A PEU

Espanya segueix  essent molt diferent. Els agrada que sigui diferent. Volen que sigui diferent. Recordeu aquell lema franquista que deia Spain is different? Doncs, això. Segueix ben vigent en molts aspectes.

A Espanya segueixen havent-hi temes que no es poden tocar i que molts creuen que han de seguir com sempre. Són temes tabús i, és clar, el que creuen aquests governants amb ADN franquista que tenim és dir NO. Sempre dir NO. MariaNO, MariaNO, MariANORajoy fa honor al seu nom i es veu que només li van ensenyar a dir que NO.

Ens hi podem empipar, poden fer-nos agafar mala llet, poden mirar de fer-nos perdre la paciència, poder mirar de cansar-nos. Ho faran. No hi ha dubte que ho faran de la manera que sigui. La seva democràcia és tan original que en podríem dir democràcia vigilada. Ja ho va dir l’ ínclit Alfonso Guerra: “Montesquieu ha muerto”. Els socialistes espanyols van ferit-lo de mort i aquests franquistes del PP l’han acabat de rematar. Ara ja és ben mort i enterrat. Allò de la divisió de poders ja no saben ni el que és. Aquests dies ho hem tornat a veure un cop més i, de forma vergonyant, tots han corregut darrere l’amo a llepar-li el cul i a dir que ells són els únics que poden dir què és o què no és la democràcia. Ells en tenen la tutela perquè creuen que en són els amos.

I als que pensem que la democràcia és tota una altra cosa, només ens queda el recurs de persistir sense desanimar-nos en la fidelitat a uns ideals de llibertat que creiem veritables.Creiem fermament tenir la raó i estem carregats d’arguments. De part seva no n’hem escoltat cap. Ens caldrà molta paciència i unitat… i anar fent el nostre camí pas a pas. I que ens detinguin a tots, si poden! Serà difícil que puguin detenir, jutjar i empresonar tot un poble. Perquè els mateixos que volem democràcia som els que volem que hi hagi habitatge per tothom i serveis socials dignes. Els que exigeixen un sostre també exigiran democràcia. Els que han perdut la feina i s’han vist al carrer veuran que la situació només es podrà arreglar amb més democràcia i amb més justícia. I la gent cada cop exigirà més i no podran emmordassar tothom, ni hi haurà prou policia per controlar-ho tot a cops de porra.

No podran fer callar tots els que s’adonin de mica en mica que tenim governants incapaços i que, si depèn d’ells, no podrem sobreviure en aquestes condicions. No podran detenir a tots els que es queixin i cada dia n’hi haurà més que es queixaran. Perquè els joves es cansaran de no trobar feina, els treballadors que estan a l’atur voldran treballar i les mares voldran donar menjar als seus fills. I els funcionaris es cansaran de no cobrar les pagues extres. I els metges es cansaran de no tenir mitjans. Els bombers de no poder apagar focs i els mestres de tenir les aules plenes i haver d’ensenyar el que el ministre Wert els dicti. Dubto que ens puguin domesticar a tots. No sé si podran tancar totes les boques. No sé si podran desallotjar totes les places. No sé si podran jutjar tots els desobedients…

Perquè, al cap i a la fi, potser l’últim recurs serà la desobediència civil. I no podran detenir tots els desobedients. No tindran prou jutges ni prou presons. Això sí: només ens podran vèncer si no anem units, si ens precipitem i si no sabem tenir paciència. Després de tants anys… ja no ens vindrà d’una mica més!

Fa tres dies, Pedro Sánchez va dir als catalans (ho va dir a  Bilbao): ‘Os queremos, queremos vivir unidos porque juntos somos más fuertes’.

Després de milers de menyspreus per part d’un munt d’espanyols pertanyents a tot tipus de partits, a tot tipus de classes socials, d’estaments, de professions… ara ve aquest marrec i ens diu que ens estima.

I jo em pregunto: Per què redimonis, de cop i volta, ens deuen voler tant?

Serà perquè seguim essent cornuts i anem pagant el beure? Serà per dir-nos allò que ells volen que hem fer nosaltres? Serà per poder seguint esprement la mamella? Serà por poder seguir maltractant-nos? Serà per poder seguir manant i nosaltres obeint? Serà per poder seguint fent-se el pinxo? Serà per seguir escanyant-nos? Serà per seguir faltant-nos el respecte? Serà per seguir pujant-nos a cavall? Serà per seguir considerant-se superiors a nosaltres? Serà per dir-nos què podem fer i què no? Serà per poder-nos donar els corresponents permisos per exercir els nostres drets? Serà per dir-nos quina llengua hem de parlar? Serà per dir-nos què, com i quan s’ha d’ensenyar a les escoles? Serà per fer-nos marcar el pas al seu ritme? Serà perquè algunes comunitats autònomes puguin seguir tenint el triple de funcionaris que Catalunya? Serà perquè les balances fiscals segueixin perjudicant-nos sempre? Serà perquè puguin seguir insultant-nos impunement a les xarxes socials sense que ningú hi faci res? Serà perquè el Tribunal Constitucional sempre trobi que les nostres lleis no van enlloc? Serà per poder seguir dient-nos insolidaris? Serà per poder tenir un enemic sempre a mà i així treure’n força rendiment? Serà per poder seguir exercint la catalanofòbia? Serà per poder seguir tuitejant que és bonic veure com es cremen els boscos de Catalunya? Serà perquè es pugui dir impunement que s’ha de posar una bomba al Nou Camp i així poder matar una bona colla de catalans? Serà perquè les chirigotas de Cadis puguin seguir cantant “a la mierda los catalanes” i que l’insult a Catalunya es retransmeti per la TV oficial i pública d’Andalusia i rebi el segon premi de l’Ajuntament? Serà perquè puguin seguir prohibint presentacions de llibres que no els agraden prou? Serà perquè el Govern d’Espanya pugui seguir mantenint una incomprensible deslleialtat institucional acusant les autonomies de causar gairebé exclusivament el dèficit de l’Estat malgrat que el 60% del total correspon al Govern central?. Serà perquè  volen seguir administrant la major part dels impostos que es paguen a Catalunya i d’aquesta manera el Govern central pugui seguir decidint quants diners tornen a Catalunya?. Serà per poder seguir amenaçant? Serà per poder seguir dient que “els països petits no compten gens” i poder seguir mostrant el menyspreu de sempre? Serà per complex de superioritat? Serà perquè els funcionaris de les ambaixades i consolats espanyols arreu del món puguin seguir posant pals a les rodes als catalans que volen votar? Serà per poder-nos refregar a la cara que els catalans som tots una colla de corruptes comparats amb ells?…

Serà per por? Serà per poder amagar les seves pròpies vergonyes? Serà per allò tan gastat de posar la pastanaga davant els ulls del ruc per tal de que calli, vagi fent el que l’amo vol i vagi estirant el carro?…

José Antonio Donaire és un home sensat, que escriu molt bé i és diputat  pel PSC al Parlament de Catalunya. Ell mateix explica que “Un dia, no sé ben bé perquè, em van escollir per anar a les llistes del PSC al Parlament i, per a la meva sorpresa vaig ser nomenat diputat”.  Te un  blog que es diu DE BAT A BAT, que us convido a llegir si teniu una estona vagarosa. Jo m’hi passo algunes estones i m’ho passo bé. El 12 de Setembre va escriure una anotació que es titula Siete argumentos para votar,  i que trobo que seria bo i molt saludable que llegís molta gent.. Gent d’aquí i gent d’allà, com ell mateix diu. Potser més la gent d’allà que la d’aquí…

Les seves refutacions a 7 possibles arguments per a no votar les resumeix en els següents apartats:

• Es ilegal. La soberanía del pueblo español reside en el pueblo español
• Es una imprudencia: Es mayoritario el sí
• Es táctico. Cataluña no se quiere ir, solo mejorar su situación
• Es falaz. Los catalanes están manipulados
• Es peligroso. Una consulta dividirá la sociedad
• Es absurdo. A Cataluña le iría peor fuera de España
• Es insolidario. A España le va a ir peor sin Cataluña

No estic pas d’acord amb tot el que diu, és clar, però trobo que és un escrit raonable (ple de raó i de raons), que es pot compartir o no, però que pot servir com a punt de partida per una bona reflexió i per un inexistent –però necessari- diàleg amb tots els que no es considerin talibans. Considero que ell és una mica optimista respecte a la societat espanyola, però és el seu respectable punt de vista que jo no acabo de compartir.

Aquest escrit el vaig llegir ahir a la tarda i avui, mentre feia el meu passeig matinal, l’anava mastegant, remugant i pensant poc a poc. Estem en un moment delicat en què la casa se’ns esquerda. Hi han hagut una sèrie de moviments sísmics que han remogut de tal manera la realitat que ja res no és igual com era.  La casa se’ns ha esquerdat  i se’ns ha tornat inhabitable. Una gran esquerda –d’aquelles en què hi passa la claror- fa de mal mirar, fa basarda, però té un avantatge: ens avisa de que el perill és gran i que cal fer alguna cosa (a no ser que fem com els estruços que amaguen el cap sota l’ala). Una esquerda ens deixa veure l’exterior i ens convida a sortir fora. Una gran escletxa en una paret deixa passar la llum exterior i il·lumina l’interior. Ens pot fer veure el què tenim, com vivim, com estem i, al mateix temps, ens diu que hi ha més vida fora de la casa i potser fins i tot vida millor, sense una atmosfera tan enrarida, un ambient nou i més confortable. Les escletxes grosses deixen passar l’aire i ens deixondeixen.

Davant un panorama de desfeta com el que estem vivint es poden fer tres coses:

-Deixar la casa com està -amb esquerdes i a punt de caure- i seguir vivint-hi com si res hagués passat. No cal dir que el risc de que ens caigui la casa al damunt és un risc força gran i , per tant, serem ben rucs de voler seguir vivint-hi.

-Mirar de reparar la casa. Avaluarem el mal que té i farem les necessàries correccions per tal de veure si podem seguir-hi vivint o no. Caldrà buscar un bon arquitecte, veure què s’hi pot fer i si es pot aprofitar alguna cosa o si cal derruir-ho tot. Caldrà asseure’s, avaluar la situació, conversar una bona estona i posar-se d’acord.

-Fer una casa nova. Després de veure que el terratrèmol ha deixat l’edifici molt tocat i que ja no es pot aprofitar gran cosa, decidim anar-nos-en a una altre lloc. Potser arribem a la conclusió de que l’estructura està tocada de mort i, per tant, haurem de fer una casa nova i començar de nou. La casa es pot fer al mateix carrer, al mateix barri, a la mateixa ciutat o marxar ben lluny (a un altre país).

Els terratrèmols tenen aquestes coses. Aquí no hi estem massa acostumats perquè no és país de grans sismes, però potser que ens hi anem acostumant. Es poden donar i, de fet, ja s’estan donant. Caldrà veure la resposta que uns i altres li donem.

Quan in illo tempore –en la meva llunyana joventut- vaig estudiar una mica de filosofia (no massa, no us penséssiu), recordo haver estudiat una mica Nietzsche. Recordo que parlava de la moral dels amos i dels esclaus, o la dels forts i la dels dèbils. Ell explica que hi ha hagut una inversió dels valors i que, d’alguna manera, els dèbils han guanyat als forts. Ho recorda ara el filòsof José Luis Pardo en el seu darrer llibre Esto no es música. Introducción al malestar en la cultura de masas. Ho llegia en una ressenya sobre aquest llibre, que m’ha resultat interessant i m’ha fet venir ganes de llegir-lo.

Inversió o canvi de valors?. Aquest concepte m’ha fet pensar en el que està passant en moltes parts del món actual, on sembla que els febles cada cop adquireixen més força i els forts cada cop es tornen més dèbils. Ja sé que parlar d’aquesta manera tan esquemàtica i tan primària pot resultar simplista, potser no és la forma més adequada i que caldria aprofundir més en aquest concepte. Però justament és el que mols filòsofs i sociòlegs fan i sembla que intueixen que el camí pot ser aquest. Intueixen que les coses es mouen. El malestar ja no es nota només en la cultura de les masses, sinó que aquest malestar els pateixen en els mil situacions de la seva vida diària milions de persones, que veuen amb insatisfacció i neguit que les coses no van bé i que han de fer alguna cosa per canviar amb urgència l’estatu quo. La crisi econòmica i la crisi de valors ha fet veure potser les coses amb més nitidesa i, per tant, ha fet que es vagi covant aquest estat de malestar que ningú sap predir on pot arribar.

I aquí a casa nostra em sembla que això es viu d’una forma ben clara i manifesta. Hi ha un descontent profund en tots els àmbits i, si hom para l’orella, sent molts comentaris de que això no es pot aguantar més i que cal canviar la situació. No cal dir que potser la queixa més manifesta i clara es refereix a la situació política. Però hi ha descontent en molts altres àmbits: els joves no tenen feina i no hi ha gaires perspectives de que en puguin tenir; els llocs de treball són precaris i estan molt mal pagats; el futur de les pensions es veu cada cop més fosc; els serveis socials són retallats; la democràcia sembla cada dia més feble i la corrupció ho envaeix tot. Els forts no volen canviar les coses i s’enroquen cada cop més, mentre que els febles sembla que tenen ganes de canviar les coses. La gent, fins ara, era molt pessimista i semblava que s’anava conformant amb la situació, però ha arribat el moment que sembla que vol començar a reaccionar…

Per tant, des de fa un temps, sembla que les coses comencen a canviar i sembla que s’estan donant poc a poc les condicions necessàries i suficients per tal de que aquest riu es faci cada cop més gran i la riuada s’emporti moltes coses que semblaven inamovibles. Sembla com si els partits tradicionals ja hagin donat tot el que havien de donar i estan naixent noves formacions amb ànim de canviar la situació. Jo no sóc analista de res ni sabria dir –pobre de mi- cap on aniran les coses. Però qui ho sap, realment?. El que sí que és cert, però, és que caldrà molta imaginació i alhora molta seriositat i també crec que, qui sàpiga fer-ho mitjanament bé,s’endurà el gat a l’aigua.

I parlant de gats… Tots recordem les aventures de dos personatges de còmic molt populars: els inseparables  gat Tom i  el ratolí Jerry; o bé aquells altres -també molt populars- els ratolins Pixie, Dixie  i el gat Mr. Jinks. Per què els recordo ara aquí? Doncs exactament perquè em sembla que hem arribat al punt exacte que retraten aquests fantàstics personatges de dibuixos animats. Tots dos còmics venen a explicar-nos els frustrats intents de Tom per atrapar Jerry i tot el caos i destrucció que això provoca. A primer cop d’ull pot semblar un joc intranscendent i divertit. Però, si ens hi fixem bé, ens adonarem que quasi sempre el ratolí –el dèbil, en principi- quasi sempre guanya. És molt més viu, més espavilat, molt més astut i s’inventa els tripijocs més inimaginables per tal de sortir-se amb la seva. El gat és molt més fort, és el que ostenta el poder, el guardià de la casa, l’amo de la situació, el perseguidor, el que marca paquet i territori. Però Tom poques vegades té èxit en els seus intents i el guanyador quasi sempre és Jerry, principalment a causa de la seva destresa i astúcia i també moltes vegades per la pròpia estupidesa de Tom.

Si això ho portem a les relacions Espanya-Catalunya jo crec que els catalans hauríem d’aprendre la lliçó del ratolí Jerry. Cal ser més llest, cal ser més astut, cal buscar tots els mitjans possibles per guanyar al fort, tot i essent objectivament més febles en molts aspectes. Em dóna la sensació que els febles estem prenent consciència de la nostra força –que també en tenim, i molta- i de la debilitat del fort. Potser ens estem adonant que hi ha una evident inversió dels valors o una transvaloració promoguda pels febles. Cada cop podem parlar menys de dretes i esquerres perquè la cosa està molt indefinida i  ja no se sap massa qui és qui i què és què. Fa molts anys que Bob Dylan deia que els temps estan canviant, i és cert que des de llavors han anat canviant. Però ara canvien més i més de pressa. S’intueix un futur pròxim complicat perquè la gent comença a estar farta de moltes coses. El poble ha intuït que pot començar a tenir molt més poder i que pot canviar les coses que els governants no volen canviar.

Avui voten a Escòcia. Surti el que surti és un signe de que alguna cosa es mou. En un futur ben pròxim votarem nosaltres sense cap mena de dubte. Ens caldrà  molta destresa, molta paciència, molta unió, molta fermesa, molta esperança… i  no tenir pressa. Perquè estic convençut que la història corre a favor nostre.

Recordeu la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen? Es tracta de dues noies que s’emboliquen en una relació, podríem dir que poc convencional, amb un pintor. Va ser famosa. Fa una bona temporada  que una Vicky, una Alícia i un artista que es diu Moragas estan rodant una nova pel·lícula a Barcelona, que poc a poc anem saben de què va i que, amb el temps,  pot fer-se més famosa que aquella. Dóna la impressió que serà prou divertida com per veure-la sencera quan hagi sortit a la llum tota la història…

Ha transcendit una cosa: la pel·lícula va d’animals carronyers. En són els protagonistes. Tots sabem que els carronyers miren de treure partit de les misèries alienes. Els agrada aprofitar la carn podrida i els serveix tota mena de cadàvers i porqueria. No miren gaire prim. Són animals necròfags. Alguns d’ells ni es molesten en caçar, sinó que s’aprofiten de la feina dels altres (normalment animals més poderosos). Alguns carronyers ben coneguts són els voltors, els trencalossos, els còndors, els marabús, els corbs, les gavines, les garses,  les hienes, el coiot, el xacal… Fins i tot, biològicament, diuen que ho pot arribar a ser l’ésser humà en algunes circumstàncies.

Pel que es va sabent, en aquesta peli han demostrat que hi ha éssers humans que són autèntics carronyers i que ni els animals els poden fer competència. Estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres, les deixalleries i els escorxadors que, quan en surten, sempre deixen rastre. I no cal dir que és un rastre de brutícia i de pudor. No s’ha sabut encara prou bé qui ha estat el guionista i el director, tot i que s’intueix. Sí que en coneixem algunes de les primeres figures.

Hi ha un seductor que es diu JORGE, un famós llepaculs molt conegut dins del PP. Diuen d’ell que no hi ha cap foto de Marianico “El corto” (també molt conegut com a Don Tancredo, aquell personatge  de les xarlotades que es queda totalment quiet i sap fer perfectament l’estàtua) que en un segon pla no hi surti aquest Jorge. Es veu que tant José María, com Marianico li tenen molta confiança i han deixat l’assumpte de Catalunya a les seves mans. Sembla que el Presi li va encomanar a ell les clavegueres catalanes, aquesta feina tan bruta –i tant interessant- que ara anem coneixent a través dels rastres que deixen els missatges de mòbil. Podria ser que el tal Jorge en fos el guionista.

Hi ha una amant despitada anomenada VICKY (dama de alta cuna y de baja cama) a qui sembla que li agraden molt els diners i, segons diuen, el seus llits podrien explicar moltes coses si poguessin parlar. A la pobra l’han posat en tal embolic que ara no sap com sortir-se’n, ni on ficar-se. Resulta que li van dir a aquesta VIcky : “Si dieses una entrevista y lo contases todo salvarías a España”. No sé si s’ho creu massa, però la frase queda bé i sembla que en aquell moment sí que s’ho va creure…

I falta el tercer peu del que podríem anomenar “el trio carronyer”. Falta la prima donna ALICIA, que fins ara es va fent la ximpleta, inventant-se un munt d’històries, traient-se la merda del damunt i esquitxant a tothom que se li posi al costat. A aquesta Alicia li agraden els primers plans, els focus, els micròfons i dóna la impressió que és una artista que sempre està encantada d’haver-se conegut.

Ja sospitàvem que en el món de la política no n’hi ha un pam de net i ja sabíem també que aquesta gent del PP no eren verges i que han fet més quilòmetres per les clavegueres que el Kilian Jornet per les muntanyes. Aquests dies s’omplen la boca dient que altres partits no poden donar lliçons d’ètica. Ells tampoc no gaire, pel que es va veient. Només cal anar llegint el que aquests dies publica el diari NACIÓ DIGITAL.CAT

No fa gaires dies que la “senyora” presidenta del PP català  ha presentat la campanya ‘Els catalans som gent legal’. Senyora, a qui es refereix?  Es refereix a la gent del PP? De veritat, sou gent legal? Ens ho hem de creure amb tot això que està sortint als diaris? I encara no us ha caigut la cara de vergonya? No patiu, que poc a poc anirem sabent coses i veurem com acaba aquesta nova pel·lícula que es va començar a rodar el 2010 a la Camarga ( no a la francesa, sinó a la barcelonina) i en altres escenaris ben coneguts. El guió no pinta gens malament i els artistes tampoc. Quasi tots saben fer prou bé la seva feina, una feina ben bruta, cal dir-ho. Potser hi trobem alguna actriu una mica amateur i encara no sap massa on és. De mica en mica es va adonant, però, que l’han portada a l’hort.  Però ara ja està entrampada i no pot fugir. Com deia aquell, “si mossegues la mà de qui et dona de menjar, hauràs també a llepar la bota de qui et tracta a puntades de peu”. Em sembla que a aquesta noia li tocarà aguantar unes quantes coses.

Però tranquil·la, noia, que ja t’arribaran  papers per a noves pelis. T’esperen les tertúlies a les TV de salsa rosa i, si et vols despullar –que potser no et vindrà d’aquí-, la revista Interviu et pagarà bé el reportatge.

Ahir vam celebrar una DIADA més. La nostra Festa Nacional d’aquest any era especial perquè recordàvem què va passar ara fa 300 anys. Recordàvem i reivindicàvem.

Ahir, centenars de milers de persones vam participat a Barcelona en la construcció de la V, “de votar, de voluntat i de victòria”, l’acte central de la Diada, convocat per l’ANC i Òmnium.

Centenars de milers de persones volíem dir al govern del PP que tenim la voluntat de votar i volíem mostrar al món que Catalunya vol ser lliure. Un estol d’ocells va arribar amb cants de festa i crits reivindicatius a Barcelona per fer fugir espantada la gavina del PP que encara ara no vol veure què és el que està passant a Catalunya. No hi ha pitjor ceguesa que la d’aquell que no vol veure. El PP mira i no veu. Mira i no entén res. Viuen a la lluna.

Però cada dia hi ha més gent que va entenent per on van les coses i cada dia s’afegeixen a l’estol d’ocells que criden Victòria; a aquest l’estol que creix i creix.

Anem fent passos. Un rere l’altre. Amb esperança. Amb voluntat. Anem caminant i algun dia arribarem allà on volem arribar. Pel camí s’hi anirà afegint gent. Cal que s’hi vagi afegint gent. Cal que marxem units cap al punt de destí. Volem votar per saber quants som. I el PP, a més de cec, sembla que és sord. No veu, no sent, calla, es fa el tòtil.

Però nosaltres persistirem i anirem fent camí. Ara sabem que, si no defallim, la Victòria és nostra.

– Així que vostè busca parella?
– Es podria dir que sí. Potser no exactament buscant, però sí amb ganes de trobar-ne.
– I digui’m, quin és el tipus de dona que li agrada?
– Bé … no sabria dir-ho amb precisió, però buscant algun factor comú entre les dones amb què he estat, podria dir que m’agraden intel·ligents, per exemple.
– Ah si? Intel·ligents … totes aquestes dones han sigut intel·ligents?
– Sí, totes. Bé …, gairebé …, excepte una potser … En realitat, ara que ho recordo, n’hi va haver una rematadament estúpida, però no em va durar gairebé gens … M’atreviria a dir que sí, que totes amb les que vaig tenir relacions duradores eren intel·ligents.
– Bé, però llavors … si eren intel·ligents, per què el van escollir a vostè?. Vostè és intel·ligent?
– Òbviament sí!. Bé … no sóc Einstein però… generalment em defenso força bé.
– Es defensa prou bé o és intel · ligent?
– Ambdues coses … crec.
– Molt bé, així que si són intel·ligents a vostè li agraden.
– Sí. Bé, no… En realitat sí, però no n’hi ha prou amb això .. he he
– He he?
– Vull dir … que han de ser intel·ligents, però no només intel·ligents. Ha d’haver-hi alguna cosa més, no sé si  m’entén.                                                                                                                                                           – Crec que sí. I, quines altres coses -a més de la intel·ligència- li agraden a vostè de les dones?
– Uff, moltes ….. La sensibilitat, han de ser persones sensibles.
– Sensibles en quin sentit? Que plorin sovint?
– Nooo, no no no, em refereixo a sensibles. Que no plorin per qualsevol ximpleria, però sí que siguin capaces de commoure’s, que no siguin indiferents, m’explico?
– Possiblement. O sigui que vostè es considera un tipus sensible també?
– Estem parlant de les dones o de mi? Sí, sóc sensible, si.
– Molt sensible?
– No ….. jo que sé, sensible normal, no compliquem les coses… Sóc un tipus bastant sensible.
– Bastant sensible …
– Bé, sí, bastant sensible. No seré la màxima sensibilitat però tampoc un monstre, de nen vaig plorar veient Bambi …
– No li va agradar?
– No et passis de llest!. Vaig plorar perquè em va commoure, d’acord?
– Bé. Intel·ligents i sensibles.
– Pseee…
– Alguna cosa més més?
– Sí, és clar.
– Què més?
– Simpàtiques, han de ser simpàtiques, m’agraden simpàtiques.
– Simpàtiques … bé. I vostè és simpàtic?
– Sí home, sí que ho sóc. Què no ho veus? Si no fos simpàtic ja t’hauria partit la cara, no et sembla?
– Si vostè ho diu … Resumint. Així que, intel·ligents, sensibles i simpàtiques. Ja està?
– És clar que no! També dolces, amb sentit de l’humor, educades …
– Com vostè, és clar …
– Ets ruc o te’l fas?
– Disculpi.
– I han de ser atractives, molt atractives. Perquè fixa’t que si no m’agradessin… només podríem ser amics. no?
– Llavors també atractives. Què vol dir amb això d’atractives?
– Que estiguin bones. Cal que t’ho expliqui?
– Vostè es refereix al fet que siguin boniques …
– És clar. Que vens de l’hort tu ?. Que estiguin bones, bon cos, cara bonica, bonics ulls, un bon parell de cames, sexys …
– I les seves relacions passades tenien tot això?
– Sí. Bé, algunes tenien més d’això o d’allò, però es podria dir que sí.
– Vostè es considera un tipus atractiu? Perquè sembla tenir moltes pretensions …
– I jo que sé. No m’ha anat gens malament … No, o sigui, no sóc Brad Pitt, però bé, vostè tampoc ho és.
– Però jo no sóc tan primmirat.
– Pitjor per a vostè. Tinc clar que no sóc un Adonis, perquè si ho fos no estaria aquí perdent el temps amb vostè …
– Està bé, no s’enfadi. El que passa és que vostè em descriu una dona que ha de ser molt atractiva físicament, intel·ligent, sensible, simpàtica, educada, i vostè –si vol que li sigui franc-, és bastant lleig, no sembla massa brillant, és groller, antipàtic i bastant mal educat… Com pensa que una dona així es podria fixar en vostè?
– Bé … és que vostè està oblidant un detall important
– Sí? Quin?
– En cap moment he dit que ella havia de tenir bon gust.

Hi han gestos que són simbòlics, com ho poden ser certs objectes, paraules o signes. Tots sabem que una bandera no és només un drap amb uns colors determinats, com no ho és un himne o una imatge d’una marca esportiva famosa. El símbol és allò que sobrepassa el significat corrent i adquireix connotacions noves però entenedores. Si un símbol no s’entén, no serveix per gran cosa.

El Papa Francesc és un home de paraules entenedores i de gestos simbòlics. Les seves paraules tenen regust a evangeli i volen ser properes a les persones. Durant aquest temps que és Papa (com sembla que ja ho feia quan era cardenal a Buenos Aires) ha anat acompanyant les seves paraules amb un munt de gestos -més o menys importants- però tan entenedors que sovint tothom els comenta, els recull i els destaca. No cal enumera-los perquè tothom els té ben presents.  Tot i això, n’hi va haver un que va ser molt comentat: va deixar de viure a les estances dels Papes per anar a viure a Santa Marta. Ell mateix ho explica en una carta a un capellà argentí amic seu, el  Padre Enrique Martínez, rector de l’ Anunciación del Señor, al barri Cochangasta, de la diòcesis de La Rioja a l’ Argentina.

“Querido Quique: Hoy recibí la carta del pasado 1° de mayo. Me trajo mucha alegría, la descripción de la Fiesta Patronal me trajo aire fresco. Yo estoy bien y no he perdido la paz frente a un hecho totalmente sorpresivo, y esto lo considero un don de Dios. Procuro tener el mismo modo de ser y de actuar que tenía en Bs As, porque, si a mi edad cambio, seguro que hago el ridículo.

No quise ir al Palacio Apostólico a vivir, voy sólo a trabajar y a las audiencias. Me quedé a vivir en la Casa Santa Marta, que es una casa (donde nos alojábamos durante el Cónclave) de huéspedes para obispos, curas y laicos. Estoy a la vista de la gente y hago la vida normal: misa pública a la mañana, como en el comedor con todos, etc. Esto me hace bien y evita que quede aislado.

Quique, saludos a tus feligreses. Te pido, por favor, que reces y hagas rezar por mí. Saludos a Carlos y Miguel. Que Jesús te bendiga y la Virgen Santa te cuide. Fraternalmente, Francisco. Vaticano, 15 de mayo 2013“.

En el seu viatge a Brasil de l’estiu passat va fer un  extens discurs davant del comitè de coordinació de la Conferència Episcopal Llatinoamericana (Celam) que caldria recordar de tant en tant perquè marca un munt de pautes del que hauria de ser l’Església de Jesús. Era una clara i oberta crida a renovar l’Església. Entre altres coses, recalcava:

 “els bisbes han de homes que estimin la pobresa; homes que no tinguin psicologia de prínceps; que no siguin ambiciosos; capaços de vetllar sobre el ramat que se’ls ha confiat i ser vigilants del seu poble. Sobre tot, cuidar l’esperança del seu poble”.

Més d’una vegada he escrit sobre el bisbe de Solsona, Xavier Novell. Quasi sempre he estat crític –o molt crític- amb paraules o actituds seves. Avui no podia deixar passar l’oportunitat de fer tot el contrari. Avui toca felicitar-lo per dos motius: el primer, per la glossa dominical que publicarà el Full Diocesà aquest pròxim diumenge, on reitera el suport a que se celebri una consulta sobre el futur polític de Catalunya; i el segon, perquè cal felicitar-lo pel seu gest  de deixar el palau episcopal i anar a viure en una habitació de la residència del Seminari.

Trobo que les dues coses estan molt en la línia que marcava el Papa. Per una banda es posa al costat de la defensa d’un dels drets fonamentals del poble de Catalunya , com és el de poder votar el 9N i al costat dels desitjos d’un gran majoria de persones del poble català i, per altra banda, ha fet un gest de senzillesa i de més normalitat en la seva forma de viure. Gràcies, bisbe Xavier, per aquests dos gestos.

Aquest estiu he anat seguint la secció EXPLICA’NS LA TEVA HISTÒRIA  al diari ARA i m’ha semblat un gran encert d’aquest diari. M’ha semblat una secció molt interessant. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana)  que expliquessin com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l’ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Ha estat tant interessant – i alliçonador- veure les respostes d’aquests personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven  la seva pròpia història. El resultat han estat 436 Comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!

La lectura d’aquests testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries –tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder tenir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents. A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a lesEscoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que els mestres del meu poble ens feien les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat. A més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluis M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell). M’ha fet gràcia fer-ne un escaneig per guardar-los i poder-vos-els mostrar.

L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb mètodes casolans (papers multicopiats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos bé. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibrePinya de Rosa i per aquest motiu, en rellegir-los aquests dies benignes d’estiu, em ressonaven de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.

Avui he anat a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li he anat traient amb cura la pols, alhora que anava traient la  pols als meus records. Girava poc a poc les pàgines subratllades, anava revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava…

Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns (aquests malvats del PP) ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Moltes gràcies a tots ells.