A PEU

Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.

Però saber manar bé és importantíssim. Aquestes paraules del bisbe Deig servirien perfectament a tothom que tingui una responsabilitat i haurien de tenir-les escrites a la paret del seu despatx tots els que manen. Per manar s’ha de fer coses (sobretot les més convenients per la gent); s’ha de fer fer coses, o sigui, s’ha de delegar a persones que puguin col·laborar. I la que potser és més important i que no es té mai en compte: s’ha de deixar fer a la gent perquè hi ha molta gent amb iniciativa i que en sap infinitament més que els mateixos que manen. Cal no posar massa impediments (els estrictament necessaris) i deixar que la gent tingui iniciativa.

A la dècada del 50 es va publicar a Itàlia un simpàtic llibre de Giovanni Guareschi titulat "El petit món de don Camilo", que relatava les peripècies polítiques locals centrades en els enfrontaments cordials entre el rector Don Camilo i Peppone, el mecànic i alcalde comunista del poblet. En un dels episodis i davant una notícia d’importància, aquest últim convoca els seus camarades a la plaça i des d’ella crida, mirant al balcó de la municipalitat: "Que surti l’alcalde, que surti l’alcalde!". Fins que el seu fidel lloctinent – li xiuxiueja a cau d’orella: "Peppone, l’alcalde ets tu …"

Hi han autoritats que encara no s’han adonat que manen i que tenen a les seves mans el poder fer coses. N’hi han d’altres que s’adonen –ara que ja no són al govern- que van ser autoritats i van poder fer coses i no les van fer. I ara exigeixen que les facin els que han vingut darrere seu. Fa riure, certament, exigir que es facin coses en un moment de crisi brutal, quan aquestes mateixes coses no es van voler fer en temps de bonança econòmica. Deia que fa riure per no dir que fa plorar. Les autoritats han de saber que tenen el poder de fer coses i, per tant, l’obligació de fer-les. però els demés tenim l’obligació també d’ajudar-los a fer-les i facilitar-los una mica les coses.

Catalunya està passant un moment molt delicat i em dóna la sensació que si no ajudem tots a posar-hi el coll no ens en sortirem. Quan dic tots, vull dir: partits polítics, sindicats i la societat civil en general, representada pels empresaris que han tingut la sort de que encara els vagin bé les coses. Justament en èpoques de crisi com aquesta, mentre uns s’ofeguen n’hi ha d’altres que no només no sobreviuen, sinó que poden aprofitar l’ocasió per fer calers llargs. Són aquests darrers els que en aquest moment haurien d’ajudar més.

I en quant als partits polítics, el qui governa a Madrid en majoria és el PP.  Jo em pregunto: per què no facilita una mica les coses a Catalunya, que està mirant de fer els deures amb grans sacrificis? Just estan fent tot el contrari i segueixen anant en la mateixa línia de sempre: treure competències, ser més exigents amb nosaltres que en ningú més, treure’ns poder i enfonsar-nos del tot per tal de poder dir després que ens rescaten… Una autèntica vergonya! No hi ha excuses per l’error en un moment tan delicat -ni per part de Madrid ni per part de Catalunya- perquè els que pagaran els plats trencats seran els més pobres de tots els ciutadans (que són els que els paguen quasi sempre). No n’hi pot haver marge d’error en aquest moment on sembla que es dóna la “tempesta perfecta”, com no hi pot haver excusa al fet que els principals responsables de la gestió es facin els distrets i mirin la situació com Peppone mirava al balcó de l’alcaldia.

L’autoritat s’ha d’exercir sense por i sense complexos. Ja hem patit massa temps el deixament de les responsabilitats que van fer els governs dels tripartits que, l’un per l’altre, ni feien ni feien fer ni deixaven fer. Jo no seré qui defensi aferrissadament i absoluta el govern de CiU perquè trobo que encara és massa tebi en moltes qüestions fonamentals per al nostre país. Però, si us plau, ajudem-lo una mica, sobretot a l’hora de plantar cara als escurabutxaques de Madrid! A fi de comptes, hi sortirem guanyat tots.

Tags: Bisbe Deig, Església, Partits polítics, POLÍTICA

És evident que no totes les dites populars són veritat. I no ho és aquella que diu “estar com gat i gos”. Per sort, els animals no sempre són com les persones. Generalment són millors, sobretot si han pogut viure junts. En estat salvatge és una altra història i allà impera la llei de la selva o la llei del més fort que la mare naturalesa posa en els gens de cadascú.

Aquest vídeo ens pot fer pensar que les persones podríem entendre’ns bastant millor del que ens entenem ara. Sobretot, si fóssim capaços de relacionar-nos sense prejudicis.

De fet, no vull parlar dels crancs sino que vull parlar de l’ Església. I en vull parlar després d’escoltar aquests dies coses força gruixudes en boca de bisbes. Arguments que m’han fet retrocedir en el temps i m’han recordat els crancs, que la dita popular diu que caminen enrere (en realitat no és cert que els crancs caminin cap enrere, sinó  que caminen predominantment cap al costat i, si convé, també poden caminar endavant i enrere).

Deia que volia parlar de l’església i tampoc és cert del tot perquè el que voldria fer és parlar d’alguns bisbes, que em fa l’efecte que encara viuen ancorats en temps pretèrits i sense entendre que hi ha hagut un Vaticà II que va canviar moltes coses i va obrir noves perspectives i noves visions del món. El que va passar, però, és que aquell “Aggiornamento” , aquella posada al dia -que va ser una de les paraules clau que s’utilitzà durant el Vaticà II – tan necessària per a l’església en general i per a bisbes i capellans en particular, va quedar a mig fer. La posada al dia s’havia de fer necessàriament perquè “s’estava posant vi nou en bots vells” (Lluc 5,36). Era necessari un esperit de canvi i una obertura mental en una església que s’havia fet vella en tots els sentits. “Aggiornamento” va ser el nom donat al programa pontifici de Joan XXIII en el discurs que va pronunciar el 25 de gener de 1959. Però la meitat de les coses es van quedar en paper moll. El ´gran teòleg Hans Küng acaba de dir no fa gaire: "Crec en Déu i en Crist, però no en l’Església"."L’Església catòlica està malalta. S’ha de desenvolupar el Vaticà II".

Abans del Concili Vaticà II la visió de l’església era totalment euro cèntrica i tancada en sí mateixa i després la visió va ser ecumènica (que vol dir universal) i oberta al món. I ja no només va ser una visió universal en quan a espai i territoris, sinó que volia ser culturalment universal, oberta a totes les cultures i altres visions del món. L’església, la fe, les creences s’havien d’arrelar en altres cultures i s’havien de transformar en noves formes de viure l’evangeli. El mal va ser que aquella flor que començava a créixer, de seguida van mirar de tallar-la o ofegar-la. Joan XIII volia obrir finestres perquè es ventilés la casa i els que van venir van mirar de tancar-les de seguida per tal de que no es ventilés massa. Seguien tenint por a refredar-se. I, conseqüentment, l’atmosfera es va tornar a enrarir. I aquí estem…

L’església potser no ha anat del tot enrere -com es diu popularment que fan els crancs-, però sí que ha anat fent passos d’un costat a l’altre mentre el món caminava endavant i, al cap i a la fi, ha acabat caminant només cap a la dreta i sense voler anar endavant amb decisió. Per això m’ha fet molta gràcia un article que he llegit aquest dies de l’EMMA TORRALBA titulat  Carnet per punts per a bisbes on va traient punts a alguns bisbes per les coses que han dit i que, gràcies a Déu, han estat ben contestades i ben criticades per molta gent, tant de dins com de fora de l’església. Perquè actualment no es poden tenir visions de la realitat com les dels arquebisbes de Valladolid, de Tarragona o del bisbe de Córdoba, a qui se’ls hauria de treure una bona colla de punts com fa l’ EMMA. El món evoluciona i l’església ha d’evolucionar sense trair el missatge de Jesús. No cal que fem gaires invents; simplement cal que llegim l’evangeli amb ulls nous i sense prejudicis. Alguns teòlegs, bisbes, capellans i laics ho han sabut fer i el món els escolta perquè estic segur que l’església té moltes coses a dir i moltes coses a oferir encara a un món que no sempre acompleix les expectatives que racionalment esperem de la ciència i la tècnica i a qui no li aniria gens malament una visió evangèlica. Però justament són aquestes respostes el que l’església no sap donar al món actual. Amb aquestes intervencions públiques –tan escandaloses i tan fora de lloc- d’alguns bisbes justament es fa tot el contrari: allunyar l’església del món i crear més desconfiança i més distància.  

Tags: Església

Es pot ballar per dins i es pot ballar per fora. Així com es pot riure o plorar per dins i per fora. I no sempre succeeix simultàniament sino que a vegades es riu per fora i es plora per dins. O viceversa. El títol d’aquest post “Ballo per dins” és el títol d’una excel.lent pel·lícula que aquests dies vèiem (i la treballàvem) a la feina.

Com molts ja saben, treballo en un centre de discapacitats intel·lectuals i trobo que és molt adequada perquè et fa reflexionar sobre la feina que fem. Però no és només útil i adequada per a gent que treballa amb discapacitats sinó que por servir de reflexió a qualsevol que vulgui mirar al seu voltant i sàpiga comprendre que tots estem molt més interconnectats del que ens imaginem i que tots servim i som servidors al mateix temps i, per tant, tots som molt més dependents del que ens pot semblar. I que es pot servir de moltes maneres: amb ànima o sense ànima. I que, professionalment, hauríem de millorar moltes coses per fer la vida més feliç als altres i per ser més feliços nosaltres mateixos, que és del que es tracta en darrera instància, crec jo.

Aquesta és la paraula clau de la pel·lícula: dependència. O, si voleu, independència o interdependència.

"Inside I’m Dancing" (que és el seu títol en anglès) explica la història de Michael, un jove de 24 anys amb paràlisi cerebral que des de fa molt de temps viu al Centre Residencial Carrigmore per a Discapacitats. La seva vida es transforma quan s’instal·la en aquell centre el rebel Rory O’Shea. Michael es queda sorprès en descobrir que el xerraire Rory, que només pot moure la seva mà dreta, és capaç d’entendre el seu gairebé inintel·ligible forma de parlar. El caràcter dinàmic i rebel de Rory serveix per animar Michael, i el porta a conèixer el món que hi ha més enllà de Carrigmore.

Junts els dos homes aconsegueixen vèncer el sistema i s’instal·len en un pis. Contracten la bonica Siobhan com la seva ajudant personal, perquè cuini, netegi i s’ocupi de les seves necessitats. La noia es converteix aviat en un element essencial perquè els dos protagonistes tinguin èxit en el seu intent de portar una vida independent, però ella també comença a adonar-se que la seva responsabilitat, per molt gratificant que li resulti, li porta moltes complicacions.

“Ballo per dins” és una història que reflecteix la necessitat i viabilitat de la vida independent, en persones amb diversitat funcional o discapacitat, brindant una visió interessant sobre la figura de l’assistent personal i les múltiples possibilitats que aquesta elecció pot afavorir.

FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Rory O’Shea Was Here (Inside I’m Dancing)
ANY: 2004
DURACIÓ: 100 min
PAÍS: Regne Unit
DIRECTOR: Damien O’Donnell
GUIÓ: Jeffrey Caine (GUIÓ) Christian O’Reilly (HISTÒRIA)
MÚSICA: David Julyan
REPARTIMENT: James McAvoy, Steven Robertson, Romola Garai, Brenda Fricker
PRODUCTORA: Coproducció GB-Irlanda-Francia
GÈNERE: Drama

Tags: Cinema, Dependència, Discapacitats intel·lectuals

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

En aquesta Espanya de toreros, castanyoles, panderetes i caspa –molta caspa- l’imperi de la llei és un imperi molt particular: aquí la llei s’aplica depenent de qui és l’implicat. No us ho creguéssiu pas allò de que “todos los españoles son iguales ante la ley”!

En el cas del futbol la llei s’aplica molt sovint segons de quin color és la camiseta. I, per acabar-ho d’adobar, la llei l’aplica un jutge únic (una fórmula magistral per evitar controvèrsies) anomenat Alfredo Flórez Plaza. És jutge únic del Comité de Competición de la RFEF i té un llarg historial de sentències estranyes des de Febrer de 2003, que és quan va prendre possessió. Té només 85 anys.

El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol conté, perfectament definida, la facultat del jutge únic del Comitè de Competició per actuar "d’ofici" quan consideri que es cometen actes extra esportius en un partit de futbol i que no van ser recollits (qualsevol quina sigui la causa, sospitosa o no) pel "jutge de primera instància" (l’àrbitre). En una paraula, com en qualsevol altre"delicte".

Veurem què farà aquest senyor perquè, després d’una setmana, encara no ha tingut temps de reunir-se amb si mateix (no hem quedat que és jutge únic?). Però, per si encara no sap què hauria de fer, li recordaré algunes de les coses que els diaris van dir aquests dies:

El País: El Madrid perdió ante el Barça. Y Pepe pisó a Messi. El portugués, deliberadamente con el delantero en el suelo, apuntó con su pie al paso flanqueando al argentino, y atinó en la mano del ‘diez’. El jugador del Real Madrid es reincidente, tras los sonados casos de Casquero (Getafe) y Xavi Torres (Levante).

David Sánchez (Futboleros): "Pepe es un idiota".

José Damián González (Punto Pelota): "Yo no castigaría a Pepe, directamente no debe seguir en el Madrid. Pepe necesita una camisa de fuerza metafóricamente hablando".

Óscar Pereiro (Punto Pelota): "Es una vergüenza, no se puede permitir. Este tipo no sé qué hace jugando al fútbol, no tengo palabras".

Joaquín Ramos Marcos (Punto Pelota): "Lo de Pepe es para pensárselo bien. No sé si hay que quedarse con él hasta final de temporada o que se vaya ya. Esto yo no lo había visto en el Madrid".

Elías Israel (Punto Pelota): "La imagen del Madrid está quedando en entredicho con Pepe, es indigno".

Lluís Mascaró (Punto Pelota): "Lo de Pepe es lamentable. Alguien en el club le tendría que decir que no pierda los nervios porque no es normal".

Siro López (Punto Pelota): "Pepe es un impresentable, y no interesa que siga en la plantilla. Es más lo que resta que lo que suma".

Roberto Palomar: "El comportamiento de Pepe en el Clásico, y en otros muchos partidos que constituyen para él un auténtico historial delictivo, es intolerable. Sólo la providencia evita que cada uno de estos encuentros se convierta en una carnicería. El Real Madrid, en la persona de Florentino Pérez, debe valorar muy seriamente la posibilidad de deshacerse de un jugador que es una vergüenza para el Real Madrid, que no está ni a la altura de la historia del club, ni a la altura de sus compañeros ni de la profesión de futbolista".

Way Rooney: "Pepe. Menudo idiota. Hay gente que te hace perder la paciencia".

"Ja, ja. Este gol pone a Pepe en su sitio".

Joan Vehils (director de Sport) —"El Comité de Competición debería actuar de oficio"–: "El Comité de Competición debería servir para algo en una imagen tan clara que además es una agresión, y por lo tanto debería actuar de oficio al margen de que el Barça lo denuncie o el árbitro lo refleje en el acta".

Santi Nolla (director de Mundo Deportivo) —¡Pepe, fuera del fútbol!–: "No cabe en el fútbol de hoy. Pertenece al Jurásico de los carniceros. Pepe no salió ayer expulsado del Bernabéu, a pesar de protagonizar una acción vergonzante para él, su entrenador y su club. El tipo se detuvo, vio dónde estaba la mano de Messi, apoyada en el suelo, y la pisó al más puro estilo de un violento forajido".

J.M Artells (director adjunto Mundo Deportivo) —Pepe, pandillero y cobarde–: "Pepe simplemente es un cobarde y esas imágenes pisando malvadamente a Messi en el suelo dieron la vuelta al mundo para escarnio de un jugador violento e inestable y para vergüenza del club. El crack que hace feliz al mundo, pisoteado y volteado por un rival que destilaba rabia y resentimiento. Muy triste. Pepe da asco. Iracundo y farsante".

Quim Doménech: "No sé lo cree nadie, ahora Pepe es igual como humorista que como agresivo. El Madrid se equivoca más y lo ha empeorado con esta pseudodisculpa de Pepe. Para salir ahí, decir lo que ha dicho y reírse de la gente del fútbol, que no salga".

Piqué: "No tengo un compañero como Pepe en el vestuario. Pero todo el mundo lo vio, todo. Las opiniones marcan. No me planteo tener un compañero que actúe como Pepe. Hay un árbitro que lo puede ver o no, pero hay gente que se dedica a ello. Hay imágenes. Si hacen bien su trabajo, veremos qué deciden"

Després de tot això potser aquest senyor ho podria tenir una mica més clar. Veure…

Tags: Futbol, Justícia

Avui m’ha vingut de gust copiar un discurs. Un discurs una mica llarg, pronunciat fa 40 anys per Cantinflas -suposadament davant l’Organització de Nacions Unides- en una pel·lícula en la qual feia el paper d’ambaixador.

El discurs té quaranta anys però podria repetir-se quasi al peu de la lletra en qualsevol fòrum polític amb absoluta i vigent actualitat.

Discurs de Sa Excel·lència l’Ambaixador, davant de l’ Assemblea Internacional

"M’ha tocat ser l’últim orador, cosa que m’alegra molt perquè, com qui diu, així els agafo cansats.
No obstant això, sé que tot i la insignificança del meu país que no té poder militar, ni polític, ni econòmic ni de bon tros atòmic, tots vostès esperen amb interès les meves paraules ja que del meu vot depèn el triomf dels Verds o dels Vermells.
Senyors Representants:
Estem passant un moment crucial en què la humanitat s’enfronta a la mateixa humanitat.
Estem vivint un moment històric en què l’home científicament i intel · lectual és un gegant, però moralment és un pigmeu. L’opinió mundial està tan profundament dividida en dos bàndols aparentment irreconciliables, que s’ha donat el singular cas que la diferència és només d’un vot. El vot d’un país feble i petit que pot fer que la balança es decanti d’un costat o d’un altre.
Estem, com qui diu, davant d’una gran bàscula: un platet ocupat pels Verds i un altre platet ocupat pels Vermells. I ara arribo jo, que sóc de pes ploma, com qui diu, i segons on jo em col · loqui, d’aquest costat es decantarà la balança.
¡Facin-me el favor! …
¿No creuen vostès que és molta responsabilitat per a un sol ciutadà? No considero just que la meitat de la humanitat, sigui la que sigui, quedi condemnada a viure sota un règim polític i econòmic que no és del seu gust, només perquè un frívol ambaixador hagi votat, o l’hagin fet votar, en un sentit o en un altre.
Qui els parla, el seu amic … jo … no votaré per cap dels dos bàndols
(Veus de protesta).
I jo no votaré per cap dels dos bàndols a causa de tres raons:
Primera, perquè, repeteixo que no seria just que només el vot d’un representant, que potser està malalt del fetge, decidís el destí de cent nacions;
Segona, estic convençut que els procediments, repeteixo, recalco, els procediments dels Vermells són desastrosos (veus de protesta de part dels Vermells), i
Tercera! … perquè els procediments dels Verds tampoc són d’allò més bondadosos que diguem.
(Ara protesten els Verds)
I si no callen ja jo no segueixo, i es quedaran amb la curiositat de saber el que hauria dit.
Insisteixo que parlo de procediments i no d’idees ni de doctrines. Per a mi totes les idees són respectables encara que siguin "ideetes" o "ideasses", encara que no estigui d’acord amb elles.
El que pensi aquest senyor, o aquest altre senyor, o aquest senyor (assenyala), o aquest d’allà de bigoti que no pensa res perquè ja se’ns ha adormit, això no impedeix que tots nosaltres siguem molt bons amics.
Tots creiem que la nostra manera de ser, la nostra manera de viure, la nostra manera de pensar i fins al nostre mode de caminar són els millors; i tractem d’imposar el nostre vestit als altres i si no ho accepten diem que són uns tals i uns quals i al cap d’una estona anem a mata-degolla.
Vostès creuen que això està bé?
Tan fàcil que seria l’existència si respectéssim la manera de viure de cadascú. Fa cent anys ja ho va dir una de les figures més humils però més grans del nostre continent:
"El respecte al dret aliè és la pau".
(Aplaudiments)
Així m’agrada … no que m’aplaudeixin, però sí que reconeguin la sinceritat de les meves paraules.
Jo estic d’acord amb tot el que va dir el representant de Salchichonia amb humilitat, amb humilitat de paletes no agremiats hem de lluitar per enderrocar la barrera que ens separa, la barrera de la incomprensió, la de la mútua desconfiança , la de l’odi, el dia que ho aconseguim podem dir que hem volat la barrera.
Però no la barrera de les idees, això no!, Mai!, El dia que pensem igual i actuem igual deixarem de ser homes per convertir-nos en màquines, en autòmats.
Aquest és el greu error dels Vermells, el voler imposar per la força les seves idees i el seu sistema polític i econòmic, parlen de llibertats humanes, però jo els pregunto:
Existeixen aquestes llibertats als seus propis països?
Diuen defensar els Drets del Proletariat però els seus propis obrers no tenen ni el dret elemental de la vaga, parlen de la cultura universal a l’abast de les masses però empresonen als seus escriptors perquè s’atreveixen a dir la veritat, parlen de la lliure determinació dels pobles i no obstant això fa anys que oprimeixen una sèrie de nacions sense permetre’ls que es donin la forma de govern que més els convingui.
Com podem votar per un sistema que parla de dignitat i acte
seguit atropella el més sagrat de la dignitat humana que és la llibertat de consciència eliminant o pretenent eliminar Déu per decret?
No, senyors representants, jo no puc estar amb els Vermells, o millor dit amb la seva manera d’actuar; respecte la seva manera de pensar, ja s’ho faran, però no puc donar el meu vot perquè el seu sistema s’implanti per la força en tots els països de la terra.
(Veus de protesta)
¡Qui vulgui ser Vermell que ho sigui, però que no pretengui tenyir als altres!
(Els Vermells s’aixequen per sortir de l’Assemblea).
Un moment joves!. Però per què són tan sensibles? Però si no aguanten res, no, però si no he acabat, seguin, seguin…
Ja sé que és costum de vostès abandonar aquestes reunions quan senten alguna cosa que no és del seu grat; però no he acabat, prenguin seient, no tinguin pressa … encara he de dir alguna cosa dels Verds,
¿No els agradaria escoltar-ho?
Seguim (va i pren aigua i fa gàrgares, però s’adona que és Vodka).
I ara, els meus estimats col·legues Verds, vostès què van dir?:
"Ja votarà per nosaltres", no?, Doncs no, joves, i no votaré per vostès perquè vostès també tenen molta culpa del que passa al món, vostès també són mig superbs, com que si el món fossin vostès i els altres tinguessin una importància molt relativa, i encara que parlen de pau, de democràcia i de coses molt boniques, de vegades també pretenen imposar la seva voluntat per la força, per la força dels diners.
Jo estic d’acord amb vostès en què hem de lluitar pel bé col · lectiu i individual, a combatre la misèria i resoldre els tremends problemes de l’habitatge, del vestit i del suport. Però en el que no estic d’acord amb vostès és amb la forma que vostès pretenen resoldre aquests problemes, vostès també han sucumbit davant el materialisme, s’han oblidat dels més bells valors de l’esperit pensant només en el negoci, a poc a poc s’han anat convertint en els creditors de la humanitat i per això la humanitat els veu amb desconfiança.
El dia de la inauguració de l’Assemblea, el senyor ambaixador de Lobaronia va dir que el remei per a tots els nostres mals estava a tenir automòbils, refrigeradors, aparells de televisió… i jo em pregunto:
¿Per què volem automòbils si encara caminem descalços?, Per a què volem refrigeradors si no tenim aliments per ficar dins?, Per a què volem tancs i armaments si no tenim suficients escoles per als nostres fills?
(Aplaudiments).
Hem de pugnar perquè l’home pensi en la pau, però no solament impulsat pel seu instint de conservació, sinó fonamentalment pel deure que té de superar-se i de fer del món un estatge de pau i de tranquil·litat cada vegada més digna de l’espècie humana i dels seus alts destins.
Però aquesta aspiració no serà possible si no hi ha abundància per a tots, benestar comú, felicitat col · lectiva i justícia social.
És veritat que està en mans de vostès, dels països poderosos de la terra, Verds i Vermells!, el ajudar-nos a nosaltres els febles, però no amb obsequis ni amb préstecs, ni amb aliances militars.
Ajudin-nos pagant un preu més just, més equitatiu per les nostres matèries primeres, ajudin-nos compartint amb nosaltres els seus notables avenços en la ciència, en la tècnica … però no per fabricar bombes sinó per acabar amb la fam i amb la misèria.
(Aplaudiments)
Ajudin-nos respectant els nostres costums, la nostra dignitat com a éssers humans i la nostra personalitat com a nacions per petits i febles que siguem; practiquin la tolerància i la veritable fraternitat que nosaltres sabrem correspondre, però deixin ja de tractar-nos com a simples peons d’escacs en el tauler de la política internacional.
Reconeguin-nos com el que som, no només com a clients o com a ratolins de laboratori, sinó com a éssers humans que sentim, que patim, que plorem.
Senyors representants, hi ha una altra raó més per la qual no puc donar el meu vot: fa exactament quatre hores que vaig presentar la meva renúncia com a ambaixador del meu país, espero em sigui acceptada.
Conseqüentment no els he parlat a vostès com Excel·lència sinó com un simple ciutadà, com un home lliure, com un home qualsevol però que, no obstant això, creu interpretar el màxim anhel de tots els homes de la terra, l’anhel de viure en pau, l’anhel de ser lliure, l’anhel delegar als nostres fills i als fills dels nostres fills un món millor en què regni la bona voluntat i la concòrdia.
I que fàcil seria, senyors, aconseguir aquest món millor en què tots els homes blancs, negres, grocs i mestissos, rics i pobres poguéssim viure com a germans.
Si no fóssim tan cecs, tan obcecats, tan orgullosos, si només regeixin les nostres vides per les sublims paraules, que fa dos mil anys, va dir aquell humil fuster de Galilea, senzill, descalç, sense frac ni condecoracions:
"Estimeu-vos … estimeu-vos els uns als altres", però desgraciadament vostès van entendre malament, van confondre els termes, i què és el que han fet?, què és el que fan?:
"Armeu-vos els uns contra els altres". …
He dit …".
 Mario Moreno (Cantinflas) 1966, Mèxic

Tags: Cantiflas, POLÍTICA

Joan Fuster (Serra d’Or, núm. 234-març 1979 en un article que titulava “Aprensions a propòsit del "pactisme" no es mostrava gens d’acord a que

els catalans siguem una gent tendencialment "pactista", o, en tot cas, més "pactista" que els pobles del costat. Ell "pactisme" es produeix en qualsevol lloc del món, quan no hi ha més remei. Els catalans no hem estat especialment "pactistes", si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el "pacte".

…

Quan es pacta amb segons quines condicions la història és prou explícita i ja se sap qui guanya: hi guanya la "classe dominant", la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap "pacte" de la línia pactista que no s’hagi convertit en un mediocre “engañabobos”. Això ja era evident en l’època de don Francesc Cambó. Cambó fou un polític increïblement més espavilat que tota la fauna que suporta avui el Principat, i no parlem ja del País Valencià i de les Illes. Cambó pactava, pactà, i el sufragi universal se li girà d’esquena. Les modulacions del sufragi universal, conformades pels televisors, són, avui, un factor nou. Cambó ja és pura arqueologia. Però els "pactes" del "pactisme" tradicional, ¿on ens portaran?… Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada "pacte" ha estat una claudicació, i que tot això del "pactisme" com a mecanisme polític és i serà una burla. "Pactar" és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.

En aquests moments que sembla que tot justeja molt (justeja l’economia, justegen els polítics, justeja l’ètica i la moral…) alguns poden pensar que és el moment d’un gran pacte que ens tregui a tots del forat. Potser sí. Però hem de saber que –com sempre- hi sortirem perdent.

Jo més aviat seria partidari de tensar la corda per veure si es trenca o per veure fins on arriben les possibilitats de que aguanti. Justament ara és quan s’hauria de pactar menys que mai. Que surtin al carrer bombers, funcionaris, mossos i tothom qui vulgui. D’on no n’hi ha no en raja i tothom sap que les arques estan escurades. Potser si els catalans deixem de cobrar a final de mes ens adonarem de tot el que no tenim, del que ens prenen i del que no tindrem mai si seguim pactant. No serveix més allò del “peix al cove” perquè ja no hi ha peix i el poc que hi ha es cuidaran bé de repartir-se’l els que encara en tenen una mica.

Per tant, és hora d’estirar la corda. Això sí: tots plegats i tots a la una. Alguns ja sabem que no s’hi afegiran i buscaran mil excuses. Però tant se val. Ara és el moment de plantar cara perquè l’adversari també se sent dèbil, per més majoria absoluta que tingui, i ells també necessitaran Déu i ajuda per treure el carro del pedregar. Tant de bo hi hagués una mica de lucidesa per part dels partits que volen una Catalunya gran.

Tags: POLÍTICA

A Madrid hi ha un carnisser troglodita (amb perdó dels carnissers i dels troglodites) que ha dit el següent:

"Pel que fa a la jugada amb Leo Messi, vull dir des d’ara mateix que va ser un acte involuntari. Tot i això, si Messi s’ha sentit ofès, li demano disculpes perquè l’única cosa que faig és defensar el meu equip i la meva institució. Hi poso cos i ànima. Mai em passaria pel cap fer mal a un company de professió."

Jo a aquesta mena de bèstia que volta esbojarrada per aquests camps de futbol només li diria que el Messi no s’ha ofès, perquè només ofèn qui pot i no pas qui vol. A Messi simplement li fa mal la mà perquè algú li va aixafar de forma deliberada i amb molta mala llet. Res més.

Tags: Futbol

En la vida d’una persona es produeixen molts canvis; alguns metafòrics i altres reals. I no només es produeixen quan hom és jove sinó que es poden produir a qualsevol edat.

Hi han persones que sembla que visquin en un canvi permanent. Són aquelles persones inquietes, que els agrada moure’s físicament i psicològicament. Són persones que no estan mai contentes amb el que fan i sempre busquen coses noves, nous horitzons, tastos i perfums nous.

N’hi han d’altres que són quietes d’esperit i a qui els agrada la quietud física i la tranquil·litat. Com més pocs canvis, millor. Semblen permanentment satisfets del que fan i del que són. Sembla que no tinguis aspiracions.

Què és millor? Segurament que no hi ha un sol model. Cadascú és com és i cadascú se sent content amb un tipus de vida determinat. Hi ha gent que es mou permanentment i no és capaç de veure res, ni de fixar-se en res. I hi ha el que, sense moure’s de casa, és capaç de tenir imaginació, veure coses noves, imaginar-se-les i viure-les. Els escriptors i els poetes normalment no necessiten viatjar massa per poder crear mons fantasiosos o reals; mons nous i mons molt rics. Tot és qüestió d’obrir una mica el cervell i deixar-hi entrar la realitat o deixar-hi sortir els somnis. Per aquestes esquerdes hi poden entrar altres vides i en poden sortir infinitats de somnis fets novel.les o poemes.

Siguem d’una mena o d’una altra, tots hauríem d’obrir una mica el nostre cervell i deixar-hi entrar aire fresc en forma de bons llibres i de bons textos. Ens farà millors en tots sentits i ens farà viure millor.

Tags: LITERATURA

En dies com el d’avui és quan és més convenient recordar la història o, si voleu, no oblidar-la.

Tornem enrere i situem-nos al dia 3 de Març de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco. Al País Basc uns 6.000 treballadors van iniciar una vaga contra el decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Per tercera vegada havien convocat una vaga massiva. La policia va assaltar l’església en la qual es van reunir els manifestants per tal de fer una assemblea i va carregar contra els concentrats. Va desallotjar l’església amb pots de fum i en sortir va provocar una massacre: 5 morts per trets de bala. La policia sabia el que feia, volia actuar de manera “exemplar” perquè servís d’escarment a la resta de ciutats … i el ministre FRAGA es va felicitar perquè “la calle es mía”.

LLuis Llach aquella mateixa nit va escriure una cançó en record dels assassinats (per això parla de 3 morts, ja que els altres dos van morir els dies posteriors, a l’hospital). Una cançó que estremeix i que expressa tor el dolor i la ràbia que tota bona persona pot sentit en un moment com aquell.

La cançó és Campanades a Morts i el disc publicat per Lluís Llach va sortir el 1977. El 3 de març de 2006, Llach interpretà aquesta peça al pavelló Fernando Buesa Arena de Vitòria per commemorar el 30è aniversari d’aquests fets.

Avui especialment convé que recordem, tant els fets com el personatge causant de tanta sang. La transició espanyola s’ha fet tant malament que encara ara ningú ha estat jutjat per aquells crims.

CAMPANADES A MORT

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

“ALGUNS MOSSOS INDIGNES” i “UN POBLE INDIGNAT”. Heus aquí com resumiria jo aquesta vergonyosa pantomima de protesta que han fet una colla de nois amb poc pèl i poc cervell, que no n’han tingut prou amb el tema del castellà  sinó que ahir van reblar el clau en cantar el ‘Viva España’ a Artur Mas en un acte de protesta a Lloret de Mar.

Que quedi ben clar que dic que és un grup i que no són tots, ni tan sols la majoria. És un grup de gent que no sabria bé com qualificar-los. Si m’hi posés, segurament que aniria massa lluny i potser seria massa dur. Ho deixaré, doncs, sense qualificació i que cadascú l’hi doni la que vulgui. El que sí que puc afirmar és que alguns sindicats (en concret UGT i CCOO) em causen cada dia més nàusees…

Per sort, hi ha hagut resposta ciutadana, fet que em causa una certa esperança. Ara em sembla que hi hauria d’haver alguna resposta més de les autoritats i del mateix cos del Mossos d’ Esquadra. Fets com aquests són intolerables i no s’han de donar mai més si es vol que no s’acabi de perdre el prestigi que encara tenen.

Sí que dic ben alt i clar que jo no defensaré mai les seves reivindicacions si ho fan amb aquests termes i amb aquests mitjans. Si ells són tan insolidaris amb mi, que no esperin que jo sigui solidari amb ells. Perquè el català és la meva llengua, per si encara no se n’havien adonat…

Tags: Mossos d' Esquadra, POLÍTICA, Sindicats

No sé si és veritat, però he escoltat que quan arribin els diners que Madrid ens deu, la Generalitat farà una convocatòria per a mossos de quadra.

A més de ser imprescindible saber castellà…

“El mozo de cuadra debe saber hacer camas, limpiar caballos y equipos, y tener, al menos, una ligera idea del manejo del caballo, además debe saber aparejar el caballo para la monta y para trabajar a la cuerda. Tendrá que ayudar en la descarga de viruta, forraje y pienso, y mantener las cuadras limpias. Es imprescindible que sea puntual y responsable a la hora de dar las comidas. Debe avisar al propietario o al responsable de la cuadra inmediatamente si sospecha que algún caballo puede tener algún problema. Cuando vaya cogiendo experiencia y empiece a controlar lo que es el manejo de cuadra y los cuidados más avanzados, estará bastante solicitado y será una ayuda imprescindible en cuaquier centro ecuestre.”

Els interessats s’hi poden anar preparant.

Tags: Humor, Mossos d' Esquadra

Per si no ha quedat prou clar el títol, em refereixo als dos ex presidents del PP, Francisco Camps i Jaume Matas. Em sembla que estan justament al lloc que els toca i que han anat buscant amb tanta insistència. Tota una llarga carrera per arribar aquí!

La Ironia és una figura retòrica que consisteix a donar a entendre el contrari del que es diu. Per això la Ironia utilitza un to d’expressió sovint burlesc.  No sempre és fàcil entendre la ironia, sobretot si és ironia fina. En els moments que vivim no és fàcil parlar de política –i dels polítics- sense empipar-se i sense fer servir paraules gruixudes. Han fet tants desastres en aquests anys passats que n’hi hauria d’haver molts més dels que hi ha asseguts al banc dels acusats. Veiem que segueixen parlant com si res hagués passat i ara diuen tranquil.lament el contrari del que deien fa un parell de mesos.

Per això no sé massa com qualificar aquesta gent i tampoc tinc gaires ganes de parlar de política. De fet, sí que en tinc ganes , però no sé massa com fer-ho. Potser la manera millor de parlar de política seria fent servir la ironia. Però no és fàcil fer-ho bé. Se n’ha de saber. Normalment, els qui millor ho fan són els ninotaires quan publiquen aquests dies els acudits als diaris. Veure a tot un ex president Camps haver de donar la cara i haver d’escoltar certes gravacions és tot un gaudi. O bé un altre ex president -el senyor Matas- veient-se enredat en un assumptes econòmics molts foscos també és un altre gaudi.

El que no entenc massa és que, quan els veiem asseguts al banc dels acusats, no els veiem ni una sola llàgrima, ni un sol gest de penediment. Tot al contrari: segueixen amb el posat altiu de sempre, com si res hagués passat. El pobrets senten tant de dolor i penediment que les llàgrimes els ragen cara avall a raig fet! Per això seria bonic, per exemple, veure d’aquí un temps al senyor Camps estrenant un bon vestit a ratlles darrere d’unes reixes ben gruixudes. Que millor cosa que poder afegir un vestit més a la seva llarga col·lecció…

I una cosa pel senyor Rajoy: Encara no li he sentit dir que aquests dos senyors són coneguts seus i que tots dos són del PP. O és que ha perdut la memòria de repent i ara no el coneix?

Tags: Corrupció, Francisco Camps, Jaume Matas, Mariano Rajoy, POLÍTICA, PP

Chesterton diu que “el pitjor enemic de l’home és ell mateix”. Potser té raó. Perquè la majoria de les vegades som nosaltres mateixos qui ens posem les barreres que ens impedeixen ser lliures i, per tant, autèntics. Hi han moltes coses exteriors que ens poden limitar, sobretot si no són prou positives i alliberadores: el lloc on hem nascut, els mitjans econòmics, la salut, l’educació, la família… Totes aquestes coses objectivament ens limiten, certament. No és el mateix néixer en un barri pobre que en un barri ric. No és el mateix poder accedir a la cultura que no poder.hi accedir. No és el mateix tenir una família des estructurada que tenir una família on hi regni l’amor…

Tot això és cert. Però també és cert que altres vegades, aquestes mateixes coses poden estimular-nos i catapultar-nos cap a un millorament personal i ens poden enfortir. En una paraula: allò que realment ens limita la major part de les vegades som nosaltres mateixos quan ens neguem autonomia personal i no ens creiem que podem ser molt més lliures del que ens pensem.

Aquest dies he estat llegint llegendes orientals. M’ho he passat molt bé perquè considero que són fruit  de pobles amb gran gran riquesa espiritual. Una d’aquestes llegendes m’ha fet pensat en que la llibertat interior, si volem, no ens la pot robar ningú. Alguna vegada ho havia dit Mandela i, de fet, ho va demostrar palesament durant la seva llarga vida en captivitat. va sortir de la presó tan o més lliure de com hi va entrar.

Explica una d’aquestes llegendes que un general depravat sotmetia a pillatge a una zona rural atemorint els habitants. Era, segons es diu, particularment cruel amb els monjos del lloc, als quals menyspreava. Un dia, al final d’un assalt, un dels seus oficials li va informar que, per por a ell, tots els habitants havien fugit de la localitat, amb excepció d’un monjo que s’havia quedat al monestir prosseguint les seves activitats quotidianes. El general es va enfurismar davant l’audàcia del monjo i va enviar als seus soldats a buscar per fer-ho comparèixer davant seu.

-"Saps qui sóc?", va rugir enfurismat davant el monjo."Sóc aquell que et pot travessar amb una espasa en un instant".

Però el monjo va replicar assossegadament:

-"I tu saps qui sóc jo?. Sóc aquell que pot deixar que em travessis amb una espasa en un instant”.

Aquesta és l’autèntica llibertat interior que hem d’anar conquerint poc a poc, potser desfent-nos de molts i molts lligams que ens mantenen fermats a un munt de coses i a situacions que no ens agraden. Malgrat les coses i les situacions no hem d’oblidar que poder ser lliures.

Tags: Llibertat

Hola em dic Quim.
El dia 7 d’octubre de 2011 vaig fer 16 anys.
Tinc la Síndrome de Down i estudio a l’Institut Manuel de Pedrolo i també vaig dos dies a l’escola Alba. Els dimecres a la tarda vaig a Down Lleida i els dissabtes a l’esplai. També m’agrada nadar, passejar i sortir amb els amics.

Aquesta és la presentació que fa el Quim del seu vídeoblog. Un vídeoblog que només té un parell de mesos de vida però que està tenint un èxit rotund en tots els sentits.

No us explicaré pas com és. S’ha de veure i s’ha d’escoltar. Possiblement passeu del somriure a la llàgrima perquè hi han emocions a flor de pell i una frescor que no es paga amb diners.

Potser alguns ja els coneixeu. Però, pels que no els coneixeu, us recomano vivament que hi entreu. Podreu descobrir-hi un noi molt simpàtic que parla d’una colla de temes des d’una visió determinada i un pare que ha trobat un bon instrument de comunicació a través de breus filmacions en vídeo.

El trobareu a la següent adreça  http://elmondelquim.wordpress.com/

Tags: Blogs, Discapacitat, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Síndrome de Down

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

Tags: Barça, ECONOMIA, Eduardo Galeano, Futbol, POLÍTICA, Uruguai

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

Tags: Costums, Futbol, Luís Suárez, Relacions humanes, SOCIETAT, Uruguai

Explica una història hindú que un mestre passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure a la llunyania una cabana on hi vivia gent d’aparença pobra i va decidir fer-los una breu visita. Mentre caminaven li va comentar al deixeble sobre la importància de les visites, sobre tot per conèixer persones i per les oportunitats d’aprenentatge que ens donen aquestes experiències.

En arribar al lloc va constatar la pobresa del lloc i dels que hi vivien (una parella i tres fills). La casa era vella, de fusta, anaven vestits amb robes brutes i estripades i tots ells descalços.

Llavors es va aproximar al senyor -aparentment el pare de família- i li va preguntar: En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball, ni tampoc punts de comerç. Cóm s’ho fan vostè i la seva família per sobreviure en aquest lloc? El senyor, amb calma, va respondre:

-Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, mantega, i altres productes per al nostre consum i així és com anem sobrevivint.

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i se’n va anar. Al mig del camí, es va girar cap al seu fidel deixeble i li va ordenar: ves a buscar la vaca, i porta-la. Ens l’endurem.

El jove va mirar el mestre amb estupor i li va qüestionar aquella idea, perquè la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. Però, en percebre el silenci absolut del mestre, va complir l’ordre.

Durant anys, el deixeble no  va saber mai més res del destí que el Mestre va donar a la vaca. Un dia, el jove va resoldre abandonar el seu mestre i tornar a aquell lloc per explicar-los-hi tot a la família, demanar-los perdó i ajudar-los. A mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot cultivat, amb un automòbil al garatge d’una senyora casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i es va desesperar encara més, tot imaginant que aquella humil família va haver de vendre el terreny per sobreviure. Llavors va accelerar el pas i, en arribar, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que vivia en aquell lloc anys enrere i el senyor va respondre que hi seguien vivint.

Consternat, el jove va entrar corrent a la casa i va poder confirmar que era la mateixa família que va visitar feia uns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor:

– ¿Com s’ho ha fet per millorar tant aquest lloc i canviar tant la vida? El senyor entusiasmat li va respondre:

-Nosaltres teníem una vaca, però un dia, va desaparèixer i mai més vam saber-ne res més d’ella. Des d’aquell moment ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. D’aquesta manera fou que ens ha arribat l’èxit que els seus ulls veuen ara …

(Tret d’una recopilació de “Llegendes hindús”)

L’ésser humà tendeix a ser rutinari i mandrós. Ens quedem adormits fàcilment amb el que tenim, amb el que toquem i en l’ambient de sempre. En alguns casos intuïm que hi ha alguna cosa més enllà, o moltes més, de les que hem conegut fins ara, però així i tot ens costa prendre la decisió de perdre allò que creiem tenir i que -en realitat- no posseïm nosaltres sinó que és aquesta realitat la que ens posseeix i no ens deixa guanyar llibertat i obrir nous camins.

La realitat pot ser esclavitzadora o alliberadora. Davant de la realitat –per dura i complicada que sigui- podem despertar o podem seguir quedant-nos endormiscats. Veient les dificultats que algunes vegades la vida ens fa viure, podem enfonsar-nos o podem buscar nous camins i noves possibilitats. Quedar-nos quiets lamentant-nos no treu cap a res i no serveix per a res. Aquesta llegenda pot ser una bona lliçó per a temps de crisi.

Tags: SOCIETAT

La llegenda dels Reis d’ Orient va néixer molt tard. Els anomenats Reis d’ Orient no sabem d’on eren, ni sabem quants i ni sabem qui eren. O sigui, que no en sabem gairebé res, però el cas és que la tradició ha fet fortuna i s’ha quedat per major glòria i alegria dels nens.Les coses que tenen una arrel poètica i que toca els sentiments sempre té èxit.

Però si no en sabem gaire res d’aquells reis, sí que en sabem –i molt- d’uns altres reis, els del Palau d’ Orient (conegut com a Palacio Real) de Madrid. Sabem que hi ha un rei, una reina, un hereu, dues princeses i un parell de gendres (un dels quals ha sortit molt barrut). Sabem que tot això no és només una llegenda que ha fet fortuna, sino que és una realitat ben comprovada que han fet “fortuna” de veritat (sobretot aquest gendre barrut que dèiem). Per fi, i després de molts anys d’opacitats de tota mena, hem sabut aproximadament què ens costa aquesta cosa passada de moda que en diem monarquia, o Casa Reial, o digueu-ne com vulgueu d’aquesta antigalla tant cara .

Per fi, ha sortit a la llum pública alguna cosa i hem sabut que tota aquesta broma ens costa més de 60 milions d’euros, sense comptar-hi les despeses de seguretat, cotxes oficials, xofers i guàrdia reial. Aquest és el cost anual aproximat que suposa la monarquia per als ciutadans de l’Estat espanyol. Un treball d’investigació del diari Público ha fet un càlcul aproximat de totes les despeses derivades de la Casa Reial, més enllà dels 8’43 milions d’euros que se’ls assigna directament.

A aquests 8’43 milions, caldria sumar-hi les despeses que el Govern espanyol paga per viatges oficials, salaris del personal de la Zarzuela i recepcions. Això pujaria a uns 25 milions d’euros, als quals caldria sumar-n’hi 34 més per al manteniment i conservació de palaus i jardins. Estaríem parlant, per tant, de 67 milions d’euros, sense comptar les despeses derivades de la seguretat, que van a càrrec dels ministeris d’Interior, Defensa i Hisenda.

Allò que ens explicaven de petits que els reis vivien en palaus i que vivien com a reis es veu que és veritat. Els d’aquí viuen habitualment al Palau de la Zarzuela però la residència oficial és el Palacio de Oriente, on s’hi fan actes d’Estat (recepció d’ambaixadors, sopars de gala amb centenars d’invitats, la pasqua militar i celebració de festes vàries). I també s’hi han de comptar algunes sortides esporàdiques a esquiar a Baquèira, fins de setmana de caceres, viatges oficials i no oficials, vacances al Palau de Marivent a Mallorca i altres distraccions que la majoria dels seus súbdits no es poden pagar.

Com diuen per aquells països d’Amèrica llatina -on no hi ha monarquies-: “El vivo vive del zonzo, y el zonzo de su trabajo”.  Es veu que aquí també!

Tags: Monarquia

D’economia –i de números en general- no hi entenc gens. Per a mi, qualsevol xifra que passi de 1000 ja comença a ser un misteri. Per això avui, quan m’ha arribat aquest correu m’hi he perdut en llegir-lo. I he pensat que si l’economia és això seria molt fàcil d’arreglar tot. Però no deu ser ben bé així, suposo. Per això espero que algun entès dels que em llegeixen m’ho expliqui.

El correu que he rebut explica el següent:

Era un mes d’agost calorós, en una petita poblet de la costa, en plena temporada de vacances. Fa dies que està caient una pluja torrencial, el poblet sembla desert i els botiguers comencen a fer mala cara.

Fa dies que la crisi està assotant aquest lloc, tots tenen deutes i viuen a base de crèdits.

Per fortuna, arriba un rus mafiós folrat de diners i entra en l’únic petit hotel del lloc. Demana una habitació. Posa un bitllet de 100 euros en la taula de la recepcionista i se’n va a veure les habitacions.

El cap de l’hotel agafa el bitllet i surt corrent a pagar els seus deutes amb el carnisser.

Aquest agafa el bitllet i corre a pagar el seu deute amb el criador de porcs.

Al seu torn aquest surt corrents per pagar el que li deu al molí proveïdor d’aliments per a animals.

L’amo del molí agafa el bitllet al vol i corre a liquidar el seu deute a una prostituta a la qual fa temps que no li paga. (En temps de crisi, fins i tot ella ofereix serveis a crèdit).

La prostituta, amb el bitllet a la mà, surt corrent cap al petit hotel on havia portat als seus clients les últimes vegades (i que encara no havia pagat ) i li lliura el bitllet a l’amo de l’hotel.

En aquest mateix moment baixa el magnat rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, i diu que no n’hi agrada cap, agafa el bitllet que havia depositat prèviament i se’n va.

I aquí és on ve el meu problema perquè no acabo d’entendre res: Ningú ha guanyat un euro, però ara tota la ciutat viu sense cap deute i mira el futur amb confiança!

Algú m’explica que si els diners circulessin s’acabaria la crisi. És realment així? És tot tan fàcil? Jo segueixo sense entendre res.

Tags: ECONOMIA

Aquesta passada nit -a les 12 en punt- la majoria ens vam plantar davant la tele, ennuegant-nos com cada any amb els 12 grans de raïm. Cada gra diuen que vol ser un desig, encara que segurament en tenim molts més de desitjos… Per la meva part ja estaria content si se m’acomplissin aquests 12 desitjos següents per aquest any 2012. No estaria gens malament.

1.-Que els nens no s’avorreixen de ser nens,apressats per créixer, per després de grans hagin de sospirar per tornar a ser nens.

2.–Que els grans no perdem la salut per aconseguir diners, per, més tard, haver de perdre els diners per recuperar la salut.

3.-Que no visquem constantment en el passat o en el futur, cosa que comporta que no visquem ni l’un ni l’altre.

4.-Que no visquem com si no ens haguéssim de morir mai, ja que això farà que ens morim  com si no haguéssim viscut.

5.-Que aprenguem que el ric no és el que més té, sinó el que menys necessita.

6.-Que aprenguem que hem de controlar les nostres actituds so no volem que les nostres actituds ens controlin a nosaltres.

7.-Que aprenguem que som amos del que callem i esclaus del que diem.

8.-Que aprenguem que la nostra felicitat no és qüestió de sort, sinó el producte de les nostres decisions.

9.-Que aprenguem que dues persones poden mirar una mateixa cosa i cadascuna veure-hi alguna cosa totalment diferent.

10.-Que aprenguem que estimar i voler no són sinònims sinó antònims: el voler ho exigeix ​​tot, l’estimar ho entrega tot.

11.-Que puguem tenir amics. Pocs o molts, però bons.

12.-Que puguem estimar i ser estimats.

Tags: Any nou, Desitjos