A PEU

Una senyora argentina m’ha escrit molt enfadada perquè vaig tractar la seva Presidenta de “patotera” (17 d’Abril de 2012). Es veu que es va sentir injuriada i, per contraatacar, m’ha enviat un parell de mails amb coses sobre Espanya, Repsol i no sé pas quantes coses més… Però cap explicació del per què es va sentir tan ofesa i sense rebatre cap dels meus arguments. No m’estranya: els peronistes són fidels obcecats d’una religió que no els deixa veure la realitat.

Ja Borges havia escrit molt contra Perón i el peronisme. No els podia veure! Sempre deia que Perón era una persona abominable i la tirania que va exercir va ser realment monstruosa. Borges opinava que “los peronistas no eran ni buenos ni malos. Eran simplemente incorregibles”. Tenia raó. L’episodi d’aquests dies amb l’expropiació de Repsol ho demostra. Només cal llegir un llibre que va escriure Adolfo Bioy Casares sobre les seves experiències amb Borges (el llibre es titula “Borges” i està editat per Ediciones Destino (Editorial Planeta).

És coneguda la tírria mútua que es tenien i és famós l’episodi aquell en què Perón, només arribar a President, va degradar Borges de bibliotecari a "inspector de aves y conejos en los mercados públicos". El mateix Borges explica que davant d’aquell curiós, irònic i degradant nomenament "me presenté en la municipalidad a fin de averiguar qué había ocurrido. Vea usted -dije- resulta más bien extraño que entre tantos empleados como hay en la biblioteca haya sido justamente yo el elegido para ese puesto. Bien, -respondió el empleado-, usted estaba de parte de los Aliados, ¿qué esperaba? Su argumento era concluyente y no admitía réplica alguna, al día siguiente presenté la renuncia." No cal tenir massa imaginació per saber què diria l’escriptor avui sobre els Kirchner si a Perón l’obria en canal com tots sabem.

No discutiré les raons de fons que hi pugui haver per nacionalitzar Repsol/YPF. Potser, en el fons, tenen raó de fer-ho i tot, sobretot veient com Repsol va comprar l’empresa petroliera argentina. Però el que repugna és la manera en què ho han fet. Unes maneres de fer típiques dels peronistes que, sempre han fet el que sigui per atreure vots i generar simpaties de forma populista. Per això deia que aquestes formes de matonisme i de xuleria no es poden acceptar i les autoritats internacionals haurien de donar una bona lliçó a l’ Argentina, cosa que no faran, com no van fer quan fa uns anys van declarar la suspensió de pagaments del deute sobirà. Allò va quedar impune i això em temo que quedarà igual. Per això no puc entendre com els Estats encara s’atreveixen a fer negocis en països com aquests, on la llei se la passen pel forro i no hi ha cap tipus de seguretat jurídica. I encara responen amb to amenaçador dient que hi han més empreses espanyoles que poden rebre (Telefònica, els bancs Santander i Bilbao Vizcaya)…

Per això no entenc que alguns es puguin ofendre tant quan es fan notar aquestes obvietats i aquestes trampes. No es pot ofendre cap argentí quan es diu que la Presidenta és una “patotera”, una lladre i una tramposa.

Tags: Argentina, Peronisme

La pensadora alemanya Hannah Arendt va fer una observació -potser ja fa 50 anys- que no deixa de guanyar vigència cada dia que passa: la crisi d’autoritat que viu el món contemporani no prové dels qui haurien obeir, sinó dels qui haurien de manar. Els que haurien  de fer aquesta tasca tan important i tan imprescindible com és manar no ho saben fer, no ho volen fer o ho fan tan malament com saben. Aquesta és la trista realitat. I no l’exerceixen per no fer-se antipàtics o per no assumir responsabilitat.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Qui no vulgui manar, que no es posi al davant. Manar no és fàcil i no és donar el que la gent vol. Manar potser vol dir fer justament el que la gent no voldria però que es considera necessari. Els principals responsables de la crisi actual són gent que no ha sabut o no ha volgut assumir la responsabilitat de parar les coses quan era ben clar que no anaven pel camí adequat (des dels bancs nord americans que van omplir el món de bons-porqueria, fins als polítics que havien de controlar-los i no ho van fer).

Acceptar una posició d’autoritat significa assumir el rol de representant d’un ordre vigent que no sempre és just i que potser cal canviar. Exercir l’autoritat no significa resguardar en qualsevol ocasió l’ordre vigent, sobretot si aquest ordre és manifesta injust. Si jo accepto posar-me al capdavant d’un organisme, estic acceptant ser la cara d’aquest organisme davant la societat. Si jo accepto un càrrec que em dóna poder de decisió, estic acceptant la legitimitat i l’orientació de les regles que em permetran exercir-lo de la forma més justa possible. Excepte en el cas que algú cregui haver estat designat per Déu o per la Història per manar sobre els altres (que encara n’hi ha d’aquest que creuen això), els llocs d’autoritat són part d’un entramat institucional que estem acceptant com a vàlid en el moment en que acceptem exercir-los. Per això caldria revisar urgentment les nostres institucions perquè cada dia responen menys a les necessitats socials. La nostra societat necessita urgentment canvis que no hi ha manera de fer perquè hi han massa interessos creats i no convé tocar massa coses perquè als que mantenen el poder no els convé. I els polítics ja sabem que parlen molt a l’hemicicle però després no fan res al carrer (o fan tot el contrari del que han dit des de la tribuna).

Per tant, malament ho veig per poder sortir d’aquest pou profund en què hem caigut si algú no és capaç de posar-se al davant i liderar un canvi profund de les coses. No sé qui ho haurà de fer, però algú ho haurà de fer. Entretant, els més febles segueixen rebent les greus conseqüències d’aquesta ineptitud. Com sempre.

Tags: Autoritat, SOCIETAT

Avui, mentre escoltava el Pep en la roda de premsa, m’ha vingut a la memòria aquesta dita de pagès que diu que “bon guaret fa bon esplet”. Deixar la terra en guaret era el sistema ordinari que feien servir els pagesos per tal que la terra descansés. Es deixava sense sembrar un any o dos per tal que la terra es regenerés.

El Pep prové de pagès i té la saviesa dels pagesos, saviesa que li surt quan parla sense que ni se n’adoni. Quan ha donat l’explicació del per què se’n va del Barça, ha dit que “quatre anys són una eternitat a can Barça”; “que el temps ho desgasta tot i que ell s’ha desgastat”; “que ha de recuperar les forces descansant”; “m’he buidat i ara necessito reomplir-me”. Paraules sàvies. Paraules plenes de sentit comú. Paraules d’algú que té la saviesa ancestral dels pagesos que saben que no es pot matar tot el que és gras i que s’ha de parar per poder seguir endavant amb més forces després.

Tots hauríem de deixar la nostra ànima en guaret de tant en tant. És imprescindible i no sempre ho sabem fer. La terra deixada en guaret es llaura per tal que hi entri l’aigua, s’oxigeni i agafi forces per quan torni a ser sembrat. Es fa per millorar, sabent que el temps desgasta però sabent també que el temps pot servir per millorar, per fer que la posterior collita sigui millor. Necessitem airejar la ment, airejar l’esperit per poder veure les coses amb més perspectiva, amb més objectivitat, per veure els defectes i els errors que hem tingut i que potser hem de corregir.

Cada vegada que donem i donem i donem…correm el risc de buidar-nos. Diuen que donar enriqueix i és cert. Però donar sense límit i sense mesura pot ser contraproduent i acabem buidant-nos i podem morir per inanició. Les ganes se’n van, les il·lusions també, els projectes s’esgoten, la rutina es fa present i l’esperit queda envaït pel no-res i tot es torna un sense sentit. Vivim per fora i estem morts per dins. És bo donar i és bo dosificar-se. És bo estimar els altres però és bo també estimar-se un mateix perquè no podrem donar si no tenim res per donar i no podrem estimar si no tenim forces per fer-ho.

Per tant, trobo molt bé la decisió del Pep i ara només cal donar-li les gràcies per tot els que ens ha donat, que descansi molt, que agafi forces perquè encara ens ha de donar moltes més bones collites. I desitjar-li al Tito Vilanova molta sort i molt bona feina.

Tags: Pep Guardiola

Tenia guardada a l’ordinador una entrevista que RAC1 va fer el 01/03/2012 al bisbe Pere Casaldàliga. Hi han coses que s’han de guardar per tal de poder-les rellegir de tant en tant, poder-les pensar tranquil·lament i –com en aquest cas- poder-les compartir amb els que no l’hàgiu escoltat o llegit.

Pere Casaldàliga és ja gran, té Parkinson, està jubilat però té l’esperit molt jove i el cap molt clar. I diu veritats com temples; veritats que fan de bon sentir en temps foscos i depressius com els que vivim. Són paraules de bon escoltar perquè donen esperança, explicació i també sentit a tota aquesta crisi tan profunda que afecta la majoria d’àmbits del nostre viure i de les nostres relacions. Llegiu-la ben a poc a poc i no us en penedireu.

Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia,  ha dit:

– “Em trobo bé, esperançat, amb molts motius per donar gràcies a Déu.”

– “El Parkinson el porto com un germà que sap abusar de la confiança, sabent que limita els moviments, però no fa mal.”

– “Ara mateix, amb la famosa crisi, vivim exclusions. La passen els petits, els normals, els grans no passen crisi. Es fa servir per reforçar el poder econòmic. Però també està servint per aixecar consciències. Els indignats, fins i tot als Estats Units, són un senyal que les coses canvien, un pas important, una consciència unitària mundial contra la disparitat.”

– “Em posiciono clarament al costat dels indignats. Ara bé, s’ha de lluitar amb indignació i amb esperança.”

– “Hi ha certa jerarquia a l’església que no aporta res. En lloc d’obrir-se al diàleg i la comprensió, excomuniquen i prohibeixen. Donen la impressió d’un Déu jutge.”

– “És una injustícia que les dones quedin relegades a un segon o tercer rol dins de l’Església. L’Església ja està sent sostinguda, sobretot, per les dones. En les celebracions, el 70% són dones. Voler marginar les dones dins de l’Església és una ruqueria garrafal. Però això se superarà.”

– “Les dones arribaran a tots els ministeris de l’Església. No hi ha cap argument teològic que demostri que els dones no poden ser ministres de culte. Si no ho han estat fins ara és perquè les societats han estat masclistes.”

– “Tothom mereix un respecte total per la seva identitat. Hi ha hagut un procés històric que ha marginat els homosexuals, que els ha titllat de perversos dins de la societat.”

– Sobre el matrimoni homosexual: “L’Església ha de considerar la naturalesa humana amb les condicions particulars de cada poble, cultura i persona. No podem fer definicions genèriques que no tinguin en consideració unes circumstàncies concretes.”

– “Déu no pot ser motiu de guerra, ha de ser motiu de pau. Hi ha hagut massa guerres per motius religiosos.”

– “Quan ens morim ens trobarem l’abraçada de Déu. És la nostra esperança. Ens ho poden prendre tot, menys l’esperança.”

– “Europa ha de reconèixer que té una missió: salvar Grècia de les mans dels que la volen salvar posant per davant els seus interessos i no la dignitat del poble grec.”

– “Mentre el lucre i els bancs siguin els amos i senyors de la vida i la història humana, tindrem crisi: d’economia i de dignitat.”

– “Europa se salvarà per la solidaritat dins d’Europa i en tot el món. Heu de vigilar molt la temptació d’excloure els emigrants. És un desafiament: si no sabem rebre els de fora, no sabrem conviure amb els de casa.”

– “No he sortit pas mai de Catalunya. Encara hi sóc. Essent lluny, som a prop. Tinc un poema que diu que com més anem, més tornem. Les arrels hi són. Encara menjo pa amb tomàquet cada dia.”

– Sobre la sèrie que faran en honor a la seva figura: “Quan m’ho van proposar, vaig dir que no. Tenia por que fessin un far west religiós. Però tinc confiança en qui ho porta, començant pel Paco Escribano. He insistit en aquesta idea: no és la meva vida, són les nostres causes.”

– “Han triat un bon protagonista [Eduard Fernández]. Va ser aquí, ens vam conèixer. L’havia vist a Pa negre. Em sembla un home molt sensible i compenetrat i interessat en el paper.”

– “[El meu dia a dia és] llegir, resar, rebre visites, respondre correus electrònics, i espero, amb molta esperança. Ja sóc més a prop de la casa pairal.”

Tags: Pere Casaldàliga

Juan

Villoro

“El fútbol es suficientemente impuro

para permitir el triumfo de alguien que

no se interesa en jugar al fútbol”.

Juan Villoro (Mèxic, 1956) és autor, entre altres obres, de les novel·les El disparo de Argón i Materia dispuesta; d’un volum de contes, La casa pierde (1999), i d’un llibre d’assaigs, Efectos personales (2000). Del 1995 al 1998 fou director de La Jornada Semanal, suplement cultural del diari La Jornada.

Ha estat professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i professor convidat a la Universitat de Yale. Actualment ocupa la Càtedra UNESCO de Cultura Iberoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

L’any 2006 va rebre el Premi Manuel Vázquez Montalbán.

Tags: Barça, Futbol

Els barcelonistes encara estem una mica tocats pel que va passar dissabte. Estàvem tan acostumats a guanyar aquests darrers anys que la derrota de dissabte se’ns ha fet més difícil de digerir. Però també el futbol ens ensenya coses i, a vegades, es converteix en metàfora de la vida perquè no sempre guanyen els millors i no sempre guanya el que juga més bé. Les victòries són molt boniques perquè acostumen a ser molt difícils i heroiques, però també les derrotes poden tenir la seva èpica i la seva bellesa.

Parlo del Barça, per suposat. Però podria parlar de seleccions de futbol mítiques -les millors de la seva època- que no sempre van sortir guanyadores. Penso en la Hongria del 54, l’Alemanya del 74 o el Brasil del 82. Són als tres perdedors més famosos i reconeguts de la història dels Mundials, tres seleccions que van fer bella la derrota, que van forjar la seva memòria en el dolor, però als que el pas del temps va acabar atorgant el millor dels títols: la victòria sobre l’oblit. Aquest Barça d’ara ja ha fet història, guanyi o perdi d’ara en endavant, com la va fer el Barça de Kubala i companyia. Segurament que aquell barça va merèixer molts més títols pel seu joc tan engrescador i tan bo. Però eren altres temps; eren temps de dictadura i no era massa ben vist que el Barça guanyés tant i enlluernés mig món. Per això ho van evitar com van poder…Però aquell equip ha passat a la història.

Explica Jorge Otero, un periodista esportiu, que la selecció hongaresa, que va perdre la final del Mundial de 1954, va ser una selecció inoblidable. Va ser un equip que va aconseguir l’excel·lència: Puskas, Czibor, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti … Jugadors que van reinventar el el futbol amb l’anomenat "quadrat màgic", aquest 4-2-4 que desarmava els rivals, i el joc veloç i exquisit embadalia l’espectador. La mala sort, els pals i el caràcter d’una Alemanya tocada per una vareta màgica van arrabassar a Hongria el títol una tarda nefasta a Berna. I encara que ara el trofeu de 1954 acumuli pols a la seu de la federació alemanya, l’admiració, el record i la glòria pertanyen als hongaresos.

Gairebé vint anys després, en un país gairebé sense tradició futbolística fins llavors, va sorgir un altre grapat de jugadors que van revolucionar el futbol: la Taronja Mecànica, el futbol total, l’Holanda de Cruyff, Neeskens, Rep, Krol. Uns visionaris que van transformar el concepte del joc amb una incessant permuta de posicions, on tots jugaven de tot i que vencien per esgotament del contrari. Van perdre dues finals del Mundial davant els respectius amfitrions -Alemanya i Argentina-, però podien haver guanyat: així és la vida.

El Brasil del Mundial del 82 va practicar un futbol exquisit, basat en el toc i la tècnica. Un altre grup de jugadors excelsos dirigits per Sòcrates, el gran demòcrata. Agrupats al voltant dels principis indestructibles del “jogo bonito”, els Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior o Eder creaven jugades d’una manera enginyosa, atrevida i fluida. Van  enlluernar fins i tot el dia que van perdre davant d’una competitiva Itàlia en un partit memorable que mai van merèixer perdre.

Aquests dies es comencen a sentir veus crítiques, veus àcides, veus injustes que ha ho cremen tot. I, tot plegat, perquè aquests dos darrers partits el Barça els ha perdut: la setmana passada vam perdre injustament i amb tota la mala sort del món contra el Chelsea; i el dissabte ho vam fer -molt més justament, és cert- contra el Madrid. Però no ens recordem d’aquests darrers anys gloriosos en què ho hem guanyat tot?

No sé el que passarà demà i si aquest any serà recordat com un altre any gloriós o si potser començarem a perdre i ens tocarà esperar, renovar i renovar-nos. Passi el que passi, aquest equip ja ha fet història i ja és l’admiració de tot el món pel seu joc, pels seus valors i per tota la transformació que ha fet al futbol. El futbol ja no serà mai més igual després d’aquest Barça de Guardiola, emparat en tota una filosofia i una manera de fer que l’aprenen ja de ben joves a La Masia. Aquest Barça ha fet evolucionar i revolucionar el futbol.

Per tant, guanyem o perdem, aquest Barça sempre vencerà l’oblit i la derrota –si arriba- mai serà tan immerescuda perquè el futbol que fa aquest equip no es mereix això, si volem ser justos, objectius i ho mirem en conjunt. Aquest equip encara juga molt bé i encara li hem de tenir molta confiança. I, com deia algú, jo sempre prefereixo la victòria dels vençuts a la supèrbia d’alguns vencedors.

Tags: Barça, ESPORTS, Futbol

L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.

Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".

Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.

Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar  que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…

Tags: Autodeterminació, Catalunya, Independència, Insubmissió, Llibertat, POLÍTICA

Tal com informa el blog PAU A LATERRA, aquest Sant Jordi sortirà publicada la segona edició del llibre XÀLDIGUES de Mossèn Jesús Huguet, gràcies a l’esforç d’una colla d’amics que han volgut fer-ho realitat en record a Mossèn Jesús, recentment desaparegut.

Amb motiu de la seva mort, ja parlava d’aquest llibre en aquest mateix blog LA DARRERA XÀLDIGA DE MOSSÈN JESÚS HUGUET. N’estic molt content d’aquesta iniciativa perquè el llibre estava exhaurit i em sembla que ja no es trobava a les llibreries. I era una llàstima perquè són escrits curts que valen molt la pena tots ells. L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

En moments com l’actual, on surten bisbes –dia sí, dia també- fent el ridícul amb declaracions, des del punt de vista de molts cristians, poc evangèliques, poc rigoroses, retrògrades, anti conciliars i força vergonyants no estaria de més que els regalessin aquest llibre de Mossèn Huguet i que se’l llegissin tranquil·lament, pausadament i el meditessin una mica. No caldria que hi dediquessin gaire temps perquè és un llibret curt i fa de molt bon llegir.

Recomano a tothom que no l’hagi llegit que ho faci. Sigui cristià o no; sigui creient o no. Són reflexions sobre temes diversos (la majoria de caire religiós, és cert) que ens podrien anar bé a tots i que dóna una visió de l’Església, de la moral, de la fe, del sexe,del que significa creure, del sentit de l’educació…força diferent de la que ens ofereixen els nostres bisbes. Per sort! Perquè molts dels que ens sentim cristians ens trobem cada vegada més orfes de mestres com Mossèn Jesús.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, RELIGIÓ

La notícia que va saltar a les portades ahir va ser l’expropiació de Repsol/YPF per part de l’ Argentina. Alguns deien que ja es veia venir perquè feia temps que es coïa. Segurament. Argentina ha volgut aprofitar un moment de debilitat extrema d’ Espanya i ha pensat que “a perro flaco todo son pulgas”.

He mirat de seguir la notícia però no n’he acabat de treure’n l’aigua clara i he escoltat opinions de tot tipus. Per això he volgut saber què en pensa un català que s’ha passat quasi tota la seva vida allà i li he demanat la seva opinió. Me l’ha donada de forma franca i clara. Considero que és un punt de vista interessant i per això us la vull transmetre.

El meu amic considera que donar una opinió en relació a la nacionalització d’YPF en poques ratlles li és molt difícil, perquè per una banda diu que està d’acord (“mai s’hauria d’haver privatitzat, cosa que va fer el lladre Menem, un altre peronista com aquesta pocavergonya que tenim de presidenta”) i per altra, qualsevol cosa que faci aquesta boja, dona motiu per desconfiar-hi.

Segueix dient el meu amic: “En aquest país, des que jo recordo -excepte (sobretot) Arturo Illia i Raúl Alfonsín- els presidents han estat o inútils (de la Rua) o corruptes, i fins i tot assassins (tots els peronistes –o sigui feixistes, encara que aquesta barruda de Cristina Fernández i abans el seu marit Néstor Kirchner, es diguin d’esquerres– Juan D. Perón, Carlos Menem, Duhalde i aquests dos ja esmentats i tots els militars). Veritablement és quasi bé impossible entendre com pot ser que un país que als anys ’40 era la setena potència mundial, hagi caigut tant a baix.

Tornant a la qüestió YPF, en el seu discurs, la impresentable  Cristina ha dit, entre altres coses “…soy una jefa de Estado, no una patotera…” (s’anomenen patoteros aquells que ataquen en grup a gent que va sola, o en una quantitat menor que ells). Doncs aquest govern utilitza al mètode del patoterismo per atacar als opositors, de manera que no sé com no li cau la cara de vergonya en dir-ho.

En conclusió YPF, que va ser gairebé regalada per Menem, junt amb Aerolineas Argentinas, els ferrocarrils i tantes altres coses als anys ’90, ha de tornar a ser argentina, però no hi tinc gaires esperances de que això passi com hauria de ser”.

Suposo que el meu amic tindria moltes més coses a dir i possiblement seguirem parlant-ne en els pròxims dies. Per això esperarem a veure com van les coses. de totes maneres, jo he arribat a la conclusió de que molta gent estaria d’acord en el fons de la qüestió i, per suposat, mai podem estar d’acord amb la forma.

I, per altra banda, possiblement li surti car a l’ Argentina aquest cop d’efecte que ha volgut donar aquesta dona amb l’expropiació. Es van equivocar llavors quan van malvendre uns patrimonis importants i s’estan equivocant ara quan els volen recuperar d’aquesta manera. Van ser prepotents llavors i encara ho són més ara. I qui en sortirà guanyant de tot plegat? El poble argentí? Ho dubto molt. Aquestes companyies estrangeres tendeixen a espoliar els països i tendeixen a comportar-se com a nous colonitzadors, certament. Però els governs d’aquests països es comporten encara pitjor i encara són més lladres (només cal veure l’augment de patrimoni de la família Kirchner en aquests anys de presidència…).

Anirem seguint els esdeveniments…

Tags: Argentina, ECONOMIA, POLÍTICA, YPF

“Al jardí més endreçat del país –la Plana d’Urgell- si hi passes una mica atrafegat no li veuràs la piga” ens diu Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana,1934). I és veritat. El Pla d’ Urgell és una comarca nova, petita, discreta -monòtona fins i tot- ( té pocs relleus geogràfics que cridin l’atenció) si no fos per la seva vitalitat en tots els sentits. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Per això també és una comarca que podríem considerar rica des del punt de vista econòmic ja que té gram dinamisme en el camp agroalimentari, industrial i en el considerat sector terciari.

Cal fer notar que la plana d’Urgell és –abans de tot- una comarca natural que comprèn vàries comarques administratives i que sobrepassa els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell.

Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

El Francesc Pascual és un dels escriptors que més a escrit sobre aquesta plana, els seus paisatges, els seus pobles, la seva gent, les seves tradicions, les seves postes de sol, la seva boira… En els seus escrits –que no volen ser massa pretensiosos- es nota de seguida el seu amor i la seva devoció per aquesta plana. La sap retratar, li sap trobar l’ànima i la sap fer surar a la superfície a través de les seves dites ben pròpies de la terra, que recull sense adonar-se’n perquè ell és d’aquí i les ha mamades de sempre.

Us deixo un poema seu dedicat a aquesta terra:

Aquesta terra, Mercè, tan plana i breu,

que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama;

quatre branques de pomera, un ramal d’aigua,

i una llenca d’alfals tendre, el seu conreu.

Tu i jo sabem com pot ser de consentida;

tipa, juganera i despreocupada,

generosa a tot hora, coca ensucrada!

com cap altra estimada: Plana d’ Urgell.

(D’un cant a la Maria Mercè Marsal)

Poema extret del llibre “Soca d’ Olivera” d’en Francesc Pascual Greoles (Pagès Editors)

Tags: Catalunya, Comarques, Pla d'Urgell

Espanya s’esfondra de mica en mica. S’enruna aquella gran construcció que alguns havien fanfarronejat haver construït  i somniat en fantasioses nits etíliques (si no ,no s’explica!) i que proclamaven als quatre vents que ja passaven la mà per la cara a molts països d’ Europa i que podien dir que estaven entre els grans. Que es preparessin, que arribava la gran i rica Espanya! Ara resulta que tot això cau estrepitosament i que no saben com sortir-se’n…

El paradigma de tot plegat és el Rei d’aquest  gran Regne d’Espanya que es trenca el maluc per tres llocs, tot caçant elefants a Botswana! Mentre Espanya s’enfonsa en les aigües pútrides de la crisi els pressupostos per al 2012 preveuen més diners per a la Casa del Rei (8,2 milions) que per a eixugar el dèficit tarifari de Rodalies de Barcelona (8 milions el 2012, davant els 59 del 2011 per a aquesta partida pactada amb el traspàs del servei).

Aquí tothom s’estreny el cinturó menys alguns! Una Setmana Santa complerta: els Rei a Botswana, la Reina celebrant la Pasqua a Grècia, el Froilán de Todos los Santos –el nét més gran i pel que sembla molt ben ben instruït- disparant-se un tret al peu en una altra cacera, un altre descansant una mica dels tribunals… Quina gran família! Ja estem acostumats a veure’ls treballant esforçadament a Baquéira, a Mallorca o  a un coto de caça qualsevol, any rere any. Però eren temps de vaques grasses i ningú en feia gaire cas. Hi havia calés per donar i per vendre. Vela, caça, esquí, motos i cotxes i altres habilitats i debilitats dels membres de la Casa Reial són prou conegudes per tots. I, com que s’ha fet vell el pobre home i ja ha tingut diversos accidents, s’ha sabut que, per poder suportar millor les llargues jornades de caça, s’ha fet fabricar una cadira especial ergonòmica amb respatller i braços per tal de poder descansar millor. I s’ha sabut també –entre altres moltes curiositats que embadaleixen els monàrquics- que té una esplèndida col·lecció d’escopetes.

Aquest home no té remei i vol seguir matant tot el que és gras fins a la fi dels seus dies…o fins que algú se’n cansi i el faci marxar corrents!

i per acabar us vull fer el regal d’un poema anònim que he rebut avui mateix i que ens anirà bé per no perdre l’humor i l’esperança de que potser un dia s’acabarà tota aquesta història!-

ROMANCE DEL DUQUE

Así recitó el juglar
a muchedumbre embobada:

Era un joven que metía
las pelotas por la escuadra
y, de pronto, llegó a Duque
al casar con una infanta:

braguetazo, que le dicen
por tierras de Salamanca,
braguetazu, en les Asturies
y pelotazo en Granada.

Al entrar en la nobleza,
ya Duque de Candelaria,
se creyó con la licencia
del derecho de pernada
y se vió como intocable
por Realeza de España.

Vino a proponer negocios
a diversos Reyes Taifas
que juegan con el erario
como bien les viene en gana;
pues es dinero de nadie
y revierte en quien lo apaña.

Presidentes de segunda,
que aparentan Reyes Taifas,
se embobaron con el “Yerno”
y prepararon pitanza
para que comiese el Duque
cuanto le diese la gana
y el Duque, más que comer,
ciertamente devoraba
con apetito insaciable;
le gustaba la pitanza.

Tags: Monarquia

Expliquen que hi havia un alt executiu d’una gran empresa alemanya que cada dia es lleva ben d’hora, però ben d’hora, tal com ens va recomanar en Pep. Ell vol ser tan bo com el Barça i vol guanyar-ho tot. Diuen que és un home amb molta, molta, ambició. No para ni quan dorm. Quan dorm somnia, però els seus somnis no són mai agradables. No somnia en noies maques, ni en paisatges idíl·lics  Només somnia en noves empreses, en noves creacions i com podrà ser el primer en el seu rànquing particular que s’ha creat per a poder ser feliç (estranyament feliç, em sembla).

Es lleva ben d’hora i fa llevar la dona de fer feines turca també ben d’hora per tal de que li prepari un cafè ben carregat i un esmorzar ben copiós. Ha d’agafar forces per lluitar aferrissadament. La vida és una lluita ferotge per qui no ho sabés!

Aquesta nit ha dormit en un pis amb la seva amant italiana i, mentre esmorza tot llegint els diaris –sobretot les pàgines d’economia- envia un correu electrònic a la seva esposa anglesa recordant-li que demà a les 12 l’ha d’anar a recollir a l’aeroport.

Puja al seu cotxe alemany conduït pel seu xofer espanyol que ja fa una estona que l’espera a la porta de casa i li diu que vagi cap a l’oficina. Quan arriba l’esperen les dues secretàries –una argentina i l’altra suïssa- amb tots els assumptes del dia. Fa enviar un parell de faxos a les delegacions de França i a la de Grècia. A delegat de París –que és rus- li diu que ha de comprar urgentment accions d’una companyia molt interessant i al delegat d’ Atenes –francès aquest-  li diu que queda acomiadat de forma fulminant perquè ha arruïnat l’empresa.

A les dotze surt a la terrassa a prendre dos minuts l’aire i aprofitar per menjar una barreta energètica “made in China”. D’aquesta manera podrà arribar a l’hora de dinar, que serà com sempre al restaurant italià que té prop de l’oficina. Durant la tarda té unes quantes reunions amb gent xinesa, turca i portuguesa. A veure què en sortirà de tot plegat!

I, esgotat, se’n va cap a casa, on l’esperarà la seva assistenta grega amb un sopar lleuger que consisteix en una taula de formatges francesos i vins italians. No cal dir que el seu pis està moblat amb mobles d’Ikea perquè li agrada molt aquest estil desenfadat i modern que tenen aquest mobles suecs. Sempre li ha agradat molt la filosofia d’aquesta empresa neerlandesa d’origen suec dedicada a la venda de mobles i objectes per a la llar i decoració. I el que li agrada més encara és la seva estructura organitzativa tan confusa i opaca que ningú sap ben bé com funciona. És el que voldria assolir ell per a les seves empreses quan va saber que Ikea pertany a una fundació amb seu als Països Baixos, sota control de la família Kamprad i que cobra un cànon a cada tenda per poder ser operativa. Al mateix temps les tendes i algunes fàbriques són propietat de diferents empreses i fundacions interrelacionades entre elles i suposadament controlades també per la família Kamprad, però l’estructura societària real de les quals ningú la coneix bé del tot ni ells l’han volguda aclarir mai.

I amb aquesta idea se’n va a dormir… Ah! i amb una altra cosa que li ha anat rodant pel cap durant tot el dia: la seva filla, que estudia a Barcelona, l’ha telefonat i li ha dit que està aprenent català perquè ha conegut un noi català, que s’ha enamorat d’ell i que es quedarà a viure a Barcelona.

Tags: SOCIETAT

Aquesta tarda escoltava l’inefable Esperanza Aguirre instant el govern de Mariano Rajoy a que es replantegi l’estat autonòmic i es quedi amb les competències d’educació, sanitat i justícia, ara transferides a les comunitats autònomes. El president de la Generalitat de seguida ha sortit al pas dient que “si s’han cansat del cafè per a tothom, que se’l refacin entre ells". “El cafè per a tothom només era per aigualir l’autogovern de Catalunya i el País Basc".

És el tema de sempre. L’etern tema que aflora sempre i que demostra que per allà a Madrid no han entès res i segueixen amb el centralisme tronat de sempre que consisteix en l’ eliminació de les cultures perifèriques i que aquell comentari anònim del segle XVIII que deia que "Un andaluz no se parece en nada a un vizcaíno, y un catalán no tiene nada parecido con un gallego; lo mismo se pude decir de un valenciano y de un hombre de la meseta" no sembla que l’hagin llegit mai i, si l’han llegit, no se l’han cregut.

Tres-cents anys es van complir el 2007 de la victòria d’Almansa, per la qual els Borbons es van imposar com a nova família real a Espanya. La nova monarquia va portar per a les nacions perifèriques males notícies. Els Borbons van venir amb la idea de crear la nació espanyola i per això no dubtaren a crear una cultura homogènia, encara que per aconseguir-ho haguessin d’esborrar altres llengües i altres tipus de demostracions culturals, cosa que sortosament no han pogut aconseguir per més que ho hagin intentat per tots els mitjans.

Les primeres mesures per a la centralització del Regne d’Espanya va ser la creació, a semblança de França, de províncies (al país gal eren prefectures i sotsprefectures). El següent pas va ser la creació d’una cultura, o més aviat l’expansió de la cultura de Castella, amb la qual sempre s’ha identificat el nacionalisme espanyol, especialment pel seu paper en la Reconquesta espanyola. D’aquesta manera, els Borbons van acabar amb els privilegis de Catalunya i Aragó i des de llavors han anat minant les identitats culturals d’altres nacions i també la seva economia. Els Borbons van imposar de manera política i autoritària el que no existia en la realitat, s’ha anat intentant crear un nacionalisme espanyol i, com a resposta, s’ha anat enfortint els diversos nacionalismes perifèrics (que diuen ells) i ha anat enfortint-se també un antinacionalisme espanyol com a resposta al centralisme borbònic i més tard a l’absurd autonomisme del “café para todos”.

Ja ho retratava d’alguna manera -entre molts altres- Rosalia de Castro en el seu primer gran llibre “CANTARES GALLEGOS” l’any 1863 i que és conegut com l’inici de O Rexurdimento, nom amb que es coneix el segle XIX en la història de la literatura gallega i que va ser un inici de recuperació literària, però també cultural, política i històrica. En aquesta obra Rosalia assumeix la veu del poble gallec, denunciant la pobresa, la misèria i l’emigració massiva a la que estaven obligats la gent d’allà. Veus semblants han anat sorgint aquí i allà, però a Madrid sempre s’han fet el sord com es pot palpar ara mateix, que aprofitant l’excusa de la crisi miraran de passar el ribot un cop més a tot el que puguin. I quan dic Madrid, vull dir els governants de qualsevol dels partits que porten dins de la seva ànima aquesta llavor borbònica.

Per acabar us deixo el famós poema de Rosalia de Castro que d’alguna manera retrata tot aquest esperit.

CASTELLANOS DE CASTILLA

Castellanos de Castilla,

tratade ben ós galegos;

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros.

Cando foi, iba sorrindo,

cando ven, viña morrendo;

a luciña dos meus ollos,

o amantiño do meu peito

Aquel máis que neve branco,

aquel de dozuras cheo,

aquel por quen eu vivía

e sen quen vivir non quero.

Foi a Castilla por pan

e saramagos lle deron;

déronlle fel por bebida.

peniñas por alimento.

Déronlle, en fin, canto amargo

ten a vida no seu seo…

¡Casteláns, casteláns,

tendes corazón de fero!

¡Ai!, no meu corazonciño

xa non pode haber contento,

que está de dolor ferido,

que está de loito cuberto.

Morreu aquel que eu quería

e para min non hai consolo:

so hai para min, Castilla,

a mala lei que che teño.

Permita Deus, casteláns,

casteláns que aborrezo,

que antes os galegos morran

que ir a pedirvos sustento.

Pois tan mal corazón tendes,

secos fillos do deserto,

que se amargo pan vos gañan,

dádesllo envolto en venero.

Aló van, malpocadiños,

todos de esperanzas cheos,

e volven, ¡ai!, sen ventura

cun caudal de desprezos.

Van probes e tornan probes,

van sans e tornan enfermos,

que anque eles son como rosas,

tratádelos como negros.

¡Casteláns de Castela,

tendes corazón de aceiro,

alma coma as penas dura,

e sen entrañas o peito!

En tros de palla sentados,

sen fundamentos, soberbios,

pensas que os nosos filliños

para servirvos naceron.

E nunca tan torpe idea,

tan criminal pensamento

coubo en máis fatuas cabezas

ni en máis fatuos sentimentos.

Que Castela e Casteláns,

todos nun montón, a eito,

non valen o que unha herbiña

destes nosos campos frescos.

Só pezoñosas charcas

detidas no ardente solo

tes, Castela, que humedezan

eses teus labios sedentos.

Que o mar deixoute esquecida

e lonxe de ti correron

as brandas augas que traen

de plantas sen sementeiros.

Nin árbores que dean sombra,

nin sombra que preste alento…

Chaira e sempre chaira,

deserto e sempre deserto…

Esto che tocou, coitada,

por herdanza no universo,

¡miserable fanfurriñeira!,

triste herdanza foi por certo.

En verdade non hai, Castela,

nada coma ti tan feo,

que aínda mellor que Castela

valera dicir inferno.

¿Por que aló fuches, meu ben?

¡Nunca tal houberas feito!

¡Trocar campiños floridos

por tristes campos sen rego!

¡Trocar tan claras fontiñas,

ríos tan murmuradores

por seco polbo que nunca

mollan as bágoas do ceo!

Mais, ¡ai!, de onda min te fuches

sen dó do meu sentimento,

e aló a vida che quitaron ,

aló a mortiña che deron.

Morriches, meu queridiño,

e para min non hai consolo,

que onde antes te vía, agora,

xa solo unta tomba vexo.

Triste como a mesma noite,

farto de dolor o peito,

pídolle a Deus que me mate,

porque xa vivir non quero.

Mais en tanto non me mata,

casteláns que aborrezo,

hei, para vergonza,

heivos de cantar xemendo:

¡Casteláns de Castela,

tratade ben ós galegos:

cando van, van como rosas;

cando vén, vén como negros!

Tags: LITERATURA, Poesia, POLÍTICA, Rosalia de Castro

“Qui dieu que sóc jo?”
Fa dos mil anys un home va formular aquesta pregunta a un grup d’amics (Evangeli de Sant Marc 8, 27). I la història no ha acabat encara de respondre-la.

Qui preguntava era simplement un vilatà que parlava a un grup de pescadors. Res feia sospitar que es tractés d’algú important. Vestia pobrament. Ell i els que l’envoltaven eren gent sense cultura, sense el que el món anomena “cultura”. No posseïen títols ni suports. No tenien diners ni possibilitats de tenir-ne. No comptaven amb armes ni amb cap poder. Eren tots ells joves, ben joves, i dos d’ells moririen abans de dos anys amb una de les morts més violentes. Tots els altres acabarien, no gaire més tard, a la creu o sota l’espasa. Eren, ja des del principi i ho serien sempre, odiats pels poderosos. Però tampoc els pobres acabaven d’entendre el que aquell home i els seus dotze amics predicaven.

Era, efectivament, un incomprès. Els violents el trobaven feble i mansoi. Els custodis de l’ordre el jutjaven, en canvi, violent i perillós. Els cultes el menyspreaven i el temien. Els poderosos es reien de la seva bogeria. Havia dedicat tota la seva vida a Déu, però els ministres oficials de la religió del seu poble el veien com un blasfem i un enemic del cel. Eren certament molts els que el seguien pels camins quan predicava, però a la major part els interessaven més els gestos sorprenents que feia o el pa que els repartia que totes les paraules que sortien dels seus llavis. De fet tots el van abandonar quan sobre el seu cap va rugir la tempesta de la persecució dels poderosos i només la seva mare i tres o quatre amics més el acompanyar en la seva agonia.

La tarda d’aquell divendres, quan la llosa d’un sepulcre prestat es va tancar sobre el seu cos, ningú hauria donat un cèntim per la seva memòria, ningú hauria pogut sospitar que el seu record perduraria en algun lloc, fora del cor d’aquella pobra dona -la seva mare- que probablement s’enfonsaria en el silenci de l’oblit, de la nit i de la solitud.

Però, vint segles després, la història segueix girant al voltant d’aquell home. Els historiadors –fins i tot els més contraris a ell- segueixen dient que tal fet o tal batalla va ocórrer tants o quants anys abans o després d’ell. Mitja humanitat, quan es pregunta per les seves creences, segueix anomenant-se amb el seu nom. Dos mil anys després de la seva vida i mort, se segueixen escrivint cada any més de mil volums sobre la seva persona i doctrina. La seva història ha servit com a inspiració per a, almenys, la meitat de tot l’art que ha produït el món des que ell va venir a la terra. I, cada any, desenes de milers d’homes i dones ho deixen tot -les seves famílies, els seus costums, potser fins a la seva pàtria- per seguir-lo enterament, com aquells dotze primers amics.

Qui, qui és aquest home per qui tants han mort, a qui tants han estimat fins a la bogeria i en nom del qual s’han fet també – ai! – tantes violències? Des de fa dos mil anys, el seu nom ha estat en boca de milions d’agonitzants, com una esperança, i de milers de màrtirs, com un orgull.

Quants han estat empresonats i turmentats, quants han mort només per proclamar.se seguidors seus! I també – ai! – Quants han estat obligats a creure en ell amb risc de les seves vides, tots els tirans han aixecat el seu nom com una bandera per justificar els seus interessos o els seus dogmes personals! La seva doctrina, paradoxalment, va inflamar el cor dels sants i les fogueres de la Inquisició.

Deixebles seus s’han dit els missioners que han creuat el món només per anunciar el seu nom i deixebles seus ens atrevim a dir-nos qui – per fi! – hem sabut compaginar el seu amor amb els diners.

Qui és, doncs, aquest personatge que sembla cridar al lliurament total o l’odi frontal, aquest personatge que creua de mig a mig la història com una espasa ardent i el nom -o la falsificació- produeix fruits tan oposats d’amor o de sang, de bogeria magnífica o de vulgaritat? Qui és i què n’hem fet d’ell, com hem usat o traït la seva veu, quin suc misteriós o maleït hem tret de les seves paraules? És foc o és opi? És bàlsam que cura, espasa que fereix o morfina que adormi la? Qui és? Qui és? Penso que l’home que no ha respost a aquesta pregunta pot estar segur que encara no ha començat a viure. Gandhi va escriure una vegada: “Jo dic als hindús que la seva vida serà imperfecta si no estudien respectuosament la vida de Jesús “. I què pensar llavors dels cristians – quants, Déu meu? – que tot ho desconeixen d’ell, que diuen estimar-lo però mai l’han conegut personalment?

I és una pregunta que urgeix contestar perquè, si ell és el que va dir de si mateix, si és el que diuen d’ell els seus deixebles, ser home és una cosa molt diferent del que ens imaginem, molt més important del que creiem. Perquè si Déu ha estat home, s’ha fet home, gira tota la condició humana. Si, en canvi, ell hagués estat un entabanador o un boig, mitja humanitat estaria perdent la meitat de les seves vides.

Conèixer-lo no és una curiositat. És molt més que un fenomen de la cultura. És cosa que posa en joc la nostra existència. Perquè amb Jesús no passa com amb altres personatges de la història. Que Cèsar passés el Rubicó o no el passés, és un fet que pot ser veritat o mentida, però que en res no canvia el sentit del meu vida. Que Carles V fora emperador d’Alemanya o de Rússia, no té res a veure amb la meva salvació com a home. Que Napoleó morís derrotat a Elba o que arribés sent emperador al final dels seus dies no mourà avui a un sol ésser humà a deixar la seva casa, la seva comoditat i el seu amor i marxar a parlar d’ell a una aldea del cor d’Àfrica.

Però Jesús no, Jesús exigeix ​​respostes absolutes. Ell assegura que, creient en ell, l’home salva la seva vida i, ignorant-lo, la perd. Aquest home es presenta com el camí, la veritat i la vida (Joan 14, 6). Per tant -si això és veritat- el nostre camí, la nostra vida, canvien segons sigui la nostra resposta a la pregunta sobre la seva persona. I com respondre sense conèixer-lo, sense haver-se acostat a la seva història, sense contemplar els secrets de la seva ànima, sense haver llegit i rellegit les seves paraules?”

Del llibre “Vida y misterio de Jesús de Natzaret” de José Luis Martín Descalzo

Tags: Cristianisme, Fe, RELIGIÓ

Té algun sentit parlar de Resurrecció avui? Per als cristians la resurrecció de Jesús és el nucli de la nostra fe. Seguirà tenint sentit creure? Creiem en la vida perquè la vivim, la toquem, la tenim ara. Som vius i ens sentim vius quan gaudim, quan patim, quan estimem, quan ens deixa una persona estimada… Creiem en la vida però també creiem en la mort perquè la sabem certa, irrefutable i sabem que tard o d’hora arribarà. Però no es tracta només de saber que un dia m’acabaré implacablement, sinó que en el fons de la qüestió és: aquesta vida meva tendeix cap a algun lloc? És un projecte d’alguna cosa …? Crearé alguna cosa …? Tenim tantes promeses d’immortalitat … Totes aquestes preguntes se les feia en una preciosa conferència el teòleg Gonzalez Faus. És el que tota persona conscient es pregunta en algun moment de la seva vida.

Gabriel Marcel, filòsof francès, deia molt bellament que estimar una persona és dir-li: "Tu no et pots morir". I Nietzsche diu: "El plaer és encara més profund que el sofriment: El dolor volem que passi, però tot plaer vol eternitat, Vol profunda, profunda eternitat! Per tant, no és absurda aquesta pregunta sobre la nostra vida. Potser ja coneixeu  la següent paràbola, que sempre impacta:

Dos bessons van ser concebuts en el mateix ventre. Van passar les setmanes i els bessons van anar creixent. A mesura que anaven prenent consciència, la seva alegria desbordava i es deien un a l’altre:
– Digues-me, no és increïble que visquem? No és meravellós ser aquí?
Els bessons començaven a descobrir el seu món. Quan van trobar el cordó que els unia a la seva mare, i a través del qual els arribava l’aliment, van exclamar plens de goig:
– Tant ens estima la nostra mare, que comparteix la seva vida amb nosaltres!.
Van anar passant les setmanes i els mesos. Tot d’una es van adonar de quant havien canviat.
– Què significarà això?, va preguntar un.
– Això significa que aviat no hi cabrem aquí dins, li va contestar l’altre. No podem
quedar-nos aquí. Haurem de néixer.
Però el primer va objectar:
– No vull viure fora d’aquí de cap manera, vull quedar-me aquí per sempre.
– Reflexiona -va dir el seu germà- és que no tenim altra sortida. Potser hi hagi una altra vida després del naixement.
– Com pot ser això? -Va respondre amb energia el primer- Sense el cordó que ens dóna vida, no és possible viure. A més, altres abans de nosaltres han abandonat el si matern i cap d’ells ha tornat a dir-nos que hi ha una vida després del naixement. No, no; en sortir s’acaba tot. Això és el final!
L’altre va guardar al seu cor les paraules del seu germà i va quedar profundament preocupat. Pensava: si la concepció acaba amb el naixement, quin sentit té aquesta vida aquí? No té cap sentit. Potser resulta que ni existeix una mare com sempre hem cregut….                                                                                                         I després protestava: Ha d’existir!, en cas contrari, ja no ens queda res.
– Però, has vist mai a la nostra mare?, li va preguntar el seu germà? Pot ser ens l’hem imaginat, ens l’hem forjat per poder-nos explicar millor la nostra vida aquí …
Així, entre dubtes i preguntes, sumits en profunda angoixa, van transcórrer els últims dies dels dos germans en el si matern. Per fi, va arribar el moment del naixement. Quan els bessons van deixar el seu món, van obrir els ulls i van llançar un crit: el que van veure superava seus més atrevits somnis!.

.
Aquesta paràbola –força famosa- reprodueix una experiència, crec que profundament humana, del que és la resurrecció quan ens anuncia una victòria sobre la mort, una victòria definitiva, perquè no tornarem a aquesta vida com Llàtzer per morir de nou, sinó que viurem una nova vida –com la dels bessons-la mateixa vida de Déu, que ja no pot morir. El cristianisme va haver de predicar la resurrecció en un món imbuït, almenys en els seus elements més cultes, per la filosofia platònica, per la qual, la matèria és una cosa dolenta. Per aquesta raó, els primers que es convertien deien fins i tot, en parlar de Jesucrist, que no va tenir un cos com el nostre, perquè és indigne de Déu. Com si la matèria fos dolenta!

Gonzalez Faus explica en la seva conferència que avui dia tot això ens crida l’atenció perquè ens domina una cultura de la joventut. No diem "tinc un cos", sinó "sóc un cos", i no s’accepta l’expressió que el cos és la presó de l’ànima, com deien els platònics, per
als quals l’home havia d’ alliberar-se; aquells grecs haurien acceptat una resurrecció en el sentit que l’ànima de Jesús s’alliberava del cos.Com sol passar en gairebé tot pensament humà, hi ha veritat en ambdues percepcions. Evidentment, el progrés de la salut, de la tècnica, de la prolongació de la joventut … ens ha donat unes experiències precioses del cos, en la dansa, en la gimnàstica, en l’amor … Però no és aquesta l’única dimensió de nostra corporalitat. Quan veus una persona amb un taca-taca, en una cadira de rodes, amb Alzheimer … comences a donar-los-hi una mica la raó als grecs perquè, efectivament, per a aquestes persones el seu cos és una presó, encara que en altres moments el seu cos hagi pogut ser una explosió de vitalitat. Per tant, les dues
experiències són vàlides.

El cristianisme va combatre molt les conseqüències que el món grec treia de la seva manera d’entendre la corporalitat, perquè el que estava darrere, realment, era la concepció de la matèria com a dolenta. No obstant això, per al cristianisme, en part per la seva arrel jueva però sobretot per l’encarnació, la matèria no només no és dolenta, sinó que, com van arribar a dir alguns Pares de l’Església, per la matèria ha posat Déu en marxa tota aquesta immensa caravana de milers de milions d’anys de llum … aquest univers tan gran, per la matèria va fer Déu la seva obra, deia S. Ireneu.

Per als antics "la carn" era una expressió negativa que designava el món material. La carn, deia Tertulià, és el suport de la salvació, una cosa que avui dia sona bé i és bastant acceptat per molts. Teilhard de Chardin té un preciós himne a la matèria, i des d’aquí s’ha de dir, senzilla i tranquil · lament, que el cristianisme és un materialisme.

Què podem esperar,doncs? Un agnòstic, l’escriptor Félix de Azúa va escriure un article titulat “CARN”, que va publicar a El País el 21 de juny de l’any 2000. deia:

Fa uns dies assistia al funeral d’una excel·lent persona molt estimada per tots els qui el vam conèixer. La parròquia estava més aviat avorrida … fins que va començar el sermó i ens vam posar tots tristíssims. El bon mossèn va venir a dir que el millor que pot passar en aquesta vida és morir-se, perquè de seguida ens dissolem en la llum divina com espurnes devorades per un alegre i vertiginós incendi. La qual cosa està molt bé, però ho plantejava com una cosa estrictament espiritual. Només la nostra part immaterial passava a formar part de tan colossal lluminositat. Ni una paraula va dir sobre la part carnal. Ara bé, sense la resurrecció de la carn, la glòria eterna es queda en un curset de filosofia platònica, a tot tirar hegeliana, dos potents pensaments ateus. Sense la resurrecció de la carn, la promesa catòlica de la immortalitat es redueix a tenir portal en un Internet etern. Catòlics, no us deixeu arrabassar la Glòria de la carn, no us feu platònics. Que, sobretot, el cos sigui etern és la major esperança que es pot concebre i només hi cap en una religió on el Déu es va deixar matar perquè també la mort es salvés.

Els qui no tenim la fortuna de creure, us envegem aquest miracle, és a dir, que per a Déu -ja que no per als homes- la nostra carn tingui la mateixa dignitat que el nostre esperit, si no més, perquè també pateix més dolor. Nosaltres, els no creients, preguem perquè estigueu en la veritat i nosaltres en la més negra de les ignoràncies, perquè tots voldríem, després de la mort tornar a veure els ulls de les bones persones, i fins i tot els ulls de les males persones, en fi, veure ulls, no solament llum.

Els que creiem, creiem que nostra matèria es transformarà. Sant Pau utilitza l’expressió
cos espiritual, que no acabem d’entendre perquè ens sembla una contradicció; tenim cos, ens veiem, ens toquem … el cos és la persona en tant que pot comunicar-se. I espiritual tampoc significa alguna cosa simplement immaterial, l’esperit al NT és sempre el factor, la manera d’expressar la universalitat: L’esperit ha estat vessat sobre tot i ho abasta tot Per tant, cos espiritual vol dir alguna cosa així com una persona, no particular, sinó globalitzada … serem com una persona universal, alguna cosa que, se’ns anuncia, però que no podem ni imaginar. El que dificulta moltes vegades la nostra pau, la nostra convivència, és la limitació de la nostra personalitat: sóc jo, i l’altre no pensa com jo … En qualsevol cas, les ciències sí que poden ajudar aquí molt, perquè elles ja ens han ensenyat que, en el fons últim de les últimes partícules, matèria i energia són el mateix … I no hi ha alguna cosa que puguem veure o tocar, el que hi ha és una realitat, que no sabem què és, que afecta els nostres òrgans i fa que vegem les coses del color i la forma que són … La matèria no té aquesta mena de densitat que ens sembla tenir a nosaltres, “inespiritualitzable“, en el fons, tot el que hi ha són partícules ínfimes, en definitiva, partícules d’energia, plutons, neutrons, radiacions …

Podem parlar de la reivindicació de la matèria. Però podem  parlar també de la reivindicació de la història, la història humana cridada a ser alguna cosa més que un passatemps. El cristianisme és el que descobreix la dimensió històrica de les nostres vides i de tota la marxa de la humanitat. Fora del cristianisme s’ha pensat de mil maneres, bé o malament … La història pot ser l’etern retorn, concepció del temps característica de la filosofia de Nietzsche: es repetirà el mateix pels segles dels segles i tornarem a repetir les nostres vides i els nostres règims i farem el mateix pels segles dels segles, com les esferes dels astres. O pot ser, com diuen a Orient, pura imaginació que ens creiem que és realitat, com quan somiem. Hi ha moltes maneres d’explicar el temps. El cristianisme li va donar al temps una dimensió de progrés. Ja Sant Ireneu al segle II, va dir que Déu ens va crear perquè creixem i progressem. Però en entrar el cristianisme en el món grec, es va perdre bastant aquesta dimensió de la història.

Amb la modernitat, Hegel, Dilthey i Marx, es recupera la història i es pensa que, efectivament, és possible que la història camini cap a un paradís, cap a una meta millor. I la història es recupera fora de l’Església, i moltes vegades contra l’Església que, encara que allò fos seu, no ho reconeix sinó que ho frena i condemna molts dels que ho diuen.

La fe en la resurrecció no és només l’anunci que se’ns fa d’un fet i que si volem ho creiem i si no, no, sinó que és l’anunci del significat d’aquest fet. En la fe en la resurrecció es dóna la resposta a totes les preguntes que ens constitueixen com a humans, la pregunta per la injustícia, per la mort, per la matèria, per la història … La fe en la resurrecció és, efectivament, l’oferta d’una Bona Nova, que és el que significa la paraula Evangeli.

Per acabar, González Faus acaba evocant un llibre “Com vaig tornar a ser cristià”, de Jean Claude Guillebaud, un periodista francès que va estar a Vietnam, a Somàlia, Iran … El va escriure després de prendre’s un temps per pensar i assimilar totes aquelles experiències i diu:

“No vaig tenir cap experiència mística, no em vaig convertir de sobte d’una vida pecadora, simplement vaig anar raonant i em vaig adonar que tots aquells drets humans i tot aquell progrés de la modernitat, pel que jo lluitava, no té el seu fonamenti en la raó, sinó en els valors de l’evangeli, perquè els drets humans només són racionals des una determinada visió de la història. L’evangeli és la subversió de la modernitat perquè, encara que jo veig que l’evangeli és el suport de la modernitat, m’adono també que aquesta modernitat ha creat moltes víctimes, i l’evangeli és el que es posa al costat d’elles”. 

Vull deixar constància que la major part d’aquestes idees les he tret de la conferència del teòleg José Ignacio González Faus “SIGNIFICADO DE LA RESURRECCIÓN DE JESÚS PARA EL HOMBRE DE HOY” (Aula de Teologia, 23 de març de 2010)

Tags: González-Faus, RELIGIÓ

ESPERANÇA

Expectemus, humiles, consolationem eius.
Judit, 8, 20

I

Lo jonc més humil, quan ve la riuada,
diu als altres joncs: «Deixem-la passar;
ajupim-nos tots; quan serà passada,
nostre capciró tornarem a alçar

II

Ara ve l’hivern que els arbres despulla;
l’olivera diu: «Deixem-lo venir;
darrere ve el març carregat de fulla
i els troncs despullats tornarà a vestir.»

III

Jesús diu: «L’hivern és aquesta vida;
a qui la perdrà, jo l’hi tornaré;
quan baixi del cel la Pasqua florida,
a qui mori amb mi ressuscitaré.»

Mossèn Cinto Verdaguer

(Folgueroles, 1845 – Barcelona, 1902)

Tags: Jacint Verdaguer, Poesia

NAUMAQUIA (Museo Municipal Ulpiano Checa de Colmenar de Oreja)

«Ave, Caesar, morituri te salutant» (trad. lit. «Salut, Cèsar, els que moriran et saluden") és una frase llatina esmentada en “Les vides dels dotze cèsars” de Suetoni, la qual és tradicionalment atribuïda als gladiadors que lluitaven als circ romà. Històricament s’ha vist que no és exactament així, sinó que aquesta frase es va utilitzar en un espectacle esdevingut en el 52 d. C. al llac Fucino per captius de naumàquies i per criminals destinats a morir en combat en simulacions de batalles navals davant la presència de l’emperador Claudi. Segons Suetoni, Claudio va contestar: «Aut non» («O no»).

Fa un parell d’anys que vaig tenir l’oportunitat de poder veure aquest quadre d’ Ulpiano Checa al museu que té a Colmenar de Oreja, el poble on va néixer, vora  Madrid. Uns amics que són d’allà van tenir de deferència d’acompanyar-m’hi i regalar-me un llibre preciós sobre la vida i l’obra d’aquest autor tant interessant i massa desconegut pel gran públic. Allà hi vaig poder contemplar aquesta impressionant pintura a l’oli (125×200)   anomenada “NAUMAQUIA, COMBATE NAVAL ENTRE ROMANOS”,que representa una d’aquestes batalles i que pertany a l’època que Checa va pintar escenes del món romà inspiradores a Hollywood per algunes escenes de les pel·lícules Ben-Hur i Quo Vadis. Fou allà al museu que em vaig assabentar del vertader origen d’aquesta frase.

I després d’aquests apunts culturals -sense cap ànim de fer-me el fatxenda- anirem al pinyol de la qüestió de la que volia parlar avui, que no és altra que parlar dels pressupostos presentats ahir per l’inefable ministre Montoro. Aquest senyor va presentar uns “pressupostos de guerra” (jo els anomenaria de guerra bruta contra Catalunya) que ens acaben de condemnar a la més absoluta misèria, perquè no ens donaran res de nou, ni ens pagaran el que ens deuen. Uns pressupostos que ens faran triar entre morir-nos de gana i d’inanició o marxar d’una vegada i ben decidits cap a la independència. Perquè ja no ens quedarà altre remei després d’aquesta nova escopinada a la cara, una befa més a la llista i l’abandó absolut a la nostra sort. Que el Govern de Catalunya en prengui bona nota, no es deixi entabanar una vegada més i que es decideixi a fer alguna cosa. A veure si entre tots tenim la dignitat de plantar cara a tanta barra!

Després de veure tot aquest panorama ara sí que tots els catalans ja podrem cridar ben alt i fort: “Ave, Caesar, morituri te salutant”. I -veient el que veiem- o ens en sortim sols, o no ens en sortirem amb aquesta gent.

Tags: Pintura, POLÍTICA, Ulpiano Checa

Ahir deia que Karim Benzema és un tipus miserable –ja no només pobre- per molts diners que tingui. O dit d’una altra manera: és un home pobre i miserable perquè li falta el que és més important: bons sentiments, humanitat i un cor gran i obert. Per això li seria d’exacta aplicació la frase que he posat com a títol en aquest apunt i que podríem aplicar a molta més gent: “Pobre home… només té diners!”.

Hi han moltes maneres de ser pobre, però n’hi han dues que  que són les més significatives: les persones que són pobres perquè no tenen recursos econòmics i benestar i aquells que són pobres d’esperit. Es parla molt de les persones que pateixen pobresa material. Estadístiques, estudis i índexs de tots tipus, d’una banda, i de l’altra les mans generoses que s’ofereixen per remeiar aquesta trista situació: fundacions, organitzacions, menjadors, gent que col·labora d’una o altra manera per pal·liar aquestes necessitats.

No obstant això, caldria parlar també de la pobresa d’esperit, que possiblement va tant en augment com la pobresa material i no hi han índexs que la mesurin, però que és tant perillosa, greu i dolorosa com l’altra pobresa. Pensem qui s’ocupa d’alimentar l’esperit, enriquir la nostra ànima i enfortir el nostre interior.

Amb el pas del temps, en aparença el món va anant millor. Dic en aparença perquè crec que aquest avenç no arriba a tots els ordres de la vida de les persones. El creixement material no va acompanyat del creixement moral i per això les persones poden enriquir-se i ser cada com més infelices. El nostre interior s’ha fet més petit, més raquític, més pobre i més miserable. Ens hem preocupat tant per tenir, aconseguir, avançar en el que fa referència a les coses materials i tangibles que hem deixat de banda el que és invisible als ulls, com deia Antoine de Saint-Exupéry en el seu llibre el Petit Príncep. Les coses que enriqueixen l’esperit no es compren a través de catàleg però existeixen i les hem de buscar per tal que el nostre cor s’alimenti: una atenta escolta a l’altre, el brindar nostre temps, el fer amics, un bon llibre, la mà d’un fill aferrada a la nostra, una abraçada, un gest de caritat, una trucada a algú que està sol i tantes altres coses…

Paradoxalment tot allò que ens nodreix per dins i que oferim gratuïtament és el que ens enriqueix. És quan oferim totes aquestes coses quan, no només no ens empobrim, sinó que serà quan tindrem la millor de les riqueses, la veritable, la més sana, aquella que no es guarda en un banc. Així com per poder donar cal tenir i per tenir cal treballar (i aquesta frase que podria referir-se a les coses materials també és adequada per al nostre esperit) ens hem d’ocupar de saciar la fam del cor, d’enfortir l’esperit, d’omplir-lo de coses valuoses.
Això també és un exercici que ens cal fer, perquè el model de persona que ens proposes és la d’aquella que té èxit, poder i diners.

Avui tot s’ha d’actualitzar i renovar el model perquè tot es fa vell de seguida: el cotxe, el mòbil, els aparells d’escoltar música, els vestits… Tot s’ha de canviar, d’actualitzar, de modernitzar si no volem estar fora d’onda, fora de moda, cosa que arriba a fer-nos tornar ridículs fins i tot perquè el veritablement important no requereix actualització. El nostre cor és sempre el mateix i nosaltres som els mateixos. El que hem de fer és enriquir-nos, ampliar la nostra capacitat d’estimar i perdonar i per sobre totes les coses obrir-nos als altres. Donant tot el que puguem a l’altre, el que l’altre necessiti, és la millor manera de sortir de la pobresa espiritual.

I per acabar, una breu història que corre per internet, que em va agradar i que possiblement il·lustra tot això que deia.

Expliquen que una vegada un pare d’una família rica va dur al seu fill a una excursió pel camp, amb el ferm propòsit que veiés com n’era de pobre alguna gent camperola camp i perquè comprengués el valor de les coses i com  ells eren molt afortunats.

Van viure durant un dia i una nit complets a la granja d’una família camperola molt humil. En retornant en el seu cotxe a la ciutat, el pare va preguntar al seu fill:

-Què t’ha semblat l’experiència? …
-Bona, va contestar el fill amb la mirada perduda en la distància i tot pensatiu.
-I… què has après?, va insistir el pare …
El fill va contestar:
-Que nosaltres tenim un gos i ells en tenen quatre.
Nosaltres tenim una piscina amb aigua estancada que arriba a fins a mig jardí … i ells tenen un riu sense fi, d’aigua cristal·lina, on hi ha peixets, créixens i altres belleses.
Que nosaltres importem llanternes de la Xina per il·luminar el nostre jardí … mentre que ells s’ il·luminen amb les estrelles i la lluna.
El nostre pati s’allunya uns quants metres de casa… i el d’ells arriba fins a l’horitzó.
Que nosaltres hem de comprar el nostre menjar; en canvi, ells sembren, cullen i mengen  el seu.
Nosaltres escoltem CD… Ells escolten una perpètua simfonia d’ocells, granotes, gripaus i altres animalets …. tot això de vegades dominat pel sonor cant d’un veí que treballa la seva terra.
Nosaltres cuinem en estufa elèctrica … Ells, tot el que mengen té aquest gloriós sabor del  carbó de llenya.
Per protegir-nos nosaltres vivim envoltats per un mur, amb alarmes…. Ells viuen amb les seves portes obertes, protegits per l’amistat dels seus veïns.
Nosaltres vivim connectats al mòbil, a l’ordinador, al televisor … Ells, en canvi, estan "connectats" a la vida, al cel, al sol, a l’aigua, al verd de la muntanya, els animals, als seus sembrats, la seva família.
Especialment pare, vaig veure que ells tenen temps per conversar i conviure en família. Tu i la mare heu de treballar tot el dia i gairebé mai us veig i rara és la vegada que fas petar la xerrada amb mi.
El pare va quedar impactat per la profunditat del seu fill … i llavors el fill va acabar:
-Gràcies pare, per haver-me ensenyat el pobres que som! Per ensenyar-me el rics que podríem arribar a ser. Cada dia som més pobres d’esperit i apreciem menys la naturalesa que és la gran obra del nostre Creador. Ens preocupem per
TENIR, TENIR, TENIR I MÉS TENIR en comptes de preocupar-nos per SER.

Tags: Pobresa