22 ag. 2010
Salvador Espriu
La llarga dictadura franquista no va aturar la poesia amb rerefons crític. El 1960, Salvador Espriu va publicar, a
‘La pell de brau’, XXXVIII:
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: ‘Amén’.
2 respostes
jo us dire un troç d´una altre molt bona
…….
t´avens a vendre per engrunes d´or
l´antic solar on has vestit la casa
als fills imposes car els vols senyors
guisofis agres d´una llengua estranya.
arran sempre a terra el teu musell
s´afina barriant entre les deixalles.
l´amo t´encerta cada dia el llom
en fer-ne docil blanc d´escopinades.
grunys de plaer i ben humil t´ajups
sota el fuet i les burles mes grasses….
i continua.
aquesta es la trista realitat de catalunya, i ja la va descriure ( magistralment ) l Espriu.
QUINA VERGONYA !!
Gràcies, laia, pel teu comentari. Cal llegir i rellegir el que ja fa temps que s’ha escrit per recordar-ho bé.