A PEU

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

            Maria-Mercè Marçal

(Cau de llunes)

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.

Tags: LITERATURA, Maria Mercè Marçal, Poesia

Poeta cubà

–postmodernista i vanguardista-

nascut a  Camagüey el 1902. Va morir l’any 1989.

Mariposa

Quisiera
hacer un verso que tuviera
ritmo de Primavera;
que fuera
como una fina mariposa rara,
como una mariposa que volara
sobre tu vida, y cándida y ligera
revolara
sobre tu cuerpo cálido de cálida palmera
y al fin su vuelo absurdo reposara
–tal como en una roca azul de la pradera–
sobre la linda rosa de tu cara…

Quisiera
hacer un verso que tuviera
toda la fragancia de la Primavera
y que cual una mariposa rara
revolara
sobre tu vida, sobre tu cuerpo, sobre tu cara.

Tags: Nicolás Guillén, Poesia

Estàtua de Bertold Brecht per Fritz Cremer

Bertold Brecht (Augsburg, 10 de Febrer de 1998– Berlín, 14 d’ Agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Ha estat guardonat repetides vegades, tant a l’Alemanya de l’Est com a la de l’Oest, així com internacionalment.

Va dir:

“Les revolucions generalment es produeixen en carrerons sense sortida”.

L’ANALFABET POLÍTIC

Bertold Brecht

El pitjor analfabet
és l’analfabet polític.
No escolta, no parla,
no participa dels esdeveniments polítics.
No sap que el cost de la vida,
el preu de les mongetes, del pa, de la farina,
del vestit, de la sabata i dels remeis,
depenen de decisions polítiques.

L’analfabet polític
és tan ase que s’enorgulleix
i eixampla el pit dient
que odia la política.

No sap, l’imbècil, que
de la seva ignorància política
neix la prostituta,
el menor abandonat
i el pitjor de tots els bandits
que és el polític corrupte,
manefla i servidor
de les empreses nacionals
i multinacionals.

Bertold Brecht

1898-1956

Amb aquestes frases vull recordar avui a tots els pobles àrabs ( i a tots els altres) que són capaços d’aixecar-se contra tota mena de dictadures i dictadors. I vull recordar també -avui 23 de febrer- que fa 30 anys que vam tenir un vergonyós intent de cop d’estat i que potser no hi vam saber fer front de manera digna. Encara n’estem pagant les conseqüències amb una transició molt mal feta.

Tags: Bertold Brech, LITERATURA, POLÍTICA

Fa ben pocs dies que vaig anar a veure PA NEGRE, la pel·lícula basada en dues novel·les d’ Emili Teixidó que transcorren en els dies foscos de la postguerra i retraten personatges, fets, vivències i clima d’aquells temps tan tristos en tots els sentits.

Mentre veia la pel·lícula el meu pensament anava retrocedint i recordava moltes coses de la meva infància, no pas perquè les visqués directament, algunes d’elles, sinó perquè en sentia a parlar molt i molt sovint. Aquella por, aquell misteri i aquells secrets, aquella pobresa material i moral, aquella foscor en la vida quotidiana de la societat, la recordava i la percebia impecablement viva i morta alhora. Perquè és cert que hem superat moltes d’aquelles pors i d’aquelles foscors, però ens en queden moltes encara per enfrontar i superar. A començament de la seva novel·la, l’ Emili Teixidó posa una cita de W.G. Sebald: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”.

Aquelles imatges que estava veient a la pantalla en aquell moment em transportaven a uns temps una mica llunyans però que se’m feien ben presents i que d’alguna manera m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Aquelles imatges, aquella història, aquella foscor que acompanya tota la pel·lícula eren evocadores i alliberadores alhora. M’evocaven uns temps passats i, alhora, em sentia com alliberat de tot allò perquè, gràcies a Déu, moltes d’aquelles coses ja havien estat superades i ja ho hem pogut deixar enrere.

Però seguim tenint encara moltes pors per superar i moltes foscors per il·luminar. Les pel·lícules, els llibres, l’art, la música –i tantes altres coses- ens ajuden a imaginar, a pensar, a fabular, a crear altres món ideals i a fugir d’aquells que no volem i ens aclaparen.Ens ajuden a obrir les nostres ments i els nostres cors. Fan una funció educadora i alliberadora essencial i necessària.

I, per acabar, una cosa: aneu a veure la pel·lícula si encara no hi heu anat i llegiu l’ Emili Teixidó, que és un gran escriptor.

Tags: Cinema, LITERATURA, Pa negre, Postguerra

Alberto Boaglio és un escriptor argentí, gestor cultural, professor de Llengua i Literatura castellana. Escriu, sobretot, poesia, prosa poètica i teatre.

Per a mi era un desconegut. Però vaig llegir aquest poema i em va agradar. He buscat més coses d’ell i veig que és un molt bon escriptor. El voleu compartir?

Cuando yo me vaya

Cuando yo me vaya, no quiero que llores,
quédate en silencio, sin decir palabras,
y vive recuerdos, reconforta el alma.
Cuando yo me duerma, respeta mi sueño,
por algo me duermo; por algo me he ido.
Si sientes mi ausencia, no pronuncies nada,
y casi en el aire, con paso muy fino,
búscame en mi casa,
búscame en mis libros,
búscame en mis cartas,
y entre los papeles que he escrito apurado.
Ponte mis camisas, mi sweater, mi saco
y puedes usar todos mis zapatos.
Te presto mi cuarto, mi almohada, mi cama,
y cuando haga frío, ponte mis bufandas.
Te puedes comer todo el chocolate
y beberte el vino que dejé guardado.
Escucha ese tema que a mí me gustaba,
usa mi perfume y riega mis plantas.
Si tapan mi cuerpo, no me tengas lástima,
corre hacia el espacio, libera tu alma,
palpa la poesía, la música, el canto
y deja que el viento juegue con tu cara.
Besa bien la tierra, toma toda el agua
y aprende el idioma vivo de los pájaros.
Si me extrañas mucho, disimula el acto,
búscame en los niños, el café, la radio
y en el sitio ése donde me ocultaba.
No pronuncies nunca la palabra muerte.
A veces es más triste vivir olvidado
que morir mil veces y ser recordado.
Cuando yo me duerma,
no me lleves flores a una tumba amarga,
grita con la fuerza de toda tu entraña
que el mundo está vivo y sigue su marcha.
La llama encendida no se va a apagar
por el simple hecho de que no esté más.
Los hombres que “viven” no se mueren nunca,
se duermen de a ratos, de a ratos pequeños,
y el sueño infinito es sólo una excusa.
Cuando yo me vaya, extiende tu mano,
y estarás conmigo sellada en contacto,
y aunque no me veas,
y aunque no me palpes,
sabrás que por siempre estaré a tu lado.
Entonces, un día, sonriente y vibrante,
sabrás que volví para no marcharme.

Del llibre "En voz baja"

Tags: LITERATURA

El cotxe pujava carretera amunt, esbufegant una mica. La pendent cada cop era més forta. Era divendres i la parelleta es disposava a passar un cap de setmana intens. El primer cap de setmana que estarien sols.

I el sol lluïa esplèndid en aquella tarda d’hivern. Dins del cotxe hi havia una calentoreta agradable i a fora un fred intens. Al fons del paisatge les muntanyes lluïen una neu blanca, nova i impecable. Tot plegat era com veure una pel lícula ianqui, amb aquells paisatges de somni on la parelleta s’escapa per viure la seva història d’amor.

Ell tindria uns 26 anys i ella uns 22. Es notava que estaven enamorats. De tant en tant paraven i es feien fotos que més tard pujarien a facebook, com fan tots els nois ara. Vaig sentir una mica d’enveja al veure’ls.

Van arribar a la casa de la muntanya que un amic els havia deixat. Van descarregar les bosses del cotxe i van entrar. Estava freda, molt freda. La primera cosa que van fer va ser encendre la xemeneia i fer un bon foc. S’assegueren allà davant, en una estora que hi havia i es van acariciar i besar una bona estona. Eren feliços.

Ell em va semblar mig ruquet, per les coses que deia i feia. Era evident que ho feia per impressionar la seva xicota. Ella havia preparat uns entrepans i se’ls van menjar allà mateix, davant l’escalfor del foc. Tenia una ampolla de vi negre sense obrir, una mica de fruita i un petit reproductor de música que van posar en marxa amb una melodia suau. Era el preludi d’un cap de setmana molt romàntic.

Entre una cosa i una altra ja s’havia fet fosc. Van preparar els llits i van penjar la poca roba que duien a l’armari entre besades, carícies i paraules tendres. Ben agafadets van tornar davant la llar de foc i es van anar treien la roba. Amb passió van fer l’amor i semblava que eren al cel. La primera vegada que podien estar un cap de setmana sols i en un lloc tan bonic. Gaudien del moment, del lloc i gaudien l’un de l’altre.
Després tot va passar molt ràpid. De cop i volta van sentit un cop sec i fort. Com si alguna cosa hagués caigut a terra. Es van mirar l’un a l’altre una mica espantats. Sense  ni poder reaccionar, una figura blanca i borrosa s’havia palplantat davant seu. Immòbil. Silenciosa. Immensa. Es van agafar fort l’un amb l’altre i es van entaforar en un racó de la sala, molt espantats i esperant què podia succeir a continuació. La figura no es movia. No feia cap reacció. No sabien què podia voler ni què podia fer. Van voler cridar però la veu no els sortia de la gola i els paralitzava el cos i el cervell.

Era cert, doncs, que els fantasmes existien. Perquè allò no era res més que un fantasma, exactament tal com sortien a les pel.lícules. De mica en mica van anar reaccionant i a ell se li va ocórrer treure el mòbil de la butxaca i començar a fer-li fotos, com un acte reflex de defensa. Pensava que si feia alguna cosa potser marxaria, o ves a saber què! També va pensar en telefonar algú, però no va tenir temps perquè allò es va començar a moure i a acostar-se’ls-hi.

El tenien a un metre i van poder observar que entre la boirina blanca s’hi distingia un esquelet humà. Podien comptar totes les costelles i els ossos de les mans i de les cames eren ben evidents. De petits havien vist mil vegades l’escena, amb la corresponent musiqueta aterradora i que ajudava a posar els pèls de punta. Era un fantasma de llibre. Tal qual l’havien vist en els contes infantils que havien llegit una i altra vegada. Mil vegades havien llegit que els fantasmes apareixien als grans castells i en cases abandonades, llunyanes i solitàries. Però mai van creure que fossin certes aquelles històries i a mida que es van fer més gran van suposar que eren contes per espantar nens o omplir pàgines de llibres de por.

Al fantasma va semblar haver-li molestat la filmació, perquè als pocs segons va desaparèixer. Tots dos van quedar atònits i emocionats. L’havíem vist i era veritat. Ell noi, a més a més, en tenia una prova irrefutable.

Corrents i de pressa van fer les bosses, van pujar al cotxe i se’n van entornar silenciosos cap a casa, encara no ben refets de l’ensurt. La noia va demanar el mòbil al seu xicot per tal de poder veure les fotos del fantasma. Anirien corrent a ensenyar-les a algun periodista i potser inclús en podrien fer un llibre que es pogués vendre bé.

Però aquella parelleta mai va arribar a casa seva. El seu cotxe mai es va trobar enlloc. Van estar buscant-los per tot arreu i res. Van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.

A partir d’ara espero que ningú més torni a molestar-me. Vaig agafar-los el mòbil, vaig asseure’m davant el portàtil i vaig enviar aquesta història (exactament tal com la llegiu) a l’ AVUI.

Sapigueu tots que els fantasmes existeixen i que no convé ficar-se amb amb ells ni molestar-los massa. Quedeu tots avisats.

Tags: LITERATURA

Van baixar del tren poc a poc, amb dificultat, perquè la noia estava prenyada. De fet, estava a prop d’infantar. No li podien quedar gaires dies. El noi la va ajudar amb delicadesa i amb l’altra mà va agafar una maleta vella que portaven.

Feien cara de cansats. El viatge havia estat llarg i semblaven desconcertats. Es veia que no sabien cap on tirar. Sortiren per una porta lateral d’aquella gran estació, caminant poc a poc perquè ella tenia moltes dificultats. Volien demanar alguna cosa a la gent que passava ràpidament pel seu costat i ningú s’aturava. Tothom anava amb pressa.

Van sortir al carrer i es van topar amb garlandes de llum de colors que il·luminaven aquelles cares tristes. Els comerços encara estaven oberts i els aparadors estaven plens de coses brillants, de llums i d’arbres de colors, de llumetes que s’encenien i s’apagaven contínuament i música de Nadales. Molta música de Nadales que ressonava per tot arreu i a gran volum. Tot plegat marejava una mica.

Van seguir caminant carrers enllà sense massa destí. Buscaven una església. Tenien l’íntima esperança que allà els podrien donar allotjament per aquella nit o bé els dirien d’algun lloc. Segurament que el rector tindria algun raconet on refugiar-se. Havien arribat sense diners, fugint de la gana i la pobresa d’aquell poble petit que ja no els podia oferir res més i on veien que no no hi tenien més futur.

Van arribar davant les portes del temple i les van trobar tancades. Van preguntar pel rector però ningú sabia donar-los raó de res. Van seguir caminant fins que van entrar a una botiga preguntant si hi havia algun lloc a prop on poder passar la nit. La resposta devia ser negativa veient la cara d’abatiment del noi. Es van abraçar una mica desesperats. Era ja tard i començava a fer fred. Les botigues s’anaven tancant i només quedaven les llums penjades als carrers que no deixaven veure les estrelles del cel  i que miraven de lluny com aquella gran ciutat se n’anava adormint.

La parella seguia caminant. Van arribar a un plaça on hi havia al bell mig un avet ple de llums. S’assegueren en un banc.i van treure de la maleta vella i  atrotinada una manta. L’home va abrigar la noia, tot posant-li la manta a les espatlles. Li fa ver un petó i se n’anà caminant a veure si trobava res. La noia es va quedar sola, petita, cada cop més minúscula i perduda en la foscor  de la nit. Estava molt trista, molt cansada i es va posar a plorar, mirant de dissimulant una mica per tal de que ningú la pogués sentir.

Al cap d’una bona estona passaren per allà un parell de persones. Es van aturar i s’hi van acostar. Parlaren una estona i van seure un a cada costat d’aquella noia. Fins que va arribar el seu marit. Van parlar una estona tots plegats i les cares anaren canviant. Les abraçades es feien visibles. Els plors es van anar convertint en rialles i xerrameca. Eren voluntaris d’ ARRELS que els acollien aquella nit i que deien que els ajudarien.

Al cap d’una estona va arribar una furgoneta i van pujar-hi tots. Ja veien que aquella noia no podia caminar més estona si no volia tenir el nen al mig del carrer. Van baixar davant la porta de l’alberg d’ Arrels. Aquella nit dormirien calentets. Una senyora els va acompanyar a una habitació acollidora i endreçada. Els va preguntar com es deien.

-Ella  es diu Maria. Jo, Josep. I el nen es dirà Jesús.

Tags: Conte de Nadal, LITERATURA, Nadal

      ISLA IGNORADA

Soy como esa isla que ignorada
Late acunada por árboles jugosos
-en el centro de un mar
que no me entiende,
rodeada de NADA,
sola solo-.
Hay aves en mi isla relucientes
Y pintadas por ángeles pintores,
Hay fieras que me miran dulcemente,
Y venenosas flores.
Hay arroyos poetas
Y voces interiores
De volcanes dormidos.
Quizá haya algún tesoro
Muy dentro de mi entraña.
¡Quién sabe si yo tengo
diamante en mi montaña,
o tan sólo un pequeño pedazo de carbón!
Los árboles del bosque de mi isla
Sois vosotros, mis versos.
¡Qué bien sonáis a veces
si el gran músico viento
os toca cuando viene del mar que me rodea
A esta isla que soy, si alguien llega,
Que se encuentre con algo es mi deseo
-manantiales de versos encendidos
y cascadas de paz es lo que tengo-.
Un nombre que me sube por el alma
Y no quiere que llore mis secretos;
Y soy tierra feliz -que tengo el arte
De ser dichosa y pobre al mismo tiempo-.

Para mí es un placer ser ignorada,
Isla ignorada del océano eterno.
En el centro del mundo sin un libro,
SÉ TODO, porque vino un misionero
Y me dejó una Cruz para la vida
-para la muerte me dejó un misterio-.

GLORIA FUERTES

(De Isla Ignorada. Ediciones Torremozas, 1999)

Tags: Gloria Fuertes, Poesia

Avui vull parlar d’una persona molt desconeguda a Europa, però molt coneguda a Amèrica Llatina.  Vull parlar de María Elena Walsh , poetessa, escriptora, música, cantautora, dramaturga i compositora argentina. Al seu país és “un mite vivent”, i amb raó.

Va néixer l’1 de febrer de 1930 a Ramos Mejía, suburbi de la ciutat de Buenos Aires. Finalitza els seus estudis a l’Escola Nacional de Bellas Artes, als 17 anys, quan va escriure el seu primer llibre: "Otoño Imperdonable". Ja abans, el 1945, havia publicat els seus primers versos en la revista "El Hogar" i en el suplement literari de "La Nación".
Convidada per Juan Ramón Jiménez, va viatjar als Estats Units en 1948. El 1952 va marxarr cap a Europa, vivint a Paris durant 4 anys. En aquesta època comença a escriure versos per a nens. El 1959 escriu guions per a televisió, ràdios, cançons per a nens, i obres de teatre.

Tota la seva rebel.lia, el seu desencís, la seva oposició, el seu amor a la natura i els nens han quedat reflectits en nombrosos poemes, novel·les, contes, cançons, assajos, i articles periodístics. Es podria dir moltes més coses d’ella, però el millor seria llegir-la i escoltar les seves precioses cançons per a nens.

Aquí us deixo dues de les cançons més conegudes seves. Són una petita mostra i tant de bo serveixin per a que algú la conegui una mica més.

La vaca estudiosa

Había una vez una vaca
en la Quebrada de Humahuaca.
Como era muy vieja,
muy vieja, estaba sorda de una oreja.
Y a pesar de que ya era abuela
un día quiso ir a la escuela.
Se puso unos zapatos rojos,
guantes de tul y un par de anteojos.
La vio la maestra asustada
y dijo: – Estas equivocada.
Y la vaca le respondió:
¿Por qué no puedo estudiar yo?
La vaca, vestida de blanco,
se acomodó en el primer banco.
Los chicos tirábamos tiza
y nos moríamos de risa.
La gente se fue muy curiosa
a ver a la vaca estudiosa.
La gente llegaba en camiones,
en bicicletas y en aviones.
Y como el bochinche aumentaba
en la escuela nadie estudiaba.
La vaca, de pie en un rincón,
rumiaba sola la lección.
Un día toditos los chicos
se convirtieron en borricos.
Y en ese lugar de Humahuacala
única sabia fue la vaca.

-x-x-x-x-x-x-x-x-

Manuelita la tortuga

Manuelita vivía en Pehuajó
pero un día se marcó.
Nadie supo bien por qué
a París ella se fue
un poquito caminando
y otro poquitito a pie.
Manuelita, Manuelita,
Manuelita dónde vas
con tu traje de malaquita
y tu paso tan audaz.
Manuelita una vez se enamoró
de un tortugo que pasó.
Dijo: ¿Qué podré yo hacer?
Vieja no me va a querer,
en Europa y con paciencia
me podrán embellecer.
En la tintorería de París
la pintaron con barniz.
La plancharon en francés
del derecho y del revés.
Le pusieron peluquita
y botines en los pies.
Tantos años tardó en cruzar el mar
que allí se volvió a arrugar
y por eso regresó
vieja como se marchó
a buscar a su tortugo
que la espera en Pehuajó

Tags: América Llatina, Argentina, LITERATURA, Maria Elena Walsh

El camp era un clam. La lliçó de futbol s’havia anat desenvolupant de mica en mica i ja tothom havia vist tot el que sabien aquells alumnes i quina era la lliçó.

Els uns només la repassaven. La tenien molt ben apresa. L’havien estudiat una i altra vegada i feia temps que la repetien en ocasions diverses. Els altres encara no l’havien après i veien que uns quants alumnes avantatjats els passaven la mà per la cara i els feien quedar en ridícul. Ells, que es creien el melic del món, els millors del planeta i una espècie única en tota la galàxia.

Venien molt engreixats per les lloances de la caverna mediàtica del seu país. Rebentaven de satisfacció i havien llençat alguns desafiaments que els altres havien recollit humilment i els guardaven ben guardats a la memòria.

I, de cop i volta –sense saber com- el clam de camp es transforma en cant i en crit unànime: “Mourinho, sal del banquillo”. Feia estona que no se’l veia. S’havia amagat avergonyit d’ell mateix. Avergonyit d’ell mateix una persona tan prepotent i que ell mateix diu que no hi ha ningú millor que ell com a entrenador? No. Una persona així no s’avergonyeix ni s’acoquina mai. Una persona com ell només té la fugida cap endavant com a meta. I es disposa a sortir de la banqueta i donar la cara.

Però no pot. El cul li pesa. El cap li dóna voltes. Els peus els té clavats al sòl. Ho prova. No vol mostrar la seva covardia. Ho farà., Donarà la cara. Però no pot..

I s’acaba el partit. I es vol aixecar. I no pot. I els companys l’estiren. I no poden. I pensen, què farem amb aquest home? Ho intenten una i altra vegada. I no poden. S’haurà de quedar allí. Li porten una manta i una mica de menjar. Es queda sol. De fet, ben bé sol no. Es queda amb si mateix. Amb la seva consciència i amb la seva prepotència. Pensa i pensa què farà. Es va posant trist. Una llagrimeta es comença a escórrer cara avall. Es mira i es veu a si mateix. I no es reconeix. Ja no és aquell home prepotent que era….

La seva penitència serà la condemna a quedar-se eternament assegut en aquella banqueta escoltant cada quinze dies el clam unànime del Camp Nou que diu una i altra vegada: “Mourinho, sal del banquillo. Mourinho , sal del banquillo”.

Tags: Complexos, Futbol; Barça, LITERATURA

Joan-Carles Martí i Casanova en el seu blog

http://poemariinconclus.blogspot.com/

hi té un sonet dedicat al desaparegut i malaguanyat lingüista Joan Solà i Cortassa. És un sonet que juga amb els cognoms i lloc de naixement d’en Joan Solà (Bell-lloc d’ Urgell, un petit poble del Pla d’Urgell). Li vaig demanar perís per reproduir-lo i, molt amablement, me l’ha donat. Us el deixo aquí.

A Joan Solà i Cortassa
Sóc d’un bocatge que de tan petit
la mort s’escampa avall a cau d’orella
en caure el mot al pou gran esclafit
on s’hi arremolina la quadrella.

Sóc d’un empelt que neix enllà bell lloc
on al solà a migjorn s’alça cortassa
entrebajoc que desfà tripijoc
de l’home que és pres deslliga lligassa.

La lluna és plena de verb català
hi vola l’home bo plorem sa mort
cantem el seu plany d’un seny terrassà
car vola ben alt sobre aquesta cort.

Tot sol per solana que ara abraseix
torna l’home lliure i creix amb escreix.

Tags: Joan Solà, LITERATURA

Et necessito, amic, et necessito.
Xerrarem llargament i amb tu sabré que existeixo.
L’ombra dels teus braços em dóna aixopluc.
I amb la llum dels teus ulls hi veig diferent.
Les teves paraules serenes aclareixen els meus dubtes …
són com pluja mansa que em fecunden.
Els meus mal-de-caps, els meus afanys,
amb tu s’assosseguen.
I els meus passos incerts es tornen fermes petjades.
Les llargues xerrades guarden secrets …
Anar i venir de paraules, tebi camí …

Et necessito, amic, et necessito.
En les llargues nits, compartint silencis,
esperant l’alba que ens arriba massa de pressa.
Et necessito, amic, quan em brolla
l’alegria interior, serena i profunda.
Et necessito sempre, perquè la vida
s’omple d’alegria al compartir-la.

Tags: Poesia

Sovint les seves mirades es creuaven quan, cada dia i a la mateixa hora, es trobaven en aquell tros de carrer  de bon matí. Ell caminava sempre poc a poc i amb gest despreocupat cap a l’institut; ella, sempre apressada, quasi sempre corrent cap algun lloc molt concret que ell no sabia, però que intuïa: segurament anava cap a la feina i arribava tard; segurament que es volia estalviar la bronca del seu cap que no sempre donaria per bona la mateixa excusa.

I cada dia el mateix: aquest creuament furtiu de mirades a l’acera d’aquell carrer, a vegades fred, altres calent, altres ventós. La ràpida mirada que es creuaven els deia que tots dos tenien unes ganes boges de fer propícia una conversa, que segurament el primer dia seria absurda però que poc a poc aniria a més. Sabien que si un dia es deien ADEU, o BON DIA, la cosa ja no pararia mai més…

Tots dos estaven segurs que s’havien enamorat perdudament l’un de l’altre i només faltava l’espurna perquè s’encengués el foc i es cremés tot.

Ell ho havia preparat tot molt bé. Havia assajat a casa seva mil cops l’escena. Mentalment l’havia reproduït i sempre acabava bé… I aquell dia havia decidit que era el dia de l’estrena. Aquell dia l aposaria en pràctica…

Va sortir de casa seva com cada dia a la mateixa hora i esperava trobar.la d’un moment a l’altre… Sí. allà venia com sempre. apressada i corrent. Quan ella estava a uns 5 metres va fer veure que ensopegava en una rajola i va caure estès a terra…. Esperava que d’un moment a l’altre ella s’hi atansés i li digués si s’havia fet mal…

I ella va passar i ni es va parar… Ell ja no es va aixecar mai més. Allà es va quedar, estès a terra per sempre més!

Tags: Contes, LITERATURA, Narracions

L’ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor

les seves llàgrimes en forma de fulles;

unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,

però totes ja sense força i sense vida.

Una fulla ha anat surant amb peresa

en el seu descens per l’aire encara tebi

i durant la caiguda pausada i silenciosa

ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.

Només una mica.

Perquè ha pogut aterrar amb discreció

mentre espantava unes formigues

que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.

Han quedat immòbils i perplexes uns moments

reüllant cap dalt i esperant el pitjor,

tot deixant potser una minúscula rama,

o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,

o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,

o potser una ploma ves a saber de quin ocell…

En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…

Sense voler! Sí, sense voler!

Tot sense voler…

acomplint la natura involuntàriament el seu destí.

Tags: Poesia

Aquest vespre les “AMICS DEL BISBE DEIG” fan la presentació aquí a Mollerussa del llibre “Un camí de camins”, recull poètic del Bisbe Antoni Deig

Serà a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes del Consell Comarcal del Pla d’Urgell.

Hi intervindran Mossèn Climent Forné, escriptor, poeta i col·laborador del Bisbe Deig i Antoni Puigvert Romaguera, escriptor i periodista.

Us deixo un petit tast de la poesia del Bisbe Deig.

A UN VELL ULLASTRE

Vell ullastre d’esquerp cim
que brandes, altiu, encara
I a tot vent saps plantar cara:
jo t’estim!
Vell ullastre, cos ferreny,
que l’urpa del temps, ingrata,
et mina, però no et mata:
jo t’estreny!
Vell ullastre caparrut,
que aguantes les maltempsades,
els freds i boires gelades:
jo et salud!
Vell ullastre escabellat,
sense flors i sense fruita,
vencedor sempre en la lluita:
jo t’acat!
Vell ullastre, tremp d’acer,
fortitud que mai no es passa,
valentia d’una raça:
jo et vener!
Vell ullastre! Ton suspir
és desig de primavera
que et poses per bandolera:
jo t’admir!
Vell ullastre salabrós,
sobre el mar estens les branques
i mon cor en tot cor tanques,
amorós.
Lletra: Antoni Deig
Música: Nicolau Espinosa

S’Albaida ha volgut musicar aquest poema del qui fou bisbe de Menorca, en el que s’evoca i es lloa un dels signes més emblemàtics del paisatge menorquí: l’ullastre.

Tags: Poesia

La nit era molt fosca i freda i els carrerons d’aquell barri de mala mort eren feréstecs i solitaris. Feia por transitar-hi a partir de certa hora de la nit.

Però l’havien citat i sabia que hi havia d’anar si volia que no li sortís massa car no fer-ne cas.Hi estava massa ficat en l’assumpte aquell i ja no podia desfer el compromís que un dia havia fet aquell grup de joves somniadors i somnia truites.

Va entrar al portal i va pujar poc a poc per una escala vella, que en algun temps havia estat pintada però que ja no recordava quan. En temps passats tot allò segurament que havia estat molt millor del que es veia ara.Va pujar fins al 4rt,3a i va tocar el timbre. El silenci era total i li van agafar ganes de marxar corrents .L’espera se li va fer llarga mentre, palplantat, esperava que algú l’obrís.

Finalment algú va obrir. Li va semblar que era l’ Antoni, però no va gosar preguntar-li davant de la fredor amb que el va rebre i davant d’aquell sec: “Passa”. Va conduir-lo fins a una sala on l’esperaven 4 persones més, seriosos i amb cara llarga. gairebé ni va gosar mirar-los. van anar directe al gra:

-Has d’esborrar el Ramon. Liquidar-lo. Donar-lo de baixa. I ho has de fer avui mateix. Ja deus imaginar-te el motiu. Ens l’ha fet massa grossa! Te’n pots anar ara mateix. Aquí ja no hi has de fer res més.

Va baixar les escales pausadament, trist, capcot . Mentre tornava cap a casa seva li van anar venint al cap un munt de records i vivències que havien compartit amb el Ramon, encara que ja feia molt temps de tot plegat… Allò que li havien demanat era molt dur, però ho hauria de fer. El Ramon havia estat el seu millor amic i desfer-se’n ara i d’aquesta manera era una cosa molt grossa.

Arribà a casa i s’assegué davant de l’ordinador pensatiu i seriós. La seva consciència li estava dient que estava fent una cosa molt mal feta. però tirà endavant. Va engegar-lo i va entrar a Facebook. Va obrir la llista d’amics. N’hi havia un munt i va anar-los resseguint amb la vista fins que va arribar al Ramon Santandreu Santacana. S’ho va tornar a pensar un parell de minuts i finalment va disparar. El seu dit va fer “CLIC” damunt d’aquell nom. Havia liquidat en un tres i no res el seu amic Ramon. Per sempre. L’havia mort, l’havia fet desaparèixer de la seva vida.

Aquella nit no va poder dormir. la seva consciència cristiana li deia que allò era un pecat molt greu. Havia matat un home. Un amic.Va aixecar-se i es va dirigir a l’església on hi havia Mossèn Damià –vell i sord- de feia un munt d’anys.Ja en tenia vora 90, però ell cada matí es posava al confessionari per si algú necessitava els seus serveis.

S’hi atansà i s’agenollà davant seu.

-Mossèn, he matat un home…

-Quantes vegades, fill meu?

Tags: LITERATURA

Darrerament, al Joan les coses li pintaven malament. Tot ho veia fosc. Millor dit: tot era fosc a la seva vida.

La dona l’havia deixat per un passerell 15 anys més jove que ell. A la feina li havien dit, feia un parell de setmanes, que l’haurien de fer fora amb excuses de mal pagador. Potser l’empresa tancaria o simplement era una de les excuses. Ja feia un parell d’anys que ell s’arrossegava per nivells molts baixos, igual que l’empresa. La cosa es veia venir… Tots plegats s’arrossegaven com cucs i ara havia arribat l’hora final.

Tot era molt fosc a la seva vida i amb raó. Tenia 57 anys; molt passat, poc futur i un present tirant a negre, aterridor, desesperant…

Pensant-ho una mica i amb un futur tan gloriós només veia una sortida a la seva vida: fer allò que sabia fer; o sigui , pintar. Des de petit que ho pintava tot: pintava parets, pintava quaderns, pintava sofàs, pintava màquines…. i col·leccionava pinzells. Era el que més li agradava a la vida. Havia vist clarament que havia arribat l’hora de fer servir els seus coneixements i la seva tècnica per a sobreviure. Va decidir jugar-s’ho tot a una sola carta i fer servir els pocs diners que li quedaven per fer imprimir un munt de pamflets que hi deia:

S’OFEREIX PINTOR

PER A TOT TIPUS DE FEINES.

ESPECIALITAT:

PINTAR LA VIDA DE COLOR DE ROSA.

TEL 78937641

L’endemà rebia un munt de trucades. Ja tot era diferent. ja tot pintava d’una altra manera.

Tags: LITERATURA

Portava dins el cor una bossa de llàgrimes

que deixà anar damunt la seva cara.

Portava riures amagats i esperances marcides

que van anar desvetllant plegats.

Portava també una bossa de fruites tropicals

que van menjar tots dos àvidament.

Portava un munt de somnis despenjats de la lluna

que van contemplar tots dos plegats.

Portava un sac de terra vermella

que omplí en els seus viatges al planeta feliç.

Portava il.lusions, fracassos i una llarga història

que ara comparteixen els seus cors ben junts.

I al seu cor hi portava esperança.

I al seu interior hi quedava encara força.

I a la ment molta imaginació.

I, junts, van anar reconstruint llaços,

trenant somnis,

i donant-se vida.

Tags: Poesia

Aquell nen que no va néixer a vegades torna.

Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap

de la mare a qui encara li plora l’ànima….

i li demana contes i cançons….

i mirades tendres…

i abraçades llargues.

Aquell nen que no va néixer a vegades torna…

i demana jugar una estona…

i que l’ajudin a fer els deures…

i que el portin a jugar a futbol…

i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.

Aquell nen que no va néixer…

ha entrat a la universitat…

ara està enamorat d’una noia molt maca….

i comença a treballar i a patir per les coses que veu…

a patir per un món que no li agrada.

Aquell nen que no va néixer …

somia somnis impossibles…

i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….

i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…

que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..

en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…

i quan torna li diu que l’estima molt…

que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…

i que la vida continua i que ha de ser feliç.

Aquell nen que no va néixer…

quan torna silenciosament i en qualsevol moment…

dóna les gràcies a la seva mare per tot…

per  tot l’amor que li va donar…

per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…

per tot el que van compartir junts…

i li diu: Gràcies, mare!

Tags: Poesia

M’agradaria poder un dia escriure aquest testament…

En arribar, fill meu, l’hora de marxar

et deixaré en herència els meus núvols,

cotons per fer-te més tebis els nius de l’absència.

Núvols encara calents de suor i de sang,

el vapor de la terra que engendra els ideals.

Et deixaré les claus de totes les meves presons

i unes ales ansioses de superar antigues repressions

de somriures negats, de braços rebutjats,

de pors admeses, de goigs mutilats.

En el mateix manat, amb ales i amb núvols,

et deixaré -doblegat- un horitzó

perquè el puguis desplegar cada matí

i poder obrir la teva aventura vital cap a noves direccions.

I un carretada de coratge

perquè no t’enganyin els que menteixen,

perquè no et trepitgin els que manen,

perquè no et comprin els que tenen.

El que et deixo és el que jo he tingut i cultivat

i si ho acceptes, fill,

quan somiïs i volis i lluitis i protestis

jo viuré amb tu.

Feia temps que no podia més. Ja no l’aguantava més i l’estrès li havia anat augmentant dia a dia i havia arribat a un punt que ja estava al límit d’explotar.

Va anar a veure la treballadora social de l’Ajuntament i li va explicar el problema que tenia a casa i li va dir que ja no podia més. La noia –jove, eficient, maca, molt atent, molt moderna- va explicar-li que les Residències estaven molt plenes i que possiblement s’hauria d’esperar. I que el seu cas era molt especial i que no entrava dins dels paràmetres fixats. Que era la primera vegada que li venien amb una demanda d’aquesta mena i va mirar de convèncer-la com va poder. Però, aparentment, no hi va haver manera perquè insistia i insistia.

Tant li feia esperar! Si podia fer que entrés a la llista ja estava contenta. Esperar un temps era el mal menor i ja s’hi conformava.

Aquell matí es va llevar amb la decisió presa: la Trini, -una bona dona de 75 anys i amb el cap ben clar-, tipa de que el seu fill de 40 anys l’amenacés un dia sí i un altre també de que la portaria a una Residència per a gent gran, va decidir ingressar-lo a ell. Va pensar: Què és això de que a les Residències no més hi hagi d’anar gent gran. Per què els fills ha de decidir sempre sobre els pares grans? Ja n’hi havia prou! Ja estava bé! Va pensar que a partir d’ara s’havia de reivindicar Residències per a fills que no estimen, per a fills que no cuiden, per a fills que només pensen en ell mateixos, com era el cas del seu fill Ramon. Trobava que era just , no?

El meu ordinador ha fet figa; ha fet catacrac; ha dit prou; ha acabat els torrons; s’ha mort. R.I.P.

M’ha sabut greu perquè m’acompanyava des de feia una colla d’anys. S’ha mort de vell. Ha resistit virus, cucs, troians, espanyols, romans i cartaginesos. Ho ha anat resistint tot estoicament  durant més de 10 anys. Un atac de cor fulminant i el seu disc dur ha dit prou. Què hi farem! A tots ens tocarà fer la mateixa fi del Cagaelàstics!. Pobret! me l’estimava molt però és llei de vida.

Ara en tinc un de nou: jove, lleuger, flamant, més ràpid que “El Fill del Vent”. El tinc al davant i em diu: Engega’m ja! Vinga, fes-me servir. Des d’avui sóc tot teu i estaré totalment al teu servei. Jo li agraeixo la bona disposició amb que veig que ha arribat a casa i em disposo a engegar-lo per primera vegada.

Serà la il.lusió de la primera vegada (la primera vegada de qualsevol cosa sempre fa molta il·lusió…) o no sé què però jo encara estic més emocionat i feliç que ell.

L’engego amb una certa inquietud. Anirà tot bé? No sorgirà cap problema imprevist?. No. Tot  ha ant bé i se’m mostra davant meu una pantalla nova, amb tota l’exuberància del Windows 7. Nítida, elegant, moderna… Quina il·lusió!

I em decideixo a estrenar-lo escrivint el meu primer post. estic completament segur que, a partir d’ara, els meus posts seran molt millors, més frescos, més joves. Com l’ordinador, vaja! Ell ja se’n cuidarà d’ajudar-m’hi.

Però heus aquí que a mida que vaig escrivint més content que un gínjol veig que sorgeix un problema: quan vull escriure certes paraules l’ordinador no me les accepta. Ho trobo estrany. Pitjo les tecles i allà no hi surt res. Res! Busco un sinònim .Res de res. Canvio la frase. Tampoc no l’accepta.Arribo a la conclusió, després de meditar-hi una estona, que el meu flamant ordinador no accepta paraules lletges, frases altisonants o conceptes negatius. M’escriu tot el que sigui positiu i em rebutja tot el que tingui una connotació negativa… Es veu que aquest noi només vol contar històries maques i de color de rosa.

No sé pas quina solució buscar-hi, però ho hauré de solucionar ràpidament perquè a mi m’agrada comentar les coses que passen, la vida… I la vida té moltes cares i també té la cara negativa… La vida no seria vida si no tingués una mica de tot, no us sembla?

Espero la vostra ajuda i els vostres suggeriments… I, entretant, aniré mirant de parlar-li tranquil.·lament, suaument i miraré de fer-li alguna carícia… a veure si el convenço que no ha de ser així.

El Joan tenia pressa. Havia endrapat en una esgarrapada els fideus freds que la seva dona li havia deixat a la nevera. Ell era un autèntic desastre: no sabia fer-se ni una truita. A les tres havia de ser a la feina perquè havien quedat amb un client.

Va córrer cap a l’estació. sort que li quedava prop de casa. Si podia agafar el tren de les 2:30 encara hi arribaria a temps.

Va arribar a l’estació dos minuts abans de l’hora i va seure en un seient que va veure buit al fons del vagó tot fent un esbufec d’alleujament.

Es disposava a aprofitar la mitja hora del trajecte per fer una becaina. Estava ja camí del seu planeta feliç  quan la megafonia el va deixondir: “Senyores i senyors passatgers:Tenim un problema. El maquinista s’ha deixat la màquina al dipòsit. El tren sortirà amb retràs. Disculpin les molèsties!”

Reconec que aquest matí m’he llevat una mica estrany. Notava alguna cosa que no sabia definir. Alguna cosa em passava i no sabia ben bé què era. El cas és que he anat al quarto de bany com cada dia, m’he mirat al mirall i no m’he vist. No m’he vist! Allà, davant meu, no hi hi havia ningú. Ho he començat a trobar estrany, si voleu que us digui la veritat. Després, pensant-ho bé i ja no tant endormiscat, m’he esfereït una mica.

Resulta que no hi sóc al mirall. Però jo sóc allà! Em pessigo i veig que sí, que sóc jo mateix que em pessigo i que em faig mal. I començo a preguntar-me: No existeixo, potser? Cóm és possible que hi sigui i no em vegi?

he trucat corrents al meu psiquiatra. tampoc l’he trobat al seu número de sempre. El contestador em deia que allà hi vivia una altra persona. Ara resultarà que el meu psiquiatra tampoc existeix!. I el món?. I les coses?. I jo?

Bé, ja veig que se’m presenta feina pel cap de setmana. serà una qüestió per tractar sèriament.

A la cançó de la vida cal que li posem les notes.

Avui una, demà una altra.

La cançó de la vida no s’acaba d’acabar mai.

Podem cantar per tot:

pel dia que neix i per la nit que se’n va;

pel sol, per la pluja o per la boira;

La cançó de la vida

és cantar l’ahir i el demà;

és cantar aquest dia trist que volem que s’acabi

o aquell ahir que no s’havia d’haver acabat mai.

Podem cantar l’haver marxat o l’espera de tornar;

La cançó de la vida és anar posant i treient notes

per tal de fer una bona melodia

aquell dia que ens toqui interpretar-la de veritat.

Feia vora dos mesos que es trobaven cada nit al Fecebook. Cap dels dos havia posat el nom vertader i s’havien conegut de casualitat a través d’una amiga que era amiga de l’amiga. Total; que s’havien acceptat mútuament la invitació i es van fer amics.

Cada nit el ritual era semblant: Hola! Cóm estàs? Bé, i tu?. I començava una conversa, al principi curta i convencional, però cada cop més llarga, més densa i més trascendent. En el fons, sempre hi havia un deix d’afecte i la necessitat de compartir coses. Semblava que hi havia sintonia emocional.

En el fons de tot plegat el que hi havia era una necessitat de compartir la soledat d’unes vides trencades. Es donava la casualitat que els dos s’havien separat feia 6 mesos; els dos vivien a Barcelona; als dos els agradava el cinema i els dos tenien 40 anys.

No sabien gran cosa més l’un de l’altra. Fins llavors no havia sorgit la necessitat d’explicar-se gaires intimitats i més aviat semblava que tinguessin ganes de bandejar aquesta qüestió.

Però una nit va sortir a la conversa el fet de trobar-se un dia i sopar junts. La proposició va sortir d’ell i la resposta va ser un silenci llarg, dens i poc habitual fins aleshores…. Però va acceptar, no sabia ben bé per quin motiu, A fi de comptes, feia ja força temps que xatejaven i es tenien prou confiança.

Van quedar per al pròxim dissabte, a les 10- al restaurant “El Racó”, a la part alta de Barcelona. El nerviosisme va anar creixent durant aquells dies en els dos. Aquell dissabte els dos es van passar una bona estona triant la roba que es posarien. Els dos consideraven que aquell moment era important i que podia ser el punt de partença d’una nova vida. Els dos hi havien posar molta expectació i una amaga i incerta esperança.

Quan ella va entrar al restaurant hi va veure poca gent. Només dues o tres taules ocupades per parelles que ja estaven sopant. Va fer una ullada ràpida i va ser llavors quan allà en un racço del fons va veure-hi una persona sola. Havia de ser ELL necessàriament. No hi havia cap més persona sola en tot el local, S´hi va anar atansant poc a poc mentre el cor li batia a cent per hora. I, de cop, es va parar; paralitzada; immòbil.

Aquella persona era el seu ex marit. Va adonar-se, de cop i volta, que havia estat xatejant durant dos mesos amb el seu ex.

Va donar mitja volta i se’n va anar corrents. L’aire fresc del carrer va anar-la retornant de l’ensurt i va anar caminant carrer avall hores i hores,,,

Aquella llàgrima s’havia anat formant poc a poc; s’havia anat carregant a dins del cor d’en Miquel i havia anat pujant calladamant, silenciosament, cap als ulls. S’havia anat carregant de sentiments diversos, alguns molt negatius i altres molt positius.

Tenia ganes de sortir cap enfora. A dins del cor i del cos d’en Miquel ja no aguantava un minut més. Tenia ganes d’exterioritzar tots aquells sentiments perquè havia trobat el moment i la persona adequada per a fer-ho.

Els ulls d’en Miquel van començar a brillar. Una brillantor desconeguda. O potser una brillantor oblidada. Mentre parlava amb aquella persona li va semblar que es creava un moment màgic, únic, celestial.

I fou llavors quan la llàgrima va esclatar als seus ulls i va sortir regalimant felicitat, amor, lluentor, paraules, afectes, amor…

I després d’aquella primera en van sortir moltes más. Un riu de llàgrimes que van inundar-ho tot. Van inundar dues vides de claror i d’esperança…

I em sembla que els ulls d’en Miquel segueixen brillant i la seva claror ha il·luminat altres mirades, altres cors i altra gent.

Aquella llàgrima ho ha transformat tot.

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Avui, 30 d’Agost de 2010, fa 100 anys que va néixer Màrius Torres. Morí de tuberculosi als 32 anys. La mort en plena joventut va estroncar un poeta que apuntava molt alt.

La tuberculosi et va matar

però també et va fer poeta.

El dolor i la malaltia

et van transformar,

van afinar i purificar un esperit

que ja era prou fi i sensible.

Et recordem i seguirem recordant-te

poeta Màrius.

En arribar a casa -després d’uns dies de vacances- ens han donat una molt mala notícia: tres setmanes després de morir un amic nostre de 51 anys, (a causa d’un medicament inofensiu per a la majoria de persones com es el Nolotil, però que pot ser mortal de necessitat per altres), ens donen la notícia que la seva dona -també amiga nostra- s’ha suïcidat tirant-se a un pantà.

Jo crec que és cert. Es pot arribar a morir d’amor. El "mal d’amor" és una realitat i no passa només en les novel.les i en el cinema. Quan es mor la parella a qui s’estima molt, el que sobreviu, -en alguns cassos-, es veu tan desemparat que també es mor. O es deixa morir. O se suïcida. A vegades hi han altres motius i altres desequilibris psicològics que es fan evidents i suren justament en aquestes dures circumstàncies que toquen viure en algun moment determinat de la vida d’una persona, però en alguns cassos és simplement per amor.

O sigui, què ens podem morir d’amor i ja està? No, no és tan senzill. "Hi ha una depressió associada que sorgeix a partir de l’esdeveniment amorós", matisa el fisiòleg Alonso Fernández Guasti. "Seria més correcte dir que ‘es va matar d’amor’ o ‘es va matar per una depressió amorosa’, afegeix. "La gent és mor perquè es deixa morir", conclou el fisiòleg.

Aquest fet m’ha colpit profundament i m’ha fet pensar en una preciosa cançó argentina que, si no coneixeu, val la pena que l’escolteu. Es diu "Alfonsina y el mar" i és una zamba que van compondre Ariel Ramírez i Félix Luna. Al final de tot, us indico el lloc on podeu escoltar-la en la veu de Mercedes Sosa. La popular cançó és un homenatge a la poetessa Alfonsina Storni, que es va suïcidar a Mar del Plata l’any 1938 saltant a l’aigua des d’una escullera.

Alfonsina y el mar

Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más.
Un sendero solo de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas llegó
hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz,
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro
del mar, la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos harán
una ronda a tu lado;
y los habitantes del agua
van a jugar pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más,
déjame que duerma, nodriza, en paz
y si llama él no le digas que estoy,
dile que Alfonsina no vuelve más,
y si llama él no le digas nunca que estoy,
di que me he ido.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Podeu escoltar aquesta bonica cançó (que dedico a l’ Àngels i al seu marit Ferran, que ara tornaran a estar junts) a la següent adreça:

La llarga dictadura franquista no va aturar la poesia amb rerefons crític. El 1960, Salvador Espriu va publicar, a

‘La pell de brau’, XXXVIII:

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: ‘Amén’.

CORAZÓN CORAZA

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza
porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Mario Benedetti (Uruguai)

Etiquetes de Technorati: Mario Benedetti,Poesia,Uruguai

La fi abrupta de la república, amb el cop d’estat reeixit de Francisco Franco, va continuar generant versos entre els poetes catalans. Josep Carner, arran de l’afusellament del president Lluís Companys al Castell de Montjuïc de Barcelona (14 d’octubre de 1940), va escriure ‘Fi de Lluís Companys’:

FI DE LLUÍS COMPANYS

Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.

Ernest Torra (Sabadell, 1918-Barcelona, 2002) va escriure  ‘Els anys dissortats’, auto editat el 1984.

Són uns versos patriòtics que refan les derrotes històriques de Catalunya, interpretades amb el contrapunt de la psicologia social. Són una colla de poemes dedicats cada un a una situació o personatge concret. Qui vulgui llegir-los tots ho podrà fer aquí (versió en pdf).

Avui us fai el regal del Preàmbul i de l’ Epíleg sabent que rellegir aquests textos és, no només rellegir història, sinó assistir a una gran lliçó del que ha hagut de suportar el nostre país al llarg de segles i el que encara li toca suportar ara per culpa de governants i persones que no han entès res de res. Ho n’han après i potser nosaltres catalans tampoc n’hem après…

ELS ANYS DISSORTATS

A la història de Catalunya hi ha tot un munt d’anys negatius;

són ELS ANYS DISSORTATS
(cròniques de I’ allò-que-no-haguera-hagut-de-ser)

Preàmbul 

Eternament sotmesos,
eternament burlats,
eternament pactistes,
eternament esclaus,
eternament minúsculs,
eternament callats,
eternament captaires,
eternament pardals,
eternament immòbils,
eternament sagnants,
eternament ofesos,
eternament covards,
eternament confusos,
eternament negats,
eternament submisos,
eternament infants,
eternament suspectes,
eternament vexats…
eternament eterna
I’eterna eternitat!

  Epíleg
Catalunya patidora
de vents de cròniques tristes…,
diana martiritzada,
dels dards cruents de les ires,
enclusa de malls ferotges,
esquer d’enveges malignes,
moneda d’amansar ceptres,
mal cobejada pubilla,
ase dels cops de la història,
ventafocs esporuguida,
peça de volums llescables
per mercadejar a la fira,
cavall de brides fermades,
buirac d’esquena propícia…
Catalunya caminera
per vials plens de cruïlles,
per foradades de segles,
boques de llum en fugida…
Corona d’anys dissortats,
garlanda d’ensurts d’espines;
honor dels anys dissortats,
cicatrius empedreïdes;
batzac dels anys dissortats,
abelliments del teu viure…
Catalunya gloriosa
per les dissorts maleïdes

No hi ha riure sense plor…
ja has plorat: mira de riure!
Mira de riure al demà,
visura el lluny, jovenívola!,
i empeny I’ oneig dels mil anys
de les quatre barres mítiques,
amb el present de mil anys
d’història ruda i viva,
amb el patir de mil anys
de negrors atapeïdes…
Catalunya, terra meva!,
gresol d’amors imperibles:
amor de terra d’amors
de la terra adolorida,
de tórtora enamorada,
de cérvola espantadissa…,
núvia de místics somnis,
intacta d’alba i de xiscle…,
terra meva encisadora,
estimada dolça aimia!

Ernest Torra

AMPLA ÉS CASTELLA

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

 Joan Salvat-Papasseit

( ‘Les Conspiracions’-1922)

COMIAT

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra corrent.

Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

Joan Colomines

("Poemes clam"-1969)

Hagamos un trato

Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar
cuenta conmigo

(de una canción de Carlos Puebla)

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo

MARIO BENEDETTI, poeta uruguaià.

Per començar, reconec que no sé escriure i que m’agradaria saber-ne més. A l’hora d’escriure m’agrada ser senzill i directe. No m’agrada l’estil recarregat i, a vegades, m’abstinc de posar certes paraules per aquest mateix motiu.

Per això m’ha agradat trobar aquestes regles de George Orwell, que era un bon escriptor i, sobretot, un bon periodista. Segurament per aquest mateix motiu el setmanari britànic The Economist encapçala el seu llibre d’estil amb sis regles d’escriptura d’Orwell:

Aquestes regles són les següents:

1) Mai utilitzis una metàfora, símil o qualsevol altra figura d’estil que ja hagis llegit moltes vegades.

2) Mai utilitzis una paraula llarga quan puguis reemplaçar-la per una de curta.

3) Si pots escurçar una frase, escurça-la.

4) Mai utilitzis el mode passiu quan puguis utilitzar l’estil actiu i directe.

5) Mai utilitzis una expressió estrangera o científica si existeix un equivalent en la teva llengua.

6) Trenca qualsevol d’aquestes regles si t’obliguen a escriure alguna cosa que soni fatal.

Els que som simples afeccionats ho fem com podem. Però el cert és que d’escriure se n’aprèn escrivint i cal llegir molt per escriure una mica bé. Són dues coses que van lligades i que massa vegades no se’ls hi dóna importància. De totes formes, he de dir que estic completament d’acord amb aquestes normes i justament -sense saber-ho- és el que procuro fer la majoria de les vegades.

Sort en tenim de persones com Jaume Cabré (web), el flamant Premi d’ Honor de les Lletres Catalanes! És d’aquelles persones que durant anys han anat fent feina i més feina sense fer soroll. Jaume cabré ha fet llibres, classes, guions per a sèries de TV, guions de pel·lícules… Ha fet una mica de tot, però sempre fent la feina ben feta. Ell -i altres persones com ell- són  persones cultes que han procurat atansar la cultura al poble. Perquè un poble necessita dels savis però també necessita que algú li atansi la saviesa i sàpiga posar-la a l’abast. Necessita persones compromeses amb el país i amb la cultura. Ell ha sabut fer-ho i per això aquest premi merescut.

Va fer un discurs que val la pena llegir, encara que sigui una mica llarg. El podeu trobar en el blog del  Martí Cabré [blog]. Però jo només voldria destacar algunes de les paraules que va dir:

"La meva llengua és la meva pàtria. I treballar per la pervivència de la llengua és una raó de pes per treballar per la independència política".

"Que sigui Espanya la que prohibeixi, en ple segle XXI, que la gent expressi la seva opinió sobre el tema".

"Vull una llengua que visqui en pau, en igualtat de condicions, que no hagi de demanar constantment perdó ni permís per existir".

"Amor, honestedat, veritat. Em temo que no està gaire de moda parlar d’això. No em puc expressar de cap altra manera. La veritat en literatura és un terme que costa d’explicar: és més fàcil viure-la. L’escriptor no escriu allò que la gent preveu que ha d’escriure sinó allò que, si no ho expulsés, no el deixaria dormir; escriu allò que li urgeix expressar per treure-s’ho de sobre. La veritat està íntimament lligada a l’honestedat de què parlava al principi. El lector és capaç de captar-la perquè és inconfusible. El que és previsible, el que provoca indiferència, està renyit amb l’art".

"Però no patiu: la literatura, que també burxa en la història, s’escriu no des de la confortabilitat del pensament únic sinó des de l’austeritat de les soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort, l’escriuen persones lliures".

Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010

Sobre un fons totalment negre, ressalten aquestes paraules avui en la pàgina web de l’escriptor portuguès i premi Nobel de literatura José Saramago.

Jo el vaig descobrir llegint la seva novel·la "L’Evangeli segons Jesucrist" que va aixecar butllofes al Vaticà i va ser vetada a Portugal l’any 1992, perquè deien que "ofenia als catòlics". Com a protesta, un any després l’escriptor va decidir traslladar-se a viure a l’illa canària de Lanzarote on va residir fins al final dels seus dies.

Aquesta novel·la a mi em va agradar molt, encara que -em sembla recordar- es feia una mica difícil de llegir perquè no hi havia signes de puntuació. La recordo com un dels llibres que em va fer veure el personatge de Jesús de manera distinta. Era un Jesús molt humà, molt de carn i ossos, que utilitzava la ironia i el sentit de l’humor. Aquesta original cristologia, escrita per un escriptor comunista i gnòstic, l’haurien de llegir molts cristians. Potser els faria aterrar mica i els faria veure que creure en Jesús no és només mirar cap amunt. Que Jesús ens feia mirar també cap a baix, cap als que sofreixen i cap als més desgraciats de la terra. Era la visió de Jesús d’un comunista, naturalment, però era una visió que deu ser molt més veritat que moltes cristologies purament espiritualistes que no toquen de peus a terra.

No he llegir gran cosa més de Saramago -sincerament- perquè em resultava un escriptor dens, difícil i una mica pesat. Però era un home compromès, íntegre i de fermes conviccions. Una gran persona i un gran escriptor, reconegut a tot arreu. Homes com ell el nostre món els trobarà a faltar perquè saben ser crítics i dir les coses pel seu nom, generalment amb molta lucidesa.

Que descansi en pau!

Avui s’ha obert de forma oficial l’Any Joan Maragall, que commemora el 150 aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.

No recordo quan vaig descobrir Joan Maragall,  però fou de ben jove. Recordo que hi havia un poema seu que em captivava i la seva lectura em feia volar muntanyes enllà, on hi imaginava les vaques pasturant tranquil·lament. Era "LA VACA CEGA". Feia que li tingués una immensa llàstima a la pobra vaca i feia que em posés trist imaginat-la "topant amb una i altra soca"

Ja de més jove, amb la lectura de la "Ciutat del Perdó", l’"Església cremada" -i altres articles i poesies- van fer que me n’enamorés i el considerés com un dels "meus poetes".

Tinc una especial devoció per aquest poema, que us el deixo per tal de que el gaudiu i el reflexioneu. Que aquest any ens serveixi per a repassar l’obra d’un dels grans poetes que ha tingut Catalunya.

Ja veureu que val la pena!

Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira 
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, 
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre, 
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor 
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure 
aquest cel blau damunt de les muntanyes, 
i el mar immens, i el sol que pertot brilla? 
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau 
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura’t" 
sinó al mateix que li dugué la mort, 
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria 
aturar a tants moments de cada dia 
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!… 
O és que aquest "fer etern" és ja la mort? 
Mes llavores, la vida, què seria? 
Fóra, només, l’ombra del temps que passa, 
i la il·lusió del lluny i del a prop, 
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, 
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial? 
Home só i és humana ma mesura 
per tot quant puga creure i esperar: 
si ma fe i ma esperança aquí s’atura, 
me’n fareu una culpa més enllà? 
Més enllà veig el cel i les estrelles, 
i encara allí voldria ésser-hi hom: 
si heu fet les coses a mos ulls tan belles, 
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, 
per què acluca’ls cercant un altre com? 
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap! 
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? 
Tot lo que veig se vos assembla en mi… 
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. 
I quan vinga aquella hora de temença 
en què s’acluquin aquests ulls humans, 
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans 
per contemplar la vostra faç immensa. 
Sia’m la mort una major naixença!

Internet és una gran eina. No ho podem negar!. És un mon obert, que s’expandeix com l’univers. Un món quasi infinit. Internet és una caixa on s’hi troba de tot. Quan hom necessita alguna cosa, va a aquest calaix meravellós, l’obre, remena una estona i, oh meravella!, allà hi ha allò que buscaves. Molt més del que buscaves! Allà hi trobes allò que ni coneixies i ni imaginaves.

Però aquest calaix extraordinari que és internet, aquest calaix de sastre, també es pot convertir en un "calaix desastre". Hi pot trobar tot el millor i tot el pitjor. Aquesta és una de les grandeses i misèries d’internet (com, per altra banda, passa amb altres coses) Per internet hi corren moltes veritats però també hi corren moltes mentides. Hi ha veritats, mitges veritats, mentides, rumors, informacions deformades, informacions autèntiques, milions de dades, títols i més títols, blogs i pàgines web a desdir…

I , a vegades, aquesta immensitat d’informació juga males passades. Us n’explico una que he descobert quasi sense voler. Resulta que tot sovint -i des de diferents llocs. m’arriba un text preciós, que sempre guardo esperant oferir-vos-el un dia. Sempre m’agrada compartir amb els amics coses que m’agraden i que considero que són útils, boniques, necessàries o imprescindibles.

Aquest text m’ha arribat amb diferents títols: "Porque no tengo DVD", "Desechando lo desechable", "Principio del vacío"…i potser encara amb algun altre més. I no només això: resulta que sempre m’ha arribat el text atribuint-lo a l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Doncs, res d’això. Com us deia, avui he descobert que l’autor no és Galeano sinó que és MARCIANO DURAN, també uruguaià i que l’autèntic títol del tex és "Desechando lo desechable". El tex forma part d’un llibre seu que es diu "La cuestión es darse maña", si no ho he entès malament.

Resulta que sóc un gran admirador de Galeano i li he llegit força llibres i articles. Si no el coneixeu, us el recomano vivament perquè considero que és molt bon escriptor i, sobretot, és un bon analista de la realitat llatinoamericana, encara que no sempre estic totalment d’acord amb ell. Llegiu-lo i veureu que val la pena. Mai li havia llegit aquest text del qual parlem. Però com que escriu tant i a tants llocs, pensava que no era gens estrany que no el conegués! I també he de confessar que mai havia sentit a parlar de Marciano Duran i que per a mi ha estat un agradable descobriment i que , a partir d’ara, miraré de seguir-li el rastre.

Per tant, he volgut deixar clares les coses per bé de la veritat i perquè considero que està bé allò de que !a cadascú el que sigui seu". Si voleu llegir i gaudir d’aquest text tan bonic i amb el que m’hi sento molt identificat, podeu anar al següent link

http://www.marcianoduran.com.uy/?p=176

Benedetti i Viglietti, "Mucho más que dos".

Aquesta setmana s’ha acomplert un any del decés de Mario Benedetti. Als que ens agrada la seva poesia sempre tenim el recurs d’anar-la a buscar als seus llibres. Però un ésser excepcional com ell es troba a faltar.

El músic, amic i company de sempre, Daniel Viglietti, ha dit: "El nostre país, la nostra societat, la nostra gent, però també tota Llatinoamèrica i tants lectors d’arreu del món, hem quedat com orfes d’aquest ésser humà i creador excepcional. Quanta falta ens fa la seva persona lluminosa, la seva ploma tendra i forta al mateix temps, la seva consciència crítica, el seu compromís amb la veritat i la seva exemplar humilitat! ".

Avui, val la pena recordar alguns dels conceptes expressats per Viglietti en ocasió del decés del seu amic. Deia Daniel Viglietti:

"He tingut, per damunt de tot, el dolor de perdre un amic molt essencial i al voltant d’això, el que compartim tots: el gran poeta, el novel·lista, el contista, l’assagista, l’autor de lletres per cançons, alguna època de periodista. I tot això és inseparable de l’ésser humà, perquè aquesta unitat entre l’ètica que ell encarnava i l’estètica que ell produïa va ser molt sencera. Tranquil, d’una manera sòbria, d’un perfil modest, de gent senzilla. Quan havia de posar al seu lloc algú "desubicat" o enemic, tenia l’energia i caràcter per fer-ho, però en la seva vida habitual, en les seves actuacions, en els seus recitals de poesia, en les entrevistes que concedia era sempre molt humà, molt senzillament humà.

Mario era un ideal en si mateix. No tenia por dels diminutius, no xifrava la mida i la quantitat per expressar el seu amor, potser perquè havia après que en aquest país tan sofert i tan esperançat alhora, les coses són així, molt com era ell, de vegades sense soroll , sense gestos, com se’n va anar. Així es va anar. De vegades calladament, de vegades ".

TE QUIERO

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

"UN LUGAR EN EL BOSQUE"

Aquest deliciós llibre és un llibre de contes del meu amic Armando Quintero, un uruguaià que fa anys que viu a Veneçuela i que es dedica a alegrar la vida de la gent explicant-los-hi contes.

Aquest llibre és ple de contes curts que parlen d’un ramat de llops plens de tendresa, solidaritat i humor entorn a la vida al bosc

Els textos són de l’Armando Quintero i les il·lustracions de Manuel Pizcueta 1ª edició en castellà, Sevilla: Kalandraka, 2004.
L’obra va rebre els següents reconeixements:

– “Lo mejor del año” en el Banco del Libro de Venezuela.

– “Primer Premio Nacional de Literatura Infantil por obra édita” atorgat pel  Ministerio de Educación y Cultura de Uruguay l’any 2006.
-I aquest 30 d’ abril del 2010, acava de ser reconeguda entre "Los Treinta de los Treinta" del Banco del Libro, Caracas, Venezuela.

Voleu fer-ne un tast? Endavant, que us asseguro que us agradaran. I si voleu llegir-los directament al seu blog, aquí el teniu:

http://loscuentosquelescuento.blogspot.com/

Oír el silencio –
– Todos los momentos del día son hermosos. El amanecer, el mediodía, la tarde… -dijo Lobo Abuelo.
– ¿Y la noche? -preguntó Loba Pequeña.
– La noche también. Y no sólo por la luna y las estrellas. Hay un momento en que el río se queda mudo. Parece que el agua está quieta, como si no quisiera ir a ninguna parte. Ese silencio es tan hermoso como las voces del bosque.
– Tiene que ser hermoso oír el silencio – dijo Lobo Pequeño.
Muchachita del Bosque
– Escucha –dijo Lobo Grande a Lobo Pequeño-. Y pon mucha atención. Si por ese sendero pasa una niña con una cesta y una caperuza de este color –le mostró unas guindas-, ni le hables: ¡Es un ser muy peligroso! Esa muchachita tuvo mucho que ver con el triste final de tu tatarabuelo.
Cae la noche
Lobo Abuelo y Lobo Pequeño paseaban por el bosque cuando cayó la noche.
– ¡Qué poca luz! ¡Nos vamos a perder! –dijo Lobo Pequeño.
– No tengas miedo -lo tranquilizó Lobo Abuelo-. Nos guiaremos por las estrellas.
Mientras caminaban hacia la guarida, Lobo Abuelo le fue mostrando el cielo: contemplaron el planeta Marte y el luminoso Venus, cómo titilan las estrellas y los planetas no, y le enseñó a reconocer algunas constelaciones… Lobo Pequeño estaba asombrado.
Cuando llegaron, Lobo Abuelo le dijo:
– Una noche te mostraré la Loba Mayor y la Loba Menor; son constelaciones que sólo los viejos lobos conocemos.
Luz de luna
– ¡Aullad, aullad siempre! –decía Loba Abuela a sus lobeznos–. No es que la luna sea terca, es que es viejecita; por eso anda tan despacio y tarda en darse la vuelta para enseñar su cara oscura, y en dejarnos dormir. Pero lo consigue. Claro que con los años que tiene, está desmemoriada, y cada poco tiempo vuelve a mostrarse con toda su luz.
Boca de Lobo
Lobo Grande se había dormido.
En pleno sueño, abrió mucho la boca. Y quedó así un rato.
Lobo Chiquitito se le acercó, como echando cuentas.
– ¿Qué haces ahí? – le preguntó Loba Pequeña.
– Miraba. Para estar seguro de que la noche no es tan oscura como la boca de un lobo.
Temor de lobito
El sol brillaba en un cielo. Loba Abuela entró en la guarida y preguntó:
– Lobo Chiquitito, ¿has visto qué tarde? Estupenda para jugar en el bosque.
– Ya lo sé.
– Entonces, ¿qué haces ahí medio escondido?
– Medio escondido, no. Escondido. ¿Piensas que voy a salir a jugar en una tarde así? ¡Ni loco! ¡Seguro que el bosque está lleno de niños!
Por un amigo
– ¿Qué haces con esa pinta? – preguntó Lobo Abuelo a Lobo Pequeño.
Estaba blanco de punta a rabo, y con el pelo rizado.
Y colgado al cuello, con un lazo verde, llevaba un cencerro.
– Esta tarde quiero jugar en la pradera con mi mejor amigo. Pero su padre ni deja que me acerque al rebaño. Dice que los lobos no pueden jugar con los corderos.
Disfraces
Había llegado el Carnaval.
Todos andaban preparando sus disfraces.
Loba Pequeña se había embadurnado el cuerpo con pintura blanca.
– ¿Qué te parece? –le preguntó a Loba Abuela.
– No me vengas tú también con el cuento de que tienes una amiga cordera, ¿o acaso te has enamorado de alguno de ellos?
– ¡Ay, Loba Abuela, qué cosas tienes! Sólo quería disfrazarme de fantasma.
Jugando con lobo
Aquella tarde, Lobo Pequeño había a visitar a su mejor amigo a la pradera.
De pronto, los corderos lo rodearon y se pusieron a gritar:
-¡Quiero tirarle de las orejas!
-¡Yo voy a rizarle el pelo y ponerle un lazo!
-¡Pues yo me voy a montar en su lomo!
Entonces, Cordero Amigo le dijo a Lobo Pequeño:
– Cuando mis hermanos se cansen, dejarán de molestarte; pero ¿quién se resiste a la maravilla de poder jugar con un lobito bueno?
Lobo vegetariano
– Ya sabía que esto tenía que terminar mal -dijo Loba Grande a Lobo Pequeño-. Nunca me ha molestado tu amistad con un cordero, aunque, cuando dejaste de comer carne y empezaron a gustarte las frutas y las verduras, comencé a preocuparme. Pero esto ya es demasiado. ¿Qué van a decir tu padre y el resto de la manada? ¿Cómo explicarles que tu hermoso pelaje, orgullo de nuestra especie, se te está poniendo rojo por comer tantas zanahorias?
Guardar secretos
– Lobo Abuelo, tengo que contarte un secreto -le dijo al oído Lobo Chiquitito-. El corazón de Lobo Pequeño parece una cajita de música. Silba como una codorniz, ulula como un búho, canta como un gallo… Ni siquiera necesita cuerda. ¿Y sabes por qué? Porque está enamorado. Me lo dijo él. Me pidió que no se lo contase a nadie, pero me dolía la punta de la lengua y me temblaban las patas. Podrás guardar su secreto, ¿verdad?
Adagio
– Tenéis que saberlo de una vez, mis queridos lobeznos –explicaba Loba Abuela-. Nosotros somos así: siempre andamos en manada. Y nos sentimos mal cuando no lo hacemos. En nosotros, se cumple ese viejo adagio… Más vale acompañados, que bien solos.

Pintura de Ricardo Zorrilla de San Martín (Uruguai)

Text premiat en el concurs de "Cartes d’amor i desamor" de la Biblioteca de Mollerussa, de l’any 2000.

Lleida, 11 de Setembre de 1999

Estimada Teresa:

Et dec una explicació d’aquella separació tan sobtada. Havia arribat a Buenos Aires amb tota la il·lusió de descobrir un país i paisatges nous. Però al cap de tres dies ja m’havia atipat de ciutat i desitjava assaborir d’una vegada el camp argentí. Havia llogat un cotxe i em disposava a gaudir d’uns dies de sensacions noves. Portava ja molts quilòmetres damunt i estava una mica cansat. De sobte, veig aquell camió que se’m tirava al damunt i la maniobra justa per esquivar-lo. Però no vaig poder evitar sortir de la carretera. L’ imbècil no va ni parar!. El cotxe aixafat; jo amb un bon cop al cap i sense passar ni una ànima per aquells móns de Déu…

I, de cop, vas sortir tu com un àngel arribat del cel. No sé pas d’on vas sortir, si no es veia una ànima, ni una "estancia", ni cap senyal de vida per enlloc! Vas atansar-te poc a poc i vas preguntar-me si m’havia fet mal, si estava bé. "Ven conmigo!", vas dir-me en un to imperatiu i maternal que en aquell moment em va agradar. Estava totalment desemparat i em trobava sol i perdut.

Casa teva era allà darrera, -"detrás de aquel cerro"- vas dir-me. No gens lluny, la veritat. M’hi vas fer anar de totes maneres. Que el cotxe ja el trobarem, que si ara el que necessites és descansar, que si patatim, que si patatum…

Tenies ganes de parlar. I jo, que mai no havia après a escoltar i tampoc mai no havia fet cas a ningú, t’anava escoltant i escoltant i escoltant mentre tu parlaves dolçament i pausada. Jo, que anava sempre a la meva, que no havia fet més que pensar en mi mateix tota la vida, ara descobria una persona diferent a totes les que havia conegut i se’m feia interessant, alhora, la situació i la persona mateixa que tenia al davant.

Et va parir una minyona -m’explicaves a poc a poc i amb paraules senzilles- i em deies que també ella va néixer així, com els gats, en un catre sense potes i color de merda. De ben petiteta se t’arrapava a la roba i a la pell aquest tuf tossut de les cuines on s’hi barreja la pudor d’estalzí, fum i grassa. Sempre entre les cames de la mare com un gosset desemparat.

Amb prou feines dotze anys ja se’t marcaren els pits i la naixent rodonesa de les cuixes t’omplia el vestit vell i estripat i ja en aquella edat l’ aprofitat "patrón" o el majordom anaven buscant un racó on arrambar el teu cos. Res d’escola. Per no tenir, ni vas tenir temps de jugar. T’havies de guanyar el que menjaves. Eren moltes boques per omplir i molta feina per fer a l’ "estancia"!

I tan aviat com t’infla el ventre el primer fill, ja tots es creuen tenir dret a un lloc al teu catre i a la teva carn. Fins i tot els pobres peons de la "estancia", perquè tu, pobra infeliç, ets en aquell racó de món la única cosa que no té amo. Quasi bé cada any pareixis un nen ros, mulat o negre, perquè durant les nits fosques, llargues i avorrides es confonen els colors, i tant més si són dues vides solitàries les que barregen sang i sofriment.

Un aquí i l’altre allà, per les "estancias" de la comarca -manyocs de drap brut que fa rodolar el vent-, aquests fills sense pare els anaves distribuint, mentre tu anaves gestant l’ íntim i impossible desig d’ajuntar-los un dia en una senzilla caseta amb sol, alegre i endreçada. I així vas anar d’home en home, de cuina en cuina, de feina en feina envellint, fins que ja inútil , desmantellada, sense servir ni per a fregar, ni pels als besos ni per l’amor, pensaves acabar -com moltes altres- la teva existència  prenent "mate" asseguda a la porta d’un bordell de poble o d’un bar de mala mort d’aquests que es troben a les carreteres argentines.

Però tu, íntimament, no t’acabaves de conformar amb el teu destí. M’ho deies molt segura. Com si allò no fes per tu; encara que la teva vida havia estat molt negra i semblava que el més lògic fos que el destí te la fes acabar igual de negra.

Però jo tampoc vull que sigui així. Igual que tu, tampoc jo vull que aquest sigui el teu destí. Necessito tornar a veure’t, a buscar-te. Des d’aquell precís moment en què vaig seure al teu davant i vaig començar a escoltar-te en silenci va començar a néixer dins meu quelcom inexplicable, misteriós, pertorbador. Va néixer un futur nou. I no vaig saber dir-t’ho en aquell moment.

Tant bon punt vam separar-nos ja vaig començar a enyorar-te. Et vaig trobar a faltar immediatament. Com és possible això? M’ho he preguntat milers de vegades des de llavors. Mentre tornava cap a Buenos Aires, mentre anava cap a l’aeroport, mentre volava altre cop cap a Lleida…

T’enyoro massa. No he fet més que pensar en tu des d’aquell dia que em vas acollir d’una manera tan natural, amb una espècie d’amor que només és possible en una dona que ha sofert molt i ha estimat encara més i en una mare que s’ha buidat totalment i ha arribat a un moment que no té res més perquè ho ha donat tot.

Espero que t’hi trobaré. Espero que encara estaràs en aquella mateixa casa. No em facis la mala jugada d’haver marxat després de tants anys d’estar al mateix lloc! Espera’m, que vinc…

Robert.

PS: Ara m’adono que no sé pas on podré enviar-te la carta …perquè no sé ni el teu nom sencer, ni tinc la teva adreça. És igual. Si no t’has mogut del lloc, ja et trobaré. Ja he comunicat a l’empresa que deixava de treballar. Definitivament acabo de decidir que demà mateix compro un bitllet d’avió i me’n vaig a l’Argentina.

Màrius Torres i Pereña (Lleida, 30 d’agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 29 de desembre de 1942) fou un poeta català, en l’òrbita del simbolisme.

Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i va passar la resta de la seua curta vida al Sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Allà es va dedicar a la lectura i l’escriptura, produint la seua breu obra. Morí als trenta-dos anys.

La seua producció poètica, amb el títol Poesies, es va publicar pòstumament a Cocoayán, (Mèxic, 1947) gràcies al seu amic l’escriptor Joan Sales, a qui va conèixer al mateix sanatori de Pigdolena.

La vessant més íntima i personal de Màrius Torres és el leitmotiv d’una exposició que es pot veure a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida (UdL) fins el proper 15 de juny. Manuscrits, aquarel·les i, fins i tot, una composició musical formen part del llegat que es conserva a la UdL i que ara es posa a l’abast del públic, coincidint amb el centenari del naixement del poeta lleidatà.

Els documents exposats recullen la polifacètica personalitat de l’autor, metge de professió, que no solament escrivia poemes, contes i teatre; sinó que llegia i traduïa en diverses llengües, pintava, ocasionalment componia música i exercia tant de crític literari i musical com de comentarista polític. L’exposició mostra tanmateix el ressò universal de Màrius Torres, que ha estat traduït a diverses llengües i musicat per diferents cantautors, mitjançant llibres i discos.

L’ innat amor pel saber de Torres fou alimentat encara més per un altre que conegué al sanatori. El de Mercè Figueres, una pacient amb qui Torres compartí lectures, passejos i converses; i que amb la seva mort inspirà alguns dels versos més bells del poeta. Mercè Figueres esdevingué Mahalta (malalta) a l’imaginari personal de Màrius Torres i Lluís Llach musicà la «Cançó a Mahalta» i la inclogué al seu disc «I si canto trist» de 1974.

http://enfilat-al-baobab.blogspot.com/2007_08_01_archive.html

Màrius Torres i Mercè Figueres

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

Ha mort Miguel Delibes, un escriptor que vaig descobrir de ben jovenet quan escrivia a la Revista DESTINO, una revista que va passar de ser falangista i editada a Burgos a ser catalanista i liberal quan la va comprar Josep Vergés i es feia a Barcelona. Miguel Delibes va continuar escrivint-hi  mentre es va editar i aquest fet va fer que sempre seguís tenint molts amics catalans, entre ells Josep Maria Espinàs.

Més tard, vaig anar llegint alguna de les seves novel·les més famoses, escrites amb un dels castellans més pulcres i a la vegada senzills i populars que hagin existit. Era concís, clar, sobri, natural  i feia servir unes paraules que recollia del poble i que jo havia de consultar, inevitablement, al diccionari perquè no les havia escoltat mai i no sabia què volien dir I és que Delibes era un bon representant de l’ànima del poble castellà, a la que va ser sempre fidel.

Va néixer a Valladolid i allà va viure i va morir. «Soy como un árbol que crece donde lo plantan», diu un dels personatges de la seva primera novel·la , ‘La sombra del ciprés es alargada’. La frase, però, l’ ha fet seva l’escriptor per explicar la seva fidelitat, una qualitat que ell valorava molt: va ser fidel al lloc on va néixer, a una dona, a una editorial i a un diari. Una cosa aquesta, cada vegada menys comuna perquè sembla que si no vius en una capital no ets ningú. A ell no li va caldre això  i ha estat reconegut universalment com un dels més grans escriptors en llengua castellana. Descansi en pau!

Us deixo un text que. de forma implícita, fa referència a la seva esposa i que publicà en el llibre "Señora de rojo sobre fondo gris"

CURRICULUM

MARIO BENEDETTI

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Eduardo Galeano és d’aquells escriptors que , amb poques paraules, saben contar una història per tal que arribi al cor. Un bon escriptor és aquell que sap explicar bé una història, sigui en prosa o en vers.

En els llibres de Galeano n’hi trobem un munt. Però avui us en vull transmetre una que és deliciosa i emocionant.  En poques paraules ens fa entendre què és una llar, una casa, una família, uns records.

Les coses tenen ànima. Les coses, els paisatges, els llocs, les olors, les llums i els sorolls. Les campanes, per exemple, ens diuen coses, s’ expressen, fan sentir.

Heus ací la història de Galeano:.

"Había sido albañil desde la infancia.

Cuando cumplió dieciocho años, el servicio militar lo obligó a interrumpir el oficio.

Lo destinaron a la artillería. En la práctica del tiro de cañón, debía disparar contra una casa vacía, en medio del campo. Le habían enseñado a tomar puntería, y todo lo demás; pero no pudo hacerlo. El había construido muchas casas, y no pudo hacerlo. A los gritos le repitieron la orden, pero no.

El quería decir que una casa tiene piernas, hundidas en la tierra, y tiene cara, ojos en las ventanas, boca en la puerta, y tiene en sus adentros el alma que le dejaron quienes la hicieron y la memoria que le dejaron quienes la vivieron. Eso quería decir, pero no lo dijo. Si hubiera dicho eso, lo hubieran fusilado por imbécil. Plantado en posición de firmes, se calló la boca; y fue a parar al calabozo.

En un fogón de las sierras argentinas, en rueda de amigos, Carlo Barbaresi cuenta esta historia de su padre. Ocurrió en Italia, en tiempos de Mussolini."

Eduardo Galeano.

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."