Que consti que amb aquest apunt no pretenc defensar ningú. No em necessiten pas i ja ho sabran prou fer sols. Em refereixo a les declaracions que alguns socialistes fan dia sí, dia també, sobre el govern de Mas des que han deixat la Generalitat. Ni 100 dies de marge, ni res de res. Atac frontal des del primer dia i desgast permanent com sigui.

Avui escoltava el Quim Nadal que “nega cap disbauxa i acusa Mas de crear “alarma social” per justificar les retallades”. Home, Sr Nadal, que vostès van governar aquest país una bona colla d’anys (i segueixen governant a Madrid) i se suposa, per tant, que alguna responsabilitat deuen tenir en com han deixat les coses. Moltes teranyines a la caixa, molta disbauxa i moltes coses a mig fer que ara les hauran d’acabar –com puguin- els que acaben d’arribar.

Originàriament la paraula “cinisme” no tenia el sentit negatiu que té a l’actualitat i em sap una mica de greu haver-lo de fer servir així. Però és la manera d’entendre’ns. Vostès són uns cínics, uns poca-vergonyes, uns mentiders, uns descarats, uns obscens i uns deformadors de la realitat. Tots sabem el que ha passat –perquè ho hem patit- durant aquests anys de govern del tripartit. Disbauxa? Dragon Kan? Campi-qui-pugui? Doble llenguatge?… Diguem-ho com vulguem, però la realitat és que n’estàvem molt tips de vostès i el poble de Catalunya  els ho va dir prou clar a les urnes.

Per tant, ara no ens vinguin amb excuses de mal pagador i amb defenses numantines en base a mentides i quilos de cinisme. Ja dic que no defenso Mas i ja dic que no el vaig votar. Però almenys hem d’esperar a veure què fa i cap on tira. Li obliguen les circumstàncies (i Madrid és part d’aquestes circumstàncies, no ho oblidem) a fer coses molt desagradables i a retallades que no agraden a cap govern que entri amb nous projectes i amb ganes de fer coses i ara resulta que la culpa de tot la tenen el acabats d’arribar…

Des de Madrid, per exemple, diuen que la culpa la tenen les autonomies de la despesa excessiva i del dèficit que arrosseguem. El Sr Felipe González, avui mateix ha fet un altre clar exercici de cinisme: ara aposta per suprimir les Diputacions Provincials perquè diu que són administracions “redundants”. No van tenir temps de fer-ho quan governaven?

Sr Nadal (i senyors de l’oposició en general): donem un temps de marge al Govern actual, i més en aquestes circumstàncies tan difícil en què han hagut d’assumir el govern. I no siguin tan cínics. Perquè d’això de vostès jo en dic cinisme. Clar i català.

Tags: POLÍTICA

Quan els de dalt miren cap avall només veuen merda.
Quan els de baix miren cap amunt només veuen estúpids.

—————————————————————–

Tant de bo, després d’unes eleccions com les d’ahir, no tornem a representar la imatge de la piràmide del poder  a la que estem massa acostumats.

Votar, significa posar confiança en algú que pensem que no ens defraudarà. De fet, aquells que ens han defraudat tant durant aquests darrers anys ja s’ha vist com els ha respost la ciutadania.

No volem que se’ns caguin més al damunt. Hem aguantat massa merda i hem aguantat massa estúpids. Potser seria hora que es comencés a governar d’una altra manera: amb una mica de dignitat i pensant en els ciutadans que ho passen més malament; en aquells que sempre són a sota i a qui sempre toca el rebre.

Per tant, ara a treballar tots per Catalunya!

Tags: Catalunya, poder, POLÍTICA

El quadre ja està pintat i només li falten els últims retocs. Aquesta vegada la feina s’ha fet sense presses i el retrat s’ha anat fent poc a poc i quasi s’ha pintat sol. En aquests anys de tripartit s’han anat retratant tots de mica en mica; ara una foto, ara una altra; una ganyota per aquí, una rialla per allà, un bes traïdor una mica més enllà. I, és clar, el pintor ha pogut anar col·leccionant totes les fotos, les ha pogut anar estudiant, ha pogut anar pintant el quadre i ara el té al davant ja quasi acabat i llest per mostrar.

Per això el cara a cara previst per avui i que, a darrera hora han prohibit, tampoc no cal. No crec que ens aportés res de nou, si no fos que possiblement a un se li agreujarien els defectes i a l’altre se li remarcarien les virtuts A mi no em sap gens de greu que no es faci perquè tampoc l’hauria mirat. Fa dies que tinc decidit el meu vot, com la majoria de gent, si fa o no fa. La meva decisió està presa de fa dies i la única cosa que m’ha fet rodar una mica el cap ha estat a quin partit dels que afavoreixen la independència de Catalunya hauria de votar. Aquesta és l’autèntica llàstima! El vot independentista sortirà fraccionat i, per tant, afeblit. No n’aprendrem mai!

Espero que després siguin capaços. almenys, de fer les aliances corresponents i afavorir les decisions que afavoreixin clarament Catalunya i plantar cara de veritat davant decisions injustes i status quo que cada dia són més difícils d’aguantar. Per tant, trobaré molt bé que ara els ciutadans castiguin aquells partits que només han fet la gara-gara a Madrid, o hagin aguantat el que sigui per tal de no deixar els culs calents de les poltrones.

Seria hora que es mostrés clarament que molta gent n’estem tips de l’actual situació i que en volem una altra. Amb el nostre vot de diumenge ho podrem manifestar.

Tags: Catalunya, Eleccions, POLÍTICA

Montserrat Tura, número dos a les llistes dels socialistes afirma que està “en contra de l’autonomisme uniformador, de l’independentisme que no s’explica i de l’ambigüitat del nacionalisme”.

Jo considero la Tura com una persona seriosa. Potser de les poques persones serioses que hi ha al PSC… Però aquestes declaracions indiquen una cosa que, ella com a bona metgessa que és, deu saber prou bé: que hi ha malalties que s’encomanen. I de la mateixa forma que s’encomanen malalties també s’encomana la ruqueria. Quan hom es passa tot el dia entre xerraires és possible que es torni xerraire; igual que si et passes el dia entre persones serioses i intel·ligents és molt probable que cada dia siguis una mica més intel·ligent. Perquè tant s’encomana el bo com el dolent.

A ella se li ha encomanant el més dolent del seu partit pel que es veu. Perquè aquesta frase és antològica:

-un socialista criticant l’autonomisme uniformador quan ells, junt amb els nois del PP, són la gent més uniformadora que hi ha i han estat els principals culpables del “cafè para todos”.

-està en contra de l’independentisme que no s’explica. Quines explicacions volen més? Encara no s’ha explicat prou? No en tenen prou de saber que un independentista el que vol és ser independent. I ser independent deu voler dir (si no ho entenc malament) poder decidir per un mateix, poder fer les coses de forma autònoma sense haver de demanar constantment permisos que, per altra banda, quasi mai et donen…

-i està en contra de l’ambigüitat del nacionalisme. De quin nacionalisme? Perquè entre els socialistes hi ha un munt de nacionalistes espanyols gens ambigus i un altre bon munt d’ambigus (i ben ambigus) que aquí diuen una cosa i a Madrid una altra; aquí voten una cosa i a Madrid una altra. D’això jo sí que en diria ambigüitat! Endemés hi ha una altra cosa: el seu líder, el Sr Zapatero, deu ser la persona més ambigua que trobaríem a l’estat espanyol. Per tant, potser que primer vagin a parlar amb ell i li demanin que deixi de ser-ho una mica d’ambigu.

Sra. Tura: El que haurien de fer, d’una vegada per totes, és ser una mica més coherents, fer grup parlamentari propi a Madrid i començar a defensar els interessos catalans. Llavors començaran a tenir una mica de credibilitat. Entretant, val més que callin!

Tags: POLÍTICA

Ja sabem que hi han nostàlgics i, d’alguna manera, tots ens en tornem quan ens anem fent grans i recordem coses de la nostra infància. Però s’entén que sentim nostàlgia de les coses bones i dels bons records i ja no s’entén massa que encara hi hagi nostàlgics de personatges tan tràgics com Franco, Pinochet, Hitler, etc

I s’entén menys encara que diaris com“El Mundo” publiquin avui, 35 anys després de la mort del dictador, una esquela-recordatori del XXXVè aniversari de la mort de Francisco Franco Bahamonde, que coincideix amb l’aniversari de la mort del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera.

I posats a no entendre res, entenc encara menys que a hores d’ara la Confederación Nacional de Combatientes (ja no són Ex. Segueixen essent Combatientes) i algunes altres organitzacions polítiques (molt minoritàries, això sí) segueixen “honorant” (és un dir, ja m’enteneu) la memòria del “anterior Jefe de Estado, Caudillo por la gracia de Dios”.

Simplement vull dir que no entenc que encara hi hagi diaris que volen ser seriosos (altra cosa és que ho aconsegueixin) difonguin i amplifiquin aquest tipus de coses. Vol dir que encara vivim a la lluna; o que encara queden molts fatxes encoberts; o que no hem sabut explicar bé les coses en aquests 35 anys de democràcia; o que aquesta democràcia no és tal i l’hauríem de deixar en pseudo-democràcia, tirant llarg.

I posats a demanar, així com el Codi Penal castiga certs tipus d’apologies, potser n’hi podríem afegir algunes altres. Com aquesta, per exemple. I a diaris que publiquin aquestes coses potser que els comencéssim a negar el pa i la sal i que les subvencions que reben passessin de llarg si no són capaços de respectar certs principis. Almenys és així com jo ho veig.

Tags: Franco, MITJANS DE COMUNICACIÓ, POLÍTICA

Gràcies FARO per il·lustar tant bé la realitat!

I, a continuació, us deixo un text interessant. No sé si les xifres són totes exactes. Però la maror de fons que retrata sí que ho és. Us el deixo en castellà, tal com va sortir a La Vanguardia. Ara que venen eleccions farem bé de llegir-ho i pensar-ho.

Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del suleitmotiv nacional.

Tags: Catalunya, ECONOMIA, Espanya, POLÍTICA

Us deixo un vídeo interessant per entendre el conflicte entre el govern del Marroc i el Poble Sahrauí.

Cliqueu al damunt i el podreu veure. (Ho sento, però no he pogut inserta-lo aquí).

http://www.authorstream.com/Presentation/jaumepubill-658034-sahara/

1936. Ocupació espanyola al Sàhara. (Encara que ja feia més de 50 anys a la regió)

1965. L’ONU va proclamar el dret a l’autodeterminació del Poble Sahrauí i va instar Espanya perquè agilités la seva descolonització.

1973. Es forma el Front Polisario, Front d’Alliberament nacional, moviment polític i militar que defensa els drets del poble sahrauí.

1975. Les tropes espanyoles abandonen el territori del Sàhara donant pas a l’ocupació militar marroquina. La Marxa Verda organitzada per Hassan II, "civil" i "pacífica" per ocupar el territori per l’oest del Sàhara va estar marcada pel bloqueig informatiu ja que al mateix temps que es retransmetien les seves etapes no s’informava de l’entrada de l’exèrcit marroquí a el territori sahrauí.

1976. Marroc es fa amb el control del territori. Comencen els enfrontaments armats entre l’exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí i les Forces Armades Reials Marroquins. La població civil sahrauí es veu obligada a fugir a la regió algeriana de Tindouf.

16 anys de guerra que acaben quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides crea el pla de pau el 1991, així com una Comissió especial per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO).

El resultat de tots aquests anys és:
El mur de la vergonya de més de 2.700 quilòmetres, construït entre 1980 i 1987, per allunyar de les ciutats més importants i garantir la usurpació dels recursos naturals. Des de llavors manté a famílies separades.

El mur és un conjunt de sis murs defensius d’una longitud 60 vegades més llarg que el mur de Berlín. És el 2 º mur més llarg del planeta, després de la muralla Xina. : El mur és un conjunt de sis murs defensius d’una longitud 60 vegades més llarg que el mur de Berlín. És el 2 º mur més llarg del planeta, després de la muralla Xina.

És una zona militar composta de murs de sorra, de pedra, filats i camps de mines. Amb sistemes de detecció, radars, búnquers … Està custodiat amb llocs defensius cada 4 O5 km, per més de125.000 soldats armats. S’estima que el manteniment del mur al Marroc li costa 2 milions d’euros diaris.
La població sahrauí viu separada a: TERRITORIS OCUPATS TERRITORIS ALLIBERATS CAMPS DE REFUGIATS

ZONA OCUPADA: Hi viuen més de 300.000 sahrauís. Té grans riqueses en mines de fosfats, així com la zona costanera de gran riquesa pesquera. Hi ha qui la descriu com la presó a cel obert més gran del món perquè limita al nord amb el Marroc, a l’oest amb les pasteres de la mort i al Sud i Est amb el mur (tot un exèrcit, milions de mines i filats).
A la zona ocupada els militars marroquins violen permanentment els drets humans. Marroc practica la tortura i la pressió sobre la població sahrauí, prohibint el dret de manifestació pacífica, segresta, tortura, viola i empresona en condicions infrahumanes, tant a homes com a dones.

ZONA ALLIBERADA: Franja del desert més àrid, poblada de mines antipersona. (Més de 5 milions) que causen gran quantitat de víctimes entre la població i el bestiar.

CAMPS DE REFUGIATS: En territori algerià. S’estima que viuen 165.000 habitants. Viuen gràcies a l’ajuda humanitària. Un govern del Front Polisario dirigeix els 5 campaments.
Porten vivint més de 33 anys en les difícils condicions dels camps de refugiats, a "la Hamada", la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara. : Porten vivint més de 33 anys en les difícils condicions dels camps de refugiats, a "la Hamada", la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara.
Sense aigua corrent, xarxa elèctrica, amb prou feines treball i falta de mitjans en educació i sanitat, la vida dels refugiats sahrauís discorre entre la provisionalitat i la precarietat.
L’ONU ha mantingut durant tots aquests anys una neutralitat còmplice amb les violacions dels drets humans i no ha actuat per exigir i garantir la celebració d’un referèndum just i respectuós amb les dues parts

A FAVOR DEL MARROC: Grans ingressos econòmics amb els rics recursos naturals del Sàhara, les mines de fosfats i la pesca. Invisibilitat del conflicte en els mitjans de comunicació. Important situació geogràfica, pas fronterer d’Àfrica a Europa (d’immigració, narcotràfic, terrorisme …)

A FAVOR DEL POBLE SAHARAUI: El 80% de la població espanyola està a favor de la causa justa sahrauí. Manté des de 1991 la lluita pacífica i democràtica, mentre que el Marroc no ha complert l’alto el foc i continuen explotant bombes antipersona de fabricació una desena d’anys després de la signatura de l’acord.(Marroc és el 2n país que més resolucions de l’ONU incompleix, després d’Israel.) Conveni de Ginebra per a la Prevenció de la Utilització de les Mines Antipersona i la seva eliminació.

QUÈ DEMANA EL POBLE SAHARAUI? : QUÈ DEMANA EL POBLE SAHARAUI?Celebració d’un referèndum per l’autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com l’ONU va proclamar el 1965. La no violació dels drets humans als territoris ocupats del Sàhara. L’enderrocament del mur i la destrucció de totes les mines antipersona del territori del Sàhara. El cessament de l’ocupació del Marroc al Sàhara i cessament de l’espoli de les riqueses naturals que no li pertanyen.

QUÈ POT CREAR EL CANVI? La pressió internacional pot canviar el rumb del poble sahrauí. La informació de la població és ara la comesa més important.
Tu pots contribuir a difondre la realitat del Poble Sahrauí! 

El text és tret del mateix vídeo i és de Lázaro. Gràcies

Tags: PAÏSOS, POLÍTICA, Sàhara

Ha arribat la campanya electoral. Ens esperen uns dies tediosos, llargs, inacabables, pesats, avorridors, fatigants, fastigosos perquè haurem d’escoltar els mateixos eslògans i les mateixes musiquetes dies i dies. Veurem penjats dels pals de la llum les cares somrients (i força falses, val a dir) dels mateixos de sempre, que diran el mateix de sempre i ens prometran l’oro i el moro de sempre que, –com sempre- no faran.

Perdoneu tanta parrafada carregada de tanta mala llet. però és que el temps de campanya electoral em fa venir mala llet perquè ho trobo una autèntica pèrdua de temps i de calers. Ens cansarem d’escoltar paraules falses, enganyoses i discursos plens d’arguments fal·laços. I com més lluny estiguin del poder, pitjor. “El prometre no fa pobre”, diuen. I a fe que tenen raó! Aquest 15 dies de campanya es promet més que durant els quatre anys següents que és quan en realitat no es fa ni s’acompleix allò que es va dir.

Algú ha dit que seria millor un dia de campanya i 15 de reflexió. Seria meravellós!. Trobo que seria una mesura encertadíssima perquè per tot el que ens oferiran els candidats amb un parell de dies ho tindrien llest. Els cara a cara interessants no es faran o es faran massa preparats i massa postissos. I ja veureu que no ens diran res d’autènticament nou. Tot plegat se’ns farà més llarg que una Quaresma o més llarg que la Pàssia, com deien abans.

En una paraula: que em sembla que ens ho podríem estalviar i ens ho podrien estalviar, no us ho sembla?

Tags: Campanya electoral, Partits polítics, POLÍTICA

He rebut aquest text d’un amic. Trobo que està bé. Trobo que està bé en temps de campanya electoral. Trobo que està bé en qualsevol temps. trobo que està bé perquè els catalans pensem una mica. Us el deixo…

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m’havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m’explota. No em sap greu recordar que t’he estimat i que m’he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m’has tingut sempre com una propietat. T’he servit i has presumit de mi. M’has dit alguns cops que m’estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m’agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs res, que ens necessitem. Per a tu, la manera d’arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n’adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d’acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t’hauré de passar una pensió. Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t’he demostrat sempre. Què absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t’has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.

Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t’has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.

No et dic aquella frase que tant t’agrada que s’atribueix la mare de l’últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t’ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!

Adéu, Espanya!

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Avui he tornat a escoltar al demagog major del Regne (d’Espanya, és clar). Es veu que ha escrit un llibre que es diu “Rompiendo cristales”. És el que ha fet tota la se va vida. Trencar vidres i fer demagògia.Sobretot té una dèria: els nacionalismes (els que ells en diuen perifèrics, no sé ben bé per què). Quan parla d’això és quan li surt del més fondo de la seva ànima la demagògia: els nacionalistes no haurien d’existir perquè porten tots els mals del món. Ell pot ser nacionalista (encara que no ho digui ni ho reconegui) espanyol. Els altres no ho poden ser.Ell pot demanar diners per Extremadura; els altres no. Com que ell no té TV autonòmica, els altres tampoc n’hauríem de tenir. És una forma de llençar els diners. Igual que tenir policia, etc Ell arreplega el que pot per a la seva autonomia; els altres no. Els altres que paguin, que són els rics. No ho diu així, però ho deixa entreveure. S’hauria de reformar la Constitució, el Senat les lleis i tot el que vulguis…..però sempre per defensar la seva opinió retrògrada i tancada.Avui ha tornat a donar una lliçó magistral sobre el mateix tema. Inclús ha donat fórmules. Ha dit que certes coses només s’haurien de tractar al Senat . L’important i el que de veritat importa (segons ell) s’ha de tractar a la cambra de diputats….. En fi, el de sempre.Això si: amb un verb afilat, ràpid, verborreic…. Jo diria que és com un tronc d’alsina extremenya a qui se li ha tret l’escorça (per fer-ne taps que li serveixen de munició. D’aquesta manera no sembla una persona tan aspra, tan tosca (encara que li surt per tots costats i no ho por dissimular).Jo no penso pas llegir el llibre. Ja sé de que tracta i quins serem els qui tornarem a rebre. Els nacionalistes (sobretot els catalans). No sóc masoquista ni vull ser-ho. Que se’l confiti el llibre i que el distribueixi als alumnes de les escoles extremenyes.

Tags: POLÍTICA, Rodríguez Ibarra

Qui ens ho havia de dir que en un poblet tan tranquil, tan turístic i tant bonic com CAUTERETS hi enxampessin Txeroki!El meu record de Cauterets es remunta als anys 70 quan treballava els estius, com un estudiant qualsevol, de guia turístic. Un dia per setmana, -invariablement- fèiem la ruta Vielha-Cauterets. Us he de confessar que aquests indrets del Pirineu francès són dels més bonics que jo conec. És clar que tampoc no el conec massa…Us recomano anar-hi, si no el coneixeu. Queda just al darrere d’Ordesa, al Pirineu aragonès.Cauterets és un poblet amb fonts termals. Els francesos són molt donats a “prendre les aigues” i en tota aquest zona del Pirineu hi han molt llocs termals. És un lloc petit, tranquil, silenciós. Des de Cauterets s’arriva al llac de Gaube, passant pel Pont d’ Espanya. Molt a prop d’aquí hi ha el circ de Gavarnie, un altre lloc que s’ha de visitar. Només s’hi arriba a peu o amb rucs i cavalls que van fent el camí vora un petit riuet com un rosari interminable. Llocs preciosos. Llocs impressionants.Què hi feia aquí Txeroki? Es diu que ETA està molt debilitada. Es diu que els dirigents han de moure’s d’un lloc a l’altre per tal que no els puguin seguir la pista tan fàcilment. Es diu que cada dia estan cometent més errors i és més fàcil seguir-los.Es diu…. es diu….Es diuen moltes coses d’ETA. Però el cert és que fa 50 anys que existeix i que cap govern no ha pogut vèncer-la i aniquilar-la. No han pogut o no han volgut. Perquè la meva humil opinió és que no s’ha volgut negociar prou per solucionar el tema. Alguns han posat tants pals a la roda com han pogut. No s’ha creat un clima adequat per poder negociar. No s’ha col.laborat prou des dels diferents partits per arribar a una negociació justa….Alguns segueixen dient -i sembla que no es cansen- que la única solució és policial. Rucs!!! Més que rucs!!! Que no ho heu vist que aquest solució ha fracassat durant 40 anys? En posen a la presó tres i en surten cinc més… La solució ha de ser política: negociar, negociar i negociar.

Tags: Eta, POLÍTICA

L’extrem dret corre per la banda i veu l’ocasió ideal per fer gol i vol aprofitar-la. Pràcticament li regala el gol la defensa contrària.Què puc fer? Passaré la pilota al centre a veure si algú aprofita el passi i sap respondre bé. Per suposat que el devanter centre aprofita el passi. L”equip català està mig adormit. Ja fa temps que no juga gens bé. No reacciona. No se sap bé si és per culpa de l’entrenador o de la directiva. Però la cosa no rutlla. L’equip  està mig adormit i li colen un gol. Un senyor golàs!No cal dir que hi col.laboren els àrbitres de Madrid. Entre tots, li colen un gol més (ja ni se sap quants ens n’han colat….). Volem una selecció catalana però em sembla que hem d’aprendre a defensar-nos una mica. Hem de fer un equip més potent. Més viu.Un gol més a Catalunya!  Parlo, és clar, del gol al President del parlament de Catalunya. Què us pensàveu?

Tags: Futbol, POLÍTICA

És aquesta l’exacta sensació que tinc des de fa ja temps. Amb els pressupostos, amb l’ estatut, amb els  serveis que rebem, amb les declaracions que sentim, amb els manifestos…. Sempre sóm els catalans els dolents, els insolidaris, els estranys, els egoïstes…. El que deia: sóm cornuts i encara ens toca pagar el beure. I, pel camí que anem, encara ens el tocarà pagar durant una bona temporada.

Tags: Catalans, POLÍTICA