A PEU

En un referèndum d’autodeterminació, un 42’9% dels catalans del Principat votaria a favor de la secessió, un 28’2% ho faria en contra i un 23’3% s’abstindria.

El resultat de l’enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha posat molt nerviosos a alguns. A mi em sembla que no cal que se n’hi posin tant perquè les enquestes –com moltes altres coses-es poden interpretar de moltes maneres. No em fixaré i m’aturaré en els números que, per altra banda i veient com se’ns maltracta reiteradament als catalans- em semblen curts. De veritat que m’imaginava que encara serien més els independentistes.

Però, com dic, no m’aturaré en els números sinó que em vull fixar en les reaccions i el nerviosisme que ha despertat en alguns, que han criticat fins i tot que s’hagi fet la pregunta. Segons Rivera (de Ciudadanos) veu dimonis amb llargues banyes per tot arreu i ell –que li sembla ser tan demòcrata- resulta que nega fins i tot el dret a preguntar. Que jo sàpiga en una democràcia es deu poder preguntar tot. Altra cosa és que no agradin les preguntes. però això ja és un altre tema….

Tampoc ha agradat la pregunta a la portaveu adjunta del PSC al Parlament, Laia Bonet, que l’ha titllat de "perversa". Jo no sé veure la perversitat per enlloc i, en tot cas, seria bo que m’ho expliqui. Com no ha agradat a la caverna mediàtica madrilenya, encara que amb això ja s’hi havia de comptar.

En tot plegat el que hi percebo és una sola cosa: por. Molta por i fins i tot terror a que Catalunya es manifesti cada dia més independentista. I jo, com deia abans, m’estranya que Catalunya no se’n manifesti més encara veient com ens ataconen per tots costats, ens munyen fins a deixar la mamella seca i fent-nos sempre els dolents de la pel·lícula. Els catalans sabem veure les grans infraestructures mig inútils o inútils del tot que es fan en llocs on no es necessiten: línies d’ AVE infrautilitzades, aeroports buits, autovies que van buides, ministeris que ja fa dies que haurien d’haver desaparegut, aeroports i ports manipulats obertament per AENA en benefici de Madrid per tal de que nosaltres no puguem créixer etc etc Els retrets serien tants que ja cansen de repetits. A  nosaltres no se’ns dóna el que se’ns deu, no se’ns deixa decidir i tot costa un munt de suor, temps i llàgrimes per tal de que se’ns reconeguin algunes de les nostres aspiracions. Se’ns passa el ribot repetidament per un Estatut que vam votar la majoria de catalans i reiteradament se’ns nega el pa i la sal.

Què volen? Negar-nos fins i tot el dret a respondre una pregunta? Volen que els que aspirem a ser un dia independents de manera democràtica no ho puguem manifestar? Volen acabar-nos d’ofegar tapant-nos la boca i l’esperit? Em sembla que van per mal camí i no sols no ho aconseguiran sinó que faran que cada dia creixin els independentistes. Però aquest és un altre tema.

Tags: Independència

LES ARRUGUES

Cada arruga és un solc,

cada solc un passat,

cada passat un dolor,

cada dolor un creixement.

A cada solc una llavor,

a cada llavor un futur,

a cada futur un somni,

a cada somni una realitat.

Els presents són fets de passats,

els passats fonamenten els futurs,

els futurs ho aplegaran tot.

Benaurat temps que ens fas viure!

Benaurat viure que ens fas créixer!

Benaurat créixer que ens fa arrugues!

Benaurades arrugues que ens fan únics!

El temps  pot ser feixuc, esperançat,

dur, relatiu, creatiu,

decebedor o il·lusionador…

però el temps sempre és un regal!

Tags: Poesia

“Los jóvenes del 15-M no conocen a Dios”. Amb aquestes paraules s’ha despatxat tan alegrement el Cardenal Rouco Varela.

Jo em pregunto: “Els Cardenals i Bisbes espanyols coneixen Déu?. I si el coneixen, ho demostren? Potser coneixen un Déu llunyà dels homes, que és el aquests bisbes que prediquen. Però coneixen Jesús, que va ser l’ Home-Déu que es va voler apropar als homes, fent-se home ell mateix?

Han mirat una mica cap endins de l’Església Catòlica i han vist quants joves hi tenen? I tots aquests joves que ara aniran a Madrid després els tornaran a veure durant la resta de l’any a les respectives parròquies?

Estan segurs aquests capellans i bisbes del collet i del vestit negre -a qui el Vaticà II sembla que els ha relliscat i que sembla que per a ells no va existir- que es poden fer diagnòstics d’aquest tipus?

És millor la seva visió de l’ Església que la dels “empestats” teòlegs de l’alliberament i dels capellans i bisbes que miren més els pobres que no pas les empreses que pagaran la trobada de joves de Madrid?

Sap el Sr Cardenal de Madrid què fan aquests bancs i aquestes empreses amb els més pobres i desfavorits? Sap que a molts d’ells els ha deixat al carrer sense casa i amb la vida hipotecada i destrossada?

Aquesta Església del Sr. Cardenal de Madrid –i de molts bisbes semblants a ell- cada dia interessa a menys gent. I, en canvi, estic segur que el moviment M-15 interessa cada dia més a la societat, que no és burra, no es mama el dit i que possiblement té moltes més ànsies de justícia i llibertat de les que sembla tenir aquesta Església que ells volen…

Tags: Església, Rouco Varela

Relat inspirat en una “milonga campera” de José Larralde que porta per títol “Un perro muerto nomás”.

El vaig veure aixafat, tot passejant, en una cuneta de la carretera. Un gos mort tot plegat, que al final poc interessa a ningú. Segur que va voler esquivar algun cotxe i va quedat atrapat sota una roda o potser, distret com anava, ni va tan sols va veure el perill. Potser per ser massa mansoi i confiat va voler travessar sense ni mirar (que els gossos també tenen dret a anar distrets de tant en tant –com les persones- i capficats amb alguna pena)

I perquè aquella tarda jo caminava amb el cap fresc és que vaig seguir pensant en aquella mort al costat de la carretera. I em va anar donant voltes pel cap i ho vaig anar fent-ho meu i vaig començar a pensar que aquell pobre gos tenia amo i devia ser d’algú… Me l’imaginava d’algun pastor a qui ajudava a cuidar les ovelles o convertit en guardià d’alguna masia i em va semblar escoltant-lo bordant a una mostela o esperant algun ratolí al costat d’una pila de llenya, que els gossos més d’un servei ens fan.

Com qui no vol la cosa se’m va acudir per pensar que va poder ser d’algun nen a qui acompanyava a l’escola i, mentre ell estudiava, va sortir a perseguir alguna presa i només va trobar la mort a un costat de la carretera. I llavors sí. Aquí sí, que aquella idea em va posar més trist que l’anterior perquè un gos per un nen -encara que algú no s’ho cregui-  és amic, germà i joguina per passar hores senceres.

Es diria Blanquet, Dic, Pinta, Sorpresa, Brau, Capità, (el nom que vulgueu posar-li) però ara que està mort això tampoc interessa massa. Només cal pensar que en alguna casa l’esperen i no faltarà algú que digui que se n’ha anat darrere d’una gosseta ben jove i elegant i que ni pensa en tornar, el molt pillastre! Mai més sortirà a córrer pel camp sota la mirada atenta del seu amo, ni seguirà un noiet que avui s’ha entristit amb la seva absència i no tindrà mai més cura de la casa ajagut a un costat de la porta.

Però he de parar de pensar, que això no posa remei a res i aquestes coses, com qualsevol altra, al final s’obliden… El veig aixafat allà un costat de la carretera però no puc deixar de pensar que només és un gos mort… que, a fi de comptes, poc interessa. A algú sí que li interessa. I molt!

Tags: LITERATURA

La senyoreta Bosch és mestra. Ahir va acomiadar els nens i les nenes entre plors i abraçades. Era el darrer dia de classe i semblava que se n’anessin a la guerra i que no s’haguessin de veure mai més.

No se n’anaven a cap país llunyà sinó que simplement començaven les vacances d’estiu, massa llargues pels pares i massa curtes per als alumnes.

Durant el curs s’han establert uns lligams molt forts i, a vegades, inexplicables. Però uns lligams tan reals i tan vius que en aquest moment fa mal interrompre’ls. Lligams de companyonia, d’amistat, de complicitats, d’amors que comencen a despertar.

Moltes hores compartides: d’aula, de jocs, de riures i de baralles. Són moltes hores d’estar junts compartint la intimitat, les converses, les confessions íntimes i els secrets compartits.

Un curs escolar dóna per molt i es pot arribar a fer molt llarg en alguns moments. Però la realitat ens diu que ha estat molt curt i ha estat un vist i no vist. I ara se n’adonen. Ara que veuen que s’ha acabat i que demà ja no tindran l’amic o l’amiga al seu costat.

Entre les llàgrimes i les abraçades dels seus alumnes, la senyoreta Bosch mira de consolar-los i animar-los. Els diu que l’estiu passa volant i que el setembre és a tocar.

Ells es prometen xatejar, enviar-se SMS i telefonar-se. Es diuen que es trobaran molt a faltar. No es decideixen a marxar i, quan ho fan, les llàgrimes regalimen cara avall durant una bona estona.

La senyoreta Bosch ha hagut de fer el cor fort durant una bona estona. I quan la senyoreta Bosch entra cap dins de l’escola a buscar la seva bossa, li regalima una furtiva llàgrima galta avall. Ella també els trobarà a faltar.

Tags: Escola, Mestres

Acaba de morir Víctor Torres – històric dirigent d’ ERC i qui va ser secretari general de la Generalitat a l’exili- als 96 anys d’edat. Catalunya necessita en aquests moments i potser com mai, gent de pedra picada i que estimi la terra com ell. Són gent que han lluitat aferrissadament per la nostra pàtria i que ens han de servir de model.

Víctor Torres i Perenya (Lleida, 19 de gener de 1915 – Lleida, 19 de juny de 2011) fill d’Humbert Torres i de Maria Perenya, membres de dues il·lustres nissagues lleidatanes que han produït destacades personalitats en el camp de les lletres, la medicina, la pedagogia i la política. El matrimoni Torres-Perenya va tenir tres fills: Màrius, que amb els anys esdevindria metge i un dels millors poetes catalans del segle XX; Víctor i Núria.

Víctor Torres començà a militar de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, la històrica entitat catalanista de les terres de ponent que fundada el 1915 i dirigida pel seu pare Humbert Torres i el seu oncle
Alfred Perenya, s’adherí a ERC el 1931.

Completats els estudis primaris i secundaris a Lleida, Víctor Torres es decidí pels estudis jurídics que inicià el 1931 a la Universitat de Barcelona —on s’afilià a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya— i culminà el 1935 amb l’obtenció de la llicenciatura de Dret.

La Fundació Josep Irla va fer un homenatge a Víctor Torres el 28 d’ Abril de 2001 a Cornellà de Llobregat. D’aquí n’he tret aquest aquest breu apunt.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb que braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres (Setembre 1939)

Estança
Cada un dels moments que passen d’esquitllentes
pot ser el de la teva mort
La guerra és lluny; i les notícies són tan lentes,
tan muda la veu de la sort…
Les meves llàgrimes calentes,
són encara per tu, o ja pel teu record?

Màrius Torres (25 de novembre de 1936)

Tags: Catalunya, POLÍTICA, SOCIETAT, Víctor Torres

Es pot anar amb una pistola carregada, es pot anar amb una pistola descarregada, però no es pot anar amb una pistola que no se sap si està carregada o descarregada

Mark Twain 

Aquesta frase m’ha fet pensar aquests dies sobre el moviment 15-M, tema estrella des de fa una colla de dies en els mitjans de comunicació. I dic que aquesta frase m’hi ha fet pensar, perquè em temo que molts membres que  pertanyen a aquest moviment (i potser el mateix moviment en si) no saben si porten la pistola carregada o descarregada. M’explicaré.

Entenc que les persones han d’anar per la vida amb un mínim de ”programa” personal. Vull dir em sembla que haurien de tenir un mínim d’idees, haurien de creure en un mínim de valors i haurien de ser conseqüents amb ells. Ja sé que tots, en cada rentada, perdem alguna peça de roba. És natural i inevitable. Però mirem de substituir-les per altres peces semblant. En que no podem fer és canviar tant de roba que sembli que anem disfressats i que ningú ens conegui;  o que no substituïm res i al final del camí –i després d’anar perdent peces- ens quedem despullats del tot.

Pel que he anat veien durant aquest dies, aquest moviment del 15-M em sembla que no sap si té la pistola carregada o descarregada. Té algun programa? És un programa compartit per tots? La gent que es va anar a manifestar ahir pels carrers pensen més o menys el mateix o simplement estan indignats, cabrejats, farts de com van les coses i han dit que ja en tenen ben bé prou d’aquest pa.

Però n’hi ha prou amb això? El suposat programa del moviment (dic suposat perquè no sé si és tant sols un programa) el formaven 4 punts: 1.Reforma del sistema electoral. 2.Lluita contra la corrupció. 3.Millores en matèria de divisió de poders i 4.Control sobre els responsables polítics. Què n’ha quedat d’aquest quatre punts? Els comparteix tothom? Els comparteixen tots? S’han concretat en alguna cosa? Com pensen concretar-los en la realitat? Sorgeixen una infinitat de preguntes que no acabaríem mai més.Segueixo pensant que no saben la majoria si tenen la pistola carregada o descarregada, que no és pas el mateix. Les dues coses `poden ser igualment perilloses i encara ho pot ser més no saber-ho, com em sembla que és el cas.

Indignació? Sí, la que vulgueu i més? Motius d’indignació? En trobarem un fotimer. Qui ens indicarà camins per canalitzar tot això? Aquí hi ha el quid de la qüestió segons els meu parer, perquè sense algú que ho dirigeixi una mica acabarà tot com el rosari de l’aurora…Jo no sé pas tampoc com hauria de canalitzar-se tota aquesta indignació però potser la forma més clara hauria de ser amb iniciatives populars que arribessin un dia al Parlament. I que s’hi unís qui volgués! D’altra forma, no hi veig camí perquè hi ha massa punts de vista que potser uniran a uns i dividiran a uns altres.com ja s’està veient. Segueixo pensant que el mètode assembleari no serveix per a coses tant transcendentals i de tant contingut.

Tags: 15-M, SOCIETAT

Julio Anguita era d’aquells polítics que, tant si hi estaves d’acord com no amb les seves idees, es feien respectar perquè veies que eren persones íntegres. Ho va demostrar en tot el curs de la seva llarga vida política barallant-se amb la gent del seu propi partit i ho acaba de demostrar ara que s’ha sabut (i no pas perquè ho expliqués ell) que fa set anys que ha renunciat a la seva pensió vitalícia d’ex parlamentari.

Crec que és un molt bon exemple i més  en els temps que corren. Tant de bo li sortissin més imitadors!!! M’ha arribat aquest text a través d’un amic i crec que ho hem de fer córrer perquè és d’aquelles coses que val la pena que se sàpiguen.

Julio Anguita renuncia a su pensión vitalicia como ex-parlamentario

de Raul Andreu Tena, el Viernes, 04 de marzo de 2011  http://alhaurindigital.com/

Julio Anguita renunció por escrito a la paga de pensión máxima vitalicia a la que tenía derecho como ex-parlamentario, argumentando que  con la pensión que le correspondía como maestro tenía bastante”. Julio Anguita o ¿por qué no todos los políticos son iguales?

Cuando José María Aznar y Felipe González nos dictan al común de los ciudadanos una lección de indecoro e insolidaridad, cuando nos enteramos que María Dolores de Cospedal gana al año 241.000   con el cobro de tres sueldos públicos y la Pajin otro tanto por el estilo, cuando sabemos que el presidente de la Diputación de Castellón no tiene mas remedio que declarar un patrimonio de 3,9 millones de euros cuando hace cinco años NO declaraba ninguno, nos enteramos que, de manera totalmente accidental, se ha sabido que hace siete años, Julio Anguita renunció por escrito a la paga de pensión máxima vitalicia a la que tenía derecho como ex parlamentario, argumentando que con la pensión que le correspondía como maestro tenía bastante .

Genio y figura. Julio Anguita viene a demostrarnos que el dicho populista de  todos los políticos son iguales  no se verifica, al menos en su totalidad. Que hay distintas formas de ser y estar en la política, de entender los compromisos éticos y ejemplarizantes de un cargo público y que la erosión que afecta a nuestra moral pública tiene un freno.  

No todo es poder y dinero. Tengo la fortuna de ser amigo personal y haber sido de un equipo de gobierno de Julio. Conozco la sobriedad espartana de su espíritu. Sé que en pocas personas se verifica una mayor consecuencia entre lo que dice y piensa y su modo de vida. Nunca había acabado de entender por qué considera un punto de felicidad dormir la siesta en verano sobre una manta tendida en el suelo, ni por qué su mayor consideración del lujo y del ocio es jugar una partida de dominó al atardecer, cuando está de vacaciones.

En esta dura mitología del capitalismo, Julio juega contracorriente. Y su compromiso consigo mismo y con la sociedad, gana. Julio Anguita hace suyo el lema de Ghandi de  vivir sencillamente, para que los demás puedan, sencillamente, vivir . Y desde su antisimetría con el político al uso nos aporta soluciones a nuestros graves problemas con la ética y la estética del cargo público. Maestro vocacional, traslada la pedagogía a cualquier escenario, y cuando la acción política diaria, quema y unta, Julio la quiere convertir en lección a pequeña y gran escala.

Los ideólogos y profetas de la modernidad, reunidos en torno a un gran medio informativo nacional, pensaron que lo invalidaban para la política cuando acuñaron aquello de  honrado pero desfasado . Su huella llegó hasta el Parlamento en voz de algún replicante moderno . ¡Bendito desfasamiento!

Es decir, exentos de las jactanciosas modernidades de los políticos pendientes de la dieta, la nómina y el futuro cargo en el Consejo de Administración de cualquier sucursal del Gran Capital, Julio Anguita, sin contárselo a nadie, y mucho menos a esos sistemas mediáticos que encumbran la vulgaridad y el populismo, le había dado una soberana patada en el culo al sistema. ¡Métanse su degradante paga vitalicia donde les quepa! ¿Porqué no seguiran su ejemplo otros ? Esto tambien lo hizo la cantante griega Nana Mouskouri que estuvo en politica, hasta llegó a ser la representante de Grecia en el Parlamento Europeo y viendo la situación que se avecinaba en su pais hizo lo mismo. ¡Qué pocos actuan así!, contados con una mano y sobran dedos…
                                                                                                                                                                                                                                                    De: Raul Andreu Tena

Tags: Julio Anguita, POLÍTICA

Vist com aquella colla de nois (i noies, que no s’ho prenguessin malament…) han fet un hort enmig de la Plaça Catalunya de Barcelona, he pensat que jo podria fer el mateix aquí al meu poble. Posats a fer, suposo que hi dec tenir el mateix dret que ells. O no?Ara estic mirant quina de les rotondes (de les moltes que hi ha) m’aniria millor… N’hi ha una que em vindria molt bé perquè té aigua i m’aniria molt bé per poder regar l’hortet que m’hi penso fer. I posats a fer, potser m’hi podria fer també una caseta i ja tindríem allò de la “caseta i l’hortet” que deia el President Macià. És clar que la caseta haurà de ser petita, però potser encara la podria llogar, ara que hi ha tanta gent que es queda al carrer per no poder pagar el pis…

En fi, com veieu, podríem seguir posant més ironia a l’assumpte i podríem anar imaginant coses i més coses sense saber on aniríem a parar. El que està passant aquest dies a les places de moltes ciutats em deixa una mica estupefacte i cada vegada més desconcertat. Cada vegada entenc menys què volen i on volen anar a parar. Em sembla que les coses comencen anar per camins perillosos –per dir-ho de forma senzilla- perquè els darrers passos i les darreres decisions que han pres aquests indignats no els entenc i cada cop els comparteixo menys. Donen la imatge de no saber on volen anar i que no troben el camí. Al final, és la protesta per la protesta. Aquelles boniques propostes que tenien de bon principi i que tots podíem compartir s’han convertit en confuses manifestacions inintel·ligibles, en accions violentes i totalment contràries a la única  i pobra democràcia que tenim. Però és la que tenim! I si no ens agrada, l’haurem de canviar. Però de la manera que ho fan aquests indignats segur que no.

Simplement els recomanaria que busquessin urgentment un líder que els digués cap on s’ha d’anar. Perquè les assemblees que fan es veu que són una olla de grills. Quina llàstima que la cosa acabi tan malament!

Tags: SOCIETAT

Ahir reflexionava sobre el fracàs a partir d’un text d’un autor argentí que vaig llegir. Avui he rebut un mail d’una persona que no conec de res, però que diu “ser i sentir-se fracassada”. Un mail que no puc publicar perquè és molt personal però que m’ha semblat molt sincer i molt dur. Per això avui vull continuar aquesta reflexió sobre el fracàs, no tant per contestar aquesta persona, sinó perquè aquest mail m’ha servit per continuar fent-me reflexionar. I això és el que pretenc avui: seguir fent una senzilla i modesta reflexió.

Normalment tenim la sensació de fracàs perquè teníem unes perspectives massa altes. Està bé a aspirar ben alt per quedar-se a mig camí, deien abans. Això pot ser una arma de doble tall perquè, per una banda, l’aspiració a metes altes pot ser estimulant. Però, per altra banda, pot conduir-nos a la desmoralització si no tenim prou maduresa per acceptar-nos tal com som i veure que potser mai podrem assolir allò que volíem.

Perquè no tots som alts, rossos, guapos, rics, intel.ligents, estimats… No tots tenim les qualitats que voldríem. Tenim les que tenim i, amb aquestes, hem de viure. El que hem de fer -i moltes vegades no fem- és aprendre a fer-les servir i a millorar-les. Sempre podem començar camins que no sabem on ens portaran però segur que ens duran a algun lloc. I en el camí mateix hi trobarem l’aprenentatge de les coses positives i negatives. La vida és aprendre i és feta de múltiples intents, no sempre tots reeixits.

Hem d’aprendre del fracàs (en tenim tots de fracassos) i hem de saber analitzar-lo. Llavors ens adonarem que el nostre “jo real” no coincideix amb el nostre “jo ideal” i que potser ens caldrà ajustar les perspectives i els enfocaments. Per tant, per això podem fer un elogi del fracàs: perquè pot ser un episodi positiu en la nostra vida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT

Alejandro Dolina és un escriptor argentí que té un llibre titulat “CRÓNICAS DEL ÁNGEL GRIS” on explica la història del que podria ser un fracàs.

Els fracassos generalment no s’expliquen i queden enterrats en l’anonimat. Els carrers, els bancs de les places i a les nits els caixers automàtics de bancs i caixes saben bé què són els fracassos i els fracassats. Saben de les seves llàgrimes barrejades amb vòmits de vi, de la pudor enganxada al cos pels molts dies sense dutxar-se  i sabrien dir-nos millor que ningú –si poguessin parlar- el que hi ha darrere d’aquells cossos que arrosseguen el fracàs retratat a la cara. Aquests serien els fracassos que es fan més evidents, els públics els que es mostren a la societat amb tota la seva clamorosa duresa.

Després hi ha els altres. Els anònims. Els que es viuen de portes i d’ànima endins. Fracassos que s’arrosseguen tota la vida i es porten callats. Fracassos que no s’expliquen a ningú o, com a molt, a l’amic o amiga íntims. Aquests són la majoria…

Llegint aquest text de Dolina he pensat en tots els milers i milers de persones que es troben descoratjats perquè la seva vida no ha acomplert les expectatives que hi havien posat i que han provocat en ells aquest sentiment de derrota o de fracàs que els acompanyarà silenciosament tota la vida.

"Francisco va ser sempre crac. Dominava la pilota com ningú, era ràpid i rematava amb les dues cames. Els veïns del carrer Granaderos s’admiraven en veure’l fer meravelles al mig del carrer. Va jugar en molts equips infantils i després en alguns equips de barri bastant millors.
El seu somni era jugar a primera. Conèixer la fama, banyar-se en ovacions. També cobejava la fortuna: cases, actuacions, diners, seguretat per a la seva família.
Una tarda, cert dirigent d’un club gran el va veure en un partit de barri.
Va realitzar alguns entrenaments amb els professionals i va anar bastant bé la cosa. Al final el van provar en un amistós d’estiu contra el Ferencvaros d’Hongria.
El camp estava ple. Faltava un minut i estaven zero a zero. Va agafar la pilota, serè en la seva acció. Va eludir dos contraris i va enfrontar al porter. Va pensar en el futur, en el contracte, en nom repetit per les multituds, en els viatges, en la glòria.
Li va sortir un xut miserable, fluix, enredat i la pilota va passar a tres metres de la porteria.
Va jugar un parell de partits amb el reserva i després va aconseguir una feina bastant bona al ferrocarril ".

Tags: Decepció, Fracàs, PSICOLOGIA, SOCIETAT

En els temps que corren potser ens caldria repensar les nostres pobreses i les nostres riqueses que, en definitiva, són les mateixes pobreses i riqueses de la societat que toca viure a cada un. M’hi han fet pensar aquests dies els indignats (alguns potser no tant) que aquests dies han viscut, han dormit i han debatut en interminables assemblees a les places idees que han acabat en manifestos plens de bones intencions però inconcrets i difícils de dur a terme.

El millor d’aquests dies ha sigut el fet mateix de debatre coses i posar sobra la taula visions noves. Debatre sobre la crisi, els factors que l’han originada, veure nous camins per a la nostra societat ha estat bo i ha estat bé. Ara, més que mai, ens adonem que ser pobre o ser ric ja no és només tenir o no tenir diners, tenir o no tenir coses materials sinó que és sentir-se ple i feliç amb el que poc o molt es té, viure amb pau interior i amb una relació relativament equilibrada amb el que ens envolta, tenir amics, tenir possibilitats de realització personal, etc. La pobresa és, no només no tenir res d’això, sinó veure que potser ja no es podrà tenir mai més i no es podrà omplir mai aquesta sensació de buit que sentim i veure que allò al que havíem aspirat no es podrà realitzar mai.

Tot això que dic, ho dic pensant en la nostra societat occidental que ens ha ensenyat a preguntar-nos quant guanyem, quina casa tenim, quants cotxes, de què treballem, quant guanyem, on hem anat de vacances… En altres societats aquestes preguntes no tenen sentit i no se les fan mai durant la seva vida. La visió de la seva vida és una altra i, implícitament, ens recorden que els seus valors són uns altres.

Potser haurem d’administrar d’una altra manera les nostres pobreses i les nostres riqueses veient com van les coses. Potser haurem d’aprendre a estar contents amb el que tenim, encara que sigui poc i a creure’ns allò de que “el més ric és aquell que té menys necessitats i no pas aquell que més coses té”. Haurem d’aprendre, potser, a no ofegar-nos en les nostres riqueses i saber que no serem feliços si no tenim amb qui compartir-les? No tenir res en la nevera no és ser pobre, ni tenir-la plena significa ser ric; ni és exactament el mateix no tenir res a la nevera que no tenir res dins el cor. La quan cosa no vol dir a que no haguem d’aspirar a poder tenir el mínim per viure dignament, a poder treballar, a poder mantenir una família, etc. Però potser haurem de començar a enterrar velles aspiracions i vells esquemes que ja mai més seran realitzables. Potser haurem de començar a distingir entre preu i valor de les coses i saber que aquestes paraules no volen dir pas el mateix; potser haurem de saber que les seguretats d’abans no són les mateixes d’ara i que les coses canvien molt de pressa i de forma definitiva. 

La nostra major pobresa seria no saber viure més o menys feliços amb el que tenim, encara que sempre tinguem aspiracions, cosa lògica en l’ésser humà. La nostra major pobresa seria tenir por a “ser pobres” i no creure’ns que podem viure amb molt menys i de formes noves i distintes a les d’abans. Per sort, alguns ja s’ho estan creien i han començat noves formes de viure i de conviure que no sabem si fructificaran. Aquells hippies d’abans, que semblava que havien fracassat, potser ara estan tornant amb formes distintes i amb totes les seves utopies… Ves a saber!

Tags: Pobresa, Riquesa, SOCIETAT

El músic i cantautor José Larralde és una destacada figura del folklore argentí, encara que potser una mica desconegut aquí a Europa. En les seves cançons ha sabut representar, descriure i enaltir de forma excelsa la lluita de l’ésser humà per la dignitat i la llibertat.

Aquest artista, nascut a la localitat de Huanguelén (1937) i descendent de bascos i àrabs, fou descobert per Jorge Cafrune, a qui va escoltar en un “asado” l’any 1966. Des de llavors, no ha parat mai de cantar i gravar, encara que li agrada fer-ho fora dels circuïts comercials normals. Això no li ha impedit ser un cantor molt popular, que ha venut més de 12 milions de discos. De la seva cançó més popular, "HERENCIA PA´ UN HIJO GAUCHO", porta  venudes més de 5 milions de còpies.

Un deixo aquí la lletra d’una de les cançons que més m’agraden i que és d’actualitat en moments com els que estem vivint. El llenguatge és el que es fa servir al camp argentí i potser tindreu dificultat amb alguna paraula. Però crec que , en general s’entén molt bé. Si voleu escoltar aquesta cançó podeu fer-ho a la següent adreça

http://www.youtube.com/watch?v=-3pck79XZPg

COSAS QUE PASAN
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan.
El asunto, una zoncera, un simple cambio e palabras,
y el olvido de un mocoso, del que puedo ser su tata.
Y yo que no aguanto pulgas, a pesar de mi inorancia,
ya no más pedí las cuentas, sin importarme de nada.
No hubiera pasado ésto, si el padre no se marchara,
pero los patrones mueren, y después los hijos mandan.
Y hasta parece mentira, pero es cosa señalada,
que de una sangre pareja, salga la cría cambiada.
Los treinta años al servicio, pal mozo no fueron nada,
se olvidó mil cosas buenas, por una que salió mala.
Yo me había aquerenciao, nunca conocí otra casa,
que apegao a las costumbres, me hallaba en aquella estancia.
Si hasta parece mentira, mocoso sin sombra e barba,
que de guricito andaba, prendido de mis bombachas.
Por él le quité a unos teros, dos pichoncitos.
Malaya!, y otra vez, nunca había bajao un nido,
y por él gatié las ramas.
Cuando ya se hizo muchacho, yo le amansé el Malacara,
y se lo entregué de riendas, pa que él sólo lo enfrenara.
Tenía un lazo trenzao, que gané en una domada,
pal santo se lo osequié, ya que siempre lo admiraba.
Y la única vez que el patrón me pegó una levantada,
fue por cargarme las culpas, que a él le hubieran sido caras.
Zonceras, cosas del campo, la tranquera mal cerrada,
y el terneraje e plantel, que se sale de las casas,
y eso, pal finao patrón, era cosa delicada.
Y bueno, pa que acordarme de una época pasada,
me dije pa mis adentros, todo eso no vale nada.
Sin mirarnos, arreglamos, metí en el cinto la plata,
le estiré pa despedirme mi mano, pa que apretara,
y me la dejó tendida, cosa que yo no esperaba.
Porque ese mozo no sabe, si un día de hacerle falta…
Tranqueando me fui haste el catre, alcé un atao que dejara,
y me rumbié pal palenque, echándome atrás el ala,
ensillé, gané el camino, pegué la última mirada
al monte, al galpón, los bretes, el molino, las aguadas.
De arriba abrí la tranquera, eché el pañuelo a la espalda,
por costumbre, prendí un negro, talonié mi moro Pampa,
y ya me largué al galope, chiflando como si nada.
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan…

Tags: Argentina, José Larralde, Música

Sóc dels que creuen que tenim una democràcia molt imperfecta, però és el què hi ha i és el què tenim. És el sistema del que ens hem dotat (o ens han dotat), encara que aquí hauríem de fer un aclariment: totes les democràcies no són pas iguals i potser podríem fer alguna cosa més per millorar la nostra.

Els indignats de les places –amb els que no m’identifico en moltes coses, però en aquesta sí- demanen “Democràcia real, ja”. Tenen tota la raó perquè a vegades el que tenim em sembla una mala caricatura del que hauria de ser una democràcia com Déu mana.

La participació dels ciutadans és a través del vot cada quatre anys i no tots els vots valen exactament el mateix perquè hi ha una sèrie de correccions molt discutibles que generalment afavoreixen els partits grans. Els partits tampoc són gaire democràtics a l’hora de triar els seus caps. O sigui: que ens hem de menjar el plat que ens posen a taula o quedar-nos sense menjar.

Una altra dificultat: La informació que es dóna al ciutadà és molt pobra i els programes electorals no s’expliquen i, el que és pitjor, després no es compleixen i ningú els demana explicacions. Els representats de partits minoritaris quasi ni poden expressar-se perquè no se’ls concedeix espais.

Alguns diran que els ciutadans ja els ho faran pagar a les properes eleccions a qui no compleixi. El temps ho fa oblidar tot i els resultats els saben maquillar tan bé que semblen mags. La separació de poders hauria de ser clara i uns haurien de controlar els altres. Res de tot això: Aquí no hi ha separació de poders en no ser aquests independents entre si (el poder judicial depèn del polític, el poder executiu depèn del legislatiu, el poder polític depèn de l’econòmic, etc.) I per tant no hi ha control mutu dels mateixos, ni per suposat control per part del poble.

El poder dels mitjans de comunicació és tan gran que eleven o ensorren a qui ells volen. És difícil accedir a una informació lliure, plural i veraç perquè els grans grups de comunicació estan molt controlats pel poder econòmic. Parlar de llibertat de premsa és una mica utòpic perquè, en realitat, no n’hi ha massa. Els mitjans alternatius són petits, minoritaris, pobres i no compten massa i, per tant, no hi ha igualtat ni forma de competir.

Per tant, aquesta és la dura realitat. Una realitat que demà es farà present a l’hora de constituir els Ajuntaments, que hauria de ser el lloc on el ciutadà s’hi sentís més representat perquè és el més proper. Però em temo que no serà així i haurem de seguir reclamant “Democràcia real, ja”

Tags: POLÍTICA

Marit i muller van al psicòleg després de 20 anys de matrimoni.
Quan el psicòleg els pregunta quin és el problema, la dona treu una llista llarga i detallada de tots els problemes que han tingut durant els 20 anys de matrimoni:
… poca atenció, falta d’intimitat, buit, soledat, no sentir-se estimada, no sentir-se desitjada …

La llista és interminable. Finalment, el terapeuta s’aixeca, s’acosta a la dona, li demana que s’aixequi i l’abraça i besa apassionadament mentre que el marit els observa atònit i amb la mosca al nas. La dona es queda muda i s’asseu a la cadira mig atordida.

El terapeuta es dirigeix ​​al marit i li diu: "Això és el que la seva dona necessita almenys 3 vegades per setmana. Podrà fer-ho?"

El marit ho medita un moment i respon:
– Bé, la puc portar els dilluns, els dimarts i els dijous, perquè els dimecres … tinc futbol.

Tags: Humor

Alguns veuran el tercer miracle del Sant en el fet de que en un sobre amb un vot d’ ERC hi anés adjuntada una estampeta del Sant. No em direu que és una mica estranya aquesta combinació: ERC i Josemaría… Estranya i potser miraculosa, perquè tothom sap que Sant Josemaría no era massa afí a les tesis catalanistes que defensa aquest partit catalanista. I, sinó, vegeu la seva biografia.

Aquest partit hauria de fer una aïrada protesta contra la Junta Electoral Central per no haver donat com a bo el sobre electoral on un votant d’ ERC hi havia introduït una estampeta de sant i, en canvi, ha donat com a bon dos sobres o hi havia -a més del vot- propaganda electoral. No us sembla que és un greuge comparatiu?  Per culpa d’aquest vot no han pogut obtenir representació a Girona.

Ha estat un acudit (de molt mal gust) que algú va voler fer? Ha estat un miracle de Sant Josemaría? Ves a saber! Jo tinc la meva pròpia teoria del que devia passar (sense descartar, però que hagi estat un fet miraculós): Segurament que el votant era una persona totalment indecisa, desorientada i aclaparada pel fet de noi saber a qui votar; no sabia a qui votar perquè, certament, cada cop es fa més difícil. I, per tal de que el cel l’inspirés una mica, va anar a missa abans de votar per tal que el cel l’il.luminés una mica. Allà devia trobar l’estampa en el fons de l’església (normalment n’hi ha sempre unes quantes per triar) i, entre parenostre i parenostre a Sant Josemaría, va sentir la inspiració directa del Sant i va posar el vot dins el sobre, sense adonar-se que hi anava també adjuntada a la papereta del vot la famosa estampa.

Que la cosa no lliga massa? Potser no. Però veient com han estat els altres dos miracles que Roma ha donat per bons en les causes de beatificació i santificació, no m’estranya massa que aquest podria ser el tercer miracle… Un miracle que no haurà fet massa gràcia a ERC!

Tags: Humor

El prestigiós teòleg José Ignacio González Faus, en el seu blog “MIRADAS CRISTIANAS” fa un lúcid anàlisi del que són en realitat i des de fa un munt d’anys -per una gran majoria de nens i nenes (i per als seus pares)- les primeres comunions. Val la pena llegir la carta, sobretot tenint en compte que EL CORTE INGLËS és un dels patrocinadors de la Jornada Mundial de la Juventud a Madrid.

Un altre dia ja tornaré a parlar-ne però avui només voldria fer una pregunta: Jesús hauria acceptat ser patrocinat per empreses que, com ha dit algú, són els “usurers del temple”? Els temples del consumisme col.laboren amb l’església perquè en trauran bon profit. Voleu dir que Jesús no hauria agafat el fuet i els hauria fet fora a tots? Mireu-ne alguns: El Corte Inglés, Telefónica, Santander, Coca Cola, Mahou, Endesa, Cope, La Razón, ABC, El Mundo, Marca… i un munt més.

Us deixo amb l’article de González Faus.

De la primera carta de San  Pablo a los Coringles  (23.05.11)

Cuando os reunís para las primeras comuniones, eso ya no es celebrar la Cena del Señor. Porque una gran cadena comercial que encabeza tanto las listas de grandes beneficios como las de salarios y condiciones laborales injustas, acaba de publicar un espectacular folleto en papel “couché”, de 22 páginas, donde anuncia trajes para la primera comunión, entre 400 y 1000 €, con descripciones como: “vestido de fantasía, de seda, de organza, cuerpo bordado con torera, falda de gasa con vuelo”… para niñas y niños, rubitas ellas en su mayoría.

También vestidos para niñas invitadas, cadenas y pulseras de oro, relojes Swacht o Viceroy, zapatos, libros de recuerdo, servicio de imprenta para invitaciones… Y finalmente “la gran idea”: listas de primera comunión, paralelas a las listas de boda (“porque te aseguras de recibir justo lo que más te gusta”). En ellas hay desde joyeros y pulseras, hasta sillas giratorias, bicicletas, juguetes electrónicos… ¡incluso biblias!.. De modo que, entre eso y el inevitable convite igualmente fatuo, apenas habrá auténtica primera comunión que no supere el medio millón de las antiguas pesetas. Demasiado dinero para recibir al Dios de los pobres. Tanto que algunas familias han retrasado la primera comunión de sus niños por la crisis económica.

¿Es que no tenéis otros días del año para todas esas fatuidades? ¿O es que despreciáis a la Iglesia de Dios y avergonzáis a los que no tienen?. La verdad es que en esto no puedo alabaros. Porque yo mismo recibí del Señor lo que ya os he transmitido: que el Señor Jesús, en la hora más negra de su vida, cuando iba a ser entregado por uno de los suyos y condenado a muerte por los sacerdotes, se sentó a la mesa a cenar con sus discípulos y, en aquella cena, tomó el pan, símbolo de la necesidad humana, lo partió y se lo pasó diciendo que aquel pan compartido era su persona entregada por nosotros. También tomó una copa de vino, símbolo de la alegría humana y se la pasó diciendo que aquel vino era su sangre (sede de la vida para los judíos) con la que Dios sellaba una alianza nueva e irrompible con el género humano. Y añadió que repitiéramos esos gestos como memorial suyo: de modo que cada vez que celebráis la comunión estás anunciando esa vida de Jesús entregada hasta la muerte por solidaridad con nosotros.

Por eso debemos examinarnos seriamente, porque quien come el cuerpo del Señor sin discernimiento se traga su propia condena… (cf. 1ª Cor 11, 20sss) ¿No habéis oído el ejemplo de vuestros hermanos filipenses que han decidido celebrar la primera comunión de sus hijos del modo más sobrio posible, sin trajes ni alharacas, para dar todo el importe que eso hubiera supuesto a los niños de Haití? ¿No sabéis todavía que en ese mundo que habéis montado mueren cada hora mil niños menores de cinco años, por desnutrición o enfermedad (lo que hace unos once millones de niños al año)? ¿Creéis que el Señor entregó su persona y su vida (su cuerpo y su sangre) para que haya esas diferencias entre vosotros? ¿Es así como queréis preparar la jornada mundial de la juventud? ¿No sabéis que, además, esa forma de primera comunión, se convierte para la gran mayoría de los niños en su última comunión?

Por eso quiero recordaros palabras de los antiguos profetas: “Detesto vuestras primeras comuniones -dice el Señor-, estoy harto de vestidos de seda, se me han vuelto una carga vuestras diademas y pulseras; aprended a practicar la justicia, enderezad a los oprimidos, proteged a los que no pueden valerse… Porque ésta es la primera comunión que yo quiero: aprende a partir tu pan con el hambriento, a hospedar a los sin techo, a vestir al desnudo y a no cerrarte a los que son tu propia carne… Entonces irradiará tu luz como una aurora y tus oscuridades interiores se volverán mediodía” (cf. Isaías 1 y 58).

“Y no os contentéis con decir: vamos a la iglesia, vamos a la iglesia… ¿creéis que la casa del Señor es una pasarela de modelos?” (cf. Jeremías 7). ¿No sabéis que el rico sólo puede traer a la iglesia su humillación porque Dios eligió a los pobres como ricos en el mundo de la fe y herederos del reino de Dios? ¿No son acaso los ricos los que nos zarandean y luego nos llevan a los tribunales, y afrentan el hermoso nombre de cristianos? (carta de Santiago 1,10; 2, 5ss)…

Hace años, y por estas razones aquí expuestas, el mes de mayo ya fue calificado como “el mes de los sacrilegios”. Por favor, no me ofendáis de esa manera, dice el Señor.

José Ignacio González Faus

http://blogs.periodistadigital.com/miradas-cristianas.php?cat=11711

Tags: Església

Ha passat a Minas Gerais (Brasil). Actes com aquest, que he recollit d’un diari brasiler, n’hi han un munt cada dia. La llàstima és que no surten als diaris i no són massa coneguts. Milers i milers d’actes d’amor callat, d’amistat profunda o d’altruisme generós fan que el món segueixi girant sense sortir del seu eix i no tingui la temptació de descarrilar i dir-nos: Ja us ho fareu!.

El bé és el que mou el món i actes com aquest són els que animen una mica. Els fets van anar així:

L’estudiant Lucas Ataíde Avelino, de 17 anys, va impulsar el moviment que va culminar amb el raspat del cap dels estudiants d’una escola secundària a Governador Valadares (MG), degut a que un amic de la classe patia càncer i li havien caigut els cabells.

Explica aquest noi que al seu amic li van tremolar les cames en entrar a la classe i veure que la majoria dels estudiants de la seva classe s’havien afaitat el cap en solidaritat amb ell. Els estudiants es van rapar el cap de setmana  i van  sorprendre el seu amic el matí del dilluns en arribar aquest a l’aula. L’episodi va ser filmat i publicat a Internet.

“El nostre amic es va quedar sense paraules. Va tenir un xoc i es va quedar amb les cames tremolant, de manera que estava molt emocionat “, va explicar el Lucas. Segons Lucas, el seu amic Arthur Gill va descobrir fa dos mesos que tenia un tipus de càncer anomenat sarcoma d’Ewing, “en trobar-se-li un bony després d’anar al barber per tallar-se els cabells”.

La iniciativa es va tirar endavant en considerar que l’amic de la classe estaria deprimit per la pèrdua dels cabells després de l’inici de les sessions de quimioteràpia que van haver de fer-li per lluitar contra la malaltia. “Quan ens vam assabentar que tenia càncer, ens vam sentir molt tristos. Llavors vaig proposar que ens afaitéssim tots nosaltres el cap i la idea la van seguir 23 estudiants més. “Va començar les sessions de quimioteràpia fa un mes i el seus cabells van començar a caure fa més o menys una setmana”, va explicar el Lucas. Alguns professors del col.legi també es van voler unir unir a la iniciativa dels estudiants. L’estudiant encara haurà de sotmetre’s a set sessions més de quimioteràpia a intervals de 30 dies. Entretant, ells l’acompanyaran amb el cap pelat.

Si voleu veure la reacció que va tenir el noi en entrar a l’aula, cliqueu aquí:

http://noticias.uol.com.br/ultnot/multi/2011/06/03/04028D1B366AD4B11326.jhtm?colegas-de-aluno-com-cancer-raspam-a-cabeca-em-minas-04028D1B366AD4B11326

Alguns tenen mala memòria.  O tenen mala llet. Segons un Diccionari Biogràfic que està de moda aquests dies, Franco no era dictador. Tot un acadèmic de la “Real de Historia” (un tal Luís Suárez) és capaç de fer la següent afirmació:«No llamo a Franco dictador porque no lo fue». I diu que no rectificarà perquè no hi ha res per rectificar. A més, es permet fer filigranes lingüístiques i conceptuals per defensar el Caudillo: “Totalitario, que es lo que dicen que fue el régimen de Franco y no fue, es un sistema político que somete el Estado al partido, y autoritario, que es lo que yo defiendo, significa lo contrario. Es un sistema que somete el partido al Estado.”

O mala memòria, o mala llet, o potser l’evidència del que se’ns ve al damunt amb el PP i amb personatges que treuen el cap sense cap mena de pudor i vergonya com Josep Anglada, Xavier García Albiol. Sembla que ningú els pugui o vulgui parar els peus. Anglada fins i tot té la cara dura de parlar de Catalunya, quan a ell Catalunya sempre li ha sobrat. L’important per a ell sempre ha estat Espanya, el franquisme i el feixisme en estat pur. Ha ha fet un discurs que a Vic se l’ha cregut molta gent. Molts desmemoriats em sembla que hi ha per aquí perduts. O no recorden aquells temps o no els volen recordar, no sé ben bé per quins motius.

García Albiol. Un bon altre! Potser una mica més fi i més educat. Però en el fons de tot plegat, “más de lo mismo”. El PP arriba i arriba amb força. Si arriben a tenir majoria absoluta ja ens podem anar preparant. Amb el PSOE Catalunya ho ha passat malament. Amb el PP ho passarà pitjor…

I, entretant, els nacionalistes dormint a la palla.

Tags: POLÍTICA

Podríem parlar d’acampades a les places, de protestes, de garrotades de la Policia, d’insatisfacció, de crisi econòmica… Podríem parlar de moltes coses negatives perquè el món i els diaris n’està plens de coses negatives. Podem veure l’ampolla mig buida o mig plena. Podem veure el món en blanc o en negre.

Però no parlaré de cap d’aquestes coses en concret perquè no m’hi veig massa capaç. Molts entesos han analitzat -sense posar-se massa d’acord, per altra banda- aquests moviments de protesta generalitzats concentrats en les places de moltes ciutats. Per tant, no seré pas jo qui pretengui posar-hi cullerada, encara que m’agradaria poder-hi dir la meva, de manera molt modesta lògicament.

I la meva opinió és que estem en un moment de transició molt delicat on sabem el que no volem, però no sabem gens el què volem. O dit d’una altra manera: sí que sabem el què volem però no sabem com aconseguir-ho, ni quins són els mitjans adequats que hem de fer servir. No ens agrada el sistema econòmic, polític i social que ens toca viure però no sabem com crear-ne un de nou. De fet, això no és nou i en tots els temps hi han hagut persones -sobretot joves- que han estat inconformistes i han lluitat per canviar les coses. Però és que ara sembla que ho hi ha res que ens representi i no hi ha res que serveixi. Sembla que ha arribat el moment d’un canvi molt més profund en tot plegat i no sabem massa com fer-lo.

Ens han traït els banquers (cosa normal i que era d’esperar); ens han traït els polítics (cosa ja no tan normal i que potser ja no era tant d’esperar); ens han traït els intel.lectuals (sembla que els grans mestres s’hagin amagat)… La societat s’ha quedat orfe i desorientada. Les protestes i la mala maror que hi ha arreu i que és evident es quedarà en res (o si voleu en poca cosa) i s’anirà morint d’avorriment i inanició. La única confiança que em queda veient tot aquest neguit és que tots obrirem una mica els ulls i potser es començaran a crear les condicions adequades per crear nous esquemes: ens adonarem que hem de viure amb menys coses, que haurem de compartir més (feina, riquesa, espai, recursos…), que haurem de fer servir el diner i la llibertat d’una altra manera si no volem seguir essent esclaus. Perquè en el fons de tot plegat jo crec que hi ha un problema de llibertat i d’estar massa lligats (als monopolis de tot tipus, a un tipus d’energies determinats, a uns hàbits de consum caducs, a uns sistemes polítics que ja no representen el poble, a un sistema educatiu poc crític i desfasat, etc)

A veure si entre tots som capaços de trobar la sortida i a veure si surten les persones adequades per indicar nous i efectius camins. Que tinguem molta sort i que no morim altre cop en l’intent!

Tags: SOCIETAT