A PEU

Hi ha un robatori que els europeus van practicar des que van arribar al Brasil, al segle XVI. És el robatori de dones i nens. Des que els primers jesuïtes van arribar a Salvador, el 1549, s’emportaven per força, del si de les seves famílies, nens de vuit a catorze anys, dient que els educarien a les seves escoles. Els sacerdots volien que els joves obeïssin les seves ordres, ja que els adults no acceptaven la nova doctrina.
Altres sacerdots, més tard, posaven els nens en col·legis i internats, lluny de les seves famílies, per ensenyar-los el catecisme. Allà, aquells joves aprenien a menysprear la manera de ser de la seva nació i eren tractats com a ignorants i endarrerits. Més greu era el robatori de dones, capturades amb l’ajuda de gossos, o amb un llaç des del cavall, per dur-les a viure amb els soldats conqueridors, o amb els colons. Els homes dels poblats indígenes morien en les lluites i les dones eren apressades i es convertien en mares de mestissos. El robatori de dones inicià el mestissatge, ja que el fill de les unions entre soldats, comerciants o colons amb les dones del lloc, tenia per pare un portuguès i per mare una índia. La població llatinoamericana és, majoritàriament, fruit d’aquest mestissatge que va involucrar no tan sols els indígenes sinó també els africans portats com a esclaus. El mestissatge que va originar el poble llatinoamericà no va ser tan pacífic com s’acostuma a dir. De vegades va ser dut a terme amb molta violència.

Eduardo Hoornaert, teòleg catòlic holandès-brasiler.

———————————————————————————-
“El capitán Alonso López de Ávila prendió una moza india y bien dispuesta y gentil mujer, andando en la guerra de Bacalar. Ésta prometió a su marido, temiendo que en la guerra no lo matasen, no conocer otro hombre sino él, y así no bastó persuasión con ella para que no se quitase la vida por no quedar en peligro de ser ensuciada por otro varón, por lo cual la hicieron aperrear”. (Diego de Landa, “Relación de las cosas de Yucatán”).
Una dona maia va morir devorada pels gossos. La seva història, reduïda a unes quantes línies, concentra una de les versions extremes de la relació amb l’altre. El seu marit no li va deixar cap possibilitat d’afirmar-se com a subjecte lliure: el marit, que temia morir a la guerra, va voler conjurar el perill privant a la dona de la seva voluntat. La guerra no va ser només una història d’homes: tot i essent l’home mort, la seva dona li havia de seguir pertanyent. Quan va arribar el conqueridor espanyol, aquella dona ja no era més que el lloc on s’enfrontaven els desitjos i voluntats de dos homes. Matar els homes, violar les dones: aquestes eres les proves que un home tenia el poder i les seves recompenses. La dona escollia obeir el seu marit i les regles de la seva societat; posava tot el que li quedava de voluntat personal a inhibir la violència de la qual havia estat objecte. Però, justament, l’exterioritat cultural va determinar el desenllaç d’aquest petit drama: no va ser violada, com ho hagués pogut ser una espanyola en temps de guerra, sinó que la van lliurar als gossos perquè , al mateix temps, era índia i dona que negava el seu consentiment. Mai no ha estat més tràgic el destí de l’altre.

Tzvetan Todorov, antropòleg (La qüestió de l’altre).

El PP està convertint el Reino de España, sense cap mena de vergonya ni rubor, en Españistán. La justícia deixa de ser justícia per convertir-se en venjança pura i dura. Tenim un president del Gobierno i el partit que li dóna suport esquitxats per delictes de corrupció per tots costats. Tenim reprovats el ministre de Justícia, el secretari d’Interior, el Fiscal de l’Estat, el Fiscal Anticorrupció, el ministre d’Hisenda i Funció Pública. I no pas per assumptes sense importància sinó per prendre decisions polítiques en benefici de presumptes delinqüents.  I aquí no passa res.

Hi ha una web molt interessant que es titula losgenoveses.net i que es dedica a resseguir una mica la biografia de certa gentussa. És interessant llegir-la per poder entendre millor certes coses de les que estan passant. Per exemple, és interessant en aquests moments resseguir la biografia del fiscal MAZA.  Llegiu, llegiu…

FISCALES GENERALES DE RAJOY : JOSE MANUEL MAZA MARTÍN

BIOGRAFÍA NO OFICIAL NI AUTORIZADA

La biografía no oficial que hoy traemos a nuestros lectores ha tomado como título prestado una de las obras de teatro de humor más conocidas de Miguel Miura. Y es que a José Manuel Maza Martín, el actual Fiscal General del Estado, apenas 100 días después de su designación por Rajoy, gracias al dicharachero Presidente de Murcia, se le acumulan los problemas y las explicaciones. Comencemos por un rápido repaso a su trayectoria.

Familia y estudios
Todo apunta que nació en Madrid un 23 de octubre de 1951. Sus diferentes curriculum confirman que se licenció en Derecho y en Historia por la Universidad Complutense de Madrid. En los años 70 hizo doblete para ingresar en la Administración de Justicia. Primero en 1975 en la Carrera Judicial y poco después, con un temario similar, en la Fiscal en 1978, donde su acreditada “modestia” no es obstáculo para recordar al resto de los humanos que fue el primero de su promoción. En fechas precisas (1978-1984) se dice que también ejerció como abogado y como letrado de la Red Nacional de Ferrocarriles.

De su vida familiar tan solo se conoce que está divorciado de una magistrada, actualmente Presidenta de una de las Secciones de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Madrid (TSJM) y que tienen un hijo que ejerce la abogacía. Se autoproclama un segoviano compulsivo, ciudad donde tiene su segunda residencia.

Un juez de orden y tan conservador como estaba previsto
Su trayectoria en el escalafón judicial ( en la fiscal apenas ejerció ) se resume muy resumidamente en los siguientes destinos:

Cangas del Morrazo (Pontevedra); Alcorcón (Madrid) y Valencia. De 1987 a 1989 fue Juez Decano de los Juzgados de Distrito de Madrid. Y entre Julio de 1988 y Febrero de 2002 Presidente de la Sección Primera de la Audiencia Provincial de Madrid.

En ese año 2002, el CGPJ tuvo a bien nombrarle magistrado de la Sala Segunda del Tribunal Supremo (“Sala Penal”), en sustitución de Adolfo Prego, que a su vez había sido nombrado a propuesta del PP, vocal del CGPJ. En esta Sala ha permanecido hasta su nombramiento como Fiscal General del Estado.

Por último se comunica que en la década de los 90 fue portavoz de la asociación conservadora de jueces y magistrados “Unión Judicial Independiente” (UJI).

Polifacético y omnipresente profesor de cursos y seminarios a granel
Pero sin duda llama la atención a cualquier observador neutral su ingente capacidad de trabajo que lejos de ceñirse en exclusiva a su labor como juez no ha dudado en hacerla extensible, al igual que otros colegas del Tribunal Supremo, a ejercer de conferenciante y/o profesor en todo tipo de seminarios, cursos y master (normalmente retribuidos) a lo largo y ancho de la península y fuera de la misma. Para los más curiosos se sugiere que pinchen en este enlace y podrán comprobar su documentada presencia en este tipo de actos paralelos a su actividad como magistrado del Tribunal Supremo.

Como no podía ser de otra manera, también ha mantenido vínculos con la genovesa FAES. De hecho está documentada su participación como Ponente y o asistente, al menos en dos seminarios, celebrados en los años 2003 y 2014.

Tercer Fiscal General del Estado del Gobierno de Rajoy
Y en estas estábamos cuando “sorprendentemente” en el primer Consejo de Ministros celebrado tras ser Rajoy investido (11.11.16), se pone en marcha su nombramiento como Fiscal General del Estado, sustituyendo a la desde entonces aún todavía más sorprendida Consuelo Madrigal que fue cesada (no renovada) en el puesto que desempeñaba desde Enero del 2015.

Sobre las causas últimas de su nombramiento y del cese de su predecesora, los rumores son tan variopintos como dispersos. En cambio sus efectos, a los 100 días de su toma de posesión comienzan a vislumbrase con una nitidez cada día más nítida.

Y es que como se pudo comprobar en su comparecencia ante la Comisión de Justicia del Congreso de los Diputados, más de un grupo parlamentario, entre ellos PSOE y Podemos, manifestaron sus reservas sobre el candidato Maza. Y no era para menos a la vista de su trayectoria, alguna que otra sentencia y puntos de vista variopintos. En todo caso, pasado el tramite parlamentario, su nombre y nuevo cargo apareció en el BOE a finales de ese mes de noviembre para a continuación tomar posesión. Uno de los resultados mas visibles es su futura nómina que ascenderá a 113.838,96 euros brutos anuales + trienios.

Maza y un señor de Murcia
En los últimos días, gracias entre otras cosas, a lo bocazas que ha sido y es Pedro Antonio Sánchez López, por el momento Presidente de la Región de Murcia, su papel al frente de la Fiscalía General se ha puesto en cuestión. Y es que a pesar de sus intentos de minimizar la cuestión, el hecho cierto es que sin venir a cuento, ha decidido desautorizar a las dos fiscales anticorrupción que estando adscritas al sumario “Púnica” que instruye el juez Velasco, titular del Juzgado Central de Instrucción nº 6 de la Audiencia Nacional, tenían previsto solicitar que el locuaz de Pedro Antonio Sánchez López fuera investigado por haber cometido 3 presuntos delitos en la denominada PS3 que a su vez investiga la trama Púnica en esa Comunidad Autónoma.

De momento hay diversidad de opiniones sobre las razones que le han llevado a intervenir en esta causa. Los hay que sostienen que ha recibido presiones del Ministro Catalá, sospechoso habitual en este tipo de asuntos, y los hay que además añaden que Rajoy no puede estar muy lejos de la cadena de mando que se ha activado para salvar a susodicho PAS. La consecuencia de momento es que Maza tendrá que hacer un hueco en su agenda para comparecer en la Comisión de Justicia e intentar explicar lo inexplicable.

Maza y un señor de La Rioja
Simultáneamente se ha publicado con todo lujo de detalles que algo similar ha podido suceder con otra causa judicial que se ha instruido en un Juzgado de Logroño. Y que en resumen ha podido suponer que también la Fiscalía haya cambiado de criterio en relación a las responsabilidades penales de Pedro Sanz, ex Presidente de esa Comunidad y en la actualidad Vicepresidente del Senado. Sea como fuere, Maza muy a su pesar, también está llamado a dar una explicación inexplicable.

Y como no hay dos sin tres, los mas suspicaces (y sus razones tienen) añaden el caso de la “mordida toledana” que como nuestros lectores recordarán se está investigando en un juzgado de Toledo. Y es que también para sorpresa de propios y extraños, el Fiscal Jefe de Toledo no se le ocurre otra que presentar un escrito solicitando el archivo de las actuaciones cuando es publico y notorio que la instrucción está en plena actividad. Se da la feliz circunstancia que el abogado de Cospedal es Adolfo Prego, ex compañero de Maza en el Tribunal Supremo. El mundo genovés cabe un pañuelo.

Otras cuestiones de interés

Por último, como magistrado de la Sala II del Tribunal Supremo, a través de un voto particular defendió con entusiasmo la inhabilitación del juez Baltasar Garzón por abrir una causa que investigara los crímenes del franquismo.

Al igual que su predecesores nombrados por los gobiernos de Aznar, desde Jesús Cardenal hasta Consuelo Madrigal pasando por Eduardo Torres Dulce, se declara antiabortista convencido.

Y para rizar el rizo, el pasado 22 de febrero 2017, tras reunir al Consejo Fiscal, ha llevado a termino una “purga” selectiva en puestos claves en la Fiscalía.

Tags: Justícia, POLÍTICA

Durant un parell de dies he dedicat el temps a collir les olives d’uns pocs olivers d’arbequina que tenim aquí a casa. M’hi vaig haver de posar una mica a corre-cuita perquè vaig veure que uns estols enormes d’estornells ja els començaven a ullar i en un parell de dies no me n’haurien deixat n’hi una. Aquesta mena d’ocellots negres, quan veus que comencen a volar baix i xisclen contents veient la taula parada d’un oliverar, ja et pots afanyar perquè, quan s’hi posen, s’hi posen de veritat i fan més feina que tot un exèrcit de treballadors morts de gana… Tot plegat, només en vaig recollir uns modestos 50 quilos, que ahir a la tarda vaig portar ràpidament a un molí per tal que no se’m fessin malbé. Les olives són una mica senyores i volen ser tractades amb molta cura . A canvi, em van donar 5 litres d’oli, que és més aviat poca cosa, però que em va fer tota la il·lusió del món. És un oli que en diuen del primer raig; un oli verdós i espès, sense filtrar, que feia un goig que enamorava.

Mentre anava collint les olives a mà, tot munyint-les suaument de les rames, anava repassant records de temps antics. Un dels que tinc més vius de quan era petit és el d’anar a “plegar olives”. Parlo de quan tenia només 8 o 9 anys i, per tant, era tan menut que ben poques olives podia plegar. Els records que ens queden d’aquells llunyans temps de la infantesa normalment arriben en forma de flaixos que fotografiaven moments de la nostra vida i que van quedar impressionats en el nostre cervell i que, de tant en tant, retornen ben vius al cap dels anys per alguna causa que ens els fa reviure. El record de «plegar olives» -que és com ho acostumem a dir aquí al Pla d’ Urgell- havia quedat adormit durant anys en algun plec del cervell i ara s’ha despertat de cop en tornar a fer aquesta feina aquest parell de dies. He recordat sobtadament quan de ben petit em feien fer de fogoner i havia de cuidar el foc que es feia al tros, perquè alguns dies eren molt freds i amb boira baixa; jo em distreia fent una bona foguera i posant troncs que fessin una bona xera, mentre anava mirant com els grans anaven fent la feina… Com a molt, ajudava a estendre les borrasses sota els arbres, a arreplegar alguna oliva que havia rodat fora de la borrassa, a treure tot el fullam que queia junt amb les olives i a cuidar de que el foc no s’apagués. Aquesta era tota la meva feina i el record que tinc d’aquells temps: molt fred, molta boira, dies curts i ben aprofitats i un bon foc per tal de poder atansar-s’hi de tant en tant i retornar una mica les mans balbes del fred.

“Plegar olives” és una feina pròpia d’aquests mesos de finals de tardor i hivern. L’explica molt bé aquesta pàgina sobre temes de pagesia i he volgut recorda-la perquè ja sabeu que quan ens fem grans la nostàlgia ens acompanya sovint. Se sortia de casa ben d’hora perquè el dia en aquests mesos és fa molt curt i la posta de sol arriba sense que ni te n’adonis. Si el camp on es treballava quedava lluny de casa, es dinava al tros mateix amb unes bones arengades i cansalada a la brasa i algun pebrot o tomata escalivada a les brases, tot plegat acompanyat amb uns bons tragos de vi. Aquí a la nostra terra la collita es feia estenent les borrasses al voltant de la soca de l’oliver i fent caure les olives amb les mans o per mitjà d’uns estris anomenats «raspes», «arpetes», «pintes» o “rasclets”, que amb totes aquestes denominacions es coneixien segons els llocs. Per arribar a les rames més altes, a més de pujar a dalt de l’arbre, s’utilitzaven els típics «bancs de plegar olives», que eren unes escales triangulars, de fusta, amb una cama que els feia de suport.

Un cop s’havia acabat un arbre es buidaven les borrasses als cabassos i d’allà als sacs. Quan començava a fer-se fosc, es carregaven al carro els sacs d’olives que s’havien recollit per dur-los cap a casa; i gairebé sempre, abans de sopar, i abans de portar-les al molí, s’havien de «passar», o sigui netejar-les de qualsevol element estrany que les acompanyés: fulles, brots, terra, etc., per mitjà del «passador». El «passador» era un pla inclinat amb una renglera de llistons, metàl·lics o de fusta, disposats en sentit longitudinal, damunt el qual s’abocaven les olives a poc a poc amb una galleda o un cabàs. Les fulles i la terra queien al sòl a través dels espais buits del passador i les olives i els elements més voluminosos rodolaven fins al peu del munt que s’anava formant. Una darrera passada amb les mans per eliminar els brots i si hi havia cap pedreta, completava l’operació de neteja.

L’operació de moldre les olives al molí i extreure’n l’oli que contenien, rebia el nom de «desfer» i també de «xafar». Antigament el pagès demanava torn al molí i recollia l’oli de les seves pròpies olives. El moliner era retribuït amb diners o amb una part proporcional del fruit transformat denominada moltura. Perquè l’oli sortís bo i sense regustos calia moldre les olives aviat després de collides, perquè si es tardava massa temps i estaven amuntegades hi havia el perill que s’escalfessin, o sigui que entressin en fermentació.

Antigament les rodes del molí que xafaven les olives fins a convertir-les en pasta, eren mogudes per animals. I la premsa per extreure l’oli era de maneig manual. La pasta que cabia en una premsada rebia el nom de «peu» i era la que proporcionaven unes quatre quarteres d’olives. Per facilitar l’extracció de l’oli, la pasta es dipositava en «esportins» que es posaven un sobre l’altre, fins a omplir la premsa.

L’oli que sortia de la premsa s’encabia en piques i es clarificava per decantació. El solatge que quedava a les piques una vegada arreplegat l’oli clar, rebia el nom de «morca» i es recollia en un dipòsit subterrani anomenat «infern», on a final de campanya el moliner sempre hi trobava alguna cosa aprofitable: oli més o menys depurat, substàncies greixoses per usos industrials, etc. La “pinyola” era lapasta de les olives que sortia de la premsa una vegada extret l’oli i s’aplicava a diferents usos: aliment per a les bèsties, per fer foc o per aplicacions industrials.

Ara, com podeu suposar, tot ha canviat i els mètodes de recol·lecció són tots uns altres si la plantació és gran. Ara es fa amb artefactes mecànics accionats per mitjà de la força motriu dels tractors que colpegen les branques o que fan vibrar els arbres a partir d’uns enganxalls que se subjecten als troncs. I també han canviat els trulls. Quan s’arriba al trull normalment s’ha de fer cua per poder abocar les olives a la tremuja que queda soterrada. A través d’una cinta transportadora pugen les olives fins a la màquina ventadora, que separa les olives de la fulla que sempre hi queda barrejada. Després les olives es renten i es pesen. A continuació una nova cinta transportadora les conduirà fins a la màquina que les moldrà. Les olives perden ja la seva forma i es converteixen, després de passar per aquesta màquina en una pasta. Aquesta pasta passarà a un remenador on s’hi estaran una hora i mitja. Aquest remenador va extraient-ne el líquid, que encara haurà de passar per dos processos més. Un consistent a separar la polpa que encara hi ha barrejada en aquest líquid. I l’últim de tots, el que separa l’oli de l’aigua, ja que les olives a més d’oli quan es premsen també se n’extreu una gran quantitat d’aigua.

En alguns molins fins i tot ja et pots emportar cap a casa en el mateix moment l’oli equivalent a les olives que hi has portat. No cal dir que això dóna una gran satisfacció i te’n tornes cap a casa tot cofoi. I ara ja podem fer unes bones torrades sucades amb un all i un bon raig d’aquest oli tan bo i tan saludable. I bon profit!

Tags: Agricultura, Tradicions

Tags: SOCIETAT, Tradicions

Tags: Autoestima, Relacions humanes, Relacions socials

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ – El capítol anterior el trobareu AQUÍ

Tags: Jubilació, LITERATURA

Agents de la Policia Nacional (divisió antidisturbis) vinguts des de Valladolid, La Corunya, València,  Oviedo i d’altres punts d’Espanya han arribat a Catalunya. No és la primera vegada. El mes de maig passat ja van arribar tres-cents efectius d’aquesta unitat especial de la policia espanyola. Es van instal·lar a Calella, amb el propòsit de ‘donar seguretat a les dependències estatals’. Ara n’han arribat entre 400 i 450 “para reforzar la seguridad en los edificios del Estado en caso de que se produzcan incidentes”. Ja ho veieu, quilos i quilos de testosterona pura!!

També diuen que arribarà l’exèrcit per ajudar el personal d’Adif a extreure l’aigua que s’acumula a l’interior del túnel del tren d’alta velocitat a Girona. La Unitat Militar d’Emergències (UME) ha activat fins a 84 soldats, que es traslladen a la ciutat amb trenta vehicles, entre els quals n’hi ha d’específics per poder arribar a bombejar aigua a grans profunditats. Més testosterona!

Amb una diferència, però: uns bombegen i els altres, a vegades, bombardegen. Per a les dues coses es veu que es necessita testosterona. Molta testosterona…

Fins que “los edificios del Estado” no estiguin en perill jo enviaria als policies a treure aigua de l’estació de l’ AVE de Girona. Amb bombes d’aigua. No pas de les altres…

I quan convingui (que no crec que sigui necessari perquè els catalans som molt pacífics) ja faran aquesta altra feina que veieu aquí a sota.

Tags: Humor

Tags: Democràcia, España, Humor, Intolerància

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz313aXq9gq

Tags: Humor

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz30DUo739W

Tags: Racisme

A certs temes va bé posar-hi una mica d’humor, no us sembla? Aquest text apòcrif que corre per internet l’hi posa en un tema molt seriós.

Si es culmina el procés que ha de dur-nos a la independència, el que ens passarà, segons les autoritats espanyoles, és que quedarem fora:
– De la Unió Europea
– De l’ euro.
– De l’ Organització del Tractat de l Atlàntic Nord (OTAN)
– De l’ Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE)
– De l’ Organització de Nacions Unides (ONU)
– Del territori Schengen
– De l’ Organització de les Nacions Unides per a la Ciència, l’ Educació i la Cultura (UNESCO)
– De les Cumbres Iberoamericanas ,
I, tot i que no ho hagin dit, treballen secretament perquè també quedem fora:
– Del sistema solar
– Del sistema planetari
– De la llei de la gravetat
– Del sistema mètric decimal
– De les normes convencionals de pesos i mesures
– De l’ hemisferi nord i al marge del meridià de Greenwich
Es deixen, però, el més important: que quedarem fora d’ Espanya.
És a dir, que ja mai més no tindrem:
– Ni Rajoy o Aznar com a presidents del govern, ni Rubalcaba com a vicepresident, ni Bono com a ministre de Defensa, ni Trujillo com a responsable d Habitatge, ni Wert com a titular d Educació i Cultura, ni Ruiz Gallardón a Justícia, ni Margallo a Afers Exteriors, ni Cristóbal Montoro a Hisenda i Administracions Públiques, ni Guerra com a diputat del mateix parlament o presidint la comissió d’ afers constitucionals.
– Ens perdrem el missatge de cap d’ any del rei d Espanya
– Ja no estarem al dia del que diguin els presidents i ex-presidents de certes comunitats autònomes en relació a nosaltres.
Tampoc tindrem:
– L exèrcit espanyol
– La policia nacional
– La Guàrdia civil
– El CNI
Ni estarem sota l’ empara de la justícia espanyola i el seu sistema jurídic imparcial, ràpid i sensible a la doble oficialitat lingüística.
– No gaudirem més d’ ambaixades i consolats del Regne d’ Espanya
– Ni tindrem DNI i passaport espanyols.
– No podrem representar Espanya, cantant en castellà, al festival d’ Eurovisió
– No gaudirem de l’ Institut Cervantes !!!
– Per a no quedar desinformats, haurem de seguir per satèl·lit: Les cadenes de televisió 13TV, Intereconomia, etc. i la vida quotidiana i les misèries de cantants, toreros, comentaristes casposos, membres de la casa reial, estafadors, corruptes.
I el pitjor de tot:
– Fora d’ Espanya, la Conferència Episcopal espanyola deixarà de tenir-nos presents en les seves oracions i no passaran més el rosari per a la nostra salvació eterna.
– Els esportistes catalans ja no podran guanyar més medalles, ni campionats, ni copes en nom d’ Espanya
– Ens perdrem el goig de veure onejar la bandera espanyola i escoltar la música del seu himne.
– Haurem de comprar d’ estranquis els dècims de la seva loteria nacional o els cupons de l’ ONCE.

En fi, serà un cop molt dur!
No se si  ens en sortirem i serem capaços de superar-ho!!
Com ho veieu?

Tags: Humor, Independència

Hem emplenat Nadal de llums, garlandes, música, menges exquisides, cançonetes, regals, avets, loteries, Pares Noëls panxuts i de rialles buides…

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2oOGs5Ilh

Mira que suspendre llengua (espanyola), geografia i història… De llengües estrangeres, ni li’n van ensenyar.

Vaja, que el Wert no li donarà beca.

(Gràcies, amic Lluís Boixadera, per fer-me arribar aquesta autèntica perla, que no he pogut superar la temptació de publicar i que seria bo que seguís la cadena de distribució…)

Tags: Beques, Cuktura, Humor, Rajoy

EL FORASTER (Le métèque)

Cançó de Cançó de Georges Moustaki. Adaptació : Miquel Pujadó

El seu major èxit musical ‘Le métèque’ va néixer precisament en 1968 i ell va marcar a tota una generació de joves que sortien de les barricades parisenques i que podria ser el cant íntim de milers de joves que se senten estrangers en una Europa que no els ha sabut acollir com caldria Uns joves que sospiraven per trobar una feina quan van venir il·lusionats des dels seus països, carregats de somnis i esperant trobar – potser- un amor i una situació millor del que han trobat.
La música d’aquesta popular cançó que avui porto aquí està inspirada en els ritmes tradicionals grecs, començant amb un buzuk i al que se li uneixen guitarres i una pandereta com a percussió, mantenint tota la cançó un to assossegat i tranquil permetent que la veu del cantant es vagi desplegant amb un frasejat clar i molt poètic. La lletra és una història en dues parts, la primera ens descriu el que ha estat el seu passat, del qual ni renega ni tampoc presumeix, amb els seus bons moments de plaer i els dolents de sofriment i que demostra que coneix el que és la vida . I en la segona es llança a declarar el seu amor a la noia que l’està escoltant, a la qual li promet una passió sense fi en què ell interpretarà el paper que ella desitgi.

George, amb les teves cançons has fet fer cada segon etern i al cor del nostre món la Mort no hi ha tingut res a fer perquè perviuràs per sempre a través d’elles. Descansa en pau.

Un amic targarí m’ha fet arribar aquestes fotos.

La primavera s’acosta. ens ho diu la natura. L’amic Francesc em diu:

“No és cap illa grega. No és Tailàndia , ni cap país estrany. És a casa nostra. És a Soses, comarca del Segrià, vora Lleida. Durant aquests dies està florint el presseguer i, com es pot veure en aquestes fotos,  el paisatge és una meravella. Tot el terme és espectacular i només dura una setmana, com a molt. Qui tingui possibilitats, val la pena de contemplar” .

Tags: Lleida

Vist com s’estan posant de nerviosos alguns; vist com ja han engegat el ventilador per tal que la merda esquitxi tothom; vist com s’han posat a treballar a tot drap les fàbriques de mentides; vist com comencen a apel·lar a la por…

Vistes i comprovades tantes coses que estan passant Ebre enllà, crec que és oportú fer córrer aquest avís important que m’ha arribat avui. A veure si els arriba. És per allò que es diu de que “qui avisa, no és traïdor” i perquè nosaltres som educats…

AVÍS IMPORTANT

Avisem a tots els militars espanyols que es desplacin a Catalunya amb tanc:

1.- Un cop a Barcelona els tancs que entrin per la Diagonal hauran d’aparcar al Passeig de Gràcia, els que entrin per la Meridiana ho faran al Passeig de Sant Joan.

2.- Aneu en compte, els tancs aparcats en doble fila se’ls emportarà la grua municipal.

3.- Prepareu la Visa. Entenem que els espanyols no sabeu el que és un peatge perquè al vostre país no n’hi ha però aquí són de pagament obligatori.

4.- Intenteu evitar el del Túnel del Cadí aquest no el desitjo ni al meu pitjor enemic.

5.- És recomanable que vingueu més de 3 en un tanc així us faran descompte si teniu Tele-tac.

6.- Recordeu que el fet de no pagar un peatge tindrà una multa de 100€.

7.- Tots els tancs participants en l’excursió han de dur la ITV al dia , en cas contrari els Mossos us poden multar i immobilitzar el vehicle.

8.- Feu bona previsió de gas-oil , Catalunya és el lloc on es ven mes car de tota la península.

9.- Un cop a Barcelona s’habilitarà una ruta directe al port per facilitar l’embarcament dels tancs en vaixells alemanys , recordeu que són llogats i no esteu al corrent del pagament…

10.-Si veieu que la gent no us fa cas, no us enfadeu, és que estarem treballant!

QUI AVISA NO ÉS TRAÏDOR.

Tags: Humor

Ja sabeu que el rei se’ns ha tornat bloguer i està ben decidit a fer-nos la competència. Als seu post de l’altre dia es posa paternalista i comença a donar una sèrie de bons consells. Ens diu que deixem estar les quimeres i que toquem de peus a terra. Que tot ha de seguir igual, que hem d’estar ben units (suposo que per mantenir tots els tripijocs en els que estan immersos ell i els altres destacats membres de la Casa Reial.

Ja que el seu blog no té nom, jo li aconsellaria que n’hi posés un i l’anomenés “El Bribón de la Blogosfera”, tot fent honor al seu vaixell amb el que navegava pel mar. Ara navega (navega penosament -fent pena) i sense massa rumb per la blogosfera, tot donant bons consells i dient-nos que ara no és el moment d’amenaçar el nostre model de convivència. Quin model? Deu ser el model d’amo-esclau en el que ell i molts altres encara creuen…

Un amic m’ha fet arribar aquest clam a la quimera i es veu que no pensa el mateix que el senyor Rei. Us en faig coparticipants.

CANT A LES QUIMERES

Què seria de mi
sense quimeres?

Segurament
caurien les estrelles

i l’ escuma del mar
que m’ acompanya
no vindria pas blanca
…a l’ escullera
(seria ben bé negra).

Què seria del poble
sense els somnis,
i com faríem per
tenir il·lusions
si el temps que ens embolica
fa aroma de misèria
i aquells que no ens entenen
trepitgen les essències
de la veu,
que escriu en opressió?

Què seria de mi
sense quimeres?

Les albes no vindrien
mai senceres,
i els vespres es perdrien
en racons ensordits
i ja no sonarien
els violoncels de nit,
a casa nostra.

Jo vull sentir utopies,
que m’ escalfin l’ hivern
i per això les busco, cara al vent,
i provo de llançar-les
en un crit de present
perquè aquells que m’escolten
remenin amb passió,
i aferrissadament,
el sac on han desat
tots els anhels.

Llavors serem un munt,
milers, milions de gent,
fent reals les quimeres
que esperem.
Rm 2012

Tags: Humor, POLÍTICA

 Hamlet Lima Quintana (nascut el 15 de setembre de 1923 a Morón, província de Buenos Aires i mort el 21 de febrer de 2002 a Buenos Aires) va ser un poeta argentí, autor de més de quatre-centes cançons entre elles la popular "Zamba para no morir "

Tant el seu pare com la seva mare van alimentar-li l’amor per les lletres i la música, ja que tots dos escrivien poesia i tocaven la guitarra i el piano

Entre 1940 i 1960, Lima Quintana va ser músic i cantor primer a la companyia d’Ariel Ramírez i després amb els grups Los musiqueros i Los Mandingas.

Des de Buenos Aires, Hamlet Lima Quintana componia cançons que van acompanyar el moviment artístic i cultural anomenat Nuevo Cancionero (1962). Artistes de la talla de Mercedes Sosa o Horacio Guarany van interpretar les seves composicions.

A més de la seva activitat artística, va treballar a les redaccions de l’agència de notícies United Press i de la secció Política del diari Clarín. També es va exercir com cobrador, venedor de l’editorial Sud-americana i empleat de l’Institut Nacional de Cinematografía.

També va gravar discos amb el recitat dels seus poemes, dels quals es destaquen: "Juanito Laguna remunta un barrilete" i "La Pampa Verde"

Va morir el 21 de febrer del 2002, als 78 anys, d’ un càncer de pulmó.

GENTE NECESARIA

Hay gente que con sólo decir una palabra

enciende la ilusión y los rosales;

que con sólo sonreír entre los ojos

nos invita a viajar por otras zonas,

nos hace recorrer toda la magia.

Hay gente que con sólo dar la mano

rompe la soledad, pone la mesa,

sirve el puchero, coloca las guirnaldas;

que con sólo empuñar una guitarra 

hace una sinfonía de entrecasa.

Hay gente que con sólo abrir la boca

llega hasta todos los límites del alma,

alimenta una flor, inventa sueños,

hace cantar el vino en las tinajas

y se queda después como si nada.

Y uno se va de novio con la vida

desterrando una muerte solitaria

pues sabe que a la vuelta de la esquina

hay gente que es así, tan necesaria.

Hamlet Lima Quintana

Tags: Hamlet Lima Quintana, LITERATURA, Poesia

• LLEI DE Parson SOBRE ELS PASSAPORTS.
  Ningú és tan lleig com a la foto del passaport.
• LLEI DE Kauffman SOBRE ELS AEROPORTS.
  La distància a la porta d’embarcament és inversament proporcional al temps que es disposa per no perdre el vol.
• LLEI DE ROGERS.
  Quan la hostessa serveix el cafè, l’avió entra en zona de turbulències.

Explicació de Davis a la Llei de Rogers.
Servir cafè en un avió produeix turbulències.

• PRINCIPI BÀSIC DE L’EQUIPATGE.
  Es posi al costat que vulgui de la cinta transportadora, el seu equipatge vindrà per una altra.
• LLEI DE L’ARRIBADA.
  Els que viuen més a prop, arriben més tard.
• PRIMERA LLEI DEL VIATGE.
  Sempre es triga més a anar que en tornar.
• LLEI DE L’AVIÓ.
  Quan ha de fer un transbord, si l’avió en què viatja vostè porta retard, l’altre no en porta.
• LLEI DEL CAMÍ DE LA VIDA.
  Si tothom ve en direcció cap a vostè, és que s’ha equivocat de carril.
• Postulat de Lemar SOBRE L’APARCAMENT.
  Si va haver de deixar el cotxe a sis carrers, trobareu dos buits just a l’entrada de l’edifici.
• LLEIS DEL TRÀNSIT.
  El carril lent en el qual ha estat parat tant de temps, començarà a moure quan vostè s’hagi canviat a l’altre.
  L’hora de marge que va prendre pel trànsit es quedarà curta, perquè es passarà hora i mitja en un embús.
• LLEI DE DREW SOBRE LA BIOLOGIA A L’AUTOPISTA.
  La primera bestiola que s’estavella contra un parabrisa, ho fa sempre a l’altura dels ulls.
• Axioma d’Winfield SOBRE L’ART DE DONAR UNA ADREÇA.
  La possibilitat de perdre’s és directament proporcional al nombre de vegades que li diguin "no et pots perdre".

BON VIATGE I BON ESTIU!

Tags: Humor, Lleis de Murfhy

Ha mort Chavela Vargas. M’agradava escoltar, de tant en tant, Chavela Vargas.  Era una dona que semblava que vivia intensament el que cantava. I tenia el poder de fer-t’ho viure. Hi han cantants, amb molta tècnica i molta bona veu, que fan gaudir les cançons. Chavela, a més de fer-teles gaudir, te les fa viure, te les fa patir o te les fa plorar… Generalment això darrer, perquè la majoria de cançons que canta són una força tristes i amargues, com ho acostumen a ser els tangos, els boleros o les ranxeres que parlen del mals del cor i de l’ànima. A més, ella ho podia cantar amb raó perquè va passar per molts moments d’amargor durant la seva vida.  Com deia el canal de TV mexicà Televisa: “Silencio, silencio: a partir de hoy las amarguras volverán a ser amargas… Se ha ido la gran dama Chavela Vargas”

Ara “Tata Dios” com diu ella, l’ha cridat. Ha esperat a cridar-la perquè la gent tingués temps d’escoltar-la i gaudir-la. Descansa en pau, DOÑA CHAVELA VARGAS!

Tata Dios

Ponme mi vestido blanco
aquel con que nos casamos
el doctor por más que le ande
ta muy lejos nuestro rancho
ya no gastes en remedios
ya mis fuerzas van mermando
Ponme mi vestido blanco
tata Dios me esta llamando
tata Dios me esta llamando.

Tata Dios
Tata Dios

Todo se queda en silencio
solo Juan le dice a ella
vieras que lindos jilotes
se estan dando en la ladera
pero ya no quiero nada
voy a ragalar la siembre
tata Dios asi lo quiso
y con tata nadie juega
y con tata nadie juega

Tata Dios
Tata Dios
me esta llamando

Intervencions, com aquesta que es va poder escoltar al Congrés el 19 de Juliol de 2012, donen bo d’escoltar. Sabino Cuadra, diputat d’ Amaiur, es va lluir, com s’ha lluït altres vegades. Aquest home diu les coses pel seu nom (amb noms i cognoms, fins i tot) i ja comença a ser hora de que es diguin les coses d’aquesta manera.

La política s’ha tornat un joc diplomàtic i massa refinat. S’han deixat de dir les coses pel seu nom i ara ja tot són eufemismes: un rescat en tota la regla ara és un crèdit en bones condicions. Parlem de pacte fiscal quan volem dir tenir les claus de la caixa i poder administrar com ens roti els quatre calés que tenim els catalans. Diguem clar que Espanya ens roba i que ja n’estem farts. Diguem d’una vegada que això de les autonomies ha deixat de funcionar i el que volem és independència. Diguem d’una vegada que els jutges s’han tornat injustos i, com passa al futbol, els penals són sempre a favor del mateix equip i són l’empenteta que falta per poder guanyar els partits.

La política i els polítics ens comencen a cansar perquè no són valents i perquè diuen una cosa abans de les eleccions i després fan tot el contrari. Els polítics s’han tornat populistes i diuen el que la gent vol sentir. Si han de mentir menteixen sense cap mena d’escrúpols.

On ens portarà tot això? Doncs és molt clar: que la gent s’atiparà de la política i, farta de tantes mentides, sortirà als carrers perquè veu que tot plegat és una comèdia i que els únics que segueixen tenint menjar a la menjadora són els de sempre.

Pr això aniria bé sentir més sovint intervencions com les del diputat Sabino Cuadra.

El president de l’ Uruguai, José Mujica, és un home lúcid, honest, senzill, sense gaires estudis però és un home que parla clar i directe com la gent del poble. El seu discurs a la Cimera de Rio de Janeiro ha estat comentat i aplaudit per tot el món. Va parlar davant representants dels 139 països present a la Cimera sobre “Desenvolupament Sostenible” inaugurada pel Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-moon.

He volgut recuperar aquest vídeo perquè crec que val la pena escoltar-lo amb atenció i difondre’l. Són veritats que no estem massa acostumats a escoltar en boca de polítics que, lamentablement, estan per altres coses. No va proposar plans ni va fer promeses. Ho va fer llençant a l’aire preguntes tan fonamentals sobre l’actual situació de la humanitat que sembla que podrien pecar d’innocents però que són preguntes que remouen la consciència de les persones i del món si ens les féssim seriosament.

Només cal anar als comentaris que van fer a You Tube els que el van veure i escoltar per veure l’admiració que desperta aquest home a tot el món. Necessitem presidents com ell. El món necessita polítics així si volem sortint-nos-en.

I, per acabar d’arrodonir aquest discurs i demostrar que aquest home parla seriosament i que es creu el que diu, vull mostrar-vos aquesta foto d’ell i la seva esposa -la senadora Lucía Topolansky- a casa seva preparant-se el dinar. Només cal veure com viuen per saber com són: donen el 90% dels seus sous de President i de Senadora i viuen d’una forma senzilla i discreta en la seva casa de sempre, una casa de camp amb ben poques comoditats.

Val més un gest que mil paraules! La felicitat, com les grans persones, es troba en les petites coses de cada dia.

Motxila21 és un grup de música format per 12 nois amb Síndrome de Down i 9 voluntaris, sorgit per l’amor a la música i l’esforç de la superació.

D’on sorgeix el nom del grup? La Motxilla és aquesta “càrrega” que porten a l’esquena aquestes persones per ser com són i el 21 fa referència al cromosoma 21 que marca la seva diferència amb la resta de persones. Aquest cromosoma que fa que les persones amb Síndrome de Down siguin el que són: Persones que necessiten expressar-se, divertir-se, comunicar-se. En definitiva, fer el que tots desitgem i estimem.

El grup sorgeix l’any 2005 per iniciativa de Mari Jose (ajudant de saxos), mare de Borja, un xaval amb Síndrome de Down i Ainhoa ​​(acordió) germana de Aintzane, també amb Síndrome de Down, a causa de la inquietud d’ambdues per la música i la discapacitat. Posteriorment, es va demanar ajuda a Mikel Barrenetxea (direcció i plats) i també es van unir al grup Maribi (timbal) i Ainhoa ​​(baix). Va ser llavors quan aquell grup de percussió, es va convertir en Motxila 21.

Les seves variades melodies es barregen amb les veus. Els seus ritmes accelerats es barregen amb la més enèrgica melodia. L’agitada personalitat d’alguns es barreja amb la quietud d’altres. Però el talent i la creativitat són de tots ells.

Tots naixem amb una motxilla a l’esquena. Això sí: alguns la porten plena de pedres i d’altres de monedes d’or. Però cadascú ha de portar la seva i, el que és més important, ha d’aprendre a portar la pròpia motxilla.

Diuen que hi havia uns joves deixebles d’un monjo tibetà que li demanaven insistentment que els ensenyés què era el perdó. Així, sol · lícit el mestre, els va demanar que l’endemà portessin una motxilla, una pedra de 3 quilos, un quilo de carn de bou i tres bonics tomàquets ben vermells, i ell els ensenyaria el que és el perdó. L’endemà van arribar els deixebles amb els seus elements i es van asseure en cercle amb el seu mestre. Ell els va demanar que posessin la pedra, la carn i els tomàquets dins de la motxilla. Quan ho van fer els va demanar que es posessin drets i que es carreguessin la motxilla a l’esquena, i els va dir: “Ara, anireu a fer el que feu sempre, però no us podeu treure la motxilla de l’esquena per cap motiu i tornareu en aquest mateix lloc exactament d’aquí a 10 dies”.

Tot seguit es va acomiadar de tots. A mesura que transcorria el temps, la motxilla de cada un s’anava fent més i més desagradable. La carn va començar a podrir-se i els tomàquets es van rebentar i el suc corria per l’esquena i les cames dels deixebles. El pes de la pedra semblava fer-se cada vegada més insuportable. La carn es deteriorava cada dia més. Al desè dia van aparèixer cada un d’ells i els va rebre el monjo, demanant-los-hi les motxilles i fent-los passar a rentar-se. Un cop van estar llestos tots els va demanar que compartissin el que havien après. I ells van reportar el següent:

· El pes de la motxilla em feia corbar l’esquena

· La motxilla m’impedia descansar adequadament

· L’olor de la motxilla no em permetia respirar

· La motxilla m’impedia fer les meves obligacions diàries

· La molèstia constant de la motxilla m’ha fet desatendre els meus assumptes

· Les persones s’allunyaven de mi quan jo apareixia

· No podia riure per la molèstia de la motxilla

· Em vaig veure impedit de passar la motxilla a algú, ningú la volia

· Les mosques i altres insectes no em donaven respir i no tenia tranquil · litat

· No vaig poder ajudar a ningú mentre vaig carregar la meva motxilla

Llavors el monjo els va dir que no perdonar era precisament mantenir-se en el disgust, la negativitat, el ressentiment, la ràbia i el dolor. Era caminar amb la motxilla a l’esquena.

Perdonar és treure la motxilla. Perdonar és no tenir-la. El perdonar és una expressió d’amor. Perdonar és poder recordar sense dolor.

Perdonar és acceptar el que va passar, i que va ser una lliçó apresa. No vol dir donar la raó a qui et va fer mal, a qui et va ferir, a qui et va ofendre. Ni tampoc vol dir que el que va passar hagi estat alguna cosa sense importància. Però ja va passar, i no tornarà. El passat és passat, i el passat no torna.

En acceptar el que va passar comença el procés d’alliberament. La falta de perdó ens fa esclaus del ressentiment, del dolor, de la ràbia, de la frustració. La falta de perdó ens manté en una presó sense reixes. Freda. Fosca. Lúgubre. Negativa. La falta de perdó ens acosta a la malaltia. Encara més, una de les claus principals del perdó és perdonar-se un mateix.

Tots hem sentit a parlar de Les lleis de Murphy, tot i que potser no sapiguem massa què són i què és el que sentencien. Jo només coneixia aquella que diu que “la torrada sempre cau del costat de la melmelada”. Però resulta que hi ha un senyor nord-americà que es diu Arthur Bloch que ha decidit pensar-les en profunditat i ha decidit resumir l’existència humana en una sèrie de paradigmes fatalistes però no exempts del millor humor. Ho ha compendiat tot sota el nom de les famoses lleis de Murphy. L’expressió i la força d’aquestes sentències han cobrat carta de naturalesa d’autèntics lleis (gairebé físiques) informadores de la vida quotidiana. Des que aquest senyor ha dividit tots els àmbits de la vida humana i els ha posat sota l’empara d’aquestes lleis ja res s’escapa a les Lleis de Murphy.

Al principi les lleis de Murphy es van dictar amb caràcter general, però de l’observança de la vida diària i amb el suport de col · laboradors voluntaris Arthur Bloch ha decidit publicar varis llibres entorn a les lleis: “Les lleis de Murphy del 2000, ”Les lleis de Murphy i els advocats” i “Les lleis de Murphy i els metges”.

Però no acaba aquí l’expansió i seqüeles de l’obra d’A. Bloch. Internet –com no podia ser d’altra manera- també recull el món de Murphy i són nombroses les pàgines que recullen les lleis de Murphy en qualsevol de les seves versions i, per tant, també existeixen a la xarxa lleis de Murphy per a informàtics, estudiants, per a la vida amorosa, per a la ciència, lleis de Murphy en línia, fòrums de discussió, Lleis de Murphy off-line i una infinitat de webs el tema central són les maleïdes però irrefutables lleis de Murphy o millor dit lleis d’ Arthur Bloch.

Avui he entrat en una d’aquestes i m’he fet un tip de riure, cosa que sempre va bé (sobretot en temps de crisi). Vegeu-ne algunes de ben divertides i no em direu pas que la majoria de vegades no siguin certes.

• LLEI de la perversitat de LA NATURA.
  No es pot determinar a priori a quin costat de la torrada cal posar la mantega.
• LLEI DE LA GRAVETAT SELECTIVA.
  Tots els objectes cauen a terra de la forma que causin més desperfectes.
  • Corol·lari de Jenning.
    La probabilitat que la torrada caigui amb la mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.
    Corol · lari de KlipsteinLa peça més delicada serà la que caurà abans.
• DE FULTON SOBRE LA GRAVETAT.
  L’esforç per recollir al vol un objecte que es pot trencar, produirà un desastre molt més gran que deixar-lo caure.
• LLEI DE RUSH SOBRE LA GRAVETAT.
  Quan una màquina de tabac o de xiclet li torna el canvi, els cèntims li cauran als peus, mentre que les monedes d’euro rodaran ben lluny de nosaltres.
• LLEI DE ANTHONY SOBRE EL TALLER.
  Qualsevol eina, quan se’ns escapa de les mans, roda fins al racó més inaccessible de tot el taller.
  • Corol · lari.
    Quan vulguis recollir-la, ensopegaràs amb altres eines i et faràs mal als dits dels peus.
• LLEI DE JOHNSON.
  Si un artefacte mecànic falla, ho farà en el moment més inoportú.
• LLEI DE SATTINGER.
  Les màquines funcionarien millor si les endollés.
• LLEI DE ANTHONY SOBRE LA FORÇA.
  No ho forci. Compri un martell més gran.
• AXIOMA DE CAHN.
  Quan tot falli, llegeixi les instruccions.
• LLEI DE JENKINSON.
  De tota manera, res no funcionarà.
• LLEI DE LES REPARACIONS.
  Si no s’ha trencat, no ho podrà arreglar.
• REGLA DEL PENSAMENT INTEL · LIGENT.
  Deseu totes les peces.
• QUATRE PRINCIPIS DE TALLER.
  La clau anglesa o el trepant que vostè necessiti seran precisament els que faltin a la caixa d’eines.
  Per a la majoria dels muntatges fan falta tres mans.
  Les femelles sobrants mai s’ajusten amb els cargols sobrants.
  Com més acuradament es planifiqui un projecte, major confusió es produirà quan alguna cosa vagi malament.
• OBSERVACIÓ DE BARUCH.
  Si només tens un martell, qualsevol cosa que vegis et semblarà un clau.
• LLEI DE KEN.
  Una partícula que es desplaça, buscarà l’ull més proper.
• LLEI DE MILLER.
  No es pot saber la profunditat d’un toll fins que no s’hi ha ficat el peu.
• MARIO BENEDETTI SOBRE LA TERMODINÀMICA.
  Tot empitjora a elevades pressions.
• LLEI de PATTISON sobre L’ELECTRÒNICA.
  Si els cables es poden connectar de dues o més formes diferents, la primera d’elles és la que fon els ploms.
• TEOREMA DE BELL.
  Quan un cos se submergeix en aigua, sona el telèfon.
• LLEI DE BALLANCE SOBRE LA RELATIVITAT.
    La durada d’un minut depèn del costat de la porta del bany en què et trobis.

Tags: Humor, Lleis de Murphy

Té raó en Josep Maria Rañé, President del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, quan diu que «les coses barates, al final surten cares».

En temps de retallades -inevitables, imposades i fins i tot necessàries- cal mirar bé on es retalla. Perquè el problema no és retallar, sinó d’on es retalla. Si li prenem mil euros a un ric no li farem gaire mal. Però si n’hi prenem 20 a un pobre n’hi fem molt perquè segurament que ho haurà de treure del que menja. El problema de les retallades és que es fan malament, molt malament. S’està fent pagar els plats trencats als que menys culpa en tenen de la trencadissa i se’ls pren l’únic plat que els queda per poder anar menjant alguna engruna que cau de la taula dels rics.

Es corre el gran risc que les retallades de les aportacions als programes socials, així com a les ONG i les entitats socials que es dediquen a l’atenció dels col · lectius més febles, acabin resultant molt més cares que l’estalvi que suposen. La nostra, tot i el que es diu, no és una societat subsidiada. És més, el nivell d’organitzacions privades sense ànim de lucre, que mitjançant el voluntariat supleixen les evidents mancances del nostre feble Estat del Benestar són una expressió evident d’autoorganització social i solidaritat organitzada.

Moltes d’elles són reconegudes (Caritas, Creu Roja, FIAS) en la seva lluita contra la pobresa o la marginació social i d’altres no tant, com passa amb els centres especials de treball i centres ocupacionals destinats a les persones amb discapacitats. No obstant això, totes aquelles persones que reben les seves atencions estan en deute permanent amb elles. Però ja sigui mitjançant les retallades de la renda mínima, o ara la supressió de les polítiques actives d’ocupació i els programes d’ajuda a les persones amb discapacitat no només s’està posant en risc la cura dels més febles, sinó la viabilitat dels que organitzaven l’aportació desinteressada.
Els criteris comptables no poden ser els únics per governar l’economia. Recuperar a les persones que abandonem en el camí i reconstruir el teixit associatiu que les cuida costarà molt en el futur. El barat ens sortirà molt car, en termes de cohesió social.

Per aquesta raó aquest diumenge 20 de maig omplirem l’Arc de Triomf de Barcelona en un acte reivindicatiu en resposta als pressupostos del govern espanyol en els quals la partida destinada a les politiques actives d’ocupació a Catalunya, es redueix un 56% respecte al passat any.

Entitats, treballadors, familiars i representants d’entitats socials i d’institucions, junts farem pinya per aglutinar suports i generar consens per defensar el dret al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn mental. Esperem a tots els que vulguin solidaritzar-se amb aquesta causa tant justa en defensa d’una part de les persones més dèbils de la nostra societat.

Dades de l’acte:

Data: Diumenge 20 de maig de 2012
Hora: 10.30h – 13:30h
Lloc: Passeig Lluís Companys (Arc de Triomf), Barcelona

Jairo Aníbal Niño (Moniquirá (Boyacá), 5 de setembre de 1941 – Bogotà, 30 d’agost de 2010) va ser un escriptor, poeta i dramaturg colombià que es va destacar principalment en el camp de la literatura infantil i juvenil.

Lección de música

Do,
re,
mi,
fa,
sol,
la,
si.

Jairo Aníbal Niño
Lección de Música
"La Alegría de Querer"

Tags: Poesia

Heu escoltat avui el president d’Extremadura responent a Trias? Inclús s’ha atrevit a respondre amb un parell de paraules en extremeny-català!  Anem bé!

Resulta que José Antonio Monago replica a les declaracions de l’alcalde de Barcelona, que ha qualificat de "catàstrofe" l’AVE d’Extremadura i no ho fa amb arguments sinó que només ho fa amb testosterona com a bon espanyol. No importa que l’AVE sigui greument deficitari en uns moments de restriccions de tota mena o que aquest AVE s’hagi de quedar a la frontera amb Portugal perquè ells no pensen connectar-lo. És igual. S’ha de fer l’ AVE per no ser menys. I Es farà l’ AVE de Galícia amb aquests mateixos arguments. És allò del “cafè para todos” encara que no hi hagi diners per comprar cafè o encara que la majoria no en vulgui. El cafè s’ha de servir per no ser menys que els altres i el cafè els hi hem de pagar nosaltres en moments que no hi ha diners per a coses fonamentals. A nosaltres no ens donen els diners que ens deuen, però és veu que és igual.

Explica Germà Bel –un expert en aquests temes- que les paraules de Monago denoten que hi ha un problema de fons. I aquest problema és que els governants espanyols consideren que l’AVE ha de ser utilitzat com un element d’igualtat entre espanyols, més enllà del retorn econòmic de la inversió i del flux de passatgers. "Després tenim reaccions com aquesta", apunta el catedràtic d’Economia Aplicada. Aquesta voluntat de construir "igualtat" entre espanyols via quilòmetres d’AVE comporta, segons argumenta Bel, que aquest any es destinin més de 4.000 milions d’euros en una infraestructura que no tindrà retorn econòmic suficient com per fer-la rendible.

Tags: Humor

Aquest noi (o noia, no ho sé) porta un parell de dies pensant si fa vaga o no. Està tan tens, tan estressat i tant perdut, el pobre, que ha provat totes les tècniques de relaxació oriental i occidental: dansa rítmica, massatges de tots tipus, gimnàstiques… Cap li ha fet recuperar el seu equilibri mental.

I per acabar-ho d’adobar, li proposen una vaga general! Ha estat el súmmum! Com que ja no podia més, ha decidit provar el ioga (que li sembla que és el que li va millor per pensar una mica i allunyar tensions).

Ha decidit fer vaga. Però vaga de fam i pensa seguir-la fent durant uns dies. No sabia si fer vaga o no perquè diu que ja quasi no creu en res i que fa molts anys que porta una vida de gos. Ha estat lligat durant anys amb un collar ben gros i una corda ben curta. L’amo només li donava les sobres ( a vegades mig podrides) i li feia guardar la casa les 24 hores del dia. Literalment, treball d’esclau. Els sindicats dels gossos diu que passaven pel seu costat i feien veure que no el veien. Només el saludaven quan hi havia eleccions. Els sindicats gossers -diu- només miraven per ells mateixos i que els gossos esclaus no els importaven gens.

Va pensar fer vaga a la japonesa, deixar de menjar, deixar de dormir, o deixar-se morir… Va pensar sortir al carrer i començar a bordar i mossegar tothom que se li posés al davant. No en va treure l’aigua clara del què havia de fer.

I aquí el teniu: ara que s’ha mort de gana el seu amo (tenia una petita empresa) i ara que ell ha quedat lliure, no sap què fer. No sap si hi guanyarà alguna cosa o encara hi perdrà més fent vaga. No acaba d’entendre que hi hagi gent que aprofiti les vagues per cremar contenidors, trencar vidres i fer destrosses. No acaba d’entendre que encara hi hagi piquets informatius que només es dediquen a coaccionar. No entén que els Governs puguin fer les coses tan mal fetes i donin peu a que la gent protesti amb tota la raó. No entén com la gent no penja d’un arbre els directius d’alguns bancs. No entén com les coses es poden fer tan malament per part de tothom. Ha acabat sense entendre res de res.

Aquest noi, per tant, ha decidit passar-se hores i hores –i si convé dies i dies- per veure si entenia alguna cosa. I de moment diu que segueix sense entendre res…

Tags: Humor, Vaga

El món de les Colònies d’ Estiu és un món fascinant. Us ho dic per pròpia experiència perquè, quan era jove, hi vaig fer de monitor uns quants estius a Peguera (Berguedà) amb les Colònies que preparava el Bisbat de Solsona i que tenien com a ànima Mossèn Víctor sallent. Caldria que algú que en sabés una mica en fes la història, que prou s’ho val.

Però avui no volia parlar d’aquestes, sinó d’un altre tipus de Colònies molt especialitzades: les COLÒNIES PER SABER-HO TOT SOBRE L’ASMA. Crec que val la pena difondre la notícia i que les famílies que tinguin un nen o nena amb asma sàpiguen de la seva existència. Per a qui en vulgui saber més, podreu trobar més informació a http://www.coloniesasma.com/

Aquestes Colònies les prepara la FUNDACIÓ SANITÀRIA SANT PERE CLAVER. L’equip organitzador consta d’un metge al·lergòleg, director de la colònia, una infermera i monitors especialitzats que són antics participants.

El Dr. Carles Lucas té 56 anys i és, probablement, el monitor de colònies més veterà de Catalunya. Des de fa 23 anys dedica hores i hores del seu temps a organitzar les COLÒNIES PER SABER-HO TOT DE L’ASMA, una experiència d’educació sanitària pionera i única al nostre país.
Des del juliol del 1990, uns dos mil nens i nenes han après -a base de jocs, tallers, piscina i esport- que tenir asma no impedeix dur una vida completament normal.
L’asma és la malaltia crònica més freqüent a l’edat infantil.És una malaltia agraïda: si tu la tractes bé, ella et tractarà bé a tu. Per això és important conèixer-la.
La colònia no és un balneari per nens malalts. Fer educació sanitària d’un pacient jove separats per una taula i una bata blanca no és una bona tàctica. Si un aprenentatge es planteja en forma de joc, la predisposició és més gran i els resultats obtinguts són millors.
Aquesta iniciativa de Sant Pere Claver Fundació Sanitària, ha estat guardonada amb el premi Jaume Suñol Blanchard de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears “per anar dirigit a una població especialment vulnerable que es pot beneficiar d’una informació científicament contrastada sobre la seva malaltia. D’altra banda, el premi s’atorga també com a reconeixement de la feina realitzada per aquest grup al llarg de quasi vint anys de promoure l’autonomia dels nens amb asma”.
Més informació a:
www.coloniesasma.com
[email protected]
93 442 39 02 – 93 442 39 03

Tags: Colònies d' Estiu, Esplai, Malaltia

El vídeo explica la història del Futbol Club Margatània, un equip de futbol 7 format l’any 2008 per l’Associaciò de Pares i Mares (AMPA) de les escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú. L’equip es caracteritzava per les derrotes successives al llarg del campionat, amb golejades que havien arribat fins i tot a 27-0.
Tot i això, el vídeo mostra la bona voluntat dels nens i nenes del Margatània, i permet veure que el més important en qualsevol competició esportiva és la il·lusió dipositada, les ganes de seguir endavant i la motivació tot i les dificultats. En definitiva, doncs, un vídeo d’un “equip petit” que transmet grandesa en els seus valors humans.

Jo em pregunto: Tots hem d’arribar a ser grans, importants, poderosos, rics, famosos? Què és essencial per a viure feliç: la grandesa o la petitesa? La vida ens posa exemples clars que la majoria de nosaltres no ens tocarà viure esdeveniments espectaculars i extraordinaris i que el nostre viure consisteix en un quotidià “anar fent” que potser no ens fa extraordinàriament feliços però tampoc ens fa massa desgraciats.

Si ho pensem bé, les coses que ens fan més feliços són les senzilles: un petó, una carícia, una paraula d’agraïment, una mirada de comprensió, una ajuda a temps, el sentir-se estimat… Normalment és en la petitesa i la senzillesa que es descobreix la grandesa de la vida. Que no cal ser guanyador per gaudir, com gaudeixen aquests nens de l’equip petit que sempre perd. Que una societat o una persona amb valors és una societat o una persona amb futur. Amb un futur quasi amb assegurança de felicitat, per més que potser no sigui mai un gran guanyador i li toqui passar dificultats.

La majoria dels nens que juguen a futbol no arribaran mai a ser Messi, no seran grans golejadors, no seran coneguts ni seran números 1, ni en el futbol ni en les seves professions. I, així i tot, poden ser feliços si els eduquem en uns valors que els facin descobrir que la il·lusió de la seva vida l’han de posar en certes coses i no pas en altres que segurament que no aconseguiran mai i que els faran viure amargats i desil·lusionats. La majoria no podrem arribar mai a ser grans, però sí que tots podem arribar a ser petits i trobar en el do de la petitesa la nostra felicitat.

A València ja es viu clima de falles. Les falles és d’aquelles realitats que, si no s’és valencià, em sembla que no s’acaben d’entendre del tot. Almenys és el que em passa a mi, així com em passa amb  la Patum de Berga, els correbous de les terres de l’Ebre o els Carnestoltes de Sitges, que es viuen profundament en aquests llocs i deixen força indiferent a la majoria que no acaba d’entendre algunes d’aquestes tradicions, justament perquè es veuen i es viuen a distància i no s’han mamat de petit.

A les Falles s’indulten Ninots. Aquest any es veu que han vingut una mica avançades i aquests dies passats ja han indultat dos NINOTS importants. Es diu que a partir d’ara els malfactors de guant blanc, tots aquells que són molt fins fent negocis o col·leccionant bitllets de banc de forma estranya, faran cua perquè els jutgin al País Valencià ja que allà la justícia es veu que és poc justa i surt barat fer segons quines coses. Si segueix corrent la veu hi haurà cua i fins i tot vindran de l’estranger per a ser jutjats aquí. Seria bo per rebaixar una mica les llistes de l’atur. Un tal Iñaki es veu que ja s’hi ha anotat i ja és a la llista (si és que abans fins i tot no s’escapa de ser jutjat!)

Tags: Justícia, Tradicions

És una mentida escampada pels seus enemics que la ex vicepresidenta del Govern socialista s’hagi fet un lífting  que li ha costat 18.000 eurons de res.

És una altra mentida que la pobra Maria Teresa passés gana, que fos anorèxica, que no tingués diners per menjar i que les arrugues de la cara se les pintés.

Segueix sent mentida que aquesta senyora tingués als seus armaris més de 200 vestits. No és veritat que li agradés la roba i que fos de gustos refinats. Com a bona socialista aquestes coses no són possibles ja que de la Vega cobrava només 83.935,16 € a l’any (que són al mes 6.995 €) i amb aquest sou no era possible fer cap d’aquests excessos.

Són moltes les mentides que corren sobre aquesta pobra dona, prototipus de tants i tants socialistes que durant uns quants anys han tingut molt poder i molts diners a la seva disposició per tal de fer una “Ejpaña mejor y más justa” segons les seves pròpies paraules.

També és mentida que hagi anat de peregrinació a Lourdes o a Fàtima i que allà s’hi hagués produït un miracle.

La única veritat certa i certificada és que aquesta dona, quan va plegar d’aquesta feina de vicepresidenta, es va posar a menjar entrepans a tot drap perquè portava gana endarrerida. Resulta que aquests “bocatas” miraculosos (no ha volgut desvetllar què hi posava dins) li han fet guanyar algun quilet i per això llueix tant juvenil i meravellosa. Aquest és l’únic i autèntic miracle!

També deu ser cert que dorm més hores i té una feina més tranquil·la (els seus enemics diuen que és la única veritat de tota la història, però jo no m’ho crec). Ara treballa  en el “Consejo de Estado” que és públic i notori que és un orgue de l’ Estat que té poca feina (i molt ben pagada) i la que fa la pot fer sense presses perquè ningú els empeny. Ara pot dirigir fundacions cm “Mujeres por África” i fer viatgets per aquells països (quan hi va anar essent vicepresidenta no va tenir temps d’aprendre a ballar aquelles danses tribals tant mogudes).

Ja veieu! Que dolenta que és la gent que fa córrer rumors i brames de tota mena sense cap tipus de fonament. I és jo trobo que si aquesta senyora (com tantes coses a Espanya) requeria que fes una reforma severa i dràstica com la que ens imposa Merkozy  ben fet que ha fet. Ha reformat la casa a fons i hi ha posat cortines noves. Ara tot llueix molt millor, no trobeu? Bé, tot potser no, però no patiu que això ens ho arreglarà el PP!

Tags: Humor

És evident que no totes les dites populars són veritat. I no ho és aquella que diu “estar com gat i gos”. Per sort, els animals no sempre són com les persones. Generalment són millors, sobretot si han pogut viure junts. En estat salvatge és una altra història i allà impera la llei de la selva o la llei del més fort que la mare naturalesa posa en els gens de cadascú.

Aquest vídeo ens pot fer pensar que les persones podríem entendre’ns bastant millor del que ens entenem ara. Sobretot, si fóssim capaços de relacionar-nos sense prejudicis.

No sé si és veritat, però he escoltat que quan arribin els diners que Madrid ens deu, la Generalitat farà una convocatòria per a mossos de quadra.

A més de ser imprescindible saber castellà…

“El mozo de cuadra debe saber hacer camas, limpiar caballos y equipos, y tener, al menos, una ligera idea del manejo del caballo, además debe saber aparejar el caballo para la monta y para trabajar a la cuerda. Tendrá que ayudar en la descarga de viruta, forraje y pienso, y mantener las cuadras limpias. Es imprescindible que sea puntual y responsable a la hora de dar las comidas. Debe avisar al propietario o al responsable de la cuadra inmediatamente si sospecha que algún caballo puede tener algún problema. Cuando vaya cogiendo experiencia y empiece a controlar lo que es el manejo de cuadra y los cuidados más avanzados, estará bastante solicitado y será una ayuda imprescindible en cuaquier centro ecuestre.”

Els interessats s’hi poden anar preparant.

Tags: Humor, Mossos d' Esquadra

Aquesta passada nit -a les 12 en punt- la majoria ens vam plantar davant la tele, ennuegant-nos com cada any amb els 12 grans de raïm. Cada gra diuen que vol ser un desig, encara que segurament en tenim molts més de desitjos… Per la meva part ja estaria content si se m’acomplissin aquests 12 desitjos següents per aquest any 2012. No estaria gens malament.

1.-Que els nens no s’avorreixen de ser nens,apressats per créixer, per després de grans hagin de sospirar per tornar a ser nens.

2.–Que els grans no perdem la salut per aconseguir diners, per, més tard, haver de perdre els diners per recuperar la salut.

3.-Que no visquem constantment en el passat o en el futur, cosa que comporta que no visquem ni l’un ni l’altre.

4.-Que no visquem com si no ens haguéssim de morir mai, ja que això farà que ens morim  com si no haguéssim viscut.

5.-Que aprenguem que el ric no és el que més té, sinó el que menys necessita.

6.-Que aprenguem que hem de controlar les nostres actituds so no volem que les nostres actituds ens controlin a nosaltres.

7.-Que aprenguem que som amos del que callem i esclaus del que diem.

8.-Que aprenguem que la nostra felicitat no és qüestió de sort, sinó el producte de les nostres decisions.

9.-Que aprenguem que dues persones poden mirar una mateixa cosa i cadascuna veure-hi alguna cosa totalment diferent.

10.-Que aprenguem que estimar i voler no són sinònims sinó antònims: el voler ho exigeix ​​tot, l’estimar ho entrega tot.

11.-Que puguem tenir amics. Pocs o molts, però bons.

12.-Que puguem estimar i ser estimats.

Tags: Any nou, Desitjos

Sí, sí! Aquests homes vestits de vermell, que s’han posat de moda d’un temps ençà, i que els veus penjats als balcons se m’afiguren  uns lladregots que, en lloc d’entrar a deixar regals, surten de les cases amb els sacs ben plens amb tot el que poden enxampar dins les cases i, el que és pitjor, surten esperitats pels balcons havent-nos robat les nostres tradicions! Se’ns enduen coses fonamentals de la nostra cultura. Per això vull dir-ho ben clar: No m’agraden gens els panxuts Pare Noels!

He de reconèixer que jo sóc d’una altra època on no existien aquests homes vestits de color vermell vinguts de terres foranes. Aquí quan érem petits fèiem cagar el tió, fèiem el Pessebre i el nostre personatge estrella era el Nen Jesús. I, per acabar-ho d’arrodonir tot, arribaven els Reis d’Orient i ens deixaven les nostres il·lusions en forma de regals. No gaires, perquè eren temps difícils per a la majoria, però els apreciàvem con no us podeu imaginar!

Els dies de Nadal eren especials i molt atractius per tots nosaltres: no anàvem a l’escola, fèiem el Pessebre amb les típiques figuretes de fang (alguna en sortia amb un braç o una pota trencats i l’any següent s’havia de renovar) : els personatges de l’ establia, els pastors, les ovelles, els angelets… Eren dies en que es menjava una mica millor, s’estrenava alguna peça de roba per allò de que “per Nadal, qui res no estrena, res no val!”, hi havia torrons i tot era il·lusionadament diferent.

He estat pensant en tot això mentre llegia Leonardo Boff, que en un des seus darrers articles explica com eren els Nadals de la seva infantesa. Ell és brasiler, però fill d’emigrants italians i, per tant, amb les tradicions semblants a les nostres. Per això m’ha semblat que valia la pena aportar aquí el seu relat i la seva reflexió final:

“Vivíem el temps gloriós del mite. El mite tradueix millor la veritat que la pura i simple descripció històrica. ¿Cóm parlar d’un Déu que es fa nen, del misteri de l’ésser humà, de la seva salvació, del bé i del mal, sinó explicant històries i projectant mites que revelen el sentit profund de l’esdeveniment? Els relats del naixement de Jesús que  hi ha en els evangelis contenen elements històrics, però per emfatitzar el seu significat religiós, vénen revestits de llenguatge mitològic i simbòlic. Per a nosaltres nens, tot això eren veritats que assumíem amb entusiasme.

Abans d’introduir el tretzè salari, els professors rebien una paga extra per Nadal. El meu pare gastava tots aquests diners per comprar regals als seus 11 fills. Eren regals que venien de lluny i tots instructius: una baralla amb els noms dels músics importants, de pintors cèlebres, uns noms que ens costava molta feina pronunciar, i ens feien gràcia les barbes que portaven, el seu nas o qualsevol altre detall. Un regal que va tenir molt èxit: una caixa amb materials per construir una casa o un castell. Els més grans començàvem a participar de la modernitat: rebíem un jeep o un automòbil que es movien donant-los corda, o una roda que en girar llançava espurnes, i altres coses per l’estil.

Perquè no hi hagués baralles, cada regal tenia escrit a sota el nom del fill o de la filla. I després començaven les negociacions i els intercanvis. La prova infal·lible que el Nen Jesús havia passat per casa era la desaparició dels manats d’herba fresca. Corríem a comprovar-ho. I així era, la Mula s’ho havia menjat tot.

Avui vivim els temps de la raó i de la desmitificació. Però això val només per als adults. Els nens, ara amb Pare Noel i ja no amb el Nen Jesús, viuen el món encantat dels somnis. El vellet bonàs porta regals i dóna bons consells. Com que jo tinc barba blanca, no hi ha nen o nena que passi pel meu costat i no em digui Pare Noel. Jo els dic que no sóc el Pare Noel sinó el seu germà, que vinc a observar si els nens fan bondat i després l’hi explico tot al Pare Noel perquè els porti un bon regal. Així i tot, molts dubten. S’acosten, em toquen la barba i diuen: No, el Pare Noel es vostè mateix. Sóc una persona com qualsevol altra, però el mite em fa ser Pare Noel de veritat. Si nosaltres adults, fills de la crítica i la desmitificació, ja no aconseguim encantar-nos, permetem que els nostres fills i filles es encantin i gaudeixin del regne màgic de la fantasia. La seva existència estarà plena de sentit i d’alegria. Què més volem per Nadal sinó aquests dons preciosos que Jesús va voler també portar a aquest món?”

Tags: Nadal, Tradicions

He trobat més joies que convé llegir bé i guardar (a l’ordinador i al memòria).

Podreu veure que allò de “nihil novum sub sole” és veritat i comprovable.

AIXÒ DE L’ ESTATUT VE DE LLUNY

VOLEU VEURE LA DARRERA NÒMINA DE FRANCO?

EL CONTRACTE D’UNA MESTRA DE L’ANY 1923

Tags: Història

-Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m’han cobrat, erròniament, 180 EUR.

-Ah, no! No és cap error. És la seva nova hipoteca Espanya.
-Però si jo no l’he demanada!!!
-No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.
-Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?
-Ui, molts! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària.

-Li explico: Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d’autopista als propietaris d’un compte Castella.
-Però… si jo no en tinc d’ordinador!!!. I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!!. I per mi què hi haurà?

-Per mi, per mi… Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 EUR al mes!
-Que no em ve de… però… i doncs?… així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills? -Sí, sí, és clar. Tots els titulars.
-Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!!
-Miri, amb franquesa, entre vostè i jo… sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!
-Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyora…?

Elena Salgado, Elena Salgado. Bon dia.

Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils.

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?

No, es tracta…
… de deixar de ser imbècils!!!.

(Text anònim. Almenys per a mi)

Tags: ECONOMIA, Humor

A fora plou i fa molta mandra sortir de casa. Però diuen que cal anar a votar. Cal anar a votar?

—————————————————————-

Aquest senyor es tenyeix els cabells. Volien tenyir-li la barba? Em sembla que no han encertat massa ni el lloc ni el color.

—————————————————————–

Aquest senyor està indignat o està mort? No sé per què, però em temo molt que no votarà…

—————————————————————–

Un cel tan gris com aquestes pancartes. És preludi del que ens espera?

—————————————————————-

Tags: Eleccions, Humor, POLÍTICA

MIREU EL VIDEO I ESCOLTEU EL QUE DIU EL DIRECTOR RICCARDO MUTI. ÉS EMOCIONANT, MOLT ACTUAL I NO SERVEIX NOMÉS PER ITÀLIA…

L’últim 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d’enfrontar la realitat. Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva unificació i en aquesta ocasió es va representar a l’òpera de Roma “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida pel mestre Riccardo Muti.

Nabucco és una obra tant musical com a política: evoca l’episodi de l’esclavitud dels jueus a Babilònia, i el seu famós cor “Va pensiero” és el cant dels esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és el símbol de la recerca de llibertat del poble, que a finals del segle XIX -època en què es va escriure l’òpera – estava oprimit per l’imperi Habsburg, que va combatre fins a la creació de la Itàlia unificada.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs denunciant les retallades al pressupost de cultura que va fer el govern, tot i que Alemanno és membre del partit governant i vell ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció política, en un moment cultural dels més simbòlics per Itàlia, produiria un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona assistia a la representació.

En una entrevista al Times, Ricardo Muti, director de l’orquestra, va explicar que va ser una veritable vetllada de revolució: “Al principi hi va haver una gran ovació en el públic. Després vam començar amb l’òpera. Es va desenvolupar molt bé fins que arribem al famós cant “Va pensiero”. Immediatament vaig sentir que l’atmosfera era tensa en el públic. Hi ha coses que no es poden descriure, però hom les sent. Era el silenci del públic que es feia sentir. Però en el moment en què la gent es va adonar que començava el “Va Pensiero”, el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció visceral del públic davant el lament dels esclaus que canten: “Oh pàtria meva, tan bella i perduda.”

Quan el cor arribava a la seva fi, ja se sentien en el públic diversos “bis”. El públic va començar a cridar: “Visca Itàlia!”, “Visca Verdi!”, “Llarga vida a Itàlia!”. La gent al galliner va començar a llançar papers amb missatges patriòtics. En una única ocasió Muti havia acceptat fer un bis per al “Va Pensiero” a la Scala de Milà el 1986, ja que per a ell l’òpera no ha de patir interrupcions. “Jo no volia només fer un bis. Hi havia d’haver una intenció especial per fer-ho”, relata. Però el públic ja havia despertat el seu sentiment patriòtic.

En un gest teatral, Muti es va girar i va mirar el públic i Berlusconi a la vegada, i va dir:
“Sí, estic d’acord.” Llarga vida a Itàlia “. Però …
Ja tinc més de 30 anys i he viscut molta vida. He recorregut molt de món, i avui em fa vergonya el que passa al meu país. Per això accedeixo a la vostra comanda d’un bis per al “Va Pensiero”, novament. No és només per la joia patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat “Ai la meva pàtria, bella i perduda”, he pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia . En aquest cas, la nostra pàtria estaria de veritat “bella i perduda”. (Aplaudiments, inclosos dels artistes en escena)

Va continuar: “Ja que regna aquí un clima italià, jo, Muti, he callat molts anys. Voldria ara … hauríem de donar-li sentit a aquest cant, estem a casa, el teatre de Roma, i amb un cor que ha cantat magníficament bé i que ha acompanyat esplèndidament. Si volen, els proposo que s’uneixin a nosaltres perquè cantem tots junts”. Llavors va convidar el públic a cantar amb el cor d’esclaus. “Vaig veure grups de gent aixecar-se. Tota l’òpera de Roma es va aixecar. I el Cor també. Va ser un moment màgic a l’òpera.

Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l’atenció als polítics. “

Tags: CULTURA, Música

Aquest Scene Mob s’ha realitzat per commemorar el 40è aniversari d’ECOM.

El seu objectiu és promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat física, per això hem volgut recrear escenaris de la vida real (una escola, una pista esportiva, la terrassa d’un bar…) on interactuen amb normalitat persones amb i sense discapacitat.

ECOM és un moviment associatiu, creat el 1971, que aglutina més de 175 associacions de persones amb discapacitat física de tot l’Estat espanyol (145 de les quals són de Catalunya). La nostra raó de ser és afavorir l’enfortiment del moviment associatiu de la discapacitat física (oferint informació, assessorament, formació… a les entitats federades), així com representar i defensar els interessos de les persones amb discapacitat física i les entitats davant l’Administració Pública i en els diferents òrgans de participació. Així mateix, actuem en tots els àmbits socials (educació, transport, sanitat, laboral, lleure, esport…) per defensar l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat física i afavorir la seva autonomia personal.

Si voleu conèixer-nos més a fons o col·laborar amb nosaltres, visiteu-nos a:http://www.ecom.cat (Directors: Santi Hausmann i Daniel Feixas)

Una iniciativa de:
http://www.ecom.cat

Producció:
Lou Comunicació: http://webdelou.com
Astronaut Video Marketing: http://astronautsite.com

El primer dia Déu va crear la vaca i li va dir:
"Aniràs tot el dia al camp amb el pagès, estaràs sota el sol, tindràs vedells i donaràs llet per alimentar la gent. Et dono 60 anys de vida "
La vaca va dir:
"És una vida molt sacrificada perquè duri durant 60 anys. N’accepto 20 i te’n torno 40 "
I Déu va acceptar.
Al segon dia Déu va crear el gos i li va dir:
"Estaràs assegut tot el dia al sol vigilant la casa i bordaràs qualsevol persona que vegis passar. Et dono una vida de 20 anys".
El gos va dir:
"És una vida molt llarga per estar bordant. Dóna’m 10 anys i te’n torno 10 ".
I Déu va acceptar.
Al el tercer dia Déu va crear al mico i li va dir:
"Hauràs d’entretenir la gent, fent-los riure. Et dono 20 anys ".

El mico va dir:
"Fer el mico durant 20 anys, és molt molest. Per cert que Vós vau donar-li al gos 10 anys. Feu el mateix amb mi .. "
I Déu hi va estar d’acord.
Al quart dia, Déu va crear l’home i li va dir:
"Menja, dorm, juga, tingues sexe i no et preocupis de res. I jo t’ atorgo 20 anys ".
L’home va respondre:
"Què? Només 20 anys? Quina misèria. Mira, jo em quedo amb els meus 20, els 40 que va tornar la vaca, els 10 del mico i els 10 del gos. En total fan 80.
Déu li va contestar: "Bé, d’acord."
– És per això que durant els primers 20 anys de la nostra vida mengem, dormim, juguem, tenim relacions sexuals … i no ens importa res més.
– Els altres 40 anys treballem com una vaca al sol per mantenir la família.
– Els altres 10 anys fem monades per entretenir els néts.
– I en els últims 10 anys ens asseiem davant de la casa mirant-ho tot …

Tags: Humor

Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és un lingüista espanyol.
És catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat diversos articles sobre la situació de la diversitat lingüística mundial i ha format part del comitè científic de l'”Informe sobre les Llengües del Món” de la Unesco. Destaca per les seves posicions polítiques en oposició a l’ús de l’idioma castellà en els territoris bilingües d’Espanya i en defensa dels drets de les llengües minoritzades. Ha dirigit l’adaptació al castellà de The Cambridge Encyclopedia of Language, de D. Crystal (Taurus, 1994). Va participar en el projecte Eurotyp (Tipologia de les Llengües d’Europa) de la European Science Foundation (1990-1994). Actualment, és membre del comitè científic de Linguamón – Casa de les Llengües.

—————————————————————————————————————

Segons un estudi d’enguany elaborat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura i l’Institut d’Estudis Catalans ( IEC ) sobre els usos lingüístics a la Catalunya del Sud, el 56’2 % dels seus habitants tenen l’espanyol com a llengua d’ús habitual, davant del 39’5% que s’expressen en català i el 4’1% que ho fan en altres idiomes.

Ras i curt, aquest estudi certifica que el català ha esdevingut una llengua minoritzada a la pròpia Catalunya autònoma i -ja se sabia de temps enrere- que la situació de la nostra parla a la resta del Principat de Catalunya (o sigui la Catalunya del Nord ) i al conjunt dels Països Catalans és encara pitjor.

Malgrat aquesta mala notícia, cal ressaltar la vigorositat del català ( mercès sobretot a la immersió lingüística del nostre sistema educatiu ), que fa que la nostra llengua esdevingui la parla d’ús habitual d’un percentatge remarcable de gent que com a llengua materna tenien el castellà i d’altres idiomes. Però la constant immigració que rebem, fa que malgrat aquesta integració de nous parlants, el català en conjunt recula.

Aquesta preocupant situació fa ben palesa una conclusió bàsica del sociolingüísme, que afirma que una llengua només pot sobreviure en el món actual si disposa d’un estat independent propi, sinó desapareix.

És clar, que vistes aquestes dades i l’evolució de la salut de la nostra llengua, aquesta ja és minoritzada al nostre país per culpa del bilingüisme, que no deixa de ser una situació transitòria en la qual la llengua més forta es menja a la més feble ( i en el nostre cas el marc legal espanyol subordina clarament el català, la qual cosa entre d’altres problemes, representa que es dificulta molt l’accès i ús del català als nouvinguts ).

Si volem que el català no desaparegui, es normalitzi plenament i esdevingui la llengua d’ús social del conjunt del país, si volem disposar dels mecanismes legals, socials i materials per a integrar a la immigració i els seus descendents i poder viure plenament en català, hem d’assolir inevitablement la independència.

Lluís Quintana i Bosch

http://www.vacarissesdigital.cat/imatges/cultura/col-laborador-fix/el-catala-ja-ha-esdevingut-una-llengua-minoritzada

Avui és 11 de setembre, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA.

El Parlament de Catalunya, l’any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L’article 8.1 de l’Estatut d’Autonomia de 2006 declara: “Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne”. L’article 8.3 estableix: “La festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre”.

Celebrar això que és tan evident  i tan natural pels catalans ben nascuts –per això s’ha  convertit en llei- es veu que no ho és tant per algú com l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol. Li fa nosa això de Nacional atribuït a Catalunya. Per als del PP, aquesta paraula només es pot reservar per Espanya. Els fa nosa la festa nacional i els fa vergonya atribuir la paraula “nacional” a Catalunya. I L’alcalde de Badalona ha trobat la solució més senzilla: suspendre la celebració a la ciutat. Vergonya, molta vergonya! Els badalonins haurien de fer alguna cosa amb aquest alcalde, que no es mereix ser-ho perquè no representa una gran majoria de badalonins.

Hi ha un tipus de conductes que afarten, cansen i fastiguegen. Cada any, arribats a la Diada, hi ha algun tipus de polèmica, generada i atiada per aquests partits sectaris (on hi han trobat refugi molts franquistes) com són el PP i Ciutadans (Ciudadanos). Que si banderes, que si vídeos, que si història deformada, que si insinuacions… Sempre troben una causa per atiar el foc; tot s’hi val.

I cada any el mateix. Cansen. Avorreixen. Fastiguegen. El poble de Catalunya arriba a un punt de saturació que pot arribar a ser perillós. Algun dia algú prendrà mal, com diria aquell. Estiren i estiren la corda fins que un dia es trencarà. Sort n’hi ha que encara hi ha molt de seny i la rauxa es va controlant. Però algun dia algú prendrà mal amb aquesta mena d’insult constant a Catalunya.

Tot i això, avui el poble de Catalunya recordarà altre cop aquell 11 de setembre de 1714. Recordarem també aquell altre 11 de setembre de 1973 on hi va haver un cop d’Estat a Xile i recordarem l’altre 11 de setembre, el de 2001, amb els atemptats de les torres bessones de NY. El nostre record i el nostre reconeixement per a tots els que van donar la vida en cadascuna d’aquestes circumstàncies.

Bona DIADA NACIONAL DE CATALUNYA!

Tags: Catalunya

Avui una mica d’humor amb un bon fons de veritat. He rebut aquest text i aquí us el deixo.

PER QUÈ ELS HOMES MAI ESTAN DEPRIMITS?
Conserven sempre el seu cognom.
La preparació del casament deixen que es faci sola.
La xocolata és una cosa que poden menjar sense problema..
Mai queden embarassats.
Els mecànics els expliquen la veritat.
Poden pixar arreu.
Mai han de buscar la pròxima gasolinera perquè en
aquesta hi ha els wàters bruts.
Les arrugues els afegeixen caràcter.
La gent mai no els mira els pits quan parlen amb ells.
Les sabates noves no els destrossen els peus.
Les converses telefòniques duren 30 segons.
Per a unes vacances de 5 dies necessiten només una maleta.
Poden obrir tots els flascons.
Si algú apareix en una festa amb la seva mateixa roba poden arribar a fer-se amics.
La cera calenta mai s’atansa a la seva zona púbica.
Poden menjar un plàtan o un gelat en llocs públics tranquil.lament, sense pensar en el gest de la seva boca.
Poden mirar la TV amb un amic, en total silenci durant hores sense pensar “Deu estar enfadat amb mi”.
Si algú s’oblida de convidar-lo a algun lloc segueixen sent amics.
El seu cul no és un factor decisiu en les entrevistes de feina.
La seva roba interior costa 5 euros el paquet de tres.
Tres parells de sabates són més que suficients cada temporada.
Són incapaços de veure arrugues a la seva roba.
El mateix pentinat els dura anys, potser dècades.
Només han d’ afaitar-se la cara.
Poden jugar amb joguines tota la vida.
Poden portar pantalons curts independentment de com siguin les seves cames.
Poden escollir si volen deixar-se bigoti.
Poden comprar els regals de Nadal per a 25 parents, el 24 de desembre, en 25 minuts.
¡¡¡No m’estranya que els homes siguin més feliços!!!

Els homes poden ser tan feliços com les dones i les dones com els homes. La vida és la mateixa per als dos, el que passa és que el punt de vista de les coses i la visió és diferent.

Tags: Humor

Durant l’estiu hom té temps per perdre el tems. Temps per perdre’l o temps per guanyar-lo, ja que és “dolce far niente” una de les coses que més desintoxica l’esperit. L’avorriment diuen que pot ser molt beneficiós.

En un d’aquests moments de no fer res m’he trobat amb un nom de lloc que m’ha fet gràcia i, d’aquí he passat a un altre, a un altres i a un altre… I m’he trobat que no acabaríem mai. Es veu que la gent –a tot arreu del món- tenen la dèria de posar noms rars als llocs. En voleu uns exemples?

A Andalusia podem trobar un poble amb el nom de Guarromán (guarro = sucio).

A Catalunya trobem de UltraMort (Ultramuerto). A Múrcia trobem tres pobles curiosos: EL PURGATORIO, EL LIMBO I LOS INFIERNOS 

A L’ Argentina, prop de Misiones s’hi troba Colonia Mandarina y Torta Quemada. A la província de Tucumán hi ha un lloc que es diu "Camas amontonadas".

A Xile, Pico Truncado, que pels xilens voldria dir alguna cosa semblant a Pene Cortado. També hi podem trobar PUTEANDO, prop de de Viña del Mar o un altre de ben curiós: PODER DE COMPRA. I també n’hi trobem un altre on sembla que els seus habitants es conformen amb poca cosa perquè es diu PEOR ES NADA

Un nom curiós i que es troba en tres paisos és Salsipuedes, que es pot trobar a Xile, Argentina i Colòmbia.

A Àustria hi trobem Fucking  (que en anglès vol dir Maleït). O también la ciudad de Condom, a França. O bé Dildo, (que vol dir Consolador)  que trobem al Canadá.

I per als que els agraden les coses simples poden anar a Å, i que no es confonguin de poble perquè n’hi trobaran 9 a tot Escandinàvia.

A l’ Uruguai hi ha un Salsipuedes (lloc on van exterminar els darrers indis xarrues). Aquells pobres indis sí que no en van poder sortir! També hi ha un Mal Abrigo, un Ahogados, i un altre que es diu Vejigas.

Al Chaco Paraguayo hi ha una colònia anomenada "Para Todo", i una altra que es diu "Lolita". Podríem dir que “anem a Lolita i Para Todo"…

I si en voleu un reguitzell ben llarg, podeu anar al blog d’una tal VICKY i trobareu un fotimer de noms rars de pobles espanyols.

Que us hi divertiu!

Tags: Humor