A PEU

Com a molts, suposo, m’ha sorprès l’emprenyada del Pep i la vomitada que ha deixat anar en una roda de premsa i quan no venia a tomb. Dic que ens ha sorprès a molts perquè encara no he llegit ni he escoltat ningú que ens expliqués exactament la causa i el per què de tanta ràbia que semblava continguda de feia temps i deixada anar ara de cop.

De fet, qui ho ha d’explicar hauria de ser el mateix Guardiola i, no només no ho ha fet, sinó que ha enredat la troca de mala manera perquè no ha estat gens clar en les seves queixes. Si feia massa temps que s’aguantava, si tenia queixes i tenia ganes de dir coses, que les hagués dit, però que les hagués dit clares tal com les va dir al Mourinho aquella vegada a Madrid: tothom el va elogiar perquè ho va fer exactament quan tocava i quan ja feia massa temps que aguantava impertinències de tota mena d’aquell mal educat. Llavors va ser molt clar i tothom ho va poder entendre de seguida i li va reconèixer que tenia més raó que un sant. Per a mi, ara ho ha fet a destemps i malament; fora de temps, perquè no hi ha hagut causa clara (que se sàpiga) que hagi pogut encendre la metxa i malament, perquè ningú ha entès massa res del que realment ha pogut passar.

No tots sabem fer una queixa en el moment oportú i de la manera adequada i a tots ens ha passat alguna vegada que hem ficat la pota en el moment més inoportú. Per tant, també hem d’entendre que li hagi pogut passar a ell. Però, justament  perquè no hem acabat d’entendre massa com han anat les coses i perquè no ha estat gens clar, sí que tots esperem alguna explicació més d’aquesta explosió verbal quan les coses es refredin i s’assentin una mica. I si cal esperar-la d’algú, és justament del Pep, que té prou capacitat per fer-ho.

Tot el que he llegit i escoltat fins ara han estat especulacions sobre coses que han passat, malentesos, divergències lògiques i situacions que poden haver estat possibles causes de desavinences. Però totes aquestes coses no deixen de ser rumors i especulacions que ja fa temps que duren i que és possible que s’hagin anat incrementant fins al punt on hem arribat. Però és justament en arribar en aquest punt quan calia aclarir les coses i no pas confondre-les més de la forma en què ho ha fet el Pep, fent esclatar una bomba que ha sorprès tothom i malferit alguns.

Jo he estat el primer en no escatimar elogis al Guardiola perquè em semblava que se’ls mereixia prou, tant com a entrenador com a persona. I, com jo, molta gent. I justament perquè ens semblava conèixer el Pep no ens esperàvem aquesta reacció tan intempestiva i tan malgirbada. No sé quina n’ha estat la causa, però a vegades massa elogis i massa adulacions poden arribar a pujar al cap, poden marejar una mica i infondre més vanitat de la que podem suportar i hom pot creure que ja té dret a tot i carta blanca. I no és pas així, ni de bon tros, per més Guardiola que se sigui!.

Per tant, el que jo ara esperaria del Pep i de la Junta del Barça és que no seguís aquest serial per les ràdios i els diaris, que un dia es fessin una trucada, quedessin per dinar plegats i enraonessin (un mot molt català aquest d’ “enraonar”); o sigui, que exposessin les seves raons, es fessin els retrets que s’hagin de fer i es donessin les explicacions oportunes. En una paraula, que si fos possible fessin les paus i aclarissin les coses. Potser em direu que tinc massa bona fe i espero massa d’un submón com el de l’esport en què les aigües acostumen a baixar massa tèrboles i per on hi corre més merda de la que ens pensem. Però em sembla que tots els ho agrairíem molt i aniria molt bé a tothom. I, entretant, no puc deixar de dir-li al Pep: “No és això, Pep, no és això”.

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.

Tags: Barça, Catalunya, Guardiola

L’UN

és superb, mal educat, altiu, cregut, egoista, amb complex de superioritat mal curat, arrogant, amb constants sortides de to. Darrerament –quan les coses no li acaben de sortir prou bé- ha fet de la queixa i del llagrimall el seu recurs. I a fe de Déu que l’aprofita! No hi ha roda de premsa o entrevista que no faci servir aquest fàcil recurs de la queixa, justificada o no. Jo crec que més aviat són queixes injustificades, queixes inventades per a tapar errors o jugar a despistar.

No sé si és un tipus valent o no, però té tot el perfil d’un covard. Té el perfil d’aquell que es creix, es fa el fatxenda i es fica contra el petit i l’indefens, però es caga contra el potent. Diuen que és un tipus llest, però jo ho dubto. Se li ha vist de seguida el llautó. Se li han acabat massa d’hora els arguments -si és que en té algun, perquè jo no n’hi he vist cap- i ara apel.la al seu gloriós passat fet de títols en equips importants que li donaven tot el que volia i més. M’agradaria veure’l en equips modestos, d’aquells que han de patir per mantenir la categoria. Però, és massa prepotent i massa altiu per entrenar equips com aquests, segons acaba de dir avui mateix.

Però que no es preocupi que també li arribarà el dia i potser més aviat del que li pot semblar, sobretot si aquest anys es queda sense guanyar cap títol…

L’ALTRE

és tot el contrari. Ja n’he parlat altres vegades i només tindria el recurs d’afegir adjectius positius a tot el que ja he dit d’ell i a tot el que penso d’ell, per tant, no cal.

En qualsevol  cas, només un detall: L’un no para de queixar-se com una nen malcriat i l’altre no obre mai la boca. Ahir vam veure tots com es recargolava de dolor i no va dir res. S’ho va quedar per ell i pels metges. Resulta que és una hèrnia discal, que com se sap és molt dolorosa, però ell va voler anar a València de totes passades. Una lliçó per a tots, però sobretot per als seus jugadors, que estic segur que miraran de tornar-li amb escreix tot el que ell els dóna. Ell és una persona implicada i fa que els altres s’impliquin tant. No cal que el nomenin el millor entrenador del món: tots sabem que ho és.

I, per acabar, deixar-vos un article de DAVID TRUEBA que segur que us agradarà i que us animo a llegir. Hi ha un paràgraf que resumeix com és:

“Nadie valoró el hecho fundamental de que Guardiola es hijo de un paleta. Su padre, Valentí, representa para él un ejemplo de integridad y esfuerzo. La familia en la que ha crecido, en el pueblo de Santpedor, le ha inculcado valores antiguos, de cuando los padres no tenían ni dinero ni propiedades que transmitirles a los hijos, sino solo principios y dignidad. A la hora de juzgar o estudiar a Guardiola hay que tener en cuenta que debajo del traje elegante, el jersey de cachemir y la corbata elegida está el hijo de un paleta. Que dentro de los caros zapatos italianos hay un corazón en alpargatas”

David Trueba

Tags: Futbol, Guardiola, Mourinho

Avui el Pep Guardiola compleix 40 anys. Demà jo en compleixo 63. Som del mateix signe –Capricorn- tots dos, encara que no sé si ens assemblem massa (de fet, jo no hi crec massa en això de l’horòscop). Poques coses ens deuen unir a mi i al Pep, si no és aquest fet de ser del mateix signe i ser els dos uns enamorats del Barça i del futbol. Ell hi va destacar, en va fer una professió i s’ha fet un nom i un merescut prestigi en aquest món tan complicat. Per a mi era simplement una afició i no hi vaig destacar perquè em faltaven qualitats i interès. Però m’ho passava d’allò més bé jugant a futbol i amb això ja he quedat satisfet.

Però hi ha una cosa que us vull explicar, aprofitant aquest aniversari. Quan jo era jove i jugava a futbol en un club modest, anàvem a jugar a un poblet petit del Bages, que era encara més petit que la ciutat del meu equip: Solsona. El club de futbol de Solsona en aquells temps jugava a la categoria de Segona Regional i ens tocava jugar al mateix grup del Santpedor. Era cap als anys 70-72. Recordo molt bé el camp, els diversos partits que hi vaig jugar i el bé que ens ho passàvem. No guanyàvem ni un duro: simplement ens venien a buscar en taxi a tres o quatre companys, ens pagaven el dinar i ens portaven al camp. Jugàvem el partit i, amb el mateix taxi, ens retornaven a Sant Cugat del Vallès, que era on estudiàvem i residíem. Ens ho passàvem molt bé i amb això ja en teníem prou. Segurament que el Pep no m’havia vist jugar perquè en aquells anys només en tenia 1 o 2 i no crec que fos ja tan prematur com per anar a veure futbol…

És una simple anècdota que he recordat avui, mentre escoltava la roda de premsa que feia. Mentre l’escoltava anava augmentant la meva admiració pel Pep. M’agradava com a jugador, m’agrada molt com a entrenador, però encara m’agrada més com a persona. Considero que una persona així fa més senyor, més gran i més admirat un club com el Barça. Tant de bo ens duri molts anys i tant de bo seguim tenint entrenadors com ell quan ja no hi sigui.

És una persona amb molts més valors dels que aparentment es veuen. Alguns d’aquests valors es veuen de seguida, ja d’entrada. Però altres es van descobrint a mida que analitzes coses, entrevistes, paraules, gestos, comportaments… Però  si n’hagués de destacar alguns, diria que és una persona senzilla, humil, molt respectuosa amb els demés, treballadora, amb sentit comú, intel·ligent, assenyada, humana, líder, tenaç… Treballa ell, fa treballar els jugadors i, tots junts, fan un equip, una pinya que fa que uns facin millors els altres i amb l’esforç i la qualitat de tots, facin un equip extraordinari que a vegades ratlla l’excel·lència.

Per molts anys, Pep, i que et tinguem molts més més entre nosaltres i que puguem celebrar tants triomfs com fins ara!

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

El Barça és en el món del futbol el que la teoria de l’evolució de les espècies és a la biologia. Guardiola és el nou Darwin en el món del futbol; algú que ha estudiat, ha descobert i ha aplicat la teoria de l’evolució en un món que ha anat evolucionant al llarg dels anys però que ha ho fet poc. L’excel·lència a can Barça ha arribat a nivells tan alts que serà molt difícil poder-los superar, encara que ja sabem que partits com el del dilluns no es donen fàcilment. Són partits quasi perfectes i la perfecció costa d’assolir.

Davant de qui encara sosté que la teoria de l’evolució és simplement un conjunt d’hipòtesis encara no confirmades (Mourinho, per exemple),  Guardilola insisteix en confirmar dia rere dia que es tracta d’una teoria provada i prou confirmada. Ell mateix l’ha sabut aplicar i li ha sabut treure tot el suc. Guardiola és modern i intel·ligent i l’ha confirmat vàries vegades (davant del Realísimo, per exemple).

Mourinho encara viu en el creacionisme caspós, ranci, antic i passat de moda. És aquell personatge que es pensa que, perquè sap alguna cosa, ja ho sap tot. En realitat sap poc de tot i molt de res. Però no té consciència de la seva pròpia ignorància i només sap treure la cresta orgullós. No s’adona que fer-se el gallet no treu cap a res, com li va dir Manolo Preciado de paraula no fa gaires dies i li hi ha dit al camp Guardiola aquet dilluns. Després del partit  Mourinho va dir que “aquella era una derrota fàcil de digerir”…. Quin estómac! Es veu que és capaç de digerir-ho tot!. La pròxima vegada li donarem un plat de pedres; a veure si se les cruspeix i les digereix també tant bé! Mira que n’és de ruc!

Així com en la vida  hi ha evolució biològica de les espècies  i uns mecanismes que l’expliquen, en el futbol també hi pot haver evolució, tal com ha confirmat el Pep. La teoria de l’evolució afirma que les espècies es transformen al llarg de successives generacions i que, en conseqüència, estan emparentades entre si en descendir d’avantpassats comuns. La teoria de l’evolució constitueix la pedra angular de la biologia, ja que sense ella aquesta disciplina seria un recull de dades inconnexes. Històricament, la teoria de l’evolució s’ha hagut d’enfrontar al creacionisme fixista, és a dir, a la creença que les espècies, una vegada creades per Déu, romanen inalterables en el temps. En el món del futbol passa semblantment.

El futbol nou, modern, elaborat, creatiu, imaginatiu, d’equip que fa el Barça és fruit d’això. I qui encara no ho vulgui veure, que no ho vegi. Ja sabem que potser el Barça no ho guanyarà tot i que potser perdrà aquesta guspira d’excel·lència que té ara. Però ningú negarà a partir d’ara que s’ha fet un salt esplèndid i qualitatiu en el món del futbol i que tothom aprendrà d’aquest nou estil que ha implantat el Pep.

Tags: Futbol, Guardiola

Gràcies Pep! I no només perquè en poc temps ens has posat primers a la Lliga. També per això. Però, sobretot, gràcies per fer l’esforç de dignificar una mica les rodes de premsa utilitzant el català, siguis on siguis. Al Camp Nou era habitual fer les preguntes en català. Però no era així a fora. Hi havia com una espècie de pacte tàcit de fer les preguntes en castellà.l’altre dia això es va acabar. Se li varen fer preguntes en català i va respondre en català (amb alguna protesta inclosa d’algun periodista espanyol).A veure si això dura i es normalitza en català també en les rodes de premsa. A Guardiola li haurem de donar les gràcies si això s’aconsegueix d’una punyetera vegada.I els periodistes catalans que ara no “s’arruguin” …. perquè segur que les pressions seran importants. Però si tots plegats volen, se’n sortiran. De moment ja et podem dir: MOLTES GRÀCIES PEP!

Tags: Barça, Català, Futbol, Guardiola