutibles. Però va ser exemplar en moltes altres aspectes, sobretot quan va deixar la presidència i se’n va tornar cap a casa seva després de deixar la casa Blanca.

En aquests moments en què el prestigi de la classe política ha caigut fins a l’alçada de les sabates (més avall impossible) i en aquest moment en què es parla de baixar el sou de funcionaris i càrrecs públics potser caldria recordar algunes de les coses que ens va ensenyar Truman. Parafrasejant Laporta, podríem dir: "Que n’aprenguin!"

Quan Truman va morir la única cosa que tenia era la casa en qual vivia, a Independence (Missouri) i que havia heretat la seva dona dels seus pares i, a part dels anys que van passar a la Casa Blanca, va ser on van viure durant tota la vida .

Quan es va retirar de la vida oficial l’any 1952, tots els seus ingressos venien d’una pensió que venia de l’Exèrcit dels EUA de  13.507,72 $ l’any. El Congrés, assabentant que pagava els seus segells de correu i els enganxava personalment amb la seva saliva, li va atorgar un ‘allowance’ i, més tard, una pensió retroactiva de 25.000 $ per any.

Després de la presa de possessió del President Eisenhower, Harry and Bess van entornar-se’n cap a casa seva de Missouri conduint el seu cotxe, sense cap companyia del Servei Secret.

Quan veien la seva precarietat econòmica, alguns li oferien posicions Corporatives amb grans salaris. Els rebutjava, dient:"Vostès no em volen, el que volen és a la figura del president i aquesta no em pertany. Pertany al Poble Nord-americà i no està a la venda … ".

Quan el 6 de Maig del 1971, el Congrés estava preparant-se per atorgar-li la Medalla d’Honor en el seu 87 aniversari, ell  va refusar acceptar-la i va dir: "No considero que hagi fet res per a merèixer-me-la".

Quan era President es pagava totes les despeses de viatge i el menjar amb els seus propis diners.

Els nostres polítics potser podrien començar a emmirallar-s’hi una mica. Una bona colla de polítics actuals (no tots, per sort) es fan rics amb el càrrec, amb les influències que són inherents al càrrec i amb el nom públic que aconsegueixen sent polítics. Hi han pensions quasi vitalícies. Hi han conferències que es cobren a preu d’or. Han trobat un bon filó per enriquir-se i aquí no passa res. Sembla que hi ha un esperit corporatiu que fa fàtic i mai s’acaba de destapar del tot l’olla podrida d’on en mengen molts. No interessa suprimir institucions que no serveixen per a res perquè no fan més que doblar o triplicar estaments de l’administració. Les autonomies sembla que només serveixen per això. Ningú vols deixar anar cap privilegi…

Harry Truman va resumir aquesta manera de pensar i de fer en una frase lapidària: "Els meus objectius a la vida eren poder ser pianista d’una casa de putes o ser polític. I, si voleu que us sigui sincer, no hi ha gran diferència entre les dues "

No fa gaires dies que vaig assistir a una presentació aquí a Mollerussa del Cercle Català de Negocis amb motiu de la campanya "Mollerussa decideix". Va ser una presentació interessant i, en el fons, va ser un resum del més interessant que publiquen a la seva pàgina web    http://ccn.cat/ com més endavant vaig poder constatar xafardejant-hi una mica.

Aquesta associació, formada per petites i mitjanes empreses catalanes, compta més de 400 adherits i busca la separació d’Espanya sota un mateix lema: "L’estat propi és el millor negoci".

Així ho defensa el seu vicepresident, Jaume Vallcorba i Tura, que assegura en una entrevista a El Punt que ja no es pot estar amb l’Estat espanyol. Us deixo algunes de les coses que va dir:

-L’Estat espanyol "actua de manera irresponsable" amb els empresaris catalans: "No inverteix a Catalunya per raons polítiques i ho fa en llocs on el retorn és mínim. Un exemple: quan es va inaugurar l’aeroport de Ciudad Real, a 180 quilòmetres de Madrid, s’hi van gastar 1.100 milions d’euros. Per fer la T1 del Prat, s’han gastat 1.250 milions. De Ciudad Real surten 120 passatgers diaris i de Barcelona, 22.000".

-"Els catalans som ciutadans de ple dret de la Unió Europea; tenim una moneda única i una entitat superior que es diu Brussel·les. El segle passat 28 països van assolir la independència, per què no la podem aconseguir nosaltres?".

-"Aconseguir un estat propi pot ser tan fàcil o difícil com es vulgui. Només cal que hi hagi una majoria parlamentària, un 55% segons Europa, per proclamar la independència".

– "L’Estat espanyol, avui, està en contra de les empreses catalanes. No tenim un pla industrial seriós, per exemple. La independència és totalment viable. En aquest moment, Espanya ocupa la dotzena posició en el rànquing europeu de PIB per capità. Catalunya, dins d’Espanya, està entre la sisena i la vuitena posició. Si tinguéssim un estat propi passaríem al quart lloc en l’àmbit europeu".

Si entreu a la seva web hi trobareu una curiositat interessant que fa palès la realitat que ens toca viure cada dia i que retrata de forma clara el que hi sortim perdent. És el que ells en diuen la NÔMINA CATALANA: "És una eina per conscienciar el treballador de l’espoli fiscal que pateix la seva nòmina. Mitjançant un programa informàtic, els empleats podran posar les dades de la seva nòmina i el programa els la re calcularà sense l’espoli fiscal. L’ IRPF es pot reduir un 43%, l’aportació a la Seguretat Social, un 14%, i a l’empresari l’impost de societats li pot quedar al 9,5%; sempre entenent que el dèficit fiscal el restem d’aquests impostos".

El Cercle Català de Negocis és una associació que compta la independència amb números i que s’hi dirigeix cap aquest objectiu amb la força necessària: "Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut".

(*) AQUEST ARTICLE ESTÀ SIGNAT PER 62 ARTICULISTES DE NOU DIARIS CATALANS I EL PUBLIQUEN CONJUNTAMENT AVUI NOU DIARIS CATALANS.

Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades.

Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es van proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats.

A l’Estatut de 1979, els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans.

Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’estat autonòmic està avui en perill mortal.

Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

21 de Maig de 2010

L’Ateneu Popular Plana d’Urgell va organitzar ahir el segon Acte d’Estat que es va definir com a ‘unitari, transversal i solemne’. Es va omplir el Teatre l’ Amistat i vam poder escoltar moltes coses interessants.

Van tenir lloc els parlaments de la represaliada i exdirigent de Maulets, Núria Cadenes; el sociòleg i escriptor Salvador Cardús; el jurista i membre del Consell Nacional de CDC Alfons López Tena; el President del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, mitjançant una videoconferència; l’eurodiputat d’Esquerra, Oriol Junqueras; i l’històric militant republicà lleidatà Víctor Torres.

A més, es va retre homenatge a Màrius Torres en l’any del centenari del seu naixement amb l’actuació de la cantautora Meritxell Gené que va interpretar alguns poemes musicats del poeta lleidatà. L’acte va servir també per reconèixer la tasca de les més de 50 comissions ciutadanes de les comarques de Ponent que fins a dia d’avui han organitzat consultes populars.

"No és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat d’una nacionalitat per constituir‐se en Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té, per aquest sol fet, el dret a posseir‐la.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets a cap nacionalitat. Car tota nacionalitat, pel sol fet d’existir, ja porta en si aquests drets. L’Estat té, però, l’obligació de reconèixer aquests drets i fomentar‐los."

(Mossèn Josep Armengou)

Quatre dies després de ser operat, el rei ha sortit de l’ Hospital. El Rei s’ha refet ràpid de la seva operació i, a més, ha sortit molt optimista i molt positiu de l’ Hospital Clínic. Escoltant-lo, a un inclús li venen ganes d’operar-se, jejejeje… Tot ha estat meravellós i la sanitat pública és un orgull. Què bé no?Hi ha una teoria psicològica que indica que l’empatia pot accelerar la curació de les malalties. Els pacients atesos per metges empàtics i atents es recuperen més ràpidament. El que han fet aquest investigació fins i tot arriben a asseverar que la grip pot durar menys d’un dia si tenim la sort de visitar un doctor molt empàtic; seria un remei més eficaç que qualsevol antigripal.Es veu que el Rei es va trobar amb metges, infermeres i personal en general amb un grau d’empatia enorme perquè ha tardat poquíssim a que li donessin l’alta mèdica. A més, ha trobat empatia a tots nivells: a més de la família també un munt de polítics i autoritats de tot tipus l’han anat a visitar a qualsevol hora i sense haver d’esperar torn. Suposo que tot plegat ha estat una cura de salut enorme i una càrrega d’energia positiva.Llàstima que  no hagués hagut de fer cua. Llàstima que no hagi hagut d’anar a urgències. Llàstima que no s’hagi hagut d’esperar un mes per a fer-se una radiografia. Llàstima que no hagi tingut de compartir habitació amb una altra persona. Llàstima que no hagi hagut de suportar alguns mals humors dels que han de suportar la gent “normal i corrent”…Llàstima!  Perquè potser hauria vist que la sanitat pública no sempre és tan meravellosa.Etiquetes de Technorati: Monarquia,Justícia,Ètica,Mentides,Psicologia

"Tocar el cel arrelats a la terra". Aquest seria un lema adequat pels castellers. Per tocar el cel i per poder pujar ben alt cal que la base sigui ben sòlida i àmplia.

Políticament parlant, passa quelcom similar i Catalunya haurà d’aprendre dels castellers la forma de fer un bon castell per tal de poder seguir endavant, pujar ben alt i no caure a mig camí. Els castells no sempre es fan ala primera. Per aconseguir-ne un, n’han de caure molts abans. Però al final s’aconsegueix.

Caldrà una base àmplia i unida. Fent força cap a la mateixa direcció i fent que el castell vagi pujant poc a poc. Caldrà corregir rumbs. Caldrà un bon cap de colla. Caldrà paciència, persistència i tenacitat.

Però ho aconseguirem. Segur que ho aconseguirem! 

Això que en diem Espanya cada dia fa de més mal entendre i de més mal pair. Alguns ja ens en hem desdit. Altres encara hi confien i bategen amb diferents noms aquesta confiança. Pocs es creuen encara les promeses i les mentides que ens fan. Tots temem la pedregada que aviat ens caurà a sobre amb el tema de l’ estatut. S’han dit ja tantes coses del moment polític en què vivim que ja poques més se’n poden dir. O millor dit: són impublicables.

El Néstor Luján, ja fa una bona colla d’anys, semblava que ho tenia clar quan ja llavors ho veia tot molt negre i deia textualment: "España está agotada, hundida definitivamente. No se conmueve ya nadie. Las Universidades pobres y miserables, de una incultura sobrecogedora, la literatura raquítica, la industria sin haber dado un paso desde hace quince años (…) El ejército inerme, la riqueza exhausta, destrozado el país, sin carreteras, sin ferrocarriles, sin escuelas, sin política, sin religión. El espectáculo es desolador, la moral anda por los suelos. España es el país más triste del mundo”.

Quins passos hem fet? Potser algun més.. però cap al precipici. Caldria que preparéssim urgentment un altre Memorial de Greuges, que és el nom amb el qual va ser conegut popularment la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, enviada al rei Alfons XII d’ Espanya l’any 1885. Potser amb una diferència d’ara amb llavors: qui serà capaç de redactar i presentar conjuntament la llista de greuges si aquí no podem fer ni dos passos junts?

A qui elevarem la llista de greuges? Al Rei? A la mare superiora? Als catalans se’ns han rifat per activa i per passiva ja fa molts anys i sembla que la cosa continuarà infinitament, com aquelles novel·les sud americanes que no acaben mai i quan acaben, acaben malament.

Ja cal que ens espavilem perquè ningú ens traurà les castanyes del foc si no ho fem nosaltres mateixos. Ja no ens fan cas perquè saben que cridem molt i no fem res. I amb els polítics que tenim malament rai! Ens esperen temps dolents i aquí no surt cap líder amb cara i ulls que digui cap on hem d’anar. Tot plegat una llàstima!

http://bybalasch.blogspot.com/search/label/Zapatero

ZP té una colla de monstres que l’estan vigilant d’aprop. El que passa és que ell mateix s’ha tornat un monstre per a tots nosaltres. I , per acabar-ho d’arrodonir, tenim un altre monstre encara més gros amb el PP.

Estem ben arreglats!!!

Ara mateix surto de casa i me’n vaig a votar! Aquests dies he estat pensant les múltiples raons que tinc per anar a votar i n’he trobat un fotimer. No fa gaires dies que n’apuntava un munt.

Pensant i repensant en aquests referèndums que es fan arreu de Catalunya arribo a la conclusió que d’alguna manera tots estem fent les nostres pròpies eleccions constantment durant tota la nostra vida. Constantment elegim milers de coses, a vegades sense importància, però que sumades fan que sigui una gran elecció vital que ens retrata: tots sabem el que més o menys som i el que més o menys volem ser. I també tots sabem el que hem estat, el que som i -probablement- el que serem.

Anant a votar elegim. No anant-hi, també. Votant SÍ, elegim unes coses determinades i votant NO, unes altres. I votant EN BLANC, també volem dir alguna cosa concreta.

D’alguna manera diem el que volem ser; el que som i voldríem no ser; el que podríem ser i no ens deixen ser; votem per un futur i unes il·lusions que potser molts no podrem tocar amb els dits però ho fem per tal de que altres puguin abastar-les. Votar segueix tenint un significat i abstenir-se o passar olímpicament també en té un altre ben diferent, òbviament.

PER TOT PLEGAT, US EXHORTO A ANAR TOTS ELS QUE PUGUEU A VOTAR, QUE COM MÉS SEREM MÉS FORÇA TINDREM.

Manuel de Pedrolo era un home que parlava i escrivia clar i contundent. Era un home brillant i un defensor acèrrim dels nostres drets nacionals. La veritat és que en els moments actuals es troben a faltar unes quantes persones més com ell. Tenim alguns intel·lectuals que parlen clar i català però potser ens en caldria algun més.

A través dels articles i columnes a la premsa, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs els catalans que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.

Convindria entrar de tant en tant a la pàgina que manté oberta la FUNDACIO PEDROLO

http://www.fundaciopedrolo.cat/

per adonar-nos-es de quin tipus de persona era i poder tornar a repassar els seus articles i recordar les seves idees, algunes ben actuals encara.

Va néixer el primer d’abril de 1918 a l’Aranyó, a la Segarra, i de ben petit se’n va anar a Tàrrega i , després a Barcelona, on ja s’hi va quedar. Però sempre fou un home arrelat a la "terra ferma" i un home que ens va indicar un camí clar per on transitar.

Demà es fan consultes per a la independència en una colla de pobles de Catalunya. Ens aniria bé tornar a llegir Pedrolo que ens diu:

 Moriré com un estrany a casa meva, 1978

Article recollit en el volum "A casa amb papers falsos", Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981

“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres… No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

Els nois i noies de l’ACUDAM ens han regalat amb motiu de Sant Jordi un llibret molt bonic, fruit de la feina que han anat fent amb la Gemma i la Irene, les dues educadores que treballen amb ells en els cursos de formació que fan al llarg de l’any.

Un altre dia ja us presentaré els seus textos i els dibuixos deliciosos que els acompanyen. Però avui vull fixar-me amb el títol del llibret, que l’han titulat : "EL PAS DE LA DEPENDÈNCIA CAP A L’AUTONOMIA". Ells fan referència a la vida de les persones amb alguna discapacitat intel·lectual i de les ajudes que necessiten per poder fer les activitats bàsiques de la vida diària i poder arribar a una certa autonomia personal en la seva vida diària. Com us dic, un altre dia ja en parlarem més llargament d’aquest llibret tan interessant que han fet.

Però a mi el títol m’ha suggerit una altra cosa i he pensat que també podríem dir: "DE LA DEPENDÈNCIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA" en la vida de tots nosaltres.

El procés de creixement en tots els sentits -també en el sentit polític- és el procés natural que va des de la dependència cap a l’autonomia, per tornar altra volta cap a la dependència al final del cicle vital. Ho tenim com a exemple en l’ésser humà o en qualsevol altra espècie animal. Naixem indefensos, immadurs, dependents, fràgils… i, a mida que ens anem fent grans, anem madurant i ens anem fent independents i autònoms fins que arribem a la vellesa que ens tornem fràgils i dependents altra volta. És la indefugible llei de la vida que ens toca recórrer a tots.

Políticament parlant passa (o hauria de passar) igualment.  En sentit polític cal dir que aquest procés no pot ser truncat així com així. No és lògic, ni natural ni res… Un poble -igual que una persona- no pot tenir marcat al seu front el jou de l’esclavatge sinó que té el dret a la llibertat plena i a l’autonomia total i cal que vagi fent el recorregut natural de qualsevol ésser.

potser caldria pensar-hi una mica aquests dies que tenim l’oportunitat de contestar com a poble el nostre futur votant el que volem ser. El sol fet d’anar a votar ja és important, no us sembla.

He trobat una carta molt interessant del President de Costa Rica, Oscar Arias, al President d’ Uruguai José Mujica. Planteja un tema interessant, important i més profund del que a primera vista es podria pensar. Ha estat una carta polèmica perquè alguns han vist una greu ingerència a la vida interna d’un país.

Jo no ho veig pas així. Però és el meu punt de vista. Si aquesta idea s’anés estenent com una taca d’oli el nostre món podria tenir una esperança d’un futur millor. Esperem que poc a poc es faci camí cap aquesta direcció. La carta diu el següent:

Excelentísimo señor Presidente:

No le escribo hoy a don José Alberto Mujica Cordano, sino al "Pepe" revolucionario, a ese hombre que en medio del fango del horror, conservó siempre intacta la flor de la justicia; a ese soñador que no apagó la luz de la utopía, ni en el más oscuro rincón de su celda olvidada; a ese idealista que defendió, ante ofensas y amenazas, una fe inquebrantable en un futuro mejor para Uruguay y para América Latina. Le escribo al "Pepe" para decirle que queda todavía, en el morral del tiempo, una última utopía: la abolición del ejército uruguayo.

Mis palabras emergen del cariño y de la buena voluntad. Sé que no tengo ningún mandato sobre los destinos de su pueblo. No pretendo irrespetar la soberanía de una nación hermana. Tan sólo quiero brindar un consejo que veo escrito en el muro de la historia de la humanidad: los ejércitos son enemigos del desarrollo, enemigos de la paz, enemigos de la libertad y enemigos de la alegría.

En gran parte del mundo, y sobre todo en América Latina, las fuerzas armadas han sido la fuente de la más ingrata memoria colectiva. Fue la bota militar la que pisoteó los derechos humanos en nuestra región. Fue la voz del general la que pronunció las más cruentas órdenes de captura contra estudiantes y artistas. Fue la mano del soldado la que disparó en la espalda del pueblo inocente. En el mejor de los escenarios, los ejércitos latinoamericanos han significado un gasto prohibitivo para nuestras economías. Y en el peor, han significado una trampa permanente para nuestras democracias.

Uruguay no necesita un ejército. Su seguridad interna puede estar a cargo del cuerpo de policía, y su seguridad nacional no gana nada con un aparato militar que jamás será más poderoso que el de sus vecinos, que además son países democráticos. No importa cuánto invierta en sus fuerzas armadas, Uruguay no logrará ganar una carrera armamentista contra Brasil, Colombia, Argentina, Chile y Venezuela. En las circunstancias actuales, la indefensión es mejor política de seguridad nacional para su pueblo, que un aparato militar inferior al de sus vecinos.

Lo digo por experiencia. Costa Rica fue el primer país en la historia en abolir su ejército y declararle la paz al mundo. Hace más de sesenta años, otro Pepe revolucionario, el Comandante José Figueres, decidió proscribir para siempre las fuerzas armadas de mi país. Desde entonces, los costarricenses no han vuelto a vivir una guerra. No han vuelto a derramar su sangre en un enfrentamiento civil. No han vuelto a temer un golpe de Estado, una dictadura o un régimen de persecución política. Mi pueblo vive en paz porque apostó a la vida; vive en paz porque confío en el poder de la razón para gobernar los impulsos de la violencia.

Me dirá, querido amigo, que Costa Rica vive en medio de países pacíficos. Pero eso no fue siempre así. Hubo una época en que mi pueblo colindaba al norte y al sur con la dictadura. Hubo una época en que el silbido de la metralla sonaba muy cerca de nuestras fronteras. En lugar de tomar las armas, Costa Rica salió a luchar por la paz en Centroamérica. No nos hizo falta el ejército. Por el contrario, estar desmilitarizados nos permitió ser percibidos como aliados de todas las partes del conflicto. En verdad le digo que no ha habido decisión que más haya fortalecido la seguridad nacional costarricense, que la de eliminar el ejército.

Otros dos países latinoamericanos han seguido nuestro ejemplo: Panamá y Haití. En 1994, el Congreso panameño aprobó, por medio de una reforma constitucional, la abolición de las fuerzas armadas. Desde entonces, Costa Rica y Panamá comparten la frontera más pacífica del mundo. Y no es casualidad que sean, también, las dos economías más exitosas del istmo centroamericano. Porque el dinero que destinábamos a nuestros ejércitos, lo destinamos ahora a la educación de nuestros niños, a la salud de nuestros ciudadanos y a la competitividad de nuestras industrias y comercios. Hemos cosechado los dividendos de la paz, así como también los cosechó, aunque en menor medida, el pueblo de Haití, que con la abolición del ejército puso fin a un eterno rosario de golpes de Estado.

¡Hay tantos mártires en la historia contra la tutela militar! Usted que padeció bajo el yugo de la opresión, tiene ahora la posibilidad de librar para siempre de ese yugo a los hijos del mañana. Cuando el futuro venga, en palabras de Mario Benedetti, "con su afilada hoja y su balanza, preguntando ante todo por los sueños, y luego por las patrias, los recuerdos y los recién nacidos", tenemos que saber qué le diremos. Tenemos que saber lo que hemos sido. Ojalá que ese futuro reconozca en usted, amigo Presidente, al "Pepe" revolucionario que declaró la paz al mundo y decretó sagrada la vida en Uruguay.

Un abrazo fraterno,

Óscar Arias Sánchez

Presidente de la República de Costa Rica

 Llegeixo la notícia que l’Ajuntament de València va prohibir La Muixeranga i l’Himne de la República en l’acte d’homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementiri de València que es va celebrar el diumenge 18 d’abril a les 12 hores al mateix Cementiri de València.

I l’"argument" que donen per a poder autoritzar l’acte és d’allò més surrealista, per no dir-ho d’una altra manera, ja que més aviat es podria titllar de partidista, antidemocràtic i feixista de totes totes. Us explicaré l’argument per tal de que us hi feu un tip de riure o de plorar, depèn de com us ho agafeu…

En la comunicació enviada per Fax el divendres 16 d’abril a migdia, l’Ajuntament autoritza l’acte amb la condició de que no s’interpreti la música per no "torbar als altres visitants", ja que "el cementiri està obert a persones de diferents ideologies i confessions".

I llavors jo em pregunto: Si és així, com s’explica que la capella del cementiri, de culte catòlic, està dotada d’altaveus exteriors de gran potència que obliguen a totes les persones que es troben al cementiri a escoltar les pregàries, misses i litúrgies de l’Església Catòlica, a més d’interpretar música en tot tipus d’actes i homenatges que se celebren dins del cementiri?.

Ras i curt: Aquesta prohibició no es pot interpretar més que com un acte de censura per part de l’Ajuntament a l’homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes, a més de coartar la llibertat d’expressió.

El PP ha fet bona feina en terres valencianes…

PERQUÈ ÉS IMPORTANT QUE ELS CATALANS I LES CATALANES VOTEM I PARTICIPEM EN LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DEL NOSTRE MUNICIPI?

1) Perquè el dret democràtic de decidir (que inclou el dret a l’autodeterminació dels pobles i a la independència política) és un dret universal, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides. Així ho enuncia el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, signat també per l’Estat espanyol, en el seu article primer tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.

2) Perquè els catalans i les catalanes conformem un poble amb els mateixos drets que tots els altres pobles del món i tenim, per tant, el dret de decidir també sobre la independència de la nostra nació. Els catalans i les catalanes no podem, ni volem, renunciar a cap dret que ens és propi.

3) Perquè la Consulta sobre la Independència permet votar lliurement Sí, No o en Blanc, i això permetrà conèixer l’opinió real de la ciutadania sobre aquesta qüestió tan rellevant, sense distorsions ni manipulacions interessades.

4) Perquè la consulta és perfectament legal, i complirà amb un protocol que assegurarà la fiabilitat i seguretat que requereix qualsevol procés democràtic per poder ser homologat per observadors internacionals.

5) Perquè hi haurà observadors internacionals i premsa acreditada d’arreu que validaran i valoraran la Consulta. Els catalans i les catalanes hem de demostrar el nostre civisme al món que ens estarà observant.

6) Perquè la Consulta sobre la Independència representa un aprofundiment de la democràcia directa. L’èxit de la Consulta obrirà les portes a més i millors mecanismes de democràcia participativa.

7) Perquè la Consulta s’organitza des de la societat civil i és un exemple del compromís i la maduresa de la ciutadania catalana que cal respectar i afavorir.

8) Perquè podem demostrar al món que la nació catalana està preparada per afrontar l’exercici del dret a l’autodeterminació.

9, 10, 11, 12…. i fins a 7 milions de raons. Cada ciutadà de Catalunya té la seva pròpia raó per anar a votar el que cregui convenient. Per què no hi va? Qui li ha fet creure que no cal? Qui li diu que no és convenient? Qui menysté aquest referèndum? Totes aquestes preguntes ens les hauríem de fer urgentment.

Qui treu o dóna raó són els arguments i no pas la por. Ves a votar al teu municipi que jo ho faré al meu.

UN BON NIVELL DE PARTICIPACIÓ IMPULSARÀ LA CONVOVATÒRIA D’UN REFERÈNDUM NACIONAL D’INDEPENDÈNCIA AMB CARÀCTER VINCULANT RECONEGUT PER LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

–‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

-‘Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

-‘Estem igual d’acollonits que a l’any 1970’, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

Si ens hi fixéssim prou, ens quedaríem encantats mirant el món. Ens quedaríem paralitzats davant de mil i una meravelles que el món ens regala constantment.

Només caldria que féssim una prova: passegem un dia pel qualsevol mercat i mirem la cara de la gent, els seus gestos i les seves actituds. De seguida ens adonarem d’aquell que té pressa i no veu res ni ningú. Aquell altre que ja ho té tot fet i vagareja d’una parada a l’altra simplement per passar el temps i matar les hores. Aquell que busca desesperadament alguna cosa i no la troba. Aquell que es para a xerrar amb amics, coneguts i saludats, com diria en Pla.

Per sí mateix això ja és prou interessant. Aquest tipus d’observació l’hauríem de fer més sovint que ens enriquiria no sabeu pas quant. Però si anéssim una mica més enllà i poguéssim veure tota aquests gent, totes aquestes persones -una a una- pel forat d’un pany; si les poguéssim observar discretament sense que ho sabessin i sense que se n’adonessin quedaríem esgarrifats. I si els altres ho fessin amb nosaltres segurament que també.

La corrupció que aflora aquests dies, i que surt a la superfície des de les cloaques dels partits polítics, no ens hauria d’estranyar: no és res més que el reflex del que cada un de nosaltres fa moltes vegades en la seva vida de cada dia i de la brutícia innata que ens acompanya a tots.

No és una llàstima que hàgim de viure entre tanta falsedat, tantes aparences i tantes mentides? O bé és que la única i possible  manera de viure és no saber la meitat de les coses que passen?

És una mica llarg el text, però val la pena. Llegim altre cop Mossèn Josep Armengou en un fragment d’un text de fa anys però completament actual..

"L’home només és lliure quan se sent fort. I només se sent fort quan es troba formant part dels seus.

Per això el centro‐totalitarisme espanyol, a un català sempre li permetrà de dir jo, però ni li consentirà mai de dir nosaltres.

El totalitarisme espanyol ens permet de satisfer tants egoismes individuals com puguem, però ens prohibeix de tenir cap aspiració de signe col∙lectiu, cap desig de projectar‐nos en una comunitat que ens identifiqui. I àdhuc a tenir cap idea pròpia sobre la vida comunitària. Ells sols, els colonitzadors, són els amos del país. Et permetran de tenir cotxe, però ells et marcaran els itineraris i et taxaran el carburant.
Només el petit Estat nacional, fet a la mesura de l’home pot salvar aquest enfront del perill de massificació que comporta la superpoblació i la supercivilització. El dia que hauran desaparegut del món les petites Pàtries carnals, haurà desaparegut el tipus històric d’home que hem conegut fins ara. I no pas per donar entrada al superhome.

No podem parlar dels problemes de convivència internacional o a l’interior dels estats. Ni podem pensar en la solució del problema d’Espanya ni en l’endegament legítim de la unitat europea, sense admetre prèviament la distinció entre Nació i Estat. Nació, comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles, i Estat, entitat jurídico‐administrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressora, sobretot quan cada Nació no pot tenir el seu Estat propi.
Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un Estat foraster o plurinacional, té dret a organitzar‐se un Estat independent pel seu compte.

L’Estat no és mai la Pàtria. La Pàtria és la Nació. La Pàtria és la forma sentimental de la Nació, de la mateixa manera que, segons Prat de la Riba, la Nació és la forma intel∙lectual de la Pàtria. La Pàtria és la Nació sentida.
L’home no és fill de l’Estat, sinó de la Nació. La llengua, el folklore, l’alegria popular són producte de la nació. L’Estat no té esperit, és essencialment utilitari. Pot donar lleis, pot fundar centres d’ensenyament, però no pot crear una cultura ni des‐vetllar uns sentiments. La Nació és amable, l’Estat antipàtic. No hi ha dia de difunts més aclaparador que una celebració oficial, ni hi ha literatura més insuportable que la dels decrets i ordenances. L’única forma de fer l’Estat més amable, més humà, és que sigui nacional: cada Nació un Estat.

Aquesta és la fórmula ideal de la convivència internacional. I com que les veres nacionalitats són necessàriament petites, per evitar l’atomització cal establir el sistema confederal general, sense hegemonies ni colonialismes interiors. Si no és per aquest camí, ni arribarem mai a una vera unitat europea ni menys mundial.

Una forma o altra d’Estat és necessària, però la Nació és imprescindible. Per la Nació esdevenim homes amb drets de ciutadà, per l’Estat ens convertim en súbdits. L’home que ofega en si mateix el sentiment de Pàtria, de Nació, per substituir‐lo per la idea de l’Estat, deixa d’ésser fill del seu país, ciutadà de qualsevol ciutadania, per esdevenir un número, una fitxa, un autòmata, un “hijo del cuerpo”.

L’home naturalment té la seva Pàtria com naturalment té la seva mare. La mare engendra el fill, la Nació engendra l’home. La Pàtria, la nacionalitat, no poden ésser imposades a l’home per un decret de l’Estat, ni per les consignes d’un règim polític, de la mateixa manera que ningú no ve al món per una ordre del Butlletí Oficial. Els catalans tenim, des de fa molts segles, la nostra Pàtria, la nostra única Pàtria: Catalunya. Però, per dictat de l’Espanya oficial, ens és imposada una Pàtria nova, desconeguda i agressiva: en diuen Espanya.

L’Estat, necessari i tot, és, pel seu poder, l’enemic nat de l’home. La Nació, en canvi, és la que possibilita la realització de l’home.
La nacionalitat és aquell clima ambiental que converteix l’entitat individual home en una persona social i sociable, capaç de relacionar‐se i solidaritzar‐se amb els altres homes. La nacionalitat forneix la personalitat a l’home, el classifica i el qualifica, i el posa en relació amb la humanitat. La Nació crea l’ambient propici al desenvolupament de la personalitat, i en aquest ambient hom s’hi troba bé, hom s’hi adhereix sense violència. La Nació és la llar, l’escola, l’estadi i el santuari de l’home. Desnacionalitzar un home és deshumanitzar‐lo, és capar‐lo.

L’Estat, quan no és profundament democràtic, és sempre patrimoni d’uns quants; de castes, partit únic, grups de pressió econòmica, etc. La Nació és patrimoni de tots. I per a l’home humil és, moltes vegades, l’únic patrimoni. És el patrimoni del poble menut. Qui no té prou personalitat o prou mitjans de tot ordre per fer‐se una cultura, participa més que ningú i viu espiritualment de la cultura, de les idees i de l’ambient nacionals –cultura, idees i ambient que els estats opressors pretenen de suplantar, valent‐se sobretot dels poderosos mitjans de comunicació social, per una falsa cultura oficial, per unes idees prefabricades i per la creació d’un clima i d’un ambient artificials. Per això les classes populars i treballadores han estat arreu el suport de la Nació, i no solen sentir, com les classes burgeses, la temptació de desertar‐ne. Les classes poderoses són arreu –Rússia inclosa– el suport de l’Estat.

D’això en resulta que tota coacció antinacional és essencialment antidemocràtica, antisocial i antihumana. I en resulta també la contradicció en què cauen els indocumentats que tenen el nacionalisme per un prejudici burgès.

L’home no en té prou de poder satisfer totes les seves aspiracions individuals, tots els seus gustos, tots els seus egoismes. Quan li arriba la malaltia o la decrepitud veu com tota planificació d’àmbit personal és provisional i caduca. Aleshores necessita de sentir‐se inserit i continuat en una comunitat humana, entranyable, seva, no jurídicament, sinó afectivament. És la Nació."

"Nacionalisme català. Idees i pensaments de Mossèn Josep Armengou".

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món

1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.

10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders
Manresa. Pla de Bages, 2010

www.bybalasch

Avui els diaris de Lleida n’anaven plens. Ahir Ses Majestats van inaugurar la LLotja de Lleida convidats per l’ alcalde Ros.

Era necessari? Sembla que quan volen donar importància a un acte han de ser-hi presents els Reis. Jo ho dubto una mica que calgués. Millor dit: no ho dubto, sinó que n’estic segur:No calia.

Una inauguració a mi em sembla que ha de ser popular. Vull dir que el que hauria de comptar és la gent del lloc. Les autoritats hi són per a fer-se la foto. Això ja és massa conegut i ja cansa una mica. A vegades fan el ridícul i tot, de tants cops de colze con hi ha per a sortir a la foto.

Bé, què hi farem! Amb aquestes coses encara demostrem que som un país subdesenvolupat. I si seguim així seguirem essent-ho.

Seguint amb les idees de Mossèn Josep Armengou sobre el nacionalisme a les que fèiem referència ahir, avui aportaré un text seu que ens reforça el nostre pensament, la nostra idea de que el nacionalisme ben entès no només no és excloent sinó que és integrador i fa projectar l’home cap a visions més globals partint de si mateix i de la seva pròpia realitat on viu. Una visió global de les coses no es pot tenir si abans no es té una visió aprofundida d’un mateix, del que li toca viure i del que li toca patir. El pi no traurà branques cap al cel si no està profundament arrelat en la seva pròpia terra. En una paraula, doncs: Mirarem millor cap a fora i abans mirem cap endins.

Mossèn Armengou ho diu de la següent manera:

"Servir el propi país és la manera més eficaç i més a l’abast de tothom de servir la humanitat.
El món es va fent petit, però per a ésser ciutadà del món encara cal ésser ciutadà de la “civitas” pròpia. Al món no existeix l’home, sinó els homes. No hi ha la huma‐nitat en abstracte, sinó que hi ha anglesos i alemanys, coreans i japonesos, espanyols i catalans. Per a ésser alguna cosa al món encara és necessari de sentir‐se immers en una comunitat humana delimitada i caracteritzada, cordial i a l’abast. Allò que en diem la pàtria, la nació, com a palanca de projecció vers la humanitat.
La nació és per a l’home una possessió indiscutible i inalienable, mentre que l’estat és, de si, indiferent i canviable. Un home pot canviar d’estat, o un estat pot canviar radicalment de forma, però un home no pot llevar‐se del damunt la pròpia nació, quan aquesta l’ha marcat amb la seva empremta inesborrable. Tampoc una nacionalitat no cessa ni canvia per reial decret, sinó que s’ha anat congriant, performant a través dels segles. Per a l’home, desnacionalitzar‐se és degenerar‐se.
Per salvar l’home de la despersonalització i de la massificació, hem de salvar per a ell un petit país fet a la seva mesura.
On és cohibida la nacionalitat, és cohibit l’home.
La nacionalitat constitueix una necessitat espiritual de l’home i, per això mateix, és per a ell un font de drets. L’home té dret a viure nacionalment, segons la seva pròpia nació ‐llengua, cultura, formes de vida i de pensament, tradicions‐, i aquest dret és anterior a tots els drets que sobre l’home pugui invocar l’Estat.
El primer servei que l’Estat ha de prestar a l’home, és d’assegurar‐li el dret a viure nacionalment. Dret que l’Estat espanyol ens nega als catalans en privar‐nos de viure en català.
Quan l’Estat no assegura aquest dret, o quan es constitueix en obstacle, com és el nostre cas, aquest estat ha perdut el dret d’existir per a aquella nacionalitat discriminada. La desaparició d’un tal Estat és la premissa indispensable per a tot alliberament humà, social, polític i cultural dels qui el pateixen.
La Pàtria som els homes. Cal crear‐nos una Pàtria on l’home del futur hi sigui possible".

Per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia ja hi tornarem sobre aquest mateix tema perquè s’ho val la pena.

Alguns pensen -i ho diuen sense embuts- que els nacionalismes són excloents. I jo dic que no pas necessàriament. És clar que n’hi pot haver, però són nacionalismes mal entesos, des del meu punt de vista. No ho és d’excloent el nacionalisme amb el que crec i amb el que voldria que fos el govern del meu país.

Mossèn Josep Armengou i Feliu (Berga 1910 – 1976), capellà, escriptor, músic, pensador i una figura reconeguda dins del món nacionalista, sempre deia que la justícia es basa en el respecte. Frases seves són: "Benvinguts els immigrants que vénen a treballar a Catalunya, però els que vénen a manar i administrar no els necessitem. Això ja ho sabem fer, i hem de fer-ho nosaltres".

Dit d’una altra manera: Els catalans no exclourem ningú, però tampoc volem ser exclosos. Els catalans no farem diferències, però tampoc volem que ens facin diferents i ens menystinguin. Nosaltres serem justos però volem que els demés ho siguin amb nosaltres.

"A Catalunya hi ha els catalans i els no catalans. El que no pot haver-hi són els altres catalans. Perquè de catalans només n’hi ha d’una mena: els catalans", segueix dient Mossèn Armengou". "L’home té dret a viure on pugui i on vulgui. Però el dret a ficar-se a casa d’un altre implica
l’obligació de respectar les formes de vida del país d’entrada. El contrari és un acte d’hostilitat i una traïció. Els drets dels naturals d’un país no són pas menys que els drets dels immigrants".

Totes aquestes coses caldria que les anéssim pensant ara que sembla renéixer a Catalunya un sentiment nacionalista, revifat sobretot pel menyspreu que ens tenen els diferents governs d’Espanya i per l’espoli continuat al que estem sotmesos. Ens sentim greument maltractats i sentim que la injustícia és fa massa present a Catalunya.

S’atansa una altra tongada de consultes per a la independència. Al meu poble n’hi haurà una el 25 d’ Abril. Sembla que continuen essent vistes amb mal d’ulls.  Jo em pregunto: No tindrem tan sols el dret a decidir? Haurem d’esperar que ens atorguin aquest dret o directament l’exercim i ja està? Doncs espero que el sapiguem exercir amb llibertat i maduresa.

Uruguai ja té nou president des de fa 15 dies. Vaig tenir curiositat per llegir el discurs del president Mujica per veure què deia i com ho deia. Les dues coses crec que eren molt interessants, venint de qui venien.

El discurs em va agradar, encara que ja sé que una cosa són les paraules i una altra són els fets. Però em va agradar, sobretot, per una cosa: va ser un discurs que era realista i mirava cap al futur.

Les dues coses son importants. Mujica és un home que toca de peus a terra i sap que no li serà fàcil governar. Però tothom coincideix que ha començat amb molt bon peu i és molt ben vist i considerat per tothom. En una paraula: s’ha guanyat un respecte que semblava que no li concedien.

I és un home que mira cap al futur. És clar que ell té un passat molt especial (guerriller que es va passar un munt d’anys a la presó) i el país també el té (cop d’estat militar que va dividir el país i va expulsar molts uruguaians cap a l’exterior). Però en el discurs deixa de banda aquest tema i diu clarament que el futur és de tots i l’han de construir entre tots. Em sembla que és el missatge més interessant que va donar.

I ara és l’hora de la feina i no de les paraules. Mujica haurà d’aconseguir tirar endavant reformes que va començar el seu antecessor també del Frente Amplio però que no va aconseguir dur a terme. Tabaré Vázquez va dur a terme tres reformes per al país que jo considero indiscutibles: la productiva, la distributiva i la social. Ara, al país n’hi falten dues més: la reforma de l’ Estat i la comunicativa. Si Mujica ho aconsegueix farà que Uruguai canviï de fesomia i sigui un país completament diferent del que era.

Tant de bo ho aconsegueixi. I un petit (de fet, potser no tant….) detall per acabar: Llegeixo en un diari la següent notícia:

MÚJICA PREDICA LA AUSTERIDAD DANDO EJEMPLO

El Mundo, 15/02/2010

El Presidente de Uruguay, José Mújica, ha decidido que el 87% de su salario vaya destinado a la construcción de viviendas populares. Mujica predica la austeridad dando ejemplo, ya que desde que asumió el poder ni ha cambiado de residencia ni de coche, ya que ha renunciado a la limusina oficial.

El que dèiem: Menys paraules i més fets com aquest!!!

A l’ Uruguai ho tenen molt clar:

"La sobirania radica essencialment en la Nació i la majoria ha de governar respectant els drets de tots".(Cabildo Abierto del 21 de setiembre de 1808, Oración de Abril de 1813).

Demà, 1er de març, un president d’esquerres imposarà la banda presidencial a un altre president d’esquerres. Tabaré Vázquez imposarà la banda a José Mujica. És un fet històric en la història del país perquè no s’havia donat mai. Però no és un fet que s’esdevingui per xiripa o per casualitat. Vol dir que l’esquerra ha fet les coses ben fetes i ha convençut una gran part dels votants.

Demà, un guerriller torturat en les fosques i humides cel·les de la dictadura militar uruguaiana (José Mujica) serà el nou President de la República Oriental de l’ Uruguai. Aquest minut històric en què s’esdevindrà aquest fet serà emocionant per a tots els que seguim creient en la democràcia perquè voldrà dir que les coses no han de ser indefinidament iguals i que poden canviar.

De fet, l’ Uruguai -un país que m’ estimo molt- ha anat canviant de mica en mica gràcies a tots. No només gràcies al govern d’esquerres sinó també gràcies a que la gent uruguaiana té un gran sentit de la democràcia i una especial sensibilitat amb el fet polític. Estic segur que molts amics meus, que llegiran aquestes paraules, no estaran gens d’acord amb mi. Però seguirem essent amics i seguirem discutint de política perquè -uns i altres- sabem que ningú té la raó complerta de les coses ni la veritat sencera. Tots tenim una mica de raó i tots tenim les nostres raons per defensar els nostres punts de vista. Això és el més bonic de la democràcia: el respecte mutu. I els uruguaians tenen aquest do tan seu i que, tant de bo, conservin per molts anys.

Des d’aquest humil blog vull felicitar a José "Pepe" Mujica, que essent president de la República, no té previst modificar gaire la seva manera de viure. Vol  viure en el mateix habitatge de sempre; una caseta-granja que no modificarà ni per fora ni per dins. La ja famosa "granja", una caseta en camp obert envoltada de cultius de flors i hortalisses, no tindrà murs, malles, tanques o filferros que l’aïllin de la resta del món. Com a molt, tindrà més presència policial per salvaguardar la seva seguretat.  "-No es pot posar portes al camp", remuga als seus amics el president electe.  Diu que "després d’estar tancat en un forat gairebé quinze anys de cap manera aixecaré tàpies. Veurem com se soluciona el tema de seguretat però amb cadenats, no". Aquest comentari li va fer Mujica a Luis Reyes, mestre d’obres, company de files, de militància -no d’armes- i constructor, amb el propi Mujica d’un dipòsit d’aigua que hi ha davant de la granja per "combatre la sequera". Amic entre els amics, la seva fe en "Pepe" és infinita: "És un revolucionari, com Jesucrist".

Jo crec en aquest home. Tant de bo no defraudi les esperances de tantes i tantes persones que confien en ell. Des d’aquí la meva felicitació al nou President d’ Uruguai! Endavant, PEPE!

Tots els països han de mirar enrere si volen un futur millor. Cal mirar enrere per no caure en errors passats, veure el que hem fet bé o malament i, d’aquesta manera, projectar-se cap al futur.

Ho dic per la mateixa Catalunya, el meu país, però també ho dic en general. Tenim tendència a amagar les coses mal fetes però no hi guanyem res. Podem passar desapercebuts durant molts anys però, entretant, les coses es van covant, van madurant i algun dia exploten. Els crims de la nostra guerra "incivil", per exemple, que aquests dies tornen a aflorar als diaris; els crims del franquisme, que alguns han mirar d’ofegar, emmudir i fer que no surtin a la llum. Tot, tot plegat es va sabent i els historiadors van descobrint coses. Alguns -massa prudents  diuen que això és jugar amb foc. Però la veritat és que el foc purifica i certes purificacions són prou necessàries.

L’ Uruguai, per exemple, darrerament ha anat canviant. És un país que conec força bé i li conec una mica la història. Tot i les dificultats econòmiques que experimenta va sortint endavant gràcies a la presidència del socialista Tabaré vázquez, que ha desenvolupats alguns programes socials ben interessants per a lluitar contra la pobresa. A més, s’ha preocupat del destí dels aproximadament dos-cents seixanta presoners desapareguts de la dictadura civil i militar (1973-1985).  Aquesta forma de mirar enrere és de justícia que es faci per bé les famílies i pel bé del país. S’han pogut anar acumulant proves flagrants contra l’ex President Juan María Bordaberry, de 77 anys d’edat. Va ser elegit el 1971, i dos anys més tard clausurava el Congrés i suprimia totes les llibertats constitucionals, atorgant plens poders a l’exèrcit per tal de «restablir l’ordre». Raons: descontentament popular i l’amenaça de la guerrilla dels Tupamaros.

El 16 de novembre del 2006, el jutge Roberto Timbal dictava una ordre d’arrest contra Bordaberry i el Ministre d’afers exteriors d’aquella època, Juan Carlos Blanco, per l’assassinat dels parlamentaris Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez, així com dels militants tupamaros Rosario Barredo i William Whitelaw, els cossos dels quals van ser trobats el 18 de maig de 1976 en un cotxe abandonat a Buenos Aires, aclivellats per les bales (“Para el juicio de la historia”, Brecha, Montevideo, 20 d’octubre de 2006).  Han calgut tres dècades perquè la justícia hagi pogut iniciar diligències. L’esdeveniment és històric, segons escriu el periodista Edouard Bailby.

 
Per posar fi a la dictadura, els dos partits que es repartien el poder des de 1865 –el Partido Colorado (liberal), gairebé hegemònic, i el Partido Nacional (conservador)– havien signat la «Llei de caducitat de la vocació punitiva de l’Estat» amb els generals. Aquesta llei amnistiava els militars i els policies implicats en atemptats contra els drets humans. No comptaven, però, amb el creixement de les forces d’esquerres reunides al Frente Amplio. A partir de 1990, aquests guanyarien tres cops a l’ajuntament de Montevideo. Però el gran esdeveniment va arribar l’octubre de 2004: Tabaré Vázquez, candidat socialista del Frente, és escollit President de la República en primera volta amb un 50,4% dels vots. L’esquerra obtenia la majoria absoluta a la Cambra de representants i al Senat. Per primera vegada en la història del país, unes eleccions democràtiques apartaven del poder els dos partits tradicionals.

 
Des de la presa del càrrec de Tabaré Vázquez, l’1 de març de 2005, les veus que reclamaven la veritat del passat recent es van fer sentir. Hi ha investigacions obertes, declaracions de testimonis i exhumacions de restes en zones militars. A poc a poc les proves es multipliquen, s’han empresonat militars i ex policies. A molts els pesa l’ordre d’extradició, des de l’Argentina i Xile, sobre el cap.

”La recerca de la veritat no és una venjança, sinó el camí cap a la justícia”, subratlla el senador Alberto Couriel, persona influent del Frente Amplio. “Pel futur de la democràcia, és essencial que s’aclareixin totes les responsabilitats”.

Doncs això mateix és el que s’hauria d’anar fent arreu i aquí a l’ estat espanyol també perquè em dóna la sensació que no hem tancat prou bé les coses….

"El pitjor cec és aquell que no hi vol veure". "El més ruc és aquell que no vol aprendre". Això ho podríem aplicar a moltes persones i, sobretot, a molts polítics que es neguen a veure la realitat. Neguen la mateixa realitat o la deformen veient allò que volen veure.

La podríem aplicar al conseller del Govern de Catalunya Joan Saura que, volent replicar a un altre conseller del mateix Govern (Ernest Maragall) ha negat que els catalans  estiguin "cansats" del tripartit. "Jo no veig la ciutadania cansada. Sobretot quan vas pel territori fent inauguracions, a inaugurar una guarderia o un hospital, jo veig la gent contenta", ha afirmat. "Ens diuen en molts llocs que fem el que no s’havia fet mai. Sí que hi ha gent que ens diu que es veu poc tot el que fem", ha dit Saura.

Zapatero negava la crisi dos dies abans que li explotés a les mans. Montilla i altres membres del Govern català diuen que no passa res quan els problemes se’ls mengen vius i estan més sols que la una. A mi em sembla que és un defecte recurrent que tenen els polítics de dissimular el que és evident i de transformar la realitat com els mags. Ens volen fer veure el que no és. Quan tothom veu i viu la crisi, quan tothom la nota en pròpia carn, -dins de les famílies, entre les amistats i és tant evident que no es pot amagar-, surten polítics com Saura i diuen que la gent està contenta i que d’estar cansats de qui ens governa, res de res.

El que correspondria en aquest moments seria no amagar el cap sota l’ala i fer cas de les recomanacions que ens fan des d’ Europa, ja que ells ja se’n comencen a sortir. Sembla que poc a poc van trobant el camí i l’economia dóna símptomes de començar a arreglar-se. Doncs que no siguin babaus els nostres polítics i que es deixin de discussions bizantines i vagin més directes al gra.

Si només veuen el país quan inauguren coses poca cosa veuran.

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Amb el permís de Mn.. Jesús Huguet, transcric l’homilia que va fer en el funeral de l’alcalde de Solsona, Xavier Jounou.

Conec bé Mn.. Huguet i sé que no diu les coses per dir-les. Jo no coneixia l’alcalde de Solsona, però deu ser veritat tot el que diu d’ell Mn.. Huguet i molta altra gent. M’han arribat comentaris que era un home molt estimat. És un text una mica llarg però crec que val la pena llegir-lo i difondre’l.

HOMILIA DE MN. JESÚS HUGUET AL FUNERAL DE L’ALCALDE DE SOLSONA

“Xavier. Feia dos anys i pocs mesos que eres alcalde de la nostra ciutat. Durant aquest temps ens vam veure molt poc. Sabia que estaves molt ocupat i tenia por de destorbar-te. Però algunes vegades coincidíem quan a les tres jo venia de dinar i fer el cafè i tu sorties de l’ajuntament i t’acompanyava fins al cotxe. Sempre recordaré aquell dia que em vas dir preocupat: Me’n vaig cap a Manresa, diuen que no em troben res, però jo em tapo. Després van dir que si una pneumònia i, finalment, que un càncer. Un càncer cruel que, com deies, no t’ha concedit ni un sol dia de treva, ni per a poder realitzar el teu somni de passar un dia sol a Rotés.

Xavier, crec que no exagero si et dic que durant aquests dos mesos tot Solsona ha estat pendent de la teva malaltia i que ara tot Solsona està commocionada per la teva mort. Sí, estem tristos, molt tristos, perquè t’ estimàvem i esperàvem molt de tu.

Sabem que has viscut amb tota l’enteresa i serenor la teva malaltia i la teva mort. Però també suposem que havia de ser dur, molt dur per a tu acomiadar-te de tantes coses que estimaves –la teva família, sobretot la dona i les dues filles: la casa i la finca de Rotés (tu eres per damunt de tot un pagès de soca-rel), havia de ser dur, sí, acomiadar-te de tants projectes que acaronaves, tant en l’àmbit familiar com municipal…

Xavier, tu vas sembrar. D’altres colliran. Però estic segur que la teva llavor no deixarà de fructificar, aquí i en el cel en què tu sempre havies cregut.

Des d’aquest cel, estic segur que d’alguna manera avui pots contemplar aquesta catedral repleta de gent. La seva presència ho diu tot. Han vingut a dir-te adéu, molts amb llàgrimes als ulls, a expressar-te el seu reconeixement i estimació, a acompanyar els teus familiars en la seva desolació. Tots voldríem estar avui molt, molt a prop teu i de tots ells..

Definir la personalitat del Xavier no és difícil, ja que es tracta d’una personalitat integrada i coherent. Jo diria que és la síntesi de la seva integritat humana i de les seves conviccions cristianes, de la seva fe.

La riquesa humana de la seva personalitat, no sempre se li havia reconegut. Més de quatre vegades havia sentit dir que si era un cregut, un fanàtic, incapaç de dialogar. Jo sempre els responia el mateix: us equivoqueu de mig a mig, vosaltres no coneixeu el Xavier. Per això em plau transcriure el testimoni d’una noia, la Neus Mujal, que confessa que no va conèixer el Xavier fins que el va poder tractar i que en una carta oberta al CELSONA escrivia: “M’agrades, Xavier, m’agrada el teu apassionament, la defensa aferrissada en el que tu creus. He pogut parlar amb tu en diverses ocasions i he pogut comprovar que ets fonamentalment un home Bo, d’ideals ferms, responsable, honest, amb qui es pot discutir, crec que ets sobretot persona, just, amb dubtes i que mai no has pensat que sols tu tens la veritat absoluta. Des de la discrepància en alguns temes, he pogut escoltar els teus raonaments i fins i tot crítiques sobre algunes decisions preses pel teu partit, amb les quals no estaves d’acord”. Crec que el retrat de la Neus és perfecte. Sí, el Xavier era in home íntegre, incapaç de fer conscientment cap mal a ningú, exigent amb si mateix però comprensiu amb els altres, senzill, enemic de tota petulància, racional, però també emotiu i apassionat. Val a dir que era també molt intel·ligent, una intel·ligència que es manifestava no sols en les moltes decisions de govern que ha de prendre un alcalde, sinó també en el nervi argumental i en l’oportunitat dels seus escrits i discursos. Els discursets de circumstància, que solen ser un rotllo, els brodava. Recordo una dona senzilla que estava al meu costat i que en una d’aquestes ocasions em va dir: almenys ara tenim un alcalde que sap parlar, que dóna bo de sentir.

Serien comptades les persones que a hores d’ara no reconeguessin la qualitat humana del Xavier. Per això en una ocasió que la seva mare es lamentava que el seu fill no hagués pogut dur a terme cap dels seus molts projectes, li vaig dir: t’equivoques, el Xavier ha fet molt: en dos anys s’ha guanyat el cor de tots els solsonins.

Totes aquestes actituds humanes, en el Xavier estaven motivades i potenciades per les seves conviccions cristianes. Perquè el Xavier era un cristià d’una peça. “Sóc cristià, deia en el discurs d’investidura. I no crec que hagi millor codi de convivència humana que l’evangeli.

Recordo que, tot just havia començat a militar en política, Regió 7 va fer una enquesta a diversos líders de partit. Una de les preguntes demanava quin era el personatge històric que més admiraven. El Xavier responia sense complexos: Jesucrist. I quan, ja malalt, li comentava que en una situació difícil com la seva buscaria la pau del cor posant-me confiadament en mans de Déu, em va respondre: mossèn, això ho he fet cada dia de la meva vida.

He triat l’evangeli de la paràbola dels talents, perquè em va dir que era un dels textos evangèlics que més l’havia marcat: fer fructificar les pròpies aptituds posant-les al servei dels altres, de la societat. Ben segur que aquesta va ser una de les raons principals que el van moure a entrar en la política i acceptar l’alcaldia. Em deia que un dia havia sentit una frase que de seguida havia fet seva: val més presentar-se davant de Déu amb les mans brutes que no pas buides. I ho recordava el dia de la investidura: “Procura deixar el món millor del que l’has trobat: Aquesta màxima de Baden Powel, deia, en lletres marcades amb tall de ganivet sobre una fusta de roure al cau dels escoltes, de ben petit, ja va quedar marcada dintre meu”.

A l’ajuntament, es passava gran part dels matins rebent i escoltant tothom sense distincions. S’hi havia compromès el dia de la investidura: “Tinc el convenciment que el qui seu aquí ha de fer servir aquest honor, primer que res, per escoltar tothom i mirar d’entendre tothom”. Estic segur que tenia molt presents aquelles paraules de Jesús: “Entre vosaltres, el qui vulgui ser el més important, que es faci el servidor de tots”. I aquelles altres: “Tot el que feu a un d’aquest més petits i desvalguts, a mi m’ho feu”.

La sensació que ben segur tots tenim en aquests moment, és que la vida del Xavier ha estat una vida truncada, escapçada. ¿Que no ho va ser també la de Jesús de Natzaret? Moria cap als 36 anys, després d’una campanya de poc més de dos anys, els mateixos que el Xavier ha exercit d’alcalde. I Déu va fer d’aquesta vida escapçada de Jesús, viscuda amb entrega i fidelitat, així ho creiem els cristians la font de salvació per a tota la humanitat. La vida del Xavier ha estat certament una vida truncada – i tots ho lamentem-, però també estic segur que ha estat una vida fecunda, molt fecunda. I que ho seguirà sent.

Sens dubte que la semblança del Xavier no seria completa, si no féssim constar el seu amor a Catalunya. El Xavier estimava apassionadament el país.

Com que no em puc allargar més, em limitaré a transcriure la proclamació de principis que feia en el discurs d’investidura: “Soc d’esquerres perquè sóc cristi

Tags: Mossèn Jesús Huguet

Els països necessiten líders que guiïn el seu destí, que creïn il·lusions col·lectives, que siguin prou astuts com per somniar tocant de peus a terra. De tant en tant surt alguna d’aquestes persones. Poques, ben cert.

El món actual, globalment, està mancat de líders. Penso que Obama té fusta de líder i segurament que va guanyar les eleccions per aquest motiu. Si mirem més a prop, el panorama fa autèntica llàstima. Europa no té cap líder amb cara i ulls i amb una mica de pes. El panorama de Catalunya i Espanya ja no només fa llàstima, sinó que directament fa plorar. Catalunya n’ ha tingut un durant una bona colla d’anys. El President Pujol era un líder indiscutible, però no s’ho va acabar de creure. Va liderar però, a fi de comptes, no va dirigir enlloc. Es va perdre en els camins polsosos del desert i es va conformar a portar el seu poble a un petit oasi per tal de que no es morís de set … I aquí ens hem quedat sense rumb, il·lusió ni  objectius.

Dic això després de veure la pel·lícula "Invictus ", un petit moment de la vida d’un autèntic líder: Mandela. Un home a qui el dolor i la solitud d’anys i panys de presó van fer que es trobés a si mateix, que adobés el seu cos i la seva ànima, que va ser capaç de conquerir els amics i els adversaris. I,-potser el més important- va ser capaç de perdonar sense oblidar. Amb intel·ligència i amb paciència.

Ell mateix diu que el poema que li va donar aquesta força en moments en que no podia més i es volia morir, fou el poema "Invictus" de William Ernest Henley (1849-1903), un autor victorià anglès, natural de Gloucester.

Heu aquí el poema:

Invictus

Més enllà de la nit que m’envolta

negra como l’abisme insondable,

jo agraeixo al déu que sigui

pe la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,

el meu cap sagna , però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes

m’acorralen amb terror les ombres.

Però tants anys d’amenaces

em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,

quantes culpes he acumulat.

Sóc l’amo del meu destí

sóc el capità de la meva ànima.

Heu vist la pel·lícula "Invictus"? Heu llegit la novel·la "El factor humà"? No us podeu perdre cap de les dues coses. El film tracta sobre la figura de Nelson Mandela i està basada en aquesta novel·la. A part d’evidenciar la grandesa de la talla humana i política de Mandela, a mi m’ha desvetllat la comparació amb Pepe Mujica, el proper president de l’ Uruguai. No sé si és prou justa aquesta comparació o si és exagerada. Tant de bo d’aquí uns anys es pugui fer. Segurament que en aquests moment no és prou justa perquè, des del punt de vista polític, Mandela ja ho ha fet tot i ja ha passat a la histèria i Mujica encara ho ha de fer. Però hi ha un aspecte humà -comú als dos- que sí que té un punt de comparació i és el que vull fer notar.

Mandela diu en un moment del film: "Dono gràcies a Déu per la meva ànima invicta. Sóc l’amo del meu destí. Sóc el capità de la meva ànima". I un altre personatge diu: "Com pot un home que ha estat tancat quasi 30 anys en una diminuta presó pot perdonar qui l’hi va ficar, quan surt en llibertat?".

Mujica va dir només sortir de la presó: "Només una actitud democràtica permetrà una maduració política massiva d’aquesta immensa potencialitat. Cal ser democràtics, tremendament democràtics. És l’hora de tenir clar que davant el dilema centralisme o democràcia, cal inclinar-se per més democràcia ".

El Pepe Mujica, el 16 de març de 1985, dos dies després d’haver estat alliberat després de més de 12 anys de dur captiveri, va ser designat pels líders del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros -rapats al zero i rostres curtits pels àrids calabossos i els humits pous de la presó per on havien desfilat en condició d’ostatges de la dictadura (1973-1985) – per a fer un discurs en un acte al club Platense. El grup de "vells", com es coneixia als líders tupamaros que van sobreviure primer a la guerra, després a la tortura i finalment a la presó, van designar per a pronunciar aquell discurs, en un moment històric tan delicat, a José Mujica. Casualitat?, es pregunta el periodista Gabriel Pereyra en un article de fa uns mesos. Jo diria que no i jo diria que sabien ben bé el que feien.

Mujica es va plantar aquell dia davant d’un públic bàsicament juvenil i, davant d’un cartell que deia "som un poble que camina cap a l’alliberament nacional", va improvisar un llarg discurs, amb un estil no gaire diferent del que se li coneixeria després, quan s’ha transformat en aquests darrers mesos en un fenomen polític i comunicador. Cóm ha estat possible que en un país on la democràcia, la pau i la mitjania són religió, hagi pogut guanyar un home que va assumir la més radical i violenta de la posicions polítiques en un determinat moment de la seva vida?.

Doncs aquí hi ha la resposta, segons el meu parer, i és on podem comparar els dos homes. Darrere de les respectives històries personals de lluites per ideals, d’empresonaments i de sofriment, s’hi troba una història d’estratègia política, de transició fonamentada en la reconciliació, de creació d’una nova consciència nacional damunt de bases noves. Com diu l’escriptor Vicenç Villatoro avui mateix en el diari AVUI, "el film esdevé una faula eterna i emocionant sobre el perdó. Sobre la força del perdó". Sobre el perdó i la reconciliació s’hi pot construir qualsevol cosa, que sempre aguantarà ferma, cosa que no passarà mai si es construeix sobre el ressentiment. A Sud-Àfrica, a l’ Uruguai o al Congo.

Aquí hi ha el quid de la qüestió i és per això que els uruguaians han donat el seu vot de confiança a aquest home. Pepe, no els defraudis!